L`aigua i el canvi climàtic a la Mediterrània

Transcription

L’aigua
i el canvi climàtic
a la Mediterrània
u
Inclo osta
op
r
p
a
per
un
a
v
i
t
a
educ txillerat
al Ba
El Centre UNESCO de Catalunya - Unescocat es va crear l’any 1984 amb el propòsit de fer present la UNESCO
a Catalunya i la cultura i llengua catalanes a la UNESCO. En complir el seu 25è aniversari, Unescocat consolida
les seves relacions oficials amb la UNESCO i amb les Nacions Unides, aposta per esdevenir un referent en la
gestió de la diversitat i reafirma el compromís amb els valors essencials dels drets humans, la cultura de la pau,
la pluralitat cultural, la biodiversitat i el diàleg entre les cultures. Unescocat vol “construir ponts i trencar fronteres” a Catalunya, a la Mediterrània i a les plataformes intergovernamentals, mitjançant una acció innovadora
i transversal fonamentada en els principis del desenvolupament sostenible, la cohesió social, l’aprofundiment
democràtic i la identitat nacional.
Autoria del text: Esteve Corbera (Escola de Desenvolupament Internacional, Universitat d’East Anglia, Regne Unit. Membre
del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya) i Muntsa Besnard (Centre UNESCO de Catalunya-Unescocat).
Autoria dels continguts didàctics: Cristina Buscarons
Col·laboracions: Anna Serra, Cristina Buscarons, Carles Garcia
Assessors tècnics per als capítols 3,4 i 5: Cesc Múrria, Santiago Pérez, Pere Renom
Edició i revisió tècnica: Sara Batet, Muntsa Besnard i Ángeles Rojo, del Centre UNESCO de Catalunya-Unescocat
Disseny: clic traç, sccl
Impressió: Estudi 6
El Centre UNESCO de Catalunya utilitza llicència de Creative Commons per als textos d’aquesta publicació.
Primera edició 2010.
Imprès sobre paper Igloo offset 100% reciclat
Dipòsit legal: B-7851-2010
ISBN: 978-84-95584-33-5
L’aigua
i el canvi climàtic
a la Mediterrània
1 El canvi climàtic
5 La mar Mediterrània
i els ecosistemes litorals
5
1A El temps, el clima i l’efecte hivernacle 6
1B Els canvis climàtics en la història 8
1C El canvi climàtic actual 10
2 El canvi climàtic a la Mediterrània
2A
2B
2C
2D
2E
15
La conca mediterrània 16
Una perspectiva històrica del clima a la regió 22
L’energia i les emissions a la Mediterrània 25
El procés de canvi climàtic: present i futur 28
La vulnerabilitat de la regió 31
3 Els recursos hídrics a la Mediterrània 37
3A
3B
3C
3D
3E
3F
Els recursos hídrics i el cicle de l’aigua 38
La disponibilitat present i futura de l’aigua 40
Usos de l’aigua 46
Gestió de l’aigua 49
Conflictes per l’aigua 53
Recursos hídrics, canvi climàtic i reptes de futur 54
4 Els ecosistemes d’aigua dolça
a la Mediterrània 57
4A
4B
4C
4D
Rius, rieres i torrents 58
Zones humides d’aigua dolça 62
Amenaces sobre els ecosistemes d’aigua dolça 65
Ecosistemes d’aigua dolça, canvi climàtic
i reptes de futur 67
5A
5B
5C
5D
5E
71
La mar Mediterrània 72
La zona litoral 74
Zones humides i deltes 76
Amenaces sobre el mar i els ecosistemes litorals 79
El mar i els ecosistemes litorals: canvi climàtic
i reptes de futur 84
6 Respondre al canvi climàtic
6A
6B
6C
6D
La resposta internacional 92
La mitigació del canvi climàtic 95
Estratègies d’adaptació 103
Bones pràctiques 106
7 Proposta d’activitats
Activitats
Activitats
Activitats
Activitats
Activitats
Activitats
capítol
capítol
capítol
capítol
capítol
capítol
1
2
3
4
5
6
108
109
111
113
115
117
119
8 Bibliografia, índex i fonts
de les figures 121
91
©istockphoto/Miguel Angelo Silva
1
El canvi climàtic
Aquest primer capítol del llibre aporta una visió general sobre els conceptes de temps atmosfèric, clima i efecte d’hivernacle. És important clarificar aquests conceptes per tal d’entendre el fenomen del canvi climàtic global en què ens
veiem actualment immersos. El canvi climàtic global és ja una realitat, no és un escenari de futur. De la mateixa manera, aquests conceptes ens permeten entendre que el clima de la Terra és únic al nostre sistema solar i que, sobretot,
és una realitat dinàmica que ha canviat al llarg de la història del planeta. La diferència amb l’actualitat, però, és que
els canvis climàtics del passat han estat fonamentalment causats per processos naturals i l’espècie humana no n’era
el principal responsable. Tot i que existeixen posicions discordants, avui en dia hi ha un consens gairebé unànime
entre la comunitat científica, la societat civil i la classe política internacional sobre el fet que el canvi climàtic actual
és en bona part conseqüència de les activitats humanes basades en la combustió de recursos fòssils no renovables
com el gas, el petroli i el carbó. En aquest context, aquest capítol també analitza els possibles impactes derivats de
les concentracions actuals de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera sobre diferents regions climàtiques de la
Terra. Els efectes particulars sobre els ecosistemes i els recursos hídrics a la Mediterrània seran objecte d’anàlisi en
capítols posteriors.
|5
1
A
El temps, el clima
i l’efecte d’hivernacle
L’efecte d’hivernacle de l’atmosfera terrestre ha permès unes condicions
de temperatura òptimes per al desenvolupament de la vida al planeta.
Figura1.1 Els climes de la Terra
Mapa mundial de la classificació dels climes de Köppen-Geiger
Actualitzat amb dades sobre temperatura del CRU TS 2.1 i sobre precipitació de VASClimO v1.1, 1951-2000.
Af
Am
As
Cwb
Cwe
Dfa
Climes principals
A: equatorial
B: àrid
C: temperat
D: de neu
E: polar
Aw
Dfb
BWk
Dfc
BWh
Dfd
BSk
Dsa
BSh
Dsb
Precipitació
W: desert
S: estepa
f: molt humit
s: estius secs
w: hiverns secs
m: monsònic
Dse
Cfa
Dsd
Cfb
Dwa
Cfe
Dwb
Csa
Dwe
Climes principals
h: àrid càlid
k: àrid fred
a: estiu calorós
b: estiu temperat
Csb
Dwd
Csc
Cwa
EF
ET
c: estiu fresc
d: continental extrem
F: gel polar
T: tundra polar
Font: Kottek et al., 2006
La meteorologia i la climatologia
De la mateixa manera que cal diferenciar entre temps atmosfèric i clima, és important diferenciar entre la ciència que estudia els
fenòmens atmosfèrics i la seva evolució, la meteorologia, i la ciència del clima, és a dir la climatologia. La climatologia estudia
els factors que produeixen el clima de la Terra, els seus elements, la distribució dels diversos climes sobre la superfície del
planeta i la seva influència sobre els éssers vius.
6 | L’aigua i el canvi climàtic a la Mediterrània
Diferenciar entre temps
atmosfèric i clima
De vegades, és fàcil confondre els conceptes de clima i de temps atmosfèric.
El temps atmosfèric que caracteritza
un indret un dia determinat, que retransmet l’home del temps per televisió
i que experimentem cada dia amb el
sol o el paraigua, és diferent del clima
característic d’aquell indret. Mentre
que el temps atmosfèric es pot entendre
com l’estat de l’atmosfera en un lloc i
un moment determinats, el clima és el
conjunt dels valors mitjans de les condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. Els climes s’estableixen
recopilant les observacions del temps
atmosfèric que es fan dia a dia en estacions meteorològiques durant una sèrie
de com a mínim 30 anys si volem obtenir una fiabilitat mínima. El compendi
de totes aquestes dades permeten establir les diferents zones climàtiques de la
Terra, la configuració de les quals està
determinada per factors climàtics com
ara la latitud, la longitud i l’altitud. Alhora, aquestes zones climàtiques també estaran caracteritzades per diferents
rangs de temperatures màximes i mínimes, precipitacions, pressió atmosfèrica i grau d’humitat.
L’efecte d’hivernacle
Si alguna cosa caracteritza la Terra respecte a d’altres planetes veïns del Sistema Solar és que les seves temperatures
mitjanes han fet possible el desenvolupament de la vida. Gràcies a la presència de gasos com el diòxid de carboni,
el vapor d’aigua, el metà i l’òxid de
nitrogen a l’atmosfera, en el conjunt
de la Terra es produeix un efecte natural similar al que es pot observar dins
d’un hivernacle, on la temperatura és
més alta que a l’exterior de l’habitacle
ja que entra més energia de la que surt,
sense necessitat d’utilitzar calefacció
per escalfar-lo. La temperatura mitjana
de la Terra és d’uns 15ºC, però si no
existissin aquests gasos, la temperatura
mitjana global seria d’uns -18ºC. Com
succeeix això?
L’energia que arriba del Sol a la Terra
està majoritàriament formada per ones
de freqüències altes. Un terç d’aquesta
energia és reflectida directament cap a
l’espai a la part més alta de l’atmosfera
i les altres dues terceres parts són absorbides per la superfície terrestre i els núvols. Per tal de compensar l’energia que
arriba del Sol, la superfície terrestre i
els oceans irradien energia calorífica en
forma d’ones de freqüències més baixes
(radiació infraroja). Una part d’aquesta
radiació surt novament cap a l’espai,
mentre que una altra part és absorbida
pels gasos amb efecte d’hivernacle (vapor d’aigua, diòxid de carboni i d’altres), que la re-irradien novament cap
a la superfície. Aquest procés és el que
es coneix com efecte d’hivernacle. El
paper que juguen els gasos amb efecte
d’hivernacle és, doncs, fonamental en
la regulació de la temperatura de la Terra, i els científics consideren que l’emissió de gasos com el CO2 o el metà per
part de les activitats humanes intensifica més aquest efecte.
Figura1.3
L’efecte
d’hivernacle
Radiació solar
incident 342 W/m2
Radiació solar
reflectida 107 W/m2
Reflexió atmosfera
77
Radiació terrestre
emesa a l’espai
235 W/m2
Emisió
atmosfera 165
67
Absorció
atmosfera
Reflexió
superfície
30
Radiació solar
absorbida per
la superfície
168
Calor latent
78
Radiació de
Convecció Evapola superfície
transpiració
(calor
terrestre
sensible) 78
390
24
Finestra
atmosfèrica
40
Gasos
amb efecte
d’hivernacle
Radiació
retornada
324
Radiació
terrestre
absorbida
324
Font: Kiehl i Trenberth, 1997
Figura 1.2
Balanç radiatiu
terrestre
Energia en equilibri?
El clima global està determinat pel balanç
radiatiu del planeta (la diferència entre la
radiació que entra al sistema i la radiació que en
surt). Els climes locals, a més, venen determinats
per la manera com el calor és distribuït pels vents
i els corrents marins. En l’equilibri (o sigui en
una situació de clima global estable), el balanç
energètic terrestre és zero. Però, quan algun
factor modifica el balanç i aquest esdevé positiu o
negatiu, la Terra s’escalfa o es refreda, segons el
cas, fins que arriba a un nou equilibri.
La composició de l’atmosfera
L’atmosfera està formada principalment per nitrogen (78 %) i oxigen (21 %). Els gasos amb efecte
d’hivernacle són minoritaris (aproximadament un 1 %), el més important dels quals és el vapor d’aigua
(H2O), seguit del diòxid de carboni (CO2) i altres gasos com el metà (CH4), l’òxid nitrós (N20) i l’ozó (O3).
Cadascun d’aquests gasos té una capacitat diferent d’absorció de la radiació infraroja que emet la
superfície terrestre, és a dir, tenen un potencial d’escalfament global (PEG) diferent. L’òxid nitrós, per
exemple, té una capacitat d’absorció radiativa, o PEG, 296 vegades superior al diòxid de carboni, mentre
que el metà té un PEG 23 vegades superior en relació amb el mateix gas.
|7
1
B
Els canvis climàtics
en la història
El clima ha canviat al llarg del temps de manera natural.
Però, l’escalfament global iniciat al segle XX és inusual.
El canvi climàtic en perspectiva històrica
Durant 4.000 milions d’anys, el clima de la Terra ha oscil·lat entre períodes més càlids que l’actual i èpoques
molt fredes (glaciacions) durant les
quals àrees extenses del planeta estaven cobertes de gel. El període actual
és relativament fred, com ho demostra
el fet que els casquets polars estiguin
recoberts de gel, però forma part del
que es coneix en paleoclimatologia com
a període interglacial.
Hi ha, doncs, una variabilitat natural
del clima. Un canvi climàtic és una variació substancial d’una o diverses característiques d’un clima determinat,
com ara la temperatura, la humitat, la
pressió, els vents i les precipitacions.
Quan parlem de canvi climàtic global,
ens referim al fet que els canvis s’estan
produint en major o menor mesura a
totes les regions climàtiques de la Terra.
Hem vist (figura 1.2) que quan el clima global canvia és degut a alteracions
en el balanç radiatiu terrestre. El balanç radiatiu terrestre pot ser modificat de tres maneres: (1) per variacions
en la radiació solar incident (per canvis en l’activitat solar o l’òrbita terrestre), (2) per variacions en la radiació
solar que és reflectida (albedo), i (3)
per canvis en la radiació terrestre emesa cap a l’espai (per exemple, per acció
dels gasos amb efecte d’hivernacle).
El canvi climàtic actual correspon a
un balanç energètic positiu, és a dir,
la Terra s’escalfa. Els científics consideren que la causa principal d’aquest
canvi climàtic rau en el fet que l’elevada concentració de gasos amb efecte
d’hivernacle no deixa sortir a l’espai
una part important de l’energia terrestre d’ona llarga.
Què és la paleoclimatologia?
La paleoclimatologia és la ciència que estudia l’evolució del clima de la Terra en
el passat, per tal d’entendre i establir les relacions causa-efecte entre diverses
variables climàtiques. Aquesta anàlisi es duu a terme observant els registres
fòssils enterrats als sediments dels fons oceànics i dels llacs, mitjançant l’estudi
dels anells dels arbres, dels esculls coral·lins o dels gels als casquets polars. Tots
aquests elements contenen informació sobre les condicions climàtiques del passat
i permeten estimar valors probables per a cada variable climàtica (precipitació,
temperatura i concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera, entre altres).
Font: Rahmstorf i Schellnhuber, 2006.
Figura 1.4
L’òrbita i la rotació de la Terra
respecte del Sol incideixen
en el clima
Representació esquemàtica dels canvis
orbitals de la Terra, coneguts com els cicles de
Milankovitx. La “T” denota canvis en la inclinació
de l’eix de rotació. La “E” denota canvis en
l’excentricitat de l’òrbita. La “P” es refereix als
possibles canvis de direcció de l’eix rotacional en
qualsevol punt de l’òrbita.
L’òrbita
terrestre
i el clima
La transició contínua entre èpoques glacials i interglacials s’ha
degut en part a canvis en l’excentricitat de l’òrbita terrestre al
voltant del Sol i en la inclinació i precisió de l’eix de rotació de la
Terra, que s’han traduït en canvis en la radiació solar incident.
Aquest canvi en la quantitat d’energia solar incident, però, no
justifica per si sol els cicles climàtics resultants, que poden
haver estat magnificats per retroaccions encara poc enteses pels
científics. Per exemple la variació en la quantitat de radiació solar
incident pot provocar canvis substancials en l’activitat biològica
(i de retruc en la concentració de CO2 a l’atmosfera), o en la
circulació dels corrents oceànics que amplifiquin o amorteixin el
canvi en el balanç energètic de la Terra. Els efectes sobre el clima
de les variacions de l’òrbita terrestre es produeixen en una escala
de desenes de milers d’anys.
Figura 1.5 Reconstrucció de la temperatura
a l’hemisferi nord dels darrers 1000 anys
Variació (oC) a l’hemisferi nord respecte del període 1961-1990
A partir d’informació extreta dels anells de creixement dels arbres, els coralls, testimonis de gel i documentació
històrica (en blau) i de les dades aportades pels termòmetres (en vermell). Es mostra també la versió suavitzada
de la reconstrucció (en negre) i la tendència lineal des de l’any 1000 fins al 1850 (línia discontínua rosa). L’ombra
grisa representa l’interval de confiança (95 %) de les variacions anuals. La incertesa és més gran en els resultats
més antics a causa de la quantitat inferior de dades de què es disposa.
Valor instrumental del 1998
0,5
0,0
Dades instrumentals
(del 1902 al 1999 dC)
Reconstrucció (del 1000
al 1980 dC)
-0,5
Reconstrucció (suavitzada
en intervals de 40 anys)
Tendència lineal
(1000-1900)
-1,0
1000
1200
1400
1600
1800
2000
any
Font: IPCC, 2001.
Si el clima sempre ha canviat en el passat, cal amoïnar-se ara?
De factors que contribueixen a la variabilitat del clima n’hi ha de
naturals i d’induïts per l’activitat humana. Entre els primers, per
exemple, períodes d’activitat volcànica considerable, canvis en la
intensitat de l’energia que emet el sol o en l’eix de rotació de la
Terra. En els darrers temps, l’activitat humana s’ha convertit també
en factor de canvi, ja que modifica la composició de l’atmosfera
(emisions de gasos amb efecte d’hivernacle) i les característiques
físicobiològiques de la superfície terrestre. Els canvis en els usos
del sòl (per exemple convertir un bosc en terra de conreu o pastura
o la urbanització de zones boscoses) impliquen transformacions
de les propietats de la superfície terrestre com ara l’albedo i
l’evapotranspiració, que tenen un efecte en el sistema climàtic.
L’albedo
i el clima
Una de les components clau del balanç energètic terrestre és la
fracció de radiació solar reflectida per l’atmosfera, la superfície
terrestre o els oceans, és a dir, l’albedo. No totes les parts de la
Terra reflecteixen o absorbeixen l’energia que arriba del Sol en
la mateixa proporció. Per exemple, la radiació solar que arriba a
una glacera, als pols o als deserts de sorra blanca es reflecteix
gairebé íntegrament cap a l’espai (albedo molt elevat). En canvi,
les superfícies forestals tendeixen a absorbir la radiació solar
incident (albedo molt baix). Quant als núvols, cal diferenciar entre
els núvols baixos, que reflecteixen molt la radiació solar (albedo
elevat), i els núvols alts, que reflecteixen poc la radiació solar i al
mateix temps atrapen la radiació terrestre i, per tant, contribueixen
a l’escalfament de l’atmosfera.
Hi ha qui opina que, com que el clima de la Terra sempre ha estat canviant, no ens hem de preocupar
per l’actual procés de canvi climàtic global. I, en certa mesura, tal com ja hem explicat, és cert.
El canvi climàtic és un procés inherent a la pròpia existència del nostre planeta. Malgrat això, la
paleoclimatologia ens alerta que el canvi climàtic actual és diferent de tots els que el planeta ha
experimentat fins ara. Per una banda, perquè les causes, tal com veurem en les properes pàgines,
no són naturals i, per l’altra, perquè el ritme de canvi de paràmetres com la concentració de CO2 o la
temperatura és molt ràpid. La informació paleoclimàtica demostra que l’actual procés d’escalfament
és quelcom inusual en els darrers 1.300 anys. Com veiem en el gràfic, el segle XX va ser anormal en el
context del mil·lenni passat. Els noranta van ser la dècada més càlida i l’any 1998 el més càlid de tots.
L’escalfament del segle XX trenca la tendència natural de refredament que presentava el mil·lenni.
L’última vegada que les regions polars van experimentar un escalfament superior a l’actual —amb
una temperatura mitjana a aquestes regions d’uns 3 a 5 ºC per damunt de l’actual— el nivell dels
oceans era uns 4 a 6 metres superior al del dia d’avui. Aquesta informació sobre el passat ens permet
visualitzar què pot passar si la temperatura mitjana actual continua en augment, tal i com s’explica
amb més detall en les pàgines següents.
©istockphoto/Michel de Nijs
Factors
naturals i
antropogènics
|9
1
C
El canvi climàtic actual
El procés de canvi climàtic en què ens veiem immersos és
directament atribuïble a la interferència de les activitats
humanes amb el sistema climàtic, sobretot per raó de
l’increment de les concentracions de gasos amb efecte
d’hivernacle. Els canvis climàtics actuals són el gran repte
que afronta la humanitat en els propers anys.
Figura 1.6 Evolució de la temperatura mitjana global,
el nivell del mar i la coberta de neu a l’hemisferi nord durant
els darrers 150 anys
Canvis observats en (a) la temperatura, (b) el nivell del mar a partir de dades
enregistrades amb mareògrafs (blau) i per satèl·lit (vermell) i (c) la coberta de neu
de l’hemisferi nord per als mesos de març-abril. Els canvis s’expressen en relació
amb les mitjanes del període 1961-1990. Les corbes aplanades representen valors
mitjans decennals, mentre que els cercles mostren els valors anuals. Les superfícies
ombrejades són els intervals d’incertesa.
Les causes del canvi climàtic actual: la veu dels científics
(A) Temperatura mitjana global de la superfície
El procés d’industrialització i desenvolupament dels segles XIX i XX, fo-
mm
14,5
0,0
14,0
-0,5
13,5
(B) Mitjana global del nivell del mar
50
50
0
0
-50
-50
-100
-100
-150
-150
(C) Coberta de neu de l’hemisferi nord
4
40
milions de km2
namentats energèticament en la crema
de combustibles fòssils (carbó, petroli
i gas) ha generat un augment de les
concentracions de gasos amb efecte
d’hivernacle i això, de retruc, ha incrementat la capacitat d’absorció i emissió
radiativa de l’atmosfera i, per tant, ha
generat un increment de la temperatura mitjana global del planeta. La concentració de CO2 a l’atmosfera ha passat de 280 parts per milió (ppm) abans
de la Revolució Industrial fins a 380
ppm en el dia d’avui, la concentració
més elevada dels darrers 650.000 anys.
Aquest augment de la concentració de
CO2 i altres gasos amb efecte d’hivernacle ha produït un increment mitjà de la
temperatura global de 0,76 ºC durant
els darrers 150 anys. Onze dels últims
12 anys (1995-2006) han estat entre
els 12 anys més calorosos des que existeixen registres de temperatures de la
superfície terrestre (des de l’any 1850).
El Grup Intergovernamental d’Experts
sobre el Canvi Climàtic (IPCC, pel seu
acrònim anglès) reuneix periòdicament
milers de científics d’arreu del món per
sintetitzar tota la recerca produïda en el
camp del canvi climàtic. Els mesos de
febrer, abril i maig del 2007, l’IPCC
va publicar els tres volums del quart
informe sobre el canvi climàtic. El primer volum sintetitza les proves científiques sobre la qüestió, el segon descriu
els impactes que el canvi climàtic està
produint i produirà, i el tercer presenta mesures i estratègies per reduir les
emissions. Ja no hi ha cap dubte entre
la comunitat científica sobre el fet que
les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle antropogèniques són la causa
directa de l’increment progressiu de la
temperatura mitjana global del planeta.
oC
0,5
0
35
-4
32
1850
1900
1950
2000
©istockphoto/Rambolin
any
Font: IPCC, 2007.
Pujada de la temperatura
i del nivell dels oceans
En la figura anterior es mostra l’evolució de la temperatura mitjana global, l’increment
del nivell del mar i dels oceans, i els canvis en el règim de precipitació en forma de
neu a l’hemisferi nord durant els darrers 150 anys. L’increment de la temperatura
està comportant una expansió progressiva del volum de l’aigua dels mars i oceans, a
conseqüència de l’absorció de calor per part de les masses d’aigua. Aquesta expansió
també s’ha traduït en una pujada del nivell d’aquestes aigües, que s’agreuja pel
progressiu desgel de Groenlàndia i part de l’Antàrtida. El nivell del mar ha pujat
globalment una mitjana d’1,8 mm per any entre el 1961 i el 2003, i una mitja de 3,1 mm
per any entre el 1993 i el 2003.
Figura 1.7 El cicle natural del carboni
El cicle del carboni
El diòxid de carboni és el gas amb efecte d’hivernacle que més ha contribuït a l’alteració del balanç energètic
de la Terra. La seva concentració atmosfèrica no només depèn de l’activitat humana sinó que està fortament
lligada al cicle del carboni i la seva dinàmica. Aquesta dinàmica és complexa i està constituïda per una sèrie
de fluxos de CO2 entre la biosfera del planeta (plantes i animals), els oceans i l’atmosfera. El cicle d’intercanvi
entre aquests tres sistemes s’ha vist pertorbat per factors com ara la crema de combustibles fòssils, que
implica l’alliberament de grans quantitats de carboni provinent de dipòsits fòssils, o la desforestació, que
redueix la capacitat d’absorció de CO2 de la biosfera. Sovint la desforestació implica també l’alliberament de
CO2, ja que va acompanyada de crema de biomassa, ja sigui per utilitzar el sòl amb finalitats agrícoles o bé per
l’ús de la llenya com a combustible.
vulcanisme
ATMOSFERA
respiració
combustió
respiració
meteorització
fotosíntesi
ECOSISTEMES
TERRESTRES
fermentació
difusió
fotosíntesi
exportació matèria
orgànica
mineralització
transport rius
meteorització
sedimentació
OCEÀ
LITOSFERA
I ara què?
Figura 1.8 Emissions relacionades amb el consum d’energia,
per tipus de combustible i regió
45
40
35
30
25
20
15
10
5
0
1980
1990
2000
Combustible per a aviació i transports
marítims internacionals
Carbó fora de l’OCDE
2010
Gas fora de l’OCDE
Gas a l’OCDE
Petroli a l’OCDE
2020
2030
Petroli fora de l’OCDE
Com s’observa a la figura 1.8, si no fem
res per canviar substancialment el model de producció energètica, les emissions de CO2 continuaran augmentant
durant els propers anys, en bona part
a causa de l’increment de la demanda energètica per part de països com
la Xina, l’Índia, el Brasil, Sud-àfrica
o Mèxic, entre d’altres. El creixement
econòmic i el consum energètic associats d’aquests països emergents provocarà que la demanda de combustibles
fòssils s’incrementi, els seus preus pugin, i les emissions a l’atmosfera també
s’accelerin.
Segons l’Agència Internacional de
l’Energia, s’estima que les emissions
globals de CO2 s’incrementaran a un
ritme d’un 1,7 % anual fins a l’any
2030, i que els països que no formen
part de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) emetran en conjunt més
que els països de l’OCDE a partir de
l’any 2012. Aquesta tendència a l’alça
de la demanda energètica contribuirà
a agreujar el procés de canvi climàtic,
a causa d’una acumulació cada vegada
més gran de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera.
Carbó a l’OCDE
Font: AIE, 2009.
| 11
1
C
Un canvi climàtic perillós?
Figura 1.9 Projeccions de la temperatura mitjana global
en diferents escenaris de desenvolupament econòmic,
tecnològic i social.
6,0
B1
A1B
A2
5,0
escalfament global de la superfície (ºC)
Compromís de composició constant
Segle XX
4,0
3,0
2,0
1,0
0,0
-1,0
1900
2000
any
Font: IPCC, 2007.
2010
L’augment de temperatura que la Terra experimenti en els propers anys dependrà en bona mesura del camí que escollim com a humanitat (model energètic,
creixement demogràfic, model de desenvolupament socioeconòmic...). En la
figura 1.9, l’IPCC simula trajectòries de temperatura segons diferents escenaris
de desenvolupament socioeconòmic, tecnològic i demogràfic.1 El que és important de fer notar és que si els hàbits de consum energètic no canvien i les
fonts principals d’energia segueixen essent els derivats del petroli, el carbó i el
gas (escenari A1FI), la temperatura mitjana global es pot incrementar fins a gairebé 4 ºC, i això significaria un risc elevat de col·lapse del sistema climàtic, amb
conseqüències avui dia imprevisibles. També és interessant fer notar que, fins
i tot si demà deixéssim d’emetre gasos amb efecte d’hivernacle, la temperatura
mitjana global seguiria augmentant, quasi imperceptiblement, i s’estabilitzaria
a finals de segle (línia groga a la gràfica). Això significa que ja hem alterat el
sistema climàtic i que és inevitable un cert nivell de canvi ambiental global.
Els científics estimen que si se supera el llindar dels 2 ºC d’augment de la temperatura respecte de la temperatura en l’època preindustrial (obtinguda com a mitjana
de temperatures durant el període 1850-1899), el risc de retrocessos en el desenvolupament humà a gran escala i de col·lapses ecològics irreversibles augmentarà
bruscament. Per evitar que la temperatura global superi el llindar dels 2-2,5 ºC a
finals de segle, seria necessària una reducció del 25 al 60 % en les emissions globals
l’any 2050 respecte als nivells d’emissions del 1990, segons diferents estimacions
(Schubert et al. 2006). Amb tot, per tal que això succeeixi és necessari que, des
d’avui mateix i durant les dues properes dècades, siguem capaços de transformar
l’economia global en una economia que es fonamenti en la reducció de la intensitat material i una generalització de tecnologies molt eficients en l’ús dels recursos
naturals, així com una oferta energètica no basada en els combustibles fòssils.
1
©istockphoto/Michael Utech
Els escenaris són imatges alternatives del que podria esdevenir-se en un futur. L’IPCC descriu quatre famílies d’escenaris: A1, A2, B1 i B2.
- La família A1 descriu un futur amb un fort creixement econòmic, una ràpida introducció de noves i més eficients tecnologies, i una població global que s’estabilitza cap a l’any 2050 i disminueix a partir d’aleshores. Dins del grup A1 s’han definit
3 escenaris diferents en funció de possibles models energètics alternatius. L’escenari A1FI es caracteritza per un sistema energètic basat en combustibles fòssils. En l’A1T el sistema energètic es fonamenta en energia primària que no prové de
combustibles fòssils i l’A1B representa un equilibri entre combustibles fòssils, renovables i nuclears.
- La família d’escenaris A2 descriu un món molt heterogeni, on el ritme de canvi tecnològic no és gaire gran i el desenvolupament econòmic és més regional que global, i és menor que en els escenaris A1, i amb una població mundial en constant creixement.
- El grup B1 descriu un món que convergeix cap a una economia de la informació, una reducció en intensitat material i la introducció de fonts d’energia netes, renovables i molt eficients, i una població global que s’estabilitza cap a l’any 2050 i
disminueix a partir d’aleshores.
- Finalment, la família d’escenaris B2 descriu un món on l’èmfasi se situa en les solucions locals a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental, on la població mundial també continua creixent, però a un ritme inferior a A2, on el nivell de creixement
econòmic és intermedi i els canvis tecnològics són més diversos i apareixen més lentament.
Figura 1.10 Exemples de possibles impactes del canvi climàtic per sectors i segons projeccions a meitat i final del segle XXI
Fenomen i tendència
Probabilitat que
la tendència continuï
durant aquest segle
Exemples d’impactes per sector
Agricultura, gestió
forestal i ecosistemes
Recursos hídrics
Salut humana
Indústria, assentaments
i societat
A la majoria d’àrees terrestres,
dies i nits freds menys
freqüents i menys freds.
I dies i nits calorosos més
freqüents i més calorosos.
Pràcticament segur (99 %)
Increment dels rendiments
agrícoles en regions fredes;
reducció dels rendiments en
regions càlides; increment dels
episodis de plagues d’insectes.
Efectes sobre els recursos
hídrics que depenen del
desglaç; efectes sobre el
subministrament d’aigua.
Reducció de la mortalitat
humana degut a una menor
exposició al fred.
Reducció de la demanda energètica
per calefacció, però increment de la
demanda pels aires condicionats;
reducció de la qualitat de l’aire a les
ciutats; reducció dels problemes de
transport i mobilitat a causa de les
nevades; efectes sobre el turisme
d’hivern.
Episodis i onades de calor.
La freqüència augmenta a la
majoria de les àrees terrestres.
Molt probable (>90 %)
Reducció dels rendiments
agrícoles a les àrees càlides;
increment del risc d’incendis.
Increment en la demanda
d’aigua; problemes de qualitat
d’aigua (p.ex. creixement
explosiu d’algues).
Augment del risc de mortalitat
per episodis de calor,
especialment per a la gent
gran, els infants i les persones
malaltes cròniques
o socialment aïllades.
Reducció de la qualitat de vida de
les persones a les regions càlides
que no tinguin un habitatge adient;
efectes sobre les persones més
pobres, més joves i més ancianes.
Episodis de pluja intensa.
Freqüència en ascens a la
majoria d’àrees terrestres.
Molt probable (>90 %)
Danys als cultius, erosió del
sòl; impossibilitat de cultivar
degut a la inundació dels sòls.
Efectes negatius sobre
la qualitat de l’aigua de
superfície i d’aqüífers; això pot
alleujar l’escassetat d’aigua.
Augment del risc de
mort, lesions i malalties
respiratòries, de la pell
i infeccioses.
Les inundacions poden generar
efectes negatius sobre els
assentaments, el transport,
el comerç i les infraestructures;
pèrdua de terrenys de propietat.
Àrees afectades per l’augment
de la sequera.
Probable (>66 %)
Degradació del sòl, reducció
dels rendiments, danys o
pèrdues de collites; augment del
risc de mortalitat dels animals;
risc d’incendis més elevat.
Estrés hídric més estès.
Augment del risc de manca
d’aliments i d’aigua;
augment del risc de malnutrició
i de les malalties transmeses
per l’aigua i els aliments.
Manca d’aigua per als
assentaments, la indústria
i la societat. Menys potencial de
generació hidroelèctrica; possible
augment de moviments migratoris.
Activitat de ciclons tropicals
en ascens.
Probable (>66 %)
Danys als conreus, als arbres
(arrencats pel vent) i als
ecosistemes de corall.
Talls elèctrics que
provoquen alteracions en el
subministrament d’aigua.
Augment del risc de mort,
lesions i malalties transmeses
per l’aigua o el menjar; estrès
postraumàtic.
Problemes derivats de les
inundacions i els forts vents; reducció
de la cobertura per assegurança a
les àrees més vulnerables; increment
dels moviments migratoris i pèrdua
de propietats.
Increment en la incidència de
pujades extremes del nivell del
mar (excloent-hi els tsunamis).
Probable (>66 %)
Salinització de l’aigua
d’irrigació, i dels estuaris
i sistemes d’aigua
dolça.
Reducció de la disponibilitat
d’aigua dolça degut
a la intrusió salina.
Augment del risc de mort
i ferides per ofeg en
inundacions; efectes sobre
la salut relacionats amb la
migració.
Cost de protecció costanera enfront
del cost de reubicació dels usos
del sòl; potencial desplaçament de
poblacions i infraestructura; vegeu
també ciclons tropicals (amunt).
Font: IPCC, 2007.
Els impactes
del canvi climàtic
La taula resumeix els principals efectes (i la seva probabilitat) del canvi climàtic a escala global. Per exemple, el canvi climàtic comportarà gairebé del cert un increment
del nombre de dies molt càlids i una reducció del nombre de dies freds a gairebé totes les àrees del planeta. La probabilitat que la freqüència d’onades de calor i els dies de
pluja intensa augmentin en les properes dècades també és molt alta. Els models globals de canvi climàtic indiquen també un increment de la variabilitat pluviomètrica i de
les sequeres o inundacions en zones actualment marginades del planeta, que depenen en gran part de l’activitat agrícola per a la seva subsistència i el seu desenvolupament
econòmic. Els canvis de temperatura tindran lògicament un efecte sobre els ecosistemes, els recursos hídrics, la salut (a causa dels canvis en la distribució d’alguns vectors
transmissors de malalties, com la malària) i la societat en general.
| 13
©istockphoto/Andrei Nekrassov
2
El canvi climàtic
a la Mediterrània
En el capítol anterior s’han analitzat els conceptes de temps atmosfèric, clima i canvi climàtic global i s’ha reflexionat
sobre els possibles canvis del clima global en termes de temperatura, canvis pluviomètrics i probables impactes sobre
diferents sectors de la societat. Aquest segon capítol analitza en profunditat el clima a la Mediterrània, des d’una
perspectiva històrica i amb una visió de futur, i identifica les principals vulnerabilitats de la regió en el context de
l’actual procés de canvi climàtic global. L’àrea de la conca mediterrània representa, per la seva geografia i història,
una regió excepcional. Les seves característiques —el clima, el relleu, la població, els seus ecosistemes i la seva biodiversitat— l’han convertit en un patrimoni únic al món. Comprèn 22 països i un total de 455 milions d’habitants,
que representaven el 7 % de la població mundial l’any 2005 (Plan Bleu, 2008). L’aigua és un dels recursos més
apreciats a la regió, especialment per als països del sud de la conca, on la combinació de l’aridesa pròpia de certes
regions i els efectes del canvi climàtic amenaçarà els processos ecosistèmics i els recursos naturals, com també el
desenvolupament econòmic i social dels seus habitants.
| 15
2
A
La conca mediterrània
La conca Mediterrània és un conglomerat d’ambients únic
i molt divers, condicionat per la proximitat al mar
i l’abruptesa del paisatge.
Eslovènia
Croàcia
Àmbit geogràfic
França
San Marino
Mònaco
Tunísia
Malta
Algèria
Figura 2.1
Els països de la conca mediterrània
Monte Carlo.
©shutterstock/Dan Breckwoldt
Al llarg d’aquest llibre sovint s’utilitzen les abreviacions PNM
i PSEM, la primera per referir-se als estats que es troben al
continent europeu i que es poden agrupar com a països del nord
de la Mediterrània, i la segona per als que es troben a l’Àsia
i l’Àfrica i que es troben a l’est i el sud de la Mediterrània.
Aquesta divisió no respon només a criteris geogràfics, sinó que,
com veurem, coincideix amb diferències físiques
i socioeconòmiques importants.
Menorca (Illes Balears).
Montenegro
Vaticà
Marroc
San Marino.
Bòsnia i
Herzegovina
Itàlia
Espanya
©shutterstock/Pakmor
1
En algunes taules i dades subministrades en aquesta
publicació hi trobareu Sèrbia i Montenegro com a entrada
única. Això és així quan es tracta de dades anteriors a
l’any 2006, en què aquella república es va disgregar en
dos estats independents.
Andorra
©istockphoto/vladimir rankovic
Quan es parla de la conca mediterrània
cal tenir clar que es tracta d’un concepte que inclou una gran diversitat
d’ambients, paisatges, trets culturals,
i realitats socioeconòmiques diferents.
La conca mediterrània inclou la mar
Mediterrània i els territoris que la voregen. En total són 22 països els que tenen costa banyada per la Mediterrània:
Albània, Algèria, Bòsnia i Hercegovina,
Croàcia, Egipte, Eslovènia, Espanya,
França, Grècia, Israel, els Territoris Palestins Ocupats, Itàlia, Montenegro1, el
Líban, Líbia, Malta, el Marroc, Mònaco, Síria, Tunísia, Turquia i Xipre. En
un sentit més ampli, hi ha un seguit
d’estats que no tenen sortida directa
a la mar Mediterrània, però que pertanyen a la conca i comparteixen clima, paisatges, recursos hídrics, cultura
i història amb els països anteriors. En
aquest segon grup inclouríem Sèrbia,
Macedònia, Jordània, Andorra, i els
microestats de San Marino i el Vaticà.
Oasi al desert de Líbia.
©istockphoto/David Gunn
Mallorca (Illes Balears).
©istockphoto/rachel dewis
Josep Renalias
Congost de Mont-rebei.
Sèrbia
Macedònia
Albània
Turquia
Un relleu complex
Síria
Xipre
Líban
Territoris
palestins ocupats
Israel
Jordània
La Mediterrània, situada en el creuament entre les plaques tectòniques
d’Àfrica i Europa, té un relleu jove (resultat dels plegaments alpins) que es divideix en dues unitats força contrastades.
Al sud-est de la conca, a Líbia i Egipte,
la plataforma del Sàhara s’estén fins al
mar, interrompuda únicament per la vall
i el delta del Nil, l’únic riu tropical que
desemboca a la Mediterrània. La resta
de territori comprèn regions costaneres
dominades per muntanyes. La topografia escarpada i contrastada de la regió
explica el gran nombre d’illes que hi ha
(Xipre, Malta, les illes gregues, les illes
de l’est de l’Adriàtic i l’oest de la conca
mediterrània) i la morfologia de moltes
costes. Per aquest motiu, des de l’Anti-
guitat, els paisatges mediterranis s’han
organitzat en terrasses per plantar-hi cultius. Tot i així, les condicions del medi
fan que només el 13 % del sòl mediterrani sigui considerat apte per a l’agricultura. A més, algunes d’aquestes terres fèrtils
estan amenaçades per l’expansió urbana,
les infraestructures i el risc creixent de
degradació a causa de processos d’erosió,
salinització i contaminació.
Egipte
Líbia
5000
Figura 2.2. Orografia i profunditat
de la mar Mediterrània
Les muntanyes juguen un paper fonamental en l’equilibri de la regió, ja que reben
la majoria de les precipitacions en forma d’aigua i de neu i, per tant, nodreixen
les capçaleres dels rius, que alhora porten l’aigua a les àrees costaneres on viu la
majoria de la població. La vegetació i la gestió del territori de muntanya mitjançant
terrasses i petits sistemes hidràulics retenen el sòl i regulen el cicle de l’aigua.
Moltes regions de muntanya de la Mediterrània han prosperat, però només després
de grans esforços de desenvolupament. L’abandonament de les àrees de muntanya
i la pèrdua d’activitats tradicionals com la ramaderia i la silvicultura les fan més
vulnerables a fenòmens com els incendis forestals. Moltes d’aquestes zones han
reconvertit la seva activitat cap al sector serveis, especialment el turisme.
Profunditat (m)
2500
0
-2500
-5000
Font: Lionello et al., 2006.
| 17
2
A
Figura 2.3.
Dominis ecopaisatgístics
(biomes) de la Mediterrània
Si ens fixem en el mapa, podem constatar que una part considerable del litoral mediterrani està inclòs
dins el domini saharià. Els països del sud de la conca (Algèria, Egipte, Líbia, el Marroc i Tunísia) i alguns
dels situats a l’est (per exemple Israel, Síria i els Territoris Palestins Ocupats) tenen característiques
desèrtiques, és a dir, aridesa absoluta i escassetat extrema de pluges. El desert, ja sigui rocallós, de sorra
o salat no se sol relacionar amb la Mediterrània, però és important saber que existeixen aquests dominis
paisatgístics i que els països del nord de la conca no en disten tant. Geogràficament hi estem ben a prop,
i les condicions climàtiques poden afavorir en el futur que el desert avanci cap al nord. De fet, el sud de
la península Ibèrica presenta àmplies zones on predomina el paisatge mediterrani semiàrid.
©Institut Cartogràfic de Catalunya
Sovint s’associa la Mediterrània amb
pinedes de pi blanc i pi pinyoner, boscos d’alzines i garrigues, formacions arbustives, timonedes i conreus, tant de
secà com de regadiu. Aquests paisatges
corresponen al que anomenem bioma
mediterrani, i són només una part dels
ecosistemes i ambients que trobem a la
conca mediterrània. Els dominis paisatgístics que conformen la conca són
diversos i inclouen molts altres tipus
d’ecosistemes i ambients: des dels boscos humits i alpins del bioma eurosiberià fins als deserts i oasis del domini
saharià.
©istockphoto/kavram
De les pinedes al desert
Mediterrani
Eurosiberià
Estepari
Iranoturanià
Saharià
Font: ICM i ICC, 1999.
La biodiversitat mediterrània
Particularitats
de la biodiversitat
a la regió mediterrània
– La flora mediterrània conté aproximadament 25.000 espècies de
plantes superiors.
– La flora mediterrània representa el 10 % de les espècies que es
coneixen de la biosfera (en menys de l’1,6 % de l’àrea total).
– Un 50 % de les espècies vegetals són endèmiques, exclusives de la
regió.
– La diversitat animal també és important. Trenta-cinc espècies
d’amfibis, de les 62 que viuen al Mediterrani, són endèmiques, així
com 11 de les 179 espècies de rèptils.
©istockphoto
– La riquesa d’espècies invertebrades, sobretot insectes, és
significativa.
– La mar Mediterrània conté el 7 % de les espècies que es coneixen al
món (en el 0,8 % de la superfície marina i oceànica del planeta).
– Un 20 % de les espècies d’algues, esponges i equinoderms
i un 50 % dels ascidis són endèmiques.
