Dimecres 13 d`Octubre de 2010

Dimecres 13 d’Octubre de 2010 · Número 7
Pàg. 05
MY JOY
Pàg.
Pàg. 07
07
TWELVE
Pàg. 08
COLD FISH
Pàg. 09
13 ASSASSINS
w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m
2
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
INFO TICKET
ENTRADES (IVA inclòs)
VENDA ANTICIPADA
8€ Secció Oficial Fantàstic a Competició –
Sitges 43 / Secció Oficial Fantàstic Panorama
/ Secció Oficial Noves Visions / Secció Casa
Àsia / Secció Anima’t / Midnight X-Treme /
Secció Seven Chances / Sessions Especials
6€ Retrospectives i Homenatges
7€ Sessions de curts d’animació a
competició
10€ Programa doble / Maratons de 3 o més
pel·lícules / Focus 3D
12€ Gales d’Inauguració i Cloenda /
Maratons del dia 17 d’octubre
4€ Sitges Fòrum (Classes magistrals)
Online: www.telentrada.com (Cost de
distribució: 0,90€)
Telèfon: 902 101 212 (Cost de distribució:
1,5€)
Oficines de Caixa Catalunya. (Cost de
distribució: 2€)
ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)
Abonament Matinée: 99€
Vàlid per accedir a les sessions de l’Auditori,
durant tot el Festival, en la franja de les
10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs).
El pots comprar fins al 6 d’octubre només
a través de Tel-Entrada!
Butaca VIP: 295€
La manera més còmoda de no perdre’t cap
pel·lícula i sempre des de la teva butaca
preferent! Tindràs la teva pròpia acreditació
i podràs gaudir de totes les sessions de
l’Auditori durant tots els dies del Festival,
incloses la Inauguració, la Cloenda i la
Maratons de l’últim dia. La pots comprar fins
al 6 d’octubre només a través de Tel-Entrada!
Localitat Numerada (LN)
Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un
nombre limitat de butaques numerades. Amb
aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs
de fer cua a les sessions més esperades
de l’Auditori (consulta a la programació les
sessions LN).
DESCOMPTES FANTÀSTICS**
Descompte 20: a partir de la compra de 20
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 20%.
Descompte 10: a partir de la compra de 10
entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà
un descompte del 10%.
INFO TRANSPORTS
El Festival no és responsable dels possibles
canvis d’horaris d’aquests serveis de transports.
Els possibles retards en les projeccions del festival
no afectaran a l’horari dels següents transports:
A – DES DE BARCELONA
TREN
BCN Sants – Sitges: Primer tren: 5:45h / Últim
tren 00:15h
Sitges – BCN Sants: Primer tren: 4:48h / Últim
tren: 22:26h
NOVETAT, TREN FANTÀSTIC! Únicament a la 1:30h
de la matinada, del 7 al 17 d’octubre (ambdós
inclosos), tren directe sense parades Sitges
Barcelona Sants.
Preu del bitllet: 3€ (aquest trajecte). Vàlids els
abonaments de RENFE i ATM.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h
sense excepcions.
Per a més informació: 902 41 00 41 /
www.rodaliesdecatalunya.cat
BUS DIÜRN I NOCTURN
BCN (R.Universitat) – Sitges (zona Oasis): Primer
bus: 7:20h / Últim bus: 01:55h
Sitges (zona Oasis) – Barcelona (Pl. Catalunya):
Primer bus: 5:55h / Últims busos: 23:45h, 1:10h,
3:02h
Consulteu tots els horaris, parades i preus a la
companyia Monbús 938 937 060 / www.monbus.cat
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 en direcció
Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord), la
sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida 29 (Sant
Pere de Ribes). Aquesta via ràpida travessa els
túnels del Garraf i comporta un peatge.
També podeu sortir de l’autopista C-32 per la
sortida Castelldefels Platja i circular per la C-31 o
carretera de les Costes en sentit Sitges fins a entrar
a la vila pel barri d’Aiguadolç. Aquesta possibilitat
també dóna accés a Les Botigues de Sitges i al
poble de Garraf i no comporta cap peatge.
A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚ
TREN
Sitges - Vilanova: Primer tren 06:21 / Últim tren
00:51
Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim tren
22:19
Per a més informació consulteu www.renfe.es
BUS DIÜRN I NOCTURN
Sortides des de l’estació de tren. Horaris i preus:
Autocars Plana: 977 354 445/ www.
autocarsplana.com
Monbús: 938 937 060 / www.monbus.cat
COTXE
Podeu circular per l’autopista C-32 i agafar la
sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida 30
(Sitges Centre).
BUS URBÀ DE SITGES
Vallpineda, Terramar i Llevantina. Horaris i preus:
Sarfa 902 302 025 / www.sarfa.com
CARNETS AMB DESCOMPTE **
20% de descompte en la compra d’entrades
pels clients de Caixa Catalunya (només
aplicable a la venda anticipada). 20% de
descompte en la venda anticipada i a les
taquilles pels titulars de Carnet Biblioteques
CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club
Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Socis
Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual,
Majors de 65 anys, Club TR3SC, City Deluxe
Card, Club UOC i Racc Master.
Els descomptes no són acumulables. El titular
haurà de presentar a la taquilla el carnet de
soci i el DNI.
* excepte Sessions 3D i Maratons del dia 17
** no aplicables a Inauguració, Cloenda,
Maratons del dia 17, Abonament Matinée,
Butaca VIP i Localitat Numerada.
Les entrades adquirides a través de TelEntrada per a les projeccions de l’Auditori
s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel
Melià ubicada a la Sala Tramuntana. Les
entrades adquirides a través de Tel-Entrada
per a les projeccions del Prado i el Retiro
s’hauran de recollir a la taquilla de l’edifici
Miramar.
L’Abonament Matinée només es podrà
imprimir als caixers de Caixa Catalunya.
Diàriament s’hauran de recollir les entrades
pel mateix dia presentant l’Abonament imprès.
L’acreditació de Butaca VIP només es podrà
imprimir als caixers de Caixa Catalunya i
s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida
per a totes les sessions de l’Auditori a la
taquilla del Melià.
TAQUILLES DEL FESTIVAL
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana)
C/ de Ramon Dalmau, s/n
Del 7al 17 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament de l’Auditori i
tancarà a l’inici de l’última sessió.
Taquilla Edifici Miramar
C/ Davallada, 12
Del 7al 17 d’octubre
La taquilla obrirà una hora abans de l’inici de
la primera sessió de pagament del Prado i del
Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió.
IMPORTANT
S’accepta pagament amb Visa.
Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a
les sessions immediates.
Queda prohibit l’accés a la sala un cop
començada la sessió.
No s’admetran canvis ni devolucions excepte
en casos de canvi de programació o suspensió
de passi per part del Festival. Si és així, la
devolució de l’import o el bescanvi per una
altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes
taquilles on ha estat realitzada la compra.
En el cas d’haver efectuat la compra per
Tel-Entrada la devolució de l’import s’haurà
de tramitar a qualsevol oficina de Caixa
Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran
en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la
projecció.
3
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
Brent Kunkle i Jim Mickle, productor i director de Stake Land.
L’equip d’I Want to Be a Soldier.
Sid Haig, premiat amb la Maria Honorífica.
Els creadors de Norwegian Ninja.
Joe Dante a la seva masterclass.
Christopher Smith i Stuart Gazzard: Triangle.
4
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
ANIMA’T
Retiro 16:00
NOVES VISIONS - NO FICCIÓ
Prado 16:30
Surviving Life
La bocca del lupo
CARTA D’AMOR A GÈNOVA
LA NOIA DELS TEUS SOMNIS
Com ja passava a Lunacy, la pel·lí­
cula anterior de Jan Svankmajer, a
l’inici de Surviving Life el director
apareix en pantalla per a explicarnos la seva pel·lícula amb aquella
ironia tan característica del txec.
Ens diu, per exemple, que l’aparença formal del film (una barreja
d’escenes en imatge real, animació d’objectes i, sobretot, de cutup, tècnica que va popularitzar un
admirador confés de Svankmajer,
Terry Gilliam, a Monty Python’s
Flying Circus) no és deguda a criteris estètics, sinó a limitacions
pressupostàries (“a les fotografies
no cal pagar-los dietes”, afirma). O
que el que estem a punt de veure
és una comèdia psicoanalítica, ja
que hi ha diverses escenes protagonitzades per una psicoanalista,
incloses no tant per a fer una metareflexió com per a inflar la durada
de la pel·lí­cula. Falses pistes, en
definitiva, que únicament pretenen
instar-nos a exterminar qualsevol
pensament racional i a deixar-nos
guiar per la lògica peculiar que regeix el film, que no és altra que la
dels somnis.
Com si volgués contestar totes les
interpretacions que sempre han
suscitat les seves obres, Svankmajer ha elaborat un film que constantment s’està interpretant a ell
mateix, prenent com a base la “doble” vida d’Eugene, un home de
mitjana edat, casat i de vida anodina que comença a obsessionar-se
amb una dona que apareix en els
seus somnis, cada vegada amb un
nom diferent. Aquest cherchez la
femme oníric es combina amb les
visites d’Eugene a una psicoanalista que anirà interpretant el seus
somnis –sempre sota la mirada
atenta dels retrats de Freud i Jung,
que reaccionen força explícitament
a les teories de la doctora– fins a
revelar el trauma que s’amaga en
el subconscient d’Eugene. Aquest
desenvolupament de la trama ha
fet que alguns hagin parlat d’una
mena d’intriga onírico-detectivesca, tot i que quedar-se només amb
això seria no fer justícia a Surviving
Life. La pel·lícula té tots els elements que esperem trobar en un
film de Svankmajer: des de l’escatologia i l’humor absurd fins a tota
mena de pulsions sexuals, passant
per la gairebé obsessiva exhibició
de viandes d’aparença dissuasiva
que podrien fer-nos passar la gana
durant dies. Però, a més, el collage
d’imatges, gairebé bidimensional,
ens acosta a l’univers del cineasta
des d’una nova perspectiva, jugant
amb la desproporció entre escenaris i personatges i amb una sèrie
de motius que apareixen diverses
vegades en el film (serps que surten de finestres i ataquen els vianants, cossos de dona amb cap
de pollastre, ossets de peluix en
un estat permanent d’excitació...).
