BUTLLETÍ ASSOCIACIÓ DEL PERSONAL DE LA CAIXA

Revista
www.lasoci.org
1935 -2014
BUTLLETÍ ASSOCIACIÓ DEL PERSONAL DE LA CAIXA
Novembre de 2014 - època V - 518
Mira’m als ulls
Premi de Relats Curts 2015
Economia
Set anys de vaques magres...
Art
Sorolla: El color del mar
sumari
518
Novembre de 2014
Edita
Associació del Personal de la Caixa d’Estalvis
i Pensions de Barcelona
C. Teodor Roviralta, 65 - 08035 Barcelona
Tel. 93 211 15 44 Fax 93 211 52 66
www.lasoci.org - [email protected]
Junta Directiva
President: Anton Gasol Magriñà
Vicepresident 1r: Lluís Fàbrega Gifre
Vicepresident 2n: Juan Vázquez Pavón
Tresorer: Joan-Francesc Ruiz Caballero
Comptador: Jaume Cunillera Oliver
Secretari: Jorge Martínez Reguera
Vicesecretària: Elisa María Códer Gallego
Vocals:
Lorenzo Carrión Mata
Joan-Anton Díez Gonzàlez
Xavier Ferrer Junqué
Josep Isern Triedú
Ricard Pérez Aira
Rafael Toval del Sol
Editor
Jaume Gibert
Redactor en cap
Joan Beumala
Col·laboradors
Joan Caballero, Xavier Ferrer, Enric Figueras,
Josep Garcia, Anton Gasol, José Luis Muñoz,
Àngela Navarro, Gerard Palacín, Onofré
Fuster, Roser Pàez, Lluís Peiró, Ricard Pérez
Fuster, Manuel Pérez Medina, Àngel Pes,
Tolo Ribas, Jordi Singla, Xavier Villalobos
Els No Time de Música Moderna Madrid en ple concert a la localitat castellana de Barajas de Melo.
3 editorial
18 l’apunt
28 música
4 notícies
Europa: productivitat
insuficient
Continuem com el mes
passat
Anton Gasol
Joan Caballero
12 salut
Impressió
Text i Color 65, s.l.
D.L.: B. 16-510/1958
El 29 de novembre 1947:
L’ONU decideix la partició de
Palestina
Redacció / Revista
La isla mínima
José-Luis Muñoz
21 europa
Punts dèbils de la Unió
Europea
Xavier Ferrer
15 escacs
22 opinió
31 opinió
La ferma determinació per
salvar la democràcia
Ahir és avui
Enric Figueras
A. Sznapik (blanques) vs.
Sowizdrzal (negres)
Exemplars editats i repartits en
edicions catalana i castellana: 9.850
No confondre àrabs i
musulmans
Redacció / Revista
Xavier Navarro
32 teatre
Josep Maria de Sagarra
Àngela Navarro
Josep Garcia
16 informe
La Revista s’imprimeix en paper ecològic
i reciclat.
30 cine
14 va passar…
Foto portada: Mira’m als ulls i posa’t a
escriure.
El Consell de Redacció de la Revista fa
constar que el contingut dels articles
publicats reflecteix únicament l’opinió
de llurs firmants.
Manuel Pérez Medina
Mútua de l’Associació
Assessorament lingüístic
Punt i a cap
Disseny i compaginació
Text i Color 65, s.l.
Granada. Manipulator
Contra la diabetis
33 allegro
Bravo! Alfredo Kraus
24 economia
R. Pérez Fuster
Set anys de vaques magres,
pel cap baix
34 llibres
Àngel Pes
Roser Pàez / Roser Castán
26 art
Sorolla: El color del mar
35 avantatges per al
col·lectiu
Lluís Peiró
Redacció / Avantatges
El moliner udolaire
editorial
Mira’m als ulls
M
entre no es tracti d’alguna cosa funcional o
condicionada per alguna circumstància exterior,
un relat, una narració, una reflexió, un retrat,
un assaig, un poema, una ficció o, fins i tot, una
carta personal és sempre el fruit d’un viatge
interior. No és possible traspassar el llindar, anar
una mica més enllà de la simple funcionalitat de
l’escriptura, si el que l’ha motivada no ha viatjat al
nostre interior i no s’ha amarat, ni que sigui per
un instant, de les nostres emocions particulars i
de les tonalitats de les nostres vivències.
O sigui que gairebé sempre es tracta de material sensible que, més enllà del domini dels recursos literaris que un pugui tenir, sempre reflecteix
una part del seu calidoscopi particular. L’elecció
del tema, els camins que segueix el relat, les
imatges que projecta, els valors que el sostenen,
el dibuix dels personatges, el sentit de les paraules, les clarors i les ombres que els acompanyen,
l’esfera simbòlica en què es desplega la narració,
són reflexos d’un espai del seu món particular
que, d’alguna manera, l’autor vol compartir amb
els seus lectors. I no solament en la forma com ha
cuinat la seva creació literària, sinó també en les
emocions que l’han impulsat i les que viuen en el
fet d’escriure.
En tot cas, s’ha de reconèixer que l’escriptura
va representar un salt prodigiós en el camí del
progrés de la humanitat, ple de revolts i reculades,
cap a un imaginable i futur estadi de concòrdia,
de benestar, de respecte i de col·laboració entre
tota la gent i entre tots els pobles. I la història de
la comunicació escrita ens diu que aquest valor
essencial, ni que sovint sembli enterrat entre les
urgències de la vida quotidiana, hi ha estat sempre, des de les primeres tauletes d’argila a l’últim
prodigi de la informàtica.
Perquè, simplement, ja no és possible prescindir del seu poder de crear empatia, proximitat,
complicitat, afecció. Amb tantes alternatives i
matisos com el món extern sigui capaç de suggerir
i el nostre món personal sigui capaç de reviure,
recrear o imaginar.
Tots no podem tenir la ment i la traça prodigiosa de les grans plomes mundials, però podem
millorar molt. I no solament en la forma, en la
riquesa, en la correcció o l’adequació, sinó també
en la capacitat de transmetre, plasmar, recrear,
suggerir, compartir, explicar... Per això és important; perquè aquestes coses són importants per
viure i per conviure millor. I aquest és el motiu pel
qual l’Associació ha reprès, ara obert a tothom, la
tradició del concurs literari, que ara es diu Mira’m
als ulls, emmarcat d’una banda pel seu propòsit
de contribuir al creixement personal de les persones que sentin aquest impuls d’expressar-se i, de
l’altra, a la fita que ens hem marcat, a través del
PAS, de compartir el que més ens agrada amb els
qui més ho puguin agrair.
L’expressió Mira’m als ulls també és una manera de demanar a algú si vol compartir el seu
pensament, el seu sentiment, la seva fantasia...
i aquesta és justament la intenció del concurs:
compartir, en format literari, el que més ens
agradi compartir. I ho fem amb la secreta esperança que, aquest exercici, ens pugui fer una
miqueta més feliços a tots, als qui ens oferiu una
història i als qui tinguem la sort de poder-la llegir, per això els premis són la publicació del relat
en format analògic i tradicional. I també per si,
així, tenim la sort de descobrir l’escriptor que
tots portem dins.
En tot cas, el que sí podem dir amb tota certesa és que hi ha alguns companys associats que
avui són escriptors reconeguts i que un dia..., ja
fa anys, es van presentar als concursos literaris de
l’Associació. Tant de bo que, d’aquí un temps, ho
poguéssim tornar a dir d’uns quants més. B
Consell de Redacció
Revista 3
f
notícies
Festa de Nadal a la Soci 2014
El 13 de desembre les seccions culturals preparen un programa d’activitats i de solidaritat
amb La Marató de TV3
Redacció
Revista
E
l dissabte, 13 de desembre vinent,
tots els associats, amb les seves famílies, estan convidats a participar en la
Festa de Nadal a la Soci que tindrà lloc
al local social de l’Associació.
Hi ha preparades activitats culturals, divulgatives i de lleure per a grans
i petits, per passar un dia a la Soci amb
l’objectiu de passar-ho bé, d’aprendre
coses i de crear el caliu associatiu en
unes dates tan assenyalades.
Començarem a les dotze!
El programa d’activitats que s’ha preparat començarà a les 12 en punt
i, en el moment de tancar aquesta
edició, ja s’havia confirmat que es
Benvingut Nadal...
durà a terme un taller de Cartes
als Reis Mags d’Orient que tant ha
agradat en edicions anteriors als més
menuts, l’esperadíssima
representació d’El poema
de Nadal per part de La
Teatral i un espai de jocs
per als joves, entre altres
propostes lúdiques i culturals que ompliran tot
el matí.
Els qui ho vulguin es
podran quedar al Dinar
de Nadal que se servirà al
restaurant del local social
i, a la tarda, es farà el tradicional Caga Tió!
Tota la recaptació de
l’acte es destinarà a la
Marató de TV3, que aquest any està
dedicada a les malalties del cor i que
tindrà lloc l’endemà, el dia 14 de desembre. Us hi esperem! B
La Teatral presenta El poema de Nadal
L’estrena tindrà lloc el 13 de desembre en el marc de la festa nadalenca de la Soci
Àngela Navarro
La Teatral
S
erà els dies 13 i 17 de desembre,
a l’Auditori del local social, quan La
Teatral presentarà El poema de Nadal,
de Josep Maria de Sagarra. La primera
representació estarà emmarcada en els
actes de la jornada nadalenca que tindrà lloc a la Soci, i la recaptació de la
qual es destinarà a La Marató de TV3.
Es tracta d’un muntatge propi que
comptarà amb la col·laboració del mestre i company Josep Alonso, al piano.
Aquesta vegada, no és la primera ni la
segona vegada que serà representada en
la trajectòria de La Teatral, sempre amb
un esplèndid acolliment. I és que, com
em deia un vell amic, “entre els poe-
f
4 Revista
mes de Sagarra, amb El poema de Nadal
passa com amb Paraules d’amor entre les
cançons de Serrat, que sempre s’escolta
amb emoció. No sé si la comparació és
adequada, però a mi m’ho sembla”.
Aquest El poema de Nadal, de discurs
entranyable, com molts de vosaltres
segurament ja sabeu, conté paraules,
frases i versos bonics que volen com
papallones de colors. Però també en té
d’acusadors. No pas contra ningú, sinó
com una reflexió envers un mateix.
Una reflexió que ens pot alliberar de
tantes coses... que el podem escoltar
amb la mateixa i natural satisfacció
que olorem el perfum natural i plaent
d’una rosa de jardí.
Nosaltres el preparem amb molta
il·lusió i us esperem per poder-lo gau-
dir, tots junts. La funció del dissabte
dia 13 es farà a les sis de la tarda (18.00),
mentre que la representació del dia
17 es farà en l’horari habitual de dos
quarts de deu (21.30). Us hi esperem. B
Un exemplar de la 1a edició de 1931.
Mira’m als ulls, un premi sense precedents
El certamen de relats premia els guanyadors amb la publicació, la il·lustració i la representació
teatral dels seus escrits
Redacció
Revista
E
l certamen de relats Mira’m als ulls
destinarà tots els beneficis obtinguts
pels drets d’autor de la venda del llibre
que es publicarà amb els relats finalistes a una entitat del tercer sector.
“Aquesta entitat es triarà per votació popular a través del Facebook
de l’Associació, en la qual tothom
podrà votar per l’entitat que vulgui”,
ha explicat a la Revista una font de
l’organització.
El certamen s’emmarca dins del Pla
d’Acció Social de l’Associació, ja que
“vol ser un element de convivència de
cultures i persones, en especial aquelles que tenen condició d’immigrants
o que estan en risc d’exclusió social”,
segons expliquen les mateixes fonts.
Val a dir que al Facebook de la
Soci hi ha relacionades totes les entitats del tercer sector amb qui s’està
col·laborant, tot i que l’elecció serà
totalment oberta a qualsevulla entitat
social.
Això sí, per poder-la incloure al
llistat per ser votada, caldrà que el proposant enviï un correu a miramalsulls@
lasoci.org, amb el nom i les dades de
l’entitat proposada.
Aquesta és l’última novetat d’un
certamen literari organitzat per la
Soci, però amb uns plantejaments certament ambiciosos i sense precedents a
casa nostra.
D’una banda, la participació és
oberta a tothom, és a dir, als membres
de l’Associació i a la resta de persones a
les que agradi l’ofici d’escriure i que hi
vulguin participar.
Les recompenses, més enllà del simple plaer de compartir amb els altres
el que un escriu, s’ho valen prou. Els
finalistes veuran els seus escrits publicats en un llibre en què cada relat serà
Mira’m als ulls i posa’t a escriure...
il·lustrat per diferents components de
la secció Pintura Barcelona.
A més a més, aquests relats seran
escenificats pels components de La Teatral, la companyia de teatre de casa
nostra.
També es publicarà una fotografia
de l’autor, realitzada per la secció de
Fotografia Barcelona, i una breu biografia.
En resum, que els autors dels millors
relats veuran la seva obra publicada,
il·lustrada i escenificada. Què més es
podria demanar!
Llibertat de llengua i de
gènere
Com que volem prioritzar la qualitat i
la participació, cal estar alerta perquè
s’accepten relats escrits en qualsevol
llengua –tot i que si no és en català o castellà, caldrà adjuntar-hi la traducció a
un d’aquests dos idiomes– i en qualsevol
gènere: assaig, narració, teatre, prosa...
El llibre amb els relats guanyadors i
els finalistes es presentarà a la Jornada
Cultural 2015 i es posarà a la venda per
recollir fons per a una causa solidària
(una entitat del tercer sector serà la
beneficiària).
La participació al Premi de relats
curts. Mira’m als ulls és individual, però
el relat es pot signar en nom propi o
com a membre d’un col·lectiu; així,
per exemple, es pot presentar un relat
en nom d’una entitat del tercer sector
(cívic, social o cultural), de la classe
d’un centre escolar o, en el marc de
l’Associació, d’una de les nostres seccions.
Cada persona podrà presentar un
treball que sigui inèdit dins una de
les quatre categories següents: Infantil
(menors de 14 anys), Juvenil (de 15 a 25
anys), Adults (de 25 a 65 anys) i Gent
gran (de més de 65 anys). B
Inscriu-t’hi de seguida!
Es poden presentar relats fins al
31 de desembre vinent
Redacció
Revista
Per participar en el Premi de relats
curts de l’Associació cal inscriure’s
enviant un correu a miramalsulls@
lasoci.org, tot indicant: nom, cognoms, nom de l’entitat o secció (si
és el cas), correu electrònic i telèfon
de contacte, adjuntant el relat (en
format Word), sense signar i amb
una breu descripció biogràfica (on
s’indiqui si es pertany a alguna
entitat, característiques personals,
del relat...).
El termini de presentació de
relats serà fins al 31 de desembre
de 2014. Inscriu-t’hi, de seguida! B
Revista 5
f
notícies
Ells són una figura clau
Es redefineix el perfil del coordinador territorial perquè esdevingui una peça determinant en
la dinamització del projecte associatiu a tot el territori
Una altra de les funcions que té el nou
coordinador territorial és la de promoure una trobada associativa anual a la seva
zona, tot comptant amb la implicació de
les seccions i els associats. També s’espera
que aquesta figura coordini les seccions i
faci més directa la relació d’aquestes amb
la Junta Directiva.
Redacció
Revista
E
l coordinador territorial (CT) és una
figura clau a l’hora de dinamitzar i donar
a conèixer el projecte associatiu en tots els
territoris en què l’Associació és present.
Per dotar-la de més protagonisme i delimitar millor les seves funcions, la Junta
Directiva ha redefinit el seu perfil per
mirar que la seva acció sigui més efectiva
i alhora més estimulant. La seva actuació
sobre el territori es considera clau.
El coordinador territorial és nomenat per la Junta Directiva, prèvia voluntat per part de la persona escollida de
formar part de l’equip de coordinadors.
El perfil que es busca és el d’una persona dinàmica, amb dots de lideratge, que
estigui integrada en la vida associativa
i en participi activament”, explica el
director general de l’Associació, Albert
Trallero, que és l’interlocutor funcional
amb els diferents coordinadors. L’àmbit
territorial del coordinador el decideix
la Junta Directiva i, en aquesta àrea, ell
Una imatge de la Copa 2014, un exemple de
dinamització.
en serà el representant i podrà disposar
del llistat d’associats de la demarcació
assignada.
Entre els objectius del coordinador territorial, el més essencial és el
de dinamitzar el projecte associatiu
a la seva zona, i el Pla d’Acció Social
(PAS), tot estimulant la incorporació de
noves seccions i amb aquesta finalitat,
el coordinador pot crear un equip de
col·laboradors. Altres funcions seves
són estimular la participació dels associats i de les seccions i augmentar el
nombre d’activitats, així com la captació de nous delegats de secció.
