Programa de mà. Les Musiciens du Louvre Grenoble

Programa de mà. Les Musiciens du Louvre Grenoble

Dilluns, 3 de juny de 2013
20.30 h — Sala de Concerts
Les Musiciens du Louvre Grenoble,
L’holandès errant
13
Vincent le Texier, baix baríton (Holandès)
Ingela Brimberg, soprano (Senta)
Mika Kares, baix (Donald)
Eric Cutler, tenor (Georg)
Helene Schneiderman, mezzosoprano (Mary)
Bernard Richter, tenor (Der Steuermann / Timoner)
Estonian Philharmonic Chamber Choir (Heli Jürgenson, director)
Les Musiciens du Louvre Grenoble
Marc Minkowski, director
Richard Wagner (1813-1883): L’holandès errant
Durada: 2 h 10 min.
Tot respectant els desitjos del compositor de representar l’òpera sencera
sense pauses.
Catalunya Música emetrà
aquest concert. Per escoltar-lo,
consulteu la programació a
www.catmusica.cat
Palau
100
2012 —2013
Les Musiciens du Louvre Grenoble,
L’holandès errant
(versió de París de 1841)
Tots sou part del Palau
Gràcies!
Mecenes d’honor
Mecenes Protectors
Col·laboradors
—Aena
—Aenor
— Almirall, S.A.
— Autoritat Portuària de Barcelona
— Bagués-Masriera Joiers
— Basi, S.A.
— Bodegues Sumarroca
— Canon España, S.A.
—Caprabo
—Cobega
— Col·legi de Farmacèutics
de Barcelona
— Col·legi d’Enginyers
de Camins, Canals i Ports
—Deloitte
— El Punt Avui
—Esteve
— Europa Press de Catalunya, S.A.
— Fluidra
— Fundació Antigues Caixes
Catalanes
— Fundació Castell de Peralada
— Fundació Puigvert
— Hoteles Catalonia
— HP
— La Xarxa
— Loteria de Catalunya
— Mémora
— Miquel Alimentació Grup
— Nestlé España, S.A
— RAC1/RAC105
— Reial Automòbil Club
de Catalunya
— Roca Junyent, S.L.
Amics Benefactors: Ascensores Jordà, S.A. — Clos Interiors, S.L. — Dalkia Catalunya, S.A.
Eurofirms ETT S.L.U. — Fundació Antoni Serra Santamans — Horaci Miras Giner — Quadis
Selmar, S.A. — Teatre Romea
“Per aspera ad astra”
Mort i immortalitat
El juliol de 1839 Wagner i la seva muller Minna fugien de la ciutat de Riga sense passaport,
per refugiar-se a París. Estava cosit de deutes, no tenia cap perspectiva de futur. S’embarcaren
al vaixell Thetis, il·legals i ocultats pel capità. L’escapada fou atzarosa, romàntica, a causa
d’un oratge que quasi els féu naufragar en un fiord noruec, abans d’arribar a Londres. A
París, Wagner sobrevisqué fent arranjaments de Donizetti, Halévy, redactant articles per a
la «Gazette Musicale». També escoltà les simfonies de Beethoven dirigides per Habeneck,
i s’astorà amb la instrumentació de Berlioz. Uns emigrants alemanys li descobriren les
llegendes de Lohengrin i Tannhäuser. S’embrancà en lectures, entre les quals les Mémoires
du Monsieur Schnabelewopski de Heine, que li serviren d’inspiració per escriure un scénario,
o esbós argumental d’una nova òpera, gènesi de L’holandès errant. A l’Esbós autobiogràfic
(1843) Wagner assegurava que “el tractament veritablement dramàtic, descobert per Heine, de la
salvació d’aquell Ahasverus de l’oceà, va ser allò que em va posar a les meves mans tot el necessari per
convertir aquella saga en tema d’una òpera”.
L’òpera L’holandès errant, també coneguda sovint com El vaixell fantasma, va ser estrenada a
Dresden el 2 de gener de 1843. Actualment és una de les obres més representades de Richard
Wagner. En el seu moment va ser una composició extraordinàriament significativa per a la
trajectòria estètica del seu autor, ja que en certa manera va comportar el pas de l’òpera de
tall romàntic que fins aleshores havia practicat a la futura estructura del drama musical, gran
projecte de Wagner. En L’holandès errant són ja utilitzats els després cèlebres leitmotiv, base
de l’arquitectura que dominarà en la Tetralogia. També és molt evident la unitat entre poesia i
melodia perseguida pel compositor i que implicava erigir-se en poeta de la seva pròpia música.
Aquesta unitat, que conduïa a una reivindicació moderna de la figura d’Orfeu –primer poeta i
músic primigeni– era l’essència mateixa de “l’obra d’art total”, màxima aspiració de Wagner i
pedra angular, segons ell, de l’art del futur. De fet, pocs anys després de l’estrena de L’holandès
errant, i a partir principalment d’aquesta experiència, Richard Wagner va escriure el decisiu
assaig Òpera i drama (1851), en què teoritza el nou drama musical que es proposa realitzar en
contraposició de l’òpera italiana.
Però, més enllà de la importància que té en l’obra futura del compositor, L’holandès errant pot
ser considerada la culminació de l’òpera romàntica, almenys la de la tradició alemanya. Tots
els motius que es concentren en aquesta obra estan directament lligats a la sensibilitat i a la
cosmovisió romàntiques. La història que inspira la poesia de Wagner que servirà de text per
a l’òpera és, també, genuïnament romàntica. Per elaborar-la, Wagner recorre al drama satíric
de Heinrich Heine Memòries del senyor de Schnabelewopski publicat l’any 1834. En aquest escrit
Heine recupera una antiga llegenda molt estimada als cercles romàntics, i que va tenir un gran
predicament entre poetes i pintors: la llegenda d’un vaixell fantasma que recorre els mars del
nord d’Europa tripulat per espectres i comandat per un capità maleït. Una de les variacions de
la llegenda adjudica aquesta maledicció a un mariner holandès, al qual, per haver-se enfrontat
al diable i haver blasfemat, és condemnat a un vagar etern sense mort ni salvació. En la
cristal·lització de Heine, i després de Wagner, aquest mariner baixa a terra cada set anys amb
l’objectiu de trobar una dona, que amb el sacrifici per amor pot comportar la seva redempció.
Animat pel compositor Meyerbeer, es presentà a l’empresari de l’Académie Royale de
Musique, Léon Pillet, per oferir-li el projecte, que titulà en francès L’Hollandais Volant.
