presentación - Ministerio de Educación, Cultura y Deporte

Publicación del INSTITUTO ESPAÑOL DE ANDORRA
Departamento de Lengua Castellana y Literatura
Coordinador pedagógico y responsable literario:
Miguel Román Pavón
Diseño, maquetación y concepción plástica:
Óscar de la Riva y Josep Antoni Rivero
Diseño de portada:
Jordi E. Albert
Coordinador del concurso de portadas:
José Luis Martín Sánchez
Foto de portada:
Bruno Ribeiro Caçador (alumno de 3º de ESO del Instituto Español de Andorra)
Ilustración de la primera página:
Marina Hernández García (alumna de 3º de ESO del Instituto Español de Andorra)
Texto de la contraportada:
Ana Gómez Raya
Jurado del concurso literario:
Miguel Román Pavón (Presidente del jurado)
Tálida Ruiz del Árbol Mercè Casal Ruiz
Máximo Fernández Perea
Consolación Galera Ramírez
Mª del Rosario Casado Rodríguez
Julián Requena Cerdà
Pepa Comes Vidal
Joana Bonet Aguilà
Núria Farrero Sarrosa
Mª Josepa Vilella i Serbeto
Puri Sánchez Martínez
Jurado del premio especial en inglés:
Rosa Bergasa Miguel (Presidenta del jurado)
Mª Jesús Casado Rasero
Patricia Pérez Escobar
Fernando Ezquerra Sanz
Jurado del premio especial en portugués:
Filipa Soares (Presidenta del jurado)
Helena Tanqueiro
Paula Santos
Jurado del concurso de portadas:
José Luis Martín Sánchez (Presidente del jurado)
Estrella Povo Grande de Castilla Miguel Román Pavón Mercè Casal Ruiz Depósito legal:
ISBN:
Impresión: Impremta Principat, S.A.
Andorra la Vella, mayo de 2012
Gonzalo Sanzo Iglesias
Pedro Medina Muñoz
Tania Roncero Surribas
Soraya Macedo Ribeiro
Sant Jordi 2012
ÍNDICE
PRÒLEG
Turi Mora
7
PRESENTACIÓN
Tálida Ruiz del Árbol Fernández
9
GERARDO DIEGO, LA PALABRA INCORRUPTIBLE
Consolación Galera Ramírez
11
NARRATIVA
Presentación por Joan García Adam
15
MENORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Una vida contigo
Gisela de Carvalho Pintor, Instituto Español de Andorra
w 2º Premio: La importància de saber on som
Guillem Fortó Cornellà, Lycée Comte de Foix
19
27
MAYORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Feliç dia de Sant Jordi, estimada
Clàudia Monfort López, Col·legi Sant Ermengol
w 2º Premio: Tristes esbozos del ayer
Maria Joao de Freitas Emilio, Instituto Español de Andorra
w Accésit: Phoenix
Lasi Johana, Lycée Comte de Foix
37
45
53
POESÍA
Presentación por Máximo Fernández Perea
63
MENORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Esclava d’aquella fotografia
Sheila González Vázquez, Col·legi Sant Ermengol
w 2º Premio: El poema de Madó
Madó Cayetano Robinat, Col·legi Internacional del Pirineu
69
70
MAYORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Set
Alba Nadal Teruel, Escola Andorrana de Batxillerat
w 2º Premio: L’Emploi du temps
Laura Ligier, Lycée Comte de Foix
w Accésit: Sólo porque te quiero
Estíbaliz Sánchez García, Instituto Español de Andorra
71
73
74
5
Sant Jordi 2012
TEATRO
Presentación por Ana Hermo García
MENORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Maria
Marc Terrones Bernat, Instituto Español de Andorra
w 2º Premio: Qué li ha passat al Desembre?
Ferran Prat Pascual, Col·legi Sant Ermengol
MAYORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: L’oiseau du Paradis
Bernat Bauzà, Lycée Comte de Foix
w 2º Premio: Dolça com la mel
Nerea López Pérez, Col·legi Sant Ermengol
ENSAYO
Presentación por Venancio Andreu Baldó
CATEGORÍA ÚNICA: MAYORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Simple y magnífica música
Alex Rodríguez Angulo, Instituto Español de Andorra
w 2º Premio: Societat i imatge
Alda Rodríguez Ronchera, Col·legi Sant Ermengol
PREMIO ESPECIAL EN LENGUA INGLESA
Presentación por Fernando Ezquerra Sanz
MENORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Through a Camera Lens
Blanca Riba, Col·legi Internacional del Pirineu
w Accésit: A Reflection about the Meaning of Life
Ana Sánchez Ribas, Col·legi Janer
MAYORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: I have to Fly
Jimena Carlin, Col·legi Internacional del Pirineu
PREMIO ESPECIAL EN LENGUA PORTUGUESA
Presentación por ?????????????
MAYORES DE 16 AÑOS
w 1er Premio: Aprender a amar un amor cego
Mª Joao de Freitas Emilio, Instituto Español de Andorra
6
79
81
89
101
107
119
123
131
139
145
150
155
165
167
Sant Jordi 2012
PRÒLEG
ARRIBA EL CONCURS LITERARI
Com cada any, tenim la sort d’acollir una nova edició del
Concurs literari Sant Jordi. Aquesta és una nova oportunitat
perquè els nostres joves alumnes puguin:
Comunicar-se
Expressar-se
Fer-nos descobrir
Perquè, efectivament, aquest tradicional concurs és
una bona ocasió perquè alumnes i professors d’un centre es
comuniquin entre ells, es comuniquin amb alumnes i professors d’altres centres i es comuniquin, també, amb els ciutadans que viuen a Andorra. Aquesta riquesa de comunicació es
manifesta en el nombre dels alumnes participants i també en
el nombre de llengües escollides: el català, el francès, el castellà, l’anglès i el portuguès.
Aquesta és una bona ocasió per a tots els joves alumnes
del Principat d’expressar-se, de dir-hi la seva i mirar de plasmar els seus sentiments. Al nostre país tenim llibertat d’expressió des de fa molts anys: llibertat al servei de la creativitat,
de la imaginació, de la bellesa, de la veritat. Els joves poden
expressar, a través de les seves creacions literàries, no solament els propis pensaments, sinó també les seves maneres de
pensar sobre molts temes. Qui no ha sentit mai la necessitat
de vehicular un missatge que li ha robat el cor? O d’intervenir
en un debat i donar la seva opinió?
Finalment, també és una oportunitat de descoberta.
Amb cadascuna de les obres presentades farem un viatge, real
7
Sant Jordi 2012
o fantàstic, segons com ho hagi volgut l’autor. Descobrirem
una ciutat, un poble, una família, un país..., imaginaris o que
existeixen de veritat, i en aquest indret descobrirem també una
acció que s’hi desenvolupa. O bé, simplement, descobrirem la
bellesa d’unes paraules compostes en forma de vers, o la bellesa i la força de pensaments que ens interpel•laran. En aquest
concurs hi pot entrar tot.
La nostra entitat és patrocinadora d’aquest certamen
des de fa anys i ho fa amb molt de gust. Perquè creiem en la
bellesa i en la veritat. Perquè creiem en el poder de la paraula.
Perquè volem promoure el coneixement mutu entre els ciutadans d’Andorra, sigui quina sigui la seva cultura. Perquè,
precisament, la nostra riquesa està en la diferència. Darrere de
cada obra hi ha una autora o un autor joves, que tenen alguna
cosa a dir-nos, moltes qualitats a ensenyar-nos. Tots estudien
actualment al nostre país i serà el conjunt de les seves aportacions el que formarà un nou i sol llibre, especialment singular:
ja que serà expressió de tot un poble jove i variat, no d’una
sola persona. I això és el que la nostra entitat vol fomentar: que
les diferències entre els uns i els altres, ni que sigui pel que fa
a la llengua i a la cultura, no són senyal de desunió sinó un
extraordinari tresor d’un mateix país, el nostre: Andorra.
Turi Mora
Societat Filantròpica Bomosa
8
Sant Jordi 2012
PRESENTACIÓN
El libro pertenece a esos milagros de una tecnología eterna de la que forman parte la rueda, el cuchillo, la cuchara, el
martillo, la olla, la bicicleta. […] La humanidad ha progresado
durante siglos leyendo y escribiendo, primero sobre piedra, luego sobre tablillas, después sobre rollos, pero era muy fatigoso.
Cuando descubrió que se podían coser entre sí las hojas […] dio
un suspiro de alivio. Y ya nunca podrá renunciar a este instrumento maravilloso.
Umberto Eco
En esta cita Umberto Eco hace una declaración de intenciones: la tecnología nunca podrá suplir al papel, siempre querremos tener en nuestras manos el libro que estemos leyendo:
olerlo, acariciarlo, sentirlo,… No estoy del todo de acuerdo. El
libro, como soporte, permanecerá como objeto de culto, pero el
lector de a pié utilizará otro soporte, el libro electrónico.
¿Hay algún cambio sustancial? Creo que no.
Pongamos un ejemplo: El Cantar del Mío Cid ¿en cuántos
soportes podemos encontrarlo?
-En un códice manuscrito del S. XIV, copia de otro manuscrito firmado por un tal Per Abbat en 1207.
-La siguiente copia conocida del manuscrito es de 1596
realizada por Ruiz de Ulibarri.
-La primera edición impresa data del año 1779 realizada por Tomás Antonio Sánchez.
A partir de aquí, las ediciones se multiplican y hoy en
día tenemos todo tipo de ediciones tanto en papel como digitalizadas.
Salvo el bibliófilo, el coleccionista o el mitómano que atesoran y disfrutan con los tres formatos reseñados anteriormente; el contenido del libro es el mismo en el siglo XIII copiado por Per Abbat que el de cualquier libro electrónico.
9
Sant Jordi 2012
Puede que a este certamen le queden pocas ediciones de
salir en formato libro, pero esto no es lo importante, lo auténticamente importante es que los estudiantes de Secundaria de
los tres sistemas educativos del Principado de Andorra sigan
escribiendo y sigan emocionándonos con sus creaciones, demostrándonos que a los jóvenes sí que les preocupa la cultura,
sí que disfrutan con una buena historia, sí que se esfuerzan, sí
que leen, sí que escriben, sí que son personas íntegras.
Un año más, y ya van treinta, LA LITERATURA está de
fiesta en el Principado de Andorra.
Han participado 387 estudiantes en esta convocatoria.
155 lo han hecho en castellano, 182 en catalán y 25 en
francés.
De los premios especiales, 16 han sido escritos en inglés
y 9 en portugués.
Un año más, y ya van treinta, LAS LENGUAS están de
fiesta en el Principado de Andorra.
Respecto a las ilustraciones que acompañan el libro han
sido realizadas por los alumnos de 3º, 4º y Bachillerato de
Plástica del Instituto Español de Andorra, los dos primeros
trabajos premiados ilustran el libro que tenéis en vuestras
manos.
Desde el Departamento de Lengua del IEA queremos dar
las gracias a los distintos departamentos didácticos del centro
que colaboran en la buena marcha de este certamen. Queremos agradecer también la colaboración de los distintos centros
educativos de Andorra, sin su participación, este concurso no
sería lo mismo, lo importante de él, una vez más, es que todos
trabajemos en la misma dirección.
Y por último, quiero agradecerte a ti, lector, que ahora
tienes este libro entre tus manos, tu compromiso con la lectura, si este libro no se lee, no existe, y por lo tanto, todo el
proceso llevado a cabo, carecería de sentido.
Muchas gracias y hasta siempre,
Tálida Ruiz del Árbol Fernández
Jefe del Departamento de Lengua Castellana y Literatura
Instituto Español de Andorra
10
Sant Jordi 2012
GERARDO DIEGO, LA PALABRA INCORRUPTIBLE
“...Y tú, inocente, duermes bajo el cielo.
Tú por tu sueño, y por el mar las naves...”
La poesía de Gerardo
Diego (Santander 1896 –
Madrid 1987) esconde entre
la belleza de sus versos todas las encrucijadas poéticas del siglo XX. Catedrático
de Instituto de Lengua y Literatura se movió con igual
destreza entre la tradición y
la vanguardia; la misma calidad literaria que le permitía respetar los moldes tradicionales le valió pertenecer al grupo poético más admirado y
renovador del siglo XX, la Generación del 27.
Polifacético, estudioso y amante de la palabra, virtuoso
del piano, dramaturgo conferenciante, columnista, critico literario, musical y taurino. Algunas de sus aportaciones como
la Antología poética en honor de Góngora (1927), la Antología
1915-1931 de poetas contemporáneos (1932) y la dirección de
la revista Carmen, con su suplemento Lola, lo convierten en
uno de los teóricos de la poesía de su tiempo.
Santander, Soria, y también Madrid, sus ciudades, fueron el escenario de su vida y el marco de una obra donde el
paisaje, personaje protagonista de sus versos, cautiva hasta
emocionarnos por su belleza, su singularidad y su voz propia.
Su obra, comentada y antologada con abundancia y precisión, cuenta con grandes méritos: además de haber recibido
el Premio Nacional de Literatura dos veces (1925 y 1956), fue
galardonado con el Premio Cervantes (1979), que compartió,
11
Sant Jordi 2012
única convocatoria en la historia con dos premiados, nada menos que con Jorge Luis Borges, y perteneció a la Real Academia Española desde 1947.
Algunos de sus versos permanecen en la memoria y varias de sus composiciones son ya piezas consagradas para el
disfrute de los lectores de todas las edades: Río Duero, El ciprés
de Silos, Insomnio, Sucesiva, Cumbres de Urbión, Revelación,
Brindis, Tú me miras... podrían componer una breve antología
improvisada. En ellas el dominio de la metáfora y el sentido
del ritmo, así como la perfección de la estructura formal de las
composiciones (el soneto), hacen de parte de su producción
una extraordinaria obra de arte, llena de belleza y densidad
expresiva.
El Duero y Castilla (Soria, Silos, Numancia) son dos de
los motivos poéticos que iluminan la poesía de este escritor
como ocurre en la obra del maestro Antonio Machado (se celebra ahora el centenario de la publicación de un libro clave
para la poesía del siglo XX: Campos de Castilla), y como en la
obra machadiana aparecen a los ojos del lector con una magia
que emociona por su rotundidad resuelta en desnudez y musicalidad.
La vida es un único verso
interminable… los versos, la
poesía, lo invisible, la emoción contenida convertida
en palabras, nos llevan a
sumarnos a la Fundación
Gerardo Diego y a la celebración de los actos programados con motivo de los veinticinco años de la muerte de
este escritor inolvidable.
Consolación Galera Ramírez
Departamento de Lengua Castellana y Literatura
Instituto Español de Andorra
12
Premios
Narrativa
Sant Jordi 2012
PRESENTACIÓ
DE LA NARRATIVA
El nostre camp d’experimentació és la realitat, a partir
de la qual en podem crear una, de nova, o bé, recrear-la, mantenint una espècie de fidelitat inconscient a la visió interna
que tenim del món que ens envolta. Ser fidel a un mateix és
molt important, perquè és així, conreant unes determinades
idees, sentint en ferm allò que toqui sentir, sense dubtar, que
copsem la nostra realitat amb autenticitat. Podrem estar en el
recte camí o no, però això importa poc perquè al cap i a la fi, la
veritat sempre acaba per il•luminar-nos i fer-nos rectificar. I és
en aquest punt del camí, quan ja arribem a la fi, que regalima
el nèctar dels déus, l’ambrosia que ens fa canviar, si la bevem,
i que ens omple del veritable coneixement que té la vida. És el
moment en què Bacus alça la copa i ens l’ofereix per no tornar
a ser els mateixos. No sé qui va dir, que del que la boca deixa
anar, el cor, n’està ple. Com més carregades portem les motxilles, més oportunitats tindrem, si volem, de compartir amb
els altres, bé sigui escrivint un conte, publicant-les al “face”
o comentant-les amb el veí. Compartir ens fa més grans i, és
ben sabut, que una idea si no circula, queda obsoleta, i que si
la guardem com si es tractés d’un tresor acabarà per podrirse, perquè les idees són vives, les fem viure amb el nostre alè,
fent-les carn quan actuem d’acord amb aquest, quan en fem
justícia i som fidels a nosaltres mateixos.
- Per què vàreu començar a escriure?
- Perquè tenia el cap ple d’històries. En principi, les escrivia per explicar-me-les a mi mateix, tot posant-les en net. De
15
Sant Jordi 2012
moment, no comptava amb l’opinió dels altres. Jo tot sol era
empresari i públic.(...)
Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc
assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m’ha passat a mi d’una manera o
altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora”, a “Pere Calders, contista, burleta i divertit”.
El correo catalán, 20 de maig de 1978.
Amb aquestes paraules, l’escriptor, periodista i dibuixant
barceloní Pere Calders (1912-1994), del qual enguany celebrem
el 100è aniversari del seu naixement, ens demostra com una
necessitat interior esdevé un dels més grans plaers a la vida.
Pere Calders és l’exemple d’home que es manté fidel a
una vocació i a una llengua, voluntat que arrenca ja de ben
jove, quan escriu als catorze anys alguns dels contes que apareixeran publicats el 1936 amb el títol d’“El primer Arlequí”.
Haurà de viure una guerra civil, l’empresonament en un camp
de concentració als Pirineus, d’on va escapar, i vint-i-tres anys
de forçós exili a Mèxic.
La seva producció literària destaca especialment per la
predilecció que va tenir envers el conte. Ell mateix reconeixia
que aquest gènere literari li permetia una més gran llibertat
de moviment, li consentia dir sense farciments allò que només
desitjava escriure.
Rep la influència del Noucentisme, que el farà fugir de
la vulgaritat present en la realitat, i alhora, innovarà amb les
Avantguardes provinents d’Europa, de la mà del Grup de Sabadell. Pere Calders reclama el dret de l’home a somniar, entenent el somni com un factor alliberador, però no per allunyar-se de la realitat, sinó per obrir perspectives noves que
permetin contemplar la veritat oculta de les coses, que ampliïn
l’ enfocament de la realitat, en definitiva, que els ulls s’obrin a
una percepció màgica de la realitat, tot reflexionant amb senzillesa, humor i ironia sobre la condició humana.
Picasso va dir que l’art és una mentida que ens fa adornar de la veritat.
16
Sant Jordi 2012
Crec que aquesta posició creadora, podem dir fins i tot,
aquesta freqüència vital, la utilitza també Calders al llarg de la
seva obra. De manera natural, com si res no passés, la mort
marxa de casa d’un futur difunt perquè no l’ha avisat amb
antelació de la seva visita, un àngel manté una conversa amb
un assassí, parla de somnis profètics, de telepatia, salts en
el temps i en l’espai, entrellaçant allò profà amb allò que es
podria considera sagrat, o almenys, allunyat d’una visió més
lògica del món. No puc evitar que em vingui al cap la imatge del
quadre “La cuina dels àngels” (1646), de Murillo, on un grup
d’àngels traginen paelles i cassoles, i van a buscar aigua per
fer bullir l’olla, mentre un grup de persones contemplen l’escena, com si fos la cosa més natural del món.
Albirar una realitat nova és descobrir el vermell que viu
ocult en el groc, és deixar-se endur pel Pegassus intern i amb
ulls de nen redescobrir el món.
Moltes felicitats a totes les guanyadores i guanyadors
d’aquest Sant Jordi 2012, i que aquest sigui l’inici d’una prometedora vocació per la literatura.
Joan Garcia Adan
Jefe del Departamento de Catalán
Instituto Español de Andorra
17
1er Premio Narrativa
Menores de 16 años
Gisela de Carvalho Pintor
Instituto Español de Andorra
Sant Jordi 2012
UNA VIDA CONTIGO
I
Llegué a casa cuando deberían ser ya las nueve y media,
después de esa pesada reunión de amigos que acabó por destrozarme los pies. La verdad, yo no soy de las que les gusten
este tipo de fiestas, y menos a mi edad. Éramos los mismos de
siempre. Estaba Gregoria, que la conozco desde que las dos
éramos muy pequeñas. Desde entonces, somos como hermanas, pero estos últimos años nos hemos ido distanciando. Será
que nuestros huesos ya no están para las trastadas que hacíamos cuando éramos niñas, ni para las fiestas de la adolescencia, que eran bien pocas porque nuestros padres nos tenían
bien controladas. No les gustaba que saliéramos ni a tomar un
té al café de la plaza del pueblo; ni a dar nuestros paseos en
los tiempos en los que ninguna de las dos estábamos casadas
todavía. Sea como sea, la quiero todavía como hermana mía
que en esos tiempos creía que era.
También estaba el pesado Juanito, el marido de Isidora.
Siempre está con sus juegos y sus ideas sobre el mundo moderno que sólo dan pie a debates y discusiones absurdas sobre
qué es mejor: si el pasado con sus tradiciones o el presente y
sus artilugios que, a su parecer, no sirven para nada. Siempre
se acaban metiendo en la discusión Agustín y Ginés, que son
los dos lados opuestos de la visión del mundo. El resto nos
mantenemos al margen. Agustín todavía vive en la época del
franquismo, y piensa que tendríamos que ser más severos con
las generaciones futuras y todo eso... En la guerra lo pasó muy
mal, como todos los que la vivimos, y piensa que todos tienen
que pasar por lo mismo. Pero, como finalmente sabe que no
tiene razón, acaba por enfadarse y quedarse al margen de la
fiesta. Ginés, por el contrario, es el más moderno de todos los
que acudimos a la reunión. También es porque es el más joven
21
Sant Jordi 2012
y sus nietos lo tienen acostumbrado a lo del internet ese. Está
puesto en todas las novedades en artículos de cocina, baño
y dormitorios y nos las enseña con mucha ilusión. Algunos
aparatos son muy interesantes y útiles, aunque a Juanito le
parezca que no, como el pelador de patatas o de ajos. Muchos
de esos aparatos los tengo en mi casa gracias a él. Ginés choca
mucho con Agustín, pero en el fondo no pueden vivir el uno
sin el otro.
El que me animó a ir a esa reunión fue Pepe, mi marido.
Es la persona más buena que conozco en el mundo. Me dijo,
que aunque él no fuera, me lo iba a pasar bien y me iba a distraer de la enfermedad que me aqueja. Y es que la artrosis me
consume cada vez más y más, sin dejarme ganas ni de salir a
ver a mis hijos y nietos. Tuvo razón en eso que me distraería
porque a pesar de mis quejas, la reunión estuvo muy bien y
pasamos un rato entretenido.
Pepe no pudo venir conmigo porque un mes antes cogió
un señor resfriado. Mira que siempre le digo que lleve el paraguas y que se abrigue, pero él es muy caluroso y siempre me
dice que exagero con el frío. Pero aquel día llovió muchísimo de
sopetón. Pepe estaba en el bar de la estación viendo el fútbol
porque ese día jugaba el Athletic de Bilbao y no podía perdérselo, como dice él. A veces creo que le gusta más encerrarse a
ver el fútbol que ir a pasear con su mujer.
Cuando lo vi llegar a casa empapado mi primera reacción
fue reír porque la verdad parecía un pollo así de mojado. Pero
días más tarde vi que tosía mucho y decidimos ir al médico.
Yo ya le dije que tendría que haberse vacunado contra la gripe
porque el año pasado le fue muy bien, pero él erre que erre que
no quería. Y es que mi Pepe, ¡ahí donde lo ves!, le tiene pánico
a las agujas. No te digo más. El año pasado la faena fue mía
para convencerlo de que se pusiera la vacuna y aun así lo tuve
que llevar a rastras. Cuando llegamos a la consulta, por lo de
la tos, mientras a mi marido lo veía el doctor Zúmel, yo hablaba con Irene, una secretaria majísima y muy buena chica,
para pedirle la receta de mis pastillas para la artrosis que ya se
me estaban acabando. Mi Pepe tardó en salir. Cuando miré el
22
Sant Jordi 2012
reloj ya había pasado una hora, pero yo estaba tan entretenida
hablando con Irene que ni me enteré. El doctor le recetó montones y montones de pastillas ¡suerte que las paga el gobierno,
porque si no apañados estábamos! ¡Al final tenía gripe!. Le di
la tabarra con eso de la vacuna durante unos cuantos días.
II
Dejé el chaquetón en el perchero de la entrada y el bolso
encima del taquillón, ese que nos regalaron por nuestra boda.
En casa hacía bastante calor comparado con el frío insoportable de la calle. De camino a casa decidí hacer una sopita de
verduras para cenar. Nos sentaría bien a los dos para contrarrestar el frío y la gripe. Al entrar en el salón, vi que mi Pepe
se había quedado dormido en el sillón. ¡Qué raro! Él nunca
se duerme en el sillón porque le parece incómodo. Además le
encanta ver la tele y ese día había partido Athletic - Valladolid.
Hice amago de despertarlo, pero no se movió del sitio. Estaba
congelado y le puse una manta por encima para que no se
resfriara más de lo que estaba. ¡Pobrecito mío! Debía estar reventado. Después de esto, me dirigí a la cocina para preparar
la sopa. Me faltaba el puerro, pero de todas maneras quedaría
riquísima. Estaba cortando las verduras y preparando el agua
para cocer cuando, de repente, me cayó una lágrima por la
mejilla. Pensé: ¡Qué raro! ¡Si no estoy cortando cebolla! Creo
que fue ahí cuando reaccioné.