I encara cal dir que, durant el rodatge de la pel·lícula, l’autor d’Els
conspiradors del plaer també va
elaborar un petit documental, Oral
Variations of the Svankmajer Dream/Film, on insistia en la línia que
separava els somnis de la vigília en
el seu cinema.
L’única cosa dolenta de Surviving
Life és que el director ha declarat
que serà la seva darrera pel·lícula.
Esperem que reconsideri la decisió
ja que, com ell mateix diu, “només
la combinació entre somnis i realitat pot donar lloc a una vertadera
vida humana”. I la veritat és que
avui dia hi ha molt pocs directors
que s’atreveixin a somniar com ell.
tat religiosa en sorgeix el to amarg,
de denúncia, que distingeix aquest
documental, si bé Marcello l’endolceix utilitzant com a columna
vertebral de la narració la història
d’amor entre dos marginats: Enzo
(Vincenzo Motta), un ex-presidiari
que sembla sorgit d’un poliziesco
dels anys setanta, i Mary (Mary
Monaco), una transsexual que va
tenir problemes amb la droga. Una
parella que el director va trobar per
casualitat, quan, documentant-se
sobre la zona, “acabava de sortir
d’una fleca i em vaig trobar amb
aquest home, vam començar a xerrar i m’ensenyà algunes cicatrius
de bala a la cama”.
Fa poc més d’un any, l’anglès Michael Winterbottom va elaborar,
amb Gènova, un retrat ple de màgia i bellesa d’aquesta ciutat portuària italiana. En canvi, Pietro Marcello no n’ha volgut buscar l’angle
més amable en filmar-la amb alè
documental a La bocca del lupo,
definint-la visualment com una
“ciutat del nord que mira al sud,
amb tots els problemes de les ciutats septentrionals, començant per
la immigració i la integració”.
El projecte va néixer com un encàrrec de la Fundació San Marcellino,
creació dels jesuïtes de Gènova,
que, segons el director, “des de
fa anys s’ocupa de la comunitat
dels sense sostre, marginats, vagabunds i indigents de la ciutat”.
De l’experiència d’aquesta comuni-
Les passejades d’Enzo pels carrers de la ciutat, la seva vida quotidiana, serveixen a Marcello per a
portar a la pantalla les zones més
deprimides, fixant-se en els rostres
cansats, marcats per les arrugues
provocades pel sofriment, dels
seus habitants, que contrasta amb
“imatges d’arxiu de la Fundació
Ansaldo i enregistraments d’aficionats, seleccionats pacientment
per Sara Fgaier, autèntiques dipositàries de l’essència de Gènova
d’aquesta pel·lícula”. Així, el director va construint, pas a pas, una
imatge matisada i complexa de la
capital de la regió de Ligúria, en la
qual la constant presència del mar
no evita la imatge industrialitzada,
decadent, que Winterbottom va
deixar de banda en la seva aproximació a la ciutat.
5
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 13:30
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 16:00
My Joy
Kosmos
FENÓMENO DE LA NATURALEZA VIATGE AL COR DE LES TENEBRES
En un inmenso paisaje helado, un
hombre corre a duras penas por
la nieve, llorando a moco tendido,
hasta alcanzar un río, donde sin
pensárselo dos veces se lanza a
salvar a un niño pequeño de morir
ahogado, tras lo que grita como un
animal. De manera tan poco convencional da inicio Kosmos, una
pequeña fábula con la que su autor, el turco Reha Erdem (que en
2009 se llevó el Premio de los Lectores de “Tagesspiegel” del Festival de Berlín por su obra My Only
Sunshine), quiere ofrecerle al público una película “que sirva como
una llamada a la oración; mientras
todo el mundo corre a toda velocidad, alguna voz debería interferir y
recordarnos cinco veces al día que,
en realidad, no pertenecemos a este mundo”.
la relativización de lo más asfixiante de las reglas sociales, que opone a su protagonista (que Erdem
define como “simple, directo, generoso, espiritual y pendiente de las
necesidades de los demás”) con
la severidad del régimen militar
que domina el pueblo en el que
se ambienta el filme. En ese mismo sentido, la constante presencia
de la nieve, símbolo de la pureza
natural, choca con los signos de
origen bélico, desde los edificios
semiderruidos al eterno ruido de
disparos y cañones. Todo para denunciar que, siempre según el director, “cuando miramos al actual
estado de la humanidad, todo a
nuestro alrededor se ha convertido
en simple carne y huesos; todo se
ha convertido en relaciones que no
ven más allá del ahora”.
Ese llorón y peculiar protagonista,
Kosmos (Sermet Yesil), es acogido
con calidez por parte del padre del
niño, Yahya (Hakan Altuntas), y su
hermana, Neptün (Türkü Turan,
con un notable parecido a Charlotte Gainsbourg). Hasta que empieza
a dar signos de un comportamiento nada común. Se sube a los árboles como si nada, saltando de
rama en rama como un pájaro; es
capaz de curarse a sí mismo y a
los demás a voluntad; y se niega
a aceptar ningún trabajo, más que
nada por su querencia por lo ajeno.
A pesar de todo ello, el pueblo lo
acepta tal y como es, hasta que
sus excentricidades empiezan a levantar demasiadas ampollas entre
sus conciudadanos.
Reha Erdem elabora su narración
a partir de un cierto sentido poético que no se limita a la belleza
de los planos, sino que también le
lleva a construirla a partir de una
estructura circular. Como el propio
autor indica, “me encanta el tipo
de cine que me deja libertad, que
me permite soñar, y no el que me
agarra y me obliga a meterme a
la fuerza en la historia para después echarme al final”. Por eso,
aunque desde nuestra perspectiva
europea no podamos acabar de
entender toda la complejidad del
contexto de Kosmos (sus metáforas sobre el Islam, la presencia de
los militares turcos, las estructuras
sociales), sí que podemos conectar
con la sed de libertad que lleva a
su protagonista a no querer atarse
a nada ni a nadie.
Kosmos es un canto a la libertad, a
El cinema d’Aleksei Balabanov, de
qui l’any passat vam poder veure
en aquest mateix festival l’adaptació de Mijail Bulgakov Morphia,
ofereix un retrat en brut d’una Rússia marcada per la violència i l’alienació. En un estil molt diferent,
My Joy de Sergei Loznitsa també
converteix la crua realitat del poble
rus en el millor escenari per a una
pel·lícula de terror.
Descoratjadora des de l’enigmàtica seqüència inicial, on veiem com
s’enterra un home sota el ciment
sense cap més explicació, My Joy
es construeix com una road movie d’estructura complexa al cor de
les tenebres d’un país d’essència
hobbesiana. Si durant el segle XIX
i principis del XX l’ànima russa es
definia per la melangia i la passió,
Loznitsa retrata un poble rus que
en el segle XXI es mou per pur instint depredador i on cada ciutadà
esdevé un llop per a un altre ciutadà. El protagonista del film, un camioner de viatge per les carreteres
secundàries de la Rússia profunda,
es va endinsant en una espiral de
l’horror a les entranyes d’un país
on encara es fa notar el pes de la
història recent.
petia per la Palma d’Or, van tenir la
barra de situar el film també entre
els candidats a la Càmera d’Or, el
premi que s’atorga als debutants,
Sergei Loznitsa pot presumir d’una
llarga filmografia. Conegut de sobres entre els afeccionats al cinema documental, aquest ucraïnès
establert a Alemanya porta més de
deu anys de carrera. My Joy és el
seu primer llargmetratge de ficció
i, sens dubte, un dels films visualment més poderosos d’aquest
2010, però marca una línia de
continuïtat amb els seus treballs
anteriors. De fet, el cineasta ha
basat l’argument en les múltiples
vivències acumulades durant els
viatges a través de l’antiga URSS
mentre filmava documentals. I no
solament això. La seva experiència
observant els habitants de la Rússia profunda també es fa palesa a
My Joy, on de sobte la càmera sap
captar l’eloqüència dramàtica d’un
rostre anònim enmig de la multitud. Per cert, l’alegria del títol brilla
per la seva absència al llarg del
metratge.
Tot i que en l’edició d’enguany del
festival de Canes, on My Joy com-
Eulàlia Iglesias
RUEDA DE PRENSA DE I WANT TO BE A SOLDIER
junto a Nicholas Cage, en localizaciones de Transilvania y Turquía.
En la tarde de ayer tuvo lugar la
presentación internacional en
rueda de prensa del tercer largometraje de Christian Molina, I
Want to Be a Soldier. El realizador
barcelonés asistió al encuentro
arropado por parte del elenco
protagonista, donde sobresalió el
joven actor Fergus Riordan, que
encarna a Álex, el niño del filme, y
cuyo próximo proyector será el rodaje de El motorista fantasma 2,
Molina explicó que el origen del
proyecto surgió de una estadística escalofriante: cuando un joven
sobrepasa la mayoría de edad,
sus ojos han contemplado hasta
40.000 asesinatos y 200.000
actos de violencia por canales
tan dispares como la televisión,
el cine o los videojuegos. Ese
alarmante dato preocupó tanto a
Molina y a la coguionista Cuca Canals que contactaron con un psiquiatra para empezar a levantar
la historia y para que les ayudara a construir los personajes. No
obstante, Molina aseguró que su
intención a través de esta ficción
salpicada constantemente de materiales reales de archivo (noticiarios, videojuegos, películas…) no
era aleccionadora y que si critica
algo no es a la televisión, sino a
la educación: “Hay que vigilar qué
se da y cómo llega”, aseguró el
director de Diario de una ninfómana.
Molina reconoció que entre los
múltiples referentes para “esta
historia sobre la violencia desde
la no violencia” se encuentran Michael Haneke (de quien se declara un ferviente admirador), Stanley Kubrick y el largometraje American History X. La presencia en
el reparto de estrellas vinculadas
al cine de acción y de terror como
Danny Glover y Robert Englund le
pareció al catalán una “manera
divertida de darle la vuelta a la
tortilla y, de paso, homenajear
ese tipo de cine”. El próximo proyecto del realizador será un thriller llamado Forced Entry cuyo
rodaje se iniciará en Barcelona el
próximo mes de marzo.
