Maquetación 1 - Agenda Llatinoamericana

Transcription

Agenda Llatinoamericana
mundial
Recull
D’ARTICLES PUBLICATS
A L’AGENDA LLATINOAMERICANA
DES DEL 1992 FINS AL 2013
1998 - 2003
COMISSIÓ DE L’AGENDA LLATINOAMERICANA MUNDIAL
c/ Mestre Francesc Civil, 3, bxs - 17005 Girona
Telèfon (34) 972 21 99 16
[email protected]
www.llatinoamericana.org
http://www.llatinoamericana.blogspot.com.es/
www.facebook.com/llatinoamericana.mundial
Compaginació: Maria Llosent
Impressió: Impremta Pagès (Anglès, Girona)
Dipòsit Legal: GI-63-2013
ISSN per a l’edició en català: 2305-2384
Girona, març 2013
Índex temàtic de continguts
Agenda 1998. Una pàtria en una altra pau
Una pàtria en una “altra” pau, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Què és el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Àfrica a la nostra taula, Antoni Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona, Josep Delàs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
15
16
17
18
Amèrica Llatina: sis vegades més violenta que la mitjana mundial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Anàlisi de conjuntura de l’ètica, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els EUA: una cultura de violència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La meitat de la població mundial és urbana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cuba 1998: Un segle enfront de l’imperi, María López Vigil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Puerto Rico: a cent anys de 1898, Rafael Bernabé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El neoliberalisme: què significa, Pablo Bonavía . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
No-hi-ha-pas a El Paso, Agents Pastorals de Ciudad Juárez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La violència de guant blanc, Hélio i Selva Amorim . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
No es pot ser cristià i neoliberal, Miguel Esteban Hesayne . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Rescat dels deutes socials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La carta de la terra, Francisco Gutiérrez i Cruz Prado . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’Església i els pobles indígenes, Benedito Prezia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Darrere la lluita contra la droga, Noam Chomsky . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La CIA va treballar 10 anys amb narcotraficants, Jim Cason i David Brooks . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Proclamació de reconciliació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els Shawnee i Tecumseh . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La banana, la primera! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El mal gust del proteccionisme europeu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Plaguicides amb gust i forma de banana... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El meu cor demana una victòria, Darcy Ribeiro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Feminisme, educació popular i revolució, Claudia Korol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
19
19
21
22
22
23
24
25
27
28
28
29
31
32
33
34
35
36
36
Violència i lluita per la pau al camp, Frei Betto . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Manifest dels “sense terra” al poble brasiler . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Paraules... des del sud, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’imperialisme avui, Marcus Arruda i Jaume Petras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’imperialisme dels Estats Units, Ignacio Ramonet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cants de la.... Pàtria Gran . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Reforma urgent de l’ONU, Sergio Ferrari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Neoliberalisme oficial, neoliberalisme real, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oració de la resistència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’alternativa socialista, Jordi Corominas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La indústria del penediment, Mario Benedetti . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Carta avergonyida a la humanitat exclosa, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
38
39
40
36
36
37
41
42
42
43
45
46
46
48
49
Agenda 1999. Aquesta Pàtria gran en èxode
Aquesta Pàtria gran en èxode, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
En estat permanent d’èxode, Fray Carlos Mesters . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per què seguim així?, Agenda Llatinoamericana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La pau no passa pels exèrcits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Situació ambiental a Amèrica Llatina i Carib, José Antonio Vía Alba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Canviar el mil·lenni de veritat, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Canviar el mil·lenni de veritat, Clodovis Boff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El nou èxode de la comunitat afrodescendent, Fra David Raimundo Dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . .
Deu manaments dels drets negres catòlics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Migracions a Amèrica Llatina, Wanderluce Pessoa i José Roberval Freire da Silva, Brasil . . . . . . . . . . . . .
La fraternitat i els aturats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’èxode del camp al camp, Joao Pedro Stédile . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La dona llatinoamericana a l’exili, Lucía Pedrosa de Pàdua, Brasil-Argentina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
En nom de Déu: que acabi la repressió!, III Fòrum Interfranciscà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Paraules del sud, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oració i saviesa indígenes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Recordant en Josep Maria Cunill, Joan Albert Vicens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’èxode del camp a la ciutat, José Comblin, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Àfrica en èxode, Pier Maria Mazzola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’AMI, un pas enrera en la defensa dels drets humans, Maria Prandi i Josep M. Garcia Picola . . . . .
El que és legal però no just, no m’obliga, Alejandro von Rechnitz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El fons d’ajuda al desenvolupament, ajut o comerç?, Salvador Maneu Marcos . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Capital oreneta, Noam Chomsky . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El darrer discurs, Charles Chaplin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’èxode de les subjectivitats, Carlos Castillo M., Perú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Un crit des del cor del món, Jorge Eduardo Barajas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’estat de la salut en el món, Fidel Castro, Cuba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
53
54
55
56
57
58
59
61
62
62
64
65
67
68
69
70
L’èxode cap a l’estat mundial, Sergio Ferrari, Argentina-Suïssa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Infants a Llatinoamèrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El procés de producció mundialitzat a Haití . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Invitació a l’èxode, Pablo Suell, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’èxode de la dona, encara pendent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
86
87
88
89
90
Esclavitud feudal i esclavitud neoliberal, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Una nació dintre una altra nació, Ignacio Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Lectura del sant evangeli neoliberal, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’èxode cap a una nova presència política, Paulino Montejo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La recerca d’un codi de conducta sobre la venda d’armes, Alberto Estévez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
91
92
94
94
96
70
71
73
74
75
76
78
80
82
83
85
Agenda 2000. Una pàtria gran sense deutes
Una pàtria gran sense deutes, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Contra la impunitat de les multinacionals, Maria Prandi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Plantem cara al comerç d’armes lleugeres, Jordi Roig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Donar la vida per al poble, Quim Pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Balanç d’una dècada de resistència, Osvaldo León . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Balanç de l’Església Llatinoamericana en aquest final de segle, J.B. Libanio . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El Deute amb la Pau, Adolfo Pérez Esquivel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
101
102
103
104
106
107
109
El deute de la mort, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El deute amb la veritat, José Ignacio López Vigil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El deute de les revolucions, María López Vigil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El Deute de l’”altra mundialització”, Subcomandant Insurgent Marcos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El deute dels Estats Units amb l’Amèrica Llatina, Héctor Velarde . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Deute extern: el major frau en la història del capitalisme, Paulo R. Schilling . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sí a la vida, No al Deute, Declaració de Tegucigalpa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Veredicte, Tribunal del Deute Extern . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
No una forma qualsevol de demanar perdó, Emir Sader . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Saber demanar perdó pels deutes històrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
109
110
112
113
115
117
119
120
123
124
Anunciar el Jubileu definitiu, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Lletanies jubilars, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
ONG i el neoliberalisme, James Petras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Monsenyor Romero: profeta del nostre temps, Gloria Cuartas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Deutes de cinc-cents anys, José Oscar Beozzo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El deute de Pinochet, Alejandro von Rechnitz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El sistema successor del capitalisme, David Schweickart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El periodista i el bisbe, Francesc Escribano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Paraules del sud, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
En deute amb els pobles indígenes, Pablo Suess . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sortir de deutes i de dubtes, Heinz Dieterich Steffan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els palenques i Zumbí dels Palmares, David Raimundo dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Guatemala, Carlos Iaquinandi Castro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El Deute de la solidaritat planetària, Sergio Ferrari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Carta dels U’wa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La paraula viva de Monsenyor Romero, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
125
126
127
129
131
133
134
135
136
138
139
140
142
142
143
145
L’hora de l’ATTAC, Antonio Martins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Plataforma del moviment internacional ATTAC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El crit dels exclosos llatinoamericà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El dret a somniar, Eduardo Galeano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los nadies, Eduardo Galeano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
145
147
148
149
150
Guacaipuro Cuactemoc cobra el deute d’Europa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El fenomen de les ONG, Quim Pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La solidaritat en els ajuntaments, Joan Surroca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els deutes en el món del treball, David Raimundo dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
151
152
153
154
Agenda 2001. Pàtria gran i Pàtria mundial
La nostra mundialitat, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Com hem de representar el món?, Montserrat Terradas i Batlle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Anàlisi de conjuntura d’Amèrica Llatina, José Comblin, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ja és matinada!, José María Vigil, Panamà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Vivim un moment propici, François Houtart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El “triomf” del sistema . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Amèrica Llatina: Un segle de revolucions i contrarevolucions, Emir Sader, Rio de Janeiro . . . . . . . . . . .
La “globalització” econòmica requereix una ètica global, Hans Küng . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Globalitzar els tàvecs, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Trencar miralls, obrir finestres, Pablo Suess, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Utopia per al món actual: la taula compartida, Jon Sobrino, San Salvador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El meu Cos és Menjar, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Als líders religiosos del món, Arturo Paoli, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Mundialització de la justícia, Samuel Blixen, Montevideo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Àfrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Alguns màrtirs d’Àfrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Europa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Austràlia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Àsia, Félix Wilfred . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Any Internacional dels Voluntaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Any de l’Onu per al diàleg entre civilitzacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La Gana al món, Mans Unides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El segle de les Dones, Irene León . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per un contrapoder continental, indígena, negre i popular, Giulio Girardi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Carta de la Terra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El límit de les aigües, Roberto Malvezzi, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ser llatí a Estats Units, Felipe Barajas, EUA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
159
160
162
165
166
168
168
170
172
173
175
176
177
178
180
183
El crit dels exclosos, Osvaldo León . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Llibres sagrats deles religions del món, Marcelo Barros, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Biopirateria i drets indígenes, Bàrbara J. Fraser, Lima . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Solidaris i ciutadans del món, Arcadi Oliveres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Nadala macroecumènica i mundialitzada, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
201
203
204
206
206
De Recife..., Sebas Parra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Reforma agrària al món: una necessitat històrica, Joao Pedro Stedile, Brasil . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Deu raons que puntualitzen les “excel·lències” de la Biotecnologia, Miguel A. Altieri . . . . . . . . . . .
Els refugiats, un desafiament a la solidaritat mundial, Josep Ricart . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Banc Grameen: un banc per als pobres, Daniel Stutz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Franciscans International, Pilar Puertas i Fr. Alejandro Castillo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Moviments de solidaritat als EUA, Gail Phares i Ignacio Franco . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ús alternatiu d’internet, Igor Sadaba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cap a una mundialització del Dret, Equip Nizkor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Militars argentins imputats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Proverbis africans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Educació i política, Pep Gratacós i Guillén . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Les causes pendents, Xavier Joanpere Oliver . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Rebel·lió contra el nou desordre, M. Vázquez Montalbán . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’estat del benestar: un model a revisar o exportar?, Jordi Monreal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
206
207
209
211
213
215
217
218
220
221
223
223
224
226
227
183
185
187
189
190
190
192
194
196
197
199
Les ONG, una eina de futur, Joan Gomis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Estrangers? Immigrants? Tanmateix ciutadans, persones!, Xavier Besalú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La democràcia a Amèrica Llatina, Salvador Martí i Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Divagacions de futur, Quim Pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
228
229
230
231
Agenda 2002. Les cultures en diàleg
Les cultures en diàleg, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El sistema, Xavier Joanpere i Olivé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Globalitzar les noves propostes educatives, Pep Gratacós i Guillén . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
No a l’ALCA, Marlon Carrión, Canadà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
235
236
238
239
En el llindar del mil·lenni, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La situació mundial des de la perspectiva dels pobres, Rafael Aragón, Nicaragua . . . . . . . . . . . . . .
Mundialització de les resistències contra el neoliberalisme, François Houtart, Bèlgica . . . . . . . . . .
Cap a un moviment de consciència social que canviï el món, José Saramago . . . . . . . . . . . . . . . . .
De la globalització a la societat mundial solidària, Sergio Ferrari, Suïssa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’imperialisme dels EUA, avui, James Petras, Nova York . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
De camí cap al postcapitalisme, Wim Dierckxsens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Elements majors de la conjuntura, Alejandro von Rechnitz, Panamà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cultures en diàleg, Pablo Suess, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Pobles indígenes en diàleg amb pobles de la humanitat, Eleazar López Hernández, Mèxic . . . . . . . . .
El món negre, Rafael Savoia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
I si l’Islam fos una altra cosa?, Emilio Galindo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Quan Xina desperti, Daniel Cerezo, Macau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
244
246
247
249
251
252
254
258
259
261
263
Característiques principals de la cultura xinesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Influx cultural dels EUA al Tercer Món, Syed Husinalí, Malàisia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Japó és diferent, Ando Isamu, Toquio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La integració dels diferents, Francesc Carbonell i París, Girona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Indonèsia, un gegant commogut, Thomas Michel, Indonèsia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
264
264
266
268
270
Austràlia: terra antiga, tradicions mixtes, John Sweenwy, Mèxic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’anomenen globalització... però és “nordamericanització”, Johan Galtung . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Àfrica: un vaixell abandonat a la deriva?, Gerardo González . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La dona a l’encreuament de cultures, Carmiña Navia, Colòmbia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Un esperit per a la democràcia, Antonio Comín, Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Globalització, glocalització, Gregorio Iriarte, Cochabamba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
271
272
273
A la recerca dels primers habitants d’Amèrica, Benedito Prezia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Perdonar i deixar-se perdonar, Jon Sobrino, San Salvador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La gran mentida, Cristovam Buarque . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Crida a la mobilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Campanya per l’esmena que limita la mida de la propietat de la terra a Brasil . . . . . . . . . . . . . . . .
L’Església ha d’entrar en la lluita per la demarcació de les terres indígenes, Antonio Fernandes . . . .
Deu consells per mantenir-se militant a l’esquerra, Frei Betto, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per meditar, José Comblin, Sao Paulo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
240
242
275
276
278
280
281
283
285
286
288
288
289
Dominics per la Justícia i la Pau, Jelson Oliveira . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per una pràctica concreta del diàleg intercultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Propostes imaginatives a imitar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Bartolomé de las Casas arriba a Amèrica, Eduardo Frades, Caracas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Carta pública als amos dels mitjans de comunicació social, Equip Nizkor Derechos . . . . . . . . . . . .
Reduir el cost... o patentar la injustícia, José Antonio Lobo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Mundialitzar la justícia també a A.L. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per entendre el tema de les patents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El rostre de la immigració, Salvador Martí i Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El nus de l’objecció fiscal, Joan Surroca i Sens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Moviments socials i societat civil global, Virginia Vargas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Informació compromesa, Irene Casellas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’home nou i la dona nova, Paulo Freire . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El diàleg necessari, Josep-Maria Terricabras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
290
290
290
291
293
295
295
296
296
297
298
299
299
299
Agenda 2003. Les religions en pau, per la pau del món
La pau entre les religions, per a la pau del món, Pere Casaldàliga . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Moviment de resistència mundial, Ricardo Petrella, Lovaina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
EUA va perdre la primera guerra: la de la legitimitat, Joao Pedro Stédile . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’altre eix del mal, Ignacio Ramonet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El fi no justifica els mitjans, José I. González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Deu raons per recelar dels EU, Carlos Taibo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
14.000 milions d’anys: edat de l’univers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Panorama de les religions en el món i a Amèrica Llatina, Franz Damen, Bèlgica-Bolívia . . . . . . . . . . . . .
La meitat dels argentins seran pobres el 2003 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Les religions avui, José Comblin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Paper de les religions en les polítiques mundials, Leonardo Boff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
303
304
306
306
307
De talibans i talibushos, José Ignacio González Faus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Acceptar sincerament el pluralisme religiós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per un diàleg cultural entre l’Islam i occident, Jeremy Rifkin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Religions a Àfrica, convivència i col·laboració, Francisco Carrera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El coltan i la guerra del Congo, Comitè de Solidaritat amb Àfrica negra, Madrid . . . . . . . . . . . . . . . . .
Moviment social, educació popular i gènere, Luz Elena Martínez García . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
316
317
319
La dona en el budisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Pobles indígenes i mundialització, Leonardo Boff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Corihuayrachina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els negres i la religió a Amèrica Llatina, David Raimundo dos Santos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El banc mundial i les multinacionals volen privatitzar l’aigua, Maude Barlow . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els místics sufís i el pluralisme religiós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Mundialització de la justícia. El cas de Kissinger . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els noms de Déu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Religió i educació, Fernando del Paso, Mèxic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
326
326
327
308
309
310
311
311
315
321
323
324
328
329
331
332
333
334
Déu té un somni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Alternatives i propostes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Un catolicisme més que europeu, Raimon Panikkar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Dones en el conflicte palestí-israelià, Wilma Jung, Bolívia-Suïssa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La reparació històrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per què hi ha tanta injustícia?, Joao Pedro Stédile . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Aigua o Coca-Cola? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La igualtat: un camí cap a la pau, Núria Terés i Bonet, Girona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Algunes vegades els diners també poden ésser ètics, Arcadi Oliveres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
336
338
339
339
340
341
342
343
344
Cultures i religions?, Elia Gandhi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Objecció per la pau, Ramon Muntada i Artiles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sobre la pluralitat de cultures i religions, Teresa Losada Campo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Somni per un nou mil·lenni, Lluís Mallart Guimerà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
A Ouagadougou amb orígens catalans, Morissa Cañigueral i Rodríguez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
346
346
348
348
349
Diàleg entre cultures, pau entre religions, Pilar Claret i Nonell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 350
La població civil, víctima de les guerres, Tica Font . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 351
La cooperació descentralitzada, Núria Camps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 352
1998
Una pàtria
en una altra pau
Patria Grande, Matria Nuestra
¡en “otra” paz te queremos!
Sin los ajustes de muerte,
libre del hambre y del miedo.
Vista la Paz de colores
la tierra de tus destierros.
Y el astro de la utopía
de encajes borde tus sueños
Sobre el diluvio de sangre
surja el kairós de tu tiempo.
Y esa paloma esperada
-¡la Paz de Dios y del Pueblo!surque tu vientre fecundo
como un arado del Viento.
Por sus falsas palabras
y sus profecías engañosas,
yo me declaro en contra de ellos, dice Yavé.
Mi mano caerá sobre esos profetas
que tienen visiones mentirosas
y hacen pronósticos equivocados:
nunca participarán
en el consejo de mi pueblo…
Todo eso, porque desviaron a mi pueblo,
hablando de paz,
cuando no había Paz…
Ezequiel 13, 8-10
P. Casaldàliga
Recull d’articles 1992-2013
A manera de fraterna introducció
Una pàtria en
una “altra” pau
Pere Casaldàliga
Ja és tòpic dir que han caigut les utopies i que han
de caure les armes. Estaríem vivint, com a molt, en
una “utopia desarmada”. La veritat és que el que
estem vivint oficialment no és utopia ni està desarmat.
La Nostra Pàtria gran malviu sota una guerra plural,
de moltes morts, sistemàticament sostinguda: una
guerra per sistema, vull dir, estructural. Per altra part,
la utopia és ofegada, sistemàticament també, perquè
ja hem arribat a “la fi de la història” i no es tracta de
somiar altres camins: l’horitzó és aquell estupefaent
mur neoliberal, i molts i moltes que van somiar un dia
amb la utopia, armada o desarmada, han baixat les
armes i el somni. Les pàgines d’aquesta Agenda Llatinoamericana 98 contenen alguna cosa de tot això
amb prou claredat.
Fou un dia la pax romana. Fou i segueix essent la pax
americana. És homicidament i ecològicament la pax
neoliberal.
No volem armes. Voldríem acabar ja amb totes les
fàbriques d’armes (que per cert estan sobretot en el
primer món i en les mans pèrfides dels majors del
consell de Seguretat de l’ONU) i voldríem acabar
d’una vegada amb tots els exèrcits. (Benaventurats
els objectors de consciència i els insubmisos, perquè
ells estan construint la Pau). Aquell somni d’Isaïes és
també el nostre somni, dissenyat àdhuc estilitzadament per Cerezo en la portada d’aquesta Agenda...
Volem la pau. Els nostres pobles clamen per la pau.
La pau i la vida són probablement els dos màxims
clams, els paradigmes més constant que, d’una
manera més o menys conscient, enarbora la gent
prohibida i/o militant encara de la Nostra Amèrica, en
congressos i marxes i romeries, en pancartes i cants
i poemes: “Per la Vida tot, fins i tot la vida”, “volem la
pau”, “pareu de tanta mort, aquí defensem la Vida”...
Però els nostres pobles, nosaltres, volem, exigim
“una altra pau”; “una Pàtria en una altra pau”, volem.
Els senyors d’aquesta hora, els sacerdots del mercat
laboral, els escrivans de la postmodernitat decebuda
ens ofereixen la seva pau, sense dubte. “Pau, pau,
pau”, pregonen ells, suposadament victoriosos sobre
les demandes i les guerrilles, les vagues i les reivindicacions. “Però no hi ha pau”, replica el Déu de la
Pau. No hi ha pau, constaten dramàticament els nostres pobles.
Jeremies, el profeta company de les desgràcies de la
seva gent, va escriure fa molts segles i ho podria
escriure avui, parlant d’aquells vencedors del moment:
“Per què dieu “som savis, tenim llei del Senyor”, si
l’ha falsificat la ploma falsa dels escrivans...? quedaran confosos els savis. De què els servirà la seva
saviesa? Del primer a l’últim només busquen surar.
Pretenen curar per sobre la fractura del meu poble
dient :”pau, pau”, quan no hi ha pau; “això va bé, va
bé”, però no va bé. Ells haurien d’avergonyir-se perquè és abominable el que han fet. Però ni ells s’avergonyeixen ni saben què és sentir vergonya” (Jr 8,8 s).
Les estadístiques demostren que en el nostre continent i en tot el tercer món, és a dir, en el món, hi ha
més misèria i fam, més desolació, menys esperança,
menys pau. I que es multipliquen absurdament les
guerres. I en els mateixos països anomenats democràtics i en pau oficial, la violència s’ha constituït en
una guerra creixent i institucionalitzada. Els nostres
pobles estan patint la mare de totes les guerres. On
no hi hagi justícia mai no podrà haver-hi pau. Justícia
real, existencial, quotidiana. La major guerra d’aquest
segle –de tots els segles, potser- és la fam. En la reunió de la FAO celebrada a Roma dins de l’Any per a
l’eradicació de la pobresa”, algú molt oportunament
va retreure al cinisme occidental aquesta veritat elemental de supervivència i de convivència humanes.
Cal descodificar aquesta pau democràtica que estan
imposant al nostre poble, perquè ni és democràtica ni
és pau.
Ja el 1965 el Concili Vaticà II, en la seva constitució
Gaudium et Spes (núm. 69), escrivia aquestes paraules contundents: “Havent-hi tants oprimits com hi ha
actualment per la fam en el món, el Sacre Concili
urgeix a tots, particulars i autoritats, que es recordin
d’aquella frase dels Pares: “Alimenta el que mor de
fam, perquè, si no l’alimentes, el mates”, i que
segons les pròpies possibilitats, comuniquin i ofereixin realment els seus béns, ajudant en primer lloc els
pobres, tant individus com pobles, perquè puguin
ajudar-se i desenvolupar-se per si mateixos”.
Només des d’aquests pobres –persones, pobles- es
pot pensar i construir la pau veritable, que és “fruit de
la justícia”. No es tracta simplement de fer callar les
armes. La injustícia, cal fer-la callar. El major sinònim
de pau és la justícia. Una justícia i una solidaritat –que
és un altre sinònim de pau- no només intepersonals o
espontàniament intergrupals, sinó estructuralment
internacionals, intercontinentals, planetàries. Mentre hi
hagi un primer món no hi haurà pau en el planeta.
La veritat és que la pau real, desitjable, la veritable
pau, no existeix avui en el món. No hi haurà pau mentre existeixin aquests desequilibris, avui canonitzats
idolàtricament pel capitalisme neoliberal, entre Nord i
Sud. Només quan la solidaritat i la justícia destrueixin
el mur Nord/Sud començarà la veritable pau.
Aquella “altra” pau que volem per a la Nostra Pàtria
Gran, Pàtria nascuda dels horrors de les dictadures
militars (amb molta sang, amb molts desapareguts,
15
Agenda Llatinoamericana Mundial
amb moltíssima impunitat), però engolida avui en
aquesta macrodictadura d l’atur, la fam i l’exclusió.
Ja fa anys que jo, buscador angoixat de la pau, contràriament al que alguns hagin imaginat, vaig cridant
aquest poema:
“Dóna’ns, Senyor, aquella pau estranya/ que brota en
plena lluita / com una flor de foc; / que trenca en
plena nit / com un cant amagat; / que arriba en plena
mort / com un petó esperat. / Dóna’ns la Pau dels
que caminen sempre, / nus d’avantatges, / vestits pel
vent d’una esperança núbil / . Aquella Pau del pobre
/ que ha vençut la por. / Aquella Pau del lliure / que
s’aferra a la vida. / La Pau que es comparteix en
igualtat / com l’aigua i l’Hòstia. / Dóna’ns la teva Pau,
la teva !, / Tu que ets la nostra Pau”.
Què és el Fons Català
de Cooperació
al Desenvolupament?
A principis dels anys 80, un grup d’entitats impulsaren una campanya ciutadana de recollida de signatures per demanar que l’estat espanyol complís la
recomanació de les Nacions Unides de destinar el
0,7% del PIB a la cooperació al desenvolupament.
Tot i l’èxit ciutadà, no s’assoliren els objectius polítics
proposats.
De la campanya va derivar-se la idea que l’administració catalana tenia també una aportació específica
a fer en aquesta tasca. La conclusió bàsica era que
calia fer una crida a totes les institucions públiques:
Generalitat, diputacions, ajuntaments... i també a les
privades, per tal de destinar una partida del seu pressupost per crear fons de solidaritat i, per aconseguir
una més gran efectivitat, es recomanava que aquest
fons fossin aplegats en un Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament
va néixer el juliol de 1986 amb la voluntat de ser un
organisme de caràcter mixt en el qual poguessin
confluir totes les institucions públiques (ajuntaments,
consells comarcals, diputacions i Generalitat) i les
entitats privades (associacions, col·lectius i empreses sensibles a aquesta problemàtica), per tal de
contribuir des de l’àmbit català al desenvolupament
dels països del Tercer Món, mitjançant la constitució
i gestió d’un fons econòmic. Aquest organisme pretén, doncs, ser un instrument a l’abast de tothom; per
tant, sense intencionalitats partidistes ni exclusivistes
de cap ordre.
Els objectius del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament són l’administració i gestió dels fons
16
econòmics lliurats a l’associació per a projectes d’ajuda al Tercer Món, la creació d’un clima d’opinió
pública favorable a la promoció d’un nou ordre econòmic internacional, l’estimulació de la participació
ciutadana mitjançant campanyes d’informació adequades i la col·laboració per tal d’aconseguir que la
destinació mínima del 0,7% del PNB a l’ajuda dels
països subdesenvolupats sigui una realitat.
Els programes de desenvolupament que es financen
a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament són aportats per les organitzacions no
governamentals (ONG) de cooperació, pels ajuntaments i entitats catalanes i també per organitzacions
de base dels països del Tercer Món.
Un dels principis bàsics dels projectes de cooperació
del Fons Català és la implicació directa dels beneficiaris en la cooperació i realització dels projectes,
que han de basar-se en les seves necessitats i possibilitats. El Fons Català promou una cooperació que
incideixi en la prevenció de conflictes, per això la
majoria dels projectes finançats van dirigits a promoure un desenvolupament autosostenible, que
aporti solucions als problemes de base de les societats afectades i que ajudi a evitar que s’arribi a situacions d’emergència.
La solidaritat no és només una qüestió econòmica
sinó un compromís polític i ètic amb el Sud. És per
això que des del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament es promou el compromís polític amb
mocions de defensa dels drets humans, el reconeixement dels drets dels pobles i la promoció d’un nou
ordre econòmic internacional.
El juliol de 1996 es va celebrar el 10è aniversari de la
creació del Fons Català. Tot i el creixement continuat,
tant en número d’institucions associades com en
projectes finançats, encara queda molta feina per fer:
la incorporació de nous socis, les aportacions del
0,7% dels pressupostos municipals, la participació
més activa de les ONG dins del Fons...
Confederació de Fons
Catalunya és capdavantera en la vertebració de la
cooperació descentralitzada, ja que si no es produís
es podria caure en l’excessiva fragmentació i dispersió que en restarien eficàcia. És per això que en els
últims temps nombroses administracions i entitats
solidàries d’arreu del món s’han adreçat al Fons
Català per conèixer més profundament el nostre
model organitzatiu i això ha donat lloc a la creació
d’altres fons en altres àmbits territorials.
Arran de la creació en els últims anys del Fons de
Cooperació del País Basc (1988), País Valencià
(1992), Mallorca (1993), Menorca (1993), s’inicià un
treball de recerca de principis comuns i accions concentrades que va donar lloc a un document de la Trobada de Fons, que ja apuntava la necessitat de
començar a treballar coordinament.
El 19 de setembre de 1995 naixia la confederació de
Fons de Cooperació i Solidaritat amb els objectius
d’agrupar els Fons legalment constituïts i assumir-ne
la representació conjunta, contribuir a impulsar projectes de sensibilització compartits i ser interlocutors
davant les institucions estatals, europees i mundials
amb plantejaments coincidents.
Els Fons treballen en l’anomenada cooperació descentralitzada. És a dir, pel fet de néixer de la iniciativa de les comunitats locals han de donar lloc a una
relació directa i personal entre elles, han de recollir
les iniciatives dels diferents grups locals i implicar en
la gestió coordinadora les institucions públiques
locals, intentant aconseguir així un major grau de
participació col·lectiva.
Hi ha una feina d’educació i sensibilització que creix,
però encara hem de treballar de valent si volem
aconseguir una societat més justa i igualitària.
Àfrica a la nostra taula
Antoni Codina
Director del SETEM. Vice-president de la Federació
Catalana de les ONG
L’actual conflicte de la zona dels Grans Llacs té molt
a veure amb el nostre cafè de cada dia. Hi ha un vincle molt directe, sorprenent, entre un esdeveniment
llunyà i un hàbit tan proper i quotidià. Un vincle que
ens demostra que el nostre món és ben petit. Més
petit del que segurament imaginàvem. I que les causes de les coses, encara que amagades, a vegades
poden ser forces senzilles.
El cafè fumeja i desprèn un aroma intensa. Calent,
negre i reconfortant. Lentament l’assaboreixo mentre
m’escalfo les mans contra la tassa. A fora fa un matí
humit i fred. Una altra vegada apropo els llavis a la
tassa mentre llegeixo una notícia que avui ocupa la
porta i quatre pàgines del diari: nova crisi humanitària a l’est del Zaire, dos milions de refugiats abandonats a la seva sort, enfrontaments armats, risc de
noves epidèmies...
L’ajuda és necessària però no suficient
Ara més que mai se’ns demana de llegir entre línies
les causes profundes i amagades del conflicte i exigir solucions veritables i durables. Exigir respostes
polítiques i a llarg terme.
Moltes vides s’han salvat durant aquests darrers
anys gràcies als diners i a l’ajuda humanitària. La
generositat de molts ciutadans i institucions ha estat
exemplar. Però tothom reconeix que ara cal alguna
cosa més. L’ACNUR i les ONG disposen d’equips a
punt d’intervenir i de més recursos, si fes falta, però
tot això no és suficient.
Una dependència suïcida
La pobresa engendra violència. I la crisi de la zona
dels Grans Llacs no es transformarà en una pau
duradora simplement com a resultat d’un procés de
pacificació adequat. No hi ha pau sense justícia. I
només quan s’elaborin i es posin en pràctica polítiques que incideixin en les causes que provoquen els
desastres que afecten la majoria de països del sud
podrem parlar de solidaritat.
Una dependència realment suïcida la del cafè, perquè el preu és molt inestable i no ha parat de caure
des del 4 de juliol de 1989.
Nosaltres, els consumidors
El cafè és, després del petroli, la matèria primera que
més divises mou en el món. Del seu conreu i manipulació es calculen que en viuen uns 100 milions de
persones, entre les quals existeix una diferència tan
abismal com la que separava a l’època medieval
camperols lliures, servents i senyors feudals. Des
dels jornalers i petits propietaris, fins a grans terratinents i empreses multinacionals, hi ha infinites situacions, però gairebé sempre abusives envers els més
dèbils: els països més pobres, els petits camperols i
els treballadors de les grans plantacions.
Una solidaritat més efectiva
La Comissió Europea ha resolt recentment una eliminació progressiva dels aranzels del cafè i d’altres
productes procedents del Tercer Món, i el Parlament
Europeu ha recomanat per mitjà de diverses resolucions que cada Estat membre faci el mateix i doni
suport al comerç just. El passat 20 de desembre el
Parlament de Catalunya aprovà també una resolució
en aquest sentit.
Per a milions de famílies de Ruanda, Burundi, Zaire,
Uganda, l’estabilitat i la justícia en els preus del cafè
equival a la seva subsistència i a la seva dignitat. La
nostra “societat de consum”, que ens ha acostumat a
l’adquisició de productes sense altres consideracions
que el preu i la qualitat, cal que faci un pas endavant:
arribar a un “consum responsable” en el qual ens preguntem pel valor social d’allò que comprem. Al darrera dels preus, de les etiquetes, dels codis de barres
d’un quart de quilo de cafè, cal que descobrim el rostre de milers de persones que viuen d’aquell producte
i que cada dia lluitem per sobreviure.
Cal insistir en la urgent i absoluta necessitat de construir una solidaritat internacional més efectiva, la que
necessiten i demanen els països pobres als rics. El
comerç just i el consum responsable es troben en la
bona direcció. Cal que el dolor momentani de la nostra societat per la tragèdia dels Grans Llacs d’Àfrica
es transformi en coherència eficaç, en una solidaritat
que es tradueixi operativament en la nostra voluntat
d’eradicar la pobresa que afecta avui tants germans
i germanes nostres.
17
Probablement aquesta solidaritat afectarà el nostre
consum, la nostra butxaca, els nostres avantatges de
països rics. Més enllà de la solidaritat a afrontar els
costos d’una solidaritat més afectiva.
La Coordinadora
d’ONG Solidàries
de Girona
Josep Delàs
De la Coordinadora ONGs de les comarques gironines
Hem entrat ja en el nostre quart anys de vida i el camí
fet fins ara, tot i reconeixent la modèstia del projecte,
ens sembla força important i esperançador.
Ser diferents i poder treballar junts! Aquest és un dels
reptes que el nostre món d’avui té reservats per tots
aquells que intenten reunir esforços darrera una utopia transformadora. Les pors, les desconfiances, els
protagonismes, les visions distintes i plurals de la
realitat, són obstacles que hem d’anar vencent dia
rere dia, si és que volem incidir mínimament amb el
nostre treball comú per a despertar la consciència
d’aquesta societat i alleugerir-ne les terribles injustícies que sofreixen milers de persones.
I això és tan cert que qualsevol projecte humà, per
solidari i ben intencionat que sigui, si no s’ultrapassa
a si mateix en el propi cos social que s’alimenta, acabarà essent prostituït per la raó instrumental del sistema. Ens ha costat d’aprendre-ho, però ara estem
segurs que experiències com la Coordinadora de
Girona, amb 40 entitats i grups de base, la majoria
diferents, contenen en la seva pròpia essència els
antídots contra tota mena de manipulacions i contra
qualsevol intent fragmentador o marginador. Estem
convençuts, en definitiva, que han de comptar també
amb prou garanties, malgrat els petits errors que
puguin cometre, per il·lusionar-se per un treball eficaç i ben orientat.
Però unir esforços és alguna cosa més que dotar-se
d’una estructura burocràtica de rang superior i elegir
uns càrrecs de representació. Tot això sol no serveix
de res! Un projecte comú és aquell en què ningú no
hi sobra i tots hi són necessaris. Aquest és el camí
per on hem començat a caminar. En el camp teòric
són imprescindibles els moments de reflexió i d’anàlisi a fi de modificar els criteris d’acoblar les nostres
accions a una realitat que canvia amb gran celeritat.
De fet, a la pràctica, caldria experimentar abans en la
nostra pròpia carn els discursos solidaris que tan
18
fàcilment ens surten de la boca quan es tracta d’aconsellar tercers llunyans. Sembla senzill, però la ruta
es va fent sovint llarga i complicada. No és pas gens
fàcil d’adoptar una “veritat” que algú va descobrir per
tu, ni contribuir amb el seu treball a un projecte que
de bon principi ni coneixes, ni descobrir fàcilment
que tots necessitem també la solidaritat dels altres.
La Coordinadora ja té com a marc referencial i opció
ideològica un codi ètic amb obligacions i compromisos concrets. No cal dir que té també un projecte
pedagògic, que aquest curs començava a bellugarse, i al qual han contribuït absolutament totes les
ONG. Compta quasi des de la seva fundació amb
una tribuna pública d’informació, opinió i difusió, a
través de les tres pàgines setmanals de la premsa
regional (Punt Diari).
Finalment iniciem ara un Centre d’Informació, Documentació i Recursos (CEDRE) que en conveni amb
les administracions locals permetrà, d’una banda,
tenir obert el diàleg permanent, físic i real amb tota la
ciutadania del nostre àmbit local; de l’altra, un diàleg
virtual – a través de les xarxes telemàtiques- amb
qualsevol persona interessada en els nostres projectes.
El treball de la Coordinadora s’orienta, doncs, simultàniament en un triple camp: l’originari nascut de la
seva vocació de cooperació i solidaritat amb les víctimes directes de la injusta distribució de la riquesa i
dels efectes cada cop més cruels d’un sistema que
crea diàriament nous exclosos i nous oprimits; però
seria d’una miopia culpable si no es treballés així
mateix i amb la mateixa intensitat, a canviar la percepció que té d’aquest “desordre” a escala planetària la nostra societat del Primer Món autosatisfet. En
el fons la pobresa i la misèria no han estat mai el problema estructural a resoldre per aconseguir una vida
que poguessin anomenar digna per a tots els
humans, sinó que és precisament la riquesa, el vici
de l’acumulació i el malgastar, tan habituals entre els
que pertanyem a la cultura de l’abundància, el que
impedeix aquesta justícia universal.
Per últim, com ja hem explicat, el tercer camp de treball s’adreça cap a l’interior dels propis membres que
la constitueixen – persones i entitats- amb un doble
objectiu: el de la formació, debat i anàlisi, tan conceptual com pràctic, del treball que ens és propi com
el de crear espais d’actuació conjunta – campanyes i
projectes- on puguem intercanviar experiències i
sumar esforços, ambdues coses del tot necessàries
si els objectius sobrepassen la capacitat d’una associació o un grup concret. És el cas del primer repte
que ens hem plantejat: el d’aconseguir una estructura àgil i eficaç de “comerç just” que pugui ser introduït amb caràcter de permanència a Girona i a les
seves comarques...
Amèrica Llatina: sis
vegades més violenta
que la mitjana mundial
L’OEA diu que la violència està
fora de control a l’Amèrica Llatina
El secretari general de l’Organització d’Estats Americans (OEA), Cesar Gaviria, diu que l’avenç de la violència a Amèrica Llatina està escapant-se del control
dels governants.
Segons ell, el nombre d’assassinats en els països llatinoamericans (30,7 per cada mil habitants cada any)
és sis vegades major que la mitjana mundial; “aquest
augment no és una tendència mundial, sinó llatinoamericana”, va afirmar Gaviria en un seminari sobre
criminalitat urbana a Rio de Janeiro en el qual hi participava també el director del Banc Interamericà pel
Desenvolupament (BID), Enrique Iglesias, i el vicepresident del Banc Mundial per a Amèrica Llatina, Shahid Javed Burki.
Gaviria va dir que al contrari del que passa als EUA
on està directament relacionat amb la pobresa, el
creixement de la violència a l’Amèrica Llatina es deu
a la desigualtat social, la urbanització desordenada,
la tolerància en el consum d’alcohol i la tinença d’armes, la corrupció, la impunitat i les injustícies comeses en l’acció policial. Les policies dels països llatinoamericans van néixer com a apèndixs de les forces
militars, mentre que el control del combat o la violència ha de ser civil i judicial, va afirmar.
Enrique Iglesias va dir que el ritme accelerat d’urbanització, de marginació i d’atur engendra el caldo de
cultiu de violència i la consegüent pèrdua de confiança en les institucions democràtiques. El narcotràfic
va ser assenyalat com un factor addicional, però no
com una de les causes principals de la criminalitat.
El governador de Rio de Janeiro, Marcelo Alencar, va
dir que la publicitat és un dels factors que fan augmentar la violència, “perquè crea una necessitat de
béns de consum inaccessibles per a la major part de
la població”; segons el governador, existeixen tres
milions de televisors en les faveles de Rio.
La regió va perdre 200 milions de dòlars a causa
de la violència
El vicepresident del BM per a Amèrica Llatina, el
paquistanès Shahid Javed Burki, va dir que els països llatinoamericans han perdut 200 milions de
dòlars en els últims 15 anys a causa de la violència.
El perjudici es refereix, segons ell, a les inversions
que s’han deixat de fer, a llocs de treball que s’han
deixat de crear i a la falta d’accés de la població a
l’ensenyament.
Al Brasil, va dir Burki, la pèrdua anual és de l’1% del
PIB, és a dir, 7’5 milions per any. La mitjana de la
resta de països llatinoamericans és del 2% del PIB.
Als EUA la pèrdua arriba a 50 milions per any (el seu
PIB és de 6 bilions).
El Banc Mundial va formular una agenda per combatre la violència a l’Amèrica Llatina. Els seus punts
principals són: combatre la misèria a les ciutats, ajudar la reforma del sistema financer, abonar les inversions, la infraestructura i els projectes per a les reformes de l’estat, entre les quals les privatitzacions
estatals.
Burki va dir que el Banc prioritzava els projectes per
combatre la misèria en les zones rurals i que aquest
enfocament ara estava essent revisat: la prioritat ara
és la misèria urbana.
Anàlisi de conjuntura
de l’ètica
José Comblin
L’ethos és l’organització d’un grup o d’una societat. És
l’element bàsic de la cultura. És el fons d’on procedeixen les normes, els valors. És tot el que s’observa
inconscientment, el conjunt de les maneres d’actuar
que no es discuteix i es transmet espontàniament.
S’expressa en dites, proverbis, símbols, mites, sentències de saviesa popular. És el que és evident en la conducta social. No és una moral natural perquè la natura
no existeix, però és el que unifica una cultura. És el
que manté unida una societat perquè integra a tots els
seus membres en un conjunt.
L’ethos és la base de tota ètica; seria inútil ensenyar
una ètica que no estigués inspirada en l’ethos de la
societat. Seria parlar a l’aire sense ser escoltat.
El problema actual de l’ètica en la societat occidental
és que s’està destruint l’ethos. Ja no hi ha fonament
per a una ètica. Avui tota ètica roman teòrica o desperta emocions, però no penetra en els comportaments, perquè aquests obeeixen cada cop més a la
dinàmica del mercat, cosa que significa que els comportaments ja no són ètics, no tenen una referència
ètica.
Violència, criminalitat, drogues, sexualitat desenfrenada: no són els vertaders problemes, són senyals
d’un problema més radical i més ampli. El problema
és la ruptura de l’ethos, que és la base del consens
ètic de la societat. Ruptura que procedeix de la ruptura del pacte social per part de les noves elits de la
societat occidental.
Per això, el problema no se soluciona amb més política, més lleis repressores, més presons. En molts paï19
sos la mateixa policia, la mateixa repressió i la mateixa vida penitenciària generen més violència i més desordre social i contribueixen a destruir encara més l’ethos bàsic de la societat.
Per aquesta mateixa raó, la predicació moral de les
esglésies, dels educadors o de les autoritats socials
és insuficient. Els discursos moralitzadors no tenen
absolutament cap efecte, perquè no arriben al nivell
on radica el problema.
El problema ètic del nostre temps no és un residu del
passat que la mateixa evolució històrica podria solucionar. No és un problema de subdesenvolupament.
Ben al contrari, el problema té el seu origen en les
nacions més desenvolupades. Els EUA, que són el
model escollit per les elits d’Amèrica Llatina, van
entrar en una profunda crisi ètica els anys 70 i avui la
crisi ètica a Amèrica Llatina ve d’allà. Les nacions
que més s’ofreixen la crisi ètica són les que amb més
entusiasme adoptaren el model de societat dels EUA
i del Primer Món en general. Per això, l’actual evolució històrica no tendeix a solucionar el problema,
sinó més aviat a accelerar-ho. El “desenvolupament”,
la “modernització” o “l’ajustament” no solucionen el
problema, l’estan creant.
Les elits i les masses humanes
Els anys 70 es va iniciar l’edat de l’economia del
saber, del coneixement, en què el capital humà es fa
més important que el capital financer. Amb aquest
canvis econòmics, tantes vegades descrits, ha canviat la configuració de la societat. Decauen classes o
grups socials que foren poderosos en l’època anterior –declivi de la burgesia burocràtica, dels servis
personals, de la funció pública- i naturalment s’accentua el declivi de les classes anteriors: agricultors
o minaires. La producció ocupa molta menys gent
que la comunicació. La manipulació del mercat es fa
més important que la manipulació de la matèria.
Un nou grup social concentra el poder i la riquesa: el
grup dels “analistes simbòlics”, que manegen símbols
i no tenen cap contacte directe amb la producció material. En els EUA constitueixen el 20% de la població
activa. En els països subdesenvolupats són menys,
però poden encara assumir un poder més gran.
Aquestes elits concentren la riquesa molt més que la
burgesia de l’anterior societat industrial. Segons
alguns estudis, en la societat nord-americana la classe superior que dirigeix l’economia va passar, en una
sola generació, d’un sou 12 vegades superior al sou
mitjà d’un obrer a un sou 70 vegades més gran que
aquest sou. Refugiades en les illes, les elits no coneixen res dels mals de les grans ciutats. No s’embruten en contacte amb l’altre poble que viu en el seu
mateix país. No volen pagar impostos. Volen un estat
més feble que només serveixi per reprimir el desordre de les masses i els garanteixi els privilegis. No
s’interessen ni per l’educació pública ni per la salut.
20
No tenen ni idea de com viuen les persones que
estan acampades en les megàpolis ni volen de fet
saber-ho perquè viuen en un altre món.
La conseqüència és que les grans masses viuen en
immenses aglomeracions urbanes sense recursos,
sense estructura, sense projectes de pervindre.
Estan en una societat informal que ni tan sols és una
societat. Se senten abandonats: noten que ja no són
membres de res, són rebutjats, són els exclosos. No
se senten solidaris de res ni de ningú. No existeix
solidaritat nacional quan les elits abandonen la nació
i viuen ben lluny dels seus problemes.
Instrucció, però no educació
La finalitat de l’educació ha estat sempre la transmissió de l’ethos de la societat. L’educació tradicional
comunicava els valors tradicionals de la família. En
l’època burgesa, transmetia el respecte per la nació i
el treball. L’escola era preparació per a entrar com a
treballador en un lloc de treball i com a ciutadà en la
nació democràtica.
En l’economia del saber, ja no hi ha un ethos comú,
no hi ha valors comuns i tot l’ethos antic es dissipa,
es dissol. Ja no hi ha “educació”. La família ha deixat
d’educar en la immensa majoria dels casos perquè
els pares de família no saben què és el que poden o
han de transmetre als seus fills. Els abandonen a ells
mateixos. Els donen béns materials i instrucció, però
no els donen valors i els seus comportaments no
comuniquen ethos.
Les escoles són cada cop més centes de preparació
per al mercat. Preparen els joves per a vèncer en el
mercat. Tot i així, la gran majoria ja sap des de principi que en aquesta competència són els que perdran. A ells, l’educació no els ofereix res. L’escola
només ajuda els que van a guanyar en el mercat de
treball. Per als altres és inútil tot el que se’ls ensenya,
perquè mai no ho faran servir. Els alumnes aprenen
ciències i tècniques que mai no podran aplicar. I no
reben cap preparació per a la vida vertadera que hauran de viure.
La societat ha deixat de comunicar valors perquè ja
no té cap valor fora del mercat. No existeix educació
pública. Els estat deixen que l’ensenyament públic
entri en decadència perquè el veuen sense objecte.
La feina de preparar bons tècnics del saber serà
millor assumida per institucions privades més integrades en el mercat.
L’economia el saber o del coneixement només valora
un coneixement: el dl mercat. Les noves tècniques
d’informació i de comunicació permeten acumular i
emprar milions d’informacions, però tot el que es
comunica es refereix al mercat. Són informacions per
seleccionar i orientar la producció, per crear o orientar
el mercat, per donar als capitals els millors rendiments.
Les noves tècniques i les invencions científiques beneficien els que saben aprofitar-ho econòmicament, els
que saben fer d’un descobriment una nova mercaderia. Aquest és el saber de la nova era econòmica. L’educació prepara per a usar les tècniques de comunicació i per saber competir en el mercat. No ensenya
valors que només podrien pertorbar el joc del mercat.
“Ètica” de la TV
És veritat que a les escoles es fan encara exhortacions moralitzants, però aquestes exhortacions no
tenen efecte perquè no tenen arrels en un ethos present en la joventut. Són pures paraules sense efecte
en la pràctica, perquè en la pràctica ja no hi ha una
estructura social fixa i els joves segueixen les sol·licituds del mercat. Actuen en la lògica del mercat i no
en la lògica ètica.
Tothom sap que per a la joventut més que els missatges de l’escola són importants els missatges de la
TV. Passen més temps mirant la TV que a l’escola i el
que difon la TV els resulta molt més interessant.
La TV difon el mode de vida de la classe alta. L’ethos de la classe alta és el narcisisme i això significa que les persones no tenen referències en elles
mateixes sinó en la imatge que projecte. Aquí rau la
necessitat de poder consumir per a poder existir.
La seva necessitat de consum respon a la necessitat de l’economia, que ha de produir sempre mercaderies de valor més alt, més sofisticades i més
cares. Davant de la TV, les masses assumeixen l’ideal de les elits, que queden per a elles en un nivell
de somni. Els somnis despertats per la TV –el que
és més important de la TV és la publicitat- desperten el desig de consumir, que explica els robatoris
dels joves.
Els EUA: una cultura
de violència
Conferència dels bisbes catòlics
dels EUA
Fa algunes dècades, la Comissió Kermer declarava
que la violència era “tan nord-americana com el pastís de poma”. Malauradament, aquesta declaració
provocadora s’ha revelat profètica. Cap país de la
terra, a excepció dels que estan en guerra, té un
comportament tan violent com el nostre, en les nostres llars, en les nostres cadenes de televisió i en els
nostres carrers:
Quan les estadístiques referents als crims varien d’un
any a un altre, nosaltres ens enfrontem a índexs d’assassinats, d’agressions, violacions i altres crims violents més elevats que ens les altres societats.
S’estima que el crim ens costa 674 mil milions de
dòlars per any. La criminalitat s’ha quadruplicat i ha
passat de 161 crims per 100.000 persones el 1960 a
757 l’any 1992.
El lloc on la violència és més gran als EUA no és el
carrer, sinó les nostres llars. Més del 50% de les
dones assassinades als EUA ho han estat per la seva
parella o per la seva exparella. Milions de nens són
víctimes de la violència familiar.
El nombre d’armes de foc s’ha quadruplicat: de 54
milions el 1950 a 201 el 1990. Entre 1979 i 1991, prop
de 50.000 nens i adolescents nord-americans perderen la vida per arma de foc, cosa que equival al nombre de nord-americans que van combatre al Vietnam.
S’estima avui que 13 nens nord-americans moren
tots els dies per arma de foc. Els trets són la causa
d’1 de cada 4 morts entre els adolescents.
Per diversió els nostres mitjans de comunicació exageren amb massa freqüència i fins i tot celebren la
violència. Abans de deixar l’escola primària, els nens
veuen 8.000 assassinats i 100.000 altres actes de
violència a la televisió.
No podem oblidar de cap manera que la violència de
l’avortament ha impedit el naixement, des de 1972,
de més de 30 milions de nens.
En algunes comunitats, els menors de vint anys
diuen “ si arribo a gran” i no “quan jo sigui gran”; preveuen doncs el seu enterrament més bé que el seu
futur. Entre 1985 i 1992 el nombre anual de joves
morts per armes de foc va passar de 2.500 a 5.236.
Cada vegada més, la nostra societat estudia mesures
violentes per tractar alguns dels problemes socials
més difícils: milers d’avortaments per respondre al
problema dels embarassos, defensa en favor de l’eutanàsia i el suïcidi assistit per afrontar el pes dels
anys i de la malaltia i la necessitat creixent de la pena
de mort per a respondre al crim. Ens encaminem tràgicament cap a la violència a la recerca de respostes
ràpides i fàcils a problemes humans complexos. Una
societat que destrueix als seus nenes, que abandona
les persones grans i que confia en la venjança té una
manca de referències morals fonamentals. La violència no és la solució; és més aviat el signe més evident
dels nostres fracassos.
La violència – a les nostres llars, a les nostres escoles, al nostre país i en el món- està destruint la vida,
la dignitat i les esperances de milions dels nostres
germans i germanes. La por a la violència paralitza i
polaritza les nostres comunitats. El culte a la violència en molts mitjans de comunicació, en la música i
fins i tot en els videojocs, està enverinant els nostre
nens.
Les nostres famílies estan esquinçades per la violència. Les nostres comunitats estan destruïdes per la
violència. La nostra fe està provada per la violència.
Tenim l’obligació de donar una resposta a aquesta
situació.
21
La nostra situació té fonamentalment necessitat
d’una revolució moral per reemplaçar una cultura de
la violència per una nova ètica de justícia, de responsabilitat i de comunitat.
Cuba 1998: Un segle
enfront de l’imperi
Als EUA els nens passen 28 hores per setmana al
davant del la TV. Quan fan els 18 anys han vist 200
mil actes de violència a la TV, mil dels quals són
assassinats. En el 58% d’aquests assassinats, el
criminal que apareix a la pantalla no és sancionat. La
meitat d’aquesta violència apareix en els programes
de dibuixos infantils. Aquesta sobredosis de
violència està creant una generació de joves
insolents i agressius.
María López Vigil
La meitat de la població
mundial és urbana
El 1960 hi havia en el món 114 ciutats amb una
població superior al milió d’habitants, i per al 2000 el
nombre d’aquestes ciutats serà de 410. D’aquestes,
el 87% seran en els països pobres.
Les megàpolis (ciutats amb més de 10 milions d’habitants) van passar de 7, el 1980, a 22 l’any 2000.
Excepte 4, totes pertanyen a països pobres. L’any
2015 les 10 ciutats més grans del món seran a l’Àsia,
l’Amèrica Llatina i l’Àfrica.
El fenomen de la urbanització és imparable, més al
sud que el nord. Al principi d’aquest segle, 15 de
cada 100 persones vivien a les ciutats. El 1950 les
ciutats absorbien ja el 25% de tota la pobleció, i el
1990 el percentatge va pujar al 40%.
Pel que fa a la regió llatinoamericana, segons l’últim
informe anual del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), la població urbana va saltar del 57% el
1970 al 73% actualment, i s’estima que aconseguirà
el 85% el 2005.
Per al gambià Wally N’Dow, director del Centre de
l’ONU per als Assentaments Urbans, “estem decididament dirigits cap a un nou segle urbà, en el qual hi
haurà immenses aglomeracions, megaciutats, que
contindran més gent que la que permetran les seves
infraestructures”. L’estratègia ha d’anar “cap a una
situació urbana més ben administrada en ciutats més
petites, esteses i descentralitzades”.
Sao Paulo és la ciutat més perillosa del continent. El
1995 foren assassinades 7.358 persones a la ciutat,
20 cada dia, i es denunciaren 186.300 robatoris.
Segueixen en la llista Rio de Janeiro amb 3.744 homicidis i Bogotà amb 3.390. Després vénen Nova York,
Mèxic, Caracas, Los Angeles i Chicago. Les ciutats
llatinoamericanes menys violentes el 1995 han estat
Santiago (173 homicidis) i Buenos Aires (119).
22
El 15 de febrer de 1998 va esclatar en aigües del
Carib, enfront de la ciutat de l’Havana, el cuirassat
Maine. La nau de guerra nord-americana romania
atracada al mar des de feia mesos, en una tensa vetlla, a l’aguait del que succeís a l’illa.
A Cuba, cubans i cubanes combatien victoriosament
des de feia tres anys contra les tropes espanyoles.
“La guerra necessària” convocada per José Martí el
1895, després de desenes d’alçaments i de temptatives de negociació, arribava a la fi.
També arribaria així a la fi l’imperi espanyol a Amèrica, edificat quatre segles enrere sobre la pólvora i al
sang de milions d’indis i negres. Cuba, la més preuada possessió d’Espanya, la nineta dels ulls de la
Corona, lluitava fidelment –l’última de totes les colònies- per la seva independència. Un exèrcit perfectament equipat de 200 mil espanyols estava a punt de
rendir-se davant l’empenta de 50 mil combatents que
empunyaven matxets ben aliats i la senyera de l’estel
solitari.
Fou el govern dels EUA qui va fer explotar el Maine,
però en va acusar els espanyols. Necessitava l’explosió d’aquell vaixell com a pretext per declarar la guerra a una Espanya extenuada i així entrar en un conflicte ja decidit. La destrucció del Maine va resultar un
negoci rodó: amb uns pocs mesos de combat i la
baixa de 200 marines i pels Tractats de París (desembre de 1898) els EUA s’apoderaven de la propera illa
caribenya de Puerto Rico i de les llunyanes i riquíssimes illes Filipines, últims vestigis d’aquell imperi
hispà “on no es ponia el Sol”.
I es va quedar Cuba. La suprema i declarada aspiració del govern nord-americà era, des de principis de
segle, que Cuba caigués a les seves mans “com una
fruita madura” i així convertir-la en un estel més de la
bandera ianqui. El 1998 va sonar l’hora de l’oportunisme. Les tropes nord-americanes es van quedar a
Cuba quan sortiren les espanyoles i governaren l’illa
fins el 1902. Condicionaren la seva sortida a l’establiment de la base militar de Guantánamo, a l’est de
Cuba, i a la inclusió en la Constitució de la naixent
república de l’anomenada “esmena Platt” figura jurídica que garantia al govern dels EUA de poder intervenir en els afers intens cubans sempre que ho volgués, estratagema que no emmascarava la realitat:
Cuba havia guanyat la guerra però no la independència, deixava de ser una colònia espanyola i començava a ser una colònia dels EUA.
El 1998 el món commemora el centenari d’una data
de plom amb la qual es va tancar un segle i s’obria el
següent. A Espanya, el sol imperial arribà a un ocàs
sense retorn. El 1898 fou la fi d’un món per a tota una
generació, que va haver de mastegar cendres d’humiliació i desfeta. El 1898 és una data tràgica amb la
qual es va inaugurar un nou segle, marcat per l’arrogància d’un altre imperi, encara no humiliat ni desfet.
Amb la intervenció a Cuba s’iniciaren les guerres
imperials dels EUA, que han omplert tot el segle XX.
Des d’aquell 1898 contra Espanya per annexionar
territoris a l’imperi, fins al 1991 contra Iraq per garantir petroli a les maquinàries de l’imperi, la lògica ha
estat sempre la mateixa, la lògica de la força imposada i de la prepotència.
Quan les tropes nord-americanes sortiren de Cuba el
1902 deixaren un monument en el mur del port de
l’Havana, erigit en honor a les víctimes nord-americanes de l’explosió del Maine. Una àliga imperial de
bronze coronava dues esveltes columnes blanques.
Seixanta anys després, el gener de 1959, els cubans
enderrocaren l’àliga i van destrossar les seves
gegantesques ales esteses. Perquè no volés mai
més. S’iniciava la revolució, una gesta que encara
avui continua apuntant cap a les mateixes finalitats
que va assenyalar Martí: independència nacional i
justícia social.
Des de fa quatres dècades, la revolució cubana és
nacionalista: afirma la dignitat de la nació i té veu pròpia. I malgrat els bloqueigs, de Helms i Burton, continua apostant pel socialisme: ciments d’equitat, igualtat d’oportunitats per a tothom. Això desafia l’imperi,
promotor de la inequitat capitalista i de relacions desiguals entre les nacions de la Nostra Amèrica.
Puerto Rico: a cent
anys de 1898
Rafael Bernabé
Algun dia l’any 1898 es convertirà en tan sols una
simple data històrica. De moment, a Puerto Rico continua essent quelcom més intens: un problema plantejat, una agenda incompleta, una ferida oberta. El
centenari de la guerra hispanoamericana, de la intervenció cubana i de la invasió de Puerto Rico pel EUA
–més enllà dels gestos oficials del règim colonialserà a Puerto Rico motiu de reflexió, de protesta, en
cap cas de celebració.
De les tres colònies (Cuba, Filipines i Puerto Rico)
arrabassades pels EUA a l’imperi espanyol en a guerra de 1898, Puerto Rico era la que per aquella data
no havia aconseguit organitzar una guerra d’independència. Un segle després és la que encara no s’ha
lliurat del règim colonial que s’inaugurà el 1898.
Els independentistes porto-riquenys havien estat,
però, els pioners del projecte d’una Confederació
Antillana. No solament això: havien practicat aquesta
solidaritat antillana des del treball de suport a Amèrica Llatina, fins la feina incansable de Betances a
París –com a representant dels revolucionaris
cubans- passant per la participació en la guerra a la
mateixa Cuba. D’aquesta tendència sorgiran les
advertències més primerenques davant l’amenaça
d’una intervenció nord-americana, que, en cas de
fer-se, tancaria el camí cap a una vertadera independència i bloquejaria el projecte d’una confederació
caribenya. El segle XX ha confirmat totes les pors
dels revolucionaris porto-riquenys.
Per a uns altres la lliçó seria dolorosa. No hi ha cap
dubte que el 1898 va despertar inicialment grans
esperances en diversos sectors de la societat portoriquenya. No hi ha cap dubte que l’autoritarisme de
l’antic règim espanyol va assegurar que pocs lamentessin la seva marxa. No era, en tot cas, els EUA una
república democràtica? No havia sorgit d’una revolució anticolonial? No era, en tot cas, la terra del granger, de la iniciativa, de la igualtat d’oportunitats?
Des del mateix 1898 començaria a desplegar-se l’engany. De 1898 a 1900 es manté a l’illa un govern militar. Després, en el 1900, s’estableix un govern obertament colonial. Darrere de la república es comença
a detectar l’imperi; darrere de la democràcia la igualtat d’oportunitats, el poder dels grans monopolis
econòmics; darrere de la promesa desenvolupament
econòmic, la subordinació de l’economia illenca a les
necessitats de l’economia i del gran capital nordamericà; darrere dels ideals de Jefferson, el latifundi i
el monocultiu de sucre.
Així, una figura com la de Matienzo Cintrón explicaria
les etapes de la seva desil·lusió amb la república del
Nord: “Abans crèiem que la llibertat es podia aconseguir sense vosaltres. Després vam creure que es
podia aconseguir amb vosaltres i sense vosaltres.
Avui creiem que la vertadera llibertat... no es pot
aconseguir amb vosaltres, sinó sense vosaltres, potser contra vosaltres”.
Cent anys després, què es discuteix en el país? Com
superar el règim colonial. Com reorientar l’economia a
les necessitats del país. Com resistir-nos a l’entrega,
implicada en les polítiques de privatització neoliberals,
d’empreses i sectors clau al capital transnacional.
Com establir una nova relació amb la natura, després
que el capital la sotmetés al monocultiu unilateral de
canya, per després quasi matar l’agricultura i reemplaçar-la per una urbanització i semi-industrialització particularment desarticulades i destructives.
Cap d’aquests problemes no té solució fora d’un projecte d’unitat caribenya: des del Carib mateix fins
aquest altre i mateix Carib que viu i lluita en el Nord.
Cap argument contra la independència de Puerto
Rico s’empra més que la difícil situació que viuen els
23
pobles independents de la regió. No es pot respondre a aquest argument si no és vinculant la conquesta de la independència de Puerto Rico a la lluita dels
oprimits i les oprimides d’Amèrica Llatina per una
nova independència.
Fer passos en aquesta direcció és la millor forma de
recordar la data del 1898.
El neoliberalisme: què
significa
Pablo Bonavía, Montevideo
Fins fa poc, el neoliberalisme (NL) semblava un episodi destinat a desaparèixer a la vegada que ho fes
la conjuntura precisa en què va sorgir: crisi del petroli, deute extern, desgast de l’estat del benestar, caiguda del socialisme real, règims de dretes al Nord i
dictadures al Sud... Per a sorpresa de molts, el terme
NL ha tornat a rebrotar amb força en l’escena i amb
un indissimulat to polèmic. El fan servir polítics i analistes socials de les latituds més diferents, l’estudien
acadèmics de renom, el denuncien com un perill no
tan sols els líders socials sinó també diverses conferències episcopals i els provincials jesuïtes d’Amèrica Llatina.
Per què aquesta imprevista popularitat d’un terme
tan abstracte i tan poc “seductor”? Deu ser realment
útil per a comprendre la realitat en què avui vivim i
com hi estem situats? Molts polítics i economistes
neoliberals neguen, fins i tot, l’existència del que s’anomena NL. Per a ells és un mite inventat per alguns
amb el propòsit d’atribuir-li tots els mals econòmics i
desqualificar els seus adversaris polítics. S’estalvien,
així – diuen -, una anàlisi seriosa dels complexos problemes socials i l’elaboració d’alternatives realistes.
Deu ser aquesta una discussió merament teòrica
sense conseqüències reals per a la nostra vida quotidiana? De cap manera. Crec que la popularitat
que ha tingut aquest concepte no és casual: es
deu al fet que permet identificar i enfrontar un
aspecte nou i determinant de la situació històrica
que avui vivim. Més enllà de la disputa terminològica (si la paraula NL és la més adequada per a descriure el fenomen de què es tracta) el concepte ha
demostrat ésser una eina necessària a l’hora d’assumir una posició crítica davant dels reptes que avui
se’ns plantegen. Això sí :tractant d’evitar una “estirada” o generalització tal del concepte que li faci perdre la seva capacitat per a “mossegar” en la realitat
inèdita que ens toca viure en aquesta Amèrica Llatina de l’era de la globalització.
24
Podem qualificar de neoliberalisme , sense més ni
més, la tendència a adoptar actituds egoistes en la
pròpia persona o en el grup? Deu ser patrimoni
exclusiu dels neoliberals la recerca del predomini
sobre els altres o l’actitud calculadora que ho subordina tot a l’estratègia de la màxima rendibilitat? No
sembla lògic ni legítim. Aquestes actituds han acompanyat l’aventura humana des que en tenim notícia,
independentment del règim o la ideologia predominant.
Tampoc el mercat ha estat recentment inventat pel
NL. Existia ja en l’antiguitat com la forma per a intercanviar béns i fa un mil·lenni va començar a ampliar
el seu àmbit d’acció per a convertir-se en el centre de
tota activitat econòmica de la societat. La seva exaltació ideològica com a mercat sense barreres és
també vella: fou feta per pensadors liberals del segle
XVIII –amb les conegudes seqüeles d’explotació i
misèria que donaren lloc ja en el segle passat a l’intervencionisme en les seves diferents formes.
És que potser ha estat el NL l’origen dels fenòmens
de pobresa, desigualtat i exclusió social en el món
sencer? No. Aquestes dramàtiques realitats no
només preexisteixen al NL sinó que han crescut i
s’han aprofundit en contextos molt diferents als que
plantegen els pensadors neoliberals. La història d’aquest segle en la nostra Amèrica Llatina és eloqüent
en aquest sentit.
Si l’empobriment, la desigualtat, l’exclusió social i
encara la teoria del mercat sense barreres ja existeix
abans del NL, per què cal insistir avui a atribuir-li una
responsabilitat determinant en relació amb aquest
fenòmens? La resposta és: perquè el NL els justifica
com efectes “no desitjats” però inevitables per a
aconseguir el creixement econòmic de la societat.
D’aquesta manera es transforma, de fet, en el sosteniment ideològic i cultural d’actituds, comportaments socials i mesures polítiques que reforcen
l’exclusió dels més febles... amb una nova aurèola d’innocència. El que és negatiu és que aquesta
ideologia ha anat penetrant de mica en mica en la
nostra manera de sentir, observar i valorar els fets
que vivim. S’instal·la en nosaltres, condiciona les
nostres decisions sobre el que val la pena i el que no,
modifica les relacions personals i les estructures
socials. Per això, si no volem ser les seves víctimes,
o els seus còmplices, hem de començar per posar en
evidència la seva visió unilateral i les conseqüències
deshumanitzadores. A continuació exposem alguns
punts per a caminar en aquesta direcció.
1. El NL comença per afirmar que la crisi de l’estat
del benestar i la caiguda del socialisme han mostrat
clarament que tota intervenció estatal en el mercat, encara que sigui motivada per una voluntat
política d’estricta justícia, és no solament inútil
sinó també contraproduent. El NL interpreta de
forma unilateral tots els intents d’orientar socialment
l’economia com un fracàs i la prova definitiva que
l’home ha d’abandonar la “supèrbia” de voler transformar les lleis de l’economia i tenir la “humilitat” de
sotmetre-s’hi.
2. Segons el NL, una d’aquestes lleis inflexibles del
mercat és que el creixement econòmic implica
ineludiblement l’exclusió dels que són menys
competitius. No vol dir que es desitgi abandonar-los
a la seva sort... És que “no es pot” fer una altra cosa
si el que es vol és el creixement econòmic de la
societat. Es tracta de superar el voluntarisme, per
molt bones intencions que hom tingui: de ser serveix
donar puntades de peu a l’agulló. Qualsevol mesura
que interfereixi en el mecanisme de competència del
mercat –considerat com un mecanisme imparcial,
transparent, sense imposició d’uns sobre els altresprovocaria mals pitjors que els que es pretén eliminar.
3. Aquesta suposada “necessitat” es proclama no
només en nom de l’experiència històrica sinó també
en el de la ciència: l’economia. La ideologia de “l’inevitable” es legitima ella mateixa a partir de quelcom que és molt prestigiós: el coneixement científic, que per a l’opinió pública equival a coneixement
provat, objectiu i inapel·lable.
4. Però atenció: el NL porta la seva “bona notícia”. Si
l’abandó dels més febles és una conseqüència aliena
a la voluntat de la societat i a la meva; si tota intervenció en les exigències plantejades pel “mercat
realment existeixen” seria dolent per a la societat, llavors... som tots innocents! Podem ser indiferents
amb tota tranquil·litat de consciència. Comencem
a acostumar-nos a la idea que ningú és responsable
de ningú. El pobre és pobre per culpa seva. L’èxit
acredita –i justifica- per ell mateix el triomfador. Perquè en definitiva... cadascú ocupa en la societat el
lloc que es mereix.
5. Això sí, pel NL hi ha un deure d’excel·lència interpretat en clau individualista: per ser reconegut com a
valuós en la societat cadascú ha d’ésser competitiu,
ha d’explotar al màxim els seus recursos. En aquest
sentit tot és –o pot ésser- una “mercaderia” :
coneixements, habilitats, bellesa, energia, oportunisme, audàcia, experiència, relacions. Tot pot negociarse per tal d’augmentar el meu valor en el mercat. El
mercat i la seva regla d’or, la rendibilitat, apareixen
com el motor de la vida humana, tant personal com
social.
6. A més, en aquesta perspectiva, no té cap sentit
dedicar temps i esforços col·lectius de caràcter solidari: això és malgastar forces, perdre competitivitat.
Entre altres coses perquè pel NL el “bé comú” és un
concepte contradictori en ell mateix. El bé real és
individual. Per això ara podem abandonar les
organitzacions socials amb un argument nou i
tranquil·litzador: el bé comú no existeix.
7. El poder seductor d’aquesta ideologia rau en el
fet que se’ns presenta avantatjosa per a tothom,
no solament per als més forts. Perquè tots tenim
alguna quota de poder, per petita que sigui. El que és
nou en el NL és que –afirmant que és inevitable- ens
habilita a utilitzar aquest poder exclusivament segons
el nostre propi interès, eximint-nos de qualsevol
deure social. Ens treu responsabilitat d’ocupar-nos
dels altres, sobretot d’aquells que no ens poden tornar res a canvi; responsabilitat , òbviament, encara
més greujosa com més gran sigui la nostra pobresa.
En altres paraules, el NL també els serveix, als
pobres. Amb el NL... hi guanyem tots!
Llevat que vulguem prendre’ns seriosament la pregunta que Déu va dirigir a Caïn... : “On és el teu
germà? ” (Gn 4,9).
No-hi-ha-pas a El Paso
Agents pastorals de
Ciudad Juárez. El Paso (Mèxic –EUA)
Salutacions des de la frontera! ... aquesta frontera
que divideix aquest poble en dos.
El Paso, entre Mèxic i els EUA, ha esdevingut un “nohi-ha-pas” des que el govern dels EUA gasta milions
de dòlars per militaritzar la frontera entre aquests dos
països. El Tractat de Lliure Comerç (TLC) ha portat a
la bancarrota els negocis locals. Resultat: si en el
costat d’El Paso s’ha produït un 15% de desocupació, en aquest costat de la frontera Juárez s’ha convertit en un corral per a esclaus. Per la seva part, el
govern del PRI militaritza tot Mèxic per garantir un
treball amb salaris de fam de 2,80 dòlars per dia...
5,00 com a màxim.
Els aliments costen el mateix a Juárez que a El Paso.
La desigualtat creix! Els mexicans que treballen als
EUA subsiden la vida dels EUA, però no poden gaudir de l’atenció a la salut; els seus nens, àdhuc els
nascuts als EUA, no poden anar a l’escola, encara
que els seus pares paguin els impostos en la seva
feina i en les compres com qualsevol altre ciutadà.
No sempre fou així. Rubén García, natural d’El Paso,
que amb l’ajuda e voluntaris porta endavant cases
d’hospitalitat per a immigrants i refugiats, diu que fa
tan sols 25 anys tot això era una única ciutat. Els
parents de Juárez podien visitar els d’El Paso sense
necessitat de cap permís o passi. Hom gairebé no
podia adonar-se que hi havia una frontera. La gent la
creuava lliurament per treballar o comprar, tal com
avui els nord-americans la creuen cap aquí sense
que ningú no els revisi.
En aquell temps la vida a Mèxic era millor. Els petits
negocis donaven treball a la gent del camp i de la ciu25
tat. Empreses més grans, protegides per tarifes, produïen tant per al consum com per a l’exportació. La
política que ha construït el TLC és la que ha destruït
aquell ordre econòmic tan sa: milers de desocupats
ara han d’emigrar cap al nord.
Els EUA són en gran part responsables d’aquest
canvi. Amb quin dret es queixen els EUA del flux d’emigrants creat per la seva pròpia política?
Els EUA militaritzen la seva frontera i, amb el pretext
de la guerra contra el narcotràfic, envien helicòpters i
tancs a Mèxic perquè el govern del PRI faci la guerra
al seu poble. Que valents que són els EUA, que construeixen un altre mur com el de Berlín i persegueixen
els seus propis ciutadans mestissos, en lloc d’ajudar
a formar un autèntic procés ciutadà mexicà que ataqui el problema des de l’arrel! Que valents que són
els líders polítics i els mitjans de comunicació, que
exploten les pors de l’electorat en la seva Senyora de
la Llibertat! Pobre Senyora de la Llibertat!
Actualment estem vivint un escàndol en els mitjans
de comunicació sobre la CIA amb la promoció i l’encobriment de narcotraficants “contres” de Nicaragua
en els barris negres de Los Angeles... Els guanys,
com en el cas de les vendes d’armes per la CIA a l’Iran, foren per a la guerra criminal de la “contra nica”.
Dos amics nostres, petits empresaris d’Ohio, ens
visitaren fa poc i ens digueren: “Vosaltres vau exagerar en la vostra última carta; els sous en les maquiles
són veritablement de 4,5 US$, però per hora, no per
dia”. Quasi per miracle vàrem poder entrar en una
maquila i parlar amb les obreres. Tot i la seva incredulitat, elles ens van recalcar: “El salari d’una obrera
nova és de 2,6 US$ PER DIA! Com a màxim arriba a
5US$ PER DIA! Els nostres amics, que saben que a
la seva terra es comença per un salari de 7US$ per
hora, van quedar estupefactes. Decidiren “fer alguna
cosa per desafiar els gerents de les maquiles i els
congressistes que coneixem”.
Sols per a alimentar una família de quatre persones,
es necessita aquí més de dos salaris mínims.
Els nens de primària i de secundària abandonen l’escola per buscar feina o tràfic...
El nostre veí, un jove pare de família, durant cinc anys
només tenia una sola habitació per a la seva família,
la seva mare i la seva àvia. Ens alegràrem en veure
que un dia començava a construir habitacions per
ampliar la casa. Fins que el van detenir quan creuava
la frontera amb dos quilos de marihuana. Ara ha de
complir una condemna d’un any i mig de presó als
EUA. Però, qui en aquestes circumstàncies podria
resistir una temptació semblant?
La “globalització de l’economia afavoreix menys del
20% dels nord-americans”. I els altres? Estem convidant els nostres conciutadans del nord perquè, per
26
solidaritat, vinguin a visitar la nostre gent, que està al
marge del sistema, que vinguin a veure les coses des
d’aquí, i llavors sí, “a globalitzar de veritat” : si el diner
i els adinerats poden creuar les fronteres, amb molt
més de dret els obrers han de poder buscar el salari
just que aquí els fa impossible la succió dels banc i
de les transnacionals de la metròpoli.
La societat civil mexicana està cada vegada més
involucrada en el diàleg de pau, obligant el govern a
alliberar gent detinguda acusada d’ésser zapatista i
reclamant per l’assassinat d’opositors per part d’esquadrons de la mort. La impunitat i la protecció
donada a paramilitars per l’exèrcit-en-ocupació està
portant Chiapas al caos. La tàctica del govern és
dividir la comunitat, crear desorientació i així justificar
la seva presència i donar l’oportunitat d’eliminar els
zapatistes.
Però comprovem que aquesta economia esclavista
no acaba a la frontera nord d’Amèrica Llatina quan
recollim els testimonis que ens vénen del sud, concretament:
– de Nicaragua. José Mulligan ens diu: “Per tota Centramèrica trobem els mateixos problemes: deute
extern enorme, retallades en els serveis socials, privatització d’empreses públiques... “ Karla Koll afegeix: “Amb el 60% de desocupació que aquí tenim,
moltes persones noten que la seva vida no val res, ni
– per descomptat- la vida dels altres; la violència està
augmentant a causa que la gent es veu submergida
en la desesperació”.
– de Colòmbia. Josefa Gómez de Hoya; després
d’assenyalar les violacions dels drets humans i les
masacres comeses pel govern, ens diu: “Volen privatitzar les empreses estatals, hi ha moltes vagues i
protestes; el govern està en fallida tant políticament
com econòmicament i social...”.
– de Colòmbia també, Héctor Torres ens explica:
“Delegats dels pobles indígenes van ocupar la seu de
la Conferència Episcopal per pressionar el govern per
tal que tingui en compte les seves necessitats. Ja hi
porten gairebé tres setmanes i el govern no els ha
considerat seriosament, Per la fam, els camperols de
la zona del Guaviare es van veure obligats a cultivar
coca. Ara els persegueix l’autoritat, llançant glifosat a
la coca (i al blat de moro, la iuca i el plàtan) i deixantlos sense res per a menjar. Hi hagué un enfrontament
entre els camperols i l’exèrcit...
– del Perú. Emma i Faust ens diuen : “ Dotze milions
de peruans estan desnodrits. Per falta de feina, d’atenció a la salut, a l’educació, a l’agricultura...es té
por que torni a aparèixer la violència d’abans... La
inflació ha baixat, però els articles de primera necessitat pugen més d’un 100%. Es veuen més nens i
adults demanat o venent caramels als carrers, als
autobusos... S’estan privatitzant empreses que generaven guanys a l’estat i les venen a espanyols, xilens,
xinesos, japonesos... Per què de les empreses defici-
tàries no se n’ha venut cap? La gent d’aquí diu: “Ens
estan venent en cos i ànima”.
– d’Equador. Fabián Vázquez: “Aquí estem vivint el
fenomen que viuen tots els països del Sud: augmenta l’empobriment; se subhasta el patrimoni nacional
per la via de la privatització; s’ha aconseguit paralitzar el moviment popular, sobretot el tradicional i clàssic, però sorgeixen nous moviments socials, principalment entorn del rebuig a la privatització dels
recursos naturals. Fou prou significativa la victòria
del no en un plebiscit impulsat pel govern en el qual
volia que el poble acceptés la privatització de la
Seguretat Social, el petroli i tot el que té relació amb
l’energia.
Vosaltres podeu veure com estudiem les vostres cartes, encara que no tinguem espai per incloure-hi més
testimonis...
La violència
de guant blanc
Fracassà el Consens de Washington
Hélio i Selma Amorim
Els economistes que van produir la recepta neoliberal per als països d’Amèrica Llatina en la dècada dels
80 analitzen els resultats del model creat i reconeixen
les seves conseqüències perverses. La recepta,
batejada amb el pompós nom de “Consens de Washington”, va ser adoptada pel FMI i el BM com a
paràmetre per a l’aprovació de préstecs financers a
la regió durant una dècada. El “pare d’aquest anomenat consens, l’economista John Williamson, es justifica dient que la recepta funcionà positivament en
alguns aspectes, especialment en la reducció de l’alta inflació, però –reconeix- no va aconseguir resoldre
el problema del creixement reduït i de la desigualtat
social en el continent. Proposa ara l’augment de les
despeses públiques en educació i reorientació dels
recursos de l’Estat per a l’àrea social.
En la nova Conferència de Washington, realitzada el
setembre del 96, el to general del debat va estar marcat pel representant del ministeri de finances del
Japó. Va advertir que l’Amèrica Llatina és malmesa
pel procés de globalització proposat pel Consens
anterior, que no va tenir en compte les diferències
culturals i els processos històrics de cada país, ha
dut l’ordre existent a la confusió i al col·lapse. Sakakibara recomana prudència als nostres països i
denuncia que son utilitats com a conillets d’Índia per
als assajos dels països desenvolupats, per a les
seves polítiques econòmiques, que ell anomena
“neoclàssiques”. En aquesta dècada hi va haver
resultats positius a l’Esta asiàtic. El BM va fer una
investigació per comparar els efectes dels dos
models de polítiques socioeconòmiques i va constatar que allà hi predominen els estats eficients, interessos baixos, taxes de canvi estimulants i excel·lència educacional. Luciano Coutinho, economista
brasiler de la UNICAMP, participant en la Conferència, demostrà que el Brasil, per exemple, va a contracorrent de tot això, i que les receptes del Consens
anterior no van produir l’esperat augment de la capacitat d’inversió del sector públic. Hert Rosenthal, de
la CEPAL, afegí les dades sobre l’atur i la desigualtat
social, conseqüència de les receptes polítiques ara
criticades.
Les previsions són ombrívoles. No es pot esperar
que desigualtats tan greus continuïn creixent sense
que succeeixi una ruptura social de proporcions
gegantines, a nivell regional o mundial. Els privilegiats d’aquest model d’economia es protegeixen
cada vegada més, darrere de reixes, monitors electrònics, guàrdies de seguretat armats i carros blindats, aterrits amb les notícies sobre segrestos i
assalts. No sembla que arribin a entendre que no és
bo viure en un món així i que val la pena acceptar un
model diferent de societat abans de la previsible
explosió.
John K. Galbraith, un dels més importants economistes d’aquest segle, defensor de les formes moderades de capitalisme, ara, als seus 88 anys, treu al mercat un llibre polèmic, a contracorrent del
neoliberalisme. La societat justa. Una perspectiva
humana. Hi afirma que “l’economia de mercat
moderna crea riquesa i distribueix la renda d’una
forma bastant desigual, socialment adversa i funcionalment perjudicial”. Considera que el mercat no és
un mecanisme eficient, i que per si mateix no és
capaç de fer una distribució homogènia de la renda.
I proposa les qüestions socials com el fonament últim
de l’economia.
Per tot això, no podem enganyar-nos amb l’optimisme
d’algunes conquestes socieconòmiques, encara que
apreciables, si el model neoliberal continua intacte i els
seus efectes a escala mundial són reconegudament
perversos. Creure que les forces màgiques del mercat
seran suficients per construir una societat justa, fraterna i feliç és, com a mínim, ingenu.
Al Brasil per exemple, aquesta creença produí 30
milions de famèlics, una fantàstica concentració de
terres en poques mans, atur, pèssimes condicions
d’habitatge, bosses de pobresa al camp i a les perifèries urbanes i, naturalment, violència creixent.
L’Amèrica Llatina necessita un nou projecte. Aquest
és el vertader consens que necessitem.
27
No es pot ser cristià
i neoliberal
Miguel Esteban Hesayne
Bisbe emèrit de Viedma, Argentina
Perquè un cristià és deixeble de Jesús, i el manament
frontal de tota la seva doctrina és l’amor solidari. I
expressat en sentència lapidària per boca del mateix
Mestre: “la felicitat és més donar que no pas rebre”
(Fets 20,35).
Perquè el perfil cristià es defineix per la participació
equitativa. No hi ha vida cristiana sense comunitat de
béns i de persones. L’Església és comunió de persones, el signe de la qual és la convivència fraterna,
demostrada en el paradigma de la comunitat cristiana dels orígens cristians on es revela textualment:
“repartien el diner, segons les necessitats de cadascú” (Fets 2,45).
No es pot ser cristià i neoliberal, perquè el neoliberalisme continua sent en la història real el capitalisme a
seques. La doctrina neoliberal, i la seva pràctica ho
demostra amb les conseqüències més dramàtiques,
es situa a les antípodes de l’Evangeli del Senyor
Jesús.
Per una banda, Jesucrist va ser en la seva vida històrica l’Home en el que es va encarnar Déu per
assenyalar la conducta de tot Home que ve a
aquest món. Per això, hi va haver escriptors sagrats
que ensenyaren la bella utopia que la tasca cristiana és adquirir “els costums de Déu”. No van fer sinó
basar-se en les paraules que llegim a l’Evangeli de
Mateu 5,48: “sigueu tan bons com ho és el Pare
Celestial” o en aquestes altres de San Joan (15,12):
“Estimeu-vos els uns alts altres com jo us he estimat”. I comenta l’apòstol en la seva 1ª carta: “En
això hem conegut l’amor: que ell va lliurar la seva
vida per nosaltres. Per això, també, nosaltres hem
de donar la vida. Si algú viu en l’abundància i veient
el seu germà en la necessitat li tanca el seu cor, com
romandrà en ell l’amor de Déu? Fills meus, no estimeu solament amb la llengua i de paraula sinó amb
obres i de veritat”. (3, 16-18).
El cristià és l’imitador de Jesucrist. I Jesucrist és l’home per als altres... La personalitat cristiana consisteix
a un donar-se a l’Esperit que l’anima és el que impulsa a formar, de tota la humanitat, una comunitat fraterna, justa i solidària, amb igualtat de possibilitats
per tots. És la nova civilització de l’Amor, és l’alternativa d’una convivència ciutadana des dels valors de
Jesucrist, el senyor de la Història. Ser cristià consisteix a deixar-se animar per l’Esperit de Ressuscitat
que recrea el món dels homes en un nou món, habitable per a la família dels fills de déu. Al contrari, el
neoliberalisme capitalista la dinàmica del qual porta a
28
l’acumulació de béns, es nodreix en la seva activitat
econòmica de:
– esperit de lucre, és a dir, desig d’obtenir guanys
indefinidament creixents.
– esperit de competència, exacerbat per un fort individualisme. Això provoca la rivalitat o lluita entre els
individus per aconseguir els màxims guanys possibles i tendir sempre cap al monopoli, que representa
el màxim de llibertat pròpia i el màxim de limitació
aliena;
– esperit de racionalització, és a dir, apreciar totes les
coses basant-se en càlculs efectuats en termes de
rendiments i costos.
L’esperit del neoliberalisme és diametralment oposat
a l’Esperit dels cristians:
– perquè en el país on s’implanta, genera mort, margina fredament la majoria sobrant i crea la classe dels
exclosos;
– perquè deshumanitza la tècnica i buida de contingut humà els progressos econòmics, que en el projecte cristià han de servir per a una equitativa distribució;
– perquè altera i corromp la llibertat i la democràcia ja
que no les acompanya dels valors de la justícia, la
veritat i l’amor solidari;
– perquè el seu dogmatisme i inflexibilitat en la imposició de la llei de mercat, nega i impedeix tota possibilitat d’alternativa i deixa d’existir de fet una convivència comunitària a causa de l’absolut dels
interessos privats d’una minoria totpoderosa;
– perquè –de fetes violen elementals drets humans
exigits per assolir la dignitat humana tant personal
com comunitària.
En fi, no es pot ser cristià i neoliberal perquè la fe
cristiana promou la cultura de la vida i la ideologia
neoliberal, en la seva realització històrica, és l’avantsala de la mort per a la majoria exclosa. És a dir, el
cristià es defineix per la construcció de la PAU que
Jesucrist va conquerir amb la seva mort i resurrecció
i la dóna a tot home i tota dona de bona voluntat.
Tercera Setmana Social Brasilera
Rescat dels deutes
socials
Ja està en marxa la Tercera Setmana Social Brasilera, organitzada pel sector de Pastoral social de la
conferència Nacional de Bisbes de Brasil (CNBB),
conjuntament amb altres esglésies i entitats de la
societat civil. Però la Setmana no serà una setmana:
més aviat seran tres anys (des de mitjans de l’any
passat fins al 1999) de trobada, estudi, debat i diàleg
en el sí de la societat brasilera, en un procés de construcció col·lectiva que té el seu punt de partida en els
anhels i perspectives, alegries i esperances, somnis i
desigs de les persones i grups concrets de la societat. La Setmana Social és un espai obert on els ciutadans són cridats a participar sembrant senyal d’esperança i solidaritat, com a contrapunt a un món
cada vegada més dominat pel determinisme i l’exclusió.
El desafiant tema de la Setmana és: Rescat dels
deutes socials: justícia i solidaritat en la construcció d’una societat democràtica”. La Setmana convida a rescatar els més diversos deutes socials que
afecten els diferents segments socials. Vol generar
resistència i alternatives davant de l’actual model
econòmic i social que privilegia el mercat en detriment de la vida i la democràcia, que premia la competitivitat i que descarta com a superflus sectors
cada vegada més amplis de la població, i fa que
semblin endarrerides les pràctiques de solidaritat i
justícia.
La Setmana vol remetre a l’exemple del Poble de Déu
mateix testimoniat en els relats bíblics, en el qual les
pràctiques de justícia i de rescat dels deutes socials
trobava expressió concreta – entre altres iniciativesen l’any del jubileu. A la pràctica significava posar les
bases perquè tots poguessin tornar a tenir les mateixes possibilitats, mitjançant la igualtat de condicions,
per mitjà de la devolució i redistribució de terres i
riqueses. Aquesta antiga pràctica periòdica del poble
jueu ha de ser, segons els ensenyaments de Jesús,
pràctica permanent en les relacions quotidianes, a
través de l’exercici de l’amor fratern, la comunió, el
compartir, la justícia...
La Setmana vol convocar un veritable jubileu, vol
tocar el corn (el jobel, paraula hebrea d’on deriva
jubileu) perquè molts, o tots, s’obrin al judici de Déu,
a la conversió, amb pràctiques de justícia i solidaritat
que construeixin relacions de pau.
El seu objectiu principal és “incentivar” un procés
plural i participatiu de reflexió i mobilització de la
societat que valori i estimuli iniciatives de solidaritat i
conquesta de drets, sobretot dels exclosos, que
puguin contribuir a la construcció d’una societat
justa i fraterna al Brasil, a Amèrica Llatina i al món.
Basats en aquest tema i objectiu general, la Setmana
tractarà dos subtemes: “Economia i societat al servei de la vida” , que analitzarà les qüestions de la
mundialització de l’encomia i dels grans deutes
externs i interns, l’agenda (treball, habitatge, educació, salut, terra), els avenços tecnològics i l’exclusió
social, el rescat del deute adquirit amb la natura i un
ordre social.
L’altre subtema, “Política i cultura en la construcció de la ciutadania” , debatrà la mundialització de
la comunicació i de la diversitat cultural; les relacions
socials, el dret a la informació i a la llibertat d’expres-
sió; la superació de la denominació i el respecte a les
diferències; el protagonisme i la participació popular
i el poder de les organitzacions locals; el rescat del
subjecte i de l’imaginari i les aspiracions del poble i
de l’estat, i el rescat dels deutes socials.
La Setmana vol ser un procés col·lectiu de producció de coneixement, mobilitzacions de masses i
assumpció de compromisos. La setmana obre així
un ampli ventall de possibles iniciatives per a la seva
realització en les comunitats, juntament amb les
organitzacions populars. Durant els tres anys es
duran a terme innombrables activitats.
Es donarà un èmfasis especial a una pràctica de
construcció col·lectiva, oberta a una àmplia participació en el procés de producció de nous coneixements, de noves relacions, de pràctiques polítiques i
culturals. Destaquen les col·laboracions amb moviments i institucions de la societat, buscant la participació dels exclosos en l’elaboració de propostes i en
l’execució de polítiques públiques. Es destaca també
la participació ecumènica, en el sentit d’enfortir els
lligams entre les diferents esglésies i religions al voltant de la justícia i la solidaritat, i de possibilitar la
diversitat la diversitat de punts de vista i pràctiques
pel que fa al rescat dels deutes.
La Setmana Social Brasilera, amb la seva ja avalada
tradició, constitueix un esdeveniment digne de seguiment en tot el continent.
La carta de la terra
Francisco Gutiérrez i Cruz Prado
1-Procés d’elaboració de la Carta de la Terra
durant els preparatius de la Cimera de la Terra de Rio
(1992) va sorgir la idea que les Nacions Unides aprovessin una carta que recollís els drets i els principis
bàsic de conducta de la gent, nacions i pobles respecte al medi ambient i al desenvolupament, amb la
finalitat d’assegurar la viabilitat i integritat de la Terra
coma llar acollidora tant de la vida humana com de
les altres formes de vida.
En la seva primera reunió, el Consell de la Terra es va
imposar com una de les tasques prioritàries l’elaboració de l’esmentada Carta de la Terra i va insistir en
les exigències morals de sostenibilitat, així com en
les normes de comportament estatal i interestatal
requerides per preservar i promoure la vida en el planeta Terra.
L’abril del 1994, el president del Consell de la Terra,
Sr. Maurice Strong, i el president de la Creu Verda
Internacional, Sr. Mikhail Gorbatxov, acordaren dur a
terme les iniciatives de la Carta a partir de:
29
l’ús de les moltes i importants declaracions i convenis que s’han signat durant les últimes dues dècades
amb vista a identificar els valors i els principis bàsics
que hauran de ser inclosos en la Carta de la Terra, i
l’obertura d’un procés ampli de consulta i compromís
dels diferents sectors de la societat civil perquè des
de la seva pràctica quotidiana, visualitzin i proposin
els valors que han de fonamentar l’esperit de la
Carta.
La Carta del Terra haurà de ser, en conseqüència , el
resultat d’un procés participatiu a nivell que tendeixi
a definir un sistema operacional de valors que guiïn el
nostre comportament, les nostres relacions i els nostres esforços per al desenvolupament sostenible.
2-Fonaments de la Carta de la Terra
la viabilitat del desenvolupament en una societat sostenible només és possible i factible a través d’un
canvi d’actituds, comportaments i estils de vida dintre d’un profund respecte cap a les diferents ètnies i
cultures.
En aquest sentit, les propostes de la Carta han de
basar-se en la més àmplia i abastadora dimensió de
desenvolupament sostenible i no en un ambientalisme superficial que centra el seu interès en una gestió
i un control més eficaços de l’ambient natural en
benefici de l’ésser humà.
El repte de la societat sostenible és crear noves formes de ser i estar en aquest món. Aquest repte de la
Carta no ha de basar-se en veritats transmeses, o en
discursos proclamats, i ni tan sols en boniques
paraules inspiradores, sinó primordialment en la
vivència sentida per les persones i grups, i consegüentment, en el més clar sentit pràctic relacionat
amb situacions específiques i amb les possibilitats
dels diferents sectors de població.
La Carta ha de tendir cap a la formació d’un ciutadà
capaç de desenvolupar formes de vida en correspondència amb la nova categoria social del desenvolupaments sostenible; ha de buscar la construcció de
formes de convivència a nivell tant comunitàriament
com institucionalment; en definitiva, ha d’assentar la
consciència mundial en normes clares relacionades
amb el que és espiritual, ètic, existencial, ecològic i
epistemològic, les cinc “es” bàsiques proposades
per Luis Weinstein quan es refereix a l’ecologia del jo
desenvolupament sostenible.
3- Objectius de la Carta de la Terra
- Posar en marxa un extens procés de consulta entre
els sectors majoritaris que adecten el desenvolupament sostenible, de manera que l’elaboració de la
Carta sigui el resultat de l’esmentat procés. Això,
amb el benentès que només així la Carta podrà arribar a ser el codi universal de conducta, per estar
basat en valors i principis procedents de les diferents
cultures i sectors socials. Si bé una vegada promul30
gada, per les Nacions Unides serà en aquest camp
l’equivalent a la Declaració Universal dels Drets
Humans, pel procés d’elaboració s’espera que els
seus efectes siguin molt més directes i amplis.
- Assolir que la Carta sigui el resultat de les diverses
aportacions pràctiques de les experiències i vivències procedents de la més àmplia participació de
persones, organitzacions, comunitats, col·lectius i
institucions que conformen la societat civil.
- Fonamentar la Carta en els valors dels diferents
sectors i grups socials de manera que reflecteixi amb
la major fidelitat possible l’ètica integral que es troba
a la base del comportament quotidià i de la relació
harmònica entre allò que és sensorial i allò que és
conceptual, entre allò que és mediat i allò que és
immediat, i entre el desenvolupament econòmic, el
social i l’ecològic.
- Promoure el desenvolupament d’interessos i formes
operacionals que contribueixin a l’enriquiment de la
capacitat perquè, ja sigui individualment, ja com a
grup, les persones sàpiguen prendre les decisions i
definir les estratègies al desenvolupament sostenible.
- Procurar que la Carta ofereixi guies concretes i procediments clars de conducta de cada individu i institució en relació amb el medi ambient i amb el desenvolupament, per assegurar així la integritat i el
benestar de la Terra.
4- Procés de la Carta de la Terra
El maig de 1995 va tenir lloc a la Haya un taller amb
la participació de destacades personalitats de diferents nacions i cultures on s’hi van acordar els punts
claus que haurien de presidir el procés d’elaboració i
aprovació de la Carta de la Terra.
A partir d’aquesta important reunió es van posar en
marxa, per una banda, un extens procés de consulta
mundial entre diferents sectors socials i, per una
altra, la promoció i organització de processos educatius a gran escala i amb les més diverses organitzacions i moviments socials, amb el propòsit de garantir que els acords de la Carta fossin el resultat real de
la pràctica quotidiana de la gent i de les institucions.
A la Cimera de la Terra de Rio (1992) s’analitzaren els
primers resultats, tant de les consultes com els processos educatius, a fi i efecte de dimensionar, preveure i promoure amb la major precisió els resultats
del procés de recerca, pensant en l’elaboració i aprovació de la Carta de la Terra per les Nacions Unides
l’any 2000.
Moltes organitzacions, xarxes i institucions de
caràcter mundial ja estan vinculades a aquest procés de recerca i de consulta. Les persones i organitzacions que desitgeu incorporar-vos-hi podeu
posar-vos en contacte amb: Miriam Vilela / Consell
de la Terra / San José, Costa Rica / tel 506-256 16
11 Fax 506 – 285 21 97 / [email protected]
http://www.ecouncil.ac.cr
L’Església i els pobles
indígenes
25 anys del CIMI: 1972-1997
Benedito Prezia
L’actuació de les missions en el nostre continent i la
posició de les esglésies cristianes van fer que un
grup d’antropòlegs reunits a Barbados l’any 1971
demanés que tots els missioners abandonessin les
àrees indígenes. En un document contundent afirmaven que “l’obra evangelitzadora de les missions religioses a l’Amèrica Llatina correspon a la situació
colonial imperant “i que l’activitat catequitzadora és “
un mecanisme de colonització, europeïtzació i alienació de les poblacions indígenes”. I concloïen: “el
millor per a les poblacions indígenes, i també per a la
integritat moral de les Esglésies mateixes, és posar fi
a tota activitat missionera” (Declaració de Barbados).
En aquella època, la situació de les poblacions indígenes era dramàtica. Al Brasil, per exemple, la
manca d0una política més definida i l’actuació de
certes missions estava portant diversos grups a l’extinció. Aquest fou el cas dels indígenes Topazi que,
de 500 persones que eren l’any 1952, foren reduïdes
a la meitat per una epidèmia de grip quan s’acostaren a ells els missioners franciscans, que implementaven un gran projecte per al desenvolupament. Deu
anys més tard eren només 50 persones. A començament dels anys 70, un estudi estimava la població
indígena al Brasil al voltant de les 97.000 persones,
és a dir, un 0,1% de la població brasilera, mentre que
al 1500 (quan hi va arribar el primer europeu) eren al
voltant de 3 milions de persones.
Qüestionats, també, pel Concili Vaticà II, alguns missioners van decidir respondre a aquestes crítiques
mostrant que l’Església podria ser un senyal d’esperança per als pobles indígenes. Així, el 23 d’abril de
1972 varen crear el Consell Indigenista Missioner, el
CIMI, que es volia guiar per cinc punts bàsics: la lluita per la terra, la defensa de la cultura indígena, el
suport a l’autodeterminació, l’encarnació en la cultura indígena i la conscienciació de l’Església i de la
societat. S’adonaven que no tenia sentit anunciar l’Evangeli a pobles que estaven sent destruïts físicament i culturalment.
Denúncia
La primera fase de l’actuació del CIMI fou la denúncia.
Denúncia en els diaris, en una època en què la censura del règim militar controlava els mitjans de comunicació. Tingué un gran impacte el document Y-jucapirama: l’indi, aquell que ha de morir, on es mostraven
les conseqüències de la política de desenvolupament
de l’ocupació de l’Amazònia, que veia en els indígenes
un obstacle al que anomenava “progrés”.
Això va comportar persecucions i prohibicions d’entrada a missioners en les àrees indígenes, com per
exemple, a Pere Casaldàliga, al P. Antonia Iasi i a
Egydio Schwade. Aquesta presa de posició profètica
va deixar els seus màrtirs, sobretot religiosos, com el
salesià Rodolfo Lunkenbein (15.7.76) i el jesuïta Joao
Bosco Penido Burnier (11.10.71). Més tard, quan els
conflictes amb la terra i la fusta tornaren a explotar en
les àrees indígenes, nous missioners van segellar
amb la mort llur compromís, com la germana agustina Cleusa Rody (28.4.85), el cambotjà Ezequiel
Ramin (24.7.85) i el jesuïta Vicente Cañas (abril del
87), el cos del qual fou trobat intacte quaranta dies
després d’haver estat assassinat per matons d’una
hisenda.
La veu dels sense veu
Si l’Església missionera esdevingué profètica en parlar en nom dels pobles indígenes, el gran mèrit del
CIMI fou tornar la veu als mateixos indígenes. Era un
deute històric, ja que els missioners foren responsables del silenciament indígena per haver-los pres la
religió i la cultura.
Amb les Assemblees dels Caps Indígenes, dutes a
terme a partir de l’abril de 1974 amb el suport del
CIMI, els indígenes van tornar a parlar i a tenir llurs
organitzacions fins aleshores prohibides. Fou un gran
descobriment, com reconegué el líder xerente Sampré en l’Assemblea de 1975: “Germans, sóc germà
del mateix color u de la mateixa massacre. Només
coneixia sacerdots que predicaven sermons. No
coneixia sacerdots que defensessin els indis. Aquí he
vist el dret (nostre) que ells ens fan descobrir. Aquesta reunió és una força per a la planta que està seca i
ha de créixer”.
Aquest renaixement també va tenir el seu preu.
Diversos líders foren silenciats per les bales dels
amos del poder, com el pankararí Angelo da Silva, el
xakribà Rosalino da Silva, el patazó Joao Cravim i el
guaraní Marçal Tupa’i. Impotent davant de tanta violència contra els líders indígenes, el mateix Marçal
denuncià al papa Juan Pau II en el viatge que féu al
Brasil el 1980 l’acció dels que més endavant li traurien també a ell la vida: “... Els nostres líders són
assassinats fredament per aquells que ens roben la
terra. Som una nació espoliada, que està morint a
poc a poc, sense trobar el camí”.
Aquest camí fou el que l’Església missionera els
ajudà a trobar. Ells, que eren uns 90.000 a començament dels anys 70, van tornar a créixer i a tenir organitzacions pròpies. L’any 1985 ja eren 220.000 persones i avui, dotze anys després, són uns 320.000.
Però no només han crescut en nombre, sinó sobretot
en consciència i en organització. Tenen actualment
gairebé 100 entitats, dues de les quals són d’àmbit
31
nacional: el Consell d’Articulació dels Pobles i Organitzacions Indígenes del Brasil (CAPOIB) i la Nemboaty Guasú Guaraní (NGG), que reuneix els guaraní de
les diverses regions dels Brasil. Hi ha també organitzacions regionals, com la Coordinació de les Organitzacions Indígenes de l’Amazònia Brasilera (COIAB), o
organitzacions professionals, com la Comissió dels
Professionals Indígenes de l’Amazones, Roraima i
Acre (COPIAR), o de categories com l’Associació
Dones Indígenes de Río Negro (AMIRN).
També hi va haver un creixement en la consciència
ètnica. En el nord-est hi havia l’any 1971 onze
pobles, amb una població de 12.565 persones, que
gairebé no conservaven la llengua original. Avui, amb
nous grups que es reconeixen com a indígenes, són
vint-i-set pobles al voltant de 35.000 persones.
Al servei de la causa Indígena
Per desenvolupar més bé el seu treball, a partir de
1980 el CIMI començà a tenir assessories específiques, que donaven suport als pobles indígenes
sobretot en la lluita per la terra, l’educació i la salut.
La lluita per la terra es traduí en la implantació d’assessories jurídiques que han actuat sobretot en els
processos de demarcació de les terres indígenes.
Quant a l’educació, en les àrees on el CIMI està present, les escoles van passar a fe l’alfabetització
infantil en la llengua materna i en portuguès, i s’anaren formant professors bilingües que de mica en
mica varen anar assumint llurs escoles. En l’àrea de
la salut, es va desenvolupar un intents treball d’immunització de les malalties endèmiques. La prevenció de les malalties, com també la garantia de la
terra, algunes alternatives de subsistència, han estat
factors fonamentals per a l’augment de la població
indígena a Brasil. La medicina tradicional també fou
valorada, així com els pajés (sacerdots indígenes) tan
combatuts pels missioners en el passat; van passar a
ser respectats, i el CIMI fins i tot va donar suport a
trobades de pajés.
Diàleg religiós
Si els indígenes van augmentar en nombre i en consciència, fou sobretot gràcies al canvi de la pràctica
missionera. La inculturació, realitzada per les Germanetes de Foucauld de forma aïllada i intuïtiva ja des
dels anys 50, va passar a ser viscuda per gairebé tots
els missioners a partir de la creació del CIMI.
D’aquesta manera, l’evangelització explícita va anar
sent substituïda de mica en mica pel diàleg interreligiós, que mitjançant la vida compartida tracta d’entrar en el cor d’aquelles cultures. Per això deia un
missioner: “Mai no els vaig parlar explícitament de
Jesucrist, perquè veig en llur vida, en llur organització, en llur vivència religiosa, tot el que m’agradaria
dir-los que fessin; la Bona Nova, l’Evangeli... ja ho
estan vivint. En molts aspectes millor que no pas jo”.
32
Actualment no es tracta de transformar-los en cristians, sinó de fer que mantinguin els valors cristians
continguts ens llurs cultures, com el compartir, la
solidaritat i el culte a la vida. Entre ells no hi ha
pobres ni nens abandonats. Quan destruïm llur món i
llurs valors, només els resta la mort. El suïcidi de
joves que s’escampa entre els guaraní Kaiowà mostra que se’ls va prendre la raó de viure.
En un món dominat pel neoliberalisme, llurs cultures
són un senyal i una sortida cap a una societat alternativa. Ells mateixos ho reconeixen, tal com van afirmar en una reunió que va definir la creació de la
Dècada dels Pobles Indígenes el 1993: “Les cultures
que encarnen els nostres pobles emergeixen com a
veu d’esperança d’un futur més equilibrat i just”.
Darrere la lluita
contra la droga
Noam Chomsky
La lluita contra la droga que es desenvolupa al meu
país, té poc a veure amb les drogues en si mateixes.
Es tracta bàsicament d’una tècnica per controlar les
poblacions que es consideren perilloses dins dels
Estats Units.
I no és una tècnica nova: sempre ha estat així.
Només cal mirar enrere i veure com a l’Anglaterra del
segle XIX es va declara il·legal la ginebra mentre el
whisky es mantenia dins la legalitat. Això es feia no
només per una raó de classe (la ginebra era la beguda de la classe obrera i el whisky ho era de la classe
rica); es tractava sobretot d’una manera de mantenir
el control sobre la classe obrera.
Quan es va prohibir l’alcohol als Estats Units, el que
es buscava era el tancament dels salons de Nova
York on s’acostumaven a reunir els obrers immigrants. Mai es va detenir a ningú que begués en els
barris rics.
Amb la marihuana va passar quelcom de semblant: la
seva prohibició als Estats Units estava adreçada als
mexicans. Ningú no sabia què era la marihuana quan
va ésser prohibida: només se sabia que era alguna
cosa que només els immigrants mexicans consumien. Per això se’n va criminalitzar el consum: per
poder controlar la població d’immigrants mexicans.
Després, la marihuana va ser autoritzada.
L’actual “guerra contra la droga” dels Estats Units va
començar a la dècada dels 80 i fou directament adreçada a la població negra. D’aquesta guerra, es tracta
d’apartar-ne la població blanca, i en el punt de mira hi
ha precisament els tipus de droga que consumeixen
els negres. Res en aquesta lluita té a veure amb les
drogues: tot és un sistema de controlar i criminalitzar
les poblacions considerades “perilloses”. És, d’alguna
manera, la forma com els Estats Units realitzen el que
a Colòmbia s’anomena “neteja social”.
Les autoritats nord-americanes no intenten detenir la
prohibició de drogues, intenten criminalitzar la població negra. Els negres són les principals víctimes d’aquesta guerra. És molt elevat el nombre dels que es
troben atrapats en el sistema judicial i penal.
I com incideix aquesta guerra en el gran sector mitjà
de la població, que es troba en un important procés
de deteriorament econòmic? Es tracta d’espantarlos. Com més es pugui incrementar la por a les drogues i al crim, a les mares subsidiades i als immigrants, als estrangers i a tota classe de persones
“perilloses”, més es podrà controlar a la gent. Que
estiguin temorosos els uns dels altres i que pensin
que l’altre els està robant; si es fa això es podran
controlar. Això és el que busca, en el fons, la guerra
contra les drogues.
Colòmbia té un paper en aquesta guerra dels Estats
Units. A molts països es produeixen drogues, però
Colòmbia és el símbol d’on venen les drogues. Per
tant, si el govern nord-americà pot mostrar-se dur,
impossant sancions a colòmbia, “descertificant-la”,
això contribuià a la guerra contra les drogues a l’interior dels Estats Units, a aquest programa de control
social.
El que està passant en el meu país no té res a veure
amb la prevenció de les drogues que vénen de
Colòmbia. Les drogues seguiran arribant i, facin el
que facin, en el govern dels Estats Units saben que
no hi ha cap manera d’evitar-ho. Si de veritat es volgués parar el consum de drogues als Estats Units, hi
hauria una manera fàcil de fer-ho: els programes educatius. Són molt eficaços i han aconseguit grans canvis. Entre els sector més privilegiats, el consum de
drogues ha anat disminuint d’un temps ençà, igual
que el consum de qualsevol substància tòxica.
Per exemple, els meus estudiants no fumen ni consumeixen drogues, el consum de cafè està baixant, i
així en tot. Actualment el consum de cigarretes als
Estats Units es un assumpte de classes; gairebé cap
estudiant universitari no fuma, però si algú va al sector pobre de qualsevol ciutat i troba allà grups de
joves, veurà que gairebé tots fumen. És un problema
de classes, com el consum de drogues i d’alcohol. És
un costum que té a veure amb els canvis de percepció i de concepció que depenen de la cultura i de les
classes socials.
Fa uns anys va morir as Estats Units un jugador de
bàsquet anomenat Len Bras, com a causa d’una
sobredosi de cocaïna. Al llarg de més o menys un
any, el consum de cocaïna va disminuir en el meu
país en un 50%, aproximadament. La disminució en
el consum de drogues es deu bàsicament a l’educació. En aquest cas un descens ràpid del consum es
va aconseguir amb la publicitat massiva d’un esdeveniment horrible, però hi ha maneres d’aconseguir
el mateix d’una manera més intel·ligent.
En els Estats Units s’estan donant retalls en els programes educatius dirigits a la gent i a la vegada s’intensifiquen les circumstàncies que condueixen a la
gent a les drogues: hi ha més pobresa i menys treball,
sous més baixos i menys programes d’ajut. Quan els
colombians diuen: “el problema és als Estats Units”,
tenen tota la raó. Mentre hi hagi demanda de drogues, se’n produirà el subministrament. I no hi ha
manera de parar això. L’arrel del problema està dins
dels Estats Units, i és un problema que mai se solucionarà si les drogues són utilitzades com un mitjà de
control social.
És com quan mirem una cadena de televisió americana i escoltem tota mena d’atacs contra les mares solteres ajudades per programes socials del govern. El
propòsit d’aquestes campanyes és enfrontar la gent
treballadora contra ells mateixos. Els salaris dels treballadors baixen, les vides empitjora, el seus fills tindran menys oportunitats... Què ens dirà el televisor?
Que les mares subsidiades ens estan robant. Si una
adolescent va ésser violada i té un nen i jo l’ajudo,
m’està robant. Aleshores l’has d’odiar. És per això
que s’està presentant tan negativament el sistema
d’ajuts.
Augment de l’odi i de la por: són mètodes de control
social utilitzats arreu. En un país com els Estats
Units, on realment no es podrien utilitzar grups paramilitars per assassinar gent, es confia més en tècniques de control social. I bàsicament és amb això
amb el que té a veure la lluita contra la droga.
La CIA va treballar
10 anys amb
narcotraficants
Jim Cason i David Brooks,
corresponsals, Washington
Agents dels Estats Units van treballar amb narcotraficants en diverses ocasions a Amèrica Llatina durant
els últims 10 anys i van tenir ple coneixement de les
activitats d’entrega de droga al seu país per membres de la “contra” de Nicaragua.
Jack Blum, exassessor del Subcomité sobre Terrorisme i Narcòtics del Senat i cap de la primera investi33
gació sobre els vincles entre la “contra” i el narcotràfic a finals dels anys 80, va afirmar que hi havia una
gran evidència que la central d’intel·ligència d’EUA
estava ben assabentada i que deliberadament decidí
ignorar les activitats de narcotràfic de les forces antisandinistes durant la segona meitat de la dècada
dels 80. També va recordar que les administracions
de Reagan i Busch obstaculitzaven la investigació
sobre el vincle entre “aliats” d’EUA a Amèrica Llatina
i el narcotràfic.
També es va presentar l’informe de l’inspector general de la CIA, Frederick Hitz, i el seu col·lega en el
Departament de Justícia, Michael Bromwich, els
quals realitzen una investigació formal sobre l’afer
provocat per una colla de reportatges publicats pel
diari californià Mercury News, segons els quals dirigents de la “contra”, amb el suport de la CIA, introduïren cocaïna crack a la comunitat negra de los
Angeles per a finançar la lluita antisandinista.
Blum va fer un recompte a fons dels casos en els
quals hi havia evidència que agents i funcionaris treballaren amb persones a Amèrica Llatina en la lluita
anticomunista amb ple coneixement que els seus
aliats eren narcotraficants, o que tenien contactes
amb aquest sector criminal. “La veritat és que els
polítics van fer els ulls clucs davant el comportament
criminal dels nostres aliats en aquella guerra. Els polítics ignoraren el seu negoci de la droga, els robatoris
i les seves violacions de drets humans. Sabíem la
connexió entre el comerç de la cocaïna de la costa
de l’oest (nord-americana) i els “contres”.”
Blum va oferir detalls i exemples en què es va trobar
evidència que els nord-americans tenien coneixement ple de les activitats de narcotràfic dels seus
aliats a Centramèrica.
Va recordar que el mateix general Noriega de Panamà estava a la nòmina del govern dels Estats Units,
amb el pagament d’uns 200 mil dòlars a l’any, i que
com a mínim en dues ocasions es va reunir amb el
coronel Oliver North, un dels cervells de “l’Iran Contra”, per planificar el suport a la “contra”. I va subratllar que durant tot aquell temps el govern nord-americà era conscient que Noriega estava involucrat en el
narcotràfic.
Assenyalà que funcionaris del govern dels EUA no
van fer res per aturar el flux de drogues que finalment
va afectar comunitats nord-americanes, tan sols amb
la justificació que la lluita anticomunista a Centramèrica era prioritària. I que el poder executiu va fer tot el
possible per entorpir la investigació de l’afer.
34
Proclamació
de reconciliació
Assemblea Sagrada. Assemblea Espiritual
Nosaltres, delegats de la Sagrada Assemblea 95,
reunits a Hull, Quebec, del 6 al 9 de desembre de
1995, que hem arribat dels quatre punts de la terra –
est, oest, nord i sud -, després d’haver portat amb
nosaltres diverses herències espirituals, i després
d’haver estat escoltant els Ancians i d’haver resat
amb ells, amb els líders espirituals i amb altres persones, som ara capaços d’afirmar el següent:
Compartim, com a part del nostre fonament espiritual comú, la creença que:
•el Déu Creador regna suprem sobre tot;
•la terra on vivim fou creada per a benefici de tots;
•com a habitants originaris d’aquesta terra, els
pobles aborígens tenen un dret especial i la responsabilitat d’assegurar la integritat permanent de la
terra i la unitat i benestar dels seus habitants.
