Frei Betto: La lluita contra la fam

valors
Any II
16
Núm. 15
Maig
Abril 2005
2,50 euros
valors.org
Frei Betto:
La lluita
contra
la fam
L'exassessor del programa Fam
Zero impulsat pel govern brasiler
va protagonitzar la Nit de la
Solidaritat de Mataró
FOTO: MARGA CRUZ
Articles de Carme Romero, Carme Bustos, Jaume
Patuel, Toni Aguilar i Júlia Ortega sobre les diferents
necessitats que tenim per assolir el benestar
L'ARTICLE DEL MES
"El mot de moda",
de Josep Torrens
PROPOSTES
Els set turons de
Mataró
momentVALORS
Paco Luque:
"Portant la Mare de
Déu el cor batega
més depressa"
Delegació Maresme
Fundació Grup Tercer Món-Mataró
BOTIGA SOLIDÀRIA LA PEIXATERIA
C/ Barcelona 50 08301 Mataró
www.pangea.org/oikocredit
[email protected]
sumari | maig 2005
PER COMENÇAR
Tots els benestars
4 Editorial | El benestar i les necessitats.
5 L'article del mes | Josep Torrens. El mot de moda.
6-8 Fòrum | El m2 de dignitat. Emili Vinagre. La tortura.
EN PORTADA
J.S./CAPGRÒS
Montserrat Munté. Hem millorat. Jaume Gonzalez. Tot
mirant la gent. Carles Dresaire. Pau i bé. Miquel Àngel
Trujillo. La il·lusió de viure. Josep Maria Comadran.
8 Llegint el diari amb... Mercè Colomer. J.S.
8 ContraVALORS... Des de Chiapas. X. Manté.
MONOGRÀFIC
9-22 El benestar, un dret?
10-15 ENTREVISTA: Frei Betto: "La fam es la única causa
de mort que fa distinció de classes". Maria Coll.
16-17 REPORTATGE: Tot allò que necessitem per estar
bé. Maria Coll.
18 OPINIÓ. L'home, un ésser viu. Carme Romero.
19 OPINIÓ. Una cadena vital. Carme Bustos.
20 OPINIÓ. Tenir o esdevenir. Jaume Patuel.
21 OPINIÓ. Conèixer el nostre jo. Toni Aguilar.
22 OPINIÓ. Mirar-se per dins. Júlia Ortega.
9-22
La visita del dominic Frei Betto, coordinador del projecte
Fam Zero, ens incita a abordar el tema del benestar, o
dels benestars. Què necessitem per viure bé i ser feliços?
Quines oportunitats ens ofereix la societat actual per
assolir un mínim nivell de benestar? Per què ens sentim
insatisfets malgrat viure en el Primer Món?
5
28
El mot de moda
Capelletes de carrer
Josep Torrens, president d'Església
Plural, reflexiona sobre la importància
de la pluralitat en la nostra societat.
En motiu de la descoberta d'una
capella al carrer Santa Marta el
passat mes d'abril, l'historiador Nicolau
Guanyabens,
explica l'ús
d'aquests
espais de
culte popular i
la seva
significació
històrica.
32
Una carta
des de...
La mataronina Núria Fernández explica
la seva experiència a la Xina com a
presentadora de televisió.
valors
REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG
Número 16. Maig 2005
pàgina web: valors.org
23 Art | Escoltar el silenci o el soroll?. Ramon Bassas.
23 Llibres | Religions, quines?. Josep Maria Solà.
24 Viatges| De Berlín a Berlín, fent la volta a la Bàltica.
Quim Amargant.
25 Cinema | ''Tierra de abundancia'. Judith Vives.
25 Propostes atípiques |Deixa't perdre èr l'antic
hospital. Eulàlia Puigderrajols.
26-27 Excursions | 'Els set turons de Mataró. Josep
Corominas.
PER ACABAR...
28 Sabies que... | què encara hi ha capelletes
amagades sota les façanes?. Nicolau Guanyabens.
28 Petites coses per canviar el món | Reflexionar
serenament. Ramon Salicrú.
29 Hi havia una vegada... | El pis. Lluïsa Julià.
30 Una carta des de... | Beijing (Xina). Núria
Fernández.
32 momentVALORS | Paco Luque: "Portant la Mare
de Déu el cor batega més de pressa". Laura Arias.
COL·LABORADORS Quim Amargant, Ramon
Bassas, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté,
Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Josep M.
Solà i Judith Vives.
HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO
Toni Aguilar, Carme Bustos, Josep M. Comadran,
Josep Coromines, Carles Dresaire, Jaume
González, Montserrat Munté, Jaume Patuel, Júlia
Ortega, Carme Romero, Josep Torrens, Miquel
Àngel Trjillo i Emili Vinagre
DIBUIXOS Àlex Valls i Javier Garcia
EDICIÓ Anna Olm i Xavier Noya
FOTOGRAFIA Toni Canal, Xevi Noya i Laia
Alonso.
COMPAGINACIÓ Joan Salicrú
PÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan López
IMPRESSIÓ Impremta Prims
COMPTABILITAT Engràcia Carlos
PUBLICITAT Carme Itxart
DISTRIBUCIÓ Raul García
ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró
Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59
ADREÇA ELECTRÒNICA [email protected]
DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004
3valors
EDITA Associació Cultural Valors
DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú
CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,
Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,
Eulàlia Puigderrajols, Marc de S. Pedro, Roser Trilla
REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya
CAP D'OPINIÓ Joaquim Brustenga
HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla
PROPOSTES
EDITORIAL
El benestar i les necessitats
L
es persones quan ens trobem acostumem a preguntar-nos: com
estàs? La resposta, sovint i de forma gairebé inconscient, indica
el nostre benestar personal, respecte a nosaltres mateixos, als altres
i al món que ens envolta. Sorprèn que aquesta pregunta a països
del Primer Món es respongui amb un: “vaig fent”, “sobrevivint” o
“anem tirant”, mentre que a països del Tercer Món responguin amb un: “bé”,
o un “molt bé”. Això sí, tan en un lloc com a l’altre, molts afegeixen “lluitant”.
Però, lluitant, per a què? Les nostres necessitats són tan diferents que
semblaria que no poden comparar-se unes i altres. Tots som conscients que a
casa nostra hem aconseguit un grau de benestar molt per damunt d’altres
indrets del món. Malgrat tot, la sensació que mai arribem a assolir els béns
necessaris per gaudir d’un benestar adequat, està força estesa. Essent uns
privilegiats estem permanentment insatisfets. On rau el problema?
Alguns metges diuen que els homes tenim la capacitat de viure la vida d’una
manera lúdica, i que aquesta capacitat és la que ens porta a saber elaborar i
gaudir dels esdeveniments que es desenvolupen al nostre voltant. Però, aquesta capacitat lúdica de la vida parteix de la necessitat de sentir-nos bé, i en
aquesta sensació d’estar bé i juga un paper fonamental els valors de la persona i del societat en la que viu. Els metges poden donar solucions tem-porals,
però habitualment la guarició de la persona no està només en un trac-tament
terapèutic, sinó en la jerarquia de valors que les persones viuen i rea-litzen a
la seva vida. La realització dels valors que ens porten a viure en la sensació de
que estem bé, que vivim en estat de benestar.
D’altra banda ja sabem que estar bé no vol dir tenir-ho tot, sinó saber gaudir
d’allò que tenim i que la majoria de vegades ens ha estat donat. Per això, és important establir una jerarquia de necessitats que respongui realment allò que
som els éssers humans. S’han fet diferents intents en aquesta direcció, però
cadascú de nosaltres no pot evitar establir una escala de valors que respongui
a les nostres necessitats reals, i que ens gran part, és la que ens donarà el nostre
grau de satisfacció o insatisfacció personal. El problema estarà, com sempre, en
qui, i com, ens educa per elaborar l’escala de necessitats i valors humans.
4valors
L'ACUDIT. Àlex Valls
VALORS A L'ALÇA
Autoestima:
El 80% dels
nens catalans
se senten
satisfets amb si
mateixos
(Qué,
18/4/2005)
VALORS A LA BAIXA
Educació:
Al món hi ha 54
milions de nens
sense
escolaritzar,
segons un
estudi d'UNICEF
(Avui,
19/4/2005)
per començar
L'ARTICLE DEL MES
Josep Torrens
El mot de moda
E
críptiques que de vegades encara fan més inintel·ligibles els missatges que transmetem.
Per què Església Plural? Aquesta expressió recull
una realitat essencial del cristianisme. El moviment
que va liderar Jesús ja es fonamentava en aquesta
qualitat. Els col·laboradors més propers a ell són
persones que provenen d’àmbits diversos; entre els seus seguidors hi ha persones de diverses
procedències, ideologies i estatus social. Jesús
acull tothom sense demanar-los el currículum. El
seu missatge és per a tota la humanitat, sense
que li calgui homogeneïtzar el perfil dels seus
seguidors: aquests poden ser esclaus o lliures,
homes o dones, rics o pobres, jueus o pagans,...
El missatge de Jesús no es fonamenta en determinades expressions, sinó en una realitat eterna i
omnipotent: l’amor als altres que et porta a un
compromís tan radical com donar la vida.
L’Església és plural perquè Jesús ens estima, i
així ens demostra que la plenitud humana només
la trobarem per mitjà d’un procés humanitzador
que ens alliberarà de les pors inherents i principals
font d’egoismes, violències, materialismes, supersticions, superficialitat...
La pluralitat, a l’Església i a la societat, és una
qualitat que defineix l'home i que contribueix al
seu desenvolupament: per això cal exercir-la de
forma adequada al model d’home i de societat
que considerem ideal. Dit en termes cristians, la
pluralitat ha d’anar orientada a què el projecte
que Déu ha dissenyat per a la creació, no només
per a la humanitat, el què anomenem Regne de
Déu, es vagi concretant biografia a biografia.
L’Església és plural, però està molt lluny d’experimentar aquesta realitat en la quotidianitat i és
responsabilitat de tots els creients treballar per
recuperar aquesta originalitat de la seva proposta.
Aquesta vol ser la modesta aportació d’Església
Plural en un món que parla de pluralitat, però que
l’evita tan com pot.
Josep Torrens és President
d'Església Plural ([email protected])
5valors
La pluralitat,
tant a
l’Església
com a la
societat, és
una qualitat
que defineix
l'home i que
contribueix
al seu
desenvolupament
l mot pluralitat és un d’aquells que
utilitzem a tort i dret perquè considerem que és una actitud positiva
per gestionar equilibradament les
relacions entre les persones i les
col·lectivitats. Hi ha altres paraules en els espais comunicatius que gaudeixen de
la mateixa consideració, com poden ser: democràcia,
tolerància, solidaritat, llibertat, justícia, etc. Tots
aquests mots formen part del lèxic que s’ha anat
consolidant en el nostre país durant l’etapa en
què ens hem encaminat vers un sistema democràtic
on les llibertats civils són reconegudes àmpliament.
És curiós i preocupant, constatar que com més
s’utilitzen aquestes paraules, menys sabem realment què volem manifestar, quina aplicació tenen
i què comporten. L’ús de paraules políticament
correctes s’ha convertit en un objecte més de
consum per part dels subjectes comunicatius,
perquè sembla que tota postura queda justificada
si la definim amb algun d’aquests mots. Els emissors saben que l’embolcall que signifiquen aquestes expressions és suficient perquè els receptors
mirin què hi ha dins o què no hi ha, i per l'altra
banda, els receptors justifiquen la seva manca de
reflexió i crítica tot sintetitzant i validant qualsevol
missatge que inclogui aquestes paraules.
En política, tothom estaria d’acord en atribuir al
nostre sistema parlamentari la qualitat de plural,
mentre que un anàlisi crític ens diria que és un sistema poc o gens plural, ja que les minories no
compten gairebé per a res, la qual cosa deixa fora
de joc els plantejaments de molts conciutadans.
És urgent retrobar el sentit de les paraules i
utilitzar-les de forma coherent i honesta. Aquest
moviment social de recuperació dels mots hauria
de comportar el rebuig de tot ús demagògic o enganyós de les paraules i valorar les persones, especialment les públiques, en funció de la transparència dels seus discursos.
En el món religiós, que és on Església Plural
desenvolupa la seva activitat, passa quelcom de
similar, agreujat per l’ús d’unes terminologies
per començar
El m2 de
dignitat
6valors
Emili Vinagre
No hi ha res del mercat immobiliari que
ens pugui sorprendre a aquestes alçades, tret d’una caiguda dels preus. En
qüestió d’una dècada, el cost de la vivenda s’ha triplicat. Mataró no n'és una
excepció. Mentre els responsables polítics no semblen encertar amb la fórmula
per combatre el fenomen, la majoria de
ciutadans –amb menys coneixements sobre política territorial, però probablement
amb més dificultats per arribar a final de
mes-, segur que ho veuen molt més clar.
