23 - Gencat.cat

23
juny 2000 •
Editorial
23
Generalitat de Catalunya
Departament de Governació
i Relacions Institucionals
Butlletí bimestral de comunicació interna
Secretaria General d’Administració
i Funció Pública
Plaça de Catalunya, 19, 08002 Barcelona
Tel. 93 306 96 12 / 93 270 30 81
E-mail: [email protected]
[email protected]
Disseny, producció i impressió: El Tinter, sal
Tiratge: 48.800 exemplars
Dipòsit legal: B-6979/1996 ISSN: 0214-0020
Director: Àngel Miret
Director adjunt: Javier Alonso
Cap de redacció: Joan G. Bausa
Secretaria de redacció: Marta Aguilar, Isabel
Galindo i Joan Manuel Espuelas
Supervisor lingüístic: Ricard Bonmatí
Consell de redacció: Raimon Alamany, Javier
Alonso, Jaume Colomer, Joan G. Bausa, Jordi
Graells, Jordi Miró, María Amparo Noguera,
Santiago Rifà i Júlia Roura
Corresponsals de departaments:
Agricultura, Ramaderia i Pesca:
Santiago Riera
Benestar Social:
Yolanda Bertomeu, Eulàlia Cardeña i Jordi Pere
Economia, Finances i Planificació:
M. Carme Pla
Ensenyament:
Rosa M. Cama
Interior:
Antoni Lòpez
Indústria, Comerç i Turisme:
Mireia Pousa i Esther Márquez
Justícia:
Maria Antònia Gaza
Medi Ambient:
Marta Izoard
Política Territorial i Obres Públiques:
Àngela Solà
Presidència:
Xavier Torrent
U
na de les principals tasques que ha tingut i té aquest butlletí és fomentar la comunicació entre totes les persones que formen part de l’Administració de la Generalitat. Que aquest és un objectiu que es va assolint de manera progressiva ho demostra el seu creixement pel que fa a pàgines,
qualitat i tiratge, que de 17.900 ha passat a 48.800 exemplars, i que el present número ha arribat als domicilis del personal administratiu i tècnic de la
Generalitat a través del correu. De la mateixa manera que amb un augment de
2.100 exemplars en el número anterior, ja el van començar a rebre també a
casa seva les persones que s’han jubilat a la Generalitat en els darrers dos
anys.
Aquesta iniciativa de la tramesa domiciliària vol anar més enllà de l’experiència puntual per convertir-se en una cosa habitual; sempre, però, qui rebi el butlletí no ens indiqui el contrari perquè s’estima més no rebre’l. La nostra intenció és fer conèixer la feina de tots els qui conformen el personal de l’Administració de la Generalitat i alhora mantenir viu el contacte amb els treballadors
i treballadores jubilats, convertir en un fet real la comunicació, i estimular la
participació i les propostes de tothom, sia per pròpia iniciativa sia a través dels
corresponsals. Esperem la vostra col·laboració.
de l’àm
l
a
n
o
s
er
sll del p de l’Admini
a
b
e
r
t
de
O,
ció
icions
egocia ndicats CCO
d
N
n
o
e
c
d
e
l
si
br
ra
cord so la Mesa Gene ants són els t íntegre a:
A
’
l
t
a
n
x
Sign
ació de alitat. Els sig nsulteu el te
c
i
l
p
a
’
r
o
00.htm
e
C
0
n
.
2
bit d
e
F
o
I
G
c
S
a
C
io/
de la
i CSInistrac
i
tració SATSE, UGT
m
d
a
s/
M
encat.e
g
IAC, CE
.
w
w
/w
http:/
SUMARI
Sanitat i Seguretat Social:
Rafel Guayta
Treball:
Miracle Pastor
Universitats, Recerca i Societat de la Informació:
David Segarra
Delegacions territorials del Govern:
Josep M. Fàbregas, Martí Guillamet, Roser
Paulí (Girona). Antònia Dolcet (Lleida).
Jesús Cabestany (Tarragona)
Altres col·laboracions:
Xirinachs.
Tramesa als domicilis
Maite
Jové,
Marta
Funció Publicació és obert a col·laboracions, individuals o col·lectives, dels empleats de l’Administració. Els treballs poden ser de tot tipus: relacionats amb temes funcionarials o laborals, administratius o, simplement, amb altres qüestions
culturals, socials, polítiques, etc. Aquest butlletí es
reserva el dret de publicar les col·laboracions, resumir-les o extractar-les i no s’obliga a contestar les
cartes dels lectors ni a mantenir cap tipus de correspondència.
Editorial
3
Cartes dels lectors
4
Notícies
5
Persones
• Pel que fa a la meva vida de vianant...
• Medalles sense uniforme
• Noms propis
• Memòries d'un cabell blanc
Articles
• És Internet un espai "sense dret"? (i 2)
• Aclariment
• Els deu manaments del Petit manual.
Conclusions i bibliografia (i 12)
• Pigmalió i López Rodó
• Indicadors per a decidir mesures
penals alternatives i de justícia juvenil
• Litigi administratiu pel patrimoni de
les parròquies de la Franja
• Per a què serveixen les juntes arbitrals
del transport?
25
26
27
32
33
34
35
37
41
45
• El servei més “agosarat” de
la Generalitat
• Opinions de 40 subdirectors generals
• Centres de treball:
palau Oliver de Boteller
Entrevista a...
• Lluís Bassat i Coen, publicista
• Germà Godó i Aubarell, secretari
general del DARP
Libres
• Els límits de la Unió Europea.
Xavier Ferrer i Junqué
• El Jardiner de Sarajevo.
Miljenko Jergovic
Per acabar...
• Màgia i curiositats número 9
• Cuina: Pebrots agredolços
• Passatemps
51
54
58
59
63
65
65
66
66
67
48
Aquest butlletí ha estat imprès en paper estucat
semimat ecològic (ECF), fabricat amb cel·lulosa
que no està blanquejada amb clor gas.
3
23
• juny 2000
Cartes dels lectors
L’expedició a l’Antàrtida
Avui dia i gràcies a les noves tecnologies, ja és possible
connectar-se al lloc més llunyà del planeta.
El Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació va posar en funcionament a través d’Internet, en
una adreça que encara es pot consultar (www.gencat.es/dursi, la connexió amb un equip d’investigadors científics a
l’Antàrtida. Des del 17 de març fins al 10 de maig (tardor austral), l’Antàrtida es va convertir en una improvisada aula de
ciències naturals gràcies a Josep M. Gili, Josep M. Gasol i Víctor Alvà, que a través de la xarxa van enviar uns quaranta
missatges, acompanyats de fotografies i explicant amb un
llenguatge col·loquial les investigacions que es portaven a
terme des del vaixell trencaglaç alemany.
Aquest vaixell, anomenat Polastern (mot que significa
‘estel polar’), té una longitud de 118 metres, desplaça un
màxim de 17.300 tones, pot operar a temperatures de –50
ºC i pot trencar gel d’un metre i mig de gruix a una velocitat de 5 nusos. El Polastern està equipat amb nou laboratoris de recerca biològica, geològica, química, etc. L’existència de cambres refrigerades i aquaris permet el
transport de mostres i exemplars vius de fauna marina.
Dins el vaixell hi vivien 106 persones: 44 membres de la
tripulació i 62 científics, 13 dels quals provinents de Catalunya o de la resta de l’Estat espanyol.
En cada missatge jo també em vaig comunicar amb ells
per mitjà del correu electrònic i em van contestar. Hem pogut conèixer, doncs, els animals que viuen en aquest continent gelat i ple de vida; la vegetació sota gruixudes capes de
gel; els microorganismes que es troben a molts metres de
profunditat i l’atmosfera antàrtica, que, a causa de la dinàmica de vents i l’establiment d’un anticicló quasi permanent, és
la responsable de les baixíssimes temperatures que s’hi registren.
M. Teresa Sierra Fornells
Tècnica de gestió del Departament d’Economia,
Finances i Planificació
Hola, equip d'investigadors
Assumpte: Salutacions
Autor: M. TERESA SIERRA FORNELLS (XGENCAT.mt
sierra) en GENERALITAT_(REMOTS)
Data: 29/03/00 09:44 a.m.
Sóc una funcionària del Departament d'Economia i
sempre que puc llegeixo els vostres missatges. Esteu fent
una gran tasca i us admiro. Jo sempre he treballat de funcionària, des dels setze anys i en tinc cinquanta-un. Totes
aquestes mogudes m'interessen, però jo sóc més rata de biblioteca, ja que sóc llicenciada amb grau en Història General i Geografia i ara m'estic animant a fer el doctorat. Com
veureu, tant la meva feina com els meus estudis no tenen
res a veure amb el que feu vosaltres, però m'interessa tot el
que passa al món: forma part de la història actual.
No cal que em contesteu, ja sé que teniu molta feina. Jo
sí que us seguiré enviant missatges.
Fins aviat.
Assumpte: Re: Salutacions
Data: Fri, 12 May 2000 18:39:10 +0200
De: [email protected]
A: <[email protected]>
Missatge des de l'Antàrtida
Benvolguda M. Teresa:
Moltes gràcies pel teu missatge. Com veus, malgrat la
feinada que tenim, hem aconseguit respondre.
Esperem que trobis prou interessants els missatges. L'expedició s'acabarà aviat, però el web continuarà actiu perquè es pugui consultar sempre.
Ah, i ànim amb el doctorat!
Una forta abraçada des de l'oceà Austral.
Els investigadors
Els investigadors catalans i de la resta
de l'Estat (d'esquerra a dreta i drets i
asseguts): Isabel Alfonso (Universidad de Sevilla), Carles Pedrós-Alió
(Institut de Ciències del Mar, CSIC),
Bernat Artigues (Institut Mediterrani
d’Estudis Avançats, CSIC), José González (Instituto Español de Oceanografía), Covadonga Orejas (Alfred
Wegener Institut i Institut de Ciències
del Mar, CSIC), Pep Gasol (Institut de
Ciències del Mar, CSIC), Enrique Isla
(Institut de Ciències del Mar, CSIC),
Sergi Rossi (Institut de Ciències del
Mar, CSIC), Francesc Pagès (Institut
de Ciències del Mar, CSIC), Pablo J.
López (Universidad de Sevilla), JosepMaria Gili (Institut de Ciències del
Mar, CSIC), Francesc Sabater (Universitat de Barcelona) i Núria Teixidó
(Alfred Wegener Institut i Universitat
de Barcelona).
4
juny 2000 •
23
Notícies
Índex de notícies
• Fons d’Acció Social
5
• Tres noves circulars
5
• Convocatòria del Cos subaltern
5
• Correcció d’errada
5
• Consulta de salut laboral: l’elefant té calor,
6
el ratolí es mor de fred
• Trasllat de la seu de l’EAPC
8
• Beques per finançar postgraus sobre
8
administració i gestió pública
• Sense dubtes
8
• Curs de maneig d’extintors
9
• Formació de funcionaris del Marroc, Algèria 10
i Tunísia
• Formadors interns en contractació
12
administrativa a l’ICS
• La primera memòria de l’EAPC
12
• El Consell europeu proposa la simplificació 12
normativa dels contractes públics
• II Exposició d’artistes amb esclerosi múltiple 13
a Benestar Social
• Formadors interns: què són?, que fan?
13
• Més incorporacions a la Guia de Recursos
13
Humans
• L’AECA sol·licitarà un control d’eficiència
14
sobre la despesa pública
• Els titulats de Gestió i Administració Pública 14
d’Aragó s’associen
• Queixes al Síndic de Greuges en matèria
14
de funció pública
• Novetats a la Sindicatura de Comptes de
14
Catalunya
• Un portal dirigit a administratives i secretàries 14
• Premi internacional al web de Medi Ambient 15
• Activitats culturals a Internet
15
• Projecte Gazeta
16
• Banc de Bones Pràctiques
16
• Sis mesos per posar a internet tots els
17
impresos de la Generalitat
• Sis-cents tràmits i gestions a www.bcn.es
17
• L’Estat espanyol, desè en tràmits per Internet 18
• Campanyes de donació de sang
18
• Novetats editorials i reedicions de la
18
Generalitat de Catalunya
• Novetats normatives sobre empleats públics 19
• Accions de comunicació interna
20
• Exposicions a la planta baixa de la seu del
21
departament de PTOP
• Colònies de l’Associació de diabètics
22
• Concessions administratives: cal aplicar-hi els 22
principis del tractat de la CE
• VII Trobada de Centres de documentació
22
dels parcs naturals de Catalunya
• L’EAPC lliura els premis a articles d’opinió
23
i contes col·lectius
• Consells per a prendre el sol
24
Fons d’Acció Social (FAS)
D
’acord amb el calendari aprovat, es preveu que el proper dia 15 de setembre es
publicaran les llistes definitives dels FAS del personal funcionari i interí. Durant aquell mateix dia, també es preveu la publicació de les llistes provisionals
del FAS del personal laboral. ■
Tres noves circulars
http://10.32.11.21/administracio/circular.htm
L
a Secretaria General d’Administració i Funció
Pública (SGAFP) ha emès tres noves circulars:
• Circular 4/2000, de 9 de maig, sobre la possibilitat
de realització de la jornada d’estiu en horari partit.
• Circular 5/2000, d’1 de juny, sobre la cotització
per desocupació dels consellers, alts càrrecs i personal eventual de l’Administració de la Generalitat .
• Circular 6/2000, de 7 de juny, sobre la suspensió
del règim de reducció de la jornada de treball per
raó de guarda legal durant l’horari d’estiu i/o durant el període de vacances. ■
Convocatòria
del cos subaltern
E
ls que us aneu preparant per accedir al
Cos subaltern d’Administració de la Generalitat, de l’oferta d’ocupació
pública parcial per a l’any
1999, cal que tingueu en
compte que la publicació de
la convocatòria està prevista
entre el 4 i el 8 de setembre
de 2000. ■
Correcció d’errada
Us hem d’advertir de l’error que es
va produir en la notícia “La simplificació administrativa esdevé objectiu estratègic a la cimera de Lisboa”
de l’anterior edició de Funció Publicació (número 22, pàgina 23), en la
qual un paràgraf del text d’una notícia de la mateixa pàgina, estava reproduït al mig dels dos paràgrafs
d’aquesta.
5
Consulta de salut laboral
23
• juny 2000
L’elefant té calor, el ratolí es mor de fred
Conflictes tèrmics al lloc de treball
Dra. Ramona Garcia-Macià. Unitat Bàsica de Salut. Servei de Prevenció
Departament de Sanitat i Seguretat Social
L’exposició a ambients
calorosos des de un punt de
vista conductual pot provocar
la pèrdua de la motivació per
l’activitat amb la finalitat de
disminuir la despesa calòrica,
de disminució de la
concentració i de l’ atenció i
una disminució del rendiment i
la qualitat del treball.
E
ls mecanismes fisiològics de la
termoregulació són molt eficients i en els casos en què les
condicions microclimàtiques i l’activitat metabòlica no permeten un balanç
tèrmic adequat, l’equilibri s’ obtindrà
amb el preu de l’astènia, i la disminució de la capacitat física i mental. Tot i
així, hi ha diferències individuals que
fan que davant una sobrecàrrega calòrica la resposta de tensió calòrica sigui
diferent: aclimatació, sexe, ritme circadiari, embaràs, menopausa, tipus
constitucional, etc.
El microclima tèrmic
Els llocs de treball estan enquadrats en
un microclima tèrmic que pot ser favo-
6
rable o desfavorable per excés de fred o
per calor i depèn de la interrelació de
diversos factors externs: la temperatura de l’aire, la velocitat i la humitat
de l’aire, i la temperatura radiant. En
l’ambient tèrmic influeixen també
l’activitat física de les persones que treballen i la forma de vestir. La Norma
ISO 7730 quantifica i dimensiona l’aïllament tèrmic segons el tipus de vestit
que es fa servir i es mesura en clo.
Cal tenir en compte a la vegada que
el cos humà es un generador constant
de calor. Una persona per mantenir-se
viva i activa genera calor a partir dels
aliments, des de 65 W fins a 520 W o
900 W si augmenta l’ activitat física.
Com que la temperatura interna del
cos cal que sigui constant, l’organisme
fa servir diferents mecanismes de termoregulació: sudoració, vasodilatació
cutània, etc.
Tensió tèrmica i balanç
tèrmic
Quan es desencadenen conflictes
entre els factors condicionants de
l’ambient tèrmic i els factors reguladors de la temperatura, es provoca
Equació de balanç tèrmic.
(M, metabolisme; R, radiació;
C, convecció; E, evaporació
Equació de balanç tèrmic
A = M +/ R +/ C – E
A=0
Equilibri tèrmic
A>0
Acumula calor
A<0
Perd calor
tensió tèrmica, que pot classificar-se
en: sobrecàrrega per fred, o per calor, i tensió tèrmica permissible o
confortable.
Si les condicions de benestar o de
confort són les òptimes i la persona
està satisfeta i el seu organisme
manté un equilibri tèrmic, la temperatura interna es controla dins
uns límits fisiològics normals sense
la necessitat de desenvolupar mecanismes d’adaptació. Les situacions
juny 2000 •
23
Algunes xifres de confort
El Reial decret 486/1997, de 14 d’abril (BOE 97), sobre disposiciones mínimas de seguridad y salud en los lugares
de trabajo estableix un criteris de temperatura, humitat i velocitat de l’aire
adequats. “La temperatura dels locals
on es realitzen treballs sedentaris
propis d’oficines seran de 17 a 27 ºC.
Segons diferents estudis la temperatura de confort on es troben més percentatge de satisfets és de 25,1 ºC per
a les dones i 25,8 per als homes.
La humitat relativa cal que es
mantingui entre el 30 i el 70%. La
velocitat de l’aire no serà superior a
0,25 m/s en treballs sedentaris.
El sistema de ventilació emprat i
la distribució de les entrades d’aire
net i sortides d’aire viciat deuran assegurar una efectiva renovació de
l’aire del lloc de treball, que serà
com a mínim de 30 m2 d’aire net per
hora i treballador, en treballs sedentaris, no calorosos ni contaminats
per fum del tabac.
Les determinacions dels valors
d’aquests paràmetres es poden fer
amb els mesuraments fets amb apa-
rells relativament senzills: termòmetre de globus, psicròmetre, anemòmetre., i aplicant les taules de relacions i les fórmules dels índexs més
acceptats a escala internacional.
A més de criteris físics com la
temperatura, la humitat relativa i
paràmetres de confort tèrmic, la
il·luminació i el soroll, caldrà tenir
en compte criteris de qualitat de l’aire ambiental amb la valoració de
contaminants químics (CO2, CO,
formaldehid, ozó, etc.) i biològic
(àcars, pol·len, pols, etc.).
crítiques per calor o fred provoquen
desequilibris fisiològics importants
per a la salut. En situacions de permissibilitat de tensió tèrmica, les regulacions fisiològiques són adequades, sense trastorns físics ni fisiològics, però s’acompanyen de
molèsties psicològiques derivades
de l’esforç d’adaptació –vasodilatació i suor (calor), vasoconstricció,
tremolor (fred).
Les persones intercanvien calor
amb els objectes de l’entorn pel metabolisme, per la radiació de calor,
per convecció –de l’aire–, per la respiració i per contacte –convecció– i
perden calor pel treball, per l’evaporació de la suor i també per convecció, radiació, conducció i respiració.
L’entrada o sortida en l’organisme
d’aquestes energies configuren el balanç tèrmic.
bientals de referència, obtinguem un
100% de satisfets.
Raons tècniques i econòmiques fan
també difícil poder aconseguir un estat microclimatic òptim.
Diferents estudis han demostrat
que en condicions ambientals preestablertes com de confort, es manifesten
sempre un 5% d’insatisfets; si les condicions són més desfavorables, el percentatge d’insatisfets augmenta. És
per aquest motiu que diversos autors
s’han preocupat de buscar fórmules i
equacions que ens permetran tècnicament definir criteris de confort tèrmic.
L’ índex de valoració mitjana (IVM)
de Fanger, la temperatura efectiva
estàndard (SET) de Gagge i la temperatura mitjana de la pell i humitat de la
pell són els índexs mes útils per a mesurar criteris de confort tèrmic.
Aquest criteris s’apliquen en situacions favorables; en situacions
d’estrès tèrmic són més adequats la
temperatura de globus i bulb humit
(WBGT) i l’índex d’ estrès termic (ITS).
L’índex de Fanger Thermal confort, relaciona el nivell d’activitat
metabòlica, les característiques de la
roba, la temperatura seca la temperatura radiant, i la velocitat de
l’aire. Si a l’ aplicació de Fanger (ISO
7730) no sobrepassa el 10% d’insatisfets, és a dir que els valors estan
entre +/-0,5; es considera una situació correcta, a partir d’aquests valors
és convenient intervenir. ■
Un 5% d’insatisfets
ELVIRA SICHES
La manifestació subjectiva de satisfacció o conformitat amb l’ambient tèrmic, es defineix com a confort tèrmic.
La variabilitat psicofisiologica a què
fèiem referència anteriorment, fa gairebé impossible aconseguir que un
col·lectiu de treballadors o persones en
general, en qualsevol condicions am-
7
23
• juny 2000
L’Escola es trasllada: pel juliol, al carrer de Girona núm. 20
D
es de les pàgines de Funció Publicació, us hem
anat informant dels treballs de restauració de
la Casa Roger, futura seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i l’Institut Català de la
Mediterrània i Cooperació. Ara us anunciem ja el trasllat de l’Escola, que s’ha fet els dies 29 i 30 de juny. Des
del començament de juliol, doncs, la seu de l’Escola és
al número 20 del carrer de Girona (08010 Barcelona).
Amb aquest canvi d’edifici, l’Escola guanya centralitat,
més metres quadrats d’aules i unes instal·lacions més
modernes. ■
Nou telèfon: 93 567 23 23 - Nou fax: 93 567 23 50
Informació actualitzada:
www.eapc.es/informacio/trasllat.html
Casa Roger (Barcelona), nova seu de l’EAPC
Beques de postgrau en administració i gestió pública
Terminis encara oberts
www.eapc.es/formacio/ajform2.htm
C
om cada any, l’Escola d’Administració Pública de Catalunya convoca beques per a finançar matrícules d’estudis universitaris de postgrau sobre administració i gestió pública per al personal de les administracions públiques catalanes que estigui relacionat amb les funcions i els continguts propis del seu lloc de treball (Resolució de la convocatòria del concurs: DOGC 3145). Hi ha tres terminis de presentació de les sol·licituds, que tenen relació amb el moment en què s’inicien els estudis: fins al 31 de juliol, de l’1 de setembre al 2 d’octubre i del 3
d’octubre, al 30 de novembre. ■
8
C
om és un adverbi de comparació que equival a les expressions igual que, de la mateixa
manera que.
Exemple: “En Joan camina com el seu pare” és el
mateix que “En Joan camina igual que el seu pare”.
En canvi, la construcció com a equival a les expressions en qualitat de, amb caràcter de, d’acord amb
la condició d’un. Exemples: “Com a pianista és sensacional, però com a director és mediocre”, “La
música com a teràpia”, “Ara parlarà com a secretari
general del partit”, és a dir, “en qualitat de secretari
general”.
Davant un article, com a es redueix a com. Exemple: “La música com una de les millors teràpies”.
En resum, podem dir que com compara, mentre
que com a expressa una qualitat (un aspecte, un càrrec, etc.) de la persona o cosa de què s’està parlant.
Així, “Parla com el director” vol dir “Parla igual que
el director”. En canvi, “Parla com a director” vol dir
“Parla en qualitat de director”.
Està bé la construcció “els hi” en
una frase com ara “A les
persones, els hi agrada passejar”?
U
na frase com “A les persones, els hi agrada passejar” és
pròpia d’un registre familiar o col·loquial, i no d’un text
formal.
En els textos escrits i orals formals, cal fer servir les formes normatives. La gramàtica normativa estableix que a cada complement li correspon un pronom, o, dit d’una altra manera, que un
complement es pot substituir per un pronom i només per un.
En la frase “A les persones, els hi agrada passejar”, els parlants
fan correspondre al complement a les persones dos pronoms: els i
hi. Com ja hem dit, però, la normativa no accepta dos pronoms
per a substituir un sol complement.
La substitució normativa d’un complement indirecte plural
com a les persones és els. Cal tenir en compte que, si el complement indirecte plural és masculí, el pronom que el substitueix
també és els. Així, en registres formals hem de dir i escriure tant “A
les persones, els agrada passejar” com “Als nens, els agrada saltar”.
I recordeu: cada complement es pot substituir només per un
pronom.
Direcció General de Política Lingüística
SENSE DUBTES
?
Quan es fa servir “com”
i quan “com a”?
juny 2000 •
23
Assistència a un curs de maneig d’extintors
Santi Rifà
El Servei de Prevenció de la
Direcció de Serveis del
Departament de la Presidència, a
l’hora d’elaborar el Pla
d’emergència del Palau Robert,
ha editat també un Manual
d’instruccions operatives en què
es recullen els consells, les
recomanacions i les obligacions
que el personal que treballa a
l’edifici ha de tenir presents quan
es trobi amb una emergència.
Una de les propostes sorgides
arran d’aquest Pla fou d’oferir un
curs de maneig d’extintors a les
persones que formen part dels
equips d’intervenció i
emergència. Així doncs, el passat
18 de maig catorze persones del
Palau Robert vàrem assistir a les
instal·lacions de Can Padró (Sant
Vicenç de Castellet) per realitzar
el curs.
A
quest es va iniciar amb una
introducció teòrica sobre la
química del foc, els sistemes
d’extinció, els agents extintors, l’aigua i els seus additius. Passada la te-
oria, vam fer unes pràctiques amb
mànegues de 45 mm. El bomber
que teníem d’instructor ens va demostrar la dificultat del maneig d’una mànega, la força que s’ha de fer
per dirigir-la i la coordinació que
s’ha de mantenir entre l’equip per
no perdre el combat amb el foc.
Amb foc real
A la tarda, havent dinat, vam treballar amb foc real en el maneig d’extintors de CO2, que són de neu
carbònica, i els indicats per a extingir un foc en un aparell elèctric
(quadre elèctric i ordinadors); després, vam utilitzar els extintors de
pols seca, indicats per a focs de classe A (material sòlids), classe B (líquids inflamables) i classe C (gasos).
En definitiva, l’objectiu del curs
era capacitar el personal que participa del Pla d’emergència del Palau
Robert per a intervenir amb seguretat i rapidesa davant d’un incendi i
ser capaços de manejar els extintors
contra la propagació del foc, la qual
cosa facilita el treball posterior dels
bombers. ■
Lluís Villalón, de la Direcció General
de la Funció Pública
Els catorze assistents al curs, el 18 de maig a Can Padró
9
23
• juny 2000
Formació de funcionaris del Marroc, Algèria i Tunísia
Claudio Briso-Montiano. Escola d’Administració Pública de Catalunya
D
el 29 de maig al 3 de juny
va tenir lloc a la seu de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) el curs
Gestion des aires integrées, adreçat a
alts i mitjans funcionaris del Magrib. Hi va assistir una vintena de
persones procedents del Marroc,
Algèria i Tunísia. Organitzat per l’EAPC, el Collège des Hautes Études
Européennes Miguel Servet de París,
i la Fondation Méditerranéen,
comptava amb el finançament de la
Unesco. El conseller de Governació i
Relacions Institucionals va inaugurar el curs, i la conferència inicial va
anar a càrrec del professor José Vidal-Beneyto.
