Document pdf 49 Mb.

Transcription

Document pdf 49 Mb.

ESTUDIS DEL
BAIX EMPORDÀ
PATRONAT FRANCESC EIXIMENIS
GENERALITAT DE CATALUNYA
DIPUTACIÓ DE GIRONA
ESTUDIS DEL
BAIX EMPORDÀ
PUBLICACIONS DE L'INSTITUT
D'ESTUDIS
DEL BAIX EMPORDÀ
NÚM. 8
MCMLXXXIX
Edita: Institut d'Estudis del Baix Empordà.
Aportacions: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Diputació de Girona.
Edició a cura de Lluís Pallí, article primer, i de Lluís Esteva, els altres.
Impremta: Gràfiques Bigas - Carrer Sant Adolf, 16 - 17220 Sant Feliu de Guíxols.
Dipòsit Legal: 1.610-1989 Gi.
I.S.B.N.: 84-404-5207-1
I.S.S.N.: 0212-8543
GEOLOGIA DE LA PLANA DEL
BAIX EMPORDÀ
PER
JOSEP MAS*
LLUÏS PALLI*0
JOAN BACH*
* Dept. Geologia, Universitat Autònoma de Barcelona.
0
Col.legi Universitari de Girona, U.A.B.
RESUM
Els trets geològics que presenta la Plana del Baix Empordà es deuen, fonamentalment, als
processos sedimentaris que es desenvoluparen durant l'Holocè, una vegada la mar assolí una
cota estable, propera a l'actual, en la transgressió Versiliana. En aquest estudi descrivim els diferents ambients sedimentaris que han donat lloc a la seva morfologia actual: ambients al.luvial, palustre i litoral; així com els materials corresponents. També fem referència als dipòsits
marginals d'origen col.luvial i eòlic. Finalment, integrem el conjunt de les dades en un esquema que expresa l'evolució geològica de la Plana en els darrers milers d'anys.
ABSTRACT
The geological features of the Baix Empordà Plain are mainly related to the sedimentary
processes that took place during the Holocen, when a stable sea level was reached at the end
of the Versilian transgression. In this paper, all the sedimentary environments which have given
rise to the present morphology are described: alluvial, coastal and palustrine environments as
well as colluvial and aeolian deposits. We conclude with a scheme in which the geological evolution of the Plain is shown.
1.— INTRODUCCIÓ.
Aquest estudi sobre la Plana del Baix Empordà constitueix una descripció del seus trets geològics i geomorfològics, amb especial èmfasi a
les resultants de la dinàmica sedimentària que s'hi ha desenvolupat en
el Quaternari, concretament durant l'Holocè. Amb aquesta idea, hem
2
JOSEP MAS, LLUÏS PALLÍ i JOAN BACH
realitzat una nova cartografia (Pallí i Mas, 1989), recopilant i actualitzant els coneixements existents i aportant-hi noves dades.
En particular, insistim en el fet que l'evolució de la Plana del Baix
Empordà data de temps molt recents; de forma que no és possible
entendre-la sense considerar els moviments eustàtics, el ritme de subsidència i la neotectònica que ha afectat aquest sector en els darrers milers
d'anys. Així mateix, també cal tenir present la relació dels processos sedimentaris amb les variables esmentades. Des d'aquesta perspectiva, presentem un esquema de la història geològica de la Plana. En ell, es discuteixen determinades qüestions relacionades amb la seva evolució holocènica, la qual ha donat lloc als trets morfològics actuals. Amb tot, l'aportació de noves dades planteja nous problemes dins de l'esquema elaborat, els quals exposem en aquest treball, i que, al nostre entendre, poden
ésser motiu de futures línies de recerca.
2.— CONTEXT GEOGRÀFIC.
En el sector centre-nord de la comarca del Baix Empordà, on se situa la zona estudiada, és possible distingir-hi diverses unitats geogràfiques netament diferenciables des del punt de vista topogràfic. La seva
diferenciació ve donada, en realitat, pels seus trets geològics, litologia
i estructura concretament.
Així, en el sector esmentat hom pot identificar-hi les següents unitats lito-geogràfiques (Pallí i Bach, 1987), (Fig. 1),
- Les Gavarres i el Massís de Begur són les zones muntanyoses de
l'extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana. Litològicament
estan formades per materials metamòrfics, licorelles i esquists, juntament
amb calcàries i quarsites d'edat paleozoica. Cap al sud entren en contacte amb granitoids.
Les Gavarres és caracteritzen per presentar un relleu suau amb una
alçada màxima de 531 m (Puig d'Arques). El Massís de Begur formà part,
en un origen, del mateix bloc paleozoic que Les Gavarres i se'n troba
separat per la fossa tectònica del Corredor de Palafrugell. Amb un relleu similar a l'anterior, presenta la màxima alçada al Puig Son Ric, amb
329 m. Morfològicament, destaca la singularitat de la seva façana litoral.
—El Massís del Montgrí representa la separació física entre l'Alt i
el Baix Empordà. Està constituït per una mola calcària la qual dóna les
màximes elevacions en la part occidental: Muntanya d'Ullà (326 m), Mont
Pla (311 m) i Muntanya de Santa Caterina (301 m). A la meitat oriental,
està coronada per una extensa superfície d'erosió, la Muntanya Gran,
lleugerament inclinada de nord a sud, amb un desnivell des de la costa
6
GEOLOGIA DE LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ
3
Fig.l.— Mapa de les unitats
lito-geogràfiques de L'Empordà
(Fallí i Bach, 1987).
de 230 m fins a 100 m. Originàriament, les illes Medes formaven part
del massís.
—El Terraprim d'Empordà, juntament amb el Montgrí, assenyala el
límit nord de la comarca. Presenta un relleu suau, característicament ondulat, i amb alçades no superiors als 200 m (Serra de Valldevià). Està
7
4
JOSEP MAS, LLUÍS PALLÍ i JOAN BACH
constituït per materials sedimentaris, conglomerats, sorrenques, llims i
argiles que presenten una coloració vermellosa, fàcilment recognoscible.
—La unitat de les Pre-Gavarres agrupa el conjunt de turons que apareixen al nord de Les Gavarres i que estan constituïts per materials paleogènics i neogènics, comprenent diverses litologies. El seu límit oriental el marquen els turons prop de Boada, Fontclara, Fontanilles i Gualta; mentre que, cap a l'oest, ressegueixen la vora de Les Gavarres fins
al congost del riu Ter a Sant Julià de Ramis. Morfològicament, aquesta
preplana està formada per petites serres de pujols i turons, separats per
valls de poca fondària i d'escassa entitat hidrològica.
—Les zones veritablement planeres es localitzen a les planes al·luvials
del Ter i del Daró i a les zones palustres que s'estenen al voltant de Fontanilles, Boada i Pals. Geogràficament formen la Plana del Ter i s'eixamplen al llarg del Corredor d'Albons i del Corredor de Palafrugell.
Ambdós corredors són depressions d'origen tectònic. El primer d'ells
s'obre entre el Montgrí i el Terraprim, essent un pas de comunicació entre l'Alt i el Baix Empordà. El segon, situat entre Les Gavarres i el Massís de Begur, arriba fins a mar per la vall de l'Aubí i la platja de Palamós. A la part septentrional, al nord de Palafrugell, aquest corredor orienta el seu drenatge cap a la Plana del Ter.
Concretament, la zona d'estudi que proposem sota el nom genèric
de Plana del Baix Empordà comprèn les unitats de la Plana del Ter (zones al·luvials, palustres i litorals) i els estreps més nord-orientals de les
Pre-Gavarres. Així mateix, abarca la part sud del Corredor d'Albons i
la part nord del Corredor de Palafrugell. D'aquesta manera, queda emmarcada, al sud, per Les Gavarres i el Massís de Begur, des de mar fins
a La Bisbal; al nord, pel Massís del Montgrí i el Terraprim d'Empordà,
des de l'Estartit a Jafre; i, finalment, el límit oest ve assenyalat, dins la
unitat de les Pre-Gavarres, per la línia Jafre-Foixà-Corsà-La Bisbal.
3.— CONTEXT GEOLÒGIC.
L'origen de la Plana del Baix Empordà, com a depressió envoltada
de diversos blocs topogràficament més enlairats, cal cercar-lo en la història geològica que ha estat afectant tota la regió des del Neogen. És a
dir, en els moviments tectònics que tingueren lloc durant l'orogènesi Alpina i que han continuat fins als nostres dies.
Aquest diastrofisme es caracteritzà per moviments distensius que, reactivant fractures més antigues, motivaren la formació de la dovella tectònica o «graben» de l'Empordà.
En el context regional, les planes de l'Alt i del Baix Empordà formen
8
5
part d'una depressió conjunta separada dels massissos circumdants mitjançant fractures. En el seu límit nord, es troba separada de la serralada
del Pirineu per falles d'orientació NO-SE situades al peu de Les Alberes.
El límit sud de la depressió empordanesa ve marcat per les factures E-O
que la separen del massissos de les Gavarres i de Begur, els quals, com
hem dit, són l'estrep més septentrional de la Serralada Litoral Catalana
(Fig. 2).
Com a separació natural entre ambdues depressions, la de l'Alt i la
del Baix Empordà, s'hi localitza el massís del Montgrí. Aquest, constituït per materials calcaris del Mesozoic, forma part de la sèrie alòctona
que es desplaçà de nord a sud durant l'alçament del Pirineu. L'encavalcament resultant, que té el Montgrí com a exponent més representatiu
10 Qm
Fig.2.— Esquema estructural de l'Empordà. Modificat de Got (1973) i Pallí i Llompart (1981).
Llegenda, 1: Paleozoic, 2: Mesozoic, 3: Terciari + Quaternari, 4: Sector estudiat. Poblacions,
F: Figueres, G: Girona, LB: La Bisbal, LE: L'Escala, P: Palafrugell, PL: Palamós, SF: Sant
Feliu de Guíxols, TM: Torroella de Montgrí.
9
6
en el sector estudiat, es continua en sentit NO fins a les serres de Figueres, en vestigis mig sepultats sota els materials neògens de l'Empordà,
i dóna lloc a les escates de materials mesozoics aflorants a Bellcaire, Albons, Sant Mori i Vilaür (Solé Sabarís et al, 1955).
El joc de les fractures situades al nord del Montgrí, també d'orientació NO-SE, completaren l'enfonsament del bloc alt-empordanés i la seva individualització com a conca sedimentària.
Un darrer conjunt de dislocacions important, sobretot pel que fa a
la depressió del Baix Empordà, és el que ve donat per les fractures N-S
que permeten el seu enfonsament respecte als blocs de la Garrotxa i del
Terraprim a l'Oest i respecte a la mola formada pels massissos de Begur
i del Montgrí a l'est, els quals en els darrers estadis del diastrofisme es
comportaren com una sola unitat (Got, 1973). La perllongació cap al
sud d'aquestes fractures obre l'anomenat Corredor de Palafrugell, formant una clara depressió tectònica entre els massissos de les Gavarres
i de Begur; mentre que, cap el nord, dóna lloc al Corredor d'Albons de
característiques similars al primer.
Així doncs, la història que ha conduït a la formació de l'Empordà,
com a entitat geològica, pren un caire fonamentalment estructural dins
d'una evolució que hom pot adjectivar de complexa. Per aquesta raó,
creiem oportú exposar-la en una breu síntesi abans de passar a descriure
els trets geològics de la plana (Fig. 3).
Prèviament als fenòmens distensius que, a partir de l'Eocè, originaren la seva estructura actual, cal imaginar l'Empordà com una gran conca sedimentària oberta cap a l'oest (la qual pel nord comunicaria amb
la conca eocènica pirinenca) i que acolliria els sediments procedents d'un
massís emergit situat a l'est. Aquests sediments es dipositaren damunt
del materials paleozoics de Les Gavarres que formaven part del massís
emergit.
Arran dels moviments tectònics que s'esdevenen durant l'orogènesi
Alpina s'interventeix la geografia de la conca. El resultat és l'obertura
de la conca cap a l'est i l'aparició de blocs topogràficament més enlairats que l'envoltaven com a conseqüència del joc de dislocacions. En aquest
estadi té lloc l'encavalcament del massís del Montgrí. El seu desplaçament cap al sud quedà aturat en col.lisionar amb el sòcol cristal·lí del
massís de Begur el qual, com s'ha demostrat per reflexió sísmica, podria
haver actuat com a fre de l'encavalcament (Got, 1973).
Amb la nova disposició de la conca s'inicià la sedimentació dels materials neògens en la depressió empordanesa. Cal remarcar que la depressió
de l'Empordà, en conjunt, ha sofert durant aquest període una subsi10
7
/WXAAAA.
/WVVWX
AAAAAAA
ESC AL A LLIURE
Fig.3.— Esquema dels estadis evolutius de la depressió del Baix Empordà.
dència generalitzada, avaluada en uns 5 mm/any (Marqués & Julià, 1986),
que ha permès el seu rebliment de sediments. Segons les dades de sondeigs, la sèrie neogena, que només aflora als marges d'ambdues planes,
arriba a assolir a l'Alt Empordà una potència d'uns 600 m. A la plana
del Baix Empordà s'estima que aquesta potència podria quedar reduïda
a uns 200 m; nogensmenys, han estat identificats en el Corredor d'Albons, per sota dels sediments quaternaris, amb un gruix superior als 150
m (Martínez Gil, 1972).
Durant el Quaternari, en termes generals, la tònica evolutiva de l'Empordà segueix unes directrius similars a les que regiren durant el Neogen. L'ompliment de sediments detrítics de les depressions coincidí amb
moviments neotectònics sinsedimentaris que acabaren de definir la seva
estructura actual. La manca d'unes direccions preferents d'aquestes dislocacions denota que foren moviments de reajustament local relacionats
amb una tectònica anterior que marcà els trets principals (Got, 1973).
En l'evolució regional durant el Quaternari, concretament, en l'Holocè, cal incloure les variacions del nivell de la mar que es succeïren a
11
8
causa de les diferents pulsacions glaciars i que, mitjançant Palternància
de fases transgressives i regressives, influenciaren notablement la
sedimentació.
Així, el màxim regressiu de la regressió würmiana (35.000 anys BP*)
situà el nivell de la mar a una cota de -100 m davant de les costes empordaneses. En el període transgressiu que es succeí, anomenat Versilià en
l'àmbit de la Mediterrània, tingué lloc un alçament continuat del nivell
de la mar que assoliria la costa de -80 m ara fa 10.800 a. BP i la de -10 m
a 8.000 a. BP. La seva estabilització a cotes properes a l'actual (-3 m)
tingué lloc uns 5.000 a. BP, permetent la progradació dels grans deltes
existents avui dia en la mar Mediterrània (Riba, 1981).
En conseqüència, és lícit pensar que el rebliment de la plana empordanesa ha vingut desenvolupant-se d'ençà la transgressió versiliana i, concretament, des que la mar assolí cotes properes a les actuals. D'aquesta
manera, l'edat del seus sediments i de la seva morfologia queda limitada, doncs, a uns pocs milers d'anys.
4.— LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ.
Com ja s'ha esmentat a la introducció, l'esbós geològic que presentem té com a principal objectiu l'estudi dels materials que afloren a la
Plana del Baix Empordà amb la finalitat de descriure quins han estat
els trets evolutius que han conduït a donar el relleu actual.
Entre els límits que comprèn l'àrea d'estudi, els materials aflorants
poden diferenciar-se en dos grups principals:
1.— Els materials pre-quaternaris, formats per les roques d'edats paleogenes i neogenes. Aquests conformen, en la major part, el relleu de
les Pre-Gavarres i apareixen vorejant el contacte entre els massissos de
Les Gavarres i de Begur i la Plana. També apareixen en el vessant meridional del Montgrí, subjacent a la sèrie mesozoica al.lòctona. Finalment,
suporten els turons que sobresurten de la plana, a mena d'illes, damunt
dels quals s'assenten diverses poblacions com Sant Iscle, Palau-Sator i
Pals, entre altres.
En particular, els materials del Neogen afloren damunt dels del Paleogen, amb un contacte clarament discordant, en el límit més occidental de la Plana del Baix Empordà. Donat que no pertanyen a la zona
d'estudi, limitem la seva descripció a les referències esmentades en el context geològic.
(*).- BP .- Abans del present (Before Present)
12
9
2.— Els materials quaternaris, entre els quals, emprant una diferenciació similar a la que apliquen Pallí i Bach (1987) a l'Alt Empordà, distingim,
—els dipòsits propis de la plana, és a dir, els sediments resultants de
la dinàmica al·luvial que ha donat lloc al seu rebliment i als resultants
de la interacció entre aquesta i la dinàmica litoral.
—els dipòsits marginals, que comprenen els materials resultants de
la denudació dels relleus que circumden o es troben dins de la plana —
col.luvions en general— i els sediments d'acumulació eòlica.
En referència als trets que exposem de l'evolució de la plana, aquests
materials quaternaris només són representatius de la geodinàmica que
s'ha desenvolupat en els darrers cinc mil anys aproximadament. Insistim, doncs, que quan parlem genèricament de Quaternari fem esment
només, implícitament, a aquests últims milers d'anys pertanyents a
l'Holocè.
4.1.— ELS MATERIALS PRE-QUATERNARIS.
La seqüència de materials pre-quaternaris -en concret, els pertanyents
al Paleocè, Eocè i probablement a l'Oligocè- aflorant al Baix Empordà
comprèn les diverses formacions litoestratigràfiques descrites per Pallí
(1972). Una sèrie ideal, resultant d'enganxar tots i cadascun dels diminuts afloraments escampats arreu de la Plana, fóra la següent (Fig. 4),
A.— Inicialment, a la base, un conjunt de materials continentals de
caràcter fluvio-torrencial dipositats en un medi de ventall al·luvial i constituïts per conglomerats i sorrenques vermelles vinoses amb nivells argilosos. Es troben adossats a la vora nord de les Gavarres i del Massís de
Begur.
B.— Per damunt es desenvolupa una formació calcària grisa, pròpia
d'ambient de plataforma continental marina proximal, molt rica en microfauna, particularment Nummulits.
C.— A continuació, apareixen argiles i margues blavoses amb intercalacions sorrenques de gra fi, les quals degueren dipositar-se en una gran
badia tancada, tranquil·la i en un medi anaerobi. Igual que l'anterior,
es troba prop de les serres de les Gavarres i Begur.
D.— Damunt de la unitat anterior, descansa un complex de sorrenques i microconglomerats, rics en glauconita, de color gris-groguenc, corresponents a canals depositats a la part frontal d'un delta. Afloren en
els relleus dels voltants de Pals, Regencós i Peratallada.
E.— Segueix una unitat formada per argiles i llims gris-blavosos amb
nivells de sorrenques del mateix color. Aquests materials marins de pla13
10
Fig.4.— Columna estratigràfica ideal dels materials paleogènics aflorants al Baix Empordà. Les lletres emprades corresponen a les unitats descrites en el text.
taforma continental, on és habitual observar en el seu interior l'existència de barres i canals de torrents retreballats per l'onatge marí, ocupen
bona part del centre de la Plana (Ullastret, Fontanilles, La Fonollera,
Mas Pla, Llabià).
14
11
F.— La darrera formació netament marina la constitueix un nivell
de calcàries blanquinoses amb coralls. Aquests organismes configuren
un ambient litoral somer i molt proper a la línia de costa. Lateralment,
aquesta formació passa a un conjunt de sorrenques grogues de gra fi,
intensament cimentades que corresponen a barres costaneres. Presenta
el seu màxim desenvolupament a les proximitats de Llabià, Fontanilles,
Ullastret, Serra de Daró i Gualta.
G.— Coronaria aquesta sèrie ideal una formació netament fluvial,
constituïda per un conjunt vermellós de materials detrítics: argiles, sorrenques i conglomerats. Afloren en el sector nord-occidental —Ullastret,
Parlavà, Ultramort, Serra de Daró, Verges i La Tallada—; així com a les
proximitats del Montgrí des de L'Estartit, Torroella i Ullà fins a Bellcaire i Albons.
El contacte entre aquests materials pre-quaternaris i el sòcol infrajacent de materials paleozoics es realitza mitjançant un contacte discordant, el qual, en determinades localitats s'ha transformat en un contacte
mecànic per falla arran de la tectònica soferta amb posterioritat a la seva sedimentació, com pot observar-se al llarg del Corredor de Palafrugell.
Observant el mapa d'unitats litoestratigràfiques (Fig. 5), en el qual
també hi ha representades les fractures, es manifesta com aquestes presenten diverses direccions i, localment, arriben a presentar una alta densitat. Com a conseqüència directa es produeix una intensa fragmentació
d'aquests materials en blocs de petites dimensions causant el peculiar
relleu que presenten.
No obstant, cal destacar la influència que exerceixen les fractures orientades N-S sobre la morfologia, dirigint les alineacions de les carenes en
la mateixa direcció, com pot observar-se en el sector comprès entre Ullastret, Gualta i Peratallada. Aquesta alineació és igualment visible a través
dels petits turons dispersats per la plana, com és el cas de les carenes
allargades del Mas Coll, Pinell de Dalt i Mas Pla a la part oriental de
la plana o dels pujols del sector occidental de Regencós.
Aquests turons presenten un relleu suau, amb vessant de poc angle,
recoberts de materials de vessant —col.luvions— i drenats per valls de
fons pla reblertes per una capa d'escassa potència de sediments al·luvials.
En determinats punts, la diferent resistència a l'erosió d'una determinada formació litològica -per exemple, els conglomerats que culminen la
carena prop de Llabià- permet desenvolupar vessants de major pendent
i puntualment escarpades.
Una de les característiques observades en aquests turons és la uniformitat de cota topogràfica que es presenta en el cim d'alguns d'ells. Efec15
12
tivament, existeixen una sèrie de turons que presenten alçades compreses entre 95 i 110 m s.n.m. (Taula I). Aquesta uniformitat ens suggereix
Fig.5.— Mapa de les unitats litoestratigràfiques del Paleògen de la Plana del Baix Empordà
(Pallí, 1972). Llegenda, 1: Post-Paleògen, 2: Mesozoic, 3: Paleozoic, 4: Granitoids. Les lletres
emprades corresponen a les unitats descrites en el text.
16
13
l'existència d'una superfície d'erosió; en el sentit que, en una àrea on afloren materials raonablement uniformes en termes de resistència als processos erosius, amb una densitat de drenatge constant arreu i en vessants
amb pendents similars, a mesura que l'erosió incideix en el relleu, els cims
dels turons i les divisòries d'aigua arribaran tots a una mateixa alçada
sobre el nivell de base, donant la impresió que pertanyen a una mateixa
superfície horitzontal.
TAULA I
Topònim
Alçada (s.n.m.)
Sta. Susagna de Peralta
Mont Garriga
Puig d'En Pons
Turons a l'E de Llabià
Turons a l'O de Torrent
Les Serres (entre Canapost i Peratallada)
Puig Negre de Vulpellac
Puig d'En Tries
94 m.
95 m.
97 m.
96 i 101 m.
101 i 106 m.
106 m.
109 m.
110 m.
Els materials eocènics afectats per l'encavalcament del Montgrí mereixen un breu comentari apart. Aquests afloren en una franja estreta
en el vessant meridional del massís. Estan formats pels sediments de l'Eocè
superior —Oligocè i apareixen recoberts per materials de denudació del
vessant en una gran extensió. Com a conseqüència dels esforços produïts
per l'encavalcament presenten una estructura en forma de sinclinal tombat. La seva importància radica en el fet que permeten datar el moment
de col·locació del mantell de corriment durant l'Eocè superior, probablement finieocènic, i amb menor possibilitat a l'inici de l'Oligocè (Pallí
i Llompart, 1981).
4.2.— ELS MATERIALS QUATERNARIS.
Els materials quaternaris són els que caracteritzen, per sí mateixos,
la Plana del Baix Empordà. Per aquesta raó, el seu estudi constitueix
l'objectiu principal d'aquest treball. Entre ells distingim, com ja s'ha esmentat anteriorment, els dipòsits propis de la plana, incloent-hi les resultants de la dinàmica litoral, i els dipòsits marginals. En el Mapa 1 es
presenta una cartografia de les unitats quaternàries de la Plana.
4.2.1.— ELS DIPÒSITS DE LA PLANA.
Dins de la plana, entesa com a unitat morfològica, destaquen tres
17
14
tipus de dipòsits, els quals es descriuen en aquest apartat. En primer lloc,
apareixen els dipòsits fluvials i fluvio-deltaics que formen la plana al.luvial, localitzant-se a la seva vorera les formacions palustres. Finalment,
els dipòsits litorals, que formen part de la plana, s'individualitzen per
l'acció de la dinàmica marina damunt dels sediments aportats pels processos al·luvials. Els diferents ambients sedimentaris que donaren lloc
a aquests dipòsits s'han representat a la Fig. 6.
4.2.1.1— LA PLANA
AL·LUVIAL.
Els materials d'origen al·luvial, concretament fluvio-deltaic, són els
que conformen la Plana del Baix Empordà pròpiament dita i es formaren a partir dels aports del riu Ter, principalment, i d'altres cursos menors com el riu Daró, la riera de Peratallada i la riera Grossa de Pals.
La principal característica que destaca d'aquesta unitat geomorfològica és, òbviament, la seva planúria. D'aquesta manera, el Ter, des que
entra a la plana al sud de Jafre fins que arriba a mar, presenta un desnivell del 0.13% en un recurregut de 17.5 quilòmetres. Per la seva part, el
Fig.6.— Ambients sedimentaris holocènics en la Plana del Baix Empordà. Llegenda, 1: Fluvial,
2: Fluvio-deltaic, 3: Palustre, 4: Litoral, 5: Substrat pre-quaternari i dipòsits marginals. Poblacions, G: Gualta, LE: L'Estartit, P: Pals, TM: Torroella de Montgrí, U: Ullastret, UI: Ultramort, V: Verges.
18
15
Daró, com a segon curs en importància, té un pendent del 0.3% des del
sud de La Bisbal fins a Gualta, on passa definitivament a transcórrer
per la plana al·luvial del Ter.
Actualment, el riu Ter presenta un traçat amb una sinuositat molt
baixa que gairebé permet considerar-lo com a rectilini. No obstant, la
llera abandonada que es distingeix de forma contínua des de Verges, passant per Torroella de Montgrí, fins a L'Estartit —on forma el paratge
conegut per «Ter Vell»— ens mostra que en èpoques pretèrites aquest riu
presentava un curs amb meandres ben desenvolupats.
Al llarg del temps, el medi físic ha estat intensament modificat per
acció antròpica amb la finalitat fonamental de millorar les seves condicions d'habitabilitat i d'ús. En el cas del Baix Empordà aquestes accions
s'han centrat en la modificació del traçat de la xarxa de drenatge i en
la dessecació de basses i estanys per part de la mà de l'home. Malgrat
que, ocasionalment, al llarg del treball farem referència a aquestes modificacions, adrecem el lector als treballs de Matas (1986) i Boadas et al
(1987) on es detallen aquests tipus d'activitat antròpica a l'àrea estudiada.
Una de les accions antròpiques més coneguda és la desviació del Ter
en data històrica. Està documentat que, amb anterioritat al segle XIV,
existia un braç del riu Ter que, partint de Verges i La Tallada, desembocava a la platja de Sant Martí d'Empúries, el traçat del qual a través del
Corredor d'Albons encara és recognoscible a la fotografia aèrea. La desviació del curs de l'aigua i el consegüent dessecament d'aquest braç disminuïren el volum de sediments que colmatava la depressió de l'Alt Empordà a favor de la plana que s'obria al sud del Montgrí. Les antigues
zones palustres de Sobrestany i Cinc-Claus són reflexe de l'aturada de
la dinàmica al·luvial en aquell sector.
Centrant-nos a la Plana del Baix Empordà, el seu origen està associat als sediments aportats pel Ter que es dipositaren en ambients sedimentaris fluvials en el sector més intern i que desenvoluparen modestes
formacions deltaiques, recognoscibles en el camp, en arribar a la línia
de costa. Observant el mapa de la plana és fàcilment identificable com
la seva amplada s'aprima notablement entre Gualta i Torroella, on queda limitat un passadís d'uns dos quilòmetres d'amplada entre el Massís
del Montgrí al nord i els estreps més septentrionals de les Pre-Gavarres
al sud. La definició d'aquest passadís no és en absolut capriciosa, sinó
que permet diferenciar dues grans zones sedimentàries a la plana del Ter:
una, esencialment fluvial a l'oest, entre Jafre i Torroella, i l'altra, fluviodeltaica a l'est, entre Torroella i la mar.
A més, cal destacar els al·luvials menors de les rieres de Peratallada
19
16
i Grossa de Pals. A tots ells ens hi referirem per separat.
/.— EL SECTOR FLUVIAL ENTRE JAFRE I TORROELLA DE MONTGRÍ.
Amb aquesta distinció present, el Ter desenvolupa àmpliament en el
primer tram, el comprès entre Jafre i Torroella, la seva plana d'inundació mitjançant una dinàmica típicament fluvial. Dita plana solcada per
un corrent fluvial està formada per material no consolidat procedent
de sediments transportats pel mateix corrent i que, periòdicament, es veu
sotmesa a inundació per desbordament del riu. La seva formació i evolució està lligada a la dinàmica del corrent fluvial —migració lateral de
la llera i acreció lateral dels meandres amb erosió i deposició simultànies—
i als processos de desbordament, en superfície.
Litològicament està formada per sediments detrítics, sorres, llims i
argiles negres predominantment, i en menor proporció nivells d'arena
gruixuda i graves. L'acumulació d'aquests materials al·luvials no superaria en gaire una potència aproximada de 50 m (Martínez Gil, 1972). Des
del punt de vista geomorfològic, s'ha de destacar el meandre abandonat
que l'antiga llera del Ter, anteriorment esmentada, desenvolupà a l'entrada del Corredor d'Albons.
A la part sud d'aquesta plana al·luvial hi conflueixen els aports del
riu Daró. Aquest riu, que situa la seva conca a la vessant septentrional
de Les Gavarres, transcorre en direcció N-S per una vall reblerta de materials al·luvials que, segons dades de sondeigs, no superen un gruix superior als 15—20 m. A l'alçada de Serra de Daró, el riu presenta una
brusca inflexió en el seu traçat passant a transcórrer cap a l'est, resseguint el contacte dels materials eocènics amb la plana fins a arribar a
Gualta. Avui dia, desguassa directament en el riu Ter i ha estat desviat
del seu curs original, dirigit cap al sudest, mitjançant un canal artificial.
No obstant, no descartem la possibilitat d'existència d'una antiga llera
del Daró situada al nord de Serra de Daró, on actualment hi resta la riera Vella, i, probablement, també al nord de St. Iscle. Aquesta llera s'hauria
unit al curs del Daró a les proximitats de Fonolleres.
El riu Daró es caracteritza per presentar un règim torrencial, desguassant importants cabals en períodes d'intensa precipitació i restant pràcticament sec la resta de l'any. La insuficient secció de la seva llera per
a drenar grans cabals és una de les causes de les inundacions que ocorren en aquest sector. A tall d'exemple, l'estany d'Ullastret, al que ens
referirem més endavant, es nodria, principalment, de les aigües del Daró
que, en èpoques de crescuda, desbordaven i inundaven la clotada. Actualment, el canal que condueix les aigües del Daró fins al Ter, prop de
Gualta, ha minvat la possibilitat d'inundació.
20
17
Els darrers elements geomorfològics a destacar en aquest tram de la
plana del Ter són les petites àrees deprimides que periòdicament queden
inundades. Entre les de major entitat, cal citar la localitzada al nord de
La Sala i Ultramort, coneguda amb el nom d'estany de La Sala. La causa d'aquests embassaments cal cercar-la en l'escàs o nul pendent del terreny, fet que impossibilita l'existència del mínim drenatge en superfície,
i en la baixa permeabilidad dels materials generalment argiles i llims, que
dificulten la pèrdua per infiltració.
Així mateix, cal esmentar la presència d'un estanyol, existent encara
en el segle XVIII, prop del Mas Estanyol de Cruïlles, en la confluència
del riu Daró i la riera de Vilar prop de La Bisbal, i una altra zona d'embassament a l'oest d'aquesta població.
2.— EL SECTOR FLUVIO-DELTAIC ENTRE TORROELLA DE MONTGRÍ I LA MAR.
En el sector existent entre Torroella de Montgrí i el litoral, la plana
pròpiament dita inclou diversos ambients sedimentaris, tots ells holocènics, resultants de la progradació cap al mar dels materials detrítics dipositats pel riu Ter i altres corrents menors. En aquest tram són perfectament recognoscibles les traces d'una formació deltaica que es formà,
bàsicament, amb els aports de sediment del riu Ter.
Aquesta formació es desenvolupa a banda i banda de l'actual curs
del Ter. El seu marge esquerre, va a enllaçar amb els dipòsits de vessant
del Montgrí; mentre que, el marge dret, passa progresiva i gradualment
a dipòsits palustres. Com pot observar-se a la cartografia, sembla que
aquesta formació ha ocupat només la meitat septentrional de la plana;
fet que contrasta amb el mapa de potència dels materials elaborat pel
Ministeri d'Obres Públiques (1970), que situa la màxima potència d'aquests
materials (50 — 60 m) en el sector sud de la plana, prop de Fontanilles.
La contraposició entre allò observat i la cartografia ressenyada, suggereix que, durant el reompliment de la conca baix-empordanesa, l'activitat fluvio-deltaic anà migrant arreu de la plana, anant a raure en els darrers estadis en la seva meitat nord. El control d'aquests desplaçaments
podria ésser imputable, exclusivament, a la mateixa dinàmica fluvial
(Schumm, 1977); no obstant, també cal tenir present els moviments neotectònics que, durant el Quaternari, regiren l'enfonsament i la subsidència de la conca.
La formació fluvio-deltaica, sensu stricto, presenta una forma lobulada, de perímetre sensiblement triangular amb el vèrtex situat a uns 4,5 Qm
a l'interior. La base d'aquest suposat triangle es situaria propera a la
línea de costa amb una longitud d'uns 5 Qm presentant una superfície
21
18
aproximada d'uns 16,5 Qm2. A més dels canals més coneguts del riu Ter,
l'actual i el corresponent al «Ter Vell», hem identificat al marge dret possibles nous canals que, dins de la dinàmica deltaica, actuarien com a canals de distribució de sediment i permetien la progradació del delta,
atorgant-li la morfologia lobulada (vegeu Mapa 1).
D'aquesta manera, la plana deltaica que observem estaria formada
per aquests canals de distribució, actualment reblerts de sediment ja sigui per acció natural o antròpica, i àrees de sediment, lleugerement emergides, que degueren constituir la progradació real de la plana cap a mar.
Els sediments d'aquestes àrees són de tipus detrític, generalment de
gra fi —argiles i llims—, resultants dels processos de desbordament dels
canals o de inundació. El sediment més groller —arenes i graves— apareix a la base de les antigues lleres i canals —paleocanals— i a la desembocadura dels canals de distribució.
En el cas del marge dret de la formació, la distribució dels materials
fluvio-deltaics i dels canals de distribució degué venir condicionada, possiblement, pels petits relleus de material eocènic —turons de Mas Pinell
i de La Fonollera—, a recés dels quals es degué propiciar la deposició.
3.— AL·LUVIALS MENORS.
Dues rieres que també aporten els seus sediments a la plana són les
de Pera tallada i Grossa de Pals. Cal remarcar, des del punt de vista geogràfic, que ambdues aboquen els sediments a la zona identificada com
a palustre i que, per tant, no col·laboren de forma directa en la progradació de la plana deltaica.
Prop de Gualta i Fontanilles, el riu Daró, que quan s'acosta a mar
veu la seva 11 era modelada per la mà de l'home amb el nom de Rec del
Molí, uneix els seus aports amb els del riu Ter. Donada la intensa activitat fluvial —pretèrita i actual— del Ter respecte a la del riu Daró, inclourem els aports d'aquest en una única plana al·luvial atribuïda al primer,
sense fer distincions.
La riera de Peratallada transcorre en sentit N-S fins a aquesta població, on varia el sentit a NE i comença a desenvolupar la seva pròpia plana al·luvial emmarcada entre els relleus eocènics de Peratallada i Fontanilles i les muntanyes de Torrent i Boada. Un dels trets més destacables,
insinuat per la topografia i cartografiable per fotografia aèria, és la progradació d'aquest al·luvial per damunt dels materials palustres, com ho
mostra el contacte convex que els enllaça. Això ens indica com, en estadis pre-actuals, el retrocés o rebliment de les zones palustres tingué lloc,
22
19
almenys a les àrees marginals, de forma natural mitjançant els sediment
aportats per aquesta riera.
La riera Grossa de Pals, i amb menor entitat les rieres Petita i de Caramany, drenen la part nord del Corredor de Palafrugell, on recullen les
aigües procedents de les muntanyes de Torrent i Montràs i del vessant
occidental del Massís de Begur. La riera Grossa presenta una plana al·luvial
estreta —uns 300 m a prop de Pals— i, juntament amb les altres dues,
vessava les seves aigües a l'estany Marisc de Pals. A diferència de la riera
de Peratallada, no s'observa que els materials al·luvials es disposin guanyant terreny a l'estany. Ara bé, en els talussos naturals que limiten la riera apareixen nivells de sediments al·luvials més antics, situats uns 4 ó
5 m per damunt de la llera actual. Aquest fet indicaria un procés d'encaixament de la riera Grossa de Pals.
4.2.1.2.— LES ZONES PALUSTRES.
En el conjunt de zones palustres de la Plana del Baix Empordà, destaquen per la seva entitat l'estany d'Ullastret i l'ampla superfície d'estanyols que s'extenia entre Pals, Boada — Fontclara, Fontanilles i Gualta. Tanmateix, hi existeixen altres zones inundables de menor importància, ja sigui per l'extensió que abarquen, pel seu embassament periòdic
o, senzillament, perquè han estat fortament degradades per acció antròpica. Aquestes darreres són testimoni del progressiu rebliment existent
a la plana i de la deficiència del seu drenatge.
7.— L'ESTANY
D'ULLASTRET.
Com ja és ben conegut, l'estany d'Ullastret va ésser, fins al moment
de la seva dessecació, un dels més importants del Baix Empordà. La pròpia fisiografia de la clotada i el comportament de les aigües permetien
l'existència d'una zona quasi permanentment inundada i de considerables dimensions (1.81 Qm2). Efectivament, aquests factors, que més correctament els podríem definir com geomorfologia i dinàmica hidrològica, determinaven la seva existència (Fig. 7).
Geològicament, l'estany d'Ullastret deu la seva forma, allargada de
nord a sud, a una fractura de la mateixa orientació que produeix un alçament relatiu del bloc de Llabià, a l'est, respecte al bloc d'Ullastret, a
l'oest. Altres fractures de menor trascendència i distintes orientacions acaben de perfilar la seva estructura.
Les roques del substrat de l'estany són les margues blaves i margocalcàries de l'Eocè superior, que ja de per sí mateixes són poc resistents
a l'erosió. Aquesta manca de resistència ve accentuada per les fractures,
23
20
Fig. 7.— Mapa geomorfològic de l'Estany de Ullastret i de la seva conca hidrogràfica. Llegenda, 1: Substrat paleogen indiferenciat, 2: Materials al·luvials, 3: Materials col.luvials, 4: Materials palustres, 5: Carena, 6: Ressalt (menor de 10 m), 7: Canvi suau de pendent, 8: Curs d'aigua.
24
21
les quals fragmenten la roca i, a més, en el cas que ens ocupa, orienten
l'acció dels processos d'erosió damunt d'aquesta litologia feble. D'altra
banda, la presència de sorrenques fortament cimentades i conglomerats
a la Muntanya de Llabià i al Puig de St. Andreu i de calcàries arenoses
al Puig de la Roqueta ressalten, amb la seva major resistència a l'erosió,
la fragilitat a la denudació de les margues infrajacents. Aquest parell de
factors, litologia i estructura, propiciaren la creació del que anomenarem la cubeta d'Ullastret.
La problemàtica que, als nostres ulls, presenta la seva formació és
en quin estadi de la història geològica de la regió va formar-se aquesta
àrea deprimida, i quina disposició tenia la xarxa de drenatge —acceptant
un model d'erosió per processos al·luvials— que l'originà; donat que,
avui dia, es presenta com una cubeta endorreica amb tendència a la
colmatació.
Les dades de què disposem no ens permeten d'aportar una solució
coherent i definitiva. Ja que la seva formació no sembla ésser possible
per les característiques progradants que ha presentat la Plana del Baix
Empordà en els darrers temps, opinem que cal situar-la en un cicle erosiu anterior a l'actual, possiblement pre-holocènic o dins l'Holocè inferior (8.000 — 10.000 a. BP) i del qual poseïm escassa, si no nul.la,
informació.
Al nostre entendre, la dinàmica hidrològica que actualment regeix l'estany està condicionada a la relació entre aquesta cubeta i la plana del
Ter. La cubeta d'Ullastret forma una zona topogràficament deprimida
unida a la plana al·luvial del riu Ter, fet que determina l'entrada d'aigua
en episodis de desbordament dels rius que solquen la plana, concretament del riu Daró. La colmatació sedimentària d'aquesta zona només
és posible pels materials transportats, majoritàriament en suspensió, per
les aigües desbordants del Daró i pels al·luvions arrastrats per la riera
de Salsàs; la qual, amb una conca hidrogràfica de reduïdes dimensions
(2.1 Qm2), degué contribuir modestament a la sedimentació. Els processos de vessant actuants en els relleus circumdants no presenten prou entitat com per a aportar un volum significatiu de sediment a la cubeta.
D'altra banda, la baixa permeabilitat de les argiles i llims sedimentats
al llit de l'estany, així com la de les margues infrajacents, devia reduir
la pèrdua d'aigua per infiltració i, com a resultat, les aigües s'hi mantindrien durant llargs períodes de temps. Amb aquest conjunt de condicionats es fa palès com l'estany d'Ullastret hauria constituït una zona quasi
permanentment embassada i lleugerament enfonsada en els darrers temps
respecte a la plana del Ter.
25
22
Paral·lelament a aquest estrany, hauria existit entre Serra de Daró i
Ullastret una zona palustre coneguda pel nom d'estany Adrover, el qual,
possiblement, s'hauria comunicat amb el d'Ullastret (Matas, 1986). La
situació de l'estany Adrover no està ben definida i els seus antics límits
són difícilment recognoscibles tant en el camp com en la fotografia aèria.
En la Fig. 7, s'hi ha representat una probable ubicació d'aquesta zona
palustre.
2.— ELS ESTANYS DE PALS, BOADA-FONTCLARA, FONTANILLES
I GUALTA.
Aquestes zones palustres existents a la Plana del Baix Empordà configuren una àrea planera, mal drenada de forma natural —com ho indiquen la manca de cursos naturals i els nombrosos recs construïts per facilitar el drenatge— i amb un pendent inferior al 0.2%. Es localitzen en
el marge dret del riu Ter, i ocupen una extensió d'uns 12 Qm2. Fins a
data històrica (segle XVIII) s'hi conservaren l'estany Marisc de Pals, l'estany de Boada-Fontclara, l'estany Buleny de Fontanilles i l'estany de la
Poma en el terme de Gualta. Actualment es troben completament dessecades i les úniques llacunes apareixen a les Basses d'En Coll, més lligades a la dinàmica litoral que a la pròpia de les zones palustres.
Les àrees palustres, en conjunt, es situen marginalment al delta del
riu Ter i hi conflueixen els aports d'aigua i sediment del riu Daró i les
rieres de Peratallada i Grossa de Pals. Per la part sud queden limitades
pels relleus emergits de les muntanyes de Torrent i Boada i per les estribacions septentrionals del Massís de Begur.
La possibilitat de desenvolupament d'aquest ambient palustre dins
del context geològic de la plana cal atribuir-la a la progressiva acreció
de la formació fluvio-deltaica cap a l'est a mesura que es reblia la conca.
D'aquesta manera, es creà una àrea deprimida al sud que només rebia
els sediments aportats pel Ter i pel Daró en episodis de crescuda i desbordament. L'escassa entitat de les rieres de Peratallada i de Pals no subministraven tampoc els sediments suficients per a la seva colmatació. A
mesura que la formació deltaica augmentava la seva amplada a la línia
de costa, les àrees palustres interiors quedaven envoltades, i pràcticament
tancades, entre aquesta i els relleus circumdants; de forma que, en l'actualitat, el contacte amb la mar es realitza mitjançant la zona de maresma degradada recentment de les Basses d'En Coll de menys d'un quilòmetre d'amplada.
Litològicament, estan constituïdes per sediments fins, argiles i llims
negres, denotant una important presència de matèria orgànica com és
26
23
habitual en àrees pantanoses, i són més o menys salobres a conseqüència
de la seva relació amb la mar.
Efectivament, les zones palustres presenten unes característiques
d'aigua dolca-salobre, arran dels aports d'aigua procedents tant del continent com de la mar i pel contingut de sals inherent en aquests materials (Bach, 1979).
Una peculiaritat litològica, particularment interessant, és la presència de travertins situats en àrees properes a les zones palustres. Ens referim als afloraments de Sant Julià i Sant Feliu de Boada i als del sud de
Pals. Així mateix, també s'han identificat afloraments travertínics a Fontclara i Palau-Sator, i al sud d'ambdues poblacions.
Cada un d'aquests afloraments presenta unes característiques geològiques pròpies, les quals descriurem a continuació. No obstant, la identificació d'un seguit de similituds ens permet elaborar un model genètic
conjunt per a tots ells.
Tant els travertins de Boada com els de Pals es recolzen damunt d'un
nivell d'argiles negres amb abundants fragments de petxiens i gasteròpods (Fig. 8) i, ocasionalement, damunt de materials col.luvials. Aquesta sèrie es recolza, a la vegada, damunt de materials paleogens. La seva
potència és variable i no supera el metre i mig de gruix. Aquests nivells
de travertins no són continus i presenten enfalcaments que, en distàncies
curtes, redueixen el gruix del travertí a una senzilla crosta decimètrica
o, inclús, el fan desaparèixer. Donen lloc a una morfologia aterrassada
i en la seva estructura interna és possible identificar-hi restes de tiges i
de vegetals, en posició vertical i bon estat de preservació.
Un darrer denominador comú entre ambdós afloraments és la seva
situació al voltant de la cota topogràfica de 20 m s.n.m. (entre 18 i 22 m)
Fig.8.— Tall geològic dels travertins a la carretera de St. Julià a St. Feliu de Boada. Llegenda, A: Llims negres, B: Travertí, C: Crosta calcària, D: Col.luvions.
27
24
JOSEP MAS, LLUÍS PALLI i JOAN BACH
fet que ens suggereix la possibilitat que, malgrat la distància que els separa, estiguin relacionats entre ells.
Els travertins aflorants a Fontclara i Palau-Sator presenten una estructura geològica més senzilla. Ambdós s'assenten directament damunt
de les roques paleogèniques, sobre les calcàries amb microfauna els primers i damunt les sorrenques els segons. Tot i això, el travertí situat al
sud de Palau-Sator presenta uns trets diferents als anteriors. Es caracteritza, no només per la major extensió del seu aflorament, sinó pel fet
de recolzar-se damunt d'una formació al.luvial-col.luvial, existent entre
el travertí i l'Eocè subaflorant, i no haver-hi identificat cap nivell d'argiles negres. Finalment, els travertins que recobreixen el vessant est de La
Coniera, uns 500 metres al sud de Fontclara, deuen el seu origen a l'escorriment superficial de les aigües de font.
Com a possible explicació, apuntem la idea que la seva gènesi estès
relacionada amb sorgències —probablement artesianes— d'aigua rica en
carbonat procedent de la dissolució de les formacions carbonatades del
Paleogen. Val a dir que el fenomen de l'artesianisme relacionat amb l'aqüífer existent en els materials paleogènics ja havia estat citat per Faura i
Sans (1923).
En els afloraments de Pals i Boada, aquests travertins precipitaren
coetàniament a la sedimentació dels materials d'ambient palustre, com
ho delata l'existència de sediments rics en matèria orgànica i restes d'organismes interdigitats amb els primers. A més, la disposició dels materials palustres a una cota uniforme ens suggereix un nivell d'estany enlairat un 8-10 m per damunt de la cota actual dels antics estanys de Pals
i Boada, el qual s'endinsaria igualment en la vall de Peratallada on l'àmbit palustre quedaria substituït per una dinàmica al.luvio-col.luvial.
Al nostre entendre, la presència d'aquestes seqüències de sediments
palustres —fangs negres— i travertins a l'entrada del Corredor de Palafrugell és notablement destacable perquè aporta dades sobre les característiques geològiques d'aquest sector en un moment donat de la seva evolució. Per tant, considerem que la seva interpretació dins del context regional i, a ser possible, la seva datació absoluta són dos problemes puntuals, d'interessant resolució, per al coneixement de la geologia del Baix
Empordà.
4.2.1.3.— EL MEDI LITORAL.
El medi litoral es troba representat de forma contínua al llarg de la
costa del Baix Empordà, des de L'Estartit fins a Punta Espinuda, límit
meridional de la Platja de Pals.
28
25
En aquest medi, hom hi distingeix tres ambients distints (Fig. 9),
1.— La platja, influenciada directament per la dinàmica marina, és
el resultat del retreballament dels sediments fluvials per l'onatge i els corrents marins. A la zona estudiada, l'amplada mitjana de la platja és
d'uns 30 — 40 m.
Les sorres de la platja de la Plana presenten una granulometria compresa entre 0.2 i 2 mm de diàmetre; mostrant una mancança de granoclassificació sobretot a la zona de la platja més propera a la línia de costa. La granoclassificació de les sorres augmenta a mesura que ens desplacem cap a zones més interiors, on l'efecte dels temporals és més esporàdic. En aquestes, el tamany de l'arena queda comprès, en un alt percentatge, entre 0.2 i 0.6 mm (Obrador et ai, 1971).
W-E
Fig.9.— Perfil morfològic del cordó litoral en la zona de les Basses d'En Coll (Mas, 1986).
Un element morfològic destacable és la fletxa de sorra que es forma
a la desembocadura del riu Ter. La seva morfologia és variable i és el
resultat de l'equilibri entre el ritme d'aports de sediment per part del riu
i de la capacitat de retreballament d'aquests pels processos marins (onatge
i corrents).
A l'àrea del Ter Vell i la Platera, s'han identificat unes depressions
sornes en la part interior de la platja i que anomenaren depressions de
rera-platja. Aquestes solen trobar-se en aquells llocs on el cordó litoral
de dunes presenta escassa entitat (Fig. 10).
2.— El cordó litoral de dunes és producte dels processos eòlics. A
la façana litoral estudiada, s'estén de forma quasi contínua, rera les platges
de Pals, de La Fonollera i de L'Estartit, exceptuant el lloc del Ter Vell.
Les dimensions mitjanes d'aquest cordó són d'uns 10 a 15 m d'amplada
i de 2 a 5 m d'alçada.
En el sector de La Fonollera i Pinell també s'hi troben unes depressions sommes, però aquestes estan situades rera les dunes.
29
26
Fig.10.— Mapa d'unitats quaternàries de la franja litoral entre el Montgrí i el riu Ter. Llegenda, 1: Platja, 2: Dunes del cordó litoral 3: Depressió rera-platja o rera-duna, 4: Restes de
dunes d'antics cordons litorals, 5: Dipòsits eòlics, 6: Maresma recent, 7: Maresma degradada
antiga, 8: Antic curs fluvial, 9: Estanys litorals, 10: Antics estanys litorals, 11: Al·luvial, 12:
Col.luvial, 13: Substrat pre-quaternari.
A l'extrem meridional de la platja de Pals, el cordó litoral queda unit
al complex de dunes continentals que remonten el massís de Begur. La
distinció entre ambdues és certament difícil. A la cartografia de la Fig.
11 hem senyalat un contacte aproximat basant-nos en la distribució dels
30
27
afloraments de materials eocènics, damunt dels quals s'assenten les dunes continentals, i ubicant les acumulacions eòliques pròpies del cordó
litoral a les zones més properes a la línia de costa i, cap al nord d'aquest
conjunt, en aquells punts on les acumulacions presenten una morfologia de cordó litoral antic.
Els materials que conformen les dunes procedeixen dels sediments
de la platja, transportats per deflacció i acumulats a la part interna del
cordó litoral. La selecció del sediment exercida pel vent es fa palesa en
les corbes grariulomètriques (Obrador et ai, 1971); observant-se com l'arena acumulada a la duna presenta un tamany de gra considerablement
més fi que el dels dipòsits de platja.
3.— Les zones de maresma, situades darrera el cordó litoral de dunes, han estat formades en la confluència dels processos litorals amb la
dinàmica fluvio-deltaica. En aquesta zona s'hi localitzen els estanys o
llacunes litorals. Dins de la Plana del Baix Empordà, ocupen una franja
considerable del cordó litoral.
Entenem per maresma tot terreny pla i pantanós situat a la zona costanera darrera un golf, badia o estuari i format per dipòsits de llims i
sorres. En una primera fase gran part de la superfície de la maresma és
ocupada per aigües marines i fluvials i dóna lloc a brassos morts de rius
i llacunes. En una fase posterior, es consoliden i són fixats per plantes
halòfiles. Les particularitats i la rellevància que adquireixen aquests ambients durant l'evolució de la plana els atorguen un interès que justifca
la seva descripció acurada respecte als altres ambients.
D'aquesta manera, les zones de maresma poden dividir-se en dos complexes: el format pel Ter Vell i La Platera, al nord, i el de La Fonollera
i Les Basses d'En Coll, al Sud.
L— LA ZONA DEL TER VELL I LA PLATERA
Aquesta zona de maresma presenta un contacte definit amb els materials fluvio-deltaics de la plana i, entre ells i la línea de costa, arriba
a una amplada màxima d'uns 1,3 Qm, acupant una superfície de 2,8 Qm2
(Fig. 10). En ella, hom hi pot identificar una zona de maresma degradada recentment, que comprèn el paratge de La Platera, i una zona de maresma degradada, des de més antic, que comprendria la resta de l'extensió. Dins del conjunt d'aquesta maresma degradada, les llacunes i environs del Ter Vell i la llacuna del Frare Ramon a la Platera serien les úniques parts corresponents a maresmes actives en l'actualitat.
El terme «maresma degradada» pot resultar confús i, sovint, ha estat mal definit, sobretot en àrees amb un fort impacte de l'activitat hu31
28
mana. Quan parlem de «maresma degradada» fem referència, concretament, a aquelles àrees que, per qualsevol causa —natural o antròpica—,
rarament estan sotmeses a períodes d'inundació o entrada de la mar, no
presenten llacunes i posseeixen acumulacions eòliques deslligades del cordó
litoral. És en aquest sentit que les maresmes esmentades poden qualificarse de degradades.
Com ja s'ha esmentat anteriorment, es coneix per «Ter Vell» una banda
de terreny existent entre Torroella de Montgrí i L'Estartit que correspon
a una antiga llera del Ter, fàcilment identificable, i que desembocava a
la platja de L'Estartit.
Aquest antic curs, actualment reblert de materials, solca la plana
fluvio-deltaica i, en arribar a mar, s'eixampla a manera de ventall englobant una zona amb llacunes (de dimensions 700 x 300 m) limítrofa a la
platja. Aquestes presenten una bona comunicació amb la mar a través
de la platja, on s'interromp el cordó de dunes litorals. Amb tot, el seu
funcionament hidrològic està relacionat amb els fluxes superficials i subterranis de la plana al·luvial. A banda i banda d'aquestes llacunes i de
la seva zona d'influència s'estén el que anomanem la maresma degradada del Ter Vell. Al marge nord, s'hi assenta l'eixample de L'Estartit i,
pel marge sud, limita amb La Platera, fent que l'àrea de maresma s'estengui fins a l'actual curs del Ter.
D'altra banda, La Platera presenta en l'actualitat una única llacuna,
anomenada del Frare Ramon, situada a la seva part sud i de dimensions
aproximades de 200 m de llargada i 20 a 30 m d'amplada. A la fotografia aèria de 1956, encara és possible identificar-hi dues llacunes més, de
dimensions menors, totes elles perpendiculars a la línea de costa i envoltades d'acumulacions eòliques pertanyents, probablement, a antics cordons litorals. Degut a la presència del cordó de dunes, l'entrada d'aigua
marina a La Platera en episodis de tempesta hauria estat a través de les
desembocadures dels estanys, on, com pot observar-se avui dia a l'estany del frare Ramon, el cordó hi apareix menys desenvolupat. Així mateix, al nord de La Platera el cordó desapareix puntualment i és substituït per la depressió de rera-platja, essent el lloc més propici per a la comunicació amb la mar. No obstant, el fort impacte humà exercit en aquest
sector, concretament en els darrers anys, ha accelerat la seva degradació
i per tant, avui dia, considerem oportú qualificar els environs de La Platera com a maresma degradada i només la llacuna del Frare Ramon com
a únic reducte de maresma activa.
32
29
2.— EL SECTOR DE LA FONOLLERA - LES BASSES D'EN COLL.
Com a continuació de la zona de La Platera, igualment en relació
amb la plana al·luvial del Ter i al sud d'aquest, s'hi localitza la zona de
maresma de La Fonollera - Les Basses d'En Coll (Fig. 11), aquestes últimes relacionades amb la dinàmica de les zones palustres. En general, és
possible distingir unes àrees que presenten degradació recent, com són
les pròximes al riu Ter, i unes altres, localitzades en el sector central, degradades des de més antic.
La longitud d'aquestes maresmes és d'uns 2.2 quilòmetres i la seva
amplada màxima és inferior a 1.000 m, presentant una extensió aproximada d'uns 2 Qm2. En el seu límit sud, enllaça amb el conjunt de sediments eòlics de Pals.
La complexitat que presenta aquesta zona està relacionada tant amb
la progradació de la pròpia plana com amb la dinàmica fluvio-deltaica
que l'ocasiona. D'aquesta manera, la zona nord de la Fonollera presenta
les característiques pròpies d'un ambient de maresma —actualment
degradada— on és possible identificar l'existència d'estanys antics perpendiculars a la línea de costa d'entre els quals, els situats més cap al
Ter encara presenten petits embassaments relictes.
Per la seva part, la zona de les Basses d'En Coll es mostra com la
continuació de la zona palustre en el contacte amb el medi litoral. Efectivament, el drenatge de la part meridional de la Plana del Baix Empordà, tant subaèri com subterrani, va a desembocar en el paratge de les Basses d'En Coll, limitat entre els turons eocènics de Mas Pinell i La Fonollera, al nord, i les acumulacions col.luviais i eòliques de Pals, recolzades també sobre les marques de l'Eocè, al sud. Això fa que la llacuna
existent —que comprèn el tram final del Rec del Molí— es nodreixi
d'aigües continentals. Aquest fet no impedeix que, l'aigua de mar que
penetra a la llacuna a través del seu canal o bé, més extraordinàriament,
atravessant l'espai de la platja, atorgui una certa salubritat a aquestes
aigües.
Donada aquesta relació amb el mar, hem cartografiat com a zona
de maresma —actualment degradada— la franja més pròxima a la línea de costa; amb el benentès que les aigües que alimenten aquesta zona
humida procedeixen, en la seva major part, de la plana al·luvial.
Atenent ara a les formacions de dunes litorals, és fàcil identificar, a
uns 300 m darrera el cordó litoral, una alineació d'aquestes, paralel.la
a la línea de costa, i que, en conclusió, degueren haver format part d'un
antic cordó litoral. Com a element significatiu, a La Fonollera apareix
una llacuna darrera aquest cordó antic —també paral.lela a ell— i que
33
30
•/"• '-*- '«K
/.'
f / - -•^<r·«-·.-r·V
Fig.ll.— Mapa d'unitats quaternàries de la franja litoral entre el riu Ter i el massís de Begur. Llegenda, 1: Platja, 2: Dunes de cordó litoral, 3: Depressió rera-duna, 4: Antiga depressió
rera-duna, 5: Restes de dunes d'antics cordons litorals, 6: Dipòsits eòlics, 7: Dipòsits eòlics amb
substrat pre-quaternari subaflorant, 8: Maresma degradada recentment, 9: Maresma degradada antigament, 10: Estanys litorals, 11: Antics estanys litorals, 12: Zona palustre, 13: Antic curs
fluvial, 14: Al·luvial, 15: Col.luvial, 16: Substrat pre-quaternari.
34
31
hom pot atribuir a les restes d'una depressió de rera-duna. Al sud de
les Basses d'En Coll, malgrat les transformacions sofertes pels cinturons
de dunes, és possible distingir i separar el cordó antic de l'actual per la
depressió de rera-duna existent entre ambdós. Aquesta depressió s'estén
uns 500 m fins que queda colmatada per acumulació eòlica.