Relació amb “la Caixa”
En un altre ordre de coses, el coordinador territorial afavorirà la relació territorial de l’Associació amb “la Caixa”
i, molt especialment, amb el departament de Recursos Humans, per a les
activitats que es vulguin dur a terme al
seu territori, entre altres coses.
En resum, el que des de la Junta
Directiva es vol aconseguir amb aquesta redefinició de la figura del coordinador territorial, “és donar-li un nou
impuls perquè sigui el seu representant
a la zona assignada, per la qual cosa era
necessari definir-ne bé el perfil i dotarlo de més funcions i més responsabilitats”, explica Albert Trallero. B
Terra i Cel ens agraeix la col·laboració
La seva presidenta va rebre un quadre de la secció Pintura Barcelona, obsequi de l’Associació
Redacció
Revista
L
a Fundació Terra i Cel va rebre un quadre d’un dels nostres artistes de Pintura
Barcelona, obsequi de l’Associació del Personal de la Caixa. La presidenta d’aquesta
entitat del tercer sector, es va mostrar
agraïda pel detall i, sobretot, per “la magnífica representació que ens ha ofert la
vostra companyia de teatre i les mostres
d’art dels vostres artistes en benefici de la
nostra causa”, va dir.
f
6 Revista
Van fer el lliurament, el delegat de la
companyia de teatre de casa nostra, Josep
Mitjans, i el president de la Soci, Anton
Gasol. L’acte es va fer el mateix dia de la
representació de l’obra La Perla de les Antilles,
que va tenir lloc a l’auditori del local social
i va comptar amb una nodrida presència de
públic. L’acte s’emmarca en les activitats
del Pla d’Acció Social i la quantitat recaptada per la venda i el sorteig de quadres
que es va fer tot coincidint amb la vetllada
teatral, es va lliurar íntegra a Terra i Cel.
Moltes gràcies. B
El president Gasol i el delegat Isern fan entrega
del quadre de la secció de Pintura Barcelona a la
representant de Terra i Cel.
Ajudar a trobar feina
L’Associació posa en marxa el projecte Et fem costat per assessorar les persones a l’atur
Calendari
Redacció
Revista
L’Associació està negociant convenis
de col·laboració amb diferents entitats crear sinergies i perquè se sumin
al projecte entre les quals hi figura
Ingeus –que gestiona el projecte Feina
amb Cor de Càritas– o la Business
School de la UOC pels itineraris formatius.
Paral·lelament, del que es tracta ara
és de cercar el nostre grup de mentors
per posar en funcionament les primeres experiències.
Per a més informació, podeu contactar directament amb el nostre Servei
d’Atenció a l’Associat (93 211 15 44).
El PAS no s’atura! B
L
’Associació ha engegat el projecte
d’acompanyament i assessorament Et
fem costat. La iniciativa s’emmarca en el
Pla d’Acció Social i posa el focus sobre
dos dels col·lectius més afectats i vulnerables en l’àmbit laboral per la crisi
econòmica i social com són els joves i els
majors de 45 anys, ambdós amb greus
problemes per trobar feina i en risc evident d’exclusió social. Alerta a la dada:
pel que fa als joves menors de 25 anys, la
xifra d’aturats frega el 55% sobre el total
de la població activa (dades INE Maig
2014). Això és dramàtic!
El projecte Et fem costat té com a objectiu assessorar les persones d’aquests
col·lectius, en la mesura que sigui possible, ajudar-los a trobar feina. Com
es farà? posant a disposició d’aquests
col·lectius un servei d’assessorament
personalitzat, amb personal nostre, per
ajudar-los a accentuar les seves potencialitats i fortaleses, amb la finalitat
d’orientar bé l’estratègia personal a
seguir per incorporar-se o reincorporar-se al mercat laboral.
En aquest sentit, el servei d’assessorament que farien els nostres associats
se centraria en itineraris formatius,
en la preparació d’una entrevista de
selecció, tenir una presència visible a
les xarxes socials, ajuda en l’elaboració
del currículum personal...
D’altra banda, també es contempla la possibilitat d’assessorar i ajudar els emprenedors en l’elaboració
d’un pla de viabilitat per a projectes
d’emprenedoria i assessorament en els
inicis per fer que el projecte sigui sostenible i tingui futur.
Ajudar els nostres beneficiaris
Poden rebre aquest assessorament tant
els beneficiaris de l’Associació com qualsevol altra persona en risc d’exclusió
Et fem costat.
social que tingui alguna relació amb
entitats del tercer sector que col·laboren
amb l’Associació.
Agenda de la Soci 2015
Ja es poden sol·licitar. Se’n
repartirà una per a cada associat
fins a exhaurir les existències
Els formadors
Lògicament, per dur a terme aquest projecte, cal crear una bossa de mentors/
formadors, associats i beneficiaris de la
Soci, que vulguin dedicar el seu temps
de manera solidària al assessorament i
posin el seu coneixement el servei dels
beneficiaris.
I quin hauria de ser el seu perfil?
Llicenciats en alguna disciplina del
Management, especialment Psicologia,
Economia i Empresa, Dret, Enginyeria,
Coaching... També haurien de tenir experiència professional superior als 15 anys
en àrees del Management relacionades
amb recursos humans, finances, direcció, gestió d’empreses, etc. Així mateix,
han de ser persones amb empatia i sensibilitat socials, facilitat per a les relacions
interpersonals, capacitat de comunicació
i escolta activa, compromís...
Redacció
Revista
Per sol·licitar l’Agenda de l’Associació
2015 solament cal enviar un correu
electrònic a l’adreça [email protected],
especificant les dades següents:
j Idioma en què es vol rebre
l’agenda.
j El centre de treball del sol·licitant,
o l’adreça del domicili particular
(en el cas que no estigui professionalment en actiu).
Es repartirà una agenda per
cada associat que l’ha sol·liciti, fins
a exhaurir existències.
Les agendes es començaran a
repartir durant el mes de desembre
vinent. La tramesa és gratuïta. B
Revista 7
f
notícies
La Teatral té una bona perla
La representació de La Perla de les Antilles reflecteix el bon nivell de la companyia
La nostra Perla...
Jordi Morera i Oliveras
Revista
A
rran del llibre Cartes de l’Havana, de
Xavier Mas Gibert, La Teatral ha creat
un muntatge escènic molt difícil de
superar. El públic, i també els personatges, estan atrapats en el temps.
Dos espais, en l’un ens traslladem al
tombant del segle XIX al XX, i en l’altre
un avi i uns néts reviuen, a l’actualitat
i arran d’unes cartes trobades a les
golfes, les vides dels seus avantpassats,
els quals “en un moment de la nostra segrestada història van veure Cuba
com una veritable Neopàtria”.
Tornant a La Teatral, els dos espais
atrapats en el temps són presents simultàniament a l’escena, es van il·luminant
alternativament de manera curosa,
delicada i impactant alhora. D’altra
banda, l’obra ens ofereix uns moments
de pur surrealisme i que causen impacte, sobretot quan els personatges –
de dues èpoques força distants en el
temps– interactuen de forma natural
i espontània. Sens dubte, molt sorprenent. “Per ser una moda passatgera [el
gènere musical de les havaneres] ja fa
massa anys que dura, tot i la indiferència institucional i periodística. No hi
ha dubte que, si dura és perquè avui ja
és una afició popular”.
La Perla de les Antilles no és un musical, però la música que ha triat i que
interpreta el duo Maitankis (Quim
Mas i Jaume Mallofré) fa que el ritme
de l’havanera se’ns fiqui dins i vagi
barquejant tota l’estona al ritme de
l’havanera.
Un ritme lent, però persistent que
ens acompanya i ens transporta a la
Cuba colonial, i ens il·lustra la història
dels catalans que van fer les Amèriques. La Perla de les Antilles. Un més dels
muntatges de La Teatral que una i altra
vegada ens sorprèn amb unes posades
en escena cada cop més atrevides i acurades, com la que vàrem veure el passat
dia 20 de setembre, amb guió i música
de Quim Mas, sota la direcció de Ferran
Mesalles. Que la màgia continuï! B
Els premis per als nostres millors fotògrafs
Es van repartir els premis i diplomes de la III Lliga Social de Fotografia Digital
Redacció
Revista
E
n una de les sales del local social,
es va celebrar l’acte de lliurament de
premis i diplomes als guanyadors respectius de la III Lliga Social de Fotografia Digital 2013-14, organitzada per la
secció Fotografia Barcelona.
Abans del lliurament, es va fer una
projecció de les obres finalistes i de les
guanyadores. Tot seguit, el delegat de la
secció, Jaume Vila, va anar cridant un
per un els companys guardonats.
El guanyador de la III Lliga Social
de Fotografia Digital de l’Associació va
ser Joan Elias Boada, amb 238 punts
f
8 Revista
acumulats en les seves 10 obres presentades. Es van repartir dos segons
premis, que van recaure en Maria Gràcia de la Hoz (235 punts en 10 obres) i
José Antonio Munuera (234 punts en
10 obres), mentre que Josep M. Robert,
Els guardonats de la III Lliga 2013-14.
Tomàs Llompart i Josep Recio van ser
els destinataris dels tres tercers premis
que també es van atorgar. Pili García,
Adolf Gómez, Antoni Redondo, Manuel
Maya, Joan Casabó, Montserrat Enero i
Montserrat Guzmán van obtenir diplomes d’honor.
El president de la Soci, Anton
Gasol, també va assistir a l’acte, que
va acabar amb els assistents intercanviant opinions mentre se’ls servia un
aperitiu. Per consultar les classificacions i poder veure les fotografies de
la primera lliga es pot visitar l’adreça
següent: https://www.flickr.com/photos/socifotobcn/sets, que pertany al
Flickr de la secció. B
Caminada de 5 hores resseguint les cingleres de Vallcebre
Grup Muntanya va completar la seva excursió anual a l’entorn de l’emblemàtic Pedraforca
Oriol Solà Franquesa
Grup Muntanya
C
om cada any, uns quants components de Grup Muntanya, la secció barcelonina d’esports de muntanya, van
dur a terme un caminada per l’entorn
del Pedraforca. Enguany vam triar els
entorns de Vallcebre i, concretament,
vam resseguir tota la part superior de
les cingleres que emmurallen la gran
comalada d’aquesta població de l’Alt
Berguedà.
El grup de caminaires va estar format per 17 valents, que durant més de
cinc hores vam gaudir d’un paisatge
prou variat. Després d’una hora de
caminar per un corriol que, a través
d’una immensa boixeda ens va portar
a la part sud-oest del cingle i tot resseguint el contorn del semicercle que
formen els cingles, vam assolir la part
nord-oest; i, per tant, en donar un gir
de més de 240 graus, les vistes van anar
variant des de Sant Llorenç de Munt
fins al Pedraforca i el Cadí.
Tots els participants ens vam endur
jordi i montse, associats
HE PASSAT TOTA
LA NIT EN BLANC
DECIDINT QUIN
MODEL DE COTXE
COMPRAR.
Els de Grup Muntanya al Pedraforca.
un bon record de la jornada, ja que
aquesta caminada ens permet gaudir
en tot moment de la vista d’extensos
horitzons. Com a colofó a un dia complet, tan sols ens quedava, com també
és costum de cada any, triar la propera
excursió.
PER UN
COTXE! SI FOS
PER UNA COSA
SERIOSA COM
LA MORT!
UNA
ALTRE NIT
EN BLANC!
I AIXÒ...?
PER QUÈ?
Ho vam fer per votació, que va ser
molt ajustada i de la qual va sortir
escollida l’opció del pic de Cadinell des
de Josa de Cadí. Això serà l’any que ve,
en què esperem poder gaudir dels paisatges de les Valls del Pedraforca, una
vegada més. B
SÍ. DECIDINT QUIN MODEL
DE TAÜT VOLDRÉ…CAOBA, PI…
FOLRAT… HE DE DEMANAR
CATÀLEGS!
LA MORT!
AH SÍ?
Revista 9
f
notícies
Unes veus molt sol·licitades
La Fundació “la Caixa” convida la Coral Caelum a reforçar els seus musicals participatius
cipació”, apunta el Josep.
Els muntatges compten amb tres
directors, el de l’orquestra, el d’escena i
el musical, i precisament aquest últim
és l’Òscar Peñarroya, alhora el director
de la nostra coral. Aquesta coincidència ha estat clau per a la participació
de la Caelum en aquest projecte tan
interessant.
Una molt bona oportunitat
La Coral Caelum en acció.
Redacció
Revista
L
a Coral Caelum de l’Associació ha
estat convidada per la Fundació “la
Caixa” a reforçar els cossos de cantaires dels seus concerts participatius.
La notícia ha estat confirmada pel
delegat de la coral, Josep Mitjans, a la
Revista, pocs dies abans de la seva primera participació, que va tenir lloc el
17 d’octubre passat a l’Auditori Enric
Granados de Lleida: “És una proposta
que ens fa molta il·lusió, ja que es tracta
d’uns concerts amb uns repertoris que
ens engresquen i amb uns muntatges
seriosos que signifiquen tot un repte
per a nosaltres”, va dir.
En el primer d’aquests concerts, la
participació dels cantaires es va limitar a les veus masculines. En total,
una dotzena de companys, entre
tenors i baixos, van reforçar les veus
del cor participatiu que va acompanyar
l’Orquestra Simfònica del Vallès. Les
properes cites són per al 6 de novembre
al Teatre Kursaal de Manresa i per al 15
de novembre a l’Atlàntida de Vic, i en
tots dos casos la participació de la Caelum s’ampliarà a les veus femenines.
f
10 Revista
“Esperem desplaçar un 75% del nostre
grup a tots dos concerts”, explica el
delegat.
Repertori exigent
El repertori triat no és pròpiament de
títols de música clàssica, sinó que es tracta d’un programa de musicals de qualitat, amb peces de George Gershwin, Cole
Porter...; un repàs a la història del musical passant pels seus compositors més
importants, des de Show Boat a Hairspray,
passant per Les misérables, Chicago, Cats,
Ragtime, Rent, Follies, Hello Dolly, Brigadoon,
Candide, Carousel, Anything goes, Girl Crazy,
A funny thing happen... Grans clàssics del
gènere, en definitiva. Un repertori conegut en part i en el
qual la nostra coral s’hi sent segura i
còmoda. La temporada passada, la Caelum en va interpretar una part, dins
d’un programa dedicat a Gershwin, a
l’Auditori de la Torrassa de L’Hospitalet.
“Per al Musical Participatiu ens hem
hagut d’aprendre de memòria tot el
text”, diu Mitjans. Així mateix, la participació dels cantaires no solament es
limitarà a cantar sinó que també hi
ha una part escènica, “la qual cosa fa
encara més estimulant la nostra parti-
Precisament, el director explica a la
Revista què li pot aportar a la Caelum la
participació en aquests musicals de la
Fundació: “És l’oportunitat de participar
en un projecte de gran envergadura.
Poques vegades tindrem ocasió de cantar amb una orquestra simfònica professional i amb uns solistes de primera
línia com la Moné i el Sergi Albert. A
més, el fet d’haver de cantar de memòria
i escenificant les cançons afegeix una
complexitat i una experiència que segur
que ens farà créixer com a cor”.
Segons Peñarroya, “el fet de cantar
en tres ciutats diferents i en tres sales
magnífiques ens ajudarà a rodar el
repertori i a gaudir-lo més encara; tots
aquests elements fan que sigui una
experiència única i, per l’experiència
que tinc en aquests Musicals Participatius, des que es van crear, estic segur
que ens ho passarem tan bé que ens
quedarem amb ganes de més”. Segons
el seu director, la Caelum ha assolit un
bon nivell: “Els últims repertoris que
hem cantat han estat difícils i ens han
ajudat a millorar en qüestions rítmiques i d’afinació; anem per bon camí”.
Tot i que, “en aquests moments
tenim un cor força compensat”, evidentment i com no podria ser d’altra
manera, el grup rebrà amb els braços
oberts tots els qui s’hi vulguin afegir:
“la idea es aplegar companys i companyes que vinguin amb moltes ganes
i bones aptituds”. Són la Coral Caelum
de l’Associació. B
El rock dels No Time surt de Madrid
La banda va fer un concert en una localitat de la província de Cuenca
localitat i que ja feia temps que ens oferien la possibilitat que la nostra banda
visités el poble”, diu en Paco.
Els No Time van tocar a la plaça de
la Vila i davant d’una nodrida concurrència que no va deixar de mostrar-se
molt participativa durant les més gairebé dues hores en què el nostre grup va
poder mostrar el seu repertori de clàssics com Unchain My Heart, Nutbush City
Limits, Rock Me Baby, Addicted To Love, You
Really Got Me, i altres en castellà com
Calle Sin Luz y Loca... fins a completar
una vintena de temes.
