A l`ombra de Loreley - Palau de la Música Catalana

A l`ombra de Loreley - Palau de la Música Catalana

Diumenge, 7 de febrer de 2016 — 19.00 h
Proper concert
Cicle Coral Orfeó Català Petit Palau
La Festa de la Música Coral
DIUMENGE, 28.02.16 – 18.00 h
Sala de Concerts
Cor Madrigal
(Mireia Barrera, directora)
Cor Jove de l’Orfeó Català
(Esteve Nabona, director)
Cor de noies Exaudio d’Igualada i
Cor Plèiade de Granollers
(Júlia Sesé, directora)
Cor infantil Sant Cugat
(Elisenda Carrasco, directora)
A l’ombra
de Loreley
Troba’ns a:
www.palaumusica.cat
Amb la col·laboració de:
Cor de Cambra Femení Scherzo
Diana Baker, piano
Esther Piñol, arpa
Iván Carrascosa, trompa
Claudia Cobos, trompa
Jordi Casas Bayer, director
Programa
I
Comentari
32’
Friedrich Silcher (1789-1860)
Loreley
Aquest programa té tres elements que en constitueixen l’eix
vertebrador: el primer element, el femení, hi és cabdal, ja que a més
de tenir el protagonisme sonor en les veus del Cor Scherzo, molts dels
personatges protagonistes en les poesies que es canten en el programa
són dones: essencialment en els textos de les Romanzen, op. 69 de Robert
Schumann, i també en les cançons de Brahms (“Die Nonne”, “Gesang
aus Fingal”, etc.).
Robert Schumann (1810-1856)
Drei lieder, op. 114
“Nanie”
“Triolett”
“Spruch”
Waldesgespräch (arr. J. Domènech)
En constitueix un segon element el contingut dramàtic dels textos:
cada un dels poemes té un sentit especial, en molts és tràgic, fet molt
comú, d’altra banda, a tota la literatura romàntica: el destí dissortat dels
amants, obligats a separar-se, fins a la mort, la tristesa, la nostàlgia, etc.
(solista: Sívia Gil-Pérez)
Romanzen für Frauenstimmen, op. 69
“Tamburinschlägerin”
“Waldmädchen”
“Klosterfräulein”
“Soldatenbraut”
“Meerfey”
“Die Capelle”
El tercer element és, en el terreny formal, la utilització de les formes
petites, com un apropament a l’ideal, tan romàntic, de l’art popular.
És interessant constatar que grans escriptors (Heine, Eichendorff,
Uhland, Rückert, Mörike) i grans compositors simfonistes, com són
Schumann, Brahms i Mahler, opten per escriure en “petit format” amb
aquest desig, també tan romàntic, d’acostar-se a la seva idea de música
(i poesia) populars, tot adoptant-ne les petites formes, que malgrat ser
tan senzilles no deixen d’esdevenir obres mestres. Un exemple notori en
són les Quatre cançons op. 17, per a cor femení, dues trompes i arpa, de
Johannes Brahms.
Gustav Mahler (1860-1911)
Vier Lieder und Gesänge (arr. H. Lauer)
“Starke Einbildugnskraft”
“Um schlimme Kinder artig zu machen”
“Ich ging mit Lust durch einen grünen Wald”
“Scheiden und Meiden”
II Johannes Brahms (1833-1897)
Vineta, op. 42 núm. 2 (arr. J. Domènech)
Romanzen für Frauenchor, op. 44
“Minnelied”
“Die Nonne”
“Der Bräutigam”
Vier Gesänge, op. 17 (per a cor femení, dues trompes i arpa )
“Es tönt ein voller Harfenklang”
“Lied von Shakespeare”
“Der Gärtner”
“Gesang aus Fingal”
Franz Schubert (1797-1828) – Johannes Brahms
Ellens zweiter Gesang (arr. J. Domènech)
Friedrich Silcher
Loreley (arr. J. Domènech)
La figura femenina de la Loreley, amb el seu tràgic destí, ens ha servit
de pretext per bastir un programa de concert en què mostrarem
diverses composicions d’autors romàntics escrites per a cor femení
durant el segle xix.
29’
De Gustav Mahler es canten quatre arranjaments de Hermann Lauer
de cançons escrites sobre poemes del recull Des Knaben Wunderhorn
(El corn meravellós del nen), que va ser editat per Achim von
Arnim i Clemens Brentano. Aquest poeta fou el primer a escriure
sobre la Loreley. Posteriorment ho feren Joseph von Eichendorff
(Waldesgespräch) i Heinrich Heine (Loreley).
Tal com acabem de dir, aquest programa conté alguns arranjaments
de músiques escrites originalment per a veus solistes o bé per a cor
mixt, per tal de ser cantades per cor femení, sense alterar-ne l’essència
musical, però també volem destacar que moltes de les cançons que
s’interpreten de Schumann i de Brahms tenen el seu origen en les seves
èpoques de directors de cor, respectivament a Dresden i a Hamburg.
Schumann mateix escrivia que, en constatar la poca literatura que
tenien dedicada els cors femenins, ell havia hagut d’editar les dues
col·leccions de Romanzen, op. 69 i 91. L’acompanyament que ell mateix
va escriure, “opcional”, el considera adient ja que, a més d’assegurar
l’entonació, li confereix el caràcter de música de cambra que ell
desitjava, com manifesta a Simrock, el seu editor a Bonn, per mitjà
d’una carta el 17 de maig de 1849.
Esperem que el que avui s’escoltarà arribi a crear emocions agradables i,
d’aquesta manera, compensar els efectes fatals dels cants de la Loreley.
Jordi Casas Bayer
Textos
Friedrich Silcher
Loreley
Text de Heinrich Heine (1799-1856)
Hast uns so schön gesungen,
Haben dich so sehr geliebt!
Kehlchen hat ausgeklungen,
Ach! wie uns das so sehr betrübt!
Hast uns so schön gesungen,
Haben dich so sehr geliebt!