Aquest doble cordó de dunes ens reflexa la progradació del medi litoral com a resultat del retreballament marí dels sediments aportats continuament pels rius. L'establiment d'un cordó litoral avançat afavoreix
la formació de zones deprimides darrera seu, on s'establiran les futures
àrees de maresma, possibilitant l'embassament d'aigua marina en llacunes parel.leles a la costa. Aquestes àrees es degueren anar colmatant progressivament amb els aports de materials fluvials. Una llacuna d'aquest
tipus és l'esmentada a la zona de La Fonollera, situada'al front d'uns
dels canals de distribució de la formació deltaica i pertanyent al cordó
més antic.
Centrant-nos a les llacunes o estanys, la seva formació no depèn només de la progradació del sistema litoral —que, com ja hem expressat,
dóna lloc a llacunes paral·leles a la costa—, sinó també de la dinàmica
dels processos fluvials actius a la plana. És a dir, els diferents cursos
d'aigua que la solquen, i també, en el nostre cas, els canals de distribució, és veuen obligats a travessar els cordons litorals de dunes a fi de poder desembocar a mar. A mesura que té lloc la progradació i les zones
de maresma es rebleixen de sediments, aquests canals poden quedar aïllats
en forma de llacuna, amb disposició perpendicular a la línea de costa
(Bach, 1986, i en premsa). Les llacunes del nord de La Fonollera i les
Basses d'En Coll —així com la llacuna existent a La Platera, esmentada
a l'apartat anterior— són exemples d'aquest tipus de procés. Malgrat que
en algunes d'elles no sigui identificable la continuació de la llera cap el
continent, aquestes llacunes són testimoni del canvi que els cursos d'aigua
han anat sofrint al llarg del temps.
Finalment, lligat a la progradació del litoral, citarem l'existència d'escarpats en el vessant est del relleus eocènics d'El Pinell de Dalt i de l'assentament arqueològic de «La Fonollera» atribuïbles a veritables penyasegats marins produïts per l'acció erosiva de l'onatge. D'aquesta forma,
queden senyalats dos antics límits de la línia de costa.
4.2.2.— ELS DIPÒSITS MARGINALS.
Dins dels dipòsits marginals s'hi inclouen aquells que no estan relacionats directament amb el rebliment de la plana per processos al·luvials
i litorals. Ens referim, concretament, als materials de vessant, desenvo35
32
lupats en els relleus que envolten la plana i en els seus turons, i a les acumulacions eòliques continentals (vegeu Mapa 1).
4.2.2.1.— ELS DIPÒSITS DE
VESSANTS.
En el cas de la Plana del Baix Empordà, els dipòsits de vessant és
a dir, l'acumulació de materials procedents de l'erosió a la base d'un pendís, amb més o menys transport, i, en general, amb escassa cimentació,
cal localitzar-los a les vores dels massissos que la limiten i dels relleus
que hi apareixen dispersos.
Malgrat l'absència de grans formacions de relleu, aquests tipus de
dipòsits apareixen ben representats a la zona estudiada; de forma que
s'han distingit els següents tipus de formació superficial en vessant.
7.— MATERIAL
COL.LUVIAL.
En general, estan formats per aquells materials de tamany heterogeni, resultant de la denudació del vessant i transportats ja sigui per processos gravitatoris, escorrentia superficial difusa i reptació del sòl, entre
altres. La seva litologia depèn fonamentalment de les roques aflorants
en el vessant, encara que, habitualment, solen predominar les granulometries fines (llims i arenes de gra fi) davant les més grolleres (sorres i
blocs).
Les principals formacions col.luvials de la plana apareixen envoltant
els relleus de roques eocèniques i la seva composició litològica dependrà, doncs, dels materials eocènics subaflorants. Presenten una potència
rarament superior a 2 m i no s'hi han observat cimentacions (apart de
puntuals formacions de crostes carbonatades o caliché).
Per la seva disposició, canvien la morfologia dels vessants, concretament a les parts més baixes on s'acumulen, reduint el pendent —
originàriament poc escarpat— i atorgant-li un perfil sensiblement rectilini.
En determinats llocs, per exemple, al nord dels Masos de Pals hom
pot observar que els materials col.luvials encerclen completament els turons eocènics. Ara bé, creiem que aquestes formacions concretes no poden considerar-se com a col.luvials, en sentit estricte, degut a l'escassa
potència que tenen —inferior a 0.5 m— i al poc transport pel vessant
que han sofert, a causa de l'escàs pendent existent. Així, considerem més
correcte qualificar aquests dipòsits com a materials eluvials en vista dels
trets esmentats. La formació d'aquests eluvials ha estat afavorida per l'existència de materials margosos subaflorants, fàcilment esmicolables.
36
33
2.—CONS DE DEJEC CIO.
Dins del Corredor de Palafrugell, prop de Torrentí, s'ha identificat
una formació col.luvial que, tant per l'organització sedimentològica que
presenten els seus materials com per la morfologia lleugerament lobulada que atorguen a la superfície, podria atribuir-se a un minúscul con de
dejecció.
3.— DIPÒSITS DE PEUDEMONT.
Apareixen a la falda sud del massís del Montgrí, des d'Ullà fins a
L'Estartit. Estan formats per argiles i llims ocres amb blocs anguloses,
predominantment carbonatats (Pallí i Llompart, 1981). D'entre els dipòsits de vessant són els que presenten un major pendent, deTordre de 4%.
4.— GLACIS
D'ACUMULACIÓ.
Aquest tipus de formació es localitza extensament en el vessant septentrional de Les Gavarres, des de La Bisbal fins a Sant Climent de Peralta.
Consisteix en un dipòsit de materials detrítics, transportats per processos d'escorrentia, on enllacen amb els materials al.luvials de la riera
de Vulpellac. L'acumulació d'aquests sediments, predominantment arenes i llims, amb petites intercalacions de nivells conglomeràtics, posseeix
una potència d'uns 8 — 10 m, presentant un perfil rectilini i un pendent
aproximat de 1' 1.5 %.
Cap al nord, aquest glacis d'acumulació, que anomenarem «glacis
de Fonteta», s'uneix a l'ampla superfície col.luvial que s'estén a l'oest
de Canapost. Més cap a l'est, contacta amb la vall de la riera de
Peratallada.
El glacis de Fonteta està drenat per petites rieres les quals presenten
un lleuger encaixament (d' 1 a 3 m) reflexant la inactivitat dels processos
d'acumulació en l'actualitat.
Altres dipòsits de glacis d'acumulació, de proporcions menors al descrit, són el que es formà al nord de Foixà en contacte amb la plana al·luvial del Ter, el desenvolupat al nord de Matajudaica i, finalment, el que
apareix al sud de Casavells.
4.2.2.2.— ELS DIPÒSITS EÒLICS
CONTINENTALS.
Les acumulacions de sorres, seleccionades i transportades pel vent,
tenen lloc tant al litoral com a l'interior de la plana. Les primeres formen part del cordó litoral —les quals ja han estat comentades a l'apartat referit a aquest medi— i les segones constitueixen els dipòsits eòlics
continentals. No obstant, no s'ha de desestimar la possibilitat que els
37
34
cordons litorals antics relictes a la maresma de La Fonollera - Basses d'En
Coll hagin estat modificats per l'acció de la tramuntana.
Efectivament, el principal agent de la deflacció és la tramuntana.
Aquest vent, de component nord, amb petites variacions NE i NO, pot
presentar velocitats de fins a 170 Qm/h (Macau, 1964), i, en el context
meteorològic de l'Empordà, domina clarament en intensitat i freqüència sobre els altres vents. No en va, la disposició de les diferents dunes
identificades senyalen només la tramuntana com a agent generador.
Les acumulacions eòliques continentals es troben repartides arreu de
la Plana del Baix Empordà. Generalment, es tracta de sorres de gra fi,
subarrodonides, formades per quars, feldspat i biotita i per petits fragments de roques metamórfiques i minerals de roques extrusives. Entre
els principals dipòsits destaquen els que travessen els massissos de Montgrí
i de Begur.
Els dipòsits eòlics de Montgrí afloren de forma contínua des d'Empúries fins a la plana del Ter. En concret, en el paratge de l'Horta d'En
Reixac, a mig camí entre Torroella i L'Estartit, construeixen una duna
de vessant, formada a recer del vent, en forma de mitja lluna de braços
desiguals enfilats cap al sud. S'alça a una altura mitjana de 19 m damunt dels terrenys limítrofes. Els aports de sorra devien procedir dels
cordons litorals i altres complexes de dunes existents a l'Alt Empordà.
Aquest conjunt dunar, format en temps històrics, fou mòbil fins que, a
les postrimetries del segle passat, es procedí a iniciar a la seva fixació
per a repoblement forestal, fet que continuà durant els primers anys del
present segle.
Els dipòsit eòlic que recobreix el massís de Begur s'inicia a la platja
de Pals i ocupa la franja existent entre el Puig Caramany Gros i el Puig Son
Ric de Begur, arribant a traspassar el massís fins al seu vessant meridional. La potència d'aquesta acumulació, estimada en uns 60 m (Cros, 1987)
pot observar-se a les explotacions d'àrids que travessa la carretera de Regencós a Begur. A la platja de Pals, aquests complex dunar comença en
el cordó litoral, on desenvolupa una morfologia ben definida a favor de
tramuntana. A la foto aèria de 1.956, es possible identificar dunes en
morfologia de barkhana, o sigui, en forma de mitja lluna amb els braços estesos a sotavent. Associat amb aquest complex dunar, cal citar les
acumulacions eòliques emplaçades al sudoest de Regencós. La presència
de microfauna pròpia de llacunes salobres en aquests dipòsits indicaria
que els aports de sediment no només devien procedir de la platja i de
la resta de dunes litorals i continentals, sinó que també la deflacció de
les zones palustres de la plana degué aportar-hi material (Cros, 1987).
38
35
A més dels dos grans dipòsits eòlics esmentats, cal fer referència als
conjunts d'acumulacions eòliques continentals menors que existeixen arreu
de la plana del Ter.
A la part nord, prop de Canet de Verges, aflora un conjunt de dipòsits sorrencs, sis en total, d'origen eòlic, sense una morfologia definida
ni una expressió topogràfica destacable. Més cap al sud, i ja al marge
dret del riu Ter, existeix una considerable extensió de sediments eòlics
(0,3 Qm2), com ho assenyala el topònim de «Els Sorrers», situats un quilòmetre al nord de Sant Iscle. Fins fa relativament pocs anys mantenien
la seva morfologia; però en l'actualitat han estat degradades per acció
antròpica. Al mateix marge dret del Ter, apareixen altres acumulacions
eòliques prop de Foixà.
Altres afloraments són els que apareixen en el terme de Gualta, destacant per la seva extensió (0,56 Qm2) el que voreja la carretera que condueix a Pals.
Cros (1987), mitjançant l'estudi granulomètric, mineralògic i microfaunístic d'aquests darrers dipòsits eòlics, conclou que deuen estar formats per sediments procedents dels aports al·luvials del riu Ter.
Finalment, cal mencionar les acumulacions eòliques, de poca entitat
i considerablement degradades, que apareixen a les proximitats del Ter
Vell, al nord de la zona de maresma del mateix nom; ja que hom pot
atribuir llur origen tant a processos eòlics continentals com a restes d'un
antic cordó litoral. Determinats criteris morfològics, com són la manca
d'una alineació paral.lela a la costa, la seva continuïtat espacial i la proximitat d'un antiga llera del Ter també paral.lela a mar com a límit interior, no ens permeten afirmar que corresponguin a un antic cordó litoral. L'existència ja citada de dunes formades per sediments al·luvials al
voltant del Ter sembla recolzar aquesta idea. En conseqüència, les considerarem, amb la deguda reserva, com a dipòsits eòlics continentals.
5.— DINAMISME A LA PLANA DEL BAIX EMPORDÀ DURANT
H'OLOCÈ.
Com s'indueix de les dades exposades fins ací, l'evolució geològica
de la Plana del Baix Empordà ha estat dirigida, dins de l'emmarcament
estructural corresponent, pels processos sedimentaris que s'hi desenvoluparen. En aquest apartat, realitzem un breu sumari d'aquestes dades
amb la finalitat d'elaborar un senzill esquema evolutiu.
Primerament, cal tenir en compte el lapse de temps que abarquen els
materials estudiats. Ja hem fet èmfasi en el fet que la plana al·luvial del
Ter, així com els diversos ambients associats, va establir-se en el moment
39
36
que el nivell de la mar s'estabilitzà en una cota propera a l'actual en els
darrers estadis de la transgressió versiliana, ara fa uns 5.000 anys aproximadament. Aquesta estabilitat havia de permetre, en primer lloc, la progradació dels aparells deposicionals a mesura que s'acumulaven els sediments i, juntament amb la subsidència existent, el reompliment de la plana
amb els materials aportats.
Aquesta dinàmica es desenvolupà en un marc geogràfic definit entre
els massissos emergits; els quals presentaven característiques morfològiques, com són la distribució de la xarxa de drenatge, el perfil i pendent
dels vessants i la distribució dels materials de vessant, entre altres, diferents a les actuals i relacionades amb el nivell de base —el nivell del mar—
existent en aquell moment determinat. Per exemple, la superfície d'erosió identificada a les Pre-Gavarres delata l'existència d'una etapa de modelat anterior a l'actual dinàmica de denudació.
Amb tot, els elements més destacables en l'evolució de la plana són
la formació al·luvial i el cordó litoral. La morfologia que ofereixen en
superfície reflecteix les particularitats d'aquestes dinàmiques en els darrers estadis evolutius; les tendències dels quals han estat esquematitzades de forma cartogràfica en la Fig. 12.
A la plana al·luvial és possible distingir-hi una ampla plana d'inundació formada en el sector anterior al passadís de Torroella — Gualta.
La plana d'inundació s'estén a través del Corredor d'Albons fins a Empúries i, per la part sud, remonta l'al.luvial del riu Daró.
En aquest sector, cal ressenyar-hi l'existència de l'estany d'Ullastret.
La seva dinàmica hidrològica encaixa en la dinàmica al·luvial que actualment regeix la zona. No obstant, l'origen de la cubeta on es troba
instal·lat caldria cercar-lo, al nostre entendre, en etapes o cicles d'erosió
pretèrits.
La formació fluvio-deítaica, pròpiament dita, es desenvolupa en el
sector oriental de la plana del Ter, a l'est del passadís esmentat. El delta,
de morfologia lobulada i amb canals de distribució del sediment ben representats, posseeix unes dimensions reduïdes respecte a la superfície total de la plana al·luvial. Una extensió similar l'ocupen les zones palustres existents entre els relleus emergits al sud i la formació deltaica
progradant.
Els nivells de llims negres amb fragments de petxines i de travertins,
localitzats a Boada i Pals, estan, probablement, en relació amb antics
nivells d'estany. El seu emplaçament d'uns 8 — 10 m per damunt de la
cota dels estanys actuals denota un nivell de base diferent i més elevat.
No podem deixar, doncs, d'anotar les connotacions paleogeogràfiques
40
Fotografia aèria feta després de les pluges dels primers mesos de l'any 1977, que permet
de fer-nos una idea força exacta de com era l'antiga fesonomia de l'estany d'Ullastret. (Foto
cedida per Trabajos Aéreos y Fotogramétricos).
QUATERNARI
Poblacions: L—Verges; 2.—Ullà; 3.—Torroella de Montgrí; 4.—L'Estartit;
5.—Foixà; 6.—Rupià; 7.—Parlavà; 8.—Ultramort; 9.—Serra de
Daró; 10.—Fontanilles; 11.—Gualta; 12.—Ullastret; 13.—Corçà;
14.—La Bisbal; 15.—Cruïlles; 16.—Fonteta; 17.—Vulpellac;
18—Castell d'Empordà; 19.—Peratallada; 20.—Palau Sator;
21.—Pals; 22.—Torrent; 23.—Regencós; 24.—Begur.
MAPA 1- Mapa d'unitats quaternàries
de La Plana del Baix Empordà.
r A .A . A
A . A .;
•
' "
A . !. A ' ' A '. ' A ' A . •."!*!">
'A'' A : . £ > ' .
/,-:,>'y f^<*\*:
XA5^>^\
/>/- //->?.
37
que la confirmació d'aquest fet comportaria; insistint, al mateix temps,
en l'interès que presenten aquests afloraments.
A la part frontal de la formació deltaica s'hi estableix un cordó litoral generat pel retreballement del sediment per l'onatge. Asociades al medi
litoral, també apareixen extenses zones de maresma situades darrera
d'aquest cordó.
A la maresma de La Fonollera — Basses d'En Coll, és possible observar la progradació del cordó litoral a través de les alineacions de dunes i d'estanys que formaven part d'un cordó més antic. Tanmateix, la
Fig.12.— Esquema interpretatiu de l'evolució recent de la Plana del Baix Empordà. Llegenda, 1: Espai de dunes litorals i platja actual, 2: Espai de maresmes, estanys i antics cordons
litorals, 3: Espai de zones palustres i estanys, 4: Espai del medi al·luvial, 5: Substrat pre-quaternari
i dipòsits marginals, 6: Front de sediments al·luvials, 7: Antic curs fluvial, 8: Límit entre espais,
9: Límit gradual entre espais, 10: Xarxa fluvial i límit de costa.
41
38
presència de llacunes perpendiculars a la costa reflecteix l'existència d'antics cursos d'aigua que arribaven a mar, denotant la importància que les
aigües continentals tenen en la dinàmica de l'àrea.
D'altra banda, en la maresma del Ter Vell — La Platera també ha
estat possible intuir una possible progradació del litoral, malgrat la degradació antròpica que pateix la zona. En conseqüència, hom pot decantar-se
cap a una interpretació evolutiva similar a la descrita pel sector de la Fonollera — Basses d'En Coll.
Cal afegir que, dins de l'evolució de la plana en els darrers segles,
destaca la influència de l'activitat humana i, concretament, les accions
realitzades sobre les zones humides.
Finalment, es planteja la continuïtat de la progradació de la plana
fluvio-deltaica en el futur, mantenint constants o estables les variables
del nivell de base, neotectònica i tasa de subsidència. Alguns autors han
manifestat la impossibilitat de progradació pel fet que, en sortir del recés del Montgrí i del massís de Begur, els aports seran arrastrats pels corrents de deriva litoral, impedint d'aquesta manera la progradació de la
formació deltaica. Admetem, però, que abans d'arribar a aquesta situació, la plana podria haver progradat una distància d'uns 500 m. Arran
dels estudis geofísics realitzats a la plataforma continental davant les costes
de l'Empordà i el Rosselló, Got (1973) suggerí que la progradació estava
més lligada a la relació amb els processos de sedimentació i morfologia
de la plataforma que a la disposició dels relleus emergits.
6.— BIBLIOGRAFIA.
BACH, J. (1979). Salinització dels aqüífers de la franja costera de l'Alt Empordà. Tesi de
Llicenciatura, inèd. Universitat Autònoma de Barcelona.
BACH, J. (1986). Sedimentación Holocena en el litoral de l'Alt Empordà. Pub. XI Congreso Esp. Sedimentología. Barcelona.
BACH, J. (en premsa). Sedimentación Holocena en el litoral emergido de l'Alt Empordà.
Acta Geològica Hispànica. Barcelona.
BOADAS, J.; OLIVERAS, J.M. i SUNYER, X. (1987). El Ter. Quaderns de la Revista de
Girona, n° 12, 106 pp.
CROS, LI. (1987). Estudi sedimentològic dels dipòsits eòlics continentals del Baix Empordà. Tesi de Llicenciatura, inèd. Universitat de Barcelona.
FAURA I SANS, M. (1923). Explicació de la fulla n° 24, Sant Feliu de Guíxols. Servei del
Mapa Geològic de Catalunya. 88 pp. Mancomunitat de Catalunya. Barcelona.
GOT, H. (1973). Étude des corrélations tectonique-sédimentation au cours de la histoire
quaternaire duprécontinentpyrénéo-catalan. Tesi Doctoral. Univ. Scienc. et Techniq. Languedoc, Montpellier, 294 pp.
MACAU, F. (1964). L'Alt Empordà geometritzat per la tramuntana. Inst. Est. Empordanesos, vol. V, pp. 21-39. Figueres.
42
39
MARQUES, M.A. i JULIÀ, R. (1986). Fluvià and Muga delta plain geomorphological features and evolution, Alt Empordà — Gulf of Roses. Thalassas, 4,1: 123-134.
MARTÍNEZ GIL, F.J. (1972). Estudio hidrogeológico del Bajo Ampurdàn. Mem del
I.G.M.E., tomo 84, Vol. 2, Madrid.
MAS, J. (1986). Geologia del Baix Ter. Rev. de Girona, 115: 71-74.
MATAS, J. (1986). Els estanys eixuts. Quaderns de la Revista de Girona, n°7, 95 pp.
MINISTERI D'OBRES PÚBLIQUES (1970). Estudio de los recursos hidraulicos totales
del Pirineo Oriental (zona norte). Memòria, pianos y anexos. Madrid.
OBRADOR, A.; PALLI, LI.; ROSELL, J. i TRILLA, J. (1971). Morfologia de la costa baja
en la província de Gerona. Rev. de Girona, 55: 29-36.
PALLI, LI. (1972). Estratigrafía del Paleógeno del Empordà y zonas limítrofes. Pub. de
Geologia de la Univ. Autònoma de Barcelona, n° 1, 338 pp., 32 quadres, 82 fig. i 2 mapes.
Bellaterra.
PALLI, LI. i LLOMPART. C. (1981). Geologia del Montgrí. Publ. Inst. d'Est, del Baix Empordà. T. I. Sant Feliu de Guíxols.
PALLI, LI. i BACH, J. (1987). Itinerari geològic pel Baix i Alt Empordà. Pub. I.C.E. de
la U.A.B., Bellaterra, 94 pp.
PALLI, LI i MAS, J. (1989). Mapa litomorfològic de la Plana del Baix Empordà. Edic.
Uni. Geol. C.U.G. Escala 1:30.000, 82 sig. conv. Girona.
RIBA, O. (1981). Canvis de nivell i de salinitat de la Mediterrània occidental durant el Neogen i el Quaternari. Treb. Inst. Cat. Hist. Nat., 9: 45-62.
SCHUMM, S.A. (1977). The Fluvial System. John Wiley & Sons, New York, 338 pp.
SOLÉ SABARIS, LI.; FONTBOTE, J.M.; MASACHS, V. i VIRGILI, C. (1955). Continuidad de las escamas de corrimiento del Ampurdàn entre Figueras y el Macizo del Montgrí y
edad de su formación. Univ. Barcelona, Secret. Pub., Tomo Hom. Dr. F. Pardillo, pp. 145-153.
43
EL POBLAT IBÈRIC DELS GUÍXOLS
(SEGLES IV a.C. - I d.C.)
PER
JOSEP M.a NOLLA
LLUÍS ESTEVA
FRANCESC AICART
La punta dels Guíxols, orientada quasi perfectament de nord a sud,
es troba situada a l'acabament de l'actual Passeig dels Guíxols, entre aquest
i el port comercial, i gaudeix d'una posició dominant en relació a les
àrees circumdants immediates. Actualment té una altura màxima de 18,5
metres sobre el nivell del mar i és formada de granit rosa —típic d'aquesta
zona— barrejat amb alguns filons d'aplita. Moltes diaclasses (fractures
naturals) hi són també presents. Precisament una d'elles fou objecte de
forta erosió fins al punt de formar un pas subterrani-marítim que travessa d'est a oest l'esperó rocós i formà la coneguda cova del Sant, ben
present en llegendes relacionades amb la ciutat i el seu patró, Sant Feliu
dit l'Africà^. Damunt d'aquestes roques hi ha un sòl de tipus Xeroranquer (Xerorthent lític) caracteritzat per ser molt sorrenc, prim i propens
a l'erosió(2). El granit es troba químicament molt descompost.
Aquest turó granític s'interna en el port i el divideix en dos: a llevant
un de petit anomenat Calassanç; a ponent un més gran anomenat port
de l'Abric; ports que, a l'època del poblat, probablement s'endinsaven
(1) HURTEBISE 1905a, p.33; 1905b, p.217; 1905c,p. 34. Dades sobre Hurtebise a LLUÍS
ESTEVA, Eduardo Gonzàlez Hurtebise dit Delaborde. Notes biogràfiques, «Estudis del Baix
Empordà», núm. 6, 1987, ps. 137-160. Vegeu les abreviacions al final del text.
(2) Agraïm a Albert Palahí i Cervera la gentilesa d'haver-nos fornit aquesta informació.
45
2
JOSEP M? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART
més terra endins. A llevant, al peu de l'esperó, hi desguassa la petita riera de Tueda. El turó és unit a la terra ferma pel costat de tramuntana,
amb inclinació cap a mestral, mentre que els costats de llevant, de migdia i de ponent, protegits de manera natural per petits penya-segats, es
projecten damunt les platges o directament sobre el mar. La defensa del
promontori només depenia de la fortificació o control de l'istme pel costat
nord-oest i de les poques parts vulnerables que a la resta presentava.
1. EFEMÈRIDES DELS GUÍXOLS
Les dades que segueixen demostren que l'esperó dels Guíxols sofrí
forta erosió; això explica l'escapçament superior de les sitges i l'absència
de les parets del que segurament fou un poblat ibèric.
Segons creiem, els fets principals que configuren la seva història són:
1). 1493. El primer moll de la vila. El 26-X-1493, Ferran el Catòlic
concedí permís als jurats de Sant Feliu per a construir un moll i per a
poder imposar els tributs corresponents als seus usuaris. El moll —que
encara existeix— ara es veu rodejat per les instal·lacions del Club Nàutic
i hom pot passejar-hi per sobre<3).
2). 1606. Amb les dades de què disposem, Cano fou el primer que
esmentà la presència del poblat dels Guíxols. Segons ell, abans dels moros ya en este territorio abia una pequena poblacion llamada Jecsalis,
fundada en la lengua de tierra que està entre los dospuertos o senos que
hace el mar en esta playa, el mayor que comunmente llamamos el puerto, y esta mas a poniente del otro pequeno, que vulgarmente se llama
Calasans, o, Cala Sancta, en reverencia según la antigua tradición del
gloriosíssimo Màrtir Sant Feliu...W.
3). 1652. Els cementiris guixolencs eren al costat de les esglésies, com
a la majoria de les poblacions. Però en temps de pesta, l'esperó dels Guíxols fou lloc d'enterrament dels apestats, en un intent de fer menys fàcil
la propagació del contagi. Per ara, el temps que tenim documentat d'aquest
ús va del 1652 al 1661, bé que en documents posteriors encara hom parla
de fer absoltes als Guíxols.
Pel que vam observar durant les excavacions del 1952, com que la
(3) HURTEBISE, 1905c,p. 145. LLAMBERT FONT, El primer puerto de San Feliu, «Àncora» F.M. (Festa Major) 1956; també El primer muelle de Sant Feliu i el legado Sans para
los pobres, «Àncora» 20-1-1966.
(4) ALONSO CANO, Discurso general de este antiquíssimo Castillo y Monasterio de Sant
Feliu de Guíxols..., 1606, St.F.G. Ms. autògraf a l'Arxiu Històric de Girona i altre ms. al Monestir de Montserrat; xerocòpies del de Girona a la biblioteca de «la Caixa» i a l'AHMSF, p. 5v.
46
3
Fig. 1. El turó dels Guíxols s'interna en el port i el divideix en dos: El més gran, anomenat
de l'Abric, és davant de l'actual ciutat i ha quedat estrafet a causa de l'escollera construïda a
començament de segle quan els guixolencs reclamaven un tren i un port que facilitessin l'expansió de la seva indústria surera. L'altre, el de Calassanç, és situat a orient del turó —primer
terme de la fotografia— on s'hi veu l'actual moll comercial. El nom —Calassanç— era el de
la platja i, per alguns, també el de la cova que travessava l'esperó (actualment la sortida és tapada pel Club Nàutic), per la qual Sant Feliu l'Africà sortí al port de l'Abric. A la fotografia,
la cova —que fa com una mena de pou— és a l'esquerra del Salvament. A la part central
—dreta dels Guíxols— es veu l'esvoranc fet a l'esperó entre el 1911 i especialment el 1919. Fotografia de Ricard Mur obtinguda el 1924, segons Emili Massanes, «Estudis Guixolencs», núm. 3.
gruixària de terra que cobria els Guíxols era insuficient, quan enterraven
els apestats aprofundien àdhuc dins la roca, como ho demostra el fet
que hi trobéssim les parts inferiors de les sepultures^5).
4). 1652. Aixecament de Catalunya. Joan Josep d'Àustria intentà
apoderar-se del port i de la vila de Sant Feliu. Es trobava en el port una
esquadra francesa, aliada dels catalans. A la punta dels Guíxols hi havia
un trincherón. Hurtebise ho explica així: Elpuerto de San Feliu de Guíxols hallàbase por entonces defendido con cuatro baterías fijas: una en
(5) HURTEBISE, 1905b,p.222 i 1905c,p. 24-1. LLUÍS ESTEVA, La població treballadora
guixolenca de 1556 a 1645, «XX Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos», St.F.G. 1978, p.143;
també Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols, «Publicacions del Baix Empordà», núm.
2 (1983),p. 86.
47
4
JOSEP M ? NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART
la punta de los Guíxols, resguardada tras un trincherón; otra en San Telmo; la tercera en el baluarte de la vil la, y la cuarta en el torreón de la
iglesia del monasterio(^.
La paraula trincherón ja havia estat usada per Fabro Bremundàn:
A Don Gaspar de la Cueva, quedaba senalada la ta rea de acometer el
trincherón que defendía la entrada delpuerto, guarnecido ya de mosqueter ía y artilleria (7). En efecte, Gaspar de la Cueva prengué la punta dels
Guíxols i féu tirar al mar els canons que la defensaven W.
5). 1680. A «Antigüedad Ilustrada» ja es parla de algibes abiertos
en la pena viva. Això vol dir que en el segle XVII ja hom havia buidat
sitges —no sabem si poques o moltes— probablement per demostrar que
la vila guixolenca existia molt abans de la vinguda dels benedictins; potser també per cercar tresors. El cas és que el jaciment havia estat
alterat (9).
6). 21-IX-1696. Invasió francesa. Com que una esquadra espanyola
passà davant de Sant Feliu on hi havia la tropa invasora francesa, «dits
francesos nos demanaren botes per fer una plataforma, així que los ne
tinguérem de donar més de sexanta, y feren dita plataforma en lo lloch
dit los Guíxols, omplint de terra totas ditas botas, y allí aportaren quatre
canons xichs de bronse per defensarse de ditas galeres»0°).
7). 1747. Vers la meitat del s.XVIII, Espanya estava en guerra contra
Anglaterra. El 1747 es produí a Sant Feliu l'acte de guerra del Colchester —que a Sant Feliu, aneu a saber perquè, en deien «Bou Negre»—
vaixell anglès de 50 canons (80 segons una altra versió). Atac ferotge que,
segons Joan Torrent, «No es pot dir que fos un combat, ans bé un bombardeig impune i a mansalva»( n ); caigueren sobre la vila 1.200 tiros de
cànon, alguns dels quals és de creure que anaren a parar als Guíxols on
sabem que hi havia una bateria.
A conseqüència de l'esmentat bombardeig i dels continuats requeriments de les autoritats guixolenques que temien veure repetit el fet en
(6) HURTEBISE, 1905c,p. 134-1.
(7) FRANCISCO FABRO BREMUNDÀN, Historia de los hechos del Serenísimo Senor
Don Juan de Àustria en el Principado de Cataluna, Parte 1, Zaragoza, 1673, p.248. E.Z. La
toma de Sant Feliu en la Guerra dels Segadors, «Àncora» 28-1-1982.
(8) HURTEBISE, 1905c, p.135-1.
(9) LUIS DE VALENCIÀ, JERÓNIMO DE FERRER VINALS i SALVADOR RIBES, Antigüedad Ilustrada y Verdad manifestada..., Barcelona 1680(AHMSF, sec. XXXII, lligall 1, cubeta 7).
(10) HURTEBISE, 1905c, p. 144-1.
(11) JOAN TORRENT, El bombardeig de Sant Feliu (1747) i el Fortí, «Estudis del Baix
Empordà», núm. 5 (1986), p.153.
48
5
qualsevol altra ocasió, el 1751 fou instal·lada a l'esperó dels Guíxols una
bateria de dos canons; el 1766 —segons l'inventari de Torrent, p. 172—
hi havia tres canons de 16 polzades, i el 1795 en tenia dues de 16 i dues
de 24 polzades; en alguna ocasió, la bateria fou reforçada amb altres canons auxiliars. Segons el mateix Torrent, hi construïren «una explanada
d'obra i ferro... envoltada de segur d'un mur baix de protecció»(12). Era
el veritable Fortim de què parlen els documents.
Encara l'any 1808, des de la bateria del Fortí foren disparades 15 canonades de bala. Probablement fou l'última vegada que serví, car acabà
les seves activitats bèl·liques al final de la Guerra de la Independència.
Les reserves de municions i pertrets es custodiaven al polvorí, edifici
conegut per «casa o torre de la pólvora», que fou derruïda el 1899.
8). 1795. El 31-111-1795, en el curs de la Guerra Gran, tingué lloc en
el port de Feliu de Guíxols el combat del MontanésW, unitat de l'esquadra espanyola, contra vuit vaixells de guerra francesos. Segons «Ortiz
de la Vega» mil y treinta y dos disparos hizo aquel dia el Montanés...
sin los cuarenta que hizo esta bateria [de Sant Elm] y cincuenta y cuatro
la del muelle [dels Guíxols], Las barcas canoneras tampoco dormían, de
manera que el puerto, y la montana, las rocas y la playa, todo parecía
erizado de bocas de fuegoW.
8a). 1839. Amb paret espitllerada, es va fortificar la part dels Guíxols que mira i domina el camí d'anar a la platja de Calassanç(14a).
Aquesta dada —que hem afegit a última hora— complementa la notícia
12) del 1875.
9). 1851. El miracle de Sant Feliu l'Africà en els Guíxols. Malgrat que
no afecta l'erosió del jaciment arqueològic, creiem que aquesta efemèrides no seria completa si no esmentéssim la coneguda llegenda.
En un article publicat el 1984 en aquesta mateixa col·lecció recollírem tot el que feia referència al nostre patró. Segons una tradició tardana —car ni Dorca no l'esmenta— el Sant, amb una roda de molí lligada
(12) JOAN TORRENT, Bastiments enemics en el litoral guixolenc. Notícia històrica del
Fortí (1754-1808), «Àncora» 5-II-1976.
(13) LLUÍS ESTEVA, El combat del Montanés (31-IH-1795) i els capitans Josep Jordà i
Maltès (1752-1835) i Josep Jordà i Feliu (1784-1855), «Àncora» Festa Major 1980.
(14) Las ruinas de mi convenia, Barcelona 1899, octava edició (la l.a era del 1851), cap. XI.
«Ortiz de la Vega» era un pseudònim usat per FERRAN PATXOT I FERRER (1812-1859), nascut accidentalment a Maó de pares guixolencs escapats dels horrors de la guerra napoleònica.
(14a) FRANCISCO y MARIA JOSÉ SALA, Memorias históricas de la villa de San Feliu
de Guíxols desde su fundación hasta elsiglo XIX de la era cristiana, «Estudis del Baix Empordà», 4, 1985, p. 98, núm. 233.
49
6
JOSEP M f NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART
Fig. 2. La punta dels Guíxols segons dues representacions dels anys 1787 i 1813, respectivament.
A la primera es veu —en els Guíxols— la bateria, el llatzaret i una altra edificació, probablement la torre de la Pólvora. A la platja de Calassanç, unes embarcacions menors; uns vaixells al Racó de Llevant, i uns altres a la platja, potser a les drassanes. Aquesta figura forma
part d'una panoràmica que els fabricants de taps guixolencs van enviar a Carles III. Demanaven protecció per a la indústria i, per demostrar que d'ella en vivia la nostra vila que era d'una
gran puixança econòmica, van fer que el dibuixant inflés la vila i representés barris de cases
on no n'hi havia ni una. D'aquesta figura, per tant, només hem de considerar correcta la representació dels Guíxols i de les seves platges.
A la figura segona es comprova que, el 1813, a tramuntana del Guíxols encara no hi havia
cap casa. A ponent es veuen representats els carrers de Mitja Galta (ara dels Guíxols), de Sant
Roc i de Sant Ramon. A l'esperó dels Guíxols es llegeix Bateria i es veu representat el parapet;
segueix el llatzaret i —com a la figura anterior— potser el polvorí, apartat cap a llevant.
El jaciment arqueològic patí, evidentment, una forta erosió en el decurs de la història. Això
justifica l'absència de dades fonamentals per a desxifrar el seu passat.
Veg. les referències d'ambdós plànols a ESTEVA, 1984, figs. 1 i 3.
al coll, des de l'esperó dels Guíxols fou tirat al mar pel costat de Calassanç, i con ella [la mola] horadó la colina, y llego sano a la opuesta playa, que era el port de l'Abrid15).
(15) FRANCESC XAVIER DORCA i PARRA, Colección de noticias para la historia de
los santos mdrtires de Gerona..., obra pòstuma publicada pel seu cosí Josep Dorca l'any 1807,
ps. 102-179; FERRAN PATXOT i FERRER, Las ruinas...,p. 19; El salto de Calasans, signat
50
7
10). 3-X-1852. En aquesta data, bona part del terreny comprès entre
el camí de Calassanç i el carrer de Colom era edificat. Les construccions
—també el llatzaret i altres edificis menors— ocupaven superfícies importants del jaciment arqueològic que, lògicament, Hurtebise el 1903 no
pogué excavar(16>.
11). 1862. L'esperó dels Guíxols, propietat municipal.
El 1862, l'Estat inclogué el territori dels Guíxols en una subhasta de
liquidació de béns nacionals. L'ajuntament reclamà al·legant que el territori era necessari al comú, entre altres raons, per si convenia tornar
a montar-hi una nova bateria. La sol·licitud de l'ajuntament fou acceptada i la muntanyeta dels Guíxols quedà de propietat municipal. El notari Llinàs, en data 19-XI-1864 féu l'escriptura corresponent i, si bé la
inscripció en el registre de la propietat fou suspesa por falta de índices
concluídos, l'esperó continuà inclòs en els inventaris de béns propis que
s'han anat fent. Així en el de l'any 1863, consta: Un pedazo de terreno
rocal con un casucho que en tiempo de epidèmia sirve de lazareto y el
terreno para amarrar en sus rocas y arrecifes las embarcaciones fondeadas y asegurarlas bien en tiempos borrascosos, sito en la orilla del mar,
esceptuado de la desamortización y declarada propiedad del Comú n con
Real Orden de 9-VI-1863, y tampoco produce rendimiento algunoW.
12). 1875. D'aquesta data és un plànol fet per Carles Barraquer, general d'enginyers(18). Per ell —i per altres documents de dates anteriors—
sabem que Sant Feliu era voltat per un sistema defensiu compost de torres i muralles (amb els seus portals que es tancaven a entrada de fosc
o en cas de perill). Doncs bé, els tres últims tambors o torres —que a
NEMO, «El Eco Guixolense» l-VIII-1879; HURTEBISE, 1905a, p.33; 1905b, p. 217; 1905c, p.34;
LLAMBERT FONT, El salt de la mort. Valga'ns Sant Feliu, «La Costa Brava» 13-VII-1935;
JOSEP CALZADA i LLUÍS ESTEVA, Sant Feliu l'Africà i Sant Feliu de Guíxols, «Estudis
del Baix Empordà», núm. 3 (1984), p.34, nota 50. La data 1851 és la de la primera edició de
Las ruinas de mi convenia, així com el fragment transcrit al final del punt.
(16) En el text d'un escrit de Marià Marcillach al Municipi es llegeix: que en 30-X-1602 se
vendió a Joan Jordà una vesana de tierra situada en la península dels Guíxols; posteriormente
dicho Jordà, o sus sucesores, vendierons seis salares, cinco de ellos que se hallan edificados,
a distintos sugetos, y en 30-X-1801 vendieron lo restante de la vesana a D. Geronimo Patxot
i elsucesor de éste me vendió la misma restante parte en 3-X-1852, cuyos autos presento... Queda
clar, per tant, que el 1852 Marcillach comprà el terreny i que quan Hurtebise féu les excavacions (1903) bona part dels Guíxols era ja edificada.
(17) AHMSF, sec. XIX, núm. 14.
(18) GAZIEL, Sant Feliu de la Costa Brava, Barcelona, 1963, p.47. LLUÍS ESTEVA, Un
plano de San Feliu de Guíxols y de sus sitema defensiva, levantando en 1875 por el ingeniero
D. Carlos Barraquer, «Àncora» Nadal 1964.
51
8
Fig. 3. L'esperó dels Guíxols, segons un plànol del 1864. El jaciment quedava defensat pels
penya-segats, excepte pel nord-oest on probablement hi havia una muralla. Com que aleshores
les platges eren més reculades, els Guíxols formaven una península o potser una illa. Els indigets havien escollit una indret de fàcil defensa, flanquejat per dos embarcadors —un a cada
costat— que facilitaven el comerç marítim.
Plànol de l'AHMSF, sec. XVII, núm. 31-9, publicat per ESTEVA, 1984, p.10, fig. 9a.
52
9
P Guíxols
Fig. 4. L'esperó dels Guíxols segons dues representacions dels anys 1875 i 1889 respectivament.
A la primera es veuen indicats el «tambó» de Calassanç (núm. 25), el «tambó» de la Pólvora (núm. 26) i el «Fortim» (núm. 27) que formaven part del sistema defensiu guixolenc.
A la segona, del Fortí ja només en restaven les ruinas; el demés seguia igual. Observem,
escrit per primera vegada, la «Cala de Guíxols» o Cala del Sant on —com hem dit— fou tirat
el patró de la vila. Vegeu les referències d'ambdós plànols a ESTEVA, 1984, ps. 13 i 15.
Sant Feliu en dèiem «tambons»— eren: «tambó de Calasanç, tambó de
la Pólvora i Fortim»(19); el de la Pólvora, com hem dit, fou enderrocat
el 1899.
13). En temps que no hem pogut escatir —però molt anterior a les
excavacions d'Hurtebise— fou alçat un llatzaret a la punta dels Guíxols.
Es veu a quasi tots els plànols i fotografies antigues; era força senzill
i generalment mig abandonat.
A la sessió municipal del 8-VIII-1884(2°) l'ajuntament, davant les notícies d'una pesta de còlera que s'extenia per França, acordà habilitar
para hospital de coléricos... el edificio queposee elMunicipio en el parage conocido por Fort in.
(19) Sobre el tambó de la Pólvora, veg. TORRENT, El bombardeig..., esmentat, p. 165. També
la sessió municipal del 8-X-1899 (M.A. núm. 76, f.224) i «El Puerto» del 21 següent.
(20) M.A. núm. 70 de 1884-85, f.75v.
53
10
JOSEP M? NOLLA, LLUÏS ESTEVA i FRANCESC AICART
Finalment, a la sessió del 14-1-1931 ordenà «l'enderroc de les cases
ruïnoses del Fortim a l'objecte de sanejar i urbanitzar aquell paratge».
14). 1886-1901. Fou alçat l'edifici de la SociedadEspanola de Salvament o de Naufragos que els guixolencs en diem el Salvament. Ocupa el
lloc on estigué emplaçada la bateria del Fortí; per aquest motiu, de la
bateria no en queda cap rastre. El Salvament —avui excel·lentment
restaurat— és l'edifici que dóna caràcter a l'indretí21).
Fins ací les esfemèrides que afectaren —o pogueren afectar— el jaciment arqueològic que trobà Hurtebise. A continuació en segueixen quatre més que completen les de la punta dels Guíxols.
15). Obertura del carrer de Colom. En el plànol de l'arquitecte Guitart (1897) l'obertura era ja prevista. Per això creiem que Hurtebise explorà, amb preferència, tota la superfície que havia de desaparèixer. És
curiós, però no recordem haver trobat quan el carrer es donà per definitivament obert, efemèride que sembla havia d'haver-se celebrat amb cert
relleu. Que el trànsit passés directament del Passeig dels Guíxols al port
en lloc de donar la volta per l'incòmode camí de Calassanç tenia la seva
importància. Era devers 1.911?
16). 1916 i 1923. Intents d'arrasar l'esperó. El 1916 l'ajuntament, per
tal d'alleugerir la falta de llocs de treball, va gestionar del ministeri de
Foment les obres d'enderrocament de l'esperó dels Guíxols, obra necesaria por ser de utilidad comercial y de embellecimientoW.
El 1923 s'incià una nova campanya en el mateix sentit, car alguns
creien que s'havien d'eixamplar els molls del port i, enderrocada la punta dels Guíxols, se'n podrien construir a tot el llarg de la seva base, formant una perllongació dels serveis portuaris per a la carga i descarga
de vaixells.
Per sort, la reacció popular féu parar l'enderroc. Anys més tard, l'arquitecte Bordàs, amb el seu estil característic, comentà: Muchofue elestruendo de petardos y no poca su eficàcia, ya que en algunas semanas
se logró tan considerable merma del penasco, que de no agotarse en breve tiempo la subvención concedida por el Estado, quedarà aquel lugar
inútil para toda utilización en lo futuroW.
(21) LLUÍS ESTEVA, El Salvament, «Quaderns d'Informació Municipal», St.F.G., núm.
13, juny 1980; El Salvament, «Estudis del Baix Empordà», núm.I (1981), ps. 155-175.
(22) M.A. del 17-VIII-1916, f.84.
(23) JOAN BORDÀS, La ciudad y sus cosas, «Símbolo» juliol 1948.
54
11
17). 1948. Construcció de l'edifici de la Jefatura de Senales Marítimas del Ministerio de Obras Públicas. A la sessió municipal del 30-1 V-l948
l'ajuntament autoritzà la construcción de un edificio de Sala de Maquinasy Vivienda para el técnico mecanico encargado de las luces del Puerto...
un rectangulo de 16 por 15 metros^24).
18). 1960. Urbanització de la punta dels Guíxols. Pressupost de la subhasta: 91.687,20 ptes.(25).
2. EXCAVACIONS D'HURTEBISE
Ja hem dit que durant el segle XVII, els advocats de la vila esmentaven l'existència de pous a la punta dels Guíxols per justificar, davant del
monestir, la presència estable de població abans de l'arribada dels benedictins*26) i assenyalaven també restes d'una muralla que Gonzàlez Hurtebise considerà del segle XV(27).
Fig. 5,1. Situació de les vuit primeres sitges que Hurtebise excavà; dibuix publicat a la Memòria (1905a,p. 19), editada pel municipi guixolenc.
2. Perfil de la sitja núm. 6; dibuix inclòs a la p. 20 de l'esmentada Memòria.
(24) M.A. núm. 137, fs. 26v i 32v.
(25) «Àncora» 20-X-1960.
(26) HURTEBISE, 1905a, p. 17; 1905b, p. 218; 1905c, p. 21 i 22.
(27) HURTEBISE, 1905b, p. 218: cierto trozo de muralla que autoresposteriores han Juzgado romana siendo asíquefue construïda en el siglo XV; 1905c, p.79-1: En 1448 construyose
una muralla a orillas del mar para proteger a los navíos del Rey y otras embarcaciones... Esta
muralla debe de ser la que aún se conserva en parte, derruida, en la calle de Calasanz y que
llega hasta el pie del penón de Guíxols.
55
12
Ben segur que durant les obres a què ens hem referit no fa gaire, es
descobriren restes a les quals, tanmateix, no es donà importància. Caigueren dues circumstàncies perquè hom valorés com es mereixia el jaciment dels Guíxols: l.a Que la brigada municipal fes explotar una barrinada i que, junt amb pedres, saltessin per l'aire fragments de ceràmica
i una moneda de coure. 2.a Que Hurtebise en tingués coneixement immediat(28). En efecte, Hurtebise comprengué tot seguit la importància de la
descoberta i, sense perdre temps, inicià una campanya d'excavacions durant els mesos de novembre i desembre del mateix any —1903— que tingué aviat una continuació.
Fig. 6. Forma de les sitges excavades per Hurtebise. No eren iguals, bé que predominaven
les que tenien forma de gran gerra o dolium. Dibuix publicat per Hurtebise a Descubrimiento... (1905b, p.220).
Gonzàlez Hurtebise excavà en total, trenta-quatre sitges. Vuit d'elles
foren localitzades durant la primera campanya(29); les altres, cal suposar que les explorà durant la segona campanya, però no en coneixem,
amb seguretat, ni les circumstàncies ni les dades obtingudes, puix no n'hem
trobat constància en cap dels seus escrits.
Tanmateix, cal dir que situà les trenta-quatre sitges en un plànol general del jaciment, plànol que ha estat publicat diverses vegades(3°) i que
nosaltres —posat al dia— també fem servir i complementem.
Cal assenyalar el suport oficial que aconseguí l'il.lustre arxiver per
tirar endavant aquestes excavacions, especialment pel que fa a la segona
tanda, a la que varen contribuir desinteressadament el rei Alfons XIII,
la Diputació gironina, el governador civil i l'ajuntament de Sant Feliu,
(28) El mateix Hurtebise ho confirmà: Cuando se hizo el camino, llamado Calle del Salvamento, que va desde la Rambla del Mar [ara Passeig dels Guíxols] a la del Salvamento de Naufragos, debieron los obreros dar con algunas tumbas; però nadie paro mientes en ello... (1905c,
p. 22-1).
(29) HURTEBISE, 1905a, p. 17-30, especialment 17-21.
(30) HURTEBISE, 1905a, làm. I; 1905b, làm. X; 1905c, làm. I enfrontada a la p. 17.
56
13
als quals —així com a tots els guixolencs— restà sempre agraït*31). Ressaltem que aquests fets tingueren lloc uns quants anys abans de la promulgació —el dia 7 de juliol de 1911— de la primera llei que regulava
l'arqueologia en aquest país.
Hurtebise, ja des de l'excavació de la primera sitja, va interpretar el
jaciment com una necròpolis d'incineració, hipòtesi de treball de la qual
partí en tot moment i que defensà en tots els seus escrits(32) i que, de fet,
no fou invalidada fins a les excavacions de 1952, tal com veurem més
endavant. Aquesta hipòtesi, molt d'acord amb l'arqueologia de l'època*33), no ha de servir, en cap moment, per a desmerèixer la seva tasca,
en alguns aspectes titànica. Les sitges, que ell cregué que eren tombes
preparades d'un gran cementiri, presentaven dimensions molt aproximades
als 2,20 m d'amplada de boca per uns 2 m de fondària*34). Una amplada de boca tan considerable és deguda a la desaparició de la part alta
originària, erosió que cal atribuir principalment a les construccions i fets
d'armes que afectaren l'esperó granític, dels quals ja hem parlat a les efemèrides dels Guíxols. La forma de les sitges era majoritàriament d'una
gran gerra o dolium. Hurtebise les classificà en quatre grups, segons l'estat
en què les va trobar(35):
1). Sitges intactes. Descriu la disposició d'una d'elles, concretament
l'anomenada «tomba 1». Hi distingí tres capes superposades d'enterraments que potser corresponien a tres moments distints d'utilització de
la sitja, molt pròxims en el temps car no observà cap distinció en el material recuperat*36).
(31) HURTEBISE. La Memòria (1905a) editada per l'ajuntament el 1905 és una mostra
d'agraïment vers la corporació municipal; 1905c, p.23 i 26-2.
(32) HURTEBISE, 1905a, p.18; 1905b, p.215-229; 1905c, p.27.
(33) La hipòtesi d'Hurtebise fou acceptada, almenys fins al 1919, pel pare de l'Arqueologia
catalana, Pere Bosch i Gimpera, del qual són aquests conceptes: «Són sitges excavades en el
sòl, de forma esfèrica, que solien tapar amb grans pedres planes i que tenien una profunditat
a voltes de dos metres o més. Eren sepultures de cremació, en els quals es reunien les cendres
de molts individus, sortint-hi la mateixa ceràmica ibèrica de Puig Castellar i Cabrera de Mataró, particularment les restes de les grans gerres ibèriques... A Sant Feliu, sortiren, demés, alguns testos ibèrics pintats amb ratlles i cercles concèntrics... El mateix fet s'observa a Sant Feliu
de Guíxols...» (Prehistòria Catalana, Barcelona, 1919, ps. 12 i 19, 268 i 269).
(34) Algunes altres amiden 1,82 per 1,70 m (1905c, p.23).
(35) HURTEBISE, 1905b, ps. 221-222; 1905c, ps. 23-24.
(36) HURTEBISE, 1905a, p.19; 1905b, p. 221, i 1905c, p. 23 on consta: Intactas.— En estàs
parece que el orden de colocación de su contenido era el siguiente, de abajo a arriba. En el
fondo se echaba una ligera capa de arcilla, y sobre ella eran colocadas las grandes vasijas que
contenían los restos incinerados mezclados con la misma clase de tierra, poniéndose aquéllas
57
14
2). Remogudes. Eren la majoria; estaven situades principalment al
nord del jaciment. Potser eren les que foren buidades en el s. XVII (veg.
Efemèrides, núm. 5).
3). Buidades. Eren, en preferència, a migdia del jaciment. Molt poques troballes. En aquest lloc Hurtebise localitzà restes òssies humanes
que, amb gran encert, atribuí a la necròpolis moderna utilitzada només
per als difunts apestats(37).
4). Sitges preparades, però que no arribaren a utilitzar-se. Dins d'aquest
grup només n'assenyalà dues. Segons la descripció, una va servir d'abocador i l'altra restà inacabada.
Així mateix Hurtebise establí dues classificacions de les ceràmiques
recuperades: la primera segons l'ús que havien tingut, opinió molt subjectiva i d'acord amb la concepció que tenia de l'indret. Aquesta classificació només l'hem trobada a 1905 a,p. 27-28, que és el primer dels tres
escrits publicats. Si Hurtebise l'eliminà en els altres treballs posteriors
és evident que no la considerà satisfactòria; per això nosaltres tampoc
no en parlarem més.
La segona classificació, referida a la tècnica, l'art i la classe de fang
emprades en la seva elaboració és, al nostre entendre, més valuosa puix
que permet rastrejar-hi els diferents tipus de ceràmica presents en el
jaciment( 38 ).
Segona classificació d'Hurtebise:
1). Barros moldeados a mano, de tosca factura y arcilla basta. Segons la seva opinió, era la terrissa del país, és a dir, la ceràmica ibèrica
feta a mà (en aquest grup cal col.locar-hi les peces de fireta que més endavant descriurem). Per les incisions que hi detectà, considerava aquest
tipus com un precedent de les ceràmiques modernes de Verdú i de Quart
(1905b, p. 226; a la darrera edició —1905c,p.26,l— no esmenta Quart).
2). Barros gris-azulados. Cal assimilar-los al grup de les ceràmiques
grises de la costa catalana i de les grises emporitanes.
en círculo y otras dentro de éste; los vasos de ofrendas y libaciones (rotos en símbolo de dolor), se depositaron entre las urnas centrales, o entre las que formaban círculo y las paredes
de la tumba. Cuando sobre aquel plano ya no podían colocarse mas, cubríase de arcilla apisonada y encima poníanse piedras sin desbastar, a f in deformar un nuevo pavimento que con
el intermedio de otra capa de tierra recibía nuevas urnas y nuevos vasos. Y asísucesivamente
hasta quedar llena la fosa, lo que venia a ocurrir a la 3.a ó 4." hilada de enterramientos. Creiem
que aquestes dades són poc fiables.
(37) Certament són les úniques tombes segures dels Guíxols. Veg. les efemèrides nota núm. 5.
(38) HURTEBISE, 1905b, ps. 225-227; 1905c, ps. 25-26.
58
15
Fig. 7. Una de les sitges que va excavar Hurtebise; aquesta tenia un bon tou de terra a sobre.
Fotografia publicada per l'il.lustre historiador al Bosquejo (1905c. p. 16).
3). Barros italo-griegos. Inclogué els de fons negre i figures roges. Es
tracta segurament de ceràmica àtica de figures roges. En detectà un fragment del qual tornarem a parlar en el nostre conjunt de ceràmiques àtiques. La majoria de fragments d'aquesta ceràmica procedien de la «tomba
6», que presentava a la part central inferior un espai addicional en forma de con invertit (figs. 5,2 i 22,1). Hurtebise va relacionar aquest fet
amb les tombes de Villanova, Itàlia(39).
4). Barros emporitanos. Anomenats també saguntinos, emeritenses
i tarraconenses. Corresponen a la terra sigillata aretina i a les seves
imitacions.
5). Ceràmica romana. Hi col·locà els fragments d'àmfora i de doliums.
Es referia sobretot a la ceràmica comuna oxidada i a les àmfores.
(39) A partir de la lectura del llibre de Gozzadini sobre les necròpolis de Villai»ova (1870),
segons es dedueix de les seves publicacions. Hurtebise estava molt al corrent dels escrits i de
les novetats de l'època, car sovint esmenta descobertes fetes a la Península Ibèrica i a l'estranger.
59
16
L'aportació d'Hurtebise fou notable, malgrat haver equivocat la interpretació del jaciment, cosa comprensible donats els coneixements que
aleshores hom tenia. Entre les deduccions més interessants i útils —certes
o equivocades— assenyalem les següents:
— Suposà, raonadament, que en temps geològics pretèrits la punta
havia estat una illa(4°).
— Observà que les sitges formaven fileres, molt imperfectes, en direcció nord-oest a sud-est(41). Aquesta observació ens és molt útil perquè ara sabem —cosa que en temps d'Hurtebise s'ignorava— que les sitges, en els llocs d'habitació, eren, freqüentment, dins de les cases. Per
tant, si les sitges formaven fileres, és quasi segur que aquestes indicaven
la direcció dels carrers del poblat.
— Fixà la primera cronologia del jaciment entre els segles III i I a.C.,
a partir de l'únic material que podia utilitzar amb certa seguretat: les
monedes(42).
— Reproduí i descrigué les marques de terrissaires^43), peces de gran
interès; malauradament, algunes s'han perdut.
— Deduí que la gent dels Guíxols tingué relacions comercials amb
Empúries i amb els grecs del migdia d'Itàlia.
— Opinà que tingué almenys tres indústries: la pesca, els teixits i la
terrisseria.
— Recollí el material trobat i creà el primer Museu Municipal de Sant
Feliu.
3. ALTRES DADES I NOVES EXCAVACIONS
Uns quants anys més tard, encara dins del primer quart d'aquest segle, es descobriren més sitges en ocasió de treballs efectuats a l'indret.
Tres van ser localitzades el 1911 i sis el 1919. Agustí Casas va descriure
els fets així:
«En l'obertura de la penya del Fortim per a la del carrer de Colom
es trobaren tres tombes. Fins al 10 de juny de 1911 les tres aparegudes
se trobaven just en el caire del desmont. Dos d'elles desaparegueren al
(40) HURTEBISE, 1905b, p.219; 1905c, p.21. Seria interessant un estudi sobre la línea costanera per a veure l'evolució que ha sofert els Guíxols. Segons el doctor Lluís Pallí és probable
que l'esperó fos primer una illa i després una península, bé que és difícil donar cronologies
segures a cada canvi.
(41) HURTEBISE, 1905b, p.220; 1905c, p.23-1.
(42) HURTEBISE, 1905b, p.223; 1905c, p.24-2.
(43) HURTEBISE, 1905b, p.223; 1905c, p.24.
60
17
donar-se el talús; l'altra (la primera apareguda) continua veient-se en la
data esmentada, sota mateix de les restes de paret que fou tallada en iniciarse el desmont, a la dreta al embocar el nou pas, sortint de Calasans».
«El desmont permeté veure clar que totes les tres tombes, de tipus
igual a les anteriorment conegudes, foren escapçades o rebaixades amb
el temps, sense dubte per a aplanar part de la penya a l'alcar-se les defenses de què queden encara prous restes. No cal dir que, si no abans,
foren buidades en semblant ocasió i tornades a omplir a la barreja, amb
terra, fragments ceràmics de tota mena i alguna pedra. No he trobat entre la terrissa cap fragment diferent dels ja coneguts allà mateix. Entre
les dues tombes de més al S. hi aparegueren amb abundor trossos de tegulae... Amb ells i com a materials aprofitats estaven aixecades algunes
parets immediates que poden seguir-se un tros encara en direcció S. Pertanyien potser a alguna construcció molt posterior, tal volta medieval.
L'abundor d'aquests fragments sembla indicar de nou la importància de
la necròpolis o el temps que serví de tal. ,?,Pertanyerien totes les tegulae
a enterraments d'inhumació o les fosses excavades en el granit estarien
cobertes també amb construccions petites amb tegulae! A ambdós costats del desmont, aparegueren ossos humans; diuen si sortí algun crani
sencer; no n'he vist jo sinó fragments».
«24 març de 1919. Comencen els treballs de desmont en la part del
turó que mira a Llevant per una ampliació dels molls del port. Fins el
dia 27 de març són totalment destruïdes 3 fosses o restes d'elles que venien al caire de la timba: no surten més que fragments menuts de ceràmica coneguda, un fons d'àmfora amb residu negre com vitrificat i un
tros menut informe de plom. Aquest, pla d'un costat, més o menys bombat
de l'altre i amb un aditament al mig, faria pensar en un tapador de capsa rodona o amb alguna joguina».