L’òpera tenia un sol acte, per combinar-lo amb la representació d’un ballet. Pillet tenia
compromeses estrenes a quatre anys vista; el més plausible era especular amb una obra breu.
La seva música no atreia l’atenció de Pillet, el qual va fer una maniobra poc honesta: lliurà
els esborranys a l’escriptor Paul Fouché per convertir-los en un llibret que havia promès al
director dels cors de l’Òpera Pierre-Louis Dietsch. Durant la primavera del 1841 Wagner
marxà a Meudon, enfervorit per acabar la seva òpera abans que Fouché enllestís el llibret i
li arrabassés la novetat. La partitura la va escriure en només set setmanes, immers en una
agitació febril: “vaig agafar un piano de lloguer. Quan m’arribà, em vaig posar a córrer d’una
banda a l’altra, imbuït d’una autèntica angoixa. Vaig començar, primer, pel «Cor de mariners»
i La cançó de les filadores»; ho vaig tocar tot al piano i tot em va sortir”. Wagner allargà l’obra a
tres actes, i la traduí del francès a l’alemany.
El 2 de juliol de 1841 Wagner signava un tros de paper, el contracte amb què venia per 500
francs els drets sobre l’argument de L’Hollandais Volant. Abandonà, retut, tota esperança de
veure-la representada a París, i marxà a Dresden on li estrenaren Rienzi. Allí portà també
el nou Der fliegende Höllander. Hi havia afegit el pròleg, innovador, escrit poc abans. Durant
els assajos, va canviar els noms i el lloc d’acció dels personatges; en la versió francesa tenien
noms escocesos. Creia Wagner que aquella òpera només la podien entendre a les contrades
alemanyes. S’estrenà el 2 de gener de 1843, a Dresden. A la pàgina d’inici anotà “Per aspera
ad astra”. Potser intuïa el seu futur, i reconeixia les amargors del passat. L’holandès, de
moment, no agradà. L’hagué de revisar diferents vegades fins al 1860. A Bayreuth no es
representà fins al 1901.
Francesc Cortès, musicòleg
Un heroi demoníac d’aquestes característiques encarnava una de les figures més repetides en
la literatura romàntica. Personatges d’aquest tipus van abundar a Alemanya, França, Itàlia i la
Gran Bretanya, i en el marc d’aquesta última va produir l’escriptor que tot Europa identificava
amb aquesta silueta: Lord Byron. Els personatges “byronians” eren nombrosos i destacaven
pel seu radicalisme vital i per la seva tortura espiritual. L’holandès errant de Wagner és un
representant perfecte d’aquest llinatge. També ell es mou entre la mort i la immortalitat, entre
el dolor i l’erotisme. Partint del cànon romàntic, Richard Wagner accentua una dimensió
que adquireix categoria filosòfica en tota la seva obra i especialment en la tetralogia L’anell del
nibelung: la redempció a través del sacrifici i de l’amor.
Si la condició humana dels personatges representats en L’holandès errant impliquen aquesta
exaltació de la poètica romàntica, no menys evidentment romàntica és la naturalesa
desencadenada que envolta l’acció. El que podríem anomenar “estètica de la tempesta” va
seduir completament la poesia, la pintura i la música romàntiques. També Richard Wagner.
Però ell encara va accentuar més aquesta inclinació en explicar anys després, en la seva
autobiografia, que les turbulències presents en la seva òpera eren la conseqüència directa d’un
terrible viatge que havia realitzat el mateix compositor des de Riga a Londres i que va portar
el vaixell al límit del naufragi. Així Wagner, com a ell li agradava, feia una síntesi íntima entre
mite i experiència.
Rafael Argullol, escriptor, filòsof i professor d’Estètica a la UPF
Wagner al Palau de la Música Catalana
Tot i que l’escena operística constitueix òbviament l’espai propi i genuí per materialitzar totes
les dimensions de l’estètica wagneriana, cal dir també que la nostra Sala de Concerts ha viscut
esdeveniments importants de la història del wagnerisme a Catalunya. S’ha dit que el Palau és
un edifici que parla de les inquietuds de la gent que el va construir, un manifest que resumeix
l’expressió d’un poble que estava vivint el seu renaixement. Per això és significatiu que, entre
els seus elements decoratius interiors i exteriors, hi figurin diverses referències wagnerianes, ja
que, per moltes raons, el fenomen del wagnerisme a Catalunya va ser un corrent transversal,
fondament inserit en la cultura de l’època, que implicava sectors i estaments molt amplis i
plurals de la societat.
D’acord amb aquesta vocació wagneriana, ja en els concerts inaugurals del Palau de la Música
Catalana l’any 1908 figurava l’“Escena de la consagració del Grial” de Parsifal, dirigida per
Antoni Nicolau, que l’Orfeó Català havia d’interpretar sovint els anys següents i que fou un
dels seus grans èxits. També en els tres concerts que l’Orquestra Filharmònica de Berlín,
sota la direcció de Richard Strauss, oferí aquell mateix any al Palau (15, 16 i 17 de maig)
predominava la presència del Wagner simfònic (obertures d’Els mestres cantaires i L’holandès
errant, obertura i bacanal de Tannhäuser, preludi de Tristany, preludi i “L’encís del Divendres
Sant” de Parsifal, etc.) al costat d’obres de Beethoven i del mateix Strauss.
La col·laboració en els concerts de quaresma del 1910 organitzats per l’Orfeó Català del
director alemany i gendre de Wagner, Franz Beidler, consolidà la presència wagneriana al
Palau, alhora que donà a conèixer la Simfonia núm. 7 de Bruckner i la Segona de Mahler,
aquesta sota la direcció del suís Wolkmar Andreae.
Beidler fou el director –juntament amb Joan Lamote de Grignon i Lluís Millet– dels Festivals
Wagnerians organitzats per l’Associació Wagneriana i l’Orfeó Català, que van commemorar
l’any 1913 el centenari del naixement del compositor, una manifestació màximament
representativa del wagnerisme barceloní en què, al llarg de cinc concerts i un concert
extraordinari (18, 22, 27 i 30 de maig, 1 i 3 de juny) s’oferí una completíssima antologia
de l’obra wagneriana, amb la novetat d’una versió quasi íntegra de Parsifal (vocalment
protagonitzada per Ricard Viñas), “el darrer drama líric del Mestre, inconegut encara del nostre
públic [...]. La circumstancia de no ésser permesa l’execució fins que no passarà al domini públic
ens ha obligat a gestionar l’autorització per fer-ne audicions en forma de concerts, conseguint [...]
el privilegi de donar-ne sinó una execució integral, quan menys amb tal extensió que pugui donar
a l’oient plena coneixença de PARCIVAL, i’l prepari per a l’audició escènica de la mateixa en
l’avenir”.