Has cantat tan bé per a nosaltres,
t’hem estimat tant!
La teva petita gola ha deixat de sonar,
Ai las! Com ens entristeix!
Has cantat tan bé per a nosaltres,
t’hem estimat tant!
Quan encara cantaves,
el mes de maig ha despertat les roses.
Però avui, amb còlquics,
t’hem recobert!
Sota les flors vermelles,
dorm, estimat ocellet,
Ich weiß nicht, was soll es bedeuten,
Daß ich so traurig bin,
Ein Märchen aus uralten Zeiten,
Das kommt mir nicht aus dem Sinn.
No sé pas què vol dir això
ni per què estic trist;
és un conte d’antics temps
que no em marxa del cap.
Als du noch sangest,
Hatte Rosen blühender Mai geweckt.
Aber heute mit Zeitlosen
Haben wir dich zugedeckt!
Unter den rothen Blumen
Schlummere, lieb Vögelein!
Die Luft ist kühl und es dunkelt,
Und ruhig fließt der Rhein;
Der Gipfel des Berges funkelt,
Im Abendsonnenschein.
L’aire és fred i es fa fosc,
i el Rin flueix dòcilment.
El cim de la muntanya brilla
en el resplendor del capvespre.
“Triolett”
Text de Carl Julius Grüel (1809-?)
Die schönste Jungfrau sitzet
Dort oben wunderbar,
Ihr gold’nes Geschmeide blitzet,
Sie kämmt ihr goldenes Haar.
La noia més bella està asseguda
allà dalt, esplèndida,
les seves joies d’or brillen,
es pentina els cabells daurats.
Sie kämmt es mit goldenem Kamme,
Und singt ein Lied dabei;
Das hat eine wundersame,
Gewalt’ge Melodei.
Es pentina amb una pinta d’or
tot cantant una cançó
que posseeix una estranya
i violenta melodia.
Den Schiffer im kleinen Schiffe,
Ergreift es mit wildem Weh;
Er schaut nicht die Felsenriffe,
Er schaut nur hinauf in die Höh’.
El barquer en la petita barca
és abraçat per un dolor salvatge,
i no mira l’escull,
només mira amunt.
Ich glaube, die Wellen verschlingen
Am Ende Schiffer und Kahn,
Und das hat mit ihrem Singen,
Die Loreley getan.
Crec que finalment les ones
es van empassar barca i barquer;
i és amb el seu cant
que ho provocà la Loreley.
Robert Schumann
Drei lieder, op. 114
“Nänie”
Text de Ludwig Bechstein (1801-1860)
Unter den rothen Blumen,
Schlummere, lieb Vögelein!
Unter den rothen Blumen,
Graben wir traurig dich ein.
Unter den rothen Blumen,
Schlummere, lieb Vögelein!
Sota les flors vermelles,
dorm, estimat ocellet,
sota les flors vermelles,
tristament t’enterrem aquí.
Sota les flors vermelles,
dorm, estimat ocellet,
Senkt die Nacht den sanften Fittig nieder,
Tönt der Zither flüsternder Akkord.
Es entbehrt die Lippe gern das Wort,
Senkt die Nacht den sanften Fittig nieder.
Auch verstummend preisen dich die Lieder,
Holde Nacht, der Liebe treuer Hort!
Senkt die Nacht den sanften Fittig nieder,
Tönt der Zither flüsternder Akkord.
Quan la nit estén les seves dolces ales,
els acords de la cítara ressonen xiuxiuejant.
Els llavis cessen de pronunciar paraules
quan la nit estén les seves ales.
Els cants també et lloen fent silenci,
graciosa nit lleial refugi de l’amor!
Quan la nit estén les seves dolces ales,
els acords de la cítara ressonen xiuxiuejant.
“Spruch”
Text de Friedrich Rückert (1788-1866)
O blicke, wenn den Sinn
dir will die Welt verwirren,
Zum ew’gen Himmel auf,
wo nie die Sterne irren.
Oh mira, quan el teu esperit
el món intenta enganyar,
cap al cel etern
on les estrelles no es perden mai.
Waldesgespräch, op. 39 núm. 3
Text de Josef von Eichendorff
(1788-1857)
Es ist schon spät, es wird schon kalt,
Was reitst du einsam durch den Wald?
Der Wald ist lang, du bist allein,
Du schöne Braut! Ich führ dich heim!
Ja és tard, ja fa fred,
per què cavalques sola pel bosc?
El bosc és gran i tu estàs sola,
tu, bonica núvia! Jo et guiaré cap a casa!
„Groß ist der Männer Trug und List,
Vor Schmerz mein Herz gebrochen ist,
Wohl irrt das Waldhorn her und hin,
O flieh! Du weißt nicht, wer ich bin.”
“Grans són de l’home els desigs i les
astúcies,
el meu cor s’ha trencat de dolor,
el corn del bosc sona ací i allà,
oh, fuig! No saps qui sóc jo.”
So reich geschmückt ist Roß und Weib,
So wunderschön der junge Leib,
Jetzt kenn ich dich - Gott steh mir bei!
Així ricament vestits, cavall i dama,
quin formós i jove cos,
ara et reconec, que Déu m’ajudi!
Du bist die Hexe Loreley.
Ets la bruixa Loreley.
Bin ein Vöglein in den Lüften,
Schwing’ mich übers blaue Meer,
Durch die Wolken von den Klüften
Fliegt kein Pfeil mehr bis hieher.
Sóc un ocell en els aires,
em balancejo sobre la mar blava,
entremig dels núvols, venint dels abismes,
cap sageta no pot volar fins aquí.
„Du kennst mich wohl - von hohem Stein
Schaut still mein Schloß tief in den Rhein.
Es ist schon spät, es wird schon kalt,
Kommst nimmermehr aus diesem Wald.”
“Tu em coneixes bé –des de les altes pedres
el meu castell mira cap al Rin.
Ja és tard, ja fa fred,
no hauries de venir per aquest bosc.”