En ese momento el corazón se me aceleró. Llamé a mi
Pepe desde la cocina, pero no obtuve respuesta. Me acerqué a la
puerta del salón. Seguía estirado en el sillón. Estaba tal y como
me lo encontré al llegar a casa y tal y como lo dejé después de
ponerle la manta por encima. Mi Pepe es de los que no puede
parar quieto cuando duerme y de los que tienen sueño ligero.
Mi Pepe no se pierde jamás un partido del Athletic. Mi Pepe replica cuando la cena no esta lista a las nueve. Mi Pepe siempre
me ofrece su ayuda para hacer la cena, aunque yo siempre se
la niegue. Mi Pepe está frío. Mi Pepe no responde. Me acerqué
al sillón, le cogí de la mano. Estaba congelada. Tenía también
23
Sant Jordi 2012
un aspecto blanquecino. Acerqué mi cabeza ladeada hasta su
pecho. Éste no se movía. Tampoco se oía nada. Su corazón no
latía. Me quedé parada sobre mis rodillas débiles sin poder
parar de llorar. ¡No me lo podía creer! Mi Pepe no volvería a
hablarme más, y yo no he podido despedirme de él…
Analicé, desde el ángulo en el que me encontraba, el escenario que rodeaba a mi Pepe. Estaba sentado en el sillón viejo de la esquina. A su derecha tenía una mesilla donde dejaba
el paquete de tabaco y el cenicero. Hacía un mes que tocaba el
tabaco. Del reposabrazos izquierdo, colgaba el aparatejo que
me enseñó Ginés para guardar los mandos del televisor. En
este caso, el mando no se encontraba ahí, sino en un pequeño
espacio entre mi Pepe y el reposabrazos. Lo iluminaba una luz
tenue, la de la lámpara de pie. En su mano derecha tenía un
bolígrafo. Tal vez estaba haciendo los crucigramas del periódico, pero no lo vi por ninguna parte. Entonces en el suelo,
encontré un papel doblado, no con mucha precisión, por la
mitad. Lo cogí del suelo y en el reverso leí: Para mi amor. De
repente paré de llorar. Desdoblé aquel papel que debía estar
escrito para mí y que decía:
“Querida mía,
Quería escribirte en un papel lo mucho que te quiero. Lo
escribo en un papel porque no se cuando me llegará el día. ¿Te
acuerdas amor mío aquel día que fuimos al médico? No me diagnosticó un simple resfriado, sino que me dijo que tendría que hacerme unas pruebas antes para confirmar su diagnóstico más
aterrador. Me las hice, y me dijo que tenía cáncer de pulmón en
estado muy avanzado; ya no tenía cura. Me dio, como mucho,
un año de vida si tomaba las pastillas que me retrasarían la
partida, pero no me curarían. Todo el tiempo que me quede me
gustaría pasarlo contigo, cariño, o con los niños. Quisiera que
pudiesen venir a visitarnos alguna vez, pero ¡están tan ocupados! Uno, en Paris con la mujer. Y, la pequeña en Berlín trabajando. En fin…
Te digo que eres lo más bonito que me han pasado en la
vida. Todo lo bueno de mi vida me ha pasado contigo. Son mu-
24
Sant Jordi 2012
chos años los que estamos juntos y no por eso te he dejado de
querer. Te sigo queriendo como el primer día. Recuerdo la fiesta del pueblo. Tú sólo tenías dieciséis años. Te saqué a bailar
y muy tímidamente nos fuimos alejando de la multitud. En el
prado de mi tía Trinidad, nos besamos sin miedo a nada ni a
nadie. Y después de esa calurosa muestra de afecto, te prometí
que jamás me separaría de ti. Y no lo haré. Espero que me lleves
siempre contigo cuando ya me haya ido. Pero no me lleves con
tristeza. Yo no tengo miedo de marchar, porque ya he vivido lo
que me hubiese gustado vivir y sé que volveremos a encontrarnos en…”
Estaba inacabada. Las lágrimas volvieron a brotar de los
ojos de aquella mujer, pero ahora no eran tan amargas. Ahora,
después de haber leído aquellas palabras tan preciosas que le
había regalado su gran y único amor, sus lágrimas tenían un
aire de esperanza y consuelo.
25
2º Premio Narrativa
Menores de 16 años
Guillem Fortó Cornellà
Lycée Comte de Foix
Sant Jordi 2012
LA IMPORTÀNCIA DE SABER ON SOM
L’aigua em raja per tot el cos. Tanco els ulls i la deixo
caure cap avall, lentament, deixant que cada gota sigui atreta
per la força de la gravetat. Em relaxo, penso, i deixo anar la
tensor dels meus muscles i nervis de tot el cos. Em vull sentir
nou. Faig un moviment per donar flexibilitat als dits i moc una
mica el coll per estirar les vèrtebres. Aquests exercicis sempre
em van bé. M’asseco el cap i surto del bany amb la tovallola al
voltant del cos. Em dirigeixo cap a la meva habitació i veig que
són quarts de vuit, encara tinc temps. Les cames em tremolen
i començo a sospitar que potser no és solament a causa del
fred. Miro cap a l’armari. És l’armari que m’estimo i aprecio
tant, fet artesanalment pel meu avi quan ja era vell i jo ni havia
nascut. És de fusta i hi guardo el més important per a mi. No
deixaria mai que s’emportessin aquest armari enlloc, ni que ja
no em quedés res.
Observo amb atenció un esmòquing que hi he penjat;
estic content que aquest cop no tingui cap plec. Al contrari,
que estigui ben net i polit. Una camisa blanca i blau cel per
sota amb uns pantalons de fil seguits, més avall, d’unes sabates ben enllustrades, l’acompanyaran. El meu cos desprendrà
un perfum que vaig comprar l’estiu passat a l’Índia, em dóna
una olor que m’agrada, un aire exòtic. No m’agrada pentinarme però avui té lloc una cita important i no tinc altra opció que
fer-ho: em deixaré la clenxa cap a la dreta. Tot i així, tractaré
de ser jo mateix, de no convertir-me en un altre sota la disfressa que portaré.
Em vesteixo cautelosament intentant que tot quedi bé i
que al mateix temps em senti còmode. Tanco el llum i la porta
darrere meu, llavors agafo l’ascensor i em miro al mirall observant, tros per tros, que tot estigui perfecte i en ordre. He
d’estar i ser elegant: aquesta nit no puc fallar.
29
Sant Jordi 2012
Em poso la jaqueta i surto al carrer. La gent em mira i
això no m’agrada, em sento un altre, com si jo fos diferent de la
resta de vianants. Tot i que la jaqueta em tapa la part de dalt,
els meus pantalons ressalten massa i pressenteixo que encara
em donen un aire més estrambòtic. A més, l’aire glaçat de la
vesprada em fa mal als ulls i no em deixa obrir-los del tot. Dec
tenir un aire de borratxo a qui li falten unes hores de son.
A la cantonada de l’edifici, a l’encreuament dels dos carrers que formen l’angle, hi distingeixo una ombra que remena entre les escombraries. La silueta és baixa, es mou d’una
manera estranya i sento el soroll de bosses que es toquen.
La figura sembla un gos però llavors, intrigat, m’apropo i veig
que en realitat es tracta d’una dona que busca dins el cubell.
Recupera tot el que encara li sembla comestible. Ho mira tot
d’una manera... Com si les escombraries fossin un banquet.
M’escapoleixo sense fer-ne cas, això de furgar en aquests llocs
no m’agrada, aquesta mena de gent no em causa bona impressió. Torno a mirar-me, fins i tot m’ensumo per comprovar que
no he agafat l’olor de les deixalles.
Vaig cap al metro, que és més a prop que la parada de
l’autobús, i intento no destacar massa entre la multitud. Ja
se sap que de tant en tant, hi ha algun incident d’aquests
estranys, al metro. Quan hi ha dues persones esbatussant-se
en un racó, tothom es fa l’orni i fa la vista grossa per estalviar-se possibles declaracions davant la policia; raó per la qual
no m’ha agradat mai anar en metro. Però tinc pressa i el bus
trigarà massa. Consulto el mòbil que m’informa que falta una
hora perquè s’obri el teló i tothom m’aplaudeixi, esperant que
la música comenci a sonar. Últimament, quan vaig al teatre i
faig d’espectador, agraeixo cada cop més estar assegut confortablement en una butaca i poder esperar que tot comenci. Tot,
segurament, a causa de la tensió i els nervis que tinc, quan qui
ha d’actuar sóc jo.
Un cop dins el vagó, ni m’assec. He agafat el costum de
recolzar-me sobre la paret. Llavors, veig un pobre home que
camina llastimosament demanant almoina. Fins i tot es fica
de genolls i suplica que l’ajudin. Jo no tinc diners però si po-
30
Sant Jordi 2012
gués li’n donaria. Desprèn una olor putrefacta que contrasta
amb la meva, respirable i agradable d’ensumar. Òbviament, no
s’ha pogut dutxar almenys durant un mes i la roba que porta
potser no l’ha rentada mai. És bruta i greixosa i encara dóna
un aspecte més laboriós i nefast a l’individu.
Miro el terra, observant les meves sabates i llavors, elevo
la mirada fins a la finestra de l’altre costat del vagó. Em busco,
a part de veure el mur negre que desfila de fons, el vidre em
reflecteix.
Sobtadament, totes les escenes que he vist des que he
sortit de casa em fan reflexionar:
Em sento trist i sol, o potser més aviat malvat, i això
encara no m’havia passat mai des que estic sol estudiant en
aquesta ciutat. He vist una dona alimentant-se de les deixalles
i ara aquest home que demana diners. En contrast hi sóc jo,
amb una bonica llar pròpia i diners per viure. I no sé per què,
però em sento culpable. Els meus pensaments minven i començo a descobrir la raó dels meus sentiments de culpabilitat.
És el fet que aquesta gent hagi de lluitar tant per aconseguir uns diners i que en canvi jo ho tingui tot en un tancar
i obrir d’ulls. Potser no m’hauria de sentir culpable i pensar
que si no tenen res és perquè no van treballar a l’escola de
petits. Però per primer cop a la vida, em plantejo una segona
opció existent: potser no la van tenir mai l’oportunitat d’anar a
l’escola. Segurament, per ells, tenir un armari on endreçar les
coses, un llit per dormir-hi diàriament és inimaginable.
Em qüestiono demanant-me si realment sóc conscient
de la sort que tinc de ser al metro vestit amb un esmòquing i
unes sabates de primera marca. Anant cap a un concert amb
gent culta que com jo, han tingut una família que els estimés i
que els donés una oportunitat. I lamento no haver sabut veure
la importància de totes aquestes coses fins ara.
En canvi, si no he sabut adonar-me de tot això fins avui,
potser res ha estat culpa meva. Els nostres pares, que no van
tenir totes aquestes coses quan eren petits són els culpables.
Com que ens ho han donat tot i més des de ben petits, nosaltres no ens hem adonat que en realitat el que tenim és molt
31
Sant Jordi 2012
valuós. Ens han deixat sense la possibilitat de poder estimar
les coses.
Bé, la majoria dels casos és així però, per sort, hi segueix
havent gent amb la virtut d’estimar les coses. Són persones
que han hagut de ser pacients per obtenir les poques coses
que han obtingut. Ells segurament, van haver d’esperar i esperar pel primer rellotge i nosaltres tanquem els ulls i de sobte
en portem un al braç i llavors ens diem: “Però si encara no sé
llegir l’hora!”.
Però malgrat tot, dono gràcies als meus pares ja que és
gràcies a ells, que m’han criat com m’han criat, que jo m’adono
ara d’això: que he i hem d’aprendre a valorar més les coses.
Ara, repasso els regals que he tingut des de ben petit i la
veritat és que no en recordo gairebé cap. De fet, te’n recordes
d’un regal quan et fa il•lusió, i això és el que s’ha esvaït dins
nostre.
Amb això, vull sentir molta més passió per les coses a
partir d’ara. Per això, em plantejo un repte: vull valorar les felicitacions que tindré aquesta nit després del concert.
Així que surto del metro, i veig el món amb uns altres
ulls, amb uns nous valors que vull transmetre. L’aire s’ha calmat, observo ara la vida amb els ulls més oberts que mai, tant
per la millora de la temperatura exterior com per les meves
reflexions.
Entro al teatre on he actuat tants cops i respiro el mateix
aire càlid de sempre. És un aire que en certa manera, calma
l’ambient perquè no és ni massa fred ni massa calent, et relaxa
el cos i et deixa gaudir de l’actuació. Tot i això, saludo tothom
amb un somriure un pèl forçat a causa dels nervis que comencen a ser massa presents dins meu i no em deixen estar per
altres coses. Jo sé que a mesura que el moment del concert
s’apropa, l’atmosfera es crispa i comença a bullir, i això és un
gran inconvenient per qui surt a l’escenari ja que l’únic que
vol és estar relaxat.
- Ja pots anar de dret al camerino a fer el que hagis de
fer. Prepara’t per l’assaig general. Espavila’t perquè comencem
ja- em diu en Francesc.
32
Sant Jordi 2012
- Molt bé, de seguida estic- li responc.
És el meu professor de piano, amb qui he progressat tant
durant el temps que fa que m’ensenya. Ja és vell, la seva edat
deu rondar els setanta anys, i vés a saber quantes coses dels
nens ha vist en aquest món.
M’esmunyo pel corredor remuntant les llargues escales
de sempre i vaig de dret al camerino a deixar les coses. El
rellotge blanc sobre la paret grisa m’indica que falten quinze
minuts perquè comenci el que serà un nou món, la primera
oportunitat per posar en marxa el meu nou pla. Vull valorar
molt més les felicitacions que penso tenir.
Truquen a la porta. Tot d’una, veig l’Anna que entra amb
un somriure d’orella a orella i que em saluda. L’Anna és violinista, toca amb l’orquestra. És un any més petita que jo, tot i
que quan jo vaig arribar al conservatori, ella ja hi era. Sempre
ha estat una amant de la música però aquest no és l’únic punt
comú que ens uneix.
- És molt adient aquesta camisa de ratlles amb la teva
pell però fica’t bé el coll. Estàs preparat per sortir?- em pregunta.
Ho diu tot com si per ella no fos res sortir davant de trescentes persones o com si directament no hagués de sortir.
- Gràcies, a tu també t’escau molt el vestit. I sí, ho esticafirmo.
- Bé doncs així ja només em falta desitjar-te sort- em
diu.
- Igualment, molta sort per tu, també. Tot i que si tu
t’equivoques no passa res. Bé, sí que passa però no es nota
tant, pensa que vosaltres sou un conjunt- responc.
Llavors, ella em fa un petó a la galta molt dolç i quan se’n
va, jo puc notar la fragància del seu perfum. Sembla de rosa
però potser és de gessamí. Però no acabo de deduir de quina
flor es tracta perquè l’aroma s’esvaeix en l’aire. Em concentro
llavors en els minuts restants.
Durant aquest temps, em dedico a parlar amb els altres
companys i professors, provo el piano durant l’assaig i, finalment, medito perquè tot vagi bé. I com sempre, tot comença a
33
Sant Jordi 2012
anar molt lent, el temps transcorre a poc a poc, com si volgués
deixar més temps al pànic d’apoderar-se del meu cos. Maleeixo
que a cada concert tingui més nervis que a l’anterior, segurament a causa de la responsabilitat que creix dins meu i de la
importància que té per mi fer-ho bé, que augmenta a mesura
que em faig gran.
Finalment, ha arribat l’hora. Falten segons per la sentència final. La Carla, la noia que passava abans meu es retira de l’escenari després d’una actuació excel•lent. Em deixarà
les coses molt difícils per poder lluir-me. Camino instintivament cap al piano. La llum potent m’enfoca la cara i m’encega.
M’agafo a la punta del piano i plego l’esquena per saludar. No
veig el públic, només sento els aplaudiments. Quan sec i em
regulo la banqueta, recupero la vista. Intento que no es vegi
massa el tremolor del meu cos. Em frego dissimuladament les
mans humides pels pantalons. Poso totes dues mans sobre les
meves cuixes i avanço el peu dret fins al pedal. Respiro a fons
buscant la primera nota i pensant en el ritme. Tot això se’m
fa etern. Començo llavors a enfonsar el dit perquè soni el primer so, em submergeixo dins la peça i tot va molt més ràpid.
A partir del moment en què comences a tocar, tot s’accelera.
No te n’adones i ja has acabat. Sembla que el temps et vulgui
fer recuperar la lentitud que ha tingut abans que entressis en
acció. Executo l’obra sense cap error, fruit del meu treball a
casa. Estic orgullós de la meva mà dreta que ha aconseguit
guardar el tempo en el moment més crític. Patint com ho estava he pensat per un moment que no ho aguantaria, però tot
s’ha desencadenat i finalment he pogut fer-ho. El més extraordinari és que la meva alegria per haver-ho aconseguit és doble
que la del concert anterior, i això compensa la meva ment, tot
aclarint el tema que havia desglossat al metro. Quan m’aixeco,
saludo. La gent aplaudeix, sembla que els ha agradat. Em dirigeixo llavors lentament cap al forat d’on he sortit, on tots els
companys, professors i fins i tot el director m’esperen per felicitar-me. M’abraço amb l’Anna que m’elogia i per un moment
estic tan content, sóc l’home més feliç del món. He tocat el cel,
això és el que volia aconseguir: valorar un altre cop alguna
34
Sant Jordi 2012
cosa. Estic decidit a demostrar d’ara en endavant que sóc un
home nou i diferent.
Quan després d’haver anat a celebrar els nostres èxits
amb el amics de l’orquestra arribo a casa, m’assec i penso en
el que he après avui. Veig l’armari que segueix sent tan bonic
com sempre. El que ha canviat és la importància que ara li
dono. M’imagino l’esforç que va necessitar el meu avi per ferlo: a poc a poc, dia a dia, anar tallant tros a tros el bloc de fusta que deuria ser al principi. Apreciaré aquest armari sempre
més perquè trobo que és el regal més bonic i valuós que tinc.
Probablement, tot seguirà sent igual. Jo no sóc ningú
per canviar la consciència de la gent fent que valorin més les
coses. El que sé del cert és que hauré après a apreciar el que
em donen. L’única cosa que puc fer és esperar que la gent entengui i apliqui aquesta manera de fer a les seves vides.
Em bec el meu got de llet diari i em fico al llit. Llavors
penso en que sóc feliç, en què podré arribar a ser ara que he
après aquesta lliçó, i en allò, indispensable i substancial,que
és poder entendre-la. Tanco els ulls, i m’adormo.
35
1er Premio Narrativa
Mayores de 16 años
Clàudia Monfort López
Col·legi Sant Ermengol
Sant Jordi 2012
FELIÇ DIA DE SANT JORDI, ESTIMADA
M’agafo fort. El vent bufa i m’incita a volar alt, molt alt.
I dubto entre deixar-me anar o esperar una mica més. Potser
que el Sol brilli amb més força o que una sola gota de pluja
cobreixi el meu cos, i que sigui aquesta qui em porti cap a on
ella desitgi. Però ara… els pètals m’acaricien suaument de tant
en quant, i el vent belluga el cos dolç de la mare, tan desitjat.
Ella agraeix mantenir el peu a la terra seca. Sembla que el
voltant és buit d’habitants, que ens trobem sols al bell mig
d’aquest mar de roques. La fauna és minsa, i qualsevol moviment, el mínim soroll o la curta presència d’algun ésser que
passa pel nostre sostre, s’agraeix. I el pitjor moment arriba,
quan aquell que vesteix de ratlles de dos colors, negre i groc,
amb un punxó a la part inferior rebaixa el vol i s’atura. El desig
que en aquell moment el vent bufi fort acapara l’interior de les
múltiples parets vermelles que ens protegeixen. I no és que no
es vulgui formar part de la mare dels dolços, de la més desitjada per als més petits i el caprici dels més grans; simplement,
ningú vol marxar encara.
La més atrevida s’acomiada. No calen petons ni abraçades per demostrar que ens estima i que ho seguirà fent allà on
vagi, però ara és ella qui ha de créixer, fer-se gran. Un calfred
recorre tot el meu petit i diminut cos en pensar que també
hauré de créixer, fer-me gran. Algun dia, però no encara.
I aquell dia arriba. Aquell en què ni el Sol brilla amb la
suficient força ni la pluja abunda, però el vent sí bufa fort.
Molt fort. I tot tremola a l’interior, però no sembla que la por
que se’ns emporti sigui la principal preocupació. Ara només
importa saber si allà on anem donarem fruit, si el vent sabrà
conduir-nos a la zona més adequada per viure i... la gran preocupació: créixer, fer-nos grans.
Suposo que ara és el moment en què tot es belluga amb
més força: de dreta a esquerra, endavant i endarrere. No gaire
39
Sant Jordi 2012
convençuda decideixo no pensar en res. Procuro no recordar
els bons moments viscuts per un segon i rescatar qualsevol
situació desagradable, inquieta, per poder desfer el nus que
formen els meus dits. M’agafo com mai ho havia fet abans i
em deixo anar de sobte. Començo a notar la sensació que em
deixen escapar. I sento que ja vull fer-ho, i sense voler-ho,
penso: “Per fi tindré la llibertat desitjada per iniciar la nova
vida”. I mentre m’enlairo, em dono compte de com canvien les
coses a mesura que passa el temps. Això no era el que sentia
al principi... A poc a poc em vaig sentint deslligada, com si el
vent m’estirés del dit més petit i fes esforços per deixar-me
lliure. Finalment tinc l’oportunitat de volar, i no la vull deixar
perdre. I de sobte, floto. Sembla que el meu viatge ja s’inicia.
Impaciència.
Després de passar per terres rocoses i arribar a zones
més humides, i d’haver pujat per la muntanya més alta, tinc
l’oportunitat de visualitzar la nit a dalt del cim. I, evidentment,
no la deixaré escapar. El meu cos no detecta l’escalfor de la
llum, només percebo quelcom que il•lumina la mare terra. Puc
observar un marc de muntanyes que limiten el cel, sota el qual
t’adones que encara queden moltes coses per millorar. I malauradament, no puc fer res per canviar-ho, per millorar la
situació.
Darrere la muntanya més petita, un raig de llum marca el bon dia, i es lleva aquell més gran. S’aixeca el Sol, nova
etapa per gaudir, nou dia per alimentar-me de nous moments,
de nous coneixements. I penso si tindré l’oportunitat de créixer en la millor zona, la millor per a florejar. El vent bufa fort,
m’arrossega per l’esquitx del riu, llençant-me directa al llac.
La tranquil•litat que hi desprèn em porta a passar de llarg i
albirar noves flors, nous éssers. De molt petits i de més grans.
Simplement observo la pura tranquil•litat.
De sobte m’aturo. Ja no veig el llac. Tan sols una esplanada deserta, i dos colors. Visitants inesperats, visitants que
buiden el paisatge. No em moc. El Sol cau amb intensitat, i
l’escalfor que desprèn m’incomoda i m’aclapara. El terra vibra, però no em puc moure. I quan me n’adono, el Sol ja s’ha
40
Sant Jordi 2012
amagat i tot és fosc. De cop i volta tinc una nova sensació
que m’impedeix seguir endavant: més vibracions i sorolls estridents. A la vora em passa quelcom destructiu que esclafa
la terra i la fa tornar d’ un color que recordo haver vist abans,
mentre era al centre de la mare. Les parets que ens protegien,
vermelles... Únicament dura uns segons, i passa de llarg. Serà
d’això que se’n diu, un volcà? Per sort, torno a tenir la sensació
d’una lleugera ràfega d’aire que fa que em torni a moure, fent
retornar la impaciència per observar les noves sensacions del
meu viatge.
Un vent gèlid envolta la meva figura, porto dies veient
només la perfecció de la foscor, amb petites llums que no deixen de seguir-me i observar-me des de la distància. Mantinc
l’esperança que el vent m’empenyi i que no em deixi en aquestes terres fosques i apagades, on pots imaginar la tristesa del
lloc quan apareixen els núvols.
I torno a estar elevada, corrent i esquivant qualsevol obstacle que pugui trobar-me. I és que si no em moc, les flors i els
arbres m’aïllen d’aquell qui em transporta.
Tinc espai, es preveu terra tranquil•la, zona franca.
Pocs visitants i sense maldat. Espero que plogui, que les gotes
m’empenyin terra avall. El temps fa que m’adoni de l’alçada
que aconsegueixen arribar les plantes, mentre creixen, de la
cura que tenen els éssers entre ells.
Per fi noto un aire que empeny els núvols. S’aproximen
les pluges de primavera. El vent deixa de bufar amb ràbia, i
disminueix la velocitat a què es desplaça. I si observo l’entorn,
no sabria distingir quina de totes les flors que en aquella zona
habiten és la mare. I suposo que cap d’elles deu ser-ho: sempre he viscut en una terra poc fèrtil, on miraculosament la
mare va aconseguir créixer. I no sabria dir si es tracta d’una
qüestió de sort o de fortalesa, però la meva admiració envers
ella és total i completa.
