ebraïsant (-ïzant), a adj. e n.m Orientalista ebulliomètre eburnat, ada

eclipsi
_____________________________________________________________________________________________
ebulliometria n.f. Mesura dei temperaturas de
bulhiment. Var.: ebullioscopia.
ebulliometric, a adj. Relatiu a l’ebulliometria.
Var.: ebullioscopic, a.
ebullioscòpi n.m. Ebulliomètre.
ebullioscopia n.f. Ebulliometria.
ebullioscopic, a adj. Ebulliometric.
eburnacion n.f. (med.) Tresmudament patologic
e Quinta letra de l’alfabet (e).
d’una cruissentèla ò d’un oàs que durcísson en semblant
E Abreviacion de Èst.
d’evòri.
E (mús.) Nòta mi dins lu país anglo-saxons e
eburnat, ada adj. Eburneu.
germanics.
eburneu, èla adj. Qu’ a la parença de l’evòri. Var.:
e (mat.) Constanta matematica, simbòle de la foncion eburnat.
exponenciala e basa dei logaritmes neperians. Vau
e.c.a. abrev. E cauas autri. Var.: etc., eca.
aproximativament 2,71828.
eca. Varianta de e.c.a., etc.
ebanier n.m. (bot.) Ebenier.
ecatomba n.f. 1. Chaple d’un grand nombre de
ebanista n.m. Ebenista.
personas ò de bèstias. 2. Grand nombre de personas
ebanistaria n.f. Ebenistaria.
pertocadi ò eliminadi. Sin. (1 e 2): chaple, chapladís,
èbano n.m. Nom dau coar de l’ebanier mai ò mens mortalatge, masel, carnalatge. 3. (Antiqu.) Sacrifici de
negre e dur.
cent bòus.
ebdomadari, ària adj. 1. Que revèn cada setmana. 2.
ecce homo n.m. inv. (b.-a.) Representacion dau Crist
Que pareisse cada setmana. Sin.: setmanier. n.m. encoronat d’espinas m’una cana per scèptre.
Publicacion que pareisse cada setmana. Sin.: setmanier.
ecceïtat n.f. (filos.) Cen que fa qu’un individú es
ebdomadier, a n. Religiós ò religioa de setmana per eu-meme e pas un autre.
presidir l’ofici ò per complir una carga.
ecdisòna n.f. Ormòna que condiciona la muda, en cò
ebenacea n.f. Ebenaceas: Familha d’aubres e dei larvas d’insèctes e de crustaceus.
d’aubrilhons dei regions tropicali, que contèn per
eclampsia n.f. (med.) Crisi convulsiva, sovent
exemple l’ebène e lo placaminier.
seguida d’un còma, que pertòca li fremas qu’aspèron un
ebène n.m. (bot.) Aubre de la Familha dei Ebenaceas pichon.
(Ebenaceae) e dau genre diospir (Diospyros) e
eclamptic, a adj. Relatiu à l’eclampsia. adj. e n.
especialament lo Diospyros ebenum que lo sieu coar ò Persona pertocada d’eclampsia.
duramen, es negre.
eclectic, a adj. Que fa sieu tot cen que li sembla boan,
ebenier n.m. (bot.) Ebène. Var. (it.): ebanier.
dins un ensèms d’ideas, d’opinions.
ebenista n.m. Artesan que travalha de boascs de
eclectisme n.m. 1. (filos.) Metòdes qu’emplégon
qualitat per lu utilisar generalament en placatges. Var. d’unu filosòfes que causísson dins diferents sistemas cen
(it.): ebanista.
que li sembla melhor per n’en faire un sistema noveu.
ebenistaria n.f. Art de l’ebanista e finda li òbras que
eclésia n.f. Dins li ciutats de la Grècia antica,
fa. Var. (it.): ebanistaria.
assemblada dei ciutadans que gaudissíon dei sieus drechs
ebonita n.f. Materiau dur obtengut per la politics.
vulcanizacion prolongada dau cauchoc.
eclesial, a adj. Relatiu à la Glèia en tant que
ebraïc, a adj. Que pertòca lu Ebreus, la sieu lenga, la comunautat de fidèles. Var.: eclesiau.
sieu escriptura o li sieu costumas.
eclesiarca n.f. Sacristan dins l’anciana Glèia
ebraïsant (-ïzant), a adj. e n.m Orientalista ortodòxa.
especialisat en l’estudi de l’ebreu.
eclesiastic, a adj. Relatiu à la Glèia, au clergat.
ebraïsar (-izar) vt. Far devenir mai ebraïc. vi. Far
eclesiastic n.m. Membre dau clergat.
d’estudis ebraïcs.
eclesiau, ala adj. Eclesial.
ebraïsme n.m. 1. Usatge o caracteristica de l’ebreu. 2.
eclesiolatria n.f. Culte desmesurat de la Glèia.
Manleu lexical d’una autra lenga à l’ebreu. 3. De còups,
eclesiologia n.f. Part de la teologia que tracta de la
metòde o sistema de pensada en cò dei Ebreus.
natura
e de la vida de la Glèia.
ebreu, ea adj. e n. Qu’apartèn ai Ebreus, pòble
eclimètre
n.m. Instrument per la mesura topografica
semitic installat en lo país de Canaan. n.m. Lenga
dei pendas.
semitica occidentala-septentrionala dau grope cananean.
eclipsar vt. 1. (astron.) Provocar l’eclipsi d’un astre.
ebri, ébria adj. Qu’es trebolat per aver absorbit una
2.
(corrrent) Sobrepassar dins l’estima dei autres per un
tròup granda quantitat d’alcòl. Sin. (pop.): choc (piem.),
meriti, un prestitge mai grands: Aquel autor eclipsa toi lu
embriac.
ebullicion n.f. Formacion de bullas durant lo passatge autres de la sieu generacion. Var.: esclipsar. Sin. (2):
superar, escondre. s’eclipsar v.pr. (fam.) Partir
de l’estat liquide à l’estat gasós. Sin.: bulhiment.
furtivament, s’esbinhar.
ebulliomètre n.m. Aparelh de mesurar la
eclipsi n.m. 1. Disparicion temporària completa
temperatura de bulhiment. Var.: ebullioscòpi.
(eclipsi total) ò parciala (eclipsi parcial) d’un astre
E
529
ecliptic
_____________________________________________________________________________________________
deuguda au sieu passatge dins l’ombra d’un autre: Eclipsi
ecolocacion n.f. 1. (zool.) Mòde d’orientacion d’unu
de Luna.
Eclipsi de Soleu: Ocultacion dau Soleu animaus (ratapinhata, daufins) que màndon d’ultrasons
deuguda à l’interposicion de la Luna entre eu e la Tèrra. que prodúon un èco en rescontrant un obstacle. Var.:
À eclipsis: Qu’apareisse e dispareisse alternativament; ecolocalisacion. 2. Ancian nom dei primiers radars a la
que produe un lume intermitent. 2. (med.) Perda de la començada de la segonda guèrra mondiala. Sin.:
consciença ò dau contraròtle de la pensada per un ressonlocacion.
ecolocalisacion (-izacion) n.f. Ecolocacion.
momenet. 3. Disparicion momentanea de quauqu’un, de
quauqua ren; baissa de popularitat. Var.: esclipsi.
ecologia n.f. 1. (didact.) Sciença qu’estúdia li
ecliptic n.m. (astron.) Plan de l’orbita de la Tèrra à relacions dei individús entre elu e m’au mitan dont vívon.
l’entorn dau Soleu; grand ceucle de l’esfèra celèsta que 2. (correntament) Ecologisme.
lo Soleu descriu dins lo sieu movement aparent annual.
ecologic, a adj. 1. Relatiu à l’ecologia. 2. Relatiu à
Obliquitat de l’eliptic: Angle que fórmon lu doi plans l’ecologisme.
de l’ecliptic e de l’eqüator celèste. Var.: escliptic.
ecologicament adv. D’un ponch de vista ecologic,
eclogit n.m. Ròca metamorfica facha especialament d’un biais ecologic.
de grenat e de piroxène sodic, que si forma à una pression
ecologisme n.m. Corrent de pensada que tende au
foarça auta.
respècte dei equilibris naturals, à la proteccion de
ecmnesia n.f. (psiquiatria) Estat au cors dau quau un l’ambient còntra lu degalhs de la societat industriala.
subjècte torna viure de scenas dau passat coma se
ecologista adj. e n. 1. Especialista d’ecologia. Var.:
siguésson presenti.
ecològue. 2. Partidari de l’ecologisme.
èco n.m. 1. Repeticion d’un son deuguda à la reflexion
ecològue, òga n. Biologista especialista d’ecologia.
dei ondas sonòri sus un obstacle; luèc dont si produe Var.: ecologista.
l’èco. Var.: ecò. Sin.: resson.
(psiquiatria) Èco de la
ecomène n.m. Partida abitabla de la susfàcia terrèstra.
pensada: Trebolici dau lengatge interior, au cors dau
e-comèrci n.m. Comèrci electronic.
quau la persona a l’impression d’audir la repeticion à
ecomètre n.m. Aparelh electronic per mesurar li
votz auta de la sieu pensada. 2. (tecn.) Onda prefondors marini au mejan dei ondas ultrasonòri. Sin.:
electromagnetica qu’un radar manda e que revèn vèrs ressonmètre.
(telev.)
l’aparelh après qu’un obstacle l’a remandada.
ecomuseu n.m. Institucion que la sieu tòca es
Imatge parasite leugierament desplaçat per rapoart à d’estudiar, conservar e metre en valor lo mòde de vida, lo
l’imatge normal. 3. Prepaus que repoàrton de fachs; patrimòni natural e cultural d’una region.
nòva: Avètz augut d’ècos d’aquel acamp? 4. Evocacion:
econdròsi n.f. (med.) Salhent format per la
Un èco dei preocupacions dau moment. 5. Acuèlh, multiplicacion anormala dau teissut cartilaguenós
respoasta: Una demanda qu’es demorada sensa èco.
magerament dins l’artròsi.
ecocardiografia n.f. Ecografia dau coar. Sin.:
economat n.m. 1. Servici encargat de la gestion
ressoncardografia.
financiera d’un establiment escolari ò espitalier; lu sieus
ecocardiograma n.m. (med.) Enregistrament grafic bureus. 2. Carga d’un econòme.
de l’exploracion dau coar per l’ecografia. Sin.:
econòme, a adj. Que limita li sieu despensa, qu’evita
ressoncardiograma.
li despensas inutili. Sin.: acampaire, restaubiaire,
ecoencefalografia n.f. Exploracion de l’encefale espranhaire.
Èstre econòme dei sieus esfoarç, dau
per lo biais dei ultrasons. Sin.: resson-encefalografia.
sieu temps, dei sieus paraulas, etc.: N’èstre gaire
ecoencefalograma n.m. (med.) Enregistrament prodigue.
grafic de l’exploracion de l’encefale per l’ecografia. Sin.:
econòme, a n. Persona encargada d’un economat.
resson-encefalograma.
economètre n.m. Especialista en econometria. Var.:
ecofasa n.f. Periòde de la vida d’un animau econometrician, econometrista.
caracterisada per un regime alimentari e un mitan de vida
econometria n.f. Metòde d’analisi dei donadas
particuliers.
economiqui que recèrca de correlacions per faire de
ecofisiologia n.f. Estudi fisiologic dei organismes previsions.
dins lo sieu ambient natural.
econometric, a adj. De l’econometria.
ecogène, a adj. Que provòca un fenomène d’èco, de
econometrician, a n. Economètre.
resson. Sin.: ressongène.
econometrista n. Economètre.
ecografia n.f. (med.) Tecnica d’imatjaria de
economia n.f. 1. Art de redurre li despensas dins la
l’encefale qu’emplega la reflexion (èco, resson) d’un fais
gestions
dei bens, dei revenguts. 2. Cen que non si
d’ultrasons per lu organes. Sin.: ressongrafia.
despensa,
s’esparnha. Sin.: esparnhe, espranhe.
ecografic, a adj. Relatiu à l’ecografia. Sin.:
(fam.)
Faire
d’economias de tròç de cordelas: Faire
ressongrafic.
d’economias que pertòcon de cauas qu’an gaire de valor.
ecograma n.m. Impression ecografica sus placa
3. Ensèms dei activitats d’una collectivitat umana relativi
fotografica.
à la produccion, la distribucion e la consumacion dei
ecolalia n.f. (psiquiatria) Repeticion maquinala de
riquessas. 4. Sistema que regisse aqueli activitats.
mòts ò de frasas qu’una autra persona a dich, dins d’unu
Economia liberala: Que limita l’intervencion de l’Estat.
cas d’afasia.
Economia dirigida ò planificada: Fondada sobre la
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
530
◇
eczematogène, a
_____________________________________________________________________________________________
planificacion d’Estat. Economia concertada: Fondada
ectocarpalas n.f.pl. Menas d’algas bruni parasiti, de
sobre la concertacion entre l’Estat e lu partenaris còups que li a.
ectodèrma n.m. (biol.) Fulhet embrionari extèrne que
economics.
Economia sociala: Partida de l’activitat
economica qu’assegúron li cooperativas, li associacions, fornisse la pèu e lo sistema nerviós. Sin.: ectoblast.
ectodermic, a adj. (med.) Relatiu à l’ectodèrma, à
li mutualas.
Societat d’economia mixta: Entrepresa
qu’assòcia lu capitals privats e lu capitals publics. 5. l’ectodermia. Sin.: ectoblastic.
Economia politica: Sciença qu’estúdia lu mecanismes de
ectograma n.m. Massa de cent gramas (simb. hg).
l’economia, lu sistemas economics, la pensada
ectolitre n.m. Volume de cent litres (simb. hl).
economica. Sin.: sciença economica. pl. Esparnhes.
ectomètre n.m. Longuessa de cent mètres (simb. hm).
economic, a adj. 1. Relatiu à l’economia. 2. Que
ectometric, a adj. Relatiu à l’ectomètre.
permete de limitar la despensa. Sin.: boan mercat, boan
ectomorfisme
n.m.
Estructura
corporala
pati.
caracterisada per la freularia, la linearitat, l’aplatiment
economicament adv. 1. D’un biais economic: Si dau pièch, e la delicadessa dau còrs.
vestir economicament. 2. Dau ponch de vist de
ectoparasit(e), a n.m. (zool.) Parasite extèrne.
l’economia, de la sciença economica. 3. Economicament
ectopia n.f. (med.) Anomalia de la posicion d’un
deble: Si di d’una persona qu’a de dificultats à afrontar organe.
toti li despensas correnti de la vida.
ectopic, a adj. Relatiu à l’ectopia.
economisaire (-izaire) n.m. Aparelh que permete de
ectoplasma n.m. 1. En parapsicologia, substança que
limitar la consumacion de gas, d’aiga, etc.
si desgatgeria dau còrs d’unu mediums e si materialiseria
economisar (-izar) vt. 1. Esparnhar. Sin.: acampar,
per formar de parts dau còrs uman o un còrs entier.
restaubiar. 2. Redurre la sieu consumacion de:
(fig.) Persona sensa consistença. 2. (citol.) Zòna
Economisar l’essença.
superficiala dau citoplasma d’unu protozoaris.
economisme n.m. Doctrina que privilègia lu fachs
ectopròcte n.m. Ectopròctes: Sotaembrancament
economics dins l’explicacion dei fenomènes socials e
d’invertebrats marins fixats, que vívon en colonias dins
politics.
un esquelèt comun. Sin.: briozoari.
economista n. Especialista de sciença economica.
ectotermia n.f. Dependéncia totala à respièch dau
ecopraxia
n.f.
Repeticion automatica de
clima, de la temperatura dau defoara.
movements.
ectotròfe n.m. Ectotròfes: Mena d’insèctes primitius.
ecotoxicologia
n.f. Branca de l’ecologia
ectowatt n.m. Potença que vau cent watts (simb. hW).
especialisada dins li substàncias toxiqui.
ectozoari n.m. Parasite extèrne.
ecosistema n.m. (ecol.) Ensèms dei èstres vivents e
ectromèl, a n. e adj. Mòstre caracterisat per l’arrèst
dei elements non vivents d’un mitan natural (forèst,
dau
desvolopament d’un ò mai d’un membre. Var.:
camp, etc.).
ectromeu.
ecotipe n.m. (ecol.) Varietat d’una espècia vegetala ò
ectromeu, èla n. e adj. Ectromèl.
animala geneticament adaptada à un mitan per seleccion
ectropion n.m. (med.) 1. Reversament dei parpèlas,
naturala (per oposicion à una espècia aclimatada).
que
poàdon plus recurbir lo glòbe de l’uèlh. 2.
ectacròme n.m. Film en color inversible; fotografia
Revirament
de la mucosa dau coal uterin que provòca de
facha m’aqueu film.
faussi ulceracions d’aquesto organe.
ectar n.m. Ectara.
ecumenic, a adj. 1. (didact.) Universal. (relig. cat.)
ectara n.f. Unitat de mesura de superficia (simb. ha)
Concile
ecumenic: Que la sieu convocacion es estada
4
2
que vau 10 m . Var.: ectar.
notificada à l’ensèms dei evesques. 2. (relig.) Que
ectasi n.f. Anevrisme.
recampa l’ensèms dei Glèias; relatiu à l’ecumenisme.
ectèsi n.f. (teol.) Expausat dei articles de la fe.
ecumenicitat n.f. Caractèr de cen qu’es ecumenic.
ectic, a adj. (med.) Fèbre ectica: Fèbre de lònga
ecumenisme n.m. Movement que preconisa de
durada.
rcampar toti li Glèias en una soleta.
ectipal, a adj. Dins lo lengatge de Platon, imatge
eczema n.m. Dermatòsi pruriginoa, da causas variadi,
d’un modèle anterior; s’opaua à arquetipal que qualifica
que si caracterisa m’un eritema e per de fini vesiculas
lo modèle propriament dich. Var.: ectipau.
epidermiqui.
ectipau, ala adj. Ectipal.
eczematós, oa adj. Relatiu à l’eczema. adj. e n. Que
ectipe n.m. Estampadura d’una medalha, d’un sageu. sofrisse d’eczema.
ectisia n.f. (med.) Granda maigror. Var.: etisia.
eczematida n.f. (med.) Lesion de la pèu eritematòecto- ò ect- (davant vocala) Prefixe (simb. h) que esqüamosa.
multiplica per cent.
eczematifòrma adj. Que sembla l’eczema;
ectima n.m. (med.) Ulceracion de la pèu recubèrta
eczematisacion (-zacion) n.f. Tresmudament
d’una gròssa crosta negre.
eczematós d’una dermatòsi.
ectinita n.f. Sòrta de ròca cristallofidiana.
eczematisar (-izar) (s’) v.pr. Si tresmudar en
ectoblast n.m. Ectodèrma. Sin.: ectodèrma.
eczema en parlant d’una dermatòsi.
ectoblastic, a adj. (med.) Ectodermic.
eczematogène, a Que pertòca de substança que
poàdon provocar d’eczema.
◇
◇
◇
◇
◇
531
edafic, a
_____________________________________________________________________________________________
edafic, a adj. Factors edafics: Factors extèrnes ligats
edificar vt. (edifiqui) 1. Construire, bastir. 2. Crear,
au soal e qu’an una influença sobre la reparticion dei elaborar (un ensèms complèxe). 3. Portar à la pietat, à la
èstres vivents.
vertut, per la paraula ò per l’exemple. 4. (lit.) Informar
edam n.m. Fromai d’Olanda au lach de vaca, en forma sobre cen qu’èra escondut, dissipar tota illusion: Coma
de glòbe, generalament recubèrt de parafina colorada de aquò, seràs edificat sobre li sieu intencions.
roge.
edifici n.m. 1. Obratge d’arquitectura de proporcions
edat n.f. Atge. Edat es la forma classica, atge la importanti, que pòu comportar mantu còrs de bastiment.
forma correnta, ja donada da Raynouard: «Pres de l’atge 2. Ensèms organisat de cauas concreti ò abstrachi:
L’edifici social.
de LXXX ans» (Catequisme dels Apòstols de Roma).
edil(e) n.m. 1. Magistrat municipal. 2. (ist.) Magistrat
edelweiss n.f. Planta cotonoa que creisse dins li Aups
e lu Pireneus, en sobre de 1000 m (Familha dei roman encargat de l’administracion municipala.
composeas). Sin.: estela d’argent.
edilitari, ària adj. Relatiu à l’edilitat.
edema n.m. (med.) Amolonament anormal de liquide
edilitat n.f. Carga d’un edile.
serós dins lu espacis intercellularis dau teissut conjontiu.
edip n.m. (psican.) Complèxe d’Edip: Ensèms dei
sentiments amorós e ostiles que cada enfant pròva per la
edematós, oa adj. De l’edema; qu’a un edema.
edèn n.m. 1. (M’una majuscula) L’Edèn: Lo luèc dont cobla parentala (estacament sexual au parent de sèxe
la Bibla plaça lo paradís terrèstre. 2. Luèc de delicis, opauat e òdi per lo parent dau meme sèxe).
sejorn totplen agradiu.
edipian, a adj. (psican.) Relatiu au complèxe d’Edip.
edenbergit n.m. Silicat natural de fèrre e de calci.
editar vt. 1. Publicar e metre en venda l’òbra d’un
edenic, a adj. Que pertòca l’Edèn, qu’evòca lo paradís escrivan, d’un artista. 2. Presentar dins una forma e sus
un supoart utilisables de resultats de tractaments fachs au
terrèstre.
edenisme n.m. D’après d’unu sociològues, periòde mejan d’un computador.
editor, tritz n. 1. Persona ò societat qu’edita. 2.
urós qu’auria davantejat l’estat sauvatge propriament
(inform.) Editor de tèxtos: Programa que facilita la
dich.
ederacea n.f. Ederaceas: Familha de plantas dei flors composicion de tèxtos m’un computador.
editorial, a adj. De l’editor; de la maion d’edicion:
en ombellas, coma l’eure. Sin.: araliacea.
ederon n.m. Àneda marina dei coastas escandinavi Definir una politica editoriala. Var.: editoriau.
editorial n.m. Article de fond, comentari, signat ò
(long.: 60 cm, Familha dei anatides). Sin.: guit gròs.
edicion n.f. 1. Publicacion d’un obratge literari; non, que presenta l’opinion d’un jornalista ò de la
impression e difusion de tota mena d’òbra: L’edicion direccion d’un jornal.
editorialista n. Persona qu’escriu lu editorials dins
d’un disc, d’un juèc. 2. Ensèms dei exemplaris d’un
obratge estampat, en un tiratge solet ò en mai d’un tiratge un jornal. Var.: editoriau.
sensa li portar de modificacion; tèxto d’un òbra que
editoriau, ala adj. e n.m. Editorial.
correspoande à-n-un tiratge donat: La segonda edicion
edonisme n.m. Sistema moral que fa dau plaser lo
d’un libre.
Cada còup que quauqua ren si produe: La principi ò la finalitat de la vida.
quinzena edicion de la Dictada Occitana. 3. Industria e
edonista adj. e n. Que pertòca l’edonisme; partidari
comèrci dau libre: Travalhar dins l’edicion. 4. Ensèms de l’edonisme.
dei exemplaris d’un jornal que son estampat en un còup:
educabilitat n.f. Aptituda per èstre educat.
Una edicion speciala. 5. Cada transmission d’un jornal
educable, a adj. Que pòu èstre educat.
de la ràdio ò de la television. 6. (inform.) Materialisasion,
educacion n.f. 1. Accion de formar, d’instruire
sota una forma utilisabla, de resultats de tractaments quauqu’un; biais de capir, de dispensar, de metre en òbra
fachs au mejan d’un computador.
aquesta formacion.
Educacion permanenta:
edictar vt. Prescriure d’un biais absolut.
Ensenhament dispensat tot au lòng de la vida.
edicte n.m. En frança, sota l’Ancian Regime, acte Educacion fisica e esportiva: Ensèms dei activitats
legislatiu dau rèi, pertocant una matèria soleta, una corporals que perméton lo desvolopament dei qualitats
categoria donada de personas ò una partida solament
fisiqui. Educacion especialisada: Ensèms dei mesuras
d’un reiaume.
per organisar l’ensenhament dei enfants endecats.
edicul(e) n.m. 1. Pichina construccion plaçada sus la
via publica (comun, arrèst dau bus, etc.). 2. Construccion Educacion nacionala: En França, ensèms dei servicis
segondària, bastiment en reduccion au dedintre ò en cima encargats de l’organisacion, de la direccion e de la
gestion de toi lu niveus de l’ensenhament public e dau
d’un edifici.
Educacion
edificacion n.f. 1. Accion d’edificar, de bastir. 2. contraròtle de l’ensenhament privat.
survelhada
ò
susvelhada:
Administracion
que n’en
Accion de crear, d’elaborar: L’edificacion d’una òbra. 3.
depèndon
lu
establiments
de
proteccion
e
de
susvelhança
Accion de portar à la pietat, à la vertut, per la paraula ò
per l’exemple. 4. (lit.) Accion d’esclairar, d’instruire à cu son confidats lu minors delinquents ò en perilh
moral. 2. Ensèms dei conoissenças intellectuali, dei
quauqu’un.
aquists morals de quauqu’un. 3. Conoissença dei boai
edificaire, airitz n. Persona qu’edifica. Sin.:
usatges d’una societat.
bastissèire.
educacional, a adj. (didact.) Relatiu à l’educacion.
edificant, a adj. 1. Que poarta à la vertut, à la pietat.
Var.: educacionau.
2. (iron.) Que n’en di lòng; instructiu.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
532
efendi
_____________________________________________________________________________________________
Sin.: d’efècte, de fach, ja, per lo fach, de fach. adv.
educacionau, ala adj. Educacional.
en
Sièrve à exprimir ò à sotalinhar una afirmacion. Sin.:
educacionisme n.m. Doctrina dau s. XVIII
qu’acordava una superioritat à l’educacion dins efectivament, per lo fach.
efectiu n.m. Nombre vertadier dei individús que
l’evolucion umana.
compàuon
un grope: L’efectiu d’una classa, d’una
educar vt. (eduqui) 1. Formar l’esperit de quauqu’un,
(estad.) Nombre d’individús qu’apartènon
desvolopar li sieu facultats intellectuali, fisiqui, lo sieu escòla.
sens moral. 2. Ensenhar (à quauqu’un) lu usatges de la à-n-una classa donada.
societat. 3. Desvolopar una facultat ò una foncion
efectiu, iva adj. 1. Qu’existisse vertadierament, que si
particuliera: Educar lo sieu gost.
tradue en accion. 2. (log.) Si di d’un metòde, d’un
educatiu, iva adj. 1. Relatiu à l’educacion: Lo rasonament que permete d’arribar à una demostracion
sistema educatiu. 2. Que permete ai enfants d’emparar de completa e verificabla.
cauas: Un juèc educatiu.
efectivament adv. 1. D’un biais efectiu; realament. 2.
educator, tritz n. e adj. Si di d’una persona que En efècte. Sin.: per lo fach, vertadierament.
efectivitat n.f. 1. (dr.) Qualitat de cen qu’es efectiu. 2.
s’entrèva d’educacion.
(espec.) Agent dau ministèri
de la Justícia encargat de la reinsercion sociala dei (log.) Caractèr efectiu d’un rasonament.
efector, tritz adj. e n. 1. (fisiol.) Si di d’un organe
delinquents.
Educator especialisat: Educator que
musculari ò glandulari que constituisse lo tèrme d’un
s’ocupa d’enfants endecats.
circuit nerviós e qu’ièntra en activitat en respoasta à un
edulcoracion n.f. Accion d’edulcorar.
edulcorant, a adj. e n. Si di d’una substança estimulus donat. 2. (immunol.) Cellula efectritz: Cellula
que mete en òbra lu mecanismes immunitaris. n.m.
qu’edulcòra.
edulcorar vt. (edulcòri) 1. Adocir una bevanda, un Organe efector.
efectuar vt. (efectuï) Acomplir, metre à execucion:
remèdi, en li ajustant de sucre. 2. Afadir (un tèxto, una
Efectuar un pagament.
doctrina, etc.).
efedra n.f. Aubrilhon gimnospèrma dei flors jauni e
èfa n.f. Letra f.
dei bagas rogi manjadissi.
efèbe n.m. 1. (Antiqu. gr.) Adolescent de 18 à 20 ans,
efedrina n.f. Alcaloïde de l’efedra, que s’emplega en
que la ciutat sotametia à d’uni obligacions. 2. (per
medecina per lu sieus efèctes vasoconstructors.
derision) Jove d’una granda beutat. Sin.: apollon.
efelida n.f. Pichina taca jaunenca sus la pèu. Sin.:
efebia n.f. (Antiqu. gr.) À Atenas, sistema de
lentilha,
pigalha, piga.
formacion civica e militària dau sordat-ciutadan
efemèr, a adj. 1. Que viu gaire de temps: Un insècte
(pertocava lu jovents de 18 à 20 ans e durava doi ans).
efècte n.m. 1. Resultat d’una accion; cen que quauqua efemère. 2. D’una durada corta; fugitiu: Un benèstre
ren produe: Non li a d’efèctes sensa causa, aqueu remèdi efemère.
efemèra n.f. Insècte que, à l’estat adulte, viu solament
es sensa efècte.
Sota l’efècte de: Sota l’influença de.
un jorn ò doi ma que la sieu larva pòu viure d’ans e d’ans,
(dr.) Pilhar efècte: Devenir aplicable. 2. Impression
tipe dei efemeroptèrs.
producha sobre quauqua ren, sobre quauqu’un: Lo tieu
efemeride n.m. 1. Libre ò notícia que contèn lu
Faire l’efècte de:
comportament fa un marrit efècte.
eveniments arribats dins un meme jorn, ma à d’epòcas
Aver l’aparença de.
Faire d’efècte: Produrre una viva diferenti. 2. Calendier que cada jorn s’en retira un fuèlh.
impression; provocar una accion, una reaccion, sobre pl. (astron.) Taula que dona per cada jorn de l’annada
quauqu’un. 3. Procediment emplegat per atirar li valors d’uni grandors astronomiqui variabli, en
l’atencion, comòure.
Faire d’efèctes de votz, de particulier aqueli dei coordenadas dei planetas, de la
cambas, etc.: Jugar abilament de la sieu votz, dau sieu Luna e dau Soleu.
caminar, etc. 4. Fenomène particulier en fisica, en
efemeroptèr n.m. Efemeroptèrs: Sota-òrdre dei
biologia, etc.: Efècte Joule.
Màquina de doble Arquiptèrs. Òrdre d’insèctes arcaïcs foarça pichins que si
efècte: Màquina dins la quala la vapor fa pression caracteríson per una tèsta pichina e un aparelh bucal
alternativament sus li doi faças dau piston. 5. Rotacion mastegador atrofiat.
donada à una bilha, una bala, un balon, per obtenir de
efeminacion n. f. Accion d’efeminar; lo sieu resultat.
trajectòrias ò de rebombs particuliers e inabituals. 6. (dr.) Sin.: afemeliment.
Efècte de comèrci ò efècte: Tot títol à òrdre transmissible
efeminador, airitz adj. Qu’efemina.
per via d’endorsament e que constata l’obligacion de
efeminar vt. Rendre parier à una frema dins lu sieus
pagar una soma à una epòca donada: Lo bilhet à òrdre, la
biais, lo sieu aspècte. Sin.: afemelir, adomaiselir. letra de cambi, lo chèc son d’efèctes de comèrci.
s’efeminar v.pr. Pilhar un aspècte, de biais pariers
Efècte de complasença ò de cavalaria: Efècte de comèrci à-n-aquelu d’una frema.
ò de cavalaria mes en circulacion sensa que minga afaire
efeminat, ada adj. e n.m. Qu’a lu caractèrs, l’aspècte,
sigue estat sagelat, per obtenir fraudulosament de fonds
lu biais que generalament son aquelu dei fremas, en
au mejan de l’escòmpte. pl. 1. Vestits, pèças de
parlant d’un òme, dau sieu comportament. Sin.: afemelit,
l’abilhament: D’efèctes militaris. 2. (dr.) Efèctes publics:
adomaiselit.
Títols qu’un Estat emete. 3. Efèctes especials: Tecnicas
efeminatessa n.f. Caractèr efeminat.
que perméton de modificar l’aparença de l’imatge au
efendi n.m. Títol donat ai sapients, dignitaris e
moment de filmar ò en laboratòri. loc. conj. En efècte:
Perqué, vist que: Non podia venir, en efècte èra malaut. magistrats, dins l’Empèri otoman.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
533
eferent, a
_____________________________________________________________________________________________
eferent, a adj. (anat.) Nèrvi, vaisseu eferent: Que
efòr n.m. (Antiqu. gr.) Magistrat d’Esparta elegit cada
soarte d’un organe, que va dau centre vèrs la periferia. an (Lu efòrs èron cinc e avíon un poder de contraròtle en
Contr.: aferent.
matèria de politica, de justícia, de finanças e
efervescença (-éncia) n.f. 1. Bulhiment que provèn d’administracion).
d’un grand desgatjament gas dins un liquide. 2.
eforat n.m. (Antiqu. gr.) Carga, dignitat d’efòr.
Agitacion extrèma: Una ciutat en plena efervescença.
efraccion n.f. Fach de forçar una clausura, d’una
efervescent, a adj. Qu’es en efervescença ò que pòu serralha, etc.
intrar en efervescença: Una bevenda efervescenta.
efrit n.m. Dins la mitologia araba, gèni maufasent.
efesian, a adj. e n. D’Efès.
efusion n.f. 1. Manifestacion de sentiments viva e
eficaç, a adj. 1. Que produe l’efècte asperat: Un sincèra. 2. Efusion de sang: Accion de versar de sang, de
(filosof.) Causa eficaça: Causa nafrar, de tuar. Sin.: espantegada, escampadura,
tractament eficaç.
vèra e unica d’un fenomène. 2. (electr.) Valor eficaça escampament.
efusiu, iva adj. (geol.) Ròca efusiva: Ròca volcanica
(d’una grandor periodica): Raíç cairada de la mejana dei
cairats dei valors instantaneï d’aquesta grandor pendent qu’es lo produch dau refreiament d’un magma que s’es
un periòde. 3. Si di de quauqu’un que la sieu accion mena escorrut à l’ària.
Volcan efusiu: Tipe de volcan
à un resultat utile.
qu’escampa sobretot de lavas foarça liquidi. Sin.: volcan
roge. Contr.: volcan explosiu, volcan gris.
eficaçament adv. D’un biais eficaç.
eficàcia n.f. Qualitat d’una caua, d’una persona
ega n.f. Femèla dau cavau. Sin.: cavala.
eficaça. Var.: eficacitat.
egal, a adj. 1. Semblable en natura, en quantitat, en
eficacitat n.f. Eficàcia.
qualitat, en valor: Doi quantitats egali à-n-una tèrça son
eficiença (-éncia) n.f. Capacitat de rendement, egali entre eli. Sin.: par, similari, parier. 2. (mat.)
Ensèms
performança: L’eficiença d’una tecnica, d’una Figuras egali: Isometriqui ò sobrepauabli.
entrepresa.
egals: Constituits dei memes elements.
Foncions
eficient, a adj. 1. Que mena à de boai resultats; eficaç. egali: Qu’an lo meme domèni de definicion, lo meme
2. (filosof.) Causa eficienta: Que produe un efècte, qu’es ensèms d’arribada e lu memes imatges per tota valor de
à l’origina d’una caua.
la variabla. 3. Que non càmbia, que non presenta de
diferenças brusqui: La temperatura es egala. 4. (lit.) Que
eficientament adv. D’una mena eficienta.
efigia n.f. Representacion, imatge d’una persona, non presenta d’irregularitats: Un camin egal. Qu’a lu
especialament à l’avèrs d’una moneda, d’una medalha. memes drech: Lu òmes nàisson liures e egals en drechs.
5. Que s’aplica à toi dins li memi condicions; imparcial:
Sin.: dessenh, figura, imatge, retrach.
eflorescença (-éncia) n.f. 1. Delitescença. 2. La justícia es egala. 6. Qu’es objècte d’indiferença.
Transformacion dei saus idratadi que pèrdon una part de M’es egal: M’es indiferent. Sin.: aquò m’es parier.Var.:
la sieu aiga de cristallisacion au contacte de l’ària e egau.
devènon pouverulenti. Sin.: esflorada.
egal, a n. 1. Persona qu’es egala à una autra (dins la
eflorescent, a adj. En estat d’eflorescença.
sieu condicion, lu sieus drechs, etc.). Non aver d’egal,
eflorir vi. (eflorissi) Tombar en eflorescença.
èstre sensa egal: Èstre unic dins lo sieu genre.
D’egal
efluent, a adj. (didact.) Que s’escorre d’una foant e à egal: Sus un pen d’egalitat. Var.: egau.
s’en aluènha (per op. à afluent).
egalable, a adj. Que pòu èstre egalat.
efluent n.m. 1. Efluent pluvial: Aigas que s’escórron.
egalament adv. 1. D’un biais egal. Sin.:
2. Efluent urban: Ensèms dei aigas usadi, dei aigas que parierament. 2. Finda: L’avètz vist, e ieu egalament.
s’escórron e dei aigas superficiali que pàrton dins li Sin.: tot parier, tambèn.
escorrilhas. 3. Efluent radoactiu: Fluide (gas ò liquide)
egalar vt. 1. Èstre egal à (en quantitat): Doi e doi
que contèn d’elements radioactius e remandats dins egala quatre. Sin.: doi e doi fan quatre. 2. Èstre egal (en
l’environament.
meriti, en qualitat, en valor, etc.).
efluença (-éncia) n.f. (rare) Emanacion.
egalejar vt. Egalisar.
efluir vi. (efluissi) Sortir, emanar de quauqua ren.
egalisacion (-izacion) n.f. Accion d’egalisar; lo sieu
efluvacion n.f. Movement d’un corrent de particulas resultat. Sin.: aplaniment.
(espòrts, juècs) Fach de
que carreja de cargas partent d’un còrs cargat à un rejónher l’adversari à la marca: Après l’egalisacion,
potencial sufisentament aut.
l’OGCN a dominat facilament.
efluvèire n.m. Aparelh destinat à la produccion
egalisaire, (-izaire) n.m. (electroacostica) Dispositiu
d’efluvis.
que s’emplega dins lu sistemas de produccion, de
efluvi n.m. 1. Emanacion que soarte dau còr dei èstres transmission ò d’enregistrament dau son per obtenir la
vius, dei flors, dei aliments, etc. 2. (fig.) Emanacion respoasta en frequença desirada, en agissent sobre
subtila, influença misterioa. 3. (fis.) Efluvi electric: l’intensitat dau senhal electric ò acostic dins d’uni bendas
Descarga electrica escura ò gaire luminoa, sensa de frequenças determinadi.
escaufament ni efèctes mecanics.
egalisairitz (-izairitz) n.f. Nom generic dau tot dei
efòd n.m. (Antiqu.) Pèça dau vestit sacerdotal, en màquinas que sièrvon a egalizar li susfàcias.
forma de larga cencha, en cò dei Ebreus. Var.: èfodo.
egalisar (-izar) vt. Rendre egal: Egalisar lu salaris,
èfodo n.m. Efòd.
egalisar un terren. Sin.: aplanar, aplanir, egalejar. ◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
534
◇
eiriçar
_____________________________________________________________________________________________
vi. (espòrts, juècs) Marcar un ponch que permete de
egoïsme n.m. Tendença que poarta una persona à si
rejónher l’adversari à la marca.
preocupar unicament dau sieu pròpri plaser e dau sieu
egalitari, ària adj. Que tende à l’egalitat civila, pròpri interès, sensa si socitar dei autres. Contr.:
desinteressament, generositat, altruisme, abnegacion.
politica e sociala. n. Partidari de l’egalitat absoluda.
egalitarisme n.m. Doctrina egalitarista.
egoïsta adj. e n. Que rapoarta tot à-n-eu, que considèra
egalitarista adj. e n. Relatiu à l’egalitarisme; partidari solament lu sieus interès. Sin.: gusta-solet.
de l’egalitarisme.
egoïstament adv. D’un biais egoïsta, embé egoïsme.
egalitat n.f. 1. Qualitat de cen qu’es egal (en
egolatra (adj. e n.) Que fa pròva d’egolatria.
matematicas), equivalent: L’egalitat de doi nombres. 2.
egolatria n.f. Egotisme.
Qualitat de cen qu’es egal, unit, plat: Egalitat d’un
egolatric, a adj. Relatiu à l’egolatria.
terren. 3. Rapoart entre individús, ciutadans, egals en
egotic, a adj. Relatiu, à l’egotisme.
drechs e sotamés ai memi obligacions: Egalitat civila,
egotisme n.m. (lit.) Culte de l’ieu, interès excessiu
politica, sociala. 4. Uniformitat, persisténcia d’un estat portat à la pròpria personalitat. Sin.: egolatria.
identic: Egalitat d’un movement. 5. Caractèr de cen que
egotista adj. e n. Que si compoarta embé egotisme.
vària pas, que demòra suau.
egrègi, ia adj. Insigne, illustre, eminent.
egatier, a n. Persona que mena ò que garda d’egas.
egregiament adv. D’un biais egrègi.
egau, ala adj. e n. Egal.
eh! interj. Interjeccion per exprimir l’admiracion ò la
egean, a adj. Egeu.
sorpresa. Sin.: òu!
egemonia n.f. Supremacia, poder preponderant,
eidetic, a adj. 1. (filos.) Que pertòca l’essença dei
dominator, d’un Estat, d’un grope social sobre d’autres.
cauas, per oposicion à la sieu realitat sensibla. 2. (psicol.)
Sin.: superioritat, preponderància, dominacion,
Imatge eidetic: Reviviscença d’una percepcion après un
senhoratge, predominança.
temps de latença.
egemonic, a adj. Relatiu à l’egemonia. Sin.:
eidetisme n.m. (psicol.) Facultat de tornar vèire
predominant,
dominaire,
preponderant,
m’una granda acuitat sensoriala d’objèctes vists
senhorejaire.
lontemps avant, sensa crèire à la realitat materiala dau
egemonisme n.m. Tendença à l’egemonia d’un Estat, fenomène.
d’un grope.
eifelian, a adj. (geol.) Que pertòca la part sotrana dau
egeria n.f. (lit.) Frema qu’agisse coma conselhiera devonian mejan.
d’un òme ò d’un grope politic; inspiratritz d’un artista.
eimina n.f. Anciana mesura de capacitat per lu
egernia n.f. Lausèrt australian provedit d’escaumas granatges: «...un nomat Batesin Ferigoza de Rapallo a
grandi e d’una coa espinoa.
armat un galleon de portada de mylle et sinc sent emynos
egeu, ea adj. Relatiu à la Mar Egea.
Civilisacion de feva...» (A.C. Arle CC 522 L.172). Var.: emina.
egeana: Ensèms dei culturas de l’atge de bronze qu’an
eiminada n.f. Contengut d’una eimina. Var.:
fach flòri de la fin dau tèrç millenari av. J.-C. à la fin dau eminada.
segond, de Cipri fins au Peloponès e de Creta fins à
einsteinian, a adj. Relatiu ai teorias d’Einstein.
l’Àsia Minora. Var.: egean.
èime n.m. Esperit.
egida n.f. (mit.) Coirassa ò boclier meravilhós de Zeus
einsteini n.m. Element artificial (Es) de n° atomic 99.
e d’Atena. 2. (fig. lit.) Sota l’egide de: Sota la proteccion
eiretar vi. Reculhir un eiretatge. Var.: eretar, eredar.
de.
vt. ind. (de) 1. Obtenir per lo biais d’una succession:
egipcian, a adj. e n. D’Egipte. n.m. Lenga
Eiretar d’una granda fortuna. 2. Tenir dei sieus parents ò
camitosemitica de l’Egipte anciana fins à l’ellenisacion.
dei generacions precedenti: A eiretat dau marrit caractèr
egiptologia n.f. Estudi de l’Egipte anciana.
de son paire. vt. 1. Recevre per via d’eiretatge: Eiretar
egipciana n.f. (arts graf.) Familha de caractèrs dei una maion. 2. Recevre (un caractèr, una disposicion
empataments quadrangularis.
d’esperit, etc.) per ereditat: A eiretat de sa maire l’amor
egiptològue, òga n. Especialista d’egiptologia.
de la poesia.
egira n.f. Èra de l’Islam que comença en lo 622 de
eiretatge n.m. 1. Ensèms dei bens obtenguts ò
l’èra cristiana, data à la quala Maumet s’escapa à transmés per via de succession. 2. Cen que si tèn dei
Medina.
parents, dei generacions precedenti: L’eiretatge cultural.
ègloga n.f. (lit.) Pichina poesia pastorala. Var.: Var.: eretatge.
eglòga.
eiretier, a adj. 1. Persona que reculhisse una
eglòga n.f. Ègloga.
succession. 2. Tota persona qu’eireta dei bens d’un
ego n.m. 1. (filosof.) Subjècte conscient e pensant. 2. moart. 3. (fam.) Enfant. 4. (fig.) Persona que reculhisse e
(psican.) L’ieu.
fa viure una tradicion. Var.: eretier.
egocentric, a adj. e n. Que manifèsta d’egocentrisme.
eiriç n.m. Eiriçon.
egocentrisme n.m. Tendença à centrar tot sobre la
eiriçadura n.f. Accion, fach d’eiriçar, de s’eiriçar.
pròpria persona, à jutjar tot e toi per rapoart au sieu pròpri Var.: ariçadura, eriçadura, eiriçament, eriçament.
interès.
eiriçament n.m. Eiriçadura.
egofonia n.f. (med.) Ressonança particulara d’una
eiriçar vt. 1. Dreiçar (lo pel, li plumas), en parlant
votz cabretanta que s’aude quora lo mètge escota lo pièch d’un animau. 2. Faire dreiçar (lu pels, lu bèrris, li
d’un malaut que patisse d’una pleurèsi.
535
◇
eiriçon
_____________________________________________________________________________________________
plumas). Sin.: crespar la pèu, pèulevar. 3. Garnir
eissàvega n.f. (mar.) 1. Mena de ret de
d’objèctes menaçants, perilhós: Eiriçar un barri pesca estirassada de dimensions divèrsi segond la natura
d’esclats de vèire. 4. Clafit de cauas dificili, desagradivi: dau peis. Var.: eissaugue, traïn, gangui....1426:
Un percors eiriçat de dificultats. Var.: ariçar, eriçar. «Reynaut de Lieges de Tollon que entras de ret apellat
s’eiriçar v.pr. S’irritar, èstre sus la defensiva.
corona d’eysavegua...» A.C. Marseille CC 2200 F° 112
eiriçon n.m. 1. Mamifèr insectivòre de l’esquina V°. 2. Bateu que pesca m’aquela sòrta de ret. Var.:
recubèrta d’espinas, grand predator dei insèctes, dei bateu savegòto. Var.: sàvega. 1551: «....un bregantin a
vèrps, dei molluscs e dei reptiles. 2. Bròssa metallica donat la quasa a una isavegua fins au Lavandou...» A.C.
esferica dau rasclachaminèia. 3. Ensèms de coronas de Arles CC 560 L 410°.
metal garnidas de cavilhas per faire secar li botelhas. 4.
eissavegaire n.m. Aqueu que pesca mé l’eissàvega.
(anc.) Jaina eiriçada de ponchas de fèrre, emplegada
eissèrva n.f. (mar.) Endrechiera seguida per una nau.
coma cavau de frisa.
(mil.) Defensa en eiriçon:
Tenir l’eissèrva: Navigar dins lo boan camin, gardar,
Defensa d’un ponch isolat faça à toti li direccions. 5. conservar lo cap.
Córrer la bèla eissèrva: Si di d’un
(agric.) Organe distributor d’un espandèire d’engrais. 6. vaisseu que manòbra plus.
Dins una construccion, jaça de fondamenta facha de
eissida n.f. 1. Sortida (d’una maion, d’un camp, etc.):
pèiras pauadi verticalament sus la faça mai pichina. Var.: Via sensa eissida, eissida de secors. 2. (fig.) Fin,
ariçon, eriçon, eiriç, eriç.
solucion: Eissida de crisi.
eisfòra n.f. Contribucion extraordinària perçaupuda
eissir vi. Sortir. Sin.: nàisser.
dins lo temps a Atenas en periòde de guèrra.
eissiròc n. Siròc.
eissagaire n.m. (mar.) Pala de boasc que permete de
eissirocada n.f. Ventada provocada per l’eissiròc.
traire l’aiga que penetra dintre un bateu. Sin.: agotaire,
eisson n.m. (mar.) Pichon fèrre mé quatre braç.
agotau.
eissordir vt. (eissordissi) Assordir. Sin.: embalordir.
eissagar vt. (eissagui) (mar.) Vuar l’aiga que si tròva
Var.:
eissordar.
au dedintre d’un bateu au mejan d’un eissagaire. Sin.:
eissordissent,
a adj. Assordissent. Var.: eissordós.
agotar.
Sin.:
embalordissent.
eissalancar vt. (eissalanqui) Rompre li ancas. Sin.:
eissordós, oa adj. Eissordissent.
desmalugar, amalugar.
eissuch (à l’) loc. adv. À sec. Var.: à l’issuch.
eissalòt n.m. Eissiròc, siròc.
eissugada n.m. 1. Accion d’eissugar; lo sieu resultat.
eissam n.m. 1. Grand nombre d’abelhas que s’en van
2.
Pluèia, raissa.
m’una regina per anar formar una autra colonia. 2. (lit.)
eissugador
n.m. 1. Luèc dont si méton à secar li rets
Grand nombre de personas, fola: Un eissam de clients
de
pesca.
Sin.:
palhòla (cf. la pichona plaia de Niça
asperàvon davant la libraria per crompar lo mieu libre.
situada
au
començament
de la levada dau poart). 2.
Sin.: preissa, molonada, chorma, mondàs, pòble.
Panier
per
la
salada.
3.
Panamans.
Var.: eissugamans. 4.
eissamada n.f. Contengut d’un eissam; eissam gròs.
Eissugavitre
de
veitura
automobila.
5. Eissugador de
Var.: eissamat.
belicres,
de
lunetas,
de
lentilhas...
eissamar vi. 1. Per li abelhas, s’en anar per formar
eissugaire, -a n.m. Persona qu’eissuga.
una autra colonia. 2. Per de gents, una populacion, si
eissugamans n.m. Panamans.
dispersar, partir en pichins gropes. Sin.: si destropelar,
eissugament n.m. Accion d’eissugar, de s’eissugar;
si destropar, s’espantegar. Var.: eissamenar,
lo sieu resultat. Var.: eissugatge
eissamejar.
eissugant n.m. Secador (luèc per far secar quauqua
eissamat n.m. Eissamada.
ren).
eissamatge n.m. 1. Multiplicacion dei colonias
eissugar v.t. Secar quauqua ren de banhat m’un linge
d’abelhas. 2. Periòde que li abelhas eissàmon.
que
n’en pilha l’umiditat. Sin.: panar. s’eissugar v.pr.
eissamejar vi. Eissamar.
Si
fretar
amb un linge.
eissamenar vi. Eissamar, eissamejar.
eissugar
vt. 1. Faire secar. 2. Panar.
eissarpa n.f. Benda d’estòfa que si poarta à l’entorn
eissugatge
n.m. Accion d’eissugar.
dau coal, d’una espatla à l’anca opauada, à l’entorn de la
eissugatge
n.m. Eissugament.
cencha. Sin.: talhòla.
eissugavèire n.m. Eissugavitre.
eissart n.m. Essart.
eissugavèires n.m. Tròç d’estòfa, coma un panaman,
eissartar vt. Essartar.
ma per panar lu vèires.
eissartàs n.m. Essartàs.
ejaculacion n.f. Giscle d’espèrma.
Ejaculacion
eissartatge n.m. Essartatge.
precòça: Ejaculacion qu’intervèn tròup rapidament dins
eissartejar vt. Essartejar.
lo rapoart sexual, avant l’orgasme de la partenària.
eissartejar vt. Essartejar.
ejaculador n.m. Qu’ejacula: Un ejaculador precòci.
eissartet n.m. Essartet.
Var.:
ejaculaire.
eissarton n.m. Essarton.
ejaculador,
airitz adj. Que contribuisse à
eissaugue n.m. Eissàvega.
l’ejaculacion: Muscles ejaculadors, contraccion
eissaure n.m. Vent fresc, leugier e agradiu. Sin.: ejaculairitz. Var.: ejaculaire, ejaculator.
zefir, ventolet, ventolin, aureta.
ejaculaire, airitz adj. e n.m. Ejaculador.
◇
◇
◇
◇
536
r
_____________________________________________________________________________________________
ejacular vi. Ejectar d’uni secrecions, especialament
elasticimetria n.f. Mesura dei constrenchas qu’un
l’espèrma.
còrs subisse e dei desformacions que n’en resúlton.
ejaculator, airitz adj. e n.m. Ejaculador.
elasticitat n.f. 1. Proprietat que d’unu còrs, que li
permete
de tornar pilhar la sieu forma ò lo sieu volume
ejaculatòri, òria adj. Relatiu à l’ejaculacion de
l’espèrma.
quora la foarça que lu desformava a cessat d’agir.
-EJAR Sufixe frequentatiu, dau latin –idiare: Limit d’elasticitat: Valor de la constrencha qu’un
materiau subisse, tala que tota constrencha superiora
bracejar, verdejar.
provòca de desformacions residuali irreversibli.
ejeccion n.f. Accion d’ejectar; lo sieu resultat.
ejectable, a adj. Que pòu èstre ejectat: Sèti ejectable Module d’elasticitat: Quocient de la constrencha
qu’agisse sus un còrs per la desformacion obtenguda. 2.
d’avion à reaccion.
(fig.) Absença de rigiditat; soplessa d’esperit. 3. (econ.)
ejectar vt. (ejècti) Lançar quauqua ren mé foarça.
Possibilitat de variacion relativa d’un fenomène per
ejector n.m. Aparelh ò màquina per ejectar.
ela pr. pers. f. Pronom personal femenin de la 3ª rapoart à un autre: L’elasticitat de la demanda en foncion
dau prètz.
persona.
elastina n.f. Escleroproteïna que constituisse li
elaborable, a adj. Que pòu èstre elaborat. Sin.:
filandras dau teissut elastic.
amagestrable.
elastomèr n.m. (text.) Polimèr natural ò sintetic, qu’a
elaboracion n.f. 1. Accion d’elaborar quauqua ren,
de proprietats elastiqui analògui à-n-aqueli dau cauchoc.
per un travalh de reflexion; produccion, creacion:
elatèr n.m. Insècte dei fustas vermenadi que la sieu
Elaboracion d’una teoria. 2. Formacion d’una substança
larva devòra aqueli dei autres coleoptèrs (fam. dei
Transformacion que lu
dins un organisme vivent.
elateridats).
aliments subísson per èstre assimilats. 3. Tractament que
elatèr n.m. Cellula provedida d’espessiments
permete d’extraire un metal dau sieu minerau, pi de
espiralats
qu’espantega li espòras en cò dei epatics.
l’afinar per aver un metal pur. 4. (psican.) Elaboracion
elaterita
n.f. Varietat elastica de betum. Sin.:
psiquica: Transformacion per l’aparelh psiquic dei
cauchoc
mineral.
excitacions intèrni ò extèrni que li arríbon e que la sieu
elateromètre n.m. Aparelh que determina la
acumulacion seria patogèna.
pression
de la vapor ò dei gas dins lu motors.
elaborar vt. (elabòri) 1. Alestir, produrre au mejan
elavar
Dins l’industria dau papier, lavar d’estraças
d’un lòng travalh intellectual. 2. (fisiol.) Transformar per
rendre assimilable, digerir. 3. (metall.) procedir à abondosament.
elavatge n.m. Accion d’elavar.
l’elaboracion de: Elaborar un metal.
eldorado n.m. País quimeric dont es possible de
elaborat, ada adj. 1. Que resulta d’una elaboracion;
perfeccionat: A mes au ponch un sistema elaborat. 2. s’enriquir facilament e dont la vida es foarça agradiva.
(bot.) Saba elaborada: Saba enriquida en substanças
elean, a adj. Relatiu à Elea. adj. e n. Estatjant
organiqui per l’activitat quimica dei fuèlhas.
d’aquela ciutat. n.m. Dialècte dau grèc ancian.
elaïdina n.f. Isomèr solide de l’oleïna.
eleat, a adj. e n. De la ciutat antica d’Elea. Var.:
elaïocòca n.f. Euforbiacea arborescenta de China eleatic. Lu Eleats: Filosòfes grècs de l’escòla d’Elea.
miègjornala que dona l’òli de fusta, emplegat coma
eleatic, a adj. e n. Eleat.
solvant dei pinturas, mastics e elastomèrs.
eleccion n.f. 1. Causida exprimida au mejan d’un
elaïoconiòsi n.f. Dermatòsi professionala que vòte: Eleccions municipali. 2. Pàtria, tèrra d’eleccion:
pertòca lu obriers dins la metallurgia.
Aquela dont una persona a causit de viure.
(dr.)
elamita adj. Relatiu au país d’Elam.
Eleccion de domicili: Indicacion d’un domicili en vista
eland n.m. Granda antilòpa d’Àfrica miègjornala.
d’un acte juridic determinat.
elaps n.m. Sòrta de sèrp colubridada, velenosa
electiu, iva adj. 1. Nomenat ò conferit per eleccion. 2.
d’Índia miègjornala, vesina de la sèrp coralh americana.
Que fa una causida, una seleccion.
Amnesia electiva:
elasmotèri n.m. Rinoceront grandàs fossile dau Fach d’oblidar d’uni cauas precisi.
quaternari d’Euràsia.
electivament adv. Per lo biais dei eleccions.
elastic, a adj. 1. Que torna pilhar la sieu forma
electivitat n.f. Qualitat d’una persona ò d’una foncion
d’origina après èstre estat desformat; fach d’una matèira designada per eleccion.
qu’a de qualitats d’elasticitat. Sin.: sople, plegadís. 2. Si
elector, tritz n. 1. Persona qu’a lo drech de participar
di dei movements d’un èstre vivent qu’es sople e agile. 3. à una eleccion, qu’a la capacitat electorala: Carta
(fig.) Consciença elastica: Que non es gaire escrupuloa; d’elector.
Grands electors: Collègi electoral d’una
que manca de rigor.
eleccion au sufratge indirècte. 2. (ist., m’una majuscula)
elastic n.m. 1. Ligam, benda circulària de cauchoc. 2. prince ò evesque que participava à l’eleccion de
Fieu de cauchoc. 3. Riban elastic que la sieu trama contèn l’emperaire dins lo Sant Impèri roman germanic.
de fieus de cauchoc. Var.: elastica.
electoral, a adj. Que si rapoarta à una eleccion, ai
elastica n.f. Elastic.
eleccions: Campanha electorala. Var.: electorau.
elasticimètre n.m. Aparelh per mesurar lu pichoi
electoralament adv. D’una mena electorala.
alongaments elastics.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
537
electoralisme
_____________________________________________________________________________________________
electoralisme n.m. (pej.) Captenement d’un partit ò
electroacostica n.f. Tecnica de la produccion, de la
d’un govèrn qu’orienta lo sieu programa e li sieus transmission, de l’enregistrament e de la reproduccion de
posicions en foncion de consideracions electorali.
senhals acostics per de mejans electrics.
elctoralista adj. e n. Que l’electoralisme l’inspira.
electroafinitat n.f. Proprietat qu’un element quimic a
e
que
li permete de si transformar en ion.
electorat n.m. 1. Ensèms dei electors d’un país, d’un
partit, d’una region, etc. 2. (dr.) Ensèms dei condicions
electroaimant n.m. Dispositiu que crea un camp
constitutivi de la qualitat d’elector. 3. (ist.) Dignitat magnetic au mejan d’un sistema de bobinas qu’an un
nucleu de fèrre e dont passa un corrent electric.
d’Elector dins lo Sant Impèri roman germanic.
electroanalisi n.f. Depaus electrolitic d’un element
Territòri sotamés à la juridiccion d’un Elector.
ò
d’un
compauat, per fin de determinar la sieu quantitat
electorau, ala adj. Electoral.
dins
la
solucion
electrolisada.
electre n.m. Aligatge natural d’aur e d’argent. Var.:
electrobetum
n.m. Betum escaufat electricament un
electrum.
còup
mes
en
plaça,
per fin de defugir li consequenças dau
electret n.m. (fis.) Còrs (ò dielectric) electrisat d’un
frèi
en
ivèrn
e
d’abrivar
lo durciment quau que sigue lo
biais permanent, que li sieu moleculas an pilhat una
orientacion donada sota l’efècte d’un camp electric temps.
electrobiogenèsi n.f. (biol.) Per lu èstres vius, fach
temporari (li proprietats de l’electret son emplegadi
de produrre d’electricitat.
especialament dins d’unu microfònes).
electrobiologia n.f. Aplicacion de l’electricitat ai
electric, a adj. Que si rapoarta à l’electricitat. 2. Que
produe d’electricitat ò que fonciona à l’electricitat. 4. estudis biologics. Var.: electrofisiologia.
electrocapillar(i), a (ària) adj. Relatiu à
(fig.) Tendut, en parlant d’una relacion, d’un ambient.
l’electrocapillaritat.
electricament adv. Au mejan de l’electricitat.
electrocapillaritat n.f. (fis.) Variacion de tension
electrician, a n. 1. Persona que fa ò repara
d’installacions electriqui. 2. Negociant que vende superficiala que resulta de l’accion d’un camp electric.
electrocardiografe n.m. (med.) Aparelh emplegat
d’aparelhs electrics, d’articles que sièrvon à-n-aquéli
per obtenir un electrocardiograma.
installacions. 3. Engenhaire especialista d’electricitat.
electrocardiografia n.f. (med.) Tecnica de
electricitat n.f. 1. Manifestacion d’una forma
e
de
l’interpretacion
dei
d’energia associada à de cargas electriqui au repaus e en l’enregistrament
movement: Electricitat positiva, negativa.
Quantitat electrocardiogramas.
electrocardiograma n.m. (med.) Enregistrament
d’electricitat: Produch de l’intensitat d’un corrent
electric per lo temps de passatge. 2. Aquesta forma grafic de l’activitat electrica dau coar, que permete de
d’energia coma foant d’esclairatge e emplegada per diagnosticar li afeccions dau miocardi e lu problemas de
d’ustages domestics ò industrials: Pagar la sieu factura ritme cardiac.
d’electricitat. 3. Electricitat animala: Electricitat que
electrocardioscòpi n.m. Aparelh que permete de
prodúon lu organismes animaus, especialament li projectar sus un fenestron lo traçat provedit per lo biais
espècias de peis que s’oriènton ò detècton li sieu predas de l’electrocardiografe.
per electrolocacion e aqueli que paralíson per de
electrocautèri n.m. Cautèri que la sieu
descargas li sieus predas e lu sieus predators.
incandescença es provocada per un corrent electric. Sin.:
electrificacion
n.f.
Accion
d’electrificar: galvanocautèri.
Electrificacion d’una linha de camin de fèrre.
electrochòc n.m. Metòde de tractament d’uni
electrificar vt. (electrifiqui) 1. Dotar d’una ret de malautias mentali, s’emplega un rapide passatge de
distribucion d’energia electrica: Electrificar una region. corrent au travèrs dau cerveu per provocar de
2. Equipar (una via ferrada) per la traccion electrica.
convulsions epileptiqui. Var.: electrocòup.
electrisable (-izable), a adj. Que pòu èstre
electrocinèsi n.f. (etol.) Desplaçament d’un animau
electrisat.
(peis, en particulier) provocat per la presença d’un camp
electrisacion (-izacion) n.f. Accion, biais electric.
d’electrisar; fach d’èstre electrisat.
electrocinetic n.f. Part de la fisica qu’estúdia li
electrisant, (-izant), a adj. 1. Qu’electrisa. 2. Que cargas electriqui en movement independentament dei
camps magnetics creats.
provòca un grand entosiasme.
electrocoagulacion n.f. (med.) Tecnica de
electrisar (-izar) vt. 1. Desvolopar li cargas
electriqui sobre (un còrs): Electrisar un baston de vèire. coagulacion dei teissuts vivents per aplicacion d’un
2. (fig.) Far nàisser un grand interès, l’entosiasme de; corrent d’auta frequença que provòca la sieu seccion ò la
sieu destruccion.
galvanisar: Electrisar l’auditòri.
electrocòpia n.f. Procediment de reproduccion de
electroacostic, a adj. Qu’emplega la tecnica de
l’electroacostica.
Música electroacostica: Música documents grafics qu’es fondat sobre l’electrostatica.
electrocorticograma n.m. Traçat obtengut per
qu’emplega aquesta tecnica per la produccion de sons
destinats à l’escota dirècta ò diferida.
Guitarra l’enregistrament dei variacions de diferenças de
electroacostica: Guitarra acostica equipada d’un potencial produchi per li cellulas cerebrali, en plaçant lu
electròdes directament sus la superficia dau cerveu.
microfòne.
electrocòup n.m. Electrochòc.
◇
◇
◇
◇
538
electrologia
_____________________________________________________________________________________________
electrocucion n.f. 1. Fach d’electrocutar, d’èstre
electroerosion n.f. Procediment d’usinatge de pèças
electrocutat. 2. Execucion dei condamnats à moart per metalliqui per una succession foarça rapida de descargas
chòc electric.
electriqui dins un liquide isolant.
electrocultura n.f. Avivatge electric dei plantas.
electrofil(e), a adj. Si di de particulas quimiqui que
poàdon
aculhir un pareu d’electrons.
electrocutar vt. 1. Causar una secossa per lo passatge
dins l’organisme d’un corrent electric; (espec.) Causar
electrofisiologia n.f. Part de la fisiologia qu’estúdia
una secossa mortala. 2. Executar (un condamnat à moart) l’activitat bioelectrica dei teissuts vivents, especialament
au mejan d’una descarga electrica.
lu teissuts nerviós e muscularis. Sin.: electrobiologia.
electròde n.m. 1. Extremitat de cadun dei conductors
electrofòne n.m. Aparelh compauat d’un plateu
que son fixats ai pòles positiu (anòde) e negatiu (catòde) viradisc, d’un amplificator e d’autparlaires, per
d’un generator electric, dins un voltamètre, un tube de reprodurre lu enregistraments contenguts dins un disc
gas rareficat ò un dispositiu à arc electric. 2. (med.) Còrs vinil.
conductor dau corrent electric, emplegat per estimular lo
electrofòre n.m. Aparelh de demostracion deugut à
sistema nerviós, la pèu, etc., ò per reculhir lu corrents que Volta, que permete de daverar e de multiplicar de pichoni
l’organisme produe.
quantitats d’electricitat estatica desvelopadi per
electrodeble, a adj. (fis.) Si di de la teoria unificada influença.
de l’interacccion electromagnetica e de l’interaccion
electroforèsi n.f. (tecn.) (quim.) Desplaçament, sota
debla.
l’efècte d’un camp electric, de granulas, de particulas
electrodecantacion n.f. Decantacion d’una cargadi, en solucion ò en emulsion (es una tecnica que
solucion colloïdala sota l’accion d’un corrent electric.
s’emplega en quimia, en biologia, en medecina e dins
electrodensitografe n.m. Aparelh que permete l’industria).
d’aver automaticament la desparticion d’un corrent dins
electroforic, a adj. Relatiu à l’electrofòre.
un electròde.
electroformatge n.m. (tecn.) Procediment per
electrodeposicion n.f. (tecn.) Procediment que produrre ò reprodurre un objècte metallic per
permete d’obtenir un depaus per electrolisi, un electrodeposicion.
revestiment de pintura per electroforèsi.
electrogalvanic, a adj. Produch per una pila
electrodermal, a adj. (fisiol.) Respoasta, reaccion electrica.
electrodermala: Variacion de la resistença electrica de la
electrogalvanisme n.m. Estudi dei efèctes
pèu, provocada per una emocion. Var.: electrodermau.
congreats au mejan d’una pila electrica.
electrodermau, ala adj. Electrodermal.
electrogène, a adj. Que produe d’electricitat.
electrodiagnostic n.m. (med.) Diagnostic dei Grope electrogène: Ensèms format d’un motor termic e
malautias dei nèrvis e dei muscles, establit après examen d’un generator, que transforma en energia electrica
dei reaccions ai excitacions d’unu corrents electrics.
l’energia electrica que lo motor fornisse.
electrodialisi n.f. (fis.) Procediment de separacion
electrogenerator n.m. Generator de corrent
dei ions d’un liquide plaçat entre doi membranas electric.
semipermeabli en presença d’un camp electric.
electrografitacion n.f. Metòde de fabricacion dei
electrodinamic, a adj. Relatiu à l’electrodinamica.
contactes electrografitics d’un generator electric.
electrodinamica n.f. Part de la fisica que tracta dei
electrografitic, a adj. Definicion donada à un
accions dinamiqui entre corrents electrics.
contacte compauat de carbònis variats mesclats en de
electrodinamomètre n.m. Aparelh per mesurar quitran.
l’intensitat d’un corrent electric.
electrolisable (-izable), a adj. Que pòu èstre
electrodissolucion n.f. Procediment de dissolucion electrolisat.
au mejan de l’electrolisi d’una substància d’un electròde.
electrolisaire (-izaire) n.m. Aparelh per faire una
electrodomestic adj. m. e n.m. Si di dei aparelhs electrolisi.
electrics destinats à èstre emplegats à maion (aparelhs
electrolisar (-izar) vt. Sotametre à una electrolisi.
mainatgiers,
autís
de
bricolatge).
Sin.:
electrolisi n.f. Descomposicion quimica d’uni
electromainatgier.
substanças en fusion ò en solucion, au mejan d’un corrent
electroencefalografia n.f. (med.) Tecnica de electric: L’alumini s’obtèn per electrolisi de l’alumina.
l’enregistrament
e
de
l’interpretacion
dei
electrolit n.m. Còrs que, fondut ò en solucion, si pòu
electroencefalogramas.
descompauar sota l’accion d’un corrent electric.
electroencefalografic, a
adj.
Relatiu à
electrolitic, a adj. 1. Que pertòca un electrolit. 2. Que
l’encefalografia.
si fa per electrolisi.
electroencefalograma n.m. (med.) Traçat de
electrolocacion n.f. (zool.) Localisacion dei predas e
l’activitat electrica dau cerveu obtengut per dei obstacles au mejan d’un camp magnetic que d’unu
enregistrament dei diferenças de potencial entre li organes especials prodúon, en particulier per de peis.
cellulas cerebrali.
Var.: electrolocalisacion.
electroendosmòsi n.f. Passatge de fluides a
electrolocalisacion n.f. Electrolocacion.
travèrs de diafragmas sota l’accion d’un camp electric.
electrologia n.f. 1. Disciplina que tracta dei
aplicacions
medicali
de
l’electricitat.
Var.:
electroradiologia. 2. Branca de la fisica que tracta dei
◇
539
electroluminescença (-éncia)
_____________________________________________________________________________________________
fenomènes electrics, magnetics e electromagnetics, e
electron n.m. 1. Particula fondamentala que poarta
finda dei sieus rapoarts embé d’autres fenomènes.
una carga electrica negativa (1,602.10-19 C), e qu’es un
electroluminescença (-éncia) n.f. Luminescença constituent universal de la matèria. 2. Aligatge foarça
sota l’accion d’un camp electric.
leugier eissit d’un mesclatge de magnesi, d’alumini e de
electroluminescent, a adj.
Qu’es dotat zinc.
d’electroluminescença.
electronarcòsi n.f. (med.) Metòde de tractament
electromagnetic,
a
adj.
Que
pertòca psiquiatric analògue à l’electrocòup, mas que fa usança
d’un corrent de tension mai bassa, ma de durada mai
l’electromagnetisme.
electromagnetisme n.m. Part de la fisica qu’estúdia esperlongada.
electronegatiu, iva adj. (quim.) Element
li relacions entre electricitat e magnetisme.
electromainatgier, a adj. Si di d’un aparelh electric electronegatiu: Element que lu sieus atòmes an una
à usatge domestic (fèrre per pressar, aspirator, etc.). Sin.: afinitat per lu electrons (lu alogènes, l’oxigène, lu
non-metals).
electrodomestic.
electronegativitat n.f. Estat de cen qu’es
electromainatgier n.m. Ensèms dei aparelhs
electromainatgiers; la sieu fabricacion, lo sieu comèrci. electronegatiu.
electroneutralitat n.f. Mancança de carga electrica.
Sin.: electrodomestic.
electron-grama n.m. (fis.) Massa totala dei
electromainagista n. Persona que vende
electrons contenguts dins un atòme-grama.
d’electromainatgier.
electronic, a adj. 1. Relatiu à l’electron: Flux
electromecanic, a adj. Si di d’un dispositiu mecanic
electronic. 2. Que fonciona d’après lu principis de
qu’una grand part dei sieus compauants son electrics.
electromecanica n.f. Ensèms dei aplicacions de l’electronica, qu’emplega de dispositius electronics: Una
màquina per calcular electronica. Annuari electronic:
l’electricitat à la mecanica.
Música
electromecanician, a n. Persona especialisada dins Annuari que si pòu consultar sus l’internet.
lo montatge e l’agençament de dispositius electrics e electronica: Música qu’emplega d’oscillacions electriqui
per crear de sons musicals, per l’intermediari
mecanics.
electromecanoterapia n.f. Metòde terapeutic d’autparlaires.
electronica n.f. Part de la fisica e de la tecnica
qu’acampa li possibletats de l’electrisacion e de la
qu’estúdia e emplega li variacions de grandors electriqui
mecanoterapia.
electromèr n.m. Compauat que presenta lo (camps electromagnetics, cargas electriqui, etc.) per
captar, transmetre e utilisar d’informacion.
fenomène d’electromeria.
electronicament adv. Per de mejans electronics.
electromeria n.f. Isomeria presentada per doi
electronician, a n. Especialista de l’electronica.
compauants quimics que son destriats unencament per la
distribucion dei electrons.
electroniveu n.m. Equipament automatic que
electrometallurgia n.f. Utilisacion dei proprietats permete d’arrestar l’usinatge d’una pèça sus una
termiqui e electrolitiqui de l’electricitat per la produccion rectificadoira ò una màquina per afinar, metre au ponch
tre que la quòta vouguda es realisada.
e l’afinatge dei produchs metallurgics.
electronografia n.f. 1. Tecnica de l’enregistrament
electrometallurgic, a
adj.
Que pertòca
dei imatges obtenguts au mejan d’una càmera ò d’un
l’electrometallurgia.
electrometallurgista n. Persona que travalha dins microscòpi electronic. 2. Imatge ensinda obtengut. Sin.:
electronograma.
l’electrometallurgia.
electronograma n.m. Electronografia.
electromètre n.m. Aparelh per mesurar de diferenças
electronoterapia n.f. Terapia au mejan d’electrons.
de potencial.
electronucleari,
ària
adj.
Centrala
electrometria n.f. Ensèms dei metòdes de mesuras
electronucleària: Centrala electrica qu’emplega
qu’emplégon d’electromètres.
l’energia termica qu’es producha dins un reactor
electrometric, a adj. Relatiu à l’electrometria.
electromicrometria n.f. Mesura dei tensions nucleari.
electronucleari n.m. Ensèms dei tecnicas que tèndon
electriqui d’ample foarça bas.
electromicrometric,
a
adj.
Relatiu
à à la produccion d’electricitat à partir de l’energia
nucleària.
l’electromicrometria.
electronvòlt n.m. Unitat d’energia (simb. eV) que
electromiografia n.f. (med.) Estudi de la contraccion
s’emplega en fisica atomica e nucleària (1 eV =
musculària au mejan d’un electromiograma.
-19
electromiograma n.m. (med.) Enregistrament grafic 1,602.10 J).
electro-optic, a adj. Electroptic.
de l’activitat electrica qu’acompanha la contraccion
electro-osmòsi n.f. Electrosmòsi.
musculària.
electropala n.f. Electrovana.
electromotor, tritz adj. (fis.) 1. Que desvolopa
electropirexia n.f. (med.) Procediment terapeutic
d’electricitat sota l’influença d’una accion mecanica ò
quimica. 2. Foarça electromotritz (f.e.m.): Tension ai qu’a per tòca d’acréisser la temperatura dau còrs per lo
bòrnas de la foant ideala de tension introducha dins la biais de l’electricitat.
representacion d’un element actiu de circuit, generator ò
electroplastia n.f. Pellicula metallica de materiaus
receptor.
per electrolisi.
◇
540
◇
elefantet
_____________________________________________________________________________________________
electroplaxe n.f. Un dei elements de l’organe
electrostenolisi n.f. Depaus d’ions ò de particulas
electric de la torpilha.
colloïdali dintre de tubes capillaris sota l’accion d(un
electropneumatic, a adj. Qualitat d’un aparelh, camp electric.
d’un sistema de fren, etca., que l’accion de l’ària
electrostriccion n.f. Desformacion d’un dielectric
comprimida es comandada per lo biais de valvas sotamés à un camp electric.
manobradi mé l’ajuda d’electroaimants ò electrovalvas.
electrotampa n.f. Electrovana.
electropompa n.f. Pompa que fonciona à
electrotecnic, a adj. Relatiu à l’electrotecnica.
l’electricitat.
electrotecnica n.f. Aplicacion dei lèis de la fisica à la
electropontura n.f. Metòde terapeutic que produccion, au tractament, au transpoart e à l’utilisacion
consistisse à pónher la pèu mé d’agulhas sotamessi à à un de l’energia electrica.
corrent electromagnetic. Var.: electropunctura.
electrotecnician, a n. Especialista dei aplicacions
electroportatiu, iva adj. Si di dei pichins autís tecniqui de l’electricitat.
electrics que si poàdon portar facilament (especialament
electroterapia n.f. Tractament dei malautias per
quora son equipats d’una bataria).
l’electricitat.
electropositiu, iva adj. (quim.) Si di d’un element
electroterapic, a adj. Que pertòca l’electroterapia.
que lu sieus atòmes poàdon cedir facilament d’electrons
electrotermia n.f. 1. Estudi dei transformacions de
(lu metals, l’idrogène).
l’energia electrica en calor. 2. Utilisacion d’aqueste
electroptic, a adj. Qualitat d’un fenomène que la fenomène en electrometallurgia.
presença d’un camp electric modifica li proprietats
electrotermic, a adj. Relatiu à l’electrotermia.
optiqui de l’ambient (efècte Kerr per ex.). Var.:
electrotèst n.m. Aparelh que permete d’identificar la
electro-optic.
natura dei elements màgers d’un aligatge.
electropunctura n.f. Electropontura.
electrotònus n.m. Variacion de l’excitabilitat d’un
electroquimia n.f. Sciença e tecnica de nèrvi, d’un muscle au passatge d’un corrent electric.
transformacions recipròqui de l’energia quimica e de
electrotropisme n.m. (etol.) Reaccion d’orientacion
l’energia electrica.
d’unu animaus per rapoart à un camp electric.
electroquimic, a adj. Relatiu à l’electroquimia.
electrovalença (-éncia) n.f. (quim.) 1. Tendença per
electroradiologia n.f. Especialitat medicala un element quimic à aquistar una estructura electronica
qu’emplega li aplicacions de l’electricitat e dei establa per perda ò captura d’electrons. 2. Ligason ionica
radiacions per establir lo diagnostic dei malautias e li dintre una molecula.
tractar.
electrovalva n.f. Electrovalvula.
electroradiologista n. Metge especialisat en
electrovalvula n.f. Valvula ò sopapa comandada au
electroradiologia.
mejan d’un electroaimant. Var.: electrovalva.
electrorafinatge n.m. Procediment de purificacion
electrovana n.f. (tecn.) Vana que règla lo dèbit d’un
per dissolucion electrolitica d’un anòde de metal pur e fluide e es comandada electricament, m’un
per depaus dau metal purificat sus un catòde.
electroaimant. Sin.: electrotampa, electropala.
electroretinografia n.f. Tecnica de mesura dau
electroventilator n.m. Veïcule dei pompiers que lu
potencial electric retinian, provocat per un vanc electric.
sieus aparelhs perméton d’aspirar lo fum ò de fornir una
electroretinograma n.m. (med.) Enregistrament dei alimentacion d’ària fresca, e finda l’esclairatge au mejan
diferença de potencial au niveu de la retina.
de projectors e de lumes portables.
electroscòpi n.m. Instrument que permete de detectar
electrum n.m. Electre.
li cargas electriqui e de determinar lo sieu signe.
electuari n.m. (anc.) Remèdi qu’èra alestit en
electrosiderurgia n;f. Procediments emplegats en mesclant de pòuveras dins de meu.
siderurgia au mejan de l’electricitat coma sorgent de
eledòne n.m. Coleoptèr pichon que viu dins lu fonges
calor.
dei troncs d’aubres.
electrosiderurgic,
a
adj.
Relatiu
à
eledòne n.m. Poprion de la Mediterrània que li sieu
l’electrosiderurgia.
banas poàrton qu’una rengada de ventosas.
electrosistòla n.f. (med.) Batement cardiac provocat
elefant n.m. 1. Mamifèr ongulat dau sota-òrdre dei
per un vanc exterior.
proboscidians, que viu, en foncion de l’espècia, en Àsia ò
electrosmòsi n.f. Fach, per un liquide, de traversar en Àfrica, erbivòre, caracterisat per la sieu pèu espessa, li
una paret sota l’efècte d’un camp electric. Var.: sieu incisivas alongadi en defensas, que poàdon pear fins
electro-osmòsi.
à 100 kg e fornísson l’ivòri dau comèrci, e la sieu trompa
electrosonda n.f. Electromètre coblat à una prensile, que forma lo nas e la labra superiora (l’elefant
radiosonda per mesurar lo potencial electric de es aut de 2 m ò 3,70 m e pòu pear fins à 5 ò 6 tonas. 2.
l’atmosfèra liura.
Elefant de mar: Gròssa fòca dei Ísolas Kerguelen, que
electrosoudadura n.f. Soudadura electrica.
pòu mesurar fins à 6 m e pear fins à 3 tonas.
electrostatic, a adj. Relatiu à l’electrostatica.
elefanta n.f. Femèla de l’elefant.
electrostatica n.f. Part de la fisica qu’estúdia lu
elefantesc, a adj. Enòrme, gigantesc.
fenomènes d’equilibri de l’electricitat sus lu còrs
elefantet n.m. Elefant jove. Var.: elefanton.
electrisats.
541
elefantiasi
_____________________________________________________________________________________________
elefantiasi n.f. (med.) Espessiment difús de la pèu e
elementari, ària adj. 1. (quim.) Que pertòca
dau teissut sotacutaneu ligat à un edema que desforma li l’element: Analisi quimica elementària. 2. Totplen
parts periferiqui dau còrs.
simple, reduch à l’essencial: Un problema elementari. 3.
elefantiasic, a adj. e n. Relatiu à l’elefantiasi; Que sièrve de basa à un ensèms: De conoissenças
elementari. Cors elementari: Ensenhament en doi ans
pertocat d’elefantiasi.
elefantin, a adj. Que sembla l’elefant; pròpri de après lo cors preparatòri. Escòla elementària: Escòla
l’elefant.
entre l’escòla mairala e lo collègi. 4. (fis.) Si di dei
objèctes fisics que si considèra en darriera analisi que tot
elefanton n.m. Elefant jove. Var.: elefantet.
elegança (-ància) n.f. 1. Gràcia, distincion dins lu còrs n’es format: Particula elementària. 5. (estad.) Si di
biais de faire, lo vestir. Sin.: gaube, farotaria. 2. d’un eveniment reduch à una soleta eventualitat.
elementisme n.m. Filosofia que si consacra à
Delicadessa de l’expression, art de causir gaubiosament
lu mòts e lu torns de lengatge; gaube: L’elegança d’un l’estudi dei elements naturals e de la sieu plaça dins
l’imaginacion e lu mites de l’umanitat.
estile.
elemi n.m. Peresina moala eissida dau protium,
elegant, a adj. e n. Qu’a d’elegança: Una persona
eleganta, de braias eleganti. adj. 1. Simple e gaubiós: utilisada coma plastificant d’unu verníç e lacas, dins la
Una demostracion eleganta. Sin.: faròt, lisquet, corós. fabregacion dei tenchas e divèrsi colors litografiqui.
2. Que la sieu forma e lo sieu aspècte son agradius: Una
eleotrague n. m. Antilòpa dei paluns d’Àfrica
presentacion eleganta.
eqüatoriala e miègjornala, que la sieu femèla es
elegantament adv. D’un biais elegant. Sin.: desprovedida de banas.
gaubiosament, farotament, corosament.
elet, a n. Elegit.
elegèire, eiritz n. Elector. Sin.: votaire, votant.
eleusina
n.f.
Graminacea manjadissa dei
elegia n.f. 1. En cò dei Grècs e dei Latins, pèça de vèrs encontradas caudi d’Àfrica e d’Àsia.
formada d’examètres e de pentamètres alternats. 2.
eleusinias n.f. pl. Dins Grècia anciana, fèstas
Poema liric que lo sieu ton es sovent tendre e triste.
d’Elèusis celebradi en l’onor de Demetèr.
elegiac, a adj. Qu’apartèn à l’elegia. adj. e n.
eleuterias n.f. pl. Fèstas grègui celebradi en
Qu’escriu d’elegias.
commemoracion de la liberacion d’una ciutat, en
elegibilitat nf. Capacitat à èstre elegit. Var.: particulier à Plateas, en memòria de la victòria sus lu
Pèrsas (479 av. J.C.), e e Siracusa en remembre dau
eligibilitat.
elegible, a adj. Que pòu èstre elegit; que pòu permetre bandiment dei tirans per Trasibul. (gr. eleutheria ).
elevacion n.f. 1. Accion d’elevar, de portar vèrs lo
d’èstre elegit: Èstre en posicion eligibla dins una tièra.
aut, fach de s’elevar. Sin.: auçament, enlairament,
Var.: eligible.
(liturgia catol., m’una majuscula)
elegir vt. (elegissi) 1. Nomenar à una foncion au enauçament.
mejan dei sufratges; procedir à l’eleccion de: Elegir un Moment de la messa quora lo prèire elèva l’òstia e lo
deputat. 2. Elegir domicili: Causir coma domicili legal; calici per la consecracion. 2. Accion de portar, de si
portar à un niveu superior: Elevacion de la votz. Sin.:
fixar la sieu demòra abituala. Var.: elièger.
elegit, ida n. Persona causida au mejan d’una auçament. 3. (coregr.) Aptituda d’un dançaire à efectuar
de figuras en l’ària. 4. (mat.) Formacion de la potença
eleccion. Var.: elet.
element n.m. 1. Mitan dont un èstre es fach per viure, d’un nombre: Elevacion au cube. 5. (geom.)
dont a la sieu activitat: L’aiga es l’element dei peis, èstre Representacion d’un objècte projectat sus un plan
(arquit.)
dins lo sieu element.
Lu quatre elements: L’ària, lo vertical parallèle à una dei sieu faças.
Representacion
geometrala
d’una
faça
verticala;
aquesta
fuèc, la tèrra e l’aiga, que lu Ancians consideràvon coma
faça.
6.
Terren
en
autessa,
eminença.
lu compauants de la realitat. 2. (quim.) Principi quimic
elevador n.m. Elevator.
comun ai divèrsi varietats d’un còrs simple e ai
elevaire, airitz n. Alevaire.
combinasons d’aqueu còrs mé d’autres: Classificacion
periodica dei elements. 3. Cada objècte, cada caua que
elevament n.m. Alevament.
concorre mé d’autres objèctes ò d’autri cauas à la
elevar vt. (elèvi) 1. Portar vèrs lo aut, dreiçar, bastir:
formacion d’un tot: Lu elements d’un obratge.
Elevar un barri. Sin.: enauçar, enaurar. 2. Portar à un
Elements de tir: Donadas de basa que, dins un tir niveu superior: Elevar au poder. Elevar la votz: Parlar
d’artilharia, definísson una trajectòria per fin de tocar un mai foart. Sin.: auçar. 3. Noirir un animau per lo far
objectiu precís. 4. Persona qu’apartèn à un grope: créisser: Elevar de poarcs, de vacas. 4. Assegurar la
L’element melhor d’una equipa. 5. (mat.) Objècte formacion fisica e morala d’un enfant, l’educar. Sin.:
matematic qu’acompanha la donada d’un ensèms, ensenhar. 5. (mat.) Traçar una perpendiculària à una
concevut m’un tot que recampa un ò mai d’aquelu drecha, à un plan. Var.: alevar. s’elevar v.pr. 1.
objèctes.
Element generic, maximal, minimal, neutre, Arribar à una cèrta autessa, una cèrta quantitat, un cèrt
simetric: Vèire generic, maximal, minimal, neutre, niveu: Aquela montanha s’elèva à mai de 2000 m. Sin.:
simetric. 6. (fis.) Coble d’una pila electrica, d’un s’enauçar. 2. Arribar à un niveu superior: La
acumulator. pl. 1. (lit.) Ensèms dei foarças naturali: temperatura s’elèva. Sin.: s’enauçar. 3. Si faire audir:
Luchar còntra lu elements descadenats. 2. Principis De votz s’elèvon. 4. Protestar còntra, s’opauar à:
fondamentals, nocions de basa: Elements de fisica.
S’elevar còntra una novèla taxa. Sin.: s’auborar.
elevatge n.m. Alevatge. Sin.: noirigatge.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
542
◇
eliografic, a
_____________________________________________________________________________________________
elevator n.m. 1. Muscle elevator. 2. Aparelh ò engenh
elidir vt. (elidissi) (ling.) Faire l’elision de: Elidir una
emplegat per transportar verticalament ò sus de foarti vocala. Var.: elidre.
pendas de cargas ò de materiaus. Var.: elevador.
elidre vt. Elidir.
elevator, tritz adj. Que sièrve à auçar: Muscle
elièger vt. Elegir.
elevator, plataforma elevatritz.
eligara n.f. Part d’un elipoart messa à la disposicion
elevatòri, òria adj. Que sièrve à elevar de fais, de dau public e dei passatgiers.
liquides: Una pompa elevatòria.
eligibilitat n.f. Elegibilitat.
elevon n.m. Govèrna d’aeronau que sièrve à l’encòup
eligible, a adj. Elegible.
d’aleta e de governalh de prefondor, espec. per lu avions
eliminable, a adj. Que pòu èstre eliminat.
sensa coa.
eliminacion n.f. 1. Accion d’eliminar; lo sieu
èlfe n.m. (mit. escand.) Gèni que simboleja li foarças resultat. 2. (fisiol.) Excrecion. 3. (quim.) Reaccion
naturali, espec. lu fenomènes atmosferics.
d’eliminacion: Reaccion dins la quala doi radicals
elginisme n.m. Forma de vandalisme.
equivalents làisson à l’encòup una molecula organica. 4.
eli pr. pers. f. Pronom personal femenin, plural de ela. (mat.) Tecnica de resolucion d’un sistema d’eqüacions à
èli n.m. Còrs simple gasós totplen leugier (densitat mai d’una inconoissuda en emplegant l’expression d’una
0,138) e ininflamable, descubèrt dins l’atmosfèra dau inconoissuda per rapoart ai autri per n’en redurre lo
soleu e present en pichina quantitat dins l’ària, emplegat nombre.
per gonflar lu balons e lu aerostats, e, à l’estat liquide, en
eliminaire, airitz adj. Eliminator.
criogenia; element (He) de n° atomic 2 e de massa
eliminar vt. 1. Levar d’un grope, faire disparéisser:
atomica 4,0026.
Eliminar un candidat. 2. (fisiol.) Faire sortir de
eliac, a adj. (astron.) Si di dau levar ò dau baissar l’organisme (de toxinas, etc.). 3. (mat.) Procedir à
d’un astre que si fa au meme moment qu’aqueu dau l’eliminacion de (una inconoissuda).
soleu.
eliminator, tritz adj. Qu’elimina. Var.: eliminaire.
eliant n.m. Planta que vèn d’Amèrica, cultivada per lu
eliminatòri, òria adj. Qu’elimina (sens 1): Una
sieus grands capitules jaunes (nom usual: virasoleu).
espròva eliminatòria, un zèro eliminatòri.
eliantème n.m. Planta vivaça dei flors jauni, vesina
eliminatòria n.f. (s’emplega generalament au plural)
dei missugas. Sin.: èrba d’aur.
Espròva preliminària per eliminar d’unu candidats
eliantina n.f. (quim.) Indicator colorat, jaune en denant d’entamenar la competicion vertadiera: Li
mitan basic, ròsa en mitan basic. Sin.: metilorange.
eliminatòrias de la Copa dau Monde.
eliaste n.m. (antiqu.) Membre de l’Eliea, tribunal
eliobologia n.f. Estudi dei fenomènes biologics
populari d’Atenas.
tocant la solelhada.
eliça n.f. 1. Aparelh de propulsion, de traccion ò de
eliocentric, a adj. Relatiu à l’eliocentrisme.
sustentacion, constituit de palas (ò alas) que presènton de
eliocentrisme n.m. Concepcion cosmogonica que
susfàcias dispauadi regulierament à l’entorn d’un axe considèra lo Soleu coma l’astre que li planetas li víron à
qu’un motor acciona. 2. (geom.) Corba que la sieu l’entorn. Contr.: geocentrisme.
tangenta en cada ponch fa un angle m’una direccion fixa.
eliocometa n.f. (astr.) Sembla cometa dau Soleu que
Eliça circulària: Eliça que lu sieus ponchs apartènon pertòca la frangilha lumenoa que seguisse lo movement
à un cilindre de revolucion. 3. (arquit.) Pichina voluta ò dau Soleu.
cròssa dau capiteu corintian.
eliocromia n.f. Fotografia dei colors.
elicicultor, tritz n. Persona que practica
eliodinamica n.f. Estudi e usança de la calor dau
l’elicicultura.
Soleu.
elicicultura n.f. Alevatge de limaças.
eliodòre n.m. Pèira fina, beril jaune d’aur.
elicit, a adj. De tot en tot volontari.
elioelectric, a adj. Que tresmuda li radiacions solari
elicoïdal, a adj. En forma d’eliça.
(mat.) en energia electrica.
Desplaçament elicoïdal: Desplaçament dins l’espaci,
eliofil, a Que cèrca lo soleu, lu luècs ben ensolelhats.
produch d’una rotacion à l’entorn d’un axe (axe de
eliofilia n.f. Amor dau soleu, dei luècs ben
desplaçament) e d’una translacion que lo sieu vector a la ensolelhats.
mema direccion que l’axe. Sin.: vissatge. Var.:
eliofisica n.f. Estudi dei proprietats fisiqui dau
elicoïdau.
Soleu.
elicoïdau, ala adj. Elicoïdal.
eliofòbe, a adj. Que crenhe totplen lo soleu.
elicoïde n.m. (mat.) Susfàcia reglada generada per una
eliofobia n.f. Crenhença foarta dau soleu.
drecha que s’apontèla sus una drecha D, sus una eliça
eliogène, a adj. Que pertòca lu tresmudaments
circulària d’axe D e que rèsta parallèla à un plan donat.
radioactius que porgísson d’èli.
elicon n.m. Instrument de música de vent e à
eliografe n.m. (meteor.) Aparelh que sièrve à mesurar
embocadura, de coire, provedit de pistons, contrabassa la durada de l’ensolelhament.
de la Familha dei tubas.
eliografia n.f. 1. (arts graf.) Reproduccion d’originals
elicoptèr n.m. Aparelh de transpoart aerenc que li transparents ò translucides sus de papiers mé de diazoïcs.
palas que víron assegúron à l’encòup la sustentacion e la 2. Estudi, descripcion dau Soleu.
translacion pendent tota la durada dau vòl.
eliografic, a Que pertòca l’eliografia.
◇
◇
543
eliogravadura
_____________________________________________________________________________________________
eliogravadura n.f. Procediment d’obtencion, per via mòt que comença per una vocala: L’amic (elision grafica
fotomecanica, de formas d’estampatges gravadi en cròs; e orala), una amiga [yna’miga] (elision orala unicament).
Sin.: proclisi.
procediment d’estampatge qu’emplega aqueli formas.
elita n.f. 1. Pichin grope considerat coma cen que li a
eliogravaire, airitz n. Persona que practica
de melhor. Sin.: flor, florada, sanflorada, tria.
l’eliogravadura.
D’elita: Que si destria per li sieu grandi qualitats. Sin.: de
eliolatria n.f. Amor dessenat dau soleu.
eliolit n.m. Varietat translucida de feldespat tria. 2. Tropas formadi m’ai joves entre 20 e 32 ans, dins
l’armada soíssa.
provedida de palhetas dauradi ò coiradi.
elitari, ària adj. D’una elita.
eliomarin, a adj. Que combina l’elioterapia e lo
elitisme n.m. Sistema que favorisa lu elements
sejorn en riba de mar: Lo centre eliomarin de Valàuria.
eliomètre n.m. (astr.) Aparelh que mesura lo melhors d’un grope, au dam de la massa; politica que la
diamètre aparent dau Soleu, de la Luna e d’autri planetas. sieu amira es la formacion d’una elita.
elitista adj. De l’elitisme; partidari de l’elitisme: Una
eliometric, a adj. Relatiu à l’eliomètre.
politica
elitista.
elion n.m. Nucleu de l’atòme d’èli, que si di finda
n.m. (zool.) Ala anteriora, dura, dei coleoptèrs e
elitra
particula alfa.
dei
ortoptèrs,
que non bate pendent lo vòl, ma que
elioscòpe, a Que si vira devèrs lo Soleu.
protegisse
au
repaus
l’ala posteriora membranoa.Var.:
elioscòpi n.m. Telescòpi per agachar lo Soleu sensa
elitre.
perilh per lu uèlhs.
elitransportar adj. Transportar per elicoptèr.
eliosfèra n.f. Luèc qu’enròda lo sistèma solari.
elitre n.m. Elitra.
eliòsi n.f. Dermatiti solària. Sin.: solelhada.
elix n.m. 1. (anat.) Replec que forma lo torn dau
eliosincròne, a adj. (astron.) Si di de l’orbita
pavilhon
de l’aurelha. 2. (zool.) Limaçon.
artificiala de la Tèrra que lo sieu plan fa un angle
elixir
n.m. 1. Medicament, liquide, format d’una
Satellite
constant mé la direccion Tèrra-Soleu.
substança
ò de mai, après dissolucion dins l’alcòl. 2.
eliosincròne: Que la sieu orbita es eliosincròna.
Filtre magic: Elixir d’amor. 3. Bevenda requista.
eliosintèsi n.f. Formacion de nucleus d’èli per sintesi
elladic, a adj. (preïst.) Si di de l’atge dau bronze
d’autri particulas pendent l’evolucion de l’Univèrs.
(3000 – 1100 av. J.-C.) sus lo continent grèc, que la sieu
eliostat n.m. (astron.) Instrument que compoarta un
darriera fasa correspoande à la civilisacion miceniana.
mirau plan ò leugierament concau que permete de
ellebòr n.m. Planta vivaça dei fuèlhas en ventalh, que
remandar lu rais dau Soleu dins una direccion fixa en
li
sieu flors espelísson en ivèrn (Familha dei
despièch dau movement diurne.
renonculaceas). Var.: ellebòri. Sin.: varaire («Baissa de
elioterapia n.f. Tractament medical per la lutz dau
Varaire entre Tinia e Vesúbia).
Ellebòr negre: Ròsa
Soleu (activa per lu sieus rais ultraviolets).
de Calenas.
eliotermia n.f. Utilisacion de l’energia calorifica
ellebòri n.m. Ellebòr.
dau Soleu.
ellène, a adj. e n. 1. De la Grècia anciana. 2. (rare)
eliotròpi n.m 1. Èrba ò sotaubrilhon dei flors
Ellenic
de la Grècia anciana ò modèrna.
perfumadi blavi ò blanqui, dei fuèlhas sovent altèrni,
ellenic,
a adj. Relatiu à la Grècia.
entieri ò denticuladi (Familha dei borrigenaceas). 2.
ellenisacion (-izacion) n.f. Accion d’ellenisar.
(miner.) Calcedònia d’una varietat vèrd escur, tacada de
ellenisant (-izant), a adj. e n. Ellenista.
roge e opaca.
ellenisar (-izar) vt. Donar un caractèr ellenic à.
eliotropina n.f. (quim.) Compauat (metilène
dioxibenzaldeïc, C8H6O3), d’una odor que sembla aquela
ellenisme n.m. 1. Civilisacion grèga; civilisacion
de l’eliotròpe. Sin.: piperonal.
desvolopada en defoara de Grècia sota l’influença de la
eliotropisme n.m. Tendença d’un vegetal à virar li cultura grèga.
sieu flors ò li sieu fuèlhas en direccion dau Soleu.
ellenista adj. e n. Si di d’un especialista dei estudis
grècs. Var.: ellenisant.
elipoart n.m. Aeropoart per elicoptèrs.
ellenistic, a adj. Si di dau periòde de la civilisacion
eliportar vt. (elipoarti) Transportar au mejan d’un
grèga que va de la conquista d’Alexandre fins à la
elicoptèr.
eliportat, ada adj. Desbarcat au soal au mejan d’un conquista romana.
ellipse n.f. 1. (mat.) Corba plana que toi la soma dei
elicoptèr, espec. en parlant de tropas.
eliportatge n.m. Transpoart de personal ò de material distanças d’un dei sieus ponchs à doi autres ponchs fixes
dichs fogaus es totjorn pariera. 2. (astron.) Orbita d’un
au mejan d’un elicoptèr.
astre à l’entorn d’un autre.
eliquiença n.f. Talent, gaubi.
ellipsi n.f. Sotentendut, escorcha dins l’expresion de
elisabetan, a adj. Relatiu à Elisabeta 1ª d’Anglatèrra,
la pensada.
(ling.) Fach de sintaxi ò d’estile quora
ai sieu temps: Lo teatre elisabetan.
s’omete
un
element
(ò mai d’un element) dins una frasa.
eliseu, ea adj. 1. Relatiu ai Camps-Eliseus, sojorn dei
ellipsografe n.m. Instrument que permete de traçar
benurós dins la mitologia grecoramana. 2. (fam.) Relatiu
d’ellipses d’un movement contunh.
à la Presidença de la República francesa.
ellipsoïdal, a adj. Qu’a la forma d’un ellipsoïde. Var.:
elision n.f. (ling.) Supression, dins l’escriptura ò dins
la prononciacion, de la vocala finala d’un mòt davant un ellipsoïdau.
◇
◇
◇
◇
544
elvetisme
_____________________________________________________________________________________________
movement vibratòri (la sieu valor maximala es
ellipsoïdau, ala adj. Ellipsoïdal.
ellipsoïde n.m. (mat.) Susfàcia que toti li sieu l’amplituda). 3. (med.) Alongament accidental ò
Ellipsoïde de terapeutic d’un muscle, d’un nèrvi, d’un tendon, etc.;
seccions plani son d’ellipses.
revolucion: Generat per la rotacion d’una ellipse à lesion ensinda producha.
elongar vt. (elòngui) 1. (mar.) Estendre, estirar dins lo
l’entorn d’un dei sieus axes.
sens
de la longuessa (un cau, etc.). 2. (med.) Distendre,
ellipsoïdic, a adj. Que pertòca un ellipsoïde.
estirar
(un nèrvi, un muscle, etc.).
elliptic, a adj. 1. Que fonciona per sotentenduts.
elòps
n.m. Sòrta de peis ossós, foarça primitiu,
(ling.) Que compoarta una ellipsi: Una frasa elliptica. 2.
caracterisat
per la presença d’una placa jugulària
(Bèi-Arts) Estile elliptic: Estile grafic que refuda lu
per
l’aparament
dei gaunhas.
detalhs e va directament à l’essencial de la forma. 3.
eloquença
(-éncia)
n.f. 1. Art, talent de ben parlar,
(mat.) Relatiu à l’ellipse, qu’a la forma d’una ellipse.
de
convéncer,
d’esmòure
per la paraula. Sin.:
ellipticament adv. Per ellipsis, per sotentenduts:
bendiguença,
bendïença.
2.
Caractèr de cen qu’es
Parlar ellipticament.
expressiu, significatiu: L’eloquença dei chifras.
ellobiidat n.m. Ellobiidats: Familha de molluscs
gastropodes que vívon sus lu ribatges ò en d’endrechs eloquent, a adj. 1. Qu’a l’art de convéncer per la
paraula; persuasiu: Parlar en tèrmes eloquents. Sin.:
foarça aigaiós, ben que sígon paumonats.
ellobiopsidat n.m. Ellobiopsidats: Familha de bendiguent, bendient. 2. Expressiu, significatiu,
revelator: Un silenci eloquent.
parasits dei cruveluts e dei anellides poliquèts.
eloquentament adv. D’un biais eloquent.
elm n.m. Èlme.
elotars n.m. Grand rapaci fauconidat african.
èlme n.m. À l’Atge-Mejan, grand casco
elu pr. pers. Pronom personal, plurau de eu.
qu’envolopava tota la tèsta e la cara: «E ven tot dreit, la
elucidacion n.f. Accion d’elucidar; explicacion,
peira lai on era mestier / E feric si lo comte sobre l’èlm
qu’es d’acers....» (Cançon de la Crosada). Var.: èume, esclarciment.
elucidar vt. Rendre clar, explicar cen qu’èra
elm.
complicat,
escur; clarificar, esclarcir: Elucidar un
elmint n.m. (zool. e med.) Vèrp parasite de l’òme e
mistèri, un crimi.
dei vertebrats.
elucion n.f. (quim.) Separacion de còrs que son
elmintiasi n.f. Malautia parasitària causada per lu
absorbits per lavatges successius.
elmints.
elucubracion n.f. Resultat de recèrcas laborioï e
elmintic, a adj. Relatiu ai elmints.
sovent
desprovedidi de sens; divagacion, extravagança:
elmintidi n.f. Verenada cutanea congreada per li
Li
tieu
teorias son ren que d’elucubracions. Sin.:
toxinas secretadi per lu vèrps intestinals.
desvari, armanacaria.
elmintologia n.f. Descripcion e estudi dei vèrps
elucubrar vi. (lit.) Produrre de reflexions
intestinals.
desrasonabli. Sin.: desvariar, armanacar.
elmintosporiòsi n.f. Mena de malautia dei plantas,
eludir vt. (eludissi) Evitar, si sostraire adrechament à;
particulierament de l’òrdi e d’autri cerealas.
escamotar: Eludir una dificultat. Var.: eludre. Sin.:
elobiala n.f. Elobialas: Plantas monocotideloneï
defugir, esquivar.
enclausant de varietats aigassieri, sigue d’aiga doça,
eludre vt. Eludir.
sigue d’aiga de mar.
elusiu, iva adj. Qu’eludisse, qu’evita abilament: Una
elocucion n.f. Biais de s’exprimir oralament: Aver
respoasta
elusiva.
una elocucion rapida, lenta, dificila.
eluviacion
n.f. Accion pedogenetica consistent dins
elodea n.f. Pichina planta d’aiga doça d’origina
la
migracion
en
prefondor dei elements dei orizonts
canadiana (Familha dei idrocaridaceas).
sobrans dau soal.
elodèrma n.m. Grand estrapion de la coa espessa,
eluvial, a adj. Relatiu ai eluvions. Var.: eluviau,
verinós, nuechenc, que viu au Mexic e dins lo sud-oèst
eluvionari.
dei Estats-Units.
eluviau, ala adj. Eluvial.
elògi n.m. Paraulas ò escrich per laudar quauqu’un,
eluvion n.m. (geol.) Fragment d’una ròca restat sus
quauqua ren: Faire l’elògi d’una persona. Sin.: lauda.
plaça
après la desagregacion d’aquesta ròca.
Elògi funèbre: Discors que si fa per l’enterrament de
eluvionari,
ària adj. Eluvial.
quauqu’un.
èlve
n.m.
Pichona
gralha que trèva li roïnas e lu
elogiós, oa adj. De natura à laudar: Un discors
rocàs.
Sin.:
gralheta,
gralhon,
graula.
elogiós. Sin.: laudenjaire.
elvèlla
n.f.
Fonge
ascomicèt
m’au capeu format de
elogiosament adv. D’un biais elogiós.
lamas soudadi; nom generic de manti varietats: Elvèlla
eloïsta adj. Si di dei passatges dau Pentateuc dins la
crespuda, elvèlla lacunoa, elvèlla regada.
Bibla, que Dieu es nomenat Elohim en plaça de Yahvé.
elvèt, a adj. e n. D’Elvècia; soísse.
elomisa n.f. Mosquilhon que la sieu larva degalha li
elvetic, a adj. Relatiu à la Soíssa.
rabassas.
elvetisme n.m. (ling.) Mòt ò expression particuliers
elongacion n.f. 1. (astron.) Distança angulària d’un
au
francés parlat en Soíssa.
astre au Soleu, per un observator plaçat sus Tèrra. 2. (fis.)
◇
◇
◇
Abscissa, à-n-un moment donat, d’un ponch animat d’un
545
elzevir
_____________________________________________________________________________________________
elzevir n.m. 1. Volume imprimit ò publicat per lu
ematimètre n.m. Instrument qu’a per tòca de
Elzevir, familha d’estampaires dau s. XVII. 2. Familha nombrar lu globilhons dau sang.
de caractèrs tipografics dei empataments tringularis.
ematina n.f. (biol.) Combinason anormala dau
elzevirian, a adj. Relatiu ai elzevirs.
gropament proteïc de l’emoglobina m’un atòme de fèrre
trivalent que si forma au cors d’uni intoxicacions.
em’ prep. Embé.
ematite n.f. (miner.) Oxide ferric Fe2O3, que n’i a doi
èma n.f. Letra m.
varietats,
l’ematite roja ò oligista, e l’ematite bruna ò
emai conj. e adv. E finda.
limonita,
doi
mineraus de fèrre recercats.
e-mail n.m. Mèl. Var.: email. Sin.: corriel, corrier
ematobia
n.m. Mosca que ponhe, susceptibla
electronic.
d’espantegar
la
tripanosomiasi.
email n.m. E-mail.
ematoblast
n.m. (med.) Un dei elements cellularis
emaciacion n.f. Amaigriment grandàs. Sin.:
dau
sang.
Sin.:
plaqueta,
trombocit.
estequidura, magror, secarditge, descarnadura.
ematocèla
n.f.
Espandiment
de sang enquistat dins
emaciat, ada adj. Foarça amaigrit: Cara
la
tunica
qu’entorna
lu
testicules
e
l’utèrus.
emaciada. Sin.: estequit, descarnat, secardin.
ematocòlpos
n.m.
(med.)
Espandiment
de sang dins
emanacion n.f. 1. Odor que s’escapa d’unu còrs:
la
vagina.
D’emanacions de gas. Sin.: efluvi, exalacion. 2. (fig.)
ematoconit n.m. Marmo de color roja deuguda à la
Cen que vèn de quauqua ren; expression, manifestacion:
presença
d’oxide ferric.
Emanacion dau poder. 3. (quim.) Còrs simple gasós que
ematocrit
n.m. (fisiol.) Volume qu’ocúpon lu
vèn de la desintegracion dau radi, dau tòri e de l’actini,
globules
roges
dins un volume donat de sang, en
que si soana respectivament radon, toron ò actinon.
percentatge:
L’ematocrit
normal es de 40%.
emanar vi. (de) 1. Si desgatjar, sortir d’un còrs ò d’un
ematofague,
a
adj.
e
n. Que pertòca un animau que
objècte: La lutz qu’emana dau soleu. Sin.: exalar,
si
noirisse
de
sang,
sigue
per lo biais de la suçada
odorar, odorejar. 2. Provenir, tirar la sieu origina de:
Una letra qu’emana de la Prefectura. Sin.: procedir, (moissara, sangsuga), sigue en viuguent dins lo sang
(ameba de la malària).
resultar.
ematogène, a adj. 1. Que pertòca la formacion dau
emancipacion n.f. 1. Accion d’emancipar, de
s’emancipar; lo sieu resultat. Sin.: liberacion, sang. 2. Que tròva la sieu origina dins lo sang.
afranquiment. 2. (dr.) Decision de justícia, ò efècte
ematoïde, a Que pertòca un minier de la color dau
legal dau maridatge, qu’autreja à un minor, assimilat à un sang.
major, la plena capacitat juridica.
ematoïdina n.f. Isomèr de la bilirubina present dins
lu ematòmas e li lesions vasculari.
emancipador, atritz adj. Emancipator.
ematologia n.f. Especialitat medicala qu’estúdia lo
emancipar vt. 1. Rendre liure, afranquir d’una
dominacion, d’un estat de dependernça: Emancipar un sang, lu organes ematopoietics e li sieu afeccions.
pòble. Sin.: liberar. 2. Autrejar l’emancipacion à un
ematologic, a adj. Relatiu à l’ematologia.
minor. s’emancipar v.pr. S’afranquir dei contrenchas
ematològue, òga n. Especialista d’ematologia.
sociali ò morali; si liberar.
ematòma n.m. (med.) Escampament de sang dins una
emancipat, ada adj. e n. 1. Afranquit de tota cavitat naturala ò sota la peu, consecutiu à una
constrencha. Sin.: liberat. 2. (dr.) Si di d’un minor qu’es rompedura de vaisseu.
estat l’objècte d’una emancipacion.
ematomielia n.f. (med.) Emorragia dins la mesolha
emancipator, tritz adj. Qu’emancipa. Sin.: espinala.
liberator. Var.: emancipador.
ematopoièsi n.f. (fisiol.) Formacion dei globules dau
emangiòma n.m. (med.) Tumor vasculària formada sang, que si debana dins lu organes ematopoietics e
partent dei capillaris sanguins.
principalament dins la mesolha roja dei oàs. Var.:
emapofisi n.f. (anat.) Caduna dei apofisis dei emopoièsi.
vertèbras que son en contacte m’ai vaisseus sanguins.
ematopoietic, a adj. Relatiu à l’ematopoièsi. Var.:
emartròsi n.f. (med.) Espandiment de sang dintre emopoietic. Lu principals organes ematopoietics son
una articulacion.
la mesolha ossoa, lu ganglions linfatics e la rata.
emasculacion n.f. Accion ò resultat d’emascular.
ematopòt n.m. Mena de tavan dei uèlhs vèrds,
Sin.: crestatge, crestadura.
foarça agressiu quora lo temps vira à la chavana.
emascular vt. Privar un òme, un animau de la sieu
ematòsi n.f. (fisiol.) Transformacion, dins l’aparelh
virilitat,
dei
sieus
testiculs.
Sin.:
crestar, respiratòri, dau sang venós roge escur en sang arterial
demasclarematemèsi n.f. (med.) Fach de vomir de roge viu per perda de gas carbonic e enriquiment en
sang.
oxigène.
ematia n.f. (biol.) Globule roge dau sang colorit per
ematoraquidian, a n.m. Ematovertebral.
l’emoglobina, e que lo sieu nombre per mm3 de sang es
ematovertebral n.m. (med.) Emorragia dins lo
pauc ò pron de 5 milions. Sin.: eritrocit.
canal raquidian. Var.: ematovertebrau. Sin.:
ematoraquidian.
ematic, a adj. Relatiu au sang.
ematidròsi n.f. (med.) Sudor de sang.
ematovertebrau, ala n.m. Ematovertebral.
546
embarlugant, a
_____________________________________________________________________________________________
ematosalpinge n.m. (med.) Espandiment de sang
embandir vt. (embandissi) Descaçar, remandar
dins la trompa uterina.
violentament. Sin.: foarabandir, virar, levar dau
ematoporfirina n.f. Compauat non ferruginós que semenat.
resulta de l’idrolisi de l’ematina.
embaranhar vt. Claure d’una baranha. Var.:
baranhar.
s’embaranhar v.pr. 1. Si claure au mejan
ematozoari n.m. Protozoari parasite dei globules
roges dau sang, agent dau paludisme. Sin.: plasmodiom. d’una baranha. 2. (fig.) Si foaraviar en un marrit afaire.
embarbar (s’) (bot.) v.pr. Metre de raíç. Sin.:
ematuria n.f. (med.) Emission de sang per li vias
s’abarbar.
urinari.
embarbolhaire n.m. Escarabochaire.
ematuric, a adj. Relatiu à l’ematuria.
embarbolhar vt. 1. Barbolhar. 2. (fam.) Trebolar,
emb prep. Embé.
faire
perdre lo fieu dei sieu ideas à. Sin.: entrebescar,
embabilhar (s’) v.pr. Si di d’un tropeu qu’aganta lu
entrafegar,
emmesclar. s’embarbolhar v.pr. (fam.)
babis en si contaminant dins de luècs umides.
S’embarrassar,
si complicar: S’embarbolhar dins li sieu
embaboïnar vt. Engalinar, embelinar.
explicas.
embagar vt. Provedir d’una baga (un auceu
embarcacion n.f. Tota nau de pichina talha. Sin.:
migrator). Var.: bagar.
naviòu,
barca.
embagassar vt. Liurar à la prostitucion. embarcador
n.m. Apontament que permete
s’embagassar v.pr. Si liurar à la prostitucion. Sin.:
l’embarcament
ò
lo desbarcament dei mèrç e dei
putejar, putanejar.
viatjaires.
Sin.:
trepador.
embagatge n.m. Operacion que consistisse à embagar
embarcadura n.f. Gondolatge d’una embarcacion.
un auceu.
embarcament n.m. 1. Fach d’embarcar, de
emb’ai art. Contractat Contraccion de embé e de lu ò
s’embarcar.
2. Inscripcion d’un marinier, au ròtle
de embé e de li. Var.: m’ai.
d’equipatge,
d’un passatgier sus lo registre de bòrd
embaissada n.f. Ambassada.
(d’una nau ò d’un avion).
embaissador n.m. Ambassador.
embarcar vt. (embarqui) 1. Faire montar à bòrd d’un
embalaire, airitz n. Persona especialisada dins
avion, d’una nau, d’un veïcule; cargar: Embarcar de
l’embalatge dei mèrç. Var.: embalator.
viatjaires. 2. En parlant d’una nau, pilhar d’aiga sobre
embalar vt. 1. Metre dins un embalatge: Embalar de bòrd (en particulier sota l’efècte d’una lama que vèn sus
vèires. Sin.: empaquetar, envolopar. 2. Embalar un la cubèrta). 3. (fam.) Emportar, raubar: Lu convidats an
motor: Lo faire virar à un regime excessiu. s’embalar embarcat lu pichins culhiers. 4. Menar au comissariat ò
v.pr. 1. S’emportar, en parlant d’un cavau. Sin.: si en preson: Matieu Sampeyre a embarcat un ladre. 5.
descabestrar. 2. (mecan.) En parlant d’una màquina, (fam.) Estirassar dins un afaire complicat: S’es laissat
d’un aparelh, d’un motor, pilhar un regime excessiu e embarcar dins una combina azardoa. vi. 1. Montar à
perilhós. 3. (fam.) Si laissar emportar per la ràbia, bòrd d’una nau, etc. 2. Penetrar dins un bateu sobre bòrd,
l’entosiasme, l’impaciença, etc. Sin.: la si pilhar cauda. en parlant de l’aiga, dei ondas. s’embarcar v.pr. 1.
embalastrar vt. 1. Repartir de balastre (sus una via Montar à bòrd d’una nau, etc. 2. S’engatjar dins un afaire
de camin de fèrre). 2. Equilibrar (una nau) en vuant ò en riscat, complicat.
emplissant lu sieu balastres.
embarcatge n.m. Fach d’embarcar. Var.:
embalastratge n.m. Accion d’embalastrar.
embarcament.
embalatge n.m. 1. Accion d’embalar. 2. Tot cen que
embardada n.f. 1. Escart brusc qu’un veïcule fa, per
sièrve à embalar (papier, carton, caissa, etc.).
l’efècte d’un obstacle ò d’una reaccion viva d’aqueu que
Embalatge perdut: Embalatge que sièrve un còup solet.
lo mena. 2. (mar.) Brusc cambiament de direccion d’una
embalator, tritz n. Embalaire.
nau, sota l’efècte dau vent, de la mar ò d’una manòbra.
embalordiment n.m. Accion d’embalordir; lo sieu Sin. (2): lanç.
resultat. Sin.: assordiment, ensordiment, esbaïment.
embardar v.i. (mar.) Forçar un naviri d’anar à
embalordir vt. (embalordissi) 1. Rendre balord. 2. òrsa ò à poja.
Importunar en faguent un bosin tròup foart. Sin.:
embargament n.m. (mar.) Embargo.
assordir, ensordir. (fig.) espantar, estonar, esbaïr.
embargo n.m. 1. Defensa facha provisoriament à una
embalordissent, a adj. Qu’embalordisse. Sin.: nau estrangiera de laissar un poart. 2. Mesura
assordissent,
ensordissent,
espantant
(fig.), administrativa qu’empacha l’exportacion d’una mèrç, la
esbaïssent (fig.), estonant (fig.).
liura circulacion d’un objècte. Var.: embargament.
embanastar vt. Cargar de banastas, metre dins de
embarlugada n.f. Passion, gust marcat per quauqua
banastas.
ren. Sin.: afogament.
embanastatge n.m. Accion d’embanastar; lo sieu
embarlugament n.m. 1. Desturbi de la vista causat
resultat.
per una lutz intensa. 2. (med.) Malastre sovent
embancar vt. (mar.) Provedir de bancs de vòga à una acompanhat de lorditges. Var.: barluga.
galèra. 1373: «Et erit dicta galea enbancata de banquis e
embarlugaire, airitz adj. Qu’embarluga. Var.:
banqueris...» A.D. 391 E23 F° 90 R°.
embarlugant.
embandiment n.m. Accion d’embandir, resulta.
embarlugant, a adj. Qu’embarluga. Var.:
Sin.: remandament, foarabandiment, descaça.
embarlugaire.
◇
547
embarlugar
_____________________________________________________________________________________________
embarlugar vt. (embarlugui) 1. Trebolar la vista
embasament n.m. (arquit.) Espessor mai importanta
m’una lutz foarça viva. 2. Impressionar ò sedurre.
d’un barri à la sieu basa. Sin.: repen.
embarra n.f. Embarràs.
embasta n.f. Soma de moneda jugada ai cartas.
embarraire, airitz n. Persona que provòca
embastar vt. Munir d’un bast. Var.: bastar.
d’embarràs.
embastardiment n.m. Fach d’embastardir, de
embarrament n.m. Accion d’embarrar, de s’embastardir; estat de cen qu’es embastardit. Sin.:
s’embarrar; lo sieu resultat. Sin.: empresonament, degenerescença,
descadença,
alteracion,
incarceracion.
agusardiment.
embarrar vt. Claure, empresonar. Sin.: incarcerar,
embastardir vt. (embastardissi) 1. Faire perdre li
estremar, clavar, contenir, enclaure, entanar. qualitats de la sieu raça à. 2. Faire perdre li sieus qualitats
s’embarrar v.pr. 1. S’entanar, refudar de sortir dau sieu. d’origina, la sieu vigor; faire degenerar. degenerar,
Sin.: s’estremar, si reclaure. 2. (fig.) S’obstinar: descalar, agusardir, alterar. s’embastardir v.pr.
S’embarrar dins una opinion perilhoa.
Perdre li sieu qualitats d’origina, li qualitats de la sieu
embarràs n.m. 1. Perplexitat, incertituda: Aquela raça. Sin.: si degenerar, s’agusardir, s’alterar.
decision mi mete dins l’embarràs. Sin.: indecision, dubi,
embastardit, ida adj. Qu’a perdut li sieu qualitats
dubitança, trastejament. 2. Obstacle que s’opaua à d’origina, li qualitats de la sieu raça.
l’accion de quauqu’un, qu’entrepacha la realisacion de
embastidura n.f. Fach d’embastir; cen qu’es estat
quauqua ren. Sin.: embrolh, travèrsa, trabuc, embastit.
encombrament, repompeu, embarra, entrava,
embastilhar vt. 1. (anc.) Empresonar à la Bastilha. 2.
entravada. 3. Situacion dificila, dificultat que n’en (lit. ò ironic) Metre en preson. Sin.: metre en gabiòla, en
resulta: Tirar quauqu’un d’embarràs. Si tirar foara tòla.
d’embarràs: Si tirar d’una situacion malaisada, perilhoa.
embastir vt. (embastissi) Bastir (per cordurar).
Sin.: si tirar de ribas. 4. Embarràs gastric: Ensèms de
embastonar vt. Armar quauqu’un m’un baston.
trebolicis gastro-intestinals de natura e de durada Picar quauqu’un m’un baston. Var.: bastonar.
variabli, que s’obsèrvon sovent après un past tròup
embat n.m. 1. Vent de mar que bofa dau miègjorn e
cargat.
qu’abutava li naus sus Ròse. 2. Vent d’estiu periodic que
embarrassacamin n.m. 1. Si di d’una persona que bofa cada annada dins l’espaci de quaucu jorns dins la
va lentament sus la rota e per aquò ralentisse la Mediterrània.
circulacion dei autres. 2. Aqueu qu’entrava la libertat, la
embatada n.f. Vent ponental foart.
causida dei autres... Sin.: cèrcabeluga, mercant
embatatge n.m. Fixacion à caud d’un bendatge
d’estampeu, embarrassaire.
metallic d’una ròda de veituras ipomobili, de vagons e de
embarrassant, a adj. Qu’embarrassa. Sin.: locomotivas.
entravadís.
embatèire n.m. Obrier que s’entrèva de l’embatatge
embarrassar vt. 1. Pilhar tròup de plaça: Aqueli dei ròdas de veituras ipomobili, de vagons e de
vièlhi glaunhas embarràsson la maion. Sin.: locomotivas.
encombrar. 2. Entrepachar lu movements de: Aquela
embatoira n.f. Cròs per ceuclar de ròdas.
camia estrecha m’embarrassa per auçar lu braç. Sin.:
embatre vt. Faire l’embatatge. embetumaire, airitz
entravar. 3. Metre dins l’embarràs, desconcertar: La
adj.
e n. Betonaire.
tieu question m’embarrassa. Sin.: desorientar,
embatumar
vt. Embetumar.
desturbar. s’embarrassar v.pr. 1. S’encombrar:
embatumat,
ada adj. Embatumat.
S’embarrassar de vièlhs papiers. 2. Si preocupar, tenir
embatumatge
n.m. Embatumatge.
còmpte de: Ieu siéu Gnaci, de ren non m’embarrassi.
embatut,
uda
adj.
Qu’a subit un embatatge.
embarrassat, a adj. 1. Qu’es dins l’embarràs. Sin.:
emb’au art. contractat M’au.
enviscat, vergonhós, entreprés. 2. Aver l’estòmegue
embauç n.m. Avenc, gorg, tomp, debauç.
embarrassat: Sofrir d’un embarràs gastric.
embauçar vt. Lançar dins un embauç. embarrassier, a adj. Que provòca d’embarràs. Var.:
s’embauçar v.pr. Si lançar dins un embauç. Sin.: si
embarrassós.
debauçar.
embarrassós, oa adj. Embarrassier.
embaucha n.f. (fr.) 1. Embauchatge. 2. Possibilitat
embarrat, ada adj. 1. Claus; empresonat. Sin.:
incarcerat, estremat, entanat, enclaus. 2. (fig.) d’ofrir un emplec à quauqu’un: En temps de crisi,
l’embaucha si fa rara.
Obstinat: Èstre embarrat dins la sieu opinion.
embauchaire, airitz n. (fr.) Persona qu’embaucha.
embarri n.m. Muralha qu’apara una fortalessa, una
embauchar vt. (fr.) 1. Engatjar un salariat, passar
vila, etc. Var. barri. Sin.: empara.
embarriar vt. (embarri, classic embàrrii) Enrodar ensèms m’eu un contracte de travalh. 2. (fam.) Emplegar
una ciutat,un castèu au mejan de barris. Sin.: quauqu’un per si faire ajudar: T’embauchi per fretar en
tèrra.
emparedar.
embauchatge n.m. (fr.) Fach d’embauchar
embarricar vt. (embarriqui) Metre dins de barricas.
quauqu’un. Var.: embaucha.
embarrilhar vt. Metre dins de barrieus.
embaumadura n.f. Odor foarça agradiva.
embartassar vt. Curbir de bois, d’entoascs. Sin.:
entoscar.
◇
548
emblanquir
_____________________________________________________________________________________________
embaumaire, airitz adj. Qu’embauma, que sente
embèstia n.f. Embestiadura.
boan. Var.: embaumant.
embestiadura n.f. Embestiament. Sin.: secadura,
embaumaire, airitz n. Aqueu que lo sieu mestier es fàstic, tedi. Var.: embèstia.
d’embaumar lu còrs.
embestiaire, airitz adj. Embestiant. Sin.: enuiant,
embaumament n.m. 1. Accion d’embaumar un còrs. embarrassant.
2. Conservacion artificiala dei còrs à de fins scientifiqui.
embestiament n.m. Dificultat, problema. Var.:
embaumant, a adj. Qu’embauma, que sente boan. embestiadura. Sin.: embrolh.