Dur a terme polítiques que afavoreixen
el mercat de lloguer és només una de les
mesures que ben segur contribuirien a millorar la situació. Probablement, però, aquesta i d’altres mesures podrien posar
en perill la gallina dels ous d’or que els
constructors –i també el poder polític- tant
han mimat en els últims anys. És per això
que no han de sorprendre iniciatives com
la de la Ministra d'Habitatge, María
Antonia Trujillo, quan apuntava la construcció de pisos de 30m2 per permetre bàsicament, els joves- accedir a la vivenda a preus més moderats. Si allò que ens
estan dient és que als joves se’ls ha d’oferir l’oportunitat de viure uns anys de
transició abans no hagin d’afrontar la realitat de deixar-se mitja vida i un sou sencer
per accedir a una vivenda.... perdonin,
però no calia.
Tampoc calia que ningú digués que un
pis de 30m2 és un habitatge digne. Primer,
comencem a valorar la dignitat d’una
vivenda no pels m2 que fa, sinó per quin
preu paguem pel m2. Perquè a ningú no
se li escapa que els pisos són cada cop
més petits precisament perquè el m2 és
cada cop més car. I, sobretot, que cada
cop hi ha més persones que viuen soles
–gent grant, jove, divorciats, etc.- i és clar,
això obre un mercat de futur prometedor
amb profitosos i indignes beneficis.
Emili Vinagre és periodista
La tortura
Montserrat Munté
L’ACAT (Acció dels Cristians per
l’Abolició de la Tortura), fou fundada a
França el 1974 per dues dones protestants, com a crida contra les tortures. És
una organització internacional, ecumènica i no governamental. Té estatut
consultiu a les Nacions Unides i al Consell d’Europa i d’observador a la Comissió Africana per Drets de les Persones i
dels Pobles. Reuneix els cristians de 30
països en una mateixa tasca, i col·labora
amb altres organitzacions semblants
d’arreu del món.
La violació dels Drets Humans i el dolor de les víctimes ens impulsen, com a
cristians, a treballar per l’abolició de la
tortura i de la pena de mort.
Jesús fou torturat i condemnat a mort
injustament pels poderosos del seu
temps. L’ACAT s’inspira en el seu Evangeli alliberador. Adjuntem acció amb
pregària perquè creiem en la força de
l’Esperit, i pensem que encara que sembli
molt petita, la nostra acció és com una
goteta d’aigua enmig de l’oceà i dóna
resposta a la cita de la carta de Sant Pau
als hebreus, que diu “Recordeu-vos dels
presos, com si fóssiu presos amb ells;
recordeu-vos igualment dels qui són maltractats, pensant que també vosaltres
teniu un cos que podria sofrir mals tractes” (He 13,3).
L’ACAT denuncia fets i envia cartes a
les autoritats dels diferents països, sense oblidar el nostre i també organitza xerrades, trobades i pregàries ecumèniques
en diferents llocs per tal de sensibilitzar
els cristians i la societat en general. Per
les notícies que ens arriben, sabem que
gràcies a aquesta tasca internacional de
l’ACAT, un centenar de persones són
salvades cada any o veuen les seves
condicions penitenciàries considerablement millorades.
Us invitem a posar-vos en marxa
perquè la unió fa la força: la de l’Esperit
no ens mancarà, posem-hi la nostra.
Montserrat Munté és membre de
l'ACAT (Acció dels Cristians per
l'Abolició de la Tortura)
([email protected])
Adéu a Joan Pau II
Jaume González
Quan anava als Salesians (i d’això en fa
molts anys) ens feien cantar l’himne a Santo Domingo Savio. La tornada deia: “Antes morir que pecar”. Avui sento cantar als
nens petits: “Antes muerta que sencilla”.
Realment hi ha un abisme entre ambdós
desitjos, però cal analitzar la realitat de les
dues èpoques. Tenint en compte que sempre hi ha hagut de tot, actualment hem
millorat. Abans, els no creients tenien com
a objectiu viure la vida el millor possible.
Els creients també, però calia tenir presents
els manaments i els preceptes que ens
ajudaven a ser bons cristians i que moltes
vegades no ens permetien passar-ho tan
bé (matinejar per anar a missa, haver d’arribar aviat a casa per resar el rosari, l’abstinència dels divendres...). Això ja ens feia
sentir bons cristians.
Ara també tenim aquests manaments i
preceptes, però el nostre enriquiment com
a cristians passa pels valors que tenim a
l’abast. Un valor és el que ha tingut tota
aquesta gent que ha passat vora el Papa
i li han dit “Adéu, amic meu”. Un altre
valor és el d’aquestes persones que tenen
com a tasca cuidar malalts, gent gran,
nens i ho fan amb molt d’amor i dedicació.
Els voluntaris de les parròquies, ONG i
altres moviments són també un valor. La
família, l’estimació entre pares i fills, els
veïns, els amics, el treball... i moltes més
coses quotidianes ens ajuden a exercitar
aquests valors. El millor de tot això és que
els no creients també els practiquen.
Jaume González
és economista
per començar
Tot mirant la gent
Pau i bé
Carles Dresaire
Ja som al mes de maig. Fa dies que em
passat l’època nadalenca, però el Nadal
com a venedor de figures de pessebre
encara m'evoca moltes reflexions. Durant
el mes de desembre, com estic fent des
de fa anys, venc figures de pessebre a la
Fira de Nadal de Mataró, a la Plaça Santa
Anna. Allà i tinc una parada, per tant, hi
tinc un aparador de cara a la gent, però
allò que no sembla tan evident és que
des de dintre estant tinc un aparador cap
enfora, és a dir, que em passo quasi un
mes veient persones, com compren, com
es relacionen, com són i, evidentment,
com viuen els seus valors.
D’entrada observes que cada persona té uns valors diferents a l’altra i o
com la importància del mateix valor és
diferent a cada individu. També observes
que a vegades un valor pot ser comú a
diverses persones però en canvi la forma
de portar-lo a terme és diferent, per exemple: molts pares venen amb els seus fills
per comprar les figures del pessebre, per
ells és important que el seus fills facin el
pessebre i vagin coneixent una realitat
cultural, religiosa o artística. A l’hora de
decidir, hi ha pares que el primer que fan
és preguntar als seus fills “quina figura
els agrada” i d’altres que, literalment,
“aparquen”el fill, i es posen a decidir
quina li anirà millor, o quina li agradarà.
Evidentment, un dels valors que veus
més és el dels diners. Hi ha persones
que per a ells allò important és fer el pessebre, les figures són secundaries; en
canvi, per altres, allò més important és
tenir moltes figures; o d’altres que, simplement, els interessa la darrera novetat en caganers. En definitiva, i sense
adonar-te’n, quan veus tanta diversitat
de valors i com s’apliquen, i malgrat en
pots observar que no t’agradin, també
t'ajuden a valorar més aquells que tu tens
de positius i a aprendre’n de nous o
noves formes de dur-los a terme.
Carles Dresaire és enginyer tècnic
industrial en electrònica
fotoNOTÍCIA | La pintura el va salvar
S.RUIZ/CAPGRÒS
Des d’aquestes pàgines desitjo informar-vos de la missió que els germans
Franciscans de la Creu Blanca desenvolupem al Maresme. Els germans que
actualment composen la comunitat han
vingut recentment de les terres de ponent
o de les veïnes aragoneses.La nostra
missió consisteix en exercir el ministeri
de la caritat. És per aquest motiu que a
les nostres cases acollim malalts
necessitats. A la comarca tenim dues cases, una a Mataró (Llar Sant Emili) i l’altra
a Sant Andreu de Llavaneres (Llar Sant
Francesc d’Assís), on treballem amb disminuïts psíquics. Fem de les nostres llars
les seves llars compartint totes les vivències amb el nostre personal i amb els
col·laboradors que diàriament ens
ajuden en les diferents tasques de la casa. Tots plegats formem la gran família
de Creu Blanca fundada pel Germà Isidoro Lezcano.
Fa uns 50 anys enrere, donada la seva
gran sensibilitat pels problemes dels
homes, va posar en funcionament a Ceuta
la primera casa de la Congregació dedicada als epilèptics i alcohòlics. Posteriorment en creà una segona a Tànger i així
fins a completar les trenta-cinc cases que
tenim en l’actualitat repartides per tot
l’Estat Espanyol, Àfrica del Nord i Amèrica
del Sud. En totes elles hi és present el seu
carisma: l’atenció al necessitat. Aquella
petita obra inicial va agafar vol. L’any 1975
l’Església ens va donar la primera aprovació eclesiàstica i l’any 1989 se’ns va
reconèixer com Institut de Vida Consagrada de Dret Diocesà. Com abans he fet
esment, les nostres cases estan obertes a
tothom. En tot moment es poden visitar i,
d’aquesta manera, observar l’altra realitat,
sovint oculta, de la nostra societat. Però
cal dir que la caritat no es pot explicar,
s’ha de viure!.
Miquel Àngel Trujillo és Germà
Franciscà de la Creu Blanca
7valors
El mexicà Mario Flores ha passat vint anys "al corredor de la mort" per un delicte que
no va cometre. I gràcies a, entre d'altres entitats, l'associació Sant Lluc per l'Art -que
va exposar els seus quadres- el seu cas es va fer conegut arreu del món i les autoritats
nordamericanes van reconsiderar la seva decisió. Flores ha estat aquest mes a Mataró
per agrair l'ajuda rebuda. A la imatge, l'expres en l'entrevista que li va fer Capgròs.
Miquel A. Trujillo
per començar
LLEGINT EL DIARI AMB...
CAPGRÒS
La il·lusió de viure
Josep Maria Comadran
Mercè Colomer,
pres. delegació Mataró Òmnium
25 ANYS DE CONCURS LITERARI PER ESCOLARS. Representa la celebració dels 25 anys del
que n'he dit una acció col·lectiva.
Òbviament Òmnium Cultural és el
motor de la iniciativa, però també
cal tenir clar que és una feina de
molta altra gent; hi han participat
10.000 persones de Mataró i comarca i una cinquantena escoles. A més
hi ha la quarantena de persones del
món de la cultura que han participat al jurat, cosa que també
s'agraeix. Pensem que el Concurs
és igual de vigent que el 1980.
8valors
CASAMENTS GAIS. Les persones, pel que fa a poder-se ajuntar
legalment, no s'han de diferenciar en
absolut per les seves tendències
sexuals. Potser el problema és que
no hem estat capaços de trobar un
terme que plagui a tothom. L'opinió
d'algunes persones que els darrers
dies han expressat postures beligerants contra l'homosexualitat no és
majoritària però en canvi sí que hi ha
molta gent que no està d'acord amb
la denominació de "matrimoni". Suposo que això és el que els fereix.
EL NOU PAPA. La meva primera
impressió va ser negativa, realment. Però a partir d'aquí sóc de
l'opinió de donar-li un vot de confiança, com s'ha de fer amb tothom.
Esperem a veure què passarà.
Qui no ha somiat en un cop de sort
que li resolgui tots els problemes? Qui
no ha passat algun temps creient més en
l’atzar, en el destí, en la fatalitat... que en
el treball, en l’esforç i en la dedicació?
Encara més. Les nostres il·lusions acostumen a ser llunyanes. Vull dir que fem
com els pescadors de canya, que sempre
creuen que els peixos estan a l’altra banda i, per això, cal tirar ben lluny, cal anar
més enllà.
A vegades, massa sovint, aquestes
il·lusions acaben en una experiència, en
un record, en un moment, “allò sí que
valia la pena!” i ens passem el temps
recordant aquell passat que mai tornarà.
Aquests dies han elegit un nou Papa i
segurament més d’un havia somiat en
un cop de sort; o que potser havia d’anar-lo a buscar més lluny; o tal vegada
tornava aquella melangia d’uns altres
temps. En poques hores tothom ha dit la
seva. En poc temps tothom ha palesat
les seves il·lusions. En molt poca estona
hem pogut escoltar l’expert, l’entès, i,
fins i tot, el qui no sap gran cosa.
Tot plegat m’ha recordat molt els
esportistes del cap de setmana, aquells
o aquelles que corren pels carrers, per
les voreres, i que el seu organisme ja no
és capaç de fer el mateix que quan tenia
vint anys. Caldria precisar que una cosa
és allò que voldríem i una altra allò que
podem.
Després de l’elecció de Benet XVI
podríem dir allò de: potser una mica
massa gran, potser cal experiència,
potser de transició, potser un bon teòleg,
potser conservador, potser sí.
He pensat que algunes il·lusions duren o haurien de durar sempre. Com
aquell que somia i s’il·lusiona per bastir
una casa capaç de suportar “vents
forts”, “aiguats”, “mals moments” i es
posa a construir sobre la “roca” i no sobre la sorra. I a partir d’aquí la seva il·lusió
és que aquella casa sigui per aquells que
un estima; sigui perquè quan algú truqui
hi hagi espai; sigui perquè hi tingui
cabuda la justícia, la bona convivència,
l’estimació...; sigui tan ben feta que no
calgui somiar llocs llunyans. Finalment,
he pensat, que no ens manqui la il·lusió,
sí, la il·lusió de viure!
Josep Maria Comadran és el
superior dels Escolapis de Santa Anna
contraVALORS. Xavier Manté | Des de Chiapas
Hem anat a Chiapas a estar uns dies amb
els amics i amigues de Las Margaritas.
