descarregar arxiu - Museu Marítim de Barcelona

Transcription

8 • novembre 2010
NÚM.
REVISTA DEL PATRIMONI I LA CULTURA MARÍTIMA
El patrimoni
musical de
pescadors i
mariners
recercaenmarxa
Descobriments a la costa
nord-oest de Nord-Amèrica
fustadebonalluna
El Rosalind,
primera divisió
mestredemarina
Xavier Nieto
JATA
24
Editor
Museu Marítim de Barcelona
Avinguda de les Drassanes s/n
08001 Barcelona
Correu electrònic
[email protected]
Consell editorial
Xarxa de Museus Marítims
de la Costa Catalana
Associació d’Amics del Museu
Marítim de Barcelona
Federació Catalana per la Cultura
i el Patrimoni Marítim i Fluvial
Federació Catalana de Vela
Consell de direcció
Roger Marcet
Elvira Mata
Miquel Martí
Manel Isnard
Santiago Alcolea
Consell de redacció
Camil Busquets
Javier Moreno
Joan Sol
Vicente García
Pere de Prada
Miquel Martí
Gerard Martí
Lurdes Boix
Enric Garcia
Olga López
Mireia Mayolas
Xavier Nieto
Eliseu Carbonell
Joan Miquel Llodrà
Antonio Roviras
Francesc de Haro
Director
Roger Marcet
Redactor en cap
Josep-Anton Trepat
Administració
Pere M. Comas
Fotografia de portada: Josep-Anton Trepat
Comunicació
Susana Navarro
Secretaria i distribució
Míriam Vallbé
Isabel Díaz
Disseny i maquetació
Addenda
Impressió
Gràfiques del Foix
Dipòsit legal: 32515-2008
ISSN: 2013-0961
Imprès en paper sense clor
El patrimoni musical
de pescadors i mariners
sumari
4
22
noticiari
activitats
maralesvenes
Ricard Rodríguez-Martos
34 museuafons
Visita guiada del taller
de barques a Paulilles
36 fustadebonalluna
38 mestredemarina
46 recercaenmarxa
El Rosalind, primera divisió
48 reportatge
51 caixademariner
1911. Un any per no oblidar
Un masnoví reconegut:
el capità Mirambell
52 deviatge
54 rosadelsvents
La Ruta dels Indians
Ecomuseu Municipal de Seixal
Xavier Nieto
«Descobriments» a la costa
56 maquetisme
Consells de pintura per als
modelistes
58 ratadepallol
El cistell dels avis i llibres
n aquest número, Argo dedica el tema de portada a la música, entesa com a patrimoni i cultura marítima en tota la seva extensió, vinculada a la música tradicional i popular, que segons
la UNESCO són aquelles formes musicals arrelades a les diverses cultures que contribueixen
a salvaguardar i revitalitzar el patrimoni cultural immaterial. La música apareix sota formes distintes
i vinculada a les societats que la creen, encara que parteixi d’un llenguatge universal que utilitzen
els diferents grups humans.
En el número dos d’Argo, Eliseu Carbonell, en el seu treball sobre el patrimoni immaterial marítim,
afirmava que «la cultura de la gent del mar va molt més enllà: més diversa, viva i dinàmica. Inclou
el conjunt de sabers, representacions, tècniques, relacions socials, així com tota la vida emotiva i
imaginativa. Tot plegat constitueix un extraordinari patrimoni immaterial que cal estudiar i preservar».
Aquest patrimoni queda ben definit en l’article segon de la Convenció de la UNESCO de l’any 2003
com «els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques —juntament
amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents— que
les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com a part integrant del seu
patrimoni cultural». En aquesta definició, i entenent-la com a cultura popular i tradicional, hi entra
de ple aquesta forma d’expressió de la gent de mar que és la música.
Cal fer un esforç per tal de salvaguardar aquestes formes d’expressió i endegar línies de recerca i
de recuperació de músiques ja perdudes o oblidades, cal potenciar la creació d’un centre similar al
de Palafrugell, com és la Fundació Ernest Morató, entitat privada i sense ànim de lucre que té com
a objectiu documentar, catalogar i investigar les havaneres com un fet cultural dins la cultura catalana,i en aquest cas, de la gent del mar. Des d’aquestes pàgines, volem felicitar la Fundació per la
feina feta i encoratjar que es creï una entitat similar que es plantegi com a objectiu preservar qualsevol forma de creació musical de la gent del mar. Si no es fa aviat, segurament arribarem tard per
poder salvaguardar aquest patrimoni immaterial del grups humans relacionats amb el mar.
E
Roger Marcet Director
3
noticiari
MUSEU MARÍTIM BARCELONA
El Museu Marítim de Barcelona participa en la cloenda
del projecte Hulda, a Istanbul
MMB
pat en aquest projecte, entre d’altres, l’esperaven a la riba del Bòsfor per iniciar les celebracions que portaven a clausurar el Hulda
Festival. Un d’aquests actes era una presentació pública de les activitats realitzades a cada ciutat (Estocolm, Amsterdam, Anvers,
Bordeus, Lisboa, Barcelona, Nàpols, la Valetta, Tessalònica i Istanbul) durant els dies que havia acollit aquest veler amb una exposició de les obres de Koman a bord.
Els promotors d’aquest projecte van agrair especialment l’esforç
del Museu Marítim per aconseguir que Barcelona es bolqués en
el projecte com cap altra ciutat. «Dibuixant un mapa medieval»,
l’activitat que van fer des de la nostra institució per 650 estudiants
de primària i secundària abordava aquesta relació entre art i ciència que es proposava mitjançant un treball entorn dels portolans
medievals, especialment la carta de Vallseca i l’Atles de Cresques.—Mireia Mayolas. MMB.
MMB
El 20 de setembre a la tarda el pailebot de dos pals Hulda, residència habitual de l’escultor suec d’origen turc Ilhan Koman, va
arribar a Istanbul, Capital Europea de la Cultura 2010, després
d’un llarg viatge que havia iniciat, dos anys abans, a Estocolm i que
havia enllaçat deu ciutats en un projecte europeu que tenia com
a objectiu promoure l’art i la ciència —tal i com feia l’obra d’aquest
artista—, especialment entre els joves.
La premsa, el ministre de cultura de Turquia, l’alcalde d’Istanbul i
els representants de les institucions europees que havien partici-
7è Congrés de l’European Maritime Heritage
Els dies 23 i 24 de setembre passats es va celebrar, a la ciutat
portuguesa de Seixal, el 7è Congrés de l’European Maritime Heritage, l’organització no governamental que aplega propietaris
privats d’embarcacions tradicionals i vaixells històrics, museus
marítims i altres institucions, entitats i associacions vinculades
amb la salvaguarda i difusió del patrimoni marítim flotant.
La reunió, convocada sota el lema «Som capaços de transmetre
el nostre patrimoni marítim a les generacions futures?», va
aplegar 150 participants de 20 països d’arreu del món. D’aquesta forma, esdevenia el congrés amb el nivell de participació més alt de la història de l’organització. Els debats, centrats
en temes com ara la classificació de vaixells
històrics, la rendibilitat econòmica del patrimoni flotant, les iniciatives que impulsen la
participació o la importància del patrimoni
marítim intangible relacionat amb els vaixells, es varen abordar des de la perspectiva de la transmissió als joves de valors, coneixements i experiències per tal de fer
créixer llur sensibilització i assegurar el futur del nostre patrimoni flotant.
Per tal d’aconseguir-ho, l’European Maritime Herirage es planteja com a línies d’actuació prioritàries per als propers anys:
1. Impulsar les iniciatives vinculades al
patrimoni marítim adreçades especialment als joves.
4
2. Estimular les bones pràctiques, mitjançant l’intercanvi d’experiències, especialment les que incloguin els més joves.
3. Millorar la comunicació amb l’esfera política europea, el públic en general i els joves en particular, especialment a l’hora
de transmetre els objectius de l’organització i els valors del
patrimoni marítim flotant.
4. Millorar la percepció del patrimoni marítim, especialment en
el seu vessant de generador de recursos econòmics, i cercar noves fórmules de rendibilitat.
5. Continuar treballant per tal que les exigències de seguretat
en la navegació no siguin un obstacle per a la conservació
i la recuperació de vaixells d’interès patrimonial de la forma
més fidel possible.
6. Encoratjar el coneixement i les diverses
interpretacions del concepte de classificació del patrimoni marítim flotant i impulsar el debat al si de l’organització.
7. Assegurar el reconeixement de les flotes
tradicionals per la UNESCO en les polítiques comunitàries i en l’Atles Marítim elaborat per la DG MARE de la UE.
Un balanç altament positiu que ens ajuda a
perseverar en el camí de la salvaguarda, protecció i difusió de les embarcacions tradicionals
i els vaixells històrics com a testimonis vius de
la riquesa de la cultura marítima.—Olga López.
MMB.
El projecte Norai
Presència de la flota del
Museu Marítim de
Barcelona al territori català
Com cada any, el pailebot Santa Eulàlia ha realitzat diverses navegacions al llarg del nostre litoral i ha estat present en diferents actes i celebracions del patrimoni i la cultura marítims. Cal
destacar la participació en el Festival «Palamós,
Terra de Mar», celebrat al final de maig; la navegació al llarg de la costa, des de Port-Vendres a
Sant Carles de la Ràpita, del 6 al 21 de juny, amb
motiu de la commemoració dels 20 anys del
programa «Thalassa» a TV3, i, finalment, la circumnavegació a l’illa de Menorca, acompanyant
la Volta en patí de vela a l’illa que s’organitza
cada dos anys.
El veler de regates de la classe Dragon Drac ha
participat en la Copa Catalana de Vela - Trofeu
Museu Marítim de Vaixells d’Època, Clàssics i
Tradicionals, celebrada en aigües de Barcelona
al començament de juny, i on es va classificar en
segon lloc en el grup de clàssics.
I, enguany, el Museu Marítim de Barcelona ha incrementat la presència de les seves embarcacions amb el llaüt Lola, que ha participat el maig
en l’XI Trobada d’Embarcacions Tradicionals de
Palamós, també en la regata Trofeu Museu Marítim i en la I Trobada d’Embarcacions Tradicionals del Garraf - II Festa de la Mar, que es va celebrar dins del marc de la 40a Setmana del Mar
de Vilanova i la Geltrú. —Montserrat Granollers.
MMB.
Aquest estiu, el Museu Marítim de Barcelona, conjuntament amb la Cooperativa Impulsem i la Fundació Surt, ha posat en marxa el projecte Norai, un projecte de responsabilitat social al voltant de la gastronomia marítima que implica diferents agents socials i culturals del barri del Raval. El projecte compta amb el suport de la Fundació Tot Raval.
El Museu Marítim vol que la gastronomia sigui un dels eixos vertebradors del nou projecte
museogràfic en què estem treballant, per això la cafeteria-restaurant del Museu esdevindrà un espai de recerca i experimentació sobre aquest tema. Però el projecte Norai també
vol incidir en la millora de la qualitat de vida d’aquelles persones amb risc d’exclusió social. Per això i gràcies a la unió d’esforços d’agents del Raval, es promouen accions de
formació i inserció en el món de l’hostaleria i la restauració.
D’aquesta manera, el projecte Norai esdevé un projecte cultural, social i pedagògic, que
incideix directament en el benestar d’aquelles persones en risc d’exclusió social per mitjà
d’accions formatives i d’inserció en el món laboral, i contribueix a la dinamització territorial del barri del Raval.
Norai és concebut com un projecte de responsabilitat social al voltant de la gastronomia
marítima. La seva importància radica en el fet que és una porta oberta a la cultura marítima, la comunitat i el Museu perquè interactuïn entre si. Es parteix
de la missió del Museu Marítim
de preservar, estudiar, gestionar i
difondre el patrimoni i la cultura
marítima, però també de generar
la participació activa dels diferents agents socials del barri del
Raval, i vincular-ho amb les activitats culturals i les programacions de formació en restauració i hostaleria per a la inserció
laboral.—MMB.
«Fragments de viatge» configuraran la propera
exposició temporal del Museu Marítim de
Barcelona
Aquesta exposició permetrà mostrar els objectes més importants de les col·leccions
del Museu durant aquest període en què
l’exposició permanent està tancada amb
motiu de les obres que s’estan portant a
terme a les Drassanes Reials.—MMB.
JATA
Per què tenim tanta necessitat de viatjar?
Viatjar és una activitat intrínseca a les persones. Des dels inicis de la història, s’han
buscat nous horitzons on viure, on comerciar, visitar. Viatjar, també, implica canvi, implica risc, sofriment i plaer. Però sobretot implica aventura, llibertat i oportunitat; d’aquí
l’atractiu del tema.
El Museu Marítim de Barcelona està treballant en una nova exposició temporal que s’inaugurarà al final del desembre de 2010 i
que aborda el viatge per mar en diferents
èpoques i amb motivacions molt dispars, a
partir de frases i breus fragments de textos
de navegants que han deixat testimoni de la
seva experiència. L’exposició s’ha estructurat en tres grans àmbits precedits per una
introducció sobre què significa viatjar: un sobre la preparació del viatge, un altre sobre
viure a bord d’una embarcació, tant des
del punt de vista del treball com des de la
vida a bord, i un darrer sobre l’aportació que
l’experiència ha suposat tant per a persones
com per a societats.
El MMB organitza un acte
vinculat al Seafarer’s Year
El proper dia 16 de novembre, a les 18 h,
tindrà lloc al Museu Marítim de Barcelona una taula rodona sobre el tema de
la convivència entre tripulants de diferents cultures i religions a bord dels vaixells mercants en el present. Aquesta
activitat està vinculada als actes del
Seafarer’s Year, organitzat enguany per
l’International Maritime Organization. Per
a més informació, consulteu la pàgina
web del museu. —MMB.
JATA
MMB
Projecte cultural i de responsabilitat social del Consorci de les
Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona al voltant de la
gastronomia marítima
5
noticiari
PORT DE BARCELONA
©onEdition/Barcelona World Race
Torna la Barcelona World Race.
El Port de Barcelona serà l’escenari central de la regata
El PRB es dirigeix cap a la línia de sortida.
El 31 de desembre, la Fundació per la Navegació Oceànica de Barcelona (FNOB), de la qual el Port de Barcelona és patró, donarà
el tret de sortida a la Barcelona World Race 2010-2011.
El Port de Barcelona serà l’escenari central d’aquesta aventura de
navegació des d’on s’iniciarà la segona edició de l’única volta al
món en doble (dos tripulants) que reunirà els millors navegants internacionals, enllaçant el món de la competició oceànica en solitari i per equips.
Una circumval·lació –del Port de Barcelona al Port de Barcelona–
de 27.000 milles pels mars més hostils i exigents del món, en un
desafiament a mida per als millors regatistes de la competició oceànica i els seus monobucs d’última generació, que ja s’ha convertit en una regata de referència en el món de la competició oceànica.—APB
MUSEU DE L’ANXOVA I LA SAL DE L’ESCALA
L’Escala va celebrar la XIII Festa de la Sal, el passat dia 11 de setembre, coincidint amb la XV Trobada de Barques de Vela Llatina.
La Festa de la Sal va néixer l’any 1997 per commemorar el III Centenari de l’Alfolí de la Sal, antic magatzem on arribava la sal per mar
i es distribuïa als pobles de l’interior.
Al matí es van fer visites guiades al Museu de l’Anxova i de la Sal
i a la casa de pescadors Can Cinto Xuà. A les 5 de la tarda començava la mostra d’oficis mariners amb el característic so de
corns marins: apedaçadores, nansaire, palangrer, mestre d’aixa i
calafat, barriler i esganyadores d’anxova, entre d’altres. A les 7 de
la tarda es va fer la ballada de danses, que enguany va recupe-
Miquel Bataller
La Festa de la Sal de l’Escala 2010
rar les antigues danses de l’Escala (la Farandola i el ball del Drac)
i de la badia de Roses (ball de Nyacres). La festa acull cada any
prop de 10.000 persones i n’hi participen més de dues-centes.
—Lurdes Boix.
MUSEU D’HISTÒRIA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
El litoral del Baix Empordà, un atles paisatgístic per conèixer
L’Atles paisatgístic de les terres de Girona, projecte coordinat des de la Diputació de Girona i amb la col·laboració de la Xarxa de Museus Locals de
Catalunya a Girona, es proposa mostrar visualment una selecció d’artistes i obres que permeti la visualització
dels diversos paisatgistes que han treballat amb els entorns naturals de
l’àmbit de les comarques gironines i la
Catalunya Nord. També vol obrir una
reflexió sobre el canvi del paisatge a
les comarques de Girona i com la seva
bellesa ha estat objecte de treball de
molts artistes, alguns dels quals han
centrat la seva obra exclusivament en aquest entorn natural.
Dividit en diferents àmbits territorials (i diferents exposicions simultànies), el litoral del Baix Empordà estarà representat en una
exposició que es podrà veure al Museu d’Història de Sant Feliu de
Guíxols, del 23 d’octubre de 2010 fins al 12 de gener de 2011. Hi
6
seran presents els primers paisatgistes que surten fora del seu taller per
pintar seguint el corrent dels impressionistes francesos, practicant el plein
air, així com obres d’artistes fins a les
dècades de 1960-1970, contemplant
diferents sensibilitats estètiques d’interpretar el paisatge.
La recerca encapçalada per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes
ha permès l’elaboració i edició de l’obra L’atles paisatgístic de les terres de
Girona, que ben segur es convertirà
en un referent i en una eina de treball
i consulta de la història moderna i
contemporània de l’art català gironí. L’obra ha permès documentar els artistes de les comarques de Girona, sobretot aquells
que són poc coneguts i poc accessibles, i la catalogació d’obres,
algunes de les quals es troben en col·leccions particulars.—Sílvia
Alemany. MHSFG.
MUSEU DEL PORT DE TARRAGONA
El dimarts 18 de maig, Dia Internacional dels Museus, vàrem celebrar l’acte institucional de commemoració del 10è aniversari,
amb assistència d’autoritats, encapçalades per la subdelegada
del govern a Tarragona, Teresa Pallarès, i del rector de la Universitat Rovira i Virgili, Francesc Xavier Grau, així com pel cap de
relacions externes del Port de Tarragona, Gabriel Mas, que van
estar acompanyats pels representants del món cultural, del personal del Museu i del públic en general, participant actiu de les
activitats del Museu del Port.
La part central, i més emotiva, de la celebració va permetre la transmissió d’un agraïment públic a totes aquelles persones i entitats que
al llarg d’aquests anys ens han donat el seu suport i han col·laborat estretament amb el Museu, tot fent menció especial a qui ens ha
cedit objectes personals, familiars o de col·leccionista relacionats
amb el món marítim i portuari. Això ens ha permès posar-los a l’abast del públic mitjançant el fons patrimonial del Museu del Port.
L’acte va acabar amb una teatralització de personatges vinculats a
Manel Caro
Acte institucional del 10è aniversari del Museu del Port de Tarragona
la història del port i la visualització d’un audiovisual que presentava
la creació, el desenvolupament i les activitats programades al llarg
dels deu anys d’existència de l’entitat museística.—MPT
El mar, bressol de contes. Contes des del bressol
Cicle de contes al Museu del Port de Tarragona
men part del nostre imaginari col·lectiu i els
atansa als més petits de la mà de la família. A la vora de la mar, els avis conten contes amb membres de la companyia teatral
tarragonina 45 R.P.M.
«Pare, mare, m’expliqueu un conte?», taller per aprendre a contar contes a càrrec
de Rat Cebrián; Ballmanetes «Si la barqueta es tomba...», amb l’Agus Farré...
són les diferents activitats programades en
aquest cicle que es portarà a terme al
Museu del Port de Tarragona.—MPT
Compartint la mar amb...
Disseny: Antonio Latre
La programació prevista per als propers mesos respecte a l’activitat col·lectiva amb les
institucions culturals de Tarragona dipositàries de patrimoni marítim, per tal de commemorar els 10 anys del Museu del Port, permetrà veure exposat a l’espai museístic portuari, el mes de novembre, una edició del principi del segle XX del Llibre del Consolat de
Mar, del fons bibliogràfic de la Biblioteca Pública de Tarragona; i el mes de desembre,
fòssils marins trilobits, classe d’artròpodes apareguts en el cambrià inferior, pertanyents
a CaixaForum Tarragona.
El Museu d’Història de Tarragona, el mes de gener, exhibirà els plànols de Baños de oleaje
en el Milagro, documentació de despeses sobre la construcció del moll de la ciutat al final del segle XV, corresponent als fons de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, que
estarà exposada el mes de febrer.—MPT
Antonio Peco
Dins de l’activitat «Compartint la mar
amb...», que organitza el Museu del Port
de Tarragona amb les diferents entitats
culturals de la ciutat tarragonina, el mes de
novembre la institució convidada és la Biblioteca Pública de Tarragona. Per aquest
motiu s’ha programat un cicle de contes
per als matins dels diumenges del 7 al 21
de novembre sota el títol El mar, bressol
de contes. Contes des del bressol, el qual
uneix en una proposta el llegat del nostre
mar, un Mediterrani viu, molt proper i alhora desconegut, farcit de mites que for-
«Vine a veure ocells al
Port de Tarragona!»
El Museu del Port de Tarragona, en col·laboració amb el Departament de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Autoritat Portuària
de Tarragona, ha preparat un nou taller didàctic per a aquest curs escolar 2010-2011.
«Vine a veure ocells al Port de Tarragona!»
és una activitat que convida a descobrir la
biodiversitat al nostre port. Adreçada al cicle superior de primària i primer cicle de la
ESO, ens permetrà conèixer algunes de les
espècies d’aus que ens visiten. Aprendre’m a identificar-les i a saber-ne les característiques. Les diferents gavines, els
corbs marins, el falcó, el bernat pescaire,
el blauet... són aus que podrem observar
al port mentre passegem amb «golondrina» després de rebre les explicacions i
informació necessària a les instal·lacions
del Museu.—MPT
Informació i reserves:
Tel. 977 259 400. Ext. 4421 i 4411
E-mail: [email protected]
7
Ramon Gay, un mestre d’aixa pioner dels creuers turístics
Joan i Josep Seguí. Arxiu Municipal Sant Feliu de Guíxols
noticiari
MUSEU DE LA PESCA DE PALAMÓS
Recentment traspassat, volem tenir un record per al mestre d’aixa i impulsor dels
primers creuers turístics de la Costa Brava en la dècada de 1950. A Ramon Gay,
nascut l’any 1926 a Sant Feliu de Guíxols, se l’ha de recordar no només com a
mestre d’aixa, sinó també com a pioner i visionari en els primers anys del turisme,
al voltant de la dècada de 1950. A la seva drassana de la platja de Sant Feliu
de Guíxols, i al seu taller al carrer Sant Isidre, Ramon Gay construí —entre moltes de les diverses embarcacions que hi bastí— la que fou la primera barca que
de manera novedosa i constant va preparar, i anava any rere any millorant, per
portar a barquejar tots aquells primers turistes que gairebé vingueren a estrenar la Costa Brava. Com ell mateix deia, a l’hivern construïa i a l’estiu feia de patró, observant temporada rere temporada el comportament dels seus bastiments
amb vistes a millorar-los durant l’hivern pensant en la temporada següent.
Les seves embarcacions, que feien el trajecte Sant Feliu de Guíxols - Tossa de
Mar - Sant Feliu de Guíxols, tenien diferents mides, però mai no sobrepassaren
els deu metres d’eslora, així com el nombre de places, que mai no va ser superior a les quaranta-dues.
Més endavant en el temps, foren venudes a una altra companyia, també de Sant Feliu (Cruceros Costa Brava), que les utilitzava per
a viatges de curta durada, com bé deia un rètol: «Servicio de playas para bañistas Sant Pol - S’Agaró - La Conca».
Josep Almar, maquetista, té, en a la seva col·lecció particular oberta al públic, una reproducció de l’embarcació bastida per en Ramon Gay. Dipositaris de les seves donacions i records orals han estat el Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols i el Museu de la
Pesca de Palamós, que agrairan sempre la bona disposició a compartir coneixements i saviesa del mestre Ramon Gay.
Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols —Museu de la Pesca de Palamós.
Amb l’ànim d’estendre i
articular l’activitat universitària pel conjunt de les
comarques gironines, la
Universitat de Girona i
l’Ajuntament de Palamós van crear l’any 2000 la Càtedra d’Estudis Marítims (CEM),
amb seu permanent a la vila de Palamós. Era el resultat d’anys de
col·laboració i que havia culminat amb la redacció del projecte museològic del Museu de la Pesca. Al llarg d’aquests darrers deu
anys, la CEM s’ha dedicat al foment del debat, la recerca i la reflexió en el camp marítim i pesquer per mitjà de la celebració de
conferencies i jornades, edició de publicacions, l’estímul a treballs
d’investigació, iniciatives de suport al sector pesquer, etc.
En aquests deu anys hi han participat i col·laborat professionals,
estudiants, altres institucions i associacions, col·legis professionals,
o particulars vinculats i interessats pel passat, pel present i pel futur del fet marítim. En l’actualitat, la CEM està dirigida pel professor d’antropologia de la Universitat de Girona, Joan Lluís Alegret;
té un coordinador, Miquel Martí, que a la vegada és el director del
Museu de la Pesca; i compta amb un tècnic, Jaume Badias.
Des de la CEM es treballa per generar coneixement sobre el
medi marí a partir de diferents activitats, com poden ser les lliçons
inaugurals de cada curs acadèmic, en les quals es convida un especialista de prestigi per impartir una conferència que marca l’inici del curs. Durant els següents mesos es realitzen jornades dedicades a donar a conèixer i difondre aspectes concrets o àmbits
relacionats amb el món marítim (cuina del peix, reserves marines,
encontres entre el sector pesquer i biòlegs, noves estratègies de
comercialització del peix, entre d’altres).
Pel que fa a les publicacions que es generen des de la CEM,
aquestes s’articulen en tres col·leccions: les actes de les jornades
(amb temes com el comerç i el consum del peix, el turisme i el mar,
i les ciutats portuàries); la col·lecció Promediterrània (amb dos títols dedicats a la història de la pesca i un basat en una història de
8
CEM
2000-2010, 10 anys de la Càtedra
d’Estudis Marítims
vida); i els Quaderns Blaus (articles d’especialistes que apropen
el públic a temes relacionats amb el fet marítim i pesquer que van
des de la història a l’antropologia, l’economia i la biologia, entre
d’altres, i dels quals han aparegut fins ara 22 títols).
Igualment, cal destacar els vincles de col·laboració i l’assessorament constant que ofereix, per exemple, a les confraries de pescadors i que s’exemplifica concretament en a la futura reserva marina d’interès pesquer de les illes Formigues. En aquest sentit, des
del 2008 s’han organitzat jornades, cicles de cinema documental i instal·lat mòduls informatius per explicar aquest projecte. La
CEM, igualment, participa en el foment de la recerca, tot assessorant i participant en projectes d’investigació que tenen com a
protagonista l’activitat marítima del litoral gironí i la seva riquesa natural, social i cultural. Com a exemple d’aquesta voluntat, cal
destacar els projectes de recerca que s’estan impulsant en l’actualitat sobre la cuina del peix, i que estan vinculats al futur equipament cultural anomenat «Espai del peix».
Menció a part és el paper que ha desenvolupat la CEM en la creació i consolidació del Centre de Documentació de la Pesca i el Mar
Documare, inaugurat el 2006, i que suposa per a Palamós l’enfortiment d’un espai per a la documentació i la recerca, al costat
físicament del mateix arxiu municipal i de la biblioteca pública.
Per a més informació: http://cem.udg.edu i www.documare.org
Càtedra d’Estudis Marítims
(Universitat de Girona - Ajuntament de Palamós)
El Museu de la Pesca de Palamós ha acollit
el 16è Fòrum de l’Associació de Museus
Marítims de la Mediterrània
Convocatòria 2011 per a
exposicions artístiques
temporals al Museu
de la Pesca
Les jornades que, sota el títol «Nous patrimonis marítims, nous horitzons pels museus», van tenir lloc el passat 4 i 5 d’octubre a l’auditori de la Confraria de Pescadors de Palamós de la Casa del Mar de Palamós, han esdevingut un punt d’encontre
i reflexió entre els museus marítims de la Mediterrània per tal de debatre i abordar
noves mirades, nous reptes i noves sinèrgies entorn del patrimoni marítim, els nous
usos dels museus i els professionals que en són responsables.
El fòrum, que ha tingut el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i del Museu Marítim de Barcelona, ha comptat amb una cinquantena de participants provinents de gairebé tots els museus marítims de la costa catalana i de diferents museus navals d’Eslovènia, França, Croàcia,
Itàlia, Malta i Turquia.
La majoria d’aquests centres formen part de l’Associació de Museus Marítims de
la Mediterrània (AMMM), que té per missió promoure la difusió, protecció i sensibilització del patrimoni marítim de la conca mediterrània. L’AMMM va néixer el 1993
en la VII Conferència Internacional impulsada pel Museu Marítim de Barcelona.
Entre els diferents actes del fòrum cal destacar l’assemblea general de l’AMMM, en
la qual es van acceptar com a nous membres el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i el Museu Naval d’Istanbul (Turquia).—MdP.
El Museu de la Pesca vol convertirse en plataforma artística multidisciplinària i fomentar la creació artística relacionada amb el món de la mar. Per
aquesta raó convoca unes bases per
tal de rebre propostes d’artistes visuals i plàstics per exposar la seva obra
a la sala d’exposicions temporals del
Museu de la Pesca. La proposta serà
seleccionada per una comissió i s’inclourà en el programa anual d’exposicions temporals del Museu de la
Pesca per al proper 2011.
Els terminis per acceptar propostes
és de primers de novembre del 2010
i fins al final de febrer del 2011.
Per a més informació, adreceu-vos a
les oficines del Museu de la Pesca,
Parc dels Països Catalans, s/n.
17230 Palamós. Tel.: 972 601 244,
a/e: [email protected]
MdP
«Vida aquàtica»
Nova edició d’Imatges que fan parlar
Ajuda’ns a documentar el fons fotogràfic del Museu de la Pesca
Després de l’èxit i resposta que va tenir aquesta activitat la passada temporada, el Museu