•els canadencs no aborígens també comparteixen
aquestes responsabilitats.
Reconeixem que:
•la reconciliació entre els canadencs aborígens i no
aborígens ha d’arrelar-se en una comprensió espiritual de la terra com a regal del Déu Creador;
•els pecats d’injustícia que històricament han dividit
els pobles no aborígens i els aborígens resten actius
avui encara en la nostre societat;
•calen mesures concretes per part dels pobles aborígens i els no aborígens tant per superar aquestes
injustícies com per curar les ferides dels qui han patit.
Compartim la comprensió que:
•el punt de partença per al guariment i la reconciliació radica en la comunió personal amb el Déu Creador;
•tot i que el canvi ha de fer-se en tots els nivells de la
societat, cal que arreli fermament en les comunitats;
•unes relacions basades en la justícia demanaran
respecte envers els tractats del passat, un debat serè
sobre els drets de terra dels assentaments, la implementació del dret inherent d’autogovern i la creació
d’oportunitats de desenvolupament econòmic i institucions que li donin suport.
Compartim uns compromisos,
com a individus:
•cercar guia personal i consell en els Ancians i els
líders espirituals per a caminar més a prop amb el
Déu Creador;
•tornar a les nostres comunitats i desenvolupar
camins per a continuar el procés de guariment i
reconciliació que ha iniciat aquesta Assemblea
Sagrada de 1995;
•continuar explorant conjuntament els nostres
sagrats fonaments per aconseguir la reconciliació
espiritual, la justícia aboriginal i el ple compliment de
les responsabilitats polítiques en aquest país;
•continuar respectant les diferències dels nostres
recorreguts espirituals, mentre tractem de descobrir
el llaç comú entre nosaltres;
com a Esglésies i comunitats de fe:
•continuar el procés de guariment i reconciliació amb
els pobles aborígens propiciant els espais i les ajudes
per a guarir les ferides del passat;
•advocar més fermament per la justícia i la reconciliació en els assumptes públics actuals i futurs, i
demanar comptes als nostres governs respecte si
han dut a terme polítiques justes;
•comprometre’ns nosaltres mateixos amb un programa d’educació i acció sobre temes relacionats amb
els drets de la terra, l’autogovern, el desenvolupament econòmic i el racisme.
Com a primeres nacions i comunitats aborígens i
organitzacions:
•treballar per al guariment i la reconciliació dins de
les pròpies comunitats;
•acceptar el desafiament que planteja la joventut de
crear en les nostres comunitats un ambient que propiciï l’autoestima i el respecte envers els altres, i que
contingui els conflictes comunitaris de forma que
ajudi el jovent a trobar el seu camí.
Els Shawnee
i Tecumseh
De tots els pobles de la regió, els Shawnee del Riu
Ohio foren els més valents. Eren nòmades, del grup
lingüístic algonkin. En la guerra entre els pobles indígenes es van aliar amb els Cherokee.
El gran heroi dels Shawnee fou Tecumseh. Va intentar formar un exèrcit indígena que unís tots els pobles
des de la Florida fins a Ohio. L’objectiu era contenir
l’avanç dels colons blancs cap a les muntanyes i
empènyer-los de retorn cap al mar. Si ho hagués
aconseguit hauria estat el fundador d’un imperi més
gran que el de Mèxic o Perú.
“Tecumseh” vol dir “estrella que cau”. Fou un líder
brillant. Va ser qui va convèncer el seu poble d’abandonar la pràctica de la tortura als enemics. Deia:
“Mataré qualsevol enemic en el combat, però mai no
mataré un presoner indefens”.
Tecumseh va creure que l’única esperança indígena
era crear un gran Estat Indígena que englobés els
Grans Llacs fins a la vall de l’Ohio. Comminà els seus
parents a abandonar tots els costums dels blancs i a
no contraure matrimoni amb ells. Només tornant a
llurs tradicions trobaríem la felicitat.
Tecumseh argumentava sempre a les autoritats blanques i als mateixos indígenes que el govern americà
no tenia dret a comprar terra a una tribu, perquè tota
l’àrea de la vall de l’Ohio pertanyia comunitàriament
a totes les tribus de la regió.
Al principi Tecumseh aconseguí reunir en una confederació més de mil Shawnee. Delaware, Wyandot,
Ottawa i Kickapoo. L’alcohol va ser prohibit en
aquest pobles, i tots vivien d’acord amb les tradicions antigues. La guerra dels anglesos o francesos i
la tradició d’alguns grups indígenes van fer que el pla
de Tecumseh no funcionés. Va morir en el combat,
als 45 anys, l’any 1813. El seu cos mai no fou trobat.
Cada “estrella que cau” és com una promesa del
retorn de Tecumseh i del somni dels indígenes.
Tecumseh deia:
“On són els Poquot, els Narragansett, els Mohicans,
els Pakonoket i moltes altres nacions del nostre
poble, que era tan nombrós? Van desaparèixer per la
cobdícia i l’opressió de l’home blanc, com la neu es
fon amb el sol de l’estiu.
I nosaltres? També ens deixarem destruir sense lluitar, lliurant les nostres llars, la terra que el Gran Esperit ens va donar, els llocs dels nostres morts i tot el
que de nosaltres és sagrat? Jo sé que cridareu amb
mi: Mai, mai!
L’única manera de defensar la dignitat de l’indi és,
per a tots nosaltres, unir-nos reivindicant un comú
igual dret a la terra. Així fou en un principi i així hauria de ser sempre, ja que la terra mai no fou dividida,
sinó que pertany a tothom per a fer-ne un ús comunitari.
Ningú no té dret a vendre terra a un altre indi, menys
encara a un estranger”.
Oració de Tecumseh
Abans de la batalla en què Tecumseh caigué, féu
aquesta oració al Gran Esperit-Manitu:
“Sóc aquí, Manitu, en el lloc on em vas portar
finalment. Manitu, Manitu! Molt és el que m’has
donat i molt el que m’has pres. Em vas donar la
visió clara del que he de fer a favor del meu poble.
Em vas donar la força per liderar-lo. Vas declarar
amb la meva boca la glòria que podria ser del
poble. A través meu vas fer que el poble vibrés amb
una visió del paradís que podria ser nostre, però
ara...
35
Jo ara no ho comprenc, però sé el que encara he
de fer i, perquè tu ho desitges, faré el que és
necessari.
Manitu, tu m’ho donares tot i tot m’ho prengueres.
Em tragueres el meu pare, els meus germans, els
meus amics... Prengueres el meu poble i la meva
terra. Ara em prendràs la vida i jo te la lliuro satisfet,
car en aquest lliurament el meu poble amb una
ESPERANÇA de futur. Tot pot morir, menys
l’esperança.
Aquest ha estat el teu projecte: que jo pugui deixar
per a la posteritat, enmig de tanta mort i destrucció
i la desolació que tots els indis encara han
d’afrontar, la viva esperança que algun dia, d’alguna
manera, vindran temps millors.
Per a això em vas preparar, que la mort deixi el meu
poble amb ESPERANÇA”.
La banana, la primera!
La completa diversificació en la venda de fruita és
una possibilitat a llarg termini, però ara per ara el
comerç està concentrat en poques espècies, encapçalades per la banana. Aquesta no solament manté la
posició de principal producte en el mercat mundial,
sinó que augmenta l’avantatge respecte a la taronja,
la mandarina, la poma i el raïm.
La mitjana anual de fruita fresca venuda en el mercat
mundial va ser de 26 milions de tones en el període
1989-93. La tendència en aquest lapse de temps fou
de creixement (18%), ja que passà de 23,6 a 27,9
milions de tones. La banana, amb 10 milions de
tones (més de 38%), la taronja i la mandarina, amb
5,7 milions (22,1%),la poma, amb 3,9 milions
(14,8%), el raïm, amb 1,7 (6,4%més), són les principals fruites. Així, plegades, la banana, la taronja, la
mandarina i la poma representen més de les tres
quartes parts del total del volum venut.
El valor dels negocis internacionals de fruita fresca va
arribar a la mitjana de 14 milions de dòlars, ja que va
passar d’11,3 l’any 1989 a 14,1 milions el 1993.
El mal gust
del proteccionisme europeu
PANAMÀ- els països productors de banana són afectats per les restriccions que aplica la Unió Europea a
les importacions. La UE va imposar les seves mesures proteccionistes el 1994, cosa que repercutí negativament en diversos països llatinoamericans. La UE
permet un ingrés de 2 milions de tones anuals de
banana al seu mercat. Europa va establir, a més, un
36
fort increment d’impostos que les importacions
superen el límit. Hondures va haver de reduir l’impost
d’exportació bananera per poder ajudar els seus productors i no aconsegueix recuperar-se de la caiguda
del 27% que van patir les seves exportacions el 1994
quan la Unió Europea va imposar-ne les regles. A
Panamà el comerç de la fruita es va reduir un 9% en
el primer semestre de 1994. Guatemala, Equador i
Nicaragua també van experimentar una reducció en
llurs vendes.
Plaguicides amb gust
i forma de banana...
SAN JOSÉ. Costa Rica haurà de decidir si acaba
amb la producció intensiva de banana, o si continua
pagant un cost ambiental molt elevat. La situació es
va plantejar després d’una investigació que va confirmar que la pèrdua de més de 3.000 hectàrees de
bosc entre 1990 i 1992 fou deguda a l’expansió
bananera en aquells anys.
Costa Rica és el país amb la productivitat de banana
per hectàrea més altra i és el segon país exportador
del món, després d’Equador, però aquesta eficiència
l’ha aconseguit a preu ecològic, ja que es fan servir
moltíssims agroquímics per al control de les plagues.
En només 52 mil hectàrees sembrades de banana
(1% del territori estatal) el país exporta més de cent
milions de caixes de banana de 18 Kg. Aquesta productivitat ha convertit el país en un dels més grans
consumidors de plaguicides per habitant.
En les zones bananeres de Costa Rica, amb acumulacions de pesticides a l’aigua corrent 10 vegades
més altres del que està permès, la taxa d’intoxicació
laboral també està entre les més elevades del món.
El meu cor demana
una victòria
Darcy Ribeiro
El desafiament del Tercer Milenni per a Ameríndia és
tan com per a Amer-Chola o Amer-mestissa. Nosaltres, els mestissos també estem malament, ja que
Amèrica Llatina està amenaçada per una recolonització. Una nova civilització amb una tecnologia revolucionària està en marxa. Nosaltres, que hem viscut
novetat increïbles, amb transistors, ordinadors, energia nuclear, telèfons, televisor, cinema... encara veu-
rem coses més prodigioses. El risc més gran de la
modernització històrica. Modernització significa
entrar en una nova civilització com a consumidors,
comprant trens i enriquint els altres, organitzant-nos
per a posar trens aquí amb la finalitat d’enviar les
mercaderies cap a fora, i després comprar motors
elèctrics i de vapor.
Amèrica del Nord està complint el seu paper, amb
una enorme eficiència, en el sentit que cerca complementaritats que ens en faran dependents permanentment. La teoria arriba al punt de suposar que els vertaders patriotes d’Amèrica Llatina són els gerents de
les multinacionals, perquè ens porten una nova tecnologia, o sigui, que la seva fidelitat, el seu interès
pels nostres pobles ens salvarà.
Amèrica Llatina viurà una o dues dècades de grans
amenaces, i té davant seu el desafiament de formular un projecte propi. Quin serà el destí d’Ameríndia
en tot això? Si el nostre destí, el dels llatins, és molt
tèrbol, el dels indígenes també ho és. Però crec que
els indígenes –utilitzant l’obertura que la nova civilització està donant als pobles oprimits per mostrar llur
cara, per fer llur propi projecte i lluita per ell- poden
aconseguir d’una manera immediata els reordenaments nacionals capaços de crear societats més
solidàries.
El més bonic de l’herència indígena –quelcom que
em va apassionar durant deu anys- és la capacitat de
la seva solidaritat, el sentit de reciprocitats i de responsabilitat social. Després de 40 anys amb aquests
problemes, veient aquesta nova civilització i totes les
amenaces que comporta, tinc por que siguem una
altra vegada pobles que no se sàpiguen ornar, o que
no agradin, que, malgrat totes les possibilitats que
tenen, continuïn sent pobles de segona classe.
Amb tot, també veig moltes línies en les quals es
poden obrir ruptures. Molts de nosaltres fórem desheretats en els darrers deu anys per la pèrdua
d’una de les formes de construcció de la societat
socialista, la línia del socialisme real, del comunisme, de les guerrilles. Avui sabem que aquella lluita
ja no és vigent, però sabem ho és aquella lluita
democràtica. L’objectiu és guanyar la població,
amb el que suposa d’esforç terrible lluitar contra la
televisió, la ràdio i tota la resta. Aquesta és la nostra lluita, i ens cal urgentment que la intel·lectualitat
fútil, més inclinada a cercar les remuneracions de
les multinacionals o les prebendes de l’Estat, que
no pas a pensar i a lluitar per a definir el projecte
llatinoamericà. Quelcom del que ens fa falta avui a
Ameríndia i als mestissos –que som el producte de
500 anys d’història- és la lucidesa, la claredat i el
projecte propi per a prosseguir en aquesta lluita, on
ja hem tingut tantes derrotes, i per a la qual el meu
cor demana una victòria.
Feminisme, educació
popular i revolució
Claudia Korol, Buenos Aires
Premi del Concurs “Perspectiva de gènere
en processos educatius”
Qualsevol dels termes que titulen aquesta reflexió
resulten profundament subversius, si és que hi creiem
plenament i els exercim. Tots tendeixen a una modificació profunda de la realitat que vivim i patim, dirigida a
acabar amb allò que ens oprimeix, ens domina, ens
exclou i discrimina.
Tanmateix, moltes vegades, les paraules i els actes que
aquests termes designen es troben distanciats, allunyats entre si, fins enfrontats. I en aquesta distància perden radicalitat, esdevenen febles per lliurar una batalla
que, al contrari, exigeix comprometre’s en totes les
dimensions del canvi necessari i possibles per fer la
vida més bella i més humana.
L’intent d’aquesta proposta és, en conseqüència, la
necessitat d’integrar aquestes dimensions, i algunes
altres de fragmentades en la lluita social, com són:
identitat, ecologia, classisme, cultura popular (i n’hi ha
més), de forma que pensem novament el món des dels
que quotidianament somien a transformar-lo i tanmateix queden atabalats per una muntanya d’incomprensions, malentesos i fronteres traçades entre nosaltres.
Infranquejables fronteres polítiques, ideològiques, prejudicis, tabús, desconfiances que ens impedeixen
reconèixer-nos com a part d’una única humanitat, desgraciada per la cultura dominant.
Els temps de postglobalització han agreujat l’opressió
que patim les dones, tant en el terreny estrictament
econòmic com en el capgirament de valors que accentua l’agressió cap a la nostra identitat, transformada en
mercaderia per vendre millor les gasoses, els texans o
una estona de plaer.
La feminització de la pobresa és un dels resultats mundialment reconeguts que sorgeixen d’aquest desordre
mundial. I, paradoxalment, l’accés al treball, a l’estudi,
i fins i tot a la política de sectors de dones, produït
indubtablement en la darrera meitat del segle XX, no ha
transformat aquesta situació, atès que es regeix per la
lògica agressiva de l’acumulació capitalista.
Com a contrapartida a l’empobriment que produeix el
capitalisme, comença a produir-se un nou fenomen,
que és la feminització de la resistència. Amb aquest
terme em refereixo al lloc destacat que anem tenint les
dones en les resistències parcials a l’opressió: protagonisme comprovat de les mares que lluiten per la vida
dels seus fills, tant en l’enfrontament amb les dictadures, com en l’actual batalla sorda contra polítiques com
les del “gallet fàcil” i altres mètodes criminals amb què
37
es pretén disciplinar la joventut. Em refereixo també al
paper de les dones a les barriades populars, organitzant els menjars col·lectius, els menjadors, les olles
comunes, així com les preses de terres i d’habitatge.
Em refereixo a les dones dels treballadors que s’enfronten a la desocupació i al tancament d’empreses. Un
nou nivell de participació de la dona, que es vincula
quasi sempre a la necessitat de donar resposta a les
dures exigències de la vida quotidiana.
En aquest tema, el de la transformació de la vida quotidiana, i en els esforços per a la creació de la nova
dona, entenc que hi ha la intersecció del feminisme
amb la teoria i la pràctica de l’educació popular.
En diverses trobades de dones, hem comprovat l’aptitud de l’educació popular per afirmar un procés de
reflexió col·lectiva que permeti sistematitzar les nostres
pràctiques tan disperses i diverses, nascudes la major
part no de la consciència preestablerta de la nostra
opressió com a gènere, ni d’una definició prèvia com a
feministes; sinó des del dolor, des de la necessitat, des
de l’esperança que ens commou com a mares, o com
a dones simplement, dia a dia, i ens impulsa a la lluita,
que en primera instància sol ser de supervivència.
Aquesta recerca, al principi intuïtiva, per defensar la
nostra descendència, per alimentar-la, per ajudar-la a
créixer... ens fa topar una i altra vegada amb les dificultats que imposa la dominació masclista a la participació de la dona en qualsevol gestió social que ens tregui
de l’àmbit tancat de la família. El masclisme és aliat de
l’explotació i de la dominació, ja que reforça el subjugament i l’esclavització d’una part de la humanitat, la
de les dones, negades des d’aquests cultura com a
protagonistes actives de la història.
És des de la nostra nova pràctica incipient, però dura,
de lluita per la vida, o més aviat per sobreviure, com
gradualment anem prenent consciència. És una consciència difosa, no prou assumida, que topa fins i tot
amb el lloc que ens adjudica el sentit comú, internalitzat en les nostres pròpies percepcions del món, que no
podrem ser nosaltres mateixes, si no assumim una lluita de caràcter integral contra la dominació capitalista. I
que per ser integral té una dimensió específicament
cultural, això implica la modificació de les nostres formes d’entendre el món, de relacionar-nos entre nosaltres, d’exercir valors negats pel neoliberalisme, com
són la solidaritat, la cooperació, l’humanisme, el sacrifici, el lliurament.
L’educació popular, en permetre’ns de teoritzar col·lectivament sobre les nostres pràctiques, ens possibilita
de trobar pistes per a una producció col·lectiva de
coneixements que ens ajuda a reconèixer-nos, identificar-nos, creure en allò que podem crear, i al mateix
temps, que potencia la nostra batalla contra l’alienació
de la nostra sensibilitat i el nostre esforç, en un sentit
de revolució.
El feminisme de finals del segle XX ha d’enfrontar els
reptes que proposa la nova cultura capitalista de domi38
nació; i ha d’assumir sense prejudicis un lloc avançat
en la lluita social, assumint-se clarament com un feminisme d’alliberament; que es vincula clarament amb
tots els corrents socials, polítics, ideològics que comparteixen l’alliberament de l’ésser humà, home i dona,
i la creació d’un home nou i d’una dona nova, com a
condició per aquesta batalla.
És a partir d’aquest reconeixement com es va comprovant la conclusió que la perspectiva de gènere requereix de ser conjuminada amb una perspectiva que
alguns i algunes anomenen “de classe”, malgrat que jo
m’estimo més d’anomenar-la simplement com una
perspectiva revolucionària. Un feminisme conseqüent
ha de lluitar per una revolució autèntica. I una revolució
autèntica ha d’assumir conseqüentment una perspectiva d’alliberament de la dona, de les seves capacitats
creatives, productives, de la seva imaginació i dels
seus somnis.
Serà segurament una revolució nascuda des del foc de
la llar, des dels dolors del part, des de la nit en vetlla tot
esperant els nostres fills, des de la sensibilitat encara
no prou desplegada de les nostres germanes, des del
coratge i la rebel·lió per enfrontar la vida i la mort, des
de la dignitat que hi ha en cimbell blanc, des de la
memòria que guarden les nostres àvies. Serà, doncs,
més completa i més humana. No serà realitzada, és
clar, només per dones, però tampoc no serà pensada,
mai més, sense nosaltres.
Violència i lluita
per la pau al camp
Frei Betto
Ai dels que uniu casa i aneu afegint camp amb camp,
fins a arribar a acaparar tot el terreny...! Is 5,8
Al Brasil, el 20% més ric de la població té 26
vegades més que el 20% més pobre. I l’1% dels
propietaris de la terra acaparen el 46% de les terres
productives del país que ocupa mitja Amèrica
Llatina. El Brasil és el país amb pitjor distribució de
la renda de tot el continent o, segons alguns
analistes, la pitjor del món. Per la CNBB
(Conferència Nacional de Bisbes Brasilera, catòlica),
“els únics sectors socials que compten avui per al
govern són els empresaris, els banquers, els grans
propietaris de la terra i els polítics que poden votar a
favor del govern. El PIB del país és ascendent, però
el salari (115US$, el mínim) és descendent en
termes reals”. Mentrestant, el Moviment dels Sense
Terra, que va obtenir el 1991 el Premi Alternatiu de
la Pau, continua lluitant per la Pau al camp i clamant
per la Justícia.
Gairebé mil dies després que el president Fernando
H.Cardoso obtingués a les urnes la major consagració de la història d’un president brasiler, va haver
d’enfrontar en els carrers una onada de protestes
promoguda per l’única organització actuant d’oposició existent, el Moviment dels Sense Terra (MTS), que
va commocionar tot el país amb una marxa nacional
de més de 15.000 Km. Aquesta marxa iniciada al
febrer (60 dies de camí), des de diversos punts
situats a 15 estats diferents, va arribar a mobilitzar
35.000 persones, segons la policia militar (50.000
segons el mateix MST), i va acabar l’històric 17 d’abril de 1997 a l’Esplanada dels Ministeris de Brasília
amb una immensa manifestació que va col·lapsar per
unes hores la ciutat.
En la seva reunió d’una hora i un quart a palau amb
el president Cardoso, l’MST no va arribar a cap acord
amb ell: “De res no serveix rentar el porc amb xampú:
el president està mal informat sobre la realitat i no vol
admetre els problemes”, va dir un portaveu de l’MST.
Per això, el moviment va prometre al president que
mantindrà les ocupacions de terres i doblarà el nombre de campaments. “Anem a fer de la reforma agrària la mateixa bandera d’èxit que vam fer amb les
campanyes “Eleccions directes ja!” i “Fora Collor!”,
afirmà Rainha, un dels líders de l’MST.
La direcció de l’MST avaluà molt positivament la
marxa de 60 dies que culminà amb la major manifestació contra el govern de Cardoso en tot el seu període de mandat. A partir d’aquesta experiència, l’MST
creu que està en condicions de participar amb més
lideratge en l’oposició, sense haver de convertir-se
per això en un partit polític: “No aspirem al poder, lluitem per una qüestió major, que va més enllà dels
interessos electorals!”, va dir Rainha. El grup admet
que el 1998 any electoral, quedarà marcat principalment per la qüestió agrària. Fins i tot admet, informalment, que l’MST haurà de tenir candidats propis.
L’MST constitueix la força principal popular més original, massiva i activa i una de les realitats socials
amb més esperança en el poble brasiler, digne que
tot el continent en faci un seguiment i li doni solidaritat en aquest temps de desorientació i de desencís
respecte a la qüestió política.
Un sondeig de l’Ibope brasiler de març de 1997 constatà que el 85% dels enquestats donen suport a les
ocupacions de terra, sempre que siguin sense violència i sense morts; el 94% considera justa la lluita de
l’MST per la reforma agrària; el 77% va considerar
l’MST com un moviment legítim; el 88% va dir que el
poder públic hauria de confiscar les terres incultivades
i distribuir-les entre aquells que no en tenen.
Per culpa dels mitjans de comunicació, que gairebé
mai no ensenyen l’altra cara de la moneda, molts
ignoren que l’MST, fundat l’any 1984, està organitzat
a 21 estats brasilers, en els quals ja va assentar, grà-
cies a ocupacions d’àrees ocioses, a la vora de
138.000 famílies amb una renda mitjana de 3,7 salaris mínims mensuals (la renda mitjana estatal és de
3,82 salaris mínims per família).
De què serveix ocupar terres si no hi ha crèdit, assistència tècnica i infrastructura? És allò que es pregunten molts, més fixats en la suposada incapacitat dels
agricultors que en les grans extensions de terres
ocioses dels latifundistes.
L’MST creà el 1992 el Sistema de Cooperatives d’Assentats (SAC), afiliat a la Confederació de Cooperatives de Reforma Agrària del Brasil (CONCRAB).
Aquesta entitat reuneix 45 cooperatives de producció
agropecuària, 10 cooperatives regionals de comercialització i desenes d’associacions i cooperatives
centrals de vuit estats. El SAN està establert actualment en uns altres cinc estats.
Què fa la CONRAB? Edita cartilles sobre qüestions
comptables i laborals i promou cursos de formació
tècnica. Per a perfeccionar-la, la CONCRAB manté a
Veanòpolis (RS) l’Institut Tècnic de Capacitació i
Investigació de la Reforma Agrària (ITERRA).
En els últims quatre anys la CONCRAB canalitzà a la
vora de 300 milions de dòlars cap als assentaments,
gràcies al programa especial de crèdit per a la reforma agrària i convenis firmats amb els ministeris de
Treball i Agricultura.
El qui necessita veure per creure hauria de visitar
assentaments altament productius com el de Sao
Mateus (ES), amb capacitat per collir 10 sacs de cafè
en època de safra; o el de Sarandi (RS), que refrigera 13 mil litres de llet per dia...
La major productora de llavors oleaginoses d’Amèrica Llatina és la Cooperal, a Bagé (RS), vinculada a la
CONCRAB. Els assentaments d’Hulha Negra i Bagé
representen el 40% de la producció nacional d’hortalisses.
En resum: l’MST ocupa terres per treballar i produir;
el latifundi acumula per especular. L’equivocat no és
l’MST.
Manifest dels “sense
terra” al poble brasiler
1-Som sense terra. Som treballadors i somniem amb
un Brasil millor per a tothom. Però en la societat brasilera actual, al poble li nega el dret a una vida digna.
2- La nostra situació té les seves causes històriques
en l’explotació del poble per les elits ambicioses. I
ara, s’agreugen amb la política econòmica neoliberal
del govern de Fernando Henrique Cardoso.
3- Hem sofert persecucions, falses acusacions per
part de polítics conservadors, del govern i dels lati39
fundistes. Però el nostre moviment creix i té el suport
de la societat.
4- Continuarem mobilitzats, utilitzant totes les formes
de pressió possibles. La lluita és l’arma dels pobles.
I és legítima.
5-Lluitm per la reforma agrària per treballar, produir i
garantir menjar abundant a la taula de tots els brasilers.
6- Amb la reforma agrària millorarem les condicions
de vida de tothom. El poble necessita aliment barat,
millors salaris, educació, habitatge i salut. Volem
reconstruir un Brasil sense desocupació, sense
èxode rural ni jove llançats al crim i la prostitució.
7-No ens enganyem, amb la propaganda del govern.
La política que beneficia el capital estranger i el sistema financer és la que genera la desocupació, la
fallida de la indústria nacional i de l’agricultura. I això
és responsabilitat d’aquest govern.
8-Votarem contra el govern en aquestes eleccions.
Votarem els candidats que tinguin posicions fermes a
favor dels interessos del poble. No volem caritat, sinó
drets i dignitat.
9- Volem un Brasil millor. Un Brasil per a tothom. Amb
atenció a les necessitats bàsiques del poble, amb la
democratització de la terra, de la riquesa i del poder.
Un Brasil on hi hagi esperança, futur per a la nostra
gent i l’orgull de construir una nació per als brasilers.
10-Treballadors, intel·lectuals, petits empresaris,
jubilats, mestresses de casa i estudiants, tots necessitem unir-nos per construir un nou projecte de desenvolupament per al Brasil. Un projecte del poble
brasiler.
El pecat original fóra
L’acumulació genètica, ètica i històrica
De les desviacions de la llibertat humana
Per orgull i egoisme.
Paraules... des del sud
No es pot optar pels pobres
Sense viure d’alguna manera la seva pobresa.
Pere Casaldàliga
No n’hi ha prou amb ser creient.
Cal ser creïble.
Els desheretats dels Sistema
Són els hereus del Regne,
La sortida més difícil és la sortida de si.
I l’entrada en si mateix,
L’entrada més difícil.
Si no hi ha ecumenisme, no hi haurà ecologia.
En aquesta hora d’espiritualismes
Esotèrics, alienats, o de retirada,
S’imposa més que mai
L’espiritualitat del seguiment,
Històrica, compromesa, alliberadora.
“El segle XXI serà religiós o no serà” (Malraux).
“El cristianisme del segle XXI
serà místic o no serà cristià” (Karl Rahner).
L’església del segle XXI
Optarà de veritat per les majories empobrides
O sobrarà coma Església.
El socialisme real ha estat el fracàs del socialisme
En aquesta realització fàctica;
No el fracàs de la utopia del socialisme.
Aquesta segueix en peus, escarmentada, alliberada.
En les nafres del Ressuscitat
Déu ha volgut conservar per sempre
El tatuatge de les seves esposalles amb la
Humanitat.
La celebració jubilar de l’any 2000
Tant pot ésser un esdeveniment
De conversió eclesial històric
Com un festival autoidolàtric del cristianisme.
Amb la mort acaba tota la soledat.
El cel serà la companyia total.
El mur de Berlín mai no va ser
Càtedra de la teologia de l’alliberament.
“Vaig comptant els anys
per relleu de roses”,
ens deia Valverde.
Per relleu del Déu
Que es va rebel·lant i revelant.
Déu és tant la llum
Com l’ombra.
La voluntat de no posar cap límit
Al mercat, a la tècnica, al plaer, al poder...
És idolatria.
El desert no salva per la seva aridesa cridanera,
Sinó per la seva llibertat silenciosa.
L’ésser humà te genètica divina.
40
Un miracle freqüent de l’Església conservadora
És transformar el vi en aigua.
No és que Déu sigui inefable,
És que nosaltres som analfabets.
El dogma no et defineix:
Et sospita i t’enquadra.
La solidaritat pot ésser el gran sagrament
De la salvació del primer món.
No ser pragmàtic
No significa no ser programàtic:
S’ha de conjuminar política, ètica i utopia.
La fosca nit dels pobres
És també la fosca nit dels seus aliats.
En el fracàs de la mort només triomfarà la Vida.
No es tracta que ens trobem tots
En les aigües del Jordà,
Sinó en les aigües de la Vida.
Els tres verbs cardinals de la nostra vida
Són: acollir, comprometre’s, esperar.
La paraula més bella de les paraules
És paraula.
Quan tots parlin bé de tu
Potser serà bo que tu parles una mica malament.
La vertadera solidaritat
- més, evidentment, si vol ser cristianaés la que s’exercita – com diria Metza favor dels “perdedors històrics”.
En el principi fou el final:
La Pasqua, germans, germanes!
El 50 per cent dels nostres raciocinis són
autodefensa.
“En el molt parlar no faltarà el pecat.”
I en el molt callar no faltarà l’omissió.
La farina de la història
Fermenta amb el Teu Regne.
L’imperialisme avui
El capitalisme va portar l’era imperial de la històrica
de la humanitat al seu punt àlgid.
Imperi es defineix com a autoritat, preponderància,
domini, subordinació, justament la forma de relacions
humanes que ha prevalgut en l’etapa de l’evolució en
què la humanitat s’individua i els individus i grups
humans busquen afirmar-se mitjançant la subjecció i
l’objectivació d’altres individus i altres grups humans.
L’Imperi pren diferents formes al llarg de la història de
les relacions entre les persones, pobles i nacions.
Amb la globalització del capital, la forma imperial de
la submissió física a través d’invasions i conquestes,
guerres d’ocupació... va donant pas a formes més
sofisticades de sotmetiments i jerarquització, que
afecten més aviat la dimensió subjectiva, cultural i
fins i tot espiritual dels pobles. Els productes culturals de masses i el control sobre la informació i la
comunicació promouen la interiorització dels valors
dominants del productivisme i del consumisme a la
majoria de la humanitat. Els seus efectes sobre les
cultures i formes de relació autònomes és tan devastador com els efectes de la modernització econòmica i tecnològica sobre el desenvolupament dels
pobles i les nacions.
Marcus Arruda, PACS, Rio de Janeiro
Estem en una època de l’imperialisme. Avui el que
interessa és el mercat i el consum. La lluita ideològica ha quedat en un segon terme. Els Estats Units
s’estan esforçant per omplir aquest nou paper d’Estat imperialista, l’objectiu del qual avui és guanyar
cada vegada més mercats captius per als seus productes de consum. La CIA i el Pentàgon actuen ara a
favor de les empreses. Tot, per facilitar, que la cultura de consum d’Estats Units s’estengui per tot el
món. Així, les elits d’aquests països podran realitzarse consumint els últims productes dels Estats Units i
menjant als MacDonald’s. Així, malgrat la nova imatge, l’imperialisme avui continua essent el mateix:
explotació i apropiació de la renda i de les riqueses
dels països perifèrics. Només ha canviat el nom: ara
s’anomena globalització.
Com que els EUA van perdre espai enfront del Japó,
la Xina, Taiwan, Corea del Sud... miren d’assegurar
els seus mercats aquí, a l’Amèrica Llatina. La seva
estratègia són els mercats comuns, amb els quals
pretén compensar les pèrdues a Àsia.
La dependència implementada per aquest actual
imperialisme ve donada a través del control dels
bancs i dels recursos minerals, pels centres comercials, per la informació i pels mitjans de comunicació.
Per aconseguir mantenir la implementació d’aquest
projecte a l’Amèrica Llatina, els EUA tractaran que es
conservi dins aquests països l’estructura bàsica d’un
Estat de dominació, per mitjà de l’exèrcit i de les policies militars i la realització d’eleccions que no afectin
aquests “canvis”, que tendeixen a aprofundir les desigualtats socials en aquests països.
Però aquesta situació tendeix a generar una oposició
popular en els països, i pot sorgir una nova fase de
lluites de resistència llatinoamericana. Com que el
capital està cada vegada més internacionalitzat,
genera una contradicció fonamental per a la lluita
dels treballadors de tot el món; la consciència internacionalista.
41
La gran ironia d’aquests segle (iniciat amb aquelles
famoses paraules, “proletaris del món, uniu-vos”, i
tancat amb els capitalistes internacionals cada vegada més concentrats i units) pot estar donant inici a un
nou cicle de transformacions i lluites socials abans
imprevisibles. Qui podria imaginar un moviment camperol organitzat com el Moviment dels Sense Terra
lluitant per la terra al Brasil a ple final del segle XX...!
James Petras, Universitat de Nova York
L’imperialisme dels
Estats Units
Ignacio Ramonet, Le Monde Diplomatique
Hi ha períodes de la història en els quals l’hegemonia
d’un Estat, per la caiguda o la descomposició dels
seus rivals, s’exerceix sense ser compartida en tota
l’amplada del planeta. Una darrere l’altra, des del
segle XVI, tres potencies- Espanya, França i Gran
Bretanya- dominaren la terra militar, econòmica i – en
part- culturalment.
Les dues guerres mundials esgotaren el vell continent,
que veié entrar a l’escenari de les relacions internacionals a l’actor polític que ha dominat el segle XX: els
EUA. Aquest, des de 1945 establí amb la Unió soviètica –l’altra superpotència del moment- una espècia de
co-dominació mundial caracteritzada per una furiosa
rivalitat que s’anomenà la “guerra freda”.
Aquesta confrontació va concloure el 1991 amb la
implosió de l’URSS. A escala internacional, els EUA
quedaren situats així en una situació de supremacia
que cap potència no ha conegut des de fa un segle.
Des de llavors l’imperi d’Estats Units és únic al món,
amb una hegemonia exclusiva, i és la primera vegada a la històrica que succeeix un fenomen semblant.
Certament, en el món contemporani, el predomini
d’un imperi no es mesura ja només per l’escala geogràfica. A més de formidables atributs militars, resulta essencial la supremacia en el control de les xarxes
econòmiques, els fluxos financers, les innovacions
tecnològiques, els intercanvis comercials... En
aquest sentit, ningú no domina tant la terra, els oceans i l’espai exterior, com els EUA.
Aquí i allà es demana la mediació dels Estats Units
per sortir d’una situació política bloquejada, per
exemple a Sèrbia, o fins i tot a Algèria. Cada vegada
més els EUA tenen la tendència d’actuar a qualsevol
part del globus seguint els seus propis criteris i servint els seus propis interessos, sense tenir en comte
l’opinió d’instàncies internacionals com l’ONU. Així,
sobiranament, imposa sancions econòmiques a
42
Cuba, a Líbia o l’Iran; s’oposà arbitràriament a la reelecció del secretari general de l’ONU, Boutros-Gali.
Acaba de rebutjar en ferm la legítima demanda de
França que la direcció del comandament sud de l’OTAN sigui lliurat a un oficial europeu... Amb la llei
Helms-Burton que reforça l’embargament contra
Cuba, els EUA arriben al punt de reclamar que la
seva legislació tingui una aplicació extraterritorial...
La conquesta del mercat continua estant en el primer
lloc de les prioritats nacionals d’aquesta superpotència, tradicionalment deficitària en comerç exterior, de
la qual l’exportació de béns i serveis representa des
de 1987 un terç del creixement econòmic. La secretària d’Estat, Madelaine Albright, acaba d’afirmar:
“Un dels objectius més grans del nostre govern és
assegurar que els interessos econòmics dels EUA es
puguin estendre a escala planetària” (The Wall Street, 21/1/97).
Les millors armes ideològiques de les quals disposa
aquesta “diplomàcia del negoci” per promoure les
seves exportacions són els programes audiovisuals
(cinema i televisió). A l’Europa dels quinze, de 1985 a
1994, la quota de mercat de films dels Estats Units
ha passat del 56 al 76%.
I també hi ha la supremacia en els camps de l’aeronàutica, informàtica, xarxes telemàtiques, petroli,
sense parlar del colossal potencial dels seus fons de
pensions, principal força de xoc en els mercats financers. Cap altra potència pot avui dia rivalitzar ni oposar-se a les seves ofensives econòmiques.
Aquesta és una raó per imposar la seva llei al món?
Quan apareguin a l’horitzó geopolític els mastodonts
del futur (la Xina, l’Índia, la Unió europea), podran els
EUA continuar les seves arrogants pretensions imperials seus risc d’un conflicte més gran a mitjà termini?
Ignoren els EUA que, tard o d’hora, “tot imperi cau”?
Cants de la...
Pàtria gran
LAMENTO BORINCANO
Sale loco de contento con su cargamento para la ciudad, ¡ay !, para la ciudad.
Lleva en su pensamiento todo un mundo lleno de felicidad, ¡ay!, de felicidad.
Piensa remendar la situación del hogar, que es toda
su ilusión.
Y alegre el jibarito va pensando así, diciendo así,
cantando así por el camino: si yo vendo la carga, mi
Dios querido, un traje a mi viejita voy a comprar.
Borinquen, la tierra del Edén, la que al cantar el gran
Gautier llamó la perla de los mares, y ahora que té
mueres en tus pesares, déjame que te cante yo también.
MANHÂ DE CARNAVAL
Manhâ, tâo bonita manhâ de um dia feliz que chegou. O sol no ceu surgiu em cada cor brilhou; voltou
o sol e entrou no coraçâo.
Depois deste dia feliz nâo sei outro dia virá em nosso
amnhâ tal vez ao final manhâ de carnaval.
O sol no ceu surgiu... ... manhâ de carnaval.
Cuanta meu coraçâo a alegria voltou, tâo feliz a
manhâ desse amor.
PAJARO CHOGÜÍ
Cuenta la leyenda que un árbol se encontraba un
indiecito guaraní, que sobresaltado por el grito de su
madre perdió apoyo y cayendo se murió, y que entre
los brazos maternales por extraño sortilegio en chogüí se convirtió.
Chogüí, chogüí, chogüí, chogüí cantando está,
mirando acá, mirando allá, volando se alejó. Chogüí,
chogüí, chogüí, chogüí, qué lindo es, qué linda va,
perdiéndose en el cielo azul turquí.
Y desde aquel día se recuerda a un indiecito cuando
se oye como un eco a los chogüí; es el canto alegre
y bullanguero del precioso naranjero que repite su
cantar. Salta y picotea las naranjas, que es su fruta
preferida, repitiendo sin cesar: Chogüí...
GRACIAS A LA VIDA
Gracias a la vida que me ha dado tanto. Me dio dos
luceros que cuando los abro perfecto distingo lo
negro del blanco y en el alto cielo su fondo estrellado, y en las multitudes la mujer que amo.
Gracias a la vida que me ha dado tanto. Me ha dado
la risa y me ha dado el llanto. Así yo distingo dicha de
quebranto, los dos materiales que forman mi canto,
el canto de ustedes que es mi propio canto.
LA FLOR DE LA CANELA
Déjame que te cante, limeña, déjame que te diga la
gloria del ensueño que evoca la memoria del viejo
puente, del rió y la alameda.
Déjame que te cuente, limeña, ahora que aún perfuma el recuerdo, ahora que aún se mece en un sueño
el viejo puente, el río y la alameda.
Jazmines en el pelo y rosas en la cara, airosa caminaba la flor de la canela. Derramaba lisura y a su
paso dejaba aromas de mixtura que en el pecho llevaba.
Del puente a la alameda menudo pié la lleva por la
vereda que se estremece al ritmo de su cadera, recogía la risa de la brisa del río y al viento la lanzaba del
parque a la alameda
Aspira de la lisura que da la flor de la canela, adornada con jazmines, matizando su hermosura, alfombra
de nuevo el puente y engalana la alameda que el río
acompasará su paso por la vereda.
EL HUMAHUAQUEÑO
Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholitay.
(bis)
Fiesta de la quebrada humuhuaqueña para cantar;
erke, charango y bombo, carnavalito para bailar...
ALMA LLANERA
Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador; soy hermano de la espuma, de las garzas, de las rosas y del
sol... y del sol.
Me arrulló la viva Diana de la brisa en el palmar; y por
eso tengo el alma como el alma primorosa del cristal... del cristal.
Amo, lloro, canto, sueño con claveles de pasión, con
claveles de pasión. Amo, lloro, canto, sueño para
ornar las rubias crines del potro de mi amador.
ALFONSINA Y EL MAR
Por la blanda arena que lame el mar su pequeña huella no vuelve más. Un sendero sólo de pena y silencio llegó hasta el agua profunda, un sendero sólo de
penas mudas llegó hasta la espuma.
Bájame la lámpara un poco más; déjame que duerma, nodriza, en paz; y si llama él no le digas que
estoy, dile que Alfonsina no vuelve; y si llama él, no le
digas nunca que estoy; di que me he ido.
Te vas, Alfonsina, con tu soledad. ¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar? Una voz antigua de viento y de
sal te requiebra el alma y la está llevando, y te vas
hacia allá como en sueños dormida, alfonsina, vestida de mar.
Per mundialitzar la democràcia:
Reforma urgent
de l’ONU
Sergio Ferrari
A les portes d’un nou segle, més de sis milions d’éssers humans comproven atònits com el seu destí
depèn exclusivament d’un poder econòmic mundial
cada vegada més concentrat i d’un minúscul grup
d’organitzadors internacionals desbordats per dilemes existencials: 200 empreses multinacionals ubicades únicament a 17 països que tenen uns guanys
superiors al 30% del producte interior brut mundial, i
un conglomerat d’institucions mundials, superposades les unes a les altres, sense un rumb clar, cada
vegada menys fiables, d’operativitat qüestionada i
profundament allunyades de la seva pròpia “acta de
naixement”.
43
Aquesta, la Carta de les Nacions Unides proclamada
el 24 de maig de 1945 a San Francisco, estableix en
el seu preàmbul retòric que “Nosaltres, els pobles
decidits... a preservar a les generacions de nu la nostra fe en els drets fonamentals (dignitat i vàlua de
l’ésser humà, igualtat dels drets d’homes i dones,
nacions grans i petites)... a crear les condicions
necessàries pel manteniment de la justícia... a
fomentar el progrés del món –les majories -, actors
que, en la realitat, van quedant cada vegada substituïts pels governs; les necessitats de les majories per
les dels tecnòcrates i funcionaris; el “sistema” político-institucional per la imposició rectora de les instàncies financeres internacionals.
La “gendarmització” de l’ONU
La Guerra del Golf constituí potser el senyal més clar
del rol assignat per al futur al conjunt d’institucions
de l’ONU: posar pantalles, encoixinar, justificar,
acompanyar la política que, acabada la guerra freda,
imposà a la humanitat noves regles de joc a imatge i
semblança del seu propi hegemonisme. Universalitzar a escala institucional la lògica del mercat capitalista, de la rendibilitat com a valor absolut, de la fi
dels “estats socials”, de la impossibilitat de dissensió
dels pobles del sud. Definir amb cruesa el que és
permès o no en les relacions mundials, segons l’òptica dels que van vèncer en enderrocar el Mur.
Es va imposar, a més, criteris de funcionament als
seus 6 òrgans oficials principals: un rol diluït i debilitat per a l’Assemblea General –representants de tots
els estats membres amb igualtat de vot. El Secretari,
el Consell Econòmic social, el de Tutela i el Tribunal
Internacional de Justícia sobreviuen sense una real
capacitat de decisió pròpia, cada vegada més supeditats als grans estats i a les seves prioritats polítiques. El paper decisiu, supeditat al poder incontestable dels EUA, se l’emporta el Consell de Seguretat,
format per 15 membres, entre els quals hi ha asseguts cinc membres permanents que, amb un absolut
antidemocràtic “dret a vetar”, resulten els més grans
deutors de l’ONU i, a la vegada, els principals pinxos
del món (els més grans fabricants d’armes).
Paral·lelament, la capacitat absoluta de decisió en el
pla econòmico-social, de part del Fons Monetari
Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM), si bé
considerades com a “institucions autònomes” (igual
que la FAO, l’UNESCO, etc.), les dues instàncies
financeres han crescut en poder real i són avui la
garantia màxima de la mundialització actual del mercat capitalista.
A ambdues instàncies el poder de decisió està lligat
a l’econòmic. A l’FMI, els EUA, la Gran Bretanya, Alemanya, França i Japó tenen quasi la meitat de vots
mentre que al BM, només els EUA tenen un 20%
d’accions i constitueixen la “minoria de bloqueig” de
les polítiques que no li semblin convenients.
44
El programa de Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD), l’UNICEF (per a la infància); la FAO (alimentació i agricultura); l’OIT (treball), l’UNESCO
(educació i cultural)... per citar només les més conegudes, implementen iniciatives i esforços moltes
vegades positius i humanitzants, però d’impacte relatiu quan les seves conclusions no coincideixen completament amb les expectatives de les cinc o sis principals potències de la humanitat. Cal recordar la crisi
dels anys setanta-vuitanta creada al voltant de l’UNESCO i la seva proposta de Nou Ordre Internacional de la Informació i de la comunicació NOMIC), que
li va significar desprès serioses sancions econòmiques i la retirada de la contribució tant dels EUA com
de la Gran Bretanya.
En aquesta mateixa lògica, els informes anuals sobre
el desenvolupament Humà elaborats amb rigorositat
científica pel PNUD cauen en un sac foradat i són
assumits com a anècdotes insignificants pels centres
de poder. Constitueixen en si mateixos profundes
denúncies a la lògica econòmica dominant –promoguda per l’FMI i el BM- i no fan sinó expressar l’esquizofrènia actual del conglomerat de l’ONU. Com
s’interpreta, si no, que sigui precisament el PNUD qui
hagi provat que 400 milionaris tenen una fortuna igual
a l’ingrés anual del 45% de la població més empobrida del planeta?
Alternatives
Per a les potències dominants i especialment pels
EUA, la causa de les deficiències és simplement el seu
funcionament burocràtic. La reforma moderada de les
estructures –sense qüestionar la ideologia mateixa de
la Carta- permetria destravar l’engranatge: reducció
de personal i de pressupost en la lògica de l’ajustament” és la recepta aconsellada, sota l’amenaça de
tallar les seves contribucions en cas d’impàs.
Però una altra proposta s’ha anat enfortint en els
últims anys: és l’autodenominada tendència “tercera
generació”, o constitucionalista, que sosté que una
altra constitució del món és a la vegada possible i
desitjable.
Dues tesis principals defineixen aquesta visió. La primera, el caràcter arcaic de les idees amb què es
construïren les organitzacions mundials actuals (irrealisme del concepte de seguretat col·lectiva: ineficiència de la diplomàcia preventiva, visió conservadora predominant en el si de l’ONU que no s’adapta
a la transformació planetària en marxa...).
La segona crida a identificar els progressos als quals
s’hagi arribat fora de l’ONU en matèria de pau i seguretat en els últims 50 anys. Basada en l’experiència
europea –metxa que féu esclatar els dos grans conflictes bèl·lics del segle- i l’assoliment de la pau a
partir de 1945, proposa traspassar a l’ordre mundial
les lògiques que van assegurar aquesta proposta
post bèl·lica.
Traspassant les dues alternatives precedents –“reformista” i “constitucionalista”- es projecten altres
opcions naturalesa més radical que qüestions a fons
la mateixa naturalesa del sistema de l’ONU i la seva
falta total de democràcia interna.
Aquí un nombre ingent de personalitats crítiques i
documents, la majoria dels quals, malgrat tot, s’ubiquen encara en el pla de la utopia a llarg termini. Sorprenent i contundent resulta per a la visió global l’informe “La nostra diversitat creadora” de la Comissió
Mundial de la Cultura i el Desenvolupament, publicat
el 1996 per l’UNESCO, que introdueix la proposta de
“Una ONU centrada en els pobles”, apel·lant a una
forma de democràcia internacional; manté que un
sistema mundial fundat únicament en les relacions
entre governs és insuficient per al segle XXI. Fonamental llavors “restablir la supremacia dels pobles en
les organitzacions internacionals”.
Per això la proposta, per exemple, d’una ONU bicameral. Una cambra amb representants de governs i
l’altra amb membres electes amb vot directe a cada
Estat. Mentrestant, els actuals representants dels
òrgans no-governamentas acreditats davant l’Assemblea General haurien d’agrupar-se en un Fòrum
Mundial que tingués presència en els principals
debats de l’agenda. Assegurant que tots els membres qualificats de la societat civil internacional
puguin ser presents en aquest Fòrum.
Ja ningú no dubta que el conglomerat de l’ONU està
en crisi. Entre la realitat i la ficció, l’ONU d’avui té els
seus dies contats. En un món mundialitzat, amb un
sistema financer ja plenament “globalitzat”, i amb
unes pautes polítiques i militars cada vegada més
hegemonistes per part de les grans potències, els
canvis radicals no seran simples, però seran necessaris si volem retornar-nos a “nosaltres, els pobles
del món”, un àmbit d’articulació de la convivència
mundial que, avui per avui, encara està sotmès a la
llei del més fort esperant ser rescatat per la glòria de
la dignitat humana.
Neoliberalisme oficial,
neoliberalisme real
Cap a una declaració universal
dels drets del diner
José Ignacio González Faus
Amb freqüència, a la vida hi ha una versió oficial i
una altra versió real de les coses. Hi va haver un
socialisme oficial i un socialisme real. Hi ha, per
desgràcia, una Església oficial i una Església real.
Hi ha també un neoliberalisme oficial, que ens parla
d’una “pau neoliberal” que constitueix la “fi de la
història” i un món real que sembla repetir les
paraules del profeta bíblic: “parlen de pau, pau...
però no hi ha pau”.
Sense discutir aquí quina de les dues versions és la
millor en cada cas, tothom està d’acord que el millor
és acostar les versions “oficials” a la realitat de les
coses.
Per acostar el món oficial al món real proposo
simplement un “reajust” de la Carta de les Nacions
Unides sobre els drets de l’ésser humà, que, com de
seguida es veurà, conserva intacte quasi tot el text,
però el contextualitza en un marc “més realista”. Es
tracta simplement de reformular els drets humans
com a drets “del diner”, que és la font vertadera de
tota la nostra humanitat. La Declaració de 1948 no
queda amb això desautoritzada: Déu nos en guard!
Simplement ha progressat, s’ha formulat millor i
respon millor a la realitat del món que pretenia
normativitzar.
El seu text podria quedar més o menys així:
Tots els rics neixen lliures i iguals en dignitat i drets
(article1).
Tots els adinerats, sense distinció de raça, color,
sexe, idioma, religió o opinió política..., tenen
tots els drets proclamats en aquesta Declaració
(art. 2).
Tots els rics tenen dret a la llibertat i a la seguretat de
la seva persona (art. 3).
Cap ric serà sotmès a tractes cruels, inhumans o
degradants (art. 4).
Tots els milionaris tenen dret, en qualsevol part del
món, al reconeixement de la seva personalitat
jurídica. (art. 6).
Tots els rics són iguals davant la llei, i tenen dret a
igual protecció de la llei (art.7).
Tots els adinerats tenen dret a ser escoltats, públicament i amb justícia..., per a la determinació dels
seus drets i obligacions (art.10).
Tots els rics acusats de delicte tenen dret que es presumeixi la seva innocència (art 11).
Tots els milionaris tenen dret a circular lliurament i a
escollir la seva residència (art. 13).
Tots els rics tenen dret a la propietat (art. 17)
Tots els rics tenen dret a la llibertat d’opinió i expressió,
a no ser molestats a causa de les seves opinions,
a investigar i rebre informacions i opinions, i a
difondre-les, sense limitació de fronteres, per
qualssevol mitjà d’expressió (art 19).
Tots els adinerats tenen dret a participar en el govern
del seu país i accedir, en condicions d’igualtat, a
les funcions públiques del seu país (art. 21)
45
La voluntat dels pobles rics és la base de l’autoritat
del poder mundial (art 22).
Tot ric té dret al treball i a la lliure elecció del seu treball, a la protecció contra l’atur, a un sou igual
per un treball igual, i a una remuneració satisfactòria que li asseguri, a ell i a la seva família, una
existència conforme a la dignitat humana... (art.
23)
Tots els rics tenen dret a un nivell de vida adequat
(art.25).
Tots els milionaris tenen dret que s’estableixi un ordre
social i internacional en què els drets i les llibertats del diner es facin plenament efectives (art.
28).
Res en la present Declaració no podrà interpretar-se
en el sentit que l’estat, o els pobres (i, menys
encara, els pobles pobres ), tenen dret a
emprendre i desenvolupar activitats que tendeixin a la supressió de qualsevol dels “drets del
diner” proclamats en aquesta Declaració (art 30).
Com es pot veure, el text és pràcticament el mateix
que en la Declaració de 1948. Només s’ha
contextualitzat millor, d’acord amb una definició més
experimental i més moderna de l’ésser humà.
Perquè avui no sembla que l’home sigui aquell
“animal comunitari” d’Aristòtil o l’animal racional
dels medievals. És molt més ajustada la definició de
l’home com un “animal amb butxaca”.
Oració de la resistència
Beneït sigui Déu per la resistència, per la vida dels
nostres pobles negres i indígenes.
Beneït sigui Déu, que en aquesta Afroameríndia ens
va estimar primer.
Beneït sigui Déu pels nostre pares, que saberen
resistir a l’esclavitud fins i tot morint en els llocs de
turment.
Beneït segui Olorum, beneït sigui Tupa, Déu que alimentà la resistència dels nostres avantpassats.
Beneïda sigui la natura, que ens va ensenyar a relacionar-nos amb Déu i ens alimenta, ens protegeix i
ens dóna vida.
Beneït sigui Déu per la vida dels nostres Màrtirs:
Zumbí, Luisa Mahin, Manoel Congo, Joao Cândido,
Anastasia i tants i tantes que amb la seva sang ens
ensenyaren a resistir.
Beneït sigui Déu per la fe i la resistència de les nostres mares, oradores i sacerdots, per la fe dels nostres germans i germanes negres i indígenes que
guarden les tradicions, la ciència del part, la importància de les herbes medicinals, pel rezado, pel con46
gado, pel tambor de Minas, per la capoeira, pel candomblé.
Beneït sigui Déu per tots els negres i les negres i els
indis i les índies que avui continuen lluitant per la
construcció de noves malocas, de nous Quilombos
d’alliberament.
Maleït sigui tot chicote, tot salari mínim, tot enverinament dels rius.
Maleïda sigui tota constitució que violi els nostres
drets humans i culturals
Maleïda sigui tota terra robada i fins negada.
Beneït i lloat sigui Déu per la vida dels nostres avantpassats.
Beneïda i lloada sigui la fe i la resistència dels nostres
avantpassats.
I creiem que el nostre Déu és el Déu de la vida, de la
dansa, del cant,
De l’atabaque, de la pintura i del bosc de palmeres
de coco...
És el Déu de totes les lloances, o per això diem:
Madjunba Axé-Imaira
L’alternativa socialista
Jordi Corominas
El col·lapse dels règims socialistes dugué a declarar
que no hi ha alternativa al sistema capitalista. Cal
reconèixer que la gran contraofensiva desencadenada en la dècada passada per les forces del capital
contra moviments revolucionaris va triomfar. Bona
part del pensament vinculat a la classe treballadora i
als moviments antiimperialismes es troba en crisi i
molts dels supervivents estan deprimits o desorientats. Els que es beneficien del sistema dormen a
hores d’ara més tranquils. Amb tot, no podem dir que
l’esperança hagi desaparegut: hi ha persones que
lluiten en el seu quefer quotidià i, per més fosca que
trobin qualsevol alternativa al sistema, són proclius a
buscar-ne una. En aquest panorama, un llibre com el
de David Schweickart /Against capitalism, Westview
Press, Colorado, 1996, 376p.) suscita un debat
necessari que volem presentar.
Més enllà de la crítica al sistema, cap volem empènyer el món i de quina manera? No n’hi ha prou de
mostrar que el capitalisme és, en les seves operacions diàries i en el seu cos teòric, un sistema econòmic intrínsecament injust, i emmudir davant la lacònica pregunta dels seus defensors (“però quina és la
teva alternativa?”). Avui és evident que negar-se a
pensar una alternativa és més una rèmora que un
avantatge en l’articulació de les forces de canvi. Primerament, perquè en aquest segle hi ha hagut molts
experiments socialistes que no tan sols han estat un
fracàs, sinó una autèntica barbàrie, i per tant avui no
ens podem comprometre cegament amb cap causa
sense discutir el que funciona i el que no funciona. I,
segonament, perquè sense dibuixar més o menys
una alternativa no es veu quines estratègies es
podem seguir que allunyin la majoria de la humanitat
del sofriment i de la mort.
Una característica de la democràcia econòmica (o
alternativa socialista a tota reforma del sistema capitalista que ens proposa Schweickart) és l’autogestió
de les empreses per part dels treballadors, en democratitzar-les de manera que cada treballador tingui un
vot i pugui elegir els seus gerents, dirigir la seva
empresa, organitzar el centre de treball, exigir disciplina, renovar les tècniques de producció i establir les
quotes de producció. En aquest model socialista el
col·lectiu es reparteix els beneficis segons uns criteris establert democràticament i elimina la plusvàlua
(explotació) i la feina com a mercaderia (alienació),
des del moment que el treballador comparteix el
poder, els beneficis i els riscs de l’empresa. Una altra
característica consisteix en la persistència dels
mecanismes del mercat per establir els preus i el
valor dels salaris i evitar amb això la ineficàcia de la
burocràcia, la irracionalitat de la sobrecentralització i
l’acumulació de poder en una elit. La tercera característica seria el control social de la inversió per frenar
l’anarquia de la producció capitalista.
Per al capitalisme no hi ha mecanisme millor que el
mercat lliure per establir el veritable preu de les
coses, disciplinar la mà d’obra, localitzar el treballador on és més convenient, minimitzar les despeses
materials i afavorir l’ús de la tecnologia apropiada per
a la producció. El socialisme autogestionari o democràcia econòmica no s’oposa al mercat, sinó a la falta
de llibertat i de democràcia del mercat.
La democràcia econòmica corregeix una de les principals ineficiències del capitalisme: els esforços i el
capital que literalment es llença a les escombraries
per tal d’afavorir les vendes tant sí com no. En un
món on la majoria té tan poc i on hi ha tanta misèria
i degradació ambiental no deixa de ser xocant que
hom dediqui tant de temps, intel·ligència i capacitats
a persuadir els que ja consumeixen massa perquè
consumeixin més. Als Estats Units, els diners gastats
anualment en màrqueting superen la despesa de
gasolina, oli i carbó, i igualen la despesa en defensa:
300 bilions de dòlars anuals. En la democràcia econòmica, per contra, es defuig la venda irracional i
s’incentiva i es promou consumir menys i gaudir de
més temps lliure. L’oci és l’alternativa a l’augment
absurd de les vendes.
Una paradoxa més del capitalisme; que es consideri
la gent capaç d’elegir representants que poden decidir impostos, arbritar lleis i declarar guerres, i incapaç
d’elegir els seus caps a la feina i per prendre decisions en allò que més coneixem, la seva pròpia
empresa. La democràcia econòmica permet debatre
i resoldre els problemes abans que arribin a un punt
crític. La possible pèrdua de temps en la presa de
decisions democràtiques en realitat és guany per a
l’empresa i sempre es pot millorar amb sistemes
democràtics més àgils.
Mentre fins i tot en el capitalisme és impossible la plena
ocupació, en la democràcia econòmica no. Una
empresa autogestionària pot contractar sempre més
treballadors reduint les hores de feina dràsticament la
jornada laboral si no augmenten amb això els beneficis
de l’empresa. Normalment s’argüeix que la plena ocupació afavoreix la burocràcia i limita la iniciativa, la creativitat i la disciplina de la mà d’obra, però en la democràcia econòmica la gent guanya segons la
competitivitat de l’empresa. No desapareixen ni la
competitivitat empresarial ni els acomiadaments de treballadors ineficients o irresponsables, ni el tancament
de les empreses quan aquestes fracassen.
La democràcia econòmica també sembla molt més
capaç d’afrontar els reptes ecològics, per tal com els
treballadors controlen la tecnologia, tendeixen més a
viure prop de l’empresa i no senten la necessitat imperiosa de créixer. Segons sembla, una vegada cobertes
les necessitats bàsiques, l’augment en el nivell de consum no implica més felicitat. Fins i tot podria ser que
l’excés de consum i d’aparells formés part del problema de l’avorriment, la soledat i el buit que pateixen les
societats riques. Que potser no és millor tenir temps
per als amics, per desenvolupar habilitats, llegit, visitar
paratges, que no pas augmentar el consum? En el
capitalisme és impossible arribar a un estat de creixement estacionari perquè si en algun moment els consumidors no continuessin comprant més, si estiguessin
massa satisfets, provocarien una greu crisi.
La democràcia econòmica afavoreix més la justícia i
la igualtat del capitalisme. Cal tenir en compte que
als EUA la diferència mitjana entre el salari d’un cap
executiu i el salari mitjà del país és avui de 85 vegades, mentre que en les cooperatives de Mondragón
és de 6. En la democràcia econòmica subsisteix la
desigualtat, però no es permeten els extrems ja que
és impossible que hi hagi superrics ni ingressos que
no siguin guanyats treballant, és a dir, amb algun
tipus de labor productiva, ja sigui física o mental.
No es tracta solament de mostrar que no hi ha justificació ètica ni econòmica per al capitalisme, i que si
aquest persisteix no és perquè no hi hagi una alternativa socialista més viable sinó perquè aquells que
més se n’aprofiten tenen molt poder per evitar l’emergència de qualsevol ordre nou, sinó que, a més,
es tracta de veure amb claredat que no és inevitable
històricament, i que el mateix plantejament d’un
ordre alternatiu viable pot ser un magnífic detonant
per elaborar estratègies i aglutinar forces capaces
d’empènyer-lo. De fet, per molt que resulti bastant
difícil una transició abrupta del capitalisme a la
47
democràcia econòmica, es pot dur a terme de
moment múltiples accions que donin perfils més definits al que es troba en estat embrionari.
David Schweickart destaca la promoció d’empreses
democràtiques en tot el món. Si en el primer món la
principal dificultat és la competència, en el tercer sol
ser la falta de formació i d’hàbits de responsabilitats,
però en totes parts hi ha experiències cooperatives
exitoses. Assenyala també la pressió perquè les
empreses capitalistes siguin més participatives,
reconeguin el dret a inspeccionar els beneficis de
l’empresa i a tenir representants en la junta de directors, i afavoreixin el treball en equip, la qualitat del
treball i la reducció de l’horari laboral. De la mateixa
manera que els moviments feministes han denunciat
que no es pot ser revolucionari al carrer i masclista a
casa, i que ha estat un vici bastant comú de l’esquerra defensar les causes justes fora i tolerar la injustícia a casa, la democràcia econòmica ens exigeix
acostar els nostres hàbits quotidians laborables a
l’alternativa defensada, i integrar la lluita política en el
dia a dia. Cal revitalitzar el moviment sindical democràtic, perquè encara que històricament s’ha oposat
a programes cooperatius considerant que trencaven
la solidaritat de classe, sense una gran força sindical
és impossible avançar cap a la democràcia econòmica. Tot el que toqui les arrels mateixes del capitalisme haurà d’enfrontar-se amb poderosos interessos.
Un moviment ferm, compromès i intel·ligent d’àmbit
mundial és indispensable per desafiar una classe
dominant tan potent com l’actual. Però que l’èxit no
sigui fàcil no significa que poden empènyer aquest
canvis, alternatives viables i esperances raonables.
La indústria
del penediment
Mario Benedetti
El penediment s’ha convertit en una indústria lucrativa. “Ara”, diu Baudrillard, “tot el segle es penedeix, el
penediment de classe (o de raça) s’imposa per tot a
l’orgull i a la consciència de classe”.
Aquí també, com en la catequesi del vell confessor, el
penediment és una fase posterior al reconeixement
del pecat. I com que aquest penediment prestigia,
res millor que llançar-se a la invenció desenfrenada
de pecats propis, tant és si són venials com si són
mortals. Els grans predicadors / exorcistes d’aquesta fi de segle (els Reagan, Tatcher, Busch, Walesa
Ieltsin i, last but no least, el papa Wojtyla) exigeixen el
penediment com a peatge obligat per ingressar en el
Welfare Satate universal.
48
Per tant, hi ha abundor de partits polítics que fan cua a
la finestreta on es fitxa els penedits. En arribar-hi, els uns
lliuren la paraula popular, els altres dipositen el termini
social o es desprenen de la seva condició cristiana,
encara uns altres abdiquen el seu atribut socialista i mai
no falta algú que es desprèn, roig de vergonya, de l’etiqueta marxista. En compensació, el Big Brother i altres
pastors d’ànimes i d’armes els lliuraran el cobdiciat carnet de demòcrates. Després de tot, el penediment té
una vella tradició. El primer de penedir-se fou ni més ni
menys el mateix Déu. Així almenys consta en l’Antic
Testament: “I es penedí Jehovà d’haver fet l’ésser humà
a la terra i li dolgué en el cor” (Gènesi, 6,6).
“El que es penedeix és com el que no ha pecat”, sentencià per la seva part Mahoma, però el programàtic
i previsor La Rochefoucauld va reflexionar un segle
més tard: “El nostre penediment no és tant una contrició pel mal que hem fet, com un temor pel que
poden fer-nos”. Gràcies a aquesta enginyosa manipulació, i també a l’allau de penedits, la democràcia,
que era una doctrina política i/o un sistema de
govern (no sé si el millor, però segurament transnacional d’amplíssim espectre, en què fins i tot tenen
cabuda els colpistes com Fujimori o els incendiaris (
a més de colpistes ) com Pinochet o Ieltsin.
En el seu darrer llibre, La Il·lusió del fi, Jean Baudrillard,
brillant com sempre en la seva tasca malastruga i descoratjadora, encunya una nova i provocativa etiqueta:
la vaga dels esdeveniments. Insinuant etiqueta per
moure’s en l’abstracció. Tanmateix, en la realitat neta i
pelada sembla avui més reconeixedora la vaga de
principis. Gairebé una aturada general. És obvi que
assistim a una liquidació de saldos. Saldos de xenofòbia, de colonialisme, de segregació racial, de liberalisme, de feixisme, de comunisme, saldos de modernisme, de capitalisme, de consumisme, de tecnocràcia,
de nomenclatures, e burocràcia. De vegades, els que
aprofiten rebaixes d’aquest tipus adquireixen a baix
preu qualsevol d’aquests retalls i, mitjançant el senzill
recurs d’agregar-los el candorós prefix neo i sotmetre’ls a un aparent reciclatge, els introdueix novament en
el mercat de consum ideològic sota les noves etiquetes de neoliberalisme, neocolonialisme, neofeixieme,
etcètera. El pitjor és que en aquesta venda a bon preu
també s’ofereixen saldos d’ètica i a ningú no se li acut
penjar-los el prefix neo.
El capitalisme salvatge, estigmatizat tardanament pel
papa, s’ha anat mimetitzant en el neoliberalisme salvatge, fins ara prudentment ignorat pel pontífex. La
contrició porta a la servitud social, per això als neoliberals que decideixen els és tan rendible el penediment com la traginada plusvàlua. La servitud social
és la peça fonamental en l’augment i l’esplendor de
la renda per càpita. Com més mansuetud en les
capes baixes de la societat, és més rendible la imatge en els fòrums internacionals. Per molt que en les
intransigents cartes d’intenció no es facin servir ter-
mes tan rudes, al Fons Monetari i altres inexorables
no els interessa en absolut l’eliminació de la pobresa,
sinó la supressió, no hi fa res a quin preu, de la
rebel·lia dels pobres. Com pot ser que el revoltosos
de Santiago del Estero no s’adonessin que l’Argentina, tal com proclama el seu president, havia ingressat per fi al primer món, i que això fos molt més rellevant que els sous, tan miserables com impagats?
Com pot ser que els habitants de Chiapas, pobres de
solemnitat, no advertissin que el seu projecte d’insurrecció armada no tenia l’anuència d’Octavio Paz i,
en conseqüència, això perjudicaria l’aplicació d’aquest famós TLC, destinar a enterrar-los cada vegada més en el seu por de misèria? Com pot ser que els
zapatistes s’atreveixin a parlar de democràcia, llibertat i justícia, quan aquestes paraules només tenen
validesa en la boca immaculada dels seus blancs?
Només falta saber si aquests milers d’indígenes
zapatistes elegiran el penediment com a forma (o
taula) de salvació i si comprendran, ells també, que
aquest penediment és una fase posterior al reconeixement del pecat. Ara bé, quins pecats hauran de
reconèixer a Chiapas? La despossessió de les seves
terres? L’anorreament de les seves tradicions? L’odi
que provoquen en els ramaders, els quals tanmateix
exploten? El seu reclam d’un espai democràtic? El
menyspreu que els blancs els consagren?
Malgrat certs fatalismes de via estreta, sembla que
alguna cosa canvia, si més no pel que fa a l’Amèrica
Llatina. Els governants electes a Veneçuela, Hondures
i Costa Rica, com també l’oposició al Brasil i Uruguai,
s’oposen taxativament a la política neoliberal, en tant
que a Mèxic l’esclat de Chiapas ha significat una
garrotada històrica a la política neoliberal del president
Salinas i a les derivacions socials de la seva obra
suprems, la NAFTA (ara ha passat a denominar-se discretament TLC, potser per despullar-la de la seva
accepció més combustible). Com ha declarat Carlos
Fuentes, “és indubtable que els trets de l’exèrcit zapatista, fins els que es varen disparar amb fusells de
fusta, van fer blanc i han transformat Mèxic”.
És cert que el penediment s’ha convertit en una
indústria lucrativa. Cada dia ens assabentem que
algun polític, algun intel·lectual, algun politicòleg,
algun economista i sobretot algun oportunista concorren al confessionari de l’Imperi, o a alguna de les
seves parròquies de moda, amb tota la seva filatèlia
de pecats. En comptes d’elaborar el duel d’algun
legítim desencant, reneguen allí del seu passat solidari, de la seva feina per causes justes, de la seva
defensa dels drets humans, del seu fàstic cap a la
tortura. El món consumista els rep amb els braços
oberts, i de pas els roba el bitlleter. No obstant això,
els privilegiats del canibalisme econòmic mai no els
admetran veritablement entre els seus; saben, com
qualsevol fill de veí, que en el mercat de la deslleialtat el penediment no és la més fiable de les garanties.
Carta avergonyida a
la humanitat exclosa
Pere Casaldàliga, Sao Fèlix do Araguaia
Hem hagut d’arribar a aquestes altures mortals del
neoliberalisme imperant en tot el món, per assabentar-nos que hi ha una humanitat que sobra.
Per saber que és “la fi de la Història”, de veritat, per
a la major part de la família humana.
Per aprendre, d’una vegada per totes, que Déu va
calcular malament quan va decidir sembrar d’Humanitat un planeta del seu Univers i ara li sobren en
aquesta bonica terra depredada el 80% dels seus fills
i filles.
Per reconèixer, amb el més cínic fatalismes, que hi ha
una Humanitat de primera classe –que té dret a viure
en el malbaratament- i una humanitat de tercera classe –que té el deure de morir de gana.
Sense volta de full, perquè hem arribat al límit de la
Història. Perquè així ho ha decretat el déu del mercat
total; així ho executen els seus sacerdots –botxins
per mitjà de l’FMI o del Banc Mundial o dels 7 grans
o dels governs de torn, en tots els països del globus
neoliberal mortalment.
Reajustament. Desocupant. Inflant el deute social.
Privilegiant la majoria privilegiada i excloent la majoria exclosa.
Teòricament, per les declaracions i congressos,
encara tothom és humà. En la pràctica, una minoria
ja s’ha deshumanitzat i la majoria ha de deixar de
creure’s humana.
Teòricament hi ha un sol món (i per al mercat així és).
En la pràctica n’hi ha dos: el primer., que compta, el
tercer, que sobra.
Àfrica ja és com un continental genocidi sistemàtic.
En la Nostra Amèrica el 50% de la població malviu
per sota del nivell de pobresa. Només a l’Àsia hi ha
375 milions de dones pobres. A l’Àsia, els tigres consentits es mengen les majories descartades. Segons
les previsions del Banc Mundial –el mateix -, durant
aquesta dècada que tancarà el mil·lenni de les llums
i les tècniques i les llibertats, la pobresa del món augmentarà en un 17%. A Europa, als EUA, al Japó, el
poder del lucre i la febre del consumisme ja han establert la divisió neta entre el màrqueting i la vida, entre
l’ésser i el patir, el sentir i el sentit...
I ara resulta que jo, bisbe, estic escrivint estúpidament aquesta carta a aquesta majoria sobrant, nascuda en mala hora, a aquesta Humanitat exclosa sistemàticament. A vosaltres que, en principi, serieu
també germanes i germans nostres, fang del nostre
fang, sang de la nostra sang, esperit del nostre esperit, imatges vivents del Déu Vivent, en qui encara
tenim el coratge de creure, blasfemant-lo.
49
El cert és que us escric des de l’ira, des de la vergonya, des de la impotència.
No m’hauria d’atrevir a anomenar-me germà vostre,
perquè no comparteixo la vostra exclusió. Perquè jo
encara compto. Perquè jo no passo gana. Perquè
tinc un lloc i un nom i una certa pau social. Perquè no
crido, ni em revolto, perquè fins i tot potser justifico
amb estadístiques i previsions, l’homicida i suïcida
marxa d’aquesta humanitat neoliberal elegantment
embrutida, tècnicament sense ànima.
Podria parlar-vos de déu, del Déu de la Vida, del Pare
de Jesús. Però, com parlar-vos de Déu en ple neoliberalisme assassí, sota aquest neó de tenebres apocalíptiques, mentre se us nega – a vosaltres, la majoria de la família humana de Déu- l’aigua i la sal, el pa
i l’aire, un nom en el llibre de la vida i un lloc al sol
avergonyit?
Les Esglèsies de Jesús, les religions de Déu, som
aquí. (Les esglésies de Jesús disposades a celebrar
triomfalment dos mil anys d’Evangeli suposadament
viscut). Som aquí, veient passivament com es descompon la família humana, que Jesús ens va ensenyar a reconèixer com a filla de Déu i que totes les religions confessen com l’esclat més gran de la
Divinitat. Còmplices o estupefactes, som aquí les
Esglésies, les Religions. Callades, esperant un miracle o un diluvi. Vivint també del lucre que mata. Anunciant encara resignació. Fent espectacle alienant.
Sense profecia, sense testimoni. Oblidant el riu cabalós de sang màrtir que ha sortit de les nostres pròpies
entranyes. Endutes per la Història, en lloc de fer Historia, fermentant-la. Negant-nos com a Religió i com
a Església; negant de fet el Déu en qui creure; blasfemant, amb la nostra passivitat, la seva Passió i Glòria; descartant el Regne que Jesús anuncià, pel qual
va anar a la creu i per al qual ressuscità amb les llegues encara obertes...
Jo doncs, bisbe, a més, us escric a tots vosaltres,
germans, germanes per dir-vos... Què us diré, si no
fang, si no m’entesto, si no m’indigno profèticament
amb el cor i amb el cap i amb les mans, amb molts
altres cors i caps i mans, per actuar, per invertir, per
revolucionar, negant-nos al mutisme, a la por, a la
mort, rebutjant la fi de la Història, imposant el dret a
la Vida, compartint el goig humà de la convivència
universal, donant la raó de la nostra esperança, fent
Déu increïble?
No crec que sigui hora de lletres ni sermons. És hora
de l’acció eficaç, el temps urgent de la solidaritat, el
Kairós de l’esperança indignada i de l’amor polític i
de l’economia del Regne.
Volia recordar-vos les Benaurances de Lluc i recordar-me les subsegüents Malaurances. I el capítol 25
de l’Evangeli de Mateu. I el Manament Nou del Testament de Jesús.
50
Però prefereixo callar. I escoltar-vos. Escoltar
aquests esgarips de l’Evangeli i de les vostres vides
prohibides.
Perdoneu-nos. Compadiu-nos. Fets els comptes
veritables, a la llum de la Vida i de l’Amor, quina és la
Humanitat més exclosa, la que és exclosa o la que
exclou?
Pobres de la Terra, inclosos privilegiats en el cor de
Déu, salveu-nos el que encara ens resta d’Humanitat,
estoveu-nos el cor de pedra, agermanats i lliures,
pels corrents d’aquesta Història nova que el Déu de
la Vida segueix somniant per a la Humanitat sencera,
filla seva.
1999
Aquesta pàtria gran
en èxode
Estem en èxode, Pàtria,
des dels molts captiveris,
a la terra Promesa,
a la llibertat del Regne.
Per les pedres del camí
amb les sandàlies del somni,
incansablement tossudes
com la Sang i el Vent.
Ja ens poden tancar els murs,
que nosaltres passarem…
passaran, tot fent Història,
Déu i el Poble.
Pere Casaldàliga
Cita Bíblica que inspira el lema-tema d’aquest any:
El nou èxode:
El Senyor havia obert un camí enmig del mar,
una ruta en l’aigua impetuosa;
havia fet sortir carros i cavalls,
tropes amb els millors guerrers.
Tots van caure i no s’aixecaran mai més,
es van apagar com un ble consumit.
Però ara el Senyor us diu això:
No recordeu més els fets passats,
no penseu en les gestes antigues.
Faré una nova gesta que ja comença a despuntar.
No us n’adoneu?
Obriré un camí en el desert, i rierols en l’estepa.
Els animals feréstecs, xacals i estruços,
em glorificaran en veure néixer l’aigua en el desert
i els rierols en plena estepa,
perquè pugui beure el poble que m’he escollit.
Is 43, 16-21
A manera de fraterna introducció
Aquesta Pàtria gran
en èxode
Pere Casaldàliga
Per a aquest pas de mil·lenni, els entesos anuncien
un fenomen mundial de migració amb aparença d’apocalipsi. Dintre dels respectius països, del camp a la
ciutat, de la ciutat al camp, desesperadament, d’un
país cap a un altre país, d’un continent vers un altre
continent. La pobre Humanitat, ara supertècnica i
totpoderosa, embogidament perduda dintre de la
seva pròpia casa...
Aquesta AGENDA LLATINOAMERICANA 99 assumeix aquest any com a eix central de reflexió i de
compromís la migració, sota el símbol consagrat de
l’èxode.
Parlem més concretament d’aquesta Pàtria Gran, de
la Nostra Amèrica, en èxode. Però, evidentment,
podem pensar i sentir i comprometre’ns, referint-nos
– raça humana davant de tot i sempre- a tota aquesta Pàtria Gran que és la terra ja definitivament mundialitzada, per bé o per mal, segons caminin els nostres cors i les nostres polítiques.
Sens dubte, la migració, són expressions ambivalents. Tenen la seva cara negativa i el seu rostre positiu també.
La migració, normalment, és forçada. La majoria dels
migrants surten de la seva terra, del seu hàbitat, per
algun tipus de necessitat imperiosa, ja que no es
deixa la casa sense esqueixament. Ara bé, la migració, com a èxode, és la sortida d’una esclavitud, que
podrà ser: fam, atur, epidèmia, sense futur. És aleshores un “pas” d’alliberament. En aquests casos la
migració és un primer dret que cap llei d’estrangeria
pot bloquejar. Sobrevivint del naufragi d’una d’aquestes “pateres” o barques inestables que traslladen clandestinament emigrants del nord d’Àfrica cap
a Europa, Brahim, davant la tragèdia dels seus companys morts en la travessia, protestava: “Ningú pot
posar fronteres a la nostra fam” . En els segles mitjans d’aquesta vella Europa, que ara rebutja als emigrants del tercer món, la simple condició de “pelegrí”
tenia un valor sagrat de passaport... El pelegrinatgefugida de la desesperació i la misèria imposades,
hauria de merèixer aquest dret i aquest respecte en
la persona de tot emigrant.
En la seva expressió positiva, l’èxode com a paràbola d’alliberament representa la sortida de qualsevol tipus d’esclavitud: pot ser una sortida de si
mateix primer, del propi egoisme; de la cansada rutina; del fatalisme o del consumisme que es rendeixen
als diferents capatassos i faraons per a seguir fabricant els rajols del lucre i de l’explotació. Una sortida
alliberadora, doncs, que certament suposarà el pas
arriscat, dolorós, persistent, pel desert de la recerca
de l’esperança. L’èxode és així la lluita per la terra
promesa, una altra terra, una altra societat, una altra
vida. Per a una persona, per a una família, per a tot
un poble, per a tota la Humanitat.
En aquesta AGENDA LLATINOAMERICANA 99 recollim els diversos èxodes que es vénen patint i/o forjant per categories socials. Podríem allargar l’enumeració abastant, com deia, a la Humanitat sencera,
tota avui més que mai migrant, en èxode. Ja s’ha dit
repetidament que més que una època de canvis,
aquesta època nostra, final d’un segle tan fascinant
com cruel, és un vertader canvi d’època.
A propòsit, molt sàviament, defugim tota al·lucinació
mil.lenarista, una vella comare camperola d’aquest
nostre Araguaia em deia fa poc, parlant de l’any
2000: “ Bisbe, no és el fi de les eres, no, sinó el fi
d’una era” . Anem a començar una era més, i seguim,
perquè la història fou, és i serà, i nosaltres fent-la dia
a dia. No podem cedir a la temptació de mil.lenarismes frustrants o evasius, perquè tan humans i tan
divins són els vulgars 1999 i 2002 com el jubilar 2000
arrodonit. És clar que anem a celebrar el jubileu de la
vinguda de Déu en la carn i en la història de Jesús de
Natzaret, germà company de la nostra pròpia carn i
de la nostra pròpia història. I exigirem, en un clamor
universal, el cancel.lament del deute extern i dels
diferents deutes socials; la conversió de les persones
i de les estructures; un canvi de societat; i, per què
53
no?, un canvi de les Esglésies, un profund canvi de la
vivència religiosa en el món. Algú ha demanat amb
raó a les Esglésies – i podem demanar-ho a totes les
religions- que anunciïn i visquin una espècie d”’escatalogia en acció”, el total èxode permanent. La
iniquitat dels deutes que volem cancel·lar és tan
iniqua a l’any 2000 com al 1990, o al 2003 ja replegada la marea de les celebracions. Jesús de Natzaret,
en el seu primer discurs públic dins la sinagoga de la
seva petita pàtria natzarena, planificà l’antic jubileu
del seu poble promulgà un jubileu universal, definitiu
i permanent: “l’Esperit del Senyor està sobre meu i
m’envia a anunciar... una era de gràcia” (Lc 4,16ss).
A la Bíblia, l’èxode és el paradigma major, constant,
estructural, de les relacions de Déu amb un poble
que hauria de ser un sacrament d’alliberament per a
tots els demés pobles. L’èxode és el gran gest – “ara
veure qui sóc!- del Déu que és, per definició, alliberador de tota esclavitud.
Avui en dia, fins i tot en sectors germans de la teologia de l’alliberament i del moviment popular, hi ha qui
reivindica canvi de paradigmes. Amb raó, si es tracta de canvi de paradigmes, en plural: motivacions
addicionals, altres estratègies, accents potser oblidats, aliances noves... però sense raó – i claudicant , quan s’intenti canviar el paradigma, en singular. Ni
l’esquerra ni la fe cristiana poden renunciar al paradigma o als paradigmes majors. La justícia, la solidaritat, el compartir, la sobrietat, els drets humans, la
igualtat i alteritat simultàniament de les persones i els
pobles, l’alliberament integral, el Regne de Déu- el
paradigma del propi Jesús!- ... són els paradigmes
irrenunciables. Hi ha qui diu, com alçant banderes i
entusiasmes, alçant potser militància, que ja no és
hora d’èxode, sinó d’exili. És hora d’exili i d’èxode
alhora, creiem nosaltres. Els profetes que parlaven en
nom de Déu al poble en exili recordaven sempre,
encoratjant-lo, empenyent-lo, el paradigma mobilitzador de l’èxode.
Continua essent veritat que “no tenim aquí ciutat permanent” (Hb 13,14). Emigrants ho som tots. Però és
veritat també que aquesta terra i aquesta història són
l’única terra i la història única que aquí, en temps,
tenim a mà. Una terra que hem de mimar com la pròpia casa de tots. I aquí sí que s’imposa afegir un nou
paradigma a la nostra vida, a la nostra política, a la
nostra pastoral. Durant segles, mil·lennis, hem
“dominat” la terra; hem finalment d’aprendre a “habitar-la”; passar de la simple i despiadada economia a
la “ecodomia” o construcció responsable i amorosa
de la mateixa casa de la Humanitat. Formosament
exposa aquesta nova vivència ecològico-social
Gaiko Müller-Fahrenholz en el seu llibre L’esperit de
Déu.- Transformar un món en crisi.
Viurem aquesta terra i aquesta història en èxode
constant, en lluita incansable, en tensa alegre espe54
rança d’alliberament, acumulant atrevidament èxodes menors canviants, dintre del gran èxode a què
ens crida permanentment el Déu de la Vida i de l’Alliberament.
Per a això compartim amb vosaltres, germans, la
nostra AGENDA LLATINOAMERICANA 99.
Agenda Llatinoamericana 99:
agenda del Poble de Déu
En estat permanent
d’èxode
Fray Carlos Mesters
Escolteu-me, els qui busqueu de ser salvats i em
cregueu a mi, el Senyor! Mireu de quina pedra us
han tallat, de quina pedrera heu esta trets.
Mireu Abraham, el vostre pare, i Sara, la que us
posà el món.
Ell era un home sol quan vaig cridar, però jo l’he
beneït i multiplicat. (Is 51, 1-2)
Dues coses marquen l’ideal que ens fa caminar: trobar Déu i buscar la justícia. Trobar Déu, l’Absolut, és
quelcom per a més enllà de l’horitzó que es veu. La
recerca de la justícia marca l’horitzó de la convivència entre nosaltres. L’Agenda enregistra la recerca de
la justícia; però la mirada de la fe hi descobreix la
recerca de Déu.
Abraham i Sara van iniciar el camí que fou enregistrat
a l’Agenda del Poble de Déu. Anaren a buscar una
terra per construir-hi casa seva, crear el seu poble i,
així, portar una vida beneïda (Gn 12,1-3). Terra, poble
i benedicció! Són les coses que, fins avui mateix,
mouen a tots els pobles d’Amèrica Llatina en les
seves migracions. Abraham i Sara estan vius i caminen encara en un èxode permanent a la recerca
d’una justícia que els torni la terra, el poble i la benedicció.
Cinc-cents anys després, Moisès i Míriam van continuar el mateix camí, el mateix èxode i buscant el
mateix. Sortiren de l’esclavitud d’Egipte i entraren al
desert. Anaren a la recerca de la terra promesa. Amb
ells, l’horitzó de la justícia es va fer més proper i va
quedar més clar. L’Agenda del Poble de Déu, la
Bíblia, va enregistrar aquest fets, hi va revelar la presència alliberadora de Déu i, fins avui, ens ho porta a
la memòria en el llibre de l’Èxode.
Mentre “el Poble de Déu caminava pel desert”,
alguns van murmurar. Van mirar enrere, cap a les
olles d’Egipte (Ex 16,2-3). Volien tornar al que tenien
abans. No van saber llegir l’Agenda. Per això, no van
saber llegir els fets. Entraren al desert i s’hi van quedar. No arribaren a entrar a la terra promesa. Van
morir abans, de nostàlgia. No van saber transformar
la nostàlgia en esperança. Uns altres, orientats per la
memòria del passat, enregistrada a l’Agenda, van
mirar endavant i van continuar buscant. Aquests
pogueren entrar a la terra promesa.
Ningú es vol quedar al desert. Però és al desert on
tots vivim. El pas del desert desperta nostàlgia en
alguns i desànim en d’altres. El desert fou lloc de
temptació per a Jesús (Mt 4,1-11). És també el lloc
per descobrir el primer amor i per retrobar l’ideal de
joventut, “on Déu ens sedueix i ens parlar al cor” (Os
2,16).
Cinc-cents anys després, en la terrible captivitat de
Babilònia, molta gent mirava enrere. Volien reconstruir la nació i restaurar la vida del poble tal com era
abans de la captivitat: monarquia, rei, palau, temple,
culte, raça, llei. Llegien l’Agenda, però amb ulls
antics, desactualitzats. No entenien res del camí d’Abraham i Sara, de Moisès i Míriam, de Zumbí i Antonia Conselheiro, d’Oscar Romero, Margarita Alves,
María Cristina i tants d’altres, les lluites dels quals
estan enregistrades en l’Agenda del Poble de Déu.
D’altres, tanmateix, llegien l’Agenda amb un mirar
renovat, nascut de la recerca de Déu i de la recerca
de la justícia. Aquests i aquestes van descobrir dins
del desert la gran crida de Déu. Hi van veure el principi d’una nova etapa. Els fets violents de la captivitat de Babilònia i les contínues migracions van sacsejar el poble i l’espargiren com una llavor pel món
sencer i, així, el van preparar per a una nova missió:
ser llum de les nacions, ser Servent de Déu per a tots
els pobles (Is 42,1-4-6;49,6), font de benedicció per
a totes les famílies de la terra (Gn 12,3). Il.luminat per
la llum de l’Agenda del Poble de Déu, la captivitat,
que semblava un cop mortal, es va tornar per a ells i
elles una crida de Déu, l’inici d’un nou èxode. En lloc
de lamentar el passat que perderen, van saludar el
futur que acabava de néixer amb tan dolor. No van fer
cap esforç per reeditar el passat –com volien alguns
-, ans s’obriren a la seva nova missió com a Poble de
Déu. Els seus escrits van ser enregistrats a l’Agenda,
en els capítols 40 a 55 del llibre d’Isaïes.
Cinc-cents anys després, una doble esclavitud desintegrava la vida del poble de Galilea: l’esclavitud de
la política d’Herodes Antipes, amb el suport de l’Imperi romà, i l’esclavitud de la religió oficial, mantinguda per les autoritats religioses de l’època. Amb una
mirada renovada, rebuda de la seva intimitat amb el
Pare, Jesús llegeix l’Agenda del Poble de Déu i hi
troba el programa de la seva missió. En Jesús, l’èxode continua i s’aprofundeix. Ell cita Isaïes i diu: “l’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha
ungit”. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres,
a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,21). L’a-
vui de Déu és l’hora en què Déu passar per la nostra
vida i ens visita. L’Agenda va ajudar Jesús a descobrir l’hora de Déu que té lloc dins el nostre temps.
L’hora de Déu no es mesura amb el nostre rellotge.
Jesús la descobria convivint amb el seu poble i passant nits de pregària al desert.
Any 1999: l’últim abans de l’arribada del nou
mil·lenni! L’imperi neoliberal estableix una esclavitud
mundial com mai abans no n’hi hagué, un desert
sense parió. La travessa es va fer més pesada. Molts
miraren enrere. Es morien de nostàlgia. N’hi havia
que es desanimaven. Uns altres tenien la temptació
d’afegir-s’hi. Però els que llegeixen l’Agenda amb
una mirada renovada escolten la veu de Déu que els
parla al cor. Redescobreixen l’amor primer, retroben
l’ideal de joventut i reprenen el camí d’Abraham i
Sara, de Moisès i Míriam, de Zumbí i Juana, de
Romero i Margarita. Durant aquest any 1999, l’Agenda del Poble de Déu, l’Agenda Llatinoamericana,
porta a la nostra memòria les lluites dels que abans
que nosaltres buscaren Déu i sofriren per causa de la
justícia. Ens desperta per a l’hora de Déu, amagada
dins el temps que passa. Gràcies a tots i a totes que
ens heu preparat aquesta Bíblia-Agenda. Ajudats per
ella, continuem la recerca de Déu i de la justícia per
realitzar el somni d’Abraham i Sara: terra, poble i
benedicció!
Per què seguim així?
Agenda Llatinoamericana
Anem arribant a la fi del segon mil·lenni. Amb la
modernitat i la postmodernitat a sobre, globalitzats
en la comunicació i en ple imperi (caduc) del neoliberalisme.
A Amèrica Llatina, al Tercer Món, i a tot el món solidari, s’ha donat una fallida d’entusiasme, en molts
companys i companyes, potser perquè ja no apareixen tan properes ni tan clares les perspectives d’un
canvi més gran, d’una “revolució social”, d’un projecte alternatiu. En l’àmbit de les religions, i concretament en l’Església cristiana, la involució i fins i tot els
fonamentalisme s’aixequen com dics de contenció
contra les marees de la renovació, del diàleg, de la
vertadera mundialitat.
Aquesta és, doncs, potser més que mai, hora de definir-se: seguim o no seguim? Enarborem les senyeres
de les mateixes lluites i esperances o les arriem? La
utopia és, com ens diria irònicament Galeano, un
“cavall cansat”? Ens baixem, doncs? Podem seguir
somniant amb una societat justa, igualitària, fraterna? Enterrem en l’oblit la sang dels nostres màrtirs?
El vertader Déu, la vertadera religió, la vertadera
55
Església de Jesús, poden tolerar el tancament, la por,
la desesperança, la insolidaritat, la transigència, la
claudicació...?
Es demana amb insistència, a partir d’alguns sectors,
un canvi de paradigmes. Es diu que l’esquerra ha de
canviar de discurs. Se suposa molt gratuïtament que
tot socialisme ha mort. Es pretén que la teologia, l’espiritualitat i la pastoral de l’alliberament renunciïn al
seu imaginari; i no hi falta qui les suposi ha totes
difuntes...
Aquesta pretensió, atordida pel “fracàs” de certes
experiències històriques, podria portar-nos no només
a canviar de paradigmes, ans també a canviar el
paradigma irrenunciable; podria empènyer-nos a
acabar negant l’esperança; a relegar l’evangeli, a
renunciar pràcticament al Déu de la vida i de l’alliberament, sotmetent-nos, muts o estupefactes o connivents, a altres déus...
No es tracta de restar: es tracta de sumar. No hi ha
cap motiu per canviar de “discurs”, encara que s’hagi de canviar d’accent. La paraula ja de ser la mateixa; potser en un altre to.
El que fou substancialment vàlid ahir, continua essent
vàlid avui i ho serà demà. Hi creiem o no hi creiem,
en la justícia, en l’alliberament, en la fraternitat universal? Ho creiem o no ho creiem, que és possible
una altra societat? Ho creiem o no ho creiem, que la
humanitat és la filla del Déu de la vida i de l’amor?
Assumim, sí, paradigmes enriquidors, potser més o
menys omesos en temps d’urgència o de militància
més unilateral o més immediatista. Obrim-nos de cor
a la lògica del simbòlic, a la realització personal i
familiar, a la perspectiva de gènere, a la tendresa en
les nostres relacions, a tota la riquesa cultural dels
nostres pobles amb llur respectiva alteritat, a una
serena paciència històrica en els processos, a la
complexitat de les anàlisis, a una major obertura per
a aliances, a la consciència de la mundialització i la
transformació que aquesta mundialització suposa en
les lluites d’un país o d’un continent, inseparables
avui de la lluita globalitzada del veïnatge universal...
Tot plegat, però, tampoc és tan nou en l’espiritualitat,
en la teologia, en la ideologia en la militància de la
nostra Amèrica, sí és que no hem perdut la memòria
i som capaços d’agrair el cabal de mística, d’utopia,
de poesia, de simbolisme, de solidaritat i de sang
màrtir que en els últims decennis ha amarat tot el cos
del nostre continent.
En aquest canvi de postura, enriquida, el paradigma
major continua essent, per a tots els compromisos,
una humanitat justa, digna, lliure, solidària, que respongui, en la nostre fe cristiana, al paradigma últim
del Regne
“Cultivar la justícia i les roses”, diria el poeta peruà;
no pas substituir la justícia per les roses...
En aquest ambient de canvi i sota aquest clima de
perplexitat, les certeses més grans han de ser més
56
radicalment assumides, més clarament promulgades, viscudes amb una passió més gran. Prescindint
potser dels aplaudiments. Carregant la creu. Sentintnos “resta”, minoria “abrahàmica” o minoria “gedeònica”. Sense claudicar davant del pensament feble i
la postura light, que acaben essent dictatorialment
postura i pensament únics.
Grans perplexitats, però més gran encara la certesa.
Com més densa és l’obscuritat, més necessari és
“donar raó de la pròpia esperança”.
Seguim així, perquè la història segueix i perquè amb
la història segueix el Regne.
La pau no passa pels
exèrcits
Vivim un procés de militarització
Som a les portes de la fi del servei militar, gran noticia per a tots i totes les pacifistes, i sobretot per a
aquells joves que deixaran de ser segrestat cada any
pels militars. Aquesta noticia, però, no ve acompanyada de nous aires ni d’un enfocament diferent al tradicional en el tema de defensa i seguretat, ans el
contrari, es continua apostant per una seguretat
purament militar i per una defensa entesa només
com capacitat d’atac sobre els altres.
És per tot això que, amb l’abolició del servei militar,
tindrem un exèrcit professional que serà flexible, amb
capacitat per a actuar ràpidament, amb mitjans sofisticats per al combat i un nombre de soldats i comandaments totalment desproporcionat (al voltant de
170.000).
Així doncs, en els propers anys viurem un procés de
rearmament intens, amb un increment de la despesa
militar per a comprar avions de combat, fragates,
armes noves,...
Parlem d’una despesa actual i real al voltant del 2%
del PIB, o sigui d’uns 2 bilions de pessetes, xifra que
parla sola. Com a exemple d’aquest procés, es dedicaran 800.000 milions de pessetes per a la construcció del caçabombarder europeu, quantitat comparable a la meitat dels pressupostos de la Generalitat, o
equivalent també a 26 vegades la quantitat que es
destina a programes de cooperació o desenvolupament en els països del Sud.
Quina pau volem?
Parlar de pau és quelcom més que l’absència de
guerra: és parlar de la distribució de la riquesa, d’un
sistema econòmic, d’intercanvi i distribució dels
recursos, just i que permeti una vida digna a tothom.
Parlar de pau és assegurar la plena participació de
les persones en les decisions que els afecten. Parlar
de pau és dotar-nos d’un model de desenvolupament sostenible que no exhaureixi ni malgasti els
recursos naturals.
Parlar de pau és fomentar valors i sortides que no
vagin encaminats a la resolució violenta dels conflictes, sinó cap a la prevenció d’aquests i el respecte
dels drets humans.
De què ens hem de defensar?
És per a aquesta pau per la que hem de treballar, i no
per dotar-nos d’uns exèrcits professionals, tecnificats i dissenyats per a intervenir fora de les fronteres.
Aquesta no és la millor ni l’única manera de defensar
una societat: la defensa no violenta són alternatives
de defensa que poden contribuir a crear una major
seguretat, tant a nosaltres com als nostres veïns.
És urgent i necessari desenvolupar polítiques de
seguretat alternatives. Avui, allò que atempta contra
la seguretat de les persones i de les comunitats no es
pot evitar militarment: l’atur, la degradació del medi
ambient o l’ordre econòmic injust que genera pobresa i causa migracions i conflictes armats.
Una veritable política de seguretat haurà d’enfrontarse a aquests reptes i dedicar esforços i recursos a la
protecció del medi ambient, a polítiques d’ocupació i
a la consecució d’unes relacions econòmiques més
justes. Els exèrcits no serveixen per a superar aquestes problemàtiques i, fins i tot, són contraproduents
ja que consumeixen recursos que calen per a d’altres
fins.
La fundació per la pau
Partint d’aquestes reflexions neix “La pau no passa
pels exèrcits”, una campanya creada i impulsada per
la Fundació per la Pau, que pretén crear un debat
públic sobre defensa i seguretat.
Aquesta campanya ha començat amb una iniciativa
molt concreta, anomenada “Fem objecció, eduquem
per la pau”, que promou que tots els centres d’ensenyament secundari de Catalunya es declarin
objectors davant de la intenció del Ministeri de
Defensa i el d’Educació de fomentar el que anomenen “cultura de defensa” en el món educatiu, i que no
és més que un procés de militarització de les escoles
amb la clara intenció de crear unes condicions més
idònies per al reclutament de gent jove en el futur
exèrcit professional.
La Fundació per la Pau, una ONG pacifista que porta
15 anys treballant per un món en pau, desmilitaritzat
i sense violència, vol convidar l’opinió pública a participar i dir la seva en temes com la defensa i la seguretat, qüestions massa importants com per deixar-les
en mans de militars.
Situació ambiental a
Amèrica Llatina i Carib
José Antonio Vía Alba
Biodiversitat
La meitat de la biodiversitat mundial es troba a Amèrica Llatina. Al ritme actual de desforestació, aproximadament 30.000 a 100.000 espècies (10% del total
mundial) seran extingides a l’any 2000.
Per altra banda, la diversitat cultural també resta considerablement afectada; només a Brasil durant
aquest segle, han desaparegut 90 cultures indígenes.
Boscos tropicals
Amèrica Llatina disposa de 885,5 milions d’hectàrees
de bosc tropical, la qual cosa representa el 46% del
total mundial.
El ritme anual de desforestació s’ha duplicat en els
darrers anys. Si continua l’actual ritme, els boscos
tropicals de la regió s’esgotaran en només tres dècades més. La terra desforestada és fàcilment vulnerable a l’erosió; a Amèrica Llatina i el Carib, uns 2
milions de Km2 (10% del total del territori) pateix
algun grau d’erosió, 2/3 parts dels quals són provocats per la ramaderia i altres activitats agrícoles
exportadores, i només 1/3 es pot atribuir a l’agricultura de subsistència.
Per cada hectàrea de bosc tallat, s’estima que unes
115 tones de CO2 són alliberades a l’atmosfera, contribuint considerablement a l’efecte hivernacle.
Desforestació
Els països de Llatinoamèrica i Carib concentren els
índexs més alts de desforestació del món, però
aquesta tendència encara pot invertir-se, com
demostren algunes nacions de la regió, principalment
Xile i Uruguai.
Segons xifres divulgades pel Banc Interamericà de
Desenvolupament (BID), dels deu països del món
amb més grans índexs de desforestació, set es troben a Llatinoamèrica i Carib, amb casos tan preocupants com el de Jamaica, amb una pèrdua anual dels
seus ja escassos boscos del 7,2%.
A Uruguai i a Xile el percentatge de territori cobert de
bosc està augmentant, a una mitjana anual d’un 0,7
per cent, en el cas del primer país i en un 0,1 en el
segon, gràcies als programes de repoblació aprovats
per les autoritats.
Segons xifres publicades pel BID, després de Jamaica i Haití, els països amb un percentatge més alt de
desforestació anual a la regió són Costa Rica (2,9%),
Paraguai (2,7). Equador (1,8), Guatemala (1,7), Mèxic
(1,3), Bolívia i Veneçuela (1,2), Colòmbia (0,7), Brasil
(o,6), Perú (0,4) i Argentina (0,2).
57
El cas d’Haití és un dels més preocupants, ja que en
perdre una mitjana de superfícies de boscos d’un
4,8% anual, només conserva un 1 % de la seva àrea
boscosa.
Costes i mars
El 90% de les aigües negres d’Amèrica Llatina, són
descarregades al mar sense tractament previ. Les
2/3 parts dels fràgils manglars de Mèxic, la meitat de
la flora i la fauna de les costes de la regió han estat
destruïdes parcialment o total per la contaminació,
desforestació, turisme i la pesca indiscriminada.
El 80% de la pesca mundial prové dels ecosistemes
costaners. La majoria dels països que es dediquen a
aquesta activitat, han sofert una considerable disminució en la seva anyada pesquera, degut a que les
captures són superiors en relació a la capacitat natural de regeneració.
Els principals països pesquers converteixen el 70%
de les seves collites en farina de peix, per a utilitzarla posteriorment en la preparació d’aliment equilibrat
per a l’exportació ramadera.
Agricultura
La distribució de la terra a l’Amèrica Llatina és la més
desigual del món i gran part dels millors sòls són
usats per conrear productes destinats a exportació
com la canya de sucre, cafè, soja, bananers, etc. ...
amb la qual cosa s’han hagut d’ampliar la frontera
agrícola, eliminant alhora grans extensions de bosc.
Els conreus exportables tenen una alta dependència
dels plaguicides (productes químics altament tòxics),
la venda dels quals, a Amèrica Llatina és dominada i
manipulada per les indústries transnacionals, que
prohibeixen o restringeixen l’ús d’un 75% d’aquest
productes en els seus propis països, per l’efecte
negatiu que causen en el medi ambient.
Canviar el mil·lenni de
veritat
Estructures mil·lenàries pendents
José Comblin
L’autor llança la seva mirada al conjunt del segon
mil·lenni i tracta de descobrir-hi quins han estat els
fets més de fons que han marcat el caminar de la
història, a vegades per camins allunyats de
l’Evangeli... Canviar de veritat aquestes actituds de
fons que estan amb nosaltres moltes vegades
inconscientment, que ja arrosseguem des del vell
mil·lenni...
58
El mil·lenni de l’imperi
En començar el segon mil·lenni (després de Gregori
VII), l’Església cristiana occidental es va estructurar
segons un esquema imperial, l’esquema de l’Imperi
romà, i la teologia va ser orientada a explicitar-ho i
legitimar-ho.
La visió imperial es vincula amb la interpretació aristotèlica del món i la visió que va predominar en el
període hel·lenístic i en el sistema romà. En ella el
món és concebut com constituït per dues parts: el
cel i la terra. El cel mostra la manera perfecta de ser:
una harmonia d’éssers celestials en la qual cadascú
té el paper que correspon a la seva naturalesa i obeeix un ordre perfecte. Perquè la perfecció de l’ésser
és l’ordre. Aquest està predeterminat, i s’expressa en
naturaleses fixes, immutables, eternes. La immutabilitat és la qualitat més elevada de l’ésser. Sota el cel
hi ha la terra. En ella hi ha d’haver un ordre que sigui
una imitació de l’ordre que hi ha al cel, de tal manera
que cada naturalesa ocupi el lloc que li correspon i
desenvolupi la funció que li permeti contribuir a l’harmonia del conjunt. L’emperador està per sobre i
manté l’ordre de l’univers. Per sota d’ell hi ha els seus
oficials, que l’assisteixen en la seva funció de govern,
així com els planetes se subordinen al sol. Cada
ésser terrestre té la seva naturalesa: homes i dones,
lliures i esclaus, comandants i comandats. Hi ha una
jerarquia entre els éssers terrestres com la que hi ha
al cel.
Ara bé, en el segon mil·lenni l’Església va voler ocupar el lloc de l’imperi. Va ser la societat perfecta que
imita a la terra l’ordre creixent dels emperadors germànics de mantenir la unitat imperial, el papa va reivindicar per a ell mateix aquest paper. El monarca de
la “societat cristiana” és el papa i per sota seu hi ha
l’Església, que s’organitza amb ordre, posant cada
cosa amb la seva funció específica. L’Església està
feta i organitzada d’acord amb una jerarquia. La distinció principal és la que separa el clero dels laics.
Clergues i laics són ordres principals de la cristiandat.
Aquesta concepció està tan fortament arrelada que
els textos del Vaticà II en el tema eclesiològic que
havien estat construïdes durant el mil·lenni que ara
arribi al seu final. La immutable separació entre els
clergues i laics fins ara no ha estat afectada per les
orientacions conciliars, i el dret canònic – que encara avui és la teologia que val en la pràctica, com sempre ho ha estat durant tot el mil·lenni- no ha canviat
de forma apreciable
Alguna cosa es mor amb aquest mil·lenni...
Des de sempre, les religions – i també el judaisme i les
primeres generacions cristianes- es van expressar en
un llenguatge simbòlic pel llenguatge simbòlic i mític.
En el segon mil·lenni la teologia substitueix el llenguat-
ge simbòlic pel llenguatge dels conceptes. El coneixement de la naturalesa es fa per mitjà dels conceptes.
Allò que és contingent, variable, particular... no és
objecte de ciència; només les naturaleses. Allò que és
particular és objecte d’opinió, de mites, en fi, de formes inferiors de coneixements que no revelen les veritats eternes de l’ésser. Els conceptes permeten conèixer la veritat, que es pot anunciar en forma de
proposicions eternes, sempre vàlides. Això és la ciència. D’aquesta forma, amb el segon mil·lenni la veritat
cristiana es va transformar : va passar de l’estil narratiu i simbòlic a l’estil de definicions i de relacions entre
naturaleses. Els concilis de Trento i el Vaticà I són
models emblemàtics d’aquesta transformació del cristianisme. La veritat era la història de Jesús; ara la veritat és un conjunt de dogmes que pretenen definir
essències de realitats revelades per Déu. En lloc de la
Veritat, la teologia publica “veritats”, enunciades en
forma de conceptes universals. Dels mites se’n van
extreure veritats universals. Es va perdre la flexibilitat i
la capacitat infinita de renovació dels mites.
La teologia es va convertir en una ciència reservada
als especialistes: els pobres, que usen un llenguatge
mític o metafòric, mai tindran accés a la ciència de la
fe; mai podran arribar a contemplar la veritat en tot el
seu esplendor. La revelació de Déu va adquirir la
forma de sentències rígides i irreformables. L’encíclica Splendor veritatis ha expressat el moment culminant d’aquesta teologia, perquè defineix clarament el
que ha succeït amb la veritat en el sistema imperial
del segon mil·lenni. I arribem al final d’aquest segon
mil·lenni amb l’expressió més aguda del moviment
que el va animar en tot el seu desenvolupament. Ara
sabem millor el que està morint: aquesta concepció
de teologia integrada en la cristiandat imperial.
Ruptures per al nou mil·lenni
Mentre l’esquema de la cristiandat i de la teologia
conceptuals s’ha mantingut intacte, ha estat impossible assumir la centralització que l’opció pels pobres
té en el missatge cristià. No va ser per caprici que
Joan XXII va condemnar la doctrina dels “espirituals
franciscans”, ja que en la “cristiandat” no hi ha lloc
per a oposició entre els pobres i els rics, encara que
aquesta sigui fonamental en el Nou Testament. Entre
en contradicció amb el postulat de la unitat de la
societat cristiana i amb l’ordre social imposat per les
lleis naturals, és a dir, divines. Déu vol que els pobres
i els rics romanguin cadascun en el seu lloc, complint
cadascun els seus deures, que deriven de la seva
situació en el món.
En aquest segle XX, últim del mil·lenni, aquesta visió
medieval ha patit repetits assalts, que han aconseguit
derruir-lo de forma definitiva. L’estructura de la cristiandat però, encara avui a la pràctica està en rigor.
La teologia de l’alliberament llatinoamericana va oposar un model radicalment diferent, però sense fer una
relectura completa dels concilis, sobretot del de
Trento. I sens aquesta relectura és impossible que
l’Església es deixi reestructurar segons el model de
les CEB, per exemple. De fet, tots els intents fets fins
ara han acabat en frustracions.
La teologia de les dones és la que més contesta –
des dels mateixos fonaments- l’esquema teològic del
mil·lenni que ara s’acaba. Perquè el model imperial
és incompatible amb l’alliberament de les dones.
Canviar el mil·lenni
de veritat
Anàlisi i conjuntura de l’Església catòlica
enfront del canvi de mil·lenni
Clodovis Boff
Més enllà de les conjuntures amb les quals ens les
havem, a vegades hi ha estructures de fons, que
vénen d’abans, de tot el segon mil·lenni, que han
estat, a la vegada, molt diferent del primer. Convé
mirar al fons, mirar lluny, més enllà de la superfície
de les conjuntures. L’oportunitat passatgera del
canvi de mil·lenni en el calendari (1999-2000) l’hem
d’aprofitar per forçar d’una vegada el llast
d’aquestes estructures mil·lenàries inadequades,
sense angoixar-nos massa per la inèrcia tant de les
estructures com de les conjuntures.
Dos projectes en tensió
Mirant el caminar actual de l’Església, descobrim dos
projectes en curs que travessen la institució:
a) El projecte centralitzador, tirat endanvat pel centre: el Vaticà, amb el papa i la cúria romana. És un
projecte que té un doble front: conservador per dins
i llibertari per fora. Es tracta d’un projecte d’una
Església centralitzada (per dins) i que busca una presència social forta, compacta (per fora). L’eix, aquí,
és l’autoritat jeràrquica, amb el seu poder de comandament per exigir obediència a les bases. Aquí la restauració interna de l’autoritat és vista com a condició
de la “reconquesta” cristiana de la societat. Però tant
cap enfora com cap endins es tracta d’una església
“autoritària” o de “poder”. És la imatge d’una Església “mestra”. Avui dia aquest projecte és clarament
l’hegemònic.
b) El projecte de participació. Aquí és la pròpia
comunitat dels fidels en la seva vida i la seva missió.
Es tracta, cap endins, d’una Església de diàleg, i, cap
enfora, d’una Església socialment fermentadora i
profètica. És la imatge d’una Església “germana”,
“companya”.
59
Aquests dos projectes, amb les seves respectives
dinàmiques, estan en tensió dialèctica l’un amb l’altre. Componen orgànicament la mateixa Església: no
la trenquen. No són projectes frontalment antagònics, perquè arrelen ambdós en la mateixa estructura dogmàtica de l’Església: la mateixa fe, els mateixos sagraments i els mateixos pastors. Per això, hi ha
entre ells contraposicions i al mateix temps composicions. Per exemple, l’opció pels pobres pertany a
ambdues tendències, encara que sigui entesa i viscuda de maneres diferents.
Un canvi de projecte en els 80
Podríem dividir el període posterior al Vaticà II en
dues parts: la primera, d’aproximadament 20 anys
(1965-1985), en la qual predominar el projecte “participatiu”; la segona, els quasi quinze anys següents
(1986 s), marcada per l’ascens creixent del projecte
“centralitzador”, que avui aconsegueix una hegemonia tranquil·la. Per què, aquest gir?
El Vaticà II va desfermar una “revolució cultural”, però
una revolució que no va arribar a institucionalitzar-se.
I on es va institucionalitzar (les CEB, diverses instàncies assembleàries) no va ser canonitzada. Per això,
no va quedar garantida en el temps. Aquesta va ser
la seva debilitat. El vi nou va ser posat en bótes
velles.
El que és centralitzador és l’estructura
En realitat, el projecte/dinàmica/model “autoritari” de
l’Església no és merament conjuntural. Representa
una estructura històrica que compleix un mil·lenni de
vida. Ve des de Gregori VII, a començaments del
segon mil·lenni, quan es va donar el que Yves Congar va nomenar el “gir eclesiològic”. Conjuntural
només és el fet que hagi estat represa després del
Concili, i vigorosament. Es tracta d’una “marea alta”
en l’oceà de la romanització que s’ha donat en tot el
segon mil·lenni.
Això mostra la gravetat del que està en qüestió: l’estructura històrica de l’Església, i no només una conjuntura transitòria. Això no s’oposa al fet que puguin
sorgir conjuntures orgàniques, favorables al canvi de
línia en un model de participació. Però, en la majoria
dels casos, les conjuntures obertes són:
a) conjuntures molt localitzades (comunitats, parròquies, diòcesis...): illes de participació en un mar
d’autoritarisme;
b) i conjuntures globals precàries perquè no estan
garantides. Són conjuntures controlades i, per això,
transitòries. Doncs les alternatives que proposen són
possibles només perquè són consentides per l’autoritat i perquè no toquen les estructures institucionals
de fons de l’Església, aquelles relatives al poder central (papa i cúria) i al poder efectiu dels òrgans conciliars i col·legials en els seus diversos plans: concilis,
sínodes, conferències, assemblees i consells. El pro60
jecte centralitzador tendeix a reabsorbir els nous
impulsos i a neutralitzar el seu caràcter transformador.
Per això, per analitzar correctament les conjuntures
de l’Església, s’han de tenir en compte tres nivells: a)
la conjuntura pròpiament dita, avui recentralitzadora;
b) l’estructura històrica de l’Església, que des de fa
tot un mil·lenni – el que ara acaba- és centralista; c)
la seva naturalesa dogmàtica (biblio-teològica),
segons la qual l’Església és constitucionalment
comunió/comunitat de fidels.
És sobre la base d’aquesta font última de legitimitat
que són possibles processos recurrents de reforma
en l’Església. Si el primer mil·lenni va ser “de comunió”, i el segon va ser “de poder”, qui sap si el tercer
podrà ser “del poder de la comunió”, en termes de
corresponsabilitat i de servei recíproc.
La proposta dominant actualment és d’una Església
d’autoritat/obediència i no el d’una Església comunió/participació. Aquesta és una proposta subalterna, que sofreix l’hegemonia baldera de la primera. La
conjuntura regressiva d’avui, diguem-ho una altra
vegada, no fa més que reprendre un dinamisme
major que va emmotllar l’estructura històrica (no
dogmàtica) de la institució eclesiàstica en el present
mil·lenni que acaba.
Aquesta conjuntura durarà com a mínim mentre duri
l’actual pontificat. Podrà canviar segons qui sigui el
nou papa. En realitat, és tal el poder que manté el
papa en l’Església catòlica que aquesta és, en certa
manera, “a la seva imatge i semblança”. Així, el punt
més fort del projecte centralitzador es mostra també,
paradoxalment, com el seu punt més dèbil.
Què cal fer
1. Insistir en la idea d’una Església participativa. És
un ideal que té múltiple legitimació teològica i espiritual: a) té base neotestamentària: representa el somni
de Jesús; b) segueix la pràctica eclesial dels primers
cristians; c) va ser la pràctica normativa i normal de
l’Església antigua ; d) és també el model més adequat per als temps moderns, sensibles als anhels de
llibertat i participació (democràcia).Estem davant una
veritable “gigantomàquia”, ja que es tracta de desverticalitzar tot un sistema d’organització eclesiàstica
que ja dura un mil·lenni, a fi de crear-ne un altre de
nou. Pel que fa al paper de la necessària jerarquia,
cal repensar-lo dintre d’un altre esquema organitzatiu: en un context de sinodilitat i col·legialitat. Ara
l’estratègia concreta d’aquest embat haurà de donarse entre la comunió amb l’Església i el coratge de la
profecia. Encara que es tracti d’una obra secular, de
segles (de tot un mil·lenni), importa saber que la història pot en qualsevol moment presentar conjuntures
favorables a canvis estructurals. Els gran camins
comencen amb un primer pas. Per que fa a la resta,
el projecte d’una “Església participació” no és només
un “projecte”; és un procés real: les pràctiques
actuals eclesials en les comunitats de base, en
assemblees pastorals... caminen cap aquí. Fins i tot
sembla un procés irreversible, almenys en termes de
“temps llarg”. Així, el punt més dèbil del procés participatiu es mostra veritablement com el més fort.
2. Prosseguir en la missió de profetisme social de
l’Església, prenent sempre com a destinatari tant el
pobre com el modern, com a subjecte i no com a
objecte. I buscar la transformació profunda de l’actual sistema, el capitalisme de mercat. És una convicció irreversible d’aquest final de mil·lenni que el
compromís alliberador en pro de la justícia pels més
pobres és un integrant constitutiu – si no essencialde la fe cristiana.
3. Avançar en la construcció d’una Església inculturada en la seva litúrgia, llenguatge i organització. És
una condició per a una Església renovada assentar
arrels en el cor del poble, establir-se i fructificar.
4. Recuperar les arrels espirituals i místiques del cristianisme, de manera que reposi la reserva de sentit
per la vida i l’acció dels cristians en el món. Només
així la fe podrà continuar qualificant l’ésser dels cristians en el seu compromís social i en el seu propòsit
de reforma eclesial. Això és una exigència de la constitució íntima del cristianisme, a més de ser un imperatiu d’aquests temps de transició d’època.
El nou èxode
de la comunitat
afrodescendent
Fra David Raimundo Dos Santos,
Rio de Janeiro, Brasil
Els cinc segles d’esclavitud o explotació dels afrodescendents a l’Amèrica Llatina i el Carib, a part de
la situació de misèria econòmica i social, ens va portar una altra greu conseqüència: l’autorrebuig. Al
continent, vuit de cada deu afrodescendents neguen
la seva identitat. El gran èxode, el gran alliberament
que, a hores d’ara, està en procés en la comunitat
afrodescendent consisteix a:
Assumir la pròpia identitat com un do de Déu i com una
condició bàsica per accelerar el procés d’autoalliberament, ajudant la societat a prendre consciència dels
seus prejudicis i a alliberar-se’n, a partir de la nova postura d’autoconsciència dels afrodescendents.
Senyals del nou èxode
Per totes bandes percebem els senyals d’aquest nou
èxode. L’eix propulsor d’aquest alliberament és pre-
cisament l’autodescobriment i l’autoestima de la pròpia comunitat afrodescendent i els seus drets. Vet
aquí alguns senyals d’aquest nou èxode:
1) Creix per tot el Continent, i particularment a Brasil,
el nombre de negres que posen dins els seu cor l’opció de fer un curs universitari. Del total de la població
brasilera, el 59% són afrodescendents i només gairebé el 2,3% dels universitaris brasilers ho són.
2) Creix l’interès i cada vegada es valoren més les
articulacions àmplies en la comunitat afrodescendent. És el cas del VIII EPA (Encontre de Pastoral
Afroamericana i Caribenya) que tindrà lloc a Salvador,
Bahia, l’any 2000.
3) Sorgeixen en diverses regions de la Pàtria Gran
associacions per conscienciar i combatre l’”anemia
falciforme”, malaltia que afecta en major proporció a
la població afrodescendent i que està causant moltes
morts per desconeixement dels metges i dels propis
malalts. La malaltia, que té una incidència que és
considerada alta, es manifesta almenys a una persona de cada 500 afrodescendents. D’aquí la necessitat que lluitem perquè s’articulin polítiques públiques.
4) Les denúncies dels afrodescendents passen a ser
ben fonamentades i estan arribant a les diferents instàncies de poder mundials. És el cas de l’OIT (Organització Internacional del Treball) que envià una carta
al govern brasiler donant de termini fins l’any 1999
per presentar un pla de polítiques públiques contra la
discriminació de la dona i dels afrodescendents en el
camp. Per exemple: el salari mitjà dels homes blancs
brasilers és de 6,3 salaris mínims, mentre que el dels
afrodescendents és de 2,9. El de les dones blanques
és de 3,65 salaris mínims, mentre que el de les dones
negres és d’1,7.
5) El 30 de gener de 1998 el govern dels EUA divulgà a Washington un informe sobre els drets humans
al món i a Amèrica Llatina. Brasil i alguns països del
Continent són assenyalats com a practicants de polítiques militars discriminatòries que violenten i persegueixen els afrodescendents; que exploten i maten
nens del carrer la majoria dels quals són afrodescendents; que el 5% de la força nacional de treball està
formada per nens entre 10 i 14 anys.
6) Creix en les diverses diòcesis que tenen una forta
presència afrodescendent la conquesta d’espais per
a la creació d’una litúrgia inculturada afro. Especialment a Brasil, Panamà, Colòmbia i Equador.
7) Creix la crida de la comunitat catòlica afrodescendent al Vaticà, demanat que esculli també sacerdots
afrodescendents per al servei episcopal. La resposta
més recent de Roma fou l’elecció de Gílio Falício
(sacerdot president nacional de l’Articulació de
Sacerdots i Bisbes negres de Brasil) com a bisbe
auxiliar de Salvador Bahia, ciutat que té la major part
de la població afrodescendent (85%).
8) La comunitat negra elaborà els deu manaments
dels negres catòlics que apunten cap a un nou
61
èxode, a una sortida de la posició de grup submís de
l’Església Catòlica, cap a una posició de grup participatiu i també amb drets.
Estar en èxode és la condició bàsica dels fills i filles
de la Pàtria Gran. Volem sortir de la marginació,
situació imposada per les relacions culturals opressores, cap a una nova situació.
Cap a una terra Promesa pel Déu de la Vida, anomenat Tupà, Canaxinè, Olorum, Déu Pare-Mare, Nzambi, Yahvé...
Amén – Axé!
Deu manaments dels drets
negres catòlics
1. Tenim dret que la nostra cultura sigui acollida i
formi part de la vida diària de l’Església (Santo
Domingo 249).
2. Tenim dret a una litúrgia inculturada que valori el
fet que som un poble negre, fill estimat de Déu.
3. Tenim dret que els instruments musicals de la nostra cultura (pandero, atabaque, agogô, birimbau...)
participin activament en l’alabança del Senyor en les
celebracions.
4. Tenim dret a veure els nostres nens fent el paper
d’angelets en les coronacions de Nostra Senyora i en
altres celebracions de l’Església.
5. Tenim dret a veure les nostres dones i homes
negres entre els escollits per al desenvolupament de
les funcions de ministres de l’eucaristia i de diaques
casats, en la mateixa proporció poblacional catòlica
dels afrobrasilers.
6. Tenim dret que sigui acollit el nou despertar vocacional per al sacerdoci dels joves negres i que
aquests no pateixin cap tipus de discriminació en el
període de formació per haver assistit a escoles d’inferior qualitat en els cursos anteriors, etc.
7. Tenim dret a veure augmentar el nombre d’estudiants negres en les escoles catòliques secundàries.
Per això, tenim dret a organitzar cursos alternatius
d’accés per a negres dintre dels espais eclesials.
8. Tenim dret a ajudar a fer una revisió àmplia dels llibres de catequesis, retirant-ne totes les visions racistes contra el negre acumulades durant anys, fent sorgir així un manual de catequesi inculturat.
9. Tenim dret a veure que les nostres dones negres
són acollides en la seva vocació a la vida religiosa en
els convents sense haver d’emblanquinar-se prèviament, sinó, al contrari, vivenciant plenament la cultura afrobrasilera rebuda de Déu.
10. Tenim dret a tenir més bisbes i cardenals negres
en servei a l’Església en regions amb predomini de la
població afrobrasilera i en les altres regions.
62
Migracions a Amèrica
Llatina
Wanderluce Pessoa
i José Roberval Freire Da Silva
Servei Pastoral dels Migrants, CNBB, Brasil
500 anys d’èxode
En arribar a les nostres terres els ibèrics varen trobar
pobles de llengües i cultures variades. S’iniciava la
invasió i la conquesta. Els historiadors europeus
veien en els nadius una “gent sense fe, sense llei,
sense rei”. La història de la colonització va minusvalorar la memòria indígena. Malgrat això, els cinc
segles d’invasió van ser també diferents a la dels
hebreus, que eren esclaus en terra estranya, esclavitzats, forçats a emigrar. Els inques, els quítxues, els
aiamares, els tupiguaranies varen viure de prop un
xoc amb el “món civilitzat”. La “Terra sense Mals”
que alimentava el somni guaraní continua encara avui
en l’horitzó dels pobles en extinció.
Els desplaçats
Els 500 anys de conquesta varen estar plens d’històries d’èxodes que es perpetuen. En el context recent,
el canvi del camp a la ciutat implicà contingents atrapats pel procés de modernització conservadora, que
augmentà la concentració de la terra, unida a la
necessitat de braços per a la indústria. A l’entorn de
les ciutats, un anell perifèric de pobresa, amb poca o
cap infrastructura. Són els emigrants interns, les
xifres dels quals arriben a un milió a Perú, a Brasil, a
vint-i-vuit milions i mig de persones només en el període comprés entre 1960 i 1980. A més a més d’aquest moviments, grans contingents foren “desplaçats” en diferents països per la violència
institucionalitzada, sovint amb la participació dels
governs. A Chiapas, l’exèrcit promou desplaçaments
compulsius entre poblacions indígenes. A Colòmbia
es calcula al voltant d’uns nou-cents mil “desplaçats”
interns en un període de deu anys.
Emigrants i clandestins
Un altre fenomen present a Amèrica Llatina són les
migracions transnacionals, o sigui, la circulació de
persones d’un país a un altre. Durant les dècades
anteriors a 1980, aquests moviments mantenien
estrets vincles amb la repressió política practicada
pels règims militars instal·lats en diversos països.
Més recentment predominen les migracions laborals,
relacionades amb factors econòmics. Es pensa que,
en aquest període, Brasil va rebre vora de 100.000
immigrants bolivians, a més de paraguaians, argen-
tins, uruguaians i peruans; recentment registra també
un increment del flux de brasilers. A Xile creix la presència de bolivians i peruans. Bolívia rep brasilers a
la Regió de Santa Cruz i Pando, ames de l’expressiva presència d’estudiants a Cochabamba (SILVA,
1997:58). A Veneçuela es registra la presència de
brasilers, peruans, equatorians i altres a les àrees de
mineria i comerç.
Segons l’OIT (Organització Internacional de Treball),
vora de mil empreses molturadores grans i mitjanes,
els propietaris de les quals són nord-americans,
coreans i taiwandesos, operen a Amèrica Central,
desplaçant i explotant 250 mil treballadors, majoritàriament dones.
Una de les característiques dels processos de migracions internacionals d’avui és el fet d’implicar emigrants indocumentats i clandestins. S’entén per
migracions clandestines el moviment que es dóna al
marge de les regles oficials dels governs dels països
d’origen i, principalment, dels països de destinació.
Evidentment, per la seva pròpia naturalesa, aquest
tipus de moviment no és documentat i les seves
dades són extremadament limitades.
En el continent americà, el flux més expressiu de circulació il·legal de les persones passa per la frontera
dels EUA i Mèxic. Només en els darrers 4 anys varen
morir 1.185 emigrants que intentaven entrar il·legalment en aquell país. Aquestes dades, recentment
recollides per la Universitat de Houston, EUA, es
converteixen encara en més espantoses quan considerem que en prop de 30 anys varen ser mortes 807
persones que intentaven travessar el mur de Berlín,