Vàrem “platicar” amb ells unes llargues i
profundes assemblees en la comunitat de
Cruz Rosario a la que s’hi arriba després
de fer quilòmetres per camins de carro.
Tota una tarda de parlaments i de serioses
intervencions sobre com aprofitar més les
ajudes econòmiques que arriben de
Mataró. Tothom hi diu el seu punt de vista, homes i dones. Són les deu del vespre
i a ningú se li fa tard. Algú proposa que es
continuï l’endemà i s’aprova. Som nou
que hem vingut de 50 quilòmetres lluny,
altres han vingut d’altres comunitats. Tothom es quedarà a sopar i dormir.
Per art de màgia i de solidaritat, en un
moment, els dotze o quinze que som de
fora, a les fosques, anem a parar a alguna
de les cases de les 40 famílies de Cruz Rosario que ens donarà sopar i llit de fusta
sense matalàs. Cap a les tres de la matinada, ens despertem i se’ns humitegen
els ulls revivint l’afany de promoció i de
lluita de les dones en l’assemblea i l’espontaneitat improvisada d’oferir taula i
llit als sobrevinguts. Tota una lliçó per
nosaltres.
El benestar, un dret?
VALORS
MONOGRÀFIC
Barranco, Adela. Poblaciones y bienestar. Mira Editores. Zaragossa, 1999.
Corbella, Joan. Benestar emocional. Col·lecció Columna Pràctics.
Ed. Columna. Barcelona, 2004.
Cortajena, Elvira i Las Heras, Patrocinio. Introducción al Bienestar Social.
Siglo XXI de España Editores, S.A. Madrid, 1986.
Garces, J. La nueva sostenibilidad social. Editorial Ariel. Barcelona, 2000.
Maslow, A. Motivation and Personality. 1970.
Navarro, Vinceç. Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Ed.
Anagrama. Madrid, 2002.
VV.AA; El Estado del Bienestar en el cambio de siglo. Alianza Editorial.
Madrid, 2001.
Web del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de
Catalunya: http://www.gencat.net/benestar/
Biografia de A.Maslow i explicació de la seva teoria: http://www.ship.edu/
~cgboeree/maslow.html
Bibliografia de A. Maslow: http://www.maslow.com/
9valors
Vivim en la societat del benestar,
envoltats de comoditats i oportunitats
de desenvolupament. Però el benestar
és un procés tant material com
emocional del qual moltes persones no
poden gaudir, com recorda Frei Betto
en l'entrevista que segueix. És cada
vegada més difícil assolir uns mínims
de benestar, en el nostre món?
PER SABER-NE MÉS
ENTREVISTA
"La fam és la única
causa de mort que fa
distinció de classes"
Frei Betto, sobrenom de Carlos Alberto Libanio Christo, va néixer a Belo Horizonte,
Brasil, el 1944. Durant la seva joventut va ser torturat i en dues ocasions va conèixer
les presons de la dictadura brasilera. Encara que mai va participar en accions
violentes, va col·laborar amb la guerrilla brasilera Acció Llibertadora Nacional (ALN) i
va integrar un grup de recolzament als perseguits polítics. Quan tenia vint anys va
ingressar a l’ordre dels dominics. El 1979 va anar a viure a un monestir a Sao Paulo.
Als anys vuitanta va assessorar alguns països socialistes sobre les relacions
Església-Estat. El 2002, amb la pujada al poder del president Luiz Inácio Lula da
Zero. Encara que ha
ha estat
estat reconegut
reconegut
Silva, va coordinar el programa nacional Fam Zero.
Teologiade
de
mundialment com a teòleg -ha estat un dels fundadors de la teologia
10valors
l’Alliberament-, també
també és
és llicenciat
llicenciat en
en Periodisme,
Periodisme, Filosofia
Filosofia ii Antropologia.
Antropologia.
l’alliberament-,
MARGA CRUZ
11valors
ENTREVISTA
V
MARIA COLL
ostè ha estat des del 2002 i fins al desembre
del 2004 un dels principals assessors del president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva.
Per què va decidir abandonar el convent i endinsar-se en el món de la política?
Un pastor mai abandona les seves ovelles. Quan vaig conèixer Lula fa 25 anys, ningú hagués apostat que aquell dirigent
sindical un dia seria el president del Brasil. Hauria estat una
traïció negar-me a col·laborar quan, després de tants anys de
lluita, aquest obrer, que representa l’esperança dels pobres
del meu país, va arribar al poder i em va convidar a ajudar-lo a
portar a terme un programa evangèlic: combatre la fam. No
vaig decidir treballar pel govern per ideologia, sinó perquè
sóc una persona que sempre he estat al costat dels moviments
socials del Brasil i tinc com a especialitat laboral-professional
l’educació popular i l’organització de col·lectius populars.
PER
12valors
En què consisteix el programa Fam Zero?
El defineixo com la versió política de la multiplicació dels
pans i els peixos que va fer Jesús. Fam Zero és un programa
format per més de seixanta projectes concrets, que té com a
principal objectiu conduir la població de l’exclusió a la inclusió
social. Tracta de garantir a onze milions de persones i a 400.000
famílies alimentació per a quatre anys, en qualitat i quantitat
suficient. Brasil és un dels més grans productors mundials
d’aliments, però molts dels seus ciutadans viuen en situació
de desnutrició crònica. Al món hi ha avui cinc factors de mort
precoç: les malalties, com el càncer o la sida; els accidents de
treball i de trànsit, les guerres i la fam. Lamentablement, aquest
darrer, el que genera menys mobilitzacions, és el que provoca
més quantitat de morts. Per què? La resposta és cínica: perquè
la fam és l’únic dels cinc factors que fa distinció de classe.
Nosaltres, ben nodrits, deixem que els miserables morin de
fam perquè a nosaltres aquest problema no ens amenaça. En
canvi, tots podríem morir algun dia a causa d' un virus o d'una
bomba.
"Brasil és productor
d'aliments, però els
seus habitants viuen en
desnutrició crònica"
"Per fer grans
canvis sempre cal
unir el poder civil i
el poder polític"
Per què va decidir abandonar el programa? Com valora la
seva participació?
Un cop organitzats els moviments socials, que era l’objectiu
de la meva feina, vaig deixar professionalment el programa per
tornar al costat de les bases i tenir més llibertat per continuar
escrivint. De fet, mai he tingut voluntat d'aconseguir poder o
convertir-me en polític. Estic content de l’experiència, perquè
he aconseguit crear diferents grups populars de conscienciació.
Vostè no va marxar desencantat de la política de Lula,
però creu que la població del Brasil sí que n' està?
Brasil tenia i té tantes injustícies acumulades que hi havia
moltes més expectatives en Lula que les que realment ell podia
acomplir. El president no fa allò desitjable, fa allò que pot. Brasil és molt millor amb Lula que sense ell. Quatre anys són molt
pocs per canviar un país. Això sí, desitjaria que, en un proper
mandat, la política econòmica fos menys favorable als rics, es
minimitzessin les taxes de beneficis, s’augmentés el desenvolupament intern, s’aprovés una llei de responsabilitat social i
s’avancés en la reforma agrària.
Ell ha demostrat que es pot ser populista sense ser demagog?
Certament Lula no és com Chávez, encara que aquest és el
president legítim més durador de tot Amèrica Llatina. Ens agradi
o no Chávez, hem d’acceptar que cada vegada que s’ha posat
en dubte la legitimitat de la seva governabilitat, el poble ha
demostrat que l’estima. La democràcia s’ha d’acceptar en tots
els casos, no només quan ens interessa.
Pot ser eficaç un programa d’eradicació de la pobresa
produït solament pel poder polític? O sempre ha de comptar
amb el suport dels moviments socials?
Els dos factors són bàsics. Cal un govern, perquè ell té el
ENTREVISTA
MARGA CRUZ
Aquest religiós dominic va
ser durant dos anys
assessor del president del
Brasil en el marc del
programa Fam Zero.
poder a les mans, però també forts moviments socials que
aglutinin els diferents col·lectius que l’integren. Per aconseguir
grans canvis sempre cal unir el poder civil i el poder polític.
Quina seria la millor via per eradicar la pobresa: resoldre
progressivament els dèficits del sistema capitalista o
formular un nou sistema?
La via més eficaç seria fer una revolució, però avui en dia
aquesta opció interessa especialment a dos sectors: a l’extrema
dreta i als fabricants d’armes. En aquests moments, a Amèrica
Llatina no hi ha condicions favorables per fer una revolució.
Potser tindrem el context adient ben aviat, però, ara per ara,
l’oportunitat ja ens ha passat. L’únic camí que ara tenim és fer
canvis progressius sense provocar una ruptura institucional
perquè òbviament ningú vol tornar a les dictadures que tots
hem hagut de sofrir. Però per lluitar dins les institucions cal
molta paciència i tenacitat, perquè als poders econòmics, com
el FMI o el Banc Mundial, no els interessa acabar amb les
diferències socials. Els responsables d’aquestes institucions
no tenen cap compassió pels pobres, només adoren el Déu
Mercat, al qual tenen una gran idolatria.
"Avui dia una revolució
només interessa a
l'extrema dreta i als
fabricants d'armes"
13valors
Vostè, en alguna ocasió, ha manifestat que el programa
Fam Zero podria convertir-se en un projecte mundial. Quan
fa aquestes afirmacions, segur que alguns el deuen titllar
d’il·lús...
Sí, però crec que és perfectament possible. Un president
d’Europa Occidental va dir una vegada al president Lula:
“Nosaltres volem participar en el seu programa i hem decidit
enviar aliments a Àfrica”. Lula li va respondre: “No ho faci,
cometria quatre errors: condemnaria els excedents agrícoles
d’aquest continent, incrementaria l’assistencialisme, faria créixer la corrupció entre aquells que distribuirien els aliments i
crearia dependència, és a dir, la gent deixaria de produir perquè
podrien menjar d’Europa”. La solució no és aquesta. La solució
són els fons econòmics, és a dir, que una part considerable
dels pressupostos dels països occidentals s’inverteixi en incrementar el desenvolupament sostenible. La gent vol treballar
i produir, però no té recursos per fer-ho. Falten 50 mil milions
de dòlars a l’any per treure la gent de la fam. Això és molt poc,
si tenim en compte que només en un any el món s’ha gastat
950 mil milions de dòlars en armes. I només als Estats Units
400 mil milions. Vivim en un món on els homes inverteixen més
en la mort que en la vida.
ENTREVISTA
La solidaritat del Primer món vers el Tercer sovint es
canalitza a través de les ONG. Què pensa del treball que estan
fent aquestes entitats a Amèrica Llatina?
Hi ha de tot. Hi ha ONG que fan una gran feina i hi ha entitats
solidàries completament oportunistes. N’hi ha que es creen a
partir d’un grup de gent que vol tenir feina sense tenir patró.
Però, en general, la presència de les ONG es molt positiva.
Sobretot, és important que les entitats europees estiguin
obertes a relacionar-se amb les nostres entitats. Això sí, tant
les ONG com els governs occidentals no ens poden dir que
hem de fer, perquè nosaltres vivim en el territori i encara que
potser no en sabem tant, tenim dret a cometre els nostres
propis errors. Totes les ajudes al poble han d’estar ben vinculades perquè la gent no ha estat educada per admnistrar
diners ni crear cooperatives, al no tenir esperit esprendedor.
La primera necessitat és invertir en educació, perquè sinó la
inversió es perd.
14valors
A nivell general, quins valors creu que s’haurien de potenciar?
El valor de la vida. Com a cristià, crec que tothom hauria de
considerar la vida sagrada. Aquesta revolució cultural la va
fer Jesús, però lamentablement la humanitat encara no ha arribat
a aquest punt. El marxisme dóna molta importància als
proletaris, però no als indígenes o als pobres. Altres donen
importància als pobres però no als malalts, els vells o els nens.
El primer valor sempre ha de ser la vida. Davant de Jesús
l’home podia ser pobre, treballador, malalt,... la seva condició
no importava, perquè tots eren temple viu de Déu. La
sacralització de cada persona és el meu principal valor. Si tots
penséssim així, no cauríem en discriminacions absurdes, no
miraríem amb indiferència els nens del carrer, no pensaríem
que cada àrab és un terrorista, no rebutjaríem els africans... i
deixaríem de pensar exclusivament en el nostre benestar personal, per passar a tenir en compte els sofriments humans.
Hem de pensar que tots som fruit de la loteria biològica. Ningú
ha triat la família o la classe social on ha nascut. Haver estat
afortunats en la loteria biològica hauria de ser un deure social.
Creu que quan un país avança econòmicament sempre perd
espiritualitat i entra en una crisi de valors?
Sí, perquè el model econòmic capitalista neoliberal sempre
considera les mercaderies molt més importants que les vides
humanes. Els homes estan morint de gana davant de botigues
plenes d’aliments. Entre les vides humanes i els aliments hi ha
el poder dels diners. Vivint en una societat criminal, per això
hem de canviar certs valors. Els països occidentals haurien de
conscienciar-se que no hi ha futur per a la humanitat si continua aquest model capitalista de desenvolupament, basat en
l’acaparament i en l’agreujament de les desigualtats socials. Si
volem que el món vagi cap a la humanització i no cap a la
barbàrie hem d’aprendre a compartir els béns de la terra i els
fruits del treball humà.