Romanzen für Frauenstimmen, op. 69
Und die Au’n, die Felsenbogen,
Waldeseinsamkeit Weit, wie weit,
Sind versunken in die Wogen -Ach, ich habe mich verflogen!
I els camps, les corbes de les roques,
la gran solitud del bosc,
tan gran, s’enfonsa en les onades...
Ah, m’he esvaït!
“Tamburinschlägerin”
Text de Josef von Eichendorff
“Klosterfräulein”
Text de Justinus Kerner (1786-1862)
Schwirrend Tamburin, dich schwing ich,
Doch mein Herz ist weit von hier.
Pandereta que brunzeixes, et sacsejo,
però el meu cor és lluny d’aquí.
Tamburin, ach könntst du’s wissen,
Wie mein Herz von Schmerz zerrissen,
Deine Klänge würden müssen
Weinen um mein Leid mit mir.
Pandereta, ah!, si sabessis
com trencat està el meu cor pel dolor,
els teus sons haurien
de plorar amb mi per la meva pena.
Weil das Herz mir will zerspringen,
Laß ich hell die Schellen klingen,
Die Gedanken zu versingen
Aus des Herzens Grunde mir.
Perquè el meu cor em trencarà,
deixo que els platerets facin un so brillant,
per cantar els pensaments
de les profunditats del meu cor.
Schöne Herren, tief im Herzen
Fühl ich immer neu die Schmerzen,
Wie ein Angstruf ist mein Scherzen,
Denn mein Herz ist weit von hier.
Bells homes, al fons del meu cor
sento el dolor sempre renovat,
la meva burla és com un crit d’angoixa,
car el meu cor és lluny d’aquí.
“Waldmädchen”
Text de Josef von Eichendorff
Bin ein Feuer hell, das lodert
Von dem grünen Felsenkranz,
Seewind ist mein Buhl’ und fordert
Mich zum lust’gen Wirbeltanz,
Són un foc clar, que flameja
des de la verda corona de les roques,
el vent del llac és el meu amant i em convida
a una alegre dansa de giravolts.
Kommt und wechselt unbeständig,
Steigend wild, Neigend mild,
Meine schlanken Lohen wend’ ich:
Komm nicht nah’ mir, ich verbrenn’ dich!
Arriba i canvia, inconstant,
puja violentament, cau suaument,
giro les meves flames esveltes:
no t’apropis a mi, et cremaria!
Wo die wilden Bäche rauschen
Und die hohen Palmen stehn,
Wenn die Jäger heimlich lauschen,
Viele Rehe einsam gehn.
Allà on els rius violents retrunyen
i on hi ha les altes palmeres,
mentre els caçadors escolten en secret,
passen nombrosos cabirols solitaris.
Bin ein Reh, flieg’ durch die Trümmer,
Über die Höh’,Wo im Schnee
Still die letzten Gipfel schimmern,
Folg’ mir nicht, erjagst mich nimmer!
Sóc un cabirol, volo pels talussos,
amunt a les alçades, on a la neu
en el silenci brillen els darrers cims,
no em segueixis, no m’empaitis mai!
Ich armes Klosterfräulein, o Mutter!
was hast du gemacht!
Lenz ging am Gitter vorüber,
hat mir kein Blümlein gebracht.
Jo, pobre petita monja!
Oh mare!, què has fet!
La primavera ha entrat per sobre les reixes
i no m’ha dut petites flors.
Ach wie weit dort unten
zwei Schäflein gehen im Tal!
Viel Glück, ihr Schäflein,
ihr sahet den Frühling zum erstenmal!
Ai las, que lluny que és, lluny, allà
dos petits xais passen per la vall!
Que feliços sou, petits xais,
heu vist la primavera per primer cop!
Ach wie weit dort oben
zwei Vöglein fliegen in Ruh’!
Viel Glück, ihr Vöglein,
ihr flieget der besseren Heimat zu!
Ai las, que lluny que és, lluny, allà dalt
dos petits ocells volen tranquil·lament!
Que feliços sou, petits ocells,
voleu cap a una terra millor!
“Soldatenbraut”
Text d’Eduard Mörike (1804-1875)
Ach, wenn’s nur der König auch wüßt’,
Wie wacker mein Schätzelein ist!
Für den König, da ließ’ er sein Blut,
Für mich aber ebensogut.
Ah, si només el rei també sabés
com de valent és el meu petit tresor!
Per al rei, ha renunciat a la seva vida,
però també per a mi i de bon grat.
Mein Schatz hat kein Band und kein’ Stern,
Kein Kreuz wie die vornehmen Herrn,
Mein Schatz wird auch kein General;
Hätt’ er nur seinen Abschied einmal!
El meu tresor no té bandes ni estrelles,
ni creus com els senyors distingits,
el meu tresor no serà mai general;
només que hagués pogut acomiadar-se!
Es scheinen drei Sterne so hell
Dort über Marien-Kapell;
Da knüpft uns ein rosenrot’ Band,
Und ein Hauskreuz ist auch bei der Hand.
Tres estrelles brillen molt
sobre la capella de la Verge;
hi lligarem cintes roses
i també tindrà una creu amb ell, prop de
la mà.
“Meerfey”
Text de Josef von Eichendorff
Still bei Nacht fährt manches Schiff,
Meerfei kämmt ihr Haar am Riff,
Hebt von Inseln an zu singen,
Molts vaixells naveguen de nit en silenci,
la sirena pentina els cabells sobre l’escull,
comença a cantar sobre les illes
Die im Meer dort untergingen.
que lluny s’enfonsaren sota el mar.
“Um schlimme Kinder artig zu machen”
Purpurrot, smaragdengrün
Sieht’s der Schiffer unten blühn,
Silberne Paläste blinken,
Holde Frauenmienen winken:
El barquer veu que sota el mar tot floreix
de color púrpura i de verd maragda,
i brillants palaus de plata
i belles dones insinuants.