6
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA ESPECIALS
Prado 18:15
SEVEN CHANCES
Prado 20:15
L’Enfer d’Henri-Georges
Clouzot
La doppia ora
MIRALL TRENCAT
Hi va haver un temps en què per
a descriure una pel·lícula només
ens calia referir-nos al Gènere
-en majúscula- que l’emmarcava.
En aquella època les pel·lícules
eren de terror, de l’oest, de guerra... Aquest “eren de” no és una
expressió gratuïta: el Gènere les
posseïa per complet. Ni el director
ni els actors no podien definir-les
tant. Hom diria que amb els anys
els cineastes es van anar sentint
gelosos d’aquest dret de cuixa:
eren ells els qui suaven sang per
a dur una pel·lícula a bon terme i,
un cop estrenada, havien d’observar indefensos com el Gènere els
l’arrabassava dels braços. Probablement per aquesta raó va arribar
un dia en què, emprant la ploma
com a mortífera arma blanca, van
decidir trossejar-lo. Convertir el
Gènere en gènere, obligant-lo a
mesclar-se per a poder sobreviure. Des d’aquell dia les pel·lícules
van poder fer riure i plorar alhora
o barrejar assassinats i números
musicals. Així, resultava molt més
senzill detectar el mad doctor darrere d’aquestes combinacions contranatura.
Segurament, en aquests moments
de la pel·lícula (mai millor dit) això ja no ens sorprèn, però el cas
és que no resulta gens fàcil trobar
exemples de films capaços de saltar d’un gènere a un altre sense
posar en perill la seva coherència
interna ni deixar a la vista les seves
costures.
La doppia ora pertany a aquesta
llista d’honroses excepcions. L’opera prima de Giuseppe Capotondi és
un aliatge exquisit d’estils on cada gir de guió i cada cop d’efecte
va lligat a l’huracà emocional que
passa pel cap de la protagonista.
Sonia (Ksenia Rappopport, guardo-
EL CAOS DEL ORFEBRE
nada amb la Copa Volpi a la millor
actriu a la Mostra de Venècia de
l’any passat per la seva interpretació en aquesta pel·lícula) és una
immigrant que malviu a Milà sense
cap més horitzó que la seva feina
com a empleada de servei en un
hotel. La seva sort canvia quan coneix Guido (Filippo Timi, a qui fa
poc vam veure encarnant el jove
Mussolini a Vincere), un ex-policia
amb el qual viurà una apassionada història d’amor que s’acabarà
bruscament quan Guido rebi una
bala al cap durant un robatori. A
partir d’aquest moment el món de
Sofia s’esquerda de mig a mig. Tot
el que l’envolta, fins i tot la casa, es
torna estrany i comença a sentir la
presència de Guido cridant-la des
del més enllà...
No convé revelar gaire més de l’argument de La doppia ora, un film
on res no és el que sembla, però
on tot se’ns exposa amb una transparència cohesiva: “Necessitàvem
un dispositiu formal basat en la
mesura –explica el director– per a
donar unitat a una història basada
en l’equilibri entre les seves parts.
Volíem explicar la pel·lícula de la
millor manera possible, anant al
més essencial sense lligar-nos a
les normes d’un gènere concret”.
Això explicaria la consistència de
la pel·lícula, que flueix del drama
romàntic al terror psicològic amb
la mateixa subtilesa amb què la
banda sonora passa dels The Cure
més pop a l’apocalipsi segons Godspeed You! Black Emperor.
Los documentales sobre aquellos
rodajes que nunca llegaron a materializarse en películas son una
suerte de género en sí mismos.
Lost in La Mancha resulta la mejor
prueba de ello: un filme sobre cómo el caos (propio del director Terry
Gilliam) y la magnitud del proyecto
(propia de El Quijote, la obra que
quería adaptar) puede llegar a engullir una película. L’Enfer d’HenriGeorges Clouzot sigue esta línea:
recupera parte del material rodado
(de entre las 185 latas que quedaron como testigo), añade unas
piezas de ensayo entre dos actores y entrevista a algunos de los
protagonistas del rodaje. Proyecto
de dimensiones hollywoodienses,
L’Enfer de Clouzot tenía a Romy
Schneider como protagonista y una
propuesta estética absolutamente
arriesgada. Clouzot jugó con los
colores y con las posibilidades del
celuloide (superposiciones, luces
estroboscópicas, imágenes propias de un caleidoscopio, etc) para narrar la historia de Marcel, un
hombre obsesionado con su mujer,
celoso hasta la locura.
cía perdido, lejos del orden y más
cercano al caos. Las desgracias
comenzaron a sucederse y, como
en el filme frustrado de Gilliam, los
actores fueron desfilando: primero
Serge Reggiani (al que el director
agotó en una carrera de una milla) y luego Jean-Louis Trintignant.
Poco a poco el rodaje se atascó,
convirtiéndose en un auténtico infierno para el cineasta, y la película quedó reducida a las 185 latas
guardadas sin ton ni son.
Clouzot, metódico hasta la médula, se aproximó al cine experimental. Por el camino, perdió el orden
del que hacía gala habitualmente.
Cuentan los entrevistados que él
solía llegar al rodaje con todo perfectamente calculado, con un story
board en el que ya se podía ver el
film; así, podía situarse junto a la
cámara con total seguridad. Nada
de esto sucedió durante el rodaje
de L’Enfer, en el que Clouzot pare-
En una de las entrevistas de L’Enfer
d’Henri-Georges Clouzot, se a­­fir­ma
que el director, como buena parte
de su generación, había quedado
muy marcado por Fellini 8 ½: otro
filme de grandes magnitudes; otra
obsesión para un cineasta; otra
película que, como indica el título, quedó a la mitad, convertida en
una fascinante obra gestada en el
caos.
Convertido en proyecto maldito,
Claude Chabrol lo rescató para filmar su propia versión a mediados
de los noventa. Curiosamente, El
infierno de Chabrol se mueve más
en el terreno del clasicismo hitchcockiano que en el del cine experimental que proponía Clouzot. La
herencia, lo que ha perdurado, es
la línea abierta por Chabrol, que
llega a nuestros días mediante las
obras de cineastas como Cédric
Kahn, que en El tedio y Feux rouges ha trabajado sobre una idea
de obsesión muy a la manera de El
infierno chabroliano.
7
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
S.O. Fantàstic Panorama Competició
Auditori, 20:30
RODA DE PREMSA de SUPER
Twelve
ra que haya visto ambos filmes
verá enseguida que no tienen
nada que ver. Super no es sobre un superhéroe, sino sobre
un ser humano que tiene una
revelación y que cree, realmente, que tiene un deber que cumplir. Lo que me interesaba era
ver cómo esa convicción, esa fe,
le afecta a él personalmente”.
BUENAS NOCHES, UPPEREASTSIDERS
Spotted: Chace Crawford, cuyo personaje en Gossip Girl es un niño
rico y atormentado del Upper East
Side (Nate Archibald), ha rodado
una película con Joel Schumacher
en la que interpreta a...…un niño rico y atormentado del Upper East
Side. Los fans del flequillo ladeado más famoso de la televisión
(con permiso del de Zac Efron)
pueden contestar a esta acusación de encasillamiento afirmando
que el personaje de Crawford en
Twelve es un camello de lujo que
se mueve también por los bajos
fondos neoyorquinos y que la película es un drama “serio” sobre el
mundo de los hermosos y amorales cachorros de los privilegiados,
ricos y famosos de Manhattan.
Efectivamente, Schumacher ha hecho un filme solemne y dramático a
partir de la novela superventas del
mismo nombre del joven autor Nick
McDonell. Algo del petardeo camp
de Gossip Girl se cuela en el relato:
desde la presentación de los personajes, ya toda una convención
en cualquier filme teen (chica/o
guapa/o vestido a la última moda
camina hacia la cámara en ralentí; si es chica, además, la melena se mueve con el viento como
en un anuncio de champú), hasta
la utilización masiva de dispositivos electrónicos (móviles con cámara, blackberrys…) con conexión
a Internet como (única) forma
de interrelación y comunicación.
La novela de McDonell, él mismo
uno de los niños privilegiados del
Upper East Side, el barrio más
caro y con más ricos por metro
cuadrado de Nueva York, era un
ajuste de cuentas del autor con
los de su propia clase un poco
en la línea del Bret Easton Ellis
de Menos que cero y Las leyes
de la atracción. A partir de una
historia coral con diferentes personajes moviéndose por grandes
apartamentos y restaurantes exclusivos, y yendo de fiesta en fiesta en coches deportivos de lujo,
McDonell retrataba la degradación moral y la pérdida de valores de una generación de jóvenes
que lo tienen todo: “En el Upper
East Side no se trata de lo que
necesitas sino de lo que quieres”.
En Twelve, cuyo título hace referencia a la nueva y adictiva droga
que hará estragos entre la población teen del Upper, Schumacher
vuelve al universo juvenil que ya
había explorado en los 80, con las
emblemáticas St. Elmo, punto de
encuentro y, en clave fantástica,
Jóvenes ocultos. De ésta última,
Schumacher recupera para Twelve
a Kiefer Sutherland, que ejerce de
narrador omnisciente y cuya voz
grave retumba a lo largo de todo el
filme. Completan el reparto el rapero 50 Cent y una estupenda Ellen
Barkin, que acompañan a todo un
grupo de jóvenes y desconocidos
actores. Fiestas exclusivas, drogas
de diseño, sexo casual, ropa de
moda y coches caros… Serena van
der Woodsen, Blair Waldorf y, sobre todo, Chuck Bass estarían en
su salsa. Y luego lo contarían en
sus blogs. XOXO.