– La regió mediterrània també constitueix la major àrea del món d’aus
migratòries. Dos mil milions d’ocells, de 150 espècies, visiten els
aiguamolls de la Mediterrània o hi viuen periòdicament.
Font: Benoit i Comeau, 2005 i Vogiatzakis et al., 2006.
©istockphoto/jaume llorens
Figura 2.4. Regions amb
un alt nivell de biodiversitat
de plantes endèmiques en la
regió bioclimàtica mediterrània
©istockphoto/Jernej Gartner
Les especificitats climàtiques, físiques
i històriques de la regió mediterrània
l’han configurat com una de les àrees
més biodiverses del món, però també
una de les més amenaçades. Aquestes
amenaces inclouen la destrucció dels
hàbitats deguda al desenvolupament
urbà, les infraestructures, l’abandonament de la gestió agrícola i forestal,
l’augment d’espècies invasores i la contaminació, entre altres.
Aiguamolls de l’Empordà.
Fonts: Plan Bleu, 2008.
Taxa d’endemismes > 20%
Taxa d’endemismes entre el 10 i el 20%
Límit bioclimàtic de la regió Mediterrània
Font: Benoit i Comeau, 2005.
| 19
2
A
Població i desenvolupament
humà
Des de temps antics la conca mediterrània ha estat un marc privilegiat per
desenvolupar-hi l’activitat humana. La
seva població ha experimentat un creixement continuat i sostingut, que ha
comportat sovint una excessiva pressió
sobre els recursos naturals i els ecosistemes costaners.
8691
9948
10,856
12,217
2184
2978
3114
3820
1970:
168.542
1985:
2000:
2025:
184.877 192.829 197.218
Regió de la riba Nord
de la conca mediterrània
Marroc
Algèria
Tunisia
Líbia
Líban
Grècia
Itàlia
França
Espanya
Egipte
T. Palestins
Ocupats
Israel
2935
4097
5851
7861
2177
2790
3206
4147
Síria
3564
4129
3972
4324
1134
1510
3150
6072
6277
10,298
15,936
24,003
Turquia
4406
4662
4473
4193
2025: 523.726
1670
1913
1965
2029
2000: 427.096
615
645
785
900
1985: 353.951
L’any 2005 la població de la conca
mediterrània representava el 7 % de la
població mundial, amb un total de 455
milions d’habitants. La gràfica ens mostra
l’evolució de la població i les prediccions
de futur per a la regió. S’observa com la
població de la conca no ha deixat de crèixer
en els darrers anys, i com es preveu que
continuï creixent d’aquí al 2025. La pressió
demogràfica serà més forta a les zones
urbanes i costaneres.
Tanmateix la població no creix de la mateixa
manera a les dues ribes. Cal destacar la
gran diferència en la taxa mitjana anual de
creixement de la població durant el període
1970-2000 per als dos grups de països
(PNM i PSEM): la població al Sud i l’Est s’ha
doblat en 30 anys (amb una taxa mitjana de
creixement anual del 3,36%), mentre que
als PNM només ha crescut un 14% durant
el mateix període de temps (que a l’any
representa un creixement inferior al 0,5%).
De la mateixa manera, de cara als anys
vinents, la població continuarà creixent
especialment als països del sud i l’est de
la conca, que en general són els que tenen
un nivell de benestar i de desenvolupament
més baix, així com més problemàtiques
relacionades amb la disponibilitat i l’accés
als recursos hídrics. En concret, per al
període 2000-2025, els PNM creixeran a
un ritme del 0,1 % anual, mentre que els
PSEM ho faran a un ritme de l’1,3 % anual.
Aquest creixement demogràfic comportarà
sens dubte un augment de la demanda
de recursos, una major pressió sobre els
ecosistemes i, com veurem, un augment en
les emissions de gasos contaminants, si no
es fa res per evitar-ho.
319
344
389
430
1970: 284.912
Figura 2.5. Població
als països de la conca
mediterrània (1960-2025)
32,364
46,140
66,007
94,895
Xipre
24
28
34
41
1986
3719
6038
8832
Eslovènia
8716
9905
10,558
10,393
5127
7182
9615
12,892
Croàcia
53,758
56,951
57,456
53,925
13,623
21,492
30,332
42,329
Sèrbia i
Bòsnia i
Montenegro Hercegovina
50,569
55,216
59,412
64,177
15,061
21,579
28,505
38,174
35,666
50,267
65,627
87,303
Albània
34,027
38,156
39,815
40,769
Mónaco
Països de la riba Sud
i Est de la conca mediterrània
Malta
Països de la riba Nord
Total conca
mediterrània
1970:
116.370
1985:
2000:
2025:
169.074 234.267 326.506
Regió de la riba Sud
i Est de la conca mediterrània
Font: elaboració pròpia a partir de Benoit i Comeau, 2005.
126
Total conca
mediterrània
Mundial
Turquia
28
Síria
104
Líban
24
Israel
91
T. Palestins
Ocupats
68
0,731
Egipte
56
0,795
0,840
0,880
0,932
0,439
0,540
0,611
0,708
Líbia
66
0,727
0,772
0,818
Tunísia
112
0,540
0,623
0,672
0,724
0,514
0,622
0,698
0,776
Algèria
47
0,587
0,646
0,709
0,775
0,506
0,610
0,671
0,733
Marroc
106
Països de la riba Sud i Est
2005: 0,743
27
2005: 0,827
23
1995: 0,778
34
1985: 0,727
1985:
1995:
2005:
0,825
0,852
0,892
Regió de la riba Nord
Espanya
0,813
0,858
0,903
França
0,835
0,864
0,876
0,926
Itàlia
0,693
0,702
0,801
Malta
0,803
88
Eslovènia
0,799
0,850
20
Croàcia
0,853
0,917
108
Bòsnia i
Herzegovina
0,727
0,791
0,852
0,878
10
1975: 0,659
1975:
0,819
0,842
0,866
0,907
0,941
84
Albània
Cap dels països de la Mediterrània s’inclou
dins el grup de desenvolupament humà baix i la
major part se situa entre els països de nivell de
desenvolupament alt. Tot i així, podem observar
una diferència considerable entre els països del
sud i els del nord de la conca. El país mediterrani
que està més amunt en el rànquing de l’IDH és
França (en la desena posició) i el darrer és Marroc
(posició 126) (PNUD, 2007-2008).
0,853
0,881
0,921
0,952
13
Grècia
L’índex de desenvolupament humà (IDH) és un
indicador creat pel Programa de les Nacions
Unides per al Desenvolupament (PNUD), que té
en compte tres paràmetres bàsics: l’esperança
de vida en néixer, la taxa d’alfabetització i el PIB
per capita. L’IDH s’expressa amb una xifra de
tres decimals compresa entre el 0 i l’1. Un IDH
superior a 0,8 indica un alt nivell de benestar,
mentre que per sota de 0,5 revela un nivell de
desenvolupament humà i benestar baix. En base
a aquest índex, el PNUD elabora cada any una
classificació que inclou 177 països.
0,837
0,868
0,904
0,949
Xipre
Per entendre millor les diferents realitats
socioeconòmiques que presenta la conca
mediterrània és interessant analitzar el nivell
de desenvolupament d’algun dels països que la
conformen.
En els darrers anys s’han aconseguit alguns
progressos: les taxes de creixement del PIB en
els PSEM són més elevades des del 2005 que
anteriorment. En aquests països hi ha hagut
una notable reducció de la mortalitat infantil
i un augment de l’escolarització primària, al
mateix temps que s’està treballant per reduir
el nombre de persones que no tenen accés a
aigua potable, sanejament i energia (en concret,
aproximadament 20 milions de persones sense
aigua potable, 47 milions sense sanejament i 9
milions sense energia).Tanmateix, uns quants
països presenten índexs d’analfabetisme alts,
especialment a les àrees rurals. Encara que la
pobresa extrema és limitada, la pobresa relativa
és elevada i no està disminuint. Malgrat els
progressos, l’accés a la informació (internet) i la
igualtat de gènere encara són molt millorables,
comparant-ho amb altres regions del món (Plan
Bleu, 2008).
Classificació en el rànquing
de l’IDH
Països de la riba Nord
Figura 2.6.
Índex de desenvolupament
humà, 1975-2005 (classificació
en el rànquing de l’IDH)
0,429
0,515
0,579
0,646
1975:
0,544
1985:
1995:
2005:
0,628
0,693
0,761
Regió de la riba Sud i Est
Font: elaboració pròpia a partir de PNUD, 2005 i PNUD, 2008.
| 21
2
B
Una perspectiva històrica
del clima a la regió
El clima de la Mediterrània no ha estat sempre el mateix
i la vegetació també ha evolucionat segons els canvis
climàtics de la regió al llarg del temps.
El clima actual
El clima mediterrani actual és un clima
de transició entre el règim temperat i
el tropical sec que es troba a les façanes occidentals dels continents, entre
els 31º i 40º de latitud (Figura 2.7).
Es caracteritza per la combinació d’una
sequera estival més o menys llarga, una
gran variabilitat interanual de les precipitacions, uns estius calorosos i uns
hiverns moderadament freds. És un
clima molt heterogeni, ja que comprèn
condicions de precipitació que oscillen entre els 100 i 2.500 mm anuals i
temperatures mitjanes que varien entre
els 5 i els 18 ºC. La peculiaritat més
important del clima mediterrani és la
coincidència de l’època eixuta amb la
càlida. A la primavera i sobretot a la
tardor, són freqüents els episodis de
pluges torrencials, que sovint provoquen inundacions i cada cop més esllavissaments.
Figura 2.7. Distribució d’ecosistemes mediterranis al món
©istockphoto
Font: Vogiatzakis et al., 2006.
Figura 2.8. Característiques climàtiques de la regió mediterrània
Aquest mapa presenta una delimitació de l’àrea bioclimàtica mediterrània basada en el clima
(temperatura i precipitació) i en criteris de vegetació. Al sud, els límits de l’àrea es troben en aquells
territoris que reben un màxim de 100-150 mm de precipitació mitjana anual, per sota dels quals es
troba generalment la franja d’influència sahariana. Al nord i a l’est, els límits de la regió són més
variables. L’àrea és estreta a l’est de l’Adriàtic i arriba fins al desert en la major part del quadrant
sud-est de la conca (el Líban i Egipte). En la figura també es pot observar l’àrea natural de les
oliveres, l’espècie més emblemàtica del Mediterrani.
D’1 a 3 mesos secs
De 3 a 5 mesos secs
Més de 5 mesos secs
Límit de l’olivera
Límit bioclimàtic de la regió mediterrània
El clima mediterrani ha emergit a escala
geològica molt recentment. Fa uns 10
milions d’anys, el clima de la conca mediterrània semblava més aviat subtropical,
amb marcats contrastos estacionals, però
sense el pronunciat dèficit hídric que pateixen avui en dia els països del sud de
la conca. L’aparició del clima mediterrani
va coincidir aparentment amb l’engruiximent dels gels polars fa aproximadament
2,8 milions d’anys, i també amb la unió
de l’Amèrica del Nord amb l’Amèrica del
Sud, fet que va alterar la circulació general dels oceans. El clima mediterrani es va
establir definitivament durant el Plistocè,
amb l’arribada de les glaciacions quaternàries, mentre que les espècies que actualment poblen la conca mediterrània van
començar a aparèixer a l’Holocè —fa uns
7.000 anys—, amb la retirada progressiva
del gel que cobria Europa.
Els registres mostren que el sud d’Europa
i el Mediterrani s’han anat escalfant durant els darrers 8000 anys (per tant, abans
que l’activitat humana hi pogués tenir
cap relació). Les sequeres persistents a
l’estiu esdevenen habituals fa 2.900 anys.
És força interessant el fet que aquesta tendència a l’escalfament de la Mediterrània
és oposada a la tendència al refredament
que s’ha observat al Nord d’Europa.
Figura 2.9. Esquema dels temps geològics
ECONOTEMES
ERATEMES
SISTEMES
QUATERNARI
FRANEROZOIC
CENOZOIC
TERCIARI
NEOGEN
PALEOGEN
CRETACI
MESOZOIC
JURÀSSIC
PALEOZOIC
INF. SUP.
TRIÀSIC
NEOPROTEROZOIC
MESOPROTEROZOIC
PALEOPROTEROZOIC
CRIPTOZOIC
PRECAMBRIA
PROTEROZOIC
PERMIÀ
CARBONÍFER
DEVONIÀ
SILURIÀ
ORDOVICIÀ
CAMBRIÀ
VENDIÀ
(EDIACARIÀ)
SINIÀ
900
RIFEÀ
SÈRIES
Holocè
Pistocè
Pliocè
Miocè
Oligocè
Eocè
Paleocè
Superior
Inferior
Mein
Dogger
Liss
Superior
Mitjà
Inferior
570 (540)
2500
ARQUEÀ
4000
PRISCOÀ
O CATARQUEÀ
Edats en Ma. Segons Harland (1989) – Segons Gradstein (1996) entre parèntesi
Font: Riba, O., 2008
690
1600
Ma.
0,01
2(1,75)
23,3 (23,0)
65 (65,0)
145 (135)
208 (203)
245 (250)
290 (295)
382 (355)
408 (408)
439 (435)
510 (500)
(545)
©istockphoto/Peeter Viisimaa
Una perspectiva mil·lenària
Sicília, Itàlia.
La interacció entre clima
i ecosistemes
Ara fa uns 10.000 anys, va aparèixer a
la Mediterrània una vegetació caducifòlia, semblant a la que domina actualment l’Europa continental, testimoni d’unes temperatures inferiors a les
actuals i també d’una pluviositat ben
superior. Aquesta vegetació avançà cap
al nord a mesura que reculaven els gels
i pujaven les temperatures, i va acabar
envaint els espais que abans ocupaven
estepes més o menys arbrades i boscos
de coníferes i tundra. El progressiu escalfament es mantingué, a grans trets,
fins fa 5.000 anys, moment en el qual
s’assolí un màxim tèrmic, amb mitjanes superiors a les actuals, i també les
aigües marines assoliren el seu nivell
més elevat de les etapes geològiques
recents.
La vegetació caducifòlia, com el roure
o el bedoll, s’expandí durant aquest període pel conjunt d’Europa. Per contra,
a l’àrea mediterrània, les anàlisis paleoclimàtiques i de fòssils vegetals demostren que la vegetació caducifòlia coe-
xistia amb avellaners, alzines sureres i
pins a causa d’uns règims de pluviositat
menors. Fa uns 7.000 anys, tot i que
aquests arbres continuaven sent dominants, s’observa un augment considerable d’espècies característicament mediterrànies com els ullastres, els càdecs
i els llentiscles, i un progressiu augment
de gramínies de tipus cerealícola, indicadors de l’inici de l’activitat de grups
humans que practicaven l’agricultura
en aquesta regió.
Finalment, entre 5.000 i 3.500 anys
enrere, les rouredes van quedar restringides a la Mediterrània occidental,
en localitats cada cop més marginals,
amb condicions més humides que les
generals, mentre que l’alzinar es va fer
dominant arreu i es van estendre les
pinedes mediterrànies i les màquies de
garric i margalló. A la conca sud de la
Mediterrània, la tendència progressiva
cap a condicions climàtiques cada cop
més àrides des de fa 4.500 anys es va
traduir en l’aparició de vegetació semidesèrtica i la marginació dels arbres
perennifolis mediterranis a les àrees
muntanyoses i més humides.
| 23
©istockphoto/robert krajnc
La interacció entre població
i ecosistemes
Els científics semblen estar d’acord que,
fins fa 5.000 anys, els canvis florístics
a la Mediterrània responien principalment a la variabilitat climàtica. L’origen dels canvis esdevinguts des d’aleshores, suscita una certa controvèrsia, ja
que es desconeix amb exactitud el grau
d’influència de les societats humanes
en l’expansió i desaparició de determi-
©istockphoto/Chris Hayward
©istockphoto/Giorgio Fochesato
Marroc, desert del Sàhara.
nades espècies (Allen, 2003). Alguns
científics mantenen que les societats
agrosilvopastorals mediterrànies van
tenir molt a veure amb l’empobriment
dels boscos mediterranis, especialment
pel que fa a la varietat i densitat d’espècies caducifòlies i d’alta muntanya
(Quézel, 1999). En general, podríem
afirmar que la interacció de les societats
humanes i el clima determina la distribució i la composició dels ecosistemes
mediterranis.
La interacció entre població
i clima
Més enllà del procés de canvi climàtic
global del present, induït principalment per la concentració de diòxid
de carboni a l’atmosfera, les activitats
humanes també van afectar el clima
mediterrani en el passat. Per exemple,
alguns científics han apuntat que els
processos de desforestació de la conca
en els darrers 2.000 anys causats per
l’explotació de la fusta, podrien haver
augmentat l’efecte albedo i contribuït
a la sequedat de les condicions climàtiques a la franja sahariana. De la mateixa manera, la progressiva reducció
de les precipitacions a l’estiu durant
aquests últims 2.000 anys també podria ser conseqüència de la reducció
dels nivells d’evapotranspiració vegetal
a la conca i d’evaporació dels sòls a causa de la desforestació i l’erosió (Lionello, 2006).
2
C
L’energia i les emissions
a la Mediterrània
L’energia i el clima
L’energia i les emissions
a la Mediterrània
Com hem vist, històricament el clima
a la regió mediterrània ha evolucionat
arran de la interacció entre diversos
factors. Actualment les evidències científiques vinculen el canvi actual en el
clima a l’increment de les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle.
La principal causa d’aquest increment
són les emissions que es produeixen en
cremar combustibles fòssils —petroli,
gas, carbó— per produir energia. Actualment les emissions de la Mediterrània representen el 7 % de les emissions
mundials i les tendències de consum
energètic i emissions de CO2 dels països de la conca en els propers anys segueixen la pauta global: es preveu que
augmentin.
Figura 2.10. Demandes d’energia primària, per font, 1971-2025
PNM
900
800
700
600
Mtep
En els darrers anys, el consum d’energia primària ha augmentat significativament. Aquest augment ha estat
particularment important a la riba sud
(un 5.1 % de mitjana entre el 1971 i el
2005, davant del 2 % a la riba nord).
Tot i això, el consum d’energia per capita als països del nord continua sent
superior al dels països del sud (3.4 cops
superior l’any 2005, 4 cops superior
el 1971). Els combustibles fòssils són
actualment la principal font d’energia a tota la conca (el 83 % del total)
(vegeu la figura 2.10.), mentre que la
contribució de les energies renovables
és bastant reduïda. (Ben Jannet Alla i
Faïd, 2007)
500
400
300
200
100
0
1971
2000
2015
2025
2015
2025
Temps
PSEM
900
800
700
Mtep
600
500
400
300
200
100
Figura 2.11. Projecció de les emissions relacionades amb el sector
energètic als països de la Mediterrània 1971-2025
3.500
3.000
0
1971
2000
Temps
Petroli
Hidràulica
Nuclear
Carbó
Gas natural
REN
Font: Benoit i Comeau, 2005
REN: energies geotèrmica, eòlica i solar
2.500
Mt CO2
2.000
1.500
1.000
500
0
1971
1991
1998
2000
2025
Temps
PNM
Font: Benoit i Comeau, 2005
2010
PSEM
Com s’observa a la figura 2.11, també les emissions de CO2 atribuïbles al sector energètic
han anat augmentant durant els darrers anys. El sector del transport és un dels sectors
que més contribueix a aquestes emissions (entre un quart i la meitat, segons els països).
Si bé el nivell d’emissions continua sent bastant diferent d’una riba a l’altra de la
Mediterrània (2 cops més a la riba nord que a la sud l’any 2005) és remarcable l’accelerat
increment de les emissions en els països del sud i de l’est –PSEM– (augment del
69 % l’any 2005 respecte dels nivells del 1990, mentre que per a aquest mateix període,
l’increment als països del nord va ser del 19 %). Si la dependència respecte del gas, el
petroli i el carbó continua, l’any 2020 es preveu que les emissions dels PSEM doblaran les
de l’any 2005, a causa de les seves majors taxes de creixement econòmic i poblacional
i s’aproparan molt als nivells d’emissions de la riba nord.
| 25
C
Què són les emissions per
capita?
Les emissions per capita representen el
valor mitjà d’emissions que correspon a
cada ciutadà d’un país. El valor es calcula dividint les emissions totals d’un
país per la seva població total. Les emissions per capita a la Mediterrània són
molt menors als països del sud i de l’est
que als de la riba nord (2.6 t/habitant
als PSEM i 6.6 t/habitant als PNM, el
2005). Els darrers informes de l’IPCC
i l’Agència Internacional de l’Energia
preveuen que, malgrat l’augment de les
emissions als països en via de desenvolupament durant les properes dècades,
les emissions per capita dels països rics
continuaran sent superiors a les dels
països menys desenvolupats.
Figura 2.12. Emissions per capita dels països mediterranis
per a l’any 2004 (tones de CO2 per capita)
Malgrat les xifres generals, a la figura
2.12., també es pot observar que alguns països del sud o l’est de la conca,
com ara Líbia o Israel, tenen un valor
d’emissions per capita superior a països
del nord, com ara Espanya, França o
Itàlia. Això s’explica, d’una banda, per
la població —com més població, menor taxa d’emissions per capita— i, de
l’altra, per raó del tipus de combustibles emprats en la generació d’energia.
França, per exemple, utilitza molta
energia nuclear per produir electricitat
i, per tant, les emissions totals del país
són inferiors a les que es generarien si
tota l’electricitat d’aquest país es produís cremant carbó o gas, com en el cas
d’un país com Líbia.
©istockphoto/Frank P. J. van Haalen
2
Espanya
7,72
França
6,16
Itàlia
7,69
Grècia
8,72
Malta
6,13
Xipre
8,16
Eslovènia
8,11
Croàcia
5,18
Bòsnia
3,99
Sèrbia
i Montenegro
5,07
Albània
1,17
Turquia
3,14
Israel
10,84
Síria
3,72
Líban
4,1
Egipte
2,21
Líbia
10,33
Tunísia
2,29
Algèria
5,99
Marroc
1,36
Unió Europea*
8,09
Món
5,42
Font: elaboració pròpia a partir de dades disponibles a les bases estadístiques de les Nacions Unides, excepte (*)
obtingut de l’Agència Internacional de l’Energia i respecte a l’any 2005. El principat de Mònaco està inclòs en la dada
d’emissions francesa i els Territoris Palestins Ocupats no apareixen al gràfic per manca de dades.
Figura 2.13. Interconnexions elèctriques existents i previstes a la Mediterrània
Dependència energètica
És important destacar l’elevat grau
de dependència energètica dels països
del nord de la Mediterrània, especialment d’Espanya, França, Turquia i
Itàlia, respecte als del sud, pel que fa
al subministrament de petroli (Tunísia,
Síria, Algèria i Líbia) i de gas (Algèria
i Egipte). Actualment, els gasoductes
provinents d’Algèria travessen Tunísia
i el Marroc per servir Itàlia, Espanya
i França. Està previst que en els propers anys augmenti el nombre d’aquest
tipus d’infraestructures, amb noves
interconnexions entre Líbia i Itàlia i
Algèria i Espanya.
Plataforma petrolera.
©istockphoto/Chad Anderson
Font: OME, 2007
Els països mediterranis també han de
cooperar per assegurar que el transport
d’hidrocarburs en vaixell per la mar
Mediterrània es duu a terme de manera
segura per tal d’evitar vessaments i desastres ambientals. En paral·lel, països
com ara Algèria, Tunísia i el Marroc estan integrant els seus mercats elèctrics
i, durant els propers anys, assistirem
a un progressiu desenvolupament de
noves infraestructures de subministrament d’electricitat entre el nord i el sud
de la Mediterrània, tal com estableix
el programa de treball 2005-2010 del
Partenariat Euromediterrani o Procés
de Barcelona.
Atès l’elevat grau de dependència energètica dels països de la conca i tenint
en compte les perspectives d’escassetat
i el consegüent augment de preu del
petroli en els propers anys, es fa palesa la necessitat d’augmentar la inversió
en energies renovables a la regió, ja que
aquestes permeten una major autonomia energètica.
| 27
2
D
El procés de canvi climàtic:
present i futur
L’impacte del canvi climàtic ja es percep a la Mediterrània.
L’IPCC considera que aquesta és una de les regions del món
on els sistemes naturals i les activitats humanes es veuran
més afectades per l’escalfament global.
Tendències climàtiques
Durant el segle XX, els científics han
observat un progressiu escalfament de
la regió mediterrània —0,75 ºC en
100 anys— i una reducció significativa de la precipitació, sobretot a l’estiu.
La darrera dècada del segle XX i aquests
primers anys del segle XXI han estat els
més calorosos i secs dels darrers 500 anys.
A la zona oest de la Mediterrània, a
països com Espanya o el Marroc, s’ha
observat un increment en la freqüència
d’episodis de pluges de caràcter torrencial. Malgrat aquestes observacions, hi
ha força variabilitat climàtica a la regió
i els científics no han pogut demostrar
que aquestes tendències siguin iguals a
tots els indrets geogràfics de la conca
(Luterbacher et al., 2006).
Els científics encara troben dificultats
per predir amb detall el clima mediterrani del futur a causa de la complexa
topografia de la regió i la dificultat per
desenvolupar models de predicció climàtica a escala regional i local. Malgrat
això, els models globals sobre el canvi
climàtic prediuen d’aquí a final del segle
XXI el següent per a la Mediterrània:
– Increment de la temperatura mitjana anual (probablement entre 3 i
4ºC), superior al de la resta del món2. Increment superior a l’estiu.
– Descens generalitzat de les precipitacions anuals, especialment a l’estiu.
Menys dies de pluja i períodes sense pluja més llargs.
– Increment del risc de sequera estival (més freqüència, intensitat i durada).
– Increment de la freqüència, intensitat i durada de les onades de calor.
– Disminució dels dies de gelada i de la quantitat de precipitació en forma
de neu.
– Augment del risc d’inundacions.
– Augment del risc d’incendis forestals incontrolats.
– Pujada del nivell del mar d’uns 35 cm.
2
lles zones que estan suportant un fort
creixement demogràfic (com les costes
del sud i l’est, les ciutats densament
poblades i els suburbis) (Plan Bleu,
2008).
Fins i tot si l’augment de temperatura global no superés els 2ºC (el que s’està considerant el llindar del canvi climàtic perillós), a la Mediterrània la temperatura augmentaria més de 2ºC. Ateses les característiques ecològiques i socioeconòmiques
de la regió, l’impacte d’aquest augment de temperatures serà superior que en d’altres regions del planeta (Plan Bleu, 2008).
©istockphoto/Jean Schweitzer
Les regions més vulnerables de la
Mediterrània són les zones del Nord
d’Àfrica que limiten amb el desert, els
grans deltes (Nil, Po, Roine), les zones
costaneres de les dues ribes, i aque-
Còrsega.
Figura 2.14: Canvis en el règim de temperatures i pluviositat a l’Europa continental i la regió Mediterrània
Resposta de la temperatura (ºC)
Anual
10ºC
7
4
3,5
3
2,5
2
1,5
1
0,5
0
-0,5
-1
Desembre, gener i febrer
70ºN
70ºN
70ºN
60ºN
60ºN
60ºN
50ºN
50ºN
50ºN
40ºN
40ºN
40ºN
30ºN
30ºN
10ºW
0º
10ºE
20ºE
30ºE
Resposta de les precipitacions (%)
30ºN
10ºW
40ºE
Anual
50 %
30
20
15
10
5
0
-5
-10
-15
-20
-30
-50
Juny, juliol i agost
0º
10ºE
20ºE
30ºE
40ºE
10ºW
Desembre, gener i febrer
70ºN
70ºN
60ºN
60ºN
60ºN
50ºN
50ºN
50ºN
40ºN
40ºN
40ºN
30ºN
10ºW
0º
10ºE
20ºE
30ºE
40ºE
10ºE
20ºE
30ºE
40ºE
20ºE
30ºE
40ºE
Juny, juliol i agost
70ºN
30ºN
0º
30ºN
10ºW
0º
10ºE
20ºE
30ºE
40ºE
10ºW
0º
10ºE
Font: IPCC, 2007.
La figura mostra els probables canvis en el règim de temperatura (gràfics superiors) i de pluviositat
(gràfics inferiors) per a l’Europa continental i la regió mediterrània que es produiran a finals del segle
XXI. Aquestes estimacions s’han elaborat a partir de 21 models globals de predicció climàtica, utilitzant
com a punt de partida per al càlcul les mitjanes de temperatura i pluviositat anuals per al període
1980-1999 i comparant-les amb la mitjana projectada per al període 2080-2099. La primera columna
dels gràfics mostra la variació anual, la segona mostra la variació durant els mesos de desembre, gener i
febrer, i la tercera mostra la variació durant els mesos de juny, juliol i agost.
Com s’interpreten els colors dels gràfics?
– Pel que fa a la temperatura mitjana anual, la regió mediterrània experimentarà una pujada de 2 a 3,5
ºC.
– Pel que fa a la pluviositat mitjana anual es produirà una reducció d’entre el 10 i el 30 %.
– Serà especialment notable l’increment de les temperatures mitjanes estivals —de fins a 5 ºC— i la
reducció de pluviositat en aquest mateix període, que pot ser un 50 % inferior als valors pluviomètrics
de finals del segle xx.
| 29
D
La pujada del nivell del mar
El nivell de la mar Mediterrània, de la
mateixa manera que la resta de mars i
oceans del planeta, ha oscil·lat des de
fa tres milions d’anys per causes geològiques i climàtiques. Des del final
de l’última glaciació, aproximadament
fa 20.000 anys, els oceans de la Terra
van pujar uns 120 metres d’alçada i es
van estabilitzar fa uns 3.000 anys. Des
d’aleshores i fins fa 150 anys, la seva
alçada es va mantenir. (IPCC, 2007)
Però, tal com indica la figura, la situació
està canviant. El nivell del mar puja principalment per dues raons: la primera és
que l’aigua dels oceans i mars s’està expandint a causa de l’increment de la temperatura mitjana de l’atmosfera (dilatació
tèrmica), i la segona causa és l’augment
de la fosa de gel continental. Durant els
propers 100 anys, el nivell del mar podria pujar entre 0,09 i 0,88 metres a les
regions costaneres del planeta. Alguns es-
Figura 2.15. Nivell del mar global en els darrers 32.000 anys
tudis han recollit pujades de 2,2 a 7 mm
anuals de mitjana en la dècada de 1990.
(Cazenave et al., 2002; Fenoglio, 2002)
Estimacions del nivell del mar relatiu segons el model ICE-5G (VM2) a les Barbados
0
De cara al futur, podem esperar que el
nivell de la mar Mediterrània pugi dins
els marges previstos per als oceans a tot
el món, indicats a la figura anterior, a
causa de la seva interconnexió amb
l’oceà Atlàntic per l’estret de Gibraltar i
les seves pròpies dinàmiques d’expansió
tèrmica. Probablement uns 35 cm. o
més fins a final de segle. (Pintus, 2009)
-40
Nivell del mar relatiu
2
Més enllà de l’augment del nivell de les
aigües, a la mar Mediterrània s’hi estan
observant també altres efectes, físics i químics: principalment una major salinització i major temperatura de l’aigua derivades dels canvis en la temperatura mitjana
de l’aire, la reducció de la precipitació i
una demanda d’aigua més important—
fenòmens que redueixen la quantitat
d’aigua dolça que arriba al mar. (Tsimplis
i Rixen, 2002; Rixen et al., 2005)
-80
-120
32
24
16
Temps (ka)
8
0
Font: IPCC, 2007.
Figura 2.16. Present i futur del nivell del mar global
Per al període anterior a 1870, no es disposa de mesures instrumentals del nivell del mar. La línia marró
és una reconstrucció de la mitjana global del nivell del mar a partir de dades mareomètriques i l’ombra
marró indica el rang de variacions de la corba. La línia verda representa la mitjana global del nivell del
mar a partir de les observacions via satèl·lit. La zona blava representa el ventall de projeccions per a
l’escenari A1B de l’IPCC (veure apartat 1.C)
500
Enregistraments
instrumentals
Projeccions
de futur
Variacions en el nivell del mar (mm)
©istockphoto/Brett Hillyard
400
300
200
100
0
-100
-200
1900
1950
2000
Anys
Font: IPCC, 2007.
2050
2100
2
E
La vulnerabilitat de la regió
La Mediterrània serà especialment vulnerable al canvi
climàtic, en particular a la creixent manca d’aigua
disponible. Aquesta situació pot afectar seriosament
les activitats econòmiques, la qualitat de vida
de les persones i, en alguns casos, pot derivar en conflictes
polítics i socials.
Si acceptem que la regió mediterrània
experimentarà una progressiva reducció de la pluviositat i un increment de
la temperatura, especialment en èpoques estivals, és evident que els períodes de sequera seran més freqüents i
l’aigua disponible de forma natural per
al consum disminuirà.
Més enllà de la qüestió de l’accés a l’aigua, que veurem en més detall en el
proper capítol, a la taula (figura 2.17.)
es pot diferenciar tot un conjunt de
sectors econòmics, socials i sistemes
naturals que es veuran negativament
afectats pel canvi climàtic durant el
proper segle, suposant que no fem res
per aturar aquest canvi. Aspectes tant
crucials per al desenvolupament humà
de la regió com la provisió d’energia
(tant la generació d’energia hidroelèctrica com les centrals tèrmiques i nuclears necessiten aigua), la distribució
i viabilitat dels conreus agrícoles, la
pesca, el turisme, les infraestructures
i àrees costaneres (exposades a l’acció
de les onades, tempestes, pujada del
nivell del mar) o la salut pública (onades de calor) en patiran els efectes. Des
del punt de vista del medi natural, la
distribució i supervivència d’algunes
espècies, així com la productivitat d’alguns ecosistemes, també en patiran les
conseqüències.
Les regions mediterrànies més vulnerables seran les adjacents a les zones
desèrtiques (Nord d’Àfrica), les regions
costaneres (de les ribes nord i sud), els
grans deltes (Nil, Po, Roina), així com
les regions d’elevat creixement demogràfic i les socialment vulnerables (ribes sud i est, ciutats densament poblades, suburbis). De fet, els PSEM són en
principi més vulnerables que els PNM,
ja que per una banda estan més exposats a la manca d’aigua, la desertificació
i l’erosio del sòl, i per una altra banda
tenen menys capacitat tècnica i econòmica per poder fer front a les amenaces
descrites. (Tourre, 2008)
| 31
©istockphoto/Joan Vicent Cantó
Vulnerabilitat davant del canvi
climàtic
2
E
Figura 2.17: Principals impactes negatius del canvi climàtic a l’Europa mediterrània al segle XXI
Sectors i sistemes
Tipus d’impacte
Recursos hídrics
Inundacions
Disponibilitat d’aigua
Estrès hídric
Sistemes costaners i marins
Erosió costanera
Arribada de sediments als estuaris i deltes
Intrusió salina en aqüífers
Inundacions per impacte de l’onatge i la pujada del nivell del mar
Sistemes muntanyosos
Retrocés de glaceres
Pèrdua d’espècies vinculades a la neu
Durada de la coberta de neu
Boscos, matollars i prats
Producció primària neta forestal
Producció primària de matollars i prats
Estabilitat dels ecosistemes forestals
Pertorbacions naturals (incendis, plagues)
Ecosistemes aquàtics i zones humides
Assecament/transformació de zones humides
Diversitat d’espècies
Eutrofització
Biodiversitat
Plantes
Mamífers marins
Ocells costaners
Espècies d’aigua dolça
Agricultura i pesqueries
Àrea conreable
Conreus d’estiu (blat de moro, gira-sol)
Conreus d’hivern (blat d’hivern)
Necessitats d’irrigació
Bestiar
Pesqueries marines
Energia i transport
Subministrament d’energia
Demanda energètica a l’època estival
Turisme
Turisme d’estiu
Salut pública
Taxes de mortalitat/morbiditat relacionades amb la calor
©istockphoto/Andrew Johnson
Seguretat alimentària/malalties transmeses per l’aigua
Malalties transmeses per un vector (p.ex. malària)
Malalties provocades per aeroal·lèrgens
*Un major nombre de fletxes indica un major grau d’impacte. Font: Elaboració pròpia a partir de IPCC, 2007.
Grau d’impacte*
Costa de Niça.
©istockphoto/Ricardo De Mattos
La costa mediterrània
com a espai humà vulnerable
Es calcula que el 70 % de la població de
la regió mediterrània viu a la franja costanera. A més a més, s’ha de tenir en compte l’enorme pressió que exerceix la població flotant, especialment significativa
quan parlem de la costa com un recurs
turístic. La costa mediterrània és un espai densament urbanitzat, en molts casos
sense la planificació necessària, i ple d’infraestructures de transport i de comunicació. Aquesta situació la fa especialment
vulnerable a la variabilitat climàtica, en
particular a la manca d’aigua, l’increment en la freqüència d’episodis climàtics extrems, com ara les inundacions
o les sequeres perllongades, i la pujada
del nivell del mar. Aquesta última amenaça pot crear nous espais inundables,
salinitzar els aqüífers costaners i afectar
negativament edificacions i infraestructures. Aquests impactes es poden veure
magnificats per processos naturals com
l’increment en l’energia de les onades, el
transport de sediments pels corrents marins i la subsidència del territori costaner.
Efectes del canvi climàtic sobre
el turisme
– Què succeirà amb aquests sectors si
la temperatura puja, el nivell del mar
també puja i les precipitacions en
forma de neu es redueixen?
– Arribaran més turistes a la primavera
i menys a l’estiu a causa dels efectes
de la temperatura?
– Com afectarien les restriccions d’aigua aquest sector econòmic?
©istockphoto/Paul Mckeown
Gran part de l’activitat econòmica de
molts països de la regió mediterrània es
fonamenta en el turisme, especialment
en aquell basat en l’oferta de sol, platja,
mar i bona temperatura com a principals reclams. El sector del turisme genera llocs de treball en les economies dels
països mediterranis, tant en els sectors
formals —per exemple, les agències de
viatge i la restauració— com informals,
per exemple, la venda ambulant. En alguns països, com ara Itàlia i Espanya, el
turisme d’hivern fonamentat en l’esquí
també és molt important des d’un punt
de vista econòmic i social.
El turisme mediterrani en xifres
– La Mediterrània és la primera destinació turística dels europeus i les principals destinacions són França, Espanya i Itàlia.
– La major part del turisme a Síria i el Líban és d’origen àrab. Molts tunisians viatgen a Líbia, i molts saudites i libanesos van de
vacances a Egipte.
– El 40 i el 81 % dels visitants de vacances al Marroc i Algèria són nacionals emigrants a l’estranger (principalment als països del
nord de la conca i del centre d’Europa).
– El turisme a la Mediterrània genera interdependències econòmiques entre els mateixos països de la regió.
– L’any 2025 s’esperen a la regió 396 milions de turistes, 178 milions més que l’any 2000.
– Espanya va rebre l’any 2006 més de 58 milions de turistes.
Font: Benoit i Comeau, 2005; IET, 2006.
| 33
E
©istockphoto/Tomas Bercic
2
l’agricultura
els ecosistemes
L’agricultura serà un dels sectors econòmics més seriosament afectats, i
concretament els països de les ribes
sud i est seran probablement els més
severament colpejats. El canvi climàtic
exacerbarà els principals impactes que
actualment ja s’observen, principalment la degradació del sòl agrícola i la
pèrdua de productivitat. La degradació
del sòl per l’erosió, pèrdua de microorganismes, salinització, desertificació,
etc. és una amenaça per a tots els països
de la Mediterrània. La menor disponibilitat d’aigua afegirà pressió a un sector que consumeix el 65% dels recursos
hídrics de la regió (prop del 50% als
PNM i gairebé el 80% els PSEM) que
es destinen a les terres irrigades. Però,
no perdem de vista que les terres de regadiu són tan sols una cinquena part
del total de terres agrícoles de la regió,
i que la gran superfície de secà restant
patirà també per la manca de precipitacions. (Pintus, 2009)
Si històricament el clima ha afectat la
distribució i composició dels ecosistemes arreu del planeta, el futur a la
Mediterrània no serà pas diferent. Els
canvis pluviomètrics i de temperatura
comportaran segurament un desplaçament cap al nord dels arbres mediterranis perennifolis i caducifolis —per
exemple, alzines i roures—, mentre
que els matollars semidesèrtics incrementaran la seva distribució arreu de
la conca.
©istockphoto
L’increment de l’estrès hídric a l’època
estival, les onades de calor i la manca
de precipitació poden tenir efectes importants sobre els cultius, però també
poden afectar seriosament el bestiar i
l’aviram. L’agricultura competirà encara més amb altres activitats econòmiques per accedir a l’aigua i la freqüència
de collites fallides augmentarà. També
poden tenir efectes importants en la
productivitat de la regió els canvis fenològics (períodes de floració, maduració, etc.) associats a les noves condicions de temperatura.
Les espècies amb més risc de desplaçament seran aquelles que actualment
es troben als hàbitats més frescos o
aquelles que necessiten les gelades per
germinar. Per altra banda, l’increment
en la freqüència de períodes de sequera
primaveral i estiuenca afavorirà aquelles espècies que germinen a la tardor.
També caldrà observar com els canvis
en la freqüència d’incendis i aparició
de plagues afecten la distribució dels
organismes.
Altres efectes predictibles, lligats a la
disminució de la pluviositat i l’augment
de la temperatura, són la disminució
de la humitat del sòl i la reducció de
la retenció de carboni. La disminució
dels nivells d’humitat al sòl, combinada amb les altes temperatures, provoca
sovint l’enduriment de la superfície del
sòl (es forma una espècie de crosta),
fenomen que limita la infiltració i afavoreix, en cas de pluja important, un
ràpid i elevat escolament superficial i,
per tant, les avingudes i inundacions.
Paral·lelament, també es preveuen efectes sobre la vida d’espècies animals i vegetals i sobre la biodiversitat: hi ha estudis que estimen que fins a un 60-80
% de les espècies del sud de la Mediterrània no sobreviurien a un escalfament
d’1,8 ºC. (Anderson et al., 2008)
Figura 2.18. El canvi climàtic als països mediterranis
París
Zona especialment
vulnerable
Menys precipitacions
Més precipitacions
Lleu
Moderat
Ginebra
Conca mediterrània
Regions ja sotmeses a estrès
Milà
Roine
Alt
Venècia
Zagreb
Po
Molt alt
Sarajevo
Preocupació per la pujada del nivell
del mar i ciutats més afectades
Madrid
Emblanquiment del corall
M AR NEGRA
Barcelona
Roma
València
Regions on es preveuen reduccions
en les collites el 2080
Malària
Distribució actual
Marsella Niça
Ebre
Nàpols
Istanbul
Tirana
Tessalònica
Tànger
Possible extensió
el 2050
Palerm
Alger
Orà
Rabat
Ankara
Atenes
Tunis
Esmirna
Adana
Alep
Homs
Sfax
Beirut
M A R M E DIT ERRÀNIA
Damasc
DELTA DEL NIL
Trípoli
Tel-Aviv
Bengasi
Amman
Jerusalem
Alexandria
El Caire
Suez
Nil
Canvis agrícoles
Retrocés de glaceres
Impactes en la pesca
Impactes en regions de muntanya
Incendis forestals
Canvis en l’ecosistema
M AR
ROJA
Efectes del canvi climàtic sobre la salut humana
El canvi climàtic també pot tenir efectes considerables sobre la salut humana.
D’una banda, es preveu que disminueixi el nombre de morts per raó del fred (ja
que els hiverns serien més suaus) i, de l’altra, és previsible una major mortalitat i
morbiditat causades per l’increment de temperatures i les onades de calor.
©istockphoto/Christopher Badzioch
Font: PNUMA. MAP. Plan Bleu, 2009.
Els impactes vinculats a l’aigua, per la seva banda, estarien associats principalment
al possible augment en la freqüència de tempestes i inundacions, als efectes de la
sequera i també a l’augment de la temperatura de l’aigua i a la seva qualitat (augment del risc de contaminació, increment de les malalties transmeses per l’aigua,
canvis en la distribució geogràfica de paràsits infecciosos o d’organismes transmissors de malalties, com els mosquits que transmeten la malària).
| 35
©istockphoto/Jaroslaw Janczuk
3
Els recursos hídrics
a la Mediterrània
L’aigua és el component majoritari dels éssers vius i és imprescindible per a la vida. Les societats humanes necessiten
un subministrament constant d’aigua dolça, que és un recurs bàsic per a la supervivència de l’individu i que intervé
directament en gairebé tots els processos productius. L’aigua és un recurs renovable, però en moltes regions és escàs.
