docDossier educatiu - Museu d`Història de Catalunya
download 
Report Transcription
Dossier educatiu - Museu d`Història de Catalunya
a Per saber-ne més: · BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia dEscornalbou. Riudecanyes: Fundació Loaiza-Vidiella, 1986. ctivitats educatives · CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell dEscornalbou. A: Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p. 161-166. · GRAS i ELÍAS, Francisco. DEscornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. LAvenç, 1910. · PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història dEscornalbou del pare Joan Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987. A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei educatiu del Museu dHistòria de Catalunya i el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou han organitzat una proposta educativa per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn natural i geogràfic, els seus pobladors i lobra dEduard Toda. · PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a larxidiòcesi de Tarragona durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona: la Diputació, 2000. · PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès, el Baix camp, lAlt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986. Les particularitats de lespai obliguen a fer grups amb un màxim de 25 alumnes. Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou són: Els guardians dEscornalbou Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins de lentorn immediat dels edificis dEscornalbou, per trobar les màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians. Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Juga amb les imatges Proposta ditineraris a lentorn del recinte monumental de Sant Miquel dEscornalbou: el passeig dels Frares, lermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i lentorn de la muntanya. No necessàriament shan de fer tots perquè no és un recorregut circular. Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Activitat adreçada al cicle superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Lexperiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig). Activitat adreçada a segon cicle de lESO i a batxillerat. Durada: 2 hores. · SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel dEscornalbou: [s.n], 1925 · TODA, Eduard. Història dEscornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1984. Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat. Durada: si es fan tots, d1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una guia amb propostes. L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa, basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt atractiva de descobrir per ells mateixos -des de lull duna càmeraalguns dels monuments més representatius de lart i la història de Catalunya. Lactivitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes, amb lajuda de leducador, reconstruiran la història del monestir, a lèpoca medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a linterior de la casa, que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana duna família benestant de principis del segle XX. · ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de lesglésia a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona. Secció de Publicacions i Edicions, 1980. Itineraris al voltant de Sant Miquel dEscornalbou Museu d'Història de Catalunya Plaça Pau Vila,3 08003 Barcelona Telèfon 93 225 47 00 www.mhcat.cat Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Riudecanyes. Baix Camp Ctra. dEscornalbou, s/n 43771 Riudecanyes Telèfon: 97 783 40 07 Horaris de visita · De l1 doctubre al 31 de maig: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h. · De l1 de juny al 30 de setembre: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h. Visites comentades per a grups escolars Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora. Itinerari Els guardians dEscornalbou Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Itinerari Juga amb les imatges Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Descobreix la història dEscornalbou Adreçat al segon cicle dESO i a batxillerat. Durada: 2 h. Itineraris per Escornalbou Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots). Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou La voluntat del Servei Educatiu del Museu dHistòria de Catalunya és oferir cada any noves experiències pedagògiques aplicades al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots els nivells educatius: educació infantil, educació primària, educació secundària i batxillerat, tot ajustant els continguts i procediments als objectius curriculars dels diferents cicles de cada etapa. Més enllà de leducació formal, les propostes educatives del museu van adreçades, també, a leducació en el lleure de les famílies que visiten els monuments els caps de setmana i durant les vacances, tot oferint una manera diferent de conèixer i viure la història de Catalunya. Informació i reserves al telèfon: 695 186 873 Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya. Coordinació: Ita Llevadot ([email protected]) i Griselda Aixelà. Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet. Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera. Fotografies: MHC. Disseny gràfic: Toni Zamora. Vista del Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Una de les prioritats del Museu dHistòria de Catalunya, ara estès per tot el territori català, és la de facilitar el coneixement, la sensibilització i el gaudi de la història de Catalunya i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i, duna manera molt especial, als escolars darreu de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem una nova publicació, el dossier educatiu, adreçat a la comunitat educativa, amb lobjectiu dajudar a entendre els monuments i dinformar de totes les activitats educatives que shi realitzen. · ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre dEstudis de la comarca de Reus, 1989. Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents a lentorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne acabarà elaborant el seu propi escut! Descobreix la història dEscornalbou Dossier educatiu Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004, el Museu dHistòria de Catalunya gestiona el patrimoni monumental propietat de la Generalitat de Catalunya, del qual formen part indrets tan emblemàtics com els monestirs de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes; la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa dEscaladei; la Seu Vella de Lleida; les canòniques agustinianes de Sant Miquel dEscornalbou, de Santa Maria de Vilabertran i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí de Miravet, baluard de lorde del Temple; i també les cases-museu de Rafael Casanova, a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol. Jaume Sobrequés i Callicó Director del Museu dHistòria de Catalunya El castell monestir de Sant Miquel dEscornalbou està situat al vessant sud de la muntanya dEscornalbou, a uns 650 m daltitud. Aquest conjunt monumental sha dentendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell hi va realitzar després dhaver-lo comprat. Daquesta manera, a principis del segle passat, els vestigis del que havia estat durant ledat mitjana castell i canònica agustiniana i, a ledat moderna, convent franciscà es transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al començament del segle XX. a Per saber-ne més: · BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia dEscornalbou. Riudecanyes: Fundació Loaiza-Vidiella, 1986. ctivitats educatives · CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell dEscornalbou. A: Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p. 161-166. · GRAS i ELÍAS, Francisco. DEscornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. LAvenç, 1910. · PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història dEscornalbou del pare Joan Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987. A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei educatiu del Museu dHistòria de Catalunya i el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou han organitzat una proposta educativa per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn natural i geogràfic, els seus pobladors i lobra dEduard Toda. · PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a larxidiòcesi de Tarragona durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona: la Diputació, 2000. · PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès, el Baix camp, lAlt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986. Les particularitats de lespai obliguen a fer grups amb un màxim de 25 alumnes. Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou són: Els guardians dEscornalbou Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins de lentorn immediat dels edificis dEscornalbou, per trobar les màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians. Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Juga amb les imatges Proposta ditineraris a lentorn del recinte monumental de Sant Miquel dEscornalbou: el passeig dels Frares, lermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i lentorn de la muntanya. No necessàriament shan de fer tots perquè no és un recorregut circular. Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Activitat adreçada al cicle superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Lexperiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig). Activitat adreçada a segon cicle de lESO i a batxillerat. Durada: 2 hores. · SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel dEscornalbou: [s.n], 1925 · TODA, Eduard. Història dEscornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1984. Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat. Durada: si es fan tots, d1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una guia amb propostes. L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa, basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt atractiva de descobrir per ells mateixos -des de lull duna càmeraalguns dels monuments més representatius de lart i la història de Catalunya. Lactivitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes, amb lajuda de leducador, reconstruiran la història del monestir, a lèpoca medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a linterior de la casa, que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana duna família benestant de principis del segle XX. · ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de lesglésia a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona. Secció de Publicacions i Edicions, 1980. Itineraris al voltant de Sant Miquel dEscornalbou Museu d'Història de Catalunya Plaça Pau Vila,3 08003 Barcelona Telèfon 93 225 47 00 www.mhcat.cat Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Riudecanyes. Baix Camp Ctra. dEscornalbou, s/n 43771 Riudecanyes Telèfon: 97 783 40 07 Horaris de visita · De l1 doctubre al 31 de maig: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h. · De l1 de juny al 30 de setembre: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h. Visites comentades per a grups escolars Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora. Itinerari Els guardians dEscornalbou Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Itinerari Juga amb les imatges Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Descobreix la història dEscornalbou Adreçat al segon cicle dESO i a batxillerat. Durada: 2 h. Itineraris per Escornalbou Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots). Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou La voluntat del Servei Educatiu del Museu dHistòria de Catalunya és oferir cada any noves experiències pedagògiques aplicades al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots els nivells educatius: educació infantil, educació primària, educació secundària i batxillerat, tot ajustant els continguts i procediments als objectius curriculars dels diferents cicles de cada etapa. Més enllà de leducació formal, les propostes educatives del museu van adreçades, també, a leducació en el lleure de les famílies que visiten els monuments els caps de setmana i durant les vacances, tot oferint una manera diferent de conèixer i viure la història de Catalunya. Informació i reserves al telèfon: 695 186 873 Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya. Coordinació: Ita Llevadot ([email protected]) i Griselda Aixelà. Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet. Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera. Fotografies: MHC. Disseny gràfic: Toni Zamora. Vista del Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Una de les prioritats del Museu dHistòria de Catalunya, ara estès per tot el territori català, és la de facilitar el coneixement, la sensibilització i el gaudi de la història de Catalunya i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i, duna manera molt especial, als escolars darreu de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem una nova publicació, el dossier educatiu, adreçat a la comunitat educativa, amb lobjectiu dajudar a entendre els monuments i dinformar de totes les activitats educatives que shi realitzen. · ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre dEstudis de la comarca de Reus, 1989. Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents a lentorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne acabarà elaborant el seu propi escut! Descobreix la història dEscornalbou Dossier educatiu Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004, el Museu dHistòria de Catalunya gestiona el patrimoni monumental propietat de la Generalitat de Catalunya, del qual formen part indrets tan emblemàtics com els monestirs de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes; la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa dEscaladei; la Seu Vella de Lleida; les canòniques agustinianes de Sant Miquel dEscornalbou, de Santa Maria de Vilabertran i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí de Miravet, baluard de lorde del Temple; i també les cases-museu de Rafael Casanova, a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol. Jaume Sobrequés i Callicó Director del Museu dHistòria de Catalunya El castell monestir de Sant Miquel dEscornalbou està situat al vessant sud de la muntanya dEscornalbou, a uns 650 m daltitud. Aquest conjunt monumental sha dentendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell hi va realitzar després dhaver-lo comprat. Daquesta manera, a principis del segle passat, els vestigis del que havia estat durant ledat mitjana castell i canònica agustiniana i, a ledat moderna, convent franciscà es transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al començament del segle XX. Lesglésia Façana de lesglésia Biblioteca Interior de la casa Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou El naixement de la canònica Espai sarraí La construcció del castell monestir dEscornalbou, segons el pare Papió, el primer que va recollir la història daquesta muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim don hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat de Siurana. La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del 1170, poc després de la conquesta daquests territoris, el rei Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat dAlbert de Castellvell, senyor de Siurana, donà el lloc dEscornalbou a Joan de Santboi per tal que restaurés i repoblés lindret. També sacordà que shi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa i una canònica agustiniana. Orígens de la canònica El 26 de juny de 1198 la comunitat dEscornalbou i larquebisbe Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats, els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol tarragoní. El capítol es va reservar el dret descollir el prior de la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria larquebisbe de Tarragona. Daquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198 pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol de 1240 per larquebisbe prior de Tarragona Pere dAlbalat. Creixement i consolidació dels dominis de la Canònica Quan, lany 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc dEscornalbou perquè shi fundés la canònica, sestabliren, també, els límits del que havia de ser la baronia dEscornalbou, un territori molt més ampli que incloïa dins el seu terme lArgentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova dEscornalbou (comarca del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera (comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a dependre de lesglésia de Sant Miquel i a Joan de Santboi a perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests espais eren vitalicis, passaven de prior a prior. Joan de Santboi va haver de fortificar lindret i alhora emprengué la tasca de repoblar el territori. Així, lany 1178, es coneix la donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors més per tal que sestableixin a les terres properes a la canònica. La baronia dEscornalbou ja el 1170 era independent; malgrat tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb lantic terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al llarg dels anys. La vida canonical El model de vida de la canònica agustiniana Els canonges són els sacerdots que sagrupen per dur una vida en comunitat, aplegats al servei duna església, que sanomena canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de sant Agustí, motiu pel qual sanomenen canòniques agustinianes. Els priors El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja que aquest era lencarregat de prendre les decisions més rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica com els que feien referència als territoris que en depenien. A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de larquebisbe de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable, més endavant, la creació dun nou càrrec, el de sots-prior, que residiria sempre al monestir i sencarregaria dels assumptes propis de la vida de la canònica. Ledifici canonical i el convent franciscà De lantiga canònica resten lesglésia, la cripta i lala de llevant del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular. Lesglésia Fou construïda entre els segles XII i XIII i sinclou en larquitectura de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges formals i constructius del gòtic. Lesglésia, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals. La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta ogival. Amb un arc toral apuntat suneixen la volta de la nau i la de labsis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a la sagristia i al claustre. La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà llis i sacaba de resoldre amb tres arquivoltes que saguanten sobre tres columnes. A la part exterior de la façana sentreveuen quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX es va eliminar. La cripta La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades per dues files darcs formers, amb un pilar central. Actualment saccedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que lentrada original era per linterior de lesglésia. El claustre El claustre, situat a la banda