que separava les dues Alemanyes. Evidentment , un
fet inacceptable. El mur americà gairebé va doblar el
nombre de víctimes en els darrers 4 anys (cf. MANIFIESTO, núm. 0, p.15).
El servei Nord-americà d’Immigració i Naturalització
va estimar a l’octubre de 1996 que existeixen vora de
5 milions d’estrangers no naturalitzats als EUA, incloent-hi 2,7 milions de mexicans, 335 mil salvadorencs,
165 mil guatemalencs, 120 mil canadencs i 105 mil
haitians. Durant 1997 quasi 1,7 milions d’estrangers
il·legals varen ser empresonats, el 98% dels quals
eren mexicans (ch. HUGO, op.cit, p8).
L’emigració de brasilers
Fins fa poc, Brasil era considerat com un país d’immigració. A partir de la dècada dels 80, el bloqueig
de les expectatives d’ascens social està produint un
fenomen nou en la nostra història: la sortida de brasilers en direcció cap a l’exterior. El desembre de
1996, el Ministeri de Relacions Exteriors va realitzar
un cens i va constatar que existeix actualment un
milió i mig de brasilers a l’exterior. D’aquest, el
38,36% varen anar als EUA. Japó va rebre el 12,89%
i Paraguai el 29,54%. Europa va rebre l’11,19% del
total de brasilers emigrants, Àsia el 13% i Amèrica
del Nord el 39,13% (cf. CAIADO, 1997). Les estadístiques sobre migracions internacionals tot just capten
generalment els emigrants oficialment reconeguts.
Malgrat això, se sap que els principals moviments
internacionals de persones impliquen, avui dia, emigrants en situació irregular.
Globlalització i clandestinitat
En el context de l’economia globalitzada, amb el
neoliberalisme, els mercats s’integren donant lliure
circulació a les mercaderies, capital i serveix. No
obstant això, contradictòriament, es basteixen cada
vegada més murs insuperables que tenen per objectiu impedir la circulació de les persones. Les mateixes desigualtats socials que propicien el desplaçament d’empreses i mercaderies de mercats
desenvolupats cap als menys desenvolupats, es
troba a l’arrel dels processos de circulació clandestina de migrants en el sentit invers, o sigui, dels països
pobres als països rics.
Per regla general, les migracions il·legals són vistes
com un problema. Mesures de control immigratori
s’han portat a la pràctica pels països d’immigració,
especialment als EUA i a Europa. El tema de les
migracions no documentades ha influït en les relacions bilaterals i multilaterals entre les nacions, incloent els blocs (NAFTA, MERCOSIR, CEE, etc.) Al costat de les migracions clandestines creix la indústria
de la immigració: obtenció de documents falsos,
facilitació del retorn de divises, préstecs de diners
pel viatge, entre d’altres “serveis” (cf. HUGO, op.cit).
Investigadors i integrants de Moviments de Defensa
dels Drets Humans han portat a la llum pública proves irrefutables de l’involucrament de bandes internacionals en el contraban de persones, especialment
dones i nens. Moltes vegades, aquest tipus de contraban es barreja amb el tràfic de drogues. No obstant això, les mesures de control de la immigració
clandestina creen generalment problemes als immigrants, i ni de lluny aborden el problema dels infractors, que continuen actuant lliurament.
Les migracions clandestines són, en definitiva, el rostre més cruel de la superexplotació del treball en el
context de globalització dels mercats que caracteritza aquest final de mil·lenni.
Preparant la resistència en el desert
L’èxode dels emigrants i “desplaçats” del nostre continent prepara en el desert una història de resistència.
Els migrants són comunicadors d’experiències, de
lluites. Ensenyen i aprenen. Van teixint els camins de
63
les seves vides en una xarxa de solidaritat. La migració ensenya a trencar amb les velles estructures de
control, a afrontar situacions noves. Els migrants
obren esquerdes en els murs que es basteixen. Però
hi ha una amenaça: la dispersió, la pèrdua de memòria, la negació de si mateix. Davant d’això es fa
urgent la lluita per la ciutadania, per la llibertat d’expressió de la cultura, de la fe. Creuant les fronteres
nacionals, artificialment construïdes, els migrants es
reconeixen en la mateixa lluita, en el mateix secret,
gestant nous dies. El somni de bolívar, com el de
Moisès, d’ajuntar el poble i invertir la piràmide està
en marxa. En aquest moment en què estem vivint el
desert d’un projecte selectiu que menysprea els treballadors, és hora ja d’un nou èxode. És hora d’apoderar-se de la terra, de prendre possessió de nosaltres mateixos.
La fraternitat
i els aturats
Una campanya per a ser imitada
La “Campanya de la Fraternitat” és una campanya
que promou anualment la Conferencia Nacional de
Bisbes Brasilers de l’Església Catòlica proposant un
tema per a ser aprofundit i practicat d’una manera
especial durant la quaresma. Modèlica en els seus
plantejaments, exitosa en la seva realització, és una
iniciativa digna de ser tinguda en compte com a
inspiració per altres Esglésies del Continent.
Aquesta és la orientació donada per la realització de
l’any 99.
Alguns objectius de la campanya
Contribuir que la comunitat eclesial i la societat es
sensibilitzin davant la greu situació dels aturats.
Denunciar el model neoliberal excloent que intensifica l’atur estructura, imposa un patró de consum insaciable i exacerba la competència i l’individualisme,
Anunciar una societat basada en nous paradigmes,
on la persona humana sigui el centre i la vida no es
subordini a la lògica econòmica; en la qual el treball
no es redueixi a simple supervivència, sinó que promogui la vida, en tots les seves dimensiona;
Comprometre l’Església amb iniciatives que construeixin una cultura de la solidaritat;
Estimular un ampli moviment de solidaritat per mantenir viva l’esperança dels quals afronten directament
el problema, promovent iniciatives concretes de treball i renda.
64
Elements antropològics
La tirania del mercat amb la creixent desigualtat
econòmica, per la concentració de la renda i l’empobriment i exclusió de la majoria del poble. A part, les
conseqüències desastroses en el camp ètic i moral
amb l’abús del poder i del plaer.
Ser persones. El procés educatiu acompanya i
assessora la persona en el seu creixement i la recerca de la seva maduresa en les relacions amb si
mateixa, amb els altres, amb la naturalesa i amb Déu,
en una contínua i dinàmica descoberta de l’equilibri
en el seu domini de si mateix, en les dimensions físiques, psíquica i espiritual, amb un savi ús de les
seves potencialitats corporals, afectives i relacionals,
intel·lectuals i volitives.
La recerca de la felicitat. És intrínseca a l’ésser humà.
Hi ha un ethos natural dins cada persona que li fa valorar la vida, estimar, defensar-se del sofriment i de la
mort, construir per a si mateix i per als altres condicions
essencials per gaudir del miracle de viure i estimar... Hi
ha encara una recerca del sentit de la vida, tant per l’aquí històric com pel més enllà de la mort.
Fonaments falsos. El neoliberalisme és la ideologia
que avui està estructurant la manera de viure personal i col·lectiva a partir de la divinització del poder, del
diner, del plaer, del saber opressor i per l’afany malaltís de lucre, que passa per sobre de la dignitat humana i fins la pròpia vida.
La manipulació de la religiositat. És fàcil explotar
econòmicament la religiositat i les religions, sobretot
a partir d’allò sagrat, del misteri i de la fragilitat humana, manifestada en les malalties, en la maca d’amor,
la misèria, la por del mal i de la mort.
Elements bíblics
La clau de tot és estimar. La síntesi de la felicitat de
l’ésser humà en el manament major: “estima Déu
sobre totes les coses” i “estima el proïsme com a tu
mateix”. En aquest horitzó el treball i les relacions de
treball, lògicament, estan en funció de la qualitat de
vida de cada persona, de la seva família, de la comunitat i de tota la societat.
Treball i descans. Són elements integrants del fet de
viure, ja que Déu treballa i descansa.
El “Jubileu”. El seu contingut: a) el descans; b) la intimitat de la família; c) dedicar-se a Déu; d) el perdó
dels deutes; e) l’alliberament dels esclaus; f) la reforma agrària.
Treballar la terra. El comandament bíblic: “multipliqueu-vos, creixeu, domineu la terra” (Gn 1,28) és per
a ser llegit a partir del do primer i més gran, que és
Déu mateix. La terra és en funció de la glòria del Senyor Déu i és a Ell a qui l’ésser humà dóna comptes de
com la tracta. Està al servei de l’ésser humà, no pot
ser ni idolatrada, ni dimonitzada, ni esclavitzada.
El rescat. Un dels punts del Jubileu és el conjunt de
lleis i orientacions sobre el rescat: germà o parent
empobrit que resta devent, terra o casa hipotecada,
jueu esclau d’estranger, parents pobres forçats a ferse esclaus de parents millors situats. I si no hi hagué
forma de rescatar ningú, Déu obliga, en l’any jubilar,
que aquesta persona quedi lliure de tots els seus
deutes (Lv 25,54).
Profetisme i treball. És impressionant la defensa
dels profetes en la defensa intransigent de l’empobrit, esclavitzat o exclòs. El dejú agradable a Déu,
segons Isaïes, és deixar anar els paranys injustos,
donar llibertat als oprimits, trencar tot tipus de jou,
repartir el pa amb l’afamat, acollir a casa els pobres
sense sostre...
Jesús obrer-treballador. Jesús treballà amb les
seves pròpies mans, des de nen, per aconseguir com
tot ésser humà, el pa de cada dia.
El meu Pare treballar sempre. (Jn 5,17)
La “subversió” de Jesús. La paràbola sobre els
obrers desocupats conté el paradigma més revolucionari proposat per Jesús per a la regulació de les
relacions de treball: “Aneu vosaltres també a treballar
a la meva vinya i us donaré el que sigui just”. I tots
reberen el mateix sou. “No puc fer dels meus béns el
que vulgui? O em mires amb enveja perquè sóc bo?”.
Així, els darrers seran els primers i els primers,
darrers (Mt 20,1-15).
El Messies i el Regne. El regne del Pare, anunciat
per Jesús i pel qual Ell donà la vida, ha d’esdevenir ja
aquí a la terra, en la vida concreta de les persones,
en la vida del poble, tenint la seva plena realització en
l’eternitat feliç. Aquí i ara, ha d’esdevenir el regne de
Justícia i de misericòrdia, el Regne del perdó, on els
pobres tenen veu.
Elements de teologia
La dignitat humana, amb la seva vocació integral,
bé de tota la societat, ha de ser respectada i promoguda. L’home, en efecte, és l’autor, el fi de tota la vida
economicosocial (Gs 63)
El contrast economicosocial: cf GS 63
L’Església decideix actuar: A Medellín (1968), a l’aplicar l’ensenyament de GS 63 escoltà el clam sord
dels empobrits i assumí la mateixa decisió de Hiavé
en front de l’esclavitud que el poble vivia. D’aquí l’opció evangèlica preferencial pels pobres.
El cant de Maria. El Magnificat ens presenta a Maria
dient que Déu realitzarà la justícia enderrocant dels
trons els poderosos i elevant els humils, acomiadant
amb les mans buides els rics i saciant de béns els
afamats (cf Lc 1,49). Ella, a qui Jesús elogia al dir que
és la seva mare perquè fa la voluntat del Pare, ens
dirigeix constantment la invitació urgent: “feu el que
Ell us digui” (Jn 2,5) i el que Jesús ens dirà sempre és
per viure, amb radicalitat, el Manament Major d’Amor
a Déu sobre totes les coses i el proïsme com Jesús
mateix ens estima. (Jn 13, 34ss).
L’èxode del camp
al camp
Empedreïts, eterns caminants...
Joao Pedro Stédile, Líder del MST
Des que aquí arribaren els colonitzadors europeus, la
història del poble llatinoamericà és una història de
migrants. Però, quina estranya història! Al cap i a la fi
vivim en un enorme continent territorial i, malgrat que
som molts milions, l’Amèrica Llatina registra una de
les menors densitats de població de tots els continents. O sigui: hi ha molta terra, per a tots!
Aleshores, per què vàrem haver de passar 500 anys
caminant d’un costat a l’altre, sempre expulsats? Un
èxode etern de generació en generació. I quan semblava que ens acomodàvem, sorgia de nou un senyor
totpoderós que, una vegada més, ens expulsava.
Aquesta constant migració està necessàriament vinculada als models econòmics que les elits implantaren als nostres països. El model econòmic és la
manera com les classes dominants procuren d’organitzar la producció i les relacions socials a la societat.
D’ençà de la invasió de Colom fins a mitjans de 1930,
les nostres societats colonials varen seguir els dictàmens de les metròpolis. I aquí es va implantar el
denominat model agroexportador. I, en alguns països, el model mineroexportador. És a dir, al nostre
continent li tocava de produir tan sols mercaderies
que interessaven a les elits de les metròpolis, i no els
béns necessaris per al nostre poble. Foren així obligats a produir només coure, plata, ferro, diamants, or.
En altres llocs foren obligats a produir només sucre,
cotó, cafè, cacau, cuir, tabac.
I, quin era el paper del poble nadiu en aquest model?
Empresonat, massacrat i traslladat com a esclau a
les mines o a las grans plantacions. Als residents,
una única sentència: mort! Per això va fer falta mà
d’obra. Anaren aleshores a buscar una altra part del
nostre poble: milions d’africans portats presoners de
l’altre costat de l’Atlàntic. I, una vegada eren al nostre Continent, de nou traslladats, portats d’un costat
a l’altre, com simples mercaderies. Separats de la
cultura, de la família, de qualsevol arrel. I, més tard,
anaren a buscar una part més del nostre poble: els
pobres camperols exclosos d’Europa. Allà ja no hi
havia lloc per a ells. El pobre sempre és destorb per
al desenvolupament. L’única alternativa era emigrar
cap a Amèrica, abans de morir-se de fam.
1930-1980
El model agrominerexportador va entrar en decadència. Ja no hi havia lloc per a l’esclavitud. Sorgeix una
nova elit. Les burgesies industrials derroten les oli65
garquies rurals i implanten un nou model econòmic:
la industrialització. Més del 80% del nostre poble
vivia encara en el medi rural. Però ara, a les ciutats,
fa falta mà d’obra barata per a la indústria. A emigrar
novament! Expulsats de la terra o atrets per la il·lusió
d’ésser millor explotat, milions de persones foren
novament obligades a sortir de les seves cases. Del
1930 al 1980, l’Amèrica Llatina va invertir completament la ubicació del seu poble. Quasi tots els països
passaren a tenir menys del 30% de la població en el
medi rural. Un èxode espantós. Milions de famílies
abandonaren les seves comunitats rurals i sortien
cap a les ciutats. L’Amèrica Llatina es va urbanitzar
en 50 anys, en la mateixa proporció que Europa i els
EEUU ho feren en 250 anys...
L’èxode rural no fou un procés natural d’aglomeració
social: fou una expulsió. I per a les elits dominants no
era cap problema inflar les ciutats amb mà d’obra
regalada: era un objectiu. Marx havia descobert – i
els capitalistes ho aprengueren- que com més gran
fos l’exèrcit industrial de reserva i la recerca de feina,
més petits serien els salaris pagats i més grans les
taxes de benefici. És fàcil constatar-ho, perquè a la
majoria dels nostres països fins avui el salari mínim
mensual no passa de 120 dòlars. Mentrestant, els
països capitalistes més avançats arriba als 1,500
dòlars per a les funcions més simples.
Les nostres ciutats s’inflaren. En poques dècades,
ciutats modestes com Sao Paulo, Lima, Rio de Janeiro, Bogotà, Managua, Mèxic, Santiago, Buenos
Aires, Salvador... es transformaren en metròpolis
inhabitables. Al Brasil, la causa mortis principal de les
persones entre 15 i 40 anys és l’assassinat. I el nombre d’homicidis per cap de setmana a les grans ciutats sobrepassa el volum de morts de les guerres
modernes. El poble es mata, ¡sense saber per què!
Un nou model en procés d’implantació
Malgrat tot, el model d’industrialització no va distribuir riquesa, no va treure al nostre poble de la pobresa, no va desenvolupar els nostres països. Va entrar
en crisi també. Les elits adoptaren aleshores un altre
model: obrir els nostres mercats i subordinar totalment les nostres economies als interessos del capital
financer internacional. Finalment “ens hem convertit
en mercats emergents i les inversions del capital
internacional poden desenvolupar els nostres països”, diuen els tecnòcrates de torn. Somniant només
en Miami i París...
I quin destí li reserven al nostre poble? Emigrar novament. Diuen que l’agricultura no té futur, que està
endarrerida, que produeix “només” matèries primeres i aliments. El futur és la informàtica. Els interessos. La Borsa. I no hi ha lloc per als pobres i els camperols. Sota l’empara del capital financer, les elits ara
prediquen que hem d’aplicar l’exemple nord-americà
per desenvolupar l’agricultura: grans propietats
66
exportadores i uns quants petits agricultors subordinats. És l’agroindústria. I en aquell model hi cap
només un 8% de la població, que aleshores pot continuar en el medi rural. Però, i els altres? Les elits ofereixen un bitllet d’autobús, de tren, un cistell bàsic...
A l’Amèrica Llatina torna a estar en voga una nova i
creixent onada d’emigració que transformarà les
nostres ciutats en inferns terrestres.
Ja no hi ha lloc per als pobres, ni al camp ni a la ciutat. En som simplement exclosos!
Molts ho abandonaren tot. S’arriscaren a infiltrar-se
en el paradís nord-americà, per ser encara més
explotats. Altres canvien de pàtria. Els brasilers busquen el Paraguai i Bolívia. Els paraguaians i bolivians
busquen Buenos Aires. Els centreamericans pugen
desesperats cap al Nord; qui sap?. Potser algun dia
arribin a la Meca de Miami! Els uruguaians, encara
més agosarats, marxen cap a la llunyana Austràlia.
Els panamenys il·lusos somnien encara tenir feina al
canal usurpat pels gringos. Uns altres milers es
transformen en “mules” per transportar la droga,
consumida àvidament per la classe mitja nord-americana, feta Sodoma i Gomorra.
La tenacitat
Entre els indígenes dels boscos brasilers hi ha un
refrany antic per explicar solucions quasi irresolubles.
Diuen que en aquelles circumstàncies: “Si corres, t’atrapa; si no, se’t menja”. Què s’ha de fer aleshores?
En aquests casos – ens ensenyen- “només hi ha una
solució: menjar-se la fera”.
Aquesta és la lliçó que milers de pobres i sense-terra
del Brasil, de Chiapas, de Paraguai, de Guatemala,
de Perú, de l’Equador, de la Nostra Amèrica, han
après. No hi ha altra sortida. És necessari “menjar-se
la fera”. És a dir, reocupar les nostres terres. Enfrontar-nos al latifundi. És necessari que ens enfrontem al
model neoliberal. I per això es multipliquen les ocupacions massives de terra, espantar la sobèrbia de
les elits. I ha hi ha ocupacions de fàbriques, escoles,
terrenys abandonats, edificis.
El clamor per “ocupar, resistir i produir” ressona pels
camps i prats improductius, com un senyal de tenacitat i rebel·lia.
I per quin motiu volem reconquistar la terra? Només
per tornar a ser camperols? No. Com deia el poeta de
l’Araguaia: Terra és... més que terra. Terra és ciutadania. Terra és poder. Terra és cultura. Terra és territori.
Terra és plantar arrels. Lluitar contra l’emigració. Deixa
de ser animals que es desplacen de galliner en galliner
a l’arbitri del senyor de les terres.
Terra és vida. Terra és autonomia. Terra és treball. Terra
és futur. Terra és criar els fills amb dignitat. Terra és
salut. Terra és saviesa. Terra és igualtat de drets.
Certament els pobres de l’Amèrica Llatina rescriuran la
història. Tard o d’hora ens alçarem. Ocuparem totes
les terres. Improductives. Esclavitzades. Ocuparem el
nostre país. Les nostres arrels. Els nostres somnis. Els
nostres ideals. I demostrarem que les elits minoritàries
no tenen futur, perquè no saben somniar. No saben
què és la solidaritat.
La dona llatinoamericana a l’exili
Lucía Pedrosa De Pàdua
Novamericana, Brasil-Argentina
LA CASA DE L’ESCLAVITUD, LA CIUTAT ESCLAVA
Les dones són les més perjudicades per la implantació dels models neoliberals de desenvolupament a la
nostra Amèrica Llatina. Pateixen les taxes de desocupació i de subocupació més elevades, ocupen els
nous llocs de treballa en els sector més improductius
i de baixa remuneració, els pitjors salaris. La davallada de la despesa social i de l’ocupació pública afecta sobretot la seva salut i la dels seus fills.
“Senyor, si de veritat em mires amb bons ulls, vine i
camina enmig nostre; encara que siguem un poble
rebel, perdona els nostres errors i rep-nos com els
teus hereus” (Ex 34,9).
Mentre duri la persecució sexual, la prostitució infantil, la pornografia, l’explotació i l’esclavitud sexual, les
violacions provinents de prejudicis socials com el
racisme, la xenofòbia, la neteja ètnica, els extremismes religiosos, el tràfic internacional de dones i de
nenes a l’Amèrica Llatina, etc., el simple fet de ser
dona continuarà essent, en sí mateix, una esclavitud
potencial amb gust de sang i de lluita.
“Aixeca’t i posa’t al front d’aquest poble perquè vagi
a prendre possessió de la terra que vaig prometre als
seus pares”. (Dt 10,11)
Mentre hi hagi dones que morin en avortaments i per
causes relacionades amb la maternitat, veurem el
retrat d’una societat que rebutja els seus fills i tanca
les portes a una vida digna per a tothom.
Fins quan les adolescents seran víctimes d’actituds
socials negatives i seran discriminades en l’accés a
l’educació i a la tecnologia? Fins quan la seva incorporació al mercat del treball comportarà per a la dona
l’assumpció d’una doble jornada de treball real? Fins
quan els mitjans de comunicació continuaran propagant una imatge negativa de la dona?
LA PROMESA
Desperta, dona, i endavant! Que es despertin i es
preparin les noves generacions. Javeh s’ha compromès amb tu i t’ha escollit... i ho ha fet perquè t’estima
(Dt 7,7-8). “Et concedirà molts fills i collites abundants” (Dt 7,13). A la terra promesa, menjaràs “el pa,
que mai no serà racionat, i no et faltarà res” (Dt 8,9).
Endavant, porta a terme la teva travessia!
LA TRAVESSIA
En una família diferent
Una travessia que cada vegada es fa amb major solitud, per l’adquisició d’una major autonomia, però
també per l’abandonament. Pel cap baix, una de
cada cinc llars a les nostres ciutats té una dona de
cap de família. Al Carib, dues de cada cinc. El grup
de mares adolescents caps de família és el més vulnerable: per ser caps, per ser joves, per ser pobres.
Una travessia que altera els models culturals. Creix el
nombre de dones que, després de processos de
divorci i de separació no tornen a formar parella, el de
solteres, el e vídues que viuen de forma independent.
Cada dia és més gran, a les ciutats, el nombre de
llars encapçalades per dones vídues.
Més preparades
Dona, “recorda’t del camí que Javeh, el teu Déu, et va
fer recórrer en el desert durant quaranta anys” (Dt
8,2). Hi ha victòries en aquesta travessia. La dècada
del 90 va portar una millora considerable en el nostre
accés a l’educació, a diversos nivells. En l’educació
primària la diferència és mínima i en la secundària,
sobretot a les àrees urbanes, és molt petita. En l’ensenyament superior, aproximadament el 48% de l’alumnat són dones. En els estudis tradicionalment
considerats masculins també hi ha hagut un cert
augment de les matriculacions femenines.
Tot i que en les generacions adultes les dones són les
que pateixen uns índexs més alts d’analfabetisme (en
les estadístiques mundials dues terceres parts dels
analfabets del món són dons), les generacions més
joves van superant aquests desnivells. Malgrat això,
l’índex d’abandonament escolar és encara molt superior entre les dones, sobretot a les àrees rurals.
Alguns països es varen comprometre a incorporar
continguts no discriminatoris amb relació a la dona en
la selecció de llibres de text. Es va ampliar el sistema
d’escoles mixtes, tot qüestionant el prejudici d’una
major intel·ligència i capacitat de treball dels homes.
Amb més atenció a la dimensió pública, tot i que...
Actualment hi ha més espais on discutir sobre polítiques de gènere, tot i que els conflictes d’interessos,
la diversitat cultural de cada país, la multiplicitat
d’actors socials i polítics que hi han de prendre part
en dificultin la seva implantació.
En un camí propi, construint solidaritat trencant
resistències...
“T’he conduït per aquest desert gran i terrible, ple de
serpents i escorpins, terra àrida sense aigua. Però per
a tu la va fer brollar d’una roca mare” (Dt 8,15).
Dona, la teva responsabilitat en la subsistència ha augmentat: ho diu la maternitat adolescent que el teu company no ha assumit, el fet tan comú que els fills barons
67
no tinguin cura dels vells ni dels malalts i la mateixa
necessitat d’incrementar el pressupost familiar.
La renda de les dones més pobres es distribueix de
manera més equitativa entre els membres de la família
i es destina quasi totalment al consum de la família.
Una bona part de les dones amb un nivell d’educació
alt participa en el mercat de treball generant bens i
serveix per a la societat i renda per a la unitat familiar. Que no s’oblidin de contribuir a una societat més
solidaria...
En els moviment socials per la terra, per la ciutadania
i per unes millors condicions de vida, allà hi ha sempre la dona. A les esglésies és majoria , tot i que el
seu servei no sempre es valora i que sovint se la mira
amb recel quan adquireix responsabilitats. A les
comunitats eclesials de base, les dones consoliden
espais de participació més igualitaris.
En la distribució de les tasques domèstiques hi ha
una menor resistència quan es tracta de compartir la
cura dels fills, i en canvi és molt difícil de fer-ho amb
el treball de la casa. Aquest fet marca la diferència
entre generacions.
“D’allà varen anar a Gudgoda, i de Gudgoda a Yotbata, terres d’aigua i de rierols.” (Dt 10,7).
El periodisme de gènere manté la seva veu independent, combat la imatge negativa de la dona com a
objecte sexual, omple el buit d’informació sobre les
seves lluites i necessitats i recrea la imatge de la
dona, tal com ho ha fet , per exemple, en posar de
manifest la situació de les dones indígenes de Chiapas.
Seguiu, avanceu, travesseu “el Jordà per a prendre
possessió de la terra de Javeh us dóna: vosaltres la
rebreu i us hi establireu” (Dt 11,31). “Però so oblideu
Javeh i seguiu altres déus, si els doneu culte i us hi
rendiu, us adverteixo des d’ara que morireu inevitablement” (Dt 8,19).
L’ALIANÇA
“Ara mateix vull signar una aliança: faré, davant de
tot aquest poble, els prodigis més grans que mai no
s’han fet a cap altre país i per a cap altre poble” (Ex
34,10). “Vosaltres cremareu les imatges dels vostres
déus” (Dt 7,25).
Cap travessia es farà sense canvis en la vida quotidiana. Són compromisos permanents, aliances de dona
a dona, de dona a home, d’home a home.
Cal parlar de la diversitat ètnica i cultural e les dones
indígenes amb el seu propi llenguatge (quítxua,
aymara, q’eqchí, etc. ). Cal buscar expressament la
participació de la dona en nous espais socials i polítics. La tendresa, la generositat, la seguretat en si
mateix, definitivament reconeguts com a valors
humans, no com a valors atribuïts a una suposada
naturalesa femenina o masculina.
I, per damunt de tot, cal caminar amb esperança i
amb empenta, com a dones capaces de transformar,
68
de rescriure la història i de refer la cultura. De crear
ciutadania, respecte, realitats de poder i de discurs.
De mirar amb esperit crític la cultura creada per l’altre i de sembrar un nou univers imaginari sobre la
nostra identitat i sobre el nostre paper a la societat.
En nom de Déu: que
acabi la repressió!
III Fòrum Interfranciscà
El senyor ens va dirigir una paraula a les germanes i
els germans seguidors de Jesús segons el model de
Clara i Francesc, reunits a Zipaquirà (Colòmbia), de
l’1 al 3 d’agost de 1997.
“He vist el patiment del meu poble, desplaçat i errant
en la seva pròpia terra, massacrat i torturat sistemàticament, exclòs dels béns que Jo he creat per a
tothom. He vist que els mitjans de comunicació
actuen com a veu i consciència de l’estat, validant i
reproduint la seva lògica, traient la responsabilitat en
aquests fets, provocant que el poble assumeixi, interioritzi i accepti com a veritat la realitat manipulada i
desvirtuada per vosaltres”.
Ai de vosaltres, els caps d’estat!,
Que legitimeu un sistema opressor i impediu la lliure
expressió de les opinions i dels fets reals, destruint
somnis, vides i projectes, que utilitzeu els mitjans de
comunicació com a instrument per justificar les vostres aberrants pràctiques en contra dels més desprotegits i dels que vosaltres mateixos excloeu, que
emmascareu la veritat per generar oblit i quedar
impunes dels crims que cometeu...
PERQUÈ JO, SENYOR DE LA VIDA, US PASSARÉ
COMPTES DE LES VIDES INNOCENTS.
Ai de vosaltres, els propietaris dels mitjans d’informació i dels grans gremis econòmics, que prioritzeu els
vostres interessos econòmics, polítics i ideològics
sobre la veritat, que compreu consciències, que us
aprofiteu dels sentiments del poble per interioritzarlos una realitat desvirtuada i injectar-los el verí de la
mentida, que creeu imatges i ídols falsos, que transformeu la veritat en engany, la justícia en impunitat, la
llibertat en uniformisme, la bellesa en barbàrie; que
ometeu fets i víctimes, fent-vos còmplices dels criminals; que us burleu de les víctimes, les assenyaleu i
les estigmatitzeu...
PERQUÈ JO, SENYOR DE LA VERITAT, US CONFONDRÉ EN LES VOSTRES MENTIDES.
Ai de vosaltres, els directors i periodistes dels mitjans
de comunicació!, que veneu les vostres consciència
gràcies a tantes vides innocents; que no compareu
les fonts d’informació i no contextualitzeu les notícies, i amagueu així la realitat dels fets; que serviu a
un model mort; que durant la nit premediteu la notícia i al matí la convertiu en “veritat”...
PERQUÈ JO, SENYOR DE LA JUSTÍCIA, US FARÉ
CALLAR I US TURMENTARÉ AMB LA VERIAT DELS
INNOCENTS.
Ai de vosaltres, pastors de l’Església!,
Que silencieu els crims per mantenir els vostres privilegis, que tanqueu els ulls i tapeu les vostres orelles
per justificar el silenci de la vostra boca, que us feu
còmplices del sistema d’injustícia i impunitat...
PERQUÉ JO, SENYOR SANT, “US AIXECARÉ PER
DEIXAR-VOS CAURE DESPRÉS, LLUNY DE LA
MEVA PRESÈNCIA, TIRANT SOBRE VOSALTRES
UNA VERGONYA ETERNA, UNA TACA QUE MAI
S’ESBORRARÀ” (Jr 23,39-40).
Ai de vosaltres, poble!,
Que accepteu sense crítica el que rebeu; que permeteu que us imposin els antivalors que destrueixen la
cultura solidària; que us oblideu dels germans que
pateixen i preferiu una realitat fictícia...
PERQUÈ JO, SENYOR DE LA PAU, NO DEIXARÉ
IMPUNE EL VOSTRE OBLIT NI LA VOSTRA INSENSIBILITAT.
Feliços vosaltres!,
Si arrangeu el mal provocat, construint noves alternatives de comunicació, emissores comunitàries, diaris
populars, butlletins solidaris; si recupereu, escriviu i
escampeu la memòria històrica d’aquells que us van
precedir en la lluita per la justícia; si amb la astúcia i
enginy sou capaços de crear alternatives i construir
una lògica de resistència i combat.
Si us solidaritzeu amb els vostres germans i germanes, víctimes de la barbàrie del sistema, si en comunitat, construïu ideals, projectes i somnis; si us ajunteu al projecte comú d’una societat més justa i
fraterna...
PERQUÉ JO, EL VOSTRE DÉU US FAIG PARTÍCIPS
DEL MEU REGNE.
Paraules del sud
Pere Casaldàliga
Per a la nostra generació també pot ser certa ?la
frase de Chesterton: “Cada generació és ?salvada
pel sant que més la contradiu”.
Jo sóc la meva solitud i Tu la meva companyia.
Som la soledat que suportem, que acollim, que compartim, que repercutim.
Anem de soledat en soledat, fent-nos, alhora, companyia...
Cada dia sé menys coses. Cada dia sospito més
coses.
El macroecumenisme ens provoca un ?saludable
“malestar” de Déu: Ell ha de ser més ?gran, millor, un
altre.
S’ha definit l’eucaliptus com “un arbre ?perfectament
neoliberal”: creix de pressa, ho ?mata tot al seu voltant i solament enriqueix unes ?quantes persones.
Abans, durant i després dels “mestres de la ?sospita”, hi ha els testimonis de l’Esperança.
Michael Candessus, director general del ?FMI, confessa que “hem passat d’un?fonamentalisme de l’Estat a un fonamentalisme ?de Mercat”.
El neoliberalisme no fa màrtirs, fa difunts.
Algú ha dit que les grans ciutats encara no ?són prou
grans perquè hi ha molta gent que no ?hi cap...
Som sempre el mateix riu, però amb aigua diferent.
El gran desafiament per a l’ecumenisme total és promoure la unitat en la diversitat:?dins la pròpia Església?entre les Esglésies?en la Humanitat
A l’Evangeli i a l’esquerra els toca ser a l’oposició.
Déu és l’element més globalitzador que hi ha en el si
de la Humanitat.
La qualitat de vida no arribarà mai sense l’ètica.
Per primera vegada la Humanitat se sent –bé i malament- una sola Humanitat.
L’esperança, com alguns arbres de l’Amazònia, sols
creix en comunitat.
Ara en el món sovint és hivern, però fa olor de primavera.
El Déu Altre sovint és realment l’altre.
No confonguem el simbolisme amb el màrqueting.
El dimoni pot ser la millor disculpa que hàgim trobat
els humans.
El desideòleg sol ser el més gran ideologitzador.
El meu déu pot ser el meu major ídol.
Confia més en la teva esperança que en la teva pròpia fe.
EL SONET
Encara el sonet, perquè no ha passat la seva força de
concentració, perquè el sonet és sempre una peça
d’orfebreria, perquè diu molt més amb menys paraules.
?Cuan transparenta una resplendor de Déu,?I estordeix el gira-sol del pensament, ?quan és més profund el crit que la veu ?I més sorda la ira que el turment.
Quan el silenci apressa, quan, obaga, ?es roba al
raonament la veritat ?i rellisca en el marbre la paraula, ?quan l’espera cruix d’orfandat??I cal acollir la
pau i retornar-la, ?desar la petxina i lliurar-ne la perla,
?dir-se i resguardar-se, amb tanta mida...??Sempre,
poeta, hi ha lloc per al teu secret ?de mastegar la
polpa de la vida ?amb totes catorze dents del teu
sonet.
69
COLOM D’AYACUCHO
Un camperol de l’agitada regió peruana d’Ayacucho,
torturat fins a les portes de la mort, em va enviar un
colom de fang fet amb les mans artesanes, aquest
que ara presideix la capella de casa nostra.
?Mà de fang inca, massa pura ?de terra, aigua i sol,
da sang d’humà, ?provada en la pobresa i en la tortura, ?antiga i precursora del demà.??Colom missatger, tu de quins nius, ?de quins diluvis, de quines
arques véns? ?Amanyac, marruc, dels nostres morts
nadius, ?quins vols, per aixecar-se encara en
tens???Als peus de la callada Eucaristia, ?colom
sentinella, nit i dia, ?quina veu vents tu que jo no
entenc,??Torcaç atent, colom, al cor del Vent,?“guacal” de la memòria, sagrament, ?colom d’Ayacucho,
amic absent?
PERÒ, HAURÉ ESTIMAT?
Hom, que és solter, que hi caben totes dues possibilitats; no estimar ningú en concret, o estimar tots i
totes amb l’amor major.
?No hauré fet l’amor, no hauré engendrat, ?la glòria
humana d’engendrar. El meu nom ?no donarà nom a
ningú. No hauré estat ?un home, en el sentit cabal del
món, hom.??De solitud en solitud vaig migrant,
?sense cap altra llar que el vent i servir, ?el Teu avui
voraç haurà estat el meu quant; ?la meva pau navegant, el Teu albir.??T’hauré estimat prou a tu, amor,
amat ?fent l’amor d’altres mil diverses formes, ?tot
buscant-te en la nit i en el pecat,??Tot sentint-te en
el crit i en la ferida, ?reconeixent-te sempre amable
en tots, ?donant-te nom en ma petita vida?
VOLENÇA DE TU
Ja se sap o, millor, es creu: Déu és alhora presència
i absència, l’ombra infinita de la seva infinita llum.
?De Tu a Tu, traginant l’existència?com una creu, una
celebració breu, ?com un beneït misteri de volença
?de Tu a Tu entre fogueres i neu,??Amb l’afany de
sorprendre la teva ombra ?entre els llums d’aquesta
nit tan fosca, ?cansat i exultant sols d’aventura ?el
diví animal que en mi detura??La carn assedegada
de tendresa, ?humana collita que encara verdeja,
?terra i mort endins, amunt la vida,??Aquest silenci
ple de paraules, ?aquesta cansada solitud que llaures, ?de tu a Tu, amb ta presència esquiva.
Oració i saviesa
indígenes
ORACIÓ DELS INQUES BUSCANT DÉU
Escolta’m, des del mar de dalt on et trobes, des del
mar de dalt on ets.
70
Creador del món, terrissaire de l’home, Senyor dels
senyors, a tu, amb els ulls que desesperen per veure’t o per pures ganes de conèixer-te, perquè en veure’t jo, coneixent-te, considerant-te, comprenent-te,
tu em veuràs i em coneixeràs. El sol, la lluna, el dia,
la nit, l’estiu, l’hivern, no caminen en va, ordenats,
cap el lloc assenyalat i en bona hora hi arriben. A
totes bandes portes amb tu el teu ceptre de rei. Para
l’oïda, escolta’m. No sigui que em cansi, que em
mori.
RELIGIOSITAT IROQUESA
Tota la nostra religió consisteix a donar gràcies al
Creador. Això és el que fem quan preguem. No li
demanem que ens doni cap cosa. Nosaltres, senzillament li agraïm el món que ens donà, cada animal i
cada planta que aquí existeix. Li donem gràcies per
tot el que existeix, No pensem que sigui determinant
que existeixi cada arbre. Per això agraïm al Creador
que l’hagi col·locat aquí.
Demanem també per l’harmonia del món sencer.
Pensem que si no practiquéssim els nostres rituals
en aquesta Casa Gran, el món deixaria d’existir. Són
les nostres cerimònies les que garanteixen la continuïtat. Alguns poden no creure’ns; fins i tot poden
reiure’s de nosaltres, però aquesta és la realitat.
Cacic Shernandoah, president de la confederació
Iroquesa de les Sis Nacions
Recordant en Josep
Maria Cunill
Joan Albert Vicens,
Comitè Òscar Romero de Sabadell
En els anys de la revolució sandinista a Nicaragua, en
els temps també de la guerra bruta que martiritzava
els camperols de les muntanyes i les florestes nicaragüenques, molts amics que viatjàvem per aquelles
terres explicàvem la mateixa anècdota: si arribaves a
una petita cooperativa perduda en les serralades de
Matagalpa, si passaves per un assentament desavinent de la regió de Río San Juan... allà trobaves algú
que et deia: Por aquí pasó también un chele catalán:
Chema Cunill. Qué jodido este Chema Cunill!”. I d’en
Josep Maria contaven que era un tartamut entusiasta, apassionat de les causes revolucionàries i de l’Evangeli de Jesús. A l’esperançadora Nicaragua, en
Josep Maria hi va anar per a conèixer, escoltar,
acompanyar... Quan el vaig trobar a Basareny l’any
1985, ja retornat de Centramèrica, en unes jornades
de dejuni per Nicaragua, reclamava el dret dels
niques a la seva revolució –“cal que els deixem fer,
deixem-los tranquils”-, i donava testimoni dolgut de
les morts d’una guerra tan cruel, pagada per l’Imperi
del dòlar.
Cuba era l’altra estimada americana d’en Josep
Maria: amb tots els seus defectes, estava convençut
que Cuba era exemple de justícia i igualtat i que els
cristians cubans podien aportar moltes coses bones
a un procés de canvi democràtic que no malbaratés
allò que tenia de bo la Cuba revolucionària. Amb una
tenacitat molt seva va anar creant una xarxa d’amistat entre gent d’aquí i gent d’allà que ha servit després per obrir vies de solidaritat.
Molt temps abans, el jove Josep Maria Cunill havia
marxat cap a l’Àfrica a fer de missioner. El dia de l’arribada al continent negre el recordà sempre com el
més important de la seva vida. Amb una motxilla a
l’esquena i unes sandàlies als peus va recórrer infatigable els camins de Zimbabwe durant dotze anys.
Els seus companys missioners expliquen innombrables anècdotes que ens parlen d’un home despreocupat d’ell mateix, capaç de trastocar qualsevol projecte, qualsevol planificació, si així havia de satisfer
necessitats immediates de la gent pobre amb qui s’anava trobant.
Retornat a Catalunya va viure fins l’últim moment
fidel a unes quantes dèries que semblaven allarga-li
la vida quan la malaltia ja el colpejava amb duresa: el
treball com a educador en diversos instituts de formació professional, amb els nanos més difícils: “ el
que volen és que te’ls estimis”, assegurava; la solidaritat amb Centramèrica, que va canalitzar per mitjà
dels Comitès Óscar Romera; el comerç just i solidari
a la botiga d’Alternativa 3 a Manresa, on cada venda
era sobretot una apel·lació al compromís amb els
productors marginats del Sud; els viatges que organitzà perquè molts amics i companys catalans fessin
“l’experiència” de Nicaragua, Brasil, Zimbabwe,
Cuba...: “ si ho vius, et converteixes...”, comentava
convençut; la difusió de llibres: tot el recordem aconsellant-nos lectures “extraordinàries” mentre arrossegava una motxilla farcida amb les últimes publicacions de H.Küng, J. Sobrino, A. Nolan, P.
Casaldàliga... “la situació que vivim demana reflexió,
anàlisi, estudi,...”; i, per fi, aquesta Agenda Llatinoamericana que ell volia en català i que concebia com
un llibre-dietari de gent solidària, vehicle de sensibilització i de proclamació sempre renovada de les
nostres “causes”. Sense ell ara no la tindríeu a les
mans en la nostra llengua.
El Josep Maria estimava molt la gent i es feia estimar
molt. Per estimació a les persones i per fe evangèlica estava sempre disposat als canvis més grans, a
acceptar les experiències més noves, a donar els
tombs que calgués a la seva vida... Era molt divertit
veure’l dibuixar un somriure joiós i exclamar un “No
fotis!” davant qualsevol inesperada bona notícia. Era
entendridor també veure’l enamorat de la Pilar, companya amorosa fins l’últim moment.
Sempre va mirar la mort amb serenor. Si Teresa de
Jesús demanava a les seves monges que “s’empassessin” la mort, està clar que en Josep Maria la tenia
ben païda des de feia molts anys. És cert que estimava apassionadament la vida i sempre omplia el seu
futur de projectes, però creia amb fermesa que la
mort li representaria “una major naixença”; l’únic que
l’amoïnava de la mort era haver de romandre lluny
dels estimats. Com que pensava que el dia que morís
havia de ser “el segon més important de la seva
vida”, ens demanà als amics que la celebréssim amb
una festa.
Pere Casaldàliga ha escrit que en el moment de la
mort cal fer balanç dels amors que cadascú ha tingut. Aquesta és una bona mesura del gruix humà de
les persones. Àfrica, Nicaragua, Cuba, la Pilar, la
mare, la família, en Mateu, els amics, els nois de F.P.,
els empobrits de la terra... heus aquí els amors d’en
Josep Maria. Felicitem-lo. Ens felicitem també per la
seva amistat i per la seva companyia, que, creiem,
continuen ara que ja ha rebut per sempre la Vida.
L’èxode del camp
a la ciutat
Ciutats o anticiutats?
José Comblin, Bayeux, Paraíba, Brasil
En 40 anys 200 milions de llatinoamericans sortiren
del camp i anaren a viure a la ciutat. Pocs quedaren
en el camp. I malgrat això, encara són 100 milions els
que es preparen per anar-se’n també a viure on ja
estan els seus germans. Quina aventura! 200 milions
de persones lluitant i treballant sense treva per conquerir un trosset de terreny, recollir rajols, o fusta o
materials de rebuig per aixecar parets, buscar teules
o cartrons o qualsevol material per a fer sostre, i
durant anys millorar de mica en mica el seu tuguri,
favela, vilamisèria, poble lliure... qualsevol que sigui
el nom. Lluitar amb l’alcaldia, amb la policia, amb els
jutges, amb els propietaris... per a conquerir el dret
de viure a la ciutat.
Ciutat? Serà una ciutat?, o un campament? O un
camp de concentració? El que penetra en les àrees
perifèriques de Lima, o de Santiago, o de qualsevol
de les grans metròpolis llatinoamericanes, pensa: així
serà l’infern. Aquí hi ha l’infern. Poden viure persones
en aquest abocador?
Doncs sí, allí hi viu gent. Com poden viure en aquelles condicions? Quantes reserves d’energia tindrà
71
l’ésser humà per a poder sobreviure en aquestes
condicions!
Everaldo ve del camp i arriba a Recife. Fa pocs dies.
Rep la visita del cap del barri. Qui és el cap en les ciutats d’avui en dia? El narcotraficant, per descomptat.
El cap li comunica les instruccions per a poder
romandre en el barri i li dóna el salconduit. Everaldo
s’espanta. Caminant pel carrer es pregunta com
podrà educar els seus fills; aquí els nens només
juguen jocs de guerra: la policia contra els traficants,
i els traficants entre ells. Només parlen de violència,
armes, matar i morir. L’única realitat que els nens
coneixen.
Perquè a ala ciutat el que domina és el tràfic de les
grogues, de les armes, de tot el que és clandestí.
Borratxera, corrupció de les autoritats i de la policia,
depressions nervioses, crims, angoixes, assalts d’ancians per a robar-los la seva jubilació miserable...
A més a més, deixalles en els camins, pols, fang,
aigües brutes, nens jugant en l’abocador, crits, baralles a les cases... Sense comptar els nens assassinats, o els joves que es maten perquè pertanyen a
bandes diferents. Serà solament Rio de Janeiro? No!
Totes les grans ciutats són així.
Només hi ha dues professions que creixen sense
cessar: el comerç de drogues i la policia particular,
més nombrosa que la policia pública, en la qual ningú
confia.
I l’Església? L’Església ho sap? Només comença a
saber. Alguns. No el conjunt.
Estem a 1955. Rio de Janeiro, “la ciutat meravellosa”!
Congrés eucarístic internacional. Un triomf de l’Església, un triomf de l’organitzador, l’arquebisbe auxiliar de Rio, Helder Cámara. Obres i despeses faraòniques. Tallaren una muntanya per a treure del mar un
barri nou, el “aterro de Flamengo”, on es fa l’explanada per a la missa de cloenda. Només un problema:
els bisbes que celebren a l’altar tenen davant els ulls
una vista sorprenent: les favelas, exactament al seu
front. Després de la missa, l’ancià cardenal Gerlier
(Lyon, França) s’acosta a Helder Cámara i el felicita
per l’organització impecable del congrés. I afegeix:
“Per què vostè no col·loca tot el seu talent d’organització al servei dels pobres? Totes aquestes favelas
són un insult al Creador”. Per a Helder Cámara
aquestes paraules foren el seu camí de Damasc.
Donà un gir complet. Helder respongué al cardenal:
“aquest moment és el canvi en la meva vida. D’ara
endavant tot el que pugui ho col·locaré al servei dels
pobres”. Així l’Església descobrí la ciutat.
En aquells temps hi havia 150 favelas a Rio. Helder
Cámara pensava que en 10 anys la Cruzada San
Sebastián, fundada per ell per a afrontar el problema
de les favelas, podria acabar els seus treballs. Els
400.000 favelados haurien rebut una habitació digna
del ser humà. Avui dia, després de quasi 50 anys, les
72
favelas són innombrables i hi viuen 4 o 5 vegades
més habitants. Pitjor: el fenomen s’estengué a totes
les ciutats, no solament a les grans, sinó també a les
mitjanes.
Ara bé, al costat existeixen els paradisos de les classes riques. Barris privilegiats protegits, nets, urbanitzats segons el model de ciutats nord-americanes,
millor dit dels suburbis nord-americans de Nova Jersey, Los Angeles o de la carretera 123 de Massachussetts. Més encara: estan sorgint ciutats-paradís
envoltades de murs com en l’edat mitjana perquè
només puguin entrar les persones que tinguin passaport especial o com a mínim “bona aparença” (que
no siguin negres). Allà els privilegiats tenen els seus
shopping-centers que són els santuaris construïts
per a celebrar el culte al déu de la ciutat: el Diner. El
culte consisteix en comprar i consumir d’acord amb
la nova filosofia: ”consumeixo, aleshores existeixo”;
és el punt de partença de tot coneixement.
Si es pregunta a la classe mitjana de Sao Paulo:
“quin és el millor símbol de la ciutat?” contesten: l’avinguda Paulista. Ara bé, l’avinguda Paulista és la
Wall Street de Sao Paulo. Allà triomfa en les seves
grandioses catedrals el déu diner en les seves diverses manifestacions: City Bank of New York, Bank of
Tokio, Banco do Brasil, Bradesco, Itúa, etc., hipòstasi totes elles del mateix déu únic i vertader, el déu
Diner- que regni eternament!-.
Les persones que hi viuen mai han vist l’altra ciutat.
S’horroritzen només de pensar en la seva existència,
cosa que a vegades els periodistes recorden quan hi
hagué una matança fets per la policia. Quan dintre
dels seus vehicles passen per les rodalies dels barris
populars, la gent bé es cobreix el rostre amb la mà
per a no veure’s afectat per l’energia negativa que
surt d’aquests barris bruts. Per a ells un sol remei:
més policia i més presons!
Quina és la sortida? Qui donarà humanitat a les
poblacions de les nostres antiguitats? Ningú vindrà a
ajudar els seus habitants. Ells mateixos hauran de
buscar les seves solucions. Els mateixos exclosos i
oprimits hauran de donar-hi solució. Solució a la violència: organitzant la seva pròpia policia popular.
Solució a la manca d’allotjaments: conquerint terres,
drets, materials de construcció. Solució a la manca
de salut: organitzant els seus dispensaris. Solució a
la manca d’educació: organitzant l’educació dels
nens. Solució a la manca d’ocupació: organitzant treballs voluntaris i exigint col·laboració de les autoritats. No hi ha cap problema que les classes riques o
les autoritats públiques solucionin: no poden, perquè
tots els recursos són necessaris per a millorar la vida
dels poderosos. Mai no sobrarà res per als pobres.
Aquest, per si mateixos, han de lluitar i treballar, com
fan des de fa 40 anys.
Els Sants del segle XXI seran homes i dones, seglars,
que dedicaran totes les serves energies, tot el seu
amor per a construir, no ja la ciutat de rajols, sinó la
ciutat de ciutadans; de camperols expulsats de la
terra i perduts en els campaments... hauran aconseguit fer ciutadans lliures i actius que viuran en vertadera comunitat.
Àfrica en èxode
Pier Maria Mazzola, Director de “Nigrizia”
Continent de migracions, des de sempre. I de gent en
camí: per visitar un amic, per fer petits negocis, per
participar en un funeral, per trobar-se amb els
parents... “Caminar en parella és medicina”, diuen els
macua de Moçambic.
Continent de pobles en fuga, en aquest final de
mil·lenni: de les guerres i de la misèria. De pròfugs i
de desallotjats (té el primer lloc dels refugiats: quatre
milions i mig); d’emigrats en petits grups cap a Europa i els EUA (no solament braços, també cervells); de
noies deportades – en condicions de veritable esclavitud- a les voreres del sexe en els països del Nord;
de pagesos aglomerats actualment com sardines en
absurdes perifèries africanes (38% de la població en
el 2000), més clavegueres que barris. Com entorn del
centre il·luminat profusament de Nairobi:
“A Karogocho viuen mil persones amuntegades unes
sobre les altres en poquíssims quilòmetres quadrats.
I amb ells crides: Déu meu, on ets? Al vespre – ho
explica el P. Alex Zanotelli, que des de fa deu anys viu
en una cofurna igual que les altres -, celebrem l’eucaristia en els tuguris dels que moren de Sida. Que
veritable ressona la Paraula quan s’escolta en la
comunitat de les desferres!... Aquest anys hem resat
l’Èxode rellegint d’aquesta manera el nostre camí
d’alliberament a Karogocho, amb els ulls posats
sobre l’imperi del diner. És una Paraula que ens ha fet
somniar. El somni de Moisès. El somni de Jesús”.
Però, quin èxode pot somniar l’Àfrica del 2000? Che
Guevara va profetitzar que “Els EUA no tenen colònies en aquest continent, i ara pugnen per penetrar
en les zones reservades dels seus socis. Certament
a l’Àfrica, en els plans estratègics de l’imperialisme
nordamèrica, constitueix la seva reserva a llarg termini”. No en va la primera àrea controlada pels rebels
en la guerra del Zaire-Congo (1996-1997) fou un jaciment de niobi, més preciós que el platí. Immediatament apareixeren els interessos nord-americans,
sense preocupar-se mínimament dels no menys de
dos-cents mil refugiats hutus, assassinats o morts en
la guerra d’”alliberament” pel dictador Mobutu.
Després de la caiguda del mur de Berlín, la importància de l’Àfrica per a Occident no resideix ja en el seu
paper de peça d’escacs en la lluita est-oest, sinó en
la seva renovada apetibilitat econòmica. Els EUA
exporten cap a l’Àfrica més que cap a l’ex Unió
Soviètica o el continent negre s’ha convertit en aquell
del qual els petroliers i la indústria minera esperen
més. És també aquell en el qual les inversions estrangeres prometen millors resultats (la mà d’obra és allí
la més econòmica i la menys sindicalitzada del món).
S’ha posat de moda, en els diaris financers, enaltir
els èxits del creixement macroeconòmic dels països
africans, com a prova que les receptes sobre l’ajustament estructural són bones. Mentrestant, les elits
locals suren sobre la corrupció, i les poblacions viuen
aixafades com mai pel pes del deute extern.
Amb tot, existeix una altra Àfrica, que irradia vitalitat.
Agricultors que fan firacles en les zones semidesèrtiques de Kènia o Nigèria. I tota una economia informal
( més encara, popular)- entre el do i el mercat, entre
tradició i invenció- que permet viure la gent. Allí es
verifica la intuïció de la Pobresa riquesa dels pobles
que elaborava fa vint anys el benienc Altert Tévoédjrè, en contraposició a la idea occidental de desenvolupament. I ja comencen a funcionar els bancs alternatius, que ofereixen microcrèdits als camperols i a
les famílies que no poden donar garanties patrimonials, quasi totes ( el model ja experiment ve de l’Àsia: el Grameen Bank de Blangladesh).
I, a més, hi ha la set de democràcia que ha eclosionat en els anys 90, la irrupció dels drets humans en
el llenguatge quotidià, un flux major d’informació, el
descobriment del paper deleteri del Banc Mundial i
l’FMI, la presa de consciència política que els aglomerats urbans afavoreixen i, paradoxalment, el fet
mateix de prolongar-se situacions insuportables. Tot
això fa obert els ulls a molts.
Està naixent una nova manera de ser: després de
500 anys (la primera circumval·lació del continent,
duta a terme per Vasco de Gama, és de 1498) els africans volen tornar a ser subjectes de la pròpia història. I coprotagonistes de la Nova Història universal,
en la qual “cada civilització sortirà dels límits on estava reclosa, no per anar a la conquesta d’altres móns
culturals, per eliminar-los (els Inques, els Maies...)
sinó per a retrobar-se a si mateixa, en tota la seva
plenitud i amb totes les seves promeses en el camí
del futur col·lectiu” (Théophile Obenga).
El vent d’orient, que separarà les aigües del mar
inventant per al continent un camí de sortida, està
bufant fort, especialment sobre la dona. Encara que
encara en molts casos segueixin sotmeses a pràctiques discriminatòries i sovint infamants (com les
mutilacions genitals de diversos tipus, que afecten
115 milions d’africanes en la meitat dels països del
Continent) i encara que siguin les primeres víctimes
de les crisis econòmiques i dels desequilibris socials,
avui són les dones, les seves veus i experiència, les
que perfilen el rostre d’una Àfrica Nova.
73
“Fins ara han hagut d’obeir sense discutir tot el que
la societat els imposava. Avui –exclama la teòloga
anglicana keniata Musimbi Kanyoro- les dones africanes inviten les esglésies a avaluar críticament la
cultura per veure en quina mesura afavoreix la justícia, la vida, la pau i l’alliberament”. “S’ha acabat el
temps de les lamentacions estèrils –li fa eco una altra
teòloga, la Gna. Bernadette Mbuy Beya, del Congo . Les dones han de decidir posar-se dempeus i organitzar-se per realitzar-se junt, dones i homes, en el
respecte mutu.”
No són solament desitjos d’algunes intel·lectuals,
sinó accions de grups i moviments, associacions i
cooperatives. Des de les prostitutes de Korogocho,
que s’uneixen per treballar en l’artesania de cistelles
i collarets, fins el Moviment de les “dones per la justícia i la pau” de Kinshasa, passant per les caixes de
socors mutu al Camerun i els centres femenins per la
reconciliació hutu-tutsi a Ruanda i Burundi.
No serà ja Moisès aquesta vegada qui encapçali l’èxode d’Àfrica cap al nou mil·lenni. Li tocarà probablement a Maria, la seva germana. Que aquesta vegada
no es limitarà a dansar sobre la platja.
L’AMI, un pas enrera
en la defensa
dels drets humans
Maria Prandi
i Josep M. Garcia Picola
Membres de franciscans internacional Catalunya
(FICAT)
L’Organització Mundial del Comerç (OMC) s’ha convertit, des de 1995, en un organisme internacional
proveït de poders vinculats supranacionals i situat al
marge de tots els controls democràtics i parlamentaris. Quan l’OMC accepta la candidatura d’un estat
que en vol ser membre, té la facultat de declarar
nul·les les lleis i les regulacions (en temes laborals
sanitaris o mediambientals) que consideri contràries
al lliure mercat i, fins i tot, forçar-ne la derogació, això
suposa un perill per a les economies nacional de tots
els països (incloent-hi els industrialitzats). En conseqüència, el febrer de 1998, el Parlament Europeu ha
pres posició en contra d’aquesta cessió incondicional de sobirania econòmica.
Des de 1995, els 29 ministres dels països membres
de l’OCDE estan portant a terme negociacions, més
o menys secretes, per poder crear l’Acord Multilateral sobre Inversió (AMI), que s’hauria de formar el
74
1998 i que pretén, segons els seus defensors, crear
un marc multilateral i liberal d’inversió, obert també a
països que no siguin membres de l’OCDE: La realitat
és que aquest acord entra clarament en conflicte
amb el Dret Humanitari Internacional i erigeix una
barrera més en la lluita de la societat civil pels drets
econòmics i socials davant del poder de les multinacionals. L’AMI vulnera, d’una forma flagrant, els fonaments dels tractats internacionals més bàsics i constituiria, si finalment es firmés, un retrocés
considerable en la defensa i en el reconeixement del
caràcter universal dels drets humans.
L’AMI permet a les multinacionals invertir en tots els
sectors econòmics: en els terrenys, serveis, indústria,
recursos naturals, telecomunicacions, divises, etc.,
sense cap mena de restricció (sistema “top down”),
llevat que l’estat en qüestió hi inclogui una clàusula
restrictiva. A més, permet totes les formes d’inversió,
des de la inversió directa estrangera fins a la inversió
financera, així com també aquelles noves formes
d’inversió que vagin apareixent en un futur pròxim.
Finalment, l’AMI inclou totes les fases de la inversió:
l’establiment, l’adquisició, l’explotació, la gestió, el
manteniment, la utilització, etc. Tot són avantatges
per a les multinacionals, mentre que els governs firmants han d’assegurar el ple rendiment d’aquestes
inversions, ja que si no es compleixen les condicions
acordades hauran fins i tot d’indemnitzar l’empresa
inversora. No hi haurà cap tractament preferencial
per als inversors nacionals davant dels estrangers,
excepte en el cas de les reserves que s’interposin, i
d’aquesta forma es podrà deixar els recursos naturals i les indústries estratègiques en mans estrangeres. Per altra banda, aquelles polítiques de foment de
les regions menys afavorides o de sectors industrials
en decadència que els governs han realitzat seran
eliminades al ser contràries a la lliure inversió. Efectivament, l’estat firmant no podrà tampoc dirigir els
beneficis de la inversió cap a un grup determinat de
població o cap a un territori en concret, la qual cosa
podria derivar a una discriminació d’unes determinades poblacions per raó de raça, sexe, religió, etc.
El text que es discuteix prohibeix als estats firmants
requerir o incentivar que els inversors contractin una
taxa mínima de mà d’obra local, fomentar la transparència de tecnologia, realitzar un determinat nivell de
producció o d’inversió en desenvolupament. Ja no es
podrà exigir, com encara es fa en alguna països, que
les inversions comportin la creació d’empreses de
capital mixt, estranger o nacional o que s’hi inclogui
personal tècnic nacional. Així, per exemple, les regles
establertes per certes excolònies per controlar les
inversions estrangeres seien sancionades per plafons
“ad hoc”. I, amés a més, l’AMI permet també la lliure
transferència dels pagaments internacionals i aparta
el govern del control de les inversions en el seu país,
i aquest fet pot afectar àrees sensibles com l’agricul-
tura, les telecomunicacions i la biodiversitat. Així, els
ciutadans queden desproveïts dels atributs mínims
de sobirania i es crea un govern supranacional constituït per les multinacionals, en un context en què
algunes empreses multinacionals han anat adquirint
dimensions impensables fins ara. General Motors té,
per exemple, un volum de negocis superior al PNB
de Dinamarca; Exxon , al de Noruega, Toyota al de
Portugal. A més, aquells països que no firmin l’AMI
es veuran discriminats per les empreses multinacionals, que preferiran invertir en aquells estats que
s’hagin adherit a un marc regulat i clarament favorable a les seves inversions.
D’altra banda, en el marc de l’AMI no hi ha cap barrera que impedeixi que aquells estats que violen els
drets humans d’una forma flagrant realitzin les seves
inversions en un altre país, ja que no es preveu la
possibilitat d’imposar un criteri d’aquest tipus com a
filtre a les inversions. Es trenca, així, el reconeixement d’un dels principals fonaments dels drets
humans, que és el seu caràcter universal.
Aquest Acord afavoreix, l’acció de les multinacional
en detriment dels mateixos estats firmants, però el
que és pitjor és que, un cop firmat, l’Acord té una
validesa mínima de 5 anys. I, tot i que un estat firmant
se’n pugui retirar quan hagin transcorregut aquest 5
anys, els acords ja formats continuen essent vigents
durant 15 anys més. Per acabar, l’AMI atorga a les
multinacionals un rang similar al dels governs, ja que
aquestes podran perseguir jurídicament els governs
en cas d’incompliment dels acords i aconseguir, per
tant, indemnitzacions milionàries que pagarien, en
última instància, els ciutadans. Hi ha una altra cosa
que encara és més greu, què passa quan un govern
corrupte “ven” el seu país en detriment dels seus
propis ciutadans? L’AMI serà una bomba d’oxigen
per a aquells governs l’objectiu principal dels quals
és l’enriquiment personal en detriment dels seus ciutadans, i no és pas que siguin pocs...
Si és que ens queda una engruna d’esperança la
dipositem en l’ONU, perquè vulgui revisar finalment
les implicacions que aquests textos puguin tenir
sobre els drets humans. I també puguin la dipositem
en el Parlament Europeu – veu democràtica de la
Unió Europea -, perquè vegi amb prou reticències la
situació actual en el que pot representar de detriment
dels seus propis interessos. Esperem que no passin
desapercebuts els informes editats per la UNCTAD,
que posen de relleu les dinàmiques perverses de l’economia internacional. Una aliança de la societat civil
amb aquestes entitats per tal d’aconseguir aquests
propòsits podria minar el procés d’aplicació implacable d’instruments internacionals que configuraran el
món del segle XXI. Ara no podem ser massa puristes
i continuar quedant al marge del procés. Reivindiquem un paper actiu, sense que això signifiqui que
redimim els errors dels altres.
El que és legal però
no just, no m’obliga
Alejandro Von Rechnitz Sj
El president del Consell episcopal Llatinoamericà,
CELAM, qualificà com una “reacció racista i antihispànica” (contra els hispans) la política antiimmigratòria dels EUA. Però també va reconèixer que aquest
país és “sobirà” per emetre lleis que impedeixin l’ingrés il·legal de persones i que aquestes lleis “s’han de
respectar”. Com s’estén això? Són les lleis racistes i
aintiimmigratòries i, per tant, injustes, però no obstant
això, s’han de respectar? I la diferència, essencial,
entre el que és just i el que és legal?
Aquesta diferència s’ha adduït sempre, per exemple,
per aclarir als cristians que les lleis avortistes no tenen
per què ser respectades, per molt legals que siguin,
per molt sobirà que es consideri el país que les emeti.
Segons l’Església, el cristià no solament no ha d’obeir
lleis avortistes, sinó que, encara més, cal que les desobeeixi expressament i les combati, precisament perquè per l’Església aquestes lleis poden ser molt
legals, però no són justes, per atemptar contra la vida
humana. L’Església, referent a l’avortament, se sent
clarament obligada a donar suport i defensar la justícia, no la legalitat.
Defensor de la llei –fins on sabem -, fins i tot de la Llei
de Déu, són els fariseus; als cristians ens toca defensar la misericòrdia, l’amor, el primer graó de la qual és
la justícia. El que és legal, tota llei, tota legalitat, pot
ser important, però sempre menys important que la
finalitat de la legalitat tota, que sempre és la justícia.
Per tot el que té a veure amb la llei, la justícia és el fi;
mentre que tota llei, i tota la llei, és un mitjà. Els EUA,
per tornar al cas, poden aprovar i promulgar totes les
lleis que vulguin dins del seu territori, perquè és un
país “sobirà”; en això estem d’acord. Els poders executius i judicial tenen totes les possibilitats de coacció
jurídica respecte dels que no respectin les seves lleis
dins del seu territori. Però si la llei promulgada és
injusta, per molt legal que sigui, ningú al món pot predicar-nos que l’hem de respectar.
Igual que és poder de l’Estat imposar el compliment
de les lleis promulgades dins del seu territori, respectar o no una llei injusta és opció responsable meva i
queda a la meva consciència prendre la decisió de
respectar-la o no. Per descomptat, queda també de
part meva el fet d’assumir responsablement les conseqüències de la meva decisió. Però, repeteixo,
ningú, ni el Papa – a mi que sóc catòlic -, pot exigirme que jo respecti una llei manifestament injusta.
Aquesta argumentació ni tan sols és nova: és la que
portava al martiri els primers cristians davant unes
lleis de l’imperi romà que els prohibien ser cristians.
75
El fonament de tot el problema concret entre el que
és just i el que és legal es troba en que la consciència és el criteri últim de responsabilitat per decidir, no
la llei. Aquesta llibertat de la consciència per decidir
responsablement neix de la dignitat de la persona
humana. Així, encara que l’error no tingui drets, la
persona que erra, com a persona, sempre en tindrà.
Ni la llei ni una Església fan veritable la veritat; és la
veritat la que fa veritable tant la llei com l’Església.
Ens està quedant clar, que el ser humà, cada ser
humà, se sent obligat normalment a buscar la veritat
i, si arriba a conèixer-la o almenys a conèixer el que
ell creu la veritat, es veu, també normalment, moralment obligat a seguir aquesta veritat i a actuar d’acord al que ell honestament creu que és la veritat. La
veritat no pot imposar-se des de fora; s’imposa des
de dins, per la força de si mateixa.
Buscar la veritat i seguir el que es consideri la veritat
trobada és un dret inviolable de la persona humana, i
la llei, cap llei, està per sobre d’aquest dret. Ens ha
costat segles sencers d’intolerància d’inquisicions i
croades!, però la consciència que sembla que anem
adquirint ara de la dignitat de la persona humana
–sigui quin sigui el seu sexe, el color, la condició econòmica o social -, exigeix que l’actuació de cada persona gaudeixi i usi el seu propi criteri de llibertat responsable. Ja sabem – només faltaria!- que la natura
del ser humà no canvia, però sí que ha canviat el
coneixement que en cada època anem tenint d’aquesta naturalesa.
La dignitat de la persona – que els cristians diem que
la fe ens revela infinita- exigeix que aquesta llibertat
per buscar la veritat i segui-la estigui totalment vacunada contra tota coacció o xantatge. En el punt de
recerca personal de la veritat i del seu seguiment
conseqüent, ningú pot ser obligat a obrar contra la
seva consciència.
I d’on neix aquesta dignitat de la persona? Neix –
diem- de la seva capacitat natural de raonar i d’actuar lliurament (per molt condicionada que estigui,
mai ha estat determinada, creiem), la qual cosa la
torna responsable. I així, encara que m’equivoqui en
la veritat que crec que és la veritat, no m’equivoco de
buscar-la i d’adherir-m’hi. Això és el que anomenem
consciència responsable i criteri últim de responsabilitat per decidir.
Podem adduir molts exemples en el nostre Continent, alguns ben aguts:
el de la diferència entre el salari mínim legal i e que
seria el salari mínim just.
O els dels tractats internacionals imposats a força de
pressions econòmiques, polítiques i militars, tractats
que a la millor figuren com exemples de legalitat en
matèria de dret internacional, però que no són per
això menys injustos
El deute extern d’Amèrica Llatina, que és legalíssim
segons les lleis dels nostres països i del neoliberalis76
me imperant, però que és injustíssim ( a part d’impagable). Per què hauríem de tenir l’obligació de pagar
(obligació moral, és clar) el que és evidentment injust,
per molt legal que sigui?
Hi ha també el problema de les reformes agràries
necessàries al llarg del nostre atribolat continent. La
possessió actual dels terratinents – que per ser-ho
tot fins són els autors de les lleis – és una possessió
legal, però evidentment injusta; possessió tal que ha
conduït que el dret de la propietat privada de les
terres estigui per sobre del dret fonamental a la vida
humana, i a convertir el dret d’alguns a la propietat
privada de les terres en el dret a privar de la propietat a la immensa majoria.
La legalíssima privatització dels béns i les empreses
públiques o nacional en contradicció amb la justícia
de tals mesures i els seus efectes secundaris, com en
els pitjors remeis de la nostra farmacopea.
Segurament el cas més feridor d’ofensa de la justícia
per part de la legalitat és la indefenssió i despossessió a què estan sotmesos, des de fa cinc-cents anys,
els indígenes d’Amèrica Llatina.
Com ja diu la Sagrada Escriptura, la mera presència
del just destorba, perquè assenyala i desestabilitza
l’ordre establert, anomenat, segons les lleis, “ordre”.
El just o el que és just és sempre una pedra a la sabata del que és legal. El jubileu, que tan alegrement
estem preparant per celebrar al famós any 2000, va
néixer a Israel, precisament per fer desaparèixer les
desigualtats extremes que hauria fet néixer, en els
cinquanta anys anteriors, la diferencia entre el que és
just i el que és legal.
La meva consciència em diu – per acabar per on he
començat- que tinc l’obligació de respectar les disposicions estatals que siguin legals, però solament
aquelles que siguin justes, al mateix temps. La meva
consciència em diu que no tinc per què respectar
lleis injustes, per exemple lleis racistes, per molt
legals que siguin. Les lleis racistes, a més, són contràries a la mateixa constitució dels EUA, tan sobirà
per fer les seves lleis.
El fons d’ajuda
al desenvolupament,
ajut o comerç?
Salvador Maneu Marcos
Membre de Franciscans Internacional Catalunya
–FICAT
La instauració d’un sistema democràtic a l’Estat
Espanyol a partir de 1976 suposa un canvi substan-
cial en les condicions socials polítiques i econòmiques d’Espanya. Respecte el que ens interessa en
aquest article cal destacar la progressiva liberalització de l’economia i de les relacions comercials a
nivell intern i internacional. En aquest sentit, el 1976
Espanya s’adhereix a l’Acord sobre Directrius en
matèria de Crèdits a l’Exportació, i crea posteriorment el Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) dins
un paquet de mesures de política econòmica d’incentivació de la inversió privada i de promoció del
comerç exterior. El FAD neix, doncs, amb la missió de
concedir crèdits tous de caràcter finalista a països en
vies de desenvolupament per a l’adquisició de béns i
serveis a empreses espanyoles.
La descripció tècnica del FAD és prou complexa per
expendre-m’hi detalladament, però si cal ressaltar el
fet paradoxal que computa anualment com una part
importantíssima de l’Ajut Oficial al Desenvolupament
(AOD). És a dir, que un sistema d’internacionalització
de l’economia espanyola que permet a les grans
empreses de l’Estat accedir a nous mercats,
col·locant-les en una posició privilegiada respecte
d’altres competidors, resulta ser alhora el principal
mecanisme de cooperació al desenvolupament
emprat per Espanya.
Tot i els avenços que suposa en aquest terreny el
projecte de Llei de Cooperació al Desenvolupament,
aprovat pel Congrés dels Diputats el 23 d’abril de
1998 i pendent de ratificació pel Senat, encara existeixen importants escletxes de foscor en la gestació
d’aquest fons, fins i tot amb el text del projecte d’aquesta llei a la mà:
1. El govern espanyol no té en compte l’Informe del
Congrés dels Diputats de 1992 ni la normativa de
l’OCDE sobre el que ha de ser l’AOD. El FAD, entès
com una part de la política espanyola pel desenvolupament, és en realitat una eina al servei dels empresaris i dels bancs privats, i afavoreix la creació d’oligopolis: SIRECOX, SAINCO, ELECNOR, DYCSA,
ISOLUX, ALCATEL, EMEX, S.A., FOCOEX, CUBIERTAS y Mzov. Són algunes de les empreses adjudicatàries de bona part de crèdits (El 1993, 27 mil milions
en concepte de crèdits FAC van ser adjudicats per 5
d’aquestes empreses; el 1994, 26 mil milions, i el
1995 16 mil milions de pessetes. Sempre sobre un
total de 80.000 mil milions de pessetes, aproximadament). Tot i que la Llei de Cooperació al Desenvolupament pot mitigar aquests efectes, el cert és que
predominen criteris econòmics i comercials en la
gestió d’aquest Fons i, per tant, cal una voluntat política i un desenvolupament normatiu posterior per
invertir la tendència actual que obliga els països en
vies de desenvolupament a confiar la defensa dels
seus interessos a empreses de caràcter mercantil.
2. Ni els informes periòdics del Govern a les Corts
Generals sobre l’estat del FAC ni els butlletins d’in-
formació de l’Institut de Comerç Exterior on queda
plasmada tota aquesta informació no satisfan en
absolut el principi de publicitat material de la gestió
d’aquest Fons. En realitat és un pur formalisme on
els parlamentaris i, per extensió, els ciutadans no
podem exercir un control exhaustiu, on no és possible calibrar amb exactitud les seves repercussions
ni efectuar-ne una anàlisi qualitativa. Una interpretació restrictiva de la Llei 30/1992 per part dels responsables governamentals impedeix l’accés real als
ciutadans als expedients d’operacions amb caràcter al FAD.
3. Predomina un ambient de caos institucional, competencial i administratiu en la gestió de l’AOD i del
FAD. No hi ha una entesa massa clara entre diversos
ministeris amb competències sobre l’AOD ni entre les
dues comissions encarregades de la coordinació en
la gestió de l’AOD i el FAD, la Comissió Internacional
i la Comissió Interministerial de l’Ajut al Desenvolupament, respectivament. I a més. A la pràctica és la
Direcció General de Política Comercial qui ostenta el
poder decisori sobre la gestió del Fons.
4. La distribució territorial del FAD revela l’existència
d’una zones prioritàries en base a raons geogràfiques, històriques ( Amèrica Llatina i Nord d’Àfrica) i
econòmico-comercials (continent asiàtic). Entre 1987
i 1992, només 5 països ( Xina, Marroc, Mèxic, Algèria
i argentina) van acumular 430 milions de pessetes en
concepte de crèdits FAD. És una pràctica contrària a
les pautes marcades per la Comissió Interministerial
d’Ajut al Desenvolupament el 1984, denunciada pel
Tribunal de comptes i per l’OCDE en els seus respectius informes de fiscalització sobre el FAD (1991) i de
l’AOD espanyol (1993).
5. Es detecta una insuficient protecció i promoció
dels drets humans en els països receptors de crèdits FAC i/o AOD espanyols. Tot i la intensa activitat legisladora de la UE en favor de la protecció
dels drets humans per part de tercers països que
realitzen operacions contractuals amb països
membres de la UE, Espanya ha incomplet sovint
clàusules democràtiques, especialment en aquells
països amb interès comercial: (i) les violacions de
drets humans comeses per la Xina a Tiananmen
(1989) no van ser obstacles perquè Espanya continués concedint crèdits FAD (entre 1989 i 1993 va
concedir 80 mil milions de pessetes; el 1995 12 mil
milions més i 24 mil milions en condicions de mercat normalitzades; cal afegir que la majoria d’aquests diners no s’han vinculat a un projecte en
concret i, per tant, no és possible saber on han
anat destinats); (ii) les pràctiques més que dubtoses del Marroc en el seu contenciós amb el Sàhara
Occidental tampoc han estat un fre per a Espanya
a l’hora de concedir crèdits o ajudes directes a
aquest país. Només en aquells casos amb una alta
77
rendibilitat política, com per exemple Cuba o Perú,
s’ha actuat d’acord amb els postulats de la UE.
6. El govern espanyol concedeix la destinació final
dels béns exportats amb càrrec al FAD, els quals
suposen 80.000 milions de pessetes anuals. Únicament es disposa del resultat d’unes enquestes
omplertes per empreses adjudicatàries, que mai s’ha
publicat i que mai ha estat contrastat amb la realitat.
Mai hi ha hagut cap tipus de comprovació física de la
correcció dels béns entregats, ni es coneix l’impacte
real del FAD des d’una òptica d’ajuda al desenvolupament.
Arribats en aquest punt cal que ens plantegem quines mesures podrien endegar-se per capgirar aquesta pràctica perversa i hipòcrita que anomena ajut al
desenvolupament allò que no és més que una roda
de molí lligada al coll dels desheretats d’aquest món
i que només serveix per engreixar el deute extern
dels països receptors. En la línia del projecte de Llei
de Cooperació al Desenvolupament, en proposem
les següents:
I. Les sol·licituds de concessió d’un crèdit FAD haurien de realitzar-se davant les autoritats competents
en matèria de desenvolupament (no davant les autoritats comercials) a instàncies de l’estat sol·licitant (
no per l’empresa interessada en l’exportació), per
així, tenir en compte els plans de desenvolupament
elaborats pels països sol·licitants.
II. Cal una reorganització administrativa i competencial en la gestió de l’AOD i FAD espanyols entorn la
Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional i per
Iberoamèrica (SECIPI), que preservi una unitat en els
principis, objectius, mètodes i òrgans de tota l’AOD
espanyola. Alhora cal afrontar una simplificació dels
tràmits de concessió.
III. És necessari aprofundir en la reforma del marc
legal mitjançant la reforma del FAD que complementi la Llei de Cooperació al Desenvolupament, la qual
hauria de contemplar la creació d’un fons de promoció per a les empreses espanyoles que no computi
com l’AOD, la vertebració d’un sistema de crèdit
concessional que respecti les necessitats socials, i, si
cal, la modificació dels sistema d’ajut concessional
en el si de l’OCDE i, finalment, la creació d’un òrgan
que verifiqui l’estat final de les operacions finançades
amb caràcter al FAD, de tal manera que permeti
conèixer el grau de desenvolupament obtingut i els
efectes en la qualitat de vida de la població destinatària.
IV. Cal enfortir les mesures per evitar el finançament
de béns o serveis que suposin guanys comercials per
mitjà de l’AOD i, per eradicar el finançament de tecnologia dual, és a dir, que permeti un ús civil i/o militar.
V. Cal posar l’accent en la protecció i promoció dels
drets humans, mitjançant una aplicació equànime
78
dels postulats de la UE, i evitant perjudicar les poblacions per conductes dels seus governs.
La noció del desenvolupament personal i comunitari
ha de ser fruit de l’assumpció del concepte de dignitat humana, entès com a principi universal. Si no és
així, tot es torna una entelèquia fins al punt d’oblidar
que la cooperació en el desenvolupament és dels i
per als pobles. Cal que exercitem el dret i el deure a
la denúncia, crítica, serena i democràtica contra
qualsevol forma de mercadeig de la solidaritat i fraternitat humanes.
Girona, 13 de juliol de 1998
Capital oreneta
Capital “en èxode”
Noam Chomsky, Massachussetts, EUA
En acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats Units
estaven en una posició d’enorme poder. No fou cap
sorpresa que organitzadors de la seva política internacional tractessin d’imposar la seva pròpia visió de
l’ordre mundial. Aquest tenia molts components. Un
era l’ordre econòmic internacional ( el sistema de
Bretton Woods) ideat pels Estats Units i la Gran Bretanya. El seu objectiu era el de liberalitzar el comerç,
però no el flux de capital, perquè aquest necessitava
ser regulat. Va haver-hi bàsicament dues raons que
els portaren a prendre aquesta decisió. La primera
fou el reconeixement que el lliure moviment de capital acabaria per enderrocar l’estat del benestar, que
tenia un immens suport popular. Sense controls
davant del capital, els governs serien incapaços d’organitzar els seus sistemes fiscals i les seves polítiques socials per por que el capital fugís per evitar els
excessius costos que aquestes polítiques li imposarien. No solament els avenços socials que van ser
guanyats gràcies a difícils lluites, sinó també una real
democràcia requereix controlar els moviments de
capital.
El sistema de Bretton Woods va estar en funcionament fins que fou desmantellat per l’administració
Clinton. Aquesta fou la causa principal de l’enorme
creixement del moviment de capitals en els anys
següents. Durant els anys 90 s’arribà a la xifra d’un
trilló de dòlars d’Estats Units actualitzats, o el que és
el mateix 40 vegades el valor del comerç internacional. Si l’any 1970 el 90% de la transaccions internacionals tenien relació amb l’economia real (comerç o
inversions a llarg termini), al 1995 el 95% eren especulatives, la major part a molt curt termini. Al mateix
temps, els països rics (OCDE) eliminaren els controls
de capital encara existents.
Els resultats confirmaren en línies generals les
expectatives creades per Bretton Woods. S’ha produït un seriós atac a les institucions nascudes de
les polítiques socials al mateix temps que ha crescut l’intervencionisme i altres tipus d’interferència
en el mercat. Tot això liderat per l’administració
Reagan. Els mercats s’han fet molt més volàtils,
agreujant els problemes en temps de crisi, S’havia
predit que la liberalització del món financer perjudicaria tant el creixement com els ingressos de les
economies dels països de l’OCDE. Així succeí. Els
índexs de creixement caigueren ràpidament. Als
Estats Units, sous i beneficis s’han estabilitzat o han
baixat per a la majoria de la població. Mentre, el 5%
més ric de l’escala social ha acumulat enormes
beneficis. La desigualtat ha tornat als nivells de fa
70 anys, juntament amb un creixement de la fam,
una persistent pobresa i altres malalties. Anglaterra
ha seguit el mateix camí. Similars conseqüències,
encara que menys extremes, s’han produït en la
resta dels països de l’OCDE.
Els efectes s’han fet notar més en el Sud. La comparació entre l’Esta asiàtic i Llatinoamèrica és il·lustrativa. Llatinoamèrica posseeix el rècord mundial de
desigualtat social. L’Est asiàtic es situa en l’extrem
oposat. El mateix es pot dir respecte de l’educació,
salut i benestar social. L’economia llatinoamericana
ha estat fortament dirigida cap al consum pels més
rics. A l’Esta asiàtic cap a inversions productives. La
suma del capital que ha fugit de Llatinoamèrica s’apropa al total de l’ofegant deute extern. En els països
de l’Est asiàtic aquest moviment s’ha controlat. A
Llatinoamèrica la riquesa ha estat generalment
exempta d’obligacions socials. L’economista brasiler
Bresser Pereira assenyala que el problema d’allà és
de “subjecció de l’estat als rics”. L’Est asiàtic difereix
clarament.
L’únic país de Llatinoamèrica considerat com un possible candidat a unir-se amb els “Tigres d’Àsia” és
Xile. L’experiment del mercat lliure que es portà a
terme durant la dictadura de Pinochet provocà el
desastre a començaments dels 80.
L’economia es recuperà amb una mescla d’intervenció estatal (incloent les nacionalitzades empreses de
coure) i controls sobre els moviments de capital a
curt termini. Més recentment, la liberalització en el
camp de les finances ha arribat a Àsia. El més important del “Tigres”, Corea del Sud, ha eliminat els controls sobre el capital amb la finalitat d’acomplir els
requisits per al seu ingrés en l’OCDE. Això s’ha considerat com un significatiu factor en la recent crisi de
Corea del Sud així com en la regió juntament amb
una sèrie de problemes en els mercats, corrupció i
problemes estructurals.
La fugida de capitals no ha estat un problema exclusiu del Tercer Món. Després de la Segona guerra
Mundial, es produí un massiu moviment de capital
d’Europa cap als Estats Units. Adequats controls
haurien pogut contribuir a mantenir aquests fons a la
regió per a ser utilitzats en la reconstrucció d’Europa,
però la política estadounidenca preferí que els rics
europeus dipositessin el seus diners en els bancs de
Nova York i que els costos de la reconstrucció fossin
pagats pels ciutadans americans a través del pagament dels seus impostos. El Pla Marshall cobrí aproximadament els “moviments d’aquest capital nerviós” que els més importants economistes havien
certament previst.
Per als països del Tercer Món que no tenen cap
tipus de control sobre les seves classes més poderoses, el deute, creixent ràpidament malgrat el
pagament d’enormes interessos, produí l’estrangulació del seu desenvolupament i de les seves polítiques socials. La cancel·lació del deute ha estat considerada. Això no estaria mancat de precedents.
Quan, fa 100 anys, Estat Units es va apoderar de
Cuba, va cancel·lar el deute d’aquest país amb
Espanya en considerar que era un “deute odiós”,
que no devia ser mantingut perquè s’havia imposat
per la força sobre el poble cubà. El mateix tipus
d’argument es pot aplicar a l’actual deute del Tercer
Món. Una altra opció és la d’aplicar el principi capitalista que la responsabilitat ha de recaure sobre els
que presten i els que reben els diners. El diner no va
ser demanat pels camperols, els treballadors o els
que viuen en condicions de misèria. Ells se’n beneficiaren molt poc. A més a més, sovint han sofert
penosament les seves conseqüències. A més a
més, a ells se’ls ha fet responsables del seu pagament, juntament amb els ciutadans occidentals a
través del pagament dels seus impostos. Però ni als
bancs que prestaren els diners arriscant més del
que fora raonable ni a les elits econòmiques o militars que s’han enriquit mentre que transferien la
seva riquesa a Nova York i Londres se’ls ha fet responsables.
El deute és una construcció ideològica, no un simple fet econòmic. I, com ja fa molt que es sap, la llibertat en els moviments de capital és una poderosa
arma contra la justícia social i la democràcia. No hi
ha res que no sigui evitable quant a les seves conseqüències. Sistemes tècnics per a evitar-les foren
proposades ja fa anys, però han estat eliminats pels
poderosos interessos dels que buscaven el seu
benefici. Dit d’una manera més general, aquests
efectes negatius són els resultat de decisions fetes
en el si d’institucions humanes, subjectes per la
mateixa raó a la voluntat humana. Aquestes decisions poden ser perfectament canviades per d’altres més d’acord amb la llibertat i la justícia, com
sovint ha succeït en el passat.
79
El darrer discurs
desapareixeran, els dictadors cauran i el poder
(de “El Gran Dictador”)
mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita
Charles Chaplin
Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats... que
que arravataren al poble hi retornarà. I així,
per la llibertat.
us menyspreen... que us esclavitzen... que
reglamente les vostres vides... que dicten els
vostres actes, les vostres idees i els vostres
Em sap greu, però no vull ser emperador. No és
sentiments! Que us fan marcar el mateix pas, us
el meu ofici. No pretenc governar ni conquerir
sotmeten, us tracten com si fóssiu bestiar i us
ningú. M’agradaria ajudar –si fos possible– jueus i
utilitzen com a carn de canó! No sou màquines!
gentils, negres i blancs.
Sou homes! I porteu l’amor de la humanitat dins
Tots desitgem ajudar-nos. Els humans som així.
vostre! No odieu! Només odien els que no es fan
Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas
estimar... aquells que no es fan estimar i els
per a fer-los desgraciats. Per què ens hauríem
inhumans!
d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha
Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la
lloc per a tots. La terra, que és generosa i rica,
llibertat! En el capítol 17 de Sant Lluc hi diu que
pot subvenir totes les nostres necessitats.
el Regne de Déu és a dins de l’home, no d’un sol
El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de
home o d’un grup d’homes, sinó de tots els
la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben
homes. És a dins vostre! Vosaltres, el poble, teniu
perdut. La cobdícia enverinà l’ànima dels
el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de
homes... aixecà muralles d’odi en el món... ens
fer-ne una aventura meravellosa! Per tant –en
està fent avançar al pas de l’oca cap a la misèria i
nom de la democràcia– utilitzem aquest poder!
la mort. Hem creat l’època de la velocitat, però
Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou... un món
ens hi sentim enclaustrats. La màquina, que
just que ens asseguri el treball i doni futur als
produeix abundor, ens ha deixat en la penúria. Els
joves i protecció als vells.
coneixements ens han fet escèptics; la nostra
Prometent aquestes coses els malvats pujaren al
intel·ligència ens ha fet mesells i cruels. Pensem
poder. Però ens han enganyat! No compleixen
massa i sentim ben poc. No ens calen màquines,
allò que prometeren! Mai no ho compliran! Els
ens cal humanitat. No ens cal intel·ligència, ens
dictadors s’alliberen esclavitzant el poble! Lluitem
cal amor i tendresa. Sense aquestes virtuts la
ara per alliberar el món, per abatre les fronteres
vida és violència i tot es va perdent.
nacionals, per acabar amb el luxe, l’odi i la
L’aviació i la ràdio ens acostaren més. La
prepotència! Lluitem per un món raonable, un
naturalesa d’aquests ginys és una crida ben clara
món en què la ciència i el progrés ens portin a la
a la bondat de l’home... una crida a la fraternitat
felicitat! Soldats, en nom de la democràcia, unim-
universal... a la unió de tots nosaltres. En aquests
nos!
moments la meva veu arriba a milions de
Hannah, m’estàs escoltant? Onsevulla que siguis,
persones d’arreu del món... milions de
aixeca els ulls! Ho veus, Hanah? El sol esquinça
desesperats, homes, dones, nens..., víctimes
els núvols que s’escampen! Sortim de la foscor i
d’un sistema que tortura éssers humans i que
anem cap a la llum! Entrem en un món nou, en
empresona innocents. A tots aquells que em
un món millor en què els homes estaran per
puguin escoltar els dic: “No desespereu!”. La
damunt de la cobdícia de l’odi i de la brutalitat.
desgràcia que ha caigut damunt nostre no és
Mira amunt, Hannah! L’ànima dels homes ha
més que el producte de la cobdícia agonitzant...
guanyat ales i ja comença a volar. Vola cap a l’arc
de l’amargor d’homes que temem l’avenç del
de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança. Mira
progrés humà. Els homes que odien
amunt, Hannah! Mira amunt!
80
81
L’èxode de
les subjectivitats
Carlos Castillo M., Lima Perú
L’èxode subjectiu de persones i pobles
Ha succeït quelcom molt comú i patent per a tothom.
Avui, la gent tendeix a estar en crisi psíquica i social.
És el que s’anomena crisi de la subjectivitat personal
i social. És un èxode que hem de viure, una migració,
un camí llarg i dur.
Els éssers humans amb els que va comptar l’església
per obrir-se a les tasques de compromís social dels
anys 70 eren més sans psíquicament que en l’actualitat. Potser d’aquí el poc interès actual per les qüestions socials, i l’enorme interès per la salvació individual. Si avui es propiciés el canvi social – i cal
promoure’l amb tanta pobresa!- o tindria pocs seguidors o hauríem de preguntar-nos per llurs motivacions, donat que resultaria un fet molt estrany en
aquests temps de tant poca gent preocupada pels
temes socials.
Avui és comú que estiguem més tocats de la ment.
Aquest és el nostre èxode: hem de caminar cap a la
terra promesa de la salut psíquica i social, de la curació del subjecte individual i col·lectiu.
La subjectivitat personal es troba tancada en l’extrem
del narcisisme sense horitzons, fragmentada totalment, sense referents clars. Per això s’ha anomenat
a aquests temps “temps de subjectivitat”: les persones cultiven el propi jardí desmesuradament i recorren cada vegada més a mitjans inadequats per sortir de si mateixos.
Els factors de l’èxode subjectiu
I és que sembla que hi hagi una sèrie de factors fonamentals de canvi:
– Primer, és que mentre la generació dels 70 va lluitar contra referents rígids establerts, avui les noves
generacions lluiten contra la carència de referents:
busquen un ordre, un pare i una llei que mai va tenir.
Efectivament, mentre les generacions de fa trenta
anys buscaven el compromís social, ara les noves
busquen l’afirmació personal, condició imprescindible després passar a l’àmbit social i polític.
– Segon, la recomposició del subjecte humà disgregat i desintegrat; és a dir, la regeneració personal del
subjecte individual mitjançant una personalitat sòlida
i creativa sembla la principal urgència d’aquesta
època, que demanarà de tot un canvi cultural que
comenci per instaurar referents sòlids. I aquesta solidesa no s’obté per mitjà de la pràctica sacrificada i
espartana del servei als altres sense haver tingut la
formació humana prèvia que s’ha de tenir en els primers anys de vida, tan descuidats per l’actual dissolució de la família – cosa que van tenir bàsicament els
82
subjectes dels 70-. Si no es va aconseguir en els primers anys, la reconstrucció del subjecte exigirà un
procés especial dedicat i específic, encara que sigui
fora de l’edat adequada, i no per mitjà d’una substitució que més aviat trasllada el problema per més
tard. El normal serà dotar adequadament a cada
generació de la formació humana bàsica que requereix. El que urgeix és crear bases de normalitat.
– Tercer, la dissolució de les formes de subjectivitat
social que asseguraven al subjecte individual referents, estils de vida, relacions i identitat. El desarrelament actual és conseqüència de la inexistència d’institucions i formes de relació sòlides, o, com ara es
diu, és conseqüència de l’existència d’organitzacions
en dissolució o extremadament flexibles, on tot pot
succeir. Sobretot la descomposició de la política com
a mitjà d’organització de la societat per a situar-se a
l’abast de tots per participar i orientar els destins de
les nacions i el destí mundial ha derivar en la ineficàcia per respondre a les demandes dels ciutadans del
món. Com més complexa és la societat, la política es
va fent més retòrica. Es reclama una política més
propera, a l’abast del ciutadà mig. Però aquest
reclam pressuposa la desnaturalització de la política:
els subjectes individuals dispersos no reclamen un
polític sinó un pare. I és aquest drama de la política:
que és cada vegada més una funció social on s’esborren les diferències específiques i els ciutadans
deixen de ser lliures per fer-se ciutadans serfs, massivament relacionats pels mitjans de la tecnopolítica,
però mancats de qualsevol poder. Una política més
propera i a la vegada més llunyana, menys participativa, més indirecta, més teledirigida.
– Quart, la reconstrucció del subjecte social i polític
per això és una tasca pendent en el món d’avui. Hi
podran haver moviments polítics sorgits de la necessitat immediata o del cabdill emergent enmig del buit
i orfandat política; però això no és política, això són
moviments socials. Aquesta reconstrucció de la política és més llarga del que sembla i passa definitivament per la reconstrucció de subjectes sans capaços
de decisions ètiques i sacrificades en bé del conjunt
de la societat. Això tardarà tot el temps que demori
tenir una mitja social de persones sanes. El problema
clau és cada vegada més clarament cultural.
La gran tasca de la fi del mil·lenni: estroncar ferides
D’aquí que la gran tasca de la fi de mil·lenni sigui
estroncar ferides i eixugar llàgrimes per reconstruir
persones i pobles. Només després d’un llarg període
en què aquestes intentin sortir al servei social i generar una nova cultura de vida es podrà forjar les bases
d’una nova forma de fer política. El rebuig de la política avui s’explica així. I més val acceptar primer el
repte de la subjectivitat personal, encara que la psique de cada persona es presenti com “un barril
sense fons” i el repte de la subjectivitat social tardi en
reconstruir-se.
Respecte a aquestes dues crisis s’obren enormes
desafiaments pel militant, creient o no. D’una banda
organitzar-se per curar ferides. Ja ho estan fent
grups, organitzacions, ONG: organitzacions habitades pel consol, la companyia infatigable del sofriment humà, ressuscitadores de l’esperança. Això
pressuposa també en el terreny social l’organització
d’institucions capaces de convocar, perquè la gent
no vagi perduda i errant. Davant el signe anònim i
angèlic de les torres postmodernes de vidre intercomunicades per un espai de fluxes sense història, sorgeix el signe incommovible de l’hospitalitat, de la
convocatòria a compartir, de la història que guanya
les ments i els cors per a la solidaritat. Això que és un
simple si es porta de manera generalitzada i comprometent a vast sectors de la societat, especialment els
joves, tindrà una enorme repercussió cultural i política, pel tipus de valors que sedimenta.
Cultivar els nous valors culturals des de diverses instàncies – grups, organitzacions socials esglésiessuposa crear espais per una mística suscitadora de
creativitat per un compromís que regeneri el subjecte i
el món. Especialment les esglésies han mostrat la seva
enorme capacitat per regenerar els subjectes. En
aquest moment en què és més a llarg termini el canvi
necessari – i urgent- de les estructures injustes de l’exclusió, aquests canvis no es podran donar sense subjectes responsables i madurs que els condueixin. I la
humanitat planyívola dels nostres dies no està en condicions d’assumir aquesta càrrega si no és que desenvolupi una capacitat de suport, creativitat i vitalitat
sobrehumanes. La tasca de formació personal sobretot en les esglésies, és la que mai ha faltat, perquè les
esglésies van cuidar més i la que avui es troba a faltar
per la magnitud dels desafiaments.
Però aquesta tasca és del tot militant, creient o no. El
món que tenim no només produeix crisi de sentit de
la vida en els subjectes. (Això seria el vell problema
de l’existencialisme de principis de segle). Avui el
problema és la real i definitiva aniquilació del subjecte, no només per falta de sentit sinó per la desaparició real del subjecte humà i de la naturalesa, i la possibilitat de desaparició del gènere humà és la qüestió
central. No la falta del sentit de la vida sinó la falta de
vida o més ben dit, la destrucció progressiva de la
vida.
Tot militant, creient, o no, està cridat a assumir la
perspectiva regeneradora de la vida dels subjectes.
Si no hi ha subjecte cal regenerar-lo. Només amb un
subjecte regenerat poden emprendre lluites, denúncies i propostes. Curar el subjecte personal i social és
una gran tasca de creativitat regeneradora, similar a
la que els primers cristians emprengueren davant la
ruptura del món romà. Una tasca “resurreccional”,
guiada per la capacitat de creure en què una força
així desferma unes forces creadores contingudes tals
que el món pot canviar substancialment o ser substituït pel nou que hem anat creant.
Un crit des del cor
del món
Els U’wa
Jorge Eduardo Barajas, “Zairayu”
del “grupo ecológico hijos de la tierra”
El divendres 12 d’octubre de 1492, a les dues de la
matinada, el navegant Juan Rodríguez Bermejo, més
conegut com Rodrigo de Triana, des del pal de la
Pinta profana el paradís amb un fatídic crit de
“terra...!” Cinc-cents anys després (1992), l’estat
colombià, per mitjà de l’empresa colombiana de
petrolis ECOPETROL, signa un contracte d’associació amb la multinacional nord-americana “Occidental
Petroleum Corporation OXY”, amb vista a explorar i a
explotar el petroli de l’anomenat “Bloque sísmico
Samore”.
Aquest “bloc” compren una extensió de 208.934 ha,
el 25% del qual és territori indígena de l’ètnia U’WA i
el 29% parcs nacionals naturals (boscos humits i
selva tropical).
Els U’WA han cridat l’atenció internacional diverses
vegades els darrers anys en la seva lluita contra l’empresa OXY, amb amenaces de recórrer el suïcidi
col·lectiu si no aconsegueixen sortir (èxode) d’aquest
perill d’invasió i de destrucció del seu territori ancestral per part de les companyies petrolíferes.
Els U’WA, nom que en la seva llengua significa “gent
intel·ligent que sap parlar”, són una ètnia de les més
tradicionals de Colòmbia. Des de fa mil·lennis han
habitat la regió de Sarare, als contraforts de la serralada oriental. El seu territori d’influència comprèn
regions frontereres en els departaments de Santanderes, Casanare i Arauca, però el 80% de la població
viu a l’extrem oriental del departament de boyacá,
que fa frontera amb la república germana de Veneçuela. La seva població es compon d’uns 5000 aborígens dividits en 36 comunitats (algunes de les quals
tenen dialecte propi).
La vida religiosa dels U’WA conté una gran varietat de
ritus, tradicions i creences mil·lenaris, que ratllen la
màgia i la incomprensió pel al subjectivisme occidental.
En general, el comportament dels U’WA és de caràcter
religiós, i s’expressa a través d’un pacte sagrat de l’home amb la mare terra. Totes les seves activitats es realitzen després de consultar la lluna, la deessa Sira i les
altres divinitats i forces de la naturalesa.
Entre la riquesa cultural d’aquest poble val la pena
remarcar els seus mites, comparables als poemes
èpics del vell món, la Ilíada, l’Odissea, tradicions
orals que són recitades en forma de càntics pels
WERJAYAS, màximes autoritats i pilars de la seva
cultura.
83
En síntesi els U’WA donen vida a un model de societat auster però autosuficient. Cap d’ells és prou “ric”
per comprar-ne un altre, ni prou pobre per veure’s
obligat a vendre’s. Tots són igualment rics, o el que
és el mateix “igualment pobres”. És a dir, entre ells no
hi ha rics ni pobres, fet que ha estat decisiu en la
cohesió social i en la conservació de la seva cultura.
Per a ells, els valors ètics i ecològics predominen
sobre els mercantils. En la seva forma de vida, la
terra és el fonament de la seva existència; d’ella brolla la religió, l’estructura social, política, econòmica i
fins la pròpia llengua; la terra satisfà totes les necessitats del cos i de l’esperit, és la garantia de la seva
subsistència, és la mare que permet la independència de l’home blanc i la seva decadència. Per això,
quan l’indi perd la seva terra ho perd tot, fins i el seu
mateix desig de viure.
Des d’aquesta perspectiva es comprèn la decisió
dels U’WA d’optar pel SUÏCIDI COL.LECTIU de totes
les seves comunitats com a últim recurs per frenar les
arbitràries i il·legals accions petrolíferes de l’OXY i de
la SHELL, i de l’estat colombià en el seu territori. Els
U’WA foren testimonis de com els seus veïns, els
Salivas, varen patir en el projecte Cañolomón-Coveñas de la mateixa companyia OXY, algunes de les
pertorbacions socials i ambientals pròpies d’un projecte d’aquesta envergadura: migració, prostitució,
violència, aculturació, epidèmies, desnutrició infantil
causada per la inflació i pel desplaçament de les activitats tradicionals, discriminació racial, contaminació
hídrica, edàfica, atmosfèrica, acústica, erosió ocasionada per la tala i per les detonacions dels sondatges
sísmics (per al projecte Samore la companyia té previst de realitzar més de 7000 detonacions de fins a 6
quilos de dinamita del tipus Sismigel per a cadascuna, i a una profunditat que pot no ser superior als 3
metres), etc. La vulnerabilitat d’aquesta ètnia, s’ha
evidenciat en la recent extinció de tres dels seus
clans i en la mort del 25% de la població infantil de
menys de 15 anys per malalties exògenes quan es va
construir una carretera, fa 20 anys.
Els U’WA, davant de la mort segura que comportaria
per al seu poble el projecte SAMORE, ha decidit que
si han de morir, ho faran amb dignitat i amb honor,
abans de veure sotmesa la seva terra i la seva cultura a les mans de l’home blanc, tal com ho va fer el
seu avantpassat el cacic Güicanero en el s. XVI, que
va optar pel suïcidi col·lectiu junt amb els seus guerrers i tota la seva tribu, en no poder frenar per més
temps l’avançada dels espanyols i dels missioners.
Actualment el poble de Güican honora amb el seu
nom la memòria del cacic, i les penyes des d’on
varen saltar tot buscant la dignitat humana són des
de llavors llocs sagrats.
En aquests moments, l’OXY ja ha dut a terme exploracions en el territori U’WA, és a dir, en el territori
ancestral que ells han recuperat, però que encara no
84
els ha estat legalitzat, contigu a les seves reserves.
La intenció de la companyia és de penetrar en les
reserves indígenes.
Per la seva part, la posició dels indígenes també és
clara: si la companyia travessa la línia de la reserva,
hi haurà suïcidi. ”Preferim una mort digna, pròpia de
l’orgull dels nostres avantpassats que varen reptar el
domini dels conquistadors i dels missioners”.
L’OXY té llum verda des del punt de vista jurídic per
entrar en la reserva quan vulgui (d’acord amb la decisió dels tribunals, però no segons els més de 10 articles de la Constitució, més de 3 lleis i tractats nacionals, com el documento CONPES, i internacionals
com el conveni 169 de l’OIT, que serien violats pel
projecte SAMORE). Fins a aquest moment s’ha aconseguit contenir-lo, amb la que potser és la lluita més
forta d’un poble nadiu enfront de la prepotència
“occidental”, amb l’ajut de la mobilització nacional a
través del “Comité Colombia es U’WA” (unes 30
ONG ecologistes i de drets humans).
Gràcies a la resistència del poble U’WA, a cert suport
internacional i al del “Comité Colombia es U’WA”,
s’ha aconseguit parar les companyies en la seva
avançada cap a les àrees protegides (reserves, reserves indígenes i parcs naturals). El conflicte encara no
està resolt. Frenar les companyies era sols una de les
primeres etapes en el procés. La nova estratègia de
les companyies sembla que és “esperar”, per portar
els U’WA i el comitè a l’esgotament (les petrolieres
tenen 17 o 30 anys per executar el contracte).
No importa quan de temps hàgim d’esperar ni com
decideixin de portar a terme els seus plans, ens trobaran allà, ja que estem disposats a guanyar aquesta lluita, no solament perquè si no ho féssim comportaria greus perjudicis per a la integritat física i cultural
dels U’WA, sinó perquè si cauen els U’WA es posarien en risc directe d’extinció totes i cada una de les
altres 85 ètnies del país, així com els dos parcs naturals afectats pel bloc Samore, i la seva explotació
comportaria un greu perjudici a les altres 46 àrees
naturals protegides de Colòmbia.
En altres paraules: estem disposats a anar fins al final
perquè, més enllà de la legislació ètnica i ambiental
colombiana, estan en joc vides humanes i les espècies que en depenen.
Exhortem la comunitat internacional a boicotejar
l’OXY i la SHELL, i a fer pressió a favor de la vida i de
la justícia al govern d’un país que no vol més massacres. Convidem el món sencer a tancar files per evitar a la humanitat una altra vergonya... EL SUÏCIDI
COL.LECTIU de 5000 indis. És possible que una
vegada més ens robin els nostres drets (si no aconseguim un efectiu suport internacional)... Ens ho
podran prendre tot, fins la vida, però mai la dignitat...
Veniu, germans, les llavors ja estan sembrades i el
terreny sense voler-ho, va ser adobat amb la mateixa
injustícia.
L’estat de la salut
en el món
Fidel Castro, A l’OMS
Honor a l’Organització Mundial de la Salut, que juntament amb la UNICEF va ajudar a salvar la vida de
centenars de milions de mares; que va alleugerir els
sofriments de molts milions d’éssers humans i va salvar-ne de la mort també molts altres milions! Aquestes dues institucions, juntament amb la FAO, el
PNUD, la UNCTAD, el PMA, el FMP, la UNESCO i
d’altres, tan combatudes per aquells que voldrien
esborrar de la Terra les idees nobles que inspiraren la
creació de les Nacions Unides, han contribuït decisivament a forjar una consciència universal que tenim
per endavant.
Si l’economia mundial, segons càlculs de prestigiosos analistes, va créixer sis vegades i la producció de
béns i serveis va passar de menys de cinc bilions a
més de 29 bilions de dòlars entre 1950 i 1997, per
què moren encara cada any 12 milions de nens
menors de cinc anys, és a dir, 33 mil per dia, que
podrien salvar-se en la immensa majoria?
En cap lloc del món, en cap genocidi, en cap guerra
es maten tantes persones per minut, per hora i per
dia com les que maten la fam i la pobresa en el nostre planeta, 53 anys després de la creació de l’Organització de les Nacions Unides.
Els nens que moren i que podrien salvar-se són quasi
en un cent per cent pobres; i dels que sobreviuen,
per què cada any 500 mil queden cecs per falta d’una
simple vitamina que costa a l’any menys que un
paquet de cigarretes? Per què 200 milions de menors
de cinc anys estan desnodrits? Per què 250 milions
de nens i adolescents treballen ? Per què 110 milions
no assisteixen a l’escola primària i 275 milions estan
fora de l’escola secundària? Per què dos milions de
nenes són prostituïdes cada any?
Per què en aquest món que produeix ja quasi 30
bilions de dòlars en béns i serveis per any, 1300
milions d’éssers humans viuen en la pobresa absoluta? Per què reben menys d’un dòlar diari per càpita,
quan hi ha qui en rep més d’un milió cada dia?
Per què 800 milions tenen manca dels més elementals serveis de salut? Per què dels 50 milions de persones que en total moren cada any al món, adults o
nens, 17 milions, és a dir, 50 mil cada dia aproximadament, moren per malalties infeccioses que gairebé
es podrien curar totes, amb un cost que a voltes no
depassa un dòlar per càpita? Quin és el preu d’un
vida humana? Quan li costa a la humanitat l’injust i
insuportable ordre econòmic establert en el món?
585 mil dones moriren el 1996 durant l’embaràs o en
el moment del part, el 99 per cent en el Tercer Món:
70 mil per avortaments en males condicions, 69 mil
d’elles a Amèrica Llatina, l’Àfrica i Àsia.
Deixant a part la diferència abismal en la qualitat de
vida, en els països rics les persones viuen, com a
mitjana, 12 anys més que en els països pobres; en
determinades nacions, la diferència entre els més rics
i els més pobres és de 20 a 35 anys.
És molt trist pensar que només en l’esfera maternoinfantil, tot i els esforços de l’OMS i de la UNICEF, en
els últims 50 anys moriren per falta de serveis mèdics
més de 600 milions de nens i només 25 milions de
mares pogueren sobreviure. Durant aquest mateix
període de postguerra, en l’esfera de les despeses
militars s’invertiren més de 30 milions de milions de
dòlars.
Segons estimacions de les Nacions Unides, el cost
d’aconseguir l’accés universal a serveis bàsics de
salut equivaldria a 25 milions de dòlars anuals, un 3%
dels 800 mil milions de dòlars que actualment s’inverteixen en despeses militars. I ja no hi ha guerra
freda.
El comerç d’armes, que són per matar, no es deté, i
els medicaments , que haurien de ser per salvar
vides, es venen cada cop més cars. El mercat de
medicaments el 1995 va pujar a 280 mil milions de
dòlars. Els països desenvolupats, amb el 14,6% de la
població mundial, 824 milions d’habitants, consumeixen el 82% dels medicaments, la resta del món,
4.815 milions, en consumeix només el 18%.
Els preus dels medicaments són realment inaccessibles per al Tercer Món, on només els sectors privilegiats poden consumir-ne.
El control de patents i dels mercats per les grans
transnacionals, els permet d’elevar aquests preus
fins a deu vegades els seus costos de producció.
Alguns antibiòtics de l’última generació tenen en el
mercat un preu 50 vegades més gran que el seu cost.
Però la humanitat continua creixent. Som ja gairebé
sis mil milions. Creixem a un ritme de 80 milions per
any. Els primers mil milions trigaren dos milions
d’anys a aconseguir-se; els segons mil milions, 100
anys, els últims mil milions, 11 anys. En 50 anys més,
hi haurà 4.000 milions de nous habitants en el planeta.
Velles malalties han tornat a emergir. En surten de
noves: sida, èbola, hantavirus, encefalopatia espongiforme bovina. Més de trenta, segons els especialistes. O vencem la sida, o la sida acabarà amb molts
països del Tercer Món. Cap malalt pobre no pot
pagar els 10 mil dòlars per persona a l’any que costen els actuals tractaments, que encara que allarguen
la vida, no curen la malaltia.
Canvia el clima, s’escalfen els mars i l’atmosfera, es
contaminen l’aire i l’aigua, s’erosionen els sòls, creixen els deserts, desapareixen els boscos, escasseja
l’aigua. Qui salvarà la nostra espècie? Les lleis
cegues i incontrolables del mercat? La globalització
85
neoliberal? Una economia que creix per ella mateixa
i per a ella mateixa com un càncer que devora l’ésser
humà i destrueix la natura? Aquest no pot ser el camí,
o ho serà per un període molt curt de la història.
Contra aquestes realitats lluita heroicament l’Organització Mundial de la Salut i té, a més, el deure de ser
optimista.
Com a cubà i com a revolucionari, comparteixo el
vostre optimisme. Cuba, amb una mortalitat infantil
de 7,2 per mil nascuts vius en el primer any de vida;
un metge cada 176 habitants, que és la mitjana més
elevada del món, i una perspectiva de vida que
depassa els 75 anys, ha complert ja des del 1983 el
Programa de salut per a tots en l’any 2000. tot i el
cruel bloqueig que sofreix des de quasi 40 anys, tot i
ser un país pobre del Tercer Món.
L’intent de practicar el genocidi contra el nostre
poble ens ha fet multiplicar les nostres forces i la nostra voluntat de sobreviure. El món també pot lluitar i
vèncer!
L’èxode cap a l’estat
mundial
Sergio Ferrari, Argentina-Suïssa
Insatisfetes amb una mundialització que, malgrat que
sembli no tenir límits encara troben minsa, les grans
empreses transnacionals ja dissenyen de cara el nou
segle un proper assalt, aquesta vegada planetari.
Emmascarades rera l’Organització per la Cooperació
i el Desenvolupament (OCDE), que reuneix a les 29
nacions més riques del planeta, i diluint-se rera d’aquestes, han estat preparant en silenci el nou Acord
Mundial d’Inversions (AMI) com a instrument d’imposició total, a través del qual perfilen un èxode cap al
nou mil·lenni marcat per una concentració absoluta,
malgrat el cost d’una polarització social planetària
irreversible. El procés sembla inaturable.
Les 200 empreses transnacionals més grans del món
– el 95% de les quals tenen les seves seus en els països de la OCDE-, controlen els grans ressorts de l’economia i el 70% de les inversions i el comerç, al
mateix temps que acaparen un terç de les riqueses
planetàries. Els seus beneficis són quasi el doble dels
sectors més pobres de l’univers.
Als grans pols privats del poder econòmic, als quals
l’AMI tindrà la funció de representar, no els queda
cap dubte: les transnacionals, el “lliure” comerç i l’irrestrictiu flux dels capitals, han d’estar definitivament per sobre dels estats nació. Tot allò que pugui
travar el benefici sense barreres del gran mercat ha
86
de ser abolit. Els límits nacionals al benefici transnacional quedaran a la prehistòria de la mundialització
que, encara que no ho diguin, tan sols llavors començarà a perfilar-se veritablement i en tota la seva
dimensió estratègica: l’Estat mundial, construït per i
per al capital mundial.
Acord clandestí sota sospita
L’AMI s’havia estat discutint sota total secret a nivell
de l’OCDE des de mitjans 1995. En el segon semestre del 97 se’n va filtrar el contingut. Des de llavors les
reaccions han anat en espiral des dels més diversos
sectors contestataris de la societat civil del Nord.
1998 ha estat el moment del veritable “descobriment”, de la denúncia pública organitzada i d’una
accelerada informació per als moviments populars
del Sud. La Conferència d’Acció Mundial dels Pobles
de febrer de 1998 a Ginebra i les activitats mundials
per a contrafestejar el 50è aniversari del GATT-OMC
(Acord d’Aranzels i l’Organització Mundial del
Comerç) va accelerar la protesta.
La decisió dels representants de l’OCDE l’abril de
1998 de suspendre durant mig any les discussions
de l’AMI – ajornant una possible ratificació per a no
abans de 1999-, ha estat el reconeixement més contundent a la crítica contra el Tractat.
Va mancar absolutament transparència i democràcia
en el procés d’elaboració de l’AMI. Una trentena de
representants i tecnòcrates dels països més poderosos del planeta, autoconvocats, sota la pressió de
l’únic capitoli permès (el de les transnacionals), elaboren durant 2 anys i mig una proposta que convertida en Tractat tindria un impacte universal, menyspreant les més de 120 nacions restants, i els pobles
del Nord i del Sud, espectadors de pedra en aquest
procés.
L’AMI agredeix obertament un dels principis consensuats per la comunitat internacional plasmats a la
Carta de l’ONU: el que reconeix a cada nació “ el dret
inalienable de reglamentar les inversions estrangeres
i d’exercir-ne el control”.
El regne de les transnacionals
L’objectiu central de l’AMI és la subjecció total dels
Estats, de les lleis internacionals, els acords planetaris consensuals (com la Carta de l’ONU) o tractats
reguladors (com el que va donar origen a l’OMC) als
criteris de benefici i rendibilitat de les transnacionals.
D’aquesta manera, es consagraria la llibertat il·limitada de les multinacionals d’implantar-se i invertir on
solguessin; pel temps que desitgessin; i la possibilitat de repartir els seus guanys, sense cap restricció.
Per altra banda, la naturalesa de les seves activitats
productives estarien exemptes de qualsevol trava
vinculada als drets dels treballadors, proteccions
socials o criteris ecològics. Tot estaria sotmès a les
lleis de la competència.
La proposta de l’AMI especifica certes clàusules aplicables tant a recursos naturals com a totes les activitats humanes, incloent-hi les culturals i artístiques
entre les quals:
– Tractament nacional, que estableix que els inversors estrangers es beneficiaran d’idèntics avantatges
que els nacionals, la qual cosa implica ignorar els
drets d’un país i els dels seus habitants davant la
inversió externa.
– Nació afavorida, que elimina acords particulars
existents entre països, entre els quals aquells que a
vegades tendeixen, com a mínim sobre el paper, a
ajudar els menys desenvolupats. (Una forta corrent
d’ONG del Nord lluiten des de fa temps, per exemple,
per tal que els governs dels seus països augmentin
els avantatges a les importacions dels països més
empobrits del planeta; la iniciativa moriria si s’aprova
l’AMI).
– Obligació de resultat, que impedeix a qualsevol
Estat imposar cap limitació a un inversor; per altra
banda li seria denegat a l’Estat prendre mesures
apropiades per a exigir-ne resultats; i amb el temps
s’haurien d’anar eliminant les limitacions que actualment existeixen.
– Protecció a la inversió, per la qual un inversor
podria enjudiciar un Estat i exigir-li compensacions si
estimés que les decisions d’aquest limiten els seus
beneficis, o si vagues, problemes d’ordre públic,
situacions d’urgència, insurrecció, guerra o revolucions, compliquen les seves activitats o limiten, en
conseqüència, els seus guanys.
Si durant la dècada dels setanta la doctrina de seguretat nacional va justificar a Amèrica Llatina els cops
d’Estat, o si en els lustres següents les instàncies
internacionals com L’ONU, l’OEA, l’OUA (Organització de la Unitat Africana) etc. ..., van convalidar la universalització de les intervencions militars com a
mètode d’hegemonia, l’AMI significarà un salt qualitatiu en l’èxode al tercer mil·lenni, dins del procés
mil·lenari d’imposició econòmica dels poderosos
contra els pobres.
Risc o proposta que ha motivat que cada vegada
més intel·lectuals i especialistes en la matèria parlessin de “cop d’Estats” – en plural -, ja que s’intenta
prendre el poder simultàniament en tots els països,
anul·lant el concepte de sobirania real i subordinant
els Estats a un rol secundari administratiu de polítiques imposades.
Si bé molts dels aspectes proposats en l’AMI ja estan
inclosos en tractats existents, el que crida l’atenció
és l’arquitectura globalitzant del text, el caràcter
quasi irreversible dels compromisos assumits; l’absència de tota clàusula de protecció, el rol atorgat a
una jurisdicció que escapa de tot control, la dignitat
conferida a les empreses, que es converteixen en
contraparts dels Estats...
Una nova Constitució planetària
Darrera la proposta de l’AMI, s’oculta l’intent de
crear, de fet, una nova Constitució planetària en la
qual tot, absolutament tot, des de les legislacions
socials i laborals, fins a la lògica migratòria com a
mecanisme d’equilibri de la mà d’obra, passant per la
fisonomia/rol dels Estats i el mateix sistema de
l’ONU, sense oblidar l’ecosistema i la supervivència,
seria redefinit des d’una nova lògica. Els valors
essencials al ser contemporani, com el de la nacionalitat, la “ciutadania”, la sobirania i la sobirania, s’anirien reformulant acceleradament, de dalt cap a baix,
sense cap consulta ni participació popular.
I aquest és l’únic factor no contemplat en aquesta
nova estratègia: els pobles, la seva creativitat i capacitat/fantasia de resistència...
Infants a Llatinoamèrica
250 milions d’infants treballen per viure
Més de 7 milions d’infants llatinoamericans entre els
deu i els catorze anys són explotats en fàbriques o en
feines agrícoles, segons dades del Programa Internacional per a l’Eradicació del Treball Infantil (IPCE), de
l’Organització Internacional del Treball (OIT).
Prop de 250 milions d’infants entre 5 i 14 anys treballen al món, 120 milions dels quals ho fan a temps
complet i un terç en ocupacions perilloses, segons
dades lliurades per l’Organització Internacional del
Treball.
En l’informe elaborat amb motiu de la Conferència
d’Amsterdam sobre el Treball Infantil, l’OIT sosté que
la majoria d’aquests infants formen part de la població activa de les zones rurals i treballen en petites
empreses, sovint familiars.
Aquesta circumstància provoca que molts infants
només rebin com a retribució el menjar i el llit o sous
que a penes arriben al 75% dels mínims legals, com
han revelat estudis de l’OIT a Indonèsia, Colòmbia i
Ghana.
En els països en desenvolupament el 90% dels
infants treballadors de les zones rurals es dedica a
l’agricultura, sector en el qual habitualment s’utilitzen
fertilitzants i pesticides, cosa que comporta riscos
greus per a la salut.
Segons l’OIT, en els sectors manufacturers, tals com
la fabricació de vidre o de totxos, la mineria i el teixit
d’estores, milions d’infants treballen igualment en
condicions de risc, amb llargs horaris, manipulant
substàncies químiques perilloses, aixecant càrregues
pesades i manipulant maquinària.
87
Encara que no tant perillós per la salut i el desenvolupament del menor, el problema es detecta també
en el sector dels serveis, on desenes de milions d’infants, sobretot nenes, compleixen llargues jornades
com a servidors domèstics no remunerats o com a
empleats en el comerç de carrer.
L’OIT afegeix aquestes xifres els milions d’infants
també que han caigut en les urpes de la delinqüència, la prostitució, la pornografia, el tràfic de drogues
i altres activitats il·lícites.
Segons dades de l’OIT, el 61% dels infants que treballen actualment al món es troben a l’Àsia, el 32% a
l’Àfrica i el 7% a l’Amèrica Llatina.
Encara que es desconeix en quina proporció, l’OIT
afirma que el treball infantil també es dóna en els països industrialitzats, en els quals poden formar part de
la mà d’obra temporera i migratòria de les grans
explotacions agrícoles o en tallers de confecció.
Segons l’OIT, molts dels infants que treballen al món
ho fan en règim d’esclavitud i servitud per reemborsar préstec o lliurar els seus familiars d’altres obligacions.
Però el tipus d’explotació infantil que preocupa més
l’OIT és la sexual, crim que s’agreuja i s’extén cada
dia en el món, i molt especialment a l’Àsia, on es calcula que ja hi ha més d’un milió d’infants involucrats
en aquest mercat.
Europa Oriental – segons dades sempre de l’OITs’ha convertit igualment en un “mercat en expansió
per a l’explotació dels infants” fins al punt que l’explotació infantil “s’està entenent de manera sostenible als països industrialitzats”.
També augmenta la utilització dels infants en altres
activitats il·legals en les ciutats d’Àsia i Amèrica Llatina, sobretot en el tràfic de drogues i el robatori
organitzat de cotxes.
Segons diu el director general de l’OIT, Michel Hansenne, l’explotació d’infants incloent-hi la feina abusiva en
activitats legals, constitueixen en si mateixes “greus
violacions del dret internacional i de les lleis nacionals
que cap situació econòmica no pot justificar”.
El procés de producció
mundialitzat a Haití
L’esplendent companyia Walt Disney paga dos
dòlars al dia a les seves treballadores a Haití per cosir
roba que en el mercat es ven per 584.
Un pijama de Pocahontas té un preu final de venda al
públic de 19,95 dòlar nord-americans: la retribució
que correspon a l’obrera que el fa és de 0,07 dòlar.
Així funciona la multinacional Walt Disney en les
seves fàbriques instal·lades al Tercer Món.
88
A Haití, l’escenari de les indústries Walt Disney, format per autèntiques barraques amb només dos
banys per a les seves obreres, contrasta amb la vivor
de les malles de Pocahontas, l’últim reclam de la factoria Disney i nova font d’ingressos multimilionaris
per a aquesta multinacional.
A l’interior d’aquesta industrial el treball es desenvolupa amb un soroll ensordidor durant 8 o 10 hores
diàries. Es treballa dret, sense gairebé ni recolzar-se
en alguns bancs que hi ha. Si ho volen, les obreres
poden portar-se un cisí de casa seva: és massa despesa per a les finances Disney assumir el cost d’un
cisí. Els està prohibit parlar, i també anar al lavabo
més de dues vegades al dia. El ritme del treball és tan
frenètic que amb prou feines els permeten 10 minuts
de descans per dinar.
Entre les files d’obreres, els capatassos, mitjançant
crits constants i cops, procuren que la producció no
pari. “Ens tracten com a animals”, és la protesta de
les treballadores.
Qualsevol persona que intenti organitzar una mínima
forma de protesta és immediatament acomiadada.
No hi ha cap control ni assistència sanitària. En cas
que una obrera caigui malalta, no té dret a una retribució ni a cap indemnització.
Però això no és tot. A Haití no és legal acomiadar les
dones embarassades, però els empresaris han trobat
la manera d’evitar la despesa de la maternitat: traslladen a les dones embarassades a les feines més
dures i malsanes fins que, poc temps després, és la
treballadora mateix que es veu obligada a abandonar
el seu lloc de treball. Tot aquest sacrifici, amb cops i
violència, a canvi de dos dòlars al dia.
A les indústries tèxtils d’Haití, una disfressa de Pocahontas arriba en 11 peces que, mitjançant tres operacions manuals de cosir els punys, etiquetes, vores,
etc., esdevindran un producte acabat. En 8 hores una
obrera confecciona 50 malles. Una producció amb
un valor al mercat de 584,5 dòlars, però que serà
retribuïda en dos dòlars i 22 centaus. Una d’aquestes
obreres, desprès d’una setmana i mitja de treball,
podrà comprar-se la mateixa malla que ella mateixa
va fer en 10 minuts.
La diferència entre el valor de mercat dels objectes
produïts i les ridícules retribucions no seria tan
escandalosa si les obreres guanyessin almenys prou
per poder dur una vida digna. Però a Haití els sous
són de Tercer Món i el preu de la vida, de Primer Món.
El sou d’un dia d’aquestes treballadores els dóna
amb prou feines, per a la seva alimentació i per agafar l’autobús per poder anar a la feina. Per poder
mantenir la resta de la família s’han d’endeutar la
qual cosa els acaba empobrint encara més, a causa
de les mesquines condicions bancàries.
Durant el govern d’Aristides, escollit per la població
haitiana després dels anys de dictadura, el sou mínim
augmentà, encara que no fou excessivament per tal
de no desanimar les inversions estrangeres. Com a
resposta a aquest augment, les empreses que
mouen els subcontractes de la producció Walt Disney augmentaren la quota de la producció diària de
les obreres. Durant aquest temps, la inflació ha fet la
resta, i ha reduït posteriorment el poder adquisitiu del
salaris.
A la fi del procés de producció, la Walt Disney pot
vendre els seus productes en el mercat a preus del
segle XXI pagant a una treballadora haitiana el que
guanyava una obrera nord-americana a principis d’aquest segle. Una altra dada, simplement curiosa: per
guanyar la mateixa suma que l’administrador delegat
de la Disney guanya en una hora, l’obrera haitiana
hauria de treballar 101 anys durant 10 hores diàries.
L’organització sense ànim de lucre NATIONAL
LABOR COMITEE (15 Union Square New York NY /
10003, fax 0012122423821) ha iniciat una campanya
contra la mateixa Walt Disney perquè siguin possibles inspeccions conduïdes per organismes independents que puguin entrevistar lliurament les obreres i
verifiquin les condicions reals en les quals treballen.
Invitació a l’èxode
L’èxode indígena
Paulo Suess, Sao Paulo
Parlar d’èxode significa parlar de sortida, resistència
i utopia. L’èxode, que és l’intent de construir un món
alternatiu, és a vegades l’única “sortida” d’un grup
social per mantenir o reconstruir la seva identitat i per
transformar el món des de la seva pròpia integritat. Al
costat del “món alternatiu extern”, construït en l’èxode, es podria pensar també en un “món alternatiu
intern” de grups revolucionaris que pretenen donar
un impuls des de dins de la respectiva societat en
qüestió. Sortir o quedar-se? Aquesta és la qüestió,
que només pot ser decidida en el context històric
concret i d’acord amb la consciència del respectiu