Com a principals objectius del
curs podem assenyalar els següents:
donar a conèixer les principals institucions i organismes de la Unió Europea, sempre des d’un punt de vista
fonamentalment operatiu i pràctic, i
familiaritzar els assistents amb els
instruments de cooperació existents
entre la UE i el països del sud de la
Mediterrània, i amb els projectes co-
muns, els mecanismes de finançament, etc. per tal d’aconseguir un
més eficient codesenvolupament de
les dues ribes de la Mediterrània.
Les diferents ponències van
anar a càrrec d’especialistes del
dret, les polítiques comunitàries
de la Unió Europea, la globalitat
mediterrània i les institucions que
hi donen suport, entre els quals hi
havia destacats funcionaris de la
UE i professors de les universitats
de Lleida, Barcelona, Brussel·les,
París i Lieja. ■
M. Saad Daoudi, rector de la Universitat Abdelmalek Saadi de Tetuan
i participant en el curs
P- Respon a les vostres expectatives?
R- Com he dit abans, crec que el curs
en general, la metodologia, el programa, és adequat per a tractar un tema
molt complex, i, en general, la meva
opinió és que s’acosta molt als objectius que jo havia imaginat.
10
P- Com valoreu la formació actual
dels funcionaris del Marroc en temes
relatius a la Unió Europea?
R- Crec que és molt necessària la formació en aquest camp per tal conèixer els mecanismes de la UE, però no
solament per als funcionaris, sinó
també per a les empreses privades.
Crec que un dels problemes més greus
actualment al Magrib és el de la inversió estrangera. No sóc pas un especialista en aquest tema, però sembla eviEVA ORTÍ
P- Quina és la vostra opinió sobre el
curs en què esteu participant?
R- Per a mi, com a membre de la comunitat universitària, és la primera
experiència de participació en aquest
àmbit. És absolutament nova per a mi
aquesta temàtica, però penso que és
un bon sistema, una bona metodologia per abordar un tema certament
força complex.
Com a rector de la Universitat, la
realitat és que hem tingut escassos
contactes amb la Unió Europea. La
nostra relació és fonamentalment
amb el món universitari europeu,
principalment amb Espanya i França.
Molt especialment amb Andalusia,
amb les universitats de Sevilla, Granada, etc., i en general amb tota la xarxa
universitària. Hem organitzat un Comitè Universitari entre les universitats
andaluses i les universitats del Marroc, i concretament la Universitat de
Tetuan és la responsable del Secretariat pel que fa a la part marroquina
d’aquesta cooperació
M. Saad Daoudi
EVA ORTÍ
juny 2000 •
Els participants, el 31 de maig, al jardí de l’Escola
dent que les empreses estrangeres que
es volen instal·lar al nostre país troben sovint greus dificultats per a
conèixer i resoldre les formalitats administratives. Així doncs, aquest
camp relacionat amb la gestió de les
inversions estrangeres, crec que és el
més necessitat de formació adequada
per part del nostres funcionaris.
En el camp universitari, que conec
en profunditat, també estem immergits en un procés de canvis substancials: les reformes actualment en marxa estan
dotant les universitats
d’una gran autonomia financera, administrativa i
pedagògica. I aquest nou
model necessita també
un nou sistema de gestió
universitària que ens està
revelant mancances de formació en el
personal que gestiona les universitats.
Marroc ha heretat moltes de les característiques del model administratiu francès, amb els seus inconvenients... i els seus avantatges. La formació dels funcionaris està, en
bona part, en mans de l’Escola d’Administració Pública que té la seva
seu a Rabat. L’Escola està centrada
en la formació i el perfeccionament
dels quadres de comandament de
l’Administració i, de manera molt
específica, en els cicles superiors de
formació dels comandaments. L’Escola no
intervé en els processos
de selecció del funcionariat. De fet, tenim
dos sistemes de selecció
segons sigui el lloc de
treball: hi ha un sistema
general de concurs públic, i un altre basat principalment
en la titulació que es requereix.
P- Ens podeu dibuixar unes pinzellades sobre l’actual estat de la funció
pública al Marroc?
R- El Marroc esta immers en un gran
procés de canvi. El nou govern, que
tenim des de fa dos anys, està engegant molts projectes de reforma i un
dels més importants és probablement
la reforma de l’Administració. La funció pública, ja que en aquests moments hi ha uns 500.000 funcionaris
per a una població de prop de 30 milions d’habitants, està en un moment
de profunda transformació.
Com és conegut per la nostra
història recent, l’Administració del
P- Com s’està desenvolupant la vostra estada a Barcelona?
R- És la primera vegada que vinc, i puc
dir que l’estic descobrint d’una manera un xic funcional: he tingut necessitat de fer algunes gestions i això m’ha
donat l’oportunitat de fer grans passejades per Barcelona. Si em permeteu
dir-ho, crec que hem tingut poc
temps per a descobrir i gaudir dels
atractius de Barcelona a causa del programa tan dens que hem tingut; potser hauria estat un encert per part dels
organitzadors preveure una mica més
de temps lliure per a visitar i conèixer
la ciutat. ■
23
Formació per
a l’Administració
algeriana
Tres programes de formació especialitzada per a tècnics de l’Administració pública d’Algèria s’han dut a terme a l’IDEC, de la
Universitat Pompeu Fabra, al
llarg del novembre. Els cursos
s’emmarquen dins el conveni de
col·laboració signat el 1997 amb
l’École Nationale d’Administration i l’Associació Touiza d’Algèria i compten amb el suport de
l’Agencia Española de Cooperación Internacional, l’Ajuntament de Barcelona i Gas Natural.
Com a novetat, aquest any hi
han participat representants de
les associacions civils que des
d’Algèria treballen per a la modernització del país, junt amb
alts càrrecs de l’Administració.
S’ha impartit un curs sobre periodisme i comunicació institucional adreçat a tècnics de les
administracions locals per a la
millora de les estratègies de comunicació, un altre de gestió immobiliària i rehabilitació urbana,
que ha permès als participants
conèixer les experiències de rehabilitació d’immobles i projectes urbanístics de Barcelona, i un
tercer curs dedicat a la gestió
d’associacions, que ha permès
prendre contacte amb entitats de
Barcelona que participen en la
vida de la ciutat.
Font: IDEC Notícies, núm. 16, gener 2000.
11
23
• juny 2000
Formadors interns en contractació administrativa, a l’Institut
Català de la Salut
D
es de l’any 1998 la Unitat Economicoadministrativa de l’ICS, Any
Edicions
Hores de Assistents
formació
amb el suport de Josep Marimon, com a cap de la unitat, i els
2
36
25
tècnics experts Elena Viñas, Josep M. Ferrer i José Fernández, 1998
2
35
25
han assumit el paper de formadors interns organitzant i impartint acti- 1999
1
5
32
vitats sobre aquests temes, com també el compromís de la seva actualit- 2000
zació periòdica.
La valoració dels assistents ha estat positiva, sobretot pel fet que fomenta la interrelació entre tots els professionals de la
institució que aborden aquests temes. ■
El Consell europeu proposa la simplificació normativa dels
contractes públics
E
l dia 25 de maig, els ministres
responsables de Mercat Interior dels Estats membres de la
UE es van reunir en Consell, a Brussel·les. El Consell va prendre nota
d’una presentació del comissari responsable del Mercat Interior, F. Bolkestein, sobre el paquet legislatiu per
modernitzar i simplificar la normativa sobre la contractació pública.
Prioritari
En aquest sentit, el Consell va convidar el Comitè de Representants
Permanents (COREPER) a treballar
sobre aquest tema de manera
prioritària per tal que aquesta normativa entri en vigor abans del
2002, tal com va demanar el Consell Europeu de Lisboa. La realitza-
ció d’obres, la compra de béns i de
serveis per part de les Administracions públiques, com també la gestió de serveis d’utilitat pública,
constitueixen prop del 14% del PIB
de la UE. L’objectiu de les mesures,
que s’inscriu en el Pla d’acció adoptat per la Comissió el 1998, és doble. Pretenen, d’una banda, simplificar i clarificar les directives comunitàries actuals i, de l’altra, adaptar-les a les necessitats d’una Administració moderna en un entorn
econòmic en procés de liberalització. Pel que fa a la simplificació, es
codificaran en un únic text les tres
directives sobre contractació pública (subministrament, obres i serveis); se simplificaran els llindars; i
el nou text s’organitzarà com una
veritable “guia per a l’usuari”. Pel
que fa a la modernització i flexibilitat dels procediments de licitació i
l’adaptació a les necessitats de la
“nova economia”: s’instaurarà un
“diàleg” entre els poders adjudicataris i els participants en les licitacions; es flexibilitzaran els “acords
marc”; es promourà la utilització de
les noves tecnologies de la informació; s’exclourà el sector de les telecomunicacions del camp d’aplicació de la Directiva, i s’establirà un
mecanisme d’exclusió per als sectors de l’electricitat o l’aigua en cas
que aquests s’obrin a la competència. ■
Font: Butlletí de Notícies de la UE, 371 i 374, Patronat Català pro Europa.
“Si fretura se fa sentir de ferm avui,
és de la formació de funcionaris...”
(pàg. 9)
La primera memòria de l’Escola
d’Administració Pública de Catalunya
P
odeu consultar a www.eapc.es/documents/memories/1914.pdf la
Memòria de creació i constitució de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local de la Diputació de Barcelona, que és com s’anomenava llavors l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. El document, datat el febrer del 1914, tracta en cinquanta pàgines i quatre
capítols “de la conveniència de la institució, de sa organització, de sa
actuació i concepte de les assignatures”. ■
12
juny 2000 •
23
II Exposició del Taller de Pintura d’Artistes amb Esclerosi Múltiple
al Departament de Benestar Social
D
el 18 de maig al 16 de juny
va tenir lloc al Departament
de Benestar Social la II Exposició del Taller de Pintura d’Artistes
amb Esclerosi Múltiple de l’Associació Catalana La Llar.
Per a aquestes persones amb dificultats motrius, l’art constitueix un
vehicle d’expressió i un ajut per a superar les seves limitacions físiques.
Per facilitar-los la tasca pictòrica, l’Associació La Llar va posar a la seva dis-
posició, al taller de pintura,
material adaptat a les necessitats i mancances físiques
de cada persona.
Els tons blaus, grocs i
ocres predominaren en
aquesta exposició en què es
reflectien paisatges i sentiments. Els artistes van emprar pintures acríliques per
als quadres, pintats amb diferents estils que anaven des
de l’impressionisme de Monet a la més
pura línia abstracta de Kandinsky.
L’Associació
La Llar va posar
a la venda al
preu unitari de
cinc mil pesse-
Formadors interns: què són?, què fan?
A
l’Administració de la Generalitat hi ha dotzenes de persones
que fan de formadors interns.
Què són? Què fan? Són empleades i
empleats públics que ocupen un lloc
de treball, com la resta de companys, i
per aquest motiu, esdevenen especialistes en una temàtica concreta. A partir de la pràctica de la seva feina són
capaços de formalitzar explicacions
teòriques, i, mitjançant un procés de
selecció i de formació, acabaran esdevenint formadors.
La seva tasca docent està pensada
per a ser impartida a l’interior de la
seva institució, per als seus companys,
tot i que no hi ha dubte que aquesta
enriquidora experiència personal i
professional també pot projectar-se
cap “enfora”. Els companys formadors són seleccionats pels departaments, o bé per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, que normalment ho fa mitjançant convocatòria pública. Vegeu, per exemple,
la darrera convocatòria publicada al
DOGC 3147, de 25-5-2000, per a formadors interns en resolució de conflictes. Els formadors interns preparats per l’EAPC faran després formació
a tota l’Administració.
Les formadores i formadors interns
reben, en primer lloc, formació de formadors, que serveix per a saber ensenyar. En segon lloc, reben formació
contínua en la seva àrea temàtica i, en
tercer lloc, reben ajuda per a elaborar
material didàctic, documentació dels
cursos, etc. Treballen en grup, i dins
d’aquest elaboren metodologia, continguts, materials didàctics i documentacions per a les activitats que
portaran a terme. El valor afegit de ser
formador intern és: una acumulació
d’experiència professional complementària a la del lloc de treball, l’actualització i dinamització constants
dels seus coneixements, i la motivació, tant per als alumnes, en tant que
són companys, com per als professors. La formació interna, finalment,
cal dir que és remunerada. ■
tes el centenar d’obres exposades,
amb l’objectiu de recollir diners per
cobrir les despeses del taller de pintura. Els treballadors i treballadores de
Benestar Social principalment, però
també d’altres departaments i persones externes que van visitar l’exposició, van contribuir a fer que la venda
esdevingués un èxit, ja que van adquirir durant els primers dies la totalitat dels quadres. ■
Més incorporacions
a la Guia de Recursos
Humans
• Responsables departamentals de
provisió en els concursos generals
de mèrits i capacitats
• Formadors interns de l’Institut
Català de la Salut
• Formadors interns de l’Escola
d’Administració Pública de Catalunya:
– Comunicació i informació
– Arxivística
– Procediment administratiu
– Contractació administrativa
– Recursos humans
– GIP-SIP
– Prevenció de riscos laborals:
· seguretat
· higiene
· vigilància de la salut
· ergonomia i
psicosociologia.
http://10.32.11.21/administracio/xarxa.htm
13
23
• juny 2000
L’AECA sol·licitarà a les administracions un control d’eficiència
sobre la despesa pública
L
’Associació Espanyola de
Comptabilitat i Administració d’Empreses (AECA) sol·licitarà a totes les administracions
que implantin controls d’eficiència
de la despesa pública que complementin els controls legals. Aquests
controls se centrarien en determi-
nats serveis socials, com ara sanitat
i educació. Per José Barea, president d’AECA, els controls legals no
són suficients, ja que només fixen
les quantitats de despesa sobre un
objectiu de producció de serveis.
Així, el control pressupostari d’un
hospital públic es determina, per
Font: www.admiweb.org i El Diario Montañés
(21-5-2000).
Els titulats de Gestió i
Administració Pública d’Aragó
s’associen
Queixes al Síndic de
Greuges
E
L
ls diplomats i els estudiants de Gestió i Administració Pública d’Aragó han decidit associar-se, per tal de reclamar a
l’Administració que modifiqui el Decret pel qual s’impedeix l’accés d’aquests titulats als processos selectius per a ocupar
places de secretari interventor d’ajuntament. Els titulats d’aquesta diplomatura han trobat moltes dificultats per a incorporar-se
al mercat laboral, segons la presidenta de l’associació, Laura Prada, que va manifestar també que una altra de les finalitats d’aquesta associació serà promocionar aquest ensenyament. ■
En matèria de funció pública
’apartat “Síndic de Greuges” del web de la
SGAFP, que inclou una selecció de les queixes presentades en matèria de funció pública al Síndic de Greuges de Catalunya, ha incorporat les queixes recollides en el darrer informe
anual tramès per aquest òrgan al Parlament de
Catalunya, el del 1999. ■
www.gencat.es/administracio/sindic.htm
Font: www.admiweb.org i El Periódico de Aragón (8-6-2000).
Novetats a la Sindicatura
de Comptes de Catalunya
Un portal dirigit a administratives
i secretàries
E
Inclou dos perfils d’Administració
pública
l passat 1 de juny s’inaugurà la nova seu de la
Sindicatura de Comptes de Catalunya –situada en un emblemàtic edifici de la plaça de
Sant Jaume de Barcelona–, en un acte que va estar
encapçalat pel president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i pel president del Parlament de
Catalunya, Joan Rigol. La Sindicatura de Comptes és
l’òrgan fiscalitzador dels comptes i de l’activitat economicofinancera del sector públic català. Depèn
orgànicament del Parlament de Catalunya i està
presidida actualment per Ferran Termes, síndic major.
D’altra banda, cal destacar també la posada en
funcionament de la pàgina web d’aquesta institució
(www.sindicatura.org). Hi trobareu els apartats següents: novetats, estructura i funcions, informes de
fiscalització, publicacions, legislació i altres adreces
d’interès. ■
Sindicatura de Comptes de Catalunya
Jaume I, 2- 08002 Barcelona
Telèfon: 93 270 11 61 - Fax: 93 270 15 70
14
exemple, en funció dels llits disponibles, sense estudiar quants d’aquests llits són buits i les ineficiències que aquesta situació genera. ■
S
ecretariaPlus és el primer portal en espanyol dirigit
a ajudants de direcció, secretàries i administratives
(www.secretariaplus.com). Dels cinc perfils professionals als quals va dirigit, dos estan relacionats amb l’Administració pública: secretària d’organismes públics i –malgrat
tractar-se d’un portal exclusivament dirigit a dones– secretari i d’organismes públics. Hi podeu trobar models de documents, adreces d’interès, notícies, fòrums, recursos informàtics, guies comercials, etc. ■
juny 2000 •
23
Premi internacional al web de Medi
Ambient
E
ls dies 4, 5 i 6 de maig es va celebrar a París la fase internacional del 8è Premi Moebius
dels Multimèdia. En aquesta fase
competien cinquanta obres de països
d’arreu del món que han estat finalistes dels premis Moebius dels respectius Estats participants.
El Sistema d’Informació Geogràfica
per Internet (SIG) del Departament de
Medi Ambient (http://www.
gencat.es/mediamb/sig/
sig.htm) hi va merèixer el segon premi de l’apartat de ciències, que s’atorga en forma de
menció especial del jurat.
Claudi Cervelló, responsable
de difusió del Departament de
Medi Ambient, i Xavier Pons,
de la Universitat Autònoma de
Barcelona –institució
que ha desenvolupat
la tecnologia d’aquest sistema–, van
ser els encarregats de
recollir el guardó i de
fer la presentació del
SIG a l’Auditori Georges Pompidou de
París. ■
Activitats culturals a Internet
http://cultura.gencat.es/agenda
Victòria Jorba Maimir i Olga Serra Ventanachs
El Servei d’Informació Cultural del
Departament de Cultura ofereix,
des de l’any 1996 i a través
d’Internet, la base de dades Agenda
Cultural, que aplega informació
sobre esdeveniments culturals de
temàtica diversa que es fan a
Catalunya durant els trenta dies
següents a la data en què es fa la
consulta. El total d’activitats
consultables en aquest període se
situa prop del miler de registres.
E
s tracta d’una base pràctica i rigorosa que té per objectiu divulgar totes les notícies culturals arribades al Servei d’Informació
Cultural i als punts dels serveis territorials a Girona, Lleida i Tarragona, que
poden resultar d’interès tant per a l’ús
dels ciutadans, com per als qui necessiten treballar amb informació de
qualitat, com són els informadors del
Departament de Cultura o els del
Telèfon d’Atenció Ciutadana 012.
Aquesta base ha estat concebuda més
com a eina de gestió i comunicació,
que no com a instrument de lleure, la
qual cosa explica el seu disseny senzill
i auster, ple de contingut encara que
buit d’imatges. La informació de l’Agenda, que es difon de manera gratuïta, s’actualitza diàriament de dilluns a
divendres. Les darreres estadístiques
disponibles indiquen que en el període d’un mes la base Agenda és consul-
tada via Internet
per més de 5.500
persones o entitats. En accedir a
la Base, l’usuari
pot fer cerques a
partir d’un o més
paràmetres com L’U-zona Reggae 2000, un dels actes que podem trobar a
són la data o da- Agenda Cultural.
tes, el nom, el lloc
i la temàtica de
l’esdeveniment, fins a obtenir una fitefectuar enllaços (links) amb altres
xa amb l’activitat concreta o bé una
webs que permeten ampliar la inforllista d’activitats que compleixen els
mació sobre alguna activitat o temàtirequisits de cerca demanats.
ca en particular.
El contingut de la base de dades és
També en paper
fruit de la selecció que duen a terme
Des del Servei d’Informació Cultural
els usuaris encarregats del seu mantes’elabora la publicació mensual anoniment. A continuació, cal fer un gran
menada Calendari d’Activitats Culesforç per contrastar i completar la inturals, que presenta les notícies indeformació, amb la finalitat d’oferir daxades per temes i en ordre cronolòdes concretes i fiables.
gic. Es distribueix als mitjans de
D’entre els àmbits temàtics descomunicació i als subscriptors.
taquen: cinema i vídeo, conferènLa rellevant transformació que en
cies i taules rodones, cultura tradiels nostres dies experimenten els
cional i popular, cursos i jornades,
sectors informàtic i de telecomunidansa, espectacles per a infants i jocacions està contribuint en gran
ves, exposicions, llibres, música,
manera a l’existència i desenvolupateatre i d’altres.
ment de la nostra base de dades, la
Podem conèixer, per exemple, quiqual disposa d’informació de qualines obres de teatre estaran en cartelletat per a difondre les diverses manira durant el cap de setmana en una
festacions culturals que es fan a
ciutat catalana, o bé el dia i l’hora en
Catalunya i satisfer així les necessiquè el nostre grup de rock preferit actats del col·lectiu de consumidors de
tua en una coneguda sala de concerts.
cultura i lleure. ■
Des de l’Agenda Cultural es poden
15
23
• juny 2000
Projecte Gazeta
E
n la publicació El Profesional de la Información, vol. 9, núm. 4, de l’abril del 2000, s’ha
donat notícia del projecte anomenat Gazeta, que té per objectiu crear una base de dades que
contingui el fons històric del BOE, el qual arrenca
de l’any 1711 i consta de 1.500.000 pàgines.
Els objectius del projecte, que per la seva complexitat es considera com un pla a realitzar a llarg
termini, són obtenir una col·lecció d’imatges digitalitzades del diari, que s’integrarà a l’arxiu
electrònic ja existent (que abasta el període
comprès entre el 1968 i avui), i aconseguir una informació textual estructurada en camps que faciliti l’accés a una base de dades històrica de la gaseta oficial.
Gazeta és una eina d’accés a les pàgines del Boletín Oficial del Estado anterior al 1968 que permetrà la recerca per paraules del títol, rang, data
de publicació, data d’aprovació, nombre oficial i
departament emissor. A més, s’acompanyarà
d’un treball documental exhaustiu de revisió,
depuració i selecció de les disposicions a analitzar, establiment de criteris d’anàlisi jurídica i documental i execució de l’anàlisi pròpiament
dita. ■
Banc de Bones
Pràctiques
E
l Banc de Bones
Pràctiques (BBP) és
una base de dades accessible on line sobre experiències
innovadores de govern i gestió en l’Administració local, impulsada per la Fundació Carles Pi i Sunyer i la Diputació de Barcelona, i orientada a totes les persones interessades en la gestió
pública.
La consulta al BBP és fàcil i permet, a través de diverses opcions, trobar experiències segons els interessos de l’usuari.
L’opció “Catàleg” ofereix una llista de vint temes en els quals es
classifiquen les 102 bones pràctiques de què disposa actualment el BBP. L’opció “Cerca” permet trobar experiències d’una
manera més precisa i delimitada: per tema, per territori, per organització i per paraula clau. Així, segons els camps seleccionats, l’usuari podrà obtenir bones pràctiques del seu interès.
La pàgina web del BBP ofereix la possibilitat de fer comentaris
sobre el Banc i proposar noves bones pràctiques. Amb això es
pretén involucrar els usuaris, gestors i tècnics dels governs locals
en la seva majoria, en la construcció i evolució del BBP. ■
El BBP pot consultar-se en
www.fund-pisunyer.com/bbp
www.diba.es/bbp
ESTUDIAR PER TREBALLAR
CENTRE D’ESTUDIS ADAMS
16
www.adams.es Barcelona, València, Sevilla, Madrid
juny 2000 •
23
Sis mesos per a introduir a Internet tots els impresos
de la Generalitat
E
l Govern de la Generalitat va
aprovar, el passat 29 de
maig, un Acord que preveu
un conjunt de mesures que s’hauran de dur a terme en un termini
màxim de sis mesos, orientades a
facilitar al ciutadà i a les empreses
l’obtenció, mitjançant la utilització
d’Internet, dels formularis, impresos, models de sol·licituds i altres
documents estructurats que utilitza
en les seves relacions amb l’Administració de la Generalitat de Catalunya.
En concret, el text de l’Acord
preveu que aquest tipus de documents, existents actualment i els
que es creïn a partir de l’entrada en
vigor de l’Acord, també hauran de
ser accessibles a través d’Internet i
hauran de complir les característiques següents: a) ser substancialment equivalents, en continguts i
requeriments, a les versions en suport paper corresponents; i b) estar
habilitats per a transferir-los o descarregar-los a estacions de treball
locals i ser imprimibles. Recomana,
a més, que els formularis que s’elaborin a partir d’ara es facin de manera que els seus destinataris puguin emplenar-los directament a
l’ordinador i imprimir-los.
Com que inicialment pot haverhi departaments de la Generalitat
o organismes autònoms que no
disposin de mitjans tècnics propis,
s’encarrega al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la
Informació (CTTI) que els doni suport a l’efecte que puguin donar
compliment a aquest Acord. Així
mateix, s’encarrega al CTTI que
doni suport a la creació d’un catàleg corporatiu de caràcter públic,
que tindrà un cost màxim de vuit
milions de pessetes, integrat en el
Sistema d’Atenció al Ciutadà
(SAC) i que contindrà les referències dels documents publicats a les
webs departamentals, de manera
que en permeti una ràpida localització i obtenció. ■
Podeu consultar el text íntegre de l’Acord del Govern, de 29 de maig de
2000, sobre la publicació a Internet dels formularis, impresos i models
de sol·licituds que utilitza l’Administració de la Generalitat de Catalunya
en les seves relacions amb els ciutadans, a la intranet de la SGAFP:
http://10.32.11.21/administracio/acimgo.htm.
Sis-cents tràmits i gestions a www.bcn.es
E
l web de l’Ajuntament de Barcelona, www.bcn.es, va celebrar aquest passat mes de maig els seus cinc anys
d’existència. Amb més d’onze mil consultes diàries i més de 25 milions de pàgines servides, ofereix informació sobre tots els temes que interessen al ciutadà, a les organitzacions, a les empreses i al turisme.
Aquest web conté sis-cents tràmits i gestions de l’Ajuntament de Barcelona i d’altres Administracions, en tres nivells d’utilitat diferents: simple informació (que en són la majoria), obtenció de documents i, fins i tot, realització
de tràmits on line. ■
17
23
• juny 2000
L’Estat espanyol, desè en tràmits per Internet
S
egons un informe elaborat per la consultora Andersen Consulting, els espanyols poden fer
l’1,5% dels seus tràmits amb l’Administració de l’Estat a través d’Internet. El percentatge s’eleva fins al 8,1% si
ens referim als tràmits que poden fer les empreses.