«El dia 27 es trobà una moneda: un quadrans ibèric (?)».
«El 2 abril del mateix any una altra moneda més gastada que l'anterior, petita també i de coure, un anell de coure, varis claus de coure, dues
fusaioles de terra cuita vermella i un fragment de molí. També es retirà
un fragment molt gros de tegulae. Tot es trobà barrejat i amb senyals
evidents d'haver estat ja buidades totes 3 tombes. Del mateix dia, és un
fragment com de fulla d'eina de tall, de coure, probablement corbada».
«70 /11 d'abril 1919. Es descobreixen dues noves tombes al llarg de
la paret prima amb espitlleres(44) que miraven a Calasans i que en part
s'enderroquen. Res de nou. Havien estat molt i molt remanades. Aparei(44) Formaven part del sistema defensiu guixolenc (efemèrides núm. 12 i fig. 4).
61
18
xen fragments de les ceràmiques ordinàries ja aparegudes: una part baixa d'àmfora ordinària amb marca de terrisser impressa (DR)?; una boca
i coll amb naixement de nansa de vas gros (potser un lantrophorus), un
fons d'àmfora de terrissa grollera del país; pocs fragments de ceràmica
fina negrenca com la del vaset refet al museu municipal; algunes nanses;
dos o tres trossets de ceràmica de vernís negre bo italo-grega; un fons
de gerret de terra vermella potser d'un lecitos; un fons de gerret de ceràmica sigiüata sense cap ornament; ossos carbonitzats i una pedra amb
senyals de foc. També un tros important d'atuell en forma de tronc de
con invertit, probablement una olla o altra vas semblant utilitzat com
a urna cinerària. El fragment sigil.lat portava a sota un grafit grollerament ratllat sobre el vernís en aquesta forma F...»
«77 abril 1919. S'obre una altra tomba: apareixen restes de les mateixes ceràmiques; un coll d'àmfora.»(45).
1952. Anava a ser construït un xalet a la part nord de la punta dels
Guíxols, passat el carrer de Colom. Lluís Esteva publicà un escrit on es
posava de relleu la importància del jaciment i demanava una solució ràpida i lògica(46). Poc després Miquel Oliva en publicà un altre en el mateix sentit(47). L'Institut d'Estudis Guixolencs féu seves les opinions an-
CARRER
DE
COLOM
Fig. 8. Croquis fet per Lluís Esteva el 1952. Les sitges núms. 1 i 2 eren inèdites; les 3 i 4,
probablement havien estat excavades per Hurtebise. Les parts ratllades indiquen els indrets explorats. Les creus, els sepulcres segurament de guixolencs morts de pesta; es coneixien perquè
la roca havia estat rebaixada uns 25 cm, tenien les mides adequeades i s'hi trobaren restes humanes. El rectangle amb un enterrament al seu interior era un brollador modern.
(45) CASAS, 1932.
(46) LLUÍS ESTEVA, Atención al Fort in, «Ancora» 31-VI-1952.
(47) M. OLIVA PRAT, El Fortim de San Feliu de Guíxols es una estación bàsica en nuestra Costa Brava, «Àncora» 14-VIII-1952.
62
EL POBLAT IBÈRIC.DELS GUÍXOLS
19
teriors i aleshores l'ajuntament accedí a les demandes i facilità els mitjans per a fer les excavacions(48).
El resultat d'aquest sondeig fou la localització i buidat de dues noves
sitges que eren semblants a les que donà a conèixer Hurtebise; foren trobades a uns 50 cm sota la capa de terra superficial.
Fig. 9. Perfil de les sitges excavades el 1952 (les dues primeres) i el 1960 (la tercera). Les
dues primeres tenien un tou de terra al damunt i no es veieren fins que van ser localitzades
per excavació; la tercera es distingia a cop d'ull perquè l'herba que hi creixia marcava un cercle
verdós, voltat d'una superfície rocosa.
La núm. 1 (figs. 8 i 9) tenia 1,35 m de fondària màxima, uns 2 m
de diàmetre nord-sud i 1,70 est-oest. Al començament de l'excavació la
terra era del color normal de l'indret, però en arribar als 10 cm dins la
sitja, el reomplert era de color negrenc amb nombrosos carbons, senyal
inequívoc d'haver sofert l'acció d'algun foc, color que continuà fins el
final de la sitja. L'excavació no fou gens fàcil. El contingut de la sitja
era fortament apretat; tant, que en separar la ceràmica quedava la seva
capa exterior adherida al terrossos. Donada aquesta dificultat, al final
del primer dia foren tirades algunes galledes d'aigua dins la sitja i l'endemà pogué treballar-s'hi normalment (49>.
La sitja núm. 2, situada ben a prop de l'anterior en direcció a mestral, amidava 1,35 m de fondària pel costat de llevant, 0,75 pel de ponent
i 2 m de diàmetre màxim. Era molt més erosionada que l'anterior i tenia
al damunt una capa de terra d'uns 1,10 m. No tenia senyal de foc, sinó
el color característic del jaciment.
(48) LLUÍS ESTEVA, Las últimas excavaciones del Fortim, «Ancora» 30-IV-1953.
(49) Las tumbasfueron rellenadas con arcilla y no la hay en el Penón... Se trabajó en seco:
la arcilla durísima obligada a una percusión vigorosa hasta elpunto de que se rompieron dos
picos... (HURTEBISE, 1905c, p.23). També provà de tirar aigua dins les sitges però, pel que
diu, n'hagué de desistir.
63
20
JOSEP M.a NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART
Fig. 10. Fotografia de les dues sitges inèdites excavades el 1952; a la figura anterior donem
els seus perfils. Eren al nord del carrer de Colom; l'arbre que es veu a la part central superior
—un xic a la dreta— és viu, encara avui, a l'altra costat de l'esmentat carrer. Fotografia de
Josep M.a Nadal.
Les sitges núms. 3 i 4 eren semblants de forma i dimensions, i probablement havien estat excavades el 1903; al seu interior s'hi va trobar runa moderna amb ceràmica de cronologia recent.
Ultra les quatre sitges, també foren excavades les zones ratllades en
el croquis (fig. 8). De la sitja núm. 2 en direcció al nord es va arribar
fins una paret de tanca de la finca veïna. Ací, a un metre de fondària
fou localitzat un muret de 20 cm d'amplada, de pedra seca, del qual no
en tenim més informació i que no sabem si anava associat a nivells arqueològics clars, però que té l'interès de provar l'existència d'estructures
positives en el jaciment.
El resultat d'aquestes excavacions fou lliurat per Lluís Esteva a Miquel Oliva.
21-XI-1960. S'estava urbanitzant la punta dels Guíxols quan es descobrí una sitja entre l'edifici del Salvament de Nàufregs i la punta sud
64
21
Fig. 11. Quan el 1960 fou urbanitzada la punta dels Guíxols i escapçada part de la roca
del nord-est del Salvament, durant uns dies quedaren vistes aquestes dues sitges que ja havien
estat excavades per Hurtebise. Originàriament tenien forma ventruda i boca més estreta; les
dels Guíxols, a causa de la forta erosió de què parlem àmpliament en el text, havien perdut
la forma primitiva. A primer terme de la fotografia es veu la terra —de color fosc— que hom
havia tret d'una de les sitges.
de l'indret. No consta en el plànol d'Hurtebise; per tant, era inexplorada. Amidava 1,88 m de diàmetre màxim, i 70 cm d'alçària; evidentement,
era molt erosionada (figs. 9 i 12). Les restes arqueològiques exhumades
foren recollides. La sitja actualment no existeix perquè el nivell del terreny fou rebaixat(5°).
26-XII-1960. Foren recollits fragments d'àmfores i de vores de doliums.
L'ajuntament desitjava escapçar part de la roca per tal de deixar més vist
el sector de Calassanç. En trencar la roca, van quedar vistes la meitat
longitudinal de dues sitges ja excavades per Hurtebise; són les que es veuen
més a prop del Salvament (fig. 11). Hauria estat bé deixar-les vistes, però
no fou aquest el criteri dels representants del municipi.
(50) L'any 1903 i el següent foren descobertes i excavades trenta-quatre sitges, tres l'any 1911,
sis el 1919, quatre el 1952 i una el 1960. En total, quaranta-vuit sitges.
65
22
JOSEP M." NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART
Fig. 12. El mateix any 1960, al sud del Salvament fou descoberta aquesta sitja també inèdita, de la qual no en quedava més que la part inferior.
Tot el material arqueològic recollit aquests dies esmentats ingressà
al Museu Municipal de Sant Feliu.
Els materials arqueològics recuperats —bàsicament fragments de
ceràmica— eren semblants als exhumats per Hurtebise.
Pedres, terres i, entre elles, fragments de ceràmica no recollida, foren
escampades entre la riera del Portalet, els jardins i l'esperó dels Guíxols;
de la qual cosa deixem constància perquè en temps futurs hom no cregués que es tracta d'un altre jaciment.
4. MATERIAL PERDUT
Tot el material arqueològic recollit per Hurtebise fou dipositat a l'incipient Museu Municipal de Sant Feliu. No en tenim el més petit dubte.
Al principi, l'entusiasme del municipi i dels guixolencs estudiosos fou
gran. Conta Hurtebise: Ordeno [l'ajuntament] la recogida y restauración
de los objetos, y que en sòlida y elegante vitrina fueran colocados, habilitando al efecto el centro de una de las salas del edificio consistorial.
Lo que este naciente Museo llegarà a ser algun dia Dios lo sabé.
En realitat, passats els primers anys —com en la majoria de casos
66
23
semblants— ningú no tingué cura del petit Museu i aquest restà arraconat.
El 5-XI-1912 Joan Bordàs i Josep Berga i Boada foren nomenats professors de l'escola d'Arts i Oficis (EAO): Bordàs profesor Director i Berga profesor de ascenso (M.A.88,f.75).
Tot seguit de prendre possessió, Berga, amb els seus alumnes, fundà
Fig. 13. Fotografia de materials arqueològics diversos, alguns d'ells desapareguts. A l'esquerra, una panxa d'àmfora itàlica Dressel 1. A la part central, un coll —perdut— d'una àmfora Pascual 1; és visible —al coll— l'estampilla in planta pedis il·legible. A la dreta, una àmfora
púnica de producció siciliota. Es veu també, a l'angle inferior esquerre, una boca —perduda—
d'àmfora massaliota. També s'aprecia un fragment de boca de dolium —igualment perdut—
i un bocí d'un morter de pedra tosca per a moldre gra. Fotografia publicada per HURTEBISE,
1905, làm. XIII (veg. les figs. 20 i 22).
67
24
l'Agrupació Excursionista de l'EAO amb la qual anà recollint material
arqueològic. Finalment, després d'aplegar nombroses peces —unes per
donació i altre deixades en dipòsit— el 1919 fou inaugurat el Museu Municipal del qual Berga n'era l'encarregat. Contava amb el material trobat
per Hurtebise, una important donació del Dr. Melé, de Tossa, el recollit
per l'Agrupació Excursionista i altres importants donacions particulars.
Quan Berga morí el 1923, Bordàs es féu càrrec del Museu que, amb
els anys, anà degradant-se. Bosch i Viola, director de «L'Avi Muné» de
Sant Feliu, el 14-111-1931 publicà un escrit que no deixa lloc a dubtes:
«Una vergonya guixolenca... allò més que un Museu (?), no és altra cosa
que un rebost de mals endreços. El seu emplaçament és per ell sol una
ignomínia... Ha de procurar-se que el Museu sigui traslladat... si no volem que segueixi essent com ho és ara, més que una glòria de la vila,
una vergonya guixolenca». La degradació havia arribat al màxim.
El 1932, Bosch Gimpera publicà a «La Costa Brava» de Sant Feliu,
núm. de Festa Major, un article titulat La Costa Brava primitiva. No sabem si Bosch vingué aleshores a Sant Feliu.
Poc després el mateix Bosch degué interessar-se per les peces trobades al Fortí, puix a la sessió municipal del 7-VI-1933, consta: «Es passa
a resoldre els assumptes que en la sessió passada es deixaren damunt la
taula, començant pel comunicat del senyor arquitecte assessor i director
de l'E.A.O. En Joan Bordàs, relatiu a l'oferiment del senyor Director del
Laboratori de Prehistòria de la Universitat de Barcelona, per tal de reconstruir els trossos de ceràmica que es guarden en el Museu municipal.
A proposta del senyor Campà per unanimitat s'acorda encomenar a l'esmentat senyor Bordàs que sota el seu guiatge i responsabilitat curi de
portar a terme tot el que calgui per a la major garantia i seguretat de
l'embalatge i transport dels al·ludits objectes anant a càrrec de l'Erari
municipal les despeses dels dits embalatge i transport». (M.d'A.128, f.193).
S'enviaren a Barcelona tres caixes de fragments, però no la resta, que
continuà a Sant Feliu. L'escrit que acompanyava les caixes, segons un
text autògraf de Bordàs, deia així:
«Relació detallada dels objectes del Museu Municipal procedents de
les excavacions del Fortim que han estat tramesos per a llur classificació
i recostrucció al Laboratori de Prehistòria de la Universitat de Barcelona dirigit per D. Pere Bosch Gimpera:
Caixa n° 1
6 fragments d'àmfora (de forma definida).
191 fragments d'àmfora o d'altres objectes de ceràmica de diferents
mides i sense forma especial ni motllures.
68
25
Caixa n° 2 - Especialment destinada alsfrags. de ceràmica de color gris.
a) Capceta de cartró amb 6 frags. (alguns ja units entre si;
desglossant aquests, farien un total de 13 frags.).
b) Utensilis ja reconstruïts, però cap d'ells complert (o sia
reconstruïts parcialment).
1 Recipient: 5 frags. units.
c) 11 nances (algunes no complertes).
d) 78 peces ceràmica gris de diferents mides.
e) Ceràmica roja vernissada, amb ornamentació: 61 frags. i
57 frags. més petits embolicats.
Caixa n° 3 - Ceràmica terra cuita natural.
21 frags. sense forma especial.
Utensili en part reconstruït: 7 frags.
Utensili en part reconstruït: 6 frags.
Coll de gerro: 4 frags. units.
Plat incomplet: 2 frags. units.
Fragment d'objecte: 12 peces unides.
Fons cònic d'àmfora petita: 3 frags. units.
Frag. d'una plata: 3 frags. units.
Part del coll d'una olla: 3 frags. units.
59 frags. solts d'objectes de ceràmica.
Recipient ja en part reconstruït, format de 15 peces enganxades;
té ornamentació en relleu, però son color és uniforme i com vernissat; té 12 cm de diàmetre.
Sant Feliu de Guíxols, 12 de juny de 1933. Joan Bordàs, arquitecte;
En representació del Municipi, Jaume Iria. Es còpia.»
En data 17-IX-1935 el setmanari guixolenc «La Costa Brava» publicà aquest text: «Dintre poc, pels Amics d'Art Vell, serà tornada, convenientment restaurada, la terrissa ibèrica del Fortim. Seria un greuge considerable a l'art que fos portada a les golfes infectes d'on va sortir feta
a bocins com havia estat recollida durant les excavacions.»
No sabem de quines peces es tracta; potser d'algunes que es conserven reconstruïdes. Amb tot, el text diu que seran tornades «dintre de poc»
i no hem trobat la notícia del reingrés.
69
26
El material ingressat a la Universitat de Barcelona o no fou tornat
—cosa més probable— o s'ha perdut. Altrament la relació que en féu
l'arquitecte Joan Bordàs no es prou detallada per entendre'n la seva
identificació.
En el text del nostre escrit hem anotat les peces que creiem perdudes,
possiblement en temps de Joan Bordàs.
També les que ingressaren al Museu Arqueològic de Girona, núms.
2134, 2135, 2136, 2137, 2138, 2139 i 2141 de l'inventari, que no sabem
com hi varen anar a parar. Les sis primeres ingressaren el 23-VII-1948
i la darrera —que duu numeració posterior— consta que ingressà abans
del 1903, data aquesta de les excavacions d'Hurtebise, cosa que ens sembla poc comprensible.
5. EL TREBALL INÈDIT DE MIQUEL OLIVA
Miquel Oliva aplegà el material arqueològic guardat al Museu de Sant
Feliu procedent de les excavacions d'Hurtebise; les peces que hi ha al Servei
d'Arqueologia de Girona, trobades ignorem quan i per qui, i el que recollí Esteva el 1952. Amb aquest conjunt preparà un article en el qual replantejà velles hipòtesis, n'estructurà de noves i, partint d'un coneixement més aprofundit de la seriació de les ceràmiques antigues, proposà
una cronologia més concreta que la que hom proposava fins aleshores.
Comparant el material dels Guíxols amb el d'altres estacions semblants,
intentà veure quines eren les semblances i quines les diferències.
Acabat aquest estudi —bé que no polit per anar a la impremta, segons manifestà a Esteva— fou presentat i guardonat al III Certamen Literari organitzat i promogut per l'Institut d'Estudis Guixolencs. Malauradament, no fou mai publicat^1).
A manera de resum diem que, analitzant la nova i la vella documentació, Oliva arribava a la conclusió que els Guíxols fou un antic poblat
ibèric, ben semblant a molts d'altres d'aquest territori. El jaciment, força alterat pel que ja hem dit, quedà amb la major part de les evidències
destruïdes. Només es salvà parcialment el camp de sitges, peculiar i ben
documentat sistema de magatzematge —bàsicament de cereals— del món
ibèric d'aquesta zona.
(51) MIQUEL OLIVA, Excavaciones en el poblada ibèrica del Partim, en San Feliu de
Guíxols. Antecedentes. Exploración de dos nuevossilos. Tipologia. Hallazgos efectuados. Estudio comparativa con otros poblados del país. Ciertos paralelos. Cronologia. Girona, 1953.
Inèdit. Agraïm a M.A. Martín, cap del Centre d'Arqueologia de la Diputació de Girona, i a
Montserrat Gener la localització del treball en els arxius de la Institució i l'amabilitat d'havernos-el deixat consultar.
70
27
Oliva no acceptà que el jaciment dels Guíxols hagués estat una necròpolis, com popularitzà Hurtebise d'acord amb els coneixements i teories
en boga a principis del segle actual. En relació a aquest punt, Oliva pensava que, en èpoques molt tardanes, era possible que alguna vella sitja
hagués servit de tomba d'incineració si bé —i queda ben clar a través
de la lectura de l'article— aquesta era una possibilitat remota i poc
probable.
Interessant també és la comparança del poblat dels Guíxols amb els
altres poblats ibèrics documentats, sobretot amb el Castell de la Fosca
(Palamós), jaciment que Oliva coneixia en profunditat^ 2 ) i que li serví
de punt de recolzament al llarg de tot el treball. Per primera vegada —i
és aquesta una de les bones aportacions de l'article inèdit— la punta dels
Guíxols era contemplada seriosament en funció del poblament ibèric
d'aquest país.
Un altre aspecte remarcable era l'intent seriós, a partir del material
arqueològic, de precisar la cronologia del jaciment. Oliva suposava que
els orígens de l'hàbitat havien de situar-se en el segle V a.C., segons semblaven provar algunes ceràmiques àtiques de figures roges i altres troballes més atípiques, tot i pensar que era possible una cronologia inicial
més alta, com succeeix al Castell de la Fosca(53), si bé difícil de defensar amb els elements de què disposem.
La continuïtat de la vida en el poblat quedava avidenciada per materials peculiars del segle IV i III a.C. i al llarg de l'època Baix-republicana
(segles II-I a.C.). La ceràmica aretina, sobretot, era clar que servia per
a fixar l'abandonament d'aquesta estació durant el principat d'August
o poc més enllà, coincidint plenament, en aquest aspecte, amb el que
(52) El jaciment fou descobert el 1935 per L. Barceló i Bou. Les campanyes d'excavació
s'iniciaren el 1944 i foren dirigides pel Prof. Pericot, amb la col·laboració decidida de M. Oliva.
L'any 1949 es realitzà la darrera campanya programada, abandonat-se les exploracions de Castell en part per la necessitat d'explorar un jaciment nou que acabà per convertir-se en un dels
més importants de la Catalunya pre-romana: el Puig de Sant Andreu d'Ullastret (Baix Empordà). Bibliografia principal sobre Castell de la Fosca: MARTÍN, 1977, ps. 239-247. F.RIURÓ,
El plom amb epigrafia ibèrica de Castell (Palamós), «Cypsela» IV, 1982, ps. 123-131. J. CASAS, Breve aproximación a la ceràmica de barniz negro del poblada ibérico de Castell (PalamósBaix Empordà), «Papers in Iberian Archeology», Oxford, 1984, ps. 217-236. NOLLA-CASAS
1984, ps. 137-138.
(53) Sobre un probable hàbitat de les darreries del segle VII o inicis del VI a. C., vegeu
E.PONS, L'Empordà de l'Edat del Bronze a l'Edat del Ferro. 1100-600 a. C., Girona, 1984,
ps. 109-111, fig. 40-41.
71
28
hom constatava al gran poblat de Palamós(54>.
Si bé és cert que en l'actual bibliografia els experts no solen referir-se
gaire als Guíxols com a necròpolis, també ho és que el jaciment ha despertat poc interès perquè és una de les estacions menys conegudes malgrat la seva notable importància(55). Fet que cal atribuir a la manca
d'una publicació detallada, amb l'anàlisi acurada de les seves evidències:
buit que hauria cobert perfectament l'article inèdit de Miquel Oliva i que
nosaltres intentem omplir.
6. LA NOSTRA APORTACIÓ
ANÀLISI DEL MATERIAL ARQUEOLÒGIC DELS GUÍXOLS
Creiem que ha arribat el moment de donar a conèixer, en detall, el
material arqueològic conservat als Museus de Sant Feliu i de Girona i,
a partir de la informació que ens proporcioni, intentar estructurar unes
línies bàsiques sobre les característiques del jaciment, la seva cronologia, la seva evolució i el paper que jugà en el conjunt de poblats ibèrics
d'aquest territori al llarg dels segles. També explicarem, fins on sigui possible, les causes del seu abandonament; amb el ben entès que les nostres
exposicions no són més que una hipòtesi de treball basada fonamentalment en les dades arqueològiques.
Per arribar a les conclusions, estudiarem detalladament la ceràmica
recollida i també ens servirem de les monedes ja estudiades(56>, això és,
ens valdrem preferentment del material capaç de fornir una cronologia
més o menys precisa. A continuació inclourem les altres troballes: metalls, vidres, pesos de teler... algunes de les quals potser caldrà tractar
monogràficament algun altre dia.
En total presentem 19 grups de peces. Són aquests:
1. CERÀMIQUES ÀTIQUES
Només n'hem localitzat dos fragments. El primer és una vora d'un
recipient de parets rectes amb fines motllures ornamentals sota el llavi
i un forat circular fet d'antic, potser amb l'intent de reparació o de fer-lo
susceptible d'ésser penjat (fig. 16, 9). Si bé la major part del material
(54) En coneixem bastant bé els materials més moderns i no hi ha àmfora Dressel 2/4 de
la Tarraconense, cosa que ens podria fer pensar en un final entorn del canvi d'era i, amb més
seguretat, a les darreries del principat d'August (NOLLA-CASAS, 1984, p.138).
(55) Com exemple, vegeu què deia un de nosaltres: NOLLA-CASAS, 1984, p.145.
(56) ESTEVA-VILARET, 1987, ps. 103-117.
72
29
Fig. 14. Situació del poblat de la punta dels Guíxols en relació als altres jaciments propers,
esmentats en el text. I Els Guíxols.— 2 Castell de la Fosca (Palamós).— 3 Sant Sebastià (Palafrugell).— 4 Puig de Sant Andreu (Ullastret).— 5 Empúries.— 6 Roses.— 7 La Creu de Fellines
(Viladesens).— 8 Girona.— 9 Camps de sitges de Llagostera.— 10 Cala Pola.
73
30
Fig. 15. Planta de l'esperó dels Guíxols i situació de les 49 sitges trobades fins avui. Les
blanques foren excavades per Hurtebise; segons ell en va trobar 34, però en el dibuix que va
publicar n'hi ha 35, nombre que hem respectat. Les negres foren descrites per Agustí Casas:
3 (les de més al nord) van ser trobades el 1911; les altres 6, el 1919. Les que tenen un cercle
negre al mig foren excavades per Lluís Esteva: les 4 del nord, el 1952 (les dues de llevant eren
inèdites; les de ponent, probablement ja excavades per Hurtebise) i la del sud del Salvament,
el 1960.
L'excavació d'Hurtebise fou parcial; això explica que posteriorment se'n trobessin 12 d'inexplorades i és probable que encara en quedin moltes més. Segons la nostra hipòtesi, a la part
del sud hi havia el poblat i a la del nord, el camp de sitges.
Una tradició tardana conta que Sant Feliu dit l'Africà fou llançat al mar pel costat de Calassanç i, passant per sota dels Guíxols, sortí sa i estalvi al port de l'Abric.
Quan a la segona meitat del segle XVIII i als anys següents la vila-ciutat gaudí la xauxa
del suro, la carga i descarga es feia al Racó de Llevant: els vaixells eren amarrats a dos canons
que encara cada norai té encastats a la seva part alta. Probablement el mateix Racó serví de
port als indigets dels Guíxols, bé que aleshores la platja entrava més terra endins que avui.
Dibuix fet per David Vivó servint-se dels originals de Guitart (1897) i d'Hurtebise (1905).
ceràmic dels Guíxols presenta les característiques d'argiles i vernissos transformades pel llarg contacte amb un entorn geològic granític i, per tant,
amb un Ph àcid considerable, el fragment permet comprovar la qualitat
de la pasta i del vernís, que és prim, finíssim, brillant i perfectament adherit. Pensem que pot tractar-se de la vora d'un skyphos i el considerem
del segle IV a.C., preferentment dins dels tres primers quarts.
L'altre fragment, informe i minúscul, correspon a una forma imprecisa de ceràmica àtica de figures roges. Les mides fan impossible anar
més enllà en la seva anàlisi.
Hurtebise, en els seus acurats estudis, no només assenyalà la presència, segons ell extraordionària, de ceràmica grega de figures roges, sinó
que d'un dels fragments —el millor dels trobats, ara perdut— en deixà
74
31
Fig. 16. Ceràmica procedent dels Guíxols. Núms. 1 a 8, i 17 i 18, terra sigillata aretina; 9,
àtica de vernís negre; 10, campaniana A; 11 i 12, campaniana B; 13 i 14, de parets fines; 15,
gris emporitana; 16, grega d'occident.
75
32
constància gràfica i el descriu de la següent manera: ..y otro fragmento
de unapieza, a mi modo de ver, de imitación, en la que una mal delineada figura humana, en rojo sobre fondo negro, llevando entre los dedos
un instrumento, se halla en actitud de pintar (fig. 22)(57). En efecte,
veiem un braç doblat, amb la mà closa i el dit índex que sembla assenyalar quelcom; amb la resta dels dits aguanta una mena d'eina fina i llarga
que pot ser un pinzell, però també alguna altra cosa. Les petites dimensions del bocí de terrissa i el fet d'estudiar-lo a través d'una vella fotografia, no ens permet anar gaire més enllà, però tot fa pensar en un moment tardà de la producció de figures roges, amb composicions estereotipades sense massa cura dels detalls, precisant i treballant poc el dibuix,
cosa que situa el fragment dins del segle IV a.C.
Hurtebise parlà igualment amb insistència d'haver recuperat un conjunt important de ceràmica grega que —indicà amb precisió— ha resistit perfectament l'agressió de la humitat durant tants segles(58). Malauradament, a excepció dels dos fragments esmentats, res més no s'ha conservat; cosa que dificulta en gran manera l'intent de treure'n conclusions.
També sabem que hi havia uns quants fragments de ceràmica de figures roges: El que coneixem a través de les fotografies sembla del segle
IV a.C. com hem dit abans; potser també hi havia un gran fragment d'una
tapadora (lekanis), si no ens enganya la descripció d'Hurtebise; un altre
de kylikes i, tal vegada, de lekytoi i aríbals. També podria pensar-se en
la presència de fragments de ceràmica àtica de vernís negre amb decoració estampada, de palmetes relligades al fons intern i, molt probablement,
de ceràmiques de vernís negre de producció occidental (es parla d'una
cràtera gallonada, de palmetes, rosetes, etc). No podem, però, anar més
enllà sense l'estudi directe de la terrissa, perduda en un moment
indeterminat (59X
(57) HURTEBISE, 1905b, p. 227. A 1905c, p. 26-2 la descriu així: una figura roja (que es
el mismo color del barro) de mujer, mal delineada, que entre los dedos de la mano derecha
lleva el estilo o el pincel en actitud de escribir o de pintar.
(58) HURTEBISE, 1905b, p.226-227: 3. Barros italo-griegos... Por desgracia, solo tenemos
fragmentos de. ellos, aunque en cantidad extraordinària, recogidos casi todos en la tumba con
conditorio inferior, que es la situada al pie del àngulo NE. de las ruínas del Fortín.— Son de
fondo negro con dibujos rojos. Tenemos mas del tercio de una pàtera casi plana; pedazos de
crdteras, alguna con meandros esculturados de mucho relieve; asasy trozos delicadísimos que
debieron corresponder a un «cymbium» o a un «calix»..., el «collum» de un vasito de perfumes; mediofiale o lacrimatorio; una «ampulla olearia»; dos cuellos de «alabastron», una colección de fondos con esíampillas consistentes en palmetas, rosàceas, manos, etc.
(59) Abans ja hem parlat amb deteniment del material perdut.
76
33
2. CERÀMIQUES DE VERNÍS NEGRE
Entre el material conservat, d'aquesta classe n'hi ha pocs fragments:
presència de campaniana A i B i un petit fragment informe amb decoració plàstica atribuïble a les produccions sud-itàliques o de Cales (Nàpols).
Pel que fa a la campaniana A —la ceràmica de vernís negre produïda
a l'àrea del golf de Nàpols—, de distribució marítima i massivament present a la Mediterrània occidentaK60), assenyalem la troballa d'un plat
sencer (fig. 16, 10) assimilable a la forma Lamboglia 36b(61> o a la sèrie
1314 de MoreK62). És una de les formes més populars dins la campaniana A, si bé el seu origen remonta molt abans i la trobem entre les produccions característiques del taller de les tres palmetes radials de Roses(63>, que estigué actiu al llarg del segle III a.C. Si bé no és fàcil datar
aquesta forma fora de context, pensem que el perfil és propi de la segona meitat de l'esmentat segle. En aquest territori, la forma és rara en estrats ben datats de les darreries del segle II o inicis de l'I a.C.(64). Se'n
conserva un altre fragment assimilable a la mateixa forma.
Dos fragments sencers de base són atribuïbles a la campaniana B.
Aquesta producció —típica de l'Etrúria Marítima— començà a ser exportada vers el 150 a.C. És l'altre gran grup de ceràmiques de vernís negre anomenades «universals »(65>. Les peculiaritats d'argila i vernís són
molt clares en els dos fragments: argila beix-rosada, dura, molt ben depurada i vernís espès, molt ben adherit, lluent, de color negre-blavós. Un
fragment és una base de la forma Lamboglia 5 o 7 (fig. 16, 12); presenta
una decoració ben interessant en el fons intern: un cercle imprès en el
centre, cinc palmetes petites i ametllades, molt netes i fines perfectament
(60) LAMBOGLIA, 1952, ps. 140 i 164; SANMARTÍ, 1978, ps. 21 i 22; J.P. MOREL, A
propos des ceràmiques campaniennes de France et d'Espagne, «Journées d'Etudes de Montpellier sur la céramique campanienne. Archéologie en Languedoc», 1, 1978, ps. 156-162; MOREL, 1981, p.47.
(61) LAMBOGLIA, 1952, p. 183.
(62) MOREL, 1981, p.104.
(63) E. SANMARTÍ, L'atelier des patères à trois palmettes radiales et quelques productions connexes, «Journées d'Etudes de Montpellier sur la céramique campanienne. Archéologie en Languedoc», I, 1978, ps. 21-36. SANMARTÍ, 1978, ps. 508-588.
(64) Per exemple, en els nivells fundacionals de la ciutat republicana d'Empúries (AQUILUÉMAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 368-369, figs. 123-125 i ps. 377-378, fig. 143). En
els nivells fundacionals de Gerunda (NOLLA, 1988, ps. 88-89 i fig. 7). O de Baetulo (X. AQUILUÉ i E. SUBIAS, Sobre la fundació de la ciutat romana de «Baetulo» (Badalona), «Protohistòria Catalana, 6 Col·loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 1984)»,
1986, ps. 353-359).
(65) SANMARTÍ, 1978a, ps. 22-23. MOREL, 1978, ps.162-163. ID, 1981, p. 47.
77
34
Fig. 17.— 1, 6 i 7 Ceràmiques grises de la Costa Catalana.— 2 a 5 Ceràmiques grises emporitanes.— 8 i 9 Ceràmica grollera a mà.
78
35
dibuixades, i dos altres cercles concèntrics, també impresos, seguits d'una
corona circular que decora un camp de finíssimes estries, decoració peculiar de la ceràmica campaniana B que incorporà a motius propis (cercles impresos i finíssimes estries), altres que són característics de la campaniana A de la primera meitat del segle II a.C. (palmetes). Tenim exemples semblants a Empúries(66) bé que, en general, són amb quatre o sis
palmetes . Data probable: mitjan segle II o una mica més tard.
L'altre fragment, assimilable a la mateixa forma (fig. 16, 11) (potser
més clarament a la 5 que a la 7) presenta un perfil més peculiar i té una
perforació al peu que servia per a penjar el plat, detall corrent en els
poblats indígenes. Data probable: finals del segle II o inicis del segle I a.C.
Encara n'hi ha un bocí informe amb decoració plàstica que atribuïm
a algun taller sud-itàlic, producció coneguda amb el nom de Calenes pel
taller de Cales ja esmentat. Cronologia: segle III i inicis del II a. C.
3. CERÀMIQUES ARETINES
Se'n van trobar nombrosos fragments, si els comparem amb el conjunt total. Pel que diu Hurtebise, n'hi havia algun d'interessant, però hem
comprovat que actualment és perdut. Aquests són els que hem pogut
estudiar:
Fig. 16, I. Gran copa quasi sencera a la qual només li manca el
peu(67); l'assimilem a la fornia Dragendorff VI i la considerem de cronologia augustal força segura. Destaca la senzilla, però bellíssima decoració, magníficament realitzada a base d'una doble banda de coronetes
circulars unides per una doble línia i una faixa central amb fulles i branquillons estilitzats col·locats en angle agut. Es localitza als magatzems
del C.I.A. de la Diputació de Girona.
Entre les formes llises, assenyalem:
Fig. 16, 6. Vora assimilable a la forma Goudineau 28, de les darreries
del segle 1 a.C. (68).
Fig. 16, 7 i 16, 8. Dues bases, fragmentades, d'uns grans plats que
tenen el fons intern decorat amb un doble cercle imprès i la corona resultant omplerta de finíssimes estries fetes a rodeta, assimilables a la forma
Goudineau 36<69) de principis del segle I d.C.
(66) SANMARTÍ, 1978a, núm. 546 (p. 213); 579 (p. 220); 1435 (p.481); 1439 (ps. 482-483);
1441 (p. 483), i, sobretot, núm. 1440 (p. 483).
(67) NOLLA-CASAS, 1984, p.144, làm. LIV, 1, en aquest cas erròniament puix que no hi
fa constar que el peu era reconstruït en guix.
(68) GOUDINEAU, 1968, p.299.
(69) GOUDINEAU, 1968, p.304.
79
36
Figs. 16, 3 i 16, 4. Dos fons sencers amb sigilla rectangular de grans
dimensions: A TIT(vs)(7°) de la forma Goudineau 24 o, menys probable,
Goudineau 37(?i).
Fig. 16, 5. Fragment informe de fons amb un gran sigillum rectangular amb lletres grans: SE(72>.
Figs. 16, 2. Petit bol sencer de la forma Dragendorff 24/25, amb les
característiques pròpies de vernís i d'argila de les ceràmiques aretines clàssiques, finíssima decoració a rodeta per sota del llavi i un perfil estrany
i «modern» que potser cal atribuir a un taller itàlic o gàl.lic i datar-lo
dins del primer terç del segle I d.C.(73).
Figs. 16, 17 i 16, 18. Dos fragments informes de fons amb sigillum
imprès, de forma rectangular: SAE, probablement, i A TIT/FIGV(74).
Segons recorda Hurtebise, foren recuperades, en les antigues excavacions, ceràmiques aretines amb els següents sigilla: VA, A TITI, A TITI
FIGV, SE i CN ATEI, en disposició circular, amb una X o signe equivalent separant la I d'ATEI i la C de CN, algunes de les quals, com veiem,
s'han perdut(75).
4. IMITACIÓ LOCAL DE LA TERRA SIGILLATA ARETINA
Un fragment de fons amb l'argila ratllable, micàcia i vernís roig corall, molt prim i mal adherit. L'interès del fragment rau en la cronologia
molt precisa d'aquesta ceràmica que s'ha de considerar d'època augustal i tiberiana(76).
5. CERÀMICA DE PARETS FINES
Només hi ha dos fragments conservats i ambdós són típics de l'època baix-republicana i augustal.
(70) OXE-COMFORT, 1968, p.465, núm. 2001, t 2.
(71) GOUDINEAU, 1968, ps. 296 i 305, respectivament.
(72) OXE-COMFORT, 1968,p. 409, núm. .1709(7).
(73) GOUDINEAU, 1968, ps. 305-306. L. MAZZEO, Terra Sigillata Nord-Italica i G.PUCCI,
Terra Sigillata Itàlica, «Atlante delle forme ceramiche. II. Ceràmica fine romana nel bacino
Mediterraneo (Tardo ellenismo e primo impero). Enciclopèdia dell'Arte Antica Clàssica e Orientale», Roma, 1985, ps. 199-200 i 396-397, respectivament (formes Drag. 24/25 i XXXVII).
(74) El segell SAE, si la lectura és certa, no és conegut. Per A TIT/FIGV consulteu OXECOMFORT, 1968, p.466, núm. 2002 dl.
(75) VA (OXE-COMFORT, 1968, p.498, núm. 2177 (?). CN ATEI (OXE-COMFORT, 1968,
p. 59, núm. 19). Sobre els segells recuperats: HURTEBISE, 1905b, p. 223 i 1905c, p.24-2.
(76) E.SANMARTÍ, Nota acerca de una imitación de la sigillata aretina detectada en Emporion, «Ampurias», 36-37, 1974-1975, ps. 251-261.
80
37
Fig. 16, 13. Gobelet de coll estrangulat i llavi obert a l'exterior, argila
dura i compacta, ben depurada i una mena de pàtina grisosa de tacte
rugós que recobreix el got per dins i per fora; és assimilable a la forma
Mayet IK77) que hom data a partir d'inicis del segle I a.C. i que trobem,
per exemple, en els nivells fundacionals de GerundaC1^.
Figs. 16, 14. Fragment informe de paret amb decoració claviforme
a l'exterior; idèntica cronologia que a l'anterior fragment(78a).
6. UNGÜENTARIS
En total s'han conservat quatre ungüentaris pràcticament sencers. Tenen les mateixes característiques formals: argila beix, ben depurada i ratllable, exteriorment polida i sense cap mena de vernís o engalba.
Fig. 18, 1, 3 i 4, i fig. 24, 4, 2 i 3. Els tres són fusiformes, assimilables
a la mateixa forma, amb nombrosos paral·lels a Empúries i amb datacions baix-republicanes(79).
Fig. 18, 2 i 24, 5. De cos globular, amb paral·lels també a l'antiga
fundació focea; potser és més antic que els anteriors, però dins del segle
III a.C.(«o).
7. CERÀMICA GREGA D'OCCIDENT
Caldria col·locar en aquest grup totes les produccions sortides dels
tallers de les colònies focees occidentals i les imitacions indígenes: són
produccions molt característiques, abundoses a Emporion i al seu rerapaís immediat.
Fig. 18,5 i fig. 23. Peculiar gerret amb nansa sobrealçada, sencer, bombat, de base plana i recta, amb solcs ben marcats a ambdues parets, fabricat amb argila beix-grogosa de qualitat, fàcilment ratllable. Coneixem
exemplars semblants a Empúries(8i), a Ullastret(82) i a Roses(83); per ells
(77) MAYET, 1976, ps. 26-27. MARABINI-MOEUS, 1973, ps. 58-59.
(78) NOLLA, 1988, ps. 88-89 i fig. 8.
(78a) MARABINI-MOEUS, 1973, p.262. MAYET, 1976, p.25.
(79) ALMAGRO, 1953, vol. 1, ps. 40-41 (necròpolis Martí), p.146 (necròpolis Bonjoan), p.
224 (id. Mateu-Granada), p. 268 (id. de les Corts), p. 397, E. SANMARTÍ, J.M NOLLA i J.
AQUILUÉ, Les excavacions a l'àrea del Pàrking al sud de la Neàpolis d'Empúries (Informe
preliminar), «Empúries», 45-46, 1983-1984, ps. 146-149, figs. 33 i 35. AQUILUÉ-MAR-NOLLARUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 427-463.
(80) ALMAGRO, 1953, ps 396-397, amb diversos paral·lels.
(81) Per exemple, a la incineració núm. 85 de Les Corts (ALMAGRO, 1953, ps. 335-336,
fig. 309,1); inhumació Martí, núm. 83(ID, p. 86, fig.59).
(82) M.OLIVA, Actividades de la Delegación Provincial del Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas de Gerona en 1956, «Anales del Instituto de Estudiós Gerundenses», XI,
1956-1957, ps.334-335, fig.65,28.
(83) A.MARTÍN, F.J.NIETO i J.M. NOLLA, Excavaciones en la Ciudadela de Roses (Campana 1976y 1977), Girona, 1979, ps.278 i 291, fig. 293,28.MARTÍN, 1982b, p.116 i figs. 6,2 i 7,2.
81
38
Fig. 18.— 1 a 4 Ungüentaris.— 5 Ceràmica grega d'occident.— 6 Ceràmica ibèrica pintada.— 7 Ceràmica oxidada emporitana.
82
39
sabem la llarga perduració dels recipients i la seva presència massiva en
els jaciments costaners del golf de Lleó i nord de Catalunya.
A les campanyes de 1979 i 1980, en el sector del barri hel·lenístic de
la Ciutadella de Roses, hom excavà un forn de terrissa, destruït en bona
part durant la construcció de la retícula regular hipodàmica, dins dels
primers anys del segle III a.C. A l'interior del forn i al seu entorn es trobaren fragments de peces ceràmiques deformades i passades de forn, en
algun cas vitrificades, que corresponien a formes diverses del taller de
les Tres Palmetes Radials (Roses)(84); també a vasets de nansa aixecada
sobre el llavi, de pasta grogosa de tradició jònia, tan abundant en els
jaciments d'aquestes contrades (85>. És ben probable, doncs, que Rhode
fos l'origen inicial d'aquesta peça que potser és de la segona meitat del
segle IV o d'inicis del III a.C.
Fig. 16, 16. Dins d'aquest grup, també hi col·loquem un fragment de
base possiblement d'un bol de parets obertes i de dimensions considerables, fet amb argila dura, uniforme, bastant ben depurada, de color
beix-grogós.
8. CERÀMIQUES GRISES DE LA COSTA CATALANA I CERÀMIQUES EMPORITANES
Col.loquem en aquest apartat la terrissa bàsicament cuita a foc reductor, tan abundant en els jaciments costaners i de la Depressió Prelitoral Catalana. Sortida, molt probablement, d'una multitud de forns
locals(86) que avituallaven comarques determinades, tenien un repertori
de formes molt fixat i sense canvis entre les diferents terrisseries, i amb
un ventall amplíssim de característiques tècniques d'argiles i d'acabats.
Sovint, dels mateixos tallers sortien peces idèntiques, cuites a foc oxidant. A partir de començaments del segle II a.C., i molt probablement
a causa de l'important paper que juga Emporion com un dels grans centres d'arribada i redistribució de productes (sobretot alimentaris procedents de la Itàlia tirrènica, amb el vi com a producte preponderant)(87),
(84) SANMARTÍ, 1978a, ps. 508-588; 1978b, ps. 21-36. MARTÍN, 1982, ps. 333-334.
(85) MARTÍN, 1982a, ps. 333-334; 1982b, ps. 116 i 119 i fig. 6,2.
(86) Alguns molt ben documentats com Bigues al Vallès Oriental (M. HERNÀNDEZ, Nuevos yacimientos en el Vallés Oriental (Bigues-Riells del Fai), «Informació Arqueològica», 36-37,
1981, ps. 176-179); Fellines a l'Alt Empordà (MARTÍN, 1981, ps. 37-49); Ullastret (RODRÍGUEZ,
1986, ps.225-227), i Empúries (J.M. NOLLA, Les decoracions de les ceràmiques emporitanes,
«Cypsela», IV, 1982, ps. 133-155 i AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps.
370-374).
(87) F. J. NIETO i J.M. NOLLA, Elyacimiento arqueològica de Riells-La Clota y su relación con Ampurias, «Actas del VI Congreso Internacional de Arqueologia Submarina (Carta -
83
40
Fig. 19— Ceràmica grisa emporitana (núm. 1), àmfores massaliotes (3 i 4), àmfora grecoitàlica (9), àmfora itàlica Dressel 1 (5) i àmfores de la Tarraconense Pascual 1 i Dressel 2/4 (núms.
2 i 6 a 8).
84
41
els tallers de ceràmica emporitana i altres produccions paral.leles(88) arribaven arreu, com a element parasitari del producte principal, una mica
com la ceràmica campaniana A i B, però a un nivell força menor. Els
tallerets locals, d'abast poc més que comarcal desaparegueren o passaren per una etapa de gran recessió, detectable amb la uniformitat del producte, sovint d'una gran qualitat tècnica i amb canvis i modificacions
del repertori de formes, les unes d'inspiració mediterrània i les altres
d'arrels tradicionals seculars(89).
Fig. 17, 1 i fig. 23. Entre les produccions de tallers d'abast comarcal
amb cronologies anteriors a les darreries del segle III a.C,. assenyalem
la copa/olla de secció elíptica i base globular, no massa alta, carena molt
marcada, coll troncocònic i llavi obert vers l'exterior, amb dues nanses
contraposades, horitzontals, que s'eleven a la part central. El peu és ben
marcat, però curt; té forma anular, amb el fons extern alt i pla(9°). L'argila és de color grisós-clar, força depurada i ratllable amb l'ungla. Aquesta
forma té el seu origen en la imitació dels kylikes grecs i apareix entre
les produccions grises catalanes a partir de principis del segle IV a.C.(91).
gena, 1982)», Madrid, 1985, ps. 265-283. AQUILUE-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMART1, 1984,
ps.135-143. J.M. NOLLA i F.J. NIETO, La importación de dnforas romanas en Cataluüa durante elperíodo tardo-republicano, «Anfore romane e storia econòmica: un decennio di ricerche» (Siena 1986), en premsa.
(88) NOLLA, 1977, ps. 830-988. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps.
370-375.
(89) NOLLA, 1977, ps.830-988. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTI, 1984, ps.
370-375.
(90) HURTEBISE, 1905b, làm. XI,2, a la dreta i làm. XII, 2, a la dreta.
(91) Al Puig de Sant Andreu, amb vuit exemplars coneguts (RODRÍGUEZ, 1986 ps. 190-191);
a la incineració Martí d'Empúries, amb una cronologia proposada de finals del segle V a. C.
o poc després (ALMAGRO, 1953, p.122, làm. XII.l); al poblat de Sant Miquel de Vallromanes
(J. BARBERÀ i R. PASCUAL, El poblada prerromano de la Muntanya de Sant Miquel, en
Vallromanes-Montornès (Barcelona), «Ampurias», 31-32, 1969-1970, p.278, fig. 6,2); a la necròpolis de Cabrera de Mar, en una versió en miniatura (A. ARRIBAS, Los iberos, Barcelona,
1965, p.201, fig. 57a; J.BARBERÀ, La necròpolis ibèrica de Cabrera de Mar (Colección Rubio
de la Serna), «Ampurias», XXX, 1968, p.126, fig. 15, on s'indica l'existència de peces semblants entre el material del Museu Arqueològic de Barcelona, procedents del poblat de Puig
Castellar, de Santa Coloma de Gramanet, amb datacions anteriors a finals del segle III a. C.);
a Fontscaldes (Valls) i a Sidamon (Urgell), pel que sembla també clarament anteriors al segle
II a. C. (A. BALIL, Tres ejemplares de coroplàstica ibèrica en el Museo Arqueològica de Barcelona, «Ampurias», XVII-XVIII, 1955-1956, ps. 258-259). També se n'assenyala la presència
a Sant Julià de Ramis (Gironès) i al poblat del Turó de Ca n'Olivé a Cerdanyola (Vallès Occidental), en un context poc precís (J. BARBERÀ, R.PASCUAL, M. CABALLÉ i J. ROVIRA,
Elpoblado prerromano del Turó de Can Olivé de Cerdanyola (Barcelona), «Ampurias», XXIIXXIII, 1961-1962, p. 201, fig. 9); en tots aquests casos, en formes pròximes al kylix.
85
42
D'aquesta variant se'n desenvolupà una altra que s'assembla més a una
olla que a una copa, com és en concret el nostre exemplar. Quasi idèntica és la peça procedent de La Creu de Fellines (Alt Empordà) que es considera de finals del segle III a.C.(92).
Fig. 17,7. També hi és present un fragment de vora d'un bol que té
un diàmetre notable —16,6 cm—, és alt i de llavi reentrant, amb la carena molt arrodonida i suau, d'argila grisosa clara i poc dura. Es tracta
d'una forma abundantíssima que imita la Lamboglia 26 de les produccions de vernís negre occidentals. Al Puig de Sant Andreu d'Ullastret
és, juntament amb els bicònics i els petits bols que imiten la forma 24
i 21/25 de Lamboglia, la més habitual. Cronologia: segles IV-III a.C.(93).
És també una forma corrent entre els conjunts funeraris de les tombes
d'Empúries dels mateixos seglesí94).
S'han conservat dos exemplars d'un tipus de petit bol, de 3 a 4 cm
d'alçada, que imiten la forma Lamboglia 24 i 21/25 de les ceràmiques
de vernís negre.
Un d'ells (fig. 17, 6) és de peu curt i cilíndric, d'argila grisa amb un
recobriment del mateix color, molt fi, indubtablement del segle IV o III
a.C. L'altre (fig. 17, 5), d'un fons extern motllurat, cuit a foc oxidant,
d'argila beix i ratllable, sembla més modern: és de la segona meitat del
segle III o inicis del segle següent. És una de les formes típiques que s'ha
trobat al Puig de Sant Andreu(95), a Empúries(96) i a d'altres jaciments
del país.
Per últim hem de referir-nos a un fragment de base d'un bicònic oxidant, d'argila marronosa, fons extern còncau, que és una de les solucions més utilitzades per enllestir el cul del got entre les produccions anteriors al 200 a.C. (fig. 18, 7). No creiem oportú assenyalar paral·lels de
bicònics semblants, puix se'n troben d'idèntics a la major part d'estacions arqueològiques d'aquesta àrea.
(92) MARTÍN 1981, p. 43, fig. 9. La forma 9 d'aquell centre de producció.
(93) RODRÍGUEZ, 1986, ps. 192-196.
(94) Segons Almagro, aquesta forma aparegué en el pas del segle III al II a. C. (ALMAGRO, 1953, p. 223). N'hi ha dos exemplars a la inhumació Granada, núm. 10 i un a cada una
de les incineracions núms. 9, 75 i 103 de Les Corts (ALMAGRO, 1953, ps. 241, 281-284, 331
i 346-347, respectivament).
(95) RODRÍGUEZ, 1986, ps. 197-200.
(96) A la inhumació Bonjoan núm.17 (ALMAGRO, 1953, p. 160), en context del segle III
a. C., i ja en el segle II a. C. a la inhumació Bonjoan núm. 73, inhumacions Granada núms.
7, 8 i 10, i a la necròpolis de Les Corts, a les incineracions núms. 9, 20, 27, 51, 72, 73, 101,
104, 105, 120 i 121 (ALMAGRO, 1953).
86
43
Les ceràmiques clarament emporitanes, grises o beix-rosades, constitueixen un conjunt interessant i nombrós. Procedent dels Guíxols coneixem dos bicònics: Un (fig. 19, 1), del Servei d'Arqueologia de Girona,
amida 23,3 cm d'altura i 24 de diàmetre màxim; és d'argila dura i compacta, amb dring metàl·lic, cos globular baix i tres filets motllurats decorant el coll; peu senzill, cilíndric, i fons extern recte, de datació un xic
imprecisa, probablement de la primera meitat del segle II a.C.
L'altre (fig. 17, 2 i fig. 23) és de color beix, de mides reduïdes i presenta totes les peculiaritats dels productes emporitans de finals del segle
II i de la primera meitat del segle I a.C.(97).
Els altres fragments, tots de bicònics (fig. 17, 3 i 4), són d'igual
cronologia(98>.
Recordem, també, la presència d'atuells minúsculs d'excel·lent qualitat —fireta— (fig. 16, 15), que hom detecta arreu amb més o menys
intensitat.
9. CERÀMICA IBÈRICA PINTADA
En coneixem un sol fragment, ben segur (fig. 18, 6) de la paret d'un
kalathos, d'argila beix-rosada amb decoració pintada a base d'espirals
i bandes a la paret exterior. Terrissa baix-republicana de producció
emporitana(").
10. CERÀMICA INDÍGENA OXIDADA
En el museu de Sant Feliu es guarden alguns fragments informes
d'aquesta ceràmica i només una vora d'un recipient globular d'argila
rosado-beix, coll estrangulat i llavis oberts vers l'exterior (fig. 21, 2), ceràmica característica que es troba a tots els jaciments ibèrics d'aquest
territori; és de llarga perduració.
11. ÀMFORES
N'hi ha un conjunt important, referit al número total de peces i fragments conservats; se'n poden fer quatre grans grups, segons la procedència/cronologia dels recipients: àmfores púniques, ibèriques o de boca plana, massaliotes i romanes.
(97) Bicònics idèntics als nivells fundacionals de la ciutat romana d'Empúries (AQUILUÉMAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, p.371, fig. 128, 5 a 7 i 129, 2 i 4) o als nivells baixrepublicans de Casa Pastors, Girona (NOLLA, 1977, ps.830-906).
(98) AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps. 370-371 i fig. 128, 1 i 2.
(99) NOLLA, 1977, ps. 938-975. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, ps.
374, 375 i fig. 132-136.
87
44
Primer grup. Hem de fer referència a alguns fragments informes i
a una vora de la forma Manà E, púnico-ebussitana, ben característica
dels jaciments pre-romans i baix-republicans d'aquest territori.
D'un fragment informe de la Manà D, nord-africana.
D'una àmfora pràcticament sencera, però amb la punta del peu incompleta, de forma poc usual; ja Hurtebise va considerar-la unicum quan
fou descoberta(10°). Amida 90 cm d'altura, uns 18 de diàmetre màxim i
16,5 de diàmetre de la boca (fig. 20, 1 i fig. 22). L'argila és beix-grogosa,
ratllable, amb engalba groga que recobreix la paret exterior i solcs ben
marcats interiorment i exteriorment. Té forma troncocònica, quasi cilíndrica; les nances arranquen a més de 18 cm del pla de la boca; llavi
engruixit i lleugerament obert vers l'exterior.
És idèntica a dues àmfores trobades al derelicte de Scoglio delia Formica (Sicília Occidental) —dipositades al Museu Arqueològic de Palerm—
en especial a la del tipus 1A(101), de coll molt alt, cos en forma de fus
i peu llis, que amida entorn d'un metre d'alçada i té un diàmetre màxim
de 18,5 cm.
Es tracta d'una àmfora púnica tardana, de producció siciliota com
sembla demostrar-ho un altre exemplar trobat a Mozia i la descoberta
d'uns forns a Lilibeo, encara inèdits. Cronologia proposada per aquest
tipusO02): s.II-I a.C., és a dir, d'època republicana. Eren àmfores destinades probablement al transport d'oli, com demostren anàlisis químiques efectuades en peces similars.
No tenim notícia de cap àmfora d'aquesta tipologia trobada a la Península Ibèrica o a Eivissa. La més semblant, tot i que no és identifica-
(100) HURTEBISE, 1905b, ps. 224-225 i làm. XIII, a la dreta:...w«a sola pudo ser casi del
todo recompuesta, con gran alegria por nuestra parte, dado que se t rata de un ejemplar rarisimo en Espana, si no único; també a 1905c, p. 25-2.
(101) GIANFRANCO PÚRPURA, Rinvenimenti sottomarini nella Sicilià Occidentale, «Bolletino d'Arte, Archeologia Subacquea 3, Suplemento» n? 37-38, 1986, p. 143, fig. 5, a i b; VINCENZO TUSA, Ricerche sulla costa nord-occidentale delia Sicilià, a «Atti del II Congresso
Internazionale di Archeologia Sottomarina (Albenga 1958)», Bordhigera, 1961, p.74, fig. 2 a
la dreta; VINCENZO TUSA, / rinvenimenti archeologici sottomarini nella Sicilià NordOccidentale tra UII e III Congresso Internazionale, a «Actas del III Congreso Internacional
de Arqueologia Submarina (Barcelona 1961)», Bordighera, 1971, ps. 266-267, fig. 4 i 5. Agraïm
la col·laboració i l'interès de la Dra. M f Eugènia Aubet de la U.A.B. També a Jorge Fernàndez
del Museu Arqueològic d'Eivissa i a Juan Ramon del Consell Insular d'Eivissa.
(102) G. KAPITAN, Anforepuniche dei marí delia Sicilià e ilproblema delia documentazione dei rinvenimenti in reti a strascico, a «VI Congreso de Arqueologia Submarina (Cartagena 1982)», Madrid, 1985, p. 400.
88
45
Fig. 20. Esquerra: àmfora púnica probablement del segle II a. C. Dreta: àmfora itàlica Dressel
I, destinada a contenir vi (veg. les figs. 13 i 22,2). Museu Municipal de Sant Feliu.
ble amb la que presentem, és una àmfora petitona, característica del s.
II a.C., publicada per Enric Sanmartí(103).
Segon grup. Àmfores de boca plana. Són representades per alguns
(103) ENRIC SANMARTÍ, Sobre un tipo de ànfora de època republicana de origen presumiblemente hispdnico a «Ceràmiques gregues i hel.lenístiques a la Península Ibèrica. Taula rodona amb motiu del 75? Aniversari de les Excavacions d'Empúries (Empúries 1983)», Barcelona, 1985, ps. 133-141.
89
46
Fig. 21. 1 Dolium. 2 Ceràmica ibèrica oxidada. 3 Ceràmica reduïda a mà.
2. Peu d'àmfora Dressel 2/4 amb la marca PR (retro). Les quatre peces són al Museu Municipal de Sant Feliu.
fragments informes, una vora i alguna nansa; només recordem la seva
presència constant en les estacions arqueològiques d'aquest territori, des
del segle V fins a final de l'època republicana.
Tercer grup: Àmfores massaliotes. En el Museu de Sant Feliu se'n conserven dues bases; també es trobà una boca que no és a Sant Feliu, però
creiem identificar-la a la fig. 13, reproduïda d'una de les làmines publicades per HurtebieseO04). Els fragments conservats (fig. 19, 3 i 4) tenen
les pastes característiques de les produccions ceràmiques de la gran fundació focea d'occident; pel que fa a la datació, no podem fer grans precisions, car manquen vores i llavis. Recordem que als jaciments costaners de Catalunya, les àmfores massaliotes hi són presents des de les darreries del segle VI, o una mica abans, fins a finals del segle III, o molt
poc després, sempre en proporcions molt reduïdesO05).
Quart grup. Àmfores romanes. És el conjunt més significatiu. N'hi
ha una greco-itàlica (fig. 19, 9) de la primera meitat del segle II a.C;
(104) HURTEBISE, 1905b, làm. XIII, a l'esquerra i a baix.
(105) MARTÍN, 1977, ps. 113-122.
90
47
Fig. 22,1. Fragment de ceràmica àtica de figures roges, actualment perdut; segle IV a. C.
Fotografia treta de l'original publicat per Hurtebise (1905b, làm. XII,I).
2. Dues àmfores, reconstruïdes, procedents dels Guíxols. La de l'esquerra, restaurada a partir de fragments autèntics, correspon a un model d'origen púnic centro-mediterrani; d'escassa
difusió i destinada a contenir oli, probablement és del segle II a. C. La de la dreta és una àmfora itàlica del tipus Dressel 1, dedicada a contenir vi; reconstrucció absurda pel que fa al coll,
boca i nanses, que no s'ha de tenir present en estudiar-la (veg. les figs. 13 —on és reproduïda
la forma abans de la restauració— i 20).
una panxa sencera d'àmfora Dressel ia°6) d'uns 80 cm d'altura (fig. 20,
2 i fig. 22); un peu (fig. 19, 5), fragments informes de catalanes Pascual
1 i Dressel 2/4. Totes les esmentades servien per al transport de vi.