El clima cultural de l’època es deixa sentir en els textos dels programes: “Al costat d’aquesta
obra [Parsifal] n’hi hem posades d’altres que, fent com un resum de la vida artística del mestre de
Bayreuth, ens sigui permès sentir-les interpretades a nostra plena satisfacció, i sobretot en la nostra
parla estimada. [...] Car volem les obres de Ricart Wagner interpretades wagnerianament, i les volem
en la llengua catalana; que aquesta entri en plena possessió dels seus drets, no en virtut d’una almoina
que [...] li és atorgada entremitg de les representacions en llengua forastera, sinó que regni [...] com a
senyora i majora” (per il·lustrar aquesta fusió d’elements estètics i patriòtics recomanem l’article
de Joan Lluís Marfany Wagnerisme i catalanisme, «Revista Musical Catalana», 2a època, núm.
48, octubre de 1988).
En contrast, aquest mateix any, el 29 de maig, tingué lloc a París la tumultuosa estrena de La
consagració de la primavera d’Stravinsky, un compositor elogiat en el cèlebre Manifest groc de
Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch (1928), el document literari més conegut de
l’avantguardisme català dels anys vint i trenta. Durant aquests anys, amb el canvi progressiu
de la societat i dels gustos estètics, el wagnerisme continuà d’alguna manera vigent, però va
perdre una part de la seva efervescència dialèctica. La celebracions del 50è aniversari de la
mort del compositor l’any 1933 tingueren una dimensió més modesta al Palau que les del
centenari del seu naixement.
Els grans fragments orquestrals de les òperes wagnerianes, però, continuaren –i continuen–
amb una presència sovintejada en els concerts de les agrupacions simfòniques foranes que
ens visiten i, no cal dir-lo, de l’Orquestra Pau Casals, i, després de la guerra, de l’Orquestra
Municipal, l’OCB i l’OBC...
Finalment, recordem només algunes solemnes audicions d’òperes completes en versió
de concert, amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona i un excepcional repartiment vocal
internacional, dintre de les temporades del Patronat Pro Música de Lluís Portabella que se
celebraren al Palau els anys anteriors a la creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu:
Parsifal (1969, direcció de Charles Vanderzand, i 1981, direcció de Franz-Paul Decker), La
valquíria (1977, direcció de Hans Wallat) i Tristany i Isolda (1979, direcció de Franz-Paul
Decker).
I per acabar, cal remarcar una altra vegada la permanent presència wagneriana encarnada en
les pedres de l’edifici, amb els cavalls de la cavalcada de les valquíries de l’escenari, el bust del
compositor en una de les façanes i el medalló amb el nom de Wagner al sostre del segon pis.
Lluís Millet, musicòleg
Evocació de l’Holandès Errant
Selves de l’Oceà, joc mort d’illes internes,
vertigen emplenat de proes al galop,
fustegassa d’horòscop tallada d’un mal cop
i amb capes de diable al clar de les llanternes.
Ombres d’aigua que encara la lluna no ha fos
encrespen llur ganyota de blonda gegantina;
trompes i corns del ventre del mar sonen
foscors
Riallasses al vent, himnari que enlluernes
les veles vermelloses d’un nauta ardit, miop
per cruïlles d’escuma, voltejant enllà, prop
d’on es morts timonegen galeres sempiternes.
en brut. Una alta onada arrenca on l’altra fina.
Ni el 7 ni el 5, però el somni de tots dos
Els fa confondre el mar amb les naus que
tragina.
Joan Brossa (1919-1998), poeta,
dramaturg i artista plàstic
Poema extret de:
Carrer de Wagner, 1988
Llibre conjunt d’A. Tàpies i J. Brossa
13 textos al·lusius a Wagner escrits per Joan Brossa entre 1941i 1987 i publicats anteriorment
10 gravats d’Antoni Tàpies (coberta inclosa)
Editor: Galeria Toni Tàpies – Edicions T, Barcelona
Edició: 150 exemplars numerats 1-150 i 15 exemplars H.C. numerats I-XV
R. Wagner: L’holandès errant
Òpera romàntica en tres actes amb llibret del compositor,
inspirat en la llegenda evocada en el setè capítol de la novel·la
de Heinrich Heine Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski.
Versió de París del 1841
Síntesi argumental
Acte primer
Per fugir d’una violenta tempesta, el vaixell del comerciant noruec Donald s’ha vist
obligat a cercar refugi en un port. Deixa el comandament al seu timoner i concedeix
descans a la tripulació extenuada. Finalment, el timoner, que havia de vetllar el repòs
dels seus companys, també s’adorm tot murmurant una cançó. Aleshores apareix
un vaixell fantasmagòric empès per la mar contra la nau de Donald. El capità, un
personatge espectral, baixa a terra. És l’Holandès, que lamenta el seu destí: en haver
blasfemat durant una tempesta, està condemnat a navegar sense descans fins a la fi
del temps; només té una possibilitat de defugir aquest destí: cada set anys les ones
el portaran a terra ferma i, si pot trobar un amor pur, una dona que li sigui fidel de
manera incondicional, en serà alliberat.
Donald descobreix el vaixell estranger i el seu misteriós capità, al qual interroga.
Impressionat per les seves respostes i pels tresors que li ofereix, el convida a casa seva,
on l’espera Senta, la seva filla. En contemplar la possibilitat d’aconseguir l’esperada
redempció, l’Holandès li demana també la mà de Senta. Mentrestant, la tempesta s’ha
calmat i les dues naus salpen, entre els cants dels mariners.
Acte segon
En una cambra de la casa de Donald, les noies estan filant i cantant alegrement sota la
mirada vigilant de Mary, l’anciana nodrissa. Senta, somniosa, contempla el retrat de
l’Holandès, mentre les altres noies es burlen d’ella. Les seves mofes insolents empenyen
Senta a cantar la balada de l’holandès errant, en què explica la història de l’holandès.
Alhora, acaba per dir que se sent identificada amb la dona escollida per redimir-lo.
Arriba Georg, el promès de la jove, que l’ha sentida. Per dissuadir-la, li parla d’un
somni premonitori que ha tingut, en què un desconegut sorgeix de la mar i s’endú
Senta. Quan Georg surt desesperat sense aconseguir canviar el parer de Senta, arriben
Donald i l’estranger. Donald presenta l’Holandès a la seva filla, que ha d’esdevenir la
seva esposa. Senta i l’Holandès se senten fascinats l’un per l’altre. En restar sols, Senta
li jura fidelitat i els dos es fonen en una abraçada apassionada. Donald retorna per
convidar-los a participar amb els mariners en la festa en què vol anunciar el prometatge
de la seva filla amb l’Holandès.
