Dossier de l`espectacle

La novel·la narra la història d'Orlando, un jove nascut a Anglaterra sota el règim d'Elisabet I, amb la qual
tindrà una breu aventura. En morir la reina, Orlando es converteix en amant de la bella Sasha, una princesa
russa. Però la seva Dulcinea el traeix la nit que tenen previst fugir plegats, mentre té lloc el Gran Desgel, en
una de les escenes més espectaculars i més cèlebres del llibre.
Orlando treu la força i la inspiració de les seves vivències amb la natura. També vol ser poeta. Escriu un
poema titulat El Roure, amb més o menys èxit. Orlando és enviat a Constantinoble a fer d'ambaixador.
Després d'un llarg son, es desperta essent dona. S'uneix a un grup de gitanos itinerants, però el desig de
tornar a Anglaterra va creixent cada dia. Descobreix què significa el fet de ser home o ser dona. Mentrestant,
som al segle XIX i un cúmul de núvols ombrívols comença a cobrir el cel.
Orlando segueix treballant en el seu poema El Roure. Coneix un home i s'hi casa. La novel·la acaba el 1928.
Katelijne Damen: Algú em va dir: "Orlando tracta d'una persona que no vol morir.” Em va semblar que era
una bonica manera de veure-ho.
Guy Cassiers: Doncs jo tinc el sentiment contrari: a Orlando no li preocupa la mort, sinó la vida. Fins al punt
que s'oblida de morir! Solem destacar el caire literari de la novel·la, però jo hi veig sobretot unes formidables
ganes de viure. El plaer del personatge d'anticipar-se al que ha de succeir. L'ambició d'esperar alguna cosa.
Per mi Orlando aconsegueix mantenir-se jove. Considero que la història és una oda a la vida.
Katelijne Damen: Exacte. Fins i tot en els moments tristos o difícils, la història conserva la seva lleugeresa.
No deixem mai de redescobrir la vida en tots els seus aspectes. D'aquí el canvi del protagonista del seu estat
inicial d'home al de dona. Sense això, Orlando no hauria viscut la seva vida al complet. Orlando descobreix
molt lentament què significa el fet de ser una dona. I tal vegada la novel·la no tracta tant del fet de ser una
dona o un home, sinó més aviat del fet de ser humà. Sens dubte cadascun de nosaltres portem dins nostre
els dos sexes. Orlando comença a escriure el seu llarg poema El Roure quan era un jovenet, però quan
l'acaba és una dona!
Guy Cassiers: Orlando cerca la seva identitat, sense que aquesta recerca sigui explícitament psicològica. La
seva identitat es defineix sobretot pel que el seu entorn li ofereix. És el que l'estimula a passar a l'etapa
següent. Els seus sentits, constantment en alerta, s'obren a la realitat. Orlando ens ensenya a mirar, a
escoltar, a sentir. Com més utilitzem els sentits a la vida, més avancem en la nostra transformació.
Katelijne Damen: Em sembla que evolució seria un terme més adequat que no pas transformació. En el
fons, Orlando no canvia de sexe, sinó que evoluciona del seu estat d'home al de dona. I aquest procés té lloc
sense causar-li problemes. Virginia Woolf va escriure la història d'una manera brutal. Orlando es casa i
després té un fill. Però ja no torna a fer cap més referència a aquest nen. Aquesta brutalitat té quelcom
d'honest. Fins i tot s'accepta el canvi de sexe com una evidència. Virginia Woolf no té en compte les normes
convencionals de l'estructura novel·lística. Escriu sense preocupar-se pels codis i les formes.