Caic. Tot el que veig són tiges llargues i verdes, punxes
esmolades i preciosos caps vermells; i poc espai. Però trobo
un lloc, i és que amb les dimensions que ocupo, la dificultat
de trobar-lo no és extrema. La sensació d’estima que percebo
41
Sant Jordi 2012
sense que em dirigeixin és molt forta. No cal més per saber que
és aquí on vull néixer, créixer i sobretot, ser feliç.
Comencen a caure les primeres gotes pel meu voltant. Ja
només penso a endinsar-me, i créixer com la mare. Dono les
gràcies a la gota que m’enfonsa, molt lentament, sota la terra
humida i xopa. Sembla que ara tindré l’oportunitat d’iniciar
un nou camí, i proporcionar la flor que posarà una nota de
color en aquesta vida, on mai sobra. Quin orgull! Mai m’havia
sentit tan bé. Potser mai me n’havia donat compte, que jo seria
una diminuta part que contribuiria amb una cosa tan important com acolorir un paisatge, del qual qualsevol ésser viu pot
gaudir.
Per la part inferior, començo a estirar els peus i els faig
fixes. Començo a sentir la necessitat d’alimentar-me, i així ho
he de fer. I mentre van passant els dies, trobo a faltar el gran
cercle groc al mig del cel blau, que marca l’inici dels dies i els
il•lumina amb un gran somriure. I trec el cap. Ara els dies
passen ràpids, el meu creixement sembla tenir pressa. Ara un
fulla, ara una punxa. I en el moment més inesperat... Ja no
sóc tan sols verda. Un toc de vermell a la part superior saluda,
i els rajos de llum l’acaricien, incitant-lo que no sigui l’únic.
No ho és. A poc a poc van augmentant el nombre de parets
vermelles que protegeixen el meu interior. Em sento preciosa,
i suposo que sóc semblant a totes les altres que habiten al
meu entorn. L’olor que desprenc es barreja amb la de la natura. Una combinació genial. I no em dóna temps a gaudir més
d’aquesta fantàstica sensació en l’instant que noto un tall sec
per la part inferior. Les arrels segueixen fixes. Em desplacen i
m’allunyo d’on havia aconseguit el propòsit de ser feliç. On em
porten ara?
Habitació tancada i una llarga cinta de ratlles dels colors
groc i vermell, alterns. I un ésser de grans dimensions. M’agafa, em lliga una cinta d’aquestes i m’entrega a un individu de
cabell curt. L’aventura sembla no acabar mai. Va passant el
seu nas sobre meu, i m’incomoda.
Sé que entristir-me no servirà per a res, però començo
a donar un color marronós als pètals, i sense deixar-les anar,
42
Sant Jordi 2012
baixo les fulles. En un pètal duc una nota subjecta amb una
pinça. No sé pas quina finalitat deu tenir-ne.
I quan sembla que estic en el pitjor moment, abandonada
des de fa estona a sobre d’una tauleta, formes part d’un gran
i permanent somriure d’un individu amb uns cabells llargs i
foscos. I amb aquest somriure, no val la pena entristir-me. Al
cap i a la fi, m’adono que la meva finalitat no era només ser
feliç, sinó formar part de la felicitat dels altres. I així ha estat.
Ara el color vermell és més viu que mai. I mentre m’acaricia
dolçament i li dóna importància a la meva presència, llegeix:
Feliç dia de Sant Jordi, estimada.
43
2º Premio Narrativa
Mayores de 16 años
Maria Joao de Freitas Emilio
Instituto Español de Andorra
Sant Jordi 2012
TRISTES ESBOZOS DEL AYER
I. BOCETOS REALIZADOS A LÁPIZ
Cuando llegó a aquella habitación oscura, donde apenas
la luz conseguía atravesar las ranuras de las persianas, dejó
caer su carpeta llena de bocetos y su cuerpo se desplomó. No
podía aguantar los ojos abiertos y las gotas de sudor recorrían
su frente y sus mejillas. Tras rebuscar durante medio minuto
en su bolsillo, logró encontrar la pequeña bolsita. La abrió y
rebosó su contenido sobre una pequeña mesa. Con dificultad
cogió la tarjeta de crédito y esnifó el polvo blanco. Dilatación
de pupilas inmediata. Rebuscó sobre el escritorio la paleta que
contenía pintura reseca, el pincel y sobre aquel enorme lienzo
blanco empezó a dibujar trazos sin ningún sentido en el sucio
suelo de su casa.
Un remolino. Un remolino era lo único reconocible sobre
aquella pintura oscura. Cada vez trazaba las curvas con más y
más fuerza. La rabia le hizo estampar el pincel una y otra vez
en aquel cuadro angustiante hasta que lo atravesó. Entonces
rebozó sus manos en pintura carmesí y las plasmó sobre aquel
torbellino. Reposó su cabeza sobre aquella pared repleta de
periódicos y dibujos y, sin poder evitarlo, llevó sus rojas manos
a secar las lágrimas de su rostro.
Ella era la envidia de toda mujer. El deseo de cualquier
hombre. Y sin embargo, vivía única y exclusivamente para los
niños de la sección de oncología del hospital y para la pintura.
Esa mañana de abril murió Gabriel. Un tumor cerebral acabó
con aquellos hoyuelos que se le remarcaban en las mejillas
cuando sonreía. Él sabía que su vida se estaba acabando. Empezó dibujando flores en todo su esplendor, con una amplia
gama de colores y unos cielos azules como sólo se podían ver
en las mañanas de verano. Y sus últimos dibujos mostraban
noches oscuras sin estrellas y árboles carentes de hojas. Él
47
Sant Jordi 2012
sabía que su vida había dejado de ser perenne y se dio cuenta
que el otoño había llegado para él. Ella le quería. Había estado
junto a él durante cientos y cientos de días, pero supo enseguida que aquellas frías pinturas se iban a ir con él.
II. LOS PRIMEROS TRAZOS SOBRE LIENZO
Una noche de agosto, conoció a Adrián. Tenía los ojos
verdes y unos rizos rojizos no demasiado remarcados. Sus mofletes se teñían de pecas pardas y tenía una sonrisa escarlata
como la sangre. Leucemia a los siete años. Le encantaba dibujar. En todos sus bocetos dibujaba una mariposa.
-Me gustaría ser como ellas. Son libres y no tienen que
estar tantas horas con estas agujas.
En dos meses perdió todo su azafranado cabello y con él
también fue dejando atrás su vitalidad.
-El otro día vi por la tele un señor que pintaba con un
pincel un cuadro muy grande. Algún día, cuando me cure, voy
a hacer uno tan grande que no va a caber dentro de ninguna
casa, – le dijo.
¡Qué inocentes palabras susurraba! Ella había sido como
él. Cuando era pequeña, usaba sus zapatitos de charol y sus
vestiditos de flores. Deseaba llegar a casa para sumergirse en
el mundo de la pintura y darle un nuevo estampado a sus
vestidos.
El día de su cumpleaños, ella le llevó un caballete y un
lienzo enorme al hospital. Cuando entró en su habitación, estaba inundada de luz y él todavía dormía. Dejó delante de él
las cosas y se fue al baño. No había dormido prácticamente
nada esa noche y su cuerpo se desvanecía. Sobre la tapa del
retrete, volvió a abrir una pequeña bolsa y mecánicamente repitió la secuencia de siempre: tarjeta de crédito, raya perfecta,
esnifó, dilatación de pupilas y reducción de la fatiga. Estaba
lista para volver a la habitación. Cuando entró, lo vio fascinado
mirando el lienzo.
-¿Has sido tú? – le preguntó con la mayor de las sonrisas
en su rostro.
48
Sant Jordi 2012
Saltó de la cama y la abrazó con todas sus fuerzas, que
por entonces ya no eran muchas.
-Eres la mejor.
Ella sonrió. Sintió que estaba viviendo uno de los momentos más felices de su vida, como él. Preparó todo y le enseñó cómo se pintaba sobre el lienzo. La pequeña criatura miraba con admiración cada uno de los trazos que concebía el
pincel que ambos sujetaban.
-Dibuja una mariposa, por favor.
Ella derramó sobre la paleta el azul y el amarillo y en un
borde fusionó ambos colores.
-El azul es un color frío y el amarillo es cálido. Si los
mezclas formas el verde. El verde es el color de la esperanza.
No quiero que la pierdas nunca. Tienes que ser fuerte y así
podrás curarte.
Ella esbozó la mariposa más bonita que él podía haber
visto jamás y juntos la impregnaron de colores. Su cara rebosaba felicidad. Él quería seguir plasmando sobre aquel enorme
lienzo sus sueños y así, olvidar sus temores, pero estaba agotado. Todo aquello había sido un gran ajetreo y le pidió que se
sentara con él en la cama. Cerró los ojos y el pequeño niño sin
cabello le susurró:
-Te voy a contar un cuento – dijo él. Érase una vez un
niño que no tenía papás y vivía con otros niños en un “orfanato”. Una noche, cuando se iba a dormir, lo llevaron a un hospital y desde ese día, estuvo siempre dibujando con una chica
muy simpática. Ella le enseñó muchas cosas y el día de su
cumpleaños le hizo el mejor regalo. Le dejó pintar un cuadro.
El niño sólo quería curarse porque su sueño era llegar a ser
como ella algún día.
Sus lágrimas resbalaban por sus mejillas, pero él no lo
supo. Ya estaba dormido.
III. PINTANDO RECUERDOS SOBRE LA REALIDAD
Volvió al día siguiente por la tarde pero no había nadie
en la habitación. Su pequeño había ido a una sesión de qui-
49
Sant Jordi 2012
mioterapia. Cuando decidió que le esperaría dentro de la habitación, vio el cuadro. Estaba prácticamente impregnado de
un verde oscuro. Ella intuyó que esa mañana no había estado
bien. Nunca había usado esos colores tan apagados. No tardó demasiado en llegar. Nada más entrar en la habitación, se
dirigió directamente al baño e inundó su cabeza en el retrete.
Ella se puso de rodillas junto a él acariciándole su pequeña y
lisa cabeza.
-¡Tranquilo! Ya falta poco para que esto termine.
Ambos sabían que eso no era verdad. Él le cogió la mano
y la condujo hasta la habitación. Sacó una pequeña cajita de
madera de una vieja mochila y se la dio.
-Quiero que la guardes tú siempre. Ábrela, va…
Con una sonrisa en la cara ella abrió la cajita. Dentro
estaba su pelo rojizo que tanto le había gustado el día que lo
conoció.
-Mira esta foto tan graciosa. Entonces aún tenía pelo.
-le dijo abriéndole la mano para que la aguantase. Así podrás
acordarte siempre de mí.
Ella ya estaba llorando. Dejó la cajita sobre aquellas sábanas blancas. Le abrazó y sintió la necesidad de decírselo.
-Te quiero, Adrián.
Ella sabía que ese sentimiento era recíproco aunque él
no le contestó. Entonces al niño empezó a fatigarle una honda
y dificultosa respiración, tan honda que no pudo terminar.
Gritos desolados de mujer se escucharon en la habitación. Enseguida alguien llegó. Ella tuvo que esperar fuera de la habitación. Suplicó insistentemente a Dios. No sirvió de nada.
Adrián murió el primer día de primavera. Ella se sintió perdida. Sintió el precipicio de la soledad. Aquella noche, en aquel
cuarto de baño donde esa misma tarde habían estado cogidos
de la mano, volvió a abrir la cajita que él le había regalado.
Detrás de la foto, él había escrito “Te quiero. Tengo ganas de
que acabemos juntos nuestro cuadro”. Tuvo ganas de acabar
con todo. Deseaba abrir mil y una bolsitas para acabar con ese
dolor, pero no lo hizo. Se secó las lágrimas que habían estado
besando sus mejillas durante más de dos horas, se levantó y
fue a buscar su pincel.
50
Sant Jordi 2012
Ante a aquel cuadro repleto de verde oscuro con una mariposa en una esquina, pintó por primera vez sus sueños. Fue
entonces, cuando se dio cuenta de que mientras ella les decía
a los niños que esbozasen sus sueños, ella reflejaba sus pesadillas en los cuadros que pintaba. Entendió entonces, que ese
era el momento de vivir los sueños, no de vivir sus pesadillas.
51
Accésit
Mayores de 16 años
Lasi Johana
Lycée Comte de Foix
Sant Jordi 2012
PHOENIX
Ma vie commença grâce à cette phrase: “Je ne t’aime
plus”. Etrange me direz-vous pourtant, cette phrase m’a apporté plus de choses qu’elle ne m’en a fait perdre. Nous aimons
tous différemment. Parfois on aime tellement fort qu’on finit
par ne plus aimer vraiment. Je ne savais pas aimer, alors c’est
qui m’est arrivé. Je me suis perdue corps et âme dans une
relation qui n’en valait pas la peine. Ma souffrance se mêlait à
l’amour que je lui portais. J’étais comme anesthésiée. Un beau
jour, une jeune femme vêtue de soie l’a emporté. Je ne vous
cache pas que j’étais au plus bas et pourtant, j’ai vécu des
moments plus intenses dans la douleur que dans un bonheur
artificiel avec lui. La douleur est une source d’inspiration. La
souffrance d’un amour perdu est une muse. On ne cesse de se
mettre en question, et on se surpasse. Que peut-on attendre
d’une jeune fille ? Il était dans ma classe et venait m’apporter
les devoirs chaque après-midi à l’hôpital où je suis restée deux
semaines. Il me promettait de m’aider, qu’il allait me redonner
goût à la vie et que ma place était sur terre et que c’était la raison pour laquelle j’étais venue au monde. Après avoir ouvert
une bouteille de Pétrus, bu quelques verres d’une bouteille de
Cognac de plus de quarante ans d’âge et avalé une boîte de
somnifères, qui n’aurait pas été séduit par cette idée ?
Il s’est avéré être le diable en personne. Il poussait ma
tête dans l’eau pour me noyer, il poussait toujours plus fort,
je sombrais toujours plus et je voyais la lumière disparaître
de mon champ de vision. Je n’étais plus personne. Et puis,
aveugle comme je l’étais, j’approuvais, soutenais chacune de
ses erreurs. Je l’encourageais presque à me faire mal. Je ne
voulais plus me retrouver seule, alors j’étais disposée à tout
accepter. Je venais de perdre cinq personnes de mon entourage, et venait de découvrir que ma mère trompait mon père qui
lui, se tuait au travail pour lui permettre de dépenser des som-
55
Sant Jordi 2012
mes astronomiques dans les boutiques les plus chères de Paris
sans jamais se soucier des autres, ni de mon père, ni de moi
mais qui était persuadée que mon amour ou plutôt obéissance
s’achetait avec de l’argent. Elle a toujours été d’un égoïsme
saisissant. Ce qui faisait souffrir terriblement mon père qui
continuait à fermer les yeux, qui encaissait chaque infidélité
de ma mère et chaque remarque désobligeante. Les familles
normales se reposent normalement sur les épaules de la mère,
pourtant la mienne qui n’avait rien de normale reposait sur
mon père, cet homme admirable. J’ai malheureusement suivi
son exemple. Moi esclave de ce garçon, j’ai commencé à accepter chacun de ses faux pas de peur qu’il ne me quitte si je lui
disais quelque chose. Je ne savais pas aimer. Je me perdais
autant avec lui que sans lui. J’ai découvert des choses qu’une
fille de mon âge n’était pas censée connaître.
Le pendant de la relation n’est que secondaire. On a plutôt tendance à raconter la beauté de cet amour perdu, la perfection de l’être cher et pourtant ce n’est pas le cas. Ne vous
attendez pas à ce que je loue les qualités de ce garçon car
même trois ans après je ne les trouve toujours pas.
La douleur qui vient après une blessure d’amour n’a
pour cause que la peur de la solitude et la culpabilité qui nous
submerge. Nous passons notre temps à nous demander ce que
l’on a pu faire de mal en se disant que jamais il ne retrouvera
quelqu’un qui l’aimera aussi fort que nous et qu’on lui fera regretter un jour ou l’autre car nous voulons venger notre orgueil
qui a été blessé, pourtant ces réactions sont dues à la colère
et à la tristesse.
On sait qu’on est guéri le jour où l’on lève une coupe de
champagne et que l’on porte un toast à cette rupture qui à
été notre salvation. Je n’ai porté ce toast que deux ans après.
J’ai gribouillé plus d’une dizaine de carnets de ma douleur, de
ma haine et bien trop souvent de mes larmes. J’ai découvert
la beauté de la littérature, je me suis reconnue dans toutes
ces pages, où les écrivains avaient eux aussi noyé leur chagrin. J’étais une des leurs. Les seuls artifices qu’ils utilisaient
56
Sant Jordi 2012
avaient pour but d’embellir ces pages. Je me sentais à nouveau humaine. Je retrouvais un lien avec la réalité.
Je me vois errer des jours et des nuits entières dans les
rues de Paris, carnet en main, cherchant à chaque fois une
rue, une place, une statue qui pourrait m’inspirer. Je n’ai plus
jamais arrêté d’écrire. Cela a été ma chance. Je sentais que je
remontais à la surface. J’étais droguée à l’écriture, chansons,
nouvelles, ou simples phrases, j’ai écrit de tout. Je me sentais
à nouveau bien. Je me sentais chaque jour de moins en moins
contaminée par ce que j’avais vécu. J’allais enfin mieux. Je
quittais enfin ce monde.
Je me suis détachée de cette vie. Je ne voulais plus des
cadeaux hors de prix de ma mère. Je me suis marginalisée de
cette vie. Peu de personnes savent à quel point la vie est pourrie à Paris. On imagine tous une vie de famille parfaite et pourtant, l’argent, la drogue, l’alcool, la débauche et les apparences
règnent. Je ne voulais plus faire partie de ce monde là. J’en
étais dégoutée. Je voulais partir. J’avais l’habitude d’organiser
un diner de printemps chaque année, ma mère s’occupait de
la préparation, j’invitais une centaine de personnes, je me fondais dans cette uniformité sans vraiment savoir pourquoi, tout
cela me paraissait normal. Nous vivions tous dans un monde
parallèle, où nous n’avions aucune valeur morale. On ne se
souciait de rien. L’année de mon départ, j’avais demandé à
ma mère de ne pas organiser de diner, je voulais m’en occuper
moi-même pour une fois et le transformer en diner d’adieu.
Je m’étais rendue compte que de toutes ces personnes qui
s’étaient succédées dans mes listes d’invités au fil des années,
il n’y en avait que très peu pour qui je comptais vraiment, voilà
pourquoi cette année là, il n’y avait que deux personnes à ma
table.
On pourrait penser que je laissais derrière moi toute ma
vie, et que ça me rendais triste, et pourtant la seule chose
qui me manquait était cette ville. Cette ville qui m’avait vue
grandir. Cette ville que j’avais parcourue de tous les côtés ces
derniers mois, à la recherche de quelque chose, oui, quelque
chose que je ne saurais nommer.
57
Sant Jordi 2012
Voilà, j’étais partie. Partie à la recherche d’un nouveau
départ. Ce « je ne t’aime plus » m’avait en fin de compte permit
de m’ouvrir de nouvelles portes et de regarder de nouveaux horizons. Cette phrase m’avait ouvert les yeux. J’ai mis du temps
à me rendre compte que les beaux quartiers où j’avais grandi
étaient un poison qui ne cessait de croître dans nos veines. Je
garde tellement d’images, tellement d’images déplaisantes que
je ne saurais vous l’expliquer. J’ai vu mes amis se détruire et
mourir à petit feu. J’ai peut être été faible en fuyant, mais j’ai
eu le courage de le faire. Je ne voulais plus ressentir l’oppression de ces personnes, de cette caste, de cette bourgeoisie. Je
renaissais, enfin. L’altitude rouvrait mes poumons qui s’étaient
étouffés à force de pleurer. Mes yeux retrouvaient leur couleur
verte et mon visage était reposé et ne comptait plus subir les
insomnies répétées. Je voulais redonner un sens à ma vie ou
plutôt le trouver. Je voulais vivre pour moi et ne plus plaire à
personne pour être acceptée. Je voulais être moi.
Entre temps mon père avait quitté ma mère. C’était avec
lui que j’allais habiter. Il était arrivé un an plus tôt. Je m’apprêtais à m’installer dans une nouvelle chambre. Les murs étaient
blancs. C’était à moi de leur donner une couleur. Je décidais
enfin de quelque chose. L’attitude que l’on s’attendrait à avoir,
serait d’y accrocher des photos de nos amis et pourtant, ce ne
fut pas mon cas. Je ne voulais pas d’un mur du passé. Mon
passé était bien trop sombre pour l’utiliser comme la base de
mon nouveau départ. Je fis installer une bibliothèque sur toute
la longueur du mur. Tous ces livres qui m’avaient accompagné
méritaient de faire partie de ce nouveau départ.
Je ne voulais plus suivre les dictats de cette bourgeoisie
hypocrite qui m’imposait jusqu’à ma manière de m’habiller et
de me coiffer. Je rangeais alors les escarpins avec lesquels j’allais en cours et les troquaient contre des ballerines et des bottes, me coupais les cheveux qui touchaient le bas de mon dos
et adoptais un carré long. J’avais grandi trop vite en trop peu
de temps. Je voulais retrouver une croissance normale et ne
voulais plus précipiter les choses. Je faisais enfin mon âge.
58
Sant Jordi 2012
Peu à peu le lien avec mes amies parisienne se perdit, se
détruit. Cette perte ne m’atteint pas. J’étais comme immunisée
contre la douleur. Cette perte totale de contact avec ma vie antérieure était inévitable. Je savais pertinemment que quelque
chose de meilleur m’attendait. Je décidais de me consacrer à
moi. J’arrivais parfois à lire jusqu’à quatre livres par semaine.
Ma soif de lecture était insatiable. Je me sentais chaque fois
davantage forte, mais je savais également que les livres n’étais
que le mur que je m’étais construit autour de peur de n’être
déçue une nouvelle fois du monde extérieur. Je ne regrattais
rien. Absolument rien. Pas une seule seconde de ce cauchemar
qui dura trois ans. Sans cela je n’en serais peut être pas là où
je suis maintenant. J’irais jusqu’à dire que je recommencerais
tout si je devais me retrouver où j’en suis aujourd’hui. J’avais
réussi à renaître de mes cendres tel un phœnix.
Ce mur commença à tomber l’été suivant. On dit que
c’est en aimant à nouveau que l’on guéri d’une blessure passée. C’est précisément ce qui arriva. J’avançais maintenant
dans une relation que je contrôlais. J’agissais avec expérience.
Mes vieux démons avaient disparu. J’apprenais à vivre chaque instant, je ne le subissais plus. La seule chose qui reste
était cet amour inconditionnel pour Paris, où je ne suis jamais
retournée depuis, de peur de croiser un visage connu ou de
vouloir tout simplement y rester.
59
Premios
Poesía
Sant Jordi 2012
PREMIOS DE POESíA
“La poésie à travers les âges”
“Que ton vers soit la bonne aventure
…et tout le reste est littérature”
Paul Verlaine “Jadis et naguère” 1885.
Ronsard, La Fontaine, Baudelaire, Rimbaud, Verlaine,
Apollinaire,… autant de noms qui résonnent comme des échos
de mon enfance, me ramenant aux images en noir et blanc de
l´école où je me vois réciter, craintif et sans trop comprendre:
“Un riche laboureur, sentant sa mort prochaine, fit venir ses
enfants, leur parla sans témoins,…”, à celles aussi de cette
institutrice si dévouée qui nous lisait, d´une voix sortant du
fond de son âme, ces vers de Ronsard : “Mignonne allons voir si
la rose / Qui ce matin avait déclose / Sarobe de pourpre au soleil
/ N´a point perdu cette vesprée …” pour nous faire connaître,
nous qui en étions aux premières lueurs de l´adolescence, le
caractère éphèmere de la beauté…
Puis vînt mon regretté M.Sentein, un pyrénéen de
souche, esprit libre et dépourvu de toute entrave académique,
montagnard sobre et authentique dont je ne pourrai tarir
d´éloges, celui qui a fait naître en moi, à l´âge de 14 ans, le goût
des lettres; celui qui nous expliquait le secret des Chansons de
Geste et de la poésie des trobadours d´une façon tellement
personnelle qu´on aurait crû qu´il avait vraiment vécu à cette
époque. Entre nous se nouera une amitié qui m´a permis,
quelques années plus tard, dans son vieux grenier de la rue
Max Jacob, au Quartier Latin, de continuer à profiter de son
savoir.
C´est dans la période tourmentée qui suivit, toute
occupée à la recherche d´une identité et en pleine effervescence
intellectuelle, que nous découvrirons les grands poètesfrançais
63
Sant Jordi 2012
de la deuxième moitié du XIXème. siècle : Baudelaire et son
spleen, Verlaine et surtout Rimbaud dans son “bateau ivre”,
à l´esprit aventurier et révolté duquel nous nous sommes
identifiés. Sa conception de la poésie, nous l´avons partagée
pleinement. “Je dis qu´il faut être voyant, se faire voyant. Le
poète se fait voyant par un long, immense et raisonné dérèglement
de tous les sens. Toutes les formes d´amour, de souffrance,
de folie ; il cherche luimême, il épuise en lui tous les poisons,
pour n´en garder que les quintessences. Ineffable torture où il a
besoin de toute la foi, de toute la force surhumaine, où il devient
entre tous legrand malade, le grand criminel, le grand maudit,
et le suprême Savant ! Car il arrive àl´Inconnu! (“Lettre à Paul
Démeny, 15 mai 1871).