sud de lesglésia, era lespai distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A lala de llevant es conserven les úniques dependències del monestir, la sagristia i la sala capitular. A lala sud trobem el mirador que féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de lantic claustre, a més de pedres i capitells. Durant lestada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX) es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre romànic dun sol pis i el van substituir per un de parets tancades que saixecava en tres pisos fins a la teulada de lesglésia. A larribada dels franciscans observants és quan hi hagué més reformes a lespai. Així, al costat del claustre, al primer pis, shi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un total de 60 cel·les, entre altres modificacions. La sala capitular La sala capitular era lespai on es reunia la comunitat monàstica per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada, coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es resolen amb arcs de mig punt. A partir de la reforma de Toda, lantiga sala capitular passà a ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila. De lesplendor a la crisi Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de decadència que té el seu origen en la mala administració dels béns del monestir i dels territoris que depenien daquest. Crisi i desaparició del priorat Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit daquesta situació, larquebisbe prior Ènnec de Vallterra, lany 1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant de la canònica com de la baronia. Al segle XVI la comunitat agustiniana dEscornalbou només tenia un canonge. Així, el 1574, larquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir que permeté lestabliment duna comunitat de pares franciscans recol·lectes lany 1580. Un segle més tard, el 1686, els franciscans observants hi funden un seminari per a les missions americanes. La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a lexclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza cions que emprengueren els governs de lèpoca. Home del seu temps i amant dEscornalbou A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència dE. Castelar farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a agregat diplomàtic al Ministeri dEstat. Així lany 1876 va anar com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai. Lany 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer, entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des daleshores escriví en català i començà a col·laborar a les revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença. El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit dexcavacions a Tebes i reuní una col·lecció dobjectes egipcis que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El 1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló, establí estrets lligams amb la ciutat de lAlguer, on impulsà la investigació del passat català daquest punt de lilla de Sardenya. Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats Units. Instal·lat a Londres, després dhaver deixat lactivitat consular, es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto i Aznar. Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de larquitecte Antoni Gaudí i amic del poeta Joaquim Bartrina, entre daltres. El seu retorn a Catalunya es produí lany 1918 i sinstal·là a lantic monestir dEscornalbou, que havia adquirit el 1911 i restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca Güell i Mercader. La restauració no va tornar ledifici al seu estat original, sinó que saprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial. Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual acabaria impulsant la restauració i nescriuria, amb només quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870). Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de 60.000 volums, que convertí en despatx destudi sobre la història dEscornalbou i per on passaren les personalitats catalanes més importants del moment. Eduard Toda i Güell (1855-1941) Des del 1916 va ser membre de lInstitut dEstudis Catalans i el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, lany 1930 fou nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les obres de restauració. Interiors de la casa Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el castell dEscornalbou a larquebisbat de Tarragona perquè hi fessin un seminari destiu, a canvi de tenir-ne lusdefruit vitalici. Larquebisbat no va poder mantenir el castell i, després duns acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda, el castell es posà a la venda lany 1928. Loperació no va tenir lèxit esperat. El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer, Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. Lany 1941 el vicari general de larquebisbat tarragoní venia el castell, amb el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com a segona residència. Lany 1979, la propietat passà a mans del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona ladquiriren al 1983. Eduard Toda i Güell moria el 26 dabril de 1941 al monestir de Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida. La casa particular En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir el que esdevindria la seva casa particular. Lhabitatge sestructura a partir de tres plantes. A la planta baixa trobem els espais dús quotidià de la família. Un petit rebedor ens dóna accés a lescala per pujar als pisos superiors i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim accés al pati. El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat amb una sèrie dobjectes, reflex dels nombrosos viatges de Toda i de lesperit col·leccionista del seu temps. El petit balcó que shi pot veure sanomena el balcó dels músics i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei accediria a la cuina. A la vegada, des daquesta cuina, també es tindria accés a lentrada de servei de la casa i a lentrada de ledifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria dutilitzar el servei per no haver de fer servir lespai de dia dels senyors com a zona de pas. A laltre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la sala destar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala de la ceràmica i a lespai habilitat com a celler durant lestada de la família Llopis. Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. Duna banda, el que ocupava la biblioteca i el despatx dEduard Toda i, de laltra, el gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el segon pis sorganitzen com a apartaments independents, ja que a tots dos saccedeix a partir dun rebedor. Es creu que el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer. Al segon pis, a través dun rebedor, accedim a la resta dhabitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines que pogués tenir la família. Lesglésia Façana de lesglésia Biblioteca Interior de la casa Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou El naixement de la canònica Espai sarraí La construcció del castell monestir dEscornalbou, segons el pare Papió, el primer que va recollir la història daquesta muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim don hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat de Siurana. La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del 1170, poc després de la conquesta daquests territoris, el rei Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat dAlbert de Castellvell, senyor de Siurana, donà el lloc dEscornalbou a Joan de Santboi per tal que restaurés i repoblés lindret. També sacordà que shi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa i una canònica agustiniana. Orígens de la canònica El 26 de juny de 1198 la comunitat dEscornalbou i larquebisbe Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats, els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol tarragoní. El capítol es va reservar el dret descollir el prior de la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria larquebisbe de Tarragona. Daquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198 pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol de 1240 per larquebisbe prior de Tarragona Pere dAlbalat. Creixement i consolidació dels dominis de la Canònica Quan, lany 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc dEscornalbou perquè shi fundés la canònica, sestabliren, també, els límits del que havia de ser la baronia dEscornalbou, un territori molt més ampli que incloïa dins el seu terme lArgentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova dEscornalbou (comarca del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera (comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a dependre de lesglésia de Sant Miquel i a Joan de Santboi a perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests espais eren vitalicis, passaven de prior a prior. Joan de Santboi va haver de fortificar lindret i alhora emprengué la tasca de repoblar el territori. Així, lany 1178, es coneix la donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors més per tal que sestableixin a les terres properes a la canònica. La baronia dEscornalbou ja el 1170 era independent; malgrat tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb lantic terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al llarg dels anys. La vida canonical El model de vida de la canònica agustiniana Els canonges són els sacerdots que sagrupen per dur una vida en comunitat, aplegats al servei duna església, que sanomena canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de sant Agustí, motiu pel qual sanomenen canòniques agustinianes. Els