Var.: embaumaire.
embestiant, a adj. Qu’embèstia. Var.: embestiaire.
embaumar vt. 1. Tractar un còrs mé de substanças Sin.: tediós, fastigós, secant.
que lo presèrvon de la corrupcion. 2. Emplir d’una odor
embestiar vt. (embèsti, classic embèstii) Enuiar,
agradiva, perfumar. Sin.: embausemar, esperfumar. embarrassar, causar de problemas à. Sin.: fastigar,
vi. Sentir boan. Sin.: embausemar, esperfumar.
tediar, secar, (vulg.) fotre.
embaumar vt. Embarrar dins una bauma. embetonaire, airitz adj. (fr.) e n. Betonaire.
s’embaumar v.pr. S’embarrar dins una bauma.
embetonar vt. (fr.) Betonar.
embausemar vt. e vi. Esperfumar, embaumar.
embetonat, ada adj. (fr.) Betonat.
embavar vt. Curbir de bava.
embetonatge n.m. (fr.) Betonatge.
embavosir vt. (embavosissi) 1. Faire venir bavós. 2.
embetumaire, airitz adj. e n. Betonaire.
Enviscar.
embetumar vt. 1. Betumar. 2. Embetuminar,
embe prep. Embé.
bituminar.
Sin.:
asfaltar,
enquitranar.
embé prep. 1. Sièrve à marcar un rapoart de relacions Var.: embatumar.
(acompanhament, apartenença, acòrdi, associacion):
embetumat, ada adj. Betumat. Sin.: asfaltat,
Embé cu soartes? 2. Sièrve à marcar lo biais: Avançar enquitranat. Var.: embatumat.
embé pena. 3. Sièrve à marcar lo mejan: Aqueu bolon si
embetumatge n.m. Betumatge. Var.: embatumatge.
lèva embé la clau de 12. 4. Sièrve à marcar la causa:
embetuminar vt. Curbir de bitume.
Embé lo temps que fa, non podèm sortir. 5. Sièrve à
embeure vt. Penetrar prefondament un còrs, una
marcar la simultaneïtat: S’en va embé lo jorn. Var.: emb,
matèria en parlant d’un liquide. Sin.: imbibir, embibir.
embe, emé, eme, em’, m’.
s’embeure v.pr. 1. Surbir un liquide en parlant d’una
embecar vt. (embèqui) Donar la becada.
substança, d’un objècte. 2. Beure d’alcòl mai que de
embèfi, ia adj. e n. Bèf, bèfi.
rason. Sin.: s’embriagar, s’embibir, s’imbibir.
embeguinar vt. 1. (fam.) Enamorar. 2. Curbir la tèsta
embiaissar vt. 1. Practicar una profession, un
m’un berretin. Sin.: emberretinar. s’embeguinar mestier. 2. Sotametre à un adestrament metodic. 3. Metre
v.pr. 1. S’enamorar. 2. Si curbir la tèsta m’un berretin. en usança. Sin.: engaubiar. Var.: abiaissar.
Sin.: s’emberretinar.
s’embiaissar v.pr. Si sotametre à un adestrament.
embelida n.f. Moment mai calme dins un temps Sin.: s’engaubiar. Var.: s’abiaissar.
desturbat. Sin.: calama, paupada.
embibicion n.f. Accion d’embibir, de s’embibir; fach
embelidor, eiritz adj. Enjolivaire.
d’èstre embibit.
embeliment n.m. 1. Accion d’embelir; lo sieu
embibir vt. (embibissi) Banhar, penetrar
resultat. Sin.: enjolivament. 2. Element que permete prefondament d’un liquide. s’embibir v.pr. 1.
d’embelir. Var.: abeliment.
Absorbir un liquide, en parlant d’una substança, d’un
embelinaire, airitz adj. Emmanscaire, seductor.
objècte. 2. (fam.) Beure de tròup.
embelinament n.m. Seduccion.
embibit, ida adj. 1. Foarça banhat, penetrat per un
embelinar vt. Sedurre, emmascar.
liquide. 2. (fam.) Embriac.
embelir vt. (embelissi) 1. Rendre beu ò mai beu. 2.
embilar vt. Faire nàisser ò créisser la ràbia de. Sin.:
Faire paréisser quauqua ren sota un aspècte mai beu que encolerir, enrabiar, empebrinar. s’embilar v.pr.
la realitat. Var.: abelir. Sin.: apolidir, enjolivar. vi. S’enrabiar. Sin.: s’encolerir, s’enrabiar, s’empebrinar.
Devenir beu ò mai beu.
embladar vt. (agric.) Ensemenar de blat. Var.:
emberisidat n.m. Emberisidats: Familha d’auceus bladar, abladar.
coma la ciga.
embladatge n.m. Accion d’embladar. Var.:
emberretinar vt. Curbir d’un berretin. Sin.: abladatge, bladatge.
embonetar.
emblaimar vi. Bleimir. vt. Faire alalir, faire venir
emberrir vt. (emberrissi) Despenchenar. Sin.: blau. Sin.: blavir, blavejar.
escarpinar, acrespir.
emblancar vt. (emblanqui) Vestir de blanc.
embessonable, a adj. Emboitable, encastrable.
emblanquiment n.m. Operacion financiera que
embessonament n.m. Emboitament, encastrament.
consistisse à escondre li originas sospièchi d’unu fonds
embessonar vt. 1. Ligar estrechament doi cauas, doi monetaris: L’emblanquiment dei sòus de la dròga.
personas; encastrar, geminar.
emblanquir vt. (emblanquissi) 1. Curbir de pintura
blanca (un barri, etc.). 2. Procedir à l’emblanquiment de
embessonat, ada adj. Geminat.
embessonatge n.m. Accion d’embessonar; lo sieu moneda. vi. 1. Devenir blanc. 2. Començar à aver de
bèrris blancs.
resultat; emboitatge, encastratge.
549
emblaviment
_____________________________________________________________________________________________
emblaviment n.m. Fach de devenir blau; passatge obratge e la cubèrta. Sin.: embostiatge, encastratge,
embessonatge, enfemelatge.
d’una color au blau. Var.: bluiment (fr.), blaviment.
embòl n.m. (med.) Còrs estrangier que, estirassat dins
emblema n.m. 1. Figura simbolica: La crotz occitana
es lo noastre emblema. 2. Atribut, èstre animat ò objècte la circulacion, oblitèra un vaisseu e provòca una embolia.
concret destinat à simbolejar una nocion abstracha ò à
embolectomia n.f. (med.) Acte cirurgical qu’a per
representar una collectivitat, una profession, una tòca de durbir una artèria per n’en traire l’embòl vengut li
persona, etc.: La colomba es l’emblema de la patz. Sin.: si tancar.
simbòle.
embolia n.f. Obliteracion brusca d’un vaisseu sanguin
emblematic, a adj. Qu’a lo caractèr d’un emblema; à causa de la presença dins lo sang d’un calhon ò d’un
allegoric. Sin.: simbolic.
còrs estrangier.
Embolia gasoa: Embolia qu’es
emblestar vt. (emblèsti) Garnir (una conolha).
causada per la migracion de gas qu’acompanha una
brusca descompression de l’ària respirada ò que penètra
emblodat, ada adj. Vestit m’una blòda.
embobinar vt. 1. Enrotlar à l’entorn d’una bobina. per una plaga.
embolic, a adj. Relatiu à l’embolia.
Var.: bobinar. Sin.: encanelar, enrotlar. 2. (fam.)
Enganar. Sin.: encogordar, engusar, colhonar.
emboligène, a adj. Que congrea d’embolias.
embobinatge n.m. Bobinatge.
embolisme n.m. Dins lo calendier grèc, mes
embocadura n.f. 1. Boca (d’un fluvi). Sin.: fos, suplementari destinat à faire coïncidir l’annada lunària
boca, bocau, grau. 2. Revestiment (d’un barri). Sin.: mé l’annada solària.
rebocatge. 3. Part d’un instrument de vent dont si méton
embolismic, a Que pertòca l’embolisme.
li labras per n’en sonar.
embolita n.f. Clorobromure natural d’argent de
embocament n.m. Accion d’embocar; crespiment. color vèrda grisastra.
Sin.: rebocament, rebocatge.
embonetar vt. Cargar d’un bonet. Sin.:
embocar vt. (emboqui) 1. Crespir. 2. Portar ai labras embeguinar, emberretinar.
l’embocadura d’un instrument de vent.
embordar vt. (embòrdi) (mar.) Sostenir una nau dins
emboçadura n.m. (mar.) 1. Ormege que s’emplega una forma de radob.
per emboçar una nau. 2. Grop que si fa sus una manòbra
emborginar vt. Pilhar dins lo borgin. Envolopar
per li ajustar un ormege. Var .: emboçura.
dins una ret de pèsca.
emboçar vt. 1. (mar.) Mantenir una nau à l’àncora
emboric n.m. Emborígol. Var.: amboric, amborígol.
dins una direccion determinada. 2. Realisar l’emboçatge
emborigau n.m. Fonge, sòrta de morilha.
d’una carta.
emborgesiment n.m. Fach d’emborgesir, de
emboçura n.f. Emboçadura.
s’emborgesir.
emboçatge n.m. 1. (mar.) Accion d’emboçar una nau;
emborgesir vt. (emborgesissi) Donar à quauqu’un lu
posicion de la nau emboçada. 2. Estampadura en releu, caractèrs, lo genre de vida de la borgesia. sus una carta de pagament, de l’identificacion dau s’emborgesir v.pr. 1. Pilhar li manieras, lo biais de
titulari.
pensar d’un borgés. 2. Comportar de mai en mai
embodenflar vt. Faire venir bodenfle. Sin.: d’abitants borgés, en parlant d’un quartier, d’una
embofir.
comuna, etc.
embofir vt. (embofissi) Embodenflar.
emboriga n.f. Emborígol (2). Var.: amboriga.
emboissonir (s’) v.pr. 1. Si curbir de boissons; si
emborígol n..m. 1. Cicatritz dau cordon ombilical, au
transformar en boisson. 2. Si pilhar dins un boisson.
mitan dau ventre. Var.: amboric, emboric, amborígol.
emboissonit, ida adj. Cubèrt de boissons; que s’es 2. Estrech que fa comunicar li cambras d’una bordiga.
transformat en boisson.
Var.: amboriga, emboriga.
emboitable, a adj. Que si pòu emboitar. Sin.:
embornar vt. (embòrni) Metre dins la borniera. Sin.:
embessonable, encastrable, inserible, enfemelable, encaissar, tocar, ganhar, empochar.
embostiable.
embornau n.m. Bossoniera.
emboitadura n.f. Luèc dont doi pèças s’embóiton.
embornelar vt. (embornèli) Drenar (2). Sin.:
Sin.: encastradura, embostiadura.
acanalar.
emboitament n.m. Assemblatge de doi cauas que
embornelatge n.m. Drenatge. Sin.: acanalatge.
s’embóiton una dins l’autra. Sin.: encastrament,
emborniada n.f. Moment d’emborniament.
embostiament,
embessonament,
inseriment,
emborniaire, airitz adj. e n. Qu’embòrnia.
enfemelament.
emborniament n.m. Accion d’emborniar; lo sieu
emboitar vt. 1. Assemblar, ajustar doi cauas en li resultat.
faguent intrar una dins l’autra: Emboitar doi tubes. 2. En
emborniar vt. (embòrni, classic embòrnii) Embornir.
religadura, procedir à l’emboitatge d’un libre. Sin.:
emborniment n.m. 1. Accion d’embornir; fach
encastrar, embostiar, inserir, enfemelar, embessonar.
d’èstre bòrni. 2. (fig.) Mancança de discerniment, fach de
s’emboitar v.pr. Pilhar plaça exactament un dins
non vèire la realitat, de s’obstinar dins una marrida
l’autre.
direccion.
emboitatge n.m. 1. Fach de metre en boita. 2. Cubèrta
embornir 1. Rendre bòrni; crepar un uèlh à. 2. (fig.)
suplementària rigida e mobila, destinada à aculhir un
Faire perdre lo discerniment à. Var.: emborniar.
libre de luxe. 3. En religadura, fach d’unir lo còrs d’un
◇
550
embrasar
_____________________________________________________________________________________________
embornissent, a adj. Qu’embornisse.
emborraire, airitz n. Persona qu’emplena embé de
borra.
emborrament n.m. Emborratge.
emborrar vt. Garnir de borra. s’emborrar
v.pr. Manjar à crepapança. Sin.: s’entripar, s’engavar,
s’engamonar, s’engavaiar.
emborratge n.m. 1. Accion d’emborrar. Var.:
emborrament. 2. Trama inserida dins lu teissuts dobles.
Sin.: estomiera.
emborsa n.f. Capsula.
emborsar vt. Metre dins una emborsa.
emboscada n.f. Manòbra que consistisse à s’escondre
per atacar un enemic, una victima en movement. Sin.:
agacha.
emboscar (s’) v.pr. Si metre en emboscada, à
l’aspèra.
embosquiment n.m. Fach, accion d’embosquir.
embosquir vt. (emboasqui) Plantar d’aubres. Sin.:
boscar.
embostiable, a adj. Emboitable, encastrable.
embostiadura n.f. Emboitadura, encastradura.
embostiament n.m. Emboitament, encastrament.
embostiar vt. (embosti, classic embóstii) Emboitar.
embostiatge n.f. Emboitar, encastrar.
embotaire, airitz adj. e n. Que mete en bota.
embotar vt. Metre (un liquide) dins una bota.
embotatge n.m. Accion de la messa en bota; lo sieu
resultat.
embotelaire, airitz n. Botelaire, ligaire.
embotelar vt. (embotèli) Metre en bòtas. Sin.:
enrestar.
embotelat, ada adj. Mes en bòtas.
embotelatge n.m. Accion d’embotelar; lo sieu
resultat. Sin.: enrestatge.
embotelhar vt. 1. Metre en botelha. 2. Encombrar un
luèc, una via, li entrepachar la circulacion, en rason d’un
nombre tròup grand de veïcules, de personas ò
d’objèctes. Var.: embotilhar.
embotelhatge n.m. 1. Accion de metre en botelhas. 2.
Afluença de veïcules, de personas qu’encómbron una via
de comunicacion, un luèc; encombrament. Var.:
embotilhatge. Sin. (2): retenguda, pegaveituras, .
tapaveituras.
embotelatge n.m. Accion de metre en bòtas.
embotidor n.m. 1. Aisina que sièrve à embotir à
man. 2. Ponchon d’acier trempat per faire de tèstas de
claveus.
embotidura n.f. Accion d’embotir de pèças
metalliqui; lo sieu resultat.
(espec.) Accion d’embotir
una carroçaria en seguida à un auvari. Sin.: enclotatge.
embotigar vt. (embotigui) 1. Metre en botiga. 2.
Emmagasinar.
embotilhar vt. Embotelhar.
embotilhatge n.m. Embotelhatge.
embotir vt. (embotissi) 1. Urtar violentament en
desfonsant ò en desformant: Embotir l’ala d’una veitura.
◇
Sin.: enclotar. 2. Martelar, comprimir à caud ò à frèi una
pèça de metal per li donar una forma determinada.
embotissèire, eiritz n. Obrier, obriera que la sieu
especialitat es l’embotissatge dei pèças metalliqui.
embotissèira n.f. Màquina, autís que sièrve à
embotir.
embraç n.m. 1. Dubertura de fortificacion per tirar
m’una arma. Sin.: arquiera, balestriera, balestiera. 2.
Dubertura de paret per una fenèstra ò una poarta; espandi
entre lu montants d’una fenèstra ò d’una pòrta. Sin.:
escantonament. 4. Rais d’una ròda. 5. Ornament gotic
finda dich quadrilòbe. 6. Placa metallica qu’enròda lo
conduch d’una chaminèia, una jaina...
embraça n.f. Anèla que mantèn lo plec d’una
cortina.
embraçada n.f. Accion de pilhar quauqu’un entre lu
braç. Var.: embraçament (lit.).
embraçaire, airitz adj. e n. Persona qu’embraça una
autra persona.
embraçament n.m. (lit.) Embraçada.
embraçar vt. 1. Pilhar dins lu braç. 2. (lit.) Embraçar
dau regard: Vèire dins lo sieu ensèms. s’embraçar
v.pr. Si pilhar dins lu braç.
embracetar (s’) v.pr. Si pilhar en bracetas.
embragadura n.f. (mar.) Cau que sièrve à entornar ò
à suspendre un objècte e à l’auçar. Sin.: braga.
embragar vt. (mar.) 1. Tirar a foarça de braç sus una
manòbra per la tesar. Sin.: engranar, conjónher,
embraiar. 2. Tenir un fais m’una embragadura per
l’auçar.
embraiar vt. Metre li braias à. s’embraiar v.pr.
Metre de braias; tornar metre en plaça li sieu braias.
embraiar vi. (mecan.) Metre en rapoart (una pèça
mobila, un mecanisme) mé l’aubre motor.
embraiatge n.m. (tecn.) 1. Accion d’embraiar. 2.
Mecanisme que permete d’embraiar: Pedala
d’embraiatge. Sin.: engranatge, conjonta, embragatge.
embrancada n.f. Luèc dont lu forçats èron
encadenats.
embrancament n.m. 1. Partiment en brancas d’un
fust e, per extension, d’una via, d’un conduch, etc.;
ponch de rescòntre d’aqueli vias. 2. Partiment principal
dau regne animau ò dau regne vegetal, partit en classas.
embrancar vt. 1. Agantar. 2. Racordar (una via, una
canalisacion, etc.) à una branca ja en plaça. s’embrancar v.pr. 1. Embroncar. Var.: s’embranconar.
2. Si racordar.
embranconar (s’) v.pr. S’embrancar (1).
embrandament n.m. Abrandament.
embrandar vt. Enflamar. Var.: abrandar,
abrar, embrasar,
enflambar,
aflambar.
s’embrandar v.pr. S’enflamar. Var.: s’enflambar,
s’aflambar, s’abrandar.
embrasament n.m. 1. (lit.) Accion d’embrasar; fach
de s’embrasar; grand incendi. 2. (lit.) Clartat roja e
ardenta: L’embrasament de l’orizont au calabrun. Sin.:
embrandament.
embrasar vt. (lit.) 1. Incendiar: Lo fuèc a embrasat la
palha. 2. Illuminar de roge: Lo soleu embrasa l’orizont.
551
_____________________________________________________________________________________________
3. Emplir d’una passion ardenta. Sin.: embrandar. embriocardia n.f. (med.) Modificacion dau ritme
s’embrasar v.pr. (lit.) 1. Pilhar fuèc; s’illuminar. 2. cardiac que dona à l’auscultacion la sensacion dau bosin
S’exaltar.
dau coar fetal.
embrecadura n.f. Encrena, talh fachs sus una sieta,
embriogenèsi
n.f.
(biol.)
Formacion
e
una pinhata, etc.Var.: breca, embrecada.
desvolopament d’un organisme animal ò vegetal de
embrecar vt. (embrequi) Faire una òsca, un talh sus l’estadi de l’embrion à la naissença, à l’espelida. Sin.:
una sieta, un vas, etc. Var.: brecar. Sin.: entacar.
embriogenia.
embrenada n.f. 1. Embrenament. Var.: embrenatge.
embriogenia n.f. Embriogenèsi.
2. Matèrias bruti espantegadi entre lu domicili de doi
embriogenic, a adj. Relatiu à l’embriogenèsi.
personas sospiechadi d’entretenir una relacion colpabla ò
embriologia n.f. Sciença que tracta de l’embriologia.
que non plàson.
embriologic, a adj. Relatiu à l’embriologia.
embrenaire, airitz n. 1. Que solha; qu’enfècta. 2.
embriologista n. Especialista d’embriologia. Var.:
Que manda de sòrts. Sin. (2): emmascaire.
embriològue.
embrenament n.m. 1. Accion de solhar; accion
embriològue, òga n. Embriologista.
d’enfectar. 2. Accion de mandar de sòrts. Var.:
embrion n.m. 1. Organisme en cors de
embrenatge, embrenada.
desvolopament, despí l’òu fecondat fins à la realisacion
embrenar vt. 1. Solhar, gastar, enfectar. Sin.: (vulg.) d’una forma capabla de vida autonòma e activa. 2.
emmerdar. 2.
Emmascar (getar un sòrt). Var.: Començament: Un embrion d’organisacion.
embrenadar.
embrionari, ària adj. 1. De l’embrion.
Sac
s’embrenar v.pr. 1. Si gastar; s’enfectar. Sin.: (vulg.) embrionari: Ensèms dei cellulas contengudi dins l’ovule
s’emmerdar. 2. S’enganar dins un afaire marrit.
dei angiospèrmas e represènton lo protale femeu. 2. (fig.)
embrenatge n.m. Embrenament.
Rudimentari, que comença: Un projècte embrionari.
embrenadar vt. Embrenar.
embrionat, da adj. Relatiu à l’òu que la sieu
embrevament n.m. (tecn.) Assemblatge de doi pèças fecondacion es acertada per la presença d’un embrion.
de boasc qu’una es oblica per rapoart à l’autra.
embriopatia n.f. (med.) (med.) Malautia que tòca
embrevar vt. (embrèvi) Assemblar per embrevament. l’embrion e provòca una mauformacion.
embriac, aga adj. e n. (fam.) Qu’a tròup beugut. Sin.:
embrioscopia n.f. (med.) Tecnica de vision dirècta
choc (fam.), encigalat (fam.), ebri, pintat.
de l’embrion in utero, au mejan d’un endoscòpi passat
embriaga n.f. 1. Autre nom dau sumac (Coriaria dins lo coal uterin.
myrtifolia). Var.: briaga. 2. Bonda d’una bota. Sin.:
embriotòme (med.) Instrument previst per practicar
margau, arguèlh.
l’embriotomia.
embriagacabra n.m Mena de lotier. (Lotus
embriotomia n.f. (med.) Intervencion prevista per
corniculatus).
demenir lo volume d’un embrion moart dins la tòca de lo
embriagada n.f. Fach d’èstre embriac. Sin.: (pop.) traire de l’utérus.
choca, ganarra, cigala, pèu, peleta.
embrocacion n.f. Preparacion à basa d’òli
embriagadura n.f. Fach de s’embriagar.
leugierament revulsiva emplegada per lo massatge dei
muscles.
embriagant, a adj. Qu’embriaga. Sin.: capitós.
embrocament n.m. Accion d’embrocar.
embriagar vt. (fam.) Rendre embriac. Sin. (pop.):
empegar, encigalar, pintar, enganarrar. embrocar vt. (embròqui) 1. Encrocar. N’encrocar
s’embriagar v.pr. Beure tròup. Sin. (pop.): pilhar una una: Capitar dins quauqua ren. 2. Enfilar (una volalha) au
pèu, una peleta, s’enchocar, s’enganarrar.
mejan d’una bròca. Sin.: enastar. (fam.) Traucar d’un
embriagàs, assa adj. e n. Acostumat à s’embriagar.
còp d’espada.
embriagon, a n. Persona que s’embriaga sovent,
embrochar vt. (embròchi) Enfilar (una volalha) au
regulierament. Sin.: chocaton, sadolàs.
mejan d’una bròcha. Var.: embrocar.
embriaguènha n.f. Fach d’èstre embriac, de
embrolh n.m. Afaire complicat, estoart, dins la tòca
s’embriagar. Var.: embriaguessa.
d’enganar; engan, tricharia. Sin.: garibolada, pegàs,
embriaguessa n.f. Fach d’èstre embriac, de embestiament, fàstic, pastís.
s’embriagar. Var.: embriaguènha. Sin.: choca.
embrolhaire, airitz adj. e n. Qu’embrolha.
embricar vt. (embriqui) Trissar. Sin.: brigonejar, embrolhar vt. 1. Metre en desòrdre, emmesclar. 2.
esbrigalhar, fresumar (Luceram), frominar.
Complicar, rendre escur: Embrolhar una question.
embrigadament n.m. Accion d’embrigadar; fach garibolar, engarbulhar, entrebescar.
Embrolhar
d’èstre embrigadat.
quauqu’un: Li faire perdre lo fieu dei sieu ideas. embrigadar vt. 1. (mil.) Fach de recampar (d’òmes, s’embrolhar Perdre lo fieu dei sieu ideas, s’embarrassar.
de tropas) per formar una brigada. 2. Faire intrar, per
embrolhon n.m. Trichaire. Sin.: enganaire,
constrencha ò persuasion, dins una associacion, un engusaire.
grope, un partit.
embromat, da adj. (mar.) Atacada per li bromas en
embrigar (s’) v.pr. Avalar de travèrs.
parlant de la carena d’un vaisseu.
◇
◇
◇
◇
552
emièdre, a
_____________________________________________________________________________________________
embroncada n.f. Fach d’urtar, de s’embroncar. Var.:
emergença (-éncia) n.f. 1. Cas accidental, imprevist.
embronchada. Sin.: acipada, bassacada, acip.
2. Sortida d’un liquide, d’un rais, en defoara d’un mitan:
embroncar vi. (embronqui) Si picar en tèrra en si Emergença d’una foant. 3. Aparicion, pauc ò pron d’un
pilhant lu pens dins un obstacle. Var.: embronchar. Sin.: còup solet, d’una idea, d’un fach social, politic,
s’embrancar,
s’estramassar,
s’embranconar, economic.
s’acipar.
emergent, a adj. 1. Imprevist, accidental. 2. (opt.)
Que soarte d’un mitan après l’aver traversat. 3. País
embronchada n.f. Embroncada.
emergent: País que lo sieu PIB es inferior à-n-aqueu dei
embronchar vi. Embroncar.
embrondar vt. 1. Garnir mé de brancas. 2. Ramar de país desvolopats ma que conoisse una creissença
pèus ò de faiòus. s’embrondar v.pr. Si curbir de rams. economica rapida.
emergir vi. (emergissi) 1. Sortir d’un mitan liquide e
embrugar vt. Garnir de bruga (en particulier li cleas
aparéisser à la susfàcia. 2. (fig.) Si mostrar, si manifestar:
dei manhans).
embrugatge n.m. Accion d’embrugar; lo sieu Una idea novèla emergisse de la discussion. 3. (fig.)
Retenir l’atencion per la sieu qualitat, lo sieu niveu: Un
resultat.
travalh qu’emergisse entre toi lu autres. 4. (fam.) Sortir
embrum n.m. (sobretot au pl.) Pluèia fina formada
d’una situacion dificila.
per l’escrestament dei ondas. Sin.: esposc, pouvereu.
emergit, ida adj. Que soarte de l’aiga: Li tèrras
embrumar vt. Curbir de bruma. Sin.: enneblar. emergidi.
s’embrumar v.pr. Si curbir de bruma.
emeric n.m. Esmerilh.
embrumassar vt. Curbir d’una bruma espessa. emerit, a adj. Qu’es d’una abiletat remirabla,
s’embrumar v.pr. Si curbir d’una bruma espessa.
deuguda à una lònga practica. Sin.: egrègi, eminent.
embrumat, ada adj. Brumós. Sin.: fosc, neblós.
emersion n.f. 1. Accion, fach d’emergir. 2. (astron.)
embrunidura n.f. Accion d’embrunir, fach
Fach, per un astre, de tornar aparéisser après una
d’embrunir.
Sin.:
escurciment,
enfosquiment,
ocultacion.
embrunir.
emetèire, tritz n. e adj. Si di d’una persona, d’un
embrunir vi. (embrunissi) S’escurcir, si faire nuèch.
organismequ’emete de moneda, de títols, etc. adj.
Sin.: s’enfosquir. vt. Rendre brun. n.m. Calabrun.
Qu’emete de senhals, d’imatges: Una estacion emetritz.
embrunit n.m. Calabrun, entrebrun.
emetic, a adj. Que fa vomir.
embrutir vt. Brutar.
emetic n.m. Nom generic dei còrs que resúlton de la
embugadar vt. Metre lo linge à la bugada. Sin: colar combinason d’un tartrat acide m’un sesquioxide.
bugada.
emetor n.m. 1. Pòste d’emission de senhals
embulhentar vt. Trempar dins l’aiga bulhenta.
electromagnetics que poàrton de messatges telegrafics de
embut n.m. 1. Còne renversat que sièrve à versar un sons, d’imatges. 2. (electron.) Joncion semiconductritz,
liquide dins un recipient dau coal estrech. Sin.: totairòu, generalament religada à la massa, qu’embé la basa e lo
tortairòu. 2. Avenc, caraveu.
collector forma un transistor.
embutar vt. 1. Vuar dins un embut. 2. Gavar.
emetro-receptor n.m. Ensèms que comprèn un
embutàs n.m. Embut per emplenar li botas.
emetor e un receptor radioelectrics, sovent m’una antena
embuvatge n.m. (text.) Fach d’acorchar lu fieus de la e una alimentacion comuni.
cadena per lo teissatge.
emetre vt. 1. Produrre au defoara (d’ondas, de
emé prep. Embé.
radiacions, de vibracions, de sons). 2. Procedir à la
emenda n.f. Contravencion. Var.: esmenda, multa.
transmission de (un programa de ràdio, de television). 3.
emendable, a adj. Que pòu èstre emendat. Var.: Metre en circulacion (de moneda, de sageus, un chèc);
prepauar au public (un emprunt, etc.). 4. Exprimir,
esmendable.
emendacion n.f. Transformacion volontària de formular: Emetre un vejaire. vi. Faire una emission de
l’ortografia d’un mòt au moment de la relectura d’un ràdio, de television.
emialgia n.f. (med.) Dolor sentida solament dins la
tèxto.
emendaire, airitz n. Persona qu’emenda, que mitan dau còrs.
emianastesia n.f. Anestesia aplicada à la mitan dau
corregisse. Var.: esmendaire.
emendament n.m. Modificacion d’un tèxte prepausat còrs.
emianopsia n.f. Perda de la vista que tòca solament
a l’agrat d’una assemblada deliberanta. Susbstància
incorporada dins lo soal per melhorar li sieu proprietats un costat dau camp visual.
fisiqui. Var.: esmendament. Sin.: bonificacion.
emicicle n.m. 1. Tot espaci qu’a la forma d’un
emendar vt. 1. Condamnar à pagar una emenda. 2. mièg-ceucle. 2. Construccion semicirculària mé de
Corregir, melhorar.
Modificar un tèxto prepausat à gradins, destinada à d’espectacles, d’acamps, de
l’agrat d’una assemblada deliberanta. 3. Melhorar la conferenças, etc.
emicolectomia n.f. (med.) Reseccion cirurgicala de
tèrra, la bonificar. Var.: esmendar. s’emendar v.pr.
la
mitat dau budèu mèstre.
Si corregir, si melhorar. Var.: s’esmendar.
emicrania
n.f. (med.) Mau de tèsta.
emeralopia n.f. Endebliment ò perda de la vision dins
emièdre, a adj. Emiedric.
una lutz gaire intensa (espec. au calabrun).
◇
553
emiedria
_____________________________________________________________________________________________
emiedria n.f. (miner.) Proprietat dei cristal que la sieu
emiplegic, a adj. Relatiu à l’empiplegia; que sofrisse
simetria es la mitan d’aquela de la sieu ret cristallina.
d’emiplegia.
emiedric, a adj. Que presenta lu caractèrs de
emiptèr n.m. Emipteroïde.
l’emiedria. Var.: emièdre.
emipteroïde n.m. Emipteroïdes: Superòrdre
emiembrion n.m. Embrion que resulta dau periment, d’insèctes dei pèças bucali ponhenti e suçarèli, partit en
per lo biais de ponheduras, dei doi primiers blastomèrs.
doi òrdres, aqueu dei omoptèrs (peolh, cigala, etc.) e
emifonia n.f. Impossibilitat per quauqu’un de parlar aqueu dei eteroptèrs (bertau, etc.). Var.: emiptèr.
autrament que sotavotz.
emir n.m. Governaire, prince, dins lu país musulmans.
emigracion n.f. 1. Accion d’emigrar; ensèms dei
emirat n.m. 1. Dignitat d’emir. 2. Estat qu’un emir
emigrats. 2. (zool.) Migracion.
govèrna.
emigrant, a n. Si di d’una persona qu’emigra.
emisfèri n.m. 1. Caduna dei mitans dau glòbe
emigrar vi. 1. Laissar lo sieu país per anar dins un terrèstre, d’un astre esferoïdal ò de l’esfèra celèsta,
autre. 2. (zool.) Laissar periodicament una region per una separadi per un plan diametral, en particulier l’eqüator. 2.
(anat.) Caduna dei doi mitans dau cerveu anterior. 3.
autra dau clima mai doç, en parlant dei animaus; migrar.
(mat.) Porcion d’esfèra limitada per un grand cercle. 4.
emigrat, ada adj. e n. Persona qu’a emigrat.
Emisfèris de Magdeborg: Miègi-esfèras metalliqui vuèii,
emilian, a adj. e n. De la region italiana d’Emília.
emimelia
n.f.
Mauformacion que Otto von Guericke empleguèt en lo 1654 per metre
congenitala caracterisada per la mancança de en evidença la pression atmosferica.
emisferic, a adj. Qu’a la forma d’un emisfèri.
l’extremitat d’un membre.
emisferoïde n.m. Còrs que la forma es vesina
emina n.f. (biol.) Substança obtenguda en escaufant
d’aquela
d’un emisfèri.
una solucion d’emoglobina mé d’acide acetic e de
emissari,
ària adj. Boc emissari: Persona renduda
clorure de sòdi.
responsabla
de
tot cen que non va (per allusion à la
emina n.f. 1. Emina de 2 quartiers: Anciana mesura
costuma
biblica
que cargava un boc de toi lu pecats
dei solides niçarda valent 2,021875 dal. Var.: eimina. 2.
d’Israël
e
lo
caçava
dins lo desèrt).
Emina de 8 moturaus: Anciana mesura d’aira niçarda
emissari n.m. Persona encargada d’una mission pauc
valent 7,722450 aras.
eminada n.f. Contengut d’una emina. Var.: ò pron secreta ò personala, mandada au près de
quauqu’un.
eiminada.
emissari n.m. (geogr.) 1. Cors d’aiga que naisse dins
eminença (-éncia) n.f. 1. Elevacion dau terren. Sin.:
un
lac ò que n’en evacua li aigas. 2. Valat ò cors d’aiga
morre, reauça, autura, puget, puèi, suquet, torreta. 2.
que
permete d’evacuar l’aiga que s’escorre.
(anat.) Salhida. 3. (relig.) Títol dei cardinals.
(ist.)
emission
n.f. 1. (fis.) Produccion de radiacions,
L’eminença grisa: Lo Paire Joseph du Tremblay,
d’ondas,
etc.
2. (telecom.) Transmission per li ondas
(m’una minuscula)
conselhier e agent de Richelieu.
electromagnetiqui
de sons, d’imatges.
Programa que
Conselhier qu’agisse dins l’ombra.
la
television
ò
la
ràdio
transméton.
3.
(fin.)
Fach de metre
eminent, a adj. Qu’es en dessobre dau niveu comun:
en
circulacion
de
monedas,
de
títols,
etc.
4. (geol.)
Un especialista eminent. Sin.: egrègi, emerit, illustre,
Sortida
d’un
volcan
de
produchs
solides,
liquides
ò
famós.
gasós. 5. Emission de votz: Produccion de sons articulats.
eminentament adv. Au niveu mai aut; extremament.
emissionari, ària adj. Que pertòca una persona que
Sin.: egregiament.
fa una emission e un establiment que gaudisse dau
eminentissime, a adj. Mai qu’eminent. 1. Títol privilègi d’emission. n. Obrier encargat de la mena e
dau grand Mèstre de l’Òrdre sobeiran de Malta. 2. Títol
de la susvelhança de l’emission de gas dins un malhum
emplegat oficialament per saludar un cardinal, un legat
de distribucion.
dau Papa.
emistiqui n.m. 1. Caduna dei doi parts d’un vèrs que
emiobòla n.f. Anciana unitat de mesura de massa la cesura talha. 2. La cesura.
que valia à l’entorn de 0,39 g.
emitança n.f. Flux d’energia emés per unitat d’ièra
emioxide n.m. (quim.) Oxide que comprèn un atòme d’una susfàcia que dardalha au ponch considerat de la
d’oxigène per doi atòmes dau còrs au quau es ligat.
susfàcia. Si mesura en watt per cm2.
emiparasit(e) n.m. Planta vèrda que suça la saba
emiteu n.m. Insècte pichon icneumonidat que la sieu
bruta d’un autre vegetal, coma lo visc.
larva si rende utila en parasitant aquela de totplen
emiparesia n.f. Demeniment de la foarça musculara d’insectes.
dins una mitat dau còrs. Es una forma ateunida de
emitròp(e), a adj. Relatiu à l’emitropia.
l’emiplegia.
emitropia n.f. (miner.) Gropament regulier de cristals
emipermeable, a adj. Pertòca una peleganta que si identics.
laissa traversar unicament per d’uni moleculas en
emmagasinament
n.m.
Accion,
fach
solucion dins l’aiga, coma li pelegantas cellulari dei
d’emmagasinar.
Var.:
emmagasinatge.
èstres vivents.
emmagasinar vt. 1. Metre en magasin. 2. Amolonar,
emiplegia n.f. Paralisia de la mitan dau còrs, deuguda
metre
en resèrva: Emmagasinar d’energia.
lo mai sovent à una lesion cerebrala dins l’emisfèri
emmagasinatge
n.m. Emmagasinament.
opauat.
◇
◇
◇
554
emocultura
_____________________________________________________________________________________________
emmainatjament n.m. Accion d’emmainatjar. Sin.: Perqué s’emmerdar à reparar aquela vièlha màquina
que vau plus ren?
agençament.
emmesclar vt. Mesclar, entrebescar.
emmainatjar vt. Transportar e installar dins un
noveu lotjament. Sin.: agençar. vi. S’installar dins un
emmetrar vt. (emmètri) (tecn.) Dispauar de
noveu lotjament. Sin.: faire sant Miquèu.
materiaus per n’en facilitar lo metratge.
emmalautir vt. Rendre malaut. s’emmalautir
emmetròpe, a adj. (fisiol.) Si di d’un uèlh que la sieu
v.pr. Agantar una malautia; venir malaut.
vision es normala. adj. e n. Qu’a una vision normala.
emmaliciar vt. (emmalici, classic emmalícii) 1.
emmetropia n.f. Vision normala.
Pervertir. 2. Faire enrabiar. s’emmaliciar v.pr. 1. Si
emmolonar vt. Metre en molon. Var.: amolonar.
pervertir. 2. S’embilar. Sin.: s’enrabiar, s’encolerir.
emmonedament n.m. Amonedament.
emmalignar vt. Faire venir mai greu, mai perilhós.
emmonedar vt. Amonedar.
Sin.: (fig.) enverinar, encanhar. Devenir mai greu,
emmuralhar vt. Enrodar d’una muralha, d’una paret;
mai perilhós. Sin.: (fig.) s’enverinar, s’encanhar.
enclaure dins una paret. Sin.: emparedar.
emmanelhar vt. Emmanilhar.
emmuralhat, ada adj. Enrodat d’una muralha, d’una
emmanegar vt. 1. Ajustar, apariar sus una mànega. paret; enclaus dins una paret.
2. Ligar, enganchar una aisina sus lo sieu supoart.
emmurament n.m. 1. Accion d’emmurar; lo sieu
emmanilhar vt. Metre una manilha, una berliera a resultat. 2. Dau temps de la Crosada còntra l’eresia
un cavanhòu, un pairòu. Var.: emmanelhar.
catara, empresonament perpetual prononciat per
emmantelar vt. Curbir d’un manteu. Var.: mantelar, l’Inquisicion pertocant lu eretges, en particulier à
amantelar.
Carcassona.
emmarinar vt. Rendre aigaiós sota l’influença dau
emmurar vt. Enclaure entre de barris.
vent de mar. s’emmarinar v.pr. (mar.) Si virar au
emobilia n.f. (med.) Presença de sang dins la bila.
miègjorn en parlant dau marin; que bofa dau miègjorn:
emobiologista n. Especialista en ematologia, en
Lo temps s’emmarina.
microbiologia e en bioquimia.
emmatalotar (s’) v.pr. (m’emmatalòti) Si faire
emoblastòsi n.f. (med.) Nom generic dei malautias
matalòt.
tumorali.
emmascaire, airitz adj. e n. Qu’emmasca.
emocaterèsi n.f. (med.) Destruccion dei cellulas
emmascament n.m. Fach d’emmascar. Sin.: sanguini.
pivelatge, sortilègi.
emocianina n.f. Pigment blau verdastre que contèn
emmascant, a adj. Qu’emmasca. Sin.: fascinant, d’aram e qu’assegura lo transpoart de l’oxigène dins lo
pivelant.
sang dei molluscs; es l’equivalent de l’emoglobina en cò
emmascar vt. (emmasqui) Metre una màsquera à.
dei vertebrats.
emmascar vt. (emmasqui) Getar un sòrt. Sin.:
emocion n.f. Trebolici, agitacion passatgiera, à causa
pivelar, fadar, enfadiar, endemoniar.
d’un sentiment viu de paur, de gaug, de plaser, etc. Sin.:
esmoguda, trebolèri.
emmascatge n.m. Fach d’emmascar.
emmelar vt. (emmèli) Mesclar me de meu, per donar
emocionable, a adj. Que s’esmòu aisadament.
un gust sucrat.
emocional, a adj. Que procedisse de l’emocion: Una
emmenagògua, òga adj. e n. (med.) Si di d’un reaccion emocionala. Var.: emocionau.
remèdi ò d’un tractament que provòca ò regularisa li
emocionant, a adj. Que provòca d’emocion. Sin.:
menstruacions.
esmovent.
emmenar vt. 1. Menar embe se d’un endrech à un
emocionar vt. Esmòure.
autre. 2. Comandar embé autoritat e envanc. Sin.:
emocionat, ada adj. Esmogut.
condurre, acompanhar.
emocionau, ala adj. Emocional.
emmental n.m. Fromai de gruièra d’una varietat
emocitoblast n.m. Cellula soca dau tot dei cellulas
originària de la Vau d’Emma (Soíssa), que si fa finda en dau sang, levat lu monocits.
França.
emoclasia n.f. (med.) Alteracion de l’estat
emmerdaire, airitz n. (fig., pop.) Persona que fisicoquimic dau plasma sanguin.
desturba la vida dei autres. Sin.: gastasaussa,
emoconcentracion n.f. (med.) Demeniment dau
rompebalas,
desturbamestier,
secamolea, volume plasmatic sensa demeniment proporcionau dau
trebolarepaus, secafetge, rompedoaças, desturbier.
volume globular totau.
emmerdament n.m. (pop.) Cruci, dificultat. Sin.:
emoconia n.f. Corpuscule foarça pichon animat de
lagui, pensament, lanha, malanha, enuèi, desturbi, movements desordonats (brownians) que si pòu avistar
entravadís.
dins lo sang fresc examinat à l’ultramicroscòpi.
emmerdant, a adj. (pop.) Qu’emmèrda.
emocromatòsi n.f. (med.) Sobrecarga de fèrre dins
emmerdar vt. (pop.) 1. Embrenar, brutar. Sin.: l’organisme.
concagar, esconcagar. 2. Enuiar, cruciar. Sin.: laguiar,
emocultura n.f. Ensemenada d’un mitan de cultura
pensamentar, desturbar, entravar, lanhar. bacteriologica m’au sang d’un malaut; permete de
s’emmerdar v.pr. (pop.) 1. S’enuiar. 2. Si cercar de descurbir de septicemias.
complicacions, si donar de mau per faire una caua inutila:
555
emodialisi
_____________________________________________________________________________________________
emodialisi n.f. Metòde d’espurgament extrarenala
emoperitoneu n;m. (med.) Escapament de sang
per lo biais dau ren artificial.
dintre lo peritoneu.
emodilucion n.f. (med.) Acreissement de la
emoploïc, a adj. Relatiu à l’escupenha de sang.
quantitat d’aiga dau plasma sanguin, sensa acreissement
emopneumopericardi n.m. (med.) Presença
dei substanças en solucion nimai dei globilhons.
d’ària e de sang dintre lo pericardi.
emodinamica n.f. Part de la fisiologia qu’estúdia lu
emopneumotorax n.m. (med.) Presença d’ària e
factors intervenents per assegurar à la massa sanguina lu de sang dintre la plèura.
sieus movements e la sieu desparticion dintre lu divèrs
emopoièsi n.f. Ematopoièsi.
organes.
emopoietic, a adj. Ematopoietic.
emofil(e), a adj. e n. Pertocat d’emofilia. Var.:
emoptisia n.f. Fach d’escupir de sang que vèn dei
emofilic.
paumons ò dei broncas.
emofilia n.f. Malautia congenitala caracterisada per
emoptisic, a adj. Relatiu à l’emoptisia. adj. e n.
un retard ò una absença de coagulacion dau sang e dins la Pertocat d’emoptisia.
quala la feridura mai pichina pòu causar una emorragia
emorragia n.f. 1. (patol.) Escorrement de sang foara
importanta (es una malautia que li fremas transméton ma dei vaisseus que lo dévon contenir. 2. (fig.) Perda
tòca solament lu òmes).
importanta en vidas umani. 3. (fig.) Fuga, perda de
emofilic, a adj. Emofile.
quauqua ren: Una emorragia de sòus.
emoftalmia n.f. (med.) Escampament de sang dintre
emorragic, a adj. Relatiu à l’emorragia.
l’uèlh.
emorrèa n.f. Mejan d’aparament relatiu a d’unu
emogenia n.f. (med.) Emorragia de la pèu e dei insectes que fan exsudar per li sieus articulacions, un
mucoas; l’epistaxis n’es un exemple.
sang malodorant e caustic.
emoglobina n.f. Pigment dei globules roges dau sang,
emorroïda n.f. Variça dei venas de l’anus. Si destríon
qu’assegura lo transpoart de l’oxigène e dau gas carbonic li emorroïdas extèrni e li emorroïdas intèrni. Lo
entre l’aparelh respiratòri e li cellulas de l’organisme.
gonflament dei emorroïdas, ò fluxion, s’acompanha
emoglobinemia
n.f.
Liberacion
normala generalament
d’una
tromboflebiti;
una
autra
d’emoglobina dins lo sang per lo biais de la lisi dei complicacion possibla es l’emorragia. Sin.: morena.
globilhons.
emorroïdal, a adj. Relatiu ai emorroïdas. Var.:
emoglobinomètre n.m. Aparelh que mesura le emorroïdau. Var.: emorroïdari.
riquessa dau sang en emoglobina.
emorroïdari, ària adj. e n. Relatiu ai emorroïdas;
emoglobinuria n.f. Presença d’emoglobina dins li que sofrisse d’emorroïdas. Var.: emorroïdic.
urinas.
emorroïdau, ala adj. Emorroïdal.
emoglobinuric, a adj. Relatiu à l’emoglobinuria.
emorroïdic, a adj. Emorroïdari.
emograma n.m. Estudi qualitatiu e quantitatiu dei
emosialemèsi n.f. (med.) Vomidura d’escupenha
globules dau sang, que comprèn la numeracion que conten de sang.
globulària e la formula leucocitària.
emosiderina n.f. Substança ferruginosa que si tròva
emolient, a adj. e n.m. (med.) Si di d’un medicament, dins lo fetge e que representa la màger forma de resèrvas
d’una aplicacion, que distende lu teissuts enflamats.
dins l’organisme.
emolinfa n.f. Sang dei invertebrats que pòu èstre
emospermia n.f. (med.) Presença de sang dins
incolòre, rige, blau ò vèrd, ma que contèn gaire l’espèrma.
d’ematias.
emosporodia n.f. Emosporadias: Protozoaris
emolisi n.f. Destruccion dei globules roges dau sang.
parasits dau sang dei vertebrats e dei budeus dei insèctes
emolisina n.f. Anticòrs que provòca l’emolisi.
ponhèires, coma lo plasmodium de la malària.
emolitic, a adj. Que provòca l’emolisi; que
emostasi n.f. Emostàsia.
s’acompanha d’emolisi.
emostàsia n.f. Arrèst d’una emorragia. Var.:
emolument n.m. (dr.) Part d’actiu que revèn à emostasi.
quauqu’un dins una succession, un partatge. pl. 1.
emostatic, a adj. e n. Si di d’un agent mecanic, fisic ò
Onoraris d’un oficier ministerial. 2. (admin.) Salari medicamentós qu’arrèsta li emorragias.
estacat à-n-una foncion.
emotipologia n.f. Definicion d’un individú per lu
emondar vt. 1. Talhar li brancas inutili d’un aubre. caractèrs sanguins.
Sin.: rebrondar. 2. Desbarrassar d’uni granas dau sieu
emotiu, iva adj. De l’emocion: Trebolicis emotius. tegument.
adj. e n. Que sente facilament d’emocions. Sin.:
emondatge n.m. Accion d’emondar.
emocionable, pertocable.
emondaduras n.f. pl. Brancas emondadi.
emotivitat n.f. Caractèr d’una persona emotiva;
emontòri n.m. (fisiol.) que sièrve à l’evacuacion de disposicion à sentir d’emocions.
matèrias organiqui.
empach n.m. Empacha.
emopatia n.f. Tota malautia dau sang ò dei organes
empacha n.f. Obstacle, dificultat: Crear d’empachas,
ematopoietics.
metre d’empachas à l’accion de quauqu’un. Var.:
emopericardi n.m. (med.) Escampament de sang empach, empachament, empachador. Sin.: entrava.
dintre lo pericardi.
empachacamin n.m. Embarrassacamin.
556
empaumaire, airitz
_____________________________________________________________________________________________
empachaire, airitz adj. e n. (fam.) Persona que mete
emparar (s’) v.pr. (de) 1. Pilhar violentament
d’empachas. Var.: empachier. Sin.: entravacaire, possession de: S’emparar d’una vila. 2. Agantar
desturbamestier.
vivament: S’emparar dau balon. 3. Agantar quauqu’un,
empachament n.m. 1. Cen qu’empacha una accion ò lo faire presonier. 4. Pilhar possession de, en parlant
li fa obstacle. Sin.: entrava. Var.: empacha, d’una idea, d’un sentiment, etc. Sin. (1 e 4): s’apoderar.
empachador. 2. (dr. constit.) Interrupcion prematurada
emparadisar vt. Metre au paradís. s’emparadisar
dau mandat dau President de la República (en França, en v.pr. Anar en paradís.
Amèrica). 3. (dr. civ.) Defaut, absença d’una dei
emparaular (s’) v.pr. Donar la sieu paraula;
condicions legali per la celebracion d’un maridatge.
s’engatjar, prometre.
empachar vt. Faire obstacle à, rendre impossible.
emparaulat, ada adj. Que parla facilament, sensa
Sin.: entravar. s’empachar v.pr. (de) Si retenir de.
dificultat. Sin.: paraulós, barjacaire, paraulier,
empachat, ada adj. Retengut per li sieu obligacions. lengassut, lengatier, charraire.
empachatiu, iva adj. Que provòca un empachament.
emparedar vt. Embarriar.
Sin.: entravadís.
emparentar vt. Faire devenir parents. Var.:
aparentar. s’emparentar v.pr. Devenir parents. Var.:
empachier, a n. Empachaire.
s’aparentar.
empachum n.m. Tot cen qu’empacha.
empargar vt. (empargui) Claure (un tropeu) dins un
empadronir (s’) vt. ind. (de) (it.) Si rendre mèstre
pargue.
de. Sin.: s’emparar, s’apoderar, s’empatronar.
empastament n.m. 1. Accion d’empastar ò de
empaïsanar vt. Donar un caractèr païsan à. Var.:
s’empastar. 2. (pint.) Releu produch sus un tableu per
empaïsanir, empaisanar.
empaïsanir vt. (empaïsanissi) Empaïsanar. Var.: l’aplicacion de jaças successivi de matèria picturala. 3.
Escafament dei linhas dau còrs deugut à un excès de
empaisanir.
empaisselar vt. (empaissèli) Provedir d’un paisseu. graissa dins lu teissuts. 4. Accion d’engraissar de
volalha.
Var.: paisselar. Sin.: escaraçonar.
empastar vt. 1. Curbir ò emplir de pasta. 2. (fig.)
empalaficar vt. (empalafiqui) Plantar en tèrra. Var.:
Rendre pastós. 3. (pint.) Pintar per empastaments, en
palaficar, palficar.
empalament n.m. 1. Accion d’empalar. 2. Fach de superpauant de jaças grassi de pintura. 4. Refaire lo gip.
Sin.: empastrar. 5. Gonflar lu teissuts. 6. Engraissar
s’empalar, d’èstre empalat.
(una volalha. s’empastar v.pr. 1. Devenir espés,
empalar vt. Traucar d’un pal. s’empalar v.pr. Si
pastós. 2. Pilhar de pes au ponch d’aver lu trachs e li
nafrar en tombant sus un objècte ponchut que s’enfonsa
linhas dau còrs escafats.
dins lo còrs.
empastat, ada adj. Que presenta d’empastament;
empalar vt. Pilhar m’una pala.
gonflat: Una cara empastada.
empalhacadiera(s) n. Persona que lo sieu mestier es
empastissar vt. 1. Brutar, pegar, enviscar. 2. Curbir
d’emplahar li cadieras.
quauqua ren me de brutícia.
empalhaire, airitz n. 1. Persona qu’empalha de
empastissat, ada adj. Brutat: Aver lo morre tot
cadieras. 2. Taxidermista.
empastissat de chicolata, li mans empastissadi de
empalhar vt. Garnir de palha: Empalhar una cadiera. carbon.
Envolopar, curbir de palhar: Empalhar una botilha. 3.
empastrar vt. Refaire lo gip. Sin.: empastar.
Emplir de palha un animau moart, la sieu pèu per li
empastràs n.m. Emplastràs.
conservar la sieu forma. Var.: empalhassar.
empastratge n.m. Emplastratge.
empalhassar vt. Garnir de palha. Var.: empalhar.
empastre n.m. (farm.) Preparacion terapeutica
empalhat, ada adj. (fam.) Si di d’una persona
adesiva
destinada à un usatge extèrne. Var.: emplastre.
indolenta. Sin.: flac, flacós, laissa-m’estós, pigre,
empastre, a n. Persona flaca, sensa energia.
patanha, patamoala, empastre.
Expr.:
Bogre d’empastre fotut. Var.: emplastre. Sin.:
empalhatge n.m. Accion d’empalhar.
patamoala, patanha.
empapeirar vt. Envolopar mé de papier. Var.:
empastrolhar vt. Entravar, empachar.
empapierar.
empatament n.m. Distança entre lu axes dei aisseus
empapierar vt. Envolopar mé de papier. Var.:
extrèmes
d’un veïcule.
empapeirar.
empatanhar
vt. Brutar, barbolhar.
empapilhotar vt. (empapilhòti) Metre en papilhòta.
empatia
n.f.
(psicol.)
Facultat intuitiva de si metre à
empaquetar vt. Metre en paquet. Sin.: envolopar,
la
plaça
dei
autres,
de
sentir
cen que sènton.
enfardelar.
empatic,
a
adj.
Relatiu
à
l’empatia.
empaquetatge n.m. Accion d’empaquetar; lo sieu
empatronar
vt.
Rendre
mèstre. s’empatronar
resultat. Sin.: enfardelatge.
(de)
v.pr.
S’establir
m’autoritat
en un luèc, dins una
empara n.f. Embarri.
foncion, s’en faire lo mèstre. Sin.: s’apoderar.
emparar vt. Aquistar la conoissença, la practica:
empatronir vt. (empatronissi) Rendre capon. Emparar lo niçard, emparar li matematicas. Sin.:
s’empatronir
v.pr. Devenir capon. Sin.: caponejar.
apréner, aprene, aprendre.
empaumaire, airitz n. Persona qu’empauma.
◇
557
empaumar
_____________________________________________________________________________________________
empaumar vt. 1. Pilhar à plena man, escondre dins la
empena n.f. Garnidura de plumas d’una saeta,
man. 2. Au juèc de pauma, pilhar la bala dins la pauma de destinada à n’estabilisar lo movement; empenatge. Var.:
la man.
empenadura.
empauriment n.m. Apauriment.
empenadura n.f. Empena.
empaurir vt. Apaurir. s’empaurir v.pr. S’apaurir.
empenar vt. Emplumar; garnir d’una empena.
empaurir vt. (empaurissi) Rendre paure. Sin.:
empenar (s’) v.pr. Si metre en pena.
arroïnar. s’empaurir v.pr. Devenir paure.
empenat, ada adj. Garnit de plumas.
empautar vt. Brutar de pauta, enfangar. empenatge n.m. 1. Empena. 2. Caduna dei susfàcias
s’empautar v.pr. S’enfangar.
plaçadi à l’arrier dei alas d’un avion e destinadi à li donar
una estabilitat en prefondor e en direccion. Sin.: alairon,
empauvador n.m. Fòssa de tanaria.
empavalhonar vt. Ornar d’un pavalhon, de aleta de popa. 3. (arm.) Ensèms dei aletas plaçadi à
(mar.) Auçar la bandiera. Sin.: l’arrier d’un projectiles per l’estabilisar.
pavalhons.
empenh n.m. Engatjament.
abandierar.
empenhar vt. Engatjar. s’empenhar v.pr.
empeadura n.f. Accion d’empear; lo sieu resultat.
S’engatjar.
Var.: empeatge.
empénher vi. (mar.) Pilhar l’auta mar en parlant
empeaire, airitz n. Persona qu’empea (de teissuts).
d’un vaisseu: «E pren m’en cum al marinier / Quant s’es
Sin.: amidonier.
empenhs en auta mar» (fin XIIen s.).
empear vt. (empeï) Amidonar.
empennar vt. (mar.) Plegar vela en parlant d’una
empecadar (s’) v.pr. S’enfangar dins lo pecat.
vela latina.
empeat, ada adj. Amidonat.
empensat, da adj. Que si fa de crucis. Sin.: cruciós,
empeatge n.m. Accion d’empear; lo sieu resultat.
laguiós,
lanhós, pensamentós.
Var.: empeadura. Sin.: amidonatge.
empenta n.f. Nom dau timon dei radeus e dei barcas
empebrar vt. Pebrar.
que navigàvon sus Ròse.
empebrinar (s’) v.pr. S’embilar.
empeolhar vt. Emplir, curbir de peolhs. Var.:
empediment n.m. Empachament. Sin.: empacha, empeolhir.
entrava.
empeolhir vt. (empeolhissi) Empeolhar.
empedir vt. (empedissi) Empachar, embarrassar. Sin.:
emperaire n.m.1. À Roma, títol d’aqueu qu’avia la
entravar, gardar de.
potença sobeirana, à partir d’Auguste (27 ap. J.-C.). 2.
empedit, ida adj. Embarrassat.
Cap dau Sant Empèri roman Germanic. 3. Cap sobeiran
empegadura n.m. Fach de pegar.
d’unu Estats, que detèn la totalitat dei poder. Var.:
empegaira n.f. Encolaira.
imperaire.
empegaire, airitz n. Persona qu’empega. Sin.:
emperairitz n.f. 1. Esposa d’un emperaire. 2. Frema
encolaire.
que govèrna un empèri. Var.: imperairitz.
empegar vt. (empegui) Apegonir. Sin.: encolar.
emperaquí adv. Aproximativament dins aquesto
empegat, ada adj. (fam.) Embriac.
luèc. Var.: en per aquí.
empegatge n.m. Accion de pegar. Sin.: encolar.
emperar vt. Apoderar. Var.: imperar. Sin.: renhar.
empegoïr vt. (empegoïssi) Rendre pegós.
emperator, airitz n. Emperaire (-airitz). n.m.
empegolar vt. Apegonir. Sin.: emplastrar, empegar, (zool.) Varietat d’espadon. Var.: imperador, imperator.
enviscar.
empèri n.m. 1. Regime dins lo quau l’autoritat
empeirada n.f. Camin, carriera empeirats. Sin.: politica sobeirana es tenguda per un Emperaire; Estat ò
encaladat.
ensèms d’Estats sotamés à-n-un regime parier. Var.:
empeirament n.m. 1. Accion d’empeirar; lo sieu impèri. 2. Ensèms dei territòris, dei país governats sota
resultat. 2. Jaça de pèiras roti que si mete sus una rota (en una autoritat unica: Un empèri colonial. 3. Grope
industrial, financier, comercial, potent e estendut. 4. (ist.,
particulier denant de l’enquitranar). Var.: empeiratge.
er
empeirar vt. Curbir d’una jaça de pèiras. m’una majuscula) Periòde quora Napoleon I governava
la França. Sin.: Promier Empèri, Promier Impèri.
Sin.: encaladar, empeiregar.
Sant Empèri Roman Germanic: Empèri que, à l’Atge
empeirat, ada adj. Cubèrt d’una jaça de pèiras.
Mejan, s’estendia d’Euròpa dau Nòrd fins en Sicília. 5.
empeiratge n.m. Empeirament.
(lit.) Autoritat, dominacion, ascendent moral; influença
empeiregar vt. (empeiregui) Empeirar.
inv.
empeissonar vt. Provedir, tornar provedir en peis (un de quauqua ren: Agir sota l’empèri de l’alcòl. adj.
er
Si
di
de
l’estile
decoratiu
dau
temps
de
Napoleon
I
e
dei
aigau, un lau, un estanh). Var.: apeissonar.
objèctes,
dei
mòbles
d’aquel
estile.
Estile
Segond
empejorament n.m. Fach d’empejorar. Sin.:
Empèri: Si di de l’estile decoratiu dau temps de
agreujament.
nd
empejorar vt. Devenir pèjor. Var.: pejorar. Sin.: Napoleon II .
emperit, da adj. Qu’a perdut lo sieu envanc, lo sieu
agreujar. s’empejorar v.pr. Venir pèjor. Sin.:
gaube.
Sin.: maladrech, desgaubiat.
s’agreujar.
emperlar
vt. (empèrli) 1. Garnir de pèrlas. 2. (lit.)
empelotar vt. (empelòti) s’empelotar v.pr.
Curbir de pichini gotas: La sudor empèrla lo sieu front.
Var.: emperlejar.
◇
◇
◇
558
emplenar
_____________________________________________________________________________________________
non depèndon de la sieu natura ma dau contèxte dins lo
emperlejar vt. Emperlar.
empersonat, da adj. Si di d’una persona qu’a de quau son fachi l’experimentacion e l’observacion.
empirisme n.m. 1. Metòde que repaua unicament
gaube, de farotaria, de personalitat.
sobre
l’experiença e refuda lu sistemas a priori. 2. (filos.)
empés n.m. Pega leugiera facha mé d’amidon.
Teoria
que di que la conoissença vèn de l’experiença.
empestar vt. (empèsti) Donar una odor foarta e
Empirisme
logic: Positivisme logic.
desagradiva à. vi. Sentir mau, desgatjar una odor
empirista
adj. e n. Relatiu à l’empirisme; partidaire
foarta e desagradiva. Sin.: pudir, empudentir.
de
l’empirisme.
empestat, ada adj. 1. Qu’a pilhat una marrida odor.
empivelar vt. Pivelar.
Sin.: empudentit.2. Pestiferat.
emplaçament n.m. Plaça, luèc ocupat per quauqua
empestiferar vt. (empestifèri) Donar la pèsta (à).
empeut n.m. Part que si lèva d’un aubre ò d’un ren ò que li es reservat.
emplaçat, da adj. Situat.
animau per l’empeutar sus una autra entalha. Sin.:
ensèrt, emplombadura.
emplajar vt. (mar.) Abutar sus la plaja (ò plaia) en
d’una
nau.
Var.:
emplaiar.
empeutadís n.m. 1. Marca laissada per un empeut. 2. parlant
s’emplajar v.pr. Estar abutat sus la riba de mar, la plaja.
Cen qu’es ajustat per un empeut.
Var. s’emplaiar. Sin.: s’arenar, s’encalar, s’engravar.
empeutador, adoira adj. Que pòu èstre empeutat.
emplastrar vt. Apegonir. Var.: empastrar. Sin.:
empeutaire, airitz n. Persona qu’empèuta.
empeutar vt. 1. Inserir una brota sus una branca ò sus empegar, enviscar, empegolar.
emplastràs n.m. Aumentatiu d’emplastre; Var.:
un tronc de biais que fàgon qu’un. 2. Inserir una porcion
de pèu, d’oàs ò de carn dins una lesion de biais que fàgon empastràs.
emplastratge n.m. Accion d’emplastrar, lo sieu
qu’un. Sin.: emplombar.
empeutatge n.m. Accion d’empeutar; lo sieu resultat. resultat. Var.: empastratge.
emplastre n.m. 1. (farm.) Preparacion terapeutica
empeuton n.m. Empeut pichon.
empicar vt. (empiqui) Metre à moart en suspendent adesiva destinada à un usatge extèrne. Var.: empastre. 2.
Bogre d’emplastre
per lo coal. Sin.: pendre, pendolar. s’empicar v.pr. Persona gaire avisada e finaudèla.
fotut que sieés! Var.: empastre. Sin.: tardòc, auceu,
Si suicidar en si suspendent per lo coal.
toarca, nèsci, imbecil(e).
empicat, ada adj. e n. Qu’es estat empicat.
emplec n.m. 1. Accion, biais d’emplegar una caua.
empiema n.m. (patol.) Amolonament de postema
Mòde d’emplec: Notícia qu’explica coma utilisar un
dins una cavitat naturala.
empilable, a adj. Estudiat per poder èstre empilat. aparelh, un produch, etc. 2. Destinacion reservada à una
caua: Emplec d’una soma.
(dr.) Cròmpa d’un ben mé
Var.: apilable.
empilada n.f. Empilament, amolonament. Var.: de fonds disponibles. 3. Ocupacion donada à una
persona; travalh, foncion, plaça: Recercar un emplec.
apilada, apilament.
Demandaire d’emplec: Persona que recèrca un travalh
empilaire, airitz n. Persona qu’empila de mèrç.
Ofèrta d’emplec: Anonci que prepaua un
empilament n.m. Accion d’empilar; ensèms de cauas pagat.
travalh
pagat.
Emplec reservat: Emplec que deu èstre
empiladi. Var.: empilada, apilament, empilatge. Sin.:
ofèrt dins li administracions, l’industria ò lo comèrci à de
amolonament, amontelament.
empilar vt. Metre en pila; amolonar: Empilar de beneficiaris prevists per la lèi, coma d’ancians militaris,
libres. Var.: apilar. Sin.: amontelar. s’empilar v.pr. victimas de la guèrra, endecats fisics. Sin.: carga,
foncion, estament. 4. Tipe de ròtle que pòu èstre atribuit
S’amolonar.
empilatge n.m. Empilament. Var.: apilament, à un actor, à un dançaire, en foncion dau sieu fisic, de la
sieu sensibilitat, etc.
apilatge.
emplegable, a adj. Que si pòu emplegar.
empimentar vt. Pimentar.
emplegaire, airitz n. Persona qu’emplega de
empintanar vt. Iteratiu de pintar, de si pintar.
salariats.
Sin.: mèstre, patron, baile.
empiramidar vt. Amolonar en forma de piramida.
emplegadament
adv. Implicitament.
empireu n.m. 1. (ant.) Part celèsta mai auta, dont
emplegar
vt.
(emplegui)
1. Utilisar, faire usatge de:
vivíon lu dieus. 2. (poetic) Ceu, paradís.
Emplegar
un
marrit
metòde.
Sin.:
usar, faire usança de.
empireuma n.m. (quim.) Sabor e odor aspri qu’una
2.
Faire
travalhar
per
lo
sieu
còmpte:
Emplegar una
matèria organica pilha quora es sotamessa à una foarta
secretària.
s’emplegar
v.pr.
1.
Èstre
utilisat: Aqueu
calor.
mòt non s’emplega. 2. S’aplicar: S’emplegar à ben faire.
empireumatic, a adj. Caracteristic de l’empireuma.
Sin.: s’apenar, s’engaubiar.
empiric, a adj. Que s’apontèla unicament sobre
emplegat, ada n. Persona salariada que travalha dins
l’observacion, l’experiença.
un bureu, una administracion, un negòci ò en cò d’un
empiricament adv. D’un biais empiric.
particulier,
sensa
aver
de
responsabilitat
empiriocriticisme n.m. (filos.) Doctrina naissuda en d’enquadrament.
Emplegat
(-ada)
de maion:
Alemanha à la fin dau s. XIXen, fondada sus una foarta
Domestic(a).
critica de la valor de la sciença; corrent de pensada que
emplegaton n.m. Pichin emplegat sensa importança.
nega la dicotomia matèria / esperit e afirma que li
emplenar vt. Emplir.
distincions entre fenomènes fisics e fenomènes mentals
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
559
◇
empliment
_____________________________________________________________________________________________
empliment n.m. Emplissatge.
empòriom n.m. Empòri.
emplir vt. (emplissi) 1. Rendre plen: Emplir un vèire.
emporporar vt. Colorir de porpre, de roge. Var.:
2. Comolar: Emplir de gaug. Var.: emplenar, clafir.
emporprar.
emplissatge n.m. Accion d’emplir. Var.: empliment.
emporprar vt. Emporporar.
emplombadura n.f. 1. Accion de ligar ensèms doi
emportable, a adj. Que pòu èstre emportat.
cordatges, doi fieus electrics, en entrebescant lu sieus
emportar vt. (empoarti) 1. Pilhar en laissant un luèc.
(mar.) Emplombadura à la lònga: Mena 2. Levar d’un biais violent e rapide: Lo vent a emportat lo
filaments.
d’emplombadura facha dins la tòca que non li sígon de teule. 3. Estirassar dins lo sieu movement: Lo corrent
grops. 2. Empeut.
empoarta li brancas.
Menar à un comportament
emplombar vt. Unir au mejan d’una emplombadura. excessiu: La ràbia l’empoarta. 4. L’emportar (sobre):
empluènha n.f. Part d’un solier que va dau coal dau Aver lo dessobre. Sin.: superar, véncer. s’emportar
v.pr. S’embilar. Sin.: s’enrabiar, s’encolerir,
pen fins à la poncha.
s’escaufar.
emplum n.m. Farça, chaplum.
emportat, ada adj. Facilament irritable, violent. Sin.:
emplumar vt. 1. Curbir de plumas. 2. Emplenar de
colerós, enrabiat, encolerat, bilós.
plumas. s’emplumar v.pr. Si curbir de plumas.
emposcar vt. (emposqui) Curbir de posca.
empoant n.m. 1. Obratge provisòri dreiçat per bastir ò
empossedir (s’) (de) v.pr. (m’empossedissi) Si faire
reparar un edifici. 2. Pontin, part dau teatre dont juègon
mèstre (de). Var.: s’empossessar. Sin.: s’apoderar.
lu actors.
empossessar (s’) v.pr. S’empossedir.
empoart n.m. Capacitat d’empoart: Carga qu’un
avion pòu portar, transportar.
emprecairat, da adj. Si di de quauqu’un bravament
empoartament n.m. Viu accès de ràbia, fach de endeutat. Var. emprecariat.
s’emportar. Sin.: bila, colerada, ira.
emprecariat, ada adj. Emprecairat.
empoartapèça n.m. Instrument en acier dur, per
empreissament n.m. 1. Apreissament, accion de
traucar ò decopar sota l’efècte d’un còup ò de la pression s’empreissar. Sin.: cocha, abrivament. 2. Ardor:
(per exemple per faire de traucs dins lo cuer).
Respoandre embé empreissament. Var.: empressament.
empochar vt. (empòchi) 1. Metre en pòcha. Sin.:
empreissar (s’) v.pr. S’apreissar. Var.: s’empressar.
embornar. 2. Ganhar de sòus: Empochar una gròssa si preissar.
soma.
emprenhada adj. f. Si di d’una frema qu’aspèra un
empoderat, da adj. Qu’a de poder. Sin.: potent, enfant. Var. prenha. Sin.: gròssa, plena (vulg).
poderós.
emprenhament n. m. Fecondacion.
empodrar vt. Podrar.
emprenhar vt. Fecondar una frema, la rendre
empoisonaire, airitz adj. Persona qu’empoisona. emprenhada.
Var.: empoisonator. Sin.: poisonier.
emprénher vt. 1. (lit.) Imprimir, marcar per pression.
empoisonament n.m. Accion d’empoisonar; fach de Sin.: estampar. 2. (fig.) Marcar: La sieu cara èra
s’empoisonar. Var.: empoisonatge.
emprencha de tristum. 3. Faire penetrar un liquide, un
empoisonar vt. 1. Faire pilhar de poison à; metre de odor dins (un còrs): Emprénher una estòfa m’un liquide.
poison dins: Empoisonar quauqu’un, empoisonar l’aiga 4. (fig.) Penetrar d’un biais prefond e insidiós, en parlant
d’una influença: La sieu educacion sevèra l’a emprench
dau potz.
per la vida.
empoisonator, tritz n. Empoisonaire.
emprenta n.f. 1. Marca obtenguda per pression. Sin.:
empoisonatge n.m. Empoisonament.
Emprenta digitala: Marca
estampadura,
estampa.
empouverar vt. Curbir de pouvera.
de
la
pèu
dei
dets.
Sin.:
detada.
2. (fig.) Marca duradissa,
empomadar vt. Passar de pomada sus (quauqua ren,
prefonda:
L’emprenta
dau
gèni.
3. (etol.) Fixacion
la pèu).
irreversibla
dau
pichon
d’animau
à pena naissut au
emponha n.f. Emponhada. Sin.: agantada,
promier objècte que si presenta à-n-eu coma objècte d’un
arrapada.
Fièra d’emponha: Situacion dins la quala
besonh instintual.
cadun, per obtenir quauque avantatge, deu luchar
empresonament n.m. Accion d’empresonar; fach
durament còntra lu autres.
d’èstre empresonat. Sin.: incarceracion, embarrament.
emponhada n.f. Altercacion, discussion violenta.
empresonar vt. Metre en preson. Sin.: embarrar,
Var.: emponha, emponhament.
incarcerar.
emponhaire, airitz n. Persona qu’emponha.
empressament n.m. Empreissament.
emponhament n.m. Emponhada.
empressar (s’) v.pr. 1. S’empreissar. 2. Si faire
emponhar vt. Agantar en sarrant foart mé la man. gloria (de). Sin.: s’engloriar.
s’emponhar v.pr. Si garrolhar, eventualament fins à
empresurar vt. Addicionar de presura.
n’en venir ai mans.
emprumt n.m. 1. Accion d’emprumtar. Emprumt
empontatge n.m. Accion d’empontilhar.
public: Deute que l’Estat (ò una collectivitat) contracta
empontilhar vt. Metre una bota sus doi pèças de fusta
sus lu mercats dei capitals. 2. Caua, soma empruntada. 3.
per l’auçar au dessobre dau soal. Sin.: entavelar.
Reproduccion, imitacion: Lu emprumts d’un autor. 4.
empòri n.m. Dins l’Antiquitat romana, establiment (ling. Element, mòt pilhat à una autra lenga. Var.:
comercial à l’estrangier. Var.: empòriom.
◇
◇
◇
◇
◇
560
eniantotròpe, a
_____________________________________________________________________________________________
emprunt. Sin.: manleu. loc. adj. D’emprumt: Que
emulsionaire n.m. Aparelh que sièrve à preparar
non apartèn en pròpri à; faus: Un nom d’emprumt.
d’emulsions.
emulsionament n.m. Emulsion daverada partent de
emprumtaire, airitz n. Persona qu’emprumta. Var.:
doi fasas, una dau tipe òli, l’autra dau tipe aiga, per lo
empruntaire, airitz. Sin.: manlevaire.
emprumtar vt. 1. Si faire prestar: Emprumtar de sòus biais d’una quantitat de liquide qu’escampa d’un
à un amic. 2. Pilhar alhors per faire sieu: Emprumtar recipient durant l’unitat de temps.
l’argument d’un roman à l’actualitat. Sin.: manlevar. 3.
emulsionant, a adj. e n.m. Emulsiu.
Pilhar, seguir (una via): Emprumtar un camin estrech.
emulsionar vt. Metre en estat d’emulsion. Var.:
Var.: empruntar.
emulsificar.
emprunt n.m. Emprumtar.
emulsiu, iva adj. e n.m. Si di d’un produch qu’ajuda à
empruntaire, airitz n. Emprumtaire.
l’emulsion ò à la sieu conservacion. Var.: emulsificant,
emulsionant.
empruntar vt. Emprumtar.
en prep. Marca lo luèc, l’estat, lo temps, lo biais, la
empudentiment n.m. Accion d’empudentir; estat de
matèria, etc.: En Occitània, en vila, en montanha, en
cen qu’es empudentit. Sin.: enfeciment.
empudentir vt. (empudentissi) Empestar, donar una campanha, en parlant, en fèrre (de fèrre). En cò de: À
la maion de. Var.: à cò de, encò de.
marrida odor à. Sin.: enfecir, empoisonar.
en adv. de luèc Combinat mé n’, indica lo luèc de dont
empurador, doira n. Persona qu’empura, que
semena la discòrdia. Var.: empuraire. Sin.: butafuèc, si vèn: N’en vèni. Var.: ne.
atissaire, afogaire, bosticaire, bostigaire.
en pr. pers. inv. (combinat mé n’) D’aquò, d’eu, d’ela,
empuraire, airitz (aira, arèla) adj. e n. etc.: N’en siam segurs, n’en volèm encara, n’en
parlam.
Qu’empura, qu’excita.
en Particula onorifica per lu òmes: En Jaume. empurament n.m. Accion d’empurar, d’escitar.
S’escriu
N’ davant un nom que comença per una vocala:
empurar vt. 1. Avivar (un fuèc). 2. Incitar, excitar,
far créisser la discòrdia. Sin.: atissar, bosticar, bostigar, N’Aubèrt.
-en, -ena Sufixe per formar lu adjectius numerals
afogar, somòure.
cardinals: Vinten, centen.
empuret n.m. Botafuèc.
èna n.f. Quatrorzena letra de l’alfabet.
empusa n.f. 1. (bot.) Mofa parasita dei moscas e de
enagrir vt. Enaigrir.
divèrs insèctes. 2. Nom dau pregadieu que viu en
Occitània.
enaigament n.m. Accion d’enaigar; lo sieu resultat.
Sin.:
aigat, subrondament, inondament, submersion,
empuside n.m. Empusides: Familha d’insèctes
ennegament.
ortoptèrs vesins dau pregadieu.
enaigar vt. Alagar, curbir d’aiga. Sin.: subrondar,
emul(e), a n. Persona que cèrca à egalar, à devenir
submergir,
ennegar.
superiora à una autra. Sin.: assajaire. Faire d’emules:
enaigrir
vt. Rendre aigre. Var.: enagrir. Servir d’exemple à d’autri personas que causísson una
s’enaigrir
v.pr.
Venir aigre.
dralha pariera.
enairament
n.m.
Accion d’enairar. Sin.: exalacion.
emulacion n.f. 1. Sentiment que poarta à egalar
quauqu’un ò à lo despassar. 2. (inform.) Simulacion dau
enairar vt. 1. Auçar, elevar dins l’ària. 2. Adobar lo
foncionament d’un computador sus un autre, blat sus l’aire. s’enairar v.pr. S’auçar, s’elevar dins
generalament mai potent.
l’ària.
emular vt. (inform.) Emplegar la tecnica de
enamorament n.m. Fach de s’enamorar.
l’emulacion.
enamorar (s’) v.pr. Devenir amorós.
emulator n.m. (inform.) Computaire que pòu faire
enamorat, ada adj. Amorós.
una emulacion.
enanar (s’) v.pr. S’en anar.
emulsifiable, a adj. Emulsionable.
enançament n.m. Avança, progression, succès.
emulsibilitat n.f. Capacitat pauc ò pron granda
enançar v.t. Avançar. s’enançar v.pr. S’avançar.
marcada per formar d’emulsions.
enant n.m. Ombellifèra velenoa, que creisse dins lu
emulsificant, a adj. e n.m. Emulsiu.
luècs umides.
emulsificacion n.f. Accion d’emulsionar.
enantema n.m. (med.) Erupcion roja sus li mucoas de
emulsificar vt. (emulsifiqui) Emulsionar.
la cavitat bucala au cors dei malautias infeccioï.
emulsina n.f. Enzima que vèn especialament de
enantic, a adj. Qu’apartèn au vin.
l’amèndola amara e que pòu emulsionar l’òli.
enantiment n.m. Avançament, progression.
emulsion n.f. 1. Preparacion obtenguda per partiment
enantiomòrfe, a adj. (didact.) Format dei memi
d’un liquide en globules microscopics dins un autre partidas dispauadi en sens invèrse, simetricament per
liquide m’au quau non si pòu mesclar. 2. (fot.) rapoart à un plan: Li doi mans son enantiomòrfi.
Preparacion sensibla au lume, que n’en son cubèrts lu (quim.) Compauats enantiomòrfes: Que son d’invèrses
films e lu papiers fotografics.
optics.
emulsionable, a adj. Que si pòu metre en emulsion.
eniantotròpe, a adj. (quim.) Que si tròva sota doi
Var.: emulsifiable.
formas fisiqui diferenti, que li sieu zònas d’estabilitat son
◇
◇
◇
561
enantir
_____________________________________________________________________________________________
de cada costat d’una temperatura ò d’una pression de
encadastrar vt. Enregistrar au cadastre.
transformacion.
encadenaire, airitz adj. Qu’encadena.
enantir vt. (enantissi) Avançar (un travalh, etc.).
encadenament n.m. 1. Seguida de cauas que
Var.: enançar. vi. Avançar dins lo sieu travalh. s’encadénon per natura ò per un rapoart de dependeça;
s’enantir v.pr. Si despachar; èstre avançat dins lo sieu seria, seguida: Un encadenament de circonstanças. 2.
travalh.
(mús.) Juxtaposicion d’acòrdis. 3. Frasa coregrafica
enarcar vt. (enarqui) Arcar, arquetar, ancolar. facha d’una seguida complèxa de temps e de pas. 4. Biais
s’enarcar v.pr. S’arquetar.
d’encadenar, de s’encadenar: Encadenament logic d’un
enartròsi n.f. (anat.) Articulacion mobila facha d’una discors. 5. Dins un espectacle, tèxto que fa lo ligam entre
susfàcia convèxa e d’una autra concava.
doi scenas, doi tableus.
enaspriment n.m. Accion d’enasprir; fach de
encadenar vt. 1. Estacar m’una cadena. 2. Privar de
s’enasprir.
libertat; sotametre, asservir: Encadenar un pòble. Sin.:
enasprir vt. Rendre aspre. s’enasprir v.pr. Venir senhorejar, dominar. 3. Ligar per un rapoart natural ò
logic; coordenar: Encadenar d’ideas. vi. Repilhar
aspre.
enastar vt. 1. Brocar (3); angulhar un tròç de carn; de rapidament la seguida d’un discors, d’una accion, d’un
espectacle. s’encadenar v.pr. Èstre ligat per un
polalha sus una asta. 2. Passar au talh de l’espada.
rapoart
de dependença logica.
enastatge n.m. Accion d’enastar; lo sieu resultat.
encadenassar
vt. Clavar (una poarta, etc.) au mejan
enauçament n.m. Accion d’enauçar, fach de
d’un
cadenàs.
s’enauçar.
encadenat, ada adj. 1. (coregr.) Pas encadenats: Pas
enauçar vt. Metre dins una posicion mai auta, faire
executats
foarça rapidament mé gaire d’amplituda. 2.
montar. s’enauçar v.pr. S’elevar, s’enairar.
(versif.)
Si
di dei rimas que si segísson ensinda: ABA
enaurament n.m. Abrivada; accion d’enaurar, fach
BCB
CDC,
etc. adj. e n.m. (cín.) Fondut encadenat.
de s’enaurar.
encadenetas
n.f. pl. Braçalets metallics que sièrvon
enaurar vt. 1. Elevar dins l’ària. 2. Expauar au vent.
per
estacar
lu
ponhets
d’una persona plaçada sota lo
3. Exaltar. s’enaurar v.pr. 1. S’envolar. 2. S’exaltar,
contraròtle
de
la
polícia
ò
de la justícia per l’empachar de
s’emportar. 4. (anc.) Montar en cadiera.
s’escapar. Sin.: manetas.
en-avant n.m. inv. Au rugbi, fach per un jugaire de
encadierar (s’) v.pr. Puar en cadiera.
laissar caire lo balon davant d’eu ò de lo mandar en avant
encafornar vt. Claure dins una cavèrna. à la man.
s’encafornar
v.pr. 1. Si claure dins una cavèrna. 2.
enavant n.m. Abriva, estrambòrd.
S’abrivar à la lèsta en un luèc: S’encafornar dintre la
enavisar (s’) v.pr. Si rendre còmpte: M’enavises que
veitura.
non mi capisses. Var.: s’avisar.
encafornat, ada adj. Escondut dins una cavèrna.
enbàs n.m. La partida dau bas, vèrs lo bas.
encaïnar (s’) v.pr. S’obstinar. Var.: s’encanhar.
-enc, -enca Sufixe per indicar l’origina d’una
Sin.:
s’encapriciar,
s’entestardir,
s’entestar,
persona: Tolosenc, antibolenc.
testardejar.
-ença Sufixe, dau latin -entia (idea d’accion o de
encaissable, a adj. Que pòu èstre encaissat.
resultat): partença, valença, descasença.
encaissadura n.f. Encaissament. Var.: encassament.
ençà adv. Deçà, en deçà.
encaissaire, airitz adj. Emplegat, emplegada espec.
encabalar vt. Provedir una fèrma d’autís e de bestiari.
dins una banca, qu’encaissa de sòus.
encabalat, ada adj. Provedit d’autís e de bestiari.
encaissament n.m. 1. Accion d’encaissar de sòus.
encabanament n.m. Accion d’encabanar, de Var.: encassament. 2. Fach d’èstre encaissat, estrech.
s’encabanar. Var.: encabanatge.
encaissar vt. 1. Metre en caissa. 2. Tocar, recevre (de
encabanar vt. 1. Claure dins una cabana. 2. Curbir sòus, de valors). 3. (fam.) Subir sensa reagir, suportar. 4.
coma una cabana. 3. Ramar lu manhans. s’encabanar Non poder encaissar quauqu’un: Non lo suportar. Sin.:
v.pr. 1. Si claure dins una cabana. 2. Si curbir de neblas ò niflar. 5. Estrénher (un luèc) entre doi pendís escalabrós.
de neu: Lo temps s’encabana.
encaissant, a adj. Ròca encaissanta: Aquela
encabanatge n.m. Encabanament.
qu’envolopa, enròda lo minier coma una una ganga.
encabassar vt. Metre dins un cabàs.
encaissat, ada adj. Dei bòrds escalabrós; esquiçat
encabestrament n.m. Accion d’encabestrar, de entre doi montanhas: Un camin encaissat. Sin.: encavat,
s’encabestrar; lo sieu resultat.
entraucat, envabrat.
encabestrar vt. (encabèstri) 1. Provedir (una bèstia)
encaissatge n.m. Accion d’encaissar, de metre en
d’un cabèstre. 2. Mestrejar. 3. (fam.) Maridar. caissa.
s’encabestrar v.pr. (fam.) Si maridar.
encaladar vt. Pavar. Var.: caladar.
encabladura n.f. (mar.) Mesura sempre en usança
encaladat adj. Pavat. Var.: caladat. Sin.: empeirat.
dins lo vocabulari maritime, d’una valor ai alentorns de n.m. Camin, carriera empeirats. Sin.: empeirat.
200 m.
encalaminat, ada adj. Calaminat.
encablar vt. Provedir de cables.
encalhament n.m. Fach de s’encalhar.
encabrar (s’) v.pr. Si quilhar sus li sieu patas de
encalar (s’) v.pr. 1. Ensablar (una nau) sus lo ribatge.
darrier. Sin.: si cabrar.
Sin.: s’arenar, s’engravar, s’enrocar, donar proa en
562
encapriciar (s’)
_____________________________________________________________________________________________
tèrra. 2. Arrestar d’un còup lo motor d’un veïcule.
encantaire, airitz n.m. Persona que fa
Sin.: cotar, acotar. s’encalar v.pr. Si prefondar: La d’encantaments; magician. Sin.: embelinaire, masc,
maion s’encala.
Non s’encalar de: Non fada.
s’embarrassar, non s’empachar (de).
encantament n.m. 1. Accion d’encantar, de
sotametre à un poder magic. Sin.: embelinament. 2.
encalat, ada adj. Prefondat.
encalatge n. m. Estament d’una nau qu’a donat proa Procediment magic. Sin.: mascaria, fadaria. 3. Cen que
en tèrra. Sin.: engravatge, arenatge, enrocatge, provòca un grand plaser: Aquesta fèsta es un
encantament. Sin.: agradança, plasentat. 4. Estat
arenament, engravament, encalhatge.
d’aqueu qu’es encantat, meravilhat.
encalhar (s’) v.pr. S’ensablar, en parlant d’una nau.
encantar vt. 1. Agir sobre (quauqu’un) per de
encalhatge n.m. Encalatge.
procediments
magics, d’incantacions. Sin.: embelinar,
encalorar vt. Escaufar. Var.: encalorir. emmascar,
fadar.
2. Emplir d’un grand plaser. Sin.:
s’encalorar v.pr. S’escaufar.
agradar,
plàser,
estrambordar,
pivelar.
encalorir vt. (encalorissi) Encalorar.
encantareu, èla adj. Foarça agradiu, qu’encanta:
encalotar vt. (encalòti) Metre una calòta à. Una
votz encantarèla. Var.: encantaire.
s’encalotar v.pr. Si metre una calòta.
encantat,
ada adj. 1. Sotamés à un encantament, à un
encaluquir vt. (encaluquissi) Far venir caluc. poder
magic.
Sin.: embelinat, emmascat, fadat. 2. Que
s’encaluquir v.pr. Venir caluc.
pròva un grand plaser. satisfach, foarça content,
encaluquit, ida adj. Vengut caluc.
estrambordat, pivelat.
encambada n.f. Accion d’encambar, cambada;
encantatòri, òria adj. Incantatòri.
espaci encambat.
encantelar vi. (encantèli) Brancolar.
encambament n.m. 1. En poesia, fach de remandar
encantonar vt. Abutar contra un repompeu
au vèrs d’après un mòt ò un grope de mòts estrechament
qu’empacha
de s’escapar ò de tirar en darrier. units à-n-aquelu dau vèrs precedent. 2. (genet.)
s’encantonar
v.pr.
S’agromicelar,
s’agromelir,
Entrebescament de doi cromosòmas au cors de la
s’acoassar,
s’acoatar,
s’aconilhar.
formacion de cellulas reproductritz, que permete de
encap n.m. 1. Talh dau dalh un còup picat. 2. Mòla
novèli combinasons de caractèrs ereditaris.
picada.
encambar vt. Passar sobre (un obstacle) en tendent la
encapada n.f. Martelada donada per l’encapaire.
camba denant de pauar lo pen. Var.: escambarlar. vi.
encapaire n.m. 1. Persona qu’encapa lu dalhs. 2.
(metr.) Faire un encambament.
Marteu
per encapar lo dalh.
encambonar vt. 1. Plaçar un aneu au genolh d’un
encapaironar vt. 1. (fauconaria) Envolopar la tèsta
cavau per l’empachar de córrer. 2. Ligar li cambas d’un
de l’auceu au mejan d’un capairon. 2. Curbir la tèsta
animau m’una coarda.
encambrar vt. Embarrar dins una cambra. m’un capairon.
encapament n.m. Accion d’encapar. Var.: encapar,
s’encambrar v.pr. S’embarrar dins una cambra.
encapatge.
encaminament n.m. Accion d’encaminar, de
encapar vt. 1. Levar la jaça superficiala de la mòla
s’encaminar. Var.: acaminament. Sin.: adralhament,
d’un molin quora es venguda tròup lisca e equiça plus lo
endralhament.
encaminar vt. Metre en camin; menar, adurre. Var.: gran. 2. Avivar lo talh d’un dalh en lo picant m’un
acaminar. Sin.: adralhar, endralhar. s’encaminar marteu, en lo faguent repauar sus un pichin enclutge. vi. Si trobar en situacion de marrit temps.
vt. Si metre en camin.
encapar n.m. Decapatge.
encanalhament n.m. Fach de s’encanalhar.
encaparraire, airitz n. Acaparraire.
encanalhar (s’) v.pr. Pilhar d’àrias vulgaris;
encaparrament n.m. Accion d’encaparar. Lo
frequentar ò imitar de personas pas gaire recomandabli,
resultat d’aquesta accion. Var.: acaparrament.
de canalhas.
encaparrar vt. Acaparrar.
encanalir vt. Canalisar. Sin.: acanalar, bornelar.
encapatge n.m. Encapament.
encanar vt. 1. Agençar embé de canas. 2. Mesurar au
encapelanar (s’) v.pr. Si faire prèire, capelan.
mejan de la cana (anc.).
encapelar vt. (mar.) Encapelar lu sartis: Faire passar
encanatge n.m. Accion d’encanar; lo sieu resultat.
lu
sartis au dessobre de la cima de l’aubre per lu metre en
encancrenir vi. (encancrenissi) Engangrenir. Var.:
plaça.
Var.: capelar.
encangrenar.
encapitar
vt. e vi. Capitar. Sin.: faire flòri.
encanhar (s’) v.pr. S’encaïnar.
encapitelar
vt. (encapitèla) Curbir eu mejan d’un
encant n.m. Enquant.
capiteu.
encantacion n.f. Incantacion.
encapochar vt. Encapuchonar.
encantador, airitz adj. Encantaire.
encapotar vt. (encapòti) Curbir au mejan d’una
encantaire, airitz adj. Encantareu. Var.:
encantador, agradable, encantareu, gent, graciós, capòta. s’encapotar v.pr. Si curbir m’una capòta.
encapriciar (s’) v.pr. (m’encaprici, classic
avenent, polit polit.
m’encaprícii) Faire de capricis; s’encaïnar.
◇
563
encapsular
_____________________________________________________________________________________________
encapsular vt. Provedir d’una capsula. Var.:
encarrelar (s’) v.pr. En parlant d’una coarda,
capsular.
s’escapar de la rega d’una carrèla per s’anar cotar entre
encaptivar vt. Costrénher à la captivitat: Lu Ebreus l’aisseu e la capa.
fuguèron encaptivats à Babilònia.
encarrierar vt. 1. Carrejar devèrs un luèc. 2. Metre
en
camin. Sin.: adralhar, endralhar, encaminar. encapuchar vt. Provedir d’una capucha. Var.:
s’encarrierar v.pr. 1. Avançar, progressar fins à
encapochar, encapuchonar.
l’acompliment d’una accion. 2. Si metre en camin. Sin.:
encapuchonar vt. Capuchonar.
s’endralhar, s’encaminar, s’adralhar.
encapuchonat, ada vt. Capuchonat.
encart n.m. Fuèlh, quasèrn inserits entre lu fuèlhs
encar adv. [εŋ’ka] Encara.
d’un
quasèrn, d’un libre, d’una revista: Un encart
encara adv. 1. Indica que l’accion (ò l’estat) contunha
publicitari.
au moment que si parla: Lo negòci es encara dubèrt. 2.
encartaira n.f. Màquina que sièrve à fixar d’objèctes
Indica la repeticion d’una accion: Es encara vengut. Sin.:
sus
una carta.
mai, tornar mai, tornamai. 3. Sièrve à renforçar, m’un
encartament
n.m. 1. Lèi, règla fondamentala,
comparatiu: Fa encara mai caud que l’an passat. 4.
Marca una restriccion, una resèrva: Encara s’èra aquí! ensèms dei lèis constitucionali d’un Estat:
Encara que: Ben que, maugrat que.
Encara pron L’Encartament dei Nacions Unidi, l’Encartament dei
lengas minorisadi. Var.: carta. 2. Au Temps Mejan, acte
que: Urosament que. Var.: encar. Sin.: gaug pron que.
qu’enclausia de drechs, de privilègis ò que reglava
encarable, a adj. Envisatjable.
d’interès. Var.: carta. 3. Encartatge.
encaraire, airitz n. Persona que practica lo
encartar vt. 1. Inserir (un encart) entre li pàginas d’un
contradich. Sin.: contradictor.
libre, d’una revista, etc. 2. Fixar sus una carta: Encartar
encarar vt. 1. Agachar en fàcia quauqu’un. 2. de botons. 3. Enregistrar, precisar en arrendament per
Considerar clarament un eveniment, un estament dina la
escrich. s’encartar v.pr. Pilhar la carta d’un partit
tòca de trobar una solucion. Sin.: prevèire. 3. Conceure
politic, etc.
un projècte; envisatjar.
encartat, ada adj. 1. Fixat sus una carta. 2. Qu’es
encarceracion
n.f.
Empresonament.
Var.:
inscrich (dins un partit politic, etc.).
incarceracion.
encartatge n.m. Accion d’encartar. Var.:
encarcerar vt. Empresonar. Var.: incarcerar. Sin.: encartament.
embarrar.
encartochaire, airitz n. Obrier, obriera
encarenar vt. 1. Espalmar. 2. (mar.) Sevar la carena qu’encartocha.
d’una galèra.
encartochar vt. Metre d’explosiu en cartocha.
encarestir vt. e vi. Venir ò rendre mai car. Var.
encartochat, ada adj. Si di d’una municion que si
encarir.
presenta sota la forma d’una cartocha.
encargament n.m. Emplastre de veterinari.
encartochatge n.m. Accion d’encartochar; lo sieu
encargar vt. (encargui) Donar una mission à: resultat.
Encargar quauqu’un de portar un messatge.
encartonament n.m. Accion d’encartonar.
encargat, ada n. 1. Encargat de mission: Foncionari
encartonar vt. Cartonar.
ò membre d’un cabinet ministerial responsable d’un
en-cas n.m. inv. Past leugier preparat en cas de
estudi determinat. 2. Encargat de cors: Professor non
besonh.
titulari de la cadiera dont ensenha. 3. Encargat d’afaires:
encàs n.m. Cas.
Diplomata que representa lo sieu govèrn pròche d’un cap
encascavelar vt. 1. Embalordir m’au bosin dei
d’stat estrangier en l’absença ò en mancança
cascaveus. 2. (fig.) Embalordir quauqu’un per la sieu
d’ambassador.
lengassada.
encariment n.m. Accion d’encarir.
encasernament n.m. Accion d’encasernar. Var.:
encarir vt. (encarissi) Far montar lo prètz de. vi.
Faire una ofèrta dins una venda à l’enquant. s’encarir casernament.
encasernar vt. (encasèrni) Casernar.
v.pr. Venir mai car.
encassa n.f. Enquadrament que sostèn una carèla.
encarnacion n.f. Incarnacion.
encassadura n.f. Encaissadura. Var.: encassament.
encarnar vt. Incarnar. s’encarnar v.pr.
encassament n.m. Encaissament. Var.: encassadura.
S’incarnar.
encassar vt. Encaissar.
encarnat, ada adj. Incarnat.
encasteladura n.f. Malautia dau pen dau cavau,
encarnissar (s’) v.pr. Pilhar la color de la carn.
qu’estrenhe lo talon e la forqueta.
encaronhar vi. (encarònhi) Pudir.
encastelar vt. (m’encastèli) Embarrar dintre un
encarrar vt. e vi. Metre un cavau à.
casteu;
fortificar;
Var.:
castelar.
encarrar vt. e vi. Metre un cavau à la carreta.
s’encastelar
v.pr.
S’embarrar
dintre
un
casteu;
si
encarratge n.m. Accion d’encarrar; lo sieu resultat.
fortificar. Var.: si castelar.
encarraunhar (s’) v.pr. S’acoquinar. Sin.:
encastelar (s’) v.pr. (m’encastèli) En parlant d’un
s’agusardir, mandronejar, s’agusir.
cavau, sofrir d’encasteladura.
◇
◇
564
enceirar
_____________________________________________________________________________________________
encastrable, a adj. Emboitable. Sin.: embessonable, Montar de cavau. 2. Si metre de cavau sus quauqua ren.
3. Si metre en colèra)
inserible, enfemelable, embostiable.
encavatge n.m. Accion de cavar. Var.: cavatge.
encastradura n.f. Emboitadura. Sin.: embostiadura.
Sin.:
traucatge.
encastrament
n.m.
Emboitament.
Sin.:
encavaucadura n.f. Encavaucament.
(espec.)
embostiament,
embessonament,
inseriment,
Posicion de teuls, de lauvas, etc., que si cavàucon en
enfemelament.
encastrar vt. Emboitar. Sin.: embostiar, emboitar, partida.
encavaucament n.m. Accion d’encavaucar ò de
inserir, enfemelar, embessonar.
s’encavaucar.
Var.: encavaucadura.
encastratge n.f. Emboitatge. Sin.: embostiatge,
encavaucar vt. (encavauqui) Metre quauqua ren de
emboitatge, enfemelatge, embessonatge, inseriment,
cavau sus quauqua ren d’autre. s’encavaucar v.pr.
insercion.
encastre n.m. 1. Quadre fixe ò mobile, de boasc ò de Èstre de cavau (en parlant de causa de cavau una sus
metal, qu’entorna ò sostèn quauqua ren: L’encastre l’autra).
encavaucat, ada adj. De cavau un sus l’autre, una
d’una fenèstra, d’una poarta. 2. Quadre de fustaria dont
si tende la tela d’un tableu. 3. Assemblatge rectangulari sus l’autra.
que supoarta lo motor e la carroçaria d’un veïcule, la
encavament n.m. Aprefondiment (2).
caissa d’un vagon, lo fust d’un canon, etc. Ensèms dei
encavar vt. 1. Metre dins una cròta. Sin.: encrotar. 2.
tubes que constituísson l’armadura d’una bicicleta, d’una Cavar, aprefondir (2). s’encavar v.pr. Si cavar.
mòto.
Sosteniment màger d’una galaria de
encavat, ada adj. Encaissat, estrech: Una valada
miniera. 4. Enrodatge, mitan dont si viu. 5. Encastre encavada. Sin.: envabrat, entraucat.
d’estamparia: Quadre metallic per sarrar la composicion.
encavatge n.m. Accion d’encavar. Var.: cavatge.
6. Accessòri que contèn lo film ò la placa sensibla d’un Sin.: traucatge.
aparelh fotografic. 7. Partida centrala d’una baga, dont si
encavernar vt. S’escondre, s’assostar au dedintre
mete una pèira ò una pèrla. 8. Cen que limita l’accion de d’una cavèrna. s’encavernar v.pr. S’assostar,
quauqu’un ò de quauqua ren: Agir dins l’encastre d’una s’escondre au dedintre d’una cavèrna.
mission especiala, s’acampar dins l’encastre de la
encefal(e) n.m. Ensèms dei centres nerviós,
Dictada occitana.
constituits dau cerveu, dau cervelet e dau tronc cerebral,
encastre-premsa n.m. Quadre dins lo quau si plaça contenguts dins la boita craniana dei vertebrats.
un negatiu fotografic e lo papier sensible per obtenir lo
encefalic, a adj. De l’encefale. Var.: encefalitic.
positiu per exposicion au lume.
encefalina n.f. (biol.) Substança secretada per lo
encatramar vt. (it. catrame) Enquitranar.
cerveu, qu’agisse coma un neurotransmetèire e qu’a lu
encauçar vt. Curbir lu legumes de palha ò de fem per memes efèctes antalgics que la morfina. Sin.:
lu faire blanquir, lu preservar dau frèi. Sin.: palhar.
enquefalina.
encaucinada n.f. Accion d’encaucinar; lo sieu
encefaliti n.f. (med.) Inflamacion de l’encefale
resultat.
deuguda à una agression toxica ò infeccioa, que laissa
encaucinaira n.f. Màquina qu’espandisse de lach de sovent de sequèlas mentali. Sin.: cerebriti.
caucina ò d’autres liquides antiseptics sus li vias ferradi.
encefalitic, a adj. Encefalic.
encaucinar vt. 1. Esmendar lo soal en li metent de
encefalocèla n.f. Ernia dau cerveu, d’origina
caucina per luchar còntra l’aciditat. 2. Passar au lach de traumatica ò congenitala.
caucina (lu aubres, lu barris, lo soal, etc.) per destrúger lu
encefalografia n.f. (med.) Radiografia de l’encefale.
parasites.
Encefalografia gasoa: Radiografia de l’encefale que
encaucinatge n.m. Accion d’encaucinar; lo sieu permete, en mandant d’ària ò de gas dins lo canal
resultat.
raquidian ò lu ventricules cerebrals, de visualisar per
encausa n.f. Causa, motiu: Èstre l’encausa d’un contraste lu espacis dont circula lo liquide
falhiment.
cefalorachidian.
encausar vt. Causar, provocar, generar.
encefalograma n.m. Electroencefalograma.
encaustic n.m. 1. Produch à basa de cera e d’essença
encefaloïd(e), a adj. Que sembla la consistença de
per faire brilhar lo boasc; cera. 2. Pintura à l’encaustic: l’encefale.
Pintura facha de colors mescladi de cera fonduda,
encefalomieliti n.f. (med.) Inflamacion conjugada de
emplegadi à caud pi travalhadi tornamai m’una espatula l’encefala e de la mesolha espinala.
metallica escaufada.
encefalopatia n.f. (med.) Ensèms dei afeccions
encausticar vt. (encaustiqui) Passar d’encaustic sus. neurologiqui e psiquiqui croniqui consecutivi à de lsions
Sin.: enceirar, cerar, ceirar.
de l’encefale, d’etiologias divèrsi.
Encefalopatia
encausticatge n.m. Accion d’encausticar. Sin.: espongiforma boïna: Nom scientific de la malautia de la
enceiratge.
vaca foala.
encavador n.m. Autís que sièrve à encavar.
encefalòsi n.f. Sindròmes encefalics que retípon una
encavadura n.f. Accion d’encavar; lo sieu resultat.
encefaliti, ma que resúlton d’intoxicacions divèrsi.
encavalar vt. 1. Metre de cavau. 2. Provedir d’un
enceirada n.f. Encausticatge. Var.: enceiratge.
cavau. 3. Salhir (una cavala). encavalar (s’) v.pr. 1.
enceirar vt. Ceirar, encausticar.
◇
◇
◇
◇
◇
565
enceiratge
_____________________________________________________________________________________________
enceiratge n.m. Encausticatge.
enchassar vt. Encastrar.
encench, a adj. Provedit d’una encencha. Sin.:
enche n.m. (mús.) Lengueta que li sieu vibracions
enrodat, claus, entornat. adj. f. Emprenhada. prodúon lu sons dins d’unu instruments de vent
Sin.: prenha, emprenha, gròssa, gravida.
(clarineta, saxofòne, ...). Lu enches si fan en
particulier
mé de canas de Provença. pl. Lu enches: Lu
encencha n.f. 1. Clausura, barris. Var.: cencha. Sin.:
clausada. 2. Espaci claus. 3. Encencha acostica: Element instruments provedits d’un enche.
d’una cadena auta fidelitat, que comprèn un autparlaire ò
enciclica n.f. Letra solemna que lo papa manda ai
una seria d’autparlaires. Var.: encenta. 4. (mar.) Linha evesques (e per elu ai cristians) dau monde entier ò d’una
de carga d’un vaisseu; estat de cen que si manten à cima region (tira lo sieu nom dei promiers mòts dau tèxto).
d’aiga sensa esfoarç. Sin.: flotason.
enciclopèdia n.f. Obratge dont es expauada
encenchar vt. Enrodar, encénher. Sin.: claure, metodicament ò alfabeticament la totalitat dei
entornar.
conoissenças universali (enciclopèdia universala) ò
encendi n.m. Incendi. Sin.: abrandament, especifiqui d’un camp dau saber (enciclopèdia
especialista).
embrandament, ardement, afogament.
enciclopedic, a adj. 1. Que tèn de l’enciclopèdia:
encendiar vt. (encendi, classic encèndii) Incendiar.
Diccionari enciclopedic. 2. Qu’a de conoissenças
Sin.: abrar, abrandar, embrandar, ardre, afogar.
estendudi e universali: Un esperit enciclopedic.
encendiari, ària adj. e n. Incendiari.
enciclopedisme n.m. Tendença à l’amolonament
encendrar vt. Tresmudar en cendres. Sin.:
sistematic de conoissenças dins lu camps lu mai divèrs.
incinerar, cremar.
enciclopedista n. 1. Autor d’una enciclopèdia.
encendrosir vt. (encendrosissi) Curbir de cendres.
(espec.)
Lu Enciclopedistas: Lu collaborators de Diderot
encénher vt. Enrodar, provedir d’una encencha, de
e d’Alembert.
barris. Var.: encenchar.
encient n.m. Conoissença, vejaire: «Per lo mieu
encenta n.f. Encencha.
encient,
serpenz los a manjatz o bèstia salvatja»
encens n.m. [εŋ‘sεŋ] 1. (bot.) (Arthemisia
À boan encient: Embé
(Raimond
FERAUD).
absinthium) Planta aromatica dei luècs gèrps, que contèn
À
una essença amara e toxica que s’en tira l’absinti discerniment. Sin.: à boan èime, à bèl exprèssi.
(Familha dei compauadas). Sin.: aissent. 2. Resina marrit encient: À toart. Sin.: à mal èime, à mal exprèssi.
Var.: escient. Sin.: estòble.
aromatica que si fa cremar à la glèia.
encigalar (s’) v.pr. (fam.) S’embriagar.
encensacion n.f. Encensament.
encigalat, ada adj. (fam.) Embriac.
encensada n.f. Encensament.
encimar vt. Metre a la cima. Var.: encimelar.
encensament n.m. Accion d’encensar. Var.:
encisa n.f. Incisa.
encensacion, encensada.
encisadura n.f. Incisadura.
encensar vt. Espandir lo fum de l’encensier. Laudar
quauqu’un em’ exageracion.
encisar vt. Incisar.
encensaire, airitz n. 1. Persona qu’agita l’encensier.
encision n.f. Incision.
2. Persona que flata à l’excès.
encisiu, iva adj. Incisiu.
encensier n.m. Caçoleta tenguda per de pichini
encisiva n.f. Incisiva.
cadenas dins la quala si crema d’encens au cors de
enclastrament n.m. n.m. Claustracion.
ceremònias religioï.
Còup d’encensier: Flataria
enclastrar vt. Embarrar dins una clastra. Var.:
excessiva.
enclaustrar, clastrar. s’enclastrar v.pr. S’embarrar
encepaire, airitz n. Persona que poa la vinha.
dins una clastra. Var.: s’enclaustrar.
encepar vt. e vi. Talhar la vinha.
enclaure vt. 1. Limitar m’una baranha. Var.:
encepatjament n.m. Ensèms dei cepatges d’un enclausar. 2. Embarrar. 3. Comprendre, contenir.
vinhòble.
enclaus n.m. Terren claus.
encerclament n.m. Accion d’encerclar; fach d’èstre
enclaus, a adj. 1. Limitat m’una baranha. 2. Embarrat.
encerclat. Var.: enceuclament. Sin.: enclavament.
3. Si di de cen qu’es mes dins la totalitat, de cen que
encerclar vt. 1. Enrodar d’un cercle. Sin.: forma part de.
circonscriure. 2. Cernar: La polícia a encerclat lo
enclausar vt. Enclaure.
quartier. Sin.: entornar, enrodar. 3. Formar un cercle,
enclaustrar vt. Enclastrar. s’enclaustrar v.pr.
una linha corba à l’entorn de.
S’enclastrar.
encervelar vt. Metre dins la cervèla.
enclava n.f. 1. Terren ò territori totalament contengut
enceuclament n.m. Encerclament.
dins un autre. 2. (geol.) Porcion de ròca englobada dins
enceuclar vt. Encerclar.
una ròca d’origina ò de composicion diferenta.
enchambrar (s’) v.pr. S’embarrassar li cambas dins
enclavadura n.f. Feridura d’un animau enclavelat.
un obstacle.
enclavament n.m. 1. Accion d’enclavar, d’accionar.
enchapar vt. Encapar.
2. Accion d’enclavar; fach d’èstre enclavat.
enchapoira n.f. Pichin enclutge de dalhaire.
enclavar vt. 1. Embarrar. 2. Inserir, plaçar entre:
Enclavar un adjectiu entre l’article e lo nom. 3. Contenir
enchapostrar vt. Brolhar.
coma enclava. 4. Clavelar, enclavelar. 5. Accionar, metre
encharmar vt. Atirar m’ai sieu charmas.
◇
◇
566
◇
encombrament
_____________________________________________________________________________________________
en foncion (un aparelh). 6. Començar (una accion). encò prep. Encò de: À la maion de. Var.: en cò de, à
s’enclavar v.pr. Si metre en accion, començar à cò de. Sin.: da (it.).
foncionar.
encoblar vt. 1. Religar, assemblar (quauqua ren mé
enclavat, ada adj. Si di d’un terren ò territori quauqua ren d’autre): Encoblar doi pèças, coblar de
totalament contengut dins un autre.
màquinas. 2. Estacar doi per doi. Sin.: coblar.
enclavelar vt. (enclavèli) 1. Fixar (una fractura) m’un
encoblat, ada adj. Coblat, colejat.
enclavelatge. 2. Nafrar m’un claveu (un animau que si
encoblament. n.m. Coblatge.
fèrra).
encocar vt. (encòqui) 1. Embotir. 2. (mar.) Far passar
enclavelatge n.m. Fixacion solida d’una fractura au una bocla de fèrre au lòng d’una antena.
mejan d’una protèsi en forma de claveu.
encocolar (s’) v.pr. S’envolopar delicadament en de
enclear vt. (encleï) 1. Metre sus de cleas. 2. Enrodar vestiments cauds. Sin.: s’envertegar.
embé de cleas.
encodaire n.m. Material informatic que sièrve à
enclin, a adj. Portat naturalament à. Var. clin, aclin.
encodar.
enclinacion n.f. Inclinacion.
encodaire, airitz n. (inform.) Persona qu’encòda.
enclinar vt. Inclinar.
Var.: codaire.
encliquetar vt. Sotametre (una ròda à un
encodar vt. (encòdi) Sotametre à un encodatge.
encliquetatge. Sin.: endentar.
encodatge n.m. 1. (ling.) Operacion que consistisse à
encliquetatge n.m. (mecan.) Dispositiu que permete donar à un messatge lingüistic una autra forma, d’après
la rotacion d’una ròda dins un sens solet. Sin.: un còdi. 2. (inform.) Accion d’encodar; produccion d’un
endentatge.
messatge encodat.
enclisi n.f. (ling.) Fach, per un mòt atòne, de
encofinar vt. Metre dins un cofin.
s’apontelar sus lo mòt precedent per formar una unitat
encofrar vt. (encòfri) 1. Metre dins un còfre. 2. (fam.)
accentuala.
Empresonar.
enclitic, a adj. (ling.) Si di d’un element que si jonhe
encoirar (s’) v.pr. Si curbir de vèrd d’aram.
au precedent per formar ensèms m’eu una soleta unitat
encoirassar vt. 1. Revestir (quauqu’un) d’una
accentuala: Lo pronom la es enclitic dins l’imperatiu coirassa. 2. Aparar au mejan d’una coirassa,
cantatz-la! Sin.: macadura, embotidura.
especialament en parlant d’una nau de guèrra.
enclotadura n.f. Enclotatge.
encoissinat, ada adj. Enviroutat de coissins.
enclotar vt. Caboçar, embotir. Sin.: macar.
encoissinar (s’) v.pr. Si corcar demièg de coissins.
enclotat, ada adj. Boçat, embotit.
encoladura n.f. 1. Part dau còrs dau cavau compresa
enclotatge n.m. Embotidura. Var.: enclotadura.
entre la tèsta, lo garròt e lo pièch. Dins una corsa ipica,
enclua n.f. Obratge entre doi plans d’aiga que non an unitat de mesura que sièrve per plaçar lu cavaus
lo meme niveu, per permetre ai embarcacions de passar d’unu rapoart ai autres. 2. Dimension dau torn de coal de
d’un à l’autre au mejan de la manòbra d’elements l’òme. 3. Part d’un vestit que sostèn lo coal; part dubèrta
mobiles. Var.: enclusa. Sin.: resclausa.
dau vestit à l’entorn dau coal.
encluada n.f. Quantitat d’aiga que la dubertura d’una
encolaira n.f. Màquina per encolar. Sin.: empegaira.
poarta d’enclua laissa anar. Var.: enclusada; Sin.:
encolaire, airitz n. Persona qu’encòla. Sin.:
resclausada.
empegador.
encluar vt. (encluï) 1. Provedir (una via d’aiga) d’una
encolanar (s’) Si metre una colana.
enclua. 2. Faire passar (un bateu) per una enclua. 3.
encolar vt. (encòli) Curbir (una susfàcia) de pega, de
(fam.) Beure. Var.: enclusar. Sin.: resclausar. goma, etc. Sin.: empegar.
(absolut) Beure totplen.
encolat, ada adj. Enduch de pega.
encluaire, airitz n. Enclusier. Var.: enclusaire. Sin.:
encolatge n.m. 1. Accion d’encolar. 2. Preparacion
resclausaire.
que sièrve à encolar. Sin.: empegatge.
encluatge n.m. Accion d’encluar. Var.: enclusatge.
encolerar vt. (encolèri) Metre en colèra. Var.:
Sin.: resclausatge.
encolerir. Sin.: embilar, encorroçar. s’encolerar
encludre vt. Comprendre, enclaure.
v.pr. Si metre en colèra, s’enrabiar.
enclume n.m. Enclutge.
encolerir vt. (encolerissi) Encolerar. s’encolerir
enclusa n.f. Enclua.
v.pr. S’encolerar.
enclusada n.f. Encluada.
encolorar vt. Colorar. Var.: encolorir, colorir. enclusaire, airitz n. Enclusier.
s’encolorar v.pr. Pilhar de colors. Var.: s’encolorir.
enclusatge n.m. Encluaire.
encolorir vt. (encolorissi) Encolorar. s’encolorir
enclusier, a adj. D’una enclua: Poarta enclusiera. v.pr. S’encolorar.
Sin.: tortoira, tanca, tòuta (Pelha). n. Persona
encolpar vt. Inculpar.
qu’assegura la susvelhança e la manòbra d’una enclua.
encombrament n.m. 1. Accion d’encombrar; estat
enclutge n.m. 1. Massa metallica destinada à suportar de cen qu’es encombrat. 2. Afluença excessiva de
lu còups dins divèrsi operacions que si fan en picant: veïcules qu’entràvon la circulacion. Sin.: tapaveituras,
Enclutge de faure, de cordonier, etc. 2. (anat.) Segond pegaveituras. 3. Espaci, volume qu’un objècte ocupa:
osselet de l’aurelha intèrna.
L’encombrament d’un armari.
◇
567
encombrant, a
_____________________________________________________________________________________________
encombrant, a adj. Qu’encombra; embarrassant.
encornar vt. (encòrni) 1. Traucar, nafrar à còups de
Var.: encombrós.
còrnas. Var.: encornilhar. 2. (pop.) Faire portar de
encombrar vt. 1. Embarrassar un luèc, quauqua ren, cornas à quauqu’un en enganant lo sieu conjont. Sin.:
per amolonament: De charrafis encómbron lo corredor. embanar.
2. Saturar una linha telefonica, un estandard, un malhum
encornat, ada adj. 1. (lit.) Qu’a de còrnas. Var.:
internet. 3. Embarrassar, empachar: M’encombres à encornilhat. Sin.: banarut. 2. (pop.) Sin.: coguu. 2.
restar aquí entre li mieu cambas! 4. Sobrecargar, ocupar (vet.) Si di d’una tumor que si declara sota l’esclòp.
à l’excès: Encombrar la sieu memòria de sovenirs
encornetar vt. Metre en un cornet.
inutiles. s’encombrar v.pr. (de) Pilhar, conservar
encornilhar vt. Encornar.
(quauqua ren ò quauqu’un) qu’es inutile ò embarrassant.
encornilhat, ada adj. Encornat.
encombrat, ada adj. Si di d’una via de
encoronar vt. Coronar.
comunicacion dont li a tròup de veïcules à l’encòup.
encorpacion n.f. Inculpacion.
encombre n.m. Sensa encombre: Sensa empacha,
encorpar vt. Inculpar.
sensa rescontrar de dificultats.
encorporacion n.f. Incorporacion.
encombrós, oa adj. Encombrant.
encorporar n.f. Incorporar.
encongierar vt. Encombrar de neu.
encorreguda n.f. 1. Envaïment de gents de guèrra
encomienda n.f. Dina l’Amèrica espanhòla, territòri en país forestier: Li encorregudas dei Barbarescs en
sotamés à l’autoritat d’un conquistador.
Provença. 2. Operacion militària que consistisse à
enconhar vt. Acantonar. s’enconhar v.pr. mandar en territòti enemic una tropa foarça movedissa,
S’acantonar.
prevista per semenar lo trebolèri còntra l’aversier per lo
enconilhar (s’) v.pr. 1. Èstre envaït per lu biais d’atacs corts e precís.
conilhs. 2. S’acoconar coma un conilh.
encórrer vt. S’expauar à, riscar (una pena, quauqua
encòntra n.f. Anar encòntra, à l’encòntra de: Faire ren de desagradiu): Encórrer un an de preson.
obstacle, s’opauar à.
encors n.m. 1. Montant dei efèctes qu’una banca
encontrada n.f. Territòri, estenduda de país. Sin.: escòmpta que non son encara arribats à la sieu escadença.
relarg, region.
2. Espandi de ribiera entre doi barratges.
encontrar vt. (encòntri) Rescontrar.
encorroçar vt. Metre en colèra. Sin.: encolerar. encopresia n.f. (psicol.) Incontinença dei matèrias s’encorroçar v.pr. Si metre en colèra.
fecali, sensa problema neurologic, en cò d’un enfant qu’a
encortesir vt. (encortesissi) Rendre cortés. Venir
despassat l’atge normal (2 ò 3 ans) de saupre contrarotlar cortés.
lu esfintèrs.
encortinament n.m. 1. Accion d’encortinar,
encopretic, a adj. Relatiu à l’encopresia; que sofrisse d’enrodar de cortinas, de drap. 2. Cortinas de draparia.
d’encopresia.
encortinar vt. Curbir, enrodar de cortinas, enrodar de
encorador, airitz adj. Encoratjant.
drap.
encoraire, airitz adj. e n. Encoratjaire.
encòup n.m. À l’encòup: En un còup solet, dins lo
encorament n.m. Encoratjament.
meme temps. Sin.: simultaneament, ensemblament.
encorar vt. (encoari) Encoratjar.
encoventar (s’) v.pr. 1. Intrar au convent, si claure
encoratjaire, airitz adj. e n. Qu’encoratja. Sin.: en un convent.
encoraire, conortaire.
encramponar vt. Arrapar, cramponar. encoratjament n.m. Accion d’encoratjar; Acte, s’encramponar v.pr. S’arrapar, si cramponar.
paraula de natura à encoratjar. Sin.: conortament,
encrancar vt. (encranqui) (mar.) Faire anar una
confortiment, encorament.
embarcacion, una nau sobre de ponchetas.
encoratjant, a adj. De natura à encoratjar: As fach de
encrassament n.m. Accion d’encrassar; fach de
progrès encoratjants. Sin.: encorador.
s’encrassar.
encoratjar vt. Donar de coratge à; incitar à agir. Sin.:
encrassar vt. Curbir de crassa: Lo fum encrassa lu
conortar, encorar. 2. Favorisar la realisacion, lo vitres. Var.: encrassir. Sin.: brutar. s’encrassar v.pr.
desvolopament de: Encoratjar l’industria.
Si brutar.
encorbadura n.f. Cambradura. Sin.: encorbament.
encrassir vt. (encrassissi) Encrassar. s’encrassir
Var.: corbadura.
v.pr. S’encrassar.
encorbament n.m. Encorbadura.
encravatar vt. Provedir d’una cravata.
encorbar vt. Cambrar. Sin.: arcar. Var.: corbar.
encrèire vt. Faire encrèire, laissar encrèire: Far
crèire (quauqua ren à quauqu’un) per l’enganar. Var.:
encorbat, ada adj. Cambrat.
encordar vt. (encoardi) Estacar au mejan d’una acrèire.
coarda, especialament en parlant d’alpinistas. encréisser vt. Créisser, acréisser.
s’encordar v.pr. En parlant d’alpinistas, s’estacar au
encrena n.f. Còca, entalha. Sin.: oasca, merlet.
mejan d’una coarda.
encrenadura n.f. Còca, entalha. Sin.: oasca, merlet.
encordelar vt. (mar.) Entornar (un cordatge) amé de
encrenar vt. Entalhar d’encrenas. Encrenar una
fieus mai fins per faire disparéisser lu intersticis.
pèça de moneda: N’en faire l’encrenatge. Sin.: oscar.
568
endemenir
_____________________________________________________________________________________________
encrenat, ada adj. 1. Provedit de merlets. Sin.:
endarrier n.m. Partida posteriora.
À l’endarrier
merletat. 2. Provedit d’encrenas sus lu bòrds: Una loc. adv. En sens opauat, vèrs l’arrier. À l’endarrier de
fuèlha encrenada.
loc. prep. Darrier.
Sus l’endarrier. loc. prep. En
encrenatge n.m. (tecn.) Cordon gravat sus lo bòrd darrier luèc.
d’una pèça de moneda, d’una medalha. Sin.: listeu.
n.m.
Accion
d’arrierar,
endarrierament
encrenier n.m. Pèça de la bobina d’un rodet per d’endarrierar.
filar.
endarrierar vt. Arrierar.
encrestadura n.f. Coronament d’una paret.
endarrierat, ada adj. 1. Arrierat; passat de mòda.
encrestar v.t. Encapaironar, coronar una paret.
Var.: arrierat. 2. Si di de quauqu’un pertocat per un
encrestatge n.m. Accion d’encrestar una paret; lo demeniment ò una mancança de facultat intellectuala:
sieu resultat.
Endarrierat mental. Sin.: tardòc. Var.: arrierat.
encrocable, a adj. Croquetable.
endarrieratge n.m. Fach d’anar en darrier. Var.:
encrocadura n.f. (med.) Paralisia, anquilòsi d’una arrieracion, endarrierament.
articulacion.
endartèria n.f. (anat.) Espessor intèrna dei artèrias.
encrocaire, airitz adj. Croquetaire.
endauradura n.f. Dauradura.
encrocament n.m. 1. Accion d’encrocar ò de
endaurar vt. Daurar.
s’encrocar. 2. Dispositiu mecanic, electric, etc., per lo
endavalar vt. Davalar.
quau lo foncionament d’un aparelh es subordenada à
endavant n.m. Partida anteriora. À l’endavant loc.
l’estat ò à la posicion d’un autre ò de mai d’un autre.
adv. En avant.
À l’endavant de loc. prep. Davant.
encrocar vt. (encròqui) 1. Croquetar. 2. Metre en
endebliment n.m. Fach de devenir deble. Var.:
marcha (un aparelh) au mejan d’un encrocament. 3.
endebolir. Sin.: aflaquiment, desanament.
encrosadura n.f. Fieu crosat durant la teissedura.
endeblir vt. (endeblissi) Rendre deble. Var.:
encrosar vt. Metre en forma de crotz.
endebolir. Sin.: aflaquir, desanar.
encrosar vt. (encròsi) Metre en un cròs.
endeboliment n.m. Endebliment.
encrosilhada n.f. Caireforc.
endebolir vt. (endebolissi) Endeblir.
encrosilhadura n.f. Crosament.
endec n.m. Defectuositat. Var.: deca, endeca,
encrosilhament n.m. Crosament.
endecum, endequitge. Sin.: tara, alteracion.
encrosilhar vt. Crosar.
endeca n.f. Deca, endec.
encrostadura n.f. 1. Incrustacion. 2. Encrostament.
endecadura n.f. Deca, endec.
encrostament n.m. Accion d’encrostar; fach de
endecagòne n.m. Figura geometrica de onze costats.
s’encrostar. Var.: encrostadura.
endecar vt. (endequi) Alterar, corrompre. encrostar vt. 1. Incrustar. 2. Recurbir d’una crosta. s’endecar v.pr. S’alterar, si corrompre.
s’encrostar v.pr. 1. Si curbir d’una crosta, d’un depaus.
endecasillabe adj. e n.m. Si di d’un vèrs que lo sieu
2. Si laissar dominar per una rotina qu’empaurisse accent principal es sobre la desena sillaba (en metrica
l’esperit, refudar li ideas novèli.
francesa, es un vèrs de onze pens). Per li accentuacions
encrotar vt. (encròti) Metre dins una cròta: Encrotar segondari, vèire a majori e a minòri.
li botilhas.
endecat, ada adj. e n. 1. Que sofrisse d’una deca. 2.
encuèi adv. Lo jorn present. Au jorn d’encuèi: À la Andicapat. 2. Si di de quauqu’un, en particulier d’una
noastra epòca, actualament. Var.: ancuèi, ancuèi lo persona annadida, que la sieu sanetat es flaca, marrida.
jorn.
Var.: endecós.
encueissar vt. Metre entre li cuèissas.
endecum n.m. 1. Ensèms de decas. 2. Estat malautís
encuirassar vt. Encoirassar.
que pertòca sobretot de monde annadit. Var.:
encular vt. (vulg.) 1. Sodomisar. 2. Enganar.
endequitge.
enculhir vt. Culhir denant la maduretat.
endedins n.m. Partida intèrna. Var.: dintre, dedintre.
enculpacion n.f. Inculpacion.