Et à chaque âge, son voyage. Et c´est ainsi que nous
avons vécu la poésie, à 17 ans. Parce que la poésie, on peut la
trouver renfermée dans un livre qu´on lit paisiblement assis
dans le fauteuil du salon, ou bien en faire l´expérience à la
première personne et la retrouver ensuite dans les pages de ce
même livre dont on a en quelque sorte participé à l´écriture !
D´ailleurs, Rimbaud cessa d´écrire à 21 ans, et c´est bien pour
cela qu´il représente la jeunesse dans tout son élan vital et
irrationnel.
“Sous le pont Mirabeau coule la Seine / Et nos amours,
faut-il qu´il m´en souvienne /La joie venait toujours après la
peine / Vienne la nuit, sonne l´heure, les jours s´en vont, je
demeure”.
Nous voilà maintenant avec le Bac sous le bras, dans un
Paris qui sentait encore les cendres de la révolte de Mai 68,
et déjà, et oui !! une “longue” expérience et la nostalgie d´un
passé perdu. Qui de mieux que notre Guillaume Apollinaire
pour exprimer ce sentiment ! Plus tard encore, notre coeur
se mit à la recherche de l´inexprimable et tomba un beau
jour sur le recueil “L´Ombilic des limbes” d´Antonin Artaud,
qui nous séduit sur le champ, “Vivre n´est rien d´autre que
brûler de questions” disait-il, et en voilà un autre à qui l´on
ne peut coller d´étiquette, si ce n´est celle de “poète maudit”
64
Sant Jordi 2012
avec son “Théâtre de la Cruauté” ou de “l´Absurde”, expression
affichée par ceux qui ne comprennent peut-être pas la logique
des choses cachées… En même temps, notre recherche
s´élargissait à d´autres horizons géographiques et culturels.
L´engouement pour les langues orientales et les oeuvres
écrites en langues arabe ou persane nous dévoilera le grand
poète syrien Abu-l-`ala-al-Marri qui, au XIème. siècle, écrivit
une longue épître poètique que l´on considère aujourd´hui,
peu le savent, la principale source d´inspiration de “La Divine
Comédie” de Dante, et aussi les chantres de “l´amour fou”,
l´égyptien Omar al-Farid ou le persan Omar Khayyam. La
poésie toujours présente et marquant chaque étape de la vie
de son empreinte.
Finalement, un jour, brusquement, dans un tournant de
cette vie, on redécouvre avec force et émotion des vers que nous
avions déjà écoutés, il y a bien longtemps, mis en musique et
chantés par Jean Ferrat ou Georges Brassens, mais auxquels
nous n´avions pas alors prêté attention: Rien n´est précaire
comme vivre / Rien comme être n´est passager / C´est un peu
fondre pour le givre / Et pour le vent être léger / J´arrive où je
suis étranger … // Peu à peu tu te fais silence / Mais pas assez
vite pourtant / Pour ne sentir ta dissemblance / Et sur le “toimême” d´antan / Tomber la poussière du temps. (Louis Aragon.
“Le voyage de Hollande et autres poèmes”, 1965)
Et un frisson de je ne sais quoi parcourt alors le corps et
l´esprit. Le langage poétique va audelà du langage. Voilà ce que
ce même auteur a écrit à ce sujet: “J´appelle poésie cet envers
du temps, ces ténèbres aux yeux grands ouverts, ce domaine
passionnel où je me perds, ce soleil nocturne, ce chant maudit
aussi bien qui se meurt dans ma gorge où sonnent à la volée
les cloches de la provocation. J´appelle poésie cette dénégation
du jour, ou les mots dissent aussi bien le contraire de ce qu´ils
disent que la proclamation de l´interdit, l´aventure du sens ou
du non-sens, Ô paroles d´égarement qui êtes l´autre jour, la
lumière noire des siècles, les yeux aveuglés d´en avoir tant vu,
les oreilles percées à force d´entendre, les bras brisés d´avoir
étreint de fureur ou d´amour le fuyant univers des songes, les
65
Sant Jordi 2012
fantômes du hasard dans leurs linceuls déchirés, l´imaginaire
beauté pareille à l´eau pure des sources perdues…”
Il est vrai qu´il existe aussi une idée plus classique de la
poésie, celle que défendît un Boileau dans son “Art Poétique”
au XVIIème. siècle et d´autres encore, parmi lesquels Paul
Valéry plus récemment. D´après eux, il s´agit simplement d´un
art qui a ses règles, d´une technique où l´on doit faire entrer
les mots dans un plan préconçu. Le langage acquiert de ce
fait un caractère “sacré” et immuable et il doit être soigné afin
de pouvoir servir de véhicule aux idées rationnelles. Dans le
domaine de la poésie, il y en a pour tous les goûts. À chacun
de faire son choix ! Pour ma part, et n´en déplaise aux esprits
académiques, je vais employer une image pour illustrer ma
pensée: la poésie est pour la littérature ce que les yeux, ou
plutôt le regard, sont pour le visage. “Le coeur a ses raisons
que la raison ne connaît pas” a dit le philosophe Pascal, et je
me permettrai d´ajouter : le langage poétique est là pour en
communiquer les secrets et les subtilités.
Le mot “poésie” provient du grec “poesion” qui signifie
“faire” ou aussi “faire beau par le langage”. Elle existe depuis les
origines de l´humanité, les témoignages écrits les plus anciens
qui se sont conservés jusqu´à nos jours sont des compositions
poétiques: les hymnes védiques de l´Inde, les premiers
hiéroglyphes égyptiens, les poèmes épiques mésopotamiens de
Gilgamesh, l’Illyade et l´Odyssée, ouvrages attribués à Homère,
qui serait ainsi le premier poète dont on connaisse le nom.
Et il en est ainsi parce qu´il s´agit d´un langage symbolique
supra-rationnel apte à transmettre les traditions et les mythes
les plus anciens qui auparavant passaient de génération en
génération par voie orale; d´ailleurs, les derniers griots africains
continuent encore à le faire de nos jours. Ici, la poésie rejoint
l´histoire.
À tous ceux qui aimons la poésie sous toutes ses formes, et
tout particulièrement aux enseignants de langue et littérature,
je vous demanderais de ne pas trop désespérer. Nous vivons une
époque hyper-matérialiste et consumériste, où la technologie
nous entoure de toutes parts et conditionne grièvement notre
66
Sant Jordi 2012
existence, et il pourrait sembler qu´il n´y ait plus de place ici
pour la poésie. Il n´en est rien ! La poésie est immortelle et en
voici une preuve dans les pages qui suivent. La magie des mots,
la beauté qu´ils renferment, les émotions intimes et les sens
qu´elle permet d´exprimer, trouveront toujours, je vous assure,
des êtres humains sensibles à son charme et prêts à la cultiver.
Certes ils ne seront pas nombreux, mais, qu´importe ! N´en atil pas toujours été ainsi? Les métaux précieux sont difficiles à
trouver, et c´est bien pour cela qu´ils sont précieux!!
Máximo Fernández Perea
Jefe del Departamento de Francés
Instituto Español de Andorra
67
Sant Jordi 2012
ESCLAVA D’AQUELLA FOTOGRAFIA
Miro aquella fotografia,
La que està allà, a primera fila,
Aquella que destaca,
Aquella, sí, la més maca.
Em sé cada detall,
Aquell somriure, aquella felicitat,
Petits detalls reflectits en un mirall.
Obro la finestra, un vent suau,
Respiro amb calma, estic tranquil•la,
Tanco els ulls i sento l’aroma
Que desprenien els nostres sospirs en mirar la lluna.
Es trenca el fil, el vent és poderós,
Sembla que hagi seguit pas a pas la nostra història.
La fotografia trontolla, vol marxar.
No la deixo, no la vull oblidar.
Sheila González Vázquez
Col.legi Sant Ermengol
1er Premio
Menores de 16 años
69
Sant Jordi 2012
EL POEMA DE MADÓ
Me das una caja de cerillas.
Y me pides que navegue a tu lado,
por los siete mares.
Me das un palo.
Y me pides que te convierta en sapo,
para besarte y ser mi príncipe.
Me das una vieja tela.
Y me pides que me la ponga,
para ser una reina, en el castillo más bello.
Me das una pajita.
Y me pides que sea fuerte
para luchar a tu lado en la batalla.
Me das una vieja máscara.
Y me pides que juntos
asaltemos un banco.
Pero…
Nos haremos mayores.
Y nos daremos cuenta
de que un palo,
no será ya una espada,
Ni la tela,
la capa de una reina.
Y nos daremos cuenta
de que los juegos de la infancia,
son lo más serio
que haremos en la vida.
Madó Cayetano Robinat
Col.legi Internacional del Pirineu
2º Premio
Menores de 16 años
70
Sant Jordi 2012
SET
Assedegat ésser d’ulls desorbitats,
Al repicar dels galons daurats
El crani et batega amb les ansietats
Per la crida dels insaciables pecats.
Instintiu animal d’apetit carnal,
Sucumbeixes al galop pèlvic
Com qui es vanta de sentir
La màxima perversió mental.
De ment famèlica i mirada extasiada,
Examines el tiberi que esperes degustar.
Bèstia entre greixos engendrada
L’esòfag t’agrada de sucs ofegar.
Maleïda ànima, al jaure encadenada,
La manca d’esma prens per estendard
Inclement impassible, pel dard
De l’accídia condemnada.
Ta gola clama i rugeix, vena
palpitant i gotes de suor freda
van lliscant. Pupil•les encegades,
Embogidora ràbia, mans corrompudes.
Entonant el xiuxiueig verinós,
Comença la dansa d’únic ballarí,
Ansietat per l’aliena possessió,
Truncat acabaràs pel propi verí.
71
Sant Jordi 2012
Patètic narcisista, de somriures
Autosuficients. Entre tes pestanyes
S’endevina l’adoració pel mirall
Del nítid bassal, on només tu moriràs.
Alba Nadal Teruel
Escola Andorrana de Batxillerat
1er Premio
Mayores de 16 años
72
Sant Jordi 2012
L’EMPLOI DU TEMPS
Le jour où tu es parti,
Je ne m’en souviens pas.
Etait-ce un lundi,
J’entends tes pas,
Ou peut-être un mardi,
Je me souviens de ta voix,
Ou alors un mercredi,
De la chaleur de tes bras,
Ne serait-ce pas jeudi,
De ton parfum sur moi,
Sûrement pas un vendredi,
De tes cheveux si doux, de ta voix,
Encore moins d’un samedi.
Maintenant le silence est là,
C’était un dimanche à dix heures et demi.
Tu es parti, me laissant là,
Je vis ma vie sans toi, ici,
Tu vis ta vie sans moi, là-bas.
Je n’ai rien oublié depuis,
Ni tes rires, ni ta voix.
Peut être un lundi à huit heures et demi,
Ce sera le jour où tu reviendras,
Dans l’emploi du temps de ma vie,
Le jour où tu seras là.
Ce n’est pas encore écrit,
Mais j’en suis sûre tu reviendras.
Laura Ligier
Lycée Comte de Foix
2º Premio
Mayores de 16 años
73
Sant Jordi 2012
SÓLO PORQUE TE QUIERO
Ahora que estamos a solas
quiero decirte que te quiero.
Quiero recitarte lo que no me atrevo a gritarte en público,
quiero explicarte que quiero estar a tu lado cada vez que
amanezca un nuevo día.
Quiero que sepas que quiero susurrarte poesía.
Que no sé despertarme sin tus besos
y no quiero aprender ahora.
Que necesito una persona a la que dar lo mejor de mí,
aún sabiendo que perderte no es que se acabe el mundo
y que puedo levantar cabeza,
que puedo seguir sin ti.
Y que cuando se me olvide el olor de tu cuerpo,
y cuando no recuerde cómo sabía tu boca,
ni siquiera el color de tu mirada,
podré decir que ya no te quiero.
Podré gritar que he pasado página,
que ya no te necesito.
Que mañana será otro día,
tal vez, mejor que hoy.
Que te veré por la calle y no sentiré nada,
ni un escalofrío, ni hastío.
Que tras verte,
no estaré pensando en ti
toda la tarde, noche y mañana siguiente.
74
Sant Jordi 2012
Que habré madurado como persona
y que estoy preparada para volver a querer.
Que estoy lista para querer como si fuese la primera vez
y jamás se hubiese fracturado ese músculo
del que no sé por qué
hablamos
en estos asuntos
del
corazón.
Y a pesar de todo esto,
quiero estar contigo.
Solo por un motivo,
solo porque te quiero.
Estíbaliz Sánchez García
Instituto Español de Andorra
Accésit
Mayores de 16 años
75
Premios
Teatro
Sant Jordi 2012
PRESENTACIÓN
DEL TEATRO
La dispersión emocional del adolescente no va, en absoluto, pareja con la lectura. En este punto es donde el teatro
juega un papel decisivo para devolver a los jóvenes ese entusiasmo por la literatura, ese interés que tenían cuando eran
niños y que es difícil de mantener en la adolescencia. Los jóvenes, movidos por esa impulsividad que los caracteriza, necesitan actividad, dinamismo, comunicación inmediata… y esto lo
proporciona el teatro.
En el conocimiento de una obra teatral podemos participar todos a una, como en Fuenteovejuna, ya que su lectura
y representación así lo permiten. Siempre se ha dicho que el
género teatral implica esto (lectura y representación) debido a
su carácter híbrido, por eso su dualismo engloba también al
autor y al director, al lector y al público, al actor y al personaje.
Quizás podemos comprender mejor el contexto híbrido de la
obra teatral si la consideramos un punto intermedio entre la
pantomima, una representación donde se omite la palabra, y la
narrativa, la palabra sin la representación.
Esto es totalmente cierto y evidente. Pero vayamos más
allá. Me permito la licencia, sin que esto sirva de precedente,
de citar a toda una eminencia y toda una autoridad de las letras españolas, Pío Baroja, y de apoderarme de sus palabras
sobre la novela que definía como un género multiforme, proteico
[…] lo abarca todo, para trasvasarlas y atribuirlas al género
dramático. Las potencialidades del teatro son inmensas. No
se trata de un modelo encorsetado como los otros géneros. Es
evidente que el teatro opera en el ámbito personal, propio de
la lírica, y en las esferas de la persuasión y reflexión caracte-
79
Sant Jordi 2012
rísticas del ensayo. Por otra parte, es la conjunción misma de
las demás expresiones artísticas; la arquitectura, la pintura, la
escultura e, incluso, la moda encuentran su representación a
través de la escenografía o el vestuario, y la música, la danza
o el canto pueden insertarse en este género a través de efectos sonoros y visuales. Otras manifestaciones artísticas como
la ópera y la zarzuela también llevan en su vientre al teatro.
También, el conocido como el séptimo arte, el cine, representa
escenas concatenadas por un argumento al igual que el teatro.
Y todo esto de una forma inmediata y amena, evitando, de esta
manera, el desgaste visual de la televisión o el ordenador.
El teatro nos permite soñar, al igual que el cine. Ver una
película o leer una novela permite vivir otras vidas, pero siempre de una manera más directa por su carácter presencial. Es
un espejo de la vida, de la realidad misma que vivimos pero
también de esa parte irreal que todos identificamos con nuestras frustraciones, miedos, anhelos, esperanzas… Es como la
vida misma, con un lenguaje apoyado en una serie de signos,
objetos, personas, músicas, sonidos y elementos diversos, con
capacidades de diálogo para la comunicación viva, inmediata
y eficaz. Y todo esto, in situ, de un modo directo, imitando la
realidad. El teatro es el mejor exponente, por un lado, de esta
cultura de la vida y, por otro, de la cultura del saber. El género
dramático es, por tanto, una conjunción de ambas culturas.
Aprovechemos y utilicemos las herramientas que nos
proporciona el teatro para expandir la Cultura entre las generaciones venideras. Al igual que cualquier objeto o instrumento que valoramos por la funciones y servicios que nos presta,
del teatro también podemos aprovechar sus aportaciones: nos
deleita los sentidos (función estética), nos divierte (función lúdica), nos adoctrina (función didáctica), nos transmite valores
(función moral), nos mueve los ánimos (función catártica)…
En fin, explotemos su función práctica y disfrutemos de
todas sus potencialidades.
Ana Hemo García
Departamento de Llengua Castellana y Literatura
Institut Espanyol d’Andorra
80
1er Premio Teatro
Menores de 16 años
Marc Terrones Bernat
Instituto Español de Andorra
Sant Jordi 2012
MARIA
PERSONAJES
MARÍA
ARISTÓTELES
JACKIE
DOÑA ELVIRA
BERNDATTE
ACTO I
En los bajos de la Scala de Milano, se encuentra María
con su profesora DOÑA ELVIRA, acabando de arreglar unos pequeños errores que se imponían sobre la partitura. A la luz de
una pequeña lámpara de araña, la profesora toca el piano.
ESCENA I
DOÑA ELVIRA: ¡No, no y no! (un poco enfadada). Te he
dicho que no, tienes que sostener más la nota del final
MARÍA: Muy bien, lo volveré a intentar. (MARÍA empieza
a cantar Suicidio de la Giocconda).
DOÑA ELVIRA: Así me gusta más, ya hemos acabado por
hoy. Mírate esta partitura (dándosela), creo que te encantará.
MARÍA: Gracias Doña Elvira, para mañana, intentaré
hacerlo mejor. Hoy no me siento del todo bien, (acariciándose
la garganta).
DOÑA ELVIRA: Hasta mañana, María.
ESCENA II
MARÍA llega a casa en un RollsRoyce de color verde oliva,
ella viste un abrigo de visón color café y en sus manos sostiene
83
Sant Jordi 2012
una carpeta de cuero negro, desde allí saluda a su pareja, ARISTÓTELES, que está en su despacho, frente al televisor, con una
copa de coñac en sus manos y fumándose un habano.
ARISTÓTELES: ¿Dónde estabas?, la señora Dalloway ha
llamado para preguntar si queríamos ir a su finca para jugar
una partida de polo.
MARÍA: Ya lo sabes, y de sobra. Estaba ensayando, casi
he terminado. La fecha definitiva para el estreno es el 24 de
marzo.
ARISTÓTELES: (Indignado) ¡Sí hombre, y qué más!. Ese
mismo día por la noche tengo cita con el señor Smith para
aclarar unos asuntos de negocios.
MARÍA: (Apenada y con rabia) Pues muy bien, si no vienes, no pasa nada.
MARÍA se va a su habitación. Mientras sube las escaleras, se va despojando de sus dos pendientes, formados por dos
perlas de Tahití. Cuando finalmente llega al habitáculo, forrado con un papel de pared floreado, lleno de cuadros que son
retratos suyos. El suelo está revestido de moqueta color rosa
pálido, se sienta en la cama y empieza a llorar. Los lamentos se
oyen desde el pasillo, ARISTÓTELES la oye y decide subir.
ARISTÓTELES: ¿Se puede?
MARÍA: (Tajantemente) ¡Déjame!, no quiero verte.
ARISTÓTELES: (Entra) Lo de Jackie ya pasó, hemos quedado en no vernos.
MARÍA: (Soltándose). ¿Crees que soy tonta? (Empiezan a
discutir acaloradamente).
ARISTÓTELES: ¡Oye, mira! (cogiéndola del brazo) ¡a mí tú
no me hables así!, crees que por tener un pito en la voz, puedes
hablarme así, con esas formas.
MARÍA: (Soltándose) ¡Déjame, me haces daño!
ARISTÓTELES: Pero cariño... (con una voz débil, intentando dar pena).
MARÍA: (Se va corriendo al baño, sollozando cada vez
más alto). ¡Déjame, no quiero que te acerques! (Allí se sienta y
84
Sant Jordi 2012
empieza a quitarse el maquillaje, que es una gruesa raya negra
al final del ojo).
ESCENA III
Es de día, MARÍA está en su cama, sola en la habitación.
Se viste. Con un blusón de color crema y una falda de tubo negro, se pone unos zapatos de tacón color vainilla. Se dirige a la
Scala, para encontrarse con DOÑA ELVIRA.
MARÍA: Buenos días, doña Elvira. Ayer no pude mirarme
la partitura.
DOÑA ELVIRA: ¿Qué? ¡te dije que le echaras un vistazo!
Como no te des prisa no acabaremos, y baja unos quilos, que
no te iría mal. Sino, el vestido no te entrará (con desaire).
MARÍA: Lo comprendo, (bajando la mirada y cogiendo la
carpeta que contiene las partituras).
DOÑA ELVIRA: Venga, empezamos por donde lo dejamos
ayer, y recuerda lo que te dije.
MARÍA: (Empieza a cantar, de pronto, se le quiebra la voz
y rompe a llorar, arrodillándose en el suelo y tapándose la cara
con las manos).
DOÑA ELVIRA: ¿Pero qué te pasa ahora?
MARÍA: (Intenta hablar, pero los sollozos se lo impiden).
DOÑA ELVIRA: Vete a casa y cuando estés mejor, vuelve,
pero recuerda que pasado mañana es el estreno.
MARÍA: De acuerdo, volveré mañana.
ESCENA IV
Llega el día del estreno, MARÍA acaba de ensayar antes,
vuelve a casa para darse un baño y relajarse antes de interpretar al tan duro personaje al que se somete.
MARÍA: (Entrando en casa). ¿Cariño, estás ahí? (sube las
escaleras yendo hacia la habitación, desde donde se oían risas
pícaras).
85
Sant Jordi 2012
MARÍA: ¿Pero qué es esto? (se encuentra a ARISTÓTELES, tumbado en la cama junto a JACKIE, acariciándola y besándola).
ARISTÓTELES: (Tapándose con las sábanas). Cariño,
esto no es lo que parece.
MARÍA: (Rompe a llorar nuevamente, encerrándose en su
despacho, mientras maldice a ARISTÓTELES).
ARISTÓTELES: (Dirigiéndose a JACKIE mientras se viste). Venga, vístete y vete.
ESCENA V
(Es la hora del estreno y todo el mundo está ya sentado,
hay un alboroto impresionante en la Scala. En primera fila, se
encuentra DOÑA ELVIRA, sin dejar de mirar el reloj).
MARÍA: (Empieza a cantar con una armonía propia de una
diosa respecto a la orquesta, en el teatro, hay un silencio sepulcral. Ella lleva un vestido de época, rojo y blanco, con un recogido y varios mechones colgantes en forma de tirabuzón).
ACTO II
Han pasado cinco años, MARÍA vive en París sola, JACKIE
y ARISTÓTELES continúan la relación, pero está a punto de acabar. La casa de MARÍA es un piso, con un comedor empapelado
de color marrón, con un piano de cola blanco, un sofá enorme y
figuritas sobre una alacena de color marrón oscuro.
ESCENA I
MARÍA: (Dirigiéndose a su empleada de hogar). Bernadette, prepáreme el baño, quiero sales de rosa, y desayunaré
en la cama. (Lo dice mientras abre las cortinas para ventilar la
habitación).
BERNADETTE: Como usted diga. (Asintiendo con la cabeza).
86
Sant Jordi 2012
MARÍA: (Acabando de desayunar, va hacia el baño, con
un batín bordado de color rosa y crema, lleva un recogido con
unpasador dorado).
BERNADETTE: (Le trae las toallas a MARÍA, dejándolas
en un armario bajo cerca de la puerta). Aquí tiene, (se da cuenta de que MARÍA no le responde y decide entrar). ¿María, está
bien? (le toca el hombro y se la encuentra pálida, con los ojos
cerrados). ¡Ayuda!, la señora está muerta. (Coge el teléfono y
llama a la ambulancia).
ESCENA II
María fallece el 16 de septiembre de 1976. En su funeral, una multitud la ovaciona, posando claveles sobre el ataúd.
La gente grita al unísono “¡Viva la Callas!”. Horas después, el
ataúd se transforma en una urna, la han incinerado. La urna
está en un barco, navegando a través de las aguas griegas,
donde sus cenizas serán vertidas.
María Callas, una de las grandes divas, admirada por su
carisma y profesionalidad, mezcla de carácter y perseverancia
en un frágil cuerpo radiante de belleza domado por dioses.
87
2º Premio Teatro
Menores de 16 años
Ferran Prat Pascual
Col·legi Sant Ermengol
Sant Jordi 2012
QUÉ LI HA PASSAT AL DESEMBRE
PERSONATGES
(El seu vestuari està format per elements de l’estació i el mes
que representen)
CALENDARI
GENER
FEBRER
MARÇ
ABRIL
MAIG
JUNY
JULIOL
AGOST
SETEMBRE
OCTUBRE
NOVEMBRE
DESEMBRE
EL TEMPS
ESCENA I
(Està començant un nou dia, som al 31 de desembre i ens
trobem a Stonehenge. És un monument megalític de l’Edat del
Bronze. El terra estaria cobert de gespa.)
