2 El Museu - Ajuntament de Barcelona

Transcription

2 El Museu - Ajuntament de Barcelona
Coordinació editorial Philip Stanton
Coordinació del projecte Marta Iglesias, Museu Picasso
Disseny gràfic Lluc Massaguer
Traducció i correcció Traduccions Mon S.L.
© dels textos i de les imatges els seus autors
Imprès a Agpograf
ISBN: 978-84-691-9153-8
D.L.: Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
Monografies d’Eina núm. 11
Barcelona, febrer de 2009
cataleg_picasso.indd 2-3
RAFAEL AGUILAR, ANA BELEN AMADO, DAVID BALLESPÍ, LORETO BINVIGNAT, JÚLIA
CANTAVELLA, LILIA CARRILLO, DANIELA CARVALHO, ANDREA GRULLÓN, LOUISE HEUGEL,
CHRISTIAN IRANZO, ALEXANDRA LEVASSEUR, ANTONIO MARTÍNEZ, MARINA MARTÍNEZ,
CARLA MÉNDEZ, JUAN BERNARDO MUÑOZ, MARTA PAU, SOLE POIROT, MARIONA RIBOT,
RODOLFO RODRÍGUEZ, MERCEDES ROGLÁ, PABLO SÁNCHEZ, AMALIA SATIZÁBAL, ENID
MAORI SOTO, MARINA STECCA, OZE TAJADA, DANIEL TERÁN.
10/3/09 09:08:46
Entre las líneas de actuación prioritarias del Museu Picasso de
Barcelona figura la de llevar a cabo proyectos de colaboración con
instituciones del mundo educativo y universitario, especialmente
en el ámbito de la creación. Más allá de los proyectos que genera el
propio museo mediante las presentaciones de la colección, las exposiciones temporales, las publicaciones o las distintas líneas de actividades, creo que es fundamental que entren aportaciones y miradas
externas que nos muestren nuevos puntos de vista sobre el artista.
De manera proactiva, me pareció algo natural hacer la primera
propuesta a Eina, un centro de referencia en la creación y el diseño
históricamente vinculado al museo, pues en 1975 creó su imagen
actual. Además, acababa de instalar una nueva sede muy cerca del
museo, en pleno barrio de la Ribera. Este último hecho daba aún
más sentido al proyecto, porque encajaba perfectamente con la voluntad del museo de tener influencia y un grado de relación intensa
con su entorno más cercano.
La respuesta de Eina fue muy perceptiva desde el primer momento y fruto del encuentro con su director, Oriol Pibernat, y con
algunos de los profesores del centro surgieron de inmediato varias
posibilidades de colaboración. La primera que se concretó fue con
los alumnos del curso de Ilustración avanzada y con su profesor
y coordinador, Philip Stanton, cuyo resultado es este catálogo y
la muestra de trabajos realizados por los alumnos que se presentará en el museo en la primavera de 2009. Tanto los resultados
como el proceso de trabajo no pueden ser más satisfactorios. Los
estudiantes han trabajado en todos los espacios del museo, desde
las salas de exposición hasta cualquiera de sus dependencias, así
como en su entorno más cercano. Han cuestionado y han puesto
a prueba las rutinas y los procedimientos habituales del centro,
The priority lines of action of the Picasso Museum include carrying
out collaboration projects with institutions from the education and
university world, especially in the field of creation. Apart from the
projects created by the museum itself through presentations of the
collection, temporary exhibitions, publications and the various lines
of activity, I believe that it is essential to include external contributions
and views that show us new points of view about the artist.
Proactively, it seemed to me to be natural to make the first proposal
to Eina, a benchmark in creation and design and historically linked
to the museum, as in 1975 it created the museum’s present image.
Also, it had just opened a new centre very near the museum, right
in the heart of the Ribera district. This last fact gave the project even
more sense as it fitted in perfectly with the museum’s desire to have
an influence and an intense degree of relationship with its most
immediate environment.
4
Right from the start, Eina’s response was very receptive, and the
meeting with its director, Oriol Pibernat, and some of the teachers
immediately gave rise to a number of possibilities of collaboration.
The first to come about was with the students on the advanced
illustration course and their teacher and coordinator, Philip Stanton,
the result of which is this catalogue and the exhibition of work
produced by the students, which will be shown in the museum in
the spring of 2009. Both the results and the work process could
not be more satisfactory. The students have worked throughout all
the spaces in the museum, from the exhibition rooms to any of its
rooms or offices and its most immediate environment. They have
questioned and tried out the routines and common procedures at
cataleg_picasso.indd 4-5
participando en ellos en el sentido más activo de la palabra y
extrayendo experiencias de valor añadido desde sus propios intereses. Además, han convertido el museo precisamente en lo que
queremos: un espacio para el diálogo y el conocimiento, para la
participación y no para el consumo.
El resultado es un conjunto de reportajes de temática muy diversa
que forman una auténtica radiografía del museo, que abarca desde
los hábitos de sus visitantes hasta el día a día de algunos de los miembros del equipo pasando por, entre otros, la singularidad de los
edificios que acogen el centro o los complicados, y a veces absurdos, reglamentos burocráticos que forman parte de la cotidianidad
de la gestión diaria. Los trabajos resultantes, no obstante, también
son un ejemplo magnífico de lo que nos planteábamos al inicio:
las posibilidades de encontrar espacios comunes entre el museo y
Eina, entre Picasso y los jóvenes creadores, espacios en los que la
transferencia de intereses y de conocimiento ha sido muy fructífera.
Creo que es responsabilidad del museo establecer estas líneas de
actuación más allá de la realización de su misión principal, para
convertirse así en un espacio participativo, vivo y conectado con la
ciudad y con la creación emergente. Y creo firmemente que mantener e incrementar esta línea de actuación es ser especialmente fiel
al legado del mismo Picasso y a la importantísima donación que
hizo a Barcelona.
Quiero agradecer de manera especial el entusiasmo de Eina, de
Philip y de sus alumnos, que han hecho posible este proyecto, y al
mismo tiempo, quiero reconocer la calidad de su trabajo. No tengo
duda alguna de que este ha sido el primer paso de una colaboración
más estable y plural.
Pepe Serra, Director del Museu Picasso de Barcelona
the museum, participating in it in the most active sense of the word
and gleaning experiences of added value from their own interests.
In addition, they have turned the museum into exactly what we
wanted, a space for dialogue and knowledge, for participation and
not consumption.
The result is a series of reportages of highly diverse subject areas
that make up a true X-ray of the museum, embracing from the
habits of its visitors to the day-to-day life of some of the members
of its team, through, among others, the uniqueness of the buildings
that house the centre and the complicated, and sometimes absurd,
bureaucratic regulations that comprise the everyday life of its daily
management. The resulting work, however, is also a superb example
of what we set out to do from the beginning: the possibilities of
finding common spaces between the museum and Eina, between
Picasso and young creators, spaces where the transfer of interests
and of knowledge has been very fruitful. I believe that it is the
responsibility of the museum to establish these lines of action
beyond just carrying out its principal mission in order to become a
participative and alive space connected to the city and to emerging
creation. And I firmly believe that maintaining and increasing this
line of action is being especially true to the legacy of Picasso himself
and to the extremely important donation that he made to Barcelona.
I would especially like to thank the enthusiasm of Eina, of Philip and
of his students, who have made this project possible, and I would also
like to recognise the quality of their work. I have no doubt that this has
been the first step towards a more stable and plural collaboration.
Pepe Serra. Director. Museu Picasso de Barcelona
Entre les línies d’actuació prioritàries del Museu Picasso de Barcelona hi ha dur a
terme projectes de col·laboració amb institucions del món educatiu i universitari,
especialment en l’àmbit de la creació. Mes enllà dels projectes que genera el mateix
museu per mitjà de les presentacions de la col·lecció, les exposicions temporals, les
publicacions o les diverses línies d’activitats, crec que és fonamental que hi entrin
aportacions i mirades externes que ens mostrin nous punts de vista sobre l’artista.
De manera proactiva, em va semblar natural fer la primera proposta a Eina, un
centre de referència en la creació i el disseny, històricament vinculat al museu, ja que
l’any 1975 va crear la seva imatge actual. A més a més, acabava d’instal·lar una nova
seu ben a prop del museu, al bell mig del barri de la Ribera. Aquest darrer fet encara
donava més sentit al projecte, perquè encaixava perfectament amb la voluntat del
museu de tenir influència i un grau de relació intensa amb el seu entorn més proper.
La resposta d’Eina fou molt receptiva des del primer moment i de la trobada amb
el seu director, Oriol Pibernat, i amb alguns dels professors del centre varen sorgir
immediatament diverses possibilitats de col·laboració. La primera a concretar-se
fou amb els alumnes del curs d’Il·lustració avançada i el seu professor i coordinador, Philip Stanton, el resultat de la qual és aquest catàleg i la mostra de treballs
realitzats pels alumnes que es presentarà al museu la primavera del 2009. Tant
els resultats com el procés de treball no poden ser més satisfactoris. Els estudiants han treballat en tots els espais dels museu, des de les sales d’exposició fins
a qualsevol de les seves dependències, així com al seu entorn més proper. Han
qüestionat i han posat a prova les rutines i els procediments habituals del centre,
participant-hi en el sentit més actiu de la paraula i traient-ne experiències de valor
afegit des dels seus propis interessos. A més a més, han convertit el museu justament en allò que volem, un espai per al diàleg i el coneixement, per a la participació i no per al consum.
El resultat és un conjunt de reportatges de temàtica molt diversa que conformen
una autèntica radiografia del museu, que abraça des dels hàbits dels seus visitants
fins al dia a dia d’alguns dels membres de l’equip passant per, entre altres, la singularitat dels edificis que acullen el centre o els complicats, i a vegades absurds,
reglaments burocràtics que formen part de la quotidianitat de la gestió diària. Els
treballs resultants, però, també són un exemple magnífic del que ens plantejàvem
a l’inici: les possibilitats de trobar espais comuns entre el museu i Eina, entre
Picasso i els joves creadors, espais on la transferència d’interessos i de coneixement ha estat molt fructífera. Crec que és responsabilitat del museu establir
aquestes línies d’actuació mes enllà de la realització de la seva missió principal,
per tal d’esdevenir un espai participatiu, viu i connectat a la ciutat i a la creació
emergent. I crec fermament que mantenir i incrementar aquesta línia d’actuació
és ser especialment fidels al llegat del mateix Picasso i a la importantíssima donació que va fer a Barcelona.
5
Vull agrair molt especialment l’entusiasme d’Eina, del Philip i dels seus alumnes, que
han fet possible aquest projecte, i alhora reconèixer la qualitat del seu treball. No tinc
cap dubte que aquest ha estat el primer pas d’una col·laboració més estable i plural.
Pepe Serra, Director del Museu Picasso de Barcelona
10/3/09 09:08:47
En 1975 Rosa María Subirana, por aquel entonces directora del
Museu Picasso, se puso en contacto con Eina para proponer una
colaboración entre ambas entidades. No fue nada difícil concretar
aquella colaboración con el museo, que había acometido su primera
ampliación poco antes. Inmediatamente se puso en marcha una
comisión de trabajo en la que, por parte de Eina, participaron Albert
Ràfols-Casamada, director del Centro, y los profesores de la escuela
Pep Alemany, Miguel Milá, Enric Steegmann y América Sánchez.
Se trataba de replantear tanto la imagen gráfica del museo como
determinados aspectos de la exhibición de obras. Como resultado
de una reflexión sobre las necesidades del museo surgieron unas
realizaciones muy concretas. Por una parte, el arquitecto Enric
Steegmann se ocupó del proyecto que afectaba la exposición física
y la iluminación de las obras. Por otra, el diseñador gráfico América
Sánchez se encargó de proponer una nueva identificación gráfica.
Hoy, la identidad visual del museo es sustancialmente la misma que
se planteó en las aulas de Eina hace ya más de treinta años. Ahora,
aquel grafismo está plenamente asumido como imagen del Picasso,
pero hay que tener en cuenta que en 1976, aplicar un logotipo
caligráfico basado en la firma del artista como identificador de un
museo era una decisión atrevida.