Com hem vist en el capítol anterior, el clima mediterrani es caracteritza per una pluviositat cada vegada menys previsible i especialment escassa en l’època estival. Per causa del canvi climàtic es preveu un descens de les precipitacions
mitjanes a tota la conca mediterrània. En aquest context, la gestió dels recursos hídrics i la capacitat de les societats
mediterrànies per adaptar-se a l’escassetat han estat i seguiran sent aspectes fonamentals del desenvolupament econòmic i social del passat, present i futur de la conca.
Aquest capítol defineix què són els recursos hídrics d’un país o regió i aprofundeix en els escenaris de disponibilitat
d’aquests recursos al món i a la Mediterrània. Es descriuen la varietat d’usos de l’aigua i les estratègies de gestió
possibles. També es fa èmfasi en el fet que l’escassetat de recursos hídrics pot comportar conflictes relatius a l’accés,
la distribució i l’ús de l’aigua, tant entre països com entre pobles, en l’àmbit regional i local.
| 37
3
A
Els recursos hídrics
i el cicle de l’aigua
El cicle natural de l’aigua
Precipitació, evaporació, evapotranspiració i escolament
Encara que hi ha grans quantitats d’aigua dolça
emmagatzemada als pols, les glaceres i el subsòl, i també
molta aigua salada en mars i oceans, els recursos hídrics
directament aprofitables per les activitats humanes
—rius i aqüífers poc profunds— representen només
el 0,01 % de tota l’aigua del planeta.
Precipitació
9.000 km3
Què són els recursos hídrics?
Figura 3.1. De quanta aigua dolça disposem?
Els recursos hídrics d’un país o regió
són la quantitat d’aigua dolça potencialment utilitzable, present als seus rius,
llacs i aqüífers, aportada per la precipitació local o la rebuda a través de rius
i aqüífers transfronterers. Els recursos
hídrics estan constituïts, doncs, per les
aigües dolces renovables, tant superficials com subterrànies, d’una determinada zona geogràfica. La disponibilitat
d’aigua dolça depèn fonamentalment
de factors climàtics (precipitació i evapotranspiració), així com de factors
econòmics, socials i culturals, que determinaran tant la demanda sobre els
recursos hídrics per part de la societat
com la qualitat del recurs i la capacitat
per gestionar-lo (emmagatzemament,
extracció, distribució, depuració...).
On trobem els recursos hídrics?
Les estimacions dels recursos d’aigua a escala global són molt variables. Es calcula
que el volum total d’aigua a la Terra és d’1.400 milions de km3. D’aquest volum total,
1.365 milions de km3 corresponen a l’aigua dels mars i oceans, mentre que la resta,
aproximadament 35 milions de km3, és aigua dolça. Tota aquesta aigua dolça, però, no es
troba disponible per a les activitats humanes:
– Uns 24 milions de km3, és a dir, el 68,9 %, es troba en forma de gel i neus permanents
a les regions de muntanya, a l’Antàrtida i a les regions de l’Àrtic.
– Uns 8 milions de km3, el 30,8 %, s’emmagatzema sota terra en forma d’aigües
subterrànies en aqüífers de fins a 2.000 metres de fondària, en la humitat del sòl i en el
permagel.
– Uns 105.000 km3, el 0,3%, es troba als rius i als llacs i, per tant, és directament
utilitzable per al consum humà.
Infiltració
Evaporació
9.000 km3
Tenint en compte els volums d’aigua de rius, llacs, aqüífers més superficials i estrats
superiors del sòl, es pot afirmar que els recursos hídrics disponibles per a les persones
és d’aproximadament 200.000 km3, que representa menys de l’1 % de tota l’aigua dolça i
només un 0,01 % de tota l’aigua present al planeta. (Gleick, 1993)
LLACS
aigua dolça
0,3 %
aigua
disponible
aigua salada
30,8 %
aigua subterrània
68,9 %
gel i neu
permanent
ÀREA D’ESCOLAMENT
INTERN
119 milions km2
AIGUA DOLÇA
AIGUA TOTAL
NOTA: L’amplada de les fletxes és proporcional al volum d’aigua transportada.
El cicle de l’aigua
Transport de vapor
Precipitació
458.000 km3
Precipitació
110.000 km3
del desgel de glaceres i de les aigües
subterrànies (figura 3.2) (Gleik, 1993).
L’aigua és emmagatzemada i transportada en diferents estats —sòlid, líquid i
gasós— mitjançant diferents mecanismes a través del cicle hidrològic o cicle
de l’aigua. Anualment, el cicle hidrològic fa circular al voltant de 577.000
km3 d’aigua. El 80 % d’aquest volum
cau en forma de precipitació sobre
mars i oceans, i tan sols el 20 % ho fa
sobre el continent. Dels 119.000 km3
que cauen sobre el continent, gairebé el
65 % retorna a l’atmosfera per evaporació de les aigües superficials i evapotranspiració dels ecosistemes vegetals,
mentre que uns 44.800 km3 circulen
fins als oceans i mars a través dels rius,
És interessant observar a la figura 3.2
els temps de residència de l’aigua en
els seus diferents estats dins del cicle
hidrològic. Per exemple, l’evaporació i
l’evapotranspiració de l’aigua, és a dir,
el seu pas de líquid a vapor, són processos relativament ràpids, d’aproximadament una setmana. L’aigua de rius i
llacs pot retornar al mar en qüestió de
dues setmanes, mentre que l’aigua que
s’infiltra als aqüífers més profunds pot
necessitar fins a 10.000 anys per retornar al mar, en funció de la profunditat
a què arribi i de la seva distància respecte del mar.
Evapotranspiració
65.200 km3
Evaporació
502.800 km3
Escolament rius
42.600 km3
OCEÀ
Figura 3.2. El cicle de l’aigua i el temps de residència de l’aigua
Font: UNEP, 2002.
Aigua a la biosfera
1 setmana
Aigua atmosfèrica
1,5 setmanes
Rius
2 setmanes
Aiguamolls
d’1 a 10 anys
Llacs i embassaments
10 anys
Humitat del sòl
Flux subterrani
2.200 km3
de 2 setmanes a 1 any
Casquets glacials i glaceres
1.000 anys
4.000 anys
Mars i oceans
ÀREA D’ESCOLAMENT EXTERN
119 milions km2
MARS I OCEANS
361 milions km2
de 2 setmanes a 10.000 anys
Aigües subterrànies
0
2.000
4.000
6.000
8.000
10.000
| 39
3
B
La disponibilitat present i futura
de l’aigua
Els recursos hídrics són un bé escàs
a la Mediterrània. La sequera podria ser
un fenòmen cada vegada més freqüent
en el futur de la conca.
Danys en ecosistemes de ribera
a causa de proteccions contra
inundacions, riu Elba.
Sequeres multianuals als EUA
i el sud del Canadà.
L’aigua és un bé escàs
en algunes regions
Actualment moltes societats humanes
i ecosistemes pateixen per la manca
d’aigua. Globalment, l’estrès hídric (o
pobresa hídrica) es defineix com una
disponibilitat d’aigua per capita inferior
a 1.000 m3/any. Les principals conques
i regions geogràfiques amb estrès hídric
es troben a la Mediterrània, el nord de
l’Àfrica, l’Orient Mitjà, el sud-est asiàtic, el nord de la Xina, una part d’Austràlia, els Estats Units i Mèxic, el nordest del Brasil i la costa oest de l’Amèrica
del Sud (figura 3.3). El total de població que viu en aquestes regions oscil·la
entre els 1.400 i els 2.100 milions de
persones (IPCC, 2007).
Tenint en compte el canvi climàtic i el
creixement de la població i de la demanda d’aigua, en aquestes regions la
disponibilitat i la gestió de l’aigua són
aspectes determinants per al seu desenvolupament sostenible. A la Mediterrània, es preveu que l’aigua d’escolament
que nodreix els cursos fluvials es redueixi de mitjana entre un 10 % i un 30 %
des d’ara fins l’any 2050 a causa de la
probable reducció de les precipitacions
i l’increment de l’evapotranspiració
com a conseqüència de l’augment de les
temperatures. Segons aquestes estimacions, podria ser que la població de la
regió Mediterrània que viu en països en
situació de pobresa hídrica (amb menys
de 1000 m3/habitant a l’any) augmenti
prop d’un 40 % d’aquí al 2025. (Benoit
i Comeau, 2005; Plan Bleu, 2008).
Subsidència i esllavissaments
a Ciutat de Mèxic.
Subministrament d’aigua
rural afectat
per l’ampliació de
l’estació seca a Benín.
Subministrament d’aigua afectat pel retrocés
de les glaceres als Andes.
Reducció de la superfície
del llac Txad.
Reducció de l’aigua disponible a causa de l’erosió
i la sedimentació als embassaments del nord-est del Brasil.
Indicador d’estrés hídric: extraccions respecte de la disponibilitat.
Cap estrès
Estrès baix
Estrès mitjà
Estrès alt
Estrès molt alt
Cap estrés o estrès baix i disponibilitat d’aigua per capita <1.700 m3/any
Figura 3.3.
Exemples de vulnerabilitat a la manca
de recursos hídrics i la seva gestió
i il·lustració de les àrees geogràfiques
amb major estrès hídric
Font: IPCC, 2007.
En el mapa (figura 3.3) es poden observar les regions amb major estrès hídric (en taronja)
i tot un seguit de processos que actualment afecten la disponibilitat i la qualitat dels
recursos hídrics en aquestes regions i que es poden veure agreujats pels efectes del
canvi climàtic: la reducció del cabal dels rius dels Andes a causa de la reducció de la
precipitació en forma de neu i el retrocés de les glaceres, o l’increment de la freqüència de
les sequeres a Austràlia i l’Amèrica del Nord.
Assecament temporal
del riu Huang He pel
descens de precipitacions
i per la irrigació.
Inundacions desastroses
a Bangla Desh (més del 70%
del país inundat el 1998).
Danys en ecosistemes aquàtics
per la reducció del cabal i la major
salinitat a la conca Murray-Darling.
©istockphoto/Anantha Vardhan
Problemes de salut
per arsènic i fluorur en
aigües subterrànies
a l’Índia.
Figura 3.4. Recursos hídrics per habitant
Extraccions d’aigua: aigua utilitzada per
irrigació, bestiar, usos domèstics i industrials
(2000)
Disponibilitat d’aigua: disponibilitat anual
mitjana d’aigua basada en el període 1961-90
Recursos hídrics per habitant
(m3/any)
Recursos interns
Recursos externs
Font: Plan Bleu, 2003
| 41
3
B
Disponibilitat d’aigua
a la Mediterrània
Figura 3.5.
Recursos hídrics naturals
renovables dels països
mediterranis (km3/any)
Font: Plan Bleu/Simedd-Eau, 2007, excepte*: Margat, 2004.
País
Espanya
França
Itàlia
Malta
Eslovènia
Croàcia
Bòsnia
Montenegro
Albània
Grècia
Xipre
Turquia
Síria
Líban
Israel
Territoris palestins ocupats*
Egipte
Líbia
Tunísia
Algèria
Marroc
Recursos interns
111,2
189
182,5
0,038
18,67
37,7
35,5
15,7
26,9
58
0,78
227
10,33
4,8
0,75
0,616
1,8
0,6
4,17
11,37
20,65
Kirsten Poulsen
Aridesa a Tunísia.
Jaume Ollé
Els recursos d’aigua dolça (superficials i
subterranis) a la Mediterrània es xifren
en uns 600 km3/any. Només una part
d’aquest volum de recursos naturals és
explotable i, per tant, disponible per
als usos humans a causa de limitacions
tècniques, econòmiques, ambientals
i geopolítiques. Els recursos realment
explotables de la conca se situen, per
tant, entorn dels 350 km3/any (Margat, 2004).
Llac Ohrid, Albània.
Recursos externs
0,3
11
8,8
0
13,2
33,7
2
0
14,8
16,25
0
4,7
7,88
0
0,92
0,01
56,5
0
0,3
0,3
0
Recursos totals
111,5
200
191,3
0,038
31,87
71,4
37,5
15,7
41,7
74,25
0,78
231,7
18,21
4,8
1,67
0,626
58,3
0,6
4,47
11,67
20,65
La població de la regió Mediterrània
que viu en països en situació d’estrès
hídric és actualment de 180 milions
de persones, de les quals 60 milions
estan en situació d’escassetat d’aigua
(menys de 500 m3/capita/any) (Blinda,
2009b). 20 milions de persones no tenen accés a aigua potable (Plan Bleu,
2008). L’aigua a la Mediterrània és un
bé limitat i escàs, principalment per
raó de quatre factors:
1. Una distribució desigual
Distribució temporal: el clima mediterrani es caracteritza per fenòmens
seqüencials, predictibles i estacionals
d’avingudes i sequeres al llarg d’un any.
La sequera estival sol durar d’un a dos
mesos al nord de la conca, i de quatre
a set mesos al sud i l’est. El volum anual de les precipitacions acostuma a ser
variable i normalment poc abundant, i
es preveu que a causa del canvi climàtic
aquesta precipitació sigui cada vegada
més escassa, especialment durant la
primavera i l’estiu.
Distribució territorial: la precipitació
mitjana anual és força variable al voltant de la conca (els països del sud de la
conca reben només el 10 % de les precipitacions). També ho és, com veiem a
Distribució social: 20 milions de persones a la Mediterrània, particularment
al sud i a l’est, no disposen d’accés a
l’aigua potable. Els sectors de la societat més marginats, que viuen en àrees
rurals remotes o en barris marginals de
les ciutats, especialment a les ribes sud
i est, pateixen manca d’accés a l’aigua
potable a causa de la manca d’infraestructures de subministrament i de la
impossibilitat de fer front al cost de
l’aigua distribuïda en xarxa (PNUD,
2006). En conseqüència, la majoria
d’aquestes persones depèn d’aigua de
pous, dipòsits i fonts, sovint contaminada i no apta per al consum. El Marroc, Algèria i Turquia són els països
mediterranis que tenen un major nombre de persones sense infraestructures
d’accés a l’aigua potable i el sanejament. La pobresa, el desenvolupament
i la manca d’aigua són fenòmens molt
relacionats.
2. Un creixement exponencial
de les necessitats hídriques
Els països mediterranis representen actualment el 7 % de la població mundial, però només el 3 % dels recursos
mundials d’aigua dolça. El creixement
de la població que s’espera a la regió
implicarà un fort increment de la demanda d’aquest recurs. La població total a la Mediterrània s’espera que passi
dels 455 milions d’habitants del 2005
a prop de 524 milions el 2025, i la majoria de països del sud i l’est de la conca
podrien doblar la seva població en els
propers 20 anys.
També cal tenir en compte que l’augment demogràfic es concentrarà a la
zona litoral i a les ciutats (que acolliran
persones que emigren des dels entorns
rurals, sovint fugint de la desertificació
o la desertització i la manca d’aigua
per mantenir les seves activitats productives). Aquest fet augmentarà les
pressions sobre els sistemes de gestió i
subministrament d’aigua i sanejament
a les zones urbanes i litorals (GWP,
2000), i seran necessaris grans esforços
perquè tothom tingui accés a l’aigua i
el sanejament.
©istockphoto/John Woodworth
la taula (figura 3.5), la distribució dels
recursos hídrics (considerant tant les
aigües superficials com les subterrànies), de manera que als països del sud
de la conca només els pertoca un 13 %
del total de recursos hídrics. Per tant,
la manca d’aigua afecta principalment
els països menys desenvolupats de la
conca, els quals, a més, com hem vist
al capítol 2, són els que disposen de
menys recursos econòmics per adaptar-se a l’escassetat i tenen una taxa de
creixement demogràfic més elevada (i,
per tant, una major demanda potencial
d’aigua en el futur).
Figura 3.6. Població sense
infraestructures d’accés
a l’aigua potable i el sanejament
Les infraestructures d’accés a l’aigua potable
són qualsevol sistema que pugui subministrar
per persona almenys 20 litres al dia d’aigua
apta per al consum humà i que estigui localitzat
a menys de 100 metres de l’habitatge familiar
(fonts públiques, pous d’aigua potable,
fonts d’aigua subterrània i infraestructures
d’emmagatzemament de l’aigua de pluja). Per
infraestructures millorades de sanejament
s’entenen els sistemes de clavegueram, els
sistemes sèptics o els sistemes que evitin el
contacte humà amb els excrements i les aigües
residuals i que siguin privats o compartits (però
no públics).
Font: Plan Bleu, 2003.
Població total
sense accés a aigua
potable l’any 2000
(en milers)
Població total
sense accés a sistemes
millorats de sanejament
l’any 2000 (en milers)
| 43
3
B
3. La sobreexplotació de l’aigua
i la intrusió salina
Els canvis en la temperatura i les precipitacions descrits pels models climàtics
poden agreujar aquestes tendències,
perquè disminuirien els recursos hídrics
disponibles. Això, unit a l’augment de
la demanda que acabem de descriure,
implicarà molt probablement greus
problemes d’escassetat d’aigua i crisis
agudes en alguns països de la regió.
©Junta Islàmica
La sobreexplotació consisteix a extreure
més aigua de la que seria òptima en funció del ritme natural de renovació dels
recursos hídrics. En un grup nombrós de
països mediterranis, els índexs d’explotació —la relació entre el volum d’aigua
extreta de rius i aqüífers i el volum mitjà anual de recursos hídrics renovables
disponibles, expressat en percentatge—
són molt elevats (figura 3.7). A Egipte,
Israel, Líbia, Malta, Síria i la franja de
Gaza, les extraccions d’aigua són molt a
prop d’aquest llindar, o fins i tot el superen. La demanda d’aigua es cobreix cada
vegada més de manera insostenible: es
calcula que a la conca se sobreexploten
16 km3 d’aigua, dels quals el 66 % prové
d’extraccions d’aigua fòssil (aigua infiltrada en un aqüífer durant una època
geològica sota condicions climàtiques i
morfològiques diferents de les actuals i
emmagatzemada des de llavors) i un 34
% prové de la sobreexplotació dels recursos renovables d’aigua.
La intrusió salina
Aquesta explotació desmesurada té
efectes molt perjudicials sobre els ecosistemes i, molt en particular, sobre
els aqüífers costaners, on provoca la
intrusió salina. La intrusió salina és un
fenomen físic produït per una reduc-
2000
Figura 3.7. Índex d’explotació
dels recursos hídrics, 2000-2025
Els índexs iguals o superiors al 75 % indiquen
que s’està exercint una pressió molt forta sobre
els recursos hídrics; els índexs entre el 50 i el
75 % assenyalen un risc significatiu d’estrès
estructural a mitjà termini; els índexs entre el 25
i el 50 % indiquen que els països podrien patir
estrès local o fluctuant.
ció en el volum d’aigua dolça en un
aqüífer costaner, fet que es tradueix en
una reducció de la pressió hidrostàtica
i en una major permeabilitat de l’aqüífer a l’aigua salada del mar. Succeeix,
doncs, que l’aigua salada s’introdueix a
l’aqüífer i, tal i com ja succeeix a molts
2025
pous de la franja litoral mediterrània,
l’aigua que se n’extreu és salobre i esdevé no apta per al consum o el regadiu.
La progressiva salinització dels aqüífers
costaners és una realitat a països com
Espanya, Grècia, Itàlia, Turquia, Israel,
Líbia i Tunísia.
4. La contaminació de cursos
fluvials i aqüífers subterranis
Un altre factor que afecta la disponibilitat d’aigua i repercuteix en la salut
humana i dels ecosistemes és la qualitat dels recursos hídrics, un problema
que preocupa tots els països mediterranis. Les activitats humanes industrials, domèstiques, agrícoles i ramaderes
generen residus que, si no són tractats
adequadament, contaminen les aigües
superficials i/o subterrànies.
Tot i que als països del nord de la conca, en comparació amb les ribes sud i
est, s’apliquen més normatives de regulació ambiental i disposen de nombroses infraestructures de tractament
d’aigües, la contaminació dels recursos
hídrics és un problema que també els
afecta. Molts dels rius i aqüífers dels
països del nord estan contaminats a
causa d’abocaments d’aigües residuals
domèstiques i industrials no depurades. També és important la contaminació de les aigües freàtiques amb
pesticides, nitrats i purins provinents
de l’activitat agrícola i ramadera. Els
adobs i els productes fitosanitaris no
afecten tant els aqüífers dels països de
la riba sud, però les aigües d’aquest països també pateixen contaminació crònica a causa dels abocaments d’aigües
industrials i domèstiques sense tractar.
Recordem que 47 milions de persones,
especialment al sud i l’est de la Mediterrània, no disposen d’infraestructures
de sanejament.
Figura 3.8. Fonts de contaminació de l’aigua dolça i principals impactes associats
Tipus de contaminació
Font primària
Principals efectes
Matèria orgànica
Vessament de residus industrials i domèstics.
Manca d’oxigen, fet que dificulta la vida de molts
organismes.
Patògens i contaminants microbians
Residus domèstics, bestiar i altres animals de
granja, fonts naturals.
Extensió de malalties infeccioses a través de la
xarxa d’aigua potable, sobretot en els països en via
de desenvolupament.
Nutrients (compostos de nitrogen i de fòsfor)
Principalment a causa de l’escolament en terres
agrícoles i àrees urbanes, però també a causa
dels residus industrials.
Sobreestimula el creixement d’algues
(eutrofització), que posteriorment es descomponen
i redueixen l’oxigen present en l’aigua. Els alts
nivells de nitrats a l’aigua provoquen malalties
a la població.
Salinització
Lixiviació de sòls alcalins per excés d’irrigació
o sobreexplotació d’aqüífers costaners, de la qual
en resulta intrusió salina.
L’acumulació de sal al sòl repercuteix
negativament sobre els cultius i redueix les
collites. L’aigua deixa de ser potable.
Acidificació
Sulfur, òxids de nitrogen i partícules provinents
de la producció d’energia elèctrica, la massificació
industrial i les emissions dels vehicles. Residus
provinents del drenatge de les mines amb àcids
i de les pròpies mines.
Incrementa l’acidificació de llacs i torrents, fet
que afecta negativament els organismes aquàtics
i provoca la lixiviació de metalls pesants com
l’alumini en les masses d’aigua.
Metalls pesants
Indústries i mines.
S’acumulen en l’aigua dolça i els sediments
fluvials durant llargs períodes. S’acumulen en
els teixits de peixos i marisc. Resulten tòxics per
a qualsevol organisme humà o animal que els
consumeixi.
Components orgànics tòxics i contaminants
microorgànics
Varietat d’orígens: terrenys industrials, automòbils,
grangers, jardiners, abocadors municipals.
Varietat d’efectes tòxics en la fauna aquàtica
i també en els humans.
Tèrmica
La fragmentació dels rius a causa de la
construcció de preses i dipòsits que alenteixen el
curs de l’aigua i provoquen que aquesta s’escalfi.
Indústries amb torres de refrigeració i altres
descàrregues de temperatura per sobre de
la temperatura ambiental.
Canvis en els nivells d’oxigen i en la taxa de
descomposició de la matèria orgànica. Pot alterar
la composició d’espècies en la massa d’aigua
receptora.
Partícules de terra en suspensió
L’erosió natural del sòl, l’agricultura, la construcció
de carreteres i altres canvis en els usos del sòl.
Redueixen la qualitat de l’aigua, degraden els
hàbitats aquàtics i els omplen de partícules
d’argila, interrompen les postes d’ous
i interfereixen en l’alimentació dels organismes.
Font: WWAP, 2006.
1 Els contaminants microorgànics inclouen una sèrie de pertorbadors endocrins, antioxidants, plastificadors, retardadors del foc, repel·lents d’insectes, dissolvents, insecticides, herbicides, fragàncies, additius alimentaris, medicaments i productes farmacèutics (anticonceptius, antibiòtics, etc.) i altres (cafeïna, nicotina, cocaïna, etc.).
La taula següent (figura 3.8) assenyala
les diferents fonts de contaminació dels
recursos hídrics i els seus efectes potencials sobre els ecosistemes i la salut
humana.
| 45
3
C
Usos de l’aigua
La demanda d’aigua no només és diferent per països, sinó que dins de cada país cada sector
—agrícola, industrial, domèstic— té un pes específic diferent en el consum total d’aigua.
Figura 3.9. Estructura de la demanda d’aigua per sectors en els països de la Mediterrània, 2000-2025
El consum d’aigua per sectors
El sector que més recursos hídrics consumeix a la Mediterrània, exceptuant
l’Adriàtic oriental, és l’agricultura de
regadiu (180 km3/any per irrigar 24
milions d’hectàrees), un 65 % de la demanda total d’aigua. El sector domèstic, que inclou les activitats turístiques,
és el segon gran consumidor i en tercer
lloc es troben els sectors industrials i
energètics que, tot i l’escassa demanda
en relació amb els altres dos sectors,
generen notables volums d’aigua contaminada. La figura 3.9. mostra que,
en els propers anys, aquestes proporcions de consum relatives no haurien
de canviar substancialment arreu de
la regió, malgrat que els volums totals
de consum s’incrementarien d’aquí al
2025, sobretot a causa de l’augment de
la demanda als països del sud i l’est de
la conca (principalment a Turquia i Síria) (Plan Bleu, 2008).
En termes absoluts (km3)
PNM
Est
100
30
80
25
100
20
60
Km3/any
Sud
150
15
40
10
20
50
5
0
0
2000
2010
0
2025
2000
2010
2025
2000
2010
2025
10%
13%
16%
82%
78%
74%
Com a percentatge del total
Est
PNM
100%
Sud
100%
100%
6%
24%
24%
6%
80%
11%
11%
60%
53%
48%
80%
8%
60%
40%
6%
22%
80%
69%
67%
69%
40%
60%
40%
51%
20%
20%
16%
16%
17%
2000
2010
2025
0%
Energia
©istockphoto/Goran Bogicevic
27%
25%
2000
2010
2025
0%
Indústria
20%
25%
Irrigació
Ús domèstic
0%
8%
9%
10%
2000
2010
2025
Figura 3.10. Eficiència en l’ús de l’aigua per sectors als països
mediterranis
©istockphoto/Andy Gehrig
90
80
70
60
L’agricultura és el sector que més aigua
consumeix a la Mediterrània. L’agricultura de regadiu representa el 48 %
de la demanda total d’aigua als països
PNM i el 82 % al sud i a l’est. Mentre
que les àrees de regadiu als països del
nord de la conca semblen estabilitzades
en termes de superfície i demanda d’aigua, països com Turquia, Síria, Egipte,
Algèria i el Marroc estan promovent
programes d’expansió de l’agricultura
de regadiu. Segons l’Organització per a
l’Alimentació i l’Agricultura, l’agricultura de regadiu podria incrementar-se
en un 38 % als països del sud de la regió i en un 58 % a l’est d’avui a l’any
2030 (FAO, 2000).
Un dels grans reptes dels països mediterranis és l’estalvi d’aigua, especialment en l’agricultura de regadiu. Això
vol dir, per una banda, millorar el sistema de distribució de l’aigua de reg
(es calcula que a la Mediterrània un 60
% de l’aigua extreta per a l’agricultura es perd per fuites en els sistemes de
transport) i, per una altra banda, incrementar l’eficiència dels sistemes de reg.
L’eficiència equival a la relació entre els
resultats obtinguts i els recursos emprats, i en el cas concret dels sistemes
de reg es refereix a la quantitat d’aigua
absorbida per les plantes en relació
amb la quantitat d’aigua utilitzada per
regar. L’eficiència mitjana de l’aigua de
reg a la Mediterrània es troba entorn
del 60 % (Plan Bleu, 2008).
El consum domèstic
50
A la Mediterrània, el volum total d’aigua per consum domèstic no s’espera
que augmenti considerablement en els
països del nord i el sud de la conca,
però sí en els països de l’est. En termes generals, es preveu que cap a l’any
2025 el consum domèstic a la conca representarà un 15 % de mitjana respecte
de la demanda total. Aquest consum,
però, pot arribar a representar entre
un 34 % i un 87 % del consum total
d’aigua dolça en països «pobres en aigua» com Israel, Xipre, Algèria o Malta
(Plan Bleu, 2005).
Part del consum domèstic cal atribuirlo al sector turístic i, per tant, l’evolució de l’activitat econòmica d’aquest
sector contribuirà a determinar la futura demanda d’aigua de boca, i sembla
probable que localment (en especial a
la línia de costa i les illes) pot conduir a
seriosos problemes de sobreexplotació.
40
30
20
10
0
Transport
Ús
Eficiència en l’aigua
domèstica
1995
Transport
Camp
Eficiència en la irrigació
2005
Aigua
domèstica
Irrigació
Eficiència del sector
Font: Blinda, 2009a.
©istockphoto/Duncan Walker
Com consumeix l’aigua
l’agricultura?
De la mateixa manera que en l’ús agrícola, la distribució i l’ús d’aigua potable per al consum domèstic també és
molt ineficient. Es calcula que en el
transport de l’aigua de boca s’arriba a
perdre un 65 % de l’aigua, i també es
produeixen pèrdues importants en les
aixetes i canonades particulars.
| 47
3
C
Figura 3.11. Eficiència de l’ús total de l’aigua als països mediterranis, 1995-2005
L’aigua i la indústria
Algunes indústries utilitzen l’aigua
com a component principal dels seus
productes —per exemple, la producció
de begudes carbonatades—, però la
majoria la utilitzen com a component
de certs processos productius o per refrigerar maquinària.
100
90
80
70
%
©istockphoto/narvikk
60
50
40
30
20
10
Eficiència 1995
Eficiència 2005
Aquesta aigua usualment torna als
cursos fluvials amb càrregues contaminants. Durant els propers anys, s’espera
que els països del nord de la Mediterrània, com Itàlia, Grècia o Espanya, augmentin l’eficiència dels processos industrials i millorin la productivitat per
complir amb una legislació cada vegada
més estricta. Al sud i l’est, en canvi, el
creixement industrial pot comportar
un increment de la demanda important, que podria arribar a representar
un 16 % del total del volum d’aigua
consumit en aquests països l’any 2025
(actualment representa entre el 10 i el
13 %).
És bo apuntar que s’han fet progressos
quant a l’eficiència hídrica a la Mediterrània i que entre el 1995 i el 2005
tots els països han avançat en aquest
sentit (vegeu la figura 3.11). L’eficiència total, tenint en compte tots els sectors, va augmentar del 40 al 50 %, és a
dir, es va produir una millora del 10 %
(Blinda, 2009a).
Egipte
Algèria
Albània
Turquia
Itàlia
Líban
Marroc
Montenegro
Eslovènia
Croàcia
Territoris palestins
ocupats
Síria
Grècia
Bòsnia i
Hercegovina
Tuníssia
Espanya
Líbia
Malta
França
Israel
Xipre
0
3
D
Gestió de l’aigua
François Van Der Biest
Per tal de fer front a la demanda creixent d’aigua a la Mediterrània, les respostes
dels països s’encaminen normalment a l’augment de l’oferta, és a dir, a augmentar
l’extracció del recurs. Aquesta tendència està arribant als seus límits físics, socioeconòmics
i ambientals.
Una perspectiva històrica
de la gestió de l’aigua
Des d’èpoques remotes, les societats
mediterrànies han fet una gestió activa
dels recursos hídrics per tal d’assegurarne la disponibilitat per a l’ús domèstic
i per a l’agricultura. Per exemple, els
aqüeductes romans són infraestructures que transportaven aigua des dels
rius fins a camps i pobles allunyats de
les ribes. L’increment de la demanda
d’aigua per a diferents usos, sobretot a
partir de les societats preindustrial i industrial, es va traduir en la consolidació
i el desenvolupament de tot un seguit
d’infraestructures per a la gestió de
l’aigua, com ara embassaments, pous
d’extracció d’aigua subterrània o canals
de regadiu. En l’actualitat, aquestes op-
cions es queden curtes per garantir la
provisió total d’aigua i s’està apostant
cada vegada més per noves opcions tecnològiques com la dessalinització d’aigua marina.
©GeoEye/www.geoeye.com
Aqüeducte Pont du gard, Nimes.
Presa d’Assuan, Egipte.
Gestió de l’oferta d’aigua
o gestió de la demanda?
Promoure l’increment de l’oferta de
recursos hídrics ha estat la resposta
tradicional de les polítiques de l’aigua
a la Mediterrània. La gestió de l’oferta
consisteix a maximitzar el volum d’aigua dolça disponible per a usos agrícoles, industrials o domèstics, mitjançant
principalment grans obres hidràuliques
per a la regulació dels cursos fluvials,
i l’increment en el nombre i la pro-
| 49
3
D
funditat dels pous per captar aigua
dels aqüífers. La gestió de la demanda,
contràriament, consisteix a minimitzar el volum d’aigua que necessita una
societat per cobrir les seves necessitats;
això passa per potenciar la millora de
l’eficiència, la reducció de les pèrdues i
l’estalvi d’aigua.
En l’escenari en què ens trobem, on,
com hem vist, molts països presenten
índexs d’explotació preocupants i fins
i tot alarmants, l’aplicació continuada
de polítiques que busquen augmentar
l’extracció d’aigua implica riscs greus a
llarg termini, com ara l’esgotament de
recursos fòssils, la destrucció d’aqüífers
costaners a causa de la intrusió salina,
la degradació de la qualitat de l’aigua
i dels ecosistemes aquàtics, la disminució dels cabals dels cursos d’aigua i
l’assecament de zones humides. També
té el risc de crear un estat il·lusori d’au-
tosuficiència hídrica entre la població
que no conduirà a la conscienciació
col·lectiva per a una millor eficiència
en l’ús del recurs. A més, pot comportar l’augment del cost de l’aigua derivat
de les inversions en obres hidràuliques.
La gestió de la demanda, per contra,
permet evitar aquests impactes, així
com reduir el risc de conflictes associat
a l’escassetat d’aigua.
de l’aigua. La capacitat dels embassaments va disminuint al llarg del
temps, perquè acumulen els sediments que transportava el riu (per
exemple, a Algèria alguns embassaments han perdut el 25 % de la seva
capacitat inicial). Els embassaments
també tenen impactes ambientals i
socials negatius: a més dels efectes
sobre la vida al riu (la presa té un
greu impacte sobre els peixos, els
amfibis i altres éssers vius), tenen
efectes sobre els ecosistemes litorals
(ja que limiten l’arribada dels sediments a les zones deltaiques i al mar)
i també sobre les poblacions humanes que han de ser desplaçades per
la construcció de l’embassament i la
inundació de terres sovint fèrtils.
Estratègies de gestió de l’oferta
– Els embassaments i les micropreses permeten controlar inundacions
i emmagatzemar l’aigua dels cursos
fluvials, amb la qual cosa s’evita que
tota l’aigua de pluja o de desgel que
arriba als rius s’aboqui al mar sense
ser aprofitada per les persones. Els
embassaments també permeten produir electricitat aprofitant l’energia
– La captació i distribució d’aigües
subterrànies mitjançant pous permet aprofitar l’aigua de la pluja que
Quico Llach
Pantà de Sau.
©Erwwen.com
El gran riu artificial (Great Man Made River), Líbia.
El Gran Riu Artificial és una xarxa de canonades
que condueix l’aigua extreta dels aqüífers fòssils
del desert del Sàhara fins a les ciutats com Trípoli,
Bengasi i altres assentaments. És un dels projectes
d’enginyeria més grans del món.
arriba als nivells freàtics per infiltració. Molts pobles i ciutats s’han
abastit tradicionalment d’aquestes
aigües, però la seva qualitat cada vegada és menor per la contaminació
de les aigües subterrànies i els processos d’intrusió salina que afecten els
pous propers a la franja costanera.
A la Mediterrània s’estan produint
molts casos de sobreexplotació de les
aigües freàtiques. També augmenta
l’explotació «minera» dels recursos
no renovables subterranis a les conques saharianes. Aquesta explotació
excessiva podria augmentar més del
doble d’aquí al 2025, particularment
a Líbia i Algèria.
– Els transvasaments es fan mitjançant bombes i canonades que transporten l’aigua d’un riu a un altre.
S’ha de garantir el manteniment
d’un cabal ambiental del riu del qual
Estratègies de gestió
de la demanda
– La reutilització d’aigua dolça depurada permet utilitzar aigua que
abans s’abocava directament al riu o
al mar, provinent d’usos industrials
La millora de la gestió de la demanda
de l’aigua faria possible estalviar el 25
% de les extraccions del recurs (aproximadament 86 km3/any el 2025). Tal
Sistema de desgasificació en una instal·lació
d’abastament d’aigua.
com es pot observar a la figura 3.12, a
la Mediterrània tenim un gran potencial d’estalvi d’aigua:
- Agricultura. El 65 % de tot l’estalvi potencial el tenim en l’àmbit de
l’agricultura de regadiu (reducció de
les pèrdues en el transport des d’un
60 % fins a un 10 % i increment de
l’eficiència de la irrigació del 60 al 80
%, per exemple amb el regatge gota a
gota).
- Indústria. També és possible augmentar el reciclatge de l’aigua a la
indústria fins un 50 % (la indústria
presenta el 22 % del total d’estalvi
potencial a la conca).
- Ús domèstic. L’àmbit domèstic representa el 13 % del potencial d’estalvi d’aigua a la conca, si s’aconsegueix reduir les pèrdues en la xarxa
de transport de l’aigua per al consum
domèstic d’un 65 a un 15 %.
Tanc de sedimentació d’una depuradora d’aigües
residuals.
©istockphoto/pamspix
– La dessalinització de l’aigua de mar
i la dessalobració d’aigües freàtiques
salinitzades consisteixen a extraure la
sal de l’aigua i potabilitzar l’aigua per
distribuir-la posteriorment a la xarxa
o domèstics, després de ser tractada
per aconseguir un grau de «puresa»
adient per a l’activitat a què es destini. Aquesta aigua reciclada es pot
utilitzar per a altres activitats que
utilitzin molta aigua, com el reg
d’espais públics —parcs i carrers— o
privats —reg agrícola i de jardins—,
entre altres. En cas de necessitat,
també pot arribar a ser potabilitzada
i utilitzar-se per al consum humà. La
reutilització d’aigües per a l’agricultura és freqüent a Espanya, Israel,
Xipre, Egipte i Tunísia.
convencional mitjançant canonades.
La producció d’aigua dolça amb
aquest mètode originalment necessitava molta energia, però el procés és
cada cop més eficient i menys costós.
L’abaratiment de la dessalinització
ha permès que s’hagi començat a utilitzar l’aigua dessalinitzada no només
per al consum directe de les persones, sinó també per a irrigació (Espanya és el país mediterrani que més
ho fa). Un altre problema associat a
la dessalinització és el de la gestió de
la salmorra que resulta de separar la
sal de l’aigua marina. La dessalinització està avançant força a la regió Mediterrània (Malta, Espanya, Algèria i
Israel).
©istockphoto/Terry J Alcorn
s’extreu l’aigua. El cabal ambiental és
el volum mínim d’aigua per unitat
de temps que es considera apropiat
per mantenir la viabilitat dels ecosistemes fluvials, les seves interaccions tròfiques i la supervivència de
les seves espècies. De tota manera,
inevitablement, els transvasaments
tenen un impacte sobre el cabal i la
vida dels rius (desestabilització del
sistema ecològic) i també sobre el
territori (impacte ambiental generat
per la infraestructura de captació,
bombament i transport de l’aigua).
Els transvasaments poden ser motiu
de conflicte entre els usuaris de les
conques que es vol connectar.
| 51
D
Figura 3.12. Estalvi d’aigua i demanda d’aigua als països mediterranis, en diferents escenaris, el 2025
Demanda d’aigua per sector,
escenaris base i alternatiu
Demanda total d’aigua, escenaris base
i alternatiu, 2000-2025
350
350
Total
33
300
39
32
200
181
250
212
33
20
157
150
100
Km3/any
Km3/any
38
250
300
200
150
Nord
100
Sud
50
50
48
38
Est
36
0
0
2000
Escenari base
Escenari
2025
alternatiu 2025
Ús domèstic
Irrigació
Indústries
autoabastides
Energia
1950
1960
1970
1980
1990
2000
2010
2025
Escenari base
Escenari alternatiu
Escenari base és aquell en què es continua fent prevaldre la gestió de l’oferta de recursos hídrics. L’escenari alternatiu és aquell en què, per contra, es maximitzen
els esforços per reduir la demanda d’aigua.
A més de millorar les xarxes de distribució per evitar les importants pèrdues d’aigua, la gestió de la demanda
inclou:
- La recollida i aprofitament de
l’aigua de pluja mitjançant tancs,
dipòsits o cisternes. La captació i
emmagatzematge d’aquesta aigua
evita que la pluja s’escorri a la xarxa
d’aigües residuals i permet usar-la
per a usos domèstics, industrials i
agrícoles.
- L’ús de tecnologies per reduir el
consum d’aigua, com ara els difusors per a les aixetes de les llars o la
millora de processos productius industrials per tal d’obtenir el mateix
producte amb un menor consum. En
una activitat com la jardineria, per
exemple, els hidrogels o l’escorça de
pi permeten augmentar la capacitat
de retenció d’aigua del sòl i espaiar la
freqüència de reg de gespes i plantes.
En agricultura, l’ús de sistemes de regatge gota a gota o l’encoixinament
(mulch) —aplicació d’una capa de
palla, fems, fulles o altres materials
secs al sòl— permeten estalviar molta aigua.
- La conscienciació per tal d’evitar
l’ús innecessari o abusiu de l’aigua.
És molt important que les persones
siguem conscients que no podem
permetre’ns malbaratar l’aigua.
- L’adequació del planejament territorial i urbanístic a les condicions
d’escassetat d’aigua. Cal estudiar bé
la pertinència de fomentar un paisatge residencial i/o turístic en aquells
indrets on hi ha problemes d’aigua.
També cal adequar espais com els
parcs i els jardins a la manca d’aigua i promoure que la construcció
d’habitatges i equipaments incorpori
sistemes avançats de gestió eficient i
reciclatge de l’aigua. Tant en aquest
sector com en el de l’agricultura
caldria escollir el tipus de plantes o
conreus adequats en funció de la dis-
Les restes vegetals poden
servir de mulch.
ponibilitat d’aigua i tenir en compte
que no sempre el regadiu serà l’opció
recomanable.
- L’establiment de preus de l’aigua
que reflecteixin l’escassetat del recurs, els costos de gestió i el volum
de consum, pot ajudar a moderar la
demanda. Per al sector domèstic urbà
s’ha proposat l’aplicació de tarifes
proporcionals al consum registrat,
on els ciutadans tenen garantit un
volum d’aigua necessari per cobrir
les necessitat bàsiques (beure, rentar
i dutxar-se) a un preu determinat per
unitat de volum, que s’incrementa
progressivament a mesura que el volum consumit supera aquest volum
bàsic de referència. Les polítiques de
preus han de garantir que les famílies
amb ingressos escassos no es vegin
privades de l’accés a l’aigua potable
per la impossibilitat de pagar-la. En
el cas de l’agricultura i la indústria,
establir preus resulta també complex
i seria ideal diferenciar tipologies de
conreus, indústria i actors socials.
Associar tarifes únicament al volum
d’aigua consumit pot perjudicar els
petits camperols o empresaris i beneficiar aquells que tenen suficient
capital disponible per invertir en
millores tecnològiques per reduir el
consum per unitat de producte.
Dvortygirl
3
3
E
Conflictes per l’aigua
L’accés als recursos hídrics i la seva distribució desigual, així com les diferents perspectives sobre la seva gestió, poden
generar tensions polítiques i socials. A la Mediterrània cal fomentar la cooperació entre països i la solidaritat per tal de
compartir aquest recurs escàs i aprendre d’experiències sostenibles en la gestió de l’aigua.
L’aigua: font de cooperació
i font de conflicte
Arreu del món, els factors ambientals
són cada vegada més determinants
en l’aparició i el desenvolupament de
conflictes i esdevenen agents causals
de processos migratoris. Les disputes
vinculades amb l’aigua tenen una llarga
història, des dels conflictes relacionats
amb l’accés al recurs fins als atacs deliberats als sistemes hídrics. A mesura
que el recurs es fa més escàs s’incrementa el risc de conflicte. Així doncs, el canvi climàtic pot implicar l’aparició o la
intensificació de conflictes regionals entre usuaris aigües amunt i aigües avall.