(S’obren els llums i una llum enfoca el Temps)
EL TEMPS: Benvinguts i Benvingudes! Un any més el Calendari s’acaba i no s’encanta, reuneix tots els mesos de l’any
per parlar sobre el nou any que acaba i el nou que comença.
Estem a Stonehenge, que com sabeu es troba a Gran Bretanya
91
Sant Jordi 2012
i és un monument megalític que data de l’Edat de Bronze i els
nostres avantpassats l’utilitzaven per predir les estacions.
(El Temps s’aproxima al públic)
Us en recordeu... Trenta dies té Novembre amb Abril,
Juny i Setembre. Vint-i-vuit en té un i els altres trenta-un.
(S’obren els llums i dalt de l’escenari hi ha els personatges: Calendari, Gener, Febrer, Març, Abril, Maig, Juny, Juliol,
Agost, Setembre, Octubre i Novembre)
CALENDARI (saludant): Bon dia a tots i totes, sóc el Calendari ! Benvinguts i benvingudes un any més ! Ja estem acabant l’any i és hora de repassar tot el que hem fet i el que no
hem fet. Cal parlar i escoltar, per tal de millorar pel pròxim any
que comença.
GENER (saludant): Bones i fredes!
JULIOL (saludant): Bones i calentes!
CALENDARI (mirant al seu voltant): Ui, ui, ui, comencem
bé! Suposo que, hi sou tots.
AGOST: Jo diria que hi som tots!
FEBRER: I tant!
NOVEMBRE (aixecant el cap i la mà): No, no... falta el
Desembre!
MAIG (mirant al seu voltant): Vols dir?
NOVEMBRE: I tant! Sempre quedem per venir junts des
de casa meva i avui, en no presentar-se, he marxat per no fer
tard. Ja sabeu que m’agrada molt la puntualitat. Bé, li he deixat una nota a la porta de casa meva.
CALENDARI (una mica enfadat): No pot ser! On s’ha ficat? Ell ja sabia que avui 31 de desembre, ens trobem, xerrem,
reflexionem, riem, ... Sabeu on pot ser?
JUNY: No. De fet, no el veig durant tot l’any fins el dia de
la reunió. Ja que el sol de juny estalvia llum i al desembre, com
que és Nadal, un pas de pardal. Estem en posició oposada, no
ens podem veure.
92
Sant Jordi 2012
OCTUBRE: Jo tampoc en ser res del Desembre. L’únic
que sé és que quan l’octubre és finit mor la mosca i el mosquit
i ve el novembre.
SETEMBRE: I això, que té a veure amb el Desembre?
OCTUBRE: No res, però m’ha vingut al cap.
CALENDARI: Bé, bé, però algú sap on és?
(Els mesos es van mirant els uns als altres dubtosos. Sona
música de fons)
FEBRER (alça la mà per preguntar): Bé, doncs, què fem,
expliquem com ens ha anat aquest any que s’acaba o bé... esperem al Desembre?
ABRIL (interromp): I tant, que comencem. Què s’ha pensat aquest! No penso esperar-lo, ja que, abril finat, hivern acabat. Per tant, apa!
CALENDARI: Em sembla que no has de ser tu, qui decideixi per tots. El desembre és el teu company i el necessitem
per acabar l’any i per l’any que comença. Potser que siguis més
bona companya i et preocupis de per què no ha vingut.
(Els mesos estan mirant-se el uns als altres i fent gestos
de “què fer?”. Sona la música)
EL TEMPS: Els mesos van passar una bona estona esperant al desembre, i...
(Es tanquen els llums)
ESCENA II
(S’obren els llums)
(A escena hi ha el calendari i els mesos d’estiu i primavera)
CALENDARI: Bé, hem estat esperant molta estona i el
Desembre no ha arribat. Els mesos de tardor i hivern aneu a
buscar-lo. (es dirigeixen cap a la sortida de l’escenari).
93
Sant Jordi 2012
no?
On penseu anar a buscar-lo? A casa seva suposo, on, si
Bé, mentrestant, expliqueu-me... com esteu? (neguitós).
MAIG: Bé, jo com cada any l’ordi he granat i blat s’ha
espigat.
JUNY: Té raó, ja sabeu pel juny la falç al puny. Aquest
any, ha estat un mes de retallades arreu del món. Bé, per desgràcia hi ha llocs que sempre estan de retallades amb unes
tisores ben afilades.
ABRIL (interromp): Què dius?
JUNY: Sí, tu no te n’has assabentat, perquè a la primavera, la sang s’altera.
AGOST: Jo ho he notat, la gent ja no va tant a la platja
i es queda a casa. I, ... ja sabeu que a l’agost bull el mar i bull
el most.
JULIOL: Quina llàstima ! Jo com sempre he tingut el
Sant Fermí i el Sant Maties on s’igualen les nits i els dies.
MAIG: Ha estat un any de crisi! Tot i que hem d’estar
molt contents, en el futbol som molt bons, i el Barça ens ha
portat la copa de la Champions.
JUNY: Tens raó ! Que bé, quina alegria! Com varem gaudir amb el Barça i amb el Messi.
ABRIL: Per cert, ara recordo que hem tingut a la primavera els indignats acampats per tots els jardins i places, i
molts enfrontats.
MAIG: Déu n’hi do, quin any! Esperem que el 2012 sigui
millor.
CALENDARI: I el temps? Com ha estat el temps en les
vostres estacions?
ABRIL: Varem tenir un abril calorós i la Pasqua tardana.
Ja se sap, abril un de bo de cada mil.
MAIG: El maig ha estat prou normal.
JUNY: El mes de juny ha estat molt plujós.
JULIOL: Del juliol no en parlem, que de pluja en va anar
ple, la calor va ser tardana i no en sabem el perquè.
AGOST: A l’agost va fer molta calor en algunes zones i
en altres no.
94
Sant Jordi 2012
CALENDARI: Bé, hi ha hagut de tot. Sí que triguen els
mesos de tardor i hivern. Què li haurà passat al desembre?
Quin patir!
JUNY: No et preocupis, segur que hi ha una explicació
en la seva tardança.
(S’apaguen els llums. Sona la música)
ESCENA III
(S’obren els llums)
(A escena hi ha el Calendari, el Febrer, el Març, l’Abril, el
Maig, el Juny, el Juliol, l’Agost, l’Octubre i el Novembre. Sona la
música de fons)
CALENDARI: Què li ha passat al Desembre? Per què no
ha tornat el Gener? Com ha anat? On és el Desembre?
FEBRER (angoixat): Ho sentim molt, però...
CALENDARI: Però... què?
FEBRER: Doncs que... el Desembre...
NOVEMBRE: No li ho diguis!
CALENDARI: Que no em digui el què? Si us plau, no puc
més, pateixo pel Desembre. On és? Què li ha passat?
FEBRER: Resulta que el Desembre no vol venir, perquè
té...
CALENDARI: Què té?
NOVEMBRE: El Desembre no vol venir perquè té... por.
CALENDARI: Por? No entenc res? Quina bajanada què
és això de tenir por de venir a la reunió que fa milers d’anys
que fem?
FEBRER: És que...
CALENDARI: Si us plau, ja n’hi ha prou de tants dubtes
i d’històries de pors. Parleu clar!
(Tots els altres mesos estan escoltant)
OCTUBRE: Doncs, aquest any no ha estat gens bo. Hi ha
95
Sant Jordi 2012
hagut un terratrèmol al Japó i un tsunami tot seguit que van
causar una gran commoció i el món ha quedat entristit.
FEBRER (trist): Ha estat molt trist!
MAIG (molt trist): I tant, en el mes de maig va tremolar
tot allà, a la ciutat de Lorca i tothom es va quedar amb l’ànima
ben encongida.
CALENDARI: És veritat, però això no explica el perquè no
ha vingut el Desembre.
I ... tampoc ha tornat el Gener.
NOVEMBRE: A més, ha estat un any on molts països han
lluitat per tenir democràcia, que fins ara se’ls havia negat.
OCTUBRE: I... també el volcà submarí a l’illa del Hierro.
JULIOL: Vaja! que cap estació s’ha salvat de patir alguna
desgràcia!
CALENDARI: Però, no acabo d’entendre què està passant! I com potser que a l’any 2011 sigui tot tant negatiu!
JUNY: No, hem tingut la Champions!
(Es tanquen els llums. Sona la música)
ESCENA IV
(S’obren els llums)
(A escena hi ha el Calendari, el Febrer, el Març, l’Abril, el
Maig, el Juny, el Juliol, l’Agost, l’Octubre i el Novembre. Sona la
música de fons)
(S’ha de veure que passen els segons, els minuts i les
hores i...)
CALENDARI: (dirigint-se al públic) Què li ha passat al Desembre? Ja estem acabant l’obra i el final s’acosta. Escolteu,
escolteu...
(una mica enfadat, dirigint-se als mesos): Encara no
m’heu explicat perquè el Gener tampoc ha tornat.
NOVEMBRE: Doncs diu que... també...
CALENDARI: Ja hi tornem a ser, no em diguis que el
Gener també té por?
96
Sant Jordi 2012
OCTUBRE: Doncs tens raó Calendari, però... també és
una altra cosa.
CALENDARI: Quina cosa?
NOVEMBRE: Diu que cada any hi ha més contaminació,
cuidem menys el nostre medi ambient i això fa que hi hagi un
canvi climàtic a la Terra. Llavors diu que no nevarà tant al Gener i no es podrà esquiar.
AGOST: Té raó el Gener, però el que hauria de fer és venir i parlar amb nosaltres, explicar-ho i entre tots buscar una
solució.
MARÇ: Sabeu què hauríem de fer? Anar-los a buscar i
entre tots parlar sobre els dubtes que tinguem, perquè segur
que tots tenim dubtes pel nou any que comença.
MAIG: I tant, ja que cadascú té el seu mirar i la seva
forma de pensar.
CALENDARI: D’acord! Qui vol anar-los a buscar?
OCTUBRE (alça la mà): Jo mateix.
FEBRER (alça la mà): Jo també.
MARÇ (alça la mà): Jo també m’hi apunto.
CALENDARI: D’acord, ànims i no torneu de buit!
(Els altres mesos i el Calendari es posen a ballar fent un
cercle, com si ballessin la sardana)
(Sona la música. Es tanquen els llums)
ESCENA V
(S’obren els llums. A escena hi ha el calendari, l’Abril, el
Maig, el Juny, el Juliol, l’Agost, el Setembre i el Novembre)
CALENDARI: Sí que triguen! Amb els milers d’anys que
fa que ens retrobem, mai ens havia passat això.
AGOST: Deu ser que arriba el 2012.
SETEMBRE: És veritat, arriba el 2012.
CALENDARI (preocupat): Què voleu dir amb això? Avui,
no entenc res i això que he esmorzat força.
97
Sant Jordi 2012
JULIOL: Doncs que, segons una profecia maia, l’any
2012 s’acaba el món.
CALENDARI: Sí, au, vés! Com vols que s’acabi el món? El
món sempre continuarà girant i girant.
MAIG: Doncs jo també ho havia sentit.
JUNY (preocupat): Doncs, perdoneu, però... jo no sé què
vol dir aquesta paraula: profecia.
JULIOL: Una profecia és una predicció sobre el futur. Es
veu que, el calendari maia és cíclic, és a dir, és repeteix cada
52 anys maies. Llavors, segons aquesta teoria s’acaba un cicle
el dia 21 de desembre de 2012.
JUNY: Ui! quina por!
CALENDARI: Ja tornem amb la por!
(Es tanquen els llums. Sona la música)
ESCENA VI
(S’obren els llums. Continuen els mateixos personatges
que en l’escena anterior)
(Entren a escena l’Octubre, el Febrer, el Març. El Desembre i el Gener surten amagats darrera els altres)
OCTUBRE, FEBRER i MARÇ (tots a la vegada): Hola a
tothom!
CALENDARI (expressió contenta): Per fi!!!
(darrera de l’Octubre el Febrer i Març venen el Desembre
i el Gener)
CALENDARI: On són?
FEBRER: Aquí al darrera.
CALENDARI: Benvinguts i retrobats! Bé, expliqueu-nos,
què és això de tenir por?
Com diu en Pep Guardiola, a la vida s’ha de ser valent o
molt valent, per tant, heu de ser molt valents. Digueu!
GENER: Bé, jo... quan he anat a buscar al Desembre
98
Sant Jordi 2012
amb els meus companys, he estat escoltant el que deia el Desembre i la veritat, he pensat amb el meu mes i m’ha vingut
la por.
CALENDARI: Por? Per què? Si el mes de Gener és el primer i vénen el Reis Mags, les muntanyes estan nevades, ...
Gener: Per això, per la neu. A mi m’encanta esquiar i tenir fred i cada vegada costa més que nevi. A més, el Desembre
m’ha explicat això de la profecia maia, i m’ha vingut por.
DESEMBRE (tímidament): Hola! Mil perdons! Ho sento
molt! Però, la por m’ha paralitzat i pensava que si no venia
aquest any, el proper any no existiria el mes de desembre i
per tant, no s’acabaria el món el 21 de desembre, perquè en el
calendari només hi hauria 11 mesos.
NOVEMBRE: Jo no vull ser l’últim de l’any. I, a més, llavors l’any seria més curt. I el 30 de novembre em quedaria el
cap com un timbal, entre el raïm i la festa de fi d’any.
CALENDARI: Molt intel•ligent, Desembre, però no es
tracta d’això.
DESEMBRE: De què es tracta llavors?
CALENDARI: Doncs l’any seria més curt i... a més les
profecies no sempre s’han de complir.
DESEMBRE: Tens tota la raó calendari però, i si es compleix?
MAIG: Bé, jo he llegit un llibre que parla sobre el tema.
SETEMBRE: Digues! T’escoltem tots.
MAIG: Doncs, com ha dit abans el Desembre sí que hi
ha aquesta profecia, però també diu que és un canvi de cicle,
doncs ... potser que mirem el costat positiu de les coses.
MARÇ: Sí, ... el costat positiu! On és? Sota el sofà, potser?
MAIG: No, mireu... un canvi de cicle, vol dir uns anys
d’esperança, d’il•lusió, de salut, de felicitat...
CALENDARI: Molt bonic, però ... com?
DESEMBRE: Ja ho entenc!!! Hem de pensar en positiu
i buscar el costat bonic de les coses. El mes de desembre és
molt bonic. Hi ha Nadal, Sant Esteve, Santa Llúcia i la fi d’un
calendari.
99
Sant Jordi 2012
CALENDARI: Tens tota la raó!
(Tots els mesos fan que “sí” amb el cap)
DESEMBRE: Bé doncs, fem una ballada per finalitzar
el calendari del 2011 i donar la benvinguda al calendari del
2012, i, sobretot... junts amb els bons amics i SENSE POR!
(Es posen a ballar tots els mesos en cercle i molt contents.
Sona la música de fons. Un llum enfoca el Temps)
El Temps: Bé, ... l’obra ja s’ha acabat i per fi sabem que li
ha passat al desembre? S’ha de ser molt valent i positiu.
I... recordeu:
El mes de Gener com sempre vol ser el primer,
el Febrer amb el Carnestoltes que és el rei dels Poca soltes,
el Març les falles veuràs
i al mes d’Abril la mona i el mico et menjaràs.
Pel Maig cada dia un raig
i al Juny l’estiu no és tan lluny
al Juliol farà calor
i a l’Agost tots ens posarem el banyador.
Al Setembre tornem a l’escola
i a l’Octubre toquen la castanyola
al Novembre començarà a fer fred
i al Desembre ens posarem l’abric i el barret.
(S’abaixa el teló)
100
1er Premio Teatro
Mayores de 16 años
Bernat Bauzà
Lycée Comte de Foix
Sant Jordi 2012
L’OISEAU DU PARADIS
Scène vide, une table au centre, avec quelques chaises.
Sur la table, un reproducteur de musique quelconque, une lampe allumée, des verres et de l’alcool. Lumière froide.
Avant le lever de rideau, nous entendons une musique
dont nous découvrirons par la suite qu’elle provient de l’appareil qui est sur la table, le morceau est « All the things you are »
joué par Parker. Le rideau s’ouvre, Romain est assis, l’air perdu,
après quelques secondes, Lucien arrive précipitamment.
LUCIEN- Quel sacré déluge. Trempé jusqu’aux os. L’orage m’a pris en venant, et je n’avais même pas de parapluie. Et
quel sacré bordel je suis en train de foutre. (Il enlève sa veste,
trempée, la pose sur une chaise, il enlève ses chaussures qui
trempent le sol) Allô ? Encore là avec ton jazz ? Bouge un peu,
mon gars, sinon tu vas pourrir sur ta chaise. (Silence) Mon
dieu !
ROMAIN- Quoi ?
LUCIEN- Tu le fais exprès ?
ROMAIN- Quoi ?
LUCIEN- Écoute-moi quand je te parle, bon sang.
ROMAIN- Dis-moi…
LUCIEN- Tu as fais quoi aujourd’hui ?
ROMAIN- Rien de spécial, plutôt, rien du tout.
LUCIEN- Tu as mangé quelque chose ?
ROMAIN- Non.
LUCIEN- (Rire) Allez, ne sois pas comme ça, faisons quelque chose ensemble. Dansons, puisque tu as mis la musique!
ROMAIN- (Lucien danse, essaie que Romain l’accompagne, Romain l’évite) S’il te plaît…Arrête…
LUCIEN- Alors moi tout seul…
103
Sant Jordi 2012
ROMAIN- Tu m’agaces.
LUCIEN- Ah bon ?
ROMAIN- S’il te plaît, arrête.
LUCIEN- Seulement quand tu danseras avec moi. (Romain l’ignore, Lucien éteint l’appareil, Lucien sérieux) Tu ne
peux pas continuer comme ça.
ROMAIN- Comment ?
LUCIEN- S’il te plaît. Tu te perds, tu t’enfonces de plus
en plus dans ton chagrin. Tu vas mal finir, bon sang, tu ne
veux pas voir la réalité.
ROMAIN- Je n’ai rien fait de mal, Lucien, pourquoi me
traites-tu ainsi ?
LUCIEN- Tu t’anéantis.
ROMAIN- Je le veux ainsi, et je jouis de ma douleur.
LUCIEN- (Rire) Tu te prends pour qui ? C’est quoi cette
grandiloquence ? Tu es poète maintenant ?
ROMAIN- S’il te plaît, ne te moques pas de moi, tu me
fais mal.
LUCIEN- Moi ? Regarde-toi plutôt.
ROMAIN- Je suis bien comme je suis.
LUCIEN- (S’assoie près de lui) Romain, écoute-moi, tu
étais bien avant. Crois-moi, tu n’es pas comme ça, tu mérites
bien autre chose, tu traverses une étape difficile mais je vais
t’aider.
ROMAIN- J’ai soif.
LUCIEN- Tu as même abandonné la contrebasse, tu étais
un des meilleurs. (Main sur l’épaule) Les concerts, tu t’en rappelles ? J’allais toujours te voir, tu t’en rappelles, des fous rires
? Des nuits inoubliables ? On était inséparables, on était de
vrais amis. Maintenant, tu peux y revenir. Fais-le pour moi.
ROMAIN- Tu es encore mouillé.
LUCIEN- On se connaît depuis l’école, je te connais, tu
ne voudrais pas que tout soit comme avant ?
ROMAIN- Non, Lucien, rien ne peut être comme auparavant, je ne suis plus le même.
LUCIEN- (Silence) Qu’est-ce qu’elle t’a fait ?
ROMAIN- (Silence) Dehors, dehors, j’ai dit. (Silence, criant,
104
Sant Jordi 2012
avec les larmes aux yeux) Laisse-moi tranquille ! (Romain rallume l’appareil)
LUCIEN- Tu ne fais que te torturer en écoutant ce morceau, elle n’est pas « l’Oiseau du Paradis » que tu croyais qu’elle était. Je pense plutôt au diable en pensant à elle. L’amour
qu’elle ressentait pour toi était une farce.
ROMAIN- (Hurlant) Dehors !
LUCIEN- (Avec violence, il se lève, éteint l’appareil à nouveau, renverse la chaise et quelques verres de la table) J’ai tout
fait pour toi ! J’ai donné ma vie pour toi ! J’ai toujours été là
pour t’aider ! Et c’est quand cette pute arrive que tu perds la
tête !
ROMAIN- (Pleurant) Tais-toi !
LUCIEN- (Attrape Romain, le secoue, lui donne un coup de
poing, le balance par terre) Elle te traite comme un chien ! Elle
a fait ce qu’elle a voulu avec toi ! Et tu le lui as permis, tu t’es
laissé manipuler ! Elle t’a vidé, elle t’a tout volé, même l’âme.
Et quand tu ne lui es plus utile, elle t’abandonne, comme tous
les hommes qui sont passés avant toi. (S’agenouille sur lui, le
prends par les épaules) Tu reconnais ta faute, tu te sens misérable, mais tu bois et tu l’acceptes parce que tu n’as plus rien,
ce malheur artificiel est devenu la seule chose qui justifie ton
existence. Tu n’es à présent qu’ordure. (Long silence, Lucien se
relève et s’éloigne de Romain, va boire d’une bouteille qui est
sur la table et regarde Romain)
ROMAIN- (Balbutiant) Disparais…
LUCIEN- Non.
ROMAIN- Disparais…
LUCIEN- Bâtard…
ROMAIN- S’il-te-plaît.
LUCIEN- Si tu savais combien je t’aimais.
ROMAIN- (Balbutiant) Laisse-moi tranquille… Laisse-moi
tranquille… Je l’aime… Tu ne me comprends pas… Je l’aime,
mais je n’ai pas su comment le faire. J’ai tout donné pour elle,
mais elle était au-dessus de moi, je ne la méritais pas. J’ai
vécu heureux pendant un temps, c’est avec elle que je me sens
vivant. Maintenant, rien n’a de sens sans elle, je ne sais pas
105
Sant Jordi 2012
quoi faire. J’ai l’espoir qu’elle revienne, et c’est ce qui me maintient en vie, Lucien.
LUCIEN- (Pendant la réplique suivante, Lucien se prépare
à sortir, met ses chaussures et met sa veste) Je te comprends
beaucoup plus que ce que tu crois. J’ai connu la blessure de
l’amour, qui dure bien plus longtemps que l’amour et atteint
le cœur bien plus profondément. Je t’aimais et tu me répudiais, certes, voilà la douleur. Mais l’homme est assez fort
pour oublier, le sacrifice nous amène vers des lieux que nous
n’aurions jamais rêvés, j’ai survécu. Mais regarde-toi, une
pauvre bête près de l’abyme, tu t’es abandonné pour rien, tu
n’es plus rien. Je t’ai tendu la main. La sortie de cet enfer, tu
l’as refusée. Je ne peux rien faire de plus. Maintenant, tu vas
pourrir tout seul. (Lucien allume l’appareil et le lance en direction de Romain, prêt à sortir par un côté de la scène. De l’autre
côté entre Sophie)
SOPHIE- Où vas-tu Lucien ?
106
2º Premio Teatro
Mayores de 16 años
Nerea López Pérez
Col.legi Sant Ermengol
Sant Jordi 2012
DOLÇA COM LA MEL
ACTE PRIMER
ESCENA I
S’obre el teló. L’Ariadna entra al vestíbul empenyent una
Samsonite. Vesteix com una noia de capital a l’estiu: uns shorts
blancs mig trencats, subjectats per un cinturó rosa amb una
sivella de brillants, conjuntats amb una samarreta blanca de
tirants, l’esquena de la qual és tota de punta, i té, a la part
davantera, el nom d’una marca brodat amb lletres rosades. Als
peus duu unes sandàlies marrons d’estil romà que pugen una
mica més amunt del turmell. La jove s’enretira les ulleres de sol
i es planta al bell mig de la sala rústica, just davant de les escales centrals que donen a un pis superior. És una habitació molt
espaiosa, decorada amb tot detall, des dels llums del sostre
fins al brodat dels coixins del petit sofà que hi ha al costat del
rebedor, situat a mà dreta.
ARIADNA (crida, dirigint la veu enlloc): Hola? Què hi ha
algú? Avi?
Apareix, pel costat del rebedor, un home d’edat avançada
amb cara de pomes agres. Vesteix un pantaló de vellut, d’època,
de color marró i una camisa de ratlles primes marrons, coberta
per una armilla blau marí de llana. L’Ariadna l’observa astorada per la combinació de colors que duu.
AVI: Què et penses que fas, joveneta? A casa meva no
vull aquests crits, que sóc vell però no pas sord.
ARIADNA: Bon dia, avi! Sóc l’Ariadna la filla de la Mercè
i el Quim, els de Barcelona.
AVI: Ja sé qui ets. La teva mare em va trucar per dir-me
109
Sant Jordi 2012
que et quedaries aquí a casa uns dies, per no sé quin casori al
que havies d’anar.
ARIADNA: Exactament. Hem d’anar a la boda del Pep, el
teu nét i cosí meu.
AVI: Hem de? Dispensa’m, però jo no aniré a cap casori
el que em queda de vida!. Els joves d’avui només es casen per
la cerimònia, ja no en saben de l’amor i el compromís. D’aquí
a dos dies estaran als jutjats signant papers de divorci, ja ho
veuràs. A més, en aquestes festes es tot disbauxa i xerinola,
tots beuen més del compte i ballen aquestes cançons modernes que no són música ni són res.