Per generar canvis caldrà el recolzament de les noves
generacions. Quina valoració fa de la joventut actual?
Actualment hi ha amplis sectors de la joventut molt
conscienciats, compromesos, militants de la justícia i de la pau
que lluiten contra la discriminació de sexe, de raça o de classes
socials. Una joventut que està contra la “globocolonització” així jo anomeno la globalització- i que cada any assisteix al
Fòrum Social de Porto Alegre perquè creuen que un altre món
és possible. Però també hi ha una altra joventut, aquesta pobra
i miserable, víctima del sistema, que no té l’oportunitat de
menjar, tenir salut o estudiar i que els arriba una mort prematura. Finalment, hi ha una tercera joventut, que viu esclava del
poder televisiu del sistema capitalista i que per cap raó aparent
canvia la seva imatge i es posa un percing a la llengua, un
tatuatge al braç i la meitat dels cabells blaus i l’altra meitat
verds... és a dir, una joventut que penja la foto del Che a la
seva habituació però que no l’imita en la seva vida quotidiana.
Aquesta darrer tipus de joventut em preocupa, perquè justifica i sosté el sistema.
Quina valoració fa del fenomen migratori dels països
subdesenvolupats cap el nord?
La immigració és inevitable. El 20% de la població del món
viu a l’Europa Occidental, als Estats Units i a Canadà. A més,
"La sacralització
de cada persona
humana és el meu
principal valor"
ENTREVISTA
"Les reaccions
xenòfobes són inútils;
Europa no té futur si no
accepta el mestissatge"
aquesta petita població disposa del 80% de la riquesa del planeta.
Per tant, la gent que arriba a Europa no ve perquè té ganes de
canviar de país, sinó a la recerca d’una millora en la seva qualitat de
vida. Europa ha de fer un esforç per entendre que està passant per
un procés de “deseuropeïtzació” de la seva població. Les reaccions xenòfobes són inútils, perquè Europa no té futur si no accepta
el mestissatge i que tots formem part de la raça humana. De fet,
Europa només té dues opcions: acceptar la immigració o invertir els
seus beneficis als països subdesenvolupats, per evitar que els ciutadans d’aquests estats emigrin.
I l’Església? Quin paper hauria de tenir en aquest món?
L’Església ha de seguir el camí de Jesús, ha d’estar al costat dels
pobres, perquè ells són la presència viva de Jesús. Quan un home
ric va dir a Jesús que ja complia tots els manaments, aquest li va
respondre: “Ven els teus béns i posa’t al costat dels pobres”. El dia
que ens jutgin per salvar-nos no es tindrà en compte si has estat de
l’Opus o de la Teologia de l’Alliberament, ni les vegades que has
anat a missa... sinó si hem complert les frases: “Tenia gana i em vas
donar de menjar, estava oprimit i em vas alliberar, estava malalt i em
vas visitar...” Aquesta és la dimensió evangèlica.
I concretament en al Brasil, l’Església recolza el govern
de Lula?
L’Església Catòlica recolza majortàriament el govern,
però de forma crítica, perquè la història dels moviments
populars del Brasil s’entrellacen amb els moviments
eclesials de base. Molts ministres de Lula i ell mateix són
catòlics practicants. L’Església brasilera sempre ha estat
al costat dels pobres i això els ha convertit en víctimes
del poder. Fa poc van matar una monja a la zona de l'Amazones. Precisament el bisbe Casaldàliga per això s’ha convertir en una figura heroica al Brasil.
Vostè va ser un dels promotors de la Teologia de l’Alliberament. Què queda d’aquest moviment a l’Església
d’Amèrica Llatina?
Encara està molt estesa. A més, estem molt contents
perquè alguns elements d’aquesta teologia han arribat al
Vaticà. Fa vint anys només nosaltres parlàvem de deute
extern, del neoliberalisme... però el papa Joan Pau II va
esmentar-los als seus escrits i pronunciaments, va
condemnar la presència de Bush a l'Iraq i va enviar milers
de joves a Gènova a manifestar-se contra el G-8. Actualment la Teologia de l’Alliberament ja no és exclusivament
a l'Amèrica Llatina, es troba escampada per tota la
sensibilitat social de l’Església de Déu.
MARGA CRUZ
15valors
Frei Betto,
convidat per
l'Ajuntament de
Mataró, va ser el
protagonista de la
VIIIa Nit de la
Solidaritat,
celebrada al
Foment Mataroní
el passat 1 d'abril.
REPORTATGE
Tot allò que ens fa
falta per estar bé
LA PIRÀMIDE DE MASLOW
Necessitat d'autorealització
Necessitat d'autoestima
Necessitats socials
Necessitat de seguretat
les frases
Necessitats fisiològiques
“De l’acord entre la vida
“Aquell que procura
“Amb el sabó es mesura
“El benestar del jo moral
exterior i la fortuna en
assegurar el benestar
el benestar i la civilització
només és possible
resulta el benestar”
dels altres, ja té
dels Estats”
observant la llei moral”
Balzac
assegurat el propi”
Justus von Liehig
Tolstoi
Kung-Fu-Tsu (Confuci)
REPORTATGE
E
n el món en què vivim no és una feina fàcil assolir el
benestar, entès com a una situació òptima on tenim
satisfetes totes les necessitats de la vida, tant les
materials com les emocionals. Hi ha qui té la
possibilitat d’assolir-ne algunes, altres ja no poden
ni acontentar aquelles que mínimament l’home reclama per
continuar respirant. El psicòleg Abraham Maslow (1908-1970),
va idear, en el marc de la Teoria de la Motivació, una piràmide
jeràrquica de les cinc necessitats bàsiques globals que s’havien
de superar perquè una persona pogués assolir l’anhelat benestar.
Les dues primeres són considerades necessitats bàsiques, la
resta sencundàries.
A la base d’aquesta piràmide, nivell completament bàsic perquè
l’home pugui existir, s'hi troben les necessitats fisiològiques
individuals, que inclouen el consum d’oxigen, aigua, sals, proteïnes i vitamines, entre d'altres. A més, el psicòleg recorda en
aquest bloc la necessitat de tot ésser de descansar, eliminar
toxines, evitar el dolor i tenir relacions íntimes amb altres individus.
En el segon nivell apareix el sentiment de seguretat, protecció
i estabilitat. Actualment, en aquesta estructura estable que
envolta l’home s’hi ubiquen elements com un habitatge digne,
una feina fixa, una assegurança de vida o un pla de jubilació.
Seguidament, un cop l’home reconeix tenir una vida estabilitzada, s’endinsa en la recerca de l’amor i la sensació de pertinença. En aquest nivell l’individu demana amistats, parella o
fills, relacions afectives en general, és a dir, d’alguna manera
manifesta la voluntat de sentir-se acceptat i vinculat a la societat
de la qual forma part.
En el quart nivell els humans es preocupen per l’autoestima.
Aquesta prové de dues vies. D'una banda, l’individu té la necessitat de ser valorat per la resta de conciutadans buscant glòria,
atenció, fama, estima i estatus. Per altra banda, l’home ha de
respectar-se a si mateix i desenvolupar sentiments de confiança,
competència, mestria, independència i llibertat.
Finalment, un cop superats aquests quatre nivells, per assolir
el major grau de benestar, la persona solament té la necessitat
d’autorealitzar-se. L’home demana transcendir, deixar la seva
particular petjada en aquest món, realitzar la seva pròpia obra i
desenvolupar el seu talent al màxim.
Aquests nivells, que ens poden semblar bastant fàcils d'assolir
en la nostra societat, sobretot els primers nivells, no són superables per a bona part de la població mundial. Comprovar el nombre
de persones que es veuen encallades en alguna d’aquestes
necessitats i quins motius els retenen es converteix en una radiografia de la nostra societat.
l'apunt
Qui era Maslow?
Abraham Harold Maslow va néixer l’any 1908 a Nova
al costat del professor Harry Harlow, famós per
York (Estats Units). Va ser el primer fill de set germans
haver fet experiments sobre comportament
d’una família jueva no ortodoxa originària de Rússia. Els
amb nadons de primats. El 1934 va doctorar-
seus pares, que desitjaven el millor futur per a l’hereu
se en Psicologia en aquesta mateixa universitat.
en aquell nou món, van encaminar-lo vers l’èxit acadèmic.
Un anys més tard va tornar a Nova York, on va comen-
Ben aviat el noi va combatre la solitud amb els llibres.
çar a donar classes a Brooklyn College. El 1951 Maslow va
Per satisfer els progenitors primer va estudiar Dret al
obtenir la direcció del departament de Psicologia de Bran-
City College de Nova York.
deis, càrrec que ocuparia durant deu anys. Allí va comen-
Després de casar-se amb una cosina, sense el con-
çar els treballs a l'entorn de la Psicologia Humanística, base
setiment de la família, va traslladar-se a la Universitat de
de les seves teories. Retirat a Califòrnia, Maslow va morir
Wisconsin, on va començar a interessar-se per la Psicologia
el 1970 d’un atac de cor. RED.
“Per a mi només una cosa és
“El dolor et porta a buscar les
“No obtindràs benestar
veritat; que el treball dóna
causes de les coses, mentre
começant demà”
benestar quan comencis a
benestar i fins i tot felicitat.
que el benestar condueix a la
Anònim
sentir-te satisfet de
Només estic segur d’això, però
passivitat i a no tornar a mirar
pràcticament res”
ho oblido constament”
enrera”
Proverbi àrab
J.Renaro
Stefan Zweig
“Trepitjaràs la frontera del
LA PIRÀMIDE DE MASLOW | les necessitats fisiològiques
L'home, un ésser viu
Carme Romero, metgessa.
18valors
L’home és un ésser viu depenent del seu entorn, i això li crea
una sèrie de necessitats, algunes de bàsiques per a la vida.
Aquestes li vénen donades per la seva pròpia condició humana. Per poder viure, desenvolupar-se i madurar com a ésser
viu i com a persona, ha de poder tenir cobertes una sèrie de
necessitats bàsiques. Les primeres ja sorgeixen durant la vida
intrauterina: necessitat d’aliment i d’oxigen que li arriben a
través del cordó umbilical i escalfor i protecció física gràcies al
petit receptacle de l’úter i al líquid amniòtic.
Hi ha, doncs, necessitats que són bàsiques per a tothom però diferents segons cada etapa de la vida i dels condicionaments externs i personals de cada individu. Són les següents:
aliment, sostre, vestit, descans, afecte, comunicació, sexualitat.
L’aliment. És la font d’energia per al funcionament del cos, per
reparar-ne les pèrdues produïdes pels processos metabòlics.
L’aliment aporta aquesta energia a través dels seus diferents
compostos (vitamines, minerals, proteïnes, hidrats de carboni,
greixos). Cal, però, destacar-ne un de més fonamental, l’aigua,
la qual conforma la part més important del nostre cos.
El sostre. Un espai bàsic per protegir-nos dels canvis climàtics
i de les seves inclemències (fred, calor, pluja, sol, humitat,
vent). Un entorn que, alhora, ens proporciona uns mínims
d’intimitat i d’espai vital.
El vestit. També és una necessitat bàsica però diferent segons
l’entorn climàtic i geogràfic on es troba cada individu. Ens
protegeix del fred, la calor, el sol, etc. És un regulador tèrmic
que crea un microclima entre la pell i la roba.
El descans com una necessitat física i psicològica bàsica
sense la qual la vida no seria possible. Sense aquest temps de
descans no podríem sobreviure masses dies. Durant el son es
repara el sistema nerviós, es produeixen una sèrie de substàncies (hormones, neurotransmissors etc...) que ens reequilibren
cada dia. Durant aquest temps també es produeixen els somnis
com a expressió del subconscient que s’allibera de tensions,
angoixes, traumes, etc…
L’afecte i la tendresa. Unes vivències per sentir que som i
existim per a algú. Uns aspectes que ens equilibren emocionalment. Una dimensió ben necessària per sentir-nos vius.
Sense uns mínims d’afecte no podríem madurar ni físicament
ni psíquica en equilibri.
La comunicació, una necessitat bàsica per al desenvolupament i maduració física i psíquica de la persona. Aquesta pot
ser visual, tàctil, gestual, verbal. A través seu interaccionem
amb els altres i ens expressem, donem i rebem missatges.
Sexualitat. Una altra dimensió bàsica de la persona, una manifestació del que som com a éssers sexuats. Una necessitat vital
per expressar cadascú la seva identitat més profunda. Un mitjà
a través del qual ens reproduïm com a espècie però també madurem, ens comuniquem i expressem amor, afecte i tendresa.
Totes aquestes necessitats són importants i s’interrelacionen
entre elles. Sense elles la vida seria difícil, gairebé impossible.