Con la proyección del corto
All the Flowers in Time
LOS (NIÑOS) RICOS TAMBIÉN LLORAN
Brandon, Brenda, Dylan & Co.: el mito
(ñoño) de toda una generación
The O.C.: Niño rico, niño pobre
Los uppereastsiders de G. G.: cotilleo y
traición sobre tacones de marca
Si alguien creía que Super corría el riesgo de quedarse a la
sombra Kick-Ass, las dudas se
disiparon el lunes, durante el
pase de la película de James
Gunn. Al contrario de la ligereza
y el hedonismo pop que destila
el filme basado en la obra de
Millar y Romita Jr., Super es una
tragicomedia excesiva y grandguinolesca sobre superhéroes o,
mejor dicho, sobre un tipo cuyos
delirios le llevan a pensar que es
un superhéroe. Por el camino,
humor, amor, violencia brutal y
guiños a la serie B más bizarra,
como no podía ser menos tratándose del cineasta de cuya
mente surgió Tromeo and Juliet.
Como ha afirmado Mike Hostench al inicio de la rueda de
prensa, Gunn “es un viejo amigo del Festival aunque ésta es
la primera vez que viene. Fue
el guionista de Amanecer de
los muertos y director de una
película que nos gusta mucho,
Slither”. Para Hostench, Super
“combina muy bien el patetismo
del personaje con los toques de
comedia y el grand guignol”. La
primera pregunta, como era de
esperar, ha girado alrededor de
las comparaciones con Kick-Ass:
“Tengo que decir que sí tenía
cierto miedo porque además me
enteré del proyecto de primera
mano, ya que soy muy amigo
de Mark Millar. Llevo trabajando en el guión de esta película
desde 2003 y creo que cualquie-
¿Es Super una reacción a la
sobredosis de películas de superhéroes de los últimos años?
Gunn lo tiene claro: “Rotundamente sí. A mí me gustan estas
películas de superhéroes, aunque también pienso que hacen
productos universales, intentan
gustar a todo el mundo, y mi película es diferente. En ella muestro a un tipo que se pone unas
mallas y sale a la calle a hacer
“el bien”, pero ¿quién es él para
decidir lo que está bien y está
mal? Y esto es aplicable a Spiderman, Ironman y los demás. La
deconstrucción del superhéroe
en el cómic iniciada por Alan Moore en los 80, parece que ahora se está iniciando en el cine”.
A diferencia de las películas de
la Marvel, Super es una película
de bajo presupuesto, “el mismo
que el de las películas que hice para Troma”, afirma Gunn.
“Los actores trabajaron por nada o por casi nada. Tuve mucha
suerte de contar con ellos y que
aceptaran hacer unos papeles
tan diferentes a los que nos tienen acostumbrados. Rainn Wilson es una estrella televisiva en
EEUU por The Office, y consigue
que te olvides de su personaje
en la serie a los dos minutos de
empezar la película. Ellen Page, que siempre hace papeles
de chica buena y muy avanzada
para su edad, aquí hace de una
psicótica violenta e inmadura”.
Nada más llegar a Sitges, directamente desde EEUU, Gunn vio
“Insidious, la película de James
Wan, que es muy amigo mío y
me encantó”. Gunn hizo una lista de sus filmes recomendados:
“Quiero ver la del Santa Claus
finlandés (Rare Exports) y la
de mi colega Darren Bousman
(Mother’s Day), creo que estará
muy bien”.
8
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA COMPETICIÓ
Auditori 01:00
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA COMPETICIÓ
Retiro 09:30/20:45
LA TRAGEDIA DE UN HOMBRE RIDICULO
UNA REVENJA SERVIDA MOLT FREDA
Cold Fish
Muchos amantes del fantástico hemos curtido el estómago en exploitations de todo tipo, menús insalubres elaborados con las sobras de
la miseria humana. Por eso, mal
que nos pese, ya no nos dejamos
impresionar por cualquier cosa.
Afortunadamente hay cosas que
nunca cambian y, por muy prevenidos que vayamos, todos sabemos
que de una película de Sion Sono
se sale con un estado de ánimo
muy distinto del que teníamos antes de que se apagasen las luces
de la sala.
que se han presenciado en Sitges
-abróchense los cinturones que
vienen curvas: A Serbian Film, I
Spit on Your Grave, Bedevilled,
I Saw the Devil, Mother’s Day…-.
Si hace unos días Yoshihiro Nishimura nos deleitó con las festivas
salvajadas de Helldriver y Mutant
Girls Squad, el director de Suicide
Club nos enseña la cara más oscura de la emergente productora
Sushi Typhoon. Una cara tan negra
y desesperada que para escribir la
historia a Sono le ha bastando simplemente leer el periódico.
¿De qué hablamos exactamente
cuando hablamos de cine extremo? Si se nos permite el atrevimiento, nosotros creemos que lo
extremo no es tanto mostrar una
barrabasada detrás de otra como
llevar al espectador a los límites,
poner a prueba su paciencia, su
tolerancia, sus creencias e incluso
sus principios morales. Lo extremo
es, en realidad, una rara flor que
aparece de vez en cuando donde
menos lo esperamos, nos revuelve todo el cuerpo y nos acompaña
cual enfermedad terminal durante
días, semanas e incluso meses.
Cold Fish, obviamente, pertenece
a este selecto grupo.
Cold Fish se inspira (más o menos
libremente) en el caso real de un
asesino en serie japonés, y cuenta
la historia de Shamoto, un vendedor de peces al que la vida sólo
parece haberle reservado plaza
en el limbo de la mediocridad. Todo cambia el día en que conoce
a Murata, un simpático caballero
que, como él, regenta una tienda
de peces. Tras aceptar la oferta de
trabajo que este le ofrece a su hija,
Shamoto descubrirá poco a poco
los sucios negocios en que está implicado su nuevo mejor amigo.
Sono será el encargado de abrir,
con toda la nocturnidad y alevosía que requiere el asunto, una de
las rectas finales más cortavenas
Dicho así podría parecer el argumento de un thriller del montón,
pero no se dejen engañar: la mirada que Sion Sono le aplica al género sólo le pertenece a él. Tras la luz
que dejó entrar en la exitosa (pese
a sus mastodónticas cuatro horas
de metraje) Love Exposure, el cineasta (y poeta) nipón se adentra
en territorios de puro mal rollo y,
a medida que el filme se va volviendo alucinadamente agresivo,
dibuja con trazo preciso la desazón
de un hombre cansado de estar
siempre agachando la cabeza.
Poca broma con Cold Fish, y tengan cuidado si invitan a alguien a
verla, porque es capaz de romper
amistades y separar parejas ¿Y
saben qué es lo mejor? Pues que
durante buena parte de la película
creerán estar viendo una comedia
negra. Como dirían en La codorniz:
tiemble después de haber reído.
Con la proyección del
corto Hand Soap
Les 7 jours du Talion
Una de les grans descobertes que
ens ofereix aquesta edició de Sitges és el novel·lista canadenc Patrick Senécal. Encara que per aquí
el seu nom no soni gaire (la seva
primera novel·la, El umbral, fa poc
que s’ha publicat a Espanya), al
seu país és tota una institució dins
la literatura de terror. I tindrem dues oportunitats de descobrir quin
és el secret del seu èxit a través
de sengles produccions canadenques, ambdues amb guió del mateix escriptor: 5150, Rue des Ormes i la que ens ocupa, Les 7 jours
du Talion.
Senécal va escriure el llibre original com a reacció davant el torture
porn americà, que troba “massa
cool, massa perfecte i massa caricaturesc per a ser realment pertorbador i tèrbol”. Per això la translació cinematogràfica que n’ha fet
Daniel Grou, director provinent de
la televisió canadenca, és una mena de versió de La última casa a la
izquierda per a fanàtics de Michael
Haneke. El protagonista, el cirurgià
Bruno Hamel (Claude Legault), s’ha
d’enfrontar a la violació i l’assassinat de la seva filla Jasmine (Rose-Marie Coallier), de només nou
anys. Però la seva reacció no és impulsiva ni visceral, sinó totalment
freda i reflexiva. Amb una capacitat
de planificació i de càlcul digna del
Tobin Bell de la saga Saw, Hamel
segresta el culpable de la mort de
la seva filla, el pederasta Anthony
Lemaire (Martin Dubreil), i avisa la
policia que el torturarà durant set
dies, fins a la mort.
Grou no ha volgut fer únicament
una pel·lícula de revenja, sinó també una reflexió sobre les conseqüències i els efectes d’aquesta.
Encara que, al principi de la història, l’espectador entengui les
accions del personatge de Legault,
és difícil mantenir-se al seu costat
mentre va endinsant-se en la bogeria: i és que la intenció del director
ha estat “no prendre’s la violència
a la lleugera; estic una mica fart
de veure coses com Saw, on la violència és agradable”. Per això la
seva càmera es manté freda com
el gel, sempre a distància dels
personatges, perquè quan aparegui un detall gore impressioni molt
més al públic. A més, l’absència de
música fa que els efectes de so adquireixin molta més presència, fent
que els off visuals siguin molt més
dolorosos, més esfereïdors. Una
nuesa que Grou confessa que està
inspirada en el cinema de Bruno
Dumont, però també en el David
Fincher de Zodiac i el Paul Thomas
Anderson de Pozos de ambición,
i que dóna al film un cert regust
malenconiós, amarg, que encaixa
perfectament amb els conflictius
sentiments del protagonista.
9
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
S.O. FANTÀSTIC COMPETICIÓ
Auditori 22:30
S.O. FANTÀSTIC PANORAMA ESPECIALS
Auditori 18:30
13 Assassins
La posesión de
Emma Evans
ELS MERCENARIS
EXORCISME VÉRITÉ
Quan fa dues dècades que et dediques a mostrar coses que molts
altres ni s’atrevirien a imaginar,
com ara col·legiales que disparen
dards des de l’entrecuix, ratlles de
coca quilomètriques, núvies servicials que es delecten clavant agulles i amputant cames, musicals
que barregen stop motion i zombis,
psicòpates de pulsions sadomasoquistes que no dubten a tallar mugrons si cal, homes adults tornant
a néixer (literalment), adolescents
estomacant-se en baralles hiperbòliques, un pare ficant-se al llit
amb la seva filla, prostituta en els
seus moments de lleure, un spaghetti western d’ulls allargats per on
Quentin Tarantino s’hi passeja com
si fos a casa seva..., la pregunta
que sempre es farà el públic és: “I
ara, què?” Perquè, si una de les teves pel·lícules més conegudes acaba amb la destrucció total del món,
què més et pot quedar per fer?