À l’endedins loc. adv. Dintre.
À l’endedins de loc.
prep. Dins, dintre. adv. Dedins.
enculpar vt. Inculpar.
en-defoara n.m. (coregr.) Posicion dei cambas e dei
enculpat, ada adj. e n. Inculpat.
pens que la sieu direccion es donada per la rotacion vèrs
encusament n.m. Fach d’encusar. Var.: acusacion.
defoara de l’articulacion de l’anca.
encusar vt. Acusar.
endefoara n.m. Defoara.
À l’endefoara loc. adv.
encusat, ada adj. e n. Acusat.
Foara.
À
l’endefoara
de
loc.
prep. Foara de. adv.
endalh n.m. Rengada de fen dalhat.
Foara.
endamatjament n.m. Accion d’endamatjar; lo sieu
en-delà adv. Mai luènh qu’un limit donat; de l’autre
resultat. Var.: damatjament, dam. Sin.: gast, gasta,
costat.
Var.: en-là. n.m. inv. Lo monde dei moarts.
degalh.
endeman
n.m. Jorn d’après.
endamatjar vt. Causar de damatge à; degalhar. Var.:
endemenir vt. (endemenissi) Demenir.
endomatjar, damatjar. Sin.: fracatjar, gastar,
degalhar.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
569
◇
endemia
_____________________________________________________________________________________________
endemia n.f. Malautia particuliera à-n-una region dimènegue, si vestir d’un biais mai elegant que lu autres
donada, que li si pòu trovar d’un biais quasi permanent, jorns.
coma lo paludisme.
endimenjat, ada adj. Vestit d’un biais mai elegant
endemic, a adj. 1. Que presenta lu caractèrs de qu’à l’acostumada.
l’endemia. 2. Que paua problema d’un biais permanent:
endintrar vt. 1. Intrar, s’embarrar dintre. 2. (fig.)
Un caumatge endemic. 3. (ecol.) Si di dei espècias Faire penetrar, intrar de foarça. s’endintrar v.pr.
viventi pròpri à-n-un luèc determinat.
Intrar, s’embarrar dintre.
endemicitat n.f. (med.) Caractèr endemic d’una
endívia n.f. Grelh ipertrofiat e compacte de la chicòria
malautia. Var.: endemisme.
de Brussèlas, obtengut per forçatge dins l’escur e que si
manja en salada ò coma legume. Var.: endévia.
endemisme n.m. Endemicitat.
endidivisionament n.m. Accion d’endivisionar; lo
endemoniar vt. (endemòni, classic endemònii) 1.
sieu resultat.
Agitar; rendre furiós. 2. Emmascar.
endivisionar vt. (mil.) Gropar (d’unitats militàrias)
endemoniat, ada adj. 1. Possedit per lo demòni;
per formar una division.
emmascat. 2. Foarça agitat. Sin.: endiaulat, endiablat.
endoamnioscopia n.f. (med.) Examen visual dau
endenhar vt. Provocar la colerada, la revòlta.
prenhon in utero.
s’endenhar v.pr. S’embilar, si revoltar.
endoarteriti n.f. (med.) Inflamacion de la tunica
endenhós, oa adj. Irritable, iraissós, bilós.
intèrna
de la paret arteriala.
endent n.f. Còca, entalha.
endoblast
n.m. (biol.) Fulhet embrionari intèrne, que
endentament n.m. (mecan.) 1. Accion d’endentar.
fornisse
lu
aparelhs digestiu e respiratòri. Sin.:
Sin.: encliquetatge. 2. Dispositiu que permete lo
endodèrma.
movement de rotacion d’una ròda solament dins un sens.
endoblastic, a adj. De l’endoblast. Sin.:
3. Part d’una ròda provedida de dents.
endodermic.
endentar vt. 1. Sotametre (una ròda) à un
endoçainar vt. Docejar.
endentament. Sin.: encliquetar. 2. Provedir (una ròda)
de dents.
endocardi n.m. (anat.) Membrana que tapissa la
endentat, ada adj. (arald.) Escut endentat: Partit en cavitat dau coar.
triangles d’esmalhs alternats.
endocarditi n.f. Inflamacion de l’endocardi.
endentelar vt. (endentèli) 1. Garnir au mejan de
endocarpe n.m. (bot.) Partida mai intèrna dau fruch
dentèlas. 2. Merletar.
(constituisse lo merilhon de la cerièia, de la pruna).
endequitge n.m. Endecum.
endocervical n.m. (anat.) Part intèrna dau coal de
endeutament n.m. Fach de s’endeutar, d’èstre l’utèrus, constituida per lo canal uterin. Var.:
endocervicau. Sin.: endocoal.
endeutat.
endocervicau n.m. Endocervical.
endeutar vt. Faire suportar un deute à. s’endeutar
v.pr. Contractar un deute.
endocerviti n.f. (med.) Inflamacion de la mucoa dau
canal cervical uterin.
endevenença n.f. Escadença, azard.
endocistiti n.f. (med.) Inflamacion de la mucoa de la
endevenir vt. e vi. (endevèni) Devenir, arribar,
vessiga.
capitar, arribar a talh.
endocitòsi n.f. Mecanisme de transpoart de moleculas
endévia n.f. Endívia.
ò de particulas (virali, bacteriani, etc.) vèrs lo dedintre de
endevinaire n.m. 1. Chaman. 2. Curandier.
la cellula. Contr.: exocitòsi.
endevinaire, airitz n. Devin.
endocolpiti n.f. (med.) Inflamacion de la mucoa
endevinaire, airitz adj. Devinaire.
vaginala.
endevinalha n.f. Devinòla.
endocranian, a adj. Que si tròva au dedintre dau
endevinar vt. Devinar.
crani.
endiablar vt. Rendre furiós; endemoniar.
endocrani n.f. (anat.) Susfàcia interiora de la cavitat
endiablat, ada adj. Endemoniat.
craniana.
endiamantar vt. Ornar embe de diamants.
endocrin, a adj. (anat.) Glandas endocrini: Glandas,
endiaulat, ada adj. Endemoniat.
coma la tiroïda, l’ipofisi, que vuèjon lo produch dei sieu
endigament n.m. Accion d’endigar.
secrecions (ormòna) directament dins lo sang; Contr.:
endigar vt. (endigui) 1. Contenir (un cors d’aiga, etc.) exocrin.
au mejan de digas. 2. (fig.) Contenir, faire obstacle à:
endocrinian, a adj. Relatiu ai gladas endocrini. Var.:
Endigar la colèra de la populacion. Sin.: entravar, endocrin.
entrepachar.
endocrinologia n.f. Partida de la biologia, de la
endilh n.m. Crit dau cavau. Sin.: rossinhament. medecina, qu’estúdia lo desvolopament, li foncions e li
Var.: endilhada.
malautias dei glandas endocrini.
endilhada n.f. Endilh.
endocrinològue, òga n. Biologista ò metge
endilhar vt. Faire audir una endilhada en parlant dau especialista de l’endocrinologia.
cavau. Sin.: rossinhar, anilhar.
endocrinopatia n.f. Maulautias dai glàndolas
endimenjar vt. Vestir d’un biais mai elegant qu’à endocrini.
l’acostumada. s’endimenjar v.pr. Portar lu vestits dau
570
endossament
_____________________________________________________________________________________________
endoctrinament n.m. Accion d’endoctrinar; lo sieu dei cromosòmas, mentre que li autri parts de la cellula
estan au repaus. Pertòca lu protozoaris, lu artropòdes, etc.
resultat.
endomòrfe, a adj. Caracterisat per l’endomorfisme.
endoctrinar vt. Faire adoptar ò impauar una doctrina,
d’ideas à (quauqu’un).
endomorfina n.f. (biol.) Ormòna secretada per
l’ipotalàmus
e que presenta de qualitats antalgiqui. Var.:
endodèrma n.m. Endoblast.
endorfina.
endodermic, a adj. Endoblastic.
endomorfisme n.m. (mat.) Morfisme d’un ensemble
endodònt n.m. Pulpa dentària.
dins
eu-meme.
endodontia
n.f.
(med.)
Partida
de
endoparasit(e)
adj. e n.m. Parasite que viu au dedins
l’odontostomatologia qu’estúdia lu teissuts pulpari e
d’un
organe
vegetal
ò animau.
radiculari de la dent e li sieu malautias.
endoplasma
n.m.
(biol.) Partida centrala dau
endodontiti n.f. (med.) Inflamacion de la pulpa
citoplasma
en
cò
dei
amibians.
dentària.
endopodit n.m. Part interiora de la pata dei
endoenergetic, a adj. Que pertòca un
crustaceus.
tresmudament que suèrbe d’energia.
endoprotèsi n.f. Remplaçament d’un oàs ò d’una
endoenzima n.f. Enzima qu’a la sieu activitat dins
articulacion
per una pèça artificiala, lo mai sovent en
la cellula.
matèria
plastica.
endofasia n.f. Lengatge interior.
endoradioterapia n.f. Metòde que fa usança dei
endofit, a adj. e n.m. 1. Que viu dins un vegetau. 2.
rais
X per lo tractament d’afeccions que pertòcon li
Endoparasit dei plantas coma lu fonges intracellularis.
mucoas
dei cavitats naturali (rectum, vagina, etc.)
endoflebiti n.f. (med.) Inflamacion de la tunica
endorcar
vt. (endorqui) Vuar (un liquide) dintre una
intèrna dei venas.
dorca.
endogame, a adj. e n. Que practica l’endogamia.
endoreïc, a adj. Que presenta lu caractèrs de
Contr.: exogame.
l’endoreïsme.
endogamia n.f. (etnol.) Obligacion, per un membre
endoreïsme n.m. (geogr.) Caractèr d’una region que
d’un grope social, de si maridar mé quauqu’un dau meme
lu
sieus cors d’aiga non arríbon fins à la mar e si pèrdon
grope. Contr.: exogamia.
dins
li depressions interiori.
endogamic, a adj. Relatiu à l’endogamia. Contr.:
endorfina
n.f. Endomorfina.
exogamic.
endorsable,
a adj. Endossable.
endogène, a adj. 1. (didact.) Que quauqua ren produe
endorsaire n.m. Endossaire.
sensa apoart exterior. Contr.: exogène. 2. (geol.) Ròca
endorsament n.m. Endossament.
endogèna: Que la sieu matèria provèn d’una planeta
tellurica.
endorsar vt. (endòrsi) Endossar.
endolentiment n.m. Endoloriment.
endorsatari, ària n. Endossatari.
endolentir vt. (endolentissi) Endolorir.
endoscòpi n.m. (med.) Aparelh optic provedit d’un
dispositiu d’esclairatge, destinat à èstre introduch dins
endolentit, ida adj. Endolorit.
endolinfa n.f. Liquide contengut dins lo laberint una cavitat dau còrs uman per l’examinar.
endoscopia n.f. (med.) Examen d’una cavitat intèrna
membranós de l’aurelha interne dei vertebrats.
dau
còrs uman au mejan d’un endoscòpi.
endoloriment n.m. Accion d’endolorir; fach d’èstre
endoscopic, a adj. Relatiu à l’endoscopia.
endolorit. Var.: endolentiment.
endosmomètre n.m. Instrument que permete de
endolorir vt. (endolorissi) Rendre dolorós. Var.:
mesurar l’intensitat de l’endosmòsi.
endolentir.
endosmòsi n.f. (fis.) Corrent que s’establisse quora
endolorit, ida adj. Que fa mau: Ai la man endolorida.
doi solucions de concentracions desparieri son separadi
Var.: endolentit.
endomaiselir vt. (endomaisèli, endomaiselissi) per una membrana poroa, de la solucion plus pauc
concentrada vèrs la solucion mai concentrada. Contr.:
Adomaiselir. s’endomaiselir v.pr. S’adomaiselir.
endosmòsi.
endomatjar vt. Endamatjar.
endosmotic, a adj. Relatiu à l’endosmòsi.
endomètre n.m. Mucoa que tapissa la cavitat uterina.
endospèrma n.m. (bot.) Teissut qu’assegura la
Var.: endometri.
nutricion
de l’embrion en cò dei plantas gimnospèrmi.
endometri n.m. Endomètre.
endossable,
a adj. Que pòu èstre endossat: Chèc
endometriòma n.m. (med.) Tumor constituida
endossable.
Var.:
endorsable.
d’elements epitelials e conjontius identics à-n-aquelu de
endossaire
n.m.
(dr. e banca) Persona qu’endòssa
l’endomètre, e que si desvolopa en defoara de l’utèrus.
(una
letra
de
cambi,
un
chèc, etc.). Var.: endorsaire.
endometriòsi n.f. (med.) Afeccion caracterisada per
endossament
n.m.
(banca e dr. com.) 1.
lo desvolopament d’endometriòmas.
Transmission
dei
efèctes
de comèrci ò dei chècs au
endometriti n.f. (med.) Inflamacion de l’endomètre.
mejan
d’una
signatura
au
revèrs, per la quala lo
endomicòsi n.f. (med.) Malautia que pertòca l’èstre
beneficiaire
(endossaire)
dona
òrdre au sieu debitor de
uman, deuguda à un fonge ascomicèt. Sin.: mau blanc.
n’en
pagar
lo
montant
à
un noveu beneficiari
endomitòsi n. f. (med.) Forma particuliera de la
(endossatari).
2.
Autorisacion
que permete à-n-un
mitòsi, caracterisada per la multiplicacion dau nombre
571
endossar
_____________________________________________________________________________________________
viatjaire d’emplegar lo títol de transpoart d’una
endurar vt. 1. Suportar (una sofrença, una situacion
companhia aerenca sus li linhas d’una autra companhia.
dificila, etc.). 2. Rendre dur.
endossar vt. (endòssi) 1. Si metre (un vestit) sus
endurciment n.m. Durciment.
l’esquina. Sin.: cargar, enfilar. 2. Assumir la
endurcir vt. (endurcissi) 1. Rendre dur, resistent. 2.
responsabilitat de. 3. (dr. e banca) Operar l’endossament Rendre mens sensible: Aquela marrida passa l’a
de. Var.: endorsar.
endurcit. s’endurcir v.pr. Devenir dur, insensible.
endossatari, ària n. (dr. e banca) Persona qu’un chèc
enduriment n.m. Accion d’endurir; lo sieu resultat.
ò un efècte de comèrci es endossat au sieu profièch.
endurir vt. Rendre dur.
endotèli n.m. (istol.) Teissut compauat de cellulas
endurmèire, eiritz adj. Endurment.
plati e jontivi que recuèrbe la paret intèrna dei vaisseus e
endurment, a adj. Qu’enduèrme.
dau coar.
endurmida n.f. 1. Somnifèr. 2. Temps de soam.
endotelial, a adj. (istol.) Relatiu à l’endotèli; que n’a
endurmiment n.m. Fach de s’endurmir.
l’estructura. Var.: endoteliau.
endurmir vt. (enduèrmi) 1. Faire durmir, faire
endoteliau, ala adj. Endotelial.
tombar dins lo soam. 2. Faire perdre l’atencion, lu
endoteliti n.f. (med.) Inflamacion dei endotèlis.
reflèxes: Endurmir l’adversari. 3. Engordir. endotèrma, a adj. Si di d’un animau que la sieu s’endurmir v.pr. 1. Tombar dins lo soam. 2. Perdre de la
temperatura centrala es generada per un mecanisme sieu atencion, dei sieus reflèxes; arrestar de faire
intèrne.
d’esfoarç: Avia ben començat, ma après s’es endurmit. 3.
endotermic, a adj. (quim.) Que s’acompanha d’una S’engordir.
absorcion de calor.
endurmit, ida adj. 1. Que duèrme. 2. (fam.) Indolent,
endotoxina n.f. (biol., med.) Toxina contenguda dins apatic. Sin.: ensucat.
la paret d’uni bacterias e que n’es desliurada dins lo
endurre vt. (enduï) Enduire.
mitan solament après la destruccion dau gèrme.
enebir vt. (enebissi) Defendre, empachar quauqu’un
endraiar vt. Endralhar.
de
faire,
d’emplegar
(quauqua
ren).
Sin.:
endralhada n.f. 1. Camin traçat. Var.: adralhada, interdire; bandir, proïbir.
dralha. 2. Entraïnament (2).
enebit, ida adj. Qu’es l’objècte d’una interdiccion.
endralhar vt. 1. Metre en camin; metre sus lo boan Sin.: interdich, bandit, proïbit.
camin. 2. Lançar, aviar, metre en rota: Endralhar un
enebriament n.m. Accion d’enebriar, de s’enebriar;
projècte. Var.: endraiar, adralhar. s’endralhar lo sieu resultat. Var.: enebriadura. Sin.: embriagada,
v.pr. Si metre en camin. Sin.: s’encaminar.
(pop.) ganarra, cigala, pèu, peleta, embriagadura.
endre n.m. Planta de la Familha dei lamiaceas, dei
enebriant, a adj. Qu’a lo poder d’enebriar.
flors mauvi, finda sonada glecòme, eure terrèstre, èrba de
enebriar vt. (enebri, classic enébrii) Rendre ebri.
Sant Joan.
Sin.: embriagar, enchocar, (pop.) enganarrar, pintar,
endrech n.m. 1. Luèc determinat; lo luèc dont una encigalar. s’enebriar v.pr. Beure au ponch de si
persona si tròva, la localitat. Sin.: ròdol, plaça. 2. Lo rendre ebri. Sin.: s’embriagar, s’enchocar. Sin.: (pop.)
costat que si presenta (d’una caua qu’a doi faça): Pressar pilhar una pèu, una peleta, s’enganarrar.
un vestit sus l’endrech. Contr.: revèrs.
À l’endrech:
en efècte loc. conj. Perqué: Non es vengut; en efècte,
Dau boan costat; dins lo boan sens.
èra malaut. Sin.: d’efècte, de fach, ja, per lo fach, de
endrechiera n.f. 1. Direccion (dau vent, per ex.). 2. fach. adv. Efectivament, segurament.
Camin dirècte.
enema n.m. (med.) Pera mé doi valvas que s’emplega
endreiçar vt. Organisar, engimbrar, bailejar una per lavar lo conduch auditiu.
manifestacion, un projècte, etc.
enembrar (s’) v.pr. Si sovenir. Var.: si renembrar.
endrujar vt. Femar (una tèrra) mé de druja. Sin.:
enemic, iga n. e adj. 1. Si di d’una persona que vòu de
engraissar, fertilisar.
mau à una autra.
Enemic public: Persona considerada
enduch n.m. 1. (contr.) Jaça de mortier aplicada sus particulierament perilhoa per la societat. 2. (sing.
un barri per l’isolacion e la decoracion. Sin.: collectiu ò pl.) Grope, país, etc., opauat, especialament
revestiment, aliscatge. 2. (pint.) preparacion aplicada en temps de guèrra; adversari.
Passar à l’enemic:
sus una susfàcia. 3. (med.) Secrecion
Tradir; passar à la partida advèrsa. 3. Persona que
enduire vt. Recurbir (una susfàcia) m’un enduch. s’opaua, qu’a d’aversion per quauqua ren: Un enemic de
Sin.: revestir, aliscar. Var.: endurre.
l’injustícia. 4. Cen que s’opaua à quauqua ren: Lo mièlhs
endura n.f. Privacion, dejun, practicats en Occitània es l’enemic dau ben.
medievala dau temps de la Crosada contra l’eretgia
enemigar (s’) (de) v.pr. Si faire enemic (de).
catara, per de malauts consolats, pauc ò pron en ponch de
enemistat n.f. Inimistat.
moart, sensa obligat vorgut per lo clergat catar.
eneolitic, a adj. e n.m. (preïst.) Calcolitic.
endurable, a adj. Suportable.
enerbar vt. (enèrbi) Faire créisser d’èrba sus (un
endurança n.f. Aptituda à resistir à l’esfoarç terren, etc.). s’enerbar v.pr. Si curbir d’èrba.
prolongat, à la fatiga fisica e morala, à la sofrença.
energetic, a adj. Relatiu à l’energia, ai foants
Corsa d’endurança: Corsa sus una lònga distança.
d’energia.
endurant, a adj. Resistent.
◇
◇
◇
◇
572
enfanta
_____________________________________________________________________________________________
energetica n.f. Sciença e tecnica de la produccion de
enfadir vt. (enfadissi) 1. Rendre fade. Var.: afadir. 2.
l’energia, dei sieus emplecs e dei conversions dei sieu Faire devenir caluc. Var.: enfadesir. s’enfadir v.pr.
diferenti formas.
Venir caluc.
enfagotadura n.f. 1. Accion d’enfagotar. Var.:
energetician, a n. Especialista d’energetica.
enfagotadura.
Sin.: enfaissament, enfaissinament. 2.
energetisme n.m. Teoria filosofica que considèra
Fach d’èstre enfagotat.
l’energia en tant que foant e substança dei cauas.
enfagotar vt. (enfagòti) 1. Metre en fagòt. Sin.:
energetista adj. e n. Que profèssa l’energetisme.
enfaissinar.
2. Vestir basta que sigue. Sin.: gimbrar. energia n.f. 1. Foarça morala, vigor, potença:
s’enfagotar
v.pr. Si vestir basta que sigue. Sin.: si
L’energia dau desespèr. Sin.: enavant. 2.Vigor dins lo
biais de s’exprimir: Parlar embé energia. Sin.: enavant. gimbrar.
enfagotat, ada adj. Vestit basta que sigue,
3. Foarça fisica, vitalitat. 4. (psican.) Energia psiquica:
Libido. 5. (fis.) Grandor que caracterisa un sistema e desbralhat.
qu’exprimisse la sieu capacitat à modificar l’estat
enfagotatge n.m. Accion d’enfagotar. Sin.:
d’autres sistemas m’ai quaus ièntra en interaccion enfaissatge.
(unitat: lo joule); cadun dei mòdes qu’aqueu sistema pòu
enfaissadura n.f. 1. Enfaissament; accion d’enfaissar
presentar: Energia mecanica, nucleària. 6. (fis.) Foants un pichon. 2. (mar.) Accion e resulta d’enfaissar.
d’energia: Ensèms dei matèrias promieri ò dei
enfaissament n.m. Accion d’enfaissar. Var.:
fenomènes naturals emplegats per la produccion enfaissadura.
d’energia (carbon, idrogène, aiga, vent, etc.).
enfaissar vt. 1. Metre en fais. 2. Vestir basta que
energic, a adj. 1. Qu’agisse foartament; eficaç. Sin.: sigue. Sin. (1 e 2): enfagotar. 3. Vestir un pichon mé de
ferm(e). 2. Qu’es plen d’energia; que manifèsta.
peàs. 4. Enfaisselar. 5. (mar.) Enrodar un cau, una
energicament adv. Embé foarça e energia: gúmena au mejan d’una envolopa de tela ò de coardas per
Respoandre energicament. Sin.: fermament.
lu aparar dau contacte embé de rocàs. s’enfaissar v.pr.
energisant, a adj. e n.m. Si di d’un produch que dona Si vestir basta que sigue.
d’energia: Una bevenda energisanta.
enfaissatge n.m. Biais ridicule de si vestir. Sin.:
energisme n. m. Morala que profèssa que lo ben enfagotatge.
sobeiran consistisse dins l’accion.
enfaisselar vt. (enfaissèli) Metre de calhat dins de
energumène n.m. Persona exaltada, que parla e faissèlas. Var.: enfaissar.
agissse mé veemença, sensa gaire de cortesia. Sin.:
enfaissinament n.m. Enfagotadura.
agitat, atissat, fanatic, violent, encolerat.
enfalcar vt. (enfalqui) (mar.) Garnir au mejan de
enermassir vt. (enermassissi) Laissar à l’abandon, en falcas: «Item la nau es enfalcada e lo castel de proha»
parlant d’una tèrra. Sin.: acampestrir. s’enermassir (A.D. 351 E 652 F° 67 V°, 1380).
v.pr. Si tranformar en èrm. Var.: s’ermassir. Sin.:
enfança n.f. 1. Periòde de la vida umana que va de la
s’acampestrir.
naissença fins à la pubertat. 2. Lu enfants. Var.:
enervacion n.f. 1. (ist.) Suplici dins lo quau si enfantuènha. 3. (fig.) Començament: L’enfança de
cremàvon ò si seccionàvon lu tendons dei garrets. 2. (cir.) l’umanitat.
(fam.) Es l’enfança de l’art: Es aisat,
Ablacion dei nèrvis d’un muscle ò d’un organe. 3. facile.
Excitacion, atissament, afogament.
enfangar vt. (enfangui) Curbir de fanga. enervament n.m. Estat d’una persona enervada; s’enfangar v.pr. 1. Si curbir de fanga; si retrovar
agaçament. Var.: esnervament.
presonier de la fanga. 2. (mar.) Donar de proa dins la
enervant, a adj. Qu’enèrva. Var.: esnervant.
fanga: «et en la varant si enfanguet dintre lo port...»
enervar vt. (enèrvi) Provocar de nerviositat, (1539). 3. (fig.) Si metre de mai en mai dins una situacion
d’irritacion; agaçar. Var.: esnervar. Sin.: embilar, complicada, desagradiva.
atissar, afogar, excitar. s’enervar v.pr. Perdre lo
enfant n. 1. Persona dins l’atge de l’enfança. Sin.:
contraròtle dei sieus nèrvis; s’impacientar. Sin.: minòt, niston, mainau, dròlle, pichon.
Faire
s’embilar, s’emportar, s’enrabiar, s’atissar, s’excitar, l’enfant: Faire lo niais, l’innocent, s’obstinar coma un
s’afogar, si despacientar.
enfant. Enfant de Maria: Membre d’una congregacion
enervat, ada n. 1. Qu’a perdut lo contraròtle dei sieus de filhas qu’an una devocion particuliera à la Vierge
nèrvis; irritat, agaçat. Var.: esnervat. Sin.: embilat, Maria. 2. Fiu ò filha: Una familha de tres enfants.
enrabiat, atissat, afogat, despacientat, excitat. 2. (rare)
(espec.) Fiu: Pèire, l’enfant de Matieu.
Asperar un
Qu’a subit lo suplici de l’enervacion.
enfant: Èstre prenha.
Enfant adoptiu: Enfant per
enfaciable, a adj. Envisatjable.
Enfant legitime: Naissut de
enfaciar vt. (enfaci, classic enfàcii) 1. Agachar en efècte d’una adopcion.
parents
maridats.
Enfant
natural: Naissut de parents
faça. 2. Conceure un projècte. Sin.: encarar. 3.
non
maridats.
3.
Persona
originària
de: Siam enfants de
Envisatjar.
Niça
maritima.
4.
Persona
considerada
coma restacada à
enfadar vt. Emmascar.
una persona, à una caua: Enfant de la pàtria. adj. À
enfadesir vt. (enfadesissi) Faire venir foal. Var.:
l’atge de l’enfança, ò qu’a gardat l’espontaneïtat d’un
enfadir. s’enfadesir v.pr. Venir caluc.
enfant: Son restats enfants.
enfanta n.f. Filha dau rèi d’Espanha.
◇
◇
◇
◇
573
◇
◇
◇
◇
enfantament
_____________________________________________________________________________________________
enfantament n.m. 1. Accion d’enfantar, de metre au
enfelibrar vt. (pej.) Faire devenir felibre. monde un enfant. 2. Produccion, elaboracion, creacion s’enfelibrar v.pr. Devenir felibre.
(d’una òbra).
enfemelable, a adj. Emboitable. Sin.: encastrable,
enfantar vt. Metre au monde (un enfant). 2. Produrre, embessonable, embostiable, inserible.
crear.
enfemelament
n.m.
Emboitament.
Sin.:
embostiament,
encastrament,
embessonament,
enfantat, ada adj. Qu’es estat mes au monde.
inseriment.
enfantejar vi. Si comportar coma un enfant.
enfemelar vt. (enfemèli) Emboitar, encastrar. Sin.:
enfanticida adj. e n. Si di d’una persona que comete
encastrar,
embessonar, inserir, embostiar.
un enfanticidi.
enfemelatge
n.f. Accion d’emboitar. Sin.:
enfanticidi n.m. Accion de tuar un enfant, espec. un
encastratge,
embessonatge,
embostiatge.
niston.
enfenar
(s’)
v.pr.
S’entortilhar.
enfantilhar vi. Tornar en enfança.
enfenat, ada adj. Entortilhat.
enfantilhatge n.m. Paraula, accion que convèn mai à
un enfant qu’à un adulte. Var.: enfantolitge.
enfenestrar vt. (enfenèstri) Metre à la fenèstra. enfantin, a adj. 1. Relatiu à l’enfança, à l’enfant: De s’enfenestrar v.pr. Si metre à la fenèstra.
juècs enfantins. 2. Pas gaire complicat, facile ò pueril: Un
enfenestrat, ada adj. Que s’es mes à la fenèstra.
rasonament enfantin.
enfenierar vt. Estremar lo fen dins la feniera. Sin.:
estremar, engranjar.
enfantolitge n.m. Enfantilhatge.
enfanton n.m. Enfant jove. Sin.: niston, drollet.
enferrar vt. (enfèrri) 1. Enclavelar (nafrar m’un
enfantonier, a n. Persona que li agràdon lu enfants. claveu per ferrar) 2. Traucar (quauqu’un) m’au fèrre
d’una espada. s’enferrar v.pr. 1. Si nafrar m’un
enfantuènha n.f. (pej.) Ensèms dei enfants.
claveu dins lo pen. Sin.: s’enastar. 2. Si lançar sus
enfardar vt. Fardar.
l’espada dau sieu adversari. 3. Si pilhar à l’esca, en
enfardelar vt. Empaquetar.
parlant d’un peis. 4. (fig.) Si pilhar à la leca dei pròpri
enfardelatge n.m. (enfardèli) Empaquetatge.
mençònegas; s’enfonsar.
enfarinar vt. Farinar.
enferriar vt. (enfèrri, classic enfèrrii) 1. Entravar un
enfarinat, ada adj. Cubèrt de farina, d’un pòuvera presonier embé de fèrres. 2. Metre de fèrres à un
blanca.
(fam.) Aver lo morre enfarinat: Si fidar d’un presonier.
biais nèsci, ridicule.
enfèrrias n.f. pl. Enfèrris.
enfasi n.f. Exageracion pompoa dins lo ton, lu tèrmes
enfèrris n.m. pl. Entravas per li bèstias ò per lu
emplegats; grandiloquença.
presoniers. Var.: enfèrrias.
enfastigar vt. (enfastigui) Provocar lo fasti, lo
enfestar vt. (enfèsti) Metre en fèsta.
descoar, l’escufea. Var.: fastigar. Sin.: descorar, faire
enfestonar vt. Decorar embé de festons. Var.:
escufea.
festonar.
enfatic, a adj. Plen d’enfasi, pompós, solemne. Sin.:
enfeudacion n.f. Accion d’enfeudar; fach d’èstre
ampolós.
enfeudat.
enfaticament adv. Embé enfasi, d’un biais enfatic.
enfeudar vt. Metre (quauqu’un, quauqua ren) sota la
enfebrar vt. (enfèbri) Donar de fèbre à; excitar, dependença de. Sin.: asservir, senhorejar, esclavar. 2 .
exaltar. Var.: afebrir, enfebrir, enfèbresir. (feud.) Donar (una tèrra) per que sigue tenguda en feu. s’enfebrar v.pr. Agantar la fèbre. Var.: s’enfebrir, s’enfeudar v.pr. Si metre sota la dependença de.
s’afebrir.
enfeudat, ada adj. Que si pòu noirir à dam d’una
enfebrat, ada adj. Qu’a la fèbre; exaltat.
soleta espècia.
enfèbresir vt. (enfèbresissi) Enfebrar.
enficable, a adj. Enfichable.
enfebrir vt. Enfebrar.
enfichable, a adj. Que pòu èstre enfichat. Var.:
enfebrit, ida adj. 1. Enfebrat. 2. (fig.) Passionat.
enficable.
enfeccion n.f. Infeccion.
enfichar vt. Inserir (un element mascle) dins una
enfeciment n.m. 1. Accion d’enfectar. Sin.: presa femèla, un connector. Var.: enficar, brocar,
enverinadura. 2. Accion d’empudentir.
palficar.
enfecimentós, oa adj. Infectat.
enfichoirar vt. Arponar, rampinar.
enfecir vt. (enfecissi) 1. Infectar, enfectar. Sin.:
enfilada n.f. 1. Ensèms de cauas situadi una après
enverinar. 2. Empudentir.
l’autra; fila. 2. (mil.) Tir d’enfilada: Qu’es dirigit dins lo
enfectacion n.f. Fach d’enuiar, d’obsedir.
sens de la dimension mai granda de l’objectiu.
enfectant, a adj. 1. Qu’empudentisse. 2. Enuiant,
enfilaire, airitz n. Persona qu’enfila quauqua ren: Un
embestiant; qu’obsedisse.
enfilaire de pèrlas.
enfectar vt. (enfècti) 1. Empudentir. 2. Enuiar;
enfilatge n.m. Accion de passar un fieu dintre.
obsedir.
enfilar vt. 1. Passar un fieu dintre, lo trauc d’una
enfectaria n.f. Embestiament, lagui, cruci.
agulha, d’una pèrla, etc.). 2. (fam.) Passar rapidament (un
enfècte, a adj. Qu’enfecisse, qu’enuèia. Var.: infècte. vestit): Enfilar un pareu de braias.
◇
574
enforcar
_____________________________________________________________________________________________
enfin adv. Advèrbi per marcar la fin d’una
enflorar vt. Practicar l’enfloratge de.
enumeracion, l’acabament de quauq ren: A enfin capit
enfloratge n.m. Enflorada.
cen que volii dire! Sin.: finalament, fin finala.
enfloriment n.m. 1. Decoracion. 2. Accion
enfisema n.m. 1. Enfisema cellulari: Gonflament d’enflorir; lo sieu resultat.
produch per l’introduccion d’ària ò lo desgatjament de
enflorir vt. (enflorissi) Ornar mé de flors. Var.:
gas au dedintre dau teissut cellulari. 2. Enfisema florir.
pulmonari: Dilatacion excessiva e permanenta dei
enfoirar vt. Embrutar m’una gisclada de caganha. alveòlas, mé rompedura dei parets interalveolari.
s’enfoirar v.pr. 1. Agantar la foira, la caganha. 2.
enfisematós, oa adj. e n. Relatiu à l’enfisema; S’embrutar m’una gisclada de caganha. Sin.:
pertocat d’enfisema.
(pop.) s’esconcagar.
enfiteòsi n.f. Enfiteusi.
enfolesir vt. (enfolesissi) Enfolir.
enfiteòta n.m. Enfiteutic.
enfoirat, ada adj. (vulg) Imbecile.
enfiteotic, a adj. Enfiteutic.
enfolir vt. (enfolissi) Faire venir caluc. Var.:
enfiteusi n.f. (dr.) Drech real de gaudiment de la caua enfolesir.
d’un autre, que resulta de la conclusion d’un balh de
enfolitge n.m. Fach de venir foal, de perdre la tèsta.
lònga durada, dich balh enfiteutic. Var.: enfiteòsi.
enfolopant, a adj. Envolopant.
enfiteutic, a adj. (dr.) Balh efiteutic: Balh de lònga
enfolopar vt. Envolopar.
durada (de 18 à 99 ans), qu’autreja au prenèire un drech
enfondre vt. Injectar.
real, susceptible d’ipoteca. Var.: enfiteotic.
enfongar vt. (enfongui) Enfonsar, submergir.
enflada n.f. Tabassada.
enfonsada n.f. 1. Accion d’enfonsar ò de s’enfonzar;
enfladura n.f. Fach de venir enfle, de s’enflar. Sin.: lo sieu resultat. 2. Depression de terren; clòt. Var.:
bodenflitge, gonfladissa, bunha.
enfonsament, afonsada.
enflamable, a adj. Que pòu pilhar fuèc; que
enfonsadura n.f. Partida enfonsada; clòt. Var.:
s’enflama rapidament. Var.: inflamable, enflambable. afonsadura.
Sin.: cremable.
enfonsaire, airitz n. (fam.) Enfonsaire de poartas
enflamacion n.f. (med.) Reaccion consecutiva à una dubèrti: Persona que si dona de mau per faire quauqua
agression traumatica, quimica ò microbiana de ren qu’es ja fach, ò dire quauqua ren qu’es ja dich.
l’organisme, e que si manifèsta de mai d’un biais (calor,
enfonsament n.m. 1. Accion d’enfonsar; fach de
dolor, roge, etc.); lu signes manifestats. Var.:
s’enfonsar. 2. Partida en cròs ò en arrier. 3. (mar.)
inflamacion.
Distança orizontala entre lo plan de flotason e lo ponch
enflamar vt. 1. Far cremar. Var.: enflambar, mai bas d’una nau. Var.: enfonsada, enfonsadura. Sin.:
embrandar. 2. (med.) Metre en estat d’enflamacion. 3. afonsada, afonsadura.
Exacerbar una passion. Var.: inflamar. s’enflamar
enfonsar vt. 1. Botar vèrs lo fond, faire penetrar
v.pr. 1. Pilhar fuèc. Var.: s’enflambar, s’embrandar. 2.
prefondament dins: Enfonsar un claveu dins lo boasc.
S’encolerir. 3. Si passionar; s’excitar, s’embilar. 4.
Sin.: ficar, tancar. 2. Faire cedir ò plegar per una
S’enamorar. Var.: s’inflamar.
pression ò un còup: Enfonsar l’ala d’una veitura. 3.
enflamat, ada adj. 1. Que crema. 2. (med.) En estat Vèncer, desfaire: Enfonsar li linhas de l’armada
d’enflamacion. 3. Plen d’ardor, de passion: Un discors enemiga. 4. (fam.) Vèncer largament, eventualament fins
enflamat. Var.: inflamat.
à l’umiliacion: Enfonsar un adversari. s’enfonsar
enflamatiu, iva adj. 1. Relatiu à una enflamacion. 2. v.pr. 1. Anar au fond de, vèrs lo fond, intrar
Que si transforma en enflamacion.
prefondament: S’enfonsar dins la forèst. 2. Cedir, sota un
enflambable, a adj. Enflamable.
còup ò una pression. 3. S’enferrar, agravar lo sieu estat.
enflamar vt. Enflamar. s’enflambar v.pr.
enfonsat, ada adj. Au dedintre, dins lo fond: Aver lu
S’enflamar.
uèlhs enfonsats. Sin.: encavat.
enflament n.m. Accion d’enflar, de se gonflar, de
enfonson n.m. Peis dei lacs e dei cors d’aiga lents, mé
venir enfle.
doi alas dorsali, voraç, de la carn preada (fins à 50 cm de
enflaquiment n.m. Aflaquiment.
lòng). Sin.: pèrca. (donat unicament dins Castellana).
enflaquir vt. (enflaquissi) Rendre flac. Var.:
enforcada n.f. 1. Accion d’enforcar; lo sieu resultat.
aflaquir, aflacar.
2. Quantitat d’èrba, de palha, etc., que s’enforca en un
enflar vi. Aumentar de volume: A li cambas qu’an còup. Var.: forcada.
enflat. Sin.: bodenflar. vt. 1. Aumentar, grossir,
enforcadura n.f. 1. Ponch dau còrs dont li cambas si
rendre mai important. 2. Gonflar en emplissant d’ària, de jónhon au tronc, entrecambas. 2. (equit.) Partida dau còrs
gas: Enflar li sieu gautas. Èstre enflat de: Èstre emplit dau cavau que si tròva entre li cambas dau cavalier.
de. s’enflar v.pr. Si gonflar, si vantar.
enforcament n.m. 1. Assemblatge de doi pèças bot à
bot, que fórmon un empeut vertical. 2. (mar.) Accion
enfle, a adj. Gonfle.
enflor n.f. 1. Gonflament. Var.: enfladura. 2. d’enforcar una nau; lo sieu resultat. Var.: aforcament.
enforcar vt. (enforqui) 1. Si metre, èstre à cavau
Exageracion, enfasi.
(fig.) Enforcar lo
enflorada n.f. Extraccion dau perfum d’una flor per sobre. Sin.: acavalar, encambar.
contacte mé de matèrias grassas. Var.: enfloratge.
sieu cavau de batalha: Desvolopar encara un còup lo sieu
tema de predileccion, una idea que s’apara sovent. 2.
◇
◇
575
enfornada
_____________________________________________________________________________________________
Amolonar d’èrba, de fen, de palha, etc., au mejan d’una
engafetaira n.f. Aparelh per pauar d’agrafas. Var.:
forca. 3. (mar.) Ancorar una nau mé doi fèrres. agrafaira.
Var.: aforcar. Sin.: escrancar.
engafetar vt. Agrafar.
enfornada n.f. Accion de metre lo pan, un
engafetatge n.m. Agrafatge.
aprestatge dins lo forn. Var.: enfornament, enfornatge.
engainant, a adj. (bot.) Que la sieu gaina entorna lo
enfornaire, airitz n. Persona qu’enforna. Sin.: pen: Una fuèlha engainanta.
mèstre de pala (fornaria).
engainar vt. Metre dins una gaina.
enfornament n.m. Enfornatge.
engainat, ada adj. Mes dins una gaina.
enfornar vt. 1. Metre dins un forn. 2. (fig.) Metre dins
engalhardir vt. (engalhardissi) Rendre galhard.
la boca per grandi quantitats.
engalinada n.f. Blandícia. Sin.: blandiment,
enfornatge n.m. Accion d’enfornar. Var.: catimèla.
enfornament.
engalinar vt. Embaboïnar. Sin.: blandir, calinhar,
enfortiment n.m. Afortiment.
flatonejar, amigadar, amistosar, catimelar.
enfortir vt. (enfortissi) Afortir, renfortir.
engambi n.m. 1. Cambalèva. Sin.: cambeta. 2. Mejan
enfortunar vt. Faire venir ric. Sin.: enriquir, desvirat de si traire de ribas. Sin.: escampa, escapatòri.
portar revengut. s’enfortunar v.pr. Venir ric. Sin.:
engamonar (s’) v.pr. Manjar à crepapança. Sin.:
s’enriquir, s’apadoïr, s’argentar.
s’engavaiar, si tamponar, s’engavar, si faire una
enfoscar vt. (enfosqui) Enfosquir. s’enfoscar v.pr. forra.
S’enfosquir.
engan n.m. Accion d’enganar ò de s’enganar; lo sieu
enfosquiment
n.m.
Sin.:
embrunidura, resultat. Var.: engana, enganada. Sin.: trufaria.
escurciment.
engana n.f. Engan.
enfosquir vt. (enfosquissi) Rendre fosc. Var.:
engana n.f. Salicòrn.
enfoscar. Sin.: escurcir. s’enfosquir v.pr. S’escurcir.
enganacolhon(s) n.m. (pop.) Engana, leca. Sin.:
enfrairejar vt. Faire
venir
fraires. agantacolhon(s).
s’enfrairejar v.pr. Venir fraires.
enganadoira n.f. Artifici, biais d’atraire per enganar.
enfrànher vt. Transgressar.
Sin.: leca, (pop.) enganacolhon(s).
enfreiolit, ida adj. Gord.
enganaire, airitz, airèla adj. e n. Qu’engana. Sin.:
enfresquierar vt. Rendre aigaiós. Sin.: banholejar, blufaire, engusaire, engarçaire.
umejar.
enganament n.m. Accion d’enganar.
enfrocar vt. (enfròqui) Faire venir monge, mónega ò
enganapastre n.m. Cholh. Sin.: pastorèla,
prèire. s’enfrocar v.pr. Venir monge, mónega ò galapastre, guinhacoa, brandacoa, peracha de la
prèire. Contr.: si desfrocar.
tèsta escura.
enfronhar (s’) v.pr. Manifestar la sieu mala umor,
enganar vt. 1. Abusar de quauqu’un que si fidava en
lo sieu maucontentament en reguinhant la cara. Sin.: si emplegant la mençònega, la dissimulacion.
(espec.)
reguinhar, faire lo morre, èstre morrut.
Èstre infidèle à quauqu’un, aver una aventura amoroa,
enfruchar vt. Garnir me de frucha. s’enfruchar sexuala, m’una autra persona. Sin.: tradir. 2. Blufar. 3.
v.pr. Si garnir mé de frucha.
Escapar à l’atencion de quauqu’un: Enganar la vigilança
enfruchir vt. (enfruchissi) Plantar d’aubres fruchiers. d’un garda. 4. Destornar un besonh, una dificultat, per
enfuecament n.m. Accion d’enfuecar; fach d’èstre una diversion: Enganar la fam, lo temps. Sin.: engusar,
enfuecat. Sin.: abrandament, embrandament.
trufar, engarçar. s’enganar v.pr. Faire un error.
enfuecar vt. (enfuèqui) 1. Calar fuèc à. Sin.: abrar, S’enganar de: Pilhar una caua per una autra.
abrandar, enflambar, embrandar. 2. Donar una
enganarrar (s’) v.pr. Si pilhar una ganarra. Sin.:
sensacion de fuèc à. s’enfuecar v.pr. 1. Pilhar fuèc. 2. s’embriagar.
S’enfuriar.
enganator, tritz adj. Qu’es de natura à enganar.
enfugir (s’) v.pr. Fugir, s’escapar.
enganchar vt. Agantar. Var.: aganchar. Sin.:
enfumacar vt. (enfumaqui) Enfumar.
arrapar.
enfumar vt. 1. Emplir (un luèc) de fum. 2. Faire sortir
enganche n.m. 1. Estraçadura, esgarradura. Sin.:
ò assuausar un animau au mejan de fum: Enfumar li esgarron, arrap, arrapada. 2. (fig.) Entravada.
abelhas. s’enfumar v.pr. 1. Si faire venir lo fum sobre
engangrenir vi. (engangrenissi) Pilhar la gangrena.
en faguent un fuèc. 2. Negrejar mé de fum.
vt. Donar la gangrena à.Var.: encancrenir,
enfumatge n.m. Accion d’enfumar.
encangrenar. s’engangrenir v.pr. Èstre pertocat per
enfuriar (s’) v.pr. (m’enfuri, classic m’enfúrii) Si la gangrena.
metre en furor. Sin.: s’embilar, s’enrabiar, s’enfuecar.
engangrenit, ida adj. 1. Pertocat per la gangrena. 2.
enfustar vt. 1. Plantar d’aubres. Sin.: boscar. 2. (fig.) Corromput.
Plaçar li jainas d’una maion.
enganiu, iva adj. Furbo.
engabiar vt. (engabi, classic engàbii) 1. Metre dins
engansar vt. Estacar m’una gansa.
una gàbia. 2. Metre en preson. Sin.: empresonar,
engantar vt. Cargar de gants.
embarrar.
engarbada n.f. Garbejatge.
engabiolar vt. (engabiòli) (pop.) Empresonar.
◇
◇
576
engenhaire, airitz
_____________________________________________________________________________________________
engarbairar vt. Metre en garbas. Var.: engarbar, Colomna engatjada: Integrada parcialament dins un
barri.
engarbeirar, garbejar.
engatjat, ada adj. e n. Persona qu’a contractat un
engarbar vt. Metre en garbas. Var.: engarbairar.
engatjament dins l’armada.
Sin.: garbejar.
engaubar vt. 1. Colorar de terralha avant de la
engarbeirar vt. Engarbairar.
verniçar.
2. Trempar un teule dins una solucion d’argila
engarbulhar vt. Embrolhar.
blanca
ò
roja
denant de lo cuèire.
engarçaire, airitz adj. e n. Dupaire.
engaubatge
n.m. Accion d’engaubar.
engarçar vt. Enganar, escrocar. s’engarçar (de)
engaube
n.m.
Solucion d’argila blanca ò roja
v.pr. Si trufar (de).
engaubi
n.m.
Gaubi.
engardar vt. Regarjar. Sin.: agachar, regardar,
engaubiadura n.f. Saupre-faire, gaubi.
avistar, alucar.
engaudir vt. Regaudir.
engasconir vt. (engasconissi) Faire semblar à un
gascon, donar un caractèr gascon à, donar de biais de
engaunhada n.f. Regaunhada. Sin.: guinha,
faire gascons à. s’engasconir v.pr. Pilhar un caractèr moninaria.
gascon, pilhar de biais de faire gascons: Au temps dau rèi
engaunhaire, airitz n. Persona qu’engaunha.
Enric, la Cort s’engasconissia.
engaunhar vt. Regaunhar. s’engaunhar v.pr. Si
engatge n.m. Gatge.
pilhar per li gaunhas dins la ret de pesca en parlant dau
engatjament n.m. 1. Accion d’engatjar quauqu’un, peis.
de li donar un travalh; acòrdi escrich ò verbal que
engautar vt. 1. Agautar (un fusiu). Sin.: afustar. 2.
l’atèsta.
(mil.) Contracte que liga una persona à Simecar, calotar. Var.: desgautar, gautar.
l’armada per una durada determinada. 2. Fach de
engautejar (s’) v.pr. Si brutar li gautas en manjant.
s’engatjar à quauqua ren, per una promessa, un contracte,
engavachament n.m. Engavaiament.
etc.: Faire onor ai sieus engatjaments. 3. Accion de
engavachar (s’) v.pr. S’engavaiar.
metre quauqua ren en gatge; recevuda donada per
engavaiament n.m. Accion s’engavaiar. Sin.:
l’atestar. 4. Accion d’engatjar quauqu’un, quauqua ren, engavachament.
dins una entrepresa, una accion; fach de s’engatjar dins
engavaiar (s’) v.pr. Manjar à crepapança. Sin.:
un luèc, etc. Sin.: convencion, avenença. 5. Fach de
s’engavar, s’engamonar, s’engavachar.
pilhar partit e d’intervenir publicament sobre lu
engavar (s’) v.pr. Manjar à crepapança. Sin.:
problemas socials, politics, etc. de la sieu epòca. 6.
s’engavaiar.
(med.) Promiera fasa de l’acochament. 7. (mil.) Combat
engavelar vt. (engavèli) Faire, rabalhar de gaveus.
de corta durada e foarça localisat. 8. (espòrts) Accion de
engeissada n.f. Engipada.
metre lo balon en juèc au començament d’una partida ò
engeissar vt. Engipar.
En escrima, accion de tocar l’arma
après un ponch.
engeladura n.f. Lesion dei extremitats (mans, pens,
dau sieu aversier embé la sieua. 9. (fin.) Fasa prealabla e
obligatòria denant de la messa en òbra d’una despensa nas e aurelhas) provocada per lo frèi. Sin.: tinha.
engelosir vt. (engelosissi) Rendre gelós. Var.:
publica. 10. (fin.) Engatjament(s) financier(s): Montant
dei devisas d’un país donat, detengudi per d’estrangiers ò engilosir. vi. Venir gelós. s’engelosir v.pr. Venir
à l’estrangier, que la banca centrala d’aqueu país deu gelós.
faire faça à la sieu conversion, en cas de demanda.
engendrable, a adj. Que pòu èstre engendrat. Sin.:
generable, congreable.
engatjant, a adj. Qu’atira, que sedue.
engendraire, airitz adj. e n. Qu’engendra. Sin.:
engatjar vt. 1. Ligar per una promessa, una
obligacion, un contracte. 2. Donar un travalh à, recrutar. generaire, congreaire.
3. Metre en gatge. 4. Introdurre, faire penetrar, dirigir
engendrament n.m. Accion d’engendrar. Sin.:
(quauqua ren) dintre: Engatjar la sieu veitura dins una congreacion.
androna. 5. Faire participar à, afectar à un usatge precís:
engendrar vt. 1. Procrear, reprodurre per generacion.
Engatjar una division dins una batalha. 6. (fin.) Efectuar 2. Èstre à l’origina de, causar, provocar. 3. (mat.) Per un
l’engatjament d’una despensa publica. 7. Començar, sistema d’elements d’un ensemble provedit d’una lèi de
entamenar: Engatjar una discutida. 8. Exortar, incitar composicion intèrna ò extèrna, aver la proprietat de
(quauqu’un). vi. Metre lo balon en juèc au donar per li sieu composicions toi lu elements d’aquel
començament d’una partida ò après un ponch.
En ensemble. Sin.: generar, congrear.
escrima, tocar l’arma dau sieu aversier embé la sieua. engendrar (s’) v.pr. Maridar la sieu filha.
s’engatjar v.pr. 1. Contractar un engatjament
engenh n.m. 1. Aparelh, instrument, màquina,
professional ò militari; s’inscriure à una competicion. 2. destinats à un usatge particulier. 2. (espec. mil.) Material
S’avançar, penetrar: S’engatjar dins un marrit camin. 3. de guèrra.
Començar: La discussion s’engatja mau! 4. S’engatjar à:
engenh n.m. Engèni, gèni.
Prometre de. 5. Exprimir publicament, en actes ò en
engenhadament adv. Engenhosament.
paraulas, una presa de posicion sociala ò politica.
engenhaire, airitz n. Persona que li sieu
engatjat, ada adj. 1. Que tradue un engatjament, conoissenças li perméton d’abiaissar de foncions
especialament politic: Un cantaire engatjat. 2. (arquit.) scientifiqui ò tecniqui activi, dins l’estigança de crear,
d’engimbrar, de bailejar lu trabalhs que li son ligats, au
◇
◇
◇
577
engenhar
_____________________________________________________________________________________________
mejan d’un diplòma obtengut dins una escòla superiora fortuna: La despensar completament. s’englotir v.pr.
espacialisada.
Disparéisser. Sin.: si prefondar, s’afondar, s’afondre.
engenhar vt. Engimbrar, agençar.
engoïr vi. (engoïssi) S’engorgar.
engenharia n.f. 1. Art d’engimbrar, d’abiaissar. 2.
engolar vt. 1. Manjar, avalar, absorbir (d’aliments)
Estudi d’un projècte industrial sota toi lu sieus aspèctes golosament. Var.: engolir. Sin.: englotir. 2. Despensar
(tecnics, economics, financiers, monetaris e socials) e completament una soma (generalament importanta). que necessita un travalh de sintèsi dei travalhs de s’engolar v.pr. Intrar, penetrar rapidament ò en massa
diferents gropes d’especialistas; disciplina, especialitat dins (un luèc): Lo vent s’engola dins la carriera. Sin.:
que constituisse lo camp d’aquelu estudis. 3. Engenharia s’encafornar, s’ensacar, s’enfilar.
genetica: Gèni genetic.
engolavent n.m. Auceu micropodifòrme, dau
plumatge brun-ros, que, la nuèch caça lu insèctes en
engenhós, oa adj. Qu’a d’engèni, qu’es abiaissat.
engenhosament adv. D’un biais engenhós, mé volant m’au bèc grand dubèrt (lòng 30 cm). Sin.:
tartarassa.
gaube.
engoleimés, a adj D’Engoleime e dau sieu relarg.
engenhositat n.f. Caractèr d’una persona engenhoa.
Sin.: engivana.
engolir vt. (engolissi) Engolar. s’engolir v.pr.
S’engolar.
engèni n.m. Gaube, biais.
engomar vt. Enduire de goma.
engenistar vt. Provedir li cleas dei manhans embé de
ginèstre.
engomatge n.m. Accion d’engomar; lo sieu resultat.
engengivar vt. Refrenir li gengivas.
engord, a adj. (it.) Golós.
engilosir vt. e vi. (engilosissi) Engelosir. engordament adv. (it.) Golosament.
s’engilosir v.pr. S’engelosir.
engordícia n.f. (it.) Aviditat, golositat.
engimbrament n.m. Accion d’engimbrar; lo sieu
engordiment n.m. Accion d’engordir; fach d’èstre
resultat. Var.: engimbradura.
engordit.
engimbradura n.f. Accion d’engimbrar; lo sieu
engordir vt. (engordissi) 1. Rendre insensible, coma
resultat. Var.: engimbrament.
paralisat (quauqu’un, una partida dau còrs): Lo frèi
engimbrar vt. Metre en plaça, organisar. Sin.: m’engordisse li mans. 2. Ralentir lo movement,
agençar, aprestar.
l’activitat: Lo lassitge li engordisse l’esperit. enginadura n.f. (mar.) Assemblatge de cordatges s’engordir v.pr. Venir insensible, coma paralisat.
que lígon li doi parts d’una antena de vela latina.
engorgament n.m. Obstruccion; saturacion.
enginar vt. (mar.) Ligar li doi parts (lo quart e la
engorgar vt. 1. Embarrassar, tapar, per amolonament
penna) d’una antena de vela latina.
de matèria: Engorgar una canalisacion. 2. Encombrar,
engipada n.f. Accion d’engipar; lo sieu resultat. saturar. Var.: engorjar. Sin.: tapar. s’engorgar v.pr.
1. Var.: s’engorjar. 2. Admirar vivament, s’’encapriciar.
Var.: gipada. Sin.: engeissada.
engorgat, ada adj. Encombrat, saturat, tapat. Var.:
engipar vt. Enduire de gip. Var.: gipar. Sin.:
engorjat.
engeissar.
engorgue n.m. Engorgament.
engitar vt. Injectar.
engorjament n.m. Engorgament.
engivana n.f. Dexteritat, engenhositat.
engorjar vt. (engòrgi) Engorgar. s’engorjar v.pr.
engivanar (s’) v.pr. S’engaubiar, s’abiaissar.
S’engorgar.
englandar vt. Acanar d’aglands.
engorjat, ada adj. Engorgat.
englenaire, airitz n. Persona qu’englena. Var.:
engorrinar (s’) v.pr. Venir marrit e corromput.
glenaire. Sin.: espigaire.
englenar vt. Rabalhar li espigas de cerealas dins un Sin.: si pervertir, bagassar, si desaviar, bagassejar,
putanejrar, si desvergonhar.
camp, passat la meisson. Var. glenar. Sin.: espigar.
engrais n.m. Produch organic ò mineral incorporat au
englenatge n.m. Accion d’englenar, lo sieu resultat.
soal per n’en mantenir ò n’acréisser la fertilitat.
Var.: glenatge. Sin.: espigatge.
Engrais vèrd: Planta soterrada au moment de laurar en
englés, esa adj. e n. Anglés. Var.: inglés.
englobant, a adj. Que recampa, que recuèrbe: Una plaça de la dalhar, per fertilisar lo soal.
engraissament n.m. Engraissatge.
grafia englobanta.
engraissapoarcs n.m. (bot.) Pissanlièch.
englobar vt. (englòbi) Acampar en un tot, contenir:
engraissar vt. 1. Faire grossir, rendre gras (un
Una critica qu’englòba toi. Sin.: comprendre, curbir,
animau): Engraissar una auca. 2. Fertilisar (una tèrra)
enclaure.
engloriar vt. (englòri, classic englòrii) Glorificar. mé d’engrais. Sin.: endrujar. 3. (fam.) Enriquir, faire
prosperar. vi. Grossir, pilhar de pes.
s’engloriar v.pr. Si glorificar.
engraissatge n.m. 1. Accion d’engraissar (un
englotiment n.m. Accion d’englotir; fach d’èstre
animau); lo sieu resultat. 2. Aumentacion dau volume de
englotit. Sin.: afondament, prefondament.
englotir vt. (englotissi)
1. Absorbir, avalar sabla d’una plaja en rason dei depaus deuguts ai corrents.
golosament (de manjar). Sin.: engavaiar, engolar. 2. Var.: engraissament.
(fig.) Far disparéisser: La mar a englotit la nau. Sin.:
afondar, prefondar, afondre.
Englotir la sieu
◇
◇
578
enjoncar
_____________________________________________________________________________________________
engrama n.m. (psicol.) Traça que tot eveniment laissa
engrossament n.m. Accion d’engrossar; lo sieu
dins la memòria, dins lo foncionament bioelectric dau resultat. Sin.: emprenhament.
cerveu.
engrossar vt. (engròssi) (pop.) Emprenhar. Sin.:
engranadura n.f. Disposicion de doi ròdas que (vulg.) emplenar, (vulg.) embalonar, fecondar.
s’engrànon.
engrossiment n.m. Accion d’engrossir; lo sieu
engranaira n.f. Aparelh qu’engrana mecanicament resultat.
una batedoira.
engrossir vt. (engrossissi) Rendre mai gròs. Var.:
engranaire, a n. Obrier encargat d’alimentar una grossir.
batedoira.
engrumar (s’) v.pr. Formar de grums. Var.:
engranalhar vt. Redurre (un metal) à l’estat de s’engrumelar, s’agrumelar.
granalha.
engrumelar (s’) v.pr. S’engrumar.
engranament n.m. (agric.) Accion d’engranar.
engrumelat, ada adj. Plen de grums.
engranar vt. 1. Alimentar en grans (un molin), en
engrunar vt. Engranar .
espigas (una batadoira). 2. Donar de gran à (un auceu, per
engrupiar vt. Metre una bèstia à la grúpia
l’atirar). Var.: engrunar.
engue n.m. Partida dau còrs entre l’aut de la cuèissa e
engranar vt. Metre en presa un element d’engrenatge lo bas-ventre. Sin.: anguinalha.
dins l’autre. Sin.: conjónher. vi. 1. Èstre en presa, en
enguent n.m. Produch farmaceutic qu’enclau de
parlant dei elements d’un engranatge. 2. Embraiar.
còrs gras, per d’aplicacions sus la pèu.
engranatge n.m. (tecn.) 1. Mecanisme format de doi
enguentar vt. Espalmar la pèu au mejan de còrs
ròdas en contacte que si transméton un movement de gras.
rotacion. 2. (fig.) Endevenença, encadenament de fachs ò
enguentier, a n. Persona que fa ò que vende
de circonstanças.
Metre lo det dins l’engranatge: d’enguents.
S’engatjar imprudentament dins un afaire.
engulhar vt. Enfilar una agulha.
engranatge n.m. (agric.) Accion d’engranar.
engusaire, airitz adj. e n. Embrolhon. Sin.:
engrandiment n.m. Accion d’engrandir.
enganaire, trufaire.
engrandir vt. (engrandissi) Rendre mai grand. Var.:
engusar vt. Embrolhar, enganar.
agrandir.
enigma n.f. 1. Juèc d’esperit dins lo quau si deu
engrandissèire n.m. (fot.) Agrandissèire.
devinar una caua descricha en tèrmes escurs, sovent
engranjament n.m. Accion d’engranjar.
m’un doble sens. 2. Problema dificile; caua ò persona
engranjar vt. (engrangi) Metre (de fen, de palha, de que si capisse dificilament. Sin.: mistèri, problema.
cerealas, etc.) dins una granja. Sin.: estremar,
enigmatic, a adj. Que contèn una enigma; que tèn de
enfenierar. 2. (fig.) Amolonar en vista d’una utilisacion l’enigma, escur. Sin.: misteriós, impenetrable,
ulteriora.
incomprensible, incomprenable, fosc, inexplicable,
engrasilhat, ada adj. provedit d’una grasilha.
inintelligible.
engraulidat n.m. Engraulidats (peis coma l’amploa)
enigmaticament adv. D’una biais enigmatic.
engravadura n.f. Engravament.
enilisme n.m. Alcolisme deugut à un abús de vin.
engravament n.m. Entalh practicat dins una Var.: enolisme.
maçonaria. Var.: engravadura.
enjaçament n.m. Accion d’enjaçar, fach d’èstre
engravar vt. 1. Curbir de grava. 2. Practicar una enjaçat.
engravadura. s’engravar v.pr. S’arenar, en parlant
enjaçar vt. Ensertir, encastrar. s’enjaçar v.pr.
d’una nau. Sin.: donar proa en tèrra, s’encaiar.
S’ensertir, encastrar.
engravat, ada adj. Arenat, en parlant d’un vaisseu,
enjarrar vt. Metre en jarra.
d’una nau.
enjaulament n.m. Blandícia.
engravatge n.m. Fach d’engravar, de s’engravar.
enjaulaire, -airitz n. e adj. Si di d’una persona
Sin.: encaiatge.
qu’embelina, que sedue.
engravidar vt. Emprenhar.
enjaular vt. Embelinar, sedurre.
engrear (s’) v.pr. (m’engreï) S’incrustar. Sin.:
enjolivadura n.f. Ornament qu’enjoliva. Sin.:
s’encrostar.
embelidura, abelidura.
engrelada n.f. 1. Partida auta d’una dentèla, sovent
enjolivaire n.m. Pèça de decoracion d’una carroçaria
raportada, que sièrve à la fixar sus un autre supoart. Sin.: automobila.
(espec.) Pèça metallica ò de matèria
picòt. 2. (arald.) Ornament en forma de dentèla au sobran plastica que recuèrbe la part centrala de la ròda.
d’un blason. Sin.: bordura.
enjolivaire, airitz n. Persona qu’enjoliva. Sin.:
engrelat, ada adj. (arald.) Provedit d’una engrelada.
embelidor, abelidor.
engrolar vt. Frustar (lu sieus soliers).
enjolivament n.m. Detalh qu’enjoliva. Sin.:
engromicelar vt. (engromicèli) Metre en pelòta. embeliment, abeliment.
Var.: agromicelar.
enjolivar vt. Rendre beu, mai beu, en ajustant
engròs n.m. À l’engròs: En gròs (comèrci).
d’ornaments; agrementar: Enjolivar un racònte. Sin.:
Aproximativament. Sin.: à l’entorn, à vista de nas, embelir, abelir, apolidir.
pauc ò pron, de promiera vista.
enjoncar vt. (enjonqui) Curbir embe de joncs.
◇
◇
◇
◇
579
enjónher
_____________________________________________________________________________________________
enjónher vt. (lit.) Ordenar, comandar, metre en
enlinhament n.m.
1.
Alinhament.
Sin.:
demòra.
empesentiment. 2. Resultat de donar lo lorditge.
enjovenir v.i. (enjovenissi) Faire semblar ò tornar
enlinhar vt. Alinhar.
mai jove. Var.:
renjovenir. s’enjovenir
enlordiment n.m. Accion de rendre lord; lo sieu
v.pr. Semblar mai jove. Var.: si renjovenir.
resultat.
enjudivar vt. Donar un caractèr judieu à.
enlordir vt. (enlordissi) 1. Rendre lord. Sin.:
s’enjudivar v.pr. Pilhar un caractèr judieu.
empesantir. 2. Provocar lo lorditge.
enjudivat, ada adj. Qu’a pilhat un caractèr judieu.
enluèc adv. En un autre luèc à respièch d’aquí. Sin.:
enjuèc n.m. 1. Soma, objècte qu’una persona risca foara.
dins un juèc e que revèn à cu ganha. 2. Cen que si pòu
enluminadura n.f. Art d’illustrar e de decorar lu
ganhar ò perdre dins una competicion, un juèc: Una libres, lu manescrichs, etc., de letrinas e d’inicialas
partida sensa enjuèc. 3. Cen que si pòu ganhar ò perdre coloradi e decoradi, d’enquadraments, de miniaturas,
dins una entrepresa: L’enjuèc d’una guèrra. Sin.: mesa, etc.; la decoracion ensin realisada.
risca, escomesa.
enluminaire, airitz n. Artista qu’enlumina.
enlaçament n.m. 1. Accion d’enlaçar; disposicion de
enluminament n. m. Alumenament, illuminacion.
cauas enlaçadi. 2. Fach de s’enlaçar, estrencha.
enluminar vt. 1. Ornar d’enluminuras. 2. (lit.)
enlaçadura n.f. (tecn.) Trauc practicat dins un Colorar vivament. Sin.: alumenar, illuminar.
assemblatge per li ficar una cavilha.
enlunhar vt. (enluènhi) Alunhar.
enlaçar vt. 1. Passar una caua à l’entorn d’una autra;
enlusida n.f. Clartat. Sin.: claror, esclaire,
entrebescar. 2. Abraçar, estrénher. s’enlaçar v.pr. esclairada, treslutz, clarum.
S’abraçar, s’estrénher.
enlusiment n.m. 1. Accion d’enlusir; lo sieu resultat.
enlagremar vt. Enlagrimar.
2. Engana dei sens ò de l’èime que fa pilhar la parença
enlagremat, ada adj. Enlagrimat.
per la realitat. Sin.: farfantèla, illusions, sembla-faussa.
enlagrimar vt. Emplir de làgrimas. Var.:
enlusir vt. (enlusissi) 1. Far lusir. 2. Enduire una
enlagremar.
paret. 3. Esclairar. 4. Illustrar. 5. Enganar per lo fach d’un
enlagrimat, ada adj. Plen de làgrima: Un regard enlusiment. Sin.: pivelar, embelinar, illusionar. enlagrimat. Var.: enlagremat.
s’enlusir v.pr. 1. Venir lusent. Si faire d’enlusiments, de
enlaidiment n.m. Accion de venir laid ò de rendre farfantèlas. Sin.: s’illusionar.
laid; lo sieu resultat.
enneada n.f. (rare) Acampament de nòu cauas parieri;
enlaidir vt. (enlaidissi) Rendre laid. Sin.: rendre acampament de nòu personas.
brut. vi. Devenir laid. s’enlaidir v.pr. Devenir laid.
enneagonal, a adj. (mat.) Relatiu à un enneagòne;
enlairament Accion de s’enlairar en parlant d’un qu’a la forma d’un enneagòne. Var.: enneagonau.
aeronau, d’un elicoptèr; lo sieu resultat.
enneagonau, ala adj. Enneagonal.
enlairar vt. Enauçar, enaurar, exaltar. s’enlairar
enneagòne n.m. (mat.) Poligòne de nòu angles e nòu
v.pr. S’enauçar au dessobre dau soal en parlant d’un costats.
avion, d’un elicoptèr.
enneasillaba n.m. Vèrs de nòu sillabas.
enlanar (s’) v.pr. Si vestir de lana.
enneasillabic, a adj. De nòu sillabas.
enlançolar vt. Envolopar dintre un lançòu.
enneblar vt. Curbir de neblaresc ò de neblas.
enlardar vt. Enrodar un rostit, una aucelalha embé
enneblat, ada adj. Cubèrt de neblaresc ò de neblas.
de lescas de lard. Var.: lardar. Sin.: lardonar.
ennegament n.m. Enaigament, ennegatge.
enlatinar vt. Clafir un tèxto, un discors, de tèrmes
ennegar vt. (ennegui) 1. Enaigar. 2. En parlant de la
latins.
mar, recurbir una zòna continentala.
enlaurar vt. Curbir de lauriers. Var.: enlaurierar.
ennegatge n.m. (geol.) 1. Disparicion progressiva
enlaurierar vt. Curbir de lauriers. Var.: enlaurar.
d’una estructura sota una jaça de sediments ò d’un releu
enlauvar vt. Curbir de lauvas. Var.: lauvar.
sota lu sieus degalhs. 2. Invasion d’una region
enlevament n.m. Accion d’enlevar (quauqu’un, continentala per la mar. Var.: ennegament.
quauqua ren); lo sieu resultat. Sin.: raubatòri.
ennegrar vt. 1. Ennegrir. 2. Vestir de negre.
enlevar vt. (enlèvi) 1. Portar vèrs una posicion mai
ennegriment n.m. Accion d’ennegrir; lo sieu resultat.
auta. Sin.: auçar, enauçar. 2. Retirar de la plaça
ennegrir vt. (ennegrissi) Tenchar de negre. Var.:
qu’ocupava (espec. per portar dins un autre luèc): ennegrar.
Enlevar una mèrç. 3. Faire disparéisser, suprimir. Var.:
ennevament n.m. Estat d’un luèc ennevat.
levar. 4. Faire perdre, retirar, privar de. Var.: levar. 5. Bulletin d’ennevament: Bulletin d’informacion qu’indica
Ganhar: Enlevar una competicion. 6. Pilhar, l’espessor de la neu dins un luèc donat, especialament
s’empadronir de (una posicion militària). 7. Pilhar per la dins li estacions d’espòrts d’ivèrn.
foarça ò per engan. Sin. (6 e 7): s’apoderar.
ennevar vt. (ennèvi) Curbir de neu. Var.: ennevassar.
enliamar vt. Enliassar.
ennevassar vt. Curbir de neu. Var.: ennevar.
enliassar vt. 1. Metre en liassa. Sin.: enliamar. 2.
ennevat, ada adj. Cubèrt de neu.
(tecn.) Dispauar (de pèiras, etc.) per alternar lu jonchs.
ennen, ena adj. (mat.) D’òrdre n.
◇
◇
580
enquitranaire, airitz
_____________________________________________________________________________________________
ennobliment n.m. Accion d’ennoblir; lo sieu resultat;
enquadrament n.m. 1. Accion d’enquadrar:
estat de cen que s’es enauçat moralament.
S’entrevar de l’enquadrament d’un tableu. 2. Cen
ennoblir vt. (ennoblissi) Rendre nòble, enauçar qu’enquadra, quadre: Un enquadrament daurat. 3. Cen
qu’es à l’entorn d’una dubertura, d’un paneu:
moralament.
L’enquadrament d’una poarta. 4. Ensèms dei quadres
ennuechat, ada adj. Rendut escur per la nuèch.
d’una entrepresa, d’una tropa; ensèms dei personas qu’an
enofil(e), a n. Amic dau vin.
la responsabilitat d’un grope: Enquadrament d’una
enofòbe, a n. Enemic dau vin.
escorreguda. 5. Ensèms dei mesuras que lu poders
enoftalmia n.f. (patol.) Enfonsament dau glòbe
publics pílhon per limitar l’aumentacion dei prètz ò
oculari dins l’orbita.
l’atribucion de crèdits bancaris ai entrepresas ò ai
enografia n.f. Descripcion dau tot dei sòrtas de vin. particuliers.
enolic, a adj. Acides enolics: Matèrias coloranti que si
enquadrar vt. 1. Enrodar d’un quadre: Enquadrar
tròvon dins lu vins roges.
una fotografia. 2. Faire una bordadura que sembla un
enolisme n.m. Enilisme.
quadre, per metre en valor: Enquadrar un article, un
enologia n.f. Sciença e tecnica de la fabricacion e de
paragrafe, lo resultat d’una operacion. 3. Formar coma
la conservacion dau vin.
un quadre à l’entorn de: Lu sieus bèrris blonds li
enologic, a adj. Relatiu à l’enologia.
enquadràvon la cara. Sin. (1, 2 e 3): encastrar. 4. Si
tenir de cada costat (d’una persona) per la survelhar: Lu
enològue, òga n. Especialista d’enologia.
enomètre n.m. Aparelh que mesura la quantitat policiers enquàdron lo ladre. 5. Assegurar un ròtle de
direccion, de formacion; contrarotlar: Enquadrar un
d’alcòl dins lo vin.
enometria n.f. Determinacion de la riquessa en alcòl grope d’enfants. 6. (mil.) Plaçar de còups regulierament
repartits à l’entorn de l’objectiu.
d’un vin.
enquant n.m. 1. Venda publica à la persona que n’en
enometric, a adj. Relatiu à l’enometria.
donerà
lo mai. 2. Luèc dont si fa aquela venda publica.
enonçar vt. Enonciar.
enquantaire,
airitz n. Persona encargada de
enonçat n.m. Enonciat.
l’enquant.
enonciacion n.f. 1. Accion de produrre un enonciat,
enquantar vt. Vendre à l’enquant.
de dire. (dr.) Declaracion facha dins un acte juridic. 2.
enquaresmar (s’) v.pr. Intrar en quaresma.
(ling.) Produccion individuala d’un enonciat dins de
enquefalina n.f. Encefalina.
condicions espaciotemporali precisi.
enquerir (s’) v.pr. S’informar, s’entresenhar.
enonciar vt. (enonci, classic enóncii) Exprimir, per de
enquèsta n.f. Enquista.
paraulas ò per escrich, per de formulas. Var.: enonçar.
enquestaire, airitz n. Enquistaire.
enonciat n.m. 1. Accion d’enonciar; lo tèxto enonciat.
enquestar vt. (enquèsti) Enquista.
Var.: enonçat.
enquestat, ada n. Enquistat.
enonciatiu, iva adj. (ling.) Relatiu à l’enonciacion.
enquiquinant, a adj. (fam.) Enuiant.
enorgulhir vt. Faire venir orgulhós. s’enorgulhir
v.pr. (m’enorgulhissi) Èstre fièr (de), si vantar (de). Sin.:
enquiquinar vt. (fam.) Importunar.
si faire glòria, s’engloriar.
enquiquinaire, airitz adj. e n. Si di d’una persona
enormament adv. Excessivament. Sin.: totplen, qu’importuna.
foarça, mai que mai.
enquista n.f. 1. Estudi d’una question, que recampa
enòrme, a adj. 1. Grandaràs, excessiu, en quantitat ò de testimoniatges, d’experienças, de documents: Una
en qualitat; desmesurat. 2. (fam.) Qu’es pas de crèire, enquista sociologica. 2. Recèrca qu’una autoritat
extraordinari. Sin.: colossal, fantastic, formidable, administrativa ò judiciària demanda. Var.: enquèsta.
gigantesc, immense, monumental, fenomenal.
enquistaire, airitz n. Persona que fa d’enquistas
enormitat n.f. 1. Caractèr de cen qu’es enòrme. 2. (sociologiqui, policieri, etc.). Var.: enquestaire.
(fam.) Paraula extravaganta.
enquistament n.m. (med.) Produccion, à l’entorn
enostòsi n.f. (med.) Tumor desvolopada dins lo canal d’un còrs estrangier ò d’una lesion, d’un teissut
medullari d’un oàs.
conjontiu: L’enquistament es una defensa d l’organisme.
enoteca n.f. Negòci especialisat dins la venda de
enquistar vt. Faire, menar una enquista. Var.:
grands vins.
enquestar.
enotèr n.m. Planta erbacea dei grandi flors jauni ò
enquistar (s’) v.pr. (med.) S’envolopar d’una còca
rogi recampadi en grapas (Familha dei enoteraceas).
de teissut conjontiu: Tumor que s’enquista.
Var.: enotèra. Sin.: onagra.
enquistat, ada n. Subjècte sotamés à un sondatge, à
enotèra n.m. Enotèr.
una enquista. Var.: enquestat.
enoteracea n.f. Enoteraceas: Familha de plantas dei
enquistat, ada adj. 1. (med.) Si di d’un còrs
fruchs lòngs coma lo fúcsia ò l’enotèr. Sin.: onagracea.
estrangier ò d’una lesion que rèsta dins l’organisme sensa
enquadraire, airitz n. Persona que lo sieu mestier es inflamacion e s’envelopa d’un teissut conjontiu. 2.
(zool.) Si di d’un animau que la siéu vida es ralentida
d’enquadrar de tableus.
dins un quist.
enquadrat n.m. (arts grafics) Dins una pàgina, tèxte
enquitranaire, airitz n.m. Obrier qu’alestisse,
enrodat d’un filet que lo mete en valor.
emplega de quitran.
◇
581
enquitranar
_____________________________________________________________________________________________
enquitranar vt. Recurbir de quitran.
enredondir vt. Faire venir redon. Var.:
arredonir.
s’enredondir v.pr. Venir redon. Var.:
enquitranatge n.m. Accion d’enquitranar.
s’enredonir,
s’arredonir.
enrabiadura n.f. Gròssa ràbia.
enregada
n.f. (agric.) Promiera rega facha en laurant.
enrabiament n.m. Fach de s’enrabiar, d’èstre
Var.:
enregatge.
enrabiat.
enregar vt. (enregui) 1. Traçar la promiera rega dins
enrabiant, a adj. De natura à enrabiar. Sin.: irritant,
un
camp que si deu laurar. 2. Començar (un travalh, per
exasperant.
exemple).
3. Plantar en linha.
enrabiar vi. (enrabi, classic enràbii) S’embilar. enregatge
n.m. Enregada.
s’enrabiar v.pr. S’embilar.
enregdesiment
n.m. Accion d’enregdesir; lo sieu
enrabiat, a adj. e n. Fanatic, apassionat. adj. 1.
resultat.
Var.:
enreddesiment,
enreidiment.
Pertocat per la malautia de la ràbia. Sin.: rabiós. 2. (fig.)
enregdesir
vt.
(enregdesissi)
Rendre regde. Var.:
Manjar de vaca enrabiada: Menar una vida
enreddesir,
enreidir.
materialament dificila. 3. En colèra. Sin.: rabiós.
enregimentar vt. 1. Gropar (d’unitats militari) en
enracinament n.m. Enraiçament.
enracinar vt. Enraiçar. s’enracinar v.pr. regiment. 2. (pej.) Faire intrar (quauqu’un) dins un grope,
un partit, etc., que la sieu disciplina e la sieu ierarquia
S’enraiçar.
enraiament n.m. Accion d’enraiar; lo sieu resultat; evòcon aqueli d’un regiment.
enregistrable, a adj. Que pòu èstre enregistrat.
Fach de s’enraiar. Sin.: cotatge, acotatge.
enregistraire, airitz adj. e n. Si di d’un aparelh que
enraiar vt. 1. Metre lu rais à (una ròda). 2. Blocar (un
sièrve
à enregistrar.
mecanisme). s’enraiar v.pr. S’arrestar, si blocar
enregistrament n.m. 1. Accion de consignar dins un
(ròda, engranatge, pistòla). Sin.: si cotar, s’acotar.
enraiçament n.m. Accion d’enraiçar; lo sieu resultat. registre; lo sieu resultat. 2. Formalitat fiscala que
consistisse à inscriure d’actes sus lu registres oficials,
Fach de s’enraiçar. Sin.: enracinament.
enraiçar vt. 1. Faire pilhar raíç à: Enraiçar un aubre. m’au pagament dei drechs que li correspoàndon;
2. Fixar prefondament dins l’esperit, dins lo coar. Sin.: administracion encargada d’aquesta foncion. 3. Ensèms
enracinar. s’enraiçar v.pr. 1. Pilhar raíç. 2. (fig.) Si dei tecnicas que perméton de fixar, de conservar e
eventualament de reprodurre de sons e d’imatges. 4.
fixar dins l’esperit.
Accion de notar au mejan d’un aparelh, d’unu fachs,
enrairir vt. Enrarir. s’enrairir v.pr. S’enrarir.
d’unu fenomènes fisics, quimics, etc., que la sieu
enramada n.f. Espandida de rama.
observacion dirècta seria impossibla. 5. Lu sons e lu
enramar vt. 1. Recurbir mé de rama. 2. Embrancar lu imatges ensinda enregistrats. 6. Diagrama qu’un
plants de faiòus. 3. Metre de brancas sus li cleas dei enregistraire traça.
manhans.
enregistrar vt. 1. Consignar per escrich una
enramatge n.m. Accion de ramar lu faiòus, lu informacion per fin de la conservar. Sin.: encartar. 2.
manhans.
Constatar objectivament (un fenomène, un estat, etc.). 3.
enrampesir vt. (enrampesissi) Provocar de ràmpeas. Inscriure ò faire inscriure lo depaus de: Enregistrar de
enrantelar v.t. Recurbir de taranhinas. bagatges. 4. Memorisar. 5. Procedir à l’enregistrament
s’enrantelar Si curbir de taranhinas.
(d’un acte juridic). Sin.: encartar. 6. Transciure e fixar
enrarir vt. (enrarissi) Rendre rare. Var.: arrarir, (una informacion) sus un supoart material.
(espec.)
enrairir. Sin.: rareficar. s’enrarir v.pr. Devenir rare. Transciure e fixar un son, un imatge, de donadas, etc., sus
enraucament n.m. Fach de devenir rauc. Var.: un supoart material sensible (disc, film, benda
enrauquiment.
magnetica, supoart informatic) per lu conservar, lu
enraucar vt. (enrauqui) Far venir rauc. modificar, lu reprodurre.
s’enraucar v.pr. Venir rauc.
enregoïr vt. (enregoïssi) Reguinhar. Var.: regoïr.
enraumar vt. Donar un raumàs à. Var.: enreumar. enreidiment n.m. Enregdesiment.
s’enraumar v.pr. Agantar un raumàs. Sin.: pilhar frèi.
enreidir vt. Enregdesir.
enraumassar vt. Enraumar. s’enraumassar v.pr.
enrelhar (s’) v.pr. Si macar, si ferir mé la poncha de
S’enraumar.
la relha d’un araire.
enrauquiment n.m. Enraucament.
enrengament n.m. 1. Accion d’enregar; lo sieu
enrauquir vt. Enrauquiment. s’enrauquir v.pr. resultat. 2. Lo tot dei cauas enregadi. Sin.:
S’enraucar.
arrengament, alinhament, atierament, fila, filanha,
enrausar vt. Enrauselar. s’enrausar v.pr. rega.
S’enrauselar.
enrengar vt. Metre en plaça sus una rega
enrauselar vt. (enrausèli) Curbir de rausa. Var.: drecha. Sin.: alinhar, atierar, enlinhar, entierar.
arrengar. s’enrengar v.pr. Si metre en fila. Sin.:
enrausar. s’enrauselar v.pr. Si curbir de rausa.
s’alinhar,
s’atierar, s’enlinhar, s’entierar, s’arrengar.
enreddesiment n.m. Enregdesiment.
enrestar
vt. (enrèsti) Metre en bòtas. Sin.:
enredesir vt. Enregdesir.
embotelar,
entrenar,
trenar.
enredondiment n.m. Accion d’enredondir, fach de
enrestatge
n.m.
Accion
d’enrestar; lo sieu resultat;
s’enredondir; lo sieu resultat.
embotelatge.
◇
582
ensage
_____________________________________________________________________________________________
enreumar vt. Enraumar. s’enreumar v.pr.
enrotlaire n.m. Arrotlator. Sin.: entornissaire,
S’enraumar.
entornejaire, envirolaire.
enrevirar vt. Susvelhar.
enrotlaire n.m. Sistema que sièrve à enrotlar.
(mecan.)
Dispositiu plaçat sus lo percors d’una corrèia,
enribanar vt. Decorar de ribans.
d’un
film,
d’un riban, etc., per aumentar l’arc de contacte
enriquidor, a adj. Qu’enriquisse; que melhora.
de
la
corrèia
m’ai carrèlas.
enriquidor n.m. Amodaire.
enrotlament
n.m. 1. Accion d’enrotlar; lo sieu
enriquiment n.m. 1. Accion d’enriquir, fach de
s’enriquir, de venir ric. 2. Fach d’enriquir, de s’enriquir resultat. Sin.: envirolament, entornejament.
Motiu decoratiu en
per l’addicion d’elements noveus: L’enriquiment de Disposicion de cen qu’es enrotlat.
l’esperit au mejan de la lectura.
(ind.) Enriquiment espirala. 2. Bobinatge d’una màquina electrica. 3.Accion
dei tascas: Biais de tornar estructurar lo travalh per donar d’enrotlar, engatjament; accion de s’engatjar. Sin.:
un contengut mai qualificat e mai responsable à-n-aqueu levada: Levada de tropas. 4. (dr.) Accion de metre au
que lo fa. 3. (min.) Aumentacion de la concentracion ròtle.
enrotlar vt. 1. Rotlar (una caua) à l’entorn de quauqua
utila dei mineraus per divèrs procediments mecanics,
fisics ò fisicoquimics. (nucl.) Aumentacion de la tenor ren ò d’ela-mema. Sin.: envirolar, entornejar. 2.
d’un element en un isotòpe determinat (isotòpe Engatjar (dins l’armada). Sin. levar: Levar una armada.
radioactiu en particulier), obtenguda per diferents 3. Faire aderir à un partit, faire intrar dins un grope. 4.
(dr.) Metre au ròtle.
procediments fisics e fisicoquimics.
enrovilhar vi. Si curbir de rolh. Var.: rolhar,
enriquir vt. (enriquissi) 1. Rendre ric ò mai ric. 2.
Aumentar la riquessa, la valor, l’importança de (quauqua enrolhar, rovilhar.
ensa n.f. (mar.) Mena d’ormege per remorcar. 1382:
ren) en ajustant d’elements; abelir. 3. Aumentar la tenor
en un element, una substança de (un minerau, escpec.). «...et barca predictum tirarem cum dicta ensa...». AC
s’enriquir v.pr. Venir ric, mai ric. Sin.: (pop.) Arle DD 37 F° 13 R° (etim. lat. ansa).
s’engraissar, si daurar.
ensabatat, ada n. Escais dei catars, à causa dei
enriquissent, a adj. 1. Qu’enriquisse l’esperit. 2. sabatas que portàvon.
Plantas enriquissenti: Qu’enriquísson lo soal en li
ensablament n.m. 1. Accion d’ensablar, fach de
portant d’azòt.
s’ensablar. Sin.: ensorrament, ensorratge, arenatge. 2.
enriquit, ida adj. 1. Qu’a fach fortuna; que la sieu Molon de sabla format per l’aiga ò lo vent; estat d’un
fortuna es recenta e rapida. Sin.: peolh revengut. 2. luèc ensablat.
Qu’es estat aumentat d’elements noveus. 3. (min., nucl.)
ensablar vt. 1. Curbir, tapar de sabla. 2. Faire encalar
Qu’a subit un enriquiment: Urani enriquit.
Immobilisar (un veïcule) dins
(una nau) sus la sabla.
enrocament n.m. 1. Ensèms de gròs blòcs de ròca la sabla. Sin.: arenar. s’ensablar v.pr. 1. Si curbir, si
emplegats per la proteccion dei partidas d’un barratge ò tapar de sabla. 2. S’encalar sus la sabla en parlant d’una
d’un poant que si tròvon sota l’aiga; barratge en nau.
S’immobilisar dins la sabla, en parlant d’un
enrocament. 2. (mar.) Fach de s’enrocar; lo sieu resultat. veïcule). Sin.: s’arenar.
enrocar vt. (enròqui) Procedir à l’enrocament de:
ensablat, ada adj. Cubèrt, tapat de sabla. Sin.:
Enrocar un poant. s’enrocar v.pr. (mar.) S’acipar arenat.
còntra un rocàs en parlant d’una barca.
ensabonar vt. Lavar mé de sabon.
enrodar vt. (enròdi) 1. Bobinar. Sin.: entornissar,
ensabrat, ada adj. Armat d’un sabre.
entornejar, envirolar. 2. Encerclar; èstre à l’entorn de.
ensacada n.f. Gacilhada. Sin.: bassacada,
Sin.: enviroutar.
gangassada.
enrodatge n.m. 1. Tot cen qu’enròda. 2. Li gents que
ensacadoira n.f. Màquina per ensacar de matèrias
vívon à l’entorn de quauqu’un.
pouverulenti.
enrogiment n.m. Fach d’enrogir, de vènir roge.
ensacadura n.f. 1. Accion d’entassar de gran ò una
enrogir vt. (enrogissi) Far venir roge.
autra matèria dins un sac. 2. Afaissament de terren.
enrolhar vi. Rolhar, enrovilhar. Sin.: pilhar lo rolh.
ensacaire, airitz n. Persona que fa d’ensacatges.
s’enrolhar v.pr. Rolhar.
ensacament n.m. Accion d’ensacar ò de s’ensacar; lo
enromegar (s’) v.pr. S’entravar dintre lu romegàs. sieu resultat.
enromegat, ada adj. Cubèrt de romegàs.
ensacar vt. (ensaqui) 1. Metre dins un sac, un saquet.
enronhar vt. (med.) Donar la ronha à.
2. Amolonar dins un sac. s’ensacar v.pr. 1. Intrar dins
enropar vt. Envolopar dins una ropa.
un luèc estrech. 2. Faire un marrit afaire.
enrosir vt. (enrosissi) Far venir ròse.
ensacatge n.m. Accion d’ensacar. Var.: ensacament.
enrotaire n.m. Estàrter.
ensafranar vt. 1. Tintar mé de safran. 2. (fig.) Donar
enrotlable, a adj. 1. Que pòu èstre enrotlat, mes en la color dau safran à: Lo soleu ensafrana l’orizont. rotleu. 2. Que pòu èstre engatjat (armada, etc.).
s’ensafranar v.pr. Si barbolhar de safran.
enrotlador n.m. Arrotlator.
ensafrar vt. Passar lo safre sus lo talh de la volama
enrotlaire, airitz adj. Que sièrve à enrotlar (un fieu per l’amotlar.
dins un bobinatge, per exemple).
ensage n.m. 1. Pròva, temptativa, experimentacion. 2.
Au rugbi, fach de pauar lo balon darrier lo limit de
◇
◇
◇
◇
◇
◇
583
◇
ensagista
_____________________________________________________________________________________________
l’equipa advèrsa: Marcar un ensage, transformar un nombres qu’an en comun au manco una proprietat que lu
ensage. 3. (lit.) Obratge en pròsa que recampa de caracterisa.
Ensemble finit: Que lo nombre dei sieus
reflexions divèrsi ò tracta un subjècte sensa l’agotar. elements es un entier definible.
Ensemble infinit: Que
Sin.: assai. Var.: assage.
contèn un nombre illimitat d’elements.
Ensemble
ensagista n. Autor que fa d’ensages literaris. Var.: quocient: Ensemble dei classas d’equivalença constituidi
assagista.
dins un ensemble E per una relacion d’equivalença R; si
ensagnar vt. 1. Tacar, curbir de sang. 2. (lit.) Faire nòta E/R. Teoria dei ensembles: Sistema d’enonciats
colar lo sang, provocar de combats que fan colar lo sang. axiomatisats que definisse lo quadre operacional de la
Var.: ensagnosir, ensanguenar.
nocion d’ensemble. 3. Unitat que resulta dau concors
ensagnat, ada adj. Tacat, cubèrt de sang. Var.: armoniós dei divèrsi parts d’un tot: Formar un bèl
ensagnosit, ensanguenat.
ensèms. 4. Simultaneïtat d’accion, sincronisacion totala:
ensagnosir vt. (ensagnosissi) Ensagnar.
Cànton m’un bèl ensemble. 5. Colleccion d’elements
ensagnosit, ida adj. Ensagnat.
armonisats, assortits: Un ensemble immobilier. 6.
ensaïnar vt. Graissar mé de saïn. s’ensaïnar v.pr. Costume femenin compauat de doi ò tres pèças. 7. Grope
de musicians, de cantaires, etc.: formacion: Música
1. Si metre de saïn. 2. Metre de ventre.
ensajaire, airitz n. Persona que fa d’ensages. Var:. d’ensemble. 8. Grand ensemble: Grope important
d’immòbles d’abitacion mé d’equipaments collectius.
assajaire.
Var. (toi lu sens): ensèms.
ensajar vt. Provar, temptar. Var.: assajar.
ensemble adv. Ensèms.
ensalada n.f. Salada.
ensemblista n. (mat.) Relatiu à la teoria di ensèms.
ensaladier n.m. Recipient que contèn l’ensalada.
ensemenada n.f. Camp ensemenat. Var.: semenada.
Var.: saladier.
ensemenar
vt. 1. Provedir (una tèrra) de grans en li
ensanguenar vt. Ensagnar.
semenant.
2.
Introdurre
de micròbis dins (un mitan de
ensanguenat, ada adj. Ensagnat.
cultura)
per
lu
faire
proliferar.
Var.: semenar.
ensanhar vt. Empalhar mé de sanhas.
ensèms
adv.
1.
Un
mé
l’autre,
m’ai autres: Pàrlon toi
ensarcidura n.f. Accion d’ensarcir; lo sieu resultat.
ensèms.
Anar
(ben)
ensèms:
S’armonisar.
Sin.: anar
Var.: sarcidura.
cotria.
2.
Dins
lo
meme
temps:
Au
senhal,
partirètz
ensarcir vt. (ensarcissi) Reparar una estòfa esgarrada.
ensèms.
Var.:
ensemble.
loc.
Ensèms
mé:
Embé.
Sin.:
Var.: sarcir.
conjontament.
ensarrar vt. 1. Sarrar estrechament, estrénher. 2.
ensèms n.m. Ensemble. Sin.: lo tot de.
Enclaure, tenir (quauqu’un ò quauqua ren) embarrat.
ensartir vt. Ensertir.
ensenha n.f. 1. Marca distintiva plaçada sus la façada
ensatanat, ada adj. Endemoniat.
d’una maion de comèrci: Ensenha luminoa. 2. (lit.)
enseadura n.f. Pichina fendedura. Sin.: ascla,
Drapeu. 3. Badge, ensigne. 4. (mar.) Element
ascladura, fendascla, fendilha.
arremarcable vesible sus la riba de mar que sièrve de
ensear vt. (enseï) Provocar una pichina fendedura. ponch d’amira per la navigacion. Var.: senha. 5. (mar.)
Sin.: asclar, fendasclar, fendilhar. s’ensear v.pr. Si
Estèla que balha l’eissèrva ai navigators: Li Ensenhas,
fendre leugierament.
dins la constellacion dei Tres Reis. 5. (mar.) Marca
ensebeliment n.m. Enterrament. Sin.: sosterrament, dinstintiva (bandiera) dei amiraus caps de division
soterrament.
navala, auborada sus la nau de guèrra dont es embarcat lo
ensebelir vt. (ensebelissi) Enterrar. Sin.: sosterrar, cap de division.
soterrar.
ensenha n.m. 1. Ancianament, oficier poartadrapeu.
ensebelit, ida adj. Enterrat.
2. Ensenha de vaisseu de 1a classa, de 2a classa: Oficier
ensedar vt. (sabataria) Metre de sedas de poarc sus de marina que lo sieu grade corresponade à-n-aqueu de
lo linhòu.
luectenent ò de sotaluectenent dei armadas de tèrra e de
ensedatge n.m. Accion d’ensedar; lo sieu resultat.
l’ària.
ensegre vt. Enseguir. s’ensegre v.pr. S’enseguir.
ensenhable, a adj. Que pòu èstre ensenhat.
enseguir vt. (enseguissi) 1. Seguir, anar darrier
ensenhador n.m. Tièra dei capítols d’un libre. Sin.:
(quauqu’un). 2. Imitar. Var.: ensegre. s’enseguir v.pr. indèx.
Var.: s’ensegre. Resultar coma consequença.
ensenhaire, airitz adj. e n. Que dona un
enselament n.m. (geogr.) Fach per un terren de ensenhament: Un ensenhaire d’italian. Var.: ensenhant.
s’encalar.
Lo còrs ensenhaire: L’ensèms dei professors e dei
enselar vt. (ensèli) Metre en sèla.
magistres.
enselat, ada adj. Si di d’un cavau que la sieu esquina
ensenhament n.m. 1. Accion, biais d’ensenhar, de
presenta una concavitat exagerada.
transmetre de conoissenças. Sin.: educacion. 2. Caduna
dei brancas de l’organisacion de l’escòla e de
ensemblament adv. (rare) À l’encòup.
Ensenhament primari ò elementari
ensemble n.m. 1. Acampament d’elements que l’universitat.
(escòlas
primari),
segondari
(collègis e liceus), superior
fórmon un tot: L’ensemble dau personal.
Dins
(universitats
e
grandi
escòlas).
Ensenhament tecnic,
l’ensemble: En general. Dins lo sieu ensemble: Dins la
professional:
Per
la
formacion
d’obriers
qualificats e
sieu totalitat. 2. (mat.) Colleccion d’elements ò de
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
584
◇
◇
entalpia
_____________________________________________________________________________________________
especialisats, de tecnicians.
Ensenhament privat (ò
ensople n.m. Ensoble.
liure): Dispensat dins d’establiments que non depèndon
ensordament n.m. Fach d’ensordar. Var.:
de l’Estat, au contrari de l’ensenhament public. 3. ensordiment,
assordiment,
eissordament,
Profession, activitat de la persona qu’ensenha: Intrar eissordiment, ensordiment. Sin.: embalordiment.
dins l’ensenhament. 4. Cen qu’es ensenhat; leiçon
ensordant, a adj. Qu’ensorda. Sin.: embalordissent,
donada per lu fachs, per l’experiença: Tirar lu assordissent. Var.: eissordós, eissordissent.
ensenhaments d’una desfacha.
ensordar vt. Rendre balord. Var.: eissordar,
ensenhant, a adj. Ensenhaire.
ensordir. Sin.: assordir, embalordir.
ensenhar vt. 1. Faire aquistar la conoissença ò la
ensordiment n.m. Ensordament.
practica de (una sciença, un art, etc.): Ensenhar l’occitan.
ensordir vt. (ensordissi) Ensordar.
Sin.: educar. 2. Aprendre, faire capir: L’Istòria
ensornir vt. (ensornissi) Rendre escur. s’ensornir
n’ensenha totplen de cauas.
v.pr. Venir escur. Sin.: escurcir, fosquejar.
ensenhat, ada adj. 1. Qu’es l’objècte d’un
ensortiment n.m. Seria de cauas que van ensèms;
ensenhament. 2. Ben educat. n. Persona que reçaup un seria d’articles presentats dins un negòci; ensèms dei
ensenhament.
cauas que fórmon un tot d’un biais que presenta una
ensenhorir Faire senhor de quauqua ren. varietat, una armonisacion. Var.: assortiment..
s’ensenhorir v.pr. Si far senhor de quauqua ren.
ensortir vt. (ensortissi) 1. Provedir un comèrci de tota
ensentir (s’) v.pr. Si ressentir. 2. Sorfir d’una ernia.
mena d’articles. 2. Acampar de cauas que convènon, que
ensentit, ida adj. Que sofrisse d’una ernia.
s’armonízan. Sin.: apariar, armonisar, atrencar. Var.:
enserbar vt. (ensèrbi) Erbejar (Luceram).
assortir.
ensèrt n.m. Empeut.
ensotanar (s’) v.pr. Cargar la sotana.
ensertaire n.m. Empeutaire.
ensovenir (s’) v.pr. Si sovenir. Sin.: si recordar, si
remembrar.
ensertar vt. (ensèrti) Empeutar.
ensubrar vt. Metre de flotons de suve sus una ret de
ensertatge n.m. Accion d’ensertar; lo sieu resultat.
pesca.
ensertir vt. (ensertissi) Ensartar. Var.: ensartir.
ensucant, a adj. e n. Qu’ensuca.
ensigne n.m. 1. Marca distintiva d’una denhetat,
ensucar vt. (ensuqui) Picar foart, assomar: Lu ladres
d’una foncion: Ensigne de pilòt. 2. Signe distintiu dei
an ensucat la sieu victima; lo soleu d’estiu m’ensuca.
sòcis d’una associacion. Var.: ensenha. Sin.: badge.
Sin.: matrassar, amaçolar, amassar. Var.: assucar.
ensin adv. D’aqueu biais, coma aquò. Var.: ensinda.
ensucat, ada adj. 1. Assomat. 2. (fig.) Que sembla
ensinda adv. Ensin.
niais, sensa reaccion.
ensobla n.f. Ensoble.
ensucatge n.m. Accion d’ensucar; fach d’èstre
ensoble n.m. Rotleu sus lo quau s’enrótlon lu fieus de
cadena d’un teissut e qu’alimenta lo mestier de teissir. ensucat. Var.: assucatge. Sin.: amaçolatge.
ensucrar vt. 1. Sucrar. 2. Drageïficar. s’ensucrar
Var.: ensobla, ensople.
ensoflacion n.f. (med.) Accion d’ensoflar. Var.: v.pr. (fig.) Si ganhar de sòus d’una mena contestabla.
Sin.: s’engraissar, si daurar.
insuflacion.
ensugat, ada adj. Negre de suga.
ensoflaire n.m. (med.) Instrument que sièrve à
ensuperbir vt. (ensuperbissi) Far venir orgulhós. ensoflar dins la laringe e dins li nharras d’ària ò de
s’ensuperbir v.pr. Venir orgulhós.
medicaments pouverulents. Var.: insuflaire.
ensús adv. En aut. n.m. Aut, montanha.
ensoflar vt. 1. (med.) Introdurre (d’ària, de gas) mé
ent n.m. Èstre.
l’ajuda de la respiracion ò d’un aparelh. Var.: insuflar. 2.
Inspirar, transmetre, comunicar: Ensoflar de coratge ai
entacar vt. (entaqui) 1. Tacar, faire una taca à. 2.
sieu tropas. Sin.: aflatar.
Brutar moralament: Entacar l’onor, la reputacion de
quauqu’un. 3. (dr.) Entacat de nullitat: Considerat nul,
ensofrar vt. Ensolprar.
en parlant d’un contracte, d’un tèxto.
ensolelhada n.f. Assolelhada.
entalentament n.m. Fach d’entalentar.
ensolelhament n.m. 1. Estat de cen que reçaup la lutz
entalentar vt. Donar envuèia à.
dau soleu. 2. (meteor.) Temps pendent lo quau un luèc es
ensolelhat. Sin.: insolacion.
entalh n.m. 1. Talh practicat en levant de matèria;
ensolelhar vt. 1. Emplir de la lutz dau soleu. 2. (lit.) entalhatge. Var.: entalha, entalhadura. Sin.: encrena.
Rendre particulierament gai, urós; illuminar: La 2. Nafradura facha m’un objècte trencant.
naissença d’aqueu pichon ensolelha la vida dei sieus
entalha n.f. Entalh.
parents.
entalhadura n.f. Entalh.
ensolelhat, ada adj. 1. Expauat au soleu: Una maion
entalhament n.m. Entalhatge.
ensolelhada. 2. Que ve lo soleu luse: Una jornada
entalhar vt. Faire un entalh dins.
ensolelhada.
entalhatge n.m. Accion d’entalhar. Var.: entalh,
ensolprada n.f. Resultat de l’ensolpratge.
entalhament.
ensolprar vt. Metre de solpre à: Ensolprar la vinha.
entalpia n.f. (fis.) Grandor termodinamica egala à la
Sin.: ensofrar.
soma de l’energia intèrna e dau produch de la pression
ensolpratge n.m. Sofratge.
per lo volume (aquesta grandor s’emplega sobretot per
◇
585
entamenada
_____________________________________________________________________________________________
calcular l’energia escambiada au moment d’un
entendut, uda adj. 1. Decidit, convengut, reglat.
cambiament d’estat ò d’una reaccion quimica).
(fam.) Entendut!: D’acòrdi!
Ben entendut:
entamenada n.f. 1. Començament; promiera part de Naturalament, segurament, evidentament. 2. Pilhar una
quauqua ren que si talha. Sin.: debuta. Contr.: fin. 2. ària entenduda: Faire aqueu qu’a tot capit, qu’es
(lit.) Introduccion. Contr.: clavadura.
informat.
entamenadura n.f. 1. Pichina plaga, entalhadura. 2.
entenebrar vt. (entenèbri) Curbir de tenèbras,
Dins una carriera, extraccion dei promieri pèiras; escurcir. Var.: entenebrir.
ensemble dei promieri pèiras extrachi. 1.Var.:
entenebrir vt. (entenebrissi) Entenebrar.
entamenura.
ententa n.f. Accion de s’entendre, acòrdi; relacions
entamenaire, airitz adj. e n. Qu’entamena.
amicali entre doi personas.
entamenar vt. Començar. s’entamenar v.pr. Si
enteralgia n.f. (med.) Dolor intestinala.
faire una entamenadura.
enteric, a adj. Intestinal.
entamenura n.f. Entamenadura.
entèriga n.f. Agaçament (deugut à un problema de
entanar (s’) v.pr. 1. Per un animau, intrar dins la sieu dents ò d’aurelha.
tana. 2. S’embarrar.
enterinament n.m. Accion d’enterinar; lo sieu
entandoment n.m. Entretant.
resultat.
entapissar vt. Curbir de tapís.
enterinar vt. 1. Rendre valide, consacrar. 2. Ratificar,
entartugar vt. 1. Embestiar. 2. Embriagar. 3. confirmar un acte que la sieu validitat depende d’aquesta
Estordir. s’entartugar v.pr. S’embriagar.
formalitat.
entascar v.t. (entasqui) 1. Metre dins la biaça. 2.
enteriti n.f. Enflamacion de l’intestin greule,
Acampar, amassar. 3. Beure. s’entascar v.pr. generalament acompanhada de diarrea.
S’encigalar, s’embriagar.
enterobacteria n.f. Bacteria dau tube digestiu de
entat, ada adj. (arald.) Partit orizontalament en l’òme e dei animaus.
seguissent de linhas corbi que s’engrànon una dins
enterocelia n.f. Nom de diferenti tumors formadi per
l’autra.
l’intestin desplaçat: Enterocelia femorala, ombilicala,
entauladura n.f. Ponch de rotacion dei doi lamas sotapubiana, sciatica, suspubiana, epigastrica, dorsala,
d’un pareu de ciseus.
anomala, perineala, vaginala.
entaulament n.m. 1. (arquit.) Arquitrau, frisa d’un
enterocit n.m. Cellula de la paret de l’intestin
edifici. 2. Coronament d’un mòble, d’una poarta. 3. encargada d’absorbir divèrsi moleculas d’aliments e de li
(mar.) Recurbiment de la cencha d’una nau. Sin.: transportar au dedintre de l’organisme.
bordatge, banda.
enterocòc n.m. Micròbi diplocòc Gram positiu de
entaular vt. Ajustar doi pèças à mièja espessor: l’intestin (normala dins l’intestin, la sieu presença es
Entaular li lamas d’un pareu de ciseus. s’entaular patogèna dins d’autres organes).
v.pr. Si metre à taula.
enterocoliti n.m. (med.) Enflamacion de l’intestin
entavelar vt. (entavèli) Empontilhar.
greule e dau colon.
entelar vt. 1. Renforçar en fixant quauqua ren sus una
enteropneuste n.m. Enteropneustes: Classa de
tela per lo sieu revèrs. 2. Recurbir de tela.
vermifòrmes estomocòrdes marins, que lo sieu solet
entelatge n.m. 1. Accion d’entelar; lo sieu resultat. 2. representant es lo balanoglòs.
Tela per entelar.
enteroptòsi n.f. (med.) Desplaçament de l’intestin
entendar vt. Curbir m’una tenda.
dins lo bas de la cavitat abdominala, entirant una
entendedor, doira adj. e n. 1. Que capisse ben. 2. relaxacion dau tube digestiu.
Que prea quauqua ren e conoisse ben un subjècte.
enteroquinasi n.f. Enzima secretada per la mucoa
entendement n.m. 1. Aptituda à capir. Boan sens, intestinala, e qu’activa la secrecion pancreatica.
rasonament: Aquò despassa l’entendement. 2. (filos.)
enterorragia n.f. (med.) Emorragia intestinala.
facultat de capir, diferenta de la sensibilitat. Var.:
enterorenal, a adj. (med.) Sindròma enterorenal:
entendiment.
Ensèms dei incidents infecciós urinari d’origina
entendiment n.m. Entendement.
intestinala. Var.: enterorenau.
entenditor, tritz adj. e n. Entendedor.
enterorenau, ala adj. Enterorenal.
entendre vt. 1. Audir. 2. (lit.) Consentir à escotar, à
enteroscopia n.f. Divinacion per lo biais de
seguir un conseu, à respoandre à una demanda: Entendre l’examen dei budeus dei victimas.
li preguieras de quauqu’un. 3. Capir: Entendi pas grand
enterospasme
n.m.
(med.)
Contractura
caua en matematicas. 4. Voler dire: Qu’entendes per espasmodica dau budeu.
aquel adjectiu? 5. Conóisser; saupre prear. 6. Voler,
enterostomia n.f. (med.) Anastomòsi temporària ò
exigir: Entendi d’èstre obeït. s’entendre v.pr. 1. Si definitiva d’una cavitat intestinala à la paret abdominala.
metre d’acòrdi: Si son entenduts sobre lo prètz. 2. Anar
enterotomia n.f. (cir.) Encisa d’una cavitat
d’acòrdi: M’entendi ben mé mon fraire. 3. Aver de intestinala.
conoissenças sobre un subjècte donat, de gaubi dins un
enterotoxemia n.f. Malautia provocada per lo
camp particulier.
manjament de toxinas bacteriani au niveu dei budeus
entenduda adj. 1. Intelligença, facultat de capir. 2. (pertòca essencialament lu romiaires).
Ententa.
◇
586
◇
entoptic, a
_____________________________________________________________________________________________
enterovaccin n.m. (med.) Vaccin introduch per la vertut, merita lu elògis (es sotentendut qu’una vertut
merita necessariament lu elògis).
boca e absorbit per l’intestin.
entimonar vt. Metre un timon à.
enterovirus n.m. Virus qu’a la particularitat de si
ficar dins lo tube digestiu.
entimorir vt. (entimorissi) Intimidir.
enterozoaris n.m.pl. Parasites de l’intestin.
entinar vt. Metre dins una tina.
enterrada n.f. Procession d’enterrament. Sin.:
entiponar (s’) v.pr. S’engavaiar, s’engamonar.
funeralhas. Var.: soterrament, enterrament.
entirar vt. Provocar, menar à.
enterraire n.m. Persona encargada d’encavar lu
entinar vt. Entinelar. Var.: entinelar.
cròs per enterrar lu moarts. Sin.: tombassier,
entinelar vt. (entinèli) Entinar.
soterramoarts, becamoarts, (pop.) becalin, aclapaire,
entinelatge n.m. Accion d’entinar, d’entinelar.
aclapamoarts.
entirament n.m. Entraïnament (2).
enterrament n.m. 1. Accion de metre un moart en
entirar vt. Entraïnar.
tèrra; inumacion; ceremònia qu’acompanha la mesa en
entissar (s’) v.pr. S’atissar.
tèrra. Var.: enterrada. Sin.: soterrament, sebeliment.
entitat n.f. 1. Realitat abstracha que pòu èstre
Tèsta, figura d’enterrament: Trista, lugubra.
concebuda
unicament per l’esperit.
(filos.) Essença
Cortègi funèbre. 2. (fig.) Accion d’abandonar
d’un
èstre,
ensèms
complet
dei
proprietats
que lo
definitivament (un projècte, un espèr, etc.); renonciacion.
constituísson. 2. (med.) Entitat morbida: Ensèms dei
enterrar vt. (entèrri) 1. Metre en tèrra. Sin.: soterrar.
simptòmas d’una malautia.
2. Metre (un moart) en tèrra, inumar. Sin.: soterrar,
entitolar vt. Intitular.
sebelir. 3. Sobreviure à: A enterrat tota la sieu familha.
entoàrcer vt. Dispauar la vinha en espaliera.
4. (fig.) Cessar de s’ocupar de, abandonar: Enterrar un
entoasc n.m. Brossalha. Sin.: bois, boisson. Var.:
projècte. s’enterrar v.pr. (fig.) Anar viure dins un
toasc:
Lo quartier dau Toasc à l’Abadia.
luèc isolat.
entoissiar
vt. (intoissi, classic intóissii) Entoissegar.
enterratge n.m. (metall.) Accion de tassar de tèrra à
entoissegar vt. Intoxicar, empoisonar. Var.:
l’entorn d’un mòtle de fondaria.
entèsta n.f. Cen qu’es estampat, escrich au sobran entoissiar.
entolhament n.m. (mar.) Accion d’entolhar.
d’una letra, d’un fuèlh. Var.: entestacion, testada.
entolhar vt. (mar.) Faire virar un ormege à l’argue.
entestacion n.f. Entèsta.
entolòma n.m. Fonge dei boascs, dei lamas ròsas. entestament n.m. Fach d’èstre estacat embé
obstinacion ai sieus gusts, ai sieu ideas, etc.; obstinacion; La varietat entolòma blavejanta es foartament toxica.
tenacitat. Sin.: testardisa, testardaria, testarditge.
entomofague, aga n. (zool.) Que si noirisse d’insèctes.
Sin.: insectivòre.
entestant, a adj. Qu’entèsta.
entomofil(e), a adj. (bot.) Si di d’una planta que lu
entestar vt. (entèsti) Portar à la tèsta, estordir
(quauqu’un).
(absol.) Aqueu perfum entèsta. insèctes n’assegúron la pollinisacion.
entomofilia n.f. Pollinisacion per lu insèctes.
s’entestar v.pr. S’obstinar, s’encaïnar.
entomoftorale n.m. Entomoftorales: Òrdre de fonges
entestardir (s’) v.pr. S’obstinar, s’encaïnar. Var.:
oomicèts, parasits dei insèctes e dei protozoaris.
s’entestar; s’entestardir.
entomologia n.f. Estudi scientific dei insèctes.
entestat, da adj. e n. Si di d’una persona testarda.
entomologic, a adj. Relatiu à l’entomologia, ai
Sin. borricat.
insèctes.
enteular vt. Curbir de teules. Var.: teular. Sin.:
entomologista n. Especialista d’entomologia. Var.:
teulissar.
entomològue.
entier, a adj. 1. Que ren li es estat levat; complet,
entomològue, òga n. Entomologista.
integral: Sobra un pan entier. 2. Si di d’un animau non
castrat. 3. Total, absolut, sensa restriccion: La tieu
entomoscèlis n.m. Coleoptèr parasite dau còlza.
libertat es entiera. 4. Sensa cambiament: La question
entomosporiòsi n.f. Malautia criptogamica dau
rèsta entiera. 5. (mat.) Nombre entier ò entier, n.m.: Tot codonhier.
entomostraçat n.m. Entomostraçats: Sotaclassa de
element de l’ensemble W. Entier natural ò positiu: De
signe +. «Tot numbre que non es entier es rot» (F.Pellos). crustaceus inferiors coma la dafnea, lo ciclòpe, etc.
entonacion n.f. 1. Melodia de la paraula. Var.:
6. Que non supoarta la compromission; categoric: Un
intonacion. 2. Accion o biais d’entonar.
caractèr entier.
entonador n.m. Totairòu. Sin.: embut.
entier n.m. 1. Totalitat. En entier: Completament.
2. (mat.) Nombre entier.
entonar vt. Metre en tona. Sin.: embotar.
entierada n.f. Fila, rega, filanha.
entonar vt. Començar à cantar; donar lo ton.
entierament adv. Totalament, completament. Sin.:
entopinar vt. Metre dins un topin; metre en consèrva.
absoludament, completament,
complidament,
entopròcte n.m. Entopròctes: Sotaclassa de
plenierament, de tot en tot, integralament, briozoaris enclausant de varietats marini.
plenament.
entoptic, a adj. (med.) Que pertòca de sensacions
entimema n.m. (filos.) Sillogisme dins lo quau una luminoï qu’an la sieu origina au dedintre de l’uèlh.
dei premissas es sotentenduda: Lo coratge, coma es una
◇
◇
◇
◇
◇
587
◇
entòrca
_____________________________________________________________________________________________
entòrca n.f. 1. Flambeu fach d’un baston resinós ò
entosiasta adj. e n. Que sente ò manifèsta
d’una coarda entortilhada à l’extremitat d’un baston e d’entosiasme. Sin.: estrambordat, afogat.
cubèrta de resina ò de cèira. Var.: entòrcha, tòrcha,
entrà prep. Entre: Entrà nautres sigue digue dich.
antòrca, antòrcha. 2. Entòrca electrica: Lampa de
entrabrun n.m. Entrebrun. Sin.: calabrun,
borniera cilindrica, de foarta potença. 3. Installacion per embrunit, embrunir, luscre.
brutlar dins l’atmosfèra un sotaproduch gasós, dins
entrabucar v.i. (entrabuqui) Acipar m’au pen
l’industria dau petròli. 4. Tap de palha tortilhada que si còntra quauqu’un ò quauqua ren. Var. trabucar. Sin.:
plaça entre li pèiras de talha per li protegir pendent lo s’embranconar, s’embrancar, brancolar, farastelar
sieu transpoart. 5. Paratombant en entòrca: Paratombant (Luceram).
que non s’es desplegat completament e non pòu, doncas,
entrach n.m. 1. Pèça orizontala de l’armadura dau
ralentir la tombada.
cubèrt (fustatge) que jonhe doi balestiers. 2. Pèça de
entorcar vt. (entoarqui) Entortilhar.
boasc pauada orizontalament sus lu pals d’un cindre,
entòrcha n.f. Entòrca.
quora si bastisse una vòuta.
entorn n.m. Cen qu’enròda quauqu’un ò quauqua ren.
entrachar (s’) v.pr. S’avisar.
à l’entorn (loc. adv.) Dins lo vesinatge. à l’entorn
entracte n.m. 1. Moment entre lu actes d’una pèça de
de (loc. prep.) Dins l’espaci pròche de (quauqua ren, teatre, entre li divèrsi partidas d’un espectacle. 2. (fig.)
quauqu’un).
Pausa.
entornar vt. Tornar portar, tornar menar: Vos ai
entrada n.f. Intrada.
entornat la voastra frucha, qu’èra degalhada. entrafegaire, airitz n. 1. Persona que s’entremete
s’entornar v.pr. Tornar partir, tornar venir: M’en torni en d’afaires amorós. Sin. entremetèire. 2. Persona que
au país.
fa d’intrigas , de tramas. Sin.: intrigaire.
entornejador n.m. Bobinador.
entrafegar vt. (entrafegui) Entrebescar.
entornejaire, airitz n. Bobinaire. Sin.: envirolaire,
entraimar (s’) v.pr. (lit.) S’aimar un l’autre.
enrodaire.
entraïnaira n.f. Frema d’establiment de nuèch que lo
entornejar vt. Bobinar. Sin.: entornissar, envirolar, sieu travalh es d’atirar la practica e de la far beure.
enrodar.
entraïnaire, a n. Persona encargada d’adestrar
entornissador n.m. Bobinador.
d’esportius, de cavaus de corsa, etc.
entornissaire, airitz n. Bobinaire.
entraïnament n.m. 1. Ensèms d’exercicis per
entornissar vt. Bobinar. Sin.: entornejar, envirolar, entraïnar, s’entraïnar. Sin.: adestrament. 2. Ensèms dei
enrodar.
dispositius qu’an per tòca de solidarisar un organe que
entòrsa n.f. Lesion traumatica d’una articulacion, que comanda e l’organe comandat. Sin.: entirament,
resulta de la sieu distorsion brutala m’una elongacion ò endralhada, adralhada.
una rompedura dei ligaments sensa desplaçament
entraïnar vt. 1. Metre en movement, estirassar. 2.
permanent dei susfàcias articulari e que tòca Adestrar. s’entraïnar v.pr. S’adestrar.
(fig.) Faire una
especialament la cavilha e lo ginolh.
entraire vt. (entraï) Tirar quauqu’un d’un marrit
entòrsa à (un reglament, una lèi): Non li si conformar. estament, d’un marrit afaire. Sin.: tirar de ribas.
Var.: estòrsa. Sin.: esfoarç, estoarta.
entrajuda n.f. Ajuda mutuala.
entortilhament n.m. Accion d’entortilhar, de
entrajudar (s’) v.pr. S’ajudar mutualament.
s’entortilhar. Sin.: entornejament, envirolament,
entralhas n.f. pl. 1. Viscèras e budeus. Sin.:
enrodament, entornissatge, envedilhament.
budelalha, ventralha, tripalha. 2. (lit.) part dau còrs de
entortilhar vt. 1. Envolopar mé quauqua ren qu’es la frema dont l’enfant es en gestacion. 3. Part mai
tortilhat. 2. Tortilhar (quauqua ren). Sin. (1 e 2): prefonda: Li entralhas de la tèrra. 4. Sensibilitat, coar:
entornejar,
envirolar,
enrodar,
entornissar, Pilhar quauqu’un ai entralhas.
envedilhar. 3. (fig.) Sedurre (quauqu’un) mé de paraulas
entrant adj. e n. Intrant.
d’engan. 4. Formular (lu sieus prepaus, li sieu frasas,
entrapar vt. Entrapelar.
etc.) d’un biais foarça complicat. s’entortilhar v.pr. 1.
entrapelar vt. (entrapèli) Faire passar (de fen) per
S’enrotlar totplen de còups à l’entorn de quauqua ren. 2.
una
trapa. Var.: entrapar. s’entrapelar v.pr.
(fig.) S’embrolhar dins lu sieus prepaus.
Cabussar
dins una trapa.
entoscar vt. (entoasqui) Curbir de bois, d’entoascs.
entrar
vi. Intrar.
Sin.: embartassar, emboissonir.
entraucar
vt. (entrauqui) Faire intrar dins un trauc.
entosiasmant, a adj. Qu’entosiasma. Sin.:
s’entraucar
v.pr. S’escondre dins un trauc.
estrambordant, afogant.
entraucat,
ada
adj. Encaissat. Sin.: envabrat.
entosiasmar vt. Emplir d’entosiasme. entraudir
vt.
Audir
parcialament.
s’entosiasmar v.pr. Si passionar per (quauqua ren,
entrava
n.f.
1.
Ligam
fixat ai pens d’un cavau, d’un
quauqu’un). Sin.: estrambordar, afogar.
animau,
per
empachar
lo
sieu
caminar. Sin.: enfèrris. 2.
entosiasme n.m. 1. Admiracion passionada, ardor:
(fig.)
Obstacle,
empachament.
Parlar d’un autor embé entosiasme. 2. Exaltacion,
entravacaire, airitz adj. e n. Empachaire.
passion, excitacion: Un libre escrich dins l’entosiasme,
entravacar vt. (entravaqui) Empachar, entravar, faire
una decision pilhada dins l’entosiasme dau moment.
obstacle à.
Sin.: estrambòrd, afogament.
◇
588
entredurbir
_____________________________________________________________________________________________
entravacós, oa adj. Que vèn à mau à destriar, à
entrecambiable, a adj. Intercambiable.
desmesclar. Sin.: entrebescat, entrafegat, emmesclat.
entreçament n.m. Entreçadura.
entravada n.f. Embarràs, empach.
entreçar vt. 1. Ordenar en treça. 2. Confeccionar en
treçant: Entreçar un panier.
entravadís, issa adj. Empachatiu.
entravadís n.m. Empachament.
entrecareçar (s’) v.pr. S’entrecareiçar.
entravar vt. 1. Metre una entrava à (un animau, à un
entrecareiçar (s’) v.pr. Si careiçar mutualament.
presonier). Sin. enferriar. 2. Empachar, embarrassar Var.: s’entrecareçar.
dins lu sieus movements, lu sieus actes. 3. Metre
entrechaplar (s’) v.pr. Si chaplar mutualament.
d’obstacles, d’empachaments à.
entrecilhas n.m. Espaci entre li cilhas.
entraversadura n.f. Accion d’entraversar.
entrecoasta n.f. Lesca de bòu talhada entre li coastas.
entraversar n.f. (entravèrsi) 1. Metre en travèrs. 2.
entrecolomna n.m. (arquit.) Espaci entre doi
Provocar d’entravas dins lu projèctes de quauqu’un, colomnas d’una colomnada.
devariar li ideas de quauqu’un. Sin.: metre de bròcas en
entrecombatre (s’) v.pr. Si combatre mutualament.
li ròdas.
entrecompreneson n.f. Intercompreneson: Li
entraxe n.m. 1. Diamètre dau ceucle que passa per toi variantas de l’occitan perméton l’entrecompreneson
lu bolons que tènon una gelha. 2. (ferrov.) Distança que entre lu sieus dialèctes.
dessepara lu axes de doi vias vesini, de doi aubres de
entreconóisser (s’) v.pr. Faire conoissença
ròdas vesins.
mutualament.
entre prep. 1. Indica un intervalle de temps: Vendrai
entreconsolar (s’) v.pr. Si consolar mutualament.
entre miègjorn e una ora. 2. Indica un estat intermediari:
entrecopada n.f. Accion d’entrecopar; lo sieu
Entre jaune e vèrd. Sin.(1 e 2): demièg. 3. Indica un
resultat. Sin.: interrupcion, descontunha, cessament.
ensèms, una mena de complicitat: Dinnerèm entre amics,
entrecopar vt. Interrompre per intervalles. Sin.:
resterèm entre nautres.
interrompre, desrompre.
entrebadada n.f. Dubertura laissada per un objècte
s’entrecopar v.pr. S’interrompre per intervalles.
leugierament dubèrt.
entrecrénher (s’) v.pr. Si crénher mutualament.
entrebadar vt. Entredurbir leugierament.
entrecridar (s’) v.pr. Si cridar l’un e l’autre.
entrebadat, ada adj. Entredubèrt.
entrecrosada n.f. Entrecrosament.
entrebadaire n.m. Dispositiu per mantenir una
entrecrosament n.m. Disposicion de cauas que
poarta, una fenèstra entredubèrta ò per l’empachar de si
s’entrecróson.
Var.: entrecrosada.
durbir completament.
entrecrosar
vt. Crosar en divèrs sens ò un grand
entrebaiar (s’) v.pr. Si baiar mutualament. Sin.: si
totplen
de
còups.
s’entrecrosar v.pr. Si crosar en
potonejar.
divèrs sens ò un grand totplen de còups.
entrebast n.m. Mitan dau bast.
entrecuèissa(s) n.f. Espaci entre li cuèissas. Sin.:
entrebatre (s’) v.pr. Si batre un còntra l’autre, lu uns
entrecamba(s).
còntra lu autres.
entrecujat n.m. Prepotent, estrafoisson.
entrebenda n.f. Caduna dei bendas travalhadi m’una
entreculhir vt. (entrecuèlhi) Culhir de fruchas
cadena de color diferenta ai extremitats d’una pèça
denant
la sieu maduretat.
d’estòfa.
entredevorar
(s’) v.pr. Si devorar mutualament.
entrebescament n.m. Accion d’entrebescar; fach
entredestrúger (s’) v.pr. Si destrúger mutualament.
d’èstre entebescat; confusion, desòrdre. Sin.:
entredich, a adj. Nec, desparaulat, desconcertat,
entrafegament, emmesclada.
entrebescar vt. (entrebesqui) 1. Mesclar d’un biais tancat.
entredire (s’) v.pr. Si dire au dedintre de se.
complicat (de fieus...). 2. (fig.) Complicar, embrolhar.
entredoi n.m. 1. Part situada au mitan de doi cauas;
Sin.: entrafegar, emmesclar. s’entrebescar v.pr. 1.