Redacció
Revista
F
eia temps que els No Time no apareixien a la Revista, la qual cosa no
vol dir que els rockers d’aquest grup
madrileny, que ja és tota una icona de
la secció Música Moderna Madrid, amb
Paco Gómez com a delegat, tingués les
guitarres guardades a les fundes.
Tot el contrari. Una mostra de la
seva activitat va ser el concert que va
oferir a Barajas de Melo, a la comunitat
veïna de Castella-la Manxa, fins on es
va desplaçar la banda. I és que el bon
fer dels nostres músics traspassa els
límits de la capital de l’Estat. Són bons
i els volen escoltar a més llocs.
“Vam tenir l’honor de ser convidats
per l’ajuntament de Barajas de Melo, un
poble de Cuenca, proper a Tarancón,
a participar en les seves jornades culturals”, explica el delegat. “En aquest
sentit, hem d’agrair-los el detall a l’Ana
Festes patronals 2015
Els No Time en ple concert.
Mari i el Fernando, els oncles de la
nostra vocalista, que presideixen una
de les associacions culturals d’aquesta
“Va ser una nit boja de gaudi compartit”, afegeix en Paco. La prova fefaent
que els No Time van agradar, és que des
de Barajas de Melo ja els han comunicat
que els volen tenir l’any que ve ni més
ni menys que a les festes patronals.
“Barajeños, allí hi serem”, confirma el
delegat madrileny. Enhorabona. B
Juan Sánchez publica la seva primera novel·la
L’obra, basada en un fet real, narra una trama que té l’origen en el fet traumàtic d’una violació
que va quedar impune
Redacció
Revista
Amb el pseudònim de Cosán, el com-
pany extremeny Juan Sánchez Corrales
(nascut a Càceres) acaba de publicar
la seva primera novel·la. Amb el títol
Nacido de un error, l’autor aborda un
tema tan complex i dur com el d’un
fill nascut d’una violació. Els fets transcorren en un poble d’Extremadura, i
la novel·la comença uns anys després
que ja s’hagués comès l’agressió, de la
qual el violador va sortir impune i la
víctima amb la vida destrossada i injus-
tament marcada socialment. “Són uns
fets verídics, tot i que amb aportacions
de fantasia i bon humor, de les quals
l’autor no se’n va voler desprendre, a
Juan Sanchéz Corrales.
l’hora de plasmar sobre el paper una
història que, a la gent que en va tenir
coneixement, no l’ha va deixar indiferent”, tal com s’explica en la contraportada del llibre.
Nacido de un error, ha estat publicat
per l’editorial Letras de autor ([email protected]), i està a disposició de tots
els associats a través del Servei de Préstec de l’Associació. Així mateix, es pot
adquirir contactant directament amb
l’autor, a través de l’adreça jcaceresmia@
hotmail.com, amb un descompte sobre
el preu de venda al públic. Un llibre
valent. Enhorabona. B
Revista 11
f
salut
Contra la diabetis
Prevenció de la diabetis tipus 2 mitjançant l’alimentació i l’exercici físic
L’exercici físic és una manera de prevenir la diabetis.
E
ls casos de diabetis de tipus
2 han augmentat de manera imparable en les últimes
dècades, fins al punt que actualment afecten un 13,8% dels espanyols de més de divuit anys. A més,
ja són molts els casos d’aquest
tipus de diabetis que afecten
també la població infantil, una
situació molt poc corrent fins fa
pocs anys.
La prevenció d’aquest tipus de
diabetis es basa en saber reconèixer i assumir la importància
de mantenir una alimentació correcta i de practicar exercici físic
de forma habitual. Aquesta és la
fórmula per a la prevenció de la
diabetis del tipus 2.
Exercici físic
Practicar exercici físic de forma
f
12 Revista
Practicar exercici físic de
manera habitual aporta
molts beneficis
habitual aporta molts beneficis:
millora els nivells de colesterol,
la pressió arterial, ajuda a controlar el pes corporal i, de manera
especial, millora la resistència a
la insulina, un factor clau en el
desenvolupament de la diabetis.
L’objectiu principal és incrementar la nostra despesa energètica global. Per tant, qualsevol exercici físic aportarà interessants
beneficis per a la salut.
Hem de procurar ser més
actius en el nostre dia a dia i
complementar aquesta activitat
ordinària amb alguns exercicis
de caràcter aeròbic, com ara caminar
ràpid, anar amb bicicleta, nedar o sortir d’excursió.
Aquests són alguns dels exercicis
que consumeixen més quantitat de
glucosa mentre es duen a terme i que,
per tant, tenen un més gran efecte
preventiu en la diabetis de tipus 2. En
fer exercici, no solament es consumeix
glucosa sinó que també s’estimulen les
fibres musculars, tot donant-hi una
més gran capacitat de transport de glucosa a l’interior de les cèl·lules.
Es produeix el mateix efecte que
amb la insulina. Aquests efectes es
produeixen quan l’exercici físic realitzat té una durada de més de 30 o 60
minuts.
A més aquest efecte por durar més
de 12-24 hores després de l’activitat.
Per això, es recomana fer exercici físic
diàriament o, com a mínim, en dies
alterns, per tal d’aprofitar al màxim
aquest efecte en les hores posteriors.
Un mètode per controlar la intensitat amb què es practica l’exercici és
mesurar la freqüència cardíaca. Això,
es pot fer de manera molt senzilla,
mesurant el pols radial (al canell) o el
carotidi (al coll) o de forma més precisa per mitjà d’uns aparells anomenats
pulsímetres.
Els podem trobar en totes les botigues d’esports a preus cada vegada més
assequibles. Per dur a terme un exercici
a una intensitat moderada s’haurien
de mantenir uns valors propers al 70%
de la freqüència cardíaca màxima de
cadascú.
Aquesta freqüència cardíaca màxima depèn fonamentalment de l’edat de
cada persona. En el cas que no es pugui
o no es vulgui controlar la freqüència
cardíaca, hi ha un sistema encara més
fàcil d’adaptar-se a qualsevol persona.
Ciberdem
Centre d’Investigació Biomèdica
en Xarxa de Diabetis i Malalties
Metabòliques Associades
Test de la parla
Es tracta que, en fer activitats de
caràcter aeròbic com ara caminar
o anar amb bicicleta, es pugui
mantenir aquell ritme en el qual
hom nota que comença a perdre
lleugerament la respiració. Això
sí, sense arribar a sentir-se ofegat
o amb dificultats per respirar. I se
l’anomena així, test de la parla, perquè, en aquesta intensitat un encara
pot parlar sense afluixar l’exercici,
però necessitarà fer alguna pausa,
mentre parla, per poder agafar aire.
Mantenir aquesta activitat
d’exercici és molt important en
la prevenció de la diabetis, ja que
és a aquest nivell d’activitat que
el nostre organisme comença a
utilitzar més glucosa per dur a
terme l’activitat muscular. Així,
començar a perdre la respiració, es
el senyal que l’organisme ens dóna
que està començant a cremar una
bona quantitat de glucosa per dur
a terme aquella activitat.
Les persones que actualment
siguin sedentàries i que es vulguin
iniciar en la pràctica d’un exercici
físic, al començament haurien de
mirar d’evitar els exercicis de més
gran intensitat (per sobre de la freqüència cardíaca comentada).
D’alta banda, és recomanable
evitar les activitats anomenades
d’alt impacte, com ara córrer, saltar, etc., en el cas de persones amb
sobrepès important o que tinguin
problemes osteoarticulars.
En aquests casos, és millor realitzar activitats de molt menor
impacte com les que es fan dins
l’aigua com l’aiguagim, i altres
com ara la gimnàstica o el treball
de pesos.
Un bon control alimentari
redueix la probabilitat de
tenir diabetis
menys refinats i amb un més gran
contingut de fibra, com ara l’arròs
integral o el pa fet de cereals menys
refinats com el de civada, ordi o quinoa. Aquests tipus de farines es digereixen més lentament amb la qual cosa
es provoca que els valors de glucosa
a la sang siguin menors, alhora que
ajuden també a calmar la gana, ja que
produeixen una més gran i prolongada
sensació d’estar ple.
Una de les recomanacions habituals
en la prevenció o tractament de la diabetis és menjar cinc o sis vegades al dia. És
a dir, a repartir el que seria el conjunt de
l’alimentació diària en cinc o sis preses al
llarg del dia, amb la qual cosa l’impacte
sobre les xifres de glucosa és molt menor,
alhora que s’aconsegueix moderar una
mica més la gana.
Però, cal insistir en què no es tracta de fer cinc o sis àpats al dia sinó
de repartir el que seria el conjunt de
l’esmorzar, el dinar i el sopar, en cinc
preses diàries. B
Alimentació
L’alimentació és essencial per
prevenir la diabetis del tipus 2.
Efectivament, un bon control alimentari redueix la probabilitat de
tenir diabetis, alhora que ajuda
a prevenir altres trastorns com
ara la hipertensió o l’augment del
colesterol a la sang, habitualment
associats a la diabetis i que, al seu
torn, incrementen la possibilitat
de patir malalties cardiovasculars
L’excés de pes, sobretot quan es
distribueix per la zona abdominal,
augmenta el risc de desenvolupar diabetis del tipus 2. Per tant, l’alimentació, juntament amb l’exercici físic, és
una de les eines imprescindibles.
La dieta Mediterrània redueix el
nombre de casos de diabetis, en un
50% més que la dieta calòrica tradicional. Disminuir o evitar el consum de sucres, és un consell molt
important, però no suficient per
prevenir la diabetis. Així, podria
ser que no n’hi hagués prou d’eliminar tots els sucres de l’alimentació,
aquells aliments que continguin
gran quantitat de farines refinades, com el pa blanc, cereals, arròs
blanc o les pastes es digereixen
aviat i passen a la sang de forma
gairebé tan ràpida com els sucres.
Tot això contribueix a una més
gran demanda d’insulina, per la
qual cosa serien aliments poc recomanables en la prevenció de la
diabetis del tipus 2. En lloc d’això, seria preferible elegir aliments
La Mútua ofereix
otal llibertat d’elecció de centre i
T
d’especialista.
j La Mútua compensa des del 60% de les proves de diagnòstic.
j Els mutualistes poden gaudir de descomptes en els centres i especialistes concertats
amb la Mútua, la llista dels quals es va
actualitzant constantment al web www.
mutuaassociacio.com.
Per a més informació, els interessats es
poden posar d’acord directament amb els
serveis de la Mútua, a través de:
[email protected]
Tel. 93 418 81 70
www.mutuaassociacio.com
j
Revista 13
f
va passar…
El 29 de novembre de 1947
L’ONU decideix la partició de Palestina
La partició de Palestina va provocar un enfrontament que sembla no tenir final.
enllà del que li pertocava al nou estat
d’Israel segons l’acord de l’ONU.
Malgrat l’alto el foc de gener de
1949, la guerra –ja fos larvada o oberta– va esdevenir l’estat natural de la
regió fins als nostres dies. Tanmateix,
durant molts segles, la convivència o
almenys la ignorància recíproca entre
àrabs i jueus a Palestina havia estat
cosa factible. Cal dir, en aquest sentit,
que a finals del segle XIX, a Palestina
solament hi havia un 5% de jueus establerts. I és que, tret d’algunes poques
famílies, la majoria del poble jueu va
fugir a l’exili després de la destrucció
pels romans del temple de Jerusalem,
l’any 70.
Naixement del sionisme
Redacció / Revista
L
’Assemblea
General
de
l’Organització de les Nacions
Unides va aprovar la partició
de Palestina per crear dos estats
independents: un de jueu i un
altre d’àrab. La resolució fou acceptada per l’Agència Jueva Sionista
però va ser rebutjada pels països
integrats en la Lliga Àrab. Les tropes britàniques s’havien començat
a retirar de Palestina el 16 del
mateix mes. Paral·lelament, els
analistes anunciaven la represa de
les hostilitats entre àrabs i jueus,
interrompudes des de 1939.
Mig any després, el 14 de maig
de 1948, i d’acord amb aquella
polèmica resolució, el dirigent sionista David Ben Gurion va proclamar l’Estat d’Israel en virtut,
segons va dir, del “dret natural i
històric del poble jueu”. La proclamació va provocar manifestació
d’alegria dels jueus pels carrers de
f
14 Revista
Jerusalem, alhora que la població
palestina expressava el seu rebuig,
del qual també en van deixar mostres contundents i immediates els
governs dels països àrabs.
Proclamació i guerra
Així, poques hores després de la
proclamació de Ben Gurion, els
exèrcits de cinc països àrabs: Egipte, Síria, Transjordània, Líban i
Iraq es van unir en una guerra per
aniquilar el recentment creat estat
d’Israel.
Però les forces respectives no
estaven coordinades i les ambicions de cada país eren les pròpies;
els mateixos palestins, és a dir, els
àrabs habitants d’aquelles terres,
també estaven dividits entre ells,
segons el lloc on vivien o al clan
al qual pertanyien. En canvi, els
jueus estaven ben organitzats
i es van imposar. El resultat de
la victòria va significar, a més,
l’eixamplament del territori més
A la diàspora, el retorn a Jerusalem
(terra sagrada segons la Bíblia) era un
somni que no es va convertir en un projecte polític fins al segle XIX. Llavors,
les matances en els pogroms a Rússia
i l’exemple dels nacionalismes hostils
com l’alemany o l’italià, van provocar
el naixement del sionisme o nacionalisme jueu. El seu objectiu era crear
un estat per al poble jueu a Palestina,
tot i que en una primera època la llar
dels jueus la situaven a Uganda o a
l’Argentina. Va ser durant la Primera
Guerra Mundial, que els aliats van
fomentar d’una banda el sionisme però
de l’altra també el nacionalisme àrab,
amb l’objectiu d’afeblir l’Imperi Otomà.
Però les potències europees es van
oblidar després de les seves promeses i
es van repartir la vasta regió. En aquest
context, Londres va obtenir el mandat
de la Lliga de Nacions sobre Palestina
i va començar a aplicar una política
vacil·lant, basada en l’anomenada Declaració Balfour: els jueus tenien dret a un
estat nacional, però sense perjudicar els
escacs
cultural
Josep Garcia
Mestre internacional ICCF
drets dels àrabs. Un equilibrisme que va
desembocar en el desastre.
La immigració jueva, que ja havia
provocat unes primeres revoltes àrabs,
el 1920, va augmentar molt més durant
els anys trenta, després de l’arribada
d’Adolf Hitler al poder, a Alemanya.
Londres va proposar llavors dividir
Palestina en dos estats, l’un àrab i
l’altre jueu. Els àrabs s’hi van negar,
argumentant que la proposta significava “la mutilació de la nostra terra”,
segons consta en un manifest coetani.
Amb perspectiva, no són pocs els
analistes que consideren que els àrabs
es van equivocar aleshores, ja que la
part que els tocava era sensiblement
més gran del que avui tenen, però
d’altres opinen que probablement
Israel no hauria respectat a la llarga la
independència d’un estat palestí àrab.
Creació d’Israel
El cas és que, després de la Segona
Guerra Mundial, els àrabs continuaven
sense acceptar la partició de Palestina,
i els jueus tampoc no acceptaven un
estat binacional.
En un escenari cada vegada més convuls i enmig d’un espiral d’accions terroristes, el 1947 els britànics van anunciar
que renunciaven al mandat i que li traspassaven el mort a l’ONU la qual –en la
data que encapçala aquest article–, el
novembre de 1947, va acordar la partició
de Palestina, davant la ràbia dels àrabs i
la satisfacció dels jueus.
És evident, que en aquella decisió
hi va influir molt l’impacte emocional
provocat entre la comunitat internacional pel coneixement de les barbaritats
de l’holocaust jueu.
El 14 de maig de 1948, el dia que
expirava el mandat britànic sobre
Palestina, Ben Gurion proclamava
l’estat d’Israel. Dos mil anys més tard,
els jueus tornaven a tenir el seu estat
propi, però a costa d’un altre poble, el
palestí. Des de 2012, Palestina té la condició “d’Estat observador no membre”,
per l’ONU. B
A. Sznapik (blanques) vs.
Sowizdrzal (negres)
Polònia, 1987
E
ncara que el material està bastant igualat (només un peó de
menys per part de les blanques)
està molt clar que la meitat de les
peces negres estan fora de joc. També
el rei negre és molt vulnerable.
Juguen les blanques
Hi ha un criteri a aplicar en
l’obertura, que també es pot aplicar
aquí. En la fase d’obertura definim
com a temps de desenvolupament
a cada jugada que caldrà fer (per
cada bàndol) per posar totes les
peces en joc.
Per exemple, en el moment d’iniciar la partida es necessiten 7 temps (o
sia 7 jugades) per desenvolupar les peces: seria moure 2 peons adequats per
treure els alfils, 4 jugades de cavalls i alfils i enrocar.