Wann die Morgenwinde wehn,
Ist nicht Riff noch Fei zu sehn,
Und das Schifflein ist versunken,
Und der Schiffer ist ertrunken.
Quan bufen els vents del matí,
ja no es veu ni escull ni sirena,
llavors el fràgil vaixell s’enfonsa
i el mariner s’ofega.
Es kam ein Herr zum Schlösseli
Auf einem schönen Röss’li,
Ku-ku-kuk, ku-ku-kuk!
Da lugt die Frau zum Fenster aus
Und sagt: „Der Mann ist nicht zu Haus,
Und niemand heim als meine Kind’,
Und’s Mädchen ist auf der Wäschewind!”
Un home arriba a un petit castell
sobre un bonic petit cavall.
Cu-cu-cú, cu-cu-cú!
Aleshores la dona mira per la finestra
i diu: “El meu home no és a casa,
i aquí no hi ha ningú a part dels meus fills,
i la criada és al safareig”.
Der Herr auf seinem Rösseli
Sagt zu der Frau im Schlösseli:
Ku-ku-kuk, ku-ku-kuk!
„Sind’s gute Kind’, sind’s böse Kind’?
Ach, liebe Frau, ach sagt geschwind”
Ku-ku-kuk, ku-ku-kuk!
L’home sobre el petit cavall
va dir a la dona del petit castell
Cu-cu-cú, cu-cu-cú!:
“Són bons minyons o dolents els teus fills?
Ah, estimada senyora, responeu-me de
pressa!”
Cu-cu-cú, cu-cu-cú !
„In meiner Tasch’ für folgsam Kind’,
Da hab’ ich manche Angebind,”
Ku-ku-kuk, ku-ku-kuk!
Die Frau die sagt: „Sehr böse Kind’!
Sie folgen Mutter nicht geschwind,
Sind böse, sind böse!”
“A la meva butxaca, per als bons minyons,
hi tinc molts regals!”
Cu-cu-cú, cu-cu-cú!
La dona diu: “Uns nens molt dolents!
No creuen mai la seva mare.
Són dolents, són dolents!”
Da sagt der Herr: „So reit’ ich heim,
Dergleichen Kinder brauch’ ich kein’!”
Ku-ku-kuk, ku-ku-kuk!
Und reit’ auf seinem Rösseli
Weit, weit entweg vom Schlösseli!
Ku-ku-kuk, ku-ku-kuk!
Llavors l’home diu: “Doncs marxo,
perquè no he dut res per a aquests nens!”
Cu-cu-cú, cu-cu-cú!
I marxa sobre el seu petit cavall
lluny, lluny del petit castell!
Cu-cu-cú, cu-cu-cú!
“Die Capelle”
Text de Ludwig Uhland (1787-1862)
Droben stehet die Capelle,
schauet still in’s Thal hinab,
drunten singt bei Wies‘ und Quelle
froh und hell der Hirtenknab‘.
Allà dalt s’alça una capella
que mira en silenci cap a la vall
enllà, en els prats i a prop de les fonts
s’enlaira el cant clar i alegre del pastor.
Traurig tönt das Glöcklein nieder,
schauerlich der Leichenchor.
Stille sind die frohen Lieder
und der Knabe lauscht empor.
La campana ressona tristament,
així com l’espantós cor fúnebre;
les seves cançons felices han callat
i el noi para l’orella cap a les alçades.
Droben bringt man sie zu Grabe,
die sich freuten in dem Thal.
Hirtenknabe,
dir auch singt man dort einmal.
Allà dalt estan donant sepultura
a aquells que són feliços en la vall,
pastoret, pastoret!
també per a tu cantarem algun dia aquí dalt.
Gustav Mahler
Vier Lieder und Gesänge
Dels Volkslieder o cançons populars, editat
per Achim von Arnim (1781-1831) i
Clemens Brentano (1778-1842)
“Ich ging mit Lust durch einen grünen Wald”
“Starke Einbildugnskraft”
Mädchen:
Hast gesagt, du willst mich nehmen,
So bald der Sommer kommt!
Der Sommer ist gekommen, ja kommen,
Du hast mich nicht genommen, ja nommen!
Geh’, Büble, geh’! Geh’, nehm’ mich!
Gelt, ja? Gelt, ja? Gelt, ja du nimmst mich noch?
La noia:
Has dit que et volies casar amb mi,
tan bon punt arribi l’estiu!
L’estiu ha arribat, sí, ja ha arribat.
I no m’has maridat, sí, maridat!
Vinga noi, vinga, casa’t amb mi!
D’acord, sí? D’acord, sí? Encara em vols?
Büble:
Wie soll ich dich denn nehmen,
Dieweil ich doch schon hab’?
Und wenn ich halt an dich gedenk’,
So mein’ ich alle weile:
Ich wär’ schon bei dir!
El noi:
Com vols que em casi amb tu,
si ja ets meva?
I quan justament penso en tu,
em sembla cada vegada
que ja estic amb tu!
Ich ging mit Lust durch einen grünen Wald,
Ich hört’ die Vöglein singen;
Sie sangen so jung, sie sangen so alt,
Die kleinen Waldvögelein im grünen Wald!
Wie gern hört’ ich sie singen!
Jo caminava feliç per un bosc verd,
sentia els ocellets cantar;
llurs cants eren tan joves, llurs cants eren
tan vells,
els ocellets en el bosc verd!
Com sentia feliç llurs cants!
Nun sing, nun sing, Frau Nachtigall!
Sing du’s bei meinem Feinsliebchen:
Komm schier, wenn’s finster ist,
Wenn niemand auf der Gasse ist,
Dann komm zu mir!
Herein will ich dich lassen!
Ara canta, canta, senyor rossinyol!
Canta a prop de la casa del meu estimat:
i vine, quan sigui fosc,
quan no hi hagi ningú pel carrer,
vine a casa meva!
T’hi deixaré entrar, sí, entrar!
Der Tag verging, die Nacht brach an,
Er kam zu Feinsliebchen gegangen.