Conflictes internacionals al sudest de la Mediterrània
A la Mediterrània, i en particular al
Pròxim Orient, la lluita pel control de
les fonts i els pous d’aigua ha estat i és
un dels components d’alguns dels conflictes de la regió. Egipte, per exemple,
manté un contenciós amb el Sudan pel
control de l’aigua del Nil i l’establiment de preses al llarg del curs d’aquest
riu que neix a Etiòpia. A Turquia, un
dels aspectes subjacents en el conflicte
amb el poble kurd és el control del naixement dels rius Tigris i Eufrates, situats al Kurdistan i que també provoquen
enfrontaments amb l’Iraq i Síria. Israel,
rere la contínua lluita per ampliar les
seves fronteres, també amaga un gran
interès pel control de l’aigua. Així, a la
Guerra dels Sis Dies, que l’enfrontà a
Síria i Jordània l’any 1967, Israel prete-
nia controlar el naixement del riu Jordà, que neix a Síria i és fronterer amb
Jordània. En l’actualitat, Israel manté
ocupats els alts del Golan, a Síria, per
assegurar-se el control de les fonts d’aigua que reverteixen en territori israelià.
Els territoris palestins ocupats pateixen
per manca d’aigua, ja que el recurs és
controlat pels israelians.
Conflictes nacionals i locals
Els recursos hídrics també són font de
conflictes d’àmbit nacional i local, especialment quan es contraposen visions
sobre la millor manera de conservar i
gestionar els recursos hídrics. Espanya
és un exemple de país on existeixen visions sovint contraposades sobre els models més adequats de gestió de l’oferta
i la demanda d’aigua. Un exemple és
el conflicte que va enfrontar diferents
sectors socials i polítics en relació amb
el Pla Hidrològic Nacional proposat pel
Govern a finals de la dècada de 1990,
que volia fomentar nous embassaments
i transvasaments entre diferents conques. El conflicte va sorgir entre els
usuaris de les conques deficitària i els
de l’excedentària que el pla proposava
connectar, i entre dues postures diferents sobre com s’havien de gestionar
els recursos hídrics: la manera habitual (gestionant únicament l’oferta amb
grans obres hidràuliques) enfront d’una
«nova cultura de l’aigua», basada en
mesures de gestió de l’oferta, un ús racional de l’aigua, una política de regadius
repensada en clau de sostenibilitat i el
respecte als fets i els ritmes naturals.
Conflictes locals
També en l’àmbit local poden aparèixer
conflictes, per exemple, entre els pagesos i la indústria o el sector domèstic
quan el volum d’aigua disponible per
part d’uns es veu afectat per les necessitats hídriques dels altres. Similarment,
una situació extrema de sequera pot
comportar restriccions en l’ús de l’aigua per a certes activitats econòmiques
com la jardineria o el rentat de vehicles,
fet que pot provocar un conflicte entre
els afectats i les institucions responsables de la gestió de l’aigua.
©istockphoto/Hendrik De Bruyne
Sigui com sigui, en l’actualitat és més
freqüent que els conflictes per l’aigua es
resolguin per la via de la cooperació. La
majoria de països que comparteix cursos fluvials o aqüífers disposa d’institucions que permeten cooperar en la seva
gestió. Segons les Nacions Unides, en
els últims 50 anys al món només s’han
produït 37 casos de violència entre països motivada per l’aigua, i la majoria de
conflictes s’han solucionat ràpidament.
De fet, aquests conflictes han estat majoritàriament de baixa intensitat i existeixen més de 200 tractats de cooperació entre països i regions per la gestió
compartida de l’aigua (PNUD, 2006).
| 53
3
F
Recursos hídrics, canvi climàtic
i reptes de futur
L’aigua, a més de valorar-la com a recurs, cal reconèixer-la com a part indispensable de
la vida i del medi ambient. Cal reconèixer la seva funció ecològica i social, i el seu paper
com un bé públic que cal protegir i conservar. (Directiva marc de l’aigua)
Tenint en compte la combinació de
factors climatològics, demogràfics i socioeconòmics, es pot dir que els problemes de manca d’aigua a la Mediterrània
són i probablement seran cada cop més
presents. En algunes regions de la conca
això pot traduir-se en greus crisis hídriques, principalment als països del sud i
l’est de la conca. S’estima que la població que viu en països que pateixen estrès
hídric pot passar dels 180 milions ac-
tuals als 250 milions de persones l’any
2025, i que el nombre de persones en
situació d’escassetat d’aigua augmenti
de 60 a 80 milions en el mateix període
(Blinda, 2009b)(figura 3.13).
Com hem vist, els problemes de manca
d’aigua tenen un efecte molt greu sobre
la salut de les persones i sobre les possibilitats de desenvolupament humà,
poden provocar conflictes i forçar migracions de les persones cap a indrets
amb unes condicions més favorables.
Evidentment, no només les persones
es veuran afectades per la disminució
dels recursos hídrics. En el proper capítol veurem els efectes del canvi climàtic
sobre els ecosistemes d’aigua dolça.
©istockphoto/sandsun
Hem vist com les previsions sobre els
efectes del canvi climàtic per a la conca
mediterrània, que en l’actualitat ja experimenta un estrès hídric força important, fan témer una reducció dels seus
recursos hídrics.
4000
m3/hab./any
Figura 3.13.
Evolució dels recursos hídrics
per habitant als països del sud
i l’est de la Mediterrània entre
el 2000 i el 2050
Seguretat hídrica
Recursos > 1.700 m3/hab./any
Vulnerabilitat hídrica
1.700 > recursos > 1.000 m3/hab./any
Estrès hídric
1.000 > recursos > 500 m3/hab./any
Escassetat hídrica
Recursos > 500 m3/hab./any
3000
2000
1000
2000
2005
2025
2050
2050
0
Font: Blinda, 2009b.
Turquia
Síria
Xipre
Malta
Marroc
Líban
Tunísia
Territoris
palesins
ocupats
Algèria
Líbia
0
800 km
Egipte
Israel
L’estratègia mediterrània per
al desenvolupament sostenible
Cal entendre la gestió de l’aigua des
d’una nova mirada, basada en un ús
sostenible d’aquest bé natural. L’aigua,
pels seus valors ecològics i socials, és
més que un recurs, és un element essencial i imprescindible que cal preservar.
Els països mediterranis han posat sobre
el paper els objectius principals en relació amb la gestió dels recursos d’aigua
dolça, en el marc del que s’anomena
l’Estratègia Mediterrània per al Desenvolupament Sostenible (http://www.
medstrategy.org):
Els països mediterranis que són membres
de la Unió Europea tenen una eina legal
per convertir la «nova cultura de l’aigua»
en quelcom concret. L’objectiu principal
no només se centra a satisfer la demanda
creixent (usos i explotació), sinó també a
equilibrar els diferents usos que en fem
amb la necessitat pròpia del medi i la
seva conservació (rius, aqüífers, etc.).
La implantació de la Directiva marc de l’aigua és un procés gradual que, començant
per la identificació de les masses d’aigua
i passant per la definició de les pressions
principals i d’uns programes de mesures
per compensar-les, acaba amb la definició
d’uns plans de gestió de conca. La Comissió Europea ha posat en marxa un mecanisme de cooperació i col·laboració entre
els països que hauria de portar a la definició d’unes estratègies i unes metodologies
comunes per conciliar la implantació de
la Directiva i el control dels impactes del
canvi climàtic. En aquest sentit, durant
el disseny dels plans de gestió de conca
és necessari considerar el canvi climàtic
com un dels factors més importants tant
en la definició dels objectius del pla com
en el disseny dels programes de mesures
que cal implantar. Al mateix temps, la
gestió de l’aigua requereix flexibilitat i capacitat d’adaptació contínua a condicions
que poden variar de manera inesperada,
per això cal incloure les condicions futures sota escenaris de canvi climàtic en els
plans de gestió de conca, amb l’objectiu
que les decisions preses avui continuïn
sent vàlides en un futur que tindrà un clima diferent (Galbiati, 2009).
©istockphoto/Veigo Evard
Una nova mirada a la gestió
de l’aigua
- Assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni relatius a l’accés a
l’aigua potable i el sanejament.
- Promoure la gestió integrada de les
conques. Això vol dir oblidar els enfocaments sectorials de la gestió de
l’aigua (reg, àmbit municipal, energia, agricultura, etc.) i promoure, a
més de la cooperació intersectorial,
una gestió i un desenvolupament
coordinats de la terra, l’aigua (superficial i subterrània) i altres recursos
relacionats, amb la finalitat de maximitzar els beneficis socials i econòmics resultants de manera equitativa,
sense comprometre la sostenibilitat
de l’ecosistema.
- Reduir les fuites i pèrdues d’aigua,
potenciar la reutilització del recurs
i augmentar-ne el valor afegit, amb
la intenció d’estabilitzar la demanda
d’aigua.
- Promoure la participació, la cooperació i la solidaritat per a la gestió
sostenible de l’aigua en l’àmbit local
i nacional. Reunir les organitzacions
vinculades amb els recursos hídrics
superficials i subterranis, instar la
ciutadania a participar, tenir cura de
com es prenen les decisions tenint
en compte els múltiples usuaris i explorar formes alternatives de dirimir
conflictes són qüestions clau en la
governabilitat de l’aigua.
| 55
©istockphoto/Xavi Arnau
4
Els ecosistemes
d’aigua dolça
a la Mediterrània
En el capítol anterior s’ha analitzat la situació dels recursos hídrics a la Mediterrània, fent èmfasi en la disponibilitat,
els usos i la sobreexplotació, i els conflictes que aquestes situacions generen i les estratègies de gestió que es poden
plantejar per solucionar-los. Aquest capítol aprofundeix en l’estat actual i les perspectives de futur dels ecosistemes
d’aigua dolça a la conca mediterrània.
La major part de sistemes aquàtics, sobretot els centreeuropeus, presenten un règim de cabals i nivells d’aigua més o
menys estables al llarg del temps; en canvi, els rius, els torrents i les rieres mediterranis es caracteritzen per l’accentuada intermitència del seu cabal, que combina crescudes fortes i sobtades amb períodes d’intensa sequera. Aquesta
característica constitueix l’aspecte diferencial que fa dels ecosistemes mediterranis d’aigua dolça uns ambients únics
en el món.
Els ecosistemes d’aigua dolça inclouen els rius, les rambles, els oasis, els llacs, les llacunes, els estanys i els aiguamolls d’aigua dolça. Uns i altres es diferencien pel moviment de les seves aigües, ja siguin aigües corrents o aigües
estancades, i per la seva permanència o intermitència al llarg de l’any. Alhora, cadascun d’aquests ecosistemes es
defineix per un conjunt de factors climàtics, geològics i biològics. Els embassaments, que són ecosistemes fluvials
transformats per l’home amb preses artificials per emmagatzemar grans masses d’aigua dolça, mereixen un tractament a part. Els rius afectats per aquestes infraestructures tenen un règim hidrològic controlat, ja que està sotmès a
continus canvis segons les necessitats de gestió del recurs.
| 57
4
A
Rius, rieres, torrents
©istockphoto/eva serrabassa
Els cursos fluvials mediterranis es caracteritzen per una
gran variabilitat anual i interanual del cabal, és a dir,
el cabal canvia al llarg de l’any i també d’un any a un
altre en la mateixa estació de l’any. Això permet que
s’hi desenvolupi una gran varietat d’organismes, que
s’adapten, de diferents maneres, a les condicions canviants
del medi.
Riu Ebre, Espanya.
A la mar Mediterrània hi desemboquen
grans rius, però, sobretot, rius més petits. A la conca també hi són comunes
les rieres o rambles que només baixen
plenes quan plou. L’ecologia dels rius,
les rieres i els torrents mediterranis divergeix en funció de la localització al
llarg del curs o del règim de sequeres
i avingudes (Bernardo, 2003). Els ecosistemes fluvials mediterranis es caracteritzen, doncs, per la seva heterogeneïtat. La gran varietat de configuracions
fisiogràfiques i morfològiques dels rius
mediterranis determina l’existència
d’una elevada biodiversitat de fauna i
flora especialment adaptada a cada ambient.
Els rius mediterranis
Els rius mediterranis típics no són
grans rius: no tenen un gran cabal,
el seu recorregut no és gaire llarg, ni
les seves conques gaire extenses. A
diferència del que succeeix amb els
torrents i les rieres —els altres fluxos
típics de la conca mediterrània—, els
rius no són cursos intermitents sinó
que, per norma general, circulen durant tot l’any. Nogensmenys, els rius
pateixen els condicionants climàtics
propis de la Mediterrània i, sobretot al
final de l’estiu, poden patir forts estiatges que en redueixen el cabal considerablement.
Com veiem a la figura 4.1, de grans
rius a la Mediterrània n’hi ha ben pocs
(només sis superen els 10 km3/any). Els
grans rius mediterranis es nodreixen de
l’aigua provinent de rius d’alta o mitjana muntanya. Aporten grans quantitats
d’aigua a la mar Mediterrània i li proporcionen nutrients essencials per al
manteniment dels ecosistemes marins
i dels recursos pesquers. Aquests grans
rius són vertebradors de grans conques
hidrogràfiques i tenen una gran importància econòmica i ecològica, ja que
constitueixen una font d’aigua per als
diferents usos i activitats humanes i,
al mateix temps, congreguen un gran
nombre d’ambients aquàtics amb una
diversitat biològica molt elevada.
Figura 4.1. Els grans rius de la Mediterrània
(de cabal mitjà>10 km3/any)
Riu
Nil (sencer)
Longitud (km)
Àrea de la
conca (km2)
Cabal mitjà
(m3/s)
Cabal mitjà Països de la
(km3/any) Mediterrània
6.671
2.870.000
2.660
84
Egipte
Roine
812
98.842
1.940
61,2
França
Po
676
70.090
1.480
46,7
Itàlia
Drina+Bruna
151
19.582
680
21,4
Bòsnia i
Hercegovina/
Sèrbia
i Montenegro
Ebre
930
86.000
593
18,7
Espanya
Neretva
˜210
12.750
377
11,9
Bòsnia i
Hercegovina/
Croàcia
Font. Margat, 2004.
El riu Nil representa un cas paradigmàtic de la influència d’un curs fluvial en l’antropització del
territori. El contrast entre la productivitat agrícola de la franja regada pel riu i el desert explica que els
assentaments egipcis s’hagin localitzat al llarg del riu i especialment en el seu delta. Això també ha estat
afavorit per la navegabilitat del riu, que ha permès històricament el transport de mercaderies i persones.
A la fotografia s’observa la localització dels camps de conreu en verd, la dels assentaments urbans en
marró-sèpia i la del desert en ocre.
Figura 4.2. Cultiu i urbanització al delta del Nil
| 59
Salmo trutta.
Els torrents d’alta muntanya
Torrents del desert: els uadis
Els torrents d’alta muntanya neixen en
grans serralades com els Pirineus, Sierra
Nevada, el Rif i l’Atles magrebins, l’Alta Serralada libanesa, els Carpats o els
Alps Dinàrics. El cabal dels torrents està
condicionat per una pluviositat generalment abundant i les aportacions del
desglaç de la neu caiguda durant l’hivern. Aquests rius es troben molt oxigenats per la velocitat de l’aigua i els salts
d’aigua a causa del fort pendent que
tenen. Entre la fauna més característica
dels torrents destaquen peixos com la
truita (Salmo trutta) i el barb de muntanya (Barbus meridionalis), amfibis com
el tritó i la salamandra, aus que només
viuen en aquests ambients com la merla
d’aigua (Cinclus cinclus) i una gran varietat de macroinvertebrats aquàtics com
les perles d’aigua o els tricòpters.
Un uadi és una llera gairebé sempre
seca, típica de les regions desèrtiques
i semidesèrtiques del nord de l’Àfrica,
que només porta aigua ocasionalment.
Les pluges torrencials hi provoquen
crescudes molt fortes i ràpides, que poden ser molt perilloses. Sovint estan limitats per parets abruptes. El nivell de
les aigües subterrànies és elevat i això
permet l’establiment de pous i oasis.
Torrents de la muntanya litoral
Uadi és un mot d’origen àrab que
probablement té relació amb l’arrel de
molts noms de rius de la península ibèrica (Guadalquivir, Guadiana...).
Els torrents de la muntanya litoral mediterrània, que inclouen les rieres i rambles
mediterrànies, neixen a alçades inferiors
als 500 metres i recorren pocs quilòmetres abans d’arribar al mar. El seu curs
roman sec o amb poc cabal durant una
bona part de l’any i depèn molt del volum i la freqüència de les precipitacions.
No obstant això, el fet de constituir ambients sotmesos a condicions extremes
dóna lloc a una flora i una fauna molt
variades, i fins i tot una biodiversitat
que pot ser més gran que la dels rius
permanents (Prat i Munné, 2009a). Són
típiques les espècies vegetals com l’aloc
(Vitex agnus-castus), arbust originari de
Grècia i Itàlia, i el baladre (Nerium oleander), planta característica de les lleres
seques dels torrents mediterranis que
prefereix la proximitat d’un curs d’aigua
però que suporta l’aridesa del terreny
gràcies a la profunditat d’unes arrels que
arriben a la humitat freàtica.
Els oasis del uadi utilitzen el curs de
rius fòssils (és a dir, en èpoques passades, molt més humides en la regió
nord-africana, fluïen per la superfície,
però actualment són aigües subterrànies). Aquest tipus d’oasis apareixen
sovint com llargues cintes de vegetació
que ocupen la llera, encara ben delineada i confinada per canyons (Laureano,
2001; Larnaude i Gautier, 1921).
Oasi de uadi.
©Pietro Laureano/Laia Libros. Atlas del agua
Vitex agnus-castus.
Sten Porse
A
Tiu Cancho
4
Figura 4.3. Alguns bioindicadors
La importància de les inundacions
Les inundacions provocades pel creixement i el desbordament dels rius mediterranis són un factor clau en el
manteniment de determinades relacions ecològiques entre organismes que viuen en ambients aquàtics. Les inundacions
mobilitzen nutrients presents al sòl, contribueixen a generar un cabal vital per al desenvolupament d’algunes espècies
de peixos, permeten que certes espècies germinin i, en alguns casos, faciliten que certes espècies exòtiques no
puguin competir amb les espècies autòctones, més adaptades a la variabilitat del cabal i les inundacions típiques de
la regió (Skoulikidis, 2005; Bernardo, 2003). Les inundacions són, per tant, un mecanisme per a la regeneració i el
manteniment dels ecosistemes aquàtics, més enllà dels impactes negatius que poden generar sobre les persones i les
infraestructures.
Helobdella stagnalis.
Simulium.
Limnophora sp.
RadioSeu
Corydalus sp.
Planorbella trivolvis.
Els bioindicadors
Per conèixer l’estat de salut d’un riu s’utilitzen paràmetres físics (com la terbolesa de l’aigua o l’aspecte visual), químics (com
la conductivitat o la presència de determinats compostos i sals dissoltes) i biològics. Aquests últims, en general, es fonamenten
en la presència o absència de determinats tipus d’organismes que tenen diferents requisits ambientals pel que fa a la qualitat
de l’aigua i les característiques de l’ambient en què viuen. Els organismes que s’utilitzen com a bioindicadors acostumen a
ser invertebrats de mida relativament mitjana o gran, com ara cucs, sangoneres, larves d’insectes, mol·luscs i crustacis. La
freqüència i abundància amb què es troben aquests organismes en un determinat tram del riu permet desenvolupar diversos
índexs i obtenir una valoració de l’estat de salut d’aquell tram fluvial. A més, també s’utilitzen indicadors com les deformacions
morfològiques causades per la contaminació, la resposta fisiològica individual davant d’un contaminant específic o el
funcionament de tota la comunitat (Bonada, 2006).
Font: Gabriela Vázquez, UAM-X).
| 61
4
B
Zones humides d’aigua dolça
Les zones humides d’aigua dolça no només són importants com a reservoris d’aigua per
als humans, sinó que són vitals des del punt de vista de la biodiversitat i de la salut
d’altres ecosistemes.
Llacuna de Ghar El Melh, Tunísia.
©istockphoto/kimeveruss
Citizen59
Una zona humida és un terreny inundat o amarat d’aigua, permanent o
temporal, amb aigua dolça, salabrosa
o salada. En aquest capítol ens fixarem en aquelles zones humides d’aigua
dolça, ja que de les salades en parlarem
en el capítol següent. A la conca mediterrània les zones humides dolces són
principalment llacs, aiguamolls i oasis.
Els ecosistemes artificials com els embassaments, que ja hem descrit, també
es consideren zones humides.
Els estanys o llacs són masses d’aigua
dolça d’origen natural que es formen fonamentalment com a resultat
de les aportacions per part dels rius
i l’aflorament d’aigües freàtiques.
En la formació dels estanys també hi
participa de forma rellevant la pluja i
l’escorrentia superficial, que omplen
depressions geològiques de la superfície terrestre de forma relativament
permanent. De vegades també reben
aquest nom algunes zones humides
que acumulen aigua salada, com les
salines, les llacunes litorals o els deltes, de les quals parlarem en el capítol
següent.
Els estanys d’aigües dolces permanents
es troben habitualment en àrees d’alta
muntanya, al final de les glaceres, on
s’acumula l’aigua del desglaç de la neu
caiguda durant l’hivern. A la resta del
territori solen aparèixer en formacions
geològiques calcàries de tipus càrstic,
on es generen per la dissolució de sals
que es troben en els terrenys rics en
carbonats (o sulfats). Els estanys són
ambients que retenen aigua tot l’any i
constitueixen un hàbitat essencial per a
moltes espècies de fauna i flora.
Per la seva banda, els aiguamolls són
àrees en què predominen els sòls inundats, on s’acumula l’aigua de pluja,
d’un riu o d’origen subterrani. Cal diferenciar entre els aiguamolls interiors,
com Las Tablas de Daimiel a Castellala Manxa, a Espanya, i els aiguamolls
litorals de les desembocadures dels rius,
com els de Doñana a la desembocadura
del Guadalquivir, Espanya, o les llacunes del parc nacional Ichkeul a Bizerte,
Tunísia. Generalment els aiguamolls
són espais vitals per a l’alimentació i
el refugi de moltes espècies d’aus que
migren entre l’Àfrica i Europa i com a
font de recursos pesquers i d’aigua per
a l’agricultura i la ramaderia.
Els oasis són indrets al desert on l’aflorament d’aigües (normalment artesianes i d’origen fòssil) permet que hi
creixi la vegetació. Ja hem vist un tipus d’oasi, vinculat als uadis o torrents
del desert. N’hi ha d’altres, com els
oasis de l’erg. Els ergs són els mantells
d’arena o camps de dunes del desert.
En aquest cas les zones humides es troben protegides de la sorra del desert per
les mateixes dunes (la dinàmica en el
moviment de la sorra i les dunes no és
arbitrària sinó que segueix unes pautes
determinades; si es coneix la dinàmica,
es pot aprofitar per conformar barreres
protectores). En la regió mediterrània,
gairebé sempre ha estat l’acció humana
la que ha transformat un indret desèrtic en un oasi i l’ha convertit en vergers
de palmeres i horts productius gràcies
a l’aplicació de tècniques adaptades al
medi que els habitants del desert han
ideat i transmès de generació en generació. En alguns casos els palmerars
depenen d’aigües subterrànies poc profundes que les arrels de les plantes absorbeixen directament del subsòl, però
sovint es basen en impressionants sistemes de captació d’aigua (per exemple
els foggara, galeries de drenatge) que
extrauen o condensen l’aigua i la condueixen a basses on s’emmagatzema i
alimenta l’ecosistema (Laureano, 2001;
ICM i ICC, 1999).
Foggara.
Oasi de l’erg.
©Pietro Laureano/Laia Libros. Atlas del agua.
Valors i funcions de les zones
humides
No sempre som conscients de la gran
importància d’aquests ambients, no
només des del punt de vista ecològic i
de la biodiversitat que sustenten, sinó
també pels beneficis i serveis que ens
reporten als humans. Les zones humides d’aigua dolça exerceixen funcions importants com les següents
(MMARM, 2000):
- Representen una gran reserva d’aigua dolça: les zones humides formen
part del cicle hidrològic i actuen com
a zona de recàrrega, emmagatzemament i descàrrega d’aigües superficials i subterrànies. Aquesta funció és
clau en la regió mediterrània perquè
les precipitacions són escasses i algunes zones humides es troben en
zones de clima semiàrid on aporten
aigua per al sosteniment de tot l’ecosistema i per a les activitats humanes.
A més, quan es tracta de zones humides properes a la costa, la massa
d’aigua dolça impedeix l’entrada de
l’aigua marina terra endins.
- Contenen les inundacions: les zones humides emmagatzemen grans
quantitats d’aigua durant les fortes
precipitacions i crescudes dels rius.
| 63
-
-
-
-
-
-
Aquesta aigua s’allibera posteriorment de manera uniforme per escorrentia superficial i afavoreix la recàrrega d’aqüífers. D’aquesta manera es
redueix el cabal màxim dels rius i es
poden disminuir els efectes devastadors de les grans avingudes fluvials.
Estabilitzen microclimes: contribueixen a regular el microclima de la
zona, ja que suavitzen les temperatures extremes i incrementen la humitat ambiental i les precipitacions que
es generen a alçades mitjanes.
Concentren una biodiversitat molt
alta: una gran diversitat d’espècies
animals i vegetals aprofita els estanys
i aiguamolls per desenvolupar-se.
Actualment estan reconeguts com
espais d’alt valor ecològic i molts territoris els han protegit amb figures
legals per garantir-ne la conservació.
Contenen l’erosió i fixen contaminants: la vegetació d’aquests ambients contribueix a fixar els sòls i
exerceix funcions de filtre per retenir
els sediments, els nutrients i els contaminants que porta l’aigua.
Exporten biomassa: a més de sostenir la flora i la fauna pròpies, part
dels nutrients de les zones humides
són transportats, superficialment o
subterràniament, fins a altres ambients aquàtics o marins, on entren a la
cadena tròfica i també són aprofitats.
Aporten recursos naturals aprofitables: els estanys i aiguamolls són
una font de recursos vegetals i forestals, recursos de vida silvestre, pesca,
pastures, recursos agraris, recursos
minerals i recursos hídrics.
Tenen un alt valor científic: el gran
dinamisme geològic i biològic que
presenten els aiguamolls i altres zones humides els converteix en veritables «laboratoris vius» amb un gran
potencial educatiu i de recerca.
©istockphoto/Eric Delmar
B
©istockphoto/Gianluca Padovani
4
4
C
Els ecosistemes d’aigua dolça presenten grans alteracions
a causa de les activitats humanes com ara l’extracció
d’aigua, la fragmentació dels rius o la contaminació.
El canvi climàtic podria empitjorar encara més el seu
estat ecològic.
Les activitats humanes són les principals responsables de la destrucció de
l’hàbitat, l’empobriment dels ecosistemes i l’alteració del règim natural dels
cabals fluvials. Els impactes directes de
les activitats humanes sobre els ecosistemes aquàtics es barregen i interaccionen amb els efectes derivats del canvi
climàtic, de manera que resulta difícil
atribuir directament un impacte negatiu a un factor causal únic. Més aviat
ens haurem de mirar els problemes des
de la perspectiva que tot està interconnectat, ja que sovint trobarem les causes
en una combinació de diversos factors,
i és possible que aquests no tan sols es
donin simultàniament sinó que s’alimentin els uns als altres. A continuació
es descriuen algunes de les activitats
humanes que provoquen impactes negatius en els nostres ecosistemes d’aigua
dolça (WWAP, 2006; Prat, 2003).
Grans obres hidràuliques.
Fragmentació i regulació
del cabal
- La canalització de les lleres dels
rius, per regular el règim hidràulic
i utilitzar l’aigua per a les activitats
humanes, altera les condicions morfològiques naturals del curs fluvial
i implica la desaparició de l’hàbitat
aquàtic natural i del bosc de ribera
associat. Per tant, impedeix directament la vida de bona part de les
espècies que habitaven l’ecosistema
©istockphoto/Heinrich Volschenk
Amenaces sobre els ecosistemes
d’aigua dolça
i afecta greument la biodiversitat. A
més, altera el cicle natural de l’aigua,
ja que desconnecta les aigües superficials de l’aqüífer.
- Els transvasaments desvien recursos
hídrics d’un riu per nodrir-ne un altre. Quan es fa un transvasament es
produeix una disminució del cabal
del riu original, fet que repercuteix
sobre l’ecosistema d’aigua dolça i els
ecosistemes associats (boscos de ribera) i veïns a causa de les obres i les
infraestructures.
- Les preses i les micropreses fragmenten els cursos fluvials. La majoria dels rius del món han vist els seus
cursos afectats, en major o menor
grau, per la fragmentació causada
per la construcció d’embassaments
o micropreses. Aquest procés genera
una sèrie de problemes sobre l’ecologia i la dinàmica fluvial, ja que els
embassaments i les micropreses alteren el flux de matèria i energia del
riu i representen un entrebanc per
al lliure moviment dels peixos, els
amfibis i altres organismes aquàtics
al llarg d’un curs fluvial. Aquestes
infraestructures, a més, poden fer
desaparèixer els boscos de ribera i
les zones humides, i quan es perden
aquests importants hàbitats es posa
en perill la vida de moltes espècies
aquàtiques i terrestres que hi viuen
o que s’hi reprodueixen. La desaparició d’espècies pot tenir greus efectes
sobre les cadenes tròfiques i els processos ecològics i també sobre activi-
| 65
C
per emmagatzemar aigua perquè es
van omplint de sediments i altres
matèries. En els països del sud de la
Mediterrània aquesta pèrdua de capacitat se situa entre el 0,5 % i el 2,5
% anual. Molts embassaments mediterranis s’ompliran de sediments
durant el segle XXI i caldrà anar-los
buidant regularment si se’n vol allargar la vida útil. La interrupció del
transport natural de sediments riu
avall, a més, comporta la regressió
dels deltes de la desembocadura del
riu per manca d’aportació de sediments.
tats econòmiques com la pesca. Per
exemple, entre un 30 i un 45 % de
les espècies de peixos que es pescaven al Nil s’ha extingit a causa de la
immensa presa d’Assuan. A més, l’aigua que ocupa la part inferior d’un
embassament o d’una micropresa
acostuma a refredar-se per la manca de llum i, per tant, quan és alliberada, pot afectar bruscament les
condicions de temperatura riu avall
i generar estrès tèrmic sobre algunes
espècies de peixos, amfibis, rèptils i
la comunitat de macroinvertebrats.
Per altra banda, la vida útil dels embasaments i les micropreses pot estar
afectada per l’acumulació en el fons
dels sediments i les partícules arrossegats pels rius, com ara còdols, roques i elements vegetals. És a dir, els
embassaments van perdent capacitat
©istockphoto/Alex Potemkin
La sobreexplotació de rius
i aqüífers
Ja hem vist en el capítol anterior què
és la sobreexplotació. Aquesta sobreexplotació implica que el cabal dels rius
disminueixi, de vegades per sota dels
cabals mínims o ecològics, i que les
zones humides s’estiguin eixugant (un
exemple dramàtic és el de Las Tablas de
Daimiel). Això té repercussions sobre
l’ecosistema i la biodiversitat, ja que les
poblacions d’algunes espècies disminueixen dràsticament, migren o desapareixen. El drenatge de les zones humides també implica problemes derivats
de l’alteració de les funcions naturals
de regulació que hem vist que tenen
aquests ecosistemes i, per tant, també
té impactes perjudicials sobre les poblacions humanes: augment de sequeres i inundacions imprevisibles, erosió i
intrusió salina al llarg de la costa.
La contaminació
Com ja s’ha dit, la contaminació de
l’aigua pot provenir de les activitats
agrícoles i ramaderes (fertilitzants, fitosanitaris, purins) o bé d’abocaments
d’aigües residuals domèstiques o in-
dustrials. Els contaminants redueixen
la qualitat de l’aigua i afecten negativament l’ecosistema receptor. Són nocius
per a la biota aquàtica i alguns (entre
els quals els pesticides organoclorats)
són persistents en els ecosistemes i poden bioacumular-se en les cadenes alimentàries i acabar provocant danys potencialment importants als animals de
la part superior de la cadena alimentària. Per exemple, un estudi realitzat per
metges per a l’entitat WWF va demostrar que la sang de les persones que han
menjat peix del Roine unes dues vegades a la setmana presenta un elevat grau
de piralè —una substància cancerígena
utilitzada bàsicament per les centrals
elèctriques—, entre quatre i cinc vegades superior a la taxa admesa per la
Unió Europea. L’aigua del riu, un cop
tractada, és perfectament potable, però
els peixos no aconsegueixen eliminar la
substància, que passa als humans quan
se’ls mengen (El Periódico, 30 de maig
del 2008). Creix la preocupació general pels efectes dels productes de neteja,
higiene personal, medicaments i altres
productes farmacèutics sobre els ecosistemes aquàtics (per exemple l’efecte de
les hormones i els anticonceptius en el
sistema endocrí dels peixos, o l’impacte incert de l’alliberament de les tones
d’antibiòtic que actualment van a parar
al medi).
Desforestació i pèrdua de
l’hàbitat
Qualsevol canvi en el bosc pot pertorbar la dinàmica del flux i la recàrrega
de l’aigua, la qual cosa afecta els nivells
freàtics i, per tant, la quantitat d’aigua
de rius i llacs. D’altra banda, la urbanització i la construcció d’infraestructures —com ara autopistes, ports i aeroports— de vegades es fa directament
en àrees ocupades per zones humides.
A la Mediterrània, de la mateixa mane-
©istockphoto/Jon Faulknor
4
ra que els rius estan afectats per la creixent demanda d’aigua i per la contaminació, les zones humides també han
patit una important degradació. En el
pitjor dels casos han desaparegut, en
benefici de l’expansió de l’agricultura,
el desenvolupament d’infraestructures
i la urbanització. Algunes dades ho
exemplifiquen: el 73 % dels aiguamolls
al nord de Grècia s’han dessecat des del
1930 i a Espanya s’ha perdut aproximadament un 60 % del total d’espais
humits (MedWed, 2005). Això redueix
la capacitat per controlar les inundacions i destrueix els hàbitats de peixos,
ocells aquàtics i moltes altres espècies
que s’hi reprodueixen, s’hi alimenten o
que hi fan parada en les seves migracions.
La introducció d’espècies
exòtiques
Els científics pensen que les espècies
invasives exòtiques són la segona causa més important de pèrdua de biodiversitat dels ecosistemes d’aigua dolça,
després de la desaparició i degradació
dels hàbitats. Un exemple d’espècie allòctona que està colonitzant els nostres
rius és el musclo zebrat (Dreissena polymorpha). Aquesta és una de les espècies invasores més temudes pels efectes
nocius sobre l’estructura i la composició dels ecosistemes, i sobre les infraestructures de captació i transport d’aigua i les de generació d’energia (ACA,
2007).
4
D
©istockphoto/Krzysztof Gawor
Ecosistemes d’aigua dolça,
canvi climàtic i reptes de futur
El canvi climàtic pot tenir efectes greus sobre
els éssers vius, l’estructura i la qualitat dels
ecosistemes d’aigua dolça mediterranis. Poden
desaparèixer algunes zones humides, rius
temporals i també espècies que no sobrevisquin
als canvis.
Com s’ha exposat al capítol 2, el canvi
climàtic pot provocar la reducció de les
precipitacions mitjanes anuals a la regió i l’increment de la freqüència de les
inundacions i la temperatura mitjana,
la qual cosa faria augmentar els processos erosius i la freqüència, la duració i
la intensitat dels períodes de sequera,
així com reduir els nivells de recàrrega
de les conques fluvials.
Els impactes que tots aquests efectes
del canvi climàtic tindran sobre els
ecosistemes d’aigua dolça són diversos.
Descriurem primer els impactes sobre
el medi físic i, a continuació, les conseqüències sobre la comunitat dels ecosistemes d’aigua dolça.
Entre els efectes previsibles del canvi
climàtic sobre els paràmetres físics i
químics del biòtop cal destacar:
- L’augment de la temperatura de
l’aigua a causa de l’augment de la
temperatura de l’aire. Ja hi ha evidències que la temperatura dels rius
ha augmentat en els darrers anys: els
estudis mostren que la temperatura
del riu Ebre a Escatrón s’ha incrementat 2,5 ºC entre el 1949 i el
2000 (Prats et alii, 2007).
- El menor volum d’aigua de rius i
zones humides, especialment en
cursos d’aigua temporals i intermitents, a causa del descens de les precipitacions i de l’augment de les temperatures (que implica majors índexs
d’evaporació i d’evapotranspiració
de la vegetació de les riberes). Les
capçaleres dels rius i els estanys d’alta muntanya també es poden veure
afectats, en aquest cas per la menor
innivació prevista a les parts altes de
les muntanyes, la fusió més precoç
de la neu i el retard en la congelació
de l’aigua. Els estanys petits corren
el risc de desaparèixer i en els més
grans, la disminució de l’extensió i la
durada de la capa de gel pot afectar
molt el funcionament del sistema
(Prat i Munné, 2009a). Els estanys
i els aiguamolls, a més, veuran reduïda la seva superfície quan les precipitacions no arribin a compensar les
pèrdues d’aigua per evaporació.
- La reducció en la qualitat de l’aigua, des de diversos punts de vista:
- Reducció de la concentració
d’oxigen. L’augment de la temperatura de l’aigua redueix la quantitat d’oxigen dissolt. L’increment
de temperatura també fa que s’incrementi l’activitat biològica i, per
tant, les taxes de respiració, de manera que encara es redueix més la
quantitat d’oxigen dissolt a l’aigua
(EEA, 2007). Els episodis d’anòxia, que, si bé no són excepcionals
en les latituds mediterrànies durant els períodes d’estiu, es podrien allargar i agreujar substancialment, poden tenir un fort impacte
sobre els éssers vius, especialment
si van associats a situacions d’eutrofització.
| 67
4
D
més patiran aquests efectes probablement seran els peixos dels ecosistemes
aquàtics continentals, que en l’actualitat ja estan molt malmesos (a causa de
la contaminació de les aigües, la manca
de cabals ecològics i la desaparició del
seu hàbitat) (Prat i Munné, 2009b).
- Augment de la contaminació a
causa de la reducció del cabal i el
consegüent increment en la concentració de les substàncies contaminants.
- Augment de la salinitat. L’augment de temperatura també farà
augmentar la dissolució de sals,
amb els consegüents riscos de salinització, especialment si es té present que el fenomen aniria associat
a un augment de l’evaporació i a
una disminució general dels cabals
de dilució (Prat i Manzano, 2009;
Grimalt i Ginebreda, 2009).
- Major risc d’eutrofització. L’augment de l’activitat biològica pot
incrementar la concentració de
matèria orgànica a l’aigua. L’eutrofització es defineix com l’enriquiment nutritiu (matèria orgànica i
sals minerals) a les aigües que provoca un creixement massiu d’organismes, fonamentalment algues, i
una disminució de la concentració
d’oxigen.
- L’increment dels processos erosius, especialment a les lleres dels
cursos efímers, a causa de la major
intensitat dels episodis d’inundacions i a l’assecament del sòl
durant els mesos de sequera. Una
major intensitat en els episodis de
precipitació també es pot traduir
en una major aportació de sediments a llacs i embassaments.
- L’alteració de l’estratificació i
barreja de les aigües en llacs a
causa del canvi de temperatura.
És probable que la durada de l’estratificació dels estanys s’allargui i
aquests canvis afectin el funcionament dels estanys d’alta muntanya
(EEA, 2007; Ventura, 2009).
Aquestes alteracions en la quantitat i
la qualitat de l’aigua afectaran les poblacions animals i vegetals que formen
o freqüenten els ecosistemes d’aigua
dolça. Estudis fets a Catalunya posen
de manifest que ja s’han produït alguns
efectes sobre els organismes o el funcionament dels ecosistemes arran de l’augment de temperatura (com ara canvis
en les comunitats dels llacs de muntanya, augment de l’estratificació tèrmica
i anòxia a l’embassament de Sau, increment de les espècies més termòfiles de
peixos dels rius i canvis altitudinals en
algunes espècies, o canvis en l’emergència d’alguns insectes aquàtics al riu
Ebre, que ara es més primerenca) (Prat
i Munné, 2009a). Els estudis anuncien
que les comunitats d’organismes que
Christian Fischer
Tola69
En general, els efectes més significatius
previstos sobre la vida en els ecosistemes d’aigua dolça com a conseqüència
dels efectes del canvi climàtic són els
següents (Parmesan, 2006; Lake et alii,
2000):
- Alteracions fisiològiques de les
espècies, ja que l’augment de les
temperatures de l’aire i de l’aigua es
traduirà en un increment de l’activitat biològica per part de determinats
animals i organismes, i alhora generarà canvis en el seu metabolisme i
en el cicle vital d’algunes espècies,
que es pot accelerar. Les espècies
d’aigües fredes com les truites i altres
Eutrofització: llenties
d’aigua diferents en la
superfície d’un estany.
salmònids seran les més perjudicades
(Garcia-Berthou, 2009). Als llacs,
l’augment de la temperatura superficial pot provocar creixements explosius d’algues (flor d’aigua) i l’increment del contingut de bacteris i
fongs.
- Efectes sobre la biodiversitat, tant
en rius temporals i intermitents (per
l’accentuació i l’allargament dels períodes secs) com en rius amb cabals
més regulars (per l’augment de freqüència dels anys secs). L’augment
de la freqüència de les crescudes
també tindrà un impacte greu sobre
la comunitat d’organismes (Prat i
Munné, 2009b). Alguns estudis preveuen l’extinció local de moltes espècies de peixos en rius de latituds com
la Mediterrània com a conseqüència
de la reducció del cabal, atès que la
riquesa de peixos depèn de la mida
de la conca, però encara més del seu
cabal mitjà (Garcia-Berthou, 2009).
Iniciatives per a la protecció
de les aigües continentals
a la Mediterrània
A la Mediterrània, cada país té la seva pròpia
legislació per fomentar la qualitat i la bona
conservació dels ecosistemes d’aigua dolça.
Existeixen, però, iniciatives internacionals,
regionals i locals per fomentar la conservació
d’aquests ecosistemes, entre les quals
destaquen les següents:
- La Convenció sobre les Zones
Humides d’Importància Internacional,
la Convenció de Ramsar (http://
www.ramsar.org), és un tractat
intergovernamental signat a Ramsar
(Iran) l’any 1971 que serveix com a marc
de referència per a l’acció nacional i
internacional a favor de la conservació
i l’ús racional de les zones humides i
els seus recursos. El setembre del 2007
l’havien ratificat 158 països per a un
total de 1.675 espais protegits amb
una superfície de més de 150 milions
d’hectàrees.
Cigonya blanca (Ciconia ciconia).
Krzysztof Kin
- Modificació de les èpoques de migració, aparellament i nidificació,
especialment de les aus que visiten
els estanys i aiguamolls mediterranis
a causa de la variació de les condicions climàtiques a les seves regions
d’origen a l’Àfrica subsahariana o el
nord d’Europa.
- Modificació de les relacions entre
espècies, en especial les interaccions entre predadors i preses i entre
insectes i plantes, a causa dels canvis
fisiològics, fenològics i de comportament de diferents espècies arran dels
canvis en els cabals, la temperatura i
la freqüència dels períodes d’inundació i sequera. Com que les diferents
espècies respondran de manera diferent al canvi climàtic i alteraran la
seva abundància i distribució, canviaran les relacions i interaccions entre
si, es produiran noves associacions
d’espècies i els ecosistemes seran diferents (Garcia-Berthou, 2009).
©istockphoto/Jacques Croizer
- Increment en el nombre d’espècies al·lòctones invasores, que,
afavorides per les noves condicions
hidroclimàtiques, competiran pels
recursos amb les espècies autòctones,
estressades per les noves condicions.
El canvi climàtic possibilitarà l’establiment de noves espècies (com les
tropicals o subtropicals) i afavorirà
l’ampliació de la seva distribució
(Garcia-Berthou, 2009).
- Migració i/o dispersió d’espècies
mediterrànies cap a ecosistemes d’aigua dolça de països del nord d’Europa, així com dispersió d’espècies
típicament africanes i de la conca est
de la Mediterrània cap als països de
la conca nord. També es pot donar
el desplaçament en altitud d’algunes
espècies. Aquest pot ser un mecanisme d’extinció local d’espècies pròpies d’aigües fredes (Prat i Munné,
2009b).
- La Iniciativa Mediterrània per a les
Zones Humides (http://www.medwet.
org) va ser fundada l’any 1991 per
encoratjar la cooperació entre els països
mediterranis i les organitzacions civils
en la preservació dels espais humits.