de la Pesca, conjuntament amb la Càtedra d’Estudis Marítims (Universitat de Girona - Ajuntament de Palamós) i Documare, Centre de Documentació de la Pesca i el Mar, inicien aquest
desembre una nova edició de l’activitat Imatges que fan parlar, destinada a documentar la
memòria històrica. Durant quatre divendres es convoca al Museu de la Pesca el públic interessat en la cultura i el patrimoni mariner a una projecció de diferents fotografies antigues amb
la intenció d’entre tots poder-ne documentar la gent i les barques que hi apareixen, l’any aproximat en què va ser enregistrada, etc. La participació i l’ajut dels assistents ens permetrà documentar fotografies antigues recollides pel museu
durant anys de recerca i recollir-ne de noves.
Les quatre sessions són les següents:
Per a més informació:
www.museudelapesca.org. Tel.: 972 601 244
MdP
17 desembre de 2010: Esports nàutics a la badia.
14 de gener de 2011: Personatges al moll.
11 de febrer de 2011: L’activitat comercial al port.
18 de març de 2011: El Palamós d’abans.
Exposició artística guanyadora de la
convocatòria 2010 d’exposicions artístiques temporals del Museu de la
Pesca. Enguany s’han presentat 10
propostes de diferents disciplines
d’arts plàstiques.
«Vida aquàtica» és l’exposició artística
guanyadora de la convocatòria 2010
del Museu de la Pesca. L’exposició
de Raül Martínez Beteta és el resultat
de 2 anys de creacions inspirades en
models naturals tot intentant imitar no
només el moviment sinó l’essència
dels éssers vius que es representen.
Una contraposició de vida amb els
materials en què estan realitzats, provinents de peces de rebuig i metalls
d’aparença freda i de resultat amb
moviments orgànics que doten d’ànima les peces.
Ermitans, peixos, cavallets de mar, estrelles i fins a un total de dotze peces
que es mouen amb la presència dels
visitants de l’exposició gràcies a sensors de moviment.
Aquesta exposició es podrà visitar al
Museu de la Pesca (Palamós), de mitjan desembre de 2010 fins a mitjan febrer de 2011. L’entrada és gratuïta.
—MdP.
9
La cinquena edició del festival mariner Palamós Terra de Mar 2010,
aquest any dedicat a la investigació marina i l’oceanografia com
a eix temàtic, va acomplir les expectatives de l’organització i va ser
un èxit de participació i d’assistència.
L’aposta de l’Ajuntament de Palamós i del Museu de la Pesca per
aquest tipus de manifestacions culturals és l’apropament a les arrels i la identitat dels palamosins i de la gent de mar en un marc
lúdic i festiu. I, a més, fer d’aquests actes un incentiu turístic i de
promoció de la vila.
És difícil en un esdeveniment d’aquest tipus fer un càlcul aproximat del nombre de visitants, però tenint en compte les dades
reals de participació en les diferents activitats programades es calcula que el Palamós Terra de Mar 2010 va tenir un nombre de
visitants d’unes 20.000 persones entre divendres, dissabte i diumenge. Estem parlant de xifres molt positives i engrescadores.
Al llarg de la setmana, més de 50 embarcacions varen participar
en navegacions, mostres i regates, des del Cornide de Saavedra,
de 67,7 m d’eslora, fins als petits vaixells de vela lleugera.
El programa de la festa comptava amb més de 50 activitats, majoritàriament de caràcter cultural i patrimonial, i adreçades a tot tipus de públics amb diversitat de interessos, preferències o edat.
Cal destacar que des de l’organització es van prioritzar les activitats participatives. Entenem que trepitjar una coberta, agafar un
rem, mullar-se en un raquero, estirar l’art de platja, fer un cap de
cànem, tastar un «platillo» mariner o caçar una escota, per esmentar-ne algunes, són experiències que apropen i fan viure i descobrir al públic visitant el fet marítim i patrimonial.
De tots els actes d’aquests dies, volem fer esment dels més destacables, bé per la novetat o bé per la bona acollida que van tenir per part del públic visitant.
La gran carpa dedicada a la investigació oceanogràfica amb estands de les institucions convidades, nou en concret, complementada amb les embarcacions oceanogràfiques visitables, apropà
escolars i visitants al món de la recerca marina. Les xerrades al Museu relacionades amb el Cornide de Saavedra, el Rígel, el Thetis
o el Punta Mayor, i les visites guiades a aquests vaixells de gran
eslora dedicats a tasques d’investigació marina o salvament, van
oferir una experiència única a gran part dels visitants.
Els bateigs de mar per als escolars de la vila, prop de 600, al llarg
de tota la setmana, van ser possibles gràcies als vaixells tradicio-
Quim Esteve
noticiari
Palamós Terra de Mar 2010
nals més grans i espectaculars de la costa catalana, el pailebot
Santa Eulàlia i la goleta Far Barcelona. I durant el cap de setmana
es van ampliar amb el Rafael, barca de mitjana amb port base a
Palamós i amb diferents embarcacions del Club de Vela Palamós.
La part més patrimonial s’escenificà amb l’exhibició d’oficis antics
amb la VII Mostra de Destresa Marinera i la demostració d’antigues
pesqueres, com la tirada d’art a la platja gran.
També el fet gastronòmic va tenir un pes específic important amb
el concurs de ranxos mariners, que generà una gran expectació
i molta salivera, i el taller de tria i manipulació de peix.
Pel que fa a les embarcacions tradicionals i clàssiques, es va
comptar amb diverses embarcacions entre les llatines, motores,
canots, llaguts i altres embarcacions de pesca en actiu i algun veler clàssic. I la vela lleugera, de la mà del Club de Vela Palamós,
tingué un paper important en aquestes jornades, amb les regates de vela que s’hi van celebrar.
La meteorologia jugà a favor del Terra de Mar, permetent desenvolupar amb normalitat totes les activitats programades.
L’organització d’aquesta festa és possible gràcies a l’esforç, la
col·laboració i la vinculació de la pràctica totalitat de les entitats
vinculades al fet marítim i al port palamosí, que han participat activament en el Palamós Terra de Mar 2010, i sense la implicació
de les quals no seria possible la celebració d’aquesta trobada. I
d’entre tots els col·lectius, volem expressar un agraïment especial
a Ports de la Generalitat, institucions oficials, la Confraria de Pescadors de Palamós, als voluntaris del Museu i a les tripulacions
participants.
Continuarem treballant per fer créixer el Palamós Terra de Mar, un
referent pel que fa a navegació tradicional, el patrimoni marítim, la
mar i la seva gent. La propera edició s’ha de celebrar l’any
2012.—MdP.
Nova temporada de les Converses de Taverna
El 15 d’octubre es va iniciar una nova temporada de les Converses de Taverna que organitza el Museu de la Pesca un divendres
al mes a Ca la Pepa Caneja, a Palamós. A les Converses de Taverna sempre es dóna l’oportunitat al públic de preguntar i participar en la conversa, en un entorn distès i agradable en el marc
d’una taverna del port.
Aquesta és l’onzena temporada d’una experiència que naixia amb
la idea inicial d’apropament de la gent gran al jovent i que ha anat
evolucionant fins a convertir-se en un lloc de trobada entre diferents
generacions on es pot aprendre quelcom més sobre una tècnica
de pesca, sobre els arts, l’evolució del nostre territori…, però
també sobre tot allò relacionat amb la mar, els ports, les confraries,
els oficis, la immigració, la cuina, el paper de la dona…, així com
altres professions vinculades al món marítim, o donant també cabuda a qüestions d’actualitat dins el sector. Hem traspassat els propis objectius i hem convidat joves patrons d’embarcacions que han
explicat el seu punt de vista i ens han donat una visió més global
del fet pesquer al nostre territori.
10
Els temes d’aquesta temporada són els següents:
15 d’octubre de 2010:
La pesca del peix blau.
12 de novembre de 2010:
Peixateres i peixaters.
11 de març de 2011:
De la subhasta cantada a la
subhasta electrònica.
8 d’abril de 2011:
Científics a la mar.
13 de maig de 2011:
Trons i llamps:
la meteorologia i la pesca.
10 de juny de 2011:
Cuina de tradició marinera.
—MdP.
Indiketes. La cultura ibèrica a Empúries i Castell
Exposició creada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries, amb la col·laboració del Museu de la Pesca (Palamós) i
de l’Ajuntament de l’Escala.
Amb motiu dels 10 anys
que el MAC-Empúries
porta la direcció tècnica
del jaciment ibèric de Castell (Palamós), situat en el
marc incomparable del
PEIN Castell - Cap Roig,
s’ha creat aquesta exposició temporal per tal d’apropar el públic totes les
darreres troballes que sobre la cultura ibèrica s’han
fet al territori. Al llarg d’aquests anys i amb el suport de Mas Castell, el
MAC-Empúries ha organitzat vuit edicions del
Curs Internacional d’Arqueologia Ibèrica de Castell adreçat a estudiants de totes les disciplines universitàries i al
públic general amb l’interès primer d’apropar la pràctica de l’arqueologia i del món ibèric a un màxim de persones amb el major
rigor i l’interès d’explicar també el territori.
L’exposició ens apropa als indiketes, la tribu ibèrica de la zona de
l’Empordà que va conviure amb grecs i romans durant l’antiguitat.
Mitjançant les evidències arqueològiques proporcionades per les ex-
cavacions d’Empúries, se’n pot documentar la presència, primer al
costat dels grecs d’Emporion i, després, al costat dels romans
d’Emporiae. Tot i així, no s’ha pogut localitzar la ciutat d’Indika, la
capital dels indiketes, que,
segons les fonts escrites, es
trobava al costat d’Emporion. L’exposició també permet conèixer com era la vida
en un dels poblats indiketes
mitjançant les excavacions
efectuades al jaciment ibèric
de Castell (Palamós), des del
segle VI aC fins al segle I dC,
i que ens mostra, per primera vegada alguns dels
objectes, procedents d’Empúries i de Castell utilitzats
pels indiketes.
Aquesta serà una de les primeres ocasions en què els
palamosins i tots els ciutadans puguin gaudir de les
troballes efectuades els darrers anys en les diferents campanyes
i cursos internacionals que el MAC-Empúries, amb la col·laboració del Museu de la Pesca, ha efectuat al jaciment de Castell.
Més informació:
Fins al 12 de desembre.
Museu de la Pesca, moll pesquer, s/n. Entrada gratuïta
MUSEU MUNICIPAL DE NÀUTICA DEL MASNOU
Inici de curs a l’Escola Municipal de Maquetisme Naval del Masnou
El mes d’octubre han començat els cursos de l’Escola Municipal
de Maquetisme Naval del Museu Municipal de Nàutica del Masnou. S’ofereixen mòduls de 3 hores en els següents horaris: dimecres i divendres, de 10 a 13 h i de 17 a 20 h. Els mòduls son
compatibles entre si, i l’alumne pot realitzar-ne més d’un simultàniament. La quota mensual per un mòdul de 3 hores són 25 euros. Per als residents al Masnou s’aplicarà una reducció de la
quota del 30 %. La matrícula és gratuïta i romandrà oberta durant
tot el curs escolar. Les
places de l’escola són
limitades.
El mòduls que impartirà el professor Antoni
Barata inclouen tots
els aspectes que impliquen l’elaboració
d’una maqueta: el treball en fusta, pintura,
daurats i confecció de
veles. Cada peça de la maqueta és el resultat d’un petit treball de
recerca històrica i consulta de diverses fonts d’informació, com
plànols, fotografies, quadres i documents escrits.
L’Escola va néixer l’any 1988 per iniciativa de l’Ajuntament com
una activitat complementària del Museu Municipal de Nàutica del
Masnou amb l’objectiu d’aprofundir en l’estudi, la conservació i la
difusió del patrimoni naval del Masnou dins del context de la història de la navegació arreu del món. Antoni Barata és president de
l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Barcelona, amb una
dilatada i reconeguda experiència en el món del maquetisme naval i en la seva conservació, estudi i difusió.—Raquel Piernas
Més informació: Museu Municipal de Nàutica
Tel.: 935 405 002. e-mail: [email protected]
11
El Museu Comarcal del Montsià. A punt per ser inaugurat
La seu central del Museu
Comarcal del Montsià es
troba situada a Amposta i
ocupa des de l’any 1984
l’antic edifici de les escoles
Miquel Granell. Després
d’una primera etapa de
funcionament, en què va
comptar amb tres seccions
expositives (la Natura, l’Arròs, i l’Arqueologia), va iniciar una renovació museogràfica que s’obrirà al públic
el gener de 2010, a partir
de dues noves sales d’exposició permanent: Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana, i L’Ebre: camí d’aigua. En conjunt, dos
temes cabdals de la història d’un territori i d’una societat determinada des de temps remots per la seva gran riquesa natural, per
la diversitat de formes de vida i per la seva situació estratègica
vora l’Ebre.
Aquestes dues noves exposicions, juntament amb el condicionament de la sala multimèdia com a mediateca oberta al públic
dins del recorregut de les sales d’exposició, i la climatització de
l’edifici, significaran la finalització del projecte d’ampliació i remodelació que s’ha dut a terme els darrers 10 anys amb un pressupost de 3 milions d’euros. El Museu disposarà, així, de 3.000
m2 de superfície, i d’ara endavant podrà desplegar nous serveis
i explorar noves possibilitats d’acció cultural com a espai de projecció del territori i del seu patrimoni, i com a plataforma de
creació i d’iniciatives ciutadanes. En paral·lel, fruit de la gestió i
evolució museística de la institució, també es posarà en servei de
forma annexa el SAM (Servei d’Atenció als Museus) de les Terres de l’Ebre, que promou el departament de Cultura i Mitjans de
Comunicació, i el Centre d’Arts Visuals de les Terres de l’Ebre,
que promou l’Ajuntament d’Amposta.
Façana de la seu central del
Museu Comarcal del Montsià.
Fons: Museu del Montsià.
Exposició «L’Ebre: camí
MCM
noticiari
MUSEU DEL MONTSIÀ
d’aigua».
Tot i així, la projecció
del Museu Comarcal
del Montsià no finalitza en la seva seu
central, sinó que n’inclou també l’extensió
en el territori a través
de diversos centres
museístics i equipaments d’interpretació
als municipis del Montsià, que responen a la iniciativa dels respectius ajuntaments i que articulen estratègies de valorització i
gestió integrada dels recursos patrimonials locals. Entre aquestes
destaquen: el Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers i el poblat ibèric de la Moleta del Remei a Alcanar, el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta a Sant Jaume d’Enveja, el Centre d’Interpretació de la serra del Montsià a Freginals, així com els
futurs equipaments del Centre d’Interpretació de la Plana a Santa
Bàrbara o el Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita.—Àlex Farnós Bel. MCM.
Recerca «Mariners i pescadors als Alfacs»
MCM
Des de l’estiu del 2009 i fins al juny del 2010, la museòloga Elena Juncosa, amb la col·laboració del Museu Comarcal del Montsià, ha fet la recerca etnològica «Mariners i pescadors als Alfacs». Aquesta investigació
s’ha dut a terme al municipi de Sant Carles de la Ràpita amb una doble
finalitat: conèixer el patrimoni marítim relacionat amb la pesca i la navegació als Alfacs i «alhora« aconseguir materials que han de nodrir la
col·lecció i l’exposició permanent del futur Museu de la Mar de l’Ebre.
En aquesta recerca s’han inventariat 342 objectes, la major part dels
quals corresponen a estris de pesca del segle XX, però també s’han localitzat elements dels antics pailebots de la població, així com dels oficis
i artesans vinculats al mar, com una brúixola seca que es pot datar a mitjan segle XVIII, o interessants conjunts d’eines de mestres d’aixa de la
població.
Aquest treball ha estat finançat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana en el marc de l’Inventari de Patrimoni Etnològic de Catalunya.—MCM
12
Projecte del Museu de la Mar de l’Ebre (Sant Carles de la Ràpita)
Paral·lelament, s’ha realitzat un inventari de béns culturals mobles
del món mariner rapitenc que ha de servir de base per dotar de
continguts el futur museu, mentre que el Museu Comarcal del
Montsià n’ha iniciat ja la restauració. Està previst que el Museu de
la Mar de l’Ebre pugui obrir les portes al públic el primer semestre
del 2011.
MCM
El Museu de la Mar de l’Ebre, que s’ha d’ubicar a Sant Carles de
la Ràpita, serà aviat una realitat. Aquest equipament cultural s’instal·larà a les antigues oficines i magatzems de la Real Compañía
de Canalización del Ebro, conegudes popularment com Les Casotes, un edifici singular situat a la confluència del Canal de Navegació de l’Ebre i el port dels Alfacs, que data de mitjan segle XIX.
Les tasques de restauració i adequació de l’edifici, a càrrec de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita i l’INCASOL, es troben acabades, i actualment es treballa en la urbanització de l’entorn, així
com en l’adequació de les antigues cases dels guardes situades
a l’entrada d’aquesta zona. Amb les reformes efectuades en
aquest equipament es disposarà de 1.000 m2 dedicats a l’exposició permanent, sala multiusos i espais de gestió.
Pel que fa al projecte museològic i museogràfic, es va signar a mitjan 2009 un conveni entre l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita i el Museu Comarcal del Montsià. Aquest conveni regulta una
línia de cooperació entre totes dues institucions i estableix, entre
d’altres, que el Museu del Montsià supervisarà la redacció i execució de tots dos projectes. En concret, el projecte museogràfic
el duen a terme Elena Juncosa i Ignasi Cristià, i es troba en una
fase avançada de redacció.
CATALUNYA
L’exvot del sardinal Sant Pau
El modelista naval Toni Clapés, de l’Associació d’Amics del Museu
Marítim de Barcelona, ha fet una maqueta de la barca de sardinal
Sant Pau, que mena l’associació A Tot Drap de Sant Pol de Mar.
En ocasió de la Firamar 2010, festa que se celebra en aquesta vila del Maresme cada any el tercer cap de setmana d’agost, la maqueta ha estat lliurada en ofrena a l’ermita de Sant Pau, esdevenint així un exvot mariner.
Un exvot, quant a objecte, és una ofrena, un do o, més exactament, un contra-do, el retorn d’un regal immaterial arribat des del
més enllà. És un objecte exposat generalment en una capella dedicada a un sant o una santa per
donar testimoni d’una intervenció concreta dels poders sobrenaturals sobre els destins humans. L’exposició dels exvots a
les parets o sostres de les esglésies pretén explicar l’activitat miraculosa del sant o santa venerats en aquell temple i ser una
prova, una demostració, del seu
magnífic poder. La varietat d’objectes oferts en forma d’exvots
és gran, i inclou des de figures
de cera a plaques de metall amb
incisions, objectes personals,
gravats, fotografies, pintures i maquetes, aquestes darreres especialment en el món marítim on abunden les reproduccions a escala de tota mena d’embarcacions. L’ofrena d’exvots marins és
una pràctica molt reculada en la història, va molt més enllà del
món cristià, i a les tombes de l’antic Egipte o als santuaris muntanyosos de la Creta minoica s’han trobat maquetes de vaixells dipositades en forma d’ofrena.
Antoni Sella i Enric García, en el seu llibre Creences de la mar, edi-
tat pel Museu Marítim
de Barcelona, ens parlen de quatre categories d’exvots marins:
gratulatoris, propiciatoris, commemoratius i
supererogatoris.
Els exvots gratulatoris,
els més abundants,
són exvots oferts com a agraïment per la intervenció d’un ésser
sobrenatural en un moment de
gran perill en mar. La segona categoria d’exvots marins són els
propiciatoris, lliurats en ofrena
per demanar el favor d’allò sobrenatural abans d’emprendre
una acció, per exemple un llarg
viatge. En tercer lloc hi ha els exvots commemoratius oferts amb
posterioritat a un fet remarcable
per recordar l’efemèride. Finalment, i aquest seria el cas de
l’exvot del sardinal Sant Pau, hi
ha els exvots supererogatoris,
que, d’acord amb Sella i García,
«comporten la idea de donar més d’allò a què hom està obligat
[...] el donant no efectua l’ofrena per obtenir res, sinó en agraïment d’allò que ja creu haver obtingut, sense que hagi de ser res
concret». Els tripulants del Sant Pau han sentit la necessitat d’expressar el seu agraïment per una protecció que els és constant. I
no és d’estranyar aquest favor que prové de part d’un dels navegants amb més reputació del món antic.—Eliseu Carbonell. Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.
13
El 17 de setembre va tenir lloc la primera reunió de l’equip de PESCUM (Patrimoni Etnològic, Societat i Cultura Marítima). PESCUM
és un projecte de recerca R+D+i finançat pel Ministeri de Ciència
i Innovació (HAR2010-15566), en el qual participen investigadors
de Catalunya, Andalusia, País Basc, Galícia i Quebec, coordinats
des de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. L’objectiu del projecte, que té una durada de tres anys (2010-2013), és
estudiar l’estat de desenvolupament i les característiques del procés de patrimonialització que s’està produint els darrers anys en
diferents sectors de l’àmbit marítim: pesca i marisqueig, esport i
turisme nàutic, institucions, associacions i gestors de zones litorals implicats en la preservació del patrimoni marítim, etc.
Durant la primera reunió de l’equip, que es va celebrar a la seu del
Documare, a Palamós, es van posar en comú les metodologies i
els conceptes amb els quals es treballarà durant el primer any. En
aquesta primera fase es vol inventariar les iniciatives de patrimonialització de l’àmbit marítim a Andalusia, Catalunya, Galícia i
País Basc, per obtenir una radiografia de la situació actual i poder procedir a la segona fase, prevista per al 2011-2013, que con-
Pepe Ferrés Zendrera, la
navegació a l’abast de tots
Va ser dels pocs que van creure que
navegar i participar en una regata no tenia perquè anar sempre lligat amb la rigidesa i professionalitat que impera en
els circuits d’alta competició, amb pressupostos milionaris, o en algunes regates que s’organitzen des d’alguns
clubs nàutics, on el que importa majoritàriament és ser qui s’alça amb la
copa o qui té pressupost per aparellar
el seu vaixell amb millors veles. La «tàctica» de Pepe Ferrés era la de convidar
la gent a navegar fent travesses per la
Mediterrània, on una part molt important de la trobada fos el component
de coneixença entre les tripulacions
dels vaixells i el navegar. La competitivitat, tot i ser important per a alguns
dels participants, anava en segon
terme. Per a molts, acudir a la Ruta de
la Sal, la Ruta de la Tramuntana, la Regata del Delta, la Badia de Pollença o la
Regata Sóller, regates que ell va crear,
era ser protagonista d’un espectacle
poc freqüent a casa nostra. La cita
anual a la Ruta de la Sal, que és la més
veterana de les que en Pepe Ferrés va
organitzar, ja que se celebra des de
l’any 1989, aplega any rere any un
munt d’embarcacions de creuer amb
l’ànim de «fer el salt» fins a Eivissa durant les vacances de Setmana Santa.
Un repte de navegació per a molts dels
participants, acostumats la majoria a
navegar a les bonances d’estiu o en
sortides matinals de diumenge, ja que
sovint la meteorologia ha donat algun
que altre ensurt.—Redacció.
14
sistirà en l’articulació d’un conjunt d’estudis de casos en profunditat portats a terme pels membres de l’equip de PESCUM.
Aquest equip està format per antropòlegs i historiadors, a més
d’un economista, una arquitecta i un capità de marina mercant,
tots ells experts en patrimoni marítim, pertanyents a diferents
universitats i centres de recerca.—Eliseu Carbonell.
L’espai «Marina Tradicional», del Saló Nàutic
Internacional de Barcelona, celebra enguany la
seva cinquena edició
Aquesta és una iniciativa que el Saló
Nàutic va iniciar l’any 2006 amb la voluntat d’aplegar els professionals, entitats i associacions que treballen per a
la salvaguarda i la promoció de la cultura i el patrimoni marítim, tant de l’Estat espanyol com de la resta de països
europeus. Així, en aquest espai, hi ha
mestres d’aixa, artesans, museus, empreses que gestionen embarcacions
tradicionals, associacions no professionals de promoció de la cultura i el
patrimoni marítim, que durant els nous
dies que dura el saló, a banda de mostrar els seus objectius i campanyes,
realitzaran diferents activitats de cara
als visitants. Així, es podrà assistir a la
restauració d’embarcacions, la confecció de cordes a l’antiga, tallers de nusos, d’aparellament d’embarcacions,
confecció de nanses de pesca, càntirs
de barca, etc., que converteixen l’espai
«Marina Tradicional» en un lloc molt viu
i atractiu.
En aquesta edició es comptarà amb
una important presència de Galícia, ja
que hi assistirà per primera vegada
Agalcari, l’associació gallega de mestres
d’aixa, que exposarà sis embarcacions
tradicionals de Galícia, destacant una
versió de la tradicional «dorna», pensada per a un ús com a embarcació de
creuer familiar. L’espai «Marina Tradicional» servirà, a més, per presentar la
propera edició dels «Encontros», la trobada bianual d’embarcacions tradicionals que se celebra a Galícia, i que en
JATA
noticiari
Primera reunió de PESCUM
cada edició aplega milers de participants. Aquests «Encontros» se celebraran a la població de Carril, a la ria
d’Arousa, el juliol de l’any vinent.
El Museu Marítim de Barcelona i el de la
Pesca de Palamós s’han afegit un any
mes a participar en aquest espai, que
comptarà amb una singular novetat en
temàtica museística, ja que s’estrena
com a participant el Museu del Càntir
d’Argentona, que mostrarà als visitants
com són i com es feien els antics càntirs que es duien a bord de les embarcacions tradicionals de pesca. Així, un
artesà terrissaire en farà diferents demostracions durant el Saló.
A banda dels museus esmentats i de la
participació d’Agalcari i Galícia, a la vintena d’estands que configuraran aquest
espai de la «Marina Tradicional», hi
haurà representació del País Basc, Andalusia, Balears, València, Canàries i
Catalunya. —Redacció.
DORNA: projecte europeu de patrimoni de la costa atlàntica
El projecte DORNA, cofinançat amb fons
FEDER en el marc del Programa transnacional Espai Atlàntic, tracta de posar en
valor la conservació i recuperació del patrimoni nàutic tradicional de la costa atlàntica
europea, diversificant així les economies
locals i aprofitant sinergies entre diferents
regions europees.
DORNA
A Euskadi, Oarsoaldea, agència de desenvolupament comarcal, és soci del projecte
en col·laboració amb l’associació Albaola,
amb la qual treballa des de fa més de deu
anys en projectes relacionats amb la recuperació de patrimoni com a eix de desenvolupament comarcal. El cap de fila del
projecte és la Deputación de la Corunya, i
també són socis a Galícia la Conselleria do
Mar i el Col·legi Oficial d’Arquitectes de
Galícia. A Portugal el soci és l’AIN (Associação das Indústrias Navais), i al Regne
Unit és Galgael Trust.
Quins són els resultats esperats? Un catàleg identificatiu / base de dades del patrimoni nàutic de cadascuna de les regions
participants. També un pla director de recuperació de les infraestructures de les
drassanes tradicionals existents en el litoral atlàntic europeu, la definició i desenvolupament de la marca BAT (Vaixell Atlàntic
Tradicional Europeu). A més, es crea una
plataforma de comerç electrònic d’embarcacions tradicionals i un directori d’empreses
de construcció d’embarcacions tradicionals.
També es tindrà present la realització d’una
exposició d’embarcacions tradicionals en
cadascuna de les regions participants i un informe/estudi sobre l’econavegació i l’ecoconstrucció tradicional.
Per a més informació, visiteu el lloc web:
www.proyectodorna.eu.—Albaola Elkartea.
noticiari
PAIS BASC
GALÍCIA
Carril serà la seu del «X Encontro d’Embarcacions
Tradicionais de Galicia» 2011
Les línies marítimes arribaven des de Carril
a Rússia o Argentina i recorrien tota la costa
peninsular, movent càrrega general, fusta, i
emigrants cap a Amèrica.
El patrimoni marítim de Carril és molt ric, començant pel seu moll, que data del 1866;
també compta amb una tipologia diferenciada de vaixell tradicional, el «bot de Carril», que arma vela llatina. A poca distància
de Carril hi ha l’illa de Cortegada, avui deshabitada, que forma part del Parc Nacional
de les Illes Atlàntiques, i que compta amb
un patrimoni natural únic a Europa.
Actualment Carril té una puixant indústria
marisquera, relacionada sobretot amb el
cultiu de cloïssa en parcs.
Possiblement el «X Encontro» marqui un
punt d’inflexió en l’evolució de la flota de
vaixells tradicionals, ja que són bastants
L'Assemblea de la Federació Galega pola
Cultura Marítima i Fluvial ha decidit que sigui Carril el port que acollirà el «X Encontro
d’Embarcacions Tradicionais de Galicia»,
que se celebrarà en aquesta ciutat del 30
de juny al 3 de juliol de 2011, gràcies a la
candidatura presentada per l’Associació
Rompetimóns, recolzada per tot l’entramat
social del poble.
Carril és un poble que avui en dia forma part
de l’Ajuntament de Vilagarcía de Arousa,
però que va tenir ajuntament propi i que es
caracteritza pel seu passat lligat a la navegació d’altura. La seva relació amb el mar
és antiga, però va ser a partir del segle XVIII
que pren rellevància, arribant en el XIX a ser
el port de Compostel·la, l’estació terme del
primer ferrocarril de Galícia, i on es va establir una Escola de Nàutica i una duana.
els projectes en marxa per construir o recuperar embarcacions de més de 10 metres d’eslora, alguns ja finalitzats, d’altres en
la seva fase final, per la qual cosa s’espera
que acudeixin a l’«Encontro». A l’edició celebrada a Muros, l’any passat, s’hi van aplegar un total de 129 embarcacions i 693
navegants que, sumant acompanyants, visitants a banda, es pot dir que hi va haver
una participació de prop de tres mil persones vinculades a les embarcacions tradicionals. És d’esperar, doncs, que la xifra
quedi superada en l’edició que se celebrarà a Carril l’any vinent.—FGCPMF.
✁
Subscriu-te a la revista
Pot subscriure’s a través del web http://www.museumaritimbarcelona.cat/argo
o bé trametent aquesta butlleta emplenada al Museu Marítim de Barcelona. Avda. de les Drassanes s/n 08001 Barcelona
Dades personals
Nom
Cognoms
Adreça
Codi postal
Núm.
Població
Telèfon
Signatura
E-mail
Data naixement
Pis
DNI
Porta
Esc./Bloc
La revista ARGO té una
periodicitat quadrimestral.
Si s’hi subscriu, rebrà