Guy Cassiers: Així passen els segles. El relat comença a l'època elisabetiana i acaba l’any 1928. Orlando
viu en certa manera al marge, com un testimoni extern dels esdeveniments. En aquest espectacle la història
també hi juga un paper important, però no pas com a Triptiek van de macht (Tríptic del poder), De man
zonder eigenschappen (L'home sense atributs) i Duis-ter hart (El cor de les tenebres). En aquests muntatges,
es tractava de demostrar que l'home no canvia: no ens donen lliçons d'història. Orlando ens mostra el
contrari:
la possibilitat que l'home canviï permanentment. És una oda al pensament i la imaginació individuals, a
l'individu que construeix el seu propi món malgrat les circumstàncies, una oda a la supervivència. Orlando es
dedica, primer com a home i després com a dona, a escriure un poema. Des d'aquest punt de vista, és un(a)
artista. La novel·la és un Bildungsroman o una novel·la educativa: seguim l'esdevenir adult d'Orlando, encara
que duri segles! Així doncs, es tracta d'una oda al fet de ser artista i a la imaginació que transcendeix el
realisme. Després d'espectacles que es centraven en les febleses i les mesquineses de l'ésser humà, aquí
tenim un himne a l'ésser humà, un himne a la humanitat. Sentia un altre cop la necessitat de crear un
espectacle que fes sortir el públic feliç del teatre.
Katelijne Damen: "Massa llarg per ser un acudit, massa frívol per ser un llibre seriós.” Així és com Virginia
Woolf va descriure la seva novel·la. El to lleuger i brutal del text s'associa en bona mesura al narrador. No és
Orlando qui narra la seva història en primera persona, sinó el seu biògraf. Aquest és eloqüent i li tremola la
veu a l'hora d'adornar els fets de ficció. El narrador és com el lector: algunes vegades s'identifica amb
Orlando i altres vegades se n'allunya.
Guy Cassiers: Virginia Woolf s'amaga darrera del biògraf, que al seu torn s'amaga darrere d'Orlando, com
nosaltres. Hi ha permanentment un joc de distància i identificació. En resum, l'espectacle tracta també del joc
teatral: com es sedueix algú per fer-lo entrar dins un altre món? Alhora, el teatre mostra en tot moment que
allò que hi té lloc és fictici. Es situa entre la mentida i la veritat. La novel·la també està repleta de salts
inesperats i sorprenents. De sobte ens retrobem davant d'un món completament diferent, dins el qual, no
obstant, acceptem aventurar-nos sense temor.
Katelijne Damen: El llenguatge que fa servir Woolf és molt plàstic, seductor i poètic. Un llenguatge "pur”. Sé
que em costarà Déu i ajuda aprendre'm el text de memòria, perquè hauré de ser molt precisa. Però per altra
banda, és un autèntic plaer poder pronunciar aquestes frases.
Guy Cassiers: Busquem un estil d'interpretació potser una mica abstracte que faci justícia a la poesia
alentint o accelerant els gestos i els moviments, per exemple. El mateix passa amb la novel·la: alguns
passatges ocupen pàgines senceres per descriure un moment concret, mentre que en altres fragments, una
sola frase cobreix diverses dècades. Aquest joc temporal és l'essència del text.
Guy Cassiers (1960) pertany al cenacle dels principals pioners de teatre europeus. El seu llenguatge teatral
singular, que uneix la tecnologia visual amb la passió per la literatura, és molt apreciat tant dins del seu propi
país com a l'estranger.
Els darrers anys, Guy Cassiers s'ha concentrat, en el seu Triptiek van de macht (Tríptic del poder) (Mefisto
for ever, Wolfskers i Atropa: De wraak van de vrede) (Atropa: La venjança de la pau), en les relacions
complexes entre l’art, la política i el poder. Ha seguit desenvolupant aquest tema amb un nou tríptic al voltant
de De man zonder eigenschappen (L'home sense atributs), la gran novel·la de Robert Musil. Aspectes
visuals a banda, la música juga un paper cada cop més important en els espectacles de Cassiers, tal com
demostren indiscutiblement les dues creacions d'òperes que va presentar el 2009: House of the Sleeping
Beauties (Les belles dorments) (amb música de Kris Defoort) i Adam in Ballingschap (Adam a l'exili) (música
de Rob Zuidam). I no és pas per casualitat que ha dut a escena L'Anell de Wagner, de moment a Berlín i a
Milà.
L'interès creixent de Guy Cassiers per la història política europea es manifesta també en projectes com Bloed
& rozen. Het lied van Jeanne en Gilles (Sang i roses. El cant de Jeanne i Gilles), que tracta del poder i les
manipulacions de l'església, i Duister hart (El Cor de les Tenebres, basat en Heart of Darkness de Joseph
Conrad) que se situa en el passat colonial. Amb muntatges com SWCHWRM, Guy Cassiers s'atreveix a
donar un toc més lleuger a les seves obres, que retrobem també a Middenin de nacht (Al bell mig de la nit),
una coproducció de Toneelhuis que va estrenar-se el gener de 2012. Orlando és la nova creació de Cassiers
per al 2013.