Entre les Pascual 1 —d'època d'August—(107>, cal referir-se a un gran
coll, perdut, que duu l'estampilla in planta pedis, I DOLIV (?) segons
Hurtebiseoos) i que potser caldria llegir L. VOLTEIL í"») (fig. 13); pot(106) HURTEBISE, 1905b, làm. XIII, a l'esquerra.
(107) A. HESNARD, Un depót augustéen d'amphores à la Longarina, Ostie, «The Seaborne Commerce of Ancient Rome: Studies in Archaeology any History. Memoirs of the American Academy in Rome», XXXVI, 1980, ps. 141-156. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZSANMARTÍ, 1984, ps. 153-155. A. TCHERNIA, Le vin de l'Italie romaine. Essai d'histoire
économique d'après les amphores, Roma, 1986, ps. 142-145.
(108) HURTEBISE, 1905b, p. 223 i làm.XIII, al mig.
(109) El coll de l'àmfora i el segell in planta pedis recorda extraordinàriament un exemplar
d'Empúries (NOLLA, 1974-1975, p.173 i figs. 17,11 i 27,3).
91
48
Fig. 23. Ceràmiques grises: esquerra, copa-olla del segle III a. C.; dreta, bicònic emporità
de finals del segle II o de la primera meitat del segle I a. C.— Ceràmica grega d'occident fabricada a Roses: centre, gerret amb nansa sobrealçada, probablement de la segona meitat del segle
IV o d'inicis del III a. C. Les tres peces són al Museu Municipal de Sant Feliu.
ser també a uns peus cilíndrics (fig. 19, 6 i 7) i a una nansa (fig. 19, 2).
Pel que fa a la Dressel 2/4, hi ha un pivot (fig. 19, 8 i 21, 2) amb una
estampilla PR (retro), (Primi, segurament), marca ben coneguda i documentada, produïda als forns de Can Pedrerol (Baix Llobregat); es troba
associada de vegades amb SAT(110).
12. DOLIUMS
Hom n'assenyala la presència de molts trossos en els reompliments
de les sitges; sovint anaven acompanyats de bocins de tègules. Al Museu
de Sant Feliu se'n conserven uns quants, entre els que destaca una vora
(fig. 21, 1). Val la pena assenyalar que en aquest territori el dolium sol
ser indici de romanització i que hom comença a trobar-lo en substitució
(110) R.PASCUAL, Las ànforas de la Layetania, «Méthodes clàssiques et méthodes formelles dans l'étude des amphores (Roma 1974). Col.lection de l'École Francaise de Rome», 32,
1977, ps. 51-52, fig. 4, 8, amb informació sobre la terrisseria de Can Pedrerol. M. CORSISCIALLANO i B. LIOU, Les épaves de Tarraconaise à chargement d'amphores Dressel 2-4,
«Archaeonautica», 5, 1985, p. 84 i fig. 68, amb les dades sobre el derelicte de Chrétienne-H,
de cronologia aproximada dins del primer quart del segle I d. C.
92
49
Fig. 24. Ungüentaris del segle III a. C. (les quatre peces centrals) i fireta feta a mà (les dues
dels extrems). Museu Municipal de Sant Feliu.
Fig. 25. Ceràmica feta a mà (esquerra); grisa (2 i 4 d'esquerra a dreta), i probable fusaiola
(3 per l'esquerra) en forma d'estel de sis braços perpendiculars, disposats en l'espai, cada un
d'ells perforat; és una peça notable. Les quatre són al Museu Municipal de Sant Feliu.
de les velles sitges indígenes des de les darreries del segle II a.C.d11). Recordem que un dels fragments recuperat per Hurtebise presentava una
inscripció, molt difícil d'interpretar a través de les descripcions i del dibuix que publicà l'erudit arqueòleg^12). Actualement és perdut (fig. 13).
(111) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 24-26 i làm. II i III. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZSANMARTÍ, 1984, ps. 136-141. CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA, 1987, ps. 187-194.
(112) HURTEBISE, 1905b, p.223.
93
50
Fig. 26. Fragments de terrissa d'època baix-republicana. Destaca un fons de campaniana
B amb una complexa decoració impresa amb un petit cercle central a l'entorn del qual hi ha,
distribuïdes radialment, cinc magnífiques palmetes emmarcades per un altre cercle i una corona circular de finíssimes estries. Un altre fragment, també de campaniana B, presenta en el peu
intern un grafit amb signes ibèrics. Finalment, tres fragments de bicònics de ceràmica grisa emporitana, el primer dels quals és decorat amb una línia en ziga-zaga feta amb punxo abans de
la cuita. Museu Municipal.
13. CERÀMICA A MÀ
Per les descripcions que Hurtebise fa de les troballes realitzades, tot
indica la recuperació de molts vasos de ceràmica a mà dels quals només
se n'han conservat tres: El primer és una mena de cassola baixa amb dues
nanses contraposades, verticals, que s'alcen per damunt de la vora (fig.
21, 3); és de cronologia imprecisa però amb algun paral·lel trobat a Casa
Pastors (Girona) i a Empúries, sempre en nivells republicans (113>. Els altres són dos vasets de fireta, ben conservats (fig. 17, 8 i 9; fig. 24).
A més d'aquests vasos, sabem que es conserva als magatzems del Museu Arqueològic de Girona una mena de recipient troncocònic de 8,8 cm
(113) NOLLA, 1977, ps. 550-553. AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANMARTÍ, 1984, p.376,
figs. 141,5 i 142,1 a 3.
94
51
Fig. 27. Col·lecció de 12pondera o pesos de teler de diferents mides i formes, amb predomini del tronc de piràmide de base rectangular o quadrada. De vegades mostren a la cara superior
una marca o un senyal, preferentment una X, el significat de la qual ens és desconeguda. Museu Municipal de Sant Feliu.
de diàmetre màxim, 4,2 de base i 3,5 d'altura, fet a mà, de pasta negra
que fou recuperat en la campanya d'Hurtebise i que ingressà per donació el 23 de juliol de 1948; porta el número d'inventari 2135.
Juntament amb aquest vas, amb idèntiques condicions n'ingressà un
altre, amb número d'inventari 2136, fet a mà, de pasta grollera i forma
troncocònica, de 5,8 cm d'altura, i, respectivament, 4 cm de diàmetre
de boca i 2,2 de diàmetre de base, amb dues nansetes aplicades amb unes
perforacions que feien possible penjar-lo.
També al Museu Arqueològic de Girona (número d'inventari 2141),
procedent del Fortim però ingressat abans de les campanyes d'Hurtebise, es conserva un fragment de vas de mides regulars, fet a mà, amb un
cordó en relleu aplicat a la superfície, decorat amb impressions digitals,
que amida uns 8 cm de costat. És molt possible que aquest fragment,
amb decoració peculiar del Bronze Final, servís a Oliva per proposar una
cronologia alta a la primera fase d'ocupació de la punta dels Guíxols.
95
52
14. ALTRA CERÀMICA FETA A MÀ
1 gran llumanera de suspensió amb un sol ble, la part superior oberta
i unes perforacions a la vora per on, passant-hi uns cordills, podia penjarse. Es tracta d'una ceràmica grollera, negra, amb molt desengreixant, que
es troba dipositada al Museu Arqueològic de Girona amb el número d'inventari 2134. Ingressà, per donatiu, el dia 23 de juliol de 1948. Hurtebise
n'assenyala la presència de dues més, de parets molt primes i de color
grogós, que no hem sabut trobar.
12 peces de teler de diferents mides i formes, amb predomini del tronc
de piràmide de base rectangular o quadrada (fig. 27).
Una excel·lent i variada col·lecció de 24fusaioles de formes diverses:
21 es conserven al Museu de Sant Feliu (fig. 28); tres, procedents de la
campanya d'excavacions de 1903, es troben al Museu Arqueològic de Girona amb els números d'inventari 2137, 2138 i 2139 que ingressaren, per
donatiu, el 23 de juliol de 1948.
15. MONEDES
En total se'n té memòria de nou exemplars, tots de bronze, malauradament perduts. Gràcies a les descripcions d'Hurtebise(114), d'Agustí Casas(115) i a un recent treball de Lluís Esteva i Joan Vilaret, on es recopilen les monedes baix-republicanes i imperials trobades a Sant Feliu i rodalies(116), podem fer-nos-en una idea aproximada i si bé no és possible
una classificació acurada de cada una d'elles, sí que podem aconseguir
alguns indicis cronològics que han de servir per a fixar amb més precisió
la història del jaciment dels Guíxols, en preferència al moment final.
Segons les descripcions conservades i confirmades, en part, per la fotografia d'una de les monedes(117), quatre exemplars, localitzats durant
les primeres excavacions d'HurtebiseC 18 ) eren asos d'UNDICESCEN;
monedes que duen el nom de la tribu indígena que poblava el nord-est
de Catalunya, en locatiu, i que fou encunyada, sense cap mena de dubtes, a Empúries segons metrologia romana a partir —segons Villaronga—
dels primers anys del segle II a.C. En diverses sèries cobrien fins al darrer terç del s. I a.C. Aleshores aparegueren substituint les monedes en
llegenda ibèrica, les que feien servir el llatí a partir de la sèrie 17 que
.
(114)
(115)
(116)
(117)
(118)
HURTEBISE, 1905c, ps. 22-24.
CASAS, 1932.
ESTEVA-VILARET, 1987, ps. 107-108.
ESTEVA-VILARET, 1987, p.107, moneda núm. 19.
HURTEBISE, 1905c, ps. 22-24.
96
53
porta la llegenda EMPORIA a l'anvers i MVNICI al revers; monedes
que continuaren a les sèries 27 i 28 fins al principat de Claudi, moment
en què acabaren les encunyacions urbanes(119). L'únic exemplar classificable, malauradament a través d'una fotografia, presenta a l'anvers, el
bust de Pal.las, a la dreta i, al revers, el Pegàs amb una corona de llorer
entre l'ala i la crinera; la llegenda és molt malmesa, tot just perceptible.
Diverses sèries de Villaronga mostren aquestes peculiaritats, però és difícil filar més prim no podent analitzar directament la peça.
Una cinquena moneda fou recollida per un treballador després de l'explosió d'una barrinada(12°). Era un as d'Empúries amb llegenda llatina;
per tant, posterior al darrer terç del segle I a.C.
De les altres quatre monedes procedents del Guíxols, una —trobada
el 27 de març de 1919— era definida com un «quadrant ibèric»(121); altres dues monedes de bronze, també petites(122), eren probablement divisors de les monedes emporitanes, posteriors als inicis del segle II a.C.
Per acabar tenim notícia d'una darrera moneda, recuperada el 1911 i després perduda, que per la descripció podria ser un as alt-imperiaK123).
16. METALLS
Segons Hurtebise, als Guíxols es van trobar bon nombre de metalls(124). Entre ells hi ha peces remarcables(125). Hem pogut estudiar les
següents:
1 ham. De fet, entre el material conservat al Museu de Sant Feliu procedent de la punta dels Guíxols, hi ha sis hams, tots de bronze que podrien haver estat recuperats en campanyes posteriors. Tres són de mides
petites i desigual conservació mentre que els altres, força malmesos, són
una mica més grans. Constitueixen una troballa característica dels jaciments ibèrics i romans sobretot d'aquells que es localitzen vora el mar
o pròxims a zones d'aiguamolls, rius o estanys, tal com podem comprovar a Roses, Empúries, Ullastret, al Castell de la Fosca i a la major part
de vil.les romanes del territori.
(119) L. VILLARONGA, The aes coinage ofEmporion, «B.A.R. Supplementary Series 23»,
Oxford, 1977. ID, Numismàtica antigua de Hispània. Introducción a su estudio. Barcelona,
1979. Amb matisos i cronologies modificades a la baixa: J. RUIZ de ARBULO, EmporionEmporiae (218 a. C.—100 d. C.). Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1986, ps. 286-293.
(120) HURTEBISE, 1905a, p.18; 1905b, p.218; 1905c, p.22-2.
(121) ESTEVA-VILARET, 1987, p.108, núm.25.
(122) ESTEVA-VILARET, 1987, ps.107-108, núms. 24 i 26.
(123) ESTEVA-VILARET, 1987, p. 108, núm. 27.
(124) HURTEBISE, 1905a, p,28; 1905b, p.224; 1905c, p.25.
(125) HURTEBISE, 1905a, p.28 posa cobre; 1905b, p.224, bronce.
97
54
Diversos punxons, estilets, agulles grans i petites. En total, al Museu
de Sant Feliu es conserven 8 agulles algunes de les quals, per les mides,
probablement servien per a adobar xarxes i unes altres per a cosir cuir
o teles gruixudes. Es tracta, també, de troballes corrents en estacions preromanes i romanes i són un indici —gens rebutjable— que estem estudiant un nucli d'habitació. Més dificultats té el saber amb certesa l'ús
específic d'algun punxo o dels estilets, també de bronze, que en alguns
casos podien servir de burins o d'eines utilitzades per diversos grups d'artesans (fusters, metal.lúrgics, terrissaires...). És reiteratiu assenyalar-ne la
localització en jaciments pre-romans i romans.
3 fíbules trencades, de les quals només n'hem localitzat una de mig
conservada, amb ressort bilateral acabats amb dos botons esfèrics, i arc
corbat, peculiar dels jaciments ibèrics d'aquest territori, i el que podria
ser el fragment d'una altra, en aquesta ocasió, un ressort.
1 anell de bronze, sencer, amb el cap circular, sense decoració, ben
conservat; troballa gens estranya en estacions amb la cronologia dels Guí-
Fig. 28. Col·lecció de 21 fusaioles procedent dels Guíxols. Són peces poc acurades, fetes
d'argiles amb molt desengreixant, rugoses i grolleres. Fotografies de les mateixes peces col·locades en igual lloc d'ordre, fetes per ambdós costats. Museu Municipal de Sant Feliu. Tres més
són al Museu Arqueològic de Girona.
98
55
xols. Hurtebise parla de la recuperació d'un altre anell incomplet que
potser corresponia a una arandela mig trencada; no és segur que fos un
anell. De fet, al Museu de Sant Feliu hem localitzat una altra arandela
de bronze, sencera i molt gruixuda, que possiblement formava part d'una
cadeneta; degué recuperar-se en campanyes posteriors.
1 forqueta per a introduir desfiles a les ferides; podem donar-la per
perduda.
1 magnífic estilet-sonda que, indubtablement, és un instrument de cirurgià, molt ben conservat, sencer, amb una llarga punta plana lanceolada i a Paltre extrem de la llarga tija de secció circular un apèndix, elíptic, amb una de les cares llises i l'altra arrodonida; eina de gran precisió
gens habitual en els poblats ibèrics i si bé no massa present en estacions
romanes, no resulta estrany en aquell moment cronològic, tal com podem veure a Empúries i fins i tot a la vil.la dels Tolegassos a Viladamat
(Alt Empordà).
Part de la fulla corba d'un instrument per a tallar que aparegué totalment adherit a un os mig cremat que constituïa el mànec del ganivet
del qual se'n conserva, si no anem errats, només la part metàl·lica.
1 petit tros de cinturó format per cinc sèries de petits anells articulats, perdut segons pensem.
99
56
Fig. 29. La col·lecció d'objectes metàl·lics dels Guíxols és àmplia i valuosa, amb peces variades d'entre les quals destaquem anells senzills de bronze; altres, més luxosos, amb el cap circular; claus de ferro i bronze de mides ben diferents i adequats a cada necessitat; hams i agulles
de bronze; instruments de cirurgià; una fíbula de doble ressort; elements possibles d'un pany,
i una grapa de plom d'aquelles que havien servit per a reparar una peça de terrissa trencada,
o esquerdada, a través d'una tasca lentíssima i de resultats dubtosos (recordem l'existència d'una
àmfora sencera procedent d'Empúries, reconstruïda d'antic amb grapes de plom i que es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona). Material en el Museu Municipal de Sant Feliu.
Multitud de claus, de bronze i de ferro, de totes mides i formes adequats a tot tipus de feines, dels que se'n conserven una bona col.lecció.
Diverses làmines petites i bocins informes de coure que han sofert
l'acció del foc, algunes de les quals, molt malmeses, són en el magatzem
del Museu de Sant Feliu.
Cal destacar també, entre el material metàl.lic recuperat, una grapa
de plom que degué servir per a intentar la restauració d'un recipient de
terrissa trencat o esquerdat. Calia perforar amb gran paciència cada un
dels fragments i enganxar-los amb aquestes grapes, treball sempre de resultat dubtós. No es tracta d'una troballa rara o local car es detecta arreu
del món mediterrani, des d'època pre-romana a la fi de l'Antiguitat Tardana. En relació a aquest fet, interessa assenyalar l'existència d'una gran
àmfora baix-imperial procedent d'Empúries recostruïda amb un nom100
57
bre considerable de grapes de plom; pot veure's al Museu Arqueològic
de BarcelonaU26).
1 pesal ibèric de plom, de forma quasi prismàtica quadrangular. La
superfície és molt irregular i deteriorada. Possiblement es tracta d'una
unitat de pes.
17. VIDRE
1 peça de collar de pasta blavosa vista per refracció i axocolatada mirada per reflexió, amb cercles grocs, concèntrics (fig. 30).
1 peça de collar, bellísima, molt petita, opaca, de color blau turquesa, amb taques circulars morades i blanques.
Fig. 30. Interessant col.lecció de perles de collaret, anells, fragment de braçalet i altres elements ornamentals de pasta de vidre de tipus púnic, sempre presents en els hàbitats pre-romans
d'aquest territori. Museu Municipal de Sant Feliu.
(126) NOLLA, 1974-75, ps.152 i 189, fig. 27,1.
101
§8
2 trocets de color blau marí amb ones blanques, que Hurtebise considerà, correctament, de filiació fenícia(127).
Tots aquests fragments d'objectes ornamentals de pasta de vidre s'han
conservat i a més a més se n'hi han d'afegir uns altres recuperats, cal
suposar en les campanyes més modernes. Són objectes púnics ben coneguts a Empúries i en la major part de jaciments ibèrics del país, amb
contextos que van des del segle V al II a. C. i que, molt probablement,
arribaven des d'Ebussus a través del comerç emporità. Eren peces certament espectaculars, de segur molt apreciades i que devien tenir un cost
relativament baix; per tant, d'èxit extraordinari. Cal esmentar, també, un
fragment d'un braçalet de pasta de vidre(128> i una possible fitxa de joc,
del mateix material.
18. MOLINS DE MÀ
3 peces treballades, una de pedra volcànica i per tant d'importació( ) i dues de granit, possiblement local, de molins de mà rotatoris.
Si bé és possible que es trobin en els magatzems del Museu de Sant Feliu
de Guíxols, no els hem sabut trobar (fig. 13).
129
19. PEDRA I RAJOL
6 peces (cinc de pedra i una de rajol) amb perforació desplaçada cap
a l'exterior; potser eren peces de teler, però creiem més probable que servien per a tibar xarxes. Troballa gens rara en els jaciments costaners
d'aquest mateix període a casa nostra, com passa a Empúries, Castell
de la Fosca, Puig de Sant Andreu o Roses(13°). Són al Museu de Sant Feliu (fig. 31).
El material que acabem de descriure, especiament el metàl·lic, els pondera i les fusaioles, constitueix una evidència inestimable que ens trobem davant d'un nucli d'habitació i no d'un camp de sitges aïllat.
(127) HURTEBISE, 1905a, p.28: De vidrio, solo un fragmento de asa, dudosamente romano, ha aparecido, y este hecho parece indicar que la indústria del vidrio aún no se había desarrollado en nuestra comarca como ocurrió mas tarde bajo la dominción romana. Recordem
que en temps d'Hurtebise hom creia que el Forn del Vidre de Bell-lloc d'Aro era romà.
(128) Trobat al Fortim per Josep Escorteu i regalat al Museu Municipal.
(129) En aquest territori es fan servir, bàsicament, molins de pedra volcànica procedent de
la Garrotxa o bé, des del 200 a. C., de procedència mediterrània, de la Campània, des d'on
arribaven acompanyant les àmfores de vi, aprofitant espais lliures.
(130) Hurtebise també inclou, juntes, \esfusaioles de fang i de pedra.
102
59
Fig. 31. Sis peces (cinc de pedra i una de rajol) amb perforació desplaçada cap a l'exterior;
potser eren peces de teler, però creiem més probable que servien per a tibar les xarxes. Museu
Municipal de Sant Feliu.
7. CONCLUSIONS
1. EROSIÓ DEL JACIMENT
Abans que Hurtebise excavés els Guíxols, l'erosió del jaciment havia
estat important. La capa superior fou destruïda i bona part d'ella caigué
al mar.
Segons Hurtebise, la punta dels Guíxols sofrí l'erosió de les aigües
de pluja que durant tants segles actuà sobre aquelles roques calisses esquerdades naturalment per mil partsO31). Altrament, a les efemèrides recollides al principi d'aquest treball ja hem esmentat els fets que més alteraren el nivell del sòl: sepultures a les roques per enterrar els apestats
(1652-1661), construcció d'un trincherón (1652), plataforma amb canons
(1696), bombardeig del Colchester dit popularment Bou Negre (1747),
construcció del Fortí (1751-1808), combat del Montanés (1795), construcció
de cases al nord dels Guíxols (Jordà 1602 ?), idem del llatzaret (?), cons(131) HURTEBISE, 1905c, p.21-2-2.
103
60
trucció del tambó de Calassanç i del de la Pólvora (1875 ?), del Salvament de Nàufrags i del seu camí (1886). Encara Hurtebise afegí: trepidación de la roca por el transito rodado... así de los carros de municiones
y víveres para el cercano Fortín, como de los materiales para su
construccions2).
Les efemèrides esmentades demostren la gran erosió que la punta dels
Guíxols ha sofert en el decurs dels segles. Això explica l'absència total
de restes de parets, de cases, de la muralla i de quasi totes les estructures
ibèriques; al revés del que passa a la Fosca (Palamós), Ullastret i a la
majoria dels poblats ibèrics propers. L'arrasament de les restes és conseqüència d'estar els Guíxols unit a l'actual ciutat i d'haver compartit amb
ella les vicissituds per les quals la darrera ha passat en el curs de la seva
història.
2. LA MURALLA
En el segle XVII els advocats de la vila parlaven de cierto trozo de
muralla que autores posteriores han Juzgado romana, siendo asíquefue
construïda en el siglo XV(^.
En el 1680 hom escriví: Estaba situado el Pueblo de Guíxols... a poco trecho distante del sitio que oy goza, y se reconoció plantado en una
eminència, que como Península entra en el mar, y cubre el Puerto por
la parte de Levante, y esto lo atestiguan las ruínas, y fundamentos de
una muralla antiquíssima, siendo su grueso de cinco pies geométricos,
con sus travesses al uso antiguo, y guarda puertas, y esto por la parte
de tierra; porque por la del Mar, quedavan assigurados los moradores
de esta Población, con las rocas, y despenaderos, que confrontan con
el agua...(iw.
El 1932 Agustí Casas comentà que el 1911 tres sitges «foren escapçades o rebaixades amb el temps, sens dubte per a aplanar part de la penya
a l'alcar-se les defenses de què queden encara prous restes»(135). Casas,
però, no diu clar si «les defenses» eren del jaciment indiget o de les que
hem esmentat a les efemèrides, si bé ens sembla que es refereix a les últimes.
Indicis puntuals parlen de les restes d'una muralla al nord-oest dels
Guíxols, muralla que Oliva coneixia, però que ja el 1952 havia desapare-
(132)
(133)
(134)
(135)
HURTEBISE, 1905c, p.24-1-1.
HURTEBISE, 1905b, p.218; 1905c, p.21-2.
Antigüedad ilustrada, p.6, núm. 8. AHMSF, sec. XXXII, lligall 1, cubeta 7.
CASAS, 1932.
104
61
gut(136); també tenim notícia d'una petita paret de pedra seca trobada durant les excavacions de l'any 1952, si bé no fou possible relacionar-la amb
estrats arqueològics clars.
Per tant, queden indicis d'haver existit una muralla, però ignorem
quin tipus de muralla era i quan fou alçada. Més aviat ens inclinem a
creure que els escrits es refereixen al Fortí. En concret, ben poca cosa
que no ens ajuda a treure conclusions.
Amb tot, creiem que el jaciment dels Guíxols —tant si era un poblat
com un camp de sitges (dels quals parlarem més endavant)— estava ben
defensat: per petits penya-segats a llevant, migdia i ponent, i per una muralla pel costat vulnerable que era el de tramuntana —amb incliació cap
a mestral— a poca distància de l'istme que unia el jaciment a la terra
ferma.
3. ELEMENTS
ARQUITECTÒNICS
Segons Hurtebise, dins d'una gran sitja hi trobà dos como basamentos de columna y un tambor de fuste, Uso. De las basas, la una afecta
forma de cono truncado; la otra se resolvía, arrancando de un circulo,
en un cuerpo cúbico mediante cuatro molduras cóncavas en los dngulos. Son de granito abortado, y en las superfícies planas del cono truncado y del cilindro existen dos pequenos rehundidos como para facilitar
la adherència de una piedra con o/ra(137). Creu que eren restes d'una
construcció romana i pregunta: ^Era esta un mausoleo? ^Acaso un edículo o santuario elevado a alguna deidad delpaganismo? Lo ignoramos.
I recomanà que s'explorés el fons del mar a les immediacions i al peu
d'on estava la sitja. Les peces, digué, ingressaren al Museu Municipal.
Nosaltres tampoc no estem segurs d'interpretar la finalitat d'unes peces
que no hem vist, perquè no sabem que siguin al Museu de Sant Feliu.
Amb tot, opinem que potser es tracta d'uns elements —bases de columna i un fust— que pertangueren a la creu alçada als Guíxols en el segle
XVII amb la finalitat de santificar un lloc on estaven enterrats guixolencs que moriren apestats.
(136) En el dossier on es conserva el treball inèdit d'Oliva hi ha unes quantes notes aplegades per redactar aquell treball, una de les quals recorda l'existència de la muralla, aleshores desapareguda, i la necessitat de cercar-ne una fotografia que, segons sembla, Miquel Oliva havia
tingut ocasió de veure.
(137) HURTEBISE, 1905b, p.222; 1905c, p.24, redacció quelcom diferent.
105
62
4. LES SITGES
Foren obertes dins la roca natural (granit). No són d'igual forma, com
es veu a les figures corresponents, però predomina la de gerra o dolium.
Hurtebise n'excavà 34, i anotà: ya dije que en mi concepto hay muchas mas por explorar (1905c, p. 23-1-4) i aún queda bastante terreno
por explorar (1905b, p.220). Per això és segur que quedà inexplorada molta
part del jaciment. Qui observi el plànol (fig. 15) comprovarà que Hurtebise no excavà la part de més el nord (ocupada per cases), ni al voltant
del llatzaret; creiem que dirigí la seva activitat preferentment a l'indret
que havia d'ésser rebaixat quan s'obrís el carrer de Colom.
A la resta del jaciment és probable que no seguís un pla d'excavació
metòdic i ordenat, sinó que excavés les sitges que podia localitzar a cop
d'ull: les que eren voltades de roca, sense tenir un tou de terra vegetal
al seu damunt, sitges que s'endevinaven per l'herba que creixia al seu
interior. Per aquest motiu creiem que n'han quedat bastantes
d'inexplorades.
Que Hurtebise no donava per acabada l'excavació, que es proposava
seguir-la i que els guixolencs la desitjaven, no en tenim cap dubte; quan
«Llevor» del 10-VI-1905 donà compte de la publicació de la Memòria
(1905a), anunciava que s'havia posat a la venda al preu de dues pessetes
i que el producte que s'obtindria anava destinat a prosseguir les excavacions del Fortí; cosa que no portà a terme perquè sis dies després ingressà a l'ACA i no sabem que hagués tornat a Sant Feliu.
Del plànol esmentat es dedueix:
1. Hurtebise no excavà més que els terrenys lliures d'edificacions i encara no tots; de la qual cosa ja hem parlat.
2. El 1911 primer i el 1919 després, foren descobertes 9 sitges més:
les que donà a conèixer Agustí Casas. El 1952 Esteva en trobà dues al
nord del carrer de Colom i el 1960 una al sud de l'edifici del Salvament,
les tres inèdites. Això confirma el que hem dit en el punt anterior, núm. 1.
3. És evident que en construir la bateria primer i en alçar l'edifici
del Salvament després, foren destruïdes algunes sitges. Altrament si Casas i Esteva van donar notícia d'algunes altres, és lògic creure que encara
n'hi havia més.
4. La major concentració de sitges és a l'extrem nord, prop de l'entrada del poblat, on és de creure que hi havia la muralla de la qual hem
parlat. La descoberta d'aquesta concentració massiva de sitges potser fou
conseqüència d'una més acurada recerca. Quan Hurtebise inicià l'excavació, coneixia el projecte d'obrir el carrer de Colom que havia d'unir
el passeig dels Guíxols i Calassanç. Per tant, és probable que primer ex106
63
plorés el lloc pròxim a la Pedrera d'on s'arrencava la pedra que l'ajuntament necessitava per adecentar els carrers de la ciutat^38); no fos cas que
hom anés destruint les sitges abans d'ésser excavades. La Pedrera,
recordem-ho, era a l'inici del carrer de Colom.
5. Sospitem que hi havia més sitges al nord de l'agrupament descobert per Hurtebise, és a dir, que la muralla no era immediata a l'agrupament conegut, sinó que aquest continuava per sota de les cases que ja
consten en el plànol de Guitart —fet el 1897— per tant, abans que Hurtebise iniciés les excavacions. Al nostre entendre, el poblat ocupava també tota la part nord dels Guíxols i la muralla era a l'istme, on comença
la pujada —o baixada—, lloc a propòsit per establir la defensa principal.
5. CARRERS?
Hurtebise escriví: Segúnpuede verse en un plano, parece que las tumbas forman calles en dirección NO-SE, aunque muy imperfectamente
(1905b,p.220 i 1905c,p. 23-1-4). I per a demostrar que la situació de les
sitges en el plànol no fou feta per aproximació sinó exactament, explica
que foren situades en el de l'arquitecte Guitart pel director de l'Escola
d'Arts i Indústries de Sant Feliu, senyor Azua, mitjançant triangulacions;
per tant, amb exactitud.
En efecte, la disposició de les sitges —segons la planta publicada per
Hurtebise(139)—té un aspecte curiós: unes quantes es concentren al costat de llevant, quasi alineades, i les altres, la majoria, ocupen el lloc on
el terreny s'eixampla i s'obren en una mena de ventall, de nord-oest a
sud-est. Al nostre entendre, però, el grup de sitges continuava pel subsòl
que Hurtebise no excavà (el de les cases i dels seus horts i eixides).
La precedent explicació sembla evidenciar que el jaciment no era una
necròpolis, però no aclareix si es tracta d'un poblat o d'un conjunt destinat a emmagatzematge.
6. HIPÒTESIS SOBRE EL JACIMENT
L'excavació incompleta, la gran erosió del jaciment, la incerta notícia d'una muralla, la sospita de l'alineació d'uns carrers i, en general,
tot el que hem esmentat fins ací —excepte l'aproximació cronològica de(138) Porentonces [1903] trabajaba la brigada municipal en elpunto de dicho Penón, próximo a su arranque y en el extremo occidental, lugar denominada La Cantera, pues de el se
extrae piedra para afirmado de las vías de la población, a la par que va abriéndose la proyectada calle de Colón que, cruzando de oeste a este la punta dels Guíxols, ha de poner en comunicación en línea recta la gran concha con la ensenada de Calassans (HURTEBISE, 1905c, p.22-2).
(139) HURTEBISE, 1905a, làm. 1; 1905b, làm. X; 1905c, davant p. 17.
107
64
JOSEP Mi NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART
rivada de l'estudi de les monedes i de la ceràmica— no permet conclusions massa precises.
Amb tot, farem unes deduccions provisionals que, en realitat, no són
més que una hipòtesi de treball —ho hem dit abans— susceptible de ser
millorada o canviada.
Hurtebise sostingué sempre que les sitges eren sepultures i el seu conjunt una necròpolis indigeta (1905a, p.18: tumba, y no silo). El seu prestigi fou tan gran que el 1919 Bosch i Gimpera opinava com elK14°). El
1932 Agustí Casas i Llambert Font s'apartaren quelcom del criteri d'Hurtebise(141). Però el 1935 encara Alberto del Castillo parlava de la necròpolis de silos de San Feliu de Guíxols^142).
Fins el 1952 no sorgí la nova hipòtesi: segons Oliva i Esteva les sitges
dels Guíxols eren dipòsits per a guardar els grans, i el conjunt del jaciment un poblat. Però encara el 1962 Miquel Tarradell insistia en considerar que els Guíxols era una necròpolis(143). Fins que, excavats diversos
jaciments semblants, hom creu correcta la interpretació del 1952.
Darrerament, però, la cosa és més complexa. Els historiadors diferencien les sitges situades dins dels poblats i les dels camps de sitges, això
és, els agrupaments de sitges obertes fora dels poblats.
Dins del primer grup cal referir-se a Plana Basarda, jaciment d'un
valor inusitat però que està mancat d'una monografia de detall i d'un
estudi que compti i situi les sitges, concreti l'àrea que ocupen i la seva
capacitat; Castell de la Fosca, a Palamós, on són presents una mica arreu,
però amb una concentració notable al sector nord del poblat, en una zona que sembla d'eixample i no associada amb un únic edifici(144>; a Puig
Castellet de Lloret de Mar, on hi ha una o unes sitges petites a l'avant
cambra de cada una de les cases explorades(145>; o al Puig de Sant Andreu, on ara com ara s'han excavat 230 sitges, obertes a la roca natural,
a l'interior del recinte fortificat, algunes de les quals van ser obliterades
(140) PERE BOSCH i GIMPERA, Prehistòria catalana, Barcelona, 1919, p. 268 i 269.
(141) Una N. de la R. precedeix l'article de CASAS, 1932. Entre altres coses diu: «una vila
ibera en el turó conegut avui pel Fortim»; més endavant torna a escriure «vila» i «L'existència
d'aquest poblat». Però a continuació, afegeix que «foren descobertes una gran quantitat de
tombes».
(142) ALBERTO DEL CASTILLO, La Costa Brava en la antigüedad, en particular el tramo entre Blanes y San Feliu de Guíxols, «Ampurias», 1,1939, p.203.
(143) MIQUEL TARRADELL, Les arrels de Catalunya, Barcelona, 1962, p.274, núm. 14.
(144) MARTÍN, 1977, ps. 239-247.
(145) E. PONS, A. TOLEDO i J. M. LLORENS, El recinte fortificat ibèric de Puig Castellet. Lloret de Mar (Excavacions 1975-1980), Girona, 1981, ps.44-97.
108
65
en moments concrets de la història del poblat mentre que la majoria probablement duraren fins al moment final de vida de Yoppidum, tal com
sembla indicar el material recuperat en la seva excavació. Semblen, majoritàriament, associades a cases concretes(146>. Més enllà del Pirineu,
trobem les sitges a l'interior del recinte fortificat, per exemple, a Ensérune, en un territori de cultura ibèrica.
Del segon grup (camps de sitges aïllats o associats, només, a modestos fons de cabana de difícil interpretació) en trobem arreu des de l'Alt
Empordà fins a les comarques del Gironès, sovint amb un element comú: el fet d'haver estat colgats a l'època tardo-republicana, en els segles
II i I a.C.(147). En alguns casos, els camps de sitges o grups de sitges d'un
conjunt més ampli deixaren de fer-se servir o molt abans o molt després
de les dates esmentades. Assenyalem, en primer lloc, pel nombre d'exemplars, per la capacitat de magatzematge i per la diversitat cronològica
del seu colgament, l'estació de Mas Castellar de Pontós, on, només en
les sitges conegudes —i n'hi ha moltes més d'identificades— s'hi podria
guardar tota la producció cerealística actual de l'EmpordàO48); POlivet
d'en Recasens a Creixell (Borrassà), amb vuit sitges explorades; la Qüestió d'en Solà, a Ermedàs; Mas Castellar de Porqueres, fora del poblat;
les de la bòbila de can Rafael Ginesta i les de can Figa, ambdues a Cornellà de Terri(149); el Camp del Camí a Sant Julià de Ramis; l'important
grup de Llagostera; a la Quintana a Cervià de Ter; les del Camp del Bosquet a Camallera; les de l'àrea del praesidium a la ciutat romana d'Empúries, i una llarguíssima sèrie de troballes soltes que poden ser indicis
d'altres grans dipòsits(15°). En aquest cas, la interpretació de la seva funcionalitat és menys clara puix en algunes ocasions sí que pot pensar-se
en grans zones d'emmagatzematge dels cereals vinguts de punts molt diversos, tot esperant la seva comercialització vers el mar, cap a Emporion
i Rhode i des d'allí cap a qualsevol punt del món mediterrani. En altres
ocasions potser és més raonable pensar en punts de magatzematge temporal, immediatament després de la sega, tot esperant la fi de la campanya per després comercialitzar-lo o transportar-lo al poblat.
(146) M. A. MARTÍN, Ullastret. Guia de les excavacions i del seu museu, Girona, 1978, p. 15.
(147) Àmplia informació a NOLLA-CASAS, 1984, ps. 25 i 32-33, làm. II i dades concretes
a l'inventari.
(148) M. A. MARTÍN, El yacimiento indígena prerromano de Mas Castellar de Pontós
(Girona), «XV Congreso Nacional de Arqueologia», Saragossa, 1979, ps. 677-690.
(149) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 32-33, làm. II. CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA,
1987, ps. 187-194.
(150) CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA, 1987, ps.190-191 i fig. 1.
109
66
Pel que deixem dit, veiem perfilades quatre hipòtesis sobre el jaciment dels Guíxols:
1. Una necròpolis; hipòtesi que considerem descartada.
2. Una poblat a l'interior del qual hi havia el nombre de sitges precises a les necessitats dels seus habitants, com d'altres d'aquest territori:
Sant Sebastià de la Guarda, Llafranc, Palafrugell; Castell de la Fosca,
Palamós; Cala Pola, Tossa, i alguns altres menys coneguts(151>.
3. Un camp de sitges independent, això és, situat fora dels poblats,
a semblança d'altres jaciments propers(152).
4. Un poblat i ensems un camp comunal de sitges, és a dir, un conjunt de les dues hipòtesis anteriors. El poblat potser era al sud de l'actual carrer de Colom, on les sitges es veuen més espaiades. El camp comunal —o magatzem— podia ser al nord del poblat i comprendre no
solament les sitges fins ara descobertes, sinó que potser continuava en
el subsòl de les cases i les eixides, que donen a la baixada dels Guíxols.
Així, l'excedent era prop de la sortida, llest per embarcar.
Al nostre entendre, les hipòtesis més versemblants són la 2 i la 4, amb
preferència la darrera.
Resum de la hipòtesi: el jaciment dels Guíxols era un poblat iber, indiget, que tenia a l'entrada un conjunt de sitges que servien de magatzem dels sobrants majoritàriament agrícoles. Els sobrants podien ser del
poblat, però també del rerapaís. Quedaven dipositats allí, vora del mar,
a punt d'ésser venuts o bescanviats. Les sitges de la resta eren els rebosts
de les cases del poblat.
7. ACTIVITATS ECONÒMIQUES DELS INDIGETS DELS GUÍXOLS
Pel material trobat, sabem que els indigets dels Guíxols, ultra l'agricultura, la caça i la ramaderia es dedicaven a les següents activitats:
i. COMERÇ
Sospitem que als Guíxols hi havia un poblat ibèric que aprofità un
indret topogràficament i geogràficament molt favorable que fou utilitzat com a port de mar per on sortia l'excedent agrícola i ramader, llenya,
suro i altres productes que no coneixem de l'immediat rerapaís que ben
bé arribava fins a Llagostera (no oblidem els camps de sitges descoberts
en aquest terme municipal)(153).
(151) NOLLA-CASAS, 1984, ps.,21-24 i làms. I i II.
(152) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 21-26 i làms. I, II i III.
(153) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 187-189 (Sant Llorenç, Pla de Maiena, Pocafarina, Can
Pere Pere, etc.
110
67
Altrament, pel mateix port arribaven productes d'arreu del món mediterrani, a través d'un comerç que cal suposar centralitzaren i aprofitaren els emporitans i, potser també, els grecs de Rhode. En aquest aspecte, i només amb un decalage cronològic, podem observar el mateix panorama que a Castell de la Fosca (Palamós).
La influència del món púnic fou important, como ho demostren les
restes d'àmfora i vidre, segurament ebussitans. Sorprèn la presència d'una
àmfora púnico-siciliota, de producció molt tardana (segle II-I a. C.). La
troballa d'aquest element aïllat i, fins ara, sense paral·lels coneguts a la
Península Ibèrica, fa pensar en una importació marginal o exòtica, que
acompanyava un carregament de material itàlic.
Sabem que a l'època alt-imperial, l'explotació del territori es feia de
manera diferent, però el camí del mar continuà essent el més còmode,
ràpid i barat i, sens dubte, el més eficaç, i fou pels Guíxols per on continuà sortint l'excedent del territori i per on arribaven les importacions
destinades a aquestes comarques i a les de l'interior.
2. PESCA
És pròpia dels pobles marítims, com ho és -evidentment- dels lacustres i dels fluvials. Ací en tenim proves irrefutables: els hams que s'hi
van trobar, segons hem vist. També cal tenir en compte les pedres foradades que potser eren per a tibar les xarxes parades al mar(154).
3. TEIXITS
Els pesos de teler (pondera) i les fusaioles trobades indiquen la presència de la «indústria» tèxtil. Hurtebise recollí d'Estrabó que els indigets es distingien molt en la preparació del lli amb el qual fabricaven immillorables teixits i afegí que també teixien el jonc i l'espart.
Les agulles trobades (fig. 29) pogueren servir per a cosir o per a fer
xarxes(155).
4. TERRISSERIA
A Sant Feliu i als seus voltant abunden les argiles. Amb tota seguretat la terrissa basta fou obrada ací, segons Hurtebise; criteri que compartim. Des de l'esmentat Hurtebise, dos fets ho corroboren: la descoberta dels forns de Platja d'Aro(156) i de S'Agaró(157).
(154) HURTEBISE, 1905b, p. 228 i 1905c, p.29-1.
(155) HURTEBISE, 1905b, p. 228 i 1905c, p.29-1.
(156) LLUÍS ESTEVA, Un horno alfarero, de època romana, en Playa de Aro (I-II d. C.),
«Àncora» Nadal 1966.
(157) LLUÍS ESTEVA, Descubrimiento de un horno hispano-romano de ceràmica en S'Agaró
(HI-IV d.C.), «La Vanguardia» 23-V-1969; també «Revista de S'Agaró», estiu 1969.
111
68
8. CRONOLOGIA
El material conservat capaç de proporcionar datacions precises és escàs,
puix s'han perdut materials importants exhumats per Hurtebise; igualment perquè només conservà part de la ceràmica trobada(158). Malgrat
tot, amb les peces que hem pogut analitzar en detall i amb les notícies
que tenim d'alguns objectes perduts, però sobre dels quals disposem d'informació clara i suficient (monedes, àmfores, ceràmica en general...) n'hi
ha prou per a intentar una aproximació cronològica de la vida del
jaciment.
Hurtebise opinava que els indigets començaren la seva activitat en
el jaciment dels Guíxols —lloc d'enterrament, segons creia— a finals del
segle III a. C. i que l'abandonaren en el segle I també a. C.(159).
Oliva datava la vida del poblat —rebutjada ja la idea de necròpolis—
dins del s.V a.C. o potser abans; en el darrer cas, no com a resultat d'alguna troballa significativa, sinó pensant en la possibilitat de descobertes
noves o en l'existència de material arqueològic de datació imprecisa per
manca d'importacions ben conegudes capaces de datar-lo. Cal dir també que, en dur al màxim el seu afany de relacionar els Guíxols amb el
Castell de la Fosca, estació aquesta de nivells clars dins del s.VI a. C.,
Oliva adoptava posicions difícils de defensar amb les dades arqueològiques actuals.
Segons la nostra opinió, és molt interessant constatar, a través del material arqueològic, la continuïtat cronològica des de principis del s.IV a.
C.; no hi ha cap objecte que —amb base sòlida— pugui ser considerat
anterior.
Les ceràmiques grises antigues, les àmfores massaliotes, la ceràmica
grega d'occident —en algun cas cuita a Rhode—, les àmfores púniques,
la ceràmica de vernís negre, l'emporitana, les àmfores itàliques, la ceràmica aretina, les monedes i les àmfores catalanes augustals i post-augustals,
fan possible recórrer quasi mig mil·leni sense salts, sense hiatus.
El moment final del jaciment, ben precís, cal situar-lo als primers
(158) Tan abundantes han sido los trozos de dnfora sacados de las tumbas que, viéndome
en la imposibilidad de restaurar grandes piezas con fragmentos tan pequenos, fue inevitable,
aunque dolorosa, guardar solo cuantos extremos, asas y bocas de tipo diferente hallamos, para formar una colección de variantes, que con estos restospueden restaurarse idealmente (HURTEBISE, 1905b, p. 224; també 1905c, p. 25-1).
(159) La Necròpolis fue abierta, a juzgar por las monedas recogidas, hacia fines del siglo
HI a. de J.C., cesando allí los enterramientos en el I a. de nuestra Era sin que se sepa la causa
de el/o (1905b, p.228).
112
69
anys de la nostra era, data que ens ve donada per un conjunt important
d'aretines, alguna moneda i les àmfores Dressel 2-4 de la Tarraconense
—amb la marca PR (retro)— que cal considerar del principat de Tiberi.
És possible que entre els temps d'aquest emperador i el de Claudi, l'indret hagués quedat deshabitat i només fos objecte de freqüentacions i
d'alguna funció distinta a la que havia tingut fins llavors. Ja Oliva(16°)
proposà per l'abandó de la punta dels Guíxols una mateixa datació que
la del Castell de la Fosca on, tanmateix, no hi coneixem àmfores Dressel
2-4 del país, circumstància que pot fer pensar en un despoblament uns
pocs anys anterior al dels Guíxols.
9. TRASLLAT DE LA POBLACIÓ INDÍGENA.
Com a resultat de l'inici de la romanització autèntica, en època del
Gran Canvi(161), la situació dels poblats canvià i conseqüentment, es produí un pausat abandó que originà, en aquestes contrades, la desaparició
de quasi tots ells.
Durant el principat d'August, sembla que Castell de la Fosca esdevingué un poblat fantasma i a la mateixa època o poc més enllà passà
el mateix als Guíxols; en aquest cas, però, amb una diferència substancial: la continuïtat del poblament, bé que repartit almenys en dos llocs
diferents, avui plaçats en el subsòl de la ciutat: el jaciment del monestir(i62) i ei dei carrer de Girona (163> que potser forma unitat amb el mur
del carrer de la Lluna, núms. 90-92064). £n ambdós llocs s'hi recolliren
peces significatives que empalmen amb una Baixa Antiguitat
esplendorosaO65).
(160) OLIVA, 1953.
(161) NOLLA-CASAS, 1984, ps. 24-26. ID, Els inicis de la romanització al rerapaís emporità. Algunes dades, «Jornades d'història de l'Empordà. Homenatge a J. Pella i Forgas», Girona, 1987, p. 99-119.
(162) ESTEVA, 1962, ps. 49-68; en català, 1983, ps. 41-60; també Excavació a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (agost del 1963), «Revista de Girona», núm. 82 del 1978.
(163) Quan varen obrir el subsòl per fer els fonaments de la casa núm. 27 del carrer de Girona foren trobades algunes sepultures de tègules a doble vertent. El grup del Museu (Josep
Escorteu, Nèstor i Joan Sanchiz, Pere Echevarria i Lluís Esteva) recollí el material i l'ingressà
al Museu. Davant de la mateixa casa, a l'actual núm. 36 fou trobat un fragment de mosaic
romà. El contractista, senyor Robert Pallí i Sala, ho comunicà a Esteva per tal que el recollís,
però quan l'anà a cercar un treballador li comunicà que s'havia extraviat. (Notícies inèdites).
(164) LLUÍS ESTEVA, El mur de can Clavaguera, «Àncora» 4-II-1988.
(165) LLUÍS ESTEVA, La primitiva població guixolense (s.V a.C. al V d.C.), «Àncora»,
6-IV-1967. ID, 1962.ps. 49-68. P. DE PALOL, Algunes reflexions entorn del primer cristianisme gironí. El màrtir Sant Feliu, Sant Feliu de Guíxols i Girona, «Àncora», Festa Major, 1968.
ID, El Baix Imperi a Sant Feliu de Guíxols. Introducció al món medieval, «XX Assemblea
Intercomarcal d'Estudiosos (Sant Feliu de Guíxols, 1976)», St. F. G., 1977, ps. 37-42.
113
70
Fig. 32. Pels documents coneguts fins avui, sabem que els indigets visqueren a l'esperó dels
Guíxols almenys des de principis del segle IV a.C. fins a l'època de Tiberi (14 a 37 d.C.). Però
així com en altres jaciments no sabem res més dels pobladors (La Fosca, Palamós, per exemple)
ací queda comprovat que els indigets dels Guíxols, després d'abandonar l'esperó s'establiren
en dos indrets de l'actual subsòl de la ciutat; el lloc que nou-cents anys després ocuparen els
benedictins i al carrer de Girona núms. 27 i 36.
Per tant, la primitiva població indígena (que ja podríem anomenar guixolenca) tingué continuïtat segura almenys des de començament del segle IV a.C. fins al segle VI d.C.; primer establerta a l'incòmode turó dels Guíxols (núm. 1) i després a dos llocs de vida menys difícil sobre
dels quals hi ha l'actual ciutat (núms. 2A i 2B).
Sospitem, però, que el lloc que ocupa Sant Feliu no deixà mai d'ésser habitat, si exceptuem
els moments que duraren les ràtzies de torn.
El canvi d'emplaçament dels llocs d'habitatge era conseqüència lògica del clima polític de les diferents èpoques. Quan els indigets s'establiren als Guíxols eren temps insegurs. Per això escolliren un lloc alt, de
fàcil defensa. Treballaven la terra del pla i, amb major atenció, la propera als corrents d'aigua(166); guardaven les collites de cereals a les sitges,
(166) El senyor Secundí Reyné recollí al seu hort situat al carrer de Lepant, al costat de
la riera de les Comes, fragments de ceràmica grisa emporitana que cedí al Museu Municipal.
114
71
dintre del poblat. La vida a l'esperó del Guíxols —estret i rocós— era
difícil (imaginem només el problema de l'aigua).
A conseqüència de la pau aconseguida pels romans, la població dels
Guíxols, sentint-se segura, abandonà l'incòmode esperó i s'instal·là al
pla, prop de corrents d'aigua i de fèrtils terres de labor. Per les troballes
arqueològiques, sabem que els indígenes s'establiren almenys en els dos
indrets dels quals ja hem parlat.
L'abandó dels Guíxols, però, potser fou lent perquè si deixà de servir
com a poblat, pogué utilitzar-se com a recolzament d'un comerç mariner donada la seva proximitat als magnífics dos ports naturals plaçats
als seus peus. Aleshores, però, els cereals no eren la producció agropecuària principal i el sistema de magatzematge havia canviat de les sitges
indígenes als doliums itàlics.
La població guixolenca, per tant, tingué continuïtat segura almenys
des de principis del s. IV a. C. fins al VI d. C. o més enllà(167); primer
establerta a l'incòmode turó dels Guíxols i després a llocs de vida menys
difícil sobre dels quals hi ha l'actual ciutatO68). Sospitem, però, que el
lloc no deixà mai de ser habitat, si exceptuem els moments que duraven
les ràtzies de torn.
ABREVIACIONS
ALMAGRO, 1953 = MARTÍN ALMAGRO, Las necròpolis de Ampurias, Barcelona, 1953.
AQUILUÉ-MAR-NOLLA-RUIZ-SANTMARTÍ, 1984 = J.AQUILUÉ, R. MAR, J.M. NOLLA, J.RUIZ DE ARBULO i E. SANMARTI, El fòrum romà d'Empúries (Excavacions de
l'any 1982). Una aproximació arqueològica al procés històric de la romanització al nord-est
de la Península Ibèrica, Barcelona, 1984.
CASAS, 1932 = AGUSTÍ CASAS, Les troballes del Fòrum, «La Costa Brava», St.F.G. Festa
Major 1932.
CASTANYER-ROURE-TREMOLEDA, 1987 = F. CASTANYER, A. ROURE i J. TREMOLEDA, Les sitges de Cervià de Ter en el context de la romanització, «Homenatge a Josep
Estrada i Garriga. Jornades Internacionals d'Arqueologia Romana. De les estructures indígenes a l'organització provincial romana de la Hispània Citerior. I. Documents de Treball», Granollers, 1987.
ESTEVA, 1962 = LLUÍS ESTEVA, Ceràmica romana de època tardía hallada en San Feliu
de Guíxols (Gerona), «Seminario de estudiós de arte y arqueologia», Universidad de Valladolid, 1962; reeditat en català a «Estudis del Baix Empordà», núm. 2, 1983.
(167) Aquesta data ve donada per la presència d'una vora de ceràmica africana (sigillata
clara, tipus D), forma Hayes 104B, del darrer terç del segle VI d.C., trobada per Esteva (1962,
p. 60, fig. 6, núm. 5), bé que aleshores aquesta cronologia no era coneguda.
(168) Hurtebise ja havia sospitat el mateix: Sin embargo, lapoblación existia aún en tiempos del Imperio, pues hay monedas de varios emperadores hasta Teodosio (383-395), (1905b,
p. 228 i 1905c, p. 34-2-6). LLUÍS ESTEVA, La primitiva població guixolense (del s.V a.C. al
s.V d.C.), «Àncora», F.M. 1967.
115
72
JOSEP Mi NOLLA, LLUÍS ESTEVA i FRANCESC AICART
ESTEVA, 1967 = LLUÍS ESTEVA, La primitiva población guixolense (s.V a.C. al V d.C.),
«Àncora», 6-IV-1967.
ESTEVA, 1984 = LLUÍS ESTEVA, El Passeig del Mar de Sant Feliu de Guíxols, compleix
150 anys, Sant Feliu de Guíxols, 1984.
ESTEVA-VILARET 1987 = LLUÍS ESTEVA i JOAN VILARET, Monedes anteriors al segle Vd.C. trobades a Sant Feliu de Guíxols i a les seves rodalies, «Estudis sobre el Baix Empordà», núm. 6, 1987, ps. 103-117.
GOUDINEAU, 1968 = CH. GOUDINEAU, La céramique aretina lisse, París, 1968.
HURTEBISE 1905a = EDUARDO GONZÀLEZ HURTEBISE, San Feliu de Guíxols durante la Edad Antigua. Memòria elevada al Ayuntamiento de dicha Ciudad, «Edición costeada por el Ayuntamiento de San Feliu de Guíxols», Girona, 1905.
HURTEBISE 1905b = ID, Descubrimiento de una antigua necròpolis en San Feliu de Guíxols, «Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos», 3? època, Madrid, 1905.
HURTEBISE 1905c = Bosquejo històrica de la villa de San Feliu de Guíxols seguida de
unos breves apuntes de historia interna (desde los mas remotos tiempos hasta 1517). Trabajo
de investigación sobre fuentes inéditas, ilustrado con fotògrafías, dibujos y pianos. Tesis de
oposición, 1905. Ms. autògraf núm. 780 de la Biblioteca de Catalunya. Editat entre 1963 i 1967
a les planes del setmanari «Àncora» de St. F. G. i, en forma de llibre, el 1970.
LAMBOGLIA 1952 = N. LAMBOGLIA, Per una classificazione preliminare delia ceràmica campana, «Atti del I Congresso Internazionale di Studi Liguri (Bordighera 1950)», Bordighera, 1952.
MARABINI-MOEUS, 1973 = M.T. MARABINI-MOEUS, The Roman thin walled potteryfrom Cosa (1946-1954), «Memoirs of the American Academy in Rome», XXXII, 1973.
MARTÍN, 1977 = M. AURORA MARTÍN i ORTEGA, Aportacions a l'estudi del poblat
ibèric de Castell (La Fosca, Palamós), «Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos», St.F.G. 1977.
MARTÍN, 1981 = M. AURORA MARTÍN i ORTEGA, El taller de ceràmiques emporitanes de Fellines, «Estudi General. Miscel·lània commemorativa del X Aniversari del Col·legi
Universitari de Girona», I, 1981.
MARTÍN, 1982a = ID, Ciutadella de Roses, Roses, «Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys», Barcelona, 1982.
MARTÍN, 1982b = ID, Aportació de les excavacions de Roses a l'estudi del comerç massaliota a l'Alt Empordà, en els segles IV-III a.C., «Cypsela», IV, 1982.
MAYET, 1976 = F. MAYET, La céramique a parois fines dans la Péninsule Ibérique, París, 1976.
MOREL, 1981 = J. P. MOREL, Céramique campanienne: les formes, Roma, 1981.
NOLLA, 1974-75 = J.M. NOLLA, Las ànforas romanas de Ampurias, «Ampurias», 36,
1974-1975.
NOLLA, 1977 = J.M. NOLLA, La ciudad romana de Gerunda, Tesi doctoral. Universitat
Autònoma de Barcelona, 1977.
NOLLA-CASAS 1984 = J.M. NOLLA i J. CASAS, Carta arqueològica de les comarques
de Girona. El poblament d'època romana al nord-est de Catalunya, Girona, 1984.
NOLLA, 1988 = J.M. NOLLA, Gerunda: dels orígens a la fi del món antic, «Fonaments
Prehistòria i Món Antic als Països Catalans», 7, 1988.
OXE-COMFORT, 1968 = A. OXE i A. COMFORT, Corpus vasorum aretinorum. A Catalogue of signatures, shapes and chronology of italian sigillata, Bonn, 1968.
RODRÍGUEZ, 1986 = A. RODRÍGUEZ, La ceràmica emporitana d'Ullastret. Memòria
de llicenciatura, «Col·legi Universitari de Girona», 1986.
SANMARTÍ, 1978 = E. SANMARTÍ, La ceràmica campaniense de Emporion y Rhode,
Barcelona, 1978.
116
ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT
DEL SEGLE XVI AL BAIX EMPORDÀ
PER
JOSEP CLARA
Apleguem, en aquest treball, sis documents sobre obres d'escultura
religiosa al Baix Empordà, que afecten les poblacions de Sant Feliu de
Guíxols, Palamós, Torroella de Montgrí i la Bisbal. Amb aquesta aportació donem a conèixer uns noms i unes obres, i alhora fem una petita
contribució a la història de l'art gironí del cinc-cents, la qual és força
buida pel que fa a l'apartat de l'esculturaí1).
Les obres contractades van ser atribuïdes a escultors, arquitectes, fusters
o entalladors, hàbils en la fabricació de retaules, anomenats Onofre Enric, Joan Ballester, Joan Merlas i Gallart Puig, tots els quals juntament
amb altres individus de la família Enric, Joan Bosch, Antoni Coll, Ramon Roca, Joan Domènech, Bernat Carbonell, Bernat Pujades, etc. treballaren per a les esglésies del bisbat gironí. Es tracta d'uns noms poc
coneguts i d'unes realitzacions locals, escassament estudiades, que en bona
part s'han perdut per destrucció o substitució.
ONOFRE ENRIC
Citat com a imaginaire i escultor, Onofre Enric pertanyia a una fa-
(1) Per a les característiques generals d'aquell segle, és imprescindible el llibre de Joaquim
Garriga, L'època del Renaixement, s. XVI, volum IV de la Història de l'Art Català, Barcelona,
Edicions 62, 1986.
117
2
JOSEP CLARA
mília d'artistes gironins que assoliren un renom especial dins el segle
XVIC2).
El 3 d'octubre de 1568 va pactar amb els representants dels jurats de
Sant Feliu de Guíxols i els administradors de l'Hospital de la mateixa
vila, la fabricació d'un retaule de 16 pams d'alçària i 12 d'amplària per
a la capella de l'Hospital de la vila marinera. El preu estipulat va ser
de 36 lliures i el termini per a realitzar l'obra finia el gener de 1569(3>.
El mateix Onofre Enric, el 26 d'abril de 1573, va comprometre's a
fabricar una imatge de la verge de la Pietat, de 4 pams d'alçària, per a
la capella palamosina de la mateixa advocació. El model elegit per fabricarla era una altra imatge realitzada per Onofre Enric per a la capella de
la Sang de Jesucrist del convent del Carme de Girona. El preu fixat per
a la feina eren 11 ducats, i el termini per a executar-la comprenia poc
més de dos mesos i mig(4).