ARIADNA: Però avi, no veus que aquesta és la gràcia de
les bodes, divertir-se i gaudir amb els nuvis de la seva felicitat.
Bé, el menjar també és un punt a favor, tot s’ha de dir. Va,
home, anima’t que segur que t’ho passaràs de conya!
AVI: He dit que no! Quina mena d’educació és aquesta?
La Mercè em va dir que faries la teva i no em destorbaries,
però des que has arribat només has fet que cridar i faltar-me
al respecte!
ARIADNA: Va, home, no siguis aguafiestas! Ja veuràs
com d’aquí a dos setmanes canvies d’idea i véns amb mi al casament (diu entre rialles) i fins i tot no voldràs que marxi.
L’avi, amb la mateixa cara de pocs amics, li dóna l’esquena i fa mutis per la porta de l’esquerra murmurant en veu
baixa.
AVI (murmuris): Els joves d’avui dia no tenen educació.
Tutejar-me ... on s’ha vist això? Ara trucaré a la Mercè per dirli quatre coses.
ARIADNA: Avi, no marxis. Quina és la meva... (l’avi ja no
hi és)... habitació?
Entra en escena, per la banda dreta, espolsant-se un davantal de color blanc que duu sobre una faldilla i una camisa
negres, una dona que volta la trentena d’anys.
110
Sant Jordi 2012
ADELA: Bon dia, senyoreta Ariadna. Sóc l’Adela, una de
les minyones de la casa. Si m’acompanya la conduiré a la seva
habitació. (agafa la maleta).
ARIADNA: (pensa per a ella mateixa) Minyona? Qui ho
diria que l’avi té tanta fortuna. (Es dirigeix a l’Adela) Bon dia,
Adela. Sí, és clar que l’acompanyo.
Ambdues pugen les escales principals i fan mutis.
ESCENA II
Un nou escenari: l’habitació de l’Ariadna. És una sala espaiosa, amb molta llum gràcies al finestral i amb una terrassa
que hi ha a mà dreta. Al costat d’aquest hi ha un sofà canapè de
color cru. Al mig de l’habitació hi ha un llit de matrimoni d’estil
venecià. A banda i banda del llit hi ha dues tauletes de nit amb
una làmpada en forma de tulipa cadascuna. Per últim, al cantó
esquerre hi ha dos armaris encastats, al costat dels quals hi
trobem un tocador dels antics.
L’Adela posa la maleta sobre el llit i comença a guardar la
roba de la noia als armaris. L’Ariadna, mentrestant, es passeja
per l’habitació admirant cadascun dels detalls.
ARIADNA: Adela, et puc fer una pregunta?
ADELA: És clar, senyoreta, digui’m.
ARIADNA: L’avi sempre ha estat així? (s’acosta a ella).
ADELA: Com vol dir, així? (diu, mentre selecciona la roba
per colors).
ARIADNA: Doncs així, no ho sé, esquerp, malhumorat.
ADELA: El senyor Prudenci és així des que va morir la
senyora de la casa. Sembla que hagi perdut les ganes de viure.
Va repartir les accions de l’empresa entre els seus fills i es va
dedicar per complet a les seves abelles.
ARIADNA: Abelles? (s’estira al llit).
ADELA: Sí, la senyora Ariadna tenia l’afició de l’apicultura. Preparava pots i pots de mel que regalava als veïns o venia
111
Sant Jordi 2012
als estrangers. Ara que és morta, el senyor Prudenci ha reprès
l’afició de la seva difunta esposa i hi dedica la major part del
temps. Suposo que deu ser una forma de sentir-se més a prop
d’ella.
ARIADNA: Si que n’és de sentimental, l’avi. No entenc
perquè ho amaga sota aquesta cuirassa de borderia.
ADELA: Senyoreta, permeti’m dir-li que el seu avi odia
el llenguatge aquest que useu els joves de la capital. Si vol un
consell... miri de tractar-lo de vostè, no el tutegi.
ARIADNA (es reincorpora): Ara entenc perquè deia allò de
la falta de respecte. Bé, moltes gràcies, Adela; deixa la roba,
que ja acabaré de guardar-la jo.
ADELA: Com vostè maní, senyoreta. Si no necessita res
més, em retiro (es disposa a sortir per la porta, però l’Ariadna
la interrom).
ARIADNA: Adela, on té l’avi tot això de les abelles?
ADELA: L’apiari és més enllà dels estables, al fons de la
prada.
ARIADNA: Gràcies, Adela (Adela fa mutis per la dreta).
ACTE SEGON
ESCENA I
Nou escenari on trobem l’avi vestit d’apicultor obrint la
tapa d’un dels ruscs on està allotjat l’eixam d’abelles. Arriba
l’Ariadna, que duu també un vestit d’apicultora al qual no s’acaba d’acostumar.
ARIADNA: Bon dia, avi! Ha dormit bé?
AVI: Què hi fas aquí? D’on has tret aquest vestit?
ARIADNA: Doncs miri, com que aquí no hi ha ni cobertura, ni internet, ni televisió per cable he decidit ajudar-lo amb
les abelles. Quant al vestit, l’he demanat a l’Adela. Que li sembla? No m’afavoreix gaire, però crec que m’hi acostumaré.
AVI: Tu em vols ajudar? Tu no en saps res de abelles!
Torna cap a casa i no destorbis!.
112
Sant Jordi 2012
ARIADNA: I per què no me n’ensenya vostè?
AVI: Perquè no i prou, vés cap a casa!.
ARIADNA: No em moure d’aquí!.
AVI: Mira que n’ets, de tossuda! Fes el que vulguis.
L’avi va cap a un altre rusc i s’adona que l’Ariadna el segueix. Ella observa l’interior del rusc.
ARIADNA: Miri, avi, si estan ballant! A elles també els
agrada la gresca, potser estan de casori. (diu rient).
AVI: No diguis ruqueries, joveneta, les abelles es comuniquen fent aquesta mena de balls. Per exemple, quan troben
menjar fan una dansa en forma de vuit en direcció a l’aliment i
amb la llargada corresponent a la distància que han de recórrer per arribar-hi.
ARIADNA: Si que en sap, vostè. Que li ho va ensenyar
l’àvia?
AVI: Vinga, tornem cap a casa, que ja tenim prou bresques.
ARIADNA: Està bé, com vostè digui.
Néta i avi es dirigeixen cap a casa pel camí que hi ha dels
estables fins a la cuina.
ESCENA II
L’Ariadna i l’avi es troben en una sala més aviat petita
que comunica amb la cuina per una porta situada a la dreta.
Al centre hi ha una taula de fusta alta i allargada amb petits
pots de vidre buits que tenen una etiqueta en blanc al centre.
Darrere la taula hi ha una paret amb una prestatgeria plena de
pots de vidre amb mel, que també tenen una etiqueta en blanc.
A l’esquerra hi ha una petita cuina de fogons amb una cassola.
Entra l’avi per la dreta, es treu el vestit d’apicultor i el deixa en
un penja-robes que hi ha al costat de la porta. Tot seguit entra
l’Ariadna i l’imita. L’avi porta les bresques de cera que ha recollit fins a la taula, l’Ariadna el segueix i es queda mirant els
prestatges.
113
Sant Jordi 2012
ARIADNA: Avi, què fa amb tota aquesta mel?
testa.
L’avi treu les bresques de la capsa on les duu i no li con-
ARIADNA: Avi?
AVI: Les minyones n’agafen quan en necessiten.
ARIADNA: I no en dóna als veïns, com feia l’àvia?
AVI: Ariadna, si vols ajuda, deixa de fer preguntes i obre
els pots buits.
L’Ariadna deixa de mirar els pots plens de mel, agafa els
buits i els obre. L’avi mentrestant es gira cap a la cuina de fogons i deixa bullir aigua a la cassola una estona.
AVI: Porta’m les bresques de cera.
L’Ariadna les hi porta i l’avi n’agafa unes quantes i les introdueix a la cassola. Tot seguit hi afegeix sucre i àcid tartàric i
ho deixa fondre. Mentre realitza tot el procés, l’Ariadna observa
encuriosida. Quan la mel està tota fosa, l’avi retira la cassola
dels fogons i la posa a sobre la taula.
AVI: Ara ho hem de deixar refredar una estona i després
ho envasarem.
ARIADNA: D’acord. Avi com és que hi posa etiquetes si
després les deixa en blanc?
AVI: Crec que és hora de dinar. Anem.
Ambdós fan mutis per la dreta i finalitza l’escena.
ACTE TERCER
ESCENA I
La mateixa habitació de l’escena anterior. La taula de fusta ara té els pots anteriors plens de mel. L’Ariadna té un pot a
114
Sant Jordi 2012
les mans i amb un retolador escriu quelcom a l’etiqueta que hi
havia en blanc. Entra l’avi per la dreta.
AVI: Què hi fas aquí, Ariadna?
ARIADNA: Bones, avi. M’he pres la molèstia, mentre vostè feina una becaina, d’envasar la mel.
AVI: No, si d’això ja me n’he adonat, però què redimoni
escrius en aquestes etiquetes?
L’Ariadna li ensenya el pot que té a les mans. A l’etiqueta
hi posa: Can Prudenci.
ARIADNA: Li agrada?
AVI: I què en penses fer d’aquests pots?
ARIADNA: Aniré a repartir-los als veïns.
AVI: Ets igual que la teva àvia!
ARIADNA: Per algun motiu tenim el mateix nom, no?
Apa, deixi’m passar que tinc molta mel per repartir.
L’avi meravellat la deixa passar. Quan l’Ariadna ha fet
mutis per la dreta, l’avi treu un mocador blanc de la butxaca del
pantaló amb dues inicials brodades AP i s’eixuga les llàgrimes.
Alça la mirada al cel.
AVI: Mira que n’ets, Ariadna!
Es recolza sobre la taula de fusta eixugant-se encara les
llàgrimes. S’apaguen els llums i finalitza l’escena.
ACTE QUART
ESCENA I
L’Ariadna baixa les escales principals de la primera escena. Duu un vestit de gala violeta amb escot Diana que arriba
fins a mitja cama i té un llaç a la cintura, a partir del qual cau
la faldilla de doble capa. Amb una mà es recolza a la barana
115
Sant Jordi 2012
de l’escala mentre que amb l’altra subjecta una petita bossa
de mà de color negre, igual que les sandàlies de taló que llueix.
Mentre ella baixa, apareix l’avi per la dreta tot engalanat amb
un vestit negre i una camisa violeta, intentant fer-se el nus de
la corbata.
ARIADNA (ja ha baixat les escales) – Necessita ajuda, senyor Prudenci?
AVI: No cal, puc fer-ho jo sol.
ARIADNA (li treu les mans de la corbata i li fa ella el nus):
Com és que s’ha vestit tan guapo avui?
AVI: Tinc el casori d’un nét, al qual haig d’assistir.
ARIADNA: Però no deia que aquestes festes només eren
per fer disbauxa i xerinola i que això no anava amb vostè?
(diu, fent-li la burla i arreglant-li el coll de la camisa).
AVI: Vinga Ariadna, acaba que farem tard! (gira el cap
cap a la dreta). Adela, hi ha el cotxe a la porta?
Apareix Adela per la dreta amb el bastó del senyor Prudenci.
ADELA: Sí, senyor Prudenci. Tingui el seu bastó.
AVI: Per què em portes el bastó? No veus que estic fort
com un roure?
ADELA: Dispensi’m senyor, jo creia que...
ARIADNA (pren el bastó): Moltes gràcies, Adela.
La noia agafa l’avi pel braç i li fa un petó a la galta. Ambdós caminen fins al límit de l’escenari com si anessin cap a la
porta de sortida. L’avi s’atura, se la mira i li diu.
AVI: Dolça com la mel!
Cau el teló i finalitza l’obra.
116
Premios
Ensayo
Sant Jordi 2012
PRESENTACIÓN
DEL ENSAYO
Sapereaude/ Atrévete a saber. La máxima kantiana, que
nos invita al conocimiento, y al atrevimiento para conocer, nos
mete de lleno en la naturaleza del “ensayo”. Éste es un género
que aspira a hacernos comprensible el mundo que nos rodea,
el cual no se nos da espontáneamente, sino por la mediación
de la reflexión y del coraje para la misma. A este respecto el
ensayo, el bueno al menos- y es que en la literatura, en el arte
en general, es inevitable un juicio normativo-, se mueve en
una dialéctica entre lo parcial y lo universal. Por un lado se diferencia de un tratado filosófico sistemático por su limitación a
un aspecto concreto de la realidad, que interesa especialmente
al autor y sobre el que desea llamar la atención del lector; muy
a menudo es una temática social o política, sobre todo a partir
del siglo XIX y la eclosión de la prensa- algo esencial para el
auge de este género-, pero también ética, emocional, literaria,
científica, religiosa, etc. Por otro lado aspira a la universalidad, entendida en el doble sentido que le confería a este término la tradición ilustrada: una comprensión en primer lugar
de esa parcela de la realidad que pretendemos explicar, desde
la razón o logos común a todo ser humano, y, más concretamente, desde una concepción global o filosófica de la realidad,
y en segundo lugar desde unos valores éticos igualmente universales: libertad e igualdad. Los grandes ensayos de la literatura, universal y española, se mueven en esta dialéctica entre
lo particular y lo universal; recordemos a nuestro Larra y su
“vuelva usted mañana”, que es un análisis, a partir de un caso
individual, de la burocracia estatal española y del atraso histórico del país.
119
Sant Jordi 2012
Gnozisautón/ Conócete a ti mismo. Es la máxima socrática que nos revela una segunda naturaleza del ensayo: la aspiración a desentrañar no solo el mundo externo, sino también
el mundo interno o naturaleza humana. A ellos se debe ese
tono de intimidad, de coloquialismo, el uso de recursos formales como el diálogo o la carta, que tan a menudo dominan
en este género. Los clásicos griegos y romanos son auténticos
maestros del ensayo dirigido ad intra: sobre la virtud, sobre
el amor, sobre la brevedad de la vida, sobre la vejez, sobre la
amistad, etc., son temáticas propias de Sócrates, Platón, los
cínicos, los estoicos y los epicúreos. Toda la ensayística antigua en realidad tiene como preocupación central lo subjetivo,
el ser humano, su ser y su deber ser, prácticamente hasta
Montaigne. Pero también aquí se establece una situación dialéctica. El conocimiento del mundo externo nos lleva a conocernos más a nosotros mismos, y viceversa, porque en el fondo
la realidad externa está construida por los propios sujetos, naturales, sociales e históricos, y éstos a su vez son exterioridad,
bilogía, sociedad e historia. Así, a partir especialmente de la
Ilustración, en España con Cadalso y Jovellanos, en Europa
sobre todo con Rousseau, el ensayo comienza a compaginar el
análisis de la naturaleza humana con el de la vida política y
social, el mundo interno con el externo.
Una tercera dimensión del ensayo es su condición de
saber “crítico”, en las diversas acepciones del término: “crítico” en el sentido kantiano de que, a través del logos universal, se aniquila concepciones de la realidad supersticiosas e
irracionales, basadas en la fe, en prejuicios o en valores que
no son universales; “crítico” en el sentido marxista de que se
desvela las injusticias del mundo que nos rodea, del exterior
y del interior, desde dichos valores universales, y se plantea
alternativas de una realidad más elevada, de un mundo en
definitiva mejor. Es esta naturaleza crítica del ensayo la que
le otorga también una finalidad práctica: superar la “alienación”, la externa de un mundo desigual e injusto, y la interna
de un “individuo unidimensional”, incapaz de pensar, sentir,
hablar y actuar frente a lo establecido, sea el Gran Hermano
120
Sant Jordi 2012
12+1 sea la última guerra o el último dato sobre el número de
personas bajo el umbral de la pobreza. En definitiva, “crítico”
supone decir que un ensayo no puede ser nunca neutral, que
éste implica siempre una toma de partido, pues la neutralidad
o imparcialidad simplemente no existen en el campo de extensión del mismo, y bueno será aquel ensayo que se yerga sobre
la universalidad racional y moral. Lo mejor de la ensayística
universal se corresponde precisamente con autores social y
políticamente comprometidos: Bartolomé de las Casas, Larra,
Blanco White, Rousseau, K. Krauss, W. Benjamin, etc.
En fin, no caigamos en el exceso, demos por concluida
esta introducción y demos el paso a nuestros alumnos, a sus
ejercicios de atrevimiento, de conocimiento, de crítica y de liberación con que nos regalan en las páginas siguientes, y con los
que, a ellos les animamos, nos seguirán regalando.
Venancio Andreu Baldó
Profesor de Latín
Instituto Español de Andorra
121
1er Premio Ensayo
Categoría única: Mayores de 16 años
Alex Rodríguez Angulo
Instituto Español de Andorra
Sant Jordi 2012
SIMPLE Y MAGNÍFICA MÚSICA
La definición de música que determina la RAE tiene varias acepciones, que resumidas, vendrían a decir que la música
es el arte de organizar sensible y lógicamente una combinación
coherente de sonidos y silencios utilizando los principios fundamentales de la melodía, la armonía y el ritmo, para producir
deleite, conmoviendo la sensibilidad, ya sea alegre o tristemente. Como bien se dice en la definición, la música es un arte.
Mucha gente, no generalizaré, escucha música a diario sin
darse cuenta de este detalle, muchas veces escuchan música
sin detenerse a apreciar detenidamente este arte que no se encuentra en los museos, sino en la vida cotidiana, y que todos
podemos apreciar placenteramente con un poco de atención, y
no solo usar la música para rellenar el silencio. Un ejemplo de
esta falta de atención y, en mayor parte, de ignorancia musical
se aprecia en un experimento realizado hace poco tiempo por
el periódico “The Washington Post”. El experimento consistió
en poner a un famoso y virtuoso violinista a tocar el violín en
el metro. Estuvo tocando 45 minutos, recaudó 32 dólares, sólo
tuvo seis espectadores y únicamente una mujer se dio cuenta de quién era. Ese violinista había actuado dos días antes
llenando un auditorio donde la gente pagó unos 100 dólares
por verle. Esto es otra muestra de la falta de atención que
prestamos a la música. Yo creo, que tampoco me hubiera detenido a escuchar, ni hubiera sabido que fuera un violinista
mundialmente conocido, seguramente hubiera escuchado un
poco de alguna obra pero hubiese seguido mi camino. Esto
nos enseña que si no disponemos de un momento para pararnos y escuchar a uno de los mejores violinistas del mundo,
¿qué cantidad de otras cosas bellas nos estaremos perdiendo
en nuestra vida?
La música es algo que siempre ha estado en nuestra historia, desde los tiempos más lejanos, incluso desde antes que
125
Sant Jordi 2012
fuéramos los humanos actuales, intelectual y tecnológicamente desarrollados. La música ha estado vinculada con los humanos desde que se creara la forma más simple de sonidos.
La primera manifestación de este don musical que tenemos
se remonta a la prehistoria, donde se creaban combinaciones
de sonidos para conseguir lo que denominaríamos ritmos, lo
cual derivó en el concepto de música que conocemos actualmente. Los humanos prehistóricos, los primeros músicos, realizaban sonidos mediante percusión, ya fuese con su cuerpo o
con sencillos instrumentos. Esta música era utilizada en ritos
a la vida, la muerte, ritos de apareamiento y en muchos más
aspectos de su vida habitual.
Posteriormente, en el mundo antiguo, la música ya se
había perfeccionado bastante, tenían avanzados conocimientos donde, por ejemplo en Egipto, ya utilizaban la escala de
siete sonidos. En la vida y filosofía de la civilización griega, la
música tenía un papel muy importante. Pitágoras ya la mencionó en sus teorías, que explicaban la música como la matemática, explicaba como en la naturaleza había una organización numérica del sonido. Posteriormente con Platón aparece
un gran amor por este arte y podemos ver como la describía y
apreciaba en algunas citas platónicas: “La melodía se compone
de tres elementos: palabra, melodía y número. El número y la
armonía se han creado para las palabras.” “Las conversaciones
musicales deben llevar a lo hermoso” y “Que la educación se
mantenga pura, no se pueden alterar las reglas musicales sin
alterar las leyes de la gobernación.”.
De la música en la historia podemos tomar numerosos
ejemplos, como los sonidos de las danzas de la civilización
egipcia, citada anteriormente. Estas danzas musicales se usaban para venerar grandes días y para unir mente y cuerpo
espiritualmente, como hace también la cultura hindú. Otras,
como las culturas mesoamericanas, usaban la música con
la danza para homenajear a sus dioses. También se pueden
nombrar otras manifestaciones musicales, como la romana,
continuando con la música de la edad media, llegando al renacimiento, donde la música empezó a tomar nuevos caminos
126
Sant Jordi 2012
desarrollados en la ilustración y el pensamiento humanista,
donde se empezaron a combinar sonidos de diferentes lugares
del planeta.
La música siempre ha estado presente en la historia,
siempre en un segundo plano a los demás hechos, como es
normal siendo un arte. Un estudiante, como yo, estudiará la
historia desde los principios hasta la actualidad y no se dará
cuenta de que la música siempre ha estado ahí, y ahí sigue, en
ese segundo plano que, por supuesto, no todo el mundo ignora, pero que muchas veces no nos damos cuenta de él.
Hoy en día, la música no es meramente una distracción, es una manera de disfrutar un arte, unir ideas, con un
solo propósito: la felicidad y el goce de los sentidos humanos.
Realmente como conseguimos llegar a crear música a través
de nuestro cuerpo es algo increíble y, en parte, desconocido
completamente por nosotros. Este es un aspecto fascinante,
uno más de tantos que hacen increíble al ser humano. Cómo
podemos interpretar la música por los sentidos, y nuestros
pensamientos es algo fantástico, y lo que a mi se me hace más
fantástico todavía, es el sentir esa especie de escalofrío que
da cuando uno siente buena música, que puede llegar a emocionar, sea del género que sea: clásica, renacentista, antigua,
cultural, popular, etc. Esto hace a la música maravillosa, ya
lo dijo Nietzsche tan sencilla, pero tan acertadamente: “Si en
el mundo no existiera la música, la vida sería un error”. Esta
expresión parecerá un tanto radical quizá, y a lo mejor yo pareceré un loco de la música citándola, pero me parece muy
cierta, el mundo sin música sería muy triste.
La música también ha sido fuente de inspiración de muchas personas a lo largo de la historia, como dijo el mismo Beethoven “la música constituye una revelación más alta que ninguna filosofía”. Mencionando a Beethoven, también habría que
hablar de los tipos de música, no todos, pero alguno, como la
clásica. La música clásica para algunos es considerada como
la más bella de todas, aunque en mi opinión, para gustos, colores. Aunque claro, en parte, los que opinan esto tienen su
cuota de razón, porque ¿cómo podría una persona de la actua-
127
Sant Jordi 2012
lidad comparar la maestría de la unión de acordes realizada en
una pieza de Bach, de Mozart o de Beethoven con tendencias
musicales modernas? Cada uno tiene sus gustos eso está claro
y las músicas modernas provienen de las clásicas. La música
clásica no es mi preferida, pero también me gusta disfrutar del
“Nocturno” para piano de Chopin, de “Luz de luna” de Beethoven, de las “4 estaciones” de Vivaldi o cualquier concierto para
piano de Mozart, mientras leo un libro o estudio cualquier
cosa, escucharlo de fondo y sentirse en paz y tranquilidad. Y
aunque no es mi preferida también se me ponen los pelos de
punta al escuchar “Tocata y fuga” de Johann Sebastian Bach
o la novena sinfonía de Beethoven.
Otro estilo, este más actual, el rock, también puede ser
el mejor estilo musical para algunos, “El rock and roll nunca fue un hobby. Fue una razón de vivir.” Esta frase de Bruce
Springsteen se identifica muy bien con los verdaderos rockeros
fanáticos, otro ejemplo de lo que puede significar la música
para las personas, algo que puede ser incluso espiritual como
también citó Bono, líder del grupo U2.
Y como estos 2 ejemplos, muchísimos más. El rap, poesía y música unidos para mandar mensajes de los pensamientos del autor o simplemente para realizar una obra artística
con las palabras. La rumba, un género español magnífico para
sentir “buen rollo”, este tipo de música es la que te sube el
ánimo si lo tienes bajo o simplemente te hace sentir bien, una
muestra de la capacidad de la música sobre los sentimientos
humanos. Podría extenderme muchísimos más tratando los
géneros musicales, pero tampoco voy a escribir una tesis doctoral.
Mucha gente critica otros géneros musicales distintos
a los que suelen escuchar ellos, eso me parece un comportamiento bastante incorrecto. Yo creo que no existe música
fea, sino distintos gustos y distintas etapas de la vida donde
escuchas distinta música. Esto es como el caso del padre al
que no le gusta la música de su hijo: lo mismo le pasaba a ese
padre con su propio padre. Estos adultos deberían pensar que
si no les gusta la música de los jóvenes, estarán adoptando
128
Sant Jordi 2012
la misma posición que adoptaron sus padres con ellos. Esta
gente deberían aplicar una muy buena cita de Víctor Hugo:
“Atreveos, solo así se logra el progreso, atreveos a probar algo
nuevo y no nos quedemos en lo que conocemos.”