priors El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja que aquest era lencarregat de prendre les decisions més rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica com els que feien referència als territoris que en depenien. A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de larquebisbe de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable, més endavant, la creació dun nou càrrec, el de sots-prior, que residiria sempre al monestir i sencarregaria dels assumptes propis de la vida de la canònica. Ledifici canonical i el convent franciscà De lantiga canònica resten lesglésia, la cripta i lala de llevant del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular. Lesglésia Fou construïda entre els segles XII i XIII i sinclou en larquitectura de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges formals i constructius del gòtic. Lesglésia, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals. La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta ogival. Amb un arc toral apuntat suneixen la volta de la nau i la de labsis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a la sagristia i al claustre. La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà llis i sacaba de resoldre amb tres arquivoltes que saguanten sobre tres columnes. A la part exterior de la façana sentreveuen quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX es va eliminar. La cripta La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades per dues files darcs formers, amb un pilar central. Actualment saccedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que lentrada original era per linterior de lesglésia. El claustre El claustre, situat a la banda sud de lesglésia, era lespai distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A lala de llevant es conserven les úniques dependències del monestir, la sagristia i la sala capitular. A lala sud trobem el mirador que féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de lantic claustre, a més de pedres i capitells. Durant lestada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX) es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre romànic dun sol pis i el van substituir per un de parets tancades que saixecava en tres pisos fins a la teulada de lesglésia. A larribada dels franciscans observants és quan hi hagué més reformes a lespai. Així, al costat del claustre, al primer pis, shi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un total de 60 cel·les, entre altres modificacions. La sala capitular La sala capitular era lespai on es reunia la comunitat monàstica per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada, coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es resolen amb arcs de mig punt. A partir de la reforma de Toda, lantiga sala capitular passà a ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila. De lesplendor a la crisi Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de decadència que té el seu origen en la mala administració dels béns del monestir i dels territoris que depenien daquest. Crisi i desaparició del priorat Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit daquesta situació, larquebisbe prior Ènnec de Vallterra, lany 1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant de la canònica com de la baronia. Al segle XVI la comunitat agustiniana dEscornalbou només tenia un canonge. Així, el 1574, larquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir que permeté lestabliment duna comunitat de pares franciscans recol·lectes lany 1580. Un segle més tard, el 1686, els franciscans observants hi funden un seminari per a les missions americanes. La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a lexclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza cions que emprengueren els governs de lèpoca. Home del seu temps i amant dEscornalbou A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència dE. Castelar farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a agregat diplomàtic al Ministeri dEstat. Així lany 1876 va anar com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai. Lany 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer, entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des daleshores escriví en català i començà a col·laborar a les revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença. El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit dexcavacions a Tebes i reuní una col·lecció dobjectes egipcis que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El 1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló, establí estrets lligams amb la ciutat de lAlguer, on impulsà la investigació del passat català daquest punt de lilla de Sardenya. Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats Units. Instal·lat a Londres, després dhaver deixat lactivitat consular, es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto i Aznar. Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de larquitecte Antoni Gaudí i amic del poeta Joaquim Bartrina, entre daltres. El seu retorn a Catalunya es produí lany 1918 i sinstal·là a lantic monestir dEscornalbou, que havia adquirit el 1911 i restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca Güell i Mercader. La restauració no va tornar ledifici al seu estat original, sinó que saprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial. Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual acabaria impulsant la restauració i nescriuria, amb només quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870). Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de 60.000 volums, que convertí en despatx destudi sobre la història dEscornalbou i per on passaren les personalitats catalanes més importants del moment. Eduard Toda i Güell (1855-1941) Des del 1916 va ser membre de lInstitut dEstudis Catalans i el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, lany 1930 fou nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les obres de restauració. Interiors de la casa Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el castell dEscornalbou a larquebisbat de Tarragona perquè hi fessin un seminari destiu, a canvi de tenir-ne lusdefruit vitalici. Larquebisbat no va poder mantenir el castell i, després duns acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda, el castell es posà a la venda lany 1928. Loperació no va tenir lèxit esperat. El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer, Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. Lany 1941 el vicari general de larquebisbat tarragoní venia el castell, amb el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com a segona residència. Lany 1979, la propietat passà a mans del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona ladquiriren al 1983. Eduard Toda i Güell moria el 26 dabril de 1941 al monestir de Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida. La casa particular En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir el que esdevindria la seva casa particular. Lhabitatge sestructura a partir de tres plantes. A la planta baixa trobem els espais dús quotidià de la família. Un petit rebedor ens dóna accés a lescala per pujar als pisos superiors i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim accés al pati. El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat amb una sèrie dobjectes, reflex dels nombrosos viatges de Toda i de lesperit col·leccionista del seu temps. El petit balcó que shi pot veure sanomena el balcó dels músics i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei accediria a la cuina. A la vegada, des daquesta cuina, també es tindria accés a lentrada de servei de la casa i a lentrada de ledifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria dutilitzar el servei per no haver de fer servir lespai de dia dels senyors com a zona de pas. A laltre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la sala destar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala de la ceràmica i a lespai habilitat com a celler durant lestada de la família Llopis. Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. Duna banda, el que ocupava la biblioteca i el despatx dEduard Toda i, de laltra, el gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el segon pis sorganitzen com a apartaments independents, ja que a tots dos saccedeix a partir dun rebedor. Es creu que el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer. Al segon pis, a través dun rebedor, accedim a la resta dhabitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines que pogués tenir la família. Lesglésia Façana de lesglésia Biblioteca Interior de la casa Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou El naixement de la canònica Espai sarraí La construcció del castell monestir dEscornalbou, segons el pare Papió, el primer que va recollir la història daquesta muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim don hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat de Siurana. La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del 1170, poc després de la conquesta daquests territoris, el rei Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat dAlbert de Castellvell, senyor de Siurana, donà el lloc dEscornalbou a Joan de Santboi per tal que restaurés i repoblés lindret. També sacordà que shi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa i una canònica agustiniana. Orígens de la canònica El 26 de juny de 1198 la comunitat dEscornalbou i larquebisbe Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats, els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol tarragoní. El capítol es va reservar el dret descollir el