Acte tercer
Al port, de nit, davant la casa de Donald, estan fondejades les dues naus: sinistra,
l’holandesa; alegre i festiva, la noruega, per celebrar el retorn dels mariners que
canten un cor ben ritmat. Georg intenta reconquerir l’afecte de Senta i li retreu el
seu menyspreu, malgrat que ella sempre l’havia estimat. L’Holandès, que ha sentit
la conversa, en sentir-se traït, revela a tothom la seva identitat i, sense donar cap
oportunitat a Senta d’explicar-se, ordena a la seva tripulació de fer-se a la mar. Senta
li demana inútilment que es quedi i proclama la seva innocència. En no aconseguir
retenir-lo, desesperada es llança a la mar com a prova de la seva fidelitat. L’holandès ha
estat redimit i el vaixell fantasma s’enfonsa sobtadament. Les siluetes transfigurades de
Senta i de l’Holandès apareixen per sobre de les ones tot elevant-se cap als núvols.
Joaquim Renart
Martín Garcia Cros
Amb motiu del Centenari Wagner de l’any 1913, el Palau de la Música va exposar
una ornamentació especial, reproduïda aquí a partir d’un dibuix original de
Joaquim Renart.
Coincidint amb les celebracions del Bicentenari del naixement de Richard Wagner,
i tot actualitzant aquell motiu decoratiu de fa cent anys, el Palau de la Música
Catalana ofereix al públic del concert d’avui aquesta recreació realitzada per
l’artista Martín Garcia Cros, pintor retratista de Barcelona.
www.garciacros.com
Discografia
R. Wagner: L’holandès errant
A. Varnay, H. Uhde, J. Greindl, W. Windgassen. Cor i Orquestra del Festival de
Bayreuth. Hans Knappertsbusch, director. Golden Melodram.
Antoni Tàpies,
artista plàstic convidat 2012-13
Palau de la Música Catalana
Exposició del 25 de maig al 4 de juny de 2013
A. Silja, T. Adam, M. Talvela, E. Kozub. Cor de la BBC. Orquestra New
Philharmonia. Otto Klemperer, director. Emi.
V. Ursuleac, H. Hotter, G. Hahn, K. Ortestag. Cor i Orquestra de l’Òpera de
Baviera. Clemens Krauss, director. Preiser.
L. Ysanek, G. London, G. Tozi, K. Liebl. Cor i Orquestra del Covent Garden,
Londres. Antal Dorati, director. Decca.
A. Silja, F. Crass, J. Greindl, F. Uhl. Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth.
Wolfgang Sawallisch, director. Philips.
A. Varnay, G. London, A. van Mill, J. Traxel. Cor i Orquestra del Festival de
Bayreuth. Joseph Keilberth, director. Teldec.
G. Jones, T. Stewart, K. Riddersbusch, H. Esser. Cor i Orquestra del Festival de
Bayreuth. Karl Böhm. director. Deutsche Grammophon.
H. Behrens, J. Morris, J. H. Rootering, B. Hepp. P. Groves. Cor i Orquestra de la
Metropolitan Opera House, Nova York. James Levine, director. Sony.
D. Vejzovic, J. van Dam, K. Moll, P. Hofmann. Cor de l’Òpera de Viena. Orquestra
Filharmònica de Berlín. Herbert von Karajan, director. Emi.
J. Eaglen. F. Struckmann, R. Holl, P. Seiffert. Cor de la Deutschen Staatsoper de
Berlín. Staatskapelle de Berlín. Daniel Barenboim, director. Teldec.
R. Merbeth, A. Dohmen, M. Salminen, R. Dean Smith. Cor i Orquestra Simfònica
de la Ràdio de Berlín. Marek Janowski, director. Pentatone.
Selecció a càrrec de Javier Pérez Senz, periodista i crític musical
El Palau de la Música Catalana posa en diàleg
l’arquitectura modernista de Domènech i Montaner amb
l’obra de l’artista plàstic Antoni Tàpies (1923-2012).
Figura cabdal de la segona meitat del segle XX, Tàpies
ofereix el seu particular món iconogràfic on els elements
materials transmuten en espirituals. Un encanteri de
matèries, formes i gestos per explicar l’univers, l’existència
i tal vegada sanar una societat.
www.palaumusica.cat
Troba’ns a:
Cap embenat I, 1989.
Esmalt sobre terra xamotada.
86 x 133 x 100 cm
Col·lecció Fundació Antoni Tàpies,
Barcelona
© Sander Buyck
Les Musiciens du Louvre Grenoble
Biografies
Palau 100
L’orquestra, fundada l’any 1982 per Marc
Minkowski, infon aires nous als repertoris
barroc, clàssic i romàntic, interpretats amb
instruments d’època. Durant els últims
trenta anys ha desvetllat l’interès del públic
amb les seves representacions d’obres
de Händel, Purcell i Rameau, a més de
Haydn i Mozart i, més recentment, Bach i
Schubert. El grup també és reconegut per
les seves versions de música francesa del
segle XIX: Berlioz (Les Nuits d’été, Harold
en Italie), Bizet (L’Arlésienne), Massenet
(Cendrillon), etc. Entre els seus darrers èxits operístics cal esmentar Les contes
d’Hoffmann d’Offenbach a la Sala Pleyel de París, Alcina de Händel a l’Staatsoper
de Viena, Così fan tutte de Mozart al Festival de Salzburg, i Idomeneo al Festival
d’Ais de Provença, Salzburger Mozartwoche i Festival de Música de Bremen, en què
l’orquestra participa amb regularitat des del 1995.
La temporada 2012-13 va començar amb la publicació de les Simfonies de Schubert
per al segell discogràfic Naïve. Després d’això, l’orquestra està celebrant el seu
trentè aniversari amb nombrosos concerts extraordinaris a Grenoble i a París, abans
d’emprendre una gira per l’Àsia.
L’orquestra resideix a Grenoble des del 1996 i és patrocinada per la ciutat de
Grenoble, el Conseil Général de l’Isère, la Regió de Rhône-Alps i el Ministeri de
Cultura i Comunicació francès (DRAC Rhône-Alps). Les Musiciens du Louvre
Grenoble realitza també un ampli programa educacional per promoure la música
clàssica a la regió de Rhône-Alps.