La metodologia emprada per
a aconseguir aquestes dades ha
estat l’estudi d’una llista de 157
tràmits, que abasten des de la
renovació del permís de conducció fins a l’obtenció d’un
permís de caça, que els ciutadans i els empresaris
efectuen habitualment
amb l’Administració
de l’Estat en vint països. En aquest rànquing de vint Estats,
Espanya se situa en el
número 10. La llista està
encapçalada per els EUA,
Singapur i Austràlia, i a la cua
hi ha Bèlgica i Malàisia. ■
Font: El País, 7-6-2000
Campanyes de donació
de sang
D
es de fa ja gairebé dos anys, el web de
la SGAFP inclou, actualitzat mes a
mes, el calendari de donacions de
sang de l’Hospital Clínic de Barcelona, és a
dir, el dia, l’hora i el lloc en què podem anar
a donar sang. Ara que comencem l’estiu, cal
que us recordem de la importància de donar
sang, ja que tradicionalment el volum de donacions disminueix substancialment aquests
dies. Podeu consultar el calendari. ■
http://www.gencat.es/administracio/mar2000.htm
Novetats editorials i reedicions
de la Generalitat de Catalunya
Maig - juny 2000
http://www.gencat.es/nov_edit/maig_juny/maig_juny/pages/novetat_11.htm
18
juny 2000 •
23
Novetats normatives sobre empleats públics
Llei 4/2000, de 26 de maig, de mesures fiscals
i administratives (DOGC 3149, 29-5-2000)
Article 17
• reserva del 5% de places per a disminuïts a les ofertes d’ocupació pública.
• excedència voluntària per a tenir cura d’un fill, i per a tenir cura d’un familiar fins al segon grau.
• situacions de serveis especials per a col·laborar amb ONG,
a organismes internacionals, governs, etc.
• reducció de jornada per incapacitat física d’un familiar.
• permís en cas de part.
• permís en cas d’adopció i acolliment.
• segona activitat de funcionaris de determinats grups de
serveis penitenciaris.
Article 18
• promoció interna i jubilació forçosa dels funcionaris del
Cos d’Agents Rurals.
Articles 19 i 20
• ingrés a les diferents escales del Cos de Mossos d’Esquadra.
Dispensa de titulació per a l’accés a determinades categories.
Article 21
• Cos d’Advocats de la Generalitat: promoció interna i situacions transitòries.
Disposició Addicional segona
• personal laboral i funcionari de l’Institut Català del Sòl.
Llei 3/2000, de 19 de maig, de pressupostos de
la Generalitat de Catalunya per al 2000
(DOGC 3144, 22-5-2000)
Article 7.5.a.tercer:
• ampliació del crèdit pressupostari de la partida de “processos selectius” en funció de la recaptació de les taxes de
la inscripció en les convocatòries.
Article 23 a 27
• retribucions del personal no laboral, laboral i funcionari;
adequació d’acords, convenis o pactes; pensions.
Article 28
• limitació de l’augment de les despeses de personal.
Article 29
• oferta pública d’ocupació, ofertes parcials.
Article 30
• canvis a les relacions de llocs de treball.
Article 31 i Disposició Addicional cent cinquantasisena
• persones amb disminució: integració laboral.
www.gencat.es/administracio/nopr00.htm
19
23
• juny 2000
Accions de
comunicació interna
JGB
A Tarragona
i a Barcelona
E
l 31 de maig, a la sala d’actes
del Departament de Justícia,
i amb l’assistència de vuitanta persones, es va dur a terme una
primera Jornada de Divulgació de la
Comunicació Interna a l’Administració de la Generalitat, a càrrec de
Javier Alonso Calderón, analista en
polítiques de personal, i Joan Garcia Bausa, responsable de comunicació, tots dos de la Secretaria General d’Administració i Funció Pública (SGAFP).
L’exposició la va dirigir Javier
Alonso a partir d’una doble pregunta: “Com és la comunicació interna?”, i “Com podem millorar-la
nosaltres mateixos?”. Amb les respostes es volien assolir els objectius
de la Jornada, que eren incentivar
la comunicació interna, analitzar
diferents situacions i instruments
comuns a l’abast, com ara el butlletí Funció Publicació i la seva instrumentalització personal i col·lectiva,
i també analitzar el paper de la comunicació interna en els processos
de qualitat de l’organització. La Jornada es va tancar amb un torn de
preguntes adreçades
als ponents.
El 22 de
juny es
20
Trobada de corresponsals al Departament de Benestar Social, amb presència de la
consellera Irene Rigau (7-6-2000)
JGB
Sala d’actes de la Delegació Territoral del Govern a Tarragona (22-6-2000)
van desenvolupar els mateixos continguts a la Delegació del Govern a
Tarragona, en una sessió que en
aquesta ocasió va conduir Joan
Garcia Bausa, amb l’assistència de trenta persones.
Aquestes
activitats formatives
es
fan amb el suport i la coordinació
de l’Escola d’Administració Pública
de Catalunya.
Nous corresponsals
Per la seva banda, els corresponsals
del butlletí es van reunir el passat
dia 7 de juny a la sala d’actes del
Departament de Benestar Social,
convocats per la SGAFP. En aquest
acte, que va comptar amb la salutació de la consellera Irene Rigau, es
va assajar el resseguiment de
les activitats i notícies
recurrents que es
poden produir
en
cada
àm-
23
juny 2000 •
responsals de les delegacions de govern de la Generalitat a Girona,
Tarragona i Lleida, que han iniciat
les activitats de canalitzar notícies i
desenvolupar la xarxa d’informa-
dors, tasques amb les quals es contribueix a garantir la representativitat territorial del butlletí. ■
F. PLATERO
bit departamental i tots els aspectes
que afavoreixin la qualitat de Funció Publicació.
També es va donar la benvinguda als recentment nomenats cor-
Sala d’actes del Departament de Justícia (31-5-2000)
Espai de Comunicació: exposicions al Departament de Política
Territorial i Obres Públiques
Montserrat Mateu i Bartrolí
A
mb certa periodicitat s’instal·len a la planta baixa de l’edifici Josep Tarradellas, seu del Departament de Política Territorial i Obres Públiques,
exposicions sobre temes diversos. Normalment es tracta
de versions reduïdes de muntatges ja existents, procedents de fires, jornades o exposicions més àmplies, que
mostren diferents projectes i actuacions vinculades a les
activitats pròpies del Departament.
Des del 22 de maig i fins al 8 de juny, però, hi ha hagut una mostra que ha sorgit directament de la inquietud i la voluntat d’un grup de treballadors del Departament que han volgut informar la resta de companys i
companyes, com també les persones que visiten les nostres dependències per fer alguna gestió, de la trajectòria
i les activitats que desenvolupa una organització amb la
qual estan estretament vinculats. Es tracta de NABIU,
com ja sabeu, una organització dedicada a la inserció laboral de les persones amb capacitat intel·lectual límit,
anomenades borderlines.
Amb aquesta exposició, que ha estat la primera sorgida de la iniciativa directa de personal de la casa, ens apropem encara més a l’objectiu bàsic que ens vam proposar
quan vam començar a exposar a l’entrada de l’edifici: volem que aquest sigui, tal com l’hem batejat, un Espai de
Comunicació, i per això esperem rebre suggeriments i
propostes per a futures exposicions. ■
21
23
• juny 2000
Colònies de l’Associació de diabètics
C
om cada any, l’Associació
Diabètics de Catalunya organitza les colònies i campaments per a nens i joves amb diabetis. Aquesta activitat a la qual
dóna suport el Departament de Sanitat i Seguretat Social a través del
Consell Assessor per a la Diabetis a
Catalunya i els programes de malalties cròniques i alimentació i nutrició, estan plantejades com unes estades d’estiu convencionals, amb les
activitats de lleure habituals, però
complementades amb diverses accions educatives relacionades amb
el mateix tractament de la diabetis.
L’ambient distès, en contacte amb
la natura i lluny de les tensions hospitalàries o les angoixes familiars, i
la convivència amb altres nois i
noies també amb diabetis, els permet aconseguir una millor adaptació del tractament a l’activitat de
cada dia, afavorint el desenvolupament personal, i millorant l’autonomia i l’autocontrol de la diabetis.
Les colònies i els campaments es
faran entre l’1 i el 30 de juliol en
quatre torns que acolliran un màxim de 121 nois i noies repartits en
funció de l’edat.■
Per a més informació o per inscriure-us-hi, poseu-vos en contacte
amb l’Associació de Diabètics de
Catalunya. Telèfon: 93 451 36 76.
Fax: 93 454 66 16.
[email protected].
http://diabetes.org.
Concessions administratives: cal aplicar-hi els principis del Tractat CE
L
a concessió és una tècnica administrativa per la qual l’Administració assigna a un tercer la gestió de determinades infraestructures
–com ara les autopistes– o d’altres serveis públics, tot assumint el tercer els
riscs de l’explotació. Atès que les normes que cada Estat membre aplica al
règim de concessió no són uniformes,
la Comissió Europea ha emès una comunicació (un esborrany de comunicació d’idèntica finalitat es publicà el
febrer del 1999) en què recorda que
s’han d’aplicar els principis del Tractat
CE, concretament la igualtat de tracte,
la transparència, el reconeixement
mutu i la proporcionalitat. S’hi recorda, a més, que les empreses comunità-
ries s’han de beneficiar del lliure accés
a totes les concessions de “serveis d’utilitat pública”. La Comissió no exclou, en el cas que sigui necessari, l’adopció futura d’un text legislatiu en
aquest àmbit. ■
Font: Butlletí de Notícies de la UE, 371 i 374, Patronat Català pro Europa
VII Trobada de Centres de Documentació dels Parcs Naturals
de Catalunya
E
l 19 de maig es va celebrar la
VII Trobada dels Centres de
Documentació dels Parcs Naturals de Catalunya a la serra de
l’Albera, al municipi d’Espolla (Alt
Empordà).
Hi van participar quinze centres
de documentació corresponents als
parcs del Departament de Medi
Ambient de la Generalitat de Cata-
22
lunya, de la Diputació i de l’Ajuntament de Barcelona.
Les ponències van tractar sobre
com saber-se moure entre les noves tecnologies i la gestió del
temps en els centres de documentació. Van ser exposades per Claudi
Cervelló, responsable d’Informació
del Departament de Medi Ambient, i Núria Balaguer, subdirecto-
ra del Servei de Biblioteques de la
Universitat Autònoma de Barcelona.
A mig matí, van fer una pausa
per esmorzar amb embotits de la
comarca i coques. Per a la tarda s’havia programat una vista guiada
al parc: van visitar el monestir de
Sant Quirze de Colera i els dòlmens de la comarca de l’Albera. ■
juny 2000 •
23
L’EAPC lliura els premis a articles d’opinió i contes col·lectius
E
l passat 20 de juny, va tenir lloc
a la seu de l’antiga Audiència
de Tarragona el lliurament dels
tercers premis a contes col·lectius i
els segons premis a articles d’opinió
de l’alumnat de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya de Tarragona. Podeu consultar els treballs
guardonats d’ambdós premis de
l’any anterior a: www.eapc.es/formacio/contes.htm
Aquests premis s’emmarquen en
el seguit d’actuacions que duu a terme l’EAPC per dinamitzar l’ús de la
llengua catalana a l’Administració, i
estan dirigits als empleats públics de
totes les administracions presents a
Tarragona que realitzen cursos de
llengua catalana del nivell B, en el cas
dels contes col·lectius, i del nivell C,
en el cas dels articles d’opinió. Els articles d’opinió que realitzen els alumnes durant el curs, sobre els quals el
jurant decideix els guardonats, es publiquen al diari El Punt (edició del Tarragonès).
El Jurat dels II Premis d’Articles d’Opinió, format per Carles Magrané, director de l’edició de Tarragona d’El Punt,
Montserrat Palau, professora
de la URV; Jordi Tiñena, escriptor, i Felip Font, coordinador territorial del Departament de Cultura, va guardonar els treballs següents:
1r premi: “Precaucions”, de Rafael Gil Almirón (Direcció Provincial
de l’INSS), Antoni Benseny Riu (Adigsa), M. Lluïsa Rosique Roman i
M. del Mar Velasco Andrés (Delegació Territorial de Sanitat).
2n premi: “La consulta del deute extern”, d’Angelina Casas Gayà,
Isaïes Cos Vallès i Leila Masat Peñaranda (Delegació Territorial de
Benestar Social) i Jordi Ferré Masdéu i Francesc Mitjans Jové (Delegació Territorial d’Agricultura, Ramaderia i Pesca).
3r premi: “Mirant pel forat del pany”, de Montserrat Vallvé Ripoll,
Lluís Maria Pallarès Curto i Dolors Pascual Martínez (Direcció Provincial de l’INSS).
El jurat dels III Premis a contes
col·lectius, format per Xavier Amorós,
escriptor, Andreu Carranza, poeta i
novel.lista, Jordi Llavina, escriptor, Joaquim Besora, tècnic del Departament
de Cultura i Magí Sunyer, professor de
la URV; va guardonar els següents treballs:
1r premi: La vella gasolinera, de Maria Calderon Pérez (Delegació Territorial de Justícia), Enrique Domingo Ortega (Inspecció de Telecomunicacions), Antonio Granell Ismael (Subdelegació del Govern), Rosa Jordán Gómez i Teresa Tomàs Nebot (Delegació Territorial de Benestar Social), Joan Carles Solé Estil·les i Teresa Latorre Alonso (Delegació Territorial de Treball), Isabel Llinares Juan (Hospital de Tarragona Joan XXIII), Òscar Lluís Marcos Saiz i F. Javier
Vaquero Matías (Demarcació de Carreteres de l’Estat), Cándido Flores Serrano, Antonio
Martín Silva i Juan Carlos Naranjo Linares (Delegació Territorial d’Ensenyament), Cristina
Sanz Núñez (Delegació T. de Sanitat i Seguretat Social) i María Elena Reparaz Artabe (Direcció P. de la Tresoreria de la Seguretat Social)
2n premi: Latrobada.com, de Javier Bernal Conejo i Mònica Fornieles Parente (Prefectura
Provincial de Trànsit), Ángel Calejero López, Gregoria Quintana Gil i M. Teresa Sarroca Blasco (Direcció Provincial de l’INEM), Maria Jesús Carnicer Henar (Capitania Marítima), Luis
Francisco de Las Heras Sánchez i Carles Fabà Jordà (Servei Provincial de Costes), Sílvia Garcia
Alonso (Direcció P. De l’Institut Social Marina), Caridad García Guindos (Delegació d’Economia i Hisenda), Manuela González Culebras, Amaya González Segura i Àngels Martín Ruiz
(Direcció P. de la Tresoreria de la Seguretat Social) M. Àngels Delgado Sopena (FOGASSA),
José Hernández Ramírez (Delegació Provincial d’Estadística), Ana M. Letran Sánchez, Jordi
Loras Quílez i Ana Moreno Gracia (Direcció Provincial de l’INSS), José Antonio Martinez Castro i M. del Claustre Samper López (Demarcació de Carreteres de l’Estat), Francisca Pinto
Molina (Inspecció de Treball) i Teresa Sebastián Jiménez (Subdelegació del Govern).
3r premi: Qüestió de pèls, de Jordi Cortat Salorn (Delegació Territorial de Justícia), Marisa Diloy Aladrén, Josep Eugeni Fabregat Rodríguez, M. Dolores Fernández Fernández, Montserrat
Guillamon Rubio, Montserrat Padrell Masgoret i Eulàlia Recasens Villaró (Delegació Territorial de Treball), Magda Duch Baduell (Hospital Joan XXIII), Arancha Espizua Mateos i Yolanda Pérez Macho (Centre Penitenciari de Tarragona), Felisa Garcia Pérez (Subdelegació del
Govern), Simón González Fernández i Eva Montaner Gallart (Delegació Territorial de Benestar Social) i Maite Ventura Rodríguez (Delegació Territorial d’Ensenyament).
23
• juny 2000
Consells per a prendre el sol
E
prendre’n entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda.
Vint minuts abans de prendre el
sol, poseu-vos crema antisolar per
tota la pell, amb un factor 15 o més
alt, perquè és l’indicat per a tot tipus de pell. Teniu en compte que
cal utilitzar-la també els dies emboirats.
Renoveu l’aplicació de crema
cada dues o tres hores, i també cada
vegada que us banyeu o si sueu
molt.
Recordeu de protegir-vos els ulls
amb ulleres adequades i també els
llavis amb barres labials fotoprotectores.
Els nens han d’anar amb barrets i
samarretes o camises, per protegirse del sol, i encara més si estan a
prop de l’aigua o a la sorra de la
platja.
No us estigueu llargues estones al
sol. Busqueu ombres de tant en
tant. ■
JORDI SUNYER
l sol és una font de vida i de
joia, i a l’estiu tothom en
gaudeix. Per això, la principal recomanació és pendre el sol, si
es desitja, però fent servir unes precaucions senzilles tant a la platja
com a la muntanya.
Comenceu a prendre el sol de
mica en mica. No ho feu mai molta
estona ni en les hores de màxima
intensitat de radiació.
Si sóu aficionats als banys de
sol, caldria que us abstinguéssiu de
24
juny 2000 •
23
Persones
Pel que fa a la meva vida de vianant...
Manel Oriol Tobal
T
inc 52 anys i treballo a l’Administració des de l’any
1967. El 1981 vaig demanar i
obtenir ser transferit a l’Administració sanitària de la Generalitat, i vaig
ser nomenat, per concurs de mèrits,
administrador d’institucions sanitàries amb seu a Cornellà de Llobregat.
Més tard, en comissió de servei, vaig
anar a Tarragona com a responsable
d’Administració i Personal, fins que
em van destinar a la Ciutat Sanitària
de la Vall d’Hebron com a responsable de Logística. També com a administrador a l’ICS, em vaig incorporar a Vilanova i la Geltrú. I el 15
de març de 1999, com a administrador logista, vaig anar a la selva
amazònica boliviana, amb l’ONG
Medicus Mundi, per engegar un Projecte de Suport a l’Atenció Primària
de Salut i a la Gestió del Districte Sanitari de Riberalta (Bolívia). Tota la
meva vida professional, en els últims vint anys, ha estat, doncs, dedicada a l’ICS i a la gestió sanitària. Actualment, treballo al Centre Corporatiu de l’ICS, a Formació
Continuada, en una tasca i amb una
gent engrescadores.
Pel que fa a la meva vida de vianant, m’agrada escriure poesia i fer
fotografies. He publicat un llibre de
poemes i de fotos, Somnis i quimeres,
l’any 1992, aprofitant que exposava
42 fotografies a la sala L’Antiquari
de la ciutat de Tarragona. També em
plau fer docència en temes relacionats amb creixement centrat en la
persona i per a persones a l’entorn
de l’empresa.
L’experiència a Bolívia m’ha impressionat. És un país ple de riquesa
natural: petroli, gas natural, estany,
etc. I també té una impressionant
farmàcia natural. Segurament, és el
lloc d’Amèrica del Sud en el qual hi
ha més plantes medicinals i més persones que les coneixen i utilitzen.
Aquest fet, sumant-hi el del cost
econòmic, fa que la població recorri
més usualment als guaridors tradicionals que no pas als metges. Un
cop allà, t’adones que les coses realment importants encara estan per
redescobrir i que el món occidental
viu narcotitzat pels mitjans audiovisuals i d’opinió. De mica a mica,
però, saps que aniran sumint-se en
la dinàmica del que en diem Primer
Món. També sobta que, tenint la riquesa natural que tenen, la pobresa
englobi el 70% de la població. La
misèria és pertot, tant per les ciutats
grans com pels pobles i ciutats més
oblidats.
La xarxa viària és quasi inexistent,
i no es calculen mai les distàncies en
quilòmetres, sinó per hores de recorregut, segons l’època de l’any. Quan
les pluges inunden tot el país, els camins es fan intransitables. Fer cent
quilòmetres es pot convertir en un
martiri inacabable. I no diguem fer la
distància que separa el món amazònic de la resta del país (de mil a dos
mil quilòmetres). Es pot trigar ben
bé una o dues setmanes. Aquest fet
vol dir que la distribució dels derivats del petroli (benzines, gasoil o
butà en ampolles) i dels queviures
queda paralitzada absolutament. Ni
els rius, un altre mitjà habitual de
transport en èpoques de pluges, es
poden usar.
Malgrat això, també és cert que si
ets respectuós amb la població i els
seu entorn personal i cultural, pots
Manel Oriol
aprendre molt d’ells, i ells de tu. És un
gran aprenentatge i una cura d’humilitat important. Res no és el que sembla i has d’estar sempre descobrint la
grandesa que s’amaga darrere de totes
les coses. El gran repte del món, pel
que fa al desenvolupament dels països pobres, és aconseguir un equilibri
ecològic entre el que són i el que poden ser aprofitant els seus recursos
naturals i l’experiència d’allò que ja
se sap que és útil. No volguéssim reproduir esquemes que no funcionen
amb l’excusa que ja ens en sortirem
perquè nosaltres sí que sabem el que
els convé.
En definitiva, una gran experiència personal perquè m’ha permès
entendre, en primera persona, allò
de què es parla tant: el respecte a la
diversitat. ■
25
23
• juny 2000
Medalles sense uniforme
Als lectors del DOGC no se’ns fa
estrany veure periòdicament
resolucions del conseller
d’Interior o del director general
de Seguretat Ciutadana lliurant
una medalla o felicitant
públicament algun Mosso
d’esquadra per raó d’actuacions
que són mereixedores d’un
reconeixement especial. El que
no és tan habitual és que aquests
reconeixements s’atorguin a
persones que no formen part del
Cos de Mossos d’Esquadra, és a
dir, a persones que no són
policies. Els DOGC 3114 i 3116
en publiquen tres que són
interessants de singularitzar.
Montserrat Ventura Insa, coordinadora de processos selectius del
Servei de Règim Interior de la Direcció General de Seguretat Ciutadana, ha rebut la medalla de bronze al
mèrit policial.
Montserrat Ventura va ser contractada pel Departament de Governació l’any 1982 i va ser adscrita a la
Direcció General de Seguretat Ciutadana. L’any 1983 li van encarregar les funcions de cap del Negociat
de Coordinació Administrativa, càrrec que va ocupar fins a l’any 1987,
Julio Moreu i Alins
26
en què va ser nomenada
cap del Negociat d’Administració de Personal.
L’any 1996 va passar a
ocupar el lloc que desenvolupa actualment.
Durant els primers
anys, els recursos humans i materials de què
disposava eren molt limitats, fet
que va requerir-li un gran esforç
personal. S’ha dedicat de manera
exemplar i més enllà del que és exigible a les tasques encomanades i
ha demostrat en tot moment una
gran dedicació i abnegació.
Jordi Carreras Domènech, degà
dels jutjats de Girona, ha rebut la
medalla de bronze al mèrit policial.
Com a jutge de menors, Jordi Carreras ha potenciat la figura del mosso d’esquadra com a policia judicial, fins i tot abans del desplegament total d’aquest cos policial a la
demarcació de Girona, actitud que
manté actualment, tant des del Jutjat de Menors com des del Deganat,
on dóna suport i facilita les tasques
que es duen a terme com a policia
judicial i afavoreix en tot moment
les relacions de la Judicatura amb
els Mossos d’esquadra.
Julio Moreu i Alins, infermer,
instructor de suport vital i d’emergències mèdiques, ha estat felicitat públicament. Julio Moreu ha
col·laborat amb els Mossos d’esquadra, des de l’any 1997, en la formació continuada dels membres de
l’Àrea d’Escortes en primers auxilis,
emergències i suport vital. Cal destacar el caràcter totalment desinteressat i altruista amb què Julio
Moreu ha desenvolupat aquesta
col·laboració. Tant el material de simulació per a realitzar les pràctiques, com el suport informàtic i el
dossier d’apunts, que ell mateix va
confeccionar, han estat sempre a
disposició dels membres de l’Àrea
d’Escortes. Com a resultat d’aquesta bona formació, membres de l’Àrea d’Escortes van fer una ràpida i
eficaç actuació que va permetre salvar la vida d’un assistent a un sopar
oficial. ■
Jordi Carreras Domènech
juny 2000 •
23
Tres naixements a la
Direcció General d’Acció
Cívica
La PEPI GATA I PRIETO
ha esta mare de l’ÀLEX, el dia
15 de juny. La MERCÈ TORRADO I PRAT ha estat
mare d’en Marc, el dia 23 de maig.
El PERE DE LAS MUELAS
ha estat pare d’un fill el dia 15 de
juny. ■
ORIOL PRATS QUERALT
va néixer el passat 17 de novembre de 1999. És fill d’ESTHER
QUERALT, de la Direcció de la
Secretaria del Govern del Departament de la Presidència, i Miquel
Prats. En aquesta fotografia, feta
l’endemà del seu naixement, es
veu clarament com poden ser de
bonics 3 quilos i 100 grams. ■
El matrimoni format per la VIRGÍNIA-ISABEL ASTIGARRAGA I PALLARÈS i l’IVAN PUIG I SERRA, tots dos interventors de la Generalitat de Catalunya, de la promoció del Cos d’Interventors del 20 de febrer de 1998, han estat pares d’una nena, la seva primera
filla, Anna, que va néixer el passat 17 de març de 2000 amb un pes de tres
quilos. ■
ROSA MARIA CAMA SOLER, cap de la Secció del Departament d’Ensenyament, ha estat
mare de la CRISTINA TORRAS CAMA que va nèixer el
10 de març de 2000. ■
OCTAVI JANÉ COLL va
néixer el passat 7 de desembre de
1999 a les 14.50 hores i pesava
2 quilos i 600 grams. És fill de
JORDI JANÉ i d’ESTHER
COLL: tots dos treballen a la Secretaria General del Departament
de la Presidència. Pare i fill posen
somrients en aquesta fotografia. ■
27
MONTSERRAT
MANUBENS I FLORENSA ha deixat
el càrrec de secretària de la Delegació Territorial d’Ensenyament del
Baix Llobregat-Anoia, per incorporar-se com a inspectora al Departament d’Ensenyament. ■
MONTSERRAT MONTAÑA I HERRERA és, des de l’1
de maig, la cap del Servei de Recursos Humans de la Direcció de
Serveis del Departament de Governació i Relacions Institucionals. ■
FESTA AL CENTRE CORPORATIU DE L’ICS. Com cada
any, Planificació i Desenvolupament de Recursos Humans de l’Institut
Català de la Salut ens trobem el mes de juny per celebrar l’inici de la
jornada intensiva, cosa que, com podeu veure a la fotografia, ens omple de felicitat. Enguany la festa ha estat més lluïda que mai, ja que
vam preparar un número musical que, si el poguessin veure, seria l’enveja de les coristes del Paral·lel.
Ja que hem de passar junts tantes hores dia rere dia, entre tots procurem que el treball se’ns faci més agradable. ■
Els doctors JAUME SERRA I FARRÓ i GONÇAL LLOVERAS
I VALLÈS, del Programa d’Alimentació i Nutrició del Departament
de Sanitat i Seguretat Social, han estat guardonats amb el Premi Jaume
Aiguadé i Miró, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, en l’edició d’enguany, pels seus treballs d’educació sanitària a través dels mitjans de comunicació de masses en el camp de la nutrició durant set anys. El doctor Lloveras és el director del Programa. ■
NOUS CORRESPONSALS
A GIRONA, LLEIDA I
TARRAGONA
Des d’aquestes pàgines, donem la
benvinguda als nous corresponsals del butlletí Funció Publicació.