grup social.
Avui sembla difícil sortir de la boirina generalitzada
que envolta la vida de cadascú i l’horitzó de tots.
Vivim en un món globalitzat amb mercats comuns,
partrons universals de relació i comunicació, com en
una única civilització. Avui dia, qui s’atreveix a pertànyer al món no civilitzat o no globalitzat? En la lògica del món globalitzat no existeix un èxode, si no és
per la NASA o per l’imaginari ufològic o escatològic.
El món globalitzat no admet “èxodes interns”, la qual
cosa significa el reconeixement d’espais no globalitzats per experiències alternatives. L’èxode, la sortida
cap al món globalitzat, és l’èxit (en el doble sentit del
llatí exitus), que significa èxit per a alguns i mort per
a la resta. Si el món globalitzat no deixa espais no
globalitzats, on anirà el poble de l’èxode? Existeixen
sortides cap enfora del món globalitzat?
El poble de l’èxode contesta la lògica del món de l’èxit? Èxode significa sortida de l’opressió per iniciativa pròpia, resistència en contra de projectes estandarditzats d vida en blanc i negre, ruptura amb la
dictadura dels mercats i qüestionament de l’hegemonia política de l’estat. L’opressió dels pobles indígenes es dóna a l’interior dels estats nacionals que
s’han convertit en capatassos del projecte neoliberal
globalitzat. La qüestió estatal s’interessa pels pobles
indígenes en la mesura que aquests es transformen
en obstacles per a la implantació d’aquest projecte.
La seva opressió gestora en contra dels pobles indígenes es configura pels intents d’enquadrament
tutelar en conceptes i sistemes, en reduccions ideològiques i territorials i per ensinistrament pel mercat a
través de l’escola i dels mitjans de comunicació.
És fàcil veure com els pobles indígenes van ser i continuen sent víctimes d’aquest enquadrament. En la
història oficial, per exemple, els pobles indígenes són
considerats com “pobles sense història”. Per què?
Perquè en les universitats s’aprenia que “pobles sense
escriptura són pobles sense història”. Però al Brasil
viuen 22,8 milions d’analfabets (cf. El text base de la
Campanya de la Fraternitat 98). Encara en aquest
segle, en la història de l’evolució, els pobles indígenes
van ser classificats com “bàrbars”, “salvatges” o
“naturals” en camí de civilització. Encara avui en els
estats nacionals tracten els antics amos dels seus respectius territoris com a “minories ètniques”, colons
forasters tolerats en la seva pròpia terra. En les democràcies que són anomenades “democràcies representatives”, els pobles indígenes pràcticament no estan
representats en els diferents espais legislatius.
Des dels pobles indígenes, som obligats a redefinit
molts conceptes que aprenem en els llibres escolars
sobre nosaltres mateixos. Desconstruir conceptes
pot significar re-conèixer-nos millor. Com relacionarnos amb els conceptes natura i cultura? Quan els
pobles indígenes se’ls anomenava “naturals”, quedava sobreentès que es faltava cultura i civilització. Avui
no ens falta sobretot “naturalitat”? En el tracte amb la
natura, no ens hem convertit en bàrbars?
El projecte indígena ens ensenya que tots els éssers
culturals formen part de la natura. La natura està dintre i entorn nostre. La causa indígena ens fa qüestionar objectius i prioritats de la ciència, de la política,
de l’economia, de la nostra mateixa visió del món. En
rigor, tot el que configura l’èxode indígena de les nostres respectives societats, configura també l’èxode
de les dones, dels nens, dels pobres i dels afroamericans. Si en una societat que va inscriure en la seva
band3ra valors com la llibertat, la tolerància i la igualtat, el projecte de vida d’un grup social, sigui minori89
tari o no, només obté resultat mitjançant el seu
èxode, aleshores aquest èxode apunta a un projecte
fal·laç i incoherent. L’èxode indígena significa resistència en contra del projecte d’una humanitat en profunda crisi amb si mateixa i amb la natura, una humanitat que, en lluita en contra de la seva mateixa
essència, va sortir coixejant com Jacob i Edip. La
qüestió indígena és com un sismògraf que enregistra
els tremolors globals del projecte de la humanitat.
El poble de l’èxode posseeix una dignitat pròpia que
està en el seu protagonisme. Lluita en l’èxode en
contra del projecte dominant de l’opressió, però
resisteix al mateix temps en contra de la pèrdua de la
seva identitat i en contra del perill que el seu èxode
es converteixi en exili, deportació i desarrelament. La
diferència entre èxode i exili és tan gran com entre
algú que es comporta com a agent de la seva salut i
un altre que es considera pacient de la seva malaltia.
La diferència està en la iniciativa, en el protagonisme.
L’agent és responsable. El pacient terceritza. L’alliberament no pot ser terceritzat.
L’èxode és una experiència d’alliberament i resistència. Èxode, anadures i migració – les grans marxes
cap a Quito i la Paz, per exemple- són experiències
de llibertat, solidaritat i transformació. Ni a Egipte, ni
a Canaa, Israel no va ser tan lliure com en la llarga
marxa pel desert. Quan van ser realment lliures els
pobles indígenes? Quan eren els migrants i van
entrar a Amèrica per l’estrat de Bering? Es van fer
més lliures en convertir-se en agricultors sedentaris?
Abans de tenir veïns que no eren parents? Entre els
mateixos pobles indígenes existeix el que podem
anomenar èxode intern, causat pel creixement de la
població d’un grup, per l’escassetat del medi
ambient o per les divergències entre líders. Un dia,
els líders inicien un èxode, porten els seus grups i
construeixen un altre poblat que promet més abundància i més llibertat.
Existeixen dues tragèdies a la vida d’un grup social o
d’un individu. La primera és l’absència d’un horitzó; la
segona és haver arribat a l’horitzó. En ambdós casos
aquest poble no té camí, ni alternativa, ni èxode. És un
poble sense sortida. L’èxode indígena, que apunta cap
a sortides, cap a camins i horitzons, ens fa entendre
que el món no està tan globalitzat com els agents del
neoliberalisme ens volen fer creure.
L’èxode, a més de ser històric, és també un estat de
l’esperit. Aquest èxode es dóna cada dia, perquè
cada dia, cada relació i cada acció política ofereixen
els seus enquadraments, les seves esclavituds, les
seves olles de carn i les seves compensacions. Cada
dia les seves ruptures: ruptures amb el bressol
esplèndid o miserable, ruptures amb pràctiques acomodades i amb metes caducades. Tot pot convertirse en una gàbia daurada. Per tant, èxode com a estat
d’esperit significa partir sempre de nou, re-partir el
camí, el pa i l’horitzó.
90
L’èxode de la dona,
encara pendent
Les dones treballen fins a deu hores més a la setmana que els homes, però els sous són entre un 50 i un
80% més baixos, segons l’informe de l’Organització
Internacional del Treball (OIT) : « Més i millor treballs
per a les dones”.
Aquesta discriminació salarial és del 25% en els països industrialitzats, on comptabilitzen les víctimes
d’aquesta desigualtat per milions, ja que actualment
en el món el 45% de totes les dones amb edats compreses entre 14 i 64 anys són econòmicament actives. Aquest fenomen augmenta a mesura que la
dona s’incorpora al mercat laboral, cosa que ha succeït de forma significativa en les darreres dècades.
Així, més del 50% de la població femenina dels països industrialitzats té un treball assalariat, proporció
que fa vint anys era del 37% a Europa Occidental i
del 30% als EUA.
A més a més, es calcula que 7 dels 8 milions de persones que es varen incorporar al món del treball a
Europa Occidental en el període 1980-1990 eren
dones. Les dones són també les més afectades per
l’atur, que en alguns països industrialitzats és un 50%
superior al dels homes.
“Malgrat els avenços que s’han experimentat de tots
els discursos polítics, la realitat és que les activitats
econòmiques de les dones continuen concentrades
en modalitats d’ocupació poc remunerades, de baixa
productivitat i de gran precarietat”, afirma l’autora de
l’informe, Lin Lim.
Un dels sectors econòmics amb diferències més
grans entre temps treballat, sou i sexe, és l’agrícola,
en el que la major part de les treballadores obtenen
una mitjana de remuneracions que corresponen a les
tres quartes parts dels sous pagat als homes per la
mateixa feina. Segons Lim, “no hi ha res que indiqui
per ara que aquesta diferència s’estigui reduint”, realitat que es fa extensiva a altres sectors econòmics
independentment del nivell de desenvolupament del
país en qüestió.
Segons la seva opinió, aquestes diferències salarials
es nodreixen de la discriminació que pateix la dona
des de la infància i a partir de la pròpia escola, on mai
varen trepitjar més del 90% de les nenes de moltes
nacions africanes i asiàtiques.
El resultat és que les dones representen el 65% de la
població mundial analfabeta i el 70% de la que viu en
el llindar de la pobresa. “Discriminació a l’escola i
conseqüentment també en la vida laboral”, subratlla
Lim. L’autora cita, entre altres formes de discriminació evidents en el mercat de treball, la desigualtat en
la contractació i en la promoció, i també en l’accés a
la formació i a la readaptació professional.
Complementen aquesta relació: la discriminació de
les dones a l’hora d’accedir a crèdits i a altres recursos productius, la desigualtat en la remuneració per
igual treball i l’exclusió en el procés de la presa de
decisions.
El 80% de la força de treball en les zones franques
d’exportació a Àsia està constituïda per dones i el
71% de les treballadores d’Amèrica Llatina i Carib es
concentra en el sector dels serveis. Fins i tot en els
sectors millor remunerats, les dones ocupen els
nivells inferiors de l’escala de salaris. Així, prop de
dos terços de les dones ocupades en la manufactura estan llogades com a obreres i operadores, mentre que només el 5% ocupa llocs professionals i tècnics, i un 2% càrrecs administratius i de direcció.
A tot el món es calcula que les dones, que representen el 40% de la força laboral mundial, només ocupen el 16% dels llocs de gestió i menys del 6% de la
cúpula de direcció.
La igualtat d’oportunitats i de tracte per a les dones
pel que fa a l’ocupació segueix essent una fita que
cal assolir a tot el món i hem d’esmerçar-hi esforços.
La força laboral femenina, relativament barata, ha
servit de pedra angular per a la industrialització i la
competitivitat internacional en molts països en vies
de desenvolupament.
Les dones i el treball
Les dones reben sous que són un 25% inferiors als
dels homes (comptabilitzant una mitjana mundial).
El 70% de les persones que viuen en situació d’extrema pobresa són dones.
El 65% dels 1.000 milions d’analfabets que hi ha en
el món són dones.
Més del 45% de les dones de 15 a 64 anys desenvolupen una activitat laboral.
Les dones representen del 65 al 90% de les feines a
temps parcial dels 28 països de la OCDE.
Les dones treballen un mínim de 2 hores més per setmana que els homes, i, amb freqüència, de 5 a 10
hores de més.
L’índex d’atur de les dones en 2/3 dels països industrialitzats és d’un 50 a un 100% superior a la dels
homes.
Esclavitud feudal i
esclavitud neoliberal
En teoria l’esclavitud ja ha estat abolida i la nostra
declaració dels drets humans diu que “tots els
humans neixen lliures”. Però vivim en un món “nominalista”: de paraules més que de realitats. I en situacions així potser n’hi ha prou a abolir els noms, sense
haver de canviar els fets. Que quelcom com això pot
haver passat amb l’esclavitud ho suggereixen els fets
següents:
1. Propietat de l’amor i propietat del capital.- antigament l’esclau era propietat del seu amo. Com que
aquest solia ser un gran terratinent no canviava de
residència i l’esclau tampoc. Avui dia l’esclau és propietat del Capital que, com tothom sap, és el més
mòbil que hi ha i per això l’esclau es mou molt més.
És el que anomenem flexibilitat laboral: t’envien a la
desocupació en el sud i t’ofereixen treball al nord.
L’única diferència és que abans, si el senyor canviava de lloc o es venia l’esclau, aquest solia anar amb
tota la família ( devia ser una resta de misericòrdia
que es va infiltrar per descuit). Ara va sol. La dona pot
quedar esperant-lo, teixint i desteixint, com feia
Penèlope a l’Odissea d’Homer.
2. Alimentat i assalariat.- Abans l’esclau era alimentat
per l’amo i, com que a aquest li interessava mantenirlo, solia donar-li almenys el mínim per viure. Avui a
l’esclau el Capital, a qui no li interessa gens conservar-lo ja que el pot substituir fàcilment per un altre.
D’aquí que el sou no li arriba ni per menjar ni per casa
ni per vestit, ni menys per les tres coses juntes. Per
exemple: segons la Carta Social europea el salari
mínim legal ha de ser un 68% dels salari mitjà de
cada país.
3. Dret de cuixa.- Ja se sap que els senyors feudals
tenien, respecte de les seves serves un “ius primae
noctis” (dret a passar amb elles la primera nit). Quines coses, oi?
Avui les coses ja no són així. El Capital no té aquest
tipus de passions, per això les delega en els seus
gerents. I aquest, que són molt més democràtics, ja
no s’obsessionen per la primera nit. Només cal que si
a vostè li fan l’immens favor de donar-li feina, sigui
una mica raonable i cotitzi el senyor pel dret que ell
té de donar feina a qui li vingui de gust. Cotitzi, no
amb diners naturalment, que això el senyor no ho
necessita, sinó amb el que li agrada a ell.
A la millor li diuen que la comparació no val, perquè
avui vostè pot posar una demanada per assajament
sexual i tot. Però tingui en compte que aquestes
demandes exigeixen advocats, que vostè no se’ls pot
pagar i el senyor, sí. I que si vostè posa una d’aques91
tes demandes pot veure’s inscrita en una d’aquelles
llistes “negres” que els senyors es passen entre si, i ja
no obtenir una mísera feina en la resta de la vida.
4. Els ditxosos infants.- En temps de l’esclavitud anaven a treballar amb els seus pares ja de ben petits. En
el neoliberalisme no: s’ha aconseguit la llibertat perquè puguin anar ells sols i treballar sols. Així se’ls pot
explotar molt millor, rendeixen molt més i permeten
després vendre molt més barat a botigues de “tot a
cent”. L’explotació infantil és solament un capítol, el
més feridor, de tot aquest aiguafort de l’esclavitud
neoliberal. I a més de cridar i anar contra d’ella, hem
de comprendre que obeeix a una lògica que quasi
constitueix la nostra atmosfera.
5. La cabana de l’oncle Tom.- Quasi tothom l’ha llegida quan érem infants. Ara resulta que a Madrid han
aparegut altres cabanes infinitament més tristes i
més infectes. Però l’alcalde ja s’ha afanyat a aclarir
que:” ningú està obligat a viure en un indret així”. O
sigui que viuen allí perquè en tenen ganes i perquè
són bruts. Es percep que l’alcalde de Madrid potser
va estudiar Dret però segur que no Filosofia. Perquè
llavors li haurien ensenyat a argumentar, a no confondre una obligació moral amb una necessitat física. O
a la millor deu ser que l’alcalde de Madrid és més
liberal del que aparenta i està totalment d’acord amb
l’argument que se sent a vegades davant d’altres
perills públics “ningú està obligat a fer ús d’aquests”.
Exactament.
6. I per concloure: en un temps de tanta modèstia
intel·lectual com els nostres potser resulti massa
soberbi allò de “tots els éssers humans neixen lliures”... Aquesta declaració és naturalista i essencialista. Pronuncia un judici universal que no és absolutament verificable. Per això seria millor modificar
l’article; diguem, doncs, de forma més d’acord amb
la nostra proverbial modèstia, que “tots els éssers
humans lliures, neixen lliures”. Això ja resulta menys
objectable.
Una nació dintre
una altra nació
Els llatins en els Estats Units
Ignacio Franco, Diòcesi de Wilmington
(Delaware, EUA)
Creixement impressionant
Quan els Estats Units arrabassà a Mèxic la meitat del
seu territori després de la guerra l’any 1848 ( els estats
de Texas, Nou Mèxic, Colorado, Arizona, Nevada,
92
Utah i Califòrnia), ningú no hauria pogut imaginar que,
150 anys més tard, es produís el fenomen una “reconquesta pacífica” com està succeint actualment,
almenys demogràficament parlant.
La immigració llatinoamericana cap als Estats Units
no només no s’atura, sinó que augmenta vertiginosament, sense que importi tot el que el gegant del Nord
faci per controlar les seves fronteres. La raó d’aquest
flux migratori és molt simple i té un nom ben capitalista: oferta i demanda de mà d’obra. L’economia
dels Estats Units, la més poderosa del món, és cinc
vegades més forta que la de tota Amèrica Llatina
conjuntament i segueix una expansió constant,
demanat dintre una gran gamma de possibilitats, treballs durs relativament mal remunerats que els nordamericans no desitgen fer: el camp, serveis de manteniment, processadores de carn i fuites, obrers no
especialitzats... Els llatins entren allà ambiciosos,
sense queixar-se gaire perquè els sous solen ser 8
vegades més grans que a Mèxic o 18 vegades més
altes que a l’Amèrica Central.
L’exili llatí cap els Estats Units està motivat per la
misèria, i per això es rifa la policia fronterera, falsifica
permisos de col·locació per poder treballar i accepta
sense queixar-se les tasques més dures que li són
imposades.
Es diu que som uns 30 milions de llatins en aquest
país, però no hi ha xifres fiables – existeixen entre 5 i
8 milions d’indocumentats i a ells ningú els comptabilitza- . Si continua la tendència actual d’immigració
i reproducció, en menys de deu anys superarem els
negres com a la “minoria” més gran, i d’aquí a cinquanta serem la quarta part de la població nord-americana. Ja som la cinquena “nació” de parla hispana
en el món i l’any 2050 podríem arribar a ser la segona amb 80 milions, només superats per Mèxic. Los
Angeles és la segona “ciutat mexicana més poblada”, a Nova York hi ha més porto-riquenys que a San
Juan i a Miami es parla més espanyol que anglès,
només per esmentar els exemples més coneguts.
Els llatins, en poques paraules, estem formant una
espècie de nació dintre d’Estats Units i fa estona que
comencem a canviar el rostre d’aquest país. Però,
qui som?, com vivim en una nació estrangera que és,
certament, la més poderosa del món?
Buscant la nostra identitat
Els llatins sabem el nostre país d’origen i quan hem
vingut de terra estrangera, sentim l’orgull de la nostra
pàtria i mantenim llaços de comunicació amb ella.
Vora d’un 70% som d’origen mexicà, més o menys el
12% han arribat de diverses nacions d’Amèrica Central, un altre 12% de països caribenys com per exemple Puerto Rico, Cuba i República Dominicana, i
només tal vegada el 6% venen d’Amèrica del Sud.
El problema ve amb la segona generació i més enllà.
Els nostres fills pateixen una crisi d’identitat perquè
no se senten ja llatinoamericans ( i no ho són), i alhora no sempre es consideren plenament nord-americans encara que siguin ciutadans d’aquest país; són
los chicanos, neoyorricans, etc., que a vegades ja no
volen o no poden parlar espanyol.
Alguns sociòlegs diuen que som una espècie de
poble “sandwich” atrapat entre Amèrica Llatina i els
anglo parlants d’ Amèrica del –nord, però molts
estem descobrint que podem ser una cultura “pont”
entre aquests dos móns, un poble doblement mestís
i per aquest motiu doblement ric: la nostra mescla de
sang i de cultures. Podem parlar anglès i espanyol,
ens sentim còmodes navegant entre els móns
“anglo” i el món “hispà”, som un poble graó entre el
nord i el sud de les Amèriques.
Per altra banda, no ha estat ni és fàcil conquerir el
nostre lloc aquí, als Estats Units, tenim una història
de lluita que es remunta a la resistència del nostre
poble a ser assimilat o simplement esborrat pels
invasors anglosaxons. Durant els anys 60, quan els
negres lluitaven pels seus drets civils encapçalats per
Martin Luther King, nosaltres també sortíem al carrer
per demanar justícia, guiats per líders com Reyes
Tijerina, que va lluitar per recuperar la terra dels seus
avantpassats hispans a Nou Mèxic; Corky González,
organitzador incansable de les comunitats chicanes
a Colorado; César Chávez, sindicalista de Califòrnia
que lluità per la dignitat dels camperols.
Avui dia encara patim el racisme en molts indrets,
però lluitem com a poble per a tenir el lloc que mereixem en aquest país.
Com cantar Déu en terra estranya?
Som un poble de tradició profundament religiosa,
com a bons llatinoamericans, i de majoria catòlica.
Però en arribar a aquest país l’Església no sempre
ens rep de bones maneres, ja que el catolicisme
nord-americà ha oblidat les seves arrels en els immigrants miserables que vingueren d’Europa, s’ha tornat pròsper i li costa acceptar-nos perquè som
pobres, de pell bruna i parlem espanyol. Això fa que
molts busquin un lloc de pertinença en les esglésies
evangèliques pentecostals, que sovint s’adapten
millor a la nostra cultura i necessitats.
Però seria injust dir que l’Església Catòlica no s’identifica amb nosaltres. En realitat fa molt, tenint en
compte que per ella com a estructura no es fàcil
adaptar-se a la nostra manera particular de practicar
la fe, al nostre idioma; però pot fer molt més si vol ser
fidel a l’Evangeli. Alan Figueroa Deck, un teòleg chicano, diu que la presència dels hispans és una oportunitat d’or perquè l’Església retorni a les seves arrels
de solidaritat amb els pobres, i que li doni la benvinguda a Jesús amb rostre d’immigrants. Vet aquí un
repte d’inculturació.
I en el catolicisme nord-americà, sí que hi anem deixant una empremta. Ja som més del 40% en aques-
ta església de 65 milions, la qual cada dia es torna
més bruna, més pobre i de llengua espanyola. D’aquí
a deu anys serem majoria en la feligresia catòlica d’aquest país, imprimint la nostra cultura i calidesa llatina a una església anglosaxona molt organitzada i eficient, però també molt freda.
Darrerament hem començat a desenvolupar la nostra
pròpia teologia, basada en la de l’alliberament llatinoamericana, però amb els nostres propis tocs i situacions particulars coma hispans. És una teologia que
va emergint amb enorme vitalitat, amb menys èmfasis en els conflictes de classe com en el cas d’Amèrica Llatina, però incidint en un altre tipus de pobresa
i de marginació: la inseguretat de la nostra cultura i
religiositat popular, la dona com a companya, colze a
colze amb l’home en l’alliberament. També hem de
ser més ecumènics que els nostres cosins que viuen
al sud de Río Grande, la qual cosa s’explica fàcilment
perquè vivim en una societat molt més plural.
Un futur de llum i ombres
Les impressionants estadístiques del nostre creixement demogràfic entusiasmen uns però alarmen d’altres. En el Congrés nord-americà es pensa que som
d’alguna manera com el poble d’Israel a Egipte: el
poble pobre que es reprodueix molt de pressa i que
pot ésser una amenaça per l’Imperi; arreu hi ha controls de frontera i restriccions immigratòries més
estrictes per detenir-nos. En realitat no som una
amenaça per ningú, sinó ajuda per a tots. Les nostres
pàtries a Amèrica Llatina ens varen excloure i ens
varen expulsar amb polítiques de misèria, però ara
paradògicament les nostres trameses de diners són
la primera o segona font d’ingressos pera les pàtries
que ens varen donar l’esquena, i als Estats Units li
proporcionem la mà d’obra barata que demana la
seva potent supereconomia. No ens faran fora perquè no poden prescindir de nosaltres.
Som un poble jove amb un potencial il·limitat, però
també som un poble vulnerable en molts aspectes:
no estem suficientment organitzats, quasi no tenim
poder polític als Estats Units i la temptació del consumisme desfrenat també ens afecta. Per altra
banda, estem aportant valors que la societat nordamericana ja ha perdut, com la sòlida vida de família,
el sentit de la celebració i la festa, l’enteresa davant
l’adversitat...
El nostre desafiament consisteix en conservar el que
és positiu de les arrels llatines i adaptar allò que
també hi ha de nou en la cultura anglosaxona, tenint
la sabiduria de rebutjar els aspectes negatius d’ambdues cultures. Si aconseguim fer aquesta síntesis
podrem complir el que sembla ser el nostre destí històric: ser un poble-pont per mostrar solidaritat amb
Amèrica Llatina traient-li la bena dels ulls a l’Amèrica
del Nord.
93
Lectura del sant
evangeli neoliberal
El Codi de desastre canònic, en el seu article 1113,
paràgraf 2, estableix que cada cop que tingui lloc
una litúrgia concelebrada pels set grans, abans de
passar a la consagració del caviar i el Chivas, es
procedeixi a una proclamació de la Paraula
Revelada, com és propi de tota litúrgia “eucarística”
(o d’acció de gràcies). El passatge següent pertany
a un d’aquests evangelis, que és citat amb la sigla
Mc 8.
Aquells dies, hi tornava a haver una gran gentada, i
no tenien res per menjar. Jesús va cridar els deixebles i els digué:
– Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa dies que no es mouen d’aquí amb mi, i no
tenen res per menjar. Si els faig anar dejuns a casa
seva defalliran pel camí; n’hi ha que han vingut de
lluny.
Els deixebles li preguntaren:
– D’on es podria treure el pa per alimentar-los aquí,
en un lloc despoblat?
Jesús els preguntà:
– Quants pans teniu?
– Set.
Jesús sabia que set és el nombre de la totalitat perquè suma el tres, símbol del Déu tri, amb el quatre,
símbol dels punts cardinals que engloben la creació.
Per això va manar que la gent s’assegués a terra,
prengué els set pans, digué l’acció de gràcies, els
partí i en donava als seus deixebles perquè en servissin a la gent. Tenien a més uns quants peixets, i
Jesús, després de beneir-los, digué que també els
servissin.
Però els primers de rebre aliment al·legaren que no
n’hi hauria per a tots, perquè és impossible repartir si
primer no es produeix. Deien que seria millor que ells
es quedessin amb tot el que hi havia, per poder sembrar de manera que els pans es multipliquessin i n’hi
hagués per a tothom. Van pensar després que
aquells pans multiplicats eren només d’ells, ja que els
havien fet créixer. Per això se’ls quedaren i començaren a intercanviar-los entre ells mateixos. Com que la
munió començava a desesperar-se i la fam els feia
amenaçadors, decidiren convertir el que els sobrava
en armes per a defensar-se. I van marxar corrents a
transformar les sobralles dels pans en armes dissuasives i amenaçadores.
Quan hagueren marxat, Jesús digué altre cop als
seus deixebles:
94
– Recolliu els cadàvers que han quedat.
Ells van fer-ho així. I resultaren mil milions d’homes,
sense comptar les dones i els nens.
NB segons l’esmentat Codi de desastre canònic, en
acabar aquesta proclamació el lector ha de dir
:”PARAULA DE DÔLAR”. I tots els assistents
responen “US LLOEM MAMMON”.
L’èxode cap a una
nova presència política
Pobles indígenes de Llatinoamèrica
Paulino Montejo
La invasió europea impugnada repetidament, amb
raó de sobres, el 1992, i ara arran de les commemoracions del cinquè centenari de l’anomenat descobriment del Brasil, el 1500, instaurà Abya-Yala un interminable procés de dominació, que en els primers
anys de la conquesta aniquilà més de 75 milions
d’habitants i provoca fins als nostres dies un elevat
nombre de víctimes, l’únic delicte de les quals és reivindicar l’exercici ple deus seus drets històricament
negats.
En ple final de segle, les relacions dels estats i de les
elits nacionals amb els pobles indígenes estan marcades per pràctiques obertes de genocidi, ecocidi i
etnocidi. O sigui, els pobles autòctons continuen
essent víctimes de l’extermini físic (massacres i
assassinats selectius), de la usurpació i depredació
dels seus territoris i recursos naturals i de polítiques
governamentals integracionistes i discriminatòries.
Com a mostra, només cal recordar, entre altres fets,
les matances d’indígenes practicades les últimes
dècades pels militars guatemalencs, les mesures jurídiques que restringien – violant la constitució vigentel dret a la terra al Brasil, les constants concessions
d’explotació mineral o fustera a territoris indígenes,
negociades amb empreses transnacionals a Nicaragua i la Guyana i la desatenció governamental a les
demandes específiques, com el dret a la lliure determinació (autonomia) a Mèxic i Colòmbia. Així, la guerra de conquesta, la colonització i el pillatge, traduïdes a pràctiques que van des de carnisseries
humanes fins al més sofisticat tràfic de cèl·lules
humanes, continuen avançant sobre els primers
habitants del continent.
Però els pobles indígenes persisteixen i donen proves que no estan, com molts pensen, condemnats a
desaparèixer. Malgrat les guerres inventades i les
més variades formes d’extermini, explotació i discriminació, els indígenes de les Amèriques són avui al
voltant d’uns 43 milions d’habitants, més o menys el
7% del total de la població del continent (650
milions). Excepte a les illes del Carib, d’on van ser
totalment extingits, els indígenes viuen pràcticament
a tots el països del continent. A Guatemala, Bolívia,
L’equador, el Perú i Mèxic es localitza el 90% de la
població indígena. A Guatemala i Bolívia són majoria;
en alguns països, com l’Equador, el Perú i Mèxic, són
segments significatius, generalment classificats com
a “camperols”. En altres països, com el Brasil, l’Argentina i El Salvador, els pobles indígenes foren
reduïts a una condició minoritària. Al Brasil, per
exemple, els indígenes, que foren reduïts a una
població de 325 mil habitants, que pertanyien a més
de 200 pobles diferents.
En tots els casos, els pobles indígenes sempre han
estat menyspreats pels governants i les elits nacionals que els consideren simples residus del passat,
ciutadans de segona classe, obstacles al “progrés” o
a la “modernitat” i, per tant, romanalles que han de
ser, expressament o subtilment, aniquilades.
No obstant això, els pobles indígenes, a més del creixement demogràfic, protagonitzen processos de
reetnificació o reconstrucció ètnica i emergeixen amb
molta força i poder (v. Chiapas, l’Equador, etc.) en la
definició del seu destí. Aquest avanç etnopolític incomoda clarament les classes dominants i els seus
governants, que temen la configuració dels pobles
indígenes com a ens polítics i, per extensió, com a
subjectes que amenacen l’status quo i les estructures
d’un estat nacional suposadament consolidat.
D’aquesta manera assistim a tot Abya-Yala a les més
variades formes de lluita, que revelen el cúmul d’experiències, el seu grau d’indignació i conscienciació i
la seva capacitat de fer valer els seus drets.
seves normes i lleis no escrites però que regulen la
seva vida social, conegut com a dret originari, indígena o consuetudinari;
– la promoció dels seus drets lingüístics, educacionals i medicinals autòctons i el reconeixement de les
seves institucions socials, polítiques i religioses tradicionals;
– el dret de propietat intel·lectual sobre la seva cultura i saviesa mil·lenària;
– la protecció del medi ambient i el respecte a la biodiversitat i els gens dels indígenes;
– A la fi, el dret de ser protagonistes i gestors del seu
propi destí, de ser reconeguts i admesos com a interlocutors legítims i responsables directes, en el debat
nacional i internacional i en la construcció del seu
futur.
Aquesta mobilització política inclou les demandes
següents:
– el reconeixement i respecte a la seva condició de
pobles, amb identitat i existència col.lectiva diferenciades, profundament amenaçades amb l’agudització de l’”integracionisme” per la globalització i el
capitalisme neoliberal;
– el reconeixement del caràcter multiètnic i pluricultural dels estats nacionals de què formen part;
– el respecte al seu dret a la terra i territoris tradicionals, que implica tenir l’ús exclusiu del fruit dels seus
recursos naturals, del sòl i subsòl, i disposar de condicions que afavoreixin el seu desenvolupament
autogestionari, basat en el respecte a les seves formes tradicionals de producció;
– el respecte al seu dret d’exercici de la lliure determinació o autodeterminació, exercit en la seva forma
d’autonomia en el marc de cada estat nació;
– l’alteritat del seu sistema jurídic tradicional, les
La feina no és fàcil, atès que implica enfrontar-se a
desafiaments imposats per la globalització i el model
neoliberal i per les deficiències del moviment indígena mateix. Entre els primers podem citar les polítiques governamentals que es proposen:
– adequar les legislacions indigenistes i subordinar
els drets indígenes als interessos del capital nacional
i transnacionals;
– desligitimar les lluites, tergiversant el sentit de les
demandes, reprimint, assassinant o denigrant la
imatge del líders i organitzacions i aïllant pobles i
comunitats;
– posar en marxa programes assistencials o de
caràcter col·laboracionista, a fi de desmobilitzar o
despolitzar les lluites indígenes;
– fer concessions amb finalitat de contenir l’avanç de
les lluites autonomistes i restringir les demandes indígenes a aspectes que no amenacin la ideologia i la
lògica del sistema;
Els governs s’enfronten amb moltes restriccions a
aquestes demandes, dins o fora dels respectius països, particularment quan està en discussió la identitat dels pobles, el territori i l’autonomia, com a
expressió concreta del dret a la lliure determinació,
perquè suposadament atempten contra la unitat
nacional, la integritat territorial i la sobirania de l’estat
nació.
No obstant les resistències, cada vegada és més
gran en la comunitat internacional la tendència a
reconèixer als pobles indígenes drets col·lectius, més
enllà dels drets individuals o drets humans fonamentals, la qual cosa crea condicions per ser considerats
fins i tot subjectes del dret internacional.
Aquest tractament encara limitat dels drets dels indígenes, consta, entre altres instruments, en algunes
constitucions nacionals, en el Conveni 169 de l’OIT, i
en el dels Drets dels Pobles Indígenes, de l’ONU, i en
el Projecte de la Declaració Americana sobre els
Drets dels Pobles Indígenes, de l’OEA.
95
– reduir al màxim els fons pressupostaris destinats a
programes específics de salut, educació, sostenibilitat i legalització de terres;
– dividir pobles i comunitats mitjançant la corrupció
del líder i organitzacions, amb ofertes immorals d’altes sumes de diners o de temptadors càrrecs públics
o amb la imposició d’alternatives de desenvolupament com l’ecoturisme, l’explotació petroliera i forestal i la institucionalització de programes d’investigació fitogenètica o biogenètica.
Entre els desafiaments resultants de la dinàmica del
moviment indígena mateix podem citar:
– la necessària desburocratització i desindividualització del moviment indígena;
– la formació i qualificació de quadres en el moviment
indígena, capacitats per a formular, defensar i exercir
els drets dels seus pobles;
– el protagonisme de les bases indígenes, tant en els
espais de deliberació com els executius;
– el caràcter transcomunal de les lluites indígenes, o
sigui, la consciència que la causa indígena és una
qüestió nacional, que no interessa només els indígenes i als seus aliats més propers;
– l’articulació del projecte indígena en un projecte
més gran de societat democràtica, multiètnica i pluricultural.
Com es veu, malgrat els intents dels opressors per
subjugar o aniquilar els pobles indígenes, aquests
seguiran traient forces del seu passat, superant les
adversitats del present i fent realitat, en les seves lluites quotidianes, el seu projecte de futur.
La recerca d’un codi
de conducta sobre
la venda d’armes
Alberto Estévez
Coordinador de l’Equip de Transferències de Seguretat i Policials d’Al Espanya
Després de la guerra del Golf, l’any 1991-92, la Unió
Europea – el més gran venedor d’armes després
d’Estats Units- va adoptar vuit criteris segons els
quals tota decisió d’exportar armes ha de tenir en
compte la situació interna i regional del país comprador, la seva situació respecte als drets humans, i l’efecte de la compra sobre l’economia nacional. No
obstant això, no són de compliment obligat i no hi ha
acords sobre com interpretar-los. Així, per exemple,
Portugal i Suècia apliquen a Indonèsia un embargament d’armes a causa de la situació preocupant que
96
hi ha per la violació sistemàtica dels drets humans,
però el Regne Unit, Espanya i d’altres països de la UE
continuen venent armes i materials de seguretat.
Per acabar amb aquestes contradiccions, el govern
britànic va anunciar que durant la seva presidència
semestral de la UE (de gener a juny de 1998) promouria l’adopció d’un Codi de Conducta sobre les
transferències d’armes. L’objectiu per a les ONG és
aconseguir que s’evitin les exportacions a països en
conflicte, que tenen elevats índex de militarització o
en els quals hi ha violacions sistemàtiques dels drets
humans fonamentals.
PROPOSTA DEFICIENT
La proposta britànica consensuada amb França –
l’altre gran exportador de la UE- té greus diferències.
Per les ONG, el Codi de Conducta que s’aprovi haurà
de ser restrictiu, clar i explícit, i haurà de prohibir les
exportacions quan puguin desestabilitzar una zona
concreta, quan suposin la introducció de noves
armes o tecnologies abans no presents en una regió,
o quan les despeses militars dels països compradors
siguin superiors a les de sanitat i educació.
Entre d’altres coses, el Codi haurà de garantir el control dels certificats d’últim destí – per tal que no es
desviïn armes a tercers països -, els parlaments hauran de ser informats prèviament de les exportacions i
podran impedir les que incompleixin el Codi, la UE
posarà en marxa un Registre Europeu d’exportacions, s’elaboraran llistes de material prohibit (com
les porres elèctriques, per exemple, que fabriquen
empreses franceses i alemanyes) i hi haurà control
del material que es fabriqui amb llicència, com avions
espanyols de l’empresa CASA fabricats a Indonèsia
o a Turquia.
POCA TRANSPARÈNCIA
Totes les discussions sobre aquest Codi de Conducta que s’ha d’aprovar a la ÜE es realitzen – de manera molt poc transparent- al si del Grup de Treball
sobre comerç d’armes del Consell de la UE
(COARM).
Al març, Amnistia Internacional i les ONG Intermón,
Greenpeace i Metges Sense Fronteres, ens vam reunir amb reunir amb alts càrrecs del Ministeri d’Afers
Exteriors (inclòs el representant espanyol de
COARM) i amb diputats i erurodiputats que donen
suport a les nostres reivindicacions. A mitjan maig,
les quatre ONG vam comparèixer davant la Comissió
d’Afers Exteriors del Congrés de Diputats per donar
la nostra opinió sobre el Reglament del comerç d’armes.
DADES INCOMPLETES
El febrer de 1998, el govern espanyol va fer públiques
les dades sobre les exportacions d’armes entre 1991
i 1996, tal com havia acordat el Congrés el març de
1997. La informació proporcionada pel govern és
decebedora: només es publiquen dades molt limitades sobre armes curtes, municions i d’altres, i s’obliden les exportacions de material aeronàutic, naval i
terrestre, així com les de telecomunicacions i electrònica naval, per la qual cosa la mitjana de vendes
anuals resultant d’aquest període és de 17.000
milions de pessetes.
Les ONG podem oferir estadístiques més completes.
Segons els nostres càlculs, Espanya va vendre en
aquest període una mitjana anual de 40.000 milions
de pessetes.
EL GOVERN OCULTA DADES SOBRE EL COMERÇ
D’ARMES
La càtedra Unesco sobre Pau i Drets Humans ha
posat al descobert que les dades que ofereix el
govern espanyol sobre el comerç d’armes són totalment incompletes. Per al període 1991-1996 s’ha
ocultat un volum d’exportacions properes als
150.000 milions de pessetes: la majoria són material
aeronàutic (avions de transport militar tipus C-212 i
CN-235), patrullers per a diverses marines, simuladors de vol d’aparells militars, modernització de
carros de combat i venda de camions militars i de
telecomunicacions militars. Tampoc han estat mostrades les exportacions d’armes curtes i de munició,
que han suposat un import proper als 3.000 milions
de pessetes. Aquesta vergonyosa ocultació no és
altra cosa que una falta de respecte cap a l’opinió
pública i una burla cap al mateix Congrés de Diputats, ja que el govern s’havia compromès a tenir una
actitud transparent sobre el tema.
Per un altre costat, les xifres ocultades corresponen
a la venda de material d’ús militar a països on la
situació humanitària reclama que es cobreixin moltes
altres necessitats abans de les militars. Si observem
les dades contrastades entre el ministeri d’economia
i les que ofereixen les ONG podem veure clarament
com alguns dels països on l’Estat espanyol exporta
material militar són estats en conflicte i on es vulneren els drets humans.
– Angola : l’any 1991 va contractar a l’Estat espanyol
6 avions de transport C-212 i 4 patrullers, per un
valor de 9.800 milions de pessetes. A les dades que
el ministeri ofereix (exportacions per un valor de
només 5.552 milions, cent dels quals corresponen a
compres de pistoles els anys 1995-96) les ONG calculen que a més de sumar-hi les anteriors encara
podrien faltar-hi uns 2.000 milions més. Angola és un
país que està en un equilibri difícil després d’anys de
conflicte armat al qual no van restar aliens països
com la Sud-Àfrica de l’aparheid, els Estats Units, la
URSS i Cuba. El resultat ha esta una societat militaritzada i desestructurada que va intentar una pau
negociada entre les diferents parts en conflicte l’any
1994. Tot i així continua havent-hi un estat latent de
guerra amb un greu empobriment de la població que
ha conduït diverses vegades a situacions d’emergència, com l’enviament d’aliments per pal·liar la fam
que començava a prendre dimensions catastròfiques. En una situació així es pot considerar moral, o
almenys oportú, l’exportació d’encara més material
bèl·lic cap a aquest país?
– Botswana: s’hi han exportat pistoles i, a més, l’any
1993 va rebre dos avions C-212 valorats en 1.600
milions. Aquest és un país on s’aplica sense cap
mania la pena de mort, malgrat les protestes de la
població. La situació econòmica pateix un fort dèficit
públic i pocs països es fan ressò de la crida a la
inversió en aquell país per pal·liar la crisi, però l’Estat
espanyol hi ven armes sense problemes.
– Indonèsia: el 1992 va rebre quatre avions de transport (4.000 milions de pessetes) i un simulador de vol
Ceselsa per avions CN-235. El 1994 va comprar dos
sistemes d’infrarrojos d’observació i revòlvers de
flama per a les Forces Armades. Indonèsia es va
annexionar l’illa de Timor oriental per la via de l’ocupació militar l’any 1975. L’ONU va condemnar els fets
i mai no ha reconegut la sobirania d’Indonèsia sobre
aquest territori que des de llavors està en guerra.
Actualment hi ha converses de pau, però evidentment si s’han realitzat no ha estat gràcies a la posició
del govern espanyol, el qual durant tot el conflicte ha
venut material bèl·lic de tota mena.
– Iran: l’any 1989 va encarregar a Bazán nou patrullers de vigilància. L’any 1996 va rebre 4.000 pistoles.
Un país que manté un fortíssim sistema de repressió,
que elimina físicament l’oposició, que lapida homes i
dones, que empresona fins i tot l’alcalde de Teheran
per mostrar una actitud moderadament progressista... potser el que menys necessita són pistoles i
patrullers.
– Turquia: entre 1992 i 1996 s’han entregat 35 avions,
d’una comanda de 52 unitats (valorats en 40.000
milions de pessetes). L’any 1993 es van entregar pistoles Astra pel valor de cent milions de pessetes i el
1996 es van exportar 15.673 unitats de munició valorades en 208 milions de pessetes. No és cap secret
per ningú el conflicte permanent al sud-est de Turquia entre l’exèrcit i els rebels del Kurdistan, que ja ha
provocat 17.000 víctimes des de l’any 1984 i una
quantitat ingent de desplaçats des del 1990 de difícil
absorció per les ciutats de l’est. Només l’any 1995
van morir 4.400 persones víctimes dels enfrontaments, dels quals més de 600 eren població civil. La
crisi política del país no afavoreix que hi hagi una
solució negociada: han estat pohibits els partits
kurds tant moderats com progressistes, i s’ha optat
97
per la solució militar. Veient les dades d’exportació
espanyoles només podem demanar-nos qui seran les
víctimes d’aquestes 15.673 unitats de munició?
A més a més, l’Estat espanyol també ha exportat
material militar a: Aràbia Saudita, Algèria, Argentina,
Birmània, Bolívia, Etiòpia, Colòmbia, Corea del Sud,
Djibuti, Egipte, El Salvador, Guatemala, Índia, Marroc,
Moçambic, Ghana, Oman, Pakistan, Tailàndia, Xile i
Xipre entre d’altres.
98
2000
Una pàtria gran
sense deutes
I esclatarà el Deute
i saltarà en bocins
la sigla de la mort i la misèria.
I apuntarà el dia
de la nostra festa.
Somnien els pobres
i Déu es desperta.
Portarà la pau el seu foc,
donarà el moresc la terra
i cantaran els ocells
de la nostra llengua.
Roig el núvol de la sang viva
i verd, verd, verd
el cor d’Amèrica.
Per les pedres del camí
amb les sandàlies del somni,
incansablement tossudes
com la Sang i el Vent.
Ja ens poden tancar els murs,
que nosaltres passarem…
Passaran, fent Història,
Déu i el Poble.
Pere Casaldàliga
A manera d’introducció fraterna
Una pàtria gran
sense deutes
Pere Casaldàliga
En aquest emblemàtic any 2000 que trastornarà les
compuradores del món, ple d’ombres fabuloses com
el mar dels antics marins, es dóna una sorprenent
confluència de veus que semblarien molt dispars.
Des de polítics marxistes o militants populars fins al
Papa Joan Pau II, un cor immens d’Humanitat està
demanant la revisió o la reducció o la cancel·lació del
Deute Extern. En uns determinats ambients, aquest
Deute i l’any 2000 han passat a ser sinònims: l’any
famós del famós Deute.
La nostra Agenda Llatinoamericana havia d’entrar
necessàriament en aquest cor. El Deute Extern és,
doncs, el tema central de la Llatinoamericana 2000.
Només que per a nosaltres el Deute no és deute i,
d’altra banda, n’hi ha molts, de deutes.
El Deute Extern, és un deute nostre? Qui deu a qui?
Quines són les causes i quins els efectes d’aquest
Deute? L’Institut de Polítiques Alternatives per al Con
Sud (PACS) ha llançat un tractat breu sobre el Deute
Extern el sumari del qual ja és significativament revelador: “El Deute Extern té pare i mare? Qui paga el
Deute Extern? A qui es paga? No ens endeutem, ens
van endeutar. No ens desenvolupem, ens subdesenvolupem. Tot per al capital, engrunes per al social.
Per la cancel·lació dels deute impagables.”
Els textos especialitzats que publiquem en aquest
número de l’Agenda desentranyen lúcidament la
gènesi, la mentida, la perversitat d’aquest monstre
econòmic i social que enrampa la vida i el futur del
tercer món.
Néixer endeutats, viure endeutats, morir endeutats,
acaba sent el destí dels pobres d’aquest món tercer,
el destí fatal de la nostra Amèrica, doncs. El Deute
Extern és la mort interna. A la nostra Amèrica concretament, el Deute es duplica cada deu anys i, el 1998,
ja va assolir els 700.000 milions de dòlars.
S’accepta amb una rutina fatal que el Deute Extern
sigui un deute que hagin contret els nostres països
del tercer món amb els països prepotents del primer
i/o amb els seus bancs omnipotents.
Al final ens habituem a aquesta guerra total, la més
mortífera de totes les guerres que registra la història
humana, expressió màxima de la dominació internacional, colonialisme omnímode, holocaust, no solament d’un poble, sinó de molts pobles, de continents
sencers, de tot el tercer món. Guerra, dominació i
colonialisme, que, d’altra banda, es vol justificar, cínicament, pel dret internacional dels que tenen i
poden: “Tot deute suposa un deure i un dret. Els deutes es paguen”. Menys cínicament, altres veus, suposadament realistes i fins molt científiques a la seva
manera, volen ensenyar-nos que contestar el Deute
Extern és ingenuïtat política, fugida històrica, irresponsabilitat econòmica. I continuem pagant, no el
deute, no; tot just i malament, els seus interessos: el
lucre de la usura històrica més gran. Els pobres de la
terra són exportadors de capital net per als rics de la
terra.
El Deute Extern i les seves reivindicacions són finalment la veritable constitució real dels nostres pobles
humiliats. Som el pati del darrere de l’FMI, la carnisseria del Banc Mundial.
Una primera actitud de lucidesa històrica i de coherència política ha de ser negar el Deute Extern. Encara més: revertir contra els suposats creditors el deute
infinit extern que ells sí que han contret al llarg,
sobretot, dels darrers 500 anys, arrencant les entranyes dels nostres subsòls, talant els nostres boscos,
sotmetent-nos al treball esclau, corrompent els nostres polítics, alletant les nostres dictadures, entrenant
els nostres torturadors, matant de gana i misèria els
nostres pobles.
Una segona gran actitud que hem d’afirmar en nosaltres i propagar per tots els mitjans possibles és la de
cobrar els veritables deutes. Els deutes que el primer
món ha contret i contreu contra el tercer món descaradament, homicidament, i els deutes que les nostres
polítiques sotmeses han anat contraient contra els
nostres pobles.
La Setmana Social que organitza el sector social de
la CNBB insisteix a vincular sempre la problemàtica
del Deute Extern amb el desafiament dels deutes
socials. Perquè es tracta d’una confrontació dialèctica. Si es paga el Deute Extern (o encara que sigui
solament els seus interessos), evidentment no es pot
pagar el deute social intern, contret amb la salut, l’educació, el treball, la seguretat, la reforma agrària, els
drets humans, la vida, en fi, dels nostres pobles.
Contra el deute extern han d’imposar-se la dignitat
interna i la justícia interna i externa.
La nostra Agència està sent un manual fratern d’intersolidaritat llatinoamericana: aquesta estimada
Pàtria Gran que podem i volem alliberar! Si hi ha
alguna intersolidaritat que pot salvar la nostra Amèrica (i tot el tercer món també) del col·lapse econòmic
i social al qual els mecanismes del sistema neoliberal
ens condemnen, aquesta serà la voluntat integradora, altivament criolla, dignament humana en darrera
instància, de no pagar el deute extern, per pagar els
deutes socials interns!
Per això, en aquesta edició de la Llatinoamericana
2000, hem demanat a companys i companyes que
ens desglossin l’abast d’aquests deutes socials i la
seva connexió amb l’inic deute extern. Per obrir els
ulls i per ajuntar els crits i les mans.
101
L’any 2000 és també, per al món cristià, l’any del
gran jubileu de l’Encarnació de Déu en la nostra història. En els nostres deutes es va ficar, per ensenyarnos, com diria després sant Pau, que només ha d’existir el deute de l’amor mutu (Rm 13,8).
L’única manera realment cristiana de celebrar aquest
Jubileu -sense exhibicionismes i superfluïtats, tal
com advertia el cardenal Martini, de Milà- és fer d’aquest el que el Jubileu bíblic originalment exigeix:
restituir als pobres la terra, la llibertat, les condicions
dignes de vida.
Malauradament, els ideòlegs i els “cobradors” del
Deute Extern, encara que molts d’ells es considerin
cristians, no ho són fins al punt de voler portar la seva
fe a les exigències de la justícia i la solidaritat. Difícilment acceptaran que cobrar aquest deute extern
sigui un pecat “mortal”, perquè mata de veritat. Per a
nosaltres, ho és. El veritable Déu de Jesús, el veritable Déu d’Abraham, Déu, en fi, mai no ha pogut
demanar -encara que ho creguin els fonamentalistes
o els idòlatres- el sacrifici de cap Isaac. És el Moloc
d’ahir i el Moloc d’avui qui demana aquests sacrificis.
Evidentment, no teníem cap raó per esperar fins a
l’any 2000 -com si fos necessària l’excusa d’una
celebració jubilar- per denunciar la iniquitat del deute
extern i per organitzar una campanya mundial de
consciència i de solidaritat contra aquesta. Si abans
hem dormit, pecant greument d’omissió com a persones, com a institucions també, com a Església en
aquest cas, almenys ara “escoltant la veu del Senyor”, com diria el salm 94, “no endurim els nostres
cors”. Tota la resta que es faci amb motiu del Jubileu
serà molt relativament cristià si no es reivindica clamorosament el dret de tots els pobles i de totes les
persones a la vida i a la dignitat. Denunciar, contestar, rebutjar el Deute Extern i pagar conseqüentment
els deutes socials hauria de ser (serà?) la gran manera legítimament bíblica de celebrar el jubileu del nostre Alliberament.
Contra la impunitat de
les multinacionals
Maria Prandi, Membre de Franciscans
Internacional Catalunya (FICAT)
La gran majoria dels països en vies de desenvolupament (PVD) faciliten, actualment en gran mesura,
l’entrada d’empreses multinacionals als seus territoris argumentant els beneficis que aquestes puguin
aportar a través de les seves inversions: ocupació,
transferència de tecnologia, equilibri de la balança de
102
pagaments, etc. Però no es té moltes vegades en
compte el fet que l’empresa multinacional actuarà
sempre en benefici propi i no en el del país en el qual
s’implanti. Les multinacionals no només operen en
perjudici de la indústria i de l’agricultura sinó que no
respecten els drets econòmics, socials i culturals ni el
medi ambient del país d’acollida.
Les multinacionals aconsegueixen així crear una economia paral·lela a la seva mida. S’estableixen relacions desiguals entre aquestes i els governs dels
PVD que es plasmen, entre altres, en l’evasió de divises, la falta de control en les transferències de capital cap a l’estranger i l’explotació laboral i de recursos. Aquesta situació pot dificultar greument la
política econòmica dels governs i violar fins i tot el
dret d’un govern a establir lliurement la seva política
econòmica (article primer del Pacte internacional
dels drets econòmics, socials i culturals) o posar en
perill la sobirania sobre les seves riqueses o recursos
naturals (article segon). Per altra banda, determinades activitats de les multinacionals violen, per exemple, els articles 7 i 8 del Pacte internacional dels drets
econòmics, socials i culturals que defensen l’activitat
sindical i els drets dels treballadors. Una altra conseqüència no menys rellevant de les multinacionals és
l’efecte que produeixen en el medi ambient del país
d’acollida ja que, generalment, s’exploten els recursos naturals sense tenir en compte mesures de protecció. Se sap ja que el 50% de les emissions de
CO2 que provoquen l’efecte hivernacle provenen de
les multinacionals.
Finalment i, sovint de manera interessada, les multinacionals generen una cultura del consum i influeixen en
certa manera en els valors i en les necessitats de les
poblacions transmetent un model de desenvolupament que distorsiona les societats en el seu benefici
de manera que es creen noves pautes de consum.
El caràcter internacional de les violacions dels drets
econòmics, socials i culturals obliga al mateix temps
a prendre mesures de caràcter internacional. És clar
doncs que una regulació internacional de les relacions entre multinacionals i PVD és absolutament
necessària. Ens cal, malgrat tot, ressaltar l’esforç que
un petit nombre d’empreses multinacionals està portant a terme amb l’objectiu de preservar i protegir els
drets humans als territoris de la seva influència.
Però, com controlar llavors els efectes de les empreses multinacionals als PVD? És possible en el marc
de les convencions internacionals? El GATT ha
representat, per exemple molt sovint, un impuls a
favor de les multinacionals però també ha limitat en
certs casos les seves accions. L’article XX de l’acord
GATT permet l’abrogació de les obligacions de la
convenció en cas de greu desequilibri de la balança
de pagaments dels PVD així com excepcions generals que comprenen aspectes de medi ambient i
seguretat. Un altre possible sistema de control dels
efectes de les multinacionals podria venir de les
mateixes empreses que puguin invertir les seves
tendències i fomentar, a la vegada, el desenvolupament a través de les seves accions (Ben & Jerry, per
exemple, compra nous de Brasil directament als
indígenes per als seus gelats). Aquesta actitud
podria resultar a la llarga en l’elaboració d’un codi de
consulta internacional.
De fet als anys 70 i al si del Comitè ECOSOC de les
Nacions Unides, es va encarregar a una comissió
intergovernamental el control de les empreses multinacionals. Aquesta comissió va elaborar diverses
propostes sense que, fins ara, hagin estat tingudes
en consideració per la falta de voluntat dels estats.
Els únics textos en vigor actualment pertanyen a
l’OIT (Déclaration des Principes sur lesTNCs et Politique Sociale) i l’OCDE (Principes pour les TNCs).
Aquests textos no són obligatoris per als estats però
aporten un marc legal de principi.
S’ha d’arribar, no obstant això, progressivament a un
consens de la societat internacional que consideri les
violacions dels drets econòmics, socials i culturals
crims contra la humanitat. Per això és necessari que
organismes com les Nacions Unides defensin l’existència d’un codi de conducta internacional que posi
fi a la impunitat en la qual actuen les multinacionals
en totes les esferes de la vida social, econòmica i cultural de les nacions. És el dret finalment al desenvolupament en tots els seus sentits.
Plantem cara al comerç
d’armes lleugeres!
Jordi Roig, Amnistia Internacional
L’engany i el cinisme d’un comerç irresponsable
L’escabrós comerç amb armes lleugeres (totes aquelles armes convencionals que poden ser transportades per una sola persona o per un vehicle lleuger:
pistoles, revòlvers, rifles, carrabines, escopetes d’assalt, bombes de mà, determinats míssils, mines antipersones...) és un dels grans negocis actuals d’uns
setanta estats industrialitzats. Espanya i la Unió
Europea hi tenen un paper destacat. Mentre els seus
aparells propagandístics emplenen programes electorals, portades de diaris i encapçalaments d’informatius de missatges bondadosos, continuen fabricant, sense fer gaire soroll, una àmplia gamma
d’armes lleugeres les quals són les culpables del noranta per cent dels conflictes actuals que afecten
sobretot els qui menys culpa tenen: la població civil.
En el món hi pot haver més de cinquanta milions
d’armes lleugeres, a les quals cal afegir-hi altres
milions d’armes i material de suport (vehicles, explosius, canons, carros de combat...) a disposició de
grups armats de tota mena: guerrilles, bandes mafioses i grups terroristes. Es tracta d’utensilis barats,
fàcils de comprar (de forma legal o en el mercat
negre), de transportar i d’utilitzar. Tots aquests avantatges contrasten amb l’enorme cost i dificultat per
resoldre les conseqüències socials, econòmiques i
humanes que provoquen.
La gran permissivitat internacional (patrocinada per les
indústries armamentístiques i els estats que les protegeixen) per tal que gairebé tothom qui vulgui pugui
accedir a aquest armament impedeix el desenvolupament de moltes zones del planeta amb conflictes
socials o polítics latents. No descobrim la sopa d’all
quan diem que molts estats occidentals venen armament i, fins i tot, entrenen militarment grups armats
conspiradors contra el govern de determinats estats
que no convenen als seus interessos estratègics o
purament comercials: la majoria dels conflictes de l’Àfrica negra de les darreres dues dècades estan apadrinats per les antigues potències europees i els EUA.
D’altra banda, en molts països del tercer món (estats
poc estructurats caracteritzats per la pobresa, desigualtats i governs corruptes) la possessió d’armes
serveix per fer prevaler la llei del més fort, de manera
que tothom es pren la justícia pel seu compte.
Què s’està fent a nivell internacional?
En els últims mesos s’està produint una vertadera
mobilització internacional per reduir l’impacte d’aquest
problema. Com a continuació de la campanya iniciada
fa tres anys pel control del comerç d’armament, centenars d’ONGS d’arreu del món i de diferents àmbits
comencen una nova campanya mundial contra el
comerç d’armes lleugeres, la millora del codi de conducta del comerç d’armament dels països de la Unió
Europea (elaborat a començaments del 98), la introducció d’un codi semblant als EUA, la promoció de
moratòries regionals (que sembla que ja tenen una resposta positiva des de diversos països africans) i la lluita contra el tràfic il·lícit. Totes aquestes propostes són
nul·les sense una paral·lela tasca de millora de les condicions socials, econòmiques i democràtiques que
facilitin la necessària seguretat, desenvolupament, justícia social i respecte als drets humans.
Les grans organitzacions supraestatals com l’ONU i
la UNESCO comencen a prendre’s seriosament la
qüestió. D’una banda, les Nacions Unides ha creat
un mecanisme (Coordinating Action Small Arms) per
coordinar tots els esforços i iniciatives sorgides de
l’organització per a controlar la proliferació de l’esmentat armament. Per un altre costat, el director
general de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, ha
fet una crida a tots els estats membres de l’organització per tal que prenguin mesures per a resoldre el
problema.
103
Paral·lelament, els governs d’un important nombre
de països han anunciat que estan disposats a
col·laborar amb les ONGS per reiniciar en matèria
d’armes lleugeres una mena de “procés d’Ottawa”, el
qual va permetre signar un tractat contra l’ús, producció i transferència de mines antipersones.
La campanya a Espanya: Adéu a les armes!
Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges sense Fronteres han decidit difondre la campanya amb força a Espanya sota el lema “Adéu a les
armes!”, un país on els governs (tant el socialista com
l’actual) mostren descaradament un especial interès
per satisfer les indústries d’armament nacionals
(Astra, Tecosa, Llama...).
La campanya espanyola té el recolzament tècnic de
la càtedra de la UNESCO sobre pau i drets humans
de la UAB, com ja es va fer amb la campanya anterior “Hi ha secrets que maten”, plasmació espanyola
de la campanya internacional pel control i transparència del comerç d’armaments. Es reclama, de nou,
la transparència en la producció i l’exportació espanyola d’armament, amb la conseqüent divulgació dels
productes venuts a cada país i l’aclariment dels països destinataris. L’estadística, evidentment, ha de
ser complerta i no censurada com les donades fins
ara, malgrat que des del ministeri de comerç per justificar el seu secretisme s’arribés a dir que “donar
més dades podria anar en detriment de les possibilitats de les nostres empreses a l’exterior”.
On és l’enyorada transparència? On són els drets
humans que es prioritzaven en el darrer programa electoral del PP (on es deia literalment: “els drets humans
són part essencial de la nostra política exterior”)?
Amb aquesta campanya es pretén plantar cara, una
vegada més, a la hipocresia i cobdícia d’aquests
polítics, simples vassalls del pervers neoliberalisme,
exigint aquelles dosis d’humanitat que alleugeren els
danys i el sofriment que l’ambició capitalista ha causat i segueix causant arreu del planeta.
Donar la vida
per al poble
L’Evangeli d’en Quim
Quim Pla
El drama de Ruanda i Burundi va provocar milers de
morts, la majoria anònims, com sol passar sempre. I
anònims vol dir del poble. Persones: homes i dones,
nens i vells, amb noms i personalitats concretes.
Però que no figuraran mai a les primeres pàgines
dels diaris (els diaris parlen de mil, deu mil, un milió...
104
de morts). El poble no figura perquè compta (o
només compta a l’hora d’aconseguir vots o a l’hora
de pagar impostos). El poble no té noms i cognoms.
Tan sols són elements, números per a l’estadística
de morts.
Entre aquests morts també n’hi va haver amb noms
i cognoms. Entre aquests hi ha el del Pare Blanc
Joaquim (Qim) Vallmajó, fill de Navata (Alt Empordà).
Després de prop de trenta anys d’estada a Ruanda
com a missioner, és assassinat pels militars tutsi el
dia 26 d’abril de 1994.
I, per què el van matar? Hem tingut la sort que en
Quim va ser una persona molt comunicativa, que
escrivia molt als familiars, amics i a molta altra gent
amb la qual tenia relació. S’han pogut conservar la
majoria de les seves cartes. I, a partir d’aquestes
missives hem pogut reconstruir la trajectòria d’en
Quim. Hem arribat a saber per què el van matar. I
hem pogut dibuixar la seva figura de gegant, tant
des del punt de vista humà com des del punt de
vista espiritual.
Un company missioner francès, i pare Blanc com ell,
ha escrit un llibre preciós que porta per títol L’Evangeli d’en Quim. Aquest llibre, escrit sobretot a partir
de les seves cartes, ens dóna les claus per comprendre que en Quim fou molt més que una víctima
de la violència. Fou un gran profeta, un gran missioner, un home solidari amb el poble ruandès, que
dugué la solidaritat fins a les darreres conseqüències, fins a morir per al poble ruandès. El juny de
1992 va fer una confidència als amics: “Jo he vingut
a donar la vida pels africans, i tan sols Déu en decidirà l’hora”. En una altra ocasió havia dit: “Nosaltres
(els pares blancs, els missioners) hem esposat (ens
hem casat amb) un poble de pobres i restem, fins a
la fi, amb aquest poble de pobres... La meva seguretat és la seva seguretat, i la seva seguretat és la
meva...”.
En Joaquim Vallmajó neix a Navata (Alt Empordà,
Catalunya) el 21 de març de 1941. Estudia Filosofia i
dos anys de Teologia al Seminari de Girona. L’any
1961 entra al Noviciat dels Missioner d’ Àfrica (Pares
Blancs). Acaba la Teologia a Heverlée (Bèlgica), pronuncia el seu jurament perpetu com a membre dels
Missioners d’Àfrica, el 28 de juny de 1964. El 27 de
juny de 1965 (el mateix any que mossèn Joan Alsina, un altre gironí, que fou assassinat a Xile) és ordenat prevere a Girona. A finals de 1965 és enviat a
Ruanda. Allí comença la seva tasca de missioner,
que hem pogut conèixer a bastament a partir de les
seves nombroses cartes i a partir de les seves explicacions directes en diferents viatges, sobretot a
Catalunya. L’estada més llarga al nostre país fou del
1969 al 1972, que dedicà a diferents tasques d’animació pastoral, missionera i vocacional. El juliol del
1972 retorna a Ruanda i resta allí definitivament
(amb escapades de tant en tant) fins a la mort. Els
deu darrers anys de la seva vida es veu absorbit,
cada vegada més, pel problema de l’ajuda als refugiats d’un llarg conflicte que desemboca en el gran
genocidi, conegut per tothom, de Ruanda i Burundi,
i les posteriors guerrers als països veïns. El 26 d’abril de 1994 és arrestat pels militars tutsis i assassinat. A hores d’ara (juny de 1999) encara no sabem
on van enterrar-lo.
Després d’aquest resum biogràfic, m’agradaria
subratllar alguns trets de la personalitat d’en Quim
Vallmajó, trets que fan que se’l pugui considerar com
un profeta i un màrtir del segle XX.
És un profeta aquella persona que té una visió clara
de la realitat i que denuncia el mal que hi ha. Molts
anys abans de les horribles massacres de Ruanda i
Burundi, en Quim ja les preveia. Ho trobem escrit en
cartes seves de molt abans dels anys noranta. Hi
denuncia l’ambició dels polítics, l’omissió de les
antigues potències colonials o de l’Església Catòlica, la corrupció militars, el poc interès d’algunes
ONG per enfocar els vertaders problemes.
I, més endavant, ho concreta: ho escriu i ho proclama
a viva veu. Per exemple, en els moments més durs del
conflicte, quan els refugiats es comptaven ja per centenars de milers, i en Quim es dedicava gairebé exclusivament als refugiats d’ètnia hutu (anys abans en
Quim havia defensat els tutsis quan eren perseguits),
en Quim diu i escriu que els militars són uns corruptes, els polítics només volen enriquir-se, l’Església
tanca els ulls o col.labora a la massacre, i les ONG
només els interessa sortir a la fotografia.
Jo vaig tenir la sort immensa de poder passar una
tarda amb en Quim l’estiu abans que el matessin.
Em va explicar, fil per randa, tot el que va succeir
després. I vaig pensar: Mare de Déu! Aquest xicot el
mataran!
Més tard, quan vaig poder llegir totes les seves cartes
originals, em vaig adonar de com deia les coses: no
tenia pèls a la llengua a l’hora de denunciar tots els
que anaven en contra del poble. I vaig recordar aquella trobada amb ell. Vaig pensar que n’hi devia haver
molts a qui interessava que en Quim fos eliminat.
Vaig llegir, també a les seves cartes, frases com
aquestes: els missioners ens casem amb un poble...
Jo m’he casat amb un poble de pobres... Sé que em
tocarà morir pel poble. Déu en decidirà el dia i l’hora.
En Quim, en la seva acció missionera, es va avançar
als nostres temps, Ja als anys setanta, a les seves
cartes explica com organitza les seves parròquies.
com organitza el que ell en diu “missa sense capellà”. Com organitza els consells pastorals. Diu: els
qui han de fer la majoria de les coses són els laics. I
els hem de formar. També diu que l’evangelització no
és fer entrar el clau per la cabota. Primer cal ser
poble amb el poble (no us recorda, les paraules d’en
Joan Alsina, martiritzat a Xile l’any 1973?). Cal veure
quines són les necessitats del poble. I ajudar-los a
superar aquestes mancances. L’anunci explícit de
Jesucrist no es pot fer si no es té en compte això.
En Quim era plenament conscient que arriscava la
seva vida cada dia, cada moment. En el moment de
la mort es manté serè. Un dia arriben un militars tutsis a la residència de religioses on en Quim s’havia
refugiat en els temps més durs de la guerra. Hi havia
algun oficial. Diuen a les religioses que no tinguin
por. Que se l’enduen perquè el mateix Quim havia
demanat una entrevista amb el responsables de l’exèrcit tutsi (i era veritat). Que el portarien fins als
seus caps, i el tornarien després. Però en Quim sap
que no serà així. Abans de pujar a una de les camionetes militars, fa un gran senyal de la creu, somriu a
les religioses i els fa un gest de comiat. No tornarà
mai més. Més tard el mateix número u de l’exèrcit
dels tutsis, el general Paul Kagame, comandant en
cap del FPR (Front Patriòtic Ruandès), reconeixerà
públicament que els militars van executar en Quim.
Però no revela com ni on el van enterrar. Hom sospita que o bé el van enterrar en una fossa comuna, o
bé el van incinerar. Encara no se sap què va passar
exactament. Només un testimoni va revelar que va
veure, enmig d’un piló de cadàvers de raça negra, el
cadàver d’un blanc. Era el cadàver d’en Quim? Probablement.
L’Església de Ruanda tampoc no es va portar gaire
bé amb en Quim. Ell havia criticat fortament la manera d’actuar de l’Església ruandesa. Havia dit que
pagaria molt car i durant molts anys els seus errors i
pecats comesos durant el conflicte. Hem arribat a
saber coses sobre aquest punt que són de mal creure i, sobretot, de mal explicar. Però sí que es pot dir
que en Quim no estava d’acord amb l’actuació de
part de l’Església ruandesa davant del drama de la
regió. És possible que en Quim comuniqués les
seves opinions als seus superiors (responsable
general dels Missioners d’Àfrica - Pares Blancs). I
que aquests guardin en secret aquesta documentació. Algun dia se sabrà.
Però el que m’interessa subratllar a mi és que
aquesta és una altra de les característiques que fan
que l’actuació d’una persona sigui profètica: quan
denuncia el mal que hi ha a la comunitat pròpia. I
aquest sol ser un pas previ al martiri.
Estic segur que, igualment com algun dia celebrerem sant Joan Alsina, també celebrerem sant Quim
Vallmajó.
105
Balanç d’una dècada
de resistència
que conclou el segle i el mil·lenni
Osvaldo León
Al crit de “Després de 500 anys... som aquí”, el 12
d’octubre de 1992 va culminar a Managua la Campanya Continental 500 Anys de Resistència Indígena
Negra i Popular que s’havia iniciat tres anys enrere a
Bogotà per tal de convertir el V Centenari “de l’inici
de la conquesta espanyola, en l’inici de l’autodescobriment de la nostra Amèrica i en un motiu d’afermament de la unitat dels oprimits”. Per la forma com es
va desenvolupar, podria dir-se que va ser una iniciativa pionera del que avui s’anomena la “globalització
de la solidaritat”, i més encara perquè a la seva
empara es van gestar diversos processos regionals
d’articulació social.
A part d’haver estat impulsada per organitzacions
indígenes i camperoles amb un fort arrelament nacional però sense cap filiació en el pla internacional, la
novetat d’aquesta campanya va raure en la seva concepció, la premissa central de la qual va ser “unitat
en la diversitat”, a partir de la qual va aconseguir
obrir espais de confluència tant a nivell nacional com
continental de diferents sectors socials. I això en un
moment en què s’augmentava precisament la tendència a la dispersió i l’aïllament per l’impacte desintegrador de les polítiques neoliberals en els processos organitzatius i en què en moltes organitzacions
havia començat a estendre’s la sensació de desemparament després de la caiguda del mur de Berlín.
De manera que, més enllà de les repercussions que
va tenir en la conjuntura, aquesta campanya va tenir
un paper catalitzador perquè va permetre que es trobessin organitzacions d’un mateix sector que
fins llavors s’havien ignorat i alhora que s’entaulés un
diàleg intersectorial que va donar les pautes per a
una agenda comuna. El primer aspecte es va desdoblar posteriorment en instàncies de coordinació de
pobles indígenes, la conformació de la Coordinadora
Llatinoamericana d’Organitzacions del Camp
(CLOC), la convergència d’organitzacions afroamericanes un dels components més dinàmics de les
quals és la Xarxa de Dones Afrollatinoamericanes i la
reactivació del Front Continental d’Organitzacions
Comunals (FCOC), entre d’altres.
En relació al segon aspecte, cal precisar que els sectors més dinàmics van ser els més exclosos
indígenes, afroamericans, camperols, pobladors,
dones, etc., els quals no només van donar compte de
noves formes i nous mètodes organitzatius i d’expressió, sinó que a més van posar damunt la taula
106
noves demandes, amb un denominador comú: l’aspiració d’una democràcia participativa i deliberativa tant en la vida interna de les organitzacions com de
la societat en el seu conjunt- com a antítesi a l’exclusió social que genera el model neoliberal.
Una de les principals característiques de la lluita
social a l’Amèrica Llatina dels anys noranta és que
els puntals de la resistència a les polítiques neoliberals no han estat les expressions gremialistes del
sector obrer com en èpoques anteriors, sinó els sectors exclosos, i particularment els exclosos del camp,
potser perquè és allà on aquestes polítiques s’han
mostrat particularment perverses.
L’any 1994 es presenta com un any emblemàtic per
la força amb la qual es van manifestar la lluita per la
terra i el protagonisme indígena i camperol en l’arena
dels conflictes sociopolítics. Recordem breument
que la matinada de l’1 de gener d’aquell any aquests
factors van aparèixer com a teló de fons de la insurrecció de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional
(EZLN) a Chiapas, Mèxic. Poc després, al Paraguai
esclatava la bomba de temps que constitueix el problema agrari; mentre al Brasil la lluita dels sense terra
assolia, una vegada més, ressonància nacional amb
noves ocupacions; i a l’Equador un aixecament indigenocamperol forçava el govern a negociar els termes d’una llei agrària lesiva als seus interessos. Amb
anterioritat, el juny de 1990, els indígenes equatorians havien donat la pauta amb l’aixecament que els
va permetre d’obrir un nou capítol en la lluita social
del país. Però, igual, també Guatemala, Hondures, El
Salvador, Nicaragua, Panamà, Colòmbia, Bolívia,
entre d’altres, van ser escenari de mobilitzacions provinents del camp. Cal afegir que va ser en aquest
context que es va formar la CLOC.
El 1994 es va constituir també, coincidentment, en un
referent de les demandes indígenes, perquè el 10 de
desembre d’aquell any les Nacions Unides van
declarar el Decenni Internacional dels Pobles Indígenes del Món, que estableix compromisos dels estats
i altres instàncies per atendre els problemes que
enfronten els pobles indígenes en esferes com els
drets humans, el medi ambient, el desenvolupament,
l’educació i la salut. Aquell mateix any, arran de la IV
trobada del FCOC, les organitzacions urbanopopulars van animar un intens intercanvi d’enfocaments i
propostes de cara a les noves realitats, els continguts de les quals s’han convertit posteriorment en
elements guies de les lluites populars.
Els pobles afroamericans, mentrestant, van esperar
que arribés el 1995, l’aniversari dels 300 anys de la
mort de Zumbí l’heroi de la resistència negra al Brasil, per realitzar una cimera a São Paulo que va establir les bases d’una articulació organitzativa i programàtica del sector. La dada interessant és que les
dones, per mitjà de la Xarxa de Dones Afrollatinoamericanes, han pres la iniciativa.
De fet, de manera general a les organitzacions populars s’assisteix a un afermament seriós de la presència i la participació de la dona. És molt significatiu,
per exemple, que entre les resolucions centrals del
2n congrés de la CLOC constin el compromís d’assumir l’enfocament de gènere en el conjunt de l’organització i l’establiment de pautes per garantir la participació femenina en un 50% en tots els nivells, i
especialment als espais de decisió i direcció.
En el curs de la dècada, els moviments socials han
aconseguit obrir noves perspectives en la mesura
que, utilitzant diferents vies i tàctiques d’acció, s’han
negat a renunciar a la lluita per reivindicar els seus
drets i resistir davant un model excloent. En aquesta
òptica, compten tancar el mil·lenni amb un “Crit dels
Exclosos” que arribi als confins del món.
Contra el deute extern
Pere Casaldàliga
Ens van conquerint els imperis successius.
Ens arrenquen les entranyes de la Mare Terra.
Ens fan esclaus o dependents o subdesenvolupats.
I, a la fi, resulta que som nosaltres els deutors!
D’un deute “extern”, perquè no l’hem fet nosaltres.
D’un deute “extern”, perquè no es pagarà mai,
Que ja hem pagat, tanmateix, amb escreix, amb
gana,
Amb misèria i amb mort prematura.
Que no la volem pagar, perquè és pecat “mortal”
Cobrar-la i pagar-la.
Quan ens pagaran ells l’or, el boscatge, la sang,
La pau, el futur, que ens han arrencat?
Pagat el deute extern és morir. I nosaltres volem
viure!
“No mataràs”, no cobraràs deutes mortals.
Pagarem, això sí, tots junts, l’únic deute, el de
l’amor.
I serem una sola família, la filla humana de Déu.
Balanç de l’Església
Llatinoamericana en
aquest final de segle
J.B. Libânio
Qualsevol balanç de l’Església en aquest final de
segle i de mil·lenni ha de partir de la doble ruptura
que ha marcat profundament l’Església en aquest
segle: el Concili Vaticà II per a tota l’Església univer-
sal i Medellín/Puebla per al nostre continent. Tots els
altres esdeveniments es comporten com a fre o
accelerador d’aquest doble corrent de vida.
1. Herència del Concili Vaticà II
El Concili Vaticà II és considerat el final de la contrareforma i de la Cristiandat. Significa la reconciliació
de l’Església amb el món modern, per a bé i per a
mal. L’Església s’obre al diàleg ecumènic i procura
d’actualitzar-se. Joan XXIII va usar la paraula italiana
“aggiornamento”, posar-se al dia.
L’Església del nostre Continent estava fins llavors molt
tancada en el seu conservadorisme religiós i polític.
Durant els anys del Concili i immediatament després
va fer un esforç enorme d’obertura. Van ser anys de
molt conflicte intern, de molt sofriment, però avui
tenim com a herència del Concili nombrosos èxits.
Abans de tot, un canvi en la comprensió de la missió i
de la naturalesa pròpia de l’Església: es va deixar definir a partir de la realitat del Regne de Déu, com a continuadora de la missió de Jesús d’anunciar-ho als
pobres. Entesa com a Poble de Déu i com a misteri, va
superar moltes de les seves rígides estructures canòniques, va augmentar la seva proximitat afectiva i efectiva envers els més pobres, i va adquirir una millor
consciència de la seva naturalesa realment universal,
superant el caràcter predominantment europeu.
La catequesi es va desposseir del caràcter doctrinal,
per partir de l’experiència dels nens, tot expressantse en el seu univers cultural propi. La litúrgia es va
tornar més viva, amb les celebracions en llengua vernacla, amb major participació de l’assemblea, amb
molts més cants i alegria. La formació dels seminaristes els va inserir en centres d’estudis universitaris,
els va apropar als problemes del món d’avui, va conrear millor la seva afectivitat... Els religiosos van
abandonar els grans convents, i passaren a viure en
petites comunitats als barris. Moltes congregacions
van canviar les seves obres sumptuoses per una
obra pastoral popular.
La teologia va sofrir una renovació profunda de mètode i de contingut. Va anar a alimentar-se sobretot a
les fonts bíbliques i patrístiques, superant la dogmàtica àrida i massa escolar que la feia inintel·ligible a
les persones “d’avui”.
Els laics, per mitjà de l’Acció Catòlica especialitzada
-especialment les JEC, JOC, JUC-, a més d’assumir
amb entusiasme la reforma litúrgica, van anar inserint-se cada vegada més en el seu medi, revelant el
potencial espiritual i evangelitzador del laic.
L’Església es va despertar al diàleg ecumènic, a la
relació amb les altres religions i amb els no creients,
en un esperit de llibertat i d’acollida. En comptes de
condemnar el món modern, va buscar el seu contacte, superant el clàssic dualisme natural/sobrenatural, en una perspectiva unitària de la història de la
salvació. Va dedicar una Constitució Pastoral a la
107
relació amb el món, iniciant-la amb dues paraules
significatives: “Gaudium et Spes”, és a dir, alegria i
esperança...
2. Herència de Medellín (1968) i Puebla (1979)
Mirant els grans esdeveniments de la nostra Església
d’Amèrica Llatina -Medellín i Puebla-, vam percebre
que ha marcat el rostre de la nostra Església amb traços originals i forts. Subratllem-ne alguns:
-l’opció per l’alliberament dels pobres, reconeixentlos com a subjecte evangelitzador de l’Església i
transformador de la Societat;
-la dimensió profeticocrítica en relació amb la realitat
social des de la perspectiva del pobre, i que ha portat a l’Església molta persecució i martiri;
-l’aparició de comunitats eclesiàstiques de base, en
les quals es practica una lectura popular i militant de
l’Escriptura en cercles bíblics entorn del mètode desenvolupat per Carlos Mesters i en les quals hi ha
ministeris de lluita per la Justícia;
-la inserció de la vida religiosa enmig dels pobres;
-l’aparició d’una consistent teologia de l’alliberament, originària del Continent i no mer reflex de l’europea;
-una major articulació entre celebracions litúrgiques i
compromís social, especialment en la forma de
romeries de la terra, celebracions en defensa dels
drets humans, etc.;
-una abundant producció de documents d’Esglésies
particulars sobre temes socials;
-un ampli moviment de conscienciació política i educació popular alliberadora a base del mètode de
Paulo Freire i de l’ús en la pastoral del mètode intuïtiu del veure analític, jutjar teològic, actuar pastoral,
celebrar i avaluar;
-una valorització de la religiositat popular com a
resistència i força alliberadora;
-la creació de Centres de Defensa dels Drets
Humans, de Comissions de Justícia i Pau;
-la creació d’estructures eclesiàstiques d’àmplia participació popular, sobretot de les “Assemblees del
Poble de Déu”, de les Trobades intereclesials de les
CEBs, etc., on la temàtica social ocupa un espai privilegiat.
En resum, a partir de Medellín, l’Església de l’Amèrica Llatina es caracteritza per l’opció per l’alliberament dels pobres i per les comunitats eclesials de
base en què es practica una lectura popular de
l’Escriptura en cercles bíblics. A causa d’aquestes
opcions l’Església de l’Amèrica Llatina es va convertir en una església de màrtirs.
3. Conjuntura més recent i desafiaments per al
pròxim mil·lenni
Aquesta herència, malgrat totes les dificultats i atacs,
continua sent la riquesa de la nostra Església. L’Assemblea episcopal a Santo Domingo, malgrat cir108
cumstàncies externes de pressió, va obrir la nova
porta de la inculturació, en reconèixer que el nostre
Continent és “multiètnic i pluricultural” ( núm. 226).
En va reforçar també altres punts com l’opció pels
pobres, la valoració i autonomia de les esglésies particulars, i la importància del laic, defensant el seu
protagonisme en l’evangelització.
Avui dia ens desafia un cert retorn -sense gaire futura posicions més conservadores en l’administració de
l’Església. Fora d’això, creix en tothom el desig d’una
Església més participativa, que respongui a l’esperit democràtic del món actual.
L’evangelització de les cultures i la transformació
de les estructures injustes de la societat moderna del
capitalisme avançat s’imposen com unes exigències
igualment greus. Una no passa sense l’altra.
És impensable la creació d’una única cultura cristiana en un món amb consciència multicultural, pluriètnica i plurireligiosa. L’evangeli ha d’inculturar-se en
les diverses cultures.
L’expressió opció pels exclosos, a més de reforçar
l’opció pels pobres -entre els quals els primers són
els exclosos-, permet de comprendre la nova situació
portada per dos factors recents d’exclusió: la revolució de la informàtica i la ideologia neoliberal.
Ambdós se situen a l’interior del desafiador problema
de la mundialització.
El fenomen religiós és avui més ampli que una simple aparició de noves diverses formes i expressions
religioses, sobretot pentecostals. L’Església institucional perd força i les formes religioses privatitzades
creixen. Augmenten, políticament, l’alienació i el descompromís. Es busquen solucions ràpides per als
problemes personals i familiars. Aquesta aparició religiosa pot ser, tanmateix, un pont per a una evangelització i conscienciació per mitjà del compromís amb
les grans Causes socials del moment actual: ecologia,
feminisme, pacifisme, consciència ètnica, etc.
Caminem cap a una societat del saber, de la informació i informatització. S’ha de multiplicar la presència crítica a les ràdios i programes televisius, per
una part i, per l’altra, cal utilitzar les possibilitats multiplicadores de la connexió per xarxa de manera que
les petites iniciatives adquireixin un major potencial
mobilitzador. S’imposa el desafiament d’una pastoral
de masses a través dels mitjans, utilitzant les possibilitats de les ràdios comunitàries. S’ha de valorar la
importància que les CEBs poden tenir de penetració
a les masses, sempre que s’obrin a aquest problema.
Més enllà de l’ecumenisme de diàleg entre els líders
eclesiàstics i els seus teòlegs, s’ha desenvolupat a
l’Amèrica Llatina un ecumenisme de base una mica
més original. Es desenvolupa a partir de l’opció de
molts sectors de les Esglésies per l’alliberament dels
pobres. En un mateix caminar, en el compromís comú
de lluites populars, es troben cristians de diferents
denominacions, que llegeixen la Bíblia en aquest
mateix context, que combreguen amb els problemes,
contradiccions, opcions, lluites i esperances reals del
poble llatinoamericà. Per això, són igualment perseguits, i donen lloc a l’Església dels màrtirs d’A. L.:
ecumenisme en i de la sang. Aquest ecumenisme de
base afronta en aquest moment la presència de les
denominacions evangèliques, políticament conservadores, finançades per interessos econòmics internacionals teològicament fonamentalistes.
En una paraula: hi ha més motius d’esperança que
no pas de temor!
El Deute amb la Pau
Adolfo Pérez Esquivel
Hem arribat al final del segle XX, un segle marcat per
contrastos forts de llums i ombres. De nou commemorem el 50è aniversari de la Declaració Universal
dels Drets Humans, amb tots els avenços que s’han
aconseguit en la consciència social i en el camp normatiu. A través de la ciència i la tècnica, hi ha majors
possibilitats de vida i benestar que mai. Tanmateix
assistim a un final de segle i de mil·lenni a tot foc,
amb els horitzons incendiats per la violència, les guerres, els conflictes,la gana i l’exclusió social de
milions d’éssers humans.
Sobre els nostres pobles pesen de forma aclaparadora noves formes de colonialisme i dominació com
el Deute Extern, al qual denomino el Deute Etern. És
impagable, immoral i injust. Ens obliguen a pagar el
que mai no rebem i, amb interessos usuraris, malgrat
tot el que s’ha pagat, cada dia devem més i tenim
menys.
Aquest mecanisme pervers està instrumentat a través de les polítiques d’Ajustament Estructural imposades pel FMI i el Banc Mundial, organismes que
haurien d’estar al servei dels pobles, per al seu desenvolupament, i no dels interessos especulatius del
gran capital financer. Sota la seva direcció el futur
dels nostres pobles està essent sacrificat davant el
Déu del Mercat, un mercat mai tan lligat ni foraster
com ho és ara com ara.
Alhora, Amèrica Llatina i Carib, segons la CEPAL, és
el continent que més ha incrementat les seves compres d’armes en els últims anys. La despesa militar
regional ha augmentat de 10 milions de dòlars des de
1990, (que s’ha elevat de 16,5 milions de dòlars el
1990 fins a 26,5 milions el 1998), suma que equival a
l’1,3% del producte brut intern de la regió.
Per què i contra qui utilitzaran les armes? Les fronteres s’han calmat; un dels últims conflictes fronterers
entre germans, l’Equador i el Perú, acaba de concloure. Després de l’experiència esquinçadora dels
règims de facto i les seves polítiques repressives de
seguretat nacional, avui veiem com els succeeixen
les democràcies de baixa intensitat juntament amb
els seus renovats intents de control social.
S’està gastant milions de dòlars en armes i en el
pagament dels serveis del Deute Extern, i es posterga la Vida, les necessitats i els drets dels pobles que
suporten la pobresa –i en molts llocs la misèria–, la
violència i la desprotecció social.
El Deute amb la Pau és amb la Vida i la dignitat dels
nostres Pobles. Saldar-lo significa reconèixer els rostres concrets dels nens i les nenes, dones, ancians,
indígenes, negres, joves. És a partir d’aquest reconèixer-nos com a germans i germanes, i com a fills de
Déu, que podem construir la Pau, no amb l’absència
de conflicte. No existeix la Pau en la passivitat. És
una dinàmica de vida generadora en les relacions
entre les persones i els pobles.
Malgrat els horitzons incendiats, hem de descobrir
els signes d’esperança al nostre continent, AbyaYala, quan els pobles deixen de ser espectadors i
s’assumeixen com a protagonistes de les seves pròpies vides i de les seves pròpies històries. Són com
vies subterrànies que emergeixen en determinats
moments històrics i irrompen amb força canviant els
cursos. Els moviments de dones construeixen nous
espais de consciència i participació social. Els moviments indígenes recuperen les seves arrels i la identitat de ser Pobles; ho veiem a Chiapas, Mèxic, a l’Equador, Guatemala, Xile i Argentina. En les
organitzacions de DH en la seva lluita per la llibertat i
la construcció democràtica i contra la Impunitat. En
el moviment pel Jubileu del Deute Extern i la transformació de l’injust ordre econòmic mundial. En les
organitzacions de negres, homes i dones negres que
lluiten i treballen per la seva identitat cultural, la seva
espiritualitat. En els religiosos i religioses que continuen traçant camins d’alliberament al costat dels
pobres. En els joves amb consciència crítica, que
reclamen poder viure amb dignitat.
El Deute amb la Pau són espais a construir en la solidaritat i en l’Amor. Es van teixint, laboriosament, xarxes fraternes i alternatives de Vida moltes vegades
marcades pel dolor. Són espais a construir per liquidar el Deute que la humanitat té amb la Pau.
El deute de la mort
Pere Casaldàliga
Néixer endeutat, viure endeutat, morir endeutat... és el
destí de tots els pobres del Tercer Món, el si fatal de la
nostra Amèrica. I estar endeutat així equival a ser privat de la vida. El Deute Extern és la mort interna.
109
Acabem habituant-nos a aquesta guerra total, la més
mortífera de totes les guerres que registra la Història
humana. L’expressió màxima de la dominació internacional. El major crim del capitalisme. Guerra, dominació, crim, per altra banda, justificats cínicament en
el Dret Internacional: es tracta d’un “deute”, i el deute
és un deure i un dret, els deutes es paguen...
Els nostres polítics, les convencions internacionals,
la consciència desmobilitzada o subservent fan del
Deute Extern la Constitució real dels nostres Pobles
sotmesos. A causa del Deute no podem fer Reforma
Agrària; a causa del Deute no podem atendre ni la
salut, ni l’educació, ni els salaris... Som el pati del
FMI, la barraca del Banc Mundial.
Contestar el Deute és ingenuïtat política, fuga històrica, irresponsabilitat econòmica. I continuem pagant,
no el Deute, sinó amb prou feines els seus interessos:
onze mil milions de dòlars per any al nostre miserabilitzat Brasil!
Les Esglésies històriques, en aquest país, sense
populismes ni irresponsabilitats, per principis d’ètica
i per exigència evangèlica elemental, ja van declarar
conjuntament que el Deute Extern és immoral: no es
pot pagar, ni s’ha de pagar.
Però el sentit comú i les estadístiques honestes
saben molt bé que ja hem pagat aquest Deute, amb
interessos d’espoliació, de misèria i de mort.
Si alguna intersolidaritat pot salvar la nostra Amèrica
del col·lapse econòmic i social a què el Primer Món i
els seus mecanismes ens condemnen, aquesta seria
la voluntat integrada, llatinoamericanament unida, de
no pagar el Deute Extern. Sempre serà més ingenu,
més cínic, més suïcida, que paguem per morir, per
veure els nostres Pobles aniquilats per la gana, per
les malalties, per la marginació mundial. Contra el
Deute Extern, la Dignitat continental interna!
El deute amb la veritat
José Ignacio López Vigil
Coordinador Regional Associación Mundial
de Radios Comunitarias, AMARC-ALC
14 d’abril de 1912. El Titànic fa un desesperat SOS
des del seu acabat d’estrenar equip de telegrafia
sense fils i es poden salvar 700 vides del naufragi. A
partir de llavors, tot vaixell anirà proveït d’una estació
marconi.
La ràdio, la premsa, la televisió, van néixer per a això,
per relacionar els éssers humans a través de terres i
oceans, superant distàncies. La seva primera funció,
abans que qualsevol ús propagandístic o lucratiu, és
ser-nos d’utilitat, fer-nos la vida més fraterna i feliç.
110
Els mitjans de comunicació van néixer per dir la veritat. Des dels audaços muckrakers que denunciaven
la corrupció de Teodoro Roosevelt i els seus poderosos senadors, fins als qui avui recorden els crims de
l’august dictador Pinochet, el periodisme responsable s’ha compromès amb les causes justes, fins i tot
amb el risc que això implica.
Però també, des del nazi Goebels fins als nostres
dies, la comunicació s’ha posat al servei de la mentida. Per exemple, en el Manual del perfecte idiota llatinoamericà es publica això: “El deute extern no
importa gens ni mica. La millor demostració que el
deute extern no té importància és que avui ningú que
tingui un mínim de capissola on parlar d’economia no
li interessa gens”. Com pot escriure’s una estupidesa
tan flagrant? Però la màquina publicitària amb què
compten els autors de renom s’ocupa de vendre
milers d’exemplars.
Reagan va convèncer el país més “informat” del món
que els sandinistes eren una amenaça per a l’imperi
nord-americà. I Clinton va convèncer el mateix públic
que era necessari bombardejar Iugoslàvia per alliberar-la, encara que les bombes caiguessin sobre trens
de civils o sobre l’ambaixada xinesa.
Mentides completes o mitges veritats. I, també silencis. Zoilamérica Narváez, violada i vexada durant 20
anys per Daniel Ortega no troba espai a la ràdio o la
televisió del seu país per denunciar l’abús i exigir un
procés judicial. Abans, es subornava els jutges. Ara,
n’hi ha prou de subornar els periodistes. Més ben dit,
els propietaris dels mitjans de comunicació.
Vegem aquesta enquesta realitzada per l’ICP/Research: en qui creuen els llatinoamericans? Respecte
als parlaments, l’opinió és pèssima: amb prou feines
el 9% dels guatemalencs i l’11% dels equatorians no
té confiança al seu. Els veneçolans i colombians li
concedeixen una mica més de crèdit (17%). Quant
als partits polítics, els més benevolents són els mexicans i els costa-riquenys (27%). Els peruans i bolivians tenen percentatges baixíssims (13%). El mateix
ocorre amb els jutges, amb els sindicats, la policia,
els empresaris, els presidents, amb el sistema polític
i econòmic en general. El buit l’omplen les esglésies,
incloses les miracleres, que continuen collint un bon
percentatge (el 61% dels enquestats hi creu). I els
mitjans de comunicació: dos de cada tres de llatinoamericans estan convençuts de la veritat del que diu
i mostra la premsa, la ràdio i la televisió.
Què significa això? Que qui controla els mitjans controla l’opinió pública. Que les veritats i les mentides
s’han tornat mercaderies que es compren i venen
igual que el xampú o els cigarrets.
A l’Equador, el president Mahuad surt a la televisió
dient que hi ha una gran crisi financera al país i que,
per sortir-ne, el govern ha de congelar els dipòsits
bancaris de tots els equatorians. El president oculta
que abans d’aquest paquetazo va lliurar 700 milions
de dòlars públics a un banc privat i que el seu amo
va utilitzar el regal per posar una fàbrica de cerverses. I que poc després, va obsequiar una altra milionada de dòlars a l’amo del Banco del Progreso, el
senyor Fernando Aspiazu, que es deixava a si mateix
els diners dels comptacorrentistes a través de 50
empreses fantasmes.
El president Mahuad menteix i la ciutadania ho sap.
Però ¿on poden protestar els equatorians? Perquè
aquest mateix banquer és amo de la cadena radial
Sucre i del canal 40 de Guayaquil. I els canals, igual
que el gosset que apareixia als discos de la RCA,
obeeixen la veu del seu amo.
Resulta inevitable la pregunta: qui i quants són amos
de la paraula i la imatge a A.L.? La concentració salta
a la vista i a l’orella: el 85% de les emissores de ràdio,
el 67% dels canals de televisió i el 92% dels mitjans
escrits pertanyen a l’empresa privada. Les ràdios culturals i educatives amb prou feines no arriben al 7%
i la televisions instal·lades amb aquestes finalitats
cobreixen el 10% del total de canals de la regió.
Si és dolenta la situació, pitjor és la tendència: de
continuar així, en molt pocs anys amb prou feines
deu corporacions gegants controlaran la major part
dels principals periòdics, revistes, llibres, ràdio, televisió, pel·lícules, enregistraments i xarxes de dades.
Així, en entrar ja en el nou mil·lenni, convé parlar d’un
deute tan immoral com l’econòmic i que té un nom
rar: l’espectre radioelèctric. Aquest espectre no és
altra cosa que el conjunt de freqüències de ràdio i
televisió. Freqüències que, com aquella que va utilitzar el telegrafista del Titànic per salvar vides, ens pertanyen a tots i a totes. Igual que l’aire, la llum o la
capa d’ozó, l’espectre radioelèctric és patrimoni de la
Humanitat.
Les freqüències no pertanyen als estats, sinó a la
societat com a tal. Els estats, com que aquests
canals de comunicació són limitats, tenen l’obligació
d’administrar-los, impedint qualsevol intent de
monopoli. Tenen la responsabilitat de repartir-los
equitativament entre tots els sectors de la societat.
D’aquesta manera, garantiran la llibertat d’expressió
i el necessari pluralisme informatiu.
Tanmateix, què ocorre als nostres països? Quan una
comunitat indígena demana una freqüència per fer
programes de ràdio amb la seva llengua, li diuen que
esperi. I es queda esperant. Quan un grup de dones,
o de joves, de camperols, o una organització sense
finalitats de lucre presenta la seva carpeta sol·licitant
una freqüència, els diuen que no és possible, que
l’espectre està saturat.
No és cert que l’espectre radioelèctric estigui saturat.
I menys cert encara, a les immenses zones rurals
dels nostres països, en ciutats mitjanes i petites, on
la banda de FM amb prou feines és utilitzada. Però ni
tan sols a les grans ciutats no hi ha tal saturació. La
millor prova d’això és que, abans d’eleccions, aparei-
xen freqüències per art de màgia... i es distribueixen
entre els del partit governant.
Llavors, per què no les donen si hi caben? Per dues
raons, fàcils d’imaginar. La primera, econòmica. Ja
n’hi ha prou comensals al voltant de la truita publicitària. Per què més? La llibertat de mercat la invoquen
sempre que només ells siguin els mercaders.
La segona raó és política. Els diners donen vots i els
vots donen més diners. ¿Com condicionar la intenció
dels electors? El millor camí és tenir un canal de televisió o una emissora de ràdio. I no cal que els altres
en tinguin.
Increïble, però cert: al democràtic Uruguai l’assignació de freqüències, des dels temps de la dictadura
militar, és sota el Ministeri de Defensa. És a dir, els
militars administren la llibertat d’expressió dels civils.
I només 3 famílies (Romay, De Feo Fontaine i Scheck)
controlen el 75% dels canals de televisió oberta i els
3 únics canals de cable.
Quan van sorgir les primeres ràdios comunitàries a
Montevideo, els empresaris privats van posar el crit
al dial. Les van acusar de terroristes, es van inventar
que els seus senyals de FM interferien la torre de
control de l’aeroport, i van sol·licitar penes de fins a
8 anys de presó (més que per un homicidi) per als
joves radialistes.
Al Brasil, país d’immenses xarxes mediàtiques, es
van autoritzar les ràdios comunitàries. Però es va
limitar el seu senyal a un quilòmetre a la rodona. Se’ls
va prohibir tenir ingressos per publicitat. Se’ls va prohibir transmetre en cadena. Se’ls va prohibir tenir
més d’una freqüència a tot el país. Es va reglamentar
exactament per prohibir-les.
A Xile, la llei per a les ràdios comunitàries va ser fins
i tot més grotesca: es va limitar a un watt la seva
potència de transmissió. ¡Un watt! Aquelles llaunetes
de llet buides i unides amb un filet amb què jugàvem
quan érem nens potser tenien major abast.
Altres governs han estat mes astuts: subhasten les
freqüències. Qui posa més plata, s’hi queda. Així, la
llibertat d’expressió té preu i queda supeditada al
talonari de xecs. I la societat civil queda exclosa d’exercir el seu dret a la comunicació.
Qui paga mana, diu la saviesa popular. Si llogues un
espai en un mitjà comercial, l’amo aprofita la més
mínima per despatxar-te o per donar el teu lloc a un
altre, així que s’ha cansat de tu. Recordo el meu primer programa de ràdio a la República Dominicana. El
llavors director de Radio Beller, a Dajabón, va acabar
el contracte després d’escoltar una entrevista que jo
havia fet a un grup de camperols que reclamaven les
seves terres robades pel latifundista. L’única manera
d’assegurar la independència i la veracitat de la informació és comptant amb ràdios, periòdics i televisions a les mans de la societat civil, d’aquells i d’aquelles que no depenen de l’Estat ni del Mercat.
Fa 2000 anys, un tal Jesús va dir que les veritats
111
s’han de proclamar dalt dels terrats. Si per fer-ho,
aquell camperol galileu es presentés avui en les
Superintendencias de Telecomunicaciones, li assignarien una freqüència els nostres governs que tant
professen la fe cristiana?
El deute de
les revolucions
Maria López Vigil
A la nostra Amèrica, la meitat d’aquest segle va
estar ple de revolucions i d’intents revolucionaris. En
tots aquests esforços l’aspiració central era eradicar
la pobresa. A tots aquests projectes en favor dels
pobres els cristians van aportar idees, suor i també
sang. Són milers els màrtirs sense glòria de Bernini
que en aquests anys van donar la vida somniant de
realitzar el somni de Jesús: que a ningú no li sobri i
a ningú no li falti, vida en abundància i vida per a
tots.
Molts d’aquests projectes revolucionaris i justiciers
van avortar. D’altres “es van perdre en la còlera”,
com diria Neruda. D’altres van ser mediatitzats cooptats, com es diu ara. D’altres van fracassar
mostrant la seva enorme fragilitat. Un segueix
vencedor amb greus dificultats, d’altres van triomfar
a mitges. La bàrbara repressió dels règims de
seguretat nacional i les guerres de no tan baixa
intensitat dels anys setanta i els vuitanta ens van
deixar muntanyes de morts i van sembrar en el més
profund de la consciència llatinoamericana la por del
canvi i un enorme cansament. Cap d’aquests
projectes revolucionaris no s’ha perdut
completament. Hi va haver foc i queden cendres.
Fins i tot neixen, vigorosos, altres intents, que
barregen brases noves i ancestrals, com succeeix a
Chiapas, realitat prometedora i garantia de relleu.
Hem de ser autocrítics en aquest final de segle.
També els nostres moviments revolucionaris,
guerrillers i populars tenen deutes per liquidar.
N’assenyalo quatre, segura que n’hi ha més.
*Vam ser massa triomfalistes, cortoplacistas,
avantguardistes. El triomfalisme avantguardista que
dóna sentir-se amo de la veritat va limitar la nostra
capacitat d’anar a buscar la veritat amb altres que no
veien les coses com nosaltres. Pel triomfalisme vam
caminar al sectarisme i al dogmatisme. També per
això la violència que vam emprar, una violència de
resposta a la violència estructural, justificada en el
que és just de les nostres causes, però al cap i a la fi
violència.
112
L’avantguardisme voluntarista no busca convèncer,
sinó vèncer. I quan diu que es disposa a convèncer,
només convenç els ja convençuts. A la llarga, no
suma, va restant. Perd ocasions de debat, de diàleg,
de recerca de consens i d’aliances. Les avantguardes
que a l’inici encapçalen acaben marginant amb la
seva proposta heroica, que tampoc elles no compleixen. Estem en deute amb tots aquells que vam marginar pel ferotge i sec voluntarisme amb què vam
defensar les nostres causes.
*Vam ser massa paternalistes. Vam posar més
ment i esforç en les vies per a una distribució justa
que per a una producció eficient i de qualitat.
Vam apostar per prendre a uns per donar a uns altres
i no per exigir a tothom un treball responsable i entrenar-los en una competència estimulant. Totes les revolucions van proclamar que el poble era el subjecte de
la nova història, però a la pràctica el poble va ser
objecte de dons. El model estatista d’acumulació per
després fer una distribució justa del que s’ha acumulat ni va crear ni pot crear una alternativa al capitalisme. El model socialista que assumim com a ideal tenia
com a objectiu suprimir el mercat, perquè l’estat el
substituís i fos l’encarregat de redistribuir igualitàriament les riqueses a tots. No ho va aconseguir. Tampoc
l’igualitarisme no és ideal, ho és l’equitat.
Estem en deute amb milions de pobres que aspiren a
deixar de ser pobres, però no només rebent beneficis,
sinó gestionant ells mateixos la seva vida, la seva producció, dissenyant ells el camí de la seva realització
personal. Les revolucions de demà han d’afrontar el
repte de l’economia: com fer diners amb honestedat,
com produir riqueses amb eficiència, com regular el
mercat perquè sigui democràtic i inclogui a tothom.
*Vam ser massa esquemàtics. En els nostres moviments revolucionaris el conflicte de classes, el conflicte rics-pobres, ho explicava tot. O gairebé tot, que
no és el mateix, però és igual. Però aquest és un
esquema massa simple per interpretar la realitat i per
transformar-la, fins i tot a l’Amèrica Llatina, que té el
rècord mundial del continent amb la bretxa més abismal entre rics i pobres.
El conflicte rics-pobres no ho explica tot. Ni tampoc
donant la volta a aquesta truita arribem al fons del
problema humà. Hi ha altres conflictes -de gènere,
racials, generacionals, ètnics-, que ens col·loquen
davant de contradiccions més profundes i davant de
desafiaments més fonamentals.
Ens vam proposar la construcció del socialisme i vam
descuidar la construcció de dones i homes socialistes, tasca molt més important i complicada, que ens
exigeix conèixer els éssers humans, tan diversos, tan
complexos, no reductibles a la perspectiva unidimensional de la lluita de classes. Una dona que treballa
en una maquiladora de Quezaltenango és una guatemalenca assalariada, sotmesa a un règim brutal d’explotació capitalista. Però a més és una dona. I a més
és indígena. I a més és jove. I a més és una impenitent fan de Michael Jackson i de Selena... El seu alliberament és infinitament més complex del que imaginem.
Estem en deute amb milions de pobres als quals
només vam veure com a pobres, oblidant-nos del
seu gènere, de la seva raça, de la seva edat, dels
trets específics de la seva cultura o de la seva barreja de cultures.
*Vam ser massa masclistes. La inequitat entre
homes i dones, entre nens i nenes, és la més arrelada, greu i perjudicial de la civilització humana. No és
el mateix un home pobre que una dona pobra. Perquè l’home pobre té almenys el poder de ser home.
Però la dona pobra no té cap poder. Pitjor si és índia
o negra, vella, cega o esguerrada.
En la forma d’exercir el poder, en la forma de concebre la societat, en les vies elegides per desenvolupar
l’economia i els camins pels quals es va entrar o es
va deixar d’entrar al terreny de la cultura, les nostres
revolucions van ser masclistes. Va sobrar-hi mirada
d’home i va faltar-hi mirada de dona. Les diferents
expressions de la guerra que van acompanyar tots
els esforços revolucionaris van entristir encara més
aquesta mirada. La guerra no és “la pau del futur”. És
un producte cultural masculí que accentua el verticalisme, l’agressivitat i la intolerància.
El femení va quedar dissolt en el social. En tots els
esforços revolucionaris les dones es van fer més
càrrec de l’espai públic que els homes de l’espai privat. Les dones es van apropiar amb més entusiasme
dels seus deures amb la societat que dels seus drets
com a éssers humans plens. I així, el terreny que va
quedar més intocat va ser el del privat. La lluita per la
justícia i per la dignitat que van avantguarditzar els
homes a penes va penetrar per les portes de les llars,
on va seguir regnant la violència masclista i l’abús
sexual, que és sempre abús de poder. Mentre als
carrers i a les muntanyes els revolucionaris combatien les dictadures, a les seves cases imperava el seu
poder dictatorial.
Estem en deute amb milions de dones marginades
pel masclisme dels nostres revolucionaris. Aquest és
el deute més pesat que carreguem a les maletes amb
què entrem al nou segle.
Aquest deute pot i ha de ser liquidat. Si en aquest
segle que acaba l’opció preferencial pels pobres va
transformar tantes consciències i va inspirar tantes
lluites, en aquest nou segle ens toca fer una opció
preferencial per les dones. No perquè siguin millors,
sinó perquè són dones i han viscut subordinades. I el
Déu en qui creiem, que és Pare i és Mare, no vol
aquesta subordinació.
Passen les èpoques, canvien els paradigmes, cauen
els murs, però la distància permanent entre la dreta i
l’esquerra estarà sempre en la sensibilitat. Sembla
que hagi arribat l’hora de despertar la sensibilitat
femenina tant en els homes com en les dones.
Necessitem dones i homes feministes. El feminisme
no és ni més ni menys que una de les cares de l’humanisme, cara oculta per insuficientment explorada.
Si en les revolucions que vindran incorporem la mirada de la dona, la sensibilitat de gènere, continuarem
empenyent la història cap a la llibertat, trobarem
alternatives i la societat que construirem serà més
justa i també més feliç.
El Deute de l’«altra
mundialització»
Subcomandant Insurgent Marcos
Mèxic, març de 1999.
http://www.laneta.apc.org/consultaEZLN
Signe de la nova època és la mundialització globalització l’anomenen, amb evident anglicisme. I
en els últims anys tots anem descobrint que el que
és dolent no és la mundialització, sinó la direcció
neoliberal i egoista que ha pres, direcció que s’ha de
contrarestar i de corregir. Si el capital no cessa de
mundialitzar-se i concentrar-se, l’alternativa també
ha d’articular-se més i més, fins a mundialitzar-se:
Aquest és un deute pendent que carreguem tots, el
deute de “l’altra mundialització”.
Fa anys que l’EZLN és un cas de “l’altra
mundialització”, un exemple a seguir en moltes
altres lluites. Transcrivim un dels comunicats que va
fer públic l’EZLN referent a la “Consulta
Internacional i a la Jornada pels Exclosos del Món”,
que evidencia que Marcos i els seus ja van acomplir
bé amb aquest deute, avui dia obligat.
Subject: COMUNICAT: LA CONSULTA INTERNACIONAL I LA JORNADA PELS EXCLOSOS
Data: Fri, 19 Mar 1999 20:40:17 -0600
De: [email protected]
EXÈRCIT ZAPATISTA D’ALLIBERAMENT NACIONAL,
MÈXIC.
17 de març de 1999.
A la Societat Civil Nacional i Internacional:
Germans i germanes:
Per tenir el cap en l’ona futbolística, em vaig oblidar
d’explicar-los el funcionament de la Consulta Internacional i la Jornada Internacional pels Exclosos del
Món.
Ara resulta que als llocs menys pensats hi ha gent
que està interessada a participar fent sentir la seva
veu. Hi ha, per exemple, Jordània, Singapur, Hong
113
Kong, Austràlia, les Illes Canàries, Indonèsia, Pakistan, Índia, Nepal, Zàmbia i les Illes Fidji. Però no
només allà, també hi ha brigades a: Escòcia, Argentina, Bolívia, Xile, Cuba, Nicaragua, Panamà, Puerto
Rico, Uruguai, Paraguai, Estats Units, Canadà, Japó,
Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Estat Espanyol, França, Holanda, Anglaterra, Irlanda, Itàlia, Noruega, Suècia i Suïssa.
A Jakarta, que és una illa de Java, a Indonèsia, més
de 2 dotzenes de persones, que inclouen Munir,
Tatma i Dwi, van firmar un manifest de suport a la
Consulta. I a la regió de Sanin (que significa, em
diuen, “l’ombra de les muntanyes”), al Japó, van
registrar la brigada “The Ninjas” i ens conviden a visitar-los perquè els nens d’allà volen conèixer-nos
(pensen que som Ninjas mexicans!). A Xile, molt a
prop del Pol Sud, la brigada “Sherlock” fa honor al
seu nom i resol els misteris per difondre la Consulta.
A Bèlgica, la brigada “Manuel Álvarez Bravo” explica
la importància dels Acuerdos de San Andrés. A Nicaragua, aixecant-se de les runes que va deixar l’huracà Mitch, preparen la Consulta i la Jornada pels
exclosos.
A Alemanya, va néixer la brigada “Zapata Lebt Noch”
(que vol dir, diuen, “Zapata viu”). També a Alemanya,
la brigada “L@s Dadaístas Incomplet@s” sumen la
força d’una perrita vieja del Paraguai i preparen una
vetllada de 7 hores sobre la Consulta, la nit del 20 de
març. A Catalunya, que bé podria ser un municipi
autònom de Chiapas (per tant zapatista que hi ha
allà), però que és a l’Estat Espanyol, i més concretament a Vic, capital d’Osona, han preparat un llibre
gegant amb informació de la Consulta. A Montreal, el
Canadà, la brigada “Acteal” va estar informant sobre
la Consulta als afores d’un espectacle dels Tigres del
Nord. A Toronto, també al Canadà, saluden la sortida
dels delegats zapatistes.
I a Noruega, la brigada “La Cucaracha” avisa que pot
coordinar-se amb tots els que siguin més al nord
d’Uruapan! (sí, Michoacán). A Estrasburg, França, hi
ha una brigada que s’anomena “CIA” que, ben segur,
no és la CIA gringa sinó el “Cercle de Idealistes Associés” (alguna cosa així com “Cercle d’Idealistes
Associats”). A Barcelona, hi ha una brigada que s’anomena “El Quijote Aguamielero”, i a Río Cuarto,
Córdoba, l’Argentina, una altra que s’anomena “La
Mera Petatera”.
A Albuquerque, Nou Mèxic, USA, les nacions índies
Navajo/Dineh, Apatxe, Paiute, Lakota, Jemez, Cherokee, Pawnee, Comanxe, Tewa, Tiwa, Towa, Acoma,
Zuni, Hopi, Sac i Fox, reclamen el seu dret a participar en la Consulta d’acord amb la Constitució mexicana de 1821 i formen la Brigada “First Nations North
to South”.
També als Estats Units proliferen les brigades promogudes pel Movimiento Estudiantil Chicano de Aztlán
(MECHA), la Campanya Nacional pel Vot Absent
114
2000, el Frente Indígena Oaxaqueño Binacional, la
Plataforma Democràtica, la Hermandad Mexicana, i
molts altres i altres. Per exemple, la brigada “ALAS”,
a Glendale, Califòrnia, ha muntat una exhibició fotogràfica; a Denver, Colorado, una dona demana que
registrin el seu marit (servida, senyora); a Nova York,
la brigada “AZUL” cobreix el Bronx, Harlem, Manhattan, Queens, Staten Island i Nova Jersei.
A Sacramento, Califòrnia, hi ha un programa de ràdio
on s’explica el que passa aquí, així que des d’aquí
enviem una salutació als radiooients de “Tiro Directo”
a Sacramento i els convidem a participar en aquesta
Consulta, que és pel reconeixement dels drets dels
pobles indis, és a dir, dels pobles que van donar vida
i cultura a molts i moltes dels quals escolten aquest
programa. A Storrs, Connecticut, la brigada “El Solitario” té només un element, però com si fossin 1.111.
A Nova York, la brigada “La Realidad” demostra que
el món és un mocador i que, sigui on sigui, caminem.
A San Diego hi ha la brigada “Villista Antiimperialista
Remember Columbus?” que... sense comentaris.
Però el més excel·lent en els últims dies és la formació de la Brigada Prodrets de la Raça-San Diego que
ens comunica que el Projecte de Presos Chicanos
Mexicans desenvoluparà la Consulta en diversos
penals dels Estats Units on hi ha milers de mexicans
i mexicanes presos. La Brigada no té diners, així que
només podrà enviar 500 butlletes als principals
penals d’EUA. I des d’aquí els diem: “¡No le aunque,
raza! ¡A darle ese!”
Seguint amb això, els informo que totes les Coordinadores Nacionals que han sol·licitat el seu registre a
l’Oficina de Contacte han estat acreditades. Idees
per a comptar vots i trametre resultats? Aquí en va
una: que les brigades i coordinacions enviïn per
correu electrònic els resultats de la Consulta i que,
després, per correu postal enviïn les actes de les
votacions. És una idea, però n’hi pot haver més i,
sens dubte, millors. Mutatis mutandi, seria alguna
cosa així com “una consulta on càpiguen moltes
consultes”, oi?
Però vegi vostè que no tot és Consulta i brigades.
També s’estan preparant, i bé, diversos actes per a la
Jornada Internacional pels Exclosos del Món.
Segons ens expliquen, hi ha ja activitats programades a: França, Alemanya, Anglaterra, Puerto Rico,
Canadà, Nicaragua, Argentina, Dinamarca, la Península Ibèrica i les Illes Canàries. A Nicaragua es prepara un carnaval de trobada per al dia 21 a la tarda. A
Catalunya, València i Saragossa es preparen sengles
festes de la imaginació; a les Illes Canàries realitzaran una trobada a Guayadeque (Illa de Gran Canària).
A Dinamarca, a Copenhaguen, el Mexico Gruppen i
Tinku tenen ja preparades diverses activitats.
A l’Argentina, a Bariloche, Bahía Blanca, Arequito,
Chabas, San José de la Esquina, Buenos Aires i
Rosario, enllaçaran la jornada del 21 amb el dia de la
MEMÒRIA, 24 de març, en el qual s’uneixen els lluitadors argentins per marxar i demanar que la memòria visqui. Ens escriuen i ens adverteixen: “Ja ve l’esclat!. Com? Doncs amb afiches, música, murals,
transmissions radials, vídeos, seminaris, batucada
(per allà, diuen, hi haurà León Gieco), ball, en fi, dignitat en moltes formes i colors”.
Aquestes bones persones (perquè són bones i són
persones), es van comprometre tant amb la Consulta
que es van encomanar la tasca de buscar mexicans i
mexicanes en tota l’Argentina. I cada un o una que
troben, fan una festa que se sent el soroll fins aquí.
De nou avui, l’Internet s’ha sacsejat amb una notícia
que va d’un costat a l’altre d’aquesta heroica xarxa
de ciberexclosos. El motiu? La xarxa de l’Argentina
havia trobat, en un poblet de menys de 5.000 habitants, una mexicana! Festa! Però, a més, la mexicana
té molt interès a participar en la Consulta. Doble
festa! Coses com aquesta són les que mai no entendran els de dalt: el per què de tanta festa i enrenou
quan un troba l’altre (una altra, en aquest cas).
Hi ha molts actes més i molt bons tots. Tots i totes els
felicitem i els desitgem el millor (que, no obstant això,
sempre serà poc, comparat amb el que mereixen).
Quan ens arribi més informació, l’anirem donant.
Així anem, doncs. Tal com s’apropa la data, creixen
les iniciatives. I amb elles, els tots i totes que abracen
el món des de tots els racons oblidats del planeta, i
que, abraçant, es troben.
Bé! Salut i que la festa de trobar l’altre no s’acabi mai.
Des de les muntanyes del Sud-est mexicà,
Subcomandant Insurgent Marcos
El deute dels Estats
Units amb l’Amèrica
Llatina
Breu cronologia d’algunes de
les intervencions més conegudes
Héctor Velarde
El 10 de març de 1999, durant una visita oficial a
Guatemala, el president nord-americà William
Clinton va declarar que l’ajuda oferta pel seu país a
les forces armades de la nació centreamericana
havia estat un error que els Estats Units no haurien
de repetir. Al cap de poc, l’influent diari The
Washington Post va afirmar en un editorial que el
cas de Guatemala havia estat, si no especial, sí
estrany, per les violacions dels drets humans que va
provocar. La realitat, per desgràcia, és molt diferent.
Des que el 1787 Thomas Jefferson va afirmar que
era necessari ajornar la independència de l’Amèrica
llatina “fins que els Estats Units [poguessin]
beneficiar-se’n”, la política nord-americana cap a la
nostra Pàtria Gran ha estat marcada pel que Noam
Chomsky ha denominat la defensa de la “cinquena
llibertat”: la llibertat d’intervenir en els afers interns
d’altres nacions i disposar dels seus recursos en
benefici propi.
Al llarg de la seva existència, els Estats Units han
intervingut en més de 100 ocasions a l’Amèrica
llatina, utilitzant sempre com a coartada la defensa
de la democràcia. Semblaria un acudit dolent, si no
fos perquè el saldo tràgic d’aquestes intervencions
és prou conegut:: dictadures militars, governs
titelles, centenars de milers de morts, desenes de
milers de desapareguts, pobles explotats i nacions
humiliades...
Si els Estats Units desitgen liquidar el seu deute
amb l’Amèrica llatina, haurien de deixar de banda
disculpes hipòcrites i començar a reconèixer el
veritable paper que han tingut en la nostra història.
Potser aleshores podríem començar a pensar en un
nou tipus de relació basada en la comprensió i el
respecte mutus.
1836: Els colons nord-americans declaren la independència de l’estat mexicà de Texas amb el suport
del Govern dels Estats Units. Tot i que l’esclavitud es
va abolir completament a Mèxic el 1829, es va mantenir vigent a Texas per l’oposició dels colons. Els
Estats Units reconeixen la nova “república” un any
més tard.
1846-1848: Després d’annexionar-se Texas i d’una
sèrie de reclamacions frustrades per obtenir indemnitzacions, els Estats Units van crear un incident fronterer per justificar una agressió a Mèxic. La guerra
acaba amb la derrota mexicana i la pèrdua de la meitat del seu territori. El general Ulises Grant va escriure sobre això: “M’avergonyeixo del meu país en
recordar aquella invasió.”
1855-1860: L’aventurer William Walker envaeix Nicaragua al capdavant d’un grup de mercenaris. Els
Estats Units s’apressen a reconèixer el filibuster com
a nou president de la nació centreamericana fins amb
intercanvi d’ambaixadors. El nou president restableix
l’esclavitud, declara l’anglès idioma oficial i reparteix
terres entorn d’una possible ruta canalera entre els
seus partidaris. L’episodi finalitza amb la derrota de
Walker i la seva fugida, ajudat pel govern nord-americà. Després de dues noves invasions en territori
centreamericà, Walker és finalment afusellat a Hondures.
1898-1901: Després de crear l’incident del Maine, els
Estats Units intervenen en la guerra de Cuba. La
Guerra acaba amb la derrota espanyola, la independència cubana frustrada i l’annexió de Puerto Rico
115
pels Estats Units. Des del començament del segle,
Cuba havia atret l’atenció dels expansionistes nordamericans. El 1823 el secretari d’estat John Quincy
Adams va declarar que els nord-americans havien
d’esperar el moment propici perquè l’illa, per efecte
de les “lleis de la gravitació política”, caigués en les
seves mans com una fruita madura.
1903: El president Theodore Roosvelt envia vaixells
de guerra en suport de la rebel·lió que separa Panamà de Colòmbia. El govern nord-americà reconeix la
nova nació tan sols 3 dies després de la seva declaració d’independència. L’aventurer francès Philippe
Bunau-Varilla escriu la constitució i negocia el tractat
del canal que atorga, a perpetuïtat, més de 1.400
km2 de territori panameny als Estats Units.
1909-1925: Els Estats Units intervenen a Nicaragua i
provoquen la renúncia del president José santos
Zelaya. Zelaya havia proposat que les companyies
mineres nord-americanes paguessin impostos. Adolfo Díaz, extresorer d’una de les companyies, és finalment imposat com a nou president. Els nord-americans prenen el control de les finances.
1915-1934: Marines nord-americans desembarquen
a Haití per sufocar una revolta. El president Sudre
Dartiguenave fa importants concessions econòmiques. Els Estats Units estableixen un protectorat que
dura 19 anys.
1917: Deu mil soldats nord-americans penetren a
Mèxic amb l’objectiu de capturar Pancho Villa. Villa
havia protagonitzat l’any anterior l’única invasió
mexicana en territori nord-americà en atacar la ciutat
de Columbus. L’expedició punitiva nord-americana
acaba gairebé un any després amb un rotund fracàs.
1926-1933: Els Estats Units intervenen a Nicaragua
per sufocar una rebel·lió. August C. Sandino es nega
a deposar les armes fins que els invasors abandonin
les terres nicaragüenques. La guerra acaba amb una
derrota històrica per als nord-americans. Sandino és
assassinat un any després per ordres d’Anastasio
Somoza García -l’home de confiança dels Estats
Units- que inicia una sagnant dictadura.
1946: Especialitzada en la lluita contrainsurgent, a
l’Escola s’han ensenyat, entre altres “matèries”, tècniques de tortura i execució. L’Escola ha demostrat la
seva “eficàcia pedagògica” en “formar” alguns dels
violadors més grans dels drets humans de l’hemisferi.
1954-1996: La CIA munta i finança un cop d’estat a
Guatemala per derrocar el president Jacobo Arbenz.
Arbenz havia nacionalitzat les terres ocioses de la
United Fruit per les quals havia pagat el que l’empresa nord-americana havia declarat que valien en els
seus llibres de comptabilitat. La violència provocada
des d’aleshores pels successius governs militars va
deixar un saldo de 160 milions de morts i 40 mil desapareguts.
1959-??: Després del triomf de la Revolució Cubana,
el president Dwight Eisenhower autoritza operacions
116
encobertes amb la finalitat d’assassinar l’aleshores
primer ministre Fidel Castro. El 1961 la CIA organitza
i finança un desembarcament mercenari a Cuba per
derrocar el govern. La invasió acaba amb un rotund
fracàs en menys de 72 hores i el president John Kennedy n’assumeix la responsabilitat total. Des d’aleshores, la política terrorista i el bloqueig econòmic
aplicats pel govern nord-americà han causat centenars de morts i pèrdues per més de 40 mil milions de
dòlars a l’economia cubana.
1963-1965: La CIA duu a terme una campanya propagandística en contra del president dominicà Juan
Bosch que culmina amb un cop d’estat. Bosch havia
anunciat una sèrie de reformes que beneficiaven els
treballadors del país. Després d’un alçament de militars constitucionalistes que demanaven el retorn de
Bosch, els Estats Units intervenen al capdavat d’una
força “multinacional” i finalment imposen un nou president.
1964: La CIA tira endavant una campanya propagandística en contra del president brasiler Joâo Goulart
que culmina amb un cop d’estat. Goulart havia iniciat
una sèrie de reformes que limitaven els guanys de les
empreses transnacionals.
1970-1973: Arran del triomf de Salvador Allende en
les eleccions de Xile, el president Richard Nixon destina 10 milions de dòlars per desestabilitzar el nou
govern. La CIA organitza i finança un cop d’estat que
instal·la en el poder Augusto Pinochet i deixa un
balanç de més de 3.000 morts i desapareguts. Allende havia iniciat un procés de nacionalització d’indústries estratègiques que afectaven els interessos de
les empreses nord-americanes al país.
1979-1990: Amb el triomf de la Revolució Popular
Sandinista a Nicaragua, el president nord-americà
James Carter autoritza operacions de la CIA en
suport de l’oposició. Durant el govern de Ronald
Reagan es destinen centenars de milions de dòlars a
la creació d’un exèrcit mercenari que, des de la veïna
Hondures, es dedica a sabotejar els esforços nicaragüencs per construir una societat democràtica i plural. La guerra costa al país 60 mil morts i 2 mil desapareguts, a més de 17 mil milions de dòlars en
pèrdues que els nord-americans es neguen a pagar
malgrat la decisió de la Cort Internacional de Justícia
el 1986. Finalment, l’oposició arriba al poder el 1990
després d’un procés electoral marcat per l’intervencionisme dels Estats Units.
1980-1992: La CIA té un paper fonamental en la concepció i organització de les agències de seguretat de
què van sorgir els grups paramilitars d’El Salvador.
Durant la guerra civil salvadorenca, els Estats Units
van donar suport als successius governs militars
amb més de 5 mil milions de dòlars. La guerra va deixar un saldo de 75 mil morts i 8 mil desapareguts.
1983: Tropes nord-americanes envaeixen Granada
poc després que un cop d’estat acabés amb el règim
de Maurice Bishop. Segons el president Ronald Reagan, Granada, una illa de 340 km2 i 110 mil habitants,
representava una amenaça militar per als Estats
Units. Reagan havia mostrat la seva preocupació per
un aeroport que treballadors cubans estaven construint per desenvolupar el turisme. Després de la
invasió, els Estats Units anuncien la seva decisió d’acabar l’aeroport per desenvolupar el turisme.
1989: Els Estats Units envaeixen Panamà amb el pretext de capturar Manuel Antonio Noriega, un exagent
de la CIA acusat de tràfic de drogues. El govern nordamericà tenia coneixement, almenys des del 1972,
de les activitats il·lícites de Noriega, però el va mantenir en la seva nòmina mentre li va ser útil. La invasió va deixar un balanç de set mil morts i desapareguts, així com pèrdues milionàries.