Er klopft so leis’ wohl an den Ring:
„Ei schläfst du oder wachst mein Kind?
El dia ha acabat, ha caigut la nit,
ell arriba a casa la seva estimada.
I truca suaument amb el picaporta:
“Ep! Dorms o estàs desperta, nina meva?
Ich hab so lang gestanden!”
Es schaut der Mond durchs Fensterlein
zum holden, süßen Lieben,
Die Nachtigall sang die ganze Nacht.
Du schlafselig Mägdelein, nimm dich in Acht!
Wo ist dein Herzliebster geblieben?
Espero des de fa molt de temps!”
La lluna mira a través de la finestreta,
l’apreciada i dolça estimada.
El rossinyol ha cantat tota la nit,
i tu, joveneta adormida, vés amb compte!
On és el teu enamorat?
Eine schöne Welt ist da versunken,
ihre Trümmer blieben unten steh’n,
lassen sich als goldne Himmelsfunken
oft im Spiegel meiner Träume seh’n.
“Scheiden und Meiden”
Und dann möcht’ ich tauchen in die Tiefen,
Es ritten drei Reiter zum Tore hinaus,
Ade!
Feins Liebchen dass schaute zum Fenster
hinaus,
Ade!
Und wenn es denn soll geschieden sein,
So reich mir dein goldenes Ringelein.
Ade! Ade! Ade!
Ja scheiden und meiden tut weh.
Tres cavallers surten a cavall per la porta!
Adéu!
L’encisadora estimada mirava per la
finestra!
Adéu!
I si, al final, ens hem de deixar,
dóna’m el teu petit anell d’or.
Adéu! Adéu! Adéu!
Sí, separar-se i marxar fa mal!
Es scheidet das Kind wohl in der Wieg,
Ade!
Wann werd ich mein Schätzel wohl kriegen?
Ade!
Und ist es nicht morgen, ach, wär es doch heut,
Es machte uns beiden gar große Freud,
Ade! Ade! Ade!
Ja scheiden und meiden tut weh.
Ja t’allunyes de l’infant en el bressol!
Adéu!
Quan retrobaré el meu tresor?
Adéu!
I si no fos demà, ah, i si fos avui!
Això ens faria tan feliços!
Adéu! Adéu! Adéu!
Sí, separar-se i marxar fa mal!
Johannes Brahms
Vineta, op. 42 núm. 2
Text de Wilhem Müller (1794-1827)
Aus des Meeres tiefem, tiefem Grunde
klingen Abendglocken, dumpf und matt,
Ach, sie geben wunderbare Kunde
von der Liebe, die geliebt es hat.
uns zu geben wunderbare Kunde
von der schönen, alten Wunderstadt.
Des del fons més profund del mar
sonen les campanes del vespre, dèbils i
apagades,
per dur-nos el meravellós missatge
de la bella i antiga ciutat encantada.
In der Fluten Schoß hinabgesunken,
blieben unten ihre Trümmer steh’n.
Ihre Zinnen lassen goldne Funken
widerscheinend auf dem Spiegel seh’n.
Submergides en el si de les aigües,
sota seu quedaren les seves ruïnes.
Els seus merlets envien esclats daurats
que es reflecteixen sobre el mirall.
Und der Schiffer, der den Zauberschimmer
einmal sah im hellen Abendrot,
nach derselben Stelle schifft er immer,
ob auch rings umher die Klippe droht.
I el barquer que una vegada va veure
el màgic reflex durant el clar capvespre,
torna sempre al mateix lloc
encara que l’amenaci l’escull.
Aus des Herzens tiefem, tiefem Grunde
klingt es mir wie Glocken dumpf und matt.
Des del fons més profund del cor
m’arriben repics com de campanes, dèbils
mich versenken in den Wunderschein,
und mir ist, als ob mich Engel riefen
in die alte Wunderstadt herein.
i apagats.
Ah, m’envien missatges meravellosos
de l’amor que ell ha estimat.
En bell món es va enfonsar allí,
a sota varen quedar-ne les ruïnes que,
sovint, es deixen veure com daurats
esclats celestes
en el mirall del meu somni.
Llavors voldria capbussar-me en les
profunditats,
submergir-me en el màgic resplendor.
I sento com si uns àngels em cridessin
cap a l’antiga ciutat encantada.
Romanzen für Frauenchor, op. 44
“Minnelied” (núm. 1)
Text de Johann Heinrich Voss (17511826)
Der Holdseligen
Sonder Wank
Sing’ ich fröhlichen
Minnesang,
Denn die Reine,
Die ich meine
Winkt mir lieblichen
Habedank.
A la més xamosa
sens dubte
jo canto
un cant d’amor alegre,
aleshores la dona pura
em dóna les gràcies
amb un amable
senyal.
Ach! bin inniglich
Minnewund!
Gar zu minniglich
Küsst ihr Mund;
Lacht so grüsslich,
Lockt so küsslich,
Daß mir’s bebt in des
Herzens Grund!
Ai las, estic profundament
malalt d’amor!
La seva boca em dóna les gràcies
tan amorosament!
Somriu tan amablement,
m’atrau tant amb els seus llavis
que m’estremeixo
fins al fons del cor.
Gleich der sonnigen
Veilchenau
Glänzt der Wonnigen
Augen Blau;
Frisch und ründchen
Blüht ihr Mündchen,
Gleich der knospenden Ros’ im Tau.
Com les violetes
al sol
brillen els seus ulls blaus
que em fan tan feliç.
Fresca i rodona s’entreobre
la seva petita boca
com la poncella a la matinada.
Ihrer Wängelein
Lichtes Rot
Hat kein Engelein,
So mir Gott !
Eia! säß’ ich
Les seves galtes són
d’un rosa ple de llum
que cap àngel no té,
només Déu ho sap!
Ah, si sempre
Unablässlig
Bei der Preißlichen
bis zum Tod.
estigués assegut
a prop de la preciosa dama
fins a la mort.