El més normal seria que et quedessis sense idees, que cada vegada que et possessis darrere la
càmera fos com enfrontar-se a una
enorme i ominosa pàgina en blanc.
A menys, és clar, que el teu nom
sigui Takashi Miike. L’expressió “tenir una bona ratxa” es queda petita a l’hora de referir-se al mestre
japonès. En el seu cas, hauríem de
parlar d’un torrent de bonança creativa que sembla impossible d’atu-
rar i que l’ha convertit en un nom
sense el qual no podríem entendre
el festival de Sitges (ni el fantàstic)
de, com a mínim, els darrers deu
anys.
I quina és la sorpresa que ens ha
preparat aquesta vegada el director d’Ichi the Killer? Doncs, per
paradoxal que sembli, la gran novetat de 13 Assassins és la seva
aroma de film clàssic, de peça de
gènere amb tots els ets i uts. Novetat relativa: per poc que analitzem
les seves millors obres, de seguida comprovarem que Miike coneix
perfectament les necessitats dels
seus projectes i sap quan ha de
pitjar l’accelerador i quan s’ha de
retirar a un segon pla per a no obstaculitzar la narració.
13 Assassins és un remake, com ja
ho va ser Cementerio yakuza (d’un
film de l’enyorat Kinji Fukasaku) i
com també ho serà un dels seus
projectes immediats, Harakiri, una
revisió en 3-D del clàssic de Masaki
Kobayashi. En el cas que ens ocupa, Miike adapta la pel·lícula homònima dirigida per Eichi Kudo l’any
1963; ens explica com la pau del
Japó feudal es veu amenaçada per
la progressiva ascensió al poder de
lord Naritsugu, el despietat germà
del shogun, que no té cap mena
de remordiment a l’hora de violar i
massacrar de la manera més cruel
a tothom qui té al davant.
Secretament, un oficial del shogunat demana al veterà samurai
Shinzaemon (encarnat ni més ni
menys que per una de les cares
més prestigioses del cinema japonès, Koji Yakusho, conegut per
les seves col·laboracions amb
Kiyoshi Kurosawa i la seva participació a Babel) que reuneixi un
grup d’homes per posar fi al regnat de terror del tirà. Seran els
tretze assassins del títol, enfrontats a tot un exèrcit en el magistral tram final de la pel·lícula.
El cineasta narra aquesta història
sense caure en cap mena de concessió sentimental i no li tremola
el pols a l’hora de ser fidel al codi
d’honor samurai i la mentalitat de
l’època: al principi del film, Shinzaemon manifesta la seva satisfacció
per tenir l’oportunitat de participar
en una batalla, vessar sang i morir d’una manera honorable. Pensaments que ara consideraríem
políticament incorrectes, però que
Miike (com el Johnnie To de Vengeance) entén com una condició indispensable per a retratar uns personatges forjats per a ser llegenda.
Lliurament de la Maria Honorífica
a Julie & Roger Corman
Tots aquells que pensàvem que havíem vist a Sitges i gràcies a Daniel
Stamm l’últim exorcisme, anàvem
equivocats. El català Manuel Carballo arriba per sorprendre’ns amb
una pel·lícula que té més d’un punt
en comú amb El último exorcismo
de Stamm. Ambdues giren entorn
del mateix tema i es mouen en el
terreny del realisme. La posesión
de Emma Evans és una barreja
perfecta entre el free cinema anglès i el terror. Amb una fotografia blanca i una càmera en mà en
moviment constant, el film arrenca
a la manera d’una cinta de Ken
Loach: suburbis anglesos, discussions familiars i adolescents en
guerra amb ells mateixos. Cansada
del control dels seus pares, Emma
decideix recórrer al seu tiet, un sacerdot amb una traumàtica experiència en exorcismes. En aquest
moment, la cinta deixa enrere el
seu recorregut pels conflictes emocionals i adopta la forma d’un film
d’autèntic terror, en què no manquen els elements propis del cinema d’exorcismes: sacerdots, creus,
una noia lligada a una cadira i
molts crits. Evidentment, tampoc
no hi manca sang.
Després d’una petita invocació,
Emma canviarà completament, fins
al punt d’esdevenir una amenaça
per als seus. Carballo juga amb la
crisi pròpia de l’adolescència i la
transformació del seu personatge,
convertint els canvis que provoca
la presència del diable en el cos de
la noia en una metàfora dels canvis propis de l’adolescència.
Pel·lícula plena de sorpreses, La
posesión de Emma Evans no es
talla gens a l’hora d’explorar la violència i la tensió pròpies del gènere, i es mou a cavall entre l’esfera
domèstica i el fantàstic: els moments més durs tenen lloc en el si
de la família. Carballo no dubta a
assaltar l’espai més sagrat, la llar,
per a crear una tensió que va en
augment. Com ens comentava fa
uns dies el director de Los ojos de
Julia, la por s’intensifica si el terror
es barreja amb el drama, ja que el
realisme ens acosta més i més a la
pantalla. Certament, la càmera en
moviment i la il·luminació transmeten aquesta idea i ens traslladen al
cor mateix de l’angoixa.
10
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
ENTREVISTA CON JAMES WAN, DIRECTOR DE INSIDIOUS
principio. Es un desafío asustar a
la gente sin dejarlo aturdidos con
sangre y tripas. Una de mis películas preferidas es Los otros, de
Alejandro Amenábar, y la tuve bastante en mente a la hora de hacer
Insidious porque es una película
que resulta aterradora sin recurrir
a la violencia. O Poltergeist, claro,
que veías de pequeño simplemente porque era una producción de
Spielberg.
Tanto Insidious como Dead Silence nos transportan, por decirlo
de alguna manera, al cine de terror que se hacía en los años
ochenta. ¿Qué es lo que más te
atrae de esa época?
¡Soy un hijo de los ochenta! Crecí
entre los ochenta y los noventa,
viendo el cione de terror que se hacía entonces. Así que supongo que
todo eso todavía viaja conmigo.
¿Hay algo que eches de menos
en el cine de género de hoy en
día que sí encuentras en los filmes de entonces?
Creo que el encanto de muchas películas hechas en los ochenta reside en que te contaban algo, tenían
una historia. Hoy en día, aunque
los estudios digan que cuidan las
historias, la realidad es que todo
está muy homogeneizado; nadie
se arriesga a hacer algo distinto.
En cambio en los sesenta o seten-
ta, cuando Hollywood no estaba
controlado por grandes corporaciones, se tenía la oportunidad de
contar buenas historias.
No me gustaría que mi cine fuera
sólo gore, quiero que cuente alguna cosa. Por eso creo que Saw tuvo tanto éxito; dedicamos mucho
tiempo al guión para que fuera una
película especial. Y eso es justamente lo que echo de menos en
muchas películas comerciales que
se hacen actualmente.
Aunque algunos de tus filmes,
como Saw o Death Sentence, se
caracterizan por su alto contenido violento. En cambio, Insidious
es más blanca en ese sentido.
Eso le da la oportunidad al público joven de ir al cine y pasar
miedo, que es algo que se ha
perdido con el tiempo.
Esa fue nuestra intención desde el
La médium de Insidious está interpretada por Lin Shaye, que es
una actriz fantástica cuya presencia recorre buena parte del
cine fantástico norteamericano
¿Cómo ha sido trabajar con ella?
Es curioso, porque Lin es conocida
sobretodo por sus papeles cómicos en películas como Algo pasa
con Mary. Y aunque siempre está
estupenda cuando hace personajes histriónicos o exagerados,
siempre hay algo intrigante en ella.
Para Insidious quería explotar su
faceta más sutil, más moderada.
Creo que en el filme demuestra su
talla como actriz. Y, además, es
una de las mejores personas que
he conocido y se ha convertido en
una de mis grandes amigas.
Te has convertido en uno de los
representantes del nuevo cine de
terror ¿hacía dónde crees que se
dirigirá el género en el futuro?
La verdad es que no lo sé. Después
de Saw hubo un boom de películas
ultraviolentas que atrajeron al público joven, pero parece que esa moda está empezando a pasar. Quizás
sea el momento de dejar de lado
el gore y volver a hacer películas
que asusten de verdad ¡Espero que
Insidious juegue un papel en eso!
11
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
NOVES VISIONS - FICCIÓ
Prado 12:30
CASA ÀSIA
Retiro 18:45
Miyoko
Gallants
AMOR HECHO MANGA
KUNG-FU RESURRECTION
Si quieres formar parte del “selecto” grupo de discípulos del legendario maestro Law, has de reunir
estas tres condiciones: 1º. Si llevas el pelo largo, ya puedes pasar
previamente por la peluquería para
que te lo corten; 2º. Si tu intención
con el aprendizaje de la sagrada y
ancestral práctica del kung-fu es
exclusivamente mantener la línea
o beneficiar tu salud, olvídate (no
es que seas hombre muerto, pero
casi); 3º. Prohibidos los feos. Con
estos tres delirantes requisitos ya
es más que evidente que la filosofía que discurre por un filme como
Gallants es la de no tomarse nada
en serio. Y ese es precisamente su
mayor gancho.
Dirigida y guionizada a cuatro manos por Derek Kwok y Clement
Cheng, Gallants homenajea al
género de artes marciales sin ningún tipo de complejo, con efectivas coreografías donde concurren
las huellas de Bruce Lee y Rocky
Balboa e incluso se permite algún
que otro impasse al más puro estilo spaghetti western (con acordes Morricone incluidos). Kwok
y Cheng recurren a un fabulesco
narrador en off para introducir un
delirante planteamiento. Un viejo
centro de kung-fu fue reconvertido
en casa de té hace treinta años,
exactamente el tiempo que lleva
en coma su padre y fundador, el
maestro Law. Inesperadamente este vuelve a la vida y, por tanto, al
ring y el desparrame ya se vuelve
incalculable: ¡el maestro Law, inconsciente del paso del tiempo, es
una fisonomía humana calcada a
la de E.T.! Tanto que hasta sella
su regreso con el dedo índice. El
maestro Law conserva dos fidelísimos discípulos, Dragon y Tiger,
aunque están tan avejentados que
ni los reconoce. Se les unirá un
joven torpe y patoso al que irán
aleccionando para fortalecer al
veterano clan en su lucha frente
a la especulación inmobiliaria y
los gimnasios new age. La tradición desafía a la modernidad: se
desarrollan los entrenamientos,
comienzan los duelos y el crujir de
huesos.