al seu domicili els tres
números que es
publicaran l’any 2011
per un preu de 15 €, per
despeses d’enviament.
Per ampliar la informació de les activitats que aquí es relacionen i les seves condicions, es recomana contactar prèviament amb
cada museu. Informeu-vos també de les activitats pedagògiques que organitzen.
Museu Comarcal del
Montsià
MHC
activitats
Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana
Museu Marítim
de Barcelona
VISITES, TALLERS, ITINERARIS I
ACTIVITATS
El museu posa a l’abast del món
educatiu i del visitant un conjunt de
propostes vinculades al patrimoni
natural i cultural de les Terres de l’Ebre que inclou tres modalitats: visites
guiades (al Museu del Montsià i equipaments vinculats al Museu, a la població d’Amposta, etc.), itineraris (pel
Delta de l’Ebre, la serra de Montsià,
rutes arqueològiques per la comarca, etc.) i tallers didàctics (sobre
la fauna i la flora, els jocs tradicionals,
pintures rupestres, etc.).
En cadascuna de les propostes es
desenvolupen continguts de conceptes, de procediments i d’actituds, valors i normes, vinculats a les
àrees curriculars següents: ciències
de la natura, ciències socials, llengües, tecnologia, educació visual i
plàstica o educació física. Paral·lelament, moltes d’aquestes activitats
poden despertar l’interès de famílies
o grups, així com d’altres entitats
vinculades al món cultural, lúdic, recreatiu, etc.
Observacions: Cal concretar prèviament l’activitat que es vol fer.
Museu d’Història de
Cambrils - Torre del Port
«Pintura russa del segle XX»
Exposició que mostra una selecció
d’obres de la col·lecció de la Fundació Surikov. Les obres corresponen a artistes russos contemporanis i són un autèntic relat diari
de la vida quotidiana dels seus
creadors.
«El Marítim entre bombes»
jos dels hidroavions franquistes amb
seu al port de Pollença.
Observacions: Grups escolars i
adults, durant tot l’any.
Museu de Fars
(extensió del Museu del Port)
VISITES, TALLERS, ITINERARIS
I ACTIVITATS
Museu del Port a la vista!
Projecte pedagògic per a les escoles i l’educació en el lleure.
Observacions: Escolars, educació
en el lleure i famílies. Se celebra de
setembre a juliol. Cal contactar prèviament amb el museu.
ACTES DIVERSOS
Compartint la mar amb...
El Museu del Port de Tarragona celebra enguany el 10è aniversari d’obertura al públic i, per aquest motiu,
vol apropar als visitants del Museu
les diverses entitats culturals de la
ciutat que també són dipositàries de
patrimoni marítim. Cada mes exposarà al Museu una entitat diferent.
Hi exposaran:
Novembre: Biblioteca Pública de
Tarragona.
Desembre: CaixaFòrum.
El mar, bressol de contes
Enguany, el Museu Marítim celebra
el 80è aniversari de la seva creació.
Aquesta data coincideix amb els setanta anys de l’acabament de la Guerra Civil amb la victòria de les tropes
franquistes.
Observacions: Fins a final d’any.
Escoles d’altres móns
Treball constituït per 80 fotografies
en blanc i negre del fotògraf Kim
Manresa que mostren la realitat de
l’educació a més de 30 països del
món. Es tracta d’un treball que s’ha
dut a terme pels 5 continents durant
els últims 5 anys. En Kim ens
apropa, per mitjà de la lent de la
seva càmera, a l’emoció de trobarnos amb el somriure i la mirada d’un
nen a la seva escola i compartir la
seva llum.
L’exposició disposa d’informació en
braille i tipus de lletra gran. Visites
guiades a persones amb discapacitat visual. Reserves al telèfon: 93
342 99 29 o bé a
[email protected]
Observacions: fins al 31 de desembre.
Ruta turística per conèixer els espais de Cambrils que van ser escenaris de la Guerra Civil. La visita finalitza al refugi antiaeri del carrer
Creus, construït per protegir la població civil dels atacs aeris iniciats el
19 de juliol de 1937. Van ser especialment útils durant els bombarde-
Maleta didàctica que planteja els
principals problemes ambientals del
medi marítim, com ara la contaminació de l’aigua, l’eutrofització i el
canvi climàtic, entre d’altres.
Observacions: Cicle superior, Primària i ESO. Se celebra durant tot
l’any i cal contactar prèviament amb
el museu.
Activitat conjunta entre la Biblioteca
Pública de Tarragona i el Museu de
Port de Tarragona dins de la programació de «Compartint la mar amb...».
Diumenge 7: A la vora del mar, els
avis conten contes (Avis de la Companyia de Teatre 45 RPM). (Per a
tots els públics.)
Diumenge 14: Pare, mare, m’explicaràs un conte? (Rat Cebrián). (Per
a tots els públics.)
Diumenge 21: L’hora del conte. Ball
manetes, si la barqueta es tomba
(Agus Ferrer). (Nens fins a 3 anys.)
Xarxa de Museus Marítims
de la Costa Catalana
Museu Comarcal
del Montsià
Museu d’Història
de Cambrils
Museu del Port
de Tarragona
Adreça:
Telèfon:
Fax:
Horari:
Adreça: Museu Molí de les Tres Eres
Via Augusta, 1
Telèfon: 977 794 528
Fax:
977 364 716
Web: www.cambrils.org
e-mail: [email protected]
Adreça: Refugi 2, Moll de Costa
Telèfon: 977 259 400
extensió: 4411
Fax:
977 259 446
Horari: Dimarts a dissabte
de 10 a 14 h i de 17 a 20 h
Diumenges d’11 a 14 h
Web:
www.porttarragona.cat
e-mail:
[email protected]
VISITES,TALLERS, ITINERARIS I
ACTIVITATS
Ruta dels espais de la
Guerra Civil a Cambrils
El Museu Marítim de Barcelona va
crear l’any 2007 la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana.
Aquesta Xarxa és hereva de La Mar
de Museus. Des de l’any 1999 diverses institucions vinculades amb la
gestió i protecció del patrimoni marítim han estat cooperant i treballant
de manera conjunta en la difusió,
l’estudi, la preservació i la promoció
del patrimoni marítim de la costa catalana.
16
EXPOSICIONS TEMPORALS
Mare Nostrum
Gran Capità, 34
977 702 954
977 702 153
De dimarts a dissabte
d’11 a 14 h
Diumenges i festius
d’11 a 14 h. Dilluns tancat
Web:
www.museumontsia.org
Exposició de fotografies.
Avelino Pi. NY-BCN
Exposició fotogràfica d’una part de
l’obra d’Avelino Pi (Barcelona 1933)
dedicada a les competicions nàuti-
El viatge
Per què tenim tanta necessitat de
viatjar? Viatjar ha estat una activitat
intrínseca de les persones que, des
del començament de la història,
han cercat nous horitzons per conèixer, per viure, per treballar, per
comerciar...
Hi ha viatges de tota mena. Hi ha qui
viatja per necessitat, per plaer, forçat
o de bon grat. Hi ha viatges que tenen una destinació i d’altres que ens
porten cap a allò desconegut. Hi ha
viatges d’anada i tornada i d’altres
d’un sol sentit. Hi ha viatges imaginaris, iniciàtics, recreats en la literatura, el cinema o la música...
Et convidem a emprendre una singladura per les col·leccions del museu per conèixer la complexitat i l’evolució dels viatges a través dels
oceans.
Observacions: De desembre de
2010 fins a finals de 2011.
I ACTIVITATS
Informació i reserves al 933 429 929
o per correu a: [email protected]
Vaixell de joguina.
Taller infantil
activitats
Detectius per un dia.
Activitat per a famílies
Aquesta nit ha desaparegut un objecte del Museu.
Veniu a ajudar els investigadors a
interpretar les pistes, descobrir el
culpable del robatori i trobar la
peça perduda.
Data: cada diumenge.
Hora: de 12 a 13 h.
CONGRESSOS, CURSOS, JORNADES
I SEMINARIS
II Jornades de Recerca
local, patrimoni i història
marítima
Jornades organitzades per l’IRMU
(Institut Ramon Muntaner), CCEPC
(Coordinadora de Centres d’Estudis
de Parla Catalana) i el Museu Marítim de Barcelona.
La voluntat d’aquestes jornades és
servir de punt de trobada i intercanvi d’idees i projectes al voltant
de la història i la cultura marítimes,
alhora que un espai de contacte
permanent entre els estudiosos
d’aquest tema del nostre país.
Data: Dissabte 11 de desembre de
2010.
ALTRES ACTIVITATS
Els dijous, obrim portes
El Museu Marítim et proposa, al llarg
d’aquest 2010, dues activitats per
explicar-te el dia a dia d’aquesta institució que té la seu a les Drassanes
Reials de Barcelona.
L’activitat Obrint portes t’ofereix la
possibilitat de conèixer els nostres
fons patrimonials i la feina diària dels
diversos serveis del Museu mitjançant visites conduïdes pel personal
tècnic.
Data: 11 de novembre. Col·leccions
fotogràfiques.
MMB
ques transoceàniques en què Barcelona ha estat present. L’autor és
un dels pioners de la fotografia esportiva a Espanya, ha treballat com
a fotògraf oficial del Comitè Olímpic
Internacional i ha estat present en
diversos Jocs Olímpics. La mostra
s’exposarà a Barcelona amb motiu
de la segona edició de la Barcelona
World Race (BWR) que tindrà lloc al
desembre.
Observacions: fins al 13 de febrer
de 2011.
Raval’s
EXPOSICIONS ITINERANTS
El Museu Marítim de Barcelona,
com a entitat implicada en el barri
del Raval, acull diferents activitats i
jornades de portes obertes en el
marc de la vuitena edició del Festival Raval’s, el festival de cultura que
dóna a conèixer la riquesa cultural
del barri a la vegada que fomenta la
convivència i el sentiment d’identitat
en una zona que actualment acull
una població de procedències molt
diverses.
Dates: Del 12 al 15 de novembre.
Pirates a la Mediterrània
Concert de Nadal
No us perdeu el Concert de Nadal
amb el Cor Drassanes. El Cor Drassanes és un grup de cantaires que
setmanalment assagen al Museu i
que al llarg de l’any es troben per fer
concerts.
Data: 20 de desembre a les 19 h.
Els barris mariners
Biblioteca Tirant lo Blanc.
Ronda Països Catalans, s/n.
08390 Montgat
Del 2 al 27 de setembre
Biblioteca Sant Adrià de Besòs.
Plaça Guillermo Vidaña i Haro, s/n
08930 St. Adrià de Besòs
Del 30 de setembre al 20 d’octubre
L’oci i el mar
Biblioteca Pilarín Bayés
Passatge Maria Mercè Marçal, s/n
08690 Sta. Coloma De Cervelló
Del 28 d’octubre al 17 de novembre
Carter Reial 2011
El Carter Reial estarà al pailebot
Santa Eulàlia per recollir les cartes
que tots els nens i nenes vulguin fer
arribar a Ses Majestats els Tres Reis
de l’Orient.
Dates: Diumenge 2 de gener, dilluns
3 de gener i dimarts 4 de gener, d’11
a 19 h.
Durant moltes generacions, els
nens i les nenes s’han fet les seves
joguines. En aquest taller s’ensenya com fer un parell de vaixells
que, sens dubte, navegaran, com
després es podrà comprovar.
Data: Cada primer dissabte de mes.
Hora: de 17 a 18.30 h.
Observacions: Activitat recomanada per a infants a partir de 8
anys.
L’activitat Vine a conèixer t’aproparà als nostres fons patrimonials
d’una manera activa.
Al voltant d’objectes i documents
seleccionats, podràs conèixer
d’una forma diferent el món dels
transatlàntics, el de les embarcacions del museu, el món de la cartografia o la tragèdia dels naufragis.
Data: 18 de novembre.
El Port de Barcelona.
Ajuntament de Vilanova
i la Geltrú
Consorci el Far
Adreça: Av. de les Drassanes s/n.
08001 Barcelona
Telèfon: 933 429 920
Fax:
933 187 876
Horari: Dilluns a diumenge
de 10 a 20 h
Web:
www.mmb.cat
Adreça: C/ Escar, 6-8.
08039 Barcelona
Telèfon: 932 217 457
Fax:
932 214 150
Horari: 8.30 a 21.30 h
Web:
www.consorcielfar.org
Departament de Cultura
Adreça: Plaça de la Vila, 8
Telèfon: 938 140 000
Web:
www.vilanova.org
MUCBE Centre Cultural Convent
de Sant Francesc.
Passeig Febrer Soriano, 10. 12580
Benicarló.
Del 9 de setembre al 28 de novembre
Cavalcada de Reis
Com cada 5 de gener, Melcior, Gaspar i Baltasar embarquen a bord del
pailebot Santa Eulàlia, el vaixell del
Museu Marítim, amb els seus camells, els regals i el carbó per arribar
a Barcelona, on són rebuts per tots
els nens i nenes de la ciutat.
Biblioteca Sant Joan de Vilatorrada
Pg. Gallifa, 1
08250 St. Joan De Vilatorrada
La pesca tradicional
Biblioteca Joan Oliva i Milà
Pl. de la Vila, 13
08800 Vilanova i la Geltrú
Els treballs portuaris
Pl. de la Vila, 13
Del 22 de novembre al 15 de desembre
Museu Municipal
de Nàutica el Masnou
Adreça: C/ de Josep Pujadas Truch, 1
A (Edifici Centre)
Telèfon: 935 405 002
Fax:
935 407 446
Horari:
Dimarts a divendres, de 17 a 20 h
Dissabtes, d’11 a 15 h i de 17 a 20 h
Diumenges i festius, d’11 a 15 h
Dilluns tancat
Web:
www.elmasnou.cat
e-mail:
[email protected]
17
Pl. de la Vila, 13
Del 20 de desembre al 27 de gener
de 2011.
Imatges de Voramar
Aula Cultural de la Caixa de
Terrassa de Rubí
Av. Barcelona, 84
08191 Rubí
Del 29 de setembre al 29 d’octubre.
Pailebot Santa Eulàlia
Vaixell històric del 1918, extensió a
l’aigua de l’MMB. Amarrat al Port Vell,
Moll de la Fusta (Bosch i Alsina).
VISITES
De dimarts a divendres, de 12 a
19.30 h
Dissabte, de 14 a 19.30 h
Diumenge i festius, de 10 a 19.30 h
Dilluns tancat
per iniciativa d’aquesta associació,
amb l’aportació del Fons Social
Europeu, els anys 1992-1993.
S’ha incorporat també la maqueta
de recent construcció del Far Barcelona.
La mostra actual, que s’agrupa en
tres àmbits: fluvial, pesquer i de cabotatge, ha estat possible gràcies al
patrocini de Marina Port Vell.
Observacions: l’exposició és de lliure
accés en horari d’obertura pública
del Consorci El Far, de dilluns a divendres, de 9 a 20 h.
Museu Municipal de
Nàutica El Masnou
VISITES,TALLERS, ITINERARIS I
ACTIVITATS
Conta contes al Museu
Llegendes marines i cançons tradicionals explicades per la Susanna
Tornero.
Observacions: El 12 de novembre,
públic infantil, a partir de 3 anys.
NAVEGACIONS
Vine a navegar amb el pailebot Santa
Eulàlia.
Informació i reserves: 933 429 929
/ [email protected]
A partir de l’1 de novembre comença
l’horari d’hivern i les navegacions es
faran tots els dilluns, de 10 a 13 h.
Aquesta beca, de caràcter biennal,
té com a objectiu fomentar la investigació sobre el Masnou en tots
els àmbits (evolució geogràfica i històrica, aspectes socioeconòmics,
aspectes socials, ecologia local,
desenvolupament tècnic, festes i
tradicions...).
Està dotada amb 3.000 euros.
Observacions: Setmana de la Ciència, 20 de novembre.
Es duen a terme tallers oberts a
totes les persones que estiguin interessades en la construcció de
maquetes de vaixells, des d’embarcacions senzilles fins a grans
models artesanals. També està
obert a totes edats.
Més informació i inscripcions:
[email protected]
i al telèfon 935 571 830.
Ca l’Arenas, centre d’art del
Museu de Mataró
Destrucció, espoli i
salvaguarda del patrimoni
durant la Guerra Civil;
l’exemple de Mataró
Embarcacions de la costa
catalana i de les Illes
Balears (segles XIX-XX)
El Consorci El Far vol recordar els
seus orígens exposant al públic un
patrimoni que va rebre de l’associació Barcelona Fes-te a la Mar, quan
aquesta associació va finalitzar la
seva activitat.
L’exposició, de caràcter permanent, és una mostra del treball realitzat pels alumnes de la primera
promoció del Taller del Patrimoni
Marítim de Barcelona, dut a terme
Activitat familiar:
Gimcana: de grumet
a capità
A partir d’un joc de pistes per equips,
l’alumnat podrà conèixer com era la
vida del mariner, plena d’esforços,
aventures i perills. Si superen les proves, podran aconseguir el barret de
capità!
Observacions: 18 de desembre,
públic familiar.
Les guerres tenen un alt cost humà,
social, econòmic i polític, però també
patrimonial, perquè els arxius, els museus, les biblioteques, el patrimoni
arquitectònic i les obres d’art també
en poden ser víctimes. Aquesta exposició, comissariada per la historiadora Assumpta Montellà, ens mostra
la salvaguarda del patrimoni artístic
durant la Guerra Civil, tant en els àmbits nacional i català com en el local
de Mataró.
Observacions: Fins al 4 de setembre
de 2011.
Museu de la Marina
de Vilassar
Museu de Mataró
Museu del Mar. Lloret de Mar
Adreça: El Carreró, 17-19
Telèfon:937 582 401
Fax:
937 582 402
Horari: De dimarts a divendres
de 18 a 21 h.
Dissabtes i diumenges
d’11 a 14 h i de 18 a 21 h.
Dilluns tancat.
Web: www.cultura.mataro.cat
Adreça: Pg. Camprodon i Arrieta, 1
Telèfon:972 364 735
Fax:
972 360 540
Horari d’estiu:
De dilluns a dissabte, de 10 a 13 h
i de 16 a 20 h
Diumenge de 10 a 13 i de 16 a 19 h
Horari d’hivern:
De dilluns a dissabte de 9 a 13 h
i de 16 a 19 h.
Diumenge de 10 a 13 h i de 16 a 19 h
Web: www.lloret.cat
Adreça: Av. Eduard Ferrés i Puig 31,
edifici Sènia del Rellotge,
08340 Vilassar de Mar
Telèfon:937 502 121
Fax:
937 593 001
Horari: dissabtes d’11 a 14 h i de 17 a
20 h. Diumenges d’11 a 14 h.
Dies feiners al matí: visites
concertades per a grups
e-mail:
[email protected]
VISITES,TALLERS, ITINERARIS
I ACTIVITATS
Cal contactar prèviament amb el
museu al telèfon 972 364 735 /
www.lloretdemar.org
Durada de les activitats: 50 minuts
Tallers de maquetisme
naval
EXPOSICIÓ PERMANENT
Museu del Mar de Lloret
de Mar
I SEMINARIS
Museu de Mataró
Consorci El Far Barcelona
18
Presentació de la
publicació local «Roca de
Xeix» (treball guanyador
de la IV Beca de Recerca
Local) i de les bases de la
V Beca de Recerca Local
Museu Lloret
activitats
Biblioteca de Tordera
C. Joan Maragall,6
08490 Tordera
De l’1 al 25 d’octubre.
Somnis, aventures i viatges.
Visita guiada al Museu del
Mar
Visita que explica el vincle de Lloret
amb el mar. Per als lloretencs, la mar
ha estat sempre una important via
de comunicació.
Durant l’Edat Mitjana, la navegació
va constituir una alternativa als camins de terra, escassos i massa perillosos. El desig d’apropar el món
mitjançant la navegació també es fa
palès en els temps moderns. Arribat
el segle XVIII, els lloretencs amplien
les rutes marítimes i abasten cada
vegada distàncies més llargues
amb vaixells construïts a les drassanes de la platja. És el moment
dels grans somnis, de les enormes
aventures que us explicarem aquí, a
Can Garriga.
Nissaga marinera. Visitataller al Museu del Mar
Museu d’Història de Sant
Feliu de Guíxols
Visita al Museu del Mar a càrrec d’un
guia narrador i una persona especialitzada en la navegació i la construcció de vaixells. Durant el recorregut
per l’interior del museu, es posen en
relleu els aspectes relacionats amb la
vida marinera i comercial de la vila, i
s’incorporen elements interactius per
il·lustrar activitats com ara la construcció de naus, el transport de mercaderies, la navegació...
Seu principal:
Edifici Monestir
Pl. Monestir, s/n
Secció Salvament Marítim
Turó Guíxols, s/n
17220 Sant Feliu de Guíxols
Telèfon: 972 821 575
Fax: 972 821 574
Horari: de dimarts a dissabte, de 10
a 13 h i de 17 a 20 h.
Diumenges i festius, de 10 a 13 h
Web: www.guixols.cat.
e-mail: [email protected].
La visita ens descobreix aquest jardí
històric d’època noucentista inspirat
en els jardins renaixentistes italians on
es fusiona la vegetació amb el mar. Al
llarg del recorregut, passejarem per
terrasses que se superposen, camins que s’entrecreuen, rampes i escales. Hi predominen les espècies
de clima mediterrani, sobretot les de
fulla perenne. També s’hi troben diferents punts d’interès que intenten
trencar la uniformitat del jardí, com
escultures de marbre i bronze, fonts
i l’estany. Destaquen els busts en
marbre d’estil neoclàssic i el grup de
sirenes en bronze de l’escultora Maria Llimona.
Museu d’Història
de Sant Feliu de Guíxols
Atles paisatgístic
A partir del projecte editorial Atles
paisatgístic de les terres de Girona,
es proposa mostrar visualment una
selecció d’artistes i obres presents
en aquesta publicació, en una gran
mostra que a l’hora pot esdevenir
petites exposicions que tractaran els
diversos paisatgistes que han treballat amb els entorns naturals de l’àmbit de les comarques gironines i la
Catalunya Nord.
Organitzada per la Diputació de Girona amb el suport del Museu d’Història.
Observacions: Fins al 12 de gener
de 2011.
i reformes que hi han tingut lloc. Al
mateix temps, en coneixerem diferents aspectes arquitectònics tant
de caràcter religiós (l’església i el
monestir) com militar (les torres de
defensa i les restes de muralla, així
com la porta d’accés al recinte).
Com a complement de la visita a
les restes del conjunt, podrem conèixer com s’hi vivia, tant en època
medieval com moderna, i també
les situacions viscudes i les relacions que hi va haver entre els
monjos del monestir i els habitants
de Sant Feliu.
Un dia en la vida d’un
monestir fortificat vora
el mar
Vols endinsar-te en el dia a dia dels
monjos benedictins? Has pensat mai
d’agafar el hàbits i entrar com a
monjo novell en un monestir? Ara
ho pots fer de la mà de Jofre de
Foixà, monjo del monestir, músic i
trobador, que torna del passat per introduir-nos en els horaris, treballs i
espais de l’històric monestir de Sant
Feliu de Guíxols. Per mitjà d’aquesta
activitat, que comença amb un taller,
els alumnes elaboraran la seva capelina i entraran com a monjos novells al monestir per descobrir-hi els
espais, treballs i horaris que d’ara
endavant formaran part de la seva
vida quotidiana.
Bot a mar
A través de la visita a la Caseta de
Salvament de Nàufrags, els alumnes coneixeran què era i com fun-
activitats
Un jardins amb vistes al
mar. Visita guiada als
Jardins de Santa Clotilde
cionava la Sociedad Española de
Salvamento de Náufragos. Després
visitaran el Cyrano i, sobre la coberta
d’aquest bergantí, aprendran com
eren els vaixells que en aquella solcaven els mars i hi naufragaven, i
treballaran valors com la solidaritat i
el treball en equip, bàsics per dur a
terme aquella tasca.
Fer les Amèriques
A la coberta del bergantí Cyrano,
s’explicarà quines van ser les necessitats que van dur molts catalans a
marxar cap a Amèrica. Quins eren els
preparatius del viatge, com eren els
vaixells amb què viatjaven, què feien
durant el temps que eren a bord,
etc.
També es farà una breu explicació de
què van fer aquells que tornaren a
Catalunya (els indians).
Observacions: Es recomana complementar la sortida amb el taller
«Les Caixes de mariners. El petit tresor de bord».
Els corsaris. Allò que van
fer... Allò que van ser
A bord del bergantí Cyrano, els alumnes descobriran la realitat del corsarisme a la costa catalana al llarg del
segle XVIII. Es parlarà del comerç, la
necessitat del poble de defensarse
dels pirates a través de la contractació de corsaris, els viatges a ultramar,
etc. Aquesta activitat té l’objectiu de
desmitificar la figura romàntica del
corsari-pirata.
La llegenda de Jeroni
Bassart
Visita teatralitzada a bord del bergantí Cyrano en què els alumnes
descobriran quina fou la realitat del
corsarisme a la costa catalana al llarg
del segle XVIII. Es parlarà del comerç,
de la necessitat del poble de defensar-se dels pirates amb la contractació de corsaris, els viatges a ultramar, etc.
Aquesta activitat té l’objectiu de desmitificar la figura romàntica del corsari-pirata.
Taller: Les Caixes de
mariners. El petit tresor de
bord
Aquest taller es recomana com a
complement de la visita «Fer les
Amèriques», ja que consisteix a conèixer què eren les caixes de mariners, que hi portaven a dins, i amb
quins dels objectes que hi duien després comerciaven, etc. Els alumnes
veuran i analitzaran diferents caixes
de mariners de l’època.
Anatomia de la mirada
I ACTIVITATS
Observacions: activitats per a escolars i públic en general. Cal contactar prèviament amb el museu.
Museu Història Sant Feliu
El monestir de Sant Feliu
de Guíxols. Un monestir
fortificat vora el mar
Aquesta activitat consisteix en un
petit recorregut per l’interior i l’exterior del monestir, al llarg del qual es
van explicant les diferents evolucions
Museu de la Pesca
de Palamós
Adreça: Moll pesquer, s/n
Telèfon: 972 601 244
Fax:
972 312 144
Horari d’hivern:
De dimarts a dissabte 10 a 13.30 h
i de 15 a 19 h.
Dimenges i festius: 10 a 14 h
i 16 a 19 h.
Dilluns no festius tancat
Web: www.museudelapesca.org
e-mail:
[email protected]
Can Quintana,
Museu de la Mediterrània.
Torroella de Montgrí
Adreça: C/ Ullà, 31
Telèfon: 972 755 180
Fax:
972 755 181
Horari: Dilluns a dissabte de 10 a
14 h
i de 17 a 20 h. Diumenges
i festius de 10 a 14 h.
Dimarts tancat
Web:
www.museudelamediterrania.org
Museu de l’Anxova
i la Sal de l’Escala
Adreça: Av. Francesc Macià, 1
Telèfon: 972 776 815
Fax:
972 773 268
Horari d’estiu (15/06 - 15/09):
De dimarts a divendres de 10 a 13 h
i de 17 a 19 h. Dissabtes d’11 a 13 h i
de 17 a 19 h. Diumenges i festius
d’11 a 13 h.
Horari d’hivern (16/09 - 14/06):
De dimarts a divendres de 10 a 13 h.
Dissabtes, diumenges i festius
d’11 a 13 h.
Web: www.anxova-sal.cat
Us heu parat mai a pensar quina és
la realitat que ens envolta. És allà o
es fa present, i per tant real, a través
dels sentits?
A partir de l’estudi de l’anatomia de
l’ull i de l’instrumental mèdic que l’analitza i estudia, us convidem a descobrir un món en molts aspectes
desconegut, fascinador i màgic: el
món de la mirada, que estudiarem
des de la perspectiva de dos professionals diferents: el metge oftalmòleg i el físic.
Consell General
dels Pirineus Orientals.
Castell Reial de Cotlliure
Adreça: Hotel du Département. 24
quai Sadi Carnot. BP 906.
66906 Perpignan
Chateau Royal de Collioure.
66190 Collioure
Telèfon: (00 33) 04 68 82 06 43
Fax:
(00 33) 04 68 82 23 55
Horari: 10-18 h
Web: www.cg66.fr
E-mail: [email protected]
[email protected]
[email protected]
19
activitats
I SEMINARIS
Museus d’avui i nous
centres d’interpretació
Jornada sobre centres d’interpretació i museus, organitzada pel Museu
Marítim de Barcelona i Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana
on es debatran qüestions com ara:
com es plantegen les relacions entre
museus i centres d’interpretació al litoral de la costa catalana?
Data: 25 de novembre 2010.
Museu de la Pesca
Palamós
Indiketes. La cultura
ibèrica a Empúries i Castell
Enguany es commemoren els 10
anys d’excavacions del poblat ibèric
de Castell per part del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries,
amb una exposició que vol donar a
conèixer els resultats de totes les
campanyes arqueològiques.
Inauguració: el 24 de setembre a
les 19 h. Museu de la Pesca, Moll
pesquer, s/n Palamós.
Observacions: Fins al 12 de desembre.
Vida aquàtica
Exposició artística seleccionada en la
segona convocatòria d’exposicions
artístiques temporals del Museu de la
Pesca. «Vida aquàtica» és el resultat
de dos anys de creacions inspirats
en models naturals. S’intenta imitar
no només el moviment, sinó també el
caràcter i l’essència de vida que desprenen tots els organismes del planeta. Una sensació de vida que contrasta amb els materials de rebuig
amb què estan fets. Una exposició
que interactua amb els visitants a
través dels moviments orgànics de
les peces.
Observacions: fins al 28 de febrer de
2011.
i la seva subhasta; es recomana fer
aquesta visita entre setmana i a la
tarda.
Visita guiada a l’exposició permanent del Museu de la Pesca.
Hi ha la possibilitat de combinar els
recorreguts i fer una sola visita d’una
hora i trenta minuts.
Observacions: Cal contactar prèviament amb el museu.
1915 veurem on han pescat els homes a la nostra costa i com ho han
fet. També aprendrem com localitzaven els caladors o llocs de pesca
i amb quins ginys i ormeigs pescaven i encara pesquen. Intentarem fer
també el nostre estri i aventurar-nos
a pescar des del Rafael.
Visites guiades al port, la
subhasta del peix i al
Museu de la Pesca
Converses de
taverna
Recorregut per la llotja del peix i la
seva subhasta.
Tot seguit es fa la visita guiada a l’exposició permanent del Museu de la
Pesca.
I SEMINARIS
Activitat pensada
per apropar-nos
els coneixements
de la gent gran
que ha tingut una
relació directa
amb la mar. Un
cop al mes, de l’octubre al juny, tenim
una cita a la taverna portuària Ca la
Pepa Caneja, de Palamós, per parlar
amb els protagonistes del nostre passat marítim. En cada edició, un tema
diferent conduirà la conversa.
Dates: 12 novembre: Peixateres i
peixaters. 11 març: De la subhasta
cantada a la subhasta electrònica.
Horari: de 19 a 20 h.
Recorregut pels espais portuaris
més significatius i per la llotja del peix
20
Veus de la Mediterrània
Cada cultura té moltes veus, i cada
persona moltes maneres de dir, de
parlar i de cantar. Us convidem a fer
un passeig sorprenent per les mil i
una veus de la Mediterrània.
Observacions: Fins al 8 de
desembre.
Què és un pont?, de
Francesc Carbonell
IMATGES QUE FAN PARLAR
Palamós vila medieval.
Itinerari guiat pel nucli
antic de la vila
Ajuda’ns a rescatar de la
memòria les imatges del
nostre passat més immediat
I ACTIVITATS
El port és l’origen de la vila de Palamós. Un recorregut pels indrets més
emblemàtics ens mostrarà la vida
dels homes i les dones d’aquesta
vila marinera.
Una fotografia recull una gran quantitat d’informació i genera un seguit
de preguntes. Qui són? De quan és?
On és?... Disposem d’imatges que,
gràcies al teu ajut, ens permetran
documentar millor la nostra memòria
històrica. Us convidem a participar
durant quatre divendres, de 7 a 8 de
la tarda, al Museu de la Pesca, en
una trobada en què les fotografies
antigues recollides durant anys pel
Museu ens podran parlar, ens desvetllaran la seva història i ens resoldran molts dubtes gràcies a la participació de tots. La teva experiència
i memòria ens serà molt útil.
Data: 17 de desembre: Esports nàutics a la badia de Palamós.
Horari: De 19 a 20 h.
El Palamós de Truman
Capote. Visita guiada
Al començament de la dècada de
1960, el periodista i escriptor nordamericà Truman Capote va fer tres
estades a Palamós per escriure part
de la seva novel·la A sang freda. Un
repàs pels indrets, pels personatges
i per l’essència d’aquell Palamós ens
aproparà al personatge i a la Costa
Brava més glamourosa.
Visita guiada al poblat
ibèric de Castell
El jaciment del poblat iber de Castell
es troba en un promontori a la costa
de llevant del municipi de Palamós,
en un istme que s’endinsa en el mar.
En aquest indret hi ha assentaments
humans documentats des del segle VI aC. Castell és també un dels
paratges més bells de la Costa
Brava.
Tercera convocatòria
exposicions artístiques
temporals al museu de la
pesca
Visites guiades a
l’exposició permanent,
a la subhasta del peix
i al port de Palamós
EXPOSICIONS TEMPORALS ESPAI 1
Una exposició que és com
un pont que connecta l’obra
actual d’aquest artista amb
la produïda durant la vintena
d’anys (1975-1995) en què va dedicar-se de manera exclusiva a les
arts plàstiques.
Membre fundador dels grups «Taller
de Millars» i «Memé Detràs», s’ha interessat sempre no només per la
qualitat estètica de l’obra, sinó
també per la seva dimensió social i
ètica.
Observacions: Fins al 20 de desembre.
ACTES DIVERSOS
I ACTIVITATS
Museu de la Mediterrània
Torroella de Montgrí
Ruta Marítima Josep Pla
Rutes i excursions marítimes