Marc Minkowski, director
Inicialment fagotista, va començar a dirigir molt jove sota la tutela de Charles
Bruck a l’Escola Memorial Pierre Monteux, als Estats Units. Als dinou anys va
fundar Les Musiciens du Louvre, un conjunt que ha tingut un paper molt actiu en
el renaixement de la música barroca, particularment pel que fa al repertori francès
(Lully, Rameau, Mondonville, etc.) i la música de Händel (Il trionfo del Tempo,
Ariodante, Giulio Cesare, Hercules, Semele i música orquestral), abans d’endinsar-se
en la música de Mozart, Rossini, Offenbach, Bizet i Wagner.
Minkowski ha viatjat per tot Europa, amb el seu conjunt o amb altres orquestres, des
de Salzburg a Brussel·les i d’Ais de Provença a Zuric -a més de mantenir una relació
continuada des del 1995 amb la Musikfest de Bremen-, com a director d’òperes de
Händel, Rameau, Mozart, Beethoven, Rossini, Verdi, Massenet...
És convidat habitual de l’Opéra de París i del Théâtre du Châtelet (estrena francesa
de Die Feen de Wagner) i també ha actuat en altres sales parisenques, com l’Opéra
Comique (Pelléas et Mélisande en el centenari de l’obra el 2002) i a Venècia, Moscou
(estrena russa en versió escènica de Pelléas et Mélisande en una producció d’Olivier
Py), Berlín i Viena (Theater an der Wien i Staatsoper, on Les Musiciens du Louvre
Grenoble va ser la primera orquestra estrangera a tocar al fossat).
Marc Minkowski és un convidat habitual d’orquestres simfòniques amb un repertori
centrat en compositors del segle XX: Maurice Ravel, Igor Stravinsky, Lili Boulanger,
John Adams, Henryk Górecki i Olivier Greif. També dirigeix regularment
orquestres alemanyes: Dresdner Staatskapelle, Filharmònica de Berlín, DSO Berlin
i les principals orquestres de Munic, a més de posar-se al capdavant de la Simfònica
de Viena, Orquestra del Mozarteum de Salzburg, Orquestra de Cleveland, Mahler
Chamber, Orquestra de la Ràdio Sueca, Orquestra de la Ràdio Finesa, Orchestre
du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, Orquestra del Teatre Mariinski de Sant
Petersburg i la recentment formada Filharmònica de Qatar.
@ Marco Borggreve
Després del seu èxit a la Konzerthaus de Viena el 2009 amb un cicle complet de
les Simfonies londinenques de Haydn, gravades en directe per Naïve (el seu segell
discogràfic en exclusiva des del 2007), amb Les Musiciens du Louvre Grenoble
va enregistrar la integral de les Simfonies de Schubert el 2012. El maig d’aquest
mateix any va tenir lloc la segona edició del Ré Majeure, el festival fundat per Marc
Minkowski a l’illa de Ré, davant de la costa atlàntica francesa. Durant la temporada
2012-13 Minkowski dirigirà Lucio Silla de Mozart a la Setmana Mozart de Salzburg,
de la qual ha estat nomenat director artístic.
Marc Minkowski ha debutat recentment amb la Filharmònica de Viena i dirigirà un
Don Giovanni al Festival d’Ais de Provença amb la London Symphony el juliol del
2013. La tardor de 2012 Minkowski va celebrar el 30è aniversari de la seva orquestra
amb una sèrie de concerts “Domaine Privé” a la Cité de la Musique i la Sala Pleyel
de París.
@ Kaupo Kikkas
Estonian Philharmonic Chamber Choir
És un dels conjunts musicals estonians
més coneguts a nivell internacional. Va
ser fundat el 1981 per Tõnu Kaljuste,
que en va ser el director artístic i musical
durant vint anys. Del 2001 al 2007 el
músic anglès Paul Hillier va continuar la
seva obra. Des del 2008 l’holandès Daniel
Reuss n’és el director artístic i musical.
El repertori del cor abasta des del cant
gregorià fins al Barroc tardà i la música del segle XXI, amb una vocació particular
per donar a conèixer a tot el món obres de compositors estonians (Pärt, Tormis,
Tüür, Grigoryeva, Tulev, Kõrvits, Tulve). Cada temporada, el cor ofereix entre 60 i
70 concerts tant a Estònia com a l’estranger.
L’Estonian Philharmonic Chamber Choir (EPCC) ha treballat amb directors i
orquestres de prestigi, com Claudio Abbado, Helmuth Rilling, Eric Ericson, Iván
Fischer, Neeme Järvi, Paavo Järvi, Nikolai Alekseiev, Andrew Lawrence-King,
Roland Böer, Lars Ulrik Mortensen, Frieder Bernius, Stephen Layton, Marc
Minkowski, Christoph Poppen i Sir Colin Davis, entre d’altres, i amb les orquestres
de cambra de Noruega, Austràlia, Lituània, Praga i Stuttgart, Mahler Chamber,
Filharmònica d’Israel, London Symphony, de la Ràdio de Berlín, Concerto
Copenhaguen, Concerto Palatino, Salzburger Camerata, Les Musiciens du Louvre
i, per descomptat, l’Orquestra Nacional d’Estònia i l’Orquestra de Cambra de Tallin.
El cor ha estat convidat a actuar en molts festivals importants (Edimburg, Abu
Gosh, Bergen, Salzburg, Festival de Pasqua de Moscou, Musikfest Bremen,
Setmana Mozart de Salzburg, BBC Proms, Festival Cervantino de Mèxic, etc.) i té
una extensa discografia per a ECM, Virgin Classics, Carus o Harmonia Mundi, que
ha rebut nombroses distincions, com, entre d’altres, el Premi Grammy a la millor
interpretació coral per Dona Pacem d’Arvo Pärt (Harmonia Mundi 2006, director
Paul Hillier).
Aquest any 2013 l’EPCC ofereix concerts a l’Òpera de Sydney, té gires per diverses
ciutats europees amb Marc Minkowski i Les Musiciens du Louvre i participa en els
festivals d’Ais de Provença i Schleswig-Holstein.
.
Vincent le Texier, baix baríton (Holandès)
Va iniciar els estudis de cant amb Udo
Reinemann i els va continuar a l’Escola
d’Art Líric de París. Animat per Hans
Hotter, Christa Ludwig, Elisabeth
Schwarzkopf i Walter Berry, va decidir
dedicar-se a l’òpera. El 1988 va interpretar
el paper de Golaud en l’estrena a Moscou
de Pelléas et Mélisande sota la direcció de
Manuel Rosenthal. Després va encarnar el
mateix rol en diversos teatres, va participar
en la versió experimental de Peter Brook
d’Impressions of Pelléas i va actuar a
Leipzig, Göteborg, Ankara i Istanbul.