Desvergonzada, desinhibida y cachonda, sin ningún tipo de complejo, Gallants no solo cruza acción y
humor con honestidad y simpatía,
sino que se atreve también a jugar con los formatos y las técnicas:
celuloide avejentado a modo de inaugural found footage, imágenes
animadas en momentos puntuales
de los combates, unos artísticos títulos de crédito iniciales… Y como
toda historia de maestro y discípulo va dejando valiosas moralejas
por el camino: además de una inesperada referencia al zapatazo
que se ganó cierto ex mandatario
político, ensalza como virtud la
carcajada en el centro del cuadrilátero (o de la vida) y la fuerza del
recuerdo. Y es que hay sombras
muy alargadas… Atención al final
con ventilación hip hopera.
Érase una vez un artista atormentado que convirtió a su amante en
su musa (uno de tantos). Un sentimiento de nostalgia se activó cuando vio a Miyoko por primera vez. La
obsesión por capturar la belleza de
esa mujer (de poseerla y a su vez
de no limitarse a ella) es tal que la
historia se va agrietando mientras
se desarrollan conductas crueles
y enfermas. El artista es en este
caso un dibujante de manga, Shinichi Abe, que en los setenta convirtió en motivo de sus viñetas la
tempestuosa relación afectiva que
le unía a su novia y después esposa. Miyoko Sagaya Kibun se convertiría en su trabajo más célebre,
ahora adaptado a la gran pantalla
por Yoshifumi Tsubota, escritor de
novelas y que debutó en la realización en 2002 con Dawn Gray.
No es ni la primera vez ni la última
que la cámara parece enamorarse
de una mujer, ejecutando un sinuoso y extremo retrato femenino. La
bella Miyoko es acosada por ella,
perseguida especialmente en los
instantes iniciales del filme, cuando Abe empieza a fotografiarla
compulsivamente para trazar posteriormente con meticulosidad sus
contornos en papel. Miyoko fumando, tocando la guitarra, durmiendo, despertando. Miyoko desnuda,
casi hasta el alma, y amenazada
por un novio artista y cuasivampiro que quiere atraparla aunque
para ello tenga que humillarla. El
encargo editorial en el que debía
trabajar Abe bien podía consistir
en una historia de yakuzas o en
una porno. Acabó deviniendo ge-
néricamente en algo muy distinto
pero importó la violencia activa de
las primeras y el erotismo grave y
explícito de las segundas.
Hace años Takeshi Kitano contó un
desgarrador relato de amor en una
de las partes que conforman su
sentido y poético tríptico Dolls. La
imagen de un joven que se encadenaba literalmente a su enamorada como forma de expiación de un
gravísimo pecado bien podría ser
también una estampa representativa del filme de Tsubota, que recurrirá a una eficaz alternancia entre
imagen real y animación tratando
de mantenerse fiel al espíritu biográfico y a la trágica existencia del
autor. El tono grave de Miyoko, que
abarca la degradación de esa relación amorosa durante varios años,
se mezcla también con elementos
surrealistas y con las insatisfechas
subjetividades de los amantes mediante voces en off.
“Abstracción de la realidad”: del
amor al manga y del manga al cine. La realidad abduce la ficción
y una experiencia extremadamente íntima y cruda se alza como un
retrato existencialista de la impotencia humana y de las limitaciones del artista frente a su obra e
inspiración. ¿Cómo amar si se odia
el mundo y solo se quiere morir y
desaparecer? ¿Cómo no enfermar
si se depende de otro a quien no se
sabe querer? ¿Cómo alguien puede ocultar tras un paraguas rojo la
desvergüenza de una infidelidad?
La respuesta: Miyoko.
12
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
MIDNIGHT X-TREME
Retiro 01:00
NOVES VISIONS - FICCIÓ
Prado 14:30
Sharktopus
The Wild Hunt
VERITATS DE SÈRIE B
“Una producció de Roger Corman”.
Aquestes cinc paraules tenen el
mateix efecte en els amants del
fantàstic que les sirenes de l’Odissea en Homer: una atracció instantània contra la qual és gairebé impossible lluitar. Si, a més, parlem
d’una pel·lícula feta aquest mateix
any, a l’esquer s’hi afegeix el plus
de la novetat. L’oportunitat, en definitiva, de veure com s’adapta a un
nou context i a una nova tecnologia
tota una llegenda del cinema (no
cal afegir-hi cap etiqueta de gènere, com molt bé va saber reconèixer l’Acadèmia de Hollywood en
atorgar-li un Oscar honorífic l’any
2009). I, pel que es veu a Sharktopus, els termes que millor li escauen avui dia a aquest gat vell són
“bon humor” i “autoconsciència”.
BOJOS PEL ROL
Hom diria que Corman, en complicitat amb el director Declan O’Brien, tenia com a objectiu crear una
pel·lícula que no fos estrictament
vintage, però que reproduís aquells
elements que una bona part del
públic troba deliciosos en el cinema produït o dirigit per aquest
veterà de la meravella low-cost.
D’aquesta manera, la textura de
telefilm, els efectes infogràfics de
barraca de fira i els disbarats de
guió es converteixen en mans del
tàndem O’Brien-Corman en un inesgotable motor de plaer.
En un acudit metalingüístic que es
va repetint en diversos moments
de la pel·lícula, els mateixos personatges reflexionen en veu alta
sobre com n’és d’absurda la situ-
ació que estan vivint. Una situació,
diuen, que només tindria sentit en
un film de sèrie B... Al cap i a la fi,
és el pensament més lògic si et
diuen que la teva tranquil·la ciutat
costanera és assetjada per una
barreja mutant de tauró i pop creada pel govern. A partir d’aquí, s’hi
val tot: actuacions que es mouen
entre l’histrionisme i els estats catatònics (destaca especialment un
Eric Roberts que, després d’aparèixer com a dolentíssim a Los mercenarios, sembla que és de vacances
fins i tot quan la criatura assassina
es disposa a atacar-lo), personatges femenins que no tenen més
relleu que el que pot marcar un
minúscul bikini, i un cúmul de situacions que podríem qualificar com
a improbables.
Incomprensible per a tots aquells
que van al cinema a fer penitència,
la màgia de Sharktopus resideix en
el fet que es tracta de la materialització d’una pel·lícula impossible,
que comença i acaba en el seu títol, un high concept tan llaminer
com, sense sortir del festival, el
d’Alien vs Ninja.
I, per si algú creia que Corman
havia perdut el bon ull comercial,
direm que l’estrena de la pel·lícula
al canal de televisió SyFy va batre
en audiència sèries del nivell de
Mad Men o Dexter. Roger Corman,
senyores i senyors: geni i figura.
a fer: quins són els límits entre la
ficció i la realitat? Franchi ho defineix molt bé: “Quan les persones
porten màscares i vestits, la seva
personalitat s’exagera una mica”.
El canadenc Alexandre Franchi comença la seva opera prima imitant
les produccions medievals posteriors a El senyor dels anells, però
de seguida mostra les seves cartes
i evidencia que, en realitat, tracta
el món dels jocs de rol en directe.
De fet, The Wild Hunt es va rodar
en una instal·lació especialitzada
situada als boscos del Quebec,
Le Duché de Bicolline, on, segons
explica el director, “es juguen partides cada cap de setmana, i tot
culmina a l’estiu, amb una mena
de Woodstock medieval en el qual
2.000 persones hi passen tota una
setmana”.
La pel·lícula estableix un joc continu de miralls entre la realitat i
les partides de rol, reflectint també d’alguna manera la naturalesa
falsa de la ficció cinematogràfica.
No en va, la gran majoria d’extres
són jugadors reals que interpreten
el mateix paper que acostumen
Això ho pateix el protagonista de
The Wild Hunt, Erik (Ricky Mabe),
quan veu que la seva xicota el deixa enrere per a poder participar en
un joc de rol en directe. Disposat a
recuperar-la a qualsevol cost, acudeix al recinte en el qual es juguen
les partides, on el seu propi germà,
Bjorn (Mark A. Krupa), resulta ser
el líder dels víkings. No cal dir que
la negativa d’Erik a mantenir-se
dins el seu personatge l’enfrontarà
amb tots els aficionats que l’envolten, de manera que necessitarà
l’ajut de Bjorn.
El director s’apropa al món del rol
amb un sentit de l’humor que no
amaga un punt paròdic, encara que
sempre mantenint un cert respecte
envers els aficionats. Però la comicitat del plantejament inicial va
enfosquint-se a mesura que pren
preeminència la reflexió de fons
sobre els mecanismes de poder i
el perill de no saber assumir-los.
La violència va apoderant-se de
la trama i, de la mateixa manera,
Franchi adapta el seu estil visual,
passant de la freda circumspecció
inicial a una càmera més dinàmica
i amb una il·luminació molt més pura i naturalista.
Trobada amb Julie i Roger Corman
TERROR DE LA VIEJA ESCUELA
Aprovechando que la productora
de los Corman, New Horizon, presenta la divertida Sharktopus en
Sitges, el festival ha organizado
una charla con ambos, en la que
los fans han podido preguntarle a
Roger sobre su larga carrera como
productor. Este ha señalado que
ahora es más fácil rodar películas
de bajo presupuesto que antes, sobre todo por lo ligeros y portátiles
que son tanto las cámaras como
los equipos de sonido, pero que,
sin embargo, es muchísimo más
difícil distribuirlas, ya que resulta
muy complicado entrar en el circuito cinematográfico. Cuando le preguntaron sobre las películas preferidas de su carrera, recordó con
mucho cariño la época en la que
rodó sus adaptaciones de Edgar
Allan Poe (sobre todo, por sus colaboraciones con Richard Matheson, Floyd Crosby y Daniel Haller),
y destacó entre todas La máscara
de la muerte roja, si bien señaló
también el aprecio que siente por
El hombre con rayos X en los ojos
y por la muy reivindicable The Intruder.