Katelijne Damen (1960) ha treballat, entre altres, amb les companyies Blauwe Maandag Compagnie, Het
Zuidelijk Toneel, Cie De Koe i el Ro Theater, i amb els directors Luk Perceval, Erik De Volder, Ivo Van Hove,
Alize Zandwijk, Dirk Tanghe, Guy Joosten i Guy Cassiers en teatre, així com Guido Henderickx, Frank Van
Passel, Jan Matthys i Maarten Moerkerke per a televisió.
Recentment l’hem pogut veure a l’aclamada sèrie de televisió De smaak van de Keyser, que també va tenir
un gran èxit a nivell internacional. El 1990 va guanyar un Theo d’or pel seu paper a l’obra de teatre Strange
Interlude. En 1996 va obtenir el premi Mary Dresselhuys pel seu "compromís total amb el teatre i pel conjunt
de la seva carrera”. El 2006 fou nominada a una Columbina pel seu paper a Hersenschimmen (Quimeres).
Amb Toneelhuis, va participar a De geruchten (El Rumor) d’Olympique Dramatique i Guy Cassiers, i a
Mefisto for ever, Atropa. De wraak van de vrede (Atropa. La venjança de la pau), Onder de vulkaan (Sota el
volcà), De man zonder eigenschappen I & II (L’home sense atributs), a Bloed & rozen. Het lied van Jeanne
en Gilles (Sang i roses. El cant de Jeanne i Gilles) i a Middenin de nacht (Al bell mig de la nit), una
coproducció de Toneelhuis. El 2013, juntament amb Guy Cassiers creen Orlando, basat en la novel·la de
Virginia Woolf.
Virginia Woolf (1882-1941) és considerada una de les escriptores més innovadores del segle XX. Membre
del grup Bloomsbury, exerceix una profunda influència sobre la vida literària de la Londres d’entreguerres i
funda l’editorial Hogarth Press juntament amb el seu marit Leonard Woolf. En les seves novel·les i els seus
assajos, Woolf va demostrar que era una de les pioneres del modernisme. Però també estava profundament
influenciada pels seus antecedents familiars victorians, que defineixen la seva visió política i social. La seva
obra presenta tres grans temes recurrents: les relacions entre els sexes, les classes socials i les seqüeles de
la guerra. Les seves obres exploren la corrent de la consciència, el monòleg interior, així com la psicologia i
els mòbils emocionals dels seus personatges i les diverses possibilitats d’una estructura narrativa i una
cronologia dislocades.
Les seves novel·les Mrs. Dalloway (1925), To the Lighthouse (1927) i The Waves (1931) han esdevingut ja
clàssics. El seu assaig A Room of One’s Own (1929) va tenir un impacte profund en l’evolució del feminisme.
Afectada per un trastorn bipolar, va combatre la malaltia tota la seva vida. El 1941 decideix suïcidar-se i mor
afogada al riu Ouse.
Orlando
“Massa llarg per ser un acudit, massa frívol per ser un llibre seriós”, així va descriure Virginia Woolf Orlando.
Va escriure la novel·la el 1928, en una època en què mantenia una relació amb Vita Sackville-West i com a
autora se sentia apassionada per la tècnica estilística de la literatura biogràfica. En comparació amb altres
obres de Woolf, Orlando presenta un to lleuger i lúdic. És alhora una pseudobiografia de la seva amant Vita i
un comentari crític sobre les biografies en general. Orlando és un relat sensual, gairebé eròtic i una meditació
intensa sobre el pas del temps i l’impacte dels canvis. Un biògraf verbós però de credibilitat dubtosa narra
l’extraordinària història d’Orlando, preocupant-se de manera manifesta més per la seva xerrameca que per la
veracitat dels fets. De vegades el biògraf s’identifica amb el seu protagonista, altres vegades se n’allunya de
manera lúdica en un joc subtil entre els fets i la ficció. El relat es desenvolupa al llarg de més de tres segles i
descriu un canvi de sexe espectacular. Orlando és un jovenet nascut a Anglaterra durant el regnat d’Elisabet
I, amb qui mantindrà una breu relació. En morir la reina, Orlando es converteix en amant de la bella Sasha,
una princesa russa. Una nit gèlida d’hivern que havien de fugir plegats, Sasha el deixa plantat. Aquella
mateixa nit es produeix també l’arribada sobtada del desgel a Londres, la descripció del qual ocupa les
pàgines més imponents del llibre. Orlando s’enfonsa, però retroba la força i la inspiració en el seu amor per la
natura. Vol ser poeta i es dedica, amb més o menys èxit, a escriure un poema que titula El Roure.