Para Eina, la propuesta del actual director del museo, Josep Serra,
de llevar a cabo una actividad conjunta con esta entidad ha sido
acogida con el mismo entusiasmo que aquella colaboración que
rememorábamos. Ambas entidades, museo y escuela, entendemos
la exposición y la publicación que presentamos como un reencuentro esperado al que hay que dar continuidad. Una relación que se
fortalece, además, gracias a la vecindad de la subsede de la escuela,
Eina, Espai Barra de Ferro, inaugurada en 2006 como talleres de obra
6
In 1975, the then director of the Picasso Museum, Rosa María
Subirana, contacted Eina to propose a collaboration between the
two organisations. However, bringing about that collaboration with
the museum, which had just undertaken its first extension, was
by no means easy. A working committee was immediately set up
including, for Eina, Albert Ràfols-Casamada, director of the school,
and Pep Alemany, Miguel Milá, Enric Steegmann and América
Sánchez, all teachers at the school. The aim was to reconsider
both the graphic image of the museum and certain aspects of how
the works were exhibited. As a result of the consideration of the
museum’s needs, a number of very specific actions arose. On the
one hand, architect Enric Steegmann was responsible for the project
that affected the physical display and lighting of the works. On the
other, graphic designer América Sánchez took charge of proposing a
new graphic identification. Today, the visual identity of the museum
is substantially the same as was put forward in Eina’s classrooms
over thirty years ago now. Nowadays, that graphic image is fully
assumed as the image of Picasso, but we should bear in mind that
in 1976, applying a calligraphic logo based on the artist’s signature
as the identifier of a museum was a rather daring decision.
For Eina, the proposal of the present director of the museum, Josep
Serra, to carry out a joint activity together has been welcomed with
the same enthusiasm as the collaboration that we have just recalled.
Both institutions, museum and school, see the exhibition and
publication that we are now presenting as a long-awaited reunion
and one that should continue. It is a relationship that is further
cataleg_picasso.indd 6-7
gráfica y que desde 2007 también funciona como sala de exposiciones. Los trabajos realizados por los estudiantes del curso de Ilustración avanzada, bajo la dirección de su profesor y coordinador Philip
Stanton, son una buena muestra del tipo de transferencias que se
pueden establecer entre el museo y Eina, y entre Eina y el museo.
La temática no es arbitraria. El Museu Picasso es testigo del vínculo
del artista con Barcelona, y las ilustraciones que se presentan aquí
nos devuelven, como efecto especular, miradas de barceloneses y
visitantes sobre el museo, la obra y la figura de Picasso.
Una escuela universitaria de diseño como Eina y un museo como el
Picasso son dos entidades de características muy distintas y por eso
se complementan en sus aportaciones culturales. No obstante, hay
rasgos que las hermanan especialmente, más allá de su implicación
con el mundo del arte y con la difusión y el debate cultural. Ambas,
también, están fuertemente comprometidas con la identidad de
Barcelona. La vida cultural de una ciudad necesita estas complicidades y sinergias. En este sentido, en Eina nos parece enriquecedor,
no sólo para nosotros, sino también para la ciudad, promover este
tipo de colaboraciones. Al fin y al cabo, se trata de que la identidad
de la ciudad y la de sus centros culturales más representativos,
como el Museu Picasso, sea el resultado de un cruce de miradas y
de experiencias distintas y de una pluralidad de ideas y visiones. Y
eso es lo que se ha registrado en este trabajo creativo de ilustradores formados en Eina.
Oriol Pibernat. Director de Eina, Escola de Disseny i Art
strengthened by the proximity of the school’s secondary site, Eina,
Espai Barra de Ferro, opened in 2006 as graphic workshops and
which has also operated as an exhibition room since 2007. The
projects created by the students on the advanced illustration course,
under the direction of its teacher and coordinator, Philip Stanton,
are a good example of the type of transfer that can be established
between the museum and Eina and between Eina and the museum.
There is nothing arbitrary about the subject. The Picasso Museum
is testimony to the artist’s ties with Barcelona, and the illustrations
that are presented here hold up a mirror of the views of Barcelonans
and visitors about the museum, the work and the figure of Picasso.
A university design college such as Eina and a museum such as
the Picasso are two organisations of a very different nature, which
is why they complement each other in their cultural contributions.
However, there are traits that especially bind them, beyond their
involvement with the art world and with cultural dissemination
and debate. Both are also strongly committed to the identity of
Barcelona. The cultural life of a city needs these complicities and
synergies. This way, we at Eina see the promotion of this type of
collaboration as enriching, not only for us but also for the city. In
the final analysis, it is a question of the identity of the city and of its
most representative cultural centres, such as the Picasso Museum,
resulting from the exchange of views and experiences and from a
multitude of ideas and visions. And this is what has been recorded
in this creative work of illustrators trained at Eina.
Oriol Pibernat. Director, Eina, Escola de Disseny i Art.
L’any 1975, l’aleshores directora del Museu Picasso, Rosa María Subirana, va
contactar amb Eina per proposar una col·laboració entre les dues entitats. No
va ser gens difícil concretar aquella col·laboració amb el museu, que feia poc
que havia escomès la seva primera ampliació. Immediatament es va posar en
marxa una comissió de treball en la qual, per part d’Eina, van participar Albert
Ràfols-Casamada, director del centre, i Pep Alemany, Miguel Milá, Enric Steegmann i América Sánchez, professors de l’escola. Es tractava de replantejar tant
la imatge gràfica del museu com determinats aspectes de l’exhibició d’obres.
Com a resultat d’una reflexió sobre les necessitats del museu, van sorgir unes
realitzacions molt concretes. D’una banda, l’arquitecte Enric Steegmann va
comandar el projecte que afectava l’exposició física i la il·luminació de les obres.
De l’altra, el dissenyador gràfic América Sánchez es va encarregar de proposar
una nova identificació gràfica. Avui, la identitat visual del museu és substancialment la mateixa que es va plantejar a les aules d’Eina ja fa més de trenta anys.
Ara, aquell grafisme està plenament assumit com a imatge del Picasso, però cal
tenir present que l’any 1976 aplicar com a identificador d’un museu un logotip
cal·ligràfic basat en la signatura de l’artista era una decisió força agosarada.
Per a Eina, la proposta de l’actual director del museu, Josep Serra, de portar a
terme una activitat conjunta amb aquesta entitat ha estat acollida amb el mateix
entusiasme que aquella col·laboració que rememoràvem. Ambdues entitats,
museu i escola, entenem l’exposició i publicació que presentem com un retrobament esperat i al qual cal donar continuïtat. Una relació que s’enforteix, a més,
gràcies al veïnatge de la subseu de l’escola, Eina, Espai Barra de Ferro, inaugurada el 2006 com a tallers d’obra gràfica i que des del 2007 també funciona com
a sala d’exposicions. Els treballs realitzats pels estudiants del curs d’Il·lustració
avançada, sota la direcció del seu professor i coordinador Philip Stanton, són una
bona mostra de la mena de transferències que es poden establir entre el museu
i Eina i entre Eina i el museu. La temàtica no és arbitrària. El Museu Picasso és
testimoni del vincle de l’artista amb Barcelona, i les il·lustracions que es presenten aquí ens retornen, com a efecte especular, mirades de barcelonins i visitants
sobre el museu, l’obra i la figura de Picasso.
Una escola universitària de disseny com Eina i un museu com el Picasso són
dues entitats de característiques molt diferents i per això es complementen en
les seves aportacions culturals. Tanmateix, hi ha trets que les agermanen especialment, més enllà de la seva implicació amb el món de l’art i amb la difusió i el
debat cultural. Ambdues, també, estan fortament compromeses amb la identitat
de Barcelona. La vida cultural d’una ciutat necessita aquestes complicitats i sinèrgies. En aquest sentit, des d’Eina, ens sembla enriquidor, no sols per a nosaltres, sinó també per a la ciutat, promoure aquesta mena de col·laboracions. Al
cap i a la fi, es tracta que la identitat de la ciutat i la dels seus centres culturals
més representatius, com ara el Museu Picasso, resulti de l’encreuament de mirades i d’experiències diverses i d’una pluralitat d’idees i visions. I això és el que
s’ha enregistrat en aquest treball creatiu d’il·lustradors formats a Eina.
Oriol Pibernat. Director d’Eina, Escola de Disseny i Art
7
10/3/09 09:08:47
ÍNDEX
8
cataleg_picasso.indd 8-9
Introducció Philip Stanton
10
Daniela Carvalho Enredando a Picasso
12
1 El carrer
18
3 Mirades
54
Oze Tajada Wanted Picasso
18
Christian Iranzo Las Meninas
54
Marta Pau Picasso des de Princesa
22
Sole Poirot A un metro de Picasso
62
Andrea Grullón Picasso y sus vecinos
24
Rafael Aguilar Rethinking Picasso
64
Daniel Terán Samba do Picasso
26
Alexandra Levasseur Erótica de Picasso
66
Pablo Sánchez Picasso y las drogas
28
Louise Heugel Miradas cruzadas
68
Ana Belen Amado Miran… a Picasso
70
Marina Stecca Learning Picasso
72
Rodolfo Rodríguez ¡Vaya casos del Museo Picasso!
74
2 El Museu
30
Amalia Satizábal ¡Que brille el Picasso!
31
Mariona Ribot ¿Picasso duerme?
40
Carla Méndez La historia de los cinco palacios
42
4 Repensant Picasso
76
Mercedes Roglá Sobrevivir al Museo Picasso
44
Marina Martínez Who Was the True Love of Picasso?
77
Lilia Carrillo Yo estuve en el Museo Picasso
46
Loreto Binvignat Bon Bon
84
Júlia Cantavella La cafetería del Museo Picasso. Menú, 12 €
48
Enid Maori Soto Quieres tener un Picasso
86
Juan Bernardo Muñoz Desde la ignorancia
50
David Ballespí Picasso y su col·lección robada
88
Antonio Martínez El Picasso oculto
52
Traducciones
Translations
90
93
9
10/3/09 09:08:48
“RETHINKING PICASSO”
A finales del 2007, Josep Serra, director del Museo Picasso de
Barcelona, contactó con Eina, Escola de Disseny i Art para explorar las
posibilidades de colaboración de las dos instituciones. Los codirectores
de la escuela, Oriol Pibernat y Octavi Rofes, pensaron que una de estas
colaboraciones podría ser a través del curso de ilustración avanzado del
cual soy coordinador desde su inicio en el año 2000.
Los proyectos que se desarrollan durante esta parte del curso siguen
un proceso que se inicia en clase y en el que se dibuja a partir de la
observación directa. A la vez, contemplamos ejemplos clásicos, así
como otros más contemporáneos, y analizamos reportajes de grandes
autores / artistas (Goya, Saul Steinberg, Robert Weaver, Titouan Lamazou y Cesc) o incluso proyectos de otros cursos.
Decidí incorporar este encargo a la sección de ilustración para
prensa que imparto a principio de curso, concretamente como un
proyecto de reportaje.
Con el objetivo de escoger el tema a partir del cual cada alumno iba a
trabajar, durante los tres meses en que se llevó a cabo el proyecto pudimos acceder libremente al museo y nos reunimos con su director. El reto
era descubrir algo nuevo del lugar que consiguiera enganchar al lector.
Así, cada alumno tenía que elegir un tema y convencer al resto de su interés. En cuanto al tema escogido, hubo una gran variedad de enfoques:
de una mujer de la limpieza al museo cuando duerme pasando por las
mujeres de Picasso, el artista y las drogas, los turistas o los guías.
Algunas veces, los alumnos que quieren estudiar ilustración empiezan
el curso con ideas preconcebidas y tics que les llevan a imitar modelos
de ilustración de tendencia o que están de moda en aquel momento.
Uno de los objetivos importantes para los profesores en este caso es
intentar ayudar a los estudiantes a encontrar y desarrollar su propia voz
creativa. No se trata únicamente de encontrar un estilo personal, sino
también maneras propias de pensar acerca de cómo resolver los problemas que se presentan en los encargos.
Desde mis inicios como profesor en la escuela, siempre he intentado
hacer hincapié en la necesidad de dibujar directamente de la vida.
Recuerdo que en el caso de mi propia formación fue muy importante el
programa MFA (Master of Fine Arts) de la School of Visual Arts neoyorquina, en la que aprendí a trabajar desde ese enfoque. Esto es algo que
he intentado mantener vivo a lo largo de mi carrera profesional.
El objetivo principal del encargo era que el alumno fuera capaz de
contar una historia como periodista visual a partir de imágenes acompañadas de texto. Era importante prestar atención a la estructuración
de la secuencia de las imágenes y, en la medida de lo posible, crear la
maqueta del proyecto al tiempo que se tomaban decisiones sobre la
tipografía, la composición y la secuencia de las páginas.