S’introduí en l’òpera barroca guiat per
Marc Minkowski, així com també en els
rols mozartians i en el repertori dels segles
XIX i XX. Dues produccions mítiques
han marcat la seva carrera: L’amor de les
tres taronges de Prokófiev a Lió i Platée de
Rameau a París.
A més de les seves qualitats com a cantant, els directors d’escena van descobrir en
ell un actor extraordinari. Així, el seu repertori s’ha enriquit amb moltes òperes poc
representades, com Eine florentinische Tragödie de Zemlinsky, El cas Makropoulos de
Janáček i Cendrillon de Massenet. El 2008 va interpretar per primera vegada Saint
François d’Assise de Messiaen a la Sala Pleyel de París, sota la direcció de MyungWhun Chung. A més, ha actuat al Théâtre de la Monnaie de Brussel·les, Montpeller,
Òpera Nacional i Théâtre des Champs Elysées de París, Teatro Real de Madrid, São
Paulo, Essen, etc.
Molt en sintonia amb els creacions actuals, Vincent le Texier ha estrenat moltes
obres de compositors com D. Levaillant, G. Aperghis, M. Constant, K. Saariaho,
S. Giraud, P. Manoury, P. Fénelon o F. Testi. No obstant això, mai no ha perdut la
passió pel repertori melòdic i per la lied francès. Juntament amb Marc Minkowski,
ha participat en l’obra Platée de J. P. Rameau a l’Òpera de París, al Festival Pentecost
de Salzburg, al Grand Théâtre de Ginebra i a l’Òpera de Bordeus. També ha
interpretat el paper principal de Don Quixot de J. Massenet a La Monnaie de
Brussel·les.
Entre els seus recents compromisos figuren l’oratori Golgotha de Franck Martin al
Concertgebouw d’Amsterdam, L’holandès errant a Barcelona i Versalles, Penélope de
Fauré al Théâtre des Champs Elysées de París...
Ingela Brimberg, soprano (Senta)
Mika Kares, baix (Donald)
Les últimes temporades ha interpretat
Elettra (Idomeneo de Mozart) i el paper
principal en Manon Lescaut amb l’Òpera
Nacional Danesa, Salome al Teatre Verdi
de Trieste i Valentine (Les huguenots de
Meyerbeer) a La Monnaie de Brussel·les
(nomenada millor producció de l’any 2011
per «Opernwelt»), sota la batuta de Marc
Minkowski. A més, va interpretar el paper
de Tosca a Göteborg i a l’Òpera Nacional
Finlandesa d’Hèlsinki.
Després d’haver interpretat papers de mezzosoprano, com Rosina o Cherubino,
Ingela Brimberg va fer el debut com a soprano el 2003 en el paper de Konstanze
d’El rapte en el serrall de Mozart amb la Folkoperan d’Estocolm. Des de llavors ha
interpretat Aida i Amelia (Un ballo in maschera) a l’Òpera de Malmö, Donna Anna
(Don Giovanni) a la Folkoperan d’Estocolm i els papers protagonistes de Jenůfa a la
NorrlandsOperan i de Kàtia Kabànova a l’Òpera de Göteborg.
Ingela Brimberg va estudiar a l’Acadèmia de Música i Teatre de la Universitat de
Göteborg.
@ Jochen Klenk
Durant la primavera de 2013 ha debutat a
l’Òpera Reial Sueca amb el paper d’Orford
en Peter Grimes i interpreta el personatge
de Senta en L’holandès errant sota la batuta
de Marc Minkowski a França, Àustria
i Espanya. A més, interpretarà el rol
protagonista de Tosca a l’Òpera Nacional
Danesa.
Nascut en Laitila (Finlàndia), va fer el
debut operístic als 25 anys com a Figaro
(Le nozze di Figaro). Després de guanyar
el segon premi del Concurs de Cant Timo
Mustakallio el 2004 va començar una
gran carrera internacional. Entre el 2005
i el 2010 va ser membre de la companyia
de l’Òpera Estatal de Baden, amb la qual
cosa va incrementar notablement les seves
actuacions a Alemanya i va assimilar un
extens repertori: Felip II (Don Carlo),
Colline (La Bohème), Raimondo (Lucia di
Lammermoor), Sarastro (La flauta màgica)
i Comendador (Don Giovanni, etc.). A
més, va interpretar el seu primer paper en
la Tetralogia wagneriana i va debutar com
a Fafner (Das Rheingold), Hunding (Die
Walküre) i Fafner (Siegfried).
Karès s’ha guanyat el reconeixement com a cantant especialitzat en Wagner i Verdi.
Va fer el debut en el Festival de Savonlinna amb el paper principal de Mefistofele
de Boito l’estiu de 2008 i va ser distingit com a artista de l’any. El 2009 va rebre el
Der Goldene Fächer com a millor cantant de l’Òpera de Baden i el 2010 va guanyar
una beca Wagner. El 1912 va debutar a l’Òpera de Seattle als EUA i fou convidat a
col·laborar en diverses produccions a Hong Kong, Salzburg, Roma i València, on
treballà amb directors com Lorin Maazel i Zubin Mehta.
Més recentment ha actuat en la Setmana de Mozart de Salzburg (Acis & Galathea),
sota la direcció de M. Minkowski, Òpera de Tampere (Tannhäuser), Òpera Nacional
Finlandesa (Doctor Atomic de John Adams) i al Palau de les Arts de València
(Ariadne auf Naxos, Tosca i Fidelio). Amb Marc Minkowski també ha participat en
la Gal·la Mozart per celebrar el 30è aniversari dels Musiciens du Louvre Grenoble,
celebrada a la Sala Pleyel de París l’octubre de 2012. Aquesta temporada s’integrarà
a la companyia de la Metropolitan Opera de Nova York per col·laborar en les seves
produccions de Rigoletto i Das Rheingold.
Eric Cutler, tenor (Georg)
Helene Schneiderman, mezzosoprano (Mary)
La veu única i virtuosística d’Eric Cutler
ha estat lloada als teatres d’òpera més
importants del món. Ha treballat a la
Metropolitan Opera de Nova York,
Bayerische Staatsoper de Munic, Festival
de Salzburg, Covent Garden de Londres,
La Fenice de Venècia, Lyric Opera de
Chicago, La Monnaie de Brussel·les,
Festival de Glyndebourne, Òpera de París
i moltes d’altres. A més, col·labora sovint
amb destacades orquestres dels Estats
Units i d’Europa.