La iniciativa també és un fòrum on 25
països mediterranis, centres de recerca
i organitzacions socials es troben per
discutir i dissenyar accions per protegir
els espais humits. Un dels documents
derivats d’aquesta iniciativa indica que
l’any 1995 tan sols nou països de la
Mediterrània, entre els quals Espanya,
disposaven d’inventaris més o menys
extensos sobre el nombre i la qualitat
ecològica de les seves zones humides. La
resta de països no disposava d’informació
i els mancava la voluntat política per
conservar-los (Costa et alii, 1996).
- Com hem vist en el capítol anterior, la
Directiva marc de l’aigua és una eina
jurídica que vincula els països de la
Unió Europea, un dels objectius de la
qual és aconseguir que els rius i torrents
recuperin el seu «bon estat ecològic»,
així com fer compatibles tots els usos i
les actuacions administratives amb la
conservació dels seus valors naturals.
Cadascun dels països mediterranis
que pertanyen a la Unió Europea ha de
transposar aquesta directiva a la seva
normativa nacional.
| 69
©istockphoto/Anthony Rosenberg
5
La mar Mediterrània
i els ecosistemes
litorals
Aquest capítol analitza la mar Mediterrània i els ecosistemes litorals, d’importància cabdal en el desenvolupament
econòmic i social de la regió.
No existeix una definició precisa d’on comença i on acaba la franja litoral, ni de com es delimita i, de fet, cada país
li assigna una amplitud diferent. Segons les Nacions Unides, la franja litoral mediterrània té 46.000 km de longitud,
dels quals 19.000 km pertanyen a illes. El volum demogràfic de les regions geogràfiques que constituïen la franja
litoral era de 143 milions d’habitants l’any 2000, xifra que significa que un 33 % del total de la població de la regió
vivia en un 13 % del total de la superfície dels països mediterranis (Coudert, 2007).
La franja litoral es pot definir com l’àrea geogràfica situada a la vora del mar on es produeix la interacció entre l’espai
marítim i el terrestre. Els ecosistemes que formen part d’aquesta franja inclouen les zones humides d’aigua salobre,
els sistemes dunars, els deltes i estuaris, les platges de sorra, les franges rocalloses de costa i els ecosistemes marins
costaners.
| 71
5
A
La mar Mediterrània
La mar Mediterrània destaca per ser una mar petita, quasi tancada, però amb una gran
importància en termes històrics, culturals i ecològics.
Una mar petita
Una mar salada
La mar Mediterrània ocupa una àrea
de 2,9 milions de km2 i té una llargada
de prop de 4.000 km i una amplada
màxima de 850 km. És una mar petita
que representa només un 0,7 % de la
superfície total dels mars i oceans del
planeta. La seva profunditat mitjana
és de 1.430 m i la fondària màxima
és de 5.121 m, a la fossa hel·lènica.
Malgrat les seves reduïdes dimensions,
està connectada amb tres continents i
també amb la mar Negra (a través del
Bòsfor), amb la mar Roja (pel canal de
Suez) i amb l’oceà Atlàntic (mitjançant
l’estret de Gibraltar). La seva situació
geogràfica fa que tingui unes característiques singulars que han fet que sigui
considerada per molts oceanògrafs com
un model d’oceà en miniatura (ICM i
ICC, 1999).
El balanç hídric de la mar Mediterrània és negatiu: se n’evapora més aigua
(3.800 km3 anuals, l’equivalent a unes
120.000 tones per segon!) de la que
aporten les pluges i els rius que hi desemboquen (uns 1.400 km3 anuals).
Consta de dues conques ben diferenciades, l’occidental i l’oriental, a banda i banda del canal de Sicília, entre
Tunísia i Sicília. Aquest canal, de 150
km d’amplada, té una profunditat
màxima de 400 m, per això funciona
com una espècie de frontera natural
entre les conques oriental i occidental.
La salinitat i la temperatura són més
altes al sector oriental i més baixes a
l’occidental i aquesta heterogeneïtat
explica les pautes de diversitat biològica en els dos sectors. Per exemple, les
faunes dels dos vessants presenten un
component diferencial tant en l’endemisme com en la resta d’espècies que
hi habiten.
Així doncs, per què no s’eixuga? Gràcies a l’intercanvi amb l’oceà: cada any
entren 55.200 km3 d’aigua atlàntica
per l’estret de Gibraltar, mentre que en
la direcció contrària surten uns 53.000
km3 d’aigua mediterrània cap a l’Atlàntic. Cal afegir les aportacions molt
menys significatives de la mar Negra.
Aquests fluxos comporten que es compensi el dèficit hídric i alhora es vagi
renovant l’estoc d’aigua (ICM i ICC,
1999). És precisament l’evaporació la
causa d’una de les característiques diferencials de la Mediterrània respecte de
l’Atlàntic: la seva elevada salinitat.
Una mar biodiversa
Al capítol 2 ja s’ha esmentat que la
regió mediterrània és una de les més
biodiverses del món i que la mar, en
particular, conté el 7 % de totes les espècies marines del planeta. Cal afegir
que un 28 % del total de les espècies
de la mar Mediterrània són endèmiques, és a dir, no es troben enlloc més
del món. A la mar Mediterrània hi viu
un total de 694 espècies de vertebrats,
principalment peixos, tortugues i mamífers marins, així com més de 1.280
taxons d’algues i plantes. La major part
d’aquesta biodiversitat està concentrada en aigües poc profundes, properes
a la costa. Espècies com la foca mediterrània (foca monjo de la Mediterrània o vell marí, Monachus monachus),
la tortuga verda (Chelonia mydas) i algunes espècies de peixos cartilaginosos
com les rajades o els taurons es troben
en perill d’extinció (Benoit i Comeau,
2005; Cuttelod et alii, 2009).
Figura 5.1. Els mars de la Mediterrània
Mar de
Lígur
Mar
Balear
Estret de
Gibraltar
Mar d’Alborà
Mar de
Sardenya
Mar
Adriàtica
Mar
Tirrena
Mar Negra
Bòsfor
Mar de Màrmara
Mar
Jònica
Canal
de Sicília
Mar
Egea
Mar
de Creta
MAR MEDITERRÀNIA
Canal
de Suez
Figura 5.2. Proporció d’espècies amenaçades, no amenaçades i amb dades
insuficients en dos dels grups taxonòmics avaluats a la Mediterrània
©istockphoto/Anastas Dimitrov
©Ricardo Rocha
Foca monjo de la Mediterrània (Monachus monachus).
Costa del Mar Negre.
PEIXOS CARTILAGINOSOS
CETACIS
PC/PE/VU: en perill crític/en perill/vulnerable
PM/GA: preocupació menor/gairebé amenaçada
DI: dades insuficients
Font: IUCN, 2008.
| 73
5
B
La zona litoral
Els ecosistemes litorals marins
es diferencien depenent de la zona
en la qual es troben, el tipus
de substrat i la profunditat, que
determina la quantitat de llum
i nutrients disponibles.
Figura 5.3. Distribució de zones en fons arenós
SUPRALITORAL
+0,30 m
-0,30 m
MEDIOLITORAL
INFRALITORAL
-30 m
CIRCALITORAL
Reproducció d’un esquema de Cristina Eisman.
©Gabriel Colomines
Les platges són sistemes sorrencs altament dinàmics que es formen en zones litorals amb un pendent molt lleu. Estan sotmeses a l’embat de les ones
i alimentades pels corrents de deriva litoral. Són
ecosistemes molt influïts per les activitats humanes
i pel nivell i el moviment del mar. Són ambients
sovint considerats pobres pel que fa a biodiversitat.
Els sorrals i les dunes, a banda de la
seva singular bellesa i d’acollir una bona
pila d’espècies exclusives, actuen de dic
de contenció de les aigües d’escolament
i fan possible l’existència d’aiguamolls
al seu redós. Al mateix temps frenen
els forts vents marins i possibiliten el
creixement de la vegetació forestal de
rereduna.
©istockphoto/Jaap Hart
Antonio
Lliri de mar (Pancratium maritimum).
Fins a +2 m
+0,30 m
-0,30 m
SUPRALITORAL
MEDIOLITORAL
Zona supralitoral: és la zona
d’esquitxos, que sempre està emergida
i només es mulla quan el mar està
força agitat o hi ha tempestes. Gran
resistència de les espècies a les
condicions ambientals variables.
Figura 5.4. Distribució
de zones en fons rocós
Zona mediolitoral: és la zona de les
marees, que en la Mediterrània són molt
febles. Arriba fins a uns dos metres de
profunditat. Espècies que necessiten un
cert grau d’immersió però no toleren la
immersió permanent.
Zona infralitoral: zona constantment
submergida, però ben il·luminada.
Arriba aproximadament fins als 30
metres de profunditat.
INFRALITORAL
-28/30 m
Zona circalitoral: zona profunda
a partir dels 30 metres, on arriba
menys del 5 % de la llum. S’estén
fins al lloc on desapareix la vida
vegetal, aproximadament al final de la
plataforma continental.
CIRCALITORAL
©Cora Rodríguez
Reproducció d’un esquema de Cristina Eisman.
Els roquissars, tipus de costa rocallosa,
es presenten quan la terra i el mar es
troben d’una manera abrupta. Acostumen a ser indrets poc accessibles i ben
assolellats, que moltes espècies d’aus
trien per niar, com les gavines i les
baldrigues. Les plantes rupícoles estan
adaptades a les dures condicions físiques dels penya-segats.
| 75
5
C
Zones humides i deltes
Les llacunes salobres, els deltes i els estuaris són
ecosistemes complexos, d’elevada productivitat
primària, dels quals depèn un gran nombre
d’espècies, i en particularles aus.
Les zones humides d’aigua salada
En el capítol anterior hem vist què són les zones humides i n’hem
vist unes quantes d’aigua dolça. En el litoral també és habitual
trobar zones humides d’aigües salades o salobres (llacunes i aiguamolls salobres, albuferes, maresmes, sebkhes, etc.). Aquests són
ecosistemes molt freqüents a la Mediterrània, d’un valor ecològic
enorme, i especialment importants per a les aus. Es tracta d’ecosistemes de composició i estructura complexos, ja que s’hi dóna
una interacció entre els medis terrestre, atmosfèric i aquàtic. Una
de les seves característiques principals és la fragilitat. Cal, doncs,
conèixer les seves característiques principals per fomentar-ne una
gestió adequada.
Aquests ecosistemes estan presents arreu de la costa mediterrània,
a països com França, Turquia, Grècia, Xipre, Tunísia, Espanya, Algèria o Egipte. Com hem vist al capítol anterior, les zones humides són espais molt amenaçats que estan patint una forta regressió.
Segons les Nacions Unides, durant el segle XX ha desaparegut la
meitat de tots els espais humits mediterranis i en l’actualitat tan
sols en queden entre 800.000 i 1.000.000 d’hectàrees, el 70 % de
les quals correspon a llacunes salobres (Benoit i Comeau, 2005).
Al vessant sud de la Mediterrània destaquen els llacs salats, coneguts com sebkhes o xots, on s’acumula l’aigua de pluja carregada de
les sals que ha anat dissolent mentre s’escorria pels vessants muntanyosos desèrtics. En evaporar-se l’aigua, apareixen grans extensions
salabroses, territoris coberts de crostes de sal (ICM i ICC, 1999).
Figura 5.5. Llacunes salades a la regió d’Orà, Algèria
La imatge en fals color del satèl·lit LANDSAT-5 mostra en tons blavosos alguns
sebkhes de la regió d’Orà, a Algèria, en tons morats i grisencs les extensions de sòl
nu o quasi nu i en tons verds les àrees amb vegetació.
©istockphoto/Massimo Angelo Rossi
Sebkha de Timimoun, Argèlia.
| 77
5
C
Els deltes
Els quatre principals deltes de la Mediterrània, el del Nil,
el Roine, el Po i l’Ebre, són àrees inestables, molt sensibles a les variacions del nivell del mar i als canvis en la
intensitat de la sedimentació i l’erosió, tant del riu com
del mar. Pateixen un deteriorament molt ràpid quan s’alteren les conques hidrogràfiques (embassaments, regadiu,
contaminació) o quan es produeixen canvis en el nivell del
mar (canvi climàtic, subsidència). Des del punt de vista
de la biota, són àrees ideals per al creixement de diverses
espècies d’algues i invertebrats, les quals són font d’aliment
de peixos, com ara els mugílids i les anguiles, a més de les
granotes, les serps d’aigua, les llúdries i una gran quantitat
d’espècies d’aus, que poden formar part de l’ecosistema o
instal·lar-s’hi temporalment (aus migratòries).
©Pixel
Delta de l’Ebre.
El Delta a la primavera. Els arrossars
són inundats gradualment.
Els deltes són sistemes sedimentaris construïts pels rius a la seva
desembocadura, que abunden a les costes amb micromarees,
com és el cas de la Mediterrània. La inexistència de marees importants també és la raó per la qual a la Mediterrània són poc
freqüents els estuaris. Els deltes són zones d’una gran riquesa
biològica, ja que acullen molts ambients diversos en un espai
reduït. Els sorrals i les dunes, les llacunes, els aiguamolls temporals i les zones salabroses, entre altres, són alguns dels ecosistemes que trobem en la major part dels deltes mediterranis.
La fotografia és una imatge del satèl·lit LANDSAT-5 en fals color obtinguda
per combinació dels canals infraroig proper, infraroig mitjà i vermell. El
color gris correspon als camps de conreu llaurats, erms o en guaret, a la
sorra de platja i al tramat urbà; el violeta correspon als camps d’arròs
inundats i el vermell als camps verds, mentre que les tonalitats verdoses
corresponen a zones sense vegetació o amb vegetació molt dispersa o
poc productiva (boscos i bosquines). A la fletxa meridional, o punta de la
Banya, hi funcionen unes salines; una gran part de la punta és recoberta de
tapissos bacterians del màxim interès ecològic.
El Delta a l’estiu. L’arròs creix i madura.
Figura 5.6.
El delta de l’Ebre (a la primavera i a l’estiu)
5
D
Amenaces sobre el mar
i els ecosistemes litorals
La pressió sobre el territori:
urbanització i infraestructures
Les activitats humanes, cada vegada més concentrades al
llarg de la costa, afecten negativament els ecosistemes litorals,
ja que els empobreixen o fins i tot els fan desaparèixer.
La franja litoral és un sistema altament
dinàmic, sobre el qual actuen, modificant-lo, els agents naturals i sobretot les
activitats humanes. La conca mediterrània pateix una important degradació
dels hàbitats i pèrdua de biodiversitat
que en el litoral sovint estan relacionades amb l’erosió costanera. L’acció antropogènica agreuja aquests fenòmens.
La població i el nombre d’activitats
econòmiques concentrades a la franja
litoral mediterrània ha augmentat des
del segle passat. Ja hem vist al capítol
2 que la població a la costa mediterrània ha crescut molt en els darrers
anys, i es preveu que continuï fent-ho.
El nombre de ciutats costaneres amb
més de 10.000 habitants s’ha duplicat
en menys de 50 anys; entre el 1950 i
el 1995, s’ha passat de 318 a 584. A
més, hi podem trobar 750 ports esportius, 286 ports comercials, 13 plantes
productores de gas, 55 refineries de
petroli, 180 plantes tèrmiques, 112 aeroports i 238 plantes dessaladores (Coudert, 2007).
Actualment el 40 % de la superfície
costanera mediterrània es troba sota el
ciment (Coudert, 2007). La urbanització del territori a la franja litoral mediterrània, per a usos residencials o turístics, i la construcció d’infraestructures i
equipaments diversos han contribuït a
la destrucció dels ecosistemes litorals i a
la seva pèrdua de biodiversitat, a través
de diferents processos. El primer i més
obvi és la construcció d’urbanitzacions,
camps de golf i hotels, que directament
han provocat la destrucció total o parcial dels ecosistemes. Les carreteres i
altres vies de comunicació associades
a l’increment de població i activitat,
sovint construïdes massa a prop de la
costa, provoquen la fragmentació dels
ecosistemes litorals i interrompen els
intercanvis físics entre el continent i el
mar. Alguns aeroports s’han construït
directament sobre zones humides i han
contribuït, per tant, a la desaparició
d’aquests ecosistemes d’elevat valor
ecològic.
Figura 5.7. Les pressions sobre el litoral
PRESSIONS DIRECTES SOBRE LA ZONA COSTANERA
Urbanització,
infraestructures,
indústries, turisme
ZONA DE CAPTACIÓ
Pol·lució generada al continent,
escolament, reducció de les
aportacions de sediments,
extracció d’aigua
Pesqueries,
aqüicultura,
turisme, extracció
de materials
LÍNIA DE COSTA
Erosió costanera
20 km
Inundacions
Intrusió salina
Rerepaís
MAR
Contaminació
marítima accidental i intencionada,
espècies invasores
Esculls
de barrera
de Posidònia
Plana costanera
Zona sublitoral
Franja litoral
-50 m
Ecosistemes litorals
ZONA COSTANERA
Font: PNUMA, PAM, Plan Bleu, 2009.
La modificació de la línia litoral per la
construcció de ports esportius ha alterat els corrents marins i ha incrementat
l’erosió en unes zones i la sedimentació
en d’altres (ho veiem en les platges que
retrocedeixen i les que creixen). A més,
per mantenir l’estat de les platges, els
països mediterranis inverteixen molts
diners en regeneracions artificials que
sovint destrueixen les zones d’on s’extreu la sorra, sigui en el continent, sigui
mar endins (on es malmeten els ecosistemes marins infralitorals).
©istockphoto/Siniša Botaš
La degradació o desaparició dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat que
pateixen els ecosistemes marins i litorals a la Mediterrània estan associades
principalment a l’ocupació del territori, la pesca, la contaminació i la introducció d’espècies al·lòctones.
| 79
La pesca és una activitat tradicional a
la mar Mediterrània que històricament
ha estat una font d’aliments i recursos
econòmics. La pesca tradicional es caracteritzava per tècniques poc intensives d’extracció, amb regulacions pròpies de cada comunitat de pescadors,
que permetien mantenir les poblacions
de peixos, mol·luscs i crustacis més o
menys estables. Durant l’últim segle,
però, la pesca comercial a gran escala,
sobretot per part dels països de la costa
Flickr. Pedro do Neto
Figura 5.8. Exemple de
degradació relacionada
amb la sobrepesca
La desaparició dels depredadors de les garotes
a causa de la sobrepesca provoca que augmenti
extraordinàriament la densitat de població
d’aquests herbívors. Lliures de depredadors, les
garotes arrasen les comunitats vegetals fins a
gairebé fer-les desaparèixer (Ballesteros, 2006).
L’eliminació de moltes espècies de peixos que es troben al capdamunt de la
cadena tròfica dels ecosistemes litorals i
marins provoca alteracions ecològiques
importants. Atesa la manca de depredadors, algunes espècies poden prosperar i, conseqüentment, contribuir a la
reducció o l’expansió d’altres espècies.
Per exemple, la desaparició de depredadors com el sard o l’orada ha afavorit
l’expansió de les garotes, que alhora
han depredat les algues tendres del fons
marí i han afavorit les poblacions d’algues coral·linàcies.
A més, algunes tècniques pesqueres
com les xarxes de ròssec poden contribuir directament a la destrucció dels
hàbitats de tot el fons marí, així com a
la captura accidental d’espècies amenaçades com ara tortugues i dofins (Ballesteros, 2006; Tudela, 2004).
Font: Ballesteros, 2006.
©Enric Ballesteros
La pesca
nord, acompanyada de la pesca esportiva, ha contribuït a reduir substancialment les poblacions d’algunes espècies
de peixos. Segons l’Organització de les
Nacions Unides per a l’Agricultura i
l’Alimentació, les captures de la majoria d’espècies de peixos de la Mediterrània van arribar al seu punt àlgid a
finals de la dècada de 1980 i des d’aleshores s’han anat reduint. Espècies com
la tonyina, el bonítol o el peix espasa,
entre altres, estan sobreexplotats i en
risc d’extinció (FAO, 2005).
Barca de ròssec.
D E G R A D ACI Ó
D’altra banda, un efecte indirecte de la
gran concentració d’infraestructures i
activitats humanes a la costa és el major
consum de recursos naturals, especialment d’aigua, i l’increment de la contaminació. Aquests problemes són especialment evidents durant l’estiu, quan
els recursos hídrics són més escassos i
la pressió del turisme és més forta (des
del 1950, la costa mediterrània ha estat
una destinació turística molt important
a l’àmbit europeu i mundial). També es
produeixen impactes sobre els sistemes
dunars i bentònics costaners, ja sigui
per acció directa (per exemple, trepitjant les dunes) o indirecta (per exemple, contaminant el fons marí i estressant els organismes del sistema amb
activitats com la navegació esportiva, la
pesca o el submarinisme).
©istockphoto/Krzysztof Janczewski
Port de Mònaco.
Elcèd77
Pesca tradicional amb charfia a Kerkennah, Tunísia.
Pesqueries tradicionals i de petita escala
Les pesqueries tradicionals i de petita escala són menys
agressives amb el medi que les pesqueries comercials
perquè treballen a una escala menor i les tècniques que
utilitzen no són tan eficients com les de gran escala.
Exemples de pesqueries tradicionals:
- Les charfies, tradicionals de l’arxipèlag de Kerkennah, a
Tunísia, consisteixen en una estructura feta de canyes
de palma que algunes famílies empren per pescar
peixos arran de platja.
- El tresmall és una xarxa de dimensions reduïdes
formada per tres malles superposades que sol ser
calada en aigües no gaire profundes properes a la
costa per un sol pescador en una petita barca.
- El rall és una tècnica que utilitzen molts pescadors
arreu de la Mediterrània, especialment a la costa de
llevant espanyola, i que consisteix en una petita xarxa
amb ploms que es llença en zones deltaiques o estuaris
per capturar peixos.
©Frank il·lustració i disseny
- Les almadraves per capturar la tonyina són xarxes
disposades en alguns punts de les rutes de migració
d’aquesta espècie, i encara les utilitzen algunes
comunitats de pescadors a Itàlia, Tunísia i Espanya.
| 81
La contaminació
La contaminació que afecta més els
ecosistemes marins i litorals és aquella
que prové de les activitats humanes en
el continent. Es parla principalment
de tres tipus de contaminació marina
generada a terra ferma. En primer lloc,
la contaminació orgànica i microbiològica, provocada per les aigües residuals domèstiques i industrials sense
tractar, que arriben al mar a través dels
abocaments als rius o dels emissaris
submarins. Els contaminants orgànics
són reciclats pel sistema, però afavoreixen l’eutrofització, que és un procés
estimulat principalment pels nitrats i
fosfats d’origen agrícola que arriben al
mar.
En segon lloc, la contaminació química. Són especialment problemàtics
els contaminants dissolts provinents
de les activitats industrials, ja que es
desconeixen molts dels efectes que
poden tenir sobre la biologia de les
espècies i les cadenes tròfiques. A través dels rius, els aqüífers i l’escorren-
tia superficial també s’aporten al mar
substàncies tòxiques com ara pesticides i plaguicides. Per exemple, se sap
que els contaminants químics com els
bifenils policlorats (PCB) afecten el
sistema immunitari, incrementen la
sensibilitat a les malalties i la mortalitat, i alteren el procés reproductiu.
Es pensa que aquest contaminant pot
haver jugat un paper important en la
disminució de poblacions d’espècies
mediterrànies com el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) (Cuttelod et alii,
2008).
Caulerpa racemosa.
Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).
©CRAM
D
©Alex Lorente
5
Per acabar, qui no s’ha trobat amb bosses de plàstic i altres deixalles fent-se
un bany al mar? Els residus sòlids provinents de les poblacions de costa són
cada cop més importants i una part
d’aquests acaba arribant al mar.
A més de la contaminació provinent
del continent (que representa un 80
% del total), hem de tenir en compte
la contaminació derivada de les activitats humanes en alta mar. Per exemple,
les deixalles i les aigües residuals dels
vaixells i els abocaments de petroli.
Pensem que els 200 grans vaixells petroliers que diàriament naveguen per
la Mediterrània suposen una amenaça
per a la vida del nostre mar. Cada any
s’aboquen uns 3.000 milions de tones
de petroli als mars i oceans de tot el
món, de les quals només el 12 % provenen d’accidents de petroliers; la resta
prové del rentat de tancs i vaixells, així
com d’abocaments de refineries i altres
indústries.
La introducció d’espècies
al·lòctones
©Enric Ballesteros
L’arribada d’espècies al·lòctones o exòtiques als ecosistemes litorals mediterranis
és una altra amenaça important per a la
seva conservació, especialment perquè
Caulerpa taxifolia envaint praderia de posidònia.
aquestes espècies acostumen a desplaçar
altres espècies autòctones i, conseqüentment, homogeneïtzen els ecosistemes
i alteren les interaccions ecològiques
habituals. A la Mediterrània existeixen
quasi 500 espècies al·lòctones, que han
estat introduïdes pel comerç marítim,
sobretot a través del canal de Suez, i pel
desenvolupament de l’aqüicultura. Les
espècies invasores que solen ser transportades als bucs dels vaixells són algues,
plantes, mol·luscs i crustacis. En llacunes
i gran part de la costa mediterrània estan
proliferant les algues Caulerpa taxifolia
i Caulerpa racemosa, que desplacen les
poblacions d’algues autòctones i contribueixen a la desaparició d’altres espècies
atesa la seva capacitat de produir toxines
nocives per a peixos, mol·luscs i crusta8%
10% 12% 14% 16% 18% cis. Similarment, el bàlsam (Carpobrotus
edulis) és una planta que també està envaint els espais costaners terrestres.
Figura 5.9. Origen dels residus
a la mar Mediterrània
Un efecte general de la contaminació sobre
els ecosistemes bentònics és la pèrdua de
biodiversitat, la desaparició d’espècies sensibles
i l’augment d’altres de més resistents. A la costa
nord-occidental de la Mediterrània, per exemple,
s’observa una progressiva degradació de les
poblacions d’algues brunes (Cystoseira spp.),
característiques d’aigües netes, en benefici de
poblacions d’algues carbonatades (Corallina
elongata) o verdes (Ulva spp., Cladophora spp.),
més característiques d’aigües riques en matèria
orgànica i més resistents a la contaminació. La
contaminació també pot causar la desaparició
completa d’herbeis de posidònia, tal com ha
succeït al llarg de tota la costa de Barcelona i
del Garraf (Ballesteros, 2006). Per altra banda,
la proliferació de meduses a la Mediterrània
occidental és conseqüència de la major salinitat
de l’aigua, provocada per la reducció de les
aportacions fluvials, l’augment de la temperatura
mitjana i la reducció de les poblacions dels
depredadors, com les tonyines o les tortugues.
Domèstics (abocaments
directes)
Instal·lacions
turístiques
Escolament
d’abocadors
Escolament dels rius
Embarcacions d’esbarjo
Poblacions
(abocaments directes)
Vaixells
Altres
0%
2%
4%
6%
| 83
5
E
El mar i els ecosistemes litorals:
canvi climàtic i reptes de futur
Els investigadors comencen a tenir indicis i proves que els efectes del canvi climàtic sobre el mar són encara més variats
i preocupants del que es preveia fa 15
anys. Els efectes de l’escalfament global
sobre els ecosistemes litorals mediterranis
no es poden deslligar de la greu situació
d’estrès i alteració que pateix la major
part d’ells. Per això cal entendre que els
impactes que descriurem en aquest apartat no estan desvinculats entre si ni tampoc dels factors antròpics que ocasionen
pertorbacions en aquests ecosistemes. Vivim en un món complex en què tot està
interrelacionat, on un efecte pot tenir diverses causes i una acció pot repercutir en
diversos processos alhora, i on les sinergies i retroalimentacions són freqüents i
sovint poc conegudes. Com hem fet en
el capítol anterior, descriurem primer els
impactes sobre el medi físic i, a continuació, les conseqüències sobre els éssers
vius, la biodiversitat i l’espècie humana.
el medi físic
– Augment de la temperatura de l’aigua. La Mediterrània s’escalfa més
que els altres mars. La temperatura a la superfície de la Mediterrània
va augmentar cinc vegades més que
la mitjana de la resta de mars i oceans del planeta entre els anys 1993
i 2003. També s’han registrat augments en la temperatura de l’aigua de
les zones humides costaneres (Ibáñez,
1
2009). És d’esperar que la temperatura de l’aigua, de la mà de l’augment
de temperatura de l’atmosfera, segueixi pujant. Els impactes de l’escalfament de l’aigua poden ser notables,
per exemple pel que fa a l’augment
del volum de l’aigua (que contribueix a la pujada del nivell del mar) i la
disminució de la densitat de l’aigua
de mar (fet que afectaria la circulació
geostròfica)1 (Ros, 2007). Més endavant veurem els efectes de l’augment
de temperatura sobre la fisiologia,
l’ecologia i la distribució dels organismes d’aigües salades i salobres.
©istockphoto/Denis Jr. Tangney
Els efectes del canvi climàtic es barregen i s’alimenten
mútuament amb els impactes directes de les activitats
humanes en el medi litoral i marí.
– Pujada del nivell del mar. Les projeccions consideren probable una pujada del nivell del mar de 0,35 metres
d’aquí a finals del segle XXI, encara
que les més pessimistes estimen que la
pujada podria ser de prop d’un metre.
La pujada, però, no seria uniforme al
llarg de la conca, sinó que seria més
pronunciada a l’est de la Mediterrània
(Miran, 2009; Ros, 2009).
Així doncs, moltes regions mediterrànies tindran cada cop més riscos de
submersió i d’erosió, no només a causa de la pujada del nivell del mar, sinó
també per la major incidència de tempestes i forts onatges. Les principals
conseqüències serien (Miran, 2009):
– Inundacions més importants a
costes baixes, especialment deltes,
llacunes costaneres i algunes illes.
El corrent geostròfic és el moviment horitzontal de l’aigua que compensa els desequilibris de la distribució de la massa a l’oceà.
– Erosió accelerada de roquissars i
platges.
– Salinització d’aigües freàtiques.
Alguns dels principals efectes del
canvi climàtic descrits sobre els ecosistemes costaners de Catalunya (deltes i llacunes) són, d’una banda, els
canvis en la hidrologia i la salinitat
de les llacunes i les badies i, de l’altra, el retrocés de la costa i la pèrdua
d’extensió dels ecosistemes litorals
(Ibáñez, 2009).
Els efectes de la pujada del nivell del
mar poden ser molt importants, especialment a moltes regions de costes
baixes o terrenys subsidents. La subsidència (pèrdua d’elevació del terreny
per compactació) s’ha de sumar a la
pujada real del nivell del mar, fet que
donaria lloc a una pujada relativa del
nivell del mar superior a la real. Els deltes són espais especialment vulnerables
a la pujada del nivell del mar, ja que,
a més de ser poc elevats (0-3 metres) i
patir subsidència, depenen fortament
de les aportacions d’aigua i sediments
del riu i, com hem vist, aquests aportacions poden disminuir encara més
a causa del canvi climàtic (Ibáñez,
2009; Ros, 2009). No obstant això,
les ciutats també poden veure’s afectades per la pujada del nivell del mar,
que comportaria la inundació d’àrees
urbanitzades i d’infraestructures presents al llarg de la costa. Les possibles
estratègies de prevenció d’inundacions
inclouen: a) reubicar les àrees potencialment més vulnerables i evitar construir en àrees de risc i b) desenvolupar
solucions d’enginyeria, com ara esculls
artificials de ciment o altres materials,
per exemple fusta i roca, davant la
costa. Aquestes últimes solucions són
negatives per als ambients litorals marins, ja que n’alteren l’ecologia i modifiquen els corrents marins i els fluxos
de sediments. En concret, les ciutats
d’Alexandria, situada al delta del Nil,
i Venècia es poden veure especialment
afectades (Miran, 2009).
Figura 5.10. Impacte potencial de la pujada del nivell del mar al delta del Nil
8 milions de persones afectades
5.700 km2 de terres cultivables submergides
4 milions de persones afectades
1.800 km2 de terres cultivables submergides
Mar Mediterrània
Mar Mediterrània
Rashid
Damiata
Alexandria
Rashid
Rashid
Damiata
Port said
Nivell del mar actual
Damiata
Port said
Alexandria
Alexandria
al-Mansura
Mar Mediterrània
al-Mansura
+ 50 centímetres
Port said
al-Mansura
+ 1,5 metres
Font: PNUMA/GRIDA-Arendal. Phillipe Rekacewicz, Otto Simonett - Febrer 2008
ió
bicarbonat
H2O + CO2
H2CO3
HCO3- + H+
àcid carbònic
HCO3-
CO= + H+
ió
bicarbonat
protó
ió
carbonat
protó
nutrients al litoral. De tota manera,
aquests dos últims processos tindran
un ritme i unes dimensions que no
es preveuen greus (Ros, 2009).
voca també un augment del CO2 al
mar, que acidifica l’aigua. El mar ja
s’ha començat a acidificar (entre un
0,1 i 0,3 de pH) i es preveu que, si no
es prenen mesures, a finals de segle el
pH de l’aigua del mar es podria reduir en 0,5 unitats (Ros, 2009). Com
veurem, aquesta acidificació pot tenir
un efecte molt greu sobre organismes
que tenen una gran importància ecològica i econòmica.
– Nutrients. A més de les alteracions
que ja hem comentat en les aportacions d’aigua, sediments i nutrients
com a conseqüència de la disminució dels cabals dels rius que desemboquen a la mar Mediterrània, hi ha
altres efectes derivats del canvi climàtic que poden modificar la quantitat
de nutrients al mar i al litoral i, per
tant, la seva producció primària. Per
exemple, quan l’augment del nivell
del mar impliqui la mort d’algunes
comunitats (sigui vegetació de maresmes inundades o herbeis de fanerògames que ja no reben la llum solar), la seva descomposició alliberarà
nutrients al mar. Les revingudes més
freqüents causades per les pluges torrencials també aportaran sediments i
– Vents i corrents. El canvi eventual
en el règim dels vents pot interferir
en els afloraments (moviment ascendent de l’aigua marina que dóna lloc
a una zona rica en nutrients). També
té implicacions en el moviment de
molts organismes marins. Els corrents marins també poden veure’s
afectats pel canvi climàtic. Un dels
efectes possibles i temuts de l’escalfament global seria l’alteració dels
©Enric Ballesteros
– pH. El pH dels mars i oceans està
molt relacionat amb la seva qualitat
d’embornal de carboni. Els oceans
representen el principal reservori de
carboni del planeta, tant en les aigües
superficials com, de manera molt
més important, en les profundes.
Aquesta capacitat d’emmagatzemar
carboni està molt relacionada amb
l’efecte tampó. El pH del mar és
força constant i lleugerament alcalí,
comprés entre 8 i 8,3, i depèn de la
quantitat de CO2 de l’aigua, en equilibri amb la de l’atmosfera. El diòxid
de carboni es dissol bé en l’aigua i
forma àcid carbònic, que es dissocia
en ió bicarbonat i, si les condicions
són alcalines, en carbonat, que retorna a bicarbonat si augmenta l’acidesa. L’augment del CO2 atmosfèric, a
causa de les activitats humanes, pro-
sistemes de corrents, que podria tenir efectes bruscos i catastròfics sobre
el clima, però no és possible predir
amb certesa efectes com aquest o,
per exemple, les modificacions que
hi pugui haver a la mar Mediterrània
(Ros, 2009).
els éssers vius
El canvi climàtic afectarà (de fet, ja ho
està fent) la distribució espacial de les
espècies. Pot tenir efectes importants
sobre la fisiologia, la fenologia i la mor-
Fadrí (Thalassoma pavo).
| 85
E
– Distribució. Durant el segle XX ja
es va observar un canvi en la distribució espacial de les espècies, que es
van desplaçar cap al nord i cap a cotes més altes a mesura que les temperatures augmentaven (Miran, 2009).
És evident que l’augment de la temperatura a la Mediterrània afavorirà
certes espècies i en perjudicarà unes
altres, i influirà en els seus llindars
de distribució i processos migratoris, tant al mar com als ecosistemes
litorals. Ja s’han constatat canvis en
les pautes de distribució de certs
organismes, així com mortalitats en
massa a causa del manteniment excepcional de la termoclina estival. A
curt termini es preveu un increment
en aquests canvis de distribució i
mortalitat en massa, mentre que a
un termini més llarg els deltes i les
llacunes podrien desaparèixer parcialment o totalment a causa de la pujada del nivell del mar (Prat i Manzano, 2009).
– Biologia de les espècies. De forma
semblant al que succeeix en els ecosistemes d’aigua dolça, la pujada de
la temperatura mitjana de l’aigua pot
afectar la fisiologia dels organismes
marins i dels que habiten les llacunes
salobres o els deltes. Aquests efectes,
mentre no comportin la desaparició
d’espècies, no s’han de veure com
fets excepcionals sinó més aviat com
processos ecològics dinàmics que
han tingut lloc en altres èpoques per
causes naturals.
Així, per exemple, es preveu l’alteració de la proporció de sexes d’alguns peixos, o de les seves pautes
reproductives, ja que són qüestions
lligades a la temperatura de l’aigua.
Els canvis en la disponibilitat d’aliments o en l’oxigen dissolt també
poden comportar modificacions en
la fenologia i la fisiologia de les espècies. L’estrès fisiològic debilita els
éssers vius i els fa més susceptibles de
patir malalties que poden proliferar
en les noves condicions (proliferació
de gèrmens, sobreabundància d’espècies tòxiques) (Ros, 2009). L’estrès
també els fa menys capaços de fugir
de depredadors o de competir amb
altres espècies més ben adaptades a
aquestes noves condicions.
Per altra banda, la inundació i l’erosió d’ecosistemes clau com les maresmes o els roquissars poden tenir
efectes molt greus sobre les espècies que hi habiten, i també sobre
les funcions de cria i alimentació
d’ocells, peixos i invertebrats, que
difícilment es podran dur a terme en
altres llocs, atesa l’alta taxa d’urbanització i degradació actual. En les
llacunes costaneres també s’esperen
diversos canvis associats a l’augment
Els organismes que tenen esquelets
calcaris (per exemple els mol·luscs,
els crustacis o els equinoderms) pa-
Coral·lígen (Paramuricea).
tiran els efectes de l’acidificació de
l’aigua. Les estructures protectores
d’aquests organismes estan constituïdes per carbonat de calci, que en
un medi àcid passa a ser bicarbonat
i, per tant, l’estructura es dissol. Els
més afectats potser seran els coralls
formadors d’esculls, en especial
d’aigües superficials i càlides, que
tindran problemes per mantenir
els seus esquelets intactes en aigües
més àcides. Això tindrà repercussions també sobre la gran biodiversitat que els esculls coral·lins acullen i
afavoreixen. Poden veure’s greument
afectades comunitats mediterrànies
que depenen d’organismes calcificats
com el trottoir mediolitoral de Lithophyllum byssoides i especialment la
comunitat circalitoral del coral·ligen
(Ros, 2009).
©CRAM
fologia de moltes espècies. Els efectes
sobre la biodiversitat al mar i els ecosistemes litorals probablement seran molt
significatius.
©Enric Ballesteros
5
Algues vermelles calcàries.
de temperatura de l’aigua: en el metabolisme dels organismes i en la
distribució del nínxol ecològic, en
les interaccions entre espècies i en la
seva distribució, en l’estructura de la
xarxa tròfica i els cicles biogeoquímics i en els processos ecològics com
la producció primària i la descomposició (Ibáñez, 2009).
– Biodiversitat. El canvi climàtic representa una amenaça per a la biodiversitat a la Mediterrània. Els canvis
en la biodiversitat de la mar Mediterrània atribuïts a l’escalfament global
tenen dues característiques comunes.
Per una banda, l’eliminació massiva
de les espècies més fràgils i longeves,
moltes de les quals són endèmiques
i/o relictes, i l’expansió d’espècies
banals, pioneres i sovint foranes. Per
l’altra, la «tropicalització» de la biota,
ja que es veuran afavorides espècies
termòfiles, tant les autòctones com
les atlàntiques que entren per l’estret
de Gibraltar i les de l’oceà Índic que
arriben pel canal de Suez. El resultat
serà la simplificació de les comunitats marines per diversos mecanismes, com ara la reducció de la biodiversitat marina, l’extinció d’espècies,
la simplificació de les xarxes tròfiques o la reducció de la producció (i,
per tant, de la pesca) (Ros, 2009).
Posidonia oceanica.
©Enric Ballesteros
©Alex Hearn
Peix martell (Sphyrna lewini).
La posidònia i el canvi climàtic
La posidònia (Posidonia oceanica) és una planta aquàtica endèmica de la Mediterrània que viu
en el fons marí formant extenses praderies (també anomenades herbeis). Estructuralment són
comparables a un bosc terrestre i alberguen una rica i diversa comunitat animal i vegetal. Tenen,
doncs, un paper clau en el manteniment de la integritat ecològica dels ecosistemes bentònics, ja
que no només són font d’aliment de múltiples espècies, sinó també el seu hàbitat. A més, tenen una
gran capacitat per absorbir diòxid de carboni dissolt en l’aigua i filtrar partícules en suspensió. És
aquesta capacitat per absorbir diòxid de carboni la que la fa interessant des del punt de vista de la
mitigació del canvi climàtic. La posidònia és considerada un embornal de carboni, un reservori que
absorbeix i emmagatzema el CO2.
No obstant això, aquest paper de la posidònia com a embornal marí es veu amenaçat. Les praderies de
fanerògames marines (posidònia i altres) ocupen aproximadament mig milió de km2 de la superfície
de mars i oceans, però es troben en regressió arreu, especialment a la Mediterrània, amb taxes de
pèrdua del 5 % anual. La posidònia es troba sotmesa a pertorbacions antròpiques com la pesca de
ròssec, la contaminació de les aigües, la construcció de ports, etc. Els efectes d’aquestes alteracions
es veuen agreujats pels canvis fisicoquímics derivats del canvi climàtic: la pujada del nivell del mar
augmenta l’erosió marina i la vulnerabilitat de la posidònia i farà disminuir la radiació incident en
el límit inferior de la praderia, al mateix temps que l’augment de la temperatura l’afecta greument i
facilita la presència d’espècies invasores al·lòctones (Ros, 2001; Invers i Ruiz, 2002; Duarte, 2009).
Tenint en compte que la posidònia és un gran aliat contra el canvi climàtic, mantenir les praderies és
un objectiu primordial, ja que, de la mateixa manera que els boscos, segresten importants quantitats
de carboni. La seva destrucció podria implicar la disminució de la capacitat del mar com a embornal
de CO2.
| 87
©Manel Mataró
Posidonia oceanica.
Impactes potencials
en el territori
L’avaluació dels impactes potencials del
canvi climàtic a les zones costanera i
marina de la regió mediterrània, duta
a terme pel PNUMA/PAM i basada
en diversos estudis, inclou la descripció dels efectes concrets previstos en 13
zones de la Mediterrània:
Font: AEMA i PNUMA, 2002.
Delta de l’Ebre,
Espanya
Augment de l’erosió de la costa; reestructuració de la línia costanera; pèrdua i inundació de zones
humides; reducció del rendiment de la pesca.
Delta del Roine,
França
Erosió de parts de la línia costanera inestables o amenaçades; reducció de les zones humides i de la
terra destinada a l’agricultura; augment de l’impacte de les onades; augment de la salinització dels
llacs costaners; desestabilització de les dunes; intensificació del turisme.
Delta del Po, Itàlia
Augment de les inundacions i de les pujades d’aigua; augment de l’erosió costanera; retirada de les
dunes; danys a la infraestructura costanera; salinització del sòl; alteració dels règims de descàrrega
d’aigua estacional; reducció de la producció primària i barreja d’aigua a prop de la costa; augment de
l’anòxia a les aigües més profundes.
Delta del Nil, Egipte
Augment de l’erosió costanera; disminució de les defenses costaneres i augment de les inundacions;
danys a la infraestructura del port i de la ciutat; retirada de les barreres de dunes; disminució de la
humitat del sòl; augment de la salinitat del sòl i de l’aigua de l’albufera; disminució de la producció de
la pesca.
Ichkeul-Bizerte,
Tunísia
Augment de l’evaporació-transpiració que duu a la disminució de la humitat del sòl; reducció de la
fertilitat del llac i augment de la salinitat; augment de la salinitat dels llacs i canvi en la fauna marina;
disminució de l’extensió de les zones humides i pèrdua de l’hàbitat d’aus aquàtiques.