S’engatjar una dins l’autra, en parlant de cauas; estat intermediari entre doi extrèmes. Sin.: entrepàs,
s’embrolhar, si mesclar. 2. En parlant d’un cavau, si cambra estanca (sotamarin), entremitan. 2. Mòble
plaçat à l’auçada de l’abaïn de doi fenèstras. 3. Benda de
pilhar dins la cauçana.
entrebrun n.m. Calabrun. Var.: entrabrun. Sin.: brodaria, de dentèla dei bòrds drechs, cordurada de cada
costat, per decorar una pèça de linjaria. 4. (espòrts)
embrunit, luscre, entrelutz.
entrebulh n.m. Accion d’entrebulhir; lo sieu Accion de mandar lo balon entre doi adversaris per lo
tornar metre en juèc.
resultat.
entre-doi-guèrras n.m. Periòde que va de la fin de la
entrebulhir vt. Laissar bulhir gaire de temps.
promiera
guèrra mondiala (1918) fins au començament
entreçadura n.f. Accion d’entreçar; caua entreçada.
de
la
segonda
(1939).
Var.: entreçament, entreçatge. Sin.: entrenatge,
entredonar
(s’) v.pr. Si donar (quauqua ren)
enrestatge.
mutualament.
entrecamba(s) n.m. 1. Part dau còrs situada entre li
entredubèrt, a adj. Mièg dubèrt.
cambas; entrecuèissa. 2. Part dei braias situada entre li
entredurbir vt. (entreduèrbi) 1. Durbir en escartant
cambas. Sin.: forcadura. 3. Travèrsa que religa lu pens
leugierament:
Entredurbir lu rideus. 2. Durbir un pauc:
d’un sèti. 4. Espaci entre lu pens d’un mòble.
Entredurbir
una
poarta, una fenèstra.
entrecambiablament adv. Intercambiablament.
589
entredurmir
_____________________________________________________________________________________________
entredurmir vi. Durmir leugierament. Sin.:
entremesclar vt. Mesclar estrechament. Sin.:
choquear, penequejar, penecar. s’entredurmir entrebescar. s’entremesclar v.pr. Si mesclar
v.pr.
estrechament.
entrefachas n.f. pl. Sus aqueli entrefachas: Pròpi
entremesclat, ada adj. Mesclat estrechament. Sin.:
à-n-aqueu moment. Sin.: entremièjas.
entrebescat.
entrefenèstra n.m. 1. Part d’un barri entre doi
entremet n.m. Plat sucrat servit entre lo fromai e
fenèstras. 2. Paneu de tapissaria aut e estrech.
avant la frucha. Sin.: entremièg.
entreferir (s’) v.pr. Si ferir mutualament.
entremetèire, eititz n. (pej.) Persona que
s’entremete
per de sòus dins d’afaires galants. Sin.:
entrefèrre n.m. Part d’un circuit d’induccion dont lo
entrafegaire.
flux d’induccion non circula dins lo fèrre.
entremetre (s’) v.pr. Intervenir activament dins un
entrefilet n.m. Pichin article dins un jornal. Sin.:
afaire per metre de personas en relacion.
articlòt, articlon, articulet.
entremièg n.m. Entremet.
entrefuèlh n.m. Tèrç estòmegue dei romiaires.
entremièjas n.f. pl. Entrefachas.
entregelar vt. (entregèli) Gelar à mitan.
s’entregelar v.pr. Si gelar parcialament.
entremiejar vt. Clausonar, compartimentar.
entregratar (s’) v.pr. Si gratar mutualament.
entremitan n.m. Entredoi.
entrelaç n.m. Ornament format de linhas entrelaçadi.
entremuèja n.f. (mar.) Enrodatge de taulas dreiçadi
entrelaçament n.m. Accion d’entrelaçar; ret, au dessobre dei escotilhas. Sin.: batipoarta.
entrelaç.
entrenafrar (s’) v.pr. Si nafrar mutualament.
entrelaçar vt. Enlaçar un dins l’autre: Entrelaçar de
entrenar vt. Enrestar.
fieus. Sin.: entrebescar, entreligar, entrecrosar,
entrenatge n.m. Entreçadura, enrestatge.
mesclar, trenar. s’entrelaçar v.pr. S’entrebescar.
entrenc, a adj. Si di d’una tèrra aleugierida e ben
entrelard n.m. Lard mesclat mé de maigre.
laurada.
entrelardar vt. 1. Metre de pichins morseus de lard
entrenegar (s’) v.pr. S’ennegar a mitat.
dins una carn. 2. (fig.) Mesclar, farcir: Entrelardar un
entrenèrvis n.m. (rel.) Espaci que separa lu nèrvis en
discors de citacions.
releu au dòrs d’un libre.
entrelardat, ada adj. Si di d’una carn que contèn de
entrenós n.m. (bot.) Espaci contengut entre doi nos
parts grassi e d’autri maigri.
dau pen d’una planta.
entrelescas n.m. Lescas de pan dins li quali si metre
entrenosar vt. Faire de nos un sobre l’autre. Sin.:
de cambajon, de fromai, etc. Sin.: entrepan, sandwich entregropar.
(angl.).
entrepachaire, airitz adj. e n. Qu’entrepacha. Var.:
entreligar vt. (entreligui) Entrelaçar.
entrepachós. Sin.: embarrassacamin, embarrassaire,
entrelusent, a adj. Transparent.
cèrcabeluga, mercant d’estampeu.
entrelúser vi. Entrelusir.
entrepachament n.m. Accion d’entrepachar; lo sieu
entrelusida n.f. Claror ò lusor que non dúron. Sin.: resultat. Sin.: entrava, embarràs, empacha,
entrelutz.
empachador, entravadís.
entrelusir vi. (entrelusissi) 1. Lusir au travèrs de
entrepachar vt. Entravar, empachar, embarrassar.
quauqua ren. 2. Lusir à mièg. Var.: entrelúser.
entrepachós, oa adj. Entrepachaire. Sin.:
entravadís.
entrelutz n.m. Calabrun.
entremacar (s’) v.pr. S’entreferir.
entrepan n.m. Entrelescas.
entremalh n.m. Ret de pesca facha de tres ret
entreparlaire, airitz n. Persona que convèrsa
sobrepauadi, qu’aquela dau mitan a de malhas mai m’una autra. Sin.: interlocutor.
estrechi (lo peis passa la promiera ret e s’entortilha dins
entrepartir vt. (entrepartissi) Compartir, despartir,
la seguenta). Var.: tremalh.
desseparar.
entremalhada n.f. Contengut d’un entremalh.
entrepauaire, airitz n. 1. Persona que tèn un
entremalhaire n.m. Pescador mé l’entremalh: entrepaus. 2. Grossista que vende de produchs que l’Estat
«Ordonnance des entremaillaires que non porran n’a lo monopòli.
portar...» (1617).
entrepauament n.m. Accion d’entrepauar, de metre
entremalhar vt. Enclaure dins un tremalh.
dins un entrepaus.
entremèia n.f. Dins un molin, caissa en forma de
entrepauar vt. 1. Metre en entrepaus (de mèrç). 2.
tronc de piramida ò de còne invertits, que foncciona Depauar provisoriament.
coma un embut. Sin.: tremièja, tremuèja.
entrepaus n.m. Luèc, bastiment dont son depauadi de
entremesa n.f. Accion de s’entremetre: Ofrir la sieu mèrç per un temps limitat.
entremesa.
Per l’entremesa de: Per l’intermediari de.
entrepensat, ada adj. Desorientat. Sin.: desaviat,
entremesclada n.f. Accion d’entremesclar, de desvariat.
entrepicar (s’) v.pr. Si picar mutualament.
s’entremesclar; lo sieu resultat. Var.: entremescladís.
entrepoant n.m. Espaci comprés entre doi poants
entremescladís n.m. Entremesclada.
d’un bateu.
◇
590
enumerable, a
_____________________________________________________________________________________________
entrepositari, ària n. Persona ò entrepresa que quauqu’un. 4. Entretenir quauqu’un de quauqua ren: N’i
consèrva dins un entrepaus de mèrç per lo còmpte d’una en parlar. s’entretenir v.pr. 1. Conversar mé
quauqu’un. 2. (fig.) Si noirir de: S’entretenir de faus
autra persona.
entreprendre vt. 1. Entamenar (un travalh, etc.). 2. espèrs.
entretuar (s’) v.pr. Si tuar mutualament; si batre
Temptar de convéncer, de sedurre (quauqu’un). Var.:
violentament.
entreprene.
entretustada n.f. Fach de s’entretustar.
entreprene vt. Entreprendre.
entretustar (s’) v.pr. Picar un còntra l’autre: Lu gòts
entreprenèire, eiritz n. 1. Cap d’una entrepresa,
especialament d’una entrepresa dau bastiment ò de si son entretustats dins l’aiguier.
travalhs publics. 2. (dr.) Persona que, dins un contracte
entrevar (s’) v.pr. (m’entrèvi) (de) S’enquerir,
d’entrepresa, s’engatja à efectuar un travalh per lo s’ocupar de. Sin.: s’engimbrar.
còmpte dau mèstre de l’obratge. Sin.: prètzfachier.
entrevèire vt. (entreveï) 1. Vèire parcialament,
entreprenent, a adj. 1. Ardit à entreprendre: Un òme rapidament ò confusament. 2. Si faire una idea encara
actiu e entreprenent. 2. Ardit en matèria de seduccion.
imprecisa de; pressentir: Entrevèire la solucion.
entrepresa n.f. 1. Cen que quauqu’un entreprèn. 2.
entrevia n.f. Enspaci comprés entre doi via de camin
Afaire comercial ò industrial; unitat economica de de fèrre.
produccion.
Liura entrepresa: Libertat de crear
entrevista n.f. 1. Discutida entre doi personas ò de
mai) per reglar un problema, etc.: Demandar un
d’entrepresas.
entrevista au director. 2. Discutida entre un jornalista e
entreralh n.m. Escartament entre doi ralhs.
una persona: L’entrevista d’un autor.
entresagatar (s’) v.pr. Si sagatar mutualament.
entrevistaire, airitz n. Persona que fa una intervista.
entresec, a adj. Mièg sec.
entrevistar vt. Interrogar, faire l’entrevista de.
entresenha n.f. Informacion, indicacion, precision:
entripar vt. Emplir li tripas netejadi embé de carn de
Demandar d’entresenhas sobre l’espectacle d’un
saussissa, de trule... s’entripar v.pr. Manjar à
cantaire. Var.: entre-senha.
entresenhar vt. Informar. Var.: entre-senhar. crepapança. Sin.: s’engavaiar, s’engamonar.
entrisme n.m. Introduccion sistematica dins un partit,
s’entresenhar v.pr. S’informar.
una
organisacion sindicala, de noveus militants que
entresentiment n.f. Sensacion de dolor. Var.:
vènon
d’una autra organisacion, per n’en modificar la
entre-sentiment
linha
politica.
entresoal n.m. Dins un immòble, plan bas de plafond,
entrista adj. e n. Relatiu à l’entrisme; que practica
sovent entre lo planpen e lo promier plan.
l’entrisme.
entresolat, ada adj. Plan entresolat: Plas bas de
entristar vt. Rendre triste. Var.: entristesir, atristar.
plafond, establit (ò que sembla establit) dins la part
Sin.:
alanguir. s’entristar v.pr. Venir triste.
sobrana d’un plan d’una autessa màger.
entristesir
vt (entristesissi) Rendre triste. Var.:
entretalh n.m. Entretalha.
atristar,
entristar.
Sin.: alanguir. s’entristesir v.pr.
entretalha n.f. (grav.) Talha leugiera entre de talhas
Venir
triste.
mai foarti, per donar d’efèctes à d’uni parts d’una
entropia n.f. 1. (fis.) Grandor que, en termodinamica,
gravadura. Var.: entretalh.
permete
d’evaluar la degradacion d’energia d’un sistema.
entretalhar vt. (grav.) Practicar una entretalha. 2.
(cibern.)
Dins la teoria de la comunicacion, nombre
s’entretalhar v.pr. Si nafrar en si picant li cambas una
que
mesura
l’incertituda de la natura d’un messatge
còntra l’autra, en parlant d’un cavau.
donat
à
partir
d’aqueu que vèn avant (l’entropia es nulla
entretalhat, ada adj. (grav;° Que comprèn
quora
non
li
a
d’incertituda).
d’entretalhas.
entropic,
a
adj. Relatiu à l’entropia.
entretant adv. En asperant, pendent aqueu temps.
entropion n.m. (med.) Renversament dei parpèlas
Var.: mentretant. Sin.: entandoment.
vèrs lo glòbe de l’uèlh.
entretéisser vt. Téisser ensèms.
entubar vt. (pop.) Enganar.
entretela n.f. Mena de ret ò de dentèla que si mete
enturbanat, ada adj. Qu’a la tèsta cubèrta m’un
entre doi faissas de tela per decorar.
turban.
entretenèire, eiritz n. Persona qu’entretèn quauqua
enucleacion n.f. 1. Accion d’extirpar un organe après
ren ò quauqu’un. Sin.: macareu, rufian, proxeneta.
incision. 2. Extraccion dau nucleu d’un fruch.
entretenguda n.f. Frema entretenguda.
enuclear vt. (enucleï) Extirpar per enucleacion.
entretengut, uda adj. 1. Tengut en estat: Una maion
enuèi n.m. 1. Cen que desagrada; problema,
entretenguda. 2. Que viu dei sòus que li dona un amant ò
preocupacion:
Aver d’enuèis de santat. 2. Lassitge,
una mestressa. 3. Oscillacions entretengudi: Que la sieu
abatiment,
provocats
per l’inaccion e lo desinterès.
amplituda es mantenguda constanta per apoart d’energia
enuiant,
a
adj.
Qu’enuèia.
Var.: noiós.
exteriora.
enuiar
vt.
(enuèii)
1.
Causar
de contrarietat à,
entretenir vt. 1. Tenir en boan estat. 2. Faire durar,
preocupar.
Lassar,
per
mancança
d’interès,
monotonia,
mantenir dins un estat que non càmbia: Entretenir la
etc.
s’enuiar
v.pr.
Provar
d’enuèi.
patz. 3. Provedir à la subsistança de. Var.: mantenir.
enumerable, a adj. Que pòu èstre enumerat. Sin.:
Si faire entretenir per quauqu’un: Viure ai costs de
nombrable.
◇
◇
591
enumeracion
_____________________________________________________________________________________________
enumeracion n.f. Accion d’enumerar; cen qu’es
enverinar vt. 1. Enfecir, provocar l’irritacion de. 2.
enumerat. Sin.: nombrada, nombratge.
Complicar, rendre mai greu: Enverinar la situacion.
enumerar vt. (enumèri) Enonciar una après l’autra li Var.: enverenar. s’enverinar v.pr. 1. S’enfecir. 2.
(fig.) Si degalhar, venir ostile: Li sieu relacions si son
partidas d’un tot. Sin.: nombrar.
enumeratiu, iva adj. Que contèn una enumeracion. enverinadi.
enverinat, ada adj. 1. Enfecit. 2. Plen de virulença:
Sin.: nombratiu.
De
prepaus enverinats. Var.: enverenat.
enumidir vt. (enumidisssi) Rendre umide.
envèrs
prep. Per rapoart à: Èstre brave envèrs lu sieus
enuresia n.f. Emission involontària d’urina,
amics.
Sin.:
respièch à, à respièch de.
Envèrs e
generalament de nuèch, que perdura ò apareisse à un atge
còntra toi (ò tot): En despièch de toi, en despièch de toi lu
que la netícia es normalament assegurada.
obstacles.
enuretic, a adj. e n. Pertocat d’enuresia.
envèrs n.m. 1. Costat d’una caua que non es destinat à
envabrat, ada adj. Encaissat, entraucat.
èstre
vist. Contr.: endrech. 2. À l’envèrs: Dau marrit
envaïdor n.m. Envaïssèire.
costat.
Contr.: à l’endrech.
En desòrdre: Lu sieus
envaïment n.m. 1. Accion d’envaïr; lo sieu resultat.
afaires
son
à
l’envèrs.
Sin.:
forra-borra.
3. Contrari:
2. (lit.) Usurpacion progressiva.
L’envèrs
de
la
veritat.
envaïr vt. (envaïssi) 1. Penetrar per la foarça e en
envèrs, a adj. Inversat, sota-sobre.
nombre dins un país, una region, e l’ocupar. 2. Emplir,
enversar vt. Inversar.
s’espantegar dins ò sobre. 3. Si faire mèstre de l’esperit
enversat, ada adj. Inversat.
de quauqu’un: Lo dubi l’envaïsse.
envertegar (s’) v.pr. S’encocolar.
envaïssèire, eiritz n. Aqueu qu’envaïsse (un
territòri, un autre país, etc.). Var.: envaïdor.
envesinança n.f. Vesinança, vesinatge.
envaïssent, a adj. Qu’envaïsse; importun, indiscret.
envesinar vt. Enrodar de vesins. Var.: vesinar.
Var.: envasiu.
s’envesinar v.pr. Venir vesin de quauqu’un. Var.: si
vesinar.
envalar vt. Avalar, surbir, assurbir.
enviar vt. (envii) Mandar.
envanc n.m. Estrambòrd, entosiasme; abriva.
enviat, ada adj. e n. Mandat.
Enviat especial:
envarairar (s’) v.pr. S’empoisonar mé de varaire.
Jornalista mandat en quauque luèc per curbir un
envasion n.f. Invasion.
eveniment.
envasiu, iva adj. Envaïssent.
envielhir vt. (envielhissi) Rendre vièlh. s’envielhir
envèia n.f. Envuèia.
v.pr.
Si faire vièlh, s’annadir.
enveiós, oa adj. Enviós.
envídia
n.f. Gelosia. Var.: invídia.
enveiosament adv. Enviosament.
envidiable,
a adj. Digne d’envídia.
enveirinar vt. Donar la consistença dau vèire.
envidiós, oa adj. e n. Gelós. Var.: enviós, invidiós.
envejós, oa adj. Envidiós.
envidiosament adv. D’un biais envidiós.
envelar vt. Velar. s’envelar v.pr. si velar.
envinagrar vt. Envinaigrar.
enveleguit, ida adj. Brossalhós (Bendejun).
envinagrat, ada adj. Envinaigrat.
envelenar vt. (it.) Empoisonar.
envinaigrar vt. Metre, ajustar de vinagre à. Var.:
enventar vt. Metre au vent.
envinagrar.
enverenadura n.f. Enfeciment. Var.:enverinadura.
envinaigrat, ada adj. Pèu envinaigrada: Pèu
enverenament n.m. Enverinament.
coparosada. Var.: envinagrat.
enverenar vt. Enverinar. s’enverenar v.pr.
envinar vt. Faire beure totplen de vin à quauqu’un.
S’enverinar.
Var.: envinassar. s’envinar v.pr. Si clafir de vin,
enverenat, ada adj. Enverinat.
beure de vin d’una mena desmesurada.
envergadura n.f. 1. Dimension d’una ala d’avion,
envinat, ada adj. Qu’a pilhat l’odor dau vin, en
mesurada perpendiculariament au sieu plan de simetria parlant d’un recipient (bota, etc.).
verticala. 2. Distança entre li extremitats dei alas
enviós, oa adj. Envidiós. Var.: enveiós, Sin.: cobés.
desplegadi d’un auceu. 3. Amplessa de l’intelligença, de
enviosament adv. D’un biais enviós. Var.:
la volontat. 4. Importança d’una accion, amplessa d’un
enveiosament.
projèct. 5. (mar.) Longuessa d’una vela pilhada dau
envirolador n.m. Bobinador.
costat qu’es fixada à l’antena.
envirolaire, airitz n. Bobinaire. Sin.: entornejaire,
envergar vt. (envergui) 1. (mar.) Fixar à una verga. 2.
entornissaire.
Crosar sus lu dets lu fieus d’una cadena per pi lu aplicar
envirolar vt. (enviròli) Bobinar. Sin.: entornissar,
sus li cavilhas de l’ordidor. 3. Balançar la forma per lo
entornejar,
enrodar.
papier per que la matèria s’estende dins lo sens de la
environ
adv.
Pauc ò pron, à pauc près, à l’entorn, à
verjura. 4. Garnir mé de vergas d’amarina. 5. Sodomisar.
quauqua
ren
près.
envergonhar vt. Faire sentir de vergonha à.
environament n.m. 1. Cen qu’es à l’entorn, que
enverinadura n.f. Enfeciment. Var.:enverenadura.
constituisse
lo vesinatge. 2. Ensèms dei elements
enverinament n.m. 1. Penetracion de verin dins
naturals
à
l’entorn
d’un individú uman, animau ò vegetal:
l’organisme. 2. Accion d’enverinar; lo sieu resultat. Var.:
Aparar
l’environament.
3. Ensèms dei elements
enverenament.
◇
◇
◇
592
eolitic, a
_____________________________________________________________________________________________
objectius e subjectius que constituísson lo quadre de vida Membrana à l’entorn d’un organe. 6. (mat.) Corba (ò
d’un individú. Var.(1, 2 e 3): environa. 4. (art contemp.) susfàcia) à la quala cada element d’una familha de corbas
Òbra facha d’elements arbitrariament causits, repartits (ò de susfàcias) es tangent. 7. (bot.) Envolopas florali:
dins un espaci que si pòu percórrer. Sin.: installacion. 5. Calici e coròlla.
(inform.) Ensemble dei recors materiaus e logiciaus
envolopada n.f. (mat.) Corba plana considerada per
necessaris a l’abiaissament d’una aplicacion au mejan rapoart à la sieu envolopa.
d’un computaire donat.
envolopant, a adj. Qu’envolopa.
environamental, a adj. Relatiu à l’environament.
envolopar vt. Curbir totalament d’un teissut, d’un
Var.: environamentau.
papier, d’una matèria quala que sigue: Envolopar de
environamentalista n. Especialista dei problemas fruchs dins un papier. Sin.: emmantelar, enrodar,
d’environament.
envertolhar, recurbir, entornar, enrotlar.
environamentau, ala adj. Environamental.
envolopat n.m. (coregr.) Rotacion dau còrs facha dau
dedintre au defoara, en pilhant virant sus una camba.
environant, a adj. Qu’es à l’entorn; pròche, vesin.
environar vt. Si trovar à l’entorn, constituir lo
envoutar vt. Voutar.
vesinatge de.
envuèia n.f. 1. Desidèri d’aver quauqua ren, de faire
environs n.m. pl. Luècs que son à l’entorn. Sin.: quauqua ren: Aver envuèia d’un moment de tranquillitat.
relarg. loc. prep. Ai environs de: Vèrs, pròche de (per Var.: envèia. 2. Besonh que si vòu satisfaire: Aver
un luèc, l’ora, etc.). Sin.: à l’entorn de.
envuèia de manjar. Sin. (1 e 2): talent. 3. Desidèri d’aver
envisatjable, a adj. Que pòu èstre envisatjat. Sin.: cen qu’una autra persona a. Var.: envídia, invídia. Sin.:
gelosia, cobesia. 4. Taca roja qu’un enfant a sus la pèu à
encarable, enfaciable.
envisatjar vt. 1. Considerar, tenir còmpte de: la naissença. Sin.: angiòma.
enzima n.f. Substança organica solubla que catalisa
Envisatjar una question. Sin.: encarar, enfaciar. 2.
una reaccion bioquimica. Sin.: diastasa.
Projectar, imaginar.
enzimatic, a adj. Relatiu ai enzimas; que si fa per li
envisc n.m. Visc, pega.
enzimas.
enviscada n.f. Enviscament.
enzimologia n.f. Estudi scientific dei enzimas.
enviscadura n.f. 1. Caractèr de cen qu’es viscós. 2.
enzimopatia n.f. Malautia ereditària deuguda à un
Resistença d’un fluide à l’escorrement unifòrme e sensa
turbulença: L’enviscadura dei òlis de motors termics trebolici dau metabolisme d’una enzima ò d’un grope
d’enzimas.
(automobilas...).
enzootia n.f. Epizootia limitada ai animaus d’una
enviscaire n.m. Caçaire que fa usança dau visc.
enviscament n.m. Accion d’enviscar; lo sieu resultat. soleta localitat, que pòu tocar una espècia soleta ò mai
d’una espècia.
Var.: enviscada.
eocambrian, a adj. e n.m. Part inferiora dau
enviscant, a adj. De natura viscoa. Sin.: pegant,
cambrian, sota lu promiers jaç, fossilifèrs.
viscós.
eocène n.m. (geol.) Periòde de l’èra terciària, marcat
enviscar vt. (envisqui) Pilhar mé de visc. Sin.:
emplastrar, empegar, empegolar, empastissar.. per la diversificacion dei mamifèrs e lo començament de
s’enviscar v.pr. 1. Si pilhar, si laissar pilhar au visc. 2. la formacion dei Aups.
eod n.m. Mena de laüt arabe, bessai d’origina
(fig.) S’enamorar.
envitriada n.f. 1. Cubertura facha d’una armadura de iraniana, ancessor dau laüt modèrne.
eogène, a adj. e n. Nom dau periòde nummulitic.
fèrre e de vèire. 2. Granda susfàcia de vèire dins lo barri
eoïpús n.m. Equide american qu’avia encara quatre
d’un edifici.
envòl n.m. Accion de s’envolar. Sin.: enaurament, dets à cada pata, de la grandor d’una volp, fossile dins
l’eocène.
envolada, enauçament, enlairament.
eolian, a adj. 1. Que lo vent n’assegura lo movement:
envolada n.f. 1. Accion de s’envolar. Var.: envòl. 2.
Aumentacion brutala d’una valor: L’envolada d’una Motor eolian. 2. Qu’es provocat per lo vent: Erosion
moneda. 3. Envanc oratòri ò poetic: Una envolada lirica. eoliana.
eolian, a adj. e n. D’Eolia.
envolamada n.f. Accion d’envolamar.
eoliana n.f. Motor accionat per lo vent, que s’emplega
envolamar vt. Talhar embé la volama.
envolar (s’) v.pr. (m’envòli) 1. Pilhar lo sieu vòl, especialament per la produccion d’electricitat. Sin.:
s’escapar dins l’ària. 2. (espòrts) Pilhar rapidament una aeromotor.
eolida n.f. Mollusc marin que sembla una bavoa, mé
avança importanta dins una competicion, un classament:
Lo ciclista s’es envolat. Sin.: s’escapar. 3. Aumentar l’esquina cubèrta de papilhas cilindriqui.
rapidament, bruscament, en parlant d’una valor, d’un
eolipile n.m. Aparelh qu’avia imaginat Eron
prètz. 4. Decolar (en parlant d’un avion, etc.). Sin. toi lu d’Alexandria per metre en evidença la foarça motritz de
sens): s’enauçar, s’enaurar, s’enlairar.
la vapor d’aiga.
envolopa n.f. 1. Cen que sièrve à envolopar. 2. Tròç
eolit n.m. Fragment de pèira façonat sota l’accion
de papier plegat per contenir una letra, una carta, etc. 3. d’agents naturals e que pòu semblar à de pèiras que l’òme
Soma remessa à quauqu’un (normalament dins una a travalhat.
envolopa). 4. Envolopa budgetària: Massa globala dei
eolitic, a adj. Definicion dei industrias que d’unu
crèdits d’un budget, que la sieu reparticion pòu variar. 5. avíon pensat destriar à respièch dei eolits.
593
eon
_____________________________________________________________________________________________
eon n.m. (filos.) En cò dei neoplatonicians e dei caracterisada per l’elevacion dei transaminasas à la quala
gnostics, ensèms dei potenças etèrni qu’emànon de son associats de signes d’insufisença epatica.
l’èstre e rèndon possible la sieu accion sobre li cauas.
epatobiliari, ària adj. Que pertòca lo fetge e lu
conduchs biliaris.
eonisme n.m. Travestisme.
epatocèla n.f. (med.) Ernia dau fetge.
eosina n.f. Matèria coloranta roja, que vèn de la
fluoresceïna.
epatogène, a adj. Provocat per lo fetge.
eosinocit n.m. Leucocit eosinofile.
epatografia n.f. Radiografia dau fetge.
eosinofil(e), a adj. e n. 1. (biol.) Que pilha lu
epatologia n.f. Estudi dau fetge e dei sieu malautias.
colorants acides: Leucocites eosinofiles. Sin.: acidofile.
epatològue, òga n. Especialista dau fetge.
2. Definicion dei leucocits que contènon de granulacions
epatomegalia n.f. (anat.) Aumentacion anormala dau
citosplasmiqui qu’an una afinitat per si colorar de roge.
volume dau fetge.
eosinofilia n.f. (patol.) Presença excessiva
epatonefriti n.f. (patol.) Afeccion grèva que pertòca
d’eosinofiles dins lo sang.
à l’encòup lo fetge e lu rens.
epacnidacea n.f. Epacnidaceas: Familha de plantas
epatopancreàs n.m. (zool.) Organe d’unu
australiani, dei bèli flors rogi, vesinas dau bruc.
invertebrats, qu’assegura à l’encòup li foncions dau fetge
epacta n.f. Nombre que dona l’atge de la Luna au 1er e dau pancreàs.
de janvier, en convenent de representar per 0 lo jorn
epatoptòsi n.f. (med.) Abaissament dau fetge
qu’es novèla.
deugut à l’aflaquiment dei sieus mejans de suspension.
epactal, a adj. Relatiu à l’epacta. Var.: epactau.
epatorafia n.f. (med.) Sutura d’una plaga dau fetge.
epactau, ala adj. Epactal.
epatorexia n.f. (med.) Esclatament, rompedura dau
epagogic, a adj. Argument per lo biais de fetge.
l’induccion.
epatoscopia n.f. 1. (med.) Examen dau fetge au
epagomène, a adj. 1. En cò dei Grècs, jorns ò mes mejan d’un endoscòpi. 2. (Antiqu.) Divinacion per lo
intercalaris que restablissíon la concordança de l’annada biais de l’examen dau fetge, dau temps dei Assiriòcivila embé l’annada solària. 2. Dins l’Egipte ancian, si Babilonencs.
diía dei cinc jorns que s’ajustàvon ai 360 jorns de
epatotomia n.f. (cir.) Encisa dau fetge.
l’annada civila qu’enclausia dotze mes de trenta jorns.
ependima n.m. (anat.) Membrana fina que tapissa lu
epanalepsi n.m. (ling.) Doblament dau subjècte, ventricules cerebrals e lo canal central de la mesolha
nom e pronom, à respièch d’una proposicion: Lo Reinat, espinala.
l’ai encontrat li a doi jorns (Etim gr. epanalêpsis ).
ependimari, ària adj. Que pertòca l’ependima.
eparca n.m. 1. Governador d’una eparquia. 2.
ependimiti n.f. (med.) Enfeciment dau canal de
Prefècte de Constantinòple, sota l’Empèri bisantin.
l’ependima.
eparina n.f. Substança anticoagulanta extracha dau
epentèsi n.f. Aparicion d’una letra non etimologica
fetge e emplegada dins toti li afeccions que fan crénher dins un mòt: Li a una epentèsi dins cambra, que vèn dau
una trombòsi.
latin camera.
eparquia n.f. 1. (Antiqu.) Circonscripcion
epentetic, a adj. Ajustat per epentèsi.
administrativa, dins l’Empèri roman d’Orient. 2. (relig.)
epiaire n.m. Èrba pudenta de la Familha dei
Dins li Glèias orientali, sotadivision territoriala, que labiaceas.
correspoande à la diocèsi de la Glèia latina.
epibdela n.f. Vèrp trematòde que viu en parasite sus
epatalgia n.f. Dolor au fetge.
la pèu de diversi sòrtas de peis.
epatectomia n.f. (cir.) Reseccion d’una part dau
epiblast n.m. Jaç unic de cellulas poliedriqui que
fetge.
fórmon lo revestiment de l’embrion.
epatic, a adj. e n. Que sofrisse dau fetge. adj.
epibòla n.f. Multa que pagàvon lu foncionaris
Relatiu au fetge.
Insufisença epatica: Ensèms dei atenencs à la fin de la sieu carga, quora la sieu gestion èra
trebolicis deugut à l’alteracion d’una foncion dau fetge ò condemnada.
d’uni foncions dau fetge.
epibolia n.f. Mòde de desvolopament de la gastrula,
epatica n.f. 1. Epaticas: Classa de plantas briofiti, partent d’una blastula desprovedida de cavitat de
nombroï dins li regions caudi e umidi. 2. Pichina flor segmentacion.
blava printaniera dei boascs (Familha dei renonculaceas).
epibromidrina n.f. Compauvat de formula
epaticostomia n.f. (med.) Anastomòsi dau canal C3H5OBr, analògue à l’epicloridrina.
epatic e de la pèu.
epic, a adj. 1. Pròpri de l’epopea: Poema, estile epic.
epaticotomia n.f. (cir.) Encisa dau canal epatic.
2. Memorable per lo sieu caractèr extraordinari: Una
epatisacion (-izacion) n.f. (patol.) Alteracion discussion epica.
inflamatòria d’un teissut organic, e espec. d’aqueu dei
epicardi n.m. (anat.) Fulhet visceral dau pericardi
paumons, que li dona un aspècte e una consistença que recuèrbe directament lo miocardi.
analògues à-n-aquelu dau fetge.
epicarditi n.f. Inflamacion de l’epicardi.
epatisme n.m. Afeccion cronica dau fetge.
epicarp(e) n.m. (bot.) Pèu que recuèrbe un fruch.
epatiti n.f. Inflamacion dau fetge, d’origina toxica ò
infeccioa.
Epatiti virala: Causada per un virus e
◇
◇
594
epifille, a
_____________________________________________________________________________________________
epicauta n.f. Cantarida dei regas grisi e blanqui que sieu mòde de distribucion, la sieu evolucion e la messa en
la sieu larva es utila en devorant lu òus de divèrsi òbra dei mejans necessaris à la sieu prevencion.
lingostas nosibli.
epidemiologic, a adj. Relatiu à l’epidemiologia.
epicène n.m. 1. Si di d’un nom comun à la femèla e au
epidemiologista n. Especialista d’epidemiologia.
mascle: Aigla es un epicène. 2. Si di d’un nom, d’un
epidèrma n.m. 1. Partida extèrna de la pèu,
adjectiu, d’un pronom que non càmbion en foncion dau constituida d’uni jaças de cellulas que la mai superficiala
genre: Enfant e tu son epicènes.
es cornada e desqüamada (pels, plumas, onglas son de
epicentre n.m. (geol.) Ponch de la susfàcia terrèstra produccions de l’epidèrma). 2. (fam.) Pèu. (fig.) Aver
dont un tèrratremoal es lo mai foart.
l’epidèrma sensible: Èstre susceptible. 3. (bot.) Pellicula
epicicle n.m. (astron.) Pichin cercle qu’un astre devia que recuèrbe li fuèlhas, lu pens e li raíç jovi.
descriure, que lo sieu centre descrivia un autre cercle à
epidermic, a adj. Relatiu à l’epidèrma.
(fig.)
l’entorn de la Tèrra.
Reaccion epidermica: Comportament d’una persona que
epiclèsi n.f. (liturgia) Invocacion dau Sant Esperit.
reagisse vivament à una critica, una contrarietat.
epicicloïda n.f. (geom.) Corba plana descricha per un
epidermofitia n.f. (med.) Malautia de la pèu, de
ponch fixe d’un cercle que rotla en defoara sensa natura eritematò-escaumoa deuguda à un fonge que
esquilhar sus un cercle donat.
generalament non pertòca lu annèxes epidermics (pels,
epicicloïdal, a adj. (geom.) Relatiu à l’epicicloïda. onglas...).
Var.: epicicloïdau.
epidermoïde, a adj. Que sembla l’epidèrma.
epicicloïdau, ala adj. Epicicloïdal.
epidermolisi n.f. (med.) Deperiment de l’epidèrma.
epicloridrina n.f. Liquide incolòre m’una odor que
epidermomicòsi n.f. Micòsi superficiala de la pèu.
ponhe coma l’alh e es insolubile dins l’aiga ma mesclable
epidermoreaccion n.f. Tèst de sensibilitat cutanea
mé la màger part dei souvents organics polaris. Es un per destoscar d’allergias.
compauat autament reactiu mé d’acides ò de basas foarti
epidiascòpi n.m. Aparelh per projectar d’imatges
e s’emplega coma element de basa dins fixes per reflexion e transparença.
la fabricacion de matèrias plastiqui, de resinas
epidiascopic, a adj; Relatiu à l’epidiascòpi.
epoxidiqui, e d’autres polimèrs.
epididime n.m. (anat.) Organe situat sus lo bòrd
epicondialgia n.f. (med.) Dolor au niveu de superior dau testicule, format d’un canal dont passa
l’epicondile.
l’espèrma.
epicondile n.m. (anat.) Apofisi de l’extremitat
epididimiti n.f. (med.) Inflamacion aguda ò cronica
inferiora de l’umèrus.
de l’epididime.
epicondilian, a adj. Relatiu à l’epicondile.
epidòta n.m. (miner.) Silicat idratat natural d’alumini,
epicondiliti n.f. (med.) Sindròme dolorós que tradue de calci e de fèrre que si tròva dins li ròcas metamorfiqui.
l’inflamacion de la region de l’epicondile: Epicondiliti
epidural, a adj. Espaci epidural dau canal raquidian:
dau jugaire de tennis ò tennis-elbow.
Que si tròva entre la duramaire e la vertèbra. Var.:
epicontinental, a adj. (geogr.) Si di dei mars ò epidurau.
oceans que recuèrbon la plataforma continentala. Var.:
epidurau, ala adj. Epidural.
epicontinentau.
epiduriti n.f. (med.) Inflamacion dei espacis
epicontinentau, ala adj. Epicontinental.
epidurals.
epicotilat, ada adj. Que pertòca l’axe que fa partida
epiestratège n.m. Epistratège.
de la plantula situada au dessobre de l’insercion dei
epiestrategia n.f. Epistrategia.
cotiledons, que si tresmuderà esquasi tota en part aerenca
epifane, a adj. 1. Escais-nom d’unu dieus grècs
de la planta.
benfasents. 2. Epitèt que portàvon d’unu rèi ellenistics.
epicrani n.m. Ensèms dei parts qu’enròdan lo crani.
epifania n.f. Fèsta cristiana que celèbra la
epicranian, a adj. (anat.) Qu’es à l’entorn dau crani.
manifestacion dau Crist ai Mages venguts l’adorar, que
epicuresc, a adj. Epicurian.
per aquesta rason si di finda jorn ò fèsta dei Rèis.
epicurian, a adj. e n. 1. D’Epicure e dei sieus
epifaringe n.f. Element dorsal de la trompa dei
disciples. 2. Que pensa solament au plaser sensual.
moissaras e dei tavans.
epicurisme n.m. Doctrina d’Epicure e dei epicurians.
epifenomène n.m. 1. Fenomène segondari, sensa
epidèmia n.f. Fach, per una malautia contagioa, de importança en regard d’un autre. 2. (filos.) Cen que si
tocar un grand nombre d’individús d’un país ò d’una vèn ajustar à un fenomène sensa aver d’influença sobre
region.
d’eu.
epidemic, a adj. 1. Que tèn de l’epidèmia: Malautia
epifenomenisme n.m. (filos.) Teoria que di que la
epidemica. 2. (fig.) Que s’espandisse coma una consciença non seria qu’un fenomène segond per rapoart
epidèmia; contagiós, comunicatiu.
à la matèria.
epidemicitat n.f. (med.) Caractèr epidemic d’una
epifenomenista adj. e n. Que si rapoarta à
malautia.
l’epifenomenisme.
epidemiologia n.f. Disciplina qu’estúdia lu diferents
epifille, a adj. (bot.) Que creisse sus li fuèlhas dei
factors qu’intervènon dins l’aparicion dei malautias ò de plantas: Un fonge epifille.
fenomènes morbides determinats e la sieu frequença, lo
◇
◇
595
epifilòpsi
_____________________________________________________________________________________________
epifilòpsi n.f. Cactacea ornamentala arbustiva dei
epigramatic, a adj. Relatiu à l’epigrama.
bèli flors blanqui ò rosenqui.
epigramista n. Persona qu’escriu d’epigramas.
epifisaire, a adj. Relatiu à l’epifisi.
epiipus n.m. Equide que cada pata comportava tres
epifisi n.f. 1. (anat.) Extremitat d’un oàs lòng. 2. dets, fossile d’Amèrica nordenca.
Glanda situada au plafond dau diencefale. Sin.: glanda
epilacion n.f. Accion d’epilar.
pineala.
epilaire, airitz n. Persona que fa profession
epifisiti n.f. Inflamacion de l’extremitat dei oàs en cò d’epilar.
de l’enfant e de l’adolescent, localisada sobretot à
epilar vt. Arrancar, faire tombar lu pels.
l’extremitat dau femur e dei vertèbras.
epilaringat, da adj. Que si tròva ò que si debana au
epifit, a adj. e n.m. (bot.) SI di d’un vegetal que viu dessobre de la laringe.
fixat sus de plantas ma sensa li parasitar; aericòla.
epilatòri, òria adj. e n.m. Que sièrve à epilar.
epifitia n.f. Malautia que tòca rapidament de plantas
epilepsia n.f. Malautia que si manifèsta sota forma de
d’una mema espècia.
crisis violenti mé de convulsions que correspoàndon à de
epifonema n.m. Exclamacion sentencioa que clau descargas encefaliqui bilaterali ò localisadi,
un racònte.
eventualament acompanhadi de perda de consciença ò
epifragma n.m. Mena de paret compauada de muc d’allucinacions. Sin.: mau de la tèrra.
durcit, que sièrve ai limaças per tapar l’intrada de la sieu
epileptic, a adj. Que pertoca l’epilepsia; que sofrisse
cauquilha, magerament d’invèrn e quora la calor es d’epilepsia.
foarta.
epileptifòrme, a adj. (med.) Que dona d’ària à una
epigastralgia n.f. (med.) Dolor de l’epigastri.
crisi d’epilepsia.
epigastri n.m. Boca de l’estòmegue.
epileptogène, a adj. Que provòca l’epilepsia coma
epigastric, a adj. Que si rapoarta à l’epigastri: de lesions dau cerveu ò d’insulina à dòsis foarti.
Enterocelia epigastrica.
epileptoïde, a Que presenta li parenças de
epigenèsi n.f. (biol.) Teoria que di que l’embrion si l’epilepsia.
constituisse gradualament dins l’òu per formacion
epilòbi n.m. Planta dei flors rogi comuna dins lu luècs
successiva de partidas novèli.
umides (Familha dei enoteraceas).
epigenetic, a adj. Relatiu à l’epigenèsi.
epilogaire, airitz n. Persona qu’epilòga.
epigenia n.f. 1. (miner.) Remplaçament
epilogar vi. (epilògui) Donar d’explicas, de
Remplaçament d’un mineral per un autre, au dedintre comentaris que la finísson plus e sovent gaire pertinents.
d’una ròca. 2. (geomorf.) Sobrimposicion.
Sin.: glosar.
epigeu, ea adj. (bot.) Si di d’un biais de germinacion
epilogatge n.m. Fach d’epilogar.
dins lo quau lu cotiledons son auçats en dessobre dau soal
epilògue n.m. 1. Clavadura d’un obratge literari. 2.
(coma per lo faiòu).
(fig.) Fin, conclusion d’un afaire.
epigin, a adj. e n.f. (bot.) Si di d’una pèça florala
epimac n.m. Paradisier de Novèla-Guinea, dei colors
inserida en dessobre de l’ovari, d’una flor que lo sieu metalliqui.
periant e l’androceu son inserits en dessobre de l’ovari.
epimèr, a n.m. e adj. Denominacion dei isomèrs que
Contr.: ipogin. n.f. Placa quitinoa, pauc ò pron si destríon d’unu e d’autres dins la disposicion dins
espessa, que sobremonta l’orifici genital dei femèlas en l’espaci, dei atòmes e dei radicals sus un carbòni vesin.
cò dei araneïdes.
epineurian, a n.m. e adj. Animau que lo sieu sistema
epiglòta n.f. (anat.) Langueta cartilatginoa que clava nerviós es dorsal (coma lu vertebrats). Contr.:
la glòta au moment de la degluticion.
iponeurian.
epiglotic, a adj. Relatiu à l’epiglòta.
epipaleolitic, a adj. e n.m. (preïst.) Periòde situat
epigòne n.m. (lit.) Disciple, successor sensa entre lo paleolitic e lo neolitic, que li si perpetua
originalitat personala.
l’economia de la predacion e li si desvolópon lu autís
epigrafe n.m. 1. Inscripcion gravada sus un edifici e microlitics.
qu’indica la sieu data de construccion, la sieu
epipelagic, a adj. (geo.) Zòna epipelagica: Zòna
destinacion, etc. 2. Citacion plaçada en tèsta d’un libre, oceanica que recuèrbe la plataforma continentala (fins à
d’un capítol, etc., per n’en resumir l’objècte ò l’esperit.
250 m de prefondor).
epigrafia n.f. Sciença auxiliària de l’istòria,
epiploon n.m. (anat.) Cadun dei doi replecs dau
qu’estúdia li inscripcions sus de matèrias duradissi peritòni, lo grand epiploon que religa l’estòmegue au
(pèira, metal, boasc).
colon e lo pichin epiploon que religa lo fetge à
epigrafic, a adj. Relatiu à l’epigrafia.
l’estòmegue.
epigrafista n. Especialista d’epigrafia.
epirogenèsi n.f. (geol.) Soslevament ò abaissament
epigrama n.f. 1. Pichina pèça satirica en vèrs, que d’ensèms que pertòca una part de la crosta terrèstra.
finisse per un trach mordent. 2. (lit.) Mòt satiric,
epirogenic, a adj. Relatiu à l’epirogenèsi.
menchonada mordenta. 3. Dau temps dei Ancians,
epiròta adj. e n. D’Epir. Dialècte grèc ancian parlat
escrich cort en vèrs ò en pròsa escrincelat sus un à l’ubac d’Epir.
monument.
epigrama n.m. Aut d’una costeleta d’anheu.
596
epitògi
_____________________________________________________________________________________________
episceni n.m. Dins lu teatres ancians, colomnada ò
epistemologista n. Especialista d’epistemologia.
galaria que coronava lo barri de l’empoant e qu’assostava Var.: epistemològue.
de màquinas.
epistemològue, òga n. Epistemologista.
episcleriti n.f. (med.) Inflamacion de l’esclerotica
epistile n.m. (arquit. gr.) Part de l’entaulament que
que si manifèsta per una rojor localisada dau blanc de repaua directament sus li colomnas.
l’uèlh.
epístola n.f. 1. Letra escricha per un autor ancian.
episcopal, a adj. 1. Relatiu à un evesque, à (lit.) Letra escricha à quauqu’un.
(vièlh) Epístola
l’episcopat. 2. Glèia episcopala: Glèia episcopaliana. dedicatòria: Que si mete en tèsta d’un libre per lo dedicar
Var.: episcopau. Sin.: evescal.
à quauqu’un. 2. (lit.) Letra en vèrs adreiçada à quauqu’un
episcopalian, a adj. Glèia episcopaliana: Glèia e que tracta de subjèctes politics, filosofics, etc., sovent
anglicana dei Estats-Units que, coma aquela dins un biais satiric. 3. (liturgia) Tèxto pilhat dins li
d’Angletèrra, a conservat la ierarquia dei arquivesques, quatre Epístolas dau Noveu Testament ò de l’Apocalipsi,
evesques, etc. adj. e n. Partidari de l’episcopalisme.
qu’es lejut à la messa avant l’Evangèli. Var.: epitra.
episcopalisme n.m. (relig.) Teoria que di que
epistolar(i), a (ària) adj. Que si rapoarta à la
l’assemblada dei evesques a mai de poder que lo papa.
Roman epistolari: Roman
correspondença, ai letras.
episcopat n.m. 1. Dignitat d’evesque. 2. Temps que la sieu accion si desvolopa dins una correspondença
pendent lo quau un evesque ocupa lo sieu sèti. 3. Ensèms escambiada entre lu personatges.
dei evesques: L’episcopat occitan.
epistolier, a n. Autor de letras, especialament literari.
episcopau, ala adj. Episcopal.
epistòma n.f. (anat.) Region de la tèsta dei insèctes
episcòpi n.m. 1. Aparelh optic per la projeccion per ò dei briozoaris, plaçada au dessobre de la boca.
reflexion. 2. Instrument d’optica mé de miraus, que
epistratège n.m. Dins l’Egipte ancian, foncionari
permete d’observar lo terren despí lo dedintre d’un carri que bailejava li epistrategias . Var.: epiestratège.
de combat.
epistrategia n.f. Division administrativa d’Egipte a
episillogisme n.m. Rasonament per lo biais de doi l’epòca romana. var.: epiestrategia.
sillogismes, dins lo quau si pilha per la clavadura dau
epitacna n.f. Catarineta que la sieu larva manja li
primier, una dei premissas dau segond.
fuèlhas de cogorda.
episiotomia n.f. Incision de la vulva e dei muscles
epitafi n.m. Inscripcion gravada sus un tombeu.
dau perineu, practicada per facilitar d’unu jacilhas.
epitalame n.m. (lit.) Poema liric compauat per un
episòdi n.m. 1. Division d’un roman, d’un film, etc. 2. maridatge. Var.: epitalami.
Part d’una òbra narrativa ò dramatica que s’intègra à un
epitalami n.m. Epitalame.
ensèms ma a li sieu caracteristicas pròpri. 3.
epitaxi n.f. Epitaxia.
Circonstança qu’apartèn à una seria d’eveniments que
epitaxia n.f. (fis.) Fenomène d’orientacion mutuala
fórmon un ensèms.
de
cristals de substanças diferenti, deuguda à d’analogias
episodic, a adj. Que constituisse un simple episòdi;
estrechi
d’arrengament atomic dins la sieu faça comuna,
segondari, intermitent: Un fenomène episodic.
emplegat per l’elaboracion d’unu transistòrs. Var.:
episodicament adv. D’un biais episodic.
epitaxi.
epispadiàs n.m. (med.) Vici de conformacion de
epitèli n.m. (istol.) Teissut format d’una jaça de
l’urètra que si duèrbe sus la faça superiora de la verga.
cellulas ò d’uni jaças de cellulas, e que recuèrbe lo còrs
epispade, a adj. e n. Pertocat per l’epispadiàs.
(epidèrma), li cavitats intèrni (mucoas) ò que constituisse
epistasi n.f. (biol.) Accion d’un gène sobre un autre de glandas.
gène que non es allèle.
epitelial, a adj. Relatiu à l’epitèli. Var.: epiteliau.
epistat n.m. (Antiqu. gr.) Títol de divèrs foncionaris
epiteliau, ala adj. Epitelial.
politics e tecnics.
epiteliòma n.m. Carcinòma.
epistatia n.f. Dins la Grècia anciana, foncion
epitema n.m. Medicament topic de consistença
d’epispat.
moala, obtengut mé d’extrachs dei electuaris.
epistatic, a adj. Que possedisse l’epistasi.
epitermal, a adj. Dins li encontradas d’activitats
epistaxis n.m. (med.) Sagnament de nas.
volcaniqui recenti, jaça que lo sieu emplenament s’es
epistème n.m. 1. (filos.) Dins la filosofia platonica, lo complit en de prefondors bassi e à una temperatura
saber segur, espec. en contraposicion à l’opinion moderada. Var.: epitermau.
individuala.
(ext.) Sciença exacta.2. Configuracion
epitermau, ala adj. Epitermal.
dau saber que rende possibli li diferenti formas de
epitèt n.m. 1. Mòt, generalament un adjectiu,
sciença à una epòca donada.
emplegat pet qualificar quauqu’un, quauqua ren. 2.
epistemologia n.f. Partida de la filosofia qu’estúdia (gram.) Foncion de l’adjectiu qualificatiu que determina
l’istòria, lu metòdes, lu principis dei scienças.
lo nom sensa l’intermediari d’un vèrbo, per oposicion à
Epistemologia genetica: Teoria de la conoissença l’atribut.
scientifica, fondada sobre l’analisi dau desvolopament de
epitòga n.f. Faissa d’estòfa distintiva que lu rectors e
la conoissença en cò de l’enfant e sobre aquela de la lu inspectors d’acadèmia, lu avocats e lu magistrats
constitucion dau sistema de nocions emplegadi per cada poàrton sus l’espatla. Var.: epitògi.
sciença particuliera au cors de la sieu istòria.
epitògi n.m. Epitòga.
epistemologic, a adj. Que pertòca l’epistemologia.
597
◇
◇
◇
◇
◇
epitòme
_____________________________________________________________________________________________
epitòme n.m. (didact.) Abreujat d’un obratge istoric.
eptan(e) n.m. Idrocarbire saturat (C7H16) contengut
dins
d’unu petròlis e emplegat coma solvent.
epitoquia n.f. Mòde de reproduccion d’unu
anelides poliquets dei fonds oceanics.
eptarquia n.f. Governament simultaneu de sèt
personas.
epitra n.f. Epístola.
eptasillabe adj. m. e n.m. Qu’a sèt sillabes.
epitroclea n.f. (anat.) Tuberositat situada dins la part
sotrana de l’umèrus, que balha l’inseriment au ligament
eptatlon n.m. Espròva d’atletisme femenin que
lateral intèrne dau coide à de muscles nombrós.
combina sèt concors (100 m baranhas, 200 m, 800 m,
epitroclean, a adj. Que pertòca l’epitroclea: Muscle autessa, longuessa, pes, bigatana).
epitroclean de l’avantbraç que s’inserisse sus
epulia n.f. Epulida.
l’epitroclea.
epulida n.f. (patol.) Tumor inflamatòria de la
epizoant n.m. Celenterat que viu sus li espongas, li gengiva. Var.: epulia.
gorgònias, li cauquilhas dei piadas (bernart l’ermita).
epulon n.m. (Antiqu.) Prèire roman que preparava lu
banquets publics e sacrats.
epizoocia n.f. Epizootia.
epizootia n.f. Malautia contagioa que tòca un grand
epura conj. (it.) Pura. Sin.: pasmens, maugrat tot,
nombre d’animaus. Var.: epizoocia.
totun, tantotun.
epizootic, a adj. Que si rapoarta à l’epizootia.
epuracion n.f. 1. Accion d’epurar, de purificar
epòca n.f. 1. Moment de l’istòria marcat per quauqua ren; resultat d’aquesta accion: Epuracion d’un
d’eveniments ò de personatges importants. 2. Moment òli. Var.: epurament. Sin.: espurgament, purificacion,
(med.) Epuracion extrarenala: Tecnica
determinat de l’annada, de la vida de quauqu’un ò d’un depuracion.
grope: L’epòca dei vendèmias. 3. Periòde caracterisat per que permete l’eliminacion artificiala dei impuretats de
un estile artistic. Sin. (1, 2 e 3): passada, temporada, l’organisme quora lu rens fonciónon plus (dialisi
temps.
D’epòca: Que data vertadierament à una peritonala, ren artificial. 2. Accion de metre foara d’una
epòca donada, en parlant d’un objècte, d’un mòble, etc. administracion, d’un partit, d’un grope, etc. li personas
que lo sieu comportament non correspoande à cen qu’es
4. Sotadivison d’una durada geologica.
Epuracion etnica: Accion d’eliminar de
epòda n.f. 1. Coblet liric format de doi vèrs despariers asperat.
personas
en
rason
de la sieu apartença etnica.
en longuessa. 2. Poema liric compauat d’una seguida
d’aquelu coblets. 3. Tèrça part lirica dins lu còrs dei
epurament n.m. Epuracion.
tragèdias grègui.
epurar vt. 1. Rendre pur, mai pur. Sin.: espurgar,
eponime, a adj. Que dona lo sieu nom à quauqua ren. purificar, depurar.
(fig.) Rendre la sieu puretat, la
(Antiqu.) Magistrat eponime: Magistrat en foncion sieu omogeneïtat à: Epurar una lenga.2. Epurar un
per un an, que donava lo sieu nom à l’annada.
grope, un partit: Lo desbarrassar dei individús
eponimia n.f. (Antiqu.) Foncion dei magistrats considerats indesirables.
eponimes; durada de la sieu foncion.
epuratge n.m. Accion qu’a per tòca d’epurar, de
epopea n.f. 1. Racònte poetic en vèrs ò en pròsa, que netejar. Sin.: espurgatge, depurgatge.
cuènta li prodessas d’un eròi e dont intervèn lo
epurator n.m. Aparelh per eliminar li impuretats d’un
meravilhós. 2. Seguida d’accions reali ma extraordinari e produch.
eroïqui.
epuratiu, iva adj. Epuratòri.
epòxy adj. inv. (quim.) Si di d’un compauat
epuratòri, òria adj. Que sièrve à epurar.Var.:
macromoleculari format à partir d’un epoxide.
epuratiu.
epoxide n.m. (quim.) Foncion constituida per la
eqüacion n.f. 1. (mat.) Egalitat condicionala,
ligason de doi atòmes vesins d’una cadena carbonada à verificada gràcias à de paramètres indeterminats ò
un meme atòme d’oxigène exterior à la cadena.
d’esconoissudas: Eqüacion mé doi esconoissudas.
epoxidic, a adj. Caracteristic d’un epoxide. Resina Resòuver l’eqüacion f(x) = g(x) dins lo domèni D: Trovar
epoxidica: Formada de macromoleculas e totplen lu elements de D que, substituits à x, rèndon l’egalitat
emplegada dins l’industria dei adesius, dins l’electronica vèra, e que son li solucions, ò raíç, de l’eqüacion. 2.
e dins l’electrotecnica.
(geom.) Eqüacion d’una corba: Relacion entre li
epsilon n.m. inv. Quinta letra de l’alfabet grèc (E, ε), coordenadas d’un ponch M dau plan ò de l’espaci, que
que correspoande à l’e breu.
son l’expression de la presença dau ponch sus aqueu plan
epsomit n.m. Sulfat natural idratat de magnèsi.
ò aquel espaci.
Eqüacion parametrica: Eqüacion
particuliera
que
definisse
un ensemble geometric, coma
eptacòrde, a adj. e n.m. 1. Lira antica de sèt
una drecha ò un arc geometric. 3. (quim.) Escriptura
coardas. 2. Ensemble omogène de sèt notas consecutivi.
simbolica d’una reaccion quimica. 4. (astron.) Quantitat
eptaèdre n.m. (mat.) Polièdre de sèt faças.
de la quala cau modificar la posicion d’un còrs celèste
eptaedric, a adj. Relatiu à l’eptaèdre.
eptagonal, a adj. 1. Relatiu à l’eptagòne. 2. Qu’a per per la tornar portar à cen que deuria èstre se lo movement
dau còrs siguesse unifòrme.
Eqüacion dau temps:
basa un eptagòne. Var.: eptagonau.
Excès
dau
temps
solari
mejan
sobre
lo temps solari vèr.
eptagonau, ala adj. Eptagonal.
5. Eqüacion personala: Ensèms dei caracteristicas pròpri
eptagòne n.m. (geom.) Poligòne de sèt costats.
à un observator e qu’afècton d’un biais sistematic li sieu
eptamètre adj. m. e n.m. Vèrs de sèt pens.
observacions; ensèms dei caracteristicas que definísson
quauqu’un.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
598
equinòxi
_____________________________________________________________________________________________
eqüant n.m. Ceucle que representa li trajectòrias dei
equilibracion n.f. (fisiol.) Foncion qu’assegura
planetas à l’entorn de la Tèrra, dins lo sistema dei ancians l’equilibri dau còrs e que lo sieu centre es lo cervelet (que
astronòmes.
reagisse ai messatges de l’aurelha intèrna).
eqüanimitat n.f. (lit.) Egalitat d’umor, serenitat.
equilibraire n.m. Organe que mantèn l’equilibri: Lu
avions
an d’equilibraires automatics. Sin.: estabilisador.
eqüator n.m. 1. Grand cercle de l’esfèra terrèstra que
equilibrant,
a adj. Qu’equilibra.
lo sieu plan es perpendiculari à la linha dei pòles.
equilibrar vt. (tecn.) 1. Metre en equilibri: Equilibrar
Eqüator celèste: Grand cercle de l’esfèra celèsta,
perpendiculari à l’axe dau monde e que sièrve de plan de un budget. (quim.) Equilibrar una eqüacion: Procedir
referença per li coordenadas eqüatoriali. 2. Eqüator à l’ajustament dei divèrs coeficients per aver de cada
magnetic: Luèc dei ponchs de la susfàcia terrèstra dont costat de l’egalitat la mema quantitat de cada tipe
l’inclinason es nulla.
d’atòmes. 2. (tecn.) Eliminar lo desequilibri d’una pèça
eqüatorial, a adj. 1. De l’eqüator; relatiu à l’eqüator. que vira e que lo sieu centre de gravitat non si tròva sus
Clima eqüatorial: Dei regions pròchi de l’eqüator, l’axe de rotacion. s’equilibrar v.pr. Èstre equivalent,
caracterisat per una calor constanta e de pluèias regulieri, en equilibri.
equilibrat, ada adj. 1. Qu’es en equilibre; que lu
mé doi ponchas que correspoàndon ai doi equinòxis. 2.
(astron.) Coordenadas eqüatoriali (d’un astre): sieus compauants son en armonia. 2. Mentalament san.
equilibratge n.m. 1. Accion d’equilibrar; lo sieu
Ascension drecha e declinason.
Montadura
eqüatoriala: Dispositiu que permete de faire virar un resultat. 2. (mecan.) Reparticion dei massas d’un sistema
instrument astronomic à l’entorn de doi axes en rotacion (ròda, màquina, etc.), obtenguda en plaçant lo
perpendicularis, que un es parallèle à l’axe dau monde. 3. centre de gravitat sus l’axe de rotacion (equilbratge
(citol.) Placa eqüatoriala: Plan median d’una cellula estatic) ò en faguent que li foarças d’inercias si
dont lu cromosòmas fendilhats si recàmpon pendent la compènson (equilibratge dinamic).
mitòsi, denant de si separar en doi gropes separats. equilibri n.m. 1. Estat de repaus que resulta de
n.m. Luneta astronomica ò telescòpi de la montadura foarças que s’anúllon; posicion establa: Èstre en
eqüatoriala. Var.: eqüatoriau.
equilibri, perdre l’equilibri.
Equilibre estable: Quora
eqüatorian, a adj. D’Eqüator.
un còrs escartat de la sieu posicion d’equilibri tende à li
eqüatoriau, ala adj. Eqüatorial.
Equilibri
tornar (per op. à equilibri instable).
equesin, a adj. 1. Relatiu au cavau. Serum equesin: indiferent: Quora un còrs escartat de la sieu posicion
Que vèn dau cavau. 2. (med.) Pen equesin: Pertocat d’equilibri s’estabilisa dins la sieu novèla posicion. 2.
Pòsa acrobatica tenguda mé la tèsta en bas e lo còrs
d’equinisme. Var.: equin.
(coregr.) Fach de mantenir lo
equèstre, a adj. 1. D’equitacion; relatiu à quilhat à la verticala.
l’equitacion, ai cavalier: Espòrts equestres. 2. Estatua còrs en posicion establa sus un pen ò sus lu doi pens. 3.
equèstra: Que representa un personatge à cavau. 3. (ist.)
equilibrista n. Persona que lo sieu mestier es de faire
Òrdre equèstre: Òrdre dei cavaliers romans.
de torns d’adreiça ò d’equilibri acrobatic.
equian, a adj. Si di d’un poblament format de
eqüimolari, ària adj. (quim.) Que contèn un nombre
naturas umani de temps identics.
parier de mòles de diferents constituents.
eqüiangle, a adj. Que lu sieus angles son pariers: Un
eqüimoleculari, ària adj. (quim.) Que contèn en
triangle eqüiangle es eqüilateral.
nombre egal de moleculas de diferents còrs.
eqüiconcau, va adj. Si di d’una lente biconcava que
equimòsi n.f. Blavairòu, macadura, macada.
li doi faças an un rai de corbadura identic.
eqüimultiple, a adj. En matematica, si di de doi
eqüiconvèxe, a adj. Si di d’una lente biconvèxa que nombres rapoart à doi autres, quora resúlton de la
li doi faças an un rai de corbadura identic.
multiplicacion d’aquelu doi darriers per un autre nombre.
equide n.m. Equides: Familha de mamifèrs ongulats
equin, a adj. Equesin.
m’un det solet per pata, coma lo cavau e l’ae.
equinocactus n.m. Cactacea espinoa dau pen larg.
eqüidistança (-ància) n.f. Qualitat de cen qu’es
equinòcci n.m. Equinòxi.
eqüidistant.
equinoccial, a adj. Equinòxial.
eqüidistant, a adj. Situat à una distança pariera (de
equinocciau, ala adj. Equinoxiau.
quauqua ren, d’un ponch): Toi lu ponchs d’un cercle son
equinocòc n.m. Tènia que viu à l’estat adulte dins
eqüidistants dau centre.
l’intestin dei carnivòres e que la sieu larva si desvolopa
equidna n.m. Mamifèr ovipar e insectivòre dins lo fetge de nombrós animaus.
d’Austràlia e de Novèla-Guinea, que poarta un bèc
equinococòsi n.f. Malautia provocada per
cornat (long. 25 cm).
l’equinocòc ò per la sieu larva.
equidomoïde n.m. Figura arquitecturala poligonala
equinodèrma n.m. Equinodèrmas: Embrancament
que corona un dòma.
d’animaus marins que presènton una simetria axiala
eqüilatèr adj. (mat.) Iperbòla eqüilatèra: Que li sieu d’òrdre 5 e un sistema de ventosas coma l’estela de mar.
asimptòtas son perpendiculari.
equinisme n.m. (med.) Diformitat caracterisada per
eqüilateral, a adj. Que lu sieus costats son pariers: una extension anormala e irreductibla dau pen.
Triangle eqüilateral. Var.: eqüilaterau.
equinòxi n.m. 1. Epòca de l’annada quora lo Soleu,
eqüilaterau, ala adj. Eqüilateral.
dins lo sieu movement pròpri aparent sus l’ecliptic, talha
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
599
◇
equinoxial, a
_____________________________________________________________________________________________
l’eqüator celèste, e que correspoande à l’egalitat de
eqüipollent, a adj. 1. (geom.) Biponchs eqüipollents:
durada entre lo jorn e la nuèch: Equinòxi de printemps lo Biponchs (A,B) e (C,D) taus que lu segments AD e BC
20 ò lo 24 de març, equinòxi d’auton lo 22 ò lo 23 de an lo meme mitan. 2. (log.) Sistemas deductius
setembre.
Precession dei equinòxis: Avança dau eqüipollents: Dins lu quaus tot teorema d’un es teorema ò
moment dei equinòxis, deuguda au lent desplaçament de axiòma de l’autre.
l’axe dei pòles à l’entorn d’una posicion mejana, en
eqüipotença (-éncia) n.f. (mat.) Caractèr de doi
seguida de l’atraccion dau Soleu e de la Luna sobre lo ensèms eqüipotents.
gonflament eqüatorial de la Tèrra. 2. Ponch de l’eqüator
eqüipotencial, a adj. (electr.) D’un meme potencial.
celèste dont si fa aqueu passatge. Linha dei equinòxis: Var.: eqüipotenciau.
Linha d’interseccion dei doi plans de l’ecliptic e de
eqüipotenciau, ala adj. Eqüipotencial.
l’eqüator celèste. Var.: equinòcci.
eqüipotent adj. m. (mat.) Ensèms eqüipotents: Qu’an
equinoxial, a adj. Relatiu à un equinòxi. Var.: la mema potença ò meme nombre cardinal e per lu quaus
equinoxiau, equinòccial.
li a una bijeccion d’un sobre l’autre.
equinoxiau, ala adj. Equinoxial. Var.: equinocciau.
eqüiprobable, a adj. (mat.) Eveniments
equipa n.f. (fr.) 1. Grop de personas que travàlhon eqüiprobables: Qu’an la mema probabilitat.
ensèms ò qu’unísson lu sieus esfoarç dins una mema
eqüisetala n.f. Eqüisetalas: Òrdre de plantas sensa
tòca. Sin.: còla, chorma, banda. 2. Grope de jugaires, flors, que la cavalina n’es l’unica representanta.
d’esportius associats en nombre determinat: L’equipa
eqüisetinea n.f. Eqüisetineas: Classa dei equisetalas.
d’Occitània de balon.
Esperit d’equipa: Esperit de
equitablament adv. D’un biais equitable.
Faire
solidarietat qu’anima lu membres d’un grope.
equitable, a adj. 1. Si di d’una persona que respècta
equipa: S’associar.
l’equitat. 2. Equilibrat, que non fa de toart à una partida
equipada n.f. 1. Aventura dins la quala de personas si ni à una autra, uitat: Un partiment equitable. Comèrci
lànçon, sovent tròup leugierament. 2. Passejada, equitable: Dins lo quau lo productor es pagat à un prètz
escorreguda.
mai just (en contrapartida, respècta d’uni règlas sociali e
equipament n.m. 1. Accion d’equipar, de provedir environamentali).
dei installacions necessari, dau material necessari. 2.
equitacion n.f. Accion, art de montar à cavau.
Ensèms dau material necessari à una activitat. Sin.:
equitant, a adj. (bot.) Organes vegetals equitants:
garniment,
armejadura
(mar.),
arnescatge, Indentics, que son un en faça de l’autre, encastrats un
provediment.
Equipaments especials: Accessòris dins l’autres. Sin.: cavaucant.
automobiles necessaris en cas de neu ò de verglaç.
equitat n.f. 1. Vertut d’aqueu qu’a un sens natural da
equipamentier vt. Fabricant d’equipaments per lu justícia, que respècta lu drechs dei autres; imparcialitat:
avions, li veituras, lu esportius, etc. Var.: equipaire. Decidir en tota equitat. 2. Justícia naturala ò morala,
Sin.: provedidor.
considerada en defoara dau drech en vigor: L’equitat
equipar vt. Provedir dau necessari en vista d’una d’un partatge.
activitat determinada, d’un emplec donat. Var.:
equivalença (-éncia) n.f. 1. Qualitat de cen qu’es
equipatjar. Sin.: arnescar, acotrar, armejar (mar.). equivalent: Equivalença de diplòmas, equivalença de la
s’equipar v.pr. Si provedir dau necessari.
calor e dau travalh mecanic. 2. Equivalença logica:
eqüiparticion n.f. (didact.) Reparticion egala (dei Relacion qu’exprimisse que doi proposicions P e Q son
parts d’un tot).
consequenças una de l’autra. Relacion d’equivalença:
equipatge n.m. (fr.) 1. Ensèms dau personal embarcat Relacion binària dins un ensèms E, qu’es reflexiva,
sus una nau, un avion, etc., per n’assegurar la manòbra e simetrica e transitiva.
equivalent, a adj. 1. Qu’a la mema valor, egal:
lo servici. Sin.: marinaria, taïfa. Còrs dei equipatges
de la flòta: Personal non oficier de la Marina nacionala. D’expressions equivalenti. Sin.: tot parier. 2. (mat.)
2. (anc.) Lu equipatges: Ensèms dau material e dei Elements aquivalents: Ligats per una relacion
veituras afectats à una armada en campanha. 3. (anc.) d’equivalença.
Eqüacions equivalenti: Qu’an lo
Veituras, cavaus e personal que n’a la carga: Anar en meme ensèms de solucions. 3. Projeccion equivalenta:
grand equipatge. 4. Ensèms dei personas, di cans e dei Projeccion cartografica que respècta li susfàcias e li
cavaus que particípon à una caça. Sin. (2, 3 e 4): traïn.
proporcions ma desforma lo dessenh dei continents. 4.
(log.) Teorias deductivi equivalenti: Teorias deductivi
equipatjar vt. Equipar.
equipier, a n. Qu’es dins una equipa, un equipatge. qu’an lu memes teoremas.
Sin.: colier, membre, jogaire.
equivalent n.m. 1. Cen qu’equivau, caua equivalenta.
equiplanament n.m. Dins li encontradas 2. (med.) Manifestacion patologica considerada coma
periglaciari, aterriment dei cròs de terrens, en seguida à auguent la mema significacion que la crisi clinica tipica
l’amolonament de brigalhas que ménon à un nivelament d’uni afeccions paroxistiqui (asma, epilepsia, etc.). 3.
(fis.) Equivalent mecanic de la caloria: Valor en joules
d’aquelu terrens.
eqüipollat adj. m. (arald.) Ponchs eqüipollats: d’una caloria (4,1855 joules).
equivaler vi. (à) Èstre de la mema valor, de la mema
Cairats d’esmauts alternats produchs per l’assemblatge
importança, dau meme efècte que: Lo prètz d’aquela
dau terçat en pal e dau terçat en faissa.
eqüipollença (-éncia) n.f. (geom.) Relacion definida maion equivau au travalh de tota una vida.
entre doi biponchs eqüipollents.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
600
ère
_____________________________________________________________________________________________
Èrba aromatica: Que s’emplega coma
equivòc, a adj. 1. Ambigú, qu’a un doble sens. Sin.: Estafisaigra.
anfibologic. 2. Que fa nàisser de maufidança. Sin.: condiment.
Èrba vivaça: Que li sieu parts sota tèrra
suspècte, dubitós, trebol.
Marrida èrba: Èrba
rèston vivi pendent l’ivèrn.
equivòc n.m. Situacion, expression que non es neta, sauvatja que poarta prejudici ai culturas.
Marrida
que laissa dins lo dubi. Var.: equivòca.
èrba (fig.): Persona (espec. enfant) que s’en aspèra ren de
equivòca n.f. Equivòc.
boan per l’avenir.
En èrba: Qu’es pas’ncara madur;
equivocar vi. (equivòqui) (lit.) Parlar per equivòcs.
(fig.) Qu’a de disposicions per una activitat donada, en
Er Simbòle de l’èrbi.
parlant de quauqu’un de jove. 2. Ensèms de plantas
èr n.m. Ària. Sin.: aire.
erbaceas que fórmon una vegetacion naturala: Durmir
èra n.f. 1. Ponch de partença d’una cronologia dins l’èrba. 3. Marijuana, haschish.
particuliera. 2. Periòde istoric que correspoande
erbaceu, ea adj. (bot.) Qu’a l’aspècte, qu’es de la
à-n-aquesta cronologia: Èra cristiana. 3. Periòde natura de l’èrba, per oposicion à linhós. Var: erbós.
caracterisat per d’unu fachs de civilisacion ò marcat per Plantas erbaceas ò erbaceas, n.f. pl.: Plantas non linhoï,
un estat particulier: Èra industriala. 4. (geol.) Principau que li sieu parts aerenqui moàron après la fructificacion.
partiment cronologic de l’istòria de la Tèrra: Èra
erbalha n.f. Èrba menuda.
primària.
erbar vt. (èrbi) 1. Brotar (d’èrba). 2. Sin.: metre à
eradicacion n.f. Accion d’eradicar. Sin.: l’èrba, noirir embé d’èrba, pàisser d’èrba.
desplantament, arrancament, desraïçament.
erbari n.m. Erbier.
eradicar vt. (eradiqui) Faire disparéisser totalament
erbassa n.f. Èrba marrida.
(una planta, un mau). Sin.: desraïçar, desplantar,
erbat n.m. Lo tot dei èrbas.
traire, arrancar.
erbatge n.m. Pastura dont si noirisse lo bestiari.
eraldic, a adj. Araldic.
erbatgier, a n. Persona qu’utilisa d’herbatges per
eraldica n.f. Araldica.
engraissar de bovins.
eraldista n. Araldista.
erbejar vt. Metre (de bestiari) dins un erbatge. Sin.:
erari n.m. Tresauraria, tresaur public.
seuclar, enserbar (Luceram).
eraud n.m. 1. À l’Atge Mejan, oficier public encargat
erbeta n.f. Èrba corta e fina.
de portar li declaracions de guèrra, li somacions, de
èrbi n.m. Metal dau grope dei lantanides, conoissut
reglar li ceremònias e lu juècs, de susvelhar lu blasons,
sota la forma d’erbina; element (Er) de n° atomic 68 e de
etc. Sin.: rei d’armas, messatgier. 2. (fig. e lit.) Aqueu
massa atomica 167,26.
qu’anóncia la venguda de quauqu’un ò de quauqua ren.
erbicida adj. Si di d’un produch que destruge l’èrba.
èrba n.f. 1. Planta non linhoa que li sieus parts
erbicidi n.m. Produch que destruge l’èrba.
aerenqui, e finda lo pen, moàron cada an. Èrba dei
erbier n.m. 1. Colleccion de plantas dessecadi e
cats: Cage. Èrba crosada: Verbena. Èrba de
conservadi
entre de fuèlhs de papier, que sièrve per lu
grapaud: Aristolòquia. Sin.: fautèrla, fautèrna. Èrba
estudis
botanics.
Var.: erbari. 2. Fond sotamarin dont
plagada: Planta erbacea dei boascs, veluda, dei flors
créisson
de
plantas.
blavi, que s’emplegava còntra li malautias dau paumon
erbina n.f. Oxide d’èrbi.
(Familha dei borraginaceas). Sin.: pulmonària, èrba
erbivòre, a adj. e n.m. Si di d’un animau que si
dau paumon, paumonèla. Èrba dau poarc: Planta
noirisse
d’èrbas, de substanças vegetali.
erbacea monocotiledonea que n’i a de nombroï espècias
erbociera
n.f. Arbociera. Var.: nerbociera.
espontaneï, coma la serpentària, ò cultivadi (Familha dei
erborisacion (-izacion) n.f. Accion d’erborisar; lo
araceas).
Èrba dei canaris: Estelària dei pichini flors
(Familha dei cariofilaceas). Sin.: morrelon.
Èrba de sieu resultat.
erborisar (-izar) vt. Culhir de plantas per li estudiar.
coguu: Digitala (verbascum thapsus).
Èrba dau diau:
erborista n. Professional titulari d’un diplòma que
Moreleta.
Èrba d’aur: Eliantème.
Èrba dau lach:
l’abilita
à vendre de plantas medicinali.
Eufòrbi, eufòrbia.
Èrba matri: Tanasia (tanacetum
erboristaria
n.f. Comèrci, botiga de l’erborista.
vulgare).
Èrba mèdica: Lusèrna (medicago lupulina).
erbós,
oa
adj.
Dont creisse l’èrba.
Èrba au musc, au nosc: Erodion muscat (erodion
erbut,
uda
adj.
Cubèrt d’una èrba abondoa.
moschatum Wild).
Èrba de la rata: Escolopendra
ercinian,
a
adj. (geol.) Si di dau darrier plegament
(aplenium scolopendrium).
Èrba de la ronha:
primari que si debanèt au carbonifèr e creèt tota una seria
Escabioa dei camps (scabiosa arvensis).
Èrba dau de massís.
sabon: Sabonària. Sin.: sabonèla, saboneta.
Èrba de
ercinita n.f. Aluminat natural de fèrre e de magnèsi.
Santa Clara: Celidònia (chelidonius majus). Sin.:
ercul n.m. Òme d’una granda foarça fisica.
clareta, blanqueta, èrba dei verrugas.
Èrba dau
erculean, a adj. Digne d’Ercules. Var.: erculenc,
siège (fr.): Escrofulària (scrofularia aquatica). Sin.: erculeu.
assèti, èrba dau sètge.
Èrba dau tondut: Globulària
erculenc, a adj. Erculean.
(globularia apylum). Sin.: pompareleta, èrba terribla.
erculeu, ea adj. Erculean.
Èrba dau trescalan: trescalan, èrba de l’òli roge,
ère n.m. Eure.
pèlica, èrba dau talh, èrba de Sant Saturnin
(hyperium perforatum ).
Èrba dei peolhs:
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
601
ereccion
_____________________________________________________________________________________________
ereccion n.f. 1. (lit.) Accion d’erigir; construccion. 2.
eretical, a adj. Eretic. Var.: ereticau.
(lit.) Accion de crear, d’instituir. 3. (fisiol.) Gonflament
ereticament adv. D’un biais eretic.
d’unu teissuts organics (espec. de la verga). Sin.:
ereticau, ala adj. Eretical.
bandament.
ereticitat n.f. Natura d’una doctrina erètja.
erectil(e), a adj. (fisiol.) Capable de si dreiçar, en
eretisme n.m. (med.) Estat anormal d’iperexcitacion
devenent regde, dur e gonflat, en parlant d’un teissut ò d’unu organes, en particulier dau coar e dei vaisseus.
d’un organe.
ereutofobia n.f. Paur obsessionala de rogir en public.
erectilitat n.f. Qualitat de cen qu’es erectile.
Var.: eritrofobia.
erector, tritz adj. (fisiol.) Que produe l’ereccion.
èrg n.m. Unitat de travalh dins lo sistema c.g.s.,
eredar vi. Eretar.
valent 10-7 joule.
ereditari, ària adj. 1. Que si transmete segond li lèis
èrg n.m. Dins la Saara, encontrada formada de
genetiqui de l’ereditat. 2. Transmés per via de montilhas.
succession.
ergasil n.m. Crustaceu pichon parasite que pòu èstre
ereditariament adv. D’un biais ereditari.
mortal per lu peis d’aiga doça.
ereditarisme n.m. Sistema que à d’unu, coma
ergatoplasma n.m. (citol.) Organit intracellulari que
Spencer, per explicar lu caractèrs fisics e psicologics de forma una ret de parets dont si fíxon lu ribosòmas.
l’òme per lo biais dei costumas ereditari.
ergastul(e) n.m. (Antiqu.) Dins la Roma anciana,
ereditat n.f. 1. Transmission dei caractèrs genetics croton, preson soterrana; local que servia per lotjar lu
d’una generacion ai seguenti. 2. Ensèms dei caractèrs esclaus e lu gladiators.
fisics ò morals que lu parents transméton ai enfants. 3.
ergatiu, iva adj. (ling.) Cas gramatical qu’indica
Caractèr d’un ben, d’una denhetat, d’una carga, transmés l’agent dau procès, dins d’uni engas flexionali (basc,
per via de succession. 4. Eiretatge, ensèms dei bens tibetan).
qu’una persona laissa ai sieus successors.
ergatogin, a adj. Que pertòca li formigas de parença
eredoataxia n.f. Afeccion familiala ereditària intermediària entre l’obriera e la femèla.
qu’apareisse à l’adolescença, ligada à un sindròme
ergocalciferòl n.m. Vitamina D2 qu’a una accion
cerebellós associat à un sindròme piramidal.
antiraquitica.
eredosifilis n.f. Sifílis transmessa per la maire au
ergografe n.m. (fisiol.) Aparelh que sièrve à
prenhon.
enregistrar lo travalh musculari.
eredosifilitic, a adj. Pertocat per l’eredosifilis.
ergografic, a adj. Relatiu à la representacion grafica
eremiafila n.f. Pregadieu dei desèrts.
d’un travalh complit.
eremitisme n.m. Mòde de vita dei ermitas.
ergòl n.m. Comburant ò combustible qu’ièntra dins la
eremitic, a adj. Dei ermitas.
composicion d’un propergòl.
eremobia n.f. Lingosta grandassa, solitària, que viu
ergologia n.f. Estudi dau travalh musculari.
en lu desèrts.
ergomètre n.m. Aparelh emplegat en ergometria.
eremofila n.f. Calandra d’Euròpa e d’Amèrica
ergometria n.f. Tecnica d’estudi e de mesura dau
nordenca, que li sieu ussas poàrton de plumas, e que lo travalh musculari.
sieu pièch presenta de tacas negri.
ergonòme, a n. Ergonomista.
erepsina n.f. Enzima dau suc intestinal que
ergonomia n.f. Estudi quantitatiu e qualitatiu dau
transforma li peptònas en acides aminats.
travalh dins l’entrepresa, que la sieu amira es de melhorar
eresa n.f. Aranha negra velosada qu’encava lo sieu li condicions de travalh e acréisser la productivitat.
trauc sota li pèiras.
ergonomic, a adj. De l’ergonomia.
eresia n.f. 1. (relig.) Doctrina d’origina cristiana
ergonomista n. Especialista d’ergonomia. Var.:
contrària à la fe catolica e que la Glèia condamna: ergonòme.
L’eresia catara. 2. Idea, concepcion retenguda contrària
ergosteròl n.m. (biol.) 1. Esteròl present dins lu
ai ideas, ai concepcions, generalament admessi. 3. (fig.)
teissuts animals e vegetals, e que si pòu transformar en
Biais d’agir jutjat aberrant, contrari au boan sens e ai
vitamina D sota l’influença dei rais ultraviolets. 2.
usatges. Var.: eretgia.
Esteròl que si tròva dins l’esperon dau sègala banut e dins
eresiarca n.m. Persona que crea ò espandisse una la levadura de cervesa.
eresia.
ergotaire, airitz adj. e n. Que li agrada d’ergotar.
eresipèla n.m. Erisipèla.
Sin.:
chicotaire,
cavilhaire,
espepidaire,
eresipelatiu, iva adj. e n. (med.) Erisipelatiu.
espepissonaire.
eretar vi. e vt. ind. Eiretar.
ergotamina n.f. Alacaloïde dau sègala banut.
eretatge n.m. Eiretatge.
ergotar vi. (ergòti) Contestar sensa rason, cercar de
eretier, a adj. e n. Eiretier.
nièras. Sin.: cavilhejar, cavilhar, espepissonar,
erètge, ètja adj. e n. Eretic.
espepidar, chicotar.
eretgia n.f. Eresia.
ergotaria n.f. Mania d’ergotar. Var.: ergotaria.
eretic, a adj. e n. Que professa ò sostèn una eresia. ergotat, ada adj. Banut, en parlant dei cerealas, dau
adj. Que tèn de l’eresia; que constituisse una eresia. Var.: sègala.
erètge.
ergotatge n.m. Ergotaria.
602
ermenèutica
_____________________________________________________________________________________________
ergoterapeuta n. Especialista d’ergoterapia.
eritrina n.f. Aubre exotic dei flors rogi, dau boasc
foarça
resistent, que li sieu granas sièrvon à faire de
ergoterapia n.f. Ensèms de travalhs manuals simples
colanas (Familha dei papilhonaceas).
per calmar e ocupar los malauts mentals.
eritrina n. f. Arseniat idratat natural dau cobalt.
ergotina n.f. Extrach liquide emostatic e
vasoconstrictor dau sègala banut.
eritroblast n.m. Cellula maire dei eritrocits, que
compoarta encara un nucleu (à l’estat normal, lu
ergotinina n.f. Un dei alcaloïdes dau sègala banut.
ergotisme n.m. Intoxicacions provocadi per una eritroblasts si tròvon unicament dins lu organes
ematopoietics).
utilisacion alimentària esperlongada dau sègala banut.
eritroblastòsi n.f. Presença patologica d’eritroblasts
ergotoxina n.f. Grope de dètz alcaloïdes extrachs
dins
lo sang que circula.
dau sègala banut, qu’enclau l’ergotinina.
eritrocit
n.m. Ematia.
eriç n.m. Eiriçon.
eritrocitari,
ària adj. Relatiu ai eritrocits.
ericacea n.f. Ericaceas: Familha de plantas
eritrodermia n.f. Dermatòsi caracterisada per una
gamopetali linhoï, que comprèn en particulier lu brucs, la
rojor intèrna generalisada à tot lo còrs, que pòu èstre
mortèla e lu rododendrons.
d’origina toxica (medicamentoa), infeccioa (en cò de
eriçadura n.f. Eiriçadura.
l’enfant pichon) ò associada à una afeccion malinha
eriçament n.m. Eiriçament.
(leucemia).
eriçar vt. Eiriçar.
eritrofobia n.f. Ereutofobia.
ericicòla adj. Que viu dins li landas de brucs.
eritrofagia n.f. (med.) Fagocitòsi dei globilhons
ericoïde, a adj. Que sembla lo bruc.
roges.
eriçon n.m. Eiriçon.
eritrogène, a adj. Que fa venir la pèu roja.
eríger vt. (lit.) 1. Enauçar, bastir: Eríger un
eritrolisi n.f. (med.) Emolisi.
monument. 2. Crear, instituir: Eríger un tribunal. 3.
eritromicina n.f. Antibiotic actiu còntra li bacteria
Enauçar au reng de, donar lo caractèr de: Eríger una glèia
dau
Gram positiu e còntra li brucellas.
en catedrala. Var.: erigir. s’eríger v.pr. S’atribuir un
eritropatia n.f. (med.) Malautia dei ematias.
drech, si far passar per: S’eríger en jutge.
eritroplasia n.f. (med.) Taca roja permanenta sus la
erigir vt. (erigissi) Eríger.
fava
de la verga, que pòu virar au cancre.
erina n.f. (cir.) Instrument que sièrve, dins li
Sin.:
emopoièsi.
operacions, à mantenir d’uni partidas escartadi.
eritropoièsi n.f. (fisiol.) Formacion dei globules
erisifacea n.f. Erisifaceas: Familha de fonges
roges
à partir dei cellulas socas.
ascomicèts parasites, responsables de la cendro(s)a.
eritropsina
n.f. Pigment roge retinian que sembla
erisipèla n.m. Malautia infeccioa deuguda à un
presentar
un
dei
pigments visuals dintre l’uèlh dei
estreptocòc, caracterisada per una inflamacion de la pèu,
vertebrats.
lo mai sovent sus la cara. Var.: eresipèla, risipèla,
eritròsi n.f. (med.) Rojor difusa de la pèu, en
sipèla. Sin.: serpentina.
particulier
sus la cara.
erisipelatiu, iva adj. Relatiu à l’erisipèla; que
eritrosina
n.f. (quim.) Substança roja emplegada per
sofrisse d’erisipèla. Var.: eresipelatiu.
colorir
d’uni
preparacions
e coma colorant alimentari.
eristala n.f. Gròssa mosca de l’abdomèn jaune e
eritruria
n.f.
(med.)
Coloracion
roja de l’urina.
negre, que sembla una vèspa.
èrm(e),
a
adj.
e
n.m.
Si
di
d’un
luèc
non cultivat.
eristic, a adj. De la controvèrsa. n.f. Art de la
ermafrodisme
n.m.
Presença,
en
cò d’un meme
controvèrsa.
individú,
dei
organes
reproductors
dei
doi
sèxes.
eritabilitat n.f. (biol.) Semblança d’individús
ermafrodita
adj.
e
n.
Si
di
d’un
èstre
vivent dins lo
aparentats, per un caractèr donat, deuguda à de cauas
quau si tròvon lu organes reproductors dei doi sèxes.
genetiqui ò environamentali.
Sin.: bisexuat.
eritatge n.m. Eiritatge.
ermàs n.m. Bèl èrm.
eritema n.m. (med.) Congestion de la pèu ò dei
ermassir (s’) v.pr. (m’ermassissi) Devenir èrm. Var.:
mucoas que provòca una rojor (l’exantema es la part
s’enermassir.
extèrna dei fèbres eruptivi, l’enantema n’es la part
intèrna).
èrme n.m. Èrm.
eritematós, oa adj. (med.) Qu’a lu caractèrs de
ermelin n.m. 1. Mamifèr carnivòre pròche de la
l’eritema.
mustela, que lo sieu pelam, fauve d’estiu, devèn blanc
d’ivèrn (en defoara de l’extremitat de la coa, que demòra
eritier, a n. Eiretier.
eritrasma n.m. (med.) Dermatòsi dei engues, foarça negra) e que constiutisse una peliça preada. Sin.: ermina.
frequenta, deuguda à un bacille e caracterisada per una 2. Benda de peliça d’ermelin, fixada à d’unu costume de
ceremònia.
placa roge-brun simetrica.
ermenèutica n.f. 1. Sciença de la critica e de
eritremia n.f. Malautia caracterisada per un creis
l’interpretacion
dei tèxtos biblics. 2. (filos.) Teoria de
dei globilhons roges, dau volume globulari total, e per
l’interpretacion dei signes coma elements simbolics
una iperplasia de la mesola ossuda.
d’una cultura. adj. Relatiu à l’ermenèutica.
eritreu, ea adj. D’Eritrea.
603
ermetic, a
_____________________________________________________________________________________________
ermetic, a adj. 1. Si di d’una barradura completa e de
eroïc, a adj. 1. Que si compoarta en eròi. 2. Denhe
l’objècte que n’es provedit. 2. Que si capisse d’un eròi; plen d’eroïsme: Una decision eroïca. 3. Que si
dificilament: Un tèxto ermetic. Sin. (1 e 2): rapoarta ai eròi de l’Antiquitat.
Temps eroïcs: Temps
impenetrable, misteriós, barrat, clus, tapat, esoteric, fabulós, quora vivíon lu eròis; (per ext.) Temps ancians,
escur. 3. Cara ermetica: Que non laissa pareisse li sieu quora si son produchs de fachs remirables: Lu temps
emocions, lu sieus sentiments. 4. Relatiu à l’ermetisme eroïcs dei promiers avions. 4. Que canta li prodessas dei
(doctrina).
eròis: Un poema eroïc.
ermeticament adv. D’un biais ermetic.
eroïcament adv. D’un biais eroïc; embé eroïsme.
ermeticitat n.f. (didact.) Caractèr ermetic de quauqua
eroïcitat n.f. Qualitat de cen qu’es eroïc: L’eroïcitat
ren.
d’un acte.
ermetisme n.m. 1. Caractèr de cen qu’es ermetic, que
eroïcomic, a adj. 1. Que compoarta d’episòdis tragics
si capisse dificilament. 2. Doctrina esoterica fondada e extravagants. 2. Si di d’una òbra literària que mescla
sobre d’escrichs de l’epòca grecoromana atribuit à l’eroïc e lo comic, que tracta coma una epopea un tema
l’inspiracion dau dieu Ermès Trismegista. 3. Doctrina dei comun ò ridicule.
alquimistas, à l’Atge Mejan e à la Renaissença.
eroïda n.f. (lit.) Epístola en vèrs dins la quala l’autor
ermetista n. (anc.) Persona qu’estudiava ò professava fa parlar un eròi famós.
l’ermetisme.
eroïna n.f. Estupefaguent que vèn de la morina; Sin.:
ermina n.f. 1. Ermelin. 2. (arald.) Una dei doi peliças diacetilmorfina.
(m’au vaire), compauada de mosquetaduras de sable sus
eroïnoman, a n. Toxicoman à l’eroïna.
un camp d’argent.
eroïnomania n.f. Toxicomania à l’eroïna.
erminat n.m. Nom donat à l’ermina quora a d’autres
eroïsme n.m. 1. Coratge excepcional: Acte d’eroïsme.
esmauts que lo sable e l’argent.
2. Caractèr de cen qu’es eroïc.
ermineta n.f. 1. Destrau de fustier, dau fèrre recorbat,
eròs n.m. (psican.) Ensèms dei pulsions de vida, dins
que lo trencant si tròva dins un plan perpendiculari au la teoria freudiana.
mànegue. Sin.:aissa, aisseta. 2. Pelam d’estiu de
erosion n.f. 1. Accion d’una substança, d’un agent
l’ermina.
que rolha, que frusta; lo sieu resultat. (espec.) Ensèms
ermita n. 1. Monge ò religioa que viu dins la solutida dei accions extèrni (aiga, glaç, etc.) que provòcon la
per pregar e faire penitença. 2. Persona que viu retirada:
Erosion pluviala, eoliana,
degradacion dau releu.
Viure en ermita. Var.: ermitan.
glaciària:
Provocada
per
la
pluèia,
lo vent, lo glaç.
ermitan, a adj. Ermita.
Erosion litorala: Erosion qu’agisse sus li coastas. 2.
ermitatge n.m. Luèc solitari dont viu un ermita. 2.
(fig.) Degradacion progressiva e lenta.
Erosion
Maion de campanha à l’escart. Var.: ermitòri.
monetària: Deterioracion progressiva dau poder de
ermitòri n.m. Var.: ermitatge.
cròmpa d’una moneda.
èrnha n.f. Lagui, cruci, pensament.
erosiu, iva adj. Que produe l’erosion; que li es
ernhós, a adj. Laguiós, cruciós, ronhós.
sensible.
ernia n.f. 1. Sortida d’un organe ò d’una partida
erotematic, a adj. Que pertòca un metòde
d’organe en defoara de la cavitat dont si tròva
d’ensenhament ò d’argumentacion per lo biais de
normalament, per un orifici natural ò accidental;
l’interrogacion.
tumefaccion qu’aquel organe forma sota la pèu: Ernia
erotic, a adj. Relatiu à l’amor fisic, à la sexualitat: Un
discala. Ernia estranglada: Que non si pòu faire intrar
film erotic, la literatura erotica.
torna mai per de mejans extèrnes e deu èstre operada
eroticament adv. D’un biais erotic.
d’urgença per evitar de complicacions importanti. 2.
erotisacion (-izacion) n.f. Accion d’erotisar; lo sieu
Salhida d’una cambra d’ària au travèrs d’un pneumatic
resultat.
esgarrat ò traucat. Sin. (1 e 2): (pop.) bofiga. 3. Ernia dau
erotisar (-izar) vt. Donar un caractèr erotic à.
caulet: Malautia criptogamica dau caulet.
erotisant (-izant), a adj. Qu’erotisa: Publicitat
erniari, ària adj. Relatiu ai ernias.
erotisanta.
erniat, ada adj. Que fa ernia: Un intestin erniat.
erotisme n.m. 1. Caractèr erotic (de quauqua ren, de
erniós, oa adj. e n. Qu’a una ernia.
quauqu’un). 2. Recèrca variada de l’excitacion sexuala.
eròe n.m. (it.) Eròi.
erotofòbe, a adj. e n. Pertocat per l’eretofobia.
erogène, a adj. Si di d’una partida dau còrs que pòu
erotofobia n.f. Crenhença patologica de la
provocar una excitacion sexuala: Una zòna erogèna.
sexualitat.
eròi n.m. 1. (mit. gr.) Dieu ò grand òme divinisat. 2.
erotogène, a adj. Erogène.
Personatge legendari que li son atribuidi de prodessas
erotografomania n.f. Tissa d’escriure, de
extraordinari.
dessenhar,
de pintar quauqua ren d’erotic.
eròi, eroïna n. 1. Persona que si fa remarcar per li
erotologia
n.f. Estudi scientific de l’amor fisic e dei
sieu qualitats ò d’accions excepcionali, per lo sieu
obratges
erotics.
coratge davant lo perilh. 2. Personatge principal d’una
erotologic, a adj. Relatiu à l’erotologia.
òbra de ficcion. Sin.: protagonista. 3. Persona que tèn lo
erotològue, òga n. Especialista d’erotologia.
ròtle principal dins un eveniment: Es estada l’eroïna
d’un fach estrange. Var.: eròe (it.).
◇
◇
◇
◇
◇
604
◇
esbaïssent, a
_____________________________________________________________________________________________
erotoman, a adj. e n. Persona pertocada dins l’error. 3. Accion inconsiderada, gofaria: Aquesta
intervencion fuguèt una error. 4. (dr.) Vici de
d’erotomania.
erotomania n.f. 1. (psicopat.) Illusion deliranta consentiment que pòu provocar la nullitat d’un acte. 5.
Error judiciària: Error d’una juridiccion que poarta sus
d’èstre aimat. 2. Obsession sexuala.
la culpabilitat d’una persona condamnada. 6. (metrol.)
erotomaniac, a adj. Relatiu à l’erotomania.
erpès n.m. Afeccion aguda de la pèu e dei mucoas, Error absoluda: Diferença entre la valor exacta d’una
Error
d’origina virala, caracterisada per una erupcion d grandor e la valor obtenguda per mesura.
evesiculas gropadi sobre una basa inflamada e que vènon relativa: rapoart de l’error absoluda à la valor de la
grandor mesurada.
après una impression de cremadura. Var.: èrpete.
èrs n.m. Lentilha d’una varietat forratgiera (Familha
erpeta d’aubre n.f. (micol.) Florier.
dei
leguminoas).
erpeta de tèrra n.f. (micol.) Riqueta rossa.
èrs,
a adj. Relatiu ai abitants d’Auta Escòcia.
èrpete n.m. (it.) Erpès.
ersipèla
n.f. Erisipèla.
erpetologia n.f. (zool.) Relatiu à l’estudi dei reptiles e
èrt,
a
adj.
Rèbe. Sin.: ribassut, escalabrós, regde.
dei batracians.
ertessa
n.f.
Caractèr de cen qu’es èrt.
erpetologic, a adj. Relatiu à l’erpetologia.
erubescença
(-éncia) n.f. 1. Accion de rogir. 2.
erpetològista n. Especialista d’erpetologia.
Estat
de
cen
que
comença
à rogir.
èrpia n.f. Erpic.
erubescent,
a
adj.
Que
vèn roge.
erpiar vt. (èrpi, classic èrpii) Erpicar.
erubescit n.m. Sulfure natural d’aram e de fèrre.
erpiatge n.m. Erpicatge.
erucic, a adj. Acide erucic: Present dins lu òlis de
erpic n.m. Instrument agricòla format d’un encastre
mostarda,
de pepins de raïm, d’uni varietats de còlza.
provedit de dents metalliqui, que s’estirassa sus lo soal
erucifòrme,
a adj. (zool.) Qu’a l’aspècte d’una toara,
per lo travalhar en susfàcia. Var.: èrpia. Sin.: rascle.
en
parlant
d’una
larva d’insècte.
erpicaire, airitz n. Persona qu’erpica la tèrra.
eructacion
n.f.
Emission per la boca, en faguent de
erpicar vt. (erpiqui) Passar l’erpic sus (un soal). Var.:
bosin,
de
gas
amolonats
dins l’estòmegue. Sin.: ròt.
erpiar.
eructar
vi.
Remandar
per la boca, en faguent de
erpicatge n.m. Accion d’erpicar; lo sieu resulta.
bosin,
lu
gas
amolonats
dins
l’estòmegue. Sin.: rotar. Var.: erpiatge.
vt. (lit.) Proferir.
èrra n.f. 18ª letra de l’alfabet. Var.: èrre.
erudicion n.f. Saber aprefondit dins un domèni de
erraments n.m. pl. Biais d’agir criticable: Tornar
conoissença. Sin.: sapiença, sabentura, cultura.
cabussar dins lu sieus erraments d’autrifés. Sin.: fautas,
erudit, a adj. e n. Qu’a d’erudicion; qu’es una foant
pecats, decas, errors.
d’erudicion: Un istorian erudit, una tèsi erudita. Sin.:
errança n.f. (lit.) Accion d’errar.
saberut, sabentós, sapient.
errant, a adj. 1. Qu’èrra; que non a una demòra fixa.
eruginós, oa adj. Qu’a l’aspècte dau rolh.
Can errant: Can perdut. 2. Qu’es pròpri ai personas
erupcion n.f. 1. Aparicion subitanea de botons, de
nomadi: Vida erranta. 3. (lit.) Que viatja sensa relambi.
tacas, de rojors que si fórmon sus la pèu: Erupcion
Cavalier errant: Cavalier de l’Atge Mejan que la
cutanea. Sin.: botonadura.
Erupcion dentària:
tradicion representa anant de país en país per cercar
Caminament de la dent en defoara de l’alveòla vèrs la
d’aventuras e faire justícia.
sieu posicion definitiva. 2. Emission de materiaus
errar vi. (èrri) Anar d’aquí d’aià, sensa tòca. Sin.: volcanics à la susfàcia de la Tèrra (projeccions, lava,
barrutlar, vagar.
gas). 3. (astron.) Erupcion solària: Acreissement brutal e
errata n.m. pl. (mòt latin) Plural de erratum: Tièra dei temporari de l’intensitat dau raionament dins una region
errata.
dau Soleu, que constituisse una manifestacion de
erratic, a adj. 1. Instable, inconstant: Fluctuacions l’activitat solària.
erratiqui d’una moneda. (med.) Fèbre erratica: Fèbre
eruptiu, va adj. 1. (med.) Que si produe per erupcion:
irreguliera, qu’aumenta e baissa tot lo temps. 2. (geol.) Fèbre eruptiva. 2. Ròca eruptiva: Ròca magmatica.
Blòc erratic: Blòc de ròca que non apartèn au site dont si
Es Simbòle de l’einsteini.
tròva e es generalament portat per un glacier.
ès prep. En (contraccion de en li): Doctor ès scienças.
erratum n.m. (mòt latin) Error dins l’estampatge d’un
esauriment n.m. (it.) Accion d’esaurir; lo sieu
obratge; la mencion d’aquela error.
resultat.
èrre n.m. Èrra, letra de l’alfabet.
esaurir vt. (it.) (esaurissi) 1. Alassar totplen. 2.
erriera n.f. Camp d’èrs.
Agotar.
erroneu, ea adj. Que compoarta un error, d’errors.
esbadalhar vt. Faire badalhar, entredurbir.
Sin.: faus, foaravertadier.
esbaïment n.m. Accion d’esbaïr ò de s’esbaïr; lo sieu
erroneament adv. D’un biais erroneu. Sin.: resultat. Sin.: espantament.
faussament.
esbaïr vt. (esbaïssi) 1. Estabosir, estonar, meravilhar.
error n.f. 1. Accion de s’enganar; cen que si comete 2. Embalordir. Sin.: espantar. s’esbaïr v.pr.
en s’enganant: Error de calcul, error gramaticala. Sin.: S’estonar, si meravilhar.
enganada, foaraveritat, bescòmpte.
Faire error:
esbaïssent, a adj. Embalordissent; espantant.
S’enganar. 2. Estat de quauqu’un que s’engana: Siatz
◇
◇
◇
◇
◇
◇
605
esbalançar (s’)
_____________________________________________________________________________________________
esbalançar (s’) v.pr. Pilhar l’envanc. Sin.:
esbulhentar vt. Trempar dins l’aiga bulhenta ò passar
s’abrivar, pilhar l’abriva.
à la vapor; aigar, brutlar m’un liquide bulhent. Var.:
embulhentar, bulhentar. s’esbulhentar v.pr. Si
esbarbar vt. Levar li bavaduras. Var.: desbarbar.
brutlar m’un liquide bulhent.
esbarc n.m. Desbarcament.
esbulhentatge n.m. Accion d’esbulhentar.
esbatre (s’) v.pr. Si bolegar, si donar de movement.
esburtar vt. Desburtar.
esbaudir vt. (esbaudissi) Alegrar, regaudir. esca n.f. 1. À la pesca, bromeg que si mete au mosclau.
s’esbaudir v.pr. Si regaudir.
esbinhar (s’) vt. (fam.) S’escapar, fugir davant un 2. Substança espongoa que provèn dau bolet d’esca dau
rore, aprestada per pilhar fuèc aisadament.
perilh ò davant li responsabilitats. Var.: la s’esbinhar.
escabèla n.f. Pichin escalier portatiu que sièrve
esbleugiment n.m. Accion d’esbleugir; lo sieu
d’escala.
Var.: escabeu.
resultat. Sin.: embarlugament.
escabeu
n.m. Escabèla.
esbleugir vt. (esbleugissi) 1. Ofuscar la vista m’una
escabin n.f. Oficier municipal dau Temps Mejan.
lutz tròup viva. 2. (fig.) Impressionar per li sieu qualitats.
(lat. scabinus ). Var.: escavin.
Sin.:embarlugar.
escabinat n.m. Carga, foncion d’un escabin. Var.:
esbleugissent, a adj. Qu’a la facultat d’esbleugir.
escavinat.
esboc n.m. Desbocament.
escabioa n.f. Planta dei flors blanqui, blavi ò lilàs,
esbocar vi. Desbocar.
qu’ancianament s’emplegava còntra li malautias de la
esbof n.m. Bofada.
pèu (Scabiosa columbaria, Familha dei dipsacaceas).
esbofada n.f. Bofada.
Sin.: èrba de la ronha, flor de veusa.
esbofar vt. Bofar.
escabiós, oa adj. (med.) Pertocat per la gala: Una
esborsament n.m. Desborsament.
lesion escabioa.
esborsar vt. Desborsar.
escaboat n.m. Pichin estròp de bèstias à còrnas.
esbraçar (s’) v.pr. S’esforçar, si bolegar.
escabotar vt. (escabòti) Bergolar lo lin, lo cànebe.
esbraçat n.m. Auceu dau continent antartic,
escac n.m. Falhiment. Sin.: revèrs, auvari, cagada
desprovedit de plumas e d’alas e que si desplaça drech.
(pop.), falhida, fracàs, fogassa, contratemps. pl.
esbraçat, da adj. e n. Que li defauta una man ò un Juèc que demanda à doi adversaris de desplaçar sus un
braç. Sin.: manquèt, manhòt, manchon. Var.: plateu de 64 casas doi serias de 15 pèças de valors
esbraçolat.
divèrsi; li pèças que sièrvon à-n-aqueu juèc. (persan
esbraçolat, ada adj. e n. Esbraçat.
shah). Escac: Situacion dau rèi en posicion d’èstre
esbrancaire n.m. 1. Poiera provedida d’un mànegue pilhat per l’adversari. Escac mat: Còup decisiu que
lòng per esbrancar. 2. Persona que procedisse à mete lo rèi de l’adversari dins l’impossibilitat de si
l’esbrancatge. Var.: desbrancaire, rebrondaire.
sauvar e assegura doncas la victòria. adj. inv. En
esbrancar vt. Desbrancar (Luceram).
escac: Èstre escac, èstre escac mat.
esbrancatge n.m. Desbrancatge, rebrondatge.
escaça n.f. Baston lòng provedit d’una mena d’estriu,
esbrandament n.m. Accion d’esbrandar; lo sieu que permete de caminar en estent en autessa.
resultat. Var.: brandament. Sin.: gacilhada,
escaçament n.m. Accion d’escaçar; lo sieu resultat.
gangassada.
escaçar vt. Escaraçonar, paisselar.
esbrandar vt. Faire tremolar, cascar. Sin.:
escaçar vt. Caçar, faire fugir. Var.: escacegar.
gangassar, bassacar, gacilhar.
escacegar vt. Escaçar.
esbrenadura n.f. Esbrenatge.
escacier n.m. Escaciers: Superòrdre d’auceu
esbrenar vt. Desbrenar.
carnivòres dei paluns, dei patas lòngui, que recampa lu
ardeïfòrmes, lu rallifòrmes e lu caradriifòrmes. Sin.:
esbrenatge n.m. Desbrenatge.
cambarut.
esbrigalhar vt. Desbrigar, esbrigar.
escadença n.f. 1. Contingença. 2. Data à la quala si
esbrigar vt. (esbrigui) Redurre en brigas. Sin.:
brigonejar, fresumar (Luceram), frominar, brigalhar. pòu exigir lo pagament d’un deute ò l’execucion d’una
obligacion. Tombar à escadença: Arribar à la sieu
Var.: esbrigalhar.
data d’escadença. 3. Ensèms dei reglaments que dévon
esbrilhaudar vt. Embarlugar, enlusir.
èstre fachs à un periòde donat. 4. Temps entre la data
esbroar vt. (esbroï) Pelar (la salada, à Esa).
esbrof(e) n.m. (fam.) Accion d’esbrofar. Var.: d’un engatjament e la sieu exigibilitat. 5. Moment que
esbrofa. Raubarici à l’esbrofa: Raubarici practicat en quauqua ren si deu produrre e que marca la fin d’un
temps, d’un periòde: Escadença electorala.
butassant la victima.
escadent, a adj. (dr.) Qu’arriba à la sieu escadença.
esbrofa n.f. 1. Esbrof. 2. Fanfaronada.
escadra n.f. Esquadra.
esbrofaire n.m. 1. Arlèri, persona que fa d’esbrofe.
escadrilha n.f. Esquadrilha.
Sin.: marjassa, bulo, sautareu. 2. Blufaire.
escadron n.m. Esquadron.
esbrofar vt. Enganar, blufar; impressionar.
escafable, a adj. Que pòu èstre escafat. Sin.:
esbudelar vt. (esbudèli) 1. Levar lu budeus à. 2.
esfaçable.
Esventrar. Var.: desbudelar. Sin.: estripar, destripar,
escafadura n.f. Escafament.
esviscerar.
606
escalha
_____________________________________________________________________________________________
escafaire, airitz adj. e n. Qu’escafa. Sin.: esfaçaire.
escala n.f. 1. Accion de s’arrestar per si refornir, per
embarcar
ò de mèrç, de passatgiers, per una nau ò un
escafament n.m. Accion d’escafar; lo sieu resultat.
avion: Faire escala. 1529: «avem ressauput unas
Var.: escafadura. Sin.: esfaçament.
escafandre n.m. 1. Equipament ermeticament claus, lettras......que porton grans nombre de gent ambe
dont la circulacion de l’ària es assegurada au mejan d’escalas per intrar en terra...» A.C. Arles CC538 L: Li
d’una pompa, que s’emplega per anar travalhar sota escalas dau Levant. 2. Luèc dont s’arrèsta una nau ò un
l’aiga. 2. Escafandre autonòme: Aparelh respiratòri avion per faire escala. 3. Temps de sosta: La nau a fach
individual, que permete d’anar sota l’aiga sensa ligam una escala d’una ora. 4. (mar.) Camin de varacion d’una
nau au dedintre d’una forma de radob. 5. Dispositiu fach
m’au defoara.
escafandrier n.m. Plonjaire qu’emplega un de doi armaduras religadi entre eli per una seria de
barrons transversals que sièrvon d’escalons.
escafandre (dau tipe mencionat aquí sobre).
escalabarris n.m. Passeron foarça pichon mé la coa
escafar vt. 1. Faire disparéisser en fretant, en lavant,
regda,
de costumas escalairitz. (Certhia familiaris). Sin.:
en faguent passar davant una tèsta d’escafament, etc. 2.
lecapertús,
curapertús.
(lit.) Faire oblidar: Escafar un sovenir. 3. Empachar
escalabrós,
oa adj. 1. De natura à urtar la decença:
(quauqu’un ò quauqua ren) d’èstre remarcat. Sin.:
Una
istòria
escalabroa.
Sin.: aspre, indecent, amoral,
esfaçar. s’escafar v.pr. 1. Si virar un pauc de costat,
immoral,
vergonhós,
licenciós, descorós. 2. (lit.)
per non tenir tant de plaça: S’escafar per laissar
quauqu’un intrar. 2. Si tenir à l’escart, per non si faire Perilhós, dificile: Una entrepresa escalabroa.
escalada n.f. 1. Accion d’escaladar. 2. (dr.) Accion de
remarcar. 3. S’escafar davant quauqu’un: S’inclinar
s’introdurre dins un luèc en passant per una grasilha, una
davant la sieu superioritat.
escaferlati n.m. Tabac talhat en lamellas per la pipa ò fenèstra, cen que constituisse una circonstança agravanta
de l’infraccion.
li cigarretas rotladi à la man.
escaladar vt. 1. Passar per dessobre: Escaladar un
escafit n.m. (geol.) Ammonita dau cretaceu, de la
portau. 2. Puar mé d’esfoarç: Escaladar una montanha.
gruelha en forma d’espirala pi prolongada d’una cròssa.
escaladís, issa adj. Que si pòu escaladar.
escafoïde, a adj. e n.m. (anat.) Si di d’un dei oàs dau
escalador n.m. Escalator.
carpe e dau tarse.
escalaire, airitz n. Persona que practica l’escalada,
escafopòde n.m. Escapofòdes: Classa de molluscs de
mai que mai en montanha. Sin.: alpinista.
la gruelha en forma de tube.
escalant, a adj. Si di d’una planta que creisse au lòng
escafonhar vt. Estraçar, reguinhar. Var.:
d’un còrs vesin, sigue per enrotlament dau pen, sigue au
estrafonhar.
mejan d’organes fixators.
escafonhatge n.m. Accion d’escafonhar.
escalar vt. 1. Escaladar. 2. Despartir en degràs; Sin.:
escaganhar (s’) v.pr S’esforçar de defecar.
graduar.
escagassatge n.m. Fach d’escagassar.
escalari, ària adj. (mat.) Si di d’una grandor
escagassar vt. 1. Degalhar (quauqua ren). 2. Alassar
totalament
definida per la sieu mesura (per op. à vectorial
(quauqu’un).
ò
tensorial).
Produch escalari de doi vectors: Soma
escairaire, airitz n. Persona qu’escaira lo boasc ò la
dei
produchs
dei sieu compauantas d’un meme reng,
pèira.
relativament à una basa ortogonala. n.m. Element dau
escairar vt. 1. Dreiçar una pèira, una pèça de boasc,
còrs dei reals ò dei complèxes sobre lo quau es definit un
per li donar una forma vesina à-n-aquela d’un
espaci vectorial.
parallepipède de seccion cairada ò rectangulària. 2.
escalari n.m. Peis dau còrs aplatit verticalament,
Aumentar li dimensions d’un trauc.
originari d’Amèrica dau Sud (lòng pauc ò pron de 15
escairatge n.m. 1. Accion d’escairar. 2. (tecn.)
cm).
Accion de metre à angle drech d’elements d’una
escalasson n.m. Pal provedit de barrons. Sin.:
estructura ò n’en verificar la perpendicularitat e lo
escarràs.
parallelisme.
escalat, da adj. Despartit en degràs. Sin.: graduat.
escaire n.m. 1. Pèça de boasc ò de metal que la sieu
escalatge n.m. Escalada.
forma presenta un angle drech. 2. Pèça metallica en
escalator n.m. (nom depauat) Escalier mecanic. Var.:
forma de T ò de L que sièrve à consolidar d’assemblatges
de fustaria. 3. Instrument en forma de T ò de triangle escalator.
escalène, a adj. e n.m. (anat.) Si di dei muscles
rectangle, que sièrve à traçar d’angles drechs. (tecn.)
inspirators entre li vertèbras cervicali e lu doi promiers
Metre d’escaire: Procedir à l’escairatge de.
pareus de coastas. adj. (mat.) Si di d’un triangle que lu
escaire v.i. Endevenir, capitar, arribar a talh.
sieus tres costats son despariers.
escais n.m. Escais-nom.
escaleta n.f. 1. Pichina escala. 2. Faire l’escaleta à
escais-nom n.m. Nom ajustat ò substituit au nom
quauqu’un: L’ajudar à s’enauçar en li ofrent li mans e li
d’una persona. Sin.: nomenaia, sobrenom.
escaisnomenar vt. Donar un escais-nom à. espatlas per li s’apontelar.
escalha n.f. 1. Caduna dei placas duri, cornadi
Sin.: sobrenomenar.
(reptiles)
ò ossoï (peis) que recuèrbon lo còrs d’unu
escaissar vt. Fendilhar.
animaus; aquesta matèria, que vèn de la carapaça d’uni
escaissat, ada adj. Fendilhat.
tartugas, que s’emplégon en tabletaria ò en marquetaria.
607
escalhador
_____________________________________________________________________________________________
2. Caduna dei valvas d’un mollusc bivalve. 3. (bot.)
escalpar vt. 1. Destacar la pèu dau crani au mejan
Fuèlha à l’entorn dau grelh ò dau bulbe d’uni plantas d’un autóís talhant. 2. Arrancar per accident e
(ceba, lis, etc.). 4. (anat.) Part aplatida e laterala de l’oàs violentament la pèu dau crani.
temporal e de l’oàs occipital. 5. Cen que si destaca en
escalpeu n.m. Escalpèl.
pichini placas d’una susfàcia. Sin.: escauma. pl.
escalpre n.m. 1. (mar.) Aisina de calafat, instrument
(arquit.) Motiu ornamental format de mièg-discs que si lòng d’un pen, cairat, unit e ponchut que sièrve per durbir
cavàucon.
l’extremitat d’una cavilha de boasc per li plaçar un
escalhador n.m. Escalhaire.
conhet. 2. Poncha per escrincelar. 3. Ciseu de fustier, de
escalhaire n.m. Instrument de la lama dentada e mèstre d’aissa, de rodier, de picapèira... Var.: escaupre.
talhanta que sièrve à escalhar lu peis. Var.: escalhador.
escaluènha Planta ortenca, vesina de la ceba que
Sin.: escaumador.
losieu bulbe es utilisat coma condiment.
escalhaire, airitz n. Negociant especialisat dins la
escambaissar vt;. Alargar li cambas.
venda e la dubertura d’òstregas e d’autres cauquilhatges.
escambar vt. Privar de cambas; rompre li cambar à.
Sin.: escaumaire.
escambarlada n.f. 1. Cambada. 2. Accion
escalhar vt. 1. Gratar un peis crud per li levar li d’escambarlar, d’encambar.
escalhas. 2. Durbir una òstrega, un mollusc bivalve en
escambarlar vt. Encambar.
separant li escalhas, li valvas. Sin.: escaumar. escambarlons (d’)
loc.
adv.
S’assetar
s’escalhar v.pr. Si destacar en placas finis, en escalhas.
d’escambarlons: S’assetar m’una camba de costat e una
escalhat, ada adj. Que s’escalha: Una pintura de l’autre. Sin.: camba ençà, camba delà.
escalhada.
escambatar vi. Cambadejar.
escalhatge n.m. Accion d’escalhar; lo sieu resultat.
escambi n.m. 1. Operacion per la quala s’escàmbia
Fach de s’escalhar. Sin.: escaumatge.
quauqua ren: Un escambi de presoniers. En escambi:
escalheta n.f. Escalhon.
En contrapartida, en compensacion. (dr.) Convencion
escalhòla n.f. 1. Nom d’una graminacea que li sieu per la quala doi proprietaris si dónon mutualament un
granas agràdon ai passerons. Sin.: alpista. 2. (fam.) ben còntra un autre ben. 2. Fach de s’adreiçar, de si
Sòus: Aver d’escalhòla.
mandar mutualament quauqua ren; comunicacion
escalhon n.m. Ròca ò marna estèrla e rompedissa. recipròca: Escambi de correspondença. 3. (econ.) Tròc,
Var.: escalheta.
comèrci; operacion comerciala. Sin.: barata. escalhós, oa adj. 1. Cubèrt d’escalhas. 2. Que si Escambis internacionals: Comèrci exterior. Valor
destaca per escalhas. Sin.: escaumós.
d’escambi: Facultat qu’un ben dona de n’aquistar un
escalier n.m. 1. (correntament au pl.) Ensèms de autre, diferenta de la valor d’usatge. 4. (biol.) Passatge e
gradins que perméton de puar ò de davalar. 2. Cadun dei circulacion de substanças entre una cellula e lo mitan
gradins. 3. Escalinada. 4. Escalier mecanic: Escalier dei exterior. 5. (espòrts) Dins lu espòrts de bala, juèc per
gradins articulats que transpoarta lu usanciers d’un plan à s’escaufar denant d’entamenar una partida. Au tennis
un autre. Sin.: escalator, escalador.
e dins lu espòrts semblables, seria de balas après cada
escalierista n. Persona que mete au ponch ò installa servici: Un escambi de cinc minutas. 6. (sovent au pl.)
Ensèms dei relacions entre de gropes, de país diferents,
d’escaliers. Var.: escalinaire.
escalin n.m. Anciana moneda d’argent dei País Bas; que si tradúon per la circulacion d’òmes e d’ideas.
escambiable, a adj. Que pòu èstre escambiat.
Moneda batuda à Sant Domingo despí lo s. XVIIIen.
escambiador n.m. 1. Dispositiu de racordament entre
escalinada n.f. Grands escaliers, especialament
de rotas e d’autorotas sensa minga crosament à niveu. 2.
davant un monument.
Escambiador (de calor): Aparelh destinat à rescaufar ò à
escalinaire, airitz n. Escalierista.
escalon n.m. 1. Barreu transversal d’una escala. 2. refreiar un fluide au mejan d’un autre fluide que circula à
Cada niveu d’una seria, d’una ierarquia. Posicion d’un una temperatura diferenta. Escambiador d’ions:
foncionari au dedintre d’un grade, d’una classa. Substança solida, naturala ò sintetica, qu’a lu caractèrs
d’un acide ò d’una basa e que fixa lu anions ò lu cations.
Niveu: L’escalon regional.
escambiaire, airitz n. Persona que fa un escambi.
escalonament n.m. Accion d’escalonar; fach d’èstre
escambiar vt. (escambi, classic escàmbii) 1. Donar
escalonat.
escalonar vt. 1. Dispauar de distança en distança: una caua còntra una autra. 2. Adreiçar e reçaupre en
Escalonar de tropas. 2. Repartir dins lo temps, d’un biais retorn; s’adreiçar mutualament: Escambiar de presents,
de sorrires.
pauc ò pron regulier, espaçar: Escalonar un pagament.
escambisme n.m. Practica de l’escambi de partenaris
escalòpa n.f. Lesca fina de carn blanca ò de peis:
sexuals
entre doi coblas ò de mai.
Escalòpa de vedeu, de ton.
escambista
n. 1. (dr.) Persona que fa un escambi de
escalp n.m. Bèrris destacats dau crani mé la pèu, e que
bens.
2.
Persona
que practica l’escambisme.
d’unu Indians d’Amèrica conservàvon coma trofeu.
escamonea
n.f.
(farm.) Goma resina extracha dau
escalpèl n.m. Mena de pichin coteu dau mànegue
risòma
de
l’escamònia,
emplegada coma purgatiu.
estrech que sièrve per faire d’incisions e dissecar. Var.:
escamònia
n.f.
(bot.)
Planta erbacea vivaça de la
escalpeu. Sin.: bistorin.
familhaa dei convolvulaceas (Convolvulus scammonia),
608
escandilhaire, airitz
_____________________________________________________________________________________________
dei pens volubiles, dei fulles sagitadi, dau risòma de la L’escandale de la fam dins lo monde. 5. (relig.) Paraula ò
quau es extracha l’escamonea.
acte que son per lu autres una ocasion de pecat ò de
escamotada n.f. Torn de passa-passa. Var.: damatge espiritual. Var.: escande.
escamotatge.
escandalh n.m. 1. Balança romana. 2. Objècte ò
instrument que materialisa una unitat de mesura e sièrve
escamotaire, airitz n. Persona qu’escamòta.
escamotar vt. (escamòti) 1. Far disparéisser per un de referença, de modèle legal: Mètre escandalh. 3.
torn de passa-passa. 2. Raubar subtilament. Sin;: (econ.) Escandalh monetari: Valor ò metal retengut per
desraubar, destroçar, desvalisar, estampar (fig.). 3. un país ò d’unu país coma referença dau sieu sistema
(tecn.) Faire disparéisser automaticament (un organe monetari. 4. (mar.) Sonda. Var.: escandau.
escandalhada n.f. 1. (mar.) Sondatge. Var.:
salhent d’un aparelh): Escamotar li ròdas d’un avion. 4.
Escamotar un mòt: Lo prononciar rapidament e bas; lo escandalhatge.
2.
Escandalhada
de
soleu:
suprimir. 5. Evitar (cen qu’es dificile): Escamotar una Escandilhada.
question. Sin.: defugir, esquivar, s’aparar de, eludir.
escandalhaire n.m. 1. (sc.) Aparelh que fa
Var. (toi lu sens): escamotejar.
l’escandalhatge d’una grandor, d’un senhau. Var.:
escamotatge n.m. Accion d’escamotar. Var.: escandilhaire. 2. (mar.) Aparelh que mesura la
escamotada.
prefondor de l’aiga per lo biais d’ultrasons. Sin.:
sondaire.
escamotejar vt. Escamotar.
escandalhaire, airitz n. Persona que fa
escamp n.m. Eissida, sortida.
d’escandalhatges.
Var.: escandilhaire.
escampa n.f. 1. Mejan desvirat per si traire
escandalhar
vt.
1. Causir, recampar d’escandalhons.
d’embarràs. Sin.: bescontorn, escapatòri, engambi,
(estad.)
Determinar
un escandalhon dins una
pretèxte, excusa. 2. Exalament.
populacion,
en
particulier
en vista d’un sondatge. 2.
escampador n.m. Orifici que permete de faire
(cibern.)
Definir
la
variacion
d’una grandor au debanar
escórrer lo demai d’aiga d’un restanc, d’un canal... Sin.:
dau
temps
per
la
seguida
dei sieu valors, dichi
escolador.
escandalhons,
à
de
moments
precís, generalament
escampadura n.f. Escampament.
periodics.
Var.:
escandilhar.
Sin.:
escapolonar. 3.
escampaire, airitz n. Persona que despensa tròup,
(mar.)
Sondar.
sensa comptar. Sin.: acabaire, degalhaire, despensier,
escandalhatge n.m. 1. Accion d’escandalhonar;
prodigue.
ensèms
d’escandalhons. 2. (mar.) Ensèms dei dimensions
escampament n.m. ( med.) Amolonament patologic
(mai
particulierament
li mesuras de seccions) d’una pèça
d’un liquide ò d’un gas dintre una cavitat naturala:
de
nau,
especialament
lo fustatge. 3. (mar.)
Escampament de sang, de sinovia. Sin.: efusion. Var.:
Escandalhada.
escampadura.
escandalhier n.m. Escandalhaire.
escampar vt. 1. Sauvar, preservar. (fam.)
escandalhon n.m. 1. Pichina quantitat d’una mèrç per
Escampar d’aiga: Urinar. 2. (mar.) Escampar lo fèrre:
ancorar, donar lo fèrre. vi. S’escórrer, s’escapar, en donar una idèia dau tot. Escandalhon de vin: Tasta. Escandalhon d’estòfa: Mai precisament dich escapolon.
parlant d’un liquide.