Los resultados se pueden ver en el documento que tenéis a mano y en la
exposición que lo acompaña. Deseo que os resulte tan interesante como
el esfuerzo que los alumnos del curso 2008 han hecho con ocasión de
esta muestra.
Mi especial agradecimiento a Marta Iglesias, responsable de actividades
del Museu Picasso, por toda su ayuda y paciencia. Philip Stanton
INTRODUCCIÓ
Daniela Carvalho Enredando a Picasso 12
Daniela Carvalho
“RETHINKING PICASSO”
A finals del 2007, en Josep Serra, el director del
Museu Picasso de Barcelona, es va posar en contacte amb Eina, Escola de Disseny i Art per explorar
les possibilitats de col·laboració entre les dues
institucions. Els codirectors de l’escola, Oriol Pibernat i Octavi Rofes, van pensar que una d’aquestes
col·laboracions es podria fer a través del curs d’illustració avançat del qual sóc coordinador des que
es va començar a impartir l’any 2000.
Vaig decidir incorporar aquest encàrrec a la secció d’il·lustració per a premsa que imparteixo a
principi de curs, concretament com un projecte
de reportatge.
“RETHINKING PICASSO”
In late 2007, Josep Serra, director of the Picasso Museum in Barcelona,
contacted the Eina, Escola de Disseny i Art to explore the possibilities
of collaboration between the two institutions. The co-directors of
the school, Oriol Pibernat and Octavi Rofes, felt that one of these
collaborations could be through the advanced illustration course of
which I have been the coordinator since it first started in 2000.
The projects that are worked on during this part of the course follow a
process that begins in the classroom and where students draw from direct
observation. We also look at classical examples as well as other more
contemporary ones, and we analyse reportages by great authors/artists
(Goya, Saul Steinberg, Robert Weaver, Titouan Lamazou and Cesc) or
even projects from other years.
I decided to include this commission into the press illustration section
that I teach at the start of the course, specifically as a reportage project.
With the aim of choosing the subject on which each student was going
to work, for the first three months of the project, we were able to enter
the museum freely and we met the director. The challenge was to
discover something new about the place that would hook the reader.
So, each student had to choose a subject and convince the others of its
interest. As for the chosen subject, there was a great variety of focuses:
from a cleaning woman when asleep to Picasso’s women, the artist and
drugs, the tourists and the guides.
Sometimes students wanting to study illustration start the course with
preconceived ideas and quirks that lead them to imitate illustration
models that are trendy or in fashion at the time. One of the important
aims for teachers in these cases is to try to help students find and
develop their own creative voice. It is not just a question of finding a
personal style but also of finding their own ways of thinking about how
to solve the problems that arise in commissions.
10
From the moment I began as a teacher in the school, I have tried to
stress the need to draw directly from life. I recall that in the case of my
own training, the MFA (master of Fine Arts) programme at New York’s
School of Visual Arts was very important, where I learned to work from
this focus. This is something that I have tried to keep alive throughout
my professional career.
The main aim of the commission was for the student to be able to tell a
story as a visual journalist based on images accompanied by text. It was
important to pay attention to the structuring of the sequence of the images
and, as far as possible, create the mock-up of the project while taking
decisions about the typeface, the composition and the page sequence.
The results can be seen in the document you are holding and in the
exhibition that accompanies it. I hope that it is of as much interest to
you as befits the hard work of the students of the 2008 class on the
occasion of this show.
My special thanks to Marta Iglesias, Activities Manager at the Museu
Picasso, for all her help and patience. Philip Stanton
cataleg_picasso.indd 10-11
De vegades, els alumnes que volen estudiar
il·lustració comencen el curs amb idees preconcebudes i tics que els duen a imitar models d’illustració de tendència o que estan de moda en
aquell moment. Un dels principals objectius dels
professors en aquest cas és intentar ajudar els
estudiants a trobar i desenvolupar la seva pròpia
veu creativa. No es tracta només de trobar un estil
personal, sinó també, maneres de pensar pròpies
quant a la forma de resoldre els problemes que
plantegen els encàrrecs.
Des que vaig començar a treballar com a professor
a l’escola, sempre he intentat destacar la necessitat
de dibuixar directament de la vida. Recordo que, en
el cas de la meva formació, va ser molt important el
programa MFA (Master of Fine Arts) de la School
of Visual Arts novaiorquesa, en què vaig aprendre
a treballar des d’aquest enfocament. Al llarg de la
meva carrera professional sempre he intentat mantenir viva aquesta part del meu aprenentatge.
Els projectes que es desenvolupen durant aquesta
part del curs segueixen un procés que s’inicia a
classe i en el qual es dibuixa a partir de l’observació directa. Contemplem alhora exemples clàssics
i altres de més contemporanis, i analitzem reportatges de grans autors/artistes (Goya, Saul Steinberg, Robert Weaver, Titouan Lamazou i Cesc) o,
fins i tot, projectes d’altres cursos.
Durant els tres mesos que va durar el projecte,
amb l’objectiu d’escollir el tema a partir del qual
hauria de treballar cada alumne, vam poder accedir lliurement al museu i vam reunir-nos amb
el seu director. El repte era descobrir alguna cosa
nova d’aquell lloc que aconseguís atrapar el lector.
Així doncs, cada alumne havia de triar un tema
i convèncer la resta del seu interès. Pel que fa al
tema escollit, hi va haver una gran varietat d’enfocaments: des d’una dona de la neteja fins al museu quan dorm, passant per les dones de Picasso,
l’artista i les drogues, els turistes o els guies.
L’objectiu principal de l’encàrrec era que l’alumne
fos capaç d’explicar una història com a periodista
visual a partir d’imatges acompanyades de text.
Era important centrar l’atenció en l’estructuració
de la seqüència de les imatges i, en la mesura que
fos possible, crear una maqueta del projecte alhora que es prenien decisions sobre la tipografia, la
composició i la seqüència de les pàgines.
Els resultats es poden veure en el document que
teniu a les mans i a l’exposició que l’acompanya.
Desitjo que els trobeu tan interessants com l’esforç que els alumnes del curs 2008 han fet amb
motiu d’aquesta mostra.
11
Vull expressar el meu agraïment especial a la
Marta Iglesias, responsable d’activitats del Museu
Picasso, per la seva ajuda i paciència.
Philip Stanton
10/3/09 09:08:49
DANIELA
CARVALHO
cataleg_picasso.indd 12-13
ENREDANDO A PICASSO
1980 - Lima
Desordre, dubtes i noves regles sorgeixen al Museu Picasso
quan un grup d’il·lustradors hi irromp per investigar cada racó.
[email protected]
danielacarvalhoh.blogspot.com
El personal del museu i el públic topen amb un nou intrús, un
jove il·lustrador que observa, analitza i captura tot el que veu, i
no necessàriament les obres del senyor Picasso.
10/3/09 09:08:50
DANIELA CARVALHO
cataleg_picasso.indd 14-15
10/3/09 09:08:53
DANIELA CARVALHO
cataleg_picasso.indd 16-17
10/3/09 09:08:56
1 EL CARRER
18
Oze Tajada
cataleg_picasso.indd 18-19
Oze Tajada Wanted Picasso
18
Marta Pau Picasso des de Princesa
22
Andrea Grullón Picasso y sus vecinos
24
Daniel Terán Samba do Picasso
26
Pablo Sánchez Picasso y las drogas
28
OZE
TAJADA
1980 - València
[email protected]
WANTED PICASSO
19
“Wanted” és un diari visual sobre la recerca de Picasso, una documentació sobre els productes resultants d’una figura emblemàtica per a
la cultura espanyola. En aquesta recerca comprovo que Picasso s’ha
vist reduït a una simple marca comercial que, a més de donar nom a
un model de cotxe Citroën, és capaç d’adoptar tota mena de formes i
suports per a la seva comercialització. El kitsch ha transformat l’artista
Picasso en un ridícul souvenir.
Moltes vegades els venedors i propietaris de les botigues confonen
Picasso amb Miró o Dalí: aquí es tanca el triangle comercial hortera
barceloní. Al projecte incorporo fragments d’aquests diàlegs i de les entrevistes, de vegades surrealistes, de vegades senzillament increïbles.
10/3/09 09:08:59
OZE TAJADA
cataleg_picasso.indd 20-21
10/3/09 09:09:03
22
MARTA
PAU
1978 - Barcelona
[email protected]
PICASSO DES DE PRINCESA
23
«Em situo just a l’entrada del c/Princesa. Estic disposada a esperar el temps que
calgui. La veritat, no crec que em costi gaire. M’adono que tots els factors em són
favorables. El carrer Princesa comença a Comerç, pràcticament a la desembocadura
del Parc de la Ciutadella, l’hora, les 12.30 d’un dissabte qualsevol. He tigut la sort
que fa un dia esplèndid. Per assolir el meu objectiu, primer de tot, el que necessito,
és trobar una presa...
Ja ho tinc! Són ells! Els veieu? Són aquella parella de guiris
de la dreta!! Som’hi!»
El meu reportatge tracta de deixar-se endur tot seguint uns turistes fins a arribar al museu Picasso plegats.
cataleg_picasso.indd 22-23
10/3/09 09:09:07
25
24
ANDREA
GRULLÓN
1986 - Santo Domingo
[email protected]
http://blogdebocetos.blogspot.com/
www.andredibidis.com
cataleg_picasso.indd 24-25
PICASSO Y SUS VECINOS
Amb una enorme curiositat i amb moltes ganes de descobrir coses, vaig
emprendre l’aventura d’investigar aquell que tan bé coneixien les persones
del barri: el seu veí Picasso. I, em va sorprendre observar que la majoria
d’aquestes persones no havien visitat mai el museu.
Persones veïnes del barri de tota la vida no l’havien visitat mai i, algunes,
no tenien cap interès a fer-ho. Per a algunes, el moviment constant al
carrer del museu sol ser un inconvenient i, per a altres, un avantatge.
La barreja de cultures, idiomes i personalitats és el dia a dia en aquests
carrers, i això els dóna un toc dinàmic i multicultural.
10/3/09 09:09:09
27
26
DANIEL
TERÁN
1980 - Hermosillo Sonora
[email protected]
www.danielteran.com
cataleg_picasso.indd 26-27
SAMBA DO PICASSO
El François Caballero és un músic brasiler que viu a Barcelona i que sol tocar
melodies amb ritme de bossa nova i samba just davant de l’entrada del Museu
Picasso. El François, sempre acompanyat de la seva guitarra i el seu micròfon,
delecta cada tarda tant la gent que transita al seu voltant com aquells que estan
visitant el museu.
10/3/09 09:09:11
PABLO
SÁNCHEZ
1982 - Valladolid
[email protected]
PICASSO Y LAS DROGAS
La història de Picasso i la seva relació amb les drogues és difusa i ben poc precisa.
El secretisme que envolta aquesta informació és comparable al secretisme amb
què qualsevol consumidor pren drogues. En aquest reportatge gràfic he preguntat a
algunes persones que estaven consumint qualsevol tipus de droga (acceptada per
la societat i les seves lleis o no) als voltants del Picasso sobre la seva relació amb el
museu i la seva visió de l’artista. M’atreia la idea de relacionar dos conceptes, Picasso
i drogues, que a primer cop d’ull sembla que no tenen res en comú, i comprovar si
aquesta unió despertava la curiositat dels consumidors que, en principi, no estaven
gens interessats en l’artista.
29
Era una informació difícil d’aconseguir, perquè apropar-te a una persona que està
cometent un acte il·legal a la via pública amb una llibreta i un llapis per bombardejar-la
amb preguntes sol aixecar sospites i, fins i tot, alguna ampolla. Per això aquest projecte està dedicat a aquells que van tenir la paciència i la bona voluntat de respondre’m.
cataleg_picasso.indd 28-29
10/3/09 09:09:14
2 EL MUSEU
Amalia Satizabal
Amalia Satizábal ¡Que brille el Picasso!
31
Mariona Ribot ¿Picasso duerme?
40
Carla Mendez La historia de los cinco palacios
42
Mercedes Roglá Sobrevivir al Museo Picasso
44
Lilia A. Carrillo Yo estuve en el Museo Picasso
46
Júlia Cantavella La cafetería del Museo Picasso. Menú, 12 € 48
Juan Bernardo Muñoz Desde la ignorancia
50
Antonio Martínez El Picasso oculto
52
AMALIA
SATIZÁBAL
1983 - Bogotá
30
cataleg_picasso.indd 30-31
[email protected]
amordio.blogspot.com
¡QUE BRILLE EL PICASSO!