Golf de Termaikos,
Grècia
Inundació de les terres baixes de la costa; penetració d’aigua salada als rius; inundació de les zones
humides; augment de l’estratificació de l’aigua del mar i de l’anòxia al fons; disminució del corrent
del riu; salinització de l’aigua subterrània; disminució de la fertilitat del sòl; dany a les estructures de
protecció de la costa; prolongació de la temporada turística.
Illa de Rodes, Grècia
Augment de l’erosió de la costa; salinització dels aqüífers, augment de l’erosió del sòl.
Illes de Malta, Malta
Salinització dels aqüífers; augment de l’erosió del sòl; pèrdua d’hàbitats d’aigua dolça; augment del risc
per a la salut humana, del bestiar i de les collites com a conseqüència de patògens i plagues.
Badia de Kastela,
Croàcia
Inundació de la font de Pantana i de l’estuari de Zrnovica; augment de la salinització dels estuaris i les
aigües subterrànies; impacte negatiu en els serveis costaners i les infraestructures; acceleració de la
deterioració dels edificis històrics; augment de la demanda domèstica, industrial i agrícola d’aigua.
Costa de Síria
Augment de l’erosió del sòl; modificació de la capa de vegetació a causa de l’augment de l’aridesa;
augment de la salinització dels aqüífers; erosió de les platges i danys a les estructures costaneres i als
assentaments humans a causa d’onades de tempestes excepcionals.
Cres-Lolinj, Croàcia
Augment de la salinització del llac Vrana; prolongació de la temporada turística; augment del risc
d’incendis forestals.
Costa albanesa,
Albània
Salinització dels aqüífers de la costa i manca d’aigua potable de qualitat; erosió del sòl (física);
allargament de la sequera estival; prolongació de la temporada turística.
Fuka-Matrouh, Egipte
Augment de l’evaporació-transpiració i disminució de les pluges; allargament de l’aridesa estival;
augment de l’erosió costanera; inundació a la part oriental; disminució de la fertilitat del sòl.
Àrea costanera de
Sfax, Tunísia
Salinització de les aigües subterrànies; augment de les pluges; possibilitat d’inundacions.
Protecció dels ecosistemes
litorals i marins: acords
internacionals i regionals
Figura 5.11. Zones especialment protegides (ZEP) i zones especialment protegides d’interès
mediterrani (ZEPIM), 2009
ZEP
La viabilitat d’algunes de les activitats
que sostenen l’economia mediterrània,
així com alguns dels valors culturals de
les seves poblacions, depenen en gran
mesura d’assegurar el bon estat ecològic dels ecosistemes litorals i marins.
Els pescadors no podran pescar si no
es regulen més estrictament els volums
de captura i no es minimitza l’impacte
que les tècniques de pesca actuals, especialment les xarxes de ròssec, tenen
sobre els organismes marins. El turisme
també es pot veure greument afectat si
empitjora la qualitat de les platges o
dels sistemes dunars i les llacunes, ja sigui per un excés de contaminació o per
un canvi en les condicions ecològiques
que afavoreixin la presència d’espècies
com les meduses i les algues tòxiques
o facin disminuir la diversitat animal
i vegetal, molt apreciada per un ampli sector de turistes, interessats en el
submarinisme i l’ecoturisme en àrees
litorals.
A més de la Convenció de Ramsar i la
Iniciativa Mediterrània per a les Zones
Humides (MedWet) comentades al capítol anterior, i de la mateixa legislació
específica de cada país, existeixen diversos acords internacionals i regionals
que intenten assegurar que els països
mediterranis, de forma individual i en
cooperació, protegeixin el medi litoral i marí mitjançant la regulació dels
fluxos contaminants o promovent l’establiment d’àrees protegides. Alguns
d’aquests acords inclouen:
– El Pla d’Acció Mediterrani (PAM),
adoptat per 16 països mediterranis
el 1975 sota el paraigües del recentment creat Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient
(PNUMA). Tot i que l’enfocament
ZEPIM
La reserva pelàgica
inicial del PAM era el control de la
contaminació marina, gradualment
va anar ampliant-se per incloure el
planejament i la gestió integrats de
les zones costaneres. Avui el PAM involucra 21 països mediterranis amb
la determinació de fer front a la degradació del mar, les costes i l’interior, mitjançant un desenvolupament
basat en la gestió sostenible dels recursos (http://www.unepmap.org/).
– El Protocol sobre Zones Especialment Protegides i Diversitat Biològica (Protocol ZEP/DB), adoptat
el 1995 per les parts signants de la
Convenció de Barcelona, atès el
convenciment que les zones protegides tenen una gran importància
per preservar la biodiversitat, tan
amenaçada a la nostra conca. També
en aquesta direcció s’implementa el
Programa d’Acció Estratègic per a
la Conservació de la Diversitat Biològica a la Mediterrània. A través
d’aquestes eines s’han identificat 104
espècies amenaçades que ara estan
incloses a les llistes d’espècies protegides de 18 països.
– La Convenció de les Nacions Unides sobre la Llei del Mar, que va
entrar en vigor l’any 1994.
– L’Acord sobre la Conservació de
Cetacis a la Mar Negra, la Mediterrània i la Zona Atlàntica Contigua,
ratificat per una gran majoria de països mediterranis l’any 1996, pretén
fomentar la conservació de dofins i
balenes.
– El Protocol per a la Gestió Integral
de la Franja Costanera Mediterrània, signat a Madrid l’any 2008,
vol promoure, entre altres, un marc
comú per a la planificació de la franja litoral mediterrània que augmenti
el nombre d’espais litorals protegits,
que asseguri la integritat ecològica
dels ecosistemes i que fomenti la
cooperació entre els diferents actors
implicats en les activitats econòmiques que afecten la franja.
– El Pla d’Acció de la Unió Europea
per a l’Explotació i l’Ús Sostenible
dels Recursos Pesquers a la Mediterrània estableix una sèrie de programes i estratègies que regulen el
volum de les captures permeses i l’ús
de les xarxes de ròssec a prop de la
costa, actuen contra la pesca il·legal
i defineixen tot un seguit d’ajudes
econòmiques per a aquells pescadors
que vegin afectada la seva activitat
com a conseqüència de les regulacions
(http://ec.europa.eu/fisheries/
cfp/2002_reform_en.htm).
| 89
©istockphoto/Hans Laubel
6
Respondre al canvi
climàtic
Des de l’inici del llibre s’ha descrit el clima de la Mediterrània, com ha canviat des de temps remots, com canviaran
les condicions climàtiques durant les properes dècades i quins impactes tindran aquestes noves condicions sobre
diferents sectors d’activitat dels països mediterranis, i s’han analitzat els efectes del canvi climàtic sobre els recursos
hídrics, la seva disponibilitat i el seu accés, així com els possibles impactes sobre els ecosistemes d’aigua dolça, litorals i marins, tant importants per a la configuració econòmica, social i cultural de la Mediterrània. Ara que arribem
al final, cal aprofundir en una sèrie de qüestions fonamentals: què es pot fer davant del canvi climàtic? Com s’hi pot
respondre? Què s’està fent a la regió mediterrània? Com ens hi hem d’adaptar?
Aquest capítol respon a aquestes qüestions de manera concisa. Explica com ha respost la comunitat internacional
al canvi climàtic i presenta un seguit d’estratègies a curt i llarg termini per reduir les emissions de diòxid de carboni
(també anomenades estratègies de mitigació), tant arreu del món com a la Mediterrània i en l’àmbit ciutadà. Finalment, presenta algunes opcions a l’abast per adaptar-se a un cert nivell de canvi climàtic que, malauradament, ja és
inevitable (estratègies d’adaptació).
| 91
6
A
La resposta internacional
Des d’ara mateix, cal reduir les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle de manera considerable,
mitjançant l’acció decidida dels governs i els ciutadans
sobretot dels països més rics.
El fenomen del canvi climàtic ha anat
guanyant protagonisme a l’agenda política internacional des de mitjan última dècada del segle passat i, sobretot,
des de l’any 2005, quan va entrar en
vigor el Protocol de Kyoto i molts països desenvolupats van adoptar compromisos de reducció d’emissions (figura
6.1). Els objectius de reducció d’emissions s’han d’acomplir durant el període 2008-2012 i es van calcular prenent com a referència les emissions del
1990. Per exemple, la Unió Europea,
aleshores amb 15 països membres, es
va comprometre a reduir les emissions
un 8 % en el seu conjunt respecte dels
nivells del 1990. Això va permetre que
alguns països europeus menys desenvolupats, com ara Espanya o Grècia,
poguessin augmentar les seves emissi-
Figura 6.1. Objectius d’emissions del Protocol de Kyoto per
països i per al període 2008-2012, respecte de les emissions
del 1990
ons, mentre que d’altres, com el Regne
Unit, les haguessin de reduir de manera
més significativa (figura 6.2).
Aquesta voluntat política de reduir les
emissions i replantejar el model energètic actual és conseqüència de les negociacions relatives a la Convenció Marc de
les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que reuneix anualment tots els
representants dels països que s’hi han
adherit des de l’any 1994. Aquesta reunió anual, coneguda com la Conferència de les Parts (COP, pel seu acrònim
anglès), impulsa i supervisa l’aplicació
de les normes de la Convenció i des de
la seva tercera reunió (COP-3), mantinguda a la ciutat de Kyoto, al Japó,
també vetlla pel desenvolupament i la
implementació del Protocol de Kyoto.
Islàndia
10%
Austràlia
8%
Noruega
1%
Rússia
0%
Ucraïna
0%
Nova Zelanda
0%
-6%
Hongria
-8%
-6%
Polònia
-5%
Croàcia
-6%
Canadà
-6%
Japó
-7%
Estats Units
8%
Unió Europea
Font: elaboració pròpia
Figura 6.2. Objectius d’emissions del Protocol de Kyoto
per països de la Unió Europea i per al període 2008-2012,
respecte de les emissions del 1990
-13%
Àustria
-7,5%
Bèlgica
-21%
Dinamarca
-21%
Findlàndia
0%
França
0%
Alemanya
Grècia
25%
Irlanda
13%
-6,5%
Itàlia
-28%
Luxemburg
-6%
Holanda
-12,5%
Portugal
27%
Espanya
15%
Regne Unit
Suècia
©www.istockphoto.com/Kimberly Deprey
Font: elaboració pròpia
4%
Figura 6.3. Una cronologia de la política de canvi climàtic
1827
Joseph Fourier presenta l’analogia entre el comportament de la calor a
l’atmosfera i el seu comportament en un hivernacle
1865
John Tyndall desenvolupa la teoria de Fourier
1896
Svante Arrhenius desenvolupa la teoria que un increment de la concentració
de diòxid de carboni a l’atmosfera es traduirà en un escalfament global
1957
La primera estació per mesurar les concentracions de diòxid de carboni a
l’atmosfera s’instal·la a l’observatori de Mauna Loa
1971
Primera conferència científica sobre el canvi climàtic, Suècia
1975
Es publica un dels estudis més grans fins a la data sobre les causes i conseqüències del canvi climàtic, finançat per l’Acadèmia de Ciències dels EUA
1979
Primera Conferència Mundial sobre el Clima. Creació del Programa Mundial
sobre el Clima.
1982
Un altre informe de l’Acadèmia de Ciències dels EUA reafirma que doblar la
concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera es traduirà en una pujada
de la temperatura mitjana global d’entre 1,5 i 4,5 ºC
1987
L’Organització Meteorològica Mundial i el Programa de les Nacions Unides
per al Medi Ambient creen el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el
Canvi Climàtic
1990
Primer Informe de l’IPCC
1994
La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic entra en
vigor
1996
Segon Informe de l’IPCC
1997
La Convenció estableix el Protocol de Kyoto, que defineix límits d’emissió per
als països més rics i per al període 2008-2012
Una cronologia de la política
internacional sobre el canvi
climàtic
Durant el segle XIX, científics com Joseph Fourier, John Tyndall o Svante Arrhenius van anar perfilant la teoria que
una major concentració de gasos amb
efecte d’hivernacle a l’atmosfera del planeta produiria un increment de l’efecte
d’hivernacle i, per tant, un escalfament
global. Malgrat això, la primera reunió científica internacional per discutir
el problema no va tenir lloc fins l’any
1971, a Suècia. La primera conferència
mundial sobre el clima va tenir lloc l’any
1979, a càrrec de l’Organització Meteorològica Mundial, que l’any 1987, juntament amb el Programa de les Nacions
Unides per al Medi Ambient, va crear
el Grup Intergovernamental d’Experts
sobre el Canvi Climàtic (IPCC).
L’IPCC va ser crític en la presa de consciència internacional sobre el fenomen
del canvi climàtic. L’any 1990 va publicar el seu primer informe i, tot seguit, l’any 1992, la Cimera de Rio de
Janeiro sobre Medi Ambient i Desenvolupament, organitzada per les Nacions Unides, va redactar la Convenció
Marc sobre el Canvi Climàtic, que va
entrar en vigor l’any 1994. L’any 1997,
a la COP-3, la Convenció va redactar
el Protocol de Kyoto, que no va entrar
en vigor fins l’any 2005 per la negativa dels Estats Units a ratificar-lo l’any
2001 i la tardana ratificació de Rússia. L’any 2007 es va publicar el quart
informe del Grup d’Experts sobre el
Canvi Climàtic i es van iniciar les negociacions sobre el futur del Protocol
de Kyoto a partir de l’any 2012.
Figura 6.4. Contribució històrica a les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle 1900-2005
Austràlia 1%
Canadà 2%
Japó 4%
2001
Tercer Informe de l’IPCC
Els EUA decideixen no ratificar el Protocol de Kyoto
2005
El Protocol de Kyoto entra en vigor (després de la ratificació de Rússia a
final del 2004)
2007
Quart Informe de l’IPCC
Comencen les discussions sobre el futur de Kyoto després de l’any 2012
2009
2009
COP-15 (Copenhaguen)
Xina, Índia i altres països
asiàtics 12%
Estats Units 29%
Antiga Unió Soviètica 14%
Orient Mitjà 3%
Àfrica 3%
Llatinoamèrica 4%
Europa 28%
Font: elaboració pròpia a partir de Rowlands (1995) i altres.
Font: elaboració pròpia a partir de dades disponibles a l’Institut de Recursos Mundials.
| 93
6
A
I després del 2012?
Precedida d’una mobilització popular
sense precedents, la COP-15 –la Conferència de les Parts que ha tingut lloc a Copenhaguen el desembre del 2009 – podia
haver estat un moment crucial en la definició del camí cap al futur que desitgem.
El repte de Copenhaguen era aconseguir
un acord que permetria que l’augment de
la temperatura mitjana global no arribés
als 2 ºC (respecte dels valors preindustrials). Calia, doncs, que la COP-15:
- establís nous i més ambiciosos objectius de reducció de gasos amb efecte
d’hivernacle per part dels països industrialitzats;
- obtingués el compromís per part dels
països en via de desenvolupament
de frenar el creixement de les seves
emissions;
- acordés el finançament necessari per
ajudar els països més pobres a adaptar-se
i mitigar els efectes del canvi climàtic, i
- creés una institució internacional per
gestionar aquests diners.
Ara bé, tot i les grans expectatives i esperances dipositades en aquesta reunió,
el resultat no ha estat ni de bon tros el
desitjat. Els més de 190 representants
de països no han estat capaços d’arribar
a un acord vinculant i just per fer front
al gran repte del canvi climàtic.
Les conclusions del procés de discussió
s’han materialitzat en el document anomenat «L’acord de Copenhaguen», que
finalment no ha estat adoptat per la Convenció i al qual només s’hi adhereixen els
països de forma voluntària. A més, tot i la
contrastada informació científica de què
es disposa actualment, el contingut de
l’acord és insuficient i no assegura les reduccions d’emissions de gasos amb efecte
d’hivernacles que són necessàries per no
superar l’increment de 2 ºC de temperatura respecte dels nivells preindustrials.
Responsabilitats compartides,
però diferenciades
Mitigació, adaptació
i cooperació
Tots els països han de cooperar per fer
front comú davant del canvi climàtic,
però és important tenir en compte que
la responsabilitat històrica de les emissions acumulades a l’atmosfera recau,
sens dubte, en els països desenvolupats
(vegeu la figura 6.4). Els països rics són
responsables conjuntament d’un 70 %
de les tones de CO2 que s’han emès a
l’atmosfera des dels inicis de l’era industrial (PNUD, 2008). Existeixen,
doncs, responsabilitats diferenciades.
La resposta internacional al canvi climàtic té dos fronts clars d’actuació.
Per una banda, la mitigació del canvi
climàtic, és a dir, la reducció de les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle amb l’objectiu d’estabilitzar les
concentracions d’aquests gasos a l’atmosfera i evitar així que la temperatura
global augmenti per sobre del que els
científics consideren llindar perillós:
els 2 ºC per sobre de les temperatures
preindustrials. Per una altra banda, el
canvi climàtic ja és una realitat i els
seus efectes, com hem vist, ja es deixen
sentir en diferents parts del món. La
temperatura està augmentant i continuarà fent-ho encara que deixéssim
ara mateix d’emetre gasos a l’atmosfera
(atesa la inèrcia del sistema climàtic).
És cert que la major part de l’elevada
concentració actual de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera és atribuïble als països que es van industrialitzar
durant els segles XIX i XX, però també
hem de tenir en compte que els països en
via de desenvolupament van guanyant
terreny en el camp de les emissions i que
representen una proporció cada cop més
gran en el recompte d’emissions globals.
Hi ha dos casos que cal analitzar detingudament: la Xina i l’Índia. Les petjades
de carboni d’ambdós països estan creixent molt; de fet, la Xina està a punt de
superar els Estats Units i convertir-se en
el principal emissor del món, i l’Índia és
el quart emissor mundial.
A la Mediterrània també existeixen responsabilitats diferenciades, a causa del
nivell de desenvolupament desigual dels
països de la conca i de les emissions acumulades al llarg de la història que se’ls
pot atribuir. L’any 2000, a la Mediterrània, el 70 % de les emissions de CO2
relacionades amb el consum d’energia
corresponien als PNM. Amb tot, cal estar molt atents al fet que les emissions
dels PSEM estan creixent molt més ràpidament que les del PNM: en l’escenari
base, l’any 2020 els PSEM ja representarien el 50 % del total de les emissions
mediterrànies (Tourre et al., 2008).
Per tant, simultàniament a la reducció
de les emissions, és necessària i urgent
una segona vessant de la resposta internacional: l’adaptació al canvi climàtic.
La lluita contra el canvi climàtic és una
lluita global i ha d’involucrar tots els països i els habitants del món. És evident,
però, que no tots els països ni totes les
persones disposen dels mateixos recursos per respondre a l’escalfament global,
tant pel que fa a la reducció de les emissions com a l’adaptació als efectes adversos del canvi climàtic. És per això que
són necessaris molts esforços en matèria
de cooperació internacional: cal garantir
la transferència de les tecnologies i els
recursos necessaris per assegurar que els
països i les persones més empobrides del
planeta no quedin al marge de la lluita i
no en pateixin les conseqüències d’una
manera desproporcionada.
6
B
La mitigació del canvi climàtic
procés de transició cap a una economia
de mercat. La llista completa de països
amb compromís de reducció d’emissions està especificada en l’annex I del
Protocol, i no inclou ni la Xina ni l’Índia. A la Mediterrània, només els països
mediterranis que pertanyen a la Unió
Europea tenen compromisos en el marc
del Protocol de Kyoto. Si es compleixen
les prediccions sobre volums d’emissió
durant els propers anys, els països de la
UE de la conca ho tindran difícil per
assolir els seus objectius de reducció,
especialment Grècia i Espanya.
Mitigar el canvi climàtic, és a dir, frenar
l’escalfament i reduir-ne els efectes, només serà possible si som capaços de minimitzar les nostres emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle. Això implica
transformar la nostra manera de produir
i utilitzar l’energia, i aprendre a viure dins
dels límits de la sostenibilitat ecològica.
Hem vist que aquest és l’objectiu del
Protocol de Kyoto. Aquest protocol no
implica compromisos de reducció per a
tots els països del món, sinó només per
als països desenvolupats i els països en
©istockphoto/José Luis Gutiérrez
Per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
cal impulsar les formes de generació d’energia neta
i renovable, així com ser més eficients en l’ús de l’energia
i reduir-ne el consum.
Figura 6.5. Emissions del sector energètic dels països euromediterranis en relació
amb els compromisos de Kyoto
180
Emissions de CO2 fòssil - Objectiu de Kyoto = 100
160
140
120
Escenari base: basat en les orientacions
definides en les estratègies energètiques
nacionals i de les grans companyies,
i assumint que no es produirà cap canvi
significatiu per contenir l’ús d’energia
i que continuaran les tendències actuals
quant al progrés tecnològic.
100
80
60
40
Escenari alternatiu: basat en la potenciació
de l’estalvi energètic entre un 20 i un 25
% de la demanda total d’energia, i en un
desenvolupament més ràpid de les fonts
d’energia renovables.
20
0
1971
Espanya
1990
França
1998
2000
Itàlia
2010
Grècia
2025
(base)
2025
(alternatiu)
Objectiu de Kyoto (2010)
Segons els darrers informes internacionals, per evitar un canvi climàtic
perillós, és a dir, perquè l’augment de
temperatura respecte dels nivells preindustrials no superi els 2 ºC, serà necessari que els països rics redueixin les
seves emissions en un 30 % l’any 2020
i en un 80 % abans del 2050. Es preveu
que, en el millor dels casos, els fruits de
les mesures de mitigació es comencin a
notar a partir de l’any 2030. Com hem
vist, caldrà que no només els països desenvolupats, sinó tots els països, es comprometin en aquesta lluita. Els països en
via de desenvolupament han de retallar
les emissions en un 20 % d’aquí al 2050
(PNUD, 2008). Per tant, l’acord que
substitueixi el Protocol de Kyoto l’any
2012 haurà d’aconseguir, per una banda, un compromís més ambiciós per
part dels països rics i, per l’altra, el compromís, en la mesura que sigui possible,
de països amb economies emergents
com la Xina, l’Índia o el Brasil i altres
països en via de desenvolupament.
| 95
6
B
En l’àmbit de la Mediterrània, les prioritats s’han de centrar en la disminució
immediata de les emissions dels PNM,
mentre que els PSEM han de controlar
les emissions futures i evitar que augmentin desmesuradament.
La revolució energètica
La cooperació entre els països mediterranis és essencial perquè la reducció
d’emissions a la conca sigui un èxit.
Cal compartir coneixements, eines i
tecnologies que contribueixin a reduir
les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a tota la regió. Per tal de minimitzar l’increment d’emissions associat al desenvolupament dels països
del sud i de l’est de la Mediterrània,
el finançament públic internacional
és clau per proveir els fons necessaris
per implementar accions de millora de
l’eficiència i l’adopció de tecnologies
netes i energies renovables en aquests
països. L’ajuda oficial al desenvolupament també és important per ajudar els països més pobres en aquestes
qüestions.
Energia primària i energia final
a la Mediterrània
A la Mediterrània, el 72 % de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
estan relacionades amb l’ús de l’energia. Les energies fòssils van representar
l’any 2006 el 80 % del total de l’energia primària que necessitaven els països de la conca (el 94 % als PSEM i
el 75 % als PNM). Es preveu que la
demanda d’energia primària a la Mediterrània serà 1,5 vegades més gran el
2025 que el 2006 i que les emissions de
CO2 relacionades amb l’ús de l’energia
augmentin un 55 % als PNM i un 119
% als PSEM durant el mateix període
(Tourre et al., 2008).
©istockphoto/Michael Utech
El repte és, doncs, reconvertir el model
energètic actual en un model menys
intensiu en emissions. La nova manera
de fer ha de fonamentar-se en tres pilars
principals: les energies renovables, l’estalvi i l’eficiència. En realitat estem parlant d’una «revolució energètica», ja que
els canvis necessaris són realment importants. És evident que aquesta no és
una tasca fàcil ni pot tenir lloc d’un dia
per l’altre. Reconvertir el model energètic actual comporta una sèrie de costos,
ja que cal fer inversions en recerca, noves tecnologies i models de distribució
energètica. Així doncs, mirat a curt termini, resulta més car canviar de model
que continuar amb el que tenim. Tanmateix, si prenem en consideració les
conseqüències de no apostar per aquesta
transformació i tenim en compte els impactes del canvi climàtic i els seus costos
associats –per exemple, l’impacte econòmic de les sequeres sobre la producció d’aliments–, ens adonem que resulta
més barat començar avui mateix a implementar estratègies de mitigació del
canvi climàtic per reduir les emissions
que fer front als seus efectes en el futur.
Figura 6.6. Fonts d’energia primària, 2000 i 2025
2000 PNM
2000 PSEM
1%
3%
2000 TOTAL
2% 1%
1%
2%
12%
Els sectors de consumidors finals
d’energia que determinaran les emissions futures estan relacionats principalment amb:
15%
13%
15%
21%
27%
21%
19%
45%
54%
2025 Escenari base PNM
2%
3%
48%
2025 Escenari base PSEM
2025 Escenari base TOTAL
2%
2%
1%
2%
10%
14%
9%
20%
16%
40%
33%
27%
43%
17%
2025 Escenari alternatiu PNM
14%
40%
2025 Escenari alternatiu PSEM
3%
8%
2025 Escenari alternatiu TOTAL
5%
3%
18%
3%
11%
12%
10%
35%
16%
41%
34%
32%
30%
24%
Fonts de subministrament (%):
Carbó
Petroli
Gas natural
Nota:
Hidràulica: energia hidroelèctrica, tant de gran com de petita escala.
Renovables: energia geotèrmica, solar i eòlica.
Nuclear
Hidràulica
Renovables
- El transport de persones i mercaderies. Les emissions d’aquest sector
estan fortament relacionades amb
el nivell de vida de les persones. Per
això són més altes als PNM (29 %
del total), on el transport ha estat
el sector que més ha contribuït a
l’augment d’emissions (Tourre et al.,
2008). En aquest sector cal apostar
clarament per la millora dels sistemes de transport públic i per la bicicleta, afavorir mecanismes com ara la
millora de les normes d’eficiència en
l’ús dels combustibles, adoptar mesures sobre el preu del combustible
i el preu dels passatges de mitjans de
transport fortament contaminants
com l’avió, reduir el transport rodat
de mercaderies... I els combustibles
alternatius, quin paper juguen en la
mitigació del canvi climàtic? Actualment hi ha un intens debat sobre
els beneficis dels biocombustibles, ja
que, per una banda, poden oferir als
països rics l’oportunitat de contaminar menys i reduir la seva dependència respecte del petroli, però, de l’altra, estan causant veritables estralls
ambientals i socials als països d’on
prové la matèria primera per a l’obtenció d’aquests biocombustibles,
com en el cas d’extenses zones de
Malàisia i Indonèsia (PNUD 2008).
- La construcció (fàbriques de ciment,
comerç, construcció, sector terciari i
residencial...) és un sector clau que
als PSEM ja representa el 40 % del
consum d’energia. En aquest sector
hi ha un gran potencial de reducció
d’emissions, associat a les mesures
d’eficiència i a les energies renovables
(Tourre et al., 2008).
Font: elaboració pròpia a partir de Benoit i Comeau, 2005.
| 97
6
B
- L’ús d’electricitat (principalment als
edificis: calefacció, aires condicionats, electrodomèstics) està augmentant molt ràpidament a la Mediterrània i especialment als països del sud i
l’est de la conca. La producció d’electricitat representa una part molt important de la demanda total d’energia de la regió i és el sector que més
contribueix a les emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle de la regió
(38 % el 2004). Entre els exemples
d’opcions per reduir les emissions
generades en la producció d’electricitat figuren canviar la font d’energia
primària (passar del carbó i el petroli
al gas, expandir les energies renovables); millorar l’eficiència energètica
dels processos de combustió i de distribució energètica (rehabilitació de
centrals tèrmiques velles, tecnologies
de cogeneració) o fins i tot capturar i
emmagatzemar el diòxid de carboni
generat en els processos de combustió (encara que aquestes tecnologies
encara no estan suficientment desenvolupades) (Tourre et al., 2008).
La reducció més substancial de les
emissions vindrà a través de la combinació de totes aquestes opcions,
però el que sembla clar és que, malauradament, en les properes dècades
el model energètic continuarà dominat per fonts d’energia primària no
renovables.
Figura 6.7. Producció d’electricitat, per font (%), 2000 i 2025
2000 PNM
2000 PSEM
2000 TOTAL
1%
2%
15%
16%
15%
16%
18%
22%
12%
14%
42%
13%
32%
20%
41%
20%
2025 Escenari base PNM
2025 Escenari base PSEM
2025 Escenari base TOTAL
4%
11%
8%
13%
12%
16%
22%
13%
6%
14%
6%
7%
18%
26%
30%
38%
66%
2025 Escenari alternatiu PNM
2025 Escenari alternatiu PSEM
2025 Escenari alternatiu TOTAL
7%
9%
14%
1%
15%
1%
24%
2%
29%
17%
18%
28%
16%
16%
31%
Fonts de subministrament (%):
51%
Carbó
Petroli
Gas natural
Nota:
Hidràulica: energia hidroelèctrica, tant de gran com de petita escala.
Renovables: energia geotèrmica, solar i eòlica, exclosa la biomassa.
Font: elaboració pròpia a partir de Benoit, G.; Comeau, A. (2005).
Nuclear
21%
Hidràulica
Renovables
Eficiència energètica
Augmentar l’eficiència energètica vol
dir proveir els mateixos serveis utilitzant menys energia. Aquesta estratègia
implica guanys des de tots els punts de
vista: redueix la dependència, els costos
i els impactes derivats del subministrament d’energia. S’aconsegueix, per
exemple, fomentant la utilització de
maquinària, tecnologia o vehicles que
funcionin amb menys energia que els
tradicionals. Les normes d’eficiència
energètica per a edificis, electrodomèstics i vehicles poden fer disminuir
considerablement les emissions dels
països. Aquesta és una opció que és
possible immediatament i que presenta
la relació cost-benefici més elevada, especialment en l’àmbit dels edificis (aigua calenta sanitària, bombetes de baix
consum, aïllament tèrmic de l’edifici),
però també en el sector de la indústria
i del transport.
representaven el 7 % del subministrament total d’energia primària, mentre
que a tot el món les renovables representaven el 12,7 % de la demanda
energètica total. El potencial de creixement d’aquestes energies a la regió
és molt elevat, ja que es tracta d’una de
les regions més assolellades del món,
amb molts paratges ventosos i recursos geotèrmics considerables. L’energia
hidroelèctrica és la renovable que actualment més s’explota a la Mediterrània, però les renovables no hidràuliques han experimentat un creixement
molt important en les darreres dècades
i s’espera que continuïn creixent a un
ritme sostingut en els propers 20 anys
(OME, 2008).
Figura 6.8. Les energies renovables en el subministrament d’energia
primària total a la Mediterrània, 2000 i 2030
2025
2030
3%
2%
25%
5%
43%
30%
37%
8%
13%
10%
12%
Carbó
Petroli
7%
12%
Gas natural
Nuclear
Renovables
11%
Hidràulica
Altres renovables
Font: OME, 2008.
L’aposta per l’expansió de l’eficiència,
però, necessita molts esforços en matèria de cooperació internacional, fortes
inversions de capital, transferència de
tecnologia, capacitació i tenir clara la
convicció que els beneficis que generaria una transició cap a tecnologies de
baixes emissions de carboni als països
menys desenvolupats recaurien en la
seguretat climàtica global i que, per
tant, tota la humanitat se’n beneficiaria.
Malgrat les abundants fonts energètiques renovables de què disposa la
Mediterrània, actualment estem molt
lluny de treure’n tot el profit que podríem. A la conca mediterrània, l’any
2005 les energies renovables (incloses
l’energia hidroelèctrica i la combustió de biomassa i de residus) tan sols
©istockphoto
Energies renovables?
| 99
6
B
Figura 6.9. Subministrament d’energia primària a partir
de renovables a diverses regions mediterrànies, 1970-2030
Figura 6.10. Generació d’electricitat fotovoltaica, 2006 i 2010
180
2006≈7 TWh
2010≈25 TWh
160
140
Mtep
120
22%
25%
19%
100
35%
5%
80
12%
60
19%
28%
18%
40
15%
20
0
1970
1990
2000
2005
2020
2010
2030
Alemanya
PNM no pertanyents a la UE
PNM pertanyents a la UE
Sud-est
Font: OME, 2008.
- Energia solar. La Mediterrània és
una regió molt assolellada, especialment la riba sud. L’any 2006 a la
Mediterrània es va produir el 5 %
de l’energia fotovoltaica mundial
i es preveu que aquesta xifra augmenti fins el 19 % l’any 2010. En
els PSEM l’energia solar fotovoltaica ofereix una bona oportunitat per
proveir d’electricitat les poblacions
rurals que encara no tenen accés a
la xarxa. L’ús d’energia solar tèrmica
ha crescut molt als PNM i pot ferho molt més als PSEM. Una oportunitat molt important que ofereix
el sector solar és la seva incorporació
en els edificis i el desenvolupament
urbà (que actualment, i durant els
propers anys, es troba en expansió,
sobretot als PSEM). També es tracta d’una oportunitat per al sector
industrial, perquè pot afavorir el
desenvolupament d’empreses dedicades a aquest sector i la generació
de llocs de treball en la indústria i els
serveis relacionats.
Japó
Estats Units
Mediterrània
Resta del món
Sud-oest
Font: Soler et al., 2007.
- Energia eòlica. És la tercera font
d’energia primària renovable més
important a la regió, després de la hidràulica i la biomassa, i molt per sobre de la solar. L’eòlica ha experimentat un creixement espectacular en els
darrers cinc anys i té molt de potencial per seguir creixent, sobretot a països com el Marroc, Egipte i Tunísia.
En els darrers anys aquest sector ha
crescut significativament a Espanya.
Pel que fa a la producció d’electricitat,
com podem veure a la figura 6.11, és
la font renovable més explotada, després de la hidroelèctrica.
- La biomassa. És una font energètica important en diverses àrees de la
conca, especialment els PSEM, on la
llenya és força utilitzada a les llars,
sobretot a les més humils, i sovint
comporta problemes de sobreexplotació i desforestació.
- Energia geotèrmica. Es genera convertint aigua calenta o vapor provinents de l’interior de la terra en
electricitat. També es pot utilitzar
directament la calor per a calefacci-
Figura 6.11. Proporció de les diferents energies renovables no
hidràuliques en la generació d’electricitat a la Mediterrània, 2005 i 2030
2005
2030
1%
5%
5%
1%
11%
21%
73%
Solar
83%
Geotèrmica
Biomassa i residus
Eòlica
Font: OME, 2008.
ons i altres aplicacions. A la Mediterrània existeixen recursos geotèrmics
considerables. Itàlia i Turquia en són
els principals productors de la regió.
- Energia hidroelèctrica a petita esca-
la. És molt apropiada per electrificar
zones rurals no connectades. Hi ha
possibilitats d’augmentar el nombre
de centrals elèctriques petites, especialment als Balcans, Grècia i Turquia.
Sovint es diu que l’energia nuclear
pot resoldre el problema de l’escalfament global. Si bé és cert que generant
electricitat mitjançant la fissió nuclear
s’emeten menys gasos amb efecte d’hivernacle que mitjançant la crema de
combustibles fòssils, no hem de perdre
de vista que si tenim en compte tot el
cicle del combustible nuclear, aleshores
la diferència minva significativament
(per produir l’urani enriquit –matèria primera de les centrals nuclears– a
partir d’urani natural cal cremar grans
quantitats de combustibles fòssils i, per
tant, s’emeten gasos amb efecte d’hivernacle) (Puig, 2009).
©istockphoto/sabrina dei nobili
Energia nuclear?
©istockphoto/Hans F. Meier
Els països del nord de la Mediterrània
són els majors productors d’energies
renovables de la regió, però es preveu
que cap al 2030 els PSEM, especialment Turquia i Egipte, hauran escurçat les diferències entre les dues ribes.
Per desenvolupar el potencial de les
renovables a la Mediterrània caldrà fer
esforços per superar els actuals esculls
tècnics, institucionals i financers, i
serà necessària una cooperació regional
forta. Iniciatives com la Unió pel Mediterrani (Procés de Barcelona) ja proporcionen un marc per a la cooperació
entre les dues ribes i projectes concrets
com el Pla Solar Mediterrani, presentat
el 2008 (OME, 2008).
A més, cal tenir en compte altres factors
a l’hora d’avaluar la conveniència d’utilitzar l’energia nuclear com a substituta
dels combustibles fòssils en la generació
d’electricitat: un eventual accident nuclear té efectes catastròfics sobre la vida
i la salut humana i dels ecosistemes que
perduren durant generacions; aquesta
tecnologia genera una gran quantitat
de residus líquids i sòlids, tant en el
procés d’extracció del mineral com en
| 101
6
B
la fabricació de l’urani enriquit (alguns dels
quals són actius durant centenars de milers
d’anys); la indústria energètica nuclear està
estretament vinculada a la indústria de l’armament (que utilitza l’urani empobrit –residu de la fabricació d’urani enriquit– en la
fabricació d’algunes armes); el cost de construcció de les centrals nuclears, que sovint
és subvencionat amb diners públics, és molt
elevat i els minerals radioactius tenen un caràcter finit i escàs.
©istockphoto/Steven Allan
El paper de l’energia nuclear en el model
energètic del futur dependrà del seu cost,
de la percepció social del risc, de la capacitat i la seguretat en la gestió dels residus
radioactius i de la implementació efectiva
de les normatives internacionals sobre la
no-proliferació d’armament nuclear. També cal tenir en compte que la inversió en la
producció d’energia nuclear no afavoreix el
desenvolupament de sistemes de producció
energètica més autònoms, descentralitzats i
de petita escala (Sustainable Development
Comission, 2006). A la Mediterrània, l’ús
d’energia nuclear està concentrat a la riba
nord, especialment a França.
- Mecanisme de desenvolupament net: els
països amb compromisos de reducció,
així com les seves empreses, poden obtenir certificats de reducció d’emissions
a partir del finançament o la implantació d’un projecte en un país en via de
desenvolupament que redueixi o segresti
les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
- Aplicació conjunta: és semblant al mecanisme de desenvolupament net, però
només implica els països amb compromisos de reducció (per exemple, un país
desenvolupat inverteix en un projecte en
un país en transició).
El fet que a la conca Mediterrània hi hagi
països industrialitzats, que tenen compromisos en el marc del Protocol de Kyoto, i
països en via de desenvolupament, que no
en tenen, implica que ens trobem en un
espai geogràfic on la cooperació regional
té un gran potencial i on el mecanisme de
desenvolupament net pot tenir un paper
important que ajudi els països europeus a
assolir els seus objectius de Kyoto i faciliti
l’accés dels PSEM a tecnologies més netes
i eficients.
Els mecanismes de flexibilitat del
Protocol de Kyoto
Ciutats per la protecció del clima
Els països del nord de la Mediterrània i que
formen part de la Unió Europea ja han posat
en marxa programes i polítiques específiques
per fer front als seus compromisos derivats
del Protocol de Kyoto. Sabem que això no és
senzill. El Protocol de Kyoto introdueix tres
mecanismes de flexibilitat que persegueixen,
d’una banda, facilitar als països desenvolupats i en transició l’acompliment dels seus
compromisos de reducció d’emissions i, de
l’altra, donar suport al desenvolupament
sostenible dels països en via de desenvolupament a través de la transferència de tecnologies netes. Aquests mecanismes són:
- Comerç internacional d’emissions: les
parts poden comprar i vendre drets
d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle.
Més enllà del que poden fer els governs
mitjançant polítiques i estratègies nacionals, els governs locals, com ara les diputacions o els ajuntaments, també es poden
comprometre a prendre mesures per reduir les emissions. Un bon exemple són
els governs locals, adherits a la iniciativa
internacional Ciutats per la Protecció del
Clima o a la Xarxa Espanyola de Ciutats
pel Clima. Aquest tipus d’iniciatives serveixen de plataforma d’intercanvi d’experiències i iniciatives per a la reducció
d’emissions en l’àmbit regional i/o municipal, com ara estratègies de consum
climàticament responsable, de mobilitat
sostenible o d’enllumenat públic eficient,
entre altres.
6
C
Estratègies d’adaptació
L’augment de la temperatura ens acompanyarà durant
decennis tant si se supera el llindar del canvi climàtic
perillós com si ens hi quedem a les portes... Per força
ens hi haurem d’adaptar.
Com s’ha explicat als primers capítols
del llibre, fins i tot si deixéssim d’emetre
gasos amb efecte d’hivernacle avui mateix, el sistema climàtic continuaria canviant durant algunes dècades. Per tant,
paral·lelament als esforços per reduir les
emissions, hem de començar a implementar mesures per adaptar-nos als canvis que inevitablement ja estan succeint.
Hem vist els efectes que es preveu
que el canvi climàtic tingui a la nostra conca mediterrània: augment de
les temperatures, disminució dels
recursos hídrics, augment de sequeres, inundacions i incendis, impactes sobre la biodiversitat, les collites
i la pesca, pujada del nivell del mar.
Per adaptar-nos a les noves condi-
cions hem de pensar en mesures diverses en molts àmbits diferents. Per
exemple, la diversificació de conreus,
l’elecció de varietats més adaptades a
la manca d’aigua o també la contractació d’assegurances perquè els agricultors cobreixin les possibles fallides
en la producció. L’adaptació inclou
des d’infraestructures de defensa per
la crescuda del nivell del mar fins a
mesures que millorin els nivells de
desenvolupament humà, promovent
la diversificació dels mitjans de subsistència, ampliant les oportunitats
en àmbits com l’educació i la sanitat,
proporcionant assegurances socials i
millorant la gestió de catàstrofes, entre altres factors.
Cal que tots els països puguin preparar-se per fer front als efectes del canvi
climàtic. Es preveu que els impactes
més greus els pateixin els països menys
desenvolupats, que són precisament
els que menys han contribuït a crear
el problema. Per tant, és una qüestió
de justícia que els països rics contribueixin a l’adaptació dels països amb
menys recursos.
Katie Fehrenbacher. Earth2Tech.com
La capacitat d’adaptació al canvi climàtic d’un país, una població o un individu depèn de la intensitat dels efectes
del canvi climàtic en aquell indret,
però també de característiques pròpies (per exemple, el nivell de riquesa, el
nivell d’organització política o el nivell
d’educació), així com de processos vinculats als mercats, les finances globals
o els conflictes. Per exemple, un pagès
que no tingui accés a una assegurança
agrària, tindrà dificultats per fer front a
diversos episodis consecutius de sequera. Així mateix, una caiguda de preus
en el mercat global d’un producte agrícola podria fer més difícil l’adaptació
dels productors a períodes de fallida en
la producció a causa de factors climatològics (IPCC, 2007).
| 103
C
©istockphoto
- Garantir el subministrament d’aigua, fomentant-ne l’ús racional i reduint-ne el consum en espais urbans
i agrícoles (per exemple reduint les
pèrdues en les xarxes de distribució o
promovent l’estalvi i l’eficiència); invertint en noves tecnologies de distribució i tractament d’aigües; desenvolupant estratègies integrades de gestió
de l’energia i els recursos hídrics; etc.
- Reduir l’impacte de les inundacions, mitjançant una millor gestió i
planificació dels usos del sòl i evitant els assentaments humans o les
activitats econòmiques en llocs poc
favorables com les rieres, les desembocadures i el curs dels rius, així com
amb plans de gestió del risc.
©istockphoto
A la Mediterrània, les estratègies
d’adaptació passaran, entre altres, per:
Cal tenir en compte que la capacitat
d’adaptació de cada país i regió de la
Mediterrània dependrà en bona mesura del cost de les mesures d’adaptació,
dels coneixements i de la tecnologia
disponible. Per aquest motiu, cal desenvolupar primer aquelles polítiques i
accions que per si mateixes afavoreixen
l’adaptació al canvi climàtic sense que
estiguin dissenyades expressament per
a aquest fi. Per exemple, és més eficient
econòmicament elaborar plans d’ordenació urbanística que no permetin
l’edificació arran de mar que construir
barreres artificials per evitar els impactes d’una pujada del nivell del mar. Cal
tenir en compte els possibles efectes del
canvi climàtic d’una manera transversal i integrada en totes les polítiques i
planificacions nacionals: les referents
a l’aigua, l’energia, l’agricultura, el comerç, l’urbanisme, la salut, la mobilitat, etc.
turistes els qui reconsideraran l’elecció
de la seva destinació a mesura que les
condicions climàtiques vagin canviant.