2. Especimen representatiu: Un escandalhon de la poesia
escampat, ada adj. Que s’es sauvat d’un perilh.
medievala. Vista parciala, exemple: Mostrar un
escampatge n.m. (fig.) Perda de mèrç raubada ò
escandalhon dei sieu qualitats. 3. (estad.) Fraccion
degalhada.
representativa de la populacion ò d’un ensèms estatistic.
escampeta n.f. Fugida, evasion.
4. (cibern.) Valor d’una grandor donada au moment d’un
escampilh n.m. Espandiment; degalhadís. Var.: escandalhatge. Var.: escandilhon. Sin.: escapolon.
escampilhada.
escandalisar (-izar) vt. 1. Far nàisser l’indignacion:
escampilhada n.f. Espandiment.
Lo sieu comportament escandalisa la sieu familha. Sin.:
escampilhaire, airitz n. Degalhaire.
ofensar, faire broncar. 2. (relig.) Metre en perilh de
escampilhar vt. Dispersar, espandir; despensar, pecat. s’escandalisar v.pr. Sentir d’indignacion. Var.:
degalhar.
s’indignar.
escanador n.m. Luèc perilhós, escur, dont lo risc
escandalós, oa adj. 1. Que causa ò risca de causar un
d’un atac es sempre possible. Sin.: copagarganta, escandale: Una vida escandaloa. 2. Vergonhós; que pòu
copagargamèla.
ofensar, anar còntra la morala, la consciença, lo boan
escanaire, airitz
n. Persona qu’escana. Sin.: sens, per lo sieu excès: Un prètz escandalós.
estrangolaire, sagataire.
escandalosament adv. D’un biais escandalós.
escanar vt. Estrangolar, estofar, sagatar.
escandau n.m. Escandalh.
escanat, ada adj. Foarça mau vestit.
escande n.m. Escandal(e).
escandal(e) n.m. 1. Marrit efècte, indignacion,
escandi n.m. Còrs simple metallic foarça leugier, dei
produchs dins l’opinion publica per un fach, un acte proprietats parieri à-n-aqueli dei lantanides; element (Sc)
estimat contrari à la morala, ai usatges. 2. Afaire de n° atomic 21 e de massa atomica 44,956.
malonèst que provòca una emocion dins l’opinion
escandilhada n.f. Esclarcida. Var.: escandalhada.
publica: Un escandale financier. 3. Garrolha que fa de
escandilhaire n.m. Escandalhaire.
bosin: Faire d’escandale. 4. Fach que va còntra la
escandilhaire, airitz n. Escandalhaire.
consciença, lo boan sens, la morala, sucita una emocion:
609
escandilhar
_____________________________________________________________________________________________
escandilhar vt. Escandalhar.
escapafatiga n. (fam.) Si di d’una persona qu’evita
tot
cen que la porria lassar, tot cen que demanda tròup
escandilhatge n.m. Escandalhatge.
d’esfoarç.
Sin.: pelandron, pigre, manjapan à
escandilhon n.m. Escandalhon.
tradiment,
flac, fugisse l’òbra, gastalançòus,
escandinau, ava adj. e n. D’Escandinàvia. farassonier.
Lengas escandinavi: Dau Nòrd d’Euròpa.
escapaire, airitz n. Persona que s’escapa. Sin.:
escandir vt. (escandissi) 1. (metr.) Prononciar un vèrs
fugitiu.
grèc ò latin en lo ritmant, en marcant l’alternança dei
escapament n.m. 1. Fach de mandar dins l’atmosfèra
lòngui e dei brèvi en insistent sobre lu temps foarts. 2.
lu
gas de combustion d’un motor termic; dispositiu que
Prononciar una frasa, de mòts, en destacant lu gropes de
lo permete. Escapament liure: Desprovedit de
mòts, de sillabas. Var.: escandre.
escandòla n.f. (mar.) 1. Cambra de galèra, silenciós. 2. Mecanisme de relotjaria que sièrve à
generalament reservada a l’argosin. 2. Resèrva de regularisar lo movement d’un relòtge, d’una moastra.
escapar vi. ò vt. ind. (à, de) 1. Si sostraire à
noiridura per lu oficiers.
quauqu’un,
à la sieu susvelhança: Laissar escapar un
escandre vt. Escandir.
presonier.
2.
Non èstre pertocat: Escapar à una
escannejar vt. Escannerisar.
malautia. 3. Cessar d’èstre tengut, retengut: Lo libre que
escanh n.m. Aspa.
tenii m’a escapat dei mans. 4. Cessar d’èstre sota lo
escanha n.f. 1. Debanador, travolh. 2. Assemblatge de contraròtle de quauqu’un: Plan plan, lo poder li escapa.
fieus textiles ligats entre elu per un fieu de ligatge.
5. Cessar d’èstre present à l’esperit, èstre oblidat: Lo nom
escanhar vt. Debanar lo fieu per n’en faire d’aquela persona m’escapa. 6. Èstre dich ò fach
d’escanhas.
involontariament: Li a escapat una marrida paraula. 7.
escanhier n.m. Debanador.
Non èstre sentit (quau que sigue lo sens): Ren escapa au
escanhon n.m. Pichin debanador.
sieu regard. 8. Non èstre capit: Es un rasonament que
escannèr n.m. 1. Aparelh de teledeteccion capable de m’escapa. 9. Non èstre obtengut: La vistòria li a encara
captar, au mejan d’un dispositiu de repassada, li escapat! 10. Non èstre sotamés: Aquelu revenguts
radiacions electromagnetiqui mandadi per de susfàcias escàpon ai taxas. vt. L’escapar bèla: Si sauvar d’un
estendudi. 2. (med.) Aparelh de radiodagnostic, marrit pas. s’escapar v.pr. 1. Fugir, si sauvar d’un
compauat d’un sistema de tomografia e d’un luèc dont si èra presonier. Sin.: auçar li bèrgolas,
computador, que fa d’analisis de densitat radiologica per s’esbinhar, pilhar lo doi de copas. Si liberar (d’una
tornar constituir d’imatges dei divèrsi partidas de constrencha). 2. Sortir, s’espandir rapidament: La vapor
l’organisme. Sin.: escannografe, tomodensiomètre, s’escapa. 3. (espòrts) Pilhar d’avança: Un ciclista s’es
numerisador. 3. (inform.) Aparelh que sièrve à faire, per escapat dins la puada, una equipa s’es escapada au
repassada electronica d’un
document, una còpia classament.
numerisada.
escaparon n.m. Escapolon de drap.
escannerisar (-izar) vt. Numerisar un document
escapat n.m. 1. (coregr.) 2. (espòrts) Ciclista que s’es
(escrich ò fotografic) au mejan d’un escannèr. Var.: destacat, qu’a pilhat d’avança sus lu autres.
escannejar.
escapatòri n.m. Biais gaubiós per si traire
escannografe n.m. (med.) Escannèr.
d’empacha. Var.: escapador.
escannografia n.f. (med.) 1. Procediment de
escapitada n.f. Descapitacion.
radiodiagnostic qu’emplega un escannèr. 2. Imatge
escapitar vt. Descapitar.
obtengut m’aqueu procediment.
escapocho n.m. Escapucho.
escannografiar
vt.
(escanografi,
classic
escàpol n.m. (mar.) Part de l’àncora que jonhe li
escannogràfii) (med.) Sotametre à un examèn au mejan patas à l’organeu. Sin.: asta.
d’un escannografe.
escapolar vi. 1. Si tirar d’afaire. 2. (mar.): Si di de
escansion n.f. (metr.) Accion ò biais d’escandir.
l’àncora que tèn pas aferrada sus lo fond sota l’accion dei
escansonament n.m. Alargament de la dubertura corrents ò dau vent còntra la nau. Sin.: escórrer.
d’una fenèstra. Sin.: escorsat.
escapolari, ària adj. Escapulari, ària.
escansonar vt. Alargar la dubertura d’una fenèstra
escapolari n.m. Escapulari.
per donar mai de lutz. Sin.: escorsar.
escapolon n.m. Escandalhon.
escap n.m. (arquit.) 1. Fust d’una colomna. 2. Partida
escapolonar vt. Escandalhar.
inferiora d’aqueu fust. Var.: escapa.
escapucho n.m. Si di de quauqu’un que non tèn la
escapa n.f. Escap.
sieu paraula. Var.: escapocho.
escapada n.f. 1. Accion de s’escapar. 2. Accion de
escapulari, ària adj. Relatiu à l’espatla. Cencha
s’escapar en desòrdre davant un perilh. 3. Accion de si escapulària: Esquelèt de l’espatla, format de tres oàs: la
sostraire per un moment à d’obligacions, à la rotina: clavicula, l’omoplata e la coracoïda. (en cò dei mamifèrs,
Faire una escapada en campanha. 4. Accion, per un es reducha e estacada à l’omoplata). Var.: escapolari.
ciclista ò d’unu ciclistas, de distanciar lu autres; l’ensèms
escapulari n.m. (relig. catol.) Pèça dau vestit
dei ciclistas escapats.
monastic, fach d’un capochon e de doi pans d’estòfa
escapador n.m. Mejan calculat ò desviat per si traire rectangularis que cuèrbon li espatlas e retómbon sus
d’embarràs.. Var.: escapatòri.
l’esquina e lo pièch fins ai pens. Var.: escapolari.
610
escarpinar
_____________________________________________________________________________________________
plural) En Àfrica, incision superficiala facha sus la pèu
escaquier n.m. Plateu per jugar ai escacs.
per fin de laissar una cicatritz, dins una tòca simbolica ò
escar vt. Provedir d’una esca.
escara n.f. 1. Onchesc de la tèsta. 2. Zòna tissulara rituala; cicatritz qu’aquela incision laissa.
escarificador n.m. Escarificator.
necrosada.
escarificar vt. (escarifiqui) Practicar d’incisions
escarabassa n.f. Plaga de la pèu ò dei mucoas,
sobre:
Escarificar la pèu.
deuguda especialament au frèi. Sin.: crebassa.
escarificatge
n.m. 1. Accion d’escarificar; lo sieu
escarabat n;m. Insècte coleoptèr fitofague ò
resultat.
Var.:
escarificacion.
2. (agric.) travalh dau soal
coprofague, provedit d’antenas mé de lamellas à la sieu
mé
d’autís
dentats.
extremitat, e un còrs massís.
escarificator n.m. 1. (agric.) Instrument agricòla
escarabeïdat n.m. Escarabeïde.
provedit
de dents metalliqui, per amoblir la tèrra sensa la
escarabeïde n.m. Escarabeïdes: Familha d’insèctes
revirar.
2.
(cir.) Instrument per faire de pichini incisions
coleoptèrs dei antenas en lamellas, coma la cetònia. Var.:
sus
la
pèu.
Var.: escarificador.
escarabeïdat.
escarir
vt. Aimar totplen quauqu’un. Var.: carir.
escarbicada n.f. Frasca.
escarlat,
a adj. Roge viu. Sin.: escardenc.
escarabilha n.f. Pichin fragment de carbon
escarlata
n.f. Matèria coloranta d’un roge viu.
incandescent que si retròva dins lu cendres ò que
escarlatin,
a adj. Cramesit.
s’escapa d’un fuèc. Var.: escarbilha. Sin.: carbonilha.
escarlatina n.f. Malautia febrila contagioa,
escarabòcho n.m. Barbolhatge. Sin.: pintorlatge,
caracterisada per l’existença de placas escarlati sus la pèu
graufinhatge.
escarabochaire, airitz n. Persona qu’escarabòcha. e li mucoas.
escarmilhar vt. Despenchenar, metre lu bèrris en
Sin.: graufinhaire, embarbolhaire.
escarabochar vt. e vi. (escarabòchi) Barbolhar, desòrdre. Sin.: escarpinar, acrespir, emberrir.
escarmilhat, ada adj. Qu’a lu bèrris en desòrdre.
pintar maudestrament. Sin.: pintorlar, embarbolhar.
Sin.: despenchenat, escarpinat, acrespit, emberrit.
escaraçon n.m. Paisseu.
escarmonir (s’) v.pr. (m’escarmonissi) Si confinar,
escaraçonar vt. Paisselar.
escaraire n.m. (mar.) Aisina de calafa; pichon morir d’enuèi, d’amor.
escarni n.m. Trufaria. Var.: escarniment, escòrn.
recipient de fusta que contèn de seu e d’estopa banhada.
escarniment n.m. Mena de faire ò paraula qu’a per
1503: «...que adobaran la barca per metre en lu
estigança d’ofensar. Var.: escarni. Sin.: afront, otratge,
escaraire per calafatar.» (A.C. Marseille).
escaramocha n.f. 1. Combat localisat, de corta insolença, injúria, ofensa, invectiva, avania.
escarnir vt. Si trufar de; ofensar per lo biais de la
durada, entre de pichins gropes armats. 2. (fig.) Prepaus
paraula. Sin.: injuriar, insolentar.
ostiles qu’anóncion una polemica mai importanta.
escaròla n.f. Chicòria dei fuèlhas largui, que si manja
escaramochar vt. Atacar dins una escaramocha.
en salada.
escaravissa n.f. Chambre.
escarpa n.f. Riba interiora dau valat d’un obratge
escarbicada n.f. 1. Escart de comportament. 2.
fortificat.
Accion folesca, destartavelada. Sin.: farlanda, frasca.
escarpament n.m. 1. Estat de cen qu’es escarpat;
escarbilha n.f. Escarabilha.
pendís
rèbe d’una montanha, d’un bauç, etc. 2. Penda
escarbilha n.f. Escarabilha.
importanta
d’un obstacle. Sin.: brec.
escarboncle n.m. 1. Gemma roja de l’esclat viu. 2.
escarpar
vt. Demenir l’espessor d’un barri, d’un plan
(arald.) Pèça que representa vuèch rais flordelisats à
à un autre.
l’entorn d’un cercle.
escarpat, ada adj. Qu’a una penda importanta. Sin.:
escarcèla n.f. Benda de cuèr ò d’estòfa portada de
galís sus lo pièch per sostenir un instrument, un sacon, ert, rèbe.
escarpenar vt. Despelhar (Luceram).
En escarcèla: Portar quauqua ren en
una arma...
escarpida n.f. Produch obtengut en esfilant ò en
travèrs dau pièch, de l’espatla à l’anca opausada.
gratant
una tela frusta, que s’emplegava per curbir li
escarceladura n.f. (mar.) Accion d’escarcelar; lo
plagas.
sieu resultat.
escarpin n.m. Solier elegant, descubèrt, de la sòla
escarcelar vt. (escarcèli) (mar.) Crosar doi ormeges
fina,
provedida ò non d’un talon.
qu’apertènon à doi naus desparieri, e lu estacar dins la
escarpinada
n.f. 1. Accion d’escarpinar. 2. Garrolha.
tòca de lu aparar dau fretament.
3.
Cardatge.
Var.:
escarpinadura.
escarchadura n.f. Accion d’escarchar; lo sieu
escarpinadura
n.f. Escarpinada.
resultat. Sin.: esgarradura, estraçament.
escarpinar
vt.
1.
Metre lu bèrris en desòrdre. Sin.:
escarchar vt. Esgarrar, metre en morseus. Sin.:
acrespir,
emberrir.
2. Cridar, carpinhar, carpinar. 3.
estraçar.
Destrúger
d’èrbas,
de
plantas: Li sieu galinas mi vènon
escardassar vt. Cardar. Sin.: desblestar.
escarpinar
li
semenças.
3. Cardar (la lana). escardenc, a adj. Escarlat.
s’escarpinar v.pr. 1. S’escarpinar (lu bèrris): Si
escarificacion n.f. 1. Pichina incision superficiala de garrolhar, si batre. 2. S’arrancar lu bèrris per desespèr,
la pèu (especialament per una cutireaccion ò d’uni
per dolor.
vaccinacions). Var.: escarificatge. 2. (espec., sovent au
◇
611
escarpinat, ada
_____________________________________________________________________________________________
escarpinat, ada adj. Qu’a lu bèrris en desòrdre.
escartament n.m. Accion d’escartar ò de s’escartar;
distança
entre doi cauas.
escarpir vt. 1. Cardar, penchenar. 2. Esfilar.
escartar
vt. 1. Metre una distança entre (de cauas);
escarpoleta n.f. Sèti (eventualament rudimentari)
alunhar,
separar:
Escartar un objècte dau fuèc, escartar
tengut per doi coardas, que sièrve à si balançar.
lu
braç.
Sin.:
apartar, despartar. 2. Remandar
escarra n.f. Deca, error, fauta.
quauqu’un,
lo
tenir
à distança: Escartar la fola, lu curiós.
escarrabilhadura n.f. Gaube, agilitat, lestitge.
Sin.:
forviar,
extraviar.
Eliminar: Escartar un
escarrabilhar vt. Desvelhar, renvigorir, abelugar,
candidat.
Non
prendre
en
còmpte, eliminar: Escartar
revisolar.
una solucion. s’escartar v.pr. S’alunhar, si destornar
escarrar (s’) Si foaraviar. Anar pàisser en cò dau
de: S’escartar dau drech camin. Sin.: s’apartar, si
vesin, en parlant dei bèstias (Eza).
forviar.
escarràs n.m. Escala m’un solet montant. Sin.:
escartar vt. Eliminar una carta dau sieu juèc per n’en
escalasson.
pilhar una autra.
escarraunhada n.f. Accion d’escarraunhar, lo sieu
escartat n.m. Juèc de cartas dins lo quau lu jugaires
resultat. Sin.: maselatge, trocejament, chaple.
(de doi à quatre) an la possibilitat de pauar d’uni cartas.
escarraunhaire, airitz n. Persona que degalha una
escartat, ada adj. Situat à l’escart, alunhat: Una
òbra, una lenga, etc... Sin.: maselaire, trocejaire,
maion escartada.
chaplin.
escarteirar vt. Escartairar.
escarraunhar vt. 1. Degalhar, descarar, una òbra,
escarteriar vt. (escartèri, classic escartèrii)
una lenga, etc. 2. Operar un malaut d’una mena
Escartairar.
maladrecha ò brutala. Sin.: maselar, chaplar, trocejar.
escarton n.m. 1. Bled. 2. (m’una majuscula)
escarraunhós, a adj. Rufe, raspinhós.
República
dei Escartons: Ensèms de territòris de
escars, a adj. 1. Estrech. Var.: escàs. 2. Rare, de pauc
montanha
dei
Auti-Aups, de la Província de Turin e
de valor.
d’aquela de Coni (vèire dins lu noms pròpris).
escarsa n.f. Caneladura.
escàs, assa adj. Estrech; rare. Var.: escars.
escarsament adv. Estrechament.
escassament adv. En pichina quantitat; de mena
escarsèla n.f. (anc.) Borsa portada à la cintura (frcs
mesquina, parsimoniosament.
aumônière).
escassear vt. (escasseï) Rendre estrech.
escarselier n.m. Fabricant d’escarsèlas.
escatament n.m. (mar.) Accion d’escatar; lo sieu
escarsessa n.f. Mesquinaria, mesquinatge.
resultat. Sin. desriba, deriva.
escarsitat n.f. Caractèr de cen qu’es escars, estrech.
escatar vi. (mar.) Desviar de la sieu endrechiera
escart n.m. 1. Distança, diferença entre de cauas ò de sota l’accion dau vent ò dei corrents quora si parle d’una
personas: L’escart entre lu ciclistas aumenta. À nau.
l’escart: À despart; alunhat. Grand escart: Movement
escatofagia n.f. Accion patologica de manjar lu
dins lo quau li doi cambas, alongadi en sens contrari una
sieus excrements.
de l’autra, tòcon completament lo soal sus tota la sieu
escatofague, a adj. Que ni noirisse d’excrements.
longuessa. (fig.) Faire lo grand escart: Si trovar entre
escatofil(e), a adj. (sc. de la v.) 1. Que viu ò creisse
doi posicions opauadi. Sin. (pop.): aver lo cuu entre doi
sus
lu excrements. 2. Pertocat per l’escatofilia.
cadieras. 2. Accion de s’escartar, de si destornar dau sieu
escatofilia
n.f. Comportament patologic de
comportament abitual: Faire d’escarts à un regime. contemplar
ò
de
tocar
d’excrements.
Cambiar bruscament de direccion: Faire un escart à
escatòl
n.m.
(quim.)
Compauat qu’a l’odor de matèria
bicicleta. Escart de lengatge: Paraula que transgrèssa
li convencions. 3. Pichina aglomeracion diferenta dau fecala e naisse de la putrefaccion dei proteïnas.
centre de la comuna à la quala apartèn. Sin.: masatge,
escatologia n.f. Prepaus ò escrichs grossiers dont es
casatge, vilar. 4. (estad.) Valor absoluda de la diferença question d’excrements.
entre doi valors. Escart-tipe: Raíç cairada de la
escatologia n.f. Ensèms dei doctrinas e dei credenças
variança. 5. (ling.) Acte de paraula que s’aluènha d’una que poàrton sus lo sòrt ultime de l’òme (escatologia
nòrma donada. 6. (econ.) Escart d’inflacion: Diferencial individuala) e de l’Univèrs (escatologia universala).
d’inflacion.
escatologic, a adj. Relatiu à l’escatologia (per lu doi
escart n.m. (mar.) Joncion de doi bordatges.
sens).
escartairament n.m. Suplici au cors dau quau de
escatòma n.m. (med.) Amolonament considerable
cavaus tiràvon lo condamnat per lu membres fins que de matèrias fecali que sembla una tumor intestinala.
siguèsson destacats. Var.: esquartairament.
escastocopia n.f. Examèn medical dei femsas.
escartairar vt. 1. Faire subir lo suplici de
escaucelar vt. (escaucèli) Sarclar lo pen d’una
l’escartairament à. 2. Faire esitar quauqu’un entre doi planta, d’un aubre, lo desgatjar: Escaucelar la vinha.
posicions opauadi. 3. (arald.) Partir (un escut) en quatre Var.: descaucelar. Sin.: desmotar.
quartiers. Var.: escarteirar, escarteriar, esquartairar.
escaucelatge n.m. Desgatjament de la basa d’un
escartairat adj. m. e n.m. (arald.) Partiment d’un aubre, d’una planta. Var.: descaucelatge. Sin.:
escut en quatre quartiers pariers au mejan d’una linha desmotatge.
orizontala e d’una perpendiculària. Var.: esquartairat.
612
esclairar
_____________________________________________________________________________________________
escaudada n.f. Accion d’escaudar. Var.: central: Distribucion de calor dins lu apartaments ò dins
li pèças d’una maion à partir d’una foant unica. escaudament, escaudatge.
Escaufatge urban: Escaufatge dei immòbles au mejan de
escaudament n.m. Escaudada.
escaudar vt. 1. Plonjar dins l’aiga bulhenta. 2. centralas qu’alimènton de zònas urbani entieri. Var.:
caufatge.
Cremar m’un liquide caud. Sin.: esbulhentar.
escaufatgista n. Especialista de l’installacion e dau
escaudat, a adj. Qu’a subit una escaudada.
manteniment
de l’escaufatge central. Var.: caufatgista.
escaudatge n.m. Escaudada.
escaufatòri
n.m. Escaufador.
escaufabanh(e) n.m. Aparelh per produrre
escaufejar
vt. 1. Escaufar pauc à pauc. 2. Tramar,
rapidament d’aiga cauda per lo banh. Var.:
fomentar.
caufabanh(e).
escaufestrar (s’) v.pr. 1. Si metre en esmoguda. 2.
escaufabiberon n.m. Escaufatetareu. Var.:
S’encolerar,
s’embilar.
caufabiberon. Sin.: caufatetareu.
escaufèstre
n.m. Granda paur, espavent. Sin.:
escaufabraieta n.f. (pop.) Frema que tempta
esmoguda
grandassa,
atissament.
d’atraire lu òmes. Sin.: alumaira.
escaufeta
n.f.
Boita
m’un curbeceu, que contèn de
escaufada n.f. Ràbia, colèra. Var.: escaufèstre.
brasa
ò
d’aiga
cauda,
per
si rescaufar lu pens. Var.:
Sin.: chacotada, satonada.
caufeta.
Aparelh
per
s’escaufar
li mans ò lu pens
escaufador n.m. Escaufalièch. Var.: escaufatòri.
(aparelh electric, resèrva d’aiga cauda, etc.). Sin.:
escaufaiga n.m. Aparelh que produe d’aiga cauda (à
escaufapen(s), escaufaman(s).
partir d’electricitat, de gas, etc.). Var.: escaufaiga.
escauma n.f. Escalha.
escaufaire n.m. 1. Aqueu que mena un veïcule
escaumada n.f. (mar.) Bordatge que supoarta lu
motorisat (especialament una locomotiva). Var.:
escaumes
e li escaumieras. Sin.: òrle, breganèu,
caufaire. 2. (mar.) Espacialitat d’un persona encargada
parescau.
dei caudieras d’una nau, mai que mai dins la marina
escaumador n.m. Escalhaire.
militària.
escaumaire, airitz n. Escalhaire.
escaufalièch n.m. Dispositiu que permete d’escaufar
escaumar vt. Escalhar.
lo lièch. Var.: caufalièch. Sin.: escaufador.
escaume n.m. (mar.) Asta ficada dins lo plat-bòrd
escaufaman(s) n.m. Escaufeta. Var.: caufaman(s).
d’una
barca, dont si plaça l’estròpa d’un aviron per
escaufament n.m. 1. Accion d’escaufar; fach de
mantenir
lo rem.
s’escaufar; estat que n’en resulta. 2. Estat de colèra, de
escaumiera
n.f. (mar.) Pèça dont si fícon lu
sobrexcitacion. 3. Adestrament leugier destinat à
escaumes.
escaufar lu muscles per lu assoplir denant d’un exercici
escaumós, oa adj. Escalhós.
esportiu, d’un esfoarç fisic, etc. 4. Començament de
fermentacion dei cerealas ò dei farinas, sota l’efècte de la
escauquilhar vt. Traire de la sieu cauquilha una
calor.
frucha, un mollusc...
escaufant, a adj. 1. Que produe de calor. Var.:
escaupre n.m. Clavet. Var.: escalpre.
caufant. 2. Excitant.
escavadura n.f. Partida escavada, entalhada au bòrd.
Sin.: escoladura, encrena, entalh.
escaufapança n.m. Chaminèia d’apartament.
escaufapen(s) n.m. Escaufeta. Var.: caufapen(s).
escavar vt. Cavar, entalhar lo bòrd de. Sin.: encrenar,
escaufaplat n.m. Aparelh que permete de tenir lu escolar.
plats au caud sus lo taulier. Var.: caufaplat.
escavat, ada adj. Que presenta una escavadura.
escaufar vt. 1. Rendre caud ò mai caud; donar una
escavena n.f. Vèrp de fanga dei paluns d’aiga salada.
impression de caud. 2. (fig.) Excitar, animar: Lo cantaire
escavin n.m. Escabin.
a ben escaufat lo sieu public. Var.: caufar. vi. 1.
escavinat n.m. Escabinat.
Devenir caud: Lo motor escaufa. Produrre de calor:
escient n.m. Conoissença, saber, vejaire.
À boan
En estiu, lo soleu escaufa d’ora! 2. Provocar escient: Embé discerniment. Sin.: à boan èime, à bèl
d’animacion, de desòrdre. s’escaufar v.pr. 1.
exprèssi. À marrit escient: À toart. à mal èime, à mal
S’expauar à una foant de calor. 2. Escaufar lo luèc dont si
exprèssi. Var.: encient. Sin.: estòble.
viu: M’escaufi au boasc.
escientament adv. En tota conoissença de causa.
escaufaria n.f. Local dont si tròvon lu aparelhs de
esciuride n.m. Esciurides: Sota-òrdre dei rosegaires,
produccion de calor, dins una nau, un immòble, una
que
contèn per exemple l’equiròt e la marmòta.
usina, etc. Var.: caufaria.
esclairada
n.f. Endrech desprovedit d’aubres dins
escaufa-sieta(s) n.m. Aparelh electric per escaufar li
una
seuva,
un
boasc.
Sin.: desboscada.
sietas. Var.: caufa-sieta(s).
esclairament
n.m.
(opt.) Quocient dau flux luminós
escaufatetareu n.m. Dispositiu, aparelh per escaufar
qu’una
susfàcia
receu
per
l’aire d’aquela susfàcia (unitat:
lo tetareu. Var.: caufatetareu. Sin.: caufabiberon,
lux).
Var.:
esclarament.
escaufabiberon.
esclairant, a adj. Qu’esclaira. Var.: esclarant. Sin.:
escaufatge n.m. 1. Accion d’escaufar, de s’escaufar;
luminós.
biais d’escaufar. Boasc d’escaufatge: Boasc destinat à
esclairar vt. 1. Espandir, donar de lutz sobre: Lu
èstre cremat per escaufar. 2. Aparelh, installacion per
fanaus
de la veitura esclàiron la rota. 2. Fornir à
produrre de calor: Un escaufatge electric. Escaufatge
◇
613
◇
esclairat, ada
_____________________________________________________________________________________________
quauqu’un la lutz necessària per que vegue: T’esclairi,
esclarciment n.m. 1. Accion d’esclarcir, fach de
coma aquò li veiràs mai ben dins lu escaliers. Sin.: faire s’esclarcir. 2. (sobretot au pl.) Explicacion, justificacion:
lume, enlusir, alumenar. 3. (fig.) Rendre clar (una Vos caurà donar d’esclarciments sobre d’aquest afaire.
question, de fachs); donar una explica à (quauqu’un).
esclarcir vt. (esclarcissi) 1. Rendre mai clar, pas tant
Var.: esclarar. s’esclairar v.pr. 1. Devenir luminós. escur, en parlant d’un temps neblós. 2. Rendre pas tant
Sin.: s’enlusir, s’alumenar. 2. Devenir clar, espés: Esclarcir una saussa. 3. (agric. e silv.) Rendre pas
comprensible: Tot s’esclaira! 3. Exprimir la satisfaccion, tant dense, faire una esclarcida. 4. (fig.) Rendre mai clar,
lo gaug: La sieu cara s’esclaira.
mai comprensible: Esclarcir una question. s’esclarcir
esclairat, ada adj. Instruit dins una especialitat. Var.: v.pr. 1. Devenir mai clar, en parlant d’un temps neblós. 2.
esclarat. Sin.: saberut, sapient, engaubiat, assabentat. Baissar en nombre: En venent vièlh, lu mieus bèrris
esclairatge n.m. 1. Accion, biais, mejan d’esclairar. s’esclarcísson. 3. Devenir mai comprensible: M’aquò,
Esclairatge indirècte: Dirigit vèrs lo plafond. 2. tot s’esclarcisse!
Ensèms d’aparelhs qu’esclàiron, espec. un espectacle; lo
esclarcitat n.f. Clartat, treslutz.
sieu reglatge. 3. (fig.) Biais de faire capir una question,
esclarir vt. (esclarissi) Clarsemenar.
de fach: Estudiar un afaire sota un autre esclairatge. 4.
esclarit, ida adj. Clarsemenat.
(mil.) Mission de recèrca d’informacion, afidada à una
esclat n.m. 1. Fragment d’un objècte rot: Un esclat de
unitat que deu evitar de si batre. Var.: esclaratge.
vèire. Sin.: esquirla, estèla, ascla (boasc). 2. (preïst.)
esclairatgisme n.m. Ensèms dei tecnicas Fragment de pèira debitada. 3. Bosin violent: L’esclat
d’esclairatge racional. Var.: esclaratgisme.
dau tròn, un esclat de votz. Sin.: espetadura,
esclairatgista n. 1. Tecnician que s’ocupa de resclantida, retroniment. 4. Faire un esclat: Si senhalar
l’esclairatge
d’un
espectacle.
2.
Especialista à l’atencion m’un bosin violent, un escandale. 5. Fach de
d’esclairagisme. Var.: esclaratgista.
lusir; lutz viva: L’esclat dau soleu. (astron.) Intensitat
esclaire n.m. Esclat, lutz viva.
luminoa d’un astre; la sieu mesura astronomica. Sin.:
esclairon n.m. Esclairada de durada corta. Sin.: treslume, lusiment, esclaire. Esclat aparent:
treslutz, entrelutz.
Esclairament qu’un astre fornisse sobre una susfàcia
esclantida n.f. Son remandat embé foarça. Sin.: perpendiculària ai rais luminós, en un ponch donat. 6.
rebomb, fracàs, bosin, resson, rebombida, Qualitat d’una color viva. 7. (fig.) Esplendor, grandor:
L’esclat de la glòria. Accion d’esclat: Accion
retroniment, resclantiment. Var.: resclantida.
remirabla,
prodessa. Sin.: valentia.
esclantir vi. (esclantissi) Remandar un son poderós
esclatament n.m. Fach d’esclatar. Sin.: espetadura,
e esclatant. Sin.: rebombir, retronar, ressonar. Var.:
crep.
resclantida.
esclatant, a adj. 1. Qu’a d’esclat; que lusisse.
esclap n.m. Esclapa (tròç de boasc).
esclapa n.f. 1. Tròç de boasc per l’escaufatge. Var.: resclantissent, beluguejant, treslusent. 2. (lit.)
esclap. Sin.: estèla, busca. 2. Li doi partidas d’un fruch remirable: Una victòria esclatanta.
esclatar vi. 1. Si rompre brutalament per efècte
dubèrt. 3. (pop.) Esclapas dau cuu: Gaunhas.
mecanic
(pression, calor, etc.). Sin.: petar, espetar,
esclapaboasc n.m. Persona que fende lo boasc.
matiblar
(per li cerièias, à Luceram). 2. Faire audir un
esclapadura n.f. Fenda. Sin.: ascla, ascladura,
bosin
sec.
Esclatar dau rire: Si metre à rire foart, d’un
fendascla.
còup
solet.
Sin.: petar, s’escranhar dau rire. 3. (fig.) Si
esclapaire, airitz n.f. Persona qu’esclapa de fusta.
manifestar,
si produrre bruscament: La guèrra a esclatat.
Sin.: asclaire, fendasclaire.
4. Accedir d’un còup solet à la celebritat: Aqueu jugaire
esclapar vt. Fendre: Esclapar de boasc per l’ivèrn.
a esclatat en venent jugar à Niça. 5. Esclatar de santat:
Sin.: estelar, asclar.
Aver, manifestar una santat foarça boana.
esclapatge
n.m. Accion d’esclapar. Sin.:
esclatat, ada adj. e n. (tecn.) Dessenh esclatat ò
fendasclatge, asclatge.
esclatat, n.m.: Que representa li divèrsi partidas d’un
esclapon n.m. Ascla, estèla pichoni. Sin.: bòfa.
ensèms, d’un aparelh complèxe, d’un mòble per montar,
esclarament n.m. (opt.) Esclairament.
etc., dins la sieu disposicion relativa, ma en lu dissociant
esclarant, a adj. Esclarant. Sin.: luminós.
clarament.
esclarar vt. Esclairar.
esclau, esclava n. 1. Persona de condicion non liura,
esclapàs n.m. Estèla gròssa (tròç de boasc).
considerada coma una mèrç que si pòu vendre e crompar,
esclarat, ada adj. Esclairat.
sota la dependença d’un mèstre. 2. Persona sota la totala
dependença d’una autra: Es l’esclava de la sieu frema. esclaratge n.m. Esclairatge.
adj. 1. Qu’es sotamés à l’esclavatge: Un pòble esclau. 2.
esclaratgisme n.m. Esclairatgisme.
Qu’es sota la dependença totala de quauqua ren: Èstre
esclaratgista n. Esclairatgista.
esclarcida n.f. 1. Espaci clar dins un ciel neblós; esclau dei sieu ideas. Èstre esclau de la sieu paraula:
melhorament breu entre doi raissas. 2.(fig.) Cambiament Tenir estrechament li sieu promessas.
esclavar vt. Enfeudar, asservir; metre en condicions
favorable dins una situacion. 3. Operacion que permete
d’esclaus. Var.: esclavisar, senhorejar, dominar.
d’esclarcir una forèst.
esclavatge n.m. 1. Estat, condicion d’esclau. 2. Estat
d’aquelu que son sota una dominacion tiranica. 3.
614
escobilhon
_____________________________________________________________________________________________
Dependença estrecha de quauqu’un sota quauqua ren ò regressius (sobretot au començament de la malautia). 2.
quauqu’un. Var.: esclavitud.
Incapacitat à anar de l’avant, à progressar, à s’adaptar à
una novèla situacion per mancança de dinamisme, per
esclavatgisme n.m. (fr.) Esclavisme.
vielhiment.
esclavatgista n. (fr.) Esclavista.
escleròt n.m. Tubercule que d’unu fonges fórmon
esclavisar (-izar) vt. Redurre à la condicion
sota tèrra e que resistisse ben au gel.
d’esclau. Var.: esclavar.
esclerotica n.f. (anatomia de l’uèlh) Membrana
esclavisme n.m. Doctrina qu’admete l’esclavatge;
sistema social e economic fondat sobre l’esclavatge. extèrna dau glòbe oculari, resistenta, de natura
conjontiva, que forma lo blanc de l’uèlh.
Var.: esclavatgisme.
esclin n.m. Bosin que s’aude quora quauqua ren
esclavista n. Qu’es partidari de l’esclavatge;
esclenisse.
qu’admete l’esclavatge. Var.: esclavatgita.
esclipsar vt. Eclipsar. s’esclipsar v.pr. S’eclipsar.
esclavitat n.f. Esclavatge. Var.: esclavitud.
esclipsi n.m. Eclipsi.
esclavitud n.f. Esclavitat.
escliptic n.m. Ecliptic.
esclenir v. (esclenissi) 1. Grinhar. 2. Cricar. Sin.:
esclòp n.m. Cauçadura facha d’una pèça de boasc
grunir, cruissir, cracinar. s’esclenir v.pr. Si
encavat,
en usança sobretot dins lo monde paisan d’un
desjónher. Sin.: si fendesclar.
temps.
Sin.:
sòc.
esclenissent, a adj. Si di d’un son agut.
esclopejar
vi. Caminar embe d’esclòps en faguent
esclenit, ida adj. 1. Fendasclat. 2. (fig.) Sovent
foarça
bosin.
malaut, d’una santat delicata.
esclopeta n.f. Cauçadura de cuer m’una sòla de
escleral, a adj. De l’esclerotica. Vèire escleral:
boasc.
Vèire de contacte que s’adapta sus la faça anteriora dau
esclopier, a n. Fabregaire d’esclòps.
glòbe oculari. Var.: esclerau.
escoa n.f. (mar.) Pèça de fusta corbada, clavelada sus
esclerant n.m. Pichina èrba dei flors verdastri, que
creisse dins lu luècs rocalhós (Familha dei cariofilaceas). lu flancs de la carena per l’aparar quora la barca es à
tèrra.
esclerau, ala adj. Escleral.
escoada n.f. 1. Pichin grope de fantassins ò de
esclerectasia n.f. (med.) Ernia de l’esclerotica.
cavaliers
sota lu òrdres d’un caporal ò d’un brigadier. 2.
esclerectomia n.f. (cir.) Reseccion de l’esclerotica.
Pichin
grope
de personas.
esclerenquime n.m. (bot.) Teissut vegetal de sostèn
escoai
n.m.
Escodeson.
linhificat.
escoaire n.m. Escossoira.
escleriti n.f. (med.) Inflamacion de l’esclerotica.
escoar vt. (escoï) Talhar la coa, acorchar. Var.:
esclerodèrma n.m. Sòrta de fonge vesin de la
descoar.
vessina de lop (lat. Scleroderma vulgaris ).
escoare vt. Descorar. Var.: faire escoare.
esclerodermia n.f. Malautia dei fibras collagèni dau
escoba n.f. 1. Bruga, ginèsta per faire li ramassa. 2.
dèrma, que durcisse la pèu e n’en redue la soplessa e la
Ramassa facha m’aqueli plantas.
mobilitat.
escobada n.f. Còup d’escoba. Var.: escobatge. Sin.:
esclerofil(e), a adj. (bot.) Qu’a li fuèlhas duri, m’una
curticula espessa e, per aquò, ben adaptadi à la secaressa. ramassada.
escobadura n.f. Cen qu’es rabalhat m’una escoba.
esclerogène, a adj. (med.) Que genèra la formacion
Sin.: rementa, bordilha.
de teissuts esclerós.
escobaire, airitz n. Persona que fa usança d’una
escleromètre n.m. Instrument que sièrve à mesurar la
duretat dei solides, d’après l’esfoarç necessari per lu escoba.
escobalhon n.m. 1. Bròssa m’un mànegue,
regar.
generalament
cilindrica, per netejar li botilhas, lu vas,
escleroproteïna n.f. Proteïna insolubla dins l’aiga,
etc. 2. Bròssa m’un mànegue, generalament cilindrica,
coma la queratina, lo collagène e l’elastina.
per netejar lo canon d’una arma de fuèc. 3. (cir.) Pichina
esclerós, oa adj. (med.) Espessit, fibrós.
bròssa que sièrve à faire de prelevaments dins de cavitats
esclerosant, a adj. Qu’escleròsa.
naturali. Var.: escobilhon.
esclerosar vt. (escleròsi) 1. (med.) Provocar
escobalhonar vt. Netejar m’un escobalhon. Var.:
l’escleròsi de (un organe, un teissut). 2. (fig.) Empachar
escobilhonar.
de progressar. s’esclerosar v.pr. 1. (med.) S’alterar, si
escobar vt. e vi. Netejar m’una escoba; passar
durcir sota l’efècte de l’escleròsi. 2. Perdre tota capacitat
de reagir à de situacions novèli: S’esclerosar dins li sieus l’escobar. Sin.: ramassar.
escobavèire n.m. Agrion. Sin.: copavèire.
abitudas.
escobet n.m. Plumas ligadas à la cima d’un mànegue
esclerosat, ada adj. e n. Pertocat d’escleròsi.
que
sièrvon per esposcar. Sin.: plumalh.
escleròsi n.f. 1. (med.) Induracion patologica d’un
escobeta n.f. Pichona escoba. Sin.: bròssa.
organe ò d’un teissut, deuguda à una aumentacion dau
escobetada
n.f.
Còup d’escobeta, accion
teissut conjontiu que contèn. Escleròsi en placas:
Afeccion de la substança blanca dau sistema nerviós, que d’escobetar. Sin.: ramassada.
si manifèsta per de multiples fogaus d’escleròsi d’aquela
escobetar vt. Netejar m’una escobeta.
substança, e que mena à de trebolicis nerviós variats e
escobilhon n.m. Escobalhon.
615
escobilhonar
_____________________________________________________________________________________________
escobilhonar vt. Escobalhonar.
escolament n.m. 1. Fach de s’escolar, de s’escórrer;
movement
d’un fluide, d’un còrs viscós que s’escorre. 2.
escocés, esa adj. e n. D’Escòcia.
Accion
ò
possibilitat
d’escolar de mèrç; venda.
escòch n.m. Scòtch (bevenda).
escolan,
a
n.
1.
Enfant
que va à l’escòla elementària.
escòch n.m. (nom depauat) Scòtch (papier adesiu).
2.
Persona
que
seguisse
un cors, que frequenta una
escochar vt. (escòchi) Scotchar.
escòla.
3.
Fondèire.
escoda n.f. 1. Marteu de talhaire de pèira, provedit de
escolania n.f. Escòla de cant.
doi tèstas cairadi e talhadi en ponchas de diamant. 2.
escolar vt. 1. Vendre, debitar de mèrç. 2. Si
Escoda pneumatica: aparelh tengut a man que fonciona
desbarrassar
progressivament de, en metent en
me d’aire comprimit, provedit d’una poncha d’acier per
circulacion:
Escolar
de bilhets faus. Sin.: espandir.
traucar lo soal dins lu trabalhs dau bastiment e de la via
s’escolar
v.pr.
S’escórrer.
publica. Sin.: esmilla, marteu pneumatic, marteu
escolarament adv. D’un biais escolari.
picaire. 3. Rotleu metallic que la sieu periferia presenta
de pichini asperitats per lissar un mortier.
escolari, ària adj. 1. Relatiu à l’escòla, à
l’ensenhament.
Var.: escolaresc. Atge escolari:
escodar vt. Travalhar au mejan d’una escoda. Sin.:
Periòde de la vida qu’anar à l’escòla es una obligacion. 2.
esmillar.
escodatge n.m. Travalh au mejan d’una escoda. Sin.: (pej.) Libresc, sensa originalitat.
escolar(i), a (ària) n. Enfant d’atge escolari.
esmillatge.
escolaresc, a adj. De l’escòla.
escodèire, eiritz n. Persona que bate lo blat.
escolarisable (-izable), a adj. Que remplisse toti li
escodenc n.m. Escodenh.
condicions
per èstre escolarisat.
escodenh n.m. Escoïn. Var.:
escodenc.
escolarisacion (-izacion) n.f. Fach de metre à
Sin.: refenta.
l’escòla, accion d’escolarisar.
escodeson n.f. Escossura. Sin.: escoai.
escolarisar (-izar) vt. 1. Fach de provedir (un país,
escodre vt. Batre, en parlant dau blat. Sin.:
una region) dei establiments necessaris à l’ensenhament
escossonar.
escoduda n.f. Quantitat de blat batut, passat una de tota una populacion. 2. Admetre (un enfant, un grope)
à seguir l’ensenhament d’un establiment.
escossura.
escolaritat n.f. Fach de seguir de cors dins una
escófia n.f. Coifa.
escòla;
durada dei estudis.
escofier n.m. Persona que fa ò vende d’escófias ò de
escolastic,
a adj. 1. Relatiu à l’escolastica. 2. Si di de
cauças.
tota
doctrina
considerada
coma dogmatica e esclerosada.
escoïn n.m. 1. Quora si debita un aubre, promiera ò
escolastica
n.f.
Ensenhament
filosofic e teologic
darriera taula que consèrva la sieu escòrça. 2. Peu de
fondat
sobre
la
tradicion
aristoteliciana
segond
moton tonduda. Sin.: escoden(h).
l’interpretacion
dei
teologians.
escòla n.f. 1. Establiment dont si dona un
escolastic n.m. 1. Filosòfe ò teologian escolastic. 2.
ensenhament; lu sieus bastiments. 2. Establiment dont es
Jove
religiós qu’estódia dins un escolasticat.
donat un ensenhament collectiu general ai enfants d’atge
escolasticat
n.m. Maion dont lu joves religiós, après
escolari ò periscolari; aquel ensenhament. Granda
lo
sieu
noviciat,
fan lu sieus estudis de filosofia e de
escòla: Establiment d’ensenhament superior caracterisat
teologia.
per una seleccion à l’intrada, generalament per concors ò
escolavinachieras n.m. Aisina per metre à secar li
sus títol, e un aut niveu d’estudis. 3. Ensèms dei escolans
e dau personal d’una escòla. 4. Auta escòla: Equitacion vinachieras.
sabenta, academica. 5. Ensèms dei partidaris d’un
escolet n.m (zool.) Promier aneu ò segment dei
doctrina filosofica, literària, artistica, etc.; lo moviment cestòdes à partir dau quau créisson lu autres aneus.
ensin constituit; aquela doctrina. Faire escòla:
escolhandrar vt. Talhar lu testicules. Sin.:
S’espandir, en parlant d’una idea, d’una opinion; suscitar demasclar, crestar, escolhar.
un molon de discípols. Èstre à boana escòla: Èstre
escolia n.f. Remarca gramaticala, critica ò istorica que
ben acompanhat per anar de l’avant, aver de boai dins l’Antiquitat si faía sus un tèxto.
exemples sota lu uèlhs. 6. Ensèms dei artistas d’una
escoliasta n.f. Autor d’escolias.
mema nacion, d’una mema vila, d’una mema tendença:
escoliòsi n.f. Deviacion laterala de la colomna
L’escòla de Niça, l’escòla italiana, l’escòla vertebrala.
impressionista. 7. Foant de conoissença e d’experiença:
escoliotic, a adj. Relatiu à l’escoliòsi; que sofrisse
Enfant qu’a creissut à l’escòla de la carriera.
d’escoliòsi.
escolabotilhas n.m. Aisina dont si méton li botilhas
escolit n.m. Insècte coleoptèr que cava de galarias
per li faire secar.
dins lu aubres dei forèsts e fa totplen de degalhs (lòng de
escolacion n.f. Blennoragia. Sin.: gonorrea. Sin.:
5 mm).
Escolit de l’olivier: negron, neiron.
(pop.) castapiana, pissacauda.
escolopacidat
n.m. Escolopacidats: Familha
escolada n.f. Cen que s’escorre en un còup solet.
d’auceus de l’òrdre dei caradriidats, coma lo corliu.
escolador n.m. 1. Cloaca (1). 2. Goàrgola.
escolopendra n.f. Fèuse dei fuèlhas en fèrre de lança,
escoladura n.f. 1. Escavadura; coal d’un vestit. 2. que pòu faire fins à 50 cm de lòng. Sin.: èrba de la rata.
Fach de s’escórrer, tot cen que s’escorre.
◇
616
escoprear
_____________________________________________________________________________________________
escombres n.m. pl. Caucinàs, clapissas. Sin.:
esconçon n.m. Pèire de canton au pen de
frachas, terradas.
l’escansonament d’una poarta; Sin.: cantoniera.
escombridat n.m. Escombridats: Familha de peis
escondalha n.f. Luèc causit per escondre quauqua
ossós de mar larga, coma lo ton ò lo macareu.
ren ò per s’escondre. Var.: escondedor, escondon. Sin.:
escombriera n.f. Bateu per la pesca dei peis gròs, amagador, celada.
coma lo ton. Sin.: tonier.
escondèire, eiritz Que li agrada d’escondre de cauas.
Sin.:
cacholeta.
escombulh n.m. Paur, espavent., esglai.
escondedor
n.m. Amagador.
escombulhada n.f. Desrèi, espavent.
escondilhon n.m. Amagador. D’escondilhons:
escombulhar vt. Espaventar.
escomenge n.m. Excomunicacion. Var.: escumenge. Sensa si far vèire; discretament. Var.: d’escondons,
escomeniar vt. (escomèni, classic escomènii) d’escondut.
escondon n.m. Luèc per escondre quauqua ren ò per
Escomenjar. Var.: escumenjar.
s’escondre.
D’escondons:
D’escondilhons,
escomenjable, a adj. Que pòu èstre escomenjat.
d’escondut.
Sin.:
d’amagat,
d’amagatons.
Var.: escumenjable.
escondre vt. 1. Metre, plaçar dins un luèc secret, per
escomenjar vt. Excomuniar. Var.: escumenjar,
sostraire
à la vista, ai recèrcas. 2. Dissimular, non
escomeniar.
exprimir:
Escondre lo sieu gaug, li sieu emocions. Sin.:
escomesa n.f. Escomessa.
amagar. Var.: rescondre. s’escondre v.pr.Si
escomessa n.f. 1. Convencion per la quala de
sostraire, èstre sostrach ai regards, ai recèrcas. Var.: si
personas que sostènon d’opinions contradictòris
rescondre. S’escondre de (quauqu’un): Li escondre
s’engàtjon à versar una soma à-n-aquela qu’aurà rason (ò
de cauas.
à li autrejar un avantatge quau que sigue). Afirmacion
esconduda n.f. Amagador.
que quauqua ren si debanerà, sensa enjuèc definit. escondut, uda adj. Sostrach au regard. (filos.) Escomessa de Pascal: Argument dei Pensadas
D’escondut:
D’escondilhons.
destinat à mostrar à-n-aquelu que non créson qu’en
esconilhar
(s’) v.pr. S’escondre coma un coniu.
escometent sobre l’existença de Dieu an tot à ganhar e
esconjur n.m. Invocacion, suplicacion. 2.
ren à perdre. 2. Juèc de sòus dins lo quau lo gasanh
depende dau resultat d’una competicion esportiva (corsa Conjuracion .
de cavaus, partida de balon, etc.). Var.: escomesa.
esconjuracion n.f. Complòt; concertacion secreta per
escometèire, eiritz n. Persona que fa d’escomessas. capvirar l’òrdre d’un estat. Var.: conjuracion.
esconjurada n.f. Accion de conjurar, d’invocar, de
escometre vt. 1. Faire una escomessa. 2. Metre en
juèc (una soma) dins una escomessa. 3. Afirmar, sostenir suplicar.
coma probable, coma esquasi segur.
esconjuradura n.f. Exorcisme.
esconjurador, airitz adj. e n. Esconjuraire.
escomogut, da adj. Esmogut, comogut.
escomòure vt. (escomòvi) Esmòure, comòure.
esconjuraire, airitz n. persona que fa d’invocacions.
escompassament n.m. Despassament. Var.:
esconjurament vt. Accion d’esconjurar, de suplicar.
rescompassament, descompassament.
esconjurar vt. Invocar, suplicar. Var.: conjurar.
escompassar vt. Despassar. Var.: rescompassar,
esconjurat n.m. Conjurat (membre secret d’una
descompassar. s’escompassar v.pr. Si despassar.
conjuracion).
escompissar vt. Compissar. s’escompissar v.pr.
esconjurament n.m. Conjurament.
Si compissar.
esconoissut, uda adj. Desconoissut.
escomptable , a adj. Que pòu èstre escomptat.
esconsolar vt. Desconsolar.
escomptaire, airitz adj. e n. Qu’escòmpta (d’efèctes
esconsolat, ada adj. Desconsolat. Sin.: adolentit,
de comèrci).
maucorat.
escomptar vt. (escòmpti) 1. Comptar sobre, esperar.
escop n.m. (angl. scoop) Informacion importanta ò
2. (banca) Faire una operacion d’escòmpte; pagar un sensacionala qu’un jornalista dona en exclusivitat.
efècte de comèrci non tombat à escadença, après
escopeta n.f. (anc.) Pichina arma de fuèc de la boca
deduccion de l’escòmpte. Var.: descomptar.
larga. Sin.: espachafòsso.
escòmpte n.m. 1. (banca) Operacion de crèdit que
escopetada n.f. Còup d’escopeta.
consistisse à crompar un efècte de comèrci denant que
escopetar vi. Faire usatge d’una escopeta.
tombe à escadença, en levant un interès correspondent au
escopetier n.m. Sordat armat d’una escopeta.
temps que l’efècte deu encara córrer. Per ext., aquest
escopeu n.m. Escòpre.
interès: Faire un escòmpte à 2 %. 2. (comèrci)
escopia n.f. (med.) Radioscopia.
Reduccion consentida à quauqu’un que paga comptant ò
escopolamina n.f. Alcaloïde extrach dau jusquiame e
denant de l’escadença. Var.: descòmpte.
e
de l’estramònia, pròche de l’atropina e m’ai efèctes
esconcagar vt. (esconcagui) Concagar. pariers.
s’esconcagar v.pr. Si concagar.
escòpre n.m. Ciseu de marmier, de fustier. Var.:
esconcàs n.m. Concàs.
escopeu.
esconcassar vt. Fracassar. s’esconcassar v.pr. Si
escoprear vt. (escopreï) Travalhar au mejan d’un
fracassar, si prefondar.
escòpre. Sin.: ciselar, escrincelar.
617
escoratar
_____________________________________________________________________________________________
escoratar vt. Si precipitar, anar dapertot per trovar
escorjatiu, iva adj. Excoriatiu.
quauqua ren. Sin.: coratar.
escòrn n.m. Umilicacion, ofensa; vergonha que n’en
escorau n.m. Terebentina extracha dau mele.
resulta. Var.: escòrna. Sin.: afront, ofensa, injúria,
escorbut n.m. 1. Malautia generala, avitaminòsi C, avania, escarni.
carracterisada per d’emorragias multipli, per una
escòrna n.f. Escòrn.
caquexia progressiva, que lo sieu tractament es una
escornar vt. (escòrni) Faire subir un escòrn à. Sin.:
alimentacion à basa d’ortalalhas e de frucha seca e insolentar, escarnir, ofensar, injuriar, insultar.
l’administracion de vitamina C. Sin.: (pop.) mau de
escorpena n.f. Rascassa.
terror. 2. Escorbut infantile: Escorbut que tòca lu
escòrpi n.m. Antropòde dei encontradas tropicali e
enfants noirits de lach esterilisat, que si di finda malautia mediterranenqui, que poarta en davant un pareu de
de Barlow.
peçugas, e que lo sieu abdomèn mobile s’acaba per un
escorbutic, a adj. e n. Relatiu à l’escorbut; que agulhon velenós. Var.: escorpiu, escorpion.
sofrisse d’escorbut.
escorpion n.m. Escòrpi.
escòrça n.f. 1. Partida superficiala e protectritz dei
escorpiu n.m. Escòrpi.
fusts, dei brancas e dei rameus, rica en suve e en tanins. 2.
escopolamina n.f. Alcaloïde contengut en divèrs
Region extèrna dei raíç e dei pens joves. 3. Envelopa vegetals, utilisat còntra lo mau dei transpoarts e la
d’unu fruchs. Sin. (1, 2 e3): rusca. 4. Escòrça terrèstra: malautia de Parkinson.
Crosta terrèstra. Sin.: pèu de la Tèrra. 5. (anat., vièlh)
escorregar vt. (escorregui) Complir un itinerari
Escòrça cerebrala: Cortèx.
determinat: «...las fustas de Morou an escorregut lo plan
escorçaire, airitz n. Persona que lèva l’escòrça dei de Ramatuelle et pres tres homes...» (A.C. Arles, 1507).
aubres.
Sin.: percórrer, passar, compassejar.
escorçar vt. (escòrci) Levar l’escòrça d’un aubre,
escorreguda n.f. 1. Viatge complit dins una
d’un fruch.
encontrada per la visitar. 2. Accion de s’escapar d’un
escorch n.m. Escorcha. Var.: acorcha.
luèc, de si dispensar d’un obligacion per lo plaser. Sin.:
escorcha n.f. 1. Camin mai cort que la rota normala: escapada.
Pilhar una escorcha. Var.: acorcha. 2. Biais de
escorrença n.f. 1. Corsa, fuga. Si pilhar
s’exprimir en tèrmes concís. Var.: escorch.
3. l’escorrença: Si metre à córrer. 2. Diarrea, correnta. Sin.:
Diminucion dei dimensions sota l’efècte de la (pop.) caganha, foira, escorrement.
perspectiva. 4. (coregr.) Posicion derivada, mé la camba
escorrençar (s’) v.pr. Agantar l’escorrença.
en l’ària qu’es plegada.
escorrent, a adj. Que s’escorre. Sin.: abrivat,
escorchament n.m. Accion d’escorchar quauqua ren, rapide, brivent, velòç.
de diminuir la sieu longuessa; lo sieu resultat. Var.:
escorreon n.m. Laç de cuer.
racorchament, acorchament.
escórrer vi. Esquilhar au fond, en parlant d’un fèrre
escorchapin n.m. Pichon velier de transpoart
de nau.
d’origina iberica: «ung escorchapin d’Espagne...»
escorresalada n.m. Panier ò aparelh per escórrer la
(1554).
salada.
escorchar vt. Rendre mai cort. Var.: acorchar,
escorrilhas n.f. pl. Sediments.
racorchar. s’escorchar v.pr. Devenir mai cort.
escorriu n.m. Canal que torna menar l’aiga dau
Var.: s’acorchar.
molin
à la ribiera.
escorchon n.m. Pichona escorcha. Var.: acorchon.
escorsar
vt. Escansonar.
escorçonèla n.f. Escorçonèla blanca: Salsific. Var.:
escorsa
n.f. 1. Tròç de camin. 2. Córrer velòç.
Escorçonèla
escorçonèra. escorçonèla negra n.f.
Donar
una
escorsa: Legir un obratge, un jornal, à la
negra: Planta cultivada per la sieu raíç negra, que sembla
lèsta,
sensa
l’espelucar.
à-n-aquela dau salsific (Familha dei compauadas).
escorsat n.m. Biais donat ai costats d’una fenèstra per
escorçonèla n.f. Var.: escorçonèra.
donar
mai de lutz ò per facilitar lo movement dei batents.
escorçonèra n.f. Escorçonèla.
Sin.: escansonament.
escordiu n.m. (bot.) Labiacea aromatica e
escorsiera n.f. Camin de ronda. Var.: corsiera.
medicinala, comuna en lu endrechs sècs. Sin.:
escòrta n.f. 1. Formacion militària terrèstra, aerenca ò
calamàndria, calamandrina.
ò
navala encargada d’escortar. 2. Ensèms de personas
escorcossonar vt. Levar lu corcossons que degàlhan
qu’acompànhon.
Faire escòrta: Acompanhar.
li ortalhas.
escortada
n.f.
Cortègi.
escòria n.f. 1. Sotaproduch d’operacion d’elaboracion
escortaire n.m. Bastiment de guèrra especialament
metallurgica, qu’a una composicion à basa de silicats. Escòria de desfosforacion: Residú de la desfosforacion equipat per la proteccion dei comunicacions e la lucha
dau minerau de fèrre, emplegat coma engrais. 2. (geol.) antisotamarina.
escortar vt. (escòrti) Acompanhar per protegir, per
Lava bofigoa, ruda au tocar.
susvelhar, ò faire onor.
escoriaçat, ada adj. De la natura dei escòrias.
escortegada n.f. Accion d’escortegar. Var.:
escorjadura n.f. Pichina entalha dins la pèu;
escortegadura.
grafinhadura.
escortegadura n.f. Escortegada.
escorjar vt. (escòrgi) Grafinhar.
◇
◇
618
escrachar
_____________________________________________________________________________________________
escortegaire, airitz n. Persona qu’escortega li
escóter n.m. (angl. scooter) Veïcule à motor, mé doi
bèstias.
ròdas generalament pichini, de l’encastre dubèrt e pauc ò
escortegar vt. (escortegui) Metre en pèças una bèstia pron carenat, sus lo quau non es forçadament setat à
en n’en separant la pèu, la carn e lu oàs. Sin.: espelhar, cavau. Var.: escotèr.
despelhar.
escotèr n.m. Escóter.
escortin n.m. Esportin.
escoterista n. Persona que mena un escóter.
escortinar vt. Descortinar; esportinar.
escoticha n.f. Dança de salon, d’origina escocesa.
escòssa n.f. Gacilhada.
escotilha n.f. (mar.) Dubertura rectangulària
practicada dins lo poant d’una nau per accedir ai
escossoira n.f. Batedoira (2). Sin.: escoaire.
escossonar vt. Batre, en parlant dau blat. Sin.: entrepoants e ai estivas.
escotilhon n.m. (mar.) Escotilha de dimension
escodre.
escossura n.f. Batatge dei cerealas. Sin.: caucadura. pichona.
escotisson n.f. 1. Picnic. Sin.: repaissada campèstra.
escot n.m. Escota: Èstre à l’escot.
escot n.m. Jovent que practica l’escotisme. Var.: Manjar à escotisson: Manjar en picnic, quora cadun
poarta la sieu biaça. 2. Cotisacion, espec. aquela que si
scot, escotista.
escòt n.m. Part que cadun paga, dins un past pilhat en paga per èstre sòcia d’una associacion, d’un partit.
escotisme n.m. Doctrina filosofica de Duns
comun. Pagar lo sieu escòt: Portar la sieu
Scotus,
movement fondat per Baden Powell en lo 1909
contribucion à una despensa comuna. Var.: escotisson.
per
balhar
ai joves de qualitats morali e esportivi.
escòt n.m. Estòfa crosada que servia à faire de raubas
escotista
adj. e n. Escot, scot.
de dòu e de vestits de religioas.
escotòma n.m. Perda ò alteracion de la vision dins
escot, a adj. Que pertòca l’escotisme. Var.: scot,
una zòna limitada dau camp visual.
escotista.
escotometria n.f. (med.) Cèrca medicala d’un
escota n.f. 1. Accion d’escotar (un programa
radiofonic, una conversacion telefonica, etc.: Restar à escotòma.
escotomisacion
(-izacion)
n.f.
Accion
l’escota. Ora de granda escota: Ora que lu auditors ò
lu telespectators son lo mai nombrós. Taula d’escotas: d’escotomisar.
escotomisar (-izar) vt. (psicol.) Metre à l’escart dau
Installacion que permete de susvelhar li conversacions
telefoniqui. 2. Accion d’escotar cen que si di. Èstre à camp de consciença (una part importanta e sovent
l’escota: Èstre atentiu à cen que si di, à cen que si debana. desconoissuda de la realitat psicologica individuala).
3. Capacitat à escotar lu autres, à èstre atentiu e receptiu à
escotopic, a adj. Relatiu à la vision dins l’escurcina.
la paraula dei autres: Aver una boana escota. 4. (mil.)
escotor n.m. Escotaire.
Deteccion per lo son de la presença e de l’activitat de
escotós, oa adj. Atentiu.
l’enemic. Poast d’escota: Poast de reperatge per lo
escrabblar vi. Jugar à l’Escrabble.
son. Var.: escot. pl. Aurelhas dau singlar.
escrabblaire, airitz n. Persona que juèga à
escota n.f. (mar.) Cordatge que sièrve à orientar una l’Escrabble.
vela.
escrabble n.m. (angl. Scrabble, nom depauat) Juèc
escotada n.f. 1. Audicion. 2. (mús.) Ponch d’òrguena. d’origina americana, dins lo quau si fórmon de mòts en li
3. (fig.) Interrupcion que la sieu durada sembla totplen plaçant sobre una grasilha especiala, en marcant de
lònga, peanta.
ponchs en foncion dei letras emplegadi e de
escotaire n.m. Element d’un receptor telefonic, l’emplaçament causit per li pauar.
radiofonic, etc., que si mete à l’aurelha per audir lo son.
escracanhada n.f. Forra de rire.
Var.: escotor.
escracanhar (s’) v.pr. Si faire una forra de rire. Sin.:
escotar vt. 1. Prestar l’aurelha à; s’aplicar à audir: petar dau rire.
Escotar de música. 2. Èstre atentiu à, tenir còmpte de cen
escrach n.m. Matèria que provèn dei vias respiratòri
que quauqu’un di, de la sieu volontat, dei sieus desidèris: que si remanda per la boca; expectoracion. Sin.: escuèp.
Escotar lu conseus de sa maire. 3. Escotar la sieu rason,
escrach adj. inv. (angl. scratch) 1. Si di d’un jugaire
la sieu ràbia, la sieu dolor, la sieu fam, etc.: Si laissar
que, au gòlf, a minga ponch dins una competicion à
menar per eli, li si abandonar. 4. Auscultar. s’escotar
andicap. 2. Corsa escrach ò escrach, n.m.: Espròva dins
v.pr. 1. Acordar una importança tròup granda ai pròpris
la quala toi lu concurrents pàrton de la mema linha, sensa
pichins problemas. 2. S’escotar parlar: Parlar mé
avantatge ni andicap. Var.: escratch, scratch.
complasença. 3. Se m’escotessi!: Se mi laissessi anar ai
escrachada n.f. 1. Accion d’escrachar; projeccion.
mieu impulsions, ai mieu emocions!
Sin.: escupiment. 2. Crepitacion.
escotelaire, airitz n. 1. Persona que dona un còup
escrachaire, airitz n. Qu’escracha sovent. Sin.:
(de còups) de coteu. Sin.: sagataire. 2. Persona
escupèire.
encargada de tuar lu poarcs en lu sagnant.
escrachar vt. 1. Mandar foara de la boca: Escrachar
escotelar vt. (escotèli) 1. Donar un còup (de còups) de
lo
sang. Sin.: escupir. 2. Projectar, laissar s’escórrer:
coteu à. Sin.: ponhardar, sagatar, estiletar. 2. Tuar (un
Volcan
qu’escracha de lava. 3. Crepitar (per exemple en
poarc) en lo sagnant.
parlant d’un autparlaire). vi. 1. Mandar d’escrachs;
escotelatge n.m. Accion d’escotelar. Sin.: sagatada.
esposcar. 2. Escrachar sobre quauqua ren, quauqu’un:
619
escrancar
_____________________________________________________________________________________________
Lo mespresar. Escrachar sobre quauqu’un:
escrimaire, airitz (escrimaira) n. Persona que
L’insultar.
practica l’escrima.
escrancar n;f. (mar.) Escrancar lu fèrres: Donar
escrimar (s’) v.pr. 1. S’esforçar, s’aplicar, en vista
fond à doi fèrres quora una nau es au sorgidor, en cas que d’un resultat dificile à obtenir. 2. S’aplicar dins lo
lo vent ò lu corrents vèngon à créisser. Sin.: aforcar, compliment d’un trabalh, d’una òbra, etc., m’au tot dei
enforcar.
sieus mejans en capitant pauc ò pron dins la sieu
escrapia n.f. Varietat ovina d’encefalopatia realisacion.. Sin.: s’escrenir, s’esperforçar, s’afanar.
espongifòrma aguda. Sin.: tremolanta de la fea.
escrin n.m. Boita, cofret per plaçar ò presentar à la
escrasament n.m. Accion d’escrasar. Sin.: venda de jòias, d’argentaria, d’objèctes de qualitat. Var.:
escrinh.
escrissençada.
escrasant, a adj. Qu’escrasa, acabla.
escrincelat, ada adj. 1. Burinat. 2. Ciselat.
escrasar vt. 1. Esquiçar. 2. Impauar una carga tròup
escrinceladura n.f. Ciseladura.
peanta à. 3. Batre completament. Sin.: escrissençar.
escrincelaire, airitz n. Ciselaire.
escraviadura n.f. Grafinhadura.
escrincelar v.t. Ciselar.
escraviar vt. (escravi, classic escràvii) Grafinhar.
escrincelatge n.m. Ciselament.
escreançat, ada adj. Descortés. Sin.: maucreat,
escrinh n.m. Escrin.
malaprés, malensenhat.
escripofil(e), a n. Persona que practica l’escripofilia.
escrebassar (s’) v.pr. Si curbir de crebassas.
escripofilia n.f. Recèrca, colleccion dei accions e
escremar vt. Descremar. Sin.: dessanflorar.
obligacions que non son plus quotadi en Borsa.
escremason n.f. Descrematge.
escript n.m. (angl. script) 1. (cín.) Document escrich
escrematge n.m. Descrematge.
que fa vèire scena per scena cen que serà virat. 2. Tipe
escremir (s’) v.pr. (à) S’aplicar, faire toi lu esfoarç d’escriptura manescricha simplificada que li sieu letras
possibles en vista d’un resultat que non es aisat à obtenir. son vesini dei capitalas d’estamparia. 3. (fin.) Document
que representa la fraccion dei interès ò dau capital
Sin.: s’escrimar, s’afanar, s’esforçar.
remborsable deuguts à un obligatari que la collectivitat
escremitor, tritz n. (it.) Escrimaire.
escriba n.m. 1. Dins l’Egipte anciana, foncionari debitritz non pòu plus pagar à l’escadença.
escript, a n. (cín.) Assistent dau realisator d’un film ò
encargat de la redaccion dei actes administratius, religiós
ò juridics. 2. (pej.) Emplegat de bureu, encargat dei d’un programa televisiu encargat de notar toi lu detalhs
escripturas, dei còpias. 3. Doctor judieu, interprète oficial tecnics e artistics relatius à cada presa de vista.
escript-girl n.f. (angl.) Escripta.
dei escripturas Santi, dins lo Noveu Testament.
escriptòri n.m. Necessari que recampa tot cen que
escribachar vi. (pej.) Escriure d’òbras de qualitat
mediòcra, escriure sensa talent. Var.: escrivassar, cau per escriure.
escrivassejar.
escriptura n.f. 1. Representacion de la paraula e de la
escribachon n.m. Persona qu’escriu totplen e mau. pensada au mejan de signes grafics convencionals. 2.
Sistema de signes grafics que perméton aquela
Var.: escribòcho, escrivassier.
representacion: Escriptura cuneïfòrma. 3. Biais personal
escribòcho n.m. Escribachon.
escrich, a adj. 1. Notat per l’escriptura. 2. Cubèrt de d’escriure, de formar li letras: Aver una bèla escriptura.
signes d’escriptura. 3. Exprimit per lo biais de Sin.: calligrafia. 4. (inform.) Enregistrament d’una
l’escriptura. 4. Exprimit per de signes visibles: La informacion dins una memòria. 5. Biais de s’exprimir,
malícia es escricha sobre la sieu cara. 5. Irrevocable, dins una òbra literària: Aver una escriptura recercada. 6.
coma d’arrèsts divins. Èra escrich: Si devia produrre, Tecnica, metòde d’expression (en literatura, en música).
7. L’Escriptura santa ò li Escripturas: Toi lu libres de la
èra fatal.
Bibla.
8. (dr.) Escrich qu’a una valor probatòria. escrich n.m. 1. Papier que poarta testimoniatge,
Escriptura
privada: Passada entre de personas privadi
convencion signada. 2. Ensèms dei espròvas escrichi
per
lu
sieus
afaires particuliers. Escriptura publica:
d’un examen, d’un concors. 3. Obratge literari ò
passada
per
afaires, m’un caractèr de publicitat e
scientific. 4. Per escrich: Sota la forma escricha, sus lo
d’autenticitat.
Var.: escritura. pl. (com.) Ensèms dei
papier: Metre li sieu ideas per escrich.
registres d’un negociant, d’un banquier, que presenta la
escridament n.m. Crit mandat d’un biais confús e
seguida e la natura de toti li sieu operacions;
tumultuós. Sin.: clamor, clamadissas, bramada.
comptabilitat.
escridar vt. 1. Publicar. 2. Difamar. Var.:
escriptural, a adj. 1. Relatiu à l’escriptura. Contr.:
descridar. s’escridar v.pr. Dire quauqua ren en
oral. 2. Moneda escripturala: Ensèms dei mejans de
cridant.
pagament autres que lu bilhets de bancas e li pèças, que
escridassada n.f. Accion d’escridassar. Sin.: circúlon per de juècs d’escriptura. Var.: escritural,
bramada, bramadissa, esbramassada, chabra.
escripturau.
escridassar vt. Manifestar la contèsta, l’ira, per lo
escripturari, ària adj. Relatiu à l’Escriptura santa.
biais de bramadissas.
escrissençar vt. Esquiçar, aplatir.
escrima n.f. 1. Art dau manejamenr de l’espada, dau
escritor n. Escriptor.
sabre, dau floret. 2. Espòrt qu’opaua doi adversaris au
escritura n.f. Escriptura.
floret, à l’espada, au sabre. Var.: esquèrma.
escritural, a adj. Escriptural. Var.: escriturau.
620
escubi
_____________________________________________________________________________________________
escriturau, ala adj. Escritural.
escrofulària n.f. Planta erbacea vivaça, dau pen que
pòu
èstre alat. Sin.: èrba dei escròlas, èrba de Santa
escriure vt. (escrivi) 1. Traçar lu signes d’un sistema
d’escriptura, lu assemblar per representar la paraula ò la Clara.
pensada: Escriure lo sieu nom. Escriure coma un
escrofulariacea n.f. Escrofulariaceas: Familha de
metge: Escriure mau, d’un biais que si pòu dificilament plantas gamopetali coma la digitala e l’escrofulària.
lièger. 2. Ortografiar: Sabes escriure aqueu mòt? 3.
escrofulós, oa adj. e n. Relatiu à l’escrofula; que
Informar per letra, per corrier: Li ai escrich que siam sofrisse d’escrofula. Var.: escrofolós, escrolós.
d’acòrdi. 4. Exprimir la sieu pensada per un escrich;
escròlas n.f. pl. Inflamacion e abscès d’origina
compauar un obratge escrich: Escriure un roman, una tuberculoa, que pertòca sobretot lu ganglions linfatics
cançon. vi. 1. Emplegar lu signes grafics, l’escriptura: dau coal. Sin.: escrofula. Èrba dei escròlas:
Ai emparat à escriure qu’avii quatre ans. Màquina Escrofulària.
per escriure: Aparelh à clavier qu’acciona de caractèrs
escrolós, a adj. Escrofulós.
qu’estàmpon sus lo papier gràcias à un dispositiu que li
escrosena n.f. Làmia dei mars caudi mé la tèsta
depaua la tencha. 2. Compauar una òbra literària, faire aplatida en doi lòbes, que poàrton lu uèlhs ai sieu
mestier d’escrivan. 3. Laissar una traça, en parlant d’un extremitats, que poàdon presentar un perilh per l’òme
instrument que sièrve per l’escriptura: Un gredon (Familha dei esfirnatudes). Sin.: peis marteu, marteu.
qu’escriu mau.
escrostar vt. Desbarrassar de la sieu crosta. Var.:
escrivalha n.f. (pej.) Escriptura de gaire de valor, descrostar.
sensa interès.
escrotar vt. Levar la pauta, li femsas: Escrotar li
escrivan n.m. 1. Persona que compaua d’obratges cauçaduras. Var.: descrotar.
literari, scientifics, etc. 2. (mar.) Dins la marina anciana,
escrotlament n.m. 1. Fach de s’escrotlar. Sin.:
persona qu’assegurava l’intendença à bòrd d’una nau
concàs, afondrament, boira. 2. (fig.) Roïna totala,
(ròtle que pilhèt mai tardi lo comissari de bòrd): 1341: «e
anientament: L’escrotlament d’una teoria.
l’escrivan de la galea o de panfil sia tengut de retenir o a
escrotlar (s’) v.pr. (m’escròtli) 1. Si prefondar. Sin.:
qualqun marinier en la dicha moneda...»;1492: «...es per
s’afondre,
si concassar, s’aboirar. 2. (fig.) Èstre
veritat en lo libre de l’escriva de la dicha nau.»
destruch,
anientat;
perdre tota valor: Lu sieus espèrs si
(F.Pellos). Sin.: secretari. 3. Escrivan public: Persona
son
escrotlats.
3.
Èstre
tocat d’una defalhença brutala au
que fa profession de redigir de tèxtos divèrs per lo
cors
d’un
esfoarç
(espec.
esportiu).
còmpte d’aquelu que non sàbon escriure ò qu’escrívon
escrotlon
n.m.
Gacilhada.
mé dificultat.
escrotoira n.f. Lama metallica orizontala plaçada
escrivania n.f. Taula provedida de tiradors, que
dapé
de l’intrada d’una maion, per descrotar li sòlas dei
sièrve per escriure. Sin.: bureu, secretari.
cauçaduras.
escrivassar vt. Escribachar, escrivassejar.
escrotom n.m. Envolopa cutanea dei testicules;
escrivassier , a n. Escribachon.
borsas. Var.: borsonada.
escrivèire n.m. Persona que li agrada escriure.
escrova n.f. Pèça traucada d’un trauc cilindric, que la
escriveu n.m. Crivela. Escriveu esparvier: Auceu
sieu susfàcia intèrna es cavada d’una rega per lo
de preda diurne qu’ataca lu colombs e lu cervidats
lotjament dau filet d’una vit. Var.: escroa.
(Familha dei accipitrides). Sin.: astor, moisset gròs
escrupulejar vi. Aver d’escrupules.
(Accipiter gentilis ). Escriveu de coala: Pichin farcon
escrupul(e) n.m. Preocupacion de consciença,
totplen viu qu’ivèrna en Euròpa occidentala (Familha dei
esitacion,
per de rasons morali. Sin.: crenta, dubitança,
falconidats). Sin.: moisset pichon (Falco colombarius).
retenença,
trastejament.
escroa n.f. Escrova.
escrupul(e)
n.m. Anciana unitat de pes que valia la
escròc n.m. Persona qu’escròca. Var.: escrocaire.
24ª
part
d’una
onça.
Sin.: arpian, arpalhand, arrapaire, raubaire, rapin,
escrupulós, oa adj. 1. D’una granda exigença
talhaborsa, grego, grèc, rapinaire, gusàs, baratier,
d’onestetat.
2. Minuciós dins tot cen que fa, menimós.
pacau, raubafigas, lairon, trufador, tiraborsa.
escrupulosament
adv. D’un biais escrupulós.
escrocaire, airitz n. Escròc.
escrutar
vt.
1.
Analisar,
temptar de capir dins lu
escrocar vt. (escròqui) 1. S’empadronir de quauqua
detalhs:
Escrutar
li
intencions
de quauqu’un. Sin.:
ren d’un biais malonèste. Escrocar una gròssa soma. 2.
espelucar,
investigar,
escandalhar,
agachar. 2.
Obtenir per sorpresa ò per frauda. 3. Escrocar
quauqu’un: L’enganar. Sin.: engarçar, arrapar, Examinar atentivament en percorrent dau regard:
raubar, trufar.
Escrutar l’orizont.
escrocaria n.f. 1. Accion d’escrocar. 2. Delicte que
escrutator, airitz adj. (lit.) Que vòu descurbir
consistisse à pilhar lo ben de quauqu’un d’un biais quauqua ren en observant atentivament.
fraudulós. Sin.: engan, raubaria, trufaria.
escrutator, airitz n. Persona encargada dau
escròfola n.f. Escrofula.
debanament d’un escrutin.
escrofolós, oa adj. e n. Escrofulós.
escrutin n.m. Ensèms dei operacions d’un vòte ò
escrofula n.f. Malautia dei escròlas. Var.: escròfola. d’una eleccion. Sin.: descòmpte.
Sin.: estruma.
escubi n.m. Escut.
621
escuçon
_____________________________________________________________________________________________
escuçon n.m. 1. (arald.) Pichin escut. 2. Cartoche tres dimensions. Var.: esculpir. vi. Practicar
decoratiu que poarta de pèças araldiqui, d’inscripcions. l’esculptura.
3. (mil.) Pichin tròç de drap cordurat au coal ò à l’espatla
esculptor, tritz n. Artista qu’esculpta.
d’un militari per indicar l’arma e lo numèro de còrs de
esculptura n.f. 1. Art d’esculptar. 2. Ensèms d’òbras
tropa. 4. Pichina targa metallica en forma d’escut, esculptadi. 3. Òbra esculptada.
plaçada sus la serralha d’una poarta. 5. Placa calcària que
esculptural, a adj. 1. Relatiu à l’esculptura, qu’evòca
recuèrbe una part ò la totalitat dau còrs d’unu peis. 6. l’esculptura. 2. Qu’evòca la beutat formala d’una
Mesotorax (dei insèctes). 7. (agric.) Tròç d’escòrça que esculprura classica. Var.: esculpturau.
poarta un uèlh ò un boton per ensertir. Var.: escudet,
escuma n.f. 1. Mofa blanca que si forma sus un
escurçon.
liquide agitat ò à mand de búlher. 2. Escuma de mar:
escuçonar vt. 1. Fixar un escuçon sus. 2. (agric.) Silicat natural de magnèsi idratat, que sièrve à faire de
Ensertir m’un escuçon.
pipas.
escuçonatge n.m. (agric.) Accion d’ensertir m’un
escumadoira n.f. Escumoira.
escuçon.
escumaire n.m. Escumaire de mar: autre nom dei
escudaria n.f. 1. Luèc destinat ai cavaus, ai muus, ai piratas e faribustiers que trevàvon sobretot la mar dei
aes. 2. Ensèms dei cavaus de corsas d’un proprietari. 3. Antilhas ai s. XVIIen e XVIIIen.
Ensèms dei ciclistas ò dei pilòts de corsa e dei sieu
escumant, a adj. (lit.) Que produe d’escuma. Var.:
màquinas (veituras, bicicletas, motocicletas) que córron escumós.
per una marca donada. 4. Ensèms dei escrivans, dei
escumar vt. Levar l’escuma de.
Escumar li
autors que travàlhon per una maion d’edicion.
mars: Practicar la pirataria en mar. vi. Si curbir
escudèla n.f. Sieta cava sensa rebòrd; lo sieu d’escuma; produrre d’escuma.
contengut.
escumatge n.m. Accion d’escumar.
escudelada n.f. Contengut d’una escudèla.
escumenjable, a adj. Que pòu èstre escumenjat.
escudelar vt. (escudèli) 1. Trempar la sopa. 2. Servir Var.: escomenjable.
la sopa. 3. Vuar la saca, parlar, confessar, avoar,
escumenjar vt. Escomenjar.
divulgar. Sin.: reconóisser, vuar lo canèstre.
escumasòus n.m. Cròcasòus.
escudelet n.m. Pichina escudèla. Var.: escudelon.
escumoira n.f. Grand culhier plat, mé de traucs, per
Sin.: sieton.
escumar ò levar d’aliments dau liquide dont son estats
escudelier n.m. Bufet. Var.: escudeliera.
cuèchs. Var.: escumadoira.
escudeliera n.f. Escudelier.
escumós, oa adj. (lit.) Cubèrt d’escuma. Var.:
escudelon n.m. Escudelet.
escumant.
escudet n.m. Pichin escut.
escuòi n.m. Batatge dau blat. Sin.: escossura,
escudier, a n. 1. Persona que saup montar à cavau. 2. caucadura.
Persona que fa d’exercicis d’equitacion dins un circ. 3.
escuòire vt. Batre lo blat, li cerealas. Sin.:
Instructor d’equitacion. Bòtas à l’escudiera: Bòtas escossonar, escodre.
auti per montar à cavau. n.m. 1. (ist.) Gentilòme
escupàs n.m. Escuèp gròs. Var.: escupinhàs.
qu’acompanhava lo cavalier e portava lo sieu escut. Sin.:
escupèire, a n. Persona qu’escupisse.
cavalerís. 2. Títol que portàvon lu joves nòbles pas’ncara
escupenha n.f. Escupuènha.
armats cavaliers. 3. Oficier encargat de s’ocupar dei
escupidor n.m. Recipient dont s’escupisse.
cavaus d’un rèi, d’un grand senhor. Grand escudier:
escupiment n.m. Fach d’escupir.
Grand intendent encargat dei cavaus dau rèi.
escupihàs n.m. Escupàs.
escudiera n.f. Amazona.
escupinhejar vi. Escupir sovent en pichina quantitat.
escudo n.m. (port.) Anciana unitat monetària
escupinhet, a n. Persona qu’escupisse sovent.
principala dau Portugal.
escupinhon n.m. Pichin escuèp.
escuèlh n.m. Rocàs a cima d’aiga foarça perilhós per
la navigacion: «Corsari sarrasi qu’estavan aplatat / els
escupinhós, a adj. Salivós.
escuellz de la mar...» (1300). Sin.: seca, secan, esteu.
escupir v. (escupissi) Escrachar.
escuèp n.m. Escrach. Var.: escupenha.
escupuènha n.f. 1. Escuèp. 2. Saliva, salivacion.
escufea n.f. Escufenha.
Var.: escupenha.
escufenha n.f. Nausea, desgust, descoar. Faire
escur n.m. Persiana. Sin.: contravent.
escufenha: desgustar, descorar, faire venir la nausea.
escur, a adj. 1. Gaire ò pas esclairat. Sin.: fosc, sorne,
Var.: escufea.
solombrós. 2. Que si capisse dificilament: Una pensada
escufinhós, oa adj. Que provòca l’escufenha. Var.: escura. Sin.: clus, sornut. 3. Gaire conoissut, que non es
escufós.
au promier plan: Un escur emplegat dei archius.
escufós, oa adj. Escufinhós.
escura-escudèlas n.m. Cèrcadinnar.
esculpir vt. (esculpissi) Esculptar.
escurajatas n.m. Cèrcadinnar.
esculptar vt. 1. Talhar (la pèira, lo boasc, etc.) au
escurament n.m. Escuratge. Sin.: netejament,
mejan de divèrs autís per desgatjar de formas, de netícia.
volumes d’un efècte artistic. 2. Crear una òbra d’art de
escurantisme n.m. Comportament d’oposicion à la
conoissença, à la rason, au progrès.
◇
622
esfigmomanomètre
_____________________________________________________________________________________________
escurantista adj. e n. Qu’es ligat à l’escurantisme,
esfenoïdau, ala adj. Esfenoïdal.
partidari, aparaire de l’escurantisme.
esfenoïde n.m. Oàs esfenoïdal ò esfenoïde, n.m.: Un
escuraplats n.m. Cèrcadinnar.
dei oàs de la tèsta, au niveu de la basa dau crani.
escurar vt. Curar, netejar.
esfenoïditi n.f. (med.) Inflamacion dei sinus.
escuratge n.m. Accion d’escurar.
esfèra n.f. 1. Susfàcia clausa que toi lu sieu ponchs
escurciment n.m. Var.: escuriment. Sin.: son à la mema distança (rai) d’un ponch interior (centre);
solide limitat per aquesta susfàcia. (astron.) Esfèra
enfosquiment, embrunidura.
celèsta: Esfèra imaginària de rai indeterminat, qu’a per
escurcina n.f. Escuresina.
escurcir vt. (escurcissi) Rendre escur. Var.: escurir. centre l’uèlh de l’observator e sièrve à definir la
Sin.: enfosquir. s’escurcir v.pr. Devenir escur. Var.: direccion dei astres independentament de la sieu
distança. 2. Camp d’una activitat, d’una influença, d’una
s’escurir. Sin.: s’enfosquir.
accion: Alargar l’esfèra dei conoissenças umani, li auti
escurçon n.m. Escuçon.
esfèra de la finança. Esfèra d’atribucions: Ensèms dei
escuresina n.f. Escuritat. Var.: escurcina, escurina.
matèrias de competença d’un agent, d’una autoritat. escuriment n.m. Accion d’escurcir; fach de Esfèra d’influença: Part dau monde dont una granda
s’escurcir. Var.: escurciment. Sin.: enfosquiment.
potença a de drechs d’intervencion que li autri nacions li
escurina n.f. Escuresina.
reconóisson implicitament ò explicitament.
escurir vt. (escurissi) Escurcir. s’escurir v.pr.
esferenca n.f. Grafinhadura. Var.: esferenga.
S’escurcir.
esferancar vt. (esferenqui) Grafinhar. Var.:
escuritat n.f. 1. Estat de cen qu’es escur. 2. (fig.) esferengar.
Mancança de clartat, d’intelligibilitat. 3. (lit., fig.) Estat
esferenga n.f. Esferenca.
d’una persona escura, sensa notorietat.
esferengar vt. (esferengui) Esferencar.
escuron n.m. Pèça de teissut d’esponga que sièrve à
esferic, a adj. 1. Qu’a la forma d’una esfèra. 2. (mat.)
escurar (espec. li sietas, etc.).
Relatiu à l’esfèra. Aneu esferic: Solide generat per la
escut n.m. 1. Boclier dei òmes d’armas de rotacion d’un segment de ceucle à l’entorn d’un diamètre
l’Atge-Mejan. 2. Anciana moneda d’aur pi d’argent, que que non travèrsa aqueu segment. Calòta esferica ò
portava d’armas sus una dei sieu faças. 3. (arald.) Còrs de calòta d’esfèra: Porcion d’una esfèra limitada per un
tot blason, ordinariament en forma de boclier.
plan que non passa per lo centre de l’esfèra. Sector
escutelària n.f. Planta dei luècs umides (Familha dei esferic: Solide generat per un sector circulari que vira à
labiadas).
l’entorn d’un diamètre dau ceucle que non travèrsa aqueu
esèquias n.f. pl. (it.) Enterrament.
sector. Segment esferic: Porcion dau volume de
esfaçable, a adj. Que pòu èstre esfaçat. Sin.: l’esfèra compresa entre doi parallèlas. Triangle
escafable.
esferic: Triangle traçat sus l’esfèra, que lu sieus costats
esfaçament n.m. Escafament.
son d’arcs de grands ceucles. Trigonometria esferica:
Estudi dei relacions entre lu costats e lu angles d’un
esfaçar vt. Escafar.
triangle esferic. Zòna esferica: Porcion de la susfàcia
esfaçat, ada adj. Desvergonhat.
d’una
esfèra limitada per doi ponchs parrallèles que la
esfacèl(e) n.m. Esfaceu.
cópon.
esfacelar vt. (med.) Tresmudar en esfaceu.
esfericitat n.f. Estat de cen qu’es esferic.
esfacelat, da adj. Pertocat per l’esfaceu.
esferoïdal, a adj. Qu’a la forma d’un esferoïde. Var.:
esfaceu n.m. (med.) Mortificacion dei teissuts, mena
esferoïdau.
de gangrena seca; teissut necrosat en via d’eliminacion.
esferoïdau, ala adj. Esferoïdal.
Var.: esfacèl(e).
esferoïde n.m. Susfàcia que la sieu forma s’avesina
esfagna n.f. Mofa que la sieu descomposicion
à-n-aquela de l’esfèra.
concorre à la formacion de la torba.
esferomètre n.m. Instrument que permete de mesurar
esfagnala n.f. Esfagnalas: Mofa dei torbieras que lo
la corbadura dei susfàcias esferiqui.
tipe n’es l’esfagna.
esfetjar
vt.
Arrancar
lo
fetge.
esfenisc n.m. Nom scientific de l’esbraçat dau Cap.
s’esfetjar
v.pr.
S’alassar
à
foarça
de
cridar.
Sin.:
esfeniscidat n.m. Esfeniscidats: Familha d’auceus
s’espaumonar.
qu’enclau unencament lu esbraçats.
esfèx n.m. Insècte imenoptèr vesin dei vèspas, que
esferita n.f. Autre nom de la blenda.
paralisa de lingostàs, de grilhets, etc., e li mena à la sieu
esferotec n.m. Fonge parasit, agent de la cendrosa
tana coma aliments per li sieu larvas (lòng de 2 cm).
dau rosier e de l’agrassonier
esfigmic, a adj. (med.) Que pertòca lo pols.
esfenocefal(e), a adj. Qu’es pertocat per
esfigmografe n.m. Aparelh per enregistrar lu
l’esfenocefalia.
batements dau pols ò li variacions de la pression arteriala.
esfenocefalia n.f. (med.) Mauformacion dau crani
esfigmografia n.f. Enregistrament grafic dau pols.
en forma de conhet.
esfigmograma n.m. Grafic du pols obtengut m’un
esfenodon n.m. Reptile oceanian, solet sobrevivent
estigmografe.
actual dau grope dei rincocefales.
esfigmomanomètre n.m. Aparelh que permete la
esfenoïdal, a adj. Relatiu à l’esfenoïde. Var.:
mesura
de la pression arteriala. Sin.: tensiomètre.
esfenoïdau.
623
esfilar
_____________________________________________________________________________________________
S’esfoarça de ben ben faire. Var .: s’esperforçar. Sin.:
esfilar vt. 1. Desfaire (una estòfa) fieu à fieu.
esfilargar vt. Desfilargar. si desfilargar v.pr. s’afanar, s’escagassar.
esfortunat, ada adj. Que manca d’astre. Var.:
S’esfilargar.
desfortunat.
Sin.: malastrat, malastruc, desastrat,
esfinctèr n.m. Muscle anulari qu’estrenhe ò barra un
malastrós, desgraciat.
orifici ò un canal natural.
esfoscar vt. (esfosqui) Faire venir fosc, escur. Sin.:
esfincterian, a adj. Relatiu à un esfinctèr.
escurcir,
embrunir.
esfinge n.m. 1. Mostre mitic dau còrs de lion e de la
esfoscor
n.f. Escurcina.
tèsta umana, eventualament provedit d’alas, que gardava
esfrai
n.m.
Espavent. Sin.: esglai, esglari, esglasi.
lu santuaris funeraris dins l’Egipte faraonica, sota forma
d’estàtua. Sin.: esfinx. 2. Persona enigmatica. 3.
esfraiable, a adj. Espaventable. Sin.: espaventós,
Parpalhon de nuèch que li sieu divèrsi espècias son ligadi orresc.
à de plantas diferenti. Sin.: parpalhon dau diau.
esfraiablament adv. D’un biais esfraiable. Sin.:
esfingide n.m. Esfingides: Familha de parpalhons de espaventablament, espaventosament.
la lònga trompa, dei alas anteriori lòngui e estrechi, coma
esfraiant, a adj. Qu’espaventa. Var.: esfraiós. Sin.:
l’esfinge.
espaventant, espantant, esfraiós, espaurugant,
esfinx n.m. Esfinge.
esglasiant.
esfirena n.f. Barracuda. Sin.: becuna, luci.
esfraiar vt. Faire paur, espaventar. Sin.: esglariar,
esglasiar,
espantar, espaurugar. s’esfraiar v.pr.
esfirenidat n.m. Esfirenide.
Aver
paur;
s’inquietar.
esfirenide n.m. Esfirenides: Familha de peis totplen
esfraiós, oa adj. Esfraiant.
voraç, coma lo barracuda. Var.: esfirenidats.
esfraiosament adv. D’un biais esfraiós.
erfirnatude n.m. Esfirnatudes: Familha de peis coma
l’escrosena.
esfrandalhar vt. Metre en morsèus, en peças. Var.:
esflorada n.f. 1. Transformacion dei saus idratadi que frandalhar. Sin.: esgarrar, estraçar.
pèrdon una part de la sieu aiga de cristallisacion au
esfrontadament adv. Embé esfrontaria: Mentir
contacte de l’ària e devènon pouverulents. 2. Poussa esfrontadament.
naturala que recuèrbe d’unu fruchs, coma lo pèrsegue.
esfrontaria n.f. Comportament, biais d’agir d’una
Var.: esfloradura. Sin.: eflorescença.
persona esfrontada; impudença, mancança de retenguda.
Var.: esfrontatessa, desfrontaria, afrontaria.
esfloradura n.f. (bot.) Esflorada.
esflorament n.m. Accion d’esflorar; lo sieu resultat.
esfrontat, ada adj. e n. Qu’agisse sensa retenguda
esflorar vt. 1. Tocar à pena, leugierament. 2. vèrs lu autres; impudent. Var.: afrontat, afrontaire.
Examinar superficialament. 3. (quim.) (tecn.) Levar una
esfrontatesssa n.f. Esfrontaria.
jaça fina du costat flor (epidèrma) d’un cuer, per faire
esfruchar vt. Levar la possibletat de donar de
disparéisser lu defauts superficials. s’esflorar v.pr. 1. frucha. Var.: desfruchar.
Perdre li sieu flors. 2. (quim.) Tombar en esflorada, en
esfulhar vt. (esfuèlhi) Levar li fuèlhas de: Esfulhar la
parlant d’un mineral.
vinha. Var.: desfulhar.
s’esfulhar v.pr. Perdre li
esfloratge n.m. Fach de cascar, en parlant dei flors.
sieu fuèlhas. Var.: si desfulhar.
esflotar vt. (esflòti) Despenchenar, emberrir.
esfulhatge n.m. Accion d’esfulhar lu aubres e li
esfoarç n.m. 1. Messa en accion dei foarças (fisiqui e plantas. Var.: desfulhatge.
intellectuali) per véncer una dificultat, una resistença,
esfulhetar vt. Fulhetar (un libre, etc.).
passar un obstacle, rejónher un objectiu, etc. 2. (anc.)
esgaiament n.m. Accion d’esgaiar; fach de s’esgaiar.
Dolor à causa d’una tension tròup viva dei muscles. 3. Sin.: regaudiment.
(fis.) Foarça que tende à desformar un materiau per
esgaiant, a adj. Que rende gai. Sin.: regaudissent.
traccion, compression, flexion, torsion ò cisalhament.
esgaiar vt. (esgaii) Rendre gai. Var.: gaiejar. Sin.:
esfogar vt. (esfògui) Donar liure cors à. Sin.: alegrar, regaudir. s’esgaiar v.pr. Si divertir. Sin.: si
desbondar, destravar. s’esfogar v.pr. Si laissar anar, ralegrar, si regaudir.
si solaçar. Sin.: si desbondar, si destravar.
esganassar (s’) v.pr. S’esgargamelar.
esfògue n.m. Efusion (espec. de sentiments). esganguilhar vt. Desganguilhar.
(med.) Evacuacion brusca e abondoa d’una matèria
esganguilhat, ada adj. Desganguilhat.
liquida, aparicion de botons, etc.: Esfògue de sang. Sin.:
esgard
n.m. Consideracion, estima per quauqu’un, per
raiada, escampadura, espantegada.
quauqua
ren.
Sin.: deferença. pl. Marca de respècte;
esfondar vt. Levar lo fond de (una bota, una caissa).
atencions.
esfondrament
n.m.
Afondrament,
concàs,
esgardar vt. Aver d’esgards per.
esfonduda.
esgargamelar (s’) v.pr. (m’esgargamèli) Cridar tant
esfondrar vt. Afondrar, esfondre, desfondre.
foart que possible. Sin.: s’esganassar, urlar, bramar.
esforçadament adv. D’un biais forçat. Sin.: foarça
esgarradura n.f. Part esgarrada de quauqua ren;
forçada,
per
foarça,
naturalament.
Var.:
esgarron.
Sin.: frandalhada. Esgarradura
forçadament.
musculària: Rompedura violenta d’un nombre important
esforçar (s’) v.pr. (m’esfoarci) Faire toi lu esfoarç
de fibras musculari.
possible (per arribar à quauqua ren); s’aplicar à:
◇
624
esmarjar
_____________________________________________________________________________________________
esgarrapapier n.m. Chapamoscas negre (passeron),
eslalomar vi. (eslalòmi) 1. Efectuar un percors en
boscarla quinsoniera negra.
eslalòm. 2. (fig.) Evitar li dificultats.
esgarrar vt. 1. Metre en pèças, à tròç: Esgarrar un
eslam n.m. Fach de recitar ò de lièger de poesia sus
tròç de papier. Sin.: esfrandalhar, frandalhar. una scena dubèrta.
Degalhar (una estòfa) en l’entalhant: A esgarrat li braias
eslamaire, airitz n. Persona que fa d’eslam.
dau dimènegue. 2. (fig.) Causar una dolor viva, fisica
eslamar vi. Faire d’eslam.
coma morala: Aquò m’esgarra lo coar.
eslanç n.m. Abriva. Sin.: estrambòrd, vanc.
esgarrat, ada adj. 1. Qu’a subit una esgarradura, que
eslançar (s’) v.pr. S’abrivar.
presenta un esgarron. 2. Que lu sieus vestits son frusts.
eslançat, ada adj. Grand e pusleu maigre.
esgarron n.m. Esgarradura qu’un objècte fa per
eslargament n.m. Accion d’eslargar; lo sieu
accident dins una estòfa. Sin.: arrap.
resultat. Var.: alargament.
esgaunhar vt. Rompre li maissèlas à. Var.:
eslargar vt. (eslargui) 1. Rendre mai larg. Var.:
desgaunhar. Sin.: descarar.
alargar. 2. Faire pròva de generositat. Var.: deslargar.
esglai n.m. Espavent. Var.: esglari, esglasi.
eslau, ava adj. e n. dau grope que comprèn lu Rus, lu
esglari n.m. Esglai.
Bielorús, lu Ucraïnians, lu Polonés, lu Sèrbes, lu Chècs,
esglariant, a adj. Que provòca l’esglari. Var.: lu Eslovacs, etc. n.m. Grope de lengas indoeuropeï
esglasiant.
parladi en Euròpa centrala e orientala e en Rússia.
esglariar vt. (esglari, classic esglàrii) Espaventar.
eslavejant, a adj. Eslavista.
Var.: esglasiar.
eslavisacion (-izacion) n.f. Caractèr eslau donat à
esglasi n.m. Esglari.
quauqu’un, à quauqua ren.
esglasiant, a adj. Qu’esglàsia. Var.: esglariant,
eslavisar (-izar) vt. Donar un caractèr eslau à.
esglasiaire.
eslavisme n.m. Paneslavisme.
esglasiar vt. (esglasi, classic esglàsii) Var.: esglariar.
eslavista n. Especialisat dei lengas eslavi. Var.:
esgrafit n.m. Decoracion murala obtenguda per eslavejant, a.
aplicacion, sus un fond de color, d’un revestiment de
eslavistica n.f. Estudi dei lengas eslavi.
mortier blanc qu’es pi gratat per faire aparéisser lo
eslavofil(e), a adj. e n. Si diía à partir dei annadas
dessenh vorgut.
1840 d’aquelu qu’aparàvon li ideas espirituali
esgravar vt. Destaxar.
tradicionali pròpri à la Rússia (per oposicion à
esguinharar (s’) v.pr. Si fendesclar, si crebassar.
occidentalista).
esguinhassada
n.f.
Fach
d’esguinhassar.
eslavon n.m. Lenga liturgica dei eslaus ortodòxes,
Sin.: reganhament.
eissida de la revirada dei Evangèlis de Ciril e Metòde.
esguinhassar vi. Rire d’un biais mespreant, sarcastic
eslip n.m. (mòt anglés) Braietas de la talha bassa que
ò estupide. Sin.: reganhar.
sièrvon de sotavestit ò per lo banh.
esicasme n.m. Escòla d’espiritualitat de la Glèia
eslogan n.m. (mòt anglés) 1. Formula corteta
ortodòxa, fondada sobre la contemplacion e l’invocacion mandada per difusar una opinion, sostenir una accion:
reiterada dau nom de Jèsus.
Un eslogan politic. 2. En publicitat, frasa corta e
esicasta adj. Relatiu ò pertinent à l’esicasme. n. originala, destinada à ben ficar lo nom d’un produch dins
Que seguisse l’esicasme.
la tèsta dei gents. Sin.: getat publicitari.
esitacion n.f. Fach d’esitar, dubi, indecision; moment
eslovac, a adj. e n. D’Eslovàquia. n.m. Lenga
d’arrèst dins l’accion que marca l’indecision. eslava parlada en Eslovaquia.
Sin.: dubitacion, (pop.) vira e va, trastejar.
eslovène, a adj. D’Eslovènia. n.m. Lenga eslava
esitant, a adj. 1. Qu’esita, indecís. 2. Que non es parlada en Eslovènia.
segur: Anar d’un pas esitant.
eslunhar vt. (esluènhi) Alunhar.
esitar vi. 1. Èstre dins un estat d’indecision, de dubi,
esmai n.m. Escaufèstre, trebolèri, tresvirament.
d’irresolucion, qu’empacha ò retarda l’accion: Esitar à
esmaiar (s’) v.pr. Èstre preocupat, trebolat, esmogut.
partir. 2. Marcar la sieu indecision, lo sieu embarràs
s’espaventar; si faire de marrit sang.
(espec. en parlant, m’un temps d’arrèst, un silenci). Sin.:
esmalt n.m. Esmaut.
dubitar, trastejar, longuejar.
esmaltaire, airitz n. Esmautaire. Var.: esmaltista.
eslabrar vt. 1. Rompre lo bòrd de, lo degalhar, en
esmaltar vt. Esmautar. Var.: esmautir.
parlant d’un vas, d’un vèire, etc. 2. Degalhar, fendasclar
esmaltidura n.f. Esmautadura.
li labras. s’eslabrar v.pr. 1. Si fendasclar li labras. 2.
esmaltir vt. (esmaltissi) Esmautar. Var.: esmautir.
Si degalhar sus l’òrle (vas, topin, pinhata, etc.). Sin.:
esmaltista n. Esmautaire.
brecar, embrecar.
esmanegat, da adj. e n.m. (arald.) Partiment
eslalòm n.m. 1. Espròva d’esquí que consistisse à
davalar en passant de poartas materialisadi au mejan de congreat per una linha en ziga-zaga que travèrsa l’escut
pals m’una bandiera au sobran. 2. Percors que comprèn de banda à banda.
esmarjament n.m. 1. Accion de portar dins lo marge.
totplen de corbas.
2. Cen qu’es esmarjat ò portat en marge.
eslalomaire, a n. Esportiu que fa d’eslalòm.
esmarjar vt. 1. Diminuir lo marge de. 2. Metre la sieu
firma en bas de per provar la sieu presença à un acamp,
625
esmarrador
_____________________________________________________________________________________________
per provar qu’una persona a pilhat conoissença d’un
esmillatge n.m. Accion de desgrossir una pèire au
document, etc. vt. ind. Receure lo tractament ligat à un mejan d’una esmilla. Sin.: escodatge.
emplec.
esmoguda n.f. Foarta emocion. Var.: esmòu. Sin.:
esmarrador n.m. Luèc dont un si pòu perdre.
emocion.
esmarrar vt. Foaraviar, estraviar. s’esmarrar
esmogut, uda adj. Que pròva una emocion.
v.pr. Si perdre, si foaraviar.
Sin.: emocionat, coartocat, coarmacat.
esmarratge n.m. Accion de s’esmarrar; lo sieu
esmolut, uda adj. Amolat.
resultat.
esmonedar vt. Escambiar de bilhets de banca còntra
esmaut n.m. 1. Substança vitroa opaca ò transparenta, de moneda.
fonduda à caud, que sièrve à recurbir d’uni matèrias per li
esmoquing n.m. Costume elegant d’òme, m’un
donar d’esclat ò li colorir d’un biais inalterable. 2. revèrs de seda. Var.: smoking (angl.).
Materiau esmautat. 3. Objècte d’art, sovent metallic,
esmossar vt. 1. Faire perdre de son talhent. 2. (fig.)
decorat d’esmauts. 4. (arald.) Caduna dei colors dau Faire perdre lo sieu envanc à.
blason. 5. Substança dura e blanca que recuèrbe la corona
esmossat, ada adj. 1. Qu’a perdut de son talhent. 2.
dei dents, en cò de l’òme e d’uni bèstias.
Qu’a perdut lo sieu envanc.
esmautadura n.f. 1. Art d’esmautar. 2. Obratge
esmotar vt. (esmòti) Desmotar.
esmalhat. Var.: esmaltidura.
esmòu n.m. Esmoguda.
esmautaire, airitz n. Professional de l’esmautatge,
esmòure vt. (esmòvi) Commòure.
de l’esmautaria. Var.: esmaltaire, esmaltista.
esmovent, a adj. Commovent. Sin.: emocionant.
esmautar vt. Aplicar d’esmaut sus un objècte, una
esmovible, a adj. Commovible.
susfàcia. Var.: esmaltar, esmaltir, esmautir.
esnac n.m. Esnac-bar.
esmautaria n.f. Art de decorar mé d’esmauts;
esnac-bar
n.m.
(de
l’anglés
snack-bar)
objèctes fach d’aqueu biais.
Cafè-restaurant
que
sièrve
de
plats
estandardisats.
Var.:
esmautatge n.m. Accion d’esmautar; lo sieu resultat.
esnac, snack-bar.
esmeralda n.f. Esmerauda.
esnaturar vt. Desnaturar.
esmenda n.f. 1. Cen que si paga per reparar un
esnervament n.m. Fach d’esnervar; lo sieu resultat.
mancament à la lèi. 2. Faire esmenda: Reconóisser la
Sin.:
bila, ràbia. Var.: enervament.
sieu error: Del seu tòrt farai esmenda (Peiròl). Var.:
esnervant,
a adj. Que fa embilar. Var.: enervant.
emenda.
esnervar
vt.
(esnèrvi) Faire embilar, enrabiar. Var.:
esmendable, a adj. Que pòu èstre melhorat ò
enervar.
corregit. Var.: emendable.
esnervat, ada adj. En preda à l’esnervament. Var.:
esmendaire, airitz n. Persona que melhora, que
enervant.
corregisse. Var.: emendaire.
esnierar vt. Desbarassar dei sieu nieras.
esmendament n.m. Accion d’esmendar ò de
esnòb adj. e n. Que si compoarta embé esnobisme.
s’esmendar; lo sieu resultat. Var.: esmendança,
Sin.:
ponchut.
emendament.
esnobar
vt. (esnòbi) Pilhar quauqu’un de aut, embé
esmendança n.f. Esmendament.
mesprètz,
en
l’escartant e en l’evitant. Sin.: morgar.
esmendar vt. 1. Melhorar. 2. Corregir, reparar. 3.
esnobisme
n.m. 1. Admiracion per tot cen qu’es
Condamnar à una esmenda. 4. Bonificar, melhorar, en
tengut
per
èstre
de mòda dins lu mitans de l’auta societat.
parlant de la tèrra. Var.: emendar. s’esmendar v.pr.
2.
Accion
d’esnobar;
lo sieu resultat. Sin.: aire ponchut.
Si melhorar, si corregir. Var.: s’emendar.
esofagian,
a
adj.
Relatiu
à l’esofague. Var.: esofagic.
esmeraldin, a adj. Color d’esmerauda.
esofagic,
a
adj.
Esofagian.
esmerauda n.f. Pèira precioa vèrda, varietat de
esofagiti n.f. (med.) Inflamacion de l’esofague.
bericle. Var.: esmeralda.
esofagomalacia n.f. (med.) Digestion de la paret
esmeravilhament n.m. Fach de s’esmeravilhar, de si
esofagica per lo suc gastric.
meravilhar, d’èstre meravilhat.
esofagoplastia n.f. Operacion qu’a per amira de
esmeravilhar vt. Inspirar una viva admiracion à.
remplaçar una part de l’esofague.
Var.: meravilhar. s’esmeravilhar v.pr.
esofagoscòpi n.m. (med.) Endoscòpi destinat à
esmerilh n.m. Ròca que contèn una foarta proporcion
de corindon, que la sieu pòuvera s’emplega coma l’examèn intèrne de l’esofague per li vias naturali.
abrasiu. Var.: emeric.
esofagoscopia n.f. (med.) Examèn de l’esofague au
esmerilhon n.m. 1. Pichin faucon qu’ibèrna en mejan d’un esofagoscòpi.
euròpa occidentala, que s’emplegava ancianament per la
esofagotomia n.f. (cir.) Encisa de l’esofague.
fauconaria. Sin.: moisset pichon, escriveu de coala. 2.
esofague n.m. Promiera partida dau tube digestiu
Cròc ò bocla tengut au mejan d’una pichina tija dins un despí la faringe fins au càrdia de l’estòmegue, que li sieu
aneu, per que li poasque virar liurament.
parets anteriora e posteriora, normalament aplicadi una
esmilla n.f. Marteu mé doi ponchas que s’emplega per còntra l’autra, s’escàrton unicament au passatge de la
bòla alimentària.
talhar li pèiras. Sin.: escoda, estampin.
esmillar vt. Talhar la pèira au mejan d’una esmilla.
esoforia n.f. (med.) Desturbi de la vision
Sin.: escodar.
binoculària.
626
espaimar (s’)
_____________________________________________________________________________________________
esoteric, a adj. 1. Relatiu à l’esoterisme. 2. Que si pòu
espaciar vt. (espaci, classic espàcii) Espaçar.
capir dificilament; ermetic, gaire clar. Sin.: escur, fosc.
espaciau, ala adj. Espacial.
esoterisme n.m. 1. Partida d’uni filosofias anciani
espacionau n.f. Astronau.
que dévon restar escondudi ai personas que non son
espacionauta n. Que viatja dins l’espaci. Sin.:
iniciadi. 2. Caractèr esoteric (de quauqua ren).
cosmonauta.
espa adj. Impar, dins lu juècs dei enfants.
espaciós, oa adj. Dont li a totplen d’espaci: Una
espaçament n.m. 1. Accion d’espaçar. 2. Distança maion espacioa. Sin.: espandiós, ample, vast.
entre doi còrs. Sin.: escartament, escart, estenduda,
espaciosament adv. D’un biais espaciós.
interval(le), separacion, entredoi, desseparacion,
espaciotemporal, a adj. Relatiu à l’encòup à l’espaci
desseparament. 3. (arts graf.) Biais d’espaçar lu mòts.
e au temps. Var.: espaciotemporau.
espaçar vt. 1. Separar d’un espaci, d’un temps donat:
espaciotemporau, ala adj. Espaciotemporal.
Espaçar lu aubres, li visitas. 2. (arts graf.) Separar lu
espaci-temps n.m. (fis.) Espaci de quatre dimensions
mòts d’un espaci. Var.: espaciar.
ligadi entre eli, que li tres promieri son aqueli de l’espaci
espacejar (s’) v.pr. 1. Pilhar lu sieus aises. 2. ordinari e la quarta es lo temps, necessari à un observator
S’espandir.
donat, d’après la teoria de la relativitat, per situar un
espachafòsso n.m. Anciana arma de fuèc de la boca eveniment.
larga. Sin.: escopeta.
espada n.f. 1. Arma facha d’una lama d’acier
espaci n.m. 1. Estenduda indefinida que contèn e ponchuda fixada à una ponhada provedida d’una garda.
enviròuta toi lu objèctes. Sin.: espandi, espandida
Espada tracha: Espada sortida (òrdre militari).
(mat.) Ensèms (de ponchs, de vectors etc.) provedit Peis espada: Espadon.
Espada de Damoclès: Perilh
d’una estructura. Espaci escalari: Qu’à cadun dei que si pòu abatre sobre d’una persona d’un moment à
sieus ponchs es associat una soleta valor numerica. l’autre. 2. (cast.) Torero encargat de la mesa à moart
Espaci de Higgs: Espaci ipotetic, constant dins tot dau taur. Sin.: matador. 3. (espòrts) Una dei tres armas
l’espaci, que li particulas elementari gànhon en massa de l’esquèrma, que mesura fins à 1,10 m (0,90 m per la
quora lo travèrson. Espaci vectorial: Espaci qu’en lama); disciplina qu’emplega aquesta arma, que còmpta
cadun dei sieus ponchs es definit un vector. Espaci lu còups portats de la poncha sobre la totalitat dau còrs.
euclidian: Espaci vectorial provedit d’un produch
espadici n.m. (bot.) Inflorescença facha d’una espiga
escalari.
(fis.) Region de l’espaci que dins cadun dei envolopat dins una bractea que si soana espata, que
sieus ponchs es definida una grandor fisica mesurabla. 2. s’atròva dins lu paumoliers e l’èrba dau poarc.
(psicol.) Representacion d’aquesta estenduda; cen que lu
espadaire n.m. Persona que maneja l’espada.
noastres sens n’en conóisson: Espaci auditiu, visual. 3.
espadar vt. Picar au mejan de l’espada.
Volume que quauqua ren ocupa: Una maion qu’ocupa
espadassa n.f. Èrba foarça comuna dins lu prats, lu
gaire d’espaci. Sin.: espandi, espandida. 4. Intervalle de
boascs,
lu luècs enermassits e lu gasts. Sin.: traucasac,
temps: Dins l’espaci d’un an. Sin.: espandi, espandida.
peu
de
can,
crepacavala.
5. Susfàcia, mitan afectats à una activitat, un usatge
espadassin
n.m. (de l’italian spadaccino) 1. (vièlh)
Espacis vèrds:
partilculier: Espaci publicitari.
Que
li
agràdon
lu
duèls. Var.: espadier. 2. (lit.) Assassin
Jardins, pargues d’una aglomeracion. 5. Espaci vital:
à
pretzfach.
Sin.:
tuaire,
escotelaire.
Territòri qu’una nacion jutja necessària per viure; espaci
espadiciflòra
n.f.
Espadiciflòras:
Òrdre de plantas
qu’una persona n’a besonh per non si sentir
monocotilodoneï
qu’an
d’espadicis.
embarrassada per lu autres. 6. Estenduda dont víron lu
espadier n.m. (vièlh) Que li agradava si batre à
astres.
(espec.) Mitan extraterrèstre: Conquista de
l’espada. Var.: espadassin. Sin.: ferralhaire,
l’espaci.
(dr.) Espaci aerian ò espaci aerenc: Partida
ferratejaire.
de l’atmosfèra dont un Estat contraròtla la circulacion
espadon n.m. 1. Granda espada larga que si tenia m’ai
aerenca.
doi mans. 2. Peis dei mars caudi e temperadi, que pòu
espacial, a adj. 1. Que pertòca l’espaci, l’estenduda.
mesurar fins à 4 mètres de lòng, que la sieu maissela
Carga espaciala: Acumulacion d’electrons à l’entorn sobrana es alongada coma la lama d’una espada (òrdre
dau catòde d’un tube electronic. 2. (telecom.) dei percomòrfes). Sin.: peis-espada.
Commutacion espaciala: Commutacion dins la quala una
espadonar vt. Donar un gròs còup d’espada à.
comunicacion ocupa una soleta via de transmission. 3.
espadrilha n.f. Cauçadura de tela m’una sòla de
Relatiu à l’espaci interplanetari, intersideral: Recèrca
coarda. Var.: espardelha, espardilha.
espaciala.
Guèrra espaciala: Conflicte entre grandi
espadrilhier, a n. Persona que fa d’espadrilhas. Var.:
potenças, caracterisat per l’emplec, dins l’espaci orbital,
espardilhier, espardelhier.
de mejans militaris ofensius ò defensius. Var.: espaciau.
espaguèti n.m. (it. spaghetto) Pèça de pasta de farina,
espacialisacion
(-izacion)
n.f.
Accion
semblant à una cordeleta: Espaguètis à la bolonhesa.
d’espacialisar.
espaimar (s’) v.pr. 1. Èstre pertocat per un
espacialisar (-izar) vt. 1. Adaptar ai condicions de
espaime. 2. Èstre en ponch de s’esvanir per encausa d’un
l’espaci. 2. (fisiol.) Localisar una sensacion auditiva ò
sentiment viu e agradiu. 3. (lit.) Tombar en sincòpa,
visuala.
s’esvanir.
espacialitat n.f. Caractèr de cen qu’es dins l’espaci ò
s’organisa dins l’espaci.
.◇ ◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
627
◇
◇
espaime
_____________________________________________________________________________________________
espaime n.m. Contraccion patologica dei muscles
espanholejant, a adj. (ling.) Que dona d’ària à
liscs dei viscèras.
l’espanhòu, qu’imita l’espanhòu, que n’es influençat.
espaís n.m. Cavalier de l’armada francesa Sin.: castelhanisant.
qu’apartenia à un còrs creat en lo 1834 en Argeria, mé
espanholejar vi. (sin.) 1. Si laissar influençar per
m’un recrutament autoctòne.
l’espanhòu. 2. Parlar un marrit espanhòu. Sin.:
castelhanisar.
espalaficar (s’) v.pr. Tombar de aut, si lançar.
espalancament n.m. Accion d’espalancar; lo sieu
espanholeta n.f. (constr.) Mecanisme per barrar una
resultat.
fenèstra, fach d’una pichina barra metallica m’un cròc à
espalancar vt. (espalanqui) Durbir en grand (una l’extremitat, manobrada au mejan d’una manelha.
poarta, una fenèstra, lu uèlhs).
espanholisar (-izar) vt. Donar un caractèr espanhòu
à: Espanholisar un mòt anglés.
espalancat, ada adj. Grand dubèrt.
espanholisme n.m. Mòt ò expression pròpris à la
espalax n.m. Rosigaire d’Euròpa centrala (lòng 20
lenga espanhòla.
cm), que cava de galarias prefondi. Sin.: garri-taupa.
espanhòu, òla adj. e n. D’Espanha. n.m. Lenga
espalhadoira n.f. Criveu per desseparar la farina dau
latina parlada en Espanha e dins d’unu país d’Amèrica
bren. Sin.: burat, baruteliera.
espalhaire, airitz n. Persona que procedisse au dau Sud. Sin.: castelhan.
espaniomenorrea n.f. (med.) Raretat e espaçament
barutelatge.
excessiu
dei menstruacions.
espalhar vt. Desseparar la farina dau bren. Sin.:
espant n.m. 1. Aparicion sobrenaturala ligada à la
desbrenar, barutelar.
espalhassar (s’) v.pr. Si picar en tèrra. Sin.: cresença d’una existença pertocant una persona
defuntada ò desapareissuda. Sin.: fantaume, trèva. 2.
s’estramassar.
estupefaccion.
espalhatge n.m. Desseparament de la farina e dau
espantament n.m. Fach d’èstre espantat. Sin.:
bren. Sin.: barutelatge, buratatge.
esbaïment,
estupefaccion.
espalhetjar vt. Bolegar la palha dau temps dau
espantant,
a adj. Estonant. Sin.: esbaïssent,
barutelatge.
estupefasent.
espalhiera n.f. Peça de l’armadura que curbia li
espantar vt. Estonar, meravilhar. Sin.: esbaïr,
espatlas. Var.: espatliera.
estupefaire.
espalhon n.m. Brandon de palha. Var.: palhon.
espantat, ada adj. Sota lo còup d’un espantament.
espalissar vt. Espandir sobre de pals.
Sin.:
nec, estupefasent.
espallacion n.f. (fis.) Esclatament, en nombroï
espantegada
n.f. Dispersion. Sin.: espandiment,
particulas, dau nucleu d’un atòme sota l’efècte d’un
espandida,
espandi,
exalament.
bombardament corpusculari pusleu intense.
espantegar
vt.
(espantegui) Dispersar. Sin.:
espalmar vt. Recurbir lo fons d’una barca, d’una nau,
espandre,
esparpalhar,
escampilhar, espandir,
mé de pega, de quitran, etc. Var.: espaumar. Sin.:
exalar.
encarenar.
espantegat, ada adj. Espars.
espalme n.m. Enduch de seu, de quitran. Var.:
espantós, a adj. Espaventable.
espaume.
espar n.m. Esperlin.
espanabanquet n.m. Ociós. Sin.: boana vòlha,
esparada n.f. 1. Detonacion, seguida de detonacions.
manja pan à tradiment.
espanandria n.f. (biol.) Estat d’una espècia animala 2. Fach d’esparar, d’esquilhar. Sin.: desparada. Sin.:
dins la quala lu mascles son rares e la partenogenèsi es la tronament, tir, tiradís.
esparadrap n.m. benda de papier, de teissut ò d’una
règla.
matèria
plastica, qu’una dei sieu faças, destinada à èstre
espanar vt. 1. Levar en netejant, escobar, ramassar. 2.
aplicada
sus la pèu, es cubèrta d’una substança adesiva e,
Portar via.
eventualament,
de produchs farmaceutics actius.
espançar vt. Durbir la pança de. Sin.: esventrar.
esparar
vt.
(it.) Tirar, m’una arma de fuèc. Var.:
espandi n.m. Espandida.
desparar.
espandida n.f. 1. Espaci. 2. Accion de florir ò de
esparcet n.m. Planta forratgiera vivaça emplegada
fulhar. 2. Movement per lo quau un pòble, una nacion,
dins
li pradarias artificiali (Familha dei papilionaceas):
s’espandísson en delà deu sieu termieras: L’espandida
en
Esparcet
bastard, d’Espanha, jaune, sauvatge.
coloniala au s. XIX . Sin.: expansion.
esparciat(a),
a adj. e n. 1. D’Esparta. 2. Que fa
espandiment n.m. 1. Florida. 2. Accion d’espandir;
pensar
à
la
rigor,
à
l’austeritat dei costumas d’Esparta.
fach d’èstre espandit.
À
l’esparciata:
Severament.
Var.: espartenc.
espandiós, a adj. Espaciós.
esparciata
n.f.
Sabata
mé
de lanieras.
espandir vt. (espandissi) Escampilhar. Sin.:
espardelha n.f. Espadrilha. Var.: espardilha.
esparpalhar, esparpilhar, espantegar. s’espandir
espardelhier, a n. Persona que fa ò vende
v.pr. S’espacejar.
espandre vt. Espantegar.
(espec.) Espandre de d’espadrilhas. Var.: espadrilhier, espardilhier.
espardilha n.f. Espadrilha.
fem, d’engrais: Lu espantegar dins un camp.
◇
◇
628
espatlament
_____________________________________________________________________________________________
espardilhier, a n. Persona que fa d’espadrilhas. Var.:
espars n.m. Qualitat de raïm negre dau ròdol de
espadrilhier, espardelhier.
Nimes.
espargiment n.m. Accion d’espargir; lo sieu resultat.
esparsar vt. Espantegar, dispersar.
espargir vt. (espargissi) Espantegar.
espart n.m. Graminea que li sieu fuèlhas s’emplégon
en espartaria. Sin.: aufa.
espàrgo(l) n.m. Espargue.
espartaquisme n.m. Movement socialista pi
espargoliera n.f. Luèc dont créisson lu espargues.
comunista alemand que recampava d’elements
Var.: esparguiera.
espargue n.m. 1. Planta que s’en mànjon lu grelhs ò minoritaris de la social-democracia e fuguèt vencut en lo
turions (Familha dei liliaceas). 2. (fam.) Persona granda 1919 per li foarças conservairitz.
espartaquista adj. e n. Qu’apartèn à l’espartaquisme.
e maigra. Var.: espargue, asperge (fr.). Var.: espargo(l).
espartaria n.f. Obratge coma la coarda, un panier,
esparguiera n.f. Luèc dont créisson lu espargues.
etc., treçat en espart; fabricacion d’aquestu objèctes.
Var.: espargoliera.
esparteïna n.f. Alcaloïde extrach de la ginèsta, tonic
esparide n.m. Esparides: Familha de peis dei alas
pelviani inseridi sota lo torax, m’una dorsala soleta qu’a dau coar e diuretic, emplegat especialament per facilitar
lu acochaments.
un rai espinós, coma la daurada, la buga.
espartenc, a adj. Esparciat(a).
esparmada n.f. Jaça de gras. Var.: espalmada,
espaumada.
espartir vt. (espartissi) Despartir.
esparmar vt. Graissar, curbir, fretar mé de gras. Var.:
esparvairon n.m. Esparvier pichon.
espalmar, espaumar.
esparvier n.m. 1. Auceu rapaci diurne, comun dins lu
boascs, dont caça lu auceus pichins (30 à 40 cm de lòng).
esparnha n.f. Esparnhe. Var.: espranhe.
esparnhaire, airitz n. Qu’esparnha, mete de sòus de Sin.: moisset gris. 2. Ret de pesca de forma conica,
garnit de plombs, que si lança à la man. Sin.: rasal,
costat. Var.: esparnhant, espranhant, espranhaire.
rasau, resalh, resau.
esparnhant, a n. Esparnhaire.
esparviera n.f. Luèc que frequènton lu esparviers.
esparnhar vt. 1. Metre en resèrva, amolonar:
espasme n.m. Contraccion patologica dei muscles.