“Die Nonne” (núm. 6)
Text de Ludwig Uhland
Im stillen Klostergarten
Eine bleiche Jungfrau ging.
Der Mond beschien sie trübe,
An ihrer Wimper hing
Die Träne zarter Liebe.
Una pàl·lida verge camina en silenci
en el jardí del convent.
La indecisa de la lluna l’enllumenava,
de les seves pestanyes penjaven
les llàgrimes d’un amor tendre.
„O wohl mir, daß gestorben
Der treue Buhle mein!
Ich darf ihn wieder lieben:
Er wird ein Engel sein,
Und Engel darf ich lieben.”
“Oh, estic contenta
que el meu fidel amant sigui mort!
Tinc de nou el dret d’estimar-lo:
serà un àngel,
i tinc dret a estimar els àngels.”
Sie trat mit zagem Schritte
Wohl zum Mariabild;
Es stand im lichten Scheine,
Es sah so muttermild
Herunter auf die Reine.
D’un pas titubejant
anà cap a la imatge de Maria;
immersa en un lluminós dia,
baixà la mirada tendrament maternal
cap a la pura i jove noia.
Sie sank zu seinen Füßen,
Sah auf mit Himmelsruh’,
Bis ihre Augenlider
Im Tode fielen zu:
Ihr Schleier wallte nieder.
Aquesta caigué als seus peus,
mirà cap al cel amb calma,
fins que les seves parpelles
es clogueren en la mort:
aleshores el seu vel caigué suaument al terra.
“Der Bräutigam” (núm. 2)
Text de Josef von Eichendorff
Von allen Bergen nieder
So fröhlich Grüßen schallt Das ist der Frühling wieder,
Der ruft zum grünen Wald!
Baixant de totes les muntanyes
ressonen felices salutacions.
La primavera ha tornat,
i fa una crida al bosc verd!
Ein Liedchen ist erklungen
Herauf zum stillen Schloß Dein Liebster hat’s gesungen
Der hebt Dich auf sein Roß.
Una cançó ha ressonat
allà dalt, al castell silenciós,
és el teu enamorat qui l’ha cantada,
qui et du sobre el seu cavall.
Wir reiten so geschwinde,
Von allen Menschen weit. Da rauscht die Luft so linde
In Waldeseinsamkeit.
Galopem ben de pressa
lluny de tothom,
allà on el zèfir bufa dolçament,
en la quietud del bosc.
Wohin? Im Mondenschimmer
So bleich der Wald schon steht...
Leis rauscht die Nacht –frag’ nimmer,
Wo Lieb’ zu Ende geht!
On? En el clar de lluna
el bosc és tan pàl·lid...
La nit xiuxiueja –no preguntis
on acaba l’amor!
Vier Gesänge, op. 17
“Es tönt ein voller Harfenklang”
Text de Friedrich Ruperti (1805-1867)
Es tönt ein voller Harfenklang,
Den Lieb und Sehnsucht schwellen,
Er dringt zum Herzen tief und bang,
Und läßt das Auge quellen.
Un cant d’arpes ressona plenament
omplint d’amor i de nostàlgia,
penetra profundament el cor d’inquietud
i fa plorar els ulls.
O rinnet, Tränen nur herab,
O schlage Herz mit Beben!
Es sanken Lieb und Glück ins Grab,
Oh llàgrimes, brolleu avall,
oh cor, batega i tremola!
L’amor i la felicitat estan enterrats en la
tomba,
la meva vida està perduda!
Verloren ist das Leben!
“Lied von Shakespeare”
Text anglès de William Shakespeare
traduït a l’alemany per August Wilhelm
von Schlegel (1767-1845)
Komm herbei, komm herbei, Tod!
Und versenk in Cypressen den Leib.
Laß mich frei, laß mich frei, Not!
Mich erschlägt ein holdseliges Weib.
Mit Rosmarin mein Leichenhemd,
O bestellt es!
Ob Lieb and Herz mir tötlich kommt,
Treu hält es, Treu hält es.
Vine a mi, vine a mi, Mort
i cobreix el meu cos de xiprers;
deslliura’m, deslliura’m, Pena,
una dona bella em mata.
De romaní, la meva mortalla
revestiu!
Encara que l’amor trenqui el meu cor,
restarà fidel.
Keine Blum, Keine Blum süß,
Sei gestreut auf den schwärzlichen Sarg.
Keine Seel, keine Seel grüß
Mein Gebein, wo die Erd es verbarg.
Um Ach und Weh zu wenden ab,
Bergt alleine mich wo kein Treuer wall ans
grab
Und weine, und weine.
Que cap flor, que cap bonica flor
no sigui posada sobre el meu taüt,
que cap ànima no saludi els meus ossos
allà on els amagui la terra.
Per allunyar els crits de dolor,
enterreu-me sol, allà on cap fidel amic
no vingui en pelegrinatge
prop de la meva tomba per plorar.
“Der Gärtner”
Text de Joseph von Eichendorff
Wohin ich geh und schaue,
In Feld und Wald und Tal,
Vom Berg hinab in die Aue:
Veil schöne, horhe Fraue,
Grüß ich dich tausendmal.
Onsevulla que vagi i que miri
en els camps, els boscos i les valls,
de dalt a baix de les muntanyes, en els
prats;
bella i noble dama,
jo et saludo mil vegades.
In meinem Garten find ich
viel Blumen schön und fein,
En el meu jardí hi ha
moltes belles i delicades flors
Viel Kränze wohl draus wind ich
und tausend Gedanken
bind ich und Grüße mit darein.
amb què treno boniques corones
i on lligo mil pensaments
i les meves salutacions.
In darf ich keinen reichen,
Sie ist zu hoch und schön,
Die müssen alle verbleichen,
Die Liebe nur ohnegleichen
bleibt ewig im Herzen stehn.
A ella no li’n puc oferir,
ella és massa noble i massa bella,
s’hauran de marcir totes,
només un amor semblant
roman eternament en el cor.