JOSEP M. FÀBREGAS I
NUELL, MARTÍ GUILLAMET I JOU i ROSER PAULÍ
I RIGAU, de la Delegació Territorial
del
Govern
a
Girona;
ANTÒNIA DOLCET COMES, de la Delegació Territorial
del Govern a Lleida, i JESÚS
CABESTANY ROBUSTER,
de la Delegació Territorial del Govern a Tarragona. ■
JOAN MOREJÓN
JGB
Josep M. Fàbregas i Martí Guillamet
28
23
Foto: MONCOLOR
juny 2000 •
ANGIE FERNÁDEZ
QUIROGA, de la Secretaria General del Departament de Benestar Social, i
DAVID
PASTOR
CAMPANO, de la Secretaria General del Departament d’Economia, Finances i Planificació, es van casar el passat 24 de juny. Els
companys de tots dos departaments i de la resta els
desitgen molta felicitat i
animen a la resta de companys a que potenciïn les
relacions interdepartamentals com les d’aquesta parella. ■
ABANS DE CONDUIR, CONSULTAR
Ara que s’acosten l’estiu i les desitjades vacances, comença el ritual de
la planificació de sortides, viatges, despeses, etc. En aquesta època en la
qual els desplaçaments ocupen bona part del temps dels noticiaris, es fa
més necessari que mai estar a l’aguait de tot el que succeeix a les carreteres: talls per obres, estat de les autopistes, previsió de retencions, climatologia, incidències diverses... Una
eina força útil per a estar assabentat
de tot plegat és a la xarxa d’Internet, a l’adreça http://www.gencat.es/ptop/estcarr/estcarr.htm, on s’ofereix la informació de darrera hora
de les carreteres catalanes. Podeu
accedir a les notícies de qualsevol de les carreteres del país i conèixer la
seva situació actual. Una consulta indispensable per a evitar sorpreses i
gaudir d’unes bones vacances. ■
MARIA ISABEL VÍLCHEZ
GALLARDO, de la Secretaria
del Govern del Departament de la
Presidència, es va casar amb Ramon
Aumatell el passat 1 de gener de
2000 a l’ajuntament de Sant Adrià
de Besòs. ■
JOSÉ MARÍA FERNÁNDEZ ASTUDILLO, tècnic de l’Institut
Català de la Salut i assessor jurídic de la secció de contractacions de la
Unitat Economicoadministrativa del Centre Corporatiu d’aquest Institut, ha publicat recentment el llibre Contratación administrativa, a l’editorial Bosch, amb l’objectiu de donar una visió àmplia i pràctica de la
contractació administrativa. El llibre va acompanyat d’una aplicació informàtica que conté la legislació bàsica i les corresponents directives
dels contractes públics, com també les dels sectors exclosos. ■
29
23
• juny 2000
VANESSA ORTEGA DE LA CRUZ s’ha incorporat recentment a la Direcció General de la Funció
Pública dins el marc del conveni de col·laboració signat el passat 9 de maig entre l’Administració de la Generalitat i l’associació promotora del projecte AURA per a la integració laboral dels joves amb discapacitats
psíquiques. Les tasques que desenvolupa la Vanessa, que estan supervisades tant per un tutor treballador de
la Funció Pública, com per un altre integrant del projecte AURA que farà un seguiment de la seva evolució
durant els primers mesos, estan enquadrades dins la categoria d’ordenança: fotocòpies, repartiment de documentació interna i externa, segells, etiquetes, etc. ■
JGB
JGB
La Vanessa amb LluísVillalón, el seu tutor de la Direcció General de la Funció Pública, i Mònica Batalla, de l’associació promotora del projecte Aura
JAUME ROCAMORA (Tortosa, 1946) és funcionari de la
Generalitat des del 1981 i està
adscrit als Serveis Territorials del
Departament de Cultura a Tortosa. Des del 1962 desenvolupa activitats artístiques i exposa de
manera continuada les seves
obres. La seva producció s’ha po-
30
gut veure arreu de Catalunya,
d’Espanya i també a diverses localitats de França, Alemanya i Veneçuela. És un artista que ha
mantingut una fidelitat a una
manera de treballar, a uns materials i a una filosofia. El seu gust
per l’abstracció, pel reduccionisme formal i cromàtic, per una ge-
ometria plasmada en línies rectes, perpendiculars i diagonals, es
combina amb l’ús de papers i cartrons premsats ja des dels seus
inicis, quan el reciclatge encara
era molt lluny del protagonisme
social i ecològic que té avui.
Aquest llenguatge de caire minimalista dels seus dibuixos i collages relleu li ha merescut l’atenció
de la crítica especialitzada (“La
trajectòria de Jaume Rocamora es
distingeix per la seva coherència
conceptual i material”, Daniel
Giralt-Miracle) i ser inclòs dins la
monumental Història de l’art català, publicada per Edicions 62. El
pròxim setembre, l’artista mostrarà el seu treball a París de manera conjunta al Centre d’Études
Catalanes i al Colegio de España
amb l’exposició “Thálassa, Nereus i Oceànida”, un conjunt de
treballs amb referències al classicisme grec que connecten antiguitat i modernitat. ■
juny 2000 •
23
IGNASI ALBORS, company de la Direcció General de
Planificació Operativa del Departament d’Economia, Finances i Planificació, és músic i pintor. Sempre és interessant de conèixer i entendre el procés de creació dels artistes, interès que sorgeix de l’admiració cap al procés creatiu.
L’Ignasi qualifica la seva manera de fer de totalment intuïtiva. “Per a treballar necessito un cert espai, un cert
temps, una certa calma que fins fa poc no he retrobat”. En
aquest retorn a la pintura s’està dedicant novament al petit format i al paper. Fidel com sempre a l’acrílic, ara aquest
material ha hagut d’aprendre a conviure amb d’altres com
ara el vernís, la pols de marbre, la goma laca i la tinta, tots
exposats sobre una diversitat de suports que van des del
cartró més bast fins al paper d’estrassa més fràgil, passant
per tota mena de papers.
Els qui coneixien la seva obra anterior han confirmat que
les actuals obres de l’autor han guanyat en maduresa, en
síntesi, en concreció. La nova obra és més consistent, afina
més. El color és l’eix, el seu fil conductor i raó de ser. ■
La companya M. TERESA
MARTÍN MATOS, assistent
social al Departament de Benestar
Social, ha publicat l’abril d’enguany un llibre de poemes, Así te
amo, que es pot trobar a la llibreria
Laie de Barcelona al preu de 900
ptes.
En el llibre, de 47 pàgines, se’ns
descriu amb senzillesa i alhora rotunditat, amb referències de caràcter mitològic, una relació romàntica que no
esquiva gens l’apassionament de la veu
que la descriu. ■
Hem de lamentar el decés de la nostra companya MARIA MERCÈ OTEO I BONANY, assessora
de l’Assessoria Jurídica de la Direcció General de la Funció Pública, el passat 3 de juliol a Barcelona a l’edat de 39 anys.
Titulats superiors de la Generalitat
(DOGC 3136 i 3171)
ARQUITECTES: Santiago Bandrés Gracia • Antonio Bruix Bayés • Elisabet Cirici Amell • Luis Carlos Font Gili • Alfonso Gabriel Garrido Espinel • María Mercedes González Brunat • Rosario Lombardo Ortega • Juan Antonio Manciñeiras Vaz-Romero • Maria Teresa Mínguez Masó • Francisco Santacana Portella • Elisabet Tayà Durà • Maria Rosa Vilella Gassiot
ENGINYERS DE MINES: Antonio Moreno Perales • Juan Carlos Tarrasón Pérez
ENGINYERS INDUSTRIALS: Francesc Abad Nadales • M. José Elvira Díaz Meng • Simeó Farràs Mas • Juan Iniesta Giménez • Álvaro León Anglada • Francisco de Paula Romagosa Jou • José Santiago Sánchez-Villacañas Aige • Albert Ventosa Carulla
QUÍMICS: José Luis Digón Huerta • Ana Echevarría Meseguer • Isabel María Hernández Cardona • Marina Julià Mateu • José María Masip Moreno • Yolanda Morcillo Ripoll • Maria del Carme Olivella Pedregal • Maria Meritxell Rodríguez Viloca
Auditors de la Sindicatura de Comptes de Catalunya
(DOGC 3138)
Francesc Julià Chico Martínez • Maria Dolors Esteve Argelich • Marta Esteve Ramírez • Glòria Hospital Peidró • Jorge Jolonch Lacroix • Cristina Palau Martí • Inés Rubio Sánchez • Margarida Trull Pou
• Olga Vidri Coll • Cristina Zapater Carreras
31
23
• juny 2000
Memòries d’un cabell blanc
L’Adriana és la filla d’un company del
Departament d’Economia, Finances i Planificació.
Fa sisè de primària. El seu pare vol donar-li una
sorpresa publicant-li aquest article i encoratjar-la
perquè continuï escrivint. Que passeu una bona
estona amb la lectura!
C
omençaré dient que no m’agrada la gent que s’avergonyeix dels cabells blancs, que se’ls tenyeix i
totes aquestes marranades que només porten maldecaps i despeses. Vaig néixer l’any 1950 acompanyada de
diferents pèls molt escarransits i penosos. Al principi tothom em tractava molt bé, tot eren piropos i admiracions de
la meva bellesa, però quan només tenia deu anys em van
començar a discriminar, ja que m’havia tornat una mica
dèbil.
Cada cop que ens aplanaven amb aquella mena de cosa
anomenada raspall, tots havien d’agafar-me ben fort pels
braços i per les cames perquè no m’arrenquessin d’una estirada en sec. Deprés vaig anar creixent i allargant-me fins
que em vaig convertir en un adult i m’he anat descolorint i
descolorint fins a quedar-me molt i molt blanc, com la llet.
Llavors va caure la desgràcia absoluta sobre meu. Des d’aquest moment m’he sentit marginat i despreciat. Encara no
he parlat de les diverses visites a aquell enorme lloc amb
noietes joves que porten bata blanca i pentinats fabulosos i
extravagants; era el pitjor malson de tot pèl viu: anar a la
perruqueria. Quan agafen aquelles menudes tisores de punta rodona, em poso a tremolar i… “Ahhh, quin mal!, m’han
partit per la meitat!” és el que em passa pel cap en aquestes
ocasions. Després ve quan et dutxen amb un esprai fastigós
que es diu laca, que et deixa ben dret com si haguessis de
formar davant del teu sergent. Ni ho sé ni ho sabré mai, per
què volen que els cabells quedin tan uniformats.
Bé, segueixo: cada dia em canvien de color; ahir blau,
avui groc, demà verd... I la veritat és que estic molt incòmode pensant que tot el cuiro cabellut està avergonyit de
mi i, a sobre, tinc al meu costat la creguda de l’Elisabet, un
pèl joiós que es creu el millor, i ho és. És miss Pèl de tot el
cap, i tothom l’admira amb aire orgullós com si en fossin
els pares.
Per si fos poc, per a la meva desgràcia, el meu millor
amic va ser un poll que va venir entre l’any 1993 i 1994; es
deia Rasquín, i el pobre va tenir molt mala sort. A causa de
les diferents potingues antipolls, el desgraciat (sempre tan
golafre) va empassar-se el líquid i morí ofegat. Cada nit
reso pel Rasquín, que en pau descansi, que se sol dir.
Bé, crec que ja és una crítica suficient per als meus amics
o enemics. Espero que aquestes paraules us hagin servit perquè a l’hora de tenyir-vos els cabells perquè us en surten de
blancs, reflexioneu i penseu que els pèls es poden ofendre.
Ah, i si sou al cel, saludeu el Rasquín de part meva! Digueu-li que no trigaré gaire a venir.
Que dura és la vida del cabell blanc! ■
32
juny 2000 •
23
Articles
És Internet un espai “sense dret”? (i 2)
Ramon Oró i Badia [email protected]
D
e fora estant, les conseqüències són òbvies: produeix
efectes dissuasoris en les persones, empreses o administracions
públiques que estan encara poc decidides a utilitzar aquest nou mitjà de
comunicació i origina un excés de zel
dels poders públics a l’hora d’establir
iniciatives reglamentàries, que resulten exageradament desproporcionades en relació amb les que s’apliquen
als mitjans de comunicació o a les
transaccions comercials tradicionals,
fins al punt d’anar contra el mateix
dret. D’altra banda, els internautes de
pro i les noves activitats innovadores
generades en el si de la xarxa veuen
que amb regulacions agressives, que a
voltes responen a interessos deliberats
per aconseguir posicions de preeminència i de control d’aquest mercat
emergent, minven les seves expectatives i els seus drets, i es fa realitat aquell
aforisme que proclama: “de fora vingueren que de casa ens tragueren”.
L’exemple emblemàtic és el cas
ACLU versus Reno,1 a propòsit de la
CDA. L’1 de febrer de 1995, els senadors Mr. Exon i Mr. Gorton presenten
al Senat dels Estats Units un projecte
de llei, anomenat Communications Decenty Act (CDA),2 per tal de protegir el
públic davant del mal ús de les xarxes
de telecomunicacions, especialment
amb relació a continguts obscens, nocius i indecents. Durant tota la seva
tramitació legislativa, el projecte va
estar envoltat d’una gran polèmica
que fins i tot va donar lloc a la primera
manifestació a Internet, en la qual les
pàgines d’acollida es presentaven
amb un fons negre i un llaç blau,3 com
a forma de protesta contra la censura
imposada per la CDA. Finalment, el 8
de febrer de 1996, el president dels Estats Units d’Amèrica signa la Telecommunications Act, que inclou, en el seu
títol V, la Communications Decenty
Act,4 i entra en vigor. Però la comunitat internauta dels EUA, a l’empara de
l’American Civil Liberties Union (ACLU)
i de l’American Library Association
(ALA), presenten accions civils contra
la CDA, de manera que l’11 de juny de
1996, en primera instància, la Cort del
districte de Pennsilvània emet la seva
decisió, de la qual en reproduïm només les conclusions.5
Unrestrained
Van ser les següents:
“Obrint camí entre els acrònims i
l’argot que han enterbolit les declaracions de l’audiència, Internet pot
veure’s justament com una inacabable conversa mundial. El Govern no
pot, mitjançant la CDA, interrompre
aquesta conversa. En tant que forma
d’expressió de masses més participativa que s’ha desenvolupat, Internet
mereix la més alta protecció davant la
intrusió governamental.
“És cert que molta gent trobarà que
a Internet hi ha expressions ofensives,
i enmig del xivarri del ciberespai molta gent sentirà veus discordants que
consideraran indecents. L’absència
d’una regulació governamental del
contingut d’Internet ha produït inqüestionablement una mena de caos,
però tal com un dels experts dels demandants ho va expressar amb molt
de ressò durant l’audiència, el que ha
reeixit d’Internet és el veritable caos
que Internet és. La força d’Internet és
aquest caos.
“De la mateixa manera que la força
d’Internet és el caos, així mateix la
força de la nostra llibertat depèn del
caos i de la cacofonia de l’expressió unrestrained (‘sense traves’) que protegeix la Primera Esmena.
“Per aquestes raons, mantinc sens
dubtar-ho que la CDA és inconstitucional a primera vista.” 6
Posteriorment, el 26 de juny de
1997, la Cort Suprema dels Estats
Units va reafirmar aquestes conclusions i va declarar definitivament inconstitucional la CDA.7
Bé, en aquest cas la qüestió de fons
és com articular la prevalença d’un
dret fonamental, d’un valor preferencial com és la llibertat d’expressió, o si
voleu la freedom of speech tal com declara la primera esmena del 1791 de la
Constitució dels EUA, amb altres drets
que la limiten i que són principalment
la protecció de la infància i la joventut
i el dret a la intimitat i la pròpia imatge. Però en la major part dels Estats democràtics, ja siguin d’Amèrica o d’Europa, aquesta articulació ja està prou
ben travada pel que fa als mitjans tradicionals de comunicació de masses,
com la premsa i la radiodifusió, tots
basats en un model comunicatiu en el
qual hi ha un punt intel·ligent emissor, responsable del que s’emet, i una
multiplicitat de punts passius receptors.
De fet, la decisió del tribunal de
Pennsilvània, sobre la base d’assimilar
Internet a un mitjà de comunicació de
masses, considera que el dret s’hi aplica i que, per tant, la llibertat d’expressió és també un dret prevalent a la xarxa. En definitiva, perquè Internet
sigui un nou mitjà amb un model comunicatiu en el qual hi ha una pluralitat de punts intel·ligents emissors i receptors, en cap cas no és un espai “sense dret” ni “sense drets”, encara que
pugui ser percebut com un caos sense
control.
Vist des d’Europa
D’Europa estant, el tema es veu d’una
manera similar. En efecte, l’informe
del Consell d’Estat francès, en les seves
conclusions, esmenta que: “[...] les
qüestions jurídiques suscitades pel desenvolupament d’Internet i de les xarxes digitals no són de tal naturalesa
33
23
• juny 2000
que posin en qüestió els fonaments
del nostre dret. Ans al contrari, confirmen la pertinença de la major part
dels conceptes generals, perfectament
transportables a aquest nou entorn,
encara que sigui necessari fer-hi adaptacions... El dret, instrument privilegiat per a la construcció d’aquest nou
espai, ha de prendre en consideració
la complexitat d’aquest entorn i adaptar les seves formes d’elaboració i d’aplicació. El paper de l’Estat també ha
d’evolucionar, passant del de guardià
de l’aplicació d’una reglamentació
territorial al de garant de l’interès general i d’un equilibri “acceptable” entre actors, en un entorn principalment dominat per la iniciativa privada”.8
L’opinió del Consell d’Estat és
molt contundent quan afirma que,
contràriament al que es pugui pensar, el conjunt de la legislació francesa existent s’aplica als actors d’Internet i que en cap cas existeix la necessitat de crear un dret
específic per a les xarxes
digitals. De fet, opina
que el que realment indueix al desenvolupament de les xarxes transfrontereres és una modificació substancial de les
formes de regulació habituals dels poders públics. I
en remarca dos de rellevants: d’una banda, la reglamentació
d’origen
estatal ha de combinar-se
necessàriament amb l’autoregulació dels actors, a fi
de poder actuar amb agilitat en un entorn molt
dinàmic; i d’altra banda,
la cooperació internacional dels Estats per fer
respectar l’interès públic
és òbvia, ateses les limitacions inherents a qualsevol iniciativa purament
d’àmbit estatal.9
En fi, resta molt per fer i s’haurà de
veure la “cintura” de les administracions públiques per fer prevaldre l’interès general en l’emergent societat de
la informació. Segurament, caldrà fer
alguna cosa més que posar servidors
www a la xarxa, implantar la signatura
electrònica o fer tràmits a través de finestretes úniques, perquè la dinàmica
imparable en la qual estem embolicats
no es caracteritza només per la “informatizació” de la societat, sinó més
aviat, i essencialment, per un procés
històric de “socialització” de la informació.10 ■
1990. El primer navegador www, inventat per Teim Berner-Lee, del Centre
Europeu per a la Recerca Nuclear. Aspecte que tenia la pantalla del seu Mac
quan navegava per Internet
Notes
1. L’arxiu de l’Electronic Frontier Foundation recull tota la documentació rellevant del cas a: http://www.eff.org/
pub/Legal/Cases.
2. Podeu veure el text del projecte a l’adreça: http://www.eff.org/pub/Censor
ship.
3. Per a més informació sobre la campanya
del blue ribbon, vegeu: http://www.
eff.org/blueribbon.html.
4. A l’arxiu CDA de la EFF (http://www.
eff.org/pub/Censorship/Exon bill) podeu
trobar tota la documentació relativa a la
tramitació de la llei.
5. L’autor agraeix la traducció de les conclusions a Josep Maria Ferrer.
6. El text complet de la decisió de la Cort de
Pennsilvània la podeu trobar a:
http://www.epic.org/cda/cda dc opinion.
html.
7. Podeu veure la decisió final sobre la CDA a:
http://www.eff.org/pub/Legal/Cases.
8. Id., Synthèse, “Conclusion”, pàgines 10 i
11.
9. Id., Synthèse, “La philosophie générale”,
pàgines 2 i 3.
10. Vegeu la notícia “La compañía Ford
Motor ha anunciado recientemente
que ofrecerá a cada uno de sus empleados un ordenador personal y acceso a
Internet para su uso y el de sus familias, a cambio de una pequeña cantidad” a: http://www.noticias.com/noticias/2000/0002/n00020423.htm
Aclariment a “Todos los paises del mundo excepto Albania”
Arran d’un comentari fet per una funcionària, amiga meva, sobre el tractament de la religió islàmica en l’article
aparegut en el darrer número d’aquest butlletí, “Todos los países del mundo excepto Albania”, considero un
deure aclarir que en cap cas la intenció de l’article no era menysprear una religió que, com la islàmica, és tan digna de respecte com qualsevol altra.
Per això, demano disculpes si, llegint el contingut de l’article, alguna persona s’ha sentit ferida en la seva sensibilitat religiosa.
Sincerament,
J. Pere Camino. Secretaria General d’Administració i Funció Pública
34
juny 2000 •
23
Els deu manaments del Petit manual
Conclusions i bibliografia (i 12)
Jordi Graells (Dept. Justícia), Xavier Lasauca (CIGCSA),
Marta Rovira (Dept. Indústria, Comerç i Turisme) i Ayo Vellosillo (Servei Català de la Salut)
Amb aquest article, que intenta sintetitzar les idees exposades i relacionar la bibliografia emprada durant
dos anys i mig de col·laboració amb
Funció Publicació, donem per acabades l’elaboració i la publicació del
Petit manual. Encara que soni a
tòpic, l’equip d’elaboració que hem
subscrit els dotze articles ens sentim
satisfets per la feina enllestida, però
alhora també un xic tristos. Què es
farà de les llargues trobades de treball al Cafè de la Ràdio del carrer de
Casp? Com podrem mantenir l’esforç individual de reflexió metodològica i les deliberacions en equip
sobre la nostra activitat i el nostre
entorn professionals? Serem capaços de continuar treballant amb
altres projectes?
A
Un decàleg a tall de
recordatori
Com a síntesi de tot el que s’ha tractat
en el Petit manual, us proposem un
decàleg, que, de segur, ens facilitarà recordar el que hem exposat al llarg dels
dotze capítols:
• Les tecnologies de la informació i la
comunicació i les relacionades amb
el món de l’ordinador (ofimàtica) ens
alleugereixen les feines quotidianes,
ens apropen a l’usuari i ens obliguen
a estar a l’alçada de les seves demandes. Aquells que voluntàriament no s’hi vulguin capbussar (no
és una qüestió de divisió de feines, ni
tampoc d’adscripció a un càrrec o a
un lloc més de base) corren el risc de
marginar-se professionalment i socialment.
• Les administracions han de treballar
en equips encapçalats per autèntics
líders que els condueixin reeixidament i que sàpiguen avançar-se a les
necessitats dels usuaris.
• Per afrontar aquestes circumstàncies
més estructurades i més anticipables,
cal que el personal i els líders es formin en tècniques de gestió i direcció i
que siguin valents i les apliquin al seu
lloc de treball a l’Administració.
• Per encarar situacions reals imprevisibles, convé, així mateix, capacitar
personal i directius per desenvolupar
habilitats directives. Tot i que tradicionalment el foment d’habilitats directives ha estat menystingut perquè
es pensava que s’aprenien per si soles,
és transcendental capacitar el personal en aquestes aptituds: negociació,
direcció de reunions, motivació del
personal, organització del treball,
formació i comunicació.
• La formació, entesa com a habilitat
directiva, és l’estratègia més segura
per avançar en la transformació de
l’Administració perquè dota de coneixements el personal i propicia
l’imprescindible canvi d’actituds.
• La comunicació ha assolit una importància cabdal malgrat que sovint
només està considerada com un esglaó en el procés de prestació d’un
servei. La comunicació ens ha de permetre arribar a l’usuari correcte en el
moment oportú i amb el missatge
just. L’element central de la comunicació és la llengua; en el nostre cas, la
catalana, que, com a llengua pròpia
de les administracions catalanes, és
ra, mirant enrere, observem
que aquell projecte petit, nascut gairebé per accident, se’ns
ha fet gran a les nostres mans gràcies al
treball constant en equip, al respecte i
a la dedicació dels uns amb els altres. El
resultat és una obra que pot fer molt de
servei a les persones que intenten entendre, des d’un punt de vista amè, les
entranyes de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i, de manera
més general, de la
resta d’administracions. Més enllà
del munt de coses
diverses que hem
après, ens adonem
que, mentre ha durat el projecte, ens
ho hem passat
pipa. I això, en una
vida que ens centrifuga de vegades
cap a l’ensopiment, té per a nosaltres un valor altíssim!
Ayo Vellosillo, Xavier Lasauca, Marta Rovira i Jordi Graells
F. PLATERO
23
• juny 2000
la que hem d’usar per expressar-nos.
Per això, contràriament als qui es
pensen que treballant de key account
manager en un staff amb un inalàmbric i demanant anticipos són els més
moderns de la institució, els que fan
de gestors comptables en un equip directiu amb un telèfon sense fils i demanant bestretes tindran forçosament
més avantatges professionals perquè, entre altres coses, demostren
que saben explicar, d’una manera
més planera i propera, a què caram es
dediquen.
• A més de treballar totes aquestes habilitats interpersonals, no podem
deixar de banda les intrapersonals,
les que fan referència a la persona, ja
que és el capital més important per a
les organitzacions i, per tant, també
per a l’Administració. Això obliga
inexorablement un canvi d’actitud
dels directius i del personal. Dels directius, perquè ja no hauria de valer
la tan usada tendència a no actuar sobre la cultura corporativa de l’Admi-
nistració (aquella manera d’actuar
pobríssima de no canviar res, seguint
la màxima “on vagis, fes el que vegis”) i negar, així, al personal la bella
sensació de la sorpresa. Del personal,
en general, per treure’ns del damunt
les ulleres fosques (l’obsessió malaltissa a què pot menar a alguns una estada massa prolongada en un mateix
lloc de feina, per la qual se’ls ha de
sentir dir al llarg del dia que tot el que
ens envolta és de color gris) i el pinyó
fix amb què alguns es mouen a l’Administració (cada dia el mateix, no
van més enllà del tros professional
que tenen parcel·lat i sempre, en
comptes dels sans instants de distensió, busquen moments improductius pels quals reprodueixen amb
una memòria prodigiosa temes i
vivències poc interessants per al públic involuntàriament oïdor).
• D’una banda —ja ho hem dit—,
s’han de potenciar els factors hard
(habilitats interpersonals): aprendre
a organitzar-se la feina, procurar la
motivació del personal, ensenyar a
relacionar-se de la manera més constructiva amb els altres, etc.
• De l’altra, s’han de promoure (en els
plans de formació, des de les persones mateixes...) tot un conjunt de
qualitats soft interiors (habilitats intrapersonals), com ara l’autocontrol,
l’autocrítica, l’honestedat, la creativitat, l’actitud de millora i aprenentatge continus, la capacitat de conceptualitzar i sintetitzar...
• Per acabar, en l’intent de forjar una
cultura corporativa que enforteixi
el sentiment de pertinença a l’Administració i un tarannà positiu per
afrontar l’activitat laboral de cada
dia, ens anirà bé conèixer més a
fons la institució, com s’organitza,
com pensa, quins projectes té... Precisament perquè no són gaire coneguts, el Petit manual ha explicat tres
àmbits de prestació de serveis específics de l’Administració de la Generalitat de Catalunya: la sanitat, l’ensenyament i la justícia. ■
Bibliografia emprada
Adreces de centres de formació oberta a
distància (aparegudes a El Periódico del 5 d’abril de 1998, pàg. 16):
http://www.uoc.es/ediuoc./ct/web/fao.html
(Universitat Oberta de Catalunya)
http://www.uib.es/depart/gte/eeos.html
• Diversos autors: Ciclos formativos de grado
medio. Editorial Editex.