Sin embargo, uno de los momentos más suculentos de la charla
fue el momento en el que Corman
anunció que, aunque hace unos
años que había abandonado la
idea de volver a la dirección, puede que cambie de opinión: y es
que Nicolas Cage le ha enviado
un guión sobre fenómenos paranormales, ambientado en el siglo
XIX, que le gustaría que tuviera el
mismo tono que la saga Poe. Toda
una exclusiva mundial que puede
suponer una gran alegría para los
aficionados al fantástico.
13
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
14
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
PROGRAMACIÓ
AVUI - DImECRES 13
09:30h. Retiro
S. O. Fantàstic Panorama Competició
7 days (Les 7 jours du Talion)
Daniel Grou. Canadà, 2009. Amb Claude
Legault, Rémy Girard, Martin Dubreuil.
115’.
14:30h. Prado
Noves Visions - Ficció
The Wild Hunt
Alexandre Franchi. Canadà, 2009. Amb
Mark A. Krupa, Ricky Mabe, Tiio Horn.
96’.
10:30h. Prado
Noves Visions - Ficció
Earthling
Clay Liford. EUA, 2010. Amb Rebecca
Spence, Amelia Turner, Matt Socia.
114’.
16:00h. Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Kosmos *
Reha Erdem. Turquia, Bulgària, 2009.
Amb Sermet Yeşil, Türkü Turan, Hakan
Altuntaş. 122’.
L’arribada d’un lladre a un poble serà el
detonant d’una sèrie de fets estranys.
Atípica cinta d’aventures, en la qual un
home guareix ferides i s’enfila pels arbres
com per art de màgia, que esdevé un
intens drama passional amb tocs del
fantàstic més suggerent i amb una fotografia impecable.
10:45h. Auditori
Oficial Fantàstic Galas
Easy Money (Snabba Cash)
Daniél Espinosa. Suècia, 2010. Amb Joel
Kinnaman, Matias Padin Varela, Dragomir
Mrsic. 124’.
Els baixos fons d’Estocolm són una
mena de claveguera on ha anat a parar
tota la xusma de Suècia. Creuant les
històries de tres personatges, un traficant, un home amb problemes familiars
i un taxista somniador, Espinosa ens
serveix un thriller extremadament
realista en el que el metall imposarà les
seves cruels normes.
11:45h. Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Black Death *
Christopher Smith. Alemanya, 2010. Amb
Sean Bean, Eddie Redmayne, Carice Van
Houten. 102’.
12:30h. Prado
Noves Visions - Ficció
Miyoko
Yoshifumi Tsubota. Japó, 2009. Amb
Kenji Mizuhashi, Marie Machida, Shoichi
Honda. 86’.
A principis dels setanta, el dibuixant
Shinichi Abe va convertir en vinyetes la
tempestuosa relació que va mantenir
amb Miyoko, la seva musa i esposa.
L’apassionat retrat d’un artista i una
època.
13:30h. Auditori
S.O. Fantàstic Competició
My Joy
Sergei Loznitsa. Ucraïna, Alemanya,
2010. Amb Victor Nemets, Vlad Ivanov,
Maria Varsami. 127’.
13:45h. Retiro
S. O. Fantàstic Galas
Vanishing on 7th Street *
Brad Anderson. EUA, 2010. Amb Hayden
Christensen, Jacob Latimore, John Leguizamo. 90’.
16:00h. Retiro
Anima’t
Les bessones del carrer de Ponent
(curt)
Martyris (curt)
Surviving Life *
Jan Svankmajer. República Txeca,
Eslovàquia, 2010. 105’.
Un home casat somnia que flirteja amb
una jove anomenada Eva. Quan el somni es converteix en obsessió, decideix
visitar un psquiatra que utilitzarà com a
teràpia des de moments de la seva infància fins a la relació amb la seva dona.
El geni de la imaginació presenta la que,
segons ell, serà la seva última pel·lícula.
16:30h. Prado
Noves Visions – No Ficció
The Mouth of the Wolf (La bocca del
lupo) *
Pietro Marcello. Itàlia, 2009.
Amb Mary Monaco, Enzo Motta, Franco
Leo. 67’.
Enzo torna a Gènova, on retroba la
transsexual Mary. Entre la història
d’amor i el documental elaborat amb
materials d’arxiu, el film intenta recuperar imatges i sensacions de la vella
Gènova i es converteix en una cinta
eminentment nostàlgica. Una de les
sorpreses de la temporada.
18:15h. Prado
S. O. Fantàstic Panorama Especials
La doppia ora (The double hour) *
Giuseppe Capotondi. Itàlia, 2009. Amb
Ksenia Rappoport, Filippo Timi, Antonia
Truppo. 94’.
Una immigrant de l’est que treballa en
un hotel coneix un vigilant de seguretat del qual s’acaba enamorant. Amb
la Copa Volpi a la millor actriu sota el
braç, el film submergeix l’espectador
en un complex thriller romàntic d’aire
sobrenatural.
18:30h. Auditori
S. O. Fantàstic Panorama Especials
Rejovenir (curt)
Daniel Feixas. 2010. Amb Elisa Crehuet.
Ella vol viatjar al passat, tornar a la seva joventut. No suporta envellir i la seva
frustració desemboca en una decisió
dràstica.
20:30h. Auditori
S. O. Fantàstic Panorama Competició
All Flowers in Time (curt)
Twelve *
Joel Schumacher. França, EUA, 2009.
Amb Chace Crawford, Curtis Jackson,
Emma Roberts. 94’.
20:45h. Retiro
S. O. Fantàstic Panorama Competició
7 days (Les 7 jours du Talion) *
Daniel Grou. Canadà, 2009. Amb
Claude Legault, Rémy Girard, Martin
Dubreuil. 115’.
Després que un pederasta hagi violat
i assassinat una nena de vuit anys,
el pare de la petita prepararà un pla
mestre que inclou el segrest, la tortura
i l’execució del pederasta. Tensa, sòlida
i polèmica opera prima amb escenes
altament pertorbadores.
23:00h. Retiro
S. O. Fantàstic Panorama Competició
Outrage (Autoreiji) *
Takeshi Kitano. Japó, 2010. Amb Beat
Takeshi, Kippei Shiina, Ryo Kase. 110’.
00:15h. Prado
Condenados a luchar (curt)
Tony
Gerard Johnson. Regne Unit, 2009. Amb
Peter Ferdinando, Ricky Grover, George
Russo. 72’.
Vampires *
Vincent Lannoo. Bèlgica, 2009. Amb
Carlo Ferrante, Vera van Dooren, Pierre
Lognay. 90’.
01:00h. Auditori
S. O. Fantàstic Panorama Competició
Hand Soap (curt)
Cold Fish
Sion Sono. Japó, 2010. Amb Mitsuru Fukikoshi, Denden, Asuka Kurosawa. 145’.
18:45h. Retiro
Casa Asia
Gallants *
Derek Kwok i Clement Cheng. Hong Kong,
2010. Amb Leung Siu-lung, Chan Koontai, Teddy Robin. 97’.
20:15h. Prado
Seven Chances
Henri-Georges Clouzot’s Inferno
(L’Enfer d’Henri-Georges Clouzot) *
Serge Bromberg i Ruxandra Medrea.
França, 2009.
Amb Romy Schneider, Bérénice Bejo,
Serge Reggiani. 100’.
15:00 SHOTS 2010
Selecció de diferents curts de la
última edició del SHOTS. 60’
16:15 Estrena Documental
Herschell Gordon Lewis – The
Godfather of Gore
Frank Henenlotter i Jimmy Maslon.
EE.UU, 2010. 106’. V.O.
18:15 Presentació
Nocte: El terror ya tiene nombre
propio. 45’
19:15 Cicle Sergio Martino
La coda dello scorpione
Italia, 1972. 92’. V.O.S.A.
Amb la presència de Sergio Martino
22:15h. Prado
Noves Visions - Ficció
Miyoko *
Yoshifumi Tsubota. Japó, 2009. Amb
Kenji Mizuhashi, Marie Machida, Shoichi
Honda. 86’.
22:30h. Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Thirteen Assassins
Takashi Miike. Japó, 2010. Amb Koji
Yakusho, Takayuki Yamada, Yusuke
Iseya. 126’.
La posesión de Emma Evans (Exorcismus) *
Manuel Carballo. Espanya, 2010. Amb
Sophie Vavasseur, Stephen Billington,
Lazzaro Oertli. 99’.
Emma s’enfronta al pitjor dels malsons:
l’adolescència. Farta del control dels
seus pares, la guiarà el seu tiet, un
sacerdot que en el passat va practicar
sense èxit un exorcisme. Els canvis
propis de l’adolescència, però, donaran
pas a un altre tipus de mutació...
BRIGADOON
01:00h. Retiro
Midnight X-Treme
Je t’aime (curts)
Sharktopus *
Declan O’Brien. EUA, 2010. Amb Eric Roberts, Ralph Garman, Sara Malakul Lane.
SALA TRAMUNTANA
17:00
Trobada internacional de blogs i
portals d’Internet de cinema fantàstic i de terror.
21:00 Estrena Brigadoon
The Uh-Oh Show
Herschell Gordon Lewis. EE.UU, 2010.
90’. V.O.
22:45 Estrena Brigadoon
Paula Paula
Jesús Franco. Espanya, 2010. 66’
Posición: Violación.