Cada temps de diferència entre els 2 bàndols equival a 1 punt, comparable a la valoració que fem de les peces (peó=1, cavall o alfil=3, torre=5,
dama=10, rei = infinit). Si hi ha 3 punts de diferència entre els dos bàndols
en la fase de l’obertura (3 punts equival a una peça menor de diferència), es
pot considerar que la partida està guanyada per qui té les peces més desenvolupades.
Un corol·lari d’aquest criteri és l’existència dels gambits com a forma de
jugar les obertures: un gambit és el sacrifici d’un peó (en l’obertura) a canvi
que el contrari perdi un temps en el desenvolupament de les peces.
Aplicant a la posició d’avui, aquest criteri que he explicat, veiem que, al
bàndol negre, li falten 2 o 3 temps per posar totes les peces en joc, mentre
que les peces blanques estan ben actives.
No oblideu que l’avantatge de les blanques és dinàmic, o sia, que si les
blanques no fan jugades profitoses, les negres poden igualar la partida a
base de posar les peces en joc. No seria el mateix si l’avantatge fos d’una
peça (avantatge estàtic).
Això vol dir que la solució d’aquesta posició es basa en què les blanques
actuïn amb celeritat i energia.
La solució
1.Axg6 amb tota la força s’ataca la posició feble del rei negre, amenaçant
mat. 1. ... hxg6 (única) 2.Dxg6+ Rf8 (si 2. ... Rh8 3.Ce5 De7 4.Cf7+ Dxf7 5.dxf7
i mat en 4 jugades) 3.Te4 (una nova peça entra a l’atac) a5 (per posar la torre
en joc) 4.Tf4 Ta6 (a les negres els ha costat 2 moviments fer que la torre ajudi
en la defensa) 5.Cg5 De8 (si De7, Ch7+) 6.Txf6+ inicia una brillant solució
amb mat. 6. ... Txf6 7.Ch7+ Re7 8.Dxf6 mat. B
Revista 15
f
informe
No confondre àrabs i musulmans
Els àrabs són majoritàriament musulmans, però poden no ser-ho, i no tots els musulmans
són àrabs
Redacció
Revista
Xifres aclaridores
Q
uantes vegades en les xerrades, tertúlies i fins i tot en
alguns noticiaris es confonen els termes àrab i musulmà, donant a entendre que és la
mateixa cosa i provocant malentesos?
El concepte àrab està lligat
a l’ètnia, a la cultura i a la llengua. Així, un àrab és aquella persona d’ètnia àrab la cultura de la
qual és l’aràbiga i que té com a
llengua l’àrab. Majoritàriament,
els àrabs són musulmans, però
n’hi ha molts també que no ho
són.
El concepte musulmà, en canvi,
està estretament lligat a la religió.
Així, musulmana és qualsevol persona que té com a religió l’Islam.
Aquesta persona pot ser àrab o no.
Al món hi ha 160 milions
d’àrabs i 1.300 milions de
musulmans
Redacció
Revista
L
Els ulls d’una dona àrab.
Per exemple, hi ha catalans que
són musulmans, però que no són
àrabs. Un altre exemple és el poble
kurd, que és musulmà però no
Un món molt difícil d’entendre
Fonaments històrics i religiosos uneixen àrabs
i musulmans alhora que els poden enfrontar
acarnissadament
Redacció
Revista
L
’Islam és una religió que té com a idioma oficial l’àrab
clàssic, del qual posteriorment van sorgir els diversos
dialectes que es parlen actualment. Segons la doctrina de
l’Islam, Al·là, l’únic déu, va revelar als habitants de la Península Aràbiga, a través del seu profeta Mahoma, l’Alcorà, el
llibre sagrat dels musulmans. I ho va fer al segle VII i en
llengua àrab.
f
16 Revista
es xifres ajuden a entendre la
distinció entre la població àrab i
la musulmana a nivell mundial.
Així, mentre hi ha 160 milions
de persones que parlen la llengua
àrab, en totes les seves variants i
dialectes al nord d’Àfrica i l’Orient
Mitjà (dels quals els àrabs originaris, els de la península Aràbiga,
només són 15 milions), els fidels
de l’Islam sumen 1.300 milions de
musulmans. B
Tot i que l’Islam és un factor d’unió fonamental entre
els diversos pobles àrabs, no tots els àrabs són musulmans,
com ja s’ha dit. Però el que encara és més significatiu és que
entre els musulmans hi ha diverses branques religioses de
l’Islam, que poden ser fins i tot antagòniques.
Això explica les contradiccions i els interessos creuats
que es donen sovint en els conflictes de l’Orient Mitjà i que
compliquen la seva comprensió, sobretot si es mira amb ulls
occidentals.
Un exemple clar el protagonitzen els sunnites i els txiites de l’Iraq, que estan protagonitzant una lluita acarnissada, amb el sanguinari exèrcit de l’EI com a protagonista
macabre, que no dubta a decapitar cristians però també i
sobretot, txiïtes, que són musulmans i àrabs com ells. Un
altre cas són els kurds, que són un poble musulmà però no
àrab. B
àrab, i tampoc són àrabs ni parlen
la llengua àrab els musulmans
de països com l’Afganistan, Turquia, Indonèsia, Iran, Azerbaijan,
Pakistan, Blangadesh o el Txad.
I, de fet, és prou sabut que hi ha
milions de musulmans arreu del
món, tot i no ser àrabs, també a
la Xina, Albània, Kosovo, Bòsnia,
en països del centre y del sud de
l’Àfrica (el grup terrorista de Boko
Haram n’és un exponent salvatge
a Nigèria)...
Un altre concepte lligat als
altres dos i que també s’utilitza
erròniament moltes vegades és el
de moro. Textualment, moro significa “natural de Mauritània” i
el concepte s’estén correctament
per denominar els habitants dels
països àrabs del Magrib; és a
dir, el nord d’África: Mauritània,
Marroc, Algèria, Tunísia o Líbia. Per
tant, a un musulmà se li pot dir moro
depenent del seu origen. Per exemple, un egipci no és un moro i encara
ho és menys un pakistanès, que és
asiàtic.
Finalment, cal fer constar també,
que hi ha persones àrabs que no són
musulmanes, sinó que professen altres
religions con la cristiana, la jueva i
altres. B
Ni tampoc és el mateix un jueu
i un israelià
Diferències entre semites, israelites, israelians,
hebreus i jueus
Redacció
Revista
T
ambé arrela la confusió quan parlem dels jueus i els
israelians. Mentre jueu té a veure amb la religió, israelià té
a veure amb la nacionalitat.
D’entrada, cal dir que quan parlem de semita ens estem
referint a les persones descendents de Sem, el fill gran de
Noé. Això inclou els hebreus i els àrabs. Els jueus no són
necessàriament ni israelians, ni hebreus, ni semites, si són
conversos; però si són jueus per naixement segurament que
tenen ancestres hebreus i semites i, encara que no haguessin
nascut a Israel, possiblement provinguin de l’antic poble
d’Israel que es dispersà pel món sencer quan els romans van
destruir Jerusalem. Els hebreus constituïren l’antic poble
semita del Pròxim Orient i avantpassats dels israelites i els
jueus. Israelita, per cert, és el concepte pel qual en l’antiguitat
es va definir el poble que es va formar de la descendència dels
12 fills d’Israel o Jacob.
Israelià és el terme que defineix la nacionalitat de les
persones nascudes a l’Estat d’Israel o que són ciutadans del
mateix. Per tant, un jueu nascut a Catalunya, no pot ser
israelià. I si bé la immensa majoria d’israelians són jueus, es
pot parlar també d’israelians cristians o musulmans.
Jueu, en canvi, és la persona que professa la religió jueva,
hagi nascut a Israel o a qualsevol lloc del món. Juntament
amb la religió, hi ha altres aspectes culturals que identifiquen el poble jueu. B
Religiosos jueus ortodoxes.
La condició de jueu
Segons la llei jueva el judaisme no es perd mai
Redacció
Revista
D’acord amb la llei jueva (Halajà), el judaisme no es pot
perdre. Qui neix jueu o es converteix al judaisme no perd
la seva condició ni tan sols si comet un dels tres pitjors
pecats del judaisme: paganisme, assassinat o aberracions
sexuals.
Cal apuntar, a més a més, que d’acord amb la llei
jueva, hi ha diverses maneres per ser novament acceptat en la comunitat jueva, precisament pel fet que el
judaisme no es perd. B
Revista 17
f
l’apunt
Europa: productivitat insuficient
Atribuir els mals del raquític creixement, a la rigidesa dels salaris i a la pesada càrrega de les
intervencions públiques xoca amb la realitat
mercats, a la moderació salarial i a un
progressiu encongiment de l’Estat. És
la sempiterna lletania de les reformes
estructurals que els països de la Unió
Europea, i particularment el perifèrics,
han d’emprendre.
Però no ens enganyem, atribuir els
mals del raquític creixement sense
creació d’ocupació, a la rigidesa dels
salaris ja a la baixa i a la pesada càrrega de les intervencions públiques que
dificultarien el funcionament del mercat xoca amb la realitat. En efecte, tot
i les reformes laborals i les evidents
contencions salarials, que han reduït
significativament els Costos Laborals
Unitaris Reals (CLUR), els problemes no
s’han resolt.
Creixement i ocupació
Productivitat insuficient
L
a situació econòmica de la
Unió Europea està causant
un enorme desconcert que,
més enllà del receptaris que produeixen alguns organismes internacionals, està costant molt de
superar. El creixement econòmic,
en els països de la Unió Europea
i també en els de l’OCDE en conjunt, ha tingut, i continua tenint,
dues característiques: 1) creixement significativament inferior al
de la postguerra, i 2) a Europa, ha
anat acompanyat de taxes d’atur
molt importants, que representen
el fracàs del model de societat a
què aspiràvem.
En les últimes dècades s’han
estat assajant alternatives, teòri-
f
18 Revista
ques i polítiques que, ni en els
moments de màxima recuperació econòmica, no han aconseguit reduir l’atur per sota dels
13.000.000 de parats a Europa, ni
dels 24.000.000 en el conjunt l’àrea
de la OCDE, amb l’agreujant que,
quan apareix la recessió, l’atur es
torna a disparar.
Mentre l’economia creixia es
va deixar de banda la discussió
sobre la situació de menor creixement en què s’havia entrat a
la UE. El problema es traslladava
a l’existència de rigideses en els
mercats, particularment en el de
la força del treball, la qual cosa
es tradueix, a tot arreu, en una
crida a la desregulació d’aquests
Què es pot fer en favor del creixement i
l’ocupació? En primer lloc, analitzar la
situació des d’una perspectiva de llarg
termini en la qual, tot observant el
comportament de les diverses variables
associades al creixement, puguem establir les causes del seu alentiment, així
com les diverses conseqüències que
se’n puguin derivar per tal de poder
determinar les raons de la presència
permanent de recursos ociosos en els
països desenvolupats i, particularment
a Europa.
Economistes com Krugman i organismes com l’OCDE, ja situen la raó
d’aquesta caiguda d’expectatives en un
fet fonamental: l’alentiment del creixement de la productivitat, encara que,
en tots dos casos, acaben per declarar
que aquest alentiment és un misteri:
“Les causes del creixement insuficient
de la productivitat són profundes i
no es coneixen bé i les causes de la
creixent desigualtat i pobresa enca-
Anton Gasol
Doctor en Economia
ra menys.” (Vendiendo prosperidad,
Krugman P., 1994).
El problema sembla identificat: es produeix un alentiment del
creixement econòmic i la causa
està en l’alentiment, per la seva
banda, de la productivitat, la qual
cosa podem comprovar empíricament. El període en què el creixement econòmic anava associat
al creixement de la productivitat
era aquell en què es conjugava
una producció de masses amb un
consum de masses i en el qual,
per tant, creixien –alhora– la Formació Bruta de Capital Fix (FBCF),
el PIB, els salaris reals, el consum
públic i privat i la rendibilitat del
capital.
El creixement de les capacitats de producció, mesurades per
la taxa de variació de la FBCF,
determinen un creixement del PIB
que, després del pacte de rendes
establert en la majoria dels països, es tradueix en un creixement
paral·lel dels salaris reals i de la
rendibilitat del capital, sostinguts
–ambdós– per un creixement de la
productivitat total dels factors. És
obvi que el creixement dels salaris
reals manté un alt creixement del
consum privat i que el consum
públic també creix a bon ritme,
atès el paper de l’Estat.
El cercle virtuós del creixement
que es recolzava en el binomi
producció de masses-consum
de masses, comença a trobar els
seus límits quan els mercats de
molts productes comencen a ser
mercats de substitució
de l’evolució de la Productivitat
del Capital (PC), que des de fa dècades ho està fent a taxes negatives,
mesurades per la mitjana dels països de l’OCDE en conjunt i també
per a l’OCDE-Europa, mentre que
en els països en què creix (Estats
Units, Canadà, França, Itàlia, Bèlgica Holanda i el Regne Unit) ho
fa a taxes molt modestes i, en tots
els casos, iguals o inferiors al 0,6
per 100.
I és que un sistema econòmic i
financer, amb un gran component
oligopolístic per situar-se en els
mercats mundials crea més capacitats
de producció de les que la demanda
por absorbir. En tots els països fonamentals apareixen clares les taxes
d’infrautilització de la capacitat productiva, de la qual cosa se’n deriva
l’evolució cap a taxes negatives o molt
baixes de la productivitat del capital
(PC), que es generaren en les fases
d’expansió econòmica.
Això té dues conseqüències: 1)
D’una banda, assistim, com a conseqüència de les capacitats no utilitzades, a un creixement del cost de la
unitat produïda, ja que els costos fixos
recauen sobre una producció menor,
la qual cosa es tradueix en una alça
dels preus i/o en una caiguda de la
taxa de guany; i 2) La infrautilització
de la capacitat productiva es tradueix
realment en un alentiment del creixement del Valor Afegit Brut (VAB),
que es el numerador de la relació VAB/
Stock de capital, que determina la productivitat del capital.
Ambdues qüestions despleguen una
¢
Cercle virtuós
Què és el que fa que es trenqui el
cercle virtuós del creixement? Què
hi podem observar en el comportament d’aquest conjunt de variables
que ens permeti albirar aquesta
caiguda posterior que s’ha produït
en totes i cada una d’elles i quines
en poden ser les conseqüències?
Les xifres delaten un procés que
es diferencia del comportament de
la resta de les variables i que és el
Baixa el consum privat.
Revista 19
f
l’apunt
cadena causal que es tradueix en
un menor creixement de la Formació Bruta de Capital Fix (FBCF),
un mecanisme que està posant de
manifest el problema fonamental
a què s’enfronten les economies
occidentals i, particularment, la
Unió Europea, que és una capacitat de producció que no pot ser
absorbida pel mercat, la qual cosa
impedeix de posar plenament en
valor els capitals invertits i, per
tant, frena el creixement.
Atès, doncs, que el coll
d’ampolla del creixement a llarg
termini no és un problema de polítiques de demanada sinó d’oferta,
sembla clar que el que podria ajudar a pal·liar-lo fóra un augment
del grau d’inversió en noves tecnologies de la informació i de la difusió de la tecnologia en el conjunt
dels sectors productius, així com
una millora de factors organitzatius i dels processos de producció,
de distribució i dels mecanismes
de finançament, ja que tot això
redundaria en una més gran eficiència del sistema productiu.
En la major part del països, els
ajustos estructurals –bàsicament,
reestructuracions industrials i
financeres–, fets amb l’objectiu de
reduir capacitats, rebaixar plantilles i retallar salarials, no han fet
més que agreujar el problema.
Encara que tot això hagi servit per assolir alguns equilibris
financers, ha estat a costa de deprimir encara més profundament la
demanda, a causa de l’alentiment
i/o disminució dels salaris reals.
Ara bé, els salaris no solament són
costos, sinó que també són rendes,
per la qual cosa una tendència a la
contracció del creixement dels salaris
reals no podria tenir altra conseqüència que un menor creixement de la
demanda de consum privat.
Tots aquests problemes es veuen
f
20 Revista
causal queda tancada i les seves conseqüències obliguen a un replantejament
del tipus de creixement econòmic que
s’ha vingut produint en les últimes
dècades i que, en última instància
estaria generant permanentment una
oferta excedentària que lastra el creixement econòmic i la capacitat per crear
ocupació.
Creació d’ocupació
No remunta la creació d’ocupació.
agreujats pel fet que ja es comencen a veure saturacions en molts
mercats de consum (finiment de la
norma de consum).
El cercle virtuós del creixement que es recolzava en el binomi producció de masses-consum
de masses, comença a trobar
els seus límits quan els mercats de molts productes comencen a ser mercats de substitució.