prior de la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria larquebisbe de Tarragona. Daquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198 pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol de 1240 per larquebisbe prior de Tarragona Pere dAlbalat. Creixement i consolidació dels dominis de la Canònica Quan, lany 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc dEscornalbou perquè shi fundés la canònica, sestabliren, també, els límits del que havia de ser la baronia dEscornalbou, un territori molt més ampli que incloïa dins el seu terme lArgentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova dEscornalbou (comarca del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera (comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a dependre de lesglésia de Sant Miquel i a Joan de Santboi a perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests espais eren vitalicis, passaven de prior a prior. Joan de Santboi va haver de fortificar lindret i alhora emprengué la tasca de repoblar el territori. Així, lany 1178, es coneix la donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors més per tal que sestableixin a les terres properes a la canònica. La baronia dEscornalbou ja el 1170 era independent; malgrat tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb lantic terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al llarg dels anys. La vida canonical El model de vida de la canònica agustiniana Els canonges són els sacerdots que sagrupen per dur una vida en comunitat, aplegats al servei duna església, que sanomena canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de sant Agustí, motiu pel qual sanomenen canòniques agustinianes. Els priors El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja que aquest era lencarregat de prendre les decisions més rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica com els que feien referència als territoris que en depenien. A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de larquebisbe de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable, més endavant, la creació dun nou càrrec, el de sots-prior, que residiria sempre al monestir i sencarregaria dels assumptes propis de la vida de la canònica. Ledifici canonical i el convent franciscà De lantiga canònica resten lesglésia, la cripta i lala de llevant del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular. Lesglésia Fou construïda entre els segles XII i XIII i sinclou en larquitectura de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges formals i constructius del gòtic. Lesglésia, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals. La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta ogival. Amb un arc toral apuntat suneixen la volta de la nau i la de labsis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a la sagristia i al claustre. La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà llis i sacaba de resoldre amb tres arquivoltes que saguanten sobre tres columnes. A la part exterior de la façana sentreveuen quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX es va eliminar. La cripta La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades per dues files darcs formers, amb un pilar central. Actualment saccedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que lentrada original era per linterior de lesglésia. El claustre El claustre, situat a la banda sud de lesglésia, era lespai distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A lala de llevant es conserven les úniques dependències del monestir, la sagristia i la sala capitular. A lala sud trobem el mirador que féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de lantic claustre, a més de pedres i capitells. Durant lestada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX) es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre romànic dun sol pis i el van substituir per un de parets tancades que saixecava en tres pisos fins a la teulada de lesglésia. A larribada dels franciscans observants és quan hi hagué més reformes a lespai. Així, al costat del claustre, al primer pis, shi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un total de 60 cel·les, entre altres modificacions. La sala capitular La sala capitular era lespai on es reunia la comunitat monàstica per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada, coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es resolen amb arcs de mig punt. A partir de la reforma de Toda, lantiga sala capitular passà a ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila. De lesplendor a la crisi Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de decadència que té el seu origen en la mala administració dels béns del monestir i dels territoris que depenien daquest. Crisi i desaparició del priorat Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit daquesta situació, larquebisbe prior Ènnec de Vallterra, lany 1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant de la canònica com de la baronia. Al segle XVI la comunitat agustiniana dEscornalbou només tenia un canonge. Així, el 1574, larquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir que permeté lestabliment duna comunitat de pares franciscans recol·lectes lany 1580. Un segle més tard, el 1686, els franciscans observants hi funden un seminari per a les missions americanes. La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a lexclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza cions que emprengueren els governs de lèpoca. Home del seu temps i amant dEscornalbou A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència dE. Castelar farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a agregat diplomàtic al Ministeri dEstat. Així lany 1876 va anar com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai. Lany 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer, entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des daleshores escriví en català i començà a col·laborar a les revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença. El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit dexcavacions a Tebes i reuní una col·lecció dobjectes egipcis que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El 1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló, establí estrets lligams amb la ciutat de lAlguer, on impulsà la investigació del passat català daquest punt de lilla de Sardenya. Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats Units. Instal·lat a Londres, després dhaver deixat lactivitat consular, es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto i Aznar. Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de larquitecte Antoni Gaudí i amic del poeta Joaquim Bartrina, entre daltres. El seu retorn a Catalunya es produí lany 1918 i sinstal·là a lantic monestir dEscornalbou, que havia adquirit el 1911 i restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca Güell i Mercader. La restauració no va tornar ledifici al seu estat original, sinó que saprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial. Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual acabaria impulsant la restauració i nescriuria, amb només quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870). Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de 60.000 volums, que convertí en despatx destudi sobre la història dEscornalbou i per on passaren les personalitats catalanes més importants del moment. Eduard Toda i Güell (1855-1941) Des del 1916 va ser membre de lInstitut dEstudis Catalans i el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, lany 1930 fou nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les obres de restauració. Interiors de la casa Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el castell dEscornalbou a larquebisbat de Tarragona perquè hi fessin un seminari destiu, a canvi de tenir-ne lusdefruit vitalici. Larquebisbat no va poder mantenir el castell i, després duns acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda, el castell es posà a la venda lany 1928. Loperació no va tenir lèxit esperat. El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer, Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. Lany 1941 el vicari general de larquebisbat tarragoní venia el castell, amb el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com a segona residència. Lany 1979, la propietat passà a mans del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona ladquiriren al 1983. Eduard Toda i Güell moria el 26 dabril de 1941 al monestir de Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida. La casa particular En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir el que esdevindria la seva casa particular. Lhabitatge sestructura a partir de tres plantes. A la planta baixa trobem els espais dús quotidià de la família. Un petit rebedor ens dóna accés a lescala per pujar als pisos superiors i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim accés al pati. El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat amb una sèrie dobjectes, reflex dels nombrosos viatges de Toda i de lesperit col·leccionista del seu temps. El petit balcó que shi pot veure sanomena el balcó dels músics i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei accediria a la cuina. A la vegada, des daquesta cuina, també es tindria accés a lentrada de servei de la casa i a lentrada de ledifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria dutilitzar el servei per no haver de fer servir lespai de dia dels senyors com a zona de pas. A laltre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la sala destar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala de la ceràmica i a lespai habilitat com a celler durant lestada de la família Llopis. Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. Duna banda, el que ocupava la biblioteca i el despatx dEduard Toda i, de laltra, el gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el segon pis sorganitzen com a apartaments independents, ja que a tots dos saccedeix a partir dun rebedor. Es creu que el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer. Al segon pis, a través dun rebedor, accedim a la resta dhabitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines que pogués tenir la família. Lesglésia Façana de lesglésia Biblioteca Interior de la casa Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou El naixement de la canònica Espai sarraí La construcció del castell monestir dEscornalbou, segons el pare Papió, el primer que va recollir la història daquesta muntanya al 1765, sembla que es féu en un espai pròxim don hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del valiat de Siurana. La documentació històrica ens indica que, el mes de maig del 1170, poc després de la conquesta daquests territoris, el rei Alfons I el Cast, amb el consell i la voluntat dAlbert de Castellvell, senyor de Siurana, donà el lloc dEscornalbou a Joan de Santboi per tal que restaurés i repoblés lindret. També sacordà que shi edifiqués una església dedicada a sant Miquel, una fortalesa i una canònica agustiniana. Orígens de la canònica El 26 de juny de 1198 la comunitat dEscornalbou i larquebisbe Ramon de Castellterçol signaven una concòrdia per la qual es confirmava la concessió a Joan de Santboi de les propietats, els delmes, les primícies, els drets i la senyoria sobre totes les terres del voltant de la canònica que eren de la mitra i el capítol tarragoní. El capítol es va reservar el dret descollir el prior de la canònica, càrrec que, anys més tard, assumiria larquebisbe de Tarragona. Daquesta manera la canònica agustiniana era fundada el 1198 pel prior Joan de Santboi i sis canonges més, que depenien de la seu tarragonina. La canònica va ser consagrada el 5 de juliol de 1240 per larquebisbe prior de Tarragona Pere dAlbalat. Creixement i consolidació dels dominis de la Canònica Quan, lany 1170, es donà a Joan de Santboi el lloc dEscornalbou perquè shi fundés la canònica, sestabliren, també, els límits del que havia de ser la baronia dEscornalbou, un territori molt més ampli que incloïa dins el seu terme lArgentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova dEscornalbou (comarca del Baix Camp), i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixera (comarca del Priorat). Tots aquests territoris passaven a dependre de lesglésia de Sant Miquel i a Joan de Santboi a perpetuïtat, fet que significava que els dominis sobre aquests espais eren vitalicis, passaven de prior a prior. Joan de Santboi va haver de fortificar lindret i alhora emprengué la tasca de repoblar el territori. Així, lany 1178, es coneix la donació a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors més per tal que sestableixin a les terres properes a la canònica. La baronia dEscornalbou ja el 1170 era independent; malgrat tot, sembla que es mantenien uns certs lligams amb lantic terme de Siurana, fet que provocà alguns enfrontaments al llarg dels anys. La vida canonical El model de vida de la canònica agustiniana Els canonges són els sacerdots que sagrupen per dur una vida en comunitat, aplegats al servei duna església, que sanomena canònica. A la fi del segle XI, es produeix la reforma de la regla aquisgranesa. La reforma tendeix a acostar la vida canonical a la vida benedictina, pel que fa referència a la renúncia de posseir béns propis; es fonamenta en una suposada regla de sant Agustí, motiu pel qual sanomenen canòniques agustinianes. Els priors El càrrec de prior era el més important dins de la canònica, ja que aquest era lencarregat de prendre les decisions més rellevants que afectaven tant els afers interns de la canònica com els que feien referència als territoris que en depenien. A partir del 1227, el càrrec de prior passà a mans de larquebisbe de Tarragona, però les seves absències van fer aconsellable, més endavant, la creació dun nou càrrec, el de sots-prior, que residiria sempre al monestir i sencarregaria dels assumptes propis de la vida de la canònica. Ledifici canonical i el convent franciscà De lantiga canònica resten lesglésia, la cripta i lala de llevant del claustre on hi havia hagut la sagristia i la sala capitular. Lesglésia Fou construïda entre els segles XII i XIII i sinclou en larquitectura de la Catalunya Nova, que, tot i ser romànica per proporcions i elements decoratius, ja ens transporta als nous llenguatges formals i constructius del gòtic. Lesglésia, de nau única, és coberta amb volta de canó de perfil apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals. La nau acaba en un absis quadrat que és cobert amb volta ogival. Amb un arc toral apuntat suneixen la volta de la nau i la de labsis. Una petita porta situada a mà dreta ens porta a la sagristia i al claustre. La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà llis i sacaba de resoldre amb tres arquivoltes que saguanten sobre tres columnes. A la part exterior de la façana sentreveuen quatre permòdols que ens indiquen que allà hi hauria hagut un porxo, que en la darrera gran reforma de principis de segle XX es va eliminar. La cripta La cripta, situada sota el paviment del prebisteri, està formada per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades per dues files darcs formers, amb un pilar central. Actualment saccedeix a la cripta pel costat del mur nord, tot i que lentrada original era per linterior de lesglésia. El claustre El claustre, situat a la banda sud de lesglésia, era lespai distribuïdor de la resta de dependències de la canònica. Avui el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A lala de llevant es conserven les úniques dependències del monestir, la sagristia i la sala capitular. A lala sud trobem el mirador que féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de lantic claustre, a més de pedres i capitells. Durant lestada dels pares franciscans (dels segles XVI al XIX) es van fer obres de reforma en el claustre. Van desfer el claustre romànic dun sol pis i el van substituir per un de parets tancades que saixecava en tres pisos fins a la teulada de lesglésia. A larribada dels franciscans observants és quan hi hagué més reformes a lespai. Així, al costat del claustre, al primer pis, shi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un total de 60 cel·les, entre altres modificacions. La sala capitular La sala capitular era lespai on es reunia la comunitat monàstica per tractar-hi els afers interns del monestir. És una sala quadrada, coberta amb volta de creueria. Les finestres de la porta es resolen amb arcs de mig punt. A partir de la reforma de Toda, lantiga sala capitular passà a ser una capella dedicada a la Mare de Déu del Llibre o Bibliòfila. De lesplendor a la crisi Al segle XIV la comunitat canonical entrà en una espiral de decadència que té el seu origen en la mala administració dels béns del monestir i dels territoris que depenien daquest. Crisi i desaparició del priorat Les contínues absències del prior agreujaran la crisi i, fruit daquesta situació, larquebisbe prior Ènnec de Vallterra, lany 1387, va crear la figura del sots-prior que residiria de manera obligatòria a la canònica i en ell recauria la reorganització tant de la canònica com de la baronia. Al segle XVI la comunitat agustiniana dEscornalbou només tenia un canonge. Així, el 1574, larquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta, va optar per la secularització del monestir que permeté lestabliment duna comunitat de pares franciscans recol·lectes lany 1580. Un segle més tard, el 1686, els franciscans observants hi funden un seminari per a les missions americanes. La presència de pares franciscans a Escornalbou durà fins a lexclaustració del 1835, fruit dels processos de desamortitza cions que emprengueren els governs de lèpoca. Home del seu temps i amant dEscornalbou A Madrid va estudiar la carrera de dret i va establir una forta amistat amb el polític Víctor Balaguer. La influència dE. Castelar farà que durant la Primera República, el 1873, ingressi com a agregat diplomàtic al Ministeri dEstat. Així lany 1876 va anar com a vicecònsol a Macau, Hong Kong i Xangai. Lany 1882 tornà a Catalunya i, de la mà de Víctor Balaguer, entrà en contacte amb els prohoms de la Renaixença. Des daleshores escriví en català i començà a col·laborar a les revistes La Ilustració Catalana i La Renaixença. El 1884 va anar com a cònsol a Egipte, on inicià un seguit dexcavacions a Tebes i reuní una col·lecció dobjectes egipcis que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El 1887 va ser destinat a Càller i, aconsellat per Marià Aguiló, establí estrets lligams amb la ciutat de lAlguer, on impulsà la investigació del passat català daquest punt de lilla de Sardenya. Entre els anys 1889 i 1896 va ser cònsol a Hèlsinki i a Le Havre i al 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els Estats Units. Instal·lat a Londres, després dhaver deixat lactivitat consular, es dedicà als negocis privats que li permeteren acumular una fortuna considerable com a representant de les navilieres Soto i Aznar. Eduard Toda i Güell va néixer a Reus el 1855. Diplomàtic i escriptor, va ser coetani de larquitecte Antoni Gaudí i amic del poeta Joaquim Bartrina, entre daltres. El seu retorn a Catalunya es produí lany 1918 i sinstal·là a lantic monestir dEscornalbou, que havia adquirit el 1911 i restaurat