Ruta amb la barca de mitjana Rafael
construïda el 1915.
Taller de pesca tradicional
a bord del Rafael
A bord d’una barca de pesca del
El Museu de la Pesca vol convertirse en plataforma artística multidisciplinar i fomentar la creació artística
relacionada amb el món de la mar.
Per aquesta raó, es fan públiques
aquestes bases a fi de rebre propostes d’artistes visuals i plàstics per exposar la seva obra a la sala d’exposicions temporals del Museu de la
Pesca. La proposta serà avaluada per
una Comissió amb vista a inclourela en el programa anual d’exposicions
temporals del Museu de la Pesca.
Consulteu les bases a:
www.museudelapesca.org
Homenatge a Josep
Casadellà
Acte d’homenatge a la figura de Josep Casadellà, un home íntegre,
transparent i bo que va dedicar part
del seu temps a les tasques col·lectives.
Persones com ell són les que fan
possible que la vila de Torroella gaudeixi del segell de qualitat humana
que ens reconeixen els visitants.
Data: 4 desembre, a la tarda.
Concert de Nadal de Jordi
Molina i Perepau Jiménez
La tenora i l’acordió diatònic són
dos instruments populars que va
néixer pràcticament a la mateixa
època, i ara, un segle i mig després, es retroben.
Aquest duo d’intèrprets, amb una
reconeguda trajectòria professional,
ens ofereix una visió intimista i sorprenent d’un repertori que enllaça el
ball pla amb altres danses i cançons de la mediterrània, antics temes tradicionals i noves composicions.
Data: 18 desembre, a la tarda.
I SEMINARIS
Presentació llibre de
masos
Coordinats pel Museu de la Mediterrània i l’Associació de Masos de
Torroella de Montgrí i l’Estartit, un
bon nombre d’articulistes han escrit
un llibre on s’explica la història dels
masos que s’han edificat al voltant
del Montgrí. Un llibre per difondre
aquest gran patrimoni que es conserva en el territori.
Data: 20 novembre, a la tarda.
Conferències:
La Mediterrània,
un paisatge alimentari
Us presentem dues conferències
que volen contribuir al coneixement
de la realitat del paisatge i de la cultura mediterrània a través d’un dels
seus elements més característics: el
menjar i el fet d’entendre la Mediterrània com un paisatge alimentari.
Data: 27 novembre, a la tarda.
Jornades Recerca i Territori
- La gestió de recursos
hídrics i conservació
d’espais naturals
La Càtedra d’Ecosistemes Litorals
Mediterranis organitza les primeres
«Jornades Recerca i Territori».
L’objectiu d’aquest cicle de jornades,
que es proposen amb periodicitat
anual, és analitzar temes concrets
relacionats amb el funcionament dels
espais naturals, combinant la participació de gestors i d’investigadors,
que ens puguin ajudar a definir quin
és el model de gestió adequat en el
nostre territori. El títol d’aquestes primeres jornades és «Gestió de recursos hídrics i conservació d’espais naturals». L’aigua i la seva gestió
resulten essencials en el funcionament dels espais naturals, en especial dels sistemes litorals.
Data: 19 i 20 novembre, tot el dia.
Museu de l’Anxova i de la
Sal. L’Escala
certa manera d’homenatjar tantes
persones víctimes oblidades de la
repressió franquista. L’exposició ha
estat realitzada per l’Arxiu Comarcal
de l’Alt Empordà i l’Arxiu Històric de
Girona, amb col·laboració de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, el Museu Memorial de l’Exili i el Consell Comarcal
de l’Alt Empordà.
Observacions: L’exposició estarà
oberta del 17 de desembre al 31 de
gener de 2011.
Sumaríssim 1939-1945. 70
anys dels primers consells
de guerra a les comarques
de Girona
L’exposició explica què van ser els
procediments judicials militars contra
civils, els anomenats consells de guerra o sumaríssims d’urgència, que
patiren milers de persones, sense
garanties de defensa, pel sol fet que
abans del febrer de 1939 havien estat republicans o simpatitzants de
les forces polítiques d’esquerra.
Commemorem el 70è aniversari dels
primers consells de guerra de les
comarques de Girona amb l’objectiu
de rescatar la nostra història i en
Paratge de Paulilles
Veniu a descobrir l’art de la pesca a
l’única escola de pesca avalada per
la Generalitat de Catalunya.
Consell General dels
Pirineus Orientals
Castell Reial de Cotlliure
Paratge de Polilles
Paulilles és una badia natural situada
entre Portvendres i Banyuls de la
Marenda, recuperada pel Consell
General dels Pirineus Orientals francesos amb la finalitat de convertir
aquest paratge en un espai dedicat
a la preservació i salvaguarda del
patrimoni marítim català.
Aquí hi ha l’atelier des barques –el taller de barques– amb diversos objectius: la restauració de barques
mediterrànies davant el públic, la valorització i la difusió del patrimoni
marítim gràcies a exposicions com
també mitjançant activitats d’animació en terra i en mar.
RD 914. 66660 Port-Vendres
Telèfon: (00 33) 04 689 523 40
Fax: (00 33) 04 68 82 23 55
Web: http://www.cg66.fr/environnement/espaces_naturels/paulilles/index.html
Horari: 9 a 17 h
EXPOSICIÓ SEMIPERMANENT
En mer moussaillon
Charpenterie de marine,
construire et restaurer les
bateaux bois
Visita a la Casa de
pescadors Can Cinto Xuà
La vida quotidiana dels pescadors
als segles XVIII i XIX.
Sant Martí d’Empúries i la
duna litoral
La fixació de les dunes d’Empúries
Jornades Europees del
Patrimoni a Catalunya
2010
Els romans desembarquen a l’Empordà, llibre de Francesc Pujol amb
il·lustracions de Pujolboira.
Al museu es podrà veure l’exposició
de les pintures originals de Pujolboira.
El llibre és la segona part de Papallones a la panxa, la continuació de la
història d’amor nascuda a Ullastret
entre l’Assua, filla d’un dels caps del
poblat Iber, i l’Andreas, fill d’un comerciant d’Emporion. Som a finals
d’estiu de l’any 218 aC; l’Assua
acompanyada de la seva mare Penèlope arriba a Emporion, on es retrobarà amb l’Andreas. Aquest conte
és una recreació, com en la primera
part; un adaptació lliure del que es
coneix i del que imaginem que podia
ser la vida quotidiana d’una família de
comerciants a Emporion en el moment de l’arribada dels romans.
Observacions: fins al 12 de desembre de 2010
I ACTIVITATS
Totes les activitats d’aquesta secció
tenen la següent informació pràctica:
Destinataris: Grups d’escolars i d’adults
Dates: Tot l’any
Preu: Per confirmar
Nombre de participants: Màxim de
25 persones per grup
Horari: Per concertar
Durada: 2 h aprox.
Visita guiada a l’exposició
permanent
Escola de Pesca
Torres de guaita i defensa
La defensa de la costa contra la pirateria.
Tant per als infants acompanyats
pels seus pares com per a una sortida escolar, aquesta exposició permet conèixer el patrimoni marítim
de manera lúdica i educativa.
Mitjançant petits tallers, es dóna la
possibilitat de remar o d’hissar i arriar una autèntica vela llatina per
comprendre el funcionament de l’aparell llatí.
Aquesta exposició està acompanyada d’una fitxa pedagògica per
aprendre-ho tot de manera amena i
divertida.
Dates: Fins al novembre de 2010.
Collioure et les comptoirs
maritimes de la
méditerranée
La història de Cotlliure, del castell i
dels vincles que ha mantingut la comunitat del poble amb la mar des de
l’Edat Mitjana fins als nostres dies.
La mostra Collioure comptoir maritime tracta la història dels reis de
Mallorca, del comerç marítim i de la
Costa Vermella.
Dates: Fins al novembre de 2010.
Aquesta exposició és per al visitant
una primera presa de contacte amb
la matèria.
Mitjançant imatges antigues i un comentari adequat, la mostra permet
comprendre els grans principis de la
construcció tradicional dels vaixells
de fusta. La proposta, centrada entorn d’una barca en una drassana,
permetrà abordar la terminologia de
la construcció naval, les tècniques
emprades en el passat i els materials
utilitzats.
Els principis de restauració, tot respectant la construcció tradicional i les
normes de l’art, explicades de manera planera, prendran tot el seu
sentit amb el treball realitzat en directe.
Història de la pesca i la salaó a l’Escala.
Ruta literària Víctor Català
Una passejada pel barri vell de l’Escala resseguint els indrets que van
inspirar la gran escriptora d’aquesta
població, Caterina Albert.
Ruta marinera: Històries de
pescadors, pirates i
contrabandistes
Una passejada en barca per la costa
del Montgrí que ens permetrà conèixer una mica més la història de
l’Escala, la defensa contra la pirateria i mil i una anècdotes de pescadors sobre el contraban.
21
maralesvenes
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP-ANTON TREPAT
Ricard Rodríguez-Martos
«Si els vaixells poguessin anar sense mariners, alguns estarien molt contents»
Coneixedor com pocs de tot el que envolta els
professionals de la mar, en Ricard, des del seu observatori
a l’Stella Maris no se li escapa detall del dia a dia de la
gent de la mar en aquest segle XXI de la globalització i
les problemàtiques socials que hi van aparellades.
La celebració, enguany, del Year of the Seafarer, l’any
internacional de la gent de la mar, ens ha servit d’excusa
per fer un repàs a la situació actual de la professió.
Ricard Rodríguez-Martos Dauer
Barcelona, 1948.
Va començar a navegar l’any 1968 i
ho va deixar l’any 1976. És capità de la
Marina Mercant i l’any 1983 va ser
ordenat diaca pel cardenal Narcís Jubany i nomenat delegat diocesà de
l’Apostolat del Mar. És llicenciat en
dret i en teologia. Des de l’any 1976,
és professor de la Facultat de Nàutica
de la UPC. Està casat, té tres fills i
quatre néts.
22
Qui fa de mariner en aquest segle XXI?
Als vaixells de qualsevol bandera podem
trobar tripulants asiàtics i també de l’Europa de l’est. Per a ells embarcar-se implica guanyar més que la mitjana dels ciutadans del seu país i aportar més benestar
a les seves famílies. La flota mundial la integren una mica més d’un milió de mariners mercants, i els espanyols no arriben
a deu mil. L’espanyol que navega és perquè li agrada navegar. Abans, per exemple, a la Transmediterránea, la gent feia
carrera dins la companyia: hi feies d’oficial,
al cap d’uns anys feies de capità o de
cap de màquines, però ara pràcticament
no hi ha personal fix; són eterns eventuals.
La marina espanyola està molt malament.
grans grups financers sense cap sensibilitat ni cultura marinera: per a ells un vaixell
era una inversió que calia posar a funcionar. I hi van aparèixer les agències d’embarcament, que potser t’envien a fer una
campanya a l’Índia, després a un altre vaixell a Sudamèrica... Es perd el contacte
entre l’armador i el treballador, perquè tot
i que es treballi per a ell, l’ha contractat una
agència. A més a més, el propietari del vaixell potser no és qui l’explota, ja que el
lloga a una empresa que fa un seguit de
viatges. Això fa que estirar del fil per tal de
resoldre un problema sigui molt complicat.
Et pots trobar que en un mateix vaixell hi
ha interessos dels Estats Units, de Grècia,
i de Singapur, posem per cas.
I tampoc no queda rastre d’aquelles navilieres de tota la vida.
A les navilieres se les van anar menjant
La combativitat que hi havia amb el sindicat de la marina mercant, també ha
desaparegut?
Encara es fan convenis, però això és en
cas de vaixells de bandera nacional. Per
a la resta, la ITF (Federació Internacional
dels Treballadors del Transport) fa una
gran tasca a nivell mundial: dóna assistència a qualsevol mariner encara que no
hi estigui afiliat, arribant a fer convenis
amb certes navilieres. Quin és el problema? En un vaixell espanyol, per exemple, si es fa fora un mariner de manera
improcedent, el sindicat porta el tema a
Magistratura, però pel món hi ha casos en
què el capità fa fora algú i aquest es
queda desemparat. La ITF ben poca cosa
hi podrà fer.
Sindicalment, els mariners estan desprotegits.
Molt desprotegits. Un dels motius d’aquest Any del Mariner (Year of the Seafarers 2010) és posar en relleu totes les
mancances que hi ha avui dia en aquest
àmbit i, d’altra banda, reconèixer la tasca
social del mariners. Si els vaixells poguessin anar sense mariners, alguns estarien
molt contents.
No serà una celebració per tenir contents els mariners però, realment, poc
efectiva?
Aquestes celebracions sempre són més
un gest que altra cosa. Mai no pots esperar miracles. El que passa és que es donen un seguit d’elements que et fan veure
amb una mica d’esperança unes millores
en tot aquest àmbit. I aquestes millores
vindran, malauradament, per interessos
econòmics. No pas dels mariners, sinó
dels països, i és trist que les coses es
moguin així. Per què hi ha el Marpol, el
conveni internacional per prevenir la contaminació causada pels vaixells? Perquè la
contaminació dels mars resulta molt cara
i socialment produeix un impacte molt fort;
però que deu tripulants quedin abandonats en un port no afecta ningú, llevat
d’ells mateixos i les seves famílies. Que un
vaixell s’enfonsi amb quinze tripulants, si
no contamina, és un accident trist i prou.
Això no mou el món.
L’Stella Maris, aquí a Barcelona, sou,
per força, una mena d’orella oberta al
món dels mariners.
I no sols pel que veiem aquí, sinó perquè
nosaltres treballem en xarxa mundial. L’Apostolat del Mar és una organització mundial que forma part de la ICMA (International Christian Maritime Association), que
engloba totes les organitzacions cristianes
que treballen per a la gent de mar i que té
caràcter d’observador davant de l’OIT
(Organització Internacional del Treball) i
de l’OMI (Organització Marítima Internacional). Això ens permet assabentar-nos
de tot el que passa pel món en l’àmbit
marítim. Avui dia, un mariner en un vaixell
de bandera de conveniència es troba totalment desprotegit. Tot comença perquè
en molts països, per tal d’aconseguir una
feina, aquestes agències d’embarcament
potser demanen al mariner l’equivalent a
un parell de mesos de sou. Per un contracte de deu mesos o un any potser ha
de pagar mil dòlars.
Ja comença devent diners?
Si. Això m’ho ha explicat gent que ha hagut de demanar un préstec per poder
aconseguir embarcar-se, i després potser
es troba que al segon mes l’armador ja no
li paga res, queda abandonat en un port
i passa cinc mesos sense poder enviar diners a casa seva i endeutat. En el millor
dels casos es pot intentar recuperar una
part del que li deuen si es ven el vaixell
o..., però no sempre passa. Hi ha molts
mariners que tenen la sort d’embarcar en
una bona companyia i tenen feina. També
depèn de si un pot triar o no, però no
sempre es pot, i la gent embarca quan i
on li surt l’ocasió. Hi ha armadors que
potser tenen cinc vaixells i cadascun d’ells
és d’una companyia diferent. D’aquesta
manera, limita la responsabilitat de cada
vaixell, i si hi ha embargament només li
n’embarguen un. La picaresca en aquest
món és terrible. Els treballadors d’una
empresa amb seu a Barcelona poden
sortir al carrer perquè tenen un problema
laboral, però imagina’t una tripulació amb
tres paquistanesos, quatre filipins i dos
grecs en què l’armador pot ser croata, la
càrrega de propietat d’alemanys i l’assegurança d’Estats Units, i que aquí a Barcelona s’ha retingut el vaixell perquè no
està en condicions.
Als vaixells de creuer passa el mateix?
No reben un gran sou, però amb les propines van fent. El problema que hi ha en
un d’aquests vaixells és que potser hi ha
800 tripulants, una disciplina gairebé militar i tot un seguit de comandaments intermedis. Quan un tripulant fa alguna errada —perquè arriba tard o pel que
sigui—, li fan un advertiment, un warning,
en diuen, i al tercer avis el fan fora. Però
quan embarquen, sobretot si és la primera o segona campanya, cada mes li retenen una quantitat per pagar el seu bitllet
de tornada. En funció dels contractes, en
acabar els mesos es paguen ells mateixos
el bitllet de tornada o, si s’han portat bé,
els tornen els diners. Però si el tripulant tenia un contracte, posem per cas, de deu
mesos i li arriba el tercer avis quan ja du
quatre mesos a bord, li retindran tots els
diners i marxarà cap a casa amb dos duros. Moltes vegades l’avís és arbitrari. Ens
hem trobat algun cas en què havien desembarcat algú i l’havien deixat al moll
amb les maletes i sense bitllet de tornada.
Però hi ha cua per embarcar-hi.
I vist aquest panorama, demà anireu a
classe a engrescar a la gent perquè es
facin professionals de la mar.
Ho han triat ells voluntàriament, però si
m’ho pregunten, jo sempre dic que per a
mi és una professió molt maca. A mi em
va agradar, i et diria que tots els qui ens
hi hem dedicat n’estem orgullosos. Jo
sóc capità, i tot i que tinc altres títols universitaris, per a mi el títol és el de capità.
Si vols és un detall romàntic, però en el
fons el tenim tots. He gaudit en l’exercici
de la professió, i si repasso la meva vida
professional, probablement les millors satisfaccions professionals que he tingut a
la vida les he tingut com a professional de
la mar. La vida de mar, en viatges una
mica llargs, és maca, perquè navegar és
maco, com ho és la feina d’organitzar la
càrrega del vaixell, d’anar d’un port a un
altre...
I creieu que la gent que està estudiant
ara, quan tingui la vostra edat pensarà
el mateix?
El problema és que la major part dels qui
ara estudien, a partir de segon o tercer ja
ni es plantegen que el seu projecte de
vida personal sigui la mar. Pensen a fer les
pràctiques per obtenir els títols acadè-
mics. Molts ja ni seran oficials, i molts
menys capità o cap de màquines, perquè
a la major part els fa il·lusió, però de seguida pensen en una feina a terra. N’hi ha
que s’adonen de l’estrès que comporta i
que al final tampoc no gaudien gaire.
Molts ho deixen i altres ni s’ho plantegen.
Però queda una minoria que els agrada i
naveguen. N’hi ha pocs, però n’hi ha.
Per tant, és lògic que la majoria de tripulacions es formin amb gent de fora
Com més es desenvolupen els països,
menys professionals surten. Els anys cinquanta Alemanya importava mariners espanyols. A partir dels setanta, els espanyols van deixar d’emigrar perquè no els
resultava interessant, i hi van entrar els
asiàtics. Com que la vida de mar és dura,
i hi ha el tema familiar, la desafecció és freqüent. De la meva promoció, si en vam
sortir vint, en conec un que encara navega. El futur en aquests moments està
claríssim: les tripulacions són asiàtiques i
de l’est d’Europa, i les navilieres europees
s’estimen més contractar aquests mariners perquè els surten més barats.
No hem evolucionat gaire des de l’època de l’esclavatge?
No gaire, i la marina n’és un reducte. Per
a mi l’esclavatge és la inseguretat laboral:
que una persona la puguin acomiadar
sense cap argument justificat.. Vam tenir
un cas molt dramàtic, que no passa sovint, però que és significatiu. Un tripulant
pakistaní d’un vaixell va quedar abandonat
aquí i tenia problemes econòmics a casa
seva. Aquest era el segon abandonament
que patia, i en els dos casos, per embarcar, havia hagut de pagar abans. Al cap de
dos mesos, l’armador li va dir que l’enviava
a Alexandria a embarcar-se en un vaixell i
li diu que no li pot pagar el que li devia fins
ara, però que en el nou vaixell cobraria. Jo
li vaig comentar que no me’n refiava, però
ell necessitava els diners. Va anar a Alexandria i al cap d’un mes em truca des del
Pireo i em dóna la raó: allà tampoc no havia cobrat. Al cap d’un parell de mesos
vaig saber que el seu vaixell s’havia enfonsat al Mediterrani i que a ell l’havien trobat mort en una balsa. Cobrar per embarcar no és legal i l’OIT diu que s’ha de
denunciar, que està prohibit, però quan jo
els vaig fer saber aquest cas em van respondre que moltes gràcies per la informació però que, malauradament, com que
era una empresa del Pakistan l’única cosa
que podien fer era donar un avís, res més.
I és que si al país en qüestió hi ha gent que
protegeix aquestes agències, aleshores
només queda la impotència!
Josep-Anton Trepat
23
24
Josep-Anton Trepat
portada
El patrimoni
musical de
pescadors
i mariners
Les cançons de la gent de mar
Si volem parlar de cançons de pescadors i de mariners,
d’entrada cal desmentir una idea massa comuna: hem de
dir amb tota claredat que no hi ha en gairebé cap cultura
del planeta un corpus de cançons del tot singular i
exclusiu de la feina de pescar o de navegar. Sí que en
algunes cultures hi ha algunes cançons que s’han fet
habituals d’aquestes feines del mar, o que s’han adaptat
a aquestes feines per a maniobres concretes de veles i
d’àncores, o per a treballs particulars, com capbussar-se
per treure perles. A tot arreu trobem cançons que parlen
d’històries o de situacions relacionades amb el mar, però
gairebé a cap país no hi ha un apartat d’un imaginat
cançoner que siguin, manllevant el títol de Sagarra,
«cançons de rem i de vela», amb unes característiques
melòdiques i formals pròpies.
PER JAUME AYATS ABEYÀ
25
Arxiu Municipal de Blanes
Museu de l’Anxova i la Sal
portada
D
En les cançons relacionades amb feines, aquesta
exclusivitat gairebé va quedar limitada a les tonades de feines del camp, i encara no a tot el país,
sinó només en algunes àrees, com passava fins fa
no gaire a Mallorca amb les cançons de llaurar, segar i batre.
Per tant, ens hem de treure del cap la idea
massa difosa –com si fos una evidència— que
els catalans hem conservat poques cançons
marineres, i que en això som diferents dels altres
països «normals» del nostre entorn; com si ens
faltés alguna cosa que ens tocaria tenir. Més
aviat hem d’entendre com altres països han
construït amb traça el seu corpus de cançons de
mar, combinant cançons que descriuen fets marítims i cançons que es van fer útils per a feines
marineres. De vegades es va fer afegint a una
cançó ja coneguda una exclamació per ajudar
l’acció física d’una activitat marinera, com
uuupa! D’aquí provenen, entre el record i l’enyor,
la majoria dels reculls de cançons marineres, sovint en disc o CD, que en les darreres tres o quatre dècades han proliferat per Europa i l’Amèrica
del Nord, com són els populars Sea Shanties anglesos. Al mateix temps, han aparegut diversos
concursos i festivals de cants mariners.
A les nostres contrades, l’equivalent han estat
la cantada d’havaneres a Calella de Palafrugell i
el concurs d’havaneres a la població alacantina
de Torrevella, però hem estat menys actius, sens
dubte, que en altres indrets. Potser ara ens cal
decidir si, per recuperar l’interès que cada dia
més hi ha per les cançons vinculades amb la
mar, a nosaltres ens convé fer accions d’aquest
tipus, o si volem fer-ho de manera matisadament
diferent, que podrien incloure més participació
esprés de desmentir allò que molt sovint
es dóna per fet i per cert, cal afegir-hi de
seguida que en diverses cultures nacionals
—sobretot en les diverses de l’Europa de la façana atlàntica— s’ha creat el darrer segle una
certa ficció d’un cançoner pròpiament de cançons
de la mar. Aquesta ficció d’un bloc de cançons del
mar ha coincidit amb l’intent de classificar els
cants en uns apartats de cançons-objectes degudament separats (cançons infantils ja des de
principis del segle XX, o cançons de bandolers, o
cançons de beure). En tots els països, la determinació de blocs de cançons segons les activitats,
com si fossin objectes classificables, s’ha fet, generalment, des dels despatxos i des de la nostàlgia d’un passat més imaginat que no pas viscut.
En la realitat, tot fent qualsevol activitat de mar, els
pescadors i mariners de qualsevol costa cantaven
cançons molt diverses, d’èpoques i modes molt
difícils de separar. En el cas català, són molt
comptades les ocasions en què hi hagi, en exclusivitat, unes determinades maneres de cantar.
26
Arxiu Municipal Palafrugell, Col. Lola Figueras Esteva
que no contemplació. En qualsevol cas, si m’hi
deixeu dir la meva, estic convençut que l’operació de voler determinar les cançons de marina ha
de servir a un objectiu molt precís: reactivar el fet
de cantar, tan abandonat en el quefer diari en
gairebé totes les feines de la nostra terra. És a
dir, que l’objectiu de tenir cançons marineres és
cantar (així de senzill). Retrobar les ganes de
cantar i derivar-ne alguna funció social i personal
que ens sigui satisfactòria: si aconseguim això
almenys una mica, jo em daria per ben pagat.
Si hem de creure els rastres documentals que
ens han quedat del segle XIX i principis del XX, en
les feines de la mar es cantaven tota mena de
cançons, com en gairebé totes les altres feines.
El context és el d’una societat en què cantar formava part del ser i del sentir quotidià d’una part
important de la població, sobretot de les classes
populars, una societat que, sense ser de cap de
les maneres homogènia ni estar situada fora dels
conflictes de la història, es va transformar profundament el segle XX, i més en la segona meitat.
I ho va fer tant pel que afecta al valor de cantar
com, encara més, per l’entorn on es cantava:
han estat decisives les transformacions en les
tècniques de producció i en els mitjans tecnològics de la comunicació entre persones. En
aquesta societat que ens precedeix es cantaven
Arrossada al Pinell (Llafranc), l’any 1948. En primer terme, d’esquerra a dreta, en Pepet
Gilet, Mèlio Vigorós i Josep Esteva; al darrera, en Joan Baca (amb ulleres) i en Joan Pericot.
Gent que durant anys van mantenir viva la tradició de cantar per les barraques de
pescadors de la Costa Brava.
Bufa, ventet, a garbí
Us proposem un viatge marítim de sud a nord de la costa catalana a través d’una cançó. En realitat, us oferim les lletres de tres versions d’una mateixa cançó, que es poden llegir com una llarga travessa de la costa, des d’Altafulla fins a Sitges i des de Blanes fins a Port de la Selva. El primer fragment
va ser recollit a Mataró i publicat per Joan Tomàs (Les cançons de Mataró.
Cançons recollides a Mataró per Joan Tomàs i Esteve Albert en la Missió de recerca de 1932-33 per a l’Obra del Cançoner de Catalunya, edició a cura de Jaume Arnella, Mataró: Patronat Municipal de Cultura i Els Garrofers ACP, 2004,
p. 147). El segon va ser cantat per Josepa Burg, de Sant Feliu de Guíxols a Palmira Jaquetti (Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, volum
VII, 1997, p. 298). I el tercer per Caterina Corroneda, de l’Escala, l’any 1929
quan ella en tenia 85, i recollit per Palmira Jaquetti (Materials de l’Obra del
Cançoner Popular de Catalunya, volum XII, 2002, p. 235). Podria ser la cançó
que va inspirar l’ara popular Quan jo tenia pocs anys, que ja apareix signada
per Nicolau Guanyavents en un manuscrit de l’any 1858 en una composició
per a solista i piano. Trobareu les melodies a les publicacions corresponents.
En un moment de descans durant la feina, i ben
segur que després d’un bon ranxo, sempre
hi havia qui s’engrescava a engegar una cançó.
Cantar era una acció que ajudava a fer pinya,
a «espantar» els mals vents o les penes i treballs
A Altafulla són valents, poc a la Torredembarra,
a Vilanova boters, a Sitges en són gitanos.
Seguirem tot el llevant dret a la ratlla de França.
passats a la mar. No calien gaires instruments.
Centre Documentació MMB
***
I a Blanes són flassaders, paguen el dot amb flassades;
a Lloret són gitanets, que van a cagar a la platja.
Tot a voreta del mar veig venir l’amor passada,
tot a voreta del mar hasta la ratlla de França.
A Tossa són bastinals, que donen bastina als frares;
a Sant Feliu, ganxonets, Palamós i la Vall d’Aro.
Palafrugell, peix fregit, jurioles a la brasa;
a Begur, core[ll]adors, que core[ll]en a la bramaA l’Estartit, generals, si en són generals de fanga;
A l’Escala n’és mal port, que hi toca la tramuntana,
a Sant Pere Pescador, si són pescadors de fama,
i Roses són gent de reis, que tiren bombes i gales.
***
A Begur, corelladors, que corellen a la brama,
i a l’Estartit, arrossers, mengen l’arròs a llossades.
Bufa ventet a llevant, posa vela i ben trempada.
A l’Escala n’és mal port, pel vent de la tramuntana.
A Empúries hi ha un convent que no volen dar de l’aigua.
A Sant Pere Pescador que pesca [...no ho recordava].
A Roses n’hi ha un castell que tiren bombes i bales.
A Cadaqués, tabaquers, que tots fan el contrabando.
A la Selva, selvatans, que tots van a l’almadrava.
Bufa, ventet, a garbí, posa vela i ben trempada,
mo n’irem dret a llevant fins a la ratlla de França.
27
Lino Prieto
La majoria de concentracions d’embarcacions tradicionals, sobretot a les de l’Atlàntic europeu,
com és el cas de Galícia amb els «Encontros» (a la foto el grup Os Cempés), o a Brest o
Douarnenez (França), incorporen sempre un seguit d’audicions de música més o menys
tradicional mantenint l’esperit antic o en versions més modernitzades.
Cançó de la galera
2
4
6
8
10
12
14
16
18
20
22
24
26
28
30
32
La vida de la galera n’es molt llarga de contá;
amor, be m’esperareu tins qu’hauré fet los set anys.
Demano llicencia al comte y el comte me la vol dá:
m’en done per penitencia ab tres hores passá’l mar.
De tant content qu’hi anava hora y mitja hi vaig posá;
m’en vaig á casa la tia, la tia de Montalbá:
—Deu lo guart, la meva tia, la meva tia ¿cóm vá?
—Aquell que m’en deye, tia, set anys per galeres va.
—No va per galeres, tia, qu’á vostre costat n’está.
M’en diría la meva tia, la meva mare ¿que fa?
—La teva mare, don Lluís, soterrada n’es temps há.
—M’en diría, la meva tia, y lo meu pare ¿qué fá?
—Lo teu pare, don Lluís, ya n’es cego de plorá.
—M’en diría, la meva tia, y lo meu germá ¿qué fá?
—Lo teu germá, don Lluís, pres de moros n’es tems ha.
—M’en diría, la meva tia la meva esposa ¿qué fá?
—Don Lluís, la teva esposa está en tractes de casá;
esta nit s’en fan les cartes, sinó es anit será demá.
—M’en diria, la meva tia ¿en a-quin carré n’está?
—Carré de Santa Maria al portal mes prop del mar.
—Tia, baixeume el sombrero, lo que’m solía posá
y baixeume la guitarra, la que solía tocá.—
Lo primé cant que li feye son marit se despertá:
—Desperteuvos, vida mia, si voleu sentí cantá,
sentireu cant de serena ó peix que rode pel mar.
—Aixó no es cant de serena, ni peix que rode pel mar,
sino qu’es lo meu marit lo que me vareu quitá.
—Si es veritat, vida mia, promte l’aniré á matá.
—Si mateu lo meu marit per mi podeu comensá.—
La un mort á mitja nit, l’altre al despuntá el elá,
l’alta de Santa Maria los dos varen enterrá;
de l’un surt una coloma y de l’altre un colomá.
Milà y Fontanals, Manuel: Romancerillo catalán: Canciones tradicionales