- Invertir més recursos en la prevenció i la lluita contra els incendis
forestals. Atès que els focs, especialment a la riba nord, són cada any
més freqüents, cal estar preparats per
fer-hi front.
- Preparar-se per a les onades de calor, informant la població del que
cal fer quan arribin les temperatures
extremadament altes, condicionant
espais i preparant els serveis sanitaris.
- Millorar l’eficiència energètica i
l’aïllament dels habitatges és alhora una mesura de mitigació i d’adaptació al canvi climàtic, ja que, per
una banda, evitem l’emissió de gasos
amb efecte d’hivernacle gràcies a
l’estalvi d’energia i, per una altra, ens
adaptem a l’augment de les temperatures estivals (i del fred a l’hivern).
- Tenir en compte el futur augment
del nivell de mar, evitant la construcció d’infraestructures o edificacions properes a la línia de costa
i invertint en estructures naturals o
artificials de contenció i protecció.
- Promoure programes de gestió
i conservació activa d’espècies
animals i vegetals, i millora de la
qualitat dels hàbitats, per tal de
facilitar la capacitat dels ecosistemes
d’adaptar-se als canvis climàtics, així
com assegurar el manteniment de
serveis ambientals ecosistèmics com
ara la pol·linització, la regulació del
cicle de l’aigua i del carboni o la variabilitat genètica. En alguns casos,
la gestió activa d’ecosistemes a través
d’activitats de reforestació en espais
degradats, per exemple, també pot
contribuir a mitigar el canvi climàtic.
- Repensar el model turístic, encara
que seran probablement els mateixos
©istockphoto
Adaptar-se a la regió mediterrània
©istockphoto/Oscar Calero
6
Plans nacionals d’adaptació
al canvi climàtic a la regió
mediterrània
Els països del sud i l’est de la Mediterrània encara es troben en la fase inicial
d’elaboració d’aquests plans, a causa
de la falta de recursos econòmics i la
manca de coordinació entre els departaments responsables de cada àrea d’activitat econòmica. L’any 2005, la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic va
aprovar el Programa de Nairobi sobre
Impactes, Vulnerabilitat i Adaptació,
que, entre altres, està dedicant recursos
perquè els països menys desenvolupats
dissenyin i posin en pràctica plans i
mesures d’adaptació.
Alguns exemples d’accions d’adaptació
a la Mediterrània inclouen:
- Xipre: restriccions en l’ús de l’aigua
potable, principalment dessalinitzada, al sector de l’agricultura. Desenvolupament de programes d’irrigació
adequats a les necessitats de cada cultiu.
- Malta: campanyes de sensibilització
pública en èpoques de forta calor.
- Egipte: foment de l’adaptació del
cultiu de l’arròs en aigua salina.
- Itàlia: pla nacional per a la irrigació,
que inclou fons de finançament específics en episodis de sequera.
©istockphoto/Vasiliki Varvaki
Alguns països mediterranis, com ara
Espanya, estan en la fase d’implementació dels seus plans nacionals per
a l’adaptació al canvi climàtic, que
pretenen identificar amb detall els
impactes del canvi climàtic en diferents ecosistemes, àrees geogràfiques
com ara les zones costeres o de muntanya, i sectors d’activitat econòmica,
com ara la indústria o el turisme. Els
plans també identifiquen els nivells
de vulnerabilitat i les possibles estratègies d’adaptació a curt, mitjà i llarg
termini.
El Programa Marc de Hyogo 2005-2015
El Programa Marc de Hyogo és una iniciativa aprovada per 168 països i centenars
d’organitzacions no governamentals i multilaterals per reduir l’impacte dels
desastres naturals, especialment el nombre de víctimes mortals, mitjançant el
finançament i la implementació d’accions en cinc àrees estratègiques:
-
Prioritzar la gestió del risc de desastres.
Millorar els sistemes d’informació i d’advertència del risc.
Promoure una cultura de la seguretat i la resiliència.
Reduir el risc de desastre en sectors d’activitat crítics.
Enfortir la capacitat de resposta davant un desastre climàtic.
| 105
6
D
Bones pràctiques
Nosaltres també podem reduir les emissions
i no cal fer un gran esforç per aconseguir-ho.
Carlos Ruggi.350.org
Tothom pot combatre el canvi climàtic, tant de manera personal com collectiva, i les mesures per fer-ho són ben
nombroses. La suma dels esforços individuals d’una societat sempre portarà
a un bon resultat col·lectiu, però els
acords internacionals i les accions dels
governs per si mateixos no portaran a
un gran canvi si els ciutadans no actuen decididament. Podem dur a terme
nombroses accions en diferents àmbits,
per exemple a l’escola, a casa, quan ens
movem o quan comprem qualsevol
cosa. Canviar els nostres hàbits o les
nostres pautes de consum és canviar el
món. Però tan o més important que el
nostre comportament energètic quotidià és la nostra actitud col·lectiva.
Figura 6.12. Bones
pràctiques a la llar
La Història ens demostra que la majoria dels grans canvis (com l’abolició
de l’esclavatge o l’emancipació de les
dones) no va començar a iniciativa dels
estats, sinó per l’afany de les persones
del carrer. El protagonisme del canvi
climàtic en l’agenda política internacional no és només fruit de les constatacions i advertències científiques, sinó
que es deu també en gran mesura a
l’energia, la creativitat i la perseverança
de milions d’activistes a tot el món. Si
el canvi climàtic és un fenomen global,
la lluita contra el canvi climàtic també
ho ha de ser i ho està sent. Entitats i
particulars de tot el planeta s’han mobilitzat per pressionar els seus governs i
exigir una resposta internacional coordinada i decidida. Un exemple d’iniciativa impulsada des de la societat civil
en aquesta direcció és 350.org.
Encendre només els
llums que s’utilitzen.
Programar la pantalla
de l’ordinador perquè
s’apagui quan no
s’utilitza.
Reduir el consum d’aigua
calenta i tancar l’aixeta
quan no s’utilitza l’aigua
mentre ens rentem les
dents o ens dutxem.
Utilitzar i escollir
bombetes i
electrodomèstics de
baix consum.
Posar el termòstat de
la calefacció i l’aire
condicionat a una
temperatura moderada
(a l’hivern a 20 ºC com a
màxim i a l’estiu a 24 ºC).
Mantenir un bon aïllament
tèrmic de l’habitatge
(el doble vidre és
recomanable).
Utilitzar la rentadora
i el rentavaixella al
màxim de capacitat
i amb programes de
baixa temperatura.
Mantenir els filtres
de calderes i aparells
d’aire condicionat nets
per tal d’augmentar-ne
l’eficiència.
Reutilitzar el paper, reduir
el volum d’escombraries
generat per dia, recollir
selectivament les
escombraries i portar les
fraccions –paper, envasos
o matèria orgànica– al
contenidor corresponent
i la resta de valoritzables
a la deixalleria per tal
d’estalviar energia i
contaminació.
Accions a la llar
Les emissions generades per una llar
estan vinculades a l’ús de l’electricitat
o de gas per cuinar i per obtenir fred
(aire condicionat) i calor (calefacció). Si
contribuïm, doncs, a minimitzar el consum
d’energia i reduïm les possibles pèrdues
de fred o calor de l’habitatge, estarem
contribuint a reduir les emissions generades
en la crema de carbó, petroli o gas per
produir l’energia que ens arriba a les llars.
També cal tenir en compte que l’aigua que
consumim o els residus que produïm generen
un cert impacte sobre el clima en el seu
procés d’obtenció, distribució i eliminació.
A continuació es descriuen algunes accions
que es poden dur a terme:
La mobilització contra el canvi
climàtic
- La combustió d’un quilogram de
gas natural emet gairebé 1.700
grams de diòxid de carboni per
quilogram.
- Cada quilogram de gas butà
comporta l’emissió de 2.700
grams de CO2 (33 kg de CO2 per
bombona).
- Cada quilogram de gas propà
comporta una emissió de 2.700
grams de CO2.
Com ens movem?
El sector del transport va ser responsable
l’any 2004 del 23 % del total de les emissions
de CO2 al món, el 74 % de les quals es poden
atribuir al transport per carretera (IPCC,
2007). És essencial tenir en compte que, en el
futur, s’espera que les activitats de transport
continuïn augmentant. Per aconseguir
que les emissions que se’n deriven siguin
cada vegada menors, caldrà desenvolupar
i estendre noves tecnologies que millorin
l’eficiència energètica i redueixin el consum
de petroli dels automòbils, els camions, els
vaixells o els avions. Mentrestant, què podem
fer nosaltres?
- El consum d’un quilowatt
d’electricitat emet de mitjana
500 grams de CO2.
- Cada metre cúbic d’aigua
comporta una emissió de 175
grams de CO2 (25 grams en la
captació, 25 en la distribució i
125 en l’evacuació i depuració).
- Cada quilogram d’escombraries
domèstiques, sense recollida
selectiva domiciliària, comporta
l’emissió de tres quilograms de
CO2.
Font: Bigues, 2007.
Utilitzar la bicicleta
i el transport públic.
Si ens hem de comprar una
motocicleta o un cotxe,
escollir el model més eficient.
Conduir a una velocitat
moderada i mantenir ben
inflades les rodes per reduir
el consum de benzina
i la contaminació.
Fomentar els desplaçaments
a peu o en transport públic
sempre que sigui possible.
Compartir l’automòbil tant
com sigui possible.
Minimitzar els viatges
en avió.
Consumir els aliments que
s’hagin produït localment.
Triar aliments frescos, ja
que l’emmagatzematge
d’aliments en cambres
frigorífiques implica una gran
despesa energètica.
Comprar productes que
tinguin poc embalatge per
minimitzar els residus que
generem.
Figura 6.14. Bones
pràctiques a la botiga
Consum responsable
De la mateixa manera que és possible triar
entre productes ecològics i productes que es
produeixen amb adobs i pesticides químics,
també és possible escollir entre aliments
produïts localment o fora del país per tal de
tenir en compte les emissions vinculades en
la producció i distribució dels aliments i de
la resta de béns que consumim. Per exemple,
què ha produït més emissions de CO2, un
tomàquet cultivat a prop de casa o un
tomàquet importat des d’algun indret llunyà?
©istockphoto/rachel dewis
Sabies que?
Figura 6.13. Bones pràctiques
en moviment
| 107
©istockphoto/Bruce Lonngren
7
Proposta
d’activitats
1
ACTIVITATS CAPÍTOL 1
A
Observeu els gràfics que mostren l’evolució de la temperatura i el contingut d’anhídrid carbònic en els darrers 400.000 anys,
a tot el planeta.
- Expliqueu si existeix
alguna relació entre la
concentració de CO2 i la
temperatura.
Temperatura i concentració de CO2 a l’atmosfera en els darrers 400.000 anys (a partir del
testimoni de gel de Vostok)
Concentració de C02, ppmv
300
- Enumereu altres factors
que puguin fer augmentar
la temperatura mitjana del
planeta.
280
260
240
220
200
180
160
400.000
350.000
300.000
250.000
200.000
150.000
100.000
50.000
0
Any abans del present (present=1950)
Canvi de temperatura des del present, ºC
4ºC
2ºC
0ºC
-2ºC
-4ºC
-6ºC
-8ºC
-10ºC
400.000
350.000
300.000
250.000
200.000
150.000
Any abans del present (present=1950)
Font: PNUMA, GRID-Arendal.
100.000
50.000
0
- Els gràfics il·lustren un
fenomen prou conegut
i molt característic del
planeta Terra. Quin és?
Feu una explicació i una
valoració crítica d’aquest
fenomen.
- Compareu aquests
gràfics amb el que
mostra la variació de les
temperatures a l’hemisferi
nord en els darrers 1.000
anys (figura 1.5). Són molt
diferents les variacions de
temperatura que mostra
cadascun? Les variacions
que mostra el gràfic
dels darrers 1.000 anys
són rellevants a escala
geològica? I a escala
humana?
| 109
B
Busqueu la informació necessària per respondre les preguntes següents:
- El CO2 és l’únic gas amb
efecte d’hivernacle?
- Ara completeu la taula
següent. Valoreu l’efecte
albedo associat a les
superfícies següents,
assignant-los una, dues
o tres «A» (una A indica
un albedo baix, dues un
albedo mitjà, i tres un
albedo superior). Suposem
que cap d’aquestes
superfícies està coberta
per núvols.
Nom del gas amb efecte
d’hivernacle:
Zona urbana
Origen
Zona forestal
Concentració
preindustrial
Camp de cereals
Concentració
actual
Desert
Mar obert
PEG
Glacera
Faras
- Completeu la taula
següent amb tots els gasos
que provoquen aquest
efecte, les activitats
humanes i naturals que
originen cadascun, les
seves concentracions a
l’atmosfera abans de la
Revolució Industrial i en
l’actualitat, i el potencial
d’escalfament global
(PEG) que se’ls associa.
Albedo
Els canvis en els usos del sòl comporten transformacions en les propietats físiques i biològiques de la superfície terrestre,
com per exemple l’evapotranspiració i l’albedo. Penseu que això pot influir en les condicions climàtiques de la zona afectada?
Expliqueu quins efectes podria tenir:
- La desforestació d’una gran zona boscosa a causa d’un incendi.
- La urbanització d’una extensa zona agrícola.
2
©istockphoto
©istockphoto/Eric Delmar
A
Observeu la figura 2.14 i contesteu a les següents preguntes:
- Quina és la variació de temperatura mitjana anual prevista
a la costa oriental de la península Ibèrica?
- Pel que fa al règim de pluges, quins són els canvis esperats
per als mesos més calorosos de l’any a la zona sud-oest
de la península Ibèrica? I a gran part del centre i sud de
Catalunya?
- En un informe presentat a la Cimera del Clima de Bali
(Indonèsia), celebrada el desembre del 2007, s’alerta de
les conseqüències catastròfiques que pot tenir per al sud
d’Espanya el canvi climàtic en els propers anys. Quins són
els canvis esperats segons la figura 2.14? Quines creieu
que poden ser aquestes «conseqüències catastròfiques»?
Relacioneu-ho amb els possibles fluxos de persones que
se’n poden derivar. Raoneu la vostra resposta des de tres
punts de vista: ambiental, social i econòmic.
- Els darrers anys és habitual sentir als mitjans de
comunicació informacions sobre la presència d’onades de
calor a diversos països de la Mediterrània. Quines creieu
que poden les conseqüències de les altes temperatures
estivals sobre la salut de les persones? I sobre les activitats
econòmiques?
- Quines conseqüències sobre el medi ambient pot tenir
la proliferació d’aparells d’aire condicionat? Col·loqueu
en els espais els conceptes següents en l’ordre necessari
per indicar les relacions de causa-efecte: augment de la
temperatura, augment de les emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle, augment del consum d’energia,
augment dels aparells d’aire condicionat.
| 111
©shutterstock./kojoku
©shutterstock/Xavier Marchant
B
Aquestes són les paraules de Francesco Frangialli, secretari
general de l’Organització Mundial del Turisme (OMT) i
ponent inaugural del V Congrés Mundial de Turisme de Neu i
Muntanya (Andorra 2008). El programa d’activitats i debats
d’aquest congrés duia per títol «El canvi climàtic i el futur
del turisme de muntanya».
«Cada esquiador consumeix 70 quilos diaris de petroli, una
quantitat que inclou el transport que utilitza per arribar fins
a les pistes, el combustible dels canons de neu artificial i el
dels remuntadors.»
(«La indústria de la neu assumeix l’agonia per l’escalfament».
El Periódico, 28/03/2008)
- Quines són les variacions de temperatura que es preveuen
a la zona del Pirineu català per a finals de segle XXI?
Un dels possibles impactes derivats de l’escalfament del
planeta serà l’increment del risc d’incendis a les zones
forestals. L’ecosistema mediterrani, en concret, sempre ha
estat més castigat i vulnerable al fenomen dels focs.
- Comenteu el perquè d’aquesta major incidència d’incendis
en la zona mediterrània.
- Feu un llistat amb alguns dels efectes que pot tenir un
incendi forestal (a escala local).
- Podria dir-se que els incendis contribueixen al canvi
climàtic? Raoneu la vostra resposta.
- Ompliu la taula amb les accions i/o mètodes per lluitar
contra els incendis forestals i les seves conseqüències.
Indiqueu amb una creu el moment en què s’haurà d’aplicar.
- Una de les conclusions d’aquest congrés és que «per sota dels
2.000 metres, és a dir, la major part del domini esquiable
del Pirineu, aquest serà un esport gairebé impracticable».
Justifiqueu aquesta afirmació i proposeu alternatives de
desenvolupament per a aquestes zones del Pirineu.
- Discutiu la sostenibilitat de la instal·lació i l’explotació
de canons de neu artificial a les estacions d’esquí. Quins
impactes generen?
Per a més informació sobre incendis:
http://www.ub.edu/ecologiaimediambient/8_6_incendis.htm
http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/incendis/inici.jsp
http://www.wwf.es/que_hacemos/bosques/problemas/incendios_forestales/index.cfm
http://www.panda.org/about_wwf/what_we_do/forests/news/index.cfm?uNewsID=14477
Moment d’aplicació de la mesura/acció
Acció
Abans del foc
Durant el foc
Després del foc
3
A
Els següents gràfics ens mostren la demanda d’aigua per
sectors a diferents països mediterranis en el període 20002005 (l’ús industrial inclou la producció d’energia).
Marroc
- Quina diferència principal trobeu entre els usos de l’aigua
als països mediterranis i al que no ho és?
- Quin dels països mediterranis representats té una
distribució d’usos de l’aigua més similar a la del país no
mediterrani? Per què creieu que és així?
Síria
2,09% 10%
- Digueu, per a cadascun d’aquests països, si pertanyen a la
riba nord, a la riba est o a la riba sud de la Mediterrània, i
quin no pertany a la Mediterrània. Consulteu un mapa si cal.
3,6%
8,5%
- Quin país mediterrani presenta una distribució d’usos més
diferent a la de la resta de companys de conca? Per què
penseu que és així?
87,9%
88%
Suècia
- Quina distribució d’usos penseu que és més habitual al
món, una de similar a la dels països mediterranis, o una de
més semblant a la del país no mediterrani? Per què? Per a
quin ús destinem més aigua els humans a tot el planeta?
Espanya
14%
20%
8%
21%
65%
72%
Territoris palestins ocupats
Líbia
2,8%
- Ara consulteu la figura 3.13.
- Fixeu-vos en la informació que proporciona la llegenda.
D’una banda, descriu què representa cadascuna de les
columnes que hi ha sobre els països. De l’altra, explica
què vol dir cada color. Què representen la quarta i la
cinquena columnes?
- Quin dels països representats al mapa té més bones
perspectives de futur quant a disponibilitat de recursos
hídrics per habitant?
- Quins experimentaran un canvi més marcat?
14,1%
44,6%
55,4%
83,1%
Domèstic
Agricultura
Industrial
- Sabem a quins usos destinen l’aigua alguns dels països
que apareixen en aquest mapa. Intenteu explicar els
efectes que una disminució dels recursos hídrics tindria,
per exemple, a Espanya, a Síria i als territoris palestins
ocupats. Quins sectors resultarien més afectats en cada
cas? Proposeu mesures per fer front als problemes que
afectaran aquests tres països.
Font: PNUMA, PAM, Plan Bleu, 2009, excepte Suècia: EarthTrends 2003.
| 113
B
Llegiu aquest article del Dr. Ramon Folch publicat a la revista electrònica Sostenible
i a El Periódico.
QUANTA AIGUA NECESSITEM? (per Ramon Folch)
Si estalviéssim i reutilitzéssim, ens bastaria amb els recursos actualment disponibles
Si no plou força en les properes setmanes, aquesta primavera potser hi haurà restriccions d’aigua. Paradoxalment,
les depuradores continuaran abocant la quasi totalitat dels 650 hectòmetres cúbics anuals que processen (només
se’n reutilitzen uns 15, menys d’un 3 %). Un hectòmetre cúbic és molta aigua, la que cabria en un envàs que
tingués per base una illa de l’Eixample i 100 metres d’alçada (35 pisos). O quatre vegades el camp del Barça
ple fins a la bandera. Doncs cada any, en aquest país de sequeres cròniques, les depuradores aboquen 635
hectòmetres cúbics d’aigua tractada, més de 2.500 camps del Barça plens d’aigua a vessar, la depuració de la
qual costa uns 250 milions d’euros. Sí, aboquem 635 milions de metres cúbics d’aigua prèviament tractada, el
20 % de tota l’aigua que consumim a Catalunya en un any. Aboquem més del triple de l’aigua que es pretenia
transvasar primer de l’Ebre i després del Roine. Abans de capturar a fora l’aigua que no tenim, potser que mirem
de no llençar l’aigua de què disposem.
No tenim xarxa de transport en alta d’aigües regenerades. Per això no tenim sistema de reutilització d’aigua.
Encara que les depuradores deslliuressin aigua destil·lada, no podríem fer-ne gran cosa, tret d’abocar-la. És el que
fem. Legislació en mà, podríem destinar l’aigua tractada a multitud d’usos. Però no podem, perquè els usuaris
potencials haurien d’anar-la a buscar amb garrafes i aljubs a la depuradora... Sense xarxa de transport en alta no hi
ha, a efectes pràctics, aigua regenerada. La necessitem.
Quanta aigua necessitem? Amb els actuals nivells de consum que podríem reduir, i molt, uns 3.120 hectòmetres
cúbics anuals. Només un 18 %, uns 570 hectòmetres cúbics, són per a consum domèstic; l’agricultura i la
ramaderia s’emporten el 73 %, uns 2.270 hectòmetres cúbics; i la indústria, 280 hectòmetres cúbics, el 9 %.
El mal és que la demanda d’aigua domèstica penja de les conques internes (els rius que no van a l’Ebre), que
recullen poca aigua: on tenim la població, no tenim l’aigua. En anys secs, s’hi presenten dèficits de disponibilitat.
Però si estalviéssim una mica —sobretot en agricultura, que és on consumim més i amb menys eficiència— i si
reutilitzéssim la meitat de l’aigua depurada que aboquem, ens en sortiríem prou bé.
Les conques internes de Catalunya abasteixen les zones més poblades (àrees de Barcelona, Girona i, parcialment,
Tarragona-Reus). És el 92 % de la població catalana i el 40 % de l’aigua total consumida. De la conca de l’Ebre
surt el 60 % restant, majoritàriament dedicat a l’agricultura. En anys secs, les conques internes poden tenir un
dèficit de 100-150 hectòmetres cúbics, i per això l’extingit Pla Hidrològic Nacional preveia un transvasament de
190 hectòmetres cúbics anuals de la conca de l’Ebre. Però no parlava d’estalvi, ni de gestió de la demanda, ni de
reutilització. Era la vella cultura de l’aigua: tu gasta el que vulguis que jo ja et porto d’on sigui el que calgui. Ara
hem adoptat una nova manera de fer, però encara ens falten infraestructures per implementar-la. És un moment
delicat, i més en un any sec: tenim una nova cultura mig desarmada per fer front a un vell problema armadíssim.
Podem ser autosuficients
Per fer de la nova cultura de l’aigua una realitat, cal gestionar la demanda, reutilitzar aigua regenerada i recuperar
la captura autònoma, a més de dessalar quan no hi hagi més remei. Gestionar la demanda significa marcar límits
en el consum per tal d’incrementar l’eficiència i la contenció. Escalar els preus és una bona manera d’induirho. L’agricultura s’hi haurà d’avenir. Hi ha tant de camp per córrer que amb voluntat i projectes adequadament
finançats es poden aconseguir grans resultats. Només cal mirar el Marroc o Israel: reguen el doble amb la meitat
d’aigua.
Aquí entra en joc l’aigua regenerada i les seves xarxes de distribució en alta. Irrigar i adobar una hectàrea de
blat de moro al Baix Empordà costa 700-1.000 euros l’any; als conreus de Llagostera i Solius regats amb aigua
regenerada procedent de la depuradora de Castell-Platja d’Aro, que ja conté components fertilitzants, basta
desprendre’n 400-700. Estalvi d’aigua i de diners, doncs. La captura autònoma de l’aigua de pluja en cisternes
de nova generació i la reutilització de les aigües grises (dutxes i lavabos) en les descàrregues dels WC, arrodonirien
la nova estratègia. La nova cultura de l’aigua necessita les noves infraestructures corresponents: plantes de
regeneració, conduccions en alta d’aigua regenerada, sistemes autònoms moderns i irrigacions eficients.
Això, o transvasar el Roine, uns 190 hectòmetres cúbics anuals. Seria tècnicament possible i rebaixaria la pressió
extractiva sobre les nostres conques, però resultaria car (uns 900 milions d’euros d’inversió), ens crearia una
nova dependència, donaria arguments als qui encara volen transvasar l’exhaust Ebre cap al sud i, sobretot, ens
retornaria a la vella cultura del pobre que malgasta, que és una forma d’incultura. Ens cal exactament el contrari,
em sembla, i més a les portes d’un canvi climàtic advers. Ens cal esdevenir autosuficients en un recurs que ens
basta, si l’emprem com cal. Però tenim la mentalitat i les infraestructures que ens han portat el problema, no les
que han de resoldre’l. Hem de canviar-les. I de pressa.
Ramon Folch. Doctor en biologia, socioecòleg. Director científic de Sostenible, director general d’ERF, president
del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya.
- Definiu amb les
vostres paraules
els conceptes del
text que apareixen
en negreta, tenint
en compte la seva
contextualització
dins l’article.
- Quins són el
problemes que
detecta l’autor?
- Quines són les
solucions que
proposa?
- En l’article es parla
del riu Roine. On
és aquest riu?
Anomena almenys
dos aspectes positius
i tres de negatius del
transvasament del
riu Roine.
- Penseu que la nova
cultura de l’aigua es
pot extrapolar a la
resta de països de la
conca mediterrània?
Justifiqueu la vostra
resposta.
4
A
Els macroinvertebrats aquàtics s’utilitzen molt sovint com a
indicadors de la qualitat de les aigües dels rius, ja que són
molt sensibles a les variacions en el seu hàbitat i són fàcils
d’identificar i mostrejar.
- Quina és, a grans trets, la tendència que segueix la qualitat
biològica de l’aigua del riu Tordera, comparant els resultats
obtinguts en el curs alt del riu amb els obtinguts a la seva
desembocadura?
Els següents gràfics mostren part dels resultats de l’estudi
Seguiment de macroinvertebrats a la conca de la Tordera
(període 2003-2005), realitzat per l’Observatori de la Conca
de la Tordera. El riu Tordera neix al massís del Montseny i
desemboca a la mar Mediterrània, concretament entre el
municipis de Blanes i Malgrat de Mar.
- Enumereu alguns dels factors que poden provocar aquesta
tendència.
Les dades es representen en percentatge d’estacions de
mostreig segons cada rang de qualitat, donat per l’índex
BMWPC (que puntua 131 famílies de macroinvertebrats). Es
representen per separat dades de la primavera (p) i de l’estiu (e).
Variació de la qualitat biològica de la conca de la Tordera (2003-2005)
Curs
alt:
- Com creieu que es poden veure afectats pel canvi climàtic
els rius de la conca mediterrània?
- Anomeneu quins altres elements s’haurien d’estudiar per
determinar l’estat ecològic d’una conca fluvial.
- L’aqüífer del curs baix de la Tordera està afectat des de fa
molts anys per un problema d’intrusió salina. Expliqueu
amb les vostres paraules què vol dir això. Quines poden ser
les causes d’aquest fenomen? I les possibles solucions?
Creieu que el canvi climàtic agreujarà o alleujarà el
fenomen de la intrusió salina? Raoneu la vostra resposta.
100%
80%
60%
40%
20%
0%
Curs
baix:
p03
p04
p05
e03
e04
e05
p03
p04
p05
e03
e04
e05
100%
80%
60%
40%
20%
0%
Font: Jubany 2006.
Sec
Pèssima
Dolenta
Mediocre
Bona
Molt bona
| 115
B
A continuació es presenten tres de les principals espècies invasores dels ecosistemes d’aigua
dolça a la península Ibèrica. Aquestes espècies tenen una gran capacitat de colonització i
solen provocar una minva en la biodiversitat dels ecosistemes on s’instal·len.
©Happyswissman
Agència Catalana de l’aigua
Espècie
invasora
TORTUGA DE FLORIDA
MUSCLO ZEBRAT
CRANC DE RIU AMERICÀ
Nom científic
Trachemys scripta elegans
Dreissena polymorpha
Procambarus clarkii
Orígen
Sud-est dels EUA i nord-est
de Mèxic.
Mar Negra, mar Càspia, mar
d’Aral i els seus estuaris.
Nord-est de Mèxic i zona
central i sud dels EUA.
Observacions
Tolera la contaminació
i l’afluència humana, així
com temperatures elevades.
No és comestible. Tolera
aigües salobres i estancades.
Pot suportar elevades
temperatures, la contaminació
de l’aigua i un baix nivell
d’oxígen.
- Ara cal que investigueu una mica vosaltres mateixos i completeu la informació sobre
cadascuna de les espècies invasores que surten al quadre.
Hàbitat
Vies
d’introducció
de l’espècie
Impactes
associats (tan
ecològics com
socioeconòmics)
- Proposeu mesures de
prevenció i control de les
poblacions i comenteu si
creieu que és possible la
seva eradicació.
- Escolliu una de les
espècies de la taula i
elaboreu, de manera
sintètica i breu, un pla
de sensibilització dirigit
a la població i que tingui
com a objectiu donar a
conèixer l’espècie i els
seus impactes associats.
- Tenint en compte les
zones del planeta d’on
són originàries aquestes
espècies, creieu que el
canvi climàtic pot afavorirne l’expansió o, al contrari,
perjudicar-la? Raoneu la
vostra resposta.
5
A
El delta del Nil, a Egipte, és una zona que des de l’antiguitat ha suportat importants densitats de població; les seves terres
fèrtils i productives contrasten amb l’aridesa del desert adjacent que s’estén a banda i banda d’aquesta formació deltaica.
Bona part d’aquesta fertilitat del sòl es deu als dipòsits de sediments que el riu transporta des dels massissos d’Etiòpia i de la
regió equatorial del llac Victòria.
Les imatges següents mostren les ciutats de Port Saïd i Alexandria, totes dues importants motors de desenvolupament
econòmic per a aquesta regió del sud-est de la Mediterrània.
Alexandria
Port Saïd
Imatges en fals color obtingudes per combinació dels canals 5 (infraroig mitjà), 4 (infraroig proper) i 3 (vermell) del sensor TM del satèl·lit LANDSAT-5.
- A quins elements del paisatge penseu que correspon
cadascun dels colors de les imatges (rosat, verd, blau/
negre). Feu una descripció dels elements del paisatge que
es poden identificar en cada fotografia (exemple: ciutat,
llacuna, port, etc.). Observeu les línies fosques de la dreta
de cada imatge (recta a Port Saïd i sinuosa a Alexandria):
què és cadascuna?
- Situeu en el mapa de la figura 5.7 els fragments de litoral
fotografiats. Situeu les ciutats de Port Saïd i Alexandria.
Expliqueu què passaria amb aquestes dues ciutats si el
nivell del mar augmentés mig metre.
- Feu un llistat o quadre dels impactes directes que pot
comportar aquesta situació, així com els impactes indirectes
associats (tan en l’àmbit local com regional). Tingueu
en compte que són ciutats molt poblades (especialment
Alexandria, on viuen al voltant de quatre milions de persones).
- Comenteu algunes de les funcions ecològiques dels
ecosistemes deltaics.
- A més de la pujada del nivell del mar, quins altres efectes
del canvi climàtic es preveu que afectin els ecosistemes
marins? Què vol dir que els mars i oceans són embornals?
Quins altres embornals coneixeu?
| 117
B
L’AGENDA 21 DE CALVIÀ
El municipi de Calvià, a l’illa de Mallorca, és una de les principals
destinacions turístiques de les Illes Balears. L’any 1998 va posar en
marxa la seva pròpia Agenda 21 Local, i des de llavors ha estat un
referent en l’àmbit nacional i internacional.
Amb una població de 50.000 habitants, rep 1,6 milions de turistes l’any
i ofereix 150.000 places hoteleres, diversos ports esportius, passeigs
marítims, camps de golf i altres equipaments turístics i d’oci; tot això
en els seus 145 km2 de superfície. D’altra banda, també compta amb
importants paratges naturals i diversitat d’ecosistemes. A inicis dels anys
setanta s’hi va començar a desenvolupar el turisme amb una clara visió
de curt termini, fet que va desembocar en una situació de degradació
ambiental i del paisatge i en l’abandonament progressiu de l’agricultura i
la ramaderia, així com una millora en el nivell de renda de la població.
Busqueu la informació necessària per explicar què és
l’Agenda 21 i l’Agenda 21 Local. Esbrineu també si el vostre
municipi o ciutat l’ha desenvolupat i quines són les principals
accions que s’han portat a terme.
Llegiu l’afirmació següent (extreta de l’informe que experts
en canvi climàtic van elaborar l’any 2007 per al president
del Govern espanyol (http://www.mma.es/secciones/cambio_
climatico/pdf/ad_hoc_resumen.pdf) i responeu:
L’aplicació d’una gestió integrada de la zona costanera que
inclogui de forma explícita el canvi climàtic és la millor
estratègia per fer-hi front.
- Expliqueu el significat d’aquesta afirmació i digueu si
hi esteu d’acord.
- Penseu que fins ara s’ha aplicat al litoral mediterrani
espanyol aquest tipus de polítiques de gestió?
Justifiqueu la resposta.
- En el quadre següent apareixen algunes de les
estratègies proposades per l’Ajuntament de Calvià
per tal de recuperar i gestionar de forma sostenible
el litoral d’aquest municipi balear. Cada estratègia ha
de tenir en compte diferents accions que permetin
aconseguir l’objectiu marcat. Imagineu que esteu
treballant de tècnics ambientals a l’ajuntament i
proposeu almenys dues accions per cada estratègia:
Des de finals dels vuitanta l’ajuntament d’aquesta localitat va començar
a plantejar-se donar un gir al model de «turisme de sol i platja»,
apostant per una visió més sostenible i tendent a minimitzar l’impacte
turístic al seu litoral. El procés va culminar amb la posada en marxa
l’any 1998 de l’Agenda 21 de Calvià.
Algunes de les actuacions dutes a terme per l’ajuntament han estat
la demolició d’hotels obsolets per tal d’esponjar les zones més
congestionades del municipi; la regeneració de platges; els projectes de
depuració d’aigües residuals; la creació de reserves naturals; la creació
de l’oficina d’assessorament al ciutadà en matèria de sensibilització
ambiental i estalvi de recursos, etc.
Font: web de l’Ajuntament de Calvià (http://www.calvia.com).
ESTRATÈGIES
1. Reducció de l’explotació
del litoral (urbanització,
pesca...) i recuperació
gradual del domini públic
maritimoterrestre.
2. Promoció de la recuperació i
la gestió natural (sostenible)
de la costa sorrenca.
3. Prevenció i reducció de
la presència i l’impacte
de residus i contaminació
marina.
4. Control de plagues i invasions
d’espècies exòtiques.
5. Difusió del coneixement i
promoció de l’educació i
la recerca sobre aspectes
relacionats amb la
sostenibilitat del litoral.
ACCIONS
6
Observeu la taula següent, on apareixen les dades de consum d’energia i consum previst d’energia primària a Catalunya
per als anys 2003, 2010 i 2015. Per als anys 2010 i 2015 se suposen dos escenaris possibles: el base seria l’escenari
actual quant a creixement econòmic i desenvolupament energètic i tecnològic; l’escenari alternatiu (intensiu en eficiència
energètica i energies renovables) seria el més optimista.
Previsions energètiques de Catalunya en l’horitzó dels anys 2010-2015
CONSUM D’ENERGIA PRIMÀRIA EN L’ESCENARI BASE
CONSUM D’ENERGIA PRIMÀRIA EN L’ESCENARI ALTERNATIU
Notes:
Consum d’energia primària (ktep)
Consum d’energia primària (ktep)
Font d’energia primària
2003
2010
2015
Font d’energia primària
2003
2010
2015
Carbó
168,6
200,6
16,4
Carbó
168,6
199,6
14,0
Petroli
12.471,6
14.034,1
14.467,3
Petroli
12.471,6
13.534,7
12.656,8
Gas natural
5.676,0
8.705,0
11.007,5
Gas natural
5.676,0
8.408,5
9.006,3
Nuclear
6.419,8
6.369,2
6.369,2
Nuclear
6.419,8
6.369,2
8.369,2
Saldo intercanvis elèctrics
336,5
312,4
252,6
Saldo intercanvis elèctrics
336,5
-318,7
-142,6
Residus no renovables
56,1
76,6
108,1
Residus no renovables
56,1
76,6
108,1
Renovables
826,0
1.326,0
1.423,3
Renovables
826,0
2.082,3
2.949,3
Solar
2,9
18,0
30,3
Solar
2,9
67,5
108,3
Eòlica
14,0
220,8
282,9
Eòlica
14,0
642,1
758,0
Hidràulica
519,4
482,3
493,3
Hidràulica
519,4
484,8
528,0
Biomassa forestal i agrícola
93,9
127,3
136,6
Biomassa forestal i agrícola
93,9
180,9
306,6
Residus renovables
147,7
146,8
146,8
Residus renovables
147,7
166,7
198,8
Biogas
22,7
117,4
120,1
Biogas
22,7
162,6
205,6
Biocarburants
25,3
213,6
218,2
Biocarburants
25,3
377,7
844,1
TOTAL
25.954,5
31.023,8
33.644,4
TOTAL
25.954,5
30.352,1
30.961,1
Saldo intercanvis elèctrics: diferència entre la
producció bruta d’electricitat i la suma dels
consums elèctrics dels sectors consumidors i
transformadors. Un saldo positiu significa la
necessitat d’importar energia elèctrica i un
saldo negatiu, haver-la d’exportar. A Catalunya
aquesta demanda es cobreix mitjançant les
interconnexions elèctriques de Catalunya amb la
resta de l’Estat espanyol i França.
Residus no renovables: es refereix, per exemple,
a combustibles com l’hidrogen i altres gasos
de procés utilitzats en el sector químic (residus
industrials no renovables).
Residus renovables: es refereix a residus
orgànics d’origen renovable, com ara purins,
fracció orgànica de residus sòlids urbans, llots
d’estacions depuradores d’aigües residuals, etc.
Font: Departament de Treball i Indústria, Generalitat de Catalunya, 2006.
- Quina és la unitat utilitzada per mesurar el consum
d’energia primària i què significa?
- Elaboreu un gràfic de barres a partir de les dades de
la taula, amb els consums d’energies renovables i no
renovables (treballeu amb els subtotals) a Catalunya per
als diferents anys, i tenint en compte els dos escenaris.
Comenteu el gràfic i decidiu quin escenari és millor per
reduir els efectes del canvi climàtic.
- Ara feu un gràfic de línies on s’observi l’evolució en el
consum de les diferents energies renovables a Catalunya,
tenint en compte també els diferents escenaris.
- Observeu l’evolució en la demanda d’energia pel sector
de les renovables. Quina és la tendència que segueixen?
Com explicaríeu la diferència entre el consum en
l’escenari base i l’escenari alternatiu?
- Quina energia renovable presenta un marge de creixement
més reduït en ambdós casos? Per què creieu que és així?
- En quines dues fonts d’energia renovable trobeu una
diferència més gran entre els escenaris base i alternatiu?
Busqueu a Internet quines controvèrsies genera
l’explotació d’aquestes dues fonts d’energia.
- Comenteu algunes mesures o estratègies que es poden
emprendre per tal que el consum d’energies no renovables
s’estabilitzi o disminueixi a Catalunya. Penseu en mesures
que podem dur a terme els ciutadans i també en mesures
que impliquin decisions polítiques i canvis a més gran
escala.
| 119
B
A continuació us proposem la lectura d’un article aparegut al diari AVUI el 31 d’octubre del 2006 i que fa referència al
conegut com Informe Stern. Es tracta d’un informe encarregat pel Govern britànic a un dels seus assessors econòmics,
Nicholas Stern. L’informe quantifica el cost que suposaria el canvi climàtic i els seus efectes per a l’economia mundial.
Blair preveu un «desastre» pel canvi del clima
Un informe britànic adverteix que les accions no poden esperar | La crisi podria ser tan greu com la del 1929
L’informe Stern apunta que, al ritme actual, el canvi del clima provocarà abans de finals de segle 200 milions
de refugiats a causa de les sequeres i la pèrdua de recursos naturals. Les actuacions previstes pels experts
per fer front a problemes com l’increment de les emissions amb gasos d’efecte hivernacle poden suposar unes
despeses equivalents a l’1 % del PIB mundial, però, si no s’actua, les pèrdues anuals previstes seran del 5
% del PIB, adverteix l’informe. L’impacte del canvi climàtic en economies com la britànica serà comparable a
finals d’aquest segle amb el que van tenir les guerres mundials o la crisi del 1929.
Tony Blair va reclamar ahir que governs com els dels Estats Units, l’Índia i la Xina participin activament en el
Protocol de Kyoto i els plans futurs per fer front al canvi del clima.
- A què penseu que es refereix l’article quan parla de «les
actuacions previstes pels experts»? Anomeneu alguna
d’aquestes possibles actuacions.
- Com penseu que pot impactar el canvi climàtic en
l’economia d’un país? Poseu-ne alguns exemples.
- Creieu que els Estats Units, l’Índia i la Xina han contribuït
d’igual manera a l’escalfament global? Quins trets els
uneixen i quins els diferencien en el marc del canvi climàtic?
- Quina rellevància penseu que té el fet que aquest informe
hagi estat redactat per un equip d’economistes (dirigit
per Sir Nicholas Stern) i no per experts en climatologia?
Argumenteu la vostra resposta.
- A partir dels coneixements que heu anat adquirint sobre
el canvi climàtic, digueu si són vertaderes o falses les
següents afirmacions i justifiqueu les vostres respostes:
a) El canvi climàtic no tindrà importants impactes en el
creixement i desenvolupament humans.
©shutterstock/Neale Cousland
Redacció
El primer ministre britànic, Tony Blair, va advertir ahir que el canvi climàtic pot tenir conseqüències
«desastroses» per a tot el planeta si no es prenen mesures urgents per evitar-ho. Blair va fer aquesta valoració
després de rebre un informe de 580 pàgines coordinat per Nicholas Stern, assessor econòmic del seu govern i
execonomista del Banc Mundial.
L’informe Stern reitera que el canvi climàtic provocarà greus sequeres i la pèrdua anual del 5 % del PIB mundial.
REUTERS
b) Els països del planeta que menys han contribuït al canvi
climàtic seran els més afectats.
c) Aturar la desforestació seria una mesura altament
efectiva de fer front al canvi climàtic.
d) El canvi climàtic és un problema clarament local.
e) Els països més pobres seran els menys vulnerables i
menys afectats per l’escalfament global.
f) Realment una pèrdua del 5 % del PIB global anual és
menys perjudicial per a l’economia que la inversió de l’1
% del PIB global anual.
- Comenteu el següent paràgraf extret de l’Informe
Stern, explicant amb les vostres paraules els conceptes
d’«adaptació» i «vulnerabilitat» en aquest context.
«L’adaptació serà crucial a l’hora de reduir la vulnerabilitat
envers el canvi climàtic, i és l’únic camí per fer front als
impactes que seran inevitables en les properes dècades.»
| 121
©istockphoto/Pamela Moore
8
Bibliografia
CAPÍTOL 1
- Agència Internacional de l’Energia
(AIE) (2006). World Energy Outlook 2006.
París: IEA.
- Anderson, J. (ed.) [et al.] (2008). Climate
change-induced water stress and its impact on
natural and managed ecosystems. Brussel·les:
Parlament Europeu.
- IPCC (2000). Resumen para responsables de
políticas: informe especial del Grupo de trabajo III del IPCC sobre Escenarios de Emisiones. Cambridge; Nova York: Cambridge
University Press.
- IPCC (2001). Climate Change 2001: The
Scientific Basis. Contribution of Working
Group I to the Third Assessment Report of the
Intergovernmental Panel on Climate Change.
HOUGHTON, J. T. [et al.] (eds.). Cambridge; Nova York: Cambridge University
Press.
- IPCC (2007). «Summary for Policymakers». A: Solomon, S. [et al.] (eds.). Climate Change 2007: The Physical Science
Basis. Contribution of Working Group I to the
Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge; Nova York: Cambridge University Press.