La idea de fer girar el meu reportatge gràfic al voltant de la noia que neteja
el Picasso, la Trinidad Galera (o, la Trini, com tothom la coneix), va sorgir
amb el propòsit de donar a conèixer els personatges ocults del museu. No
vaig pensar mai que trobaria aquest personatge tan decisiu en el dia a dia
dels que treballen i van al museu. Vaig perseguir la Trini tot un dia, amb la
gravadora a una mà i una agenda d’apunts a l’altra. Enregistrava les seves
converses alhora que hi buscava imatges. Quan més endavant vaig escoltar
els enregistraments, vaig reviure aquesta sensació de «Mare meva, on
m’he ficat !». La Trini va resultar ser molt més que una senzilla treballadora:
és amiga i consellera de tots els treballadors del museu. Des d’aquell moment, l’enfocament del reportatge va canviar i va passar de ser merament
narratiu a estar compromès amb la personalitat de la Trini i a mostrar-nos
el seu costat càlid i humà. A l’hora de fer els dibuixos finals, per a mi, la
Trini ja no era només la persona que manté nets els serveis del Picasso,
sinó una ambaixadora de tots aquells que es passen el dia al museu.
31
10/3/09 09:09:24
AMALIA SATIZÁBAL
cataleg_picasso.indd 32-33
10/3/09 09:09:26
AMALIA SATIZÁBAL
cataleg_picasso.indd 34-35
10/3/09 09:09:29
AMALIA SATIZÁBAL
cataleg_picasso.indd 36-37
10/3/09 09:09:32
AMALIA SATIZÁBAL
cataleg_picasso.indd 38-39
10/3/09 09:09:35
40
MARIONA
RIBOT
1985 - Rubí
[email protected]
¿PICASSO DUERME?
41
Sóc una mica despistada. Quan ens van encarregar el reportatge gràfic sobre el Museu
Picasso, abans de triar un tema, vaig decidir visitar-lo d’una manera més o menys
ràpida, només per fer-me’n una idea general. I aquí trobem el que deia de la meva
distracció: entre tots els dies que té la setmana, no sé per quin motiu, hi vaig anar un
dilluns ben d’horeta. Us podeu imaginar la meva cara de tòtila quan hi vaig arribar i
vaig veure totes les portes tancades. Em vaig dir: “Mariona, mira que n’ets de tanoca!
Has vingut l’únic dia que està tancat! Tots els museus tanquen el dilluns!”. I amb la
ràbia dins el cos vaig girar cua per agafar el tren de tornada.
Més tard, a casa, em va arribar la il·luminació i vaig pensar: “Per què no faig el reportatge sobre els dilluns? Per poca cosa que s’hi faci, segur que hi ha algú, encara que
només sigui el vigilant…”. I així vaig descobrir que els dilluns poden ser molt moguts.
cataleg_picasso.indd 40-41
10/3/09 09:09:37
42
CARLA
MÉNDEZ
1984 - Manresa
[email protected]
lamendahace.blogspot.com
LA HISTORIA DE LOS CINCO PALACIOS
La història dels cinc palaus em va semblar interessant perquè toca el tema d’un museu situat a cinc cases senyorials de l’època que podem trobar al carrer Montcada, al
barri del Born. La primera casa, el número 15, és el lloc en va començar tot l’any 1963.
Com que no hi havia prou espai, es van aconseguir les cases número 17 i 19, i l’any
2003, les cases 21 i 23, totes correlativament. Com es van poder comprar i transformar cinc cases correlatives i fer-ne un museu? Com arriben a aquesta zona de la
ciutat, amb carrers estrets, els camions per transportar les obres i els materials? Vaig
plantejar al Pepe, el director del museu, amb qui em vaig entrevistar abans de fer el
reportatge, totes aquestes incògnites i dificultats.
Per a ell, hauria estat molt més fàcil construir un museu als afores de la ciutat, on no
hi hagués dificultats, però no es tractava d’això, sinó d’aixecar el museu al barri que
reflectia Picasso.
43
Qui vulgui peix, que es mulli el cul.
cataleg_picasso.indd 42-43
10/3/09 09:09:45
SOBREVIVIR AL MUSEO PICASSO
Per desenvolupar aquest projecte vam fer unes quantes visites al museu amb el propòsit de documentar-nos. En una d’aquestes primeres visites em va cridar l’atenció la quantitat de parelles que
el visitaven. Era com si el museu tingués un punt afrodisíac o romàntic. Moltes parelles es besaven
als seus racons i pels carrerons gòtics, o passejaven per les exposicions totalment abraçades o
enganxades.
44
MERCEDES
ROGLÁ
1980 - Barcelona
[email protected]
www.mercedesrogla.com
cataleg_picasso.indd 44-45
45
Un cop vaig haver decidit que el tema que desenvoluparia seria “L’amor al Museu Picasso”, em
vaig posar a treballar i una tarda de diumenge vaig anar al museu per documentar-me, dibuixar i
observar els enamorats. Aleshores vaig viure unes quantes anècdotes inesperades que finalment es
van convertir en el meu projecte sobre el museu, que vaig titular “sobreviure al Museu Picasso” en
referència a la pel·lícula Surviving Picasso. Alguns alumnes que estàvem allà per treballar, carregats
amb els nostres materials (càmeres, llibretes d’apunts…) i obrint-nos pas entre els visitants i els
agents de seguretat, vam trobar algunes sorpreses que van convertir aquelles hores en una tarda
una mica accidentada i ben poc productiva. Vaig decidir utilitzar aquestes anècdotes per fer una
paròdia de les situacions ridícules amb què solem trobar-nos quan visitem un museu.
10/3/09 09:09:54
YO ESTUVE EN EL MUSEO PICASSO
46
LILIA
CARRILLO
1983 - Córdoba Veracruz
[email protected]
cataleg_picasso.indd 46-47
En alguna de les xerrades que vam mantenir amb el José Serra, el
director del Museu Picasso, aquest va comentar que per a ell era una
gran satisfacció saber que la gent sortia del museu plena de coneixement, que els visitants se submergien en la història i la vida de Picasso. Em vaig adonar que aquesta era una feina difícil, que no n’hi havia
prou a tenir les obres penjades a les parets, perquè cadascú construeix
a la seva manera el concepte d’aquest famós nom.
47
Per a alguns, n’hi ha prou a fer-se una foto al pati del museu per dir
que hi van ser. Altres pensen que Picasso vol dir tenir un souvenir a
casa (fet a la Xina, però això és irrellevant mentre hi posi “Picasso”).
En mig de tota la parafernàlia, Picasso és el típic personatge famós.
No obstant això, si aprofundim en la seva figura, podrem apreciar un
veritable artista increïblement talentós i amb un caràcter únic.
10/3/09 09:09:58
48
JÚLIA
CANTAVELLA
1986 - Vila-real
[email protected]
LA CAFETERÍA DEL MUSEO PICASSO
MENÚ: 12 EUROS
49
Com a bona amant del cafè i de les cafeteries, no podia deixar passar aquest petit
raconet oblidat del Museu Picasso. El meu reportatge vol mostrar els habitants i
visitants de la cafeteria, i també la seva convivència amb l’obra i la vida de Picasso. Potser sembla una mica allunyat del tema inicial, però pagava la pena regalar
una mica d’atenció a tots aquells que fan una pausa després de visitar el museu,
o fins i tot a aquells que només fan una pausa sense haver visitat el museu i, sobretot, a aquells que permeten que hi hagi un reducte de tranquil·litat com aquest
en mig de la bulliciosa Barcelona.
¡Bon appétit!
cataleg_picasso.indd 48-49
10/3/09 09:10:01
51
50
JUAN BERNARDO
MUÑOZ
1967 - Lubrín (Almería)
[email protected]
cataleg_picasso.indd 50-51
DESDE LA IGNORANCIA
Revisitar Picasso, des del punt de vista del mateix director del Museu Picasso, semblava d’allò més interessant. Així doncs, després de descartar
altres opcions, finalment el tema que vaig triar per a aquest treball va ser
una entrevista al Pep Serra. Les dues vegades que hi vaig parlar per telèfon
van ser una experiència molt interessant, una bona manera de sortir de la
meva rutina diària. Dibuixar el Pep Serra al natural em va resultar força difícil… No parava quiet! No vaig tenir altre remei que utilitzar la tecnologia
i fer-li unes fotos. Els resultats es poden veure en aquesta exposició.
10/3/09 09:10:08
53
52
ANTONIO
MARTÍNEZ
1982 - Cartagena
[email protected]
cataleg_picasso.indd 52-53
EL PICASSO OCULTO
Més enllà del tràfec diari del museu, en algun lloc entre el carrer
Montcada i els patis del palau Aguilar, hi ha la biblioteca, un indret que és
invisible per a molta gent, però sense el qual el barri no seria el mateix.
10/3/09 09:10:21
3 MIRADES
Alexandra Levasseur
54
CHRISTIAN
IRANZO
1972 - Barcelona
[email protected]
Christian Iranzo Las Meninas
54
Sole Poirot A un metro de Picasso
62
Rafael Aguilar Rethinking Picasso
64
Alexandra Levasseur Erótica de Picasso
66
Louise Heugel Miradas cruzadas
68
Ana Belen Amado Miran… a Picasso
70
Marina Stecca Learning Picasso
72
Rodolfo Rodríguez ¡Vaya casos del Museu Picasso!
74
LAS MENINAS
Em sembla que vaig triar Las Meninas perquè em va semblar tot un tema: Picasso reinterpreta
l’obra del mestre Velázquez. Què podia ser més interessant? Tanmateix, la veritat és que no
tenia ni idea de què volia fer. Tot va canviar quan vaig ser a les sales del museu. Allà estava
jo, amb la meva llibreta d’apunts acabada d’estrenar i el meu llapis. Jo, que no havia dibuixat
mai envoltat de tanta gent. Per a mi, dibuixar sempre havia estat un acte íntim. Em sembla
que aquest nerviosisme inicial va marcar el rumb del projecte. Estava més pendent de la gent
que m’observava amb curiositat i que es movia al meu voltant que de l’obra de Picasso. Aleshores, espontàniament, entre esbossos de Las Meninas, vaig començar a dibuixar aquelles
persones. Em vaig deixar endur sense estar gens segur que allò que feia fos un treball sobre
Las Meninas. Aquells dies, a classe, vam comentar l’obra de Saul Steimberg i de Cesc. Aleshores vaig pensar que el que estava fent volia ser el que ells ja havien fet.
Va ser una cosa gens premeditada i es va convertir en una de les vegades que m’ho he passat
millor dibuixant. I m’ho passo molt bé dibuixant…
cataleg_picasso.indd 54-55
10/3/09 09:10:27
CHRISTIAN IRANZO
cataleg_picasso.indd 56-57
10/3/09 09:10:30
CHRISTIAN IRANZO
cataleg_picasso.indd 58-59
10/3/09 09:10:33
CHRISTIAN IRANZO
cataleg_picasso.indd 60-61
10/3/09 09:10:36
62
SOLE
POIROT
1976 - Santiago de Chile
[email protected]
http://eiegrafica.blogspot.com
A UN METRO DE PICASSO
Com és la mirada infantil en un museu? Com és l’experiència creativa quan
l’observador és un nen que fa poc més d’un metre d’alçada? Què veu, com relaciona les imatges i els personatges en aquest món de color? Els dibuixos es basen en
l’observació de nens d’entre tres i sis anys durant la seva visita a les sales de la sèrie
de Los pichones i de Las Meninas. Jo només hi era, els vaig escoltar i mirar durant
hores. Vaig veure que podien estar uns quants minuts davant d’un personatge, un
colom o un gos. Crec que el marc d’observació s’estenia cap a altres jardins, més
lúdics i menys seriosos. Com que els coloms són als parcs i als gossos els agrada
sortir a passejar, els espais pictòrics s’obren a la imaginació lliure d’un nen igual
que Picasso jugava entre llenços i papers.
63
Les frases recollides són reals i estaven adreçades a un adult (que no era jo). Les
visites es van fer durant els mesos de gener i febrer de l’any 2008.
cataleg_picasso.indd 62-63
10/3/09 09:10:39
65
64
RAFAEL
AGUILAR
1975 - Córdoba
[email protected]
cataleg_picasso.indd 64-65
RETHINKING PICASSO
El tema triat són els adolescents i aquesta sèrie de dibuixos, inspirats en la manera de
dibuixar de Julien Opie, només vol atorgar-los tot el protagonisme.