"Per poder viure i
madurar la persona ha
de tenir cobertes les
necessitats bàsiques"
Les necessitats bàsiques,
primer nivell de la
piràmide de Maslow, no
són assolides per milions
de ciutadans del planeta.
En el món hi ha 840 milions
de persones desnutrides.
LA PIRÀMIDE DE MASLOW | necessitat de seguretat
Una cadena vital
Carme Bustos, assistent social de Càritas Interparroquial de Mataró.
És ben cert que a mesura que augmenta el nivell de vida i el
creixement econòmic, també augmenta el nombre de necessitats dels individus i les famílies.
En la nostra societat del benestar, la majoria de la població
té garantits uns mínims per poder subsistir: davant la manca
de sostre existeixen els albergs temporals, davant la dificultat
per aconseguir comprar aliments hi ha els menjadors socials
i Càritas Interparroquial, davant la manca d’uns ingressos
mínims que permetin accedir a les necessitats bàsiques per la
subsistència hi ha la renda mínima d’inserció.
Però ens trobem que la precarietat laboral (que no està
renyida amb el creixement econòmic i de vegades aquesta és
més aviat una condició), les dificultats per accedir a un habitatge, la manca o baixa formació professional, entre d’altres,
han contribuït en aquests últims anys a debilitar aquest benestar social.
Així ens trobem que de dos anys ençà, ha augmentat el
nombre de persones que podríem incloure en la vulnerabilitat
social, és a dir, persones susceptibles de caure en "l’exclusió
social". El terme "exclusió social" el podríem definir com a
pèrdua d’eines o de recursos personals que fa que l’individu
no pugui obtenir els mateixos recursos de què disposa la resta de la societat.
Cada vegada ens trobem amb més persones que, tot i tenir
uns ingressos fixes que els permeten cobrir aquests mínims
esmentats, acudeixen al nostre servei perquè els seus ingressos no els hi permeten cobrir les despeses de les necesitats
bàsiques per poder viure actualment dins la nostra societat.
No estem parlant de res estrany; tant sols poder pagar l’habitatge, l’alimentació i els rebuts que ens arriben de tot el que
hem arribat a contractar, entre d’altres.
Posem com a exemple l’habitatge. Aquest, tant de lloguer
com de propietat, durant aquests últims cinc anys s’ha anat
encarint a una velocitat insòlita. Famílies amb un sol sou fixe
o amb més d’un, però variables, no poden optar a un habitatge
independent i tenen com a única sortida les habitacions de
lloguer. Actualment una habitació de lloguer (individual) està
sobre uns 150 euros al mes, més despeses de llum, aigua i
gas, per la qual cosa la despesa molt bé pot arribar a ser de
200 euros al mes. Si la família necessités, per volum, més
d’una habitació, la despesa seria dobla. Només hem comptat
l’habitatge i ja hem arribat a gastar 400 euros d’un sou de 700
euros...
Manca de formació, feina o habitatge... sovint es tracta
d’una cadena en la qual si algun dels seus elements no és
prou estable hi ha perill que trontolli tota l’estructura en que
es fonamenta la seguretat personal.
"Famílies amb un sou
fixe o amb més d'un,
però variables, no
poden optar a un
habitatge"
valors.org
Ja t'hi has connectat?
Ara sctualització setmanal!
19valors
LA PIRÀMIDE DE MASLOW | necessitats socials
Tenir o esdevenir
Jaume Patuel, psicòleg.
20valors
La Psicologia Humanista, menada per Maslow, exposa una
jerarquia de les necessitats de l’ésser humà. Les esmento per
tenir-ne una idea, però únicament en consideraré una. Així i
tot, haig de situar el moviment de la Psicologia Humanista o
del Potencial Humà dins els grans corrents psicològics. Dic
això perquè la psicologia ha anat evolucionant a mesura que
aconseguia les metes proposades. Cada corrent no podia
satisfer totes les preguntes que es feia l’ésser humà en
assolir la fita.
El primer corrent, anomenat Psicologia Conductista, s’interessava només per la conducta externa. El segon corrent,
conegut per la Psicoanàlisi, es capbussava cap al món inconscient. El tercer corrent, amb el nom de Psicologia Humanista, cercava les parts sanes de la personalitat a fi de potenciar-la. Però hem de dir que aquest corrent també ha estat
superat per un altre que se’n diu Psicologia Transpersonal.
Tinguem en compte que aquests tres darrers corrents són
promoguts tots ells per persones que han estat en el corrent
psicoanalític. Per què? No hem de romandre només en les
malalties psíquiques, sinó en la construcció total de l’ésser
humà.
La paraula superat no vol dir caducat, anul·lat, sinó senzillament que és vàlid encara per a moltes coses que ha dit, però
que d’altres qüestions són respostes millors per altres corrents.
En resum, que tots els corrents s’han d’integrar per al coneixement de l’ésser humà. Tots els corrents existeixen en el món
mental, interior, psíquic o anímic de la persona. Per tant, el
diàleg dels corrents psicològics s’imposa.
Doncs bé, Maslow indica en forma de piràmide diverses
necessitats. I ell mateix, i d’altres, han vist i viscut que cal anar més enllà a fi que la persona es realitzi: transcendir-se de
forma immanent. Dit d’una altra forma: anar més enllà d’un
mateix, però passant per la seva màxima profunditat.
Vist tot això, la tercera necessitat o la primera de les
motivacions secundàries són les necessitats socials, com ser
acceptat pels altres, pertànyer a un grup, tenir amistats, no
"A cadascú li pertoca
fer la seva jerarquia de
motivacions; la societat
no els la donarà"
trobar-se sol. En general, la nostra societat occidental d’opulència, d’hedonisme, de consum, i d’altres coses satisfà les
tres primeres necessitats. És el famós quòdlibet: Tenir o ésser.
La societat dóna a fi que cada u tingui. Aleshores el fet de
tenir es viu com a compleció. Tot en funció del tenir.
Però la necessitat de ser acceptat, de ser tingut en compte
porta les grans superfícies a considerar psicològicament els
seus productes en funció de les necessitats primàries, però
falsament manipulats amb les frases publicitàries. La publicitat
pica cap als desigs més primaris, que mai queden satisfets. La
manca de disciplina personal o autocontrol porta a satisfer immediatament l’instint, la pulsió, la líbido. Quant més tinc i més
parlo amb els altres, més sóc jo.
La societat occidental té tot allò que nosaltres volem tenir,
però no dóna allò que l’ésser humà vol ser esdevenir. Perquè
la tasca més difícil de la persona és pensar. I quan hom pensa,
l’ésser humà s’adona que hi ha mancances molt importants en
la publicitat, en la política, en la religió. Ara bé, quan una
necessitat és satisfeta, deixa de ser una necessitat i l’organisme,
com el món emocional ha de cercar altres coses.
La quarta motivació o necessitat és l’autoestima. I aquí hom
entra en un parany: l’autoestima no és tenir sinó ésser. La
societat publicitària fa creure que quan més satisfetes tinguis
les necessitats primàries fisiològiques i de seguretat, junt amb
les socials, ja tens autoestima. Aleshores, si tinc, m’estimo. Si
compro, m’estimo. Si tinc un grup, m’estimo. Estem en la línia
del tenir i no pas de l’ésser. Però necessitats reals o falses? La
publicitat, tant econòmica, del lleure, del plaer, com l’espiritualisme requereixen una ment que pensi, a fi de diferenciar el jull
del blat. La societat del benestar és preparació per una societat
del "benésser". No estem en el món sinó que sóm el món. I en
aquest món que som hem de poder desenvolupar totes les
nostres necessitats o motivacions.
A cadascú li pertoca fer la seva jerarquia de motivacions
o opció vital, perquè la societat no ens la donarà. Les necessitats socials no són suficients per a viure adequadament en
el nostre món , que és l’únic que tenim, coneixem i vivim. Certament, des de la psicologia profunda se’ns permet construir
una vera escala de l’ésser sense excloure el tenir. Però sempre
serà una tasca personal que no es pot delegar a ningú.
LA PIRÀMIDE DE MASLOW | necessitats d'autoestima
Conèixer el nostre jo
Toni Aguilar, filòsof i professor de filosofia de l'Escola Pia Santa Anna.
Segons Maslow la construcció personal passa per una sèrie
de estadis on es defineixen tant les necessitats més primàries,
com les necessitats d’autorealització, on s’aconsegueix la vida
plena. El quart estadi plantejat per Maslow, el que aquí ens
ocupa, és el de les necessitats de valoració per tal d’assolir un
bon autoconcepte i una bona autoestima. La perspectiva
d’aquesta teoria de la persona autorealitzada, que confia en
les possibilitats de l’ésser humà, situa aquest estadi entre les
necessitats d’estimació i acceptació i les necessitats d’autorealització, que és l’últim estadi a assolir.
La teoria de Maslow es planteja des de la confiança en les
possibilitats de l’ésser humà. Però vivim en una societat exigent on
tenir un bon autoconcepte i una bona autoestima no és del tot fàcil.
La nostra pròpia imatge la construïm, entre d’altres coses, a
partir de dos elements: la consciència que tenim de nosaltres
mateixos i la imatge que se’ns retorna de l’exterior.
El coneixement d’un mateix en un món com el nostre no és
senzill. ¿Quins espais d’autoconeixement ens prepara la nostra
societat, quins espais de reflexió, quin espai per viure les experiències-cim que anomena el propi Maslow, quins espais per
compartir aquestes experiències? Vivim un món on la reflexió o,
per anomenar-ho d'una forma més clàssica, la filosofia, no està
de moda. Vivim a partir de modes, de modes temporals que ens
venen marcades per una societat de consum que cerca retroalimentar-se i perdurar en el temps gràcies a l’acció inconscient
de ciutadans i ciutadanes que juguen el seu paper econòmic.
Aquí no hi ha espai per a la reflexió i l’aprofundiment en la
consciència. La bona autoestima i el bon autoconcepte queden
"Els altres són el mirall
de les nostres accions,
del nostre jo; ells ens
donen la resposta"
valors
· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria.
· Hospital de Mataró.
· Llibreria Márquez (C/Argentona).
· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç).
· Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers)
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
· Llibreria Mas (Pl. Cuba)
· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).
· Esglésies de Sagrada Família, Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Montserrat,
Esperança, Maria Auxiliadora, Llavaneres, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Premià
de Mar, Cabrils i Caldes d'Estrac.
21valors
es pot trobar cada mes a
vint-i-un punts de venta:
sovint relegats al nostre paper d’agents econòmics. Si juguem
aquest paper amb solvència ens podem augurar una bona
autoestima. Si tenim una baixa autoestima sempre podem fugir a
una gran superfície a comprar-nos quelcom que ens faci sentir
bé amb nosaltres i ben considerats pels altres. Aquesta pot
semblar una idea simplista, però ben al contrari, la nostra societat
ha creat tota una infrastructura d’una gran complexitat per
mantenir aquest sistema viu, des de la publicitat als grans
magatzems passant per tot els sistemes de producció i educació.
Els altres també juguen un paper per definir el nostre
autoconcepte. No podem oblidar que en bona mesura som el
que fem. Per molts desitjos que manifestem allò que acaba
definint el que realment som són els nostres actes. No sempre
fem allò que volem fer, que diem que volem fer. Hi ha forces
més enllà de la consciència que influeixen en les nostres
accions. I també compten els altres.
És en aquest sentit, en el de l’acció humana com a definició
de la pròpia identitat, que els altres juguen un paper fonamental. Els altres són el mirall de les nostres accions, del nostre
jo en tant que ens donen la resposta, la conseqüència d’allò
que fem. Com deia Sartre: L’infern son els altres. Els altres ens
mostren les conseqüències de les nostres accions, i quan
aquestes no s’ajusten a allò que diem que volem fer, es converteixen en el nostre propi infern.
Però aquest perill es pot convertir també en una virtut. L’acció
sobre els altres no té perquè ser negativa, pot ser positiva. En
la mesura que estigui construïda sobre una base sòlida, una
base de valors positius i constructius, solidaris en el millor
dels seus significats, l’infern es pot tornar en un espai de felicitat compartida. L’acció amb els altres es pot convertir en
una experiència-cim.
Aquestes experiències cim, viscudes amb consciència, més
enllà de ser només personals, han de ser un punt de referència pel
creixement personal i d’autorealització i no poden ser esborrades
pel pas del temps i el consum. La realització personal i, en definitiva la felicitat, es troben molt lluny de la societat de l’opulència,
de fet són en els ulls serens i el somriure de l’altre.
LA PIRÀMIDE DE MASLOW | necessitats d'autorealització
Mirar-se per dins
Júlia Ortega, psicòloga del Departament de Recursos Humans de l'Ajuntament de Mataró.
La primera vegada que vam haver de pensar seriosament
què volíem ser de grans, probablement teníem uns catorze
anys. Amb més o menys convenciment, vam intentar dibuixar
un somriure emocionat a la cara dels nostres adults i, moguts
per l’econòmic, l’èxit, la comoditat o ves a saber quins estranys
paràmetres, vam dir a ple pulmó: vull ser…. qui ho recorda?!