totalment, sota el criteri de la seva mare, Francesca Güell i Mercader. La restauració no va tornar ledifici al seu estat original, sinó que saprofità el que en quedava per bastirhi una residència de caire senyorial. Nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader, des de molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual acabaria impulsant la restauració i nescriuria, amb només quinze anys, Poblet. Datos y apuntes (1870). Eduard Toda va establir una gran biblioteca, amb més de 60.000 volums, que convertí en despatx destudi sobre la història dEscornalbou i per on passaren les personalitats catalanes més importants del moment. Eduard Toda i Güell (1855-1941) Des del 1916 va ser membre de lInstitut dEstudis Catalans i el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, lany 1930 fou nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les obres de restauració. Interiors de la casa Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el castell dEscornalbou a larquebisbat de Tarragona perquè hi fessin un seminari destiu, a canvi de tenir-ne lusdefruit vitalici. Larquebisbat no va poder mantenir el castell i, després duns acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda, el castell es posà a la venda lany 1928. Loperació no va tenir lèxit esperat. El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer, Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. Lany 1941 el vicari general de larquebisbat tarragoní venia el castell, amb el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com a segona residència. Lany 1979, la propietat passà a mans del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona ladquiriren al 1983. Eduard Toda i Güell moria el 26 dabril de 1941 al monestir de Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida. La casa particular En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir el que esdevindria la seva casa particular. Lhabitatge sestructura a partir de tres plantes. A la planta baixa trobem els espais dús quotidià de la família. Un petit rebedor ens dóna accés a lescala per pujar als pisos superiors i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim accés al pati. El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat amb una sèrie dobjectes, reflex dels nombrosos viatges de Toda i de lesperit col·leccionista del seu temps. El petit balcó que shi pot veure sanomena el balcó dels músics i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei accediria a la cuina. A la vegada, des daquesta cuina, també es tindria accés a lentrada de servei de la casa i a lentrada de ledifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria dutilitzar el servei per no haver de fer servir lespai de dia dels senyors com a zona de pas. A laltre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la sala destar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala de la ceràmica i a lespai habilitat com a celler durant lestada de la família Llopis. Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. Duna banda, el que ocupava la biblioteca i el despatx dEduard Toda i, de laltra, el gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el segon pis sorganitzen com a apartaments independents, ja que a tots dos saccedeix a partir dun rebedor. Es creu que el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer. Al segon pis, a través dun rebedor, accedim a la resta dhabitacions de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines que pogués tenir la família. a Per saber-ne més: · BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia dEscornalbou. Riudecanyes: Fundació Loaiza-Vidiella, 1986. ctivitats educatives · CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell dEscornalbou. A: Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p. 161-166. · GRAS i ELÍAS, Francisco. DEscornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. LAvenç, 1910. · PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història dEscornalbou del pare Joan Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987. A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei educatiu del Museu dHistòria de Catalunya i el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou han organitzat una proposta educativa per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn natural i geogràfic, els seus pobladors i lobra dEduard Toda. · PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a larxidiòcesi de Tarragona durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona: la Diputació, 2000. · PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès, el Baix camp, lAlt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986. Les particularitats de lespai obliguen a fer grups amb un màxim de 25 alumnes. Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou són: Els guardians dEscornalbou Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins de lentorn immediat dels edificis dEscornalbou, per trobar les màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians. Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Juga amb les imatges Proposta ditineraris a lentorn del recinte monumental de Sant Miquel dEscornalbou: el passeig dels Frares, lermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i lentorn de la muntanya. No necessàriament shan de fer tots perquè no és un recorregut circular. Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Activitat adreçada al cicle superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Lexperiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig). Activitat adreçada a segon cicle de lESO i a batxillerat. Durada: 2 hores. · SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel dEscornalbou: [s.n], 1925 · TODA, Eduard. Història dEscornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1984. Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat. Durada: si es fan tots, d1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una guia amb propostes. L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa, basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt atractiva de descobrir per ells mateixos -des de lull duna càmeraalguns dels monuments més representatius de lart i la història de Catalunya. Lactivitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes, amb lajuda de leducador, reconstruiran la història del monestir, a lèpoca medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a linterior de la casa, que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana duna família benestant de principis del segle XX. · ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de lesglésia a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona. Secció de Publicacions i Edicions, 1980. Itineraris al voltant de Sant Miquel dEscornalbou Museu d'Història de Catalunya Plaça Pau Vila,3 08003 Barcelona Telèfon 93 225 47 00 www.mhcat.cat Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Riudecanyes. Baix Camp Ctra. dEscornalbou, s/n 43771 Riudecanyes Telèfon: 97 783 40 07 Horaris de visita · De l1 doctubre al 31 de maig: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h. · De l1 de juny al 30 de setembre: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h. Visites comentades per a grups escolars Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora. Itinerari Els guardians dEscornalbou Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Itinerari Juga amb les imatges Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Descobreix la història dEscornalbou Adreçat al segon cicle dESO i a batxillerat. Durada: 2 h. Itineraris per Escornalbou Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots). Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou La voluntat del Servei Educatiu del Museu dHistòria de Catalunya és oferir cada any noves experiències pedagògiques aplicades al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots els nivells educatius: educació infantil, educació primària, educació secundària i batxillerat, tot ajustant els continguts i procediments als objectius curriculars dels diferents cicles de cada etapa. Més enllà de leducació formal, les propostes educatives del museu van adreçades, també, a leducació en el lleure de les famílies que visiten els monuments els caps de setmana i durant les vacances, tot oferint una manera diferent de conèixer i viure la història de Catalunya. Informació i reserves al telèfon: 695 186 873 Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya. Coordinació: Ita Llevadot ([email protected]) i Griselda Aixelà. Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet. Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera. Fotografies: MHC. Disseny gràfic: Toni Zamora. Vista del Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Una de les prioritats del Museu dHistòria de Catalunya, ara estès per tot el territori català, és la de facilitar el coneixement, la sensibilització i el gaudi de la història de Catalunya i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i, duna manera molt especial, als escolars darreu de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem una nova publicació, el dossier educatiu, adreçat a la comunitat educativa, amb lobjectiu dajudar a entendre els monuments i dinformar de totes les activitats educatives que shi realitzen. · ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre dEstudis de la comarca de Reus, 1989. Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents a lentorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne acabarà elaborant el seu propi escut! Descobreix la història dEscornalbou Dossier educatiu Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004, el Museu dHistòria de Catalunya gestiona el patrimoni monumental propietat de la Generalitat de Catalunya, del qual formen part indrets tan emblemàtics com els monestirs de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes; la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa dEscaladei; la Seu Vella de Lleida; les canòniques agustinianes de Sant Miquel dEscornalbou, de Santa Maria de Vilabertran i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí de Miravet, baluard de lorde del Temple; i també les cases-museu de Rafael Casanova, a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol. Jaume Sobrequés i Callicó Director del Museu dHistòria de Catalunya El castell monestir de Sant Miquel dEscornalbou està situat al vessant sud de la muntanya dEscornalbou, a uns 650 m daltitud. Aquest conjunt monumental sha dentendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell hi va realitzar després dhaver-lo comprat. Daquesta manera, a principis del segle passat, els vestigis del que havia estat durant ledat mitjana castell i canònica agustiniana i, a ledat moderna, convent franciscà es transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al començament del segle XX. a Per saber-ne més: · BROCÀ, Salvador de. Riudecanyes i la baronia dEscornalbou. Riudecanyes: Fundació Loaiza-Vidiella, 1986. ctivitats educatives · CATALÀ ROCA, Pere; BRASSÓ VAQUÉS, Miquel. Castell dEscornalbou. A: Els castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993. 2a ed. Vol. 4, p. 161-166. · GRAS i ELÍAS, Francisco. DEscornalbou a Scala-dei. Barcelona: Tip. LAvenç, 1910. · PAPIÓ, Joan. Facsímil del llibre de La història dEscornalbou del pare Joan Papió, any 1765. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987. A més de les visites guiades que habitualment es fan, adreçades al món escolar i adaptades als diferents nivells educatius, el servei educatiu del Museu dHistòria de Catalunya i el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou han organitzat una proposta educativa per a educació primària, secundària i batxillerat. En totes elles es dóna a conèixer la història del castell i monestir, el seu entorn natural i geogràfic, els seus pobladors i lobra dEduard Toda. · PEREA SIMÓN, Eugeni. Església i societat a larxidiòcesi de Tarragona durant el segle XVIII: un estudi a través de les visites pastorals. Tarragona: la Diputació, 2000. · PLADEVALL I FONT, Antoni, dir. Catalunya romànica.Vol. XXI: El Tarragonès, el Baix camp, lAlt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986. Les particularitats de lespai obliguen a fer grups amb un màxim de 25 alumnes. Les activitats que es fan en el Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou són: Els guardians dEscornalbou Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb un joc de pistes que, en grups, permet recórrer els diferents camins de lentorn immediat dels edificis dEscornalbou, per trobar les màscares que custodien els accessos i els llocs amb més panoràmica, com si en fossin els guardians. Activitat adreçada als cicles mitjà i superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Juga amb les imatges Proposta ditineraris a lentorn del recinte monumental de Sant Miquel dEscornalbou: el passeig dels Frares, lermita de Santa Bàrbara, la Font del Sarraí i lentorn de la muntanya. No necessàriament shan de fer tots perquè no és un recorregut circular. Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Activitat adreçada al cicle superior de Primària Durada: 1 hora i 30 minuts. Lexperiència és organitzada pels departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació, Educació i Acció Social i Ciutadania i és oberta a tots els centres públics i privats de primària (cicle superior) i secundària (ESO, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mig). Activitat adreçada a segon cicle de lESO i a batxillerat. Durada: 2 hores. · SERRA I VILARÓ, Joan. Escornalbou prehistòrich. Castell de Sant Miquel dEscornalbou: [s.n], 1925 · TODA, Eduard. Història dEscornalbou. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1984. Activitat adreçada a primària, secundària i batxillerat. Durada: si es fan tots, d1 hora. Visita lliure. Se subministrarà una guia amb propostes. L'Experiència té per objectiu apropar els joves al patrimoni monumental, per mitjà d'una experiència personal, lúdica i creativa, basada en la fotografia. Els nois i noies tenen una oportunitat molt atractiva de descobrir per ells mateixos -des de lull duna càmeraalguns dels monuments més representatius de lart i la història de Catalunya. Lactivitat es divideix en dues fases: en una primera, els alumnes, amb lajuda de leducador, reconstruiran la història del monestir, a lèpoca medieval i moderna, a través de fonts documentals històriques. La segona part consistirà en la visita a linterior de la casa, que ens permetrà acostar-nos a la vida quotidiana duna família benestant de principis del segle XX. · ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J. La Desamortització dels béns de lesglésia a la província de Tarragona: 1835-1845. Barcelona: Universitat de Barcelona. Secció de Publicacions i Edicions, 1980. Itineraris al voltant de Sant Miquel dEscornalbou Museu d'Història de Catalunya Plaça Pau Vila,3 08003 Barcelona Telèfon 93 225 47 00 www.mhcat.cat Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Riudecanyes. Baix Camp Ctra. dEscornalbou, s/n 43771 Riudecanyes Telèfon: 97 783 40 07 Horaris de visita · De l1 doctubre al 31 de maig: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 15 a 17.30 h. · De l1 de juny al 30 de setembre: de dimarts a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h. Visites comentades per a grups escolars Adreçades a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 hora. Itinerari Els guardians dEscornalbou Adreçat als cicles mitja i superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Itinerari Juga amb les imatges Adreçat al cicle superior de primària. Durada: 1 h i 30 min. Descobreix la història dEscornalbou Adreçat al segon cicle dESO i a batxillerat. Durada: 2 h. Itineraris per Escornalbou Adreçat a primària, secundària i batxillerat. Durada: 1 h (si es fan tots). Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou La voluntat del Servei Educatiu del Museu dHistòria de Catalunya és oferir cada any noves experiències pedagògiques aplicades al patrimoni arquitectònic i dirigides a tots els nivells educatius: educació infantil, educació primària, educació secundària i batxillerat, tot ajustant els continguts i procediments als objectius curriculars dels diferents cicles de cada etapa. Més enllà de leducació formal, les propostes educatives del museu van adreçades, també, a leducació en el lleure de les famílies que visiten els monuments els caps de setmana i durant les vacances, tot oferint una manera diferent de conèixer i viure la història de Catalunya. Informació i reserves al telèfon: 695 186 873 Experiència Fotogràfica Internacional dels Monuments (EFIM) Informació: 93 225 47 00 i www.mhcat.cat Àrea de Difusió i Documentació Museu d'Història de Catalunya. Coordinació: Ita Llevadot ([email protected]) i Griselda Aixelà. Text del dossier: Pere de Manuel, Montserrat Palomera i Guiomar Bonet. Activitats educatives: Montserrat Caballero i Montserrat Palomera. Fotografies: MHC. Disseny gràfic: Toni Zamora. Vista del Castell Monestir de Sant Miquel dEscornalbou Una de les prioritats del Museu dHistòria de Catalunya, ara estès per tot el territori català, és la de facilitar el coneixement, la sensibilització i el gaudi de la història de Catalunya i del patrimoni cultural a tots els ciutadans i, duna manera molt especial, als escolars darreu de Catalunya. És per aquest motiu que iniciem una nova publicació, el dossier educatiu, adreçat a la comunitat educativa, amb lobjectiu dajudar a entendre els monuments i dinformar de totes les activitats educatives que shi realitzen. · ROIGÉ, Dolors. Els noms de lloc i de persona de Riudecanyes. Reus: Centre dEstudis de la comarca de Reus, 1989. Itinerari guiat per linterior duna casa senyorial de principis del segle XX, aixecada sobre lantic monestir. La visita es complementa amb una activitat en la qual es treballen alguns dels símbols presents a lentorn. Els alumnes aprendran com els símbols són una altra manera de representar persones o institucions. Al final, cada alumne acabarà elaborant el seu propi escut! Descobreix la història dEscornalbou Dossier educatiu Des del 24 de febrer, pel Decret 201/2004, el Museu dHistòria de Catalunya gestiona el patrimoni monumental propietat de la Generalitat de Catalunya, del qual formen part indrets tan emblemàtics com els monestirs de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes; la barcelonina capella de Santa Àgata; la cartoixa dEscaladei; la Seu Vella de Lleida; les canòniques agustinianes de Sant Miquel dEscornalbou, de Santa Maria de Vilabertran i de Sant Vicenç de Cardona; el castell andalusí de Miravet, baluard de lorde del Temple; i també les cases-museu de Rafael Casanova, a Moià, i de Prat de la Riba, a Castellterçol. Jaume Sobrequés i Callicó Director del Museu dHistòria de Catalunya El castell monestir de Sant Miquel dEscornalbou està situat al vessant sud de la muntanya dEscornalbou, a uns 650 m daltitud. Aquest conjunt monumental sha dentendre a partir dels canvis que Eduard Toda i Güell hi va realitzar després dhaver-lo comprat. Daquesta manera, a principis del segle passat, els vestigis del que havia estat durant ledat mitjana castell i canònica agustiniana i, a ledat moderna, convent franciscà es transformaren en una casa senyorial amb aires de castell fortalesa al començament del segle XX.
