Full de sessió - Cineclub Sabadell

Especial: Gaia | 10 de gener de 2013 | Horari: 21.00 h
The Happening
(2008, El incidente), M.Night Shyamalan
Sinopsi
A la costa est dels Estats Units
comença a escampar-se una
estranya afecció. Els individus
afectats perden la facultat de
la parla, es troben desorientats,
incapaços d’actuar racionalment
o controlar els seus moviments.
El director alliçonador
Fitxa artística
Mark Wahlberg . . . . . . . . . . Elliot Moore
Zooey Deschanel . . . . . . . . . Alma Moore
John Leguizamo . . . . . . . . . . Julian
Ashleyn Sanchez . . . . . . . . .Jess
Fitxa tècnica
Director . . . . . . . . . . . . . . . . M.Night Shyamalan
Guió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . M.Night Shyamalan
Productor . . . . . . . . . . . . . . M.Night Shyamalan
Música . . . . . . . . . . . . . . . . .
James Newton Howard
Fotografia . . . . . . . . . . . . . . Tak Fujimoto
Muntatge . . . . . . . . . . . . . . Conrad Buff IV Durada . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 min
Any . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .2008
N’hi ha que estan decebuts amb el cineasta
revelació de El sisè sentit (1999). La història
de fantasmes que va donar a conèixer el guionista i director hindú va rebre una acollida
espectacular a taquilla, cosa que va accentuar el pas discret de la següent creació, El
protegit, per les pantalles. Moltes veus exclamen que M. Night Shyamalan no reuperarà
mai l’empenta que semblava renèixer amb
Senyals i El bosc però que La noia de l’aigua
(2006) li va fer perdre del tot. Fins i tot n’hi
ha que estan convençuts de que per a la posteritat quedarà com un one-hit-wonder més.
Doncs bé, per damunt de les opinions cal
saber veure que, de fet, Shyamalan sempre s’ha mantingut fidel a sí mateix. El seu
estil narratiu, l’ús de la llum i de determinats recursos estructurals, personatges tipus i enquadraments fa que una pel·lícula
seva es pugui reconèixer en pocs segons.
Sí, és cert, això no diu res en favor de la
qualitat dels seus films. Però si considerem que en cadascun dels seus films, Shyamalan cerca un efecte diferent utilitzant
un llenguatge molt similar podem intuir
que aquesta decepció i aquest escepticisme dels que parlàvem provenen d’esperar
més sisens sentits. Podria encabir-se El sisè
sentit en el gènere del terror o el thriller paranormal, però no així El Protegit, malgrat
que comparteixin la mirada, el protagonista i altres tics del director. Si l’atmosfera
de punt mort, decepció amb la vida duta,
canvi brusc degut a un incident és un denominador comú, així com la voluntat de
fer reflexionar i els girs finals inesperats,
no ho són el tema ni el to. És per això que
qui signa no troba motiu de decepció en
la trajectòria de Shyamalan perquè, precisament, es tracta d’una trajectòria i no un
encasellament
M. Night Shyamalan (6 d’agost de 1970) és el
nom artístic de Manoj Nelliyattu Shyamalan,
nascut a l’Índia i criat prop de Philadelphia.
Pensilvania i la costa est són, per aquest motiu, l’escenari habitual dels seus films. Als
vuit anys li van regalar una càmera Súper-8
i des de llavors fins als disset va completar
quaranta-cinc pel·lícules d’aficionat, seguint l’estela del seu ídol, Steven Spilberg.
El seu model cinematogràfic és, doncs, el
de l’entreteniment i les lliçons morals. De
Spilberg pren també la predilecció per protagonistes o co-protagonistes infantils amb
un pes decisiu en el desenvolupament de
l’argument. Altres trets distintius són filmar
escenes reflectides en alguna superfície, fer
plans generals que només s’expliquen per
un petit detall quasi imperceptible, insinuar
durant el film elements decisius per a la resolució sense donar-los importància i, sobre
tot, centrar les seves històries en nuclis familiars trencats o incomplets.
La seva filmografia més destacada comença
amb El sisè sentit (The Sixth Sense), però
el seu primer film va ser Praying with Anger (1992) seguida d’una producció menor,
Wide awake (1998). L’èxit de El sisè sentit
va aplanar el camí per a l’arribada de El
protegit (Unbreakable) que comparteix amb
la seva predecessora l’element paranormal
com a centre de l’acció. La discreció a taquilla d’aquest segon film no va impedir
que Mel Gibson posés el seu nom i el seu
caché al servei de Shyamalan a la cinta de
ciencia-ficció Senyals (Signs, 2002), que va
revalidar el cineasta en demostrar la seva
habilitat d’introduir la inquietud i l’angoixa
en l’espectador només filmant el vent agitant la vegetació. Aquest, per cert, serà un
recurs important a L’incident, el film del que
hem de parlar. El 2004 l’element paranormal es trasllada a la quotidianitat d’un poble a El bosc (The Village) enlloc d’aparèixer
d’improvís, com torna a passar a La noia
de l’aigua (Lady in the water, 2006). L’any
2008 aconsegueix realitzar un projecte inicialment batejat com The Green Effect, que
es va acabar coneixent com The Happening.
El primer dels films de M. Night Shyamalan
qualificat per a majors de divuit anys als
EUA es va conèixer aquí com L’incident. Es
tracta del costat més fosc i fatalista del tarannà alliçonador del director.