Les escoles duen els adolescents al museu. Com que la visita és obligada, el pòsit que deixa
encara no està assentat a les seves opinions. Quan intento preguntar-los sobre l’experiència,
les respostes sempre són vagues, tímides: “sí, m’ha agradat”; “mola”; “els colors molen”;
“està molt bé”. Entre les seves colles no entraran en més detalls. La simplicitat dels seus
comentaris potser és un punt que cal tenir en compte si volem aprofundir en les seves causes
i en com, des de l’entitat, es poden promoure diferents tipus d’actituds, d’apropaments o de
diàleg amb l’obra de Picasso.
10/3/09 09:10:56
ERÓTICA DE PICASSO
66
ALEXANDRA
LEVASSEUR
1982 - Canadà
[email protected]
cataleg_picasso.indd 66-67
67
El Museu Picasso té una secció exclusiva dedicada a la col·lecció d’obres eròtiques que
aquest artista va produir al llarg de diverses etapes de la seva vida. En la història de l’art,
l’erotisme és un tema molt important que sol tenir un impacte, positiu o negatiu, sobre
tothom. Quines reaccions provoquen en el públic les obres reunides? Cada dia, persones
de totes les nacionalitats i edats passen per aquesta sala del museu i en surten amb una
actitud diferent. Amb aquest reportatge, he volgut representar aquestes diferents actituds
i analitzar els moviments, els gestos, les mirades i les paraules del públic en contemplar
aquestes obres.
Per això, he anat a la sala diverses vegades amb l’objectiu d’estudiar el públic i fer esbossos. He ordenat els resultats de fred a calent, com si fossin un termòmetre. La part freda
representa el disgust i la calenta, el gust per l’obra.
10/3/09 09:11:00
69
68
LOUISE
HEUGEL
1977 - París
[email protected]
cataleg_picasso.indd 68-69
MIRADAS CRUZADAS
Al principi volia que el meu treball tracés els gestos del públic com a mirall de les
actituds dels models dels quadres. Tanmateix, després em va semblar interessant
observar de quina manera contemplaven les dones els quadres de Picasso que representen el seu gènere. Dones davant dones. Els rostres de les dones del públic
que, de vegades, s’assemblen als dels quadres, les dones que miren els quadres i
es comparen, la forma ben diferent de vestir-se, però la mateixa cura en qualsevol
època. Resumint, una mirada adreçada a la dona de manera intemporal.
10/3/09 09:11:03
70
ANA BELEN
AMADO
1975 - Ferrol
[email protected]
MIRAN… A PICASSO
71
Dibuixar els visitants del Museu Picasso mentre observaven els quadres va ser realment interessant. El plantejament inicial va sorgir de la idea de plasmar en un reportatge dibuixat la curiosa,
imprevisible i, gairebé sempre, difícil relació entre el públic no iniciat i l’obra d’art contemporani, en
aquest cas, l’obra de Picasso.
El més complicat va ser intentar passar desapercebuda mentre observava les persones i convertirme en una mena de voyeur invisible, amb el llapis a la mà, provant de plasmar els gestos més
naturals, els somriures, les ganyotes, les postures corporals, els apropaments i allunyaments del
quadre, els girs del cap, els xiuxiuejos entre els que no estaven sols, els comentaris i, en general,
la profunda reflexió i admiració que semblava que l’obra de Picasso despertava en la gent. Sens
dubte, aquest va ser el to predominant de les sensacions que vaig percebre. Fins i tot les persones
que, pels seus gestos, en principi semblava que observaven les exposicions amb més prejudicis, no
es mostraven indiferents, sinó reflexives, especialment quan es tractava de gent molt jove.
cataleg_picasso.indd 70-71
10/3/09 09:11:06
72
MARINA
STECCA
1983 - Castelfranco Veneto
[email protected]
LEARNING PICASSO
73
El meu treball, “Learning Picasso”, és un projecte per al qual vaig entrevistar, d’una
banda, algunes de les guies que treballen al museu i, de l’altra, visitants, sobretot
turistes no europeus.
El que m’interessava era investigar què sabien els visitants sobre Picasso abans de
començar una visita guiada i saber si havien descobert alguna cosa més després
d’escoltar un guia.
Va ser molt interessant examinar aquests dos punts de vista diferents. La part que
explica una història i la part que la rep. L’intercanvi que (de vegades) es duu a terme
entre les dues. Gràcies a això jo també vaig aprendre moltes coses.
cataleg_picasso.indd 72-73
10/3/09 09:11:09
75
74
RODOLFO
RODRÍGUEZ
1981 - Mexico, D.F
[email protected]
¡VAYA CASOS DEL MUSEO PICASSO!
Aquest projecte vol explicar les històries divertides, estranyes i gracioses que han ocorregut
al Museu Picasso. Sens dubte, té un toc còmic i els fets s’exageren per donar més diversió al
tema; però tot el que s’hi explica va passar realment.
Les històries són explicades pel personal del museu, especialment pels de seguretat, que
cada dia viuen tota mena de situacions. Les històries recollides en aquest reportatge són les
que jo vaig trobar més vistoses i representatives.
Agraeixo a tot el personal del museu el seu suport i la seva discreció, ja que sense ells la
realització d’aquest divertit projecte no hauria estat possible.
cataleg_picasso.indd 74-75
10/3/09 09:11:15
4 REPENSANT
PICASSO
Marina Martínez
Marina Martínez Who Was the True Love of Picasso?
77
Loreto Binvignat Bon Bon
84
Enid Maori Soto Quieres tener un Picasso
86
David Ballespí Picasso y su colección robada
88
77
76
MARINA
MARTÍNEZ
1986 - Barcelona
[email protected]
cataleg_picasso.indd 76-77
WHO WAS THE TRUE LOVE OF PICASSO?
El tema central d’aquestes il·lustracions és la relació entre Picasso i les dones, les
veritables protagonistes de la seva obra i l’eix al voltant del qual va girar tota la
seva existència. Amors tristos, amors platònics i altres de daltonians, però cap de
convencional.
10/3/09 09:11:19
MARINA MARTÍNEZ
cataleg_picasso.indd 78-79
10/3/09 09:11:23
MARINA MARTÍNEZ
cataleg_picasso.indd 80-81
10/3/09 09:11:25
MARINA MARTÍNEZ
cataleg_picasso.indd 82-83
10/3/09 09:11:33
LORETO
BINVIGNAT
1983 - Chile
84
[email protected]
loretobinvi.blogspot.com
BON BON
El meu projecte és una revista d’inspiració pin-up anys cinquanta que tracta la sèrie d’obres
Retrat humorístic en què Pablo Picasso retrata el seu amic i confident Jaume Sabartés mentre
admira pin-ups.
85
Havia buscat per tot el museu i no havia decidit realment com volia enfocar el meu projecte,
però en veure aquesta sèrie d’obres vaig saber immediatament que eren el que volia retratar.
Eren tan espontànies i divertides… Hi vaig veure un Picasso més íntim i això em va encantar.
El seu irònic sentit de l’humor em va atraure molt; era molt terrenal.
El més entretingut de les entrevistes va ser observar la reacció dels vianants en contemplar
les obres. Reien i, quan els entrevistava, la majoria estaven força relaxats i de bon humor, ja
que acabaven de veure els retrats i els havien fet gràcia.
De les classes que vam fer, el que més em va inspirar van ser els diferents estils que se’ns van
mostrar. Això em va dur a fer un treball amb dos estils d’il·lustració: un “anys cinquanta”, que
representava les pin-ups, i un altre més lliure i espontani que remetia als dibuixos que Picasso
feia de Sabartés.
cataleg_picasso.indd 84-85
10/3/09 09:11:37
86
ENID MAORI
SOTO
1983 - Maracaibo
[email protected]
www.enidsoto.blogspot.com
QUIERES TENER UN PICASSO
87
La idea d’aquest projecte va ser entrevistar visitants del Museu Picasso per descobrir quina
obra de l’exhibició era la seva preferida. Més tard, amb aquest coneixement i amb una foto
de l’entrevistat, em vaig dedicar a fer un retrat d’aquesta persona que evoqués o imités
d’alguna manera el seu quadre favorit. Em va semblar una idea simpàtica perquè és alhora
un homenatge a Picasso i als seus admiradors.
La meva inspiració va sorgir a la reunió que vam mantenir al museu amb el Josep Serra, el
director. Recordo que deia que les obres no es podien valorar materialment i que només els
multimilionaris es podien permetre el luxe de tenir un Picasso a casa seva. Arran d’això vaig
pensar que els simples mortals també podien tenir-ne un: gràcies a un retrat d’ells mateixos
mimetitzats amb un original.
cataleg_picasso.indd 86-87
10/3/09 09:11:43
DAVID
BALLESPÍ
88
1975 - Lleida
[email protected]
http://davidballespi.blogspot.com
PICASSO Y SU COLECCIÓN ROBADA
La presentació del projecte del reportatge gràfic sobre el Museu Picasso de Barcelona
es va fer en una sala privada del museu i va ser a càrrec de Phillip Stanton, el tutor del
postgrau d’il·lustració que cursava a Eina, Escola de Disseny i Art.
Em va sorprendre el terme que el Pepe Serra, el director del museu, va utilitzar per descriure la trajectòria del pintor:
“Picasso és un lladre d’idees que, un cop ha aconseguit, transforma en una cosa nova”.
89
A partir d’aquí, vaig visitar l’exposició temporal “Picasso i la seva col·lecció”, en què
s’exposen un gran nombre d’obres de la col·lecció personal de Pablo Ruiz Picasso.
Picasso no va pintar aquestes obres, però sí les va compilar, intercanviar, robar? Vaig
preguntar a la resta de visitants quines obres els recordaven les de Picasso.
El museu no tenia els drets d’imatge d’aquestes obres, de manera que vaig haver de
“robar-les” jo mateix. No em va costar gaire; ja ho havia fet abans.
No vaig arribar a una conclusió clara sobre si Picasso era un lladre o no, però sí que vaig
pensar que, si encara fos viu, l’anomenarien bricoler.
cataleg_picasso.indd 88-89
10/3/09 09:11:48
TRADUCCIONES
DANIELA CARVALHO 12
ENREDANDO A PICASSO
PABLO SÁNCHEZ 28
PICASSO Y LAS DROGAS
Desorden, dudas y nuevas reglas surgen dentro del Museo Picasso cuando un
grupo de ilustradores irrumpe para investigar cada recoveco.
El personal del museo y el público se topan con un nuevo intruso, un joven
ilustrador que observa, analiza y captura todo lo que ve, y no necesariamente las
obras del señor Picasso.
La historia de Picasso y su relación con las drogas es difusa y muy poco precisa.
El secretismo que rodea a esa información es comparable al secretismo con el
que toma drogas cualquier consumidor. En este reportaje gráfico he preguntado
a personas que estaban por los alrededores del museo consumiendo cualquier
tipo de droga –aceptada o no por la sociedad y sus leyes– sobre su relación con
el museo y su visión sobre Picasso. Me atraía la idea de relacionar dos conceptos,
Picasso y las drogas, que a primera vista parecen no tener relación y comprobar
si esta unión despertaba la curiosidad de aquellos consumidores a quienes, en
principio, no les interesaba el artista en absoluto.
OZE TAJADA 18
WANTED PICASSO
“Wanted” es un diario visual sobre la búsqueda de Picasso, una documentación
sobre los productos resultantes de una figura emblemática para la cultura española.
En esta búsqueda compruebo cómo Picasso se ha visto reducido a una simple
marca comercial, la cual, aparte de dar nombre a un modelo de coche Citroën, es
capaz de adoptar todo tipo de formas y soportes para su comercialización.
El kitsch ha transformado al artista Picasso en un ridículo souvenir.
Muchas veces los vendedores y propietarios de las tiendas confunden a Picasso
con Miró o Dalí: aquí se cierra el triángulo comercial hortera barcelonés.
En el proyecto incorporo fragmentos de esos diálogos y entrevistas a veces
surrealistas, a veces simplemente increíbles.
MARTA PAU 22
PICASSO DES DE PRINCESA
«Me sitúo justo en la entrada de la calle Princesa. Estoy dispuesta a esperar el tiempo
que haga falta. La verdad, no creo que me cueste demasiado. Me doy cuenta de que
todos los factores me son favorables.
La calle Princesa empieza en Comercio, prácticamente en la desembocadura del parque
de la Ciutadella. La hora: las 12.30 de un sábado cualquiera.
He tenido la suerte de que hace un día espléndido. Para lograr mi objetivo, primero
necesito encontrar una presa…
¡Ya lo tengo! ¡Ellos! ¿Los veis? ¡Esa pareja de guiris de la derecha! ¡Vamos allá!»