Edició: Barcelona. Librería de D. Alvaro Verdaguer 2a, molt augmentada (Milà 1853).
Data: 1882
28
cançons barrejades de totes les èpoques i de totes les modes que anaven arribant, perquè a ningú li preocupava gaire l’origen o l’antiguitat de la
cançó, sinó que fos eficaç en allò que es volia
transmetre i representar. Els processos d’apropiació i d’adaptació de les cançons eren constants, i per això, en la diglòssia creixent del segle
XIX també ocuparen un lloc les cançons en castellà, fins i tot cantades per persones que no sabien
parlar castellà (com hem pogut constatar repetidament en els treballs de camp; en definitiva, no
gaire diferent de molta de la gent que actualment
entona una cançó en anglès, o dels cantadors de
missa que ho feien en llatí).
Ara bé, al nostre país aquestes cançons i
aquesta sociabilitat han deixat poc rastre documental, menys, segurament, del que han deixat
en la majoria de països del nostre entorn. Per
què? Per la transformació tan ràpida de la societat i pel poc valor que durant algunes dècades
del mig del segle XX es va atribuir a tota allò que
tenia a veure amb els ambients populars. Tot això agreujat per l’efecte devastador que en la sociabilitat popular varen tenir els anys de repressió
i de castellanització franquista; i també perquè el
model de valors de la cultura elitista catalana es
va girar d’esquena, almenys durant un temps, a
moltes d’aquestes activitats. D’alguna manera,
tot plegat ens ha deixat a les fosques. L’interessat d’avui dia té poques vies d’accés a aquesta
realitat, ara ja molt esvaïda. Les cançons cantades a la taverna, a les arrossades arran de mar o
a les barraques (de la costa o de qualsevol punt
de la geografia) han quedat només actives en algunes comarques i en la memòria de les generacions i sectors que ho han viscut. Ben pocs testimonis escrits i de recerca n’han seguit la traça
amb un mínim rigor. Malgrat tot, i partint de les
nostres recerques i de les d’algun altre col·lega,
en podem oferir un panorama sintètic.
Cantar a la taverna i a la barraca
El cant de la gent de mar es produïa generalment
dins del context d’una sociabilitat fonamentalment masculina i focalitzada en situacions ben
determinades que podem resumir en dues:
• cantar a la taverna (com presentem a AYATS,
Jaume 2008: Cantar a la fàbrica, cantar al coro,
Museu Industrial del Ter / Eumo editorial), amb
una espessa xarxa de tavernes actives gairebé a
totes les comarques catalanes almenys fins a la
dècada de 1940;
• i cantar en les colles d’amics que, encara avui,
van a la barraca (des de l’Empordà a Alacant,
passant per les goles de l’Ebre i per l’Albufera de
València, malgrat que en algunes comarques ha
quedat ja molt esllanguit). El menjar fet per homes, la beguda i el fet de cantar i de narrar són
elements imprescindibles d’aquestes moments.
El conjunt d’aquestes dues situacions, més totes les que s’hi puguin relacionar, conforma tot
un model de sociabilitat i de sensibilitat masculina, amb una forta identificació de l’individu amb
els valors i amb certes actituds del grup de referència, i amb una complicitat que ho fa viure des
d’un sentiment d’alta coherència social.
Sense allargar-nos en els mil i un matisos que
podríem fer-hi, sí que cal detallar que, a la taver-
El mariner i el dimoni
Un mariner caigué a l’aigua
tirant una vela enlaire,
i el dimoni, què subtil,
tot seguit li preguntava:
—Què em donaràs, mariner,
si vinc a traure’t de l’aigua?
—Te donaré el meu vaixell
carregat d’or i de plata.
—Jo no vull lo teu vaixell,
ni vull ton or ni ta plata,
lo que vull és que quan moris
entrega em facis de l’ànima.
—Doncs l’ànima entrego a Déu
i el cos a la mar salada.
Versió de Blanes, recollida per Joseph Cortils i
Vileta, abans de 1886. Publicada a: Cortils i
Vieta 1886, L’Ethologia de Blanes.
na, s’hi trobaven per beure, cantar, jugar i fumar.
Com ens recordava encara ahir mateix una senyora gran: «a la taverna, s’hi anava a cantar». I
el cant de taverna era tant a una veu com a diverses veus, com ja descrivia Joan Baptista Roca i Bisbal a la Barcelona de 1837: «Vemos también que en la clase proletaria se divierten
cantando juntos en 3ª o en 6ª o con el bajo: lo
que proviene del oído musical y del sentimiento
armónico. [...] los cánticos ejecutados por la clase baja, en los cuales no falta nunca la segunda
voz que acompaña, y tal vez el bajo». A més, allò
que cantaven a la taverna tenia una certa continuïtat al carrer amb les rondes cantades que
festejaven les noies a sota el balcó amb serenates amoroses a tres veus d’homes i, a vegades,
acompanyats de bandúrria, llaüt i guitarra. Eren
els famosos trios que, amb les transformacions
corresponents, han continuat amb la configuració mínima dels grups d’havaneres.
Tenim, doncs, uns homes que canten al voltant
de la taula única de la taverna o recolzats en les
bótes del celler. I que canten a veus picant la
taula o picant la bóta mig buida amb les mans,
amb els dits o amb els artells del dit (comportament que devia ser molt general: l’hem pogut
documentar a l’Empordà, Osona, el Garraf, i cap
al sud fins a Andalusia, però també a Palerm).
Cantaven gairebé sempre sense instruments, i
sovint amb polifonies a dues i tres veus. És
aquesta la imatge que cal situar en el moment
principal del lleure i de la sociabilitat d’aquella
societat «sense televisió i sense vacances». I què
cantaven? Doncs una mica de tot. De tot allò que
els interessava i que els satisfeia: tonades de
ballar, cançons eròtiques, sàtires socials –sobretot contra els poders— i cançons de contingut
polític i ideològic (republicanes, anticlericals, del
País de Xauxa, etc.); podeu veure’n unes quantes
a AYATS 2008). Les cançons atrevides i eròtiques
(en català) són les que al mig del segle XIX
emprengueren Josep Anselm Clavé a «regenerar»
el cant de taverna en una nova sociabilitat de
societats corals (amb intencions republicanes i
educadores). Malgrat les censures i els oblits,
diverses d’aquestes cançons han arribat cantades fins a l’actualitat, com El pobre terrisser, Peu
polidó, les cançons de cornuts (amb l’acceptació
general de ser-ne, com passa al ball dels cornuts), o cançons que provocaven un striptease al
voltant del vi.
El mercat francès i anglosaxó
està força provist de Cd del que
s’ha batejat com a «seashantys»,
cançons de gent de la mar.
A Catalunya, aquesta proliferació
de Cd probablement tan sols
la trobem amb les havaneres.
29
Pepet Gilet, a dalt, i en Josep
Esteba (dit es Blau), a baix.
Noms vinculats a aquesta
tradició del cant a la Costa Brava.
res de Calella de Palafrugell, que des del 1966
no va parar de créixer en intensitat i en valoració.
I així, un dels gèneres cantats, les havaneres, va
ocupar gairebé tot l’escenari per deixar-ne fora
tots els altres. Podríem parlar del fenomen de les
havaneres com d’un «fructífer invent de la tradició». Ja sabeu la força i la presència social que
van prendre les havaneres i com han ocupat bona part de les cantades festives del país, amb
centenars de cantades anuals, però sempre des
de l’escenari i des d’una estètica musical i instrumental que es va desenvolupar en aquells
anys: als cantadors, s’hi afegeixen guitarra, contrabaix i acordió (més recentment, teclat), a més
del cremat i de tres o quatre cançons inevitables,
alguna composta en aquella mateixa dècada
dels seixanta. Des de llavors, la imatge de la
cançó marinera catalana queda captiva d’aquest
gènere i estil. Això provoca efectes que podem
considerar positius —com ara que tothom coneix i gairebé ningú s’està de cantar el hit, El
meu avi, almenys un cop l’any— i altres de més
discutibles, com és el pas d’una activitat de cantar que era compartida entre amics a un espectacle amb escenari, micròfons, cadires i públic.
Però aquest pas de crear un espectacle que a
través de les cançons vol evocar les feines de la
mar, ja s’havia fet en èpoques anteriors i des de
sectors prou diversos. A més d’un pilot de sardanes d’inspiració marinera (no podem deixar
d’esmentar La donzella de la costa), en les èpoques del modernisme i del noucentisme els poetes i els compositors ja treballaren en obres que
evocaven l’ambient marítim: a més de diverses
sarsueles i obretes escèniques, en el moviment
orfeònic s’han fet emblemàtica la sardana
L’Empordà, amb text de Joan Maragall i música
d’Enric Morera, símbol màxim de la trobada
mitològica i fundacional entre la sirena i el pastor,
i que es va compondre ara fa cent anys, exactament els mateixos anys en què es forjava l’etiqueta «Costa Brava». És l’estilització coral que
tant va agradar a tota Europa en la segona meitat del segle XIX i primers decennis del XX, i d’on
varen sortir bona part dels cants que en altres
cultures ara són considerats «autènticament»
cants de navegar o de marina.
I aquí al mig, què hi pinten les havaneres? Doncs
les havaneres o americanes eren una de les
novetats d’èxit de la segona meitat del XIX que
encaterinava amb el seu aire melancòlic i sensual. A més, es podien ballar amb una bona arrambada, fins aleshores poc permesa en el ball
públic. Van triomfar a les tavernes, això sí, enmig
de sardanes, de balades antigues, de melodies
de xotis, de balls atrevits com farandoles i corrandes, de jocs com Els esclops d’en Pau, de
sàtires i de cançons polítiques. I poques dècades després es van barrejar amb els cuplets del
Paral·lel, els tangos i els fox. Tots els homes cantadors de la darreria del segle XIX i XX van aprendre els nous repertoris i els van barrejar sense
manies amb els anteriors, com queda confirmat
en tots els treballs de camp que hem dut a
terme.
En les feines de la mar, i quan les obligacions
i el temps ho permetien, els pescadors i els mariners cantaven, com testimonia Jacint Verdaguer, dels seus viatges (i d’aquests cants, explica el
poeta, es van inspirar els versos enyorats de L’emigrant). Caldria, però, ser curosos a l’hora de
distingir, d’una banda, les feines dels pescadors
de la costa –i les diferents arts que utilitzaven—
i, d’una altra banda, les feines dels mariners que
feien les amèriques. Malgrat tot, és prou clar que
una bona part cantaven, i que a port ho feien a
les tavernes. Per cantar, la gent de mar s’ajuntaven amb tots els altres homes de la població, sobretot amb els treballadors de manufactures i els
artesans. Cantaven junts i compartien aquest repertori tan divers. Sabem que, almenys des de
principis de la dècada de 1930, els pescadors i
els cantadors de les tavernes ja començaren
d’aprofitar la sorpresa dels estiuejants urbans i
dels primers turistes que se sorprenien de sentirlos cantar amb les xarxes o amb el got a la mà.
Ells podien vendre’ls el producte: i així començaren a fer alguna representació d’allò que sabien cantar. Aquesta deriva vers l’espectacle es
va reprendre a finals de la dècada de 1940,
després de la interrupció bèl·lica, i va
continuar en la de 1950.
Al començament dels anys seixanta, diversos estiuejants d’interessos
culturals afinats volgueren revitalitzar aquests cants, considerats elements d’un passat perdut (un xic
misteriós i idealitzat pels qui no el
varen viure). D’aquesta iniciativa
en va sorgir la cantada d’havane-
Les antigues balades marineres
Malgrat tot, si volem anar més enrere en el
temps, descobrirem que ens han arribat cantades fins als nostres dies algunes de les cançons
narratives que presenten una situació tràgica on
es manifestaven les pors, els desitjos i les lluites
Carles Domínguez
Arxiu Baca Pericot
Arxiu Baca Pericot
Havaneres i americanes
Arxiu Baca Pericot
En Pere Ferrer (dit Pere Nuts)
Arxiu Baca Pericot
i en Mèlio Vigorós.
Cantada a Can Batlle, Calella de Palafrugell. D’esquerra a dreta apareixen: la senyora d’en Carles Sentis, en Pere Ferrer
Castelló (dit Pere Nuts), en Sebastià Pareras (dit Tianet), en Josep Bofill (dit Pepet Gilet), en Francesc Rovira i el
propietari del local, en Batlle.
crida que donarà una filla i el patrimoni a qui el salvi.
El petit grumet, atrevit, puja a l’arbre
mestre i crida que ja veu terra (que en
diverses versions és Marsella i el puig
de Nostra Senyora de la Guarda, on
hi ha tots els ex-vots dels mariners). Tot seguit en copiem —amb
alguna esmena mínima per fer-ne
més fàcil al comprensió— el text
de qui la va cantar, la Carme Vilassar, de
Vilassar, l’any 1932, apresa del seu avi,
a Joan Tomàs (la melodia la trobareu a 2004: Les cançons de
Mataró.
Carles Domínguez
agòniques de la gent que tracta amb la mar. Han
estat cantades durant cinc o sis segles –amb les
lògiques transformacions i adaptacions, és
clar— precisament perquè han continuat servint
per explicar les emocions i els interrogants de la
vida. La més coneguda a tot el país és, se’ns
dubte, El mariner (també coneguda com A la vora de la mar o El rei mariner), que en l’oralitat que
hem pogut recollir pren una notable varietat de
melodies i de desenllaços de l’argument. La difusió a través dels cors, dels fulls solts i cançoners, de les escoles i dels discos ens han acabat
fent creure que només n’hi ha una única versió
de melodia i de lletra, però els treballs dels
col·lectors des de fa més d’un segle ens permeten veure’n la rica varietat de possibilitats amb
què es cantava la mateixa història.
De totes les balades narratives d’ambient mariner, a mi em tenen el cor robat dues o tres més,
com ara La vida a les galeres (o Don Lluís de Montalbà) i El marinero o El mariner i el dimoni, que
potser havia servit d’exorcisme davant del
temporal. Però aquí em limitaré a presentar-vos la cançó narrativa o balada
coneguda pel títol La carta de navegar,
que explica com uns mariners perden el
rumb i, quan ja han acabat el menjar, han de decidir quin d’ells es cruspiran perquè els altres puguin sobreviure uns quants dies més. S’ho juguen
a la sort i li toca al capità. Ell, abans no el matin,
El corn ha passat de ser un estri comú a les
barques, on es feia servir per avisar-se entre
els pescadors o per a fer-se present en mig de
la boira, a ser un element que s’ha incorporat
a moltes de les trobades d’embarcacions
tradicionals i festes que es fan a la costa, com
és el cas de la Festa de la Sal de L’Escala, que
fan la crida als vaixells de la sal des dels
pilons de la platja de les barques.
31
Nyacres, drac i farandoles
Diversos balls de marina eren protagonitzats o encapçalats per pescadors, fins
i tot en la celebració del bateig d’una embarcació. Tanmateix, com passava en
el cant a les tavernes, hi participava tot el poble. Joan Amades ofereix
informacions d’alguns balls de la costa empordanesa que podrien derivar de
balls de pescadors.
Cançons recollides a Mataró per Joan Tomàs i
Esteve Albert en la Missió de recerca de 1932-33
per a l’Obra del Cançoner de Catalunya, edició a
cura de Jaume Arnella, Mataró: Patronat Municipal de Cultura i Els Garrofers ACP, p. 85):
Un vaixellet sortit de Marsella
per anar a la ciutat de Oran,
les provisions se’ls acaben
i amb alta mar se n’han encontrat.
Les provisions són acabades:
un de nosaltres haurem de matar.
El capità de la galiota
la palla curta ja va ‘tirar.
—Qui serà aquell gallardo mosso
que la vida em voldrà salvar?
Li daré una de mes filles
i un vaixellet sobredaurat.—
Ja respon un gallardo mosso:
—Jo la vida us vull salvar.—
Quan va ser al mig de la galiota,
el gallardo mosso es posa a plorar:
—Ai, què tens, el gallardo mosso,
tu, qui la vida em vols salvar?
—Només veig sinó cel i aigua,
sinó les ones del mar.
—Puja, puja, el gallardo mosso,
molt més amunt tens de pujar.—
Quan va ser al cim de la galiota
el gallardo mosso es posa a cantar.
—Ai, què tens, el gallardo mosso,
tu, qui la vida em vols salvar?
—Veig a Toló, veig a Marsella,
veig les senyes de la ciutat*
i veig la Mare de Déu de la Garde,
la que nosaltres hem reclamat.
—Ai, si Déu feia la gràcia
que a terra nostra poguéssim tornar,
faria fer una capelleta
a la vora de la mar;
els mariners que hi pasessin
tots l’anirien a visitar.—
BALL DE NYACRES
Miquel Bataller
Ball de pescadors de la
badia de Roses. Es ballava a
la platja al so d’una guitarra
per celebrar la bona pesca.
Els dansaires fan sonar
curculles (petxines de mar),
anomenades nyacres, a
manera de castanyoles.
BALL DEL DRAC
Robert Carmona
Ball de pescadors que es feia
a la platja, prop d’una barca,
per propiciar la pesca.
Segons Joan Amades és
originari de l’Escala, i
l’escriptora Víctor Català el
va documentar a principi
del segle XX. El fet que el
capdanser portés una teia
de foc a la boca i hagués
de cremar el cuer el va
transformar en un ball de
gresca de Carnaval.
LA FARANDOLA
* Originàriament podrien ser «les senyes de la Ciotat»,
o sigui, del port de mar situat a l’est de Marsella.
Miquel Bataller
Miquel Bataller
Ball de participació que es balla a l’Escala des de temps immemorial per
Carnaval. Segons la mitologia, prové de la dansa que varen ballar els mariners
que acompanyaven Teseu, quan va sortir del laberint gràcies al fil d’Ariadna. Un
nombre il·limitat de dansaires agafats de les mans fan una tirallonga, saltant
i seguint les giragonses del capdanser sota el pont que fa una faixa vermella.
Una de les figures més espectaculars és la del Cargol, quan els balladors
s’apinyen estretament sense deixar-se anar de les mans amb un esclat d’alegria.
Prohibit els primers anys de la dictadura franquista, el mestre de danses Josep
Clos el va recuperar dels últims testimonis i el va incorporar al repertori del
Grup de Danses La Farandola de l’Escala.
32
Les cançons marineres de demà
Ara bé, en l’època actual, en tenim prou de recuperar de l’oblit velles cançons marineres? Segurament que no. Segurament que, per continuar el fil de la tradició, també ens cal inventar
noves cançons marineres i també ens convé
apropiar-nos de les cançons dels nous creadors, tal i com ja van fer les generacions precedents. Si ens situem ara fa quatre dècades, l’equivalent de les composicions corals i de les
sardanes marineres de principis del segle XX podien ser Veles e vents en la versió de Raimon,
Viatge a Itaca de Lluís Llach o Mediterráneo de
Joan Manuel Serrat. I en aquells anys el moviment folk va traduir, amb notable repercussió
popular, alguns dels hits mariners europeus i
nord-americans (com l’inevitable Perduts en la
immensa mar blava), mentre el moviment de corals infantils ho feia amb altres (Els vaixells de
Stien Karrasi).
Detall de les curculles
que es fan servir en el
Arxiu Mun
icipal de Pa
lafrugell
Perduda l’ha, ben perduda,
la carta de navegar.
Nou mesos ‘nàrem per aigo,
sense terres mai trobar
i des cap de los nou mesos
que acabàrem es menjar.
Quines haurien de ser les cançons marineres d’ara? La resposta no pot ser única i
certa. La resposta l’ha de donar cadascú, i
ho ha de fer tot cantant: cantant amb veu
pròpia allò que potser altres (els cantants
actuals) proposen. Però, sobretot, expressant-se amb la veu pròpia en les noves situacions del navegar. El navegar per feina
i pesca s’ha transformat, com s’ha transformat l’entorn sonor de la mar. Fins fa
poques dècades, el corn –la cargola marina que tothom qui s’embarcava sabia
tocar— era el so que identificava els vaixells i les barques, ara ho són altres sirenes i dispositius. Les cançons també
han de canviar en sintonia amb els
usos lúdics i de lleure que orienten el
món mariner. Però fóra una pena que pel camí
perdéssim el gust i la realització personal i de
compartir col·lectiu que implica el fet de cantar.
La finalitat, com deia al principi, continua sent
cantar i expressar-se, no pas escoltar i contemplar passius uns objectes reclosos darrere la vitrina dels segles o dins dels acumuladors tecnològics d’objectes-cançó. Jo no sóc dels qui,
ni en alta mar ni tampoc en una muntanya del
Pirineu, es posaran a escoltar música enregistrada.
I l’excusa que a vegades sentim que els motors moderns de les barques no deixen cantar
no ens serveix: com hem pogut comprovar en
altres recerques, el soroll dels telers del tèxtil mai
no van ser cap impediment perquè els treballadors continuessin cantant.
L’amplitud d’horitzons del fet de navegar permeten viure el temps de manera molt diferent de
les presses de la vida urbana. I precisament
aquest temps eixamplat és el temps necessari i
adequat per cantar. Per cantar amb la veu sola de
qui explica una història i per cantar ajuntant les
veus dins de la barca.
Cartell de les primeres
cantades d’havaneres que se
celebran cada any al Port de
Bo de Calella de Palafrugell.
A baix, un dels llibres clàssics
per conèixer les havaneres.
Arxiu Municipal de Palafrugell
La carta de navegar també era molt coneguda
a Mallorca, on una versió de Pòrtol, cantada per
Magdalena Amengual (una nena de dotze anys
el 1928; Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, volum X, 2000, p. 97), comença amb uns versos impressionants, que recorda
la llarga tradició catalana de cartes nàutiques o
portolans:
Jaume Ayats Abeyà (Vic, 1960) és músic i professor d’etnomusicologia a la Universitat
Autònoma de Barcelona. Va estudiar a l’EHESS de París. La seva tesi doctoral tracta
sobre l'expressió sonora de les multituds. Ha investigat la música oral catalana des
de fa trenta anys, continuadament amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, amb
l’edició de CD per a la Fonoteca de Materials (Generalitat Valenciana) i la Fonoteca
de Música Tradicional Catalana, i dels DVD «Músiques de Mallorca» (Consell de
Mallorca). Entre les recerques que ha dirigit destaquen els estudis sobre els Pumé
dels Llanos de Veneçuela, «Les músiques en la vida quotidiana de la gent del Baix
Ter i el Montgrí» (IPEC), «Les tonades de feina a Mallorca» (Consell de Mallorca) i
«El cant religiós tradicional al Pallars Sobirà» (IPEC). És autor de llibres com Córrer la
sardana: balls, joves i conflictes (Dalmau editors), Cantar a la fàbrica, cantar al coro
(Eumo editorial), Explica’m una cançó (Dalmau editors) i Chants Traditionnels de Pays
Catalans (Isatis, Tolosa de Llenguadoc). És el comissari de l’exposició Veus de la
Mediterrània, actualment al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i
properament al Museu Marítim de Barcelona. Dirigeix projectes de recerca dins del
grup d’investigació «Les músiques en les societats contemporànies» (MUSC) de la
Universitat Autònoma de Barcelona.
ball de nyacres.
33
museuafons
El 4 de juny de 2010,
el Consell General dels
Pirineus Orientals va
inaugurar el primer centre
que posa de relleu el valor
del patrimoni marítim de
la Catalunya Nord.
A l’antic edifici de la
fàbrica de dinamita Nobel,
implantada entre Banyuls
de la Marenda i
Portvendres, s’ha creat
un taller de barques i
un espai per acollir una
col·lecció de barques
tradicionals.
Visita guiada del
Taller de Barques
a Paulilles
L
es funcions del taller de barques
són diverses: conservar i restaurar
una col·lecció de barques mediterrànies, transmetre la tècnica en construcció naval i oferir una formació en l’àmbit
del patrimoni, així com difondre i posar
de manifest el valor i la cultura marítima
a tots els públics.
Per conciliar aquestes funcions, l’edifici
s’estructura en diverses plantes: la planta baixa està dedicada exclusivament a
la restauració. És un gran espai de 200
m2 on caben dues barques en drassa-
34
nes, una mitja barca i un sardinal. També
ocupen aquest espai les màquines eina
necessàries per tallar peces de fusta (serra de cinta, màquina d’obrar, planejadora) amb bancs de treball per a l’utillatge
manual i l’ajust de les peces.
Aquest centre té l’objectiu d’acollir joves en formació perquè s’iniciïn en la
construcció naval, perquè descobreixin
el treball de la fusta, les construccions
tradicionals, però també les aplicacions
modernes. Les noves tecnologies com
la fotogrametria s’utilitzen per dibuixar
TEXT I FOTOGRAFIES:
SAMUEL VILLEVIEILLE - CCPO
plànols de forma. Les dades recollides
per mitjà de la fotografia digital es
tracten directament a l’ordinador, i així
s’obtenen plànols d’embarcacions en
3D. Aquest material totalment inèdit servirà, en un futur, per crear un catàleg de
plànols.
Les associacions poden utilitzar el taller per rebre assessorament i suport. Per
als propers anys, se’ls proposaran jornades d’iniciació a la construcció naval per
tal d’ajudar-les a conservar les seves embarcacions.
La primera planta va destinada al públic. Una passarel·la elevada permet als
visitants de veure, d’una manera segura,
el treball del fuster i dels seus alumnes.
Descobreixen així la complexitat de la
restauració i els diferents tipus de construcció d’antany.
Per completar aquests dispositius, es
fan diverses exposicions. La primera
explica el treball realitzat al taller, el seu
caràcter tècnic permet comprendre les
particularitats de la restauració d’embarcacions de fusta. Al costat, informacions sobre la pesca practicada a bord
dels sardinals donen una idea de l’ús
d’aquestes embarcacions.
La segona exposició, més lúdica, ens
endinsa en el món marítim contemporani amb la reconversió de les barques
de pesca en embarcacions d’esbarjo.
Aquesta exposició, a base de fotografies
plenes de color, és un contrast amb la
dura vida dels pescadors d’antany.
S’organitzen exposicions temporals
com Viatge dels sardinals, que proposa
l’associació dels amics de la vela llatina
de Calella de Palafrugell o Les bateaux
de la mer rouge vus par Henry de Monfreid per a les jornades europees del patrimoni.
Al final de la passarel·la, l’espai didàctic,
modulable, permet acollir animacions pedagògiques per al públic més jove. Durant
l’any i durant l’activitat del taller, aquest espai es pot transformar en un punt de trobada per a les associacions del patrimoni
marítim per conferències i reunions.
A l’exterior, la visita continua amb la
presentació d’algunes embarcacions
que són una mostra de la tipologia
d’embarcacions mediterrànies. Les barques exposades davant del taller només s’exposen durant un temps ja que
cada una d’elles, en un moment o altre,
han de retornar a la mar.
La museografia exterior anirà evolucionant a mesura que es duen a terme les
restauracions. La col·lecció d’embarcacions s’exposarà en un nou espai al litoral amb embarcacions en els ports i amb
altres que serviran per a les exposicions
del taller.
Les barques habilitades per navegar
participen a les trobades de vela llatina i a
les festes tradicionals de Sant Pere, Sant
Vicenç o la festa de la verema a Banyuls
de la Marenda. Aquestes barques fomenten la transmissió de la pràctica de la vela
llatina mantenint una flota d’embarcacions
operacionals al litoral.
La segona planta, destinada a les associacions o organismes col·laboradors
(xarxa de museus marítim, AMMM, Institut
Nàutic del Mediterrani, Servei d’Etnologia
de la DRAC Llenguadoc Rosselló), disposa, a més de les oficines administratives, d’un centre de documentació obert
als estudiants i als apassionats de la vela
llatina perquè puguin consultar els informes d’intervenció i els arxius sobre les
embarcacions restaurades o que es troben encara a les drassanes. Altres matèries, vinculades a les ciències humanes,
com la història i l’etnologia marítima, inte-
ressen particularment als estudiants que
volen dedicar-se professionalment a
l’àmbit del patrimoni.
Aquesta part del taller de barques hauria d’evolucionar cap a la creació d’un
observatori del patrimoni marítim que pugui reunir universitaris, representants institucionals i associacions que es fan càrrec d’aquest patrimoni.
A més del taller, s’organitzen durant
l’estiu diverses trobades al mar i en terra
ferma. Es convida als visitants de Paulilles a descobrir com s’avaren les barques
a la platja amb un palanquí tal com es feia
abans o com es posen a la mar. Els dies
que surten les embarcacions a navegar
a la badia de Paulilles són ben bé un quadre vivent per als turistes.
Durant l’hivern, quan el temps no permeti navegar, es promouran projeccions
de documentals i debats entorn dels
quals es reuniran els protagonistes del
món marítim, i hi haurà un espai de descoberta per a tots els amants de les embarcacions de fusta.
Podem concloure, doncs, que el taller
de barques és innovador en molts sentits, conjugant el treball de conservació i
restauració amb espais d’accés al públic
per garantir una bona difusió i valoració
del patrimoni marítim local. Aquest nou
gènere d’instal·lacions té com a objectiu
transmetre tant als catalans del sud com
del nord una herència comuna: la seva
cultura marítima.
Samuel Villevieille
A dalt i a la dreta, interior del recinte.
A baix, acte d’inauguració de l’«Atelier des Barques». De dreta a esquerra:
Michel Moly, alcalde de Colliure i Conseiller général; Christian Bourquin,
president del Conseil général des Pyrénées-Orientales; Marcel Mateu,
membre del Conseil général; Samuel Villevieille i Martin-Luc Bonnardot,
responsables de l’«Atelier des Barques».
Consell General dels Pirineus Orientals
Taller de Barques
Paulilles
RD 914
66660 Portvendres
Tel 04 68 95 23 47
http://www.cg66.fr/54-le-patrimoine-maritime.htm
35
fustadebonalluna
El Rosalind, primera divisió
El Rosalind, amarrat al Club Nàutic de Barcelona, forma part del paissatge del port des de fa dècades
Història
Aquest joia flotant, dissenyada per l’arquitecte naval H.T. Stow, va ser construïda l’any 1904 al Regne Unit, a la drassana Stow & Son de Shoreham. El seu
primer armador va ser Charles Hellyer, un
armador de vapors de pesca, qui el va fer
aparellar amb veles cangrees. Per cert,
que un parell de mesos abans s’havia fet
a la mateixa drassana una embarcació
bessona, el Silvia, que encara es conserva també (amb el nom de Mohawk II) i
que des del 1953 és un vaixell escola per
a cadets de la Marina noruega.
El Rosalind ha passat per moltes mans
i ha patit diferents transformacions. Una
vida llarga, més de cent anys, l’ha fet testimoni i protagonista de canvis tecnològics diversos. Pensat i construït com a iol
amb veles cangrees, aviat se li va canviar
l’aparell original per un altre de tipus ketch,
ara amb veles bermudianes. Amb això el
Rosalind va perdre superfície vèlica (de
36
4.305 a 4.172 peus quadrats) però va
guanyar en facilitat de maniobra. Altres
canvis van ser la incorporació de llum
elèctrica l’any 1921 o la incorporació
d’un motor de parafina de tres cilindres