Ich schein wohl froher Dinge,
Und schaffe auf und ab,
Und ab das Herz zerspringe,
Ich grabe fort und singe
und grab’ mir bald mein Grab.
Semblo un ésser feliç
i m’ocupo d’això i d’allò,
i si el meu cor es trenca
continuo cavant i cantant,
i aviat cavaré la meva tomba.
“Gesang aus Ossians Fingal”
Basat en un text en anglès de James
MacPherson (1736-1796), que simula
traduir les paraules d’Ossian.
Wein’ an den Felsen, der brausenden Winde
weine, o Mädchen von Inistore!
Beug’ über die Wogen dein schönes Haupt,
lieblicher du als der Geist der Berge,
wenn er um Mittag in einem Sonnenstrahl
über das Schweigen von Morven fährt.
Plora sobre les roques de vents que rugeixen,
plora, oh verge d’Inistore!
Inclina el teu bell front sobre les onades,
tu que ets més formosa que l’esperit de
les muntanyes
quan al migdia, un raig de sol,
llisca sobre el silenci de Morven.
Er ist gefallen, dein Jüngling liegt darnieder,
bleich sank er unter Cuthullins Schwert.
Nimmer wird Mut deinen Liebling mehr
reizen,
das Blut von Königen zu vergießen.
Ha caigut, el teu jovenet jau a terra,
lívid s’ha esfondrat sota l’espasa de
Cuthulin!
Mai més el coratge incitarà el teu estimat
a vessar la sang dels reis.
Trenar, der liebliche Trenar starb
Trenar, l’amable Trenar, ha sucumbit, és
mort,
Oh verge d’Inistore!
Els seus gossos grisos udolen a casa seva.
Veuen passar el seu esperit.
El seu arc destensat penja en la gran sala,
res no es belluga sobre la landa dels cabirols.
O Mädchen von Inistore!
Seine grauen Hunde heulen daheim,
sie sehn seinen Geist vorüberziehn.
Sein Bogen hängt ungespannt in der Halle,
nichts regt sich auf der Haide der Rehe.
Johannes Brahms
Ellens zweiter Gesang
Text d’Adam Storck (1780-1822) i basat
en el text en anglès de Sir Walter Scott,
“Ellen’s song” de The lady of the lake
Jäger, ruhe von der Jagd!
Weicher Schlummer soll dich decken,
Träume nicht, wenn Sonn’ erwacht,
Caçador, descansa de la cacera!
Un dolç son et cobrirà,
no somiïs quan el sol es llevi
Daß Jagdhörner dich erwecken.
Schlaf! der Hirsch ruht in der Höhle,
Bei dir sind die Hunde wach,
Schlaf, nicht quäl’ es deine Seele,
Daß dein edles Roß erlag.
que els corns de caça et despertaran.
Dorm! El cérvol descansa en el seu recer
a prop teu els gossos vigilen,
dorm, que la teva ànima no es turmenti
per la mort del teu noble corser.
Jäger, ruhe von der Jagd!
Weicher Schlummer soll dich decken,
Wenn der junge Tag erwacht,
Wird kein Jägerhorn dich wecken.
Caçador descansa de la cacera!
Un dolç son et cobrirà,
quan el nou dia s’aixequi,
cap corn de caça no et despertarà.
Biografies
Cor de Cambra Femení Scherzo
És un conjunt vocal femení de Vila-seca (Tarragonès), creat l’any
1989. La majoria de les components –moltes d’elles formades al
Conservatori Professional de Música de Vila-seca– es dediquen
professionalment a la docència musical. L’acurat resultat vocal és fruit
del treball específic de cadascuna de les cantaires amb professors com
Enriqueta Tarrés, Mercè Obiol o Maria Teresa Garrigosa.
Ha actuat arreu de Catalunya i a diverses localitats de l’Estat, tot
participant en produccions simfonicocorals amb orquestres com
l’OBC o l’Orquestra Simfònica del Vallès. Ha enregistrat per al
programa A quatre veus del Canal 33 de Televisió de Catalunya i ha
editat els CD Cançó de finestra, íntegrament a cappella; Scherzo, amb
obres de jazz i musicals, i Nadales Scherzo.
Ha obtingut diversos premis, com ara el primer premi i medalla
d’or del II Concurs Internacional de Cant Coral Orlando di Lasso
a Roma, o la medalla d’or del III Concurs Internacional de Cant
Coral Europa i els Seus Cants.
Regularment compta amb la col·laboració de directors de prestigi,
com Salvador Brotons, Òscar Boada, Carles Josep Comalada, Josep
Vila o Xavier Pastrana. El conegut i prestigiós compositor i director
d’orquestra Salvador Brotons va confiar al Cor Scherzo l’estrena
mundial de la versió per a orquestra de la seva Missa Brevis (abril de
2014).
Ha estat dirigit per Sílvia Gil-Pérez del 1989 al 2003, i per Alan
Branch fins al 2011. Actualment és dirigit, novament, per Sílvia
Gil-Pérez, i compta assíduament amb Jordi Casas com a director
convidat, amb el qual recentment ha actuat al Palau de la Música
de València, Teatro-Auditorio de San Lorenzo de El Escorial i a
l’Auditori de Barcelona amb la producció Vivaldi a la Pietà.
Diana Baker, piano
Va néixer a Sydney (Austràlia), on va començar piano amb Romola
Costantino. Es va llicenciar al N. S. W. Conservatorium amb
Elizabeth Powell i Igor Hmelnitsky. Després d’obtenir la beca W.
A. Dullo Memorial, va continuar els estudis amb Bella Davidovich,
Martha Argerich i Harry Datyner, i va ser guardonada amb el prix de
virtuosité, atorgat pel Conservatori de Ginebra.
Guanyadora del Concurs Internacional de Roma, medalla
d’or en el Premi de Música de Cambra de San Bartolomeo, va
iniciar la carrera en solitari enregistrant per a Ricordi, Cascavelle
i Stradivarius. Per perfeccionar la seva formació, va participar en
cursos amb Bruno Seidlhofer, Vlado Perlmutter i György Sebók.