En aquests moments, solament
productes com la tauleta, en
l’electrònica de consum, són un
mercat primari, per la qual cosa
la demanda es debilita també per
aquest flanc.
Per tant, la demanda global
(consum+inversió), està patint
d’un alentiment pel que fa al creixement, la qual cosa fa que encara sigui més agut l’excés d’oferta
generat per la carrera d’inversions
dels grups oligopòlics mundialitzats, la qual, detectada en origen,
porta a la infrautilització de la
capacitat instal·lada.
Amb la qual cosa, la cadena
Les propostes per recuperar la creació d’ocupació, basades solament en
l’estímul d’un desenvolupament endogen, en el suport a les PIMES, en ajustos
estructurals, o a la millora de la formació, xoquen amb el problema més significatiu que consisteix en el fet que,
en la UE i també en l’OCDE en conjunt,
hi ha des de fa molt de temps certes
capacitats excedentàries, a les quals no
es troba sortida.
Per això, és imprescindible tractar
aquest problema en un marc internacional, per si aquests excessos de
capacitat de producció poguessin trobar sortida en el mercat mundial i,
el que és més important: una modificació del mode de vida i del model
de creixement en la Unió Europea i
en l’OCDE, àmbits on son absolutament necessàries pautes d’austeritat
individual i col·lectiva que facilitin el
trànsit d’aquest model productivista
a un altre que sigui compatible amb
aquelles transformacions que són
imprescindibles en la resta del món.
La Unió Europea, podria ser la palanca capaç d’iniciar el viratge cap aquesta
direcció, perquè si es desenvolupés políticament es convertiria en una massa
crítica el poder de la qual fóra susceptible de mantenir un pols amb els agents
mundials, la gestió dels quals ha conduït el món a aquesta situació en què
la pobresa s’estén pel sud del planeta
mentre que l’atur i la marginació afecten proporcions creixents de persones
dels països de l’OCDE. B
europa
Xavier Ferrer
economista i politòleg
Punts dèbils de la Unió Europea
¿Estem disposats els ciutadans europeus a aguantar, aquest hivern, un període de temps
sense subministrament de gas?
En l’última cimera celebrada a Milà, Putin va voler deixar clar qui té l’aixeta del gas.
E
ls 500 milions de ciutadans
europeus que, tot i la crisi que
ho afecta tot, estem acostumats
a un nivell de vida i de cobertura
social que ja la voldria la major part
la població mundial. Som només el
7% dels ciutadans del planeta i produïm el 25% de la riquesa mundial i,
a més a més, dediquem a cobertura
social, a l’estat del benestar, el 50%
del que s’hi dedica en tot el món.
Això vol dir, que el 7% de la
població gasta en benestar social el
mateix que el 93% restant. Aquestes
espectaculars xifres diuen molt a
favor de la Unió Europea, que té com
una de les seves senyes d’identitat,
precisament, l’estat del benestar.
És cert que, avui dia, el context
de la crisi econòmica, que segueix
afectant l’ocupació i la cobertura
social, fa que les polítiques de la
Unió Europea siguin criticades i,
més encara, la postura de mantenir l’austeritat com a norma; tot i
veient que, en alguns estats membres, els convindria una altra política més orientada al creixement.
És bàsic que la UE estableixi
una política energètica comuna,
a mig i llarg termini
La realitat però, és que la UE és
molt diversa –tant pel que fa a la
manera d’entendre la política i la
societat com la situació econòmica
del moment– i que aquesta situació
provoca que els interessos d’uns
estats no tinguin res a veure amb
els dels altres. Així, a l’Eurozona,
amb una política monetària única,
els problemes que abans se solucionaven amb devaluacions de la
moneda, ara s’han de gestionar
amb polítiques pressupostàries i
fiscals que afecten de ple les partides que es destinen a l’estat del
benestar. Però aquest no és l’únic
dels seus problemes.
Dependència energètica
Per altra banda, la Unió Europea
també afronta un altre escenari que, alhora, és un dels seus
talons d’Aquil·les importants. Em
refereixo a la dependència energètica
de l’exterior.
Actualment, el 50% de l’energia que
consumim ve de fora i està previst,
si no canvia l’estructura de producció energètica, que en vint anys la
dependència se situï en el 70%. Aquesta
debilitat va estar surant per sobre de
la Cimera entre la UE i Àsia, que es
va celebrar a Milà. A la capital de la
Lombardia es va mirar de reconduir
el conflicte d’Ucraïna i també es va
constatar les dificultats de trobar-hi
una solució estable. A més, el líder rus,
Vladimir Putin va aprofitar la cimera
per deixar anar que ningú no hauria
d’oblidar que el qui controla l’aixeta de
l’energia és ell.
De fet, l’energia es va utilitzar com
una arma de pressió, en el sentit que un
tall en el subministrament afectaria,
en pocs dies, diversos estats del nord
de la UE. És evident que Rússia també
en sortiria perjudicada, des del punt
de vista econòmic i polític, però l’efecte
que tindria sobre la població dels llocs
perjudicats directament segur que seria
molt diferent. Així que la pregunta és:
hi estem disposats, els ciutadans europeus, a aguantar un temps sense gas?
Probablement, als europeus, ens
podria afectar més la manca de gas
que, als russos, algun tipus de sanció
econòmica o els efectes de no ingressar
els diners de la venda d’energia. De
manera que, tal com estan les coses,
és molt important que, a curt termini,
mentre no es disposi de línies de subministrament alternatives, es mantinguin ponts de diàleg amb Rússia.
Això sí, a mig i llarg termini és bàsic
establir una política energètica comuna a la UE i apostar seriosament per la
integració política. B
Revista 21
f
opinió
La ferma determinació de salvar la democràcia
L’escàndol Watergate va significar un acte de fidelitat cap al poble nord-americà i
d’enfrontament a la corrupció instal·lada en la primera instància del país
J
a fa 40 anys de l’escàndol
Watergate. Abans de ser objecte d’impeachment, és a dir, del
mecanisme pel qual el president
dels Estats Units pot ser investigat
pel Comitè Judicial de la Cambra
de Representants i posteriorment,
si fa el cas, processat per la justícia
i el Senat –la qual cosa garanteix
que ni tan sols l’home amb més
poder del món pugui tenir impunitat davant la justícia–, el president
Richard Nixon va ser forçat, a causa
de la seva gravíssima implicació
en el cas Watergate, a presentar la
dimissió el 9 d’agost de 1974.
Tota l’aura de grandesa de la
presidència nord-americana es va
veure esquitxada per una corrupció sense límits. Nixon va viure
una situació inimaginable de paranoia que el va dur, no solament a
l’abús de poder, sinó també cap a
un procés de corruptela política de
dimensions gegantines.
Deu anys després de l’assassinat
de John F. Kennedy –el president
més recordat i estimat pel poble
nord-americà–, els ciutadans i la
premsa de la primera potència
mundial, es van quedar estupefactes i desorientats. Però després, en
veure de què anava la pasterada,
van passar a estar indignats, fastiguejats i emprenyats, per, finalment, clamar en demanda d’una
justícia que aconseguís fer fora de
la Casa Blanca i processés a aquell
president corrupte i megalòman.
La premsa, valenta i lliure, la
Cambra de Representants, el Senat
i el poder judicial, els polítics republicans –Nixon era republicà– i els
demòcrates, units en favor de la
f
22 Revista
Richard Nixon va haver de dimitir com a president dels
EUA per l’escàndol Watergate.
democràcia, la llibertat i la transparència, ho van fer possible.
Arribar fins al final
I ho van fer sense cap por i per
ser fidels al poble nord-americà,
perquè precisament no fer-ho, no
arribar fins al final, hauria estat
burlar-se’n. Per aquest motiu, van
voler desfer tot l’embolic fins arribar al final? Qui tenia por de descabdellar el cabdell? Doncs, els qui
pensaven treure’n algun profit,
sens dubte.
En tot cas, Richard Milhous
Nixon, líder del Partit Republicà i
president dels EUA, va ser el primer mandatari nord-americà que,
per abús de poder i corrupció, va
haver de dimitir, deshonrosament,
el seu càrrec.
L’escàndol Watergate va ser un
cas polític. Deixant de banda, els
càrrecs relativament marginals o
menors que se li van imputar, com
els referents als impostos i a les
obres de millora de les seves cases
de Califòrnia i Florida, a càrrec
de tots els contribuents, tots els altres
actes càrrecs dels quals Nixon fou acusat eren polítics.
Certament, és veritat que aquells
actes, per si mateixos, eren de tipus penal,
dels que castiga el Codi Penal, però la seva
finalitat, les seves motivacions, el context
en què es van cometre, eren polítics. A
continuació us en relaciono la llista, els 22
càrrecs sobre els quals va haver de decidir
el Comitè de la Cambra de Representants,
per veure si es podien considerar, o no,
motiu de processament. De la simple lectura ja se’n pot desprendre que, el cas
Watergate va ser un assumpte polític.
Els actes acusatoris
Heus ací la llista, tal com va ser enviada
per les agències de premsa als mitjans,
el juny de 1974:
1. Pla per instal·lar micròfons a les oficines del Partit Demòcrata de l’edifici
Watergate de Washington.
2. Destrucció de les proves relacionades
amb aquest acte.
3. Pagament de suborns i promeses de
clemència als set acusats d’espiar el
quarter general demòcrata.
4. Intent d’implicar la CIA en
l’encobriment d’aquesta acció.
5. Decisió de cometre perjuri davant el
jurat d’acusació i durant el judici.
6. Participació d’alts funcionaris en
l’encobriment.
7. Acomiadament d’Archibald Cox, primer investigador especial de l’escàndol
Watergate, després que hagués violat
els compromisos assumits en el seu
nomenament.
8. Negativa inicial a facilitar les cintes
magnetofòniques demandades per via
judicial.
9. Els 18:30 minuts de silenci en la cinta
enregistrada el 20 de juny de 1972.
Enric Figueras
10. Possible frau criminal en relació al impagament dels imposts
corresponents al període de 197073 per part del president Nixon.
11. Contractació del sabotejador
professional Donald Segretti per
distorsionar amb bromes pesades
la campanya electoral dels demòcrates i encobrir les seves activitats.
12. Activitats il·legals d’espionatge
per part del Comitè per a la reelecció del president Nixon.
13. Creació de la dita Brigada dels
Fontaners de la Casa Blanca i la
seva entrada il·lícita a l’oficina del
Dr. Lewis Fielding, psiquiatre de
Daniel Ellsberg.
14. Oferiment d’un alt càrrec al
jutge encarregat del judici contra
Ellsberg, acusat de lliurar al New
York Times els denominats Documents del Pentàgon.
15. Acceptar contribucions electorals a canvi de concedir places
d’ambaixador.
16. Acceptar contribucions dels
productors lleters a canvi de
reduir les quotes d’importació i
d’augmentar el preu de la llet. 17. Commutació de sentències a
aquells presoners que donessin
suport a la reelecció de Nixon.
18. Utilització de l’oficina per amenaçar els enemics de la Casa Blanca
i recompensar els amics.
19. Permetre la fusió de diverses
corporacions a canvi de contribucions electorals.
20. Utilització del Departament de
Justícia per silenciar les crítiques
dels mitjans de comunicació.
21. Retirada del càrrec aixecat contra la companyia ITT per estar violant la llei anti-trust, a canvi d’una
important contribució econòmica
a la convenció nacional del 1972
del Partit Republicà.
22. Petició i recepció d’una aportació de 200.000 dòlars al financer
fugitiu Robert Vesco.
Un cas polític
Si deixem de costat, per una banda, les
excepcions ja esmentades abans i, de
l’altra, la compra de l’anell de diamants
que Nixon va regalar a la seva esposa el
1972, amb diners procedents del Comitè de Reelecció, les altres 22 causes que
se li imputaren són polítiques.
Estem davant d’un cas polític en el
sentit estricte de la paraula, per innobles que fossin aquells actes. És a dir,
no polític de politiqueria de partits, malgrat que Nixon va voler fer creure que
era víctima de simplement de l’odi dels
seus enemics.
I l’escàndol Watergate és, també,
en essència polític perquè descobreix
i anul·la el pla, clarament polític, per
part d’un president corrupte d’establir
les bases d’un poder personal que
transformés el sistema nord-americà
sense modificar la Constitució, en un
sistema en el qual l’abús de poder, per
part de l’Executiu, fos cosa normal i
acceptada. B
L’escàndol Watergate
El 9 d’agost de 1974, el president Richard Nixon va presentar la seva dimissió acusat de corrupció
Redacció
Revista
L
’escàndol Watergate (o simplement Watergate) va ser
un escàndol polític que provocà una greu crisi constitucional durant la dècada dels anys 70 del segle XX als EUA.
L’escàndol va prendre el nom del complex comercial i
residencial Watergate a Washington DC, seu del comitè
electoral del Partit Demòcrata.
Tot va començar el 17 de juny de 1972 amb la detenció
de cinc homes, a sou del comitè de reelecció del president republicà Richard Nixon, quan intentaven entrar
il·legalment i col·locar aparells d’escolta a les oficines del
Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC), al complex
Watergate de Washington. L’FBI va connectar els pagaments als lladres amb una caixa B de fons per subornar,
usada pel Comitè de Reelecció Presidencial (CRP) el 1972.
Com a prova organitzada contra l’equip presidencial, que
incloïa antics membres de l’equip que testificarien contra
ell en una investigació conduïda pel Comitè del Senat pel
Watergate, van revelar que el president Nixon tenia un sistema de gravació amb cintes magnetofòniques a les seves
oficines i que havia gravat moltes converses.
Les gravacions d’aquelles cintes implicaven el president,
i revelaven que hauria intentat encobrir el robatori. Després d’una sèrie de batalles judicials, el Tribunal Suprem va
dictaminar que el president havia d’entregar les cintes, la
qual cosa, finalment, va fer.
En veure’s a prop l’impeachment a la Cambra de Representants i una forta possibilitat que el Senat l’arribés a inculpar, Nixon va dimitir com a president el 9 d’agost de 1974.
El seu successor, Gerald Ford, proclamà una amnistia “per
tots els delictes” que Nixon hagués comès contra els Estats
Units mentre era president. B
Revista 23
f
economia
Set anys de vaques magres, pel cap baix
2007-2014 i encara no ens posem d’acord per assenyalar la data d’acabament: potser l’any
actual, potser l’any vinent...
L
a descripció dels cicles econòmics més antiga que conec, la
del Gènesi 41, diu així:
“El faraó va explicar a Josep:
– Somiava que em trobava a la
vora del Nil. Vaig veure sortir del
riu set vaques grasses i boniques,
que anaven pasturant entre els
joncs. Darrere d’elles en van sortir unes altres set, escarransides,
lletges i magres: enlloc d’Egipte no
n’he vistes mai de tan lletges. Les vaques magres i lletges es
van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del
riu. Quan ja les tenien dintre, no
es notava que les haguessin engolides: continuaven tan escarransides com abans. En aquest moment
m’he despertat.
Després he tingut un altre
somni: veia sortir set espigues
d’una mateixa tija, grosses i plenes. Darrere d’elles en naixien
unes altres set, buides, esquifides
i cremades pel vent del desert. Les
espigues esquifides van engolir les
set espigues grosses.
Josep va dir al faraó:
– Tots dos somnis tenen un sol
sentit: Déu anuncia al faraó el que
està a punt de fer. Les set vaques i
les set espigues boniques representen set anys. Es tracta, doncs, d’un
únic somni amb un sol sentit. Tant les set vaques miserables
i lletges que sortien darrere les
altres, com les set espigues escarransides i cremades pel vent del
desert, representen set anys de
fam.
Això és el que jo havia de dir
al faraó: Déu mostra al faraó el
que està a punt de fer. Els set anys
f
24 Revista
S’anuncia que podem entrar en una altra recessió...
En economia, el contrari
de l’austeritat no és
l’exercici de malgastar,
sinó el d’augmentar la
inversió
vinents seran d’una gran abundància en tot Egipte. Després seguiran
set anys de fam que esborraran a
Egipte el record de l’abundància
dels set anys precedents, perquè
la fam consumirà tot el país.
Serà tan aclaparadora, aquesta
fam, que ningú no sabrà què és
l’abundància”.
D’acord amb el Gènesi, els
fets van confirmar plenament
el pronòstic d’en Josep. Egipte
va viure set anys d’abundància,
Pren força la idea de
l’estancament secular, segons
la qual hauríem entrat en un
període, mesurable en dècades, de
creixement baix, a la japonesa
seguits de set anys de penúria; cosa
que ens demostra, per comparació, la
reduïda capacitat predictiva dels economistes d’avui en dia.
Després de set anys de crisi, 20072014, encara no ens posem d’acord per
assenyalar la data d’acabament: potser
l’any actual, potser l’any vinent, potser
només estem a mig camí...