Naxo Fiol. Espanya, 2010. 8’
00:00 Brigadoon – Mondo Macabro
La casa de las siete tumbas
Pedro Stocki. Argentina, 1982. 88’
EL DIARI DEL
FESTIVAL
Coordinació:
Ricardo Reparaz
Violeta Kovacsics
Redacció:
María Adell, Tonio L. Alarcón
Gerard Casau, Covadonga
G. Lahera, Violeta Kovacsics
Disseny:
Estudio Fénix
(Juan Carlos Gómez
Marta Riera
Francisco Valenciano)
Fotògrafs:
Miguel Ángel Chazo
Jesús París
Corrector:
Xavier Vives
Voluntària:
Patricia Salvatierra
15
DIARI DEL FESTIVAL
Dimecres 13 octubre 2010
PROGRAMACIÓ
DEMÀ - DIJOUS 14
14:00 Estrena Brigadoon
12:30h. Prado
16:30h. Prado
The Peculiar Habits of the Natives.
Nora Ababneh, Yad Haval i Juanjo Hidalgo. Espanya, 2010. 75’
Love Lost.
Charbel Bou-Antoun. Espanya, 2010. 12’
Oficial Noves Visions – No Ficció
Colony
Carter Gunn i Ross McDonnell. Irlanda,
2009. Amb George Clutter, David Mendes, David Seppi. 88’.
Sitges Clàssics
La cabina *
Antonio Mercero. Espanya, 1972. Amb
José Luis López Vázquez, Agustín González, Goyo Lebrero. 35’.
El bosque del lobo *
Pedro Olea. Espanya, 1970. Amb José
Luis López Vázquez, Amparo Soler Leal,
Antonio Casas. 86’.
10:00h. Retiro
S.O. Fantàstic Competició
My Joy *
Sergei Loznitsa. Ucraïna, Alemanya,
2010. Amb Victor Nemets, Vlad Ivanov,
Maria Varsami. 127’.
14:00h. Auditori
S. O. Fantàstic Panorama Competició
Black Heaven (L’autre monde)
Gilles Marchand. França, Bèlgica, 2010.
Amb Grégoire Leprince-Ringuet, Louise
Bourgoin, Melvil Poupaud. 104’.
10:15h. Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Monsters
Gareth Edwards. Regne Unit, 2010. Amb
Scoot McNairy, Whitney Able. 97’.
Al cap d’uns anys de la invasió alienígena del nostre planeta, un reporter
accepta creuar una zona infectada per
acompanyar la filla de l’editor per al
qual treballa. Servint-se d’un rodatge
de pura guerrilla, Edwards reinventa el
thriller de ciència-ficció suplint un reduït
pressupost amb un sentit extraordinari
del drama i el suspens digne de la
màxima admiració.
14:15h. Retiro
S. O. Fantàstic Panorama Competició
Cold Fish *
Sion Sono. Japó, 2010. Amb Mitsuru
Fukikoshi, Denden, Asuka Kurosawa.
145’.
14:30h. Prado
Oficial Noves Visions – Ficció
Lights Out (Simon Werner a disparu)
Fabrice Gobert. França, 2010. Amb
Laurent Delbecque, Ana Girardot, Jules
Pelissier. 93’.
Un seguit de desaparicions d’adolescents dóna pas a la psicosi col·lectiva.
Estructurada en diferents parts que
mouen la narració endavant i endarrere
a partir dels punts de vista dels protagonistes, el film ens deixa un regal sorpresa: la banda sonora de Sonic Youth.
Dennis Gansel. Alemanya, 2010. Amb
Nina Hoss, Jennifer Ulrich, Karoline
Herfurth. 95’.
Un grup de vampiresses sectàries s’oculta als clubs alternatius de Berlín. Optant
per donar al mite una imatge de sensualitat, carisma i atractiu, i jugant amb la
fascinació per la nit, Gansel explota de
manera gairebé paroxística els ambients
més underground de la capital alemanya.
17:00h. Retiro
18:00h. Auditori
S.O. Fantàstic Competició
Red Nights (Nuits rouges du bourreau de jade)
Julien Carbon i Laurent Courtiaud. França, 2010. Amb Frédérique Bel, Carrie Ng,
Carole Brana. 97’.
Entre el polar, el giallo i la categoria III.
Així de juganers es mostren en la realització aquesta atípica parella francesa
establerta a Hong Kong. I és que la seva
passió pel gènere és palpable en aquest
sanguinolent thriller en què tres femmes
fatales es disputen un misteriós segell
de jade. Chapeau!
22:45h. Retiro
S.O. Fantàstic Competició
Thirteen Assassins *
Takashi Miike. Japó, 2010. Amb Koji
Yakusho, Takayuki Yamada, Yusuke
Iseya. 126’.
23:00h. Prado
Noves Visions - Ficció
Earthling *
Clay Liford. EUA, 2010. Amb Rebecca
Spence, Amelia Turner, Matt Socia. 114’.
01:00h. Auditori
Nit Méliès
The life of a dog (Comme un chien) (curt)
La Morsure (The Bite) (curt)
Lo siento te quiero(curt)
The Pack (La Meute)
Franck Richard. França, Bèlgica, 2010.
Amb Yolande Moreau, Emilie Dequenne,
Benjamin Biolay. 85’.
18:45h. Retiro
Casa Asia
Clash (Bay Rong) *
Le Thanh Son. Vietnam, 2009. Johnny Tri
Nguyen, Veronica Ngo, Hieu Hien. 90’.
16:00 Auditori
S. O. Fantàstic Panorama Competició
A Serbian Film
Srdjan Spasojevic. Sèrbia, 2010. Amb
Srdjan Todorovic, Sergej Trifunovic,
Jelena Gavrilovic. 104’.
La nova fornada de terror serbi sembla
disposada a deixar el cinema de gènere
francès en dolces carícies. Violència i
sexe extrems en la cinta més brutal de
la temporada, que juga amb la perversió de la mirada, no s’amaga de res i
es permet, fins i tot, inventar un nou
gènere, el newborn porn. Degenerats
del món: prepareu-vos.
S.O. Fantàstic Competició
The Housemaid
Im Sang-soo. Corea del Sud, 2010.
Amb Jeon Do-youn, Lee Jung-jae, Youn
Yuh-jung. 106’.
Sang-soo recupera un film de culte coreà dels anys seixanta per transformarlo en la versió definitiva. En una luxosa
mansió, la relació d’un home amb la
seva criada configura un entramat violent de passions més pròximes al terror
que al melodrama, convertint la cinta
en un deliciós joc de perversitat.
18:45h. Prado
Oficial Noves Visions – No Ficció
Colony *
Carter Gunn i Ross McDonnell. Irlanda,
2009. Amb George Clutter, David Mendes, David Seppi. 88’.
20:00h. Auditori
Oficial Fantàstic Galas
Easy Money (Snabba Cash) *
Daniél Espinosa. Suècia, 2010. Amb Joel
Kinnaman, Matias Padin Varela, Dragomir Mrsic. 124’.
20:45h. Retiro
S. O. Fantàstic Panorama Especials
Besouro *
João Daniel Tikhomiroff. Brasil, 2009.
Amb Vicente Amorim, João Daniel Tikhomiroff, Gil Ribeiro. 95’.
20:45h. Prado
12:30h. Retiro
Curts fantàstics a competició II
Jugando con la muerte
Lastrain
The story of my life (Toute ma vie)
Pokayoke
Off Season
Apollo 11, un pas en fals?
* Últim passi
The Peculiar Habits of the Natives.
Nora Ababneh, Yad Haval i Juanjo
Hidalgo. Espanya, 2010. 75’
Love Lost.
Charbel Bou-Antoun. Espanya, 2010.
12’
World Without End.
Edward Bernds. EE.UU, 1956. 80’.
V.O.S.C.
01:00h. Prado
12:00h. Auditori
14:00 Estrena Brigadoon
16:00 El temps al cinema
Anima’t
Mars *
Geoff Marslett. EUA, 2010. Amb Mark Duplass, Zoe Simpson, Michael Dolan. 83’.
10:30h. Prado
Noves Visions - Ficció
R U There
David Verbeek. Països Baixos, Taiwan,
2010. Amb Stijn Koomen, Ke Huan-ru,
Tom de Hoog. 83’.
BRIGADOON
Seven Chances
The Famous and The Dead *
Esmir Filho. Brasil, França, 2009. Amb
Henrique Larre, Ismael Caneppele,
Tuane Eggers. 101’.
Oficial Noves Visions - Discovery
The Wild Hunt *
Alexandre Franchi. Canadà, 2009. Amb
Mark A. Krupa, Ricky Mabe, Tiio Horn. 96’.
In the Woods *
Angelos Frantzis. Grècia, 2010. Amb Katia Goulioni, Iaokovos Kamchis, Nathan
Pissoort. 97’.
Espectro – Más allá del fin del
mundo
Manuel Esteba. Espanya, 1978. 81’
19:00 Estrena Documental
Fear at 400 Degres: The CineExcess of Suspiria
Xavier Mendik. Inglaterra, 2009. 34’.
V.O.
Amb la presència de Xavier Mendik.
19:50 NIFFF in SITGES 2010
Selecció de curts del Festival
NIFFF. 101’
21:45 Homenatge a Paul Naschy
La venganza de la momia.
Carlos Aured. Espanya, 1973. 91’
01:15h. Retiro
Midnight X-Treme
All Flowers in Time (curt)
Slice (Cheun) *
Kongkiat Komesiri. Tailàndia, 2009. Amb
Chatchai Plengpanich, Arak Amornsupastri, Sontaya Chitmanee. 101’.
SALA TRAMUNTANA
23:20 I love the video nasty list!
12:00
Presentació del nou llibre sobre Joe
Dante
Island of the Death.
Nico Mastorakis. Grecia, 1975.
102’. V.O.
13:00
Presentació del llibre Profanando el
sueño de los muertos por Ángel Sala
17:00
Cahiers du Cinema. El Cinema Fantàstic. Autoria del subgènere
19:40 Sitges Fòrum:
Trobada amb l’equip de The Housemaid (Sang-soo Im)
22:30h. Auditori
Gala Méliès
Lo siento te quiero (curt)
You Are So Undead (curt)
We are the Night (Wir Sind die Nacht)
17:30 Homenatge a Manuel Esteba
20:00 Sitges Fòrum:
Trobada amb l’equip de Red Nights
(Julien Carbon, Laurent Courtiaud) i
L’autre monde (Gilles Marchand)