Imperialism. An On-line History of the United States,
13 d’abril de 1998. Disponible a
http://www.smplanet.com/imperialism/toc.html
VILLALPANDO, José Manuel. Las balas del invasor.
La expansión territorial de los Estados Unidos a
costa de México. Mèxic: Porrúa, 1998.
Deute extern: el major
frau en la història del
capitalisme
Paulo R. Schilling
CHOMSKY, Noam. La quinta libertad. La política
internacional y de seguridad de Estados Unidos.
San Salvador: UCA, 1987.
CHOMSKY, Noam. Lo que realmente quiere el tío
Sam. Mèxic: Siglo XXI, 1995. Disponible en anglès a
http://www.worldmedia.com/archive/sam/samconte
nts.html
Comisión para el Esclarecimiento Histórico.
Guatemala: Memoria del silencio. Guatemala, s/e,
1999. Disponible a
http://hrdata.aaas.org/ceh/mds/spanish/
DÍAZ ACOSTA, América i altres. Panorama históricoliterario de nuestra América. Tomo I (1900-1943) y
Tomo II (1944-1970). La Habana: Casa de las
Américas, 1982.
DIETRICH, Heinz. Noam Chomsky habla de América
Latina y México. Mèxic: Océano, 1998.
Fighting for Our Lives. Forgotten and Neglected
Histories. Imperial America, 3 d’abril de 1998.
Disponible a
http://www.ultinet.net/~fancie/imperial.htm
GALEANO, Eduardo. Memoria del fuego III. El siglo
del viento. Mèxic: Siglo XXI, 1987.
Informe de la Comisión de la Verdad para El
Salvador (1992-1993). De la locura a la esperanza.
La guerra de 12 años en El Salvador. San Salvador:
Arcoiris, s/f.
MEDINA CASTRO, Manuel. Estados Unidos y
América latina, siglo XIX. La Habana: Casa de las
Américas, 1968.
RAMÍREZ, Sergio. El muchacho de Niquinohomo. La
Habana: Editora Política, 1988.
ROSENFELDER, Mark. U.S. Interventions in Latin
America, 1996. Disponible a
http://www.tezcat.com/~markrose/latam.html
SANTILLÁN PERALBO, Rodrigo. En las Garras del
Imperio, 20 d’agost de 1998. Disponible a
http://www3.satnet.net/imperio/
Small Planet Communications. The Age of
Centenars de llibres han estat escrits sobre el Deute
Extern del Tercer Món. Aquí, al reduït espai
disponible, ens limitarem a destacar alguns aspectes
del catastròfic (per als països deutors) problema.
1. El deute extern brasiler i la dictadura militar
L’1 d’abril de 1964, en ocasió del cop militar, el deute
extern brasiler arribava als 3,2 mil milions de US$. El
1985, en els últims dies de la dictadura, era de 100
mil milions de US$. És a dir, trenta vegades superior
a l’acumulada per tots els governs anteriors, des de
la Independència (1822). Les diverses constitucions
brasileres sempre van determinar que els préstecs
externs haurien de ser prèviament autoritzats pel
Senat. Durant la dictadura, els contractes van ser
autoritzats pels “decrets confidencials” famosos. És
a dir, l’endeutament brasiler en aquell període va ser
rigorosament clandestí i totalment il·legal, inconstitucional.
2. Els interessos variables
Els banquers internacionals van imposar, als contractes del deute, la clàusula dels “interessos variables”.
El 1976, els interessos al mercat internacional eren
del 6,25%, i el 1981 (a causa de la inflació nord-americana) van arribar al 21,5%. Tal augment, amb efecte retroactiu, només en el cas del Brasil va significar
un cost addicional de com a mínim uns 50 mil milions
de US$.
3. L’abdicació de la sobirania
El Brasil va acceptar la imposició que els assumptes
relatius al deute fossin jutjats als fòrums de Londres i
Nova York. El gran jurista Seabra Fagundes va
denunciar de la forma següent la capitulació vergonyosa: el fet que el Brasil renunciï explícitament a
al·legar la seva sobirania, fa que aquest document
sigui potser el més trist de la història del país.
117
4. La fuga de capitals
Segons una publicació del Morgan Guaranty Trust
Company (1986), era enorme la fuga de capitals dels
països deutors. Argentina, per exemple, que havia
acumulat un deute extern de 50 mil milions de US$,
va desviar 49 mil milions de US$ a l’exterior. David
Mulford, secretari adjunt del Tresor nord-americà,
afirmava el 1989: “el deute extern dels 30 més grans
deutors al Tercer Món ja estaria pagat pràcticament,
si tots els diners resultants de la fuga de capitals d’aquests països tornés als seus cofres”.
5. El deteriorament en els termes d’intercanvi
Dades de CEPAL mostren que Amèrica Llatina/Carib
han pagat, en les últimes dues dècades, una mitjana
anual de 35 mil milions de US$ a títol de “servei del
deute extern i transferència de lucres de les transnacionals”. Per pagar tals càrregues, els nostres països
són obligats a augmentar de forma dràstica les seves
exportacions. Això significa, a més de danys seriosos
al proveïment intern, una devaluació constant en els
termes d’intercanvi. Segons CEPAL, aquesta va ser
del 21,9% en el període 1981/90, i de més del 18,1%
en el trienni 1991/93. Els preus FOB van baixar de
l’índex 100 per 64. Considerant una exportació anual
mitjana de 127 mil milions de US$ (1991/93), la pèrdua mitjana va ser de 45 mil milions/any. L’organisme
de Nacions Unides va calcular –modestament– la
fuga de capitals de Llatinoamèrica en 20 mil milions
de dòlars/any. Si sumem les tres pèrdues, obtindrem
un total de 100 mil milions de US$ a l’any.
6. L’abisme entre els pobles
La immensa sagnia soferta pels països perifèrics
contribueix de forma substancial a l’augment cada
vegada més gran de la diferència entre països rics i
pobres. Dades de l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Munic mostren que, el 1980, el 26,2% de
la població mundial (la radicada als països rics) usufructuava del 77,3% dels ingressos globals. El 1990,
la població esmentada s’havia reduït a 24,2%, però
s’apropiava del 83,1% del producte mundial. Els
habitants dels països pobres van augmentar del
73,8% al 75,8% del total, però la seva participació al
producte mundial havia disminuït del 22,7% al
16,9%. Aquesta és la globalització neoliberal...
7. Com el Brasil va refinançar el seu deute extern
D’acord amb la intensa campanya per la cancel·lació
del pagament del Deute Extern protagonitzada per
les esglésies, partits polítics, centrals sindicals, organitzacions com el Col·legi d’Advocats del Brasil, l’Associació Brasilera de Premsa i diverses ONG, en funció també de les creixents dificultats del govern per
continuar pagant els serveis del deute i de la por de
la moratòria, els títols del deute brasiler van arribar a
118
ser venuts, al mercat paral·lel de Nova York, per 18%
del seu valor nominal.
I, si no s’haguessin realitzat les negociacions amb els
últims governs brasilers, en particular l’acord firmat
per Fernando Henrique Cardoso, llavors ministre d’Economia del govern Itamar Franco, els títols del
deute seguirien a la baixa (com als anys anteriors),
convertint-se en certificats (“papers”) sense cap
valor, d’aquests que col·loquem a les parets. A causa
de l’acord (homologat pel Senat) i a la securitización
(canvi de títols antics, il·legals, per nous), els “CBONDS” valien, el 15/7/97, al mercat de Nova York,
82,99 US$ (82,99% del valor nominal). Així, gràcies a
la tramoia, els banquers creditors del Brasil, a més de
deixar de banda el fantasma de la moratòria i de la
falta de pagament, van evitar perjudicis i van obtenir
lucres de diversos bilions de dòlars.
El Deute Extern brasiler, que podria haver estat cancel·lat, va continuar augmentant de forma accelerada
durant el govern del president Cardoso. El 1994, arribava a 148,3 mil milions de US$; actualment, ja és de
235 mil milions de US$. Amb els préstecs que han
estat programats amb el FMI, acabarem el segle amb
un deute no inferior als 300 mil milions de US$.
L’augment del deute intern (sobre el qual el govern
paga un 41% d’interessos/any) encara és més vertiginós: 193 mil milions de R$ el 1997 i 389 mil milions
el 1998. El pronòstic per a aquest any és de 506 mil
milions de R$.
Aquesta catastròfica situació constata que les definicions del Cardenal Paulo Evaristo Arns (“Els cinc
punts del Cardenal -26/7/1985”) segueixen en vigor:
“El tema del deute, abans de financer, és fonamentalment polític i, com a tal, ha de ser encarat. El que és
en joc no són els comptes dels creditors internacionals, sinó la vida de milions de persones que no
poden sofrir l’amenaça permanent de mesures
recessives i de la desocupació, que comporten la
misèria i la mort.
Els drets humans exigeixen que tots els homes de
bona voluntat del continent, tots els sectors responsables, s’uneixin a la recerca urgent d’una solució
realista per a la qüestió del deute extern, per preservar la sobirania de les nostres nacions i protegir el
principi que el compromís essencial dels nostres
governs no és amb els creditors, sinó amb els pobles
que representen”.
Sí a la vida,
No al Deute
Declaració de Tegucigalpa
Plataforma Llatinoamericana i del Carib
Jubileu 2000
El deute extern de l’anomenat Tercer món, per la seva
exorbitant suma i velocitat de creixement, per l’empitjorament de les seves condicions, exclou del desenvolupament econòmic social a quatre cinquenes parts de
la població mundial. Aquest deute és expressió directa de l’injust ordre econòmic internacional, resultat de
la llarga història d’esclavatge i explotació a què han
estat sotmesos els nostres pobles.
El deute extern d’Amèrica Llatina a la dècada dels
70 ascendia a uns 60 mil milions de dòlars, el 1980
arribava a 204 mil milions, el 1990 era de 443 mil
milions de dòlars i es calcula l’abast del 1999 al voltant de 706 mil milions de dòlars, que requeririen
d’uns 123 mil milions per al pagament del seu servei.
Només pel concepte del servei del seu deute extern,
la regió va pagar entre 1982 i 1996 la quantitat de
739 mil milions, és a dir, una xifra superior al deute
total acumulat.
En aquestes circumstàncies, el deute extern ha estat
i és impagable, il·legítim i immoral.
És impossible de pagar, matemàticament no hi ha
fórmula per fer-ho. Dues dècades completes de refinançaments impossibles de complir per part dels
països en desenvolupament ho demostren fefaentment. És il·legítim perquè es va originar en bona
mesura per la decisió de governs dictatorials, no elegits pel poble, i també de governs formalment democràtics però corruptes. La major part del deute no es
va usar en benefici del poble el qual avui es pretén
obligar a pagar.
El deute és també il·legítim perquè va créixer a l’empara de taxes d’interès i condicions de negociació
imposades pels governs i bancs creditors, que van
negar reiteradament i abusivament el dret de l’associació dels governs deutors, mentre que ells ho feien
a través de vertaders sindicats de creditors (Club de
París, Comitè de Gestió) i emparats per la coerció
econòmica del Fons Monetari Internacional i del
Banc Mundial. La consigna era clara i determinant:
vostès negocien sols, nosaltres negociem en massa.
És immoral pagar el deute extern, a més perquè per
fer-ho els governs dels nostres països han de destinar un altíssim percentatge del pressupost de l’estat,
afectant principalment els programes socials, els
salaris dels treballadors i treballadores, generant desocupació i afectant greument el funcionament de l’economia. Hi ha un enorme deute social en la salut,
educació i nutrició del poble.
Els estats gasten avui un 60% menys per habitant
que el 1970. D’altra banda, tractar d’augmentar les
exportacions condueix a sobreexplotar els nostres
recursos naturals de tal forma que s’afecta més i més
l’equilibri ecològic dels nostres territoris i es posa en
perill la vida mateixa de les futures generacions.
El deute és la justificació, a més, per mantenir les
polítiques neoliberals que constitueixen un mecanisme sostingut de dependència mitjançant els coneguts ajustaments estructurals.
Les operacions de rescat efectuades pels creditors,
amb el concurs del Fons Monetari Internacional i del
Banc Mundial, fins a la iniciativa per als Països
Pobres Altament Endeutats (HIPC), només han servit
per garantir la continuïtat dels mecanismes d’endeutament.
Des del punt de vista jurídic, insistim que la legislació
internacional i nacional sobre el deute, en gran part,
no compleix la seva funció principal de garantir la
convivència pacífica. Normes jurídiques que atempten contra aquest objectiu suprem de la llei, van en
contra de l’interès general, posen en perill la pau
social i no tenen per tant una legítima raó de ser. La
usura i l’anatocisme (cobrament d’interessos sobre
interessos) han de ser prohibits. Pràctiques monopóliques dels bancs, de les institucions internacionals i
dels governs del primer món són il·legals, tant com la
negació de la lliure associació dels països endeutats.
Corrupció sistemàtica i gairebé legalitzada, la fuga de
capital i els «paradisos fiscals» formen part integral
dels problemes jurídics quant al deute extern.
El Jubileu a la Bíblia (Lev.25) busca restablir la justícia entre creditors i deutors, així com la pau i l’harmonia en la societat humana, la naturalesa i l’univers; i
eliminar la servitud que van causar els deutes.
A les portes del tercer mil·lenni, valorant la situació
insuportable en la qual viuen els nostres pobles i inspirats en l’ensenyament bíblic del Jubileu, posem en
marxa la Campanya Llatinoamericana i del Carib
Jubileu 2000, que s’insereix en el moviment internacional que promou l’anul·lació dels deutes dels països empobrits del món per a l’any 2000.
Jubileu 2000 Llatinoamèrica i del Carib exigeix:
Anul·lar, l’any 2000, el deute immoral i il·legítim dels
països del tercer món sota els següents principis:
a. - Transparència en el procés i inclusió de totes les
parts.
b. - Per a negociacions futures: limitació del servei
del deute extern a un percentatge no major del 3%
del pressupost anual de cada país, tenint en compte
els precedents del Perú, el 1946, i d’Alemanya, el
1953.
c. - Integració i coordinació de totes les parts involucrades, prenent en consideració el Dret d’Insolvència
de països com els Estats Units que regula el procediment d’insolvència de les corporacions comunals.
119
d. - Dret de sol·licitud per a qualsevol dels països
deutors. Creditors i deutors nomenaran un mateix
nombre de jutges per a un jurat o Tribunal d’Arbitratge. En el cas dels deutors caldrà aconseguir una
àmplia participació de tots els sectors de la societat.
e. - En casos particulars, quan el Tribunal d’Arbitratge així ho consideri, podrà crear-se un mecanisme
que permeti estudiar possibles anul·lacions parcials
del deute, considerant els diferents nivells d’endeutament, l’origen del deute i les condicions de pobresa
de la població.
f. - Tenir en compte en el procés d’anul·lació del
deute, la imperiosa necessitat d’assegurar el dret al
desenvolupament d’Amèrica Llatina i del Carib, l’Àfrica i l’Àsia en conjunció amb el compliment de tots els
nostres drets humans com a persones i com a pobles
i d’assegurar el final de la impunitat ara regnant.
g. - Realitzar una àmplia auditoria del procés d’endeutament de cada país amb tribunals locals; amb
participació dels organismes de la societat civil, que
garanteixi la transparència i la informació per a tots
els ciutadans i ciutadanes.
h. - Assegurar que els recursos alliberats del deute
extern siguin usats per rescatar el deute social i ecològic amb els nostres pobles en plans i programes de
desenvolupament humà, principalment de generació
de treball digne; d’enfortiment de polítiques socials
d’educació, salut i seguretat social i de protecció del
medi ambient; tenint en compte el seu impacte en els
grups vulnerables -particularment, els nens i les
nenes, els ancians i les ancianes, les dones en general, i els i les indígenes-; i garantint l’activa participació de la societat civil, des del disseny, l’exercici i el
seguiment a l’avaluació de tot el procés.
i. - Transformar l’actual sistema econòmic i financer
mundial de tal manera que estigui al servei dels
éssers humans i es basi en relacions internacionals
de justícia, equitat i solidaritat entre els països i
pobles. En aquest context s’ha d’enfortir els organismes polítics de les Nacions Unides, restituint-los les
funcions de definir les polítiques que els han estat
usurpades pels organismes executius.
j. - Rebutjar totalment l’Acord Multilateral d’Inversions, per la subordinació absoluta que implica d’homes i dones, pobles i nacions davant la lògica del
mercat i del capital.
Clamem les campanyes dels països creditors que
donin suport a les demandes establertes en la nostra
proposta. Clamem, especialment, les campanyes del
Nord perquè mai no proposin resolucions o lleis
sobre el deute que incloguin xifres específiques i molt
menys que aquestes siguin menors a les que estem
demanant.
Cridem els pobles d’Amèrica Llatina, el Carib i del
Món a generar noves relacions de poder en tots els
nivells de la societat, que garanteixin la lluita perma-
120
nent contra qualsevol forma d’injustícia, violència i
discriminació.
Optem decididament per la Pau amb Dignitat i Justícia. No al deute. Sí a la Vida.
Tegucigalpa, 27 de gener de 1999.
Coalició Llatinoamericana i del Carib Jubileu 2000.
Membres: Argentina, Bolívia, Brasil, Costa Rica,
Cuba, Equador, El Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Jamaica, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Perú i
Veneçuela.
Per a la reunió de grup:
- aïllar cada un dels arguments que s’utilitzen en
aquesta Declaració, i comentar-lo en el grup;
- fer un paral·lel entre la perversitat de la usura en el
pla de les relacions individuals i en el de les relacions
internacionals;
- com explicar, davant la gravetat del tema, el silenci
de tanta gent i tantes institucions fins ara?
- es pot parlar de veritat de «perdonar» o «condonar»
el Deute?;
- és un motiu digne per combatre el Deute que arribem a l’any 2000 o que se celebri un jubileu? Quins
són els vertaders motius per combatre’ l?
Veredicte
Tribunal del Deute Extern
El Tribunal del Deute Extern es va reunir els dies 26 a
28 d’abril de 1999 al Teatre João Caetano a Rio de
Janeiro, al Brasil, al local on va ser penjat Tiradentes,
heroi i màrtir de la Independència, en presència i amb
la participació de 1.200 persones de diverses parts
del Brasil i diversos països del món.
Promogut per la CNBB (Conferència Nacional dels
Bisbes del Brasil) i Cáritas, CONIC (Consell Nacional
d’Esglésies Cristianes), CESE (Coordinadora Ecumènica de Serveis), CMP (Central de Moviments Populars) i MST (Moviment dels Treballadors Rurals sense
Terra) i l’IAB (Institut d’Advocats Brasilers), amb el
suport del CORECON/RJ, SENGE/RJ, SINDECON/
RJ, IERL i PACS, el Tribunal va tenir com a objectius
jutjar el cas brasiler del deute extern i reforçar la
Campanya del Jubileu 2000 en favor de la
cancel·lació del deute dels països de baixa renda i
més endeutats.
Pel fet que el Brasil és, així com alguns altres països
de l’Amèrica Llatina i el Carib, un dels països amb
economia de renda mitjana i considerat emergent, i
un dels països que té un dels pitjors perfils en la distribució de renda del món, amb un quart de la seva
població (4 milions de persones) situat per sota de la
línia de pobresa, va ser objectiu del Tribunal identificar la relació entre el deute extern i aquesta situació
d’injustícia i misèria. A més d’identificar els factors
que originen, constitueixen i augmenten el deute
extern, així com els seus respectius responsables, el
Tribunal va tractar de definir polítiques alternatives i
estratègies per superar, de forma sostenible, la crisi
d’endeutament extern i les seves conseqüències
socials i ambientals.
Després d’haver conegut un ampli i múltiple material
documentat, sentint testimonis de brasilers i d’especialistes d’altres països en quatre sessions (sobre el
sistema financer internacional, sobre l’endeutament
brasiler, sobre els casos exemplars d’endeutament
d’altres països i sobre perspectives d’acció per
afrontar i superar la crisi de l’endeutament brasiler), el
Tribunal Popular, constituït per representants de
diversos sectors de la societat brasilera, va arribar al
següent veredicte:
CONSIDERANT:
1. Que, segons els estudis i les dades presentats al
Tribunal, el deute dels països més pobres i endeutats
ja va ser pagat i, en la forma comptable actual, resulta impagable.
2. Que el deute brasiler, a partir de l’última renegociació de fa cinc anys, va augmentar de 148.000l milions
a 235.000l milions el novembre de 1998, i que en
aquell període es van pagar prop de 126.000l milions
als creditors externs, la qual cosa indica una velocitat insostenible d’endeutament, fins al punt que gairebé tots els nous contractes són destinats al servei
del propi deute, de la qual cosa resulta un cercle
viciós d’endeutament.
3. Que la decisió unilateral dels EUA al final dels anys
setanta d’augmentar la taxa d’interès del seu nivell
acostumat històricament de 4-6% fins a més del
20% en pocs mesos va constituir una traïció a la
bona fe dels contractes i, a més, va forçar els països
deutors a demanar préstecs per pagar els interessos,
va comportar un pagament extraordinari que correspon a la pèrdua de 106.000 milions per a l’Amèrica
Llatina.
4. Que el fet que els creditors imposin als deutors una
taxa de risc per prevenir-se de la seva possible incapacitat de pagament dóna a aquests el dret de declarar-se insolvents sense càrrec.
5. Que governs identificats amb grans empreses i
bancs endeutats amb l’exterior han practicat l’estatalització del deute extern privat socialitzant els seus
costos i comprometent encara més els fons públics
amb el servei del deute extern.
6. Que empreses públiques estratègiques van ser utilitzades com a instruments de sobreendeutament i
que això va comprometre la seva salut financera i la
seva capacitat d’inversió, la qual cosa va servir de
pretext per a la seva posterior privatització.
7. Que hi ha un vincle explícit entre el deute extern,
l’excessiu endeutament públic intern i la recerca de
capital extern de curt termini, sotmetent el país a una
política d’altíssimes taxes d’interès.
8. Que el govern, pel fet de concebre el sistema
financer com un absolut i com una finalitat, va sacrificar la part del pressupost dedicada a despeses en
polítiques socials i en dinamització de l’economia
interna per mantenir al dia el pagament dels deutes
financers, cosa que va donar com a resultat l’abandonament de la salut, de l’educació, de les polítiques
d‘ocupació, de l’habitatge popular, de la demarcació
i la garantia de les terres indígenes i de les seves condicions de supervivència en tant que pobles, de valoració dels vells i dels nens, de realització de la reforma agrària, de conservació i recuperació del medi
ambient.
9. Que les polítiques econòmiques i d’ajust de l’FMI
han demostrat ser desastroses per als països que
s’hi sotmeten, i serveixen per augmentar encara més
el deute del altres passius externs d’aquests països,
constituint una moratòria sense fi dels deutes socials
i ambientals, dels quals els creditors són els nens, les
dones i els homes treballadors del camp i de la ciutat, els negres, els pobles indígenes i la naturalesa.
10. Que els Estats Units manipulen l’ONU, l’OMC,
l’FMI, el Banc Mundial i l’OTAN d’acord amb les
seves estratègies d’hegemonia i control dels pobles
de la terra.
11. Que l’endeutament públic brasiler sempre va afavorir els interessos i els privilegis de les elits dominants.
12. Que l’excessiu endeutament brasiler va ser generat sobretot en les últimes tres dècades marcades
pels 21 anys de dictadura, per una transició cap a
governs civils que van completar la rendició connivent de la política econòmica al capital financer.
13. Que aquest endeutament va ser realitzat per
governs dictatorials, i per tant il·legítims i antipopulars, i que els creditors d’aquests governs, a més
d’haver estat els seus còmplices, tenien consciència
dels riscos que implicaven aquells préstecs.
14. Que l’expansió del deute està relacionada amb
les elits brasileres que, al llarg de tota la història, i
actualment, han estat connivents amb les institucions financeres de l’exterior tant privades i oficials
com multilaterals.
15. Que el deute extern constitueix una violació continuada del Pacte Internacional sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, fixat per l’ONU el 16/12/66,
que exigeix el reconeixement del dret de cada nació
a l’autodeterminació i al desenvolupament econòmic,
així com a la lliure disposició de les seves riqueses i
els seus recursos naturals, i que en cap cas un poble
podrà ser privat dels seus propis mitjans de subsistència;
121
EL INTEGRANTS DEL TRIBUNAL DEL DEUTE
EXTERN DECIDEIXEN, PER UNANIMITAT:
El deute extern brasiler, pel fet d’haver estat constituït fora dels marcs legals nacionals i internacionals,
i sense consulta a la societat, d’haver afavorit gairebé exclusivament les elits en detriment de la majoria
de la població, i de ferir la sobirania nacional, és
injust i insostenible èticament, jurídicament i políticament.
En termes substantius ja va ser pagat i persisteix
amb prou feines com un mecanisme de submissió i
esclavització de la societat al poder financer de la
usura i de la globalització del capital, i de transferència de riqueses per als creditors. Per això, aquest Tribunal
condemna el procés d’endeutament brasiler, que
implica la subordinació als interessos del capital
financer internacional i dels països rics, que compten
amb el suport dels organismes multilaterals, com a
inic i il·legítim;
responsabilitza les elits dominants per l’endeutament excessiu i per abdicar d’un projecte propi de
desenvolupament per al Brasil;
responsabilitza els governs i els polítics que promouen el projecte d’inserció subordinada del Brasil
en l’economia globalitzada i li donen suport;
responsabilitza els economistes, els juristes, els
artistes i els intel·lectuals que els donen suport tècnic
i ideològic;
i responsabilitza la dictadura dels grans mitjans de
comunicació, que intenten legitimar el deute i bloquegen el debat sobre les alternatives.
Decideix a més comunicar a les autoritats legislatives, executives i judicials de la Unió , Estats Municipis, aquesta decisió, perquè la respectin per la legitimitat de l’estructura i de la funció social d’aquest
Tribunal.
Assumint l’esperança present en les lluites populars per alternatives de vida, de relacions socials i
d’organització de l’economia i de la societat, el Tribunal proposa a tots els brasilers i brasileres els
següents compromisos i estratègies d’acció:
* Una moratòria sobirana, el trencament de l’Acord
amb l’FMI i la redefinició dels deutes, amb base en
els resultats de l’auditoria i a partir de l’afirmació de
la sobirania nacional.
* Una política de desenvolupament centrada en els
drets de la persona i de la societat, basada principalment en els recursos materials i humans del país, que
superi la lògica i la pràctica de l’endeutament irresponsable actualment en vigor.
* Un ferm control del canvi, instrumentat pel govern
per frenar l’especulació i reestimular la inversió productiva, incloent mecanismes efectius de control i
fiscalització de tota forma d’entrada i sortida il·legal
de monedes (nacional i estrangeres) i de mercaderies
en general.
* La renacionalització i la democratització d’empreses estratègiques.
* La renegociació dels deutes dels estats i els municipis, vinculant els recursos estalviats al rescat dels
deutes socials i ambientals, i refundant el pacte federatiu en una perspectiva democràtica i participativa.
* El reforç de mobilitzacions i campanyes com l’ATTAC, que exigeixen l’establiment de mecanismes de
regulació i de taxació de la circulació del capital
especulatiu internacional, apuntant a la creació d’un
fons destinat al rescat de la vida digna dels més
empobrits.
* La unió dels pobles de l’Amèrica Llatina i el Carib
entorn de polítiques alternatives i estratègies comunes al continent, per afrontar junts el cercle viciós de
l’endeutament i altres factors d’empobriment i subordinació que històricament afligeixen tot el continent.
* La participació a la Campanya Jubileu 2000, del
Consell Mundial d’Esglésies i d’altres institucions
nacionals i internacionals, en una mobilització que
porti els estats democràtics a proposar a l’Assemblea General de l’ONU una acció davant el Tribunal
Internacional de La Haia per jutjar els processos que
van originar i hipertrofiar el deute extern dels països
empobrits i altament endeutats i els seus responsables.
* La unió de tots els pobles en favor de la cancel·lació
general i sense restricció dels deutes externs dels
països de baixa renda més endeutats, i per la devolució de les riqueses que els van ser arrabassades,
sense imposar-los cap més condició que la de l’aplicació dels recursos estalviats al rescat dels deutes
socials sota el control de la pròpia societat i del ple
respecte als drets humans de tots els ciutadans.
* Una auditoria del deute públic extern i de tot el procés d’endeutament brasiler, amb la participació activa de la societat civil, a fi de verificar comptablement
i jurídicament si encara hi ha deute per pagar, de qui
ha de ser cobrada, i per establir normes democràtiques de control sobre l’endeutament.
El present Tribunal és el marc simbòlic d’un llarg
camí. Convoca per això els brasilers i les brasileres a
participar amb esperança i sense inhibició en les iniciatives que d’ell brotaran, i que continuïn dempeus,
en carrers i places, fins que aconseguim que el Brasil sigui de veritat una pàtria per a tots, i que tots tinguin condicions de vida digna i de plena realització
de ciutadania.
És la nostra decisió. Publiqueu-la i divulgueu-la.
Només està autoritzada la subscripció feta per
homes i dones de bé.
Rio de Janeiro, patíbul de Tiradentes, 28 d’abril de
1999
122
No una forma qualsevol
de demanar perdó
Veritat i reparació per a la reconciliació
Emir Sader
Els poderosos van descobrir que no els costa gens
demanar perdó. El president nord-americà Bill Clinton, entre tantes disculpes pels seus excessos
sexuals, també va demanar perdó als negres per l’esclavatge, poc després que el dretà Pat Buchanan
havia afirmat que els traficants havien fet un favor als
esclaus en portar-los de l’Àfrica a EUA. Poc després,
el mateix Clinton va demanar disculpes als supervivents d’un experiment fet amb 400 negres, deixats,
deliberadament, sense tractament de sífilis per saber
com reaccionava el cos humà.
En el viatge a Guatemala, no tenint res per proposar
a la regió centreamericana (l’auxili que va donar a la
regió per guarir els efectes del pitjor huracà de la història centreamericana va ser de la mateixa suma que
la despesa del primer dia de bombardeigs a Iugoslàvia), Clinton va demanar disculpes per la decisiva
participació nord-americana en les majors matances
realitzades a Amèrica Llatina. El primer ministre britànic Tony Blair, imitant el seu líder nord-americà, va
demanar disculpes pels milions de morts i per tants
irlandesos immigrants a causa de la gana provocada
en aquest país.
Però mentre aquestes disculpes no vagin seguides
d’actes de reparació, es queden en meres paraules,
en gestos de cara a la galeria, que substitueixen la
puresa de la veritat i la reparació, i banalitzen el
perdó.
Un país com Alemanya, per exemple, que va protagonitzar una matança sistemàtica d’una raça durant
el nazisme, se sent en el dret de desenvolupar un
altre tipus de discriminació, contra els milions de
turcs que viuen en aquest país. Un projecte tímid de
concessió de doble nacionalitat provisional als nascuts a Alemanya va ser bloquejat pel govern Schroeder, després de la derrota en una elecció estatal, provocada per la mobilització de la dreta, exactament
contra aquesta llei.
Per cert, l’Àfrica del Sud, amb una comissió presidida pel Premi Nobel de la Pau, Mons. Desmond Tutu,
va recórrer un camí diferent: el que va de la veritat a
la reconciliació. És a dir, al contrari de les autoamnisties concedides per les dictadures militars del con
sud llatinoamericà, primer s’estableix la veritat sobre
tots els fets ocorreguts, així com la responsabilitat de
cadascú. Només després es defineix l’amnistia per a
aquells que van col·laborar en l’esclariment dels fets
i van revelar el seu penediment.
Els majors crims comesos contra la humanitat ja van
ser a l’origen de la colonització americana: els pobles
indígenes delmats, i el tràfic de centenes de milions
de negres per ser esclaus en aquestes terres per les
potències colonials. Les poblacions indígenes, habitants originals d’Amèrica, van ser subjugades i oprimides, promovent una política tendent a la seva desaparició cultural i física. Dels milions de nadius
existents fa cinc segles, en queden algunes centenes
de milers.
El reconeixement dels genocidis practicats pels colonialistes al nostre continent -aquest any 2000, en
ocasió del cinquè centenari de la invasió del Brasilcontra els indis i els negres hauria d’anar acompanyat de recompenses que esmenessin, encara que
tard i parcialment, els mals comesos.
Els negres van ser arrencats del seu món per força,
transformats en mercaderia barata per a l’acumulació
primitiva del capital comercial a través de la política
colonial. Aquests negres, una part dels quals ja moria
en les condicions infrahumanes en les quals eren
transportats de l’África cap a Amèrica, venien a treballar com a esclaus en terra aliena, amb una mitjana
de vida d’uns set anys útils. Van ser ells els qui van
construir, durant segles, tota la riquesa produïda a
Amèrica, constituint-se en el contingent original de la
classe treballadora del continent.
Per a ells no hi ha petició de perdó, ni recompensa;
només oblit. Excepte en el cas d’EUA (i, encara que
de forma limitada, només per als negres, es desenvolupa la política de discriminació positiva, és a dir,
de quotes a les escoles, s’exclou d’aquest benefici
els indígenes) no hi ha polítiques compensatòries de
reparació dels danys causats a centenes de milions
d’éssers humans, que continuen sobrevivint als
esglaons més baixos de les societats del continent.
Ni existeixen polítiques privilegiades de promoció
econòmica i social d’aquests sectors, ni de les seves
cultures.
La humanitat -a través dels seus governs- encara se
sent menys en deute amb l’Àfrica, a la qual van usurpar del seu si aquests contingents de fills seus per
produir la riquesa d’altres països que avui es valen
d’aquesta mateixa riquesa per menysprear un continent massacrat a més per les polítiques d’explotació
colonial. El continent negre viu avui en pitjors condicions que fa algunes dècades, quan va aconseguir,
amb prou feines, la independència nacional dels seus
països, ja que a la independència política no va
correspondre un canvi en la seva estructura social ni
la seva inserció en l’economia internacional. Com a
països perifèrics del capitalisme, exportadors de
matèries primeres i de productes agrícoles, la seva
situació tendeix a deteriorar-se, perquè no són un
mercat de consum per als productes sofisticats que
les potències capitalistes desitgen exportar. Tampoc
no tenen una mà d’obra o una infraestructura que
123
pugui atreure inversions econòmicament més avançades, la qual cosa fa que siguin marginals, perifèrics, exclosos dels grans avenços que la humanitat
ha tingut en aquelles mateixes dècades en què l’Àfrica ha retrocedit.
Per demostrar com EUA, que pretén haver integrat a
seva política exterior la defensa dels drets humans,
és el país que més dificultat té per avançar en la seva
afirmació, la revista conservadora anglesa The Economist destaca com va trigar 40 anys a ratificar la
Convenció sobre Genocidi, 28 anys per a la Convenció contra la discriminació racial, 26 per a la Convenció Internacional sobre els Drets civils i polítics.
Remarca que 160 països van ratificar la convenció
que combat la discriminació contra les dones,
excepte EUA. I només dos països no van ratificar la
Convenció sobre els Drets del nen: Somàlia i EUA.
La revista destaca a més que, fins i tot en ratificar els
tractats, EUA sempre fa una sèrie enorme de reserves que els fan inaplicables al seu país. També dificulta tota forma de control (monitoreamiento) aprovada pels tractats i pel Tribunal Internacional de La
Haya. S’hauria d’afegir el rebuig nord-americà a firmar els tractats sobre control del medi ambient en
una última reunió sobre el tema a Buenos Aires, i la
seva no adhesió a la formació d’un tribunal internacional per jutjar crims contra la humanitat.
Hom es pregunta: per què aquest comportament?
Potser és que la política nord-americana al món està
compromesa amb genocidis contra la humanitat? Un
país amb aquest tipus de comportament, té capacitat per convertir-se en jutge de qualsevol altre al
món? ¿O, encara pitjor, de ser escoltat sense protesta ni condemnació per altres governs seriosos?
Perquè el perdó no quedi reduït a un gest cínic de qui
teatralitza una aparença d’humanitat i de capacitat
de reconeixement d’errors passats -en veritat llunyans-, és indispensable que s’extreguin conseqüències per al present, demostrant que el penediment no
és un gest farisaic. La secretària d’Estat d’EUA,
Madeleine Albright, promotora dels bombardeigs
«humanitaris» de Iugoslàvia, en un programa de televisió, en fer-li la pregunta sobre si era just deixar
morir a 500 mil nens iraquians, víctimes del bloqueig
econòmic a aquell país, va respondre fredament: «sí
que és just».
Qui anirà, d’aquí a no se sap quants anys o dècades
o fins i tot segles, a demanar perdó al poble iraquià,
al poble iugoslau, al poble cubà, al poble libi, al poble
coreà, al poble iranià, pels efectes fatals de la política de bloqueig d’EUA i d’altres potències capitalistes
en aquests països? Qui demanarà perdó als pobles
víctimes de les polítiques afamants del FMI, assumides per les elits de països com Mèxic, l’Argentina, el
Brasil, entre tants altres?
Qui, en nom de les elits brasileres, demanarà perdó
al poble brasiler, pels crims comesos en nom dels
124
interessos del gran capital nacional i internacional
contra el dret a la salut, el dret a l’educació, el dret a
l’habitatge, al treball, a la cultura, al lleure, en una
paraula, el dret a la vida?
Els penediments i perdons, si no van acompanyats
d’actes compensatoris i modificacions radicals de la
conducta, no serveixen per a res, llevat de permetre
que els botxins dormin amb menys pes a la consciència.
Saber demanar perdó
pels deutes històrics
Demanar o no perdó als pobles indígenes i negres
del Continent va dividir profundament la IV
Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà a Santo
Domingo el 1992. El cardenal Primado de l’illa va
prohibir l’ús de la seva Catedral per a una litúrgia de
penitència demanada per un nombrós grup de
bisbes. La celebració va acabar tenint lloc, per
iniciativa de comunitats populars de Santo Domingo,
en un lloc d’evocació històrica profunda: la plaça de
Bartolomé de las Casas.
L’episcopat brasiler, pensant en els 500 anys del
Brasil, ha presentat, recentment, una petició de
perdó de l’Església, amb l’objectiu de continuar
lluitant per un país més just i igualitari, més fratern i
solidari. La reflexió que va motivar aquesta petició
estava basada en els suggeriments de la CNBB
portats a Santo Domingo el 1992:
«L’església confessa haver comès errors en la primera evangelització d’Amèrica Llatina. Molts d’ells van
sorgir en un context en el qual hi havia escassa consciència del pluralisme cultural. En actitud penitencial,
com a pastors:
- demanem perdó als pobles indígenes i als negres
americans per les vegades que no vam saber reconèixer la presència de Déu en les seves cultures;
- demanem perdó per les vegades que confonem
evangelització amb imposició de la cultura occidental;
- demanem perdó per la tolerància o participació a la
destrucció de les cultures indígenes i africanes;
- demanem perdó als negres americans per les vegades que ens servim de l’Evangeli per justificar el seu
esclavatge;
- demanem perdó per les vegades que ens vam
beneficiar d’aquest esclavatge als convents, parròquies, cúries.
En demanar perdó als pobles indígenes i als negres
per l’omissió i complicitat oberta o velada amb els
seus conqueridors i opressors, confessem que els
errors del passat persisteixen en moltes circumstàncies fins al dia d’avui. Els pobles indígenes i els
negres d’Amèrica Llatina continuen amenaçats pel
sistema de dominació i pel racisme vigents, i continuen vivint al marge de l’Església institucional i de la
societat.
Sabem que el perdó és un procés llarg. Considerem
la nostra solidaritat incondicional i el nostre compromís amb la causa dels pobles indígenes i dels negres
a les amèriques com a part integrant de la Nova
Evangelització.
Conscients que l’Esperit Sant ja actua en els pobles
indígenes i afroamericans molt abans de l’arribada
del missioner, l’Església vol, en un nou esforç d’evangelització, reprendre la pràctica de l’era apostòlica,
que valora el passat dels pobles i la seva diversitat
religiosa, convidant-los a dirigir el pensament al Déu
vertader i a Jesús, a qui Déu va enviar (Cfr RMi 25).
Per això és necessària una pastoral específica i diferenciada.
Perquè l’església pugui avui presentar l’Evangeli als
pobles indígenes i negres del nostre continent és
necessari que procuri, juntament amb el primer anunci, explicitar tot el que hi ha de valor humà i de «llavors del Verb en aquest poble». Alhora, l’església
procura aprofundir la seva fidelitat a l’Evangeli en el
diàleg amb els valors de les cultures indígenes i afroamericanes. És la inculturació que, de la part nostra,
exigeix: renúncia a tot el que és etnocentrisme i colonialisme pastoral; respecte a les persones i estimació
per les seves cultures; actitud d’escolta amb amor i
docilitat; coneixement de la llengua, dels valors històrics i culturals, i de les aspiracions vitals d’aquests
pobles; atenció especial i respecte als símbols i ritus,
a la mística indígena i afroamericana i a la punció de
la dona en la religió i en la societat tribal.»
CNBB, Das Directrizes a Santo Domingo, Documentos da CNBB, n.48, Paulinas 1992.
Anunciar el Jubileu
definitiu
Pere Casaldàliga
Anunciar el Projecte de Vida de Déu va ser la missió
de Jesús, és la missió irrenunciable de cada una de
les nostres vides.
Estem vivint ja en clima de Jubileu, de vegades fins i
tot una mica a l’estil mil·lenarista potser. Viure aquest
clima amb tarannà estrictament evangèlic serà
“anunciar el projecte de Vida de Déu” segons el Jubileu definitiu que va proclamar Jesús, universalitzant
amb plenitud el jubileu bíblic de l’Antic Testament.
El Déu de la Vida, Jesús de Nazaret, es féu context
plenament humà, en biologia i psicologia, en cultura
i en història, en societat i en religió.
Bernanos deia que la causa de tots els nostres mals
consistia en la desencarnació del Verb; en la descontextualització de l’Evangeli, podríem dir també. El
Déu de la Vida ho és de la vida: d’aquesta vida humana petita i bonica de cada fill o filla seus.
Al llarg dels segles -i el Jubileu és hora de conversió,
de cancel·lació de deutes, com ho proposa el mateix
Joan Pau II, amb les seves comandes de perdó- l’Església ha comès, estructuralment i no només per infidelitats individuals d’alguns dels seus membres, dos
grans pecats de “desencarnació del Verb”:
-la dicotomia amb què tantes vegades s’ha volgut
separar l’ànima del cos, el cel de la terra, el Pa del pa,
aquesta vida de l’altra vida, la Creació de la Redempció...
-i la falta d’inculturación en els pobles no europeus,
en les cultures de l’Àsia, l’Àfrica o Amèrica.
Quan ara tant parlem de “Nova Evangelització” hauríem d’atendre amb perspicàcia missionera, per fidelitat a l’Esperit, aquestes exigències fonamentals de
l’evangelització inculturada i contextualizada, per no
repetir espiritualismes alienants o colonialismes etnocentristes.
Modestament, però amb la llibertat de l’Evangeli d’aquest Déu de la Vida, cada un de nosaltres pot i ha
d’encarnar l’Evangeli, traduir-lo, passar la Paraula en
la nostra paraula, amb els nostres gestos, en un somriure tal vegada, per a les persones concretes amb
qui ensopeguem en la vida, a cada lloc i en cada hora
singulars i situats, reconeixent en aquest lloc i en
aquella hora “els signes dels Temps i del Lloc”
també, com ens va demanar el Vaticà II i que abans
ens havia demanat el mateix Jesús.
“Anunciar” -ja ho sabem- és molt més que dir; és
sobretot ser; donar testimoni, amb la vida, potser
amb la pròpia mort, com tants germans i germanes el
donen en aquestes últimes dècades, seguint la
suprema tradició del Testimoni Fidel, que ens va
donar la Vida donant la seva vida.
El món està cansat de paraules buides, de propostes
parlades: vol testimonis vius; avui més que mai. La
civilització de la imatge demana “imatges” vivents de
l’Evangeli també...
Un testimoni comunitari, a més. Famílies, Vida Religiosa, comunitats eclesials, Esglésies locals, l’Església. Quantes vegades les estructures, la corporació,
neguen el que proclamen potser heroicament persones individuals. L’Església de Jesús continua sent “la
que sempre és reforma”. Perquè el món cregui.
Només un Cos de Crist net, bonic, pot fer transparentar l’Esperit de Crist.
El projecte de Vida de Déu és el mateix Regne de
Déu. Aquest paradigma suprem que defineix el destí
humà, la missió de l’Església, la nostra vida. Avui,
125
quan tantes veus, covardes o cansades, propugnen
el recurs a paradigmes més “barats” -que diria amb
indignació el màrtir Bonhoeffer-, els seguidors i
seguidores de Jesús de Nazaret, herald del Regne,
hem de proclamar apassionadament aquest paradigma de Déu: el seu projecte, el seu somni. Contra el
regne de la mort, esclatant en tantes situacions de
marginació i d’exclusió, de gana i de desocupació,
d’inseguretat i violència, de droga i pansexisme, de
profanació de la família humana de Déu...
Als quatre vents, sense fronteres, amb un ample cor
ecumènic i macroecumènic, oberts al diàleg i a la
intersolidaritat, deixant-li a Déu ser Déu -el Déu de la
Vida-, i fent-nos entre tots i totes cada vegada més
pasqualment la Humanitat Nova que Jesús, el Fill, el
Germà, vol esposar, per sempre.
Lletanies jubilars
Pere Casaldàliga
Déu de l’amor, Pare nostre, Mare nostra:
En mig d’aquesta humanitat, tota ella filla teva, nosaltres que som l’Església de Jesús, ens sentim la
necessitat de demanar-te perdó i de donar-te gràcies, simultàniament, en completar aquests dos mil
anys de cristianisme en la Història i amb l’esperança
d’un nou mil·lenni, més digne del teu Cor i de la
mateixa Humanitat.
T’ho demanem per tots aquells i aquelles que al llarg
d’aquests vint segles cristians han honrat l’evangeli
amb la seva vida i fins potser amb la seva mort. I en
nom de tots els pobres de la Terra, per a qui ha de ser
Bona Nova de veritat l’Evangeli del teu Regne.
Lletania de contrició
Es respon:
- Aviva la nostra memòria i renova el nostre cor
- Per haver-nos apoderat en exclusiva del teu nom, i
per no haver-te reconegut present en les altres religions.
- Per l’autosuficiència i prepotència amb què t’hem
donat culte i pel fonamentalisme tancat amb què
hem interpretat el teu missatge a la Bíblia…
- Perquè no hem sabut descobrir i anunciar el teu
rostre també matern…
- Per l’etnocentrisme, colonialisme i occidentalisme
de la nostra fe…
- Perquè en el teu nom i apel·lant a la teva Paraula
hem destruït tanta Paraula teva bategant en llibres,
temples, monuments i celebracions de les cultures
aborígens…
- Perquè al llarg d’aquests vint segles hem condemnat com a paganisme el que ignoràvem, a causa de
la nostra fe fonamentalista i proselitista…
126
- Per les moltes guerres de religió que hem emprès
invocant el teu nom i esgrimint la creu…
- Per la timidesa injustificable amb la qual vivim l’ecumenisme, reduït de vegades a celebracions esporàdiques i a manifestos verbals sense gosar viure com Tu
vols la comunió en la fe, en l’eucaristia i en el servei…
- Per l’evangelització que hem dut a terme del braç dels
imperis i dels exèrcits a Amèrica, a l’Àsia i l’Àfrica.
- Perquè hem transmès com a missatge teu el que
era tantes vegades una cultura dominant…
- Pels títols mundans, pel luxe insultant en les estructures i en la vida de tants de col·lectius de l’Església…
- Perquè hem beneït tantes vegades exèrcits i conquestes, croades i dictadures…
- Perquè, fins i tot essent igualment descendència
d’Abraham en la fe, hem conreat tant l’antisemitisme,
l’antiislamisme, i hem fet de la pàtria natal de Jesús
una terra de conquestes i d’odis.
- Perquè vam fer de la Justificació, pura gratuïtat del
teu amor, una divisió lacerant a l’Església…
- Perquè, entre reformes i contrareformes, no hem
sabut fer la veritable Reforma de l’Església semper
refomanda…
- Perquè en nom d’una ortodòxia miop i d’un poder
omnímode sense pluralisme ni misericòrdia, hem
estat capaços de cometre els horrors de la Inquisició
i condemnar la profecia, la teologia i l’opinió pública
a l’Església.
- Perquè negant el testimoni innovador de Jesús, la
dona és tan marginada en la Societat i en l’Església,
imposant-li silenci i submissió i portant-la fins i tot a
les fogueres fanàtiques…
- Per la nostra connivència i participació o silenci i
justificació en l’esclavatge del poble negre, de vegades apel·lant a la Bíblia mateixa.
- Pel nostre entossudiment a reconèixer l’autonomia
de la història humana, i davant la ciència i la tècnica
i per la por de les «llibertats modernes» …
- Perquè no hem sabut acollir l’opció pels pobres,
com a cor de l’evangeli, i hem col·laborat secularment amb el capitalisme i guardem avui massa silenci encara davant del neoliberalisme excloent…
- Pel racisme i la neteja ètnica; per l’ecocidi i la gana;
pels holocaustos, els gulags, les terres arrasades, les
desaparicions, les mines personals; pel latifundi, el
barraquisme, la desocupació; pels abusos a la dignitat de la persona humana i de les minories, que tantes vegades hem acompanyat amb indiferència o fins
amb complicitat al llarg d’aquests vint segles…
Lletania de gratitud i esperança
Es respon: - Cantem el teu amor i assumim el teu
Regne.
- Perquè creiem que ets amor i comunitat; perquè et
creiem encarnat en la nostra història; perquè et sentim el Déu-amb-nosaltres…
- Perquè al llarg de la història del cristianisme mai no
han faltat autèntics seguidors i seguidores de Jesús,
testimonis del teu Regne…
- Per la incomptable legió de germanes i germans
nostres en la fe que han segellat la seva fidelitat amb
la prova major del martiri, ahir i avui, sota tots els
poders i contra totes les mentides…
- Perquè, la Bíblia, Paraula teva, és, finalment, cada
vegada més al cor i a les mans del Poble…
- Perquè l’opció pels pobres se’ns revela de nou com
el paradigma evangèlic de la vida i de la missió eclesials…
- Pel testimoni de les primeres comunitats i la permanència de vegades heroica de les comunitats evangèliques fins i tot en els dies més autoritaris de l’Església, i pel nou floriment de les comunitats
eclesials…
- Perquè la teologia ha sabut estudiar-te al llarg dels
segles, fins i tot enfrontant la incomprensió, i per les
noves teologies política, de l’alliberament, negra,
femenina, ecològica… que s’entossudeixen generosament a dialogar amb la realitat plural de les noves
lluites humanes…
- Per l’ecumenisme fidel al testament de Jesús que
es va obrint camí a les Esglésies, i que ja és un procés irreversible i creixent, somni de Jesús «perquè el
món cregui»…
- Pel diàleg interreligiós i la vivència macroecumènica que van despuntant finalment en la vivència religiosa en tantes fronteres de la teva família humana…
- Per les dones i homes, coneguts o anònims, profetes de la pau, testimonis dels drets humans, heralds
de la utopia, que mantenen la nostra esperança i la
bellesa de la teva presència…
- Perquè hem descobert finalment la inculturació
com a essencial en l’evangelització veritable…
- Per l’emergència del laïcat, i particularment de la
dona, i la seva presència i participació en la vida i serveis de l’Església…
- Pel floriment del sentit religiós en mig d’una humanitat que de vegades et declarava mort, i per la nova
primavera pentecostal del teu Esperit.
- Pels gestos de renovació de les estructures eclesials que anuncien una Església no llunyana, coresponsable i fraterna, orgànica i lliure, harmoniosament
una i plural…
- Pels molts testimonis de vida religiosa inserida en
les perifèries i en les fronteres de la societat…
- Per les victòries de la Causa Indígena i de la Causa
Negra
- Pel voluntariat de la joventut, per la seva objecció
de consciència i insubmissió al militarisme…
- Perquè anem arribant finalment a la consciència i a
la vivència ecològiques, sentint-nos coresponsables
dels misteris de l’univers…
- Pels drets humans, cada vegada més reivindicats
també com a drets divins,
- Pel nou dret de gents que sorgeix en tribunals,
comerços i altres organitzacions alternatives…
- Per la múltiple solidaritat que es va donant entre el
primer món i el tercer món…
- Perquè davant la globalització del lucre i del mercat
s’aixeca la mundialització de la solidaritat i la convivència…
- Per les noves possibilitats d’intercomunicació mundial, pels progressos de la medicina, i de la ciència en
general al servei de la salut i de l’alegria humanes…
- Perquè malgrat el poder de les tenebres i de la nit
fosca dels pobres, en aquesta hora neoliberal, encara
somniem i lluitem i no hem arriat la bandera de la utopia i la Vida venç la Mort, i tu, Déu Viu, ressuscitador de
Jesús, Pare i Mare de tota la Família Humana, continues essent el nostre futur, definitivament gloriós…
ONG i el neoliberalisme
James Petras
Ja a començaments dels 80, els sectors més lúcids
de les classes dominants neoliberals es van adonar
que les seves polítiques estaven polaritzant la societat i provocant descontent social a gran escala. Els
governants van començar a finançar i promoure una
estratègia paral·lela des de baix: la promoció d’organitzacions de base, d’ideologia antiestatista, per
intervenir entre les classes potencialment conflictives, a fi de crear un matalàs social. Aquestes organitzacions, dependents financerament de recursos neoliberals estaven involucrades directament a competir
amb moviments socials per la lleialtat de líders locals
i de comunitats activistes. Per a la dècada dels 90,
aquestes organitzacions descrites com a no governamentals, sumaven milers i rebien prop de 4.000
milions de dòlars a escala mundial.
* Normalment, els ideòlegs de les ONG contraposen
el poder estatal al poder local. El poder estatal és,
segons argumenten, distant dels seus ciutadans, és
autònom i arbitrari, i tendeix a desenvolupar interessos diferents o oposats als de la ciutadania, mentre
que el poder local és necessàriament més proper i
respon més a la gent. Això deixa fora la relació
essencial entre els poders locals i el poder estatal,
que exercit per una classe dominant, explotadora,
soscava iniciatives locals progressistes, mentre que
aquest mateix poder en mans de forces progressistes pot reforçar-les.
La contraposició dels poders estatals i locals ha estat
utilitzada per justificar el paper de les ONG com a
intermediaris entre organitzacions locals, donants
neoliberals estrangers (BM, Europa o els Estats
Units) i els governs de lliure mercat locals. Però l’e127
fecte és establir règims neoliberals mitjançant el tall
del vincle entre organitzacions i lluites socials d’una
banda i els moviments polítics internacionals o nacionals per l’altra.
* L’èmfasi en l’activitat local serveix als règims neoliberals, perquè permet als seus patrocinadors interns
i externs dominar la macropolítica socioeconòmica i
canalitzar la majoria dels recursos de l’estat com a
subsidis a capitalistes exportadors i institucions
financeres.
Així, mentre els neoliberals estaven transferint propietats estatals lucratives als rics privats, les ONG no
formaven part de la resistència sindical. Al contrari,
eren actives en projectes privats locals, promocionant el discurs de l’empresa privada (autoajuda) a les
comunitats locals per enfocar-se cap a les microempreses. Mentre els rics acumulaven bastos imperis
financers a partir de les privatitzacions, els professionals de classe mitjana de les ONG van rebre petites
sumes per finançar oficines, transport i activitats
econòmiques a petita escala.
* El punt polític important és que les ONG van despolititzar sectors de la població, van soscavar el seu
compromís amb els empleats públics i van cooptar
líders potencials en petits projectes. Les ONG rares
vegades donen suport –si mai ho han fet– a les
vagues i protestes contra els baixos salaris i retalls de
pressupost.
A la pràctica, «no governamentals» es tradueix en
activitats contra la despesa pública, alliberant així el
gruix dels fons perquè els neoliberals donin subsidis
a capitalistes exportadors, mentre petites quantitats
degoten des del govern a les ONG.
* Les ONG no poden proporcionar programes universals i complets de llarg termini com ho pot fer l’estat
de benestar. Al seu lloc proporcionen serveis molt
limitats a un grup petit de comunitats. I el més important, no passen comptes dels seus programes a la
gent local, sinó als donants ultramarins. En aquest
sentit, les ONG soscaven la democràcia en prendre
de les mans de la gent local i dels seus funcionaris
elegits els programes socials, per crear dependència
de funcionaris ultramarins, no elegits i de funcionaris
locals untats per ells.
En contra de la noció de responsabilitat pública (el
govern ha de vetllar pels seus ciutadans i proveirlos de vida, llibertat i la consecució de la felicitat; la
responsabilitat política de l’estat és essencial per al
benestar dels seus ciutadans), les ONG fomenten
la idea neoliberal de la responsabilitat privada en
els problemes socials i la importància dels recursos
privats per resoldre aquests problemes. En efecte,
imposen una doble càrrega a la població pobra,
que continua pagant impostos per finançar l’estat
neoliberal per servir els rics, li queda només l’autoexplotació privada per atendre les seves pròpies
necessitats.
128
* Les ONG se centren en projectes, no en moviments;
mobilitzen la gent per produir al marge, però no per
lluitar per controlar els mitjans bàsics de producció i
riquesa; se centren en l’ajuda tècnica i financera de
projectes, no en les condicions estructurals que conformen la vida quotidiana de la gent.
Les ONG i el seu equip professional postmarxista
competeixen directament amb els moviments sociopolítics per guanyar influència entre les dones, la
població pobra i l’exclosa racialment. La ideologia i
pràctica de les ONG desvia l’atenció dels orígens i de
les solucions de la pobresa (mirant cap a baix i cap
enfora).
L’ajuda de les ONG afecta a sectors petits de la
població i genera competència entre comunitats per
recursos escassos, que generen distincions insidioses i rivalitats inter i intracomunitàries, soscavant així
la solidaritat de classe. Passa el mateix entre professionals: cadascú crea la seva ONG per sol·licitar fons
de l’exterior i competir en presentar propostes més
convenients per als donants ultramarins, mentre afirmen parlar en nom dels seus seguidors.
L’efecte final és una proliferació d’ONG que fragmenta les comunitats pobres en agrupacions sectorials i
subsectorials, incapaces de veure el quadre social
més ampli que els afligeix i menys capaces encara
d’unir-se en la lluita contra el sistema.
L’estructura i naturalesa de les ONG, amb les seves
posicions apolítiques i el seu enfocament en l’autoajuda, despolititzen i desmobilitzen la població pobra.
Les ONG reforcen els processos electorals encoratjades pels partits neoliberals i els mitjans massius de
comunicació. S’evita l’educació política sobre la
naturalesa de l’imperialisme, dels fonaments de classe del neoliberalisme, de la lluita de classes entre
explotadors i explotats. En canvi, discuteixen sobre
els exclosos, els sense poder, l’extrema pobresa, la
discriminació racial o de gènere, sense anar més
enllà dels símptomes superficials del sistema social
que produeixen aquestes condicions.
En incorporar la població pobra a l’economia neoliberal només a través d’una acció voluntària privada,
les ONG creen un món polític on l’aparença de solidaritat i d’acció social encobreix una conformitat
conservadora amb l’estructura de poder nacional i
internacional.
* El creixement de les ONG coincideix amb l’increment del seu finançament sota el neoliberalisme i l’aprofundiment de la pobresa a tot arreu.
L’intent de formular alternatives ha estat obstaculitzat
d’una altra manera també. Molts dels i les exlíders de
les guerrilles, dels moviments socials, sindicals i de
les organitzacions populars han estat cooptats per
les ONG. Alguns, sens dubte, s’han sentit atrets per
l’esperança que això pogués donar-los accés a les
palanques del poder.
De qualsevol manera, l’oferta és temptadora: paga
més alta (divises), prestigi i reconeixement dels
donants de l’exterior, conferències i xarxes a ultramar, personal d’oficina i una seguretat relativa davant
la repressió. En contrast, els moviments sociopolítics
ofereixen pocs beneficis materials, però major respecte i independència i el més important: llibertat per
desafiar el sistema econòmic i polític.
* Les ONG i els seus bancs patrocinadors de l’exterior (Banc Interamericà de Desenvolupament, Banc
Mundial) publiquen butlletins ressaltant les històries
reeixides de microempreses i altres projectes d’autoajuda, defugint els alts índexs de fracàs a mesura que
el consum decau, importacions barates inunden el
mercat i les taxes d’interès es disparen cap a amunt,
com ocorre actualment a Mèxic.
El valor propagandístic dels èxits microempresarials
individuals és, tanmateix, important per fomentar la
il·lusió que el neoliberalisme és un fenomen popular.
La freqüència d’esclats massius ocorreguts en
regions microempresarials suggereix que la ideologia
no és hegemònica i que les ONG no s’han desplaçat
encara als moviments de classe independents.
* Les ONG fomenten un nou tipus de dependència i
de colonialisme econòmic i cultural. Els projectes són
dissenyats, o almenys aprovats, partint dels alineaments i les prioritats dels centres imperials i les seves
institucions. Les avaluacions són fetes per i per a ells.
Els nous virreis supervisen i asseguren la conformitat
a les metes, valors i ideologia del donant, i també l’ús
apropiat de fons. On hi ha els «èxits», és perquè són
fortament dependents del suport exterior continu,
sense el qual es col·lapsarien.
De moltes maneres, les estructures jeràrquiques i les
formes de transmissió d’«ajuda» i de «capacitació»
s’assemblen a la caritat del segle XIX i els promotors
no són gaire diferents dels missioners cristians.
* Però mentre que el gruix de les ONG és un creixent
instrument del neoliberalisme, hi ha una petita minoria que intenta desenvolupar una estratègia alternativa que doni suport a l’antiimperialisme i a una política de classes. Aquesta minoria no rep fons del Banc
Mundial, o d’agències governamentals dels Estats
Units o europees i dóna suport a esforços per vincular el poder local amb les lluites pel poder estatal. Les
ONG d’aquesta minoria, connecten projectes locals
amb moviments sociopolítics nacionals: en ocupar
latifundis, defensar la propietat pública i la possessió
nacional contra les empreses multinacionals. Proporcionen solidaritat política a moviments socials involucrats en les lluites per expropiar terres. Creuen que
les organitzacions locals han de lluitar a nivell nacional i que els líders nacionals han de retre comptes
davant els activistes locals.
Vegeu l’article en tota la seva extensió a: http://servicioskoinonia/relat/207.htm
Monsenyor Romero:
profeta del nostre
temps
Al cap de 20 anys del seu martiri
Gloria Cuartas
Treballadora social, [email protected]
« Què podem fer? No hi ha sortida? I jo, ple
d’esperança i de fe, no només amb una fe divina,
sinó amb una fe humana, creient també en les
persones, dic: Sí que hi ha sortida!
Oscar Arnulfo Romero
El 1994 amb l’agudització de la crisi a Colòmbia, en
una de les seves regions de major importància geoestratègica i geopolítica, Apartadó (a l’Urabà d’Antiòquia, al límit amb Panamà, una regió bonica i rica), la
intensificació del conflicte armat es feia cada vegada
més forta i els paramilitars augmentaven la seva
actuació al mig d’una forta presència de les forces
militars regulars de l’Estat... En mig d’aquesta realitat
es va donar un acord polític, quan s’impedia per part
de la guerrilla la realització de les eleccions. Jo, que
venia de l’experiència de treball amb algunes ONG i
una profunda convicció de vida des de l’evangeli
il·luminada i acompanyada per la teologia de l’alliberament, vaig acceptar la invitació de ser candidata
del Consens UNITAT PER LA PAU, que tenia el suport
de l’església catòlica. Vaig ser elegida llavors alcaldessa 1995-1997. Però la situació de crisi profunda
que es vivia va servir de marc per a la matança d’homes i dones: 1.200 persones assassinades en tres
anys, desplaçats, dolor, mort... Nosaltres no teníem
cap altra opció: RESISTIR dempeus i al costat de
Romero, en la nit, sumits en la incertesa i sense saber
amb qui parlar, per les ja conegudes persecucions de
tots els actors armats. Jo escoltava les homilies de
Romero que un amic religiós em va regalar. Les
escoltava i jo sabia que allò era actual, i que jo no
podia renunciar a DENUNCIAR, ni podia deixar d’acompanyar especialment les dones que lluitaven per
defensar la vida dels seus. Monsenyor Romero em
donava les forces per no retrocedir...
Vaig decidir caminar sense escortes des del principi.
Vaig decidir no usar la força. Les paraules i els fets de
la gent van trencar el cercle d’impunitat, i el món va
saber que es gestava un extermini i la força de les
armes reemplaçava la raó. Això ens va permetre
implementar una estratègia de treball amb dones i
nens, una tasca des de la cultura per despertar la
solidaritat.
129
Un monestir de la visitació al mig d’aquella zona
bonica i soferta servia d’oasi on reprendre forces i
continuar caminant. Un senyal se’ns havia donat des
de l’Amèrica Central: que les violències ens visitarien
i que havíem d’estar preparats. La gent es va adonar
que no estàvem sols: Oscar Arnulfo Romero no ens
va deixar al camí. Des d’aquells dies vaig assumir
que afegir-me a les lluites per construir un món més
humà i treballar per una Colòmbia més justa des del
lloc on sigui seria el meu compromís. Aquest és el
meu testimoni.
En els greus moments que travessa el continent llatinoamericà, hem de preguntar-nos si hem fet prou per
organitzar-nos, per fer pràctica la invitació a ser al
costat dels pobres i dels que sofreixen, per no continuar contribuint a la impunitat per omissió.
Mirem la nostra realitat a partir de l’evangeli: no hi ha
dret a seguir d’esquena i pregant d’amagat de la realitat. No hi ha dret a viure una “setmana santa al mig
de la guerra sense prendre una decisió”. Vull parlar
als laics/a les laiques, perquè sembla que encara hi
ha en alguns sectors de les jerarquies de l’església
catòlica indiferència per aquests assumptes de l’evangeli actual concret: el de la justícia, el de la solidaritat, el que parla de les oportunitats per construir
el Regne. Un regne que ja és aquí i ara, amb una solidaritat que ens permet aportar idees, actes, construir
xarxes humanes. No esperem solucions desarticulades de les comunitats i les seves diversitats. Aixequem la nostra veu i les nostres propostes. Que no
ens faci por ja decidir-nos a viure. És necessari FER
UNA OPCIÓ.
L’experiència a l’Amèrica Llatina ens revela senyals
que parlen d’una RESISTÈNCIA CIVIL que s’ha anat
desenvolupant. Les comunitats eclesials de base han
acompanyat el caminar dels més pobres. Les dones
han escoltat les paraules de monsenyor Romero i les
han portat a la vida diària: el compromís amb el
segrestat, el desaparegut, el desplaçat, amb els qui
que han resistit davant els règims militars i han aixecat la seva veu, amb els qui mai no han pogut tenir
un espai per veure créixer la seva família... ha estat
alimentat i sostingut per aquesta figura. En aquest
caminar s’ha aclarit la presència de Jesús, la raó de
mantenir la solidaritat, la fraternitat, una manera de
viure que allibera, que ens convida a no renunciar als
nostres somnis i projectes de llibertat...
Durant aquests vint anys “sant Romero d’Amèrica, el
pastor i màrtir nostre” ha romàs en nosaltres. La seva
coherència en la paraula i en els actes, el seu risc per
assumir l’amor, la seva veu que no es silencia, la seva
crida a defensar la vida, la llibertat, la justícia social, i
a viure en donació permanent... ens il·luminen permanentment. L’any 2000 la seva llavor té fruits per
mostrar: hem participat decididament en processos
socials que ens han portat a assumir una església
caminant que es compromet amb la vida diària. La
130
seva paraula no ha estat silenciada. I sabem també
que no podem acomodar-nos en una església que
com a institució anunciï un Jesús que no ressuscita
en el poble, que no camina al costat de la gent, que
no sofreix, que no es reconeix en les dones...
De monsenyor Romero va aprendre també això la
meva generació: que qui confia en l’evangeli que revoluciona no pot acceptar les armes com a mitjà per canviar la vida; que no podem viure amb una consciència
acomodada; que l’esperança que renova el camí sorgeix d’un compromís travessat per l’amor...
Com reconèixer Jesús en els temps actuals? Com
recuperar la memòria i tornar a escoltar les homilies
de monsenyor Romero?
El Salvador no va passar: el Salvador al qual parlava
Romero és avui tota l’Amèrica que sofreix. Crec fermament que Romero d’Amèrica ens parla avui en la
realitat de la guerra colombiana, en les esperances
de Chiapas o en el desastre d’Hondures, en les
dones de la Plaça de Maig, els moviments dels sense
terra al Brasil, en les lluites de les famílies xilenes que
no es van cansar d’esperar justícia, en els moviments
del Perú que busquen llibertat i desenvolupament, en
la capacitat de convocatòria del moviment social a
l’Equador, en la reivindicació dels deutes socials
encara pendents a El Salvador, en la paraula de Rigoberta Menchú i monsenyor Girardi en la nostra realitat concreta, al carrer, als camps i a les ciutats travessades per la guerra, en el sofriment de dones i homes
segrestats i de les seves famílies, en les dones que
viuen especialment l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals per tot el continent, en tant
sofriment regat pels carrers, en els desplaçats i les
desplaçades, en els indígenes i els negres...
Fa 20 anys a la Universitat de Lovaina, monsenyor
Romero deia referint-se a El Salvador:”Estar a favor
de la vida o de la mort: amb gran claredat veiem que
en això no hi ha possible neutralitat. O servim a la
vida... o som còmplices de la seva mort. I aquí s’hi
dóna la mediació històrica del més fonamental de la
fe: o creiem en un Déu de Vida o servim als déus falsos de la mort”.
Ell parla a Llatinoamèrica, a la teva vida, a la meva
vida. En la meva experiència personal, les homilies de
monsenyor Romero (http://www.uca.ni/koinonia/
romero) m’acompanyen, em conviden a mantenir-me
unida a les comunitats religioses i d’amigues i amics
que treballen decididament per la Vida, la seguretat
dels drets humans, el medi ambient, la justícia. Per
això comparteixo amb aquest continent d’esperances,
a través de l’Agenda Llatinoamericana, el que significa
a la meva vida Oscar Arnulfo Romero.
A cada comunitat és possible viure aquesta opció.
Depèn de nosaltres, fer-la realitat: vint anys després
del seu martiri, OSCAR ARNULFO ROMERO és un
profeta que continua il·luminant-nos per aquests
camins.
Deutes de
cinc-cents anys...
El Brasil: 1500-2000, 22 d’abril
José Oscar Beozzo
Els 500 anys d’Amèrica, 1492-1992, van ser precedits d’una intensa mobilització dels pobles indígenes
del Continent, als quals es van anar associant altres
grups i segments de la Societat per senyalitzar els
“500 anys de resistència indígena, negra i popular”.
En ocasió d’aquells 500 anys, en molts països van
ser modificades les Constitucions per tal de reconèixer el caràcter pluriètnic i pluricultural de la seva realitat, per incloure els idiomes indígenes al currículum
escolar i per reconèixer el dret ancestral de les comunitats i pobles indígenes a la terra, a la pròpia identitat, a les seves lleis i costums.
Els 500 anys de l’altra Amèrica, la no hispana sinó
portuguesa, la “Pindorama” (Tierra de las Palmeras) a
la llengua dels tupí, l’any 2000, no sembla suscitar el
mateix impacte ni la mateixa tenacitat de protesta i
revisió històrica que van marcar tan fortament poblacions com les de Mèxic, Guatemala, l’Equador, el
Perú, Bolívia i molts altres països llatinoamericans i
del Carib. Potser és perquè, en aquests països, les
poblacions indígenes continuen formant la massa de
sectors populars i mantenen identitat, memòria i llengua, constituint-se així, fins avui, en “pobles testimoni”, segons Darcy Ribeiro.
El Brasil, al contrari, ¿seria un cas típic de “poble
nou”, resultant d’un procés d’amalgama i fusió de
diferents pobles i races, i els sectors populars del
qual són el resultat no tant de l’anterior població indígena, sinó de l’allau d’esclaus negres (prop de 3,6
milions) portats de l’Àfrica, al llarg de més de tres
segles, i mantinguts en règim d’esclavatge fins ahir
pràcticament? L’abolició de l’esclavatge al Brasil, la
més tardana de les Amèriques, només va tenir lloc el
1888, i no el 1794, com a Haití, o el 1810, com a
Mèxic, o el 1834, com a les illes angleses del Carib,
o fins i tot el 1865, com als Estats Units.
A dir veritat, el Brasil, escanyat avui per la pitjor crisi
de la seva història, endeutat i en recessió, sorprès
pels successius escàndols financers i morals dins les
més altes esferes de l’executiu, del legislatiu i del
judicial, i sense gaires perspectives a l’horitzó més
proper, afronta de manera pesada i amb ben poc
ànim de celebració o ni tan sols de protesta, l’aproximament dels 500 anys de l’arribada dels portuguesos en aquestes terres del Brasil.
Fora d’això, l’any 2000 se sobreposen diverses efemèrides: els 500 anys del Brasil, però també el gran
jubileu i l’inici del tercer mil·lenni del cristianisme,
amb els seus significats més universals.
El 22 d’abril de 1500 va ser el dia del pas per la costa
del Brasil de les dotze naus de Pedro Álvares Cabral,
de camí cap a l’Índia. Pedro Vaz de Caminha, l’escrivà de l’armada, a la seva carta al rei de Portugal, D.
Manuel el Venturoso, narra la “troballa” de la terra i
de la notícia sobre els seus habitants i dels vuit dies
en els quals la flota cabralinya va navegar pel litoral
sud de Bahia.
Els fulls dels calendaris marquen per al 22 d’abril
diverses commemoracions, com les del dia de la
Terra, el dia de l’aviació de caça, el dia de la comunitat portugueso-brasilera, i el dia del Descobriment
del Brasil.
Sota aquest nom de “Descobriment del Brasil” el
govern està elaborant la seva agenda de festivitats
per commemorar els 500 anys, i la Rede Globo de
Televisión va instal·lar a Puerto Seguro i altres ciutats
del país rellotges amb compte regressiu que van indicant quants dies falten per a l’esdeveniment.
L’Església Catòlica, en els seus documents més
recents evita curosament parlar del “Descobriment
del Brasil”, col·locant entre els objectius del seu projecte “Rumb a l’any 2000” la “concientització del
sentit del Jubileu i dels 500 anys d’Evangelització del
Brasil”.
Però les òptiques de l’Estat i de l’Església, encara
que diferents, no esgoten totes les lectures possibles
d’aquest esdeveniment. Els més de 600 pobles indígenes que habitaven aquí i dels quals poc més d’un
centenar continuen habitant la terra batejada amb el
nom de Santa Cruz, Vera Cruz i després el Brasil, van
experimentar aquest esdeveniment, el procés del
qual ve desplegant-se en el temps –fins avui mateix–
com una invasió i una espoliació de les seves terres i
com uns desaprofitats intents de bon veïnat i de civilitzada convivència. Per a molts d’ells, la presència
dels quals al territori que avui abraça el Brasil es
remunta a més de 40.000 anys, els últims 500 són
amb prou feines una etapa recent –encara que tràgica, dolorosa i determinant– d’una història molt més
antiga i profunda.
¿És possible en aquestes commemoracions una
meditació de mirada més àmplia que s’aproximi a
aquesta història sense excloure la plural i antiquíssima trajectòria i la rica experiència humana i espiritual
de tants pobles, cultures i religions, o estem condemnats a l’estreta òptica colonialista dels 500 anys de
descobriment o d’evangelització?
De continuar movent-nos a l’horitzó estret dels 500
anys, la primera conseqüència a la qual ens vam condemnar és la de ser n país sense memòria i sense
arrels. Per superar aquesta maledicció no n’hi ha
prou de reprendre el refrany útil que som filles i fills,
hereus de les tres races tristes: la portuguesa, la indígena i la negra.
131
Totes tres entren dins el gresol de la nostra formació en condicions molt diferents: els portuguesos
com a conqueridors i colonitzadors que es van
apropiar, sense més ni més, de terres i gent, tot
establint la seva dominació política, la seva explotació econòmica i imposant la seva ocupació sistema
cultural, la seva llengua, els seus costums i la seva
fe religiosa. Els indígenes són un obstacle a l’ocupació de la terra, destinats a ser foragitats o a l’extermini, o a ser recuperats com a mà d’obra servil
per als cultius i els enginys. A les dones indígenes i
després a les negres, se’ls va imposar el forçat
mestissatge sexual, a fi de “poblar la terra” en la
línia del projecte colonial, fent dels mamelucos, els
cafuzos i els mulats, els seus aliats, no sempre
incondicionals. Fins avui, no s’ha ofert als supervivents d’aquesta gran tribulació –prop de 300.000
indígenes agrupats en 130 diferents pobles– garantia per a les seves terres, respecte cap a les seves
cultures i religions, educació bilingüe en el reconeixement del caràcter pluriètnic, pluricultural i plurilingüístic de la nació brasilera. Ni tan sols els limitats
drets inscrits en la Constitució del 88 no els són
assegurats als pobles indígenes. A prop del 85% de
les seves terres no estan encara demarcades ni
homologades i continuen subjectes a respostes
judicials, a ocupacions, invasions i devastacions,
sota la mirada indiferent quan no complaent i connivent de govern i de la societat.
Els negres van arribar en la condició no solament
d’exiliats de la seva Àfrica nativa, sinó també a la de
mercaderia esclavitzada, traficada, subhastada,
comprada i revenuda per a totes la combats i feines
dels camps i de les ciutats. Dominació, submissió,
esclavatge... connoten la desigual convivència entre
portuguesos, indígenes i africans, i afecten l’avaluació de les diferents contribucions per a la constitució d’aquest “poble nou”, dit brasiler. Per als
negres, el final de l’esclavitud no va ser un passaport cap a la condició de ciutadans, sinó per a la
marginació, perquè l’abolició es va consumar
negant-los terra per treballar, i sense haver-los
donat escolarització i preparació per enfrontar la
dura concurrència dels immigrants europeus i japonesos al mercat de treball.
A les “races tristes” els calia incorporar la saga del
immigrants, peces majors en un conflicte de projectes perquè el país passés de colonial a esclavista,
establert a la institució de la gran propietat de la
terra, del monocultiu exportador (canya de sucre,
tabac i cotó al nord-est, cafè al sud, or i diamants al
sud-est) i de la feina esclau. Mentre uns quants, poc
després de la independència, somniaven a revolucionar les estructures anteriors substituint-les en el
seu conjunt (la gran propietat per la petita propietat
familiar, el braç esclau pel lliure, el monocultiu pel
132
policultiu, l’exportació per l’atenció a les necessitats
del mercat intern...), d’altres volien només “modernitzar” les relacions de treball canviant esclaus
envellits i obtinguts a un cost creixent per braços
immigrants assalariats, deixant intactes el gran latifundi i el monocultiu per a l’exportació.
El primer projecte va dominar aïlladament i subordinadament als marges de la gran propietat exportadora, en alguns estats del sud, amb les colònies d’
immigrants alemanys, italians, polonesos, de Rio
Grande, Santa Catarina, Paraná. Allà els emigrants
van rebre petits lots de terra, per al cultiu familiar,
obrint el camí per a un Brasil més igualitari i democràtic. Aquestes terres, tanmateix, van ser violentament preses dels romanents de les poblacions indígenes que van escapar-se cap a les serres de
l’extermini inmisericorde del període colonial.
El segon projecte va prosperar a São Paulo i al sud
de Minas, amb les grans hisendes inundades per
centenars de milers d’emigrants sense terra, encaminats cap a les colònies de les hisendes, per substituir
en les collites del cafè els esclaus. Valgui com a comparació, per tenir una idea de la proporció: per al projecte dels ciutadans laboriosos i rendidors, per treballar la terra en règim de petita propietat, van ingressar
a Rio Grande do Sul entre 1876 i 1914, 66.000 immigrants italians; per al projecte de “modernització
conservadora” del latifundi, van entrar a les hisendes
de cafè, a São Paulo, prop d’un milió i mig d’immigrants sense terra.
No va ser tanmateix en el segle passat, amb la immigració, ni en aquest, amb la constituent de 1986-88,
quan es va aconseguir trencar la força del latifundi i
obtenir la reforma agrària. La inflor de les ciutats, les
legions d’emigrants sense terra i sense feina que
deambulen pel país són la conseqüència més visible
dels frustrats projectes de democratització de la terra
en el segle XIX, de la fracassada abolició de l’esclavatge amb terra per als lliberts el 1888, i de l’avortada reforma agrària del segle XX.
Que els 500 anys serveixin per somniar un Brasil amb
més igualtat i democràcia, on càpiguen tots els seus
fills i filles, en el respecte a la riquesa de la seva diversitat humana, cultural i espiritual.
És en aquesta perspectiva en la qual faran la CEBS
el X Intereclesial a Ilhéus, Bahía, el juliol del pròxim
2000, tenint com a tema CEBS, memòria i camí,
somni i compromís. Elles estan programant trobar-se
amb els indígenes Pataxós a les terres que Cabral va
trepitjar, per celebrar la resistència i la contribució
espiritual i humana dels pobles indígenes, expressar
la seva solidaritat envers les seves lluites i realitzar un
gest penitencial per part nostra, com a Església, per
la tragèdia i sofriment dels pobles indígenes.
El deute de Pinochet
Alejandro von Rechnitz
Per començar: el senyor Augusto Pinochet no ens
interessa sinó com a cas típic de la relació entre un
exdictador i els seus exconciutadans subordinats.
Ens interessa únicament per la relació amb la
justícia, amb la caritat, amb la reconciliació, amb el
penediment, amb la sobirania nacional d’un poble,
amb el fenomen de la globalització.
Pinochet, Xile, l’Església i el perdó
Recordem els catecismes que tan bé vam aprendre
quan érem nens: la santa mare Església exigeix, per
perdonar els pecats de cada un dels seus fills, cinc
condicions: 1) reconèixer-se pecador; 2) doldre’s pels
pecats comesos; 3) proposar l’esmena; 4) confessar
oralment els pecats davant un sacerdot; 5) complir la
penitència que li sigui imposada per reparar els
danys fets. No hi ha cap raó per la qual el poble de
Xile n’hagués d’exigir menys que el que demana la
santa mare Església per perdonar i reconciliar-se
amb un dels seus fills.
Però és més, ben clarament el senyor Pinochet s’ha
negat a fer ni tan sols el primer pas: reconèixer que
hagués comès errors o crims de cap classe. Més
encara, no ha tingut cap problema en declarar diverses vegades que no només no té res de què penedirse, sinó que a més, tornaria a fer el mateix si l’ocasió
se li presentés o es repetís. No només no hi ha consciència de pecat, sinó que tampoc no hi ha propòsit
d’esmena. Que nosaltres sapiguem, l’Església no eximeix cap dels seus fills -encara que aquest fill o filla
tingui més de vuitanta anys- de complir aquests cinc
requisits enumerats, i encara que hi hagi raons -de
tota classe- d’humanitat; per exemple en el cas de la
dona que hagués avortat, o en el cas del lladre que
ha de penedir-se i tornar el que s’ha robat (per justícia commutativa).
Tinguem misericòrdia amb Pinochet
En un document oficial del Papa Joan Pau II, l’encíclica Dives in misericòrdia, sobre la Misericòrdia Divina, podem veure amb tota claredat com ha de procedir un cristià en una situació com la de Pinochet:
“Crist subratlla amb tanta insistència la necessitat de
perdonar els altres que a Pere, que li havia preguntat
quantes vegades hauria de perdonar el proïsme, li va
indicar la xifra simbòlica de “setanta vegades set”,
volent dir amb això que hauria de saber perdonar a
tots i sempre.” És obvi que una exigència tan gran
de perdó no anul·la les exigències objectives de la
justícia. La justícia entesa rectament constitueix, per
dir-ho així, la finalitat del perdó. En cap pas del missatge evangèlic, el perdó, i ni tan sols la misericòrdia
com la seva font, no signifiquen indulgència envers el
mal, envers l’escàndol, la injúria, l’ultratge comès. En
tot cas, la reparació del mal o de l’escàndol, el
rescabalament per la injúria, la satisfacció de l’ultratge... amb condició del perdó» (DM, 14; les
negretes són nostres).
No voldríem treure la impressió que alguns jerarques de
l’Església, els que sempre caminen parlant de perdonar
els exopressors sense condicions, o no recorden el seu
catecisme, o no han llegit els documents oficials de
l’Església, o creuen que els documents de l’Església
són perquè els apliquin només els fidels laics. Estic
absolutament segur que el exoprimits pels exdictadors
estan disposats a perdonar setanta vegades set, però
els Pinochet estan disposats a penedir-se i a reparar el
mal que van fer, tan sols una sola vegada?
Sobirania del neoliberalisme, Pinochet i justícia
La sobirania de Xile només sembla haver interessat
els ultradretans xilens quan es tractava de jutjar a
Pinochet. Tan feliços que estaven ells amb la globalització i el neoliberalisme! Doctrines que, per cert, no
concedeixen cap crèdit a les fronteres i al nacionalisme. Una vegada més els diners no creuen sinó en la
llibertat de comerç, en la llibertat dels diners, en la
globalització de negocis i riqueses. En la globalització de la justícia, no. En la globalització dels drets
humans, no.
Quan els diners, i els qui els adoren, parlen de llibertat, només parlen de la llibertat d’inversió i de la llibertat de guany. Per als dineròlatres, les fronteres de
la pàtria són cosa del passat, imposicions intolerables, traves absurdes de les quals hom s’ha d’alliberar. Per a ells la globalització és el futur, un món sense
fronteres per a la inversió dels diners. Per a la justícia
no, per a la justícia, diuen ells, tot el nacionalisme i
tota la sobirania són poc.
Xile, tan capdavanter a Amèrica Llatina per propugnar
la globalització, va viure un vertader terror quan
Espanya i Anglaterra li globalitzaren el seu exgeneral,
exdictador, expresident i, gairebé, «exPinochet». Terror
que no solament el comerç fos globalitzat sinó també
la justícia, a qui se li acudí una heretgia semblant?
Justícia o revenja?
No és qüestió de revenja; si nosaltres gaudíssim
veient sofrir Pinochet no seríem millors que ell. És
qüestió de coherència: vostè volia globalització?
Doncs, aquí la té!
Estem d’acord, les relacions entre un cas com el de
Pinochet i el poble cristià de Xile es regeixen i han de
regir-se per la caritat; però, com parlar d’amor a qui
ni tan sols no es fa justícia? La caritat cristiana no
només no substitueix la justícia, sinó que la implica.
Sens dubte que la caritat ha d’anar molt més allà de
la justícia, però COM A MÍNIM n’ha de complir les
exigències.
133
No agafem el tema dels drets humans de Pinochet (i
no perquè no els tingui) sinó perquè no anem a semblar ara més preocupats pels drets de certs humans
de la dreta que pels drets humans de tots els violentats per tots els Pinochet que hi ha hagut. No sabem
si jutjar Pinochet fora de Xile estarà molt d’acord amb
les lleis de Xile, el que sí sabem és que jutjar Pinochet
està d’acord amb el que és just; la discussió sobre si
és legal o no jutjar Pinochet és una de les evidències
més clares de l’escletxa gegantina que s’ha obert en
la nostra consciència entre el just i el legal.
Què tal si clonéssim el jutge Garzón i en féssim una
còpia per a cada un dels nostres països? Anirien amb
més compte tots els Pinochet i els qui els fan possibles, no els sembla?
El sistema successor
del capitalisme
Elements per a la seva teoria
David Schweickart, Professor de Filosofia
de la Loyola University, Chicago, EUA
Una de les llacunes fonamentals de l’esquerra dels
nostres dies és l’absència d’una idea del que podria
ser el sistema que succeeixi el capitalisme. Encara
que no falten crítics del capitalisme, molt pocs s’atreveixen a respondre quan se’ls pregunta sobre l’alternativa que proposen al capitalisme. Cada vegada hi
ha més activistes que abandonen el somni, abans
compartit per marxistes i no marxistes, d’un autèntic
socialisme democràtic capaç d’eradicar les profundes irracionalitats i injustícies del capitalisme. L’objectiu actual és més simple: o bé tendeix a ser clarament defensiu, i tracta de resistir els atacs neoliberals
contra posicions progressistes que abans eren tingudes per segures, o bé s’orienta a conquerir per a un
país en concret les reformes aconseguides sota el
capitalisme. Però els dos objectius es mouen dins
l’horitzó i el context del capitalisme.
Curiosamente, i justament quan els progressistes
estan abandonant el somni socialista, és quan disposem de l’evidència suficient, teòrica i empírica, per
demostrar que un socialisme econòmicament viable i
èticament atractiu és possible. No solament això: si
observem el món des de la perspectiva d’aquest
concepte del sistema-successor, es veu molt diferent
de si l’observem solament a través de la ideologia del
capital. Utilitzant aquella perspectiva descobrim una
sèrie de problemes que ens condueixen en la direcció indicada per aquell concepte, i al mateix temps
134
veurem possibilitats addicionals de reformes que ens
poden dur fins i tot més lluny en els nostres plantejaments. Milers de fets, que abans estaven aparentment desconnectats entre ells, seran compresos en
el marc d’un esforç global per anar més enllà dels
límits del capitalisme cap a un nou ordre mundial,
genuïnament democràtic.
Un element clau en la teoria del sistema successor
del capitalisme és disposar d’un model econòmic
necessàriament simplificat però suficientment concret, de manera que es pugui estar segur que hi ha
un tipus de socialisme econòmicament millor que el
capitalisme i preferible des d’una perspectiva ètica.
Anomeno aquest model «Democràcia econòmica». El
meu llibre Against Capitalism, traduït recentment a
l’espanyol amb el títol, potser millor, de Más allá del
capitalismo, explica i defineix detalladament aquest
model. La seva estructura essencial, que sens dubte
es farà moltíssim més complexa a la pràctica i que
tindrà moltes diferències en les diverses zones geogràfiques, resulta fàcil de descriure. De la mateixa
manera que l’estructura bàsica del capitalisme també
és fàcil de formular.
Les tres institucions que defineixen el capitalisme
són: 1) la propietat privada del mitjans de producció
(que poden estar tant a les mans d’individus com de
corporacions), 2) un mercat més o menys lliure i 3) el
treball assalariat. El clàssic model socialista (tal com
es va realitzar a l’ex Unió Soviètica) va abolir les dues
primeres institucions però va mantenir-ne la tercera.
L’element clau en la Democràcia econòmica és l’autogestió del treball, és a dir, la negació del treball
assalariat. La darrera i major autoritat sobre les operacions de qualsevol empresa econòmica prové del
treball, dels treballadors, que elegeixen un consell de
treballadors que, al seu torn, elegeix els que seran al
capdavant de l’empresa. Hi ha una enorme quantitat
de dades empíriques que demostren que les empreses gestionades pels mateixos treballadors són eficients, sovint fins i tot més que les seves competidores capitalistes. Un exemple en aquest sentit és el
gran complex de cooperatives que hi ha a Mondragón, una ciutat industrial del País Basc.
Les empreses autogestionades pels treballadors
competeixen les unes contra les altres en l’economia
de mercat. Democràcia econòmica és una forma de
mercat socialista. No obstant això, els treballadors
no són els amos de les empreses. Les lloguen a l’Estat. El pagament de la renda prendrà la forma d’una
taxa fixa sobre el valor dels actius sota el control de
l’empresa. Aquests impostos constituirien un fons
social d’inversions destinat a ser totalment reinvertit
en l’economia nacional. Cada regió i cada comunitat
en cada regió tindrà dret a rebre els seus beneficis
anuals provinents del fons d’inversions, que generalment depèn de la seva participació per càpita.
Aquest element de la Democràcia econòmica, que
s’anomena control social de les inversions, elimina la
necessitat de les regions o comunitats de competir
pel capital, una de les formes més destructives de
competició sota el capitalisme, i dóna a la societat un
cert control col·lectiu sobre el seu desenvolupament
econòmic. L’economia deixaria de ser hostatge dels
desitjos i instints de la classe capitalista.
Es pot demostrar, amb tot el rigor que els economistes considerin necessari, que un model així seria econòmicament viable. Aquest model econòmic seria
també considerablement més igualitari i democràtic
que el capitalisme. També seria més racional en el
seu desenvolupament i tindria menys tendència a les
recessions i a la inestabilitat que comporta.
El model facilita la comprensió (d’una manera que no
puc explicar detalladament aquí) de fenòmens com
les cooperatives i les empreses propietat dels treballadors que proliferen per tot el món, els experiments
amb la distribució de beneficis i la major participació
dels treballadors en el context del capitalisme, els
èxits i els fracassos de Iugoslàvia i altres experiments
de mercat socialista a l’Europa de l’est, les reformes
del mercat a la Xina, Cuba, Vietnam, el fracàs de la
planificació central soviètica i els defectes estructurals de la socialdemocràcia.
El model prediu el futur fracàs del neoliberalisme.
Suggereix una agenda de reformes serioses i ens
permet entendre com el conjunt de lluites progressives que tenen lloc avui dia -pels drets humans, pels
drets de les dones, contra el racisme i l’homofòbia,
per la protecció del medi ambient, contra la pobresa
i en favor dels pobres, per l’autèntica democràciasón una part de la lluita global per l’alliberament de la
humanitat.
SCHWEICKART, David, Against Capitalism,
Cambridge University Press, 1993
Traducció castellana: Más allá del capitalismo, Sal
Terrae, Santander (España) 1997, 516 pp
El periodista i el bisbe
La història del llibre
Descalç sobre la terra vermella
Francesc Escribano
Decidir el títol va ser un dels moments clau en el procés d’escriure el llibre sobre el bisbe Pere Casaldàliga. No podia ser un títol qualsevol i per això es diu
Descalç sobre la terra vermella. No és un títol molt
habitual per a una biografia, però és el que més s’acosta a l’esperit de la vida i de les causes d’en Pere
Casaldàliga. Una vida i unes causes que em van
arrossegar a escriure una biografia apassionada i
compromesa. No podia ser d’una altra manera. El
compromís i la radicalitat són dues constants del
caràcter de Casaldàliga i havien de deixar la seva
empremta en un llibre que he escrit amb el cap i amb
el cor. Probablement sigui aquesta l’única manera
d’escriure’l i també l’única manera de poder entendre
la vida de Casaldàliga i d’intentar comprendre també
el món que l’envolta.
Tenia molts motius per escriure aquesta biografia.
Motius personals, professionals, espirituals, polítics...
En tenia tants, que no sabria per on començar si
hagués d’enumerar-los. La primera motivació s’amaga en el títol Descalç sobre la terra vermella. Evoca
una imatge que em va quedar gravada després del
nostre primer encontre. Era el mes de març de l’any
1985. Feia poques setmanes que a TV3 havia
començat el programa de reportatges 30 minuts i
se’m va presentar l’oportunitat de viatjar al Brasil.
Eren els meus primers passos com a reporter. Per fi,
després d’un llarg viatge, vaig aconseguir arribar a
São Félix do Araguaia. Prèviament, havia viscut uns
dies d’incertesa intentant contactar amb Pere Casaldàliga. En aquell indret del Mato Grosso, en plena
dècada dels vuitanta, no tenien telèfon, com tampoc
molts altres avantatges de la civilització moderna.
Per aquest motiu vaig haver de fer el viatge sense
tenir la confirmació prèvia de la cita; fins que no vaig
arribar a São Félix i el vaig veure amb els meus ulls
no vaig tenir la seguretat que trobaria Casaldàliga. La
primera abraçada de benvinguda va suposar un gran
alleujament per als meus objectius periodístics i per
al meu futur laboral i va significar també travessar el
llindar d’un món desconegut i apassionant. Casaldàliga em va rebre a la porta de casa, al mig del carrer
principal de São Félix, un carrer ample i lluent de
terra vermella. Ell estava plantat allà al mig, amb els
braços oberts i amb unes xancletes que amb prou
feines li cobrien la planta del peus. El títol del llibre és
una descripció exacta de la primera imatge que vaig
tenir de Casaldàliga. Amb el temps, quan vaig anar
descobrint la seva història, em vaig adonar que
aquella descripció era també una prescripció de la
seva vida i de la seva manera de fer. Camina descalç
perquè els camperols i els indis també van descalços, perquè és la millor manera d’empapar-se i deixar-se la pell en una terra vermella de tots els vermells possibles i imaginables.
Abans d’aquell primer encontre l’única cosa que
sabia d’ell era el que havia pogut llegir en els diaris de
l’època: sabia que era un bisbe català, que vivia a la
selva del Mato-Grosso, que no podia tornar a Catalunya, que era una figura destacada de la Teologia de
l’Alliberament, que s’havia enfrontat a la dictadura
militar, que havien intentat matar-lo en més d’una
ocasió, que era poeta... El que en sabia em suggeria
135
una infinitat de preguntes i, al mateix temps, el món
que l’envoltava em resultava tremendament fascinant. Aquella era la primera vegada que jo viatjava a
un país del Tercer Món. Tot era nou per a mi: els
colors i les olors d’una naturalesa desbordant, la
impressió d’immensitat davant l’Araguaia -el riu més
gran que mai havia vist, la bellesa d’uns rostres nous
i enigmàtics... Tenia la sensació d’haver travessat una
frontera, de deixar enrere un món que no tenia res a
veure amb la realitat que s’obria al davant meu. Vaig
descobrir ràpidament l’autèntica dimensió d’aquesta
frontera. Recordo que, després de la benvinguda,
Casaldàliga va voler que conegués una dona que
estava en un barracó que l’equip de la prelatura havia
habilitat per acollir la gent que estava de pas per Sao
Felix. Aquella dona devia tenir, si fa o no fa, la mateixa edat que tenia jo, però aparentava molts anys
més. L’habitació era molt petita, només hi havia un llit
vell on ella estava abraçada al seu fill. Casaldàliga
volia que la conegués perquè volia que escoltés la
seva història. L’havien acollit perquè feia tres dies
que els pistolers havien matat el seu marit i ferit la
seva filla. Eren uns pistolers a sou del terratinent per
a qui el seu marit treballava com a peó. El van matar
perquè havia gosat reclamar el pagament del sou
que li corresponia pel seu treball. Al Brasil alguns
terratinents s’aprofiten de la impunitat que regna en
determinades àrees de la selva amazònica i del Mato
Grosso per agafar peons i utilitzar-los pràcticament
com si fossin esclaus; no els paguen pel seu treball i
si reclamen algun dret se les veuen amb els pistolers
a sou. El treball esclau existia l’any 1985 i, per desgràcia, continua existint a la fi de l’any 1999, com ho
ha denunciat la Conferència Nacional de Bisbes Brasilers en l’últim informe social que publica anualment
sobre l’estat del país.
El relat extraordinàriament detallat que aquella dona
va fer de l’assassinat del seu marit em va sacsejar.
Començava a adonar-me dels problemes terribles
que viuen el pobres de la regió i, d’aquesta manera,
començava a entendre les causes per les quals lluita
en Pere Casaldàliga. En aquell moment tenia la consciència clara d’haver travessat una autèntica frontera. No van ser només els fets, el que més em va
impressionar, era la manera com aquella dona parlava de la mort del seu marit. Estava en un altre món,
un lloc on el temps i l’espai tenien un altre sentit, on
la vida i la mort tenien un altre valor. Vaig arribar a
aquell món amb moltes preguntes, i de seguida em
vaig adonar que allà no fan falta les preguntes el que
calen són les respostes. Potser per això em va captivar la figura de Calaldàliga. Perquè ell tenia respostes
i en donava, més enllà de la paraula, amb la seva pròpia vida. Aquest és el principal motiu que em va
arrossegar a escriure el llibre, el moment en què vaig
descobrir per què la terra era vermella i el que volia
dir, en aquest lloc, anar descalç.
136
Paraules del sud
Pere Casaldàliga
Si Tu m’has estimat sempre
i sempre m’estimaràs,
que menys puc fer
que estimar-te?
No per ser rosa
Deixa de ser flor.
El meu pensament en el món,
com un colibrí a São Paulo.
Parlant de l’estimada, el poeta veneçolà Rafel
Cadenas escriu: “En el teu regne tots els dies es
tornen suficients.” Amb molta més veritat,
si parlem del Teu Regne.
Que la meva paraula, Senyor,
no sigui més que la meva vida.
Sigui la meva paraula jo.
La veu dels pobres es farà sentir cada vegada més
en un món en què els que tenen la vida garantida són
500 milions, i els exclosos, més de 5.000 milions.
El que va ser president del CELAM, i veritable
patriarca de l’Amèrica Llatina, el cardenal argentí
Eduardo Francisco Pironio, volia que la nostra
Església fos “peregrina, pobre, pasqual i
llatinoamericana”.
El cristianisme exigeix al mercat el límit i el servei
del proïsme.
Quan l’evangeli escrit
Em desconcerta,
apel·lo al Teu Cor.
Jo sóc jo
i la meva computadora.
La Trinitat és el nostre hàbitat.
En guaraní l’economia de reciprocitat es diu “mans
obertes recíprocament”.
No esfullis la rosa,
no l’expliquis.
En el treball del Regne no hi ha altra jubilació que
l’esperança.
En lloc d’arreglar el pont,
avisen que “hi ha perill”.
Jesús no explica la creu; la comparteix.
Si no fos per obrir-les, sobrarien les finestres.
En Jesús de Natzaret una voluntat humana es posa
en total sintonia amb la voluntat divina.
Jo sóc soledat.
Tu ets soledat.
Nosaltres som companyia.
Ja sóc vell, i encara
em ronda, camí endins,
la garsa blanca de la Utopia.
No siguis tan lliure, tan lliure, que només siguis lliure
per a tu mateix.
Cada cor humà és un buit de Déu.
“A la casa del meu Pare hi ha moltes estances”, diu
Jesús. Això s’ha d’entendre no solament del cel,
sinó també de la terra.
“El menyspreu de la política és la venjança dels
pobres” (Plínio Arruda Júnior). Però ja sabem que la
venjança mai no condueix enlloc”.
La veritable religió és l’aliança de dues llibertats: la
divina i la humana.
Però abans i després,
amb la mort per entremig,
la meva vida sempre és la meva vida.
Pot haver naufragat algun vaixell o alguna piragua.
La Utopia, com Jesús, continua
caminant, potser de nit, sobre les aigües.
El que és cert és que no hi ha un Déu natural i un
altre de sobrenatural. I hi ha un sol ordre que és
natural, històric i diví.
No et dediquis a adobar problemes. Assaja
solucions.
La veritable Nova Evangelització només pot ser la
vella evangelització de Jesús: anunciar la bona
notícia als pobres.
Com Jesús, els seus deixebles han de dedicar-se a
fer pa del pa, no pa de les pedres. I, en darrer
terme, donar com a pa el propi cos.
Sense Jesús, l’Esperit no té la carn de la història.
Però sense l’Esperit, Jesús no té el futur de la
història.
El Fill, amb la seva sang,
és el vi de Déu.
L’Esperit és el seu oli.
Sóc encara ahir,
Em vaig fent avui,
i ja sóc
el que seré.
Bastarien les parets.
Jesús sense la Causa de Jesús, que és el Regne,
seria un passat més.
Per fer la multiplicació dels pans cal partir dels pans
que el Poble té.
No coneixem Déu en ell mateix; el coneixem en
nosaltres.
Només la identitat pot dialogar amb l’alteritat.
La Resurrecció va fer esclatar els límits de la carn
històrica de Jesús.
En la distància espiritual del desert pot haver-hi una
“proximitat” més profunda.
En lloc d’obrir-nos a la compassió, ens tanquem en
l’autocompassió: en la compassió del propi melic.
En l’autocompassió gastem les entranyes, ens
dediquem a adobar problemes.
La veritable religió és l’aliança de dues llibertats: la
divina i la humana.
Es pot i cal evangelitzar els rics i els pobres.
Però no es pot evangèlicament optar pels pobres i
pels rics.
Fa molt temps que el món sap, per experiència,
que la política externa dels EUA és perversa.
El que costa entendre és que una alarmant majoria
del poble nord-americà continuï donant suport als
successius mandataris que executen aquesta
política.
No les Teves paraules,
la Teva fe.
No les Teves faccions,
la Teva ànima.
Però la Teva història,
Jesús.
La Teva vida fidel i rebel
Que va acabar a la Creu.
137
En deute amb els
pobles indígenes
Pablo Suess
I
Els imperis colonitzadors, les nacions llatinoamericanes i les esglésies cristianes estan en deute amb els
pobles indígenes. L’origen d’aquest deute cal trobarlo en la conquesta, com a primer pecat, i en la fraternitat denegada que se’n derivà. “Fraternitat denegada” vol dir justícia denegada, alteritat destruïda,
reconeixement recusat i projecte de vida desarticulat.
El deute extern dels països llatinoamericans, el qual
configura la negació dels seus projectes de vida,
involucra tant els pobles indígenes com les masses
populars.
El deute extern no només espera un “perdó generós”
per part dels països rics, o una sèrie de negociacions
amb les elits. Un simple perdó sense cap ruptura
amb les estructures que obliguen –en nom de la
supervivència– a contreure nous deutes, només significaria un lligam més sobre una ferida que encara
s’ha de curar. Per aquesta raó, la qüestió del deute
extern exigeix trencar amb les estructures d’explotació i articular un nou projecte de vida on tothom tingui cabuda.
Un nou projecte de nacions autodeterminades, multiètniques i no hegemòniques ofereix, a partir de les
ruïnes de la fraternitat denegada, l’oportunitat de
vida per a tots. Els pobles indígenes, amb la seva
saviesa mil·lenària i la seva resistència de 500 anys
–500 anys de resistència i de sofriment– tenen molt a
oferir per aconseguir aquesta ruptura amb el projecte de les elits i per a la construcció del projecte popular a les Amèriques.
II
El “Tribunal del Deute Extern”, que tingué lloc del 26
al 28 d’abril de 1999 a Rio de Janeiro, va mirar d’identificar la relació existent entre el deute extern i la
situació d’injustícia i de misèria. Avui dia, els índexs
de pobresa (39 %) i d’indigència (17%) de l’Amèrica
Llatina se situen molt per sobre dels índexs de fa vint
anys. Pel que fa al Brasil, 40 milions de persones
viuen per sota la franja de la pobresa. El deute brasiler va passar de 148 mil milions al final del 1994 a 235
mil milions el novembre de 1998, mentre que en
aquest mateix període van pagar-se prop de 126 mil
milions als creditors externs. El 1998, el deute extern
dels països de la perifèria era de 1950 mil milions de
dòlars. El deute dels països més pobres i més endeutats està més que pagat per les amortitzacions i la
usura. Els governs llatinoamericans justifiquen
aquesta dansa del deute que permet contreure nous
138
préstecs per pagar els interessos dels antics. Diuen
que davant de la “mort súbita” que significaria la
moratòria del deute extern i l’estrangulació lenta i
gradual a través del pagament d’interessos, “serveis”
i amortitzacions del deute, no hi ha alternatives. Els
governants llatinoamericans, identificats amb les
grans empreses i bancs, han optat per estatitzar el
deute extern priva i socialitzar-ne els costos. Per
satisfer les exigències del FMI i del sistema financer
mundial han sacrificat una gran part del pressupost
dedicat a les despeses de les polítiques socials, la
qual cosa ha significat deixar de banda la salut, l’educació, les polítiques d’ocupació laboral, d’habitatges populars, de demarcació i garantia de les terres
indígenes, així com de les condicions de la seva
supervivència com a pobles. En comptes de declarar
la moratòria del deute extern han declarat la moratòria del pagament dels deutes socials. Les víctimes
d’aquesta moratòria són els infants i les generacions
futures, les dones i els homes que treballen al camp
i a la ciutat, els negres i els pobles indígenes.
La “ruptura” i la “reconstrucció” que exigeix el projecte “Una pàtria gran sense deutes” exigeixen alhora la ruptura dels conceptes que van heretar-se, concretament, amb els conceptes de “deute” i “deutors”.
Davant del pobre i de l’indigent, davant de l’Altre i de
l’Innocent, el deutor és aquell que s’apropià del
poder hegemònic i acumulà riqueses.
En un continent de pobres, la riquesa acumulada és
tradueix en deute.
III
En proposar una ruptura cultural, els pobles indígenes proposen la ruptura més àmplia possible amb el
projecte polític i socioeconòmic en curs. La polèmica
indígena qüestiona objectius i prioritats de la ciència,
de la filosofia política, de la pràctica econòmica i de
la nostra visió del món. Els pobles indígenes ens ajuden a pensar sobre la nostra identitat i a relativitzar
les nostres fronteres. Allò que s’està debatent aquest
final de segle és la fi d’un segle civilitzador; potser,
fins i tot, l’hegemonia del projecte de la civilització
occidental en conjunt, que ja no és capaç de garantir una vida com cal a la majoria dels éssers humans
ni la integritat del planetaTerra. La ruptura cultural,
pensada a partir dels pobles indígenes, és l’articulació de la resistència contra el tedi mortal de la monocultura, del monòleg, de l’hegemonia i del privilegi. El
rescat de la biodiversitat és, alhora, el rescat d’un
deute cultural i planetari.
Quan els pobles indígenes giren els ulls cap el passat
i el futur del continent amerindi, no només contemplen els 500 anys de l’Amèrica Llatina. No se senten
obligats a mirar cap a Atenes, Jerusalem o Roma.
Miren cap a Tikal, a Guatemala, on hi troben temples
piràmides dels pobles maies que deixaren les seves
empremtes en aquesta regió 2.500 anys abans de
Crist. Dirigeixen la seva mirada cap a les cultures de
Tlatilco (Mèxic, 1000 anys abans de Crist), de Sant
Agustí (Colòmbia, 6-12 segles dC), a la cultura asteca de Tenochtitlan i a Tahuantinsuyu, l’imperi dels
inques, que va estendre’s des de l’Equador fins a Xile
(des del 1.150 dC.).
També poden mirar cap a l’art de la ceràmica de les
grans civilitzacions de Marajó, de Santarém, de Tapajós a l’Amazònia brasilera. L’urna marajoara ens
explica la fe d’aquests pobles en una vida després de
la mort. Els pobles indígenes poden estar orgullosos
dels seus xamans i pajés, dels seus guerrers, sants i
herois. Qui ve de les Amèriques té una llarga història
que contar.
Però l’Amèrica Llatina desconeix la major part de la
història de l’Amerindia. En desconèixer les cultures i
les religions indígenes, el cristianisme posa en joc la
seva pròpia essència, que és l’amor. A la Bíblia, el
coneixement més profund ens és descrit com a amor.
Les esglésies tenen un deute envers les religions
indígenes; un deute que exigeix un pagament que va
més enllà de la pastoral social. La ruptura amb la
monocultura religiosa suggereix un macroecumenisme de solidaritat i de reconeixement. Els pobles indígenes mai no van ser deutors de l’Amèrica Llatina. Al
contrari; són els creditors d’una Ameríndia amb identitat pròpia i sense deutes.
SCHADEN, Egon, “Las religiones indígenas en
América del Sur”, a: Las religiones en los pueblos
sin tradición escri ta , Ed. Siglo Veintiuno, Mèxic,
Madrid, Colombia, 1982; col. Historia de las
Religiones, vol. 11, pp. 355-415.
SUESS, Paulo, “Religiões dos povos indígenas”, a:
Guia para o diálogo Inter-religioso, Estudos da
CNBB 52, São Paulo, Paulinas, 1987, pp. 67-78.
SUESS, Paulo, “A causa dos povos indígenas”, a:
Banquete da Vida. Curso de Verão XI I , São Paulo,
Paulus, 1998, pp. 54-63.
Sortir de deutes
i de dubtes
Sortides alternatives al neoliberalisme
Heinz Dieterich Steffan
[email protected]
A l’entrada del nou mil·lenni, la convivència humana
descansa sobre un sistema històric que ha esgotat
estructuralment les seves possibilitats de servir com
a mitjà de progrés de la humanitat: l’economia nacional de mercat en la seva fase transnacionalcapitalis-
ta i la democràcia formal burgesa en la seva etapa
d’involució plutocràtica.
Sense base ètica, sense satisfer les necessitats economicosocials i sense capacitat per emprar les tecnologies i les ciències disponibles de manera racional en benefici de les majories i de la naturalesa, les
elits dominants de la societat global s’han convertit
en el fre principal per a la construcció d’un món
millor.
La contradicció entre la democratització possible de
la societat global i la seva negació pels interessos de
les elits està generant al si del capitalisme processos
d’incertesa i caos en els terrenys econòmic, social,
ideològic i polític, que produeixen un potencial explosiu creixent. Davant del perill d’erupció violenta d’aquesta energia –en part conjuntural, en part estructural– els ciutadans del veïnatge universal busquen
anguniosament respostes sobre el seu futur.
Els futurs possibles del capital
Davant dels creixents problemes, els sectors en el
poder ens fan saber, que els futurs possibles són
tres.
En primer lloc, la dictadura de desenvolupament dels
tigres asiàtics, la del Xile de Pinochet o d’Alemanya i
el Japó en el segle XIX; aquesta proposta equival a
dècades de despietada acumulació del capital en
condicions de flagrant antidemocràcia, fet pel qual és
intolerable per a qualsevol moviment o partit vinculat
a les classes populars.
La segona opció es refereix a la dictadura de la classe rendista mundial (capital financer), que en el discurs polític d’Occident figura com a neoliberalisme;
en vista de la pauperització i marginació creixent de
les majories que aquest model d’acumulació implica,
la seva perpetuació al Tercer Món només seria possible mitjançant una aplicació sistemàtica del terrorisme d’estat, semblant –encara que possiblement en
forma diferent– al dels anys seixanta i setanta.
El tercer camí de Tony Blair és el que Lula anomena
“mercat amb cor” o que en els anys cinquanta la
socialdemocràcia europea va denominar el “capitalisme amb rostre humà”. En aquest tercer i nebulós
camí es troben avui dia des d’expresidents neoliberals com Carlos Salinas de Gortari i la seva “alternativa progressiva de mercats plurals”, jerarques clericals com l’arquebisbe Norberto Rivera Carrera de
Mèxic i Joan Pau II, intel·lectuals criolls com Jorge
Castañeda i Roberto Mangabeira i primermundistes
com Norberto Bobbio, megaespeculadors com
George Soros i les aliances i els partits de la centreesquerra llatinoamericana. Es tracta d’un híbrid d’axiomes neoliberals amb alguns elements keynesians,
centrat en la noció de la conquesta d’un estat nacional democràtic i popular que –dins de les condicions
de pobresa i explotació dels països neocolonials– no
té viabilitat.
139
Davant aquest panorama dels grans escenaris possibles, les majories es queden sense horitzó davant el
pròxim mil·lenni, perquè sembla impossible una visió
alternativa capaç d’obrir pas cap a una vida qualitativament diferent. En presentar-se el futur a la percepció popular com una zona de caos, incertesa i
angoixa existencial provoca dos efectes: per una
part, impedeix que el poble entrevegi el nou ordre
superior de la convivència humana que substituirà el
capitalisme global i, per una altra, empeny les majories cap a les trampes ideològiques del sistema
(fonamentalismes religiosos, nacionalistes, el consumisme, etc.). Les energies i el potencial de construcció popular de la cultura del futur s’esgoten, en conseqüència, en els mecanismes d’alienació ideològica
de l’statu quo i en rebel·lions eventuals i esporàdiques, incapaces de generar el futur.
El Nou Projecte Històric
El projecte bolivarià constitueix, tanmateix, només la
condició necessària per al futur llatinoamericà, a la
qual s’han d’afegir les condicions suficients per a una
societat global realment democràtica. Aquestes condicions han estat avançades en la primera proposta
coherent sobre la reorganització estructural i democratitzadora de la societat global del futur que –tenint
en compte els dos grans projectes socials de l’època
moderna: la societat burgesa i la socialista–, s’ha
convingut anomenar el Nou Projecte Històric (NPH).
Els continguts del Nou Projecte Històric –la democràcia real participativa i l’economia no capitalista– van
ser desenvolupats per un equip interdisciplinari de
matemàtics, físics, historiadors, filòsofs i sociòlegs
de Mèxic, l’Argentina, Xile, Cuba i Alemanya, i publicats a l’obra Fin del capitalismo global. El Nou Projecte Històric, ja està disponible en una sèrie de països (vegeu: http://spin.com.mx/~hvelarde/nph/;
http://www.puk.de).
El paradigma de la futura economia que reemplaçarà
l’economia nacional de mercat capitalista va ser descobert pel científic alemany Arno Peters. Peters comparteix la convicció d’altres grans científics, des dels
socialistes primerencs fins a Marx i Chomsky, que
una economia de mercat porta inevitablement a l’explotació de l’ésser humà, a la polarització de la riquesa social i a l’alienació del subjecte. De fet, tal sistema no constitueix una economia, és a dir, un
subsistema al servei de les necessitats materials de
la societat (polis), sinó el que Aristòtil caracteritzava
com a crematística: la perversió de l’economia en
una maquinària per obtenir guanys a costa de les
majories.
Els principis de crematística i interès nacional, que
continuen determinant la dinàmica de les economies
capitalistes actuals, són responsables de la majoria
dels conflictes bèl·lics històrics i dels principals
mecanismes d’explotació colonials i neocolonials.
140
Pel mateix, no poden ser la base d’una economia
global que ha de proporcionar una qualitat de vida
adequada i la convivència pacífica per a tots els
éssers humans (6.000 milions), així com la protecció
corresponent de la naturalesa.
L’economia nacional mercantil serà reemplaçada, per
tant, per una economia solidària que descansi sobre
tres elements fonamentals: en el teoricoètic i matematicooperatiu sobre el valor objectiu del producte
(temps de treball requerit per a la seva producció) i el
principi d’intercanvi de valors equivalents; en el polític, al planejament democràtic de la producció i la
distribució mundials i, en el tècnic, en la computació
i la informàtica.
El descobriment de Peters no representa una teoria
acabada, sinó el principi teòric fonamental que regirà
la lògica de comportament socioeconòmic de la futura societat global real-democràtica. Per ser més precís, l’autor formula aquesta lògica per a una fase
avançada de la societat esmentada, quan la democràcia participativa domini el sistema mundial sencer.
El Nou Projecte Històric és part dels esforços i les iniciatives mundials destinats a unificar la comunitat de
víctimes del neoliberalisme global excloent, amb tots
aquells ciutadans que no volen ser còmplices d’una
societat global sense ètica. Per avançar aquest gran
corrent històric, es requereix l’esforç col·lectiu de
dones, homes, intel·lectuals, treballadors, camperols,
marginats, indígenes, cristians honestos i tot ciutadà
que vulgui participar en la tasca de construir una
societat mundial més justa i democràtica. Espero que
aquesta aportació serveixi per a tal finalitat.
Els palenques i Zumbí
dels Palmares
David Raimundo dos Santos
Per parlar de zumbí és necessari saber quelcom
delspalenques, sobretot del Palenque de los Palmares, on ell va lliurar la seva vida en la lluita per l’alliberament del seu poble.
Els amos de les plantacions hi mantenien els esclaus
valent-se de les més extremes violències. Als llibres
oficials d’història gairebé no es diu res de les lluites
contra l’esclavatge. Punts clau d’aquesta lluita, els
palenques es van estendre a tot el Brasil, durant tot
el temps que hi va haver esclavatge negre. Els palenques van ser espais de llibertat creats pels negres.
Als palenques es donava un tipus de societat diferent
de la nostra d’avui. Hi havia palenques de diverses
mides, i tenien relacions entre si. Tenien relacions
comercials amb diverses localitats. Els habitants dels
palenques conreaven arròs, fesols, mandioca, canya,
patates, llegums... Tenien horts amb diversos tipus
de fruites. Hi havia els qui tenien molt coneixement
de la metal·lúrgia, del ferro, amb tècniques portades
de l’Àfrica. Alguns palenques van tenir gran relleu,
com el Palenque de Ambrosio, a Minas Gerais. Va
arribar a tenir més de 10 mil habitants!
El Palenque de Palmares va resistir més de cent
anys. El seu origen és anterior a 1600, encara que no
se sap l’any exacte. A Palmares hi havia onze poblacions conegudes. Cada població tenia un cap, escollit per la seva força, intel·ligència i habilitat. Hi havia
lleis rigoroses, amb penes de mort per robatori,
homicidi, etc. El que els unia era el fet que tots lluitaven per la llibertat, contra tota forma d’opressió i
d’explotació.
La regió de Palmares va rebre aquest nom perquè
tenia gran quantitat de palmeres i bosc espès ple
d’animals perillosos. Tenia serres i precipicis. Hi ha
documents d’aquesta època que parlen de Palmares
com d’un vertader Estat negre. Els atacs i les persecucions van ser moltes. Totes les expedicions dels
colonitzadors van fracassar davant Palmares. Ganga
Zumba, un dels caps de Palmares, va ser vençut, fet
presoner i enverinat després de falses promeses
fetes pels colonitzadors.
Zumbí, nounat, va ser lliurat a un sacerdot, que el va
criar, el va fer escolà i li va ensenyar l’evangeli en llatí
i en portuguès. Zumbí va ser un profund admirador
de Jesús i de la seva proposta de vida. Als 15 anys
va fugir a Palmares, però va tornar algunes vegades
a Porto Calvo, on havia viscut, per visitar el sacerdot.
De molt jove, Zumbí ja va ser cap d’un dels poblats.
D’acord amb Ganga Zumba el 1678, Zumbí va passar a ser cap de les Fuerzas Armadas de Palmares.
Per a Zumbí, l’important no era ser lliure ell, sinó alliberar tots els negres encara esclaus.
Ganga Zumba, el cap del Quilombo que va antecedir
Zumbí, va ser traït pels portuguesos i els seus aliats.
Van assassinar els seus homes de confiança. Caps
com João Mulato Canhongo, Amaro i Gaspar van ser
degollats. Els altres van ser repartits com a esclaus
entre els grans propietaris de la regió. A Ganga
Zumba, el van enverinar.
El governador i fins el mateix rei de Portugal van
enviar missatges a Zumbí oferint-li perdó, llibertat i
terra per a ell i la seva família, si deposava les armes.
Zumbí mai no va acceptar un acord que perjudiqués
el seu poble. De 1670 a 1680 els portuguesos van fer
25 atacs als Palenques de Palmares. Els palenquenys rebutjaren victoriosos els 24 primers!!!
Domingo Jorge Velho, el bandeirante, humiliat pel
coratge de Zumbí, va descarregar la seva bogeria
degollant dos-cents indis. El 1692 el P. Antônio Vieira
escriu al Rei de Portugal dient-li que no hi havia pos-
sibilitat de negociar amb els palenquenys. L’únic que
es podia fer era destruir totalment el Palenque de
Palmares. Per a això Portugal va haver de muntar l’exèrcit més fort de tota la seva història colonial. Va
reunir cinc mil homes amb les armes més modernes
del món en aquell moment: els canons! Hi va haver
un gran combat, amb moltes morts dels dos bàndols.
El Palenque va ser destruït... pels canons.
En 1695, al bosc, Zumbí intentà reorganitzar l’exèrcit.
Va ser vist a Penedo (Alagoas, el Brasil) capitanejant
un grup, buscant armes i municions. Hi havia diversos grups de negres armats a la selva. Un d’ells era
comandat per Antônio Soares, que va ser capturat
pels bandeirantes paulistes. Aquests van atacar, i els
negres van resistir, estimant-se més morir abans que
rendir-se.
Així, el 20 de novembre de 1695 és assassinat
Zumbí. El seu cap va ser tallat i exposat a la plaça
pública, a Recife. Diversos palenquenys van ser a
Paraíba, on amb altres negres i indis van fundar el
Palenque Cumbe, molt combatiu, que va sobreviure
fins a 1731. D’altres es van dispersar per diverses
ciutats del Brasil portant aquest ideal. Les terres de
Palmares van ser dividides entre els amos de plantacions que havien finançat la batalla final.
El 1986, atenent a les reivindicacions de la comunitat
negra, les terres en les quals hi havia el Palenque de
Palmares, la Sierra da Barriga... van ser preses pel
Govern Federal, per crear-hi el MEMORIAL ZUMBÍ,
on el 20 de novembre de cada any realitzem commemoracions.
Per reflexionar:
a) Per què el sistema i el poder no deixen que
s’expliqui a les escoles la vertadera història del
poble negre?
b) “Un poble que no coneix la seva història és un
poble dominat”. “Gairebé el 70% del poble
afrodescendent no li agrada de ser considerat
negre”. Què penses d’això?
Paraula de Déu: Lucas 4, 16-21.
¿Quina relació faries entre aquesta Paraula de Déu i
la lluita del nostre poble afrodescendent, ahir i avui?
Fonts:
SANTOS, Joel Rufino dos; Zumbí, Ed. Moderna,
São Paulo, coleção “Grandes personagens da
Nossa História”, volume I, Abril Cultural SP
FREITAS, Décio; Palmares, a guerra dos escravos,
1984
CARNEIRO, Edison; O quilombo dos Palmares,
1985
Frente Nacional do Trabalho e GRUCON, Cadernos
de Formação, série “Negros”
141
Guatemala
Fitxers militars sobre segrestats
El Deute de la
solidaritat planetària
Carlos Iaquinandi Castro
L’AMI: La globalització inhumana
Proves documentals sobre l’assassinat de ciutadans
que figuren com a “desapareguts” a Guatemala, van
ser presentades per l’Associació Americana pel Progrés de les Ciències, els Arxius de la Seguretat
Nacional i l’oficina a Washington de l’organització
Human Rigths Watch. Kate Doyle, experta en temes
guatemalencs dels Arxius de la Seguretat Nacional,
va presentar un quadern d’anelles deteriorat. El
document conté una llista detallada de persones que
havien estat detingudes, torturades i després assassinades durant una de les campanyes repressives
contra esquerrans realitzada per una unitat militar
secreta guatemalenca.
Una de les seccions del quadern conté fitxes numerades de l’1 al 183, amb els noms del pres, data i lloc
de captura i un registre de les seves activitats considerades “subversives o sospitoses de ser-ho”. Al
final de cada fitxa, una línia descriu el destí del pres.
Segons indiquen els investigadors, més de 100 persones de la llista foren finalment assassinades. El
document “és la millor prova que haguem pogut trobar sobre l’estratègia calculada, deliberada, a sang
freda que van fer servir els militars per seleccionar les
persones una per una” va dir Kate Doyle, experta en
temes guatemalencs dels Arxius de la Seguretat
Nacional.
Sergio Ferrari
Desenes de persones que apareixen en el document
havien estat assenyalades per les organitzacions de
drets humans com a segrestades i desaparegudes.
Les dates registrades en el quadern coincideixen
amb les que figuren en les denúncies i habeas corpus
presentats.
Un dels casos aclarits és el del jove estudiant de
medicina, Omar Darío Vázquez, que va desaparèixer
l’abril de 1984, després d’haver estat citat, suposadament, per telèfon a una urgència mèdica. La seva
germana Lucrecia, que el buscà durant tots aquests
anys, va ser informada que, en el quadern, apareix el
nom i la foto del seu germà. S’hi explica que fou
detingut a la 7a avinguda de la Ciutat de Guatemala.
Nou dies més tard, el 6 de maig, fou assassinat. La
seva mort consta en una breu successió numèrica:
06-05-84:300. En el codi macabre d’aquesta unitat
repressiva, es va poder establir que “300” significa
que el presoner va ser assassinat.
Kate Doyle indicà que el quadern va ser comprat per
poc més de 2.000 dòlars a un militar guatemalenc de
baixa graduació.
142
El fracàs de l’Acord Multilateral d’Inversions (AMI) va
ser contundent però no estratègic. Si bé va ser retirat
en el segon semestre de 1998 de l’agenda de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE), la seva estratègia de fons perdura: el
projecte de les grans transnacionals és avançar, passant fins i tot sobre el cadàver dels Estats i la lògica
jurídica internacional, amb tal d’enfortir i estendre la
seva hegemonia mundial.
Si el primer intent va avortar per la mobilització contestatària d’amplis sectors socials, el segon part està
previst de produir-se en una altra forma, condicions
diferents i escenaris variables. El que apareix cada
vegada amb més claredat són els reduïts temps polítics per a aquest part. La intenció seria poder comptar ja al 2000 amb l’instrument primogènit del capital
transnacional.
En efecte, tal com anticipava Le Monde Diplomatique
a mitjan 1999, sigui entre EUA i Europa, sigui en el
marc de l’Organització Mundial de Comerç (OMC), es
persegueix l’objectiu major de desarmar qualsevol
obstacle que pugui limitar la “força del lliure mercat”.
Per als promotors és fonamental trobar mecanismes
que subordinin els estats i els pobles a l’expansió de
les multinacionals.
Les noves eines són el “Partenariado Económico Trasatlántico” (PET) i les iniciatives a l’interior de l’OMC,
que s’han volgut anomenar el “Cicle del Mil·lenni”