l’any 1934. Atès que l’embarcació havia
estat concebuda i construïda com un veler pur, la motorització va forçar una important modificació, com és el fet de
treure l’eix i l’hèlix per estribord, un sistema de transmissió que es va mantenir
fins al 1996 amb independència d’altres
canvis de motor.
L’any 1951 el vaixell va ser adquirit per
Carles Godó, segon comte de Godó, i va
entrar a formar part de la flota del Reial
Club Nàutic de Barcelona i de la història
marítima del país. Durant anys el Rosalind,
amb l’Altair i l’Orion, va formar part de la
tríada de luxe del club. Aquest període
està farcit d’anècdotes i de navegacions
destacades, amb Bertomeu Planas (Polo)
a la canya. José María Martínez Hidalgo
en va recollir algunes al llibre El Saló Nàutic i les seves medalles (Barcelona, 1991).
Al final de la dècada de 1980 es va fer
una intervenció general al vaixell, sota la
direcció tècnica de Martínez Hidalgo, jubilat feia poc com a director del Museu
Marítim de Barcelona. Com a conseqüència directa, el setembre del 1989 el Rosalind va rebre el premi al iot d’època millor
restaurat, concedit per la Reial Assemblea
Nacional de Creuers. Per cert, que poc
després el Rosalind va participar als Jocs
Olímpics de Barcelona del 1992, portant
a la ciutat la torxa olímpica en la seva
darrera etapa des del port de Sóller.
Una restauració a fons
Les deficiències evidents en l’estat de
conservació del iot van fer que Javier
Godó, tercer comte de Godó i actual propietari, fes una arriscada aposta per la
restauració integral, amb tres línies
d’actuació fonamentals. En primer lloc,
Garcia de Vincentiis
PER ENRIC GARCIA
La recuperació
de l’aparell original
ha estat clau en el
Xavier Ayala
nou Rosalind.
Els instruments
de navegació i
comunicació són
amagats a la vista
dins d’un moble que
no trenca l’estètica
general del vaixell.
Interior del Rosalind.
calia assegurar la preservació del vaixell
i la seva correcta adaptació als usos actuals. En segon lloc, es volia aprofitar
l’avinentesa per recuperar l’aparell i aspecte original del vaixell. I per últim, equipar l’embarcació amb els aparells de navegació més moderns.
Pel que fa al primer objectiu, els treballs
es van fer a l’empresa Monty Nàutic i va
suposar intervencions en el buc, distribució interior, coberta, pals i timó. La quilla
original, restaurada, va ser unida al buc
amb nous perns d’un aliatge denominat
K-500 (níquel, carboni i coure), molt més
segurs que els antic de coure. Es va dissenyar també un nou timó amb una clivella central per a l’hèlix, ja que s’eliminava
l’antiga sortida lateral de l’hèlix. La metxa
i la pala, d’una sola peça, són d’acer inoxidable, amb un recobriment de fusta de
teca que li dóna l’aspecte antic original.
Pel que fa als interiors, s’hi van fer algunes reformes. En general, un dels punts
clau de l’operació va ser la utilització de
fustes de primera qualitat, com ara pi
d’Oregó per a l’arboradura, caoba per
als espais interiors, roure per als baus,
teca per a les superestructures i la coberta, etc.
Per assolir la segona fita, la restauració
de l’aspecte i caràcter original del vaixell,
el capità Xavier Ayala va viatjar a Anglaterra en diverses ocasions, i va contactar
amb els millors arquitectes navals, recol·lectant informació sobre els treballs a
realitzar. Més tard en Xavier Ayala aportaria els seus coneixements i la seva experiència al projecte de restauració del pailebot Santa Eulàlia, del Museu Marítim de
Barcelona.
La recerca realitzada va ser molt difícil,
ja que la drassana constructora va perdre
els arxius durant la II Guerra Mundial i
l’única referència vàlida era un model conservat al Marlipin’s Museum de Shoreham. Hi va haver dubtes pel que fa a
l’aparell, però finalment va pesar més el
criteri de recuperar el Rosalind del 1904.
Eren tantes les discussions, que l’armador
es va fer construir dos models a escala,
un amb l’aparell bermudià i un altre amb
l’original cangrea de pic i botavara. Amb
les dues possibilitats al davant, l’armador
va poder valorar pros i contres; finalment,
la decisió va ser presa en favor del iol, i es
pot assegurar que va ser un encert, ja que
va permetre recuperar l’estètica atractiva
i equilibrada del Rosalind.
Per tal d’assolir el darrer objectiu,
l’equip restaurador va posar en mans de
l’empresa Medenisa el repte d’incorporar
al Rosalind la més moderna tecnologia
de comunicació i navegació a una embarcació centenària. Part de la resposta
FITXA TÈCNICA
Any de construcció: 1904
Dissenyador: H.T. Stow
Constructor: Stow & Son
Material de construcció: fusta
Eslora total: 32 m.
Eslora en flotació: 26,10 m.
va consistir a connectar tot el sistema
multifunció, radar inclòs, plotter, GPS i pilot automàtic a un ordinador central tipus
PC, afegint l’equip de televisió i el receptor meteorològic. Segons el responsable
del treball, era la primera vegada a Europa que s’instal·lava un sistema global
d’aquestes característiques. També s’hi
va incorporar un programa SW & N amb
base cartogràfica Navionics i altres eines
de gestió per al vaixell. Tots aquests
equips queden ocults a la vista gràcies a
un mobiliari adient.
Mànega: 4,50 m.
Puntal de construcció: 2,90 m.
Superfície vèlica: 4.375 peus quadrats
Aparell: Yawl amb veles cangrees
Motor: Volvo TMD 102 A de 238 CV
a 1.800 rpm.
Desplaçament: 89 ton.
El futur
L’hivern de 1996-1997 es va enllestir la
restauració, realitzada en el temps rècord
de set mesos, en comptes dels vint que
s’havien calculat al principi. Des de llavors,
al cor del port de Barcelona, es pot contemplar una petita obra d’art de
l’arquitectura naval que afronta en bones
condicions els reptes que planteja el seu
futur. Enric Garcia
37
Xavier Nieto
Xavier Nieto és d’aquelles persones que diem que fa
més hores que un rellotge. Avui hem quedat per
veure’ns en l’única estona lliure que tenia. Ahir al
vespre era al Delta de l’Ebre en l’excavació d’un vaixell
de l’època de les guerres napoleòniques; hi fa diverses
immersions cada dia i supervisa el treball d’un equip de
prop de vint persones. A primera hora, reunió a Girona,
al Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya
(CASC) que dirigeix. A la tarda, a la Facultat d’Història;
al vespre, cap al delta per embarcar-se al Thetis, el
vaixell que des dels anys noranta és la base de la recerca
arqueològica subaquàtica a Catalunya. A més, pensa i
prepara campanyes d’excavació, nous projectes, convenç
el Departament de Cultura de la Generalitat que no es
retalli pressupost, prepara les classes a la Universitat
i altres conferències que li sorgeixen durant el curs...
Potser només sota l’aigua en Xavier «respira tranquil».
38
I si, a més, parlem de caçatresors, com
fan els de l’empresa Odyssey, ja partirem
peres definitivament.
Perdrem l’amistat. Això dels caçatresors ha
fet molt de mal. Associar vaixell enfonsat a
tresor ha fet possible l’espoli i la destrucció
sistemàtica... I, a més, no és veritat. Hi ha
vaixells que duien materials valuosos, però
la immensa majoria de vaixells es dedicaven
al comerç de matèries que no eren or ni plata. El comerç és economia. L’arqueòleg fa
història econòmica, no recerca de tresors.
No us fa la sensació, en tot aquest temps
que dueu treballant, de fer sempre tard
quan arribeu a un jaciment?
No, ben al contrari. Durant uns quants anys
vam dedicar tota la potència del nostre centre a fer la Carta Arqueològica i a catalogar
allò que era conegut, el que tothom coneixia menys l’Administració pública. Els espolis als jaciments es van fer els anys setanta
i vuitanta, les dues èpoques d’espoli massiu
a les nostres costes. Però des d’aleshores
tot el que hem excavat han estat vaixells trobats per nosaltres, on hem arribat els primers. El que s’havia espoliat era allò visible,
especialment a la Costa Brava, on el fons
marí és rocós per naturalesa i els vaixells i les
àmfores estaven sobre les pedres. Ara treballem en un patrimoni riquíssim que està
sota un metre o tres de sorra i fang. Salvem
el que podem salvar del que va ser espoliat
i invertim els diners i els esforços en jaciments nous.
I com hi trobeu coses, a dos metres sota
la sorra?
L’estratègia és múltiple. D’una banda hi ha
la feina d’anys de crear tota una xarxa
d’informadors, de col·laboradors, de gent
coneguda que s’informa sobre indicis.
D’altra banda, hi ha la recerca als arxius, les
fotografies aèries i, en ocasions, mitjans
electrònics. Primer vam elaborar la Carta,
amb 808 jaciments, un 80% o un 85% dels
quals han estat més o menys espoliats.
D’aquests, un 50% ja no tenen valor històric; no ens serveixen. Però queda tot el que
no es coneixia, que és el que estem treballant en aquest moment i aquest 15-20%
que ja es coneixia d’antic. A nosaltres ens
Josep-Anton Trepat
mestredemarina
TEXT: JOSEP-ANTON TREPAT
Suposo que si comencem comparantvos amb una mena d’Indiana Jones subaquàtic ens barallarem, veritat?
Efectivament, és una comparació bastant
tòpica de la qual els arqueòlegs estem una
mica farts. L’Indiana va anar molt bé, va fer
arribar al públic l’arqueologia, però va desfigurar les coses. En arqueologia hi ha molt
més estudi i reflexió a la biblioteca que ofici d’aventurer.
I aquests jaciments intactes els deveu tenir guardats amb pany i forrellat.
I la resta també. La Carta Arqueològica la guardem
perquè defensar jaciments és molt difícil. És impossible posar un mosso d’esquadra a cada cala
de la Costa Brava, en cada racó... Si les dades les
féssim públiques, seria impossible protegir els jaciments. Hi ha gent que necessita informació sobre aquests jaciments i la hi donem, però són els
qui fan ports, una escullera nova, i estan obligats
per llei a fer una prospecció arqueològica prèvia.
Però el Thetis no és precisament un vaixell invisible. Allí on treballeu vol dir que hi ha alguna cosa.
Sí, en general sempre que treballem som un far i
absolutament tothom sap on som. De vegades hi
ha barques que se’ns acosten. Sabem que agafen
les dades GPS per tornar-hi quan nosaltres marxem. Però quan marxem protegim els jaciments,
n’extraiem tot el que hi ha o ho protegim fent molt
difícil l’espoli posterior. I, és clar, nosaltres passem
les dades a la Guàrdia Civil i a les autoritats.
Però això moltes vegades pensar que no passarà res és un brindis al sol, oi?
Protegir els jaciments arqueològics subaquàtics és
un problema mundial molt greu i de difícil solució,
per no dir pràcticament impossible. S’estan estudiant sistemes amb boies, detectors submarins
que es disparen... S’experimenten coses, però
serà difícil.
Hi ha un Xavier Nieto petit que diu al pare «jo
vull ser arqueòleg submarí»?
No. Però la meva afició em deu venir de lluny i a
partir de la immersió. Quan vaig aprovar l’ingrés de
batxillerat el meu pare em va regalar unes ulleres,
un tub i uns peus d’ànec; potser ell ja intuïa alguna
cosa. Per tant, vaig començar la immersió subaquàtica abans de fer arqueologia, i després vaig
pensar que per què no unia la vocació d’arqueòleg
a l’afició del submarinisme. Era un moment difícil,
perquè no hi havia cap arqueòleg a l’Estat espanyol
que fes això, i em va tocar anar a França, a Suïssa,
a Turquia, per tot arreu, a aprendre, i vaig tenir la
sort de poder treballar professionalment.
De quin any estem parlant?
La meva primera excavació arqueològica va ser el
1976 i jo vaig començar a treballar professionalment el juny de 1981.
I el 1976 on vau començar?
Aquí. Amb en Federico Foerster, que era qui aleshores feia activitats subaquàtiques. Vaig començar al Cap del Volt, al Port de la Selva i a la platja
de Riells, a l’Escala.
On vau néixer?
Vaig néixer a Madrid el 1948, perquè la mare va haver d’anar a un hospital allà, però vaig viure sempre
a Petrer, a la província d’Alacant, fins als 24 anys.
Vaig fer el que llavors eren els comuns de la carrera
de Filosofia i Lletres i al moment de l’especialitat vaig
fer arqueologia i vaig venir a Barcelona a fer els cursos d’especialitat. Vaig estar a l’Autònoma de Barcelona, on em vaig llicenciar i vaig fer el doctorat.
Posteriorment vaig estar excavant a terra, especialment a Empúries i Roses.
«Protegir els
jaciments
arqueològics
subaquàtics és un
problema mundial
molt greu i de
difícil solució, per
no dir pràcticament
impossible».
En aquella època l’arqueologia subaquàtica
havia de ser un erm on ningú sabia com posars’hi, no?
Si, crec que vaig ser la primera persona amb un
títol d’arqueòleg que va anar a jaciments arqueològics a Catalunya i a Espanya. De fet, avui sóc
l’únic de l’Estat espanyol amb una oposició a arqueòleg subaquàtic. Ha estat l’única vegada que
s’ha fet una oposició específica, i la va convocar
la Diputació de Girona l’any 1981.
I com s’hi posa, un. Un diu: «ara ja sóc arqueòleg titulat...» Agafes el tub i les aletes i cap a
l’aigua?
No, jo era prou conscient que en tota la carrera universitària mai ningú no m’havia parlat d’arqueologia
subaquàtica, com passa pràcticament al 90% de
les universitats espanyoles. Els arqueòlegs que
surten de les universitats espanyoles no n’han sentit a parlar. M’interessava saber quines eren les excavacions que aleshores es feien al Mediterrani i
vaig començar anant-hi com a voluntari, i l’any
1982 ja havia passat per totes les excavacions
que s’hi feien. Quan es van acabar, vaig
començar a anar-me’n als llacs suïssos
i als llacs francesos a excavar en aigües
interiors. I aquella experiència que vaig
pensar que potser mai no em serviria
em va dur a excavar al llac de Banyoles, on vam trobar un poblat neolític.
Em vaig formar, doncs, recorrent totes
les excavacions.
En Xavier Nieto a la coberta
del Thetis, amb una de les
moltes alumnes que
han cobert campanyes
de recerca arqueològica.
Emparat per la universitat?
No, no. Vaig anar per lliure. Fins al
1981 que vaig entrar a treballar a la
Diputació de Girona com a arqueòleg
subaquàtic, abans ho feia pel meu
compte, pagant-m’ho de la meva
butxaca i de les meves vacances.
I el que trobàveu...?
Anava a excavacions d’institucions
que tenien excavacions ja iniciades. A Itàlia vaig tenir la sort de poder aprendre de Nino Lamboglia
Arxiu Xavier Ni
eto
interessa el vaixell sencer, perquè expressa un
acte de voluntat humana: un senyor decideix carregar un vaixell amb 123 àmfores, ni amb 124 ni
amb 125, i hi porta això o allò... ens permet saber
per què es va carregar el vaixell amb aquelles
quantitats i productes concrets. És a partir
d’aquest coneixement que podem arribar a conclusions històriques. Per tant, si ens en falta una
part o, pitjor, si no coneixem quina part hi falta, el
document històric perd valor. Treballem, doncs, en
jaciments que estan intactes.
39
«Sa Tuna és una cala molt petita, a les vuit del matí
posàvem en marxa les motobombes i allò provocava
un desastre per la gent que estava descansant.»
eto
Arxiu Xavier Ni
els principis de l’arqueologia. També vaig
conèixer les experiències de George
Bass i de Honor Frost, però la meva
formació podem dir que és bàsicament
francesa, ja que em vaig formar amb
l’equip de l’excavació de La Madrague
de Giens. Tinc un deute amb André
Tchernia, que va ser director del centre francès d’arqueologia submarina
(DRASM) Département des recherches archéologiques sous-marines, i
amb Patrice Pomey i Antoinette Hesnard. A Catalunya tenim un deute
amb els francesos perquè ens van anar obrint les
portes i ens van presentar altres grups i universitats
que feien excavacions al Mediterrani. Quan va arribar el moment d’aplicar a Catalunya una metodologia, una tècnica i un model de gestió, els francesos hi van col·laborar en la primera excavació
conjunta que vam fer a Catalunya, a Sa Tuna l’any
1981. A partir d’aquí es va dur a terme una estratègia de formació de personal, per aplicar a Catalunya una metodologia de treball amb els migrats
recursos que aquí teníem: una barqueta de fibra de
vidre de dos metres d’eslora i una motobomba, res
més. Però vam veure que era possible aplicar aquí
tot el que havíem aprés a l’exterior, amb els mitjans
que teníem. Per passar d’aquesta barqueta al Thetis, vam haver d’esperar deu anys.
Xavier Nieto classificant les
àmfores trobades en una de les
primeres campanyes de recerca
subaquàtica fetes a Catalunya
Restauració d’una àmfora,
trobada al jaciment Beltran IIB
d’Aiguablava, al CASC (Centre
d'Arqueologia Subaquàtica
Arxiu Xavier Nieto
de Catalunya)
Dieu que vau iniciar les excavacions des d’una
barqueta de dos metres?
Sí, era molt divertit: la barqueta i dues motobombes per fer funcionar les mànegues de succió. Al
darrere, lligada amb una cordeta, una barqueta
d’aquestes de nen, on hi havia un senyor amb la
missió de, cada hora i escaig, omplir de benzina
la motobomba per tal que no s’aturés. Ell hi duia
un llibre i un entrepà. I així ho vam fer aquell setembre de 1981. Ens van passar coses molt divertides. Sa Tuna és una cala molt petita, on hi ha
gent de tota la vida, gent de Barcelona que hi estiueja... Nosaltres a les vuit del matí posàvem en
marxa les motobombes i allò provocava un desastre per la gent que estava descansant. El primer dia va arribar un senyor nedant a queixar-se.
Què hi feu, aquí! Amb aquest soroll no puc dormir! Li ho vam explicar. La veritat és que fèiem una
pena terrible, i l’endemà quan aquell senyor sortia
amb la seva barqueta a passejar ens duia una cerveseta, un croissant... i continuava el seu passeig.
Els francesos deurien al·lucinar en veure-us
treballar així
Bé. Els francesos tenien des del 1967 l’Archéonaute, un vaixell de 30 metres dissenyat i construït expressament i exclusivament per fer arqueologia submarina, i sempre hi va haver, i encara hi ha,
40
una magnífica relació. Aquest any hem tingut al
Thetis grecs, italians, francesos, servis, gent dels
Estats Units, Colòmbia, Veneçuela, Mèxic, gent
de tota Europa i de l’Àfrica del Nord. Hem passat
d’allò de la barqueta a ser un centre de referència
i de formació. Menys d’Austràlia, hem tingut
arqueòlegs i estudiants de tot el món. I no és falsa
modèstia, però en aquest moment el CASC
(Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya)
està considerat entre els cinc o sis centres d’arqueologia subaquàtica del seu tipus més reconegut del món.
Com aconseguiu que us facin cas, que us donin una infraestructura, un vaixell...
No va ser mèrit meu. Va ser mèrit de tres persones
que van creure en el projecte i que estaven en
aquell moment en el lloc oportú: l’un va ser Joan
Saqués, que llavors era el diputat de cultura de la
Diputació de Girona i que tenia el problema de
l’espoli absolut que sortia a la premsa cada dos
per tres. Era l’època de l’inici de la democràcia,
quan s’estaven formant les institucions catalanes,
quan s’estaven traspassant les competències de
Madrid a Catalunya, i Saqués era sensible a l’espoli
que hi havia i va dir que s’havia de fer alguna
cosa. I va tenir la gran sort que es va trobar al Departament de Cultura de la Generalitat com a directora general la Marta Lacambra, i l’Aurora Martín com a directora del Servei d’Arqueologia de la
Diputació de Girona. El mèrit és seu. Es va crear el
CASC, es va aconseguir un edifici a Girona i es va
comprar el Thetis l’any 1991. Jo vaig ser, i això és
molt a dir, la mosca collonera, que anava trucant
per telèfon cada dos per tres, buscant arreu on podia haver-hi un vaixell que algun dia poguéssim
comprar. Una tarda vaig presentar les carpetes
dels set o vuit vaixells que estaven en venda al
Mediterrani i es va escollir el Thetis. La compra notarial se signa el 28 de desembre de 1991. El vaixell estava a Port Ginesta, ens en fem càrrec el 8
de gener, el duem a Sant Feliu i hi fem les reformes que calia, fins al començament de juny del
1992. I el juny del 1992, així, del dret, comencem
una campanya de sis mesos a l’Alt Empordà i a
Tarragona.
En coneixeu la història, del vaixell?
Es construeix l’any 1953, crec que a Hannover, és
conseqüència que després de la Segona Guerra
Mundial Alemanya no podia construir vaixells superiors a un cert tonatge. I quan Alemanya vol investigar en temes oceanogràfics construeix cinc
vaixells i dedica cada un a una activitat distinta
dins l’oceanografia. Al Thetis, malgrat que havia
sofert diverses transformacions, només vam haver de renovar els aparells electrònics i condicionar-lo, perquè ja estava dissenyat per mantenir un
equip de científics en campanyes llargues i fer-lo
efectiu. El cost de transformació va ser mínim.
Se’l va vendre el govern alemany?
L’any 1975 crec que finalitzen les restriccions a les
dimensions i Alemanya va construir un vaixell enor-
Us deuria tocar pagar molts diners!
No. Aquest vaixell va ser una ganga. A mi me’l van
oferir per 30 milions de pessetes de l’època, i l’any
següent el vam comprar per quinze milions de
pessetes. És una superganga. Quinze milions de
l’any 1991.
Arxiu Camil Busquets
cats. Vam trobar una ampolla de vidre tancada
amb el seu tap de suro. Sospitem que hi ha cervesa, a dins, però no ho sabem del cert. Això, probablement emociona una persona que no es dediqui professionalment a això. Nosaltres som
conscients del valor científic d’això, però el valor
sentimental és poc després d’anys de pràctica.
I encara navega i no teniu pensaments de substituir-lo
El Thetis, si se’l manté correctament, pot tenir una
vida llarguíssima. Jo espero que arribi a ser un vaixell històric i que passi directament de vaixell
d’arqueologia a vaixell de patrimoni històric, classificat i protegit, ja que va ser construït amb unes
condicions increïbles. Va ser classificat per la Lloyds
com 5 plus, el màxim nivell de qualitat. Al vaixell li
podem aplicar tots els tòpics alemanys: els millors
materials de l’època, els millors sistemes, tot el millor, i això encara es nota avui. Desmuntar una
peça del Thetis és emocionant, perquè tot està fet
amb una gran qualitat. Per exemple, quan desmuntem una mampara, hi trobem un recobriment de
fusta noble, que embelleix l’espai; a sota, una capa
de fusta de pi normal; a sota, una manta de material ignífug, i a sota d’això encara hi ha una placa
de ferro de quatre mil·límetres amb tots els cables
elèctrics posats seguint unes grapes soldades. I
amb tot passa el mateix. Si l’administració deixa de
mantenir-lo, es rovellarà com qualsevol vaixell en
quatre dies. D’altra banda, és un vaixell d’acer i això
és un avantatge quan hi ha un problema en una
planxa, perquè el podem reparar nosaltres mateixos: es talla i se’n posa una de nova. Si es manté
correctament, espero que passi directament a un
museu naval.
Ens dieu que una troballa no us fa ni fred ni calor?
No tant, però és la teva professió. És molt diferent
veure les coses des del punt de vista d’una persona
que fa una troballa o bé des del d’una persona que
ho fa professionalment, que fa anys que troba coses d’aquesta mena. I no ho dic únicament per mi,
ho dic per la gent que forma l’equip. L’any passat,
però, amb arqueòlegs que venen de pràctiques, recordo que un dia em vaig trobar una noia plorant a
coberta. Primer em pensava que havia tingut un
problema sota l’aigua, però plorava per l’emoció
d’haver vist sota l’aigua un vaixell sencer. Magnífic,
ideal, però aquest sentiment es va matisant amb la
professionalitat i amb la pràctica i l’experiència. És
clar que t’emociones quan ho trobes, però no és el
cas de la persona que fa festa cada vegada que
troba una caixa tancada. Domina la idea científica
sobre la idea sentimental. T’emociona pensar què
hi haurà dins aquesta caixa, quina informació històrica em proporcionarà, quin material hi haurà
aquí dins que m’ajudarà a solucionar un problema
històric. Per exemple, dels barrils i aquestes coses
que estem trobant, m’emociona molt més l’exterior
que l’interior, perquè a l’exterior hi ha inscripcions
amb pintura que encara es conserven, i que
t’informen del mes i l’any en què es va tancar
aquella caixa. M’emociona molt més aquesta inscripció que t’aporta una informació històrica que el
que pugui contenir el barril o la caixa.
L’emoció davant el desmuntatge de les peces
del Thetis també la sentiu quan baixeu a un lloc
on no hi ha anat mai ningú amb possibilitats de
trobar-hi alguna cosa?
Si, però imagino que és la mateixa emoció d’un cirurgià que fa una operació difícil. És la teva professió. Ja hi estàs habituat. Desgraciadament, amb el
pas dels anys ets conscient de la importància de
les coses quan les trobes. A Deltebre estem trobant
caixes de fusta encara tancades que som els primers que les obrim, i barrils de fusta encara tan-
Un cop teniu el barril o la caixa. Com procedireu al seu estudi?
S’extrau i es du al laboratori de restauració. Aquest
és el problema més greu de l’arqueologia. La gent
pensa que l’arqueologia subaquàtica és una activitat complicada, costosa econòmicament, i no és
cert, és barata. És més barat que fer arqueologia
terrestre. Una vegada que tens la infraestructura,
per exemple, en el nostre cas el Thetis, és molt més
barat fer una excavació subaquàtica que terrestre,
perquè un cost importantíssim de l’arqueologia
Xavier Nieto amb el Thetis.
Des que en Xavier va
aconseguir que es
comprés, el vaixell
s’ha convertit en una peça
capdal de la investigació
del CASC.
Arxiu Xavier Nieto
Encara duia la bandera alemanya?
Sí, es va haver de pagar la importació del vaixell,
impostos, tot... Suposo que qui va comprar-lo
abans que nosaltres es va dir que ja ho faria...,
però els tràmits ens va tocar fer-los a nosaltres.
Arxiu Xavier Nieto
me de l’estil de l’Hespérides espanyol i va subhastar el Thetis. El va comprar un enginyer jubilat de
la Siemens que el feia servir com a habitatge a les
Balears. Després, algú el va comprar i va arribar a
Barcelona, a Port Ginesta. És un vaixell que mai
no va tenir papers, i dic això perquè quan nosaltres el vam anar a comprar no tenia documentació. No s’havia fet el traspàs, la importació
d’Alemanya... Això costava molts diners i qui el va
comprar aquí no en tenia...
41
Arxiu Xavier Nieto
Arxiu Xavier Nieto
terrestre és la despesa d’allotjament i manutenció
de l’equip. En canvi, al Thetis això ens costa uns
quatre euros diaris per persona, perquè tenim un
mariner que fa de cuiner i quatre cabines amb capacitat per a un grup. Podem allargar molt les
campanyes, i tots els diners que tenim els esmercem en investigació.
Les condicions de la mar,
sempre canviant, posa
dificultats a la recerca, fins
al punt d’impedir la feina.
A l’equerra, recerca a la badia
de Roses, on es troba el
vaixell Triunfante.
A la dreta i a baix, l’aigua
Què és el que costa més, doncs?
La postexcavació, perquè tots els objectes que
s’han passat segles sota l’aigua quan els treus a
la superfície o els tractes immediatament o els
perds. La fusta pot trigar a fer-se malbé vuit hores: si la deixes al matí a la coberta del vaixell el
mes de juliol, a la tarda ja no cal que la portis al
laboratori; si hi deixes una ceràmica, s’evapora
l’aigua i cristal·litza la sal, augmenta de volum, es
disgrega la ceràmica i salten els dibuixos, les inscripcions... Restaurar és realment car i demana
temps. Conservar un timó d’un vaixell implica tres
o quatre anys de feina per garantir que podrà preservar-se i exposar-se en un museu. L’arqueologia
subaquàtica mai no serà rendible, perquè és molt
més cara la postexcavació que l’excavació. Els
buscadors de tresors baixen al fons del mar, troben els objectes que tenen valor al mercat, l’or i
la plata, i els treuen. Però un tros de roba de mariner o unes sabates costa una fortuna restaurarlos i tenen un valor mínim; per tant, ho destrossen. Els arqueòlegs estem obligats èticament,
perquè és patrimoni cultural, a conservar tant el
trosset de roba d’un uniforme militar com el d’un
senador romà sense cap valor econòmic, i costa
una fortuna fer-ho. Si actues amb la mentalitat de
buscador de tresors, t’estalvies tota la postexcavació, i l’extracció et surt enormement rendible. I
així es destrossen els documents històrics.
tèrbola a la desembocadura
del riu Ebre, on darrerament
estan treballant, amb prou
feines deixa veure les restes
del vaixell que estan
investigant.
Escampall de bales del vaixell
de guerra trobat a la
Arxiu Xavier Nieto
desembocadura del riu Ebre.
42
Tornant a la caixa que heu trobat, ara haureu
de fer un treball de formigueta. Anar desmuntant peça a peça, classificant...
Amb la caixa el que hem fet de moment és extreure-la, posar-la dins una caixa amb aigua de mar,
hem calcat amb un paper impermeable totes les
inscripcions que porta, i s’ha dut al laboratori de
Girona. S’ha buidat la pólvora que hi havia dins per
tal que no taqués la fusta, que ja ho estava prou,
s’ha netejat i posat dins una càmera frigorífica a
3 ºC per evitar la formació de microorganismes
que poguessin enfosquir la fusta. Ara començarem
un procés de dessalatge que pot durar de vuit mesos a un any... Fins a l’última cèl·lula de la fusta ha
estat en contacte amb l’aigua salada i cal que tota
l’aigua salada surti, com es fa amb el bacallà...
Al final acabem amb aigua destil·lada, impregnem
la fusta amb un producte que és el polietilenglicol,
que és un anticongelant, en unes cisternes a
60 ºC. Això evita que quan congelem en una fase
posterior l’objecte els cristalls siguin tant durs que
trenquin les cèl·lules. Fet això, ho congelem a -20
ºC i ho posem dins una càmera de buit i liofilitzem,
com el Nescafé. Així aconseguim treure tota l’aigua
de l’objecte i conservar-lo. Aquest procés pot durar un any o un any i mig. Els objectes que per les
seves dimensions no ens entren a la càmera de
buit, com els timons, els impregnem del tot amb
polietilenglicol. Substituïm tota l’aigua per una cera
sintètica que evita que l’objecte es deformi.
I un cop finalitzat aquest procés que igual dura
dos anys, on va a parar l’objecte?
Això arriba on estableix la llei de museus. El Parlament de Catalunya va aprovar una llei de museus
que diu que els objectes arqueològics s’han de dipositar en el museu més a prop del lloc de la troballa, excepte en casos d’objectes excepcionals,
en què es farà a criteri del director general de Cultura de la Generalitat.
Però darrerament hi ha la tendència de no tocar els objectes del lloc on s’han trobat, oi?
Efectivament, la tendència actual, a diferència del