A part de la seva carrera en solitari, ha treballat de repertorista
per al Gran Teatre de Ginebra, ha col·laborat amb el grup de música
contemporània Contrechamps i ha enregistrat bandes sonores per al
director de pel·lícules suís Claude Goretta.
Nomenada assessora musical de l’Associació Internacional
de Dones Artistes i membre de la xarxa Women’s International
Networking (WIN), actualment viu a Catalunya. És propietària d’un
piano Fazioli.
Esther Piñol, arpa
El 2013 es graduà en arpa amb la professora Magdalena Barrera
a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Obtingué
una beca de la Fundació Anna Riera i de l’Acadèmia d’Estudis
Orquestrals de la Fundació Barenboim Said.
Ha estat membre de joves orquestres, com la Jove Orquestra
Nacional de Catalunya (JONC) i la Joven Orquesta Nacional de
España (JONDE), i també academista de la Mahler Chamber
Orchestra.
Actualment col·labora amb orquestres com l’Orquestra Simfònica
de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orquestra Camera Musicae,
GIOrquestra, Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra i Orquestra
Verum, entre d’altres.
El 2015 obtingué el Màster Orquestral a l’ESMUC amb les
màximes qualificacions.
Iván Carrascosa, trompa
El 2004 inicià l’aprenentatge de la trompa amb el seu oncle, J. M.
Gómez, i el seu avi, J. M. Gómez de Edeta. El 2005-06 ingressà i
cursà estudis de trompa al Conservatori de Leioa amb el professor J.
García, tot finalitzant el grau professional el 2012. Ha rebut classes
de prestigiosos trompistes, com S. Dohr, S. Willis, N. Guarnaschelli,
D. Fernández, Z. Slokar, J. Zarzo, H. Baumann, P. Muñoz, A.
Nogués, J. Chanzá, Pr. Vojta i I. Podgoreanu.
Obtingué el primer premi en la seva secció i fou guanyador
absolut del Concurs Joves Solistes de Bunyol (2011).
Ha actuat al Festival de Música de Ribagorça, també ho ha fet en
el festival organitzat per la firma Schimdt Horns a Alemanya i en
la V Trobada de Trompistes de Catalunya. Ha estat membre de la
Jove Orquestra del País Basc, de la Jove Orquestra de Leioa i de la
Jove Orquestra d’Holanda, i ha actuat en la temporada de música
de cambra de l’Orquestra Simfònica de Bilbao, ha col·laborat
amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya,
Orquestra de Cadaqués, Orquestra de Cambra de Granollers,
Orquesta Simfónica de Tenerife, Orquestra Simfònica del Liceu i
Orquestra Simfònica del Vallès.
Actualment cursa tercer de grau superior a l’ESMUC amb el
professor José Vicente Castelló.
Claudia Cobos, trompa
Va néixer a Santa Cruz de Tenerife (1994). Començà els estudis
musicals als 6 anys a l’Escola de Música i Dansa d’Arona (Tenerife).
Posteriorment es traslladà al Conservatori Professional de Música
de Tenerife per acabar la formació de grau mitjà de trompa
amb Guillermo Zarzo. Actualment fa el darrer curs de trompa a
l’ESMUC, amb el professor José Vicente Castelló. Ha assistit a
classes particulars amb I. González Aguiar, J. Cooper, J. M. Gómez,
I. Podgoreanu, H. Baumann, D. Clevenger, J. Bonet i L. Benucci,
entre d’altres.
Ha col·laborat amb orquestres com la Jove Orquestra Nacional
de Catalunya, Jove Orquestra d’Holanda, Orquestra Simfònica
de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orquestra Simfònica de
Tenerife, Orquestra Simfònica del Vallès, Orquestra de Cambra de
Granollers i Orquestra de Cambra del Penedès.
Jordi Casas Bayer, director
Cursà els primers estudis musicals a I’Escolania de Montserrat, i
posteriorment els continuà a Barcelona, on va estudiar també dret i
filosofia. Fundà la Coral Càrmina, de la qual va ser director durant
més de quinze anys, i dirigí durant dos cursos el Coro de RTVE.
Des de setembre de 1988 fins al 1998 va exercir com a director
musical de l’Orfeó Català, essent-ne també el director artístic. El
setembre de 1990 creà el Cor de Cambra del Palau de la Música
Catalana, que va dirigir fins al juliol de 2011. Així mateix ha estat al
capdavant del Coro de la Comunidad de Madrid de I’any 2000 al
juliol de 2011. A Madrid també va desenvolupar la tasca de director
coral al capdavant del Coro del Teatro Real, col·laborador habitual
de l’Orquesta Sinfónica de Madrid, entre els anys 2004 i 2008.
Al capdavant d’aquests conjunts ha dirigit i preparat al voltant de
tres mil concerts, en els quals ha tingut oportunitat de col·laborar
amb els més destacats directors d’orquestra, amb gran varietat de
conjunts instrumentats i, alhora, conreant tota mena de gèneres i
estils.
Ha impartit nombrosos cursos de direcció coral, tant a Espanya
com a l’estranger, i ha participat com a director en els més
prestigiosos festivals d’Europa (Espanya, França, Bèlgica, Suïssa,
Gran Bretanya, Alemanya, Hongria, Itàlia, Eslovènia i Àustria), i
també a Israel, Mèxic, Cuba, Guatemala, els Estats Units, Argentina,
el Brasil, la Xina, el Marroc i el Japó. L’estiu de 1997 va ser el
director de l’European Youth Choir de l’Europa Cantat.
Darrerament ha estat director, per segona vegada, del Coro de
Radiotelevisión Española (setembre de 2011 fins a agost de 2013).
Actualment és artista en residència de l’Orquesta Sinfónica de
Castilla y León quant a la vessant coral, i col·labora assíduament,
com a director convidat, amb el Cor de Cambra Femení Scherzo de
Vila-seca.