Mi reportaje trata de dejarse llevar y seguir a unos turistas hasta llegar juntos al
museo Picasso.
ANDREA GRULLÓN 24
PICASSO Y SUS VECINOS
Con una gran curiosidad y con muchas ganas de descubrir, me lancé a la aventura
de investigar a aquel a quien tan bien conocían las personas del barrio: a su vecino
Picasso. Y, para mi sorpresa, pude observar que la mayoría de esas personas nunca
había visitado el museo.
90
Personas vecinas del barrio de toda la vida nunca lo han visitado y algunas no
tienen interés en hacerlo. El constante movimiento en la calle del museo suele ser
un inconveniente para algunos y una ventaja para otros. La mezcla de culturas,
idiomas y personalidades son el día a día en estas calles, lo que les da un toque
dinámico y multicultural.
DANIEL TERÁN 26
SAMBA DO PICASSO
François Caballero es un músico brasileño que vive en Barcelona y que acostumbra a tocar melodías con ritmo de bossa nova y samba justo enfrente de la entrada
al Museo Picasso. François, siempre acompañado de su guitarra y su micrófono,
deleita cada tarde tanto a la gente que transita a su alrededor como a quienes se
encuentran de visita dentro del museo.
cataleg_picasso.indd 90-91
Fue una información díficil de conseguir, porque acercarte con una libreta y un
lápiz a avasallar a base de preguntas a una persona que está realizando un acto
ilegal en la vía pública suele levantar sospechas y alguna que otra ampolla. Por
eso, este proyecto está dedicado a aquellos que tuvieron la paciencia y la buena
voluntad de responderme.
AMALIA SATIZÁBAL 31
¡QUE BRILLE EL PICASSO!
Hacer que mi reportaje gráfico girara en torno a la chica de la limpieza del Picasso,
Trinidad Galera (o, como la conocen todos, La Trini), surgió como una idea con el
propósito de dar a conocer a los personajes ocultos del museo. Nunca imaginé que
me fuera a encontrar con este personaje tan decisivo en el día a día de quienes trabajan y acuden al museo. Perseguí a La Trini un día entero, con la grabadora en una
mano y una agenda de apuntes en la otra. Grababa sus conversaciones al tiempo
que buscaba imágenes en ellas. Cuando más tarde escuché las grabaciones, reviví
esa sensación de “¡Dios mío, en qué me he metido!”. La Trini resultó ser mucho
más que una simple empleada: es amiga y consejera de todos los trabajadores del
museo. A partir de ese instante, el enfoque del reportaje cambió y pasó de ser
uno meramente narrativo a otro comprometido con la personalidad de La Trini y
que nos mostraba su lado cálido y humano. En el momento de hacer los dibujos
finales, para mí La Trini ya no era simplemente la persona que mantiene limpios
los servicios del Picasso, sino una embajadora de todos aquellos que pasan el día
en el museo.
MARIONA RIBOT 40
¿PICASSO DUERME?
Soy algo despistada. Cuando nos encargaron el reportaje gráfico sobre el Museo
Picasso decidí, antes de escoger un tema, visitar el museo de forma más o menos
rápida, sólo para hacerme una idea general. Y aquí viene lo de mi despiste: de
entre todos los días que tiene una semana, no sé por qué motivo, fui un lunes
bien tempranito. Os podéis imaginar mi cara de pánfila cuando llegué y vi todas
las puertas cerradas. Me dije: “Mariona, ¡qué tonta eres! ¡Has venido el único día
en que está cerrado! ¡Todos los museos cierran los lunes!” Y con rabia me volví
para coger el tren de regreso.
Más tarde, en casa, me llegó la iluminación y pensé: “¿Por qué no hacer el reportaje sobre los lunes? Por poco que se haga seguro que hay alguien, aunque solo
sea el vigilante…”. Y así descubrí que los lunes pueden ser muy ajetreados.
CARLA MÉNDEZ 42
LA HISTORIA DE LOS CINCO PALACIOS
JUAN BERNARDO MUÑOZ 50
DESDE LA IGNORANCIA
La historia de los cinco palacios me pareció interesante porque trata de un museo
ubicado en cinco casas señoriales de la época, situadas en la calle Montcada en el
barrio del Born. La primera casa, el número 15, es el lugar donde empezó todo en
1963. Por falta de espacio, se consiguieron las casas número 17 y 19, y en 2003 las
casas número 21 y 23, todas correlativamente.
¿Cómo pudieron comprar y transformar cinco casas correlativas y transformarlas en
un museo? ¿Cómo llegan a esta zona de la ciudad, con calles estrechas, los camiones para transportar las obras y los materiales? Todas estas incógnitas y dificultades
se las planteé a Pepe, el director del museo, con quien me entrevisté antes de hacer
el reportaje. Para él, hubiera sido mucho más fácil construir un museo a las afueras
de la ciudad, donde no hubiera dificultades, pero no se trataba de eso, sino de
levantar el museo en el barrio que reflejaba a Picasso.
Revisitar Picasso, desde el punto de vista del director del propio Museo Picasso,
parecía de lo más interesante. Así que, después de descartar otras opciones,
finalmente el tema que escogí para este trabajo fue una entrevista a Pep Serra. Las
dos veces que hablé con él fueron una experiencia muy interesante, una buena
manera de salir de mi rutina diaria. Dibujar a Pep Serra al natural me resultó bastante difícil… ¡Se movía tanto! No me quedó otro remedio que echar mano de la
tecnología y hacerle unas fotos. Los resultados se pueden ver en esta exposición.
Quien algo quiere algo le cuesta.
Mas allá del ajetreo diario del museo, en algún lugar entre la calle Montcada y los
patios del palacio Aguilar, se encuentra la biblioteca, un lugar que para muchos es
invisible, pero sin el cual el barrio no sería lo mismo.
MERCEDES ROGLÁ 44
SOBREVIVIR AL MUSEO PICASSO
Para desarrollar este proyecto hicimos varias visitas al museo con el propósito de
documentarnos. En una de esas primeras visitas me llamó la atención la cantidad
de parejas que visitaban el museo. Era como si este tuviera un punto afrodisíaco
o romántico. Por sus esquinas y callejuelas góticas muchas parejas se besaban o
paseaban por las exposiciones totalmente abrazados o enganchados.
Una vez hube decidido que el tema que iba a desarrollar sería “El amor en el Museo
Picasso”, me puse manos a la obra y una tarde de domingo fui al museo para
documentarme, dibujar y observar a los enamorados. Fue entonces cuando viví
varias anécdotas inesperadas que finalmente se convirtieron en mi proyecto sobre
el museo, que titulé “sobrevivir al Museo Picasso” haciendo un guiño a la película
Sobrevivir a Picasso. Varios alumnos que estábamos allí para trabajar, cargados con
nuestros materiales (cámaras, libretas de apuntes…) y abriéndonos paso entre los
visitantes y los agentes de seguridad, nos encontramos con algunas sorpresas que
convirtieron esas horas en una tarde un poco accidentada y apenas productiva.
Decidí utilizar esas anécdotas para hacer una parodia de las situaciones ridículas
con las que uno se suele encontrar cuando visita un museo.
LILIA CARRILLO 46
YO ESTUVE EN EL MUSEO PICASSO
En alguna de las charlas que mantuvimos con José Serra, director del Museo
Picasso, este comentó que para él era una gran satisfacción saber que la gente salía
del museo llena de conocimiento, que los visitantes se sumergían en la historia y
vida de Picasso. Me di cuenta de que este es un trabajo difícil, de que no basta con
tener las obras colgadas en las paredes porque cada cual construye a su manera el
concepto de este famoso nombre.
Para algunos, hacerse una foto en el patio del museo es suficiente para decir que
estuvieron ahí. Otros piensan que Picasso significa tener un souvenir en casa (hecho
en China pero eso no importa mientras ponga “Picasso”).
En medio de toda la parafernalia, Picasso es el típico personaje famoso. No obstante, si profundizamos, podemos apreciar a un verdadero artista increíblemente
talentoso y con un carácter único.
JÚLIA CANTAVELLA 48
LA CAFETERÍA DEL MUSEO PICASSO
MENÚ: 12 €
Como buena amante del café y de las cafeterías, no podía pasar por alto este pequeño rinconcito olvidado del Museo Picasso. Mi reportaje pretende mostrar a los
habitantes y visitantes de la cafetería, así como su convivencia con la obra y vida de
Picasso. Quizás parezca un poco alejado del tema inicial, pero valía la pena regalar
un poco de atención a aquellos que hacen una pausa después de visitar el museo, o
incluso a aquellos que simplemente hacen una pausa sin haber visitado el museo, y,
sobre todo, a quienes permiten que exista un reducto de tranquilidad como este, en
medio de la bulliciosa Barcelona.
¡Bon appétit!
ANTONIO MARTÍNEZ 52
EL PICASSO OCULTO
CHRISTIAN IRANZO 54
LAS MENINAS
Creo que escogí Las Meninas porque me pareció un temazo: Picasso reinterpretando la obra del maestro Velázquez. ¿Qué podía ser más interesante? Aunque lo cierto
es que no tenía ni idea de lo que quería hacer.
Todo eso cambió cuando me encontré en las salas del museo. Ahí estaba yo, con mi
libreta de apuntes recién estrenada y mi lápiz. Yo, que nunca antes había dibujado
rodeado de tanta gente. Dibujar siempre había sido para mí un acto íntimo.
Creo que ese nerviosismo inicial fue el que marcó el rumbo del proyecto. Estaba
más pendiente de la gente que me observaba con curiosidad y que se movía a mi alrededor que de la obra de Picasso. Entonces, de manera espontánea, entre bocetos
de Las Meninas, empecé a dibujar a esas personas.
Me dejé llevar sin estar nada seguro de que eso que hacía fuera un trabajo sobre Las
Meninas. En aquellos días, en clase comentamos la obra de Saul Steimberg y de Cesc.
Entonces pensé que lo que estaba haciendo pretendía ser lo que ellos habían hecho.
Fue algo nada premeditado y una de las veces en que mejor me lo he pasado dibujando. Y me lo paso muy bien dibujando…
SOLE POIROT 62
A UN METRO DE PICASSO
¿Cómo es la mirada infantil en un museo? ¿Cómo es la experiencia creativa
cuando el observador es un niño de poco más de un metro de altura? ¿Qué ve,
cómo relaciona las imágenes y personajes en este mundo de color? Los dibujos
se basan en la observación a niños de entre tres y seis años durante su visita a las
salas de la serie de Los pichones y de Las Meninas. Simplemente estuve ahí, escuchándolos y mirándolos durante horas. Vi cómo podían pasar minutos frente a un
personaje, una paloma o un perro. Creo que el marco de observación se extendía
hacia otros jardines, más lúdicos y menos serios. Dado que las palomas están en
los parques y que a los perros les gusta salir a pasear, los espacios pictóricos se
abren a la imaginación libre de un niño de la misma forma en que Picasso jugaba
entre lienzos y papeles.
Las frases recogidas son reales e iban dirigidas a un adulto (que no era yo). Las
visitas se hicieron durante los meses de enero y febrero de 2008.
RAFAEL AGUILAR 64
RETHINKING PICASSO
91
El tema escogido son los adolescentes y esta serie de dibujos, inspirados en la manera de dibujar de Julien Opie, solamente pretende darles a ellos todo el protagonismo.
Los colegios traen a los adolescentes al museo. Como la visita es obligada, el
poso que deja todavía no está asentado en sus opiniones. Al intentar preguntarles por la experiencia, las respuestas siempre son vagas, tímidas: “sí, me ha
gustado”; “mola”; “los colores molan”; “está muy bien”. Dentro de sus pandillas
no van a entrar en más detalles. La simpleza de sus comentarios es quizás un
punto a tomar en consideración si se quiere ahondar en las causas de esta y en
cómo, desde la entidad, se pueden promover diferentes tipos de actitudes, de
acercamientos o de diálogo con la obra de Picasso.
10/3/09 09:11:51
ALEXANDRA LEVASSEUR
ERÓTICA DE PICASSO
66
El Museo Picasso cuenta con una sección exclusiva dedicada a la colección de obras
eróticas que este artista produjo a lo largo de varias etapas de su vida. En la historia
del arte, el erotismo es un tema muy importante que suele tener un impacto sobre
todo el mundo, ya sea este positivo o negativo. ¿Qué reacciones provocan en el
público esas obras reunidas? Todos los días, personas de todas las nacionalidades
y edades pasan por esta sala del museo y salen de ella con una actitud distinta. Con
este reportaje, he querido representar esas distintas actitudes y analizar los movimientos, gestos, miradas y palabras del público al contemplar esas obras.