(Millenium Round) i que intenten aconseguir que en
algunes de les pròximes cimeres d’aquest organisme
s’obri la liberalització total del mercat.
A nivell del PET la tàctica és diferent que la que es va
emprar anteriorment. Ara consisteix en una negociació bilateral europeanord-americana, sobre la base
de recomanacions concretes de les grans empreses
(i la seva pròpia pressió d’acabdillar). Sense cap
boom mediàtic, aquesta negociació avança “seguint
la tàctica del salami”, com assenyalen analistes crítics, per no alertar l’opinió pública. És a dir, en una
dotzena de sectors claus, com ara productes industrials, serveis, mercats públics, propietat intel·lectual,
etc., es van establint Acords de Reconeixement Mutu
(ARM), que malgrat la seva aparença tècnica tenen
en realitat un clar substrat polític, i que busquen desarmar qualsevol marc proteccionista nacional o
regional.
La idea, a mitjà termini, consisteix a traslladar el PET
i els seus acords de reconeixement mutu al pla internacional, jugant, de fet, la carta de l’Organització
Mundial de Comerç, les seves iniciatives, el seu aparell, la seva representativitat, les seves cimeres i resolucions.
Però, de la mateixa manera que l’àmplia mobilització
ciutadana, planetària, va avortar l’AMI, nous senyals
de resistència continuen multiplicant-se en un escenari mundial on la polarització social creixent afavoreix el descontentament. Nombroses organitzacions,
xarxes i fòrums han protagonitzat també en el transcurs dels mesos passats, respostes noves que
enfronten la globalització transnacional i tendeixen a
multiplicar-se.
Sense pretendre esgotar un univers ric en participació alternativa, algunes d’aquestes iniciatives, ja es
presenten com a opcions sectorials importants.
L’Acció Mundial dels Pobles contra el lliurecanvi i
l’Organització Mundial del Comerç, per exemple, va
mobilitzar centenars de camperols hindús i de països
del Sud en una de les protestes més originals dels
últims temps. No és quotidià presenciar l’arribada a
Europa de mig miler de treballadors rurals del Sud,
circulant en caravana per una desena de països del
continent, obrint el debat i entonant la mobilització
ciutadana contra el neoliberalisme.
No menys intensa va resultar, també la mobilització
àmplia en el marc de Jubileu 2000, unint en una reivindicació planetària milions de firmes i participants
contra el deute extern del Sud. A mesura que van
anar transcorrent els mesos es van anar enfortint les
posicions d’exigir el no pagament del deute juntament amb el final dels reajustaments estructurals
receptats pel Fons Monetari Internacional (i les institucions financeres internacionals en el seu conjunt).
Deute i ajust, segons aquesta resposta popular massiva, són dues de cares de la mateixa moneda, inseparables i condemnables per igual.
La mobilització creixent contra la Cimera Econòmica
anual de Davos cada vegada passa menys desapercebuda. Sense oblidar l’enfortiment creixent d’ATTAC, vertader fenomen organitzatiu a Europa i una de
les opcions més compromeses amb una alternativa
planetària diferent.
És l’altra mundialització.
Action Mondiale des Peuples / 5 R. Samuel
Constant / 1205, Geneve / Suïssa / Fax: 41 22
3444731 / [email protected] / / Comitè d’Anul·lació
del Deute del Tercer Món / [email protected] /
http://users.skynet.be/cadtm
Carta dels U’wa
Nosaltres naixem sent fills de la terra...
Això no ho podem canviar els indis ni tampoc
el blanc (riowa)
Els U’WA han escollit l’Agenda llatinoamericana
per difondre al món aquesta carta a la humanitat
blanca.
L’Agenda l’acull i la proclama agraïda.
Més de mil vegades i de mil maneres diferents els
hem dit que la terra és la nostra mare, que no volem
ni podem vendre-la. Però el blanc sembla que no ho
ha entès: insisteix que cedim, venem o maltractem la
nostra terra, com si l’indi també fos persona de moltes paraules...
Nosaltres ens preguntem: és costum del blanc vendre la seva mare? No ho sabem! Però el que els
U’WA sí que sabem és que el blanc utilitza la mentida com si sentís gust per ella: sap enganyar, mata les
seves pròpies cries sense ni tan sols permetre que
els seus ulls vegin el sol, ni que el seu nas flairi l’herba; això és execrable, fins i tot per a un “salvatge”.
Sabem que el riowa ha posat preu a tot el que és viu,
fins i tot la mateixa pedra; comercia amb la seva pròpia sang i vol que nosaltres fem el mateix en els nostres territori sagrat amb ruiria, la sang de la terra que
ells anomenen petroli... Tot això és estrany als nostres costums. Tot ésser viu té sang: tot arbre, tot
vegetal, tot animal, la terra també, i aquesta sang de
la terra (ruiria, el petroli) és la que ens dóna força a
tots, plantes, animals i éssers humans.
Però nosaltres preguntem al riowa: com es posa preu
a la mare i quant és aquest preu? Ho preguntem, no
per desprendre’ns de la nostra, sinó per tractar d’entendre’l més a ell, perquè, després de tot, si l’ós és el
nostre germà, també ho és l’ésser humà blanc. Preguntem això, perquè creiem que ell, pel fet de ser
civilitzat, potser conegui una manera de posar preu a
la seva mare i vendre-la sense caure en la vergonya
en què cauria un primitiu. Perquè la terra que trepitgem no és només terra, és la pols dels nostres avantpassats; per això caminem descalços, per estar en
contacte amb ells.
Per a l’indi la terra és mare, per al blanc és enemiga.
Per a nosaltres, les seves criatures, són les nostres
germanes; per a ells són només mercaderia. El riowa
sent plaer amb la mort, deixa als camps i a les seves
ciutats tants homes estesos com arbres talats a la
selva. Nosaltres mai hem comès la insolència de violar esglésies i temples del riowa, però ells sí que han
vingut a profanar les nostres terres. Aleshores nosaltres preguntem: qui és salvatge?
El riowa ha enviat ocells gegants a la lluna (Siyora): a
ell li diem que l’estimi i la cuidi, que no pot anar per
143
l’univers fent a cada astre el que va fer a cada arbre
del bosc aquí a la terra. I preguntem als seus fills: qui
va fer el metall amb el qual es va construir cada
ploma que va cobrir el gran ocell? Qui va fer el combustible amb què es va alimentar? El riowa no ha
d’enganyar els seus fills ni mentir-los: ha d’ensenyar
que fins i tot per construir un món artificial l’ésser
humà necessita la mare terra... Per això, cal estimarla i cuidar-la...
L’ésser humà continua buscant ruiria (el petroli) i en
cada explosió que recorre la selva sentim la monstruosa petjada de la mort que ens persegueix a través de les nostres muntanyes. Aquest és el nostre
testament.
Al ritme que marxa el món, hi haurà un dia que l’ésser humà reemplaci les muntanyes del còndor per
muntanyes de diners. Aleshores, aquesta persona ja
no tindrà ningú per comprar-li res, i si hi hagués algú,
no tindria res per vendre-li. Quan arribi aquest dia, ja
serà massa tard perquè l’ésser humà mediti sobre
aquesta bogeria...
Totes les seves ofertes econòmiques sobre el que és
sagrat per a nosaltres -com la terra o la seva sangsón un insult per a les nostres oïdes i un suborn per
a les nostres creences. Aquest món Sira (Déu) i els
U’WA únicament l’administrem. Som tan sols una
corda del rodó teixit i de la ukua (motxilla sagrada per
carregar-hi coca), però el teixidor és Ell. Per això els
U’WA no podem cedir, maltractar ni vendre la terra ni
la seva sang, ni tampoc les seves criatures, perquè
aquests no són els principis del teixit.
Però el blanc no creu l’amo, explota i esclavitza a la
seva manera; això no està bé: trenca l’equilibri, trenca ukua. Si no podem vendre’ls el que no ens pertany, no s’apropiïn aleshores del que no poden comprar.
Alguns caps blancs s’han aterrit davant el seu poble
per la nostra decisió de suïcidi col·lectiu com a últim
recurs per defensar la nostra mare terra. Una vegada
més ens presenten com a salvatges. Ells busquen
confondre, busquen desacreditar. A tot el seu poble li
diem: l’U’WA es suïcida per la vida, el blanc es suïcida per monedes. Qui és salvatge?
La humiliació del blanc envers l’indi no té límits: no
solament no ens permet viure, també ens diu com
hem de morir... no ens van deixar elegir sobre la
vida... ara escollim, per tant, sobre la nostra mort.
Durant més de cinc segles hem cedit davant el blanc,
davant la seva cobdícia i les seves malalties, com la
riba cedeix en temps d’estiu, com el dia cedeix a la
nit... El riowa ens ha condemnat a viure com a
estranys en la nostra mateixa terra. Ens té acorralats
en llocs escarpats molt a prop de les penyes sagrades on el nostre cacic Güicaní i la seva tribu van saltar per salvar l’honor i la dignitat del nostre poble
davant l’avança ferotge de l’espanyol i del missioner.
Potser una vegada més l’ésser humà blanc viola les
144
lleis de Sira, les de la terra i fins i tot les seves pròpies lleis, però no podrà evadir mai la vergonya que
els seus fills sentiran pels pares que van marcir el planeta, el van dur a la seva extinció i van robar la terra
de l’indi; perquè al final de la freda, dolorosa i trista
nit, atziaga per al planeta i per a l’indi, la mateixa nit
que semblava tan perenne com l’herba, l’error de
l’ésser humà, serà tan gran que ni els seus propis fills
estaran disposats a seguir els seus passos, i serà
gràcies a ells, a aquests nous fills de la terra, com
començarà a entreveure’s l’ocàs del regne de l mort i
començarà a florir novament la vida... Perquè no hi
ha estius eterns, ni cap espècies que pugui imposarse per sobre de la vida mateixa...
Sempre que l’ésser humà actuï amb mala intenció,
tard o d’hora haurà de beure el verí de la seva pròpia
fel. Perquè no es pot tallar l’arbre sense que també
morin les fulles, i al pou de la vida ningú pot llençar
pedres sense trencar la quietud i l’equilibri de l’aigua.
Per això, quan els nostres llocs sagrats siguin envaïts
amb l’olor de l’home blanc, ja serà a prop la fi no
només de l’U’WA, sinó també el del riowa. Quan
aquest hagi exterminat la darrera tribu del planeta,
abans de començar a comptar els seus genocidis, li
serà més fàcil començar a comptar els seus darrers
dies. Quan aquests temps s’acostin, els ventres de
les seves filles no pariran cap fruit, i en les seves
vides cada vegada més curtes l’esperit dels seus fills
no coneixerà assossec. Quan arribi el temps en què
els indis es quedin sense terra, també els arbres es
quedaran sense fulles, i aleshores la humanitat es
preguntarà per què. Només molt pocs comprendran
que tot principi té la seva fi i tota fi el seu principi,
perquè a la vida no hi ha res solt, res que no estigui
lligat a les lleis de l’existència. La serp haurà de mossegar la seva pròpia cua per tancar així el seu cicle
de destrucció i mort. Perquè tot està entrellaçat com
la sendera enramada del mico.
Potser els U’WA puguem seguir el nostre camí. Aleshores, així com les aus fan els seus llargs viatges
sense res a coll, nosaltres continuarem cantant per
sostenir l’equilibri de la terra, no solament per a
nosaltres i els nostre fills, sinó també per a ell, perquè
també la necesssita. En el cor dels U’WA hi ha preocupació pel futur dels fills del blanc, tamt com pel
dels nostres, perquè sabem que quan els darrers
indis i les darreres selves caiguin, el destí dels seus
fills i el dels nostres serà un de sol.
Si els U’WA podem seguir el nostre camí no retindrem les aus que neixen i nien en el nostre territori;
elles podran visitar el seu germà blanc si ho volen.
Tampoc retindrem l’aire que neix a les nostres muntanyes; ell podrà seguir tonificant l’alegria dels nens
blancs i els nostres rius hauran de partir de les nostres terres tan nets com hi van arribar. Aleshores la
puresa dels rius parlarà als éssers humans del món
de sota de la puresa del nostre perdó.
La paraula viva de
Monsenyor Romero
Sant Romero d’Amèrica, Pastor i Màrtir nostre:
¡ningú no farà callar la teva última homilia!
Pere Casaldàliga
El 24 de març de 1980 Monsenyor Oscar Arnulfo
Romero, arquebisbe de San Salvador, era assassinat
mentre celebrava l’Eucaristia. Vint anys després, la
seva vida, mort i resurrecció continuen sent llum que
il·luminen els passos de molts creients al Déu de la
Vida, no només a El Salvador, ni únicament a Amèrica Llatina, sinó al món sencer. Bona mostra d’això
són els nombrosos Comitès Cristians de Solidaritat
“Oscar Romero” presents en gairebé tot el planeta.
Conscient de la importància de la conservació i difusió de la paraula i el testimoni de Monsenyor Romero, el SICSAL (Secretariat Internacional Cristià de
Solidaritat amb els Pobles d’Amèrica Llatina) patrocina un ambiciós projecte que permeti transmetre a les
generacions presents i futures el seu llegat, de manera que sigui accessible per al major nombre de persones possible.
Aquesta tasca s’ha emprès combinant l’aplicació de
les noves tecnologies, molt especialment d’Internet,
amb l’esforç voluntari i desinteressat (o només interessat en donar a conèixer la figura de Romero) de
diversos equips de treball en llocs tan dispars com
Euskal Herria, Aragó, El Salvador, Xile o EEUU,
comunicats i coordinats per mitjà del correu electrònic. Volem mostrar d’aquesta forma com sense grans
inversions i amb un cost molt reduït, poden abordarse en l’actualitat propostes de gran interès. Serveixi,
doncs, d’estímul aquest projecte per a iniciatives
futures a favor de la Causa del Regne.
La primera fase d’aquest projecte, la digitalització i
publicació a Internet de les homilies de Monsenyor
Romero, es troba ja bastant avançada. Si bé la digitalització està ja acabada, s’està procedint a la publicació progressiva, compassada al ritme del temps litúrgic. Les homilies són accessibles des de novembre de
1998 a les adreces http://servicioskoinonia/romero o
http://www.eusnet.org/koinonia/romero
La segona fase del projecte, actualment en marxa,
consisteix en la recuperació de la veu de Monsenyor
Romero, mitjançant la neteja, equalització i edició
digital de les seves homilies, gravades anteriorment
en cintes magnetofòniques.
Un altre dels objectius consisteix a elaborar una
recopilació, àmplia i variada, de dibuixos, testimonis,
oracions, poemes, materials pastorals, cants, etc., en
relació amb la figura de Romero.
I queden en espera altres iniciatives, com l’edició
d’un CD-ROM en el qual es recollirà una selecció d’aquest abundant material, un fòrum o trobada sobre
Monsenyor Romero, i d’altres que poden anar concretant-se en aquest vintè aniversari del seu martiri.
Per entrar en comunicació amb aquestes iniciatives i
enrolar-t’hi a treballar, pots dirigir-te a:
[email protected]
Esperem que aquest esforç sigui útil per als qui vivim
en l’esperit que ens va llegar Monsenyor Oscar A.
Romero, i agraïm la col·laboració de totes aquelles
persones i col·lectius que han fet possible dur a
terme aquesta tasca.
SICSAL (http://www.sicsal.org)
L’hora de l’ATTAC
S’estén per Amèrica Llatina aquest
moviment internacional alternatiu contra
la dictadura dels mercats financers
Antonio Martins
La història encara no ha acabat. Els mercats financers mouen un bilió i mig de dòlars per dia, però ni
per això les societats han de posar en mans d’aquests mercats el seu propi destí. Les turbulències
que sacsegen Amèrica Llatina no seran resoltes
transferint el control de les economies al FMI. Per no
creure en això, llatinoamericans que resisteixen al
neoliberalisme estan construint, en diverses parts del
continent, un moviment social nou. Es diu ATTAC. Va
néixer a França el 1997. No pretén substituir les organitzacions i partits populars que ja existeixen, sinó
estimular-los a fer el que moltes vegades la rutina
aclaparadora del dia a dia ens impedeix: estudiar en
profunditat la globalització i procurar les alternatives.
Iniciat el desembre de 1998, el moviment internacional ATTAC prova que és possible globalitzar el capital, però també la seva crítica; i que per les xarxes
electròniques de comunicació circula la rebel·lia, més
enllà de les ordres de compra d’accions i monedes.
El desembre del 97, quan el «pensament únic» procurava presentar la crisi econòmica internacional
com un fenomen restringit a l’Àsia, el diari Le Monde
Diplomatique va llançar un editorial d’alerta i una proposta. «La mundialització del capital financer –deia–
sotmet els pobles a un estat d’inseguretat generalitzada. El poder de les societats i dels estats –prosseguia– està sent buidat en favor d’un ‘estat supranacional’, els instruments del qual són el FMI, el BM i
l’organització Mundial del Comerç i l’OCDE.»
Per afrontar tal amenaça i evitar que «el món del pròxim segle es transformi en una selva en la qual els
depredadors facin la llei, els pobles haurien de trans145
formar «el desarmament del poder financer en un
objectiu cívic major». El primer pas per fer-ho seria
establir «la taxació de les rendes financeres». El diari
va recuperar una antiga proposta del nord-americà
James Tobin, premi nobel d’economia el 1972. Va
suggerir instruir un impost de 0’1% sobre les taxacions financeres internacionals. Servint-se d’estudis
de l’ONU, va calcular que l’import recaptat (prop de
166 mil milions de dòlars per any) seria suficient per
eliminar la misèria extrema a tot el planeta fins a l’inici del pròxim segle. I va anar més enllà: Per què no
crear, a escala planetària, l’organització no governamental «Acció per una Taxa Tobin de Suport als Ciutadans (ATTAC)»?
La primera resposta favorable va sorgir a França
mateix, on regna, des de la vaga general de 1995, un
ambient de desconfiança en relació amb el neoliberalisme i de simpatia a les idees de resistència. Centenars de lectors de Le Monde Diplomatique van
manifestar a través de cartes i missatges electrònics,
el seu suport a l’ATTAC. El juliol de 1998 l’associació
va ser llançada oficialment, amb suport polític i material dels moviments socials més actius. Un any després, va celebrar a París una primera trobada internacional, amb representants de més de 40 països. El
seu creixement és sorprenent.
A partir de finals del 97 l’escenari internacional no ha
cessat de modificar-se. Ningú no dubta ja que la crisi
financera internacional és greu, ni que les seves conseqüències són encara imprevisibles. Les nacions ja
atrapades per la fuga en massa de capitals sofreixen
una recessió dramàtica, desvaloració i donació del
patrimoni nacional, multiplicació de la desocupació i
de la misèria. En aquests països, és suficient demanar l’aplicació futura d’un impost suau sobre els
especuladors?
El moviment ATTAC pensa que la resposta és¡no! La
seva plataforma política inclou, més enllà de l’impost
d’una taxa als fluxos de capitals, un elenc d’objectius
entre els quals figuren: controlar l’especulació internacional, impedir la generalització dels fons de pensió (la previsió social privada), i donar suport a la reivindicació de l’anul·lació general del deute públic
dels països dependents i la utilització dels recursos
alliberats a favor de les poblacions i del desenvolupament sostenible, la qual cosa molts anomenen pagament del deute social i ecològic...
Disposat a acollir les diferents formes de resistència
al neoliberalisme, l’ATTAC va transformant-se a poc a
poc en un pol on bullen idees i experiències de lluita.
Aquesta convergència és més visible a través d’Internet. Grups voluntaris de treball, que reuneixen desenes de participants ja han traduït el web a Internet
de l’associació (www.attac. org) a sis idiomes (inclosos el castellà i el portuguès), i se n’estan fent cinc
més. És possible inscriure’s per participar en les
diverses llistes de discussió i rebre o enviar, per
146
correu electrònic, notícies i opinions que els «grans»
mitjans de comunicació no publiquen. L’any passat
van ser rellevants, per exemple, les campanyes per
l’anul·lació del deute extern dels països del tercer
món; les grans manifestacions europees contra la
desocupació o la guerra de l’OTAN; la marxa que els
camperols indis van organitzar per denunciar la
devastació social provocada per l’obertura del seu
país als productes agrícoles importats; les articulacions internacionals dels treballadors asiàtics contra
els reajustaments ordenats pel FMI i a favor del manteniment dels drets socials; les accions de moviments socials llatinoamericans com el Moviment dels
Sense Terra i l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament
Nacional.
A partir del principi de 1999, militants compromesos
amb la resistència al neoliberalisme han constituït els
primers nuclis de l’ATTAC a Amèrica Llatina. Al Brasil, on va començar primer, una sèrie de debats va
reunir, el març, a Bernard Cassen, director de Le
Monde Diplomatique, a personalitats lligades als
moviments socials (com Juan Pedro Stédile del MST)
i a la intel·lectualitat que es resisteix al «pensament
únic» (entre altres, el geògraf Milton Santos). Sis
mesos després, ja hi havia contactes en almenys uns
altres deu països.
Quin paper tindran els nuclis de l’ATTAC que es formin? Francisco Whitaker, secretari executiu de la
Comissió Brasilera de Justícia i Pau i primer propagador de l’ATTAC al Brasil, veu en les idees de l’associació força suficient per reencendre la vella flama.
Segons ell, el moviment pot ser un espai de participació política per a milers de brasilers que només
volen canviar el món i el país: no combaten mandats
parlamentaris, ni llocs a la direcció de partits o sindicats. Per complir aquest paper, els nuclis de l’ATTAC
hauran de transformar-se en centres de debat i irradiació d’idees que desafiïn el «nou ordre». En comptes de disputar-se espai amb altres moviments
socials, correspondria a l’associació relacionar-se
permanentment amb ells i cridar la seva atenció cap
a temes que, encara que oblidats enmig de les tasques quotidianes, són essencials per a la construcció
d’un projecte de societat alternatiu. Aquest objectiu
seria assolit més fàcilment si els nuclis també dialoguessin amb els intel·lectuals que mantenen, a part
d’una producció activa, un esperit crític.
En un moment en el qual els governs de gairebé tot
el continent apliquen alegrement retalls de despeses
socials, la privatització de les empreses públiques, la
transferència d’una parcel·la cada vegada major dels
pressupostos per als creditors dels deutes externs i
interns, cal aclarir que aquestes mesures no són
inevitables. Si els destins dels nostres països han
estat lligats als humors dels mercats financers, toca
a les nostres societats rescatar-los. No es tracta
d’una lluita vana. Juntament amb la crisi del neolibe-
ralisme, creix la resistència a aquest sistema que va
intentar resoldre els problemes de la humanitat promovent més desigualtat, en comptes de més justícia.
Si el progrés tecnològic notable dels últims anys és
una conquesta de tota la humanitat, els fruits de les
noves tècniques també han de pertànyer a tots, i no
a qui controla els diners.
Són somnis, per ara. Però, com diu una cançó brasilera, «el somni que es somnia junts és ja una realitat».
En una època en la qual els poderosos procuren dir
que tot té un preu, semblarà rara una invitació com a
aquesta, que proposa treball gratuït i agradable,
oportunitat de lluitar per una causa justa al costat de
gent agradable, ocupació per a les hores que la televisió ens roba.
Cal subratllar, tanmateix, que l’oferta no és per a
tothom. Per apuntar-s’hi és necessari creure que hi
ha vida més enllà del neoliberalisme.
Es tracta de reapropiar-nos del futur
del nostre món
Plataforma del
moviment internacional
ATTAC
Moviment internacional per al control
democràtic dels mercats financers i de
les seves institucions
La globalització financera agreuja la inseguretat econòmica i les desigualtats socials. Configura i rebaixa
les opcions dels pobles, les institucions democràtiques i els estats sobirans encarregats de l’interès
general. Els substitueix per lògiques estrictament
especulatives que expressen amb prou feines els
interessos de les empreses transnacionals i dels mercats financers.
En nom d’una transformació del món presentada
com una llei natural, els ciutadans i els seus representants veuen disputat el poder de decidir el seu
destí. Aquesta humiliació i impotència d’aquesta propicien l’avenç dels partits antidemocràtics. És urgent
detenir aquest procés, creant nous instruments de
regulació i de control, a nivell nacional, europeu i
internacional. L’experiència ja ha mostrat que els
governants no el faran sense que algú els doni el
coratge necessari. Afrontar el doble desafiament de
la implosió social i de la desesperança política exigeix per tant un desvetllament cívic i militant.
La llibertat total de circulació dels capitals, els paradisos fiscals i l’explosió del volum de transaccions
especulatives obliguen els estats a una cursa boja
per agradar als grans inversors. Més de 1.800
milions de dòlars van i vénen cada dia pels mercats
de canvi, a la recerca d’un lucre instantani, sense
relació amb l’estat de la producció i del comerç dels
béns i dels serveis. Aquest moviment té com a conseqüències el creixement permanent dels rendiments del capital -en perjudici dels rendiments del
treball-, la generalització de la precarietat social i
l’augment de la pobresa.
Les conseqüències socials són encara més greus als
països dependents, els països del Sud i de l’Est europeu, que són directament arrasats per la crisi financera i sotmesos als dictats dels plans de reajustament del FMI. El pagament dels deutes externs
obliga els governs a baixar fins al mínim els pressupostos dels serveis socials, i condemna les societats
al subdesenvolupament; les taxes d’interessos molt
més altes que als països més desenvolupats contribueixen a la destrucció de les empreses nacionals;
les mesures de privatització i desnacionalització salvatges es multipliquen per alliberar els recursos exigits pels inversors.
Per tot arreu, els drets socials adquirits estan sent
qüestionats. On hi ha un sistema de jubilació, els
assalariats són ara convidats a canviar-lo per un
mecanisme de previsió social privat que sotmet
encara més les seves pròpies empreses als imperatius del lucre immediat, amplia la zona d’influència de
l’esfera financera i convenç els ciutadans que es van
tornar obsoletes les relacions solidàries entre les
nacions, els pobles i les generacions, mentre la crisi
ecològica, al contrari, exigeix l’ampliació d’aquests
llaços de solidaritat. La desregulació assoleix el conjunt del mercat de treball, tenint com a conseqüència
la degradació de les condicions de treball, l’augment
de la precarietat i de la desocupació, i el desmantellament dels sistemes de protecció social.
Amb el pretext del desenvolupament econòmic i de
l’ocupació, els grans països no han renunciat a firmar
un Acord Multilateral sobre les Inversions (AMI), que,
si aconsegueix ser aprovat, donarà tots els drets als
inversors i que imposarà tots els deures als estats.
Davant la pressió de l’opinió pública i de la mobilització militant, aquests països van haver d’abandonar el
seu projecte de negociar aquest acord en l’àmbit de
l’OCDE, però la discussió pot ser represa en l’àmbit
de l’OMC. Alhora, els Estats Units, i també la Comissió Europea, prossegueixen la seva creuada lliurecanvista, estimulant la creació de noves zones desreglamentades, a nivell regional i internacional.
La major part dels engranatges d’aquesta màquina
de produir desigualtat, entre parts del món i al cor
mateix dels països desenvolupats, encara pot ser
aturada. L’argument de la fatalitat s’alimenta, molt
147
freqüentment, de la censura de la informació sobre
les alternatives. Les institucions financeres internacionals i els grans mitjans de comunicació (els propietaris de les quals són moltes vegades els beneficiaris de la globalització) van fer silenci sobre la
proposta de l’economista nord-americà James Tobin,
premi Nobel d’Economia, de gravar amb un impost
les transaccions especulatives als mercats de divises. Encara que fos només d’un 0’1%, la taxa Tobin
recaptaria prop de 100 mil milions de dòlars per any,
fonamentalment als països industrialitzats, on es
localitzen les grans places financeres. Aquesta suma
podria ser invertida en accions de lluita contra totes
les desigualtats, fins i tot les desigualtats entre els
sexes, en la promoció de l’educació i la salut pública
als països pobres, en la seguretat alimentària i el desenvolupament sostenible. Tal dispositiu es dóna en
una perspectiva clarament antiespeculativa i alimentaria les lògiques de resistència, restituiria la llibertat
d’acció als ciutadans i als estats, i sobretot, significaria que la política recupera la prioritat.
Amb aquest objectiu, els signataris es proposen participar o cooperar amb el moviment internacional
ATTAC, per debatre junts, produir i difondre informació i actuar en conjunt, tant en els seus respectius
països com a nivell regional i internacional. Aquestes
accions conjuntes apunten a:
- dificultar l’especulació internacional,
- posar un impost als rendiments del capital,
- castigar els paradisos fiscals,
- impedir la generació dels sistemes de previsió
social privada,
- promoure la transparència de les inversions en països dependents,
- establir un quadre legal per a les operacions bancàries i financeres que no penalitzi els consumidors i els
ciutadans (poden tenir un paper important en la fiscalització d’aquestes operacions els assalariats de
les institucions bancàries),
- donar suport a la reivindicació de l’anul·lació general del deute extern dels països dependents i la utilització dels recursos alliberats a favor dels pobles i del
desenvolupament sostenible, que molts anomenen
«pagament del deute social i ecològic».
En definitiva es tracta de:
- reconquerir els espais perduts per la democràcia en
benefici de l’esfera financera,
- oposar-se a qualsevol nou abandonament de la
sobirania dels estats amb el pretext del pretès «dret»
dels inversors i dels negociants,
- crear, a nivell mundial, un espai democràtic.
Es tracta, simplement, de reapropiar-nos, junts, del
futur del nostre món.
148
El crit dels exclosos
llatinoamericà
Luiz Bassegio
Assesor do Setor Pastoral Social, CNBB
El “Crit dels Exclosos” va tenir el seu origen al Brasil
el 1995, a partir de la Campanya de la Fraternitat de
la CNBB sobre el tema “Fraternitat i exclosos”.
Havent estat iniciat per les comissions pastorals de la
CNBB, es va convertir el 1996 en un projecte oficial
d’aquesta organització. Des de l’inici, tanmateix, va
comptar amb col·laboracions importants i fonamentals, que s’estan consolidant i ampliant en passar els
anys. Inspirat en el tema i els objectius de la 3a Setmana Social Brasilera i juntament amb la Campanya
Internacional Jubileu 2000, ha contribuït molt en el
rescat dels deutes socials i en el no pagament del
Deute Extern dels països pobres.
Construït de forma col·lectiva, va guanyant-se un
espai cada vegada major a mida que es consoliden
les col·laboracions. És un espai dels exclosos que
apunta a la necessitat d’un nou model de societat on
regni compartir, la justícia i la solidaritat. Sumant-se a
la 3a Setmana Social Brasilera, mostra que els
pobres, tinguts normalment com deutors, en veritat
són els creditors que han de cobrar moltes deutes
socials i històrics.
Des de 1998 s’està preparant el Crit del Exclosos Llatinoamericà en diversos països d’Amèrica Llatina.
L’esdeveniment va té els següents objectius:
-denunciar el model neoliberal excloent i inic que
amenaça i destrueix la vida i el medi ambient;
-enfortir la sobirania dels pobles i defensar la vida;
-rescatar els deutes socials.
Com a eixos orientadors del Crit es va establir que
fossin els següents: la realitat, el deute extern, les
desigualtats, l’opressió, la falta de democràcia i desocupació; l’aspiració a una vida amb justícia i llibertat, la pau amb dignitat, la democràcia i solidaritat, i
que el Crit sigui realitzat en tots els espais possibles,
involucrant articulacions i xarxes de lluites socials ja
existents.
Tractant de tenir una cobertura major, el Crit Llatinoamericà és un espai de discussió i de viabilitat a les
diverses iniciatives que lluiten pel no pagament del
deute extern dels països pobres, com per exemple,
la Campanya Internacional Jubileu 2000.
Troba suport, en aquest sentit, en el Papa Joan Pau
II, quan a la Tertio Millenio Adveniente diu: “així, en
l’esperit del Levític, els cristians hauran de fer-se
ressò de tots els pobres del món, proposant el Jubileu com un temps oportú per pensar en una reducció
consistent, si no fins i tot en el perdó total, del deute
internacional, que pesa sobre el destí de moltes
nacions” (TMA 51).
A tot això se suma també la declaració de Pere
Casaldàliga quan diu: “El moviment popular i els sectors compromesos de les esglésies... han declarat
que el deute extern és immoral, no es pot i no s’ha de
pagar, perquè ja va ser pagat”.
Per a l’any 2000, els països que van organitzar el Crit
Llatinoamericà estan organitzant el Crit Continental,
de les amèriques. ¡El farem junts!
1. Situació del Crit al Continent:
En general, tots els països d’Amèrica Llatina es van
proposar organitzar el Crit al propi país. Van iniciar la
preparació el juliol de 1998 els països següents: El
Brasil, l’Argentina, l’Equador, el Paraguai, Nicaragua,
Hondures, Mèxic i Perú. Espanya va iniciar la seva
preparació del Crit en suport al llatinoamericà, el mes
de març de 1999.
Per a contactes amb la coordinació del Crit dels
Exclosos llatinoamericà, dirigiu-vos a aquestes dues
adreces:
* [email protected] (secretaria del Crit al Brasil)
* [email protected] (secretaria a l’Equador).
2. Suggeriments sobre com organitzar el Crit
-Organitzar a cada país un equip nacional de coordinació àmplia, així com equips regionals o locals (la
qual cosa facilita la participació i el protagonisme
dels exclosos), involucrant moviments populars, sindicals, esglésies, ONG, entitats, etc.
-Centralitzar, en la mesura que es pugui, les informacions de cada país en una secretaria, utilitzant les
estructures existents d’alguna de les entitats.
-Incentivar la creativitat a partir de les exigències
majors de cada realitat local.
-Crear una xarxa d’articuladors locals, regionals, persones voluntàries disposades a contribuir ja sigui en
la realització local, o amb suggeriments per a la coordinació nacional.
-El dia del Crit, descentralitzar els actes, procurant
realitzar-lo en el major nombre possible de localitats,
facilitant així la participació dels exclosos.
-Contribuir financerament, en la mesura que es
pugui, perquè sigui una construcció col·lectiva a partir de la participació de tots.
-Ampliar sempre més les aliances, principalment
amb aquelles organitzacions lligades a les bases.
-Les banderes o reivindicacions locals han d’estar
articulades amb les més generals, les més àmplies
(articular el micro amb el macro).
-Partir sempre de la cultura local, prioritzant sempre
les formes de manifestació pròpies de cada lloc.
-El Crit és dels exclosos: són ells els que han de parlar; la simbologia i la creativitat han de parlar més alt
que els discursos.
3. Pàgina a Internet
Encara no la tenim; usem el correu electrònic de la
coordinació.
El dret a somniar
Eduardo Galeano
Qui sap com serà el món més enllà del 2000.
Tenim una única certesa: si encara estem aquí,
aleshores ja serem gent del segle passat, i, pitjor
encara, serem gent del mil·lenni passat.
No obstant això, encara que no puguem endevinar el
món que serà, bé que podem imaginar el que volem
que sigui. El dret a somniar no figura entre els trenta
drets humans que les Nacions Unides proclamaren a
finals de l’any 1948. Però si no fos per ell, i per les
aigües que dóna de beure, els altres drets es moririen
de set.
Delirem, doncs, una estoneta. El món, que va cap per
avall, es posarà dret:
En els carrers, els automòbils seran trepitjats pels
gossos.
L’aire estarà net dels verins de les màquines i no tindrà
més contaminació que la que surt de les pors humanes
i de les humanes passions.
La gent no serà manipulada per l’automòbil, ni serà
programada per la computadora, ni serà comprada pel
supermercat, ni serà mirada pel televisor.
El televisor deixarà de ser el membre més important de
la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora.
La gent treballarà per viure, en lloc de viure per treballar.
En cap país aniran a la presó els nois que es neguin a
fer el servei militar, sinó aquells que vulguin fer-lo.
Els economistes no diran nivell de vida al nivell de
consum ni diran qualitat de vida a la quantitat de coses.
Els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta
que les bullin vives.
Els historiadors no creuran que els països els encanta
ser envaïts.
Els polítics no creuran que als pobres els encanta
menjar promeses.
El món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó
contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més
remei que declarar-se en fallida per sempre més.
Ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d’indigestió.
Els nens del carrer no seran tractats com si fossin
deixalles, perquè no hi haurà nens al carrer.
Els nens rics no seran tractats com si fossin diners,
perquè no hi haurà nens rics.
L’educació no serà privilegi d’aquells que puguin pagarla.
La policia no serà la maledicció d’aquells que no puguin
comprar-la.
La justícia i la llibertat, germanes siameses
condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se,
ben unides, esquena amb esquena.
149
Una dona, negra, serà presidenta del Brasil, i una dona,
negra, serà presidenta dels Estats Units d’Amèrica. Una
dona índia governarà Guatemala, i una altra Perú.
A l’Argentina, les boges de la Plaza de Mayo seran
exemple de salut mental, perquè elles es negaren a
oblidar en els temps de l’amnèsia obligatòria.
La Santa Mare Església corregirà algunes errades de les
pedres de Moisès. El sisè manament ordenarà
«Festejaràs el cos». El novè, que desconfia del desig, el
declararà sagrat.
L’Església també dictarà un onzè manament, que se li
havia oblidat al Senyor: «Estimaràs a la Natura, de la
qual en formes part».
Tots els penitents seran celebrants, i no hi haurà nit que
no sigui viscuda com si fos l’última, ni dia que no sigui
viscut com si fos el primer.
Los nadies
Eduardo Galeano
Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadies con salir de pobres,
que algún mágico día
llueva de pronto la buena suerte,
que llueva a cántaros la buena suerte.
Pero la buena suerte no llueve ayer,
ni hoy, ni mañana, ni nunca,
ni en llovizna cae del cielo la buena suerte
por mucho que los nadies la llamen
y aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho,
o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie,
los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos,
los ninguneados,
corriendo la liebre,
muriendo la vida
jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal,
sino en la crónica roja
de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala
que los mata.
150
Pere Casaldàliga
Somien,
Molts somiem, Galeano,
Que tots els “nadies”
I les “nadies”
Siguin sempre estimats
Com a fills i filles
Del PareMare Déu;
Com a germans i germanes
D’un mateix fang novell,
Alè del mateix Esperit,
Sota un arc del cel
Multicolor.
En aquesta Casa
Una:
De nit, somni i lluna,
De dia, lluita i sol.
Que el mercat no sia
La “topia” del Món.
Que sigui la Utopia
L’amor!
Mentre existeixi algun “nadie”,
Tots serem “nadie”,
Sense excepció...
Guacaipuro Cuactemoc
cobra el deute d’Europa
Aquí jo, Gaucaipuro Cuactemoc, descendent dels qui
poblaren Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a
trobar aquells que la trobaren en fa cinc-cents. Aquí
doncs, ens trobem tots: sabem què som i en tenim
prou. Mai no tindrem cap altra cosa.
El germà duaner em demana un paper escrit amb
visat per poder descobrir aquells que em van descobrir. El germà usurer em demana el pagament d’un
Deute contret per Judes a qui mai no vaig autoritzar
a vendre’m. El germà picaplets europeu m’explica
que tot el Deute es paga amb interessos, encara que
sigui venent éssers humans i països sencers sense
demanar-los el consentiment. Ja vaig descobrint-los.
També jo puc reclamar interessos. Consta a l’Arxiu
d’Índies, rebut sobre rebut, signatura sobre signatura, que sols entre l’any 1503 i el 1660 van arribar a
Sanlúcar de Barrameda 185.000 quilos d’argent provinents d’Amèrica. Saqueig? No ho cregués pas jo,
perquè és pensar que els germans cristians falten al
seu setè manament. Espoliació? Que Tonantzin em
guardi de figurar-me que els europeus, igual que
Caim, maten i després neguen la sang del germà?
Genocidi? Això seria donar crèdit a calumniadors
com Bartolomé de las Casas, que qualifiquen la Trobada com a destrucció de les Índies, o a d’altres com
el doctor Pietri, que l’arrencada del capitalisme i de
l’actual civilització europea es degué a aquella inundació de metalls preciosos.
NO: els 185.000 quilos d’or i els 16 milions de quilos
d’argent han de ser considerats com el primer de
diversos préstecs amigables d’Amèrica per al desenvolupament d’Europa. El contrari seria pressuposar
crims de guerra, la qual cosa donaria dret no sols a
exigir-ne la devolució immediata sinó a indemnització
per danys i perjudicis. Prefereixo creure en la menys
ofensiva de les hipòtesis. Tan fabuloses exportacions
de capital no van ser res, són l’inici d’un Pla “Marshaltzuma” per garantir la reconstrucció de la bàrbara
Europa, arruïnada per les seves guerres contra els
cultes refinats musulmans, defensors de l’àlgebra, la
poligàmia, el bany quotidià i altres guanys superiors
de la civilització.
Per això podem preguntar-nos: han fet els germans
europeus un ús racional, responsable, o almenys
productiu, dels recursos tan generosament avançats
pel nostre Fons Indoamericà Internacional? Deplorem haver de dir que no. En el camp estratègic, els
van dilapidar en batalles de Lepanto, Armades Invencibles, Tercers Reichs i altres formes d’extermini
mutu, sense cap més resultat que acabar ocupats
per les tropes de l’OTAN. En el camp financer han
estat incapaços -després d’una moratòria de 500
anys- tant de cancel·lar capital i interessos, com d’independitzar-se de les rendes líquides, les matèries
primeres i l’energia barata que els exporta el Tercer
Món.
Aquest deplorable quadre corrobora l’afirmació de
Friedman segons la qual una economia subsidiària
mai no podrà funcionar. I ens obliga a reclamar-los pel seu bé- el pagament del capital i dels interessos
que tan generosament hem demorat tots aquests
segles. Dient això aclarim que no ens rebaixem a
cobrar-los les vils i sanguinàries taxes flotants d’interessos que oscil·len entre un 20% i un 30%, i que els
germans europeus cobren als pobles del Tercer Món.
Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos avançats, més el mòdic interès fix d’un 10%
anual acumulat durant els últims 300 anys.
151
El fenomen de les ONG
Quim Pla
Les ONG (organitzacions no governamentals) és un
fenomen que, en aquests darrers anys, s’ha universalitzat, s’ha magnificat i, en alguns aspectes, s’ha
deteriorat.
La globalització de l’economia o, si voleu, la implantació dels sistema econòmic neoliberal ha fet esclatar la precària realitat socioeconòmica que vivien
molts països pobres de feia anys. Empobrits per la
colonització i la consegüent explotació de les seves
matèries primes i la mà d’obra barata van arribar a
l’estadi més pregon de la misèria. Van obtenir la independència de la metròpoli quan ja estaven espoliats.
Van començar a dependre de l’ajuda exterior; i
aquesta els venia en forma de préstecs amb alts interessos i, sovint, amb l’obligació de comprar als creditors (moltes vegades armament). Aquest armament
ha servit per sostenir guerres fraticides i sagnants,
que han acabat de sumir els països en el caos i la
misèria, tant social i política com econòmica. Per
altra part, el deute extern ha anat augmentat fins a
límits insostenibles. I misèria crida misèria: malalties,
sequeres, catàstrofes... tot ha contribuït a empobrir,
encara més, els països pobres.
I això, que passa en els anomenats països del Tercer
Món, i que ha creat una línia entre l’opulència i la
misèria, en la línia nord-sud també s’ha produït,
encara que d’una manera diferent, als països rics.
Dins d’aquests països hi ha persones que viuen dins
d’una relativa comoditat i desenvolupament. I altres
persones -cada dia més- que ultrapassen els límits
de la misèria. A les nostres ciutats hom pot comprovar que hi ha quantitats immenses de marginats, tant
gent del país com immigrants, que viuen per sota
dels límits del que es pot anomenar vida digna.
És en aquest context que neix la mala consciència
davant d’aquesta situació, que divideix el món en
una minoria de rics i una majoria de pobres.
Ja fa uns quants anys que va néixer la campanya del
0’7% que anava encaminada a conscienciar els països rics perquè destinessin el 0’7% del seu producte
interior brut a ajudar els països pobres. Va costar
molt que aquesta campanya quallés. I a més sovint,
les ajudes que s’enviaven via oficial no arribaven al
seu destí o es destinaven simplement a pagar el
quantiosos interessos del deute extern. Va costar
anys fer entendre a molts països que donar un 0’7%
del seu producte interior brut per al Tercer Món era
de justícia.
I, a la vista de com funcionava aquesta ajuda (malament), la gent del carrer va començar a organitzar-se.
152
Van sorgir les ONG. Al darrere d’algunes hi havia institucions fortes, amb experiència i capacitat de convocatòria, com els Jesuïtes o Càrites (parlo de casa
nostra). Algunes d’aquestes institucions ja feia anys
que funcionaven, com és el cas d’Amnistia Internacional. Els professionals també es van organitzar: es
van crear Metges Sense Fronteres, Metges del Món...
Paral.lelament també es van crear organismes d’aquest tipus a nivells més populars. Els conflictes en
el món anaven augmentant i, consegüentment, les
necessitats. La idea de solidariatat s’anava estenent,
cada dia més, entre capes més amples de la població. I els organismes públics es veien cada vegada
més empesos a donar resposta a aquesta pressió
popular. Ajuntaments i altres organismes públics van
finançar projectes destinats a ser realitzats en països
del Tercer Món.
Amb tot això arribem al boom de les ONG. Milers i
milers de persones comencen a moure’s i organitzarse per fer arribar ajudes concretes a molts països.
Algunes, amb resultats molt espectaculars, comptabilitzats en llargs informes.
Però al moment d’arribar al boom de les ONG, també
comencen a plantejar-se els primers qüestionaments
a la seva actuació. Sense amagar que s’ha fet grans
passos endavant i que la consciència social ha augmentat, hom es pregunta si això no és res més que
un pegat que pretén tapar les nafres del nostre sistema socioeconomic. Cada vegada es veu més clar
que la solució del problema no resideix en l’ajuda que
puguem donar, sinó en el mateix sistema que proporciona aquesta ajuda (el sistema que ha creat el problema és el sistema que ha de solucionar-lo, o directament o indirectament).
Es tracta de saber si tots plegats (parlo sobretot als
qui ens diem solidaris) estem disposats a compartir
la riquesa mundial i abstenir-nos dels resultats d’alguns avenços per preservar l’equilibri ecològic.
Ens hem acostumat a viure d’una manera concreta,
amb unes comoditats concretes. I no sé si realment
estem gaire disposats a renunciar-hi. Per altra part,
poder disfrutar de les comoditats del món desenvolupat depèn del treball i el guany que produeix el fet
de poder treballar. Això es torna cada dia més conflictiu, cosa que va ampliant els nivells de pobresa al
món desenvolupat.
Estem davant d’una situació que es preveu insostenible. Tot això farà crisi? Com serà aquesta crisi? Es
veu propera?
Són preguntes que surten, i que els entesos hauran
d’anar responent.
La solidaritat en els
ajuntaments
Joan Surroca
Konrad Lorenz, el cèlebre naturalista austríac, deia
que la baula, tant de temps cercada, entre l’animal i
la persona autènticament humana som nosaltres
mateixos. En tenim una bona prova llegint les informacions i repassant les xifres que aquesta mateixa
Agenda Llatinoamericana recull any darrere any. Descobrim que malgrat el progrés científic i tècnic no
hem estat capaços de trobar una organització sociopolítica que salvi de la fam una part important de la
humanitat. Per vergonya nostra sabem planificar a la
perfecció guerres destructores i no ens veiem amb
cor, per exemple, de posar remei al caos educatiu.
És cert que el moviment solidari organitzat ha crescut
molt darrerament i ho ha fet no solament en quantitat
sinó en diversitat. Les necessitats són tantes i arreu
que una mateixa persona no pot atendre ni dedicarse a tot. Hem de celebrar, doncs, que en el camp de
la solidaritat es treballi també amb una certa especialització. Centrar-se en un dels problemes, en una
àrea geogràfica, etc. no ha de significar indiferència
envers cap tipus de tropell, sigui on sigui. És obligació nostra que, al marge de les motivacions personals per col·laborar en les tasques solidàries, es gaudeixi d’una visió global a fi d’optimitzar al màxim les
energies.
Un dels debats més recurrents és el de si cal estar
tan atent i pendent de les necessitats llunyanes, per
exemple llatinoamericanes, sabent que hi ha tanta
feina solidària ben a prop nostre. Aquest és un fals
dilema que cal explicar una i altra vegada. Les situacions injustes tenen un mateix punt de partida en
aquest món globalitzat. La solidaritat s’ha de fer present arreu. Hem de ser solidaris amb persones de
països llunyans que passen extrema necessitat i no
podem deixar de ser sensibles al sofriment més proper perquè, encara que en general no revesteixi la
gravetat d’altres llocs del planeta, la misèria quan
està voltada d’opulència és més grotesca, més ofensiva.
Són perfectament compatibles, i fins i tot convenients, la coexistència de diverses maneres de treball
cooperatiu. Un punt ha de ser comú a tots els solidaris: la voluntat de reflexionar, de debatre, d’estudiar
les causes de les injustícies. Aquesta actitud és la
que garanteix que, independentment del grau de
maduració de cadascú, s’arribi a un acord: les causes de la misèria tenen l’arrel en el cor de les persones. Ni el clima, ni les cultures, ni els estralls naturals
expliquen per si sols el veritable caos actual. És la
duresa dels cors la que evita la mirada de l’altre. És
la covardia que ens paralitza. És la mandra i la por el
que ens frena a dir les coses pel seu nom.
En un moment que aparentment tot és tan bonic algú
ha de posar el dit a la llaga i exposar-se a ser mal vist
o a comprometre el seu futur. El neoliberalisme afalaga l’egoisme, aplaudeix I’individualisme més eixorc,
el guany és el fi... El que tenim no ens serveix per
construir un món just i en pau i no actuarem bé si
paral·lelament a tasques de solidaritat directes no
cerquem, amb més o menys mesura, un canvi que
faciliti unes noves relacions polítiques, econòmiques,
culturals i de valors. Tan necessari és descobrir qui
ens necessita per donar-li un cop de mà com encertar la nostra denúncia i els nostres atacs als malvats
que esclafen. Encara més: hem de tenir propostes
alternatives capaces de substituir el desgavell actual.
Sembla que això ho oblidem massa sovint.
La solidaritat que ajuda econòmicament atenua
alguns sofriments, però no aconsegueix, per si sola,
reduir les creixents distàncies internacionals i internes dels països. Les noves tecnologies i la globalització no fan més que accentuar les distàncies. Heus
aquí la conveniència, la necessitat, que una part dels
esforços solidaris vagin dirigits a modificar el rumb
desenfrenat economicista de la nostra cultura.
Aquesta és la raó per la qual la Coordinadora d’ONG
de les Comarques Gironines i de l’Alt Maresme va
acordar un treball prop dels ajuntaments, tot aprofitant les eleccions del passat mes de juny.
Esva redactar un manifest en el qual es feien diverses
consideracions sobre situacions de marginació personals i col·lectives i es confiava que des dels
governs locals es podia vetllar per la cohesió social.
S’animava als diferents partits i grups candidats a la
representació municipal a incloure els temes que afavoreixen la cultura de la solidaritat en els seus programes. En resum, es convidava a tenir en compte
cinc punts. Primer: impulsar mecanismes de participació ciutadana; segon: fomentar la reflexió sobre
valors; tercer: fer créixer la consciència sobre sostenibilitat; quart: afavorir el desenvolupament humà
integral dels conciutadans i fomentar la solidaritat
entre els membres d’un municipi atenent la pluralitat
de procedències, gèneres i desnivells econòmics o
d’oportunitats i cinquè: treballar per fomentar unes
relacions justes i equitatives entre els països del Nord
i els del Sud.
En la mateixa línia es proposava que cada ajuntament nomenés una regidora o un regidor de solidaritat i cooperació. La Coordinadora posa al servei dels
municipis una comissió que té cura del seguiment de
la solidaritat municipal i de donar suport informatiu i
logístic sobre els temes dels cinc punts esmentats. A
ningú escapa que és un programa ambiciós, però
l’important és que hi ha hagut una reorientació de la
direcció de la solidaritat. Fer passos vers la nova fita
dependrà de la capacitat d’engrescar persones a
153
cada municipi on es vulguin obtenir resultats reeixits.
Ningú ha parlat de grans canvis immediats. El bo és
que en plans municipals podem aconseguir uns positius efectes multiplicadors.
La cultura de la solidaritat municipal no pot quedar
reduïda a aprovar un percentatge del pressupost a
temes de cooperació. Es necessita una actitud molt
més activa per part d’alcaldes i regidors a fi de fer
possible la presència d’un veritable esperit solidari a
cada poble, vila i ciutat de Catalunya. Cal anar creant
una xarxa de gent a dins i a fora de les corporacions
municipals que estigui disposada a organitzar actes
per sensibilitzar, defensar projectes capaços de
generar la participació d’àmplies capes de ciutadans,
portar arreu la reflexió i el debat sobre els valors,
fomentar les trobades entre veïns que afavoreixin la
convivència i crear un clima de sensibilitat social que
vagi més enllà de les estretes fronteres municipals.
Una sola persona que pateixi injustament, sigui al lloc
que sigui del planeta, trenca l’harmonia de les nostres vides locals.
Els deutes en el món
del treball
Treball i discriminació: què cal fer?
David Raimundo dos Santos, Brasil
1. Introducció
La història de la humanitat sempre ha estat plena de
discriminacions, variant, únicament, la seva manera de
manifestar-se. En canvi, els danys que han provocat
en la convivència social han estat constants i violents,
i han tingut com a víctimes predilectes els més petits,
els més febles i els més indefensos, tant pel que fa a
l’aspecte físic com a una consciència poc formada. Si
volem un tercer mil·lenni més just i fratern, caldrà que
reflexionem seriosament sobre els reptes del món
laboral, i que ens preguntem què cal fer.
2. Formes de discriminació
a) Contra els deficients físics
Al nostre país, al Brasil, va ser necessari crear una llei
que obligués el Govern a pagar un salari mínim a
totes les persones que patissin una deficiència física
que els impedís treballar. Encara avui dia, un gran
nombre de deficients físics no gaudeixen d’aquest
benefici.
b) Contra les dones
Segons l’IBGE/90, el sou mitjà nacional de la dona és
l’equivalent a 3,6 sous mínims mensuals, mentre que
154
el sou mitjà de l’home és de 6,3 salaris mínims mensuals. Si comparem el salari mitjà mensual de la dona
blanca (3,56) amb el de les dones afrodescendents
(1,7) veurem que la dona treballadora negra pateix
dos tipus de discriminacions. El 1995, l’Organització
de les Nacions Unides, utilitzant aquestse dades,
presentà una moció a través de la UNESCO, mitjançant la qual condemnava el Brasil.
c) Contra l’home afrodescendent
Si la mitjana salarial nacional de l’home blanc és de
6,7 salaris mínims, la de l’home afrodescendent és
de 2,9 sous mínims. Això ens demostra fins a quin
punt la societat brasilera mai no s’ha preocupat de
combatre un mal que començà amb l’esclavitud i que
continuarà actuant a la societat fins que no es creïn
polítiques públiques per combatre les conseqüències
que deixà l’esclavitud.
d) Contra els pobres
El Govern Federal, basant-se en el principi constitucional segons el qual l’Estat, a través dels seus policies civils i militars, té la noble missió de protegir els
ciutadans (i no pas de matar-los!), va indemnitzar els
parents de totes les persones que havien estat
assassinades durant el règim militar que s’instaurà al
Brasil el 1964. La gran majoria dels que foren assassinats eren blancs i de classe mitjana alta. A la presó
de Carandirú, a Sao Paulo, la policia va matar 111
presos. Caldrà que ens preguntem si el Govern està
indemnitzant els parants d’aquests presos assassinats. Tots ells eren afrodescendents i pobres.
e) Masclisme i racisme
És evident que el Brasil és un país estructuralment
masclista. La dona és tractada com a ciutadana de
segona categoria. Pel que fa a l’àmbit dels partits
polítics, fou necessari reunir i obligar els diputats
federals a formular una llei que determinés que tots
els partits polítics tinguessin com a mínim un 30% de
dones en els càrrecs electius. Aquesta llei tingué
unes conseqüències espectaculars. El 1992, al Brasil
només hi havia 171 alcaldesses. El 1996, any en què
entrà en vigor aquesta llei, hi havia 300 alcaldesses!
Per tant: presa de consciència, organització i lluita
són les tres actituds fonamentals que cal prendre per
fer valer els nostres drets. Seguim l’exemple de les
dones.
Tornem a la qüestió salarial i comparem la mitjana
salarial dela dona blanca amb la mitjana salarial de
l’home afrodescendent. Quina conclusió en traiem?
És veritat. Malgrat el violent masclisme que impera a
la societat brasilera, quan la qüestió és de tipus
racial, el masclisme ens dóna unes dades de violència encara més altes: la mitjana salarial del treballador afrodescendent.
3. La qüestió racial: vergonya nacional
Per saber si el Brasil està millorant o no, només cal
que analitzem les dades dels indicadors socials a
partir de les xifres que parlen del poble afrodescendent. Per exemple:
1) entre els exclosos pel sistema econòmic, social i
polític implantat al Brasil, el 81% són afrodescendents (DataFolha/96);
2) entre els infants afrodescendents de la franja compresa entre els 10 i els 14 anys, el 21% ja estan treballant, la qual cosa els obliga a deixar els estudis en
segon terme;
3) d’acord amb l’estudi de recerca dut a terme pel
Nucli d’Estudis de Població dela UNICAMP a través
de la investigadora Estela García de Cunha, la taxa
de mortalitat infantil dels infants afrodescendents
brasilers el 1980 era un 21% superior a la dels nens
blancs. El 1990, aquesta diferència va augmentar fins
a un 40% i, l’última investigació realitzada el 1996
(publicada el novembre de 1998) va revelar que la
mortalitat infantil entre els nens afrodescendents va
augmenar fins a un 67% amb relació als nens blancs.
4) segons DataFolha/95, la població afrodescendent
suposa el 59% de la població brasilera. Si al Brasil no
es practiqués la segregació racial, el 59% dels afrodescendents haurien d’estar a les universitats brasileres. Però, en realitat, aquest percentatge no supera
el 5%.
4. Què cal fer?
Creiem que el poder de Déu es manifesta en la conscienciació de les persones. Aquest és el primer pas
que s’espera dels treballadors veritablement conscients. Tirar endavant aquests temes, compartir amb
d’altres persones treballadores, ser multiplicadors
del despertar de les consciències. Aquest és el pas
determinant, i el primer que cal fer. Una consciència
clara i convençuda és com la fe: mou muntanyes!
El segon pas és organitzar-se a partir dels més petits
i al costat dels més petits. No podem quedar-nos
esperant que la solució vingui dels que estan a dalt.
Un dels exemples positius d’organització és el que
ens ofereix el pre-vestibular per a negres i mancats.
Va iniciar-se a Rio de Janeiro el 1993, i avui ja compta amb més de 75 nuclis en funcionament a la Baixada, a les perifèries de les ciutats i als barris de favelas. Els professors són voluntaris de la mateixa
comunitat, i l’espai físic també. No hi ha dependència dels grans, i la mateixa comunitat planta i en
recull els fruits: més de dos mil joves estan estudiant
a les universitats públiques o particulars mitjançant
borses d’estudis.
I el tercer pas és tirar endavant el treball, donant-hi
prioritat, tenint fe. Si no tenim fe i no donem prioritat
a la feina, difícilment podrem obtenir victòries.
155
2001
Pàtria gran
i Pàtria mundial
Atent sempre al Vent
i sotjador dels signes del dia i de la nit,
rebel a tota gàbia,
fill de les muntanyes sense fronteres,
brúixola d’horitzons redimits,
¡quetzal, ànima d’Amèrica!
Des de la teva identitat irrenunciable
estens les plomes verdes
de totes les teves antenes
a la mundialitat alliberadora,
¡la de tots, tan nostra!
Pere Casaldàliga
A manera d’introducció fraterna
La nostra mundialitat
Pere Casaldàliga
La gran novetat, doncs, de l’Agenda aquest primer any
d’un nou mil·lenni és que l’Agenda Llatinoamericana
vol esdevenir mundial. No per oportunisme, sinó per
respondre “als signes dels temps”. La qual cosa és
una ordre del propi Jesús de Natzaret i és el dictamen
de qualsevol sociologia que vulgui respectar la realitat;
aquesta famosa, ineludible, dura potser, però santa
realitat, que ens condiciona i ens possibilita.
El món s’està unificant. Per a bé i per a mal. Desgraciadament, pel poder dels diners i de les armes i per
la submissió de la política a aquests dos poders -que
de fet són un sol poder, en mans de molt pocs-,
aquesta unitat mundial és neoliberal, de mercat, de
privilegi per a la minoria dels senyors del món i d’exclusió per a la immensa majoria.
A Amèrica Llatina hem repetit, sobretot a les hores
més decisives, que o ens salvàvem continentalment
o continentalment ens enfonsàvem. Ara s’ha de dir,
amb un realisme que no pot desmentir a l’esperança,
que o ens salvem mundialment o mundialment ens
enfonsem. Ningú, cap país, pot salvar-se aïlladament. Avui més que mai no som illes. El món ja és la
nostra circumstància: jo sóc jo i el món.
Evidentment, la nostra Agenda no donarà suport a la
mundialització neoliberal. Per a nosaltres, homes i
dones, aquesta mundialització de mercat, de consumisme, de privilegi, d’exclusió, és un signe dels
temps al revés; s’ha de tornar-lo del dret (que no a la
dreta, precisament).
L’Agenda continuarà sent llatinoamericana, però
mundial també. Oberta al món, sobretot al germà tercer món i al primer món solidari, des de la terra i l’ànima de la Nostra Amèrica.
El propòsit de l’Agenda sempre ha estat llatinoamericanitzar-nos més, assumint i propagant les Causes
profundes de la nostra Llatinoafroameríndia. Sense
romanticismes, però amb tota la poesia, tant més
necessària com més crítica és l’hora. Sense renunciar als paradigmes irrenunciables, que avui creiem
més vàlids que mai, perquè avui s’imposen una contestació i un compromís més radicals i més universals. Continuarem llatinoamericanitzat-nos així.
La llatinoamericanitat de la nostra Agenda ha consistit sobretot a abraçar les Causes profundes d’aquesta terra i aquestes gents que reconeixem com una
sola Pàtria Gran, una i plural al mateix temps en les
seves riqueses naturals i en la seva prodigalitat
humana i en la seva història de martiris, aixecaments
i esperances.
Aquestes Causes profundes guiaran també l’esperit
de la Llatinoamericana-Mundial. Les Grans Causes
de la Humanitat, en última i en primera instància.
Aquests substantius majors dels quals s’omplen la
boca mentidera fins i tot els polítics i les institucions
més cínics: la Terra, l’Aigua, l’Aliment, la Salut, l’Educació, la Llibertat, la Pau, la Democràcia (una altra
Democràcia, una altra!), tots els Drets Humans i els
Drets dels Pobles, la Vida, en fi.
En la defensa d’aquestes causes la nostra Agenda,
han destacat sempre també els subjectes prioritaris,
tant perquè multisecularment a Amèrica Llatina i al
Món han estat marginats, com perquè estan emergint
amb un protagonisme exuberant i revolucionador: la
Dona, els Pobles Indígenes, el Poble Negre, els Moviments Populars...
D’aquesta mundialitat entesa així, se n’haurà de fer
una actitud, un hàbit; una virtut, pastada de consciència, ascesi, entusiasme, solidaritat.
Partirem sempre del nostre “lloc” i de la nostra
“memòria”. Creiem que radicar-se en la pròpia realitat quotidiana és la millor manera de llançar-se a un
horitzó mundial i a una neorevolució històrica. El lloc
i la memòria, ben viscuts, nodreixen les arrels i
ensenyen. Amèrica Llatina ha après molt al llarg d’aquests cinc segles de colonialismes, dependències i
oligarquies, i al llarg dels milers d’anys que Abya Yala
porta d’existència i de somnis.
No creiem en les fronteres, encara que defensem
tenaçment les identitats. Tota frontera pot reduir-se a
un límit d’obstrucció, però pot fer-se també un pont
d’avançada. L’Agenda Llatinoamericana ha cantat
constantment amb molts tons i tossuderia la utopia
incontenible.
Les Grans Causes de la Humanitat són per a nosaltres també Causes divines. Creiem en el Déu de la
Vida, Pare-Mare de tota la família humana, en el seu
cor maternal macroecumènic, en totes les Religions i
més enllà de totes elles.
Déu i la Vida, d’altra banda, són les dues referències
més universals que bateguen en l’entranya de la
humanitat.
El desafiament d’aquesta altra mundialització, que es
presenta a la Humanitat que no vulgui suïcidar-se i a
totes les seves institucions, es presenta molt urgentment a totes les Religions. Predicar, practicar, celebrar l’altra mundialitat haurà de ser el gran servei de
les Religions en aquesta hora. Assumint per a això,
com a llei profunda, com a “culte agradable” al Déu
Viu, les grans Causes de la Filla Humana de Déu.
Parlant d’una d’aquestes causes més emergents,
escrivia el poeta García Lorca: “El dia en el qual la
gana hagi estat extirpada de la terra, hi haurà una
gran explosió espiritual, com el món mai no l’ha vist”.
Glossant a Berdiaeff, podem dir amb tota raó que
aquestes Grans Causes de la Humanitat són un pro159
blema teològic per a totes les Religions. Moltes veus
autoritzades repeteixen últimament que només la
unió de les Religions, convergint en la proclamació i
a la implementació d’aquestes Grans Causes, pot
salvar del caos la Humanitat i la Terra.
Per a les Esglésies cristianes, que acaben de celebrar els 2000 anys de la vinguda del Salvador Jesús
de Natzaret, aquesta opció és pur evangeli: de conversió, de testimoni, de bona notícia d’alliberament.
A Natzaret precisament, el 5 de gener de 1964, Pau
VI exhortava a la concòrdia i a la justícia invocant el
“Profeta de totes les Causes Justes”, Jesús, el
debel·lador dels murs de separació, “la nostra Pau”.
Continuarem essent, doncs, Agenda -memòria, utopia, acció- Llatinoamericana; però abraçant la fraterna Humanitat sencera, a la recerca d’una veritable
mundialitat. A cada racó de casa i en qualsevol vereda del Continent sabrem veure i assumir el Món com
la nostra Casa Gran, com el nostre camí comú.
Des de la Pàtria Gran a la Pàtria Major, aquesta és la
consigna de la Llatinoamericana-Mundial’2001.
Com hem de
representar el món?
Montserrat Terradas i Batlle
El nou segle ens presenta nous reptes i estem vivint
una etapa de mundialització que es fa evident a
diversos nivells. Ens hem d’acostumar a pensar a
escala planetària i hi ha una eina bàsica per fer-ho
que és el mapamundi. I com en qualsevol tema ens
hem de qüestionar el model vigent i ens hem de plantejar si ja ens està bé així o si hi ha altres maneres de
representar el món que no transmetin una imatge tan
centrada en el nostre petit món occidental i europeu.
Tot i que aparentment sembla una qüestió tècnica
senzilla en realitat la representació del món en un
mapamundi és una qüestió força complexa i hi ha
diverses maneres d’enfocar el problema i de resoldre’l.
La terra és rodona: com la representem? Actualment tothom sap que la terra és una mena d’esfera i
òbviament la millor representació que se’n pot fer és
mitjançant un globus terraqüi perquè és una reproducció fidel i exacta que només altera la dimensió
real, perquè la redueix, però a escala constant, en la
mateixa proporció. El globus terraqüi manté totes les
propietats de la terra excepte la mida: les distàncies
relatives, els angles i les formes, les àrees i les direccions, però presenta diversos inconvenients: és un
160
instrument difícil de reproduir, amb una mirada no el
podem abastar tot i l’hem d’anar girant, és car, incòmode, poc portable i poc reproduïble. Per això, ja des
de fa segles que la humanitat ha intentat representar
la terra -quan ja se sabia rodona- en un pla. Però
representar una superfície que realment és esfèrica
damunt d’un pla és un exercici impossible de resoldre sense deformacions: és matemàtica i geomètricament impossible i per tant, tots els mapes tenen
algun tipus de deformacions.
El conjunt de processos que serveixen per transformar una superfície esfèrica en una de plana és el que
s’anomena projecció cartogràfica i en resum és concreta en una xarxa ordenada de paral·lels i meridians
que s’utilitza com a base per fer un mapa damunt
d’un pla. Però així com un globus només altera la
mida real de la terra però l’escala (la proporció de
reducció) és constant en tot el globus, no hi ha cap
projecció que pugui mantenir l’escala constant en tot
el mapa ni totes les propietats reals de la terra. Totes
les projeccions cartogràfiques alteren l’escala i, a
més, alguna altra de les seves propietats geomètriques bàsiques: la superfície, els angles, les distàncies o les direccions.
Actualment es coneixen un miler llarg de projeccions
però resumint molt, podem dir que hi ha dos grups
bàsics segons les propietats que conserven millor:
les projeccions conformes o ortomòrfiques que són
les que mantenen més els angles (i per tant les formes) i que són les més correctes per representar
moviments (cartes de navegació marítima i aèria,
mapes meteorològics, etc.); i les projeccions equivalents que són les que mantenen la relació superficial
dels territoris representats tot permetent la comparació de superfícies i que són les més indicades per fer
mapes generals, per comparar àrees i per fer-nos una
idea correcta del pes de cada regió, per representar
distribució de fenòmens humans i de densitats, etc.
Òbviament les propietats de conformitat i d’equivalència són incompatibles i per tant, els planisferis que
mantenen les formes distorsionen les superfícies i
viceversa. A més hi ha encara dues propietats més
que cal analitzar sempre com queden alterades en
les projeccions: la distància i la direcció. Per tant, no
podem dir que una projecció és la millor perquè no
n’hi ha cap que mantingui totes les propietats del
globus i totes presenten algun tipus de distorsió.
Hem de ser conscients, però, que l’elecció d’una
projecció cartogràfica no és neutra sinó que té implicacions ideològiques perquè incideix directament en
la idea que ens anem fent del nostre món: per tant,
val la pena parlar de dues de les més conegudes i
analitzar-les.
La projecció de Mercator: Una de les primeres projeccions que ja va incloure el nou món va ser creada
per Gerardus Mercator, cartògraf i matemàtic fla-
menc, que el 1569 va idear una projecció per respondre a les necessitats d’aquell moment: per poder-se
orientar tot navegant, marcar les línies de rumb
correctament i arribar al destí desitjat. La seva xarxa
representa els meridians com a línies rectes verticals
equidistants, però els paral·lels són línies horitzontals
que es van separant més a mesura que s’allunyen de
l’Equador. Per tant, és una projecció conforme que
manté les formes però que distorsiona les superfícies, sobretot a mesura que ens allunyem de l’Equador: a 60° de latitud nord i sud l’escala ja és el doble
que la de l’Equador i a 80°, l’escala ha augmentat
aproximadament unes 6 vegades i els pols no es
poden representar perquè sortirien representats a
l’infinit.
La projecció de Mercator té però una gran virtut perquè aconsegueix que qualsevol línia recta que uneixi
dos punts en qualsevol direcció, sigui una línia d’orientació constant, la línia de rumb real entre aquests
dos punts i això és indispensable per a la navegació.
De fet, és l’única projecció coneguda que té aquesta
característica i per això es va fer tan famosa entre els
navegants. Malgrat les crítiques actuals, la projecció
de Mercator és una bona projecció si només s’hagués fet servir per navegar. El problema és que, de
fet, ha estat l’única en què s’han basat tots els mapamundis que hem conegut fins fa ben pocs anys i així,
la nostra imatge mental del món s’ha anat forjant
segons les distorsions que aquesta projecció presenta. Aquest mapamundi augmenta molt la superfície
del primer món, en especial la de bona part d’Europa, Grenlàndia i Amèrica del Nord i en canvi, minimitza molt el pes real del tercer món perquè a més de la
deformació de les superfícies, té l’Equador desplaçat
donant molta més importància visual a l’hemisferi
nord. Per tant, no es pot utilitzar per representar la
distribució geogràfica mundial de fenòmens, ni per
mesurar distàncies, ni per fer-se una idea real de la
distribució dels oceans ni de la separació real entre
les terres del nord d’Amèrica, Àsia i Europa que en
realitat són molt properes. En canvi, és una bona projecció per representar direccions: vents, corrents
marins, isòbares, etc.
La projecció de Peters: Arno Peters, historiador i
publicista alemany, va publicar el 1974 un mapamundi amb la finalitat de corregir les distorsions habituals
de les superfícies tot mantenint la fidelitat de l’eix
nord-sud i la fidelitat de la posició real respecte de
l’Equador per brindar una bona orientació. Ell també
va desenvolupar la seva projecció amb una xarxa
ortogonal en la qual els paral·lels i els meridians són
línies horitzontals i verticals respectivament.
Aquesta projecció és equivalent i per això qualsevol
regió geogràfica (continent, regió, oceà, etc.) ocupa
proporcionalment la mateixa superfície que ocupa en
el món real i així es pot copsar l’extensió real de cada
zona. Però això comporta deformacions en els
angles i per tant, en les formes. El mapamundi de
Peters respecta força les formes de les zones temperades, que són les més densament poblades, però la
zona equatorial i els territoris que queden entre els
paral·lels situats a 60° i els pols presenten distorsions
importants de forma, distorsions que són el preu
inevitable de mantenir l’equivalència de la superfície
en un planisferi. És doncs una bona projecció per
representar densitats, distribució geogràfica i pes
real de fenòmens humans, però no es pot utilitzar per
fer mapes on les direccions i les distàncies siguin
importants (mapes de carreteres, mapes meteorològics, etc.).
És un bon exercici comparar la nostra percepció
mental de la mida de diverses regions i anar-la comparant després amb les mides reals observades
directament damunt d’un globus i damunt de planisferis fets a partir de diferents projeccions. En destaquem alguns exemples amb il·lustracions del mateix
Peters, però en podem trobar molts més si passem
una estona fent aquest exercici.
A manera de conclusió: Hem insistit en què cada
vegada més necessitem tenir una imatge del món i
hem vist que l’única representació que no deforma
cap de les propietats de la terra és el globus terraqüi,
però també hem constatat la necessitat i els avantatges d’utilitzar un planisferi. Llavors hem d’escollir
aquell que sigui més correcte segons la finalitat que
li volem donar. Si busquem una nova imatge geogràfica del món que respecti la igualtat de tots els
pobles, que reflecteixi la veritable importància dels
pobles del nord i del sud i que trenqui la consciència
eurocèntrica del món; si volem representar els fenòmens mundials respectant el pes de cada país,
poble, cultura o religió, la tria del planisferi de Peters
és una bona opció, sempre i quan siguem conscients
de les deformacions que com tota projecció presenta. De fet, diversos organismes de les Nacions Unides com Unicef, Unidep, etc. demanen que s’utilitzi
per a mapes temàtics. Ens hem d’acostumar a la lectura crítica de la informació que ens arriba i tots, institucions i persones, hauríem de potenciar l’ús d’eines que siguin vàlides per estendre la consciència
que tots som diferents però que aquesta diferència
és una riquesa en ella mateixa i que ningú, ni cap persona ni cap poble ni cap cultura ni cap religió té cap
dret a sentir-se superior als altres. El respecte mutu i
l’acceptació oberta de les diferències és l’únic camí
que ens pot portar a una solidaritat real entre les persones i els pobles i a treballar per un nou món més
just i més solidari.
161
Anàlisi de conjuntura
d’Amèrica Llatina
José Comblin, Paraiba, Brasil
Continuem en nit fosca. Tanmateix, comencen a aparèixer alguns llums que podrien anunciar nous temps;
alguns llums, només. Vegem.
En els últims dos o tres anys ja comencen a sorgir
dubtes al món dels dominadors. Comencen a no
confiar tant en el sistema que han imposat al món
sencer, comencen a adonar-se que tota la seva política, orientada i dirigida durant aquesta última dècada pel Fons Monetari Internacional, pel govern d’EUA
i per les grans entitats financeres porta veritablement
a un fracàs que pot amenaçar l’estabilitat de tota l’economia mundial. Comencen a témer. Com se sap,
les revolucions succeeixen quan el poder dominador
comença a dubtar de si mateix, a dividir-se i a buscar
alternatives per poder restaurar el seu poder; en realitat amb això només manifesta la seva debilitat, i és
en aquesta situació quan finalment es dóna la possibilitat que els pobles puguin manifestar-se...
En aquests últims anys ja hi ha dubtes en l’FMI, al
Banc Mundial, fins i tot al govern d’EUA. A la famosa
reunió de Davos, a Suïssa, on es reuneixen tots els
grans dirigents de l’economia mundial, comencen
també a dubtar; és a dir, comencen a veure el que
nosaltres hem vist i dit durant aquests últims 10 anys.
D’altra banda, també comencen a aparèixer forces
de resistència contra la dominació dels poders econòmics i financers d’aquesta última dècada. Algú ha
dit que “el nou mil·lenni va començar a Seattle”, el
desembre de 1999. Sigui com sigui, almenys va ser
un gran senyal. Després van produir-ser també altres
grans manifestacions a Washington. Són un tipus de
manifestacions que suposen la mobilització de milers
de moviments, de grups, d’ONG... que representen
una immensa diversitat de sectors de la societat. I
està apareixent aquesta força d’oposició sobretot al
primer món. El tercer món -fins ara, encara- està tan
desarticulat que no participa gaire en aquest moviment. Però, per descomptat, un cop que aquestes
portes s’obrin, s’animarà a ajuntar-s’hi i a integrars’hi amb tota la seva vitalitat en aquestes lluites.
Quant a les grans masses populars, hi ha senyals
d’un desvetllament, però la màquina de poder és
encara tan forta, que aconsegueix imposar-s’hi i
mantenir-ne la passivitat. Un dels senyals més negatius en aquest sentit va ser el suport que el candidat
de la dreta a la presidència de Xile, Joaquín Lavín, va
rebre de les masses populars en les últimes eleccions: va aconseguir el 49% dels vots, cosa que
suposa que una gran porció dels pobres, de les masses populars, ha estat seduïda per la seva propagan162
da. I això encara és massa freqüent allà on hi ha eleccions. Es deu al fet que no hi ha hagut educació ni
promoció popular suficient; la misèria, la preocupació
pel pa de cada dia va créixer tant que la formació crítica no es va poder desenvolupar, i moltes persones
voten, accepten qualsevol candidat que els ofereixi
un simple petit avantatge material immediat.
Les esquerres actualment estan dividides: les que es
van integrar dins del sistema democràtic i les que es
neguen a entrar en aquest sistema i busquen camins
fora de les estructures polítiques institucionalitzades.
Les esquerres integrades no aconsegueixen condicions suficients per realitzar el seu programa, i més
aviat entren en la dinàmica de les institucions anomenades democràtiques, que estan fetes per mantenir
l’estatus quo, la situació establerta. Difícilment un congrés permetrà un canvi; és molt difícil que una majoria
aconsegueixi des d’allà canvis profunds, seriosos.
Quan s’entra en el sistema, en el joc dels partits, s’entra en una dinàmica extraordinàriament complexa, en
un sistema que pot estar manipulat, manegat pels
poderosos, pel poder executiu... i al final no s’aconsegueix res. A més, és molt difícil que els partits d’esquerra aconsegueixin una majoria, ja sigui per elegir el president, ja sigui per multiplicar el nombre de diputats, o
membres dels congressos. De manera que les esquerres, per exemple a Mèxic, perden, no estan avançant;
més aviat estan fent passos per a enrere. Va haver-hi
una gran esperança quan Cuahutémoc Cárdenas va
ser elegit alcalde del DF de Mèxic. Després d’alguns
anys es constata que el problema era tan difícil, tan
complex... I que, a més, amb l’oposició del govern
federal, poca cosa es podia fer, de manera que la seva
presència al front de la capital ha servit més aviat per
desprestigiar el partit i l’esquerra.
És veritat que a Xile el nou president és socialista,
però els partits socialistes a Xile han hagut de fer tantes concessions al sistema neoliberal establert que el
seu socialisme ja gairebé no es pot reconèixer, i poc
es pot esperar d’ells en concret. Als altres països, els
partits d’esquerra, o bé són insignificants, o bé són
tan minoritaris com a Brasil, i poc poden fer. És veritat que a Uruguai gairebé van assolir la majoria, però
és una excepció al Continent.
Al costat d’això han aparegut altres moviments
polítics que reprenen els temes tradicionals de les
esquerres, però no estan integrats al sistema i més
aviat creuen que poden ser més eficaços fora del sistema establert, i que transformar-se en partit polític
seria una trampa en la qual no volen caure. Això
passa, naturalment, amb el moviment zapatista a
Mèxic, que aparentment està estabilitzat o neutralitzat, però corren rumors que el seu influx estaria estenent-se per tot el país. A Brasil el Movimiento de los
Sin Tierra (MST) està pujant, i s’està constituint en la
principal força d’oposició, fins i tot comença a inspi-
rar temor als governants. Aquests moviments volen
desestabilitzar el sistema, utilitzant sobretot les grans
manifestacions, que obliguen als mitjans de comunicació a mostrar la seva existència, mostrar els seus
programes. La TV va on hi ha pertorbació; on hi ha
esdeveniments insòlits, on hi ha violència... Dóna a
conèixer el que passa, i el primer pas per a la conscienciaó d’un poble és saber el que passa, saber que
una cosa existeix, que existeix una oposició. Usant
llavors la influència de la televisió, dels mitjans de
comunicació, i trobant gran suport en altres moviments del món, moviments com l’MST constitueixen
una amenaça per al poder establert.
Continuant amb el tema, hi ha també altres forces
d’oposició: per exemple, els moviments indígenes,
que també preparen i proposen un model alternatiu
de societat, un model que sempre s’inspira en alguna forma de socialisme.
Hi ha, doncs, una nova esquerra que s’està aixecant, articulant-se, però principalment fora dels partits tradicionals, fins i tot fora del Partit dels Treballadors, que a Brasil només té 20 anys, però que ja es
va integrar molt en el sistema, cosa que limita moltíssim la seva actuació. A nivell local, a nivell d’alcaldies, de poder regional... s’ha pogut dur a terme realitzacions, de vegades notables, que preparen
l’avenir; així per exemple en diverses alcaldies a Brasil. A Mèxic, tanmateix, no han tingut gaire èxit.
Com podran moure, convèncer les masses populars? Com podran desarticular el projecte establert?
Aquest serà justament el programa de la primera
dècada del segle XXI.
Què pot passar llavors als anys que vénen ara? Hi
haurà explosions socials?
D’explosions socials ja n’hi ha, de moment, en tots
els països andins, tots ells actualment inestables,
profundament pertorbats, amb governs molt precaris, molt contestats, molt discutits, i amb indefinició,
sense projecte clar per a l’avenir. Hi ha una multiplicació de conflictes a Colòmbia, Perú, Equador, Bolívia, Veneçuela... Tots aquests governs són actualment inestables i hi ha manifestacions constants,
permanents, que permeten de preveure que pot ocórrer en qualsevol moment una explosió més gran. A
Equador, gairebé, ja s’hauria pogut produir o una
guerra civil, o el començament d’una nova guerrilla, o
l’adveniment d’un govern populista esquerrà, si
haguessin tingut més suport per part de militars
importants; una part dels oficials de l’exèrcit van
entrar en el moviment, la qual cosa ja és un senyal; si
haguessin aconseguit dividir les forces armades...
Sens dubte que això debilita molt el govern establert.
En resum, doncs, les explosions socials ja són presents o en preparació immediata en tota la zona
andina; lamentablement, semblen inevitables pel
camí que anem.
Es poden preveure en altres països? Bé, a Mèxic, si
el PRI perd les eleccions serà l’inici d’un període d’inestabilitat, perquè el PRI podria desintegrar-se, això
alliberaria moltes forces socials que fins ara estan
controlades pel PRI; és poc probable que el govern
de Fox, el PA, pugui donar satisfacció a les masses
populars. Llavors sense la resistència d’un PRI, ara
molt debilitat, poden molt probablement produir-se
moviments socials i explosions a Mèxic.
Amèrica Central està de moment en un temps de
descans de totes les violències passades...
Però a Brasil ha començat una època de pertorbació
l’any 2000: ja en els primers mesos l’MST ha aconseguit agitar una mica tota la nació, provocant una
reacció molt dura per part del govern, senyal de debilitat i de preocupació.
Hi pot haver explosions socials en diverses regions
del Continent. És que la dècada dels 90 va ser triomfalista: els nous dirigents neoliberals eren optimistes,
van prometre el paradís, estaven convençuts que les
receptes neoliberals portarien el seu poble al paradís... i ara també estan constatant que no és així. El
sistema establert no està ja tan segur de si mateix, i
si no està tan segur de si mateix no tindrà tanta força
per reprimir els moviments que es manifesten. Llavors, segurament, la primera dècada del segle XXI
resultarà més pertorbada que l’última dècada del
segle anterior. En la dècada dels 90, les forces populars estaven totalment aixafades i tota reacció pràcticament aniquilada, però aquesta primera dècada
anuncia un canvi: pertorbació, explosió? Sí, probablement conflictes, violències...
Serà que l’esquerra clàssica, els partits d’esquerra
aprofitaran la situació i assoliran el poder gràcies a
aquestes explosions socials? No és gaire probable.
Apareixeran noves tendències, noves forces, nous
liderats. Els líders de les esquerres tradicionals ja
estan molt desgastats, i la seva estabilitat és molt
disminuïda. A Xile, que és el país més estable, que
sembla tenir cert equilibri, és possible que Ricardo
Lagos sigui capaç de mantenir una certa estabilitat,
però als altres països res d’això està garantit. Els partits de l’esquerra clàssica s’han integrat i adaptat al
sistema anomenat democràtic que s’ha establert en
l’anomenada redemocratització d’AL. Això els resta
iniciativa, imaginació, capacitat de risc i també creativitat per proposar models nous de societat.
Hauran d’aparèixer nous liderats. És molt probable
que, com a Veneçuela, apareguin líders populistes,
aquests líders que no se sap si són d’esquerra o de
dreta però que aconsegueixen monopolitzar les
esperances populars. El que va passar amb Hugo
Chávez es repetirà en diversos països.
És a dir: tots estan buscant nous líders, noves forces
polítiques, noves figures, i de manera particular estan
buscant un “salvador de la Pàtria”. A Chile Joaquín
163
Lavín es va presentar com a tal: no tenia partit polític, no tenia passat, no tenia compromís amb ningú,
era la mera encarnació de poble xilè, és a dir, tots els
trets característics d’un líder populista. En realitat ell
representava a la vella i tradicional dreta xilena, les
grans famílies tradicionals, però amb una màquina de
propaganda molt estudiada i ben muntada va saber
presentar-se com un veritable “salvador de la Pàtria”.
En altres països falta el candidat, però pot aparèixer
en qualsevol moment...
Equador seria el primer país disponible: allà pot aparèixer una figura carismàtica que aconsegueixi, cridar
l’atenció i orientar totes les forces populars que volen
un canvi, tal com ja va passar a Veneçuela.
A Colòmbia pot passar una cosa semblant, després
de tantes desil·lusions, tantes derrotes de tots els
presidents successius i de la desconfiança que gran
part del poble sent cap al sistema.
Pot aparèixer un salvador de la Pàtria a Brasil?
També, sí, pot aparèixer. Està creixent el sentiment
de la ineficiència, de la ineficàcia del sistema democràtic. I és una desil·lusió molt molt profunda, alimentada fins i tot per tota la classe intel·lectual. Els
escàndols són cada vegada més escandalosos,
sempre més repugnants, provoquen i augmenten el
sentiment de ràbia i impotència... En aquesta situació
de desigs de canvi, si es presenta un “salvador de la
Pàtria” podrà rebre el suport unànime de les classes
populars. Podria ser un salvador nascut l’MST? No,
és impossible; però pot aparèixer des d’un altre sector de la societat. Tanmateix, en l’actualitat la major
probabilitat és que aparegui des de l’MST...
Als altres països andins... a Paraguai per exemple, un
salvador de la Pàtria podria ser rebut i acollit amb
entusiasme en qualsevol moment. Argentina serà
més estable? Potser, per tenir també un poble més
alfabetitzat, lletrat, desenvolupat intel·lectualment,
però el Menemisme ha provocat molta desil·lusió i no
hi ha gaire esperança que el nou president pugui
donar satisfacció a les aspiracions populars i treure a
Argentina de la profunda misèria en què està actualment. Mèxic és una incògnita: clar que ni Cárdenas ni
Fox són el salvador de la Pàtria, però si no aconsegueixen cap resultat, en el cas de la victòria del PRI
sí que pot aparèixer una figura carismàtica que aconsegueixi mobilitzar de nou totes les forces populars
que puguin ressuscitar a l’entorn d’un cert nacionalisme (el nacionalisme gairebé ha desaparegut, fins i
tot el sentiment nacional ha estat aixafat per la integració total dels neoliberals en el sistema dels Estats
Units, a l’”imperi americà”, però podria ressuscitar i
constituir, llavors, una força de suport per a qualsevol
“salvador de la Pàtria”).
Què es pot fer en aquestes circumstàncies? Bé, una
cosa que sempre és necessària és que tots podem
actuar a nivell local. Una nova societat, una alternati164
va social haurà d’encarnar-se sempre en les estructures de la vida diària. Bona part d’aquesta alternativa ja
depèn de la vida municipal, de la ciutat, del barri... Llavors, hi ha una cosa que es pot fer per preparar noves
estructures. Per exemple: tractant d’alliberar les institucions locals. Fundant noves institucions locals que
puguin ser lliures de la immensa corrupció que s’ha
difós en l’última dècada. Formant i preparant persones
honestes, capacitades, que prenguin iniciatives i que
puguin millorar la condició local dels barris, de les ciutats... Les alcaldies, quan són ben conduïdes, poden
millorar bastant la situació.
Pel que fa a preparar la dinàmica nacional, la
reconstitució de la nació, sí que hem “d’acompanyar
la història”, i a veure què passa... No és gaire probable que persones comunes i corrents siguin capaces
de provocar esdeveniments tan forts que puguin
canviar el rumb de la societat. Però una vegada que
alguna cosa es perfila o es presenta, ve el moment de
l’acció, la participació o no participació, la contestació... Canvia la constel·lació de les forces i llavors
s’ha de definir una posició per participar. Potser s’obriran més espais per a moviments populars, més
espais per a altres sistemes de producció basats en
les petites i mitjanes empreses... En fi, tot això obrirà
perspectives, però és difícil preveure-ho ara.
Els cristians han de participar en els moviments
paral·lels il·legals o semiil·legals? És una qüestió que
cadascú, cada grup haurà d’examinar i resoldre: s’hi
ha de participar, no s’hi ha de participar? Per inclinació, els catòlics tendeixen a integrar-se a les institucions legals oficials, als partits polítics; tanmateix, si
es constata la ineficiència dels partits polítics, es
planteja la qüestió de participar en altres moviments.
Aquesta pregunta ja s’havia fet fa 30 anys quan van
aparèixer els moviments guerrillers violents i llavors
va haver-hi diverses respostes, però la immensa
majoria dels catòlics no es van integrar. Ara la qüestió és diferent perquè no es tracta de moviments
armats i amb la pretensió de conquerir el poder; són
moviments més complexos que coneixen millor les
seves limitacions i no pretendran derrotar militarment
els exèrcits nacionals. Però actuen de forma alternativa, no per la participació en l’elaboració de lleis i
decrets, sinó exercint pressions per desestabilitzar el
sistema establert i empènyer noves forces polítiques.
Seran moviments que no proposen explícitament la
violència, encara que en determinats moments estiguin de fet implicats en situacions violentes.
Quina ha de ser la participació dels cristians en
aquest moviment? No es poden donar normes generals perquè cada cas serà particular, i aquest desafiament per als catòlics sempre existeix. Fins ara la
jerarquia tendeix sempre a insistir que els catòlics
formin grups específics, propis, d’acció social pròpia,
específica, no integrada dins del moviment de conjunt perquè temen la corrupció dels moviments alter-
natius, temen l’absorció, temen que la pressió exercida pels moviments d’oposició sigui tan forta que la
identitat cristiana desaparegui.
Tots aquests corrents existeixen, sens dubte, però
d’altra banda, els moviments purament catòlics no
tenen absolutament cap força política. Llavors neix el
desafiament, que en forma general, els laics hauran
de decidir ells mateixos. És probable que la jerarquia
no hi intervingui gaire, es quedarà més aviat passiva
i silenciosa esperant el resultat de les pertorbacions,
dels canvis socials, però sense voler intervenir en
forma activa, i sense fer propostes actives, o proposant alguna cosa a un nivell conceptual, tan abstracte que no significarà res. Llavors en aquestes circumstàncies que s’aproximen, nosaltres no hem ni
podem crear o elaborar tot un programa de transformació social -no tenim la força per a això-, però haurem de definir-nos i escollir un rumb quan apareguin
tots els moviments que s’esperen, tota la pertorbació
que s’espera, els nous líders, els nous moviments
que apareixeran.
Tot i que encara és de nit…
Ja és matinada!
Balanç després d’una dècada
José María Vigil, Panamà
Una dècada ja és distància suficient per permetre’s
aventurar un judici o una visió de conjunt sobre el
temps transcorregut. En començar el nou segle,
quin balanç operatiu podem fer de la passada
dècada?
A) UNS POCS LLUMS COMENCEN A CLAREJAR:
• No hi ha tal “final de la història”. Tot just proclamat, arribà al seu propi final. Ni Fukuyama hi creu,
jutjant pels seus últims escrits. No s’ha de gastar la
mínima energia a discutir sobre això. Potser va ser
una humorada, o almenys va ser un “humor involuntari”. Avui ja seria un ridícul evident insistir-hi.
Vam fer bé de no doblegar-nos a semblant heretgia
sociohistòrica. Malgrat tot el que tots ens deien,
érem en el cert quan no volíem acceptar aquesta proclamació bombejada del final de la història. Teníem
dins una font de veritat, “al nostre propi pou”, que
ens feia estar segurs de la falsedat d’una proclamació semblant, “com si estiguéssim veient l’invisible”.
No ens en penedim.
• El projecte popular no va fracassar: va ser sufocat. El temps ha diluït les màscares i ha sedimentat
les evidències. Només els que encara estan deprimits malaltissament es continuen autoculpant,
creient que va ser equivocat o prometeic l’intent de
construir l’alliberament de la Nostra Amèrica, o que
tal intent “va fracassar” per la seva pròpia invalidesa.
Com si potser s’hagués esfondrat com un castell de
cartes, sense que ningú el toqués. Com si no hagués
hagut de suportar 30 anys de “terrorisme d’Estat
exercit pels exèrcits nacionals” -que van trair d’aquesta manera els seus pobles, instrumentalitzats
per les elits. Com si no haguessin estat 30 anys de
persecució de l’imperi i de la seva CIA contra els
millors líders dels nostres pobles, els millors esperits
militants, les desenes de milers de morts i de desapareguts, els poblets arrasat, el genocidi establert...
No creiem en el “déu de la guerra”, el déu que veneren els que creuen que qui guanya la guerra és el que
tenia raó. La raó de la força va atropellar la força de
la raó, i avui estem reconciliant-nos amb aquesta
estimada força de la raó que sempre ens va inspirar.
Aixequin el cap i l’autoestima els deprimits: orgullosament ens considerem “soldats derrotats d’una
Causa invencible”.
• El que ens movia era la Utopia, i la Utopia
segueix viva. Perquè no lluitàvem per un model de
socialisme. La nostra Causa era més profunda i
anava més enllà de les mediacions concretes, totes
elles fal·libles. El que ha pogut fracassar ha estat un
model bolxevic de socialisme, (honestament, no
poden donar-se per fracassats altres models als
quals en comptes de donar-los espai suficient per ser
experimentats, van ser irracionalment bloquejats).
Nosaltres no apostàvem per les mediacions, per
aquests models, sinó per la Causa: la Utopia. I la
Utopia no pot ser eradicada, ni tan sols sufocada. Si
se l’aixafa aquí rebrotarà allà, perquè constitueix la
naturalesa humana i va amb nosaltres, en el nostre
mateix ésser humans. És viva, nosaltres en som testimonis!
• Hi ha tota un conjunt de visions ferides de
mort... En un grau de curvatura que per la seva
amplitud ens és difícil percebre en el micro, el món ha
canviat sota els nostres peus més profundament del
que a primera vista sembla. No només el marxisme
soviètic, sinó moltes altres visions i cosmovisions filosòfiques, econòmiques, culturals i fins i tot religioses... estan ferides de mort i seran descartades.
Seguiran encara un temps, apagant-se lentament,
perquè la inèrcia històrica és gran, tot i que el futur ja
va canviar de llar. És important descobrir el seu rastre i passar-se al futur, optar pel nou i “deixar que els
morts enterrin els seus morts”.
• Una cosa nova està naixent. La paralització està
cedint. Encara que sembli que no, “això es mou”. Les
forces estan rebrotant i s’estan recomponent. Estem
despertant. Torna l’esquerra, per més que la declaressin eradicada. Curiosament, començant pel Nord:
Seattle, Washington... són signes clars, però només
puntes de l’iceberg. I els mateixos enemics de l’es165
querra ho reconeixen. “Borden, Sancho? Doncs,
cavalquem.” podem dir, utòpicament, amb el Quijote.
Aquesta recomposició està començant pel Nord (ells
no han hagut de sofrir la “depressió” d’una veritable
“postguerra” que nosaltres hem experimentat en la
major part dels nostres països). Però el Tercer Món
s’animarà de seguida (aquesta tornada de l’esquerra
serà un notable estímul) i s’unirà al procés ara mundial d’una “altra globalització”.
I per a operativitzar aquestes noves certeses reconfortants, podem preguntar-nos:
B) QUÈ PODEM FER?
• Aprendre i ensenyar la lliçó. No oblidar. Recuperar i mantenir la memòria històrica. Aprofundir en el
seu sentit. Entendre el que realment va passar. No
autoculpabilitzar-nos pel que va ser ben fet. No interpretar com un autofracàs de la utopia el que va ser
simplement el seu assassinat violent. No confondre
els fets bruts amb la Veritat. No creure que la força de
la raó va deixar d’assistir-nos perquè fóssim aixafats
per la raó de la força.
Jutjar el que va quedar impune, condemnar les dictadures, desqualificar per sempre els crims per “obediència deguda”, gravar per sempre en el mur d’afusellament de la història els noms dels dictadors, dels
colpistes i dels genocides. Que quedi clar en la consciència de la humanitat que ja “mai Més” podrà repetir-se allò impunement. I enorgullir-nos dels nostres
màrtirs, avergonyint-nos de tot pensament light,
sense passió.
• El “glocal”. Ha aparegut aquesta nova “localitat”:
la global, perquè ara el global s’ha fet també local. És
a dir, el global està avui al nostre abast com un lloc
(local) més en el qual exercir el nostre compromís.
S’ha de deixar de pensar el global com abstracte i
eteri o com enterament oposat al local. L’actuació en
el macro i en l’estructural, la provocació d’un govern
mundial, la reforma de l’ONU, la constitució de la
Cort Penal Internacional, la mundialització del dret, la
denúncia del FMI, BM, AMI... són “locals globals”
capaços de realitzar plenament la vida de compromís
d’un militant del nou mil·lenni.
• Un s’ha de connectar. En la societat de la informació i en l’era de la revolució de les comunicacions
(inexplicablement i increïblement democratitzades,
malgrat tot) tota militància ha de passar per les xarxes d’aquesta nova unitat. “Estic a la xarxa, per tant
existeixo”. Només si lluitem en xarxa la nostra militància estarà a l’altura dels temps.
• El camí passa per la consciència. Ja sabem que
el “cicle de les revolucions armades” es va tancar fa
temps, i que no es tracta de “prendre el poder” en
aquest sistema en què el poder està estructuralment
sotmès al mateix sistema. Estem en un altre cicle, i el
poder que s’ha de prendre és el de la consciència,
lliure i alliberada. La feina que hi ha per endavant
166
continua essent “de consciència”, conscienciació:
alliberar les consciències, encadenades a la màquina
dels mitjans de comunicació del sistema. No es pot
ser lliure avui sense alliberar-se de les cadenes dels
mitjans del sistema per una informació alternativa.
• Recrear amb passió la utopia, i la gratuïtat. S’ha
de recrear el sentit de la vida, la concepció de religió,
d’Església... Torna a ser -malgrat les ordres de “pensament únic” per part del sistema- una hora de creativitat, d’esperança, de matinada, que espera noves
intuïcions. Sense tenir la recompensa de la història,
tenim ara per primera vegada l’ocasió de ser gratuïts
i utòpics pel simple plaer de ser-ho.
Conclusió:
És de nit, però és matinada. El principal de la nit, com
a foscor total i paralitzant, ja ha passat. Ja no és
negra nit; hi ha alguns llums, uns llumets; d’altres no
es veuen però els pressentim, i sabem que estan a
punt de pujar a l’horitzó, i que s’estan apropant, germinant...
Ja és matinada, perquè la nit està vençuda, encara
que no sigui de dia encara. Una matinada podrà ser
llarga, o pot ser molt llarga... però ja canta victòria
sobre la nit, que quedarà enrere, decididament.
És matinada... i anuncia tempesta. Trona. Alguns dels
llums són simplement llampecs que, per un moment,
deixen veure la tempesta que s’acosta. El dia començarà agitat, amb turbulències. Lamentablement, el
sistema, ara com ara, segueix entossudit a continuar
sembrant vents, i ens obligarà tots a recollir tempestes. S’ha de fer el que bonament es pugui per evitarho i, en tot cas, per estar preparats per afrontar i forçar la matinada.
“Tot i que encara que és de nit”,
mentre esperem el Dia,
¡fem professió de matinada!
Vivim un moment
propici
François Houtart
entrevistat per Sergio Ferrari
Sense fer-se il·lusions ni magnificar-ho, Houtart
assenyala que alguna cosa està canviant i és un
“moment propici que s’ha de saber aprofitar. El
suposat “triomf” neoliberal i el “final de la història”
aclaparadorament acceptats pel “pensament únic”
comencen a fer aigua. És un moment doncs
d’inflexió. I apunta una tàctica: aprofitar aquella
esquerda per lluitar per la “deslegitimació” (tasca de
consciència) del sistema, i per crear “convergència”
(globalització) en la societat civil...
En els últims cinc o sis anys s’ha produït una veritable explosió de moviments socials, xarxes, fòrums,
tant al Nord com al Sud. Quina valoració en fa?
És un fenomen important que motiva una nova dinàmica d’acció i reflexió. Mobilitza gent que s’havia
desmobilitzat en l’última etapa i n’incorpora d’altres
que mai no s’havien mobilitzat.
Alguns d’aquests moviments tenen arrels en iniciatives que ja existien abans, d’altres són nous. Penso,
per exemple en ATTAC (Associació a favor de la Taxa
Tobin a les transaccions financeres a favor dels ciutadans i les ciutadanes) o el Fòrum Mundial d’Alternatives. Percebo, sobretot, que vivim un moment que
si l’aprofitem bé pot ser portador d’esperança.
Però quin senyal, quin missatge, aporten aquests
nous actors en aquesta escena planetària tan marcada per la rendibilitat i l’individualisme a ultrança?
Em vénen a la ment tres punts. En primer lloc, constatar que va impactar molt el que va passar a Seattle
(desembre 1999). Les grans institucions del món
capitalista han de considerar aquest fet. Abans
tenien molta força per recuperar o fins i tot ignorar el
moviment social. Ara -i es nota fins i tot en els mitjans
de premsa- aquestes institucions, “triomfants” des
de la caiguda del Mur de Berlín, comencen a haver
de justificar-se. I noten que són vigilades pels nous
moviments. Això és molt important.
En segon lloc, percebre que la iniciativa per deslegitimar l’actual projecte d’organització mundial de l’economia va guanyant força. És fonamental. Encara
que no n’hi ha prou per canviar-ho tot, és una etapa
essencial. Valgui com a paràmetre el que va passar
durant la guerra de Vietnam: si bé és cert que la seva
fi va ser essencialment per la lluita del poble vietnamita, va tenir un impacte clau en el desenllaç la deslegitimació de la guerra en la mateixa societat nordamericana. Avui també estem en un moment històric
on hem de promoure amb arguments sòlids -i no
només amb sentiments- la deslegitimació del sistema capitalista que sempre es va presentar com el
més eficient de la història.
Aquests nous actors poden realment canviar la lògica
actual dominant?
No hem de ser ingenus. Potser s’aconseguirà canviar
el discurs de la Banca Mundial, del Fons Monetari
Internacional, eventualment de l’Organització Mundial del Comerç o de la Comunitat Europea. Són instàncies, poders, prou intel·ligents i estructurats com
per adaptar el discurs. Fins i tot ho són per proposar
un diàleg amb les noves forces “contracorrent” que
es manifesten amb més ímpetu.
Però és una proposta en la qual no hem de caure.
Perquè si aquest nou moviment ciutadà a nivell mundial cau a la trampa del diàleg, aquesta actitud implica un primer pas cap a la seva autodestrucció. No es
tracta de diàleg, sinó de confrontació. No significa,
necessàriament, amb violència als carrers... Però sí,
una confrontació que permeti establir una altra relació mundial de forces .
Llavors, no-diàleg i deslegitimació amb argument
sòlids?
Així és. El que es percep amb aquestes reaccions
contestatàries que es donen al Nord, al Sud i a l’Est
és que es comença a dubtar de l’eficàcia econòmica
del sistema. I torno a insistir en el que deia abans: el
valor de la deslegitimació, que si bé comporta una
actitud ètica i moral, ha de ser tanmateix abans que
res, econòmica.
Un punt clau: si es defineix l’economia com l’activitat
humana que permet construir les bases materials
que asseguren la vida física i cultural de la humanitat,
podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que el
sistema capitalista és el més contradictori amb
aquesta definició. I el més ineficaç de tota la història
de la humanitat, en un planeta on les dues terceres
parts dels seus habitants passen gana o viuen en la
misèria.
Aquesta deslegitimació exigeix arguments ben
estructurats. No és fàcil enfrontar el sistema capitalista i la seva cultura de consum. S’ha de mostrar al
món sencer com aquest sistema permet la producció
de béns que més que satisfer les necessitats bàsiques de tots estan pensats per donar resposta als
desigs d’una part ínfima del planeta.
No és fàcil enfrontar-se a un sistema que expressa
contínuament el seu complex de superioritat i que té
tota una estructuració sòlida per mostrar al món que
no hi ha altres alternatives i que això queda provat,
segons ell, amb la derrota del socialisme real europeu. I, per tant, que és l’únic sistema possible...
Vostè ha parlat de tres nivells d’anàlisi... ens en falta
un.
En efecte. La tercera constatació, que constitueix un
aspecte nou, és la convergència d’aquests moviments tan diferents els uns dels altres. A partir de la
caiguda del socialisme real a l’est d’Europa hem
après que avui no es tracta de construir un partit únic
d’avantguarda, que tindria la tasca única i exclusiva
de dirigir el moviment revolucionari. No! Constatem
que hi ha forces molt nombroses, l’existència de les
quals depèn de l’evolució mateixa del sistema.
Noves expressions de resistència, des dels moviments indígenes, fins als de dones, passant per Chiapas, pels grups ecològics o la contestació dels dalit,
els oprimits, a Índia... I centenars d’altres manifestacions contestatàries que s’escapen de formes i continguts “tradicionals”.
Segons la seva interpretació, llavors, aquestes noves
formes organitzatives expressen la inviabilitat del sistema?
Evidentment. Però és necessari introduir dos elements addicionals. En primer lloc, que les convergències són imprescindibles. I segon, que no totes
aquestes noves formes de resistències són realment
167
antisistema. No totes són conscients que han de lluitar contra un sistema econòmic fonamental.
Deia abans que no n’hi ha prou amb els discursos per
al canvi... Però llavors, en la seva anàlisi, hi ha una
possibilitat real de canvi?
Sí. A condició que es construeixi una convergència
conscient del caràcter antisistema que s’ha de promoure. Implica la construcció d’una nova consciència i
la definició d’una nova estratègia. Seattle és interessant
perquè s’hi van aplegar moviments i organitzacions
que fins aquell moment es miraven amb recels.
Convergir amb alguns acords programàtics mínims?
Exactament. I és la principal debilitat del moment. Hi
ha nombroses resistències que convergeixen. Però
també, continua existint una diversitat enorme. És
fonamental acumular forces i un mínim de programa
de consens. No solament sobre el que s’ha que deslegitimar, sinó també sobre el que hem de construir.
Aquí sorgeix tot el tema de la formulació d’alternatives i la construcció de forces capaces de tirar-les
endavant. Hem de reflexionar sobre la convergència
d’aquests moviments i sobre un projecte polític. I és
clar que els punts de vista poden ser molt diferents.
D’altra banda, és important, mirar en perspectiva de
futur. Distingeixo dues grans línies de pensament: la
neocapitalista (neokeynesianisme) i la postcapitalista. La primera intenta millorar i humanitzar el sistema.
S’hi ubiquen, per exemple, la socialdemocràcia, la
democràcia cristiana, la “tercera via”. L’altra, que s’oposa frontalment al sistema i proposa de canviar-lo,
sabent que aquest canvi pot portar segles. Cal recordar que el capitalisme va trigar quatre segles a construir la seva base material que li permetés de reproduir-se.
D’altra banda, no és fàcil distingir sempre les fronteres d’aquestes formes de pensament. Per exemple:
respecte a la Taxa Tobin, tots dos poden estar-hi d’acord, encara amb filosofies molt oposades. Uns per
millorar el sistema. D’altres, entenent que són passos
per a un canvi de fons que, insisteixo, pot ser llarg.
El “triomf” del sistema
La diferència d’ingressos entre la cinquena part de la
població mundial que viu als països més rics i la cinquena part que viu als països més pobres era superior a la relació de 30 a 1 el 1960, el 1990 era superior a la relació de 60 a 1 ... però el 1997, quan ja el
capitalisme “ha triomfat” i ha quedat sense enemic,
la relació ha passat a ésser de 74 a 1.
Entre països, la distància entre el país més ric i el més
pobre era de 3 a 1 el 1820; d’11 a 1 el 1913; de 35 a
1 el 1950; de 44 a 1 el 1973; de 72 a 1 el 1992.
A final dels 90 la cinquena part de la població mundial dels països més rics tenia:
168
-el 86% del PIB mundial (el més pobre només tenia
l’1%);
-el 82% dels mercats mundials (davant l’1%);
-el 68% de la inversió estrangera directa (davant
l’1%);
-el 74% de les línies telefòniques mundials (davant
l’1’5%).
Les 200 persones més riques del món van duplicar
amb escreix el seu actiu net en els quatre anys anteriors a 1998, a més d’un bilió de dòlars; el seu actiu
és superior a l’ingrés combinat del 41% de la població mundial.
Els actius dels tres principals multimilionaris són
superiors al PNB combinat de tots els (43) “països
menys avançats” i els seus 600 milions d’habitants.
Una contribució anual de l’1% de la riquesa de les
200 persones més riques del món podria donar
accés universal a l’educació primària per a tots (7 o 8
mil milions de dòlars).
Dades de l’Informe sobre Desenvolupament Humà
del PNUD de 1999.
Amèrica Llatina: Un
segle de revolucions i
contrarevolucions
Emir Sader, Rio de Janeiro
El segle XX va començar, per a Amèrica Llatina, amb
una matança i una insurrecció. La matança va ser la
dels obrers miners xilens, a l’Escola Santa María de
Iquique, al nord del país. Concentrats entorn de les
mines de salnitre, constituïen el cor de l’economia
exportadora de Xile i, per tant, les seves vagues
paralitzaven el país. Van rebre respostes sangonoses, com la de 1907, que va produir milers de morts,
per dos canons situats a la coberta dels navilis que,
suposadament, portaven les autoritats per negociar
amb els treballadors.
Pocs anys després va esclatar la revolució mexicana,
el primer procés revolucionari al Continent, amb la
participació massiva dels camperols i reivindicacions
nacionals i agràries. El moviment va sacsejar les
estructures de poder del Mèxic tradicional, fent que
el poble, per primera vegada, participés activament
de la lluita pel poder, a través dels seus líders, Zapata i Pancho Villa. Va ser el moviment que més influència va tenir a Amèrica Llatina, fins a la irrupció de la
revolució cubana, el 1959. La cultura llatinoamericana -la seva literatura, la seva pintura, la seva música-
van ser directament marcades per la mexicana, amb
l’impuls que aquesta va rebre del seu procés revolucionari.
El segle mostrava així com seria a Amèrica Llatina: a
ser un segle de revolucions i de contrarevolucions.
La revolució soviètica va tenir forts ecos entre nosaltres, amb la fundació dels Partits Comunistes i Socialistes, a més dels moviments de solidaritat i viatges
de personalitats llatinoamericanes per conèixer les
grans utopies del primer Estat que s’anunciava com
un poder obrer-camperol. Després de l’impacte de la
revolució mexicana, que introduïa a les masses
populars en la nostra història de manera autònoma i
ferma, arribava el socialisme, anunciant que les confrontacions socials passarien a un nou estadi: el de la
lluita anticapitalista.
A Rosario, Argentina, al final dels anys 10, els estudiants s’endinsen en la història del continent, realitzant el primer projecte de reforma universitària, que
s’inscriurà definitivament com una referència per a la
mobilització dels joves llatinoamericans.
Els anys posteriors a la crisi de 1929 van ser de grans
pertorbacions i transformacions al continent. Les
mateixes potències imperialistes (bàsicament EUA i
Anglaterra) que ens imposaven un esquema segons
el qual compraven el fonamental dels productes primaris d’exportació i ens venien pràcticament tot el
que s’importava, de sobte ens diuen que estan en
crisi, que no poden comprar-nos ni vendre’ns res. Els
països que havien aconseguit un cert grau de desenvolupament industrial -en primer lloc Mèxic, Argentina i Brasil- poden fer un salt cap a la seva industrialització que, alhora significa la seva urbanització
accelerada. D’un desenvolupament econòmic bolcat
a l’exportació, per al mercat extern, aquests països
aconsegueixen implantar un desenvolupament bolcat al consum intern.
Com a conseqüència, augmenta constantment en les
dècades següents la proporció de les seves poblacions que es vinculen a l’economia formal, és a dir,
amb contracte formal de treball, drets socials i civils,
i s’incorporen creixentment a la lluita social i política.
Creix la sindicalització i la força dels partits populars,
s’amplien els drets, els Estats guanyen més legitimitat, fins que aquest flux, en una part dels països, és
estroncat pels cops militars, a partir del del Brasil el
1964.
Abans d’això, tanmateix, a Xile arriba a instal·lar-se
una república social, encara que efímera, però que
servirà com a antecedent per al govern del front
popular, el 1938, del qual el jove metge Salvador
Allende serà ministre de salut. El president mexicà
Lázaro Cárdenas, per la seva banda, decreta la
nacionalització del petroli mexicà i desenvolupa un
nou projecte de reforma agrària. El 1952, a Bolívia, es
desenvolupa una revolució popular, que aconsegueix
dissoldre l’exèrcit i substituir-lo per milícies populars,
al mateix temps que fa una reforma agrària i nacionalitza les mines d’estany del país.
El triomf de la revolució cubana fa que el socialisme
deixi de ser un objectiu relativament llunyà, per establir l’actualitat de la revolució al nostre continent.
Totes les lluites -per la reforma agrària, per la reforma
urbana, per la llibertat davant la dominació imperialista, per la plena alfabetització del nostre poble, per
la universalització dels drets- van passar a ser inserides en el marc de la lluita pel socialisme, que va passar a ésser el seu horitzó.
Vint anys després els nicaragüencs retran homenatge a Sandino, en fer triomfar un règim de caràcter
democràtic i popular, que actualitza les tesis de la
revolució cubana de l’entroncament de l’antiimperialisme amb la construcció d’una societat que tracta de
negar i superar el capitalisme dependent llatinoamericà.
Va ser concretament l’any 1967 quan Amèrica Llatina
s’inscriu definitivament en la història mundial. Aquest
any coincideixen dos fets fonamentals: la mort del
Che a Bolívia i la publicació de Cent anys de solitud
de l’escriptor colombià García Márquez, l’obra més
important de la literatura llatinoamericana.
La gesta del Che va ser el moment més determinant
dels anys 60, aquell que va projectar la solidaritat
amb Vietnam com la nova marca de l’internacionalisme, projecte en el qual ell va lliurar la seva vida, conforme la seva màxima de provar les seves veritats en
la pròpia pell, i aquella altra que solidaritzar-se amb
els explotats i oprimits és viure amb ells la seva situació i lluitar per revertir-la. La imatge del Che es va
convertir en la més difosa del segle de les imatges,
com a expressió de la força moral de qui es convertí
en el personatge major de tot el segle XX per a qui
lluita per una societat solidària i humanista.
El “boom” literari del qual Cent anys de solitud va ser
la locomotora, va imposar al món la qualitat cultural
d’Amèrica Llatina. La nostra pintura va ser redescoberta, així com les nostres arts plàstiques en general,
a les quals es van afegir la nostra música popular, el
nostre cine... revelant al món la qualitat superior de la
creació artística d’un món l’originalitat del qual va
haver de ser reconeguda i festejada.
Alhora es va imposar al món intel·lectual i polític la
creativitat teòrica del pensament crític llatinoamericà,
que havia fet la crítica de la teoria del comerç internacional a través de la CEPAL, del caràcter dependent i perifèric de les nostres societats, amb la teoria
marxista de la dependència, del paper tradicional i
conservador de la religió, amb la teologia de l’alliberament -totes elles contribucions originals i decisives
del nostre continent al pensament social humanista.
Les dues últimes dècades del segle XX, malgrat
169
reprendre els processos polítics institucionals, van
ser globalment negatives per al nostre continent. En
comptes d’imposar-se la nostra creativitat -tan present, reconeguda i consagrada al pla cultural- conforme les nostres pròpies necessitats, es va imposar,
a partir dels interessos dels centres imperialistes amb la connivència de les nostres elits polítiques i
econòmiques- un esquema d’acord amb els interessos del capital financer internacionalitzat. En lloc de
privilegiar el combat a les desigualtats socials, es va
portar a la pràctica un projecte liberal, que passa per
un embut estret totes les nostres societats, en una
opció que permet créixer a la burgesia i als estrats
alts de les classes mitges, però condemna a l’abandonament i a la regressió la gran majoria de les nostres poblacions.
Com a resultat, es va imposar el capital especulatiu,
en un continent que el que necessita és producció;
l’individualisme egoista, en societats que necessiten
solidaritat col·lectiva; el consumisme depredador,
quan necessitem l’atenció privilegiada de les necessitats bàsiques de les grans minories. Es va imposar
la còpia dels estils de vida i de consum de les societats imperialistes, quan tenim models de comportament nostres que haurien de prevaldre; es va imposar el cinisme, l’escepticisme, la corrupció... en lloc
de la moralitat i de la solidaritat en la vida pública.
En definitiva: van ser negats els gèrmens de les
societats comunitàries que tenim, que tants sectors
de les nostres poblacions desenvolupen afrontant les
majors adversitats. Estem governats per les elits que
fa 500 anys es van apropiar del poder i s’enriqueixen
d’esquena als nostres països, en lloc de ser-ho per
treballadors, per gent del poble, que representa la
majoria aclaparadora de la nostra població.
Amèrica Llatina entra en el segle XXI com un volcà en
efervescència, enfrontant la major crisi social de la
seva història des dels anys 30. Les elits estan assegudes impàvidament sobre barrils de pólvora que
elles mateixes han posat. Mentre, la immensa energia
de les nostres societats es perd de forma destructiva, per l’agitació de l’olla en ebullició, en forma de
crisi de seguretat pública, de violència degradant
que, en el fons, serveix a les elits dominants, per als
seus projectes de perpetuació.
Socialisme o barbàrie: aquest ve a ser el dilema fonamental per a Amèrica Llatina. De la nostra capacitat
de crear projectes socialitzadors amb l’objectiu de la
construcció d’una societat de negació i superació del
capitalisme, en depèn la victòria de la civilització o de
la barbàrie, és a dir, del socialisme humanista sobre
el capitalisme salvatge.
170
La “globalització”
econòmica requereix
una ètica global
Hans Küng
Des de fa anys Küng ha esdevingut l’abanderat de la
causa de la Pau entre els pobles, per la pau entre
les religions, ha col·laborat en la creació del
“Parlament de les religions del món”, ha proposat
incansablement la necessitat d’una “ètica mundial”. I
li hem demanat la seva reflexió. Heus-la aquí.
El mercat global requereix un ordre-marc global
La globalització econòmica i tecnològica comporta a
estendre els problemes ecològics de manera gairebé
inevitable en algunes àrees: els danys a la naturalesa
són cada vegada majors, van des de la contaminació
dels mars i rius, passant per l’extracció excessiva
dels nutrients als terres, arribant fins a la intoxicació i
escalfament de l’atmosfera i el forat d’ozó. És cert
que la globalització econòmica i tecnològica té com
a conseqüència una globalització dels problemes,
incloent-hi, i no precisament en últim lloc, la globalització del crim organitzat i del narcotràfic.
En aquest context, el que interessa són més aviat els
problemes dels mercats financers globals. Si avui
els capitals que circulen al voltant del planeta en un
sol dia són més grans que l’equivalent en termes de
comerç mundial durant quatre mesos, no em sembla
justificat glorificar els mercats mundials de capitals
com si fossin un mitjà de transparència, eficàcia
empresarial i control democràtic. On queden la transparència i el control democràtic?
No serà més aviat el “mercat global” amb la seva
falta de límits, restriccions i reglaments, el que va
crear les condicions que van permetre que passés la
crisi asiàtica, provocant conseqüències encara incalculables? Aquest mercat que funciona sense cap
regulació, amb les seves inversions de tipus especulatiu a curt termini, no serà pertorbador per a la inversions industrials que van a llarg termini i són menys
rendibles en la majoria dels casos, soscavant la confiança en el sistema de l’economia de mercat als països afectats? Finalment: No serà la forma de mercat
la que posa en perill l’estabilitat del mateix sistema
financer mundial?
S’ha d’actuar. Nnecessitem una reordenació del sistema financer global, és a dir alguna cosa com un
nou tipus d’Acords de Bretton Woods. No es pot
entendre per quina raó el trànsit aeri, que és cada
vegada més complex i perillós, requereix algunes
regles i controls elementals que s’accepten en tots
les parts del món, però no s’accepten les mateixes
regles per al trànsit monetari internacional que és
igual de complex i, a la seva manera, igual de perillós.
No haurà arribat el temps per introduir una nova
“arquitectura financera global”, expressió utilitzada
per al President Clinton i el seu ministre de finances
Robert Rubin en el punt culminant de la crisi financera del sud-est asiàtic? Això no ha tingut conseqüències pràctiques fins ara.
“Una nova arquitectura financera global” És això el
que s’ha de desitjar? No estem ja altra vegada en un
apogeu general? N’hi ha molts que així ho esperen.
Però ningú no sap si la Xina haurà de devaluar la seva
moneda o no. Ningú sap com seguirà el cas d’Indonèsia. Això no obstant, molts mitjans de comunicació
occidentals - però no el FMI o Banc Mundial en
aquest cas - ja estan fent creure als asiàtics (i als creditors occidentals) que la crisi financera a l’est i el
sud-est asiàtic ja ha passat. D’aquesta manera, estan
debilitant la voluntat encara no gaire forta per aconseguir reformes en aquells països. Moltes d’aquestes
nacions ni tan sols han aconseguit modernitzar i
sanejar els bancs, vedar a la corrupció o reformar el
sistema tributari. En la majoria dels casos, van fallar
en introduir noves institucions més eficaces, millors
lleis o una política regida per principis morals. El
Japan Times, un dels diaris més respectats a l’est
d’Àsia, ho està dient clarament: “Sense comptar amb
un sistema financer estable, és inevitable una altra
crisi” (IHT, 3-9-99).
Es podria esperar que la humanitat, almenys una
vegada, no hagués d’aprendre per experiències
catastròfiques, sinó que els responsables traguessin
les lliçons importants de les tendències amenaçadores dels últims temps. El mercat global requereix un
ordre marc global i aquest ordre, el mercat no se’l
pot donar a si mateix.
Ja s’estan discutint diferents mesures de reforma:
una agència global d’assegurança per a deutes
(George Soros), un banc central mundial (Jeffrey
Sachs), un superregulador mundial (Henry Kaufmann), una moneda única mundial (Richard Coopers), un impost mínim sobre les taxes de canvi
(James Tobin, impost anteriorment defensat també
per Lawrence Summers, ministre de finances dels
Estats Units). Els grans bancs, després d’haver sofert
pèrdues gegantines (que s’estimen en uns 350
miliards de dòlars per a les crisis d’Àsia i Rússia), s’acontentarien amb mesures de reparació, com més
informació, transparència, comunicació i supervisió.
Desafortunadament, encara no s’ha trobat cap arquitecte excel·lent del format de John Maynard Keynes,
el qual havia preparat el marc teòric per fonamentar
els Acords de Bretton Woods, que sí que eren coherents en aquella època.
“És important tenir present que la recuperació dels
mercats d’accions, obligacions i divises, no significa
automàticament la recuperació de la gent, que és qui
ha sofert més pels fracassos dels 21 mesos passats.
Moltes persones de classe mitjana han estat precipitat a la pobresa i moltes famílies pobres es van tornar
encara més pobres. Per a la recuperació es necessitaran anys. El sofriment i les esperances perdudes,
han de continuar sent el punt central per als polítics
financers als països desenvolupats”. (The Washington Post, 26-4-99). Amb això ja estem arribant a les
preguntes ètiques.
Un ordre marc global requereix una ètica global
Durant una entrevista personal sobre la factibilitat de
l’impost sobre les taxes de canvi, Robert McNamara,
que, durant molts anys, va ser president del Banc
Mundial, va dir a Nova Deli a la tardor de 1997: “Sí, que
és factible, si realment es vol”. De fet, així és. Fa falta
la voluntat política si s’aspira a obtenir una millor
arquitectura financera global, siguin quines siguin les
mesures adoptades per aconseguir aquest fi (amb la
iniciativa dels EUA, la Unió Europea i el Japó). L’esmentada voluntat, i això val per a totes les obres que
tendeixen al bé comú dels pobles, que requereixen
suor i sacrificis, no s’aconseguirà sense un impuls ètic,
sense l’ímpetu o l’energia moral, tal com es va mostrar
per exemple en el Pla Marshall, l’elaboració d’una
Declaració General sobre els Drets Humans i en la formació les bases per a l’Europa unida.
Poden haver-hi opinions diferents respecte als detalls
d’aquesta anàlisi; no hi ha dubte que és difícil d’interpretar la situació amb certesa. Això no obstant, cal
subratllar la conclusió general: Qui vulgui el mercat
global, està obligat desitjar un ordre marc global per
a l’esmentat mercat, i qui vulgui això està obligat
desitjar, o més aviat a suposar, una ètica global. No
estem parlant de qüestions econòmiques especials.
Es tracta més aviat de preguntes ètiques que afecten la societat sencera i són de caràcter altament