Yo creo que la música nos hace ser parte de algo más
grande que nosotros mismos, y la sensación después de haber
creado cualquier elemento musical (canción, melodía, remix,
acordes de guitarra…), esa satisfacción que sientes, es algo
maravilloso. Con estas cosas puedes darte cuenta de las maravillas de la vida sin necesidad de caer en excesos, maldades,
vicios, etc., es una manera de desahogarse, de poder encontrarse con uno mismo. Todavía no he conocido ni una persona
que no haya disfrutado de la maravilla de la música, y como
música no sólo puedo referirme a la creada por el hombre, sino
que también puede ser aquella que encontramos en la naturaleza, desde el canto de un pájaro, el sonido del viento contra
ti dando sensación de tranquilidad, el sonido de las olas en la
costa, el maullido de un gato, o el canto de ballenas y delfines, o también, por supuesto, escuchar el silencio en la cima
de una montaña rodeado de calma, incluso en humanos, un
susurro que seduce con palabras. Esto es otra forma de lo que
también denomino música, otro tipo de música que también
podemos escuchar a diario, pero que si no paramos a prestar
un poco de atención no nos daremos cuenta de la maravilla
que nos estamos perdiendo.
129
2o Premio Ensayo
Categoría única: Mayores de 16 años
Alda Rodríguez Ronchera
Col·legi Sant Ermengol
Sant Jordi 2012
SOCIETAT I IMATGE
Actualment vivim en un món globalitzat en què, malauradament, les societats estan quasi exclusivament basades en
la cura de la imatge.
Des de temps ben antics, l’evolució de l’espècie humana
ha estat condicionada per diversos criteris físics, de manera
que ja en temps prehistòrics s’assimilava que tenien més possibilitats de procrear i donar descendència aquelles dones amb
una figura de cintura estreta i pelvis ampla (símbol de fertilitat) i, en canvi, les dones amb una altra figura no resultaven
tan atractives pel sexe oposat, ja que els semblava que tendien
a procrear amb menys abundància i per tant reduïen les possibilitats de continuïtat de l’espècie.
A mesura que hem anat evolucionant com a espècie
aquests criteris físics han passat a ser quelcom més que un
criteri reproductiu i d’atracció sexual, i han esdevingut veritables condicionants socials, de manera que actualment, com a
societat i grup, hem adquirit un sentiment negatiu únicament
destinat al rebuig i exclusió del que és diferent en quant a
l’aspecte físic.
En un inici, quan la indústria tèxtil i la moda van esdevenir vertaderes potències econòmiques en el món occidental,
la imatge de la dona i de l’home van, temporalment, ésser respectades i es va mantenir un idea de roba adaptada als usos i
als hàbits de les persones que conformaven la societat, criteri
que desgraciadament no s’ha mantingut en el temps, fins i tot
ha patit un retrocés fent que fos la societat la que s’hagués
d’adaptar a la imatge dictada per “influenciadors/dictadors”
de tendències.
Avui en dia, sembla ser que el concepte de bellesa consisteix a promoure un ideal de dona excessivament prima i
d’home excessivament musculat. Aquests criteris de bellesa,
és clar, no són fixats per part de la majoria dels “mortals” sinó
133
Sant Jordi 2012
que, com ja he esmentat anteriorment, són propiciats per les
grans fortunes de l’àmbit tèxtil i els dissenyadors al seu servei
que necessiten generar un màxim de benefici econòmic amb les
seves creacions. De fet, resta impensable que en les societats
del S.XXI que solen ser de caire més liberal i obert, la població
s’hagi d’adaptar a unes icones predeterminades de bellesa per
a gaudir d’una bona imatge social i tenir èxit, i que en el cas
contrari, la no adquisició i acceptació d’aquestes icones pugui
provocar actituds negatives de menyspreu i exclusió.
D’altra banda, cal tenir present que per arribar a canviar
la visió plàstica i materialista que s’ha anat creant entorn a la
imatge de l’ésser humà és necessari promulgar un canvi des de
la infantesa. Hem de ser conscients del creixent impacte que la
imatge genera sobre el més joves de les societats, i també hem
de ser conscients que gran part de la culpa d’aquest impacte
la tenen els mitjans de comunicació i les xarxes socials que
difonen i amplien les “tendències” dictades per dissenyadors i
marques de pes, així com la facilitat d’accés que es té a aquesta informació per la via de la publicitat. Per a constatar aquest
impacte només cal observar els índexs de vendes dels mercats
mundials, on es veu clarament un increment de vendes de
materials electrònics per a l’oci infantil, en detriment de les joguines tradicionals que, està demostrat, estimulen de manera
diferent els hemisferis cerebrals de l’infant, accionant-ne més
les parts creatives, fet que al seu torn és decisiu per al futur,
ja que com més creatiu és un cervell, menys tendeix a seguir
els estereotips -i doncs la moda global- i més tendeix a cercar
la seva pròpia identitat i l’originalitat pel que fa a moltes qüestions, entre les quals la imatge personal, per exemple.
Cal ser conscients, però, que per molt que no tothom
cerqui ser com la majoria sempre queda un sentiment de por
a allò diferent i de la no acceptació del grup. Realment aquest
sentiment de por ha estat indirectament inculcat des de fa ja
molts anys, i és aquesta mateixa por, com també la no certesa del que passarà després del canvi, que susciten en l’home
una actitud d’acceptació i conformisme a seguir la tendència
majoritària, provocant que la varietat (que és el que diferencia
134
Sant Jordi 2012
l’espècie humana, sobretot a nivell genètic, de d’altres espècies) desaparegui.
Si tots volem ser iguals: amb cabell llis, ulls blaus, nas
petit, boca carnosa, prims i alts i, a més, duent la roba a la
moda, com ens diferenciarem entre nosaltres? Pot ser que un
canvi de mentalitat sigui urgent, si volem recuperar cadascú
la nostra pròpia identitat? És necessària una unió de tots nosaltres per a lluitar contra els grans “dictadors”? La resposta
és senzilla, sí, ens hem d’unir i lluitar per allò que ens diferencia, per allò en el que creiem, i per allò que ens defineix com
a persona única dins de la societat, però, això també implica
valentia. Cal tenir present que, malauradament, en el moment
en què et proposes mantenir la teva pròpia imatge i identitat,
t’exposes al perill de ser rebutjat per la resta i per tant exposes
al perill la teva pròpia forma de vida. Sí, de vida, ja que tant la
feina que t’ha de permetre sobreviure, com l’amor i l’amistat
que permeten mantenir l’equilibri emocional, per molt decebedor que sigui, es troben extremadament lligats a l’aparença
física com a hores d’ara tots sabem: és més fàcil el triomf professional i l’èxit personal quan es disposa d’un físic que quadra
amb els criteris estètics del moment. I sí, individualment pots
tenir coratge i decidir modificar a nivell personal la societat,
però, si la majoria no respon i col•labora amb aquesta iniciativa, hauràs fracassat.
El món de la imatge, per molt trist que sigui dir-ho, està
massa fortament lligat al nostre dia a dia, i realment, si volem
arribar a canviar els fonaments d’una societat, farà falta moltes més coses que complementin la importància de la individualitat i la diferenciació, serà necessari que tots els estaments
s’hi impliquin i, sobretot, farà falta temps.
Ara bé, pel que fa al factor temps, ens trobem en una
situació encara més decadent. Vivim condicionats pel pas del
temps, de manera que les nostres vides s’organitzen bàsicament al voltant de dos grans cicles temporals: les jornades
laborals i els moments d’oci i de lleure (que tot i que els anomenem així no són més que moments en què, com a persones integrants del col•lectiu societat, aprofitem per a millorar i
conservar la nostra imatge social).
135
Sant Jordi 2012
De fet, no valorem el nostre temps. Estem abduïts pel
comportament de la majoria i ens deixem portar, no tenim ambició d’innovar i de cercar nous camins per explorar. Entenem
el temps com a concepte abstracte quan l’hauríem de considerar valor universal. No podem seguir amb el ritme de vida que
se’ns imposa des del món globalitzat en el que vivim, hem de
parar, o si més no alentir, la situació actual és ja insostenible;
hem d’aturar-nos un moment i reflexionar sobre com canviar
el nostre dia a dia.
Hem de pensar com millorar, com sortir del cicle del qual
formem part. Hem d’actuar, doncs, sense por al canvi i sense
por al que els altres diran de nosaltres, ja que és només així
que podrem ser lliures altre cop. Hem de ser alhora militants
i vigilants perquè el canvi es faci des de dintre, nosaltres, però
també influint en la resta perquè el canvi també sigui a fora.
136
Premio especial
en lengua
inglesa
Sant Jordi 2012
PROCESS OF LEARNING
AND TEACHING OF
FOREIGN LANGUAGES
Language is an instrument of society, as well as a reflection of it. Following this principle, the learner of a foreign
language cannot face the learning as something mainly theoretical, a mixture of grammar rules, vocabulary and phonetic features which complement each other in order to create
a useful code or “tool” for communication. Folkways, habits,
geographical situation, climate, traditions, motivation on the
part of the speaker and other factors contribute enormously to
the definition of features which make part of a language. Due
to its social nature, language is not something mathematical
at all. It cannot be fixed in the same way as mathematics are.
Obviously, grammar rules can be applied in many situations
following the same pattern or “general rule”. But how to explain
the “well-known” exceptions? How can the learner assimilate
that children is a plural form, although it doesn´t end in –s,
when he is satisfied after learning that plural forms in English
are obtained by adding –s to singular forms? In such cases the
teacher can reassure the learner by telling him: “Don´t worry,
the reason for this phenomenon is quite simple. It is due to the
historical evolution of English, from that time when language
had declensions which had several endings for plural forms
(never –s!) to the time when English received a strong Latin and
French influence, adopting –s for plural forms. But there were
some words which kept their original plural forms, and child/
children is one of these words”. After this explanation, which
is true, clear and easy in principle, the learner often thinks:
“Ok., but how can I keep in my mind these and other irregular forms in spite of their historically understandable origin?
139
Sant Jordi 2012
And how many of these irregular forms are there? And how...?”
This reaction, apart from typical, is very logical on the part of
the learner. Such cases are very frequent in any language, and
they show that languages cannot be completely fixed by means
of rules. Languages break such rules continuously. One of the
results of this “breaking the rules” is what is called the style of
each language. The style is the most “reluctant” aspect to be
mastered by the foreign learner, and it is due to its apparently
absolute lack of explicit rules. The style arises on the streets,
in the family, at work, etc.; in any situation lived by native
speakers of a language. Style is the clearest evidence of the social nature of language. Another characteristic of language is
that it is in continuous movement. Its social nature implies its
development, since society, mankind and the world in general
are in continuous development. Language does not only play
the role of an instrument; it becomes one of the most important features of human reality. On account of this, the process
of learning-teaching must involve the learner and the teacher.
The learner must be conscious that language is real, he must
feel it and realize that language makes part of his life. The attitude of the learner towards language must be one of some
kind of “engagement”: language is present in his life 24 hours
a day and he must be able to make an absolute use of it. The
teacher must contribute to the development of this feeling, he
must awake curiosity and motivation in the learner. The role
of the teacher in this sense is very important: he has to “rediscover” the language everyday at the same time as the learner
does. This attitude is crucial in order to encourage the learner
and go on feeding his motivation. This enthusiasm and curiosity on the part of the learner makes him say: “I want to know
more”, and this is the main achievement of a successful teaching method. On account of all these factors it seems obvious
that there are two main elements whose application is imperative when teaching foreign languages: regular dedication and
repetition. Regular dedication is quite necessary to memorize
the input that the learner receives at lessons and not to forget
it. The theoretical knowledge of a language is not assimilated
140
Sant Jordi 2012
by the learner until he has worked on it several times. After a
period of time working on it, the learner possesses a knowledge which proves to be natural to him. The learner perceives
that portion of knowledge as something which makes part of
himself, and he remains attached to it. Repetition is a very
good device in order to acquire a high degree of mastering in
the style of the target language. Through repetition of certain
structures, idioms and other elements of the target language
which prove to be difficult to assimilate, the learner can improve his style in a natural way, because it “sounds natural” in
the end. A very clear example of this is the comparison of the
English structure “I don´t think it is easy” vs. the Spanish one
“Creo que no es fácil”. I think that it is much more useful for
the learner to assimilate this question of style by repetition of
many examples (until that “I don´t think...” sounds natural to
him) than by memorizing theoretical rules that turn out to be
“too slow” when they are put into practice. The learner would
often say: “I think it is not...” and shortly after he would correct
himself by saying “I don´t think it is...”. Thus, he would always
need a short time for reaction in order to apply the rule, which
could be made up for by means of practical repetition of the
structure.
Taking all these considerations into account, it can be
deduced that languages are different from the point of view
of teaching methodology. Not all the languages can be taught
following the same methods. Every teaching method can be
suitable or not depending on whether it is applied to one target
language or other. Languages such as German or any Slavonic
language (Russian, Polish, Czech, Slovak, etc.) require a higher degree of grammar (mainly morphology) teaching, and other
languages such as English or French require a higher degree of
pronunciation training. Methodology used for teaching foreign
languages should be different for each language, depending on
the structures and characteristics of each language. Among
common European languages, the most complicated case is
that of German. German has ancient structures, systems of
declensions, etc; characteristics which also appeared in Latin
141
Sant Jordi 2012
and Greek or in modern Slavonic languages such as Russian,
Polish, etc. Nowadays many tendencies in language teaching
emphasize the development of the foreign language by means
of communicative situations in which other elements are included (mainly morphosyntax). These elements are learnt “by
ear” or with as few theoretical explanations as possible. In my
opinion such methods are not suitable for German. German,
as an “ancient” language, has to be partially taught with “ancient” methodology, boring as it may seem. The traditional
methods consisting in a continuous insistence on the study of
grammar rules and grammar exercises should be maintained.
German morphology cannot be learnt “by ear”. Spanish emigrés of the sixties are a clear example of it. They learnt German
“on the street” have a lot of morphologic mistakes. They manage to apply syntax correctly (in the long rum syntactic structures acquire a certain “logical sense” in the speaker´s head),
but their morphology is hopeless. German morphology without
theoretical study cannot be assimilated. English and French
are different in this sense. Many of them (not all, of course)
were able to learn a rather good English or French “on the
street”. It is not always like that, but it is much easier than in
the case of German, because English and French morphology
is much simpler and similar in difficulty to that of many other
languages. Therefore, psychologically the learner has a better disposition to assimilate morphology unconsciously. These
considerations do not exclude other methods for the learning
of German. Of course modern methods which insist on the
use of communicative situations are also necessary, because
German language is alive and real, and traditional methods
did not pay much attention to this characteristic common to
every language. The problem in the methodology of German
is that both traditional and modern methods are necessary:
systematic theoretical study of grammar together with practical, communicative activities. Here lies the difficulty of German and that is the reason why its learning needs longer periods of time. The case of English is quite different: the absence
of complicated grammatical processes allows the application
142
Sant Jordi 2012
of “lighter” methods. Here it is easier to learn the language
through communicative situations. English morphology does
not offer so many possibilities of making mistakes, and it can
be assimilated much easier within a practical context. Syntax
can also be assimilated in the same way due to that “logical
sense” that it acquires in the learner´s head (as I mentioned
in the case of German). The biggest difficulty in English is the
pronunciation. English has too many realizations of each phoneme. Therefore, methods which emphasize oral and auditive
practice of the language are, from my point of view, the most
suitable ones. French is a curious case, because it is located
“in the middle, between German and English”. The strong connection that French presents between grammar and pronunciation requires a mixture of methods which insist on both
areas. Grammar is not as complicated as in German, but it
must be practised orally on account of its influence on pronunciation.
All these considerations let teachers and learners know
that the process of learning language can be really complicated, which does not mean at all that excellent results cannot
be attained. Interaction between teacher and learner is crucial
in order to feed and maintain learner´s motivation, and this is
our main objective when we, as teachers, impart our lessons.
Fernando Ezquerra Sanz
Department of English Language
Spanish Secondary School of Andorra
143
Sant Jordi 2012
THROUGH A CAMERA LENS
2002
When I arrived at Barcelona airport I figured out that I
had forgotten my camera at home, but I realized that I could
buy one when I got to Iceland. After a two-hour flight I finally
arrived at Reykjavik, Iceland’s capital, and shortly afterwards
I settled into my hotel room. An hour later I left the hotel and
started to search for a camera shop because they told me Iceland was a wonderful country and I wanted to have some nice
memories.
After thirty long minutes I found an old and strange shop
where they sold little cameras. I was really tired and I didn’t
want to walk anymore, so I decided to buy one of the shop’s
rare small digital cameras. The shop assistant told me that it
was very special and unique, and that nobody else in the world
could have one like this. I was curious about the camera, but
I was exhausted so I just returned to the hotel.
The next day I woke up at 8 o’clock and had a delicious
breakfast: some toast with marmalade and a hot chocolate.
I went to fetch the car which I had rented the day before in
Reykjavik airport, from the hotel garage. I wanted to visit all
of Iceland, so I decided to start in the south, as the weather
was better than in the north. The first town I came across
was Hveragerði, but I didn’t want to spend the night there, so
I continued until I arrived at Selfoss. There were wonderfully
big waterfalls and large green plains; obviously I took lots of
pictures. When I finished visiting all these magnificent places
I stayed at a small hotel near the town where I had supper.
Later I went to my room and looked at the photos that I had
taken throughout the day, but I had a surprise; they weren’t
the same ones. The biggest waterfall I had seen was splashing
water everywhere and finished in a large lake, but in the photo,
145
Sant Jordi 2012
this huge waterfall and the lake were frozen. One of the green
and wide plains was covered in snow, the streets of Hveragerði
were empty and cold and every single photo was quite different
from what I had seen. I couldn’t understand what had happened.
Over the next three days I finished visiting the south of
Iceland and I started visiting the west and the north. During these days I kept taking many photos, but this strange
phenomenon still happened to them, so I decided to bring the
camera to a camera shop so they could fix it. There they told
me they didn’t know what had happened to it; the mechanism
was perfect, but the photos were mysteriously different.
I visited many other cities, towns and villages which were
wonderful and also many mountains, rivers, valleys, and other
landscapes that were incredible. When I had finished my marvellous journey in Iceland, I returned to Barcelona very excited about my fantastic holiday, though slightly disappointed
that the camera I bought hadn’t helped much in recording my
memories.
2003-2007
As the years passed, I made many other journeys, and
sometimes I liked taking photos with my odd camera to see how
the picture changed. In some cases I saw volcanoes erupting
instead of simple mountains, ruined houses replacing modern
buildings, or even a tropical forest in the Sahara desert! For
me, this camera was quite entertaining and I thought the camera was just tricking me and everything that I took photos of
wasn’t real.
I changed my mind when the frozen waterfall, which I
had taken a photo of five years ago in Iceland, appeared on
the TV. The people were explaining that the temperatures had
decreased almost 15ºC! I thought it was just a simple coincidence, but a month later a volcano erupted, the same volcano
that I had taken a photo of! And the Sahara desert started to
be covered with dense vegetation, like a tropical forest! My lit-
146
Sant Jordi 2012
tle and rare camera took photos of the future! This was incredible! I decided to take as many photos as I could to see what
the future of the Earth would be. I knew that this camera took
pictures five years ahead of time and I wanted to see if it was
possible to increase the time span.
I went to the most specialized camera shop in Barcelona,
to see if they could make this change. When I arrived there
they didn’t believe me. I showed them the photos of Iceland,
the Sahara desert and the volcanoes, but they thought I had
taken them from the Internet or that I had been there during
the past week. I also showed them two pictures that I had
taken nearly five years ago: the photo of the ruined buildings
and another one of my house covered in snow, but it was no
use. As they still didn’t believe me I took a photo of them: they
seemed the same as now, but they wore different clothes and
they were a little bit older. Even then they didn’t want to help
me as they thought I was a lunatic.
Five weeks later an earthquake erupted and all the videos and pictures which were shown on the TV, were exactly
like my photo; the buildings were all destroyed. Furthermore,
three days after this event it started to snow in Barcelona,
and my house was covered in snow identical to the snapshot
I had taken. I then returned to the specialized camera shop,
and now they believed me. For over a week they analyzed the
complex and amazing mechanism of the camera, but it proved
difficult to change the time span. Finally they solved the problem. It has now become one of the most famous cameras in the
world, allowing us to make any necessary changes to save our
planet from further disasters.
2008-2010
When I realized the importance of my camera I decided to
travel and to take as many photos as I could. Firstly I travelled
to Antarctica, advancing the time span fifty years, and all the
photos showed petroleum platforms and the dead bodies of
many Antarctic animals, like penguins, seals and seagulls. To
147
Sant Jordi 2012
continue my investigation I visited Alaska and I took a shot of
Mount McKinley in ten years time. This same mountain was a
hundred meters smaller due to the fact that the ice and snow
had melted. Following that I flew over to the Amazon, and it
was really amazing, the palm trees and all its dense vegetation
and huge variety of animals had disappeared, it was just like a
vast desert. Eventually on my return journey to Spain from the
airplane I took one last photo looking down on the city of Barcelona. It was shocking, only thirty years to go and my home
town would be immersed under the sea.
I informed the Barcelona city authorities about my discoveries in case they could make any changes. Thanks to all
the proof that I gave of our predestined future, humanity started to change and take care of the Earth.
2030
Twenty years after, the camera didn’t show our future,
because we got to change it! Firstly, all the people that lived in
Spain, France and Portugal moved to other parts of Europe or
to the other continents. As a result of this there was less space
to live, so people started to react and the average number of
children per woman decreased, as well as the population. We
also started to recycle and to save energy much more than before; underdeveloped countries started to develop; nuclear and
coal fired power stations disappeared; we started to respect
nature a lot more; and many other things changed for the better. Now the world is in harmony again.
2050
Everything began when the end of the world was coming. The deserts were forests, the jungles were dry and sandy,
Europe was covered by a new sea and everything was changing for the worse. Three billion people had already died, and
deaths were continuing to happen. Everybody was scared; we
knew we were going to die.
148
Sant Jordi 2012
I didn’t accept that humanity had to finish like this, so I
decided to send to the past a camera that showed our future
and the end of the world. This camera was small and a little
bit strange, but it captured photos of the present, being in the
past.
Blanca Riba
Col·legi Internacional del Pirineu
1er Premio
Menores de 16 años
149
Sant Jordi 2012
A REFLECTION ABOUT THE MEANING OF LIFE
What’s life? What can we answer to this question? If you
look in a dictionary you can see that the scientific meaning of
life is: the condition that distinguishes organisms form inorganic objects and dead organisms, being manifested by growth
through metabolism, reproduction, and the power of adaptation to the environment through changes originating internally.
Can we take this meaning as the great one? Do you really think
that all we can live, all we pass, all we can do in this life can
be summarized in these few lines? I don’t think so, therefore, if
someone asks me what life is I won’t use two or three lines in
my notebook to say the meaning, life is more than that.
Life is, leaving aside the meaning of the dictionary, a
whole world of smiles, tears, fears, and all the feelings you can
have with your actions and your five senses. We have to say
that maybe people who don’t have their five senses well know
more than other people about the meaning of the life.
Life is a gift, we have to appreciate it, it’s the best present
we can have.
To have a full life we have to devote ourselves to other
people, if we see other people happy because of our help we will
feel better. Our own satisfaction is delivered by people around
us.
Life is full of good experiences, we don’t have to let bad
moments make us have a bad life. When we remember past
events they will make us smile, we will forget bad moments.
We all have bad experiences; some people are able to hide
them behind a smile. This is something good, at least is seems
something good, you can be sad and no one will come to say
what happens to you and to be all the time asking, but if it isn’t
good, you will explode one day, and you won’t end up well.
Some people say that what you have to do to stop thinking that your life sucks is not wait, that is, don’t expect that it
150
Sant Jordi 2012
will give you a lot of good things, and then you will accept what
is coming to you. I agree that you can’t expect a lot of things
from life, you don’t know what is going to happen, and you
have to be humble.
In your life you are surrounded by people who make you
have a good life, friends, family, boyfriends and girlfriends,
classmates, co-workers, strangers…
Which person is the most important in the list? Maybe
you don’t know it. Family… you’ve got a family from the day
you were born till you die, maybe not your biological family
but a family anyway, you won’t always be ok with it but it is
your family, and you can lean on them. The relationship between you and your family is difficult during the adolescence,
it’s very difficult because of the arguments, the things you say
and you don’t have to say… when we are teenagers it is very
difficult for us to keep our mouth shut and think before talking
because we are a bit rebellious and if we disagree we are able
to argue without any problems.
Our friends… I think they are very important, in preschool we like to be with them, we have a good relationship
with all of our classmates, we don’t mind next to whom we are
sitting, we don’t mind anything, and we don’t have concerns.