L’estancament secular
En descàrrec dels profetes actuals, es
pot al·legar que vivim en una economia
Àngel Pes
més complexa. No es tracta només
del que passarà en un país, per
important que sigui, sinó que tot
el món forma una xarxa en què els
països estan connectats.
En la reunió del passat mes
d’octubre, el Fons Monetari Internacional va donar per fet un
creixement menor del que hom
esperava anteriorment, a causa de
l’elevada càrrega del deute i l’alta
taxa d’atur.
Tanmateix, també va destacar
que el creixement depèn de circumstàncies locals, que són particularment decebedores per a la
Unió Europea, amb un raquític
0,8% per aquest any i l’1,3% per a
l’any 2015, i una probabilitat del
40% que recaigui en la recessió.
Pren força la idea de
l’estancament secular, segons la qual
hauríem entrat en un període,
mesurable en dècades, de creixement baix, a la japonesa. Els motius
que ens han portat fins a aquesta
situació serien estructurals, com
ara l’envelliment de la població
europea i el punt mort en què es
troba el creixement de la productivitat, als quals s’afegeix l’herència
de la crisi: l’elevat endeutament,
tant públic com privat, i l’alta taxa
d’atur.
En el seu informe, l’FMI assenyala que “les grans economies
desenvolupades, sobretot al Japó i
la zona euro, podrien afrontar un
període d’estancament secular”.
De fet, des del setembre passat, es multipliquen els signes
d’aturada: baixen les borses,
també els preus del petroli, així
com les exportacions, per exemple
a Alemanya...
Tot plegat suggereix que el món
entra en una fase de menys creixement que, en alguns llocs com
ara la Unió Europea, pot esdevenir
una nova recessió.
tat. Ara bé, en economia, el contrari
de l’austeritat no és malgastar, sinó
augmentar la inversió, tant privada
com pública.
La insuficiència de la primera, llastada per l’endeutament de les empreses
i la debilitat de la demanda privada,
s’ha de reforçar amb la segona, cosa
que a la Unió Europea no passa, per
les regles de disciplina fiscal que la
regeixen.
Convindria fer cas de les nombroses
veus, entre elles l’FMI i el mateix Banc
Central Europeu, que reclamen una
major inversió pública a Europa, adaptant les regles a les necessitats actuals
de l’economia europea. B
El món entra en una fase de menys
creixement que, en alguns llocs
com ara la Unió Europea, pot
esdevenir una nova recessió
Canviar de política
econòmica
No obstant això, igual com a Egipte van esmorteir els efectes dels
set anys de penúria, segons ens
explica el Gènesi, gràcies a la reeixida política d’estalvis dels anys
de bonança, ara també és possible
capejar el temporal, si s’encerta
amb el rumb adequat.
Encara que pot semblar una
obvietat, convé recordar que no
canviarem els resultats sense
modificar la política que fem,
resumida amb la paraula austeri-
Estancament a la japonesa.
Revista 25
f
art
cultural
Lluís Peiró
Sorolla. El color del mar
L’exposició que es va poder veure al CaixaForum i es podrà veure a altres ciutats, és agradable,
refrescant i lluminosa
É
s possible que la visita a l’exposició Sorolla. El color del
mar, que s’ha pogut veure al CaixaForum Barcelona i
que es podrà veure en diferents llocs de l’Estat espanyol, no satisfaci totalment les expectatives de gaudi visual
que la seva publicitat semblava prometre; el temps, la tecnologia i els gustos de cada època també formen part activa del
contingut i de l’atmosfera de la mostra.
La pintura de Sorolla és molt agradable de veure: és refrescant, lluminosa, clara, tot i que, mirant directament els seus
quadres, la majoria d’aquestes qualitats no sempre semblen
tan evidents com en les reproduccions que n’hem vist en
llibres, revistes i documentals o pantalles de diferents tipus.
També és veritat que la proliferació d’imatges que ens
impacten des de tot arreu, de manera constant i reiterativa,
ha donat un nou valor a l’atzar del moment, a allò no programat que es presenta d’improvís. Aquest punt de l’atzar
s’ha tornat enormement atractiu; ens agafa per sorpresa i
evita que es produeixin raonaments previs, de manera que
l’atenció pot ser més intensa i directa. El so d’un clarinet que
surt casualment d’una finestra oberta una tarda d’estiu, pot
convertir-se en un regal màgic ple de sentiment.
Si, per casualitat, ens trobéssim amb pintura de Sorolla,
segurament quedaríem gratament sorpresos i la miraríem
encantats, com una joia apareguda inesperadament. Però
en l’exposició de Sorolla, en l’hora aproximada que dura
normalment la visita, tenim oportunitat de veure unes cin-
Pescadora con su hijo. Sorolla.
f
26 Revista
quanta pintures, la qual cosa significa poder dedicar una
mitjana, d’un minut a cada una d’elles.
Tot això fa pensar en l’oportunitat o en la necessitat
de presentar segons quins elements de manera aïllada i
–a poder ser– espontània. En aquest sentit i a fi d’apreciar
millor el valor dels grans pintors, hi ha experts que reclamen l’opció de fer-ne exposicions d’un sol i únic quadre, per
tal de centrar totalment l’atenció en allò tan extraordinari
que es presenta a la mirada actual.
Cultura japonesa
Un antecedent molt significatiu, d’aquesta voluntat d’apreciar
un element únic, el trobem en la cultura tradicional japonesa. L’espai per a la cerimònia del te, bàsicament es un espai
buit, on hi ha només un punt d’atenció: el tokonoma, on se
situa un sol element per ser observat. Pot ser una flor, pot ser
una cal·ligrafia, pot ser una pintura, però en qualsevol cas es
una sola cosa, un element d’atenció singular i únic.
En una entrevista feta a un ric empresari, col·leccionista
de pintura, explicava com gaudia de la seva exclusiva
col·lecció d’art. Deia que els quadres els tenia a casa seva tancats en un magatzem, i que segons l’època de l’any o l’estat
d’ànim, portava a la sala un Picasso, un Matisse, un Cézanne
o un Mondrian, però sempre un únic quadre.
A aquestes observacions, s’hi ha d’afegir el paper que la
tecnologia de la imatge ha desenvolupat darrerament, amb
Rompeolas. Sorolla.
cultural
una perfecció i una qualitat inimaginables fa uns anys, tot
facilitant al mateix temps infinites possibilitats de reproducció i de circulació d’imatges.
Aquesta perfecció tècnica ha significat que, en percepció,
sovint, la imatge supera la realitat i que estiguem més habituats a veure les imatges de les coses que les mateixes coses,
les imatges en lloc de la realitat.
Imatges en moviment
El famós escrit de W. Benjamin sobre La obra de arte en la
época de su reproducción técnica(1) ens ve un altre cop a la
memòria, ara amb una realitat ampliada i desbordada per la
familiaritat que hem assumit amb tot allò visual.
Deia W. Benjamin en els anys 30 del segle passat: “La representación cinematográfica de la realidad es para el hombre
actual mucho más importante que la propia realidad”.
“En la fotografía pueden resaltar aspectos del original accesibles únicamente a una lente manejada y que escapan a la óptica
humana”. “El cine ha traído una profundización de nuestra
percepción”. “En la época de la reproducción técnica, al multiplicarse las reproducciones, pone su presencia masiva en el lugar de
una presencia irrepetible y confiere actualidad a lo reproducido”.
Estava clar que, qui dominés la tecnologia de les imatges
en moviment, podria condicionar la percepció de la realitat.
La manera que tenim d’apreciar la imatge varia cada cert
temps, perquè es va ajustant als costums, a la moda i a la
tecnologia de cada moment. Podem afirmar que avui estem
acostumats a una qualitat d’imatge que determina el gust
del moment, l’exigència del moment.
La majoria de les reproduccions en paper dels quadres de
Sorolla ens donen la imatge que avui volem veure en la seva
pintura; porten a la sensibilitat actual unes imatges pintades
en la realitat de fa cent anys. Ara els donem l’enfocament, la
intensitat lumínica que avui necessitem i volem veure, actualitzem la pintura de Sorolla.
Colors tranquils
En la pintura original els colors estan més tranquils, més en
correspondència amb la llum pròpia d’aquell moment. En el
quadre original s’aprecia el temps, els anys transcorreguts
des de la seva execució fins ara, l’envelliment dels tons, del
mateix material que conforma la pintura; fins i tot la pinzellada sembla una mica cansada. Per contra, acceptem que “la
visió directa del quadre expressa un ara i aquí de l’original
que constitueix el concepte de la seva autenticitat”.
Bajo el toldo. Sorolla.
Si tornem a la tecnologia hem d’estar atents a tot el que
significa la visió en 3D, ja que podem endevinar els condicionaments perceptius que ens esperen. Podríem dir que el 3D
altera la manera de veure de la espècie humana. En el 3D no
estem veient les imatges, no som simples espectadors, sinó
que ens introduïm en la imatge, formem part de la imatge
que estem mirant. Qüestionar la tecnologia del 3D sembla
la reacció lògica dels qui han estat educats amb imatges 2D.
Tal com varen fer al seu temps alguns intel·lectuals que
criticaven el cinema (Duhamel-París 1930, per exemple) ja
que, acostumats a veure les imatges estàtiques de la fotografia, el cinema no els donava temps per a veure aïlladament i
reflexionar sobre les imatges, ja que després d’una immediatament en venia una altra.
Imatges en 3D
A partir d’ara, la proliferació d’imatges en 3D és previsible
que afectin la percepció de l’escultura, de la mateixa manera
que la proliferació d’imatges en 2D ha afectat la percepció
de la pintura.
Si poguéssim veure totalment, directament, com ho fan
els nadons, sense pensaments previs, quedaríem meravellats, realment meravellats. Cada nova tecnologia de la imatge ens allunya una mica mes de la possibilitat de saber mirar
realment, de mirar i veure-ho tot claríssimament. B
1. Walter Benjamin: La obra de arte en la época de su reproducción técnica.
Ed. Taurus, Buenos Aires, 1989.
Revista 27
f
música
cultural
Joan Caballero
Continuem com el mes passat
P
assat l’estiu, i com és tradicional, la
indústria discogràfica, ja sigui multinacional, nacional, indie o local,
acostuma a presentar les preteses noves
joies del seu catàleg.
En dos mesos he escoltat gairebé un
centenar de noves produccions i m’he
quedat més fred que un watussi enmig
del pol nord. Quasi res ha rinxolat un pèl
de les meves articulacions. M’he quedat
amb una tristota sensació de déjà vu o, en
el pitjor del casos, amb la de què l’artista
ha quedat lluny de les meves expectatives. Alguns exemples...
En el retorn dels Weezer, Everything
Will Be Alright in the End (Island, 2014),
la producció de Ric Ocasek (The Cars) és
de jutjat de guàrdia i les cançons no arriben a fer-nos emocionar més que en un
parell d’ocasions. D’altra banda, Playland
(New Voodoo, 2014), el nou disc del guitarrista dels Smiths, Johnny Marr, està
bastant bé però lluny del que es podria
esperar de la seva insigne història i, a
més a més, és fred i no contagia gaires
emocions.
Al Heartleap (Fat Cat, 2014) de Vasthi
Bunyan hi trobem bones cançons i bons
textos, però la veu sona apagada i desencisada, el que resulta bastant imperdonable
en una cantautora de currículum exquisit com el seu. Art Official Age (WB,2014)
representa el retorn de Prince a la discogràfica dels seus millors temps, però en
cap cas a les seves millors cançons. Tou
i dispers. Del Sukierae (Anti, 2014), dels
Tweedy ja us vaig fer un petit comentari
d’avançada el mes passat, amb el disc a
les mans la cosa ha millorat però segueix
lluny d’ésser un disc important, el trobo
massa naïf i poc treballat des de la ves-
f
28 Revista
sant de la producció. Popular Problems
(Columbia, 2014) és un digne producte de
subsistència realitzat per Leonard Cohen
arruïnat i en plena senectut, un treball
digne però res més, li falta emoció i misteri. Us repto a qualsevol de vosaltres a
buscar el màxim nombre de referències
explícites que Lenny Kravitz ha robat a
la història musical dels últims cinquanta
anys per fer Strut (Roxie, 2014). Dude
Incredible (Touch & Go, 2014), no estarà
mai entre els millors discs dels Shellac;
ni This Is My Hand (Ashmatic Kitty, 2014)
tampoc ho estarà entre els millors de
My Brightest Diamond, a banda que els
manquen bones cançons, sonen com fets
per acomplir compromisos o perquè no
tenien res més millor que fer.
Decebedor també Are We There
(Jagjaguwar, 2014) de Sharon Van Etten,
que potser va deixar el llistó massa alt
amb el disc anterior, Tramp (Jagjaguwar,
2012), un excel·lent disc que destacàrem
com un dels millors d’aquell any i, precisament a aquest nou li manquen les
guitarres i els ambients d’aquell altre. I
acabem amb Invisible Hour (Edel, 2014)
del meu admirat Joe Henry, que aquí es
deixa anar pels aires de cantautor arquetípic i oblida els aires tèrbols, nocturns
i foscos dels seus últims discs tot i que
pugui estar entre el milloret que podem
adquirir ara per ara.
Contràriament, i sense excessiu entusiasme (de fet deixem desert el tradicional apartat del disc del mes), recomanem
almenys una audició –a través de Spotify o d’algun altre enginy similar– dels
discs detallats tot seguit. Segurament,
el fet d’haver-m’hi apropat sense massa
esperances ha provocat que m’hagin
enganxat, ni que tant sols fos per unes
hores. Sí!
Comencem amb Atomos (Kranky,
2014), dels A Winged Victory for the
Sullen, una dotzena de cançons ordenades en números romans amb moments
precisos de calfreds i suors fredes. Continuem amb Down Where the Spirit
Meets the Bone (Highway 20, 2014) de
Lucinda Williams, on la cantautora americana explora nous llenguatges musicals
maridant el seu tradicional folk del Mig
Oest contemporani amb el blues, el soul
o el groove.
La tercera selecció ve de la mà de Martin Carr (excantant de la extraordinària
banda Boo Radleys que a principis dels
noranta van regalar-nos un parell de
discos molt notables), The Breaks (Tapete Records, 2014) conté unes quantes
cançons fetes en clau de pop-rock, amb
una certa guspira seguint la tradició de
bandes com els ja citats Boo Radleys, XTC
o Ride.
La quarta opció que us proposo és el
debut de la canadenca Lydia Ainsworth
amb el títol Right from Real (Arbutus
Records, 2014), pop-core del bo amb uns
arranjaments de corda ben parits i una
veu molt atractiva. Seguim amb Last Act
of Defia (Century Media, 2014) dels veterans Sick of It All, una palpable demostració que encara es poden fer discs de hardcore decents amb molta canya i cançons
de poca minutada.
Tampoc podem menystenir el Syro
(Warp, 2014) dels Aphex Twin (de fet
podria ser perfectament el disc del mes
però aquest article queda més aparent
sense). Vint-i-un anys després de la seva
darrera gravació sota l’etiqueta Aphex
cultural
j
Conexión Madrid
Manuel Pérez Medina
J
oan Caballero es un amigo y como
los buenos amigos, se dicen las
cosas a la cara tanto las malas
como las buenas. Hoy le dedico esta
aportación a la Revista, criticando un
disco que le encanta y recomendándole
otro al que estoy seguro se enganchará.
Twin, Richard D. James ens lliura
una ràpida i trepidant lliçó de música electrònica experimental, versàtil,
elegant, rítmica i sense extravagàncies. Decididament, aquest és el meu
el disc del mes.
Ah! m’oblidava de Manipulator,
de Ty Segall (Drag City, 2014): un bon
disc que combina amb molt encert
gèneres com el pop i el rock des de la
inspiració garatgera que tantes hores
de bona música ens ha donat des dels
anys seixanta.
L’assumpte Sílvia Pérez Cruz ja
el discutirem entre el Manuel i jo,
en privat i quan en tinguem ocasió
(vegeu el comentari del Manuel, tot
seguit).
Per cert, la vostra opinió també
compta i ens interessa molt. Ens la
podeu fer arribar a [email protected] o joancpujols@
yahoo.es. Gràcies! B
En contra de Joan: Granada
Perdóname Joan, pero no entiendo el
revuelo que se ha montado con el disco
Granada de Silvia Pérez Cruz y Raúl
Fernández Miró. 11 de noviembre, me
gustó y la carrera de Refree siempre
me ha parecido interesante.