Probablement aquells anhels han quedat lluny i oblidats…o
els hem transformat, bé voluntàriament o perquè no ens ha
quedat més remei. O potser hem arribat allà on dèiem i ara
veiem que no era tan important i en volem més, o volem una
altra cosa, o ja en tenim prou. Sentir-se autorrealitzat, sembla
en sí mateix una autèntica contradicció, senzillament perquè
els somnis desapareixen en fer-se realitat. Som crònicament
insatisfets, i és de fet aquest el motor que ens ajuda a continuar endavant.
Quan en Maslow, amb la seva teoria de la motivació, ens
proposava una escalada piràmide amunt, en realitat no només
ens estava convidant a fer el cim, sinó a pensar en la nostra
existència com en un viatge fantàstic a l’interior, allà on
conviuen els somnis i els desitjos, allà on es barregen amb les
nostres pors, amb l’ètica i la moral, amb els drets i els deures,
amb el que som i el que voldríem ser. Ens convidava a l’autoconeixement, a escollir no tant sols el què sino el com ho volem viure… I alhora estava convidant les empreses a replantejar-se qüestions fins aleshores intocables, com els seus
22valors
I tu
què en
penses del
benestar?
Introdueix
la teva opinió
al fòrum de la
revista
(www.valors.org)
i sortirà publicada al
proper número de
'Valors'
valors, les actituds, per fer possible que les persones no tan
sols poguessin fer, sino també volguessin fer.
Realment, la gran descoberta d’en Maslow és aquesta
invitació a la reflexió, a mirar-nos per dins, a sacsejar-nos la
mandra que ens envaeix amb la rutina i a deixar de banda per
uns instants que vivim en una societat on el creixement
professional sol estar molt per sobre del creixement personal.
Sincerament, no ens parem gaire a pensar en això, la vida exterior ens atrapa amb una xarxa de compromisos i obligacions
difícil d’evadir.
En realitat, el dibuix de la piràmide per si sol ja ens il·lusiona i
ens motiva, perquè ens recorda que podem avançar i anar
cremant etapes per ser millors, per ser més grans. La clau es
troba en recórrer el camí havent-nos preguntat no tant sols
què volem ser de grans, sinó com ho podem fer …per ser
grans…per dins.
"Els homes hem
d'escollir no tant sols
el què sinó el com
volem viure..."
PEDAGOGIA I
ESPIRITUALITAT
QUÒDLIBET V
de
Jaume Patuel i Puig,
antic alumne i exprofessor del col·legi
Apunts sobre el Sistema Educatiu Salesià,
Recull dels articles publicats a la premsa de Mataró sobre salesianitat del 1990 al 2005. En
ocasió del Centenari de la fundació del col·legi salesià Sant Antoni de Pàdua de Mataró
propostes
amb
valors
ART
Escoltar el silenci o el soroll?
L
a instal·lació que aquests dies es pot veure a Can
Palauet és la part d’un projecte ambiciós que inclou
uns quants municipis importants de Catalunya i
que consisteix en desenvolupar una idea artística d’una
persona jove que s’iniciï en el camp de la creació. La persona triada és Mireya Masó i proposa uns trajectes molt
suggerents, que inclouen imatges d’un surrealisme
simpàtic, l’objectiu dels quals, sembla, és el de percebre el
seu fil argumental, acompanyat dels sorolls “naturals”.
Idea, aquesta darrera, que queda força pal·lesa en el vídeo.
Perquè, no ho he dit encara, el suport és bàsicament fotografia i vídeo.
Hi ha diverses coses a comentar, algunes reiterades en
l’imaginari artístic (similitud dels animals amb les persones, al·legoria del progrés a través de les ruïnes, etc.). Però
la reflexió que voldria fer és al voltant de la idea del silenci.
Ja n’hem parlat algunes vegades, aquí, i hem convingut en
la necessitats de ser educats en el silenci, sense el qual és
impossible la concentració, la reflexió, la predisposició a la
transcendència... Em temo, però, que sovint s’invoca el
silenci per dotar de “naturalitat” el soroll ambiental.
Aquesta em sembla la millor al·legoria de la mostra. Si el
silenci és absència de paraula, és a dir, absència de criteri,
de relat, de límits, de llenguatge, d’intepretació, d’acció
proactiva i de sentit, aleshores emergeix segurament el
que no té importància. Em sembla que el nostre temps,
marcat pel desprestigi (segurament guanyat a pols) dels
relats tradicionals, peca potser d’aquesta absència. I hi ha
molt de soroll, molt, en xarxa i en abundància, enmig del
qual, de nou, haurem de reclamar silenci. Però no per quedar-nos absents davant d’ell, no tan sols per buidar-nos
com demana el budisme o els règims alimentaris, sinó per
omplir-lo de seguida de la Paraula. De la Paraula que es fa
Carn i habita entre nosaltres. R.BASSAS
‘Pagarem per escoltar el silenci’ exposició de
Mireya Masó a Can Palauet (fins el 29 de maig)
LLIBRES
Religions, quines?
M
la fitxa
ESTRUCH, Joan. GÒMEZ, Joan. GRIERA, Maria de Mar. IGLESIAS, Agustí. Les altres religions. Minories religioses a Catalunya.
Editorial Mediterrània.
23valors
arcar el traç clar i convincent que defineixi allò
que és una religió i el que no ho és sempre ha estat
l’escull que han hagut de superar els estudiosos
de la religió com a fenomen sociològic. És en aquesta dificultat on, al meu parer, queden atrapats els autors del llibre.
Si tot grup inscrit –o que podria estar-hi- en el registre d’entitats religioses és una religió, obliga a posar de costat tradicions religioses amb arrelament mil·lenari en la història de
la cultura universal, al costat d’altres que tenen poc més de
cent anys de vida. El fet s’explica si es té en compte el propòsit i l’afany apologètic de tot el llibre. De fet el títol ja
dóna fe d’aquest intent, donat que quan es parla de minories
sempre hi ha d’haver una majoria respecte de la qual s’és
minoria. Parlar només de les minories fa que es reivindiquin
per a aquestes l’espai que en panorama socio-cultural se’ls
ha negat. Aquest aspecte apologètic i reivindicatiu traeix la
manifesta pretensió de fer un treball sociològic eminentment
descriptiu, exhaustiu i rigorós.
De treball se’n ha fet i molt. És una de les bondats que té
aquest llibre . La possibilitat de conèixer grups de caràcter
religiós, dels quals no hi ha cap mena d’informació posada
a l’abast del gran públic, és un mèrit que de cap manera es
pot passar per alt. Entenc aquest llibre no com un síntesi o
punt d’arribada, sinó com esperó i punt de partença de
posteriors estudis i treballs que vagin clarificant, poc a
poc, qui és qui en el frondós panorama de la fenomenologia
de la religió a Catalunya. JOSEP MARIA SOLÀ
VALORS
propostes
VIATGES
De Berlín a Berlín, donant
la volta al mar Bàltic
24valors
P
er a qui, com jo, no havia fet el recorregut turístic
que proposem i recomanem des dels anys 80, que
ho provi. Val la pena.
El juliol de 1984 vaig arribar a Berlín després de trenta-dues
hores de bus i tren. La ciutat estava dividida pel mur. El Berlín
Occidental lluïa i enlluernava amb els llums de neó i els aparadors
plens a vessar.Vivia per sobre de les seves possibilitats. A
l’estació de metro de FriedrichStrasse es podia passar al Berlín
Est, més auster i que havia sigut en bona part reconstruït tal
com era abans de la guerra. Alexanderplaz era el seu rovell d’ou
amb la torre de la televisió i l’edifici vermell de l’Ajuntament.
Vint-anys més tard sobrevolem Berlín amb un avió de
Easyjet, que des de maig de 2004 fa un vol diari a baix cost
amb sortida de Barcelona. Ens acullen a l’església evangelista de Sant Tomàs. Encara s'hi veuen les restes per on passava
el mur: separava el temple de la rectoria. En aquell lloc hi ha
barraques i carros dels desheredats pels canvis polítics. Ho
han perdut tot, la feina i la casa. Berlín és un munt de grues
amb una febrada constructora. A la porta de Branderburg i
l’avinguda Unter den Linden, el cor de la ciutat, es veuen
moltes parelles del mateix sexe agafades i fent-se petons. És
el dia mundial del moviment gai.
A l’estació d’ÖstBanhof agafem el tren en direcció a la
capital de Polònia, Varsòvia. Hi arribem en sis hores i a l’estació
de Warsava Centralna ens espera l’Anna Kaplanska, una
estudiant de medicina que va venir a Mataró a la trobada de
Taizé del 2000. Amb dos cotxes petits travessem la ciutat buscant allotjament. La diferència amb la Varsòvia de 1987 es pot
veure en els cotxes. Ara són més grans i moderns. Als nous
edificis hi llueixen les emblemes de les marques del capitalisme occidental. Per altre costat, la ciutat és més bruta i
deixada; veiem gent demanant caritat. Són del 20% que han
quedat sense feina després d’uns anys d’eufòria amb els govern de Lech Walesa i Solidarnosc que van portar la democràcia el 1989, però també la corrupció i l’atur. El poble, al
1995, va retornar el poder democràticament als excomunistes.
Varsòvia ja no és la ciutat religiosa del 1987, però Déu n’hi
Q.A. dó. Hi ha temples que
estan plens i està de
moda anar a missa. Podem visitar la ciutat
medieval, reconstruïda després de la destrucció de Varsòvia durant l’última guerra. El
Imatge del
monument a
Segismon III
a Varsòvia.
Plaça major
de Tallin, la
capital
d'Estònia.
barri jueu, on hi havia el gueto, ja no hi és. Al seu lloc ara hi ha
grans avingudes amb gratacels. Al gran cementiri jueu del
carrer Okopava, encara hi ha més de cent mil làpides, la majoria
abandonades. A la plaça de Starego Miasta hi ha el museu
històric de la ciutat.
Sortim de Varsòvia amb autobús, anem a les Repúbliques
Bàltiques. Travessant Lituània passem unes hores a Kaunas,
la segona ciutat del país. Val la pena la ciutat antiga. Continuem amb un autobús local que ens portarà a Riga, la capital
de Letònia. Durant el trajecte podem veure com la gent puja i
baixa del bus. Són camperols que van d’un poble a l’altre. Boscos, camps de blat, ànecs i tota classe de bestiar domèstic
forma part del paisatge. La majoria de gent viu de la terra.
Riga és una ciutat de vuit-cents mil habitants molt bonica,
amb la ciutat medieval molt ben conservada. Entrem a la catedral russa ortodoxa; una senyora gran ens fa resar. A tot Riga,
un bon observador podrà veure les influències letones, russes
i alemanyes que han deixat petjades a la ciutat. En el nostre
recorregut amb autobús arribem a Tallin, la capital d’Estònia,
de quatre-cents mil habitants. El primer que ens sorprèn després de sopar és que són les dotze de la nit i encara és clar.
Aquesta petita ciutat és molt interessant de visitar per l'aire
medieval que encara conserva. Ens banyem també a la solitària
platja del mar Bàltic, que té molt poca profunditat.
De Tallin i travessant el Bàltic amb vaixell, arribem amb dues
hores a Helsinki, capital de Finlàndia. La pluja, els núvols i el
sol ens acompanyen en la nostra estada en aquest país. Terra
de planúries amb immensos boscos i moltíssims
A Tallin el primer que
llacs. A Helsinki agafem
ens sorpen és que
un vaixell que en vint-isón les dotze de la nit
quatre hores ens portarà
a Röstock, un port del
i encara és clar
nord d’Alemanya a l’Estat de Mecklenburg, a l’antiga RDA. Ciutat recomanable de
visitar i on es menja molt barat. També és recomenable la
visita a Lübeck, més a l'Oest. Amb dues hores i escaig de tren
tornem a Berlín per acabar de visitar la ciutat, retornant amb
Easyjet a Barcelona. Un recorregut molt interessant que
recomano a tohom que no vol o no pot gastar molts diners.
JOAQUIM AMARGANT
propostes
PEL·LÍCULA
'Tierra de abundancia'
U
na de les pel·lícules més conegudes i celebrades del
realitzador alemany Wim Wenders, París Texas, té
lloc en els bellíssims paisatges del desert nordamericà.
Ara, el director ha tornat a aquesta geografia tan reconeixible
en la seva filmografia per donar una visió personal i claríssimament europea de la situació que viu aquest país com a conseqüència dels atemptats de l’11-S a Nova York.
Wenders ha agafat com a punt de partida la lletra d’una
cançó de Leonard Cohen titulada com la pel·lícula per oferir
un retrat del revès de la terra de l’abundància. Així, mostra una
societat empobrida (materialment, però també en valors), allunyada del benestar que van convertir en bandera, asfixiada
per la paranoia de l’atac terrorista, on la gent viu incomunicada, desconfiant i sota sospita.
El director mostra tots aquests sentiments a través d’una
figura absolutament identificable, la de l’exmarine que va combatre al Vietnam, i que ara es dedica a caçar falsos fantasmes
Fotograma
de la
pel·lícula.
del terrorisme. El contrapunt el posa la neboda del soldat, una
jove progressista i solidària, que ha passat molts anys a Israel
i que portarà de fora un missatge en contra de més guerres i
més morts, la llum necessària que necessiten ara els nordamericans per sortir del forat on semblen condemnats i escombrar la grisor que amenaça la seva terra, la de l’abundància.