Dos anys més tard Shyamalan esdevè el
guionista millor pagat de la història de Hollywood gràcies als cinc milions de dòlars
que Disney li paga pel guió de l’adaptació
d’una sèrie d’animació nord-americana,
Avatar. Per qüestions de copyright el film,
concebut com una trilogia, es va titular Airbender. L’aventura de Shyamalan en el cinema familiar, però, no va passar d’aquest
film: la franquícia es va cancel·lar.
Actualment el cineasta prepara After Earth,
un film post-apocalíptic en un planeta que
acull la humanitat desprès de la destrucció de la Terra.
The happening: “You deserve this!”
Els protagonistes s’allunyen d’una futura zona residencial desprès de passar uns
minuts en una casa de mostra on tot, des
d’una planta ornamental al menjar dels
plats passant per un munt de regals en un
racó, és de plàstic. Mentre pugen un pendent veuen com un grup més nombrós de
fugitius s’acosta a la casa que ells acaben de
deixar, probablement a la recerca de menjar
o aixopluc. El vent agita la vegetació i els
protagonistes presencien com tot el grup
queda glaçat, immòbil, amb els braços caiguts a banda i banda del cos. És la primera
fase de l’estranya afecció de la que fugen.
En qüestió de segons, es suïcidaran. Els
protagonistes els donen l’esquena i, vigilant
sempre enrere, passen per davant d’un gran
cartell que anuncia els luxosos habitatges de
propera construcció. A dalt de tot, amb una
tipografia que recorda la dels anuncis dels
anys vint i l’american way of life, s’hi llegeix
l’eslògan: “You deserve this!” (“Us ho mereixeu!”). El verb apareix subratllat i en cursiva. Els protagonistes no ho llegeixen, però
fa estona que ho sospiten.
Shyamalan acusa el gènere humà amb un símil que el protagonista verbalitza poc abans
d’aquesta escena. La planta del tabac, quan
es troba amenaçada per determinada eruga,
segrega un líquid que atreu el depredador
natural del seu atacant. Les plantes es defensen de la humanitat. Però el director i
guionista no es limita a un discurs ecologista
quan sermoneja l’espectador. Posant-lo, com
als protagonistes, en una situació terminal,
aprofita per treure tota la bateria de defectes
humans. Va a fer sang. No s’atura tampoc a
l’hora de mostrar maneres més i més macabres de treure’s la vida un cop explicats els
efectes de la toxina que impregna l’aire. Ni
tampoc té inconvenient a mostrar la mort de
nens. Però no és un film “sensacionalista”,
no busca l’escàndol ni l’excès del gore. Ni
arriba a caure en el mal gust o la morbositat.
Senzillament, no ho vol estalviar. Shyamalan
està enfadat i The happening és la seva reacció. Està enfadat amb la sensibilitat adormida
de l’espectador –adormida envers la natura– i
està decidit a despertar-la com sigui. Fins i
tot preveu, al final de la pel·lícula, la postura
dels més escèptics i els respon amb el recurs
més cruel que té a l’abast un director quan fa
un thriller: el final obert. Però el retret més
poderós que ens fa és el mateix, per exemple i salvant les distàncies, que fa Von Trier
a Melancholia (2011) o Soderbergh a la seva
adaptació de la novel·la Contagion (2011):
som fràgils. Som contingents.
Shyamalan s’especialitza en tocar-nos la fibra i en fer-nos prendre partit tant sí com no.
Estableix una frontera difusa entre el bé i el
mal, al bell mig de la qual es troba la intenció, però, alhora, és dràstic: cal ser bons. En
tots els sentits i en cada aspecte de la nostra
vida. Les negligències ens passen factura,
com li passa al personatge de Bruce Willis
a The Sixth Sense; els nostres actes ens defineixen i l’elecció es sempre nostra, cosa
que es fa patent en el personatge de Samuel
L. Jackson a Unbreakable; en qualsevol moment podem patir un accident i estroncar
un grapat de vides, com el personatge del
mateix Shyamalan a Signs; som totalment
prescindibles en l’ordre natural. Tanmateix,
Shyamalan acostuma a fer us de la noció de
destí, fatalitat, de connexió necessària entre
fets i persones –en especial a Lady in the
water. Aquí no, i aquesta es una altra prova del seu enuig: quan s’esdevé (en anglès
“happen”) l’incident, no hi ha res a fer, no
hi ha esperança ni destí ni cap pla imponderable que ho resolgui tot.
A The Happening el cineasta explota els recursos que el van catapultar a la fama i que
caracteritzen el seu cinema: una fotografia
generalment marcada per colors freds, la
música incisiva de James Newton Howard,
el marc natural dels estats de l’est dels
EUA i l’aparició d’un perill en el lloc més
impensable. Aconsegueix fer remoure’s
l’espectador a la butaca amb un sol cop de
vent agitant les fulles dels arbres i aconsegueix que aquest remoure’s no sigui només
una inquietud per la sort dels protagonistes sinó també l’angoixa per la confirmació
d’una hipòtesi esgarrifosa: que el mal provingui de la natura, que no hi hagi, doncs,
escapatòria possible i, encara més, que la
causa del mal siguem nosaltres mateixos.
Aquest incident que reporta Shyamalan és
una advertència. És ciència-ficció, és fatalista i és extremat i cru, però no deixa de
ser un avís: estem en la natura, som en la
natura i la natura canvia per preservar-se.
En la natura tot encaixa i tot segueix un ordre per perpetuar un equilibri vital. Trencar l’equilibri tindrà conseqüències fatals.
Aura C.Delgado