• El Periódico. Viure sense estrès. Barcelona:
agost de 1998 [conjunt d’articles]
• ENEBRAL, J. “En busca de la mejor contribución de las personas”. Nueva Empresa (set.
1998); núm. 434; pàg. 33-35.
• EPSTEIN, R. “El genio que todos llevamos
dentro”. Magazine de La Vanguardia [Barcelona] (5 abril 1998); pàg. 60-66.
• GALOFRÉ ISART, A. Guía breve de estrategias
y actuaciones aplicadas en España con el propósito de mejorar el funcionamiento de las administraciones públicas. Jornades sobre Modernització i Qualitat en les Administracions
Públiques. Mancomunitat de Municipis de
l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Barcelona: 13 i 14 de novembre de 1997 [document
de l’Escola Gallega d’Administració Pública].
• GAN, F.; et al. Manual de programas de desarrollo de RRHH. Barcelona: Ediciones Apóstrofe.
• GAN, F.; et al. Manual de técnicas e instrumentos de formación en la empresa. Barcelona:
Ediciones Apóstrofe, 1995.
• Generalitat de Catalunya. Departament de
Justícia. Manual de jutjats de pau de Catalunya. [en línia]. <http://www.gencat.es/justicia/dgraj/manual/cap01.htm>
[consulta
març 2000].
• Generalitat de Catalunya. Departaments diversos i Escola d’Administració Pública de
Catalunya. Material procedent de diversos
cursos de: màrqueting de serveis públics,
gestió per projectes, direcció de reunions,
tècniques de negociació, etc. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994-1998.
• Generalitat de Catalunya. Servei Català de
la Salut. Àrea Tècnica - Comunicació, núm. 818 (maig 1996 - jul. 1997) [publicació autoeditada].
• Generalitat de Catalunya. Servei Català de
la Salut. El model sanitari català. [en línia].
<http://www.gencat.es/scs> [consulta gen.
2000].
• Generalitat de Catalunya. Servei Català de
la Salut. Memòria 1998.
• GOLEMAN, D. La inteligència emocional.
Barcelona: Ed. Kairós, 2000.
• GOLEMAN, D. “La inteligencia que hace
triunfar a las empresas”. Magazine de La
Vanguardia [Barcelona] (31 de gener de
1999); pàg. 28-34.
• GOLEMAN, D. La pràctica de la inteligencia
emocional. Barcelona: Ed. Kairós, 2000.
• GONZÀLEZ, M.À. “Els nivells de la LOGSE”. El Periódico de Catalunya [Barcelona]
(28 nov. 1998).
• GRAELLS, J; PLANA, M. “Dura lex, sed lex”.
Llengua i Ús [Barcelona] (3r. quadrimestre
1998), núm.13; pàg. 9-20.
• GRAELLS, J; URGELL, J. “Evoluciona favorablement... Crònica de l’estat de salut
d’un acord a sanitat”. Llengua i Ús [Barcelona] (3r quadrimestre 1997), núm.10; pàg.
16-24.
• GÜELL, A.M. Estudio Delphi sobre el directivo
del futuro. Barcelona: ESADE, 1995.
• HARPER i LYNCH. Diccionario básico de los
RRHH. La Gaceta de los Negocios. 1992.
• Internet. Todas las claves para navegar. Ed.
El País; Aguilar [Madrid] (del 16-1-2000 al
14-4-2000). [suplement col·leccionable en
132 fitxes del diari El País, en carpeta d’anelles].
• MUÑOZ, E. “El mercat de l’educació”. El Periódico de Catalunya [Barcelona] (28 nov. 1998).
• PEÑA, M.: Dirección de personal. Barcelona:
ESADE, 1987.
• Quo. ”Cómo organizarse en el trabajo”. [Madrid] (abril 1998); pàg. 38-44.
• QUINN, R.E.; FAERMAN, S.R.; THOMSON,
M.P.; MCGRATH, M.R. Maestría en la gestión de organizaciones. Ediciones Díaz de
Santos.
• SÁNCHEZ, J. “Capital intelectual, ¿una
nueva moda?”. Capital Humano [Madrid]
(gen. 1999), núm. 118; pàg. 70-71.
• STOCKARD, J.G.: Career development and
job training: a manager’s handbook. Nova
York: AMACOM, 1978.
• ALDAG i BRIEF: Diseño de tareas y motivación
del personal. Editorial Trillas.
• ANDREU, R.; et al. La organización en la era
de la información: Aprendizaje, innovación y
cambio. Barcelona: Ediciones ICSE, 1993.
• BESSEYRE DES HORTS, C.H.: Gestión estratégica de los RRHH. Deusto: Aedipe.
• BLAU, P.M.; SCOTT, W.R.: Formal organizations. San Francisco: Ed. Chandler.
• BURAYA, C. “Beneficios sociales. Una fórmula para incentivar a los mejores profesionales”. Capital Humano [Madrid] (8 gen.
1989); pàg. 21-28.
• CAIVANO, F. “Com hi han arribat?”. El Periódico de Catalunya [Barcelona] (28 nov. 1998).
• CARDELLACH, M.; GRAELLS, J.; VILARÓ, F.
“El màrqueting: Una eina per als serveis lingüístics”. Funció Publicació [Barcelona] (des.
1996), núm. 7; pàg. 17-19.
• CARDONA, J.M. “Ideas para una líder”. Capital Humano [Madrid] (març 96), núm. 87.
• Centre d’Estudis Adams. “El poder judicial:
funcions i principis. L’organització judicial.
El Consell General del Poder Judicial. El ministeri fiscal. El Tribunal Suprem. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”.
Tema 6 del temari desenvolupat dels cossos
superior i de gestió. Barcelona: 1998.
• Centre d’Estudis Adams. “L’ensenyament a
Catalunya”. Tema 117 del temari desenvolupat dels cossos superior i de gestió.
Barcelona, 1998.
• CLASSOPE, M. Instrumentos de management
participativo. Tipología de las reuniones.
• CLASSOPE, M. Instrumentos de management
participativo. Animación de reuniones.
• CRESPO, Á.S. “El significado de la ley”. El
País Semanal [Madrid] (6 juny 1999).
36
juny 2000 •
23
Pigmalió i López Rodó
O com ser tractat senyorívolament
J. Alonso
Heus aquí un resum de la conferència que, amb el títol
“Modernes tendències de la funció pública”, el professor Laureà López Rodó, que va morir l’11 de març de
2000, va oferir, ara fa vuit anys –el 29 d’abril de 1992–
als alumnes del Mestratge de gestió pública de la Universitat Autònoma de Barcelona. És poc freqüent que
persones amb significació franquista tinguin veu als
mitjans de comunicació de la Generalitat. Però no podem pas privar-nos de la veu de qui va contribuir decisivament a la construcció de la base d’un sistema de
garanties jurídiques en les relacions entre el ciutadà i
l’Administració pública, una Administració que des
de la primeria de la dècada de 1960 ha estat cada cop
més intervencionista. Fou organitzador de reformes
duradores, com ara el procediment administratiu –un
procediment que a penes existeix encara al si de la Comunitat Europea– i el contenciós. Aquella base, a parer d’alguns, podria haver servit d’antesala del posterior sistema de garanties de la Constitució del 1978,
amb la plena vigència dels drets subjectius públics:
M
anolo Ballbé i jo vam ser
deixebles del mateix
mestre, en Josep Maria Pi
i Sunyer. Era un home extraordinàriament simpàtic, molt alt; es va casar ja tard. Va ser degà de Dret a Barcelona. I ens donava consells molt
manifestació, vaga, sindicació, vot, llibertat d’expressió, etc.
La conferència fou presentada per Manuel Ballbé,
fill de Manuel Ballbé, amic de López Rodó, tots tres catedràtics de dret administratiu. Però ell és sobretot conegut com a impulsor dels planes de desarrollo (19641973) i com un dels inspiradors fonamentals, “des de
dintre”, de la llarga transició cap a la monarquia i la
Transició. Fou ponent de l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya, “la norma bàsica de la meva terra”, com
va dir, elaborada a Sau. “També vaig intervenir a la
Comisió Constitucional del Congrés de les Corts Constituents. Estadísticament, vaig ser qui més intervencions hi vaig fer, a banda dels portaveus dels partits.
Per què? M’interessaven molt dues coses: primerament, revalidar, en certa manera, la meva presència a
l’escena política mitjançant sufragi universal; i en segon lloc, com a jurista, no tots els dies se’t presenta l’oportunitat d’intervenir en l’elaboració d’una constitució ni d’un estatut d’autonomia.”
pràctics. Me’n recordo d’un, que pot
servir d’introducció al que ara parlarem: “Mireu, no en digueu mai penjaments dels funcionaris. N’hi ha
molts i us poden sentir.” Efectivament, n’hi ha molts. Crec que som
en un Estat elefantíac. Actualment
tenim 68 subsecretaris, 37 més que
l’any 1985. Tenim 404 directors generals, és a dir 287 més que l’any
1985; 1.631 subdirectors generals,
és a dir 1.231 més que l’any 1982; tenim després –i aquest és un càrrec de
nova creació– 4.286 subdirectors ge-
37
23
• juny 2000
nerals adjunts. En els últims sis anys
els alts càrrecs directius de l’Administració de l’Estat s’han incrementat en un 70%. Els empleats en el
sector públic estatal l’any 1990 eren
1.405.758, la meitat contractats o
de lliure designació.
Com és possible que després de
les transferències, per comptes d’haver-se reduït la burocràcia estatal,
hagi augmentat? I, això és el més
greu, més de la meitat no són persones que hagin passat per la prova del
foc d’una oposició per demostrar,
amb competència amb altres aspirants, una preparació per al lloc que
ocupen. Bé, això naturalment porta
a una disbauxa de les despeses públiques, que han passat de representar el 38% del producte interior brut
(PIB) l’any 1982 al 43% l’any 1990.
N’hi ha hagut un increment accelerat, perquè el que és greu no és pas
l’increment, sinó l’acceleració. No
podem pujar un pendent massa alt;
és a dir, les autopistes tenen un límit
“ics” de pendent perquè, si no, no
funcionarien... La pressió fiscal ha
passat de ser del 28 al 35% del PIB.
L’endeutament ha passat del 28 al
43% del PIB. Aquest és el panorama
i el punt de partida.
A banda de tenir un Estat elefantíac, hi ha molts altres defectes a l’Administració pública: el corporativisme, per exemple. No sé qui deia que
“als enginyers de camins, si els deixessin dirigir la construcció de catedrals, després hi voldrien celebrar
missa”, perquè resulta que els enginyers de camins, canals i ports són
els qui administren els ports, i això
està en oberta contradicció i infringeix l’article 35 de la Llei de procediment administratiu (LPA) que has
esmentat abans, que diu que “en
tots els ministeris i organismes autònoms les tasques de caràcter predominantment administratiu hauran
de ser desenvolupades exclusivament per funcionaris tècnics administratius i auxiliars administratius”. En canvi, els facultatius –advocats, enginyers, etc.– s’hauran de
dedicar plenament a les funcions
pròpies de la seva especialitat.
38
juny 2000 •
23
Aquest és un dels tants precepcultat de Dret de la Complutense, hi
tes que no es compleixen, ja
ha moltes més noies que nois);
que hi ha corporativisme, és a
vuitè, serà l’era de la biologia; novè,
dir, l’apropiació dels ministeserà l’etapa de la renaixença religioris i dels departaments pels
sa i, finalment, serà la dècada del
cossos de funcionaris. També
triomf de l’individu.
hi ha lentitud, la calma del
funcionament de l’AdminisUn altre llibre que és divertit de
tració. Els funcionaris triguen
llegir –us el recomano– es titula
massa a tancar els expedients.
Quan els gegants aprenen a ballar
La LPA indica que la durada
(Rosabeth MOSS KANTER, 1990) i es
descriu com l’han passat negra les
màxima d’un expedient és de
grans empreses nord-americanes
sis mesos, i fins i tot afegia que:
per poder competir. Empreses que
“en cas que passi dels sis mesón gegants i que es bellugaven
sos, es podrà obrir un expemolt a poc a poc, han hagut d’adient disciplinari al funcionari
prendre no solament
responsable del
a moure’s, sinó a baretard” (article
“Tot el que s’ha de fer llar. Per què? Perquè
61.2). A mi m’agradaria saber, per millorar l’eficiència s’han trobat enfront
si es pogués fer de l’Administració seria: de la competència souna estadística, tractar com a persones bretot la del Japó, de
Taiwan, de Corea del
quin percentatels funcionaris i saber
Sud, etc. I aquí tenim
ge d’expedients
s’han resolt du- trobar en cadascun fins la paraula que avui
on pot arribar”
està més en circurant els sis melació, la competitivitat.
sos, i quins han
O som competitius o ens anirem a...
trigat més.
I també us puc donar unes dades
que a mi m’han semblat interesAvui, el dinamisme de l’ecosants –segurament ja les coneixeu–,
nomia no depèn tant de les
de l’Informe sobre la competitivitat
primeres matèries o dels recurmundial, del World Economic Fosos financers d’un país, sinó
rum, presentades a Madrid, a la Funsobretot de la formació i de
dación Ortega y Gasset l’octubre del
l’empenta de les persones que
1991. S’hi afirma que, dels diferents
dominin les noves tecnoloaspectes de la vida d’un país, el que
gies. No tenim mines d’or, no
més influeix perquè aquest sigui
tenim petroli; les persones són
competitiu és la gestió del seu Goel principal recurs que tenim.
vern i de la seva Administració.
A Megatrends 2000, les “grans
Aquest estudi es va fer sobre la base
tendències” de l’any 2000, els
d’una enquesta a més de dos mil
autors (Patricia ABURDENE,
John NAISBITT, 1990) prediuen
executius anglesos, i s’hi van analitque hi haurà, primer, un boom
zar vint-i-tres països, fonamentaleconòmic global; segon, es
ment de l’OCDE. En aquesta enproduirà una renaixença de les
questa els van fer més de tres-centes
arts; tercer: veurem l’aparició
preguntes, que després van estar
d’un socialisme de mercat lliuagrupades en sis blocs. Doncs bé, el
re; quart, estils de vida polivabloc que pesa més per estimar la
lents; cinquè, la privatització
competitivitat és la gestió del Gode bona part de l’Estat; sisè, el
vern i de l’Administració d’aquest
desenvolupament de tota la
país. El World Economic Forum
costa del Pacífic; setè, serà la
col·loca Espanya al darrer o al pedècada del lideratge de les donúltim lloc (d’entre vint-i-quatre
nes (i això sí que m’ho crec
Estats) en protecció de medi, crimimolt perquè, si més no a la Fanalitat, terrorisme, flexibilitat de la
39
23
• juny 2000
mà d’obra, pressió fiscal, eficàcia de
la Hisenda, Administració de justícia, tractes governamentals il·legals,
expropiacions i legislació de defensa de la competència. Això esgarrifa
bastant. Cal que ens espavilem a millorar aquesta gestió; si no, continuarem a la cua.
ciliten la intercomunicació entre els
departaments. El primer que s’hauria de fer és tornar a potenciar les direccions generals de la Funció Pública, les escoles d’Administració, i que
estiguin immediatament vinculades
a la Presidència, que és allà on es prenen les últimes decisions.
I això ens portaria ja a l’últim
punt a desenvolupar, que és on ens
hem de concentrar per millorar
l’Administració pública. Indubtablement, en els recursos humans,
que, ja ho he dit abans, són el fonamental; abans que els recursos materials, els humans.
Bona part dels membres dels consells d’administració de les grans
empreses privades, les multinacionals, són especialistes en recursos
humans. Tanta és la importància
que es concedeix a aquesta especialització: se n’ha de ser especialista.
Han de tocar moltes tecles. N’esmentaré algunes: s’han d’ocupar de
la formació del personal; de l’aprenentatge de les noves tecnologies
–dintre de l’aprenentatge hi ha d’haver programes especials per al personal directiu, naturalment per als alts
càrrecs i els caps intermedis, que són
molt importants–; després hi ha
d’haver una substitució del sistema
jeràrquic i piramidal en què les ordres surten de dalt i es van transmetent fins a baix, per un sistema de comunicació, no solament descendent, sinó també ascendent, fent
que a cada unitat administrativa (i
així també ho disposava la LPA, i que
jo sàpiga no es compleix), els qui són
al capdavant s’han de reunir periòdicament amb els seus col·laboradors,
per escoltar-los, per rebre les seves
iniciatives, per rebre els seus suggeriments, per discutir, i també per ferlos saber quina és la intenció, el perquè de les tasques que se’ls encomanen (l’article 36 de la LPA indicava
que les reunions havien de fer-se
“com a mínim” un cop al mes). Una
persona que ha de treballar sense saber per a què serveix el que fa, ho fa
d’una manera lànguida, sense entusiasme. S’ha de tractar sobretot de la
motivació, de la incentivació dels
funcionaris.
La cosa més delicada que hi ha,
el potencial que podem explotar
més a fons, que són els recursos humans, per què els deixem una mica
de banda, com una cosa una mica
accessòria? Realment anem en mànigues de camisa perquè, que jo sàpiga, a l’Administració de l’Estat només hi ha especialistes en recursos
humans a la Direcció General de la
Funció Pública del Ministeri per a les
Administracions Públiques; i aquí, a
la Generalitat de Catalunya, també
només n’hi ha a la Direcció General
de la Funció Pública del Departament de Governació. Aquí ja hi ha
una primera cosa que em sembla que
no és gaire encertada, perquè la batuta és sempre a la Presidència de
Govern i a Hisenda. A la reforma administrativa del 1956 es va crear la
Direcció General de la Funció Pública a la Presidència del Govern, i la
Comissió Superior de Personal, també a la Presidència del Govern. I això
és a la Llei de 1964 (Llei articulada de
funcionaris civils de l’Estat). Era la
manera de rompre les barreres que hi
havia entre un ministeri i l’altre. La
manera de trencar-les era crear un
cos general de tècnics de l’Administració. I aquest cos general dependria de la Presidència del Govern i
prestaria serveis a tots els ministeris.
S’han format junts a l’Escuela Nacional de Administración Pública
(avui Instituto Nacional de Administración Pública), es coneixen i fa-
40
Ni els incentius anglosaxons (to
quit), és a dir, fer fora la persona si ho
fa malament, ni els incentius positius, consistents en complements
salarials, són ben bé el que estimula
el funcionari. El que més l’estimula
és que sàpiga que la persona amb
qui treballa té dipositada en ell la
plena confiança. Que la persona
noti que s’està realitzant, que ell
vegi que psicològicament s’està enriquint. És el que alguns autors coneixen amb el nom d’efecte pigmalió. No sé si han llegit un llibre de
Starling Livingstone que es diu Pigmalió i la direcció d’empreses. Ja saben
que Pigmalió és un escultor de la mitologia grega que fa una estàtua d’una dona molt bonica, i tan bonica és
aquella estàtua que al final es converteix en un ésser viu. Doncs bé,
aquell personatge mitològic, Pigmalió, va donar lloc a la novel·la homònima de Bernard Shaw i també a la
pel·lícula tan coneguda de My fair
lady. En què ha consistit la transformació de la florista en una lady, en
una senyora? Doncs que se l’ha sabut tractar com una senyora. Hi ha
unes paraules finals de la pel·lícula,
de l’Eliza Doolittle, que les tinc anotades aquí. Per al professor Higgins,
que és qui fa que aprengui a pronunciar bé l’anglès, “jo seré sempre una
florista, perquè sempre m’ha tractat
com una florista; per a vostè –l’amic
de Higgins– puc ser una senyora,
perquè vostè sempre m’ha tractat
com una senyora”.
Què ha de fer el gerent d’una empresa, el directiu d’una administració? Estar pensant quin partit pot
treure i com pot fer promocionar,
amb els seus coneixements, amb la
seva manera de comportar-se, les persones que col·laboren amb ell. “En
aquest home, jo hi veig un gran director del que sigui –d’aquest servei, de
l’altre.” “Aquest home, encara que
està començant, és un passerell de la
primera volada, però el puc convertir
en una àguila.” Tot el que s’ha de fer
per millorar l’eficiència de l’Administració seria: tractar com a persones els
funcionaris i saber trobar en cadascun fins on pot arribar. “Què he de
fer?”, i se li digui: “Vostè pot fer això.”
És posar el motor dintre, en comptes
de l’estacada per fora. Val la pena de
posar-hi el coll. Això és tot. ■
23
juny 2000 •
Indicadors per a decidir mesures penals
alternatives i de justícia juvenil
Josep Antoni del Barrio i Gauxachs. Director general
A
mb l’entrada en vigor del
nou Codi penal, el 1996, el
Departament de Justícia va
organitzar els seus recursos per respondre a les noves necessitats que
es plantejaven.
En aquest sentit, el juliol del
1996 es va crear la Direcció General
de Mesures Penals Alternatives i de
Justícia Juvenil a partir dels recursos
de l’anterior Direcció General de
Justícia Juvenil i el Servei d’Assessorament i Orientació Social dependent de la Direcció General de Relacions amb l’Administració de Justícia.
La nova unitat directiva reunia,
per tant, competències disperses alhora que n’assumia de noves, com
són les següents:
JOAN MOREJÓN
Josep Antoni del Barrio
41
23
• juny 2000
a) Donar resposta a les demandes
d’assessorament tècnic dels
jutjats i tribunals de les jurisdiccions penal, de menors i civil en l’àmbit de família.
b) L’execució de les mesures alternatives a l’internament a
presó i les mesures de justícia
juvenil dictades pels òrgans
judicials.
c) El desenvolupament de programes de mediació i reparació
en l’àmbit de la justícia penal,
de menors i de família.
d) La creació i desenvolupament
del servei d’atenció a les víctimes de delictes.
El fet de l’assignació de diferents
competències, consegüentment va
comportar que la Direcció General
aglutinés professionals dependents
d’equips diferents, amb sistemes de
treball per tant diferents. A més, també es van diversificar i augmentar les
funcions dels diferents equips conformant un seguit d’unitats noves.
Un altre aspecte transcendent en
aquest moment va ser el fort di-
Objectiu
1
2
3
4
5
6
7
42
mensionament que havia de complir la nova estructura.
Quadres de
comandament
En aquesta situació l’aplicació del
sistema dels Quadres de comandament (QC) esdevé de gran utilitat,
perquè sistematitza la informació
sobre els resultats que el conjunt de
la Direcció General va obtenint en la
producció de serveis i projectes dels
quals és competent, i per tant és
una eina que afavoreix el direccionament de tota l’organització vers
l’assoliment d’aquests.
La primera pregunta a fer-nos és:
augmenten les competències; però
augmenten el nombre de serveis
que presta la Direcció General?
Veiem, en el gràfic 1, que l’augment de serveis prestats des de
l’any 1995 fins al 1999 ha arribat a
augmentar el 160%.
Paral·lelament, el nombre de
professionals adscrits a la Direcció
General des de l’any 1995 al 1999,
com veiem en el gràfic 2, ha anat
disminuint. La reducció del nombre de professionals en aquests quatre anys ha estat d’un 20%. A
aquesta situació hem d’afegir l’aprovació, el gener del 2000, de la
Llei Orgànica 5/2000 reguladora de
la responsabilitat penal de los menores, la qual ordena definitivament a tot l’estat les respostes penals als joves entre 14 i 18 anys.
La conseqüència immediata és
un altre augment: en aquest cas
molt considerable, de la població,
que la Direcció General haurà d’atendre a partir de la seva entrada en
vigor el gener del 2001.
Una comissió tècnica ha elaborat
un estudi d’impacte de mínims i
màxims sobre els propers quatre
anys en què es descriu l’increment
de destinataris, la necessitat de noves infraestructures, la necessitat
d’incrementar els recursos humans,
la reorganització de la Direcció General, la implementació de nous
programes i el seu consegüent estudi de costos.
Indicador
Calendari d’execució i resultats dels diferents projectes
Demandes i intervencions 2000 / Demandes i intervencions 1999
Nombre de casos en centres penitenciari susceptibles d’ingrés en centre
de menors + Nombre de casos en centres actuals / places actuals
i en construcció
Dades del programa d’inserció laboral
Incidències centres educatius / joves internats
Descriptors de finalització de mesura
Calendari d’execució i resultats de projecte de reparació penal.
Demandes i intervencions 2000 / demandes i intervencions 1999
Actuacions externes de difusió calendari d’execució i realització
Demandes i intervencions 2000 / demandes i intervencions 1999
Temps transcorregut final assessorament / temps fixat
Calendari d’execució i realització de projectes de millora
Demandes i intervencions 2000 / demandes i intervencions 1999
Activitats rellevants de difusió entre òrgans judicials per territoris
Nombre i contingut dels convenis per executar MPA
Nombre de mesures executades per recurs en conveni
Calendari d’execució i resultats de projectes
Demandes i intervencions 2000 / demandes i intervencions 1999
Costos previstos / costos executats per actuacions i programes
Informació
Trimestral
Mensual
Trimestral
Mensual
Mensual
Trimestral
Trimestral
Mensual
Mensual
Mensual
Mensual
Mensual
Mensual
Mensual
Mensual
Mensual
Trimestral
Mensual
Mensual
Activitats d’elaboració de costos
juny 2000 •
1
3
Activitats externes
Activitats externes
no previstes
3 TRM
Pendent
Previst
5
Previst
1 TRM
Revisat
Revisat
2 TRM
3 TRM
3
Previst
…
1 TRM
Revisat
Revisat
2 TRM
3 TRM
3
Previst
…
1
1 TRM
Revisat
Revisat
2 TRM
3 TRM
3
Previst
…
1
2
3
…
Previst
4 TRM
Pendent
Previst
2
Programa 2
Previst
4 TRM
Pendent
Previst
2
Programa 2
4 TRM
Pendent
Previst
2
1
En aquesta situació en la qual hem d’oferir
més serveis a més població, ha estat imprescindible l’aplicació d’un sistema de planificació
estratègica, a través de la qual hem establert la
nostra missió i els nostres objectius estratègics.
La missió de la Direcció General l’entenem
de la manera següent:
• Oferir serveis tècnics especialitzats als òrgans judicials per contribuir a una justícia
més ponderada i contrastada.
• Facilitar els processos d’inserció social
• Millorar l’atenció a les víctimes dels delictes.
Previst
…
1
4 TRM
Previst
4
Programa 1
Activitats externes
2 TRM
Pendent
Previst
2
Programa 1
Activitats externes
no previstes
1 TRM
Revisat
Revisat
23
1 TRM
Revisat
Revisat
2 TRM
3 TRM
Previst
4 TRM
Pendent
Previst
Previst
Previst
Gràfics indicadors. Alguns exemples dels informes periòdics
La segona pregunta és: cap on volem
adreçar tota l’organització i per què?
En la situació actual hem fixat els objectius estratègics següents:
1. Adequar els programes i els recursos per a
l’aplicació de la nova Llei reguladora de la
responsabilitat penal del menor.