Lo primero de todo, quiero decir
que posiblemente sea yo el que esté
equivocado y no pille la belleza y emoción de este disco, posiblemente por
mi desconocimiento del catalán, pero
es que las canciones que conozco del
disco son mucho mejores que las versiones que aquí hacen (Morente con
Lagartija Nick lo hacen mucho mejor
con Pequeño Vals Vienés). Creo que el
fallo ha estado en dotarlo de tanta
grandilocuencia en las entrevistas que
han dado. Leía que habían improvisado, que experimentaban con sonidos,
que el público se iba a quedar descolocado, que lo grabaron tres veces
enteros hasta dar con el sonido que
querían…
No sé, Joan, el día antes de escribir
esto lo escuché con todo el cariño del
mundo recordando tu conclusión en la
Revista de junio “Insisto: piel de gallina,
obra maestra” pero salvo tres detalles
mal contados, no me gusta nada y sé
que lo voy a pasar mal viéndolo en lo
alto de numerosas listas de lo mejor
del año. Es lo genial de la música, que
si te toca dentro caes rendido pero
como no lo haga…
A favor de Joan: Manipulator
Para hacer las paces. Si Joan tiene unos
discos favoritos que yo no trago y a
su vez, él no tragará algunos de mis
discos favoritos, en ese largo camino
hay una gran llanura donde aparecen
múltiples discos que a los dos nos
encantan. Uno de ellos será sin duda
Manipulator de Ty Segall.
Ojalá Joan que no lo conozcas porque sería un gran regalo para compensar mis palabras anteriores. Un
tipo hiperactivo que reúne en casi 60
minutos todos los estilos posibles de la
buena música (Beatles, Stones, Bolan,
Velvet, psicodelia, rock, garaje, folk…).
Cada canción es un homenaje a la
música, y además lo hace un poquito
de mala leche que tan bien se le da (a
veces casi punk). Me he enganchado a
este disco, no hace falta rebuscar en la
discoteca éxitos de los 60 o 70. En 2014
también se hacen obras maestras atemporales y esta es una de ellas.
Musique Francaise
Todo empezó en una broma cinéfila
y acabo en discazo. j1. France Gall:
Poupée de cire, poupée de son. j2. Thomas
Dutronc: Et moi et moi et moi. j3. Jacques Brel: Ne Me Quitte Pas. j4. Joe
Dassin: A toi. j5. Marie Laforet: Mon
Amour, Mon Ami. j6. Les surfs: A présent tu peux t’en aller. j7. Desireless:
Voyage voyage. j8. Alizee: Ella Elle l’a.
j9. Adamo: La nuit. j10. Georges Moustaki: Ma liberte. j11. Alan Barriere:
Ma vie. j12. Adamo: Mes Mains Sur
Tes Hanches. j13. Sacha Distel: Monsieur
Cannibal. j14. Jeanette: Pourquoi tu vis.
j15. Demis Roussos: Quand je t’aime.
j16. Carla Bruni: Quelqu’un m’a dit. j17.
FranÇois Hardy: Tous les garçons et les
filles. j18. Herve Vilard: Capri c’est fini.
j19. Serge Gainsbourg & Jane Birkin: Je
T’Aime Moi Non Plus. j20. Les petites femmes de Paris. j21. Johnny Hallyday: Avec
une poignne de terre. j22. Marie Laforet: Les vendages de l´amour. j23. Les
surfs: Reviens Vite et Oublie. j24. Gilles
Dreu: Alouette. j25. Marie: Soleil. B
Revista 29
f
cine
cultural
E
spaña tiene una muy buena tradición de cine negro, incluso durante el franquismo con películas
como Apartado de correos 1001 de Julio
Salvador, Brigada criminal de Ignacio F.
Iquino o Los atracadores de Francisco
Rovira Veleta. En esa tradición se inscribe la película de Alberto Rodríguez,
el realizador de Grupo 7 y Siete vírgenes,
que se pone manos a la obra con un
thriller asfixiante ambientado en las
marismas andaluzas durante los albores de la democracia, cuando todavía
no habían descolgado los retratos de
Franco de las comisarías de policía.
Un torturador franquista de la terrible BIPS (al que Javier Gutiérrez, encarna con tanta convicción que se ha llevado el premio a la interpretación del
festival de San Sebastián) y un policía
expedientado (Raúl Arévalo) forman la
singular pareja de policías que investiga las muertes de unas niñas que han
sido previamente violadas y torturadas
no sé sabe bien para qué oscuros fines
en un territorio rural en donde impera
la ley del silencio.
Alberto Rodríguez se ha inspirado
seguramente en uno de los crímenes
más horrendos que se hayan cometido
en España, el de las niñas de Alcasser,
y ha tenido el acierto de ubicar su
película en ese paisaje yermo y llano
f
30 Revista
José-Luis Muñoz
[email protected]
http://lasoledaddelcorredordefondo.blogspot.com
Una de las mejores
películas policiales
del cine español. No
se la pierdan.
de las marismas andaluzas surcadas
por brazos de mar y sobrevolado por
gaviotas y flamencos constantemente
y en un tiempo pretérito. El director sevillano conduce magistralmente
este thriller oscuro –hay unas cuentas
persecuciones por pistas polvorientas
que en nada desmerecen a las made in
Hollywood– que guarda alguna que otra
coincidencia ambiental con la argentina Todos tenemos un plan.
Uno de los grandes aciertos del
director de Grupo 7, además de saber
mantener la tensión hasta el final de
la película, es hacer del paisaje un
personaje más de su drama negro, y
enfrentar a esos dos policías tan disímiles que no son precisamente colegas
entrañables.
Reconoce Alberto Rodríguez influencias en su film de películas como Arde
Mississippi de Alan Parker o Conspiración
de silencio de John Sturges. “Soy muy buen
espectador de cine policiaco y un gran lector
de novela negra y, además, teniendo en cuenta que es un género que refleja la parte más
oscura y sucia de nuestra sociedad, hasta
cierto punto es lógico que el cine negro siempre emerja en épocas de crisis”, dice.
Perfectamente fotografiada, casi
como una pintura tenebrista –cuando
los policías interrogan a los padres de
las víctimas interpretados por Antonio de la Torre y Nerea Barros, quizá
demasiado sofisticada para su papel
de tosca madre la elegante y bella
actriz– Alberto Rodríguez se sirve
de espectaculares planos cenitales
aéreos que convierten el escenario
cinematográfico, ese dédalo de canales, cultivos y pistas polvorientas, en
un tapiz en el que los personajes no
parecen más que diminutas figuras
que pueden ser aplastadas en cualquier momento.
Los actores funcionan, son creíbles
–ahí está, en papel de villano, Jesús
Castro, el protagonista de El Niño, otro
ejemplo de la buena salud de nuestro
cine negro–; la ambientación de la
época está bien conseguida; el misterio
y la tensión planean desde la primera
secuencia; y perfecto el guion del propio Alberto Rodríguez.
La isla mínima es una de las mejores
películas policiales del cine español.
No se la pierdan. B
opinió
Pantalla vista
Amanece en Edimburgo
El musical es un género en abandono
y esta película de Dexter Fletcher no
juega precisamente a su favor. Amanece
en Edimburgo es cursi, ramplona y convencional –la disputa de los padres de
uno de los protagonistas a cuenta del
quebranto de los votos matrimoniales
es de nota–, no aporta nada al género
y su coreografía, al ritmo de The Proclaimers, con mucha secuencia de pub, es
absolutamente anodina.
Lo más destacable la presencia de
Peter Mullan en el reparto, aunque
también nos preguntemos qué pinta
aquí el protagonista de El perdón.
Corrupción en el poder
Correcta, sin estridencias, con un look
de producción televisiva modesta, la
película parece diseñada para el lucimiento personal de Kevin Spacey que
arañó ese año un Globo de Oro a la
mejor interpretación que se llevó finalmente Paul Giamatti, la película del
norteamericano George Hickenlopper,
que murió a poco de terminar de rodar
el film, cuenta con la interpretación
sorpresa del nativo americano Graham
Greene, el piel roja no el escritor británico, aunque a ellos no les guste que así les
llamen, de Bailando con lobos. Una sorpresa en una película que no las tiene.
Post Tenebras Lux
El director mexicano, en una apuesta
de alto riesgo, conecta con lo telúrico
que todo ser humano lleva en su interior –como las primeras películas de
Julio Medem–, va hacia las entrañas
más allá de los sentidos.
Post Tenebras Lux es una película que
se ama o se odia y tiene en sus imágenes
suficientes motivos para una y otra cosa.
Los periodistas, cuando ganó el premio
a la mejor dirección en Cannes 2012,
retaron a Carlos Reygadas que explicara
la película: no pudo hacerlo. B
Xavier Navarro
Ahir és avui
Sobre dues pel·lícules espanyoles: El niño i La isla mínima
D
edicat a Gregorio Morán, autor de
El cura y los mandarines. Qualsevol
manifestació artística és fruit del
seu temps i es correspon amb la realitat
del moment, cap obra surt del no-res, totes
estan vinculades amb la història i la conjuntura, tot i que l’enfocament por ser distint.
El niño i La isla mínima són dues
pel·lícules policíaques espanyoles estrenades recentment que comparteixen gènere,
però que difereixen en la seva interpretació de la realitat, que és la mateixa, ja que
estan produïdes el mateix any.
Les dues pel·lícules poden ser adscrites
al gènere negre, tot i així els seus colors són
completament distints. El niño és blanca,
perquè el primordial és la història d’amor
entre el noi andalús i la noia marroquina, tota la trama del tràfic de drogues és
secundària, trivial, predictible, serveix per
donar-hi un tractament espectacular (dut
a terme de manera brillant) i aconsegueix
que l’espectador simpatitzi amb el traficant
de pa sucat amb oli, aquest galifardeu tan
espanyol, que acaba convertint-se en l’heroi
encara que sigui un delinqüent.
El niño es blanca perquè és tot llum: els
pobles, les platges i el mar brillen davant
dels ulls de l’espectador, com un gran marc
blanc per a una història d’amor, una mica
a l’estil de Romeo i Julieta, tan distants tot
i estar tan a prop l’un de l’altra, igual que
ells. Sí, també hi ha decapitacions i polis
corruptes, però les primeres, són criminalitats de gent de l’Est i els altres són
tan humans que, de vegades, semblen una
mica bajocs. La realitat no és perfecta, però
l’amor ho il·lumina tot.
La isla mínima és una altra cosa, de molt
més calat: és una autèntica pel·lícula negra;
una historia fosca, plena de raconades i
d’arestes morals, en la qual ningú és innocent de res. Aquí només hi ha cobdícia i
víctimes ingènues, l’amor és fals i utilitzat
com a trampa i engany. L’argument no es
pot resumir en quatre frases, perquè és un
relat complex d’una realitat igual de complexa. El rerefons social està perfectament
dibuixat i les relacions de poder ben definides, la maldat aflora sense justificació
ni bàlsams.
Els llocs en què transcorren les dues
pel·lícules no tenen res a veure tot i estar
molt a prop l’un de l’altre: els dos són al sud
d’Andalusia. Però semblen dos móns distints,
El niño transcorre en les aigües brillants de la
Mediterrània, amb molta llum i molt de sol,
mentre que La isla mínima ho fa en els aiguamolls del Guadalquivir, en paratges fangosos,
en sòrdides cases decadents.
Tampoc l’època en què situa l’acció és la
mateixa: El niño transcorre en l’actualitat,
amb ostentació tècnica i poca profunditat.
Amb helicòpters i llanxes fora borda, però
sense factor humà. Els personatges sobrevolen o llisquen sobre el mar, però no s’hi
enfonsen mai, com no sigui per afegir una
mica de falsa emoció a la història.
La isla mínima transcorre en el 1980, una
època que sembla llunyana, però que, pel
que ens explica aquesta pel·lícula, és molt
més actual que el que esdevé en El niño:
en La isla mínima ens movem en els pantanosos (literalment) móns de l’assassinat i
la violació, de l’abús de poder, del tràfic de
drogues (aquí molt més sòrdid), els protagonistes s’enfonsen en les aigües fangoses
i el canyar els impedeix de veure l’horitzó
(excel·lent la seqüència vietnamita del
final, tan simbòlica), es parla d’explotació
dels pobres, de caciquisme, de connivència
entre poderosos.
En temps de poca llibertat fonamental, encara que n’hi hagi de formal, les
manifestacions artístiques crítiques amb
la realitat, les que denuncien el que passa,
han de recórrer a situar l’acció en èpoques
pretèrites, perquè no se’ls acusi d’atacar
el poder del moment i, d’aquesta manera,
evitar la censura.
Sembla que Alberto Rodríguez, director
i coguionista de La Isla mínima, hagi utilitzat aquesta estratègia en situar la seva
història de caciquisme, corrupció i misèria
en l’Espanya de 1980. I jo em pregunto, per
què? Si estem en el 2014, vivim en un país
democràtic, just i transparent i no hi ha
censura que impedeixi explicar el que es
vulgui.
Deu ser que els creadors, ja se sap, són
estranys de mena i els agrada anar contracorrent. B
Revista 31
f
teatre
cultural
Àngela Navarro
Josep Maria de Sagarra
Un escriptor integral que va cultivar tot tipus de gèneres
P
eriodista, cronista de viatges,
traductor al català de diverses
obres de Shakespeare i de la Divina Comèdia de Dante; dramaturg i, al
parer de molts entesos, per sobre de tot,
poeta. Josep Maria de Sagarra (18941961), tot i ser un intel·lectual, fou una
persona capaç d’una escriptura aparentment genuïna, senzilla i entenedora que va saber connectar tant amb la
gent del camp com de la ciutat.
La seva obra teatral –més de quaranta-cinc títols– és variada i desigual.
Entre els èxits rotunds, destaquen L’hostal de la Glòria, La filla del Carmesí o El
cafè de la Marina. Per contra, obres com
La fortuna de Sílvia i d’algunes altres,
en especial les escrites a patir de l’any
1940, no tingueren el que se’n diu gaire
fortuna, ni de públic ni de crítica.
Sagarra havia intentat fer un teatre
menys costumista, en prosa, i més
d’acord amb el nou segle, que no fou
prou ben acollit. Només se’n salvà La
ferida lluminosa, de caire religiós, bastant lacrimògena. El públic, que de
seguida el reconeixia allà on fos, seguia
preferint les seves obres anteriors, o
d’estil similar, i en vers.
I encara avui, són les que més segueixen agradant. L’espectador d’avui ja sap
en quina època succeeix la trama, i
s’hi situa sense problemes de cap mena.
I si algú ho dubta, que ho pregunti a
la munió de grups amateurs que l’han
representat i representen en els ateneus de pobles i ciutats. I això, tot i la
fama que tenia de crític amb la societat
que li va tocar viure, que es reflectia,
sobretot en el to –que molts titllaven
d’agre– en els articles que es publicaven a Destino i a La Vanguardia i, encara
més en el setmanari satíric El be negre.
Conversa en vers
Pel que diuen, tenia gran facilitat per
escriure no solament en prosa, sinó
f
32 Revista
Josep Maria de Sagarra.
també en vers. I era capaç de mantenir
amb altres col·legues igualment virtuosos, una conversa en vers. A algunes de
les seves poesies hi han posat música
autors de tan prestigi com Amadeu
Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera.
I més propers en el temps, Toti Soler,
Ovidi Montllor o Lluís Llach.
No fa gaire llegia un article (de fa
uns quants anys) de Josep Pla, referit a
l’obra literària de Sagarra, contemporani i amic seu; i no se n’està de lloar, de
manera particular, la seva novel·la “La
vida privada” com una obra mestra per
l’estil i contingut modern.
Pla també comenta com un cas
únic, el fet que persones no especialment cultes, o fins i tot amb pocs
estudis, del món rural o del mar, fossin capaços de recitar-li de memòria
poemes d’en Sagarra. Això mostra la
gran popularitat que gaudí, guanyada, arran de la seva especial capacitat de comunicació, a través del vers.
Una empatia i admiració que recordo
en el meu entorn familiar, de quan
jo era una nena.
El poema de Nadal
Entre la seva obra poètica, hi trobem El
poema de Nadal, com a més coneguda
i popular. Un poema que llegí en el
Palau de la Música ple de gom a gom
l’any 1931. I és d’aquest poema, que
molta gent en sap estrofes de cor.
L’encant d’aquest poema és fora de
discussió. Ni que l’haguem sentit o
llegit més d’un cop, ens fa sentir una
empatia difícil d’explicar. Potser perquè traspua sinceritat i una essència de
veritat, que es fica endins.
La Teatral
Doncs, a propòsit de Josep Maria de Sagarra i com a membre de La Teatral, ja puc
anticipar que, dins dels actes de l’habitual
trobada nadalenca a la seu social de la
Soci, el proper dia 13 de desembre, oferim
justament El poema de Nadal.