Para ello, he acudido a la sala en varias ocasiones con el objetivo de estudiar al
público y hacer bocetos. He ordenado los resultados de frío a caliente, como un
termómetro. El frío representa el disgusto y el caliente, el gusto por la obra.
LOUISE HEUGEL 68
MIRADAS CRUZADAS
Al principio quería que mi trabajo tratara sobre los gestos del público como espejo de
las actitudes de los modelos de los cuadros. Sin embargo, más tarde me pareció interesante cómo contemplaban las mujeres los cuadros de Picasso que representan a
mujeres. Mujeres frente a mujeres. Los rostros de las mujeres del público que a veces
se parecen a los de los cuadros, las mujeres que miran los cuadros y se comparan, la
forma muy distinta de vestirse pero el mismo cuidado en cualquier época. En resumidas cuentas, una mirada dirigida a la mujer de manera intemporal.
ANA BELEN AMADO 70
MIRAN… A PICASSO
Dibujar a los visitantes mientras observaban los cuadros del Museo Picasso fue
realmente interesante. El planteamiento inicial surgió de la idea de plasmar en un
reportaje dibujado la curiosa, imprevisible y casi siempre difícil relación entre el público no iniciado y la obra de arte contemporáneo, en este caso la obra de Picasso.
Lo más complicado resultó ser intentar pasar desapercibida mientras observaba a las personas y convertirme en una especie de voyeur invisible, lápiz en
mano, tratando de plasmar la naturalidad de gestos, sonrisas, muecas, posturas
corporales, acercamientos y alejamientos del cuadro, giros de cabeza, cuchicheos
entre los que no iban solos, comentarios y, en general, la profunda reflexión y
admiración que parecía despertar la obra de Picasso en la gente. Sin duda, este
fue el tono predominante de las sensaciones que percibí. Incluso las personas
que, por sus gestos, en principio parecían observar las exposiciones con más
prejuicios, no se mostraban indiferentes sino reflexivas, en especial cuando se
trataba de gente muy joven.
MARINA STECCA 72
LEARNING PICASSO
Mi trabajo “Learning Picasso” es un proyecto para el cual entrevisté, por un lado, a
algunas de las guías que trabajan en museo y, por otro lado, a visitantes, sobre todo
turistas, la mayoría de ellos no europeos.
Lo que me interesaba era investigar lo que los visitantes sabían sobre Picasso antes
de comenzar una visita guiada y saber si habían descubierto algo más después de
haber escuchado a un guía.
92
Fue muy interesante examinar estos dos diferentes puntos de vista. La parte que
explica una historia y la parte que la recibe. El intercambio que (a veces) se realiza
entre las dos.
Esto me hizo aprender mucho a mi también.
cataleg_picasso.indd 92-93
RODOLFO RODRÍGUEZ 74
¡VAYA CASOS DEL MUSEO PICASSO!
TRANSLATIONS
Este proyecto pretende contar las historias divertidas, raras y chuscas que han
ocurrido dentro del Museo Picasso.
Por supuesto, tiene un toque cómico y los hechos se exageran para darle mayor
diversión al tema; pero todo lo que se cuenta ocurrió realmente.
Las historias las explica el personal del museo, en especial los de seguridad, que
a diario viven todo tipo de situaciones. Las historias recogidas en este reportaje
fueron las más llamativas y representativas para mí.
Agradezco a todo el personal del museo su apoyo y discreción, ya que sin ellos la
realización de este divertido proyecto no hubiera sido posible.
DANIELA CARVALHO 12
ENREDANDO A PICASSO
PABLO SÁNCHEZ 28
PICASSO Y LAS DROGAS
MARINA MARTÍNEZ 77
WHO WAS THE TRUE LOVE OF PICASSO?
Chaos, doubts and new rules occur at the Picasso Museum when a group of
illustrators burst in to look through every nook and cranny.
Museum staff and the public come across a new intruder, a young illustrator who
observes, analyses and captures everything she sees, and not necessarily works
by Picasso.
The story of Picasso and his relationship with drugs is hazy and very imprecise.
The secrecy surrounding this information is comparable to the secrecy with
which any user takes drugs. In this graphic reportage, I asked people who were
taking any type of drug, accepted or not by society and its laws, in the vicinity
of the museum about their relationship with the museum and their vision of
Picasso. I was attracted by the idea of relating two concepts: Picasso and drugs,
which at first sight do not appear to be related, and ascertain whether this union
aroused the curiosity of those users who, in principle, were not interested in the
artist at all.
El tema central de estas ilustraciones es la relación entre Picasso y las mujeres, verdaderas protagonistas de su obra, y eje en torno al cual giró toda su existencia. Amores
tristes, amores platónicos y otros daltónicos, pero ninguno de ellos convencional.
LORETO BINVIGNAT
BON BON
84
Mi proyecto es una revista de inspiración pin-up años 50 que trata sobre la serie
de obras “Retrato humorístico” en las que Pablo Picasso retrata a su amigo y
confidente Jaume Sabartes mientras admira pin-ups.
Había buscado por todo el museo y no había decidido realmente cómo quería enfocar
mi proyecto, pero al ver esta serie de obras inmediatamente supe que eran lo que quería retratar. Eran tan espontáneas y divertidas… En ellas vi a un Picasso más íntimo y
eso me encantó. Su irónico sentido del humor me atrajo mucho; era muy terrenal.
Lo más entretenido de las entrevistas fue observar la reacción de los transeúntes al
contemplar las obras. Se reían y, cuando los entrevistaba, la mayoría estaba bastante
relajado y de buen humor, pues acababan de ver los retratos y les habían hecho gracia.
De las clases que dimos lo que más me inspiró fueron los diferentes estilos que
se nos mostraron. Esto me llevó a hacer un trabajo con dos estilos de ilustración:
uno “años 50” y que representaba a las pin-ups, y otro más libre y espontáneo que
remitía a los dibujos que hacía Picasso de Sabartes.
ENID MAORI SOTO 86
QUIERES TENER UN PICASSO
La idea de este proyecto fue entrevistar a visitantes del Museo Picasso para descubrir cuál era su obra preferida de la exhibición. Más tarde, con ese conocimiento y con una foto del entrevistado, me dediqué a hacer un retrato de esa persona
que evocara o imitara de algún modo su cuadro favorito. Me pareció una idea
simpática porque es un homenaje tanto a Picasso como a sus admiradores.
Mi inspiración vino de la reunión que tuvimos en el museo con don Josep Serra,
director del museo. Recuerdo cómo hablaba de que las obras eran invaluables en
cuanto a su valor monetario y de que solo los multimillonarios podían permitirse
el lujo de tener un Picasso en sus casas. A raíz de eso, pensé que los corrientes
mortales también podían poseer un Picasso: a través de un retrato de ellos mismos mimetizados con un original.
DAVID BALLESPÍ 88
PICASSO Y SU COLECCIÓN ROBADA
La presentación del proyecto del reportaje gráfico sobre el Museo Picasso de Barcelona tuvo lugar en una sala privada del museo y estuvo a cargo de Phillip Stanton,
tutor del posgrado de ilustración que cursaba en Eina, Escola de Disseny i Art.
Me sorprendió el término que utilizó Pepe Serra, el director del museo, para
describir la trayectoria del pintor:
“Picasso es un ladrón de ideas que, una vez en su poder, transforma en algo nuevo”.
A partir de ahí, visité la exposición temporal “Picasso y su colección”, en la que se
expone un gran número de obras de la colección personal de Pablo Ruiz Picasso.
Picasso no pintó esas obras, pero sí las recopiló, regaló, compró, intercambió, ¿robó?
Pregunté a los demás visitantes qué obras les recordaban a las de Picasso.
El museo no tenía los derechos de imagen de esas obras, por lo que tuve que “robarlas” yo mismo. Ello no me supuso demasiado esfuerzo; ya lo había hecho otras veces.
No saqué una conclusión clara sobre si Picasso era un ladrón o no, pero sí pensé
que, si todavía viviese, le llamarían bricoler.
OZE TAJADA 18
WANTED PICASSO
“Wanted” is a visual diary about the search for Picasso, a documentary on the
products resulting from an iconic figure for Spanish culture.
In this search, I see how Picasso has been reduced to a mere brand, which,
besides giving its name to a model of Citroën car, is capable of adopting all kinds
of shapes and supports for its commercialisation. Kitsch has turned the artist
Picasso into a ridiculous souvenir.
The salespeople and owners of the stores frequently confuse Picasso with Miró or
Dalí, so completing the tacky commercial triangle of Barcelona.
In the project, I include excerpts from these dialogues and interviews, which are
sometimes surrealist, sometimes simply incredible.
MARTA PAU 22
PICASSO DES DE PRINCESA
I position myself right at the start of Carrer Princesa. I’m willing to wait as long as it
takes. Truth be known, I don’t think it’ll be too difficult. I realise that all the factors are
in my favour. Carrer Princesa starts at Carrer Comerç, practically at the exit to the Parc
de la Ciutadella. The time: 12.30 pm, any Saturday. I’ve been lucky enough for it to be
a lovely day. To achieve my goal, above all, I need to find a victim...
Got it! There they are! Can you see them? That pair of foreigners to the right!!
Here we go!
My reportage involves being carried along by following tourists until we get to the
Picasso Museum together.
ANDREA GRULLÓN 24
PICASSO Y SUS VECINOS
With heightened curiosity and a great desire for discovery, I threw myself into
the adventure of investigating the person who the local people knew so well:
their neighbour Picasso. And to my surprise, I discovered that most of these
people had never been to the museum.
Neighbours who had lived in the area their entire lives have never visited it and
some have no interest in doing so. The constant comings-and-goings in the
street where the museum stands is an inconvenience for some and a benefit to
others. The mixture of cultures, languages and characters constitute the daily
life of these streets, bringing them a touch of dynamism and making them
multicultural.
It was difficult information to get hold of because clutching a notebook and
pencil and going up to someone who is committing a legal act on the public
highway and bombarding them with questions can arouse suspicions and get
people’s backs up. For this reason, this project is dedicated to everyone who
had the patience and goodwill to answer my questions.
AMALIA SATIZÁBAL 31
¡QUE BRILLE EL PICASSO!
Basing my graphic reportage on the cleaning girl at the Picasso Museum,
Trinidad Galera (or Trini, as everyone knows her), came about as an idea with
the aim of revealing the hidden characters at the museum. I could never have
imagined that I was going to meet such a decisive character in the daily lives
of the people who work and visit the museum. I followed Trini for a whole day,
with a tape recorder in one hand and a notebook in the other. I recorded her
conversations while searching for images in them. It was when I was listening to
the recordings afterwards that I had that feeling again of “My God, what have I
got myself into!” Trini was much more than just an employee: she’s a friend and
agony aunt to all the museum’s employees. It was from then on that the focus
of the reportage changed, going from the purely narrative to one committed
to Trini’s personality, showing us her warm and human side. When it came to
creating the final sketches, for me, Trini was not simply the person who keeps the
Picasso Museum services clean, but an ambassador for everyone who spends
the day at the museum.
MARIONA RIBOT 40
¿PICASSO DUERME?
I’m a bit absentminded. When they asked us to come up with the graphic
reportage about the Picasso Museum, I decided to pay a flying visit to the
museum, before I chose a subject, just to get a rough idea. And this is where I got
into a muddle: of all the days of the week, I don’t know why, I went there nice and
early one Monday. You can imagine my stupid face when I arrived and found all
the doors shut. I said to myself, “What a dummy you are, Mariona! You’ve come
on the only day it’s closed! All museums are closed on Mondays!” And angrily I
went back to catch the train home.
Later on at home, I had a brainwave and thought: “Why don’t I make the
reportage about Mondays? At least make sure there’s someone there, even
though it’s just the security guard…” And that’s how I found out that Mondays
can be extremely busy.
93
DANIEL TERÁN 26
SAMBA DO PICASSO
François Caballero is a Brazilian musician living in Barcelona who plays tunes
with bossa nova and samba rhythms directly opposite the entrance to the
Picasso Museum. Every afternoon, accompanied by his guitar and microphone,
François delights both passers-by and visitors to the museum.