2. Aconseguir la inserció de menors i joves
atesos a través dels recursos personals, socials, formatius i laborals adequats a les necessitats de cada cas i el tipus de mesura imposada.
3. Potenciar els programes de mediació en la
jurisdicció civil i penal i incrementar les
demandes definides en cada àmbit.
4. Respondre a les demandes d’assessorament
tècnic civil i penal, en els temps establerts
per les lleis i els requisits de qualitat acordats en els programes.
5. Potenciar les mesures penals alternatives i
incrementar les demandes en un 40% en
els propers quatre anys.
6. Territorialitzar el servei d’atenció a les víctimes i incrementar en un 25% les assistències a les víctimes dels delictes.
7. Conèixer el cost de les actuacions i de cadascun dels programes de la DGMPAJJ.
La tercera pregunta es refereix directament
a l’interès que té tothom per saber si tota
l’activitat que es desplega serveix per a alguna cosa: com sabrem que anem aconseguint els resultats esperats?
Aquesta informació necessàriament ha de ser
sintètica i periòdica, i ha d’aportar informació
suficient per conèixer el grau de acompliment
dels objectius i prendre decisions.
La definició d’indicadors en relació als objectius estratègics ha estat la base per a la construcció del nostre Quadre de comandament.
Cada indicador amb la corresponent representació gràfica ajuda en poc temps a comprendre la situació en un període determinat.
Els indicadors es presenten recollits en un informe mensual.
43
Aquest instrument ens ha servit per a prendre decisions en diferents períodes sobre la redistribució
de recursos humans en els programes d’assessorament tècnic, la modificació de circuits en l’aplicació
dels programes el control de la despesa en la substitució del personal, l’adequació dels plans de formació per a tot els professionals de la Direcció General,
la territorialització d’equips per l’aplicació dels programes de medi obert, l’aplicació de noves tècniques en el control de la despesa de cada centre de
cost, la incorporació de nous programes formatius
en l’àmbit de les mesures penals alternatives, etc.
Aquest instrument ens demana que cada sis mesos
avaluem la consecució dels objectius estratègics i vegem si cal incloure-hi nous indicadors. Així cada any
podem obtenir una millor planificació per poder fer
un millor servei públic. ■
juny 2000 •
23
Litigi administratiu pel patrimoni de les
parròquies de la Franja
Des del 1893 fins al darrer president d’Aragó
Julià Graus i Forcen
Els orígens
L’any 1893, el bisbe Josep Messeguer fundà el Museu Diocesà de
Lleida instal·lat en l’edifici de l’antic seminari (actual seu del Rectorat
de la Universitat) una col·lecció de
peces valuoses infrautilitzades, situades en diverses parròquies de
l’antic bisbat de Lleida amb la idea
que poguessin servir per a l’ensenyament d’arqueologia sagrada als
seminaristes. Entre aquestes obres
esmentarem com a més importants
un joc d’escacs de cristall de roca de
la col·legiata d’Àger, el frontal de
pintura romànica de Berbegal i
obres de pintura gòtica de l’escola
de Jaume Ferrer. El fons artístic diocesà romangué a l’edifici del seminari fins a l’any 1970, quan l’escultura de pedra fou traslladada al
temple de Sant Martí amb motiu de
la seva reforma i remodelació.
Els antecedents
L’any 1983 es creà el Patronat de la
Seu Vella de Lleida i es començà a
plantejar la possibilitat de fundar
un museu de les terres de Lleida. Hi
van participar el Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya (Max Canher), la Diputació
(Ramon Culleré) i el Bisbat (Ramon
Malla). Es preveia la integració dels
fons museístics del Museu Diocesà i
de l’Arqueològic Provincial, i el nou
s’hauria d’integrar en la Xarxa de
Museus Comarcals de Catalunya,
dependent de la Generalitat. A partir del 1986, prenia forma la possibilitat d’emplaçar el nou museu a
l’antic convent carmelità de la Llar
de Sant Josep, dins un projecte que
es va batejar amb el nom de “Petit
Pompidou lleidatà” i que pretenia
convertir tota una illa d’edificis, entre els quals hi havia la Casa de Ma-
ternitat (seu de l’actual biblioteca
pública) en un espai de possible
multiús cultural.
L’any 1988 es va signar el primer
conveni que legitimava el Museu
Diocesà. El conseller de Cultura de
la Generalitat (Joaquim Ferrer), l’alcalde de Lleida i president del Consell Comarcal del Segrià (Manuel
Oronich), el bisbe de la diòcesi (Ramon Malla) i el president de la Diputació (Ramon Companys) es van
comprometre a impulsar la creació
d’un consorci del Museu de Lleida:
Diocesà i Comarcal, que es configuraria amb els fons diocesans, municipals i de la Diputació, aquests darrers gestionats per la fundació pública de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
L’any 1993 es va inaugurar la
mostra “Pulchra”, exposició antològica del Museu Diocesà que en
commemorava el centenari, organitzada pel Bisbat i per l’Institut
d’Estudis Ilerdencs. Va comptar
amb el suport institucional de la
Generalitat (que va editar el catàleg
del museu), de la Diputació, de l’Ajuntament, de la Universitat i de la
Fundació La Caixa.
L’any 1995, el Decret “Ilerdensis
et Barbastrensis de finum mutatione”, basat en una disposició del
Concili Vaticà II que recomanava
adequar els límits eclesiàtics als civils, aprovà la segregació del bisbat
de Lleida. Entre el 1995 i el 1998,
111 parròquies de la Franja de Ponent (les comarques de la Llitera, el
Baix Cinca i part de l’Alta Ribagorça), de llengua i tradició eclesiàstica catalanes però administrativament aragoneses, es van integrar
al nou bisbat de Barbastre-Montsó.
El Decret especificava que, amb les
parròquies, havien de pasar al nou
bisbat els béns patrimonials. La determinació d’aquests es deixà a criteri dels bisbes respectius.
El litigi
Immediatament es va iniciar un
procés de reclamació del patrimoni
artístic de procedència aragonesa que
encara avui forma part del Museu de
Lleida: Diocesà i Comarcal. En un primer moment reclamaven 65 obres
que, segons el catàleg del Museu, es
consideraven de procedència aragonesa i també l’Arxiu Històric de Roda
d’Isàvena integrat en l’Arxiu de la Catedral de Lleida. Des de l’Aragó s’argumentava que les obres d’art es trobaven a Lleida en dipòsit, i des de
Catalunya es reclamava el dret d’ús
de la propietat del bisbat de Lleida. La
solució quedà en mans del Vaticà.
45
23
• juny 2000
L’any 1996, les autoritats polítiques i religioses aragoneses exigiren
el retorn patrimonial, artístic i documental dels béns dels museus
catalans, especialment del Museu
Diocesà de Lleida. L’any 1997, el
diari El Heraldo de Aragón retreia a la
Generalitat la venda de patrimoni
artístic realitzada entre el 1983 i el
1992 per les religioses del monestir
de Sixena (Osca) que s’havia fet
amb el vistiplau dels bisbes de Lleida i de Barcelona. Aquests béns es
troben encara actualment en dipòsit, una part al Museu Nacional
d’Art de Catalunya, i una altra part
al Museu Diocesà de Lleida. Els
46
béns situats a Lleida hi són des del
1970, quan les monges sanjoanistes
de Sixena es van traslladar al seu
convent de Valldoreix (Barcelona).
Els aragonesos van protestar perquè
la venda no s’havia notificat ni al
Ministeri de Cultura ni a la Diputació General de l’Aragó.
El bisbe de Barbastre-Montsó,
Ambrosio Echevarría, presentà recurs contenciós administratiu davant la jurisdicció eclesiàstica de la
Congregació per als Bisbes de
Roma, demanant la devolució dels
béns de Lleida. El Vaticà va decidir
encarregar a la seva nunciatura a
l’Estat espanyol (Lajos Kada) l’exe-
cució del Decret de traspàs de
parròquies, la qual va encarregar un
dictamen a una comissió d’experts
en dret canònic.
L’”Informe sobre el contencioso
entre las diócesis de Lleida y Barbastro-Monzón” establí que la propietat de les obres d’art correspon a les
parròquies aragoneses, però no
aclarí la destinació final dels béns.
Els experts determinaren que les
obres no van arribar a Lleida ni per
compra, ni per extinció de determinades parròquies, ni per donació o
ocupació, sinó en qualitat de dipòsit, figura jurídica per la qual una
persona o institució rep una cosa
juny 2000 •
moble amb l’obligació de guardarla i de restituir-la. L’informe suggerí
també la cessió d’algunes obres al
Museu de Lleida com a mostra d’agraïment per la tasca de conservació.
El Bisbat de Barbastre-Montsó no
va considerar necessari compensar
el Bisbat de Lleida amb cap obra
argüint que, en guardar durant
aquests anys les obres d’art complia
la seva obligació i que el fet d’haverne disposat compensava l’esforç realitzat. El bisbe Malla responia que
mai no n’havia discutit la propietat,
sinó l’ús, i que les autoritats eclesiàstiques sempre havien seguit les
recomanacions de la Unesco sobre
la unitat de les col·leccions als museus. La Diputació General de l’Aragó (presidida per Santiago
Lanzuela) assumí la defensa
del patrimoni aragonès de
l’antic bisbat de Lleida, i el Parlament de Catalunya decidí no
interferir en una decisió eclesiàstica, mentre que el director
general del Patrimoni Cultural
de la Generalitat (Josep Huguet)
anuncià que si el Vaticà es decidia
a efectuar el trasllat de les obres, la
Generalitat esgotaria la via jurídica
per impedir-ho. L’arquebisbe de
Barcelona, Ricard Maria Carles es
posicionà a favor del bisbe de Lleida
advocant per la integritat de tots els
fons artístics del Museu Diocesà, esmentant també l’antecedent del
bisbat de Tortosa, la creació del qual
no va comportar cap escissió dels
fons religiosos de Tarragona i Castelló. En la mateixa direcció es pronuncià l’arquebisbe de Tarragona.
El present “Proemium”
L’agost del 1997 es va signar el segon
conveni per part del conseller de Cultura de la Generalitat (Joan Maria Pujals), el president de la Diputació (Josep Grau), el bisbe de Lleida (Ramon
Malla), l’alcalde de la ciutat (Antoni
Siurana) i el president del Consell Comarcal del Segrià (Francesc Teixidó),
que prenia com a referent el conveni
del 1988 i triava definitivament la denominació de “Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal”.
Amb la polèmica com a fons, el
Nadal del 1997 s’inaugurava a l’església romànica de Sant Martí de
Lleida l’exposició “Proemium”,
amb una selecció de 58 obres (algunes de procedència aragonesa),
que representava un pas ferm i decisiu en la consolidació del futur
Museu de Lleida. El temple es converteix així en la seu provisional
del Museu Diocesà, fins a enllestir
les obres d’adequació de la seva
seu definitiva, l’edifici de la Llar de
Sant Josep. L’exposició, encara
oberta, és una mostra de les millors obres d’art del Museu Diocesà
de Lleida, d’èpoques medieval i
moderna, amb obres romàniques,
gòtiques, renaixentistes i barroques i una selecció d’ob r e s
medievals i
modernes procedents de la
Seu Vella, l’antiga catedral de Lleida.
Una de les darreres accions realitzades per la Generalitat ha estat
la inclusió de la col·lecció diocesana en el Catàleg del patrimoni cultural català. El següent pas important ha estat la constitució del
Consorci del Museu, aprovat pel
Govern de la Generalitat l’abril del
1999, juntament amb els seus estatuts i constituït pel Departament
de Cultura de la Generalitat, l’Ajuntament, la Diputació i el Consell Comarcal del Segrià com a
“centre de recollida, estudi, conservació i exposició de les col·leccions i dels fons que l’integren i la
realització d’exposicions temporals
i qualsevol altra activitat encaminada a fomentar el seu coneixement”.
23
El futur
Els simultanis canvis de bisbes decidits pel Vaticà a les diòcesis de Lleida (Francesc Xavier Ciuraneta) i de
Barbastre-Montsó (Juan José Omella) i el canvi de govern produït a la
Diputació General de l’Aragó, ara
presidida per Marcelino Iglesias,
nascut a la Franja de Ponent, són
factors que sens dubte han d’afavorir la recerca d’una solució dialogant i negociada a un conflicte que
continua sota la decisió de la jurisdicció eclesiàstica vaticana.
Les institucions lleidatanes continuen treballant
plegades, edificant les bases del futur Museu de
Lleida, que dirigeix Montserrat
Macià i que tindrà la seva seu central en la part més noble de l’antiga Llar de Sant Josep (amb una superficie de 6.800 m2), en un projecte que comptarà amb un
pressupost de 1.500 milions de
pessetes, que s’articularà en diferents ens descentralitzats en les
seus de Sant Martí, de la Seu Vella
i de la Seu Nova, i que incorporarà
la col·lecció del Museu Diocesà, la
col·lecció arqueològica i el gabinet
numismàtic de l’Institut d’Estudis
Ilerdencs i part del tresor de la catedral per complir dues funcions
fonamentals: la tradicional com a
equipament patrimonial, i la innovadora com a museu obert al
territori i de promoció d’activitats
culturals, que ens ha de servir per
a explicar el patrimoni cultural
lleidatà des de la prehistòria fins
avui. ■
47
23
• juny 2000
Per a què serveixen les juntes arbitrals del
transport?
Miquel Vinyoles
L
’experiència viscuda en l’activitat de les juntes arbitrals del
transport en aquests darrers
anys de funcionament ens assenyala
que ha estat ben valorada, pel que fa a
la seva utilitat, pels professionals del
sector del transport, per les empreses
carregadores i pels usuaris consumidors. El seu coneixement és prou
estès, encara que no generalitzat. És
per això que la Direcció General de
Ports i Transports de la Generalitat
de Catalunya ha potenciat la seva
presència en el món del transport.
La resposta a la pregunta que s’utilitza com a títol d’aquest article, és a
dir, per a què serveixen les juntes arbitrals del transport, seria: per resoldre
amb agilitat i les garanties processals
necessàries els conflictes d’interès
sorgits en l’àmbit dels contractes del
transport. O també es pot contestar:
per protegir i defensar les parts que intervenen en el transport.
Si ens limitéssim a dir això, però,
no donaríem una idea correcta de l’abast real d’aquests organismes. En
primer lloc, cal dir que, actualment i
des de la Constitució del 1978, l’activitat arbitral en general és una alternativa eficaç als tribunals ordinaris
per a la resolució de conflictes.
Si, a més, aquesta activitat arbitral
la porten a terme no pas els particulars sinó l’Administració, la reiterada
afirmació que l’arbitratge és una forma econòmica de resoldre els conflictes, és més que exacta... perquè l’arbitratge és gratuït. Certament la intervenció gratuïta de les juntes és particularment interessant per als autònoms i per a les petites i mitjanes empreses, que són les que suporten amb
més dificultats els costos d’un procés
judicial.
Complementant les esmentades
nocions de caràcter general i passant
a la seva concreció, serveixen per a:
– Resoldre controvèrsies de caràcter
mercantil sorgides amb relació al
compliment dels contractes de
transport terrestre. Resten excloses,
però, de la competència de les juntes les controvèrsies de caràcter laboral o penal.
– Informar i dictaminar sobre les condicions de compliment dels esmentats contractes.
– Actuar com a dipositàries de mercaderies refusades o els imports de les
quals no hagin estat pagades, en determinats supòsits.
– Altres actuacions per a facilitar el
compliment dels contractes de
transport que els siguin expressament atribuïdes.
I qui les pot fer servir?, és a dir, qui
pot recórrer a les juntes arbitrals?
Doncs qualsevol transportista o usuari pot fer una demanda o reclamació.
Quan són competents
aquestes juntes?
Les juntes arbitrals són competents
quan l’origen i la destinació del
JOAN MOREJÓN
Vista d’un litigi en sessió de 12-4-2000
48
juny 2000 •
23
Els homes que feien la mudança es barallaven i rondinaven molt
Laude, dictat amb data 19 de maig de 1999, en un cas real, sobre la
reclamació per danys en la mercaderia durant la realització d’un servei de
mudança: els noms propis han estat substituïts per noms inventats.
El mes de juliol del 1998 el senyor A va
contractar l’empresa La Perla Asturiana
Transportes, SA, per a la realització d’un
servei de mudança des de Barcelona fins a
Saragossa. El senyor A, el reclamant, considera que la realització d’aquest servei va
ser molt accidentada produint-se nombrosos danys a mobiliari i parets del nou
domicili. En conseqüència, el senyor A
planteja la controvèrsia per aquest assumpte davant la Junta Arbitral del
Transport contra l’empresa de transports.
El dia de la vista oral, el reclamant manifesta que l’elecció d’aquesta empresa,
malgrat no ser la més barata, va venir motivada per la qualitat del servei que prometien i que, en conseqüència, van contractar una assegurança de 10.000 ptes./
milió, és a dir, d’un 1%, ja que vista la publicitat de l’empresa semblava innecessari assegurar tota la càrrega (tenien un milió i mig de pessetes assegurades, sent el
preu del servei de 165.000 pessetes). Segons el reclamant, el dia de la mundança,
els operaris van trigar deu hores a fer-la, i
es barallaven entre ells, rondinaven i no
anaven amb compte a l’hora de descarregar i moure el mobiliari. El fet d’arribar
tard a la destinació de la mudança va fer
que s’incrementés el mal servei, ja que els
operaris, vista l’hora que era, van deixar
de muntar mobiliari i que en general tot
van ser cops i mala organització. Cal dir
que el reclamant els havia inquirit abans
per tal que descarreguessin només una
part de la càrrega, i que la resta la descarreguessin l’endemà; però que, segons el reclamant, els operaris varen trucar als responsables de l’empresa o varen simular
fer la trucada i li van comunicar que allò
no era possible. El reclamant va anotar
una part de totes les destrosses que havien fet, malgrat ser 140 caixes. El reclamant presenta la relació de despeses que
li va ocasionar aquest servei així com altra
documentació i fotografies.
Per altra banda, el senyor B, representant
de l’empresa reclamada, manifesta que
aquesta està reconeguda com a empresa
seriosa i que és present en diverses associacions, que els treballadors que van fer
la descàrrega pels molts anys que treballen per a ells, que el fet de realitzar la
descàrrega a última hora del dia també suposa un cost per a l’empresa i que cal tenir
en compte que quan es va fer el servei era
l’època de més feina. Reconeix, així mateix, que durant la realització d’aquest
servei es van produir danys i que La Perla
Asturiana Transportes, SA, no s’ha negat
mai atendre la reclamació del senyor A.
Pel que fa al tema de l’assegurança, diu el
senyor B, que és el client qui decideix què
i en quant vol assegurar, que l’empresa no
es pot fer càrrec de tot allò que no s’ha assegurat i que és precisament per això que
existeix la possibilitat de l’assegurança.
La Junta, atès que considera suficientment acreditada la relació dels danys
aportada pel reclamant, atès que els
danys coberts per l’assegurança de la
declaració de valor ascendeixen a la
quantitat de 227.956 pessetes, atès l’article 3 del Reglament de la Llei d’Ordenació dels Transports Terrestres, i atès
que sobre la base de la relació efectuada
pel reclamant i de les fotografies aportades ha estimat un pes de 200 kg pel
conjunt de l’esmentada mercaderia; estima parcialment la reclamació presentada per el senyor A reconeixent el seu
dret a percebre de l’empresa La Perla
Asturiana Transportes, SA, la quantitat
de 347.956 pessetes.
49
23
• juny 2000
transport o la celebració del corresponent contracte tinguin lloc a l’àmbit territorial de la comunitat autònoma, sempre que la quantia de la
controvèrsia no excedeixi les
500.000 pessetes i sempre que cap de
les parts que intervenen en el contracte no hagi manifestat expressament a l’altra la seva voluntat en contra abans del moment en què s’hagi
iniciat o hauria d’haver-se iniciat la
realització del servei o activitat contractat.
Així doncs, hi ha una presumpció
de sotmetiment a l’arbitratge quan la
quantia no excedeix les 500.000
ptes., amb la matisació esmentada. A
la pràctica aquest sotmetiment tàcit
a l’arbitratge opera sempre.
Com s’actua davant les
juntes?
Com resolen les juntes?
Les juntes resolen mitjançant un laude acordat per la majoria simple dels
seus membres. Una prova de l’eficàcia dels laudes és que tenen la força
d’una sentència ferma i que en contra
seu només s’hi poden interposar els
recursos d’anul·lació i de revisió per
les causes específiques previstes en les
normes generals sobre arbitratge.
Un cop transcorreguts deu dies des
que hagi estat dictat el laude corresponent, podrà obtenir-se la seva execució forçosa davant el jutge de primera
instància del lloc en què s’hagi dictat.
Composició de les juntes
La Llei orgànica de transports (LOTT)
preveu que els dos vocals que, juntament amb el president, han de conformar la Junta Arbitral, hagin de ser
designats d’entre representants de les
empreses carregadores o bé, segons el
cas, de les organitzacions de consumidors i usuaris i, d’alta banda, d’entre representants de les empreses del
sector del transport.
Així doncs, aquests organismes,
útils i en línia ascendent, formen part
d’aquest grup d’activitats de l’Administració que tenen una nota de “gratuïtat” en un sentit ampli del terme.
No es tracta de cap activitat de control, ni acaba en una autorització o
denegació, sinó que té per finalitat
donar una sortida assequible a la resolució de conflictes de tipus mercantil de l’àmbit del transport.
La Junta Arbitral del Transport de
Catalunya, del 1994 ençà, ha dictat
més de mil laudes, ha emès centenars
d’informes a petició de jutjats i altres
organismes i tot un seguit d’activitats
complementàries. L’objecte dels litigis és variat, però hi predominen els
relacionats amb la manca de pagament de ports.
Darrerament s’ha incrementat visiblement la inclusió, en els contactes de transports i activitats auxiliars i
complementàries, de clàusules de
sotmetiment a l’arbitratge de les juntes arbitrals. Aquestes clàusules són
utilitzades des de fa temps per tot un
seguit d’empreses i són imprescindibles si es vol recórrer a les juntes arbitrals, per les controvèrsies d’un import de més de cinc-centes mil pessetes, i poder aprofitar amb un abast
més ampli els avantatges que aquest
procediment comporta, tant per als
empresaris com per als usuaris consumidors. ■
JOAN MOREJÓN
Les demandes o reclamacions davant
les juntes cal fer-les per mitjà d’un escrit signat per qui reclama o el seu representant, en el qual s’expressa el
nom i el domicili del demandant i de
la persona contra la qual reclama,
exposant els fets i, si es considera
adient, les normes en les quals es justifica la reclamació. Si convé, s’hi poden proposar les proves que es considerin necessàries.
Una de les virtuts de les juntes és
que per a comparèixer-hi no és ne-
cessària l’assistència d’advocat ni de
procurador. Tot i això, cal dir que per
a controvèrsies de gran complexitat
és aconsellable un bon assessorament i la representació d’un professional.
50
juny 2000 •
23
El servei més “agosarat” de la Generalitat
Joan G. Bausa
Tretze homes i vint gossos
integren actualment el Grup
Caní, una unitat especialitzada
dels Mossos d’Esquadra , que
presta serveis de suport preventiu
i reactiu, en matèria de recerca
d’artefactes explosius, de
substàncies estupefaents i de
rescat i recerca de persones. Les
instal·lacions d’estada i
ensinistrament són emplaçades
a Gavà (Baix Llobregat).
E
l sergent Jordi Marí ens indica que aquesta unitat operativa va néixer per donar cobertura als requeriments de seguretat
que exigien les Olimpíades del
1992, i enfocada a les necessitats de
l’Administració de la Generalitat.
Els anys 1991 i 1992 es consolida
amb la formació de nou components: quatre es van formar al Cos
Nacional de Policia i cinc al Cos de
la Guàrdia Civil, en l’especialitat de
guies canins. “Ara som tretze –diu–,
ELS GOSSOS DEL
GRUP CANÍ
Nom
BUKKOS
PADDI
ALEX
RENI
TRO
DIUK
OSCAR
JALOUX
CRACK
DAKO
ULISES
ZAR
RUNNI
ROBBI
SPIDEO
EIKO
SAM
OTELO
MANGO
QUIM
Data de naixement
2-3-98
8-93
28-11-97
5-9-97
25-8-94
20-6-97
2-93
10-6-89
1-97
1-1-94
-94
13-12-96
27-4-92
8-93
28-4-98
28-8-97
14-12-90
30-4-98
28-4-97
9-91
un sergent cap, dos caporals i deu agents. Per a
l’especialitat de recerca
de persones es van preparar juntament amb la policia basca. Ara –diu– estem en ple procés de desplegament i anem cap a
la consolidació. El Grup
Caní depèn actualment
de l’Àrea Central de Coordinació Operativa, de
la Divisió Central de Seguretat Ciutadana, on
s’inscriuen també el Grup
de Subsòl i el Tedax, tècnics especialistes en la
desactivació d’artefactes
explosius. La consolidació que volem passa per
la descentralització.”
Dels vint gossos n’hi
ha un que ja està jubilat.
Es diu Jaloux, un pastor
alemany que va néixer el
10 de juny de 1989. Ja no
té les qualitats físiques
apropiades perquè és un
vell de dotze anys. Conserva, però, la qualitat de
vida que li permet el
manteniment del seu
allotjament, la companyia dels de la seva espècie
i l’amistat de tots tretze
mossos. Entre els altres
dinou es reparteixen les
especialitats: vuit de drogues, vuit d’explosius i
tres de rescat de persones.
Majoritàriament són pastors alemanys i labradors,
però també hi ha dos cockers spaniels. “Ens en proveïm per
compra o per donació, amb una
prova d’un mes de durada. Depenent de què volem, cerquem la raça
que millor s’hi adequa i en seleccionem el més apropiat.”
Jordi Marí destaca que “el gos no
té preu quan ja està ensinistrat.
Abans costen unes 250.000 pesse-
tes. Per a nosaltres són, sens dubte,
un amic insubstituïble, perquè l’animal acaba tenint una gran dependència del seu cuidador. Veritablement el vincle és d’amic i de
col·laborador de la teva tasca. La
gratificació és enorme quan veus
que l’animal acaba trobant una persona”. Darrerament el Grup Caní
51
Eiko
23
juny 2000 •
severança, estabilitat emocional i
condició física. Els guies assumeixen una doble responsabilitat, com
a agents de l’autoritat i com a responsables de l’ensinistrament del
seu ca.
Aquesta meticulosa selecció del
personal també s’aplica a la selec-
ció dels gossos, que han de tenir
entre un i dos anys i posseir les
qualitats següents: salut, fortalesa,
independència, actitud audaç, habilitats i capacitat per superar obstacles, equilibri emocional i sentits ben desenvolupats (oïda i olfacte). ■
Selecció, de personal
i d’animals
El mosso especialista que s’adscriu
en aquesta unitat s’anomena “guia
caní”. Els paràmetres determinants
per a la selecció d’aquestes persones
són dotze: intel·ligència emocional,
predisposició, conducta, disponibilitat, capacitat d’integració en el
grup, dinamisme, capacitat d’observació, iniciativa, paciència, per-
Fotos: JOAN MOREJÓN
ha intervingut a Lleida, on ha aconseguit trobar drogues en llocs on
només el gos era capaç de localitzar. “Però, sobretot –hi afegeix–,
que tothom sàpiga que als nostres
gossos mai no els subministrem cap
substància perquè en depenguin.