Així que demanem als possibles
interessats que –sisplau– llegiu les
pàgines de notícies de la Revista o consulteu el web de l’Associació, per tenirne més informació. També per a la
representació del 17 de desembre. B
allegro
cultural
R. Pérez Fuster
Bravo! Alfredo Kraus
Ja fa 15 anys de la desaparició del més gran
S
ovint començo els articles comentant el que estic escoltant mentre
escric les primeres ratlles. Avui
està sonant el segon disc del grup de
pop-folk català Manel, concretament
la cançó Criticarem les noves modes de
pentinats. Tracta el tema del pas del
temps i la vellesa. Tot, amb un amarg
caire poètic. Els minuts, les hores, els
dies corren inevitables i, de vegades,
no tenim temps ni d’adonar-nos-en...
En una altra ocasió ja havia parlat
d’Alfredo Kraus. Per al meu pare, era el
més gran dels tenors: per la seva tècnica depurada, perquè en tot moment va
saber escollir el repertori adequat per
a la seva veu, perquè mai no va anar de
megaestrella mediàtica –com els Tres
Tenors que omplien estadis amplificant
electrònicament les seves veus–, per la
seva presència en l’escenari, per la seva
professionalitat...
Ja en fa quinze del seu traspàs. Va
morir de pena, pocs anys després de
la mort de la seva estimada esposa.
Quan ella va faltar, ell va deixar de
ser qui era, es va tancar en si mateix
i les seves aparicions en els escenaris
s’anaren allargant en el temps. I, de
sobte, ens vàrem assabentar que havia
mort. Recordo que el meu pare va guardar un silenci respectuós i el va elevar
a l’altar de la immortalitat.
El més gran
Alfredo Kraus està considerat un dels
millors tenors lírics lleugers del segle
XX. La seva interpretació de rols protagonistes d’òperes del repertori italià de
Donizetti, Bellini o Verdi. Per exemple:
el seu famós duc de Màntua del Rigoletto de Verdi, amb la magnífica interpretació de la popular La donna é mobile;
el seu paper d’Alfredo de La Traviata o la
seva interpretació de Furtiva lacrima del
Nemorino de L’elisir d’amore han creat
escola.
Debut
Alfredo Kraus (Hoffmann al Met de NY, 1985).
Kraus també era un fora de sèrie en
òperes franceses, com per exemple el
Werther de Massenet, amb l’ària Pourquoi me réveiller, o interpretant el rol
d’Ottavio en la millor òpera de Mozart,
Don Giovanni. També ho brodava amb el
Faust de Gounod o amb el Romeo del
Romeo i Julieta del mateix compositor,
o amb el Hoffmann dels Contes de Hoffmann d’Offenbach i tants d’altres!
Permeteu-me un consell pels qui no
l’hàgiu escoltat mai: entreu al Youtube
i mireu alguna gravació seva de les
moltes que hi ha penjades, intenteu
aconseguir algun disc seu recopilatori,
alguna òpera en DVD... Realment seria
imperdonable perdre’s l’experiència
d’escoltar-lo.
Sarsueles
Alfredo Kraus també fou un gran cantant de Sarsueles. Les va reivindicar i
les va situar en el lloc que es mereixien.
Memorables les seves interpretacions
en títols com La verbena de la Paloma,
Doña Francisquita o Marina. Els donava un caire gairebé operístic. S’han
d’escoltar. Moltes sarsueles superen el
prejudici de gènere castís i carrincló.
Si bé el debut de Kraus es va produir
a l’òpera d’El Caire d’Egipte, el bateig
internacional fou al Teatro de Sao Carlos de Lisboa, l’any 1958, amb Maria
Callas amb La Traviata de Verdi. Es pot
trobar aquesta mítica gravació en format de compact disc. I després ja no
va parar de cantar en els principals teatres d’òpera del món. Kraus té el rècord
de durada d’aplaudiments després de
cantar Il puritani de Bellini al Teatro Colón de Buenos Aires: 48 minuts!
Increïble, però cert!
Jo el vaig poder escoltar en directe al
Liceu cantant Romeo i Julieta de Gounod
i el Werther de Massenet. I també vaig
tenir el privilegi d’escoltar-lo a Peralada,
l’agost del 98 (un any abans de la seva
mort).
D’una peça
D’altra banda, el mític tenor no
s’amagava quan havia de dir les veritats
que tant ofenen. Així, va comentar que
l’espectacle dels Tres Tenors a les Termes
de Caracalla (Roma) era “una pallassada”. Va criticar Josep Carreras per
deixar-lo fora de la gala d’inauguració
dels Jocs Olímpics de Barcelona. Va criticar que, en el disc Olímpic, promogut per Carles Caballé, el seu nom i el
de Teresa Berganza sortissin en format
petit mentre que el de la Caballé, en
Carreras i el de Plácido Domingo sortissin en gran... Considerava gravíssim que
fossin els artistes els qui organitzessin
els espectacles en lloc de l’empresari o
promotor que sigui.
El Teatro Real de Madrid va organitzar un recital del gran tenor polonès
Piotr Beczala per homenatjar Kraus, i
l’endemà, a les dotze del matí, a entrades a 12 euros, s’ofereix un recital de
cantants que han estat lligats al gran
tenor canari. I jo em pregunto: i el
Liceu, a què espera... B
Revista 33
f
servei de
préstec de llibres
llibres
cultural
R oser P àez
R oser C astán
El moliner udolaire
Arto Paasilinna
Edicions 62
Barcelona, 2014
A
rto Paasilinna (Kittilä 1942) aconsegueix atrapar-nos amb aquesta història, que tot i haver complert deu anys des de la seva publicació,
segueix estant de rabiosa actualitat, per les
reflexions que aporta.
Escriptors com Mika Waltari (Sinuhé,
l’egipci), Aleksis Kivi (fundador de la literatura de Finlàndia) o els més traduïts i
premiats recentment com Sofi Oksanen,
Tuomas Kyrö o Anja Snellman, ens projecten aquest renéixer nòrdic. Històries,
estils i relats tan diversos com recordar el
seu extens i conflictiu passat amb Rússia;
mostrar-nos episodis tràgics de la seva
població al llarg del temps o explorar la
solitud que pot esquerdar l’esser humà.
Una necessitat evident de reconstruir el
seu passat per explicar-se, a si mateixos
i als lectors, la seva experiència de vida.
Escriptors tots ells d’un país, que encara
que la seva creació literària amb prou feines si arriba al segle i mig de trajectòria, es
prea de tenir en l’actualitat un dels millors
nivells educatius i un dels índex més alts
de lectura al món.
Centrant-nos en Arto Paasilinna, el
podem considerar un dels mestres més
reconeguts en l’actualitat. La seva producció novel·lística s’apropa a la quarantena
d’obres, a les quals podem afegir-hi unes
catorze més de no ficció. El seu llibre més
reeixit, Jäniksen vuosi (L’any de la llebre) ha
estat traduït a divuit llengües i compta amb
dos versions cinematogràfiques. Paasilinna
es un autor que ens captiva amb arguments
plens d’imaginació i fantasia.
f
El moliner udolaire ens explica la història
d’un personatge peculiar, un home autèntic
i afable, però amb un defecte: de tant en
tant sent la necessitat imperiosa d’udolar. I
udola. Aquesta pega ​​desencadena no pocs
problemes, malentesos i pitjors intencions a
la majoria del seus veïns. Gunnar Huttunen,
que així s’anomena el protagonista, és com
la majoria dels personatges de les novel·les
de Paasilinna, individus que rebutgen la normalitat, la mediocritat i la renúncia als seus
somnis. Gunnar és l’encarnació mateixa de
resistència portada al extrem. Aquest home
decidit a instal·lar-se en un poble perdut en
els boscos del nord de Lapònia, decideix comprar i posar en funcionament un vell molí. Els
pagesos del poble se’n riuen, prenent-lo per
dement. Qui, si no un boig, es podria llançar
a un projecte tan absurd i desmesurat? Doncs,
hauran d’acabar rendint-se a l’evidència d’èxit
de l’empresa.
Aquest foraster extravagant d’idees
inusuals, capaç d’encantar durant vetllades
senceres als joves del poble amb les seves imitacions d’animals i números de circ, ha vingut a torbar la pau de la comunitat. Però en
els moments de tristesa, Gunnar udola i serà
precisament les nits passades en blanc com a
conseqüència dels seus udols que, els principals del poble, es confabulen per enviar-lo a
un manicomi. Aquest antiheroi no dubtarà a
combatre tot el que consideri injust. Sap que
només compta amb uns pocs amics i una
dolça i adorable, Sanelma Käyrämö, de qui
s’ha enamorat perdudament.
Novel·la amb un ritme captivador i una
original forma de casar el sentit d’humor
amb el relat d’aventures. Arto Paasilinna sap
donar vida a la naturalesa, a aquell home bo
de Rousseau i que l’autor narra amb especial
perícia, emmascarant una sàtira corrosiva de
la bogeria d’aquesta societat que enveja l’èxit
del pròxim, que s’envalenteix en grup, però
que es torna covarda quan els seus membres
actuen individualment. Un missatge clar
contra el cinisme, la hipocresia i la dificultat de distingir entre quins estan malats i
els suposadament normals. Una narració
en tercera persona, focalitzada en Gunnar,
que ens submergeix en les seves aventures i
desventures. Un autor que ens convenç que
ser diferent no és dolent, encara que alguns
s’obstinin en dir el contrari. Que formar part
de la massa pot resultar més còmode, però
no té per què ser més correcte. Un antiheroi
pur de cor que, si no fos perquè és l’excepció,
podria arribar a salvar el món. B
Natura quasi morta
Carme Riera
Edicions 62 (novel·la)
Carme Riera toca per primera vegada el
gènere de novel·la negra, i ho fa aconseguint una brillant historia que ens manté
en suspens, amb una dosi d’ironia i realitat.
La novel·la està ambientada a la Universitat
Autònoma de Barcelona, en plena vaga
anti-Bolonya, on es produeixen unes misterioses desaparicions, al fil de les quals retrata amb rigor uns personatges, que ens son
propers i actuals, com mossos d’esquadra
i altres policies, estudiants, personal universitari... Tots ells coordinen esforços per
tal de trobar uns pista a aquestes desaparicions. Però els fets es compliquen...
Quan érem feliços
Rafel Nadal
Premi Josep Pla 2012
Destino (novel·la)
És la primera novel·la del periodista Rafel
Nadal, i podem considerar que ha tingut
un inici excel·lent. Tracta dels records de
la seva infantesa i adolescència, en els anys
50 i 60 en diferents indrets de Catalunya.
La història ens l’explica un nen, en primera
persona, i fa un retrat familiar i social de la
Girona de la postguerra. El to ingenu del
nen, sempre sincer, ens dóna una visió, a
vegades intima, a vegades dura, però sempre de gran realisme.
És una obra emotiva, que demostra
la capacitat d’observació i sensibilitat de
l’autor.
Nacido de un error
Cosán (Juan Soler)
Letras de autor (novel·la)
Novel·la escrita per un company associat,
basada en fets verídics, ocorreguts en un
poble de la seva Extremadura natal.
Hi pot haver quelcom pitjor a la vida
d’una dona que el dolor provocat per l’acció
canalla, pròpia d’una violació? Paquita va
ser la víctima propiciatòria i, per a més
inri, va haver de patir a les seves carns
la incomprensió de part d’una societat
tancada, ancorada en el passat més ranci...
La novel·la comença uns anys després que
ja s’hagués comès l’agressió, de la qual el
violador va sortir impune i la víctima amb
la vida destrossada i injustament marcada
socialment. Amb el pseudònim de Cosán i
en el marc del que podríem qualificar de
drama rural, Juan Soler s’endinsa en una
història fosca, dura, d’injustícia, pors i
males consciències. B
La tramesa de llibres del
SERVEI DE PRÉSTEC de la nostra
Biblioteca funciona pel còmode
sistema de CARTERA.
També disposem de llibres
en euskera i en gallec
34 Revista
Les peticions es poden fer a través
del nostre web www.lasoci.org
Avantatges per al col·lectiu
Redacció / Avantatges
Per accedir a les oportunitats i avantatges en la contractació i adquisició de serveis i productes de les firmes amb què l’Associació
ha arribat a acords, només s’ha d’entrar al nostre web www.lasoci.org > Serveis > Avantatges i Avantatges socials.
Comercials
Roc Blanc
Mont-Ferrant
Reserva amb descompte les teves estades als hotels Roc Blanc,
al centre d’Andorra, o Termes Montbrió, a la Costa Daurada a
pocs quilòmetres de la platja de Cambrils.
Selecció exclusiva de vins i caves de Mont-Ferrant i Parxet amb
preus realment especials per a l’Associació del Personal de “la
Caixa”. Fes o fes-te un regal!
Túnels Cadí
Roger Goulart
Fruit de l’acord amb Tabasa-Cadí, pots gaudir d’un descompte
en el Túnel del Cadí. Només cal que ens comuniquis les dades
del dispositiu electrònic o targeta magnètica que utilitzaràs.
Les caves Roger Goulart conreen la vinya des de principis del
segle XVlll. Gaudeix amb tota la família del Roger Goulart Brut
Nature (millor cava 2013) a un preu irresistible.
Nubico
Mestres
Més de 5.000 llibres per llegir en format electrònic des de qualsevol dels següents dispositius: tauletes, smartphones, Pc/Mac i
e-readers. Descompte en la subscripció mensual.
Descobreix els tres paquets exclusius de vins i caves que Mestres ha preparat per als associats i beneficiaris: cupatges de
Mestres, celebracions i descobreix Mestres.
Quadis
Vallès Gourmet
Compra un cotxe de segona mà amb un descompte addicional
sobre les tarifes dels automòbils en estoc, i obtén la primera
revisió gratuïta al taller de Quadis.
L’empresa especialitzada en vins i caves, t’ofereix tres productes
excel·lents i de qualitat, amb un descompte exclusiu sobre el
preu de venda al públic.
Govecs
Dicep
El fabricant alemany de scooters, t’ofereix un important descompte per comprar el model Govecs Go! S1.4, una motocicleta
elèctrica que es pot carregar fins i tot a casa.
Empresa distribuïdora de matalassos i coixins recomanats pels
especialistes en descans i benestar. Aprofita els preus especials
i aconsegueix un descans integral.
Jamones Cerezo
Clínica Baviera
Gaudeix de preus especials en la compra de productes ibèrics
i de gla seleccionats per Jamones Cerezo amb curació natural
en bodega.
Allibera’t d’ulleres i lents de contacte amb la promoció especial
en cirurgia refractiva làser. Descompte en la resta de consultes i
serveis: vista cansada, cataractes, retina, etc. B
Culturals i formatius
Asfa
Interschools
Descomptes exclusius en serveis d’assistència a domicili: gent
gran, cangurs, persones malaltes, serveis de neteja... Contractació de serveis puntuals o de llarga durada.
Oferta exclusiva en cursos d’anglès a l’estranger: Londres,
Toronto i Dublín per a adults, i programes en família per a anar
a Irlanda, Anglaterra i Malta. B
Socials (avantatges que t’ofereixen les entitats del tercer sector i que la Soci vol impulsar)
Ergosum
Verdallar
Oci basat en valors. Descomptes en caixes regal d’activitats
de lleure impulsades per la Cooperativa Encís per contribuir a
finançar l’activitat de les entitats socials del territori.
Vols cuidar-te amb productes ecològics i de proximitat alhora
que dónes suport a un projecte social? Gaudeix d’un 40% de
descompte en la primera compra.
Revista 35
f
© CREU ROJA ESPANYOLA
EMERGÈNCIA EBOLA
La Fundació Bancària ”la Caixa”,
contra l’ebola
a favor de
Ja són més de 4.500 les víctimes a l’Àfrica
occidental. Des de la Fundació Bancària
”la Caixa” fem un donatiu de 100.000 €
per tractar els malalts i prevenir el contagi,
i donarem 1 € addicional per cada 10 € que
hi aportin els ciutadans.
Ajuda’ns a lluitar contra l’ebola. Col·labora-hi.
FES-HI UNA APORTACIÓ MITJANÇANT:
€
Compte corrent núm.: ES18 2100 5000 5102 0007 9623
www.laCaixa.es/microdonatius
SMS* amb la paraula EBOLA al 28029
*El cost íntegre per a usuaris de Movistar, Vodafone i Orange és d’1,20 euros i es destinarà íntegrament a projectes socials de la
Fundació Bancària ”la Caixa”. La resta d’usuaris ho han de consultar amb l’operador. Cost màxim: 1,45 euros, IVA inclòs; contribució
màxima: 1,20 euros. Número de la Fundació Bancària ”la Caixa” per a donatius sense finalitats comercials. Operat per Alvento,
núm. d’atenció al client: 902 88 77 86 / alvento.es. Informació legal: www.laCaixa.es/ObraSocial / [email protected]
www.laCaixa.es/ObraSocial