10/3/09 09:11:52
CARLA MÉNDEZ 42
LA HISTORIA DE LOS CINCO PALACIOS
I found the story of the five palaces interesting as it is a museum housed in five
period mansions on Carrer Montcada in Barcelona’s Born quarter.
The first house, number 15, is where it all began in 1963. Owing to a lack of space,
houses 17 and 19 were acquired, followed in 2003 by houses 21 and 23, all next to
each other. How was it possible to buy and convert five adjacent houses and turn
them into a museum? How do lorries get into this area, with its narrow streets, to
carry the works and materials? I put all of these problems and questions to Pepe,
the museum’s director, who I interviewed before making the reportage.
For him, it would have been easier to have built a museum on the outskirts of the
city, where there would have been no difficulties, but it was not a question of that
but of establishing the museum in the quarter that reflected Picasso.
He that would have the fruit must climb the tree.
MERCEDES ROGLÁ 44
SOBREVIVIR AL MUSEO PICASSO
To complete this project, we visited the museum on a number of occasions
in order to do some research. On one of these initial visits, I was surprised by
the number of couples visiting the museum. It was as if there was something
aphrodisiacal or romantic about it. In its hidden corners and Gothic alleyways,
numerous couples could be seen kissing or strolling through the exhibitions,
obliviously arm-in-arm or entwined.
Once I had decided that the subject I was going to work on would be “Love at the
Picasso Museum”, I got straight to work and one Sunday afternoon I visited the
museum in order to do some research, sketch and observe the loving couples.
While I was there, I had some unexpected experiences that eventually became
my project about the museum, which I called “Surviving the Picasso Museum”,
with a nod to the film, Surviving Picasso. Several of us students who were there
working, laden down with our materials (cameras, notebooks, etc.), pushing our
way through the visitors and security guards, had a few surprises that transformed
those few hours into a sort of eventful but not particularly productive afternoon. I
decided to use these anecdotes to create a parody of the ridiculous situations that
you often find when you visit a museum.
LILIA CARRILLO 46
YO ESTUVE EN EL MUSEO PICASSO
During one of the talks we had with José Serra, the director of the Picasso
Museum, he said that what gave him great satisfaction was knowing that people
left the museum full of knowledge, that visitors immersed themselves in the life
and history of Picasso. I realised that this is not an easy job, that it’s not just a
case of hanging the paintings on the walls as each of us builds our own idea of
this famous name in our own particular way.
For some, taking a photo in the museum courtyard is enough to say that they
were there. Others believe that Picasso means having a souvenir at home (made
in China, but that doesn’t matter as long as it says “Picasso”).
In the midst of all this paraphernalia, Picasso is the typical famous name.
However, if we take a closer look, we see an incredibly talented artist with a
unique character.
94
JÚLIA CANTAVELLA 48
LA CAFETERÍA DEL MUSEO PICASSO
MENÚ: 12 €
Like all great coffee and café lovers, I could not let this tiny forgotten corner of
the Picasso Museum go unnoticed. The aim of my reportage is to present the
café’s inhabitants and visitors and how they rub along with the life and works
of Picasso. It may seem a bit removed from the initial idea, but it was worth
focusing a little attention on people who take a break after visiting the museum,
or people who simply take a break without having visited the museum, and,
above all, people who allow a stronghold of peace and tranquillity such as this
to exist in the midst of bustling Barcelona.
Bon appétit!
cataleg_picasso.indd 94-95
JUAN BERNARDO MUÑOZ 50
DESDE LA IGNORANCIA
ALEXANDRA LEVASSEUR
ERÓTICA DE PICASSO
From the point of view of the Picasso Museum’s director, revisiting Picasso
seemed the most interesting. So, after ruling out other options, the subject
that I finally chose for this project was an interview with Pep Serra. The two
occasions that I spoke to him were a very interesting experience, a good way of
getting out of my daily routine. Sketching Pep Serra in a natural pose proved to
be rather difficult. He kept moving about! There was nothing for it, I had to turn
to technology and take a few photos. The results can be seen in this exhibition.
The Picasso Museum has an exclusive section devoted to the collection of erotic
works that the artist produced throughout various stages in his life. In the history
of art, eroticism is a very important subject that usually has an impact, either
positive or negative, on everyone. What reactions does the work collected provoke
in the public? Every day, people of all nationalities pass through this room in the
museum and come out with a different attitude. In this reportage, I wanted to
portray these different attitudes and analyse the movements, the gestures, the
looks and the words of the public when looking at these works.
ANTONIO MARTÍNEZ 52
EL PICASSO OCULTO
Far from the daily hustle and bustle of the museum, somewhere between Carrer
Montcada and the courtyards of the Aguilar palace, is the library, a place that is
invisible to many but without which the district would not be the same.
CHRISTIAN IRANZO 54
LAS MENINAS
I think I chose Las Meninas because it was something I could get my teeth into:
Picasso reinterpreting the painting by the master, Velázquez. What could be more
interesting? Although I have to admit that I had no idea what I wanted to do.
This all changed when I found myself in the museum. There I was, with my brand
new notebook and pencil. Me, who had never sketched surrounded by so many
people. For me, sketching had always been such a private activity.
I think that it was these initial nerves that marked the direction of the project. I
was more aware of the people watching me curiously, moving around me than
the painting by Picasso. Suddenly, spontaneously, in amongst the sketches of Las
Meninas, I began sketching these people.
I let myself go, without knowing for sure that what I was creating was a project
about Las Meninas. In those days, we discussed the works of Saul Steimberg and
Cesc in class. It then occurred to me that what I was doing was trying to do what
they had done.
There was nothing pre-planned about it and it was one of the best times I have
spent sketching. And I love sketching…
SOLE POIROT 62
A UN METRO DE PICASSO
How do children look at the objects in a museum? What is the creative experience
when the observer is a child of little more than a metre tall? What do they see?
How do they relate the pictures and characters in this world of colour? The
drawings are based on the observation of children aged between three and six
during their visit to the rooms housing the series of pigeons and Las Meninas. I
was simply there, listening to them and watching them for hours. I saw how they
could spend minutes in front of a character, a pigeon or a dog. I believe that the
observation framework extended to other more playful and less serious gardens.
Since pigeons are in parks and dogs like to go for a walk, the pictorial spaces
open up to a child’s free imagination in the same way that Picasso played between
canvas and paper.
66
For this reason, I went to the room a number of times with the aim of studying
the public and drawing sketches. I have arranged the results from cold to hot as
though they were a thermometer. The cold part represents dislike while the hot
represents a liking for the work.
RODOLFO RODRÍGUEZ 74
¡VAYA CASOS DEL MUSEO PICASSO!
This project aims to tell the funny, unusual and comical stories that have
happened in the picasso museum.
It obviously has a humorous touch and the facts are exaggerated to make the
subject funnier, but all the stories told really happened.
The stories are told by museum staff, especially security staff, who witness all
kinds of situations every day. The stories compiled in this reportage were the
ones i found to be the most compelling and representative.
I would like to thank all museum staff for their support and discretion, as this
fun project would not have been possible without them.
MARINA MARTÍNEZ 77
WHO WAS THE TRUE LOVE OF PICASSO?
LOUISE HEUGEL 68
MIRADAS CRUZADAS
The central theme of these illustrations is the relationship between Picasso and
women, the true protagonists of his work and the very core around which his
whole existence depended. Sad love, platonic love and other daltonic love, yet
none of them conventional.
I initially wanted my project to present gestures by members of the public as a
mirror to the attitudes of the models in the paintings. However, I later found it
interesting how women studied works by Picasso that depict women. Women
looking at women. The faces of women in the crowd that are sometimes
like those in the paintings, women who study the paintings and compare
themselves, the very different way of dressing but with same care in any era. In
brief, a timeless look aimed at women.
LORETO BINVIGNAT
BON BON
ANA BELEN AMADO 70
MIRAN… A PICASSO
Sketching visitors as they contemplate the paintings in the Picasso Museum
was really interesting. The initial concept originated from the idea of reflecting
in a sketched reportage the curious, unexpected and almost always difficult
relationship between the uninitiated public and works of contemporary art, in
this case the works of Picasso.
The most complicated part was trying to go unnoticed while observing people
and become a sort of invisible voyeur, pencil in hand, trying to capture the
naturalness of gestures, smiles, facial expressions, body language, close-ups
and the way they distance themselves from the painting, they way visitors
turned their heads, whispers among those not on their own, comments and,
generally, the deep reflection and admiration that Picasso’s work seems to
arouse in people. This was undoubtedly the overriding tone in terms of the
feelings that I observed. Even people, who, through their gestures, initially
seemed to view exhibitions with greater prejudice, appeared reflective rather
than indifferent, particularly very young people.
MARINA STECCA 72
LEARNING PICASSO
My “Learning Picasso” work is a project for which I interviewed, on the one
hand, some of the guides who work in the museum and, on the other, the
visitors, especially tourists, the majority of whom were non-European.
84
My project is a magazine inspired by 1950s pin-ups which covers the “Humorous
Portrait” series of works in which Pablo Picasso paints his friend and confidant,
Jaume Sabartes as he admires pin-ups.
I had searched the entire museum and hadn’t really decided the focus of my
project, but when I saw this series of works, I knew instantly that they were what
I wanted to portray. They were so spontaneous and fun. In them, I saw a more
intimate Picasso, which I liked. I was greatly attracted by their ironical sense of
humour; it was very worldly. The most entertaining thing about the interviews
was observing the reaction of passers-by as they studied the paintings. They were
laughing and, when I interviewed them, most of them were nicely relaxed and in a
cheerful mood, as they had just been looking at the portraits and found them fun.
Of the classes we took, the ones that inspired me most were the different styles
we were shown. This gave me the idea to create a project with two different styles
of illustration: a 1950s style showing pin-ups and another freer and more spontaneous style that reflected Picasso’s sketches of Sabartes.
ENID MAORI SOTO 86
QUIERES TENER UN PICASSO
The idea behind this project was to interview visitors to the Picasso Museum to
find out their favourite work in the exhibition. Later, armed with this knowledge
and a photograph of the interviewee, I created a portrait of the person that in
some way evoked or imitated their favourite painting. I thought this was a nice
idea because it both pays homage to Picasso and his admirers.
My inspiration came from the meeting we had with Josep Serra, the museum
director. I remember him saying that in monetary terms the paintings were invaluable and that only multimillionaires could allow themselves the luxury of having
a Picasso in their homes. Given this, I felt that mortals could also own a Picasso:
created using a portrait of themselves imitating an original.
The utterances collected are real and were made to an adult (who was not me).
The visits were made in January and February 2008.
What interested me was seeing what the visitors knew about Picasso before
starting a guided tour and finding out if they had discovered anything more after
having listened to a guide.
DAVID BALLESPÍ 88
PICASSO Y SU COLECCIÓN ROBADA
RAFAEL AGUILAR 64
RETHINKING PICASSO
It was very interesting examining these two different points of view. The side
that tells a story and the side that receives it. The exchange that is (sometimes)
made between the two.
This also taught me a lot.
The presentation of the graphic reportage about the Picasso Museum of Barcelona was held in a private room at the museum and overseen by Phillip Stanton,
tutor on the Postgraduate Course in Illustration that he ran at Eina, Escola de
Disseny i Art. I was surprised to hear the way in which Pep Serra, the museum
director, described the painter’s career:
“Picasso is a thief of ideas, which, once he has them, he transforms into something new.”
I then went on to visit the temporary exhibition “Picasso and his collection” which
includes a great many works from the personal collection of Pablo Ruiz Picasso.
Picasso did not paint these works, but he did collect them, give them away, buy
them and exchange them. Even steal them perhaps? I asked the other visitors
which of the paintings reminded them of Picasso’s. The museum did not hold the
image rights to these works, so I had to “steal” them myself. This didn’t prove too
difficult; I had done it on other occasions. I didn’t come to any clear conclusion as
to whether Picasso was a thief or not, but I felt that if he was alive today, he would
be called a bricoleur.
The subject chosen is teenagers, and the aim of this series of drawings, inspired
by the style of drawing of Julien Opie, is simply to give them the lead role.
Schools bring teenagers to the museum, and as the visit is compulsory, the trace
it leaves is still not based on their opinions. When you try and ask them about
the experience, the answers are always vague, shy: “yes, I liked it”; “cool”; “the
colours are cool”; “it’s really good”. When they are with their peer groups, they
are not going to go into more detail. The simplicity of their comments is perhaps
something to be taken into consideration if we want to look more deeply into the
causes of this and how the museum can promote different types of attitudes,
approaches or dialogue with Picasso’s work.
95
10/3/09 09:11:53