Esparnhar un sòu après l’autre, un sòu quora l’autre.
espasmodic, a adj. Relatiu à l’espasme; qu’a lu
Esparnhar d’escorreons de sabatas, de blest de
candelas: Faire d’economias de somas sensa gaire caractèrs de l’espasme.
espasmofil(e), a adj. e n. Que sofrisse
d’importança. Sin.: economisar, acampar. 2. Pas
emplegar totalament: Esparnhar li sieu foarças. 3. d’espasmofilia.
Esparnhar quauqua ren à quauqu’un: Lo li evitar. 4.
espasmofilia n.f. Afeccion caracterisada per un estat
Laissar la vida à quauqu’un: Esparnhar li fremas e lu d’iperexcitabilitat neuromusculària que si manifèsta per
enfants. 5. Non degalhar, non destrúger: La chavana a de crampas, de formiguaments, de crisis d’agitacion e de
esparnhat la region. Var.: espranhar. s’esparnhar malandrescs.
v.pr. Si dispensar de.
espasmofilic, a adj. Relatiu à l’espasmofilia.
esparnhe n.m. 1. Accion de metre en resèrva de sòus,
espasmogène, a adj. Que provòca d’espasmes.
una part dau revengut individual ò nacional. Sin.:
espasmolisi n.f. (med.): Eliminacion dei espasmes.
economia, parsimonia.
Faire d’esparnhes de
espasmolitic, a adj. e n. Antiespasmodic.
maigrand: Esparnhar de somas tant pichini que sièrve de
espassionar (s’) v.pr. Si passionar.
ren.
Esparnha-lotjament, esparnha-retirada:
espassionat, ada adj. 1. (it.) Imparcial. 2. (it.)
Sistemas d’encoratjament à l’esparnha dei particuliers Apatic. 3. Apassionat.
per poder crompar, bastir ò amainatjar un lotjament ò per
espat n.m. (miner.) Minerau de l’estructura lamelària
si garantir una pension mai auta.
Caissa d’esparnha: e cristallina. Espat d’Islàndia: Varietat pura de calcita
Establiment financier que pilha de depaus en numerari cristallisada.
que n’en capitalisa cada an lu interès. Var.: esparnha,
espata n.f. (bot.) Bractea à l’entorn de l’espiga dins lu
espranhe.
espadicis.
esparnhós, a adj. Econòme, acampaire.
espatarar vt. Divulgar, faire saupre.
esparpalhada n.f. Accion d’esparpalhar.
espat-fluòr n. m. Nom comercial de la fluorina.
esparpalhament n.m. Accion d’esparpalhar; lo sieu
espatla n.f. 1. Articulacion qu’unisse lo braç au torax;
resultat.
(au pl.) espaci comprés entre caduna d’aqueli
esparpalhar vt. Espantegar.
articulacions.
(fig.) Aver la tèsta sus li espatlas: Èstre
esparpelar vt. (esparpèli) Desvelhar, faire durbir li
plen de boan sens.
Auçar li espatlas: Faire un
parpèlas. Sin.: desbarlugar. Var.: esparpelugar.
movement d’espatlas per marcar lo mesprètz, lo desdenh.
esparpelugar vt. Esparpelar.
Sin.: espatlejar. 2. Part superiora dau membre superior ò
esparra n.f. Travèrsa de l’encastre d’una carreta.
anterior dei animaus. 3. Cima montanhosa plaçada en
esparrar vi. Esquilhar, perdre l’equilibri.
davant d’una cima màger: L’espatla de Gelàs.
esparron n.m. Escalon.
espatlada n.f. 1. Còup donat mé l’espatla. 2. Carga
esparronar vt. Dispauar en esparrons, de distança que si poarta sus l’espatla.
en distança. Sin.: escalonar.
espatlament n.m. 1. Terrassament per protegir una
espars, a adj. Espantegat, en desòrdre. Sin.: arratge. boca de fuèc e li personas que la sièrvon còntra lo fuèc de
◇
◇
◇
◇
◇
◇
629
◇
espatlar
_____________________________________________________________________________________________
l’enemic. 2. Barri de sostèn. 3. Costat salhent d’un tenon
espaurugant, a adj. Que provòca l’espauriment.
per donar de soliditat à l’assemblatge. 4. Cambiament de Sin.: espaventós, esfraiant, tresvirant, espaventable.
seccion d’una pèça mecanica, destinat à servir d’aponteu
espavent n.m. Gròssa paur; terror. Sin.:
ò de butada. 5. (geogr.) Dins una valada glaciària, replan espaurugada, afre, terror, tresvirament, escombulh,
que, à una autessa donada dei pendís, seguisse li parets de crenta, esfrai.
la part inferiora. 6. Part situada sota la tèsta dau ralh que
espaventablament adv. D’un biais espaventable.
jonhe aquela d’aquí a la sòla.
espaventable, a adj. 1. Que causa d’espavent. 2.
espatlar vt. 1. Ajudar, sostenir (quauqu’un). 2. Foarça desagradiu: Un temps espaventable. 3. Estrange,
Apontelar còntra l’espatla. 3. Practicar l’espatlament un pauc inquietant. Var.: espaventós. Sin.: tresvirable,
d’un tenon. 4. Sostenir (quauqu’un). Var.: espatlejar. espantable, afrós.
s’espatlar v.pr. 1. Tombar sus li espatlas. 2. Si rompre,
espaventalh n.m. 1. Manequin grossier cubèrt de
si deslugar una espatla.
vestits vièlhs, plaçat dins un camp per faire paur ai
espatlat, ada adj. Si di d’un vestit que compoarta una auceus. Sin.: espaventa-pàsseras. 2. (fig.) Persona,
espaleta de remborratge.
grope que fa paur, qu’impressiona: Dins li annadas ‘70,
espatlat n.m. (espòrts) En alterofilia, movement que l’OGCN èra un espaventalh dau campionat. 3.
consistisse à menar la barra, en un temps solet, à l’autessa Personatge creat per faire paur ai mainaus. Sin.: babau.
dei espatlas.
4. Cen que fa paur sensa rason.
espatlat-jetat n.m. Movement d’alterofilia que
espaventa-pàsseras n.f. Espaventalh, espaventau.
consistisse, après aver auçat la barra fins ai espatlas, à
espaventar vt. Faire una granda paur à. Sin.:
l’auçat en un segond temps en tendent lu braç.
espaurir, terrorisar, terreficar. s’espaventar
espatlejar vt. Espatlar. vi. 1. Auçar li espatlas en v.pr. Si pilhar una paur bèla en seguida à un eveniment,
signe de protestacion. 2. (coregr.) Esfaçar una espatla en una manifestacion naturala ò sobrenaturala, un incident,
arrier en avançant l’autra vèrs lo public. Sin.: auçar li un auvari.
espatlas.
espaventat, ada adj. Que pròva una granda paur.
espatleta n.f. 1. Pata que d’unu militaris poàrton sus
espaventau n.m. Espaventalh.
cada espatla, e que sièrve sovent à designar lo sieu grade;
espaventós, oa adj. Espaventable.
simbòle dau grade d’oficier. 2. Benda de teissut que retèn
espeçaire , airitz adj. e n. Que rompe.
un vestit femenin ai espatlas. 3. Emborratge que la sieu
espeçaire n.m. Aparelh previst per espeçar li
forma seguisse aquela de l’espatla e sièrve à alargar la
matèrias
industriali eterogeneï.
carrura d’un vestit. Var.: espatliera.
espeçar
vt. (espèci) Rompre, metre en pèças. Sin.:
espatlier n.m. (mar.) Promier remador dau banc
frandalhar,
esfrandalhar,
destrocelar,
d’una galèra. Sin.: vogavant.
estracejar. Var.: despeçar.
espatliera n.f. 1. Reng d’aubres, generalament
espeçatge n.m. Accion d’espeçar; lo sieu resultat.
fruchiers, palissonats dins un plan vertical. 2. Escala
Var.:
despeçatge, frandalhatge....
fixada à un barri, que lu sieus barreus sièrvon à de
espècia
n.f. 1. Ensèms d’èstres animats ò de cauas
movements de gimnastica. 3. Part d’un sèti dont
qu’un
caractèr
comun destria dei autres dau meme genre;
s’apontèla l’esquina. 4. Espalhiera, pèça de l’armadura
categoria,
mena:
Espècia minerala, espècia umana.
que recuèrbe l’espatla. 5. (mar.) Plataforma situada entre
(biol.)
Ensèms
d’individús animaus ò vegetals
lo jolh de popa e lo primier banc de vòga d’una galèra.
semblables
per
lo
sieu aspècte, lo sieu abitat, feconds
espatlut, da adj. Si di de quauqu’un qu’a d’espatlas
entre
elu
ma
ordinariament
estèrles m’un individú d’una
largui.
autra
espècia.
Espècia
quimica: Còrs pur. 2. Una
espatuf n.m. Faste, vanitat, esbrofa.
espècia
de...:
Una
caua
que,
en
mancança de precision, es
espatufada n.f. Manifestacion de faste, de vanitat.
definida au mejan d’una assimilacion à una autra. Sin.:
espatula n.f. 1. Instrument de metal, de boasc, etc., en
forma de pichina pala. 2. Partida anteriora e recorbada mena, sòrta. (fam.) Espècia de...: Tèrme de mesprètz.
d’un esquí. 3. Auceu escacier dau bèc larg, que nida sus li Sin.: raça d’un..., tròç de ... 3. (dr.) Ponch en litigi, cas
particulier. Cas d’espècia: Que non ièntra dins la règla
coastas ò dins li canas (longuessa 80 cm).
generala; excepcion. En l’espècia: En la matèria, en la
espatulat, ada adj. En forma d’espatula.
circonstança.
pl. 1. Moneda qu’a cors legal: Pagar per
espaumada n.f. Espalmada.
chèc
ò
en
espècias.
2. (teol.) Aparença dau pan e dau vin
espaumar vt. Espalmar, encarenar.
après la transsubstanciacion: Comuniar sota li doi
espaumonar (s’) v.pr. S’alassar à foarça de cridar, de
espècias.
parlar.
espècia n.f. Substança aromatica d’origina vegetala
espauriment n.m. Paur grandassa provocada per un
per lo condiment dei aliments.
perilh vertadier ò aparent. Sin.: crenta, espavent,
especiacion n.f. (biol.) Aparicion de diferenças entre
espaurugada, afre, tresvirament, escombulh, esfrai,
doi
espècias vesini, que provòca la sieu separacion
terror.
definitiva.
espaurir vt. (espaurissi) Faire paur à. Sin.:
especial, a adj. 1. Particulier à una espècia de
espaventar, tresvirar, escombulhar, esfraiar.
personas ò de cauas, que correspoande à una tòca:
espaurugada n.f. Espauriment.
Formacion especiala, tren especial.
Matematicas
especiali: Classa d’ensenhament superior que seguisse la
630
◇
◇
◇
◇
◇
◇
espèctre
_____________________________________________________________________________________________
classa de matematicas superiori e prepara ai grandi termic d’una valor donada en cavaus, calculada
escòlas scientifiqui. 2. Que constituisse una excepcion. 3. proporcionalament sus la basa d’una cilindrada d’un litre
Que non es comun: Una mentalitat un pauc especiala. (1000 cm3). 3. Drechs especifics: Drechs doganiers
Var.: especiau.
calculats sobre li quantitats fisiqui dei produchs
especiala n.f. 1. Òstrega mai grassa, qu’es restada mai pertocats.
longtemps dins lo pesquier. 2. Dins un rallye de veituras,
especificacion n.f. 1. Accion de determinar
espròva sus un percors impauat.
especificament quauqua ren: Sensa especificacion d’ora
especialament adv. D’un biais especial. Sin.: ni de data. 2. Definicion dei caracteristicas essenciali
(qualitat, dimensions, etc.) qu’una mèrç ò un produch
particularament, particulierament.
especialisacion
(-izacion)
n.f.
Accion deu aver.
especificament adv. D’un biais especific.
d’especialisar; lo sieu resultat; fach de s’especialisar.
especificar vt. (especifiqui) Exprimir d’un biais
especialisar (-izar) vt. 1. Rendre competent dins un
domèni determinat, rendre apte à un mestier, à un travalh precís, determinar en detalh.
particulier. 2. Restrénher lo camp d’accion d’una
especificitat n.f. Caractèr de cen qu’es especific.
activitat, d’una entrepresa tot en lu rendent mai
especimèn n.m. 1. Escapolon, modèle d’una
performants dins la via causida. s’especialisar v.pr. Si categoria. 2. Exemplari d’un libre, d’una revista, ofèrt à
dedicar à una branca determinada, à un camp particulier: gratis. Sin.: escandalhon, prototipe.
S’especialisar en pediatria.
especiós, oa adj. Qu’a solament una aparença de
especialisat, ada adj. Que s’es perfeccionat dins un veritat, sensa minga valor. Sin.: artificiós.
domèni; qu’intervèn dins un domèni particulier, estrech:
especiosament adv. D’un biais especiós.
Obrier especialisat.
especiositat n.f. Caractèr de cen qu’es especiós.
especialista n. 1. Persona qu’a de conoissenças
espectacle n.m. 1. Cen que si repesenta au regard, à
teoriqui ò practiqui dins un domèni precís. 2. Metge que l’atencion, e es capable d’evelhar un sentiment:
si dedica à una disciplina medicala ò ai malautias d’un Contemplar l’espectacle d’un eclipsi. 2. Representacion
sistema, d’un organe en particulier (per op. à teatrala, projeccion cinematografica, etc.
À grand
generalista).
espectacle: Si di d’un film, d’una pèça, d’una revista, que
especialitat n.f. 1. Activitat à la quala una persona si méton en òbra de mejans importants e que la sieu messa
dedica particulierament; ensèms dei conoissenças en scena es luxuoa. 3. Ensèms dei activitats de teatre,
aprefondidi dins una branca determinada. Especialitat cínema, etc.: L’industria de l’espectacle. 4. Si donar,
medicala: Branca particuliera de la medecina, dins la s’ofrir en espectacle: Si mostrar en public, atirar
quala òbra un metge especialista. 2. Produch caracteristic l’atencion, quora cauria èstre mai discret.
d’un restaurant, d’una region, etc.: La sòca es una
espectaclós, oa adj. Que marca l’imaginacion, que fa
especialitat niçarda.
(farm.) Medicament preparat sensacion; prodigiós: Un accident espectaclós. Sin.:
d’avança, presentat sota un condicionament particulier, meravilhós, remirable, fabulós, fenomenau, fantastic.
caracterisat per una denominacion e enregistrat au
espectaclosament adv. D’un biais espectaclós.
ministèri de la Santat. 3. (fam.) Mania particuliera de
espectator, tritz n. 1. Persona qu’es testimòni
quauqu’un, sovent agaçanta. Sin.: tissa, mena de faire. oculari d’un eveniment. 2. Persona qu’assistisse à un
4. (dr.) Principi dau drech budgetari ai tèrmes dau quau lu espectacle artistic, à una manifestacion esportiva, etc.
costs, au moment dau vòte de la lèi de finanças, son
espectral, a adj. 1. Qu’a lo caractèr d’un espèctre,
presentats au Parlament d’un biais detalhat.
d’un fantaume. 2. (mat.) Que si rapoarta à l’espèctre
Especialitat administrativa: Principi dau drech public d’una matritz. 3. (fis.) Que pertòca un espèctre luminós.
que di que lo poder de cada autoritat administrativa es Var.: espectrau.
limitat à l’esfèra dei sieu atribucions.
espectrau, ala adj. Espectral.
especiar vt. (espèci, classic espècii) 1. Condir (un
espèctre n.m. 1. Aparicion fantastica e espaventoa
plat) mé d’espècias. 2. Renforçar (un tèxto, un discors,
d’un moart; fantaume. Sin.: trèva. 2. Representacion
etc.) en li metent de trachs osats.
espaventoa d’una idea, d’un eveniment: L’espèctre de la
especiaria n.f. 1. Ensèms de denreas de consumacion guèrra. Sin.: trèva. 3. (fis.) Ensèms dei radiacions
correnta (espècias, sucre, cafè, etc.). 2. Comèrci, magasin monocromatiqui que resúlton de la descomposicion
de l’especier.
d’una lutz complèxa e, mai generalament, reparticion de
especiat, ada adj. 1. Que lo sieu gust es renforçat au l’intensitat d’una onda (acostica, electromagnetica), d’un
mejan d’espècias. 2. Que contèn de trachs fais de particulas, en foncion de la frequença, de
desconvenents, pebrats: Un racònte especiat.
l’energia.
Espèctre acostic: Reparticion de l’intesitat
especiau, ala adj. Especial.
Espèctre
acostica en foncion de la frequença.
especier, a n. Negociant que vende en gròs ò en d’emission: Espèctre dau raionament electromagnetic
detalh de produchs manjadís, d’espècias, de sucres, de que provèn d’una foant excitada coma si deu (flamba, arc
cafè, etc.
electric, descarga electrica, beluga).
Espèctre
especific, a adj. 1. Qu’apartèn en pròpri à una espècia, magnetic, electric: Dessenh dei linhas de foarça d’un
à una caua.
(sc. de la v.) Nom especific: Nom latin camp magnetic ò electric, obtengut en espantegant de la
pròpri à una espècia soleta à l’interior dau genre. 2. limalha de fèrre ò d’autri particulas conductritz dins lo
(mec.) Poténcia especifica: Performança d’un motor plan d’aqueu camp.
Espèctre d’absorcion: Espèctre
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
631
espectroeliografe
_____________________________________________________________________________________________
obtengut quora un raionament continú en frequença
especular(i), ara (ària) adj. 1. Relatiu au miralh.
travèrsa una substança qu’absorbisse d’uni radiacions Allucinacion especulària: Allucinacion dins la quala lo
caracteristiqui d’aquela substança.
Espèctre atomic, subjècte ve lo sieu imatge dins un miralh. 2. Poliment
moleculari: Espèctre dau raionament emés per excitacion especulari: Poliment perfècte d’una pèça mecanica.
dei atòmes (espèctre de regas) ò dei moleculas (espèctre
especulària n.f. Planta erbacea dei flors violeti
de faissas). 4. (med.) 5. (mat.) Espèctre d’una matritz: (Familha dei campanulaceas). Sin..: miralh de Vènus.
Ensèms dei valors pròpri d’aquela matritz.
especulatiu, iva adj. 1. Relatiu à una especulacion
espectroeliografe n.m. Instrument que sièrve à comerciala ò financiera. 2. (filos.) Que s’estaca à la teoria
fotografiar lu detalhs de la susfàcia dau Soleu en sensa si preocupar de la practica ni de l’experiença.
emplegant la lutz que vèn d’una radiacion unica de
especulativament adv. D’un biais especulatiu.
l’espèctre.
especulator, tritz adj. e n. Persona que fa
espectrofotomètre n.m. Aparelh que sièrve à d’especulacions financieri ò comerciali. Var.:
mesurar, en foncion de la longuessa d’onda, lo rapoart especulaire.
dei valors d’una mema grandor fotometrica relativi à doi
especulòs n.m. Bescuèch sec totplen sucrat de
fais de raionament.
Belgica.
espectrofotometria n.f. Estudi realisat au mejan
especulum n.m. (med.) Instrument que sièrve à
d’un espectrofotomètre.
alargar d’uni cavitats dau còrs (vagina, conduch auditiu,
espectrografe n.m. 1. Aparelh que sièrve à fòssas nasali) per n’en facilitar l’examèn.
enregistrar lu espèctres luminós sus una placa
espeirador n.m. Luèc de batèsta au mejan de pèiras.
fotografica. 2. Espectrografe de massa: Aparelh que Var.: espeiregador.
sièrve à separar lu atòmes d’un còrs ò de diferents còrs en
espeirar vt. 1. Lapidar. Var.: peiregar. Sin.:
foncion dei sieus massas.
acodolar, apeirassar, apeirar, apeiregar, clapairar. 2.
espectrografia n.f. Estudi dei espèctres au mejan Despeirar. s’espeirar v.pr. Si mandar de pèiras. Var.:
d’espectrografes.
s’espeiregar, s’apeiregar
espectrografic, a adj. Relatiu à l’espectrografia.
espeiratge n.m. Accion d’espeirar (toti accepcions);
espectrograma n.m. Fotografia d’un espèctre lo sieu resultat. Var.: espeiregada. Sin.: lapidacion,
luminós.
peiregada, clapairada....
espectromètre n.m. Aparelh qu’enregistra e mesura
espeiregador n.m. Espeirador.
lu espèctres element per element mé l’ajuda d’un
espeiregaire, airitz n. Persona que manda de
detector fotoelectric e d’un sistema de mesura.
pèiras. Sin.: apeiregaire, peiregaire.
espectrometria n.f. Estudi dei espèctres au mejan
espeleologia n.f. Sciença e espòrt qu’an per objècte
d’espectromètres.
l’estudi ò l’exploracion dei cavitats dau sotasoal.
espectrometric, a adj. Relatiu à l’espectrometria.
espeleologic, a adj. Relatiu à l’espeologia.
espectroquimia n.f. Procediment d’analisi quimica
espeleològue, òga n. Especialista en espeleologia.
basada sus l’estudi de l’espèctre que cau analisar.
espelhacan n.m. Mau vestit, cubèrt d’estraças. Var.:
espectroquimic, a adj. Analisi espectroquimica: espelhacat, espelhandre.
Aplicacion dei tecnicas espectroscopiqui à l’analisi
espelhacat n.m. Espelhacan.
quimica.
espelhacrestian n.m. Espelhacristian.
espectroscòpi n.m. Aparelh destinat à observar lu
espelhacristian n.m. Persona que viu ai despens
espèctres luminós.
d’una autra, que n’aprofiècha. Var.: espelhacrestian.
espectroscopia n.f. (fis.) Estudi dei espèctres
espelhadura n.f. Grafinhadura.
luminós.
Espectroscopia nucleària: Estudi de la
espelhaire, airitz n. Persona qu’espelha lu animaus.
reparticion en energia dei raionaments electromagnetics
espelhandre n.m. Espelhacan.
e dei particulas emés per un nucleu excitat.
espelhar vt. 1. Despelhar; espeçar un animau per n’en
Espectroscopia dei radiofrequenças ò espectroscopia
recuperar la pèu, li graissas, etc. Sin.: escarpenar
hertziana: Ensèms dei estudis fachs sobre lu fenomènes
(Luceram) 2. (fig.) Aprofichar de (quauqu’un), viure ai
d’interaccion resonanta (espec. resonança magnetica)
sieu espesas.
entre atòmes, moleculas e ondas hertziani.
espelhatge n.m. Accion d’espelhar; lo sieu resultat.
espectroscopic, a adj. Relatiu à l’espectroscopia.
espelida n.f. 1. Fach d’espelir: L’espelida d’una flor.
especulacion n.f. 1. Operacion sobre de bens mòbles
2. (fig.) Naissença, aparicion. Var.: espeliment.
ò immòbles, per ganhar de sòus en lu faguent fruchar ò,
espelison.
mai sovent, en lu vendent. 2. (filos.) Recèrca abstracha;
espelidoira n.f. Espelidor.
teoria, per oposicion à la practica.
espelidor n.m. Luèc dont nàisson e créisson lu
especulaire, airitz adj. e n. Especulator.
manhans, li aucelalhas.....Var.: espelidoira.
especular vt. 1. Faire d’operacions comerciali ò
espeliment n.m. Espelida.
financieri sobre de cauas negociabli, per tirar profièch
espelir vi. (espelissi) 1. Nàisser en sortent de l’òu.
dei variacions dau sieu cors. 2. Comptar sobre quauqua
ren per n’en tirar avantatge, per obtenir quauqua ren. 3. (per ext.) Si durbir, en parlant de l’òu. 2. (lit.) Si durbir,
(lit.) Chifrar sobre d’una question, n’en faire un subjècte en parlant dei flors. 3. Nàisser, aparéisser: Lo jorn venia
d’espelir.
de reflexion.
◇
◇
◇
◇
◇
632
esperitós, oa
_____________________________________________________________________________________________
espelison n.f. Espelida.
esperdre vt. Perdre. s’esperdre v.pr. 1. Si perdre,
si
foaraviar. 2. S’avalir, si consumir.
espelonca n.f. Bauma, cavèrna.
esperdudament
adv. D’un biais esperdut.
espeltirar vt. Sollicitar de divèrs caires d’una mena
contradictòria. Sin.: trastejar, tirassar. Var.: peltirar.
esperdut, uda adj. Foal de dolor.
espelucaire, airitz n. Qu’espeluca.
esperela (d’) loc. adv. Ela soleta, sensa ajuda: A
trovat la solucion d’esperela.
espelucament n.m. Espelucatge.
espereli (d’) loc. adv. Eli soleti, sensa ajuda.
espelucar vt. (espeluqui) 1. Levar la pèu (d’un fruch).
2. Triar, destriar. 3. (fig.) Estudiar à fond, analisar dins lo
esperelu (d’) loc. adv. Elu solets, sensa ajuda.
detalh; criticar. Var.: espeluconar.
esperenc n.m. Mena de leca per agantar d’auceus.
espelucatge n.m. Accion d’espelucar. Var.: Var.: esperenca.
espelucament.
esperenca n.f. Esperenc.
espeluconar vt. Espelucar.
espereu (d’) loc. adv. Eeu solet, sensa ajuda.
espelufar (s’) v.pr. S’aliscar li plumas en parlant dei
esperfoarç n.m. Esfoarç violent.
auceus.
esperforçar (s’) v.pr. S’escagassar, s’esforçar
espendre vt. Despensar.
violentament, s’afanar, si crepar.
espensierat, ada adj. Estordit, inatentiu. Sin.: tèsta
esperfum n.m. 1. Perfum. 2. Fumigacion.
vèrda, destartavelat.
esperfumada n.f. Accion d’enfumar.
espensieradament adv. D’un biais espensierat.
esperfumar vt. Enfumar.
espeolhar vt. Despeolhar.
esperieu (d’) loc. adv. Ieu solet, sensa ajuda.
espepidaire, airitz adj. e n. Ergotaire.
esperiment n.m. Experiment.
espepidar vi. Ergotar.
esperit n.m. 1. Principi immetarial vital, substança
espepissaire, airitz n. Qu’espepissa.
incorporala; ànima (per op. à còrs). Sin.: èime. 2. Èstre
espepissar vt. Analisar minuciosament. Sin.: incorporal ò imaginari (fantaume, ànima d’un moart...).
espelucar. vt. e vi. Fotrassejar.
3. Principi de la pensada; activitat intellectuala,
Presença
intelligença: Aver l’esperit viu. Sin.: èime.
espepissonaire, airitz adj. e n. Ergotaire.
d’esperit: Promptituda à faire ò à dire cen que convèn
espepissonar vi. Ergotar.
esper (d’) (+ ieu, tu, eu, ela, se, nautres, vautres, eli, dins una situacion donada. Perdre l’esperit: Perdre la
elu ) Dau sieu pròpri judici, personalament. Var.: de per rason, venir foal.
Tornar pilhar lu sieus esperits:
ieu, de per tu, etc.
Retrovar la sieu calma.
(pej.) Una vista de l’esperit:
espèr n.m. Estat de quauqu’un qu’aspèra embé Una idea quimerica, utopica.
Dins lo mieu esperit:
assegurança; objècte d’aqueu sentiment.
Dins l’espèr D’après ieu. 4. Biais de pensar, comportament, intencion
de ò que: En pensant à ò en pensant que. Non li a plus definida: Esperit d’invencion, d’entrepresa.
Aver
d’espèr: Si di quora una persona malauta es à mand de boan esperit, marrit esperit: Aver de disposicions
morir, quora un projècte va cabussar, quora non si benvolenti, mauvolenti. 5. Umor, ironia: Faire d’esperit.
retròva una caua perduda ò una persona dispareissuda,
Trach d’esperit, mòt d’esperit: Idea interessanta,
etc.
respoasta ironica. 6. Persona considerada sus lo plan de
esperança n.f. 1. Sentiment que poarta à considerar la sieu activitat intellectuala: Lu grands esperits si
coma realisabla una caua desiderada: Èstre plen rescoàntron.
(lit.) Bèl esperit: Persona cultivada, que
d’esperança, noirir d’esperanças. Esperança de vida: si destinguisse per lo sieu gust e la sieu practica dei letras.
Durada mejana de vida asperada, dins un grope uman
Esperit foart: Persona que fronda lu vejaires
determinat. 2. Objècte d’aqueu sentiment: Siés tota la aquistats, en particulier aquelu que pertòcon la religion, e
mieu esperança. 3. (teol.) Vertut teologala per la quala que si plaça au dessobre dei ideas comunament admessi.
s’aspèra de Dieu la sieu gràcia e la vida etèrna. 4. 7. Caractèr essencial, idea directritz, sens: L’esperit
Mejana, dins una seria estadistica, dei valors que la d’una epòca, l’esperit de la lèi. 8. (quim., anc.) Part mai
variabla pilha, ponderadi per la frequença d’aparicion volatila dei còrs sotamés à destillacion.
Esperit de
respectiva de cada valor.
boasc: Alcòl metilic.
Esperit de sau: Acide cloridric.
esperantista adj. e n. Relatiu à l’esperanto; que
Esperit de vin: Alcòl etilic. 9. (ling.) Esperit rude (‘):
practica l’esperanto.
En grèc, signe que marca l’aspiracion d’una vocala, per
esperanto n.m. Lenga auxiliària internacionala, op. à l’esperit doç (‘).
creada en lo 1887 per Zamenhof à partir de raíç
esperital, a adj. Qu’es de l’òrdre de l’esperit, de
qu’apartènon essencialament ai lengas romaniqui.
l’ànima. Var.: esperitau.
esperar vt. (espèri) Considerar una caua desiderada
esperitalament adv. D’un biais esperital.
coma realisabla; asperar embé una part d’assegurança:
esperitar vt. e vi. Esclairar per lo biais dei lutz de
Esperar una recompensa.
L’esperavi plus!: Si di de
l’esperit.
quauqu’un (ò de quauqua ren) qu’a totplen tardat denant
esperitàs n.m. Esperit vulgari, espés.
d’arribar.
esperitau, ala adj. Esperital.
esperbulhir vt. Escaudar mé d’aiga bulhenta. Sin.:
esperitós, oa adj. Engenhós; plen d’esperit.
bulhentar.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
633
◇
◇
◇
esperjur
_____________________________________________________________________________________________
esperjur n.m. Faus jurament; violacion de jurament:
espermicida adj. e n.m. Si di d’una substança que,
Cometre un esperjur.
plaçada dins li vias genitali femenini, agisse coma
esperjur, a adj. e n. Que pronóncia un faus jurament; anticoncepcional en destrugent lu espermatozoïdes.
que renega lo sieu jurament.
espermofil(e), a adj. Animau vesin de l’esquiròt,
qu’un
espècia viu en Euròpa centrala, e que si noirisse de
esperjurament n.m. Fach de s’esperjurar.
grans.
esperjurar (s’) v.pr. Faire un faus jurament; renegar
espermograma n.m. Examèn en laboratòri de
lo sieu jurament.
l’espèrma;
Resultat d’aquel examèn.
esperlecada n.f. Fach de s’esperlecar.
espèro
n.m. Còup de talon donat au juèc de
esperlecar (s’) v.pr. (fam.) Si passar la lenga sus li
sautamoton.
labras en signe de satisfaccion, de golositat.
esperon n.m. 1. Arceu de metal, que si finisse m’una
esperlengada n.f. Denigrament.
poncha
ò una moleta, que lo cavalier fixa à la partida
esperlengar vt. Denigrar.
posteriora
dei sieu bòtas per pónher lo sieu cavau e lo
esperlin n.m. 1. Daurada. 2. Peis de la Familha dei
faire
accelerar.
Sin.: abrivau. 2. Organe, objècte que
esparidats, vesin dau sargue.
forma
una
salhida.
Poncha de còrna darrier la pata
esperlongaire, airitz n. Persona sempre tardiva per
d’unu
animaus,
coma
lo gal ò lo can.
(bot.)
faire quauqua ren, per pilhar una decision. Sin.:
Protuberança
à
la
basa
dei
sepales
ò
dei
petales.
3.
atermenaire, temporisaire, alongaire.
(geogr.)
Salhida
d’un
contrafoart
montanhós,
d’una
esperlongar vt. (esperlòngui) Alongar, faire durar.
Sin.: temporisar, atermenar, longuejar. costiera. 4. (mar.) Part salhenta e renforçada de la proa
s’esperlongar v.pr. Pilhar tròup de temps per faire d’uni naus per prefondar lu vaisseus aversiers. 5. À la
pesca, flotaire multiple format de flòtas de diamètre
quauqua ren, per pilhar una decision.
variable enfiladi e que si dispaua cada 25 m dins li rets
esperlucar vt. (esperluqui) Esparpelar.
(per ext.) Longuessa de ret de 25 m. Sin.:
esperlucat, da adj. Si di de quauqu’un de viu, flotanti.
cardoniera.
6. Part salhenta d’una fortificacion, d’una
alègre, desvelhat.
pila de poant. Sin.: bèc.
espèrma n.m. Liquida que vèn dei glandas
esperonada n.f. Còup d’esperon.
reproductritz mascli e que contèn lu espermatozoïdes.
esperonaire, airitz n. Qu’esperona.
espermacia n.f. (bot.) Espòra m’un solet nucleu, que
vt. 1. Pónher m’ai esperons: Esperonar un
esperonar
si tròva en cò d’unu fonges.
cavau.
2.
Provedir
d’esperons: Esperonar un gal de
espermafit n.m. Espermatofit.
combat. 3. (lit.) Excitar, estimular, tarabustar. 4. (mar.)
espermatic, a adj. Relatiu à l’espèrma.
Cordon
Esperonar una nau: L’abordar mé la ròda de proa.
espermatic: Ensèms dau canal deferent e dei venas e
esperonet n.m. Pichin esperon.
artèrias dau testicule.
esperonier n.m. Faisan de Malàisia, dau plumatge
espermatida n.f. (bio.) Gameta mascle pas’ncara
ulhetat, provedit d’un esperon doble sus lo tars en cò dau
madur destinat à si transformar en espermatozoïde.
mascle.
espermatoblast n.m. Cellula sexuala primordiala
espertú (d’) loc. adv. Tu solet, sensa ajuda.
dau testicule.
espés, espessa adj. 1. Qu’a d’espessor: Un barri
espermatocèla n.f. (med.) Dilatacion deuguda a
espés, un carton espés de tres millimètres. 2. Massís: Un
l’amolonament d’espèrma dins lo testicule e l’epididime.
òme espés. 3. (fig.) Grossier, que manca de finessa. Sin.:
espermatocit n.m. Cellula germinala que subisse la maucreat, desgaubiat, fufe. 4. Dense, consistent.
promiera ò la segonda division de la meiòsi.
espesas n.f. pl. (it.) Despensa, cost.
Viure ai
espermatofit n.m. (bot) Fanerogame, planta mé de espesas de: Viure sus l’esquina de, profichar de.
granas. Var.: espermafit.
espesar vt. Despensar.
espermatofòr(e) n.m. (zool.) Organe que contèn lu
espessidor, oira adj. Qu’espessisse.
espermatozoïdes en cò de divèrs vertebrats que s’en
espessiment n.m. Accion d’espessir; lo sieu resultat.
poàdon separar per lo presentar à la femèla.
Fach
de s’espessir.
espermatogenèsi n.f. Formacion dei cellulas
espessir vt. (espessissi) Rendre espés, mai espés:
reproductritz mascli.
Espessir
una saussa. vi. ò s’espessir v.pr. Venir mai
espermatogonia n.f. (zool.) Cellula sexuala
espés,
mai
consistent.
immatura e diploïda.
espessissent,
a adj. e n.m. Qu’espessisse,
espermatorrea n.f. (med.). Emission involontària
qu’aumenta
la
viscositat.
d’espèrma.
espessor n.f. 1. Tèrça dimension d’un solide, que li
espermatozoïde n.m. (biol.) Gameta mascle dei
doi
autri son la longuessa (ò l’autessa) e la larguessa. 2.
animaus e d’uni plantas, abitualament format d’una tèsta,
La
mai
pichina dimension d’un còrs. 3. Estat de cen qu’es
que contèn lo nucleu aploïde, e d’una flagèla,
massís.
4. (fig.) Lentor d’esperit, d’intelligença. 5. Estat
qu’assegura lo sieu desplaçament.
de
cen
qu’es
dense, sarrat: L’espessor d’un fulhatge.
espermaturia n.f. (med.) Preséncia d’espèrma dins
(fig.)
Profondessa:
L’espessor de la nuèch.
l’urina.
espetadura n.f. Accion d’esclatar violentament (per
lo tròn, per exemple). Var.: espet. Sin.: explosion.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
634
espion, a
_____________________________________________________________________________________________
espetar vt. Esclatar violentament, petar.
espillier, a n. Esplinguier. n.m. Estuch per li
espillas,
pelòta per li espillas. Sin.: espingolier,
espeut n.m. Froment rustic. Var.: espeuta.
agulhier.
espeuta n.f. Espeut.
espin n.m. (fis.) Moment cinetic pròpri d’una
espeutiera n.f. Camp semenat d’espeuta.
particula.
espia n.f. (ò n.m.) 1. Agent secret encargat d’espionar,
espina n.f. 1. Poncha qu’apareisse sus d’unu vegetals:
de reculhir d’informacions, de descurbir de secrets, per lo
Lu
espinas d’un rosier. Espina blanca: Aubespin.
còmpte d’una autra persona, dau sieu país. 2. Pichin lume
Sin.:
aubrespin.
Levar una espina dau pen à
que fa vèire se un aparelh es brancat, en servici. 3. Miralh
quauqu’un:
Lo
desbarrassar
d’una preocupacion. 2.
oblic installat davant una fenèstra. D’origina
germanica, lo mòt es basicament femenin, ma lo catalan (anat.) Espina dorsala: Colomna vertebrala. Sin.: rasteu,
cadena de l’espina.
a li doi formas. Var.: espion (aumentatiu italian).
espinabèc n.m. Espinarguet.
espiament n.m. Accion d’espiar.
espinada n.f. Entoasc espinós.
espiar vt. (espii) 1. Observar atentivament e
secretament. 2. Espionar.
espina negra n.f. (bot.) Pruniera pichona me li
espiatge n.m. (agric.) Aparicion de l’espiga dei brancas espinosi que creisse dins li baranhas, que dona
cerealas en defoara de la gaina foliària; epòca d’aquela una frucha foarça acida. Sin.: agrenier, agranhonier.
(prunus spinosa)
aparicion. Sin.: espigadura.
espinarc n.m. Espinoàs.
espic n.m. (bot.) Granda lavanda.
espinarguet n.m. Peis d’aiga doça, que la sieu
espic n.m. Fronton triangulari d’un monument, d’un
esquina e lu sieus flancs son provedits d’espinas. Sin.:
edifici.
estenhecat, sabatier, espinabèc
(Gasterosteus
espicar vt. (espiqui) Descrocar.
aculeatus,
familha
dei
gasterosteïfòrmes).
espiciforma adj. En forma d’espiga.
espinàs n.m. Boisson. Sin.: toasc, entoasc.
espieglaria n.f. Caractèr d’una persona, d’una caua
espinassa n.f. Gròssa espina.
espiègla; malícia. Sin.: despièch, tarabustada.
espina-vineta n.f. Entoasc de la Familha dei
espiègle, a adj. Viu e maliciós, sensa marridum; Un
berberidaceas, m’ai flors sauri, que li sieu fruchas son
enfant espiègle. Sin.: despiechós.
espieut n.m. Arma d’asta, facha d’un baston lòng manjadissi; es una planta que la sieu rusca es febriguga.
espinchada n.f. Còup d’uèlh rapide. Sin.: alucada,
ferrat, per la caça ò la guèrra.
espiga n.f. 1. Inflorescença dins la quala li flors sensa agachada.
espinchaire, airitz adj. e n. Persona qu’espincha.
pedoncule son inseridi au lòng d’un axe principal. 2.
Flòta de bèrris ò de pels que créisson en sens contrari dei Sin.: alucaire, agachaire.
espinchar vt. Espiar, regarjar de la coa de l’uèlh. Sin.:
autres. Sin.: cost. 3. Paret mobila dreiçada
perpendiculariament à un barri per aumentar li susfàcias alucar, agachar.
verticali emplegabli. 4. Obratge leugier establit
espinèla n.f. Estròfa de dètz vèrs de vuèch sillabas,
perpendiculariament à la riba d’un cors d’aiga ò au litoral m’un repaus au vèrs quatren.
per evitar l’erosion. 5. (constr.) Ornament de metal ò de
espineta n.f. Pichin clavecin.
ceramica per decorar la cresta d’una teulissa.
espineu n.m. Aluminat natural de magnèsi, que pòu
espigadura n.f. Espiatge.
donar de pèiras fini de colors variadi.
espigaire, airitz n. Persona qu’espiga. Sin.:
espingala n.f. Espingòla. Var.: espigarda.
glenaire, rabalhaire.
espingòla n.f. Gròs fusiu cort, dau canon larc, en
espigar vi. Créisser en espiga; si di especialament usatge au siècle XVIen. Var.: espigarda, espingarda.
d’una salada, etc., que non es rabalhada à temps e creisse
espingòla n.f. Espilla.
en autessa fins à produrre una inflorescença. vt.
espingolar vt. (espingòli) Adornar, vestir dau
Recampar li espigas qu’an escapat ai meissoniers. Sin.: dimènegue. s’espingolar v.pr. Si vestir dau
glenar, englenar, rabalhar.
dimènegue.
espigarda n.f. Gròs fusiu cort, dau canon larc, en
espingolier, a n. Estuch per li espillas.
usatge au siècle XVIen. Var.: espingala, espingòla.
espinnàquer n.m. Granda vela triangulària, leugiera
espigat, ada adj. Si di d’un vegetal que, non rabalhat e cava, mandada dins l’eissèrva au vent arrier e portant
à temps, creisse fins à produrre una inflorescença: Una (anglés spinnaker).
salada espigada.
espinoàs n.m. Ortalalha que s’en mànjon li fuèlhas
espigueda n.f. Terren cubèrt d’espic.
que son de forma alongada, vèrd escur. Var.: espinarc.
espigueta n.f. Pichina espiga.
pl. Fuèlhas d’espinoàs. (fig.) Metre de burre dins lu
espilla n.f. Joieu provist d’una esplinga per tenir sus espinoàs: Melhorar lu sieus revenguts.
un vestit. Var.: espilleta. Sin.: bròca.
espinós, oa adj. 1. Cubèrt d’espinas. 2. (fig.)
espillar vt. Ponchar, fixar m’una espilla.
Complicat: Una question espinoa.
espillaria n.f. Esplingaria.
espinós n.m. Aubre espinós.
espilleta n.f. Espilla.
espintar vt. Ficar, tancar una poncha, una espilla.
espion, a n. Espia.
◇
◇
635
espionar
_____________________________________________________________________________________________
espionar vt. Observar secretament, per recampar música religioa. 4. Qu’a de vivacitat d’esperit, de finessa,
d’intelligença.
d’informacions. Var.: espiar.
espiritual n.m. Membre d’un corrent extremista de
espionatge n.m. 1. Accion d’espionar; Susvelhança
clandestina. 2. Activitat dei espions, que dévon faire toart l’òrdre dei Francescans que, per fidelitat à l’ideal de
en
à una entrepresa ò à un país au profièch d’un autre. 3. pauretat absoluda, si separèt de l’òrdre au siècle XIII e
Espionatge industrial: Recèrca d’entresenhas que s’opauèt à la papautat.
pertòcon l’industria.
espiritualament adv. 1. Per l’esperit: Comuniar
espioniti n.f. (fam.) Obsession d’aqueli que véon espiritualament. 2. Embé esperit: Respoandre
espiritualament.
d’espias dapertot.
espiritualisacion (-izacion) n.f. 1. Accion
espira n.f. 1.Torn complet d’una espirala, d’una eliça.
2. Part elementari d’un enrotlament electric que li sieu d’espiritualisar; fach d’èstre espiritualisat. 2.
extremitats son, generalament, foarça vesini una de Interpretacion d’un tèxto dins un sens espiritual.
l’autra. 3. Ensèms dei torns d’una cauquilha enrotlada,
espiritualisar (-izar) vt. Donar un caractèr espiritual
à; desgatjar de tota materialitat, de tota sensualitat:
coma aquela dei gastropòdes; cadun d’aquelu torns.
espiracle n.m. (zool.) Orifici d’evacuacion de l’aiga Espiritualisar un sentiment.
qu’a banhat li branquias intèrnas dei cassetas anors.
espiritualisme n.m. Filosofia que considèra l’esperit
coma una realitat irreductibla e promiera (per op. à
espiral, a adj. En forma d’espirala.
espiral n.m. Pichina moala en espirala que fa oscillar materialisme).
espiritualista adj. e n. Relatiu à l’espiritualisme; que
à una frequença constanta lo balancier d’una moastra.
espirala n.f. 1. (mat.) Corba plana que descriu de n’es partidari.
espiritualitat n.f. 1. Qualitat de cen qu’es esperit, de
revolucions à l’entorn d’un ponch fixe en s’en alunhat.
En espirala: En forma d’espirala. 2. Seguida de cen qu’es desgatjat de tota materialitat: Espiritualitat de
circonvolucions: Espiralas de fum. 3. Acreissement l’ànima. 2. Cen que pertòca l’espiritualisme, la vida
rapide e irresistible de fenomènes interactius: L’espirala espirituala.
espirituós, oa adj. Si di d’una bevenda que contèn
dei prètz e dei salaris. 4. Fieu metallic elicoïdal que
totplen
d’alcòl.
religa lu fuèlhs d’un quasèrn.
espirituós
n.m. Bevenda espirituoa.
espiralat, ada adj. Enrotlat en espirala.
espirocercòsi n.f. Malautia parasitària dei cans.
espiralh n.m. Dubertura prevista per donar d’ària e de
espirogire n.m. Alga vèrda comuna dins li aigas doci,
lutz dins una cròta, un sota-soal. Sin.: alenador,
que lu sieus filaments poàrton un riban espiralat de
ventilhon.
clorofilla (sotaclassa dei conjugadas).
espiraloïde, a adj. En forma d’espirala.
espirografe n.m. Vèrp marin que bastisse dins la
espirea n.f. Planta de la Familha dei rosaceas, que
d’uni espècias son cultivadi per li sieus flors odoroï e sabla betoa un tube sople, de dont soarte lo sieu plumet
qu’una espècia sauvatja dei luècs umides es la branquial en eliça (long. 30 cm; embrancament dei
anelides).
filipendula.
espiroïdal, a adj. En forma d’espirala. Var.:
espirifèr n.m. Braquiopòde fossile de l’èra primària.
espiroïdau.
espirille n.m. (biol.) Bacteria en forma de filaments
espiroïdau, ala adj. Espiroïdal.
alongats e enrotlats en espirala (nom generic).
espiromètre n.m. Aparelh que sièrve à mesurar la
espirillòsi n.f. Malautia provocada per un espirille.
espirita adj. e n. Relatiu à l’espiritisme; que practica capacitat respiratòria dei paumons.
espirometria n.f. Mesura e estudi de la capacitat
l’espiritisme. Var.: espiritista.
espiritan n.m. Membre de la congregacion dau repisratòria dei paumons.
espiron n.m. Dubertura pichona per donar d’ària a
Sant-Esperit, fondada en lo 1703 per assegurar lo servici
una bota.
religiós dei colonias francesi.
espiroqueta n.f. Bacteria en forma de lòng filament
espiritat, ada adj. Endemoniat.
espiritisme n.m. Doctrina fondada sobre l’existença e espiralat (tres tipes d’espiroquetas son patogènes:
li manifestacions dei esperits, en particulier dei esperits borrelia, leptospura e treponema).
espiroquetòsi n.f. Malautia causada per una
umans desincarnats; practica que consistisse à temptar
d’intrar en comunicacion m’aquelu esperits au mejan de espiroqueta e, espec., la leptospiròsi (ancianament
supoarts paterials ò de subjèctes en estat d’estransi espiroquetòsi icteroemorragica).
ipnotic.
espiròrbe n.m. Pichin vèrp marin qu’abonda sus li
coastas, dont bastisse un tube calcari blanc espiralat, de 2
espiritista adj. e n. Espirita.
espiritós, oa adj. Fin, que moastra d’engenh, mm de diamètre (embrancament dei anelides).
espirulina n.f. Alga blava dei aigas saumatri
d’esperit. Var.: espiritual.
d’Àfrica, manjadissa, foarça rica en proteïnas e que la
espiritosament adv. D’un bias espiritós.
espiritual, a adj. 1. Qu’es de l’òrdre de l’esperit, de sieu creissença es rapida (classa dei cianoficeas).
espitalet n.m. Ospitalet.
l’ànima: Vida espirituala. 2. Relatiu au camp de
espitalier, a adj. e n. Ospitalier.
l’intelligença, de l’esperit, de la morala: Valors
espirituali. 3. Relatiu à la religion, à la Glèia: Poder
espitalisacion (-izacion) n.f. Ospitalisacion.
espiritual.
Concèrt espiritual: Compauat de tròç de
espitalisar (-izar) vt. Ospitalisar.
◇
◇
636
espoliaire, airitz
_____________________________________________________________________________________________
espitalitat n.f. Ospitalitat.
esplet n.m. Esplech.
espitau n.m. Ospitau.
espletable, a adj. Que pòu èstre espletat. Var.:
espitlòri n.m. Pal que èra estacada una persona esplechable.
condemnada à la vergonha publica. Sin.: pilòri, carcan.
espletar vt. Esplechar.
esplanada n.f. Terrèn plat, unit e descubèrt, en avant
esplinga n.f. 1. Pichina asta de metal ponchuda à una
d’una fortificacion ò davant un edifici.
extremitat e garnida d’una tèsta de l’autre costat, que
sièrve à fixar, à estacar quauqua ren, etc. 2. Esplinga de
esplanar vt. Aplanar, egalisar un terrèn.
seguretat: Pichina asta de metal recorbada sobre
esplanàs n.m. Estenduda plana.
esplanchaire n.m. Dins un molin, planca que sièrve à d’eu-meme e que forma una moala, que la sieu poncha es
retenguda dins un cròc plat. Sin.: esplinga de noirissa. 3.
destornar l’aiga.
Esplinga
per lu bèrris: Pichina asta corbada mé doi
esplech n.m. 1. Accion memorabla qu’escompassa
Corba en
brancas
per
tenir lu bèrris. Sin.: forcoleta.
lu limits ordinaris. 2. Accion de coratge complit à la
esplinga:
Corba
brusca
e
sarrada.
4.
Joieu
en forma
guèrra. Var.: esplet.
d’esplinga:
Esplinga
de
cravata.
(fig.)
Montar
esplecha n.f. 1. Tenement agricòla. 2. Ensèms dei
(quauqua
ren)
en
esplinga:
Lo
metre
en
evidença,
li
autís e dei màquinas d’una fèrma. 3. Revengut d’un
donar
una
importança
excessiva.
Èstre
sus
li
quatre
tenement agricòla. 4. Accion d’esplechar.
(inform.)
Sistema d’esplecha: Logicial que, dins un aparèlh esplingas: Si di de quauqu’un de lisquet, vestit
electronic, pilòta lu dispositius materials e reçaup menimosament, embé gaube. Sin. (toi lu sens): espilla,
d’instruccions de l’usancier ò d’autres logicials (ò espinòla (Luceram).
esplingar vt. (esplingui) 1. Estacar, fixar m’una
aplicacions). Dins un computador, lo sistema d’esplecha
esplinga,
mé d’esplingas. 2. (fam.) Arrestar: L’an jamai
gestisse lo processor la memòria. Fa foncionar lu
periferics. Dins un aparelh fotografic, fa foncionar lu esplingat. Sin.: peçugar, espillar, agantar.
esplingaria n.f. 1. Fabrica d’esplingas. 2. Comèrci
diferents mecanismes, gestisse l’afichatge de l’ecran e
dei esplingas. Sin.: espillaria.
detècta li accions de l’usancier.
esplingat, ada adj. e n.m. Si di d’una estòfa mé de
esplechable, a adj. Que pòu èstre esplechat. Var.:
fini coastas: Un velut esplingat.
espletable.
esplingatge n.m. Accion d’esplingar.
esplechament n.m. Accion, fach d’esplechar. Var.:
espletament.
esplingolier n.m. Estuch per li agulhas. Sin.:
esplechar vt. 1. Tirar profiech de. 2. Travalhar una agulhier.
proprietat. Var.: espletar. Sin.: administrar.
esplingueta n.f. 1. (anc.) Agulha per destapar la lutz
esplena n.f. Aparelh ortopedic per mantenir una dei armas de fuèc. 2. Insigne dei melhors tiraires.
fracha, una estoarça. Sin.: estela, faissòla.
esplinguier, a n. Persona que fa ò vende d’esplingas.
Sin.: espillier.
esplenalgia n.m. (med.) Dolor que pertòca la ratèla.
esplumassada n.f. Accion d’esplumassar; lo sieu
esplendent, a adj. Qu’esplendisse.
resultat. Sin.: frandacion, rasclada, fretada, barcelada.
esplendidament adv. D’un biais esplendide.
esplumassar vt. Desplumar. Sin.: estrilhar, gratar li
esplendide, a adj. 1. Magnific, somptuós: Un
paisatge esplendide. 2. D’un esclat luminós: Un temps ronhas, ronsar, matiblar, sagatar, barcelar, cascar li
nièras.
esplendide. Sin.: sobrebeu.
espoàrger (it.) vi. (arquit.) Salhir. vt. Presentar,
esplendidessa n.f. Esplendor.
esplendir vi. (lit.) Brilhar m’un grand esclat: La sieu portar en avant.
espoassaire, ra n. Espodassaire.
cara esplendisse de gaug. Var.: esplendre.
espoassar vt. Espodassar.
esplendor n.f. 1. Magnificença, esclat, luxe:
espoassatge n.m. Espoassatge.
Esplendor d’un espectacle. 2. Caua esplendida. 3. Grand
esclat de lutz: L’esplendor dau Soleu. Var.:
espodassaire, ra n. Persona qu’espodassa. Var .:
esplendidessa. Sin.: treslutz, treslusença, treslusor.
espoassaire.
esplendre vi. Esplendir.
espodassar vt. Podar la vinha pusleu lòng, per fin
que porgisse mai de fruchas. Var.: espoassar.
esplenectomia n.f. (cir.) Ablacion de la rata.
espodassatge n.m. Accion d’espodassar la vinha.
esplenic, a adj. (anat.) Que pertòca la rata.
espleni n.m. (anat.) Muscle situat à la partida Var.: espoassatge.
espofidada n.f. Forra de rire.
posteriora dau coal e superiora de l’esquina.
espofidaire, airitz adj. Desopilant.
espleniti n.f. Inflamacion de la rata.
espofidar vt. Desopilar. Var.: s’espofidar. Sin.:
esplenogène, a adj. Provocat per la ratèla.
petar
dau rire.
esplenografia n.f. Radiografiade la ratèla.
espoleta n.f. Espatleta.
esplenoïde, a adj. Que sembla la ratèla.
espoliacion n.f. Accion d’espoliar. Sin.:
esplenomegalia n.f. Aumentacion dau volume de la
despolhadura, despulhiment.
rata.
espoliaire, airitz n. Aqueu qu’espòlia. Var.:
esplenomegalic, a adj. Relatiu à l’esplenomegalia.
esplenopatia n.f. (med.) Nom generic dei afeccions espoliator.
de la ratèla.
◇
◇
637
◇
◇
espoliar
_____________________________________________________________________________________________
espoliar vt. (espòli, classic espòlii) Despolhar
espongatge n.m. Accion d’espongar.
(quauqu’un de quauqua ren) per la foarça ò la malícia:
espongiari n.m. Espongiària.
Espoliar un orfaneau dau sieu eiretatge. Sin.:
espongiària n.f. Espongiàrias: Embrancament dau
despulhir, despolhar, despossedir.
règne animau, finda sonat espongas, constituit d’animaus
espoliator, tritz adj. e n. Qu’espòlia. Var.: aqüatics, esquasi totjorn marins, foarça primitius, que
espoliaire.
vívon fixats e an de cellulas que créon un corrent d’aiga
espolin n.m. Pichina naveta de teissèire.
au travèrs dei sieus nombrós orificis. Var.: espongiaris.
esponch n.m. (med.) Dolor localisada sus lo costat
espongilla n.f. Esponga d’aiga doça.
dau pièch ò de l’abdomèn, que s’endevèn sobretot en
espongiós, oa adj. 1. Que beu lo liquide coma una
seguida à un esfoarç fisic. Sin.: mau de costat, esponga: Un soal espongiós. 2. De la natura de
ponchada.
l’esponga; porós: Un teissut espongiós.
esponchament n.m. Esponchatge.
espongiositat n.f. Caractèr de cen qu’es espongiós.
esponchar vt. Rompre ò frustar la poncha de (un
esponsòr n.m. Comanditari que paga per la
instrument, un autís).
preparacion d’un esportiu, per lo debanar d’una
esponchatge n.m. Accion d’esponchar; fach d’èstre competicion, etc. Sin.: mecènas, comanditari.
esponchat. Var.: esponchament.
esponsorat n.m. Activitat d’un esponsòr. Var.
esponda n.f. 1. Riba (d’una ribiera, d’un lac). Var.: (angl.): esponsoring. Sin.: mecenat.
espondiera. 2. Caduna dei parets estèrli d’un filon de
esponsoring n.m. (angl.) Esponsorat.
minerau. 3. Extremitat de caduna dei brancas d’un fèrre
esponsorisacion (-zacion) n.f. (angl.) Accion
de cavau. 4. Costat dau lièch.
d’esponsorisar.
espondeu n.m. Pen compauat de doi sillabas lòngui.
esponsorisar (-izar) vt. Finançar, parcialament ò
espondiàs n.m. Aubre fruchier tahitian.
completament (la preparacion d’un esportiu, una
espondiera n.f. Esponda (d’un lac, etc.).
competicion, etc.), dins una tòca publicitària.
espondilartriti n.f. Espondilartriti anquilosanta:
espontar vi. Ponchejar.
Inflamacion reumatismala cronica dau raquís e dei
espontaneament adv. D’un biais espontaneu.
articulacions sacro-iliaqui.
espontaneïsme n.m. Actituda ò doctrina que
espondilalgia n.f. (med.) Dolor vertebrala.
privelègia l’espontaneïtat dei massas ò de l’individú, dins
espondile n.m. Mollusc bivalve dei mars caudi, l’accion politica ò sociala.
totplen colorat.
espontaneïsta adj. e n. Relatiu à l’espontaneïsme;
espondil(e) n.m. Nom ancian dei vertèbras, e que n’es partidari.
particularament axis.
espontaneïtat n.f. Caractèr de cen qu’es espontaneu;
sinceritat.
espondiliti n.f. Inflamacion dei vertèbras.
espondilodisciti n.f. (med.) Inflamacion d’una
espontaneu, ea adj. Qu’agisse, que si produe
vertèbra e dei discs invertebrals vesins.
d’espereu, sensa intervencion exteriora. 2. Qu’agisse,
espondilolisi n.f. (med.) Mauformacion de l’arc que si produe sensa calcul, sensa bestorn.
vertebrau.
esponton n.m. Mièja pica, de l’asta corta, que
espondilolistèsi n.f. (med.) Desplaçament en portàvon lu oficiers d’infantaria ai siècles XVII e XVIII.
davant dau còrs d’una vertèbra.
espontonada n.f. Còup donat au mejan d’un
espondiloptòsi n.f. (med.) Agreujament de esponton.
l’espondilolistèsi.
espòra n.f. (bot.) Element unicellulari produch e
espondilòsi n.f. (med.) Afeccion vertebrala disseminat per lu vegetaus e que la sieu germinacion
dona sigue un novèl individú (bacterias), sigue una forma
d’origina reumatismala.
preparatòria à la reproduccion sexuada (mofa, tube
espondre vt. Expauar.
esponga n.f. 1. Espongiària. 2. Substança leugiera e pollinic dei plantas à flors). L’espòra mascla dei plantas à
poroa que forma l’esquelèt d’aquel animau, que flors es lo grum de pollen.
esporadic, a adj. 1. Que s’encòntra d’aquí d’aià, de
s’emplega à divèrs usatges domestics en rason de la sieu
proprietat de retenir lu liquides. 3. Objècte pauc ò pron tant en tant. 2. Espècias esporadiqui: Que lu sieus
espongiós que s’emplegar per panar, netejar, etc.: individús son esparpalhats dins divèrsi regions. 3. (med.)
Esponga metallica, esponga sintetica.
Passar Malautia esporadica: Que pertòca d’individús isolats
l’esponga sobre: pardonar, demembrar (una error, etc.). (per op. à epidemica).
esporadicament adv. D’un biais esporadic. Sin.:
4. Esponga vegetala: Carn fibroa, dessecada, d’una
rarament.
cucurbitacea d’Àfrica e d’Àsia, emplegada coma
esporadicitat n.f. Caractèr de cen qu’es esporadic.
esponga. 5. Servieta esponga: En teissut-esponga. 6.
Sin.: raretat.
Risòma de la cana (Esa).
esporangi n.m. (bot.) Estuch que contèn li espòras dei
espongar vt. (espongui) 1. Recuperar un liquide au
mofas,
dei algas, etc.
mejan d’una esponga ò d’un objècte espongiós. 2. (fig.)
esporgent,
a adj. (it.) Proeminent, salhent.
Resorbir (un excedent). 3. Comolar (un retard).
esporifèr,
a adj. Que poarta d’espòras ò
Espongar un deute: Lo pagar. s’espongar v.pr. Si
d’esporangis.
panar: S’espongar lo front.
◇
◇
638
esprint
_____________________________________________________________________________________________
esporiu, iva adj. De qualitat promiera, de tria.
esposada n.f. Nòvia maridada.
esporjadura n.f. (it.) Proeminença, releu.
esposaire n.m. (lit.) Aqueu que fa la cort à una frema
espòrla n.f. 1. Ancian drech senhorau. 2. Salari d’un per l’esposar.
expèrt.
esposalhas n.f. pl. (vielhit) Celebracion dau
maridatge. Var.: esposament. Sin.: maridatge.
esporlar vt. (espòrli) Pagar l’espòrla.
esposament n.m. Esposalhas.
esporocarp n.m. (bot.) Contenent d’esporangis.
esposar vt. 1. Si maridar mé. Sin.: si molherar,
esporocist n.m. (bot.) Estadi de la formacion dei
pilhar frema; si maridar. 2. S’adaptar exactament à la
espòras.
esporofit n.m. Individú vegetal eissit d’un òu forma de. 3. (fig.) Partatjar, raliar (li ideas, l’opinion).
esposc n.m. 1. Embrum. 2. Regiscle, esposcada. Sin.:
fecondat e que, à maturitat, poarta li espòras.
pouvereu.
esporofitic, a adj. Relatiu ai esporofits.
esposcada n.f. Breniada, ramada, raissa.
esporogène, a adj. Generator d’espòras.
esposcador
n.m. Desc per esposcar la salada. Sin.:
esporogenic, a adj. Que congrea d’espòras.
esposcasalada.
esporogòne n.m. Esporofit dei mofas, implantat dins
esposcar vi. (esposqui) Breniar. vt. Aspergir.
lo pen femeu e format d’una seda finida per un esporangi,
esposcar vt. (esposqui) Levar la poussa. Var.:
ò urna.
espoussar.
s’esposcar v.pr. Si cascar vivement per si
esporotric n.m. Fonge inferior parasite agent de
desbarassar de l’aiga, à l’imatge dei cans.
l’esporotricòsi.
esposcasalada n.m. Esposcador.
esporotricòsi n.f. (med.) Micòsi deuguda à un
esposelet n.m. Anulari.
esporotric particulier, sporotichum schenkii.
esposqueta n.f. Juguet que lu enfants tàlhon dins una
esporozoari n.m. Esporozoaris: Embrancament de
branca
de sambluc per mandar d’aiga coma m’una
protozoaris capables de formar d’espòras, que contèn de
parasites de l’òme, coma lo plasmòdi dau paludisme, la seringa.
espossar vt. Levar la poussa de. Var.: esposcar.
coccidi, que parasita li cellulas epiteliali de vertebrats e
d’invertebrats, e li gregarinas.
espòt n.m. (angl.) 1. Pichin projector orientable
espòrt n.m. 1. Ensèms dei exercicis fisics que si qu’assegura un esclairatge localisat (en part. d’un
presènton sota la forma de juècs individuals ò collectius, comedian, d’una partida de decòr. 2. Taca luminoa qu’un
que poàdon donar luèc à de competicions e son practicats fais d’electrons forma sus l’ecran d’un tube catodic. 3.
en observant de règlas; caduna dei formas particulieri Imatge luminós format sus l’escala dei instruments de
Espòrts de combat: Dins lu quaus mesura dau miralh viradís, que sièrve d’indèx. 4.
d’aquelu exercicis.
l’eliminacion de l’adversari es recercada per de còups ò Messatge publicitari. Sin.: vist publicitari.
espotenciar vt. (espotenci, classic espoténcii)
de presas.
Espòrts d’ivèrn: Espòrts de neu ò de glaç;
vacanças passadi en montanha, sensa practicar Destropiar, mautractar, matrassar.
espotida n.f. Macadura; accion d’espotir.
obligatoriament un espòrt. 2. Activitat que necessita
espotidura n.f. Cen qu’es espotit.
d’abiletat e d’atencion.
(fam.) Es d’espòrt!: Es
espotilhar vt. Espotir. s’espotilhar: S’espotir.
dificile. (fam.) Va li aver d’espòrt!: Va èstre un afaire
espotiment n.m. Accion d’espotir ò de s’espotir; lo
complicat, una garrolha.
sieu
resultat.
espòrt adj. inv. 1. D’espòrt: Un costume espòrt. 2.
espotir vt. (espotissi) vt. Esquiçar.
Leial.
espranha n.f. Esparnhe.
esportin n.m. Cabàs per esquiçar li olivas. Var.:
espranhaire, airitz n. Esparnhaire.
escortin.
espranhant, a n. Esparnhant.
esportinar vt. Descortinar.
espranhar vt. Esparnhar.
esportiu, iva adj. 1. Que pertòca un espòrt, l’espòrt:
Una competicion esportiva. 2. Que manifèsta
espranhe n.m. Esparnhe.
d’esportivitat, de leialessa.
espranheta n.f. Supoart per candela.
esportiu, iva n. Persona que fa d’espòrt.
esprepaus n.m. pl. Prepaus desplaçats.
esportivament adv. Leialament.
esprefondar (s’) v.pr. S’encalar: La maion s’es
esportivitat n.f. Caractèr esportiu; leialessa.
esprefondada. Var.: si prefondar.
esportula n.f. (Antiqu. rom.) Don que lu patrons
espremida n.f. Accion d’espremir; lo sieu resultat.
faíon distribuir ai sieus clients.
Sin.: pression, esquiçada.
espremir vt. Esquiçar foartament per n’en traire lo
esporulacion n.f. (biol.) Reproduccion per espòras;
suc, en parlant d’una frucha, d’una ortalha, etc.
emission d’espòras.
espressivo adj. inv. e adv. (mòt it., mús.) Expressiu,
esporular vi. (biol.) Formar d’espòras ò passar à
l’estat d’espòras quora li condicions de vida vènon plen de sentiment.
desfavorabli.
esprint n.m.(angl.) 1. Acceleracion d’un corredor
espós, esposa n. Persona unida à una autra per lo quora s’avesina à la linha d’arribada. Sin.: abrivada,
maridatge.
(fam.) L’òme maridat, la frema maridada. desbridada. 2. Corsa disputada sus una corta distança.
n.m. pl. L’òme e la frema, la cobla.
esposa n.f. Molher, frema.
◇
◇
◇
◇
◇
639
esprintaire, airitz
_____________________________________________________________________________________________
esprintaire, airitz n. Corredor que participa à una esqüalidats, embé doi nadarèlas provedidi d’espinas
corsa sus una pichina distança ò capable d’accelerar (agulhat).
esqüaloïde n.m. Esqüaloïdes: Autre nom dei
bruscamnet en fin d’una corsa lònga.
esprintar vi. Aumentar la sieu velocitat en arribant peis-cans cartilatginós fusiformas e denedaires velòç,
nomenats esqüales ò pleurotrèmas.
pròche de la linha d’arribada.
esqüama n.f. (med.) Lamella epidermica que si
esprontar vt. Esprontar taula: Desservir.
destaca
de la pèu, especialament dins li dermatòsis.
espròva n.f. 1. Dificultat, conflicte qu’espròva lo
esqüamifèr,
a adj. (zool.) Revestit d’escaumas, coma
coratge, la resistença de quauqu’un.
À tota espròva:
la
màger
part
dei
peis.
Que pòu resistir à tot. 2. Dolor, moment dolorós: La sieu
esqüamós,
oa
adj. (med.) Cubèrt d’esqüamas;
moart es estada per nautres una espròva terribla. 3.
Competicion esportiva. 4. Espròva de foarça: caracterisat per li esqüamas.
esqüamula n.f. Pichina escauma, coma aqueli que
Afrontament fisic ò moral. 5. Composicion ò
interrogacion dins un examèn. 6. Verificacion de la recuèrbon li alas dei parpalhons.
esquartairament n.m. Au Temps-Mejan e sota la
qualitat de quauqua ren.
Metre à l’espròva: Esprovar,
reiautat,
suplici aplicat en particulier ai regicidas, que
testar.
À l’espròva de: En estat de resistir à. 7. (cín.)
consistissia
à faire arrancar lu membres ai supliciats
Espròvas de filmatge: Presas de vistas coma aparéisson
denant dau montatge. Sin.: rushes (angl.). 8. (estamp.) estacats à quatre cavaus. Var.: escartairament.
esquartairar vt. 1. Faire subir lo suplici de
Promiers fuèlhs de contraròtles que sièrvon ai
l’esquartairament. 2. (arald.) Partejar un escut en quatre
correccions. 9. (fot.) Imatge obtengut per tiratge.
esprovaire, airitz n. Persona que fa d’espròva, canteus. Var.: escartairar.
esquartairat adj. m. e n.m.(arald.) Escartairat.
d’ensages. Sin.: ensajaire, assajaire, provaire.
esquaw n.f. [es’kw] En cò dei Indians d’Amèrica
esprovar vt. (espròvi) 1. Sentir: Esprovar de
vergonha, de gaug. Sin.: provar. 2. Metre à l’espròva, dau Nòrd, frema maridada.
esquasi prep. À quauqua ren pròche, pas exactament:
verificar li qualitats ò la valor de: Esprovar la resistença
d’un materiau. 3. Faire sofrir: Aquela tragèdia l’a Ai esquasi finit. Var.: quasi, quasiment. Sin.: gaireben,
censat.
esprovat. 4. Subir (de dams, un auvari).
esqueda n.f. (it.) Bulletin de vòte.
esprovat, ada adj. 1. Tocat per un mau, un malastre,
una espròva. 2. Que la sieu valor es reconoisssuda: Una
esquelèt n.m. 1. Armadura ossoa dau còrs, d’una
tecnica esprovada. Sin.: macat, afligit, tormentat, partida dau còrs de l’òme e dei animaus. Var.: esqueleta
adolentit, desturbat, anequelit, adolorit.
(n.f.). Sin.: ossamenta. 2. Armadura d’una construccion.
esproveta n.f. Aparelh que sièrve ai ensages tocant 3. Persona foaça maigra. 4. Plan, organisacion essenciala
de pichoni quantitats de matèrias, sota la forma d’un tube d’una òbra, d’un discors.
de vèire ò de plastic graduat, emplegat dins lu
esqueleta n.f. Esquelèt.
laboratòris. Var.: proveta.
esqueletic, a adj. 1. Relatiu à l’esquelèt. 2. Foarça
espuracion n.f. Accion d’espurar. Var.: epuracion, maigre. 3. Foarça reduch, pas gaire important. Var.:
despuracion. Sin.: espurgament, netejament.
esquèletro (it.).
espurar vt. 1. Rendre pur ò mai pur. 2. Foarabandir
esquèletro n.m. (it.) Esquelèt.
de sòcis d’una associacion, d’un partit politic,
esquema n.m. 1. Dessenh, traçat per figurar lu
considerats coma ostiles ò pas denhes d’en faire partida... elements essencials d’un objècte, d’un ensèms complèxe,
Sin.: purificar, espurgar.
d’un fenomène, e destinats à faire capir la sieu
espurgament n.m. Espuracion, netejament.
conformacion e lo sieu foncionament; plan. 2. Grandi
linhas, ponchs principals que perméton de capir un
espurgar vt. (espurgui) Espurar, netejar.
projècte, un obratge, etc.
Esquema director
espurgatge n.m. Epuratge.
d’amainatjament
e
d’urbanisme:
Esquema que
espurgatòri n.m. Purgatòri.
determina
li
grandi
orientacions
de
l’evolucion de
esquadra n.f. 1. (mar. mil.) Foarça navala ai òrdre
l’urbanisme
per
lo
territòri
au
quau
s’aplica.
3. (psicol.)
s’una vicemiral. 2. (aviac.) Unitat de combat consituida
Esquema
corporal:
Imatge
que
cadun
si
fa
dau
sieu còrs.
d’au manco doi esquadrons. Var.: escadra.
4.
Estructura
d’ensèms
d’un
procèssus.
(psicol.)
esquadrilha n.f. 1. (mar. mil.) Esquadra de pichins
Ensèms
d’imatges
ò
de
sensacions
quinestesiqui.
bastiments. 2. (aviac.) Unitat elementària de combat.
(filos.) Esquema transcendental: Representacion
Var.: escadrilha.
intermediària
entre lo concèpte e li donadas de la
esquadron n.f. 1. Unitat de la cavalaria, de l’armada
percepcion.
blindada ò de la gendarmaria, analòga à la companhia.
esquematic, a adj. 1. Qu’a lo caractèr d’un esquema;
Cap d’esquadron: 2. Dins la cavalaria, capitani que
simplificat.
2. Qu’esquematisa à l’excès: Un esperit
comanda un esquadron; dins l’artilharia, la gendarmaria
esquematic.
e lo tren, oficier superior dau grade de comandant.
esquematicament adv. D’un biais esquematic.
Cap d’esquadrons: Comandant, dins la cavalaria e
esquematisacion,
(-izacion)
n.f.
Accion
l’armada blindada. 2. (aviac.) Unitat de l’armada de
d’esquematisar;
lo
sieu
resultat.
l’ària. Var.: escadron.
esquematisar (-izar) vt. 1. Representar au mejan
esqüal(e) n.m. Nom generic dau peis-can e
d’un
esquema. 2. Simplificar à l’excès.
principalament dau peis-can de la Familha dei
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
640
◇
esquina
_____________________________________________________________________________________________
esquematisme n.m. 1. Caractèr esquematic,
esquif n.m. 1. Pichina embarcacion leugiera. 2. Bateu
simplificator de quauqua ren. 2. (filos.) Teoria de d’espòrt foarça estrech e lòng, m’un remaire solet. 3.
l’aplicacion dei categorias ai fenomènes dins la filosofia Pichona embarcacion annèxa d’una nau. 1469: «Item, lo
transcendentala de Kant.
dich jorn ay pagat de Jenoveses per I esquiff...»
esquèrma n.f. Escrima.
esquifolada n.f. (mar.) Contengut d’un esquif.
esquerrier, a adj. Malandrech, enfardelat, 1502: «Item una boleta de Honorat Rochas per VIII
esquifoladas d’arena...»
desgaubiat.
esquifozoari adj. e n.f. Si di d’una medusa (pelagia
esquèrs, a adj. Contrafach.
noctiluca)
foarça presenta en Mediterranea occidentala.
esquí n.m. 1. Cadun dei doi lòngs patins emplegats per
esquila n.f. Sonalha de forma cilindrica. Var.:
esquilhar sus la neu ò sus l’aiga. Var.: esquilh. 2. Espòrt
practicat sus aqueli patins.
Esquí alpenc ò esquí de esquilon.
esquilada n.f. Sonaria d’esquila.
pista: Esquí practicat sus de pendís generalament foarça
esquilar vi. 1. Brandir una esquila. 2. Cridar d’una
inclinats.
Esquí de fond: Esquí practicats sus de
votz
aguda. Var.: esquilassar.
terrens plans ò esquasi plans. Esquí nordic: Disciplina
esquilassada
n.f. Crit estrident.
esportiva que comprèn esquí de fond, saut à esquís e
esquilassar vi. Si desgosilhar, cridar d’una votz
biatlon.
Esquí de randolada: Esquí practicat en
aguda. Var.: esquilar. Sin.: si desgargamelar,
montanha mejana e en defoara dei percors balisats.
Esquí artistic: Esquí que mescla figuras e acrobacias s’esganassar, si desgargantar.
esquileta n.f. Pichina esquila.
sautadi. 3. (fam.) Espòrts d’ivèrn: Anar à l’esquí. 4.
esquilh n.m. Esquí.
Esquí nautic: Espòrt dins lo quau la persona, sus un esquí
esquilhable, a adj. Esquiable.
ò doi, esquilha sus l’aiga en estent tractada per un bateu.
esquilhada n.f. Accion d’esquilhar.
esquiable, a adj. Dont si pòu esquiar. Var.:
esquilhable.
esquilhaire, airitz n. Esquiaire.
esquiaire, airitz n. Persona que practica l’esquí.
esquilhar vi. 1. Si desplaçar d’un movement continú
Var.: esquilhaire.
sus una susfàcia lisca, unida, ò donar aquela impression.
2. Esquiar. 3. Perdre d’un còup l’equilibri ò lo contraròtle
esquiar vi. (esquii) Faire d’esquí. Var.: esquilhar.
esquiascopia n.f. Metòde que permete de determinar de la sieu direccion. Sin.: esparrar. 4. Èstre esquilhós. 5.
d’un biais objectiu li caracteristicas optiqui de l’uèlh e Esquilhar dei mans: Escapar accidentalament dei mans.
fondat sobre l’estudi de l’ombra que la pupilha projècta 6. Escapar. 7. Passar gradualament, insensiblament, d’un
estat à un autre. vt. Coaire (un òu) sus lo plat. sus la retina.
esquiç n.m. Accion de sarrar, de quichar, de cachar, de s’esquilhar v.pr. S’escapar furtivament. Sin.:
s’esbinhar.
preissar, de comprimir, de picar.
esquilhatge n.m. 1. Accion d’esquilhar, movement
esquiç n.m. 1. Promiera forma, tractada à grands
de
cen qu’esquilha. 2. Passatge progressiu d’un estat à un
trachs e generalament en dimensions reduchi, dau
autre.
3. Desplaçament de terren sus un pendís sensa
projècte d’una òbra plastica, d’una òbra d’art aplicat ò
cambiament
de releu.
d’una construccion (pòu èstre un dessenh, una pintura,
esquilheta
n.f. Bruna (locustella naevia).
etc.). 2. Indicacion somària de l’ensèms d’una òbra
esquilhós, oa adj. 1. À la susfàcia de que s’esquilha
literària e dei sieu partidas; plan general. 3. (fig.)
facilament: Una rota esquilhoa. 2. Qu’escapa dei mans,
Començament: L’esquiç d’un sorrire.
que
non permete de si retenir.
esquiçabinhetas n. inv. Avare, arpagon. Sin.:
esquilon n.m. Esquila.
rabeu, grincho, rabincho, cagadur, racho.
esquimaud, a adj. e n. Qu’apartèn au pòble dei
esquiçada n.f. Accion d’esquiçar; lo sieu resultat.
Esquimauds;
inuit. n.m. Lenga que pàrlon lu
esquiçadura n.f. Resultat d’un esquiç. Sin.: macada,
Esquimaud.
macadura.
esquimautatge n.m. Acrobacia d’un caiaquista que
esquiçaire, airitz n. Persona qu’oprimisse lu autres.
fa
faire un torn complet à la sieu embarcacion en la
esquiçament n.m. 1. Opression. 2. Constipacion.
faguent
virar dins l’aiga.
esquiçanàs n.m. Belicres que li sieu doi lentilhas
esquina
n.f. 1. Faça posteriora dau còrs de l’òme, dei
encastradi dins una montura si fíxon sus lo nas.
espatlas
fins
ai rens.
Calar sus l’esquina de
esquiçar vt. 1. Sarrar, comprimir. s’esquiçar v.pr.
quauqu’un:
Arribar
imporvisamentper
faire de repròchis
1. Si sarrar; s’acoconar. 2. Si forçar, s’esperforçar:
N’aver en l’esquina: N’aver pron.
S’esquiçar per cagar.
S’esquiçar per rire: Rire per à quauqu’un.
Metre quauqua ren sus l’esquina de quauqu’un:
fòrça.
Aver
esquiçar vt. 1. Faire l’esquiç de, descriure à grands L’acusar, n’i en faire portar la responsabletat.
trachs: Esquiçar un retrach, lo plan d’un roman. Sin.: l’esquina larga: Èstre injustament pilhat coma pretèxte,
entamenar, traçar, esboçar, escapolar. 2. (fig.) coma excusa, per quauqu’un que si vòu disculpar.
Èstre totjorn sus l’esquina de quauqu’un: Lo
Començar à faire: Esquiçar un gèst.
L’aver dins l’esquina
esquiçum n.m. Jus de cen qu’es esquiçat: Un constrénher, èstre preissant.
esquiçum de tomatis. Sin.: extrach.
(fam.): Èstre enganat; subir un falhiment.
Esquina
esquier n.m. Batifuèc.
d’ae: Elevacion de terrèn arredonida, espec. en travèrs
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
641
◇
◇
◇
esquinada
_____________________________________________________________________________________________
d’una rota per faire ralentir lu veïcules. 2. Faça superiora debanament dei annadas 1920 à 1940 (Familha dei
dau còrs dei vertebrats e d’unu autres animaus (insèctes, acrididats.
etc.). 3. (natacion) Estile caracterisat per la posicion sus
esquistoïde, a adj. Que sembla d’esquist.
l’esquina, mé la cara virada en aut.
esquistós, oa adj. De la natura de l’esquist.
esquinada n.f. Travalh forçat, alassant; corrogada.
esquistòsi n.f. Afeccion pulmonària amodada per la
esquinada n.f. Nom generic d’un grand nombre de respiracion de posca de lauva.
crustaceus, e mai precisament l’aranha de mar..
esquistós, oa adj. De la natura de l’esquist.
esquina d’ae n.m. (micol.) Fonge que poarta un
esquistositat n.f. Estat d’una ròca que si pòu partir en
aneu (Coprinus comatus). Lo capeu es alongat, esquasi fuèlhs fins.
cilindric quora es jove. De color blanca pi leugierament
esquistosòmi n.m. Vèrp parasit dei vaisseus
rosat, negreja fin finala, e es cubèrt d’una mena sanguins dei mamifèrs e dei auceus, qu’entira
d’escaumas largui encastradi. Lo pen es lòng, enfle à la l’esquistosomiasi ò biliarsiòsi.
basa, e blanc. Sin.: coprin pelós. Var.: esquina d’ase.
esquistosomiasi n.f. Bilarsiòsi.
esquinança (-ància) n.f. Angina.
esquiva n.f. Accion d’evitar un còup en desplaçant lo
esquinar (s’) v.pr. S’esforçar, si donar de mau. Sin.: còrs.
s’afanar, si derenar, trampinar.
esquivable, a adj. Que pòu èstre esquivat. Sin.:
esquinassar vt. Alassar totplen. s’esquinassar evitable, defugible.
v.pr. Si derenar complidament, si crepar (fam.).
esquivança n.f. Accion d’esquivar.
esquinatge
n.m.
Lassitge grandàs. Var.:
esquivar vt. 1. Evitar adrechament (un còup, etc.). 2.
esquinarota, esquinassada.
Si sostraire abilament à: Esquivar una question. Sin.:
esquinci n.m. Dragea de batejar que si lança ai defugir. s’esquivar v.pr. Si retirar furtivament. Sin.:
enfants.
s’esbinhar, foaraviar, (fam.) l’escapar bèla.
esquintament n.m. (fam.) Accion d’esquintar; lo
esquizocèla n.f. (anat.) Caduna dei cavitats dau
sieu resultat. Sin.: lassitge, alassament, esquinassada.
còrs que contèn de sang.
esquintant, a adj. (fam.) Qu’alassa totplen.
esquizofasia n.f. (psiquiatria) Trebolici dau lengatge
esquintar vt. (fam.) 1. Alassar totplen. Sin.: parlat caracterisat per lo destornament dau sens abitual
esquinassar. 2. Degalhar.
dei mòts e l’abús de neologismes, lo caractèr
esquipòt n.m. 1. Tiralira. 2. Banquet en forma de incomprensible dau discors.
còfre à la popa dei bateus non pontats. Sin.: cambron,
esquizofrène, a adj. e n. Malaut d’esquizofrenia.
tèume. Var.: esquipon.
esquizofrenia n.f. Psicòsi deliranta cronica
esquirincho n.m. (fam.) Persona maigra. Sin.: caracterisada per una discordança de la pensada, de la
magrineu.
vida emocionala e dau rapoart au monde exterior.
esquirla n.f. Pichin fragment ponchut d’un còrs
esquizofrenic, a adj. Relatiu à l’equizofrenia.
estrangier (boasc, lo mai sovent) qu’es intrat
esquizogamia n.f. (biol.) Mòde de reproduccion
accidentalament sota la pèu. Sin.: arescla.
d’unu anelides per division de l’organisme.
esquirlar vi. S’en anar à tròç (espec. susceptibles de
esquizogenèsi n.f. Mòde de multiplicacion dei
devenir d’esquirlas).
anelides per lo biais dau trocejament.
esquirlós, oa adj. Qu’a la forma d’una esquirla; plen
esquizogonia n.f. (biol.) Mòde de multiplicacion dei
d’esquirlas.
esporozoaris, que compoarta un partiment tardiu dei
esquiròt n.m. Mamifèr rosegaire arboricòla, dau pel cellulas.
generalament ros e de la coa fornida, que si noirisse
esquizografia n.f. Desturbi dau lengatge escrich.
sobretot de granas e de frucha seca (pauc ò pron 25 cm de
esquizoïde, a adj. Si di d’una construccion mentala
lòng per lo còrs e 25 cm per la coa; Familha dei caracterisada per lo replec sobre se.
esciurides).
esquizoïdia n.f. Sòrta de constitucion mentala que
esquisma n.m. 1. Rompedura de l’union dins la Glèia pòu amodar l’esquizofrenia.
cristiana. 2. Rompedura dins un partit, un gropament.
esquizomania
n.f.
Forma amendrida de
Sin.: dissidença, separacion, division, discòrda,
l’esquizofrenia.
dissension, desseparament.
esquizometameria n.f. Mòde de reproduccion
esquismatic, a adj. e n. Que provòca un esquisma;
asexuat per lo biais d’un borronament metameric.
partidari d’un esquisma.
esquizomicèt n.m. Esquizomicèts: Nom donat à
esquisoficia n.f. 1. Esquisoficias: (bot.) Classa de
l’embrancament dei bacterias.
microorganismes procariotics d’organisacion pariera
esquizonèure n.m. Nom scientific dau nieron
à-n-aquela dei bacterias. 2. Microorganisme d’aquesta
american,
foarça nosible ai pomiers e ai perieras.
classa.
esquizònt
n.m. Fasa de l’evolucion asexuada dei
esquist n.m. Sistre.
esporozoaris.
esquist, a adj. Deliciós, recercat. Var.: requist.
esquizopòde n.m. Esquizopòdes: Ancian grope de
esquistament adv. D’un biais requist.
crustaceus.
esquistocèrc n.m. Nom generic de la mai redobtabla
esquizoprosopia n.f. Desseparament marcat de la
dei lingostas migratòri, responsabli dei envaïments
cara per l’esperlongament vèrs lo aut de la bocafenduda.
devastaires dau Marròc à l’Iran mai que mai dins lo
642
establiment
_____________________________________________________________________________________________
esquizòsi n.f. (psiquiatria) Esquizofrenia gaire
essenian, a adj. e n. Si di d’una sècta judiva (s. II av.
evolutiva marcada per de crisi d’excitacion.
J.-C. – Ier s. ap. J.-C.) que lu sieus membres formàvon de
comunautats que menàvon una vida ascetica. Lu famós
esquizotime, a adj. e n. Esquizotimic.
esquizotimia n.f. Temperament caracterisat per Manescrichs de la Mar Moarta li son atribuits.
essenisme n.m. Doctrina dei Essenians.
l’introversion.
est adj. dem. Aquesto, esto: Est an.
esquizotimic, a adj. e n. Relatiu à l’esquizotimia; que
èst n.m. inv. 1. Un dei quatre ponchs cardinals; costat
sofrisse d’esquizotimia. Var.: esquizotime.
de
l’orizont dont apareisse lo solelh, orient. Sin.: levant,
esregolat, ada adj. Desreglat.
a
grèc.
Contr.: ponent, occident, tresmont. 2. Luèc situat
èssa n.f. 1. 19 letra de l’alfabet. 2. Cròc en forma
d’aqueu
costat. 3. (m’una majuscula) Ensèms dei país
d’èssa. 3. Sinuositat (d’una rota, etc.). Sin.: corba e
situats
à
l’èst d’Euròpa. 4. (m’una majuscula) Region
contracorba, bescontorn. 4. Dubertura en S sus la taula
d’un violon, d’una guitarra jazz ò electrica. Var.: èsse orientala d’un país. adj. inv. Situat dau costat de
l’orient: La coasta èst.
(n.m.).
esta adj. dem. Aquesta: Esta nuèch.
essart n.m. Tèrra essartada. Var.: eissart, issart.
estabat
n.m. Pròsa que si cantava tre li originas de la
essartament n.m. Essartatge.
Glèia,
per
onorar
la dolor de la Santa Verge au pen de la
essartar vt. Practicar l’essartatge de. Var.: eissartar,
crotz
(
dau
lat.
Stabat
Mater: Drech si tenia la Maire.)
issartar.
estabilisacion
(-izacion)
n.f. Accion d’estabilisar,
essartàs n.m. Essart estendut. Var.: eissartàs,
fach
de
s’estabilisar;
lo
sieu
resultat.
issartàs.
estabilisador (-izador) n.m. 1. Mecanisme,
essartatge n.m. Desboscament, en cremant lu boascs
dispositiu
destinat à evitar ò à amortir li oscillacions.
inutiles e en espantegant lo cendre produch, per metre lo
(mar.)
Estabilisador
de bràndol: Aparelh que permete
terren en cultura. Var.: eissartatge, issartatge,
una
reduccion
dau
bràndol
dei naus au mejan d’alas sus
essartament.
cada
bòrd.
2.
Cadun
dei
plans fixes que fórmon
essartejar vt. Essartar. Var.: eissartejar, issartejar.
l’empenatge d’un avion, un orizontal, l’autre vertical.
essartet n.m. Pichin essart. Var.: eissartet, issartet.
Sin.: equilibraire.
essarton n.m. Pichin essart. Var.: eissarton, issarton.
estabilisaire (-izaire), airitz adj. Qu’estabilisa.
èsse n.m. Èssa.
estabilisar (-izar) vt. Rendre estable: Estabilisar lu
essença (-éncia) n.f. 1. (filos.) Cen que constituisse prètz. s’estabilisar v.pr. Venir estable.
lo caractèr fondamental, la realitat permanenta d’una
estabilitat n.f. Establetat.
caua, per op. à accident; natura d’un èstre,
establada
n.f. Contengut d’un estable en parlant dei
independentament de la sieu existença. 2. (filos.) Natura
animaus
que
li
son dintre.
intima, caractèr pròpri à una caua, à un èstre: Essença
establaire,
airitz
n. Persona que lòtja li bèstias dins
divina.
Per essença: Per la sieu natura. 3. (silv.)
un
estable.
Espècia d’aubre: Li essenças resinoï. 4. Liquide petrolier
establar vt. Metre à l’estable, en parlant dau bestiari.
leugier, de l’odor caracteristica, emplegant coma
establaria n.f. Lo tot dei estables d’un mas, d’una
carburant, coma souvent ò per divèrs ustages industrials.
bòria.
5. Extrach, concentrat d’uni substanças aromatiqui ò
establatge n.m. Estabulacion.
alimentari obtengut per destillacion: Essença de ròse, de
cafè.
estable, a adj. 1. Qu’es dins un estat, una situacion
fèrma;
solide, que non risca de tombar: Un edifici
essencial, a adj. 1. (filos.) Relatiu à l’essença, à la
natura intima d’una caua ò d’un èstre, per op. à estable. (espec.) Qu’a una boana posicion d’equilibre:
accidental. 2 Sin.: capital, caracteristic, constitutiu, Una veitura establa. Sin.: equilibrat. 2. Que si mantèn
fondamentau,
intrinsèc,
pròpri.
Necessari, dins lo meme estat; duradís, permanent: Situacion
indispensable, foarça important: Es un ponch essencial. establa. Sin.: constant. 3. Que lo sieu comportament es
3. (med.) Si di d’una malautia que la sieu causa non es marcat per la constança, la permanença; equilibrat: Umor
conoissuda. 4. Relatiu à una essença alimentària ò establa. 4. (quim.) Compauat estable: Que resistisse à la
aromatica: Un òli essencial. Var.: essenciau.
descomposicion. 5. (mecan.) Equilibri estable: Qu’una
essencial n.m. 1. Lo ponch mai important, lo pichina variacion dei condicions non pòu destrúger. 6.
principal. Sin.: lo caporau. 2. Objèctes necessaris, (mat.) Part establa d’un ensemble (provedit d’una
indispensables: Emportar l’essencial. 3. La màger part operacion): Tala que tot pareu d’elements d’aquela part a
de: Passar l’essencial dau sieu temps à travalhar. Sin.: lo sieu compauat qu’apartèn à la mema part.
lo picar de la dalha.
estable n.m. Bastiment destinat à lotjar li bèstias, en
essencialament adv. Sobretot, particulierament, mai particulier li vacas.
que mai, principalament. Sin.: au dessobre de tot,
establetat n.f. Caractèr de cen qu’es estable. Var.:
màgerment, absoludament, per natura.
estabilitat.
essencialisme n.m. Filosofia que considèra que
establida n.f. 1. Ancian drech senhorial. 2.
l’essença es mai importanta que l’existença.
Establiment, accion d’establir, de s’establir. 3. Demòra.
essencialista adj. e n. Si di d’un partidari de
establier n.m. Varlet d’escudaria, d’estable.
l’essencialisme.
establiment n.m. 1. Accion d’establir, de s’establir.
essenciau, ala adj. e n.m. Essencial.
2. Maion dont es donat un ensenhament (escòla, collègi,
◇
◇
◇
643
establir
_____________________________________________________________________________________________
liceu): Un cap d’establiment. 3. Entrepresa comerciala ò l’emulacion dei travalhaires, que fuguèt aplicat dau 1930
industriala.
Establiment classat: Establiment afectat à au 1950.
estacanovista adj. e n. Que pertòca l’estacanovisme;
una industria perilhoa ò incomòda per lo vesinatge.
Establiment financier: Entrepresa que, sensa aver la que practica l’estacanovisme.
estacant, a adj. Agradiu; que provòca d’afeccion.
qualificacion de banca, participa à d’operacions coma lo
finançament de vendas à crèdit, li operacions sus títols,
estacar vt. (estaqui) 1. Fixar à quauqua ren, mantenir
etc.
Establiment public: Persona morala de drech en un luèc ò tenir ensèms m’una cadena, una coarda, etc.
public, qu’a l’autonomia financiera, generalament 2. Acordar, donar: Estaca tròup d’importança ai criticas.
encargada d’assegurar un servici public.
Establiment 3. Ligar, associar lo sieu nom durablament à: Estacar lo
d’utilitat publica: Organisme privat qu’a una tòca de sieu nom à una invencion. vi. Pegar au fond d’un
recipient. s’estacar v.pr. 1. S’estacar à quauqu’un, à
servici public.
quauqua
ren: Devenir pròche de quauqu’un, s’interessar
establir vt. (establissi) 1. Fixar, installar dins un luèc,
una posicion: Establir lo sieu domicili à Niça. 2. Instituir, à quauqua ren. 2. S’estacar à: S’aplicar à.
estaci n.m. Imbecile, niais: Non faire l’estaci! Paure
metre en vigor, en aplicacion: Establir un usatge, un
reglament. 3. Redigir, dreiçar una tièra, un inventari, etc. estaci! Sin.: toarca, colhon, nèsci, balós, badòc, caluc,
4. (lit.) Provedir d’una situacion sociala, d’un emplec: babeu.
estacion n.f. 1. Arrèst, de durada variabla, au cors
Establir lu sieus enfants. 5. Demostrar la realitat de,
(relig.) Caduna dei quatòrze
provar: Establir l’innocença d’un acusat. s’establir d’un desplaçament.
v.pr. Fixar la sieu demòra, lo sieu comèrci, la sieu pauas dau camin de crotz; la sieu representacion artistica.
activitat.
(relig.) Seguida de sermons pendent un avent ò una
establishment n.m. (angl.) Grope potent de gents en quaresma. 2. Luèc dont s’arrèston lu veïcules de
plaça qu’apàron l’òrdre establit, lu sieus privilègis.
transpoart public per pilhar ò laissar de viatjaires:
establit, ida adj. 1. Estable, solide: Una reputacion Estacion d’autobús.
(espec.) Luèc dont s’arrèston lu
establida. 2. Admés, respectat: Lu usatges establits. 3. trens. Sin.: gara. 3. Establiment de recèrcas scientifiqui:
En plaça, au poder: L’òrdre establit.
Estacion meteorologica. 4. Installacion, fixa ò mobila,
estabosiment n.m. Accion d’estabosir; lo sieu destinat à de missions determinadi.
Estacion
resultat; fach d’èstre estabosit. Sin.: espantament, d’emission: Pòste emetèire de ràdio ò de television.
estupor.
Estacion-servici: Establiment que vende de carburants.
estabosir vt. (estabosissi) Estonar, estupefar.
Estacion orbitala ò espaciala: Veïcule espacial non
Sin.: espantar.
recuperable, satellisat à l’entorn de la Tèrra, que pòu
estabosit, ida adj. Estonat. Sin.: espantat.
aculhir d’astronautas per de sejorns de lònga durada.
estabulacion n.f. Sejorn dei bèstias dins l’estable.
Estacion-aval: (astronaut.) Installacion situada à una
Estabulacion liura: Mena d’estabulacion dins la quala li distança determinada de la basa de lançament per
bèstias non son estacadi. Var.: establatge.
assegurar la comunicacion m’ai engenhs lançats quora
estac n.m. 1. Cen que siève à estacar; ligam. 2. Part non son plus en vista de la basa. 5. Luèc de sejorn
dau còrs dont es fixat un muscle, un ligament. 3. temporari que permete d’unu trataments ò d’uni
(inform.) Ligam que permete d’anar à una adreiça activitats: Estacion balneària, estacion d’esquí, estacion
termala.
donada, de durbir una pàgina. Var.: estaca.
estacionament n.m. Fach d’estacionar, de s’arrestar
estaca n.f. 1. Estac, ligam.
(espec.) Ligam per lo
dins
un luèc. Disc d’estacionament: Dispositiu plaçat
bestiari. 2. (mar.) Drech d’ormejament. s.XIIIen: «...si
alcuns lins (una varietat de galèra: n.d.l.r.) ven a la boca darrier lo vitre d’una veitura per indicar l’ora d’arribada
de l’automobilista, dins d’uni zònas dont l’estacionament
del port e non descargui ren non deu pagar estacha....».
a una durada limitada.
estacada n.f. Restanca.
estacionar vi. S’arrestar momentaneament dins un
estacada n.f. Espècia de lavanda (Lavandula
luèc.
Èstre estacionat: Èstre en estacionament.
Strœchas).
estacada n.f. 1. Plataforma sobreauçada per
estacionari, ària adj. 1. Que non subisse
descargar de materiaus per gravitat. 2. Levada provedida d’evolucion, que demòra dins lo meme estat: L’estat dau
de cleas per canalisar lo corrent ò per aparar malaut es estacionari. Sin.: estadís. 2. Que consèrva la
d’installacions idrauliqui. 3. Poant establit sus de pals per mema valor ò li memi proprietats. 3. (mat.) Seguida
escompassar de paluns, de ribieras, de tomps.... 4. estacionària: Seguida an tala qu’existe un nombre natural
(mar.) Arrestador previst per aparar l’intrada d’un poart, p tau que an = ap per tot n > p. 4. (fis.) Ondas estacionari:
d’una rada, còntra una escorreguda de naus enemigui, Dins li quali lu fenomènes d’oscillacion son, en tot
completat per lo biais de rets còntra un atac de sotamarins ponch, sigue en concordança, sigue en oposicion de fasa.
e li sieu torpilhas.
estadi n.m. 1. Terren amainatjat per li practicar
estacadura n.f. 1. Estat de quauqua ren de tròup d’espòrt, que pòu finda aculhir d’espectators. 2. Periòde,
estacat. 2. Avarícia. 3. Tenacitat.
niveu d’un desvolopament: L’estadi decisiu d’una crisi,
l’estadi critic d’una malautia, l’estadi de l’enfança. 3.
estacaire, airitz n. Persona qu’estaca.
En cò dei Grècs, unitat de longuessa de 600 pens, que
estacament n.m. Afeccion, amistat foarta.
estacanovisme n.m. Dins lu país socialistas, metòde variava en foncion dei regions entre 142 e 192 m (per
de rendement fondat sus li innovacions tecniqui e l’estadi olimpic).
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
644
estalla
_____________________________________________________________________________________________
estàdia n.f. (tecn.) Mira graduada emplegada per
estagi n.m. 1. Periòde d’estudis practiqui demandat ai
mesurar m’un taqueomètre la distança entre doi ponchs.
candidats à d’uni professions. 2. Periòde de formacion
estadier, a n. Persona encargada de l’acuèlh, dau qu’una persona fa, à títol temporari, dins una entrepresa.
plaçament e de la seguretat dau public dins un estadi.
estagiari, ària n. Persona que fa un estagi.
estadimètre n.m. (tecn.) Dispositiu enclaus dins
estagnacion n.m. 1. Estat d’una aiga estagnanta. 2.
una luneta per mesurar li distanças en alinhant una mira Absença de progrès, d’activitat; inercia: Estagnacion
graduada en cm.
economica.
estadimetric, a adj. Que pertòca l’estadimètre.
estagnant, a adj. 1. Qu’estagna, que non s’escorre:
Aiga
estagnanta. Sin.: aiga moarta, aiga jaçada. 2. Que
estadís, issa adj. Estacionari.
non
fa
de progrès: L’estat estagnant d’un afaire.
estadistic, a adj. Relatiu à l’estadistica: Metòde
estagnar
vi. 1. Èstre estagnant, en parlan d’un fluide.
estadistic. Var.: estatistic.
2.
Foncionar
au ralentit, en parlant d’una activitat.
estadistica n.f. 1. Ensèms dei metòdes matematics
estaire
vi.
Estar.
que, à partir dau recuèlh e de l’analisi de donadas reali,
perméton l’elaboracion de modèles probabilistas per
estaís, estaïssa adj. Qu’es plus fresc, sensa èstre dur,
faire de previsions. 2. Tableu numeric d’un fenomène en parlant dau pan.
que si prèsta à l’analisi estadistica: Estadistica dei
estala n.f. Bancaria. Var.: estalla.
naissenças. Var.: estatistica.
estalacion n.f. Estalatge.
estadisticament adv. D’un biais estadistic. Var.:
estalactita n.f. Colomna, formada per de concrecions
estatisticament.
calcari, que cala de la vòuta d’una bauma. Sin.:
estadistician, a n. Persona encargada d’estudiar li candelon.
estadisticas, que procedisse à de cèrcas estadistiqui. Var.:
estalagmita n.f. Colomna formada per de
estatistician.
concrecions calcari, à partir dau soal d’una bauma.
estafa n.f. 1. Pèça metallica, tenguda de cada costat de
estalagmomètre n.m. (fis.) Instrument per mesurar
la sèla, dont lo cavalier mete lo pen. 2. Pèça metallica de la massa dei gotas.
l’avant d’un esquí, que sièrve à mantenir la cauçadura.
estalagmometria n.f. (fis.) Mesura de la tension
estafeta n.f. 1. Militari encargat de portar lu superficiala per determinacion d la massa ò dau volume
messatges. 2. Mena de forgon.
d’una gota de liquide à l’extremitat d’un tube capillari.
estafier n.m. 1. Varlet. 2. Varlet armat, espadassin.
estalaire, airitz n. Persona que vende de mèrç
estafieu n.m. Foit.
estalada sus un banc.
estafilada n.f. 1. Còup de foit. 2. Entalha facha per un
estalament n.m. Accion d’estalar.
còup de foit, etc.
estalar vt. 1. Expauar de mèrç per la venda. Var.:
estafilaire, airitz n. Persona que foiteja.
installar. 2. Dispauar d’objèctes un à costat de l’autre
estafilar vt. Foitejar.
sus una susfàcia: Estalar de libre sus un taulier.
estafilematòma n.m. (med.) Espandiment de sang Estalar lo sieu juèc, li sieu cartas: Pauar li sieu cartas sus
dins la nioleta.
lo taulier en li faguent vèire, abatre lo sieu juèc. Sin.:
desplegar. (fig.) Parlar dubertament, sensa ren
estafilin, a adj. (anat.) Qu’apartèn à la nioleta.
estafilin n.m. Insècte coleoptèr carnassier dei elitres escondre. 3. Dispauar à plat (una caua plegada, rotlada):
Estalar una carta rotiera. 4. Estendre (una jaça de
corts e de l’abdomèn mobile (22 000 espècias).
matèira): Estalar la marmelada sus lo pan. Sin.:
estafiliti n.f. (med.) Inflamacion de la nioleta.
espandir.
5. Repartir (quauqua ren, una accion) en
estafilocòc n.m. Bacteria que lu sieu individús son
alongant
la
durada: Estalar un pagament. 6. Mostrar
recampats en pendons (produe lo floronc, una
embé
ostentacion:
Estalar la sieu erudicion. s’estalar
septicemia, l’antrax, etc.).
v.pr. (fam.) 1. Pilhar tota la plaça, tròup de plaça. 2. Si
estafilococcia n.f. Infeccion per l’estafilocòc.
pica en tèrra.
estafilòma n.m. Tumor de la cornea de l’uèlh.
estalatge n.m. 1. Banc, taulier dont es estalada la
estafilomatós, a adj. Que pertòca l’estafilòma.
mèrç per vendre. 2. Faire estalatge de: Metre en moastra.
estafiloplastia n. f. (cir.) Radobament cirurgicau Sin.: faire desplega de, faire parada.
dau ceu dau palat.
estalatgista n. 1. Persona que desplega la sieu mèrç
estafilorafia n.f. (cir.) Sutura dau ceu dau palat.
dins la tòca de vendre. 2. Decorator que mete en valor la
estafilotomia n.f. (cir.) Ablacion cirurgicala de la mèrç destinada à la venda per lo biais de la presentacion e
nioleta.
l’ondradura d’un estalatge ò d’una veirina.
estafisagra n.f. Èrba que la sieu decoccion es toxica
èst-alemand, a adj. e n. De l’anciana República
per lu peolhs (Familha dei renonculaceas). Sin.: èrba dei Democratica d’Alemanha.
peolhs. Var.: estafisàgria.
estalinian, a adj. e n. Relatiu à Estalin; que n’es
estafisàgria n.f. Estafisagra.
partidari. Var.: stalinian.
estagflacion n.f. (econ.) Situacion d’un país que
estalinisme n.m. Doctrina, practica d’Estalin e
sofrisse de l’inflacion sensa conóisser un desvolopament d’aquelu que si restàcon ai sieu concepcions ideologiqui
economic important ni lo plen emplec.
e politiqui e ai sieus metòdes. Var.: stalinisme.
estalla n.f. 1. Dins una escudaria, un estable,
emplaçament qu’un animau ocupa, separat dei autres per
◇
645
estalon
_____________________________________________________________________________________________
de parets. 2. Cadun dei sètis de boasc que garnísson lu
estampaire, airitz n. 1. Persona que lo sieu mestier
doi costats dau còr d’uni glèias, reservats au clergat. es de faire d’estampas. 2. Imprimèire. 3. Escròc. Var.:
Var.: estala. Sin.: bancaria.
estampa.
estalon n.m. Cavau entier destinat à la reproduccion.
estampanta n.f. (inform.) Organe periferic d’un
Sin.: garanhon.
computador que sièrve à editar sus papier lu resultats
estam n.m. Organe mascle d’una flor. Var.: estamina d’un tractament. Var.: estamparèla, estampadoira.
(fr.).
estampar vt. 1. Imprimir. 2. (tecn.) Imprimir en releu
estam(e) n.m. Estanh (metal).
ò en cròs per embotissatge, au mejan d’una matritz:
Estampar de monedas.
Metre en forma per
estamacaçaròla n. Estanhacaçaròla.
estamador n.m. Aisina que sièrve d’estamar. Var.: estampatge. 3. (fam.) Escrocar. Sin.: trufar, faire
estrapagar.
estanhador.
estamparèla n.f. Estampanta.
estamadura n.f. Jaça d’aliatge sus un objècte
estamat. Var.: estanhadura.
estamparia n.f. 1. Ensèms dei tecnicas e dei mestiers
que
concórron à la fabricacion d’obratges imprimits. 2.
estamaire, airitz n. Obrier qu’estama. Var.:
Establiment dont son estampats de libres, de jornals, de
estanhaire.
carteus, etc.
Estamanaire n.m. (mar.) Estamenaire.
estampat n.m. 1. Libre, jornal, brocadura estampats.
estamar vt. Recurbir (un metal) d’una jaça d’estam
2.
Papier ò teissut imprimit mé de motius.
que lo presèrva de l’oxidacion. Var.: estanhar.
estampatge
n.m. 1. Façonatge, per desformacion
estamat, ada adj. Qu’a subit una estamadura. Var.:
plastica,
d’una
massa
de metal au mejan de matritz, que
estanhat.
permete
de
li
donar
una
forma e de dimensions vesini de
estamatge n.m. Accion d’estamar; lo sieu resultat.
la
pèça
finida.
2.
Emprenta
d’una inscripcion, d’un sageu
Var.: estamadura, estanhatge.
ò
d’un
bas-releu,
obtenguda
per pression sus un fuèlh de
estambòt n.m. (mar.) Pèça de boasc ò de metal que
papier
banhat,
un
blòc
de
gip
umide, una terralha denant
forma lo limit arrier de la carena. Sin.: ròda de popa
de
cuèire.
3.
(fam.)
Escrocaria.
Sin.: trufaria, raubatge.
(forma preferibla).
estampeu n.m. Prepaus sensa importança,
estamenaire (mar.) Part prolongada dei corbams de
Mercant d’estampeu: Pastrolhaire.
chacharronada.
la carena d’un bateu. 1448: «unum pontonum..
.alectia drecha sic corban, estamenayras...». Var.: Sin.: parladissa, semblant, faussa parença, engana.
estampia n.f. Cançon à dançar ò dança instrumentala
estamanaire.
de
l’Atge Mejan, que pertòca la poesia d’oïl.
estamenha n.f. (bot.) Estamina.
estampidor
n.m. Aisina qu’emplega lo factor
estament n.m. Estat, situacion.
d’òrguenas
per
donar
au metal una forma en releu ò per
estamier, a n. Estamaire.
plegar de lamas de coire per faire lu enches d’unu tubes.
estamina n.f. 1. Estòfa leugiera e non crosada. 2.
estampilha n.f. Marca aplicada sus un objècte d’art
Cairat de tela ò de lana que sièrve à filtrar una
coma
signatura ò sus un produch industrial coma garantia
preparacion.
d’autenticitat.
estamina n.f. (bot.) Organe mascle dei plantas à flors,
estampilhaira n.f. Màquina emplegada per
format d’una part estrecha, lo filet, e d’una part gonflada,
estampilhar.
l’antera, que contèn lo pollèn. Var.: estam, estamenha.
estampilhar vt. Marcar d’una estampilha.
estaminal, a adj. Dei estaminas. Var.: estaminau.
estampilhatge n.m. Accion d’estampilhar; lo sieu
estaminat, ada adj. (bot.) Qu’a d’estaminas ma pas
resultat.
de pistil.
estampin n.m. Marteu de murador.
estaminau, ala adj. Estaminal.
estampon
n.m. Espròva d’estamparia.
estaminet n.m. (vièlh) Pichin bar. Sin.: tubet,
estanc
n.m.
Estanh (estenduda d’aiga).
estanquet.
estanc, a adj. Que laissa pas passar un liquide. Var.:
estaminier, era n. Persona que fa d’estamina.
estanhe.
estaminifèr, a adj. Que poarta d’estaminas.
estança n.f. Estanci.
estamós n.m. Varietat de lavanda (lavandula spica).
estança (-ància) n.f. Estròfa.
estampa n.f. Autís per estampar.
estancada n.f. Barri de sostèn; terrèn sostengut per
estampa n.f. 1. Imatge imprimit, lo mai sovent sus
un
barri. Sin.: paredat.
papier, après èstre estat gravat sus metal, sus boasc, etc.,
estancar
vt. (estanqui) Arrestar l’escorredura d’un
ò dessenhat sus un supoart litografic. 2. Imprimeria. 3.
liquide;
Rendre
estanc.
Marrit subjècte; escròc. Sin.: esplumassaire,
estanci n.m. Pichon poart, calanca, dont si van
arpalhand, trufador, enganaire.
aparar de naus quora fa marrit temps. 1618: «...pourra
estampable, a adj. Ques pòu èstre estampat.
anar querre sa tonaire et segui d’un estancy a l’autre...»
estampadoira n.f. Estampanta.
AD 250 E5 p.310. Var.: estança.
estampador, airitz n. Estampaire.
estància n.f. (esp.) En Amèrica latina, granda fèrma ò
estampaire, airitz adj. Que permete d’estampar:
establiment d’alevatge.
Element estampaire d’una rotativa.
◇
◇
646
estat
_____________________________________________________________________________________________
estand n.m. (angl.) 1. Banc, taulier (au mercat, etc.).
estanteiròu n.m. (mar.) Au s. XVIen, colomneta que
2. (espòrt) Pòste de ravitalhament d’un veïcule sus una suportava lo brèç de la popa d’una galèra e finda
pista: La linha drecha dei estands.
l’estendard sus una galèra reiala.
estapa n.f. 1. Luèc dont una persona s’arrèsta pendent
estandard n.m. 1. Règla fixada au dedintre d’une
entrepresa per caracterisar un metòde de travalh, una un viatge, una corsa, etc., per si repauar. 2. Distança d’un
quantitat que cau produrre, etc. 2. Aparelh que permete d’aquelu luècs fins à un autre; espròva esportiva que
de desservir un grand nombre de pòstes telefonics consistisse à percórrer aquela distança. 3. Periòde, fasa
connectats à un grope limitat de linhas. 3. (telev.) Nòrma d’una evolucion: Li estapas d’una carriera. Var.: etapa.
de codatge d’un senhal. 4. (tecn.) En informatica e dins
estaquet n.m. 1. Tròç de fieu que religa li pèças
l’audiovisual, nòrma (de produccion, de fabricacion). 5. d’una ret de pesca. 2. Ligaduras que jónhon d’uni à
(mús.) Tema classic de jazz, sobre que si pòu improvisar. d’autri li bandas d’una ret de pesca.
6. Estandard de vida: Niveu de vida. adj. inv. 1.
estar vi. 1. Èstre, restar. Laisse-mi estar: Laisse-mi
Confòrme à una nòrma de fabricacion, à un modèle, à un tranquille. Totjorn està que: Cen qu’es segur... 2.
tipe.
Prètz estandard: Prètz d’un ben ò d’uns ervici Convenir, anar ben: Aqueu manteu t’està ben. 3. Pòu
previst per un periòde donat dins lo budget d’una estar que: Pòu arribar que. 3. Abitar, restar: Dont estàs?
entrepresa. 2. Que correspoande à un tipe corrent, Var.: estaire. 4. (dr.) Estar en justícia: Intentar una
abitual, sensa originalitat. 3. Si di de la lenga accion davant un tribunal.
correntament emplegada dins una comunautat lingüistica
estarculia n.f. Mena d’aubre dei encontradas caudi,
ò que vòu èstre referenciala: Occitan estandard.
qu’enclau mai de cent varietats, preadi d’uni per lo sieu
estandardisacion
(-izacion)
n.f.
Accion boasc e d’autri per lu sieus fruchs.
d’estandardisar; lo sieu resultat. Sin. normalizacion.
estarda n.f. Auceu escacier dau còrs peant, recercat
estandardisar (-izar) vt. Rendre confòrme à una per la sieu carn (si rescoantra sobretaot la pichina
nòrma, à un estandard; simplificar, uniformisar. Sin.: estarda, que mesura pauc ò pron 50 cm, alora que la
normalizar.
granda estarda, que mesura esquasi lo doble, es venguda
estandardista n. Persona que travalha à un estandard rara.
telefonic.
estardon n.m. Pichin de l’estarda.
estanh n.m. Estenduda d’aiga estagnanta, naturala ò
estaria n.m. (mar.) Temps fixat per cargar ò descargar
artificiala, gaire prefonda e generalament reducha en una nau.
susfàcia, que resulta de impermeabilitat dau soal. Var.:
estarleta n.f. (angl.) Actritz de cínema que tempta de
estanc.
si faire un nom: Un còup per an, Canas ve desfilar
estanh(e) n.m. 1. Metal blanc, lusent, totplen totplen d’estarletas.
malleable; element (Sn) de n° atomic 50 e de massa
estartavelat, ada adj. Estordit, tèsta en l’ària. Var.:
atomica 118,69. 2. Pèça d’aisamenta, objècte en estanh. destartavelat.
Var.: estam.
estàrter n.m. (angl.) 1. Persona que, dins li corsas ò
estanhacaçaròla n.m. Obrier que torna estamar de sus un terren d’aviacion militària, dona lo senhal de la
caceròlas e d’autres objèctes. Var.: estamacaçaròla.
partença. Sin.: jutge de partença. 2. Dispositiu auxiliari
estanhador n.m. Estamador.
dau carburator que facilita l’aviament à frèi d’un motor
estanhadura n.f. 1. (tecn.) Jaça d’aliatge sus un en aumentant la riquessa en carburant dau mesclum
objècte estanhat. Var.: estamadura. 2. Caractèr de cen gasós. Sin.: enrotaire .
qu’es estanhe.
estasi n.f. (patol.) Arrèst ò ralentiment de la
estanhaire, airitz n. Obrier qu’estanha. Var.: circulacion d’un liquide organic.
estamaire, estanhier.
èst-asiatic, a adj. e n. D’Àsia de l’Èst.
estanhament n.m. Estanhatge.
estat n.m. 1. Biais d’èstre fisic ò moral d’una persona:
estanhar vt. Recurbir (un metal) d’una jaça d’estanh que Lo sieu estat de santat mi preocupa. Estat d’esperit:
lo presèrva de l’oxidacion. Var.: estamar.
Disposicion d’esperit à un moment donat.
(loc.) Èstre
estanhatge n.m. Accion d’estanhar; lo sieu resultat. en estat de: Èstre capable de, dispauat à. (fam.) Èstre
Var.: estanhament, estanhadura, estamadura.
dins toi lu sieus estats: Èstre totplen agitat, trebolat. 2.
estanhe, a adj. Que non perde, que non laissa passar Situacion d’una persona au regard dau drech, de la
l’aiga. Var.: estanc.
religion: Èstre en estat d’arrestacion, en estat de pecat.
estanhier, a n. Estanhaire. Var.: estamier.
Estat civil: Ensèms dei qualitats e dei drechs civils
estanhier n.m. Escolador per la terralha, d’una persona (nacionalitat, nom, domicili, etc.); servici
l’aisamenta.
encargat dei actes de l’estat civil dins una comuna.
estanhin n.m. Estamaire.
Estat dei personas: Ensèms dei condicions d’existença
estanhon n.m. Recipient metallic destinat à contenir juridica e de situacion familiala d’una persona
de liquides. Sin.: bidon.
(maridatge, filiacion, etc.). Accion d’estat: Accion en
justícia, per la quala una persona demanda à una
estanquet n.m. Beguda.
estant (d’aquí) (loc. adv.) D’aquí; partent d’aqueu juridiccion civila de modificar ò de declarar la
consistença verificabla d’un estat civil, es a dire en
luèc: Vos ai telefonat de Niça estant.
estant que (loc. conj. de sub.) Dau moment que, vist reclamacion ò en contèsta d’estat d’enfant illegitime, ò
en accion de cèrca de maternitat ò de paternitat. Estat
que, donat que. Var.: estent que.
◇
◇
◇
647
◇
◇
◇
estat
_____________________________________________________________________________________________
de gràcia: Dins la religion crestiana, estat dau fideu, pur
estatgiera n.f. 1. Tauleta fixada orizontalament. Sin.:
de tot pecat mortal. Estat d’innocença: Dins la laissa.2. Mòble format d’un ensèms de tauletas dispauadi
religion cristiana, estat privilegiat dins lo quau si trovava una sobre l’autra.
l’òme denant la caduda originèla. Estat de
estatic, a adj. Estatal.
sèti: Circonstanças excepcionali eissidi de la guèrra ò
estat-major n.m. 1. Grope d’oficiers encargat
d’una revòlta armada, qu’entira un acreissement dei d’assistir un cap militari dins l’exercici dau sieu
poders de polícia fidats ai autoritats militari. Estat comandament. 2. Ensèms dei collaborators mai pròches
d’urgença: Circonstanças excepcionali naissudi d’un d’un cap, dei personas mai importanti d’un grope:
perilh imminent en seguida à d’accions grèvi còntra L’estat-major d’un partit.
l’òrdre public, entirant un alargament dei poders dau
estatic, a adj. De l’Estat.
prefècte e dei autoritats administrativi. 3. (lit.) Condicion
estatic, a adj. 1. En estat de repaus ò d’equilibri, que
sociala, profession: L’estat militari. 4. Vèrbo d’estat:
demòra au meme ponch, per op. à dinamic. 2. (fis.) Que
Qu’exprimisse lo fach que lo subjècte es dins un estat
si rapoarta à l’equilibri, ai foarças.
donat (per op. à vèrbo d’accion). 5. Biais d’èstre d’una
estatica n.f. Branca de la mecanica qu’a per objècte
caua à-n-un moment donat: Una maion en marrit estat.
l’equilibri dei sistema de foarças. Var.: estàtica.
Metre, tenir, tornar metre en estat (quauqua ren): Lo
estàtica n.f. Estatica.
prepapar, lo mantenir, lo tornar metre lèst à servir.
estaticament adv. D’un biais estatic.
Estat de cauas: Ensèms de circonstanças particulieri. 6.
estatisacion (-izacion) n.f. Accion d’estatisar; lo
(fis. quim.) Biais d’èstre d’un còrs relativament à la sieu
coesion, la disposicion ò l’ionisacion dei sieus atòmes, sieu resultat.
estatisar (-izar) vt. 1. Transferir à l’Estat (de
etc.: Estat solide, liquide, etc.
Eqüacion d’estat:
proprietats,
d’accions privadi); nacionalisar. 2. Faire
Relacion qu’existisse à l’equilibri entre li grandors que
contrarotlar, gerir per l’Estat.
definísson l’estat d’un còrs pur.
Ensèms dei donadas
estatisme n.m. Doctrina que preconisa l’intervencion
caracteristiqui d’un sistema termodinamic ò cibernetic.
de
l’Estat dins l’economia e lo social; sistema qu’aplica
8. Lista enumerativa que constata l’estat dei cauas, la
aquesta doctrina.
situacion dei personas: Estat dau personal. Faire estat
estatista adj. e n. De l’estatisme; partidari de
de: Mencionar, tenir còmpte de: Faire estat dei sieus
l’estatisme.
diplòmas. 8. Estat dei luècs: Rapoart escrich que constata
estatistic, a adj. Estadistic.
l’estat vertadier d’un lotjament que si vòu fitar. –
estatistica n.f. Estadistica.
Constatacion d’una situacion à-n-un moment donat. 9.
estatisticament adv. Estadisticament.
Biais d’èstre, situacion d’una collectivitat: Estat de
estatistician, a n. Estadistician.
guèrra, estat de patz.
Estat de natura: Condicion
estatjan(t), a n. Abitant.
ipotetica de l’umanitat, anteriora à tota vida en societat.
10. (lit.) Forma de govèrn: Estat monarquic, republican.
estatocist n.m. (fisiol.) Organe cau que contèn de
pl. Lu tres òrdres ò categorias sociali,en França, sota grums peants (estatolits), protegit per una paret sensibla,
l’Ancian Regime.
Lu estats generals: L’assemblada qu’entresenha de nombrós gropes d’animaus sobre la
sieu orientacion dins lo camp de la pesantor.
dei deputats qu’aparteníon ai tres òrdres.
estatolit n.m. Grums peants contenguts dins
estat n.m. Entitat politica constituida d’un territòri
delimitat per de frontieras, d’una populacion e d’un l’estatocist.
poder institucionalisat: Cap d’Estat, secret d’Estat. estator n.m. (tecn.) Partida fixa d’una màquina que
Afaire d’Estat: Que pertòca l’interès public; (fig.) Afaire vira (per op. à la partida mobila ò rotor).
important, ò considerat coma tau d’un biais exagerat. estatoreactor n.m. (aeron.) Propulsor à reaccion
Òme d’Estat: Que dirigisse ò a dirigit un país. sensa organe mobile, constituit d’una tuvièra
Ministre d’Estat: Personalitat politica que porgisse lo termopropulsiva, que demanda de velocitat elevadi per
supoart dau sieu partit ò de la sieu autoritat au foncionar.
governament, sensa que li sigue fidat un departament
estatsunenc, a adj. Dei Estats Units d’Amèrica. Var.:
ministeriau particular. Religion d’Estat: Religion estatsunian, estatunidenc.
aparada per un govèrn, en defoara de tota autra. estatsunian, a adj. Dei Estats Units d’Amèrica. Var.:
Secretari d’Estat: Foncionari plaçat dapé d’un ministre a estatsunenc.
la tèsta d’un servici restacat a un ministèri. Còup
estàtua n.f. Obratge d’esculptura que representa un
d’Estat: Presa illegala dau poder per una persona ò un èstre animat entier e isolat, que la sieu autessa es au
grope qu’a de foncions au dedintre de l’aparelh estatic. manco la mitan d’aquela de l’èstre vertadier.
Rason d’Estat: Consideracion de l’interès public per
estàtua-colomna n.f. Estàtua adossada à una
justificar una accion. 2. Ensèms dei poders publics. 3. colomneta e talhada dins lo meme blòc, dins l’art gotic.
Comunautat establida sus un territòri definit en formant
estatuari, ària adj. Relatiu ai estàtuas.
una unitat politica: Estat federal.
estatuari, ària n. Persona qu’esculpta d’estàtuas.
estatal, a adj. Que pertòca ò que depende de l’Estat.
estatuària n.f. Art de faire d’estàtuas.
Var.: estatau, estatic.
estatueta n.f. Pichina estàtua (mai granda qu’una
estatau, ala adj. Estatal.
figurina).
estatèr n.m. Unitat de pes e de moneda dins la Grècia
antica.
◇
◇
◇
7.
◇
◇
◇
◇
648
estela
_____________________________________________________________________________________________
estatuficar vt. (estatufiqui) 1. Dreiçar una estàtua à
esteatòsi n.f. (med.) Degenerescença graissoa d’un
quauqu’un, lo representar en estàtua. 2. Rendre parier à teissut.
una estàtua.
estèc n.m. Pichina pèça de boasc, de metal, de plastic,
estatuir vi. (estatuissi) Reglar embé autoritat, decidir. per mantenir un oàs rot. Sin.: atèla, estèla.