JUDITH VIVES
Director: Wim Wenders
Intèrprets: Michelle Williams i John Dielh.
Web oficial: http://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/
landofplenty/land-of-plenty.htm
PROPOSTES ATÍPIQUES
Deixa't perdre per l'antic hospital
H
i vaig néixer com tants altres
mataronins de la dècada dels
cinquanta, a la sala de Sant
Antoni, que quasi governava Sor Isidora. I anys més tard, m’hi vaig acomiadar de l’Angeleta; aquella veïna de
la meva àvia del carrer Massevà, que
tant ens estimava i ara de cop hi volta
estava ajaguda, sense parla, en un dels
molts llits que hi havia a l’extens departament Sant Vicenç.
També en aquest edifici, sense voler,
un dia, esverada com anava, vaig creuar el pati, vaig obrir una porta de vidre
i ...... no vaig tenir por, però vaig quedar impressionada per la presència
d’un difunt. Tenia nou anys.
Ara l’edifici acull malalts de llarga estada, centre de dia per malalts geriàtrics, centre de dia infanto–juvenil i cures pal·liatives. No hi ha el moviment
de personal que abans hi havia i el tarannà ambiental té un cert aire de tranquil·litat.
El pati interior de l'hospital és acollidor. Fresc a l’estiu, alegre a l’hivern.
És el centre, el punt de trobada, el hall
d’entrada a aquest vell/bell edifici. El pati
és el cor que, malgrat el canvi o adaptació
dels seus usos, continua sent un bon lloc
per trobar-hi algú que hi fa estada, potser
la darrera o potser per recuperar-se. Els
malalts al pati i van vestits de carrer. Alguns, pocs, estan sols; els altres amb els
familiars T’hi pots deixar caure com aquell
que no vol la cosa i encetar una conversa
o esbossar un somriure. A vegades no hi
calen paraules, rams de flors ni compliments, només el gest, el bon dia, la mirada, l’actitud.... omplen tant...
Tinc costum d’anar-hi per Sant Jaume,
festa del patró. És un dia especial, s’escau a principis de Santes i s’hi aplega un
munt de gent entre propis, autoritats i
visitants que en conjunt fan “patxoca”.
Acabada la missa hi ha un refrigeri a
l’esmentat pati. Per a mi, participar d’aquesta activitat just per la Festa Major,
és conviure i celebrar les Santes amb aquells conciutadans que potser no tindran possibilitat d’assistir a un altre acte.
EULÀLIA PUIGDERRAJOLS
No hi ha el moviment
d'abans i el tarannà
ambiental té un aire
de tranquil·litat
LAIA ALONSO
propostes
EXCURSIONS
SECCIÓ ELABORADA AMB COL·LABORACIÓ DE L'AGRUPACIÓ CIENTÍFICO-EXCURSIONISTA DE MATARÓ
Els set turons de Mataró
ENRIC VALÈNCIA
J.COROMINES
4
3
Turó d'en Dori, 359 metres
E.VALÈNCIA
1
Turó de Cerdanyola, 181 metres
F
eia temps que li donàvem voltes; volíem fer una
caminada nocturna dins del terme de Mataró, però
no li trobavem el fil, fins que a l’estiu passat en una
passejada de tarda i des del Turó de Mata, veient la posta
de sol per darrera de Burriac, va quedar en penombra marcat
el cercle de turons que envolta la ciutat i el mar com a teló
de fons.
26valors
2
Turó d'en Cabanyes, 408 metres
ITINERARI
Partint del centre històric d’Iluro, la Plaça Santa Maria,
seguint les agulles del rellotge cap a la nostra esquerra,
tenim a l’oest el Turó de Cerdanyola. Aquest tram és gairebé
urbà i cal destacar-ne la Torre de Can Boada, el Molí de
Vent, Roques Albes i el Turó de Cerdanyola -pels seus
veïns “Montaña de la Cruz”-, que aixopluga els barris de
Cerdanyola i La Llàntia. Els mataronins d’aquesta zona
han aconseguit que sigui un parc forestal i el juny del 2002
hi posaren una nova creu, ja que l’anterior havia estat
malmesa.
Seguim per la plana de les Valls.
Ens enfilem per Can Vilardell, creuem
el Parc Forestal i arribem al Turó d'en
Dori. Aquest tram ens permet veure vistes
de la Riera Argentona, el poble, Montcabrer
i Burriac. Ara, per la serra de Can Gener,
trobem la Creu d’en Serra i, a l’esquerra,
el Turó d’en Cabanyes, limítrof amb
Argentona, nom i família molt vinculada al fundador de l’Agrupació Científico Excursonista de Mataró (AGRUPE, en versió popular).
Prenem la serra de Can Bruguera i
l’últim esforç: el Turó d’en Tarau, el punt
més alt del terme municipal, un peu a
Dosrius i l’altre a Mataró. Curiosament
sense cap vista perquè l’alzinar tupit no
ens ho permet.
I comencem la baixada per sobre del veïnat de Valldeix,
Turó d'en Tar
Ta
ENRIC VALÈNCIA
J.COROMINES
propostes
J.COROMINES
5
Pla dels Brucs, 403 metres
rau, 442 metres
6
Turó
Turó d'en
d'en Tunyí,
Tunyí, 402
402 metres
metres
ENRIC VALÈNCIA
7
la pista i arribem al Turó d’en Tunyí, on hi ha la cabana de
caçadors, ara molt malmesa i plena de escombraries. Penós!
Apartir d’aquí ve el descens cap el Veïnat de Mata. Per a mi,
la part més encisadora: Can Riera, Sant Martí, Sant Miquel,
Can Flaquer, Can Tria, el tall de l’autopista, les Cinc Sènies
conreuades i com a teló de fons la mar Mediterrània. Finalment,
arribem al Turó de Mata. Aquí, parada i fonda. La història del
castell de Mata en runes, la torre de defensa al costat del Mas
d’Onorfre Arnau, ara restaurada, la magnífica visió en totes
direccions el fan una talaia magestuosa, i aquí, com que la
caminada ha estat nocturna, sota la lluna, esperarem la sortida
del sol. El veure a l’est, sobre la línia del mar, l’alba, el roig fort
i el nucli groc del sol que ens il·lumina. Preciós. Us convidem
a fer aquesta ruta. JOSEP COROMINAS
Primera passejada pel recorregut dels Set turons de
Mataró: diumenge dia 29 de maig. Caminanda nocturna de 19
quilòmetres i cinc hores de durada, aproximadament.
Concentració a la porta de l'Agrupació a la una de la matinada.
Sortida i arribada de la plaça de Santa Maria.
Per a informació i inscripcons: 93.755.08.37 o
[email protected] o www.agrupe.org
27valors
topònim esmentat en un document de l’Arxiu de la
Corona d’Aragó de l’any
949; La Cornisa i el Mas de
Can Bruguera, punt de trobada
de tothom que va a peu, a cavall, en
moto, en bici o en 4x4. Seguidament, per la
serra ens enlairem cap a la Plana dels Brucs, ara tot vegetació
però abans vinyes, figueres, cirerers, ordi i sembrats. Creuem
Turó de Mata
per acabar...
SABIES QUE...
encara hi ha capelletes amagades sotes les façanes?
A
ixò és el que ha passat aquest mes d’abril al carrer de
Santa Marta. Les obres de remodelació de la façana
de la casa número 30 han fet aparèixer l’antiga fornícula
que havia contingut una figura escultòrica de la santa que
dóna el nom al carrer. Entre finestra i balcó, ben perfilada,
llueix una corbada paret de fons tènuement policromada. Els
propietaris, amb criteri i cura, procuraran agençar-la i restituirne la imatge. El Pla Especial que aprovà l’ajuntament a la dècada
dels vuitanta recull una llista de setanta-tres capelles votives
d’aquest tipus, comptant les que aleshores existien i les que
hom coneixia que havien existit. La de Santa Marta no hi figura; caldrà incorporar-la de cap i de nou. I així pot estar passant
amb altres capelles tapiades fa molts anys: capelles ben tapades de les quals no en va quedar cap rastre; capelles que només són als records d’infantesa d’algun ancià o anciana, veí
etern del carrer; capelles, la vida de les quals només queda
recollida en diaris locals molt antics...
Aquest és el cas de la capella de Sant Elies, la de Sant
Joaquim, la de Sant Albert al tram oest del carrer Massevà o la
de Sant Isidre al Camí Ral, al tram nomenat Tras Santa Anna.
Conegudes actualment, registrades al catàleg o no, n’hi ha
més de quaranta que estarien esperant novament veure la
llum del dia. Moltes, oi?
Durant tot l’any els veïns de cada carrer recaptaven diners
SERGIO RUIZ/CAPGRÒS
per mantenir la
capelleta i sobretot per guarnir-la de flors i espelmes el dia de
la festa anual del
sant o santa, serenata inclosa i
engalanada geneLa capelleta del
carrer de Santa
ral. Punt de mira
Marta descoberta
de la devoció
dels nostres avantpassats, element religiós propiciador de caliu
ciutadà, les capelletes de carrer estan protegides, no solament
pel seu valor artístic, sinó en especial pel seu significat històric
definidor d’una època i costums que han donat identitat a
molts sectors de Mataró.
Durant la República es va amplificar sense mesura el seu
valor simbòlic de manera que fins i tot els regidors de l’ajuntament debatien amb fervor si conservar-les o destruir-les,
fent-ne bandera de la tradició els uns, i signe de laïcitat els
altres. La Guerra Civil va substituir les paraules per la violència.
Avui ens ho mirem diferent: fem debat del vel dels musulmans,
de la classe de religió o de les banderes... però ja no de les
capelles. NICOLAU GUANYABENS
PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN
Reflexionar serenament
28valors
U
n noi de l’escola acusa un
company seu d’haver comès
un robatori. Es tracta d’un
moneder que contenia set o vuit euros. La quantitat no és res de l’altre
món però no és la quantitat en xifres
absolutes allòque realment importa
sinó el fet del robatori en si mateix.
Sembla que totes les proves l’incriminen. Però... ai las ! El moneder és
trobat a la butxaca d’un altre anorac
del mateix propietari del moneder. Resulta senzillament que el noi s’havia
canviat d’indumentària el dia abans a
casa i havia oblidat fer el convenient
traspàs d’estris i de material d’una
peça de vestir a l’altra. Falsa alarma.
L’incident –real- m’ha fet pensar.
Quantes vegades acusem sense tenir
proves? Massa sovint carreguem el mort
al primer que passa. Cada dos per tres
sos-pitem d’aquell que ens fa mala espina o d’aquell que té cara de dolent de
pel·lí-cula. Però...hem esbrinat les causes o els motius dels incidents? Hem
comprès, en tot cas, la realitat humana o
personal que hi ha darrera d’un
conflicte?
La realitat és tota una altra: Demà al
matí, com que segurament tornarem a tenir a l'escoles una baralla o un robatori
similar, haurem d’actuar pragmàtica-
ment, amb urgència i de manera exemplar i deixarem per un altre dia anar a
raure a les causes del conflicte i dels
robatoris. Direm, quan tinguem temps.
És a dir: potser per mai. Perquè anem
massa de bòlid i el ritme trepidant de
la vida no ens permet fer aturades en
el camí. Trista realitat de principis del
segle XXI, quan més necessitats estem
de reflexions serenes i profundes.
La complexitat de les situacions conflictives exigeix serietat en les anàlisis.
I si no tenim temps l’hem de treure
d’on sigui. Ningú no ens acusarà de
robatori, segur. Perquè no hi haurà delicte, com en el cas explicat del moneder
fugisser que motiva la senzilla però serena reflexió d’avui. R.SALICRÚ
S
HI HAVIA UNA VEGADA...
cada mes un conte amb valors
El pis
L
Lluïsa Julià
a Berta estava enfilada dalt de l’escala i treia la pols dels
vidres. Havia desempaquetat totes les capses al menjador
i havia distribuït les coses segons l’estança corresponent. De fet, les col·locava entre les dues estances
del seu flamant pis de 45 metres: això a la cuina-menjador,
allò a l’armari de l’estret passadís que donava a l’habitació. Això
al bany, allò altre a la suite (així n’anomenaven ara als dormitoris).
La Berta era una noia espavilada. Havia costat força de convèncer
en Xavi perquè se n’anessin a viure junts. Això de no tenir feina
fixa l’amoïnava, però finalment la seva tieta l’havia avalada per
a la hipoteca i tot s’havia solucionat. “A més a més, —els
havia dit el responsable del banc-, això de fer hipoteques per
vint anys ja ha passat a la història. A Amèrica, havia continuat,
es fan per cent i fins per cent cinquanta anys. No té sentit que
la vivenda, el principal bé que s’hereta en l’actualitat, la pagui
sencera una sola generació”.