Cutler s’ha especialitzat en el repertori francès i italià del segle XIX. Les seves
actuacions recents han estat en el rol de Leicester de Maria Stuarda de Donizetti
(Houston Grand Opera), protagonista de Faust (Òpera Nacional Grega) i Raoul
de Nangis de Les Huguenots de Meyerbeer (La Monnaie de Brussel·les, dirigida per
Olivier Py i Marc Minkowski). Els seus papers en el repertori italià inclouen el Duc
de Rigoletto, Alfredo de La Traviata, Ernesto de Don Pasquale, Edgardo de Lucia di
Lammermoor, Arturo d’I Puritani i Amenophis de Moïse et Pharaon de Rossini. Entre
els compromisos d’aquesta temporada figuren el retorn a la Metropolitan (Iopas de
Les Troyens de Berlioz), Staatsoper Unter den Linden de Berlín (Leicester de Maria
Stuarda) i la Philharmonie de Luxemburg (Le Chevalier des Grieux de Manon).
Eric Cutler va néixer a Adel (Iowa, EUA) i va ser alumne al Luther College i del
Programa Lindemann per al Desenvolupament de Joves Artistes de la Metropolitan
Opera. En 2005 va guanyar el Premi Richard Tucker, i molt aviat va obtenir diverses
beques de la Fundació Tucker. A més, va guanyar el Premi Martin E. Segal del
Lincoln Center i el Premi ÀRIA.
Actualment Cutler viu a Alemanya amb la seva dona i el seu fill.
La mezzosoprano americana Helene
Schneiderman, nascuda a Flemington
(Nova Jersey), és des del 1984 solista
permanent a l’Staatstheater d’Stuttgart.
A més de les seves activitats a Stuttgart,
ha treballat en molts dels teatres d’òpera
més destacats d’Europa i Amèrica, com
la Semperoper Dresden, Staatsoper
de Munic, Komische Oper Berlin,
Düsseldorf, Hamburg, Òpera Nacional de
París, Covent Garden de Londres, Teatro
Real de Madrid, Palau de les Arts de
València, La Scala de Milà i les òperes de
Florida, San Diego, San Francisco, Seattle
i Nova York.
Els seus papers més recents han estat Despina (Così fan tutte), Suzuki (Madama
Butterfly), Annina (Der Rosenkavalier), Marcellina (Le nozze di Figaro) i Geneviève
(Pelléas et Mélisande). El 1998 Helene Schneiderman va rebre títol honorífic de
Kammersängerin de la ciutat d’Stuttgart, tot convertint-se en l’artista més jove a
rebre aquesta distinció.
Alguns dels directors amb què ha treballat són Leonard Bernstein, Dennis Russell
Davies, Sir Colin Davis, Sir Georg Solti, Christian Thielemann i Alberto Zedda.
A més, ha col·laborat amb destacats directors escènics, entre els quals Sir Jonathan
Miller, Barrie Kosky, Christophe Loy, Jossi Wieler i Johannes Schaaf. En concert
destaquen les seves actuacions al Concertgebouw d’Amsterdam i a la Konzerthaus
de Viena.
Helene Schneiderman ha participat en prestigiosos festivals, com els de Salzburg,
Rossini de Pesaro, Ludwigsburg, Schlossfestpiele Heidelberg i Schwetzingen.
Bernard Richter, tenor (Der Steuermann / Timoner)
Va estudiar a Neuchâtel i va ser membre
de l’Opera Studio de Bienne i finalista del
Concurs Internacional de París. Després
d’una temporada a l’Òpera de Leipzig
va actuar com a convidat als teatres de
Lucerna, Berna, Basilea, Frankfurt i
Klagenfurt. També ha interpretat papers
importants a l’Opéra Bastille, Opéra
Comique i Théâtre des Champs Elysées
de París, Theater an der Wien, Festival
de Salzburg i Teatre de Freiburg, amb un
ampli repertori que inclou La belle Hélène
(sota la direcció de Marc Minkowski) i La
Grande Duchesse de Gérolstein d’Offenbach,
Zampa de F. Hérold, Les Troyens de
Berlioz, Il mondo della Luna de Haydn;
Idomeneo, Lucio Silla, Mitridate, Così fan
Tutte, Don Giovanni i La flauta màgica de
Mozart, etc.
En concert ha actuat amb la Simfònica de Berlín, MDR Orchestra de Leipzig, Les
Musiciens du Louvre i la Simfònica de la RAI, Festival de Pasqua de Salzburg, a
la Sala Gaveau de París, Tonhalle de Zuric, Gewandhaus de Leipzig, Acadèmia
de Santa Cecilia de Roma, Konzerthaus de Viena, Setmana Mozart de Lucerna i
Styriarte Graz.
Ha treballat amb directors musicals i directors d’escena prestigiosos, com I. Fischer,
K. Nagano, M. Minkowski, J. Tate, N. Harnoncourt, F. Luisi, S. Cambreling, A.
Fisch, N. Lehnhoff i K. Warner.
Les seves aparicions recents més destacades inclouen Tamino (Die Zauberflöte) al
Festival de Salzburg, Le Chevalier de la Force (Dialogues des Carmélites de Poulenc)
a la Bayerische Staatsoper de Munic, Rossillon (La vídua alegre) al Grand Théâtre
de Ginebra, Don Ottavio (Don Giovanni) a l’Opernhaus de Zuric i el paper principal
d’Atys de Lully en una producció d’aniversari de Les Arts Florissants a l’Opéra
Comique de París.