que passava fa vint o vint-i-cinc anys, és deixarlos al fons del mar. Fa uns anys, recordo, hi havia
gent que deia que el que havia de fer un arqueòleg era buidar-ho tot abans que hi anessin els espoliadors. I recordo que els arqueòlegs dèiem que
no, que un arqueòleg el que fa és investigació històrica, explicar-li a la societat, que és l’hereva del
patrimoni, la seva història. Per què volem tenir en
un museu cinquanta àmfores mes, quan són plens
d’àmfores! El que no té un museu és la història de
Catalunya, o la història de la navegació, que és el
que importa a l’arqueòleg. La tendència actual és
no treure’n res. Ho deixem tot al fons del mar. Això
serà un document històric per explicar la història
de la humanitat, no un vaixell enfonsat. I per això
la Convenció de la Unesco que va signar Espanya
Però si trobeu un vaixell carregat d’àmfores,
segurament voldreu arribar fins a les quadernes per tal d’investigar-lo. El buidareu i el tornareu a omplir?
No. Per exemple, nosaltres fem una campanya de
carta arqueològica. En aquesta campanya trobem
un jaciment intacte. Fem un sondeig d’un o dos
metres quadrats i esbrinem de quina època és, veiem el seu estat de conservació i tenim una primera informació. Amb dos o tres sondejos, amb
l’experiència que tenim, ja veiem coses. Llavors el
tapem i obrim una fitxa. Arribem al final de la campanya i veiem quants vaixells o jaciments nous
hem trobat. Iniciem un procés de reflexió sobre
l’interès científic que tenen. Si és un vaixell amb
àmfores i n’hem excavat catorze, el deixarem, segur, perquè ja coneixem el que pot dur...
Però potser s’hi amaga una sorpresa?
Si, però hi haurà moltes més sorpreses en un tipus
de vaixell que no hàgim excavat mai a Catalunya.
El primer que valorem és l’interès científic, el que
aportarà a la història de Catalunya, i el segon és el
perill de destrucció. Si n’hi ha, passa per davant de
tot malgrat hàgim excavat quaranta vaixells idèntics, perquè no ens podem permetre el luxe de perdre’l. Però si no, prima el valor científic. De tots els
jaciments, primer decidim quins cal excavar i després ens plantegem si podem excavar-los, si tenim
la capacitat econòmica, de laboratori i de personal.
Si no, el tapem i el deixem. Si podem, es fa un projecte, que pot durar quatre campanyes d’excavació
de dos mesos, després set vuit anys de restauració, estudi i publicació. Només si es pot garantir
que arribaràs al final d’aquest procés, dotze anys
més tard, s’inicia l’excavació.
Imaginem que s’ha d’ampliar un port i sabeu
que en aquella zona hi ha un munt de vaixells
i d’història.
Això és un altre tema. Una cosa són les excavacions programades, com les que et comentava
abans, i n’hi ha de preventives o d’urgents. Una excavació preventiva sorgeix quan s’ha d’ampliar un
port com, per exemple, el port de Blanes. Blanes
és l’antiga Blanda romana i, per tant, és una zona
de risc arqueològic. A qui havia de fer l’obra li vam
dir que tenim dos jaciments localitzats a pocs metres d’on es volia construir un dic. Per llei, qui ha de
construir-lo està obligat a fer una prospecció arqueològica. Vam fer un seguit de reunions amb
Ports de Catalunya i ells van pagar la prospecció
que va fer una empresa d’arqueòlegs sota la nostra supervisió. En va sortir un vaixell carregat amb
lingots de plom, es va fer l’excavació correctament
i es va treure tot. Una excavació d’urgència sorgeix
quan en un lloc no preveus que hi hagi res, però
que en plantar un aerogenerador resulta que surt un
«Titanic». Llavors s’actua d’una altra manera.
No hi ha un moment en què hom s’ha de tapar
els ulls i dir «passi-ho bé»? Deu haver-hi casos
en què que hi ha molta feina a fer i us collen
des d’Obres públiques perquè l’obra comença
ben aviat.
En principi no. I per això està l’Administració pública, per fer la inspecció i el control del que s’ha de
fer, i ha de certificar que el treball s’ha fet, que no
queda res. A Catalunya les tasques d’arqueologia
subaquàtica hem provat sempre de fer-les abans
que comenci l’obra. Hi ha interessos contraposats,
però com a arqueòleg et puc dir que no hem tingut problemes greus. Seus a taula i negocies. Probablement nosaltres tenim menys problemes que
els arqueòlegs terrestres, perquè fer un port requereix deu o dotze anys des que es comença a fer el
primer pas fins l’inici d’obres. Quan està en fase de
projecte, entrem en contacte amb els enginyers o
amb qui sigui per fer abans treballs arqueològics
abans que acabin el projecte. Això seria l’ideal,
però no sempre passa.
En el cas del port de Roses, vam seure amb els
enginyers quan estaven fent les primeres ratlles
sobre el paper. Vam parlar de la Rodes grega, de
la Roda romana o medieval... I es va triar on anirien els dics... En concret va sortir un vaixell, i tot
i la dificultat, els enginyers no van tenir inconvenient a posar un pantalà flotant en comptes d’un
de convencional, perquè hi havia un vaixell que
podríem excavar algun dia, que és el Perola V,
que estava a tres metres i s’havia de dragar a sis
metres. Quan ho vam poder fer, el vam excavar,
està publicat i el van traslladar a una part del port
on la profunditat és major, i l’hi vam enterrar. Perquè hi ha pressions, però també mecanismes legals clars per fer les coses correctament.
Josep-Anton Trepat
el 2005 i que ha entrat en vigor el 2 de gener de
l’any 2009, en el seu article primer de l’annex, diu
que es considerarà com a opció prioritària en tota
excavació arqueològica la conservació in situ.
El treball de documentació previ
és el que determinarà la
importància o la urgència de
procedir a una excavació.
Heu parlat d’arqueòlegs professionals que treballen per a empreses, però res a veure amb
empreses com Odyssey, oi?
Les empreses d’arqueòlegs tenen arqueòlegs professionals que no estan en nòmina de l’Administració, que són contractats per empreses d’obres
en compliment de la llei. Aquestes empreses fan un
projecte, el presenten i és aprovat o no per l’Administració, i tenen tota una normativa que està publicada al Diari Oficial de la Generalitat. Han de presentar una memòria, els materials han de ser lliurats
al Departament de Cultura. To això està regulat.
No us agradaria tenir els mitjans d’una companyia com Odyssey?
No. A mi no. Jo no voldria de cap de les maneres
tenir la infraestructura d’una companyia de caçatresors; no em serviria per a res, perquè el que jo
faig és diferent. Tu voldries que et regalés un Jaguar? Depèn, no? Si el que volguessis és anar a
presumir i lligar sí, però per dur melons del delta del
Llobregat al mercat de Berlin no serveix de res. Els
mitjans han d’estar en funció dels objectius que
persegueixes. A mi un vaixell que treu monedes a
la superfície no em serveix. El que necessito són arqueòlegs al fons del mar fent una excavació. Quantes tones d’or van treure? Un disbarat, i potser ho
«De tots els
jaciments, primer
decidim quins cal
excavar i després
ens plantegem si
podem excavar-los,
si tenim la capacitat
econòmica,
de laboratori i de
personal. Si no, el
tapem i el deixem.»
43
Arxiu Xavier Nieto
Arxiu Xavier Nieto
d’Empúries, que està a pocs metres de fondària i
que com que les pedres tenen algunes dos metres
de llargada no se les pot endur ningú. La poca fondària permet obrir el jaciment als submarinistes,
però també a la gent que va amb un tub i aletes.
van fer en una setmana. Jo potser necessito vuit
mesos, però acabaré aportant a la societat una informació històrica que Odyssey no aportarà mai. La
diferència és que una empresa caçatresors busca
posseir coses i un arqueòleg busca posseir informació. Aquesta és la gran diferència.
I l’Armada espanyola, que sembla que s’ha posat a fer d’arqueòleg?
D’aquest tema m’estimo més no parlar. En privat
i oficialment ja he exposat la meva postura i la de
molts arqueòlegs. M’estimo més no parlar-ne,
però crec que ja t’he respòs.
El Thetis du a bord tot
l’equipament necessari per tal que
un grup d’arqueòlegs, fent relleus
per descansar, pugui fer unes
quantes immersions cada dia.
Canviem de tema, doncs. Sembla que es posa
en marxa el «turisme subaquàtic» obrint jaciments al públic. No es corre el risc de muntar
«parcs temàtics» en plan «Port Aventura»? O
això ja va bé? Què en penseu?
El primer que s’ha obert a l’Estat és el port
d’Empúries. I en tenim tres més per obrir, i de moment no els obrirem, atesa aquesta experiència.
Perquè si els jaciments s’han conservat és perquè
estan enterrats. Quan un vaixell s’enfonsa, l’únic
que queda protegit és el que queda enterrat, en
no poder-hi actuar ni la micro ni la macro flora i
fauna i tampoc la mecànica del mar. Es crea una
càpsula tancada que és el que conserva el jaciment. Si obres aquesta càpsula, el jaciment corre
la mateixa sort que les tres cobertes superiors del
vaixell, que han desaparegut fa segles. Per tant,
obrir al públic un vaixell de fusta és tècnicament
impossible. Llevat que vulguis fer una bombolla de
vidre al fons del mar plena de productes químics...
Deixar un vaixell de fusta exposat és, en aquests
moments, tècnicament impossible.
Quines característiques hauria de tenir el jaciment obert al públic, doncs?
Que no sigui material orgànic. I llavors només hi ha
canons i pedres. Vam intentar obrir-ne un jaciment
de canons a Blanes. Un canó sota el mar és ple de
concrecions, que és la protecció del metall davant
un medi ambient agressiu: reacciona creant l’òxid.
En aquell jaciment hi ha via set o vuit canons. Als
quatre dies, la gent que baixava anava donant
cops amb el ganivet d’immersió per treure’n l’òxid,
ja que volien veure el ferro. Aleshores el ferro es tornava a degradar per protegir-se una altra vegada.
Vam desistir. Sí vam provar d’obrir un jaciment on
predominés la pedra i que és el port romà
44
Aquest ha tingut èxit, crec
Sí, però té un problema. Estava tapat per dos metres de sorra. Quan nosaltres hi treballàvem ho havíem de destapar per poder fer la recerca. Quan
marxàvem, tot quedava obert, excepte si hi havia
un temporal, ja que es tornava a tapar. És un jaciment que mai no pots preveure si demà estarà
obert, perquè dependrà del temps. Ara mateix, al
jaciment que hem treballat a la badia de Roses,
on està el Triunfante, hi ha anys que hi anem i al
damunt hi ha tres metres de sorra, i altres vegades està totalment destapat. És complicat i tècnicament complex.
Els visitants, per tant, només podien veure les
pedres del port
Vam pensar que seria molt avorrit i vam trobar una
empresa a qui li vam encarregar sis àmfores que
semblaven autèntiques. I quan ja estava l’encàrrec
fet, em vaig dir, truca’l i digues-li que posi dins una
barra d’acer inoxidable i que miri de fer una cadena que surti per un lateral. Sort d’això! Les vam
posar lligades a un pneumàtic enfonsat ple de ciment, tapat amb pedres i sorra. Tot plegat feia el
seu efecte. A terra hi havia una petita oficina portàtil on uns monitors explicaven el que és un port
romà, s’havia marcat el recorregut amb unes boies i els arqueòlegs duien els turistes a veure’l.
Cada dia, en el primer recorregut que feien els monitors, la seva feina era posar altre cop les àmfores al seu lloc. A la nit algú provava d’endur-se les
àmfores, però quan veia que estaven lligades amb
una cadena les deixava anar. Van acabar trencant
les nanses de la força que feien, i això que eren
massisses i per fora de fibra de vidre... Si això passa aquí, imagina en un jaciment amb material arqueològic. Obrir jaciments al públic... potser sí
perquè és una manera de fer arribar un patrimoni
a la societat, però hem de trobar la manera.
L’ha trobada algú?
A Croàcia han ideat un sistema a partir d’aquestes
xarxes de construcció gruixudes, els rear, fent una
gàbia soldada sota l’aigua. Es pot nedar per fora
de la gàbia i veure el jaciment. Això és una solució? Ho estan fent. A Sicília han posat un sistema
més electrònic mitjançant unes càmeres de vídeo
sota el mar comunicades amb el museu, i des del
museu poden controlar el jaciment. La gent que
no fa immersió ho veuen des del museu i els qui
fan immersió estan vigilats des del museu, que
està al costat del jaciment. Hi ha solucions.
A banda del treball d’investigació en excavacions, feu feina a la universitat. Proselitisme
per captar nous arqueòlegs submarins?
Si. Jo no tenia cap experiència docent i un bon dia
la Universitat de Barcelona m’ho va proposar. Em
Nosaltres no haurem de celebrar aviat a Catalunya els trenta d’anys d’excavacions
No. La primera excavació subaquàtica que es fa a
Catalunya és molt desconeguda, i penso que és
una recuperació i no pas una excavació. Es fa l’any
1894. Què és una excavació arqueològica? Una excavació feta per un arqueòleg que té per objectiu
la recerca i fer-la conèixer al públic i que el material
entri en un museu. El 1894, i va ser Romualdo Alfaràs, el corresponsal a Figueres de la secció
d’Arqueologia de la Asociación Artístico-arqueológica Barcelonesa. Un bus grec el va avisar que està
trobant gerres al Port de la Selva, en concret a cala
Cativa. En treu una i ell diu que és una àmfora romana. Va pagar de la seva butxaca dues campanyes d’excavació i va publicar un article titulat «La
pesca de ánforas», una aportació científica que
explica la troballa. Aquest material es troba en part
al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Crec que és
aquesta la primera excavació arqueològica subaquàtica feta a Catalunya en èpoques modernes.
Amb mitjans moderns l’ha fet vostè
Jo no diria tal cosa. En tot cas sóc el primer arqueòleg català que va començar a fer arqueologia subaquàtica. En Federico Foerster va estar treballant des de l’any 1960 des del CRIS, inicials que
volen dir Centre de Recuperació i Investigacions
Submarines. Eren els que treien àmfores, feien excavacions i publicaven articles del que feien.
Abans parlàveu del desapassionament professional, que us ho mireu amb una certa fredor
científica. Però davant d’un document que certifica que en un lloc hi ha una cosa que no se
sabia que existia, no teniu aquell impuls del
«demà me n’hi vaig!».
Et mentiria si et digués que no m’emociona la meva
feina; en sóc un enamorat. Si no fos així em dedicaria a guanyar diners en qualsevol altra feina.
M’emociono moltíssim, però professionalment
penso: «s’ha de fer un projecte, quins són els objectius...» Quan puguem garantir que el projecte es
farà en condicions, llavors el farem. Es tracta de ser
bons professionals; és la meva professió des de fa
més de trenta anys. Si m’assabento que un submarinista ha tret alguna cosa única, em demano qui és
aquest senyor, quines garanties em dóna?
Ho donen els anys, l’experiència...
No pots separar una cosa de l’altra. T’ho dóna la
pràctica i, sobretot, adonar-te que és l’única manera de fer les coses bé. Recordo que els anys
vuitanta estava sopant i em truquen a la porta. Era
un amic submarinista que venia de la reunió del
seu club d’immersió on una persona deia que qui
volgués podia anar l’endemà amb ell a treure àmfores al port de Roses... Vaig anar a veure aquella persona i, al fons del passadís, vaig veure una
àmfora i vaig pensar que devia ser veritat el que
explicava. Ens va dir que havia trobat un vaixell ple
d’àmfores i que si volíem demà hi podíem anar. Li
vaig dir que d’acord i que aniríem amb compte
perquè era una cosa a protegir. Ell n’estava encantat i hi vam anar quatre o cinc vegades, cada cap
de setmana. Al final vaig «anar de farol» i li vaig dir
que trucaríem l’almirall de Cartagena perquè ens
enviés el Poseidón —el vaixell de recerca de
l’Armada— perquè trobés el vaixell. Ell assegurava que havia vist fusta i li vaig demanar que me’n
fes un dibuix. Em va fer un sistema d’encaix de
fusta que únicament es dóna fins al segle VII. Per
tant, l’havia d’haver vist!
Arxiu Xavier Nieto
Compagineu les campanyes d’excavació amb
la docència, doncs?
A mi la transmissió de coneixements sempre m’ha
agradat, a nivell de conferències, de grups amb
gent. En una aula tinc l’avantatge que aporto als
estudiants un coneixement teòric que fa que la
seva estada al vaixell sigui més aprofitable. I de
mica en mica em van anar cridant d’altres universitats d’aquí i d’altres universitats espanyoles. Al final de l’any potser hi haurà una seixantena de persones que hauran sentit a parlar d’arqueologia
subaquàtica. Com que el Thetis és l’únic vaixell que
hi ha a l’Estat, trobo que tenim l’obligació moral
d’acceptar aquesta gent. Volem que l’arqueologia
subaquàtica tingui futur, que hi hagi noves generacions i altres vaixells com el Thetis.
Arxiu Xavier Nieto
vaig decidir en veure que els estudiants venien al
Thetis sense tenir idea de res. Dels quinze dies
que s’hi estaven, la primera setmana la perdíem
perquè no sabien ni què era una mànega de succió. Vam començar fent «xerrades prematrimonials» (riu). Als qui havien de venir al Thetis els fèiem venir un cap de setmana abans i els
explicàvem les coses perquè arribessin al vaixell
amb uns coneixements teòrics.
A dalt, laboratori del CASC a
Girona. A baix, en Xavier Nieto a
l’interior del Thetis, calcant una
de les inscripcions trobades en un
dels barrils de pólvora del jaciment
del delta de l’Ebre.
Semblava cert, doncs, no?
Vam estar anant cada vegada amb més gent per
tal de trobar-lo. Però un diumenge vaig arribar
abans al bar del port per fer un cafè. Un pescador se m’adreça i em pregunta si sóc qui va amb
el seu nebot a fer immersió. Jo que li dic que sí,
que ja fa setmanes que busquem àmfores. Em va
dir que li havia regalat al seu nebot una que havia tret ell amb la xarxa de pesca. Per tant, tot era
mentida, aquell noi no havia vist res de res, només volia protagonisme, i va tenir quinze o vint
persones buscant el maleït vaixell. Les explicacions que ens donava les havia tret dels llibres.
Coses com aquestes et fan la pell dura.
45
recercaenmarxa
PER ASSUMPCIÓ VILA I JORDI ESTÉVEZ
«Descobriments» a la costa
E
n una estada de recerca a Vancouver (British Columbia, Canadà) varem constatar dues coses només
indirectament relacionades amb el nostre
projecte però sí amb nosaltres: la primera,
que a la ciutat hi havia carrers, i a la Columbia Britànica, pobles, illes, muntanyes
i estrets, amb noms catalans i espanyols,
i la segona era que gairebé ningú no sabia qui eren aquests personatges que donaven nom a carrers i ports o illes.
Varem trobar qui eren aquests personatges fent la nostra recerca, ja que necessitàvem descripcions de les comunitats aborígens de la costa nord-oest del
Canadà, i les primeres descripcions resulta que varen ser fetes al segle XVIII per
homes provinents de San Blas, Mèxic, el
més important port espanyol al nord de
l’oceà Pacífic. D’aquest port sortiren expedicions cap al nord per explorar, cartografiar i per defensar la zona dels navegants i comerciants russos.
I la primera d’aquestes expedicions
(1774) fou comandada per un pilot mallorquí, Joan Josep Pérez Hernández (Mallorca, 1725 - San Blas, 1775), que es va
convertir, així, en el primer europeu a ar-
ribar a les costes de l’actual British Columbia canadenca. Un dels capellans també
era mallorquí: el frare franciscà Joan Crespí.
En arribar al paral·lel 52 baixaren a prop
de les actuals illes Queen Charlote, a les
quals havien posat el nom de Santa Margarita. També es va canviar posteriorment
el nom que havien posat al que ara és
l’entrada Dixon, i que ells havien batejat
«entrada de Juan Pérez».
L’agost del 1774 arribava a l’actual illa
de Vancouver, i dos dies després a la
rada San Lorenzo (on anys més tard arribaria James Cook, que li posaria el nom
de Nootka). Aquí entraren en contacte
amb el poble Nuu-chah-nult, amb qui fan
intercanvis d’objectes, entre els quals
dues culleretes que els indis es queden i
que anys després ensenyaran a Cook, la
qual cosa ratificà l’anterior presència del
mallorquí en aquella zona.
Joan Josep Pérez obrí una nova ruta,
va certificar que no hi havia russos (almenys fins als 55º) en aquelles costes i va donar a conèixer al món occidental uns pobles indígenes fins llavors desconeguts.
Però no havia arribat als 60º nord ni
havia fundat cap establiment, per la qual
cosa es va organitzar, l’any següent, una
segona expedició. Sortiren tres vaixells, un
dels quals comandat per Bruno de Heceta, i amb Joan Josep Pérez Hernández,
ara com a pilot, a les ordres d’Heceta. Va
ser a la tornada d’aquesta expedició que
Joan Josep Pérez morí, a alta mar, ja prop
de San Blas.
Un altre nom que veiem repetit: carrer
Alberni, a la ciutat de Vancouver; Port Alberni, a l’illa de Vancouver, Alberni Inlet.
Correspon a un militar, Pere Alberní i
Teixidor. Va néixer el 30 de gener de 1747
a Tortosa (Baix Ebre). El seu pare fou
Jaume d’Alberní i Antolí, notari, i la seva
mare Maria Inés Teixidor. La parella va tenir cinc fills i dues filles.
En Pere es va fer de la Companyia
Franca de Voluntaris de Catalunya. La
Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, o Companyies de Voluntaris de Catalunya, fou un cos de milícia del Principat
de Catalunya entre 1762 i 1815, al servei
del rei d’Espanya, com a reforç de les tropes regulars oficials. Seguia la tradició de
les dues institucions armades històriques
del Principat: el sometent i els miquelets.
La Companyia, amb seu a Barcelona,
Detall del gravat de la badia de Nutka.
Autor: José Cardero S. XVIII. Museu d’Amèrica.
Interior de la casa del cap Macuina (detall).
Diari Bodega y Quadra. 1792.
Ministerio de Asuntos Exteriores.
Hi ha tres homes amb barretina.
va reclutar la majoria de milicians de les
comarques del Prepirineu.
L’any 1765, el rei Carles III envia a la colònia Nova Espanya (Mèxic) el «visitador
general» José de Gálvez per reformar el
govern i organitzar expedicions per tal
d’explorar la costa de la que anomenaven
«Alta Califòrnia» i el nord-oest del Pacífic.
Com a conseqüència de la gestió d’en
Gálvez, es demanà a la metròpoli que enviés tropes, i s’escolli la Companyia dels
Voluntaris de Catalunya.
Així, el 2 de maig de 1767, la Companyia va ser enviada a la colònia espanyola
de Nova Espanya. Eren 98 soldats sota el
comandament del capità Agustí Callis i
de tres oficials més, Pere Fages, Esteban
de Vilaseca, i el propi Alberní. Varen arribar a destinació l’agost d’aquell mateix
any, i establiren la seu a Guadalajara, a la
costa del Pacífic.
El 1772, el virrei Bucarelli divideix el cos
de milícies en dues companyies: la «primera companyia» a les ordres del capità
Agustí Callis, que, quan va morir, el 1782,
fou substituït per Pere d’Alberní, i la «segona companyia» sota el comandament
d’en Pere Fages.
El febrer del 1790, la primera companyia, amb el capità Pere d’Alberní, acompanyà l’expedició de Francisco de Eliza a
les costes del nord-oest del Pacífic, que
tenia com a missió explorar i prendre possessió per a la Corona espanyola dels
llocs on anaven i restablir el fort de Nootka
Sound. El febrer del 1790 surten de San
Blas (Mèxic), i a l’abril s’instal·len al port de
Nootka Sound, a l’illa de Vancouver. S’hi
varen quedar uns quants anys.
L’expedició estava formada per tres vaixells, un dels quals, el San Carlos, coman-
dava un altre català, en Salvador Fidalgo,
nascut a la ciutat lleidatana de la Seu
d’Urgell el 1756. Hidalgo, des de Nootka,
va anar a explorar i cartografiar Alaska
(Sitka, illes Kodiac, varen fundar la ciutat de
Còrdova...). Junt amb Fidalgo viatjaven en
aquesta expedició 15 soldats mes de la
Companyia dels Voluntaris de Catalunya.
Un cop a Nootka, la compañía va organitzar els treballs de la construcció de
l’assentament. Preparà les defenses del
fort Sant Miquel, construí habitatges, casa
per al comandant, magatzems, un hospital, plantaren horts. Alberní va restablir
les relacions amb els nadius d’aquests
llocs, va compilar el primer vocabulari i va
fer les primeres descripcions sistemàtiques de la zona.
Pere d’Alberní va tornar a San Blas el
juny del 1792, deixant catorze milicians
que van ser rellevats el 1794, i el fort es va
abandonar finalment el 23 de març de
1795. Les dures condicions de vida varen
contribuir que dels quasi vuitanta milicians només en tornessin cinquanta-nou.
Acabem aquí, però hi ha molt més, és
evident, molt més escrit i per escriure sobre el tema de la presència catalana a la
costa nord-oest de Nord-Amèrica. Des de
molts punts de vista: com va ésser la convivència entre la gent catalana i els nadius,
què varen aprendre els uns dels altres...
Des del nostre, professionalment pensant, hi ha un aspecte no tractat i que podria generar noves perspectives científiques, i no només científiques. Ens referim
a l’arqueologia i les possibilitats que obriria el poder, per exemple, excavar la zona
on convisqueren catalans i Nuu-chah-nult
durant tots aquells anys. Convertir en realitats suggeriments com, per exemple,
les que feia en Tomás Bartrolí el 1968:
Nootka, el principal paraje de esta historia, ha cambiado poco. Friendly Cove es
una «reserva india», y hay allí unos simples
monumentos que recuerdan la ocupación hispana. En 1962 presenté a las autoridades canadienses un informe con
una breve reseña histórica del lugar y sugerencias encaminadas a convertirlo en
un centro de la historia de aquella costa
durante el siglo XVIII. Una de las sugerencias era que se hicieran excavaciones. Algunas se hicieron en 1966. Espero que se
llegue a realizar otra sugerencia: la reconstrucción del simple fortín que tuvo el
establecimiento español, y convertirlo en
archivo-museo, con guardianes ataviados con el uniforme del Regimiento de Infantería de Cataluña, pues fue una compañía de esta unidad (radicada en México)
la que constituyó la primera guarnición
del fortín. Y espero que cuando llegue la
ocasión México y España cedan armamento, utensilios, copias de documentos, etc. para la realización del proyecto.
Només pensant en les sinergies transversals a nivell científic, que n’hi ha
d’altres, que generaria ja valdria la pena
intentar-ho.
I, en general, estaria be incentivar, des
de Catalunya i Canadà, el coneixement de
les històries mútues i convergents, com ja
fa l’activa i acollidora gent del Casal Català de Vancouver.
Dra. Assumpció Vila i Mitjà. Arqueòloga,
Professora d’Investigació del Consell Superior
d’Investigacions Científiques al Departament
d’Arqueologia i Antropologia de la Institució
Milà i Fontanals de Barcelona.
Dr. Jordi Estévez i Escalera. Arqueòleg, professor de Prehistòria de la Universitat Autònoma
de Barcelona.
Des del 1975 investiguen les societats caçadores-recol·lectores des de la Prehistòria fins ara.
47
MMB
reportatge
Bot de salvament a motor Martín Ferreiro.
1911. Un any per no oblidar
PER PEDRO OTIÑA, MONTSERRAT FLORES, GERARD MARTÍ I ENRIC GARCIA
L’any 1911 ha quedat marcat a la memòria col·lectiva de la gent de mar com
l’any de la gran catàstrofe o l’any de les
desgràcies. No ha estat l’única gran
desgràcia marinera (cada població té el
seu «any dels negats»), però sí, probablement, la més important en morts. Pel
dramatisme dels fets i també pel paper
que van desenvolupar els mitjans de
comunicació del moment en la difusió de
les notícies (amb la fotografia incorporant-se tímidament a diaris i revistes),
aquesta tragèdia va tenir un impacte en
la població catalana d’aquell moment
com potser no n’havia tingut abans,
quan les notícies quedaven circumscrites a un àmbit local més limitat.
La repercussió que va tenir el succés
ens acosta, cent anys després, a aspectes poc coneguts del nostre litoral i de
les comunitats pescadores que hi vivien
en un moment previ a l’arribada d’importants canvis com l’electricitat o la motorització de les embarcacions. L’any 1911,
la flota pesquera catalana iniciava tímidament la mecanització (unes poques
barques amb màquina de vapor), però
era bàsicament velera, de vela llatina,
gairebé indefensa davant l’embat d’un
temporal brutal i sobtat.
Per tots aquests motius, a Cambrils ja
es treballa per fer memòria, a l’inici del
proper 2011, dels fets més importants de
l’anomenat «any de les desgràcies», ja
que hi va haver també una forta rierada.
Els actes que es preparen tindran dues
vessants. Una primera serà de caràcter
commemoratiu en l’àmbit local, per recordar les famílies pescadores afectades. Per
una altra, hi haurà una vessant didàctica i
de memòria històrica que anirà més enllà
de Cambrils, amb un intent de presentar
48
els fets en tot l’àmbit que afectà el temporal. Per aconseguir aquest darrer objectiu, des de l’Ajuntament de Cambrils es
compta amb la col·laboració del Museu
Marítim de Barcelona i de la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana.
Desgràcia a llevant i a ponent
La costa catalana ha estat escenari de
diverses tragèdies marítimes al llarg de la
seva història, algunes de les quals estan
documentades a la premsa local i nacional, als arxius de les confraries i, també,
a la memòria popular. En aquest sentit,
la catàstrofe del gener del 1911 pot
d’alguna manera servir com a paradigma
de totes les altres. Catalunya va viure llavors un dels temporals més terribles de la
seva història, amb una gran quantitat de
pèrdues en homes i embarcacions.
La matinada del dia 31 de gener, dimarts —per la Candelera, segons el calendari popular—, els pescadors van sortir a
la mar animats pel bon temps. Res no feia
pensar en un perill immediat. Cap a mig
matí, però, es van aixecar núvols i aviat una
descàrrega violenta va sorprendre la flota
pesquera. El temporal va durar tota la nit i
fins a l’endemà, 1 de febrer. En definitiva,
van ser unes poques hores de temporal
imprevisible, semblant a les galernes del
Cantàbric. Només cal dir que, mentre les
barques i els homes es perdien sense remei, els baròmetres indicaven
«bon temps fix». El temporal va
afectar especialment la comarca
del Maresme, Barcelona ciutat i
tota la costa catalana de ponent.
També va afectar les costes de
Castelló i València, i fins i tot a Sagunt va enfonsar el vapor Abanto.
Moltes barques del Maresme
van trobar refugi a Pineda, Calella
MMB
Un centenari negre
o Sant Pol, però la major part de les embarcacions van ser arrossegades cap a
Barcelona, on van intentar cercar refugi.
Malauradament, les condicions del port,
llavors en obres, van fer gairebé impossible l’accés a les barques de pesca, majorment propulsades a vela. L’estació de salvament de nàufrags de Barcelona va fer