JOAN BALLESTER
Casat amb una germana del pintor Joan Mates, que apareix com a
testimoniatge en els dos contractes que reportem, Joan Ballester va pactar, el 19 de juny de 1580, que pagaria 21 lliures al picapedrer Pere Almar, de Girona, per tota la pedra que necessitava per a fabricar el bancal
del retaule de l'església parroquial de Palamós. La pedra al·ludida havia
de ser extreta de la pedrera d'en Barceló, de la muntanya gironina de
Montjuïcí5).
Així, doncs, a través d'un document indirecte, podem atribuir a Joan
Ballester l'autoria del bancal palamosí, la qual cosa és corroborada per
la inscripció d'una data -1582-, que encara a hores d'ara pot observar-se
a l'església de Palamós(6).
El 9 de setembre de 1584 Ballester es va comprometre a fabricar una
figura de Crist, de 7 pams d'alt, amb la creu corresponent, per a la con(2) El seu pare Esteve i els seus germans Esteve i Francesc són també citats com a escultors.
També trobem un Miquel Enric, ferrer, que va intervenir en els treballs de la reixa de l'altar
major de Tortosa. Cfr. Josep Clara - Miquel Àngel Alarcia, «La reixa de l'altar major de la
catedral de Tortosa», dins D'Art, 14 (març 1988), ps. 181-192.
(3) Hem publicat la traça d'aquest retaule a «Nicolau Mates, pintor de Sant Feliu de Guíxols», dins Estudis sobre temes del Baix Empordà, 2 (1983), p. 127. Per al contracte, vegeu
l'apèndix I.
(4) Per a més detalls, l'apèndix II.
(5) Vegeu l'apèndix III.
(6) El darrer treball sobre l'església de Palamós és el de Josep M f Marquès - Pere Micaló,
Sant Maria de Palamós, Palamós, Parròquia de Santa Maria, 1987.
118
ESCULTORS DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVI
3
fraria de la Sang de Jesucrist de Torroella de Montgrí, representada per
Jaume Garbí, capellà, i Bartomeu Franch, cirurgià. Per a aquesta obra
havien d'abonar-li 20 lliures, i ell tenia un termini que superava els tres
mesos i mig per a acabar-la i lliurar-la (?).
JOAN MERLAS
El tercer artista del nostre estudi, Joan Merlas, apareix citat com a
fuster i entallador habitant a la Bisbal, però quan el 1597 va contractar
el retaule dels Quatre Doctors de la Seu de Girona consta que era ciutadà de Barcelona (8>.
La feina concreta que ací ens interessa és el contracte que signà el
27 d'octubre de 1599 amb la senyora Elena Torroella i Agullana, vídua
del donzell Paulí Torroella, per fornir el retaule que havia de presidir la
capella que ella mateixa havia patrocinat a l'església parroquial de la Bisbal. Per un total de 226 lliures, el fuster i entallador es va comprometre
a fabricar un retaule d'ordre jònic i corinti i una colla de treballs de fuster que complementessin la capella: sagrari, balustrada, banc, portes, etc.
Totes aquestes obres havien de ser enllestides amb la fusta que li havia
de proporcionar la senyora Torroella(9>.
GALLART PUIG
Escultor habitant a Girona, Gallart Puig, el 28 d'octubre de 1599,
es va obligar a fer per a la mateixa senyora Torroella diverses figures de
baix relleu i de tot relleu per al referit altar de sant Miquel, de la Bisbal.
L'artista tenia temps per acabar l'encàrrec fins al juny del 1600, i el
preu estipulat era de 125 lliures(10).
PER ACABAR
Amb els documents reportats, a part d'informar sobre uns escultors
mal coneguts, oferim dades interessants sobre la condició dels artistes,
els corrents de devoció i els gustos d'una època. Les obres de la Bisbal,
patrocinades per la senyora Elena Torroella i Agullana, van ser sens dubte
(7) Vegeu l'apèndix IV.
(8) Arxiu Històric Provincial de Girona (AHPG), notaria 3? de Girona, núm. 438, 11 de
juny de 1597.
(9) Vegeu l'apèndix V.
(10) Vegeu l'apèndix VI.
119
4
JOSEP CLARA
les més cares i les més exigents, però també és evident que les de caire
menor tenen el seu valor i incrementen la producció dels artistes.
Onofre Enric, mort el 1587, és el més conegut per ara i a ell ens hem
referit en altres treballs, ja que les seves produccions arribaren a la Garrotxa i al Gironès^1). Una recerca sistemàtica el situaria en un lloc preeminent quant a realitzacions.
També, per les notícies que tenim, va ser força intens el treball de Joan
Ballester, que va morir el 1584.
Si més desconegut ens resulta Gallart Puig, podem admirar, en canvi, l'art de Joan Merlas en el retaule dels Quatre Doctors de la Seu de
Girona.
APÈNDIX DOCUMENTAL
T
1568 Sant Feliu de Guíxols, 3 d'octubre.
Onofre Enric, escultor de Girona, promet fabricar el retaule de l'hospital de Sant Feliu de Guíxols.
En nom de Déu sia amén.
Sobre la fàbrica del retaule devall scrit, fahedor en lo hospital de la
present vila, entre lo honorable mossèn Sebastià Barnoy, jurat en cap,
lo any present, de dita vila, y lo venerable mossèn Pons Goltarra, prevere, y los honorables en Joan Vicens, mariner, y Salvi Cassà, mercader,
procuradors de l'hospital de dita vila, de una part, y lo honorable en
Onoffre Anrich, ymaginayre, ciutadà de Gerona, de part altra, són stats
fets, pactats, concordats y jurats los capítols següents.
E, primerament, lo dit mestre Onoffre Anrich convé y en bona fe promet als dits honorables jurat y procurators de l'hospital de la present
vila que, de ací per tot lo mes de janer primer vinent, fabricarà y posarà
en lo hospital de la present, dins dita vila, un retaule de dotze palms de
amplària y setze de altària, conforme la trassa donada per lo dit venerable Onoffre Anrich, y en lo tabernacle del mig farà e fabricarà dos figures de bulto, la una de Christ y l'altre de sanct Joan Baptista, de largària
de quatre palms y mig, y mig païm de peanya, y més fabricarà quatre
(11) Algunes dades sobre la seva activitat a la Garrotxa es troben en el nostre treball «Obres
d'artistes i artesans gironins del segle XVI a la Garrotxa», dins Annals 1982-83, Olot, 1984,
ps. 61-84. També Carme Sala i Giralt, L'art religiós a la comarca de la Garrotxa, Olot, Alzamora, 1987.
120
5
caps debaix les quatre columnes són en dita trassa, y sobre les dites columnes quatre caps de seraphins de bulto, y més fabricarà en lo front
del pis, un Déu lo pare de bulto, y sobre de tot lo dit retaule, un Christ
crucificat, y los dits bultos han de ésser de fusta de ciprer y lo retaule,
de bona fusta de àlber blanch ab sos borels conforme la trassa, acabat
y posat ab sa perfectió, y assò promet attendre y complir, dins dit temps,
sots les penes y jurament devall scrit.
ítem, los dits honorables jurat y procuradors predits, fent aquestes
coses ab interventió de alguns pròmens de dita vila, prometien, al dit
mestre Onofre Anrich predit, que per la fàbrica de dit retaule de capella
en dit temps li donaran, y pagaran realment y de fet, trenta y sis lliures
moneda barcelonesa, en les pagues següents, ço és, que a principi de la
fahena li donaran un ters de las dites XXXVI lliures, y quant dit retaule
sarà mig fet, li donaran altre ters de dites XXXVI lliures, y lo restant
li donaran quant dit retaule serà acabat y posat a perfectió, y més y més
li donaran, en lo dit hospital, tot empriu necessari per star en aquell,
axí de llit, taula y totes altres aynes necessàries, reservat que ell se hage
de fer la despesa de menjar y beure y franquesa, y assò prometen complir y fermar sots les penes y jurament devall scrit.
Et ideo nos dicte paries [segueix la fórmula acostumada].
(AHPG, notaria de Sant Feliu de Guíxols (J. Junyent) núm. 210).
II
Girona, 1573, 26 d'abril.
Onofre Enric, arquitecte de Girona, promet fabricar una imatge de
la verge de la Pietat per a la capella de Palamós posada sota la mateixa
advocació.
En nom de Déu sia amén.
Entre mestre Pera Soler, fuster de la vila de Palamós, obrer lo any
present de la capella de la Verge Maria de Pietat, del terma y parròchia
de dita vila de Palamós, de una part, y mestre Honofre Anric, architèctor, habitant en Gerona, de part altra, de e sobre les coses devall scritas
és stada feta y fermada la concòrdia y avinensa següent.
E, primerament, és pactat y concordat entre dites parts, que lo dit
mestre Anric, del dia present a, fins a, quinza del mes de juliol més prop
vinent, té de fer una ymage de la Verge Maria de Pietat, de altària de
121
6
JOSEP CLARA
quatre pams, y té a fer la dita ymage conforma una altra ymage de la
Verge Maria de Pietat ha feta lo dit mestre Anric en la capella de la Sang
de Jesuchrist, del monestir del Carma, de la present ciutat de Gerona.
ítem, és pactat que la fusta de dita ymage té ésser de xiprer.
ítem, és pactat y concordat entre dites parts, que lo dit mestra Soler
se té de obligar, tant en nom seu propi com encara com a obrer dalt dit,
així com de present se obliga, a donar y pagar a dit mestra Anric, per
la factura de dita ymage de la Verge Maria de Pietat, onze ducats, pagadós de esta manera, ço és, de present dos ducats, y feta la meytat de dita
ymage tres ducats, y los restans sis ducats se ténan a pagar feta y rebuda
dita ymage.
Que quidem capitula et unum quodque eorum et omnia et singula
in illis contenta, die XXVI mensis aprillis anno a nativitate Domini
M.D.LXXIII0, fuerunt laudata, firmata et jurata Gerunde per dictas partes
in manu Jacobí Sobirà, scriptoris substituti jurati, in notaria publica Gerunde in his vice et nomine mei notarii infrascripti interessentis, et promiserunt unus alterius respective predicta capitula et unum quodque eorum
tenere et servaré et in aliquo non contrafacere vel venire aliqua ratione,
iure, modo vel causa sub damnorum et expensarum hinc inde fiendarum
restitutione, et pro predictis attendere obligamus pars parti, bona, etc.
et dictus Soler bona sua propria et dicti operi, renunciando f oro etc. proprio etc. submíttents in quibus etc. presentibus dicto scriptori et pro testibus videlicet magistro Joanne Mates, pictore Gerunde, et Balthesare Pallisser, ville de Episcopali.
(AHPG, notaria 3 a de Girona (J. Sobirà), núm. 310).
III
Girona 1580, 19 de juny.
Pere Almar, picapedrer de Girona, pacta amb Joan Ballester, escultor de la mateixa ciutat, que li treurà de la pedrera d'en Barceló tota la
pedra que l'escultor necessita per a la fabricació del bancal de l'església
de Palamós.
En nom de Nostre Senyor Déu sia amén.
Per y entre mestre Johan Ballester, scultor de Gerona, de una part,
y Pere Almar, picapedrer de Gerona, de part altra, sobre les coses baix
scrites és feta, fermada e jurada la capitulació següent.
122
7
Primerament, lo dit Pere Almar convé y prçmet al dit mestre Ballester tràurer de la pedrera d'en Barceló, en la montanya de Montjuïch, tota la pedra necessària per al bancal del retaula [que] dit mestre Ballester
té de fer per la iglésia de Palamós, ço és, dotze pesses de tres palms bastans a tot quadro, y sis pesses de quatre palms de alt y tres de gros a
tot cayre, y dos pesses de quatre palms de alt y sis de ampla y un païm
y mig de gruxa, y quatre pesses de tres palms de alt y sis de llarch y païm
y mig de gruxa, y dos pesses de tres palms de alt y un païm y mig de
gruxa y tres palms y mig de ampla, y sis o set pesses per la cornissa que
han de tenir quoranta palms de llarch y un païm y un quart de gruxa,
y tres palms de ampla y una cana per carreu per al detràs del sacrari,
de grossària de un païm y mig, y les dites pesses donarà bones y pernades a la dita pedrera, ço és, per tot lo present mes de juny sis carretades,
y tot lo compliment de dites pesses per tot lo mes de agost subsegüent,
les quals pesses totes hàian ésser de pedra fina, a coneguda de dos mestres experts de dita pedra, concordament per dites parts elegidós, y la
dita pedra rebrà dit mestra Ballester, en dits tèrmens, a la dita pedrera.
ítem, lo dit mestre Ballester convé y promet donar y pagar al dit Pere
Almar, per tot lo preu de la dalt dita pedra, vint y una lliura barcelonesa
en tres pagues iguals: la primera li darà de vuy a vint dies, la segona fetas que sían y rebudas la mitat de les dites pedres, y la tersera y última
acabat que sían y rebudas totes les dites pesses.
Et ideo nos dicte partes promitimus attendere [segueix la fórmula
acostumada].
Actum Gerunde, XVIIII junii M D L X X X.
Testes Joannes Mates, pictor, Uguetus de Pera, cardator, et Joannes
Bassagoda, scriptor Gerunde.
(AHPG, notaria 3 a de Girona (B. Reig), núm. 341).
IV
Girona 1584, 9 de setembre
Joan Ballester, escultor de Girona, promet fabricar i pintar una imatge
de Cr ist per a la confraria de la Sang de Jesucrist de Torroella de Montgrí
En nom de Nostre Senyor.
De y sobre les coses baix scrites per y entre mossèn Joan Ballester,
sculptor de Gerona, de una part, y mossèn Jaume Garbí, clergue, y mes123
8
JOSEP CLARA
tre Barthomeu Franch, chirurgià de la vila de Torroella de Montgrí, com
a obrés y administrador de la confraria de la Sanch [de] Jesucrist, de
dita vila, de part altre, se ha firmada la capitulatió y concòrdia següent.
E, primerament, és pactat y lo dit mossèn Ballester convé y promet
a dits administradors que del dia present a la festa de Nadal pròxim vinent farà y pintarà una figura de Christo, de set palms de alt sens la creu
y tou, y també farà y promet fer la creu convenient a dita figura y creu,
la qual obra en ser acabada, axí la sola fusta com lo pintar, tinga de ésser mirada y judicada per dos persones per dites parts elegidores, y si
serà conforme ha de star aquella, tíngan dits obrés de rebre.
ítem, és pactat e los dits obrers y administrador, tant en nom llur propi
com en comú com administradors predits, convenen y prometen a dit
Ballester de donar y pagar-li, per la predicta obra, vint lliures, pagadores de esta manera, ço és, sis lliures de assí a quinse dies, y altres sis en
ser acabada dita obra de fusta, y lo restant en ser dita obra acabada y
pintada a tot punct.
E finalment, etc.
Et ideo nos dicte partes [segueix la fórmula acostumada].
Actum Gerunde, VIIII septembris M D L XXXIIII.
Testes Jacobus Campolier, scriptor, et Joannes Mauri de familia magnifici Francisci de Puig.
(AHPG, notaria 6 a de Girona (J.M. Savarres) núm. 519).
v
1599, Girona 27 d'octubre
Joan Merlas, fuster i entallador de la Bisbal, promet fabricar el retaule i altres obres per a la capella de sant Miquel, de la Bisbal, patrocinades per la senyora Elena Torroella i Agullana.
En nom de Nostre Senyor etc.
Capitulatió feta y fermada entre la senyora Elena Torroella y Agullana, viuda relicta del senyor Paulí Torroella y de Bóxols, quondam donzell en Gerona y en la Bisbal domiciliat, de una part, y Joan Merlas,
fuster y entallador habitant en la Bisbal, de part altre.
Primerament, és pactat que dit mestre Joan Merlès haja y promet
de fer y fabricar, en la capella de sant Miquel, que dita senyora Torroella
poch ha feta fer en la parrochial iglésia de la Bisbal, un retaula de orde
124
9
jònich y coríntich, de altària de quaranta un païm y amplada de vint
y un païm y mig, de la fusta de albre blanch, que dita senyora li ha ja
donada y lliurada, lo qual retaula ha de tenir lo primer cos de columnes
ab quatre teulons y un encasament al mig, de orde jònich, ab cornijas,
vasas y capitells de columnes de dit orde, y lo segon cos axí mateix ab
lo compartiment del primer dalt dit, y ha de ésser de orde corinti, y lo
tercer cos ha de ésser ab un tauló, ab dos columnes del mateix orde corinti, ab sa cornija y son frontispici y mènsulas y remate, conforme està
lo del senyor Miquel de Agullana, quondam ardiaca de Empurdà, de la
Seu de Gerona, en la capella dels quatre doctors.
ítem, que los taulons stígan aparellats de manera que en ells se púgan fer les figures de mig relleu.
ítem, que en lo bancal haja de fer dos serafins sobre" los pedestrals
del bancal més forans y les armes sota los dos teulons qui stan més prop
de la pastera, y sota les armes, en lo costat del sacrari, haja de fer una
friseta de talla e o en la demés obra del retaule, y que alt los àngels estígan
en lo lloch de les finestres, y les fruyteres, en lo lloch que estan los àngels
en lo dit retaula de dit senyor ardiaca.
ítem, haje de fer un sacrari de sinch palms de altària, y ha de ésser
de orde dòrich, ab los pilastres strints y no columnes, sens resalt ningú.
Més, ha de fer, sobre la cornija de dit sacrari, una càpula o mija aranya
y son lanterno sobre dita càpula, ab sa conijeta y remate, en lo qual s-i
puja posar creu o crucifici o altre figura qualsevol, y que los pilastres
han de tenir los capitells y vases conforme l'orde dòrich demana, y dit
sacrari ha de tenir una porta tota lisa y que, si aparexarà de pintura o
sculptura o baix relleu, se puga fer un Cristo ressucitat o altrament, y
que des del lanterno a la cornija ha de fer unes faxes, y sobre cada pilastre unes boletes rodones ab son peuet per remat dels pedestrals, y en dita
cornija y ha de haver uns tegriffos ab ses gotes, conforme dit art requer.
Més, dins del sacrari, ha de haver una volta rodona o apenyada, conforme lo sacrari serà sisenat, y dins alrededor y ha de fer com una amposteta o alquitrava, sols un bosselet per poch que sia, per dar més perfectió
a la obra, entès que dit mestre Joan en la porta no y haja de fer la figura.
ítem, és pactat y lo dit mestre Joan haja y promet fer en dit capella,
una balustrada devant de l'altar també del mateix orde dòrich, la qual
balustrada haja de ésser de quatre palms de altària y del cordó un balustre a l'altre un païm, y ha de tenir de part a part, de tot lo ample de la
capella y en la part de la porta de la sacristia de dita capella, ha de fer
una porteta de la mateixa balustrada, de tres palms de ample, y en lo
mig de dita balustrada un altre porta que se obre en dos portes de sinch
125
10
JOSEP CLARA
palms de ample, y a l'altre costat que y haja de fer una correspondèntia
de porta encara que no sia porta.
ítem, ha de fer dos banchs de fusta, ço és, hu a cada part de dita
capella, exuptat que no arriben de tres palms al grahó de la balustrada,
però que arriben a la rexa de ferro, los quals han de estar ab ses spalleres
com aquelles que.s giren a una part y altre, salvo que la spallera no.s puga girar y sia de una mà o quatre dits de ample.
ítem, haje de fer dos portes en la sacristia, ço és, la que ixirà en la
isglésia, enfaxada ab tres faxes pertianes y una daltabaix, y l'altra, dins
la sacristia, tota lisa.
ítem, un encaxament ab un finestronet per la sacristia.
ítem, una tumba plegadissa per lo dia dels morts y ànimes, salvo que
dit Merlès, en dites portas y finestres y tumba, no haja de pagar
ferramenta.
ítem, ha de fer dos balandoneras per posar quatre antorxes a cada
una, de sis palms de llarch.
ítem, un armari dins la sacristia, ab son guarniment per les portes
y unes posts planes per posar los vestiments y adxes de la capella, y baix
de l'armari, una pastera y lo baix per posar la roba de lli, ab una mà
o mig païm de fondo, y que lo armari de mig païm no toch en terra.
Y per totes les dites coses li haia de donar, dita senyora Torroella,
la fusta necessària, tota la qual obra haja y promet de fer y acabar a
tot punt de aquí a un any pròxim.
Per manifactura, mans y treballs de clavasó y aigua cuyta que dit Merlès ha de bestraure per dites obres, haja y promet de pagar la dita senyora Torroella, a dit Joan Merlès, dos-centes vint y sis lliures, pagadores
d'esta manera, ço és, vint y sinch lliures té rebudes ja comptants dit Merlès
per mitjà de la Taula de Gerona, y altres vint y sinch lliures dins tres
mesos, y altres vint y sinch lliures dins sis mesos, y altres vint y sinch
lliures dins nou mesos pròxims, y les restants cent y vint y sis lliures, feta, acabada y posada y judicada per a dos mestres, vista y reconeguda
tota la dita obra, la qual ha de fer com a bon mestre.
E finalment, etc.
Et ideo nos dicte partes promitimus pars parti, attendere predicta,
et pro his obligamus pars parti, bona, etc. renunciando foro etc. submitens, promitimus, juramus.
Actum Gerunde, XXVII octobris M.D.LXXXXVIIII0.
Testes Philippus Ros aurifex, et Joannes Dimas, de família nobilis
Francisci de Crudillis.
(AHPG, notaria 3? de Girona (P. Mir), núm. 450).
126
11
VI
Girona 1599, 28 d'octubre
Gallart Puig, escultor de Girona, promet fabricar diverses figures de
relleu per al retaule de la capella de sant Miquel de la Bisbal, auspiciat
per la senyora Elena de Torroella i Agullana.
En nom de Nostre Senyor.
Capitulació feta y fermada per y entre la senyora Elena de Torroella
y Agullana, viuda relicta del senyor Paulí Torroella y Bóxols, quondam,
donzell en Gerona y la Bisbal domiciliat, de una part, y mestre Gallart
Puig, sculpador, habitant en Gerona, de part altre.
Primo, és pactat que lo dit mestre Gallart convé y promet de fer y
esculpir nou figures de baix relleu en lo retaula que dita senyora fa fabricar en la capella de sant Miquel de la iglésia de la Bisbal, ço és, en los
teulons de dit retaula, y de altra part, dos figures de tot relleu en les pasteres de dit retaula, ço és, una, la més baxa, la figura de nostra senyora
del Roser ab un rosari per lo entorn, y l'altra, la del mig, la figura de
sant Miquel, y les figures del [s] nou teulons han de ésser, ço és, en lo
primer cos, sant Pere, sant Pau i sant Andreu y sant Joan evangelista,
y en lo segon cos, sant Agustí, sant Hierònim, santa Magdalena y santa
Ignès, y en lo teuló més alt, sobre la pastera, santa Elena y, alt sobre lo
retaule, un cristo y dos àngels de tot relleu.
Y aiximateix promet de fer dos testes de tot relleu, posades ab prospectiva entre los dos pedestrals del bancal, los quals han de ésser de sant
Domingo y sant Francesch, o los que li dirà dita senyora Torroella, totes
les quals figures ha de fer y sculpir, conforme a bon mestre requer, de
assí a sant Joan de juny pròxim.
Per manifectura, mans y treballs de la qual obra, promet dita senyora pagar-li cent y vint y sinch lliures barceloneses, pagadores de present
vint y sinch lliures, y quaranta lliures en ser mig feta dita obra, y les restants sexanta lliures, acabada, revista y judicada per experts dita obra.
E finalment, etc.
Et ideo nos dicte partes [segueix la fórmula acostumada].
Actum Gerunde, XXVIII octobris M.D.L.XXXXVIIII0.
Testes Philippus Ros, auri faber Barchinone, et Anthonius Masauta,
ferri faber Gerunde.
(AHPG, notaria 3? de Girona (P. Mir), núm. 450).
127
EL CAMPANAR DE LA PERA:
UNA OBRA DEL SEGLE XVII
PER
JOSEP M.T. GRAU i PUJOL
ROSER PUIG i TÀRRECH
LA DECISIÓ I EL FINANÇAMENT
L'església de Sant Isidor de la Pera a finals del segle XVII tenia dues
empreses pendents: acabar el campanar i construir el cor. Per a la primera obra la majoria dels caps de casa de la vila de la Pera, juntament
amb els del veïnat de Riuràs, el 22 de desembre de 16800) nomenaren
quatre procuradors (Paulí Baí, Rafael Graciós, Pere Savalls i Jaume Llenes) perquè formalitzessin el contracte amb algun mestre de cases i picapedrer. En total eren 47 veïns de la Pera i 2 de Riuràs, dels quals creiem
interessant anotar els noms:
Almar, Miquel
Almar, Paulí (a) del camí
Almar, Pere
Almoiner i Sagrera, Joan
Baí, Andreu. Jurat
Baí, Paulí
Balaguer, Feliu
Balaguer, Joan
Baró, Fermí
Baró, Germà
Bassa, Antoni
Bassa, Rafael
Bodet, Benet. Obrer església
Blanc, Francesc. Jurat
Blanc, Joan
Bodet, Antoni
Bonany, Pere
Candell, Sebastià
(1) Arxiu Històric de Girona (AHG). Manual de Pere Boi, notari de la Bisbal (1678-1683),
inclòs actualment a la notaria d'Albons núm.32.
129
2
JOSEP M.T. GRAU i ROSER PUIG
Esquerp, Pere
Flor, Miquel
Flor, Ramon
Font, Antoni
Font, Josep. Veïnat de Riuràs
Graciós, Rafael. Major
Llenes, Jaume
Madrenes, Andreu
Madrenes, Pere
Martí, Germà
Moner, Joan
Negre, Pere. Veïnat de Riuràs
Palanca, Hipòlit
Poc, Antoni
Ponsatí de Platea, Pere
Ponsatí i Bertran, Antoni
Ponsatí, Josep
Presas, Nicolau
Puig, Baudili
Puig, Josep
Ramell, Andreu
Renart, Miquel
Ribes, Pere
Ros, Joan
Sagrera, Joan
Savalls, Pere
Tapís, Bernat
Teixidor i Noguer, Feliu (a) del mas
Vidal, Domènec
Vilar, Josep
Vilar, Salvador
En el poder firmat davant el notari de la Bisbal, Pere Boi i Julià, consta
que els seus representants podien encarregar un censal mort a qualsevol
comunitat, convent, capítol o altres persones jurídiques o individuals.
Existien altres formes de finançament; una de les més usades a l'època
era la imposició d'un dret —quinzena o vintena part— sobre la collita
del terme. El censal suposava un endeutament per al municipi i els interessos a vegades es feien difícils de pagar, sobretot quan s'acumulaven
al llarg del temps.
CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA
L'endemà de Nadal, el 26 de desembre de 1680, els quatre síndics de
la Pera firmaven una capitulació amb Joan Pagès, mestre de cases, occità, per «acabar de construhir [el campanar] per lo siti y assiento de las
campanas».
El referit mestre s'obligava a aixecar vint pams de paret —uns quatre
metres— seguint la mateixa amplada sobre la base quadrada ja edificada. Els angles s'havien de fer de pedra picada de tipus calcari «calsinal»
i la resta amb pedra «molla» o tova. A més es comprometia a continuar
l'escala de cargol, l'únic accés possible.
El contracte especifica altres característiques, com la col·locació de
vuit lleons de pedra picada i la construcció d'una volta enllosada de pedra junt a les campanes.
130
EL CAMPANAR DE LA PERA (SEGLE XVII)
3
Façana i campanar de l'església de la Pera. (Arxiu Fotogràfic del Servei d'Investigacions
Arqueològiques de Girona).
131
4
Els quatre metres d'alçada havien de seguir el model del campanar
de Sant Martí Vell. Es copia la forma, però es desestima de moment acabar
amb el pinacle final, potser per raons econòmiques.
Així s'explica la similitud del campanar de la Pera amb el de Sant
Martí Vell. Joan Badia i Homs(2) ja s'adonà de la seva semblança, que
amplià als campanars de Bordils i de Fornells de la Selva. Tots tenien
com a patró al de Sant Feliu de Girona. La seva influència sobre els altres campanars també l'evidencien, entre d'altres, Jaume Marquès(3> i Josep ClaraW.
La imitació era corrent en aquella època. Els exemples dels retaules
ens ho confirmen; molts pobles volien que el seu altar major fos idèntic
a un altre d'una església coneguda. L'originalitat no era l'únic sinònim
de l'art.
Tornant a les clàusules: els síndics de la Pera facilitarien els materials
necessaris (ex. arena, calç,...) deixant-los al peu de l'obra, excepció feta
de l'aigua. La pedra l'havia d'arrencar, trencar i picar l'occità a les seves
despeses; ara bé, el poble li facilitaria de franc la pólvora per a l'extracció. També podia fer ús de les pedres amuntegades a la plaça pública de
la Pera que no es fessin servir pel cor de l'església. El transport de la
pedra s'havia de fer a expenses del comú.
Se li entregarien així mateix diverses eines, com quatre pales (dues
de fusta i dues de ferro), un magall, un tràmec o arpiot de ferro, una
cassa d'aram, quatre samals de fusta i un torn per a pujar el material.
Els instruments s'havien de retornar al final del treball, fos quin fos el
seu estat de conservació; de manera que si es perdia alguna cosa, els mestres de casa havien de pagar el valor que tenia llavors.
El preu acordat fou de 425 lliures. Mentre durés el treball li avançarien una quantitat determinada, però el muntant més important el satisfarien després d'acabada l'obra i d'haver-la visurada dos perits de l'ofici, un per cada banda. El termini s'establia per la festa de Santa Magdalena, el 22 de juliol de 1681, o sigui mig any. Gràcies a Pàpoca(5) sabem
que Joan Pagès complí el deure perfectament, fins i tot abans d'hora:
el 6 de juliol es donava per pagat. La idea dels veïns de la Pera era la
de col·locar les campanes.
(2) L'Arquitectura medieval de l'Empordà, vol 1. Baix Empordà. Diputació de Girona, 1977,
pp. 302 i 309.
(3) El campanario de San Fèlix, «Revista de Gerona» 43(1968) 17-18.
(4) La construcció del campanar de Sant Feliu durant el segle XVI, «Revista de
Girona», 104 (1983), p. 192.
(5) Ibídem nota 1, p. 208-209.
132
5
Tal com bé assenyalen els historiadors, el campanar es portà a terme
en un estil gòtic tardà, fruit d'imitar un model, el qual ja era una imitació d'un altre. L'acabament del campanar de Sant Feliu de Girona al segle XVI influí notablement moltes poblacions que en els segles XVI-XVII
reformaren o aixecaren de nou les seves esglésies.
La silueta del campanar és, per a moltes poblacions, el símbol que
les identifica, el punt més alt i la part que es divisa a l'horitzó.
ELS AUTORS
Joan Pagès era un mestre de cases (domi factori) natural del lloc
d'Uglas, del Bisbat de Sant Flor d'Auvèrnia (Occitània). Sabem pels documents que no actuà sol. A la capitulació s'acordà què els síndics de
la Pera li llogarien, per viure durant la feina, una casa amb «tres llits,
guarnits per ell y los que treballaran en dita fàbrica», amb tres màrfegues, sis llençols i altres tres flassades. Deduïm que com a mínim el seguien dos homes més. D'un d'ells hem esbrinat el seu nom: es tracta de
Joan Prexat, mestre de cases natural de la parròquia de Change (Regne
de França).
Tenim poques notícies de Joan Pagès. A través de les fonts notarials
el trobem el 30 d'abril del 1681 pagant 4 lliures d'argent, moneda barcelonesa (a raó de 10 rals per lliura) a compte de 7 lliures (que equivalien
a 12 francs francesos) que devia a Vicenç Colom, serrador d'Entraigas
(Enterrius), del mateix bisbat. Un dels testimonis era Joan Briuda també d'ofici serrador, natural de Chaudas Aigas i veí de Palau-sator; l'altre
era el referit Prexat.
LES CAMPANES
A l'època moderna i fins fa poc el so de les campanes era peculiar
i insubstituïble a les nostres comunitats rurals.
Els tocs de les diferents campanes situades als cloquers de les esglésies tenien moltes utilitats. Una, la religiosa, anunciar la missa i els enterraments (cada classe o categoria tenia les batallades pròpies), l'oració, etc.
L'altra era el senyal horari, bé connectades a un rellotge mecànic o
simplement accionades per la mà del campaner i anunciaven el treball
i el repòs. També es feien servir per a cridar a foc o a somatent, o per
a espantar les pluges inoportunes i les tempestats.
Als pobles, el finançament de la compra i manteniment de les campanes era una competència municipal. Per posar un exemple tenim el cas
133
6
d'Albons el 1633(6). El 20 de novembre els cònsols i els obrers de l'esglèsia parroquial firmaren una concòrdia amb Jaume Ferrer, courer de
Girona, per arranjar una campana que s'havia trencat (rompuda). El gironí, dins el període de quinze dies, havia de tenir «feta, muntada y posada en lo campanar, tocant y vogant» la campana.
El cost de la nova fundició era de 26 lliures, a més de l'aportació d'un
home per a ajudar i les «llenyas, cordas y altres qualsevol aparells
necessaris»(?).
S'exigia una garantia de cinc anys. En cas de trencar-se de nou dins
el termini, el courer l'havia de tornar a fondre, sense cobrar el seu salari.
En el segle XVII voltaven per Catalunya molts mestres campaners
procedents de Cantàbria, Aragó i altres regions, però en la centúria següent ja hi havia més fonedors del país. El treball, a diferència d'ara,
es realitzava al peu del campanar, on el professional es desplaçava amb
tots els instruments necessaris. Donat l'alt cost del material, es solien
aprofitar les campanes velles.
En les revoltes populars les campanes eren voltejades per provocar
desordre i cridar a l'aixecament. Des de Madrid, el 17 d'abril de 1774,
es publicà una pragmàtica dirigida a las justicias, los pàrrocos y superiores eclesiàsticos per evitar que grups incontrolats fessin sonar lliurament les campanes. Els bisbes feren imprimir manaments per a les parròquies de les seves diòcesis assabentant-los d'aital ordre. Així l'Arquebisbe de Tarragona, Joan Lario, escrivia el 25 de maig als seus rectors,
eclesiàstics i altres religiosos que animados de un verdadero espíritu de
paz, gratitud y amor a Dios, y al Real servicio, procuren inspirar y persuadir con discreción y oportunidad a los fieles en sus sermones, plàticas y otros casos, la estrecha obligación de conformarse en todas ocasiones con las providencias de nuestro Augusto Monarca, y ordenes de
sus ministros, para que previamente instruídos los animós de las gentes
de la importància de estàs christianas màximas, desprecien toda maligna preocupación, y eviten qualesquiera rumor, comoción o tumulto que
se advirtiere en el pueblo.
Més endavant continuava dient: si, en algun improvisto acontecimiento,
que no esperamos de la reflexión y constante fidelidad de nuestros diocesanos, ocurriere alguna perturbación, o bullicio popular, cierren inmediatamente sus iglesias, conventos, casas y campanarios, en confor(6) AHG. Manual de Joan Perpinyà, notaria d'Albons, núm.l.
(7) Si voleu aprofundir sobre el procés de fabricació de les campanes us recomanem l'estudi de J. Sànchez Real, Fundición de una campana en 1405. Universitat de València, 1982. 124 pp.
134
7
midad de lo prevenido por S.M. en la citada Real Pragmàtica: lo que
confiamos executaran con la puntualidad debida.
L'Estat s'aprofitava de la infrastructura de l'església per a difondre
les seves normatives, més que de la seva pròpia (ajuntaments).
L'acabament del campanar de la Pera a finals del segle XVII tingué
la finalitat de col·locar les campanes, a més del valor estètic, com a element peculiar de la població. El campanar esdevingué així un símbol.
APÈNDIX
CAPITULATIO.
En nom de nostre senyor Déu sie, Amen. De y sobre "las cosas baix
scritas per y entre los honorables Paulí Bahí, Rafel Gratiós, Pere Savalls
y Jaume Llenas (...), tots pagesos del terme y castell de la Pera, com ha
síndichs procuradors y actors de la Universitat y singulars personas de
dit castell y parròchia de la Pera, com de dit acte de sindicat consta en
poder del notari avall scrit als vint-y-dos dels correns, de una part en
dit nom; y Joan Pagès, francès natural del lloch de Uglas, bisbat de Santa Flor de Obèrnia, regne de Fransa, de part altre són estats fets pactats,
llohats y jurats entre ditas pars los capítols y o actes següents:
E primerament és pactat y concordat entre ditas pars y los dits sindichs en dit nom, sabent y attenent tenir ells ple poder ab dit llur sindicat entre altres cosas de poder concordar, transigir y capitular ab qualsevols mestres de casas y picapadrers per rahó y occasió de la obra fahedora en la Isglésia parrochial del dit present castell de la Pera, ço és, de
un campanar ja comensat que se ha de acabar de construhir per lo siti
y assiento de las campanas que són, y forçan se faran, en la dita Isglésia
conforme de dit poder més llargament ab lo alt chalendat sindicat, an
al qual se refferexen està constingut. Per ço, usant de dita facultat, en
dit nom, de grat y certa sciència, llur donan y concedexen la dita obra
fahedora de dit campanar ha preu fet ha dit Joan Pagès, mestre de cases
present y baix acceptant en lo modo, forma y pactes següents:
•Primo ab pacte que dit Joan Pagès tinga de alsar la obra de dit campanar vint palms des de lo edifici, que de present se troba fet ja en dit
campanar, en alt inseguint dit primer edifici ab la matexà amplària que
està principiat, fent las cantonadas de dit campanar de pedra picada calsinal y lo demés de la paret de pedra molla picada de part de fora. Y
juntament continuar lo caragol de dit campanar, que és ja així mateix
comensat inseguint la mateixa forma de son principi, prenent la forma
135
8
de l'edifici del campanar de la Isglésia de Sant Martí Vell y en dits vint
palms de paret de dit campanar hont convindrà y estarà descent y serà
necessari tinga que posar vuyt llahons de pedra picada y així mateix en
los dits vint palms de paret tinga de fer la volta enllosada de pedra picada junt a las campanas així de la manera y forma que està en lo dit campanar de Sant Martí Vell.
•ítem és pactat que dits síndichs prometen, en dit nom, ha dit Joan
Pagès de posar-li ha peu de obra tot lo necessari que aura menester dit
Pagès per fer dita obra exceptat la aygua, la qual dit Pagès se hage de
aportar o fer aportar, y així mateix se hage de arrencar y trencar dit Pagès tota la pedra necessària y picar aquella que aura menester per dita
fàbrica ha sos gastos de ell, dit Pagès.
•ítem és pactat que dits síndichs, en dit nom, tingan de obtenir llicència dels amos de les pedreres perquè dit Pagès, sens impediment, puga
arrencar y trencar dita pedra y sien obligats dits síndichs en dit nom de
donar tota la pólvora necessària a dit Pagès per fer barrinadas per trencar y arrencar dita pedra y així mateix li prometen donar totas las pedras
que.s troban vuy en la plassa pública de dit castell que són de dita universitat, las que no sa hauran menester per lo cor de la Isglésia del present castell.
•ítem és pactat que dits síndichs en dit nom tingan de dexar y lliurar
de bestraurer, com de fet dexar y lliurar o bestraurer prometen ha dit
Pagès las cosas següents:
Primo, dos palas de fusta y dos de ferro.
ítem un magoll o caphagut, y un tràmech de ferro.
ítem una cassa de aram y quatre samals de fusta.
ítem un torn per pujar lo material per fer dita obra que tot se
requereix per fer dita fàbrica.
•ítem és pactat que dits síndichs tingan de llogar casa a dit Pagès per
sa habitació, y en aquella lo temps que durarà dita fàbrica li tingan de
tenir tres llits guarnits per ell y los que treballaran en dita fàbrica, ço
és, tres màrfegas, sis llansols y tres flassades.
•ítem és pactat que finida dita fàbrica dit Pagès sie obligat, com de
present se obliga, restituhir ha dits síndichs en dit nom tots los mobles
alt prop specificats així y de la manera que aleshoras se trobaran consumits. Y si per ventura, per culpa de dit Pagès se'n perdien alguns, que
aquell o aquells los age de pagar dit Pagès hagut rahó al valor que podrien valer quant se perdrà.
•ítem és pactat que dit Pagès tinga de haver acabada dita obra per
de assí lo dia o festa de Santa Magdalena més propvinent, que serà a
136
9
vint-y-dos de juliol propvinent. Y acabada aquella tinga de ésser reconeguda per dos mestres de casas pràtichs de llur offici de mestre de casas,
per iguals pars pagadors, perquè miren la dita obra si està en la conformitat requerida, que a no essent axí pugan los dits síndichs compellir
ha dit Pagès fassa aquella comforme està dalt més llargament declarat.
•ítem és pactat que los dits síndichs, en dit nom, tingan de donar y
pagar, com de present donar y pagar prometen, ha dit Pagès assí present
y baix acceptant per lo dit preu fet y treball de dita obra ab las pagas,
modo y forma que baix ab altre capítol se declararà, quatre centas vinty-sinch lliuras moneda barcelonesa de béns de dita universitat.
•ítem lo dit Joan Pagès, assí present, accepta lo dit preufet per lo dit
preu de quatre centas vint-y-sinch lliuras y ab los pactes y capítols alt
continguts convenint y prometent per la present firma y Vàlida stipulatió que per dit preu farà la dita obra, en lo modo y forma ab los precedents capítols specificats, y tindrà feta aquella per tot lo dia y festa de
santa Magdalena que és als vint-y-dos de juliol pròxim vinent, obtenint
emperò los dits síndichs en dit nom lo per ells promès ab dits precedents
capítols, y no res manco restituhirà dits mobles en lo modo dalt dit sots
pena y scriptura de ters sens requesta de dias ab salari de procurador
de vint sous per quiscun dia ab smena y restitució de tots danys y despesas y ab obligació de sa persona y béns y renunciant ha son for propi
submissió de qualsevol for ab facultat de variar y demés renunciations
necessàrias y constitució de procurador de tots los scribans y nuntios
de qualsevols cors per registrar la obligatió y scriptura de ters segons lo
stil de ditas cors en deguda forma llargament y ab jurament.
•ítem és pactat y los dits síndichs, en dit nom de grat y certa sciència,
llur ferman carta de debitori al dit Joan Pagès y als seus de ditas quatre
centas vint-y-sinch lliuras moneda barcelonesa per ells en dit nom alt ab
altre capítol y per las causas y rahons en aquell expressadas promesas
ha dit Pagès, les quals li prometen pagar en esta forma: ço és, que mentres que lo dit Pagès treballarà o treballar farà en la dita obra del dit campanar, li bestrauran alguna quantitat a ells ben vista perquè lo dit Pagès
puga viurer en lo entretant, y finida la dita obra y prevista com dalt està
dit en altre capítol, tota la restant quantitat fins a la summa de ditas quatre
centas vint-y-sinch lliuras y després ha sas voluntats, sots pena y scriptura de ters després o sense requesta de dias ab salari de procurador de
deu sous per quiscun dia ab restitutió de tos danys y despesas y ab obligatió dels béns de dita universitat y de cada hu de ells assolas mobles
e immobles, presents y sdevenidors, haguts y per haver, y en qualsevol
manera privilegiats, renuncian en dit nom als beneficis de dividir y cedir
137
10
las actions y novas constitutions y consuetut de Barcelona, que parla de
hu o de molts que insolidum se obligan y per las donas de dita universitat certioradas al benefici velleya y per los menors de dita universitat al
benefici de menor edat y ha llur for propi submissió de qualsevol for
ab facultat de variar y demés necessàrias renunciations y constitutió de
procurador de tots los scrivans y nuntios de qualsevols cors per registrar
la obligatió y scriptura de ters segons lo stil de ditas cors en deguda forma llargament y ab jurament. (...)
Actum in Castro de la Pera die XXVI mensis dezembris anno a nativitate domini MDCLXXXL
El campanar de la Pera fou l'element peculiar de la població i esdevingué així un símbol.
Fotografia de Lluís Esteva.
138
ELS VALLMANYA, BATLLES DE SAC
DEL CASTELL DE CALONGE
PER
JAUME AYMAR i RAGOLTA
La casa de la família Vallmanya de Calonge, s'alça magestuosa al Carrer Major, al costat de la Rectoria Vella. Malgrat les transformacions
d'època moderna, serva encara la prestància d'un bell casal gòticO). La
porta principal, dovellada, presenta un escut amb una torre. Al primer
pis hi ha dues finestres gòtiques, una d'elles convertida en balcó. La torre és esmotxada. És tradició que aquesta casa fou habitada fins a principis del segle XIX per la família Vallmanya, els membres de la qual eren
els batlles de sac(2) del castell de Calonge, Per aquest motiu se l'anomenava popularment la «Casa del Senyor del Mal Ús». Amb aquest tenebrós títol era coneguda també una torre de vigilància —avui
desapareguda— del terme de Calonge.
(1) Descrit a P. CANER—L. VILAR, Castells i'cases fortificades de Calonge. «Anales del
Instituto de Estudiós Gerundenses», vol. XXIII (1976—77) p. 317.
(2) El batlle de sac era l'administrador «al servei del senyor territorial que tenia cura de
recaptar els rèdits que pagaven emfiteutes i arrendataris. També havia d'exigir la prestació dels
serveis personals que resultaven de l'adscripció a la terra per part dels camperols, de recaptar
els profits adventicis provinents de les exaccions forçades dels mals usos [d'ací probablement
el motiu calongí], el cobrament de lluïsmes i foriscapis...» (J.M.PONS i GURI, a G.E.C. vol. III).
«Per batlle és elegit el «millor home», al qual és donat el «millor mas» [efectivament la Casa
del Senyor del Mal Ús era la més noble del casc urbà de Calonge]: és, doncs, el personatge
més important del que podríem dir «element civil» del terme [...] el batlle encarna l'autoritat
civil [...] sovint ha heretat la batllia dels seus pares i avis i la transmetrà als seus fills i néts...»
(J.E. MARTINEZ-FERRANDO, Història dels Catalans, vol. III pp. 1441—1442).
139
140
ELS VALLMANYA, BATLLES DE SAC DE CALONGE
3
LA TORRE DEL MAL ÚS
Vet aquí el topònim més antic. La Torre del Mal Ús era a la vall de
Coma de les Fonts, al peu mateix de la muntanya del Jonc i prop del
terme de Vila-romà, un lloc agrest i boscos que gaudia d'una vista excel.lent sobre la plana i el mar. Segons Pere Caner, que la va estudiar,
era romànicaí3). Aquest estudiós local va obtenir-ne l'única fotografia
que se'n conserva, poc abans que una tramuntanada, acompanyada de
pluja, n'ocasionés Pensulsiada. Era l'any 1956.
El mateix autor recull dues contalles sobre l'esmentada Torre. L'una
estableix el nexe entre el llòbrec edifici i la família Vallmanya, batlles de
sac. Segons aquesta contalla, a la Torre, apartada del nucli urbà, s'hi consumava l'anomenat «dret de cuixa» medieval, un dels mals usos corrents
a l'època feudal. El Senyor del Mal Ús, és a dir, el Batlle de Sac del Castell de Calonge, era l'encarregat de cobrar-se'l en absència del Baró. Es
conta que una vegada un casat de nou no es mogué de la cambra on s'havia
de consumar aquest abús, armat, vigilant el batlle i la núvia fins a trenc
d'alba. D'aquest fet, s'acabà el mal ús a la baronia(4). Una altra versió
afegeix que el jove procedia del calongí Mas del Monjo, i que va occir
el batlle de sac(5).
Una altra contalla deriva del caire de vigilància de l'esmentada torre.
Com és sabut, aquestes torres tenien la missió d'avisar, mitjançant fogueres que s'encenien al cim, del perill de les naus de pirates que tot sovint sembraven el terror a les costes. En el terme de Calonge la Torre Valentina era la primera a donar el senyal, el recollia la Torre del Baró, a
l'indret de l'actual Torre Roura, i el passava a la Torre del Mal Ús. Aquesta
la trametia a la Torre de la Creu, aixecada al cim mateix del turó anomenat la Creu del Castellà i, d'aqueixa, al Castell Barri, des d'on es podia
avisar fàcilment la vall dels Molins i de Romanyà de la Selva. El Castell
de Calonge i el de la Torre Lloreta també captaven la transmissió des
de les talaies de les seves torres de guaita. Un dia el vigilant de la Torre
Valentina es trobava amb el seu llagut, mar endins, pescant. Des d'allí
veié, per la línia d'horitzó, una flota pirata que, proa a la costa, s'anava
apropant. Bogant desesperadament arribà a la platja, saltà del llagut,
corregué al terrat de la torre i encengué ràpidament el pilot de llenya.
De seguida, el vigia de la Torre del Baró captà el senyal i el trameté al
(3) P. CANER, Torres de vigilància a Calonge. «Anales del IEG», vol XXII (1974-75) pp.
390-391.
(4) op. cit. pp. 392-393.
(5) Segons Mercè Massich de Calonge (1989).
141
4
de la Torre del Mal Ús, però el guaita de dita torre estava profuntament
adormit i no donà l'avís a les altres torres. Els pirates sorprengueren els
habitants de Calonge i feren una matança i un robatori excepcional; s'emportaren, també, molts captius. Segons la contalla, d'aquella feta la torre
fou anomenada del Mal Ús, en recordança del vigilant que, per fer mal
ús de la torre, causà un perjudici tan gran a Calonge(6).
Encara una altra llegenda explica que a la Torre del Mal Ús hi vivia
el botxí del Senyor del Castell i que allí hi executava nombroses sentències de mort que no convenia que fossin fetes a la Plaça Pública. Aquestes contalles, sumades a l'existència d'una galeria subterrània que comunicava la Torre amb l'indret de Bell-lloch inspiraren un passatge de la
novel·la històrica i romàntica Elisenda de Moncada de l'advocat calongí
Josep M. Pou(7).
GENEALOGIA DE LA FAMÍLIA VALLMANYA
I de la llegenda passem a la història. El cognom Vallmanya, que de
vegades apareix amb la grafia Valmanya, deriva del llatí Valle magna (vall
gran). Hom n'assenyala un llinatge procedent d'Empúries,(g) d'on potser descendeix la branca calongina.
Segons Barceló i Bou la genealogia d'aquesta família tan poderosa
i temuda, arrenca de Pere de Vallmanya, soldat el 1237, segons nota que
es troba en el llibre de Donacions de l'Arxiu Reial de Barcelona en temps
de Jaume K9).
Al s.XIV trobem Pere Bonet de Vallmanya (Petro Bonet i de Vallemagna de Colonico), documentat el 5 de les calendes d'abril del 1322,
en un establiment fet per Pere Faig i Arnau de Torrebolls, rectors i procuradors de l'altar de Sant Benet de la Seu de Girona. Ambdós clergues
establiren al tal Pere Bonet com a senyor directe de tot aquell camp situat en el lloc anomenat Puig Rodon (pug
(6) P.CANER, ibid.
(7) J.M. POU I SABATER, Elisenda de Moncada. Novela històrica de la cuarta esposa
de Jaime II de Aragón, Palamós, 1954, pp. 15 i ss.
(8) F. DOMÈNEC i ROURE, Nobiliari General Català (Vol. III) Barcelona, 1928, p. 37.
(9) Genealogia citada per P.CANER-L.VILAR, op. cit. pp. 317-318.
(10) AFS «Nota dels anys i dies dels Actes del mas Sardó de la plaça del Castell de Calonge,
substancials, tant de pergamí com de paper, que són trobats en dit mas Sardó de les propietats,
casa i peces de terra d'aquell. Fet avui, a primer de desembre del 1734, fet fer i notat per mi
Josep Sardó, pagès, senyor hereu i propietari de dit mas Sardó de la plaça del Castell de Calonge, fet per memòria». Pergamí n? 60.
142
5
Façana principal de la magnífica casa de la família Vallmanya, al Carrer Major de Calonge.
Malgrat les transformacions posteriors que l'han convertida en tres habitatges, s'aprecia encara la noblesa global de l'edifici amb l'antiga torre, ara esmotxada, la porta dovellada i les finestres gòtico-renaixentistes (Foto J. Aymar i Monton).
Detall de la façana principal de Can Vallmanya. En la dovella central s'aprecien restes d'un
escut. Al damunt, la finestra gòtico-renaixentista de la sala principal, molt pròpia del gòtic
tardà a Catalunya. La finestra del segon pis presenta una llinda conopial.
Del 2 d'octubre del 1446, és la venda feta i firmada per Pere Valmanya i el seu fill Francesc Grau de Valmanya, de la parròquia de Calonge,
a favor d'Antoni Grau, àlias Sardó, de la mateixa vila, per ell i els seus
perpètuament de tot aquell camp de terra que tenien situat al lloc anomenat Llansols, d'una tinença de cinc vessanes. La venda la feren al preu
de 27 lliures barcelonines, salvada la senyoria directa del Senyor del Castell de Calongeí").
Pocs anys després tornem a trobar documentada aquesta família, ara
ja en la seva qualitat de detectora de la batllia de sac del castell de Calonge. Consta que el jove Carles Antoni Setantí, nomenat pel Duc de
Lorena, Capità del Castell de Calonge tingué algunes diferències amb
els Vallmanya, partidaris del comte Rei Joan II i de Martí Guerau de
(11) AFS. Loc. cit, pergamí n? 26.
143
6
Cruïlles, senyor del Castell, segons es desprèn de l'ordre del primogènit
Joan, adreçada pel maig del 1468 a Grau i Antoni de Vallmanya(12). En
l'esmentat document s'ordena que dins d'un terme de quinze dies ambdós es presentessin davant del regent de Cancelleria ja que Carles Antoni Setantí havia presentat pugna de pau i guerra contra ells. En una altra
ordre del 27 del mateix mes es concedeix al capità la tercera part de les
rendes del Castell de Calonge, amb evident perjudici dels Vallmanya. Hi
ha una tercera ordre a les autoritats perquè empresonin els germans Vallmanya. Així Setantí quedava amb les mans lliures(13).
En una venda de l'any 1475 apareix novament documentat Francesc
Grau de Vallmanya, que suposem que era el mateix Grau empresonat
per Setantí, antic propietari d'un terreny de Joan Gironí(14).
En una altra venda del 7 de setembre del 1554, del Camp de les Falgueres, de Calonge, hom fa notar que limita a sol ixent «ab honor de
Miquel Vallmanya»(15).
Un altre Grau de Vallmanya és documentat el 1577 amb motiu del
bateig del seu fill JoanO6). Torna a ser-ho el 159(X17). I és molt possiblement el mateix que s'esmenta en la benedicció de les campanes de l'església parroquial de Sant Martí, el 18 d'octubre del 1607. En ella es fa
constar que la padrina de la benedicció fou la senyora Caterina de Vallmanya, «muller de Garau de Vallmanya, Batlle de Sach»(18).
Contemporani d'ell fou Monserrat Vallmanya, pagès del lloc de Calonge, que signà una revenda feta a favor de Martirià Sardó, i els seus,
de tota aquella peça de terra situada al lloc anomenat Les Comes(19).
A Grau el succeí Joan, documentat —com ha estat dit— el 1577 i
novament el 1600(20).
L'any 1628, en el testament de mossèn Antoni Sabater de Calonge,
consta que era clergue del «veïnat de Vallmanya»(21). Ignorem la localització d'aquest indret, però podria ser el grup de cases que s'aplegaven
(12)
op. cit,
(13)
(14)
(15)
(16)
(17)
(18)
(19)
(20)
(21)
Arxiu de la Corona d'Aragó. Intruses 40, fol. 43, citat per P. CANER - L. VILAR,
p. 307.
Ibid. p. 308.
AFS, pergamí n? 8.
AFS, pergamí n? 19.
APC, Llibre de Baptismes, n? 1 (1572-1677) fol. 16.
P. CANER - L. VILAR, op. cit., p. 317.
APC, Llibre de Baptismes, n? 1 (transcrit a l'Apèndix).
Fou feta el 24/10/1583, cf. AFS, pergamí n? 9.
P. CANER - L. VILAR, loc. cit.
APC. Llibre de Testaments, vol. IV fol. 37 r.
144
7
al voltant de la casa d'aquesta família en el pujol de l'actual Carrer Major.
El 1644 trobem citat Joan de Vallmanya que era fill de l'anterior i
que morí el 18 de febrer del 1684<22). Hi ha notícia d'un curiós episodi
de la seva vida, datat el 28 de maig del 1650: Pere Gallart, negociant de
la vila de Palamós, venint de la ciutat de Girona, fou detingut per dos
soldats, els quals, després de preguntar-li si era de Palamós, brida batuda l'obligaren a seguir-los amb la mula en què anava muntat. Els dos
soldats manifestaren que el detenien per ordre del Baró de Calonge, en
Francesc Calvo i de Gualbes. En ésser a la capella de Sant Antonií23) del
terme de Calonge, li demanaren la mula i li donaren permís perquè se'n
tornés a casa seva. El motiu d'aquesta estranya detenció era que el Baró
els havia manat que fessin preses en revenja que el Batlle de Palamós
no havia volgut restituir les penyores fetes a alguns particulars de Vilaromà. Gallart volgué parlar amb el Baró el qual, segons li van dir, era
a casa de Joan de Vallmanya. Acompanyat dels soldats a la casa del batlle
de sac, li digueren que el Baró era a la plaça jugant a pilota. Baixaren
un soldat i ell en aquell lloc i Gallart, amb molta cortesia, preguntà al
Baró per què li havia fet prendre la mula i li demanà que manés restituirla-hi. El Baró li contestà que si la volia cobrar que tornés l'endemà al
matí a Calonge, que li faria vendre a compte de les esmentades penyores
i, sense cap més explicació, li girà l'esquena. Joan de Vallmanya va fer
de mitjancer i aconseguí que poc després la mula li fos retornada, cavalcant sobre la qual Gallart retornà a Palamós. Com es pot veure, Francesc Calvo atropellava els ciutadans de Palamós amb tota impunitat^4)
i, en canvi, els batlles de sac no sempre eren uns personatges tan malèvols i sense escrúpols.
Sabem que el 1680 Joan de Vallmanya pagava a l'església de Calonge
una pensió de 5 lliures que servien per a gratificar els obrers del Roser(25). Joan casà amb Caterina i tingué dos fills: Francesc i Domènec.
Francesc de Vallmanya, també batlle de sac, és documentat el
167906).
El 1697, signà una apoca de foriscapi i firma de senyoria directa de
preu d'onze lliures barcelonines(27>. En aquest document apareix encara
(22)
(23)
(24)
(25)
(26)
(27)
APC. Llibre d'Òbits, vol. I, fol. 179.
Es refereix a l'antic priorat de monges de Santa Maria del Mar o del Collet.
P. CANER, La Vall de Calonge. Calonge, 1988, 2? edició, pp. 113-114.
APC, Llibre de l'Obra n? 2.
P. CANER - L. VILAR, op. cit, p. 318.
AFS, pergamí n? 47.
145
8
com a donzell, és a dir, com a membre inferior de l'estament militar. Uns
anys més tard obtingué el privilegi de Cavaller del Principat de Catalunya, concedit per l'Arxiduc pretendent Carles d'Àustria a Barcelona, el
19 de maig del 1707(28). S'havia casat amb una dona de nom Dionís i
fruit del seu matrimoni havia tingut un albat (mort el 14 de novembre
del 1695) i un fill, també anomenat Francesc, que morí als onze anys,
el 22 de gener del 1706. Francesc de Vallmanya morí, doncs, sense successió el 16 de març del 1726 i fou soterrat a la Capella del Roser de l'església de Sant Martí(29).
El succeí en el càrrec el seu germà Domènec de Vallmanya (1682-1741)
que era doctor en Dret i que es casà dues vegades. La primera amb Gerònima Morell i Segmasas, de la qual tingué, almenys, quatre fills, que
moriren prematurament. La segona amb Maria de Xargay, de la qual tingué almenys tres fills: Maria (nascuda el 1730), Teresa (1732) i DomènecNarcís, l'hereu (1734). El primer, morí el 2 de juliol del 1741 (3°).
El succeí el citat Domènec-Narcís de Vallmanya (1734-1790). Sobre
ell hi ha un interessant document a l'arxiu parroquial de Sant Martí, segons el qual amb motiu de les obres d'ampliació de l'església esmentada, va caldre traslladar la sepultura que de tiempo inmemorial tenia construïda el Cavallero de Valmanya del lloc on es féu el nou presbiteri, a
una capella lateral del temple. A canvi, Domènec-Narcís s'oferia a pagar
un retaule per a l'esmentada capella i a adornar-la a les seves expenses.
Aquest conveni amb els clergues de Sant Martí, fou aprovat pel bisbe
de Girona, en data 25 de novembre del 1764(31).
És possible que aquest fos l'últim batlle de sac de la família, perquè
en el document de presa de possessió de Ventura Osorio de Moscoso eom
a senyor del castell, representat pel seu procurador Francesc Pagès, el 26
d'abril del 1767, ja no es cita per res al Cavaller de Vallmanyaí32). En
canvi, es cita a Joan Ponsjoan, com a Síndic Procurador.