It’s the best time of our life. What about school, high school
and university? In the school, in primary school we start having our friends but we get on with all our classmates, at least
maybe not with the whole class. Secondary school is more difficult, people are waiting for you do to something bad so they
can laugh at them, if they don’t like your body or you aren’t
like they think that you have to be you have got a problem,
you will have to endure abuse and gossip about you. I think
that the most typical tags are the popular people, nerds, they
are called like this because they aren’t like the rest of people
or because they like strange things, the people who aren’t in a
specific group, they have relationship with all the classmates
without any problems, I think that films hurt the relationship
of the class, all this tags are typical in films, the biggest part
of the “popular” people are the rich people, a bit nasty people
151
Sant Jordi 2012
who you have to have feel sorry for and not envy, in some
cases. We can see this abuse every day in our school. In 1st
of Secondary is the hardest because you take it as something
important because you are young and you like to say it to your
teachers but then it will be worst. The best thing in this moment is to have at least a good friend, because in our life we
will meet a lot of people, we will have a lot of friends but how
many of all them are going to be next to you when you really
need help? You have to learn who we can lean on; we will know
it eventually. As Aristotle said “misfortune shows those who
are not really friends”, it’s true; these misfortunes will show
your real friends. Friendship keeps the world together. And
Socrates said that “be slow to fall into friendship, but when
you are in it, remain strong and steady”. What does it mean? It
means that you don’t have to trust someone too early; he has
to show to you that he or she is really trustworthy. We can’t
say that a friend of Secondary school is our best friend in life;
we will have different mates in different ages, in high school, in
university, in our work…
Love, love, love… Boyfriends, girlfriends... they aren’t
easy either. Does real love exist? Are Walt Disney’s stories
true? Where’s my blue prince? Is he going to vanish? Does the
perfect person exist? And what about my soul mate? Is love a
legend?
I think that Walt Disney stories make us believe in a type
of love that doesn’t exist, we won’t feel like princesses in a relationship, we have to give to the other person and then we will
receive, no one will come riding a white horse and will make
us wake up with a kiss of real love… poor fools… we believe in
it when we are little girls, these stories make us think that we
have to be princesses to find love, he has to have the perfect
body, wear dresses, wear heels, make up, be just like dolls,
and that we always have to agree with our boyfriend. And men
have to be dashing. They have to wear suits and seem perfect,
they have to learn to dance and dress like penguins. Can’t we
find love wearing old jeans and whichever tee-shirt?
The “blue prince” won’t appear if you don’t make a move
and go looking for him. You have to stand up from your sofa;
152
Sant Jordi 2012
nobody will come because he has found your address in a
dream. You don’t know if he is going to disappear or be the real
one, he can’t act all the time and seem the prince that all ladies are looking for, remember that if it is the one, he won’t be
single. The perfect man, the perfect woman doesn’t exist, it’s
true that you must accept the flaws of someone and it can be
perfect for you, you can feel that he is the perfect one for you
but we all have flaws, everywhere you go you will find someone
better than you.
The most difficult question is if real love exists, well if we
have a look in the streets we will find a lot of couples, teenagers, adults, elderly people… I think that real love exists in the
time of elderly people, they have a partner they had married
and they stay married, they can celebrate silver weddings and
even gold weddings, you can always see them together, living all their life next to the person they love most… it’s like a
dream. Adults, they are into the new trend of divorces, now a
lot of couples have divorced, have a look in schools and ask
children how many of them have divorced parents, it is a hard
situation, having divorced parents makes you learn a lot of
things, maybe it stops you believing in true love, maybe you
will became more mature, it isn’t bad, you have to be strong.
Three quarters of the class will have them divorced, now when
the flame of love burns out they find a new partner, not like
our elderly population, they make this flame relive day to day.
Teenagers love is more shooting, they see someone attractive
and they want him or her, it’s all physical attraction, they don’t
know about feelings, they can’t compare… One day partners
and the next day friends, it doesn’t matter, you don’t have to
be in a relationship to go further. They don’t look for someone
to spend their days with just someone to have a great time.
They look for experience, some of them fall in love but you
won’t marry your high school girlfriend or boyfriend.
Life is short, some people don’t appreciate it but when
you realize you are near the end, young people die because of
their madness, their stupidity, their thought of “nothing bad
can happen to me”, but alcohol intoxications, overdoses… they
153
Sant Jordi 2012
exist, it doesn’t mean that you can’t drink, or that you can’t try
things but always thinking what are you doing. Young adults
die because of cancer, lung cancers provoked by cigarettes, for
example. Natural disasters, murders… this is all real, we don’t
know when we are going to die. All we are going to do in life will
disappear but it is not an excuse to be with our arms crossed
and doing nothing. Then, the best advice is smile, jump, shout,
cry, feel adrenaline, feel love, but don’t do stupid things that
can steal your life because life is more than 5 minutes having a
great time, living is the nicest thing in the world, what we can
see, discover, learn, touch, etc. is wonderful.
And this is why my best image of life is that of footprints
in the sand on the beach, they will be erased and disappear in
the next high tide.
Ana Sánchez Ribas
Col·legi Janer
Accésit
Menores de 16 años
154
Sant Jordi 2012
I HAVE TO FLY
I couldn’t sleep anymore, it was too hot. I stood up, I felt
the warm floor under the soles of my feet, looked out the window, opened it, and a cool breeze brushed over my hair pulling
it back over my shoulders. I could hear the sea roaring not far
away, the moon was shining high in the sky, giving a silver
sheen on my skin.
I sat by the window, on the old rocking chair. The same
thought kept crashing in my mind over and over again. I closed
my eyes, for a moment I felt I was there, I could almost feel the
snow below my feet, the speed of my legs, the sweet snowflakes
falling from the sky and melting the instant they touched my
warm skin. I couldn’t stand it anymore, the beach, the sun,
and my grandparents. That wasn’t me, I didn’t belong there.
This is when my story starts – the story of how I escaped from
what I thought was a prison.
12:00 AM, I keep walking back and forward around the
dark room in the big old house my grandfather had grown up
in. I need a plan, I have to go back, I have already lost everything I have. Skiing is the only thing that reminds me of how
happy I was when I had a real family, a real life. It’s been a
year and a half since the accident, it hasn’t been easy, moving
to the other side of the country, leaving my house, my friends,
my memories, and of course the only thing that could help me
move on is now far away, left where the mountains sit.
I have never really known my grandparents, they visited
us very seldom, they say they don’t like the mountain lifestyle,
they prefer the coast where it is warm and sunny most of the
time, that’s why my mother grew apart from them and married
my father. It feels as if I were living with strangers. They are a
quiet couple, which doesn’t help the situation.
It’s been months since I’ve been thinking of going back,
but I’m too scared to ask my grandfather, he’s a strict man. He
155
Sant Jordi 2012
likes things his own way, breaking his routine and rules could
have bad consequences, and because of this days have been
passing by just before my eyes, staring at the waves and the
sun on an empty beach, in an empty town where no one seems
to be under 60 years old.
Time passes quickly; suddenly I’ve turned 17, I’m a real
woman now, I am mature and valiant, my grandfather cannot
keep me here, he cannot keep cutting my wings, I have to fly.
Things have to change; I have to take the lead of my own life
once and for all. Tomorrow could be the definitive day, I just
have to be confident with myself, I can do it.
11:00 AM, I wake up, it’s a beautiful spring morning, I
can see the sunshine through the cracks of the blinds on my
windows, I can hear the birds singing. Everything points that
today could be the day that changes my life, this is an important moment. I look into the big mirror next to the old closet,
I see a confident woman, I see my own mother, I am just like
her. I stare at myself for a couple of minutes, many memories
come to my head, a couple of teardrops run down my check, I
take a deep breath and walk out of the room.
I run out into the garden searching for my grandfather,
he’s right there, on his knees like every morning, fixing the vegetables with his old and rusty tools. I stop for a moment; I don’t
exactly know what to say, the nerves are making me tonguetied, my mouth is wide open, but no sound is coming out of it.
He turns around, looks at me, and waits for me to react, I’m
paralyzed. After an awkward while he decides to break the silence, “You better get dressed before the neighbours see you”; I
can’t believe myself, I can’t believe that I am not brave enough.
I turn around and walk into the house again, get dressed and
without saying anything, head down to the beach.
I walk as fast as I can, I have to clear my mind, put my
words together and create a phrase that can help me get out
of here. I suddenly stop, look towards the sea. I close my eyes;
an overwhelming feeling takes over my body; I have the sudden
urge of getting into the water. I walk towards the roaring mass.
First I let my feet get wet. I slowly walk in; water at this time of
156
Sant Jordi 2012
year is still cold so my skin has an immediate reaction: Goosebumps. My clothes are getting too heavy; I take my shorts and
shirt off and start swimming. The touch of the salty water on
my skin relaxes my body, the sound of the waves breaking on
the shore makes me feel better, my mind is finally clearing. I
let my body float on the water and I close my eyes.
The same thought comes to me again; I could almost feel
the snow, the wind and the sweet coolness of a winter morning. This thought seems to appear in my mind every time I feel
good, every time I’m at peace.
I keep swimming and playing around in the water, when
I suddenly see a figure on the shore, I can’t make out who it
is, the salt is blinding me. I start walking towards it, when I’m
closer I can see he’s a man, a young man. I’ve never seen him
around before. I’ll say he’s around 18, tall, blue eyes and dark
hair. I keep walking towards him, when I’m ten meters away
I realize I’m just wearing my underwear. I look at him; I can
feel my face turning red. I try to put my shirt on, but it’s too
wet. I hesitate, and try to say something, but the only words
that come out of my little stupid pink mouth are, “Good thing
that I decided to leave my underwear on…” He lets a little perfect white smile show in between his lips, and giggles a bit;
he stretches out his arm and shakes my wet hand saying in
a deep voice “Yes that could have been weird. By the way, I’m
Josh” I look in his deep blue eyes and something clicks in me,
like a spark. “I’m Caroline, I wish we could have met in a better
situation” I look to the floor while a little smile starts growing
from the side of my mouth. “Are you new here? I’ve never seen
you before.”
“Let’s walk, I’ll tell you my story,” he says taking my
clothes from the floor and handing them to me.
We start walking all along the beach, he tells me about
his life, about how his house was burned, and he and his
brothers had to come live with his aunt and uncle while his
parents rebuilt their house.
We walk to the other end of the beach and back, we
laugh, we talk, I even tell him about my dreams, and how I
157
Sant Jordi 2012
want to escape. When we get back to where we met some hours
earlier, he stops. He looks me in the eyes and says, “I think we
are going to enjoy a great summer together. I’m going to help
you escape; I promise you will fulfil your dreams.” For a moment I felt I was going to faint; my heart was pumping so fast I
felt it was going to break through my chest and run away.
We keep talking till the sun disappeared; we really got
to know each other. “It’s getting late, I have to go back home,
it’s been a pleasure meeting you.” I stretch my hand out to say
good bye; he grabs it and pulls me towards him, gently holds
me by the hips and hugs me. I feel a thousand butterflies flying
around in my stomach. “I hope we see each other tomorrow”
he says in a low voice while he separates his body from mine.
“Of course same place, same hour?” I say in a gentle voice,
“perfect”. He winks at me and starts walking away.
I have a smile that doesn’t fit in my face, it’s been great
meeting him, and it looks like he could be the ticket to get out
of here. I may gain confidence and finally tell my grandfather
thanks to him.
Months start to pass by, it’s summer; we keep seeing
each other every day. I’m having so much fun spending time
with him; he’s even preparing a plan to escape. He says that
when summer ends, I will be able to leave.
But now I have an inner conflict, now that I have met
him, my feeling of hatred towards this place is smaller. Now I
have a reason for staying. I think deep feelings are starting to
grow for him. I think that I’m falling in love for the first time.
Perfect days by his side keep passing by; we are actually
making a great escape plan. The idea is that with the money
my parents left me I could buy a plane ticket and fly to the
town I used to live in, since we still have my old house I could
live in it and pay taxes with the money I start earning by working as a ski instructor. I wouldn’t be able to compete anymore,
but at least I would be surrounded by the things I most love.
But I’m only missing one thing: confidence to tell my grandfather. Josh keeps telling me that if I show him my plan he will
accept, but I’m still scared.
158
Sant Jordi 2012
Summer is finishing, I’ve been trying to speak to my
grandfather, but every time I try to talk about my house in the
mountains, or my skiing career he changes the subject or just
walks away.
On the other side my grandmother seems to notice my
desperation; after another unfinished talk with my grandfather
I was heading to the beach to meet Josh, when suddenly I see
my grandmother, she’s following me. I turn around and look at
her, she walks towards me and says, “Darling, I’m worried for
you, I know you really miss your other life, but this is what you
have now, I wish you could go back, but you know we can’t go
with you, and of course, you cannot go alone.” Suddenly a brilliant idea comes to me, Josh will be the one that comes with
me, this way we could be together and I could fulfil my dreams.
I kiss my grandmother on the cheek and start running towards
the beach.
Josh is there, he’s sitting on the sand, as always; with
his finger he gently writes something on the sand, I get closer
to him. I can see what he has written - it’s my name. I get that
butterfly feeling again.
It’s been months since we met each other, and we’ve both
come to feel something for one another. He hasn’t noticed my
presence yet; I silently kneel behind him and tenderly kiss him
on the back of his neck. I can see he’s smiling, he knows it’s
me. He turns his head around and stops just before our lips
touch. He looks me in the eyes, slowly takes me by my hips
and grabs me as if I were a princess; takes me by the hand and
kisses me on the lips. We spent all afternoon together. I told
him about my brilliant idea, but he didn’t look too happy about
it so I decided to let him think about it.
Time is quick, and summer is ending. I need Josh for
this; he’s my ticket to fly away from here. There’s still two more
weeks to decide, but he seems distant, he has no answer for
me. Lately he doesn’t want to go to the beach, he says he’s
tired, or finds any other stupid excuse not to see me.
Tension is growing, I can feel rejection from my grandparents and now from Josh. I can’t stand this; this is now just
too much.
159
Sant Jordi 2012
1:00 AM, This is it, I’m leaving. I go up the stairs, enter
my room and start packing my suitcase. I take everything I
can. I go up to my grandparents’ room, they are sleeping. I kiss
my grandmother on the check and leave a little note on my
grandfather’s nightstand that said the following: “I can’t stand
it no more, I hope we see each other again. Love, Caroline.” I
take my passport and head down the road. I call a taxi from
my cell phone. While I’m waiting I decide I should call Josh,
I suppose he has the right to know that I’m going to fulfil my
dreams, but he doesn’t answer. I suppose he’s sleeping, I’ll
send him a message and make everything clear.
6 AM, I’m in the airport, I buy a ticket to fly to my home
town. At last, this is really happening; I’m really here, now I
can really feel it.
1:30 PM, I’m home! I run out of the airport, I can finally
feel the real coolness, my body is full of happiness and energy;
I take a taxi and head directly home. When I’m finally on my
own doorstep too many memories come to me, I still can’t believe I’m really here, I pinch myself on the arm to make sure
I’m not dreaming, but it’s true, I’m home.
I slowly put the key in the lock and open the door; everything is dark and full of dust. I go up to my room, and start
opening everything, I need to clean it and make it a home
again.
I start remaking my life here, everything returns to normal, I feel happy again. Autumn comes, and with it the first
snowflakes start falling. I’m me again, this is perfect.
After a couple weeks I realize that something is missing,
I realize I miss Josh. But I haven’t heard from him since the
summer. He never replied to my messages or my e-mails, so
there’s nothing I can do.
Winter finally comes, I start working and earning my first
salaries. I love the job, I work all day with little kids, I’m trying
to bond them to the snow and the mountains.
Life here is back to normal, I’m able to do everything
without any problems, I can see my friends again, and I finally
release the horrible tension that was in me.
160
Sant Jordi 2012
Time keeps passing by: December, January, and February. I wake up on a Saturday morning; I don’t have to work today. Suddenly I hear the doorbell. It’s awkward; usually none
of my friends come this early. I grab a jacket and run down the
stairs, I have to admit I feel a bit excited. When I get to the door
I stop for a moment to think who could it be, I smile and open
the door. It’s him, wow; I didn’t expect him to suddenly appear
like this. I don’t know how to react, I’m paralyzed, my heart is
pumping very fast. He looks at me; throws his bags on the floor
and kisses me. We start laughing and I let him come in.
From this moment on, everything changed.
This is when I took the decision to write this story.
Jimena Carlin
Col·legi Internacional del Pirineu
1er Premio
Mayores de 16 años
161
Premio especial
en lengua
portuguesa
Sant Jordi 2012
XXX PRÉMIOS LITERÁRIOS
SANT JORDI
Na minha qualidade de Coordenadora da Rede EPE para
Andorra, quero agradecer vivamente ao Instituto Espanhol de
Andorra e à respectiva organização esta iniciativa que, embora
tenhamos abraçado apenas há dois anos, já conta com uma
existência de cerca de 3 décadas e constitui uma referência em
Andorra. Uma referência para todos os que temos amor pela
palavra e pela língua mas, sobretudo, para os estudantes, jovens promessas que, através da escrita, encontram neste Concurso o espaço que lhes permite desbravarem novos mundos.
Vergílio Ferreira, um dos nossos grandes pensadores e um
alquimista da palavra em língua portuguesa, afirma que “Uma
língua é o lugar donde se vê o Mundo”. Parece-me que esta definição se enquadra perfeitamente no contexto plurilingue e intercultural de Andorra, assim como, certamente, nos propósitos deste
Concurso. Estou certa que muitos mundos poderão ser vistos e
retratados a partir das diversas e estimulantes perspectivas que
se desprendem da força criativa dos seus jovens que espelham
a exuberante Natureza humana e geográfica deste país.
Espero que a continuidade da participação da língua
portuguesa neste Concurso possa contribuir para a sua solidificação no Principado como língua de cultura e, sobretudo,
de futuro, de novas oportunidades, que mantém a sua vocação
histórica de estabelecer pontes e entrelaçar culturas
???????????????????
Coordenadora da Rede EPE para Andorra
165
Sant Jordi 2012
APRENDER A AMAR UM AMOR CEGO
Quando entrei naquele café, depois de um banho de sol
na praia, reparei logo nela. Com os seus cabelos longos e encaracolados, e com um vestidinho de flores, chamava a atenção
de qualquer um que olhasse para ela. Não foi precisamente
a sua beleza o que despertou o meu interesse, mas o facto
de estar a passar a mão sobre um texto ponteado. Era cega.
Sem pensar demasiado aproximei-me. Ela sentiu a minha presença. Cumprimentei-a com um simpático “olá” e isso levou
a uma conversa de diversas horas. Aquela menina de cabelos
escuros como o céu numa noite sem luar, era tímida e tinha
uma pequena covinha na sua bochecha que quando sorria,
realçava ainda mais a sua beleza. Ao anoitecer, despedimo-nos
com a promessa de um novo encontro.
Foram muitas as tardes em que vi o pôr do sol sozinho
naquele café, sem nenhum vestígio dela. Procurava entre a
multidão que passava por ali vezes sem fim, mas nenhum rosto se assemelhava à sua beleza. Quando já tinha perdido todas
as esperanças, ela apareceu. Foi no único dia de chuva daquele verão. Trazia um vestido branco que, molhado, deixava
transparecer todas e cada uma das suas curvas do seu elegante corpo. Dirigiu-se ao mesmo sítio em que a encontrei no
primeiro dia e sentou-se como se estivesse à espera de alguém.
Esse alguém era eu, assim que decidi ir ter com ela. Quando
sentiu que estava perto, sorriu com aquela covinha que era
característica dela.
- Olá. És tu, não és? No outro dia não me disseste qual
era o teu nome.
- Sou o David. Ainda te lembras de mim? Pensei que tinhas esquecido a tua promessa.
- Não foi isso. Não estive cá. O meu pai está doente e fui
vê-lo, mas prefiro não falar nisso.
Eu sorri e aquela voltou a ser uma tarde de longas e longas conversas até anoitecer.
167
Sant Jordi 2012
- Nunca tiveste curiosidade por saber como é o mundo?
Como é a pessoa com quem estás a falar agora? Como é, sei lá,
o cor-de-rosa? Que forma tem o mar, aquele que ouves sempre
que vens aqui? – Perguntei curioso.
- Claro que tenho. A minha existência já conta com milhares e milhares de dias e só sei como é o mundo pelas coisas
que toco e ouço. Sei o que é o sol pelo calor que desprende, não
pela luz. Aprendi a recriar imagens das pessoas com quem falo
por como são. O meu pai sempre me ensinou que o belo das
pessoas está por dentro, não por fora. As cores? Nem sequer
sei o que isso é. Nunca ninguém foi capaz de explicar-me. E
sobre o mar... Sei que é imenso. Deve ser tão grande como o
vazio que sinto às vezes dentro de mim. Por vezes penso que a
vida é uma oportunidade injusta, é um percurso muito difícil
para aqueles que são débeis. Há pessoas que consideram a
vida um sonho, um sonho feliz, mas quando o sonho acaba, a
vida ainda tem muito que percorrer.
Uma lágrima percorreu o seu rosto e beijou toda a sua
bochecha, agora sem qualquer covinha, mas com o sofrimento
estampado nos olhos. Eu acariciei a sua pele lisa e abracei-a.
Ela sossegou a respiração e num suave suspiro agradeceu a
minha presença.
- Queres que te leve a casa? – Perguntei.
Ela não disse nada, apenas fez um pequeno gesto com
a cabeça.
De mãos dadas abandonámos o café. Aquela era uma
noite linda. O céu estava repleto de estrelas e a lua era capaz
de iluminar toda aquela cidade. Ela acompanhou-me até onde
eu a levei. Dei-lhe o meu capacete e ajudei-a a pô-lo enquanto
ela me dizia a morada. Juntos, naquela mota, percorremos a
cidade até chegar à casa dela. Agradeceu imenso a simpatia e
combinámos estar juntos no dia seguinte.
Naquele segundo dia de agosto, o sol despertou com a
sua maior grandeza e eu com a maior vontade de viver. Quando cheguei à porta da sua casa, ela já lá estava à minha espera, debruçada na varanda. Ao ouvir a minha mota, começou a
descer as escadas com um toque de sensualidade em cada mo-
168
Sant Jordi 2012
vimento da sua anca. Estando ao pé de mim deu-me um beijo
na bochecha acompanhado por um simples olá e um grande
sorriso no seu rosto. Agarrou-se a mim.
A minha mota conduziu-nos até uma das praias mais
bonitas da cidade. Era uma praia de areia preta, mais fina
do que as outras. Deve ter sido por isso que ela a reconheceu
quando se descalçou. Estava quase vazia, devia ser porque era
uma quarta-feira. Caminhámos até à beira mar e andámos ao
longo de duas horas de um lado para o outro a falar.
- O meu pai ensinou-me que as coisas mais lindas não
se vêm, sentem-se. Eu adoro esta praia, não porque a tenha
visto muitas vezes, adoro-a porque passei muitos momentos
aqui com o meu pai.
Ela não era feliz. Cada vez que falava dele a sua voz começava a tremer como quem tem vontade de chorar. Deu-me
a mão enquanto me afastava da água e sentou-se na areia,
puxando o meu braço. Eu sentei-me com ela e nesse momento
não consegui evitar beijá-la.
- Obrigado por teres aparecido na minha vida. Não sei
exatamente o que foi que me apaixonou em ti, só sei que gosto
de ti, que te amo.
- Eu é que te agradeço, há muito tempo que não sorria
como sorrio quando estou contigo. Graças a ti deixei de ter
uma amizade tão próxima com a solidão – disse-me enquanto
ria – agora sei que te tenho a ti.
Naquele momento, no momento mais feliz da minha vida,
recebeu uma chamada. Ela nem falou, limitou-se a ouvir o que
dizia aquela voz do outro lado do telefone. Foi então quando
começou a gritar e a chorar. O pai tinha morrido. O seu corpo
desvaneceu-se no meio da areia enquanto pronunciava o seu
nome. “Pai, não te vás embora”. Abraçava-me e a minha camisola demorou pouco tempo a inundar-se no meio de tantas
lágrimas.
- Eu não te vou deixar sozinha, tem calma.
Tentei ajudá-la a levantar-se, mas era em vão, ela não
tinha forças. Peguei nela ao colo e fomos em direção a minha
casa. Ela não parava de chorar e gritar. As palavras que re-
169
Sant Jordi 2012
clamavam o seu pai cortavam-se no meio de imensos soluços.
Quando já faltava pouco para chegar, virei-me para lhe secar
as lágrimas e nunca mais voltei a retomar a posição inicial.
Numa fração de segundos, tinha um acidente mortal. Meio inconsciente, ainda ouvi a sirene da ambulância. Era tudo muito
confuso na minha mente, e as imagens desvaneciam-se pouco
a pouco, como o nevoeiro numa manhã de primavera. Por entre as vozes que se ouviam, consegui diferenciar alguém que
disse “Está morta”. Nesse momento percebi de quem falavam
e que não tinha sentido lutar para viver, se ela não estava. Recordei os minutos passados naquela praia, os mais felizes da
minha vida, onde aprendi que as coisas mais belas do mundo
não são visíveis, mas que se sentem na pureza do coração.
Ainda tive tempo para um suspiro. Depois, fechei os olhos e
deixei-me levar docemente pelo anjo do amor que com a mão
estendida, ali estava à minha espera, para por fim, iniciarmos
a viagem da nossa vida.
Mª Joao de Freitas Emilio
Instituto Español de Andorra
1er Premio
Mayores de 16 años
170