tot el possible per auxiliar aquestes embarcacions. El bot de salvament, el Martin
Ferreiro, va sortir de port en diferents ocasions, arrossegat pels remolcadors Cataluña i Montserrat (de la Societat de Remolcadors) i pel Bomba núm. 2 de la Junta
d’Obres del Port. Durant tota la tarda del
31 de gener i el matí de l’1 de febrer es va
aconseguir el salvament de tretze embarcacions amb les seves tripulacions.
Pel que fa a la costa del Camp de Tarragona, el temporal va sorprendre les
barques poques hores després. De bon
matí havien sortit a la feina; al començament de la tarda les de Torredembarra,
Tarragona i Cambrils anaren a buscar
refugi als seus respectius ports. Però la
violència del temporal les castigà de tal
manera que algunes d’elles, després de
lluitar tota la tarda i bona part de la nit
contra la climatologia, s’estavellaren contra les roques del cap de Salou o acabaBarca abandonada a la platja
de Can Tunis.
El temporal va tenir un gran ressò
en uns mitjans de comunicació
llavors en expansió.
ren sense govern a l’Hospitalet de l’Infant
i l’Ametlla de Mar. D’altres, amb més fortuna, van poden refugiar-se al port de Tarragona, a Sant Carles i a la punta de Salou. La flota de Cambrils va ser la més
castigada: 5 barques perdudes i 16 mariners morts pel temporal, segons el balanç oficial.
La tempesta avançava cap a la costa
de Castelló i València. A migdia del primer de febrer encara hi havia barques de
Peníscola que lluitaven contra l’onatge
davant de València. Va remetre completament la nit del 2 al 3 de febrer.
Terror i desolació
Durant aquelles hores es van viure històries terrorífiques. Un pescador va trobarse, en bolcar la seva embarcació, que se
li havien enganxat una mà i els peus en
l’art i havia quedat immobilitzat. Miraculosament, amb la mà lliure va poder escapolir-se i salvar la vida. Un altre pescador
va ser trobat sense sentit a la platja de
Can Tunis, a mercè de les onades. Un
captaire que vivia en una barraca propera va poder, amb molt esforços, arrossegar-lo a la seva caseta i donar-li auxili.
Un pescador, que havia quedat viu de
miracle, passejava per la platja mostrant
símptomes de demència a causa del terror. Dos obrers d’una fàbrica de Can Tunis van veure des d’un terrat com el temporal destrossava les barques prop
d’aquell lloc i van adonar-se que al pal
d’una d’elles hi havia amarrat un home.
Sense pensar-s’ho i després de proveirse de ganivets, els dos homes van llançar-se a l’aigua i batallant amb les onades van aconseguir arribar al derelicte i
alliberar el pescador de la seva més que
possible tomba; amb grans esforços,
van portar-lo viu a terra, on tots tres van
recuperar l’alè.
El 31 de gener, a la tarda, la barca Rosalia de Torredembarra va ser sorpresa pel
temporal. Lluitant contra la tempesta va
perdre l’agulla del timó i, per tant, es va
quedar sense govern; durant tota la nit,
la tripulació va lluitar per tenir-la proa al
vent. La barca Ramon, de la mateixa matrícula, amb prou feines havia aconseguit
entrar al port de Tarragona; quan els homes es retiraven a descansar, foren avisats del perill que corria la Rosalia. Ràpidament tornaren a fer-se a la mar amb la
Ramon i aconseguiren remolcar la Rosalia amb la seva tripulació a bord, fins al port
de Tarragona.
Gairebé a la vegada que la Ramon remolcava la Rosalia, des del cap de Salou
divisaren una barca que feia senyals
d’auxili. Procedia de Barcelona i, juntament amb la tripulació, hi anaven tres nàufrags procedents d’una barca de Mataró,
naturals de Montgat. El temporal havia
portat aquesta barca fins a aigües de Tarragona. Des del port de Tarragona li havien
tirat un cable, però es va trencar i va ser
arrossegada per la tempesta fins a Salou.
Allà, alguns mariners sortiren a la mar i
aconseguiren recuperar la barca i els seus
tripulants, fent-los arribar a la platja.
Un supervivent cambrilenc va morir de
fred a terra després de nedar portant un
cap amb l’esperança de salvar la barca
amarrada a un arbre; el seu cadàver va ser
trobat en un bosc, on va defallir. Altres
nàufrags eren recollits per barques que,
minuts després, també s’enfonsaven. En
altres punts de la costa homes i dones
contemplaven impotents, de terra estant,
com les barques es perdien i els homes
eren engolits per les onades.
El rastre de la tempesta
Passat el temporal, durant molts dies la
mar va anar retornant a les platges cadàvers i restes de barques: a la costa tarra-
49
MMB
Estació de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos a Barcelona.
Desprès de la desgràcia, només quedava
el recurs a la beneficència.
gonina, des del Torrent del Gené a Cambrils fins a l’Hospitalet de l’Infant, en una
distància d’onze quilòmetres, tota la platja
estava materialment coberta de fustes,
veles i derelictes. Les famílies perdien
l’esperança de trobar els desapareguts,
les autoritats es preguntaven si es podia
haver fet quelcom més per salvar més
pescadors i, en molts pobles o a la mateixa Barceloneta, els veïns començaven a
comprendre que el cop havia estat devastador per a gairebé tothom, ja que qui
més qui menys tenia un parent o un amic
entre les víctimes. Alguns cossos van haver de ser extrets de barques enfonsades
al cap d’uns dies.
La premsa local i nacional va fer-se
ressò dels fets durant un parell de mesos,
però ja l’endemà del temporal va començar una campanya pal·liativa fonamentada en recaptacions populars, actes benèfics i aportacions d’institucions com
per exemple ajuntaments, bisbats o la
Cambra del Comerç de Barcelona; fins i
tot es van rebre aportacions des de
l’estranger. Es tractava, sobretot, de recaptar diners per a les famílies dels afectats. La mort del cap de família (sovint
acompanyat d’un o més fills grans) deixava a la resta de la família en una situació veritablement esgarrifosa: no eren
estranys els casos de vídues embarassades, fills malalts o impossibilitats, parents
d’edat avançada, etc. En alguns casos
eren famílies senceres les que van desaparèixer al mar.
Pel que fa al nombre total de morts,
encara està per determinar amb exactitud.
Segons La Vanguardia, el recompte de
víctimes va ser el següent: Barcelona, 28;
Badalona, 11; Caldetes, 8; Vilassar, 8;
Cambrils, 20; Tarragona (inclou diferents
indrets), 7. En total, 83 morts. En canvi, La
Veu de Catalunya donava, el dia 11 de febrer de 1911, aquest resum de morts de
les comarques barcelonines: Caldetes, 8;
Mataró, 7; el Masnou, 10; Badalona, 11;
Barcelona, 27.
Tot plegat una història per investigar,
per recordar i per fer conèixer com a testimoni d’uns fets que ens parlen de la nostra història marítima més recent i no per
això més coneguda.
Un masnoví reconegut:
el capità Mirambell
caixademariner
MUSEU MUNICIPAL DE NÀUTICA DEL MASNOU
Número de registre
693
Categoria
Art
Nom de l’objecte
Pintura sobre tela
Títol
Constancia
Descripció
Representació de la pollacra-goleta
Constancia, que fou comandada
pel capità Joan Mirambell i Bertran.
Embarcació amb matrícula de Barcelona
i casc negre amb franja blanca,
representa que navega prop de la costa
cap a l’esquerra. A coberta, s’hi veuen
mariners feinejant. La bandera porta
nom i presenta un text a baix.
Autor
Desconegut
Datació
Segles XIX-XX
Pertanyent a
Pinacoteca Municipal
E
l Masnou, municipi que va assolir
la independència de forma definitiva l’any 1825, tenia un gran nombre de pilots, i hi havia més de 200 vaixells que feien la cursa cap a Amèrica.
L’any 1867, una tercera part de la població era formada per mariners (73 patrons, 377 pilots i 468 mariners). D’entre
les nombroses famílies conegudes per la
vinculació amb el comerç marítim (com
els Millet, els Bertran, els Maristany, etc.),
destaca la del capità Mirambell.
Joan Mirambell i Bertran nasqué al
barri mariner d’Ocata, el 27 de febrer de
1796, i fou batejat a la parròquia de Sant
Martí de Teià. El Llibre de Matrícula que
es conserva al Museu de Nàutica del
Masnou (lloc on s’inscrivien els mariners
aptes per fer el servei militar de l’Armada)
ens fa un retrat del capità en plena joventut: era d’estatura regular, pell blanca,
ulls blavencs, celles i cabells castanys,
front regular, nas ample, llavi i boca grossos i barba espessa.
L’any 1811, als setze anys, Mirambell
va fer-se a la mar en qualitat d’oficial, segons consta en l’ofici del comandant general de matrícules dels terços navals de
llevant, del 30 de novembre de 1813.
S’esmenta que se li abonaren tres anys
de campanya com a oficial de mar en
corsari espanyol durant l’última guerra
contra França.
L’esdeveniment més important pel
qual es coneix el capità va tenir lloc l’any
1834, quan tenia trenta-nou anys d’edat.
Comandant la pollacra-goleta Constancia emprèn des de Tarragona un viatge
acompanyat pels pilots Pau Farrés, encarregat de la derrota, de Vilassar de
Mar, i Ferran Torres, d’Arenys de Mar.
Va carregar les bodegues de la seva
pollacra-goleta amb vi, oli, ametlles i
avellanes, i va dir que es dirigiria cap a
Rio Grande (Brasil), tot i que la intenció
era arribar a Montevideo, ruta tancada
als vaixells espanyols com a conseqüència de la Guerra de la Independència
d’Amèrica.
Un cop allà, tot i arborar bandera brasilera, es va descobrir la nacionalitat del
vaixell i Mirambell fou empresonat. Abans
d’ésser jutjat, el va rebre el president
d’aquella República, el general Ribera, al
qual exposà que aquell viatge era un acte
amistós i que les relacions comercials
afavorien tant Espanya com l’Uruguai.
El president es va quedar sorprès per
l’audàcia i les raons de Mirambell i el
posà en llibertat el dia 10 de gener de
1835.
Joan Mirambell i Bertran morí el 1862.
Cristina Espuga i Condal. Directora del
Museu Municipal de Nàutica del Masnou.
51
deviatge
TEXT: EVA CASALS
FOTOGRAFIES: TATE CABRÉ
La Ruta dels Indians
Dos «mundos», tal i com encara avui anomenen els descendents dels indians.
D
urant el segle XIX l’emigració es
convertí en un fenomen de
masses; prop de 45 milions d’europeus van emigrar fora de la seva terra.
Anaven a la recerca de l’estabilitat econòmica i social que el seu territori no els
podia oferir. Emigrar sempre ha representat una opció ràpida per enriquir-se i
promocionar-se socialment, comptant,
això sí, amb molta sort.
Catalunya també va ser escenari
d’aquest fenomen migratori. La destinació preferida va ser Amèrica. Aquells emigrants i les seves famílies es van estendre com una xarxa per gran part del
continent americà, amb especial presència a les colònies espanyoles. Varen participar de la vida econòmica, política, social i cultural dels països on van viure, al
mateix temps que refermaven la seva
identitat cultural, pensant en el retorn.
Un esdeveniment històric, però, no és
un fet aïllat; té unes causes i unes conseqüències que el relacionen amb el territori i entorn on esdevé.
El Decret de lliure comerç, dictat per
Carles III el 1778, va permetre el comerç
directe amb Amèrica des de diferents
ports espanyols, la qual cosa va acabar
amb el monopoli que fins llavors havia
tingut Cadis. Aquest fet va impulsar l’emigració transatlàntica i el comerç marítim a diferents punts del país com As-
52
túries, Cantàbria, el País Basc o Catalunya.
Els catalans varen saber aprofitar
aquesta oportunitat; tenien l’experiència
necessària per poder obrir i explotar els
nous mercats que s’oferien. El comerç
marítim que havien mantingut durant segles pel Mediterrani els havia permès
convertir-se en experts navegants i comerciants.
Els indianos o americanos, com es coneixen popularment els indians, són
aquells que, al llarg del 1800, marxen a
Amèrica a la recerca de fortuna i retornen amb el capital aconseguit.
La Xarxa de Municipis Indians
La Xarxa de Municipis Indians (XdMI) és
una associació cultural sense ànim de lucre que té com a finalitat conèixer la història de les relacions mantingudes entre
Catalunya i Amèrica i recuperar el patrimoni cultural que els indians varen deixar al territori. La XdMI està conformada
per onze municipis catalans: Arenys de
Mar, Begur, Blanes, Cadaqués, Calonge,
Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Sant
Pere de Ribes, Torredembarra, Palafrugell i Vilanova i la Geltrú.
Fer-se una casa, formar família, viure
de renda, prosperar en els negocis, fer
obres benèfiques, invertir en la modernització del país, crear marques comer-
cials... són algunes de les fites que va
aconseguir aquesta nova classe social
que representen els indians. La seva figura s’ha mantingut viva en l’imaginari
col·lectiu dels pobles i les seves accions
han perdurat en el territori en forma de
patrimoni cultural; formen part de la nostra identitat cultural.
Els municipis de la XdMI us ofereixen
diferents propostes per apropar-vos a
aquest episodi de la nostra història. Una
passejada pel nucli històric, una visita al
museu, una sortida a navegar, una degustació de productes locals com el vi
o el cava, passar el dia a la Fira d’Indians,
dormir en una casa indiana o conèixer
les joies de l’art funerari català que
s’amaguen als cementiris, són algunes
de les activitats que us presentem a continuació. Us recomanem que complementeu la visita gaudint de l’excel·lent
oferta gastronòmica local, on els productes de la terra i el mar són els protagonistes de la taula.
Les visites guiades us permetran, tot
fent una passejada, descobrir les històries que s’amaguen a les cases senyorials que els indians es van fer construir
als seus pobles natals. També les obres
altruistes que aquests van promoure,
com ara casinos culturals, escoles, asils
o hospitals. Un recorregut pels estils arquitectònics del segle XIX, des del neo-
llers conserven els mètodes tradicionals
d’elaboració del vi de pagès. Tot i que
no està documentat històricament que
el seu vi s’exportés a Amèrica, la Vall del
Tinar bé mereix una visita.
Blanes va ser el lloc escollit per l’indià
Agustí Vilaret, l’any 1865, per fundar les caves Mont-Ferrant. Us recomanem una visita a les caves, on us ensenyaran el procés d’elaboració del cava i podreu degustar
el cava l’Americano. No deixeu de visitar el
passeig de Dintre de la vila, lloc triat pels indians per construir-se l’habitatge familiar.
Els municipis de Cadaqués (juny), Begur (setembre) i Torredembarra (setembre) organitzen cada any la Fira d’Indians,
uns dies per rememorar el seu passat indià. Hi trobareu mostra d’oficis antics, fira
d’artesania, actuacions musicals, xerrades divulgatives, cuina caribenya i personatges d’època que surten al carrer.
Una de les dinàmiques seguides pels
indians, al seu retorn, era construir-se
una casa. Al mateix temps, encarregaven un panteó al cementiri. Els cementiris de Cadaqués, Sant Feliu de Guíxols,
Lloret de Mar, Arenys de Mar o Vilanova
i la Geltrú conserven obres d’escultors
com Josep Llimona, Josep Puig i Cadafalch, Bonaventura Conill o Antoni M.
Gallissà, per nombrar-ne alguns.
Per últim, si el que voleu és dormir
com un indià, podeu fer nit a l’Hotel Palou de Sant Pere de Ribes. A l’Hotel Clàssic o a l’Hotel Aiguaclara de Begur. Antigues cases d’indians reconvertides en
petits hotels amb encant.
Les propostes que es donen a conèixer en aquest article són una mostra
orientativa de l’oferta dels municipis. Per
a més informació, adreceu-vos a les oficines de turisme.
Balconada de la casa Bonaventura Puig i Torrent que dóna al passeig marítim de Blanes.
classicisme fins al modernisme. Vilanova i la Geltrú, Begur, Sant Pere de Ribes i Lloret de Mar en programen habitualment. Els dos darrers, a més, us
ofereixen visites teatralitzades (consulteu-ne la programació).
Una recomanació especial a Lloret de
Mar. Adreceu-vos al passeig de les Palmeres i visiteu el Museu del Mar, la casa
de l’indià emigrat a Cuba, Enric Garriga i
Mataró. El museu us convida a descobrir
l’estreta relació que els lloretencs sempre han mantingut amb el mar. Si voleu
complementar la visita arribeu-vos fins a
la Dona Marinera, l’escultura d’Ernest
Maragall homenatge a la dona, que en altres èpoques va tirar endavant la llar,
mentre l’home estava embarcat o provant
fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic.
Al port de Sant Feliu de Guíxols fondeja el bergantí Cyrano, rèplica d’un dels
vaixells que feia la ruta cap a Amèrica.
No us podeu deixar perdre l’experiència
de sortir a navegar a vela per reviure un
episodi de l’aventura d’ultramar. Coneixereu com era la vida a bord.
El vi i els aiguardents van ser un dels productes que els catalans exportaven cap
a Amèrica. Aquest va ser el cas de Sant
Pere de Ribes; el seu vi era apreciat pel
comerç ja que aguantava la llarga travessa de l’Atlàntic, i no es feia malbé. Avui
en dia aquesta vila segueix mantenint la
seva tradició vinícola. La Ruta dels Cellers
us descobrirà un paisatge de vinyes i us
aproparà als secrets de l’elaboració del vi.
Calonge també us ofereix visites pel
seu entorn vinícola, on alguns dels ce-
Eva Casals. Tècnica de Patrimoni
Tate Cabré. Periodista i fotògrafa
Símbol indià de la casa de Nicolau Font i Maig
de Lloret de Mar.
53
rosadelsvents
EMS/CDI, António Silva, 2009
AUTOR: ELISABETE CURTINHAL
Tercer «Encontro» d’embarcacions tradicionals de la badia de Seixal.
Ecomuseu Municipal
de Seixal
L’
Ecomuseu Municipal de Seixal
(EMS) és una estructura orgànica de la Càmara Municipal de
Seixal, territorialment descentralitzada,
que té com a objectius principals la preservació, la interpretació i la divulgació
del patrimoni cultural, així com el registre
i la transmissió de coneixements, de tècniques i de saber fer, i la prestació de serveis al públic, mitjançant un equip multidisciplinari, amb la participació de
comunitats interessades en promoure el
seu patrimoni cultural i natural.
Fou obert al públic l’any 1982. A
l’Ecomuseu Municipal se li va donar la
missió d’investigar, conservar, documentar, interpretar, valorar i difondre el testimoni de l’Home i del seu medi. Un medi
que pertany al territori i a la població del
Consell de Seixal amb el propòsit de con-
54
tribuir a la construcció i a la transmissió
de la memòria social així com per aconseguir un desenvolupament sostenible.
Es va constituir com a projecte museològic amb vocació territorial i comunitària. Actualment, l’EMS integra set
punts (cinc nuclis museològics i dues
extensions) i gestiona tres embarcacions
d’esbarjo. Els nuclis són espais de propietat i gestió municipal convertits en museus o d’aprofitament museològic. Les
extensions són llocs o patrimonis integrats en espais de gestions mixtes amb
un aprofitament parcial del museu.
Tres grups d’unitats patrimonials formen el museu de l’EMS: un patrimoni arqueològic, un patrimoni tècnic i industrial,
i un patrimoni fluvial i marítim. Amb aquest
article ens proposem caracteritzar els
principals recursos museològics relacio-
Seixal
nats amb la cultura marítima integrada a
l’estuari del Tajo, reutilitzats per a navegar
i adaptats per a la funció d’esbarjo.
El Núcleo Naval està ubicat dins una
antiga drassana i format per dos edificis
EMS/CDI, António Silva, 2009
«Bahia do Seixal».
EMS/CDI, João Martins, 2009
A baix, barca de la fragata
navegar per l’estuari després d’una
intervenció important de recuperació a la
part estructural de l’embarcació. De la
mateixa manera, el 2010, es començarà
l’obra de recuperació de la fragata i es
completarà així el cicle d’adequació de
la flota d’embarcacions gestionada per
l’Ecomuseu.
A més de les activitats culturals i educatives, els vaixells també promouen la
cultura fluvial i marítima, i participen en
diverses festivitats i actes de la ribera
que es duen a terme per tota la regió.
Amb l’objectiu de contribuir a la promoció de la cultura marítima i la valoració
del patrimoni natural i cultural de l’estuari
del Tajo, principalment de les embarcacions tradicionals i del saber fer associades a elles, fent una divulgació tant a
l’àmbit nacional com a l’internacional,
l’Ecomuseu va organitzar l’any 2007
l’Encontro de Embarcaçoes Tradicionais
da Baía do Seixal. Els principals participants varen ser els propietaris de les
embarcacions, a títol individual o en
representació de les associacions i clubs
nàutics. Fins ara s’han fet tres edicions
d’aquesta trobada els anys 2007, 2008 i
2009. En aquesta última es van reunir 48
embarcacions, 194 tripulants provinents
de diferents regions de Portugal, Galícia
i de la resta d’Espanya. La quarta trobada està prevista per a l’any 2011 i assumeix així l’acte amb una periodicitat
biennal. —Traducció: Argo
Elisabete Curtinhal. Àrea d’Investigació i de
Projecte sobre el Patrimoni i la Cultura Fluvial
i Marítima Ecomuseu Municipal de Seixal
El Varino Amoroso
a la drassana.
Activitats educativa
a la Oficina do Núcleo Naval.
EMS/CDI, Patrícia Azevedo, 2010
connectats entre si: un d’ells està destinat a exposicions i l’altre allotja un taller
per construir models d’embarcacions
del Tajo, recentment rehabilitades tenint
en compte el desenvolupament de
l’activitat del model naval. Els objectius
específics del Núcleo Naval són els
següents: transmetre la memòria d’una
antiga drassana del riu Tajo, exhibir i
interpretar el patrimoni fluvial i marítim de
l’estuari del Tajo i, finalment, aplicar i
comunicar les tècniques artesanals de
construcció dels models dels vaixells.
Els objectius i les activitats del Núcleo
Naval estan orientades a les embarcacions tradicionals que han sigut preservades i reutilitzades per a la navegació a
l’estuari del Tajo, i són: dues fragates,
Gaivotas i Baía do Seixal, i un varino tradicional portuguès, l’Amoroso. Aquests
vaixells varen ser construïts al començament del segle XX i van desenvolupar
funcions de transport de béns i mercaderies entre les vores de l’estuari del
Tajo. Foren recuperats per a l’autarquia
del Seixal entre les dècades de 1980 i
1990. Amb el seu ús es procura conciliar
tant objectius educatius com de divertiment i així contribuir al coneixement i
interpretació del vast patrimoni fluvial i
marítim de l’estuari del Tajo. Entre la primavera i la tardor de cada any, les
embarcacions es destinen al públic i es
fan passejades pel riu fent servir tècniques de navegació a vela. L’època de
navegació de l’any 2010 va començar el
mes d’abril amb l’inici d’activitat de la
fragata Baía do Seixal. En breu se li afegirà el varino Amoroso, que tornarà a
Ecomuseu Municipal
do Seixal
Serviços Centrais
Praça 1º de Maio, 1
2840-485 Seixal Portugal
Telèfon: (351) 210 976 112
Fax: (251) 210 976 113
[email protected]
www.cm-seixal.pt/ecomuseu
55
maquetisme
TEXT I FOTOGRAFIES: RAÚL PÉREZ I CORONES
Consells de pintura
per als modelistes
Tots ens veiem en condicions de pintar amb bones pintures i amb el pinzells adequats,
que amb el temps podem anar millorant.
Al mercat hi ha comerços especialitzats en què es troba tot el que cal.
Les pintures poden ser sintètiques brillants o mats, i ambdues les poden emprar, ja que
l’objectiu final és l'acabat.
Passos que hem de seguir en un model per pintar:
1
Començarem per preparar la fusta,
un bon poliment a fons que donarà
un bon acabat final i que s’aplica també
a les vergues, pals i botalons.
Model Rahmi.
2
3
En el cas que el model necessités
massillat, al mercat hi ha diversos tipus de massilla, però la més adequada
és la plàstica, que és la que dóna millors
resultats, a més que té una fàcil aplicació i un bon poliment. Es ven en pots de
diverses mides ja preparades i els pintors l’empren per tapar esquerdes de
parets i fusta.
Un cop polida la superfície, es neteja
la pols del poliment i s'aplica una primera capa de goma-laca. L’assecat
d'aquesta goma-laca és molt ràpid. Un
cop seca, la netejarem amb paper de vidre fi, després hi aplicarem una segona
capa i, un cop seca, passarem un fregall
fi d’alumini o paper de vidre fi de paper
d’aigua.
Utilitzem la goma-laca tant en massillat
com sobre la fusta perquè és un element
que tapa les petites irregularitats de porus de la fusta i l’acabat de la massilla,
ja que l’endureix.
Autor del model: Francesc Ribas
Model Cap de Pera.
56
Antoni Casals
Francesc Ribas
Autor del model: Jofre Juvé
Carlos Poveda
Fèlix Alabart
Bergantí-goleta Sant Silvestre, pertanyent al
museu de Sitges, restaurat per AAMMB.
Model Greif.
Model Lola.
Autor del model: Carlos Pagador
Autor del model: Jofre Juvé
4
5
Un cop pintada la peça, i per a
l’acabat final, s’hi aplica una mà de
vernís sintètic mat, amb aiguarràs al 5%.
L’acabat és sorprenent, ja que deixa la
superfície uniforme i amb qualitat.
Model Greif.
Autor del model:
Carlos Pagador
6
Si es vol envellir la peça, es farà abans
del vernís mat. S’hi aplicarà una capa
de «negre betum judaic» a pinzell una vegada dissolt amb aiguarràs al 5%.
Un cop aplicat el betum, es traurà ràpidament amb un drap fins que a la superfície només n’hi quedi una petita capa.
Ara ja tindrem la superfície envellida i a
les 24 hores hi podrem aplicar el vernís
sintètic mat de l'acabat.
Per aconseguir més realisme en els nostres models, podem passejar pel port a
fi de copsar detalls dels vaixells i les barques que després podem traslladar als
nostres models.
Fèlix Alabart
Un cop tenim la peça llesta per ser
pintada, emprarem esmalt sintètic
brillant o mat. Cal tenir en compte que no
hem de pintar directament del pot, sinó
que hem d’incorporar-hi aiguarràs al 5 o
10%. Així aconseguirem una viscositat
més fluida que ens permetrà que corri
més el pinzell.
Aplicarem una primera capa a tota la
peça que pot ser el color blanc per tenir
la superfície preparada per aplicar els
diferents colors que hem d’aplicar
a la peça. Per pintar tapem amb
paper adhesiu fi de carrosseria,
i un cop aplicada la pintura
retirarem el paper quan
la pintura encara
aquest amb
mordent.
Raúl Pérez i Corones. Mestre artesà.
Membre dels Amics del Museu Marítim
de Barcelona
57
ratadepallol
«L’hoste és com el peix menut, als tres dies put».
Explicació: ho deia un vell patró ja jubilat, quan anava a casa els fills,
com a excusa per no ser-hi gaire temps, per tal de no fer nosa.
EL CISTELL DELS AVIS
Pesca al volantí
Font
Inventari del Patrimoni Marítim i Pesquer de la
Costa Brava. CPCPTC.
Espècie objectiu
Guiula (Coris julis); serrà (Serranus cabrilla);
cap-roig (Scorpaena scorfa); besuc (Pagellus
acarne); pagell (Pagellus erythinus); aranya
(Trachinus araneus); tord (Labrus merula);
petarc (Symphodus rostratus); sard (Diplodus
sargus); vaca serrana (Serranus scriba); etc.
Tecnologia emprada
Bot, volantí, salabre.
Temporada
Tot l’any.
Horari
Indistint, dia i nit. Aprofitant el bon temps i la
mar calma.
Àmbit de treball
Fons nets de sorra, de roques o alguers de
posidònia..
Imatge: Nadal, 1992.
Descripció
El volantí consisteix en un fil amb dos o tres
braçalets acabats amb hams a l’extrem i llastat
amb un plom. S’arma segons l’espècie i mida
del peix a capturar, l’hora del dia o la nit i el fons:
mida dels hams, esquer emprat, pes del ploms,
gruix del niló, etc. El fil solia cabdellar-se en un
suro.
Situat al calador, el pescador deixa el bot a la
«ronça» o deriva. L’ham es cala molt proper al
fons però vigilant que no s’hi arrossegui. En tot
moment s’ha de conèixer el tipus de fons en què
es troba, perquè hi ha perill d’enrocar i perdre
l’aparell. La línea es controla amb la mà i l’èxit de
la pesquera rau a «interpretar» correctament les
petites variacions en la tensió del fil per notar
quan el peix es clava a l’ham. En hissar el peix
el pescador s’ajuda d’un salabre.
Aquest sistema servia per complementar els ingressos del pescador, no com a pesca principal,
o per fer esquer. Per seguretat, es pescava «en
conserva», prop de la costa i a la vista d’altres
embarcacions. —MdP.
LLIBRES
Les Ordinacions de la
Pesquera de Calonge,
segles XV-XVII
Alfons Garrido, Montse Pérez,
Joan Lluís Alegret,
Montserrat Darnaculleta
Palamós: Fundació Promediterrània,
2010
La Fundació
Promediterrània ha editat un
nou reglament
de pesca dins
de la col·lecció
de documents
històrics per recuperar el patrimoni marítim
documental de
Catalunya. Aquesta nova eina permet
conèixer molt millor l’organització de
la pesca a l’Edat Mitjana, la tecnologia,
els sistemes de comercialització del
peix o la fiscalitat. L’edició crítica
s’acompanya d’una introducció en la
història de la pesca catalana i al Calonge medieval.
58
El viatge dels sardinals
Pere de Prada
Llibre fotogràfic, imprès el juny de 2010 (55 pàgines, 23 x 23 cm)
Text i fotografies: Pere de Prada i Arana
Imprempta Martínez, Port de Sagunt
Disponible a través d’internet escrivint a: [email protected]
Llibreria Museu Marítim de Barcelona
Llibreria Nàutica de Barcelona
Llibreria Ulyssus, de Girona
Llibreria 22, de Girona
El llibre és un recull d’impressions. Unes imatges fetes des de dins ens mostren un viatge per
les interioritats del que anomenem recuperació dinàmica del patrimoni marítim de la nostra
costa, o bé navegació tradicional d’avui dia o bé, com s’ho manega aquesta gent perque les
barques no caiguin altra vegada en l’oblit i posterior
desaparició… Instantànies dins aquest món d’il·lusió
palpable dins el nostre present. És un àlbum fotogràfic íntegrament en blanc i negre. Compta amb un disseny senzill i sobri. Imatges que corprenen, en un blanc
i negre que no fa sinó portar-nos de viatge cap a altres
temps, com obrint una nova dimensió, perquè el contingut d’aquestes imatges també cavalca entre aquests
dos mons. En definitiva, imatges amb un missatge, deixant clar que no és cap broma navegar amb aquestes
embarcacions. Que cal fer-les navegar i que els sardinals recuperats, salvats de la desaparició (com molts altres han fet ja) reviuen al Port Bo de Calella durant la trobada anual d’embarcacions tradicionals i exhibeixen la
seva grandesa, esveltesa i elegància en el navegar.

descarregar arxiu - Museu Marítim de Barcelona

Transcription

Similar documents

Primera pedra nou CAP Tordera Principio de

Juny 2011:Maquetación 1

memòria anual - Federació ACELL

Tornen els Plens plens de tensió

Descarrega`t el pdf amb tota la informació d`aquest

Una Aproximació a la històra de CINAES i CINESA : dues

Juny 2014 - Col·legi Oficial de Gestors Administratius de Catalunya

mesebre 220109

Anuari 2013-14

L`escultor JOHN Mir vol dom aIc n! - Biblioteca Digital de les Illes

escala a barcelona - Museu Marítim de Barcelona

Folio.