I un rebut extès a Martí Sardó el 12 de setembre del 1767, apareix
signat per l'esmentat Joan Ponsjoan que figura amb l'epígraf «Batlle de
Sach»(33).
(28) A. y A. GARCIA GARRAFA, El Solar catalàn, valenciana y balear, (vol. IV) San Sebastiàn, 1968, p. 312.
(29) J. AYMAR, L'església parroquial de Sant Martí de Calonge. Publicacions de l'Institut
d'Estudis del Baix Empordà (1981) pp. 24-25 i 41.
(30) Dades extretes de l'APC.
(31) APC. Document solt. Transcrit a l'Apèndix.
(32) ACC. Fons família Casellas, últims propietaris del Castell.
(33) AFS. Notació marginal a la «Notta dels Anys...»
146
9
Fill de Domènech-Narcís fou Domènec de Vallmanya i de Batlle (notem que l'ofici passa a ser cognom) que tenia el títol de Cavaller de l'Orde de Malta(34) i que el 1798 soüicità la concessió d'un títol de marquès
que li fou denegat(35). Durant la invasió napoleònica, es passà al partit
afrancesat i col·laborà amb el corregidor imperial de Girona i de Figueres, Dr. Tomàs Puig, el qual li donà un important càrrec administratiu
que exercí fins l'acabament de la dominació bonapartista. La seva casa
pairal de Calonge, que ja hem descrit, fou cremada pels partidaris de
Ferran VII com a revenja dels serveis prestats als francesos(36). És versemblant que en aquest incendi desaparegués l'arxiu de la família que
tantes dades ens hauria pogut proporcionar.
Avui a Calonge resta encara el cognom Vallmanya. El bell casalici
gòtic, que ha passat a diverses mans, espera pacient una digna restauració.
Sigles:
ACC= Arxiu del Castell de Calonge.
AFS= Arxiu de la Família Sardó.
APC= Arxiu Parroquial de Calonge.
APÈNDIX
BENEDICCIÓ DE LA CAMPANA DE SANT MARTÍ
Als divuit del mes de octubre el any de nostre senor de mil sis cents
y set fonch beneyda la campana sots invocatio de St. Martí y de St. Joan
y de St. Pere y de St. Lluch. Per lo Doctor Joan de Marthoria prevere
y Sacrista de la present Iglesia de Colonge ab llicentia concedida per lo
Ilm. y R™ Sor Don Francisco Arévalo y de Çuaço Bisbe de Girona. Padrinaren la benedictio de dita campana major dita St. Martí, Pere Mont
del mas Jurat major en dit any de dita vila y la senora Catheriana de
Valmanya muller de Garau de Valmanya batlle de Sach. Assistiren a la
benedictio M° Antoni Lloret prevere y beneficiat de dita Iglesia, lo Sor
Rector de St. Joan de Palamós Antich Roquer, m° Montserrat Puig Cabrer natural de dita vila, m° Garau Sabater Rector de Vallobrega y m°
Miquel Pifarrer vicari de dita Iglesia, fonch feta dita campana per mestre Miquel Calça, campaner de la Vila de Olot. Assistiren en dita bene(34) P. CANER - L. VILAR, op. cit, p. 318.
(35) A. y A. GARCIA CARRAFA, op. cit, loc. cit.
(36) P. CANER - L. VILAR, op. cit, p. 318.
147
10
dictio la major part del poble, fonch assentada la present benedictio per
mi Joan Marthoria doctor en Sancta Theologia, prever y Sacrista de dita Iglesia any i dia susdit.
(Arxiu Parroquial de Calonge. Llibre de Baptisme, n° 1)
TRASLLAT DE LA SEPULTURA DEL CAVALLER DE VALLMANYA
Urno y Rmo Sr.
Los Curas del lugar y Castillo de Calonge con la mas atenta Veneracion Exponen a V. llima., que con ocasión de la Nueva Fabrica de la
Iglesia Parrochial; ha sido presiso de mudar la tomba i Cepultura que
de tiempo Inmemorial tenia Construïda el Cavallero de Valmanya y haviendo Acordado con dicho Cavallero que daria de sus bienes cien libras
para Fabrica y al mismo tiempo se ofrese pagar un retablo para una Capilla y adornaria a sus costas con tal que en dicha capilla se le permita
poner la tomba o Cepultura que antes tenia en el puesto que oy dia es
presbiterio y viendo los dichos curas ser justa su peticion y ... seguirse
de ello ningun incomodo Por Ende suplican a S.Illma se sirva poner Su
Aprobacion y Decreto a fin que en lo venidero no aya ningun disturbio.
Gracia que esperan del Recto proceder de S.Ilma.
Gerona, y Noviembre 25 de 1764
Aprobamos el convenio y ajuste entre los curas de Calonge y el Cavallero Valmana, sobre mudar la sepultura que este tenia en la Iglesia
de dicho lugar en el sitio donde ahora se halla el presbiterio, a una de
las Capillas de dicha Iglesia lo que pueden hacer sin incurrir en pena
alguna, que para todo imponemos nuestre autoridad ordinària.
•
El Obispo de Gerona
(APC. Document solt)
148
NOTES SOBRE LA PETITA NOBLESA
DEL BAIX EMPORDÀ
A L'EDAT MODERNA
PER
PERE MOLAS i RIBALTA
Aquest article és una breu aportació al coneixement de la petita noblesa de la comarca del Baix Empordà. Es fonamenta en la consulta i
aprofitament d'algunes publicacions recents que contenen informació sobre el tema esmentat, informació que no havia estat encara elaborada.
Ha estat especialment útil l'obra de Morales Roca sobre els membres de
l'estament nobiliari o militar que van ser convocats per assistir a les Corts
catalanes els anys 1599, 1626, 1701, 1705 i les Juntes de braços de 1640
i 1713.0) També hi ha informació útil en altres treballs del mateix autor
i en obres com les de Josep Iglésies sobre el fogatge de 1553(2> i la de
Lluis de Peguera, Pràctica i Síil de celebrar Corts a Catalunya (1632).
Les dades ofertes pel fogatge de 1553 són les següents. Sobre un total
de 3.000 focs, la noblesa en tenia 40. La primera població pel número
de famílies nobles era Torroella de Montgrí, amb onze casos, seguida de
lluny per la Bisbal (cinc), Corçà (quatre) i Sant Feliu de Guíxols (tres).
A Palamós i a Foixà hi trobem dos casos i un de sol a la resta que s'extén
sobretot pel nord de la comarca (Albons, Rupià, Cruïlles, Pals, Parlavà,
(1) MORALES ROCA, Próceres habilitados en Cortes del Principado de Cataluna. Siglo
XVII, 1599-1713. Madrid, 1983. Del mateix autor, Registros nobiliarios del Brazo Militar del
Principado de Catalunya. El «Llibre Verd» delAntiguo Brazo Militar (1602-1713). «Hidalguía»
n? 201, pp. 433-464 i n? 204 pp. 849-882.
(2) IGLÉSIES, Josep, El fogatge de 1553, Barcelona, 1979, I, 33-35.
149
2
Verges, Vulpellac, Ullastret, Peratallada, Castell d'Empordà, etc..). Eren
llocs de baronia laica Foixà, Albons i Púbol, així com Palamós i Calonge que formaven el comtat de Palamós.(3>
Les dades de Morales Roca confirmen la importància de Torroella
de Montgrí, com a residència de la petita noblesa del Baix Empordà. Durant el segle XVI noves famílies obtingueren la dignitat de cavaller. Carles I va concedir el títol de cavaller a la família Mir que va estar present
a les Corts de 1585 (Jeromi Miquel de Mir) i de 1626 (Josep Miquel de
Mir i Galceran de Mir). Un Nicolau de Mir va formar part de la Junta
de Braços de 1640 i un Antoni de Mir de la de 1713, l'última reunió de
les Corts catalanes. (4>
Una altra família de Torroella, enaltida durant el regnat de Carles
I, fou la Ferran.(5) Pere de Ferran, donzell, va esdevenir cavaller el 1543.
Un altre donzell, Antoni Joan de Ferran fou convocat a les Corts de 1563.
Joan Antoni de Ferran i Sescases va obtenir a les Corts de 1599 la dignitat de Noble, superior a la de cavaller. Almenys des de 1563 els Ferran
de Torroella ostentaven el càrrec de Correu Major del Principat i la conservaren durant el segle XVII. Descendent d'aquesta família empordanesa fou Felip de Ferran i Sacirera, ambaixador català durant la Guerra
de Successió i mort a l'exili a Viena el 1722.(6)
En el segle XVII augmentà el nombre de cavallers de Torroella que
foren convocats a Corts com a membres de l'estament o braç nobiliari,
com Pau Onofre de Pons el 1626. Coneixem amb cert detall, gràcies al
mateix Morales Roca la concessió de nous títols de noblesa per part del
rei Carles II durant la segona meitat del segle XVII.(7) En el cas de Torroella tenim Francesc Quintana que va obtenir el títol de ciutadà honrat
del rei de França el 1643 i el 1679 de Carles II. Dos capitans d'infanteria,
Miquel Bofill el 1670, i Josep Corts i Marquès el 1685, obtingueren la
mateixa distinció, així com Francesc Metge i Real el 1679 i Josep Pagès
i Garbí el 1680.
A les Corts convocades per Felip V el 1701 i per l'arxiduc Carles el
(3) Lluís de PEGUERA, .Practica i stil de celebrar Corts en Catalunya Barcelona, 1632.
Reedició 1975.
(4) MORALES ROCA, Próceres, I, 310.
(5) Ibidem, I, 234.
(6) Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Notari Joan Olzina Cabanes, Llibre Terç de
concòrdies, fol. 187. Ferran havia obtingut de l'arxiduc Carles d'Àustria el títol de comte i la
dignitat de Grande d'Espanya.
(7) MORALES ROCA, Privilegios nobiliarios del Principado de Cataluna. Dinastia de
Àustria. Reinado de Carlos II. «Hidalguía» ns. 155-159 (1979-1980).
150
LA PETITA NOBLESA DEL BAIX EMPORDÀ
3
1705 hi foren convocats dos cavallers de Torroella, el Noble Josep March
i Gelpí i Gros i el cavaller Joan de Vives i d'Alió. Aquest descendia de
Montserrat Alió, síndic de la mateixa vila per l'estament reial a les Corts
de 1599. La vila de Torroella era una de les que tenien el dret d'assistir
a les Corts. Durant el període que estudiem en foren síndics l'esmentat
Alió (1626), Joan Petri (1626), Anton Martí (1640) i Josep Metge i Real
(1703). Martí va rebre el 1647 el títol de ciutadà honrat.
La Bisbal, que era vila de senyoria eclesiàstica era també residència
d'una petita noblesa que era cridada a Corts, especialment a principis
del segle XVIII. Pere Guitart havia obtingut el 1633 el títol de ciutadà
honrat. El 1693 el seu fill Pere Guitart i Millars, que era ja doctor en
dret, va assolir el grau de cavaller. El 1701 va ser convocat a Corts ensems amb el seu fill Francesc de Guitart i de Ferrer.(g) També en el cas
de la Bisbal comprovem la importància del regnat de Carles II en l'ampliació de títols de la petita noblesa. Josep de Gros i Medir, cavaller el
1673, Joan Pellisser, ciutadà honrat el 1668, Ignaci de Pujol, ciutadà honrat
de Girona i cavaller el 1683, Francesc de Perpinyà i de Vinyavella el 1685.
Joan de Colomer, natural de Besalú i resident a la Bisbal, doctor en drets
i oïdor de l'Audiència va obtenir el 1680 el grau de cavaller i el 1700 la
de noble.(9) El 1701 tenien dret a ser convocats a Corts, Colomer, Pujol,
Perpinyà i Guitart i a més el cavaller Josep de Caramany veí de la població.
La major part de la petita noblesa del Baix Empordà es trobava situada entre la Bisbal i la vall del Ter. A Castell d'Empordà hi vivia l'antiga nissaga dels Margarit. Successivament foren convocats a Corts Lluís
de Margarit i Carrillo el 1519, Pere de Margarit i de Vallseca durant el regnat de Felip II (Corts de 1563 i 1585) i Leandre de Margarit de Gallart
el 1626. En aquestes mateixes Corts i a la Junta de Braços de 1640 hi
fou present el nét de Leandre, Josep de Margarit i de Biure, conegut a
vegades amb aquest segon cognom. (1Q) Com és sabut Josep de Margarit
fou un dels dirigents de la lluita de Catalunya contra Felip IV. Els reis
de França el nomenaren governador general de Catalunya i posteriorment marquès d'Aguilar. C1!) A Castell d'Empordà a més eren nascuts el
cavaller Miquel de Bosquet, convocat a les Corts de 1599 i 1626 i el doctor en medicina Bernat Berenguiri, fill d'un pagès, el qual va ésser designat el 1620 diputat reial de la Generalitat.
(9) Ibidem, I, 200, Colomer va ser nomenat jutge de l'Audiència el 1672.
(10) Ibidem, I, 298-299.
(11) CATALÀ ROCA, Pere, El Virrei comte de Santa Coloma, Barcelona, 1988, pp. 114 i ss.
151
4
Altres cavallers del Baix Empordà convocats a Corts foren el 1626
Pere de Roca, natural de Parlavà i senyor de Revellosa i don Joan de Sarriera, senyor de Vulpellac. El 1649 un Salvador Micalet i Alió, burgès
de Parlavà, obtenia el títol de ciutadà honrat. El 1701 residia a Parlavà
el donzell Francesc de Ciurana i Micalet, la família del qual, procedent
d'Hostalric i Riudellot, estava present en d'altres poblacions del Baix Empordà, com el mateix any Miquel de Ciurana a Pals.í12) Josep de Micalet i Ros va obtenir de l'arxiduc el títol de cavaller el 1710.
Carles II va concedir també títols de petita noblesa a persones d'aquestes poblacions, com els ciutadans honrats Francesc Bou, d'Ullastret el
1670, Josep Pont, natural de Cruïlles (1675), Ramon Gisbert, de la Bisbal (1680), Pere Alomar de Púbol (1680), Salvador Adroher i Gironès
de Corçà (1686). Joan Feli d'Ultramort, demanava el 1668 el títol de ciutadà i Paulí Feli, de la mateixa població, l'obtenia el 1699.
Vegem ara la situació en d'altres viles. Miquel Carreres, ciutadà honrat i jutge de l'Audiència, era fill de Joan Carreres, mercader de Palafrugell. Palamós era capital del comtat del mateix nom. Allà hi vivia el cavaller Andreu Ribes i Torrades, convocat a les Corts de 1599 i 1626.
A Sant Feliu de Guíxols hi trobem el 1599 el donzell Miquel de Ciurana i de Pals, la família del qual ja hem esmentat. A la Junta de Braços
de 1640 va assistir-hi el guixolenc Antoni Aixada, jurat i ciutadà honrat
de Girona (1619) com a síndic de Girona; era fill de Rafael Aixada, capità de l'exercit i de l'armada.<13) Durant la guerra dels Segadors Joan Arnau va obtenir el títol de burgès honrat de Perpinyà (1647) i Joan Barraquer, de la Vall d'Aro, el de ciutadà honrat (1649).
Durant el regnat de Carles II obtingueren privilegis de noblesa dues
importants famílies de Sant Feliu. El ciutadà honrat Jordi Domènech va
esdevenir cavaller (1672) i Jeroni Capmany el 1671. Jeroni de Capmany
de Montpalau i de Pujades era doctor en drets i natural de Girona. Era
fill de Pau de Capmany i Montpalau i nét de Miquel Jeroni Capmany,
ambdós de Sant Feliu i ciutadans honrats de Girona. Jeroni de Capmany
fou convocat a les Corts de 1701. (14> Sembla el pare del «magnífic Jeroni de Capmany i Montpalau donzell, cavaller, i doctor en drets, domiciliat a Sant Feliu de Guíxols... y emperò en Barcelona estant» que el 1752
dictava el seu testament davant el notari de Barcelona Sesbastià Prats.(15>
(13) Ibidem, II, 174.
(14) Ibidem, I, 174.
(15) Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Sebastià Prats, l?r llibre de Testaments, fols
114-116.
152
LA PETITA NOBLESA DEL BAIX EMPORDÀ
5
Jeroni de Capmany, pare de l'historiador Antoni de Capmany, fou comptador de l'Ajuntament de Barcelona (1776) que mantingué correspondència
amb el ministre Campomanes.C16) L'historiador il·lustrat es preocupava
pels orígens de la família. El 1793 va obtenir una ordre reial perquè l'Arxiu reial de Barcelona li lliurés còpia del privilegi concedit el 1671 a Jeroni de Capmany.
A les Corts de 1706, les darreres en sentit estricte de la Història catalana, hi fou present com a síndic de Sant Feliu, Jeroni Alexandrí, el qual
va obtenir aquell mateix any la dignitat de ciutadà honrat.
Un repàs dels títols concedits pels reis de la dinastia de Borbó (17) en
el segle XVIII ens confirma algunes línies generals. Per la petita noblesa
es registra un títol de noble, cinc de cavallers i nou ciutadans honrats.
La geografia dels títols assenyala una vegada més la vall del Ter; en el
primer lloc Torroella amb cinc casos i amb un sol cas Verges, Jafre de
Ter, Parlavà, Rupià i Begur.
Es tractava majoritàriament de pagesos rics i de membres dels ajuntaments. Entre els cavallers hi havia Miquel Marimon, cavaller de Verges
(1737), Salvador Puig de Torroella (1759) i Antoni Ric i Quintana (1778),
síndic general i batlle de Jafre de Ter. Entre els ciutadans honrats hi trobem Ros i Micalet de Parlavà (1766), Francesc Ametller de Rupià (1779),
Pi i Ardèvol de Begur (1779) i Joan Pagès i Carbó de Corçà (1782) el
qual al·legava com a motiu d'ennobliment els seus mèrits en el desenvolupament agrícola. El 1802-1803 obtingueren el títol de ciutadans, per
la seva aportació a la construcció del port de Tarragona, Antoni Rovira,
regidor degà de Corçà i Ramon Batlle i Salvanera, natural de Jafre de
Ter d'on era regidor el 1797.
Un dels casos més complets és el de Martí Carles i Teixidor de Torroella que el 1737 va obtenir succesivament els privilegis de cavaller i
de noble. En el memorial presentat al·legava que el seu avi Francesc Carles
havia servit el rei a les guerres del segle XVII com a capità de cuirassers
i havia obtingut una «cèdula de preeminència» que l'eximia d'allotjaments militars i càrregues similars. Per part materna, l'aspirant era nét
i hereu del ciutadà honrat i, desde 1660, cavaller Pere Teixidor. Tant el
memorial com els informes de l'Audiència coincidien a destacar la importància econòmica i social del patrimoni familiar: «hacienda de las
mejores del Ampurdàn... familia antigua y de honrada parentela». Durant la guerra de Succesió la seva actuació havia estat passiva («no se
(16) Archivo Campomanes, (Madrid), 7-3. FLUVIÀ, índice cargos y empleos del antiguo
Ayuntamiento de Barcelona, a «Documentes y Estudiós», XIII, Barcelona, 1964, 222.
(17) CILLERUELO, M? Antònia, La nobleza catalana en elsiglo XVIII. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, 1984.
153
6
le sabé mérito ni demérito, se mantuvo con quietud en su casa»), però
el 1716 va ser nomenat regidor de la vila, de la qual posteriorment va
ser nomenat batlle. El Consell de Castella va aconsellar que se li concedís els títols que demanava, mitjançant pagament de 30.000 rals. Carles
va ser armat cavaller a Torroella per un altre cavaller del Baix Empordà
don Joan de Caramany, de Corçà.
Els fills de Martí de Carles van enllaçar amb la família mataronina
(en realitat de Tiana) dels Sanromà (ennoblits també per Carles II). Josep de Carles i Quintana es va casar amb Francesca Sanromà i la seva
germana Suficiència de Carles amb el ciutadà honrat Jaume Sanromà.
Josep de Carles va ser —com a Noble— regidor degà de l'Ajuntament
de Mataró de 1753 a 1761. Després es va retirar com a advocat. El seu
fill Josep Antoni de Carles i Sanromà fou, a partir de 1779, Auditor de
Marina en lloc del seu oncle Miquel Sanromà. El nebot Carles Sanromà
i de Carles fou també regidor de PAjuntament de 1787 a 1790.09)
CONCLUSIONS
Aquesta breu anàlisi confirma algunes de les conclusions observades
en un estudi anterior sobre les comarques del Maresme i Vallès.(2°) Un
cop més veiem el contrast entre una noblesa antiga, d'antics cavallers
com els Margarit, i el progressiu ennobliment dels pagesos rics i dels notables locals que de manera successiva van anar assolint els primers nivells de la jerarquia nobiliària catalana: ciutadans honrats, després cavallers i per fi nobles. Es destaca també la importància d'algunes etapes
significatives en la creació de nous nobles per la corona. Durant la guerra dels Segadors, Lluís XIV de França va concedir títols de ciutadans
honrats als seus nous (i efímers) súbdits catalans.(21) Alguns dels afavorits que lògicament al·legaven la seva fidelitat al nou govern obtingueren
més endavant que el rei Carles II, el darrer sobirà de la Casa d'Àustria,
els concedís el mateix títol. En el segle XVIII els regnats de Carles III
i Carles IV foren també moments de concessió de títols de petita noblesa. Però mentre en el segle XVII predominaren entre els aspirants els mèrits
de caire militar, en el segle XVIII ho feien els de tipus econòmic. En tots
els casos es tractava de la consolidació dels benestants locals en un procés ascensional.
(19) MOLAS RIBALTA, Pere, Societat i poder polític a Mataró 1718-1808. Barcelona, 1973,
p. 4, 50-51 i 201.
(20) MOLAS RIBALTA, Pere, La nobleza del corregimiento de Mataró en 1830. «Anuario
de Historia Econòmica y Social», (Madrid), 1975, III.
(21) A més dels casos que ja han estat citats, cal afegir-hi el 1647 Anton Bruguera, de la
Bisbal; el 1649, Antoni Bahi de la Pera, i els tres germans Güell i Padró de Rupià, i el 1650
Josep Ximenis i Sauri de Torroella.
154
EL TEATRE D'AFICIONATS
A PALAFRUGELL
PER
NÚRIA SÀBAT i ORTIZ
Quan havíem projectat mentalment què hauria de ser aquest treball,
la nostra intenció era fer un repàs general a tota la història teatral palafrugellenca. La pràctica, però, li ha retallat les ales i la idea ha quedat
senzillament en això; en una idea, una intenció que no ha pogut ser portada a terme, almenys d'una manera exhaustiva i precisa.
La manca d'informació suposa el primer límit a aquesta tasca de documentació en la qual les fonts consultables es redueixen a un material
molt concret: vells programes conservats per antics aficionats, un únic
llibre, recentment aparegut, sobre el teatre a Palafrugell, i algunes dades
aportades per destacats estudiosos locals.
D'altra banda, és interessant constatar l'extraordinària proliferació
que hi hagué abans de la guerra de diferents tipus de revistes i diaris que
sens dubte ens haurien permès una anàlisi molt més aprofundida del tema en qüestió. Malauradament, però, i tal com diu Josep Pla, «els diaris
han servit per netejar les paelles o han estat cremats inexorablement»(i).
Si l'asseveració no és ben bé exacte, —del «Baix Empordà», per exemple, encara se'n conserven un bon nombre d'exemplars— no és tampoc
exagerada, i és del tot evident que la seva mancança disminueix sensiblement les possibilitats de recerca.
De la guerra cap ençà les dificultats continuen presentant-se, si bé
(1) JOSEP PLA: El meu país. Obra Completa, Volum VII. Ed. Destino. Barcelona 1974,
pàg. 599.
155
2
la naturalesa d'aquestes és ara diferent. El 1939 significà la fi de la guerra, però també la de tots aquests diaris. De fet, a partir d'aquest moment les publicacions periòdiques foren pràcticament inexistents fins el
1962 en què s'estrenà una nova revista: la «Revista de Palafrugell» creada com a butlletí del Patronat de l'Escola d'Arts i Oficis. Aquesta revista es mantingué fins el setembre de 1977, data en què morí el seu fundador i amb ell la seva obra.
Posteriorment hi ha hagut alguna nova temptativa com ara «Fruita
del temps», una revista de la qual n'arribaren a sortir tan sols dos exemplars, i «El Campanar», vinculada al Grup de Festes de Primavera, que
sembla voler prendre el relleu a l'antiga «Revista de Palafrugell».
Així doncs, el breu inventari que constitueixen les fonts d'aquest període, està format pel següent material:
1944-1962:Recull de programes referents a tot tipus d'activitats teatrals realitzades a la vila durant aquests anys, provinents de la Biblioteca
Municipal i de la col·lecció particular del senyor Josep Naya, membre
actiu, durant molts anys, d'un dels nostres grups d'aficionats.
1962-1977: Volums de la «Revista de Palafrugell».
1983-1986: Quatre exemplars del «Crònica d'un any», en els quals es
recullen tots els esdeveniments locals.
Queda, al mig, un ampli buit (1977-1983) dins del qual s'inscriuen
els dos números de «Fruita del temps». A part d'això, pràcticament res
més.
Donades les circumstàncies, començarem donant una breu ullada a
la situació teatral del Palafrugell de principis de segle, ja que és en aquesta
època quan es posen els primers pilars i el moment en què, segons les
fonts orals i la memòria popular, hi hagué a Palafrugell una intensa activitat teatral.
Creiem justificada, per tant, aquesta primera part en la qual farem
un resum de les principals activitats que en aquest terreny es dugueren
a terme, i que globalment podríem presentar sota aquests punts:
—Primeres notícies.
—Locals i sales dedicades al teatre.
—Grups i obres representades.
—1936-1939: El paper de la guerra.
Cal assenyalar que l'anàlisi del tercer punt es centrarà exclusivament
en la producció local, sense fer referència a la possible activitat teatral
vinguda de fora, que sabem que existí, però que de fet és gairebé indemostrable donada la falta de documentació que ho acrediti. En farem,
això sí, alguna referència que servirà, si res més no, com a prova i testimoni de la seva existència.
156
EL TEATRE D'AFICIONATS A PALAFRUGELL
3
PERÍODE 1900 - 1936
PRIMERES NOTICIES
«A mitjans del mateix segle [parla del XIX] fou muntat un teatre,
el primer a la nostra vila. Tenia de cabuda unes tres-centes localitats i
es guarní amb les des ferres del teatre Odeón de Girona. Fou creat per
accions entre els veïns de la vila i s'aprofità una sala de la Casa de la
Vila, que servia per a dos objectes: per a sala de ball i teatre»(2).
Aquesta primera notícia queda una mica més precisada amb noves
dades aportades per alguns dels documents de l'època conservats a l'Arxiu Municipal.
Sabem que el governador civil de la província demanava cada any
a l'Ajuntament una relació del nombre de tertúlies, cafès, associacions
i teatres de la vila. Doncs bé, la que correspon a l'any 1862, diu
textualment:
DISTRITO MUNICIPAL DE PALAFRUGELL - ANO DE 1862
Relació n de los teatros existentes en es te dis tritó en el refer ido ano de 1862
Nombre del teatro
N.° de localid.
N.° de funciones
Dramàticas De òpera Zarzuela
12
Teatro de Amigos
300
Nota:
El Teatro de Amigos de la presente Villa lo han arreglado varios aficionados a esta clase de diversiones, y se ha puesto, como termino medio de funciones, el n° 12 en la casilla de Dramàticas: pues a motivos
de representar los mismos aficionados cuando sus ociós se lo permiten,
y hacerlo al único objeto de proporcionarse un honesto pasatiempo, de
aquí es que ellos mismos puedan fijar exactamente el número de funciones.
Palafrugell 23 de Marzo de 1863.
Fins el 1867 la relació és exactament igual cada any. En aquest moment, però, trobem que en l'apartat corresponent al nombre de funcions,
en lloc de les 12 tradicionals no n'hi figura cap. La raó és explicada en
l'apartat de les observaciones: No se ha dado ninguna función por no
haberse presentado companía dramàtica durante el expresado ano.
Es comença a observar, doncs, una certa decadència que es confirma
en la relació de l'any següent:
Clase de establecimiento
Teatro, o sea casa capitular
Titulo de los mismos
Casa consistorial
Genero de espectàculo
Dramdticos
(2) MIQUEL TORROELLA i PLAJA: Història de Palafrugell i la seva comarca. Fitor
MCMXXIV. Barcelona MCMXXIX, pp. 149-150.
157
4
Categorías de los establec.
Ultimo orden
Cabida de los mismos
200 personas
Estado actual del ídem
En desuso
Duenos de las fincas
Del ço m un
El 26 de gener de 1894 es van aprovar les bases per al lloguer del teatre i cap a finals de segle va acabar desapareixent:
Con motivo de las obras llevadas a cabo en el teatro y en el Hospital,
se acordo vender en subasta varios efectos inútiles de aquel. Estàs obras
consistieron en hacer mas departamentos en la sala, en las cuales figura
la inscripcion «ler. dia del siglo XX». Entonces desaparecieron el teatro
y los balles en la Casa Consistorial. Por aquella fecha estaba ya enfuncionamiento el nuevo teatro del Casino Centro Fraternal^.
D'altra banda trobem també que a les Ordenances Municipals de l'any
1882 hi figuren tres articles — 12, 13 i 14 — que en certa manera regulaven ja el capítol dels espectacles públics. Aquestes lleis fan referència als
permisos, horaris i normes d'ordre i comportament que han de mantenir els locals i el públic assistent.
No és, però, fins el 1913 que no sorgeix una legislació municipal específica per a la qüestió. Les ordenances municipals d'aquest any disposen d'un capítol sencer; el capítol II titulat De los espectàculos y balles
públicos, que consta de 15 articles dedicats als següents punts:
Permiso previo. Anuncio de las funciones. Cambio y suspensión de
funciones. Billetes de entrada. Sitio destinado a la Autoridad. Hora en
que empezaran las funciones. Prohibición de obstruir el p aso. Ninos de
teta. Prohibiciones. Obligaciones de los concurrentes a las funciones. Deberes de los concurrentes. Saltimbanquis y demàs.
Tot això ens fa creure que, si bé l'activitat teatral feia ja bastants anys
que s'havia iniciat, el moment a partir del qual aquesta comença a gaudir d'una certa importància es situa precisament al voltant d'aquestes
últimes dates, cosa que fins a cert punt acaba de ser confirmada pel fet
que fou també cap a les darreries del segle passat quan es crearen les
primeres societats: «círcols», centres i casinos, la vida dels quals es veié
estretament relacionada amb el món del teatre i de l'espectacle en general, doncs si bé és cert que el seu origen tenia en principi motius econòmics, socials o polítics, també ho és el fet que molt aviat donaren una
gran importància a les funcions anomenades recreatives; d'aquí que moltes
(3) RAMIR MEDIR i JOFRA: Breve historia de la Casa Consistorial de Palafrugell. Revista de Palafrugell 3 de març de 1963.
158
5
d'elles disposessin d'un petit escenari o fins i tot d'una part del local
dedicada exclusivament a aquestes funcions.
Així, i seguint igualment M. Torroella i Plaja, veiem que: «De círcols, centres i casinos en tenia cinc: el Círcol Catòlic, fundat l'any 1886,
que tenia dos-cents trenta-cinc socis, amb en Modest Hernàndez de president, i amb local al carrer de la Tarongeta; el Círcol Tradicionalista,
que tenia el seu local al carrer de Cavallers, fundat l'any 1886, tenia doscents un socis i n'era president N'Antoni Bonet; el Centre Fraternal, la
presidència del qual la tenia en Francesc Esteve i Bosch, fou fundat l'any
1887, estava domiciliat al carrer de Sant Martí i tenia cinc-cents cinquanta
socis; el Centre Obrer, la fundació del qual també datava de l'any 1887,
tenia son local al carrer de Santa Margarida, cinc-cents noranta quatre
socis, i en Joan Granés per president; el Casino de l'Aliança, amb el local a la Plaça Nova, fundat l'any 1882, essent president En Jaume Reixach i comptant amb tres-cents sis socis»(4>.
Figura també en aquest inventari «una sala de ball i la del teatre, que
quan no servia per a ball servia per a teatre».
Fou probablement en aquest teatre, on el 20 de gener de 1882 i amb
ocasió de la vinguda de l'aleshores Capità General de Catalunya, general Blanco, s'hi representaren les òperes La Traviata i El Trobador (5).
LES SALES
Ja hem dit abans que tots els locals que en aquesta primera època
es relacionaren d'alguna manera amb el teatre, es veieren directament vinculats amb les societats que en aquells moments es crearen. Cal doncs,
ocupar-nos-en una mica per veure de quina manera s'establia aquesta
relació.
El Círcol o Centre Catòlic
Fundat l'any 1886 i emplaçat al carrer de la Tarongeta, passà posteriorment al carrer de Cavallers, on disposava ja d'un petit escenari en
el qual cada any, per les festes nadalenques, es representaven els tradicionals «Pastorets» que alternaven amb diferents representacions adequades, això sí, a la mentalitat que regia el centre: «Es dedicaren al teatre, a representar obres morals i ensopides i, per Nadal, «Els Pastorets»
(6).
Del carrer de Cavallers es traslladà a la Plaça Nova, on romangué
(4) MIQUEL TORROELLA i PLAJA: Op. cit. pàg. 167.
(5) M. TORROELLA i PLAJA: Op. cit. pp. 151-152.
(6) J. PLA: Op. cit. pàg. 594.
159
6
fins el 1917, data en què es produí l'últim i definitiu trasllat al carrer
de la Caritat, on encara es manté. La seva inauguració coincidí amb el
nou canvi de nom: Casal Popular, nom que avui encara es conserva. Pel
que fa a la seva activitat i al seu tarannà, Josep Pla en fa una personal
valoració: «El Casal Popular és la continuació del vell Centre Catòlic;
però, així com aquest darrer centre tingué una clara significació tradicionalista (carlista), el Casal Popular és un cafè evaporat, catòlic, certament, però sense una significació precisa. El Casal cultivà, com sempre
fa aquest sector, el teatre d'aigua tèbia i «Els pastorets» (?).
Objectivament, però, i deixant de banda la qualitat, l'activitat teatral
d'aquest centre degué ser força considerable si tenim en compte que s'hi
arribaren a fer funcions infantils de tarda i funcions de nit, per a adults,
en un mateix dia; clar que no diàriament, però sí amb certa freqüència.
El Centre Fraternal
De la seva primera etapa (1887-1898), només en tenim la breu referència que M. Torroella i Plaja ens oferia des de les pàgines de la seva
Història de Palafrugell i de la seva comarca, que ja hem citat anteriorment.
L'any 1898 s'inaugurà l'actual Centre Fraternal, situat a la Plaça Nova, amb una altra entrada al carrer de Sant Sebastià.
Josep Pla no podia deixar de parlar del que ell anomenava «el denominador comú, general, universal, del peix fregit, el Sant Pere de Roma
de les tavernes de Palafrugell»: «Contra el que es pensa molta gent, el
Fraternal no tingué, ni en els seus inicis ni mai, una significació extremista. Després de la Revolució de Setembre, de l'alçament del pacte federal que el general Prim dominà amb gran duresa,... després del fracàs
de la Primera República i del horrors de la segona guerra civil,... la gent
es cansà de perdre i es lliurà a les idees del republicanisme moderat i col·laboracionista que Castelar encarnà i que constituïren el «possibilisme».
El Fraternal fou un centre possibilista» (g).
El local es distribuïa, i es distribueix encara, en dues àmplies sales
cadascuna amb funcions concretes i específiques. La primera, la que dóna a la plaça, era coneguda com la «sala de prendre», és a dir, la que
funcionava pròpiament com a cafè. El seu nucli vital el formaven, evidentment, les tertúlies que en aquest local, es disposaven per taules: «Era
molt especial la manera d'anomenar les tertúlies. No es deia, formo part
de la tertúlia de fulano o de la de mengano, sinó vaig a la taula tal o
160
7
a la taula qual. La més famosa era la del mig; no sé si per la seva situació
0 per la qualitat dels components. Recordo encara la frase: «això va sortir de la taula del mig del Fraternal», o bé «ja veurem el què hi diuen
els de la taula del mig»(9).
L'altra era la sala d'espectacles (el saló-teatre) situada darrera de l'anterior i a la qual s'accedia o bé travessant la sala de prendre , o bé per
l'altra entrada del carrer de Sant Sebastià, on hi ha un petit vestíbul que
en certa manera l'independitza del cafè. «El saló-teatre tenia llavors una
configuració diferent. Hi havia palcos al voltant de la platea i al primer
pis, que donaven un to al local, una pinta de teatre»(10).
Josep Pla ens l'acaba de perfilar: «Davant d'aquest local, amb les
dues camarillas superposades, ens hem de treure el barret. Aquest lloc
ha estat durant anys i panys l'àgora de Palafrugell» í11).
Balls, concerts, funcions teatrals, conferències, assemblees, mítings...
són només un exemple de la multiplicitat d'actes que allí s'hi portaren
a terme.
Pel que fa al capítol dels balls, eren famosos els que anualment es
celebraven per Carnaval durant tres dies en sessions continuades de matí, tarda i nit.
Després de la disbauxa del Carnaval els balls s'acabaven; però, en certa
manera, l'espectacle continuava: «Dos dies després del dimecres de cendra arribaven els còmics. Era costum de molts anys, per la Quaresma
venia a fer temporada una companyia de sarsuela. La cosa durava fins
a la vigília de Pasqua Florida. Donaven unes quantes funcions setmanals i feien «bolos» a les poblacions veïnes. Durant tot aquest temps es
pot dir que la diversió de la població girava al voltant del teatre líric.
El palafrugellenc hi sentia predilecció. La vila, durant aquells dos mesos
tenia tota l'atenció acaparada pels còmics» (12).
Aquest escenari, però, no fou només l'ànima de la gresca i la xerinola ja que en moments molt determinats fou també aquí on es discutiren
1 es plantejaren les qüestions socials més greus: vagues, eleccions... o qualsevol altre situació que impliqués la necessitat d'una reunió.
La presència d'homes com el Noi del Sucre, Cambó o Lerroux cal
inscriure-la no només en la petita història del Centre, sinó dins la pròpia
història local.
(9) MANUEL CARRERAS: «Centro Fraternal» dins la Revista de Palafrugell, gener 1971,
pàg. 16.
(10) M. CARRERAS: Op. cit. pàg. 17.
(11) J. PLA: Op. cit. pàg. 601.
161
8
L'art i la cultura en general hi deixaren una empremta que avui només és viva en el record de vells palafrugellencs i de la qual sortosament
n'han deixat constància homes com ara J. Pla i algun altre estudiós local: «En el seu escenari hi hem vist l'astrònom Comas i Solà, el company Palmada, el Noi de Sucre i el notari Cumané i en general totes les
persones que ens han volgut fer felicos»(13).
M. Carreras amplia una mica més aquest llistat: «Hi desfilaren els
homes més prestigiosos en les rames del saber i de l'art. Recordo uns
quants a l'atzar: Barrientos, Xirgu, Manent, Costa, Borràs, Morano, Cor
de Cosacs del Don, Comas i Solà, Pericot, Cambó, Lerroux, la llista no
s'acabaria mai»(14).
En relació amb un dels personatges esmentats —Borràs— ens apareix un article, «Borràs (petita conversa amb Ramir Medir)», del 17 d'agost
del 1913, que comença així: «Parla en Ramir Medir: se tracta de la tournée artística de l'Enric Borràs, que ve avui en terra empordanesa a representar «Terra Baixa» en castellà»(15).
Pel que més endavant ens dóna a entendre l'autor, sembla que Palafrugell fou un dels punts d'aquesta gira; dissortadament, però, no dóna
cap més informació ni del dia de la representació ni del lloc on es portà
a terme. Ara bé, si tenim en compte la notícia anterior, molt bé podem
pensar que fou precisament el Fraternal el lloc escollit.
És evident, doncs, que el Centre Fraternal volgué fer sempre honor
al que ja des d'un principi fou el seu lema: «cultura i diversió», objectiu
que s'acomplí durant molts anys i que fou estroncat, com molts d'altres,
només per la guerra. A partir d'aquest moment s'observa un canvi de
rumb que corre paral·lel al de la majoria de les altres institucions. D'aquesta etapa, però, ja en tornarem a parlar més endavant.
El Casino de l'Aliança
Fundat l'any 1882 amb local a la Plaça Nova, tenia una sala de ball
que anys més tard fou convertida pel senyor Bofill en un cinema que portava el nom de Cine Barcelonès.
El 1913 la Banca Girbau, de Sant Feliu de Guíxols, va comprar aquest
edifici juntament amb el del costat, el Mercantil, i hi va construir un nou
teatre; el Teatre-cine Barcelonès que va ser inaugurat el 20 de juliol de
1914. «La sala d'en Girbau —aquest era el nom que popularment se li
(13) J. PLA: Op. cit. pàg. 601.
(15) BONAVENTURA SABATER: Cròniques Empordaneses, Palafrugell 1916, pàg. 21.
162
9
donava— fou el temple de les atraccions. Els noms més gloriosos de l'art
frívol d'aquell temps aparegueren en els programes de l'establiment. Vingueren la famosa Raquel Meller, l'original i enigmàtica Tórtola Valencià, la Paquita Escribano i molts altres caps de brot de l'esponerós arbre
de les "varietés'W'6).
Dos anys més tard es produí un nou canvi de propietari, ara el senyor
Recolons de Llagostera, que el mantingué durant vint anys, és a dir, fins
el 1936. En aquest període, rebatejat ara amb el flamant nom de Coliseo
Ampurdanés —nom que, per cert, tampoc no arribaria a ser definitiu—,
el local fou regentat pel senyor Reig, «que fou un home que vivia la vida
del teatre i en general dels espectacles, com altres persones viuen la vida
de família»(17).
Al Coliseo Ampurdanés s'hi alternaven les representacions de companyies professionals, la majoria de les quals venien de Barcelona, amb
les de diferents grups locals.
A mitjan del 1930, creà una secció dramàtica pròpia.
El Teatre Fontova
Inicialment i durant els primers anys d'aquest segle, es trobà unit al
Centre Obrer ja que ambdós compartien un mateix local. D'aquí que
els programes de l'època sota el titular Teatro Fontova, hi afegissin, entre parèntesis, Centro Obrero.
Creà igualment la seva pròpia companyia anomenada Agrupació
còmica-lírica del Teatre Fontova, que fou l'única que en aquells moments
dedicà un espai considerable del seu repertori a la sarsuela.
Aquest teatre que popularment era conegut com a «Can Cremany»
tingué, però, una existència relativament curta ja que cap a l'any 1914
—o 1915— desaparegué com a teatre i fou convertit en una pista de
patinatge.
OBRES I GRUPS
Hem vist, doncs, quins foren els locals que fins el 1936 acolliren tota
la producció teatral de l'època; quatre sales en total, tres de les quals,
per bé que amb molts alts i baixos, han aconseguit mantenir-se fins pràcticament els nostres dies.
Hem dit també que la majoria d'aquests teatres crearen la seva prò(16) JOSEP DEL BRUGAROL: «Un altre Palafrugell: «cinematógrafo» i «varietés» dins
Revista de Palafrugell juny-juliol 1964 (pàg. 14).
(17) J. PLA: Op. cit. pàg. 673.
163
10
pia secció dramàtica. Així: El Centro de Çatólicos creà la Secció Dramàtica del Centro de Çatólicos i PElenc d'Aficionats del Casal Popular
quan aquest canvià de nom. El Teatre Fontova, l'Agrupació Còmic-lírica
del Teatre Fontova. EL Coliseo Ampurdanés, la Secció de Teatre del Coliseu Empordanès.
Al costat d'aquests grups formats al voltant d'entitats que disposaven de locals adients per a la representació teatral, hem de posar-n'hi
uns altres que, tot i no gaudint dels mateixos privilegis, conseguiren portar a terme una bona tasca: L'Agrupació Dramàtica Art Futur. L'Agrupació Dramàtica Talia. La Agrupación Cómico-Dramatica El Arte. La
Secció Artístic-Cultural de la Societat de Socors Mutus La Previsió Obrera.
L'Agrupació Artística Costa Brava.
Com que no ha estat possible recollir més informació sobre aquests
grups, ni tan sols poder fer un recompte de les seves actuacions, hem
cregut oportú presentar-ne una senzilla relació, ordenada cronològicament, basant-nos en les dates que apareixen en els pocs programes conservats, que, d'altra banda, tampoc no sabem fins a quin punt coincideixen o no amb la data de l'estrena.
DATA
24-V-1903
8-XII-1906
OBRA i AUTOR
L'idiota del gorch negre
Rosés i Guiteras
La tunyina
/. Ma nu bens i Vidal
Lo Monjo negre
F. Soler (Pitarra)
La mare eterna
Ignasi Iglesias
Rosés i Guiteras
Un bany rus (s)(18)
Lluís M illa
Misteri de dolor
Adrià Gual
La flor de la muntanya
14-IV-1907
R. Bordas i Estragués
Los zongolotinos (s)
8-IV-1906
22-1 Y-l 906
17-VI-1906
GRUP i TEATRE
Sec. Dram. del Centro de Çatólicos
Centro de Çatólicos
Sec. Dram. del Centro de Çatólicos
Centro de Çatólicos
Agrup. del teatre Fontova
T. Fontova
Agrup. del teatre Fontova
Cervantes (Palamós)
Agrup. del Teatre Fontova
Art. Futur
Principal (la Bisbal)
Art. Futur (amb la col·laboració de
l'actriu Donya Carmen Roldàn)
Centre Fraternal
Fontova
Fontova
El Arte
Fontova
Talia (amb la col·laboració de les actrius Dolors Varela i Dolors Solsona)
Centre Artístic Begurenc
iComo està la sociedad!
9-VI-1907
6-III-1909
La creu de la masia
S. Pitarra
La presentalla
A pel. les Mestres
(18) (s) significa sainet o sarsuela.
164
DATA
19-X-1911
l-XI-1925
3-IV-1927
8-XI-1927
14-IV-1935
19-VI-1935
16-XI-1935
11
GRUP i TEATRE
OBRA i AUTOR
L'honor
Apel·les Mestres
Don Juan Tenorio
J. Zorrilla
La follia del desig
J. M. de Sagarra
La festa del carrer
Enric Lluelles
Palafrugell-cocktail (r)(19)
/. Ganiguer i M. Jordi
Frigola. Música. C. Pinedo
García
Christus
El triomf de la carn (s)
S. Rusinol
Un cop d'estat
J. Pous i Pagès
L'acaparador (s)
S. Rusinol
T. Centre Catòlic
(Torroella de Montgrí)
Secció de la Previsió Obrera
Centre Fraternal
La Previsió Obrera
Centre Fraternal
La Previsió Obrera
Centre Fraternal
Sec. de la Previsió
Centre Fraternal
Elenc. del Casal Popular
Casal Popular
Secc. del Coliseu Emp.
Col. Empordanès
Costa Brava
Col. Empordanès
Costa Brava
Col. Empordanès
No creiem que una relació tan sumament breu com aquesta permeti
poder extreure'n conclusions suficientment representatives, per la qual
cosa ens abstindrem de fer-les. Això, però, no exclou el comentari amb
el qual pensem acabar aquesta primera part del treball.
En primer lloc observem que la majoria de les obres representades
són d'autors catalans i en català. Només tres excepcions: dues sarsueles
i el clàssic Tenorio. Això podria fer pensar que el teatre català fou el que
predominà durant tota aquesta època, cosa fins a cert punt lògica en el
cas d'una població en la que el castellà, no direm pas que arribés a ser
desconegut, però sí del tot inusual.
Hem de destacar també la presència d'autors com I. Iglesias, Adrià
Gual, J. M a de Segarra, S. Rusinol o Pous i Pagès, que demostra un interès, una certa coneixença de la realitat teatral del moment. Obres com
La mare eterna o Misteri de dolor eren en aquells moments, totalment
actuals.
D'altra banda, la crisi que s'inicia en el teatre català a partir de 1910
també s'hi veu reflectida. La tendència melodramàtica i les obres amables que no comporten cap tipus de dificultat immediata tingueren molt
aviat el vist i plau del públic en general. Com a exemple, fixem-nos en
algunes de les peces escollides: de S. Rusinol, dos sainets; de Pous i Pagès, una comèdia, i dues sarsueles.
(19) (r) significa revista.
165
12
Es mostra, a més, un gradual interès pels espectacles arrevistats que,
dins la nostra producció local, culmina en l'espectacle Palafrugell-cocktail,
la revista de costums palafrugellencs, que tingué un èxit considerable —fou
l'obra més representada— i que obrí el camí a noves produccions.
Pel que fa als locals, observem d'entrada que els grups que es crearen
al voltant d'una entitat amb local propi solen representar allà la majoria
de les seves obres. Els que no es troben en aquestes circumstàncies han
de fer-ho en el lloc que en aquells moments es trobava disponible o, senzillament, en el que millors condicions econòmiques, d'espai... els oferís.
Igualment trobem també funcions representades en teatres d'altres
viles; la Bisbal, Palamós, Begur... La raó probablement cal buscar-la en
la gran quantitat de temps esmerçat per a realitzar una obra de la qual,
com a molt, se'n farien un màxim de tres representacions. És lògic, doncs,
que després tot aquest muntatge pogués ser aprofitat en d'altres funcions
a les localitats veïnes.
PERÍODE 1936 - 1939
Lluís Molinas féu un breu, però significatiu retrat de la situació del
moment: «Els tres anys de guerra no varen pas acabar amb les activitats
teatrals de Palafrugell. A la vila es continuaren fent representacions, d'una
forma completament diferent quant a mitjans o finalitats, però els dos
telons dels dos locals de la Plaça Nova (el Casal estava ocupat per la
tropa) van procurar mantenir-se oberts per al teatre, malgrat les molt nombroses dificultats dels moments. En primer lloc, per falta d'elements masculins ja que la majoria dels joves actors es trobaven al front, i, més tard,
per la manca de corrent elèctric »(2°).
Carme Morató, una de les joves actrius de l'època ho confirma: «Encara recordo aquells llums de petroli penjats per l'escenari, ja que no
teníem ni electricitat. Moltes vegades ens quedava la cara negra del fum
del petroli, però malgrat tot el dramatisme d'aquells últims mesos de la
guerra ens ho passàvem molt bé. Col·laboraven amb nosaltres joves soldats forasters que estaven destinats a Palafrugell.»(21).
Aquests testimonis constaten que la guerra no fou un obstacle prou
definitiu per a l'activitat teatral que, si bé no s'arribà a interrompre, és
evident que sí es veié modificada per tota una sèrie de canvis substancials que es derivaven de la nova situació.
(20) LLUÏS MOLINAS: El teatre a Palafrugell (àlbum-recull) pàg. 24.
(21) LLUÍS MOLINAS: Op. cit pàg. 25.
166
13
Alguns dels locals foren ocupats per les tropes, i la majoria de companyies veierem reduir progressivament el seu planter d'actors, cosa que
portà a la desfeta de la majoria de grups existents. L'agrupació Costa
Brava fou gairebé l'única que sobrevisqué i anà actuant amb certa periodicitat durant els tres anys de guerra.
El nombre de funcions, per tant, es reduí considerablement, i ara,
l'objectiu d'aquestes representacions anava quasi sempre més enllà del
purament recreatiu. La guerra donava un nou sentit a tot el que fins aleshores havia format part de la «normalitat» i, evidentment, el teatre no
n'era una excepció.
Així trobem funcions com per exemple la que es portà a terme al Coliseo Ampordunés el dia 13 de juny de 1937: La del manojo de rosas,
una sarsuela, l'objectiu de la qual s'indicava clarament en els mateixos
programes que l'anunciaven: «Pels heroics defensors de la terra germana d'Euzkadi! Per ajudar a possibilitar la magna defensa del gran país
basc contra la grapa negra del feixisme.»
En relació amb aquesta vetllada, Isabel Marqués, una de les protagonistes de l'obra, explica una anècdota, recollida per en Lluís Molinas,
que trobem prou representativa: «A la primera representació tot va anar
molt bé, però després «el Comitè» va decidir fer una altra representació
tot de pressa i corrents, (en aquell temps tot es feia així), i a mi, la veritat, no em venia massa bé perquè en aquells dies estava una mica indisposada. Vaig dir-los que no. Però ja tens que aquell vespre truquen a la
porta i es meu home tot espantat va obrir i ens trobem un «milicians»
armats fins a les dents, amb fusell i pistola i em varen dir que «el Comitè» em «pregava» que volgués col·laborar una vegada més per la causa
«antifeixista»... D'aquesta manera quasi vaig anar a l'escenari escortada
per milicians»(22).
PERÍODE 1939 - 1976
LA IMMEDIATA POSTGUERRA: 1939 - 1953
Si bé durant la guerra hi hagué encara una certa activitat teatral, quan
aquesta arribà a terme es produí una nova situació que suposà la reestructuració de tot el vell teatre d'aficionats.
Deixant de banda les consideracions polítiques, que la imposaven ja
des de la base, dins l'òrbita estrictament local, intervenen dos factors que
(22) LLUÍS MOLINAS: Op. cit. pàg. 27.
167
14
hi influeixen directament: a) La desaparició de tots els antics grups, b)
Les noves circumstàncies en què es trobaren els locals que fins aleshores
havien mantingut aquesta vella tradició.
Tot això, però, no comportà una total paralització; en tot cas una interrupció, ja que, de fet, la represa fou quasi bé immediata.
Amb tot, el canvi fou notable i, lògicament, tant els grups com els
locals, se'n feren aviat ressò.
Pel que fa a aquests darrers, l'antic Coliseo Ampurdanés l'any 39 canvià novament de propietari i fou comprat pel senyor Capellà de Torroella de Montgrí que el batejà amb el nom de Cinema Teatro Victoria, nom
que conservà fins fa escassament un any que va ser adquirit per l'Ajuntament i convertit en l'actual Teatre Municipal.
Aquest local fou molt més potenciat com a cinema que no pas com
a teatre, però tot i així hi continuà mantenint una certa relació, sobretot
durant els anys 60.
El Centre Fraternal seguí, més o menys, un camí paral·lel. Des dels
seus inicis havia estat regit per una Junta Directiva elegida democràticament, però el 8 de febrer de 1939 el Sr. Romaguera de Monza, Teniente
Auditor delegada del Comitè General del Sector, destituí la Junta Directiva elegida democràticament per PAssamblea General, i imposà una nova
junta, que el mateix dia 8 de febrer acordà canviar l'article Ker) dels estatuts afegint-hi allò que en prodríem dir una norma de obligado cumplimiento coartant la llibertat del Centre i canviant el nom per el de Centro
EspanoK2^.
La sala del teatre es mantingué, però l'activitat teatral es reduí considerablement i, de fet, es centrà quasi exclusivament a l'oferta per les companyies que venien de fora, ja que els aficionats locals hi actuaren en
comptades ocasions.
El Casal, l'únic que continuà amb el mateix nom, va refer aviat el
vell teatre i immediatament tornà a reprendre la seva activitat: funcions
de tarda per a infants i funcions de nit per a adults. Els Pastorests, després de cinc anys d'absència, feren la seva reaparició i, en certa manera,
el Casal tornà a donar la vella imatge de normalitat.
Pel que fa als grups, la situació era una mica més difícil ja que els
últims anys de la guerra foren també els últims anys per als antics grups
d'aficionats; l'agrupació Costa Brava, l'única que durant la guerra havia aconseguit mantenir-se, va acabar desapareixent i, el 1939, ja no en
quedava cap.
(23) REVISTA DE PALAFRUGELL, abril 1977, pàg. 10.
168
15
D'altra banda, les possibilitats de formar nous grups quedaven tan
restringides que, en realitat, només oferien dues possibilitats: afiliar-se
a la Falange i formar part del grup de Educación y Descanso o bé ingressar a les files de Acción Catòlica i fer teatre al Casal Popular.
Això féu que molts dels antics aficionats es desentenguessin del món
del teatre i acabessin per abandonar-lo, cosa que agreujava la situació
si tenim en compte que molts d'altres no en podien fer perquè no els ho
permetien o, senzillament, perquè eren a l'exili.
Tot això, però, no aconseguí acabar amb el teatre a la vila, i aviat
sorgiren nous elements que s'integraren en alguna d'aquestes dues formacions, que, de fet, varen ser les úniques que, fins els anys 60, funcionaren pràcticament sense interrupció.
Així doncs, tot just acabada la guerra, Palafrugell disposava ja de
dos nous grups d'aficionats: El de Educación y Descanso, vinculat al Cinema Teatro Victoria i el de Acción Catòlica dins el marc del Casal.
Posteriorment, a principis dels anys 50, aquest darrer canvià el nom
i passà a anomenar-se Agrupación Artística del Casal Popular, però això
ja ho veurem més endavant. De moment dedicarem una primera mirada
al que succeïa en els anys immediats a al postguerra que, com hem dit
abans, giraren al voltant de dos grups i dos centres, l'activitat dels quals
se situa més o menys entre el 1939 i el 1953.
L'Agrupació de Educación y Descanso
Creada tot just acabada la guerra, fou la primera a pujar a l'escenari. Malgrat aquesta empenta inicial, en realitat, però, fou un grup que
actuà molt esporàdicament. D'una banda no constituïen el que en prodríem anomenar una mena de companyia estable ja que no disposaven
d'un planter regular d'actors i aquests anaven variant segons les representacions, i de l'altra el qui actuà com a director en la majoria de les
funcions, en Manuel Nicolau, ho era també del grup del Casal que portava una activitat molt més constant i intensa.
L'ànima d'aquest grup fou la figura d'en Manel Bisbe, a qui, anys
després, Carmen Amaya batejà com el gitano de la Costa Brava. La seva
afició als espectacles musicals i arrevistats el decidí a muntar tota una
sèrie de revistes de les quals ell en fou el coreògraf i que constituïren,
quantitativament, el gruix dels espectacles que sota 1 'emblema de Educación y Descanso es representaren a Palafrugell.
Hem de dir que al llarg de tota la nostra petita història teatral, sens
dubte foren els seus, els espectacles dels quals se'n feren més representacions, ja que gaudiren d'un èxit considerable tant a la vila com en d'altres poblacions veïnes.
169
16
Presentem tot seguit una relació, el més completa que hem pogut,
d'obres i autors representats per aquesta agrupació:
DATA
Tardor 1939
2-XII-1939
26-V-1941
26-V-1945
9-VI-1945
17-VI-1945
19-VI-1945
22-1-1948
29-1-1948
6-II-1949
13-11-1949
6-III-1949
20-111-1949
16-XII-1949
OBRA
Los intereses creados
Suenos de juventud (r)
Círculos de humo (r)
Horizonte azul (r)
Horizonte azul (r)
Horizonte azul (r)
Horizonte azul (r)
Suenos de juventud (r}
Los vejestorios
El genio alegre
Rosa del Alba (r)
AUTOR
J. Benavente
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
J. Ganiguer Ros
Ricardo Alpuente
Hermanos Àlvarez Quintero
Estampa folklòrica de Manuel Bisbe
La Agrupación Artística de Acción Catòlica
La secció de Acción Catòlica, afincada al Casal fou la que, en realitat, portà durant molts anys el pes de tota l'activitat teatral palafrugellenca.
Disposava d'un grup d'actors més o menys fixe, seguia un ritme periòdic, gairebé diari, d'assaigs i cada temporada oferia un nombre bastant similar de representacions.
També havia creat, a la seva manera, una mena d'escola de teatre,
doncs l'agrupació comptava amb diverses seccions que anaven dels més
petits (los aspirantes de A.C. fins els 16 anys, i los jóvenes de A.C. fins
els 18 anys) als més grans que, popularment es coneixien com els «veterans». D'altra banda i, com és de suposar donades les circumstàncies
del moment, aquestes seccions es subdividien en la Sección artística femenina que comptava a més a més amb Las benjaminas de A.C., i la masculina. La dels joves anà separada durant molts anys, gairebé sempre;
la dels veterans, en canvi, fou mixta més aviat i amb La Cenicienta
(10-111-1946) es féu la primera representació al Casal en la que hi actuaren junts nois i noies, sempre que sortissin en escenes separades. Les representacions autènticament conjuntes no es donaren fins el 1948.
Exposarem separadament la relació d'obres i autors presentats per
aquests grups, ja que la secció dels Aspirantes i dels Jóvenes, representa,
en certa manera, un capítol a part.
Es dedicaven exclusivament a les funcions de tarda, en les quals es
combinaven les seves actuacions amb les d'altres grups musicals, corals
170
17
o, fins i tot, amb alguna pel·lícula. Pel que fa a les obres representades
normalment es tractava de peces curtes; sainets, sarsueles o comèdies en
un acte, contes, rondalles o els anomenats juguetes cómicos, i així, es
feien tres o quatre representacions per funció, cosa que permetia la participació de quasi bé totes les seccions: nois, noies i benjaminas. L'actuació d'aquestes últimes es reduïa a l'escenificació de poesies, contes
i cançons.