Això és una creença errònia que no
té cap fonament.”
Enrique Blázquez és guia caní del
Grup. Forma un tàndem perfecte amb
el seu pastor alemany, que, a més de
prestar servei com ell en el Grup, és
gairebé un membre més de la seva família. “Considero molt –ens explica–
la professionalitat dels gossos. Et veus
molt recompensat i satisfet pels resultats de la feina i arribes a tenir-hi uns
vincles molt forts, tot i que jo només
fa un any i mig que hi sóc.”
Quant a l’entrenament que aquests
valuosos animals requereixen, depèn
de les característiques i el caràcter que
tenen. L’experiència els fa pensar que
tè una major disposició el ca labrador,
aliè al caràcter jeràrquic més propi de
les altres races. A més, tenen una especial predisposició a aprendre, tot i
que tots donen bons resultats en ge- Enrique Blàzquez i Eiko
neral. Fins que s’integren plenament
en actiu passen sis mesos, tres d’ensinistrament i tres més de pràctica operativa.
I qui són millors companys, les persones o els cans? –li dic, en no poder sostreure’m a aquesta pregunta fútil.
I aquests professionals coincideixen en afirmar que “certament, són millors amics les persones; el gos, en canvi, et gratifica molt pel resultat com a company de feina, estret vincle d’amistat on la dependència d’un cap a
l’altre és absoluta i, a més, mai no et traeix”.
Els propietaris de gossos que satisfacin els criteris de selecció i desitgin donar-los a aquest Cos de Policia, es
poden dirigir a:
Policia/Mossos d’Esquadra - Grup Caní
Carrer Bolívia, 30-32 - 08018
Tel.: 93 300 22 96, ext. 2530
53
23
• juny 2000
Opinions de quaranta subdirectors generals
Una aproximació a la nostra cultura econòmica
Àlex Costa. Institut d’Estadística de Catalunya
Joan Lúria. Direcció General de Programació Econòmica
El funcionament d’una
Administració pública depèn de
moltes variables: els recursos
humans i la seva formació, els
recursos econòmics,
l’organització, el marc legal, les
directrius polítiques, etc. Ara bé,
un factor tal vegada difús però
sens dubte rellevant serà també la
cultura econòmica preponderant
entre el seu personal. L’opinió
sobre el funcionament de
l’economia i els mercats, el paper
de l’Administració pública en la
prestació dels béns i serveis, la
valoració de l’Estat de benestar,
l’opinió sobre els impostos o sobre
el possible copagament de l’usuari
dels serveis públics, són elements
que poden incidir, ni que sigui
indirectament, en l’actuació dels
treballadors de l’administració.
S
obre aquesta base i en el marc
del Curs de funció gerencial de
les administracions públiques,
fet per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya amb la col·laboració d’ESADE, vam considerar
d’interès fer una enquesta per
conèixer els elements culturals, valors i creences sobre el funcionament de l’economia i el paper de
l’administració pública, d’un conjunt molt específic de treballadors
de la Generalitat: el col·lectiu que
havia cursat o estava cursant l’esmentat Curs de funció gerencial,
un grup d’unes quaranta persones,
amb un nivell de subdirector general o equivalent. Hem d’agrair aquí
que la pràctica totalitat dels enquestats van contestar el qüestionari. La informació ens arribava sense
cap dada de caràcter personal, de
manera que en tot moment es va
garantir el secret estadístic.
No podem afirmar la representativitat de les respostes en relació
amb el conjunt dels treballadors de
54
Funcionament de l’economia: ...digueu si els conceptes següents us suggereixen sentiments positius o negatius quan es parla d’economia... (relació
sense ordenar de conceptes)
la Generalitat, ni tan sols dels treballadors de nivells equivalents al del
col·lectiu d’estudi. Tanmateix, els
resultats apunten alguns aspectes
valoratius que poden ser considerats significatius i d’interès.
Sobre el funcionament de
l’economia
Les respostes revelen una valoració
positiva dels mecanismes més típics
de l’economia de mercat i, també,
una valoració negativa de l’intervencionisme i del proteccionisme.
Les opinions resulten, al nostre entendre, molt adaptades al que ha
estat històricament la dinàmica de
l’economia catalana. El fet que els
enquestats treballin a l’Administració pública no sembla afectar
aquesta apreciació, que també és,
en termes generals, la que predomina en el conjunt de la població catalana.
Els conceptes més propis de l’economia privada o de mercat són
els cinc que tenen valoracions més
positives, per a més del 80% dels
enquestats: benefici, empresaris,
propietat privada, competència i
empresa privada. En segon lloc,
conceptes propers a la política
econòmica, com privatització, liberalisme i socialisme, per aquest ordre, tenen valoracions positives entre el 80 i el 60% dels casos. A l’altre
extrem de l’escala es poden trobar
valoracions positives molt minoritàries, per sota del 20% i, per
tant, una clara majoria de valoracions negatives, en els conceptes
d’intervencionisme i de proteccionisme. Aquests conceptes es poden
associar a interferències que actualment es consideren poc justificades
dels mecanismes de lliure mercat.
Finalment, en una posició equilibrada entre valoracions negatives i
positives, entre el 60 i el 40%, es
troben quatre conceptes: planificació, capitalisme, sindicats i empresa
pública. Aquí es poden fer algunes
observacions. El concepte planificació probablement està afectat per
una certa polisèmia, ja que mostra
una molt alta valoració per part de
la població en general, cosa que fa
pensar que molts enquestats l’han
interpretat com a sinònim de “programació” més que com a “planificació central” de l’economia. A me-
Àlex Costa i Joan Lúria
JOAN MOREJÓN
23
• juny 2000
sura que augmenta el nivell d’estudis dels enquestats, predomina una
valoració menor, ja que probablement s’imposa la interpretació en
termes de “planificació central”.
Aquest és el cas del personal de la
Generalitat enquestat. La limitada
valoració del terme capitalisme contrasta amb les valoracions positives
de, per exemple, benefici i propietat
privada. És molt probable que el
concepte economia de mercat (en
certa mesura un sinònim de “cara
amable” de capitalisme) hagués tingut una valoració molt més alta. Resulta clar que la paraula capitalisme
té una connotació negativa que
probablement va més enllà de la
seva significació estricta.
A l’entorn i per sota del 50% se situen, d’una forma que pot ser sorprenent, els conceptes sindicats i
empresa pública. Amb relació a sindicats és possible que el nivell dels enquestats (subdirectors o equivalent)
hagi pogut incidir en la valoració.
Pel que fa a la força limitada valoració de l’empresa pública, pot havers’hi sumat la valoració positiva de
l’empresa privada i dels mecanismes de mercat, amb l’absència, a
la mateixa administració dels enquestats, de la major part de les empreses públiques més “clàssiques”,
ja que en molts casos aquestes depenen de l’Administració de l’Estat.
Sobre l’Administració
com a prestadora de
serveis
Hi ha una acusada preferència entre
els enquestats per la gestió compartida, bastant més clara que en la població en general.
Les respostes configuren una interessant tipologia respecte a la gestió pública i/o privada dels diferents àmbits d’actuació. Si es considera el nombre d’enquestats a favor
d’una gestió pública, tenim que
més d’un 20% dels enquestats opten per aquesta possibilitat en els
casos del transport urbà, les infraestructures i el ferrocarril, i també de
l’assistència sanitària i l’ensenyament en escoles. En un nivell d’entre el 10 i el 20% se situa l’ensenya-
56
El paper de l’administració com a prestadora de serveis: ... de les
següents activitats, penseu si s’han de gestionar per
l’administració, per la iniciativa privada (empreses privades) o tant
per l’administració com per la iniciativa privada ... (relació sense
ordenar d’activitats econòmiques, béns i serveis)
El copagament dels serveis
versus l’augment
d’impostos: Si l’Estat
necessités més diners per
mantenir els serveis que
presta als ciutadans, quina
d’aquestes possibilitats
preferiria
Model de qüestionari
Vam optar per fer-ne servir un del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS),
emprat en una enquesta de la mateixa temàtica feta el novembre del 1996. Les
preguntas formulades als nostres companys eren, doncs, una selecció de l’enquesta del CIS. A més, disposàvem dels resultats d’aquesta recerca del CIS, tant per al
conjunt de la població espanyola com per a la catalana. Això ens va permetre fer
una certa anàlisi comparativa de les respostes i, per tant, tenir un marc d’opinió
general de la població. Tanmateix, cal dir que la comparació no és completament
vàlida, ja que el temps de la investigació va ser diferent (la nostra enquesta es va
fer l’any 1998) i l’enquesta es va emplenar sense enquestador, cosa que pot modificar les respostes a la mateixa pregunta. Per aquesta raó es farà només una comparació molt limitada i puntual amb les respostes de la població catalana.*
* Una presentació més detallada relativa al conjunt de la població catalana i en comparació de
l’espanyola es pot trobar a “L’opinió pública catalana davant l’economia i l’Estat de benestar”, a la Revista Econòmica de Banca Catalana, núm. 115.
ment universitari i, en un tercer
grup, amb un percentatge menor
del 10% dels enquestats, el subministrament elèctric, el servei de correus, la indústria siderúrgica i el
servei telefònic.
Si es consideren simultàniament
les tres opcions de resposta, els
grups més naturals són quatre. En
primer lloc, amb una preferència
per la gestió mixta, seguida per la
pública i amb molt poca acceptació
de la gestió privada, hi ha els serveis
bàsics a les persones de caràcter sanitari i educatiu (amb una ènfasi especialment favorable a la gestió
mixta de l’ensenyament universitari). Un segon grup equilibra més les
tres opcions, malgrat optar preferentment per la pública o mixta;
aquest és el cas de les infraestructures i el transport. Un tercer grup va-
juny 2000 •
lora preferentment la gestió mixta i
la privada; aquest és el cas del sector elèctric i de correus. Finalment,
el grup en què és majoritària la preferència per la gestió privada: la siderúrgia i el telèfon.
Sobre els límits de
l’Estat de benestar
Els subdirectors generals bàsicament coincideixen amb el conjunt
de la població enquestada a Espanya i Catalunya: l’Estat ha de cobrir
les necessitats bàsiques de tots els
ciutadans. Hi ha un ampli consens a
defensar l’existència de l’Estat de
benestar. No obstant això, són més
partidaris de limitar la protecció pública dels ciutadans per comparació
a l’opinió pública general. Respecte
de qüestions com si l’Estat ha de garantir a tots els individus uns ingressos mínims, mentre que un 86%
dels enquestats catalans es mostren
a favor, en els subdirectors el percentatge baixa al 44%. A la pregunta
de si els ciutadans són els principals
responsables de satisfer les seves
pròpies necessitats, a Catalunya responen afirmativament un 59,4%
dels enquestats, valor que puja fins
el 79% en les respostes dels càrrecs.
Crida particularment l’atenció el
canvi d’opinió dels subdirectors
amb relació a la percepció de si l’Estat gasta poc o molt en prestacions
socials. Mentre que un 60% de la
mostra dels enquestats a Catalunya
considera que l’Estat gasta poc i un
40% massa, el grup dels subdirectors opinen en un 81,4% que l’Estat
gasta massa en prestacions socials i
només un 18,6% considera que gasta poc.
Pel que fa als impostos i les seves
aplicacions, en general l’opinió dels
subdirectors generals de la Generalitat no difereix respecte de l’opinió
pública catalana reflectida en l’enquesta del CIS. En canvi, es reprodueixen les diferències d’opinió respecte de la possibilitar d’introduir
fórmules de copagament per finançar determinats serveis públics.
Per exemple, davant la pregunta de si
l’Estat necessités més diners per mantenir els serveis que presta als ciutadans, les preferències
s’inclinen per una participació en el pagament dels serveis
(87,5%) davant l’alternativa de pujar
els impostos. L’opinió pública catalana està més equilibrada entre les
dues opcions,
un 51,5% es
manifesta pel
pagament de
determinats
serveis, i un
48,%,
per
l’augment
de la pressió fiscal.
23
Finalment, i en coherència amb les
respostes donades al llarg de tot el
qüestionari, els subdirectors generals
es pronuncien majoritàriament a favor de fomentar la iniciativa privada
com a complement de l’activitat de
l’Estat en la provisió de determinats
serveis públics.
Aquests són a grans trets alguns dels
resultats de l’enquesta d’opinió efectuada a un grup de subdirectors de la
Generalitat. S’han presentat aquests
resultats des d’un punt de vista molt
descriptiu i sense entrar a fer valoracions. Probablement aquests resultats,
que tenen un caràcter experimental en
el context d’un curs acadèmic, apunten la necessitat de desenvolupar amb
més profunditat aquestes qüestions. ■
Curs de funció gerencial*
Curs
1993-1994
1995-1996
1997-1998
1998-1999
1999-2000
Alumnes que han obtingut certificat
13
28
22
15
24**
102
* Des del curs 1999-2000 aquest s’anomena Curs de desenvolupament
directiu.
** El curs encara no ha finalitzat, aquesta xifra representa el nombre
d’assistents.
Font: Escola d’Administració Pública de Catalunya
57
23
• juny 2000
Palau Oliver de Boteller
Serveis territorials de Cultura a Tortosa
Alfons Llorca i Martí
Arquitecte, cap de la Secció d’Inspecció del Patrimoni
Arquitectònic als Serveis Territorials de Tortosa
CENTRES DE TREBALL
H
58
i treballen 22 persones. Seu
dels Serveis Territorials de
Cultura a Tortosa i de la Biblioteca Comarcal, és un edifici
de quatre plantes que mira als carrers
de la Ciutat, del Doctor Ferran –on té la
façana principal– i dels Canvis, en el
sector corresponent a l’eixample urbà
dels segles XIV-XV. De l’edifici original
conserva només la façana, una arcada
de pedra a l’interior de l’accés de la
planta baixa i l’enteixinat de la sala
principal, al pis noble; la resta és de
construcció moderna a partir d’un
projecte del 1962, quan es va traslladar
la part de l’edifici que es conserva, ja
que l’emplaçament original del palau
era a la vora del riu, entre els carrers de
les Botigues de la Sal, de la Llotja i de
Felip Pedrell. Com la majoria de construccions que miraven al riu, en el mateix sector va sofrir desperfectes durant
la guerra de 1936-1939. Com s’ha dit,
el 1962 la façana va ser traslladada al
solar on la trobem avui, ocupat antigament pel desaparegut Palau Municipal
o la Casa de la Ciutat.
La façana, molt austera, té aparença
massissa tant pel predomini del mur
sobre els buits, com per la utilització de
carreus de pedra ben treballats. Les
obertures la divideixen en tres nivells,
corresponents a la planta baixa i dos
pisos, i com a coronament superior té
una línia de merlets decoratius. Els dos
nivells inferiors són separats, a més,
per una cornisa motllura horitzontal.
A la planta baixa, el portal d’accés té
forma d’arcada de mig punt amb grans
dovelles i està descentrada respecte a
l’eix de façana. Les finestres del pis noble tenen petites columnes adossades
als muntants, com passa a les tres de la
planta inferior, encara que més petites,
mentre que en el segon pis són sense
decoració i més petites.
Els propietaris originals de l’edifici
foren la família dels Oliver de Boteller,
que tingueren en la Tortosa del segle
XVI un paper fonamental. Era
resultat de la unió d’una branca de la noblesa tradicional
amb una de la nova burgesia,
en un moment clau en què la
ciutat s’obria als negocis i a
l’activitat mercantil. El palau,
d’acord amb això, era un dels
més ben guarnits de la ciutat, i
va ser utilitzat en diverses ocasions com a hostalatge de personatges reials; entre d’altres,
hi residí temporalment, el
1586, Felip II de Castella. Posteriorment, va pertànyer a la família dels Jordà i a la dels Guzmán de Villoria. En els darrers
temps del segle XIX, hom hi instal·là el
Banc de Tortosa primerament –1881– i
el Club Recreatiu després –1895. Posteriorment, va ser utilitzat també com a
edifici de l’Ateneu.
Al flanc del palau que mira al carrer
de la Ciutat hi ha adossada part de l’antiga font gòtica del segle XIV que es
trobava centrant l’actual plaça d’Agustí Querol. Arran de la manca d’igualtat
d’amplada entre el nou solar i la façana
original, es crea un cos sortint de dimensió de la façana original mes reduïda i on es fa girar l’acabat de pedra.
D’una manera simètrica es produeixen dos espais a banda i banda de la
façana i en un d’aquests espais es on se
situa l’esmentada font.
Aquest edifici és producte d’un moment en què la salvaguarda del patrimoni, quan es trobava amenaçada per
l’especulació, s’entenia com un element desmuntable, on hi ha uns elements determinats que tenien valor.
En aquest cas es va considerar la façana, i de la resta tan sols ens ha arribat
una arcada i un enteixinat amb una superfície de gairebé la meitat del que suposem que deuria tenir l’original. Hem
perdut, doncs, tant la característica tipològica com l’ordenació volumètrica
i morfològica, és a dir la distribució in-
terior de l’edifici, la seva escala de comunicació, etc., molt lligats a la profunditat i amplada del solar, aspectes
que amb la nova ubicació eren difícils
de conservar a causa de les dimensions
i característiques del nou solar, que entre altres coses evidents no lligava amb
la dimensió de la façana de l’edifici original. Exteriorment, el canvi ha estat
molt important pel fet de passar a tenir
un edifici amb tres façanes en cantonera, amb una difícil contemplació de
la façana, davant un edifici amb una
sola façana amb una gran perspectiva
de visió.
En aquest moment aquest fet no es
podria produir perquè la Llei 9/1993,
del patrimoni cultural català, en el seu
article 37, “Desplaçament d’immobles”, avança sobre aquest concepte,
establint que els immobles d’interès
nacional són inseparables de llur entorn. Només es pot procedir a fer-ne
l’aixecament o el desplaçament en les
termes fixats per la legislació estatal, o
en tot cas, amb l’informe favorable
previ del Departament de Cultura. ■
Bibliografia
Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. XIII
(Baix Ebre i Montsià) 1984. Fundació Enciclopèdia Catalana, pàg. 184.
MIRAVALL I DOLÇ, R. 1983. Tortosa, guia general.
Tortosa: Dertosa, pàg. 149-153.
JOVER (1973), pàg. 311, 319 i 413.
juny 2000 •
23
Entrevista a…
Lluís Bassat i Coen,
publicista
Cent vint-i-nou mil famílies
Joan Manel Espuelas Puigdollers i J. Alonso
La publicitat institucional
està aquests dies d’actualitat.
La Generalitat engega una
campanya de reforç de la
imatge de Catalunya a la resta
de l’Estat. “Desdramatitzar la
imatge que es té de Catalunya
a la resta d’Espanya”. En
canvi, nosaltres hem volgut
parlar amb Lluís Bassat de la
publicitat institucional de
l’acció de Govern, i de la
–inexistent– publicitat
institucional de
l’Administració pública.
P- L’experiència que teniu a la Generalitat ...
R- Vaig ser durant vuit anys i mig assessor de comunicació i imatge de la
Presidència de la Generalitat i l’experiència va ser boníssima. Hi anava
cada divendres al matí. Hi passàvem
un mínim de tres hores, per una banda escoltant què és el que havia passat, d’actualitat política, econòmica,
etc., però no necessàriament des de la
perspectiva de la publicitat. Després
intentàvem traduir allò a un llenguatge publicitari planer.
Un d’aquells divendres va entrar
una secretària amb un document en
Aquesta entrevista es va fer
el 6 d’abril, setmanes abans
de l’anunci de dimissió de
Josep Lluís Núñez!
què constava el nombre de morts que
hi havia hagut durant el cap de setmana a la sortida de les discoteques. Lluís
Prenafeta ens va dir: “Això s’ha d’aturar; no podem continuar d’aquesta
manera. No els podem dir que no beguin, tampoc no els podem dir que
no condueixin. El que els hem de dir
és que no beguin i condueixin alhora.
Si algú vol beure i vol tornar amb taxi,
perfecte; si vol conduir ell sol i beure
només begudes refrescants, perfecte;
etc.” I una setmana més tard vam portar una campanya que va tenir molt
de ressò. No sé si se’n recorda... “Barrejar alcohol i benzina mata.” En l'a-
Lluís Bassat
59
23
• juny 2000
nunci es veia una ampolla que servia
alcohol, i en el mateix got un assortidor de benzina posava el combustible. Aquesta combinació es transformava en un humil gerro on es col·locaven unes tristes flors en el nínxol
d'un cementiri. El nombre de morts
va baixar espectacularment el cap de
setmana següent i pràcticament es va
mantenir durant els següents. Quan
em pregunten quina és la campanya
que he fet a la meva vida que m’ha
donat més satisfaccions, sens dubte és
aquesta. En altres campanyes he venut milers de pantalons texans, o milions de sobres per fer sopa, he venut
moltes coses a la meva vida –fa més de
trenta anys que m'hi dedico-, però
pensar que una campanya meva ha
ajudat a salvar encara que només siguin tres o quatre vides cada setmana,
és impagable.
P- Hem estat espectadors de moltes
campanyes de publicitat institucional. Si la Generalitat pretén que el
missatge arribi i generi una conducta, un hàbit, no hi poca continuïtat
en els missatges? Si una campanya
va bé, per què no s’hi manté durant
molt més temps, tot i amb variacions
formals?
R- En publicitat els anunciants es cansen de les idees molt abans que el públic. Henry Ford un dia estava passejant per les seves oficines i va veure el
cartell d’una campanya allà, a la paret,
i li va dir al cap de publicitat: “Escolti,
ja estic fart de veure aquesta campanya. Vejam si la treuen d’una vegada.”
Aquest li va respondre: “Senyor Ford,
la campanya comença dilluns que ve.”
Això passa molt sovint, i això ens va
passar a la Generalitat. La Generalitat
es va cansar de la campanya del “Som
sis milions” molt abans que la campanya estigués exhaurida. Podia haver
continuat anys i anys. Crec que aquella campanya ha estat la que més ressò
ha tingut i que ha arribat amb més profunditat al ciutadà. La Generalitat som
sis milions volia dir que som tots
iguals; tant fa que es tracti d’immigrants com de catalans de vuit generacions; volia dir que tots plegats tenim
un objectiu comú. La gent encara en
parla, i fins i tot se’n va fer una paròdia
–no sé si en Boadella–. Fins i tot els hu-
60
El mateix problema, la manca d’aigua,
tractat per la publicitat institucional amb
deu anys de diferència (1990-2000)
moristes... Pujol em va explicar un
acudit: la delegació de Catalunya arribava a la Xina i el president parlava
amb el primer ministre xinès i li deia:
“Miri, president, sóc en Jordi Pujol,
president de Catalunya i som sis milions.” I ell contestava: “Ah, està molt
bé. I en quin hotel s’estan?”
P- El ciutadà, entén la diferència entre el Govern i l’Administració? És
important aquesta diferència? Seria
útil una publicitat institucional centrada en la maquinària administrativa?
R- Crec que el ciutadà no discrimina
del tot. Entén que el Govern que l’hi
diu és el Govern de la Generalitat, però
després no sap ben bé si allò és d’una
conselleria o d’una altra, o si té un objectiu institucional, o bé l’objectiu és
administratiu, etc. Si ara féssim una
enquesta i preguntéssim: “Escolta, qui
ha fet aquestes campanyes de: «Vés
amb compte. No condueixis si has begut». Qui les ha fetes, la Generalitat,
l’Estat espanyol, l’Ajuntament de Barcelona, Europa?” I diria: “Els governs.“
Això, llevat de campanyes molt especí-
fiques, com ara “Barcelona més que
mai”.
Hi ha una certa confusió i, com és
lògic, cadascuna d’aquestes institucions diu: “Per què haig d’invertir jo
mil milions per explicar-ho al ciutadà,
si ja ho fa l’altra i la gent també m’ho
atribueix?” Per tant, tothom tendeix a
estalviar diners en comunicació perquè com que ja ho fa l’altre...
P- Intentem esbrinar si la feina de
l’empleat públic és atraient o no.
L’any 1987, el districte de Staten Island, Nova York, féu un anunci molt
bonic que deia: “These are our soldiers”. Era una foto amb una colla
de “soldats” d’aquell districte: un
bomber, un jardiner, una infermera,
un oficinista, Això, ara, l’Estat ho
està fent. Està fent anuncis de la
Renfe i altres empreses públiques, i
hi surten una colla de treballadors,
però més que treballadors semblen
models, amb la cara expressament
maquillada de brutícia, una foto
bastant lamentable, des del meu
punt de vista... Tot això, abans de les
eleccions.
R- Massa “guapos”...
P- Sí, cepats. No són els típics pencaires, però en tot cas la intenció és anar
tenir cura de l’autoimatge de l’empleat públic.
juny 2000 •
R- En aquests moments l’Estat espanyol està fent unes inversions publicitàries brutals, de milers de milions.
Quan es convoca un concurs de “només” mil milions, moltes agències no
hi anem. No val la pena perquè hi ha
molts concursos de cinc mil, de quatre mil, etc. Aquí a Catalunya les inversions són infinitament més petites. No crec que intenti passar l’aigua
cap al meu molí si dic que el Govern
de Catalunya hauria de tornar a comunicar-se amb el ciutadà amb més
freqüència, més intensitat, més pressupost i més eficàcia del que ha fet
darrerament, si més no per mantenir
aquest diàleg amb la gent. No vull dir
que les campanyes que fa l’Estat siguin bones i les que fa la Generalitat
siguin dolentes el que sí que dic és que
la inversió total de l’Estat és tan superior que pràcticament ofega qualsevol
altra comunicació. Tens la impressió
que la institució que es comunica
amb tu només és l’Estat espanyol, encara que ho podria fer mil vegades millor. La manera de fer-se els concursos
públics, jo crec que és equivocada.
L‘Administració té l’objectiu, absolutament honest, que econòmicament
no es pugui afavorir una empresa determinada i que cada any es donin
noves oportunitats a altres empreses.
Però les campanyes de publicitat no
poden ser d’un sol any. Com que els
pressupostos sí que són anuals, fan un
concurs cada any... És com si cada any
volguessis construir una casa, però
d’any en any hi hagués una constructora nova, diferent, un arquitecte
nou, amb punts de vista nous, diferents. Has de confiar en una empresa
que et faci la teva comunicació un mínim de cinc anys. I aleshores sí, si no
t’ho han fet bé, els fas fora el primer
any. Si ho fan bé, no canviïs. La ment
humana no està dividida per anys, té
una continuïtat al llarg de tota la vida.
Les percepcions no es canvien en mesos o setmanes, són coses que duren
anys.
P- Avorta, diguéssim, els mecanismes de confiança. Malgrat tot, hi
ha la possibilitat legal de fer despeses
plurianuals.
R- La campanya més famosa del món
és la de Marlboro, que ja té cinquanta
anys. És sempre la mateixa: un cowboy que va per les prades americanes
amb el seu cavall, es fa un cafè en un
petita foguera i després es fuma un
Marlboro, amb variacions poc canviants –ara va per aquí, ara va per allà,
ara un actor, ara un altre; per cert, un
va morir de càncer–. Aquella campanya no era genial. El primer any que
la van fer, segur que els competidors
no van pensar: “Carai, quina campanya més bona”. El segon any va ser
millor, el tercer any va ser millor i, al
cap de cinquanta anys, és imbatible.