Sin.: establir, ordenar, decretar.
esteca n.f. 1. Soma qu’un client dona coma
gratificacion, en mai dau prètz d’un servici. Sin.:
estatunidenc, a adj. Estatsunian.
estatura n.f. Talha d’una persona. Sin.: autor, talha, boanaman, pèça, estrena. 2. Mena de pinça de boasc
que servia à castrar lu cavaus.
auçada.
esteganografia n.f. Criptografia.
estaturoponderal, a adj. Relatiu à l’estatura e au
pes. Var.: estaturioponderau.
esteganografic, a adj. Criptografic.
estaturoponderau, ala adj. Estaturoponderal.
esteganopòde n.m. Pelecanifòrme.
estatut n.m. 1. Tèxto ò ensèms de tèxtos per fixar li
estegocefale n.m. Estegocefales: Sotaclassa
garantias fondamentali acordadi à una collectivitat, à un d’anfibians fossiles dau primari e dau triàs, dau crani
còrs. 2. Situacion de fach, posicion per rapoart à la particulierament ben ossificat.
societat: L’estatut de la frema. pl. Acte constitutiu
estegodon n.m. Mamifèr provedit d’una trompa,
d’una societat ò d’una associacion, que n’en fixa fossile dins lo pliocène de l’Índia, intermediari entre lo
legalament li règlas de foncionament.
mastodont e lu elefants.
estatutari, ària adj. Confòrme ai estatuts, designat
estegomia n.f. Moissara dei país cauds, qu’en
per lu estatuts.
ponhent espantega la fèbre jauna (Ædes ægyptis).
estatutariament adv. Corformament à un estatut
estegosaure n.m. Grand dinosaure (7 m) erbivòre dau
donat.
cretaceu d’Amèrica, de la tèsta minuscula e dau còrs
recubèrt d’una coirassa.
estau n.m Ostau.
estaudeu n.m. Supoart que permete de mantenir un
estel adj. dem. Forma eufonica per est, dins estel estiu
objècte que sus lo quau si travalha. Sin.: cavalet, cabra, (per aquest estiu), estel ivèrn (per aquest ivèrn).
trasteu.
estel n.m. Esteu.
estaurigon n.m. Baceu. Sin.: estornigon.
estela n.f. Monument monolit vertical, lo mai sovent
estavanida n.f. Accion, estat d’una persona que funerari, m’un decòr epigrafic ò figurat.
s’estavanisse. Var.: estavaniment. Sin.: espaime,
estela n.f. 1. Tot astre que lusisse dins lo ceu, en
defalhiment.
defoara de la Luna e dau Soleu. 2. (astron.) Astre que
estavanir (s’) v.pr. 1. Defalhir, s’esvanir. 2. lusisse d’un esclat pròpri. Estela filaira: Meteòre.
Esprovar una esmoguda foarta, vesina d’un Estela à neutrons: Estela totplen densa e de pichini
esvaniment. Sin.: s’espaimar.
dimensions, constituida d’un gas e de neutrons. Estela
èste, a adj. e n. (ling.) Estonian.
Polària: Estela que si pòu vèire à l’uèlh nud, la mai
estearat n.m. Sau ò estèr de l’acide estearic.
pròcha dau Pòle Nòrd e de l’esfèra celèsta. Sin.: estela
estearic, a adj. Si di d’un acide contengut dins li artica, trasmontana. 1274: «Polus arthic es aquesta
graissas animali e que sièrve sobretot à fabricar de estela que totz temps appar...», Bibl. Ste Geneviève
Ms. 1300: «Non val li caramida puescan segre
candelas.
Estela variabla:
estearil(e) n. (quim.) Radical univalent que resulta de l’estela...», R.Feraud p.175.
la supression de l’idroxile de l’acide estearic: Clorure Sotamessa à de variacions sensibli d’esclat.
Estela
d’estearile.
dobla: Sistema de doi estelas qu’aparéisson vesini dins lo
estearina n.f. Còrs gras, constituent principal dei ceu (de còups, lo raprochament es solament aparent).
graissas animali.
Estela giganta: Estela qu’a una granda luminositat e una
estearinaria n.f. Fabrica d’estearina.
Estela nana: Estela de pichina
pichina densitat.
estearinier, a n. Persona que fabrica d’estearina.
luminositat e de granda densitat mejana. 3. Astre
esteatita n.f. Ròca metamorfica facha de talc, ma considerat coma influençant la destinada umana. 4. Cen
que, per lo sieu dessenh, la sieu forma, fa pensar à una
compacta e non fulhetada.
Estela de Dàvid: Simbòle judaïc constituit
esteatocit n.m. Cellula constituenta dau teissut estela.
adipós.
d’una estela de sièis brancas.
Estela dei Felibres:
esteatòma n.m. (med.) Tumor graissoa benigna.
Estela de sèt brancas, simbòle dau Felibritge.
esteatomeria n.f. (med.) Depaus graissós sus la Decoracion en forma d’estela de cinc brancas; insigne
faça extèrna dei cuèissas e dei ancas.
dau grade de general e d’amiral. 5. (mat.) Poligòne
esteatopige, ija adj. Caracterisat per l’esteatopigia: regulier non convèxe. 6. Mena de caireforc circulari,
dont desbócon mai d’una rota ò d’una carriera. Sin.:
Estàtua esteatopija.
esteatopigia n.f. Presença d’un matalàs adipós espés ponchredon, giratòri. 7. Indici de classament atribuit à
d’unu sites, d’unu produchs, etc.: Un restaurant cinc
au niveu dei gaunhas.
esteatorrea n.f. (med.) Eliminacion grandassa de estelas. 8. (com.) Unitat de frèi, qu’equivau à – 6° C,
matèrias grassi per li femsas, deuguda à un atac dau fetge emplegada per indicar una temperatura de refrigeracion ò
de congelacion. 9. Estela de mar ò asteria: Animau
ò dau pancreàs.
marin en forma d’estela de cinc brancas largui,
carnassier, dei braç soples que si poàdon regenerar
649
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
◇
estèla
_____________________________________________________________________________________________
facilament (diamètre max. 50 cm, embrancament dei
estendèire, eiritz adj. e n. Qu’estende, qu’espandisse
equinodèrmes, classa dei asterides). 10. Artista celèbre. quauqua ren.
Sin.: (angl.) star. 11. Balarin, balarina de classa
estendre vt. 1. Desplegar en lòng e en larg: Estendre
internacionala; escalon ierarquic ultime dins d’unu còrs de linge per lo faire secar. 2. Donar tota la sieu estenduda
de balet.
à (una partida dau còrs): Estendre lo braç. 3. Alongar,
estèla n.f. Estèc.
metre à jaire (una persona): Estendre un ferit sus un
estèla n.f. Tròç de boasc talhat per anar au fuèc. Sin.: lièch. 4. Aplicar una jaça de matèria per que cuèrbe una
esclapa, busca.
susfàcia mai granda. 5. Aumentar d’aiga: Estendre de vin
mé d’aiga. Sin.: diluir. 6. Acréisser, aumentar,
estela d’argent n.f. Nom corrent de l’edelweiss.
desvolopar: Estendre la sieu proprietat. Sin.: espalancar,
estelaire, airitz n. Persona que fende de boasc.
espandre. s’estendre v.pr. 1. S’alongar, si jaire. Sin.:
estelam n.m. Lo tot dei estelas. Var.: estelum.
estelament n.m. 1. Accion d’estelar, de s’estelar. 2. s’ajaçar. 2. Aver una estenduda important dins l’espaci
ò dins lo temps. 3. (fig.) Aumentar en importança, en
Fendadura en forma d’estela.
amplessa: L’epidemia s’estende rapidament. 4.
estelar vt. 1. Fendasclar en estela. 2. Esclapar (de
S’estendre sobre un subjècte: Lo desvolopar longament.
boasc). 3. Picar (quauqu’un mé d’esclapas de boasc. 4.
estenduda n.f. 1. (filos.) Proprietat dei còrs d’ocupar
(lit.) Curbir d’estelas ò d’objèctes en forma d’estelas. d’espaci.
2. Espaci que quauqua ren ocupa: Un país
s’estelar v.pr. Si fendasclar.
d’una granda estenduda. Sin.: espandi, espandida,
estelar(i), ara (ària) adj. Que pertòca li estelas.
relarg, emplanada, ròdol. 3. (mús.) Escart entre lo son
estelària n.f. Planta dei petales bifides, de la Familha mai grave e lo son mai agut d’una votz, d’una melodia,
dei cariofillaceas.
d’un instrument. Sin.: registre. 4. (estad.) Estenduda
estelat, ada adj. Plen d’estelas: Un ceu estelat. Var.: d’un escapolon: Diferença entre li valors extremi qu’un
estelós.
caractèr quantitatiu pòu pilhar. 5. Importança, amplessa:
estelatge n. m. Mena de mercat à tèrme enclausant L’estenduda dau desastre.
una opcion.
estendut, uda adj. 1. Larg, d’una granda superficia:
estelejar vt. Beluguejar, miralhejar, mirgalhar. Un lac estendut. Sin.: espandit, emplanat. 2. (fig.)
vi. Si clavelar d’estelas: Lo ceu esteleja, deman aurèm Important: Aver de poders estenduts. 3. Desplegat: Braç
beu temps.
estenduts. 4. Que li es estada ajustada d’aiga: Un alcòl
estelestiu (estel estiu) loc. Aquest estiu, l’estiu que estendut.
vèn ò aqueu que vèn de passar.
estène n.m. Anciana unitat de mesura de foarça (simb.
esteleta n.f. Pichina estela; asterisc.
sn).
esteleta n.f. Pichina esclapa de boasc.
estenhecat n.m. Espinarguet.
estelivèrn (estel ivèrn) loc. Aquest ivèrn, l’ivèrn que
estenhement n.m. Fach d’esténher, de s’esténher.
vèn ò aqueu que vèn de passar.
Sin.:
estofament,
sufocacion,
estofegament,
estenhidura.
estelon n.m. Esteleta.
estelós, oa adj. Estelat.
esténher vt. Estofar, estranglar. Sin.: estofegar.
estelum n.m. Estelam.
estenhidura n.f. Estofament, sufocacion. Sin.:
estenalha(s) n.f. Autís compauat de doi pèças estofegament, estenhement.
crosadi, mobili à l’entorn d’un axe, per agantar ò talhar
estenia n.f. Estat de plena activitat de foncionament
d’unu objèctes. (mil.) Pilhar en estenalha: Atacar dei normal (d’un organisme). Contr.: astenia.
estenoalin, a adj. (zool.) Si di dei animaus marins que
doi costats à l’encòup.
poàdon
viure unicament dins d’aigas de la salinitat
estenalhada n.f. Còup d’estenalhas.
constanta.
estenalhar vt. Faire sofrir, tormentar: La fam
estenobiòt n.m. Organisme animau ò vegetau que
m’estenalha.
sobreviu
unencament en de condicions de mitan foarça
estench, a adj. (part. passat de esténher) Sufocat.
estrechi.
Sin.:
estenotèrme. Contr.: euribiòt.
estendard n.m. 1. Ensenha de guèrra e,
estenocardia
n.f; (med.) Angina dau pièch.
especialament, bandiera dei tropas à cavau. estenocefalia
n.f. (med.) Estrechessa dau crani.
(mar.) Bandiera auçada à la popa d’una galèra; 1538:
estenocoregrafia
n.f. Escriptura de la dança au
«...que tant de artilheria que afforso bandieros e
standars...». Sin.: assenhau, drapeu. 2. (fig.) Simbòle mejan de senhaus abreujats e convencionals.
d’una causa per la quala si combate. 3. (bot.) petale
estenodactilografe, a n. Persona qualificada per
superior de la coròlla d’una papilionacea.
enregistrar, per de signes escrichs, lu elements d’un
estendaria n.f. (tecn.) Forn per refreiar lo riban de discors, d’una dictada, d’una conversacion.
vèire plat que soarte de l’autís de formatge.
estenodactilografia n.f. Emplec de l’estenografia e
estendatge n.m. 1. Accion d’estendre lo linge per lo de la dactilografia combinadi.
faire secar. 2. (text.) Bastiment aerat dont si fan secar lu
estenografe, a adj. Persona capabla de notar en
fieus e lu teissuts tenchs.
dictada à la velocitat de la conversacion, au mejan de
estendedor n.m. Secador; coarda, fieu, dispositiu per signes d’estenografia.
faire secar lo linge..
◇
650
estereograma
_____________________________________________________________________________________________
estenografia n.f. Procediment d’escriptura format de
esterar vt. (estèri) 1. Dispauar de boasc en estères. 2.
signes abreviatius e convencionals, que sièrve à Evaluar lo volume d’una quantitat de boasc.
transcriure la paraula à la velocitat de l’elocucion.
esterasa n.f. Enzima que catalisa l’idrogène d’una
estenografiar vt. (estenografi, classic estenogràfii) ligason estèr, coma l’acetilcolinesterasi, li fosfatasis.
Pilhar en dictada au mejan de l’estenografia.
Var.: esterasi.
estenografic, a adj. Relatiu à l’estenografia.
esterasi n.f. Esterasa.
estenograficament adv. D’un biais estenografic.
esteratge n.m. Accion d’esterar; lo sieu resultat.
estenograma n.m. Traçat en estenografia d’una
estercoral, a adj. Que pertòca lu excrements. Var.:
sillaba ò d’un mòt.
estercorau.
estenopeu n.m. Pichon trauc pertuat dins una placa
estercorari n.m. Gabian brun que si noirisse de
teuna, per servir d’objectiu. Sin.: trauquilhon.
predas arrancadi à d’autres aucèus de mar
(Stercorarius longicaudadus ).
estenosat, da adj. Qu’es anormalament estrech.
estercorari, ària adj. Que creisse sus lu
estenosatge n.m. (tecn.) Tractament dei fibras
excrements. Fistula estercorària: Fistula en
cellulosiqui per li durcir.
estenòsi n.f. (med.) Estrechiment d’un conduch ò comunicacion embe lo budèu mèstre que dona passatge
ai femsas. Var.: estercorau.
d’un orifici.
estercorau, ala adj. Estercoral. Var.: estercorari.
estenotèrme, a adj. (zool.) Si di dei animaus marins
esterculiacea n.f. Esterculiaceas: Familha de plantas
que poàdon viure unicament dins d’aigas qu’an una
dialipetalas, coma lo cacaoier.
temperatura pauc ò pron constanta. n.m. Estenobiòt.
estère n.m. Quantitat de boasc que correspoande à un
estenotipe n.m. Màquina per transcriure à la velocitat
3
mai rapida de tèxtos sota una forma fonetica volume exterior de 1 m (simbòle st).
simplificada.
estereobat n.m. Embassament sensa motladura d’un
estenotipia n.f. Tecnica d’escriptura de la paraula au edifici.
mejan d’un estenotipe.
estereocomparator n.m. Aparelh emplegat dins li
estenotipista n. Emplegat capable d’estenografiar au levats de plans per la fotografia, per efectuar de mesuras
de coordenadas d’una precision foarça granda e per n’en
mejan d’un estenotipe.
estent (participi passat dau vèrbo èstre) Estent que: dedurre la posicion de ponchs totografics.
estereocromia n.f. Metòde de fixacion sus li parets
Vist que. Sin.: estant que, donat que, ja que, coma que.
de pinturas à l’aiga, per lo biais d’una solucion de silicat
estentament adv. Peniblament.
de potassi.
estentar vi. (it.) Penar.
estereocromic, a adj. Relatiu à l’estereocromia.
estentòr n.m. Votz d’estentòr: Votz potenta e sonòra.
estereodinamic, a adj. Relatiu à la dinamica dei
estentòr n.m. Protozoari d’aiga doça en forma de
tromba ò de poartavotz (lòng pauc ò pron d’1 mm, solides.
estereodinamica n.f. Dinamica dei solides.
embrancament dei ciliats).
estereoduc n.m. (tecn.) Dispositiu per adurre de
estepa n.f. 1. Formacion discontinua de vegetals
xerofiles, sovent erbaceus, dei regions tropicali, e dei produchs solides.
estereoespecific, a adj. (quim.) Si di d’una reaccion
regions de clima continental miègi-aridi. 2. Art dei
estepas: Produccion artistica, à l’atge dau bronze e dau quimica que pòu menar à diferents estereo-isomèrs ma
fèrre, dei pòbles nomades dei estepas (Sibèria e nòrd de n’en dona un solet à causa dau mecanisme.
la mar Negra), qu’arriba au sieu apogeu entre lo s. VIIn e
estereofonia n.f. Tecnica de la reproduccion dei sons
lo s. IIIç av. J.-C.
enregistrats ò transmés per la ràdio, caracterisada per la
reconstitucion dei foants sonòri.
estepic, a adj. Format d’estepas.
estereofonic, a adj. Relatiu à l’estereofonia; que
estequidura n.f. Amaigriment grandàs. Sin.:
pertòca tot sistema acostic que dona ai auditors, au
emaciacion.
estequiometria n.f. (quim.) Estudi dei proporcions moment de la reproduccion dei sons, un sentiment de
distribucion espaciala, un releu sonòre.
segond li quali lu còrs si combínon entre elu.
estereofotografia n.f. Art de representar lu solides
estequiometric, a adj. Relatiu à l’estequiometria.
per
projeccion sus un plan. Var.: estereografia.
estequir (s’) v.pr. Venir foarça maigre.
estereognosia
n.f. (fisiol.) Percepcion de la forma e
estequit, ida adj. Foarça amaigrit. Sin.: emaciat,
dau
volume
dei
còrs,
qu’emplega li sensibilitats tactila e
descarnat, secardin.
musculària.
estèr n.m. (quim.) Còrs que resulta de l’accion d’un
estereografia n.f. Estereofotografia.
acide carboxilic sobre un alcòl, embé eliminacion d’aiga
estereografic, a adj. Projeccion estereografica (de
(nom generic).
esteradiant n.m. Unitat de mesura d’angle solide som O): Transformacion pontuala que, à un ponch M
(simbòle sr), equivalent à l’angle solide qu’a lo sieu som d’una mièja-esfèra de som O, assòcia lo ponch
au centre d’una esfèra e decopa, sus la susfàcia d’aquela d’interseccion de la drecha (OM) e dau plan equatorial.
estereograma n.m. Ensèms de doi clichats d’un
esfèra, una aira qu’equivau à-n-aquela d’un cairat que lo
meme
subjècte destinats à la restitucion dau releu per
sieu costat es egal au rai de l’esfèra. Var.:
estereoscopia.
estereoradiant.
651
estereo-isomèr
_____________________________________________________________________________________________
estereo-isomèr n.m. e adj. Compauat isomèr esteric
esteril(e), a adj. 1. Que non poarta de fruchs, que non
d’un autre compauant.
produe: Un aubre esterile, una tèrra esterila. 2. Qu’es
estereo-isomeria n.f. (quim.) Isomeria de natura inapte à la generacion: Femèla esterila. 3. (med.) Que
contèn minga gèrme microbian. 4. (fig.) Que produe ren,
esterica.
estereomètre n.m. Instrument que sièrve per qu’es sensa imaginacion. 5. Sensa resultat, van, inutile.
Var.: estèrle.
mesurar lu solides.
esterile n.m. (min.) Ròca que non contèn de mineraus
estereometria n.f. Ensèms dei metòdes geometrics
emplegats dins la mesura dei volumes; geometria de valorisables.
esterilet n.m. Dispositiu contraceptiu de matèria
l’espaci.
plastica ò de coire, plaçat dins la cavitat uterina.
estereometric, a adj. De l’estereometria.
esterilisacion (-izacion) n.f. 1. Accion de destrúger
estereomodèle n.m. Imatge en releu perçaupuda per
li toxinas e lu micròbis dins un local, dins una substança,
aqueu que fa usança d’un estereomètre.
estereoquimia n.f. Partida de la quimia qu’estúdia la sus un instrument cirurgical, etc., per de procediments
disposicion tridimensionala dei atòmes dins li moleculas. fisics (calor, radiacions ultravioleti ò quimiqui). 2. (fig.
lit.) Accion d’esterilisar lu esperits, la creativitat.
estereoquimic, a adj. De l’estereoquimia.
esterilisador
(-izador)
n.m.
Aparelh
estereoradiant n.m. Esteradiant.
d’esterilisacion.
estereorama n.m. Mapa topografica en releu.
esterilisant (-izant), a adj. Que rende esterile,
estereoscòpi n.m. Aparelh que permete de vèire un
qu’esterilisa.
imatge en releu per examèn d’un coble estereoscopic.
esterilisar (-izar) vt. 1. Rendre esterile, inapte à la
estereoscopia n.f. Procediment que dona
generacion, à la produccion, à l’invencion. 2. Operar
l’impression dau releu per examèn de doi imatges d’un
l’esterilisacion de.
subjècte pilhats m’un escartament parier à-n-aqueu dei
esterilisat (-izat), ada adj. Sotamés à
uèlhs.
Lach esterilisat: Lach portat à auta
l’esterilisacion.
estereoscopic, a adj. Relatiu à l’estereoscopia.
temperatura, que pòu èstre conservat longtemps.
estereotaxia n.f. Procediment per localisar
esterilitat n.f. Estat de cen qu’es esterile, de
rigorosament d’estructuras cerebrali prefondi, emplegat
quauqu’un
qu’es esterile.
en neurocirurgia.
estèrle,
a
adj. Esterile.
estereotaxiat, ada adj. Efectuat au mejan de
esterlejar
vt. Faire venir estèrle.
l’estereotaxia.
esterlet
n.m.
Esturion dei cors d’aiga d’Euròpa
estereotipat, ada adj. Que si presenta totjorn sota la
orientala
e
d’Àsia
occidentala,
que lu sieus òus sièrvon à
mema forma forma: De formulas estereotipadi.
faire
lo
caviar.
estereotipe n.m. 1. Clichat tipografic obtengut per
esterlin n.m. (angl. sterling) Moneda d’origina
colatge de plomb dins una emprenta. 2. Formula banala,
escocesa,
qu’avia cors en Euròpa à l’Atge-Mejan.
opinion sensa minga originalitat.
estèrn
n.m. Sentida. (pop.) Nas. Aver boan
estereotipia n.f. 1. (estamp.) Branca que permete la
estèrn:
Faire
pròva de clarveença. Sin.: aver boana
reproduccion de formas au mejan d’emprentas. 2.
sentida.
(psicol.) Repeticion non motivada, automatica e
estèrna n.f. Auceu palmipède de la tèsta negra e de
inadaptada à la situacion, de mòts, de movements ò de
l’esquina
grisa, que viu sus li coastas (longuessa 40 cm).
comportaments.
Es
l’aucèu
migrator que complisse lo viatge mai lòng,
estereotomia n.f. Sciença tradicionala de la talha dei
practicament
de l’Artic a l’Antartic. Si declina, segond li
materiaus emplegats dins la construcccion.
varietats
en
mantu
tèrmes: fumet, mascaron, gafeta...
estereotomic, a adj. Relatiu à l’estereotomia.
(Fam. dei esternidats ). Sin.: arèndola de mar.
estereovision n.f. (opt.) Vision estereoscopica dau
esternal, ala adj. Relatiu à l’esternum. Var.:
releu.
esternau.
esteric, a adj. (quim.) Relatiu à la configuracion
esternau, ala adj. Esternal.
espaciala d’un compauat quimic.
Efècte esteric:
esternidat n.m. Esternidats: Familha d’auceus
Influença de l’encombrament dei gropes e dei atòmes
migrators
que lo tipe n’es l’estèrna.
que constituísson una molecula sobre li interaccions que
esternir
vt. Espantegar (de fen, de fèm). s’esternir
pòu aver mé d’autri.
v.pr.
Venir
tèrne.
esteride n.m. Liquide simple que resulta de
estèrno-cleïdo-mastoïdian adj. m. e n.m. (anat.) Si
l’esterificacion d’un esteròl per un acide gras.
di
d’un muscle que s’inserisse sus l’esternum, la
esterificacion n.f. (quim.) Reaccion de formacion
clavicula
e l’apofisi mastoïda.
d’un estèr à partir d’un acide e d’un estèr.
estèrno
- tiroïdian adj. e n.m. (anat.) Si di d’un
esterificar vt. (esterifiqui) Sotametre à una
muscle
que
s’espandisse de l’esternum au cartilague
esterificacion.
tiroïde.
esterigau n.m. Luèc estèrle. Sin.: gast, ermàs.
estèrno-clavicular, a adj. (anat.) Relatiu à
esterilament adv. 1. D’un biais esterile. 2. D’una
l’esternum e à la clavicula.
mena estèrla.
◇
◇
652
estigmatisme
_____________________________________________________________________________________________
estèrno-eleïdo-ioïdian adj. e n.m. (anat.) Si di
estetician, a adj. 1. Escrivan, filosòfe que s’ocupa
d’un muscle superficial de la part anteriora dau coal, que d’estètica. 2. (sobretot au fem.) Persona que travalha dins
va de la clavicula e de l’esternum à l’oàs iloïde.
un institut de beutat.
esternopatge n.m. (med.) Mostre doble, que lu
esteticisme n.m. Teoria que fa de l’art un afaire de
sieus doi còrs son religats per l’esternum, m’un amboric sensibilitat pura, en laissant de caire lu pensaments
comun.
utilitaris, intellectuals ò morals.
esternopatgia n.f. (med.) Conformacion dei
estetisme n.m. Escòla artistica e literària
esternopatges.
anglosaxona que si prepaua de faire tornar lu arts e la
esternorincs n.m.pl. Sota-òrdre d’insèctes omoptèrs poesia ai sieu formas primitivi.
qu’enclau lu nierons, li cochonilhas....
estetoscòpi n.m. (med.) Aparelh emplegat per
esternotomia n.f. ( cir.) Trencament cirurgical de auscultar.
l’esternum.
esteu n.m. Ròca ò grope de ròcas à flor d’aiga,
esternum n.m. Oàs plat, situat en avant de la gàbia generalament pròche dei coastas. 1572: «...un pilot non
toracica e au quau son religadi li promieri sèt coastas de reconoui l’esteou...», Bellaud. 1575: «... a l’esteou souto
l’aiga...». Var.: estel. Sin.: escuèlh, banc, seca, secan.
l’òme. Sin.: (pop.) poast de l’estòmegue.
esteva n.f. Manelha d’un araire.
esteroïde, a adj. Ormòna esteroïda: Ormòna derivada
dei esteròls e secretada per li glandas endocrini.
estibiat, ada adj. (farm.) Dont ièntra d’antimòni.
esteroïdian, a adj. Relatiu ai esteroïdes. Var.:
estibina n.f. Sulfure natural d’antimòni Sb2S3,
esteroïdic.
principal minerau d’aqueu metal.
esteroïdic, a adj. Esteroïdian.
estiblada n.f. 1. Tibadura. 2. Usura dau linge. 3.
Escorreguda
lònga. 4. Lassiera (fatiga). 5. Tanada,
esteròl n.m. (quim.) Alcòl policiclic que dins lo sieu
grope si tròvon lo colesteròl, li vitaminas D e lu rosta, tabassada.
esteroïdes.
estiblaire n.m. Estiblador.
esterpaira n.f. Mena d’araire per recavar lo soal.
estiblador n.m. (tecn.) 1. Estanhador de filaira (tròç
de
cuèr o d’estòfa per aparar li mans d’una filaira) 2.
estertorós, oa adj. (med.) Respir estertorós: Respir
dificile e bruissent sota l’accion de la narcòsi ò dins un Paumèla de cordier.
estiblar vt.) 1. Estirar e espandir lo linge; brandir una
estat d’agonia.
escanha.
2. Frustar lo linge. 3. Penchenar lo cànebe. 4.
estesia n.f. Aptituda à provar una sensacion;
Estrilhar, tustassar, tanar, tabassar.
sensibilitat.
estiça n.f. (it.) 1. Ràbia, despièch. 2. Gota que
estesiogène, a adj. (fisiol.) Que produe ò acreisse la
s’escorre dau nas.
sensibilitat.
esticomitia n.f. (lit.) Dialògue tragic dins lo quau lu
estesiologia n.f. Estudi scientific de la sensibilitat
interlocutors si respoàndon vèrs per vèrs.
organica.
estigador, airitz n. Persona qu’estiga, qu’abuta à
estesiomètre n.m. Instrument per mesurar la
faire d’accions. Sin.: cabalaire. Var.: estigant.
sensibilitat tactila.
estigança n.f. 1. Accion d’estigar; lo sieu resultat. 2.
estesiometria n.f. Accion de mesurar la sensibilitat
Encarar
de projèctes dins una tòca precisa. Sin.:
tactila.
intencion,
tòca.
esteta n. e adj. 1. Persona que li agrada l’art e lo
estigançar
vt. Abutar quauqu’un à complir una
considèra coma una valor essenciala. 2. (pej.) Persona
accion, un projècte.
qu’afècta lo culte dau beu, en dessobre de tota valor.
estigant, a n. Estigador.
estetic, a adj. 1. Que pertòca lo sentiment dau beu, la
sieu percepcion. 2. Qu’es beu, graciós: Un gèst estetic. 3.
estigma (biol.) Ponch sensible au lume en cò d’unu
protistas.
Que mantèn la beutat dau còrs: Una cura estetica.
estigmatas n.m. pl. 1. Marca duradissa qu’una plaga
Cirurgia estetica: Cirurgia plastica que la sieu tòca es de
melhorar li alteracions ò traumatiqui dau còrs, ò l’aspècte (ò una malautia) laissa. 2. (lit.) Traça, marca que tradisse
una degradacion. 3. (bot.) Partida superiora dau pistil,
exterior, especialament de la cara.
estètica n.f. Teoria dau beu, de la beutat en general, e que reçaup lo pollèn. 3. (zool.) Orifici respiratòri dei
dau sentiment dau beu que fa nàisser en nautres. 2. traqueas en cò dei insèctes, dei aracnides. pl. Plagas
Ensèms dei principis à la basa d’una expression artistica, que reprodúon aqueli dau Crist crucificat, en cò d’unu
literària, etc., per la rendre confòrma à un ideal de beutat: mistics cristians.
estigmatic, a adj. Dotat d’estigmatisme.
L’estètica classica. 3. Armonia, beutat d’una forma d’art
quala que sigue: L’estètica d’una construccion. 4.
estigmatisacion
(-izacion)
n.f.
Accion
Estètica industriala: Disciplina qu’estúdia lu produchs d’estigmatisar.
fabricats segond de critèris de beutat, ma en tenent
estigmatisar (-izar) vt. Blaimar durament e en
còmpte finda dei critèris d’adaptacion à l’usatge. Var.: public: Estigmatisar la violacion dei drechs de l’òme.
estetica.
estigmatisat (-izat), ada adj. e n. Si di d’una
estetica n.f. Estètica.
persona que poarta d’estigmatas.
esteticament adv. 1. D’un biais estetic. 2. Dau ponch
estigmatisme n.m. (opt.) Qualitat d’un sistema optic
de vista estetic.
que dona un ponch imatge d’un ponch objècte.
◇
653
estigmomètre
_____________________________________________________________________________________________
estigmomètre n.m. Dispositiu de messa au ponch
estilo-faringian, a adj. e n.m. (anat.) Si di d’un
qu’equipa d’unu miraires d’aparelhs fotografics muscle que va de l’apofisi estiloïda fins au cartilague
reflèx. Sin. telemètre de Dodin, telemètre de camp tiroïde e ai parets de la faringe.
encrosat.
estilo-feutre n.m. Feutre que sièrve essencialament à
estilar vt. Formar à d’uni abitudas, à d’uni règlas (lo escriure e que lo sieu capochon a una agrafa coma aqueu
personal domestic, en particulier).
d’un estilo.
estilat, ada adj. Que fa lo sieu servici en seguissent
estilo-glòssa adj. e n.m. Si di d’un muscle que
d’uni règlas, en parlant d’un emplegat de maion ò s’espandisse de l’apofisi estiloïda de l’oàs temporal
d’ostalaria.
fins au bòrd lateral de la lenga.
estile n.m. 1. Biais particulier d’exprimir la sieu
estilografe n.m. Estilo.
pensada, li sieu emocions, lu sieus sentiments: Un autor
estilografic, a adj. Relatiu à un estilo.
que travalha lo sieu estile, un exercici d’estile. 2. Forma
estiloïde, a adj. (anat.) Pertòca d’apofisis ossudi,
de lenga pròpria à una activitat, à un mitan donat, à un vist la sieu forma que sembla aquela d’un estilet.
grope social: Estile administratiu. 3. Biais personal de
estilo-ioïdian, a adj. e n.m. (anat.) Si di d’un
practicar un espòrt, una art, etc., en foncion de divèrs muscle mistolin que s’espandisse de l’apofisi estiloïda de
caractèrs: L’estile de Brea. 4. Biais particulier d’una l’oàs temporal fins a l’oàs iloïde.
epòca, d’un genre, especialament en matèria d’art, en
estilolit n.m. Cessament brusc en forma de
foncion de divèrs caractèrs formals: Estile epic, estile colomneta dau plan que dessepara doi jaças d’una ròca
gotic.
D’estile: Si di de mòbles, d’objèctes fabricats calcària.
en conformitat m’un estile de decoracion ancian. 5.
estilo-mastoïdian, a adj. (anat.) Orifici situat sus
Qualitat de quauqua ren ò de quauqu’un que presenta de la façia sotrana dau rocàs, entre li apofisis estiloïdi e
caracteristicas estetiqui originali: Mancar d’estile, aver mastoïdi.
d’estile. 6. Ensèms dei gusts, biais d’èstre de quauqu’un;
estilomatofòr n.m. Estilomatofòrs: Òrdre de
biais particulier de si vestir, de si comportar, etc.:
gastropòdes paumonats enclausant aquelu que, coma li
Adoptar un estile esportiu. 7. (Antiqu.) Ponchon metallic
limaças e li bavoas, an lu uèlhs plaçats à la poncha dei
per escriure sus de tauletas d’argila cubèrti de cera. 8.
banas retiradissi.
(tecn.) Agulha que sièrve à traçar la corba d’una
estilomina n.m. Poartamina.
variacion sus un aparelh enregistraire. 9. Asta que la sieu
estilopòde n.m. Partida de la pata dei vertebrats
ombra marca l’ombra sus un relòri solari. 10 (bot.)
directament
estacada à la cencha ossuda e axada sus un
Colomna sobre l’ovari, que poarta lu estigmatas à la sieu
oàs
unic,
coma
l’umèrus en davant e lo femur en darrier.
cima.
estima
n.f.
1.
Apreciacion. 2. Vejaire positiu de la
estilet n.m. 1. Pichin punhal de la lama foarça esfilada.
valor
de
quauqu’un
ò de quauqua ren. Var.: estimacion,
2. Pichina asta metallina fina e ponchuda emplegada en
estimada.
cirurgia per explorar un trajècte fistulós, una plaga, etc.
estimablament adv. D’un biais estimable.
3. Organe fin e ponchut, en cò d’unu animaus.
estimable, a adj. 1. Que si pòu estimar. 2. Important.
estiletar vt. Ferir ò tuar quauqu’un m’un estilet.
3.
Coma si deu, de meriti, en parlant d’una persona.
estilisacion (-izacion) n.f. Accion d’estilisar.
estimacion
n.f. Apreciacion. Var.: estima. Sin.:
estilisar vt. Representar d’un biais estilisat.
avalorament,
preada,
estimada.
estilisat (-izat), ada adj. Representat sota una forma
estimador
n.m.
(lit.)
Persona que fa una estimacion.
simplificada, sintetica, que dona un aspècte decoratiu
Var.:
estimaire.
Sin.:
preaire.
particulier, un caractèr especial.
estimaire n.m. Estimador. Sin.: preaire. Sin.:
estilisme n.m. 1. Tendença à s’entrevar dau sieu
estimador.
estile. 2. Activitat, profession d’estilista.
estimar vt. 1. Determinar la valor d’un ben, lo prètz
estilista n. 1. Escrivan qu’a un estile de granda
d’un
objècte.
Sin.:
avalorar.
2.
Calcular
qualitat. 2. Persona que lo sieu mestier es d’inventar de
aproximativament.
3.
Aver
una
boana
opinion
de
formas novèli per lu vestits, l’automobila, lu mòbles, etc.
quauqu’un, n’en reconóisser la valor. 4. Jutjar, èstre
estilistic, a adj. Relatiu à l’estilistica, à l’estile.
d’avís, considerar: Estimi que poades travalhar un pauc
estilistica n.f. (ling.) Estudi scientific de l’estile.
mai. s’estimar v.pr. Si considerar coma, si crèire.
estilisticament adv. Dau ponch de vista de l’estile, de
estimatiu, iva adj. Que constituisse una estimacion.
l’estilistica.
estimator, atritz n. Preaire.
estilistician, a n. Especialista d’estilistica.
estimatòri, òria adj. Relatiu à l’estimacion.
estilit n.m. Solitari cristian oriental qu’avia plaçat la
estimugène, a adj. 1. Pròpri à estimular, à acréisser
sieu cèla sus un pòrtegue ò una colomnada en roïna.
l’activitat fisica, intellectuala; fortificant, tonic. 2. (fig.)
estillagotas n.m. (med.) Còmptagotas.
Qu’aumenta l’ardor. n.m. 1. Substança, medicament
estilo n.m. [es’tilo] Poartapluma que lo sieu mànegue, qu’activa li foncions psiquiqui. 2. (fig.) Cen qu’es de
vuèi, contèn una resèrva de tencha. Var.: estilografe.
natura à tornar donar de coratge à quauqu’un.
estilobat n.m. (arquit.) Cen que sostèn una
estimul n.m. Estimulus.
colomnada.
estimulacion n.f. Accion d’estimular. Sin.:
ponchonada, avivada, agulhada, agulhonada.
◇
654
estivada
_____________________________________________________________________________________________
estimulador n.m. Estimulador cardiac: Aparelh
estirada n.f. 1. Tiralhament (dau còrs). 2.
electric que provòca la contraccion cardiaca quora non si Escorreguda lònga: Una estirada de camin.
fa normalament. Sin.: pacemaker (angl.), avivaire,
estiradís, ssa adj. Que si pòu estirassar.
Var.: estimulator.
estiradoira n.f. Destiraira.
estimulant, a adj. 1. Pròpri à estimular, à acréisser
estirador, a adj. 1. Que dura totplen. 2. Que li
l’activitat fisica, intellectuala; fortificant, tonic. 2. (fig.) agrada d’esperlongar.
Qu’aumenta l’ardor; encoratjant. Sin.: ponhèire,
estiraire, airitz n. Persona qu’estira de metals, de
confortant. n.m. 1. Substança, medicament qu’activa pèus, de matèiras textili.
li foncions psiquiqui. Sin.: cordial. 2. (fig.) Cen qu’es
estiralhar (s’) v.pr. S’estirar sus lo lièch ò sus lo
de natura à tornar donar de coratge à quauqu’un. Sin.: soal.
ponchon, agulhon.
estirament n.m. Accion d’estirar, de s’estirar; lo sieu
estimular vt. 1. Incitar, butar à agir; encoratjar. Sin.: resultat. Sin.: tesada.
estigar. 2. Acréisser l’activitat de: Estimular un
estiranhar vt. Estirar.
sentiment, una industria. Sin.: avivar, ponchonar,
estirar vt. 1. Alongar, estendre per traccion. Sin.:
agulhonar.
tesar. 2. (metall.) Menar una barra à una longuessa mai
estimulator n.m. Estimulador.
granda e à una seccion mai pichina, per passatge à frèi au
estimulina n.f. Ormòna secretada per l’ipofisi e travèrs d’una màquina especiala. 3. (text.) En filatura,
qu’estimula l’activitat d’una glanda endocrina per la redurre la seccion dei ribans de fibras textili. Sin.: sang
secrecion d’una autra ormòna (nom generic).
sanguena. 4. Formar en continú un fuèlh de vèire plat ò
estimulus n.m. (fisiol.) Element de l’environament de fibra de vèire. s’estirar v.pr. Estendre lu sieus
susceptible d’activar d’unu receptors sensorials d’un membres.
individú e d’aver un efècte sobre lo sieu comportament.
estirassada n.f. 1. Traça laissada sus una susfàcia ò
Var.: estimul.
dins l’espaci per un còrs en movement, per una substança
estinhecat n.m. Pichin peis de mar ò d’aiga doça, que espantegada. 2. (mecan.) Foarça aerodinamica que
poarta d’espinas dorsali e que lo mascle garda lu òus e s’opaua à l’avançament d’un mobile dins l’ària.
bastisse eu-meme un nis sus lo fond (Familha dei
estirassament n.m. 1. Accion d’estirassar; lo sieu
gasterosteïdes).
resultat. 2. Atirança.
estínher vt. Esténher.
estirassant, a adj. Atraent.
estipendi n.m. Salari.
estirassar vt. 1. Desplaçar quauqua ren en lo si tirant
estipendiar vt. (estipendi, classic estipèndii) (lit. e darrier. 2. Menar quauqu’un pauc ò pron còntra la sieu
pej.) Aver au sieu servici, en pagant. Sin.: assoudar, volontat: Estirassar un enfant à l’escòla, estirassar
pagar.
quauqu’un au tribunal. 3. (loc.) La raça estirassa: Lu
estipendiat, ada adj. (lit. e pej.) Qu’es pagat per enfants sèmblon ai sieus parents, an li memi qualitats, lu
acomplir una accion; corrot. Sin.: assoudat, pagat.
memes comportaments, etc.
estipi n.m. (bot.) Fust non ramificat, recubèrt per li
estiratge n.m. 1. Accion d’estirar (un metal, un
cicatritz dei fuèlhas, coma dins lu paumoliers; axe teissut, etc.). 2. (text.) Banc d’estiratge: Màquina per
principal d’uni algas e d’unu fonges.
estirar.
estipitat, ada adj. Si di dei organes vegetals qu’un
estirax n.m. Aubrilhon exotic que fornisse lo benjoïn
estipe poarta.
e un baume; aqueu baume (Familha dei estiracaceas).
estiptic, a adj. e n.m. (med.) Si di d’un astringent Sin.: alibofier. Var.: estorax.
potent (saus de plomb, de fèrre, etc.).
estirène n.m. Idrocarbure benzemic C8H8 que sièrve
estipula n.f. (bot.) Apendici pichin membranós ò de matèria promiera per de nombroï matèrias plastiqui.
foliaceu, que si rescoantra au ponch d’insercion dei Var.: estirolène.
fuèlhas.
estirolène n.m. Estirène.
estipulacion n.f. Clausa, mencion dins un contracte.
estiu n.m. 1. Sason que vèn après la prima e avant
Sin.: condicion, disposicion, article, obligacion.
l’auton e que, dins l’emisfèri boreal, comença lo 21 ò lo
estipulant, a adj. e n. (dr.) Persona qu’exigisse 22 de junh per s’acabar lo 22 ò lo 23 de setembre. 2.
quauqua ren per convencion.
Periòde dei calors.
(au Canadà, ma finda, per
estipular vt. 1. (dr.) Enonciar una clausa, una extension, dins lo rèsta dau monde) Estiu indian: Periòde
condicion dins un contracte. Sin.: convenir, acordar, de bèi jorns tardius, à la fin de l’estiu ò au començament
precisar. 2. Faire saupre expressament.
de l’auton. Sin.: estiu de sant Martin.
estir n.m. (med.) Contraccion dei nèrvis e dei
estiva n.f. 1. Cròta. 2. (mar.) Part interiora d’una nau,
muscles.
prevista per reçaupre lo cargament de mercandisa; lo
estira n.f. 1. Tortura d’una persona condemnada à la cargament propriament dich. Part darierra dei barcas
question. Sin.: calvari, suplici, martiri. 2. Escorreguda.
de pesca enclausa entre lo darrier banc e lo sanon.
estirable, a adj. Que pòu èstre estirat sensa si rompre.
estiva n.f. Pastura d’estiu, en montanha.
estiracaceu
n.m.
Estiracaceus:
Familha
estivacion n.f. (zool.) Engordiment d’unu animaus,
d’aubrilhons, que lo sieu tipe es l’alibofier.
en estiu.
estiracina n.f. Cinnamat de cinnamile que contèn
estivada n.f. Amontanhatge. Var.: estivatge.
l’alibofier.
◇
655
estivaire
_____________________________________________________________________________________________
estivaire n.m. Emplegat d’un poart qu’estiva la mèrç
estòfa n.f. 1. Teissut. 2. (fig.) Aver d’estòfa: Aver de
sus una nau. Sin.: cargaire, camalo.
grandi qualitats.
estival, a adj. De l’estiu; relatiu à l’estiu. Var.: estival,
estofacastanhas n.m. 1. Estòfa grossiera per estofar
estivau, estivenc.
li castanhas rostidi. 2. Capeu de forma ridicula.
estivalha n.f. Estiva (per li bèstias).
estofacristian n.m. (fam.) Aliment espés ò farinós,
que si digerisse dificilament.
estivalhar vt. Estivar (de bèstias).
estofada n.f. À l’estofada: Si di d’un mòde de cuècha
estivament n.m. Tassament.
dei carns ò dei legumes à la vapor, dins un recipient tapat.
estivandier, a n. Estivant.
estofadoira n.f. Pinhata per cuèire à l’estofada.
estivant, a n. Persona que parte à faire un sejorn
estofador n.m. 1. (mús.) Pèça de boasc garnida de
pendent li vacanças d’estiu. Var.: estivandier.
estivar vt. Metre lo bestiari à l’estiva. Sin.: feutre que permete l’arrèst dei vibracions d’una coarda
amontanhar. vi. Passar l’estiu en montanha, en de clavecin ò de piano. Sin.: sordina. 2. (fam.) Local que
la sieu atmosfèra es cauda e confinada.
parlant dau bestiari.
estofaire, airitz adj. e n. Que provòca
estivar vt. Dispauar metodicament e fixar solidament
(lo cargament d’una nau, d’un veïcule, d’un avion): l’estofament. Var.: estofegaire.
estofalume n.m. Atupor.
1572: «dins trento naux tant de blat estivar...», Bellaud.
estofament n.m. 1. Accion d’estofar; fach d’èstre
estivatge n.m. (mar.) Accion d’estivar.
estofat. Var.: estofegament. Sin.: estenhement. 2.
estivatge n.m. Estivada.
Granda dificultat à respirar.
estivatge n.m. Tirant d’aiga. Sin.: cotatge.
estofant, a adj. Que rende la respiracion dificila. Var.:
estivau, ala adj. Estivenc.
estofareu.
estivau n.m. Bòta de pescadors. Braias de cerat.
estofar vt. 1. Faire morir per asfixia. 2. Embarrassar
estivau n.m. Calors de l’estiu.
en rendent la respiracion dificila: Una calor qu’estofa. 3.
estivenc, a adj. De l’estiu. Var.: estival.
Arrestar la combustion de, amurcir: Estofar lo fuèc. 4.
estivenc, a adj. Estival.
(fig.) Rendre mens sonòre, assordir. 5. (fig.) Empachar la
esto, a adj. dem. Aquesto: Esto còup, esto sera, esto propagacion, lo desvolopament de: Estofar un sentiment,
matin, esta nuèch.
un escandale. vi. 1. Morir per asfixia. 2. Respirar mé
estoarça n.f. Entòrsa.
dificultat. s’estofar v.pr. Perdre la respiracion.
estòbi n.m. (mar.) Èrsas que demòron un còup
estofar vt. (estòfi) 1. Garnir d’estòfa. 2. Enriquir de
passada una tempèsta.
matèria, de fachs, desvolopar.
estobla n.f. Estòbla.
estofareu, èla adj. Estofant.
estòbla n.f. 1. Part dau pen dei cerealas que rèsta dins
estofat, ada adj. 1. Moart per estofament. 2. Que lo
lo camp après la meisson; lo camp eu-meme. 3. Palha sieu esclat es assordit: Un rire estofat.
lònga que s’emplegava per curbir li abitacions dins d’uni
estofat, ada adj. Ric de matèria: Un travalh estofat.
regions. Var.: estobla, restòbla, restobla. Sin.: cost.
Votz estofada: Plena e sonòra.
estoblada n.f. Camp semenat de blat. Var.:
estofegament n.m. Estofament.
restoblada.
estofegar vt. (estofegui) Esténher.
estoblar vt. e vi. (estobli, estòbli) Arrancar l’estòbla
estofegatge n.m. Accion d’estofar.
après la meisson. Var.: restoblar.
estofiar (s’) v.pr. (m’estofi, classic m’estófii) Si
estoblatge n.m. 1. Accion d’estoblar après la
desgustar.
meisson. 2. Epòca de l’annada quora s’estòbla. Var.:
estofisiologia n.f. Part de la fisiologia que tracta dei
restoblatge.
relacions entre lu estats nerviós e lu fenomènes de la
estòble adv. Exprèssi, escient. Faire estòble: Faire
consciença.
d’un biais deliberat. Sin.: a bèl expressi.
estoïc, a adj. Si di de quauqu’un que supoarta la dolor
estòc n.m. Espada per tocar mé la poncha.
Picar
embé coratge, sensa si plànher.
d’estòc e de talha: En si servent de la poncha e dau
estoïcament adv. D’un biais estoïc.
trencant d’una arma blanca.
estoïcian, a adj. e n. 1. Qu’apartèn à l’estoïcisme; que
estocada n.f. 1. Còup donat mé la poncha de l’espada.
n’èra partidari. 2. Que rèsta impassible davant lo malur,
2. Còup d’espada que lo matador dona per acabar lo taur.
la sofrença, la dolor, etc.
2. (fig. lit.) Atac violent portat d’improvista.
estoïcisme n.m. (filos.) 1. Doctrina filosofica de
estòc n.m. Instrument per fixar un objècte que si deu
Zenon, Seneca, Marc Aurèli (sovent opauada à
trabalhar, format de doi maissas que si pòu avesinar pauc
l’epicurisme). (per ext.) Fermetat, austeritat.
ò pron per lo biais d’una vitz.
estoireta n.f. 1. Insècte que viu sota li pèiras e dins lu
estocafic n.f. 1. Merluça secada à l’ària.
Maigre,
fruchs, finda sonat trauca-aurelha à causa dei doi
sec coma un estocafic: Foarça maigre. 2. Recèpta niçarda
apendicis en forma de pinça qu’acàbon lo sieu abdomèn.
à basa d’aqueu peis. «Lo luns lo mètre a muèlh, e lo
estòla n.f. 1. Insigne liturgic format d’una larga benda
vendres vengut, lo retirar dau banh, que tendre l’a
d’estòfa,
que poàrton l’evesque, lo prèire e lo diacre.
rendut» (R. Rancher).
estolon
n.m. 1. (bot.) Part aerenca, que si finisse m’un
estocaficada n.f. Plat d’estocafic.
grelh que, de plaça en plaça, crea de novèli raíç, ponchs
estof, a adj. Sadol.
◇
◇
◇
◇
656
estordaria
_____________________________________________________________________________________________
de partença de noveus pens. 2. (zool.) Grelh qu’assegura velar. Sin.: ombrejar, esfumar. 3. Demenir la rudessa
la multiplicacion asexuada d’unu animaus.
de quauqua ren. s’estompar v.pr. 1. S’escafar, devenir
fosc. 2. Baissar en violença, en intensitat: La mieu dolor
estolonifèr, a adj. Que produe d’estolons.
estolonifòrme, a adj. Que retipa la forma de s’estompa.
estompat, ada adj. Adocit, mens viu, en parlant de
l’estolon.
l’esclat d’una color.
estomac n.m. Estòmegue.
estompatge n.m. Accion d’estompar.
estomacal, a adj. De l’estòmegue. Var.: estomacau.
estonablament adv. D’un biais estonant. Var.:
estomacau, ala adj. Estomacal.
estonadament.
estomagada n.f. Indigestion; dolor estomacala. Var.:
estonable, a adj. Que pòu èstre estonat.
estomagadura.
estonadament adv. Estonablament.
estomagadura n.f. Estomagada.
estonament n.m. Sorpresa causada per quauqua ren
estomagar vt. (estomagui) (fam.) Estupefar, estonar,
d’imprevist,
d’extraordinari. Sin.: esbaïment.
d’un biais agradiu ò desagradiu. Sin.: laissar nèc,
estonant, a adj. 1. Qu’a un caractèr imprevist,
espantar. s’estomagar v.pr. S’estonar.
estomat n.m. Orifici microscopic en nombre estrange. 2. Extraordinari, prodigiós, remirable. Sin.:
grandàs sus la faça inferiora dei fuèlhas dei plantas esbaïssent.
estonar vt. Sorprendre peuqua ren d’extraordinari, de
superiori, qu’assegura lu escambis gasós (fotosintèsi,
meravilhós,
d’imprevist. Sin.: esbaïr. s’estonar v.pr.
alenament...).
Trovar
estrange,
èstre sorpés (de): M’estoni de ti vèire
estomatiti n.m. Inflamacion de la mucoa bucala.
aquí.
estomatodinia n.f. (med.) Dolor de la cavitat
estonian, a adj. e n. D’Estònia. n.m. Lenga parlada
bucala.
en
Estònia. Sin.: èste.
estomatologia n.f. Especialitat medicala que lo sieu
estonix
n.m. Mamifèr fossile de l’eocène dei
objècte es l’estudi e lo tractament dei afeccions de la
Estats-Units
que presentava à l’encòup una natura de
boca e dau sistema dentari.
rosegaire,
de
carnassier e sobretot d’insectivòre.
estomatologic, a adj. Relatiu à l’estomatologia.
estòp
interj.
(anglés stop) Per exprimir l’òrdre de
estomatologista n. Estomatològue.
cessar,
de
s’arrestar.
Sin.: basta!, òu!, arrèsta!,
estomatològue, òga n. Metge especialisat en
arrestatz!
estomatologia. Var.: estomatologista.
estòp n.m. (anglés stop) 1. Paneu de senhalisacion
estomatoplastia
n.f.
(med.)
Restauracion
rotiera
que demanda imperativament de s’arrestar. 2.
cirurgicala de la boca.
Senhal luminós plaçat à l’arrier d’un veïcule e que
estomatopòde n.m. Estomatopòdes: Pichon nombre
s’aluma quora si frena. 3. (fam.) Autostòp.
de crustaceus superiors.
estopa n.f. Compauanta fibroa que sobra dau
estomatorragia n.f. (med.) Emorragia de la boca.
tractament dau cànebe.
estomatoscòpi n.m. Instrument per examinar la boca.
estopar vt. Tapar mé d’estopa. Var.: estoponar. Sin.:
estomatoscopia n.f. (med.) Examèn de la boca au calafatar.
mejan d’un estomatoscòpi.
estopat, ada adj. Tapat mé d’estopa.
estòmegue n.m. 1. En cò de l’òme, part renflada dau
estopilha n.f. Artifici que contèn una composicion
tube digestiu situada sota lo diafragma, entre esofague e
fulminanta que sièrve à botar fuèc à una carga de podra.
l’intestin greule, dont lu aliments son banhat d’acide
estopilhar vt. Provedir d’una estopilha.
gastric, qu’idrolisa li proteïnas. 2. En cò dei animaus,
estopilhon n.m. Estopilha pichona.
part renflada dau tube digestiu, formada de quatre pòchas
estopin n.m. Tampon d’estopa per borrar la podra.
per lu romegaires. 3. Part dau còrs au niveu de
estopinar vt. 1. Borrar mé d’estopa, d’estraças, etc. 2.
l’estòmegue: Mandar un punh dins l’estòmegue. Aver
d’estòmegue: Èstre ardit, audaciós. Var.: estomac. Sin.: Calafatar.
estopinar vt. Sortir d’un topin.
aver de front, de pièch.
estopon n.m. Tap d’estopa.
estomiera n.f. Trama inserida dins lu teissuts dobles.
estoponar vt. Estopar.
Sin.: emborratge.
estopós, oa adj. Cotonós, que sembla d’estopa. Var.:
estomocòrde n.m. Estomocòrdes: Classa d’animaus
estoponós.
marins primitius, vesins dei cordats.
estoponós, oa adj. Estopós.
estomòxe n.m. Mosca que ponhe lo bestiari e pòu
transmetre de micròbis (estreptocòcs, micròbi dau
estoppel n.m. (mòt angl.) Objeccion peremptòria
carbon, etc.).
qu’empacha un Estat, partida dins un procès, de
estompa n.f. 1. Pèu, papier rotlats e acabats en poncha contradire la posicion que sostèn ò qu’a sostengut.
per estalar la color d’un dessenh. 2. Dessenh obtengut
estorax n.m. Estirax.
d’aqueu biais.
estorçedura n.f. 1. Accion d’estoàrcer; lo sieu
estompament n.m. (lit.) Fach de s’estompar.
resultat. 2. Entòrsa.
estompar vt. 1. Adocir ò ombrar un dessenh au mejan
estordaria n.f. 1. Caractèr d’aqueu que non pensa
d’una estompa. Sin.: ombrejar, esfumar. 2. Curbir denant d’agir; distraccion, inatencion. 2. Acte fach sensa
quauqua ren m’una ombra leugierament degradada; pensar: Cometre d’estordarias. Sin.: folastritge.
◇
657
estordidament
_____________________________________________________________________________________________
estordidament adv. En estordit; inconsideradament,
estraçar vt. Redurre à l’estat d’estraça.
imprudentament.
estracejar vt. Metre en pèças. Sin.: frandalhar,
estordiment n.m. Perda de consciença passatgiera; desfelengar;
vertitge. Sin.: lorditge.
estrachana n.f. Amèndola dura.
estordir vt. (estordissi) 1. Faire perdre parcialament
estracier, a n. Persona que rabalha li estraças ò lu
la consciença à: Estordir d’un còup de baston. Sin.: vièlhs objèctes per li tornar vendre.
(fig.) Si batre
ensucar, enlordir, entartugar, estramortir. 2. Causar coma d’estraciers: Si batre d’un biais encaïnat.
una mena d’euforia: Lo vin estordisse. Sin.: enebriar. 3.
estraçon n.m. Estraça pichona.
Importunar: Tròup de bosin finisse per estordir. estraçum n.m. Ensèms de cen qu’es estraçat.
s’estordir v.pr. S’esforçar de perdre la consciença de la
estrada n.f. 1. Calada romana. Rota, camin: Batre
realitat. Sin.: s’enebriar.
l’estrada.
estordissent, a adj. Qu’estordisse.
estradier, a adj. Relatiu à un camin, ai rotas: Lo
estordit, ida adj. e n. Qu’agisse ò parla sensa pilhar malhum estradier. Sin.: rotier.
lo temps de la reflexion, sensa faire atencion: Un enfant
estradiòt n.m. Cavalier leugier originari d’Albania ò
estrodit. Sin.: despensierat, espensierat, destartavelat,
de Grècia, emplegat dins li armadas europeï coma
inatentiu.
avant-garda (siècles XVen-XVIen).
estòri n.m. Estòria.
estradiòu n.m. (bioquim.) Principala ormòna
estòria n.f. Trena de palha entreçada, etc. Var .: estrogèna de l’ovari.
estòri.
estrafachar (s’) v.pr. Si contrafaire.
estorne, a adj. Que la sieu color fa pensar à-n-aquela
estrafaciar vt. (estrafaci, classic estrafàcii)
d’un estorneu.
Descarar, desfigurar. Sin.: estrafigurar.
estorneu n.m. 1. Passeron dei plumas escuri tacadi de
estrafigurar vt. Desfigurar. Sin.: estrafaciar,
blanc, insectivòre e frugivòre (20 cm de lòng, Familha
descarar.
dei esturnides). 2. (fig.) Persona estordida, tèsta en l’ària.
estrafoisson n.m. Prepotent, entrecujat.
estornic n.m. Expulsion reflèxe brusca d’ària per lo
estrafonhar vt. Escafonhar.
nas e la boca, que la provòca una excitacion de la mucoa
estragon n.m. Planta aromatica emplegada coma
nasala. Var.: esturnic.
condiment
(Familha dei composeas).
estornicada n.f. Accion d’estornicar. Var.:
estrai
n.m.
(mar.) Cau metallic ò cordatge destinat à
esturnicada.
mantenir
un
aubre
en plaça.
estornicar vt. (estorniqui) Faire un estornic. Var.:
estraissinar
vt.
Estransinar.
esturnicar.
estral,
a
adj.
(fisiol.)
Relatiu à l’estrus.
Cicle
estorniga n.f. Àrnica.
estral:
Modificacion
periodica
dei
organes
genitals
estornigon n.m. Simèc. Var.: estaurigon. Sin.:
femeus, en rapoart mé la liberacion dei ovules (per la
gautàs, gautada, balorda, virasoleu.
frema, lo cicle estral dura 28 jorns e compoarta doi fasas:
estrabic, a adj. e n. Que sofrisse d’estrabisme.
folliculària e luteala). Var.: estrau.
estrabisme n.m. Deca de parallelisme dei axes optics
estralucar vt. (estraluqui) Especlucar.
dei uèlhs, que provòca un trebolici de la vision
estralunat, ada adj. Lunatic. Var.: extralunat.
binoculària.
estralúser v.i. Lúser d’una mena passadissa.
estrabomètre n.m. Aparelh que mesura lo niveu
estralusida n.f. Lutz passadissa.
d’estrabisme.
estram(e) n.m. Forratge.
estrabòt n.m. Fach de passar sensa rason d’un
estramaç n.m. Tombada sus lo soal d’un biais lorda e
subjècte à un autre: Faire, dire d’estrabòts. Sin.:
brusca.
desparlatge.
estramaçada n.f. Accion d’estramaçar.
estrabotar vi. (estrabòti) Faire d’estrabòts. Sin.:
estramaçar vt. Abatre, estirassar per tèrra. sautar de la cabra au perier.
estrabotomia n.f. (cir.) Tractament cirurgical de s’estramaçar v.pr. Si picar en tèrra lordament. Sin.:
picar dau nas, dau morre.
l’estrabisme.
estramaçon n.m. Espada lònga, mé doi trencants (s.
estrac, a adj. Las. Sin.: alassat, flac, crepat, desanat.
en
en
estraç n.m. Degalh fach à un teissut. Sin.: XVI e XVII ).
estrambalada n.f. Extravagança. Sin.: folastrada,
esgarradura, esgarron.
estraça n.f. 1. Tròç de vièlha estòfa. Sin.: androlha, desvari.
estrambalat, da adj. Extravagant. Sin.: folesc, folàs.
panochon. 2. Borra ò sobra de la seda, en sericultura. 3.
estrambòrd n.m. Entosiasme, envanc. Sin.:
Persona gaire recomandabla. Sin.: palhasso, rementa.
exaltacion.
estraçadura n.f. Accion d’estraçar; lo sieu resultat.
estrambordant, a adj. Que dona d’entosiasme. Sin.:
estraçament n.m. Accion d’estraçar quauqua ren; lo
exaltant.
sieu resultat.
estrambordar vt. (estrambòrdi) 1. Transportar de
estracar vt. (estraqui) Rendre las. Sin.: crepar,
aflaquir, alassar, crepar. s’estracar v.pr. S’alassar, gaug. 2. Donar d’envanc à. Sin.: exaltar.
estramòni n.m. Estramònia.
si crepar.
◇
◇
658
estrata
_____________________________________________________________________________________________
estramònia n.f. Planta velenoa dau genre datura, dei
estrangulacion n.f. Accion d’estrangolar; lo sieu
grandi flors blanqui e dau fruch espinós (Familha dei resultat. Var.: estrangolament.
solenaceas). Var.: estramòni.
estranh, a adj. Que soarte de l’ordinari; espantant:
estramortiment n.m. Estordiment.
Una nòva estranja. Var.: estrange.
estramortir vt. (estramortissi) Estordir. Var.:
estranhament adv. D’un biais estranh. Var.:
extramortir.
estranjament. Sin.: curiosament.
estramòt n.m. Solecisme, barbarisme. Var.:
estranhessa n.f. 1. Caractèr de cen qu’es estranh. 2.
extramòt. Sin.: bastardalha.
(lit.) Accion, caua estranha. 3. (psicol.) Sentiment
d’estranhessa: Alteracion de la resonança afectiva dei
estramudar vt. Cambiar (una planta) de vas.
percepcions. Var.: estranhetat.
estrange, ja adj. Estranh.
estranhetat n.f. Estranhessa.
estrangier, a adj. e n. 1. Qu’es d’una autra nacion:
estranjament adv. Estranhament.
Un torista estrangier. Sin.: foarapaís, forastier,
forestier, estranhier. 2. Que non es d’un grope, d’una
estransidura n.f. Tristum, preocupacion. Sin.:
familha. adj. 1. Que non apartèn à la nacion dont si languiment.
viu: Una lenga estrangiera. 2. Que non apartèn à un
estransinar vt. Crepar (quauqu’n ò una bèstia) de
organisme, à una entrepresa: Persona estrangiera au travalh.
Var.:
estraissinar.
s’estransinar
servici. 3. Qu’es sensa rapoart, sensa relacion embé: v.pr. Morir de languiment, de pena, de dolor.
Èstre estrangier à un afaire. 4. Pas conoissut: Una cara
estransir vt. Provocar l’ànsia. s’estransir
estrangiera. 5. (med.) Còrs estrangier: Caua que si tròva, v.pr. Viure dins l’ànsia, si languir dins l’aspèra.
còntra natura, dins lo còrs de l’òme ò d’un animau. Sin.:
estrànsola n.f. Si di d’una persona vestida d’estraças.
estranhier.
estransolit, ida adj. Vestit d’estraça. Sin.:
estrangier n.m. País, ensèms de país autre qu’aqueu frandalhier, espelhandrat. Var.: estransolit.
que n’en siam ciutadans. Sin.: foarapaís.
estràntola n.f. Taula dont si paua lo pan. Èstre sec
estrangieralha n.f. (pej.) Lu estrangiers. Sin.: coma una estràntola: Èstre totplen maigre.
estranhieralha.
estrapada n.f. Suplici dins lo quau si laissava tombar
estranglacat n.m. Peis d’aiga doça ò de mar, d’en aut un condemnat estacat à una coarda que non
provedit d’espinas dorsali e laterali mobili (Familha dei davalava fins au soal.
gasterosteïdats). Sin.: sabatier.
estraparlar vt. Delirar, divagar. Sin.: anar en
estranglacavau n.m. Èrba comuna dins lu prats, lu ravaria, pèrdre l’estela. Var.: extraparlar.
boascs e lu gasts (Familha dei graminaceas ). Sin.:
estrapàs n.m. 1. Injúria; marrits tractaments. 2.
bauca.
Excès. Var.: estrapassada.
estranglada n.f. Accion d’estranglar ò de
estrapassada n.f. Estrapàs.
s’estranglar; lo sieu resultat. Var.: estrangolada.
estrapassar vt. 1. Mautractar. 2. Crepar, alassar.
estrangladura n.f. (mar.) Cordatge que sièrve per
estrapilhar vi. Tirassar lu pens.
ligar li pèças de fusta apariadi à un aubre per lo renfortir.
estrapilhon n.m. Lagramua grisa. Var.: estrapion.
estranglaire, airitz adj. e n. Estrangolaire.
estrapion n.f. Estrapilhon.
estranglar vt. Estrangolar. s’estranglar v.pr.
estraplomb n.m. Estat d’una part en salhida per
S’estrangolar.
rapoart
ai parts que son sota. En estraplomb: En avant
estranglon n.m. 1. Crop. 2. Difteria.
de l’aplomb. Sin.: tresplomb.
estrangolada n.f. Estranglada.
estraplombar vt. Si trovar en estraplomb sobre. Sin.:
estrangolalops n.m. (bot.) Autre nom de l’aconit.
tresplombar.
estrangolaire, airitz adj. e n. Qu’estrangola. Var.:
estrapontin n.m. 1. Sèti de complement fixe, dins
estranglaire.
una sala d’espectacle, un veïcule, etc. 2. (fig.) Foncion,
estrangolament n.m. 1. Estrangulacion. 2. plaça de gaire d’importança dins una assemblada, una
Estrechiment: L’estrangolament d’una valada. Var.:
organisacion.
estranglament.
estraquessa n.f. Lassitge.
estrangolar vt. 1. Faire morir per constriccion ò
estraribar vi. Desbordar.
oclusion dei vias respiratòri. Comprimir per demenir la
estrasborgés, esa adj. e n. D’Estrasborg.
larguessa, la dubertura. 3. Empachar de si manifestar, de
estrass n.m. 1. Vèire colorat au mejan d’oxides
s’exprimir: Estrangolar li libertats. 4. (mar.) Bridar metallics,
qu’imita divèrsi pèiras precioï. 2. Cen que
s’estrangolar v.pr. S’estofar, mé quauqua ren que vèn
brilha
d’un
esclat faus.
tapar li vias respiratòri en avalant.
estrat
n.m.
Estrata.
estrangolat, ada adj. 1. Tròup estrech. 2. Votz
estrata
n.f.
1. Caduna dei jaças de materiaus que
estrangolada: Mièja estofada, especialament sota
constituísson
un
terren, en particulier un terren
l’efècte de l’emocion.
sedimentari;
per
ext.,
cada niveu, cada plan constitutiu de
estrangolhon n.m. 1. Angina que pertòca lo bòu e lo
quauqua
ren.
Sin.:
jaç,
jaça, taulada. Var.: estrat. 2.
cavau. 2. Pera d’estrangolhon: Varietat de pera totplen
Niveu
que
lo
fulhatge
dei vegetals pòu rejónher. 3.
aspra. 3. Coal d’un bofet idraulic. Var.: estrangolon.
Cadun
dei
sotensembles
que sièrvon à escandalhar una
estrangolon n.m. Estrangolhon.
populacion.
◇
◇
659
estratagema
_____________________________________________________________________________________________
estratagema n.m. Engan abile. Sin.: finta, artifici,
estratovolcan n.m. Volcan format de jaç
astúcia, maquinacion, trama.
estratificats de lavas ò de cendres: Lu estratovolcans
estratamètre n.m. Aparelh d’usança dins lu d’Hawaii.
sondatges miniers per mesurar l’inclinason dei estratas.
estratus n.m. Nebla bassa que si presenta sota forma
d’una
jaça unifòrma grisa e forma un vel continú.
estratègi n.m. 1. Especialista d’estrategia. 2. (ist.)
Principal magistrat, à Atenas; comandant d’armada.
estrau, ala adj. Estral.
estrategia n.f. 1. Art de coordenar l’accion de foarças
estravent n.m. (mar.) Posicion sota lo vent.
militari, politiqui, economiqui e morali implicadi per
estravestir vt. (estravestissi) Travestir. menar una guèrra ò la preparacion de la defensa d’una s’estravestir v.pr. Si travestir.
nacion ò d’una coalicion. 2. Art de coordenar d’accions,
estraviadura n.f. Accion ò resulta de s’estraviar.
de manobrar abilament: L’estrategia electorala. 3. (mat.) Var.: extraviadura.
Ensèms de decisions pilhadi en foncion d’ipotèsis de
estraviar (s’) v.pr. (m’estravii) 1. S’escartar dau
comportament dei personas interessadi dins una sieu camin. Sin.: si descaminar, si desaviar, si
conjontura determinada, dins la teoria dei juècs.
Juèc foaraviar. 2.
Si
pervertir,
si
desvariar.
d’estrategia: Juèc de simulacion istorica que li sieu Var.: s’extraviar.
règlas seguísson lu principis de l’estrategia ò de la
estravici n.m. Desbaucha. Sin.: malavida,
tactica.
desaviadura, estraviadura, bagassaria, gorrinaria.
estrategic, a adj. Qu’interèssa l’estrategia.
estravirar vt. Comòure, revirar. Sin.: esmòure,
estrategicament adv. D’un biais estrategic.
emocionar.
estratificacion n.f. 1. Disposicion en jaças
estravirat, ada adj. 1. Esmogut, revirat. 2. Perdut, en
sobrepauadi. 2. (geol.) Disposicion dei sediments ò dei parlant dau regard.
ròcas sedimentari en estratas sobrepauadi. 3. (psicol.)
estre n.m. Mosca que ponde pròche dei nharras dei
Tecnica particuliera d’enquista per sondatge, dins la feas e dei cabras, que la sieu larva si desvolopa dins lu
quala la populacion que si vòu estudiar es prealablament oàs dau crani e provòca de vertitges en cò de l’animau.
partatjada en estratas.
Sin.: varon.
estratificar vt. (estratifiqui) 1. Dispauar en jaças èstre vi. 1. Existir, aver una realitat. 2. Vèrbo que sièrve
sobrepauadi. 2. Dispauar en estratas.
à ligar l’atribut, lo complement (de luèc, de temps, de
estratificat, ada adj. e n.m. 1. Que si presenta en maniera, etc.) au subjècte: La neu es blanca. Èstre à:
jaças sobrepauadi. 2. Si di d’unu produchs fabricats à Si trovar à, si debanar à. Èstre a l’agach: Pilhar garda.
partir de supoarts divèrs (papier, tela, boasc, etc.) e - Li es, li èra, li serà: Formas correnti dont lu autres
banhats d’un verniç termoplastic.
dialèctes occitans emplégon li a, li avia, li aurà. Èstre
estratifòrme, a adj; Dispauat en jaç sobrepauvats.
de: Apartenir à. Èstre de: Provenir de, faire partida de.
estratigrafia n.f. 1. Part de la geologia qu’estúdia li Èstre en: Èstre vestit en. Èstre per: Aportar lo sieu
jaças de la rusca terrèstra en vista d’establir l’òrdre sostèn à. 3. N’èstre: Èstre pervengut à un resultat: Dont
normal dei sobreposicion e l’atge relatiu. 2. Metòde de n’en siatz? N’èstre per la sieu pena: Aver perdut la
tomografia dins la quala una foant de rais X demòra fixa. sieu pena, lu sieus esfoarç. Li èstre: Si trovar dins un
luèc (espec. au sieu); (fig.) Capir finalament: Li siéu! estratigrafic, a adj. Relatiu à l’estratigrafia.
Escala estratigrafica: Cronologia dei eveniments que si Èstre benastrugat: Aver la boana idèa, la boana sentida.
son succedits à la susfàcia de la Tèrra au cors dei temps Èstre de manca: Èstre absent. Èstre à
plànher: Que pòu causar de pena, de compassion; de
geologics.
estratiòma n.m. Mosca robusta, pusleu plata, maucontentament. Èstre per grana: Èstre laissat de
generalament bruna, marcada de jaune e de blanc, que si caire. Èstre naissut quora lo diau si penchenava
(Luceram): Èstre malastrat. Èstre à cap de
di finda mosca armada.
estratocumulus n.m. Jaça continua ò ensèms de camin à: Èstre a la tècola. Es pas lo mieu gòto de vin
bancs neblós, generalament d’una espessor pichina e cuèch à: Aquò mi laissa indiferent, mi pertòca pas. Èstre en estament de...: Èstre capable de... Èstre de
reguliera. Var.: cumuloestratus.
vena à: Manifestar la sieu imaginacion, la sieu fantasia
estratofortalessa n.f. Estratofortaressa.
per lo biais de la paraula. Non èstre dins lo sieu èstre
estratofortaressa n.f. Bombardier lord B-52 ò B-58 à: Si sentir mau. Coma se de ren non èra
d’Amèrica. Var.: estratofortalessa.
: M’una una indiferéncia aparenta per un eveniment
estratopaua n.f. Limit entre l’estratosfèra e la passat, tocant cen que s’es fach ò dich. Sin.: coma se de
mesosfèra.
ren lo monde auguesse cambiat, coma se ren siguesse.
estratosfèra n.f. Part de l’atmosfèra entre la Èstre clinat, portat à: Que la sieu natura abuta,
troposfèra e la mesosfèra, qu’es espessa d’un trentenau expaua à... Èstre d’esquina: Èstre pertocat dins un
de quilomètres e dont la temperatura creisse gaire.
estament sensa li poder escapar. Li èstre d’en plen: Li
estratosferic, a adj. Relatiu à l’estratosfèra.
èstre pròpi. 4. Vèrbo emplegat coma auxiliari dins lu
estratotipe n.m. Espessor de jaças retenguda per temps compauats (cau notar que si conjugar m’eu-meme:
definir una unitat estratigrafica ò un limit estratigrafic.
Siéu estat). 5. Anar, sojornar: Siam estats à Roma.
estratovision n.f. Tecnica de difusion dei emissions
èstre n.m. 1. Lo fach d’èstre, l’existença. 2. Cen qu’a
televisadi, partent d’avions volant en auta altituda, per fin una existença, la vida: Lu èstres vivents. 3. L’Èstre
de desservir una granda emplanada d’un territòri.
sobeiran: Dieu (espec. dins lo culte deïsta que
◇
◇
660
estriat, ada
_____________________________________________________________________________________________
Robespierre organisèt en mai-junh dau 1794). 4. Persona,
estrementir vt. Faire tremolar; commòure.
individú. 5. Èstre de rason: Cen qu’a una existença, una
estremier, a adj. Extrème, extremier.
realitat, solament dins la noastra pensada; entitat.
estrena n.f. (espec. au pl.) Present, gratificacion que
estrech, a adj. 1. Gaire larg: Un camin estrech. À son ofèrts per Cap d’An. Sin.: boanaman.
l’estrech: Dins un espaci tròup pichin. 2. (fig.) Que
estrenar vt. Emplegar per lo promier còup; èstre lo
manca de dubertura: Un esperit estrech. 3. Que tèn promier à emplegar quauqua ren. estrenar vi. (fam.)
sarrat: Un grop estrech. 4. Intime, que liga fortament: Èstre lo promier à subir un inconvenient.
Una amistat estrecha. 5. Rigorós: Una educacion
estrencha n.f. Accion d’estrénher, de sarrar entre lu
estrecha.
braç. Var.: estrenhedura.
estrech n.m. 1. Destrech (braç de mar entre doi
estrenhedura n.f. Accion d’estrénher. Var.:
tèrras). Var. destrech. Lo destrech de Gebeltari.2.
estrenhura.
Passatge gaire larg e generalament prefond entre doi
estrenhement n.m. Fach de venir estrech.
montanhas. Sin.: clua.
estrénher vt. 1. Sarrar foart entre lu sieus membres. 2.
estrecha n.f. Estrencha.
Sarrar entre lu braç en signe d’afeccion. 3. (fig.) Faire
estrecha n.f. (mús.) 1. Part finala d’una fuga dont li sofrir: L’emocion m’estrenhe.
represas dau subjècte son totplen raprochadi, m’una votz
estrenhura n.f. Estrenhedura.
que comença denant que l’autra sigue acabada. 2. Dins la
estrepaira n.f. Extractor.
música teatrala, part finala d’un ensèms dont lo
estrepar vt. Extirpar.
movement s’accelèra e dont li intervencions dei diferenti
estrepsilèn(e), a adj. (biol. ) Un dei estadis de la
votz son totplen raprochadi.
estrechament adv. 1. D’un biais estrech; à l’estrech. meiòsi, caracterisat per lo desdoblament dei
2. Intimament. 3. Rigorosament: Aplicar estrechament cromosòmas.
estrepsitèr n.m. Estrepsitèrs: Òrdre d’insèctes
un òrdre.
estrechar vt. e i. (mar.) Costejar, ribejar, sarrar la minuscules, parasites d’autres insèctes.
estreptobacille n.m. Bacille que dona de colonias en
coasta en parlant d’una nau. 1522: «...avem comptat ben
XX vellas tant latinas que cayras... las qualas s’en venon cadenetas dins un mitan liquide.
estreptobacillòsi n.f. Enfeciment provocat per
et estrechon la terra.» A.C. Arles.
estrechessa n.f. 1. Caractèr de cen que non es gaire d’estreptobacilles.
estreptocòc n.m. Bacteria en còc, que lu sieus
larg, que manca d’espaci. 2. (fig.) Que manca de
larguessa d’esperit, de generositat. Var.: estrechor, individús son dispauats en cadenas e que de nombroï
espècias prodúon d’infeccions grèvas (escarlatina,
estrechura.
estrechiment n.m. Accion d’estrechir ò de septicemia, etc.).
estreptococcia n.f. Infeccion deuguda à
s’estrechir; lo sieu resultat. Var.: restrechiment. Sin.:
l’estreptocòc.
restrenhement, ressarament.
estreptococcemia n.f. (med.) Septicemia que lo
estrechir vt. (estrechissi) 1. Faire mai cort: Estrechir
un vestit en lo lavant. 2. Rendre estrech. Var.: restrechir. sieu grelh es l’estreptocòc.
Sin.: restrénher. vi. 1. Venir mai cort. 2. Venir
estreptococcic, a adj. Relatiu à l’estreptocòc.
estrech.
estreptocolisina (med.) Emolisina secretada per
estrechon, a adj. e n.m. Qu’es un pauc estrech.
l’estreptocòc.
estrechor n.f. Estrechessa.
estreptodifteria (med.) Forma de difteria dins la
quala d’estreptocòcs son apariats ai bacilles de Löffler.
estrechura n.f. Estrechessa.
estreptodornasa n.f. Enzima qu’a la proprietat de
èstre-là n.m. (filos.) Per lu existencialistas, l’òme
fluidificar lu exsudats postemós mai espés.
qu’existisse concretament dins lo monde.
estreptolisina n.f. Lisina qu’apareisse dins lo sang
estrelha n.f. Estrilha.
dei personas pertocadi per un enfeciment estrepcoccic,
estrelhada n.f. Estrilha.
que si compoarta coma un antitoxina.
estrelhaire, airitz n. Estrilhaire.
estreptomicina n.f. Antibiotic tirat d’una mofa dau
estrelhar vt. Estrilhar.
soal,
actiu còntra lo bacille de la tuberculòsi e còntra
estrelhatge n.m. Estrilhatge.
d’autri bacterias (bacilles dau carbon, de la difteria, de la
estrelítzia n.f. Planta d’ornament dei grandi flors
pèsta, etc.).
eleganti e coloridi, originària d’Àfrica australa (Familha
estreptoquinasa n.f. Produch extracellulari de
dei musaceas).
natura enzimatica deugut à l’activitat de l’estreptocòc
estremada n.f. Extremada.
emolitic.
estremaire, airitz adj. e n. Extremaire.
estria n.f. Caduna dei regas gaire prefondi parallèli
estremar vt. Extremar.
entre eli que màrcon una susfàcia. Sin.: rega.
estremat, ada adj. Extremat.
estriacion n.f. Accion d’estriar; ensèms dei estrias.
estrematge n.m. Extrematge.
estriar vt. (estrii) Marcar d’estrias ò de regas pauc ò
estrematòri n.m. Extrematòri.
pron parallèli. Sin.: regar.
estrementida n.f. Tremolament; commocion.
estriat, ada adj. Que la sieu susfàcia presenta
estrementiment n.m. Tremolament; commocion.
d’estrias. Sin.: regat.
(anat.) Còrs estriats: massas de
◇
◇
661
estribòt
_____________________________________________________________________________________________
substança grisa situada à la basa dau cerveu e qu’intervèn
estrilhaire, airitz n. Persona qu’estrilha. Var.:
dins lo tònus musculari e dins lo compliment dei estrelhaire. Sin.: brustiaire.
movements automatics.
Muscle estriat: Muscle à
estrilhar vt. 1. Penchenar un ae, un cavau m’una
contraccion rapide e volontari, que li sieu fibras fan vèire estrilha. Sin.: brustiar. 2. (fig.) Batre largament, faire
au microscòpi una estriacion transversala, deuguda à subir una gròssa desfacha à. 3. (fig.) Faire pagar tròup:
l’alternança de discs clars e escurs dins li fibrilhas, per Lo govèrn nos estrilha. Var.: estrelhar. Sin.:
oposicion au muscle lisc.
extrapagar.
estribòt n.m. Quatren satiric utulisat per lu trobadors.
estrilhatge n.m. Accion d’estrilhar; lo sieu resultat.
estriccion n.f. 1. Estrechiment transversal d’una Var.: estrelhatge. Sin.: brustiatge.
esproveta metallica sotamessa à una pròva de traccion
estrinar v.t. Estrénher.
simpla e localisada sobre una part de la sieu longuessa
estring n.m. Amagasèxe que laissa vèire li gautas dau
(l’estriccion caracterisa la ductibilitat dau metal).
cuu. Var.: string (angl.).
estricnina n.f. Alcaloïde potent que provèn de la noae
estrioscopia n.f. Estudi, per lo metòde fotografic, dau
vomica, emplegat coma estimulant à pichini dòsis.
silhatge que produe dins l’ària un projectile ò una ala dins
estrictament adv. D’un biais estricte. Sin.: una soflaria aerodinamica.
estrechament.
estrioscopic, a adj. Relatiu à l’estrioscopia.
estricte, a adj. 1. Rigorós, que non laissa minga
estripar vt. 1. Levar li tripas, li entralhas de: Estripar
libertat. 2. Que tolèra minga negligença; sevère. 3. Sòbre, un coniu. Sin.: esbudelar. 2. (fam.) Ferir sauvatjament,
sensa ornaments: Un vestit estricte. 4. Minimal, reduch à tuar m’una arma blanca. s’estripar v.pr. Si batre
la valor mai pichina: L’estricte necessari.
(mat.) sauvatjament.
Inegalitat estricta: Inegalitat dau tipe a < b embé a ≠ b.
estripaforca n.m. Persona marrida, maufatan.
Sin.: estrech.
estripaire, airitz n. Persona que ferisse, que tua
estridença (-éncia) n.f. (lit.) Caractèr d’un son impietadosament. Sin.: esventraire.
estrident; sonoritat estridenta.
estripament n.m. Estripatge, esbudelatge.
estrident, a adj. Si di d’un son agut e foart: Un crit
estripatge n.m. Accion d’estripar, de s’estripar.
estrident.
estripatge n.m. (de l’anglés stripping) Reaccion
estridor n.m. (med.) Bosin agut au moment de nucleària dins la quala un nucleon es arrancat d’un
l’inspiracion, deugut à une desformacion congenitala de nucleu projectile e es captat per lo nucleu bersalh.
la laringe.
estriu n.m. Arceu de metal, de boasc ò de cuer que
estridulacion n.f. Grinhament agut que prodúon pende de cada costat de la sèla per li pauar lo pen.
d’unu insèctes insèctes (cigala, grilhet).
estriviera n.f. Corrèia que li es estacat l’estriu.
estridulant, a adj. Que fa audir un bosin agut.
estrix n.m. Rapaci nuchenc (Familha dei estrigides).
estridular vi. Emetre de senhals sonòres per
estrobil(e) n.m. 1. (bot.) Fruch en còne dau loblon.
estridulacion.
2.(zool.) Forma larvària d’uni carnmarinas.
estridulós, oa adj. (med.) Relatiu à l’estridor.
estrobilacion n.f. Multiplicacion asexuada dei
estriga n.f. Estrige.
carnmarinas partent d’un estrobile, ò per lu tènias,
estrige n.m. Esperit nuchenc e maufasent que pòu partent d’un escolet.
èstre la metamorfòsi d’un èstre uman viu ò moart, dins li
estrobodine n.m. Cambiaire de frequenças en
legendas orientali. Var.: estriga.
electronica.
estrigidat n.m. Estrigide.
estrobofotografia n.f. Fotografia obtenguda au
estrigide n.m. Estrigides: Familha d’auceus rapacis mejan d’un aparelh m’un flash electronic estroboscopic
de nuèch, coma la nuèchola. Var.: estrigidat.
que permete de reglar lo nombre de fotografias per
estrigilacion n.f. Massatge practicat au mejan d’un segonda.
estrigile.
estroboscòpi n.m. Aparelh que sièrve à observar per
estrigilaire n.m. Massaire qu’utilisava l’estrigile estroboscopia.
dins lu tèrmas romans.
estroboscopia n.f. Mòde d’observacion d’un
estrigile n.m. 1. (Antiqu.) Mena de rasclet recorbat en movement periodic rapide, au mejan d’ulhauç reguliers
forma de serreta, que, dins l’Antiquitat, servia per netejar que la sieu frequença es vesina d’aquela dau movement.
la pèu après un banh de vapor ò d’exercicis atletics. 2.
estroboscopic, a adj. Relatiu à l’estroboscopia.
(arqueol.) Caneladura serpejanta emplegada coma motiu
estrobosic, a adj. Que pertòca lu enlusiments
decoratiu d’unu sarcofagues antics.
d’optica congreats per lo tornejament ò lo desplaçament
estrilha n.f. Peis d’aiga de la carn recercada, mé de dei figuras.
barbilhons mentoniers, qu’una espècia viu dins li ròcas e
estrocejar vt. Talhar à tròç.
una autra dins la fanga: Estrilha de fanga. Sin.: galineta.
estròfa n.f. 1. Grope de vèrs que fórmon una unitat e
estrilha n.f. Instrument format de pichini lamas son ordenats per presentar una correspondença metrica
denteladi, per levar lu impuretats que vènon brutar lu m’un grope semblable ò d’autres gropes semblables. 2.
peus dei cavaus. Var.: estrelha.
Promiera dei tres parts liriqui que lo còr canta dins la
estrilhada n.f. 1. fach d’estrilhar una bèstia. Var.: tragèdia grèga.
estrelhada. Sin.: brústia. 2. Rosta, frusta. Sin.:
cenglada, sacada, rasclada, barcelada, frandacion.
◇
◇
662
estructurar
_____________________________________________________________________________________________
estrofant n.m. Aubre ò liana dei regions tropicali
estropiat, ada adj. e n. Si di d’una persona privada de
d’Àfrica ò d’Àsia, que li sieu flors an de petales l’usatge d’un au manco dei sieus membres. Sin.:
prolongats en lòngui lanieras e que lo sieu fruch dona andicapat, endecat.
d’eterosides tonicardiacs.
estruç n.m. Estruci.
estrofantina n.f. Alcaloïde tirat de l’estrofant e
estruci n.m. Auceu de granda talha (2,60 m) que viu
emplegat coma tonicardiac.
en gropes, dei alas impròpri au vòl, que pòu córrer leu,
estrofeta n.f. Pichina estròfa.
pea 100 kg e pòu viure 50 ans (sotaclassa dei ratites).
estrofic, a adj. Si di d’una cançon qu’enclau de (fam.) Aver un estòmegue d’estruci: Que digerisse tot.
coblets, que li sigue ò non de refranh.
Politica de l’estruci: Refut de pilhar en consideracion una
estrofisme n.m. Tropisme vegetal caracterisat per dificultat, una menaça, un perilh. Var.: estruç.
una torcedura en eliça dei sieu fuèlhas.
estructura n.f. 1. Biais que li parts d’un ensèms
estrogène, a adj. e n. Si di dei substanças (ormònas) concret ò abstrach son organisat entre eli; disposicion:
que provòcon l’estrus.
L’estructura d’una charradissa.
(geol.) Agençament
estròma n.m. (anat.) Teissut conjontiu que forma dei jaças geologiqui li uni per rapoart ai autri. 2.
l’encastre d’un organe, d’una tumor.
Organisacion dei partidas d’un sistema, que li dona la
estrombolian, a adj. Si di d’un tipe d’erupcion sieu coerença e n’es la caracteristica permanenta:
volcanica caracterisada per l’alternança d’explosions e L’estructura d’un Estat, d’una entrepresa.
(econ.)
d’emissions de lavas.
Ensèms dei caractèrs relativament estables d’un sistema
estromatoporidats
n.m.
Estromatoporidats: à-n-una epòca donada (per op. à conjontura). 3.
Celenterats fossiles foarça comuns dins lu terrens Organisacion, sistema complèxe considerat dins lu sieus
calcaris dau silurian e dau devonian.
elements fondamentals: Li estructuras administrativi. 4.
estròmba n.f. Beu mollusc grandàs, gastropòde dei (arquit. e tecn.) Constitucion, disposicion e assemblatge
mars caudi, m’una cauquilha espessa d’usança que fórmon l’ossamenta d’un bastiment, d’una
carroçaria, d’un carenatge, etc. Sin.: carcassa,
ornamentala.
armadura, esquelèt, bastit. 5. (filos.) Ensèms ordenat e
estromeirita n.f. Sulfure natural d’argent e d’aram.
estron n.m. Matèria fecala consistenta de forma autonòme d’elements interdependents que lu sieus
motlada de l’òme e d’unu animaus; excrement. Var.: rapoarts son reglats per de lèis. Sin.: fondamentas. 6.
(mat.) Ensemble provedit d’au manco una lèi de
estront.
composicion e d’au manco una relacion: Estructuras
estronàs n.m. Estron gròs. Sin.: (vulg.) merdassa.
algebriqui.
estronci n.m. Metal alcalinoterrós jaune analògue au
estructurable, a adj. Que pòu èstre estructurat.
calci; element (Sr) de n° atomic 38 e de massa atomica
estructuracion n.f. Accion d’estructurar; fach
87,62. (S’emplega lo nitrat d’estronci en pirotecnica, per
d’èstre
estructurat.
colorar li flamas en roge).
estructural,
a adj. 1. Relatiu à l’estructura. (filos.)
estronciana n.f. Oxide ò idroxide d’estronci, que
Casualitat
estructurala:
produccion d’efèctes d’una
s’emplega dins li sucrarias.
estructura
sobre
lu
elements
que la constituísson, en
estroncianita n.f. Carbonat natural d’estronci.
foncion
de
la
plaça
que
li
ocúpon.
Geologia
estronet n.m. Estron pichon.
estructurala:
Part
de
la
geologia
qu’estúdia
l’estructura
estrongilòsi n.f. (veter.) Malautia provocada en cò
superiora de la rusca terrèstra.
Susfàcia estructurala:
d’unu animaus per de nematòdes.
Susfàcia
constituida
per
la
part
superiora
d’una jaça dura
estront n.m. Estron.
desgatjada per l’erosion d’una jaça tendra. 2. (didact.)
estròp n.m. Tropa, clica. (espec.) Acamp
Relatiu à l’estructuralisme. Structural e structurel. 3.
d’animaus domestics: Un estròp de feas.
Relatiu ai estructuras: Crisi estructurala, caumatge
estròp n.m. (mar.) Aneu de cordatge ò de cuer que estructural. Contr.: conjontural. Var.: estructurau.
liga lo rem à l’escaume.
estructuralament adv. D’un biais estructural.
estropar (mar.) vt. (mar.) Cenchar au mejan d’un
estructuralisme n.m. 1. Corrent de pensada que mira
cordatge.
à privilegiar d’un caire la totalitat per rapoart à l’individú
estròpa n.f. (mar.) Cencha en filin que si mete à e d’un autre caire la sincronicitat dei fachs pusleu que la
l’entorn d’una carèla e que sièrve à la suspendre ò à la sieu evolucion, e enfin li relacions qu’unísson aquelu
fixar.
fachs pusleu que lu fachs elu-memes dins lo sieu caractèr
estropiadura n.f. Infirmitat, diformitat. Var.: eterogeneu e parcellari. 2. (ling.) Procediment teoric que
estropiament.
consistisse à envisatjar la lenga coma una estructura,
estropiament n.m. Estropiadura.
valent à dire coma un ensèms d’elements qu’entretènon
estropiar vt. (estròpi, classic estròpii) 1. Privar de de relacions formali. Sin.: linguistica estructurala.
l’usatge normal d’un membre, de mai d’un membre. 2.
estructuralista adj. e n. Relatiu à l’estructuralisme;
Desformar, escornar dins la prononciacion ò l’ortografia: partidari de l’estructuralisme.
Estropiar un nom. s’estropiar v.pr. (fig. fam.) Si faire
estructurant, a adj. Que permete l’estructuracion ò
totplen mau.
la determina.
estructurar vt. Provedir d’una estructura.
◇
◇
◇
◇
◇
◇
663
◇
estructurat, ada
_____________________________________________________________________________________________
estructurat, ada adj. Si di de cen qu’a una estructura
estudiaire, airitz adj. e n. Qu’estúdia.
donada: Un discors estructurat.
estudiant, a n. Persona que fa d’estudis superiors. estructurau, ala adj. Estructural.
adj. Dei estudiants; relatiu ai estudiants: Una
manifestacion estudianta.
estruma n.f. Escrofula. Sin.: escròlas.
estudiantin, a adj. Relatiu ai estudiants: La vida
estrumós, a adj. Relatiu à l’estruma.
estrus n.m. (fisol.) Ensèms dei fenomènes fisiologics estudiantina.
estudiar vt. (estudi, classic estúdii) 1. Cercar
e comportamentals que precedísson e acompànhon
l’ovulacion en cò de la frema e en cò de la femèla dei d’aquistar la conoissença ò la tecnica de; emparar:
Estudiar l’occitan, la música. 2. Examinar, analisar
mamifèrs.
estuari n.m. Boca d’un flume sus una mar dubèrta e atentivament: Estudiar un projècte. s’estudiar v.pr.
S’observar personalament embé atencion.
dont si fan sentir li mareas. Sin.: fos, grau (Lengadòc).
estúdio [es’tydjo] n.m. 1. Pichin apartament que
estuarian, a adj. Relatiu à un estuari, ai estuaris.
comprèn
una soleta pèça principala. 2. Local dont opèra
estuba n.f. 1. Local de banhs, que si fa montar la sieu
un
fotografe.
3. Local dont si fan de films, d’emissions de
temperatura per faire sudar. Pèça dont fa totplen caud.
ràdio
ò
de
television,
etc. Sala de repeticion per la
Sin.: caldari (epòca romana; etim. lat. caldarium). 2.
dança.
(tecnol.) Encencha dont d’unu produchs (aliments,
estudiós, oa adj. 1. Que li agrada l’estudi, aplicat: Un
boasc, pèus, textiles) son tractats à la calor e à la vapor.
Aparelh per desinfectar ò esterilisar au mejan de la escolan estudiós. 2. Dedicat à l’estudi: De vacanças
calor. Aparelh emplegat en microbiologia per estudioï.
estudiosament adv. Embé aplicacion.
mantenir li culturas à una temperatura constanta.
estug n.m. [es’ty] 1. Boita, envolopa destinada à
estubada n.f. Accion d’estubar. Var.: estubadissa.
contenir un objècte ò à lo recurbir, e qu’a pauc ò pron la
Sin.: fumigacion. À l’estubada: À l’estofada.
mema forma qu’eu: Un estug per lu belicres. 2. (arm.)
estubadís, issa adj. e n.m. Fumigène.
Cilindre que contèn la carga d’una cartocha e au quau es
estubadissa n.f. Estubada.
estubaire, a adj. Que permete d’estubar. n. fixat lo projectile. Var.: estuch, estuga.
estuga n.f. Estug; carapaça.
Aparelh per estubar. Sin.: fumigator.
estujar vt. Metre dins un estug.
estubament n.m. Estubatge.
estup,
a adj. Estabosit.
estubar vt. 1. Tractar à l’estuba. Sin.: fumigar. 2. Far
estupa
n.f. Monument funerari ò commemoratiu en
cuèire à l’estubada.
forma
de
dòma
plen, quilhat sobre de relíquias de Bodà ò
estubat, ada adj. 1. Qu’es estat tractat à l’estuba. 2.
de
religiós
eminents.
(fig. fam.) Embriac.
estupefaccion n.f. Grand estonament qu’empacha
estubatge n.m. Accion d’estubar. Var.: estubament.
tota
reaccion. Sin.: estabosiment, espant, espantament,
estuc n.m. Revestiment qu’imita lo marmo, compauat
estupor.
essencialament de gip fin, d’una pega e de poussa de
estupefach, a adj. Estabosit. Sin.: espantat, sorprés.
marmo. pl. Ornament decoratiu mural (esculptat,
estupefaguent, a adj. Qu’estupefà: Una nòva
colorat, etc.) realisat m’aquesto materiau.
estupefaguenta.
n.m. Estupefasent.
estucador, airitz n. Estucaire.
estupefaire
vt.
Cauar una granda sorpresa, d’estupor
estucaire, airitz n. Obrier, artista que travalha
à.
Var.:
estupefar.
l’estuc. Var.: estucator.
estupefar vt. Estupefaire.
estucar vt. (estuqui) Recurbir d’estuc.
estupefasent, a adj. Espantant, estonant. n.m.
estucatge n.m. Aplicacion d’estuc; revestiment
Substança
psicotròpa que provòca una acostumança e un
d’estuc.
estat
de
besonh
que poàdon menar à una toxicomania.
estucator, tritz n. Estucaire.
Var.: estupefaguent. Sin.: narcotic. Sin.: nesciament,
estuch n.m. Estug.
bestiament.
estudeta n.f. Estúdio pichin.
estupidament adv. D’un biais estupide.
estudi n.m. 1. Travalh de l’esperit que s’aplica à
estupide, a adj. Que manca d’intelligença, nèsci.
emparar ò à aprefondir. 2. Ensèms dei travalhs que
Sin.: bèstia, imbecil, tardòc, toarca, colhon, babèu,
precedísson, alestísson l’execucion d’un projècte: Bureu
estaci.
d’estudis. 3. Obratge qu’expaua lu resultats d’una
estupidir vt. (estupidissi) Rendre estupide.
recèrca: Un estudi sobre l’òbra dei trobadors. 3.
estupiditat n.f. Caractèr d’una persona estupida;
Dessenh, etc., fach d’après natura, sovent coma
paraula,
accion estupida. Sin.: nescitge, colhonitge,
preparacion d’una òbra mai elaborada ò d’una partida
inepcia,
estupides(s)a.
d’aquela òbra. 4. (mús.) Tròç compauat en principi dins
estupit, ida adj. Que pròva d’estupor. Sin.: estabosit,
una tòca didactica. 5. Sala dont lu escolans travàlhon en
estonat.
defoara dei oras de cors; temps que li pàsson. 6. Local de
estupor n.f. 1. Grand estonament. 2. (pisquiatria)
travalh d’un oficier ministerial e dei sieus clergues: Un
estudi de notari. Carga, personal, clients d’aquel Estat d’inibicion motritz d’origina psiquica.
oficier ministerial. pl. Ensèms dei cors seguits dins un
estuporós, oa adj. (psican.) Relatiu à l’estupor.
establiment escolari ò universitari: Faire d’estudis de
medecina.
664
eteralian, a
_____________________________________________________________________________________________
estupre n.m. (lit.) Granda desbaucha, luxura.
esvenar vt. (cirurg.) Suprimir per lo biais de la
Sin.: gorrinitge, bagassaria.
cirurgia li venas vengudi varicòsi.
esturion n.m. Peis condrostrean de la boca ventrala e
esvenatge n.m. Accion d’esvenar.
provedit de cinc rengs longitudinals de placas sus lu
esventable, a adj. Decelable.
flancs, que passa un an ò doi dins lu estuaris, denant
esventament n.m. Accion d’esventar.
d’acabar la sieu creissença en mar. Cada femèla, que pòu
esventar vt. 1. Alterar au contacte de l’ària. 2.
faire fins à 6 m de lòng e 200 kg, ponde en aiga doça 3 à 4 Decelar. 3. Divulgar.
milions d’òus que constituísson lo caviar). Var.:
esventat, ada adj. 1. Alterat per l’ària. 2. Divulgat
esturjon.
(secret).
esturjon n.m. Esturion.
esventracion n.f. Rompedura congenitala ò
esturnic n.m. Expulsion reflèxe brusca d’ària per lo accidentala de la paret musculària de l’abdomèn, que
nas e la boca, que la provòca una excitacion de la mucoa laissa li viscèras directament au contacte de la pèu. Var.:
nasala. Var.: estornic.
esventrada.
esturnicada n.f. Accion d’esturnicar. Var.:
esventrada n.f. Esventracion.
estornicada.
esventraire, airitz adj. e n. Que duèrbe lo ventre. esturnicar vt. (esturniqui) Faire un estornic. Var.: n. Assassin que tua en esventrant.
estornicar.
esventrar vt. 1. Durbir lo ventre à. 2. Durbir quauqua
esturnide n.m. Esturnides: Familha de passerons dau ren de foarça, en lo degalhant.
bèc gròs, dau plumatge escur, coma l’estorneu.
esvisceracion n.f. (med.) Sortida dei viscèras foara
esvaliment n.m. Accion d’esvalir; lo sieu resultat. de l’abdomèn (generalament deuguda à la desunion
Fach de s’esvalir. Var.: avaliment; Sin.: desaparicion.
d’una plaga operatòria). Var.: evisceracion.
esvalir vt. (esvalissi) Far disparéisser. Var.: avalir. esviscerar vt. (esviscèri) Levar li viscèras, li entralhas
s’esvalir v.pr. Disparéisser.
de. Var.: eviscerar.
esvaniment n.m. Fach de s’esvanir.
esvista n.f. Bestiesa, asenada.
esvanir (s’) v.pr. (m’esvanissi) 1. Perdre conoissença.
esvitar vt. (it.) Levar li vits de.
2. Disparéisser. 3. Perdre li sieu colors.
eta Letra grèga.
esvanit, ida adj. Qu’a perdut conoissença.
etaïra (Antiqu. Gr.) Cortisana d’un reng elevat.
esvaporable, a adj. Que si pòu esvaporar, que pòu
etambutòl n.m. Antibiotic sintetic.
èstre esvaporat. Var.: evaporable.
etan(e) n.m. (quim.) Idrocarbure saturat C2H6 gasós,
esvaporacion n.f. Transformacion sensa ebullicion emplegat coma combustible.
d’un liquide en vapor. Var.: esvaporada, esvaporacion.
etanal n.m. (quim.) Aldeïde desribat de l’alcòl etilic,
esvaporada n.f. Evaporacion. Var.: evaporada.
de formula C2H4OH. Sin.: acetaldeïde.
esvaporar vt. Produrre l’esvaporacion de (un
etanoïc, a adj. (quim.) Acide etanoïc: Acide
liquide). Var.: evaporar. s’esvaporar v.pr. 1. Si CH CO H, que lo vinaigre li deu la sieu sabor. Sin.:
3
2
transformar en vapor per esvaporacion. 2. (lit.) acide acetic.
Disparéisser, cessar d’èstre. 3. (fig.) Disparéisser
etanòl n.m. (quim.) Alcòl desribat de l’etane, de
bruscament, s’esbinhar.
formula C2H5OH. Sin.: alcòl etilic, alcòl.
esvaporat, ada adj. (fig.) Tèsta en l’ària,
etapa n.f. Estapa.
destartavelat. Var.: evaporat. Sin.: destartavelat,
et cetèra loc. adv. E lo rèsta. Abrev.: etc.
despensierat, durganàs.
etc. abrev. Et cetèra. Var.: eca., e.c.a.
esvaporator n.m. 1. Element d’un circuit frigorific,
eteocretés n.m. Lenga dei inscripcions cretesi dau
escambiaire de calor dont lo liquide frigorigène si
600
au 300 av. J.C., escricha en caractèrs grècs e pas
vaporisa en produent de frèi. 2. Aparelh que sièrve à la
encara
descriptada.
dissecacion dei fruchs, dei legumes, dau lach, etc. 3.
etèr
n.m. 1. Fluide subtil que, d’après lu Ancians,
(mar.) Aparelh escaufat au mejan de vapor, que sièrve à
emplissia
lu espacis situats en là de l’atmosfèra. 2. (poet.)
destillar l’aiga de mar. Var.: evaporator.
Ària,
ceu.
3. (fis.) Ancianament, fluide ipotetic,
esvaporatòri, òria adj. Pròpri à provocar
impoderable,
elastic, dins lo quau li ondas luminoï si
l’esvaporacion. Var.: evaporatòri.
dévon
espandir.
4. (quim.) Oxide d’alquile ò d’arile, de
esvaporita n.f. Depaus que resulta de l’esvaporacion
formula
ROR
(nom
generic). Etèr sulfuric ò etèr:
de l’aiga dei mars barradi ò dei lacs salats. Var.:
Oxide
d’etile
(C
H
2
5)2O, liquide foarça volatil e
evaporita.
inflamable, emplegat coma souvent, antiseptic e
esvaporomètre n.m. Instrument previst per mesurar
anestesic.
lo poder esvaporant de l’atmosfèra.
eteradèlfe adj. m. e n. Si di d’un mostre doble, qu’un
esvapotranspiracion n.f. Ensèms dei fenomènes
dei doi, sensa tèsta, repaua sus la faça anteriora dau còrs
d’esvaporacion de l’aiga dau soal e dei jaças liquidi, e de
de l’autre.
transpiracion dei vegetaus. Var.: evapotranspiracion.
eteralian, a adj. e n. Si di dei mostres dobles
esvari n.m. Diferença, escart.
parasitaris que lo sieu subjècte parasite es reduch lo mai
esvedelar (s’) v.pr. (m’esvedèli) Si corcar d’una sovent à un organe imperfècte implantat sus la tèsta dau
mena desgaubiada sus lo soal, sus un lièch, etc.
subjècte màger.
665
eteraquís
_____________________________________________________________________________________________
eteraquís n.m. Nematòde parasite de l’òu de la
eterocicle n.m. (quim. org.) Compauat organic ciclic
galina.
que contèn una cadena clavada que comprèn d’atòmes
d’elements autres que lo carbòni.
eterenc, a adj. Etereu.
eterociclic, a adj. (quim. org.) Relatiu à un eterocicle.
etereu, ea adj. 1. (poet.) Aerenc, foarça pur: Un amor
etereu. 2. Qu’a la natura de l’etèr, l’odor de l’etèr. Var.:
eterocinesia n.f. Desturbi de la mobilitat que si
eterenc.
verifica dins un membre quora si fa mòure lo membre
eterificacion n.f. (quim.) Reaccion de formacion simetric.
d’un etèr à partir d’un alcòl.
eteroclit, a adj. 1. Que s’escarta dei règlas pròpri au
sieu
genre, dei règlas de l’art. 2. Fach de pèças, de tròç
eterificar vt. (eterifiqui) Sotametre à l’eterificacion.
despariats.
eterisacion (-izacion) n.f. (med.) Accion d’eterisar.
eterocromatic, a adj. Compauat d’eterocromatina.
eterisaire n.m. Aparelh previst per porgir de vapors
eterocromatina n.f. Cromatina pròpria ai
d’etèr per obtenir una narcòsi.
eterosònes.
eterisar (-izar) vt. (med.) Anestesiar au mejan
eterocromosòma n.m. [eterucrumu’sma] (biol.)
d’etèr.
Cromosòma que n’en depende lo sèxe dau zigòt (XX per
eterisme n.m. Intoxicaion per l’etèr.
la frema, XY per l’òme). Var.: eterocromo-sòma. Sin.:
eternal, a adj. Etèrne. Var.: eternau.
allosòma, cromosòma sexual.
eternalament adv. Eternament.
etero-cromosòma n.m. Eterocromosòma.
eternament adv. 1. Despí totjorn, per l’eternitat. 2.
eterocronia n.f. Diferença de desvolopament dins lo
Sensa relambi. Var.: eternalament.
temps,
dei organes de l’embrion, d’unu à respièch dei
eternau, ala adj. Etèrne.
autres.
etèrne, a adj. 1. Sensa començament ni fin. Var.:
eterocronisme n.m. Diferença de la cronaxia dau
eternal, eternau. Fuèc etèrne, flamas etèrni: Suplici
nèrvi
à rapoart à-n-aquela dau muscle, qu’entrava la
que lu damnats subísson (per op. à vida etèrna). 2. Que
transmission
de l’influx au moment dei excitacions
dura longtemps, que non s’en pòu imaginar la fin;
isoladi,
mas
que
lo laissa passar au moment d’excitacions
indestructible, infinit: Una reconoissença etèrna. La
iteradi.
Vila Etèrna: Roma. 3. Que dona l’impression de jamai
eterodèr n.m. Anguillula parasit de la blearaba.
s’acabar, qu’alassa per la sieu repeticion: Totjorn la sieu
eterodina n.f. Generator d’oscillacions electriqui
etèrna discussion. 4. Abitual: Portava lo sieu etèrne
sinusoïdali,
generalament emplegat dins un receptor
manteu. L’Etèrne: Dieu. Var.: L’Eternal, L’Eternau.
radioelectric
per efectuar un cambiament de frequença.
eternisacion (-izacion) n.f. Accion d’eternisar.
eterodònt
n.m. Eterodònts: Sotaclassa de molluscs
eternisar (-izar) vt. Faire durar tròup longtemps:
bivalves
que
comprèn
de varietats que li gaunhas son
Eternisar una discussion. s’eternisar v.pr. 1. Durar
tipicament
lamellari.
foarça longtemps, tròup longtemps. 2. (fam.) Restar
eterodòxe, a adj. 1. (relig.) Que s’escarta de
tròup longtemps dins un luèc.
l’ortodoxia.
2. Que s’opaua ai estereotipes, au
eternitat n.f. 1. Durada etèrna, sensa començament ni
conformisme.
fin. 2. Durada indefinida, temps foarça lòng: T’aspèri
eterodoxia n.f. 1. Caractèr de cen qu’es eterodòxe;
despí una eternitat. De tota eternitat: Despí totjorn.
doctrina
eterodòxa. 2. Non conformisme.
eteroaglutinina n.f. Aglutinina introducha dins lo
eterodròme,
a adj. Si di d’una leva que lo sieu
sang d’un animau per l’injeccion de sang d’un animau de
ponch d’aponteu si tròva entre la potença e la resistença.
raça despariera.
eteroempeutatge n.m. (cirur.) Eteroplastia.
eteroanticòrs n.m. Anticòrs introduchs per un
eterofil(e), a adj. Que pròva una atirança per li
organisme au mejan d’un antigène d’una autra raça
personas de l’autre sèxe.
animala.
eterofilia n.f. Amor per de personas de l’autre sèxe.
eteroatòme n.m. Atòme diferent dei autres dins una
tiera d’atòmes identics.
eterofillia n.f. Caractèr dei plantas que possedísson
de
fuèlhas de mantu tipes coma la sagitària.
eterobranca n.m. Peis siluridat dei fluvis d’Àfrica
provedits d’organes d’alenament aerenc particuliers.
eterofonia n.f. (ling.) Prononciacion diferenta
eterocarde n.m. Eterocardes: Sota-òrdre de representada per de grafias identiqui.
gastropòdes prosobrancas marins de que lo tipe n’es
eterofonic, a adj. (ling.) Pròpri ò relatiu à
l’alàpia.
l’eterofonia.
eterocarp(e), a adj. Que balha de fruchas de mai
eteroforia n.f. (med.) trebolici foncional de la vision
d’una qualitat.
binoculària, en rapoart m’ai variacions de l’equilibri dei
eterocefal(e), a Qu’a de flors mascli e femèli en muscles motors dei glòbes ocularis.
capitules desseparats.
eteroftalmia n.f. Diferenças entre lu doi uèlhs dins
eterocèrc, a adj. (zool.) Si di de la nadarèla caudala lo relarg de la forma, la color....
d’unu peis que lo lòbe dorsal, mai desvolopat que lo
eterogame, a adj. (bot.) Que si multiplica per
ventral, contèn l’extremitat de la colomna vertebrala (per l’eterogamia.
op. à omocèrc). Si pòu finda emplegar eterocèrca au
eterogametia n.f. Caractèr dau sèxe eterogametic.
masculin.
eterocerquia n.f. Caractèr dei menas eterocèrqui.
666
eterosporat, da
_____________________________________________________________________________________________
eterogametic, a adj. (biol.) Sèxe eterogametic: Que mòts que vènon d’etimes despariers, ma de sens identic: ,
lu sieus gametas, de doi categorias diferenti e en nombre tant coma: Èga e cavala son eteronimes.
parier, determínon lo sèxe (en cò dei mamifèrs, es lo
eteronòme, a adj. Que li vènon dau defoara li lèis per
mascle qu’es eterogametic; en cò dei auceus, es la reglar lo sieu comportament, en plaça de li trovar en se.
femèla). Contr.: omogametic.
Contr.: autonòme.
eterogamia n.f. (biol.) Fusion de doi gametas pauc ò
eteronomia n.f. Fach d’èstre eteronòme; absença
pron despariers (cas que si presenta lo mai d’autonomia.
generalament). Contr.: isogamia.
eteronuclear(i), a (ària) adj. Caracteristica d’una
molecula formada d’atòmes despariers.
eterogeneïtat n.f. Caractèr de cen qu’es eterogeneu.
eterogenèsi n.f. Alternança reguliera en cò d’un
eteroparental, a adj. Mé de parents dei doi sèxes:
animau ò d’una planta de doi generacions que presènton Educacion eteroparentala, familha eteroparentala.
una parença diferenta.
eteroparentalitat n.f. Parentalitat assegurada per un
eterogeneu, ea adj. Format d’elements diferents, òme e una frema.
d’elements mau assortits. Contr.: omogeneu.
eteroplasia n.f. Formacion, au prejudici d’un teissut
san, d’un teissut patologic que lu sieus elements
eterogenita n.f. Oxide idratat natural de cobalt.
eterogine, a adj. Si di dei insèctes socials que diferísson d’aquelu que li an donat naissença. Sin.:
presènton mai d’una casta de femèlas (abelhas, exoplastia.
formigas...).
eteroplastia n.f. (cirur.) Ensèrt que l’empeut es
eterogonia n.f. Creissença deferenciala dei diversi manlevat à une espècia despariera. Sin.:
parts d’un organisme en cors de desvolopament. Sin.: eteroempeutatge.
allometria.
eteroplastic, a adj. Relatiu à l’eteroplastia.
eterograde, a adj. Que si pòu mesurar, quantificar.
eteropòdes n.m. Eteropòdes: Òrdre de gastropòdes
eterografia n.f. (ling.) Grafia diferenta per prosobrancas marins pelagics, que lo sieu pen s’es
representar de monemas qu’an una prononciacion tresmudat en nadarèla.
identica.
eteropolar(i), a (ària) adj. Si di d’una molecula que
eterografic, a adj. (ling.) Pròpri ò relatiu à lu sieus atòmes son ligats per electrovalença. Pertòca una
cadena electrica ò magnetica de que lu sieus doi pòles de
l’eterografia.
eteroïc, a adj. Si di dei parasites que lo sieu cicle noms contraris altèrnon consecutivament.
eteroprotalia n.f. (bot.) Caractèr dei pradelas e dei
evolutiu compoarta lo passatge sus mantu òstes
licopòdis que lu sieus protals mascles e femeus son
consecutius.
eterolisina n.f. Substança que pòu destruir una destriats.
etereoproteïna n.f. Proteïna complèxa formada
cellula estrangiera e l’organisme que la produch. Contr.:
d’acides aminats e d’un gropament prostetic.
autolisina.
eteroptèr n.m. Eteroptèrs: Òrdre d’insèctes
eterològue, òga adj. Que sembla sensa deguna
emipteroïdes que li sieu alas anteriori son miègi coriaci,
analogia embé d’autri parts ò teissuts de l’organisme.
eteromèr n.m. Eteromèrs: Grope de coleoptèrs que coma lo bertau.
eterosexual, a adj. [-s-] Que s’acobla m’un individú
lo tars compoarta un article de mens à la pata posteriora à
de l’autre sèxe. Var.: etero-sexual, eterossexual,
respièch dei autri patas.
eteromane, a adj. e n. Toxicomane que pilha eterosexuau. Contr.: omosexual.
eterosexualitat n.f. Sexualitat d’una persona
regulierament d’etèr.
eterosexuala. Contr.: omosexualitat.
eteromania n.f. Intoxicacion per l’etèr.
etero-sexuau, ala adj. Eterosexual.
eterometabòle, a adj. Si di dei insèctes qu’an de
eterosexuau, ala adj. Eterosexual.
metamorfòsis progressivi, sensa fasa ninfala. Contr.:
olometabòla.
eterosfèra n.f. Jaça de l’atmosfèra, situada en
eteromiaire n.m. Eteromiaires: Òrdre de molluscs dessobre de l’omosfèra, dont predomínon de gas leugiers
bivalves polidònts qu’an, sigue doi muscles adductors (azòt, idrogène, èli).
inegals (muscles), sigue un muscle adductor unic
eteròsi n.f. Acreissement de la vigor generala d’un
(òstregas).
ibride, per rapoart ai linhadas, ai raças, etc., d’origina.
eteromòrfe, a adj. Que presenta de formas foarça
eteroside n.m. Oside format d’òsas e d’un compauat
diferenti en cò d’una mema espècia.
non glucidic. Sin.: glucoside.
eteromorfia n.f. Caractèr eteromòrfe. Var.:
eterosinapsi n.f. Agropament de doi cromosòmas
eteromorfisme.
despariers, non omològues.
eteromorfisme n.m. Eteromorfia.
eterosòme n.m. Eterosòmes: Sota-òrdre de peis
eteroneure n.m. Eteroneures:
Sota-òrdre de ossuts enclausant lu «peis plats» (sòlas, ròmbos,
parpalhons provedits d’una trompa normalament pampalòtis ) que vívon ajaçats au fond de l’aiga, m’ai
desvolopada qu’enclau de dètz parts nòu dei varietats. sieus doi uèlhs gropats sus un solet costat.
Contr.: omoneures.
eterosporat, da (bot.) Si di d’un vegetal que dona
eteronime, a adj. 1. Si di de mòts escrichs doi sòrtas d’espòras de parença despariera, mascles e
d’una mena identica, ma de prononciacion e de sens femèlas.
despariers: Sabon e sàbon son eteronimes. 2. Si di de
667
eterosporia
_____________________________________________________________________________________________
eterosporia n.f. (bot.) Caractèr dei plantas
etilglicòl n.m. Glicòl que bulhe à 135°C, utilisat
eterosporadi.
coma solvent, fluide idraulic per lu frens, etc.
eterossexual, a adj. Eterosexual.
etilic, a adj. Desribat dau radical etile. Alcòl etilic:
Etanòl.
adj. e n. Persona alcolica.
eterossexuau, ala adj. Eterosexual.
etilidène n.m. Radical bivalent de formula CH3CH.
eterostatic, a adj. Si di d’un metòde de mesura
electrica dins la quala si fa usança d’una electrisacion
etilina n.f. Nom generic dei estèrs de l’alcòl etilic.
auxiliària indepedenta d’aquela dei còrs sotamés à
etilisme n.m. Alcolisme.
l’experiença.
etilomètre n.m. Etilotèst.
eterostilia n.f. (bot.) Caractèr de varietats florali
etilotèst n.m. Aparelh que dona lo taux d’alcolemia à
que, coma la primavèra, an doi menas de flors, una m’au partir de l’analisi de l’ària. Sin.: alcotèst, etilomètre,
pistil cort e l’autra m’un pistil cort. (Aquò afavorisse la balon (fam.).
pollenisacion per lu insèctes.
etime n.m. Etimon.
eterotaxia n.f. (anat.) Inversion totala ò parciala dei
etimologia n.f. 1. Estudi scientific de l’origina dei
organes à respièch dau plan de simetria de l’organisme, mòts. 2. Origina ò filiacion d’un mòt.
sensa n’entravar lo foncionament.
etimologic, a adj. Relatiu à l’etimologia; confòrme à
eterotopia n.f. Presença d’elements anatomics l’etimologia.
normals d’esperelu (cruissentela, peu, etc.) dont n’i a pas
etimologicament adv. En tenent còmpte de
costumierament.
l’etimologia.
eterotrofia n.f. Caractèr de cen qu’es eterotrofic.
etimologista n. Especialista d’etimologia.
eterotròfe, a adj. (biol.) Si di d’un èstre vivent que si
etimon n.m. (ling.) Forma atestada ò reconstituida
noirisse de substanças organiqui, coma lu animaus e la qu’es à l’origina d’un mòt.Var.: etime.
màger part dei plantas desprovedidi de clorofilla. Var.:
etiologia n.f. (med.) Recèrca dei causas d’una
eterotrofic. Contr.: autotrofic.
malautia.
eterotrofic, a adj. Eterotròfe. Contr.: autotrofic.
etiologic, a adj. 1. (med.) De l’etiologia. 2. (antrop.)
eterozigòt, a adj. e n.m. Si di d’un subjècte que lu Si di d’un racònte que vòu explicar, au mejan de fachs
sieus gènes allèles, per au manco un caractèr ben definit, vertadiers ò mitics, li originas , la significacion d’un
son diferents (un dei gènes vèn dau paire, l’autre vèn de fenomène natural, d’un nom, d’una institucion, etc.
la maire). Contr.: omozigòt.
etionamide n.m. (farm.) Antibiotic antituberculós.
etèr-sau n.m. Estèr.
etiopata n. Especialista d’etiopatia.
etesian, a adj. Vents etesians: Que vènon dau Nòrd,
etiopatia n.f. Metòde de medecina naturala à basa de
en Mediterranea orientala, pendent l’estiu.
manipulacions, fondada sobre la recèrca dei originas de
etic, a adj. Que pertòca lu principis de la morala: la dolor.
Jutjament etic.
etiopian, a adj. e n. D’Etiòpia. Lengas etiopiani ò
ètica n.f. 1. Part de la filosofia qu’estúdia lu etiopian: Grope de lengas semitiqui parladi en Etiòpia.
fondaments de la morala. 2. Ensèms dei règlas de
etiopic, a adj. Que pertòca Etiòpia, ò lu Etiopians.
captenement. 3. Ètica medicala: Bioetica. Var.: etica.
etiqueta n.f. 1. Pichin carteu fixat à un objècte per
etica n.f. Ètica.
n’indicar la natura, lo prètz, lo contengut, etc. Sin.:
etil(e) n.m. (quim. org.) Radical monovalent C2H5-, tilheta. Metre una etiqueta à quauqu’un: Lo classar
desribat de l’etan.
en foncion de la sieu apartenença politica, sociala,
etilacion n.f. 1. Intratge dins una molecula, dau ideologica, etc. 2. Ceremonial e usatge dins una cort, una
radical etile. 2. Incorporacion de plomb tetraetile dins recepcion oficiala: Observar l’etiqueta. Sin.:
l’essença.
protocòl(e). 3. (inform.) Ensèms de caractèrs ligat à un
etilamina n.m. (quim.) Liquide foartament basic grope de donadas ò plaçat davant una instruccion d’un
preparat per accion de l’ammoniac sobre l’etanòl e programa e destinat à l’identificar.
emplegat dins l’industria dau petròli, dei colorants e dei
etiquetaira n.f. Màquina per etiquetar.
medicaments.
etiquetaire, airitz n. Persona que paua d’etiqueta.
etilar vt. Mesclar de plomb tetraetile dins l’essença.
etiquetar vt. 1. Marcar d’una etiqueta. 2. (fig.)
etilat, da adj. Que contèn lo radical etile.
Classar (quauqu’un) d’un biais pauc ò pron arbitrari.
etilbenzène n.m. Idrocarbure contengut dins lo
etiquetatge n.m. Accion d’etiquetar.
quitran de carbon de tèrra.
etisia n.f. Ectisia.
etilcellulòsa n.f. Matèria termoplastica obtenguda
etmoïdal, a adj. (anat.) De l’etmoïde. Var.:
generalament per lo biais de l’accion dau clorure d’etile etmoïdau.
sus la cellulòsa.
etmoïdau, ala adj. Etmoïdal.
etilène n.m. Idrocarbure gasós incolòre (CH2=CH2),
etmoïde n.m. (anat.) Oàs situat à la part mediana
leugierament odorant, produch à partir dau petròli e
anteriora de la basa dau crani, que la sieu lama criblada es
qu’es à la basa de nombroï sintèsis.
traversada per li terminasons dau nèrvi olfactiu.
etilenic, a adj. (quim. org.) Que contèn una dobla
etmoïditi (med.) Inflamacion de l’etmoïde.
ligason carbòni-carbòni dins la sieu molecula. etnarca n.m. 1. (Antiqu.) Governaire d’una província
Idrocarbures etilenics: Alcènes, oléfinas.
d’Orient,
relativament
autonòma,
à
l’epòca
668
eudèmis
_____________________________________________________________________________________________
grecoromana. 2. (relig.) Evesque d’uni Glèias ortodòxi.
etnotipe n.m. Vision collectiva d’una etnia, que vira
3. Cap civil d’una comunautat judiva, dins l’Ancian sovent à l’estereotipe.
Testament.
etnotipic, a adj. Que pertòca l’etnotipe.
etnarquia n.f. (Antiqu.) 1. Dignitat d’etnarca. 2.
etograma n.m. Catalògue dei comportaments d’un
Territòri plaçat sota la dominacion d’un etnarca.
animau, establit en vista de lo destriar dei espècias vesini.
etnia n.f. Gropament uman que possedisse una
etologia n.f. Estudi scientific dau comportament dei
estructura familiala, economica e sociala omogenea e animaus dins lo sieu mitan natural.
que la sieu unitat repaua sobre una comunautat de lenga e
etologic, a adj. De l’etologia.
de cultura.
etologista n. Especialista en etologia.
etnic, a adj. 1. Relatiu à l’etnia. 2. Que designa una
etòs n.m. (antrop.) Caractèr comun à un grope
populacion. Nom, adjectiu etnic: Que vènon d’un nom d’individús qu’apartènon à una mema societat.
de país, de vila, de region. Sin.: etnonime.
etrusc, a adj. e n. D’Etrúria. n.m. Lenga sensa
etnisme n.m. Teoria que basa la particion en nacions parentat conoissuda, que parlàvon lu Etruscs.
sobre li etnias, definidi en promier luèc per la sieu lenga:
etruscologia n.f. Sciença qu’estúdia la civilisacion
Fontan es un dei fondators de l’etnisme.
etrusca.
etnobiologia n.f. Estudi dei rapoarts entre li divèrsi
etruscològue,
òga n.m.
Especialista
en
populacions umani e lo mitan animal e vegetal.
etruscologia.
etnobotanica n.f. Sciença dei rapoarts de l’òme
Eu Simbòle quimic de l’euròpi.
m’au sieu ambient natural.
eubean, a adj. e n. 1. Que pertòca l’Eubea. 2.
etnobotanista n. Especialista en etnobotanica.