Vegem ara una mostra de la seva activitat, en la qual, tot i que entre
parèntesis posarem (m) o (f) per indicar de quina secció es tracta, —masculina o femenina— pensem que de fet, el títol de les peces és prou
significatiu:
DATA
OBRA
AUTOR i SECCIÓ
La nobleza del trabajo
E. Sainz (f)
Fr. Manuel Sancho (m)
Luís Maria de Arrizabalaga (m)
Luís Mana de Arrizabalaga (m)
Federico Torres (m)
Antonio Molins i Ignacio
Rubió (m)
1941
12-X
1-XI
2-XI
Trapecerías (s)
Fonda Modelo del tío Ricontra
Fonda Modelo del tío Ricontra
El Chatito
Trapacerías (s)
25,26,28-XII
1942
1,4-1
12-IV.19-V
14-V
24,25-V,25-X
7-VI
8-XII
25,26,27-XII
1943
21-11,19,21-111
19-21-111
18-IV
10-X
25-XII
El nacimiento del Salvador o la Redención del Esclava
Los suenos de Lilí (s)
Timidito y Terremoto
El maestro Canillas
El limpia chimeneas
iQué tienes en la mirada?
La virgen de la ermita (s)
Caza mayor
Las travesuras de Juana
La hermosura del a/ma
La herència de tia Isabel
La santa virreina
El Nacimiento del Salvador o la
Redención del Esclava
El vecino del tercera
iVaya un lio...!
Verònica
El príncipe heredero
La gitana Azucena
Frutos de la soberbia
iSolterones...!
El nacimiento del Salvador o la Redención del Esclava
171
Felipe Alcàntara (f)
M.I.R. (m)
M. Riera i J. M. Beobide
(m)
M.I.R. (m)
P. Mufioz Seca i P. Pérez
(m)
F. de Lara i F. Alcàntara (m)
V. Espinós (m)
Fernàndez R. Clorian (f)
E. Sainz (f)
S. Ruiz Pelayo (f)
J. Maria Pemàn (f)
A. Molins i I. Rubió (m)
E. Sainz (m)
J. Bellafont (f)
P.A.X. (f)
E. Sainz i V. Chulvi (m)
(Desconegut) (f)
E. Sainz (m)
J. Espelt (m)
A. Molins i I. Rubió (m)
18
DATA
1944
6-II
25,26-XII
1945
25,26-XII
1946
15-XII
1947
19-X
23-XI
25,26-XII
1948
25-1,7-111
7-111,11-111
ll-III
19-XII
25,26-XII
1949
30-1
20-11
20-11,20-111
27-111
24-IV
8-X
1950
29-1
5-II
12-11
19-11
24-11
9-1V
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
Premio y Castigo (s)
La venganza de Jesús o los Pastorcillos de Belen
J. Vico, Jiménez, Valladar (f)
Albanell, Montagut i Rosés (m)
Llueven tías (s)
La mona de Pascua
H. Ledesma (f)
V. Coma Soley (f)
iQuién paga?
P. Haeck (trad. Pérez
García) (m)
V. Coma Soley (f)
P. Munoz Seca (f)
La mona de Pascua
La Plancha de la marquesa
La venjança de Jesús (Els pastorets
de Betlem)
La plancha de la marquesa
Un secreta a voces
L'hereu Pruna
La huérfana
La casa dels sorolls
La venjança de Jesús (Els Pastorets
de Betlem)
P. Munoz Seca (f)
A. Sampere Carrera (f)
A. Morer (m)
R. Mariner Claus (f)
P. Mauri Ribas (f)
Albanell Montagut i Rosés (m)
L'hereu Pruna
La casa dels sorolls
L'ànima en pena (s)
La malaltia de la Lilí
Un novio ideal
La cua de! diable
El sant de la tia
Blanc i Negre (s)
L'últim inglés
El lloro del coronel
Agustín Morer (m)
P. Mauri Ribas (f)
J. Asmarats (m)
V. Coma Soley (f)
(f)
Pablo Rosés (m)
J. Soler Parcerisa (f)
Pablo Rosés (m)
A. Santiveri (m)
J. Llach (m)
Embolic de claus
El Janot de Can Llatenes
Ditxosos barrets!
Venjança macabra
El quarto de les rates
Sorpreses de la rifa
El Janot de Can Llatenes
Cebes al cap (s)
Mariana de sol
Venjança macabra (s)
Maria Soler (m)
A Rius Vidal (m)
Pablo Rosés (m)
J. Rius Planas (m)
A. Rius Vidal (m)
V. Coma i Soley (m)
A. Rius Vidal (m)
Joaquim Roig (mixta)
Hermanos Quintero
Pous i Pagès (f)
172
(m)
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
9-IV
7-V
21-V
Cebes al cap (s)
Per no entendre el castellà (s)
La meva senyora (s)
En Joan de la calma
El 110 de mil dia b los
Un ciclista de cuidado (s)
La venjança d'un barber
8-X
L'últim inglès
J. Roig (m)
Josep Bordas (m)
Juan Mallol (m)
J. Manubens Vidal (m)
Manuel Ruiz (f)
Esteban Bonet (m)
Escarpanter Flors i Rodríguez Grahit (m)
Joaquim Llach (m)
A. Saltiveri (m)
16-IV
30-IV
1951
21-1
19
A. Rius Vidal (m)
El vailet de la masia
Son diez nin as a casar
Trapaceries (s)
Deixebles de Sherlock Holmes (s)
En Joan de la calma
La presonera
La senora maestra
Don Gonzalo o l'orgull del gec
El Sr. Josep de les dispeses o una
casa com un cel
Bellencís
Bellencís
L'agricultor de Xicago
La presonera
L'últim inglès (s)
Los tres valientes (s)
L'ànima esperitada
L'agència d'informes comercials
La Festa Major
Enrique Gost (m)
Enrique Gost (m)
Gabriel Timory (m)
A. de Sicilià Llanes (m)
P. Martí Peyró (m)
A. Santiberi (m)
M.I.R. (m)
J. Asmarats (f)
Pompeu Gener
P. Bosch Ferrer (f)
23-XI
7-XII
La casa de los Milagros
Las secuestradoras (s)
Príncipe a la fuerza
La festa major
E. Paradas i J. Jiménez (mixta)
J. Bellafont (f)
S. Valladares (m)
P. Bosch Ferrer (f)
1953
22-1
4-III
l-II
El vecino del tercera
J. Llach (m)
G. Timory (m)
E. Sainz Noguera (m)
4-II
25-11
4-III
19-111
29-IV
3-V
13-V
19-111, 12-X
2-XI
4-XI
25-XI
7-XII
J. Asmarats (m)
J. Manubens Vidal (m)
J. Martí Peiró (m)
(f)
A. de Sicilià Llanes (m)
A. Mas Casanovas (m)
1952
24-11
Observant aquesta relació veiem que:
—Fins el 1948 està formada únicament per obres d'autors castellans, entre els quals P. Munoz Seca n'és el més representat.
—A partir del 1948 es féu ja pràcticament tot en català; només trobem
deu peces en castellà. Els autors amb més èxit foren: P. Rosés, V. Coma
Soley i J. Asmarats. De Pous i Pagès se'n representà només una.
173
20
—Quant al gènere, la comèdia ocupa el primer lloc, seguida del sainet.
Pel que fa al grup dels «veterans», oferim tot seguit una relació de
la seva activitat fins el 1953, darrer any en què aquesta agrupació actuà
sota l'emblema de Acción Catòlica.
DATA
1943
1,3-1
1944
26-111
7-V
1945
11,18,25-11,11-111,
1-IV
10,20-V
27-V-1945
10-111, 1946
9-VI
25,26-XII
1947
23-II,30-III,13-IV,
27.-IV
4-V
2-III
8,14-XII
14-XII
OBRA
AUTOR
La Venganza de Jesús o los Pastorcillos de Belen
Albanell, Montagut i Rosés
El
El
El
El
billete de la loteria n.° 27.009
contrabando (s)
buen camino
detective Man-the-Kon (s)
S. Alonso i P. Munoz Seca
E. Màrquez García
A. J. Onieva
Una madeja de embrollos
Rosés i Guiteras
Blancanieves y los siete enanitos
Rosa de May o
La Cenicienta
Adap.: Diego Sànchez Jara(24)
J. Puntí Collell
Vers. Cast. de «La Ventafocs» de J.M? Folch i Torres per J. Borrell
D. Raude
Montagut, Albanell i Rosés
La molinera del molí blanc
La Venjança de Jesús (Els Pastorets
de Betlem)
Els dos didots (s)
Colorín Colorado (r)
L'honor
Les cosinetes (s)
Miss Flan (s)
Maria Soler
Apel.les Mestres
Francisco Gay
P. Manuel Sancho
8-11,27-V
19-III,4-IV,6-V
9-V,6-VI
9-V,7-XI
13-VI
24-X
21-XI
8,12-XII
Les cosinetes (s)
Les dones de Vilasàvia
La casa de l'art
La juventut passa
L'acaparador
L'amor vigila
El bon policia
La barcelonina
Una noia per casar
Julieta, filla única
F. Gay
J. Soler Parcerisa
S. Rusinol
Agustí Collado
S. Rusinol
J. Poal Aregall
S. Rusinol
Company i Giralt
J. M.a Folch i Torres
J. M? Folch i Torres
1949
13-11
Mi cara mitad
M. Ramos Carrión
1948
18-1
(24) Representada en el Patronato de la Catequística Parroquial de Figueras.
174
21
DATA
OBRA
AUTOR
20-11,6-111,16-1 V
27-11
J. M? Pemàn
S. Rusinol
19-III,17-IV
20, 27-111
7-IV
6-XI
11-XI
8-XII
25,26-XII
La dama de los velos
Dol d'alivio
Lo mestre de minyons (s)
Tres millones
Ditxosos barrets
Una noia per casar
Els corders de Blanes
L'amor vigila
Las cosas de Gómez
El bon policia
La maleta de l'oncle
El primer Nadal dels Pastors
E. Sainz Noguera
Pablo Rosés
V. Coma i Soley
M. Poal Aregall
Pedró Munoz Seca
S. Rusinol
V. Coma i Soley
R. Fortunet
1950
v.
1-1
15-1,26-11
5-II,16-IV,8-VI
19-11
26-HI,28-V,22-VI
29-X
8,10-XII
31-XII
El primer Nadal dels pastors
Dona Clarines
Un timbre que no suena
La casa de l'art
Julieta y Romeo
La escondida senda
Para ti es el mundo
L'estel de Nazaret
Mn. R. Fortunet Busquets
R. López de Haro
S. Rusinol
J. M? Pemàn
C. Arniches
R. Pàmies
La meva senyora
Cinco anos y un dia
Ella... siempre!
Para tí es el mundo
La llevantina
La venjança de Jesús (Els pastorets
de Betlem)
Juan Mallol
Carlos Llopis
S. Soler-Martí
C. Arniches
R. Ribera Llobet
Montagut i Albarell
Gent d'ara
La llevantina
Tocats de l'ala
La casa de los milagros
La brigada blava
Els últims dies d'en Pompeyo
Una dança d'en Granados (o idil·li
d'amor)
Un milionari del Putxet (s)
Gente Bien
La néta de París
Error de Pespectiva
Els Pastorets o l'adveniment de
l'Infant Jesús
E. Coca i Vallmajor
R. Ribera i Llobet
J. Riera Bertran
E. Paradas i J. Giménez
E. Casanovas Cubell
E. Gost Bordes
J. Torres Escayol
13-111
1951
21-1
25-III,l-IV
13-V,3-VI
24-V
9-XII
25,26,30-XII
1952
20,27-1
3-II
10-11
24-11
19,30-111
1-IV
13-IV.ll-V
25-V.12-X
2-X
26-X.9-XI
8,14-XII
25-XII
1953
8-II
27-11
27-111
3-V
Pum! Pum! Pum! Tots morts (s)
Las tres B.B.B.
Error de perspectiva
175
Gaston A. Màntua
S. Rusinol
Lluís Elías
P. Mialet
L. Tejedor i L. Munoz Lorente
P. Mialet
22
Si em fem un esquema-conclusió veiem que:
—A partir del 1947 ja trobem obres en català que, quantitativament predominen tot i que les representades en castellà no desapareixen.
—Els autors castellans més representats són: J.M. Pemàn, els germans
Àlvarez Quintero, P. Munoz Seca i C. Arniches.
—D'entre els catalans hi figuren els noms de: S. Rusinol, Poal Aragall,
Folch i Torres i V. Coma Soley.
—El gènere predominant és la comèdia i, fins el 1948, el sainet.
Comparant aquests punts amb els indicats anteriorment —en relació
amb els aspirantes—, queda bastant clara la línia seguida per aquesta
agrupació que, de fet, encaixa perfectament amb el típic repertori de postguerra compost d'obres senzilles, fàcils, que busquen bàsicament la distracció i l'entreteniment; d'aquí l'èxit dels sainets, farses o comèdies que
constitueixen el gruix de totes les representacions d'aquest període.
1953 - 1962
La Agrupación Artística del Casal Popular
El panorama teatral dels anys 50 gira al voltant d'un únic centre: el
Casal, on l'antiga agrupació de Acción Catòlica va passar a formar part
de l'ara anomenada Agrupación Artística del Casal Popular.
La secció de Educación y Descanso ja havia pràcticament desaparegut i, per tant, l'únic grup que funcionava era el del Casal, que continuava encara amb les dues formacions: la dels joves, que, de la mà d'un
nou director, l'Àngel Badia, continuava amb les funcions de tarda i amb
un repertori bastant semblant al de l'etapa anterior, i la dels veterans dirigida per en Manel Nicolau. Aquest, però, ho fou durant molt poc temps
més, ja que aviat sorgiren problemes i el 1953 acabà marxant del Casal
i amb ell la majoria dels actors que fins aleshores havia dirigit. D'aquesta manera l'Àngel Badia es féu càrrec de tota l'Agrupació que ara quedava reduïda a un sol grup.
Cap a l'any 1959, però, es creà, la nova Sección juvenil de la Agrupación del Casal que oferia obres com aquestes:
1959
10-V
12-X,8-XI
22-XI
Blaiet, vailet
Les arrecades de la Verge
A mans obertes, ulls clucs
J. M f Folch i Torres
F. Presas
1960
17-IV
12-X
Tres cartes de París
F. Presas
-E. Gost i Bordas
176
1961
30-IV.l-V
28-V
La afición
Covardies
A. Ramon Martín
Lluís Millà
1962
13-V
Urgen doce yernos
A. Matías Guiu i L.
Coquard
23
Una representació de La enemiga de Darío Nicodemi, estrenada el 21 de juny de 1959 al
Casal, i anunciada com una de les millors obres de tots els temps.
Mentrestant, el grup de l'Àngel Badia havia mantingut una activitat
constant i regular durant tota aquesta dècada.
El conjunt de les obres representades és el següent:
DATA
1953
8-III
19,22-111
27-111
19-IV
26-IV.10-V.11-X
3-V
17-V
OBRA
AUTOR
Una pau que porta guerra
El comte Mitjacama
La casa de los milagros (s)
El primer plat
Els milions de l'oncle
Blanc i Negre (s)
L. Coquard i A. Matias Guiu
Valentí Castanys
R. Folch i Camarassa
Carles Soldevila
P. Mialet
A. Rosés
177
24
DATA
OBRA
AUTOR
4-VI
1-XI
1-XI
8,29-XI
8,13-XII
25-XII
Madrinita buena
Els porucs
;En mi casa mando yo!
Duda
Els Pastorets
Adapt. de A. Tejedor
M.I.R.
R. Franquesa Comas
A. López i R. Pena
E. Hernàndez Pino
1954
17-1
24-1
12-11
7-III
14-III,9-IV,24-X
21-III,11,18-IV,13-VI
24-V
6-VI
17-VI
4-VII
31-X.21-XI
7-XI
8,12-XII
25,26-XII
Madrinita buena
Els porucs
Duda
La casa de l'art
Nosotros, ellas... y el duende
/En mi casa mando yo!...
L'enamorat desconegut
Un milionari del Putxet
La brigada blava
Corpus
Flors i Violes
La heredera
Els Pastorets
Adapt. de A. Tejedor
R. Franquesa Comas
E. Hernàndez Pino
S. Rusinol
Carlos Llopis
A. López i R. Pena
Jaume Villanova
Gaston A. Màntua
Carles Soldevila
E. Casanovas Cubells
A. Roure
P. Crehuet
Ruth i Augustus Goetz
1955
23-1
25-1
6-II
6,7-111
19,20-III,9-VI
28-IV,l-V
29-V,22-VI
Duda
La néta de París
La heredera
La juventut passa
Una història qualsevol
En mi casa mando yo!
Los claveles (s)
5-VI
12-VIII
13,30-X
8-XI
4,8,11-XII
25,26-XII
El conflicto de Mercedes
La tercera juventud
Duda
Berlín, plaça alter n°2
Els Pastorets
E. Hernàndez Pino
LI. Elias
Ruth i Augustus Goetz
A.Collado
J.C. Tàpies i S. Vendrell
A. López i R. Pena
L. Fernàndez i A. Carreno.
Mús. J. Serrano
P. Munoz Seca
Carlos Llopis
J. Téllez Moreno
E. Hernàndez Pino
F. Lorenzo Gàcia
1956
15-1
29-1
11,18,20-111,
31-V
22,29-IV,l-V
El conflicto de Mercedes
La casa de los milagros (s)
La Educación de los padres (los
apuros de don Seve)
Madre Alegria
7,14-X
28-X,4,25-XI
8-XII
25,26,30-XII
Murió hace quinze a nos
Jo seré el seu gendre
Luz de gas
Els Pastorets
L. Fernàndez de Sevilla i
R. Sepúlveda
J. A, Giménez Arnau
J. Villanova
Patrick Hamilton
1957
13-1
Luz de Gas
Patrick Hamilton
178
P. Munoz Seca
J. Fernàndez del Villar
25
DATA
OBRA
AUTOR
27-1
3,17-111
28-IV,26-V,20-X
5-V
30-V.2-VI
20-VI,27-X,10-XI
29-IX
1,10,15-XII
Dos tipus de pronòstic
Manos de plata
La marqueseta que no sap què té
El misteri de la sala d'estar
La muralla
No és mai tard... si s'arriba d'hora
J. Villanova
M. Camprubí
F. Serrano Anguita
R. Minguell i Ribas
J. Calvo Sotelo
J. Villanova
Jaume Villanova
8-XII
25,26,29-XII
La ferida lluminosa
Els Pastorets
J. M? de Sagarra
Josep M? Folch i Torres
1958
10-1
19-1
La ferida lluminosa
No és mai tard... si s'arriba d'hora
J. M? de Sagarra
Jaume Villanova
16-111
19,23-111
4-IV
El sopar a la lluna
Presó sense reixes
Crimen Perfecta
1-VI
26-X,9-XI
8,14-XII
25,26-XII
El port de les boires
Un trono para Cristy
El passat d'un home
Els Pastorets
E. Gost
Faust Baratta
Frederic Knott (Teatre Municipal de Girona)(25).
S. Vendrell i J. Coma Tàpias
J. López Rubio
R. Minguell i Ribas
1959
8-III
19-IV
3,28-V
21-VI
La cena de los tres reyes
Ella és... «Ella»
La visita que no toco el timbre
La enemiga
11-X,8,17-XI
8,13-XII
25,26,27-XII
Crim i Silenci
Quan els records parlen
Els Pastorets
1960
6,13-111
26,29-V,4-VI
La ratonera
Julieta y Romeo
16-VI
8,11,20-XII
25,26-XII
Família honorable no encuentra piso
Passaport per a l'eternitat
Els Pastorets
Agatha Christie
J. M? Pemàn (4-VI- Casa de
Cultura de Palamós)
Luis Mate
J.C. Tàpias i S. Vendrell
1961
19-III,30-IV
28-V
29-X
25,26-XII
Un pas en fals
El procés de Diana Wurton
Amor... direcció prohibida
L'estel de Nazaret
Marta Fàbregas
E. Clavaguera Munté
L. Coquard
R. Pàmies
Víctor Ruiz Iriarte
J. Villanova
J. Calvo Sotelo
Darío Nicodemi Vers. Esp.
d'E. Marquina
J. Coma Tàpies
F. Lorenzo Gàcia
(25) Quan l'obra ha estat representada fora de Palafrugell ho senyalarem posant el nom
de la població entre parèntesi i al costat del de l'autor.
179
26
DATA
OBRA
AUTOR
1962
25-11
L'amor quan és AMOR
E. Gost
6-V
L'amor venia amb taxi
Rafael Anglada
13-V
10-VII
25,26-XII
El tímid de dos quarts de deu
La educación de los padres
Els Pastorets
F. Lorenzo Gàcia
J. Fernàndez del Villar
PI. Noguera i Castanyer
(Fabricants de mobles)
Els Pastorets
F. Lorenzo Gàcia
A. Millà i LI. Casanas
1963
24-111
2-VI
25,26-XII
Durant aquesta nova etapa del Casal s'observa un lleuger canvi que
no arriba a ser decisiu ni transcendent en cap sentit. De fet, si ens fixem
en la relació de les obres exposades veurem que l'alternança català-castella
continua mantenint-se (només el 55%, deixant de banda Els Pastorets,
són en català) i que els autors castellans més representats són encara Arniches, P. Munoz Seca, J. Calvo Sotelo i J.Ma Pemàn.
En general, però, i sobretot a partir del 1956, s'observa un desig de
«modernització», un intent de voler representar allò que en aquells moments s'estava fent a Barcelona, a Madrid o a qualsevol altra capital.
Els mateixos programes s'ocupaven de ressaltar que l'obra en qüestió ha
estat un èxit total al Romea, o al Teatro Lara... com a marca de garantia,
sota la qual es presentaren obres com La duda de E. Hernàndez Pino;
Una història qualsevol de J.C. Tàpies i S. Vendrell; La ferida lluminosa
de J.Ma Sagarra; El Port de les boires de J.C. Tàpies i S. Vendrell; El
procés de Diana Wurton de l'E. Clavaguera i La muralla de J. Calvo Sotelo.
Aquesta «tàctica» però, no sempre funcionava ja que, per exemple,
el nostre públic no va entendre mai com La ratonera de l'Agatha Christie, que aquí va passar sense pena ni glòria, havia pogut estar tants anys
a les cartelleres del teatres anglesos.
D'altra banca, la influència del cinema, especialment americà, també es deixà sentir en el teatre i d'ella en sortiren obres com: La heredera
de Ruth i Augustus Goetz, basada en una novel.la de H. James; Luz de
gas de P. Hamilton i Crimen perfecto de F. Knott. Amb elles es produí
l'entrada de les primeres obres d'autors estrangers dins la nostra panoràmica teatral.
L'interès i l'èxit que suscitaren aquestes obres fou decisiu, en certa
manera, a l'hora de fer les noves programacions, preocupades ara a presentar obres que fossin sobretot de una temàtica muy original y
cin ematogrdfica.
180
27
«Presó sense reixes», una obra de F. Baratta, representada pel grup del Casal durant el mes
de març de 1958.
Pel que fa als gèneres, el sainet ja no era el predominant tot i que
a principis dels anys 50 encara el trobem, sobretot en les representacions
en castellà, i els espectacles musicals decaigueren fins el punt que en tot
aquest període se'n representà només un, una sarsuela (Los claveles) que
fou la primera, d'ençà de la guerra, i l'última que els nostres aficionats
portaren a escena.
La comèdia continuà ocupant un lloc predominant i el melodrama
moralitzador i evidentment catòlic, féu la seva aparició cada vegada amb
més força.
Dins aquest període que els aficionats locals qualifiquen com «l'època
daurada del Casal», s'inscriu la participació, per primera vegada, d'un
grup palafrugellenc en el Primer concurs Provincial de Teatre Amateur,
patrocinat per Educación y Descanso, celebrat al Teatre Municipal de
Girona el maig de 1958, on el grup del Casal, amb Crimen Perfecto, aconseguí el tercer premi. El director, l'Àngel Badia, rebé una placa i menció
honorífica que el classificava com el segon director provincial i un dels
actors rebé la medalla de bronze.
Així doncs, l'activitat del Casal fou considerable fins els inicis dels
anys 60, moment en què inicià una davallada de la que ja no aconseguí
sobreposar-se. A partir d'aquest moment la seva activitat fou tan espo181
28
radica que, pràcticament esdevingué inexistent. Només Els Pastorets, representats fidelment any rera any, recordaren que al Casal hi hagué un
teatre i que aquest fou un del puntals de tot el nostre teatre d'aficionats.
Una sola temptativa pretengué, anys més tard, revifar la vella tradició, però no ho aconseguí i acabà esfondrant-se definítivament(26).
L'Agrupació Candilejas
Mentrestant, el 26 de febrer de 1957, el Centro Espanol feia la presentació oficial de la recentment inaugurada Companía Titular del Centro Espanol que, l'any 59, dirigida per en Josep Puig, antic component
del grup del Casal, passà a anomenar-se Candilejas.
Aquest grup, que hauria pogut prendre el relleu a l'agrupació del Casal
quan aquesta ja havia començat a donar mostres de la seva decadència,
acabà desfent-se fins i tot abans que ella, i cap a finals de l'any 60 ja
havia desaparegut. Tingué realment una existència molt curta; uns tres
anys, durant els quals oferí obres com aquestes:
26-11-1957
l-V-1957
3-III.14-IV-1959
7-IV-1959
5-IV-1960
Celos del aire
Mariscal
Juego de ninos
Bala perduda
Terra Baixa
J. López Rubio
Ferenc Molnar
V. Ruiz Iriarte
Lluís Elies
Àngel Guimerà
1962-1976: EL PATRONAT DE L'ESCOLA D'ARTS I OFICIS
Constituït el maig de 1961, es mostrà molt aviat interessat pel foment
de l'art i la cultura en general.
Sota la presidència d'en Francesc Alsius, que ocupava també el càrrec de conseller de Cultura a l'Ajuntament, intentà donar un nou impuls
per mirar de superar la crisi del moment. Així, el gener de 1962 creà la
«Revista de Palafrugell», l'única que sortí periòdicament durant quinze
anys, i el març del mateix any començà a reorganitzar tot el teatre d'aficionats que aleshores estava ja escampat i gairebé inactiu. D'aquesta manera sorgí el Quadre Escènic del Patronat de l'Escola d'Arts i Oficis, del
que formaren part molts del antics components del Casal. El mateix Manuel Nicolau, que feia 10 anys que l'havia abandonat i que des del 1952
no havia dirigit cap més obra, s'integrà en el grup del Patronat i en fou
el seu primer director, tasca que pogué desenvolupar molt poc temps,
ja que va morir el 27 de setembre de 1963, tot just un any després del
(26) El 27 d'abril de 1973 s'estrenava, al Casal, La cura d'amor de Jaume Vilanova, que
es reposà el 21 de juny al Centre Espanyol.
182
29
naixement d'aquesta nova agrupació. En Lluís Molinas i en Fèlix Pérez
s'encarregaren aleshores de la direcció, de la qual tan aviat conjuntament
com individualment se n'ocuparen fins al darrer moment.
L'any 1962 assenyala, doncs, l'inici d'una nova etapa teatral de la qual
el grup del Patronat en fou el protagonista indiscutible donat que era
l'únic que en aquells moments existia.
La nova programació s'encetà el 15 de març de 1962 amb la representació, al teatre Centro Espanol, d'Els savis de Vilatrista, com a homenatge popular a S. Rusinol. Aquest fet, que pot semblar intrascendent,
pensem que en realitat no ho és tant i que és bastant significatiu ja que
en certa manera indica la pauta que el grup seguí, almenys durant ben
bé els sis primers anys. De fet, fins el 68, tota l'activitat del Patronat,
es desenvolupà en funció dels homenatges i les campanyes de beneficència, potser perquè aquestes eren bones raons per fer-hi col·laborar l'Ajuntament. Sota aquests paràmetres es representaren: ^Deciais, Milord...? de
M. Iglesias (23-IV-1965); La dama del alba de A. Casona (30-V-1965);
Don Juan Tenorio de Zorrilla (19-XI-1965); Gente bien de S. Rusinol
(13-IV-1966), dins la campanya pro-calefacció de l'asil; Los intereses creados de J. Benavente (10-IV-1970), dins la campanya a benefici de la delegació comarcal de l'associació protectora de subnormals «Angelus»; L'hereu i la forastera (26-XI-1971), en homenatge a J.M. de Sagarra en el X
Aniversari de la seva mort; El marit ve de visita de X. Regàs (14-XII-1973),
en homenatge a l'actor Luís Orduna que havia decidir retirar-se a
Palafrugell.
Durant els primers sis o set anys, l'activitat del Patronat fou bastant
irregular; no hi havia encara una companyia definitiva ni tampoc un programa prou concret, cosa que provocava llargues èpoques d'inactivitat.
Això no es solucionà fins l'any 1969, a partit del qual s'inicià una etapa
molt estable que oferia ja una programació més definida, de la qual ens
parlen els mateixos directors del grup, en Lluís Molinas i en Fèlix Pérez:
«Normalment, programem dues obres per temporada. Alternem una obra
seriosa amb una comèdia, de vegades intrascendent, d'acord, però que
contribueix a fer-ho passar bé o a fer riure, que ja ens fa prou falta.
En seleccionar les obres procurem que estiguin intel·lectualment al
nostre abast, amb personatges amb què ens poguem compenetrar, ens
importa poc que l'obra sigui de 30 o 40 anys enrera. No tot el que surt
avui dia és representable. El que importa és la qualitat de la peça o de
l'autor »(27).
(27) El teatre, element cultural a Palafrugell? Revista de Palafrugell, març del 1976 pp
4, 5, 6, 7.
183
30
Amb aquest criteri el Patronat representà el conjunt de les obres següents:
1962
15,16-111
10-VIII
Els savis de Vilatrista
S. Rusinol
C. Espanol
C. Espanol
iDecíais, Milord...? (r)
M. Iglesias
Victoria
La dama del alba
Don Juan Tenorio
A. Casona
J. Zorrilla
Victoria
Victoria
1966
13-V
Gente bien (s)
S. Rusinol
C. Espanol
1968
30-IV
Llama un inspector
John B. Priestley
Victoria
Tres angelets a la cuina
(La cuisine des ànges)
Albert Husson. Adapt.
Cat. de X. Regàs
Victoria
Sala Sureda
(L'Escala)
10-IV
19-VI
Las mariposas cantan
J. Benavente
M. Ballesteros
Victoria
Victoria
1971
7-IV
26-XI
La casa de las chivas
L'hereu i la forastera
J. Salom
J. M? de Sagarra
Victoria
Victoria
1972
17,20-111,
22-IV
La tia de Carlos
Brandom Thomas
31-V
Gerardo B (La renuncia)
Pierrot
Victoria
St. Feliu de
Guíxols(28)
Club de los
Almendros
1973
6-IV
14-XII
Proceso a Jesús
El marit ve de visita
Diego Fabri
X. Regàs
Victoria
Victoria
1974
15-111,20-IV
El carrusel
V. Ruiz Iriarte
17,20-V
El màgic d'Oz
F. Baum
Victoria
Calonge
Victoria
L'hostal de la Glòria
El caballo desvanecido
(Le cheval evanoui)
J. M? de Sagarra
Françoise Sagan
C. Espanol
C. Espanol
13-11,13-111
Mariana Pineda
F. García Lorca
16,17-VI
El senyor Perramon
J. M f de Sagarra
Victòria
Teatre Munic.
de Girona
Centro Espanol
1965
23,27,30-IV,
7-V
30-V
19,23-X
1969
28-11,5-III
1970
1975
7-II
16,18-1V
7976
(28) El segon nom correspon a la darrera data.
184
31
Observades les obres i llurs autors veiem com la presència d'autors
estrangers (J.B. Priestley, A. Husson, B. Thomas, F. Sagan...) començà
a ser ja més habitual. Al seu costat hi trobem, per primera vegada, noms
com J. Salom o F. García Lorca. D'altra banda, s'organitzaren també
les primeres sessions de teatre-forum (Proceso a Jesús de D. Fabri).
Tot i això, són moltes les coses que encara podríem trobar a faltar:
—Una programació més àmplia; de fet dues obres per temporada és
molt poca cosa.
—Un major nombre d'obres en català, ja que aquestes no arriben ni
al 50% de la producció total.
—La introducció d'alguna peça d'avantguarda o almenys d'alguns
d'aquells autors que bàsicament a través del grups de teatre independent
començaven a donar a conèixer le seves obres.
Sobre aquestes qüestions LI. Molinas i F. Pérez exposaren el seu punt
de vista. La primera venia condicionada per diversos factors:
—La manca de temps lliure que implicava la inassistència als assaigs.
—La limitació econòmica.
—I, en certa manera, el fet de no disposar d'un local exclusiu per
a teatre, cosa que obligava el grup a repartir les seves actuacions entre
el Victoria i el Centro Espanol.
Pel que fa al tema de les obres en català, en Lluís Molinas diu: «No
pretenem iniciar cap campanya, ens limitem a fer teatre en català i en
castellà. Depèn de la qualitat de l'obra. D'altra banda em sento en tot
moment a favor del meu idioma, però crec que nosaltres, els que fem
teatre, encara que sigui en pla amateur, no podem limitar-nos només al
català.»
Finalment, la darrera qüestió queda prou aclarida amb les paraules
d'en F. Pérez: «Quant als autors de «rabiosa actualitat», només puc dir
que tot vindrà. De moment regna un cert escepticisme i la gran majoria
dels actors es manifesten un xic morosos. Una dada anecdòtica: fa poc
vaig proposar obres de J.Ma Benet i Jornet, la categoria del qual és indiscutible, i no va convèncer. De totes maneres reconec que el teatre català actual posseeix grans valors i tenim intenció d'explotar-los quan sigui el moment»(29). La veritat, però, és que aquest moment mai no va
arribar.
Malgrat tot, el públic palafrugellenc mai no va tenir en compte aquests
factors i, tant ell com la premsa local, sempre van recolzar-los.
(29) Veure nota (27).
185
32
En el balanç del grup del Patronat hi hauríem d'incloure dos fets que,
per al nostre teatre d'aficionats, tingueren la seva trascendència:
—La presència de l'actriu M a Matilde Almendros que col·laborà en
dues ocasions amb els aficionats locals: L'hereu i la forastera de J. M a
de Sagarra (26-XI-1971) i L'hostal de la Glòria, igualment de Sagarra
(7-II-1975)
—I la participació, l'any 1976, en el II concurs de Teatre Amateur
organitzat, encara!, per l'obra Sindical Educación y Descanso, en col·laboració amb l'obra Mariana Pineda, de García Lorca; el grug aconseguí
el primer premi i posteriorment, en la fase regional, el tercer.
Al marge de l'activitat oferta pel Patronat, sorgí, entre el 1968 i el
1972, un nou grup: La Juventud Estudiantil Palafrugellense que, dirigida per en Fèlix Pérez, intentà potenciar el teatre entre els joves de la vila.
El conjunt de la seva activitat es concretà en la següent relació:
DATA
OBRA
AUTOR
TEATRE
9-IV-1966/7?
Leoneor o el problema domèstic (s)
Com s'enreda la troca
Nuestra Natacha
Carlota
L'altra cara de la lluna
C.Soldevila
Casal
E. Graells i Castells
A. Casona
M. Mihura
J. Escobar
Casal
C. Espanol
Victoria
Casal
Jaqué a la juventud
Robots universales Rossum
J. Maura
K. Capets
C. Espanol
C. Espanol
19-IV-1967
2-VI-1968
30-VI-1969
12,15-XII
1970
22-X-1971
27-VI-1972
Si bé hem dit que aquesta nova formació havia nascut independentment del Patronat, l'hem inclosa en aquest apartat ja que de fet, sempre
hi mantingué una certa relació, implicada pel mateix director que ambdues agrupacions compartien. Així alguna vegada el grup del joves col·laborà amb el del Patronat, i fins i tot quan el grup es desféu, cap a l'any
72 una part dels seus components passà a formar-ne part.
El 24 de setembre de 1977 morí en Francesc Alsius l'home que durant quinze anys havia estat al front del Patronat. La seva mort repercutí
enormement en l'entitat de tal manera que la seva desaparició comportà
també la de la «Revista de Palafrugell» i la del mateix Quadre Escènic.
Fins el 1984 l'activitat teatral a Palafrugell fou pràcticament nul.la:
Els Pastorets al Casal i la posta en escena d'En Jaume el Conqueridor
d'en Pitarra (21-IV,2-VI del 1978), al Centro Espanol, en foren les úniques mostres.
186
33
PERÍODE 1984-1986
El 1984 significà la represa, molt tímida encara, de l'activitat teatral
a Palafrugell, inexistent des de feia vuit anys, durant els quals aquesta
es reduí a les dues funcions abans esmentades d'en Jaume el Conqueridor, les tradicionals representacions dels Pastorets, i a les que esporàdicament, per Sant Tomàs, oferien els alumnes de l'I.N.E.M. amb la creació de grups com Xaloc o C.O.L.A.X.
El teatre d'aficionats havia entrat en un llarg període de crisi del que
ja no semblava poder-ne sortir. En aquells moments Palafrugell no comptava amb cap grup decidit a tirar-ho endavant ni amb cap local o organisme, oficial o no, capaç de potenciar-ho.
Pel maig del 1974, quan encara es feia alguna cosa, es començà a parlar
de la necessitat de disposar d'un Teatre Municipal que cobrís no només
la tasca dels aficionats locals, sinó també la de tots aquells altres grups
que de vegades hom havia volgut portar, però que per qüestions d'espai
(locals petits, poc acondicionats i escenaris gairebé ridículs amb pantalla de cinema al fons) s'havien hagut d'anul.lar. La proposta, formulada
des de les pàgines de la «Revista de Palafrugell», no semblà tenir gaire
èxit i el tema va quedar tancat ben aviat.
El Victoria continuà dedicant-se a explotar la sala com a cinema, i
el Centro Espanol va optar per la via comercial que en aquells moments
es concretà en la potenciació dels espectacles d'estrep-tease, l'únic que,
segons el president de la Societat, proporcionava bons ingressos, i posteriorment a convertir la sala del teatre en un «bingo». Al mateix temps
la Junta Directiva anava fent gestions per mirar de restituir el vell nom
Centre Fraternal.
Cap a finals del 1983, l'Ajuntament començà a interessar-se per la
qüestió del teatre municipal i el novembre del mateix any arribà a un
acord amb l'empresa Capellà mitjançant el qual el Victoria podria ser
utilitzat com a Teatre Municipal quan aquest no estigués ocupat.
El contracte va durar un any, però no sembla que fos gaire profitós
donat que just un any després, pel novembre del 1984, l'Ajuntament inicià converses amb el Centre Fraternal per tal de llogar el teatre com a
centre recreatiu municipal. Mentre, per aquestes mateixes dates, Tomàs
Ferrer, primer tinent d'alcalde i regidor de cultura, tornà a plantejar la
qüestió del Teatre Municipal.
Després d'un llarg estira i arronsa que durà pràcticament un any, durant el mes d'octubre del 1985 s'arribà a un acord pel qual la Casa de
la Vila llogava el Fraternal per 800.000,- ptes.
187
34
Un mes després, l'Ajuntament contactava novament amb el Victoria,
ara, però, per mirar de comprar el local.
En aquest punt fou decissiva la pressió exercida pel grup L'Eixam,
organitzador des del 1983 de les Jornades de Tardor que durant quatre
setmanes, cada tardor, concentren tota l'activitat cultural de la vila. Les
Jornades reparteixen la seva atenció entre la dansa, la música, el cinema
i el teatre. Així cada una d'aquestes activitats disposa d'una setmana en
la qual s'alternen les representacions ofertes per diferents grups, amb conferències, debats... relacionats amb el tema en qüestió. Aquest contacte
directe amb el teatre els va fer prendre consciència de la manca d'infraestructura que possibilités poder desenvolupar correctament aquesta activitat i els decidí a pressionar l'Ajuntament, conscienciant al mateix temps
la població que en aquells moments començava a mostrar-se més interessada per l'assumpte.
Així doncs, el gener del 1986 es signaren els documents per al traspàs
de la propietat del teatre Victoria a mans municipals, convertint-se, pel
preu aproximat de 26 milions de ptes., en l'actual Teatre Municipal.
Al novembre del mateix any, i en el marc de les Diades de Tardor,
tingué lloc una taula rodona amb el director general de Teatre, Música
i Cinematografia de la Generalitat, Jordi Maluquer, que tenia com a tema Els teatres municipals a Catalunya.
També per aquests dies es creà l'Escola Municipal de Teatre inspirada des de la Regidoria de Cultura. L'actor Martirià Coll, director del grup
Inteatrex de Girona, fou l'encarregat de portar a terme el projecte, impartint cursets per a diferents grups, segons l'edat, dos dies a la setmana.
Aquesta progressiva recuperació dels espais escènics i del teatre en
general va anar acompanyada d'un nou ressorgiment dels grups
d'aficionats.
La represa s'inicià el 1984 quan en Lluís Molinas decidí retornar als
escenaris i amb un nou grup anomenat L'Esclop es proposaren reinstaurar els Pastorets que estaven també en perill d'extinció. A partir d'aquest
moment, a Palafrugell no han mancat mai més els tradicionals Pastorets
que, per suposat, són els d'en Folch i Torres, els únics i autèntics pastorets a parer de tots el palafrugellencs.
També a principis del 1984 —amb el mateix Lluís Molinas al front—
es creà un nou grup Tramoia en el que, al costat de joves actors alguns
dels quals l'únic contacte que havien tingut amb el teatre era el de les
funcions escolars, hi figuraven veterans que havien format part del grup
del Casal i del Patronat.
El grup s'estrenà el 25 de maig de 1984 amb una obra de J. M a Benet
188
35
i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco) amb la qual es donà entrada,
per primera vegada, a les obres de joves autors catalans. Se'n feren tres
representacions que constituïren un èxit relatiu, doncs sembla que un determinat sector del públic es va escandalitzar quan va sentir el tipus de
llenguatge que s'emprava dalt l'escenari.
Després d'aquesta «experiència», el grup entrà en la tradicional línia
del teatre clàssic: Els milions de l'oncle, de C. Soldevilla; L'amor venia
amb taxi, de R. Anglada; La rambla de les floristes de J.Ma de Sagarra,
en funció d'homenatge en el XXV Aniversari de la seva mort, i Els aprensius de P. Bertrana.
En aquest mateix any naixé l'Agrupació Teatral i Comediant SARAU
que, dirigida per en Pep Bofill, debutà el 27 d'abril de 1984 amb una
obra muntada sobre textos de Pere Calders: Demà a les tres de la matinada. L'obra següent fou L'alegria que passa, de S. Rusinol, com a homenatge a la vellesa.
A partir d'aquest moment el grup prengué una nova orientació i es
decantà pels espectacles arrevistats i de varietats, tot reprenent una vella
tradició palafrugellenca. Els títols oferts foren: Retalls de Palafrugell,
revista original de Pep Bofill i Una Palafrugellenca, espectacle de varietats amb idea de P. Bofill. Ambdues es representaren dins el marc de les
XXIII i XXIV Festes de Primavera.
El juliol de 1985, Josep Puig, després d'haver passat una llarga temporada allunyat del teatre, féu la seva reaparició i, amb una nova agrupació —la CLOVA Grup— aconseguí portar a terme un vell projecte mai
no realitzat, tot i que aquest no respongué totalment a la idea inicial,
doncs el seu projecte consistia representar La filla del mar a l'escenari
natural de les Voltes de Calella de Palafrugell. L'obra es dugué a terme,
però l'escenari va haver de ser el del Fraternal.
Els Estels fou l'últim grup format a la vila i de la mà d'en Martí Ribot. Fins el moment han representat una sola obra: A les 20 hores, futbol, de J. M a Carandell.
Tot sembla indicar, doncs, que hi ha un bon projecte de futur. Han
nascut nous grups, s'ha format una Escola de Teatre i finalment hem
aconseguit un Teatre Municipal. Mentrestant nosaltres esperem veure confirmades les paraules que l'alcalde, en Lluís Medir, ens adreçà aquesta
darrera Festa Major: «La incorporació del Teatre Municipal a la xarxa
de Teatres Públics de Catalunys serà l'esperó que portarà una programació estable a la nostra vila».
189
36
Relació d'obres i autors representats en aquest darrer període
(1984-1986).
DATA
1984
27,28-IV
25,26,28-V
2-VI
26,30-XII
1985
8,9,10-11
17-V
7,8,9-VI
VII
26,30-XII
1986
1,4-V
9-V
X
26,30-XII
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
Demà, a les tres de la matinada
Pere Calders
Quan la ràdio parlava de Franco
(o vides de plexiglàs)
/. M." Benet i Jornet
L'alegria que passa
S. Rusinol
Els Pastorets o l'Adveniment de
l'infant Jesús
/. M." Folch i Torres
Sarau
C. Fraternal
Tramoia
C. Soldevila
Retalls de Palafrugell (r)
P. Bofill
R. Anglada
La filla del mar
A. Guimerà
Els Pastorets
J. M" Folch i Torres
Tramoia
C. Fraternal
Sarau
L'Envelat
Tramoia
C. Fraternal
Clova
C. Fraternal
L'Esclop
C. Fraternal
La rambla de les floristes
/. M." de Sagarra
Ona palafrugellenca (r)
J. Bofill
A les 20 h... futbol
/. M." Carandell
Els aprensius
P. Bertrana
Els Pastorets
J. M." Folch i Torres
Tramoia
T. Municipal
Sarau
T. Municipal
Estels
Victoria
Sarau
Victoria
L'esclop
C. Fraternal
Tramoia
T. Municipal
L'Esclop
C. Fraternal
V. RESUM-CONCLUSIO
El 1960, des de les pàgines de la revista «Serra d'Or», Xavier Fàbregas feia unes reflexions sobre el teatre d'aficionats que esdevenen la síntesi perfecte de tot el que aquest moviment ha representat, i representa
encara, en el nostre país. «A Catalunya hi ha una tradició teatral d'una
densitat gairebé sense parió a l'Europa actual. Els grups d'aficionats,
des de fa segles, han bastit llurs representacions des de les ciutats al més
menut llogarret de la nostra geografia. Aquesta tradició ha fet que gai190
37
rebé a totes les poblacions hom disposi d'un local més o menys equipat
per a representar-hi teatre, que hi hagi un estol de persones habituades
a veure'n, a llegir-ne i a fer-ne. Un teatre humil, sense pretensions, entès
per uns i altres com un simple esbarjo però sota l'escalf del qual poden
sorgir de tant en tant empreses més ambicioses»
Si tenim en compte tot el que fins ara hem anat exposant, resulta prou
evident que Palafrugell no n'és pas una excepció. La seva contribució ha
estat prou eficient al llarg de tots aquests anys durant els quals, malgrat
alguns intervals de migradesa o de crisi declarada, ha sabut mantenir la
tradició d'una manera pràcticament ininterrompuda.
Ara bé, quines característiques defineixen aquesta tradició? Dins de
quina línia podríem incloure la tasca portada a terme pels nostres aficionats? Quina relació/funció hi té el públic?
Plantejats aquests interrogants, intentarem donar unes breus respostes.
En primer lloc, i pel que fa a les característiques generals que el defineixen, podríem dir que la mateixa paraula que el qualifica és prou significativa: teatre d'aficionats. És a dir, teatre representat per actors locals, no professionals; per tant, autènticament vocacionals, que compaginen la feina d'actor amb qualsevol altra professió que és la que esdevé
el seu únic i real mitjà de vida; doncs de l'anterior no en reben cap compensació econòmica.
Aquesta definició, però, no és tampoc tan senzilla com sembla, ja que
d'aquesta primera característica se'n deriven moltes altres que són les que
en definitiva, condicionen i caracteritzen el teatre d'aficionats:
—La qüestió del temps. Donat que es tracta d'actors «amateurs» que
no es dediquen exclusivament al teatre, es planteja lògicament el problema dels assaigs, lligat al de la compatibilitat d'horaris, i d'aquí el fet que
assajar una obra precisa una quantitat de temps considerable que limita,
al mateix temps, el nombre d'obres a representar per temporada.
—El problema del muntatge. El muntatge, la majoria de les vegades,
(per no dir sempre), es realitzat pels mateixos components del grup, amb
la qual cosa s'agreuja encara més el problema del temps. D'altres vegades es precisa la col·laboració de tècnics en il·luminació, decoradors...
que, donada la precarietat econòmica dels grups, serà també desinteressada i evidentment totalment voluntària.
—La qüestió econòmica. Com que són comptades les ocasions que
s'ofereix la col·laboració dels organismes oficials, en general es tracta d'espectacles sufragats únicament per la venda d'entrades; per tant, la possibilitat d'obtenir-ne beneficis és bastant dubtosa.
Pel que fa a la segona qüestió; la línia en la qual s'emmarcaria el tea191
38
tre portat a terme per aquests grups, creiem que, en general i salvant les
excepcions, els nostres grups d'aficionats seguiren d'una manera prou
clara, la línia del teatre clàssic tradicional que tendia a imitar les representacions ofertes a les sales comercials de la capital (Barcelona i Madrid principalment) per les grans companyies professionals de l'època.
En certa manera podríem dir que es vivia una mica d'esquenes a l'actualitat del moment, i quan parlem d'actualitat no ens referim només al que
sol anomenar-se l'avantguarda, sinó que ho fem en un sentit molt més
general: en el de prendre com a model obres i autors contemporanis i
de les darreres generacions. No es tracta tampoc d'una manca total
d'aquest tipus de teatre, perquè de fet ja se n'ha representat. El que passa, però, és que qui l'ha ofert no són els nostres grups sinó d'altres vinguts de fora, que si hem de fer cas de les crítiques, gaudiren, per cert,
d'un èxit tan relatiu que fou pràcticament intrascendent. Potser per això
trobem amb tanta insistència autors com Rusinol, Sagarra i Soldevila entre
els catalans, i Arniches, Munoz Seca i A. Casona entre els castellans;
autors ja consagrats, que no ofereixen cap mena de risc. Autors que alternen també amb determinats escriptors locals que, com a tals, si bé no
tenien l'èxit assegurat, comptaven almenys, amb una quantitat de públic
considerable.
No voldríem, però, que tot això portés a una falsa conclusió de la
qual hom podria extreure'n deduccions pejoratives pel que fa a la seva
qualitat; ben al contrari, pensem que el qualificar de clàssic i tradicionalista la major part del teatre representat no significa, ni molt menys, un
teatre de baixa qualitat interpretativa i escènica, ja que, en aquest sentit,
som conscients —com ho demostren i acrediten alguns dels guardons
aconseguits— que els nostres aficionats dugueren a terme magnífiques
representacions i que, en definitiva, realitzaren una tasca digne d'encomi. Tenim a més a més un públic, o almenys un ampli sector de públic,
que així ho confirma i que fins a cert punt demostra la vigència que aquest
tipus de teatre continua tenint encara.
Es més; pensem que en aquest punt la influència del públic ( del de
Palafrugell en concret) fou prou decisiva, ja que l'objectiu bàsic al qual
responien aquestes obres —el de distreure i ajudar a fer-ho passar bé—
és precisament el que els palafrugellencs els demanaven.
Tampoc la crítica, que des de les pàgines de les revistes locals n'oferia crònica puntual, no ajudà gaire a fer variar aquestes directrius. Donanthi una breu ullada, es veu la insinuada preferència que aquestes obres
li mereixien, mentre que quan es tractava de peces que en algun sentit
sortien d'aquestes pautes, els mostraven automàticament les seves reserves.
192
39
Reprenent el tema del públic, acabarem aquestes línies fent una breu
referència a les característiques que defineixen, a trets generals, el públic
palafrugellenc que, d'altra banda i pel que sembla, no és tampoc tan diferent del de la resta de poblacions catalanes. En primer lloc, caldria constatar que el palafrugellenc és i ha estat el que en podríem dir un «públic
incondicional», que ha recolzat sempre la tasca portada a terme pels seus
actors. Això, si bé té els seus avantatges, presenta també els seus inconvenients, perquè al mateix temps que recolza i impulsa el teatre propi,
tendeix potser inconscientment, a desvaloritzar el teatre que no és local.
Així almenys ho demostra la premsa de l'època on es diu que, en aquestes ocasions, l'assistència de públic, si no es tractava d'obres o actors de
renom «universal», era bastant insignificant.
Ara la problemàtica s'ha agreujat considerablement, car la joventut
sembla mostrar-se molt poc interessada pel teatre, sigui del tipus que sigui, tot i que els espectacles de base visual i estètica els criden més l'atenció i, la gent gran, el «públic de tota la vida», veu reduïdes les seves possibilitats en tant que el tipus de teatre al qual està avesat, el clàssic tradicional, li ofereix cada vegada menys representacions, que queden centrades en les poques actuacions dels nostres aficionats.
Tot això demostra que, en el nostre cas concret, i pel que fa al ressorgiment del nostre teatre, aquest ja no està només en mans dels actors
i dels diversos grups que, pel que ja hem dit anteriorment, estan donant
mostres de bona voluntat, sinó també en mans del públic que és qui, en
definitiva, determinarà si aquest intent acabarà o no de quallar. Tenim
la base: un Teatre Municipal; tenim actors, grups i autors; així doncs,
només manca l'ingredient essencial: el públic. Esperem que hi sigui ben
aviat.
Palafrugell, setembre de 1987
APÈNDIX
Aquest apèndix, dividit en dues parts, presenta en primer lloc una
relació de les obres i autors representats pels grups d'aficionats; de manera que, seguint un ordre cronològic, es mostra el conjunt de tota aquest
activitat que fins ara havíem indicat separadament i en funció del grup
del qual parlàvem.
En segon lloc hem cregut oportú incloure-hi també una relació de
tots aquells actors i actrius amateurs que, ja esporàdicament o bé d'una
manera més continuada, han col·laborat i contribuït eficaçment en el desenvolupament de la nostra activitat teatral. Evidentment, i malgrat la nostra intenció de fer-la el més completa possible, no creiem pas que aquest
193
40
objectiu s'hagi pogut acomplir totalment, ja que el problema bàsic de
la manca de documentació que s'ha plantejat al llarg de tot el treball,
s'ha fet novament palès; per això ens disculpem si hi manca algú.
Aquest cens inclou, a més dels actors i actrius, el nom de tots els que
exerciren la funció de director o d'apuntador, al marge de la seva actuació també com a actor. Una (d) al costat del nom indica la tasca de direcció i una (a) la d'apuntador.
La raó per la qual aquesta relació és presentada senzillament seguint
un ordre alfabètic, és a dir sense mantenir el criteri cronològic ni esmentant el grup al qual pertanyien, es deu al fet que difílment podríem establir uns quadres fixes d'actors, ja que aquests tan aviat col·laboraven amb
un grup com amb un altre. D'altra banda les mateixes agrupacions solien succeir-se i així, en desfer-se una companyia molts dels seus integrants passaven a formar part de la que tot seguit en reprenia el fil. També cal esmentar el fet que eren freqüents les funcions d'homenatge i campanyes benèfiques que es muntaven conjuntament i en les quals hi intervenia un planter d'actors provinents de diferents agrupacions.
Així doncs, sigui aquesta mostra el nostre petit homenatge a tots
aquests homes i dones que d'una manera totalment altruista han esdevingut el pilar sobre el qual s'ha construït la nostra petita història teatral.
Relació d'obres i autors representats pels grups d'aficionats.
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
24-V-1903
P. Rosés i P. Guiteras
Lo monjo negre
F. Soler (Pitarra)
La mare eterna
Ignasi Iglesias
P. Rosés i P. Guiteras
Un bany rus (s)(3°)
Lluís Millà
Misteri de dolor
A.Gual
La flor de la muntanya
R. Bordas i Estragués
Ensenyansa superior
C. Gumà
Sec. Dram. del Centro de Católicos
Centre Catòlic
Comp. del Teatro Fontova
Teatro Fontova
Comp. del Teatro Fontova
Comp. del Teatro Fontava
Comp. del teatro Fontova
Art Futur
Principal (la Bisbal)
Art Futur
C. Fraternal
Art Futur
C. Fraternal
8-IV-1906
22-IV-1906
17-VI-1906
8-XII-1906
(30) Recordeu que (s) vol dir sarsuela o sainet i (r) revista.
194
DATA
OBRA i AUTOR
14-1 V-l 907
Los zangolotinos (s)
GRUP i TEATRE
jComo està la sociedad! (s)
La sultana de Marruecos (s)
9-VI-1907
6-III-1909
19-XI-1911
l-XI-1925
3-IV-1927
8-XI-1927
14-IV-1935
19-VI-1935
16-XI-1935
13-VI-1937
Tardor 1939
2-XII-1939
26-V-1941
12-X-1941
1.2-XI-1941
25,26,28-XII1941
1,4-1-1942
La creu de la masia
«S. Pitarra»
La presentalla
Apel.les Mestres
Jugar a casats
A. Barbosa
L'honor
Apel.les Mestres
Comp. Teatro Fontova
Fon tova
Comp. Teatro Fontova
Fontova
Comp. Teatro Fontava
Fontava
El Arte
Fontova
Talia
C. Art Bagurenc
Talia
C. Art Bagurenc
T. del Centre Catòlic (Torroella de
Montgrí)
La Previsión Obrera
C. Fraternal
C. Fraternal
Don Juan Tenorio
/. Zorrilla
La follia del desig
J.M." de Sagarra
Palafrugell-Cocktail
J. Ganiguer i M.J. Frigola. Mús.
C. Pinedo
Christus
El triomf de la carn (s)
S. Rusinol
Un cop d'estat
J. Pous i Pagès
L'acaparador
S. Rusinol
La del manojo de rosas (s)
Ramos de Castro i Carreno
Mús. P. Sorozàbal
J. Benavente
J. Ganiguer
Círculos de humo
/. Ganiguer
La nobleza del trabajo
E. Sainz
Trapacerías (s)
Fr. Manuel Sancho
Fonda modelo del tío Ricontra
L. Maria de Arrizabalaga
El nacimiento del Salvador o la
Redención del Esclavo
A. Molins i I. Rubió
Los suenos de Lilí (s)
F. AI ca n tara
195
C. Fraternal
Agr. Art. del Casal Popular
Casal
Costa Brava
Coliseu Empordanès.
Costa Brava
Coliseu Empordanès
Costa Brava
Coliseu Empordanès
Costa Brava
Coliseu Emp.
Secc. d'Educación y Descanso
Victoria
Victoria
C. Montgrí
Secc. d'Aspir. d'Acc. Catol.
Casal
Casal
Casal
Agrup. Artíst. de Ac. Catol.
Casal
Asp. Acc. Cat.
Casal
41
42
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
12-IV-1942
Timidito y Terremoto (s)
M.I.R.
El maestro Canillas (s)
M. Riera i J.M. Beobide
El limpia chimeneas (s)
M.I.R.
iQué tienes en la mirada?
P. Munoz Seca i P. Pérez
La Virgen de la Ermita (s)
F. de Lara i F. A/cantarà
Caza mayor
K Espinós
Las travesuras de Juana
R. Cloiran
La hermosura del alma
R.Sainz
La herència de tia Isabel
5. Ruiz Pelayo
La santa virreina
J.M." Peman
redención del esclavo
La venganza de Jesús o los
Pastorcillos de Belen
El vecino del tercero
E. Sainz
jVaya un lío...!
/. Bellafont
Verònica
P.A.X.
El príncipe heredero (s)
E. Sainz i V. Chulvi
La gitana Azucena
Asp. Acc. Cat.
Casal
Asp. Acc. Cat.
Casal
Asp. Acc. Cat.
Casal
Agrup. Artíst. de Acc. Cat.
Casal
Jóvenes y Asp. de Acc. Cat.
Casal
Jóvenes y Asp. de Acc. Cat.
Casal
Asp. Acc. Cat.
Casal
Asp. Acc. Cat.
Casal
Asp. Acc. Cat.
Casal
Asp. Acc. Cat.
Casal
Los Jóvenes de A. C.
19-V-1942
14-V-1942
24,25-V-1942
25-X-1942
7-VI-1942
8-XII-1942
25,26,27-XII1942
1,3-1-1943
21-11,
19, 21-IH-1943
19,21-111-1943
18-IV-1943
10-X-1943
25-XII-1943
6-II-1944
26-111-1944
7-V-1944
Frutos de la soberbia
E. Sainz
jSolterones! (s)
J. Espelt
Redención del Esclavo
Premio y castigo (s)
J. Vico i Jiménez i Valladar
El billete de la loteria n? 27.009
El contrabando (s)
S. Alonso i P. Munoz Seca
El buen camino
E. Màrquez Garcia
El detective Man-the-Kon (s)
A.J. Onieva
196
Casal
Agrup. Artíst. de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Jóvenes de A. C.
Casal
Jóvenes de A. C.
Casal
Jóvenes de A. C.
Casal
Jóvenes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Agrup. Artíst. de A.C.
Casal
Casal
Agrup.Artíst. de A. C.