polític. La pregunta seria, concretament, si el lucre,
és a dir la cerca del guany bàsicament legítim, ha de
ser l’única finalitat de l’economia, dels bancs i les
empreses. El fenomen de la globalització econòmica subratlla que també és necessari aconseguir la
globalització de l’ètica.
Això no es refereix tan sols als mercats financers.
Aparentment els problemes existents encara no han
donat senyals d’alerta prou clars. Un científic a Chicago va anunciar que està buscant un inversor que
patrocini la clonació d’un ésser humà. Hi ha un mercat gegantí de pornografia infantil a Internet que presenta infants d’un o dos anys com a objectes i víctimes d’instints baixos desenfrenats. Un altre exemple
són les històries enganyoses de la premsa groga que
es transmeten a través del món sencer.
Per evitar qualsevol malentès: No sóc moralista. Estic
a favor de la moral i en contra del moralisme. Crec
que això val també per al futur. Em va costar veritablement molt haver lluitat contra el moralisme i rigorisme
171
romans “infal·libles” especialment respecte a l’ètica
sexual. Tanmateix, això no significa per mi que tot
sigui permès o que no hi hagi d’haver límits morals
almenys per als grans en la política i economia. No es
pot concedir una moral per a l’estat o per als estadistes i una altra per a la gent normal i corrent (vegeu la
discussió amb Henry Kissinger a Ètica mundial per a
política i economia mundials, capítol 1).
El procés vertiginós de modernització i el retrocés
dels vincles religiosos representa una crisi d’orientació moral a nivell mundial i subratlla la necessitat de
prendre consciència del mínim necessari quant a
valors ètics, actituds bàsiques i criteris; és a dir, una
ètica mundial per a aquesta societat i economia
mundials, ètica que hauria de ser vinculant per a
totes les nacions i grups d’interès. Un ordre marc per
als mercats financers ha de ser vigent en totes les
parts del món per no permetre als interessats de
refugiar-se en altres mercats en cas de restriccions.
El mateix val per a un consens ètic, que ha de tenir
vigència global, garantint una vida amb un cert
estàndard humà, en pau i justícia.
Globalitzar els tàvecs
Mundialitat: una mateixa
ciutadania humana
Barcelona Espanya
El món globalitzat té ja un nord i un sud, un est i un
oest, que el fan perfectament definible i delimitable,
com a tota unitat que es preï de ser-ho. Vegem-ho:
1. Al Nord, s’hi hauria de posar, amb lletres d’or, la
preciosa cita d’una novel·la de José M. Arguedas
(Todas las sangres) que diu així:
“La fraternitat és el camí de retrocés a la barbàrie.
Déu va crear l’home desigual en facultats. Això no té
remei. S’ha de respectar i perfeccionar l’obra de Déu.
La desigualtat com a motor de lluita i d’ascens” (ed.
espanyola de 1982, pàg. 242)
Noteu-hi les identificacions: fraternitat = barbàrie.
Progrés = desigualtat. I a més, ambdues equacions
són assimilades a l’obra de Déu i al compliment de
La Seva Voluntat.
2. Al Sud, escrita amb sang, figura una Declaració ja
famosa, que el maig de 1974 va ser adoptada (sí:
adoptada) per l’Assemblea General de Nacions Unides, amb 120 vots a favor, 6 en contra i 10 abstencions. Com que és un text ja vell, val la pena recordar-lo. Deia així:
172
“Nosaltres els membres de NU, havent convocat un
període extraordinari... per estudiar... i considerar les
dificultats econòmiques més importants amb les
quals s’enfronta la comunitat internacional, tenint
present l’esperit, els propòsits i els principis de la
carta de NU de promoure el progrés econòmic i
social de tots els pobles, proclamem solemnement
la nostra determinació comuna de treballar amb
urgència per l’establiment d’un nou ordre internacional basat en l’equitat, la igualtat sobirana, la
interdependència, l’interès comú i la cooperació
de tots els estats, qualssevol que siguin els seus
sistemes econòmics i socials, que permetin corregir les desigualtats i reparar les injustícies actuals, eliminar les disparitats entre els països desenvolupats, i
garantir a les generacions presents i futures un desenvolupament econòmic i social que vagi accelerantse en la pau i la justícia”.
No cal demanar més. El que sí que cal és preguntar:
en què ha quedat semblant declaració? Com és que
el món globalitzat manté un “ordre” basat en la desigualtat, l’interès de les grans potències econòmiques, l’esclavatge d’altres estats i la falta de justícia i
de pau?
I la resposta és ben simple: els 6 països que van
votar en contra van ser: EUA, Gran Bretanya, Alemanya (Occidental), Bèlgica, Dinamarca i Luxemburg. Els que es van abstenir eren: Àustria, Canadà,
Espanya, França, Holanda, Irlanda, Israel, Itàlia, Japó
i Noruega. És a dir: cap país del Sud va estar en contra o al marge d’aquella Declaració: només països del
Nord. Però: al món es fa el que els poderosos volen,
no el que les majories diuen. Fa falta més explicació?
Aquest és el nostre món vist des del nord i des del
sud. Completem els punts cardinals amb el comentari que aquestes dues referències mundials suggereixen per l’esquerra i per la dreta (per l’oest i per
l’est).
3- Des de l’Oest es pot comentar que aquesta és la
democràcia de què tant ens vanagloriem: el triomf de
la majoria quan hi som nosaltres; i el boicot de part
de la minoria quan nosaltres hi pertanyem. Som tan
demòcrates que ni tan sols necessitem la força de les
armes per imposar-nos: podem fer-ho amb la força
educada i devastadora dels dòlars. Per això acceptem i defensem una democràcia a l’interior dels nostres països, on només una minoria de votants qüestiona el sistema.. Però que ningú no esperi que
acceptem una democràcia en l’àmbit mundial, o en
els veritables poders d’avui, que ja no són els polítics, sinó els mediàtics i econòmics. Si és tan clar que
no som germans ens demanaran que siguem uns
“primos”?
Potser, els països que no van votar la Declaració de
Nacions Unides ens volen explicar ara que aquest
ordre nou és el que ells volien aconseguir mitjançant
els acords de l’Organització Mundial del Comerç a
Seattle. I que van ser els altres els que no els van deixar. Tanmateix, els altres 120 ja els han respost que
ells no estan contra els acords; però que un acord
que no sigui entre iguales no és un acord, sinó una
imposició dels pocs poderosos als molts impotents. I
que ells s’estimen més ser assassinats en nom de la
falta de llei, que en nom d’una llei “democràtica”. Perquè almenys, el primer deixa en evidència a l’assassí.
Què s’haurà de pensar, doncs, d’aquesta democràcia de la qual tant ens vanagloriem, de la qual estem
tan contents perquè ara “els països d’Amèrica Llatina ja tenen democràcia” (és a dir: poden elegir si es
moren de gana o maltractats per algun policia?).
Què s’haurà de dir? Doncs simplement que Marx es
va equivocar per complet quan va dir que això era
“una democràcia formal”. En realitat no és més que
una democràcia nominal. S’hi pot aplicar aquella
definició famosa de la hipocresia: “és l’homenatge
del vici a la virtut” (Talleyrand).
4. I per l’Est la reducció de l’home a la naturalesa. No
entenguem ara aquesta paraula en el sentit dels ecologistes, sinó en el sentit del que està per sota de
l’home. No significa ara aquella “germana, mare
terra” franciscana, sinó allò a què al·ludeix Hegel
quan escriu: “el fet humà és que l’home deixi de ser
natural” i, si ho voleu més clar, que deixi de ser un
animal. Ara no: resulta que la fraternitat (i amb ella la
qualitat humana) és un camí contrari al progrés. I l’animalitat és el motor de l’ascens i del progrés.
***
Aquest és més o menys el món globalitzat. Aquests
semblen ser els seus punts cardinals. Esperem, això
no obstant, que els homes no s’hi matin els uns a
altres, perquè caminen molt ocupats parlant amb el
seu telèfon mòbil pels carrers i els aeroports. L’únic
problema poden ser tots aquells que no tenen més
mòbil que una pedra. Però tampoc és un problema
preocupant perquè nosaltres tenim bons míssils, que
són més ràpids i més destructors que les pedres...
L’altre petit problema pot ser el missatge cristià, que
no hi ha manera de desactivar, malgrat l’excel·lent
ajuda d’algunes jerarquies eclesiàstiques. Aquest
missatge que pretén fer de les diversitats humanes,
en lloc d’un argument a favor de les diferències, una
raó per a l’harmonia. Per a una fraternitat semblant a
la que regna al cos humà, on els membres més
dèbils són els més cuidats, i on no sofreix un membre sense que se’n ressenti tot el cos. Tot allò que ja
explicava sant Pau en el segle I, en dues de les
seves cartes, i que es fonamenta que tots tenim l’Esperit de Déu, que ens fa anomenar Déu Pare i germà
a tot ésser humà.
I heus aquí que això continua ressonant encara avui.
I molesta el sistema. Com no havia de molestar-lo?
És veritat que no el canvia (almenys, ara com ara).
Però l’empipa. Com diu Vázquez Montalbán: “són
uns sorolls que pertorben l’harmonia del sistema”...
I convé que -ja des del començament del mil·lenniaquests sorolls no emmudeixin, a tot arreu. Que la
seva música continuï sonant tossuda, com el vol d’un
tàvec, o d’un camallarg, o d’una vespa, els quals (a
més de l’amenaça d’una possible picada) no deixen
dormir en pau ni menjar tranquil.
I això continua sent possible avui, quan sembla que
ja res no és possible, i malgrat els molts insecticides
que inventa el sistema. Això seria “globalitzar els
tàvecs”, quan ells globalitzen la pobresa... El sant
apostolat de l’empipament, fins i tot amb el risc que
ens eliminin d’una plantofada.
Què podem fer avui? Doncs això: globalitzar els
tàvecs. No preguntem si és molt o poc, si és més o
menys del que voldríem. És simplement el que ens ha
tocat. I hem de acomplir-ho, com a últim homenatge
impotent al Pare de Jesús i a la fraternitat humana.
Trencar miralls,
obrir finestres
Proposta per a una
“universalitat contextualitzada”
Pablo Suess, Sao Paulo
Pablo Suess proposa de no intentar corregir el
concepte de “globalització” amb adjectius (la bona i
la mala globalització), sinó obrir altres camins a la
reflexió...
Vivim en societats polaritzades. Les elits, protegides
per l’escut de la legalitat i armades amb els mitjans
de comunicació, consideren el neoliberalisme com el
“nou ordre”, que coincideix amb el final d’una evolució gairebé natural. Diuen que el pensament crític i
dialèctic va erosionar el mur de Berlín, que ara, el
present representa ja el futur desitjable, i que la
necessitat confraternitza amb la possibilitat...
Els exclosos i els sectors articulats amb ells no
accepten la reducció del “pensament crític” al “pensament únic”. Saben que en l’exclusió i en la misèria
no hi ha res de natural, tal i com la fàbula del neoliberalisme suggereix. Analitzen el joc neoliberal històricament com una xarxa d’interessos que enriqueix
uns pocs i perjudica la major part de la humanitat. La
lògica del “nou ordre” prioritza la racionalitat empre173
sarial amb la vara de l’administració política, i subordina les qüestions culturals del coneixement (ciència
i tècnica), de la justícia (dret i moral) i del gust (art,
filosofia, religió) a la qüestió hegemònica del lucre. A
partir d’aquest quadre general, com pensar sortides
a la pauperització i a l’exclusió?
Les alternatives emergeixen a partir dels oblits de la
globalització neoliberal. Concretament: la globalització s’oblida de la nació, de la regió, del camp i dels
poblets. En aquesta perspectiva, l’oposat al global
són el regional i el contextual. Atenció, però, amb les
falses alternatives que l’adversari suggereix! De
vegades, un cert nacionalisme miop i un regionalisme
postmodern es presenten com a alternativa a la globalització. Una d’aquestes falses alternatives a la
globalització seria la miopia microestructural. L’altra
seria la proposta d’una globalització “millor”, no radicalment deslligada del seu suport neoliberal. Aquesta globalització light oferiria als exclosos la inclusió
com a clients marginals i socis submisos al pensament hegemònic.
Per respondre a partir de l’Evangeli a la globalització
neoliberal necessitem descobrir alguns altres elements que configuren la “mala notícia” que és a la
seva arrel. La globalització, encara que omnipresent
al planeta, no té un compromís amb la unitat de la
humanitat, ni amb la seva creativitat o el seu benestar. El bacteri de l’homogeneïtzació i de la misèria
estan escampats mundialment. En sortir d’un autobús, d’un navili o d’un avió, un es troba sempre al
mateix lloc, amb la mateixa xarxa de supermercats,
mercaderies i hotels. I en travessar qualsevol centre
urbà, un es troba amb la mateixa passarel·la de misèria humana i d’ostentació de luxe, i la mateixa pregunta: com està el dòlar avui?
Al món globalitzat, el “proïsme-subjecte” és vist
merament com a “client-objecte”, o és descartat
com a “exclòs-desconegut”. El món dividit entre
“clients” i “no clients” va transformar les nostres
societats en botigues de 24 hores amb vigilants, l’única funció dels quals és seleccionar els clients i
impedir que hi entrin els pobres. L’amo d’aquella
xarxa de botigues, el poder hegemònic, configura un
nou imperi colonitzador, amb la seva llengua imperial,
l’anglès, al servei de la moneda única, el dòlar. La
doble “mala notícia” de la globalització, per tant, és
la seva indiferència contextual i la seva exclusió global. La “bona notícia” ha de respondre a la indiferència microestructural i a l’exclusió macroestructural.
Per als moviments populars el concepte i la realitat
de la globalització estan marcats per un profund
sofriment i malestar. Per això, proposo de no intentar
corregir el concepte de la globalització a través d’adjectius. Podria distingir-se, per exemple, entre la
“mala” globalització dels mercats financers i la
174
“bona” globalització, compatible amb la universalitat
i la contextualitat de l’Evangeli. Però el discerniment
del pensament i de l’acció es torna difícil quan usem
les mateixes paraules per a realitats oposades.
Per això: suggereixo d’abandonar el concepte de
globalització, quan es vol apuntar a propostes alternatives. Al global s’ha d’oposar el “contextual” i
l’”universal”. La “Bona Nova” de Jesús de Nazaret
articula la proximitat contextual amb la rellevància
universal de l’alliberament. El Déu de la història de la
salvació judeocristiana, el Déu Pare revelat per Jesús
de Natzaret, és un Déu pròxim, un Déu de l’Aliança i
de la memòria. No exclou, ni oblida. La seva universalitat creix amb la seva proximitat que és “cognitiva”
en la seva memòria, “sensitiva” en el seu mirar i en el
seu escoltar, i “emocional” en la seva compassió.
Però, per què aquest Déu de la proximitat calla
davant del crit de l’innocent? La seva intervenció
miraculosa, no significaria el final de la història? No
solament el “pensament únic”, sinó també la cursa a
la percaça del miracle, del favor i de la sort són fenòmens del “final de la història”. Déu va prestar la seva
veu al nostre crit i a la nostra cançó. Ens va donar
braços per sentir el plaer de les mans esteses als
pobres. Ens va dotar amb suficient raó per aclarir les
injustícies i il·luminar el pou profund on els mals germans van llançar Josep, per negociar-lo al mercat
d’esclaus (Gn 37).
La “proximitat contextual” és tematitzada a les nostres Esglésies amb el paradigma de la inculturació.
La “rellevància universal” és present en el paradigma
de l’alliberament apuntant la universalitat de justícia i
solidaritat. Ambdós paradigmes són inseparables.
L’alliberament guanya profunditat amb el seu arrelament contextual. Déu es va encarnar en la història a
causa del nostre alliberament. La inculturació és alliberadora i l’alliberament ha de ser universalment
inculturat. L’Evangeli no afavoreix un contextualisme
postmodern, cec i alienat i indiferent, ni un universalisme autoritari del superhome, anunciat per Nietzsche i Orwell.
En l’equilibri articulat entre l’universal i el contextual
hi ha la possibilitat de viure bé i ser feliç, solidari amb
el món a partir del riu de cada llogarret o, amb altres
paraules, hi ha la possibilitat de l’emancipació, de
l’autonomia, de la participació del protagonisme i del
projecte històric. El projecte hegemònic, que imposa
valors, objectius i horitzons regionals, és l’enemic de
la universalitat contextual. La universalitat dels valors
permet l’articulació dels contextos en un projecte
comú de la humanitat. Sense aquest projecte comú,
assistit per valors universals com solidaritat, igualtat,
llibertat, participació i tolerància també els projectes
històrics de cada grup etnicosocial perden el caràcter de “causa” que ha de ser defensada per tots.
En resum: la globalització neoliberal és regional en
els seus valors, pornogràfica per la seva mirada dirigida la facturació i indiferent davant les necessitats
de les majories. Aquesta globalització amenaça l’alteritat contextual no solament per la reducció, sinó
també per la hipertròfia del poder hegemònic. Al contrari de la globalització, la universalitat garanteix l’alteritat de l’Altre i de l’Altra i la singularitat dels seus
projectes. La universalitat, que en rigor és sempre
una universalitat de valors mediadors de la singularitat i de l’alteritat, forma part dels pressuposts de la
identitat. L’Evangeli recorda la universalitat planetària
contextualitzada del món nou, on el pa i l’esperança
són repartits i multiplicats entre tots. Recorda que els
confins del món estan en mig de nosaltres i que en
mig de nosaltres experimentem els confins limitats
del món.
La sensibilitat contextual articulada amb la responsabilitat universal és com una pedra llançada contra
el mirall que està davant de nosaltres. Els miralls no
sumen la nostra llum a la claror dels altres. La seva
reciprocitat òptica -semblant a la reciprocitat acústica de l’eco que reprodueix les paraules d’ordretorna exactament el que ha rebut, sense gratuïtat,
creixement o creativitat. Darrere de cada vidre fet
mirall hi ha una pel·lícula platejada que impedeix la
transparència. La plata és també diners. Els diners
que hi ha després del vidre el transformen en mirall.
Els diners de darrere el pensament el redueixen a
l’especulació, a la borsa de valors. Els miralls
només reflecteixen, inverteixen els costats i impedeixen la visió dels Altres. Fan de nosaltres satèl·lits
lunars, sense llum ni òrbita pròpies, presoners dels
que van robar el nostre camí i la nostra llum i ens
van llançar al pou. Després d’haver alçat la copa
amb sang i licor per cridar visques a la mort dels
pobles indígenes i de tots els empobrits, el brindis
del colonitzador continua sent fins avui un “mirallet”. El neoliberalisme és una presó revestida de
miralls que amaguen la sortida i oculten els Altres,
perquè els Altres i les Altres serien la sortida. Realment, per total absència d’alteritat, a la cambra de
miralls no hi ha sortida.
Trencar miralls pot significar obrir finestres, llençar el
full de llauna platejada que hi ha darrere dels vidres,
deslligar els nusos de la miopia i abandonar la presó
de l’oblit, de l’homogeneïtat i del lucre. Obrir finestres
pot significar sumar llums i veure lluny, partir fins als
confins del món, repartir pa, camí i esperança. Experiència feliç de ser pròxim i universal: diferent en mig
dels Altres, diví hoste a la botiga d’Abraham anunciant el fill que naixerà del ventre estèril de Sara (cf
Gn 18).
Utopia per al món
actual:
La taula compartida
Jon Sobrino, San Salvador
Amb el canvi de segle és freqüent que ens preguntin
per les coses més importants de la nostra vida, de la
nostra Església, de la nostra història. Tractant de respondre aquestes preguntes, jo començo habitualment, com ens ensenya sant Ignasi de Loyola en la
seva meditació sobre l’encarnació als Exercicis Espirituals, mirant el món. Veig moltes coses, però
començaré dient que això s’assembla a la taula “del
ric Epuló i el pobre Llàtzer”. La conclusió és que s’ha
de “revertir la història”, com deia Ignacio Ellacuría. I
l’esperança és que puguem seure en una “altra
taula”, com volia Jesús. La utopia per a aquest món
actual és “la taula compartida”.
Dit això, i ja que aquesta Agenda Llatinoamericana és
“mundial”, voldria recordar que el nostre món és
doble, però en un sentit precís, i oblidat, en el sentit
de dialèctic i conflictiu, d’antagònic i duèlic. Per això,
per parlar del nostre món s’han de dir “dues coses”:
una al Nord i una altra al Sud, realitats ambdues que
no són només ni primàriament geogràfiques, sinó
històriques i teològiques. I són, sobretot, realitats que
generen pecat (més el Nord que el Sud) i gràcia (més
el Sud que el Nord). Potser estem simplificant, però
d’alguna manera s’ha de tornar a anomenar històricament què és gràcia i què és pecat.
Vist des d’El Salvador i el tercer món en general, el
Nord, els països en abundància, les democràcies
industrials, o com sigui que se’ls anomeni, ofereixen
una imatge insultant respecte al tercer món. “Un ciutadà d’Estats Units val tant com 50 haitians”, diu
Mario Benedetti. I es pregunta -per sacsejar una
consciència, pel que sembla, insacsejable- “què passaria si un haitià valgués el que valen 50 nord-americans”. I aquesta abismal i aberrant diferència no és
casual, sinó que, en el fonamental, és producte de
l’opressió, d’un procés de depredació del tercer món
que va començar, seriosament, amb la vinguda a
Amèrica dels europeus. Fa un segle, a Berlín les
potències europees també es van repartir Àfrica. I el
1997, a la cimera del G-7 a Denver, els governs de les
grans potències, especialment els d’Estats Units i
França, van acordar una política comuna per continuar amb aquesta depredació del continent africà. I
el secretari de comerç d’Estats Units es queixava
que el seu país només es beneficiava del 17% del
comerç amb Àfrica.
175
Això queda pràcticament encobert en la consciència
col·lectiva del Nord encara que de vegades se sentin
paraules fortes, com aquestes de Joan Pau II a Canadà el 1985: “en el dia del judici els pobles del Sud jutjaran els del Nord”. Però tot sembla seguir igual, i ja
se n’encarreguen prou els mitjans de comunicació
que ens assabentem de tot menys del que és l’essencial del nostre món. Per això creiem imperiosa la
necessitat d’un “desvetllament”. Paradoxalment, al
Nord ha estat molt important l’exigència kantiana de
“despertar del son dogmàtic” perquè la ciència i la
democràcia fossin possibles. Però aquest mateix
Nord encara no ha escoltat l’exigència d’Antonio
Montesinos en L’Espanyola, en 1511, de desvetllament d’un altre son: “el son cruel d’inhumanitat”. En
el tercer diumenge d’advent, davant dels encomenderos espanyols, va començar la seva homilia amb
aquestes conegudes paraules: “Tots esteu en pecat
mortal, en ell viviu i en el moriu”. La raó per aquesta
acusació tan greu era el maltractament i la mort que
infligien als indis. El més important per al nostre propòsit, tanmateix, són les paraules finals: “Aquests, no
són homes? No esteu obligats a estimar-los com a
vosaltres mateixos? Això no enteneu? Com és que
esteu adormits tan profundament en un son tan letàrgic?” Paraules absolutament necessàries també
avui, però desateses i encobertes.
El Sud, per la seva banda, per a un cristià remet a la
creu, de manera que bé pot ser descrit com “el poble
crucificat”, citant de nou a Ignacio Ellacuría i a Monsenyor Romero. I si el cristià s’ha enfrontat seriosament amb Crist crucificat i amb el misteri del serf dolgut que carrega amb els nostres pecats, llavors el
Sud ha de ser vist com el producte de les nostres
mans i víctima, a qui -per justícia- hem de baixar de
la creu. Però ha de ser vist també com a llum, salvació i perdó, coses, totes elles -escàndol i benaventurança de la fe cristiana-, que amb dificultat es troben
al Nord. Dit amb més precisió, el primer món no està
“en la línia del serf”, i sí que hi està el tercer món; no
hi estan les classes riques i opressores i sí que hi
estan les classes oprimides... Amb devoció hauríem
de mirar el poble crucificat del tercer món.
Tot això ho produeix el Sud pel mer fet d’ésser “el
poble crucificat”. Però, a més, ofereix una utopia que la vida i la dignitat siguin possibles-, quan, malgrat tot, manté la seva esperança. I parlem de “mantenir” l’esperança, perquè això és precisament -més
que les seves matèries primeres- el que se li vol arrabassar. Amb aquesta esperança el Sud mostra,
abans que res, que l’esperança és possible i, per
això, que “es pot viure d’una altra manera”. Aquesta
esperança és la gran amenaça per al Nord, i per això
comença avui una batalla perquè no la mantingui. Es
vol imposar una geopolítica de desesperança i resignació, i una consciència d’inevitabilitat.
176
Sense aquesta esperança dels pobres, tanmateix, no
hi ha salvació per a la humanitat. El progrés continuarà sent, substancialment, deshumanitzant. L’espècie
humana sobreviurà bé, molt bé -encara que el sentit
de la vida estigui amenaçat- en uns pocs, però morirà la mort de la gana o de l’exclusió en els molts. I res
de taula compartida. Per això és crucial “mantenir
l’esperança dels pobres”.
No serà el que acabem de dir exageració, simplisme o
derrotisme? Si és així, s’han de llimar les exageracions
i completar el que s’ha dit amb altres coses de les quals
avui tant es presumeix: globalització, poble planetari....
Però no dubtem que un món d’”epulons i llàtzers” és
una creació que no ha sortit gaire bé a Déu. Per dir-nosho va enviar el seu Fill Jesús, que va compartir la taula
amb els marginats del seu temps, pobres, dones pecadors i publicans. I per canviar-lo ens va deixar força,
vent huracanat, que això és el seu Esperit.
Una Església que visqui i es desvisqui per aquella
taula de tots serà una Església dels pobres, i haurà
de tornar a Medellín. Així durà a terme la seva missió
històrica: l’anunci del regne de Déu. Alguna cosa ajudarà aquesta tasca per acomplir també amb la seva
missió transcendent: fer present Déu al nostre món.
Negativament, evitarà que “per causa nostra es blasfemi el nom de Déu entre les nacions”, cosa que
sembla ja no ser un problema, ja que poc es preocupen de debò de Déu. I, positivament, serà la millor
iniciació al misteri de Déu, Pare i Mare, bondat i tendresa, cap al qual caminem humilment, ja que caminem “en la història”. Però caminem també amb goig,
per caminar amb els altres “compartint la taula”, una
única taula per a tots, sense epulons ni llàtzers, sinó
de germans i germanes, fills i filles de Déu.
“El meu Cos és Menjar”
Les meves mans, aquestes mans i les Teves mans
em aquest Gest, compartida
la taula i el destí, com germans.
Les vides en la Teva mort i en la Teva vida.
Units en el pa els molts grans,
anirem aprenent a ser la unida
Ciutat de Déu, Ciutat dels humans.
Menjant-te sabrem ser menjar.
El vi de les seves venes ens provoca.
El pa que ells no tenen ens convoca
a ésser amb Tu el pa de cada dia.
Cridats per la llum de la Teva memòria,
marxem cap al Regne fent Història,
fraterna i subversiva Eucaristia.
Pere Casaldàliga
Als líders religiosos
del món
Arturo Paoli, Foz de Iguaçú, Brasil
Hem demanat a l’Arturo, al cim de maduresa de la
seva vida, que prengui la paraula i dirigeixi una carta
a tots els líders religiosos, vist que la mundialització
cap a la qual anem també té un missatge per a les
religions del món. Paoli advoca per què ens
aboquem tots a la religió essencial, la responsabilitat
sobre la Vida.
Cada un de vostès és responsable d’una religió que
reuneix múltiples veritats, regles, lleis, normes de
vida... moltes de les quals són tradicions dels seus
diferents pobles. Aquests continguts han estat històricament causa de litigis, conflictes i guerres. En certes èpoques aquestes veritats han estat obertament
presentades com a identitat d’un grup o d’una ètnia,
convertint-se en lleis, l’acceptació o el rebuig de les
quals decidia la vida o la mort de moltes persones. La
història ja ha posat al descobert quants delictes
s’han comès “en nom de Déu” en el transcurs dels
segles.
Encara que avui les religions no són el motiu essencial que desencadena guerres, continuen servint de
cobertura a odis racials i tribals; però sobretot, no
presenten una exigència absoluta de justícia i de pau.
L’obediència a aquesta exigència de justícia i de pau
que l’Ésser suprem ens demana als humans, semblaria no tenir cap pes en les relacions humanes.
No els demano que renunciïn a totes les riqueses de
veritat, de tradicions, de solemnitats... que constitueixen la identitat i la diferència de cada religió. Però
si cada religió descobrís el punt de trobada primari,
el més simple, el del respecte i veneració de la Vida,
i s’articulés al voltant d’ell com una responsabilitat
comuna, com una ètica general, crec que donaríem a
la humanitat allò de què veritablement té necessitat.
No m’il·lusiono que la humanitat no posaria resistència a les crides religioses que arribessin d’aquesta
opció bàsica, ja que molts adherents a les religions
han trobat en elles la cobertura als seus plans de
poder i la justificació als plans de destrucció de tota
diversitat que amenaci els seus somnis d’hegemonia,
de superioritat, que són el signe d’una malaltia endèmica o gairebé el DNA de la raça humana.
Un primer resultat de les aliances de les religions al
voltant del tema de la Vida seria precisament alliberar-les de la complicitat amb la malaltia del poder.
Les religions atraurien aquests éssers humans purs
que sovint se n’allunyen per no trobar-hi l’amor per la
justícia i per les víctimes de les injustícies que és el
sentit mateix de la seva vida.
No sembla que les religions tinguin el programa de
satisfer aquesta necessitat humana de justícia, de
pau, de convivència feliç sobre la terra, encara que
produeixin documents i pretenguin provar que el seu
principal objectiu és promoure la pau entre els
humans. Tota la complexitat que hem creat al voltant
a la simplicitat de les relacions amb l’Ésser suprem,
sembla portar gairebé fatalment els responsables
religiosos a la complicitat amb els qui tiren endavant
projectes que tenen necessitat de negar la vida als
altres, complicitat coberta amb una legalitat construïda per ells i per ells mateixos sancionada.
El tema de la vida ha portat alguns juristes d’Amèrica
Llatina a promoure un dret alternatiu que està per
sobre del dret positiu que el primer món ha imposat
als pobles conquerits. Així, les ètnies que havien descobert regles de vida comunitària i drets que garantien la vida de cadascú, han estat sotmeses al dret de
l’espoliació legalitzada pels codis europeus que
garanteixen la propietat privada més que la vida. Les
terres llatinoamericanes han perdut la seva funció
d’alimentar els seus fills que en viuen des de fa
segles, i s’han tornat objecte d’especulació. El dret
positiu s’ha posat per sobre del dret a la vida, i l’ha
cancel·lat. I el que és més greu, gairebé increïble:
alguns responsables religiosos s’han aenganxat a
aquest dret dels forts, dels dominadors, i no han
escoltat el gemec d’aquells que eren “legalment”
espoliats no d’una propietat, sinó del dret a la vida.
Així com el nucli de les grans religions -les de denominació cristiana sobretot- està situat a l’Occident
envaït per la idolatria del profit i del guany, així també
aquest nucli està contaminat en les seves expressions religioses per la idolatria.
No veig altra manera d’alliberar-nos de la idolatria
que subtilment ha entrat al cor del cristianisme que
aquesta defensa de la vida com a relació essencial i
directa amb Déu. Defensar la vida en totes aquestes
persones i pobles, en els quals està constantment
amenaçada. Vostès, responsables religiosos del primer món, són acusats d’haver col·laborat amb la
seva indiferència al triomf d’aquest imperialisme idolàtric guiat pels ideals de l’acumulació de la riquesa.
Des d’Amèrica Llatina, on visc des de fa 40 anys, he
recollit moltes proves que les representacions diplomàtiques de l’Església catòlica fan acceptar al centre
les opinions i les decisions dels subjectes del poder
econòmic i polític, i no fan arribar-hi el crit de les víctimes. Mentre des del centre surten judicis sobre el
“capitalisme salvatge” i contra les violacions de la
justícia... les sol·licituds de demarcar els territoris on
les ètnies religioses puguin fer tranquilament la seva
vida, o la petició d’una reforma agrària que acabi
amb el latifundi que pren la vida als petits agricultors
i els empeny cap les tristíssimes barraques… acaben
en res. Les representacions diplomàtiques de l’Església catòlica busquen a qualsevol cost la convivència
177
pacífica amb els subjectes del poder. Els sembla normal treure un bisbe que defensa el dret a la vida de
milers de persones que només poden viure de la
terra. Demanen el respecte al dret de qui vol invertir
els seus capitals.
I líders responsables d’altres denominacions religioses envien els seus missioners amb la missió d’apagar la gana i la set de justícia i el reclam al dret de la
vida, amb l’esperança en la pròxima vinguda d’un
messies inexistent que ja va venir però que no és
escoltat, ni avui, ni ahir...
He de confessar que sento com una traïció als
pobres quan m’arriben des d’aquestes capelles els
seus crits que demanen de ser deslliurats del pecat,
perquè sé que Déu no els retira mai la seva mirada
amorosa i protectora; fer sentir a persones carregades per la misèria material que són encara més miserables perquè serien culpables, crec que ha de provocar a Déu aquell disgust que els profetes d’Israel
van denunciar repetidament...
Tot això canviaria si els líders religiosos decidissin ser
coherentment els aliats de la vida i defensessin en
tota ocasió el dret a la vida trencant les seves aliances amb els opressors i amb l’imperi idolàtric de
l’Occident cristià portador de la mort.
La vostra religió avui es troba davant una alternativa
important: o és capaç de fer una opció clara que la
purifiqui de la fractura que s’ha obert, i que sembla
cada vegada més profunda entre el que anuncia i el
que viu, o si no, serà exclosa de la construcció de la
societat que ha de néixer de la caiguda de la idolatria
d’Occident. No es tracta d’una incoherència individual deguda a la debilitat de cada un, sinó d’una
incoherència que té les seves arrels profundes dins
de la mateixa institució, i que és deguda a dues línies
irreconciliables: la línia pastoral, que exigeix fidelitat a
l’opció dels pobres, als quals el Mestre s’ha compromès de donar la bona notícia, la del dret a una vida
plena i lliure..., i la línia diplomàtica, que porta fatalment a una aliança amb aquells que per viure senten
la necessitat de prendre la vida a altres.
L’Església de Roma no sembla que compti amb la
força de Déu sinó amb la força de l’Occident. Aquesta força és la mateixa de què no va saber separar-se
la força dels evangelitzadors de noves terres. Com
podrien els indis celebrar l’entrada del cristianisme a
les seves terres? Occident no sap posar remei a una
injustícia si no és amb una altra injustícia: celebrar la
cristianització paral·lela a la conquesta és cobrir una
injustícia amb una altra.
Desitjo que en el moment en què aquest imperi s’erosioni, vostès ja s’hagin despullat de tot poder i
s’hagin adonat que la seva forma de viure la religió
era una forma de poder. Llavors descobriran que la
primera responsabilitat no és la de donar Déu -perquè Déu ja es va donar-, sinó defensar-lo de totes les
injustícies que es cometen contra el dret de cada
178
ésser humà a tenir una vida plena. Se l’ha de defensar de qui es cregui amo de la vida, amo de prendrela, de manipular-la, de deformar-la, de contaminar-la.
Això els portarà a acollir els gemecs, les invocacions
i també les blasfèmies, les expressions d’odi. I s’adonaran d’haver entrat finalment al terreny on Déu està
present i és desitjat, estimat i rebutjat. Aquest terreny
real els desposseirà} de totes les superestructures i
els reconduirà a ser éssers humans entre els altres, i
descobriran que això és el que Déu volia. S’adonaran
que els dirigents de la societat els han usat i els han
imposat la seva visió de Déu.
Déu pot ser vincle d’unió si el cerquen. El trobaran,
amb tots els responsables de les religions del món,
allà on Déu els confia el compromís únic per a tot
ésser humà, sigui quina sigui la religió a la qual pertanyi: la responsabilitat de la Vida.
Mundialització de
la justícia
Samuel Blixen, Montevideo, Noticias Aliadas
Una veritable revolució en la consciència de la
humanitat: els que fa només unes dècades van
imposar la violència i el terror contra els nostres
pobles i contra les seves organitzacions populars,
desencadedant un “terrorisme d’Estat” que va omplir
de milers víctimes i màrtirs els nostres països, avui
comencen a ser inculpats, desposseïts de la
impunitat de què es van investir, jutjats, i en alguns
casos condemnats. Condemnats ja moralment per la
consciència més pura d’humanitat, irreversiblement.
És la mundialització de la justícia: la responsabilització
de la humanitat sobre les situacions d’horror viscudes
durant les passades dècades, el guariment de la
injustícia i de la violència que llavors vam haver de
sofrir els pobres i tots els que ens vam fer els seus
“companys d’esperança”.
Aquesta realització de la justícia, encara que
tardana, significa la victòria de les víctimes sobre els
seus botxins, la reivindicació dels màrtirs i de les
seves Causes, la recuperació de la dignitat i de la
utopia dels qui van confondre l’enderrocament
sofert amb un “fracàs” de les seves Causes; dels qui
no es van adonar de que no estaven essent
derrotats per la força de la raó sinó per la raó de la
força. Tornat aquell passat a la seva veritable llum
reapareix clara la validesa d’aquelles lluites i la
perversitat dels que es van dir vencedors; és hora
de guarir la desmoralitzada consciència dels qui es
van autoinculpar per haver pretès canviar el món.
¡La utopia ressuscita!
És important donar suport a aquesta callada
revolució perquè s’estableixi profundament en la
consciència i en la memòria de la humanitat. Perquè
per molt que canviïn els temps ningú no pugui
pensar que podrà actuar contra els pobres amb una
impunitat eterna. Perquè l’esclafada terrorista que
van sofrir les Causes populars per part dels qui es
van apropiar dels Estats, sigui l’última i no es
repeteixi “mai Més”. (Nota de la R.)
“És necessari aconseguir que els pobles comencin a
confiar en les seves autoritats, en els seus tribunals
de justícia. Però si els tribunals legals, per diferents
raons, no dicten la justícia que pertoca, els pobles
han de recórrer a instàncies internacionals, i així es
globalitza la justícia. “La pacificació ha de ser el restabliment integral de la justícia perquè la gent cregui
en els seus tribunals, en els seus governants i en el
seu país, afirma Rigoberta Menchú, en gira internacional per obtenir suport institucional i popular a la
querella substanciada el desembre del 99 davant
dels tribunals espanyols reclamant el judici pel delicte de genocidi comès contra el poble guatemalenc
durant 36 anys de repressió sistemàtica.
El delicte de genocidi és implícit en les pràctiques de
desaparició forçada de les dictadures xilena, argentina, uruguaiana, paraguaiana i boliviana, que investiga el magistrat espanyol Baltasar Garzón, com a part
del pla Cóndor de coordinació repressiva. El problema és que els codis espanyols autoritzen l’acció
extraterritorial en casos de genocidi, turments i tortures, però la majoria dels codis llatinoamericans no
incorporen el delicte de genocidi.
Per a juristes i advocats de diferents països, tanmateix, sembla poc probable que els genocides llatinoamericans aconsegueixin eludir el càstig recorrent a
aquesta formalitat. Assenyalen, d’una banda, que els
estats han firmat convenis internacionals que ordenen la persecució dels delictes contra la humanitat,
en primer lloc el genocidi. D’altra banda, indiquen
que els anomenats “delictes puntuals” (execucions
sumàries, tortures reiterades, desaparicions forçades, violacions, segrestos, assassinats) han de ser
considerats com a pràctiques “instrumentals” d’una
voluntat genocida, expressada en la comprovació de
l’existència de plans sistemàtics de desaparició forçada.
Encara que els generals Hugo Bánzer, de Bolívia,
Augusto Pinochet, de Xile, Efraín Ríos Montt, de Guatemala, o Julio César Vadora, d’Uruguai, es resisteixen a seguir l’exemple Martín Balza, que va admetre
l’existència de plans per exterminar a porcions de la
societat, el problema no rau en trobar fórmules jurídiques per condemnar o castigar, sinó que -com sosté
Menchú- no existeixen condicions objectives per a
l’acció de la justícia, perquè els magistrats no tenen
voluntat per actuar, enfrontar i superar les pressions
del poder, o tenen les mans lligades per normes
legals que formalitzen la impunitat, ja sigui la Llei de
Caducitat uruguaiana (1986), o el Punt Final argentí
(1986) o l’Amnistia xilena (1978). Així, “els militars
genocides troben, paradoxalment, un santuari als
països on van cometre els seus crims aberrants”,
sosté l’advocat argentí Carlos Slepoy, cap de l’equip
d’advocats que promou la causa contra el Pla Còndor a Espanya, patrocinant centenars de querellants
argentins, xilens i uruguaians.
Prop de 300 militars, majoritàriament argentins,
xilens i uruguaians, però també bolivians i paraguaians, tenen virtualment bloquejada la sortida a
l’exterior, per l’amenaça d’una ordre de captura internacional, com va passar el 1998 amb Pinochet a
Londres, a demanda del jutge Garzón. D’aquests 300
alts oficials, només 48, en la seva totalitat argentins,
estan formalment processats i penja sobre ells la
demanda d’extradició.
La determinació del jutge Garzón de reclamar la
detenció i extradició de Pinochet va suscitar una dura
polèmica entre els qui van aplaudir la iniciativa com
un pas efectiu cap al judici i el càstig, i els qui van
veure-hi una lesió a la sobirania nacional, una intromissió en assumptes interns.
Molts dels qui es van oposar a l’anomenat procés de
“mundialització de la justícia”, sostenien que era
necessari admetre les condicions existents en cada
país, i que la instal·lació d’una justícia independent i
efectiva seria la conseqüència de la maduració d’un
procés que no podia imposar-se des de fora. D’altres
pensen que sense la instrucció judicial europea contra les dictadures que van integrar el Còndor, no
s’haurien revitalitzat els judicis a Argentina.
En tot cas, la persecució judicial europea pel genocidi llatinoamericà va estimular un corrent independent
per exemple als tribunals argentins: els antics integrants de les juntes militars han tornat a presó, junt
amb els seus principals col·laboradors, des que els
magistrats han defensat la tesi que les desaparicions
i els segrests de nens són delictes continuats i que,
per tant, les lleis de Punt Final i els indults són irrellevants.
Aquesta interpretació també és a la base de l’acció
que emprèn el jutge xilè Juan Guzmán contra els responsables de l’anomenada Caravana de la Mort, que
va implicar l’execució de 75 presoners polítics el
1973. Potser per això, alguns militars acusats han
optat per reconèixer el delicte d’homicidi, acció que
no implica cap penediment ja que busca la impunitat
per la via de la prescripció temporal del delicte.
Per a Slepoy, la decepció per la impossibilitat de jutjar Pinochet a Espanya no debilita l’avenç d’una
presa de consciència mundial sobre l’obligació de
perseguir els delictes contra la humanitat. Sosté que,
a diferència dels Tribunals Penals Internacionals (com
el de l’ex-Iugoslàvia), l’acció empresa per l’Audiència
179
Nacional d’Espanya té una base particularment
democràtica. “Són les víctimes o els seus representants populars qui impulsen l’acció i controlen el procés”, diu, en contraposició als Tribunals, “que depenen de les relacions de poder i de voluntat al si del
Consell de Seguretat (de l’ONU), oscil·lants segons
els interessos dels governs”.
A Uruguai, tot i que encara no es qüestiona la vigència de la llei de Caducitat, no seria aliena a l’actitud
del govern del president Jorge Batlle -que proposa
resoldre el problema de les desaparicions, i que com
a primer pas va facilitar la troballa de la néta del
poeta argentí Juan Gelman, nascuda en captiveril’amenaça d’extradició que penja sobre una vintena
de comandos oficials del Còndor, ja sigui a Argentina
o a Espanya.
La nova conjuntura instal·la cada vegada amb major
força una alternativa de ferro: o els genocides són
jutjats i castigats als països on van cometre els delictes, o seran perseguits internacionalment (les seves
persones i els seus béns) fins que siguin extradits.
Mortalitat materna: 918,5 per 100.000
Calories diàries per càpita: 2.258
Sense accés a l’aigua potable: 46,6%
Adults alfabetitzats: 57,9%
Producte Interior Brut (1996): 430.976 milions de
dòlars
Deute Extern (1996): 325.105 milions de dòlars
(75,4% del PIB)
Renda per càpita: 584 dòlars
Recursos (1997)
Indústries extractives (% de la producció mundial)
Diamants en brut (46,80), mineral de cobalt (38,49),
de crom (35, 68), d’or (28,74), de manganès (26,01),
urani (21,27), bauxita (14,87), petroli (10,39), coure
(7,66), pirita (5,47)
Producció agrícola (% de la producció mundial)
Cacau en gra (61,57), mandioca (47,73), mill (39,00),
sisal (28,89), melca (27,64), cacauets (20,13), cafè en
gra (18,45), oli de palma (12,11), blat de moro (7,34),
cotó (7,15)
Continent ric, Països Empobrits
Àfrica
Països independents: 53
Superfície: 30.459.136 km?
Població: 756.900.000 habitants
Densitat de població: 24,8 hab/km?
Creixement demogràfic: 2,6 %
Població per edats:
0-14 anys: 46 %
15-64: 51 %
més de 65: 3 %
Població urbana: 35 %
Població rural: 65 %
Llengües: 2.000 (30% de les del món)
Religions
Cristians: 352.538.000 (46,5 %)
protestants: 176.098.000 (23,2 %)
catòlics: 112.871.000 (14,9 %)
ortodoxos: 32.880.000 (4,3 %)
d’altres: 30.689.000 (4 %)
Musulmans: 306.606.000 (40,5 %)
Religions tradicionals: 90.365.000 (11,9%)
Hinduistes: 2.378.000 (0,3 %)
Hebreus: 290.000
Budistes: 136.000
Religions xineses: 28.000
D’altres: 4.559.000 (0,6 %)
Esperança de vida: 50,7 anys
Fills per dona: 6,3
Mortalitat infantil: 98,6
180
Àfrica es troba avui al furgó de cua del desenvolupament; però, si analitzem la història, observem que, en
aquest continent, van florir-hi imperis i regnes de tal
magnitud que van ser al capdavant del progrés i de
la ciència. I, si remuntem alguns centenars de milers
d’anys més enrere, en algun racó d’Àfrica es va produir el salt de l’homínid a homo sapiens: Adam i Eva,
els nostres primers avantpassats són negres.
Aquest sòl africà, verd i rugós en algunes zones, ressec i ondulant als amplis deserts del Sahara, Namib i
Kalahari, tanca sota les seves entranyes immensos
recursos miners, que va desfermar -i continua desfermant- la cobdícia dels occidentals. El desenvolupament europeu i el nord-americà no hauria assolit
nivells tan alts sense els recursos africans: primer
amb la compra i venda d’esclaus, després amb l’accelerada explotació de les matèries primeres.
Actualment, tanmateix, Àfrica amb prou feines “existeix” en els grans mitjans de comunicació social; s’ha
decidit no informar sobre aquest continent, a no ser
per mostrar les fams i la barbàrie de les guerres fraticides -tal com va succeir amb Libèria i Sierra Leona, perquè d’aquesta manera en l’imaginari col·lectiu el
negroafricà queda estigmatitzat com un ésser encara primitiu. Pel que fa a altres temes, Àfrica pateix un
ominós i dens oblit, que condemna a milions de persones a no ser ni tan sols notícia.
Independències hipotecades
L’any 2000, 17 països van celebrar 40 anys d’independència. Però en aquestes quatre dècades hi ha
hagut gairebé un centenar de cops d’estat, cosa que
demostra la fragilitat de les institucions polítiques,
muntades per les potències colonialistes per dominar
millor els abundants recursos i les institucions públiques. De fet, no es van crear nacions fortes i sòlides,
perquè això perjudicava els interessos de les potències colonitzadores.
Els països africans no han aconseguit alliberar-se de
la tutela exterior, és a dir, als pobles no se’ls ha deixat ser lliures. Durant l’època de la guerra freda, el
continent va ser escenari de guerres alimentades
pels països de l’Est i de l’Oest. Després de la caiguda del mur de Berlín, a la tardor de 1989, es va desfermar una lluita sense escrúpols pels recursos,
petroli sobretot, amb un agressiu competidor a la
zona: EUA.
Àfrica ha viscut la seva curta història d’independència sacsejada per periòdiques guerres civils, atiades
pels països colonitzadors i les grans potències:
Katanga, Biafra, Eritrea, Angola, Moçambic, Txad,
Sudan, Sahara... Guerres amb olor de petroli i de
matèries primeres, i que s’han desencadenat amb la
connivència de règims locals corruptes i opressors
del seu propi poble. Això ha produït:
-intensificació del tribalisme, com a perjudici de la
cohesió nacional;
-crispació social, presta a l’esclat bèl·lic;
-milions de morts i mutilats;
-milions de refugiats (la meitat de tots els refugiats
del món són africans);
-escalada en la compra d’armes i creació d’exèrcits
desmesurats;
-deute extern creixent i vergonyós;
-frenada a la producció alimentària;
-desinterès per la sanitat i l’educació;
-èxode massiu de joves del camp a la ciutat, amb la
creació de grans perifèries en les quals prolifera un
subproletariat;
-increment de la immigració cap el Nord (Europa).
Crisi econòmica i social
L’Àfrica és una gran paradoxa: és un continent molt
ric amb molts països pobres i milions de persones
empobrides. Les causes han estat alienes al propi
continent i als seus ciutadans.
Fets històrics de la depredació imperialista:
-etapa d’esclavatge: 30 milions de persones arrencades del continent durant el tràfic negrer;
-etapa de colonització: època de la gran explotació a
partir de la Conferència de Berlín de 1884-1885;
-etapa de les independències: amb ingerència permanent de l’exterior que ha provocat guerres, desplaçats i refugiats.
Raons de la intervenció estrangera
-l’explotació de recursos naturals (matèries primeres
sobretot) amb vista a l’exportació. Els països africans
es van convertir en les grans finques de les metròpolis, cada una de les quals produïa el que convenia al
país colonitzador sense cap control i, per tant, amb
efectes perversos. La independència i el desenvolupament van quedar, doncs, hipotecats per:
-el monocultiu (cacau, cacauets, te, cotó...)
-el monoproducte (coure, bauxita, fusta, petroli...)
Al mateix temps, es va produir la desaparició de
grans boscos, amb la consegüent desertització; Àfrica sofreix ara una fallida medioambiental.
Amb les seves polítiques financeres agressives, els
països occidentals han condemnat els països africans a endeutar-se progressivament fins a límits
insuportables. El deute extern (que suposa un poc
més del 75% del PIB de tota Àfrica) és ara mateix
una llosa que impedeix el desenvolupament. Dels 10
països més endeutats del món, 8 són africans. El
1998, els països de l’Àfrica negra van pagar al Nord
en servei del deute 12.000 milions de dòlars. El deute
extern és, per això, intrínsecament pervers, moralment injust i reprobable. A més, Àfrica ja ha pagat el
deute amb escreix.
El resultat és que 25 dels 30 països més empobrits
del món són africans. I els altres tenen majoritàriament nivells de renda per sota dels límits de la pobresa.
Amb la nova era de la globalització de l’economia,
s’engrandeix encara més l’esvoranc de la pobresa i la
gran majoria de la població africana queda al marge
del desenvolupament humà.
Una de les conseqüències més perverses de l’empobriment de la població africana és el gran deteriorament sanitari, que ara evidencia la sida, malaltia que
s’ha convertit ja en la major causa de mortalitat a
Àfrica. Dels 34 milions de seropositius que hi ha al
món (segons dades del gener del 2000), 21 milions
són africans. La majoria dels 13 milions d’orfes de
sida són africans.
En molts països africans la sida està causant ja situacions irreversibles sobre la població i la pròpia producció econòmica. És, ara mateix, amb el deute
extern, la causa més greu d’empobriment. Hi ha
diversos països on l’esperança de vida està descendint de forma alarmant a causa de la sida: Zimbabwe
(44 anys), Malaui (39 anys), Botsuana (47 anys),
Uganda (40 anys).
És una gran paradoxa que mori tanta gent en un continent que estima tant la vida.
Valors i Cultura Africans
Continent plural i complex, Àfrica té moltes diferències específiques. L’Àfrica septentrional (“blanca”) es
troba dominada per la civilització àrab i la religió
musulmana; l’Àfrica subsahariana (“negra”) té una
gran varietat de cultures i de religions.
Hi ha una Àfrica autòctona, tradicional, i una Àfrica
moderna o mixta. La multitud d’ètnies es reparteixen
entre diversos tipus racials; entre ells els magribins
(àrabs i berebers), bantus, semi bantus, nilòtics, pigmeus...
181
L’africà és un home profundament religiós; viu
immers en un univers amb projecció cap a l’Altíssim
i el més enllà. Déu és present i viu en totes les cultures.
Amor de la vida - culte als avantpassats - respecte als ancians
Segons la tradició africana, la vida és la clau que permet comprendre l’ànima, la filosofia, l’espiritualitat de
l’africà. És sagrada; se l’ha de respectar, protegir i fer
créixer, de manera que la mort es concep com a continuació de la vida a l’altre món. Així es comprèn el
culte als avantpassats.
“Les morts no són morts”, afirmen els africans. I és
que els negroafricans mantenen una estreta relació
amb els avantpassats, per no tallar el corrent de la
vida. D’aquí la importància i el respecte que es té a
Àfrica pels ancians, per ser els més propers als
avantpassats; ells són la memòria del poble, els que
conserven la història i multitud d’esdeveniments i les
paraules rebudes del passat. Per això, va dir l’estudiós de Mali Ahmadou Hampaté Bâ: “Un ancià que
mor és una biblioteca que es crema”. En algunes
llengües per designar l’ancià i el savi s’empra la
mateixa paraula: per exemple, mzee en suahili.
Família - ètnia - solidaritat
Llar on neix i creix la vida, entitat de referència i d’identitat, la família africana -estesa, mai nuclearagrupa a tots els seus membres: germans, cosins que són anomenats germans-, oncles i pares. La solidaritat entre ells integra les categories del tenir i de
l’ésser; és un compartir amb els altres el que un és i
té; és l’art de saber estar i viure amb els germans. A
les llengües bantus, tenir es tradueix per “estar amb”;
“tinc un germà” equival a “estic amb un germà”.
Diverses famílies amb un avantpassat comú formen
el clan; els clans constitueixen la tribu o l’ètnia.
L’avantpassat comú, el cap, la cultura (la tradició), l’idioma, el territori (la terra) són elements que defineixen l’ètnia i uneixen tots els seus membres (tribu).
Una ètnia té una determinada història, un sistema
políticoeconòmic i una organització social.
La pertinença a una ètnia és un do i una riquesa, en
la qual l’africà troba les seves arrels i els seus valors
de referència. Hi ha il·lustres ètnies o pobles que han
marcat la història d’Àfrica: hausa, yoruba, ashanti,
bamileke, baulé, kuba, luba, lunda, kongo, baganda,
masai, zulú, etc.
Dona: Desenvolupament i Canvi Social
S’ha dit, i és cert, que la dona ho és tot a Àfrica. Les
dones són les supervivents per excel·lència en
aquest “portentós naufragi històric, metafísic i cultural” que ha sofert i sofreix Àfrica. I això, malgrat el fet
que els models de desenvolupament imposats al
continent africà i les noves polítiques neoliberals han
182
contribuït a agreujar la situació penosa de la dona
africana.
Del 80 al 98% de les dones africanes viu de l’autoconsum. Les poques dones que realitzen un treball
remunerat reben un salari que és entre un 15 i un
30% inferior al d’un home. El 56% de les dones africanes continuen essent analfabetes. La seva esperança de vida és menor de 50 anys.
Les dones controlen el 70% de la feina agrícola, produeixen el 80% dels béns de consum, transformen la
totalitat dels productes bàsics i asseguren del 60 al
90% de la seva comercialització.
Davant aquesta situació d’opressió, la dona africana
és generadora de vida, educadora i transmissor de
cultura; és alegre i festiva, lluitadora, testimoni de
força, de coratge i d’esperança. I és que a Àfrica el
valor principal continua essent la vida. A l’Àfrica no
s’ha renunciat a viure.
Al costat d’aquesta “mare pacífica i submisa”, que
desitjaria perpetuar la tradició, avui s’aixequen
“mares rebels” a la recerca dels seus drets i llibertats.
Mares que no perden l’esperança ni l’alegria, perquè
el sofriment no vol dir tristesa, i s’atreveixen a preguntar: “On ets, Senyor? Hi ets, Senyor, però... amagat”
Efectivament, moltes dones africanes estan en peu
de lluita i fan front, en condicions adverses, a la
pobresa i a la misèria. S’organitzen, cooperen per
reinventar la societat africana, ressorgeixen des de
sota, jugant un paper primordial al sector informal, en
les economies submergides, creant xarxes que les
converteixen en columna vertebral del teixit social i
econòmic.
Són també presents en la vida pública, implicades en
empreses, en caixes d’estalvi col·lectiu, en cooperatives, en moviments reivindicatius, en accions polítiques, en la lluita per la justícia i la pau... Elaboren les
seves pròpies publicacions. Fan denúncies valentes i
propostes noves des d’una paraula de dona.
Les dones africanes ens recorden que existeixen
altres maneres de veure el món i de viure. Les seves
formes de creativitat, que es despleguen al marge del
sistema dominant, són un mode de subversió contra
el sistema de desenvolupament que se’ls ha imposat
i que ha estat un fracàs. Les dones encarnen la resistència al capitalisme assassí.
Àfrica-Dona crida en favor de la vida. Àfrica-Dona
crida per la llibertat, per la pau, per la dignitat i per la
justícia.
***
Pàgines a la Xarxa sobre Àfrica
www.congonline.com
www.africanews.org/PANA/news
www.newafrica.com (molt completa, per països,
gènere, ecologia...)
www.misna.org
www.reliefeweb.int/IRIN/cea/glfp.htm (Informes per
zones: Central (Grans Llacs), Austral, Occidental...).
www.peacelink.it/afrique.html
www.oneworld.org/panos/home/homepage.html
www.justiceafrica.org
www.intafrica.com (Notícies sobre el Cuerno de Africa)
www.hnight-moore.com/html/telematics_in_africa.
html (sobre la revolució telemàtica i les tecnologies
a Àfrica)
www.woyaa.com (buscador sobre Àfrica)
www.hirondelle.org
www.hrw.org
www.bcn.es/tjussana/cea (CEA, Centre d’Estudis
Africans)
www.4.planalfa.es/mcombonianos
Alguns màrtirs d’Àfrica
3 de juny: Carlos Lwanga i uns altres 21 màrtirs d’Uganda: joves cremats vius per Mwanga, rei ugandès
dels baganda per la seva adhesió a la fe cristiana. Al
costat d’aquests 22 catòlics van ser morts per raons
religioses 11 protestants, 8 “pagans” i un musulmà:
llavor de l’ecumenisme a Àfrica!
Josefina Bakhita: (1890-1947). Sudanesa d’origen,
va ser venuda cinc vegades com a esclava. Després
de la seva deportació a Itàlia, es va fer religiosa a
l’Institut de les Filles de la Caritat (Germanes Canosianes).
1 de juny: Anuarite Nengapeta (*29 des. 1939). Religiosa congolesa (del Zaire) que va morir màrtir l’1 de
desembre de 1964 per mantenir-se fidel al seu vot de
castedat quan el coronel dels simbes, Pierre Olombe,
volia fer-la la seva dona.
12 agost: Isidoro Bakanja (*1885). Jove catequista
congolès (del Zaire) que, fet fuetejar pel seu amo
belga, hostil a les pràctiques religioses, va morir màrtir el 15 d’agost de 1909 perdonant el seu patró.
Emile Biayenda: Cardenal-Arquebisbe de Brazzaville, assassinat el 22 de març de 1977 per defensar el
seu poble.
Christophe Munzihirwa, arquebisbe de Bukavu
assassinat el 29 d’octubre de 1996. Pastor que va
saber denunciar amb lucidesa i valentia la injustícia
de la guerra i de les divisions ètniques que molts -de
dins i de fora d’Àfrica- promovien per interessos foscos. Solia dir que “la millor forma de plorar un mort
és treballar el seu camp”.
Per les mateixes raons, diversos sacerdots, religiosos i laics són assassinats a l’est de la RD Congo per
les tropes rebels i tutsis ruandesas: Claude Buhendwa, Georges Kakuja i molts d’altres de les localitats
de Kasika, Makobola, Ngweshe, Burinye, Kamituga,
Kasala, Budi, Mwenga.
Màrtirs del 16 de febrer 1992 de Kinshasa. Més de
10 cristians, màrtirs de la democràcia, van ser assassinats per les tropes de Mobutu. Reclamaven en una
manifestació pacífica la reobertura de la Conferència
Nacional Sobirana, símbol del camí cap la democràcia al país.
Steve Biko i els màrtirs sud-africans. Assassinat el
12 de setembre de 1977 per lluitar contra l’aparteid i
defensar els negres de Sud-àfrica.
Europa
Europa dels 15, dels 41, dels...?
Quins són els límits d’Europa? I quan diem Europa,
ens referim potser només a aquella de la moneda que
es limita als onze països adherents a l’euro, o aquella de les fronteres dels països signataris del Tractat
de Schengen? Són tots membres de la Unió Europea, avui una comunitat de quinze països i prop de
350 milions de persones, que contempla la possibilitat d’ampliar-se ulteriorment amb l’ingrés en un futur
pròxim de sis o més països de l’Europa central i
oriental. La més antiga institució europea, el Consell
d’Europa, que funda el seu treball sobre la promoció
dels drets humans i sobre relacions de cooperació
cultural, compta avui amb 41 països i 800 milions
d’habitants, inclosa Rússia. El Consell d’Europa, en
adoptar el 1959 la Convenció Europea dels Drets
Humans i donar-li seguiment amb l’adopció de la
Carta Social Europea, és punt de referència fonamental avui per a qualsevol que tingui al cor la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals. Més de 35.000 casos han estat encaminats pels
òrgans internacionals promoguts per la Convenció i
el 1998 Estrasburg ha esdevingut oficialment la seu
de l’única Cort per als Drets Humans.
“Escollir el futur model d’Europa és un debat encara
obert”, afirmava un dels principals artífexs de les
polítiques europees recents, Jaques Delors, al terme
del seu doble mandat com a president de la Comissió Europea el 1994.
Qui prepara la guerra a Europa?
Del 24 de març a l’11 de juny de 1999 es van realitzar 25.000 missions aèries, 14.000 bombes o míssils
contra prop de 2.000 objectius. Sense declarar-la oficialment, sense fer autocrítica sobre la pròpia responsabilitat en el procés que ha portat als acords de
Dayton sobre les fronteres de l’ex-Iugoslàvia, sense
cap consideració cap a qui, a Sèrbia i a Kosovo, ha
sabut construir una dura però pacífica oposició al
183
govern central serbi, els països de l’OTAN (ja a les
portes de Rússia) porten la guerra a Europa per primera vegada després de la segona guerra mundial, i
intervenen brutalment a Sèrbia i Kosovo amb ràtzies
aèries, amb una campanya mediàtica a tot el món
que presenta les bombes pròpies com si fossin
carregades de raons humanitàries. És una guerra que
altre cop divideix Europa entorn de la regió dels Balcans, però que en realitat sanciona una voluntat dels
més forts d’alinear-se amb l’actitud agressiva de l’eix
EUA-Gran Bretanya ja manifestat a Iraq el dia
següent de la caiguda del mur de Berlín, i encara
vigent, dramàticament. És un pas enrere amb relació
al dret internacional i a la voluntat de posar progressivament la guerra fora de la política. El jurista Philip
Alston recorda: “L’OTAN s’ha llançat a una ofensiva
que, sigui quina sigui la motivació inicial, ha adquirit
de seguida un nivell tal que deixa poc espai als principis dels drets humans, fins i tot quan es pretenia
actuar en el seu nom”. I potser la pregunta que més
gravita avui sobre el destí d’Europa és: després d’haver demostrat per enèsima vegada que sap desencadenar la guerra, qui sap encara construir la pau?
Fortalesa Europa: pot prescindir de la tolerància?
L’any 2000 es va obrir a Europa sota el signe del clamor suscitat per l’entrada al govern austríac de Jorg
Haider, líder polític de posicions clarament xenòfobes. En realitat fa alguns anys que a Àustria (encara
que no només allà) els governs precedents d’orientació socialdemòcrata havien exasperat al límit de la
violació dels drets humans la legislació (i el clima
general) davant els “estrangers”. El racisme latent en
les polítiques de progressiva integració de la Unió
Europea crea un espiral pervers que afavoreix la consolidació d’una idea de la “fortalesa Europa”, assetjada per emigrants provinents dels països pobres.
En concloure el 1997 l’Any europeu contra el racisme, la Comissió Europea no ha pogut menys que
recordar que avui un terç dels habitants de la Unió
Europea es defineix com bastant o decididament
racista. Gairebé la meitat dels ciutadans de la Unió
Europea (el 45%) pensa que n’hi ha massa, d’estrangers, al propi país. Per a una cinquena part dels ciutadans de la Unió Europea, ni tan sols els refugiats
que demanen asil polític haurien de ser acollits. I, tot
i això, gairebé el 10% de la població de la Unió Europea està constituït per ciutadans originaris de països
diferents d’aquells en els quals està vivint.
Les pors dels europeus davant els altres en gran part
estan lligades a la imatge negativa associada freqüentment a la immigració dels països en via de desenvolupament, oblidant amb massa facilitat que la
imatge negativa proporcionada pels mitjans de
comunicació sobre molts països en via de desenvolupament té un efecte pervers sobre la percepció
184
dels europeus davant de ciutadans que pertanyen a
minories ètniques reconduïbles a tals països.
Cooperació o competició?
La Unió Europea és l’únic actor de la cooperació amb
el desenvolupament que ha donat un caràcter formal
al seu compromís, a través d’un document que semblaria ennoblir la col·laboració amb països d’Àfrica,
del Carib i del Pacífic, l’anomenada Convenció de
Lomé. No falten, tanmateix, contradiccions i senyals
preocupants.
Per començar s’han establert una vintena de joint
venture (empreses de risc) a l’interior de la Convenció de Lomé que permeten als pescadors de la Unió
Europea pescar en aigües de països ACP, la qual
cosa és de fet un perill per al futur dels recursos de
pesca d’aquests països.
El juliol de 1999 els ministres de la Unió responsables
del comerç van aprovar un decret que permet de
substituir part del cacau amb altres vegetals grassos
en la producció de la xocolata, mesura que pot fer
perdre més del 15% dels guanys als països productors de cacau.
Al mateix temps, la Unió Europea, gràcies a les subvencions concedides als seus criadors de bestiar,
està produint molta més carn del que requeriria el
seu mercat intern. És inevitable, per tant, un efecte
de Beff dúmping, amb conseqüències negatives
sobre altres regions del món, amb exportació a preu
de regal primer a Àfrica Occidental, després a Àfrica
austral i més recentment amb la donació a Rússia de
150.000 tones de carn de vedella com a ajuda al desenvolupament (març 1999). No s’ha d’oblidar que per
sostenir la seva producció la Unió Europea fa un
ampli recurs a la importació de farratge per a animals, en la producció dels quals s’exploten o se sostreuen recursos vitals per a l’alimentació de les
poblacions locals en els països en via de desenvolupament.
Creixement sense feina?
Als països de l’exbloc socialista la desocupació va
avui més enllà del 10%. És un factor que incideix
negativament, tant perquè és difícil d’afrontar en països on la falta de treball havia estat controlada fins fa
deu anys sota nivells no significatius, com perquè
s’acompanya d’una substancial disminució del poder
adquisitiu dels salaris, amb una diferència cada
vegada més marcada en la distribució de la renda. És
culpa d’un sistema que no se sap adaptar a l’economia de mercat? O d’una economia de mercat salvatge que fa que la desocupació sigui el principal problema assenyalat pels ciutadans de la Unió Europea,
amb mitjanes també significatives, freqüentment
entorn del 12%? Avui, les paraules clau a Europa són
les mateixes que a la resta del món: creixement, pri-
vatització, flexibilitat... De fet el treball està sofrint un
procés que el fa cada vegada més precari, mentre
augmenta progressivament l’esvoranc entre pobres i
rics. Al límit d’aquest procés de distribució de la
renda i de retalls a l’estat social -és bo recordar-hoes dóna una progressiva buidor de les institucions
polítiques i de la participació democràtica. A les últimes eleccions per al parlament que representa els
ciutadans de la Unió Europea la meitat dels electors
no es va apropar a les urnes.
L’economia es menja l’ambient?
Els 2.857 Km del Danubi, segon riu d’Europa després
del Volga, toquen 13 països: Àustria, Bosnia Herzegovina, Bulgària, Croàcia, Alemanya, Hongria, Moldàvia, Rumania, República Txeca, Ucraïna i Iugoslàvia, amb un total de 160 milions de persones. El riu
ha estat font d’aigua potable per a prop de 80 milions
de persones. Però avui les seves aigües estan amenaçades d’enverinament per la falta de coordinació.
L’últim fet molt greu, ocorregut a l’inici del 2000, ha
estat l’enverinament per cianur, generat per una
empresa australiana d’extracció d’or, a Rumania. El
13 de febrer del 2000, cent mil tones d’aigua carregades de cianur van començar a navegar a la velocitat de 4 km per hora. Provenien de la mina en què el
31 de gener eren desbordats dos afluents del Tibisco
que portaven el cianur usat per a l’elaboració del
metall. Amb la Convenció de Berna per a la conservació dels hàbitats naturals i de la seva fauna i flora,
els països europeus s’han dotat -en teoria- amb un
quadre de referència adequat per protegir la biodiversitat. En realitat, tanmateix, considerar les fràgils economies d’Europa central i oriental com a territoris de
conquesta és una cosa que porta a una explotació
intensiva de l’ambient i a la utilització de part d’aquests territoris com a abocador d’escombraries.
Cap un model sostenible?
La campanya “Europa sostenible” ha evidenciat que
l’impacte del consum dels recursos no renovables
sobre l’ambient ha de ser reduït a la meitat a nivell
global. Per als països europeus això significa generar
una reducció del 80 al 90%. Les emissions d’anhídrid
carbònic per càpita són avui de 7’3 tones. Per arribar
progressivament a l’estàndard òptim d’1’7 tones,
seria necessària una reducció d’almenys una quarta
part per al 2010. Per ara, no s’han fet passos significatius en aquesta direcció. L’Europa sostenible està
buscant evidenciar els desequilibris existents avui, a
través d’una mesura d’Espai Ambiental basada en
les recomanacions de l’IPCC per a l’ús del territori,
calculant la superfície necessària per produir, amb
pràctiques agrícoles sostenibles, el necessari per alimentar la població europea, assumint que, com a
mínim, el 10% del territori hagi de ser protegit de
manera integral per tutelar la biodiversitat.
Austràlia
Austràlia és el continent més petit: aproximadament
2.400 d’est a oest i 2.000 milles de nord a sud. És l’únic continent ocupat per una sola nació, Austràlia.
La població és de 18.557.000 h i el país ocupa la
mateixa extensió que Estats Units d’Amèrica:
7.687.000 Km2.
Austràlia és un dels països més urbanitzats del món,
més del 70% de la seva població viu a la costa oriental. Mitjana d’esperança de vida: 75 anys els homes,
81 les dones. Producte Nacional Brut: 62 bilions de
US$, amb un creixement del 3’3%. Producte nacional Brut per càpita: per sobre dels 10.000 US$
Seria capaç Austràlia, com a nació, de demanar
perdó als indígenes, víctimes de la seva crueltat colonial? Aquesta era la qüestió a ser resposta els dies
27-28 de maig del 2000, marcats com la Jornada de
la Reconciliació per al poble australià. El poble va ser
convidat a expressar el seu pesar, com a nació,
davant del poble indígena, que ha hagut de sofrir tant
des de la invasió del primer grup que va venir d’Anglaterra des del 1788 fins a avui. Un dels més grans
signes d’esperança d’Austràlia ha estat el fet que
molta gent ordinària va decidir fer esforços significatius per expressar el seu dolor, en una àmplia gamma
d’activitats iniciades entorn de Corroboree 2000, l’ocasió de la reconciliació.
Tanmateix, el govern, sobretot el primer ministre,
encara es va manifestar reticent a una plena participació en les activitats de reconciliació, per mitjà
d’una petició de disculpes al poble aborigen i als
illencs de Torres Strait. Hi ha una gran por de perdre
els drets a les mines i de mantenir els arrendaments
de pastures per part de les companyies mineres i els
ramaders. La titulació de terres i una indemnització,
que podrien ser la conseqüència de tals actes
públics de reconciliació, van impedir la plena participació del govern.
Les 350 tribus indígenes amb els seus 500 dialectes,
que vivien a Austràlia abans de la invasió britànica,
tenien la seva pròpia identitat, els seus propis territoris,
el seu esperit, les seves regles socials i la seva legislació. Els seus orígens són anteriors al cristianisme. El
poble aborigen té també el seu propi relat dels orígens.
La seva època ideal es remunta a 40.000 anys abans
de l’actual període, i està seguida per 40.000 anys
d’història: durant tot aquell temps van desenvolupar
estructures socials i pràctiques espirituals que els lligaren al seu territori i van sentir l’obligació de cuidar-lo a
la claror de l’ancestral sentit que han sabut transmetre’s a través de la seva història oral. I llavors va ser quan
va ocórrer la invasió dels cristians!
Encara que l’explorador anglès, el capità Cook, va
proclamar que el territori passava a ésser part de
185
l’imperi britànic el 1770, no va ser fins el 1788 quan
Austràlia va esdevenir una colònia penitenciària i els
aborígens van sofrir l’expoliació i la violència que
causaren els assentaments angloceltes -eventualment també europeus- en aquest “Gran país del
Sud”. El dret al vot i a l’autodeterminació no va arribar als indígenes sinó fins el 1973...
L’expressió nacional de reconciliació ha demanat
perdó no solament per la ignorància, la brutalitat i el
vessament de sang que van causar els invasors sobre
els originaris ocupants del territori, sinó també perquè
tant l’Església com l’Estat van col·laborar a apartar dels
seus pares els fills dels aborígens, creant la tragèdia de
“la generació robada”. Una nova era ha començat quan
l’actual població australiana, dividida com està, lluita
amb noves reivindicacions per la identitat i la llibertat
del poble aborigen i la seva herència. Les Esglésies
cristianes han reconegut el seu pesar per tot el sofriment que va ser infligit al poble en el passat, i estan ajudant actualment el poble indígena a reclamar el seu
estatut i els seus drets.
Al costat d’aquestes lluites que es refereixen al passat,
hi ha també les actuals, que es refereixen als immigrants i als refugiats, especialment als del Sud-est asiàtic. Encara que els orígens d’Austràlia són britànics i
europeus, geogràficament està ubicada en un context
asiàtic. Austràlia té aproximadament 19 milions de persones amb ascendències ètniques molt diverses i amb
sistemes molt diferents de creences religioses. Els primers colons asiàtics van venir a Austràlia des de Xina
durant el temps dels Gold Rushes. Com els indígenes,
també ells van sofrir molt, perquè no van ser entesos,
ja que “eren diferents”(!).
La història dels pobres a Austràlia és, en bona part, la
història dels immigrants. Durant els primers anys l’opressió va ser experimentada pels catòlics irlandesos,
que van ser exiliats de la seva pàtria a causa de la seva
pobresa. L’experiència de moltes de les seves famílies,
famolenques, va ser molt dura a la seva arribada a
aquesta terra hostil, amb un clima tan diferent al de la
seva pàtria d’origen. Els dirigents eren membres de
l’Església anglicana, per la qual cosa va convertir-se en
l’Església oficial. La resistència contra aquesta imposició va significar que els catòlics (així com un petit nombre de jueus) van ser proscrits a les seves comunitats.
Encara que els australians parlen de democràcia, companyonia i confiança mútua entre les persones senzilles, hi ha encara molta intolerància i prejudicis contra
els que són diferents. Això ha estat part de la història
cultural d’Austràlia, i ha originat els esforços de les
Esglésies per treballar el tema de les divisions entre
elles i dins de les comunitats. El conflicte entre els presidiaris i els propietaris de les terres, en els primers
temps (que era també la lluita entre catòlics i anglicans)
va evolucionar fins convertir-se en la lluita entre els
immigrants europeus i els que els havien precedit en
l’arribada en aquest país.
186
Després de la segona guerra mundial els immigrants
van venir predominantment del sud d’Itàlia i dels països bàltics. Els prejudicis entre les denominacions
religioses van continuar en aquell temps, però es van
fer més complexos, a causa de la varietat ètnica dels
religiosament practicants. La ignorància i els prejudicis van ser alimentats amb els esforços dels catòlics
per establir un sistema educacional que capacités els
pares per transmetre la seva fe als seus fills a través
de l’escola. El temple i la comunitat de la parròquia
es van convertir en centres de socialització alhora
que d’educació en la fe. Qui es casava fora de la seva
església era penalitzat de moltes maneres per la seva
comunitat, la intolerància i la malvolença entre les
denominacions eren mútues en aquells temps.
Va ser durant la postguerra, quan Austràlia es va percebre a si mateixa com un país incloent més que
excloent, però això no es va reflectir gaire en la seva
política. La “política blanca” d’Austràlia significà que
des de 1901 fins a mitjan dels 60 fos molt difícil per
als no europeus emigrar a Austràlia: hi havia una
barrera de color, i per a molts aquesta discriminació
va ser submergida sota un mantell de silenci. No es
va discutir, perquè era tema de divisió.
Els anys posteriors al Vaticà II, anys d’esforços entusiastes en el diàleg i el respecte mutu, les esglésies
cristianes van treballar juntes ecumènicament per
aconseguir una major justícia social i per trencar les
fronteres de discriminació que havien estat aixecades en les dècades anteriors per la ignorància i la por
xenòfoba. Autoritats civils i religioses van treballar
juntes per fer caure les barreres de raça, cultura, llengua i gènere. Va haver-hi moltes iniciatives positives
a nivell de base de cara respectar l’herència cultural
diversa dels diferents pobles de què està constituïda
la identitat australiana, en els anys 70. El desafiament
per a aquests esforços provingué del canvi de caràcter de la immigració: ara, dels nous arribats a Austràlia, eren molts més els que venien de l’hemisferi sud,
que d’Europa.
Sobretot després de les guerres de Corea i Vietnam, els
nous immigrants venien del Sud-est asiàtic: Brunei,
Cambodja, Indonèsia, Laos, Malàisia, Myanmar, Filipines, Singapur, Tailàndia i Vietnam. La reacció a aquesta “invasió” va venir dels grups de la dreta -inclosos
alguns grups cristians més fonamentalistes- que van
difondre por i malestar sobre la pèrdua d’identitat i van
proposar un canvi en les polítiques d’immigració. Una
vegada més, va haver-hi una forta reacció de moltes
Esglésies cristianes en suport i protecció a aquests
acabats d’arribar, i Austràlia va ser realment reconeguda com un país multicultural. Encara que molts van
reaccionar contra aquesta identitat i argüiren que a tots
els que anessin venint se’ls havia d’exigir parlar anglès
i adaptar-se als costums australians, el moviment va
ser més d’adaptació que de resistència. Actualment, el
4’5% de la població australiana ha nascut a Àsia, però
la proporció seria significativament major si s’inclogués
en el còmput els fills -nascuts ja a Austràlia- d’aquests
asiàtics.
Una transformació ulterior de la identitat australiana
provingué del canvi de la identitat cristiana dominant
cap a un nou influx de sistemes de creences no cristians. El creixement de la població procedent del
Sud-est asiàtic ha generat una dimensió plurireligiosa en el poble australià. Els nouvinguts han aportat
les seves pròpies creences religioses. Les grans religions que ara estan representades a Austràlia són:
l’hinduisme (de l’Índia), el budisme Theravada (de Sri
Lanka, Myanmar, Tailàndia, Cambodja, Vietnam i
Laos); el lamaisme, o budisme tibetà (de Mongòlia i
Xina, particularment del Tibet); el budisme de l’Est
asiàtic (de Xina i Corea, barrejat amb confucianisme,
shamanisme i taoisme de Japó, barrejat amb shintoísme i confucianisme); l’Islam (del sud-est i el sud
d’Àsia, Àsia central oriental, i Indonesia); i la religiositat popular catòlica (de Filipines i Vietnam) que ha
portat noves dimensions d’apreciació i pràctica religiosa a les comunitats catòliques establertes.
Actualment, potser el desafiament més gran al qual
fan front els australians, quant a creences i valors,
procedeix del creixent nombre de cristians descontents i de no creients. Les Esglésies cristianes afronten problemes de liderat. Aquests cristians descontents s’han allunyat de les seves comunitats per
moltes raons, i encara que molts d’ells encara creuen
en Déu, tenen molta dificultat per participar en el
culte i per trobar la seva pròpia identitat en les seves
Esglésies cristianes locals. Molts joves han deixat la
seva fe cristiana i s’han passat a sectes alternatives,
o al budisme o a l’islam. Potser una de les majors
raons d’això és el ritme tremend de canvi de la societat, a tots els nivells, que afecta molt els joves quan
passen a l’edat adulta. Un dels principals factors de
transformació a Austràlia és la gran vitalitat que es
registra en tots els sectors socials i en els diversos
contextos culturals i religiosos. Els esforços dirigits a
la reconciliació entre tots els pobles han generat una
nova esperança que tendeix a transcendir les fronteres del provincialisme i de l’estretor de mires. La profunditat del canvi que s’ha registrat en la societat
australiana ha portat molta gent a una recerca religiosa més orientada cap la veritat que cap la ideologia.
Moltes persones de totes les edats i procedències
estan cursant estudis teològics en escoles bíbliques
i de teologia.
***
http://www.immi.gov.au/nmac/chapt-1a.htm
http://www.abs.gov.au/websitedbs/d3310114.nsf/Ho
mepage
http://www.auscharity.org/
http://www.actu.asn.au/
www.lonelyplanet.com.au/dest/aust/graphics/mapaus.htm
Àsia
Félix Wilfred
Esperances i desafiaments d’Àsia
Si alguna de les antigues civilitzacions d’Àsia ha
sobreviscut ininterrompudament fins avui, no es pot
explicar sense reconèixer el mèrit de l’element “esperança” que hi va ser vigorosament present i actuant.
Aquesta esperança alimentada per la cultura i les tradicions religioses va sedimentar-se en l’etos, en l’estètica, en la literatura i en els proverbis que inspiren
la vida quotidiana dels pobles asiàtics. Un d’aquests
proverbis, del sud de l’Índia, diu: “Hi ha certament
milers de sols darrere dels núvols”. Com la flor del
loto, aquesta esperança va trobar expressió a Àsia en
mig d’adversitats, en mig de situacions de pobresa,
desnutrició, misèria i desemparament. Aquesta
mateixa situació va transformar les masses asiàtiques en un poble d’esperança i capacitat de recuperació, que somia amb un món nou i anhela un futur
diferent.
Els somnis i esperances d’Àsia, aquest continent on
es troben les tres cinquenes parts de la humanitat,
s’expressen en diferents nivells. Alguns exemples:
recentment hem vist com els desigs del poble indonesi de tenir un govern just i democràtic van produir
canvis polítics dramàtics en aquest país, gràcies al
paper decisiu dels estudiants. A Filipines, la llarga
dictadura de Marcos, que xuclava les seves riqueses
del poble (penseu només en la col·lecció dels 1700
parells de sabates d’Imelda, la seva esposa), va ser
liquidada sense vessar una sola gota de sang, amb
només la confiança i l’esperança del poble en el seu
futur democràtic. Però el cas més vistós va ser el de
l’animós poble vietnamita, que es va enfrontar a la
major potència militar que mai no hi ha hagut a la
terra i en sortí victoriós. A Myanmar es registren
també ara lluites per la democràcia i els drets
humans portades endavant amb indomable coratge
sota el liderat d’una valenta dona, Aung San Suu Kyi.
A partir d’aquests esdeveniments locals significatius,
als països asiàtics tenim nombrosos moviments
populars que són senyals d’esperança: lluites pels
drets humans, la dignitat, la justícia per a les dones,
la protecció del medi ambient, etc.
Aquestes històries d’esperança són l’antídot per al
desànim desmoralizador i la desesperació provocada
per la situació d’impotència. En termes bíblics, Àsia
està constantment en la situació de David davant
Goliat. Els davids s’estan multiplicant, cosa que
representa la força d’Àsia per a un futur ple d’esperança.
És difícil descriure la gran varietat de somnis dels
pobles asiàtics, ja que difereixen segons el lloc social,
la classe, la casta, etc. de les persones. La psicologia
187
elemental ens diu que els somnis revelen la persona.
Els rics i poderosos poden tenir somnis fabulosos, per
la realització dels quals lluiten i competeixen entre si.
Però si mirem els pobres d’Àsia, els seus somnis
poden espantar-nos pel seu caràcter tan elemental: al
sud d’Àsia, on a prop del 60% dels nens està desnodrit, quin podria ser el somni d’un nen sinó un bon plat
d’arròs? Els somnis i esperances dels pobres d’Àsia
es refereixen al més fonamental de la vida.
Darrere els somnis dels marginats d’Àsia hi ha profunds anhels: rescatar el poder -buidant-lo de la seva
iniquitat-, ampliar l’esfera de la llibertat, i ser acceptats en la pròpia identitat diferent, cosa que és una
qüestió de dignitat i justícia.
La pobresa obliga persones, famílies i comunitats a
alienar els seus drets. El resultat és la prostitució, el
treball infantil, l’esclavatge, la venda d’òrgans
humans i la mutilació del cos per augmentar la possibilitat de captar. Una vida digna és impossible en
mig de la pobresa.
A tota Àsia hi ha moltes persones i grups fortament
actius entre les capes populars, que animosament
mantenen viva l’esperança del poble pel seu compromís en pro de la llibertat i dels drets humans. Pensem en els joves xinesos que valentament van defensar aquests drets i s’oposaren a la seva violació,
malgrat la violenta repressió del règim xinès a la
Plaça de la Pau Celestial el juny de 1989.
La pluralitat ha estat la marca registrada de la vida
asiàtica, i sense ella Àsia perd tota esperança de
futur. Però una realitat comuna a totes les regions
d’Àsia és la penetració de la globalització. Segons els
analistes, ha creat un triple model de canvi cultural: el
primer és el “xoc de civilitzacions”, el segon és l’homogeneïtzació o “macdonalització” del món, i el tercer és la hibridació.
Els tres processos són vius i actuen a Àsia. Però el
que predomina és el de l’homogeneïtzació. Fora d’això, hi ha moltes formes tradicionals d’homogeneïtzació als diferents països i regions d’Àsia. A l’Índia, per
exemple, el nacionalisme religiós anomenat Hindutva
és una ideologia d’homogeneïtzació que té un programa d’unitat que no respecta el fet del pluralisme
de cultures i de tradicions del país. És interessant
observar que aquest programa d’uniformització pertany a les castes i classes superiors i convergeix amb
els seus interessos, mentre que per als marginats el
pluralisme és summament important per a la seva
vida i per a la seva supervivència.
El pluralisme, a Àsia, és, en últim terme, una qüestió
de justícia. Negar el pluralisme mata la justícia abans
de destruir la veritable unitat. Els pobres poden recuperar la seva vertadera identitat afirmant la diferència. El pluralisme és, per tant, la defensa i l’esperança dels pobres contra els poderosos, que defensen
un programa de pseudounitat. En aquest escenari, el
paper que pertoca a les esglésies és un paper que
188
suscita esperança: ser un agent eficaç del pluralisme.
Però si les Esglésies mateixes sucumbissin a la por
del pluralisme, quedarien totalment impossibilitades
per actuar com a catalitzadors d’esperança per als
pobres d’Àsia.
La crisi financera d’Àsia Oriental
En crisis anteriors s’ha vist que mentre el creixement
del producte i les dades macroeconòmiques (inflació,
tipus de canvi, balança de pagaments) es recuperen
d’una manera bastant ràpida, es triga més temps a
recuperar-se l’ocupació i els salaris. Un estudi de
més de 300 crisis econòmiques des de 1973, a més
de 80 països, indica que el creixement del producte
va recuperar els nivells anteriors a la crisi en un any
com a mitjana. Però els salaris reals van trigar uns
quatre anys a recuperar-se, i l’ocupació, cinc anys.
El cost humà de la crisi d’Àsia Oriental ha estat d’ampli abast:
a) Fallides: 435 empreses de Malàisia, per exemple,
es van declarar en quebra en nou mesos.
b) Augment de la pobresa: a Indonèsia, el país més
pobre afectat per la crisi van caure en la pobresa uns
40 milions més de persones (el 20% de la població).
c) Augment de la desocupació: pràcticament desconegut abans a Corea i Malàisia, va augmentar en tots
els països: 300.000 a Malàisia, 500.000 a Tailàndia,
un milió a Indonèsia, un milió i mig a Corea. Els salaris reals es van reduir (10% a Corea en un any). La
pèrdua de feines va afectar més les dones, els joves
i els obrers sense qualificació. A Corea l’ocupació de
les dones es va reduir en el 7’1% de 1997 a 1998 i un
3’4% el dels homes. El nombre d’aturats d’entre 15 i
29 anys es va doblar, de 300 a 600 mil, i es va triplicar en el cas dels treballadors sense qualificació. Els
treballadors emigrants també van ser afectats durament, van ser deportats als seus països.
d) Reducció de l’escolaritat:: a Tailàndia, per exemple, 100.000 estudiants van interrompre els estudis.
A Corea els abandonaments al nivell superior van
augmentar en el 36% el 1998.
e) Reducció de serveis públics: a Tailàndia el pressupost del ministeri de salut es va reduir en un 10%, i
el dels serveis socials en un 7’6%. A Filipines el pressupost públic de salut es va reduir en un altre 10% i
el de nutrició de la família es va reduir en un 6%.
Malàisia va reduir totes les despeses entre un 18 i un
20%.
f) Augment de la tensió social i de la fragmentació:
Tots els països testimonien un augment de la violència domèstica, de la delinqüència de carrer i dels suïcidis. A Corea els suïcidis van passar de 620 per mes
el 1996 a 900 per mes el 1998. La línia telefònica d’emergència per a dones víctimes de la delinqüència
domèstica va registrar a Corea un nombre de trucades set vegades major que l’any anterior a l’inici de la
crisi.
Any Internacional
dels Voluntaris
Cinquanta-dosè període de sessions
RESOLUCIÓ APROVADA PER L’ASSEMBLEA
GENERAL.
Proclamació de l’any 2001 com a Any Internacional
dels Voluntaris
L’Assemblea General,
Recordant les seves resolucions 2659 (XXV), de 7 de
desembre de 1970, 31/131, de 16 de desembre de
1976, 31/166, de 21 de desembre de 1976, 40/212,
de 17 de desembre de 1985, i 49/139 B, de 20 de
desembre de 1994, i tenint present la decisió 96/32
de la Junta Executiva del Programa de les Nacions
Unides per al Desenvolupament/Fons de Població de
les Nacions Unides, en el qual la Junta Executiva va
reconèixer la importància de la contribució aportada
per als Voluntaris a tot el món i donava suport als
esforços dels Voluntaris de les Nacions Unides per
promoure encara més la tasca dels voluntaris,
Tenint en compte la seva decisió 35/424 de 5 de
desembre de 1980, i la resolució 1980/67 del Consell
Econòmic i Social, de 25 de juliol de 1980, relatives a
les directrius per a la proclamació d’anys i aniversaris internacionals,
Advertint la important contribució que els voluntaris
aporten en els seus propis països a l’augment del
benestar i la materialització de les aspiracions dels
seus compatriotes a un benestar econòmic i social
major, i el finançament del treball dels voluntaris per
conducte principalment de la societat civil, inclòs el
sector privat, així com els grans èxits assolits pels
voluntaris assignats internacionalment a la consecució dels objectius de desenvolupament dels Estats
Membres,
Advertint així mateix l’assistència prestada pels
Voluntaris de les Nacions Unides, en particular a les
organitzacions i les operacions de les Nacions Unides a les esferes del desenvolupament econòmic i
social, l’ajuda humanitària i la promoció de la pau, la
democràcia i el respecte dels drets humans i sobretot, en la major vinculació d’aquests esforços a les
poblacions a les quals estan destinats,
Advertint igualment la importància que nous actors,
en particular els individus i les organitzacions de la
societat civil, prenguin la iniciativa a nivell local,
nacional i internacional, en associació amb els
governs, tal com es va subratllar en la Declaració de
Copenhaguen sobre Desenvolupament Social i el
Programa d’Acció de la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Social,
Tenint present la conclusió de la Quarta Conferència
Mundial sobre la Dona, en el sentit que la dona hau-
ria de poder beneficiar-se d’un aprenentatge permanent, incloses les activitats voluntàries, i observant
que la dona realitza gran part de les activitats voluntàries i que s’hauria de reconèixer i donar suport
degudament a aquesta tasca socialment útil,
Convençuda que la necessitat de l’actuació de
voluntaris és més gran que mai, en vista dels efectes
negatius que problemes mundials com la degradació
del medi ambient, l’ús indegut de drogues i el virus
d’immunodeficiència humana/síndrome d’immunodeficiència adquirida exerceixen en els sectors més
vulnerables de la societat i de la tendència de la
societat civil a assumir, en associació amb els poders
públics i el sector privat, responsabilitats creixents en
el procés de desenvolupament,
Convençuda igualment que un any destinat a aprofundir el reconeixement, la facilitació, la interconnexió
i la promoció del servei de voluntaris, amb particular
èmfasi en les activitats a nivell local, podria contribuir
apreciablement a augmentar la consciència dels èxits
i les possibilitats de servei de voluntaris, a estimular
ofertes de servei d’un nombre creixent d’individus i a
canalitzar recursos que permetin millorar l’eficàcia
d’aquest servei,
Advertint amb satisfacció que la proposta de proclamació de l’any ha merescut el suport general de la
societat civil,
1. Proclama l’any 2001 com a Any Internacional dels
Voluntaris;
2. Convida els governs, el sistema de les Nacions
Unides i les organitzacions intergovernamentals,
voluntàries i no governamentals, així com les organitzacions basades a la comunitat, a col·laborar i determinar les maneres de realçar el reconeixement, la
facilitació, la interconnexió i la promoció del servei de
voluntaris en els preparatius i l’observança de l’Any;
3. Designa al Programa de Voluntaris de les Nacions
Unides, sense perjudici de les prioritats existents,
com a centre de coordinació de la preparació, observança i seguiment de l’Any en estreta col·laboració
amb altres organitzacions del sistema de les Nacions
Unides, i encoratja els Voluntaris de les Nacions Unides que continuïn el procés d’estreta col·laboració i
associació amb els governs i amb les organitzacions
voluntàries i no governamentals internacionals i
nacionals, en particular referència als preparatius i
l’observança de l’Any;
4. Convida els òrgans normatius i les organitzacions
pertinents del sistema de les Nacions Unides que
considerin, en el context dels seus mandats substantius, els principis i objectius de l’Any, la possibilitat de
realitzar activitats especials en el marc de programes
existents o de programes nous durant el període
1998-2001 i que s’ocupin del seguiment de l’Any en
benefici de tots els països i pobles;
5. Fa una crida als Estats Membres i a tots els altres
participants en l’observança de l’Any perquè distin189
geixin l’any 2001 com a celebració especial en favor
dels pobles del món que s’escarrassen per assolir
una millor vida per a tots, sobre la base del compromís que contreuen voluntàriament individus i grups
en aportar el seu temps i compartir els seus recursos
i els seus coneixements en benefici dels menys afavorits;
6. Demana que s’organitzi una campanya concertada de promoció i informació per a l’Any a nivell nacional, regional i internacional, amb una forta participació dels mitjans de comunicació de masses;
7. Demana al Secretari General que, dins dels límits
dels recursos existents i amb l’ajuda de recursos
voluntaris, adopti mesures específiques, utilitzant
tots els mitjans de comunicació de què disposi, particularment en el marc del mandat del Departament
d’Informació Pública de la Secretaria, per donar
àmplia publicitat als preparatius i a l’observança de
l’Any i difondre informació sobre la qüestió.
1. Es declara fermament decidida a facilitar i promoure el diàleg entre les civilitzacions,
2. Decideix proclamar l’any 2001 com a Any de les
Nacions Unides per al diàleg entre les civilitzacions,
3. Convida els governs, els Organismes de les NU,
els altres organismes internacionals i les ONG competents, a preparar i executar programes culturals,
educatius i socials apropiats per promoure el diàleg
entre les civilitzacions, organitzant especialment conferències i seminaris i difonent informacions i obres
teòriques sobre el tema.
53ena sessió plenària, 4 de novembre de 1998
La Gana al Món
Mans Unides, Begoña Olabarrieta
Any de l’ONU per al diàleg
entre civilitzacions
L’Assemblea General,
Reafirmant els objectius i principis enunciats a la
Carta de les NU, que preconitza notablement un
esforç col·lectiu per reforçar les relacions amistoses
entre les nacions, per descartar les amenaces a la
pau i promoure la cooperació internacional en la
resolució dels problemes internacionals,
Conscient de les realitzacions de les diferents civilitzacions, que testimonien el pluralisme cultural i les
formes diverses de la creativitat dels éssers humans,
Sabent que, malgrat la intolerància, els conflictes i
les guerres, la història de la humanitat ha estat marcada per una interacció positiva i mútuament avantatjosa entre les civilitzacions, subratllant la importància de la tolerància en les relacions internacionals
i l’útil paper que juga el diàleg com a mitjà per afavorir la comprensió, descartar les amenaces a la pau i
reforçar la interacció i els intercanvis entre les civilitzacions,
Notant que l’Any de les NU per a la tolerància ha
estat celebrat el 1995, i considerant que la tolerància
i el respecte de la diversitat faciliten la promoció i la
protecció universals dels drets humans i constitueixen sòlids fonaments per a la societat civil, l’harmonia social i la pau,
Reafirmant que les realitzacions de les diferents civilitzacions constitueixen el patrimoni de la Humanitat i
són, per a la humanitat sencera una font d’inspiració
i de progrés,
Felicitant-se per l’esforç desplegat col·lectivament
per la comunitat internacional per desenvolupar un
diàleg constructiu entre les civilitzacions,
190
La FAO estima que, als països en desenvolupament,
840 milions de persones passen gana al món i uns
200 milions de nens sofreixen malnutrició. Cada any,
gairebé 11 milions de menors de 5 anys moren com
a conseqüència directa o indirecta de la gana o de
l’alimentació inadequada o insuficient. Milions de
nens pateixen malalties relacionades amb la falta de
vitamines i minerals, i amb la contaminació dels aliments i l’aigua.
Si aquestes xifres són inacceptables per si mateixes,
ho són encara més perquè «mundialment hi ha aliments suficients per a tots». Així ho confirmava l’Informe sobre Desenvolupament Humà del PNUD (Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament)
de 1999: «Malgrat el ràpid creixement de la població,
la producció d’aliments per càpita ha augmentat gairebé el 25%, l’oferta de calories ha augmentat de
2.500 a 2.750 i la de proteïnes de 71 a 76 grams.
Però uns 840 milions de persones estan desnodrides». La gana com a fenomen humà és evitable. Fins
a la dècada dels 80 les causes últimes de la gana
eren atribuïdes a catàstrofes climàtiques, a un creixement demogràfic alt i al retard en les tècniques agrícoles, especialment als països del Sud.
El 1981 l’economista indi i premi Nobel Amartya Sen
publica el llibre Poverty and Famines (Fam i pobresa)
en el qual analitza diverses de les fams més importants d’aquest segle i arriba a la conclusió que la fam
no és causada generalment per la falta d’aliments, sinó per la incapacitat d’alguns sectors
socials d’accedir a l’aliment, sigui produint-lo o
adquirint-lo. L’enfocament de Sen concentra el problema de la gana en la incapacitat per aconseguir
menjar mitjançant la compra, el comerç o el canvi
d’altres productes, del treball propi o els drets conce-
dits per l’Estat, per exemple subsidis. El problema de
la gana se centra, doncs, en la capacitat d’accés a
l’aliment i no en l’existència del mateix.
L’aportació més important de la teoria d’Amartya Sen
ha estat demostrar que les grans fams d’aquest
segle es van produir sense una disminució de les
existències de menjar, i subratllar el paper de les desigualtats socials com a causa de la gana . De la
mateixa manera es pronuncia el Pontifici Consell
«Cor Unum» en afirmar que: «Fins al segle XIX les
fams procedien en general de causes naturals. Avui
són producte del comportament humà. (...) El gana
neix, en primer lloc, de la pobresa.». En el mateix
document s’afirma: «És il·lusori esperar solucions ja
fetes; estem en presència d’un fenomen vinculat a
les opcions econòmiques dels dirigents i responsables, així com també de productors i consumidors;
també és una invitació a tots i a cadascú, amb l’esperança d’arribar a un progrés decisiu, gràcies a
unes relacions humanes sempre més solidàries.». La
mundialització de la gana apareix com una realitat
vinculada no solament a la pobresa, sinó també a
altres factors com les guerres, els conflictes socials,
el deute extern, la concentració de terres, les prolongades sequeres en determinades regions i els desastres naturals.
Estretament vinculat al terme fam, s’ha anat desenvolupant el concepte de seguretat alimentària. El
1974 en la Conferència Mundial sobre l’Alimentació,
feta a Roma, es va definir la seguretat alimentària
com a «disponibilitat en tot moment de suficients
subministraments mundials d’aliments bàsics (...) per
mantenir una expansió permanent del consum alimentari (...) i per contrarestar les fluctuacions a la
producció i els preus».
El Banc Mundial en el seu informe La pobresa i la
gana defineix la seguretat alimentària com «l’accés
de totes les persones, en tot temps a quantitats d’aliments suficients per a una vida activa i saludable».
Els seus elements essencials són: la disponibilitat
d’aliments i la possibilitat d’adquirir-los. La FAO afegeix uns altres dos elements: l’estabilitat en els subministraments i l’acceptació cultural dels aliments, i
subratlla la necessitat d’establir normes comercials
estables i equitatives per garantir la seguretat alimentària.
El concepte de seguretat alimentària ha anat
ampliant-se des dels anys 70 i avui no només es
parla de quantitat d’aliments, sinó de qualitat. Tanmateix, si ens atenim a les esgarrifoses xifres de
famolencs que avui existeixen, no sembla molt útil
fixar l’atenció en la qualitat de la dieta sinó en les
qüestions subjacents al problema de la gana: la
injusta distribució de la terra, la incapacitat d’accedir
a l’aliment produït, produir-lo o adquirir-lo; el model
de desenvolupament que està minant els recursos
naturals i l’empobriment derivat del pagament del
deute extern en molts països del sud.
Al costat de la gana i a la seguretat alimentària, igualment s’ha de tenir en compte la desnutrició. Segons
l’informe de la FAO L’estat mundial de l’agricultura i
l’alimentació, de 1998, hi havia més de 800 milions
de persones desnodrides en el període 1994-96. La
xifra més alta correspon a Àsia i Àfrica subsahariana.
Igualment s’assenyala que aquestes xifres són «inacceptablement altes i cal reduir-les dràsticament». Per
la qual cosa es fa una crida a fi d’executar el Pla
d’Acció, resultat de la Cimera Mundial sobre l’Alimentació, feta a Roma el 1996, i reduir el nombre
total de persones desnodrides, a tot estirar el 2015.
En la lluita contra la gana resulta fonamental el paper
de la dona. El 1998 la FAO, el Dia Mundial de l’Alimentació (16 d’octubre), va presentar el lema «La
dona nodreix el món», afirmant que són les dones les
que produeixen més de la meitat de tots els aliments
del món i inverteixen una part molt més gran dels
seus diners que els homes en l’alimentació de la llar.
A les zones rurals, les dones proporcionen el 80%
dels aliments que es consumeixen a la llar i exerceixen una funció decisiva en la producció de cultius
bàsics (arròs, blat i blat de moro). No es pot parlar
d’estratègies contra la gana sense comptar amb la
participació activa i en condició d’igualtat de les
dones. Així es va reconèixer a la Cimera Mundial
sobre l’Alimentació en demanar «la participació plena
i en condició d’igualtat de la dona en l’economia (...)
proporcionant la igualtat d’oportunitats als homes i a
les dones en educació i en capacitació respecte de la
producció, elaboració i comercialització dels aliments».
Davant aquest panorama ombrívol, però amb possibilitats de reparació si hi hagués voluntat política
per fer-ho, Sylvie Brunel es pregunta si és possible
alimentar 10.000 milions de persones i contesta que:
«El creixement de la producció agrícola mundial continua essent superior al creixement de la població».
Afirma que el problema alimentari no és mundial sinó
local, esdevenint especialment greu a Àfrica subsahariana i a Àsia meridional, on l’oferta d’aliments és
insuficient per cobrir les seves necessitats i a més «la
població no compta amb mitjans per adquirir-los ni
tan sols quan els té a l’abast de la mà».
Com s’ha subratllat anteriorment, el dret a l’alimentació ha estat proclamat públicament de forma reiterada des de la Declaració Universal dels Drets Humans,
i s’afirma de forma unànime que la gana és evitable;
en conseqüència: «com jutjarà la història una generació que compta amb tots els mitjans necessaris per
alimentar la població del planeta i que rebutja fer-ho
per una obcecació fraticida?» (Joan Pau II).
191
Nacions Unides: Meitat de la població
del món viu en la pobresa.
BANGKOK, Tailàndia. Prop de 3 mil milions de
persones viuen en l’extrema pobresa i han de
satisfer les seves necessitats amb menys de 2
dòlars per dia. Aquest elevat nombre de persones,
representa la meitat de la població mundial de 6 mil
milions.
Dels 3 mil milions de ciutadans en situació de
pobresa, prop de la meitat viu amb menys d’un
dòlar diari. Aquestes dades van ser revelades durant
la reunió del Fons Internacional de
Desenvolupament Agrícola de les Nacions Unides,
que es va realitzar a Tailàndia i que va concloure
aquest dissabte.
A la reunió van assistir representants de 161 països,
que abordaren el tema de la pobresa. Van suggerir
que la comunitat internacional actuï amb urgència
per evitar l’augment del nombre de pobres al
planeta. D’acord amab la crida, aquestes accions
han de centrar-se a Amèrica Llatina, Àfrica, i Àsia,
zones on el nombre de pobres és més elevat.
Segons l’organisme de Nacions Unides, al voltant
de 2 mil milions de persones no tenen accés al
servei d’electricitat. Prop de mil cinc-cents milions
no tenen aigua potable i 130 milions de nens no
poden anar a l’escola. A més, com una altra mostra
de la pobresa, s’assenyala que prop de 350 milions
de camperols no tenen terra.
El segle de les Dones
Irene León
Si les discriminacions poguessin eradicar-se només
a força de voluntats, el segle que s’inicia podria ser
un punt de partida per deixar enrere totes aquelles
pràctiques que, des de fa segles, sotmeten bona part
de la humanitat a l’exercici del poder d’uns, que després és interioritzat i reproduït per gairebé tots i totes.
En realitat, són múltiples les formes de discriminació,
l’eradicació de la qual no hauria de ser, en principi,
una qüestió de recursos o materialitats sinó de voluntats i ètiques del conviure humà. Bona part dels
aspectes que deriven de la discriminació de gènere
entrarien en aquest rubro, si no fos perquè aquesta
dinàmica relacional està assentada, també, en diferències estructurals i de poder.
Tanmateix, res no priva de pensar que tan sols l’adopció de valors i visions solidàries comportaria en si
una transformació radical; per anomenar-ne algunes:
l’adopció d’una cultura de pau, extensible a la casa,
192
contribuiria a l’eradicació de la plaga de la violència
domèstica i sexual, que afecta principalment dones i
nenes. Una política redistributiva no només frenaria la
feminització de la pobresa -sobretot si les dones produeixen 2/3 dels béns alimentaris que consumeix la
humanitat- sinó que encaminaria cap l’eliminació de
la gana. Ja que és conegut que els béns que es produeixen al món, distribuïts amb equitat, arribarien a
tots i totes.
Un enfocament d’igualtat, contraposat al de la competència, portaria a una visió d’humanitat sense
guanyadors -definits principalment per l’accés al
consum- i perdedors. I, encaminaria, sense cap
dubte, a un reconeixement de les persones per la
seva pròpia qualitat i ja no per la seva identitat de
gènere o la seva posició social.
Així mateix, si es parteix del criteri que identifica l’obtenció de drets com un pas endavant en la història de
la humanitat, que col·loca totes les persones en
igualtat de condicions, problemàtiques com la participació de les dones en la vida política, social i cultural, dependrien més aviat de la decisió col·lectiva de
fer dels drets humans una plataforma bàsica del conviure col·lectiu.
Aconseguir la igualtat entre tots i totes, partint d’una
visió de reconeixement de la diversitat d’identitats i
del pluralisme en el pensament, constitueixen els
principals ingredients de l’avenç civilitzador impulsat,
des de diferents pràctiques, quefers i perspectives,
pels moviments feministes i de dones en aquest últim
tret de la història del segle que conclou.
I sota aquests postulats, convençudes de la viabilitat
de les seves propostes, reivindicacions, conceptualitzacions i iniciatives, com de la necessitat d’ubicarles en el context i en les simbologies dels nous escenaris que imposa la globalització, elles sustenten la
factibilitat dels canvis que se fonamenten en el desenvolupament de solidaritats, i proposen que el segle
XXI sigui el de les dones.
Els reptes davant l’estructuració
de la globalització
Els canvis reals que s’han operat en l’era de la globalització estan relacionats amb els desplaçaments
dels centres de control i de poder cap sectors alhora
hiperconcentrats però transnacionals, el sector financer n’és un exemple. Les relacions socials de gènere
que es desprenen d’aquesta realitat presenten alhora vells models i noves realitats. És notori, per exemple, el decreixement de la segregació a l’accés a l’educació o a l’accés teòric a llocs de treball, però
també és notori que un model internacionalitzat, sota
el model patriarcal, universalitza les modalitats d’exclusió de les dones, el punt de partida de les quals,
independentment del sector en el qual s’ubiquin, està
marcat per les asimetries genèriques.
A més, si bé és cert que la discriminació vers les
dones persisteix des de temps remots i que els fonaments patriarcals triguen a modificar-se, en l’actual
context adquireixen noves expressions. Per citar
alguns exemples: fa molt poc temps les opcions de
les dones no estaven vinculades a la migració internacional; el màrqueting i l’entreteniment no eren els
camps laborals cobejats per les joves; el sector
financer no era qui manava, tan obertament, al món;
les dones del camp no estaven davant de l’imperatiu
de la seva desaparició com entitat social, per la
transnacionalització de l’agricultura i la indústria
transgènica.
A més d’això, no fa gaire que les relacions col·lectives de poder es visualitzaven localment i les institucions internacionals eren percebudes com entitats
remotes. Ara, amb el desplaçament –o el fiançamentdels centres de poder, aquestes relacions i les estratègies per canviar-les es visualitzen tant localment
com globalment. Les incursions de les dones a l’ONU
i les diferents preses de posició davant del rol dels
Organismes Financers Internacionals figuren entre
elles.
El procés de globalització alhora que ofereix certs
canvis i algunes possibilitats per a les dones, també
s’aferma en la potencialització de la seva antítesi: la
segregació de gènere. En tots els països, dia a dia,
augmenten les files d’aturades, informals, maquiladoras, treballadores sexuals obligades, entre altres; i,
per a la majoria, el temps de treball s’ha multiplicat
per dos i fins i tot per tres.
A més, la sobredimensió dels valors «occidentals»,
individualistes i consumistes, que acompanya invariablement aquest procés, mina la possibilitat que
cada col·lectivitat, ètnica o cultural, estableixi els
seus propis paràmetres d’alliberament. En alguns
casos la tendència a l’aculturació i la discriminació
ètnica són tan imposants, que la defensa dels estereotips sexistes es confon amb la defensa de la
col·lectivitat i, com s’ha expressat en els processos
organitzatius de les dones provinents d’ètnies discriminades, els valors sexistes importats s’assimilen
fàcilment als vernacles.
En el procés de «desenvolupament», que ha significat la inserció de les dones al model dominant, s’estan desposseint moltes dones dels seus mecanismes
històrics de gestió del poder, aculturades i «integrades» després en àrees laborals mal remunerades i
devaluades socialment, sense ser alliberades del seu
paper mil·lenari de proveïdores domèstiques.
Per això, la recerca d’un canvi total que permeti la
creació d’un món sense cap tipus d’injustícia adquireix cada dia una influència major entre les dones.
D’aquí que el moviment feminista està creant noves
anàlisis globals de la societat, proposant nous paràmetres que comprenen des de la integració al món
polític de diversos aspectes considerats com d’ordre
«privat», fins preses de posició sobre problemàtiques
d’ordre nacional i internacional. El feminisme ha
irromput als camps on s’exerceixen els poders que
asseguren la reproducció de les estructures capitalistes i patriarcals; alhora que ha amarat tots els sectors
socials, organitzacions específiques, populars, sindicals, etc.
Així, les seves innovacions organitzatives, basades
en el reconeixement del pluralisme i la diversitat, en
aquests moments de redefinicions, comencen a servir de referent a múltiples sectors interessats a crear
models i alineaments orientats cap al futur.
Impulsat pels esdeveniments relatius l’Any Internacional de les Dones (Mèxic 75) i del decenni de les
dones, el feminisme contemporani va néixer amb
caràcter internacional, i per tant, emmarcat en les
relacions Nord-Sud, això no vol dir que hagi adquirit
les mateixes característiques al món sencer. En cada
context es va articular a cada singularitat històrica,
política, cultural, relativa a cada tipus de desenvolupament; d’aquí que una de les seves principals
característiques és la diversitat de formes d’expressió, l’heterogeneïtat de referents, la multiplicitat de
reivindicacions. Les anàlisis i els processos viscuts a
cada país, a cada regió i a cada continent són tributaris de la seva pròpia història.
Mirant cap el futur
Com que les relacions entre els gèneres es construeixen i reprodueixen en una relació social mediatitzada
per l’economia, la ideologia i la cultura, aquestes
relacions involucren socialment homes i dones, ja
que cada un d’aquests dos grups socials és condició
i conseqüència de l’existència de l’altre. La desaparició o les modificacions que puguin efectuar, qualssevol dels dos afecta o modifica directament a l’altre i
per tant els beneficis dels canvis proposats per les
dones són incloents.
Una de les riqueses de la proposta feminista és el no
concebre’s com un espai monolític, amb una agenda
única, sinó com un moviment, com un procés de
canvis en construcció, com un espai des d’on es
poden projectar plantejaments de transformació global, a gran escala. I, d’altra banda, la proposta de
diversitat i pluralisme, inclou encarar la conjunció de
la discriminació de gènere amb altres formes de
segregació tals com l’ètnica, l’orientació sexual, les
opcions espirituals, etc.
Sota aquesta perspectiva, tot apunta cap al desenvolupament d’una proposta de globalització solidària, incloent i participativa, on tots i totes siguin
actors de la construcció d’una democràcia que condueixi a crear humanitat, i per això aquesta proposta
té avantatges en unir esforços perquè el nou segle sí
sigui el de les dones.
193
Per un contrapoder
continental, indígena,
negre i popular
seves enormes potencialitats, l’esdeveniment polític i
cultural més significatiu d’aquest final de segle al
continent indoafrollatinoamericà. Podria doncs anunciar l’aparició d’un nou subjecte històric, d’un bloc
social popular i continental, antagonista al bloc imperial del Nord.
Giulio Girardi
Iniciatives per rellançar el moviment des de Bolívia
L’octubre de 1992, concloent la seva tercera trobada,
la campanya continental “500 anys de resistència
indígena, negra i popular” es va convertir, com hem
recordat, en “moviment continental indígena, negre i
popular”.
Al llarg de 1997-2000, les organitzacions indígenes i
populars de Bolívia van constituir un Comitè Promotor del moviment i de la IV trobada continental.
Aquest comitè, ara Directori o Comissió Organitzadora, està integrat per representants de la Confederació
Nacional dels Colonitzadors, la Confederació dels
Pobles Indígenes de l’Orient, Chaco i Amazonia Boliviana, la Confederació Sindical Única de Treballadors
Camperols de Bolívia, la Federació Nacional de
Dones Camperoles Bartolina Sisa, la Central Obrera
Boliviana i el Moviment afrobolivià. Han brindat la
seva adhesió a la iniciativa el Moviment d’Educadors
Populars de Bolívia i altres sectors de la societat civil
boliviana.
Giulio acompanya el moviment popular d’Amèrica
Llatina des de fa molts anys. Li hem demanat una
visió de conjunt des d’aquesta perspectiva
La construcció urgent d’un contrapoder popular
La globalització neoliberal es caracteritza per la concentració del poder polític, econòmic, militar i cultural als països del capitalisme central, que assumeixen la llibertat del mercat com a instrument i al
mateix temps com a màscara de la seva dominació
mundial; representa, per tant, l’expressió més universal, més violenta i més oculta de l’imperialisme.
La força d’aquest poder central és tanta que aconsegueix conquerir, per a un sistema radicalment antipopular, el consens de les grans majories, fins i tot dels
sectors populars. La força d’aquest poder central és
tal, que engendra a nivell de masses la convicció que
el sistema vigent no té alternativa.
És evident que un contrapoder capaç d’elaborar i
realitzar un projecte d’alternativa global avui no existeix. Però no és de cap manera evident que a mitjà i
llarg termini no pugui existir, que no pugui ser construït. És aquesta la convicció que inspira les múltiples
iniciatives continentals i intercontinentals de les quals
parlem.
Rellançar i enfortir el moviment continental
Al continent indoafrollatinoamericà, qualsevol intent
de construir un contrapoder popular ha de partir, em
sembla, de l’experiència extraordinària del 92, amb
les contracelebracions del V centenari. Aquesta
mobilització no s’ha limitat a reinterpretar el passat;
sinó que ha captat la urgència de contraposar-lo al
projecte neocolonialista del Nord, concretat en el nou
ordre mundial, un projecte popular de resistència i
d’alternativa. Així, de la Campanya “500 anys de
resistència indígena, negra i popular” va sorgir, en la
III Trobada Continental (Managua, 1992), el “Moviment Continental Indígena, Negre i Popular”, la novetat fonamental del qual consistia justament en la seva
inspiració unitària i popular. Em refereixo a aquest
moviment no tant per la seva importància específica
(que s’ha reduït bastant després del 92), sinó com a
expressió d’un immens conjunt d’organitzacions,
especialment indígenes, però també negres i populars, que al clima del V Centenari, s’han format, enfortit i coordinat i que són cada dia més bel·ligerants.
Aquesta mobilització representa, a parer meu, per les
194
El moviment macroecumènic “APD”
La campanya continental “500 anys de Resistència
Indígena, Negra i Popular” va ser un signe de contradicció no solament en la societat sinó també a les
esglésies. La jerarquia catòlica es va sumar a les
solemnes celebracions del V centenari, dedicant-los
un novenari de preparació, i exaltant la “primera
evangelització del continent”. Però d’altres cristians,
catòlics i evangèlics, que s’inspiraven en la teologia
de l’alliberament, es van identificar amb la resistència
indígena, negra i popular, assumint la seva opció
fonamental, el dret d’autodeterminació dels pobles
oprimits, i denunciant amb aquest criteri no solament
el crim de la conquesta, sinó també la complicitat de
l’església i de l’anomenada primera evangelització.
Aquests cristians, compromesos en la solidaritat a
partir de la seva fe, van denunciar amb força la violació del dret d’autodeterminació religiosa de part dels
conquistadors i de les esglésies, comprometent-se a
reconèixer i rescatar les religions indígenes i les afroamericanes. Així, les fronteres de l’ecumenisme s’estenien, més enllà de les esglésies cristianes, a totes
les religions alliberadores. D’aquesta intuïció va sorgir el moviment macroecumènic indoafrollatinoamericà, caracteritzat justament per la nova relació, de
reciprocitat i fecundació mútua, que establia amb les
religions no cristianes del continent, involucrades en
els processos d’alliberament. Aquest moviment es va
dir “Assemblea del Poble de Déu” (APD) per subratllar en la seva formació i conducció el protagonisme
de les bases i no de la jerarquia.
L’Assemblea del Poble de Déu va fer la seva primera
trobada continental a Quito, Equador, el setembre de
1992 i la segona l’octubre de 1996 a Cachipai,
Colòmbia. Continua essent un moviment indígena,
negre i popular, inspirat en el lema “unitat en la diversitat”: es considera, per tant, legítima hereva i continuadora del moviment indígena, negre i popular, amb
el qual comparteix les opcions fonamentals.
El paper de mantenir els vincles entre els grups participants en el moviment i de preparar la tercera trobada continental per al 2000 va ser assumit per la
nova secretaria, ubicada a República Dominicana. La
tercera trobada continental tindrà lloc a Azúa, República Dominicana de l’1 al 5 de novembre 2000. Tema
central: Per un mil·lenni antiliberal. Subtema: Construint un Projecte de Vida des dels nostres Pobles.
Iniciativa continental de la CONAIE
La CONAIE és una de les organitzacions indígenes
més significatives del Continent, no solament per la
seva capacitat de mobilitzar les nacions indígenes
del país, sinó també pel seu impacte sobre el conjunt
de la societat equatoriana. Està preparant una Trobada Continental Indígena per al 2000. Encara no ha
enviat la convocatòria, que defineixi data i contingut
de la trobada.
En conclusió, la presa de consciència de la continuïtat entre la problemàtica del 2000 i la del 92 crea condicions favorables al rescat i a l’enfortiment de les
opcions del 92 i dels moviments que havia suscitat a
nivell local, nacional, continental i intercontinental;
favorables particularment al rescat i enfortiment del
moviment continental indígena, negre i popular i del
seu esperit unitari.
Adreces de contacte
Iniciatives de l’EZLN
La insurrecció indígena zapatista, que va esclatar el
primer de gener de 1994, s’ha caracteritzat des del
primer moment pel seu horitzó internacional i internacionalista. Per la convicció que els problemes i les
reivindicacions dels pobles indígenes, en l’època de
la globalització, expressaven alhora problemes i reivindicacions de tots els oprimits no només del país,
sinó del món.
Aquesta presa de consciència ha justificat les iniciatives, de l’EZLN, de convocar el 1996 i el 1997 dues
trobades intercontinentals per la humanitat i contra el
neoliberalisme, considerant-los com a moments a la
construcció d’una “internacional de l’esperança”.
En el mateix esperit va ser convocat, a Belém do
Pará, Brasil, del 7 al 14 de desembre de 1999, per les
comunitats zapatistes de Brasil, el moviment de
Camperols sense Terra, el Partit del Treball i moltes
altres organitzacions populars, en la II Trobada Americana per a la humanitat i contra el neoliberalisme.
Per al tema que ens ocupa, és particularment important un paràgraf de la Declaració final: “A Belém, vam
acordem que el moviment de les Trobades ha de ser
un instrument d’organització de la nostra lluita. Per
això, cridem a tots els Comitès Preparatoris a continuar la lluita, assumint la gran tasca que ja s’anuncia
per a l’any 2000: la participació en el moviment “Brasil, 500 Anys de Resistència Indígena, Negra i Popular”. El pròxim any, que tots i totes s’afegeixin als dos
mil indígenes que aniran a Porto Seguro per dir a les
autoritats que a partir d’ara, a Brasil, “seran uns
altres 500”. La importància d’aquesta lluita no es
redueix a Brasil. La II Trobada va assumir expressament l’herència dels cinc segles de resistència indígena, negra i popular, assumint la responsabilitat de
rescatar i enfortir el moviment continental, el seu projecte històric i la seva estratègia unitària”.
-IV Encuentro Continental Indígena, Negro y
Popular: Fidel Choquerive, Confederación de los
colonizadores, Calle Murillo 744, La Paz, Bolivia,
tele-fax: (591-2)363023.
-CIDOB: a Santa Cruz, Casilla 6135, tel.: (5913)46071, fax: 468437; a La Paz, tel.: 591-2-314564;
fax: 314565
-Federación de Mujeres Bartolina Sisa, La Paz, tel.:
(591-2)343233; fax: 271819
-CENPROTAC, Benito Fernández, La Paz, tel.:
246231, fax: 246239, [email protected]
-APD: María Guzman, Santo Domingo, Rep.
Dominicana, tel.: 616-3661, fax: 5253889,
[email protected]
-CONAIE (sobre la Trobada indígena continental de
Quito): Blanquita Chancoso,
[email protected], Granados 2553 i av. 6
diciembre, Quito, Ecuador, tel.: (593-2)248930
-II Encuentro Americano por la Humanidad y
contra el Neoliberalismo, Belém, Brasil:
[email protected]
195
Carta de la Terra
El 14 de març del 2000, a la Unesco de París es va
aprovar, després de 8 anys de discussions en tots
els continents, en les quals van participar 46 països i
més de cent mil persones, des d’escoles primàries,
esquimals, indígenes d’Austràlia, Canadà i Brasil,
entitats de la societat civil, fins a grans centres
d’investigació, universitats i empreses i religions, la
Carta de la Terra. Serà presentada i assumida per
l’ONU l’any 2002, amb el mateix valor que la
Declaració dels Drets Humans. Gràcies a ella es
podrà detenir els agressors de la dignitat de la Terra
en qualsevol part del món i portar-los als tribunals. A
la Comissió de Redacció hi havia Leonardo Boff, al
costat de Mikhail Gorbachev, Maurice Strong,
Mercedes Sosa i d’altres. Aquí hi ha aquest text, per
ser discutit en tots els àmbits. En aquest extracte
recollim part dels “Principis”.
I. RESPECTAR I CUIDAR DE LA COMUNITAT
DE VIDA
1. Respectar la Terra i la vida en tota la seva diversitat.
a) Reconèixer que tots els éssers estan interlligats i
cada forma de vida té valor, independentment de l’ús
humà.
b) Afirmar la fe en la dignitat inherent a tots els éssers
i en el potencial intel·lectual, artístic, ètic i espiritual
de la humanitat.
2. Cuidar la comunitat de la vida amb comprensió,
compassió i amor.
a) Acceptar que al costat del dret de posseir, administrar i usar els recursos naturals, hi ha el deure
d’impedir el mal causat al medi ambient i de protegir
el dret de les persones.
b) Afirmar que l’augment de la llibertat, dels coneixements i del poder comporta responsabilitat a la promoció del bé comú.
3. Construir societats democràtiques que siguin justes, participatives, sostenibles i pacífiques.
a) Assegurar que les comunitats, en tots els nivells,
garanteixin els drets humans i les llibertats fonamentals i donin a cadascú l’oportunitat de realitzar el seu
potencial plenament.
b) Promoure la justícia econòmica propiciant per a
tots la consecució d’una subsistència significativa i
segura, que sigui ecològicament responsable.
4. Garantir la generositat i la bellesa de la Terra per a
les generacions actuals i les futures.
a) Reconèixer que la llibertat d’acció de cada generació amb referència al medi ambient està condicionada per les necessitats de les generacions futures.
196
b. Transmetre a les generacions futures valors, tradicions i institucions que donin suport a llarg termini a
la prosperitat de les comunitats humanes i ecològiques de la Terra.
II. INTEGRITAT ECOLÒGICA
5. Protegir i restaurar la integritat dels sistemes ecològics de la Terra, amb especial preocupació per la
diversitat biològica i pels processos naturals que
sostenen la vida.
a) Adoptar plans i regulacions de desenvolupament
sostenible en tots els nivells, que facin que la conservació ambiental i la rehabilitació integral sigui part de
totes les iniciatives de desenvolupament.
b) Establir i protegir una naturalesa viable i les reserves de la biosfera, incloent-hi terres salvatges i àrees
marines, per protegir els sistemes de suport a la vida
de la Terra, mantenir la biodiversitat i preservar la
nostra herència natural.
c) Promoure la recuperació d’espècies i ecosistemes
en perill.
d) Controlar i eradicar organismes no-nadius o modificats genèticament, que causin danys a les espècies
nadiues, al medi ambient, i prevenir-ne la introducció.