- Jansen, E. [et al.] (2007). «Palaeoclimate». A: Solomon, S. [et al.] (eds.). Climate
Change 2007: The Physical Science Basis.
Contribution of Working Group I to the
- Kiehl, J. T.; Trenberth, K. E. (1997).
«Earth’s Annual Global Mean Energy Budget». Bulletin of the American Meteorological
Society. Vol. 78, núm. 2.
- Kottek, M. [et al.] (2006). «World Map
of the Köppen-Geiger climate classification
updated». Meteorologische Zeitschrift. Vol.
15, núm. 3.
- Le Treut, H. [et al.] (2007). «Historical
Overview of Climate Change». A: Solomon, S. [et al.] (eds.). Climate Change
2007: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel
on Climate Change. Cambridge; Nova York:
Cambridge University Press.
- Llebot, J. E. (2005). «El sistema climàtic».
A: LLEBOT, J. E. (ed.). Informe sobre el
canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Meteocat, Generalitat de Catalunya i Institut
d’Estudis Catalans. Pàg. 19-49.
- Parry, M. L. [et al.] (2007). Technical
Summary. Climate Change 2007: Impacts,
Adaptation and Vulnerability. Contribution
of Working Group II to the Fourth Assessment
Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Parry, M. L. [et al.] (eds.).
Cambridge; Nova York: Cambridge University Press.
- Rahmstorf, S; Schellnhuber, H. J. (2006).
Der Klimawandel. Munic: Beck Verlag.
- Rodó, X; Rodríguez-Arias, M. A.
(2005). «El forçament antropogènic i els
canvis en el clima». A: Llebot, J. E. (ed.).
Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.
Barcelona: Meteocat, Generalitat de Catalunya i Institut d’Estudis Catalans.
- Rosell i Melé, A. (2005). «Una perspectiva històrica del canvi climàtic». A: Llebot,
J. E. (ed.). Informe sobre el canvi climàtic a
Catalunya. Barcelona: Meteocat, Generalitat
de Catalunya i Institut d’Estudis Catalans.
- Schubert, R. [et al.] (2006). New impetus
for climate policy: making the most of Germany’s dual presidency. Berlín: Consell Assessor Alemany sobre el Canvi Climàtic.
CAPÍTOL 2
(AIE) (2006). World Energy Outlook 2006.
París: IEA.
(AIE) (2009). Statistics & Balances. [En
línia]. París: OECD/IEA. <http://www.iea.
org/stats/index.asp> (consulta 07/12/2009).
- Alcamo, J. [et al.] (2007). «Europe». A:
Parry, M. L. [et al.] (eds.). Climate Change 2007: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II
to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change.
Cambridge; Nova York: Cambridge University Press.
- Allen, H.D. (2003). «Response of past
and present Mediterranean ecosystems to
environmental change». Progress in Physical
Geography. Vol. 27, núm. 3.
- Anderson, J. [et al.] (eds.) (2008). Climate change-induced water stress and its impact
on natural and managed ecosystems: Study
for the European Parliament Committee on
Environment, Public Health and Food Safety. Brussel·les: Parlament Europeu, Departament de Política, Política Econòmica
i Científica.
- Ben Jannet Allal, H.; Faïd, M. K. (2007).
«Energy and Climate Change in the Mediterranean». A: Global Energy for the Mediterranean. Núm. 1. Sophia Antipolis: Observatori Mediterrani de l’Energia (OME).
- Benoit, G.; Comeau, A. (eds.) (2005). A
Sustainable Future for the Mediterranean:
The Blue Plan’s Environment and Development Outlook. Londres: Earthscan.
- Bindoff, N.L. [et al.] (2007). «Observations: Oceanic Climate Change and Sea
Level». A: Solomon, S. [et al.] (eds.). Climate Change 2007: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the
- Cazenave, A. [et al.] (2002). «Sea level
variations in the Mediterranean Sea and
Black Sea from satellite altimetry and tide
gauges». A: Global and Planetary Change.
Vol. 34, núm. 4.
- Lionello, P. [et al.] (eds.) (2006). Mediterranean Climate Variability. Amsterdam:
Elsevier. (Developments in Earth & Environmental Sciences; 4.)
- Luterbacher, J. [et al.]. (2006). «Mediterranean climate variability over the last centuries: A review». A: LIONELLO, P. [et al.]
(eds.). Mediterranean Climate Variability.
Amsterdam: Elsevier.
- Myers, N. [et al.] (2000). «Biodiversity
hotspots for conservation priorities». A: Nature. Vol. 403, núm. 6772, pàg. 853-858.
- Nacions Unides. Divisió Estadística
(2009). Environment and energy statistics.
[En línia]. Nova York: Nacions Unides.
<http://unstats.un.org/unsd/environment_
main.htm> (consulta: 07/12/2009).
- Partenariat Euromediterrani (2009).
Barcelona Process. [En línia]. Comissió Europea. <http://ec.europa.eu/external_relations/
euromed/> (consulta 07/12/2009).
- Christensen, J. H [et al.] (2007). «Regional Climate Projections». A: Solomon,
S. [et al.] (eds.). Climate Change 2007: The
Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fourth Assessment Report
of the Intergovernmental Panel on Climate
Change. Cambridge; Nova York: Cambridge University Press.
- Pintus, F. (2009). «Rural areas. Mediterranean agriculture: toward adaptation to climate change» A: Thibault, H. L. (ed.). Blue
Plan Notes. Núm. 12.
- Elandaloussi, H. [et al.] (2007). «Electricity Interconnections in Mediterranean
Countries: Status and Prospects». A: Global
Energy for the Mediterranean. Núm. 1. Sophia Antipolis: Observatori Mediterrani de
l’Energia (OME).
- PNUMA. MAP. Plan Bleu (2009). State
of the Environment and Development in the
Mediterranean. Atenes: PNUMA. MAP.
Plan Bleu.
- Fenoglio-Marc, L. (2002). «Long-term
sea level change in the Mediterranean Sea
from multi-satellite altimetry and tide gauges». A: Physics and Chemistry of the Earth.
Vol. 27, núm. 7, pàg. 1419–1431.
- Institut Català de la Mediterrània
(icm); Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) (1999). Atles ambiental de la
Mediterrània: L’estructura del territori i del
paisatge. Barcelona: ICM; ICC.
- Instituto de Estudios Turísticos (IET)
[Espanya] (2006). Movimientos Turísticos en
Fronteras (FRONTUR) 2006. Madrid: IET.
- Jansen, E. [et al.] (2007). «Palaeoclimate». A: Solomon, S. [et al.] (eds.). Climate
Change 2007: The Physical Science Basis.
Contribution of Working Group I to the
- Plan Bleu (2008). The Blue Plan’s sustainable development outlook for the Mediterranean. Sophia Antipolis: Plan Bleu.
- Programa de les Nacions Unides per al
Desenvolupament (PNUD) (2005). Informe sobre el desenvolupament humà, 2005:
L’hora de la veritat de la cooperació internacional: ajuda, comerç i seguretat en un món
desigual. Barcelona: Centre UNESCO de
Catalunya-Unescocat [et al.].
Desenvolupament (PNUD) (2008). Informe
sobre el desenvolupament humà 2007/2008: La
lluita contra el canvi climàtic: la solidaritat humana en un món dividit. Barcelona: Centre
UNESCO de Catalunya-Unescocat [et al.].
- Quezel, P. (1999). «Les grandes structures
de végétation en région méditerranéenne:
facteurs déterminants dans leur mise en
place postglaciaire» A: Geobios. Núm. 32.
- Riba, O. (2007). «Escala simplificada de
temps geològics». A: RIBA, O. Diccionari
de geologia. [En línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. <http://cit.iec.cat/dgeol>
(consulta: 07/12/2009).
- Rixen, M. [et al.] (2005). «The Western
Mediterranean Deep Water: A new proxy
for global climate change». A: Geophysical
Research Letters. Vol. 32, L12608.
climàtic: Diagnosi dels impactes previstos a
Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i
Habitatge. Agència Catalana de l’Aigua.
- PNUMA. PAM. PLAN BLEU (2004).
«L’eau des Méditerranéens: situation et
perspectives». A: PNUMA. MAP. Série des
rapports techniques. Núm. 158.
- Rosell i Melé, A. (2005). «Una perspectiva històrica del canvi climàtic». A: Llebot,
J. E. (ed.). Informe sobre el canvi climàtic a
Catalunya. Barcelona: Meteocat, Generalitat de Catalunya i Institut d’Estudis Catalans.
- Gleick, P. H. [et al.] (1993). Water in Crisis: A Guide to the World’s Freshwater Resources. Nova York: Oxford University Press.
Desenvolupament (PNUD) (2006). Informe sobre el desenvolupament humà 2006:
Més enllà de l’escassetat: el poder, la pobresa i
la crisi mundial de l’aigua. Barcelona: Centre
UNESCO de Catalunya-Unescocat [et al.].
- Tourre, Y. [et al.] (2008). Climate Change
and Energy in the Mediterranean. Sophia
Antipolis: Plan Bleu.
- Tsimplis, M. N.; Rixen, M. (2002). «Sea
level in the Mediterranean Sea: The contribution of temperature and salinity changes». A: Geophysical Research Letters. Vol.
29, núm. 23, pàg. 2136.
- UICN Centre de Cooperació. (2007)
Regional situation analysis. [En línia]. Màlaga: IUCN-Med. <http://cmsdata.iucn.org/
downloads/regional_situation_analysis.pdf>
(consulta: 07/12/2009).
- Ulbrich, U. [et al.]. (2006). «The Mediterranean climate change under global warming». A: Lionello, P. [et al.] (eds.). Mediterranean Climate Variability. Amsterdam:
Elsevier.
- Vogiatzakis, I. N. [et al.] (2006). «Mediterranean ecosystems: problems and tools
for conservation». A: Progress in Physical
CAPÍTOL 3
- Blinda, M. (2009a). Mediterranean strategy for the sustainable development: Water use
efficiency. Sophia Antipolis: Plan Bleu
- Blinda, M. (2009b). «The Mediterranean
has to take up three major challenges to ensure sustainable management of its endangered resources». A: Thibault, H. L. (ed.).
Blue Plan Notes. Núm. 11.
- Blinda, M; Thivet, G (2006). «Facing
water stress and shortage in the Mediterranean» A: Thibault, H. L. (ed.). Blue Plan
Notes. Núm. 4.
- Galbiati, L. (2009). «La Directiva marc de
l’aigua i el canvi climàtic». A: Aigua i canvi
- Global Water Partnership (GWP)
(2000). Our vision for water in the 21st century: The Mediterranean. Estocolm: GWP.
- Kundzewicz, Z. W. [et al.] (2007): «Freshwater resources and their management».
A: PARRY, M. L. [et al.] (eds.) Climate
Change 2007: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II
to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge: Cambridge University Press.
- Margat, J. (2004). Atlas de l’eau dans le
bassin méditerranéen. París: UNESCO;
Commission de la Carte Géologique du
Monde; Plan Bleu.
- Organització de les Nacions Unides
per a l’Agricultura i l’Alimentació
(FAO) (2000). World Agriculture: Towards
2015/2030. A FAO Perspective. Londres:
Earthscan.
- Plan Bleu (2008). The Blue Plan’s sustainable development outlook for the Mediterranean. Sophia Antipolis: Plan Bleu.
- Plan Bleu. «Cartes Eau en Méditerranée».
A: Plan Bleu (2009). Environnement et développement durable en Méditerranée. [En
línia]. Sophia Antipolis: Plan Bleu. <http://
www.planbleu.org/donnees/eau/carte/ressourcesEnEau.html> (consulta: 07/12/2009).
- Plan Bleu. «Ressources en eau naturelles renouvables des pays méditerranéens:
Moyennes annuelles (1990-2005)». A:
Plan Bleu (2009). Environnnement et développement durable en Méditerranée. [En
línia]. Sophia Antipolis: Plan Bleu. <http://
www.planbleu.org/donnees/eau/simed/Ressources_en_eau_naturelle.pdf>
(consulta:
07/12/2009).
- PNUMA (2002). Vital Water Graphics: The
World’s Water Cycle and Estimated Residence of the World’s Water Resources. [En línia].
Nairobi: PNUMA <http://www.unep.org/
dewa/assessments/ecosystems/water/vitalwater/05.htm> (consulta: 07/12/2009).
- PNUMA. PAM (2005). Mediterranean
strategy for sustainable development: A framework for Environmental Sustainability and
Shared Prosperity. Atenes: PNUMA. MAP.
- World Water Assessment Programme
(WWAP) (2006). El agua, una responsabilidad compartida: segundo informe de las Naciones Unidas sobre el desarrollo de los recursos
hídricos en el mundo. Saragossa: Sociedad
Estatal Expoagua Zaragoza 2008.
CAPÍTOL 4
- Agència Catalana de l’Aigua (ACA)
(2007). L’estat de la invasió de musclo zebra
(Dreissena polymorpha) a Catalunya. [En
línia]. Flix: DMAH. ACA. <http://aca-web.
gencat.cat/aca/documents/ca/aigua_medi/especies_invasores/estat_invasio_musclo_zebra.
pdf> (consulta: 07/12/2009).
- Agència Europea del Medi Ambient
(AEMA) (2007). Climate Change and water adaptation issues. EEA Technical report
núm. 2/2007. Copenhaguen: AEMA.
- Bernardo, J. M. [et al.] (2003). «Interannual variation of fish assemblage structure
in a Mediterranean river: implications of
the streamflow on the dominance of native
or exotic species». A: River Research and Applications. Vol. 19.
- Bonada, N. [et al.] (2006). «Developments
in aquatic insect biomonitoring: a comparative analysis of Recent Approaches». A:
Annual Review of Entomology. Vol. 51: 495523
- Costa L. T. [et al.]. (1996). Mediterranean
Wetland Inventory: A Reference Manual. Lisboa: Instituto da Conservaçao da Natureza;
Wetlands International.
- Garcia-Berthou, E. (2009). «Impacte
sobre els peixos continentals». A: Aigua i
canvi climàtic: Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya. Barcelona: Generalitat de
Catalunya. Departament de Medi Ambient
i Habitatge. Agència Catalana de l’Aigua.
- Grimalt, J.; Ginebreda, A. (2009). «Canvi climàtic i qualitat química del medi ambient». A: Aigua i canvi climàtic. Diagnosi
dels impactes previstos a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament
de Medi Ambient i Habitatge. Agència Catalana de l’Aigua.
- Lake, P. S. [et al.] (2000). «Global Change and the Biodiversity of Freshwater
Ecosystems: Impacts on Linkages between
Above-Sediment and Sediment biota». A:
Bioscience. Vol. 50, núm. 12.
- Larnaude, M.; Gautier E. F. (1921)
«L’oued Saoura». A: Annales de Géographie.
Vol. 30, Núm. 163.
- Laureano, P. (2001). Atlas de agua: Los
conocimientos tradicionales para combatir la
desertificación. Matera: Hipogea; Barcelona:
Laia Libros.
- Margat, J. (2004). Atlas de l’eau dans le
Monde; Plan Bleu.
- Mediterranean Wetland Initiative
(MedWet) (2005). Mediterranean Wetland
Strategy (1996-2006). [En línia]. Kifissia:
MedWet. <http://medwet.org/medwetnew/
en/07.DOWN/07.downloads.html> (consulta: 07/12/09).
- Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino (MMARM) [Espanya] (2000). Plan Estratégico Español para
la Conservación y el Uso Racional de los
Humedales. [En línia]. Madrid: MMARM.
<http://www.mma.es/portal/secciones/biodiversidad/conservacion_humedas/estrategias_iniciativas/index0.htm>
(consulta:
07/12/09).
- Parmesan, C. (2006). «Ecological and
Evolutionary Responses to Recent Climate
Change». A: Annual Review of Ecology, Evolution and Systematics.
- Prat, N. (2003). «El agua en los ecosistemas: motor y sustancia de la vida». A: Agua
y desarrollo sostenible: vida, medio ambiente
y sociedad. Madrid: Fundación Iberdrola.
- Prat, N.; Manzano, A. (2009). «Resum
executiu i quadre resum». A: Aigua i canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos
a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Ca-
| 123
talunya. Departament de Medi Ambient i
- Prat, N.; Munné, A. (2009a). «Impactes
sobre els ecosistemes aquàtics». A: Aigua i
canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya. Barcelona: Generalitat de
i Habitatge. Agència Catalana de l’Aigua
- Prat, N.; Munné, A. (2009b). «Cabals migrats i més temporalitat als rius». A: Aigua i
canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya. Barcelona: Generalitat de
- Skoulikidis, N. [et al.] (2005). «Temporary Mediterranean rivers: importance of
episodic flow pulses for nutrient dynamics».
A: Geophysical Research Abstracts. Vol. 7.
- Ventura, M. (2009), «Els estanys d’alta
muntanya com a sensors del canvi climàtic». A: Aigua i canvi climàtic. Diagnosi dels
impactes previstos a Catalunya. Barcelona:
Generalitat de Catalunya. Departament de
Medi Ambient i Habitatge. Agència Catalana de l’Aigua.
- World Water Assessment Programme
Estatal Expoagua Zaragoza 2008.
CAPÍTOL 5
- Agència Europea del Medi Ambient
(AEMA); PNUMA (2000). Estat i pressions
del medi marí i costaner mediterrani: Resum:
Versió de la Conferència. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi
Ambient i Habitatge.
- Ballesteros, E. (2006). «Els ecosistemes
marins a Catalunya: valoració, impactes
i actuacions per a la seva preservació». A:
L’Atzavara. Núm. 14.
- Benoit, g.; Comeau, A. (eds.) (2005). A
Sustainable Future for the Mediterranean.
- Coudert, E. (2007). «Protecting and enhancing the Mediterranean coastal zone, a common good under threat». A: THIBAULT, H.
L. (ed.). Blue Plan Notes. Núm. 6.
- Cuttelod, A. [et al.] (2009). «The Mediterranean: a biodiversity hotspot under
threat». A: Vié, J.-C.; Hilton-Taylor, C.;
Stuart, S. N. (eds.). Wildlife in a Changing
World – An Analysis of the 2008 IUCN Red
List of Threatened Species. Gland: IUCN.
- Duarte, C. «El cambio climático puede
volver a traer malaria o el dengue a Baleares». A: Diario de Mallorca, 16/10/2009.
- Ibáñez, C. (2009). «Ecosistemes amb risc
elevat: els deltes i les llacunes litorals». A:
Aigua i canvi climàtic: Diagnosi dels impactes
previstos a Catalunya. Barcelona: Generalitat
de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Agència Catalana de l’Aigua.
- Invers, O.; Ruiz, M. (2002). «Impacte de
les activitats humanes sobre les praderies de
Posidonia oceanica». L’Atzavara. Núm. 10.
- Miran, P. (2009). «Climate change in the
Mediterranean: already visible effects». A:
PNUMA. MAP. PLAN BLEU. State of the
Environment and Development in the Mediterranean. Atenes: PNUMA. MAP. Plan Bleu.
- Organització de les Nacions Unides
per a l’Agricultura i l’Alimentació
(FAO) (2005). Mediterranean Fisheries: as
stocks decline, management improves. [En
línia]. FAO. <http://www.fao.org/newsroom/
en/news/2005/105722/index.html> (consulta: 07/12/2009).
- Pnuma. Grid-Arendal (2002). «Nile
Delta: Potential Impact of Sea Level Rise».
[En línia]. UNEP/GRID-Arendal Maps and
Graphics Library. <http://maps.grida.no/go/
graphic/nile_delta_potential_impact_of_sea_
level_rise> (consulta: 07/12/2009).
Plan Bleu.
- Prat, N.; Manzano, A. (2009). «Resum
executiu i taula resum». A: Aigua i canvi
climàtic: Diagnosi dels impactes previstos a
Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i
- Ros, J. (2009). «El mar i les costes catalanes
ja noten l’efecte del canvi climàtic». A: Aigua
i canvi climàtic: Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya. Barcelona: Generalitat de
- Sestini, G. [et al.]. (1989) «Implications of
expected climate changes in the Mediterranean region: an overview.». A: PNUMA.
PAM. MAP Technical Reports Series. Núm.
27.
- Tudela, S. (2004). «Ecosystem effects of
fishing in the Mediterranean: an analysis of
the major threats of fishing gear and practices to biodiversity and marine habitats».
A: Studies and Reviews. General Fisheries
Commission for the Mediterranean. Núm.
74. Roma: FAO.
CAPÍTOL 6
Sustainable Future for the Mediterranean.
- Bigues, J. (2007). Per un bon clima: Manual per fer minvar el canvi climàtic i sobre com
adaptar-s’hi. Barcelona: Consell Assessor
per al Desenvolupament Sostenible.
- Institut de Recursos Mundials (2009).
EarthTrends: The Environmental Information Portal. [En línia] <http://earthtrends.wri.
org/text/climate-atmosphere/map-488.html>
(consulta 07/12/2009).
- IPCC (2007). Climate Change 2007: Mitigation. Contribution of Working Group II
to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change:
Impacts, adaptation and vulnerability. Cambridge; Nova York: Cambridge University
Press.
- Programa de les Nacions Unides per
al Desenvolupament (PNUD) (2008).
Informe sobre el desenvolupament humà
2007/2008: La lluita contra el canvi climàtic: la solidaritat humana en un món dividit.
Barcelona: Centre UNESCO de Catalunya-Unescocat [et al.].
- Puig, J. (2009) «L’energia nuclear: pot
resoldre el problema de l’escalfament global?». A: Grup de científics i tècnics per un
futur no nuclear. [En línia]. <http://www.
energiasostenible.org/upload/SUPCNuksClim.pdf> (consulta 07/12/2009).
- Rowlands, I. H. (1995). The politics of
global atmospheric change. Manchester:
Manchester University Press.
- Soler, R. [et al.] (2007). «Overview of
electricity generation by photovoltaic conversion of solar energy». A: Global Energy
for the Mediterranean. Núm. 2. Sophia Antipolis: Observatori Mediterrani de l’Energia (OME).
- Sustainable Development Commission
(2006). «The role of nuclear power in a low
carbon economy». [En línia]. <http://www.
sd-commission.org.uk/publications/downloads/SDC-NuclearPosition-2006.pdf> (consulta 07/12/2009).
- Tourre, Y. [et al.] (2008). Climate Change
and Energy in the Mediterranean. Sophia
Antipolis: Plan Bleu.
ACTIVITATS
Cap. 1:
- IPCC (2007). Climate Change 2007: Mitigation. Contribution of Working Group
III to the Fourth Assessment Report of the
Intergovernmental Panel on Climate Change. [METZ, B.; DAVIDSON, O. R.;
BOSCH, P. R.; DAVE, R.; MEYER, L. A.
(eds.)]. Cambridge; Nova York: Cambridge
University Press.
- Nacions Unides. Convenció Marc sobre Canvi Climàtic (CMNUCC) (2009).
Essential background. [En línia]. Bonn:
UNFCCC. <http://unfccc.int/> (consulta
07/12/2009).
- Nacions Unides. Convenció Marc sobre Canvi Climàtic (CMNUCC) (2009).
Kyoto Protocol. [En línia]. Bonn: UNFCCC.
<http://unfccc.int/> (consulta 07/12/2009).
- Observatori Mediterrani de l’Energia
(OME) (2008). Mediterranean Energy Perspectives 2008. Nanterre: OME.
- PNUMA. GRID-Arendal (2000). «Temperature and CO2 concentration in the atmosphere over the past 400 000 years». A:
PNUMA. GRID-Arendal. Maps and Graphics Library. [En línia]. <http://maps.grida.
no/> (consulta 07/12/2009).
Cap. 2:
- Ibáñez, M. J.; Madridejos. La industria de
la nieve asume su agonía por el calentamiento. A: El Periódico, 28/03/08.
Cap. 3:
Plan Bleu.
- Sostenible. Revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles
cap a la Sostenibilitat. [En línia]. <http://www.sostenible.es/pubnoticia/inici.asp?p_idioma=1&p_
seccio=5> (consulta: 07/12/2009).
- World Resources Institute (WRI). «Water Resources and Freshwater Ecosystems.
Country profiles». A: Earth trends. [En línia].
<http://earthtrends.wri.org/country_profiles/
index.php> (consulta: 07/12/2009).
Cap. 4.:
- Jubany, J. (2006). «Seguiment de macroinvertebrats a la conca de la Tordera (període
2003-2005)». A: OBSERVATORI DE LA
CONCA DE LA TORDERA. Informe de
seguiment de l’estat socioecològic. Memòria
2003-2005. [En línia]. <http://www.observatoririutordera.org/arxius/macroinvertebrats/
FitxaResum_Macroinvertebrats_2003-05.
pdf> (consulta: 07/12/2009).
ÍNDEX I FONTS DE LES FIGURES
Capítol 1
- Figura 1.1. Els climes de la Terra.
Kottek, M. [et al.] (2006). «World Map
of the Köppen-Geiger climate classification
updated». Meteorologische Zeitschrift. Vol. 15,
núm. 3. <http://koeppen-geiger.vu-wien.ac.at/>
- Figura 1.2. Balanç radiatiu terrestre.
Kiehl, J. T.; Trenberth, K. E. (1997).
«Earth’s Annual Global Mean Energy Budget». Bulletin of the American Meteorological
Society. Vol. 78, núm. 2. Traduït pels autors.
- Figura 1.3. L’efecte d’hivernacle.
Adaptat de The greenhouse effect © The National Academy of Sciences. <http://www.
pewclimate.org/global-warming-basics/
facts_and_figures/climate_science_basics/
ghe.cfm>
Cap. 5:
- Abanades, J. C. [et al.] (2007). El cambio
climático en España: Estado de situación:
Informe para el Presidente del Gobierno
elaborado por expertos en cambio climático. <http://www.mma.es/secciones/cambio_
climatico/pdf/ad_hoc_resumen.pdf> (consulta: 07/12/2009).
- Ajuntament de Calvià (2009). Calvià.com.
[En línia]. <http://www.calvia.com> (consulta: 07/12/2009).
Cap. 6:
- «Blair preveu un “desastre” pel canvi del clima». A: AVUI, 31/10/2006.
- Departament de Treball i Indústria [Catalunya] (2006). Previsions energètiques de Catalunya en l’horitzó dels anys 2010-2015: Pla
de l’Energia de Catalunya 2006-2015. Barcelona: Departament de Treball i Indústria
- Stern, N. (2008). Stern Review: The Economics of Climate Change. [En línia]. <http://
www.hm-treasury.gov.uk/independent_reviews/
stern_review_economics_climate_change/sternreview_index.cfm> (consulta: 07/12/2009).
- Figura 1.4. L’òrbita i la rotació de la Terra
respecte del Sol incideixen en el clima.
Rahmstorf, S; Schellnhuber, H. J. (2006).
Der Klimawandel. Munic: Beck Verlag.
- Figura 1.5. Reconstrucció de la temperatura a l’hemisferi nord dels darrers mil anys.
Climate Change 2001: The Scientific Basis.
Contribution of Working Group I to the Third Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Figure 2.20.
Cambridge; Nova York: Cambridge University Press. Traduït pels autors.
- Figura 1.6. Evolució de la temperatura
mitjana global, el nivell del mar i la coberta de neu a l’hemisferi nord durant els
darrers 150 anys.
Climate Change 2007: Synthesis Report.
Contribution of Working Groups I, II and III
to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Figure
1.1. Ginebra. Traduït pels autors.
- Figura 1.7. El cicle natural del carboni.
Elaboració pròpia
- Figura 1.8. Emissions relacionades amb
el consum d’energia, per tipus de combustible i regió.
World Energy Outlook © OCDE/AIE,
2009, [Figura 2.1]. Traduït pels autors.
- Figura 1.9. Projeccions de la temperatura
mitjana global en diferents escenaris de
desenvolupament econòmic, tecnològic i
social.
to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Figure
SPM.5. Ginebra. Traduït pels autors.
- Figura 1.10. Exemples de possibles impactes del canvi climàtic per sector i segons projeccions a meitat i final de segle
XXI.
to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Table
SPM.3. Ginebra. Traduït pels autors.
Capítol 2
- Figura 2.1. Els països de la conca mediterrània.
Els autors han col·locat els noms dels països sobre el mapa en blanc de la mar Mediterrània, amb les fronteres dels estats:
<http://commons.wikimedia.org/wiki/
File:Mediterranean_Sea_political_mapblank.svg>. [treball d’Eric Gaba (user:
Sting) sobre una imatge de la NASA World
Wind (Public Domain)]
- Figura 2.2. Orografia i profunditat de la
mar Mediterrània.
Lionello, P. [et al.] (eds.) (2006). Mediterranean Climate Variability. Amsterdam:
Elsevier. (Developments in Earth & Environmental Sciences; 4.)
- Figura 2.3. Dominis ecopaisatgístics de
la Mediterrània.
© Institut Cartogràfic de Catalunya
- Figura 2.4. Regions amb un alt nivell de
biodiversitat de plantes endèmiques en la
regió bioclimàtica mediterrània.
Benoit, G.; Comeau, A. (eds.) (2005). A
- Figura 2.5. Població als països de la conca mediterrània (1960-2025).
Elaboració pròpia a partir de dades de BENOIT, G.; COMEAU, A., 2005.
for conservation». A: Progress in Physical
- Figura 2.8. Característiques climàtiques
de la regió mediterrània.
- Figura 2.9. Esquema dels temps geològics.
Riba, O. (2007). «Escala simplificada de
temps geològics». <http://cit.iec.cat/dgeol>
- Figura 2.10. Demandes d’energia primària, per font, 1971-2025.
The Blue Plan’s Environment and Development Outlook. Londres: Earthscan. Traduït
pels autors.
- Figura 2.11. Projecció de les emissions
relacionades amb el sector energètic als
països de la Mediterrània 1971-2025.
pels autors.
- Figura 2.12. Emissions per capita dels
països mediterranis per a l’any 2004.
Elaboració pròpia a partir de dades de
<http://unstats.un.org/unsd/environment_
main.htm> i AIE, 2005
- Figura 2.13. Interconnexions elèctriques
existents i previstes a la Mediterrània.
© Observatori Mediterrani de l’Energia,
2007. Traduït pels autors.
- Figura 2.14. Canvis en el règim de temperatures i pluviositat a l’Europa continental i la regió Mediterrània.
Climate Change 2007: The Physical Science
Basis. Working Group I Contribution to the
Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Figure
5.11. Cambridge University Press. Traduït
pels autors.
- Figura 2.6. Índex de desenvolupament
humà, 1975-2005 (classificació en el rànquing de l’IDH).
Elaboració pròpia a partir de dades de l’Informe sobre el desenvolupament humà 2005
i Informe sobre el desenvolupament humà
2007/2008 (PNUD, 2005 i PNUD 2008).
- Figura 2.15. Nivell del mar global en els
darrers 32.000 anys.
Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Figure 6.8.
Cambridge University Press. Simplificat
pels autors.
- Figura 2.7. Distribució d’ecosistemes
mediterranis al món.
Vogiatzakis, I. N. [et al.] (2006). «Mediterranean ecosystems: problems and tools
- Figura 2.16. Present i futur del nivell del
mar global.
| 125
Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change, Figure
FAQ. 5.1. Cambridge University Press.
Traduït pels autors.
- Figura 2.17. Principals impactes negatius
del canvi climàtic a l’Europa mediterrània al segle XXI.
Elaboració pròpia a partir de IPCC, 2007.
- Figura 2.18. El canvi climàtic als països
mediterranis.
PNUMA. MAP. Plan Bleu (2009). State
Plan Bleu. <www.planbleu.org>
Capítol 3
- Figura 3.1. De quanta aigua dolça disposem?
Elaboració pròpia
- Figura 3.2. El cicle de l’aigua i el temps
de residència de l’aigua.
Vital Water Graphics: The World’s Water
Cycle and Estimated Residence of the World’s
Water Resources. <http://www.unep.org/
dewa/assessments/ecosystems/water/vitalwater/05.htm>. Traduït pels autors.
- Figura 3.3. Exemples de vulnerabilitat a
la manca de recursos hídrics i la seva gestió i il·lustració de les àrees geogràfiques
amb major estrès hídric.
Climate Change 2007: Impacts, Adaptation
and Vulnerability. Contribution of Working
Group II to the Fourth Assessment Report
of the Intergovernmental Panel on Climate
Change. Figure 3.2. Cambridge: Cambridge University Press. Traduït pels autors.
- Figura 3.4. Recursos hídrics per habitant.
Plan Bleu. <http://www.planbleu.org/donnees/eau/carte/ressourcesEnEau.html>. Traduït pels autors.
- Figura 3.5. Recursos hídrics naturals renovables dels països mediterranis (km3/
any).
Plan Bleu, <http://www.planbleu.org/donnees/eau/simed/Ressources_en_eau_naturelle.
pdf> i MARGAT, J. (2004). Atlas de l’eau
dans le bassin méditerranéen. París: UNESCO; Commission de la Carte Géologique
du Monde; Plan Bleu.
- Figura 3.6. Població sense infraestructures d’accés a l’aigua potable i el sanejament.
Plan Bleu. <http://www.planbleu.org/
donnees/eau/carte/populationSans.html>.
- Figura 3.7. Índex d’explotació dels recursos hídrics, 2000-2025.
Monde; Plan Bleu. Traduït pels autors.
- Figura 4.2. Cultiu i urbanització al delta
del Nil.
- Figura 3.8. Fonts de contaminació de l’aigua dolça i principals impactes associats.
World Water Assessment Programme
Estatal Expoagua Zaragoza 2008. Traduït
pels autors.
- Figura 4.3. Alguns bioindicadors.
Gabriela Vázquez Silva
- Figura 3.9. Estructura de la demanda
d’aigua per sectors als països de la Mediterrània, 2000-2025.
pels autors.
- Figura 5.2. Proporció d’espècies amenaçades, no amenaçades i amb dades insuficients en dos dels grups taxonòmics
avaluats a la Mediterrània.
Cuttelod, A. [et al.] (2009). «The Mediterranean: a biodiversity hotspot under
threat». A: Vié, J.-C.; Hilton-Taylor, C.;
Stuart, S. N. (eds.). Wildlife in a Changing
World – An Analysis of the 2008 IUCN Red
List of Threatened Species. Gland: IUCN.
- Figura 3.10. Eficiència en l’ús de l’aigua
per sectors als països mediterranis.
Blinda, M. (2009a). Mediterranean strategy for the sustainable development: Water
use efficiency. Sophia Antipolis: Plan Bleu.
- Figura 3.11. Eficiència de l’ús total de l’aigua als països mediterranis, 1995-2005.
Plan Bleu (2008). The Blue Plan’s sustainable development outlook for the Mediterranean. Sophia Antipolis: Plan Bleu. Traduït
pels autors.
- Figura 3.12. Estalvi d’aigua i demanda
d’aigua als països mediterranis, en diferents escenaris, el 2025.
Plan Bleu (2008). The Blue Plan’s sustainable development outlook for the Mediterranean. Sophia Antipolis: Plan Bleu. Traduït
pels autors.
- Figura 3.13. Evolució dels recursos hídrics per habitant als països del sud i l’est
de la Mediterrània entre el 2000 i el 2050
Blinda, M. (2009b). «The Mediterranean
has to take up three major challenges to ensure sustainable management of its endangered resources». A: Thibault, H. L. (ed.). Blue
Plan Notes. Núm. 11. Traduït pels autors.
Capítol 4
- Figura 4.1. Els grans rius de la Mediterrània (de cabal > 10 km3/any).
Margat, J. (2004). Atlas de l’eau dans le
Capítol 5
- Figura 5.1. Els mars de la Mediterrània.
Elaboració pròpia
- Figura 5.10. Impacte potencial de la pujada del nivell del mar al delta del Nil.
Phillipe Rekacewicz, Otto Simonett - febrer
2008.
<http://maps.grida.no/go/graphic/
impact-of-sea-level-rise-on-the-nile-delta>.
Font: el model d’elevació del mar va ser calculat per Otto Simonett (UNEP.GRID, Arendal i Nairobi) a principis dels anys 90. Vegeu
també <http://blog.mondediplo.net/200801-22-Le-du-nil-menace-par-les-eaux>.
- Figura 5.11. Zones especialment protegides (ZEP) i zones especialment prortegides d’interès mediterrani (ZEPIM), 2009.
PNUMA. MAP. Plan Bleu (2009). State
Plan Bleu.
Capítol 6
- Figura 6.1. Objectius d’emissions del Protocol de Kyoto per països i per al període 20082012, respecte de les emissions del 1990.
Elaboració pròpia. Dades de <http://unfccc.int/2860.php>.
- Figura 5.3. Distribució de zones en fons
arenós.
Basat en un esquema de Cristina Eisman.
<http://www.regmurcia.com/servlet/s.
Sl?sit=c,365,m,2624&r=ReP-16344-DETALLE_REPORTAJESPADRE>
- Figura 6.2. Objectius d’emissions del
Protocol de Kyoto per països de la Unió
Europea i per al període 2008-2012, respecte de les emissions del 1990.
Elaboració pròpia. Dades de <http://unfccc.int/2860.php>.
- Figura 5.4. Distribució de zones en fons
rocós.
Basat en un esquema de Cristina Eisman.
<http://www.regmurcia.com/servlet/s.
Sl?sit=c,365,m,2624&r=ReP-16344-DETALLE_REPORTAJESPADRE>
- Figura 6.3 Una cronologia de la política
de canvi climàtic.
Elaboració pròpia a partir de Rowlands
(1995) i altres.
- Figura 5.5. Llacunes salades a la regió
d’Orà.
- Figura 5.6. El delta de l’Ebre (a la primavera i a l’estiu).
- Figura 5.7. Les pressions sobre el litoral.
PNUMA. MAP. Plan Bleu (2009). State of
the Environment and Development in the Mediterranean. Atenes: PNUMA. MAP. Plan Bleu.
- Figura 5.8. Exemple de la degradació relacionada amb la sobrepesca.
© Enric Ballesteros
- Figura 5.9. Origen dels residus a la Mar
Mediterrània.
PNUMA. MAP. Plan Bleu (2009). State of
the Environment and Development in the Mediterranean. Atenes: PNUMA. MAP. Plan Bleu.
- Figura 6.4. Contribució històrica a les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle 1900-2005.
Elaboració pròpia a partir de dades disponibles a <http://earthtrends.wri.org/text/
climate-atmosphere/map-488.html>
- Figura 6.5. Emissions del sector energètic
dels països euromediterranis en relació
amb els compromisos de Kyoto.
Benoit, G.; Comeau, A. (eds.) (2005). A Sustainable Future for the Mediterranean: The Blue
Plan’s Environment and Development Outlook.
Londres: Earthscan. Traduït pels autors.
- Figura 6.6. Fonts d’energia primària,
2000 i 2025.
Elaboració pròpia a partir de Benoit i Comeau, 2005.
- Figura 6.7. Producció d’electricitat, per
font (%), 2000 i 2025.
Elaboració pròpia a partir de Benoit i Comeau, 2005.
- Figura 6.8. Les energies renovables en el
subministrament d’energia primària total a la Mediterrània, 2000 i 2030.
Observatori Mediterrani de l’Energia
(OME) (2008). Mediterranean Energy Perspectives 2008. Nanterre: OME. Traduït pels
autors.
- Figura 6.9. Subministrament d’energia
primària a partir de renovables a diverses
regions mediterrànies, 1970-2030.
autors.
- Figura 6.10. Generació d’electricitat fotovoltaica, 2006 i 2010.
Soler, R. [et al.] (2007). «Overview of
electricity generation by photovoltaic conversion of solar energy». A: Global Energy
for the Mediterranean. Núm. 2. Sophia Antipolis: Observatori Mediterrani de l’Energia (OME).
- Figura 6.11. Proporció de les diferents
energies renovables no hidràuliques en la
generació d’electricitat a la Mediterrània,
2005 i 2030.
autors.
- Figura 6.12. Bones pràctiques a la llar.
Elaboració pròpia.
- Figura 6.13. Bones pràctiques en moviment.
- Figura 6.14. Bones pràctiques a la botiga.
Activitat 3.A.
- Demanda d’aigua per sectors a diferents països en el període 2000-2005.
Elaboració pròpia partir de dades de
<http://earthtrends.wri.org/country_profiles/
index.php> i PNUMA. MAP. Plan Bleu
(2009). State of the Environment and Development in the Mediterranean. Atenes:
PNUMA. MAP. Plan Bleu.
Activitat 4.A.
- Variació de la qualitat biològica de la
conca de la Tordera (2003-2005).
Jubany, J. (2006). «Seguiment de macroinvertebrats a la conca de la Tordera (període
2003-2005)». A: Observatori de la Conca de la Tordera. Informe de seguiment de
l’estat socioecològic. Memòria 2003-2005.
[En línia]. <http://www.observatoririutordera.org/arxius/macroinvertebrats/FitxaResum_
Macroinvertebrats_2003-05.pdf>
Activitat 5.A.
- Imatges satèl·lit de Port Saïd i Alexandria
Activitat 6.A.
Agraïm la col·laboració de les entitats
que ens han cedit les seves imatges
i figures per a aquesta publicació:
cartografia propietat de l’Institut
Cartogràfic de Catalunya; mapes del
Plan Bleu; gràfics de l’IPCC, l’Agència
Internacional de l’Energia, l’Observatori
Mediterrani de l’Energia i PNUMA.
GRIDA-Arendal; fotografies de Cora
Rodríguez, Gabriel Colomines, Pietro
Laureano (Laia Libros), Fundació per a
la Conservació i Recuperació d’Animals
Marins (CRAM), Xavier Abril (Parc
Natural del Delta de l’Ebre), Frank
Il·lustració i Disseny, Enric Ballesteros,
Gabriela Vázquez, RadioSeu, Ricardo
Rocha, Todd Marsee (Agència Catalana
de l’Aigua), Junta Islámica (WebIslam.
com), Alex Hearn, Alex Lorente, Manel
Mataró i tots els autors que han posat
les seves fotografies a disposició pública a
espais com Wikimedia Commons.
I també agraïm la paciència infinita
i la col·laboració del nostre company
Àlex Cosials i de l’equip de dissenyadors.
- Consum d’energia primària en l’escenari
base. Consum d’energia primària en l’escenari alternatiu.
Departament de Treball i Indústria [Catalunya] (2006). Previsions energètiques de Catalunya en l’horitzó dels anys 2010-2015: Pla
de l’Energia de Catalunya 2006-2015. Barcelona: Departament de Treball i Indústria.
Capítol 7
Activitat 1.A.
- Temperatura i concentració de CO2 a
l’atmosfera en els darrers 400.000 anys
(a partir del testimoni de gel de Vostock).
Philippe Rekacewicz, UNEP/GRID-Arendal.
<http://maps.grida.no/go/graphic/
temperature-and-co2-concentration-inthe-atmosphere-over-the-past-400-000years>. Font: J.R. Petit, J. Jouzel. [et. al.]
(1999). «Climate and atmospheric history
of the past 420 000 years from the Vostok
ice core in Antarctica». A: Nature , vol. 399.
| 127
La conca mediterrània és una regió amb una biodiversitat extraordinària, però també una de les zones més amenaçades del planeta, tant per l’activitat humana com pels efectes del canvi climàtic. L’aigua i el canvi climàtic a la
Mediterrània reuneix les darreres constatacions i previsions científiques sobre l’escalfament global pel que fa a l’estat
i les perspectives dels ecosistemes i els recursos d’aigua en una regió del món que ha estat escenari de moltes transformacions al llarg de la història. Com ens pot afectar l’actual gran repte del canvi climàtic? Amb aquesta publicació,
el Centre UNESCO de Catalunya vol contribuir a un millor coneixement de la Mediterrània i també dels efectes que
el canvi climàtic pot produir sobre els seus ecosistemes d’aigua dolça i salada, la disponibilitat de recursos hídrics, i
sobre aquesta peculiar espècie que tot ho altera: els humans. I per sobre de tot, esperem contribuir a la conservació
de la biodiversitat, l’aigua i els paisatges mediterranis, uns tresors la mar de fràgils.
Amb el suport de:

L`aigua i el canvi climàtic a la Mediterrània

Transcription

Similar documents

De la taula al paper

Full de sessió - Cineclub Sabadell

Novetats_Novel_la_Febrer revisat Jordi

James Lovelock, Gaia i el futur de la Terra

4. Na Borges.

Lee un fragmento - Galaxia Gutenberg

Revista Connexio núm. 21

Llengua catalana i Literatura - IES Vila-seca