Casal
Casal
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
25,26-XII-1944
Una madeja de embrollos
Rosés i Guiteras
Casal
Blancanieves y los siete enanitos
Adap. D. Sdnchez Jara
Rosa de mayo
J. Puntí Colleu
Horizonte azul (r)
J. Caniguer
Los vejestoríos
R. Alpuente
El genio alegre
Hermanos Quintem
La venganza de Jesús
Pastorcillos de Belen
La Cenicienta
Vers. Cast. de J. Borrell
La molinera del molí blanc (s)
D. Raude
Llueven tías (s)
H. Ledesma
La venjança de Jesús (Els
pastorets de Betlem)
Els dos didots (s)
Figueres
Casal
Comp. d'Educ. y Descanso
Victoria
Victoria
Victoria
11,18-11-1945
18,25-11-1945,
11-III,1-IV,10,
20-V-1945
27-V-1945
9,17,19-VI-1945
25,26-1945
10,17,19-111-1946
(7,14,21-IV)
9-VI-1946
15-XII-1946
25, 26-1946
23-11-1947
2-III-1947
30-111,
6,13,27-IV,
4-V-1947
19-X-1947
23-XI-1947
8-XII-1947
14-XII-1947
25,26-XII-1947
18-1-1948
L'honor
Apel·les Mestres
Colon'n colorado (r)
M. Soler
^Quíen paga?
P. Haeck (trad. P. Pérez García)
La Plancha de la marquesa
P. Munoz Seca
La mona de Pascua
K Coma Soley
Les cosinetes (s)
F. Gay
Miss Flan (s)
P. Manuel Sancho
La Venjança de Jesús (Els
Pastorets de Betlem)
Les cosinetes
F. Gay
197
Casal
Los Jóvenes de A.C.
Casal
Agrup. d'Acc. Cat.
Casal
Agrup. D'Acc. Cat.
Casal
Aspir. Acc. Cat.
Casal
Agrup. Artíst. d'Acc. Cat.
Casal
Agrup. d'Acc. Cat.
Casal
Agrup. d'Acc. Cat.
Casal
Agrup. d'Acc. Cat.
Casal
Jóvenes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Agrup. d'Acc. Cat.
Casal
Agrup. d'Acc. Cat.
Casal
Agrup. d'Acc. Cat.
Casal
Agrup.Artist. de Acc. Cat.
Casal
43
44
DATA
22,29-1;
6,13-11,
6,20-111, 1948
8-II,7-III,27-V1948
8-11-1948
7,11-111-1948
11-111-1948
20-11-1949
20-11,20-111
1949
27-11-1949
13-111-1949
19-HI.17-IV1949
20,27-111-1949
7-IV-1949
10-IV-1949
10, 24-IV-1949
24-1 V-l 949
31-V-1949
8-X-1949
6-XI-1949
ll-XI-1949
8-XII-1949
16-XII-1949
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
Les dones de Vilasavia (s)
/. Soler Parcerisa
Suenos de juventud 1948 (r)
/. Ganiguer
Agrup. Artist. de Acc. Cat.
Casal
Agrup. d'Educ. y descanso
Victoria
La casa de l'art
S. Rusinol
Agrup. de Acc. Cat.
Casal
Les dones de Vilasavia (s)
J. Soler Parcerisa
Un secreto a voces
A. Sampere
L'hereu Pruna
A. Morè r
L'ànima en pena
/. Asmarats
La malaltia de Lilí
V. Coma i Soley
Dol d'alivio
S. Rusinol
Tres millones
E. Sainz
Ditxosos barrets
P. Rosés
Una noia per casar
J. M." Folch i Torres
Els corders de Blanes
V. Coma i Soley
L'amor vigila
M. Poal A regali
Una noia de pagès
/. Ruiz
La cua del diable
P. Rosés
El sant de la tia
J. Soler
Blanc i negre
P. Rosés
La sirena
Apel.les Mestres
L'últim inglès
A. Santiveri
J. Llac h
Las cosas de Gómez
P. Munoz Seca
El bon policia
S. Rusinol
La maleta de l'oncle
V. Coma i Soley
Rosa del Alba
M Bisbe
Agrup. de Acc. Cat.
Casal
Aspirantes de Acc. Cat.
Casal
Casal
Asp. de Acc. Cat.
Casal
Asp. de Acc. Cat.
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
C. Espanol
Casal
Casal
Casal
Casal
Secc. Dramat. del C. Espanol
C. Espanol
Aspir. de Acc. Cat.
Casal
Aspir. de Acc. Cat.
Casal
Casal
Victoria
Casal
Agrup. Artist. de Educ. y Desc.
Victoria
198
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
25,26-XII-1949
El primer Nadal dels pastors
R. Fortunet
Dona Clarines
Hermanos Quintem
Embolic de claus
M. Soler
En Janot de Can Llatenes
A. Ruiz
Un timbre que no suena
R. López de Haro
Agrup. de Acción Catòlica
Casal
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Casal
5-II-1950
Ditxosos barrets! (s)
P. Rosés
5-II, 9-IV-1950
Venjança macabra
A. Rius
El quarto de les rates
A. Rius
Sorpreses de la rifa
V. Coma i Soley
La casa de l'art
S. Rusinol
Manana de sol
Hermanos Quintem
Per no entendre el castellà (s)
/. Bordas
Julieta y Romeo
J.M." Pemdn
Cebes al cap
/. Roig
La meva senyora (s)
J. Malloll
L'amor vigila
/. Poal A re gall
El lío de mil diablos
M. Ruiz
En Joan de la calma
J. Manubens Vidal
Un ciclista de cuidado
E. Bonet
La venjança d'un barber
E. Flors i R. Grahit
J. Llac h
L'últim inglés
A. San t i ver i
La escondida senda
Hnos. Àlvarez Quintem
C. Arniches
L'estel de Nazaret
R. Pàmies
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Casal
Victoria
Aspirantes de A. C.
Casal
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Agrup. artíst. de A. C.
Casal
Casal
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Casal
Casal
Casal
15-1,26-11-1950
29-1-1950
29-1,19-11-1950
5-II, 16-IV,
8-VI-1950
12-11-1950
12-11-1950
19-11-1950
24-11-1950
5-III, 16-IV1950
26-III,28-V,22VI,9-IV-1950
9-IV-1950
16-IV-1950
23-IV-1950
30-IV-1950
7-V-1950
7,21-V-1950
21-V,8-X-1950
8-X-1950
29-X-1950
8,10-XII-1950
31-XII-1950
199
45
46
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
21-1-1951
La meva senyora
J. Mallot
El vailet de la masia
A. Rius Vidal
Trapaceries (s)
R Sancho
Deixebles de Sherlock Holmes
J. Asmarats
En Joan de la calma
/. Manubens
La presonera
J. Martí Peiró
A. Llanes
Cinco anos y un dia
C. Llopis
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
El Sr. Josep de les dispeses o
una casa com un cel
A. Mas
Bellencís
E. Gosí
G. Timory
Ella...sempre!
S. Soler-Martí
C. Arniches
L'últim inglès (s)
A. S aní iber i
L'ànima esperitada
/. Asmarats
L'agència d'informes comercials
P. Gener
La llevantina
R. Ribera
La venjança de Jesús
Montagut i Albanell
Gent d'ara
E. Coca
La llevantina
R. Ribera
Tocats de l'ala
/. Riera
Las secuestradoras
J. Bellafont
E. Paradas i J. Jiménez
La brigada blava
E. Casanovas
Casal
Casal
Casal
Casal
C. Espanol
Agrup. Artíst. de jóvenes de A. C.
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Aspirantes de A.C.
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Aspirantes de A. C.
Casal
Casal
Casal
Els últims dies d'en Pompeyo
E. Gosí
Casal
21-1-1951
4-II-1951
4-II-1951
25-11-1951
4-III.12-X-1951
19-111,13-V-l 951
25-111,1-IV1951
29-1V-Í 951
29-IV.3-V-1951
3,6-V-1951
13-V, 3-VI-1951
24-V-1951
12-X-1951
4-XI-1951
25-XI-1951
9-XII-1951
25,26,30-XII1951
20,27-1-1952
3-II-1952
10-11-1952
24-11-1952
24-11-1952
19, 30-111, 6,
8-IV.18-V,
25-VIII-1952
l-IV-1952
200
DATA
OBRA i AUTOR
13-IV.11-V-1952
8-II-1953
Una dança d'en Granados
(o idil·li d'amor)
/. Torres
Un milionari del Putxet
Gas ton A. Mantua
Gente bien
S. Rusinol
La néta de París
L. Elías
M.I.R.
Príncipe a la fuerza
S. Valladares
La festa major
P. Bosch
P. Mialet
Els Pastorets
J.M." Folch i Torres
J. Llach
L'agricultor de Xigago
G. Timory
El vecino del tercero
E. Sainz
G. Timory
Pum! pum! pum! tots morts (s)
22-11,5,15-1111953
1-III-1953
Las tres B.B.B.
L. Tejedor i L. Munoz
La Simona del Castell
8-III-1953
Una pau que porta guerra
L. Coquard i A. Matías Guiu
El comte Mitjacana
V. Castanys
El primer plet
R. Folch i Camarasa
C. Soldevila
Casal
Casal
C. Espanol
Agrup. Artíst. de A.C
Casal
Casal
Aspirantes de A.C.
Casal
Aspirantes de A.C.
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Aspirantes de A.C.
Casal
Aspirantes de A.C.
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
C. Espanol
Casal
Casal
P. Mialet
Blanc i negre (s)
A. Rosés
Madrinita buena
Adapt. A. Tejedor
M.I.R.
Agrup.
Casal
Agrup.
Casal
Agrup.
Casal
Agrup.
Casal
25-V,12-X-1952
2-X-1952
26-X,
9-XI-1952
2-XI-1952
23-XI-1952
7-XII-1952
8.14-XII-1952
25-XII-1952
22-1,4-111-1953
1-II-1953
1-II-1953
19,22-III,7-V1953
27-111-1953
19-IV-1953
26-IV,10,ll-V,
5-VII.ll-X1953
3-V-1953
17-V-1953
4-VI-1953
l-XI-1953
GRUP i TEATRE
201
Artíst. del Casal Popular
47
48
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
l-XI-1953
Els porucs
R. Franquesa
jEn mi casa mando yo!...
A. López i R. Pena
Duda
E. Hernandez
Els Pastorets
/.M.° / Torres
Madrinita buena
Adapt. A. Tejedor
Els porucs
R. Franquesa
Duda
E. Hernandez
La casa de l'art
S. Rusinol
C. LI opis
;En mi casa mando yo!...
A. López i R. Pena
La plancha de la marquesa (s)
P. Munoz Seca
L'enamorat desconegut
J. Vilanova
El milionari del Putxet
Gaston A. Mantua
C. Soldevila
La brigada blava
E. Casanovas
Corpus
A. Roure
Flors i violes
P. Crehuet
La heredera
Ruth i A. Goetz
Els Pastorets
Duda
E. Hernandez
La néta de París
LI. Elías
La heredera
Ruth i A. Goetz
La joventut passa
A. Collado
La casa de Quirós
C. Arniches
Agrup. Artíst. del Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
C. Espanol
C. Espanol
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Sant Feliu de Guíxols
Casal
Casal
Casal
Centro Espanol
Casal
8.29-XI-1953
8,13,20-XII1953
25-XII-1953
17-1-1954
24-1-1954
12-11-1954
7-III-1954
14-I.II,9-IV,24X-1954
21-111,11,18-IV,13-V-1954
23-V-1954
23-V-1954
6-VI,17-VI1954
17-VI-1954
4-VII-1954
31-X,21-XI1954
7-XI-1954
8,12-XII-1954
25,26-XII-1954
23-1,8-11,13-111
1955
25-1-1955
6-II-1955
6,7-111-1955
19,20-111-1955
9-VI-1955
3.10-IV-1955
202
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
Popular
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
28-IV-1955
;En mi casa mando yo!
A. López i R- Pena
i En mi casa mando yo!
A. López i R. Pena
jEn mi casa mando yo!
A. López i R- Pena
Los claveles (s)
C. Ferndndez de Sevilla
Los claveles (s)
C. Ferndndez de Sevilla
El conflicte de Mercedes
P. Munoz Seca
La tercera juventud
/. Téllez
Berlín, plaça alter n? 2
F. Lorenzo Gàcia
Berlín, plaça alter n? 2
F. Lorenzo Gàcia
Els Pastorets
El conflicte de Mercedes
P. Munoz Seca
E. Parades i J. Jiménez
Blanc i negre
P. Rosés
La Baldirona
A. Guimerà
/. Fernandez del Villar
J. Fernandez del Villar
J. Ferndndez del Villar
El més petit de tots
Madre Alegria
L. Ferndndez i R. Sepúlveda
Madre Alegria
L. Fernandez i R. Sepúlveda
Madre Alegria
L. Fernandez i R. Sepúlveda
Agrup. Artíst. del Casal Popular
C. Espanol
Casal
Arbúcies
Casal
Centro Espanol
Casal
Casal
Casal
Torroella de Montgrí
Casal
Agrup. Artíst. del casal Popular
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Rupià
St. Feliu de Guíxols
Palamós
C. Espanol
Agullana
Arbúcies
Cadaqués
Casal
Casal
Pals
C. Espanol
l-V-1955
3-VII-1955
29-V-1955
22-VI-1955
5-VI-1955
13.30-X-1955
4,8,11-XII-1955
27-XII-1955
25,26-XII-1955
15-1-1956
29-1-1956
7-III.1-IV-1956
7-111,4,11,18,
19,20-111-1956
26-11-1956
4-III-1956
27-V-1956
31-V-1956
17-VI-1956
8-VII-1956
12-X-1956
15.22-IV-1956
22,29-IV-1956
26-IV-1956
l-V-1956
203
49
50
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
12-VIII-1956
C. Llopis
C. Llopis
C. Llopis
Murió hace quince anos
J.A. Giménez Arnau
/. Villanova
Luz de gas
P. Hamilton
Els Pastorets
J.M í1 Folch i Torres
Luz de gas
P. Hamilton
Luz de gas
P. Hamilton
Luz de gas
P. Hamilton
J. Villanova
Celos del aire
J. López Rubio
Dos tipus de pronòstic
M. Camprubí
Manos de plata
E Serrano
Mariscal
F. Molnar
La marqueseta que no sap que
té
J.M" Folch i Torres
El misteri de la sala d'estar
R. Minguell
La muralla
/. Calvo Sotelo
La muralla
/. Calvo Sotelo
Luz de gas
P. Hamilton
No és mai tard... si s'arriba
d'hora
J. Villanova
La ferida lluminosa
J.M" de Sagarra
Els Pastorets
La ferida lluminosa
J.M" de Sagarra
No és mai tard... si s'arriba
d'hora
/. Villanova
Casal
Palamós
Agullana
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Cadaqués
Casal
Casal
Comp. Títul. del C. Espanol
C. Espanol
Casal
Casal
Comp. Tit. del C. Espanol
C. Espanol
10-VI-1956
23-IX-1956
7.14-X-1956
28-X,4,25-XI1956
8-XII-1956
25,26,20-XII1956
13-1-1957
9-II-1957
29-IX-1957
27-1-1957
26-11-1957
3,17-111-1957
28-IV,26-V,20X.24-XI-1957
l-V-1957
5-V-1957
30-V,2,16-VI1957
20-VI-1957
27-X.10-XI1957
29-IX-1957
1,10,15-XII1957
8-XII-1957
25,26,29-XII1957
10-1-1958
19-1-1958
204
Casal
Agrup. Artíst.
Casal
Agrup. Artíst.
C. Espanol
Agrup. Artíst.
Casal
Agrup. Artíst.
Casal
Agrup. Artíst.
Casal
Agrup. Artíst.
Casal
Agrup. Artíst.
Casal
Agrup. Artíst.
C. Espanol
Agrup. Artíst.
Casal
del Casal
del Casal
del Casal
del Casal
del Casal
del Casal
del Casal
del Casal
del Casal
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
16-111-1958
El sopar a la lluna
E. Gosí
Presó sense reixes
F. Baratta
Crimen Perfecte
F. Knott
El port de les boires
S. Vendrell i J.C. Tàpias
Un trono para Cristy
/. López
El passat d'un home
R. Minguell
El passat d'un home
R. Minguell
Els pastorets
La cena de los tres reyes
V. Ruiz Iriarte
Juego de ninos
V. Ruiz Iriarte
Bala perduda
L. Elías
Ella és... «ella»
/. Villanova
La visita que no toco el timbre
/. Calvo So te lo
Blaiet, vailet
La enemiga
D. Nicodemi
Crim i silenci
J. Coma i Tàpies
Les arrecades de la Verge
F. Presos
Quan els records parlen
F. Lorenzo Gàcia
Els pastorets
La ratonera
A. Christie
Terra baixa
A. Guimerà
F. Presas
Julieta y Romeo
J.M." Peman
Família honorable no encuentra
piso
L. Mate
Tres cartes de París
E. Gosí.
Casal
Casal
T. Munic, de Girona
Casal
Casal
Casal
Pals
Casal
Casal
Candilejas
C. Espanol
Candilejas
C. Espanol
Casal
Casal
Secc. Juvenil del Casal
Casal
Agrup. del Casal
Casal
Agrup. del Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Agrup. Teatral del C. Espanol
C. Espanol
Casal
Casal
Casal
19,23-111-1958
4-IV-1958
l-VI-1958
26.27-X.9-XI1958
8.14-XII-1958
3-XII-1958
25,26-XII-1958
22-11,8-1111959
3-III,14-IV-19
59
7-IV-1959
19-IV-1959
3.28-V-1959
10-V-1959
21-VI-1959
11-X,8,10-XI1959
12-X.8-XI1959
22-XI-1959
8,13-XII-1959
25,26,27-XII1959
6,13-111-1960
5-IV-1960
17-IV-1960
26.29-V-1960
16-VI-1960
12-X-1960
205
Casal
51
52
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
8,11,20-XII1960
.25.26-XII-1960
Passaport per a l'eternitat
Els Pastorets
Un pas en fals
M Fàbregas
La afición
A. Ramos
Covardies
L. Afillà
El procés de Diana Wurton
E. Clavaguera
Amor... direcció prohibida
L. Coquard
L'Estel de Natzaret
R. Pàmies
L'amor quan és AMOR...
E. Gost
Els savis de Vilatrista
S. Rusinol
R. Anglada
F. Lorenzo Gàcia
Urgen doce yernos
A. Mati'as i L. Coquard
J. Fernàndez
E. Paradas i J. Jiménez
Els Pastorets
L. Gàcia
PL. Noguera i Castanyer
(Fabricants de moblesl)
A. Millà i L. Casanas
Els Pastorets
J.M" Folch i Torres
Els Pastorets
í,Decíais, Milord?
M. Bisbe, M. Iglesias, J. Puig
La dama del alba
A. Casona
Don Juan Tenorio
/. Zorrilla
Els Pastorets
J.M" Folch i Torres
Gente bien
S. Rusinol
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Casal
Patronat de l'Esc. d'Arts i ofi.
C. Espanol
Casal
Casal
Casal
Casal
Patronat de l'Esc. d'A. i O.
C. Espanol
Agru. Artíst. del Casal
Casal
Casal
19-III.30-IV1961
30-IV.1-V-1961
28-V-1961
11.28-V-1961
29-X-1961
25,26-XII-1961
25-11-1962
15,16-111-1962
6-IV-1962
13-IV.10-VI1962
13-IV-1962
10-VI-1962
10-VII-1962
25,26-XII-1962
24-111-1963
2-VI-1963
25.26-XII-1963
25,26-XII-1964
23.30-IV-1965
30-V.17-VI1965
19-X.23-XI1965
25.26-XII-1965
13-111-1966
206
Casal
Casal
Casal
Patronat
Victoria
Patronat
Victoria
Patronat
Victoria
Casal
Patronat
C. Espanol
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
9-IV-1966
Leonor o el problema domèstic (s)
C. Soldevila
Els Pastorets
Com s'enreda la troca
E. Graells i Castells
Els Pastorets
J.M" Folch i Torres
Llama un inspector
J. B. Priestley
Nuestra Natacha
A. Casona
Els Pastorets
Tres angelets a la cuina
A. Husson
Carlota
M. Mihura
Els Pastorets
J.M" Folch i Torres
J. Benavente
Las mariposasa cantan
M. Ballesteros
L'altra cara de la lluna
/. Escobar
Els Pastorets
La casa de las chivas
J. Salom
Jaqué a la juventud
J. Maura
L'hereu i la forastera
J.M" de Sagarra
Els Pastorets
J.M? Folch i Torres
La tia de Carlos
B. Thomas
La Pepa Maca
C.A. Mantua
La festa del carrer
E. Lluelles
Gerardo B (La renuncia)
Pierrot
Robots Universales Rossum
K. Capets
Els Pastorets
J.M" Folch i Torres
Proceso a Jesús
D. Fabri
El marit ve de visita
X. Regàs
Juv. Est. Palafr.
Casal
Casal
Juv. Est. Palafr.
Casal
Agrup. del Casal
Casal
Patronat
Victoria
Juv. Estudiantil Palafrugellense
C. Espanol
Agrup. del Casal
Casal
Patronat
Victoria
Juv. Estud. Palafr.
Victoria
Agrup. del Casal
Casal
Patronat
Victoria
Patronat
Victoria
Juv. Estud. Palafr.
Casal
Casal
Patronat
Victoria
Juv. Estud. Palafr.
C. Espanol
Patronat
Victoria
Casal
Patronat
Victoria
Casal
Casal
Patronat
Club Los Almendros
Juv. Est. Palaf.
C. Espanol
Patronat
Casal
Patronat
Victoria
Patronat
Victoria
25,26-XII-1966
19-IV-1967
25,26-XII-1967
30-IV-1968
2-VI-1968
25-XII-1968
28-11-1969
30-VI-1969
25-XII-1969
10-IV-1970
19-VI-1970
12.15-XII-1970
25.26-XII-1970
7-V-1971
22-X-1971
26-XI-1971
25-XII-1971
17,20-111-1972
14-IV-1972
31-V-1972
27-VI-1972
25-XII-1972
6-IV-1973
14-XII-1973
207
53
54
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
25-XII-1973
Nit de Nadal
/. Puig
R. Anglada
El carrusel
V. Ruiz Iriarte
Una historia qualsevol
El màgic d'Oz
F. Baum
Terra Baixa
A. Guimerà
Patronat
Casal
Alumnes de l'INEM
Victoria
Patronat
Victoria
Estils (del Casal)
Casal
Patronat
Victoria
Estils
escenari natural de can Vehí de Sta.
Margarida
Estils
C. Espanol
Estils
Casal
Alumnes de l'INEM
C. Espanol
Patronat
C. Espanol
Patronat
C. Espanol
Patronat
Victoria
Patronat
C. Espanol
Patronat
C. Fraternal
25-1-1974
15-111-1974
30-111-1974
17.20-V-1974
31-VIII-1974
27-IX-1974
25-XII-1974
27-1-1975
7-II-1975
18-IV-1975
13,14-11-1976
16.17-VI-1976
26-XI1-1977
21-IV,2-VI1978
28-1 V-l 978
26-XII-1978
31-V-1979
20,24,26,30,31V-1980
25,26-XII-1980
26,27-XII-1981
20-111-1982
25.26-XII-1982
26-XII-1983
27.28-IV-1984
Terra Baixa
A. Guimerà
Vigília de Nadal
J. Puig
El metge a garrotades
Molière
L'hostal de la Glòria
J.M." de Sagarra
El caballo desvanecido
F. Sagan
Mariana Pineda
F. García Lorca
El senyor Perramon
J.M" de Sagarra
Els Pastorets
(Actualitzats)
En Jaume el Conqueridor
«Pitarra»
Farsas contemporàneas
A. Martínez Ballesteros
Els Pastorets
El bebè furioso
M. Martínez Mediero
Els animals empestats
Els Pastorets
Els Pastorets
El cas del senyor Torroella
/. Martí i Clara (Bepes)
Els Pastorets
Els Pastorets
Demà a les tres de la matinada
Sobre textos de P. Calders
208
Comp. d'en Lluís Molinas
C. Fraternal
Xaloc (de l'I.N.B.)
C. Fraternal
Agrup. Teatral del Casal
Casal
Xaloc I.N.B.
C. Fraternal
C.O.L.A.X.
C. Fraternal
Casal
Casal
Xeix
Casal
Casal
L'esclop
Casal
Sarau
C. Fraternal
DATA
OBRA i AUTOR
GRUP i TEATRE
25,26,28-V1984
Quan la ràdio parlava de Franco
(o vides de plexiglàs)
J.M? Benet i Jornet
L'alegria que passa (s)
S. Rusinol
Els Pastorets
J.M? Folch i Torres
C. Soldevila
Retalls de Palafrugell
P. Bofill
R. Anglada
La filla del mar
A. Guimerà
Els pastorets
J.M? Folch i Torres
La ramblas de les Floristes
J.M" de Sagarra
Ona palafrugellenca
P. Bofill
A les 20 h. futbol
J.M? Carandell
Els aprensius
P. Bertrana
Els Pastorets
Tramoia
2-VI-1984
26,30-XII-1984
8,9,10-11-1985
V-1985
7,8,9-VI-1985
VII-1985
26,29-XII-1985
1 al 4-V-1986
V-1986
XI-1986
26,28-XII-1986
Victoria
Sarau
Victoria
L'Esclop
C. Fraternal
Tramoia
C. Fraternal
Sarau
A l'envelat
Tramoia
C. Fraternal
Clova Grup
C. Fraternal
L'Esclop
C. Fraternal
Tramoia
T. Municipal
Sarau
T. Municipal
Els estels
Tramoia
T. Municipal
L'Esclop
T. Municipal
Relació d'actors i actrius palafrugellencs.
ADAMUZ, Carme (31)
ADROHER, Carme
AGRAMUNT, Francesc
AGRAMUNT, R.
AGUDO, Trini
AGUILAR, A.
AGUILAR, Joan Carles
AGUILAR, Josep
AGUILÓ, Josep Maria
AGUILÓ, Lauro
AGUILÓ, Rosa
AGUSTÍ, Maria Lluïsa
ALBIZUA, Marisa
ALDRICH, Pere
ALMAGRO, Francesc
ALMARICH, Carme
ALMENARA, Àfrica
ALSINA, Montse (a)
ALSIUS, F.
ÀLVAREZ, Maria Teresa
ÀLVAREZ, S.
AMAT, E
AMETLLER, Miquel
AMIR, Ramir
AMIR, Xavier (a)
ANDREU, Miquel
ANDÚJAR, Ino
ANDÚJAR, P.
ARBAT, Josep
ARCAS, J.
ARCAS, Pere (a)
ARQUER, Pere
ARQUIMBAU, Enric
ARRIBA, Maria Teresa
ARROYO, Antonio F.
AYMERICH, Francesc
AYMERICH, Francesca
AYNIER, Anna
AVINO, Helena
BADIA, Àngel
BADIA, Dolors
BADIA, Joan
BAGUÉ, J.
BAGUÉ, Montse
BAICHAC, A.
(31) Els noms de pila apareixen complets o incomplets segons els hem trobat en els programes corresponents. També n'hem conservat la seva forma original catalana o castellana.
209
55
56
BAIX, Joan
BAQUÉ, Josep
BAREYA, Maria
BARRAGAN, Maria
BARRAGAN, L.
BARRENA, Vicenç
BARRERA, Vicenç
BARRIOS, Elena
BARTRI, Joan
BASANTA, Mercè
BASSA, E.
BASTER, Enric
BASTER, Joan
BASTONS, Helena
BASTONS, Josep
BASTONS, Lluís
BASTONS, Marta
BATALLER, Ernest
BATLLE, Francesc
BATLLE, Pere
BATLLEM, Enriqueta
BAYARRI, Pascual
BAYRET, Maria Dolors
BANERAS, Teresa
BECH, Josep
BENITO,.Maria Dolors
BISBE, C.
BISBE, Debbie
BISBE, Elvira
BISBE, Josep
BISBE, Manel
BISBE, Maria
BISBE, Susan
BLANC, E.
BLAYA, Josep
BOERA, Carles
BOERA, P.
BOEZA, Roser
BOFILL, Antoni
BOFILL, Carmina
BOFILL, Eduard
BOFILL, Esteve
BOFILL, F.
BOFILL, Lina
BOFILL, M. (a)
BOFILL, Maria Dolors
BOFILL, Mercè
BOFILL, Montserrat
BOFILL, Pep (a)
BOFILL, Rosa (a)
BOFILL, Teresa
BOFILL, Lluís
BOFILL, Antoni
BOIX, Anna Maria
BOIX, Joan (a)
BOIX, Rosa (a)
BONAY, Josep
BONET, Paquita
BONNELL, Joan
BORRÀS, Joaquim
BORREGO, C.
BORREGO, Pepita (a)
BORRELL, Rosa
BOSC VIOLA, Enric (d)
BOSCH, Conxa
BOSCH, Joan (a)
BOFILL, Joan
BRASÓ, Jaume
BRIAS, Miquel
BRIAS, Pere
BRUGUERA, Joan
BRUGUERA, Maria
BRUGUERA, Ramir
BRUNET, Anna Maria
BUSSOT, E.
BUSSOT, Francesc
BUSSOT, J.
BUSSOT, Lluís
BUXÓ, Paquita
CABARROCAS, Paquita
CABEZAS, Paquita
CALDERÓN, Rafaela
CALM, J.
CAMA, Carme
CAMA, F.
CAMA, Joan
CAMA, Jordi
CAMA, Remei
CANÉ, Assumpció
CANÉ, Maria
CANÉ, Martí
CANER, Lluís
CANER, Maria Teresa
CANO, Maribel
CAPELLÀ, Alfons
CAPELLÀ, Arcadi
210
CAPELLÀ, Carmela
CAPELLÀ, Concepció
CAPELLÀ, Ildefons
CAPELLÀ, Manuel
CAPELLÀ, Maria
CARBONELL, Josep
CARBONELL, Lluís
CARRASCAL, Francesc
CARRASCAL, Josep
CARRASCO, Conxa
CARRERAS, August
CARRERAS, Joan
CARRERAS, Lluís (a)
CARRETERO, J.
CARRIÓN, Toni
CASABÓ, Josep
CASADEVALL, Abraham
CASADEVALL, Martí
CASANOVAS, Joan
CASANOVAS, Jordi
CASANOVAS, Miquel
CASAS, Josep
CASELLAS, Jordi
CASELLAS, Joan Josep
CASELLES, Josep
CASSANYES, T.
CASTANYS, Miquel
CASTELLÓ, Carles
CASTELLÓ, Gabriel
CASTELLÓ, Isabel
CASTELLS, Josep
CATALÀ, Amèrica
CATALÀ, Lluís
CATALAN, Nuri
CATEURA, Roser
CATEURA, Sebastià
CAUSSA, Ascensión
CAUSSA, Maria
CAUSSA, Rosa
CANET, Felicia
CERCOS, Àngel
CERCOS, Inés
CERVERA, Maria
CERVERA, Tomàs
CHAVET, Isabel
CHAVET, Maria Isabel
CHAVET, Paquito
CHAVET, Victòria
CLAUSELL, Josep
CLIMENT, Enric
CLIMENT, Maria Rosa
COLL, Florenci
COLL, Maria
COLL, Ramon
COLL, Santi
COLLS, Jaume
COLLS, Roser
COLOM, Joan
COLOM, Jordi (a)
COLOM, Juli (a)
COLOMÉ, Jordi
COLOMÉ, Josep
COLOMER, Genoveva
COLOMER, Maria Rosa
COMAS, Tomàs
COMBIS, Maria Dolores
CONCHS, Esperança
CONGOST, Francesc
CONGOST, Jordi
CONTRERAS, Marc
CORDERO, Àngel
CORDERO, Joan
CORNELLÀ, Guillem
COROMINES, N.
CORREDOR, Joan
CORREDOR, Xavier
CORTEY, F.
CORTEY, Joan (a)
COSTAL, S.
CREIXELL, Carles
CREIXELL, J.
CRISTIÀ, Maria Rosa
CROS, Josep
CROS, Liduvina
CRUZ, Glòria
CRUZ, Josep
CUESTAS, Anna
CUNÍ, Jordi (a)
CUNÍ, Josep
CUTRINAS, Núria
DALMAU, Carme
DALMAU, Narcís
DARNACULLETA, Josep
DARNACULLETA, Rosa
DAVAN, M.
DE LA FUENTE, Josep
DE LA TORRE, Josep
DESVILAR, Marià
DEULOFEU, Assumpció
DEULOFEU, Marta
DEULOFEU, Narcís
DEULOFEU, Regalado
DÍAZ, Antonio
DÍAZ, Júlia
DISPÈS, Marta
DOMÈNECH, Carme
DOMÈNECH, Josep
DOMÍNGUEZ, Fàtima
DOTE, Rosa Maria
DOTES, M.
DULOFEU, Narcisa
DUNJÓ, Baldomer
ESCRIBANO, Paquita
ESPADÀ, I.
ESPADÀ, Joan
ESPADÀ, Rafael
ESPARCH, Pilar
ESPARRAGÓ, Josep
ESPARRAGÓ, Maria Carme
ESTANOL, Maria Dolors (a)
ESTANOL, Núria
ESTEBA, Joaquim
ESTEVA, Maria Teresa
ESTEVA, Miquel
ESTEVA, Pepita
ESTEVE, J.
ESTEVE, Rosa
ESTRABAU, Maria
FÀBREGA, Manel
FÀBREGA, Josep
FALGUERAS, Josep
FARRARONS, Josep Maria
FARRÀS, J.
FARRÉS, Anna
FELIU, Anna
FELIU, Carme
FELIU, Josep
FERNÀNDEZ, Àngela
FERNÀNDEZ, Josep
FERNÀNDEZ, Maria
FERNÀNDEZ, Paula
FERNÀNDEZ, Ricard
FERRER, Assumpció
FERRER, Elvira
211
FERRER, Esteve
FERRER, Ferran
FERRER, Fidel
FERRER, Joan (a)
FERRER, Joanna
FERRER, Joaquim
FERRER, Juli (a)
FERRER, Margarida
FERRER, Miquel
FERRER, Montse
FERRER, Narcís (a)
FERRER, Pilar
FERRER, Rita
FERRER, Rosa
FERRIOL, Dolors
FIGUERAS, Montse
FINA, Josep
FINA, L.
FLORES, Trini
FONALLERAS, Margarida
FONT, Imma
FONT, Josep
FONT, Victòria
FONTFREDA, D.
FORGA, N.
FORNS, Josep
FORTES, Joan
FRANCESCH, Carles
FRANCESCH, Maria Teresa
FRANCESCH, Montserrat
FREIXAS, Lluïsa
FREIXAS, Roser
FREIXAS, Teresa
FRIGOLA, Francesc
FRIGOLA, Joaquim (a)
FRIGOLA, Josep
FRIGOLA, Lluís
FRIGOLA, Olegari
FRIGOLA, Roser
FRIGOLÉ, Montserrat
FUENTE, Amadeu
FUENTE, Cèlia
FUENTES, Alícia
FUERTES, J.
FUNALLLERAS, Carme
FUNALLERAS, Pere
FUSCH, Albert
GALCERAN, Josep
57
58
GALCERAN, Margarita
GALÍ, Maria Dolors
GALIANA, Alfons
GALIANO, Gabriel
GALIANO, Josep
GALLART, Conxa
GALLART, Maria Teresa
GANIGUER, Josep
GARCIA LÓPEZ, J. Maria(d)
GARCÍA, Emili
GARCÍA, Imma
GARCÍA, Joaquim
GARCÍA, Josep
GARCÍA, Maria
GARCÍA, Núria
GARCÍA, Paquita
GARRIDO, Carles
GASULL, Carme
GASULL, Narcís
GANUZA, C.
GELI, Josep
GELI, Miquel
GELI, Teresa
GENÍS, Anna
GERONÈS, Carme
GERONÈS, Martí
GERONÈS, Montserrat
GICH, Frederic
GICH, Jordi
GICH, Miquel
GIL, Maria Àngela
GIMÉNEZ, Dolors
GIMÉNEZ, I.
GIMÉNEZ, Josefina
GINER, Antoni
GINER, M.
GINER, Rosa
GIRALT, Enric
GIRALT, Josep
GIRALT, Lola
GIRBAL, Lluís
GIRBAL, Pepita
GIRBAU, C.
GIRONA, A.
GIRONA, Elvira (a)
GIRONÈS, Eva
GIRONÈS, Maria Isabel
GISPERT, Josep
GÓMEZ, A.
GÓMEZ, Maria Teresa
GÓMEZ, Robert
GÓMEZ, Tomàs
GÓMEZ, Victorí
GÓMEZ, Victòria
GONZÀLEZ, Miquel
GRÀCIA, Joan
GRANÉS, J.
GRASSOT, Lluïsa
GRASSOT, Narcís
GRAU, Jordi
GRAUPERA
GUBAU, Enriqueta
GUBAU, Mercè (a)
GUBIANAS, Josep
GÜELL, C.
GÜELL, Paquita
GUERRERO, Eusebi
GUIJARRO, Anna
GUILLO, Joan
GURGUI, Dolors
GURGUI, Elena
GUTIÉRREZ, Lluïsa
HERAS, Antoni
HERAS, Enric
HERAS, Joanna
HERAS, Lluís
HERAS, Maria
HERAS, Ricard
HERAS, Rosa
HERNÀNDEZ, Ginés
HERNÀNDEZ, M.
HIDALGO, Joaquim
HITCHCOK, Jackie
HORMAZA, J.M.
HOSTALET, Carme
HUGAS, M.
IBER AS, Rosa
IGLESIAS, Ernest
IGLESIAS, Joan
IGLESIAS, Manuel (a)
IGLESIAS, Pili
ILLA, Josep
ILLESCAS, Antònia
ISERN, Jaume
ISERN, Lluís
IZQUIERDO, Glòria
212
JANER, E.
JANER, Inès
JANÓ, A.
JANÓ, F.
JANÓ, F.
JANÓ, Joan
JANÓ, Lluís
JANÓ, Manuel
JANÓ, Miquel
JEREZ, Antonita
JOAN, Carme
JOAN, Martí
JOANMIQUEL, Àngela
JOFRA, J.
JOFRA, M.C.
JOFRA, R.
JOFRA, S.
JONAMA, Francesc
JONAMA, Montse
JORDI, Jordi
JÚDEZ, Mariano
JUSCAFRESA, Anti
JUSCAFRESA, Mercè
JUSCAFRESA, Pere
JUSCAFRESA, Francesc
LARIOS, Carme
LARIOS, Rosa
LASHERAS, Carles
LAVINA, Marta
LLADÓ, Josep
LLAMBÍ, Montserrat
LLAVIÀ, Juli
LLENAS, M. Assumpció
LLENAS, Mercè
LLENAS, Neus
LLENAS, Rosa
LLEPART, Rosa Maria
LLIMONA, Enric
LOAISA, Joan Manuel
LÓPEZ, Arseni
LÓPEZ, Glòria
LÓPEZ, Joan
LÓPEZ, Josep
LOZANO, Marianna
LUIS, Antoni
LUNATI, Montse
MAIMÍ, Lluís
MALLART, F.
MALLART, Lluís
MANZANAS, Lluís
MANZANO, Isabel
MANZANO, J.
MARCÈS, Núria
MARCO, Inaki
MARCO, M. Rosa
MARCO, Maria
MARCO, Miquel
MARCO, Montserrat
MARIA, Enric
MARIA, Rosa
MARQUÈS, Isabel
MARQUÈS, Jaume
MARQUÈS, Joan
MARQUÈS, Miquel
MÀRQUEZ, R.
MARTÍ, Àngela
MARTÍ, Aurora
MARTÍ, Conxa
MARTÍ, Frederic
MARTÍ, Jordi
MARTÍ, Lluís
MARTÍ, Lluïsa
MARTÍ, M. Teresa (a)
MARTÍ, Mireia
MARTÍ, Paulí
MARTIN, Antoni
MARTÍN, Fèlix
MARTÍN, Francesc
MARTÍN, M.
MARTÍN, TONI
MARTÍNEZ, M. Teresa
MARTÍNEZ, M. Luz
MARTÍNEZ, Marc
MARTÍNEZ, Rosa M.
MARTOS, Elena
MARTOS, Teodoro
MAS, Elena
MAS, Joan
MAS, M. Teresa
MASCARÓS, Adrià
MASCARÓS, Esteve
MASCARÓS, Jordi
MASCARÓS, Lourdes
MASCORT
MASDÉU, Y.
MASGRAU, Carme
MASÓ, Alfons
MASÓ, V.
MASPOCH, Martí
MASSANAS, Carme
MASSONI, Anna
MASSOT, Camil.la
MATAS, Roser
MATEOS, Carme
MATEOS, Pilar
MATEU, Anna M. (a)
MATEU, M.
MATÓ, Carles
MATÓ, Claudi
MATÓ, Dolors
MATÓ, E.
MATÓ, Joan
MATÓ, Montse
MATÓ, Pilar
MAURI, P.
MAYOL, Margarida
MAYORAL, Anna (a)
MEDINA, Joan
MEDI R, F.
MEDIR, J.
MEJIAS, Diego
MELCHOR, Victòria
MENOR, Pilar
MESTRES, Anna
M1ÀS, Lluís
MIQUEL, Carme
MIQUEL, Maria
MIQUEL, Montserrat
MIQUEL, Teresina
MIR, Antoni
MIR, Carles
MIR, D.
MIR, Joaquim
MIR, R.
MIRANDA, Carles
MIRANDES, Joan
MITJÀ, Lluís (a)
MITJÀ, Pilar
MOLINAS, Lluís (a)
MOLINAS, M. Dolors
MONER, Rita
MONET, C.
MONTALBAN, B.
MORATÓ, Artur
213
MORATÓ, Carme
MORATÓ, Lluïsa
MORELL, Jordi
MORELL, Moisès
MORENO, C.
MORENO, Maria del Mar
MORET, Nuri
MORET, Pere
MORET, Rosa
MOZO, Fèlix
MULA, M, Lluïsa
MUNOZ, Fernando
MUNOZ, Tomàs
NADAL, A.
NARANJO, Antoni
NAVARRO, M. Rosa
NAYA, Josep (a)
NEGRA, Berta
NEGRA, Eva
NENESICH, Jordi
NICOLAU, Antoni (a)
NICOLAU, Consol
NICOLAU, E.
NICOLAU, Manuel (d)
OLIU, Joan
OLIVER, Enric
OLIVES, Conxa
OLIVES, Josefina
OLLER, Àngel
ORIOL, Jordi
ORIOL, Maria Gràcia
ORTIZ, Sandra
PA Dl N, Josep
PADRÓS, Carles
PADRÓS, E.
PADRÓS, Joan (a)
PAGÈS, Adela
PAGÈS, Caterina
PAGÈS, Esteve
PAGÈS, Ferran
PAGÈS, Joan
PAGÈS, Lluís
PAGÈS, Martí
PAGÈS, Montse
PAGÈS, Pere
PAGÈS, Rosa (a)
PAGUINA, Joan
PAGUINA, Renée
59
60
PALACIOS, S.
PALMADA, Marta
PALOS, Assumpció
PALOS, Carles
PALOS, Joan Lluís
PALOS, Narcisa
PARALS, E.
PARERAS, Josep
PARERAS, Montserrat
PARÉS, Joan
PARÉS, Núria
PASCUAL, E.
PASCUAL, J.
PASCUAL, Nuri
PAYET, Joan
PEDRET, Rosa
PEDRET, Sílvia (a)
PELEGRÍ, Jordi
PELEGRÍ, Lourdes
PELLICER, Joan
PERAIRA, G.
PÉREX, Fèlix (d)
PÉREZ, Carme
PÉREZ, Montse
PÉREZ, Susana
PERXES, Maria (a)
PERXES, Rosa Maria
PEYA, Carles
PEYA, Martí
PEYA, Montserrat
PI, Maria
PI, Maria Mercè
PIERA, Cati
PIERA, Enric
PIERA, Joan
PIFERRER, Àngela
PIFERRER, Baldomer
PIFERRER, Glòria
PIFERRER, Joaquim
PIFERRER, Josep (a)
PIFERRER, Josep Maria (d)
PIFERRER, Manuel
PIFERRER, Ramon
PLA, J.
PLAJA, Anna Maria
PLAJA, Assumpció
PLAJA, Benet
PLAJA, Ernest
PLAJA, Jordi
PLAJA, Josep
PLAJA, Josep Maria
PLAJA, Rosa
PLAJA, Sussanna
PLAJA, Xavier
PLANA, Amàlia
PLANA, Jordi
PLANA, Sussanna
PLANAS, Anna
PLANAS, Pepita
PLAZA
POCH, Joan
PONS, Carles
PONS, Josep (a)
PONS, Lluís
PONS, Lola (a)
PONS, Maria
PONS, Neus
PONSÍ, Josep
PORCEL, Carme
POU, J.
POU, Lluís
PRAT, Dolors
PRAT, Paquita
PRAT, Rosalia
PRATS, Anna
PRATS, B.
PRATS, Jordi (a)
PRATS, Josep
PRATS, Josep Maria
PRATS, Lluís
PRATS, Lola
PRATS, M.
PRATS, Ramon (d)
PRATS, Salvador
PRATS, Maria Teresa
PUIG, Josep (d)
PUIG, Lola
PUIG, Marc
PUIG, Maria
PUIG, Maria Rosa
PUIG, Sílvia
PUIG, Trini
PUJOL, L.
PUJOL, Jordi (a)
PUJOL, Pere
PUJOL, Remei
214
PUJOL, Roser
QUER, Marta
QUIXAL, Anselm
RABELL, Maria
RADRESSA, Maria Teresa
RAMA, Antoni
RAMA, Carme
RAMA, Roser
RAMA, M.
RAMÍREZ, Anna
RAMÍREZ, J.
RAMON, Rita
REBALLÍ, Lluís
RECHES, Carles
RECUERO, N.
REGÀS, Enriqueta
REGÍ, Marisa
REGINCÓS, Martí (a)
REGINCÓS, Mercè
REGLA, Carme
REIG, Enric
REIG, Joan
REIG, Lluís
REIG, Mariona (a)
REIXAC, G.
REIXAC, Josefina
REIXACH, Àgueda
REIXACH, Carles
REIXACH, Joan
REQUENA, Josep Maria
REQUENA, Rosa Maria
RESPLANDIS, Antoni
RESPLANDIS, Joan
REVUELTA, F.
REYS, Pepys
RIBAS, Alfred
RIBAS, Casimira
RIBAS, Cosme
RIBAS, Enriqueta
RIBAS, Maria Teresa (a)
RIBERA, Joan
RIBOT, Martí (d)
RICART, Montse
RIDAO, Carles
RIEMBAU, Maria
RIERA, E.
RIERA, Francesc
RIERA, Josep
RIERA, Xavier
RIGALL, Josep
RIGAU, M.
RISTOL, Antoni
RISTOL, Joan
RISTOL, Martí
RIUS, Eusebi
ROCA, Xavier
RODRIGO, Xavier
RODRÍGUEZ, Ignasi
ROGLANS, Anna
ROGLANS, Francesc
ROIG, Marta
ROMERO, Jaume
ROMERO, Josep
ROMERO, Miquel
ROS, Jordi
ROS, Lluís
ROS, Maria Dolors
ROS, Montserrat
ROSANDÉS, Damià
ROSÉS, J.
ROST, Joan Manuel
ROURA, Anna
ROURA, Domingo
ROURA, M.
ROURA, M. Carme
ROURA, M. Lluïsa
ROVIRA, Josep
RUBAU, Jordi
RUBIO, A.
RUBIO, Joan
RUBIO, S.
RUÉ, Maria
RUÉ, Miquel
RUEDA, Francesc
RUIZ, Albert
RUIZ, Antoni
RUIZ, Frederic
RUIZ, Jacint
RUTLLAN, Marta
RUTLLANT, J.
SABALLS, Pere
SABATER
SABATER, Anna Maria
SABATER, Carme
SABATER, Josep
SABATER, M. Gràcia
SABRIA, Martí
SAEZ, Montse
SAGRERA, Francesc
SAGRERA, Joan Carles
SALA, Carles
SALA, Catarina
SALA, Jordi
SALA, Lluís
SALA, M. Teresa
SALA, Pilar
SALABERT, Josep (a)
SALARICH, Conxa
SALGÀS, Joan
SALGUERO, Maruja
SALVÀ, Rosa
SALVADÓ, S.
SALVADOR, Maria
SALVADOR, Núria
SALVADOR, Victòria
SALVATELLA, Joaquim
SÀNCHEZ, Joan
SÀNCHEZ, Josep
SÀNCHEZ, Manolita
SÀNCHEZ, Manuel
SÀNCHEZ, V.
SÀNCHEZ, Jesús (a)
SANTOS, Alegria
SANTOS, Enric
SARÍS, Pilar
SASTRE, Josep
SAYOLS, Jordi
SEGURA, Antoni
SEGURA, Baltasar
SEGURA, Rafael
SERRA, Albert
SERRA, Anna
SERRA, Enric
SERRA, Josep
SERRA, Lluís
SERRANO, Isabel
SERRANO, Joan
SERVIA, Jaume
SERVIA, Joan
SIMÓN, Laura
SIRÉS, Elena
SIRÉS, Francesc
SIRÉS, Frederic
SISTANÉ, Pilar
215
SITJÀS, Carme (a)
SITJÀS, Encarnació (a)
SITJÀS, Josep
SITJÀS, Lluís
SOLÀ, Josep F.
SOLÀ, Narcís
SOLER, Lluïsa (a)
SOLER, Pere
SOLES, Carles
SOLES, Lluïsa (a)
SOLVES, Carme
SOLVES, Maurici
SOLVES, Nuri (a)
SOTELO, Josep
SUGRANYES, Josep
SUGRANYES, Neus
SUNER, Marta
SUQUET, Rosa
SURINACH, Josep
SUNER, Frederic (a)
SUNER, Joaquim
SUNER, Lluís
TAULER, Joan (a)
TAULER, Jordi
TAULER, Juli
TAULER, Montserrat
TEIXIDOR, Albert
TEIXIDOR, Ramon
TENA, Antoni
TERRADES, Josep
TIBAU, Montserrat
TORRELLA, R.
TORRELLAS, Glòria
TORROELLA, Joan
TORROELLA, Josep
TRIAS, Joan Lluís
TRILLA, Ramon
TRILL, Lluïsa
TULLA, Josep
TURRÓ, Montserrat
URGELLÉS, Immaculada
URGELLÉS, Josep Maria
VARGAS, Antonio
VENCELLS, Marta
VENTURA, Núria
VERGÉS, Miquel
VERGONÓS, Pere
VIDAL, Guillem
61
62
VIDAL, Mercè
VIDAL, Ricart
VIDAL, Gaspar
VIELLA, Albert
VIGAS, Enric
VIGAS, J.
VILA, Eduard
VILA, Engràcia
VILA, Enric
VILA, Lluís (a)
VILA, Maria Carme
VILAHUR, Josep
VILARDELL, Gerard
VILARDELL, M.
VILARÓ, Josep (d)
VILASECA, Xavier
VILELLA, Mercè
VILERT, Consolació
VILLANUEVA, Marísa
VIVES, Nuri
216
VINAS, Joan
VINAS, Paquita
XICARS,. Dolors
XICOIRA, Carmelo
XICOIRA, Eloi
XICOIRA, Josep
ZAMORA, Miquel
ZAMORA, Montse
ZIEGLER, Conxa
217
63
Index
Pàg.
JOSEP MAS - LLUÍS PALLÍ - JOAN BACH
Geologia de la plana del Baix Empordà
5
JOSEP M f NOLLA
LLUÍS ESTEVA
FRANCESC AICART
El poblat ibèric dels Guíxols (segles IV a.C. a I d.C.)
45
JOSEP CLARA
Escultors de la segona meitat del segle XVI
al Baix Empordà
117
JOSEP M.T. GRAU i PUJOL
ROSER PUIG i TÀRRECH
El campanar de la Pera: una obra del segle XVII
129
Els Vallmanya, batlles de sac del castell de Calonge
139
Notes sobre la petita noblesa del Baix Empordà
a l'edat moderna
149
El teatre d'aficionats a Palafrugell
índex dels volums anteriors
155
221
219
índex dels volums anteriors
Núm. 1 (1982). JAUME AYMAR i RAGOLTA, L'església parroquial de Sant Martí de Calonge. LLUÍS BATLLE i PRATS, La reducció de pesos, mides i mesures de Palafrugell, Montràs, Llofriu i Palamós. JOSEP CALZADA i OLIVERAS, La Contenció de la Vall d'Aro i
Més sobre el diploma de Carloman al Bisbe Teotari. PERE CANER i ESTRANY, Fonts, ponts
i pous de glaç de Calonge. MARIA-MERCÈ COSTA, Palamós medieval: aspectes de la defensa de la vila. LLUÏS ESTEVA i CRUANAS, El Salvament (Sant Feliu de Guíxols). LLUÍS
ESTEVA, JOSEP ESCORTELL, NÈSTOR SANCHIZ i JOAN SANCHIZ, Recollida de materials arqueològics a Sant Feliu de Guíxols. JAUME MARQUÈS i CASANOVAS, Consideracions sobre l'origen del monestir de Sant Feliu de Guíxols. LLUÍS PALLÍ i CARME LLOMPART, Geologia del Montgrí.
Núm. 2, dedicat a PERE CANER i ESTRANY (1983). JAUME AYMAR i RAGOLTA, Pere
Caner i Estrany (Calonge, 1922-1982). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Tècnica constructiva
en els sepulcres megalítics de l'Empordà. MIQUEL·DÍDAC PINERO, BENJAMÍ BOFARULL
i PERE GARRIGA, Introducció a l'estudi del mapa arqueològic del terme d'Albons. LLUÍS
ESTEVA, Ceràmica hispano-romana recollida en el subsòl del monestir de Sant Feliu de Guíxols. JOAN BADIA i HOMS, Notícia sobre restes d'esglésies romàniques descobertes al Baix
Empordà. LLUÍS ESTEVA, Les creus de terme de Sant Feliu de Guíxols. JOSEP CLARA,
Nicolau Matas pintor de Sant Feliu de Guíxols. AGUSTÍ ALCOBERRO i PERICAY, La Bisbal d'Empordà durant la Guerra de Separació. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, L'ensenyament a Sant Feliu de Guíxols. El Col·legi Vidal i el mestre Joan Esteva i Vilallonga. ÀNGEL
JIMÉNEZ i NAVARRO, Moviment cooperatiu a Sant Feliu de Guíxols (1885-1939). JAUME
AYMAR i MONTSERRAT DARNACULLETA, Les Carmelites de la Caritat a Calonge
(1894-1910). JOSEP SERRATS i ARNAU, El futbol guixolenc al llarg del temps
(1913-1980). JOAN VILARET i MONFORT, Les monedes de cooperativa de Sant Feliu de
Guíxols.
Núm. 3 (1984). J. ALSINA i BOFILL, L'aportació cultural de les comarques. JOAN BADIA i HOMS, Una peça singular d'època romana trobada a Llafranc. JOSEP CALZADA
i LLUÍS ESTEVA, Sant Feliu l'Africà i Sant Feliu de Guíxols. JOSEP M? MARQUÈS, La
senyoria eclesiàstica de Sant Sadurní de IHeura, fins el 1319. MARIA VILAR i BONET, Estudi de capítols per la lluició jurisdiccional de Calonge. JAUME AYMAR I RAGOLTA, L'ermita de Sant Daniel de Calonge. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, Morfologia urbana guixolenca. Els carrers en forma de conca. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Autoritats municipals i eclesiàstiques de Sant Feliu de Guíxols des del 1800 fins avui. JOAN BADIA i HOMS,
Josep Pella i Forgas, precursor de la investigació arqueològica a l'Empordà. JOSEP CLARA i RESPLANDIS, La maçoneria a Calonge (1886-1894).
221
Núm. 4 (1985). JOAN TORRENT i FÀBREGAS, Pòrtic. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Sepulcre paradolmènic del Tliró de l'Àliga (Sant Feliu de Guíxols). LLUÍS ESTEVA, JOAN BADIA i ALBERT RECASENS, Reedició d'un escrit sobre la Fonollera (7P66/FRANCISCO y
MARÍ A JOSÉ SALA, Memorias históricas de la villa de Sant Feliu de Guíxols desde sufundación hasta elsiglo XIX de la era cristiana. JOSEP M. CERVERA i JOSEP M. MARQUÈS,
Nota sobre un catecisme del s. XVIII, de Sant Feliu de Guíxols. PERE CANER i ESTRANY,
Barraques, forns iperoles de Calonge. JOSEP CLARA i RESPLANDIS, El tren de Palamós
i la Cooperativa Obrera de Transports del Baix Empordà (1936-1939). ÀNGEL JIMÉNEZ i
NAVARRO, La guerra civil a Sant Feliu de Guíxols (1936-1939).
Núm. 5 (1986). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, La cova d'en Pere (Santa Cristina d'Aro). JOSEP CASAS i GENOVER, Excavacions a la vil.la romana de Puig Rodon (Corçà). M. CRUSAFONT i SABATER, Identificació del diner de Sant Feliu de Guíxols. JOSEP M. MARQUÈS, Dades sobre el temple monàstic i parroquial de Sant Feliu de Guíxols (s. XVXVII). LLUÍS ESTEVA, JOSEP ESCORTELL, JOAN SANCHIZ, NÈSTOR SANCHIZ, Troballes del segle XVII en els carcanyols d'una casa guixolenca. BENET JULIÀ i FIGUERAS,
Afliccions econòmiques dels guixolencs, després de la Guerra de Successió. JOAN TORRENT
i FÀBREGAS, El bombardeig de Sant Feliu (1747) i el Fortí. JOSEP CLARA, Participació
guixolenca en l'aixecament federal del 1869. JOSEP CLARA, Els maçons de Palafrugell. PERE CANER i ESTRANY, Oficis desapareguts o en vies de desaperèixer, a Calonge.
Núm. 6 (1987). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, En el centenari d'Agustí Calvet. ASSUMPCIÓ TOLEDO i BIBIANA AGUSTÍ, Les coves de Calonge. JOSEP M. NOLLA, La vil.la
romana de Mas de Dalt (Canapost). LLUÍS ESTEVA i CRUANAS i JOAN VILARET i MONFORT, Monedes anteriors al segle V d.C. trobades a Sant Feliu de Guíxols i a les seves rodalies. LLUÍS CAMÓS i CABRUJA ( + ) i JOSEP M. MARQUÈS I PLANAGUMÀ, Documents en pergamí de l'A rxiu Municipal de Palamós. LLUÍS ESTEVA i CRUANAS, Eduardo
Gonzàlez Hurtebise dit Delaborde. Notes biogràfiques. JOAN SUROS i PERACAULA, La
CNT al Baix Empordà: Del congrés de Sants a la dictadura de Primo de Rivera
(1918-1923). JOSEP CLARA, Els bombardeigs marítims a Palamós durant la guerra civil. MANUEL LLANAS, En el centenari del naixement de Gaziel: Una recapitulació.
Núm. 7 (1988). JOAN BADIA i HOMS, Dues esteles ibèriques de Sant Sebastià de la Guarda (Llafranc, Palafrugell). JOAQUIM TREMOLEDA i TRILLA i PERE CASTANYER i MASOLIVER, Estudi de la ceràmica recollida a Bell-lloc d'Aro (preferentment s. H-HI d.C.). JOSEP M. NOLLA i CONCEPCIÓ PUERTAS, Ceràmiques africanes i material d'importació
baix-imperial del jaciment de Camp de la Gruta (Torroella de Montgrí, Baix Empordà). PERE TRIJUEQUE, Nota sobre la capella de la Pietat (Palamós). MARIA-MERCÈ COSTA,
Reparació d'una nau en el port de Palamós (1434). LLUÍS CAMÓS i CABRUJA ( + ) i JOSEP M. MARQUÈS, Pergamins de Santa Maria de Palamós. JOAN TORRENT i FÀBREGAS, Benefactors guixolencs. Antoni Vidal i Calzada (1806-1868). JOSEP CLARA, Espiritistes a Pals el 1894.
222
AQUEST VOLUM
DE
PUBLICACIONS DE L'INSTITUT
D'ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ
HA QUEDAT ENLLESTIT EN ELS
TALLERS DE GRÀFIQUES BIGAS, DE
SANT FELIU DE GUÍXOLS,
EL MES DE SETEMBRE DE
MCMLXXXIX

Document pdf 49 Mb.

Transcription

Similar documents

De la taula al paper

Novetats_Novel_la_Febrer revisat Jordi

Full de sessió - Cineclub Sabadell

Lee un fragmento - Galaxia Gutenberg

Barcelona reivindica la moda ètica i sostenible

Revista Connexio núm. 21

frónesis - centre d`estudis Joan Maragall

MÚSICA MÉS ENLLÀ DEL FÒRUM \ MIQUI PUIG \ HOLLAND PARK