“No en parlem més, doncs” havia dit en Xavi i van començar a
buscar pis per la gran ciutat. Al principi amb molta il·lusió; els
hauria agradat un piset, encara que menut, prop del mar, amb
vistes al passeig i aixecar-se els matins de diumenge i anar fins a
la platja. Però a poc a poc van anar pujant la ciutat, barri a barri.
Finalment van haver de conformar gustos amb possibilitats i van
anar a raure a aquell barri perifèric i costerut. Uf!, quin moviment.
A veure si hi ha hagut un terratrèmol. Tot i que deien que no n’era
país, la veritat és que en els darrers anys se n’havien produït més
d’un. I té, ara mateix ho havia semblat.
De pisos n’havien vistos molts. La noia de l’agència, no cal
dubtar-ne, havia tingut paciència. També havien passat d’àtics i
sobreàtics a les plantes inferiors: “Com més pugeu, més car. De
l’ordre d’uns 8.000 euros més per planta” —els van informar.
Així van anar aprenent com estava organitzada, la cosa. Alguns
barris, impossible! Ni pensar-hi! En d’altres, més assequibles, els
preus pujaven, segons les vistes i el grau de lluminositat. En fi,
havien fet un veritable curs sobre edificació a la ciutat! També
Lluïsa Julià és crítica literària i
doctora en Filologia Catalana
29valors
"Va obrir la porta del
pis, va agafar les claus
que eren al pany i es va
afegir a la cua de veïns"
van aprendre les trafiques de certes
immobiliàries. Sort que se’n van adonar a
temps, perquè si no ja haurien perdut diners en
una paga i senyal.
La Berta va anar a engegar la ràdio. Just llavors donaven
les notícies de les set del vespre. Encara era clar i un raig de sol es
filtrava entre els dos edificis del davant. Si s’enfilava al darrer
graó de l’escala podia veure un pany de cel blau. Però, sobretot
contemplava roba estesa, i un cert desordre d’estris ben diversos
en els balcons i vidrieres del davant: bicicletes i monopatins, al
costat d’estufes i ventiladors, algunes joguines, cadires de
càmping, al costat d’escombres i altres andròmines més
inclassificables.
Va continuar la feina tot i que ja estava baldada de carretejar
tantes coses. Si en Xavi hagués pogut arribar abans, l’hauria
ajudada. Mentre l’esperava, la Berta guardava gots i plats a l’armari
de la cuina. Avui anirien a fer una volta pel barri i a prendre una
pizza o qualsevol altra cosa. “S’han fet públiques les xifres de
guanys de la caixa de... han estat de l’ordre d’un 25% més de
beneficis que l’any anterior”. Però la Berta no sentia realment la
ràdio. Estava atenta al soroll de l’escala. Al clec que feia la porta
d’entrada, un xic fort per al seu gust. Molt bé. Aquest armari ja
està endreçat. Caram! Té! Un altre moviment violent. Encara sort
que estaven arran de terra. Potser les obres del metro que estaven
fent a prop! Però ca!, ara els avenços tècnics les fan molt segures.
Justament això els havia decidit: el pis era a dues passes de la
nova boca de metro que construïen. Ara tindrien molèsties, però
després els avantatges eren clars. No sabia com, però s’havia
anat posant nerviosa. Se sentien veus. Va anar a mirar per la
finestra. S’hi veia gent corrent d’un cantó a l’altre. A veure. És
millor que truqui el Xavi. On tenia el mòbil? Ara el soroll era
impressionant i els xiscles, també. Oh! Valia més que sortís al
carrer a veure què passava. On era la bossa? Bé, ja la recolliria
després. Valia més sortir, sí. Ara mateix. Se sentia molt moviment
a l’escala. Corredisses. On tenia la bossa? I el mòbil? Ara oblidate’n. Va obrir la porta del pis, va agafar les claus que eren al pany
i es va afegir a la cua de veïns sorpresos i espantats. No hi havia
temps per res. Algú va dir que hi havia un esvoranc a la casa del
costat, que era molt perillós, que hi havia esquerdes.
Quan va sortir al carrer la confusió era total. Havia caigut la nit.
Només sentia veus, crits, clàxons. Va estrènyer la clau que portava
a la butxaca.
UNA CARTA DES DE...
Beijing
(Xina)
Núria Fernàndez
A
30valors
ctualment quan pensem en Xina no ens ve al
cap només "porcel·lana, sedes, arrós i emperadors". La Xina és un país que ens resulta molt
més proper ara que fa unes dècades, degut al
seu creixement econòmics miraculós. Les universitats han engegat estudis de sinologia, les classes de xinès
cada vegada tenen més adeptes, s’obre la Casa Àsia, s’organitzen exposicions sobre Confuci i guerrers de terracuita, cada
vegada tenim més productes “made in China” a casa nostra i
veiem més cares xineses als carrers de les nostres ciutats.
Atzars de la vida van fer que em plantegés la possibilitat de
desplaçar-me a viure a Beijing. Vaig decidir prendre’m un descans laboral per viatjar a la capital de l’imperi del mig a estudiar
xinès. Dit i fet. Com aquell qui diu, del consulat a l’aeroport, de
l’aeroport a un cotxe negre amb finestres tintades de negre, i de
les autopistes i els paisatges pelats i secs típics al mes de febrer
a Beijing, a un campus unviersitari a les afores de la ciutat.
Després d’un semestre de vida al campus, hores i hores
d’estudi del xinès, noves relacions i coneixences amb estudiants majoritàriament estrangers -de Japó, Corea, Tailandia,
Malasia i Filipines- va sorgir la possibilitat d’una feina. I així
va ser com vaig decidir quedar-me més temps a la gran metròpoli i continuar formant part de la comunitat expatriada a Beijing, de la qual formem part d'entre 120.000 i 150.000 persones,
una mica més que tots els mataronins plegats. Però una quantitat relativament baixa
si tenim en compte
La societat xinesa
que la ciutat té entre
actual es caracteritza
catorze i disset miper una despolitització lions de persones.
La gamma d’activigeneralitzada
tats que realitzem és
ben variada: des dels joves estudiants que viuen als nombrosos
campus universitaris als homes de negocis que s’instal·len amb
tota la seva família a les cases adossades de les viles residencials de la perifèria de la ciutat fins als joves solters que
treballen per empreses privades i que lloguen un pis al centre.
Hi ha però un comú denominador en el calidoscopi de realitats expatriades i és que tots ens enfrontem a un gran xoc cul-
tural, major o
menor en funció de la predisposició de
cadascú per
exposar-se a
la realitat xinesa, però insalvable en qualsevol cas. La barrera
lingüística, els costums i les tradicions dispars i les diferències
de mentalitat són fets que es manifesten constantment.
Treballo al canal en castellà i francès de la televisió central
xinesa i això em dóna la oportunitat de veure com funciona per
dins una de les eines de propaganda més poderoses del govern:
la televisió. La societat xinesa actual, després de l’últim gran
moviment democràtic de Tiananmen al 1989, es caracteritza
per una despolitització generalitzada. L’accés a un cert benestar material ha amortit qualsevol esperit de crítica d’una
societat urbana que està, en termes generals, satisfeta amb els
grans avenços econòmics. I la Xina rural, deixant de banda el
fet de que està massa ocupada subsistint, no sembla probable
que torni a haver-hi una revolta com la que va liderar Mao i va
culminar a la constitució de la República Popular l’any 1949.
A més a més del benestar material, hi ha un altre factor
important que contribueix a que el Partit Comunista es perpetuï
en el poder: es tracta del component nacionalista, que homogenitza les ments dels ciutadans xinesos i serveix per legitimar
l’acció de govern. Una de les vies per aconseguir-ho són els
mitjants de comunicació controlats i com s'hi aplica la censura:
veure quins són els temes que els censors trien perquè surtin
als noticiaris i quins ni tan sols es mencionen. Veure com tractem i quin enfocament donem a les notícies que difonem. I adonar-me del gran biaix i manipulació amb què s’enfoquen
temes sensibles com l’acció de govern o les notícies que tenen
a veure amb parts del país on hi ha fortes tendències independentistes (el Tibet, Xingjiang i la illa de Taiwan).
La experiència està resultant veritablement enriquidora i
interessant. Viatjar, conèixer món, descobrir cultures i ampliar
horitzons sempre ho és... no és cert? A la Xina, definitivament,
hi ha un món per descobrir!
Núria Fernàndez, 29 d'abril de 2005
Pastisseria - Xarcuteria
Menjars per Emportar
Servei de Càtering
valors
butlleta de subscripció
DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER
L’IMPORT DE 32 EUROS
Envia
aquesta
butlleta
al carrer Sant
Josep 18-20
08301 Mataró
Nom
Adreça
Població
Correu electrònic
TAMBÉ POTS
SUBSCRIURE’T
MITJANÇANT:
Codi Postal
Telèfon
DNI
TELÈFON
Forma de pagament
Adjuntant taló bancari
A través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)
DADES BANCÀRIES
Nom de l'entitat
Adreça
Titular del compte
Entitat
Quantitat:
Oficina
32 euros
Truca al
620.749.138
(de dilluns a
divendres
de 9 a 21 h)
WEB
Codi Postal
D.C.
Població
Número de compte
Omple amb les
teves dades la
butlleta que
trobaràs a http://
valors.org
Signatura
euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)
FAX
Envia la teva
butlleta al número
93.798.62.59
momentvalors
per
LAURA ARIAS
"Portant la Mare de Déu
el cor batega més depressa"
Paco Luque. President de la Casa d'Andalusia de Mataró,
organitzadora de la Romeria Rociera, que se celebra els dies 6,7 i 8 de maig
J.S.
Mecànic metal·lúrgic de
professió i malagueny de
procedència, Paco Luque
porta 43 anys vivint a
Mataró. S’estima la ciutat
i la terra on viu, però no
oblida els seus orígens.
Des del 1986 presideix la
Casa d’Andalusia de
Mataró que des del 1974
prepara, entre altres
activitats, la Romería
Rociera que cada any
comença duent la Mare
de Déu del Rocío
caminant fins al Parc Forestal. Hi assisteixen unes
30.000 persones.
Què va significar per a vostè participar per primera vegada a la 'Romería Rociera' de Mataró?
Des dels anys 70 hi assistia com a espectador, però
no vaig ser-ne organitzador fins l’any 86, quan vaig
esdevenir president de l’associació. El moment en
què pugem la Mare de Déu cap al Parc Forestal és
una gran alegria, perquè recordes les teves arrels i
revius enyorances i festes pràcticament iguals a
aquelles que has viscut en la terra que un dia vas
deixar... el cor batega una mica més depressa i s’alegra.
D’on va sorgir la idea inicial de la 'Romería'?
Doncs va sorgir d’un mataroní, l’antic alcalde
Francesc Robert i Graupera. Ell ens va proposar de
fer una Romería a la casa d’Andalusia, ja que Mataró és una ciutat gran i hi conviuen molts andalusos. La sugerència va agradar als directius de llavors i la van tirar endavant.
Avui en dia la 'Romería Rociera' és una festa
multitudinària. Però no sempre ha estat així. Com
s'ha viscut aquesta evolució?
Doncs amb molta alegria. Sempre és agradable veure
com la llavor que has sembrat, germina i dóna cada
cop més fruit. Cada any puja més gent caminant darrera
la Mare de Déu i això vol dir que la festa agrada.
S’esperava aquesta expansió?
Sincerament no. Quan vaig entrar a presidir l’associació la meva il·lusió era tirar endavant l’entitat
i portar-la cap a millors fites, però no esperàvem
arribar fins aquí.
I quin és el secret de l'èxit?
Segurament el fet que es tracta d'una festa oberta;
una festa molt sana on ningú no se sent estrany i
que serveix com a retrobament anual de la família,
els amics... És un dia per passar-s’ho bé.
Hi participen només andalusos?
La majoria sí que ho són, però cada cop hi ha més
murcians, extremenys, catalans... de tot. Quan la
festa l’ha assumit la ciutat com a seva és perquè
ens agrada a tots, sense distinció d’orígens.
L'acte és una manera de retrobar la identitat
andalusa. Això és compatible amb la catalanitat?
Les dues cultures són compatibles. Tot allò que
una persona fa fora de la seva cultura habitual és
un creixement personal, tant per a ell, com per a la
gent del seu voltant. Aprenem nous valors, noves
idees i noves formes de veure la vida.
Tinc la sensació que els mataronins del centre
veuen la 'Romería' com una activitat estranya.
Bé, això passa en totes les societats. En una ciutat
de 116.000 habitants hi ha gent molt diversa: gent
receptiva, gent a qui agrada una festa, gent a qui
no li agrada i gent a qui li és indiferent. Passa el mateix quan es fa una festa al centre i no hi participen
molts ciutadans de la perifèria.
Enguany la celebració tindrà lloc el diumenge 8
de maig. Alguna novetat?
No. Potser l'any que ve perquè celebrarem 30 anys
i és una xifra màgica que ens fa molta il·lusió.
Segurament la festa tindrà més esplendor. Aquest
cop l'acte serà igual que cada any. Esperem que el
bon temps ens acompanyi i que tothom gaudeixi
de la festa.