Posteriorment és destinat a Constantinoble en qualitat d’ambaixador. És allí on, després d’un llarg son,
Orlando es desperta convertit en dona. S’uneix a un grup de nòmades rapsodes, però el seu desig de tornar
a Anglaterra va creixent cada dia. Descobreix la diferència entre ser un home i ser una dona. Mentrestant,
som al segle XIX i un cúmul de núvols ombrívols comença a cobrir el cel: l’era industrial està en ple apogeu.
Orlando segueix treballant en el seu poema, El Roure. Coneix un home i s’hi casa. Entén que el món és cada
cop més complex i que la simplicitat dels segles precedents és cosa del passat. Acabem a l’any 1928, data
en què Woolf va escriure la novel·la.
Una oda a la vida
Gairebé imperceptiblement, la novel·la recorre les diferents fases de la vida d’un ésser humà: de l’impuls
juvenil i vital al difícil enfrontament amb les decepcions amoroses i professionals, i finalment l’acceptació de
la separació i de la condició efímera de la vida. Simultàniament, el relat d’Orlando dibuixa un fresc històric
d’un món que canvia totalment en tres segles fins a convertir-se en modern i complex, però enmig d’una
confusió enorme: passem de l’Anglaterra rural aristòcrata a la Londres industrialitzada i febril del segle XX a
l’última part de la novel·la.
I vivim el canvi de perspectiva, primer masculina i després femenina, sobre aquest món, un canvi que va de
la mà amb un esllavissament del món exterior cap al món interior. Entre línies, dins aquest relat lúdic i
sensorial, podem llegir les "grans" preguntes. Què és la identitat? Què és el que cohesiona les nostres vides?
De què estan fets els fragments que ens componen? Què vol dir ser home o ser dona? I enamorar-se?
Decebre’s? Envellir? Veure canviar el món? Ésser modern? Ésser artista? Haver de dir adéu?
A petició del director Guy Cassiers, Katelijne Damen va adaptar Orlando per portar-lo a escena. L’adaptació
respecta en bona mesura l’estructura de la novel·la, dedicant una gran atenció les vivències d’Orlando amb
la natura. El realitzador Frederik Jassogne i l’enginyer de so Diederik De Cock donen format a un món en
constant transformació dins el qual els sentits són, per torns, font de confusió i d’imaginació renovada.
Orlando és una oda al llenguatge, a la bellesa, a la imaginació, a la vida.
Extractes de revistes
"Damen es mereix un Théo d’Or.”
NRC Handelsblad 30 gener 2013
"‘Oda a la imaginació, a la bellesa, als sentits, a la vida”, explica Guy Cassiers.
Guy Duplat La Libre Belgique 8 febrer 2013
"L’Orlando de Katelijne Damen és un autèntic solo y un text teatral encaixat entre magnífiques imatges de
vídeo i paisatges sonors.”
Karin Veraart Volksrant 1 febrer 2013
"També és una oda a la llibertat, a la literatura, a la natura, al cicle etern de la vida i la mortalitat, a la
sensorialitat de l’ésser humà i a la seva adhesió plena i total a la vida.”
Tuur Devens Theaterkrant 10 gener 2013
"Orlando val el preu de l’entrada? I tant que sí, perquè és el tipus d’espectacle que ha fet guanyar-se un lloc
als directors flamencs entre els més grans a nivell internacional: intel·ligent, innovador, compromès, ple
d’ofici.”
Gazet van Antwerpen 18 gener 2013