e) Disposar l’ús de recursos renovables com l’aigua,
la terra, els productes forestals i la vida marina de
manera que no superin les taxes de regeneració i que
protegeixin la qualitat dels ecosistemes.
f) Manejar l’extracció i l’ús de recursos no renovables
com minerals i combustibles fòssils, de manera que
disminueixi el seu esgotament i no causi un seriós
mal ambiental.
6. Prevenir el perjudici a l’ambient com el millor mètode de protecció ambiental, i quan no es disposi de
coneixements suficients, optar per la prudència.
a) Orientar accions per evitar la possibilitat de seriosos
o irreversibles danys ambientals, sobretot quan la informació científica sigui incompleta o no concloent.
b) Imposar l’exigència de la prova a aquells que afirmen que l’activitat proposada no causarà un mal significatiu, i fer que els grups es responsabilitzin dels
danys ambientals.
c) Garantir que la decisió que es prengui s’orienti per
les conseqüències humanes mundials, acumulades,
a llarg termini, indirectes i a llarga distància.
d) Impedir la pol·lució de qualsevol part del medi
ambient i no permetre l’augment de substàncies
radioactives, tòxiques o perilloses.
e) Evitar que les activitats militars causin estralls en al
medi ambient.
7 Adoptar models de producció, consum i reproducció que protegeixin les capacitats regeneratives de la
Terra, els drets humans i el benestar comunitari.
a) Reduir, reutilitzar i reciclar materials usats en els
sistemes de producció i consum i garantir que els
residus puguin ser assimilats pels sistemes ecològics.
b) Actuar amb restricció i eficiència en l’ús de l’energia i confiar de forma creixent en els recursos energètics renovables com l’energia solar i el vent.
c) Promoure el desenvolupament, l’adopció i la transferència equitativa de tecnologies ambientals saludables.
d) Incloure totalment els costos ambientals i socials
de béns i serveis en el preu de venda i permetre als
consumidors d’identificar productes que satisfacin
les més altes normes socials i ambientals.
e) Garantir l’accés universal a l’atenció sanitària que
fomenti la salut reproductiva i la reproducció responsable.
f) Adoptar estils de vida que accentuïn la qualitat de
vida i el suficient material en un món finit.
8. Aprofundir l’estudi de la sostenibilitat ecològica i
promoure l’intercanvi obert i una àmplia aplicació del
coneixement adquirit.
a) Donar suport a la cooperació científica i tècnica
internacional respecte a la sostenibilitat, amb especial atenció a les necessitats de les nacions en desenvolupament.
b) Reconèixer i preservar els coneixements tradicionals i la saviesa espiritual en totes les cultures que
contribueixen a la protecció ambiental i el benestar
humà.
c) Garantir que les informacions de vital importància
per a la salut humana i per a la protecció ambiental,
també la informació genètica, estiguin disponibles
públicament.
III. JUSTÍCIA SOCIAL I ECONÒMICA
9. Eradicar la pobresa com un imperatiu ètic, social,
econòmic i ambiental.
a) Garantir el dret a l’aigua potable, a l’aire pur, a la
seguretat alimentària, al sòl no contaminat, a l’aixopluc i a la higiene segura, distribuint els recursos
nacionals i internacionals requerits.
b) Proveir a cada ésser humà d’educació i de recursos per assegurar la seva subsistència sostenible, i
donar assegurança mèdica i seguretat col·lectiva a
tots aquells que no són capaços de mantenir-se a si
mateixos.
c) Reconèixer el no instruït, protegir el vulnerable,
servir els qui sofreixen i permetre’ls de desenvolupar
les seves capacitats i assolir les seves aspiracions.
10. Garantir que les activitats econòmiques i les institucions de tots nivells promoguin el desenvolupament humà de forma equitativa i sostenible.
a) Promoure la distribució equitativa de la riquesa
dins i entre les nacions.
b) Incrementar els recursos intel·lectuals, financers,
tècnics i socials de les nacions en desenvolupament
i alleugerir els deutes internacionals onerosos.
c) Garantir que totes les transgressions comercials
donin suport a l’ús de recursos sostenibles, la protecció ambiental i les normes laborals progressistes.
d) Exigir que les corporacions multinacionals i orga-
nitzacions financeres internacionals actuïn amb
transparència en benefici de la població i fer que es
responsabilitzin de les conseqüències de les seves
activitats.
11. Afirmar la igualtat i l’equitat de gènere com a prerequisits per al desenvolupament sostenible i assegurar l’accés universal a l’educació, a l’atenció de la
salut i a les oportunitats econòmiques.
a) Assegurar els drets humans de les dones i de les
nenes i acabar amb la violència contra elles.
b) Establir la participació activa de les dones en tots
els aspectes de la vida econòmica, política, civil,
social i cultural com companys plens i paritaris, formadors d’opinió, líders i beneficiaris.
c) Reforçar les famílies i garantir la seguretat i l’amorosa creació de tots els membres de la família.
Treballeu aquest text-proposta en el vostre grup o
comunitat i participeu-hi.
El text complet, podeu trobar-lo a:
http://latinoamericana.org
El límit de les aigües
ROBERTO MALVEZZI, Coordinació
Nacional de la CPT, Brasil
Roberto Malvezzi, “Gogó”, és ja una figura
referencial en els àmbits populars brasilers per la
seva passió ecològica i la seva insistència concreta
en aquest do preciós que és l’Aigua, la conservació
de la qual ja és una preocupació mundial, al Planeta
Blau...
Els nens estaven bruts, després de diversos dies
sense banyar-se. Feien pudor. Les abelles volaven a
prop dels pots, disputant-se amb els humans les últimes gotes d’aigua. Les dones cremaven fems de
vaca dins de la casa per espantar les abelles. Els
homes contemplaven l’escena amb una resignació
sense límits. Se citaven la gana, la set, la immundícia
i la fatalitat.
Alguns dies després vaig veure passar el camió-cisterna a prop de les cases d’una comunitat i negar l’aigua a les famílies, perquè eren de l’oposició política
local i provincial. No podia creure-ho, i vint anys després encara no aconsegueixo creure-m’ho quan veig
repetir-se l’escena. I no dubto que les escenes que
he vist en ma vida, encara són més satàniques.
Dos anys de sequera seguits desestructuraren tota la
comprensió que jo tenia de la vida. Mai més no vaig
ser el mateix. En aquells vint anys de camp (sertão)
de Bahia, amb tot, mai no vaig aconseguir amagar el
trastorn que em causa la falta d’aigua, la set humana
197
i la dels animals, la cruel manipulació d’aquesta
necessitat bàsica per part de la classe política del
nord -gairebé tots ells cristians catòlics, germans
doncs en la seva pertinença eclesial- i la indiferència
de l’elit nacional davant de tan gran crueltat...
Demano disculpes als lectors de l’Agenda per
començar aquest text, en un espai tan preciós, amb
un testimoni personal. Passa que quan l’ONU preveu
que cap el 2050 faltarà aigua per al 40% de la humanitat, aquestes escenes m’han envait la memòria
amb una força volcànica. El que espera a gran part
de la humanitat en un futur pròxim, per a nosaltres és
una realitat del passat, que es projecta per al futur. En
aquest cas, honestament, hi tenim molt a dir, amb
l’autoritat de l’experiència que hem viscut.
El desafiament de l’aigua va emergir en el canvi de
mil·lenni amb la força d’un torrent estret en un curs
estret. Sobtadament, ens vam adonar que el 70% de
la superfície de la Terra està coberta per aigua. D’altra banda, el 97% de l’aigua del planeta és salada.
Del poc que ens queda d’aigua dolça, amb prou feines un 0,0001% està disponible als rius. Als pols hi
ha el 2,086%, a les roques de sedimentació el
0,291%, als llacs el 0,017%, i a l’atmosfera el 0,001.
Per tant, l’aigua dolça, a més de ser escassa està mal
distribuïda en la superfície del planeta. (Ayrton Costa,
Introdução à Ecologia das águas doces», pàg. 5, Universidade Federal Rural de Pernambuco, Imprensa
Universitária, 1991)
La destrucció de les deus, la contaminació dels rius i
llits freàtics, la liqüefacció dels gels polars, la pluja
àcida, el creixement de la població... són factors que
simplement agreugen una realitat ja tràgica de per si
per a bilions d’éssers vius a la superfície de la Terra.
La reacció de l’elit mundial ha estat ràpida i eficient.
L’aigua és un element vital, insubstituïble, escàs,
amb valor econòmic, estratègic per a l’actual model
de desenvolupament. Té també un valor paisatgístic,
de lleure i medicinal. Ràpidament s’ha establert un
competència ferotge pel control de les deus. I
comença la privatització de les aigües. El mecanisme
fonamental és controlar el cabal dels rius. Es parla
clarament de l’aigua com «comodittie» i de «petrolització» de l’aigua. Sabem anticipadament qui guanyarà i qui perdrà amb la mercantilització de l’aigua.
El sector hidroelèctric s’ha posat al capdavant, principalment a Brasil, ja que el 94% de l’energia brasilera és d’origen hidràulic. L’ús múltiple de l’aigua previst en el codi d’aigües és un mite. La llei 9433, de 8
de gener de 1997, brasilera va instituir la política
nacional de recursos hídrics i va crear el sistema
nacional de gerències dels recursos hídrics. Els seus
principis són fantasiosos, i proven que les lleis brasileres es desfan en fum en arribar a la realitat:
I. L’aigua és un bé de domini públic
II. L’aigua és un recurs natural limitat, dotat de valor
econòmic
198
III. En cas d’escassetat, el consum humà i el consum
animal són l’ús prioritari dels recursos hídrics.
IV. La gestió dels recursos hídrics sempre ha de propiciar l’ús múltiple de les aigües.
La segona victòria en disputa és el sector de la irrigació. Hi ha investigacions que indiquen que el 70% de
l’aigua dolça mundial ja s’està usant en el regatge,
amb l’agreujant que es torna irrecuperable per al
consum humà. La gravetat de la qüestió es revela en
tota la seva cruesa quan l’ONU preveu guerres per
l’aigua en el pròxim mil·lenni.
Què hi tenim a veure nosaltres, amb això? Tot. Som
humans, tenim fills, creiem en la humanitat. Considerem la Terra com Pachamama (mare, fèrtil, bonica, do
diví). Per tant, no pot ser agredida ni violentada;
mereix cura, zel, un respecte sagrat. Tenim una responsabilitat inalienable davant d’aquesta qüestió. A
més, sabem que l’aigua existent serà reservada per a
les elits. Són els pobres, els que passen set al nordest brasiler, a Àfrica i a Àsia. I el nostre compromís és
amb ells.
Coneixem diverses lluites populars per l’aigua. Al
nord-est brasiler un dels recursos en marxa per proporcionar aigua potable a la població camperola és la
«captació d’aigua de pluja» a través de les cisternes
familiars. Són dipòsits construïts al peu de la casa,
que emmagatzemen l’aigua per al consum humà en
els períodes de sequera. La família ha d’aprendre la
racionalitat de l’escassetat, del poc, del preciós, de
l’estalvi, de l’anticipació i, per tant, les persones
també han de fer la seva «revolució cultural» per
afrontar la nova situació. Per a aquesta població, l’alternativa no és poca o molta aigua, sinó poca aigua
o gens d’aigua. S’estan fent campanyes de solidaritat, elaboració de polítiques municipals d’aigua, i
s’està gestant una política del nord de captació d’aigua de pluja partir de les organitzacions populars,
junt amb les altres organitzacions que donen suport
a la lluita del poble. Els dipòsits han esdevingut una
benedicció divina per a les famílies pobres d’aquesta
regió.
Un altre front de lluita és la conservació dels rius.
Conques brasileres com la del riu São Francisco i la
de l’Araguaia-Tocantins per exemple, són agredides
violentament i corren el risc d’extinció. El nombre
d’éssers vius dins dels rius brasilers ha disminuït el
50% en només 20 anys. Poc se sap sobre les espècies eliminades, dons del creador amb un valor vital
en si mateixes i que haurien de ser respectats. Les
principals víctimes socials són els pescadors i la
població riberenca. Davant de la societat, tanmateix,
acaben sent els reus, ja que els danys irreversibles
que un pantà o una presa produeixen a la reproducció de la majoria de les espècies, per exemple, no
són visibles als ulls comuns. Però està creixent la lluita per la conservació de les conques i contra la privatització de les seves aigües.
D’altra banda, hi ha una explosió d’articles, reflexions, textos, músiques... que alimenten el debat en
grups populars, escoles, pastorals i altres sectors de
la societat. Fins i tot els grans mitjans de comunicació han divulgat insistentment la situació de l’aigua al
planeta, divulgant també les lluites populars.
Som davant d’una crisi radical: no només ambiental
o del model neoliberal, sinó del model de civilització.
La revolució industrial possibilitada per tecnologies
innovadores va avançar en forma devastadora sobre
la naturalesa. La pròpia esquerra, àcidament crítica
davant de les relacions socials degradants que es
deriven del model industrial, no va aconseguir percebre la degradant relació societat-naturalesa que s’hi
ha instal·lat. Avui es presenten situacions límit en les
quals la pròpia concepció de desenvolupament, així
com gran part de les tecnologies desenvolupades,
han de ser revisades. La pròpia naturalesa no suportarà un altre segle tan devastador com aquest. La
generació present no té perdó, ja que té a la seva disposició tots els elements necessaris per avaluar la
seva conducta respecte a la naturalesa. L’ús racional
de l’aigua es torna inevitable, però és evitable que el
seu cost recaigui només sobre els pobres. I a part
d’això, l’aigua ha de ser conservada també com a
vida, bellesa, plaer, encant. Mai el futur no havia
depès tant de l’ara. L’oceà ens demana una gota
d’aigua.
La disponibilitat mundial d’aigua s’ha reduït de
17.000 m? per càpita de 1950 a 7.000 en
l’actualitat. Un terç de la població mundial viu en
regions amb problemes hídrics, i per al 2005
aquesta xifra haurà augmentat a dos terços. Sens
dubte, també la distribució és desigual: mentre que
Amèrica del Nord consumeixi més de 2.000 m?,
Guinea Bissau en consumeix només 20,3.
Una aixeta deixa passar 12 l d’aigua per minut. Si
hom la deixa oberta mentre es renta les dents pot
malgastar 15 l, però si només mulla i esbandeix el
raspall, usa només 1/2 l. En afaitar-se es poden usar
40 l, però si només s’omple la palangana, seran
només 4l. Si rentem els coberts a raig gastarem 120
l; si ho fem en un cossi, només 20 l. Si rentem el
cotxe amb mànega, 600 l; amb esponja, galleda i
mànega amb broquet, seran 60 l. És “el límit de les
aigües”.
Ser llatí a Estats Units
Felipe Barajas, Los Angeles, EUA
Una realitat diversa i complexa
Ningú no es posa d’acord en com anomenar-nos: llatins, hispans, browns, chicanos... Segons estimacions de l’Oficina Nacional del Cens ja som 33
milions de persones amb cognom espanyol a Estats
Units (EUA), la “quarta nació de parla hispana al
món”, encara que molts dels nascuts aquí només
parlen anglès... Els rabiosos cubans anticastristes de
Miami escridassar Clinton pel seu “mal maneig” en el
cas del balserito Elián, mentre 8 milions d’indocumentats, gairebé tots ells provinents de Mèxic i Amèrica Central, viuen una existència clandestina per
temor a ser deportats... Els candidats electorals s’esforcen per embastar algunes frases en espanyol a fi
de guanyar-se l’electorat hispà en les eleccions del
2000, però més de la meitat dels llatins no poden
votar perquè no són ciutadans o no viuen legalment
en aquest país.
Aquests són només alguns exemples per il·lustrar la
tremenda complexitat del nostre poble, que constituirà una quarta part de la població total nord-americana l’any 2050, si continuen les tendències demogràfiques actuals.
Racialment som variats: mestissos mexicans, indígenes guatemalencs, blancs argentins, mulats de Puerto Rico i la República Dominicana... Els nostres
avantpassats van començar a arribar a aquest país
des del segle XVI i van fundar missions i pobles a
Texas i Califòrnia, però la majoria del nostre poble
continua arribant, precisament ara, fugint de la misèria que afecta Amèrica Llatina, tractant d’aplegar uns
quants dòlars i somiant a tornar, encara que la realitat els obligui a establir-se aquí o portar-hi les seves
famílies.
Els meus pares van venir de l’estat de Jalisco, fugint
de la persecució religiosa del president Calles i
establint-se a San Antonio (Texas) on jo vaig néixer
l’any 1946. Sóc el que anomenen un chicano (fill de
mexicans, però nascut en EE.UU). Quan vaig
començar a anar a l’escola, les mestres ianquis em
colpejaven perquè parlava espanyol amb els meus
companys, i gairebé van aconseguir que m’avergonyís de la meva pròpia cultura. Els meus tres fills
van créixer parlant gairebé només anglès i no van
recuperar l’espanyol fins a la universitat, on han
après a sentir-se orgullosos de la seva identitat
mestissa, bilingüe i mexicoamericana. Com jo, el
70% dels llatins d’EUA tenim les nostres arrels a
Mèxic, un 15% a l’Antilles, un 10% a Amèrica Central, i la resta a Amèrica del Sud.
199
Amb un peu en el primer món i un altre
en el tercer
Els milions d’immigrants llatinoamericans que treballen en els EUA ofereixen els seus braços i contribueixen a la pròspera economia d’aquest país, la més
pròspera del món. Porten una vida de molt sofriment
a causa de la separació de les seves famílies, al
menyspreu de què són objecte i a la duresa de les
feines que exerceixen: seguint el cicle de les collites
als camps, processant porcs, pollastres i vaques als
escorxadors, construint cases i carreteres o netejant
hotels i oficines... moltes vegades acorralats per la
implacable “migra”, la policia d’immigració. Però tot i
això, el que guanyen dóna per viure molt millor que
en els seus països d’origen, i els dòlars que envien a
la seva terra són la primera o segona entrada de divises a nacions com Mèxic, Guatemala, El Salvador o
la República Dominicana, les empobrides economies
dels quals s’ensorrarien sense els diners que envien
els “del nord”.
En general, l’immigrant típic és solidari amb la seva
família i amb el seu poble natal, però rares vegades
arriba a desenvolupar una consciència prou crítica
com per donar suport a canvis estructurals en el seu
país d’origen (un exemple és la poca lluita dels mexicans “d’aquest costat”, quan el congrés del seu país
els va negar la possibilitat de votar en les eleccions
del 2000). El llatí immigrant gairebé sempre viurà
sense parlar anglès i amb una consciència ingènua:
agraint a EUA d’haver-lo tret de la misèria i sospirant
per tornar a Mèxic; el treball excessiu afectarà negativament les seves relacions familiars i socials, ofegarà la seva nostàlgia amb cervesa i matarà el seu lleure amb poques hores davant la mediocre TV en
espanyol.
Per als llatins que vam néixer en aquest país el problema més greu és una crisi d’identitat. Som ciutadans nord-americans, però els blancs i negres ens
anomenen mexicans a causa de les nostres faccions
mestisses, i els mexicans ens diuen pochos perquè
segons ells ja no podem parlar bé l’espanyol. Per
aquesta raó la nostra autoestima és posada a prova
cada dia. A mi, em va tocar la sort de participar en els
moviments dels drets civils, que van sacsejar els EUA
als 60, i vaig ser part de l’activisme chicano que organitzà les marxes camperoles amb César Chávez a
California, que va recuperar la terra del nostres
avantpassats amb Reyes Tijerina a Nuevo México i
que va escriure poemes en “Spanglish” amb Corky
González a Colorado. Vam aprendre a temps que
som un poble doblement ric culturalment i que
podem ser “pont” entre Amèrica Llatina i Amèrica del
Nord, perquè al cap i a la fi pertanyem a ambdues.
Gràcies a la lluita dels nostres líders dels 60 i 70, un
nombre creixent d’universitats als EUA van establir
l’àrea d’Estudios Chicanos, on els nostres fills es
retroben amb les seves arrels i aprenen a solidaritzar200
se amb el seu poble. L’Església catòlica va fer el
mateix, fundant centres pastorals per evangelitzar la
nostra gent des de les seves peculiars arrels culturals
del “doble mestissatge”, que té un aspecte biològic
(la mescla de sangs indígena i espanyola) i cultural (el
fet peculiar de ser llatinoamericans a nord-amèrica).
Quan es va començar a recuperar la consciència,
vam establir contacte amb les nostres arrels, Amèrica Llatina, i molts de nosaltres arribem a sentir com
a pròpia la lluita dels pobles centreamericans, dels
indígenes de Mèxic i dels milions d’indocumentats
que han continuat arribant des de la frontera sud...
Però en honor a la veritat, falta molt per fer per part
dels llatins d’EUA quant a solidaritat amb els pobles
del Tercer Món. De vegades em sento una mica avergonyit quan veig els vigorosos moviments solidaris
de les minories compromeses dels Estats Units, i és
que en la lluita per tancar la infame Escola de les
Amèriques, en les protestes per desmantellar el FMI i
el Banc Mundial, en els esforços per acabar amb els
arsenals nuclears i la venda d’armes, els blancs porten la iniciativa i la càrrega solidària, mentre que tant
negres com llatins hi som molt poc presents, ells
sense poder superar encara tots els traumes de 400
anys d’esclavitud, i nosaltres potser per continuarnos autocontemplant, entossudits encara en acabar
d’unir les peces de la nostra encara fragmentada
identitat.
Ser o no ser: integració o assimilació
Molts diuen que se’ns ha d’integrar a la societat
nord-americana però sense perdre la nostra identitat
cultural; d’altres pregonen que és millor assimilar-nos
completament com ho van fer els altres grups immigrants que van venir a aquesta nació des d’Europa fa
molts anys. En realitat, les dues coses estan passant:
l’arribada massiva dels nous llatinoamericans ens ha
motivat, als qui vam néixer aquí, a recuperar la llengua i la identitat; d’altra banda, el consumisme cruel
atreu a tothom, castrant els ideals que pogués haverhi per lluitar per utopies transformadores. En la
Societat i en l’Església, el nostre creixement impressiona i de vegades espanta, però la nostra representativitat en la presa de decisions deixa molt a desitjar,
encara que continuem conquerint espais molt lentament. Dins del discurs de l’Església catòlica som
“una benedicció” i ja gairebé formem la meitat dels
65 milions de catòlics dels EUA, però en realitat som
tractats com a ciutadans de segona classe.
Les agendes organitzatives són diferents: els immigrants es veuen empesos a lluitar per una amnistia
que els garanteixi viure i treballar legalment en una
nació la riquesa de la qual es deu en molt al seu
esforç; els que vam néixer aquí necessitem primer
descobrir la riquesa de la nostra identitat, per després poder solidaritzar-nos amb els que van arribant
i amb l’Amèrica Llatina crucificada d’on van venir els
nostres avantpassats. Les organitzacions hispanes
de tot tipus ja abunden i comencem a ser escoltades.
La més important a nivell nacional és el Consell
Nacional de la Raça, que aglutina grups diversos pro
drets humans dels llatins i és tractada amb respecte
fins pel president dels EUA. El nostre camí com a
poble llatí a EU presenta diversos desafiaments: primer exigeix que siguem capaços d’aconseguir una
síntesi d’actituds, és a dir que siguem capaços de
conservar el positiu de la cultura llatinoamericana
d’on provenim, aprenent alhora les moltes coses
bones de la societat nord-americana que ens acull,
tenint la saviesa de deixar de banda el que hi ha de
negatiu en ambdós móns. En segon lloc hem d’obrir
els nostres horitzons més enllà dels problemes que
ens afecten com a hispans, pressionant des de dins
el govern d’aquesta nació i estenent la mà als qui lluiten per construir un món més solidari. Cesar Chávez,
el llegendari lluitador camperol de Califòrnia, va
saber combinar una profunda fe en Déu amb la seva
inalterable passió per la justícia. El camí està marcat,
només ens falta seguir els seus passos.
El crit dels exclosos
Una iniciativa continental
que es projecta a altres Continents
Osvaldo León
Sota la consigna “per Treball, Justícia i Vida”, al llarg
i ample de Llatinoamèrica i el Carib, el 1999 es va fer
sentir, per primera vegada, el Crit dels Exclosos, la
ressonància del qual el 2000 es va estendre a tot el
Continent, per tal d’assenyalar totes les situacions
d’exclusió i les possibles sortides i alternatives.
Manifestació de múltiples rostres i formes d’expressió que propugna quatre objectius centrals: “denunciar el model neoliberal excloent i pervers, que amenaça i destrueix la vida i el medi ambient; enfortir la
sobirania dels pobles i la defensa de la vida; rescatar
els deutes socials; i lluitar pel no pagament del deute
extern”.
El Crit dels Exclosos és una manifestació popular
que va néixer a Brasil el 1995, on es realitza cada 7
de setembre -data de commemoració de la independència de Portugal- amb marxes, debats, celebracions, teatre, música, poesia, discursos i consignes,
etc. L’any passat va tenir lloc en unes 1.500 ciutats.
L’impuls inicial, el donaren les “pastorals socials” de
la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil (CNBB,
en portuguès), els anys següents es nodrí del dinamisme de moviments socials, sindicals, ecumènics,
ONG i altres entitats. I tan és així que en l’actualitat,
al costat de la CNNB, participen en la coordinació el
Moviment dels Sense Terra (MST), la Central dels
Moviments Populars (CMP) i la Central Única dels
Treballadors (CUT), entre altres.
El 1999 el Crit es va estendre a Llatinoamèrica i al
Caribe, tenint com a moment culminant i de confluència l’emblemàtica data del 12 d’octubre.
En aquesta primera ocasió, el Crit va ressonar en uns
18 països amb una gran varietat d’activitats i manifestacions de protesta. Una de les modalitats més
expressives van ser les marxes, com les que es van
fer a Mèxic, Guatemala, Hondures, Costa Rica,
Equador, Uruguai, Argentina, Xile, Brasil... i després,
el novembre, a Paraguai i Nicaragua. I és que el Crit,
en haver estat concebut en termes de procés, no es
redueix a un únic dia, el moment culminant és tan
sols un referent que s’encadena amb una sèrie d’activitats prèvies i posteriors que li donen continuïtat,
respectant els ritmes i particularitats nacionals.
Sota aquesta perspectiva de procés es promou la
participació activa dels sectors exclosos en les diverses etapes, a través de les quals es busca visibilitzar
les exclusions i, alhora, rescatar les propostes alternatives que apunten a la construcció d’una nova
ordenació social, ja que a la fi és un clamor d’humanitat, no un regateig de trossos d’inclusió en el sistema vigent.
A la denúncia i a l’anunci, el Crit hi afegeix també un
altre component: la convergència àmplia i plural de
les forces vives de la societat, aquestes expressions
organitzatives que condensen el compromís i la
voluntat dels qui es resisteixen a ésser subjectes
passius i un número més en les estadístiques. Així,
s’ha traduït en la conformació de comitès nacionals
del Crit als diversos països del Continent, que s’entrecreuen amb la dinàmica de coordinacions socials
regionals i continentals.
De fet, la iniciativa de recollir l’experiència brasilera
del Crit i projectar-la a Llatinoamèrica va sorgir d’un
acord entre algunes xarxes i coordinacions socials el
juliol de 1998, específicament de la Coordinadora
Llatinoamericana d’Organitzacions del Camp
(CLOC), del Front Continental d’Organitzacions
Comunals (FCOC), de l’Assemblea del Poble de Déu
(APD) i Càrites. En un segon moment, per viabilitzar
aquesta iniciativa, es conformaren els comitès nacionals, d’acord sempre amb les particularitats de cada
país, a partir dels quals es va articular una coordinació que s’ocupa de sincronitzar i facilitar el procés.
En el 2000 el Crit es va estendre al Continent, de la
mà sobre tot dels emigrants “llatins” a Amèrica Del
Nord. La indignació ciutadana davant de la globalització neoliberal expressada a Seattle, en ocasió de la
Conferència de l’Organització Mundial del Comerç,
sens dubte va aplanar el camí perquè es donin convergències abans no sospitades i que el Crit es faci
sentir al mateix cor de l’imperi.
201
Com s’explica que, en relativament poc temps, el Crit
hagi adquirit una dimensió continental? Òbviament
per la magnitud de l’exclusió social. Però més enllà
d’aquesta condició objectiva, també ha estat decisiu
el fet de que, en cert sentit, s’ha constituït en un virtual relleu del que el 1992 va ser la “Campanya Continental 500 Anys de Resistència Indígena, Negra i
Popular”, en ocasió del V Centenari de l’inici de la
conquesta europea. No es tracta d’una continuïtat
lineal; potser el més apropiat sigui parlar d’una catalitzación de processos i perspectives que es van desencadenar en el marc d’aquesta campanya.
En efecte, una de les particularitats que va presentar
va ser el protagonisme dels sectors més exclosos:
indígenes, afroamericans, camperols, pobladors,
dones, etc. Tota vegada, s’hi van produir trobades i
topades, ambdós alliçonadors. Les unes, en la majoria dels casos, van donar lloc a la formació de xarxes,
coordinacions, convergències i similars; les altres van
posar el condiment per posar a prova i assumir seriosament la premissa de la “unitat en la diversitat”.
Des de llavors, cadascú va continuar fent el seu camí,
en articulacions sectorials o nacionals, en lluites de
resistència de tot tipus, encara que amb particular
força al camp, des de la insurrecció dels “sense rostre” de Chiapas, passant per les ocupacions dels
“sense terra” a Brasil, fins als aixecaments dels ponchos a Equador. Fins que va aparèixer el Crit com
una proposta de confluència, però col·locant alhora
nous desafiaments.
No hi ha cap dubte que és aquest entroncament històric el que ha donat la projecció continental al Crit,
que no només s’expressa en el fet que els principals
pilars siguin articulacions socials vertebrades a partir
dels “500 anys”, sinó en l’enfocament mateix,
començant amb la dada d’haver establert el 12 d’octubre com a moment culminant de les accions que
promou. Enfocament que es caracteritza per descartar tota pretensió de crear una nova organització o
aparell, s’anomeni superxarxa, comitè central o
coses semblants, ja que aposta per les dinàmiques
pròpies dels actors socials, amb èmfasi en aquelles
que parteixen des de les bases.
Si s’ha de trobar un verb que expliqui aquesta perspectiva potser el més indicat sigui “articular”, que
expressa adequadament -em sembla- el criteri
d’”unitat en la diversitat”. Més enllà de les accions,
és important el que el Crit està deixant acumulat. Així
al balanç del que s’ha realitzat en el 2000 potser el
més important sigui haver promogut l’articulació d’agendes amb altres iniciatives continentals/globals,
com ara el Jubileu 2000, l’Aliança Social Continental,
la Marxa de les Dones 2000, entre altres.
Així, pas a pas, el Crit dels Exclosos i Excloses,
aquest clamor que per temps ha romàs silenciós i
202
silenciat, es va projectant a tots els continents perquè és una convocatòria a la solidaritat i a l’humanisme.
***
Per posar-vos en contacte amb l’organització del Crit
al vostre propi país, pregunteu a:
Secretaria operativa continental:
[email protected]
[email protected]
Crit a Brasil: [email protected]
Pàgina del Crit:
http://movimientos.org/grito/index.html.es
www.migacoes.com.br/gritodosexcluidos
Pàgina dels moviments socials:
http://www.movimientos.org/index.html.es
http://www.movimientos.org/es/grito/index.html.es
El dia 7 de setembre (dia del Crit a Brasil) s’inicien les
accions als altres països, fins al 12 d’octubre (dia del
Crit als països hispànics). Poden ser marxes, concentracions, actes públics, etc.
La vigília del dia 12 d’octubre cada país enviarà una
delegació a Nova York, al mateix temps que prepara
el Crit Continental al seu país, cosa que s’haurà de
realitzar a centenes de ciutats dels diferents països
de les amèriques.
El dia 12 d’octubre hi haurà a Nova York una marxa
organitzada per la municipalitat de la ciutat, que desembocarà a l’edifici de l’ONU. Allà es lliurarà una
carta elaborada pels participants al Crit.
En aquest procés hi ha involucrades les següents
dinàmiques continentals: el Crit dels Exclosos, la
Marxa mundial de les dones, l’Aliança Social Continental, el Jubileu 2000, la CLOC, i FCOC.
D’una avaluació de la Coordinadora Continental
Èxits:
- La proposta ha estat assumida per molts països i
organitzacions. També s’hi ha involucrat jovent que
abans no estava articulat.
- La participació de les Pastorals Socials i Episcopals.
- El procés ha generat noves utopies, nous models.
- El procés s’ha projectat com una síntesi d’espais de
participació i de reflexió.
- La nova metodologia: no hi ha esquemes fixos; no
hi ha disputa de micròfons.
- El sentit de la “pedagogia de l’exemple”, ja que la
gent està cansada de discursos.
Desafiaments:
- Encara queden països per articular.
- La relació entre societat organitzada i exclosos.
Llibres sagrats de les
religions del món
Paraules divines en escrits humans
MARCELO BARROS, Goiás, Brasil
Una mica tancats, com estem, en el nostre propi
llibre, Marcelo Barros ens obre a l’horitzó ample del
món, al «Déu de tots els noms» que va parlar «en
múltiples ocasions i de moltes maneres»...
En tota la humanitat, en les cultures més diverses, l’amor diví es revela. Als indígenes caiapó, en el centreoest brasiler, quan vivia entre les pedres de l’interior
de Goiás, l’Esperit-Mare se’ls comunicava a través de
les pedres de format misteriós de la Serra Daurada. Al
poble mexica, se li comunicava per les flors. Als guaraní, pels càntics inspirats. Als pobles de l’Amazònia,
per les històries dels animals, cadascú amb el seu
temperament i la seva forma de ser.
També el poble d’Israel va rebre de Déu la revelació,
primerament a través de càntics i històries orals, la
majoria d’elles proclamades per dones. Són profecies
femenines, atribuïdes a Dèbora i Anna, Míriam i la
Sulamita. Després, als poemes i càntics, s’hi van afegir els relats i discursos, escrits per profetes i escribes.
Els primers llibres sagrats són els Vedes, literatura
antiga índia. Ocupen el primer lloc en les escriptures
hindús, junt amb els BrÂhmans, els Araniakes i els
Upanishad (doctrina secreta). Diverses creences -el
sikisme, el jainisme, el vixnuisme, el xivaisme i d’altres- formen l’hinduisme i creuen que aquesta literatura és eterna. Té origen sobrenatural i va ser transmesa per esperits sants (1500 a C). Existeixen quatre
Vedes, els més antics dels quals són els Vedes dels
càntics (Rig-Veda). D’aquests, un punt alt és el Bhagavad Gita (Cançó Sublim). Com a tradició oral, es
remunta 5000 anys enrere. Va ser codificat com a llibre almenys fa 2000 anys. Mahatma Gandhi explica
que aquest llibre li va donar forces per dur a terme l’alliberament de l’Índia, a través de la no-violència activa. El llarg diàleg entre el príncep Arjuna (que representa a la humanitat encara no alliberada de
l’esclavatge de l’ego, però desitjosa de redempció) i
Krishna (ser humà plenament alliberat) va ser interpretat erròniament com a apologia de l’anomenada “guerra justa”, però, en veritat, es tracta de la lluita per
l’autodomini espiritual.
També de l’Índia, la humanitat va rebre les escriptures
budistes. El budisme que es va difondre per l’Índia i
Pakistan (Hinàyàna, el petit vehicle) té com a text
sagrat una col·lecció de documents: “la triple cistella”.
El budisme que va créixer al Tibet, Mongòlia, Xina i
Corea (el Mahàyàna, o gran vehicle) té molts textos
sagrats, entre altres el Sadd-Harmapundarika (el lotus
de la bona religió) que proposa l’ètica de la compassió vers tots els éssers.
A Xina els pobles antics van conèixer la revelació de
Déu a través del savi Confuci (segle VI aC). Va escriure ensenyaments morals basats en la saviesa i el bon
sentit. Els seus ensenyaments van ser reunits en els
textos anomenats Wu-ching: cinc llibres canònics. El
més conegut és I Ching, el llibre de les mutacions i
dels oracles que dirigeix el dia i la vida de molta gent.
Si el confucionisme es va difondre pel nord de Xina,
com a camí moral, al sud la humanitat va tenir la intuïció mística del Lao-Tzé (segle V a.C.). El va repartir la
seva experiència de recerca del diví. Va deixar el TaoTê-ching, un dels escrits més venerats del món. Té 81
capítols i ens ensenya l’equilibri personal com a “camí
de la virtut”.
La Bíblia és el llibre més conegut i difós al món. No és
considerada en si mateixa paraula divina, sinó l’escriptura d’aquesta paraula. Per al judaisme, la Bíblia
s’organitza en els llibres de la Llei, Profetes i Escrits.
Els textos més antics van ser escrits en el segle X a.C.
La major part va ser escrita a partir del segle V, quan
les comunitats judaiques es reunien més a les sinagogues per escoltar la Paraula que al temple per fer
sacrificis. El cristianisme depèn d’aquella arrel. Anomena la Bíblia judaica “Primer Testament”. És el tronc
de la fe cristiana. Les primeres comunitats cristianes
van afegir escrits, lligant la vida i la Paraula de Jesucrist amb tota la tradició bíblica. Aquests 27 textos
tenen el nom de “Nou Testament”.
Els jueus i els cristians creuen que la Paraula de Déu
ens ve a través de paraules humanes. El text inspirat
té arrels culturals i històriques. La revelació no és una
paraula directament donada per Déu, sinó la interpretació que els profetes donen de la història, des del
punt de vista de Déu. Es dóna sempre la mediació
d’una paraula humana (profètica). L’originalitat dels
escrits bíblics és insistir en què Déu té per a l’Univers
un projecte de vida i d’amor i cridant la humanitat a
viure en intimitat amb el seu Esperit, a través de la
solidaritat i la justícia.
La tercera religió, lligada a la Bíblia és l’Islam, que significa “complet abandonament a Déu”. El seu profeta
és Mahoma (segle VII). Als 40 anys, pregant a la muntanya Hira, en la nit del poder diví, va rebre de l’àngel
Gabriel l’ordre: “Llegeix!”. Les seves revelacions van
ser escrites a l’Alcorà (escriptura).
L’Alcorà està subdividit en 114 capítols (suratas).
Cada surata comença amb la frase “en nom d’Alá, el
compassiu i misericordiós”. L’eix principal de l’Alcorà
és l’obediència al Déu Únic i la realització de la seva
voluntat.
Fins al segle XIX, el món blanc no coneixia cap literatura indígena precolombina. Tots els pobles amerindis
tenen càntics i llegendes. Moltes històries expliquen
203
revelacions divines, però no van ser escrites. Avui
comencen a tenir més divulgació les narracions dels
maies de Yucatán i els quitxés i cakchiqueles de Guatemala, els somnis xavantes i els càntics guaranís.
Algunes d’aquestes històries tenen més de mil anys.
Un llibre sagrat dels pobles maies es diu Popol Vuh.
Contava la història de la creació i del poble maia.
Aquest llibre és molt antic, però cap blanc va tenir-hi
accés. Pocs anys després de la conquesta (1539), un
missioner recull en llengua quitxé, en alfabet castellà,
un relat maia de les seves tradicions i de la conquesta, mirada des del punt de vista amerindi. Aquest llibre es diu també Popol Vuh. Té tres parts:
-Una descripció de la creació i de l’origen de la humanitat, que després de diverses temptatives fracassades va ser feta de blat de moro.
-Les aventures dels joves semidéus Hunahpu i Ixbalanqué i dels seus pares, sacrificats pels genis del mal
al seu regne ombrívol de Xibalvay.
-La tercera part conté notícies relatives a l’origen dels
pobles indígenes de Guatemala, les seves migracions, la seva distribució al territori, les seves guerres
i el predomini de la nació quitxé fins poc abans de la
conquesta espanyola.
Al centre del Continent, en els primers segles de l’era
cristiana, els maies van desenvolupar una gran civilització. Chilán eren sacerdots que interpretaven els llibres i la voluntat dels déus. El terme significa “aquell
que és boca”. El chilán Balán (nom de família que significa jaguar) va viure poc abans de la conquesta
espanyola. Va deixar amb el seu nom un llibre que
conté calendaris i creences dels maies.
A Amèrica del nord, el 1823, Joseph Smith afirma
haver tingut una revelació. Un àngel, Moroni, li va
anunciar: “Sobre taules d’or hi ha un llibre de les
escriptures, en el qual es parla dels primers habitants
d’Amèrica i del seu origen. Allà hi ha contingut tot el
que es refereix a la vida eterna, com va anunciar el
propi Redemptor als antics habitants d’Amèrica”.
Aquestes escriptures eren en una caverna a prop de
Manchester a l’estat de New York.
El llibre de Mormó (és un personatge de la revelació i
significa “el més bondadós”) està dirigit als nous colonitzadors d’Amèrica. Hi ha qui es pregunta si l’origen
d’aquesta revelació seria una traducció blanca de llegendes i tradicions dels pobles Algonquino, dels
Lenape i dels Delawaro. Aquesta revelació va donar
origen a l’Església de Jesucrist dels Sants dels últims
dies, o dels mormons; una religió independent del
cristianisme.
Déu és misteri. De tal manera viu donant-se a si
mateix, que es revela a cada poble segons la seva
llengua, educació i cultura. A aquest convit d’amor,
cada grup hi respon a partir de la seva forma d’ésser.
Aquest és el fonament de la diversitat de les religions
i camins espirituals. Tots són respostes a l’amor de
Déu. Cap no l’esgota, cap no és complet.
204
La revelació escrita conté una mostra d’aquesta proposta divina. L’Esperit continua revelant-se en cada
acte d’amor i cridant-nos a fer de l’univers un poema
de tendresa per a Déu i per a tots els éssers.
Biopirateria i drets
indígenes
BÀRBARA J. FRASER, Noticias Aliadas, Lima
En diverses parts d’Amèrica Llatina s’estan organitzant grups indígenes per lluitar contra una nova ona
d’usurpació de recursos naturals: la pirateria de
recursos biològics, generalment per investigadors
estrangers o empreses transnacionals.
La «bioprospecció» -la recerca de substàncies naturals amb propietats curatives- és tan antiga com la
humanitat, però ha evolucionat en l’últim segle fins a
abastar diverses branques de la ciència: biologia,
química, farmacologia i ecologia. Prop d’un 57% de
les 150 drogues més receptades pels metges tenen
un origen biològic, encara que l’ingredient actiu
podria ser en part o totalment sintètic. La llista inclou
a l’antibiòtic amoxicilina (fong), o el broncodilatador
albuterol (planta) i l’antihipertensiu lisinopril (derivat
del verí de la picada d’escurçó).
Els problemes apareixen quan xoquen interessos,
cosmovisions i sistemes econòmics diferents. La
majoria dels cercadors de patents són de països
industrialitzats, mentre que la diversitat biològica
més extensa és als països menys desenvolupats.
Índia està protestant per una patent obtinguda per
l’empresa texana Rice Tec Inc de la línia genètica de
l’arròs basmati, mentre que organitzacions indígenes
estan demandant la paralització d’un altre projecte a
Chiapas, Mèxic, perquè està utilitzant el coneixement
indígena sense el seu consentiment.
Les comunitats indígenes cada vegada tenen més
recel dels investigadors estrangers que aprenen els
seus coneixements, s’emporten mostres de plantes
per a posteriors estudis i els seus potencials guanys.
Alguns líders indígenes demanden compartir els
beneficis, però no sempre queda clar si els guanys
han de ser dividits. A més, el concepte de patent és
estrany a les cultures indígenes, que consideren el
coneixement tradicional de propietat comunal.
La urgència d’obtenir guanys de la naturalesa també
pot provocar danys ambientals. Quan es va desenvolupar Taxol(r), la droga contra el càncer, la demanda
per la substància activa, paclitaxel, derivada de l’escorça del teix del Pacífic (Taxus brevifolia), va amenaçar la supervivència de l’arbre, fins que uns investigadors van trobar una manera d’utilitzar les agulles
renovables. Els esculls de corall han sofert danys
pels bioprospectors que recullen mostres marines.
Ambientalistes equatorians es queixen que l’extracció indiscriminada d’escorces va destruir moltes
plantes de sang de drago (Croton lechleri), alhora que
grans extensions de boscos tropicals van ser talats
per conrear la planta, usada com a remei per a transtorns intestinals.
El cas conflictiu més conegut va ocórrer l’any passat,
quan la Coordinadora d’Organitzacions Indígenes de
la Conca Amazònica (COICA), recolzada pel Center
for International Environmental Law i per l’Aliança
Amazònica, ambdues amb seu a Washington DC, va
presentar una sol·licitud per revocar la patent registrada per un ciutadà dels Estats Units de la seva
planta més sagrada: Banisteriopsis caapi o yagé,
usada en rituals religiosos pels pobles indígenes de
tota la conca amazònica.
«La nostra preocupació no és (només) la qüestió
comercial, de si es poden comercialitzar o no els productes derivats d’aquesta planta. És també una
qüestió cultural i espiritual», va dir Antonio Jacanamijoy, coordinador general de la COICA.
Portaveus de la COICA van dir que no objecten l’ús
dels seus coneixements tradicionals en les investigacions de remeis naturals que podrien tenir un ampli
valor medicinal. Però volen que aquest coneixement
els sigui reconegut, i poder compartir els beneficis.
Encara que els científics afirmen que només un petit
percentatge de mostres de plantes preses en «bioprospecció» resulten ser drogues comercialitzables,
si hi ha èxit pot significar vendes multimilionàries en
dòlars per a les empreses farmacèutiques. No sorprèn que poc o gens d’aquells diners retornin al país
o a la comunitat on es va prendre la mostra de la
planta o animal. Tanmateix, alguns crítics són escèptics sobre la possibilitat de compartir els guanys.
“L’interès del descobriment de noves drogues que va
en benefici de tota la humanitat és completament
legítim. No podríem estar en contra d’això. Del que sí
estem en contra és... que s’estableixin drets monopòlics i exclusius” sobre els recursos naturals, va dir
Lucía Gallardo, d’Acció Ecològica, organització
ambientalista amb seu a Quito, Equador, que està
demandant una moratòria a la bioprospecció en
aquell país.
Una controvèrsia encara més gran han provocat les
mostres de sang extretes de pobles indígenes en
diversos països, i després usades per a investigació
principalment als EUA, com a part d’un projecte per
traçar un mapa del genoma humà. En molts casos afirmen líders indígenes- les mostres van ser preses
de manera enganyosa, i, en altres casos, els científics n’han patentat elements de l’ADN. En el cas
d’una dona ngöbe de Panamà, les protestes van ser
tan fortes que els propis científics van rescindir la
patent.
Els enormes guanys potencials per a les empreses
multinacionals faran que la biopirateria es converteixi en un tema de creixent preocupació per a grups
indígenes i moviments ambientalistes a Amèrica Llatina. Mentre les organitzacions indígenes actuen i
eduquen els seus membres davant de l’amenaça, els
països de la regió també han d’aprovar -i fer compliruna legislació que protegeixi els drets dels pobles
indígenes per controlar la utilització dels seus coneixements i els seus recursos biològics i genètics, i
posar fre a aquest nou tipus de pirateria.
Pàgines sobre el tema
-Confederación de Organitzaciones Indígenas de la
Cuenca Amazónica (COICA): www3.satnet.net/coica
-Convenció sobre la Diversitat Biològica:
www.biodiv.org
-Indigenous Peoples Biodiversity Network:
www.ibin.org (en anglès)
-Rural Advancement Foundation International:
www.rafi.org (en anglès amb alguns articles en
castellà. És una de les principals ONG que està
treballant en el tema, la informació en aquesta
pàgina és molt completa.)
-Center for International Environmental Law:
www.ciel.org (en anglès; aquest centre està
assessorant la COICA en el cas de l’Ayauasca).
El que el poble dels Estats Units
ha de comprendre
Un bisbe dels Estats Units escriu al president Clinton
Robert Bowman, bisbe de Melbourne Beach, Florida,
que durant la guerra de Vietnam va realitzar 101 missions de combat, es va dirigir al President Clinton, en
carta oberta, en els següents termes sobre els bombardeigs de Nairobi i Dar-es-Salaam:
Vostè diu que som un blanc d’atac perquè defensem
la democràcia, la llibertat i els drets humans al món.
Quina broma!
Som blanc dels terroristes perquè, en bona part del
món, el nostre govern defensa la dictadura, l’esclavatge i l’explotació humana. Som el blanc de terroristes perquè se’ns odia. I se’ns odia perquè el nostre
govern realitza coses odioses. En quants països
agents del nostre govern han fet caure líders elegits
per la població i els han reemplaçat per dictadures
militars titelles, que volien vendre el seu propi poble
a les societats multinacionals americanes!
Ho hem fet a Iran quan els marines USA i la CIA han
fet caure a Mossadegh perquè volia nacionalitzar la
indústria petroliera. el vam reemplaçar pel Xa i vam
armar, vam formar i vam pagar la seva odiada guàrdia nacional Savak, que ha dominat i comès brutalitats contra el poble d’Iran; i tot això, per protegir els
interessos financers de les nostres companyies
205
petrolieres. Pot estranyar-nos, doncs, que hi hagi
persones a Iran que ens odiïn? Ho hem fet a Xile i a
Vietnam. I més recentment hem intentat fer-ho a Iraq.
I, sens dubte, ¡quantes vegades no ho hem fet a
Nicaragua, i a la resta de les repúbliques “bananeres”
d’Amèrica Llatina! Moltes vegades hem expulsat
líders populars que volien que les riqueses de la terra
fossin repartides entre les persones que la treballaven. Els hem substituït per tirans criminals perquè
venguessin el seu poble, i perquè la riquesa de la
terra se l’emportessin la Domino Sugar, la United
Fruit Company i la Chiquita Banana.
País rere de país, el nostre govern s’ha oposat a la
democràcia, ha sufocat la llibertat i ha trepitjat els
drets de l’ésser humà. Aquesta és la causa per la
qual ens odien a tot el món. Aquesta és la raó que
siguem el blanc dels terroristes...
En lloc d’enviar els nostres fills i filles pel món sencer
a matar àrabs i així tenir el petroli que hi ha sota la
sorra, hauríem d’enviar-los a reconstruir la seva
infraestructura, dotar-los d’aigua potable i alimentar
els nens en perill de morir de gana... En lloc d’entrenar terroristes i els esquadrons de la mort, hauríem
de tancar l’Escola de les Amèriques. En lloc de sostenir la insurrecció, la desestabilització, l’assassinat i
el terror al món sencer, hauríem d’abolir la CIA i donar
els diners a les agències d’ajuda. Aquesta és la veritat, senyor President. Això és el que el poble americà
ha de comprendre.
Solidaris i ciutadans
del món
Arcadi Oliveres
En els darrers mesos s’ha produït un fenomen que
podríem considerar nou: el pelegrinatge d’uns grups
de gent que de ciutat en ciutat (Seattle, Davos, Washington, Ginebra, Melbourne, Praga) aixequen les
seves veus i mostren la seva disconformitat envers les
actuals formes de globalització econòmica i social.
Cal constatar que el gruix dels manifestants provenen
dels països industrialitzats però rebutgen alhora a tot
un conjunt de relacions comercials, industrials i financeres que perjudiquen clarament a les poblacions del
Tercer Món. Podríem dir que es tracta en certa manera del naixement de la consciència de ciutadania mundial. I això evidentment és una bona notícia.
Es una bona notícia perquè urgeix trobar un fre
davant d’uns interessos econòmics, que gairebé
sempre s’obliden dels drets de les persones, i que en
els darrers anys han assolit una dimensió internacional que feia molt difícil el seu control . Però per tal
206
que aquest fre funcioni fa encara falta que la noció de
ciutadania mundial s’estengui a altres àmbits de la
vida social com sindicats, ONG, moviments sectorials etc. Afortunadament també en aquesta direcció
s’han produït ja alguns avenços.
Per completar el cicle queda ara un altre gran repte:
el progrés en la governabilitat mundial. Una governabilitat que, malgrat que resulta imprescindible, s’ha
d’intentar que sigui mínima, i a diferència de l’actual,
sobretot democràtica. Governabilitat i ciutadania
mundial resulten elements bàsics d’una justícia global, però mentres arriben no podem pas renunciar a
continuar essent solidaris.
Nadala macroecumènica
i mundialitzada
Pere Casaldàliga
Que tots els cors
es posin a conversar.
Que totes les religions
combreguin la teva mateixa Pau.
Tots els noms T’anomenen
balbucejant només,
però on hi ha amor
segur que allà ets.
Fet humà i fet nen,
ets fàcil de trobar.
Déu de totes les veritats
i de tota la Veritat,
per què ha de ser només nostra
la teva Nativitat?
En aquest bressol del món,
oberta de solitud,
on t’excloguin els rics
els pobres t’acolliran.
De Recife...
Sebas Parra
A Paulo Freire pensant en la Nicaragua libre
De Recife nos llegó una brisita
platicando suave de educación...
Por aquel tiempo soñábamos mundos nuevos.
Sures existiendo en libertad y nortes justos.
Maíz sabroso, cuajada y gallopinto suficiente.
Leche para los tiernos y algún oloroso banano.
Frescos de mango y café caliente para todos...
Soñábamos maestros raíces fieles del pueblo
y chavalos recitando la memoria del tiempo
en lindas escuelitas pintadas de rojo y negro.
Soñábamos Centros de Salud con su farmacia,
capacitación sanitaria en cada cuadra y lugar
y en cada verde y lejano rincón de la montaña.
Soñábamos cooperativas creando y socializando
los granos básicos, los quehaceres y el futuro
y mejorando la producción y la esperanza.
Soñábamos sures insumisos de hombres nuevos
que amasen siempre con pasión y con respeto
regalando ternura a la mujer de sus sueños.
Soñábamos un mañana sin comercio injusto,
sin deudas eternas, sin explotados ni oprimidos.
Un mundo donde la solidaridad vistiese de fiesta
a las gentes y convidase a sonreir al firmamento.
En eso andábamos nosotros
cuando cálida y sin apenas anunciarse
de Recife nos llegó una brisita
¿Qué cosa es la educación hermana?
Preguntamos...
Y la brisita, con trazo firme, escribió en el pizarrón:
La educación es una herramienta
para practicar la libertad,
para cultivar la esperanza,
para desocultar la realidad
para leer el mundo y la vida,
para recuperar la Palabra,
para hacernos personas críticas
y transformar la sociedad.
La educación -siguió anunciandoes concientización y amor,
es acción y reflexión,
es autonomía y creación,
es diálogo y liberación.
Como bien dicen ustedes
los nicas de corazón:
¡EDUCACIÓN ES REVOLUCIÓN!
De Recife nos llegó una brisita
De Recife nos llegó una brisita triste,
tristísima, con su definitivo adios...
Sebas Parra, juny del 1997
(Del llibre Vivències Poètiques. Grup Poètic Gironí,
Salt, 2000)
Reforma agrària
al món: una necessitat
històrica
João Pedro Stedile, MST, Brasil
Una mica d’història...
La història de l’ocupació de la terra, com a territori,
com a lloc de vida, mitjà de supervivència dels
pobles, font de tot aliment, centre de la nostra cultura... coincideix amb la història de les civilitzacions.
Des dels primers temps, els éssers humans han buscat incansablement la forma més justa d’ocupar la
terra, usar-la, conservar-la per a les futures generacions i distribuir-ne els fruits. Han estat moltes les
guerres i matances per aquesta causa però, en gairebé tot el món, sobretot al sud, la justícia en la propietat i en l’ús de la terra... ¡encara és un somni!
Totes les doctrines socials i religioses coincideixen
que la base per a la formació de societats justes o
injustes rauria en la possessió de la terra. Però el
lucre i la forma com van evolucionar els modes de
producció en la societat també anaren determinant la
utilització de la terra com un mitjà d’explotació del
treball d’altri, com a reserva de valor, com a instrument de poder. Així, en l’esclavisme i en el feudalisme, la possessió de la terra va ser utilitzada com a
forma de mantenir esclava i serva la major part de la
població, que havia de treballar per als que es deien
amos de les terres: els nobles i senyors feudals.
Va haver-hi també moltes revoltes populars. La Bíblia
va registrar el precepte que cada 50 anys els amos
de les terres, commemorant el jubileu -la gràcia del
Senyor creador de la terra-, haurien de tornar a repartir la terra i donar l’oportunitat que tots hi poguessin
treballar.
Durant el feudalisme, els camperols semiserfs, serfs,
quasiesclaus... van organitzar moltes revoltes en la
lluita pel dret a la terra. Va haver-hi glorioses guerres
camperoles, que van mobilitzar milions de camperols
contra els senyors de les terres. La primera de les
quals, que se’n té registre escrit, va ser la que tingué
lloc a la Pèrsia antiga (imperi sasánida) en el segle V,
en la qual milers de camperols liderats per Mazdak
van arrencar a l’emperador Kavadh una redistribució
de les terres. Hi hagué altres revoltes importants a
Europa dels segles XIII al XVII. Algunes es van barrejar amb líders o motivacions religioses, com va ser la
revolta dels camperols alemanys amb la rebel·lió de
Martí Luter. L’última revolta camperola important d’aquest període fou quan els camperols francesos es
van ajuntar a la naixent burgesia industrial, per deposar a la monarquia i donar suport a la revolució francesa, amb l’esperança de tenir dret a la terra.
207
Les reformes agràries a partir del capitalisme
Amb el capitalisme va sorgir el dret a la propietat privada de la terra, però només per part de qui tingués
diners, capital per apropiar-se’n.
Va sorgir llavors, per primera vegada en la història,
l’expressió “reforma agrària” (RA), quan al final del
segle XIX i a l’inici del XX, les burgesies industrials en
el poder van percebre que el manteniment del monopoli de la propietat de la terra en poques mans impedia el desenvolupament de les forces productives, ja
que excloïa milions de camperols de l’accés al mercat
dels béns de consum produïts per la indústria. Així, a
tota l’Europa occidental i als EUA les burgesies industrials van promoure reformes agràries (RA), que distribuïen la terra massivament per a milions de camperols, creant llavors una estructura de petites i mitges
propietats. Aquesta mateixa mesura s’adoptà després
de la segona guerra mundial a Àsia (Japó, Filipines,
Corea del Sud i Taiwan) i al sud d’Itàlia. Va ser el que
es classifica com RA “clàssiques o burgeses”.
Però va haver-hi altres tipus de RA durant el segle XX.
La RA revolucionària, que va ser realitzada pels camperols rebels, amb les armes a la mà, expulsant als
latifundistes i imposant la distribució de les terres
sense cap llei: la RA de la revolució mexicana de
1910-20, i després a Bolívia en la dècada dels 50.
Les RA reformistes van ser aquelles amb les quals les
elits locals van intentar calmar els moviments camperols distribuint parcialment els latifundis. Són reformistes perquè la burgesia pren la iniciativa de fer les
lleis, però les aplica de forma lenta i gradual. Aquest
tipus de RA va ser aplicat a la majoria dels països
d’Amèrica Llatina durant la dècada dels 60, impulsats
fins i tot pel govern nord-americà, temorós de la
revolució cubana. Potser la més àmplia hagi estat la
reforma realitzada a Xile pel govern democratacristià
d’Eduardo Frei (1964-1970).
Les RA populars van ser aquelles reformes que van
aconseguir unir els esforços del moviment camperol,
que lluitava per la distribució de les terres amb
governs populars, progressistes, nacionalistes, que
volien de fet combatre el latifundi i desenvolupar el
país. El grau d’amplitud d’aquest tipus de RA va
dependre de la correlació de forces interna existent a
cada país. Els exemples més importants d’aquest
tipus de RA són la d’Egipte, duta a terme pel govern
de Nasser, i la RA realitzada per Ho Chi Minh a Vietnam després de l’expulsió dels francesos. Ambdues,
realitzades en la dècada dels 50. Després, les reformes xilena (govern d’Allende 70-73) i nicaragüenca
(dècada dels 80) i les realitzades en alguns països
d’Àfrica, des de dins dels moviments d’alliberament
colonial.
Finalment, dins d’aquesta tipologia de RA, en aquest
segle hem tingut les RA socialistes, que es van realitzar junt amb canvis econòmics o transició del mode
de producció capitalista cap el socialisme.
208
Aquestes RA es basaren en la concepció que la terra
hauria de pertànyer a la nació, és a dir, a tot el poble,
i que la llei hauria de concedir als camperols només
la concessió d’ús, l’organització de la producció
podia tenir diverses formes socials, que anaven des
de les granges estatals, les cooperatives, diverses
formes associatives... fins a la unitat de manutenció
familiar. Entre aquestes RA, les més conegudes van
ser les realitzades a Rússia, a Xina, en alguns països
d’Europa oriental, i la de Cuba, a Amèrica Llatina.
Però el problema continua
Malgrat les diverses iniciatives per corregir el problema de la concentració de la propietat de la terra en la
història recent, en gairebé tots els països del tercer
món, en especial en l’hemisferi sud, el problema de
la concentració de la terra continua. Cosa pitjor: s’agreuja cada vegada més. Hi ha un índex estadístic
utilitzat per l’ONU, que mesura el nivell de concentració de la propietat de la terra: és l’índex de Gini. Com
més proper és d’1,00 més concentrada està la propietat. A la majoria dels països del tercer món l’índex
està a l’entorn de 0,80, mentre que als països que
van fer RA l’índex és menor de 0,50 (com més s’apropa a 0,00 més pròxim està a la igualtat d’accés a la
terra). Els països que encara no han fet veritables RA
representen el 80% de la població mundial que viu en
el medi rural, aproximadament 3 bilions de persones:
la necessitat de democratitzar la propietat de la terra
continua essent, doncs, una necessitat vital, per a
gran part de la humanitat.
La concentració de la propietat de la terra en aquests
països és la causa generadora d’innombrables problemes que acaben afectant tota la societat, com l’èxode rural, que engendra enormes conglomerats de
pobres a les ciutats, la gana, la concentració de
renda i de riquesa, i la desocupació.
Aquesta situació es va agreujar encara més en l’última dècada, quan els països industrialitzats que controlen l’economia mundial van adoptar polítiques
neoliberals i van induir als països del tercer món a fer
el mateix.
Aquestes polítiques van subordinar les economies
agrícoles locals als interessos del gran capital internacional, van obrir els mercats nacionals a les
empreses multinacionals, que oligopolitzaren el control de la producció agrícola, van elevar les taxes
d’interès i van desmantellar el sector públic agrícola.
Així, en l’última dècada els governs locals van abandonar les inversions públiques en agricultura, en crèdit rural, assistència tècnica, garantia de compra dels
productes, assegurança per a la producció... amb
l’excusa que ara és el mercat qui ho ha de resoldre, i
van abandonar els camperols a la seva pròpia sort,
augmentant encara més els nivells de pobresa, de
desigualtat social i d’èxode rural.
Quina solució hi ha?
Les organitzacions camperoles de tot el món (més de
50 països de tots els continents), reunides en una
articulació que s’anomena “Via Camperola”, han
defensat que més que mai és necessari implementar
la RA en tots els països del tercer món. Mentre, la RA
de l’actualitat és molt més àmplia que les RA clàssiques realitzades per la burgesia industrial a començaments del segle. El problema agrari ara és molt
més complex i exigeix solucions més àmplies. Per
això, les organitzacions de “Via Camperola” defensen
una RA d’aquesta naturalesa:
1. La RA no pot ser vista només com un procés de
distribució de terres. Segons el grau de subordinació
de les economies al capital financer, és necessari que
es doni en combinació amb canvis al model econòmic.
2. L’accés a la terra per part dels camperols ha de ser
entès com una forma de valoració de la seva cultura,
de l’autonomia de les seves comunitats i d’una nova
visió de la preservació dels recursos naturals, per a
tota la humanitat i per a les futures generacions. La
terra és un bé de la naturalesa que ha d’estar al servei del benestar de tots. La terra no és ni pot ser
reduïda a una mercaderia.
3. La RA necessita anar acompanyada en les polítiques públiques de canvis amb els quals els
governs valorin les formes d’organització de l’agricultura familiar i cooperativitzada, donant suport amb
garanties de renda, amb mercat, assistència tècnica,
crèdit i assegurances agrícoles.
4. Trencar l’oligopoli de les empreses multinacionals que controlen el comerç agrícola mundial i les
agroindústries d’aliments. I desenvolupar petites i
mitjanes agroindústries, instal·lades en les comunitats i sota el control de camperols i treballadors.
5. És impossible portar el desenvolupament al camp
i fer una veritable RA sense democratitzar l’ensenyament, l’educació, i garantir escoles per a tots els
que viuen en el medi rural, en tots els nivells.
6. La RA ha d’anar unida a una política governamental de sobirania alimentària, que significa
garantir que a cada país el poble tingui accés, tot
l’any, a aliments necessaris (sense dependre de l’exterior) a preus baixos i amb bona qualitat.
7. Desenvolupar models tecnològics que elevin la
productivitat del treball i de la producció, però respectant la salut dels camperols i dels consumidors,
conservant el medi ambient i posant els beneficis de
la biotecnologia segura al servei de la humanitat i no
només al servei de l’augment del lucre, com fan avui
les multinacionals.
8. Construir nous organismes internacionals que
representin l’articulació de la voluntat de nous pobles
i no només els interessos d’empreses multinacionals,
com passa avui amb l’OMC, el FMI i el BM. Per tant,
les regles del comerç agrícola mundial i les polítiques
de desenvolupament rural han de ser construïdes
sota altres paràmetres, que comencen pel tancament
de les institucions actuals.
9. La RA i els canvis proposats a l’organització de la
producció d’aliments, al comerç, en l’agroindústria,
en la biotecnologia... han de ser vistos no només
com una necessitat dels camperols, pobles originaris, indígenes, i dels que viuen en medis rurals, sinó
com una necessitat de tota la societat.
10. Només hi ha un camí per assolir els canvis socials
en el medi rural, i a tot el món: l’organització dels
pobres, dels treballadors, del poble en general, a
partir de les seves comunitats, i la realització de
grans mobilitzacions de masses que aconsegueixin
enfrontar l’imperi del capital i del neoliberalisme, que
porta el nostre planeta a la mort.
Text complet, amb bibliografia inclosa, a: latinoamericana.org
Deu raons que
puntualitzen les
“excel·lències” de
la Biotecnologia
Miguel A. ALTIERI, University of California,
Berkeley
Des del MST brasiler ens demanen que cridem
l’atenció sobre aquest tema, que pot semblar difícil,
però que mereix vigilància i acció de tots. Passem
l’”encàrrec”: busqueu més informació, treballeu el
text als grups... El text complet d’Altieri, amb
bibliografia inclosa, el fem accessible a la pàgina de
l’Agenda. Aquest resum va ser realitzat per Juan
Sanz, Costa Rica.
Les companyies biotecnològiques afirmen que els
organismes modificats genèticament -específicament les llavors transformades genèticament- són
descobriments científics indispensables per alimentar el món, protegir l’ambient i reduir la pobresa en
països en desenvolupament.
La nostra reflexió pretén objectar la noció de biotecnologia com una solució màgica a tots els mals de
l’agricultura. Per a això donem deu raons.
1. No hi ha relació entre la gana en un país concret i
la seva població. Per cada nació densament poblada
i famolenca com Bangla Desh o Haití, hi ha una nació
escassament poblada i famolenca com Brasil i Indonèsia. El món produeix avui més aliment per habitant
209
que mai. Hi ha suficient aliment bàsic per a les persones. Les veritables causes de la gana són: pobresa, desigualtat i falta d’accés.
2. La majoria de les innovacions en biotecnologia
agrícola han estat dirigides al lucre. Això s’il·lustra en
revisar les principals tecnologies que hi ha al mercat.
Per exemple els cultius resistents als herbicides, com
els fesols de soia i els cultius B1 que, transformats
per l’enginyeria genètica, produeixen el seu propi
insecticida. En el primer cas la meta és guanyar una
major participació en el mercat per a un producte
patentat i en el segon promoure les vendes de llavors
fins i tot a costa de danyar la utilitat d’un producte
clau per al maneig d’una plaga. Cert que molts grangers confien en aquestes tècniques com una alternativa poderosa contra els insecticides, però la veritat
és que aquestes tecnologies responen a la necessitat que tenen les esmentades companyies d’intensificar la dependència dels grangers, ja que es tracta
de llavors protegides pels anomenats “drets de propietat intel·lectual”.
3. La integració de les indústries de llavors i químiques sembla destinada a accelerar l’increment en les
despeses de llavors i de més productes químics per
acre, cosa que dóna significativament menys utilitats
als cultivadors. Les companyies que desenvolupen
cultius tolerants als herbicides estan tractant de canviar tant cost d’herbicida per acre com sigui possible,
per la via dels costos de llavor i/o costos tecnològics.
Les reduccions freqüents en els preus dels herbicides estaran limitades als cultivadors que comprin
paquets tecnològics. Molts grangers estan disposats
a pagar per la simplicitat i la solidesa del nou sistema
de maneig de plagues, però aquests avantatges
poden tenir una durada curta ja que sorgeixen problemes ecològics.
4. Proves experimentals recents han mostrat que les
llavors fabricades per enginyeria genètica no augmenten el rendiment dels cultius. Un estudi recent
del Servei d’Investigació Econòmica (USDA) mostra
que els rendiments de 1998 no van ser gaire diferents, en 12 de les 18 combinacions de cultiu experimentades.
5. Molts científics expliquen que la ingestió d’aliments
construïts per l’enginyeria genètica no és nociva. Tanmateix, l’evidència recent mostra que existeixen riscos potencials en menjar aquests aliments, ja que les
noves proteïnes produïdes en els aquests aliments
poden: actuar elles mateixes com al·lèrgens o toxines,
alterar el metabolisme de la planta o l’animal que produeix l’aliment, cosa que provoca que aquest produeixi nous al·lèrgens o toxines, o reduir la seva qualitat o valor nutricional. Així, en el cas dels fesols de
soia resistents als herbicides que contenien menys
isoflavons, un important fitoestrogen present en els
fesols de soia que es considera protegeix les dones
d’un important nombre de càncers. Actualment en
210
països en desenvolupament s’estan distribuint molts
fesols de soia no etiquetats degudament, la qual cosa
protegeix les corporacions que poguessin ser potencialment responsables de certes obligacions.
6. Les plantes transgèniques que produeixen els seus
propis insecticides segueixen estretament el paradigma dels pesticides, que està fracassant a causa de la
resistència de les plagues als insecticides. L’enginyeria genètica emfasitza una plaga, un producte químic,
que ha mostrat fracassar una i altra vegada en proves
de laboratori ja que les espècies de plagues s’adapten
ràpidament i desenvolupen resistència a l’insecticida
present en la planta. No només fracassaran les noves
varietats, sinó que durant el procés podria fer-se ineficaç el pesticida natural Bt en el qual confien els grangers orgànics i els qui desitgen reduir la dependència
de productes químics.
Com més gran sigui la pressió de selecció en temps
i espai, més ràpida i profunda serà la resposta de les
plagues, ja que es redueix l’exposició de la plaga als
pesticides, cosa que retarda l’evolució de la resistència. Però quan el producte és preparat per enginyeria
genètica dins de la mateixa planta, l’exposició de la
plaga salta de mínima i ocasional a massiva i contínua, la qual cosa accelera enormement la resistència.
7. La lluita global per la participació als mercats està
portant a les companyies a desplegar massivament
cultius transgènics a tot el món sense l’adequat
avenç en l’experimentació d’impactes a curt o llarg
termini en la salut humana i en els ecosistemes.
Molts de científics estan preocupats perquè l’ús en
àmplia escala de cultius transgènics planteja una
sèrie de riscos ambientals que amenacen la sostenibilitat de l’agricultura.
a. La tendència a crear amplis mercats per a productes particulars està simplificant els sistemes de cultiu
i creant uniformitat genètica en els panorames rurals.
Una àrea molt gran sembrada amb una sola varietat
de cultiu és molt vulnerable a soques patògenes o
plagues d’insectes. A més, l’ús estès de varietats
transgenètiques homogènies, portarà inevitablement
a l’”erosió genètica”.
b. L’ús de cultius resistents als herbicides debilita les
possibilitats de diversificació de cultius i redueix l’agrobiodiversitat.
c. La transferència potencial a través del flux de gens
pot portar a la creació de males herbes superbes.
d. L’ús massiu de cultius Bt afecta organismes que
no són el seu objectiu i als processos ecològics. Per
exemple la toxina Bt, present el fullatge dels cultius
enterrats després de la collita, pot adherir-se als
col·loides del terra fins a 3 mesos, la qual cosa afecta negativament les poblacions d’invertebrats del
terra que descomponen la matèria orgànica.
e. Hi ha potencial per a la recombinació de vectors
per generar noves capes virulents de virus, especialment en plantes transgèniques produïdes per a la
resistència viral amb gens virals. Alguns investigadors han demostrat que la recombinació ocorre en
plantes transgenètiques i que sota certes condicions
produeix una nova soca viral amb un rang d’hostalatge alterat.
La teoria ecològica prediu que el panorama de l’homogeneïtzació a llarga escala amb cultius transgenètics agreujarà els problemes ecològics ja associats
amb el monocultiu en l’agricultura. L’expansió d’aquesta tecnologia en països en desenvolupament
podria no ser prudent o desitjable perquè hi ha fortalesa en la diversitat agrícola en aquests països i no ha
de ser alterada pel perill d’exposar-se a seriosos problemes socials i ambientals.
Els mètodes per avaluar els riscos de cultius transgenètics no estan prou desenvolupats i hi ha una preocupació justificable sobre l’actual camp de proves de
biodiversitat. La preocupació principal són les pressions internacionals per guanyar mercats i augmentar els guanys.
8. Hi ha moltes preguntes sense resposta amb relació a l’impacte de cultius transgènics. Molts grups
ambientalistes han indicat la creació d’una regulació
apropiada que intervingui entre l’experimentació i l’alliberament de cultius transgènics per compensar els
riscos ambientals i que demandi una millor avaluació
i comprensió de les conseqüències ecològiques
associades a l’enginyeria genètica. És una tragèdia
en desenvolupament que s’hagin plantat tants
milions d’hectàrees sense patrons adequats de bioseguretat. La pol·lució genètica, a diferència dels
vessaments d’oli, no pot ser contrarestada llançant
un antídot al seu voltant, i per tant els seus efectes no
són recuperables i poden ser permanents.
9. Com que el sector privat ha exercit més i més el
domini per promoure noves biotecnologies, el sector
públic ha hagut d’invertir una quota creixent dels
seus escassos recursos a incrementar capacitats
biotecnològiques en institucions públiques i a avaluar
i respondre als reptes plantejats en incorporar tecnologies del sector privat en els sistemes agrícoles
existents. Aquests fons serien més ben utilitzats per
estendre el suport a la investigació basada en l’agricultura ecològica. El problema és que la investigació
en les institucions públiques reflecteix cada vegada
més els interessos de les institucions financeres privades a compte de la investigació del bé públic.
La societat civil ha de sol·licitar més investigació
sobre les alternatives a la biotecnologia. A més, és
necessari i urgent desafiar el sistema de patents i
drets de propietat intel·lectual intrínsec a l’Organització Mundial del Comerç. Cosa que no només proveeix a les corporacions multinacionals del dret de
prendre i patentar recursos genètics, sinó també
accelerarà la taxa de monocultiu amb varietats genèticament uniformes, a la qual les forces del mercat ja
encoratgen.
10. Encara que pogués haver-hi algunes aplicacions
útils de la biotecnologia, aquestes innovacions trigaran almenys deu anys a estar llestes per a l’ús al
camp. La contribució a l’enfortiment del rendiment
d’aquestes varietats seria entre el 20 i el 35%. Molt
de l’aliment necessari pot ser produït pels petits agricultors localitzats al món utilitzant tecnologies agropecuàries. Quan aquestes característiques són optimitzades s’aconsegueix l’increment del rendiment, i
l’estabilitat de la producció, igual com una sèrie de
serveis ecològics tals com la conservació de la biodiversitat, la rehabilitació i conservació del terra i l’aigua, mecanismes millorats de la regulació natural de
les plagues, etc. Aquests resultats són un punt de
partida per aconseguir la seguretat alimentària i la
preservació ambiental al món en desenvolupament;
però el seu potencial i futura extensió depenen d’inversions, política, suport institucional i canvis d’actitud per part dels que formen part de la política i de la
comunitat científica.
Les persones dedicades a la investigació agrícola i al
desenvolupament, a causa de la desviació dels fons
i la pràctica de la biotecnologia, malgastaran una
oportunitat històrica d’elevar la productivitat agrícola
a formes de millora social, econòmicament viables i
ambientalment benignes.
Els refugiats,
un desafiament a la
solidaritat mundial
Josep Ricart
Coordinador del Servei Jesuïta a Refugiats
Encara que el nostre cas greu és només Colòmbia,
tot el Continent se’ns està convertint en futur
refugiat per motius econòmics. Els refugiats són
sempre supralocals. I avui, també mundials.
“El segle dels refugiats”
Així va ser definit el segle XX. Els refugiats són la
major tragèdia humana del nostre temps i el nou
segle XXI ha heretat aquesta “plaga vergonyosa de la
nostra època” (Joan Pau II).
Avui dia, a les portes d’una humanitat urbanitzada,
els fluxos migratoris s’han multiplicat en aquesta
aldea global, gràcies a les comunicacions. El món
està en moviment. En el cas dels refugiats, tanmateix, les causes de l’èxode no són precisament voluntàries. “Els refugiats són més que una imatge de desesperació. Són el símptoma de problemes socials,
econòmics i polítics molt profunds que afligeixen al
211
món” (Sadako Ogata, Alt Comissionat de les Nacions
Unides per als Refugiats)
Quants són i per què fugen?
Encara que és difícil un recompte precís del nombre
de refugiats, la llista no ha cessat d’augmentar en les
dues últimes dècades (anys 80 i 90). Es calcula que
hi ha actualment 120 milions de persones desarrelades, el 2% de la població mundial. D’aquests, uns 16
milions són refugiats per haver hagut de creuar la
frontera del seu país per escapar de la mort. Uns
altres 24 milions viuen desplaçats a l’interior dels
seus propis països fugint de la violència. La resta
fugen de la pobresa, de la gana o de la destrucció del
seu medi ambient i són els anomenats emigrants.
Àfrica és, sens dubte, el continent més castigat: el
50% dels refugiats i desplaçats del món són africans.
Àsia, després de la caiguda i la fragmentació de
l’URSS, sumat al drama d’Afganistan i d’alguns països del Sud-est asiàtic (Birmània, Sri Lanka, Indonèsia), és el segon continent amb més refugiats i desplaçats interns. Els recents conflictes de Bòsnia i
Kosovo, al cor del vell continent europeu, han deixat
una llarga seqüela de refugiats i desplaçats. Colòmbia sobrepassa el milió de desplaçats interns. Les
causes són múltiples:
1. Per raons polítiques: el segle XX ha estat escenari de dues guerres mundials i 160 “conflictes regionals” o “interns” (nous eufemismes per anomenar la
guerra), posteriors a la pau firmada el 1945 i a la
constitució de l’ONU, garant d’aquella pau. La producció armamentista alimenta els 20 conflictes
interns actualment en actiu. Amb l’herència colonial a
Àfrica (fruit del repartiment del continent en la Conferència de Berlín, any 1886), la divisió ideològica entre
dos blocs (Est-Oest) i les zones d’influència geopolítica amb les seves respectives aliances militars
(OTAN-Pacte de Varsòvia), “hem superat el límit del
tolerable a la guerra moderna”: l’holocaust jueu, la
guerra del Vietnam, els genocidis de Pol Pot a Cambodja o del poble Kurd, la guerra del golf pèrsic, les
guerres de baixa intensitat, les tortures, els desapareguts, les poblacions arrasades, etc. mostren el més
absolut menyspreu pels drets humans, junt amb l’amarga veritat de que avui les víctimes principals de
les guerres són població civil. En la I Guerra Mundial,
només el 5% van ser víctimes civils; en la II ho van
ser el 50% ; en els conflictes actuals, ho són més del
80%.
2. Per raons econòmiques: El neoliberalisme de
final de segle, anunciat com “el final de la història”,
manté el sobredesenvolupament hegemònic dels
països rics a costa del subdesenvolupament de la
resta de la humanitat. L’espoliació de les riqueses
naturals, el deute extern (o etern?), els megaprojec212
tes que alteren els ecosistemes, l’explotació dels pulmons verds de l’Amazònia al costat dels desastres
naturals i la desertització creixent d’extenses zones,
eixamplen cada vegada més l’abisme entre el Nord i
el Sud.
3. Per raons ètnicoreligioses: Els brots de “despietades guerres ultranacionalistes” (com mostren els
casos de Bòsnia i Hercegovina o de Ruanda i Burundi) han adquirit aquestes últimes dècades un relleu
inesperat, on el fet etnicoreligiós apareix com la
punta de l’iceberg que enfonsa les seves arrels en la
lluita pel poder, el substrat polític omnipresent.
Refugiat qui ets?
El 1951 es va firmar la Convenció de les NU sobre
l’Estatut dels Refugiats i Apàtrides (116 països adherits; 66 no adherits) i el 1967 es va completar amb el
Protocol de Nova York (117 països adherits). És l’instrument legal bàsic de tots els refugiats. El seu article
1 defineix el refugiat: “Tota persona que, a causa de
fundats temors de ser perseguida per motius de raça,
religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup
social o opinions polítiques, es troba fora del país de
la seva nacionalitat i no pot o, a causa dels esmentats
temors, no vol acollir-se a la protecció del seu país”.
El 1969, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA)
va adaptar el marc jurídic del Primer Món a la realitat
del Tercer en la Convenció que tracta dels aspectes
específics del problema dels refugiats a Àfrica, en
ampliar la definició: “El terme ‘refugiat’ s’aplicarà a
tota persona que, a causa d’una agressió externa,
ocupació, dominació estrangera o esdeveniments
que alteren greument l’ordre públic en una part o a tot
el país d’origen o nacionalitat, es veu obligada a deixar el seu lloc habitual de residència per buscar refugi en un altre lloc fora del seu país d’origen o nacionalitat”.
Finalment, la Declaració de Cartagena (1984), aprovada per l’Organització d’Estats Americans (OEA),
contempla sobretot la realitat d’Amèrica Central i
Sud-amèrica i defineix els refugiats com “Totes les
persones que han hagut d’abandonar el seu país perquè les seves vides, la seva seguretat o la seva llibertat estan amenaçades per una violència generalitzada, l’agressió externa, els conflictes interns, la
violació massiva dels drets humans o altres circumstàncies que alteren greument l’ordre públic”.
La vida als campaments
Per intentar comprendre el drama humà dels refugiats i desplaçats hem de seguir el consell d’Eduardo
Galeano quan ens adverteix que “tot és segons el
dolor amb què es mira” i contempla els rostres d’aquests ancians que fixen els seus ulls semitancats en
un horitzó que ja no existeix; en aquestes mares que
protegeixen amb la seva falda exànime els seus fills
adormits en un gest d’infinita tristesa; en aquests
homes carregats amb quatre patracols rescatats
d’una fugida cap enlloc; en aquests adolescents que
han vist truncat el seu futur; en aquests nens-home
d’ulls espantats i oberts…
En els immensos campaments, els refugiats se senten com en terra estranya, presoners, sense treball ni
projecte de futur. No hi ha res més que un present ple
d’ansietat i buit de sentit. Els dies d’un campament
no són com els del calendari. Tots són iguals. La vida
es fa monòtona i avorrida, només amb el record
d’uns esdeveniments traumàtics. No tenen cap
capacitat de decisió sobre el seu present ni el seu
futur. La seva vida és en mans alienes: ACNUR,
Organismes Internacionals com Creu Roja, ONG que
intenten pal·liar aquesta situació de la millor manera
possible.
Preparar el retorn
“El meu poble és com un bambú -deia una anciana
vietnamita-. Una planta sola, per forta que sigui, pot
trencar-se; moltes plantes juntes poden resistir qualsevol embat”. Es tracta, doncs, d’organitzar el seu
present perquè no sigui un temps perdut, sinó de
creixement personal i col·lectiu, mitjançant l’educació formal i informal, les petites cooperatives de producció i consum, els treballs de manteniment, etc. I
de preparar sobretot el seu futur: el retorn. Aquesta
és la principal feina de les ONG que treballen als
campaments de refugiats. Ni la duresa de la vida, ni
els anys passats en els campaments apagaran
aquesta flama d’esperança amb què van arribar els
refugiats.
Dret d’asil
Poc més del 5% del total dels refugiats que hi ha al
món arriben als països del Nord a sol·licitar el dret
d’asil. El 95% restant romanen al Sud, és a dir al lloc
on es generen. Per això, la solució al problema dels
refugiats, se l’ha de buscar a les seves arrels: promoció de la pau, prevenció de conflictes, fi de la cursa
armamentística, derogació del deute extern, reforç
de la democràcia, ordre econòmic internacional més
just, reestructuració de l’ONU. Només així s’obrirà un
futur per a la vida de tants de refugiats, ja que “El
millor servei que podem oferir a un refugiat és brindar-li la possibilitat de quedar-se a casa seva” (M. De
Vreede).
Servei jesuïta a refugiats: http://www.jesref.org/
Refugee studies programme:
http://www.qeh.ox.ac.uk/rsp/
Global IDP survey: http://www.sol.no/nrc-no/idp.htm
Hi ha un programa de voluntariat jesuïta que presta
el seu servei també a refugiats a nivell internacional.
Al butlletí quinzenal DISPATCHES -en espanyol, que
pot rebre’s mitjançant una sol·licitud- apareixen els
treballs a cobrir als campaments de refugiats. El
compromís és per dos anys i amb contracte; són
llocs molt específics i requereixen una preparació
també molt concreta. Per a contactes: María Bema
Solís, [email protected] /
[email protected] / o al mateix autor d’aquest
text, Josep Ricart: [email protected].
Banc Grameen: un
banc per als pobres
Daniel Stutz
Buenos Aires, [email protected]
S’està introduint a tot el continent, i és bo que així
sigui, a condició que es faci amb mentalitat crítica
“Viu en un país on s’amunteguen moltíssim les frustracions, i molt ràpidament. De vegades la universitat
és aliena al dolor de la gent que és allà al costat i jeu
en la misèria. Nosaltres vivim les nostres vides com si
ells no existissin. Probablement jo hauria continuat
d’aquesta manera, si no hagués estat per una gran
fam que vam patir el 1974. Vaig començar a veure
també els altres com a éssers humans, i pel camí
vaig aprendre moltíssim: vaig aprendre el que no
havia après ni dels llibres de text ni a les aules, i vaig
tractar d’expressar algunes de les experiències que
he tingut en el treball. Per exemple, que la pobresa
no és creada pels pobres: és creada pels nostres
pensaments, per l’estructura de les nostres anàlisis,
els conceptes i les institucions que hem creat.
Podem ajudar que ells deixin de ser pobres canviant
aquestes estructures, aquestes institucions. M’havien dit que la gent és pobra perquè no té habilitats o
capacitats, que són pobres perquè no tenen afany,
perquè no tenen iniciativa, per no tenir informació. A
mesura que vaig anar contactant la realitat em vaig
adonar que totes aquestes expressions eren errònies. Vaig veure amb quant d’esforç la gent pobra
treballava i com no rebia la remuneració o retorn que
els devien; vaig veure quant d’entusiasme i impuls,
quanta habilitat i capacitat posseeixen”. Aquestes
són paraules expressades pel Prof. Dr. Muhammad
Yunus, fundador i actual Director Gerent del Banc
Grameen de Bangla Desh, en una conferència que va
fer a la Sala del Consell Directiu de la Facultat de
Ciències Econòmiques de la Universitat de Buenos
Aires, l’octubre de 1999.1
El 1976, Yunus i els seus col·legues van començar a
atorgar petits crèdits a persones pobres de Bangla
Desh, especialment a dones, sota un sistema que
posteriorment seria conegut com el del Banc Grame213
en. Grameen significa “rural” o “llogarret” en llengua
bangla, i ha estat elegit per ser justament les àrees
rurals de Bangla Desh on el banc desenvolupa les
seves activitats. Contra totes les opinions convencionals, avui el Banc Grameen és la major institució
financera rural a Bangla Desh, mou més de 2.400
milions de dòlars l’any i ha arribat a més de
2.300.000 milions d’acceptants de crèdit, 94% dels
quals són dones, a qui ha tret de la pobresa extrema
i de la desocupació. Actualment, amb 1.128 sucursals, el Banc Grameen presta serveis en 38.951
pobles, cobrint més de la meitat del total de pobles
de Bangla Desh. La taxa de devolució dels seus
préstecs -que d’una mitjana de 160 de dòlars americans- és major al 95%. La taxa d’interès que es
cobra és aproximadament del 16% anual. En aquest
context s’ha de destacar que la majoria dels fons
usats per a préstec són obtinguts sota condicions
comercials del Banc Central de Bangla Desh i altres
institucions financeres, mercat de capitals, i organitzacions d’ajuda bilaterals i multilaterals.
El Banc Grameen ha revertit la pràctica convencional
bancària: dóna crèdit a les persones més pobres a
les àrees rurals de Bangla Desh, sense requerir-los
cap garantia i ha creat un sistema basat en la confiança mútua, la responsabilitat, participació, i creativitat. El Banc Grameen considera que el crèdit és una
arma efectiva de lluita contra la pobresa i que serveix
de catalitzador per al desenvolupament de les condicions socioeconòmiques dels pobres, que han estat
exclosos del circuit bancari amb el pretext que són
pobres i per tant no són dignes de crèdit.
La forma de facilitar aquests recursos són els microcrèdits. El microcrèdit consisteix en l’atorgament de
petits préstecs a persones massa pobres com per ser
beneficiaris dels préstecs bancaris tradicionals, possibilitant-los iniciar petites empreses. Els criteris definidors del concepte de microcrèdit són: volum (els préstecs són molt petits en la seva quantia); destinataris
(microemprenedors i economies familiars de baixos
ingressos); ús dels fons (generació d’ingressos, i desenvolupament empresarial, però també per a salut,
educació o altres beneficis comunitaris); termes i condicions (la majoria dels termes i condicions dels préstecs per a microcrèdits són flexibles i fàcils d’abastar,
i s’adapten a les condicions locals de la comunitat).
El sistema d’atorgament de microcrèdits del Banc
Grameen té les següents característiques:
1. Concentració exclusiva en els més pobres.
S’implementa per mitjà de l’establiment de clars criteris de selecció de la clientela i de l’atorgament dels
crèdits prioritàriament a dones.
2. Els acceptants de crèdits estan organitzats en
petits grups homogenis. Els pilars fonamentals del
sistema de crèdit Grameen són l’organització de
214
grups primaris de cinc potencials acceptants de crèdit i la seva federació als centres anomenats així. Els
centres estan funcionalment lligats al Banc Grameen,
els treballadors del qual han de concórrer in situ a les
trobades dels centres cada setmana. S’estableix una
sucursal del banc amb un gerent de sucursal i cert
nombre de gerents de centres que cobreix una àrea
de 15 a 22 pobles. El gerent i els treballadors comencen a visitar els pobles per familiaritzar-se amb l’ambient local en el qual operaran, identificar la futura
clientela, i explicar a la població local el propòsit, les
funcions i la forma d’operació del banc. En formar-se
un grup de cinc possibles acceptants de crèdit, en la
primera fase, només dos d’ells qualifiquen per a un
crèdit i el reben. El grup és observat durant un mes
per veure si els membres compleixen les regles del
banc. Només si els primers dos acceptants de crèdit
comencen a tornar el capital més els interessos
durant un període de sis setmanes, els altres membres del grup qualificaran per a un préstec. A causa
d’aquestes restriccions, es genera una pressió grupal
substancial per complir. En aquest sentit, la responsabilitat col·lectiva del grup serveix com a garantia
del préstec. S’emfasitza des del principi l’enfortiment
organitzatiu de la clientela, de manera que pugui
adquirir la capacitat de planificació i implementació
de decisions a un mínim nivell.
3. Condicions especials de préstec particularment adaptades als pobres.
(i) Sumes molt petites de préstec atorgats sense
requerir cap garantia, però suficients per finançar
petites empreses per ser desenvolupades pels
acceptants. (ii) Devolució dels préstecs en quotes
setmanals disseminades al llarg d’un any. (iii) La possibilitat d’obtenir un préstec subsegüent depèn de la
devolució del primer. (iv) Els acceptants de crèdit han
de desenvolupar i elegir individualment activitats que
generin ràpidament ingressos i que utilitzin les habilitats que els mateixos ja tenen. (v) Supervisió amatent
del compliment del crèdit per part del grup i per personal del banc. (vi) Mesures especials de salvaguarda per mitjà d’estalvis obligatoris i voluntaris a fi de
minimitzar els riscos a què els pobres es confronten.
4. Compliment d’objectius de desenvolupament
social que atenguin les necessitats de la clientela i
expansió de la cartera de crèdits a fi poder respondre
a les diverses necessitats de desenvolupament dels
pobres.
Quan el programa general de crèdit adquireix impuls
i els acceptants de crèdit es familiaritzen amb la disciplina creditícia, es presenten altres programes a fi
d’atendre les creixents necessitats de desenvolupament social i econòmic de la clientela. A més de la
construcció d’habitatge, es proveeix crèdit per a la
construcció de latrines sanitàries, instal·lació de
bombes que proveeixen aigua potable i irrigació
d’horts, cultius d’estació, arrendaments d’equipament, etc., i també programes per finançar projectes
duts a terme per tota la família d’un acceptant de crèdit experimentat.
És important avaluar matisadament el significat d’aquest Banc. D’una banda, es tracta d’una inavaluable
i reeixida “ajuda immediata” per treure els pobres de
situacions extremes, a través d’aquestes formes de
microcrèdit que ja han provat la seva eficàcia amb
l’enorme difusió que ha tingut. Però, d’altra banda,
no pot quedar aquí la nostra lluita contra la pobresa,
que és lluita de consciència, i és estructural i política
també. Grameen no ataca les causes; es limita a
pal·liar els efectes amb una “beneficència assistencial menys paternalista”, quedant sempre dins del
sistema, sense canviar-lo ni combatre’l. Malgrat
ésser ben interessant -i molt recomanable ble per a la
nostra acció social, sobretot en llocs on es doni l’extrema pobresa-, aquest Banc no ha de considerar-se
com una acció suficient contra “les causes de la
pobresa”, i, per tant, hauria sempre de complementar-se amb una educació crítica i un sentit solidari i
de lluita per als pobres atesos.
El Banc Grameen ha generat a través de Grameen
Trust el Programa de Replicació Grameen a fi que la
metodologia Grameen pugui aplicar-se a diferents
països. S’ha establert un total de 223 programes de
replicació en 58 països durant l’última dècada, els
quals proveeixen entrenament així com assistència
financera a potencials i existents projectes de replicació que s’adaptin als objectius del Banc Grameen,
en la forma de capital inicial per facilitar-ne la iniciació i/o expansió. A Amèrica Llatina s’han establert
programes de replicació a Argentina, Bolívia, Brasil i
Mèxic. A continuació s’esmenten les persones de
contacte i/o nom del projecte.
Argentina:
Fundación Grameen (Aldeas) Argentina: Dr. Pablo
Broder, Ciencias Económicas. Tucumán 1455, 11,
“D”, Buenos Aires (1050), Argentina. Tel-fax: 54 11
4374-4734. Correu electrònic: [email protected]
http://www.grameenarg.org.ar
Bolívia:
Pro-Mujer, Directora: Lic. Carmen Velasco, 20 de
octubre n 2668, Casilla 7338, La Paz, Bolívia, Fax:
591-2-784942 / 591-2-784711, [email protected] i [email protected]
Brasil:
Microbank, Sr. José Antonio Domínguez Alonso, Rua
do Ouvidor 161/508, Centro 20.040-040, Rio de
Janerio, Brasil, Fax: 55 21 509 0842;55 21 224-1454,
[email protected]
Mèxic:
(a) Grameen Trust Chiapas, Sra. Beatriz Armendáriz,
Primero de Morzo Nro. 33-b, San Cristóbal de las
Casas, Chiapas, México, Fax (52 067) 88617, Correu
electrònic: [email protected]
(b) Al Sol Chiapas, AC, Directora Ejecutiva: Sra. Pilar
García Quintana, Francisco León Nro. 12, Barrio de
Santa Lucia, San Cristóbal de las Casas, Chiapas,
México, Tel.: (967) 814-34, Fax: (967) 824-05, [email protected]
Notes:
1 Per tenir més informació consulteu http://www.grameen.com, http://www.grameen.org, http://www.grameen-info.org o dirigiu-vos al Grameen Bank, Mirpur
Two, Dhaka _ 1216, Bangladesh, Fax-Tel.: 880 2 8013
559, 880 2 8011138; grameen.bank@ grameen.net
2 Informe especial. Acadèmia i compromís social:
Muhammad Yunus, a: “Temes i Propostes”, Revista
Pedagògica de la Facultat de Ciències Econòmiques
de la Universitat de Buenos Aires, Any 8, octubre
1999, p. 35.
3 http://www.microcreditsummit.org/
4 Per obtenir informació sobre assistència financera i
entrenament del Programa Internacional de Replicació dirigiu-vos a: Professor H. I. Latifee, Managing
Director, Grameen Trust, Mirpur Two, Dhaka 1216,
Bangladesh, Fax/Tel.: 880- 2 8016319, [email protected], [email protected]
Franciscans
International
Una forma original de “ministeri
mundialitzat”, adaptat als nous temps
Pilar Puertas
i fr. Alejandro Castillo
A tots els magistrats i cònsols, a tots els jutges i
governants de tot el món i a cada un que rebi
aquesta carta, el germà Francesc, el seu humil
servidor a Déu, els saluda i envia la pau. Pensin que
el dia de la mort s’apropa. Els prego, amb tot el
respecte que sóc capaç, que no s’oblidin de Déu i
de seguir les seves lleis per atendre les tensions
d’aquest món que han de governar. Perquè tots els
que s’obliden d’Ell i de les seves lleis seran oblidats
per Ell.
(De la carta de Francesc d’Assís “als governants de
tots els pobles”)
No es pot negar que el tema dels drets humans ha
adquirit una importància formidable en tots els
àmbits; fins i tot en el context de l’economia de lliure
mercat, la seva defensa i promoció constitueixen
215
requisits indispensables per a la celebració de tractats comercials. Tanmateix, el fet de que els drets
humans siguin un tema recurrent en el discurs d’empresaris, polítics, organitzacions de la societat civil i
de la mateixa Església, no garanteix que n’estiguem
vivint una cultura de respecte, promoció i defensa.
Continuant la tradició franciscana d’exhortar els
governs del món perquè actuïn conforme la voluntat
de l’únic Senyor, Franciscans International (FI) procura
donar compliment a les paraules del germà Francesc
perquè la vida -especialment la de les majories empobrides- no sigui més oprimida i reprimida quotidianament per estructures econòmiques i polítiques deshumanitzadores, perquè els drets fonamentals tinguin
vigència i ple compliment en aquest nou segle.
FI és una ONG sorgida per iniciativa de la família franciscana, en què homes i dones ens exercim en tres
eixos essencials: opció pels pobres, construcció de
la pau i defensa de la Creació. Tenim 2 oficines internacionals a Nova York i Ginebra, i algunes de regionals.
Com a ONG, FI té caràcter consultiu general al Consell Econòmic i Social de l’ONU, cosa que ens permet denunciar davant dels governs del món les injustícies i atemptats contra la vida humana. Però com
n’és de difícil realitzar aquesta tasca quan veiem que
aquestes instàncies governamentals estan condicionades per la política econòmica neoliberal! En molts
casos, els governs han pres a l’ONU com a garantia
per donar suport a les seves polítiques -sobretot
econòmiques-, mostrant-se interessats a respectar
els dret humans al mateix temps que els violen sistemàticament, i minimitzen o burocratitzen les recomanacions fetes per diverses instàncies nacionals i
internacionals. Coincidim amb Pere Casaldàliga quan
afirma que l’ONU i les seves institucions necessiten
una profunda reestructuració perquè siguin “mundials de veritat, equitativament, sense privilegis i
sense cinisme”; i considerem important seguir la nostra tasca, encara que sigui molt modesta i petita, ja
que d’altra manera molts governs tindrien les mans
més lliures, les injustícies comeses amb les seves
polítiques excloents serien encara majors i les violacions dels drets humans molt més greus.
En el FI volem donar a conèixer la situació en la qual
viuen milions de germans, empobrits a causa del sistema econòmic global. Creiem que aquest fer present davant de les instàncies internacionals i l’ONU
mateixa les exigències de la pau, els drets humans i
l’ecologia, és la forma actual de seguir Jesús a la
manera de Francesc en aquest món conflictiu i injust.
Desitgem que aquesta plataforma internacional sigui
portaveu dels que, fins i tot ara, romanen sense veu.
En aquest sentit, hem respost a les crides de membres de la família franciscana per intervenir en el seu
nom i presentar les seves preocupacions davant de
l’ONU, les missions diplomàtiques i les organitza216
cions no governamentals internacionals. Al principi la
nostra feina consistia, bàsicament, a observar i criticar les polítiques dels governs i la societat civil sobre
la pena de mort, la tortura, les detencions arbitràries,
les desaparicions forçades i les execucions extrajudicials. Tanmateix, interpel·lats per la distància cada
vegada major entre la riquesa d’una minoria i la misèria de la majoria, la creixent violència deshumanitzadora i el menyspreu per la creació que destrueix a
passos gegantins la nostra germana mare Terra,
decidim incloure en la nostra feina tot allò que limita
el desenvolupament humà i detectar les forces silencioses que provoquen tant sofriment i destrueixen
tants somnis i tant potencial humà. Des del 2000
centrem el nostre esforç en els drets econòmics,
socials i culturals.
És necessari vincular la feina realitzada a la base amb
el que es du a terme davant de diplomàtics i instàncies governamentals; aquesta plataforma internacional ens permet prolongar el treball local que realitzen
els germans i germanes franciscans, acompanyant
els processos de presa de consciència sobre la
importància de defensar i promoure els drets
humans, en donar a conèixer la seva situació en diferents països i suscitar l’interès de la comunitat internacional, perquè assumeixi una actitud de rebuig
davant de les greus violacions comeses per diferents
governs en perjudici dels més pobres i exclosos. El
nostre treball abasta quatre camps:
Protecció: atenem i parlem públicament sobre les
violacions dels drets humans als països on els membres de la família franciscana ens demanen d’intervenir.
Formació: una de les nostres prioritats és la formació permanent de franciscans al camp de la protecció activa dels drets humans. Tot això ho realitzem
amb la comunicació, les visites de formació als franciscans en diferents regions del món, assegurant la
participació de franciscans a la Comissió i Subcomissió de Drets Humans de l’ONU i convidant-los a
altres trobades rellevants de l’ONU a Ginebra.
Mediació: observem entre els governs del Nord i del
Sud una creixent polarització sobre assumptes relatius als drets econòmics, socials i culturals i als programes d’ajust estructural. El 1999 ja vam assumir un
paper molt més visible de mitjancers entre els membres de la comunitat internacional, organitzant una
sèrie d’accions tendents a propiciar el diàleg constructiu i el consens.
Comunicació: una responsabilitat i un desafiament
essencial és la comunicació amb els nostres companys a l’ONU i amb els franciscans del món. Un pas
important ha estat el llançament de les nostres pàgines electròniques, on tot aquell que estigui interessat
en la feina de FI pot obtenir informació sobre les nostres activitats i informes sobre les situacions a les
quals donem seguiment.
Jesús ens convida al compromís, l’acció i el canvi.
Hem d’estar atents als signes del nostre temps per
escoltar les demandes de l’home d’avui i donar resposta a les necessitats actuals del món, donant testimoni amb la nostra pròpia vida que Jesús vol alliberar tots els homes de tot el que els oprimeix perquè
puguin gaudir de la plenitud de la seva vida: una vida
de justícia, pau, esperança, alegria i amor.
“Portem una vida molt trista i molt pobra per culpa de
les nostres autoritats, que aprofiten els beneficis i no
reparteixen els fons municipals; tot és per a la seva
bossa... Tenim molts problemes i no tenim a qui queixar-nos. No estem demanant res que no es pugui, no
estem demanant res que no ens correspongui...
Que quedi clar que seran portaveu dels que no tenim
veu, parlaran pels que no són sentits, portaran la
informació on nosaltres no puguem arribar, allà arribaran vostès”
Testimonis recollits en la 4 Missió Franciscana per la
Pau, Santiago Ixtayutla, Oaxaca, Mèxic.
Pàgines web i correus electrònics:
Nova York: www.franintl.org, [email protected]
Ginebra: www.fiop.org, [email protected]
Colòmbia: www.colnodo.apc.org/fficol, fficol@colnod
Mèxic: ffimexwww.laneta.apc.org, [email protected]
Moviments de
solidaritat als EUA
Navegant a contracorrent
Gail Phares i Ignacio Franco
Carolina del Nord i Delaware, EUA
[email protected]
Les manifestacions: punta de l’iceberg
Les sorolloses protestes de manifestants contra l’Organització Mundial del Comerç (WTO) a Seattle, i
més recentment a Washington, en les quals es demanava la cancel·lació del deute extern dels països del
Sud, a més de passar comptes amb el FMI i el Banc
Mundial, van ser un indici de els moviments de solidaritat en aquest país tenen de bona salut i van en
ascens.
Crida} l’atenció que aquestes protestes s’estiguin
duent a terme en una època en què Estats Units
(EUA) està gaudint la seva “màxima prosperitat en la
història” -segons paraules del mateix Clinton-, cosa
que faria suposar que ningú hauria de sortir al carrer
a demostrar la seva inconformitat, perquè es gaudeix
d’una “pax americana” i una felicitat sense precedents. Però no és així, i aquelles protestes van provocar un maldecap a la policia d’ambdues ciutats i
van posar els pèls de punta als qui dirigeixen l’economia mundial. “És impossible no sentir-se afectat
per això”, va declarar molest el president del Banc
Mundial.
En realitat, aquestes demostracions són només la
punta de l’iceberg d’una realitat minoritària però
dinàmica en la societat dels Estats Units: grups dissidents de tot tipus que s’organitzen per tractar de
revertir el deteriorament ambiental del planeta, per
conquerir la plena igualtat de la dona davant de l’home a la llar i en tots els àmbits de la societat, per
mostrar la seva solidaritat amb un Tercer Món del
qual se sap que la seva pobresa és deguda en part a
les polítiques que es decideixen en aquest “cor de
l’Imperi”... per lluitar per un comerç internacional just
on no hi hagi guanyadors i perdedors, per acabar
amb la fabricació d’armes i proveir de pa tots els
habitants del planeta...
Certament la “cultura americana” envaeix al món
amb Hollywood i els McDonalds, amb el plaer d’un
consumisme desenfrenat i irresponsable, amb la
imatge del típic “ugly american” -és a dir el ianqui
badoc i superficial, incapaç de valorar altres cultures
diferents de la seva-, amb l’arrogant cowboy estil
Reagan, que s’entossudeix a matar tots els comunistes i en “lluitar per la llibertat”... certament tot això
existeix i sens dubte predomina, però afortunadament també abunden grups i individus pensants i
solidaris amb les causes de la vida, i és just reconèixer-ho i treballar units en aquesta mateixa tenacitat
de les utopies transformadores.
La veu de la consciència
Els EUA són possiblement el país humanament més
divers del planeta, i aquesta pluralitat es mostra
també en els grups dissidents que, especialment des
del temps de la guerra de Vietnam, van sortir a mostrar el seu descontentament per les polítiques del seu
govern. És ben sabut que aquesta guerra la va perdre en l’opinió pública del seu propi país, més que a
les trinxeres d’Indoxina. Va ser l’època dels hippies i
els pacifistes que van començar a qüestionar el sistema des de dins, creant una consciència incipient
que la “lluita contra el comunisme” portava ocults
altres interessos mesquins. Manifestacions contra el
racisme encapçalades per Martin Luther King o contra la injustícia dels camperols hispans per César
Chávez, van començar a donar cos a grups solidaris
contra tot tipus d’injustícia.
Mà amb mà per Amèrica Llatina
Els anys 80 van accelerar la creació de grups contra
les armes nuclears, com a reacció a la demencial
cursa armamentista de Reagan. Alhora, el suport
217
dels EUA a les dictadures llatinoamericanes va despertar un moviment solidari sense precedents cap les
causes justes del Continent, sobretot cap Amèrica
Central. L’assassinat de 4 religioses a El Salvador va
galvanitzar també la consciència de les esglésies, en
adonar-se que el martirologi d’Amèrica Llatina
començava a tenyir-se de vermell amb la sang de
nord-americans que donaven la seva vida al costat
dels pobres. Molts van anar a la presó per desafiar
les polítiques del seu país contra Nicaragua, Xile, El
Salvador, Guatemala... sorgint en aquella època el
moviment “Santuario”, una xarxa ecumènica d’esforços per portar al país a milers de centreamericans en
obert desafiament a la política immigratòria dels
EUA, que d’altra banda tenien molt a veure en aquestes guerres.
A més de 20 anys de la mort de Romero, els moviments solidaris amb Amèrica Llatina continuen vius i
creixen. El 16 de novembre de 1999, deu anys després de l’assassinat dels jesuïtes i les dues dones a
l’UCA, unes 12 mil persones es van reunir a Fort Benning, Geòrgia, per demandar que l’Escola de les
Amèriques, que entrena militars llatinoamericans en
la contrainsurgència i és l’”ànima mater” de nombrosos dictadors i torturadors, es clausuri definitivament. 4.408 persones “van creuar la línia” en desobediència civil oberta, molts d’ells joves universitaris i
membres de diverses esglésies.
Nombroses organitzacions de no-violència activa
com Witness for Peace, promouen un “turisme concienciador”, portant delegacions de nord-americans
a àrees de conflicte a Mèxic, Guatemala, Nicaragua,
Colòmbia, Cuba o Haití, perquè descobreixin la realitat “in situ” en parlar amb representants de totes les
parts i, de tornada a aquest país, es comprometen a
treballar per canviar la política dels EUA, fent gestions (cabildeo) al Congrés i desenvolupant en els
altres una consciència crítica.
Sóc a la xarxa, per tant existeixo
“I am network, therefore I exist”, deia una pintada en
un mur de les oficines centrals del FMI a Washington
el passat abril. Aquesta frase defineix a la perfecció
l’èxit de tots aquests grups solidaris que han sabut
aglutinar-se malgrat portar agendes diferents: gent
de la vella i nova esquerra, universitaris decebuts
dels partits polítics, feministes, dirigents obrers,
ambientalistes, veterans de la guerra de Vietnam,
representants de diverses esglésies, indígenes
supervivents de les matances a Guatemala, més els
líders de tots aquests grups i molts més, es van adonant que hi ha un enemic comú representat pel FMI,
del BM o de la WTO, perquè amb les seves decisions
hi surt perdent la majoria de la humanitat i el planeta,
la nostra llar comú...
El geni pràctic anglosaxó de “pensar globalment
però actuar localment” ha fet possible que aquesta
218
meravellosa xarxa de “Solidaritat Global”, com va
acabar anomenant-se, cristal·litzés en una realitat.
“On vulgui que vostès tinguin les seves reunions, allà
ens trobaran”, amenaçava eufòrica una jove mestra
quan era detinguda per la policia, i els cèntrics
carrers de la capital nord-americana es van tancar
durant nou dies a causa de les protestes, obligant
molts executius d’aquestes corporacions mundials a
dormir a les seves oficines. Actes simbòlics amb
meres bones intencions? Gent il·lusa sense vertaderes propostes alternatives per a l’economia mundial?
Segons l’opinió pública dels EUA, la Solidaritat Global va guanyar en els medis de comunicació i va
posar en evidència els gegants de l’economia mundial. El temps dirà, però el fet d’haver posat el dit a la
nafra ja és senyal de resurrecció en mig de tants signes de mort. Urgeix que el Nord i el Sud construïm la
xarxa de solidaritat mundial; és necessari que les
persones del Sud compromeses per l’ésser humà, la
societat i un medi ambient millors, descobreixin que
del Nord no només ve l’”imperialisme”, sinó també la
solidaritat de moltes persones i grups el cor dels
quals batega en sintonia amb els molts “suds” del
nostre món.
MOVIMENTS DE SOLIDARITAT ALS EUA
www.nonviolence.org/links.htm (aquí hi ha moltes
organitzacions)
Escola de les Amèriques: www.soaw.org
Pax Christi USA: www.noviolence.org/pcusa/
Catholic Worker: www.catholicworker.org
Fellowship of Reconciliationn: www.forusa.org
Ús alternatiu d’internet
Igor Sadaba
Assemblea de Nodo 50, [email protected]
La primera vegada que podem posar l’alta
tecnologia de la informació al servei dels pobres i de
la seva Causa. Internet té molts problemes però
també moltes possibilitats...
Les metamorfosis que la tecnologia moderna opera
en el camp social semblen sostenir un nou conjunt
de relacions i possibilitats que s’escapen de catalogacions i etiquetes clàssiques. La rapidesa de la difusió i la fulgurant assimilació de les anomenades
“noves tecnologies de la informació” no han permès
estudiar la centralitat que estan assumint dins dels
processos socials i polítics. En aquest sentit, el dens
món que envolta les comunicacions telemàtiques i la
informàtica del canvi de segle s’ha constituït com a
punt de suport d’una sèrie de dinàmiques socials
bàsiques. Ha canviat tant la comunicació de la política i com la política comunicativa.
Ens trobem davant d’una internet que ha arribat a la
seva majoria d’edat malgrat la seva joventut paradoxal (la seva predecessora la xarxa militar Arpanet va
expirar oficialment el 1989). Un entramat comunicatiu que s’ha establert, que ha fet familiar a “cultura de
les xarxes” i es mostra constant en les nostres rutines, discursos i hàbits. Tanmateix, internet és encara
una tecnologia la difusió de la qual està limitada per
qüestions de renda, queda delimitada als segments
més acabalats, és una tecnologia estratificant. Com
a premissa bàsica hem de reconèixer que internet,
aquell circ global multimèdia, veta i delimita l’accés a
determinats col·lectius culturals, econòmics i lingüístics.
Per desgràcia, també ens hem quedat ancorats en el
mite d’internet com a un gran mercat mundial de la
informació orientat als grans oligopolis financers i
interessos econòmics privats. Un lloc per fomentar la
cultural del consum audiovisual, la indústria mediàtica i el telemàrqueting. Ens han acostumat a imaginarho com un gran basar fet de cables on les multinacionals es devoren mútuament i els imperis
empresarials amassen fortunes als laberints cibernètics. La informació, com a capital simbòlic o mercaderia immaterial, permet en aquests moments que
els tentacles dels Gates o Soros de torn acaparin i
s’enriqueixin a costa dels altres, construint un món
globalitzat on la igualtat queda reduïda a les fórmules
aritmètiques. Internet és, sens dubte, una peça llaminera per al cibercapitalisme per empènyer una mica
més a la uniformització globalitzant, a l’homogeneïtzació cultural, al consum desorbitat, a l’explotació
econòmica i al malbaratament salvatge.
Però n’existeix una altra, de cara, diferent del màrqueting virtual o de la telemàtica macrofinancera, i és
l’ús social i polític d’internet. Fins i tot sense mitificar
les noves xarxes telemàtiques com l’edèn democràtic, podem afirmar que internet és un instrument que
ofereix grans possibilitats per als grups populars i per
als militants, que facilita noves formes de participació
política i social. Internet permet una inversió de doble
signe respecte als mitjans tradicionals: la difució i
distribució d’informacions que queden ombrejades
per les grans corporacions mediàtiques i l’horitzontalitat comunicativa com forma d’intercanvi democràtic
d’informació.
En primer lloc i de cara únicament als avenços tècnics que aporta la Xarxa, hem de reconèixer una sèrie
de ruptures davant els mitjans clàssics: instantaneïtat
o comunicació en temps real, interactivitat o comunicació bidireccional, virtualitat o amplitud comunicacional i unicitat o integració comunicacional. Fet que
convergeix amb l’avantatge que el cost de transmissió no és proporcional a la distància. La deslocalitza-
ció geogràfica i el desenclavament temporal afavoreixen nombrosos usos originals d’aquest mitjà de
comunicació (circulació ràpida d’informació, facilitat
per a la interactivitat, senzillesa per participar-hi, respostes immediates, difusió mundial...). Internet permet tècnicament la multiplicació de centres actius i
emissors davant el ranci paradigma dels mitjans
clàssics, que ens reduïen a receptors passius.
I en segon lloc, assenyalar que, en la curta vida d’aquesta “xarxa de xarxes”, davant dels nostres ulls
han desfilat nombroses experiències en què s’han
desenvolupat pràctiques socials antagonistes i políticament transformadores que consoliden aquest nou
escenari: actors socials generant xarxes d’intercanvi
no mercantils que transcendeixen fronteres, noves
formes de participació i extensió de la ciutadania,
resistències distants que es connecten, expressions
d’acció col·lectiva que interactuen constructivament,
diàlegs multiculturals i democratitzants, la possibilitat
d’internacionalitzar la solidaritat en els conflictes
(recordeu Chiapas), mobilitzacions internacionals
que se superposen i reforcen, nous repertoris de protesta a l’abast de tots (vagues, mailbombings, sabotatges electrònics, convocatòries mundials, saturació
per informació, hacktivisme...), expressions mundials
de lluita per la justícia social i pels drets humans,
microlluites que s’amplifiquen, formació de comunitats virtuals que afavoreixen l’organització, la coordinació i l’intercanvi, etc.
Emergeixen també noves formes de cooperació
social i treball en xarxa utilitzant la informació en un
desenvolupament compartit descentralitzant els centres de decisió. Cosa que ha quedat patent en la
paradigmàtica comunitat Linux i l’efecte open source
(codi lliure) formant “comunitats de coneixement”.
Moviment que competeix actualment en igualtat amb
l’imperi Microsoft, i exemple de col·lectius horitzontals la gestió no jeràrquica dels quals arriba a competir amb les multinacionals. Per no citar les lluites per
la llibertat d’expressió i informació (free speech), per
la privacitat de les comunicacions (PGP), per la condonació del deute extern, els referèndums globals,
etc., que es mostren com intents de democratitzar la
xarxa.
La lliçó apresa és que el teixit comunicatiu crea teixit
social, afavorint nous repertoris de recursos i accions
per als moviments socials i populars als territoris formats pel comunitarisme virtual. Els fluxos comunicatius configuren noves dinàmiques organitzatives i
propicien l’emergència de xarxes socials. Xarxes
humanes que, donada l’alta interactivitat comunicativa, activen i potencien la participació militant (davant
el terrible “absentisme polític”). D’altra banda, avui en
dia, qualsevol organització s’enforteix si desenvolupa
formes de gestió integral de la informació (la saba
que circula per les seves venes).
219
Si durant llargs segles l’esquerra va pecar de l’excessiu recel i distanciament dels avenços de la ciència i
la tècnica ara realitza una pirueta silenciosa i es
col·loca de l’altre costat. Ha tornat a fer el camí complet comprenent que va negar una possibilitat històrica per al seu enlairament. Abandonant, d’aquesta
forma, una actitud d’ermità i intentant abraçar aquell
ventall de potencialitats que ofereixen les noves tecnologies de la informació.
No està de més, tanmateix, recordar els temors del
vessant ombrívol dela Xarxa, les conseqüències perverses de la comunicació hipermediatitzada: la formació de multituds solitàries convertides en voyeurs
d’històries alienes, l’excessiu ús d’interfícies individualitzants i atomitzadores, la divisió mundial entre
connectats i no connectats (un nou mur centreperifèria basat en l’accés a la informació), les fantasies d’alliberament cibernètic que substitueixen els problemes diaris per la pantalla del nostre ordinador,
l’excessiva abstracció d’un món hipercodificat (relacions personals mantingudes hipervisualment), codis
experts que es converteixen en una “droga multimèdia”, etc.
Internet es mou en un pròsper desequilibri, encreuament de camins o camp de tensions altament prometedor. Quan es va inventar el ferrocarril va haver-hi
qui va alertar que el nostre aparell perceptiu no estava preparat per al vertigen produït per la visió d’imatges a tal velocitat. Ara, aquesta àgora mundial és el
territori verge per a un futur espai social democràtic.
Encara que el fi (de segle) no justifica els mitjans, és
innegable que la presència, la participació i la intervenció dels moviments socials i ciutadans és cada
vegada més necessària per reformular les intencions
del tecnològic. Internet és un instrument ideal (però
no l’únic) per canalitzar la nostra solidaritat, expressar les nostres demandes, plasmar l’igualitarisme i
projectar les nostres utopies. La xarxa és avui la condició de possibilitat de moltes transformacions i canvis socials, una caixa d’eines per apuntalar un nou
món.
Tanmateix, emfasitzem que el valor d’ús de la xarxa
es troba en els militants i en la reapropiació que en
facin, i no als dispositius tecnològics formals (internet
és un producte humà). Recuperar l’administració de
les nostres vides passa per connectar l’arxipèlag d’aquestes petites illes o nusos de llibertat que es teixeixen a la xarxa. Si, com deia Cortázar, “un escriptor
revolucionari ha de ser revolucionari en l’escriptura”,
un comunicador revolucionari ha de ser revolucionari en la forma de comunicar.
Cap a una
mundialització del Dret
Ordenen detenció internacional,
via Interpol, contra 48 imputats per
genocidi i tortures
Equip NIZKOR
(httP://www.derechos.org/nizkor)
[email protected]
En relació amb aquestes ordres internacionals (via
Interpol) de 48 dels imputats en l’Acte de Processament Sumari 19/97, de data 2 nov. 99, dictada pel
Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència
Nacional Espanyola, l’Equip Nizkor reitera part del
seu comunicat de data 8 nov. 99.
1) És la primera vegada des dels judicis de Nuremberg que es processa persones imputades per crims
greus contra la humanitat, inclòs el genocidi, en un
tribunal ordinari, és a dir, sense que el Consell de
Seguretat de l’ONU hagués determinat prèviament
l’existència dels esmentats delictes, com ha estat el
cas dels Tribunals ad-hoc.
2) S’aplica per primera vegada la Convenció contra la
Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o
Degradants, la qual cosa consolida la Jurisdicció
Penal Internacional prevista en l’esmentat instrument
internacional per al processament i ordre de detenció
de persones imputades per tals crims. És de recordar
que es va aplicar per primera vegada a efectes d’extradició en el cas d’Augusto Pinochet.
3) Es consolida la figura d’organització criminal
necessària per a l’organització, coordinació, planificació i execució d’un pla comú amb finalitats criminals que es va traduir en la usurpació il·legal del
govern constitucional i que tenia per finalitat la destrucció sistemàtica de tots els que s’oposaven a
aquest projecte. En aquest sentit, un dels documents
bàsics és l’ordre d’operacions 2/76 que conté les
bases operatives del pla criminal.
La figura de l’organització criminal va ser tipificada en
l’Estatut del Tribunal de Nuremberg i desenvolupada
per la doctrina del “pla comú” que emana de les sentències dels diferents processos de Nuremberg.
4) S’utilitza la figura de la desaparició forçada prevista en la Declaració sobre la Protecció de Totes les
220
Persones contra les Desaparicions Forçades, cosa
que permet consolidar, en un tribunal ordinari, aquest
delicte permanent com a figura de dret internacional,
possibilitant el tractament de les víctimes i els seus
familiars, ambdós com a subjectes de drets.
5) S’utilitza el Conveni per a la Prevenció i Sanció del
Delicte de Genocidi, de 1948, conforme a la interpretació prevista a l’acte de data 4 nov. 98 de l’Audiència Nacional. Sobre aquesta Convenció, junt amb la
Llei Orgànica del Poder Judicial, s’estableix la jurisdicció del tribunal als efectes del possible judici, que
es consolida a més, com ja s’ha expressat, amb l’aplicació de la Convenció contra la Tortura i altres
Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants.
S’utilitza també com a font de dret el Pacte de Drets
Civils i Polítics de l’ONU, que obliga els Estats a
posar a disposició dels seus ciutadans un sistema
eficaç de justícia.
6) Es formula un llistat de víctimes d’origen espanyol
que s’apropa aproximadament a 600 persones, les
quals s’identifiquen a cada un dels diferents llocs de
detenció-desaparició; entre aquests casos destaca,
per la seva crueltat, l’assassinat al Camp Clandestí
de Detenció Arsenal Miguel de Azcuenaga de Tucumán, de la menor de 16 anys, d’origen espanyol, Ana
Cristina Corral, segrestada, torturada i executada
d’un tret a la nuca pel General Antonio Domingo
Bussi personalment.
7) Tots aquests aspectes consoliden la jurisdicció
penal europea a efectes de jutjar als tribunals ordinaris els delictes contemplats en el Dret Internacional
dels Drets Humans com d’abast universal, tal com ho
han demandat durant més de 20 anys els organismes
i activistes de Drets Humans. Suposa a més la utilització del principi de complementarietat previst en
l’Estatut de la futura Cort Penal Internacional i una
contribució eficaç a la seva operativitat.
Aquests són els principals aspectes d’aquest acte
que coincideixen amb les posicions defensades per
l’Equip Nizkor des del començament dels
procediments i que en algunes oportunitats van ser
contestades com “inviables”, “extemporànies” i
“improcedents”. Per tot això ens congratulem
doblement de la fundamentació d’aquest acte.
Text complet de l’Acte a
www.derechos.org/nizkor/arg/espana/gar.html
Vegeu també
www.derechos.org/nizkor/arg/espana/arresto.html
Militars argentins imputats
afectats per una ordre
internacional de detenció via
INTERPOL
Document publicat a internet per Equip Nizkor i
Drets Human Rights:
http://www.derechos.org/esp.html
Mes informació sobre aquest cas: Fax:
+34.91.526.7515 / Telèfon d’atenció directa:
+34.696.517.387 / http://www.derechos.org/nizkor
[email protected]
1) Jorge Rafael Videla Redondo, Tinent General
(RE). Nascut a Mercedes, Bs As, el 2ago1925. DNI
núm. 4.765.426 i passaport núm. 2.456.573, últim
domicili conegut: Av. Cabildo 639, 5A, Buenos Aires
(BsAs).
2) Emilio Eduardo Massera, Almirall (RE). Nascut a
Paraná, Entre Ríos, el 19oct1925, DNI núm.
5.108.651 i passaport núm. 2.565.263.
3) Omar Domingo Rubens Graffigna, Brigadier
Gral. (RE). Nascut el 2abr1926, DNI núm. 4.769.947i
passaport argentí núm. 6.106.426.
4) Armando Lambruschini della Valle, Almirall (RE).
Nascut el 15juny1924, DNI núm. 5.102.262 i passaport núm. 2.005.953.
5) Leopoldo Fortunato Galtieri, Tinent Gral. (RE).
Nascut el 15jul1926, a Casero (Bs As), DNI núm.
4.771.350 i passaport núm. 2.404.353.
6) Jorge Isaac Anaya, Almirall (RE). Nascut a Bahía
Blanca (Prov. Bs As) el 27set1926, DNI núm.
5.427.047.
7) Basilio Arturo Ignacio Lami Dozo, Brigadier
Gral. (RE). Nascut l’1feb1929, DNI núm. 6.463.857 i
passaport núm. 5.870.684.
8) Carlos Guillermo Suárez Mason, Gral de Divisió.
Va actuar també a Honduras, Panamá, Guatemala i
El Salvador. Nascut a BsAs el 24gen.1924, DNI núm.
7.827.809 i passaport núm. 4.756.950.
9) Jorge Olivera Rovere, Gral de Brigada (RE). Nascut el 14març1926 a Córdoba, DNI o passaport núm.
4.769.910.
10) Antonio Domingo Bussi, Gral. de Divisió (RE).
Nascut el 17gen.1926 a Victoria, Entre Ríos, DNI o
passaport núm. 5.889.828.
11) Ramón Genaro Díaz Bessone, Gral. de Divisió
(RE). Nascut a Mendoza el 27oct1925, DNI núm.
4.765.412 i passaport núm. 5.564.259.
12) Luciano Adolfo Jaureguí, Gral. de Divisió (RE).
Nascut a La Pampa el 31maig1926, DNI núm.
4.769.999 i passaport núm. 5.965.442.
13) Juan Carlos Ricardo Trimarco, Gral. de Divisió
(RE). Nascut el 27març1925 a la província de Córdoba, DNI núm. 4.462.635.
221
14) Luciano Benjamín Menéndez, Gral. de Divisió
(RE). Nascut a San Martín, Pcia de Bs As, el
19juny1927, DNI núm. 4.777.189.
15) José Antonio Vaquero, Gral. de Divisió (RE).
Nascut el 19des1924, a la província de Córdoba, DNI
núm. 5.605.507.
16) Jorge Eduardo Acosta Aubone, Capità de Corbeta (RE). Nascut el 27maig1941, DNI

Maquetación 1 - Agenda Llatinoamericana

Transcription

Similar documents

Novetats_Novel_la_Febrer revisat Jordi

Festes Patronals - Biblioteca Digital de les Illes Balears

Primera pedra nou CAP Tordera Principio de

Revista de Prensa

Edición impresa

Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya

Juny 2011:Maquetación 1

Tornen els Plens plens de tensió

• La Lliga • Festimatge 2015 • 39è Torretes de

MARÇ 1991 - Biblioteca Digital de les Illes Balears