Estatjant ò originari d’Eubea.
etnocentric, a adj. Caracterisat per l’etnocentrisme.
eubiotica n.f. Sciença d’una vida sana.
etnocentrisme n.m. Tendença à valorisar un grope
eucaliptòl n.m. Òli essencial extrach dei fuèlhas
social, lo sieu país, la sieu nacionalitat.
d’eucaliptus e emplegat en medecina.
etnocidi n.m. Destruccion d’una etnia sus lo plan
eucaliptus n.m. Aubre originari d’Austràlia, que
cultural: L’etnocidi de la civilisacion occitana.
creisse sobretot dins li regions caudi e que li sieu fuèlhas
etnocracia n.f. Govèrn que seria fondat sus la son totplen odoranti (aut.: mai de 100 m en Austràlia,
morala soleta.
pauc ò pron 30 m en Occitània; Familha dei mirtaceas).
etnocrata n. Partidari de l’etnocracia.
eucaride n.m. Eucarides: Superòrdre de crustaceus
etnocratic, a adj. Relatiu à l’etnocracia.
decapòdes de la carapaça desvolopada, coma lo ligoban.
etnocultura n.f. Cultura d’una etnia.
eucariòta adj. e n.m. Si di dei espècias viventi que la
etnogenèsi n.f. Teoria qu’afortisse qu’un grope etnic sieu cellula ò li sieu cellulas an una membrana nucleària
vèn d’una mescla de clans.
que separa lo nucleu dau citoplasma (per op. à
etnografe, a n. Especialista d’etnografia.
procariòta). Cellula eucariòta: Cellula qu’a un nucleu
etnografia n.f. Branca dei scienças umani qu’a per diferenciat.
tòca l’estudi descriptiu dei etnias.
eucaris n.m. Pichon imenoptèr que viu en parasite
etnografic, a adj. De l’etnografia.
sus divèrs insèctes, mai que mai de formigas.
etnolingüistic, a adj. De l’etnolingüistica.
eucaristia n.f. 1. Sacrament que, per la Glèia catolica,
etnolingüistica n.f. Estudi dau lengatge dei pòbles transforma realament e substancialament lo pan e lo vin
sensa escriptura e dei relacions, en cò d’aquelu pòbles, en còrs e sang dau Crist. 2. Comunion au pan e au vin
consacrats; messa: Celebrar l’eucaristia.
entre lo lengatge, la cultura e la societat.
eucaristic, a adj. Relatiu à l’eucaristia.
etnolingüista n. Especialista d’etnolingüistica.
euclasa n.f. Silicat idratat natural d’alumini e de
etnologia n.f. Estudi scientific dei etnias, dins l’unitat
de l’estructura lingüistica, economica e sociala de berilli, de color vèrd palle ò blau clar.
caduna, dins lu sieus ligams de civilisacion pròpris e dins
euclidian, a adj. Relatiu à Euclide e au sieu metòde.
la sieu evolucion.
Geometria euclidiana: Que repaua sobre lo postulat
dei parallèlas d’Euclide. Geometrias non euclidiani:
etnologic, a adj. De l’etnologia.
etnològue, òga n. Persona que s’entrèva d’etnologia. Geometrias dins li quali l’axiòma que correspoande à
etnometodologia n.f. Corrent de la sociologia que l’ancian postulat es remplaçat per un autre. Espaci
considèra que la realitat sociala pòu èstre descricha e vectorial euclidian: Espaci vectorial provedit d’un
capida au travèrs dei practicas ordinari e banali de la vida produch escalari.
eucològi n.m. (rare) Libre liturgic dau rite bisantin,
quotidiana.
que
la segonda partida correspoande au Ritual latin.
etnomusicologia n.f. Estudi scientific de la música
eucriptit n.m. Silicat natural d’alumini e de liti.
dei societats non industriali e de la musica populària dei
eucròma n.m. Coleoptèr foarça beu d’Amèrica
societats industriali.
miegjornala, que li sieu elitras son emplegadi en
etnonime n.m. Nom ò adjectiu etnic.
etnopsicologia n.f. Estudi dei caractèrs psiquics dei joielaria.
eudèmis n.m. Pichona toara torceiritz que degalha
gropes etnics.
lo vinhau occitan despí lo començament dau
etnopsiquiatria n.f. Estudi dei desòrdres psiquics en grevament
en
s.
XX
.
foncion dei gropes culturals d’apartenença dei malauts.
669
eudiomètre
_____________________________________________________________________________________________
eudiomètre n.m. (quim.) Instrument que sièrve à
eugenesia n.f. Crosament racial que lu sieus mestís
l’analisi volumetrica dei mesclums gasós ò à la mesura son indefinidament feconds, tant entre elu coma m’ai
dei variacions de volume dins li reaccions quimiqui entre personas dei doi raças maires, donant en aqueli
gas.
condicions una raça novèla.
eudiometria n.f. (quim.) Determinacion de la
eugènia n.f. (bot.) Mirtacea asiatica e americana
composicion d’un gas au mejan de l’eudiomètre.
arborescenta.
eudiometric, a adj. Relatiu à l’eudiometria.
eugenic, a adj. Relatiu à l’eugenisme.
eudemonic, a Relatiu à l’eudemonisme.
eugenica n.f. Eugenisme.
eudemonisme n.m. Teoria morala fondada sus
eugenisme n.m. Ensèms dei metòdes que míron à
l’idea dau benastre conceuput coma un ben sobeiran, melhorar lo patrimòni genetic de gropes umans; teoria
qu’enclau l’edonisme (doctrina dau plaser dau moment), que preconisa la sieu aplicacion. Var.: eugenica.
l’epicurisme (doctrina dau plaser intellectual), la morala
eugenista adj. e n. Partidari de l’eugenisme.
d’Aristòtel, e l’utilitarisme anglosaxon.
eugenòl n.m. Constituent de l’essença de giròfle,
eudemonista adj. e n. Que pertòca ò professa analgesic e antiseptic.
l’eudemonisme.
euglène n.m. Protozoari flagelat dei aigas doci, à
eudendri n.m. Celenterat idroïde comun en toti li l’encòup denedaire e clorofillian, provedit d’un uèlh
mars, que sembla una carnmarina.
rudimentari.
eudista n.m. Membre de la Societat dei prèires de
euglobina n.f. Euglobulina.
Jèsus-e-Maria, que Jean Eudes fondèt en lo 1643 per la
euglobulina n.f. Globulina insolubla dins l’aiga pura,
formacion dei seminaristas e li missions parroquiali.
ma solubla en presença d’una traça d’electrolit. Var.:
eufausiacea n.f. Eufausiaceas: Òrdre de pichins euglobina.
crustaceus marins que vívon en tropas immensi e son
eulogia n.f. Benediccion, pan benedit. Dins la
manjats per li balenas.
Glèia primitiva, si virava de pans non consacrats, regalats
eufemic, a adj. Que constituisse un eufemisme, que per lu fideus e que, un còup benedits per l’oficiant, èron
n’a lu caractèrs.
distribuits au pòble.
eufemicament adv. En emplegant un eufemisme.
èume n.m. Èlme.
eufemisme n.m. Adociment d’una expression jutjada
eumène n.m. Vèspa solitària dei regions caudi. Sin.:
tròup foarta: Per eufemisme, si di «una lònga malautia» vèspa maçona.
per non dire «lo cancre».
eumicèt n.m.(bot.) Fonge au sens estrech dau tèrme
eufòne n.m. Passeron tanagridat american, saure e (per op. à mixomicèt).
negre, cantaire de tria.
eunècte n.m. Anacònda.
eufonia n.f. Qualitat de sons agradius à audir; resultat
eunosibi n.m. Coleoptèr de Guiana qu’encava lo sieu
armoniós de la sieu combinacion, en particulier dins lo nis dins lo pecol d’uni fuèlhas.
mòt ò dins la frasa.
eunuc n.m. 1. Òme castrat que li èron confidadi, dins
eufonic, a adj. Que produe l’eufonia: Lo N dins l’Antiquitat, de cargas administrativi importanti, pi, dins
«à-n-aqueu» es eufonic.
l’Empèri otoman, la garda de l’arèm imperial. 2. (fig. lit.)
eufonicament adv. D’un biais eufonic.
Òme sensa energia, desprovedit de tota virilitat. Sin.:
eufòrbi n.m. Planta comuna, dau latèx blanc, tipe de crestat.
la Familha dei euforbiaceas. Var.: eufòrbia. Sin.: èrba
eunucoïd(e), a adj. Si di d’un timbre de votz
dau lach, gaujoa.
particulier que sembla aqueu dei crestats.
eufòrbia n.f. Eufòrbi.
eunuquisme n.m. Estat d’aqueu qu’es eunuc.
euforbiacea n.f. Eforbiaceas: Familha de plantas
eupatòri n.m. Eupatòria.
dicotiledoneï, coma l’eufòrbi, lo ricin.
eupatòria n.f. Planta de la Familha dei composeas,
euforia n.f. Sensacion intensa de benèstre, de grand qu’una espècia à flors ròsis, sonada usualament cànebe
gaug interior, de satisfaccion, de plenituda.
d’aiga, es comuna dins lu luècs umides (autessa 1,50 m).
euforic, a adj. Qu’a lu caractèrs de l’euforia, Var.: eupatòri.
qu’exprimisse aquela sensacion.
eupepsia n.f. Boan foncionament de l’estòmegue;
euforisacion (-izacion) n.f. Accion d’euforisar.
boana digestion.
euforisant (-izant), a adj. e n.m. adj. Que
eupeptic, a adj. e n.m. (med.) Si di d’un medicament
provòca l’euforia.
que melhora la digestion.
euforisar (-izar) vt. Rendre euforic.
euplectèla n.f. Espongiària dei mars caudi, de
eufotic, a adj. (idrol.) Que la lutz dau soleu tòca, en l’esquelèt siliciós.
parlant de la susfàcia superficiala d’un ocean ò d’un lac.
eupraxic, a adj. (psicol.) Adaptat à la tòca
eufràsia n.f. Planta que parasita li raíç dei gramineas perseguida, en parlant d’un comportament motor.
(10 cm d’autessa, Familha dei escrofulariaceas.
euquera n.f. Pieride american que li sieu toaras
eufuisme n.m. (lit.) Preciositat (mai que mai dins téisson un nis collectiu en papier foarça robust.
euquits n.m.pl. Erètges orientals (s. IV-VIIen) que
l’Anglatèrra elisabetana).
eugenat n.m. Pasta durcissenta, à basa d’oxide de zinc vivíon en comunautat, dins la pauretat e que bandissíon
e d’eugenòl, totplen emplegada en cirurgia dentària.
670
euse
_____________________________________________________________________________________________
lu sacraments; espandits dins lo bacin oriental de la
eurodeputat, ada n. Deputat dau Parlament
Mediterrània, si mesclèron ai Bogomils au s. VIIen.
europeu.
eurafrican, a adj. Que pertòca à l’encòup l’Euròpa e
eurodèstra n.f. Ensèms dei corrents politics
l’Àfrica.
favorables à l’union de toi lu partits de dèstra extrèma
eurasian, a adj. e n. Metís d’Europeu e d’Asiatic.
d’Euròpa. Var.: eurodrecha.
eurasiatic, a adj. e n. D’Euràsia.
eurodevisa n.f. Devisa detenguda per un non-resident
e
plaçada,
en Euròpa, dins una banca d’un país diferent
eure n.m. Planta linhoa, dei fuèlhas persistenti, dei
baias negri toxiqui, que si fixa ai barris, ai aubres au dau país d’origina de la devisa. Var.: euromoneda.
mejan dei sieu raíç crampons (Familha dei ederaceas).
eurodòlar n.m. Dòlar depauat dins una banca
eurèka interj. Paraula de contentament emplegada europea.
quora si tròva bruscament una solucion, una boana idea.
eurodrecha n.f. Eurodèstra.
eurïalin, a adj. (biol.) Que supoarta de grandi
eurosceptic, a adj. e n. Persona que non cretz à
diferenças de salinitat, en parlant d’un organisme marin.
l’idèea d’una Euròpa dins lo relarg de la sieu bastison, de
eurïalinitat n.f. (biol.) Caractèr d’un mecanisme la sieu economia ò de la sieu política d’una mena
generala.
eurïalin.
eurosceptiscisme n.m. Sentiment d’una persona
euribata adj. (biol.) Si di dei espècias marini que
eurosceptica.
poàdon viure à de prefondors foarça divèrsi.
euroestrategia n.f. 1. Estudi dei questions
euribiòt n.m. (biol.) Organisme que pòu resistir à la
estrategiqui especificament ligadi à la situacion
pression dei grandi profondors. Contr.: estenobiòt.
euricefal(e), a adj. (anat.) Si di d’un crani foarça geografica e politica dei Estats d’Euròpa de l’Oèst. 2.
ample, que lu sieus diamètres anteroposteriors e Estrategia globala dei país d’Euròpa de l’Oèst.
eurofranc n.m. Nom que si donava au franc, quora
transvèrses son de valors esquasi egali.
èra
depauat dins una banca d’un autre país europeu.
euricòma n.m. Aubre de Cochinchina e l’Indonèsia
euromercat n.m. Mercat europeu dei capitals.
que lo sieu boasc es utilisat per lo fustatge.
euromissile n.m. Missile nucleari american de
euri-ionic, a adj. (bot.) Si di dei espècias aigassieri
que supoàrtan de grandi variacions dins la reaccion portada mejana basat en Euròpa.
euromoneda n.f. Eurodevisa.
ionica (pH) de l’aiga.
eurip(e) n.m. Canal ò valat emplenat d’aiga que, à
eurò-obligacion n.f. Valor dau revengut fixe
l’epòca romana, desseparava lu bancaus de l’arena, e li libellada en eurodevisas, emessa sus lo mercat financier
bèstias fèri dau public.
internacional per l’intermediari de bancas de divèrsi
euriptèr n.m. Antropòde fossile dins lo primari, nacionalitats.
semblant à l’encòup ai trilobits e ai escorpius, provedits
europeïsacion (-izacion) n.f. Accion d’europeïsar;
d’un pareu grandàs de patas toraciqui e d’un agulhon fach d’èstre europeïsat.
caudal.
europeïsar (-izar) vt. 1. Faire aderir au mòde de vida
euristic, a adj. (didact.) Qu’a una utilitat dins la europeu; rendre europeu per li abitudas, lo biais d’èstre,
recèrca, espec. la recèrca scientifica e epistemologica; de pensar. 2. Considerar, envisatjar (un problema, una
question) à l’escala de l’Euròpa.
qu’ajuda à la descubèrta: Ipotèsi euristica.
euristica n.f. Disciplina que si prepaua de desgatjar li
europeïsme n.m. Volontat de desvolopar la
règlas de la recèrca scientifica e de la descubèrta.
cooperacion dei Estats europeus.
euritèrme, a adj. (biol.) Que supoarta de grandi
europeïsta n. Partidari de l’europeïsme.
diferenças de temperatura, en parlant dei organismes
europenc, a adj. e n. Europeu.
poïquilotèrmes.
europeu, ea adj. e n. 1. D’Euròpa. 2. Relatiu à la
euritermia n.f. Caractèr d’un organisme euritèrme.
comunautat europea ò politica d’Euròpa. Var.:
euritmia n.f. 1. Combinason armonioa dei europenc.
proporcions, dei linhas, dei colors, dei sons. 2. (med.)
europeucentrisme n.m. Eurocentrisme.
Perfècta regularitat dau pols.
euròpi n.m. Metal dau grope dei lantanides ò tèrras
euritmic, a adj. Qu’a un ritme regulier, armoniós.
rari; element (Eu) de n° atomic 63 e de massa atomica
euro n.m. Moneda comuna d’unu país de la 151,96.
Comunautat Europea.
euroregion n.f. Estructura administrativa de
eurobanca n.f. Banca que la sieu activitat repaua cooperacion transfrontaliera entre de territòris de
sobre li eurodevisas.
diferents Estats europeus.
eurocentrisme n.m. Analisi de toi lu problemas en
euroterrorisme n.m. Ensèms dei movements
plaçant l’Euròpa au centre. Var.: europeucentrisme.
terroristas que si desvelòpon au niveu de l’Euròpa
eurocomunisme n.m. Corrent d’idea que la sieu occidentala.
amira es d’adaptar li teorias comunisti à la situacion
eurovision n.f. Possibilitat de seguir un programa
politica dei país d’Euròpa de l’Oèst.
televisiu dins lo meme temps dins diferents país
eurocomunista adj. e n. Relatiu à l’eurocomunisme; d’Euròpa: Una partida de balon transmessa en
eurovision.
partidari d’aquesta tendença.
euse n.m. Mena de rore, dau fulhatge persistent
eurocrata n. Foncionari dei institucions europeï.
(Quercus ilex). Var.: euve.
671
euseda
_____________________________________________________________________________________________
euseda n.f. Eusiera.
evaluatiu, iva adj. 1. Que contèn ò constituisse una
evaluacion.
2. Crèdit evaluatiu: Crèdit que sièrve à pagar
eusian bofa n.m. Silène enflada (Silene inflata), que
li sieu fuèlhas si mànjon en salada; lu enfants jugàvon à lu deutes de l’Estat.
n’en faire petar lu calicis (en forma de bofas).
evanescença (-éncia) n.f. Caractèr de cen qu’es
evanescent.
eusiera n.f. Luèc plantat d’euses. Var.: euseda.
evanescent, a adj. (lit.) Que dispareisse
eusina n.f. Agland de l’euse.
gradualament,
que s’escafa plan plan; que non dura. Sin.:
eustatic, a adj. Relatiu à l’eustatisme.
fugidís.
eustatisme n.m. (geol.) Variacion dau niveu general
evangèli n.m. 1. (m’una majuscula) Messatge,
dei oceans, deuguda à un cambiament climatic ò à de
ensenhament
de Jèsus-Crist. 2. (m’una majuscula)
movements tectonics.
Ensèms
dei
quatres
libres dont son portadi la vida e li
eutanasia n.f. Ensèms dei metòdes que provòcon una
paraulas
de
Jèsus-Crist;
cadun d’aquelu libres. 3.
moart sensa sofrença, per fin d’abreujar una lònga agonia
Passatge
d’aquelu
libres
lejut
pendent la messa; moment
ò una malautia doloroa de l’eissida fatala.
d’aquesta
lectura.
4.
(fig.)
Tèxto,
document que sièrve de
eutanasiar vt. (eutanasii) Faire morir per eutanasia.
fondament à una doctrina. Paraula d’evangèli: Que
eutanasic, a adj. Relatiu à l’eutanasia.
s’en pòu èstre segur, que s’en pòu fidar. Sin.: paraula de
eutectic, a adj. Relatiu à l’eutexia.
ceu.
euterian n.m. Mamifèr placentari tipic.
evangeliari n.m. Libre liturgic que contèn l’ensèms
eutexia n.f. (quim.) Proprietat que presènton de dei tròç de l’Evangèli que son lejuts à la messa.
mesclums solides en proporcions ben determinadi, que la
evangelic, a adj. 1. Relatiu à l’Evangèli; confòrme ai
sieu fusion si fa à una temperatura constanta (ponch precèptes de l’Evangèli. 2. Qu’apartèn à una Glèia
d’eutexia) coma aquela dei còrs purs.
protestanta.
eutocia n.f. (med.) Acochament normal (per op. à
evangelicament adv. D’un biais evangelic.
distocia).
evangelisacion
(-izacion)
n.f.
Accion
eutocic adj. Relatiu à l’eutocia.
d’evangelisar.
eutroficacion n.f. (ecol.) Enriquiment artificial d’una
evangelisaire (-iaire), airitz n. Qu’evangelisa.
aiga en matèrias nutritivi (l’eutroficacion perturba
evangelisar (-izar) vt. Predicar l’Evangèli à;
l’equilibri biologic de l’aiga dei lacs per demeniment de
convertir au cristianisme au mejan de la predicacion.
la dissolucion d’oxigène).
evangelisme n.m. 1. Aspiracion ò tendença à tornar à
eutrofisacion (-izacion) n.f. (ecol) Enriquiment
una vida religioa segond l’esperit evangelic. 2. Doctrina
natural d’una aiga en matèrias nutritivi.
dei Glèia evangeliqui.
euve n.m. Euse.
evangelista n. 1. Autor d’un dei quatre Evangèlis. 2.
eV Simbòle de l’electron-vòlt.
Predicator laïc, dins d’uni Glèias protestanti.
evacuacion n.f. 1. Accion d’evacuar. 2. (med.) Fach
evaporable, a adj. Esvaporable.
de rejetar per via naturala de matèiras tròup abondoï ò
evaporacion n.f. Esvaporacion.
marridi. Sin.: espurgada, flux.
evaporada n.f. Evaporacion.
evacuaire, airitz adj. Que sièrve à l’evacuacion.
evaporar vt. Esvaporar. s’evaporar v.pr.
evacuar vt. (evacuï) 1. Faire sortir, transportar dins un
S’esvaporar.
autre luèc: Evacuar un ferit. 2. Faire quitar en grand
evaporat, ada adj. (fig.) Destartavelat. Var.:
nombre (un luèc): Evacuar un teatre. 3. Cessar d’ocupar
esvaporat.
Sin.: tèsta vèrda, encigalat, durganàs.
(un luèc): Lu espectators an evacuat la sala. Sin.:
evaporator
n.m. Esvaporator.
abandonar.
4. Rejetar, eliminar (de matèrias
evaporatòri
n.m. Esvaporatòri.
amolonadi dins una partida dau còrs). 5. Vuar, deversar
evaporita n.f. Esvaporita.
au defoara: Evacuar l’aiga d’una cistèrna.
Sin.: desbondar.
evapotranspiracion n.f. Esvapotranspiracion.
evacuat, ada adj. e n. Abitant d’una zòna de combat,
evasiment n.m. Evasion.
d’una zòna sinistrada ò perilhoa, constrench de laissar lo
evasion n.f. 1. Fach de s’evasir, de s’escapar d’un luèc
sieu domicili.
de detencion. Sin.: fugidura, escorrida, fugida. Evasion fiscala: Fach de non pagar li taxas, en emplegant
evacuator, tritz adj. Que sièrve à l’evacuacion.
evacuator n.m. Dispositiu que sièrve à evacuar li de mejans legals. Evasion de capitals: Exportacion,
sovent clandestina, de capitals que lo sieu detentor vòu
aigas sobrabondoï d’un barratge. Sin.: escampador.
evaginacion n.f. (patol.) Fach per un organe de sortir sostraire ai condicions economiqui ò fiscali dau sieu país.
Sin.: fuga dei capitals. 3. Distraccion, cambiament.
de la sieu envolopa.
evasir (s’) v.pr. S’escapar (en particulier d’una
evaluable, a adj. Que pòu èstre evaluat.
evaluacion n.f. 1. Accion d’evaluar. 2. Quantitat preson). Sin.: fugir.
evasit, ida adj. e n. Que s’es escapat dau luèc dont èra
evaluada. Sin.: avaloracion.
evaluar vt. (evaluï) Determinar la valor, lo prètz, detengut. Sin.: fugitiu, fugidor.
evasiu, iva adj. Imprecís, vague, ambigú au ponch de
l’importança de. Sin.: avalorar.
non poder èstre capit ni interpretar. Sin.: indefinit,
indecís, incèrt, incertan.
672
evocar
_____________________________________________________________________________________________
evasivament adv. D’un biais evasiu. Sin.: dins la Glèia catolica romana e dins li Glèias de rite
oriental. 2. Dignitari eclesiastic, dins d’uni Glèias
imprecisament, pauc ò pron.
eveccion n.f. (astron.) Inegalitat periodica dins lo protestanti.
evesquessa n. f. Abadessa mitrada. Esposa d’un
movement de la Luna.
evesque
anglican.
evelh n.m. 1. Fach de s’evelhar, de sortir dau soam;
eviccion n.f. 1. Accion d’escartar, de metre foara;
accion d’evelhar, de revelhar quauqu’un. Sin.: desvelh.
2. Fach de sortir dau sieu engordiment: L’evelh de la fach d’èstre escartat. Eviccion escolària: Interdiccion
natura. 3. Accion d’evelhar, de sensibilisar quauqu’un à facha à un enfant contagiós de frequentar l’escòla.
quauqua ren: Evelhar lu enfants à la proteccion de la Sin.: bandiment, foarabandiment, exclusion. 2. (dr.)
natura. En evelh: Atentiu. Donar l’evelh à perda d’un drech sobre una caua en rason de l’existença
quauqu’un: Lo metre en garda, atirar la sieu atencion. 4. dau drech d’un tèrç sobre la mema caua. Sin.:
Fach de s’evelhar à quauqua ren, de si manifestar, despossession, despoderament.
d’aparéisser: Evelh de sensibilitat. Disciplinas
evidença (-éncia) n.f. 1. Caua evidenta. 2. Caractèr
d’evelh: Destinadi à desvolopar, en cò dei enfants de de cen qu’es evident. De tota evidença: Segurament,
l’escòla elementària, lo gust de l’observacion, la sensa dubi. Metre en evidença: Rendre manifèste,
curiositat
intellectuala,
etc.
(s’agisse
de metre en avant. Sin.: evidenciar, montar en esplinga.
l’istòria-geografia, dei scienças d’observacion e dei Si metre en evidença: Si faire remarcar.
activitats artistiqui).
evidenciar vt. (evidenci, classic evidéncii) Metre en
evelhar vt. 1. (lit.) Tirar dau soam; revelhar. 2. evidença. Sin.: montar en esplinga.
Excitar, estimular, desvolopar (una facultat, un
evident, a adj. Que s’impaua à l’esperit,
sentiment, etc.); provocar (una reaccion). s’evelhar absoludament
segur;
manifèste,
indiscutible.
v.pr. Cessar de durmir. Var.: si revelhar, si desvelhar.
Sin.: clar, tot vist, cèrt, certan, assegurat, formal,
evelhat, ada adj. Que lo sieu esperit es en evelh, que indubitable.
la sieu intelligença es viva, alèrta. Sin.: abelugat,
evidentament adv. 1. Segurament, sensa dubi.
escarrabilhat, afistolat, bulo.
Sin.: clarament. 2. D’un biais evident.
evemerisme n.m. Concepcion segond la quala lu
evisceracion n.f. Esvisceracion.
personatges de la mitologia son d’èstres umans divinisats
eviscerar vt. (eviscèri) Esvicerar.
après la sieu moart.
evitable, a adj. Que pòu èstre evitat.
evencir vt. Escartar, eliminar, metre foara. Sin.:
evitacion n.f. Evitament.
exclure, despoderar, foaragetar, bandir, despossedir.
evitament n.m. 1. (psicol.) Reaccion per la quala un
evenimencial, a adj. 1. Que cuènta d’eveniments en èstre vivent evita ò empara à evitar un estimulus donat. 2.
seguissent lo solet òrdre cronologic: Istòria (c. de f.) Via d’evitament: Via que dobla una via
evenimenciala (per op. à Istòria causala). 2. Relatiu à un principala per permetre de parquejar un tren en vista dau
eveniment particulier. Var.: evenimenciau.
sieu despassament per un autre. Var.: evitacion.
evenimenciau, ala adj. Evenimencial.
evitar vt. 1. Escapar à, defugir (quauqua ren de
eveniment n.m. 1. Cen qu’arriba ò apareisse; fach, desagradiu ò de perilhós): Evitar un chaple. Sin.: si
circonstança. 2. Fach important. Asperar un urós sauvar de..., espranhar, s’aparar de ... 2. Permetre à
eveniment: Asperar un pichon, en parlant d’una frema ò quauqu’un de si sostraire à quauqua ren de perilhós ò de
d’una cobla. 3. Incident, aventura. 4. (estad.) Eventualitat penós): Evitar un problema à un amic.
que devèn reala, dins un univèrs donat. pl. Ensèms de Sin.: espranhar, levar. 3. Evitar de: S’abstenir, si gardar
fachs importants, excepcionals.
de. 4. S’esforçar de non rescontrar (quauqu’un). vi.
eventual, a adj. Que depende dei circonstanças; (mar.) Virar à l’extremitat de la sieu linha d’ancoratge à
ipotetic, possible. Var.: eventuau.
l’entorn de la sieu àncora, sota l’accion dau vent ò dau
eventualament adv. D’un biais eventual. Sin.: corrent, en parlant d’una nau.
magara, se n’en vira, per escadença, s’aquò
evitatge n.m. (mar.) Movement d’una nau qu’evita;
s’endevèn, segond lo cas.
espaci liure de tot obstacle, necessari à-n-aqueu
eventualitat n.f. 1. Fach que si pòu realisar. Sin.: movement. Sin.: tornejament, virament.
escadença, possibletat. 2. Caractèr de cen qu’es
eviva! interj. Sièrve per aclamar (quauqua ren ò
eventual.
quauqu’un): Eviva Catarina! Var.: viva!
eventuau, ala adj. Eventual.
evocable, a adj. Que pòu èstre evocat.
eversat, da adj. Revertegat au defoara.
evocacion n.f. 1. Accion d’evocar; cen qu’es evocat.
eversion n.f. 1. (patol.) Renversament de l’entorn 2. (psicol.) Foncion de la memòria per la quala lu
d’un orifici. 2. Caractèr dei labras d’uni etnias negri que sovenirs son rapelats à la consciença. 3. (dr.) Poder
son à l’encòup foarça espessi e revertegadi.
d’evocar d’una cort d’apèl; fach d’evocar.
evescal, a adj. Episcopal. Var.: evescau.
evocador, airitz adj. Evocator.
evescat n.m. 1. Territòri sotamés à la juridiccion d’un
evocar vt. (evòqui) 1. Faire pensar à, ramentar. 2.
evesque. Sin.: diocèsi. 2. Sèti, palais episcopal.
Faire tornar en memòria (quauqua ren dau passat). 3.
Faire allusion à, rendre present à l’esperit: Evocar lo
evescau, ala adj. Evescal.
evesque n.m. 1. Prèire qu’a obtengut la plenituda dau problema de la fam dins lo monde. Sin. (1, 2 e 3):
sacerdòci e qu’a la direccion espirituala d’una diocèsi, remembrar, recordar, memoriar. 4. Faire aparéisser
673
evocator, tritz
_____________________________________________________________________________________________
(d’esperits, de trèvas) per la magia, d’incantacions. 5. Percepcion de taxas. pl. Sevicis, actes de violença,
(dr.) Estatuar sobre l’apèl e sobre lu ponchs non jutjats en comés còntra de populacions.
promiera instança, dins d’unu cas, en parlant d’una cort
exacerbacion n.f. Paroxisme, exasperacion d’un
d’apèl.
sentiment, d’una sensacion, etc. Sin.: exasperacion (lit.).
evocator, tritz adj. Qu’evòca, qu’a lo poder d’evocar
exacerbar vt. (exacèrbi) Portar (un sentiment, un
(quauqua ren, quauqu’un). Var.: evocador.
estat) à un niveu aut, au sieu paroxisme: Exacerbar la
ràbia de quauqu’un. Sin.: agreujar, agusar.
evocator n.m. (etol.) Stimulus aviaire.
evocatòri, òria adj. Que permete una evocacion.
exaclorobenzène n.m. Derivar dau benzène.
evolucion n.f. 1. Transformacion graduala e continua.
exactament adv. Precisament, rigorosament; embé
2. Succession de fasas d’una malautia. 3. Ensèms dei exactituda.
cambiaments subit au cors dei temps geologics per li
exacloralliari n.m. Exacloralliaris: Sota-òrdre de
linhadas animali e vegetali, qu’an augut per resultat cnidaris qu’an sièis tentacules (ò un multiple de sièis) e lo
l’aparicion de formas novèli. 4. (sovent au plural) meme nombre de lòtjas.
Movement ò ensèms de movements divèrs e coordenats:
exaclorocicloexan n.m. Compauat de formula
Li evolucions d’un acrobata. 5. Movement ordenat C6H6Cl6, desribat dau cicloexan, qu’un dei sieus isomèrs
executat per una tropa, de veïcules, de naus, d’avions, es emplegat coma insecticidi.
dins una formacion precisa fixada per avança. Sin.:
exaclorofène n.m. Fenòl clorat.
manòbras (aquí generalament au plur.: Li evolucions de
exaclorur(e) n.m. (quim.) Clorure que la sieu
l’escadra.
molecula contèn sièis atòmes de clòre.
evolucionar vi. Evoluir.
exacòrde n.m. (mús.) Seria ascendenta ò descendenta
evolucionat, ada adj. Evoluit.
de sièis gras diatonics, sobre la quala repaua lo sistema
evolucionisme n.m. 1. (biol.) Ensèms dei teorias musical emplegat fins au siècle XVIInc (li a tres
explicativi de l’evolucion dei espècias au cors dei atges exacòrdes: exacòrde natural do → la, exacòrde dau
(lamarckisme, darwinisme, mutacionisme). 2. (antropol., becarra sol → mi, exacòrde fa → re).
sociol.) Doctrina d’après la quala l’istòria dei societats si
exact(e), a adj. 1. Just, confòrme à la règla ò à la
debana d’un biais progressiu e sensa discontinuitat. veritat: Un calcul exacte. Scienças exacti:
Contr.: determinisme.
matematicas, astronomia, scienças fisiqui (per op. ai
evolucionista adj. e n. Relatiu à l’evolucionisme; scienças umani). 2. Que respècta l’orari: Un emplegat
partidari de l’evolucionisme.
exacte. Sin.: regulier, atengut, pontual, precís.
evoluir vi. (evoluissi) 1. Si modificar, si transformar
exactessa n.f. Exactituda.
progressimvament: La societat evoluisse. 2. Modificar lo
exactituda n.f. 1. Caractèr de cen qu’es exacte,
sieu biais de pensar, de si comportar; cambiar. 3. rigorós, confòrma à la logica. Sin.: veracitat, veritat,
Executar una evolucion, d’evolucions. Var. (toi lu sens): autenticitat. 2. Qualitat d’una persona exacta, qu’arriba
evolucionar.
à l’ora: L’exactituda es la cortesia dei rèis. Var.:
evoluit, ida adj. Qu’a rajonch un niveu important exactessa. Sin.: precision, pontualitat, regularitat.
d’evolucion ò de cultura. Var.: evolucionat.
exactor n.m. (rare) Aqueu que comete una exaccion.
evolutiu, iva adj. Susceptible d’evoluir, d’èstre
exactoria n.f. Percepcion.
modificat: Un crèdit evolutiu.
exadecimal, a adj. Si di d’un sistema en basa
evolutivitat n.f. (med.) Potencial evolutiu d’una 16.Var.: exadecimau.
tumor, d’una malautia.
exadecimau, ala adj. Exadecimal.
evòri n.f. Avòri.
exaèdre n.m. (mat.) Polièdre de sièis faças: Lo cube
evoreria n.f. Art de l’evorier. Var.: avoraria.
es un exaèdre regulier.
evorier, a n. Persona que trabalha, que magença
exaedric, a adj. Relatiu à l’exaèdre; qu’a la forma
l’evòri. Var.: avorier.
d’un exaèdre.
evorin, a adj. Qu’a la blancor, la color de l’evòri.
ex aequo loc. adv. e adj. inv. (latin) Qu’es au meme
Relatiu à la Coasta d’Evòri. Var.: avorin.
reng (en parlant d’una persona, d’una equipa, dins un
evulsion n.f. (cir.) Extraccion.
concors, una competicion, etc.). Sin.: à egalitat, aduch,
evzòne n.m. Fantassin grèc.
apàrias. n. inv. Situacion de personas qu’an obtengut
ex n. (fam.) Persona mé cu s’es rota una relacion lo meme reng; aqueli personas: Li a doi ex aequo dins
amoroa (calinhaire, espós, etc.): La mieu ex.
aqueu concors.
ex- pref. Exprimisse cen que quauqu’un ò quauqua ren
exafluorur(e) n.m. Fluorure que la sieu molecula
a cessat d’èstre ò non a plus: Un ex-ministre, la sieu contèn sièis atòmes de fluòr (l’exafluorure d’urani sièrve
ex-frema.
dins la separacion isotopica d’aquesto còrs).
exa- pref. Si plaça davant una unitat per la multiplicar
exageracion n.f. Accion d’exagerar; excès. Sin.:
per 1018 (simbòle E).
abusança, desmesura, otrança.
ex abrupto loc. adv. (mòts latins) Bruscament, sensa
exageradament adv. D’un biais exagerat.
preparacion.
exageraire, airitz adj. e n. Qu’exagèra.
exaccion n.f. 1. (lit.) Accion d’exigir cen que non es
exagerar vt. (exagèri) Accentuar à l’excès: Exagerar
deugut ò mai que lo deugut (espec. per abús de poder). 2. un detalh. Sin.: accentuar, amplificar, forçar. vi.
Despassar la mesura, la veritat, per li sieu paraulas ò lu
674
excardinar
_____________________________________________________________________________________________
sieus actes. Sin.: abusar, passar l’òsca, la rega, tirar
exancós n.m. Autre nom dau monge, varietat de
sus lo blèst, cargar l’ae, n’ajustar.
làmia (hexanchus griseus).
exagerat, ada adj. Dont li a d’exageracion; excessiu:
ex ante loc. adj. (latin) Si di de l’analisi previsionala
La tieu estimacion mi sembla exagerada. Sin.: dei fachs economics (per op. à ex post).
accentuat, amplificat, forçat.
exantema n.m. (med.) Erupcion cutanea
exageratiu, iva adj. Qu’a un caractèr exagerat, que qu’acompanha d’uni malautias infeccioï (escarlatina,
compoarta d’exageracions.
varicèla).
exagonal, a adj. Qu’a la forma d’un exagòne. Var.:
exantematic, a adj. De la natura de l’exantema; que
exagonau.
s’acompanha d’un exantema.
exagonau, ala adj. Exagonal.
exantematós, a adj. e n. 1. Que patisse d’exantema.
exagòne n.m. (geom.) Poligòne de sièis angles e sièis 2. Que pertòca l’exantema.
costats. M’una majuscula, denominacion de la mapa
exapòde, a adj. e n. (zool.) Que possedisse tres pareus
de França.
de patas: Larva exapòda d’un insècte.
exalacion n.f. 1. Fach de s’exalar. Sin.: enairament.
exarca n.f. 1. (ist.) Dignitari que governava en Itàlia e
2. (med.) Eliminacion dei produchs volatiles per la en Àfrica per lo còmpte dei emperaires bizantins. 2.
respiracion, per la pèu.
Prelat de la Glèia orientala qu’a juridiccion episcopala.
exalament n.m. Gas ò odor que s’exala d’un còrs.
exarcat n.m. 1. (ist.) Govèrn militari bizantin sota
Sin.: escampa, espantegada.
l’autoritat d’un exarca. 2. En Orient, circonscripcion
exalar vt. 1. Mandar foara, espantegar (de vapors, eclesiastica sota l’autoritat d’un exarca.
d’odors): Li ròsas exàlon un doç perfum. Sin.: odorar,
exartròsi n.f. (med.) Desmalugadura.
odorejar, escampar, espantegar. 2. (lit.) Donar liure
exasperacion n.f. 1. Fach de s’exasperar, d’èstre
cors à, exprimir: Exalar la sieu ràbia. s’exalar v.pr. 1. exasperat. 2. (lit.) Exacerbacion. Sin.: enaspriment,
S’espantegar dins l’atmosfèra. 2. Si manifestar.
agusada, agreujament, agusament.
exalatòri, òria adj. Qu’afavorisse l’exalaxion.
exasperant, a adj. Qu’exaspèra. Sin.: enasprissent.
exaltacion n.f. 1. Sobrexcitacion intellectuala e
exasperar vt. (exaspèri) 1. Irritar foartament, faire
afectiva; emportament euforic. 2. (lit.) Elevacion à un totplen embilar. 2. (lit.) Exacerbar (un sentiment, un
niveu foarça aut de sentiment, d’un estat afectiu. 3. (lit.) desidèri). Sin.: enasprir (enasprissi), enrabiar, agusar,
Elògi; glorificacion. Sin.: estrambòrd, enaurament, agreujar.
afogament. Contr.: ateuniment.
exastile, a adj. (arquit.) Qu’a sièis colomnas de front:
exaltant, a adj. Que provòca d’exaltacion; Temple exastile.
qu’estimula. Sin.: enaurant, estrambordant, afogant.
exaudiment n.m. Accion d’exaudir; lo sieu resultat.
exaltar vt. 1. Provocar l’exaltacion de; entosiasmar,
exaudir vt. (exaudissi) 1. Escotar favorablament
excitar. 2. (fig.) faire l’elògi de, celebrar (quauqu’un, quauqu’un en parlant de Dieu ò d’una divinitat. 2.
quauqua ren). Sin.: enaurar, estrambordar, afogar, Satisfaire quauqu’un en li autrejant cen que demanda;
apassionar. s’exaltar v.pr. Si laissar anar à aculhir favorablament (cen qu’es demandat: Exaudir un
l’exaltacion, s’entosiasmar.
desidèri.
exaltat, ada adj. Plen d’exaltacion; passionat, afogat.
exaustion n.f. (mat.) Metòde d’exaustion: Metòde de
examèn n.m. 1. Observacion atentiva, estudi calcul per aproximacions de mai en mai precisi.
minuciós. Sin.: vistalhada. Examèn medical: Ensèms
exaustiu, iva adj. Que fa completament lo torn d’un
dei investigacions cliniqui e tecniqui qu’un mètge subjècte: Un estudi exaustiu.
efectua per estimar l’estat de santat d’una persona. exaustivament adv. D’un biais exaustiu.
Examèn de consciença: Examèn critic dau pròpri
exaustivitat n.f. Caractèr de cen qu’es exaustiu.
comportament. Liure examèn: Fach de crèire
exaustor n.m. Sistema de depression qu’aspira lo
unicament cen que la rason individuala pòu contrarotlar.
carburant
dau reservador màger per alimentar lo
2. Espròva ò ensèms d’espròvas qu’un candidat subisse
caburator
per
gravitat, en usança dins li automobilas
per obtenir un diplòma.
anciani.
examètre adj. e n.m. Si di d’un vèrs de sièis mesuras
excarceracion n.f. Accion de traire quauqu’un de
ò de sièis pens.
preson; lo sieu resultat. Sin.: empresonament. Contr.:
examidina n.f. Antiseptic bactericida potent per
incarceracion.
usatge intèrne.
excarcerar vt. (excarcèri) Far sortir quauqu’un de
examina n.f. Compauat quimic que resulta de
preson. Sin.: empresonar. Contr.: incarcerar.
l’union de l’ammoniac m’au formòl. Var.:
excardinacion n.f. Accion d’excardinar ò d’èstre
exametilenetetramina.
escardinat; lo sieu resultat.
examinar vt. 1. Observar atentivament,
excardinat n.m. Declaracion de l’evesque
minuciosament. Sin.: espelucar, estralucar. 2. Faire
qu’excardina.
subir un examèn, espec. medical.
excardinar vt. Per un evesque, declarar que tal prèire
examinator, tritz n. Persona encargada de faire
non
fa plus partida de sa diocèsi e que si pòu far
passar un examèn à un candidat.
incardinar dins una autra ò li venir religiós.
examotor adj. e n.m. Avion provedit de sièis motors.
exan n.m. Idrocarbure saturat C6H14.
675
ex catedra
_____________________________________________________________________________________________
ex catedra (loc. lat.) De la sieu cadiera de Papa conica: Rapoart, constant, dei distanças d’un ponch quau
(quora lo Papa parla en tant que Papa); quora quauqu’un que sigue de la corba à una drecha fixa (directritz) e à un
ponch fixe (fogau). (astron.) Excentricitat de l’orbita
parla oficialament.
excavacion n.f. 1. Accion de cavar dins lo soal. 2. d’una planeta, d’un satellit: Excentricitat de la conica
descricha.
Cròs, cavitat. Var.: excavament.
excepcion n.f. 1. Cen qu’es foara de la règla comuna;
excavament n.m. Excavacion.
inabitual.
Faire excepcion: Escapar à la règla. Lèi,
excavar vt. Cavar dins (la tèrra).
tribunal
d’excepcion:
En defoara dau drech comun. À
excavator n.m. Excavatritz.
l’excepcion de: Exceptat, franc de. Sin.: levat, foara. 2.
excavatritz n.f. Engenh de terrassament provedit
(dr.) Tot mejan que tende sigue à declarar una procedura
d’una pala ò d’una cadena mé de caissons.
irreguliera, sigue à n’en suspendre lo cors.
excedent n.m. Cen qu’es en tròup. Sin.: demai,
excepcional, a adj. 1. Que fa excepcion, que non es
sobra, sobrepés. (econ.) Sòlde positiu (per oposicion
ordinari. 2. Que si distinguisse per la sieu valor, lu sieus
à deficit). Excedent de la balança comerciala: Sòlde
meritis. Var.: excepcionau.
positiu de la balança, realisat quora li exportacions
excepcionalament adv. D’un biais excepcional.
despàsson en valor lo montant dei importacions.
excepcionau, ala adj. Excepcional.
excedentari, ària adj. Qu’es en excedent.
exceptar vt. (excèpti) Non comprendre dins un
excedir vt. (excedissi) 1. Despassar en nombre, en
ens-ms:
Exceptar d’unu condamnats dins una amnistia.
quantitat, en durada (lo limit fixat). 2. Importunar,
exceptat prep. En defoara de, franc de. Sin.: levat, à
exasperar: Aqueu bosin m’excedisse. Var.: excedre.
despart
de.
excedre vt. Excedir.
exceptat, ada adj. Non comprés dins un ensèms.
excellença (-éncia) n.f. 1. Caractèr excellent de
excès n.m. 1. Quantitat que si tròva en mai: L’excès
quauqua ren, de quauqu’un; perfeccion. Prèmi
d’un
nombre sobre un autre. Sin.: sobra. 2. Cen que
d’excellença: Prèmi donat ancianament dins li escòlas au
promier d’una classa. Per excellença: Tot despassa la mesura normala: Excès d’indulgença. Sin.:
particulierament. 2. (m’una majuscula) Títol donat ai demasiadura. (dr.) Excès de poder: Acte que
despassa la competença d’una autoritat, en particulier
ambassadors, ai ministres, ai evesques: Son Excellença.
excellent, a adj. Superior dins lo sieu genre; perfècte. aquela d’una autoritat administrativa. 3. Desreglament de
comportament, abús. Sin.: demasiadura. Excès de
Sin.: requist, egrègi, famós.
lengatge: Prepaus discortés, injuriós. Actes de
excellentament adv. (lit.) D’un biais excellent.
violença, de desmesura.
excellir vi. (excellissi) Èstre superior dins lo sieu
excessiu, iva adj. 1. Que passa la mesura; exagerat,
genre, èstre totplen en dessobre dei autres: Excellir en
exorbitant: Una rigor excessiva. Sin.: sobrier, demasiat.
matematicas.
2. Que poarta li cauas fins à l’excès: Es excessiu dins li
excentracion n.f. Accion d’excentrar. Var.: sieu reaccions.
descentracion.
excessivament adv. 1. À l’excès. Sin.: tròup,
excentrament n.m. (topon.) Distança que demasadiament, sobrierament.2. Totplen.
dessepara un ponch d’estacion dont si fan de mesuras
excipient n.m. (farm.) Substança neutra dins la quala
taqueometriqui, dau ponch dau terren dont seran aplicadi
es incorporat un medicament (principi actiu) per
ulteriorament. Var.: descentrament.
permetre la sieu absorcion.
excentrar vt. (mecan.) Desplaçar lo centre, l’axe de.
excipir (de) vt. ind. (excipissi) (dr.) Allegar (una
Sin.: descentrar. s’excentrar v.pr. (espòrts)
excepcion, una excusa).
S’alunhar dau centre, anar vèrs l’ala: Lo jogaire s’es
excisa n.f. (dr.) Taxa sobre d’unu produchs de
excentrat.
consumacion, en Grand-Bretanha e ai Estats-Units.
excentrat, ada adj. Luènh dau centre; excentric: Una
excisar vt. Levar m’un intrument trencant: Excisar
region excentrada. Var.: descentrat.
una tumor.
excentric n.m. (mecan.) Dispositiu excentric, calat
excision n.f. 1. Accion d’excisar, de talhar. 2.
sus un aubre que vira e emplegat per comandar d’unu
Ablacion
rituala dau clitòris (e, de còups, dei pichini
movements.
labras de la vulva), que d’unu pòbles practícon.
excentric, a adj. 1. Situat luènh dau centre: Quartier
excitabilitat n.f. Caractèr de cen qu’es excitable.
excentric. Sin.: folesc, desvariat, original, ensolelhat. 2.
excitable, a adj. 1. Prompt à s’excitar; irritable. Sin.:
(mat.) Cercles excentrics, figuras excentriqui: Que lu
bosticable,
afogable, atissable. 2. (biol.) Que pòu èstre
sieus centres non coïncidísson.
excitat.
excentric, a adj. e n. Qu’es en oposicion m’ai usatges
excitacion n.f. 1. Accion d’excitar; cen qu’excita. 2.
establits; extravagant.
Activitat
anormala de l’organisme. (psiquiatria)
excentricament adv. D’un biais excentric.
Agitacion psicomotritz. 3. Encoratjament, provocacion:
excentricitat n.f. 1. Originalitat, extravagança d’una
Excitacion à la violença. Sin. (1, 2, 3): escaufèstre,
persona excentrica; acte extravagant. Sin.: desvari,
atissada. 4. (fis.) Procèssus per lo quau un atòme, un
folastrada. 2. Caractèr de cen qu’es excentric, luènh dau
nucleu, una molecula, pàsson d’un niveu d’energia à un
centre. (tecn.) Desplaçament dei centres un per
niveu mai elevat. 5. (electr.) Produccion d’un flux
rapoart à l’autre ò lu uns per rapoart ai autres: Corregir
l’excentricitat de doi pèças. (mat.) Excentricitat d’una
676
excretar
_____________________________________________________________________________________________
d’induccion magnetica dins un circuit magnetic au mejan
exclusivista adj. e n. Qu’es exclusiu de natura.
d’un corrent electric.
Sin.: sectari, fanatic.
excitant, a adj. Qu’inspira l’interès, que provòca
exclusivitat n.f. 1. Possession sensa partatge. 2.
l’emocion ò lo desidèri. Sin.: afogant, atissant, Drech exclusiu de publicar un article, una informacion,
bostigant, aquissant, escaufant.
de vendre un produch donat, un libre, de donar un film;
excitant, a adj. e n.m. Si di d’una substança pròpria à produch concernit per aqueu drech. Var.: exclusiva.
aumentar lo niveu d’evelh e l’activitat motritz. Sin.:
excomuniaire, airitz adj. m. e n.m. Qu’excomúnia.
incitant.
Sin.: escumenjaire.
excitar vt. 1. Donar de vivacitat, d’energia à; metre
excomuniar vt. (excomuni, classic excomúmii) Punir
dins un estat de tension. Sin.: afogar, bostigar, d’excomunicacion. 2. Exclure d’un grope. Var.:
escaufar. 2. Provocar, far nàisser: Excitar lo rire. Sin.: escumenjar, excomunigar.
atissar, aquissar, escaufar, (fig.) somòure. excomuniat, ada adj. e n. Qu’es estat excomuniat.
s’excitar v.pr. 1. S’embilar. 2. Pilhar un grand interès à, Sin.: escumenjat.
s’entosiasmar per. Sin.: s’estrambordar, s’afogar.
excomunicacion n.f. 1. Censura eclesiastica
excitat, ada adj. e n. 1. Qu’es enrabiat, irritat, agitat. qu’exclue quauqu’un de la comunion dei fidèles. 2.
2. (fis.) Qu’a subit una excitacion.
Exclusion d’un grope. Var.: excomúniga. Sin.:
excitator, tritz adj. e n. Qu’excita. n.m. Persona escumenge.
que somòu de gents a la revòlta. Sin.: agitaire, agitator,
excomúniga n.f. Excomunicacion.
somotor.
excomunigar vt. Excomuniar.
excitatritz n.f. (electr.) Generator qu’alimenta
excoriable, a adj. Que pòu èstre excoriat. Sin.:
l’inductor d’una autra màquina.
escorjable.
excitron (electron.) Redreiçaire provedit de gas e
excoriacion n.f. Leugiera escorjadura.
d’un catòde de mercuri que fonciona per lo biais d’una
excoriar vt. (excòri, classic escòrii) Escorjar
descarga monoanodica.
leugierament (la pèu).
exclamacion n.f. 1. Crit de gaug, de sorpresa,
excoriatiu, iva adj. Qu’a lo poder d’excoriar. Sin.:
d’indignacion. 2. (ling.) Frasa, que pòu èstre reducha à
escorjatiu.
una simpla interjeccion, qu’exprimisse una emocion viva
excoriòsi n.f. (bot.) Malautia criptogamica de la
ò un jutjament afectiu. Ponch d’exclamacion: Signe
vinha,
qu’entira l’excoriacion dei gaveus.
de pontuacion (!) que si mete à la fin d’una frasa
excorporacion Accion d’excorporar; lo sieu
exclamativa ò après una interjeccion.
resultat.
exclamadís, issa adj. Exclamatiu.
excorporar vt. (excorpòri) Declarar, en parlant d’un
exclamar (s’) v.pr. Mandar d’exclamacions.
evesque, que tau prèire es plus de la sieu diocèsi.
exclamatiu, iva adj. Que marca l’exclamacion: Una
excrecion n.f. (fisiol.) 1. Foncion organica
frasa
exclamativa,
un
ponch
exclamatiu.
qu’assegura
l’evacuacion dei constituents inutiles ò
Var.:exclamadís.
nocius dau mitan interior, sota forma gasoa (ària
excludre vt. Exclure.
expirada), liquida (urina, sudor) ò solida (per d’unu
exclure vt. (excluï) 1. Remandar, metre foara animaus dau desèrt). Sin.: eliminacion. 2. Evacuacion
(quauqu’un); expulsar. Sin.: faidir, bandir, descaçar, per una glanda dei sieus produchs de secrecion.
foarabandir, foaragetar. 2. Non comptar (quauqua ren)
excreissença (-éncia) n.f. 1. (med.) Tumor
dins un ensèms: Exclure una ipotèsi. Sin.: laissar de
superficiala benigna de la pèu (verruga, etc.). 2. (bot.)
caire. 3. Èstre incompatible embé (una caua eventuala).
Desvolopament anormal d’un teissut vegetal. 3. (fig.)
Var.: excludre.
Desvolopament parasitari de quauqua ren: Excreissença
exclús, usa adj. e n.m. 1. Qu’es estat rejetat, caçat bureucratica.
d’un grope. Sin.: faidit, descaçat, bandit, foarabandit.
excremencial, a adj. De la natura de l’excrement.
2. Impossible, impensable: Es totalament exclús que
Var.: excremenciau, excremental, excrementós.
laissi tombar!
excremenciau, ala adj. Excremencial.
exclusion n.f. 1. Accion d’exclure. Sin.: faidiment,
excrement n.m. (sovent au pl.) Matèria evacuada dau
bandiment,
foarabandiment,
destitucion,
còrs
per li vias naturali, e particulierament sobras solidi
eliminacion, remandament, revocacion. 2. À
de
la
digestion evacuats per lo rectum. Sin.: fèmsa,
l’exclusion de: En defoara de, à l’excepcion de. 3. (log.)
mèrda
(vulg.), cagadura (pop.).
Relacion entre doi classas non vuèii dins li quali minga
excrementacion
n.f. Eliminacion dei excrements.
element d’una apartèn à l’autra, e reciprocament.
Sin.
defecacion.
exclusiu, iva adj. 1. Qu’apartèn à un solet, per
excremental, a adj. Excremencial. Var.:
privilègi especial: Un drech exclusiu. 2. Que refuda tot
excrementau.
cen que li es estrangier: Un amor exclusiu. 3. Absolut:
excrementau, ala adj. Excremental.
Un òme exclusiu dins li sieu ideas.
excrementós, oa De la natura dei excrements. Var.:
exclusiva n.f. 1. Mesura d’exclusion: Prononciar
excremencial,
excremental.
l’exclusiva còntra quauqu’un. 2. Exclusivitat.
excretar
vt.
Evacuar per excrecion.
exclusivament adv. 1. En excluent. 2. Unicament.
exclusivisme n.m. Caractèr dei personas exclusivi.
677
excretor, tritz
_____________________________________________________________________________________________
excretor, tritz adj. Que sièrve à l’excrecion: Si di d’un fichier que si duèrbe solet, sensa emplegar un
programa particulier.
Conduch excrtor. Var.: excretòri.
executant, a n. 1. Persona qu’executa un òrdre. 2.
excretòri, òria adj. Excretor.
Musician,
musiciana qu’executa la sieu partida dins un
excursion n.f. Viatge ò passejada d’agrement ò de
concèrt.
recèrca. Var.: escorreguda.
executar vt. 1. Realisar, complir. 2. Menar à boana
excursionar vi. Faire una excursion.
fin,
acabar (un obratge): Executar un tableu. 3.
excursionisme n.m. Atrach per li excursions, li
Interpretar
(una pèça musicala) 4. Metre à moart (un
passejadas en montanha, en campanha.
condamnat).
Assassinar: Executar un complici. 5.
excursionista n. Persona que fa una excursion.
(dr.) Executar un debitor: Sasir lu sieus bens e lu faire
excusa n.f. 1. Rason que si dona per si disculpar ò
vendre per autoritat de justícia. s’executar v.pr. Si
disculpar quauqu’un: Fornir una excusa. 2. (dr.) fach
decidir à agir; obeïr.
previst dins la lèi, que, en acompanhant una infraccion,
executiu, iva adj. Si di dau poder encargat d’aplicar li
pòu menar à una reduccion de la pena ò à la sieu
lèis.
n.m. Organe que detèn lo poder executiu dins un
supression. 3. Escampa, rason invocada per si sostraire à
Estat.
una obligacion: Si trovar una boana excusa per ren faire.
executor, tritz n. 1. Executor testamentari: Persona à
Sin. (1, 2 e 3): desencusa, desenculpa, desculpa. 4.
cu
lo testator a afidat la carga d’executar lo sieu
Carta dau juèc de taròt, un dei tres oudlers. Sin.: foal. testament.
2. (anc.) Executor dei auti òbras: Borreu,
Expression dau regret d’aver comés una fauta ò ofensat
bòia.
quauqu’un: Faire d’excusas. Sin.: desencusa,
executòri, òria adj. e n.m. (dr.) Que dona poder de
desenculpa, desculpa.
procedir
à una execucion. Formula executòria:
excusable, a adj. Que pòu èstre excusat. Sin.:
Formula
obligatoriament
escricha en fin d’un jutjament,
desencusable, desenculpable, desculpable.
d’un
arrèst
ò
de
tot
acte
susceptible
d’execucion forçada.
excusar vt. 1. Disculpar (quauqu’un) d’una fauta,
executoriament
adv.
(dr.)
D’un
biais executòri.
d’una error; justificar. 2. Perdonar (quauqua ren), tolerar
exèdra
n.f.
1.
(Antiqu.)
Sala,
lo mai sovent en
per indulgença. 3. Servir d’excusa à (quauqu’un). Sin. (1,
emicicle,
provedida
de
sètis
per
la
conversacion.
2. Banc
2 e 3): desencusar, desculpar, desenculpar,
innocentar,
absòlver,
justificar,
emblancar, de pèira adossat au fond de l’absida, dins li basilicas
descargar. s’excusar v.pr. Presntar li sieu excusas, paleocristiani. 3. Edicule de pèira que forma una
banqueta mièja-circulària (dins un jardin, un pargue,
exprimir de regrets.
exeat n.m. 1. Permission qu’un evesque dona à un dei etc.).
exegèsi n.f. 1. Sciença que consistisse à establir,
sieus prèires de quitar la sieu docièsi, qu’un cap de
servici dona à un foncionari de quitar la sieu segond li nòrmas de la critica scientifica, lo sens d’un
circonscripcion. 2. Per d’unu foncionaris, autorisacion de tèxto ò d’una òbra literària (lo tèrma s’aplica mai que mai
la mudacion demandada. 3. Per un escolan, document ai tèxtos biblics). 2. Interpretacion d’un tèxte, espec.
qu’atèsta qu’es administrativament en règla per poder sobre de basas filologiqui.
exegeta n. Especialista de l’exegèsi.
laissar un establiment e anar dins un autre.
exegetic, a adj. Relatiu à l’exegèsi. Metòde
execrablament adv. (lit.) D’un biais execrable;
foarça mau. Sin.: abominablament, fastigosament, exegetic: Metòde de critica istorica fondada sus
descoradament, antipaticament,
repulsivament, l’interpretacion dei tèxtes.
odiosament.
exempcion n.f. Accion d’exemptar; fach d’èstre
exemptat;
privilègi que descarga, dispensa d’una
execrable, a adj. Detestable; foarça marrit: Un temps
execrable. Sin.: abominable, orresc, fastigós, descorós, obligacion. Sin.: descarga, dispensa, exoneracion,
immunitat.
odiós, repulsiu, antipatic.
exemplari n.m. 1. Caduna dei objèctes (libres,
execracion n.f. Sentiment d’orror extrèma; l’objècte
d’aqueu sentiment. Sin.: abominacion, descoar, òdi, gravaduras, etc.) produchs d’après un tipe comun. 2.
Individú d’una espècia vegetala, minerala ò animala.
antipatia , repulsion, fàstic, aborriment, detestacion.
exemplari, ària adj. 1. Que pòu servir d’exemple:
execrar vt. (exècri) Detestar. Sin.: aborrir,
Un comportament exemplari. 2. Que pòu servir de leçon,
abominar, descorar, odiar, afastigar, detestar.
execrator, a adj. Relatiu à l’execracion. Var.: d’avertiment: Una punicion exemplària.
exemplariament adv. D’un biais exemplari.
execratòri.
exemplaritat n.f. Caractèr de cen qu’es exemplari:
excecratòri, òria adj. Execrator.
L’exemplaritat
d’un comportament.
execucion n.f. 1. Accion, biais d’executar,
exemplatiu,
iva adj. Qu’illustra, exemplifica.
d’acomplir: L’execucion d’un plan. Sin.: compliment,
realisacion. Metre à execucion: Realisar. 2. Accion
exemple n.m. 1. Cen que pòu èstre retipat en parlant
de sonar una òbra musicala. 3. Execucion capitala: Fach d’una persona ò d’una cauva. 2. Cen que pòu servir de
de metre à moart un condamnat. 4. (dr.) Execucion modèle. 3. Cen que pòu servir de leiçon, d’avertiment. 4.
forçada: Execucion d’un acte, d’un jutjament mé l’ajuda Castic afortit: Faire un exemple per restablir l’òrdre. 5.
de la foarça publica ò d’una sasida.
Fach anterior considerat a respièch de cen que si passa
executable, a adj. Que pòu èstre executat. Sin.: a-n-aqueu moment. Sin.: precedent. 6. Fach, pròva per
realisable, factible, fasable, fasedor. n.m. (inform.) afortir una assercion.
678
existent, a
_____________________________________________________________________________________________
exemplificacion n.f. Accion d’exemplificar.
exibicionisme n.m. 1. Perversion de l’exibicionista.
2.
Comportament ostentatòri.
exemplificar vt. (exemplifiqui) Explicar, illustrar au
mejan d’exemples.
exibicionista n. 1. Pervèrs sexual que fa vèire lu sieus
exempt, a adj. 1. Que non es assubjectit à (una carga): organes genitals. 2. Persona que li agrada de s’exibir.
Exempt de servici. Sin.: franc. 2. Qu’es à la sosta de:
exibir vt. (exibissi) 1. Presentar (un document oficial).
Èstre exempt de preocupacions. 3. Sensa: Exempt 2. Mostrar embé ostentacion: Exibir li sieu medalhas. d’errors.
s’exibir v.pr. Si mostrar en public d’un biais ostentatòri,
exempt n.m. (anc.) Oficier de polícia que, autrifés, provocant.
dins d’unu còrs, comandava en l’absença dau capitani e
exibitòri, a adj. Relatiu à l’exibicion.
dei luectenents e que podia èstre exemptat dau servici
exigença (-éncia) n.f. 1. Cen qu’una persona
ordinari.
exigisse, reclama à un autra. 2. Caractèr d’una persona
exigenta. 3. Cen que quauqu’un comanda; necessitat,
exemptar vt. Rendre exempt, dispensar d’una carga.
exemptat, ada adj. e n. Dispensat d’una obligacion, obligacion: Li exigenças d’una profession.
especialament dei obligacions militari.
exigent, a adj. Dificile à contentar. Sin.: demandaire.
exequatur n.m. inv. (mòt latin) (dr.) 1. Acte que
exíger vt. Exigir.
permete à un cònsol estrangier de complir li sieu
exigibilitat n.f. Caractèr de cen qu’es exigible.
foncions. 2. Decision judiciària que rende executòri un
exigible, a adj. Que pòu èstre exigit.
jutjament estrangier ò una sentença arbitrala.
exigir vt. (exigissi) 1. Demandar imperativament (cen
exercici n.m. 1. Accion de s’exercir. 2. Travalh qu’es considerat coma deugut). 2. Necessitar, reclamar.
destinat à adestrar quauqu’un. Formacion militària Var.: exíger. Sin.: requerir.
practica. Travlh donat ai escolans en aplicacion de cen
exigú, exigüa adj. Pichin, tròup pichin: Una
qu’es estat emparat dins un cors. Exercicis espirituals: maioneta exigüa. Sin.: estrech, minuscule.
practica de devocions. 3. Esfoarç fisic, activitat
exigüitat n.f. Caractèr de cen qu’es exigú: L’exigüitat
esportiva: Faire d’exercici, pilhar d’exercici. 4. Accion, d’una maion. Sin. estrechessa.
fach de practicar una activitat, un mestier: Exercici de la
exili n.m. 1. Mesura que consistisse à expulsar
medecina. 5. Periòde comprés entre doi inventaris
quauqu’un foara dau sieu país embé l’interdicion de li
comptables ò doi budgets.
tornar; estat que n’en resulta. Sin.: despatriament,
exercir vt. (exercissi) Metre una foarça en accion, faidiment, bandiment. 2. Situacion de quauqu’un qu’es
complir quauqua ren. Sin.: abiaissar, apracticar. constrench de viure alhors que dont viu abitualament,
s’exercir v.pr. S’adestrar, s’abiaissar.
dont li agrada de viure. 3. Luèc dont rèsta una persona
exercisaire n.m. Aparelh de gimnastica que exiliada.
compoarta de dispositius elastics que perméton de faire
exiliar vt. 1. Condamnar (quauqu’un) à l’exili. Sin.:
travalhar la musculacion.
despatriar, faidir, bandir, foarabandir. 2. Constrénher
exeredacion n.f. (dr.) Accion de deseretar. Sin.: (quauqu’un) à viure luènh dau luèc dont vorria èstre. deseretament, deseretatge.
s’exiliar v.pr. 1. Quitar volontariament lo sieu país. 2. Si
exeredar vt. (dr.) Deseretar.
retirar per viure à l’escart.
exerèsi n.f. (cir.) Operacion per la quala si retira dau
exiliat, ada adj. e n. Si di d’una persona que viu en
còrs cen que li es estrangier ò nociu (tumor, organe exili ò qu’es condamnada à l’exili.
malaut); ablacion.
exinscrich, a adj. (mat.) Cercle exinscrich à un
exèrgue n.m. 1. Espaci au bas d’una moneda, d’una triangle: Tangent à un costat d’aquesto triangle e ai
medalha; inscripcion que li es gravada. 2. Inscripcion en prolongaments dei autres doi.
tèsta d’un obratge. Metre en exèrgue: Metre en
existença (-éncia) n.f. 1. Fach d’existir: L’existença
evidença.
d’un tractat. 2. Vida, biais de viure. 3. Durada: Govèrn
exfiltracion n.f. Accion d’exfiltrar.
qu’a doi mes d’existença.
exfiltrar vt. Faire sortir de personas (presoniers,
existencial, a adj. 1. (filos.) Relatiu à l’existença. 2.
ostatges, etc.) que son dins un mitan ostile.
(log.) Quantificator existencial: Simbòle notat ∃ (que
exfoliable, a adj. Que pòu èstre desseparat en s’enóncia existisse), qu’exprimisse lo fach que d’unu
pichoni lamas.
elements d’un ensèms (un au manco) verifícon una
exfoliacion n.f. 1. Accion d’exfoliar. 2. (fisiol.) proprietat donada. Var.: existenciau.
Separacion dei partidas moarti que si destàcon d’un
existencialisme n.m. Movement filosofic que
teissut, particulierament de l’epidèrma ò d’una mucoa, s’interròga sobre l’Èstre en general à partir de l’existença
sota forma de pichini lamas. Sin.: escaumacion.
que l’òme viu (lu filosòfes mai conoissuts d’aqueu
exfoliant, a adj. Que provòca una exfoliacion de la movement son Heidegger, Kierkegaard e Sartre).
pèu: Una crema exfolianta. Sin.: escaumant.
existencialista adj. e n. 1. Relatiu à l’existencialisme.
exfoliar vt. Destacar en lamas teuni e superficiali. 2. Lu existencialistas: La joventura à la mòda que, à la fin
Sin.: escaumar.
de la Seconde Guèrra mondiala, si reclamava de
exibicion n.f. 1. Accion d’exibir, de far vèire, de l’existencialisme e frequentava lu cafès de
presentar. 2. Espectacle que presenta de cauas Sant-German-dei-Prats à París.
espectaculari. 3. Estalatge impudent de cauas que
existenciau, ala adj. Existencial.
deuríon èstre mostradi embé discrecion, resèrva.
existent, a adj. e n.m. Qu’existisse, actual.
679
existir
_____________________________________________________________________________________________
existir vi. (existissi) 1. Èstre actualament en vida,
exoftalmetria n.f. Mesura d’una exoftalmia.
viure. 2. Èstre en realitat; durar, subsistir. 3. Èstre
exoftalmia n.f. Salhida dau glòbe oculari foara de la
important, comptar. 4. Èstre possible: Existisse un sieu orbita.
solucion. Var.: existre. Sin.: estar.
exoftalmic, a adj. Relatiu à l’exoftalmia.
existre vi. Existir.
exogame, a adj. e n. Que practica l’exogamia. Contr.:
exit (mòt latin) Indicacion scenica de la sortida d’un endogame.
actor, d’un luèc public ( teatre, etc.).
exogamia n.f. (antrop.) Règla que constrenhe un
ex-libris n.m. inv. 1. Formula que, escricha sus un individú à causir lo sieu conjonch en defoara dau grope
libre e seguida per un nom pròpri, indica que lo volume au quau apartèn. Contr.: endogamia.
apartèn à la persona que respoande à-n-aqueu nom. 2.
exogamic, a adj. Relatiu à l’exogamia. Contr.:
Vinheta que lu bibliofiles pégon au revèrs dei religaduras endogamic.
dei sieus libres e que poarta lo sieu nom, la sieu devisa,
exogène, a adj. 1. (didact.) Que provèn dau defoara.
etc.
Contr.: endogène. 2. (geol.) Ròca exogèna: Formada à la
exobiologia n.f. Sciença qu’estúdia li possibilitats de susfàcia de la Tèrra.
vida dins l’Univèrs. Sin.: astrobiologia, bioastronomia.
exogira n.f. Òstrega fossila que sembla una virgula,
exocet n.m. Peis dei mars caudi, dei nadarèlas foarça abondoa en d’uni jaças dau jurassic sobran.
pectorali desvolopadi en forma d’alas que li perméton de
exomide n.m. Manteu ò tunica, sigue dubèrts ò
faire de sauts lòngs (dins lu 200 m) en defoara de l’aiga e barrats, que laissa l’espatla dèstra descubèrta, que
que per aquò si di finda peis volant (Familha dei portàvon lu trabalhaires e lu soldats.
exocoetidats). Sin.: arèndola de mar.
exomorfisme n. m. (geol.) Modificacion dei ròcas
exocoetidat n.m. Exocoetidats: Familha de peis, que encaissanti au contacte de la venguda de ròca endogèna.
lo tipe n’es exocet.
exon n.m. Partida dau gène que determina l’estructura
exocitòsi n.f. Mecanisme per lo quau la cellula libèra d’una proteïna.
de largui biomoleculas au travèrs de la sieu membrana.
exondar (s’) v.pr. Si descurbir, en parlant d’una tèrra
L’exocitòsi si produe quora de vesicules de transpoart ò immergida.
de secrecion fusiónon mé la membrana plasmica e que lo
exoneracion n.f. Accion d’exonerar; dispensa,
sieu contengut soarte dins lo mitan extracellulari. Contr.:
aleugieriment. Sin.: descarga, franquessa, exempcion.
endocitòsi.
exonerar vt. (exonèri) Dispensar, totalament ò
exocoal n.m. (anat.) Part vaginala dau coal uterin.
parcialament, d’una carga, d’una obligacion (fiscala, en
exocranian, a adj; Situat en defoara de la cavitat particulier). Sin.: exemptar, descargar, afranquir.
craniana.
exonfalocèla n.f. (med.) Ernia ombilicala.
exocrin, a adj. Glàndola exocrina: Glàndola que
exonhatia n.f. Desformacion transversala dei
devèrsa lu sieus produchs de secrecion sus la pèu ò dins
maissèlas, alargament dau maxillari.
una cavitat naturala que comunica m’au mitan exterior
exorbitança (-ància) n.f. Caractèr de cen qu’es
(glàndolas sebaceas, digestivi, etc.). Contr.: endocrin.
exorbitant. Sin.: abusança, exageracion, otrança,
exocrinopatia n.f. (med.) Malautia dei glàndolas
excès.
exocrini.
exorbitant, a adj. 1. Que despassa la mesura,
exocrinòsi n.f. (med.) Afeccion non inflamatòria dei
excessiu: Un prètz exorbitant. Sin.: abusiu, demasiat,
glàndolas exocrini.
excessiu. 2. (dr.) Que soarte dei limits: Un privilègi
exòde n.m. 1. Emigracion en massa d’un pòble. exorbitant dau drech comun.
Exòde rural: Migracion definitiva dei abitants dei
exorbitat, ada adj. Uèlhs exorbitats: Que sèmblon
campanhas vèrs li vilas. (m’una majuscula) Sortida
sortir dei sieu orbitas.
d’Egipte dei Ebreus. 2. Partença en grand nombre:
exorcisacion (-izacion) n.f. Accion d’exorcisar.
L’exòde dei vacanciers. 3. Exòde dei capitals:
exorcisar (-izar) vt. 1. Exorcisar un demòni: Lo
desplaçament de capitals vèrs l’estrangier.
conjurar,
lo caçar per de preguieras especiali dau ritual.
exodèrma n.m. Membrana extèrna d’un teissut
2.
Exorcisar
quauqu’un, un luèc: Lo desliurar dau
vivent, coma la pèu.
demòni. Sin.: esconjurar, desemmascar.
exòdi n.m. Darriera part de la tragèdia grèga.
exorcisme n.m. 1. Ceremònia au cors de la quala
exodontia n.f. Art dei extraccions dentali.
s’exorcisa. 2. Preguiera destinada à exorcisar. Sin.:
exoelectron n.m. Alectron emès per un metau au esconjur, esconjurada.
moment d’un tresmudament allotropic.
exorcista n.m. 1. Aqueu qu’exorcisa, que conjura lu
exoenergetic, a adj. Que pertòca un fenomène que demònis. Sin.: esconjuraire. 2. Clergue qu’a obtengut lo
genèra d’energia.
tèrç òrdre minor (òrdre suprimit en lo 1972).
exoespòra n.f. Espòra naissuda a l’aire liure en cò
exorcistat n.m. 1. Òrdre minor dins la Glèia latina. 2.
dei fonges basidiomicèts e quaucu mixomicèts.
Tèrç òrdre minor conferit ai clèrgues.
exoesquelèt n.m. (zool.) Formacion esqueletica
exòrdi n.m. Promiera partida d’un discors oratòri.
extèrna d’unu animaus (cauquilha dei molluscs, carapaça
exoreïc, a adj. Qu’es pròpri ai regions que li sieu
dei artropòdes, etc.).
aigas correnti van à la mar.
exoftalmètre n.m. Instrument per mesurar una
exoftalmia.
680
expectativa
_____________________________________________________________________________________________
exoreïsme n.m. (geogr.) Caractèr dei regions (72% de l’expansion de l’Univèrs: Teoria que di que li diferenti
la susfàcia dau glòbe) que li sieu aigas correnti van à la galaxias de l’Univèrs s’escàrton li uni dei autri à una
velocitat proporcionala à la sieu distança mutuala. 4. (lit.)
mar.
exortacion n.f. 1. Encoratjament. 2. Discors, paraulas Movement que buta à comunicar lu sieus sentiments:
Besonh d’expansion.
per exortar.
expansionisme n.m. 1. Actituda politica que mira à
exortar vt. (exòrti) Excitar, encoratjar au mejan de
paraulas: Exortar quauqu’un à la paciença. l’expansion d’un país en là dei sieus limits. 2. Tendença
d’un país à acréisser sistematicament la sieu potença
Sin.: estigar, convidar, persuadir.
exoascalas n.f. pl. Òrdre de fonges ascomicèts economica.
expansionista adj. e n. Que mira à l’expansion;
parasits dei plantas verdi coma la bofiga dau pesseguier.
exocervical, a adj. (anat.) Situat en defoara dau coal partidari de l’expansionisme.
expansiu, iva adj. 1. Comunicatiu, demostratiu, que
de l’utèrus. Var.: exocervicau.
li agrada de comunicar lu sieus sentiments. Sin.:
exocervicau, ala adj. Exocervical.
exocervicitat n.f. Nom generic dei lesions exuberant. 2. (tecn.) Si di d’un ciment que la sieu presa
s’acompanha d’una leugiera aumentacion de volume.
exocervicali.
expansivitat n.f. Fach d’èstre expansiu; caractèr
exòsa n.f. (quim.) Sucre de formula C6H12O6, coma la
d’una
persona expansiva. Sin.: exuberança.
glucòsa e la galactòsa.
expansor
n.m. Dispositiu en plaça en d’unu
exosfèra n.f. Zòna d’una atmosfèra d’una planeta (en
receptors
de
radiodifusion,
dins la tòca d’acréisser lo
dessobre de 1000 km per la Tèrra) dont lu atòmes
contraste
entre
lu
sons
mai
febles
e lu sons mai foarts.
leugiers escàpon à la pesantor e s’escàpon vèrs l’espaci
expatriacion
n.f.
Accion
d’expatriar
ò de s’expatriar;
interplanetari.
estat
de
la
persona
expatriada.
Sin.:
despatriament,
exosmòsi n.f. (fis.) Corrent de liquide que s’establisse
bandiment,
faidiment,
exili.
d’un sistema tapat (una cellula, per exemple) vèrs
expatriar vt. (expatri, classic expàtrii; expatrii)
l’exterior, au travèrs d’una membrana, quora lo mitan
Constrénher
quauqu’un à quitar la sieu pàtria. Sin.:
exterior es mens concentrat. Contr.: endosmòsi.
despatriar,
faidir,
bandir, foarabandir, exiliar. exostosant, a adj. Que genèra d’exostòsis.
s’expatriar v.pr. Quitar la sieu pàtria.
exostòsi n.f. 1. (med.) Tumor benigna d’un oàs,
expatriat, ada adj. e n. Qu’a quitat la sieu pàtria, s’es
causada per un traumatisme, una inflamacion ò un
expatriat.
trebolici de l’ossificacion: Exostòsi dau pen dau cavau, ò
expauaire, airitz n. Expositor, expauant.
formela. 2. (bot.) Lópia.
expauant n.m. 1. Persona qu’expaua, que presenta lu
exoteric, a adj. (didact.) Qu’a fach l’objècte d’un
sieus
produchs, li sieu òbras dins una exposicion publica.
ensenhament public, en parlant de doctrinas filosofiqui ò
2.
(dr.)
Persona qu’enóncia li sieu pretencions dins una
religioï. Contr.: esoteric.
requèsta.
exotermic, a adj. (quim.) Si di d’una transformacion
expauant n.m. (mat.) Nombre b que figura en aut à
que desgatja de calor.
drecha
de la notacion ab d’una potença. Dins 43 = 4 x 4 x
exotic, a adj. 1. Qu’apartèn ai país estrangiers, que
n’en provèn. 2. (fis.) Que li sieu caracteristicas son foarça 4, 3 es l’expauant.
expauar vt. 1. Metre en vista, presentar au regard:
diferenti dei caracteristiqui abituali: Una particula
Expauar
de produchs. Sin. (1 à 5): espondre. 2. Plaçar
exotica.
d’un
costat
donat, orientar: Expauar au miègjorn. 3.
exotipe n.m. Mudant.
Sotametre à l’accion de: Expauar de plantas au soleu.
exotisme n.m. Caractèr de cen qu’es exotic. 2. Gust
Sin.: assolelhar. 4. Metre en perilh, faire córrer un risc à:
per cen qu’es exotic.
Expauar la sieu vida. 5 Sin.: riscar, arriscar,
exotoxina n.f. Toxina qu’una bacteria espandisse dins avastar. s’expauar. Explicar, far conóisser: Expauar
lo mitan exterior.
una teoria. 6. (fot.) Sotametre (una susfàcia sensibla) à
exotropia n.f. Estrabisme divergent.
un raionament. s’expauar v.pr. Córrer lo risc de:
exovirus n.m. (biol.) Retrovirus de que lo sieu S’expauar ai criticas. Sin.: s’arriscar, s’avastar.
genòma a plus pauc de 10% d’omologia m’au genòma de
expectacion n.f. 1. Fach, per un individú, d’asperar
la cellula non enfecida.
un estimulus. Sin.: expectativa. 2. (med.) Practica dins la
exp Simbòle que representa la foncion exponenciala.
tòca de susvelhar l’evolucion de la malautia tant que lu
expandir vt. (expandissi) Dilatar quauqua ren.
senhaus insufisentament caracterisats non perméton
expansibilitat n.f. Tendença qu’an lu còrs gasós à encara d’en precisar lo diagnostic e de procedir,a una
terapia activa.
ocupar la totalitat de l’espaci que li es ofèrt.
expansible, a adj. Capable d’expansion.
expectant, a adj. Que preferisse asperar per agir. expansion n.f. 1. Desvolopament (d’un còrs) en Medecina expectanta: Medecina expectanta: Que laissa
volume ò en susfàcia: L’expansion dei gas. Sin.: agir la natura.
espandiment. 2. (anat.) Desvolopament d’unu organes.
expectativa n.f. 1. Actituda prudenta de quauqu’un
3. Movement de cen que si desvolopa, s’acreisse; qu’aspèra denant de si decidir. Sin.: aspèra. 2.
tendença à venir mai grand: Expansion coloniala. Expectacion.
Expansion economica: Acreissement dau revengut
nacional, de l’activitat economica. (astron.) Teoria de
681
expectoracion
_____________________________________________________________________________________________
expectoracion n.f. Accion d’expectorar; cen qu’es
experimentaire, airitz adj. e n. Experimentator.
expectorar; escuèp: Expectoracion seroa (serositat, Sin.: assajaire, ensajaire. Var.: experimentator.
aiga), mucoa (mucus), mucopurulenta, purulenta,
experimental, a adj. 1. Fondat sobre l’experiença
sanglanta. Sin.: escupiment, escupenha.
scientifica: Lo metòde experimental. 2. Que sièrve à
expectorant, a adj. e n.m. Si di d’un remèdi qu’ajuda experimentar, à metre au ponch: Un modèle
à l’expectoracion.
experimental. Var.: experimentau.
expectorar vt. (expectòri) Rejetar per la boca li
experimentalament adv. D’un biais experimental.
substanças contengudi dins li broncas. Sin.: escupir.
experimentar vt. Sotamentre à una experiença.
expedicion n.f. 1. Accion de complir rapidament
experimentat, ada adj. Instruit per l’experiença.
quauqua ren, de l’acabar; execucion: Expedicion dei Sin.: competent, dotat, apte; adrech, biaissut,
afaires corrents. 2. Accion d’expediar; mandadís: embiaissat, adestrat, benadrech, gaubiós.
Expedicion per la poasta. Sin.: postatge. 3. (dr.) Còpia
experimentator, tritz adj. e n. Persona que practica
d’un acte notariat ò d’un jutjament. 4. Operacion l’experimentacion scientifica; persona que tempta una
militària en defoara dau territòri nacional. Sin.: experiença. Var.: experimentaire. Sin.: assajaire,
escorreguda, campanha militària. 5. Viatge, mission ensajaire.
(de recèrca, d’exploracion). (fam. iron.) Escorreguda
experimentau, ala adj. Experimental.
penoa, complicada: Es tota una expedicion!
expèrt, a adj. 1. Qu’a una granda conoissença d’una
expedicionari, ària n. 1. Emplegat d’administracion caua, en rason d’una lònga practica. 2. Que testimònia
encargat de recopiar lu estats, etc. 2. Expeditor de mèrç. d’una granda conoissença; gaubiós: Un obrier expèrt. Var.: expedicionier. adj. Còrs expedicionari: Ensèms n. 1. Persona apta à jutjar de quauqua ren; coneissèire. 2.
dei tropas d’una expedicion militària.
Persona que fa una expertesa. (dr.) Expèrt judiciari:
expedicionier, a n. Expedicionari.
Especialista qu’a l’agradiment dei tribunals e que lo jutge
expedient n.m. 1. Mejan rapide e engenhós de designa per faire una expertesa. Sin.: estimaire.
capitar. 2. (pej.) Mejan per resòlver momentaneament
expertament adv. (lit.) D’un biais expèrt.
una dificultat, un problema, de si tirar d’afaire: Usar
expèrt-comptable n.m. Persona que la sieu
d’expedients. Sin.: biais, escampa. Viure profession es d’analisar, de contrarotlar ò d’organisar de
d’expedients: Emplegar de mejans de tota mena, licits ò comptabilitats.
non, per subsistir.
expertesa n.f. 1. Constatacion ò estimacion qu’un
expedient, a adj. Qu’es utile, avantatjós.
expèrt fa. Expertesa judiciària: Examèn de questions
expedir vt. (expedissi) 1. Mandar à destinacion: purament tecniqui que lo jutge confida à un expèrt;
Expedir un còlis. 2. (dr.) Donar una còpia confòrma: rapoart que l’expèrt establisse. Expertesa medicala e
Expedir un contracte de maridatge. 3. Si desbarrassar de psiquiatrica: Que l’efectua un psiquiatre per estimar
(quauqu’un): Expedir un importun. Sin.: mandar au l’estat mental d’un inculpat. 2. Rapoart d’un expèrt:
boasc. 4. Faire quauqua ren rapidament per s’en Atacar una expertesa. 3. Fach d’èstre expèrt; ensèms dei
desbarrassar: Expedir un travalh. Sin.: despachar.
conoissenças, de competenças d’un expèrt (messi au
expeditiu, iva adj. 1. Qu’agisse rapidament, servici d’una entrepresa, etc.). Var.: expertisa,
qu’acaba rapidament un travalh. 2. Que permete de faire expertitge.
leu: Una solucion expeditiva. Sin.: despachatiu,
expertisa n.f. Expertesa.
despachós.
expertesar vt. Sotametre à una expertesa. Var.:
expeditivament adv. D’un biais expeditiu. Sin.: expertisar.
despachosament, despachativament.
expertisar vt. Expertesar.
expeditor, tritz n. Persona que fa un mandadís per la
expertitge n.m. Expertesa.
poasta, per corrier electronic, per camin de fèrre, etc.
expiable, a adj. Que pòu èstre expiat.
Sin.: despachaire.
expiacion n.f. Fach d’expiar; castic, pena que fan
experiença (-éncia) n.f. 1. Conoissença amolonada expiar. Sin.: castic, condemnacion, penitença.
per una lònga practica e per l’observacion: Un òme
expiar vt. (expii) 1. Reparar (un crimi, una colpa, etc.)
d’experiença. 2. (filos.) Tot cen que lu sens poàdon
en subissent una pena impauada. (relig.) Reparar (un
agantar e que constituisse la matèria de la conoissença
pecat) per penitença. 2. Subir una pena, una sofrença en
umana; ensèms dei fenomènes conoissuts e que si
consequença d’un acte sentit ò considerat coma colpable.
poàdon conóisser. 3. Espròva, assage fach per estudiar un
expiator, tritz adj. (lit.) Qu’expia: Victima expiatritz.
fenomène: Faire una experiença de quimia. 4. Pròva,
expiatòri, òria adj. Que sièrve à expiar: Sacrifici
temptativa: Una experiença de vida comuna. Var.:
expiatòri.
experiment.
expiracion n.f. 1. 1. Accion de caçar foara dau pièch
experiment n.m. Pròva facha per experimentar
l’ària inspirada. 2. Fin d’un temps prescrich ò convengut:
quauqua ren. Var.: experiença.
experimentable, a
adj. Que pòu èstre Expiracion d’un balh.
expirant, a adj. Que moare, qu’expira. Sin.: morent.
experimentat.
expirar vt. Mandar foara (l’ària inspirada) per
experimentacion n.f. Accion d’experimentar:
contraccion dau pièch. vi. 1. Morir. Sin.: defuntar,
L’experimentacion d’un medicament.
passar, trepassar, (pop.) plegar li parpèlas, bofar lo
682
exportator, tritz
_____________________________________________________________________________________________
vent sota lu pens. 2. Arribar au sieu tèrme, pilhar fin. mejan d’instruments especials. 3. Examinar lu diferents
Sin.: s’acabar, si terminar.
aspèctes de (una question, un tèxto, etc.): Explorar li
expirator adj. m. e n.m. Muscle expirator: Que la sieu possibilitats d’un acòrdi. Sin.: estudiar, espelucar.
contraccion provòca una expiracion (muscle intercostals
explorator, tritz adj. (med.) Si di d’un procediment
e abdominals).
ò d’un instrument que permete de conóisser l’estat d’un
expiratòri, òria adj. Que si rapoarta à l’expiracion de organe. Var.: exploraire.
l’ària dei paumons.
explorator, tritz n. 1. Persona que fa un viatge de
explant n.m. (biol.) Fragment extrach d’un organisme descubèrta (dins un país luenchenc, dins una region
vivent e que, plaçat dins un mitan favorable, li torna desconoissuda). 2. Persona que fa de recèrcas dins un
camp particulier. Var.: exploraire.
créisser.
expletiu, iva adj. e n. (ling.) Si di d’un mòt que non es
exploratòri, òria adj. Qu’a per tòca la recèrca de
necessari au sens de la frasa ò que la sintaxi non exigisse possibilitats ulteriori de negociacions; que tende à
(coma mi dins regarge-mi que beu soleu!).
explorar un domèni denant intervencion: De
conversacions exploratòri.
explica n.f. Explicacion.
explosibilitat n.f. Caractèr de cen qu’es explosiu.
explicable, a adj. Que pòu èstre explicat.
explosible, a adj. Que pòu petar.
explicacion n.f. 1. Cen que permete d’explicar. Var.:
explica. 2. Fach d’explicar.
explosimètre n.m. Aparelh portadís que permete de
verificar la tenor d’una atmosfèra en gas explosible.
explicaire, airitz adj. e n. Qu’explica.
explosion n.f. 1. Fach d’espetar violentament; bosin
explicar vt. (expliqui) 1. Faire capir ò faire conóisser
en detalh per un desvolopament oral ò escrich; esclarcir, qu’acompanha aqueu fenomène: L’explosion d’una
expauar. 2. Comentar: Explicar un autor, un tèxto. 3. bomba. Sin.: espetada, espetadura. 2. Liberacion foarça
Constituir una justificacion, aparéisser coma una causa: rapida, sota forma de gas à auta pression e à auta
Lo marrit temps explica perqué la partida es remandada. temperatura, d’una energia en resèrva sota un volume
s’explicar v.pr. 1. Exprimir la sieu pensada, la sieu reduch. 3. Tresen temps d’un motor à quatre temps, que
opinion. 2. Capir la causa, la rason, de (quauqua ren): correspoande à la combustion. 4. Manifestacion viva e
Non m’expliqui la tieu presença. 3. Aver una discussion imprevista: Una explosion de ràbia. Aparicion brusca
mé quauqu’un: M’expliquerai directament ensèms m’eu. d’un eveniment; desvolopament, acreissement brutal
4. (pop.) Si batre per reglar un problema: Vène aquí, que d’un fenomène: L’explosion demografica.
s’expliquerèm defoara! 5. Devenir, èstre intelligible,
explosiu n.m. Còrs ò mesclum de còrs que pòu subir
comprensible: La sieu reaccion s’explica facilament.
una explosion.
explicatiu, iva adj. Que sièrve à explicar: Una nòta
explosiu, iva adj. 1. Qu’es de natura à provocar de
explicativa.
reaccions brutali; critic, tendut: Una situacion explosiva.
explicator, tritz adj. Qu’explica, que permete de 2. Relatiu à l’explosion: Un mesclum explosiu.
capir. Var.: expligator.
exponencial, a adj. 1. (mat.) Foncion exponenciala
explicit(e), a adj. 1. Clar, que non pòu èstre contestat: (ò exponenciala, n.f.) de basa a (a real positiu): Foncion
Una respoasta explicita. 2. (dr.) Enonciat formalament, reala continua tala que f(x)-f(x’) = f(x+x’) e f(1) = a (per
a = 1, avèm l’exponenciala naturala). 2. (fig.)
completament.
Creissença (ò desvolopament, etc.) exponenciala: Rapida
explicitacion n.f. Accion d’explicitar.
explicitament adv. En tèrmes clars, sensa equivòc: e continua. Var.: exponenciau.
exponenciala n.f. (mat.) Foncion exponenciala.
Pauar explicitament una condicion.
exponencialament adv. D’un biais exponencial;
explicitar vt. Rendre explicite, formular en detalh:
d’una creissença pariera à la foncion exponenciala.
Explicitar la sieu pensada.
exponenciau, ala adj. Exponencial.
expliga nf. Explica.
exponent n.m. (mat.) Expauant.
expligacion n.f. Explicacion.
expòner vt. Expauar.
expligar vt. (expligui) Explicar.
exponitor, tritz n. Persona qu’expaua; que fa una
expligatiu, iva adj. Explicatiu.
exposicion.
Var.: expauant, expositor.
expligator, tritz adj. Explicator.
exportable,
a adj. Que pòu èstre exportat.
exploracion n.f. 1. Accion d’explorar; lo sieu
exportacion
n.f. 1. Accion d’exportar; mèrç
resultat. 2. Exploracion foncionala: Ensèms d’examèns
exportada.
2.
Accion
de difusar à l’estrangier d’ideas,
biologics ò clinics per estimar l’estat de foncionament
una
mòda,
etc.
d’un organe.
exportaire, airitz adj. e n. Qu’expoarta. Var.:
explorador n.m. (inform.) Programa integrat que
exportator.
permete de vèire l’arborescença dei fichiers presents sus
exportar vt. (expoarti) 1. Transportar, vendre à
lo computador. L’explorador permete de vèire lu
dossiers, lu fichiers e d’efectuar d’operacions coma la l’estrangier lu produchs de l’activitat nacionala. Exportar de capitals: Lu plaçar à l’estrangier. 2. Difusar,
còpia, la supression etc...
espandir à l’estrangier.
exploraire, airitz adj. e n. Explorator.
exportator, tritz adj. e n. Qu’expoarta. Var.:
explorar vt. (explòri) 1. Percórrer un luèc
desconoissut ò gaire conoissut en l’estudiant embé exportaire.
atencion. 2. (med.) Faire l’exploracion de (un organe) au
683
exposicion
_____________________________________________________________________________________________
exposicion n.f. 1. Accion d’expauar, de presentar au abdominala: pressions fachi sus l’abdomèn per ajudar
regard dau public (d’objèctes divèrs, d’òbras artistiqui, l’expulsion dau fètus au moment de l’ajaçament.
de produchs industrials ò agricòlas, etc.); luèc dont son
expressionisme n.m. 1. Tendença artistica e literària
expauats. Sin.: mòstra. Exposicion universala: dau s. XXn, que s’estaca à l’intensitat de l’expression. 2.
Exposicion dont son presentats de produchs e de Caractèr d’intensitat e de singularitat expressivi. 3.
realisacions de toi lu país. 2. Accion de far conóisser, (mús.) Movement que si caracterisa per una granda
d’explicar: Exposicion d’un fach. Part iniciala d’una òbra riquessa d’elements variats (cromatisme, agragats) per
literària (en particulier d’una òbra dramatica) ò musicala, exprimir de sentiments d’un biais exasperat.
dins la quala es expauat lo subjècte, lo tema. 4.
expressionista adj. e n. Relatiu à l’expressionisme,
Orientacion, situacion (d’un bastiment, d’un local, etc.) que li si restaca.
per rapoart à una direccion, à la lutz dau soleu. 5.
expressiu, iva adj. Qu’exprimisse embé foarça una
(fotografia) Accion d’expauar una susfàcia sensibla. 6. pensada, un sentiment, una emocion: Un gèst expressiu.
(fis.) Quocient per la massa d’un volume d’ària de la
expressivament adv. D’un biais expressiu.
soma dei cargas electriqui de toi lu ions de meme signes
expressivitat n.f. Caractèr de cen qu’es expressiu.
produchs dins aqueu volume per un raionament γ ò X,
exprímer vt. Expimir.
quora toi lu electrons que lu fotons libèron son
exprimible, a adj. Que pòu èstre exprimit, enonciat,
completament arrestats dins l’ària (l’unitat SI es lo
traduch.
colomb per quilograma).
exprimir vt. (exprimissi) 1. Manifestar (una pensada,
expositor, tritz n. Persona qu’expaua; que fa una
una impression) per lo gèst, la paraula, la cara. 2. (sc.)
exposicion. Var.: expauant, exponitor, expauaire.
Definir, en parlant d’unitats. s’exprimir v.pr. Si faire
ex post loc. adj. Si di de l’analisi dei fachs economics capir, exprimir la sieu pensada.
efectuada après la sieu sobrevenguda (per op. à ex ante).
ex professo loc. adv. lat. En explicant d’una mena
expòst n.m. Expauat.
doctorala, complida, aprefondida.
expremir vt. (expremissi) Faire sortir (un liquide) per
expromission n.f. (dr. rom.) Substitucion de debitors
pression.
dins la quala lo noveu debitor s’engatja sensa s’èstre
exprès, èssa adj. Precís, netament exprimit, formal: entendut prealablament m’aqueu que remplaça.
Un òrdre exprès. adj. inv. e n.m. 1. Remés sensa tardar
expropiable, a adj. Que pòu estar expropriat.
au destinatari: Una letra exprès. 2. (anc.) Encargat d’una
expropriacion n.f. Accion d’expropriar. Var.:
mission particuliera e urgenta.
expropriament. Expropriacion forçada: Sasida
exprès adv. Exprèssi.
immobiliària seguida d’una venda judiciària.
express adj. inv. e n. inv. (mòt anglés) 1. Qu’assegura
expropriament n.m. Expropriacion.
un servici rapide: Una via express. Tren express ò
expropriant, a adj. e n. Expropriator.
express, n.m. inv.: Tren de viatjaires à granda velocitat,
expropriar vt. (exproprii) Despossedir quauqu’un de
que s’arrèsta unicament dins li estacions importanti. 2.
la
sieu proprietat, dins una tòca d’utilitat generala, en de
Cafè express ò express, n.m. inv.: Cafè pauc ò pron
formas
legali acompanhadi d’una indemnitat.
concentrat obtengut per lo passatge de vapor au travèrs
expropriat,
ada adj. e n. Qu’es objècte d’una mesura
dau cafè molinat.
d’expropriacion.
expressament adv. En tèrmes exprès; d’un biais
expropriator, tritz adj. e n. Si di d’una persona,
precís, que non pòu èstre discutit.
d’un
organisme que fa d’expropricacions. Var.:
exprèssi adv. Intencionalament. Var.: exprès. Sin.:
expropriant.
loc.adv. à bèl exprèssi. Fach exprèssi: Coïncidença
expulsar vt. 1. Caçar quauqu’un mé violença ò per
estranha e desagradiva.
una
decision de l’autoritat dau luèc dont èra establit. Sin.:
expression n.f. 1. Accion d’exprimir quauqua ren per
descaçar,
bandir, foarabandir, levar dau semenat
lo lengatge. 2. Biais de s’exprimir per lo lengatge; mòt ò
(pop.).
2.
Evacuar,
rejetar de l’organisme.
grope de mòts de la lenga parlada ò escricha. expulsat,
ada
adj.
e n. Si di d’una persona expulsada.
Expression blocada: Expression banala. 3. Expressivitat
expulsion n.f. Accion d’expulsar, d’exclure; lo sieu
d’una òbra d’art, en particulier musicala. 4. Ensèms dei
signes exteriors que fan vèire una emocion, un sentiment, resultat. Sin.: bandiment, foarabandiment. (dr.)
etc.: L’expression dau gaug. Expression corporala: Mesura administrativa que constrenhe un estrangier à
Ensèms d’actitudas e de gèsts que poàdon tradurre de quitar lo territòri, que la sieu presença pòu constituir una
situacions emocionali ò fisiqui. 5. (mat.) Expression menaça per l’òrdre public ò una infraccion à la lèi. algebrica: Juxtaposicion de simbòles numerics, de procedura qu’a per tòca de liberar de locals ocupats sensa
simbòles operatòris e de parentèsis. Redurre una drech ni títol ò sensa drech au manteniment dins lu luècs.
fraccion à la sieu expression mai simpla: Trovar una (med.) Periòde terminal de l’ajaçament.
expulsiu, iva adj. (med.) Qu’acompanha ò favorisa
fraccion egala à la fraccion donada, ma exprimida m’ai
tèrmes mai simples que si pòu. 6. (log.) Ensèms grafic l’expulsion.
formalisat que si referisse à un objècte real. expurga n.f. Expurgacion.
Expression ben formada: Assemblatge de simbòles
expurgacion n.f. 1. Accion d’expurgar. 2. (agric.)
obtengut, dins un sistema logic, mé de règlas expliciti. 7. Accion de talhar lu aubres qu’empàchon la creissença dei
Accion d’extraire en esquiçant. (med.) Expression autres. Var.: expurga.
684
exterminaire, airitz
_____________________________________________________________________________________________
expurgar vt. Levar d’un escrich cen que si pensa (espec. la memòria) d’un sistema informatic. Extension de nom de fichier ò extension: Sufixe mes à la
contrari à la morala, ai convenenças, etc.
fin d’un nom de fichier per n’en precisar lo format.
expurgatòri, òria adj. Que sièrve à expurgar.
extensional, a adj. (log.) Si di de cen qu’a la totalitat
exsangue, ga adj. Qu’a perdut una granda quantitat
dei proprietats definidi au dedintre d’un camp
de sang; foarça palle. Sin.: sangbeugut.
exsanguinacion n.f. Sostraccion dau sang de conceptual, per op. à intensional. Var.: extensionau.
extensionalitat n.f. Caractèr de cen qu’es
quauqu’un per lo remplaçar per lo sang d’una autra
extensional.
persona.
extensionau, ala adj. Extensional.
exsanguinotransfusion n.f. Succession de sagnadas
extensiu, iva adj. 1. Que produe l’extension: Una
e de transfusions de sang normal que provènon de
donaires compatibles, per cambiar parcialament ò en foarça extensiva. 2. Cultura extensiva: Practicada sus una
susfàcia importanta, generalament m’un rendement bas.
totalitat lo sang d’un malaut.
exstrofia n.f. Exstrofia vesicala: Mauformacion dei Contr.: cultura intensiva.
extenso (in) loc. adv. Dins la sieu totalitat: Citar un
vias urinari dins la quala la vessia s’aboca directament à
tèxto in extenso.
la pèu de l’abdomèn.
extensografe n.m. Extensomètre que pòu
exsudacion n.f. 1. (med.) Escorrement patologic. 2.
(metall.) Presença anormala, en susfàcia d’un aliatge, enregistrar.
d’un dei sieus constituents.
extensomètre n.m. Aparelh electric de mesura de la
exsudar vi. 1. Sortir coma la sudor. 2. (metall.) variacion dei dimensions d’un solide.
Presentar una exsudacion. vt. (med.) Produrre (un
extensometria n.f. Part de la metrologia enclausant
exsudat).
la messa en òbra dei divèrs aparelhs tocant li
exsudat n.m. (med.) Liquide serós ò fibrinós que constrenchas mecaniqui.
soarte au cors d’un procèssus inflamatòri.
extensor adj. m. e n.m. Que provòca l’extension d’un
extasi n.f. 1. Estat d’una persona que si tròva coma segment de membre: Muscles extensors.
transportada foara dau monde sensible per l’intensitat
extensor n.m. Aparelh de gimnastica que sièrve à
d’un sentiment mistic. 2. Viva admiracion, plaser desvolopar lu muscles.
extrème causat per una persona ò una caua.
exterior, a adj. 1. Qu’es en defoara (d’un luèc donat):
extasia n.f. Dròga dura, foarça nociva.
Quartiers exteriors. (mat.) Angle exterior d’un
extasiar v.pr. (extasi, classic extàsii) Emplenar poligòne: Angle format d’un costat d’un poligòne m’au
d’extasi. s’extasiar v.pr. Si meravilhar, s’emplenar prolongament dau costat adjacent. (mat.) Bisectritz
exteriora (d’un triangle ABC en A): Drecha
d’extasi.
extasiat, ada adj. Meravilhat, emplit de gaudi, de perpendiculària en A à la bisectritz de l’angle de som A.
Que non es dins un luèc claus: La temperatura
jòia, de remiracion prefonda.
extatic, a adj. Causat per l’extasi. n. Persona exteriora. 2. Que non apartèn à quauqua ren; estrangier:
De prepaus exteriors au subjècte. 3. Qu’existisse en
subjècta à l’extasi.
defoara de l’individú: Lo monde exterior. 4. Que pertòca
extemporaneament adv. D’un biais extemporaneu.
de país estrangiers: Politica exteriora. 5. Que si ve dau
extemporaneu, ea adj. 1. Situat en defoara dau
defoara; manifèste: Signes exteriors de riquessa.
temps. 2. (farm.) Preparat e administrat immediatament.
exterior n.m. 1. Cen qu’es en defoara, à la susfàcia:
3. (cir.) Si di d’un examèn practicat au cors d’una
L’exterior
d’una maion. Contr.: interior, dintre,
operacion.
dedintre. 2. País estrangiers: De nòvas de l’exterior. 3. À
extensibilitat n.f. Caractèr de cen qu’es extensible.
l’exterior: Foara. (espòrts) Sus lo terren de
extensible, a adj. Que pòu èstre alongat.
l’adversari: Jugar à l’exterior (per op. à à domicili). Sin.:
extension n.f. 1. Accion d’estendre ò de s’estendre: foara, defoara.
L’extension dau braç. Per extension: Si di quora
exteriorament adv. 1. À l’exterior. 2. En aparença.
s’estende la definicion d’un mòt, d’una expression, per
exteriorisacion
(-izacion)
n.f.
Accion
alargar la sieu significacion. 2. Alongament d’un còrs
d’exteriorisar, de s’exteriorisar.
sotamés à una traccion. 3. Fach de s’estendre, de
exteriorisar (-izar) vt. Exprimir, manifestar per lo
s’acréisser:
L’extension
dau
comèrci.
Sin.:
sieu
comportament: Exteriorisar lo sieu gaug. desvolopament, espandiment. 4. Element que permete
s’exteriorisar
v.pr. Manifestar lu sieus sentiments, lo
d’aumentar, de faire mai grand: Bastir una extension à la
sieu
caractèr.
sieu maion. Extensions capillari: Bèrris faus que
exterioritat n.f. (filos.) Caractèr de cen qu’es en
s’estàcon ai naturals per n’aumentar la longuessa, lo
defoara
de la consciença.
volume. 5. (filos.) Proprietat de la matèria per la quala lu
exterminable,
a adj. Que pòu estar exterminat. Sin.:
còrs son dins l’espaci. Ensèms dei objèctes qu’un
anientable,
massacrable,
maselable, sagatable.
concèpte pòu designar. Modificacion d’un sens d’un
exterminacion
n.f.
Accion
d’exterminar. Var.:
mòt que, per analogia, s’aplica à mai d’objèctes. 6. (log.)
extermini.
Sin.:
anientament,
supression,
destruccion,
Extension d’un lengatge, d’una teoria: Camp dins lo
quau aqueu lengatge, aquela teoria, pílhon la sieu genocidi, carnalatge, massacre, masel, fracatge,
referença, la sieu significacion, per op. mé comprension. chapladís, tuada, tuaria.
7. (inform.) Aumentacion de la capacitat d’un organe
exterminaire, airitz adj. e n. Exterminator.
685
exterminar
_____________________________________________________________________________________________
exterminar vt. Chaplar, massacrar, tuar fins au passatgiers d’una veitura accidentada. s’extirpar
darrier ò en nombre foarça grand. Sin.: anientar, v.pr. Sortir d’un luèc embé dificultat, lentament:
S’extirpar d’una cabina telefonica.
suprimir, destruir, fracatjar, maselar, sagatar.
extirpator n.m. Instrument agricòla per arrancar li
exterminator, tritz adj. e n. Qu’extermina. L’àngel exterminator: Dins la Bibla, àngel encargat de marridi èrbas e laurar superficialament. Sin.: estrepaira,
portar la moart demièg lu Egipcians, que persecutàvon lu extractor.
ebraïc.
Var.:
exterminaire.
Sin.:
sagataire,
extorquèire, eiritz n. Persona qu’extorquisse de
sòus. Sin.: arrapaire.
massacraire, maselaire, chaplaire, tuaire.
extermini n.m. Extermini.
extorquiment n.m. Extorsion.
externament adv. Exteriorament.
extorquir vt. (extorquissi) Obtenir per foarça,
externat n.m. 1. Maion d’educacion qu’admete violença, menaça: Extorquir de sòus, una confession.
unicament d’escolans extèrnes. 2. Situacion d’aqueu Sin.: arrapar.
qu’es extèrne dins un establiment escolari. 3. Foncion
extorsion
n.f.
Accion
d’extorquir.
d’extèrne dins un espitau.
Var.: extorquiment.
extèrne, a adj. 1. Qu’es en defoara: La faça extèrna.
extrà adj. e n.m. Extra.
2. Que vèn dau defoara: La causa extèrna d’una
extra adj. inv. 1. De qualitat superiora: De fruchs
malautia. Medicament à usatge extèrne: Que s’emplega extra. Sin.: requist. 2. Meravilhós, remirable,
en aplicacion sus la pèu, que non deu èstre absorbit. n. excepcional: Un tipe extra. Var.: extrà.
1. Escolan que seguisse lu cors d’un establiment escolari
extra n.m. inv. Cen qu’es en defoara dei abitudas
2. Estudiant en medecina que participa au foncionament correnti: Faire un extra per lu convidats. 2. Servici
d’un servici espitalier sota l’autoritat dau metge cap de ocasional suplementari; persona que fa aqueu
servici e de l’intèrne.
servici.Var.: extrà.
exteroceptiu, iva adj. (fisiol.) Sensibilitat
extra-articular(i), (àri)a adj. Foara d’una
exteroceptiva: Que reçaup li sieu informacions de articulacion.
receptors situats à la susfàcia dau còrs e estimulats per
extra-atmosferic, a adj. Foara de l’atmosfèra.
d’agents exteriors à l’organisme (calor, ponhedura), per
extrabeure vi. Beure tròup. Sin.: beure coma un
op. à interoceptiu e proprioceptiu.
trauc, un potz, pintar.
exteroceptivitat n.f. (fisiol.) Caractèr de la
extrabudgetari, ària adj. Que non èra previst dins
sensibilitat.
lo budget inicial.
exteroceptor n.m. (fisiol.) Receptor de la sensibilitat
extracargar vt. (extracargui) Sobrecargar.
exteroceptiva.
extraccion n.f. 1. Accion d’extraire, d’arrancar:
exterritorialitat n.f. (dr.) Immunitat que permete à L’extraccion d’una dent. Sin.: extirpacion. 2. (mat.)
d’uni personas (espec. diplomatas) de si sostraire à la Operacion per trovar la raíç d’un nombre: Extraccion
juridiccion de l’Estat dont si tròvon.
d’una raíç cairada. 3. (lit.) Origina sociala. Sin.: raça.
extincion n.f. 1. Accion d’amurcir cen qu’èra alumat:
extrach n.m. 1. Passatge tirat d’un libre, d’un discors,
L’extincion d’un incendi. Sin.: amurcitge. Extincion d’un film. Sin.: abreujat, analisi, precís, somari,
dei fuècs: Sonaria, bataria, que dona òrdre à de militaris, resumit, acorcha, escorcha. 2. Còpia literala de
d’intèrnes, etc., d’amurcir lu lumes. 2. Anequeliment, fin l’original d’un acte: Extrach d’un acte de naissença.
(de quauqua ren): Si batre fins à l’extincion dei sieu Sin.: relevat. 3. Substança extracha d’un còrs per una
foarças. Extincion de votz: Baissada de la votz que fa operacion fisica ò quimica. (espec.) Perfum
que si devèn afòne. Sin.: estenhement de votz. 3. concentrat. 4. Preparacion solubla e concentrada
Supression, anientament: L’extincion d’un deute, obtenguda à partir d’un aliment: Un extrach de carn.
l’extincion d’una espècia animala. Sin.: compliment.
Sin.: concentrat, esquiçum.
extinctor, tritz adj. e n.m. Si di d’un aparelh que
extraconjugal, a adj. Qu’existisse en defoara dau
permete d’amurcir lu incendis ò lu començaments ligam conjugal: Una relacion extraconjugala. Var.:
d’incendi. Sin.: amurcèire.
extraconjugau.
extinguible, a adj. Que pòu èstre amurcir; que si pòu
extraconjugau, ala adj. Extraconjugal.
anequelir, suprimir.
extracorporal, a adj. Qu’es exterior au còrs. Var.:
extirpable, a adj. Que pòu èstre extirpable: Una extraconjugau.
tumor facilament extirpabla. Sin.: arrancable,
extraconjugau, ala adj. Extraconjugal.
desenraiçable, desraiçable, retirable.
extracorrent n.m. (electr.) Corrent que si produe
extirpacion n.f. Accion d’extirpar. Sin.: arrancatge,
dins l’ària au moment que si duèrbe un circuit inductiu
desraiçatge, desenraiçatge, extraccion, retirament.
percorrut per un corrent electric e que si manifèsta per un
extirpaire, airitz n. Que sièrve à extirpar. Sin.: arc electric.
arrancaire.
extractible, a adj. Que pòu èstre extrach.
extirpar vt. 1. Arrancar mé la raíç, levar
extractiu, iva adj. Que pertòca una extraccion (de
completament: Extirpar una tumor. Sin.: desraiçar,
minerau, etc.): Industria extractiva.
desenraiçar, retirar, traire, estrepar, extraire. 2. (lit.)
extractor n.m. 1. (cir.) Instrument per extraire de còrs
Anientar, faire cessar: Extirpar lu prejudicis. 3. Sortir
estrangiers
d’un organisme. 2. Pèça de la coiraça mobila
quauqu’un d’un luèc embé dificultat: Extirpar lu
d’una arma de fuèc per retirar l’estug vuèi d’una cartocha
686
extraterritorial, a
_____________________________________________________________________________________________
après lo còup de fuèc. 3. Aparelh per desseparar lo meu extraordinària. 2. Qu’estona per la sieu estranhessa;
dei rais de cera, qu’emplega la foarça centrifuga. 4. singulier: M’es arribat quauqua ren d’extraordinari. 3.
Aparelh qu’accelèra la circulacion d’un fluide. 5. (quim.) Remirable, foara dau comun. 4. Foarça grand, intense,
Aparelh per extraire una substança d’una matèria immense: Una fortuna extraordinària. Sin. (3 e 4):
promiera vegetala ò animala. 6. (mec.) Aparelh previst espantant, estranh, fantastic, singular, incredible,
per arrancar una pèça (rotlament de bilhas, coissinets insolit, estonant.
divèrs) d’un element mecanic. 7. (motor, transmission,
extraordinariament adv. 1. D’un biais
etc...) que si pòu pas extraire au mejan dei aisinas extraordinari. 2. Foarça, totplen: Es extraordinariament
costumieri.
ric.
extractor, tritz n. Persona que practica una
extraospitalier, a adj. Que si fa en defoara de
extraccion.
l’espitau.
extracuèch, a adj. Tròup cuèch.
extrapagar vt. e vi. (extrapagui) Pagar tròup.
extradicion n.f. Accion d’extradir, de remetre una
extraparlamentari, ària adj. Que si fa, qu’existisse
persona à un autre país en seguida à una demanda de la en defoara dau Parlament.
justícia.
extraparlar vi. Estraparlar.
extradir vt. (extradissi) Liurar per extradicion.
extrapatrimonial, a adj. (dr.) Qu’es en defoara dau
extradoç adj. inv. Si di de l’acier ordinari que la sieu patrimòni. Var.: extrapatrimoniau.
tenor en carbòni es foarça bassa (inferiora a 0,15 %).
extrapatrimoniau, ala adj. Extrapatrimonial.
extradòs n.m. 1. Plan sobran d’una ala d’avion. 2.
extrapiramidal,
a
adj.
(anat.)
Sistema
Susfàcia convèxa e exteriora d’una vòuta.
extrapiramidal: Ensèms dei estructuras nervioï e dei
extradur adj. inv. Si di de l’acier ordinari que la sieu faisseus qu’assegúron lo contraròtle de la motricitat,
tenor auta en carbòni es compresa entre 0,60 e 0,80 %, autre qu’aqueu qu’es assegurat per lo sistema piramidal.
que li balha una foarta resistença mecanica.
(patol.) Sindròme extrapiramidal: Ensèms dei
extraescolari, ària adj. Que si debana en defoara manifestacions deugudi à una lesion dau sistema
dau quadre de l’escòla.
extrapiramidal (tremolament, ipertonia, etc.). Var.:
extraestatutari, ària adj. Qu’es en defoara dei extrapiramidau.
estatuts.
extrapiramidau, ala adj. Extrapiramidal.
extrafin, a adj. 1. Foarça fin: Un teissut extrafin. 2.
extraplòure vi. Plòure foart.
De qualitat superiora. 3. D’un calibre foarça pichin, per
extrapodra vt. Encens.
op. à fin, foarça fin: De faiòus extrafins. Sin.: sobrefin.
extrapolacion n.f. 1. Extension, generalisacion. 2.
extrafoart n.m. Riban teissit emplegat per renforçar (sc.) procediment per prolongar una seria estadistica ò la
un orlet.
validitat d’una lèi scientifica en là dei limits dins li quali
extrafoart, a adj. 1. Foarça resistent, foarça espés: son conoissudi.
Un carton extrafoart. 2. Totplen foart en gust: Una
extrapolar vt. vi. (extrapòli) 1. Tirar una conclusion
mostarda extrafoarta. Sin.: sobrefoart.
de donadas parciali ò incompleti. 2. Generalisar à partir
extragalactic, a adj. Qu’es en defoara de la galaxia.
de donadas fragmentari. 3. (sc.) practicar l’extrapolacion
extraire vt. 1. Tirar, retirar d’un còrs ò d’un ensèms: de.
extraprofessional, a adj. Foara de la profession.
Extraire una dent, extraire un passatge d’un libre. Var.:
traire. 2. (mat.) Extraire la raíç d’un nombre: La Var.: extraprofessionau.
calcular. 3. Separar (una substança d’un còrs) per via
extraprofessionau, ala adj. Extraprofessional.
fisica ò quimica. 4. Remontar (lu produchs d’una mina).
extrasensible, a adj. Que lu sens non poàdon
5. Faire sortir: Extraire quauqu’un de la sieu veitura. percevre directament.
Sin.: extirpar.
extrasensorial, a adj. Que pòu èstre sentit sensa
extrajudiciari, ària adj. Fach en defoara de l’intermediari dei receptors sensorials; que pertòca aqueu
l’instança e dei formas judiciari.
mòde de percepcion. Var.: extrasensoriau.
extrajudiciariament adv. En defoara dei formas
extratensiu, iva adj. Tèrme d’usança en tipologia
judiciari, de l’instança judiciària.
despí Rorschach, per nomenar un tipe de persona qu’a un
extralegal, a adj. Qu’es en defoara de la legalitat. clinament per respoandre en prioritat ai estimulus dau
monde exterior.
Var.: extralegau.
extralegau, ala adj. Extralegal.
extrasensoriau, ala adj. Extrasensorial.
extralucide, a adj. e n. Qu’a un poder de vesença.
extrasistòla n.f. Contraccion avançada dau coar, que
Sin.: extraveent.
pòu causar una leugiera dolor.
extralunat, da adj. Lunatic. Var.: estralunat.
extraterrenal, ala adj. Extraterrèstre. Var.:
foaraterrenal.
extramortir vt. Estramortir.
extraterrèstre, a adj. Situat en defoara de la Tèrra.
extramòt n.m. Estramòt.
Var.:
extraterrenal. Sin.: foaraterrenal. n. Abitant
extramuros loc. adv. e adj. inv.(lat.) En defoara dei
supauat
d’una planeta autra que la Tèrra.
barris de la vila.
extraterritorial,
a adj. Si di dau sector bancari
extraneïtat n.f. (dr.) Qualitat d’estrangier.
establit
à
l’estrangier
e non sotamés à la legislacion
extraordinari, ària adj. 1. Que soarte de l’usatge
ordinari; excepcional, inabitual: Una amassada
687
extraterritorialitat
_____________________________________________________________________________________________
nacionala. Var.: extraterritoriau. Sin.: offshore extrèmes: Lo promier e lo darrier tèrme d’una proporcion
௔
௖
(anglés).
= : Dins una proporcion, lo produch dei extrèmes
௕
ௗ
extraterritorialitat n.f. 1. Caractèr de cen qu’es (a.d) es egal à-n-aqueu dei mejans (b.c).
extraterritorial. 2. Privilègi d’un diplomata qu’es pas
extrème, a adj. 1. Qu’es completament à l’extremitat,
sotamés ai leis dau territòri d’ont trabalha.
au tèrme; ultime: Es la data extrèma. 2. Qu’es au niveu
extraterritoriau, ala adj. Extraterritorial.
mai intense: Un frèi extrème. 3. Sensa mesura, excessiu:
extra-uterin, a adj. Qu’es en defoara de l’utèrus: De remèdis extrèmes.
Grossessa extra-uterina.
extremier, a adj. Extrème, darrier: E venc tot dreit la
extravagança (-ància) n.f. 1. Comportament de peire lai on era mestiers......Que·ls olhs e las cervelas e.ls
quauqu’un qu’es extravagant. 2. Caractèr de cen qu’es caichals estremiers...(La Canson de la crosada). Var.:
extravagant, excentric: L’extravagança d’un projècte. 3. estremier.
Idea, accion extravaganta. Sin.: excentricitat, desvari,
extrèmis (in) loc. adv. À la fin finala, just avant lo
folastrada, divagadura, armanacaria, utopia, tèrme extrème.
desparlatge.
extremisme n.m. Tendença à emplegar de mejans
extravagant, a adj. 1. Desrasonable, estranh. Sin.: extrèmes, violents, dins la lucha politica. Sin.:
singular, folesc, foarasens, desvariant. 2. Que radicalisme.
despassa la mesura: De prètz extravagants. Sin.:
extremista adj. e n. Que manifèsta d’extremisme; que
excessiu, sobrier, demasiat. adj. e n. Que si n’es partidari. Sin.: radicalista.
compoarta d’un biais excentric.
extremitat n.f. 1. Bot, fin de quauqua ren: À
extravagar vi. (lit.) Pensar, parlar ò agir d’un biais l’extremitat de la carriera. Sin.: finiment, fin, tèsta,
insensat. Sin.: desvariar, desparlar, tresparlar.
som, cap. 2. Èstre à la darriera extremitat: Èstre à
extravasament n.m. Fach de s’extravasar.
l’agonia. Sin.: estar à la tècola, en ponch de moart. extravasar (s’) v.pr. (fisiol.) S’espantegar en defoara Èstre reduch à la darriera extremitat: Èstre miserós.
dei conduchs que lu contènon, en parlant dau sang, de la Sin.: estar à cap de camin. 3. Comportament extrème,
saba, etc.
accion extrèma: Passar d’una extremitat à l’autra. pl.
extraveent, a adj. e n. Extralucide.
Mans, pens. 2. Actes de violença.
extravèire vt. 1. Entrevèire. 2. Vèire de travèrs.
extremonciar vt. (catol., extremonci, classic
extraversion n.f. (psicol.) Caracteristica d’una extremóncii) Administrar l’extremoncion à. Sin.:
persona qu’exteriorisa facilament lu sieus sentiments e sacramentar.
qu’es receptiva au comportament dei autres. Contr.:
extremoncion n.f. (catol.) Sacrament administrat à
introversion.
un malaut en perilh de moart per l’aplicacion dei òlis
extravertit, ida adj. e n. Que manifèsta sants sus lo front e li mans. Sin.: sacrament dei malauts.
d’extraversion. Contr.: introvertit.
extremoriental, a adj. D’Extrème-Orient; que
extraviadura n.f. Estraviadura. Sin.: extraviatge, pertòca l’ Extrème-Orient. Var.: extremorientau.
foaraviada, desviament, descaminament.
extremorientau, ala adj. Extremoriental.
extraviar vt. (extravii) Estraviar, foaraviar,
extrinsèc, a adj. 1. Que vèn dau defoara: Causas
descaminar. s’extraviar v.pr. S’estraviar.
extrinsèqui. Contr.: intrinsèc. 2. Valor extrinsèca: La
extremada n.f. Cen qu’es extremat. Var.: estremada. sieu valor legala, convencionala. Sin.: valor faciala.
extrinsecament adv. D’una mena extrinsèca.
extremaire, airitz adj. e n. Qu’extrèma. Var.:
estremaire.
extròrse, a adj. (bot.) Antera extròrse: Que si duèrbe
extremal, a adj. (didact.) Qu’a rejonch una dei sieu vèrs l’exterior de la flor (renonculaceas).
valors extrèmi. Var.: extremau, estremal, estremau.
extrudaira n.f. (tecn.) Aparelh que sièrve à extrudar.
extremament adv. À un niveu foarça aut. Sin.:
extrudaire, airitz n. Obrier, obriera que lo sieu
extraordinariament.
travalh es d’extrudar.
extremar vt. Escondre, metre dins un luèc segur,
extrudar vt. Realisar l’extrusion de: Extrudar una
metre sota clau. Var.: estremar. s’extremar v.pr. matèira plastica. (geol.) Subir l’extrusion.
S’embarrar, s’entanar.
extrusion n.f. 1. (geol.) Erupcion de ròcas volcaniqui
extremat, ada adj. Mes en plaça, mes sota clau. Var.: sota forma d’agulha o de còni: L’extrusion de la
estremat.
D’extremat: D’escondilhons, en montanha Pelada à la Martinica. 2. (tecn.) Procediment
de messa en forma dei matèrias plastiqui que consistisse
s’embarrant. Var.: d’estremat.
extrematge n.m. Accion d’extremar ò de s’extremar; à far passar la matèria au travèrs d’una filiera per la
fluidificar.
lo sieu resultat. Var.: estrematge.
extrusiu, iva adj. (geol.) Que si rapoarta à una
extrematòri n.m. Luèc dont quauqu’un si pòu
amagar ò amagar quauqua ren, l’extremar. Var.: extrusion.
exuberança (-ància) n.f. 1. Tendença à manifestar
estrematòri. Sin.: amagado, escondedor, esconduda,
lu sieus sentiments per de demostracions excessivi. 2.
recelada, amagatòri.
Sobrabondança,
profusion
de
quauqua
ren:
extremau, ala adj. Extremal.
extrème n.m. Cen qu’es opauat; contrari: Passar d’un L’exuberança de la vegetacion. Sin.: galhardia.
exuberant, a adj. 1. Que s’exprimisse embé
extrème à l’autre. Var.: extremier, estremier. À
l’extrème: En là de tota mesura. pl. (mat.) Lu exuberança. Sin.: demostratiu, expansiu. 2. Caracterisat
◇
688
ex-vòto
_____________________________________________________________________________________________
per una abondança excessiva: Una imaginacion
exuberanta. Sin.: sobreabondós.
exulceracion n.f. (med.) Ulceracion superficiala.
exulcerar vt. (exulcèri) (med.) Provocar una
exulceracion sus.
exultacion n.f. (lit.) Alegressa, grand gaug. Sin.:
estrambòrd, alegria.
exultar vi. Provar un gaug foarça intense. Sin.: si
ralegrar, s’estrambordar, si regaudir.
exumacion n.f. Accion d’exumar; lo sieu resultat.
Sin.: dessosterrament, desenterrament.
exumar vt. 1. Extraire de la tèrra. Sin.: desterrar. 2.
(fig.) Tirar de la denembrança, rapelar: Exumar un fach
dau passat. Sin.: dessosterrar, desenterrar.
exutòri n.m. 1. Biais de si desbarrassar de quauqua
ren; derivatiu. 2. Dubertura, tube per l’escorrement dei
aigas. 3. (med.) Nom donat à des manifestacions
patologiqui que desbarràsson l’organisme de brutícias
que contèn. 4. (fig.) Eissida que pòu ajudar à descaçar
quauqua ren que desturba, dins la tòca de s’en
desbarrassar: L’espòrt pòu èstre un exutòri.
exuvia n.f. Pèu qu’un artropòde ò una sèrp s’en
desbarrassa à cada muda.
exuviacion n.f. Accion de mudar.
exuvial, a adj. Que pertòca l’exuvia. Var.: exuviau.
exuviau, ala adj. Exuvial.
ex vivo loc. adv. (med.) Si di d’una cirurgia facha en
defoara de l’organisme sus un organe manlevat en vista
d’una transplantacion ulteriora.
ex-vòto n.m. inv. Tableu, objècte ò placa gravada que
si pende dins una glèia ò dins un luèc venerat en seguida
à un vòt ò en memòria d’una gràcia obtenguda: Lu
ex-vòto de Laguet.
689