La imatge que té Marlboro de la llibertat, les possibilitats de fer el que vols,
l’esperit americà, l’aire pur: tot això,
relacionat amb el seu tabac; però han
trigat; potser ja fa trenta anys que van
ser líders del mercat.
La campanya del Dove, que fem
nosaltres, que utilitzen senyores normals, mestresses de casa, que diuen
que estan sorpreses perquè abans es
netejaven la cara amb sabó normal,
ara utilitzen Dove perquè té tres quartes parts de sabó i una quarta part de
crema hidratant, i la pell els queda
més fina i més maca. Fa quaranta
anys que fem aquesta campanya. Primer als Estats Units i ja fa uns cinc o
sis anys que es fa a Europa. No tenen
per què canviar.
P- A la campanya electoral de les
eleccions del 12-M es va començar
una campanya sobre el Pacte Fiscal,
un tema complex. Ara, però, s’ha
abandonat aquesta campanya... Encara que no hi hagi força per negociar a Madrid, atesos els resultats,
caldria mantenir-la. És una cosa a
llarg termini. Tornant al que parlàvem abans: la Generalitat, hauria de
promoure la imatge social de l’empleat públic? Volem dir, no promoure-la únicament quan hi ha una necessitat concreta, com ara reclutar
mossos d’esquadra. Defensar la nostra imatge en aspectes concrets: curem gent, eduquem els infants, simplifiquem els procediments administratius, apaguem focs forestals, etc.
R- Nosaltres formem part d’Ogilvy,
que alhora forma part d’una gran
multinacional, WPP. I dins d’aquesta,
potser la companyia de més èxit ara
mateix està sent Banner & McBride,
23
que es dedica a “comunicació interna”, i treballa només per a grans corporacions, per explicar al seus empleats els avantatges de la corporació, el
seu esperit. Potser jo em plantejaria
–no hi tinc res a veure–, de fer un contacte amb ells, per veure com es podria transmetre a aquestes cent vint-inou mil famílies una sèrie de valors
enormes del que hi ha de comú.
P- La percepció política envers l’Administració pública segurament passa per desitjar que com menys es noti
que existim, millor, és un senyal que
“la cosa va bé”. No hi ha soroll, hi ha
pau amb els sindicats... Com podem
destacar els nostres valors, si realment el nostre valor polític consisteix
que no sens noti gaire?
R- És veritat. Tu no tens consciència
que hi ha metro a la teva ciutat fins
el dia que hi ha vaga. Quan les coses
funcionen ja ens acostumem de tal
manera que no hi dónes cap valor.
Dins del món de la publicitat, una de
les disciplines que més ha canviat
conceptualment és la de relacions
públiques (RRPP). Durant molts anys
les RRPP van servir perquè se sabés
com feien de bé les coses les empreses. Nosaltres, que també tenim una
empresa de RRPP, en aquests moments tenim més encàrrecs per
aconseguir que “no se’n parli de mi”,
que no pas a l’inrevés. Jo crec que és
un bon senyal, que no se’n parli de
vosaltres: vol dir que no hi ha greus
problemes. No tingueu por que no
se’n parli. No vull dir amb això que
no es pugui preveure un cert tipus de
comunicació, de tant en tant –potser
un cop l’any–, que faci conscient el
ciutadà que perquè tot el país funcioni, resulta que hi ha unes persones
que estan fent una tasca, potser sorda, però fonamental i, gràcies a
aquestes persones, tu tens els transports que funcionen, tu tens la seguretat ciutadana que funciona, etc.
P- Imagini aquest eslògan: “El millor és que no se senti a parlar de
nosaltres”. I això ho convertiria en
positiu.
R- Jo ho faria. Els diaris no parlen de la
normalitat. No veus un titular que digui: “França està en pau”.
61
23
• juny 2000
La gestació de l'eslògan més
famós de la Generalitat
He explicat moltes vegades que un dels eslògans
més afortunats de la meva carrera, “Som sis milions”, va néixer en un vol. El nadó no el va portar la cigonya des de París, sinó un avió de Swissair. Jo estava buscant la frase per donar unitat a
totes les campanyes del Govern català. Havia de
ser una expressió que es pogués utilitzar en campanyes molt diferents, i
que identifiqués els catalans en un concepte en comú.
La veu de l'hostessa de vol anunciant que Suïssa és un país de sis milions d'habitants on es parlen quatre llengües em va posar en tensió.
Catalunya té sis milions d'habitants i ara molts ciutadans hi parlen dues
llengües. Eureka! Tenia l'eslògan. Potser la veu de l'hostessa va ser la meva
musa, però ho va ser perquè em va trobar obsessionat per unes paraules
que estava buscant feia tres mesos.
Font: El libro rojo de la publicidad. Lluís Bassat. Espasa Calpe, 1998.
P- Darrerament es parla molt d’una
nova tècnica administrativa, la
“participació”. Es busca un millor
acostament als ciutadans, millor del
que s’aconsegueix a les eleccions, per
exemple referèndums a l’Administració local, o bé la creació de regidories de “participació”, com a Barcelona. Creu que el màrqueting queda
una mica limitat per saber què vol la
gent?
R- El màrqueting polític està menys
desenvolupat que el màrqueting normal. Avui, les investigacions de mercat ens permeten saber exactament
què és el que vol la gent. Però això té
una utilitat limitada. Altrament, no hi
hauria progrés perquè la gent no pot
saber el que voldrà en el futur. Quan
fas investigació, esbrines el que la
gent sap del seu passat, però no del
seu futur. Quan es feia investigació fa
deu anys, ningú no contestava: “Jo en
el futur voldria utilitzar un ordinador
per comunicar-me amb la gent i per
demanar informació de coses...” No
ho sabien, no existia.
Totes les institucions –Generalitat,
ajuntaments– tenen l’obligació que el
ciutadà pensi més en el futur, tingui
una visió una mica més a llarg termini
que la que tenim quan no ens movem
de la nostra feina i de la nostra llar.
Dono a les Administracions una responsabilitat important, projectar el
que podria ser el país si féssim tot
el que s’ha de fer. Els polítics tenen
una gran responsabilitat en els seus
62
discursos institucionals, quan diuen
“què és el que vull per a Catalunya per
als propers anys”. És el moment en
què fan la promesa electoral, allò que,
de vegades, la gent ni s’escolta –ja sé a
qui votaré...– Jo m’ho escolto molt bé
Algunes campanyes
institucionals de la
Generalitat
“CAP AL 2000”
Lorente Mussons, 1986-1987
“SOM 6 MILIONS”
Bassat, Ogilvy & Mather, 1987
“CONSTRUÏM CATALUNYA”
Bassat, Ogilvy & Mather, 1988
“CATALUNYA
1000 ANYS”
Bassat, Ogilvy &
Mather,
1988-1989
“80–90, DEU ANYS DE FETS
SÓN LA MILLOR GARANTIA DE FUTUR”
Bassat, Ogilvy & Mather, 1990
“UN PAÍS D'EUROPA”
Bassat, Ogilvy & Mather, 19901991
“LA GENT ÉS LA FORÇA DE
CATALUNYA”
Bassat, Ogilvy & Mather, 19911992
“TREBALLEM PEL 2000
DES D'ARA”
Bassat, Ogilvy & Mather, 1992
“ANIREM ENDAVANT”
Bassat, Ogilvy & Mather. 19931994
i intento entendre què és el que aquella persona ha pensat, no per a mi,
sinó per al meu grup de persones, per
al meu país.
L’única manera d’apropar-se al ciutadà és amb la informació. Nosaltres
interveníem en la campanya “Passem
comptes”. De fet, les eleccions no es
guanyen durant les tres darreres setmanes que dura la campanya electoral. Es guanyen durant els quatre
anys, i una de les raons per guanyar
l’elecció és anar explicant d’una manera didàctica a la gent com estàs dedicant el teu temps, els diners de la
institució. ■
“ENTRE TOTS, MILLOR”
Bassat, Ogilvy & Mather, 1995
“TOTS SOM EL MOTOR DE
CATALUNYA. NO PARIS”
Tandem Campmany Guasch
DDB, 1995
“ARA ÉS DEMÀ”
Tandem Campmany Guasch
DDB, 1998
“CATALUNYA, UN PAÍS
QUE CREIX”
Tandem Campmany Guasch
DDB, 1999
23
juny 2000 •
Germà Gordó i Aubarell
Nou secretari general del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca
Berenguer Pla
Nascut fa 36 anys a la Pobla de
Segur, està casat i té tres fills. És
advocat de professió i llicenciat
en Dret per la Universitat de
Barcelona, diplomat en Funció
Gerencial en les
Administracions Públiques per
ESADE i diplomat en Estudis
Europeus per la Université de
Sciences Sociales de Grenoble
(França). Ha desenvolupat
diversos càrrecs de
responsabilitat a
l’Administració de la
Generalitat de Catalunya. El 23
de setembre de 1996 va ocupar
el càrrec de secretari general de
l’Associació Catalana de
Municipis i Comarques (ACM).
El nou Govern el va nomenar, el
passat 1 de desembre, secretari
general del Departament
d’Agricultura, Ramaderia i
Pesca (DARP).
P- Com s'ha trobat el Departament?
R- Amb personal capacitat, però
amb manca de recursos econòmics,
tècnics i informàtics per a aconseguir els objectius que teníem plantejats. Així mateix, amb uns procediments administratius interns i un
organigrama del Departament des-
fasats per a donar resposta a les noves necessitats del món rural, agrari
i pesquer. En aquest sentit, i per donar sortida a les necessitats més urgents dels nostres administrats, la
primera actuació que vam portar a
terme va ser treballar el Programa de
desenvolupament rural de Catalunya (PDR), ja que s’havia de presentar al cap de deu dies al Ministeri
d’Agricultura. La segona actuació
urgent va ser disposar de 800 milions de pessetes per instal·lar
equips informàtics i programes
nous per al Departament i les oficines comarcals. La tercera actuació
ha estat engegar el Pla de reestructuració del DARP per tal d’aconseguir
un nou organigrama dissenyat per a
afrontar els reptes de futur del sector
agrari i pesquer. Aquestes tres actuacions ens haurien de permetre fer
un important salt endavant, tant
pel que fa als serveis prestats com a
la qualitat d’aquests.
P- Hi haurà més recursos per al
DARP?
R- És evident que sí. El passat mes de
desembre el Govern va aprovar el Programa de desenvolupament rural de
JOSEP CHAVARRÍA
P- Vostè té un càrrec més tècnic que
polític, però quines seran les actuacions més immediates de la seva
gestió?
R- La primera és aconseguir els recursos suficients per fer front al nou disseny de política agrària que vol por-
tar a terme el conseller Grau al llarg
de la legislatura. Enguany ja hem fet
un pas endavant augmentant el
pressupost del DARP en un 12% respecte al de l’any anterior. En segon
lloc, s’han de portar a terme les actuacions necessàries perquè el camp
català pugui encarar amb garanties
el futur. En aquest sentit, el conseller
Grau ens ha donat l’ordre d’elaborar
un llibre blanc sobre l’agricultura catalana que s’intentarà consensuar
amb tots els sectors implicats per tal
de donar pas a una Proposta de llei
d’ordenació i desenvolupament
agrari. Finalment, i com a actuació
més important al servei dels ciutadans del nostre país, hem d’aconseguir una administració àgil i eficaç al
servei del món rural i pesquer de
Catalunya.
Germà Gordó i Aubarell
63
JOSEP CHAVARRÍA
l’Administració general
de l’Estat i la Unió Europea. A més, ens permetrà
ajudar les cooperatives
amb 600 milions més
que l’any passat, augmentar les actuacions
contra les plagues i malures fitosanitàries i del sanejament ramader i destinar més de 1.200 milions de pessetes per a la
recerca tecnològica. Finalment, el Programa europeu IFOP (instrument
de finançament i orientació pesquera) ens permetrà duplicar els recursos destinats a la pesca.
Catalunya (PDR). Aquest programa
suposa 155.000 milions de pessetes al
llarg de set anys, 56.407 dels quals els
aportarà la Generalitat. Aquests recursos aniran destinats a diverses mesures que faran del camp català una eina
bàsica per al seu futur dins de la globalització dels mercats. Cal recordar que
la manca de recursos d'aquests últims
anys ha estat provocada per la contenció pressupostària del Govern
marcada per la UE i pel pagament de
despeses imprevistes com a conseqüència dels incendis o la pesta porcina clàssica. A partir d’ara podrem gestionar els recursos per a altres actuacions que aportin més competitivitat
en el camp.
D’altra banda, el pressupost consolidat del Departament per a enguany
serà de 22.681 milions de pessetes,
amb un augment del 12% respecte al
que es va presentar al Parlament de
Catalunya l’any 1999 amb 20.541 milions, una vegada aplicat el Decret
297/1999, de reorganització administrativa de la Generalitat, que traspassa
la Direcció General de Medi Natural
al Departament de Medi Ambient.
Aquest augment ens permetrà disposar d’un 134% més de recursos que el
1999 per a les inversions de millora i
competitivitat del camp en finalitzar
l’exercici, amb el coofinançament de
64
P- El conseller Grau ha
anunciat una reestructuració de les delegacions i oficines comarcals, la qual ja heu esmentat. En què
consistirà aquest canvi?
R- No és pas un canvi, sinó una reestructuració d’organigrama i de funcions. Aquesta reestructuració ha de
donar resposta a les necessitats dels
sectors, però també de l’Administració. Com he dit abans, encara avui no
tenim l’estructura ni els mecanismes
administratius i informàtics pròpis
d’una administració moderna i
avançada. Les oficines comarcals són
els organismes més propers al ciutadà
que representen el DARP, i per aquest
motiu hem de millorar els serveis que
desenvolupen aprofitant al màxim la
seva implantació territorial i la gran
capacitat professional del personal
que hi desenvolupa la seva tasca.
P- Quins criteris nous pensa adoptar com a objectiu pròxim als
equips humans del DARP?
R- Hem d'intentar que la nostra
gent disposi de les eines necessàries
per a poder exercir de bons administradors. S'ha de canviar part de
l'estructura i part dels processos de
funcionament de tot el Departament, s'ha de continuar portant a
terme actuacions per modernitzar
el recursos tècnics de la majoria d'oficines comarcals i s’ha de garantir
que els treballadors puguin ampliar
els seus coneixements mitjançant
programes de formació de l’Administració pública i altres organismes
que aportin noves fórmules per al
treball del dia a dia. Finalment,
haurem d’avançar en l’externalització de serveis i en la coresponsabilització dels sectors rural i pesquer.
P- Què pensa fer per modernitzar
l'Administració agrària?
R- Igual que per modernitzar el sector, l’Administració també ha de fer
un esforç amb la formació continuada dels seus treballadors. És condició
sine qua non apostar per la formació i
el reciclatge permanent si volem donar un bon servei al sector. Pensi
que en un futur no gaire llunyà la
política agrària i la gestió dels recursos que es destinin a aquesta funció
canviaran molt. La Unió Europea
marcarà el futur del camp de Catalunya, i les previsions són que d’aquí a
deu anys tant el sector com l’Administració hem d’estar preparats per
a afrontar les noves actuacions. A
més, l’Administració ha de ser oberta i, tal com he dit anteriorment, ha
d’estar al servei de l’administrat. Per
aquest motiu, i per externalitzar serveis, engegarem un pla pilot en el
qual les organitzacions professionals
agràries i les cooperatives faran d’entitats col·laboradores del DARP, pel
que fa a la tramitació d’expedients i
a la gestió dels ajuts a alguns productors. En aquest sentit, volem aconseguir que l’Administració i el sector
col·laborin amb els seus recursos humans i tècnics per tal d’agilitzar el
serveis que es donen als administrats
i fer possible que els ajuts europeus
arribin de manera més fàcil i ràpida
als pagesos, als ramaders i als pescadors catalans.
En definitiva, i tornant al que ja he
dit anteriorment, amb un nou organigrama, nous processos administratius, nous programes i millores en l’aplicació de les noves tecnologies,
amb una més gran col·laboració amb
els sectors agraris i amb l’externalització de serveis, crec sincerament que
millorarem l’Administració del Departament d’Agricultura i aprofitarem sinergies que ens ajudaran a encarar el futur amb certes garanties. ■
abril 2000 •
22
Llibres
Els límits de la Unió Europea
S
’ha escrit molt sobre la Unió Europea i la posada en circulació de
l’euro, però sempre han estat estudis més aviat econòmics dirigits a un
públic molt expert en la matèria o empreses interessades a no perdre el tren
d’aquesta incipient Europa unida.
En Xavier Ferrer ha escrit un llibre entenedor, àgil
i per a tots
els públics,
és a dir per
als que tenen
un gran coneixement
sobre la Unió
Europea i per
als que volen assabentar-se què
ens depararà el
futur immediat i
els reptes que té plantejats la Unió Europea, sobretot a partir de l’1 de gener
de 2002, quan la pesseta sigui història i
tots utilitzem l’euro.
L’estructura del llibre permet que el
lector pugui optar per una lectura continuada o una consulta puntual d’un
capítol. Presenta una síntesi cronològica del procés d’integració, tot revisant el futur de l’ampliació europea detallada en l’anomenada Agenda 2000,
amb una perspectiva de mercat únic
de 500 milions de consumidors, encara que adverteix de les dificultats d’integrar realitats polítiques, econòmiques i socials molt diverses.
Els aspectes tractats són: l’ampliació
de la UE; la unió econòmica i monetària i l’euro; la política exterior i de seguretat comuna; la justícia; les institucions; el pressupost, i els límits de la integració política.
Qui resumeix millor el llibre és el catedràtic de la Universitat de Barcelona,
el Dr. Francesc Granell, quan en el pròleg exposa: “Aquest treball constitueix
un estímul intel·lectual, car tothom
pensa en l’Europa que volem deixar als
nostres fills i per la qual estem disposats a lluitar.” ■
Xavier Ferrer va néixer a Torroella de
Montgrí l’1 de juny de 1956. És llicenciat
en Ciències Econòmiques i Empresarials.
Llicenciat també en Ciències Polítiques i
Sociologia. És diplomat dels cursos de la
Unió Europea que organitza el Patronat Català pro Europa, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i el Ministeri espanyol d’Afers Exteriors. És secretari
d’ADICEC (Associació de Diplomats dels
Cursos sobre la Unió Europea a Catalunya).
Recensió de
M. TERESA SIERRA FORNELLS
Els límits de la Unió Europea
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2000
136 pàg. 1.000 ptes.
El jardiner de Sarajevo
U
n conjunt de relats d’un gran
mestratge i qualitat literària
que no tan sols ens parlen d’una ciutat, Sarajevo, assolada per la guerra, sinó que mostren aspectes temàtics i personatges que la converteixen
en una obra molt personal i que, d’altra banda, ens presenta l’altra cara d’una realitat transformada ara en literatura, i que no ens descobriren al seu dia
els mitjans de comunicació. Jergovic
no només ens mostra una sèrie de personatges en el Sarajevo assetjat per les
tropes irregulars serbiobosnianes, sinó
que traça una obra en què les grans
qüestions de la humanitat prenen vida
a través d’una prosa de gran perfecció
estilística i d’uns relats de vegades colpidors, patètics i emocionants.
El lector pendent no solament de
l’actualitat, sinó de la bona literatura, té ara l’oportunitat de contem-
plar el Balcans vistos per
si mateixos, a través de la
prosa d’un gran autor
que té el do d’aproparnos a la realitat i transformar-la en
literatura.
El jardiner de Sarajevo ha rebut el
Premi Ksaver Sandor Gjalski, de
l’Associació d’Escriptors Croats i el
Premi de la Pau Erich-Maria Remarque (Alemanya). ■
Miljenko Jergović(Sarajevo, 1966) és un
dels narradors més interessants de l’actual
literatura de les repúbliques exiugoslaves.
Començà la seva carrera literària el 1986,
publicant els seus primers articles en diverses revistes de Sarajevo. Fou redactor i director d’un programa cultural a la televisió. L’any 1990 treballà com a corresponsal
del setmanari croat Nedeljna Dalmacija a
la capital de Bòsnia i Hercegovina. Un cop
iniciada la guerra, es traslladà a Croàcia, en
qualitat de corresponsal de guerra. A l’estiu
del 1993 abandonà Sarajevo i, des d’aleshores, resideix a Zagreb.
Miljenko Jergović
El jardiner de Sarajevo
Dèria Editors
192 pàg. 1.950 ptes.
65
23
• juny 2000
Per acabar…
Testos i flors
Màgia i curiositats núm. 9
Ferran Homar Toboso
Coordinador del cicle superior de primària. Escola Sant Miquel. Barcelona
CUINA
Avui us vull explicar un dels meus
jocs preferits. Aquest és molt apropiat
per a infants, si bé jo el faig per a tots
els públics. El vaig aprendre, bé d’una
revista de la ACAI/SEI, o bé d’un llibre italià tret de la biblioteca de l’ACAI/SEI fa molts anys. Vaig decidir
fer-me’n un de prova, i des de llavors
el duc a sobre i el faig sempre que puc.
Ensenyes cinc cartes que tenen dibuixada cadascuna un got o test de diferent color. Mostres la primera (groc)
i, tot posant les cartes paral·leles al
terra, la retires i la deixes amb el dors
damunt la taula. A continuació, fas el
mateix amb la següent (verd), i així
fins a arribar a la cinquena; aquesta
l’ensenyes i, en comptes de dipositarla damunt la taula, te la fiques a la
butxaca, però sense que es perdi de
vista en cap moment, mentre dius
que vas a buscar terra. Després, amb la
darrera carta a la mà però de dors encara, simules posar llavors en aquesta
i en les de damunt la taula. Finalment, dius que les has de regar i així
ho fas gestualment (jo, fent broma,
faig veure que escupo).
Secret
En cinc cartes blanques o cartolines
dibuixes els testos amb les seves flors
respectives (figura 1). En una altra carta blanca retalles un test (un pèl més
petit que el de les altres cartes) (figura
2). Aquesta carta la poses davant de
les altres i l’efecte serà que es veu un
test (a través del forat) sense res, ja que
les flors queden tapades per la resta de
la carta blanca.
Ensenyes cada carta i, en deixar-la a
la taula, agafes la penúltima a través
del forat, i amb l’última (dues en realitat) simules agafar la terra de la butxaca i deixes caure-hi dintre la carta foradada; treus l’altra i segueixes amb la
resolució de l’efecte. ■
Fig. 2
Notes
1. Recorda que la màgia amb monedes l’anomenem “numismàgia”, i la que
es fa amb cartes, “cartomàgia”.
2. ACAI/SEI. Associació Catalana d’Il·lusionisme / Cercle de Barcelona de la
Societat Espanyola d’Il·lusionisme.
Pebrots agredolços
Isabel Bueno. Direcció de Serveis. Departament de PTOP
1 kg de pebrots vermells escalivats
50 g de tàperes
50 g d’olives verdes sense pinyol
50 g d’olives negres sense pinyol
1 ceba mitjana
8 cullerades d’oli
1 got de vinagre
1 cullerada de sucre
sal i pebre
66
Fig. 1
E
n una cassola de fang, poseu l’oli i sofregiu la ceba tallada a tires fines. Quan
s’hagi enrossit, afegiu-hi el sucre, el vinagre i les tàperes i coeu-ho cinc minuts a foc suau.
A continuació afegiu les olives, el pebrot escalivat, que haureu tallat a tires, sal i pebre, i deixeuho coure un quart d’hora a foc molt lent.
Es pot servir com a entrant o per acompanyar
plats de carn o peix. És igual de bo fred com calent.
23
juny 2000 •
ANAGRAMES ENTRECREUATS
De cadascuna de les paraules de la llista heu de formar un anagrama
i col·locar-lo en el número correcte.
1.- (H) CARLOTA
1.- (V) BRAULI
2.- LLITERA
1
2
3
4
3.- TRONA
5
6
7
4.- ER
5.- FACTORIA
8
9
6.- IAC
10
7.- TESTÀCIA
8.- RULETA
11
12
13
14
9.- TÚNICA
15
10.- (H) DAROCA
10.- (V) ENCARIR
16
11.- CADASTRE
17
18
12.- NO
19
13.- ADRIÀ
14.- SINOPE
20
15.- ESCUA
21
16.- (H) PLANTA
16.- (V) PARENT
23
22
24
17.- AGRARI
25
18.- MÀ
26
19.- MAESTRAT
26. CARA
HORITZONTALS
1. Fa que baixi el consum de sucres i pugi el de verdures. A l’oest d’Uganda.
2. Apuntar la banya. 3. Cap de sardina. Cua de castor. Gotims de raïms que
resten als ceps després de veremar per a què els pardals se’ls vagin a menjar.
4. Escollir la millor opció. Greu i en estat lamentable. 5. És el gargot que figura
al voltant d’una signatura. Van de perles. 6. Part vocal dels Pets. Damunt la
taula, una caixa transparent que no perd de vista el president. Bou tibetà que
camina cul arrere. 7. Maties de Castella. Principi d’obnubilació. 8. Una santa
el convertiria en fideus. Arma fins a les dents. 9. Fa que soni la sardana.
Busqui i remeni. Cos central del coet. 10. Com pa del dia. Substància extreta
d’algues roges emprada per preparar medis de cultiu. Fa zum-zum.
VERTICALS
1. Home que no dóna mostres d’alegria sexual. 2. Punt d’inflexió. Símbol del
ruteni. Parella d’asos. Entresol. 3. Qualitat pròpia d’aquella persona que no
vol tenir res a veure amb el tribut. Personal de segones. 4. Té un gust que
agrada. Baixar veles en entrar a la ria. 5. Ficaria el nas per treure’n l’entrellat.
6. Del revés, sistema de coure pollastre que coneix el més sapastre. El fet
d’obligar a veure tot un programa de “Moros y cristianos” sencer. 7. A l’inrevés,
exposà els seus arguments. Vocal d’indicis. Al mig del mar. 8. Els déus
d’Anglaterra van de corcoll. Deixà enrere una tele grisa. Susceptible d’anar-se
repetint. 10. Membre d’una congregació religiosa femenina. Fa la ziga-zaga.
SOLUCIONS:
A C
B
L U
U
I A
R
P
A
E T
E
T R
N
L O
I
T E
E
R D
A
L A
G
E R
A
A I
R
T A R
O
E S
A
R
C R
N
R
A
I
A N
TM E T
R
N S A L
O
R E S T
E L
A
TA T
R
OA D
F
E
I
S
C
T
AT A
C
UD A
R
A
I C A
I
A
O
P
U E C
N
R S
I
D O R
O
A R C
A
I
N
C
A
U
T
www.monupin.com
25. TELES
6 7 8 9 10
T I S
U
S U D I R
A G O T S
R G E U
C A
R L
A
C A I
S
O B N
T I L L A
I
O E
G A R
Z
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
24. TIRAR
4 5
B E
O S
B
R
I
N
A
R
I
A
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
23. COR
A
R
R
I
A
R
MOTS ENCREUATS
22. OLT
2 3
I A
N T
R
R I
U B
U
A T
A
T
O U
21. SOLDADURA
1
1 D
2 E
3 S
4 T
5 R
6 E
7 M
8 P
9 A
10 T
20.- ENTRE
67