Les Musiciens
du Louvre Grenoble
Violins I
Thibault Noally
Claire Sottovia
Sayaka Ohira Fabre
Bérénice Lavigne
Alexandrine Caravassilis
Geneviève Staley-Bois
Laurent Lagresle
Karel Ingelaere
Heide Sibley
Catherine Arnoux
Naoko Aoki-Charvat
Violins II
Nicolas Mazzoleni
Louis Creac’h
Pablo Gutierrez Ruiz
Maria Papuzinska-Uss
Mario Konaka
Alexandra Delcroix Vulcan
Caroline Lambelé
Simon Dariel
Maximilienne Caravassilis
Eva Scheytt
Violes
David Glidden
Jean-Baptiste Magnon
Cécile Brossard
Joël Oechslin
Nadine Davin
Catherine Puig Vasseur
Laurent Gaspar
Violoncels
Eléonore Willi
Federico Toffano
Konrad Bukowian
Vérène Westphal
Aude Vanackère
Pascal Gessi
Elisa Joglar
Contrabaixos
Christian Staude
Roberto Fernandez de
Larrinoa
Gautier Blondel
Jean-Michel Forest
Estonian Philharmonic
Chamber Choir
Flautes
Florian Cousin
Jean Brégnac
Giulia Barbini
Oboès
Anne Chamussy
Guillaume Cuiller
Clarinets
Francesco Spendolini
Ana Melo
Fagots
François Charruyer
Nicolas André
Trompetes
Konstantin Timokhine
Yannick Maillet
Nicolas Chedmail
Annouck Eudeline
Trompetes
Thibaud Robinne
Guy Ferber
Trombons
Julien Dugers
Nicolas Grassart
Hamid Medjebeur
Sopranos
Kaia Urb
Karoliina Kriis
Kristine Muldma
Hele-Mall Leego
Annika Lõhmus
Hele-Mai Poobus
Eha Pärg
Maris Liloson
Kadri-Liis Kukk
Maria Valdmaa
Contralts
Marianne Pärna
Karin Salumäe
Helis Naeris
Merili Kristal
Ave Hännikäinen
Anna Dõtõna
Iris Oja
Tenors
Tiit Kogerman
Martin Lume
Kaido Janke
Toomas Tohert
Raul Mikson
Martinš Zvigulis
Mikk Dede
Madis Enson
Elmo Tiisvald
Lembit Tolga
Percussió
Sylvain Bertrand
Baixos
Aarne Talvik
Tõnu Tormis
Rainer Vilu
Allan Vurma
Henry Tiisma
Andreas Väljamäe
Martin Sildos
Arnis Paurs
Tiit Kaljund
Assistent musical
Barnaby Palmer
Director
Heli Jürgenson
Tubes
Marc Girardot
Timbales
David Dewaste
Abona’t a
Palau100
2013—2014
René Jacobs,
Le nozze di Figaro
Maasaki Suzuki,
Passió segons sant Joan
Pablo Heras-Casado
Freiburger Barockorchester
03.12.13 — 20.30 h
24.03.14 — 20.30 h
28.04.14 — 20.30 h
04
08
11
Pietro Spagnoli,
comte d’Almaviva
Rosemary Joshua,
comtessa d’Almaviva
Konstantin Wolff, Figaro
Sophie Karthäuser, Susanna
Anett Fritsch, Cherubino
Marcos Fink, Bartolo|Antonio
Cor de Cambra del PMC
Orquestra Barroca de Friburg
René Jacobs, director
Joanne Lunn, soprano
Damien Guillon, contratenor
Gerd Türk, tenor
Peter Kooij, baix
Bach Collegium Japan
Maasaki Suzuki, director
Isabelle Faust, violí
Jean-Guihen Queyras, violoncel
Alexander Melnikov, piano
Orfeó Català
Orquestra Barroca de Friburg
Pablo Heras-Casado, director
J. S. Bach: Passió segons sant Joan
Schumann: Concert per a violí
Schumann: Concert per a violoncel
Schumann: Concert per a piano
Brahms: Schiksalslied
Mozart: Le nozze di Figaro
Sir Simon Rattle
Berliner Philharmoniker
Stephen Kovacevich,
Sonates de Beethoven
01.07.13 — 20.30 h
14.01.14 — 20.30 h
01
05
Camilla Tilling, soprano
Andrè Schuen, baríton
Orfeó Català & Cor de
Cambra del PMC
Filharmònica de Berlin
Sir Simon Rattle, director
Schumann: Simfonia núm. 2
Fauré: Requiem
Beethoven:
Les darreres sonates: 30, 31 i 32
Lorin Maazel
Münchner Philharmoniker
19.02.14 — 20.30 h
06
Khatia Buniatishvili,
Ravel i Mussorgski
Gidon Kremer, violí
Martha Argerich, piano
28.11.13 — 20.30 h
Nicole Cabell, soprano
Orfeó Català
Cor de Cambra del PMC
Royal Philharmonic Orchestra
Charles Dutoit, director
Poulenc: Gloria
Ravel: Daphnis et Chloé
Gustavo Dudamel
Symphonieorchester des
Bayerischen Rundfunks
Anna Netrebko,
Àries de Verdi
21.05.14 — 20.30 h
12
Orquestra Simfònica
del Gran Teatre del Liceu
Marco Armiliato, director
Grans àries veristes i de G.Verdi: Il
trovatore, Macbeth, Don Carlo, Manon Lescaut i Adriana Lecouvreur
María Bayo,
Vesperae solennes
de Mozart
03.06.14 — 20.30 h
13
Filharmònica de Munic
Lorin Maazel, director
Sir John Eliot Gardiner
Monteverdi Choir &
English Baroque Soloists
07.03.14 — 20.30 h
07
Orquestra Simfònica
de la Ràdio de Baviera
Gustavo Dudamel, director
Beethoven: Simfonia núm. 6
“Pastoral”
Stravinsky: La consagració
de la primavera
Obtindràs molts avantatges:
- 25% descompte sobre el preu
de les entrades individuals.
03
- Possibilitat de canviar les
entrades quan no puguis assistir.
Monteverdi Choir
English Baroque Soloists
Sir John Eliot Gardiner, director
Sonates de Weinberg, Beethoven
i Brahms
09
10
Sibelius: Valse triste
Schumann: Simfonia núm. 4
Strauss: Una simfonia alpina
Ravel: Gaspard de la nuit
Ravel: La Valse
Mussorgski: Quadres d’una exposició
04.04.14 — 20.30 h
09.04.14 — 20.30 h
02.10.13 — 20.30 h
02
Charles Dutoit,
Royal Philharmonic
Orchestra
Monteverdi: Vespro della Beata
Vergine
- I molts més avantatges que pots
consultar a la web.
Preu de l’abonament a partir de 192 €
Venda de nous abonaments a partir
del 9 de maig
Venda d’entrades a partir del 5 de juny
Cor de Cambra del PMC
Orquesta Sinfónica de Navarra
Víctor Pablo Pérez, director
Humet: Cant d’amor a la vida
(Sky disc)
Humet: Escenes d’ocells
J. Canteloube: Chants d’Auvergne
W. A. Mozart: Ave verum
W. A. Mozart: Vesperae solennes
de confessore
Informació i atenció
a l’abonat
Dilluns a divendres, de 10 a 14h
Telèfon: 93 295 72 42
A/e: [email protected]
Tardes i festius: 902 442 882
www.palaumusica.cat